Dossierpremsa Editto
Anuncio
Dossier de premsa L’Editto Bulgaro 1 Punt Avui 03-09-12 Redacció. Calders i Berlusconi inspiren Barcelona El Teatre Almeria de Barcelona reprèn dos treballs que es van poder veure fugisserament a l'escena la temporada passada, l'un s'inspira en els contes fantàstics de Pere Calders i l'altre fa una sàtira documental de l'afer Bulgaro, provocat per unes declaracions de Silvio Berlusconi. Des del 5 de setembre i fins al 14 d'octubre (20h) l'Almeria recupera Invasió subtil, construït a partir de contes de Pere Calders. L'espectacle, dirigit per Víctor Álvaro, ha rebut l'aval entusiasta de familiars del contista. Pel que fa a l'Editto Bulgaro (del 13 de setembre al 14 d'octubre, 22 h) és un treball que es va poder veure a La Cuina dins de la programació del Grec. El representa la companyia La Calòrica, que ja van construir un interessant treball sobre Isabel la Catòlica a Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I. Ara reconstrueixen el cas Bulgaro, quan Berlusconi va provocar l'acomiadament d'un humorista i dos comentaristes polítics de la televisió, sense que hi hagués protestes al carrer. BCN.Cat 03-09-12 Redacció. L'Almeria Teatre reforça la comèdia aquesta tardor Sàtira política en clau italiana i estatal, els contes de Calders sobre l'escenari i un muntatge que fusiona animals i humans a partir del moviment. L'Almeria Teatre emprèn la seva quarta temporada amb grans dosis d'humor i posades en escena innovadores aquesta tardor. L'Almeria Teatre emprèn la seva quarta temporada amb un reforç dels espectacles d'humor i posades en escena d'allò més transgressores. D'aquesta manera, el teatre vol reforçar la seva trajectòria en la comèdia amb un espectacle de la companyia resident del teatre, Gataro, sobre els contes de Pere Calders i la recuperació d'una peça estrenada al Grec en clau de sàtira. 2 Política i humor Després de passar només durant dos dies pel festival Grec, l'adaptació que la companyia La Calòrica va fer de l'anomenat "edicte búlgar" —l'escàndol italià en el qual la RAI va fer fora dos periodistes i un humorista per recomanació del llavors president Silvio Berlusconi— torna ara als escenaris en el que podria ser també, segons el seu dramaturg, Joan Yago, "una metàfora de la classe política actual". L'editto bulgaro és el segon espectacle de la companyia i s'ha inspirat en el teatre document: "La realitat dels fets supera la ficció", admet Yago, per fer una sàtira de com la política es propaga a totes les esferes de la vida. http://w3.bcn.cat/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,257422265_257449 819_1_1842616889,00.html?accio=detall&home= El Punt Avui supl. Cultura. 14-09-12 Jordi Bordes. BERLUSCONI CONDEMNA EL PERIODISME El repte és com fer paròdia cruel amb algú sense que, al final, el públic l’acabi compadint. La Calòrica es va presentar amb un treball encertat: Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I. Ara, qui es posa a la lupa de la companyia és Silvio Berlusconi, arran del cas Editto Bulgaro: va ser una roda de premsa a Bulgària, el 2002, que declara l’ús criminal d’un humorista i dos periodistes d’una cadena pública i insta que els acomiadin. I l’ordre s’aplica. La Calòrica gasta un humor desfermat. Aventura que Berlusconi es pot defensar. Això l’enfonsarà més. 3 MarcSabater.Blogspot 15-09-12 Marc Sabater. Un documental teatral Tinc un conegut que no s'explica per què generalment ens costa tant arriscar a l'hora d'anar al teatre. Diu que no entén, per exemple, que assumim sense fernos mala sang el risc de provar un plat desconegut en un restaurant al qual no hem anat mai, però que, en canvi, a l'hora d'anar al teatre volem jugar sobre segur i ens emprenyem si la proposta no satisfà les nostres expectatives inicials. A partir d'aquí podríem fer un gran debat culinàrio-teatral que ara no ve a tomb, però el cas és que aquesta comparació em va venir al cap després de veure L'Editto Búlgaro, una producció modesta, d'una companyia desconeguda, La Calòrica; que es presenta a l'Almeria Teatre, un escenari englobat en aquella heterogènia categoria de les sales alternatives. I em va venir al cap perquè aquesta lògica reticència al risc teatral pot provocar en aquest cas que molts espectadors es perdin un gran espectacle. Un espectacle, sí, senzill, auster, sense lluentons ni màrqueting; però viu, fresc, ben jugat i defensat a capa i espasa per tots els implicats Resultat de l'encàrrec dels responsables del Festival Grec als de La Calòrica de portar a escena un text relacionat amb el món del periodisme, L'Editto Bulgaro vindria a ser, per entendre'ns, una mena de documental teatral confeccionat en molt poc temps en base a material real sobre la Itàlia de Silvio Berlusconi i, en concret, sobre les represàlies de què van ser objecte tres comunicadors que van atrevir-se criticar públicament il Cavaliere. L'abril de 2002, durant una visita oficial a Bulgària, Berlusconi va aprofitar una massiva roda de premsa per demanar a la direcció de la RAI, la televisió pública italiana, que emprengués mesures contra Daniele Luttazzi i uns altres dos periodistes. Poc després, els tres van ser acomiadats i de fet avui per avui sembla que Lutazzi continua encara vetat. La proposta de La Calòrica relata tots aquests fets amb una dramatúrgia de Joan Yago que manté el to de reportatge del conjunt i, a la vegada, li dóna una perfecta dimensió teatral. I això fa que ens trobem davant d'un espectacle que, a més d'interessant, és divertit. I té missatge. I resulta plenament actual, tal i com van les coses per això que ara se'n diuen els països perifèrics del sud d'Europa. I fins i tot indignant. Un text damunt el qual els quatre protagonistes --Xavi Francès, Marc Rius, Aitor Galisteo-Rocher i Arnau Puig-- evolucionen amb una gran solvència i amb moments d'autèntica brillantor com, entre d'altres, el monòleg sobre la sàtira de Dario Fo que executa impecable Aitor Galisteo. 4 En fi, que potser caldrà arriscar-se més sovint per descobrir perles com aquesta, que passen per la cartellera sense fer massa soroll però fetes des de la professionalitat, la convicció i el talent. Molt i molt recomanable. De veritat. http://marcsabater.blogspot.com.es/2012/09/un-documental-teatral.html?m=1 El Punt Avui supl. Cultura 21-09-12 Jordi Bordes. Berlusconi en estat pur La Calòrica presenta un president d’Itàlia fatxenda, que ell mateix signaria. Sàtira sobre un fet històric. L’edicte búlgar té el nom de les declaracions de Berlusconi a Sofia qüestionant tres presentadors de la RAI. A les poques setmanes, van ser destituïts. El perill de fer una sàtira política és que el personatge criticat, finalment, aparegui redimit per l’escena. Tant d’escarni es fa a la seva pell, que el públic acaba tenint-li pena, per desgraciat (per molt ric i poderós que sigui). Aquesta era la pega d’un meritori intent a Millet, versió original cantada en català de la temporada passada a l’Almería Teatre. La Calòrica, que ja van debutar professionalment amb un interessantíssim treball (Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I al Versus, 2011), signen el capítol grotesc de Berlusconi amb intel·ligència. D’entrada, el presenten com un personatge lateral, perquè ells s’interessen pel cas de l’humorista Danielle Lutazzi (un dels tres que patiran la censura del president, i que avui encara està vetat a la tele i ha traslladat la seva denúncia als teatres). És, a través d’ell, que es narren les baixeses i els desfalcs més reveladors d’aquest magnat de la comunicació que fa el salt a la política, quan veu que perdrà els favors dels partits polítics que li han donat suport fins llavors. No es caracteritza físicament Berlusconi; n’hi ha prou de tirar l’esquena enrere i asseure’s amb les cames obertes al sofà i amb un comandament a la mà. És l’actitud el que resulta repulsiu. Al mateix Berlusconi se’l deixa defensar dels atacs irats de Lutazzi. Probablement, el més aconseguit de la dramatúrgia és l’escena de les tres amigues que comparteixen sofà. Potser se les hauria pogut posar a la perruqueria La Calòrica mostra en aquesta escena una Itàlia que riu acudits de musulmans i gitanos i considera desagradables els que parlen de Lady Di. Prefereix il·lusionar-se pel naixement d’un ós panda a Milà, que rebel·lar-se per les lleis a mida que signa Berlusconi. Un polític que, si s’hi veiés retratat, probablement avalaria bona part de com hi 5 apareix. Fatxenda, com ell sol, la seva desgràcia cau per les declaracions d’una menor que narra les festes bunga-bunga. La Calòrica diverteix i escandalitza amb música romàntica inclosa. 6 TIMEOUT BARCELONA 26-09-12 Juan Carlos Olivares. Teatre polític La Calórica és una jove companyia amb autor incorporat. Joan Yago, company de l’Institut del Teatre de Xavi Francès, Marc Rius, Aitor Galisteo i Arnau Puig, signa el breu repertori de dos títols. Primer una tragicomèdia sobre els últims dies d’Isabel de Castella, i ara una sàtira política sobre el monopoli que Silvio Berlusconi va exercir sobre els mitjans de comunicació a Itàlia. Un domini absolut que es va posar en evidència amb l’“editto búlgar”, la declaració pública del Cavaliere demanant el cap de tres estrelles díscoles de la RAI: un còmic i dos periodistes. Les va obtenir, en safata. El treball de la companyia és molt seriós, amb una excel·lent documentació i una feina preparatòria exhaustiva que atorga més pes a la corrosiva deconstrucció del luxuriós Berlusconi. La Calórica es pren l’humor amb enorme responsabilitat. Ni un riure gratuït. Les posicions ideològiques són clares. Ells prenen un honest partit per una de les parts i es dediquen a fons a laminar el feble prestigi de l’enemic. La Calórica fa autèntic teatre polític i la seva arma d’assalt és l’humor. Cadascun dels elements de 'L’Editto Bulgaro' hi és després de sospesar la seva ona destructiva. El conjunt és demolidor per la ridícula figura de Berlusconi. Només una pregunta: per què han dedicat tot aquest esforç amb tan bons resultats teatrals a un sàtrapa forà? Potser no caldria creuar fronteres per caçar altres mosteles per domesticar en un escenari. http://www.timeout.cat/barcelona/ca/obra/teatre/5208/leditto-bulgaro La Vanguardia supl. Cultura/s 03-10-12 Eduard Molner. Forza sàtira Estrena a una petita sala de Barcelonina d’una interessant mostra de teatre polític: escrita pel dramaturg català Joan Yago, una mirada més satírica que paròdica, entre la ficció i el documental, a la Itàlia de Berlusconi. 7 Encara cueja. No és ben bé un cadàver polític. I amenaça amb tornar. Berlusconi es viu perquè després d’arruïnar el país i degradar-lo moralment, encara té seguidors. Potser han de passar uns anys per entendre que és el que ha passat a Itàlia en els darrers 20 anys, però, quan ho fem probablement també explicarem que ha passat aquí i a la resta d’Europa. Itàlia només ha estat un exemple extrem d’idiotització de l’opinió pública a partir del control dels mitjans de comunicació. Però no l’únic exemple. Les proves les podem trobar encara a Internet. Només cal teclejar “Editto Bulgaro”. Llavors ens apareix el vídeo d’una roda de premsa celebrada pel primer ministre italià a Sofia, Bulgària, el 18 d’abril de 2002, on literalment va dir el següent: “Penso que la utilització difamatòria que els periodistes Biagi… Santoro… i… Aquell altre… Luttazzi, han fet dels seus espais en la televisió pública, pagada amb diners de tots, és absolutament criminal. I crec que és responsabilitat de la nova directiva no permetre que una cosa d’aquesta mena torni a passar.” Les declaracions, ràpidament esborrades de totes les cadenes de televisió privades i públiques d’Itàlia, es van popularitzar amb el títol de l’Editto Bulgaro, (l’Edicte búlgar) perquè van suposar la destitució dels tres periodistes esmentats i la supressió dels respectius programes de televisió que presentaven i dirigien a la RAI. Gràcies a Internet el vídeo està viu i forma part avui del bagatge documentat de despropòsits públics de Berlusconi. Però, potser no ho era un despropòsit, potser era el meditat cop de puny a la taula de l’amo d’una empresa anomenada Itàlia. Aquest és el punt de partida de la peça de Joan Yago (Barcelona, 1987), que porta el títol de l’esdeveniment tal i com va ser conegut a Itàlia perquè, com els mateixos actors ens recorden des de l’escenari, està basada en fets reals. Entre els tres periodistes caiguts en desgràcia hi havia un humorista, Daniele Lutazzi. I Yago empra Lutazzi i el seu humor. Però, compte, no un humor qualsevol sinó, l’humor que es desprèn de la sàtira. Però, “Què és la sàtira, senyor Dario Fo?” Pregunta l’actor Arnau Puig vestit de Lutazzi al seu convidat premi Nobel, “la sàtira és, per definició, la negació d’una norma opressiva, d’un abús, una imposició… És, en si mateixa, una acció de rebuig.”I no té res a veure, assegura el mestre, amb la paròdia (que sovint veiem a la televisió) i que és un humor blanc que pot arrencar alguna riallada, però que no té cap mena d’efecte en el poder. Més enllà, potser, de fer unes agradables pessigolles. El muntatge dirigit per Israel Solà (Barcelona, 1982), que ja ha fet la posada en escena d’altres peces de Yago com República Bananera (Versus Teatre 2012), o Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I (Versus Teatre 2011), té una arquitectura extraordinàriament àgil, que sovint combina la simultaneïtat de situacions dramàtiques en les mateixes escenes, amb la simultaneïtat de rols dels seus quatre intèrprets que alhora exhibeixen diferents 8 registres. Per exemple el presentador Lutazzi, que fa de showman o bé de notari de l’actualitat. Així el pla de la ficció i el pla “documental” es van intercalant i la història que veiem dalt de l’escenari salta per exemple del plató del programa de Lutazzi, on veiem reproduïda l’entrevista a Marco Travaglio (un document lleugerament caricaturitzat), a la villa de “Il Cavaliere” (una ficció més o menys estripada d’un personatge grotesc), o al sofà d’unes senyores benestants, presumptes votants de Forza Italia o de la Lega Nord (una sàtira tocada de costumisme). Aquest text emana un coneixement de la idiosincràsia política italiana inaudit en un membre de la generació del seu creador. I al mateix temps hi ha un tempo dramàtic molt proper al món audiovisual, però sobretot al món digital que permet la interactivitat. Introduir la Bella ciao en la dramatúrgia no és casual; amb aquesta cançó els partisans van guanyar la guerra als feixistes i van aconseguir de fundar una república que en l’article primer de la seva constitució diu, L’Italia è una Repubblica democratica, fondata sul lavoro, i en el segon parla del doveri inderogabili di solidarietà politica, economica e sociale. I és així com anem a parar a tot allò que comentàvem, no fa massa, arran de l’estrena de la peça de Carnevali a la Sala Beckett, també basada en l’experiència històrica italiana. Els dèficits de memòria col·lectiva, el menysteniment de la memòria històrica, té greus conseqüències polítiques en el present. Ho saben bé a Alemanya on la societat en pes ha assumit la responsabilitat derivada del seu passat, però no ho tenim tant clar al països del Mediterrani. El teatre ha jugat un paper fonamental en el món germànic en l’assumpció col·lectiva de la pròpia història. També en el floriment actual de la dramatúrgia catalana aquesta mirada ideològica i compromesa es fa present en algunes veus i, qui ho pot saber?, potser estan cridades a fer un paper semblant. Hem esmentat Arnau Puig, però, Xavi Francés, alter ego d’un Berlusconi gens paròdic, còmic, però terrorífic també; Aitor Galisteo, ara Fo, ara un delicat cantant melòdic italià; o Marc Rius, un Travaglio súper acadèmic, o una senyora indignadíssima, tots ells es desdoblen amb l’habilitat que demana una peça que s’acull a la tradició de la Commedia dell’arte. Amb tota la seva humilitat, i la seva mala llet. 9 Diario.es 12-10-12 Toni Polo. "Cuando los políticos hacen reír, los humoristas tienen que hacer política" La obra “L’editto bulgaro” recrea uno de los grandes escándalos contra la libertad de expresión de la época de Berlusconi en Italia. Alguien en TVE llegó a pensar que el millón y medio de personas manifestándose en Barcelona en la Diada Nacional de Catalunya, el pasado 11 de septiembre, eran una noticia digna de figurar en la zona media de la escaleta del telediario de las nueve de la noche. A aquella hora, Barcelona y toda Catalunya seguían siendo un batiburrillo de gente arriba y abajo después de una manifestación que ha marcado un punto de inflexión en la política catalana y española. En la televisión pública, a esa hora, abría el informativo con la visita del ministro de Finlandia y la buena sintonía que tuvo con Rajoy, y pasaron al aniversario de los atentados del 11S; y después, a la moratoria de Bruselas a Portugal para cumplir el objetivo de déficit cero; y, cómo no, repasaron los últimos detalles del caso de José Bretón y los hijos desaparecidos. Todo antes de decir que Catalunya fue un clamor por la independencia “y por el pacto fiscal”. La realizadora del telediario perdió la cabeza por diluir entre las otras noticias la que, en otros países (la BBC, en Gran Bretaña, por ejemplo) consideraron que tenía que abrir sus noticieros. La destitución de la responsable no esconde, según cómo se mire, un cambio en la línea editorial del primer canal del Estado. Aún así... No son pocos los periodistas de todos los medios que, por razones “objetivas”, han sido despedidos en los últimos tiempos. La situación, de todas formas, no llega (al menos, no ha llegado) a la que se ha alcanzado en otros países. La compañía de teatro La Calòrica, recién salida, como quien dice, del Institut del Teatre de Barcelona, ha ido recogiendo información sobre un caso especialmente sangrante para los artistas, como fue el conocido como Editto bulgaro: el 8 de abril de 2002 Silvio Berlusconi, entonces primer ministro de Italia, declaró que el uso criminal que el humorista Daniele Luttazzi y los periodistas Michele Santoro y Enzo Biagi hacían en sus espacios en la 10 televisión pública era inadmisible e instó a la dirección de la cadena a tomar medidas. Los tres comunicadores fueron despedidos y sus programas, cancelados por falta de audiencia. Diez años después, Luttazzi sigue vetado en la televisión pública italiana. Los actores Xavi Francès, Marc Rius, Aitor Galisteo y Arnau Puig, dirigidos por Israel Solà, interpretan un documentadísimo texto satírico de Juan Yago en que repasan aquellos hechos. Comienzan transmitiendo al público su temor a sufrir las mismas consecuencias que Luttazzi. “No se rían, en ningún caso!”, advierten al público. “Esto no es ninguna sátira, que quede claro, es una obra seria y, si alguien ríe, alguien más podría tomar medidas...” ¡Cualquier burla podría ser considerada difamación! Se convierten en el mismo Daniele Luttazzi, para decir, entre otras perlas: "Ya lo decía mi madre: llegará el día en que pagaremos por comernos nuestra mierda", en referencia al cómico, que hizo esta ingesta sobre un escenario. Y se transforman en un Berlusconi en ruedas de prensa dignas de los discursos del propio Mussolini en Piazza Venezia. Y en tres señoras de la elegante clase alta milanesa tan preocupadas por la situación actual (“¡una osa del zoo ha parido!”). Y, de nuevo, en Silvio, el omnipotente, ahora en el teléfono, en hilo directo con Noemí, diciendo algo sobre... ¡bunga-bunga! Y en uno de sus espectáculos con los que se gana la vida, el “homenajeado” Luttazzi llega al clímax explicando las tres fases de cualquier negociación social (gráficamente, una vulgar e inequívoca enculada): presentación del proyecto, explicitación de servilismo y orgasmo de sumisión. Así va el país. ¿Qué país, Italia? En este caso sí, pero tal vez habría que verlo como paradigma de lo que se nos podría venir encima. Es posible que nos estemos preocupando por nada y que esconder la noticia de la Diada sea un síntoma de algo evidentemente negativo pero que la rectificación lo sea de lo contrario, pero... Nos quedamos con una frase que bien podría ser la moraleja de Editto bulgaro: “Cuando los políticos hacen reír, los humoristas tienen que hacer política”. Y vaya uno a saber si les queda mucha política por hacer, porque hay alguien que piensa volver a presentarse a primer ministro en Italia... http://www.eldiario.es/catalunyaplural/Teatro-politica-humoristas-Italia-Berlusconi-TVE-11S_6_57104293.html 11 LA VANGUARDIA 15-10-2012 Albert Lladó. De la importancia del juglar contemporáneo La compañía La Calórica recuerda el 'Editto Bulgaro', episodio en el que Berlusconi vetó a tres periodistas críticos. Tal vez nos suena. Silvio Berlusconi, en una rueda de prensa internacional, durante una visita oficial a Sofía el 18 de abril 2002, tilda de criminales a tres periodistas críticos con su gobierno, y que trabajan en la televisión pública. La demanda del entonces primer ministro italiano (después hizo desaparecer las imágenes, sólo recuperadas en la red), que insta a la dirección de la cadena a emprender medidas, no se hace esperar. En menos de una semana, los reconocidos profesionales son expulsados con la excusa de falta de audiencia en sus espacios. Este episodio, símbolo y paradigma de la falta de libertad de expresión, se conoce como el Editto Bulgaro, y es el punto de partida de la pieza firmada por un jovencísimo Joan Yago que, bajo la dirección de Israel Solà, se ha podido ver hasta este fin de semana en el Almería Teatre de Barcelona. El éxito de público, y el excelente trabajo de los actores Xavi Francés, Marc Rius, Aitor Galisteo Rocher y Arnau Puig, hace pensar que la obra tendrá trayecto para rato. Se lo merece. El cómico Daniele Luttazzi, una de las víctimas de Berlusconi, y que aún está vetado en la televisión italiana, es uno de los ejes de la propuesta. Fue en su programa clausurado, el Satyricon, donde se denunció con más firmeza los excesos del mandatario. La sencilla escenografía (un sofá, un telón y un micro), de hecho, representa el plató de televisión donde se desarrollan los hechos. También aparecerán por allí tres conservadoras mujeres votantes de Forza Italia, un escritor que destapa los escandalosos negocios de Il Cavaliere, un cantante que entona la antifascista Bella Ciao, e incluso el premio Nobel Dario Fo. ¿Pero simplemente estamos ante una divertida obra que utiliza la caricatura para realizar una denuncia política? La respuesta es que no, siempre que sepamos encontrar, entrelíneas, todas las alertas que nos envía el montaje. Es cierto, cómo negarlo, que vemos en Berlusconi un gesto exagerado, lejano en las formas y los modos, una suerte de prototipo que reúne conflicto de intereses, abuso de poder y machismo en una sola persona. Pero algunas de las cosas que ocurrieron durante el Editto Bulgaro, ¿nos son tan remotas? 12 La figura de Dario Fo nos sirve para comprender la diferencia entre parodia y sátira. En el primer caso, un humor blanco, que exagera al personaje, consigue la risa del público. Humaniza al político, e incluso lo acerca a la masa. La sátira, sin embargo, intenta cambiar el orden de las cosas, es un acto de desobediencia hacia cualquier tipo de imposición y autoritarismo. El juglar contemporáneo se compromete con su sociedad para decir en alto lo que otros callan. La risa y la provocación, aquí, acompañan a la reflexión. Y a la toma de conciencia. Hoy, en televisión, ¿tenemos parodia o tenemos sátira? La obra de Yago también apunta algunos ingredientes que tal vez (sólo tal vez) nos suenen: la escabechina de periodistas cuando se cambia de gobierno, la financiación ilegal de los partidos, la falta de transparencia, la utilización del racismo como discurso político, la abolición del impuesto de sucesiones (Berlusconi se benefició en primera persona de esta medida), la instrumentalización de los medios de comunicación públicos y privados o, incluso, cómo un humorista se convierte en el mejor reportero del momento. Pero sólo hablamos de Italia, claro. Esa es la fuerza del juglar, que sabe señalar y sobrevivir (Luttazzi, pese a todo, sigue llenando teatros) al mismo tiempo. http://www.lavanguardia.com/escenarios/20121015/54353068135/importancia-juglarcontemporaneo.html La B utaca de Paula 15-10-2012 Paula Mariscal. L'EDITTO BULGARO. Fila 5. Butaca 3. La butaca de Paula llega tarde. Os pido disculpas porque voy a poner por las nubes un pequeño espectáculo que ayer hizo su última función –hasta nueva orden–. Tras su paso por el Festival Grec, los chicos de L’Editto Bulgaro han recalado en el Almeria Teatre, donde los han acogido durante cinco semanas, y tengo noticia de que algún director artístico se ha asomado por la sala – supongo– buscando joyas para programar. Al respecto, sólo diré, que si yo tuviera un hall como el del Teatre Romea, esos chicos serían míos durante un par de semanas, por lo menos. Un late night teatral, una obra política, una comedia fácil, una incisiva crítica social. Todo eso y también un musical cabaretero. Solà, el jovencísimo director, 13 pone en pie un espectáculo clásico lleno de entradas y salidas, con un ritmo trepidante, en que la mano del director desaparece para dejar todo el protagonismo a sus verdaderas estrellas: cuatro actores inmensos que sirven una barbaridad de datos, absolutamente antiteatrales, de manera chispeante. Un juego de voces, que recuerda a aquellas maravillosas novelas radiofónicas, destaca en la partitura de Joan Yago. Y es que ese es el otro gran protagonista, o puede que el Verdadero. Dramaturgia inteligente la que ha creado este escritor con cara de no haber roto un plato pero con ganas de romperlo todo. Me siento sobrepasada por una verborrea aduladora desde que ayer noche salí del teatro. Aún resuena en mi cabeza la voz de Aitor Galisteo-Rocher cantando, tópico tras tópico, el repertorio de la canción italiana con una deliciosa voz y un sobresaliente sentido del humor. Mis ojos saltan por mis recuerdos, divididos entre la nerviosa crítica política que hace Yago y las grotescas hijas de la enorme imaginación del dramaturgo. Esas tres señoras que exprimen su derecho a opinar –finísima caricatura de la catalanidad convergent que hacen Xavi, Aranu y Marc– son la guinda de éste pastel. Cuando te creías a salvo de la autocrítica, dado que todo transcurre en Italia, estas tres marías, haciéndose pasar por burguesía italiana, nos devuelven nuestra propia imagen obligándonos a –ahora sí– aceptar que también nosotros somos como ellos. Pero si ellas son la guinda, el bizcocho, la sustancia, es el astuto trabajo de ensamblaje de Yago. Humilde y atrevido toma fragmentos íntegros de entrevistas o monólogos realizadas por el periodista Daniele Luttazzi, uno de los protagonistas del espectáculo, y los yuxtapone con escenas creadas de la nada. Teatro documental, enormemente fiel a la realidad, enormemente creativo y teatral, enormemente enorme. Confío en poder informaros de que L’Editto Bulgaro vuelve a la cartelera, hasta entonces siempre nos quedará... http://labutacadepaula.blogspot.com.es/ 14 Butaques i Somnis 20-10-2012 Elisa Diez. L’Editto Bulgaro Està bé riure's del que va passar a Itàlia fa 10 anys. Clar, que si pensem que la caça de bruixes que va perpetrar el Sílvio Berlusconi en la televisió pública durant la seva estada a la presidència de la republicana italiana és similar a la neteja que està fent el Mariano Rajoy amb RTVE, la cosa ja no fa tant riure. Tot i això és una comèdia i de tant en tant rius, dóna igual que siguis periodista i hagis viscut situacions similars. La Calórica torna a fer servir l'humor per fer-nos reflexionar. I la fórmula funciona, perquè rius encara que després tinguis la sensació de que estiguis rient de la desgràcia aliena. Espectacle musico-teatral, perquè Itàlia dóna molt de joc, la seva música serveix per relaxar les situacions i destensionar la mandibula dels espectadors durant uns minuts de tant riure. Xavi Francès broda amb gran mestratge el seu Silvio Berlusconi particular. La sàtira i el joc que dóna el personatge (real i fictici) li fan protagonista absolut del muntatge. Marc Rius, AItor Galisteo i Arnau Puig també mantenen un alt nivell interpretatiu. Un teló de vellut vermell de fons i un sofà molt vintage és l'única escenografia que requereix el muntatge, perquè aquí el protagonista és el text escrit pel Joan Yago, un dramaturg molt a tenir en compte en el futur. La Calórica s'ha consolidat amb L'Editto Bulgaro i ja frissem per descobrir el seu proper muntatge. http://butaquesisomnis.blogspot.com.es/2012/10/leditto-bulgaro.html 15 Diario de Mallorca 21-03-2013 G. Rodas. El escándalo periodístico más lamentable de Berlusconi Sátira política y cabaret se unen en este montaje de La Calòrica inspirado en la censura sufrida por Daniele Luttazzi. Poder, periodismo y humor son los pilares sobre los que se sustenta L'Editto Bulgaro, segundo espectáculo de la compañía con sede en Barcelona La Calòrica que apuesta por la sátira política, la libertad de prensa y la canción romántica para poner sobre el escenario del Teatre del Mar uno de los escándalos "más lamentables" de la Italia berlusconiana: la persecución al humorista Daniele Luttazzi, ejemplo de la "sospechosa" relación entre el poder y los medios de comunicación, señaló ayer Joan Yago, responsable de la dramaturgia de esta obra. El espectáculo de La Calòrica parte de un suceso real acontecido el 18 de abril de 2002 durante una visita de Berlusconi a Bulgaria. Allí, en una multitudinaria rueda de prensa, el por entonces primer ministro italiano declaró que el "uso criminal" que Daniele Luttazzi –"humorista de alto contenido político, al estilo de El Gran Wyoming"– y otros dos periodistas estaban haciendo de sus espacios en la televisión pública italiana era inadmisible e instó a la directiva de la cadena a tomar medidas. De inmediato, los tres comunicadores fueron despedidos y sus programas cancelados por "falta de audiencia". Una década después de aquella declaración, conocida hoy como el 'edicto búlgaro' o 'edicto de Sofía', Luttazzi continúa vetado en la televisión italiana. 16 El nuevo espectáculo de La Calòrica, que ya representó su primer montaje en Palma, una tragicomedia grotesca sobre el ansia de poder, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, en el Teatre Principal, nació como un encargo sobre periodismo y se estrenó el pasado mes de julio en el Festival Grec 2012. Xavi Francés, que ya dio vida a otro personaje poderoso, Fernando el Católico, es el encargado de ponerse en la piel de Berlusconi, "un magnate con chulería, un showman agradable de encarnar" del que ha tratado de "coger su esencia, su modo de hacer, su energía", apunta el joven actor. Aunque los integrantes de La Calòrica reconocen que no son igual de críticos con el periodismo que con Berlusconi, le reprochan al denominado cuarto poder "su servilismo militante", que hacen extensivo a la mayoría de ciudadanos, que deberían exigir una "información libre de ataduras". En La Calòrica coinciden actores procedentes de Valencia, Cataluña y Balears, todos con una idea común: espíritu ligado a la tradición pero con la intención de revolucionar formas y códigos escénicos. En tiempos difíciles, de crisis, mal que siempre sacude al teatro, la compañía sobrevive "con ilusión, con ganas de trabajar" y gracias al reconocimiento del público, la crítica y los premios, como el otorgado por el Institut del Teatre, que les ha permitido trabajar ya en un tercer espectáculo, La nau dels bojos, una alegoría de la deriva social contemporánea inspirada en la pintura homónima de Hyeronimus Bosch, más conocido como El Bosco. http://ocio.diariodemallorca.es/agenda/noticias/nws-169695-el-escandalo-periodistico-maslamentable-berlusconi.html El Mundo Baleares 21-03-13 Marcos Torío. Berlusconi, humor y periodismo La Calòrica propone una sátira sobre el poder y los medios de comunicación. Silvio Berlusconi aprovecha una rueda de prensa internacional durante su visita oficial a Sofía en 2002 para protestar por «el uso criminal» que dos periodistas y un humorista hacen de la televisión pública italiana. Pide a la dirección de la RAI que actúe y, en apenas unos días, Enzo Biagi, Michele Santoro y el cómico Daniele Luttazzi son despedidos. Motivo oficial: bajos índices de audiencia y reestructuración de la parrilla. Motivo real: censurar las críticas a su gobierno. La prensa recogió los hechos con el sobrenombre L’ Editto Bulgaro por lo que de decreto habían tenido las palabras de Il Cavaliere y sirve a La Calòrica – 17 además de título– como punto de partida de la sátira sobre la falta de libertad de expresión que se representa hasta el domingo en el Teatre del Mar. La obra, dirigida por Israel Solà y de cuya dramaturgia se encarga el mallorquín Joan Yago, nació de un encargo del Festival Grec, que solicitó una pieza sobre periodismo. Yago optó por «un episodio que no habla de Italia ni de Berlusconi, sino de la relación sospechosa entre el poder y los medios de comunicación». L’ Editto Bulgaro se estructura en escenas de aire cabaretero que desarrollan el leitmotiv desde distintos puntos de vista. Luttazzi, todavía vetado en la televisión italiana, protagoniza uno de los cortes con una entrevista dramatizada en un escenario que simula un plató de televisión. El sofá lo ocupan también tres señoras encantadas con la política populista de Berlusconi, un escritor dispuesto a destapar las corruptelas del político, una cantante antifascista y hasta el mismísimo Dario Fo. Xavi Francés, Marc Rius, Aitor Galisteo Rocher y Arnau Puig interpretan los personajes sin que medien cambios de vestuario. Francés interpreta a Berlusconi, «sin caer en la caricatura», sino más bien intentando mostrar «al magnate con chulería y al showman». Y añade: «No es una imitación, sino un intento por captar su energía, su manera de moverse y de actuar», aunque también ficcionan cómo es el mandatario en la intimidad, lejos de los focos. Con todo, según Yago, el punto de vista en el que más incide la obra pasa por defender «la responsabilidad del periodista en su trabajo y la del ciudadano para exigir una información no sesgada», a la vez que ataca «el servilismo de los informadores en torno a Berlusconi, que mantenía un control casi total de los medios». L’ Editto Bulgaro satiriza, además, la autocensura, la militancia interesada, la financiación ilegal de los partidos, la falta de transparencia o cómo Lutazzi –tan cómico como reportero revelador de desmanes– no ha logrado revertir la discriminación que sufrió en la RAI. «Algún espectador hasta se indigna por los escándalos porque tratamos temas serios desde la risa, con la convicción de que hacer una comedia no va en contra de hacer teatro de ideas», concluye Yago recordando que si ayer era Berlusconi, hoy nadie está libre de la sátira ni de la instrumentalización de los medios de comunicación. http://www.elmundo.es/elmundo/2013/03/21/baleares/1363854575.html 18 Diario de Mallorca 22-03-13 Vanessa Sánchez. Berlusconi en clave cabaret Esta incisiva obra teatral, que llega a Palma este fin de semana, se inspira en un hecho ocurrido el 18 de abril de 2002 cuando, Silvio Berlusconi, de visita oficial en Bulgaria, declara que el uso criminal que el humorista Daniele Luttazzi Uno de los estrenos del año llega este fin de semana al Teatre del Mar. Una obra de marcado carácter político que se estrenó en el Festival Grec 2012 y que, aunque en su definición se recurra al título de comedia fácil -sin sentido peyorativo- es mucho más. Incisiva crítica social, ritmo vertiginoso y una dramaturgia precisa hacen de L'Editto Bulgaro un espectáculo único y, desde luego, muy recomendable. Escrita por Joan Yago y con dirección de un joven Israel Solà al que seguro en poco tiempo le lloverán los premios, el montaje se inspira en un hecho ocurrido el 18 de abril de 2002 cuando, Silvio Berlusconi, de visita oficial en Bulgaria, declara que el uso criminal que el humorista Daniele Luttazzi y otros dos periodistas están haciendo de sus espacios en la televisión pública italiana es inadmisible e insta a la directiva de la cadena a emprender medidas. Los tres comunicadores son inmediatamente despedidos y sus programas se cancelan por falta de audiencia. Diez años después de aquella declaración, hoy conocida como el Edicto Búlgaro, Daniele Luttazzi continúa vetado a la televisión italiana. Lo que hace La Calòrica y sus intérpretes, Xavi Francés, Marc Rius, Aitor Galisteo Rocher y Arnau Puig es dar un salto hacia la actualidad, trabajar con materiales reales y centrarse en la figura de Silvio Berlusconi y crear un montaje con aires de cabaret. http://ocio.diariodemallorca.es/agenda/noticias/nws-170269-berlusconi-clave-cabaret.html 19 Diario de Mallorca 23-03-13 Francesc M. Rotger Cuando las barbas de tu vecino El teatro-documento (una puesta en escena confeccionada a partir de hechos históricos, reportajes periodísticos, filmaciones auténticas?) representa una opción muy sugerente en un momento como éste, en que el arte dramático (víctima él mismo de esa delirante subida del IVA cultural) puede jugar un papel relevante en denunciar cuanto está pasando. Es el caso del segundo espectáculo de la joven y estupenda compañía mallorquina-catalana La Calòrica, después de aquella excelente farsa de época, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, que nos presentaron hace un año. El personaje aquí elegido es Silvio Berlusconi, todo un icono del descrédito de los políticos (en Italia; les dejo a ustedes la elucubración de quién podría asumir papel semejante entre nosotros, donde también cocemos habas, desde luego), tomando como elemento de referencia unas declaraciones suyas en Bulgaria (de ahí el título) que le costaron el puesto de trabajo al humorista Daniele Luttazzi en la televisión pública. El espectáculo constituye al mismo tiempo un documental de aquel episodio (a ratos, quizás, algo denso) y una reivindicación del bufón, la sátira y los derechos ciudadanos, sazonado con escenas paródicas y memorables temas de la canción melódica. Con un mínimo soporte escenográfico que recuerda a un gran guiñol, L´Editto Bulgaro descansa, en buena medida, en la calidad de sus cuatro intérpretes: Xavi Francés, Aitor Galisteo, Arnau Puig y Marc Rius, sólidos, versátiles y convincentes en sus diversos cometidos. Las intensas ovaciones del público el jueves, en nuestro querido Teatre del Mar, así lo certifican. http://www.diariodemallorca.es/sociedad-cultura/2013/03/23/barbas-vecino/834547.html Fancultura.com 24-03-13 Rafel Gallego “Quan els polítics fan riure, els humoristes hem de fer política”. Bastaria aquesta frase, pronunciada pel personatge principal, per definir allò que és L’Editto bulgaro. Basada en uns fets luctuosos – democràticament parlant – que donen peu a la paròdia i, sobre tot, a la sàtira política. El muntatge de La Calòrica, ideat per Joan Yago i dirigit per Israel Solà, és un homenatge als humoristes que al llarg de la història han esdevinguts denunciants d’una realitat que trobaven s’havia de canviar. Sobre ells orbita aquesta comèdia, a ells està 20 consagrada. Berlusconi – com a exemple i essència del censor i/o el mafiós – és el bufó (amb poca gràcia) i els bufons són els servidors públics; un intercanvi de papers, cada cop més necessari davant l’omertà imposada, que en aquest cas es personifica en tres màrtirs televisius de la Itàlia de les darreres dues dècades: Michele Santoro, Enzo Biagi i Danielle Lutazzi. Tres presentadors ‘fulminats’ i vetats arran d’una roda de premsa que Il Cavaliere va donar a Sofia ara fa 11 anys, el conegut com a l’esmentat editto bulgaro. En una proposta profundament documentada (i en moments excessivament discursiva) Xavi Francés, Arnau Puig, Marc Rius i Aitor Galisteo es transformen en Lutazzi i Berlusconi, i també en Dario Fo (el millor moment de l’obra) i en representants de la societat italiana més caduca – tres dones que aporten la vessant paròdica, que per a jo és aquella que menys funciona -. Amb un ritme trepidant i una modesta posada en escena, repassen la trajectòria de l’ex primer ministre – negocis, connexions amb la màfia, la creació de Força Itàlia, el bunga-bunga – estirant la hilaritat, l’escatologia, el patetisme… i sempre resultant incisius, divertits, reveladors, pedagògics fins i tot. S’agraeixen obres d’aquesta mena, que ens recorden que entre les funcions de l’art (i del periodisme, clar) estan les de remoure i provocar. http://www.fancultura.com/?p=3126 Diari de Sabadell 09-04-13 Carles Cascón Una sàtira sobre Berlusconi i l’actor sabadellenc Marc Rius. la premsa amb Dimecres l’equip parla a l’EstruchBar de “L’Editto Bulgaro”, que es veurà dissabte. La relació viciada entre política i mitjans de comunicació és l’eix central de L'Editto Búlgaro, peça de La Calórica estrenada al Grec 2012 que parteix d’una polèmica amb Silvio Berlusconi. Demà (19h.) hi ha un col·loqui a l’Estruch i dissabte arriba al teatre de l’equipament municipal. Els polítics acostum en ser molt amics i amables amb els periodistes fins que aquests comencen a molestar-los amb qüestions incòmodes. Va pasar amb Berlusconi que en una roda de premsa a Bulgària va suggerir l ’acomiadament de la RAI de l’hum orista Daniele Luttazzi i dos comunicadors més. Va ser fulminant, en efecte, i hiva tenir molt a veure un llibre de Marco Travaglio que vinculava amb la màfia l’aleshores Primer Ministre italià. El magnat de Mediaset és objecte de la sàtira que la companyia La Calórica porta aquest dissabte al teatre de L'Estruch, però «el veritable protagonista és Daniele Luttazzi, que va entrevistar Marco Travaglio», explica l'actor Xavi 21 Francés. L’actor sabadellenc Marc Rius (format a la Joventut de la Faràndula i membre també de la cia. Al Galliner), Aitor Galisteo-Rocher i Arnau Puig completen l'elenc, amb dramatúrgia de Joan Yago i direcció d ’Israel Solà. Ells defineixen el que fan com a «teatre documental perqué, tot i ser de creació pròpia, parteix de fets reals. De fet, parts d’algun monòleg són extrets d'entrevistes. Una d 'elles és del mateix Luttazzi a Dario Fo. Però també hi ha escenes de cabaret, cantades en directe. «Tot és en to de comèdia», afegeix Francés. L'Editto Búlgaro es va estrenar al festival Grec 2012 el juliol i el setembre va saltar al Teatre Almeria. Xerrada Demà (19h.) el bar de L’Estruch reunirà Joan Yago, Israel Solà i Marc Rius, moderats per la periodista Anna Cabeza, dins el cicle «Parlem de...» Ara La Calórica prepara ja el seu nou espectacle, La nau dels bojos, que després d'obtenir el premi Adrià Gual 2012 de l’Institut del Teatre serà coproduït pel Grec aquest any. d Balears. 25-02-14 'El llegat invisible', millor obra del 2013 pels espectadors del Teatre del Mar El llegat invisible, de Produccions del Mar, ha estat escollida per l'Associació d'Espectadors del Teatre del Mar (AETdM) el millor espectacle del 2013 obtenint el Premi Jaume Damians. Sota la direcció de Joan Carles Bellviure, els actors Caterina Alorda, Jordi Cumellas, Irene Soler i el mateix Bellviure, donen vida a una tragèdia moderna. El segon lloc ha estat per, L'editto bulgaro, de la companyia La Calòrica. I, el tercer lloc, Woyzeck, d'Iguana Teatre, que es podrà tornar a veure aquest cap de setmana, del 28 al 2 de març, al Teatre del Mar. Els premis es van fer públics el passat dissabte durant el tradicional sopar de l'Associació d'Espectadors en què es voten in situ els nominats. Així mateix, des de fa uns anys, també en aquesta trobada es lliura el premi al millor associat o associada, per reconèixer la persona que més ha assistit a les funcions del Teatre, en aquesta edició el guardó ha estat per Josepa Ripoll. El premi, a més de l'emblema de l'AETdM, consisteix en una obra del pintor Pep Coll que des dels inicis ha col·laborat amb l'Associació. Aquest sopar també va servir per proposar activitats per al 15è aniversari de l'Associació, que segurament serà en juny, en acabar la temporada de primavera, quan se celebrin aquests 15 anys d'existència. 22 http://dbalears.cat/actualitat/cultura/llegat-invisible-millor-obra-del-2013-pels-espectadors-delteatre-del-mar.html 23
