Transiciones en marcha - RUA

I COLOQUIO INTERNACIONAL
HACIENDO HISTORIA:
GÉNERO Y TRANSICIÓN POLÍTICA
«TRANSICIONES EN MARCHA»
UNIVERSIDAD DE ALICANTE
28 y 29 de mayo de 2014
Carmen Mañas Viejo, Mar Esquembre Cerdá,
Mónica Moreno Seco y Nieves Montesinos Sánchez
(Editoras)
I COLOQUIO INTERNACIONAL HACIENDO HISTORIA:
GÉNERO Y TRANSICIÓN POLÍTICA
«TRANSICIONES EN MARCHA»
CARMEN MAÑAS VIEJO, MAR ESQUEMBRE CERDÁ,
MÓNICA MORENO SECO Y NIEVES MONTESINOS SÁNCHEZ
(EDITORAS)
I COLOQUIO INTERNACIONAL
HACIENDO HISTORIA:
GÉNERO Y TRANSICIÓN POLÍTICA
«TRANSICIONES EN MARCHA»
UNIVERSIDAD DE ALICANTE
28 y 29 de mayo de 2014
Editoras
Carmen Mañas Viejo; Mar Esquembre Cerdá; Monica Moreno Seco y Nieves Montesinos
Comité científico
Directora
Nieves Montesinos Sánchez (Universidad Alicante)
Secretaria
Mónica Moreno Seco (Universidad Alicante)
Vocales
Esther Barberá (Universidad de Valencia)
Mar Esquembre Cerdá (Univerisdad de Alicante)
Purificación Heras (Universidad Miguel Hernández)
Awatef Ketiti (Universidad de Valencia)
Carmen Mañas Viejo (Univerisdad de Alicante)
Amparo Navarro Faure (Universidad de Alicante)
Julia Sevilla Merino (Presidenta Red Feminista de Derecho Constitucional)
Asunción Ventura (Universitat Jaume I)
Comité Organizador
Maria Dolores Berenguer Ros (Fundación Universidad de Alicante)
Mar Esquembre Cerdá; Maria Dolores López Tébar; Carmen Mañas Viejo;
Mónica Moreno Seco y Nieves Montesinos Sánchez
© los autores, 2015
© de esta edición: Universidad de Alicante
ISBN: 978-84-9717-348-3
Maquetación: Marten Kwinkelenberg
ASSOCIACIONISME I VISIBILITAT:
REIVINDICACIONS FEMINISTES EN LA
TRANSICIÓ ESPANYOLA
M. Àngels Francés Díez
Universitat d’Alacant
Resum
Aquesta proposta de comunicació té l’objectiu d’estudiar els moviments
associacionistes que donen veu a les diferents tendències feministes de la
dècada dels seixanta i principis dels setanta. Així, examinaré quines associacions de dones amb característiques comunes, radicals o relacionades amb
partits polítics i sindicats, es creen en l’època; quin llenguatge teòric usen
per a definir i formular les seues preocupacions i quina rellevància adquireixen en el context general de la lluita per la democràcia. Repassaré, doncs,
la trajectòria d’associacions com el Movimiento Democrático de Mujeres
(MDM), la Unión Popular de Mujeres (UPM), les associacions de mestresses de casa, la Asociación Española de Mujeres Universitarias (AEMU), el
Seminario de Estudios Sociológicos sobre la Mujer (SESM), la Asociación
Española de Mujeres Juristas, el Colectivo Feminista de Madrid, la Lucha
Antiautoritaria de Mujeres Antipatriarcales Revolucionarias (LAMAR), etc.
1. Introducció
El denominat feminisme de segona generació (o segona onada1) és la conseqüència de tot un conjunt de factors i conjuntures històriques que, durant la
1. El procés de desvetllament feminista que té lloc a partir dels anys seixanta, després de la
letargia que implica el feminisme del benestar, ha estat batejat amb diverses denominacions
per distingir-lo del sufragista. Algunes autores, però, prefereixen veure en el ressorgiment
16
M. Àngels Francés Díez
dècada dels seixanta, trasbalsen la societat de l’Estat espanyol i hi generen
el canvi. La presa de consciència de moltes dones es produeix en aquestos
anys, quan entren en contacte amb diversos àmbits en què es desenvolupa
la lluita antifranquista: tertúlies espontànies i grups de conscienciació sobre
la problemàtica de les dones; associacions de veïns i mestresses de casa als
barris de les grans ciutats; associacions legals de dones amb característiques
comunes –dones universitàries, juristes, separades–; la resistència –formada
pels partits polítics d’esquerres i altres associacions que operen en la clandestinitat–; la universitat –en íntima relació amb aquests darrers i context
idoni per la presa de consciència de la joventut del país–; els moviments
sindicals –amb un alt grau de participació femenina–, etc. En el context de
la lluita per la democràcia, doncs, és on cal situar les primeres mostres d’un
moviment feminista que va prenent cos a mesura que avancen els anys i els
esdeveniments.
2. Els primers grups: la presa de contacte i les publicacions
Segons els testimonis recollits per Pilar Escario i les seues col·laboradores
(1996), cal buscar els embrions del moviment feminista contemporani en
grups de dones que, en reunir-se per parlar dels seus problemes, van descobrir «cuántos problemas que hasta entonces habían vivido como individuales
eran, en realidad, cuestiones comunes, cuyas raíces había que buscar en la
sociedad misma» (Escario i al., 1996, p. 52). El pas de la lluita individual a la
que es produeix en els anys 60 una nova onada, una represa de la lluita pel mateix problema de fons situat ara en un context diferent, i amb unes reivindicacions i dimensions
que superen amb escreix els plantejaments de la primera onada: en paraules de Nary Nash
(2004b, p. 124), es tracta de «un nou feminisme que es pot qualificar com de cerca de
signes d’identitat diferent.» Gisela Kaplan (1992, p. XX) parla en termes de renaixement:
«the 1970s and 1980s saw the efflorescence of women’s self discovery, at a time when new
identities and a new consciousness were developped amongst women.» Kaplan adverteix,
però, que l’ús dels ordinals per qualificar les successives manifestacions del feminisme
arreu dels països occidentals des de finals del segle XIX fins a l’actualitat pot conduir a l’errònia conclusió que les sufragistes de principis del segle XX partiren de zero en les seues
demandes. Per aquesta mateixa raó, Karen Offen considera també inadequada la metàfora
de les onades perquè no analitza la qüestió en totes les seues dimensions. Per a ella, una
mena de «expanding body of feminist criticism in print» (2000, p. 25) precedeix en segles
els moviments organitzats de dones, i en són conseqüència directa. Així, Offen prefereix
la imatge dels fenòmens volcànics per descriure les successives erupcions del feminisme
al llarg de la història (2000, p. 25). Amb tot, la hipòtesi de la segona onada, ressorgiment
o segona generació feminista cap a la dècada dels seixanta i els setanta es fonamenta en
una sèrie de coordenades sociopolítiques constatables: «the summary terms of ‘first’ and
‘second’ wave can only be used as convenient terms for identifying certain recent clusters
in women’s activity on a global scale» (Kaplan, 1992, p. 7).
Associacionisme i visibilitat: reivindicacions feministes en la Transició espanyola17
col·lectiva, doncs, va començar a perfilar-se en el que elles denominen grups
de conscienciació, clandestins i sense una organització clara. Els temes de
conversa giraven al voltant d’aspectes legals i jurídics, la jerarquia, la dignitat, el treball, la situació general del país, la família, les relacions de parella,
la sexualitat, la maternitat... A partir d’aquests nuclis aïllats, a principis dels
setanta comença a circular la informació i s’organitzen els primers actes
públics, que faciliten la creació de xarxes i connexions.
Generalment lligades a l’esquerra, les dones que formen aquestes associacions primerenques articulen el seu pensament teòric a través del llenguatge
marxista;2 les obres de Marx i Engels (L’origen de la família...) són a l’ordre
del dia en aquestos debats.3 Carmen Alcalde (1996, p. 119) cita, entre els
llibres que va poder comprar a les llibreries de París en el seu primer viatge
a l’estranger, El capital de Marx, La historia de España de Miguel Ramos
Olivera; Engels, Lenin... Però també Flora Tristán, Clara Zetkin, Rosa
Luxemburgo, Alexandra Kollontai, Louise Michel, Emma Goldman...4
A més dels clàssics marxistes, entre els grups comencen a circular traduccions espanyoles i catalanes de les principals teòriques feministes europees i nord-americanes: militants de l’època5 recorden haver llegit, analitzat
i discutit El segon sexe, de Simone de Beauvoir (que circula en castellà des
del 1962, i en català el 1968); la revista Les Femmes; La mística de la feminitat de Betty Friedan; les obres d’Evelyn Sullerot, Luce Irigaray i Naotmi
Westein...6 A la península es publiquen, també, obres importants que enfoquen el problema de la dona des de dos punts de vista oposats: l’un connectat
amb la tradició liberal i l’altre amb la marxista, socialista i comunista. El
primer estaria representat per María Lafitte, comtessa de Campo Alange,7
2. «Porque la gente que éramos más o menos de izquierdas, teníamos un lenguaje inicial marxista para explicar la realidad, que no se acababa de acomodar en absoluto con el lenguaje
inmediato con que podías contar lo otro. Y había que encontrar una especie de pase entre
las terminologías y era muy difícil y exigía muchísimo trabajo y discusión. Y esto, pues,
nos llevó bastante tiempo» (Escario i al., 1996, p. 55).
3. El llenguatge marxista circula, als anys setanta, glossat en el manual de l’acadèmica xilena
Marta Harnecker, Los conceptos elementales del materialismo histórico, publicat a Mèxic
el 1969 i, a Espanya, tres anys després.
4. Alcalde cita també lectures personals d’autores com Ángela Figueras o Zenobia Camprubí,
i clàssics de la Generació del 98: Miguel de Unamuno, Antonio Machado, José Ortega y
Gasset, etc.
5. Vegeu els testimonis recollits per Escario i altres (1996, p. 59, p. 104, pp. 109-110).
6. També es publica a l’època una selecció de textos feministes nord-americans: Hablan las
women’s lib, editada el 1972 per M. José Ragué Arias.
7. María Campo Alange és també la fundadora, com després veurem, d’un dels primers grups
feministes de la dècada dels seixanta, el Seminario de Estudios Sociológicos sobre la Mujer
(SESM).
18
M. Àngels Francés Díez
que publica el 1948 La secreta guerra de los sexos i, el 1963, La mujer en
España: cien años de su historia (1860-1960).8 El seu punt de vista és el
catolicisme progressista, i té com a portaveu la revista Cuadernos para el
diálogo, que el 1965 dedica a la dona un número extraordinari. L’editorial
del mateix nom publica també, el 1967, l’estudi del SESM Habla la mujer.
Resultados de un sondeo en la juventud actual, i aquest mateix any apareix
La mujer en España, redactat per un col·lectiu de feministes de Barcelona:
Mireia Bofill, M. Luisa Fabra, Anna Sallés, Elisa Vallés i Pilar Villarazo.
Aquesta expectació pel tema es manifesta també en l’encàrrec que fa
Edicions 62 a Maria Aurèlia Capmany, figura capdavantera de l’enfocament
socialista, perquè faça un estudi similar al de Friedan, que es publicarà el
1966 amb el títol de La dona a Catalunya. Hi segueixen De profesión, mujer
(1970), El feminismo ibèrico (1971) i El feminisme a Catalunya (1973). A
tota aquesta proliferació de textos feministes cal afegir l’activitat de l’advocada feminista radical Lidia Falcón, que el 1963 i el 1964 va publicar sengles
obres sobre els drets civils i laborals de la dona i, el 1969, Mujer y sociedad.
Cinc anys després, Falcón continuarà la seua tasca divulgativa amb Cartas a
una idiota española i Es largo esperar callado. Des de l’àmbit de la sociologia cal esmentar, també, les obres El trabajo de la mujer en España (1972),
de Mª Ángeles Durán; Noviazgo y matrimonio en la burguesía española
(1974), de Ferrándiz y Verdú, i Sexo, mujer y natalidad en España (1975),
de Amando de Miguel. Des de la psiquiatria, hem a citar Cuatro ensayos
sobre la mujer (1971), de Carlos Castilla del Pino, i algunes monografies
més de la revista Cuadernos para el diálogo, com «Sociología del trabajo de
la mujer», de María Jiménez Bermejo; «Mujer y aceleración histórica», de
Lilí Álvarez; i «La condición jurídica y social de la mujer», de Mª Pilar de la
Peña.9 La revista Triunfo també constitueix una rara excepció en el panorama
de la premsa de l’època: coneguda per la seua defensa d’una cultura oberta
i plural, publica el 1971 un número extraordinari sobre el matrimoni que hi
va comportar processaments i sancions. Entre les col·laboradores habituals
del volum cal destacar Montserrat Roig, Carmen Alcalde, Cristina Almeida,
Maria Aurèlia Capmany, Lidia Falcón i Rosa Montero, entre d’altres.
8. Coordinat per quatre membres del SESM, apareix el 1986 un volum titulat La mujer
española: de la tradición a la modernidad (1960-1980), que vol donar continuïtat a l’obra
de Campo Alange i fa un repàs per diversos aspectes interessants de l’evolució de la situació de la dona dels anys 60 ençà: l’educació, el control de la natalitat, la família, etc.
9. Vegeu el sumari que ofereix Isabel Blas (1999, pp. 343-345) sobre els monogràfics de
Cuadernos para el diálogo dedicats als problemes de les dones.
Associacionisme i visibilitat: reivindicacions feministes en la Transició espanyola19
20
M. Àngels Francés Díez
Associacions pioneres: relacions amb la resistència i el sindicalisme
A mesura que les mobilitzacions de l’oposició antifranquista augmenten
durant la dècada dels cinquanta i els seixanta, les dones comencen a incorporar-se a l’activitat política. Algunes ingressen en els partits clandestins; d’altres desenvolupen un paper de suport en la lluita. És el cas, per exemple, de
les dones de pres, que esdevenen símbol i testimoni de la repressió. Els grups
pro-presos es dediquen a assistir els detinguts polítics i les seues famílies; a
recollir firmes i presentar peticions per sensibilitzar l’opinió pública sobre el
tracte inhumà que rebien.10 A la campanya per l’amnistia s’afegeixen reivindicacions de tipus laboral i sindical: la mobilització de les dones asturianes
en la vaga dels miners, el 1962, 1964, 1968 i 1969, n’és una mostra important.11 Altres formes de lluita que van fer servir les dones durant aquesta
dècada foren l’ocupació de les esglésies (possible gràcies a la solidaritat de
molts sacerdots amb la causa obrera), l’enviament de documents o peticions
escrites avalades per nombroses firmes, etc.
Paral·lelament a l’aparició de Comissions Obreres, les tertúlies clandestines de militants i simpatitzants del Partit Socialista Unificat de Catalunya
(PSUC) s’organitzen a Barcelona al voltant de l’Assemblea Democràtica de
Dones de Sant Medir, a la qual s’afegiran grups d’altres punts de l’Estat
fins que, el 1965, s’unifiquen sota el nom de Movimiento Democrático de
Mujeres (MDM; a Catalunya, Moviment Democràtic de Dones, MDD).12
10. Amparo Moreno (1977, p. 29) explica que la necessitat d’unir esforços per millorar les
relacions entre els presos polítics i les seues famílies va fomentar l’aparició de grups de
dones dedicats fonamentalment a accions de solidaritat. Alhora, algunes d’aquestes dones
van començar a plantejar-se la forma d’incorporar el major nombre possible de dones a la
vida política, i a preocupar-se per les seues condicions de vida.
11. Durant el 1962 i el 1964 es van produir manifestacions de dones en diferents localitats
de les conques mineres asturianes. Un col·lectiu de dos-cents intel·lectuals va adreçar un
document al ministre d’Informació i Turisme, Fraga Iribarne, protestant per la brutalitat
de la repressió policial contra els miners en vaga i les seues esposes; així mateix, arreu del
país es van produir concentracions de dones en solidaritat amb les asturianes. Vegeu, per
més informació, Di Febo (1979, pp. 155-156) i Lafuente (2003, p. 205).
12. Hi ha certa discrepància entre les estudioses d’aquestes primeres associacions sobre el lloc
(i també l’any) on es va constituir formalment el MDM: Amparo Moreno (1977, p. 30)
i Mary Nash (2004, p. 97) el situen en la I Assemblea General de Barcelona el 1965, on
s’unificarien diversos grups simpatitzants del PSUC i del PCE; Giuliana di Febo (1979,
pp. 158-160) l’ubica a Madrid, i assegura que l’intent de crear un moviment anàleg a
Barcelona els anys 1965-1966 va fracassar per tensions internes en el PSUC; Rosa Pardo
(1988, p. 133) no especifica ciutat però avança un any la seua creació (el 1964); Mary
Salas i Merche Comabella (1999, p. 30) tampoc no el localitzen geogràficament... Pel
que sembla, l’MDM procedeix de tertúlies de dones d’esquerres –amb predomini de les
militants del PCE i situades sobretot a l’àrea de Barcelona i la de Madrid– que, en començar a establir contacte les unes amb les altres, s’organitzaren sota les mateixes sigles per
Associacionisme i visibilitat: reivindicacions feministes en la Transició espanyola21
Aquesta organització, clandestina, és una de les primeres entitats femenines
autònomes, amb reivindicacions polítiques pròpies, que es desmarcarà de
l’associacionisme femení gestionat per la Sección Femenina i l’Església.13
En els seus inicis, l’MDM estava format per dones procedents del PCE, del
PSUC, del Partido Socialista Obrero Español (PSOE), d’organitzacions cristianes i dones de diverses ideologies sense vinculació a cap partit. La seua
activitat s’orienta en dues vessants: la primera, la lluita per la democràcia i
la llibertat, en la qual calia emmarcar la segona, l’alliberament de la dona.
Feminisme i política, doncs, són el doble objectiu de l’MDM que, amb la
intenció d’arribar a un major nombre de dones i atraure-les a la causa, promou l’associació de les seues integrants dins dels col·lectius de mestresses
de casa que des del 1963 afavoria la Delegación Nacional de la Familia. Les
propostes democràtiques de les militants procedents de l’MDM, però, solament aconsegueixen escandalitzar en alguna assemblea i alertar les dirigents,
la majoria de la Sección Femenina, de la seua presència.14 De tota manera,
l’activitat de l’MDM en els barris va propiciar un increment del nombre
d’associacions de mestresses de casa, que van començar a independitzar-se
del control de la Sección Femenina i es van concentrar a pressionar el govern
amb les seues reivindicacions.
L’MDM no planteja una forma de lluita específica reservada a les dones,
sinó una acció lligada a la resta de sectors democràtics del país que treballen
per la democràcia i contra la dictadura. Giulia Adinolfi, sota el pseudònim
de Lluïsa Vives, ho explica el 1967 en la revista Nous horitzons (òrgan d’expressió del PSUC): el projecte d’emancipació de la dona és inviable si es fa
al marge de la revolució del proletariat. Considera errònia, per tant, la mobilització estrictament feminista, que separe la lluita de la dona de la d’altres
grups de la societat.15 Aquest plantejament dificulta la ja de per sí complicada
tasca del moviment, que es troba amb dos obstacles principals (Larumbe,
adquirir major projecció pública, i s’estenen després per tota la geografia estatal, amb seus
a Castelló, Alacant, València, Saragossa, Màlaga, Albacete, Valladolid, etc.
13. La Asociación Española de Mujeres Universitarias (1953) i el Seminario de Estudios
sobre la Mujer (1960) són anteriors al MDM; però s’hi diferencien per tenir un caràcter de
reflexió teòrica –es defineixen com a grup d’estudi– i una orientació liberal.
14. De fet, seixanta-tres integrants de l’Asociación de Amas de Casa de España van ser expulsades per la policia quan, en una assemblea general, van plantejar maneres d’organització
més justes (com l’abolició dels càrrecs vitalicis). Vista la impossibilitat de democratitzar aquesta entitat, en van crear una altra: la Asociación de Amas de Casa Castellanas y
Consumidoras. Vegeu Moreno (1977, pp. 30-31).
15. Lidia Falcón (1992, p. 221), la més ferma defensora de l’autonomia de les organitzacions feministes respecte dels partits polítics, considera que l’MDM mai no va apostar
per una línia completament feminista, per culpa de la ingerència del PCE, que hauria
utilitzat l’MDM per a fer proselitisme entre un potencial electorat femení. La polèmica
22
M. Àngels Francés Díez
2004, pp. 54-55): primer, el de qualsevol grup que s’oposara al Règim en la
clandestinitat; segon, l’actitud del mateix Partit Comunista, que relegava a
un segon plànol les reivindicacions dels problemes específics de les dones.
Carmen Alcalde (1996, p. 160), periodista i militant del PC, recorda les
paraules de Santiago Carrillo, secretari general:
Sé perfectamente que tu lucha, tu auténtica motivación de la lucha no es
la nuestra. Te sientes vejada, humillada, porque en el partido te parecerá
que no tenemos en cuenta a las mujeres. Pero nosotros creemos que sois
muy valiosas. Tú, concretamente, y esta camarada, Lidia Falcón, tenéis las
manos libres y nuestro apoyo para que iniciéis la lucha de las mujeres: ya
sabes, el feminismo y esas cosas. Pero nosotros, los camaradas, tenemos
un deber acuciante: terminar con Franco y redimir a la clase obrera. Nos
volveremos a ver. Ahora, mi consigna es que te ocupes de las mujeres.
No cal dir que la condescendència i l’aparent interès de la direcció del
partit pel feminisme no es traduïa, en la pràctica, en cap mesura de suport
concreta.16
Per superar el primer obstacle, les integrants de l’MDM es reunien en
cases particulars, bars, esglésies i centres escolars; feien breus xerrades en
els mercats i després de les misses; dirigien escrits i peticions a les autoritats
civils del moment, etc.17 Així mateix, editaven mensualment el butlletí La
mujer y la lucha, i feien cartells, pamflets, octavetes... Col·laboraven, a més,
en les mobilitzacions sindicals (donant suport a les vagues de principis dels
setanta a Galícia,18 per exemple). Pel que fa al segon obstacle, va ser motiu
de dissensions internes que van provocar la dissolució del nucli de Barcelona
el 1969, bé perquè les militants més feministes es van oposar a mantenir
el moviment com una organització de dones «con objetivos subalternos y
de la militància doble o única presidirà els debats del feminisme de segona generació a
l’Estat espanyol.
16. La conversa té lloc a París, on Carrillo reuneix els dirigents del partit i una sèrie de
periodistes compromesos amb el comunisme, per fomentar la recuperació del prestigi del
PC en els mitjans de comunicació. Alcalde, que havia treballat a l’estranger com a enllaç
entre el partit clandestí a la península i el Comitè Central, és convidada també a aquesta
reunió. Després de la decepció davant l’actitud dels dirigents, la seua militància decau,
però encara viatja al Congrés del Moviment de la Pau a Bupadest. Anteriorment, Alcalde
havia acudit a cites semblants, concretament a una al Caire, on havia estat acompanyada
per altres intel·lectuals, com Enrique Líster, Antoni Montserrat, Josep Maria Castellet,
Terenci Moix, Rafael Alberti i Teresa León. Vegeu Alcalde (1996, pp. 160-162).
17. Per a més informació sobre les estratègies de projecció pública de l’MDM, vegeu Salas i
Comabella (1999, pp. 30-34).
18. Em referesc al suport que l’MDM va donar als obrers tancats a la fàbrica Bazán de El
Ferrol el 9 d’abril del 1972, a les vagues de les drassanes de Barreras i les indústries del
vidre i de la ceràmica a Vigo, a les obreres de Pebsa a La Corunya, etc.
Associacionisme i visibilitat: reivindicacions feministes en la Transició espanyola23
coyunturales» (Moreno, 1977, p. 33), bé perquè van acatar la decisió del
PSUC de liquidar una organització que els causava molts problemes en uns
anys de dura repressió.19
Sara Iribarren (1973, p. 115), militant de l’MDM i del PCE, analitza les
relacions entre el partit i les dones:
Teóricamente se les asegura la libertad de participación, incluso se las promueve dentro de las organizaciones (de una manera que tiende a demostrar,
finalmente, que no existe discriminación), pero luego existen ambigüedades, prejuicios, se las mira con recelo si son activas, si intervienen demasiado en las reuniones.
Aquesta discriminació en la pràctica provoca antifeminisme d’algunes militants comunistes que, havent aconseguit fer-s’hi un lloc, esdevenen «caricaturas de los militantes masculinos» (Iribarren, 1973, p. 121) i es desentenen
de les reivindicacions particulars de les dones, per por a perdre el prestigi
aconseguit entre els companys de partit.
Les dones militants del PSUC de Terrassa, d’altra banda, reconeixen
també el fracàs de l’MDM a aquesta ciutat, però hi atribueixen altres causes: que va ser un moviment aïllat que no va acollir la participació d’altres
ideologies; que tenia una missió d’ajuda a altres moviments, i no partia de
la problemàtica específica de la dona; que no admetia homes i, per tant,
impossibilitava una possible col·laboració entre els sexes per un bé comú;
finalment, que els mancava el suport per part del Partit.
Malgrat els problemes a Barcelona, l’MDM va continuar funcionant a
Madrid i altres zones d’influència del PCE, fins que la direcció del Partit va
decidir donar per conclosa la seua tasca amb l’adveniment de la Transició.
Moltes militants, però, no hi van estar d’acord i, amb motiu de les I Jornadas
por la Liberación de la Mujer (Madrid, 1975) van unir les sigles de l’MDM a
les del Movimiento de Liberación de la Mujer (MLM). Amb el binomi MDM/
MLM comença una nova etapa del feminisme en els inicis de la democràcia.
Les preocupacions de l’MDM durant aquesta primera fase són els
conflictes de la dona en la família i en la societat en general, la carestia de
la vida, els problemes de l’escola, la sanitat, etc., i a fer visibles aquestes
protestes orienten la seua línia d’actuació (Iribarren, 1973, p. 127). En els
pamflets que publiquen es mesclen les reivindicacions polítiques generals
amb exigències específiques per a les dones, però tímidament plantejades i
19. Amparo Moreno (1977, p. 31) constata el silenci del PSUC sobre aquesta qüestió: en el
llibre publicat amb motiu del seu quaranta aniversari, PSUC: Per Catalunya, la democràcia i el socialisme (1976), no troba cap referència al Moviment Democràtic de Dones en
relació amb el desenvolupament d’organitzacions obreres i populars dels anys seixanta.
24
M. Àngels Francés Díez
definides (Moreno, 1977, p. 36). Aquestes es difuminen en el context de la
lluita contra la dictadura, a la qual resten supeditades; la situació canviarà,
però, a partir del 1975, en què les seues reivindicacions es radicalitzen a
favor de l’alliberament de la dona.
A banda del PCE, que va mantenir una actitud ambigua i reticent vers el
moviment que van fundar les seues militants, solament un altre partit d’esquerres va promoure aquesta mena d’associació: el Frente Revolucionario
Antifascista y Patriota (FRAP), que el 1973 va crear la Unión Popular de
Mujeres (UPM), encara que el considerara «un canal para incorporar las
mujeres atrasadas políticamente a la organización revolucionaria» (Moreno,
1977, p. 38). La seua finalitat era la lluita per la implantació de la República
i de la democràcia, i va tenir poca incidència fins que algunes de les seues
militants van participar en les I Jornades Catalanes de la Dona (el 1976). En
aquestes mateixes jornades va reaparèixer, també, l’organització anarquista
Mujeres Libres, que a l’exili havia mantingut la publicació de la revista amb
el mateix nom.
4. Associacions legals de dones amb característiques comunes
Les associacions de mestresses de casa en barris i pobles de Madrid sorgeixen
a iniciativa de l’MDM: les primeres foren les de Tetuán i Getafe, autoritzades
el 1969, i després es van estendre a altres barris. El 1970 van participar en
el I Congreso Internacional de la Mujer, organitzat per la Sección Femenina,
però després dels conflictes que s’hi van produir la Delegación de la Familia
va prohibir la legalització de nous grups.
Les associacions legalitzades van establir diverses àrees per treballar en
comú: carestia i qualitat de vida, ensenyament i promoció i emancipació de
la dona. A més, organitzaven xerrades en els barris sobre la seua discriminació, el consum i els mitjans de comunicació, el treball domèstic, la maternitat
i la contracepció, i s’adreçaven a les autoritats emparades per la legalitat.
Amb l’escissió del 1972, la Asociación de Amas de Casa Castellanas y
Consumidoras va experimentar un gir vers reivindicacions més feministes i
va crear delegacions en diversos barris de Madrid. Del 1975 data la creació
de l’Associació de Nou Barris de Barcelona. A finals del 1976 es va configurar la Federación de Asociaciones de Amas de Casa, que no es va legalitzar
fins dos anys després. Durant aquestos anys, la Federación va dur a terme
una activitat incansable.
El primer grup de dones organitzades que apareix a l’Estat espanyol
malgrat el franquisme és la Asociación Española de Mujeres Universitarias
(AEMU). Creada el 1920 per facilitar l’accés de les dones a estudis superiors
Associacionisme i visibilitat: reivindicacions feministes en la Transició espanyola25
i l’ingrés de les llicenciades universitàries en el mercat laboral, desapareix en
esclatar la guerra, però reapareix a Oviedo i Madrid el 1953 i perdura fins el
1989. L’etapa primerenca va ser d’iniciació i consolidació; durant la segona
etapa, l’associació ha d’enfrontar-se a condicions molt dures de subsistència
–com la de la resta d’organitzacions d’esquerres i antifranquistes. Va tenir
delegacions a Madrid, Barcelona, Granada, València, Santander, La Corunya
i Valladolid, encara que en aquestes ciutats no va funcionar fins els anys seixanta. Tal com indica Rosa Pardo (1988, p. 133), estava formada per dones
liberals i amb un nivell cultural per damunt de la mitjana de l’època,20 i els
seus objectius no eren específicament feministes. Tenien un caràcter democràtic, encara que no preveien l’acció política directa. Durant els anys setanta
pateixen moltes dificultats: a la censura del Règim calia afegir les diferències
que separen les antigues militants de les noves llicenciades, els problemes
financers i la crisi d’identitat que hi provoquen els canvis socials –les dones
treballen i estudien cada vegada més. A mesura que avança la dècada, però,
mostren una progressiva implicació amb el feminisme com a tema prioritari
de seminaris i reunions. Amb la democràcia, l’AEMU considera que els seus
objectius han estat assolits i decideix dissoldre’s el 1989.21
Amb aquesta mateixa orientació naix també, el 1960, el Seminario de
Estudios Sociológicos sobre la Mujer (SESM), creat per María Laffite,
comtessa de Campo Alange, autora dels llibres ja citats sobre la condició de
la dona, juntament amb altres dones de procedència universitària, com Lilí
Álvarez,22 Concepción Borreguero, Elena Catena, Consuelo de la Gándara i
María Pura Salas. Inmaculada de la Fuente (2002, p. 99) descriu el seu cercle –sovintejat, també, per l’escriptora Carmen Laforet– com perfectament
emboscat i, alhora, integrat en el franquisme:
Su feminismo elegante no chocaba con el régimen ni traspasaba la política.
De familia aristócrata, Campo-Alange, como otras señoras bien e ilustradas,
algunas de ellas universitarias, trataron de que los rigores del franquismo
no les aguaran la fiesta, pero contemporizaron con la Sección Femenina y,
cuando dejaban oír su educada voz de mujeres pidiendo paso, se sintieron a
salvo de toda sospecha.
20. De la primera etapa cal destacar membres tan distingits com María de Maeztu o Clara
Campoamor; durant la segona, hi romanen entusiastes com Carmen Aldecoa, Jimena
Menéndez Pidal o María Telo, juntament amb les noves llicenciades: María Teresa
Bermejo, Dolores Franco, María Elena Gómez Moreno, Leonor Lorenzo, etc.
21. Per a més informació, vegeu Maillard (1990).
22. Lilí Álvarez havia estat una de les pioneres en la pràctica de l’esport femení: va ser campiona de tennis abans de la guerra i la primera espanyola finalista en Wimbledon. La seua
activitat, però, es va manifestar en altres àmbits públics, amb la publicació d’articles i
estudis relacionats amb la condició de la dona.
26
M. Àngels Francés Díez
Només així s’explica que La secreta guerra de los sexos (1948), de María
Campo Alange, passara la censura en un moment en què la sola al·lusió
sexual del títol podria haver significat la prohibició del llibre. Sota la firma
del SESM es publiquen, a més dels llibres ja citats, Mujer y aceleración
histórica (1970), Diagnosis sobre el amor y el sexo (1977) i, la més recent,
La mujer española: de la tradición a la modernidad (1960-1980) (1986), que
fa un balanç del significat del grup en la configuració del feminisme actual.23
La Asociación Española de Mujeres Juristas, fundada el 1971, està vinculada a la trajectòria personal de María Telo, qui va acabar els seus estudis
de Dret quan Franco ja havia barrat l’accés de les dones a les magistratures
i les notaries. Telo no es va resignar a aquest segon plànol i va opositar a
l’administració. Començava una lluita pel reconeixement dels drets de les
dones en l’àmbit que ella dominava: el legal. Així, es va federar el 1965
en la Federation Internationale des Femmes des Carrières Juridiques i va
organitzar el 1969 una reunió de l’associació a l’Estat espanyol. El 1971, la
delegació espanyola s’uneix a la Federació Internacional.
Telo recorda que la situació legal de la dona, que es regulava pel Codi
Civil del 1889, «era tan vejatoria y alienante que había artículos como el
1.263 que situaban a la mujer casada entre los menores, los locos o dementes
y los sordomudos que no sabían leer ni escribir.»24 Contra aquesta injustícia
treballaran les membres de l’associació: la seua finalitat era l’estudi del Dret
en general, tant nacional com comparat, i especialment les lleis que afectaven la dona i la família. Promovien l’adequació de les normes legals als
principis d’igualtat, equitat i justícia, i també treballaven per la incorporació
de les dones a les professions relacionades amb el Dret. Com a presidenta
de l’associació, María Telo va aconseguir entrar en la Comisión General de
Codificación del Ministeri per dur a terme la reforma del Codi Civil –juntament amb dues representants de la Sección Femenina, Belén Landáburu i
Carmen Salinas, i una jurista independent, Concha Sierra. L’associació va
organitzar un congrés internacional sobre la situació jurídica de la dona i
les seues perspectives de futur el 1976 –estava programat per al 1975, però
el van haver d’ajornar pels esdeveniments polítics. Les ponències de María
Telo i Cristina Alberdi, que promovien el divorci i l’avortament, respectivament, van causar l’escissió entre les participants i el 1978 es va dissoldre
l’associació.
23. Per a més informació sobre l’activitat del SESM en aquesta època, vegeu també l’article
de Salas i Comabella (1999, pp. 27-29).
24. Vegeu el testimoni de Telo sobre aquells anys en Lafuente (2003, pp. 222-225).
Associacionisme i visibilitat: reivindicacions feministes en la Transició espanyola27
Una altra associació que defensava els interessos d’un col·lectiu concret
de dones va ser la Asociación Española de Mujeres Separadas (AEMS), fundada el 1973 a Madrid per Mabel Pérez Serrano. Per evitar problemes amb
l’administració van elaborar una doble cobertura jurídica: civil (amb estatuts
aprovats per tot l’àmbit nacional) i religiosa (amb estatuts aprovats per l’Arquebisbat de Madrid-Alcalà). Va tenir delegacions a Saragossa i Almeria,
però les intromissions i la influència de l’Església en l’organització en va
provocar l’escissió: el 1975, la Asociación Católica de Mujeres Separadas
(ACMS) es va separar de l’AEMS, que va renovar la junta directiva i va
continuar la seua tasca al llarg de la dècada dels setanta.
5. Conclusions
Com hem pogut observar en aquestes breus pinzellades sobre l’origen de
l’associacionisme feminista dels anys seixanta i setanta, malgrat les dures
condicions imposades pel Règim franquista, les dones troben les escletxes
per on començar a organitzar-se i exercir la pressió i la força del grup, davant
l’evidència que, malgrat les diferències de tota mena que sovint les separaven, moltes de les experiències que havien viscut com a individuals eren, en
realitat, col·lectives, compartides. Així, en alguns casos sota l’aixopluc de
partits polítics, en altres gràcies a circumstàncies compartides, les reivindicacions feministes van prenent forma i veu. A partir del 1976, la conjuntura
política afavoreix la radicalització d’algunes associacions ja existents i la
creació de moltes altres, superat l’obstacle de la clandestinitat: el 1987, el
Instituto de la Mujer va publicar un catàleg de més de sis-centes organitzacions femenines, de les quals seixanta es definien com a feministes. I els
problemes que ja s’apuntaven en els inicis d’aquest associacionisme, com
ara el conflicte entre la doble militància i la militància única, s’aprofundeixen i precipiten els debats i, sovint, les postures irreconciliables. Malgrat
que la falta d’espai m’impedeix continuar resseguint la trajectòria posterior
de les associacions primerenques esmentades i de les noves que es creen,
podem arribar a la conclusió que la visibilitat dels moviments feministes
tenen l’origen en l’espenta i la força de convocatòria de grups de dones que,
sense tenir una consciència clara o una militància definida, decideixen deixar
de considerar personal el que, segons el famós eslògan, en realitat és polític,
i que molts dels avanços en matèria d’igualtat no serien possibles ni explicables sense la feina d’aquests primers grups feministes.
28
M. Àngels Francés Díez
Referencias
Alcalde, Carmen (1996). Mujeres en el franquismo. Barcelona: Flor del Viento.
Blas, Isabel (1999). Comunicación e información de mujeres y para mujeres. En
Asociación «Mujeres en la Transición Democrática», Las españolas en
la Transición. De excluidas a protagonistas (1973-1982) (325-427). Madrid:
Biblioteca Nueva.
Di Febo, Giuliana (1979). Resistencia y movimiento de mujeres en España 19361976. L’Hospitalet: Icaria.
Escario, Pilar; Alberdi, Inés i López-Acotto, Ana Inés (1996). Lo personal es
político. El Movimiento Feminista en la transición. Madrid: Instituto de la
Mujer.
Falcón, Lídia (1992). Mujer y poder político. Fundamentos de la crisis de objetivos e ideología del Movimiento Feminista. Madrid: Vindicación Feminista
Publicaciones.
Iribarren, Sara (1973). La liberación de la mujer. París: Ebro.
Kaplan, Gisela (1992). Contemporary Western European Feminism. New York:
New York University Press.
Lafuente, Isaías (2003). Agrupémonos todas. La lucha de las españolas por la
igualdad. Madrid: Aguilar.
Larumbe, Mª Ángeles (2004). Las que dijeron No. Palabra y acción del feminismo
en la Transición. Zaragoza: Prensas Universitarias de Zaragoza.
Maillard, María Luisa (1990). Asociación Española de Mujeres Universitarias.
1920-1990. Madrid: Instituto de la Mujer.
Moreno, Amparo (1977). Mujeres en lucha. El movimiento feminista en España.
Barcelona: Anagrama.
Nash, Mary (2004). Feminisme i moviment internacional de les dones. Història de
les dones als Països Catalans al segle XX. El Temps. supl. 8 (113-130). Eliseu
Climent editor.
Nash, Mary (2004b). Transició democràtica i moviment d’alliberament de les dones
a Catalunya. Història de les dones als Països Catalans al segle XX. El Temps.
supl. 7 (97-101). Eliseu Climent editor.
Offen, Karen (2000). European Feminisms (1700-1950). A Political History.
Stanford: Stanford University Press.
Pardo, Rosa (1988). El feminismo en España: breve resúmen, 1953-1985. En Pilar
Folguera (ed.), El feminismo en España: dos siglos de historia (133-140).
Madrid: Editorial Pablo Iglesias.
Recio, Albert (1998). Crisi i reconversió econòmica. En Borja de Riquer (dir.),
Història, política, societat i cultura dels Països Catalans. De la dictadura a la
democràcia (1960-1980) vol. 11 (314-331). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
Salas, Mary i Comabella, Merche (1999) (coord.). Asociaciones de mujeres y
movimiento feminista. En Asociación «Mujeres en la Transición Democrática»
(1999), Las españolas en la Transición. De excluidas a protagonistas (19731982) (25-125). Madrid: Biblioteca Nueva.