Espai d`informació

Pag1
Espai d’informació
XVIII PROVA CANGURDE LASCM
ESOiBatxillerat
La Societat Catalana de Matemàtiques és membre de l'associació internacional Le
Kangourou sans Frontières, i és la impulsora de les proves cangur de
matemàtiques a Catalunya.
Aquestes proves estan
obertes a la participació
d'alumnes des de 3r
d'ESO fins a 2n de
Batxillerat. La prova
consisteix en 30 reptes
matemàtics,
de
dificultat
creixent
i
resposta tancada, amb
cinc opcions per a cada
problema. Es plantegen
els mateixos problemes
a tots els participants
d'arreu del món, i tenen
una hora i quart per
resoldre'ls.
Els alumnes de l'Escola Augusta hi van participar per primera vegada i van
obtenir bons resultats.
Mereixen menció especial els alumnes Asier Iglesias (2n Batxillerat), Àlex Bernat,
Ainhoa Iglesias i Paula Serrano (4t ESO), que van obtenir una posició molt
destacada.
En
la
classificació
general,
han quedat entre el
10% dels millors.
Els alumnes classificats
entre els 100 primers
tenen
l’
oportunitat
d’assistir a unes classes
gratuïtes a la Universitat
Politècnica
de
Catalunya i a la facultat
de
Matemàtiques
i
Estadística per millorar
el seu nivell i prepararse per a les edicions
futures de les proves
Cangur i de les Olimpíades Matemàtiques.
L’alumne Alex Bernat ha estat convidat a assistir a aquestes classes ja que va
quedar en el lloc 85 de 5500 participants.
Pag2
ANEM D’EXCURSIÓ
V ISITA A LA FUNDACIÓ MIRÓ
3r d’ESO
Els alumnes de 3r d'ESO vam visitar la
Fundació Miró de Barcelona i vam poder
gaudir de la visita dinamitzada Miró.
L'evolució d'un estil. La Cristina, la nostra
guia, va explicar de forma molt
entenedora l'evolució de Miró des dels
seus inicis, més figuratiu, fins a crear
gradualment el seu vast univers
surrealista i simbòlic, tant característic
d'aquest artista. Així, a través de
l'observació de quadres com L'ampolla
de vi (1924), Dona somiant l'evasió
(1945), Personatge davant el sol (1968) o el gran Tapís de la Fundació (1979),
vam anar reconeixent els símbols i colors que Miró utilitzà per representar dones,
homes, ocells, el sol i la lluna, el dia i la nit, les constel·lacions...
DE MARXA FENT ESPORT
4t d’ESO
Els alumnes de 4t d'ESO van participar en l'activitat "De marxa fent esport",
programada des de l’Àrea d’Educació Física dels centres escolars per a participar
en una jornada de 4 hores de durada (en horari escolar) a una instal·lació esportiva
propera. Van participar en diverses activitats d'exercici físic variades i motivadores,
que els van permetre conèixer les instal·lacions i activitats de fitness de les que
poden gaudir en aquesta instal·lació esportiva. Les sessions van ser dirigides per
monitors titulats i prèviament formats en matèria de promoció de la salut i
prevenció de conductes de risc.
A les fotos podeu veure com el alumnes van gaudir de les diferents classes al
gimnàs municipal Joan Miró. Vam practicar Spinning, Body Balance, Cardio
kickboxing, aeròbic, body pump i step. Van ser classes molt divertides i tothom s'ho
va passar molt bé.
Pag3
DE NOU, VÒLEI
2n d’ESO
Fa uns sis anys a l´Escola es va
formar un equip de vòlei femení, i no
és un secret que a mi el vòlei
m´agrada ja que es pot dir que a
casa és un esport familiar. En aquell
moment vaig seguir de prop
l´evolució de l´equip i vaig gaudir de
la millora tècnica que van fer al llarg
de l´any. Malauradament no hi va
haver continuïtat. Però aquest curs
els nois i noies de segon d´ESO, dels quals he tingut l´honor de ser-ne tutora, han
participat en una trobada escolar d´aquest esport al Pavelló Olímpic de la Vall
d´Hebron. El 15 de maig, sota l´amenaça de la pluja i a primera hora: cap al
pavelló!. L´organització ha estat bona, 18 pistes funcionant alhora. Cada vegada
han jugat 36 equips mixtes de quatre o de cinc, per tant estaven en pista cada 10
minuts uns 144 jugadors/es. Ha sigut espectacular i molt agradable. Els nostres
nois i noies hi han participat correctament uniformats i han lluït la nova equipació
esportiva de l´Escola; ha resultat fàcil identificar-los des de la grada. En tot
moment la seva actitud ha sigut correcta i han complert estrictament els períodes
de joc i de descans sense fer tard ni protestar. Han gaudit de la “festa del volei” i
s´ho han passat d´allò més bé. La valoració ha estat molt positiva. Animo a tots, i
especialment al professor d´Educació Física a repetir l´experiència el proper curs.
Nois, noies, durant l´estiu no estigueu quiets, moveu-vos!, feu vòlei!, a les platges
de tot Catalunya trobareu xarxes plantades que us estaran esperant. Bon Estiu!
Teresa Roig, tutora 2n ESO
REM I RUGBY A LA BARCELONETA
3rd’ESO
La classe de 3r d'ESO vam anar a al Reial Club
marítim de Barcelona a fer una iniciació de Rem.
Ens van presentar el rem al gimnàs explicant-nos la
tècnica i fent un petit test de 300 metres a màxima
velocitat. Tot seguit ens
van convidar a pujar als
bots de 5 a donar una
volta pel moll de la fusta i
va ser molt constructiu.
Estàvem obligats a remar
tots alhora o en cas contrari xocaven tots els rems i no hi
havia manera d'avançar. Va ser molt divertit.
La segona part del dia el vam dedicar a jugar a rugby a la
platja. A diferència del col·le, a la platja ens podíem tirar
pel terra, per tant la pràctica va ser molt més real.
Va ser un dia ple d'experiències esportives molt
enriquidores.
Pag4
COSTELLADA A LES PLANES
1rde Batxilleat
El passat divendres dia 31 de maig, els alumnes de 1r de batxillerat vam anar a
Les Planes a fer una costellada. Tot i que no feia gaire bon dia, estàvem molt
animats. Només arribar, la nostra tutora, la Mar, ens va preparar una sèrie
d'activitats.
Primerament, vam jugar al
joc de l'ou, que consistia en
ajuntar-nos en els grups que
la Mar ens havia assignat
prèviament, i passar-nos l'ou
d'una cullera a l'altre, les
quals havíem de saber
aguantar amb les dents.
Seguidament, vam jugar al
joc del mocador. La tercera i
última activitat va consistir
en fer una teràpia de grup.
En aquesta, els membres
del grup havien de dir un
adjectiu positiu de cada company i reconèixer un dels seus defectes més rellevant.
Llavors, tots els companys, juntament amb la Mar, l'aconsellàvem per intentar
suavitzar aquest defecte. Va ser un moment molt bonic i emotiu, ja que un cop
acabada aquesta activitat, vam agrair-li a la Mar tot el que ha fet i està fent per
nosaltres; després d’una abraçada col•lectiva, va sortir el sol.
Al acabar les activitats, vam començar a preparar les brases, per poder fer el dinar.
Els nois van anar a buscar la fusta i el carbó per fer el foc, mentre les noies
salàvem la carn i preparàvem la taula. Una vegada encès el foc, vàrem posar la
carn a les graelles, i en breu, ja començàvem a dinar. Tot estava molt bo, i després
d'una agradable sobretaula,
vàrem anar recollint i vàrem anar marxant
paulatinament.
Per acabar, dir que va ser una experiència molt gratificant per a tots nosaltres ja
que vam poder gaudir els uns dels altres.
Laura Urpí i Tatiana Bohigues
Pag5
Espai d’opinió
FINALD’UNA ETAPA
Teresa Roig i Serra
He arribat al final de la meva vida laboral. M´agradaria continuar però els anys no
perdonen i ja tinc “l´edat”. És cert que, si Déu vol, encara em queden moltes coses
per fer, però també és un canvi radical de manera de viure, i no vull marxar de
l´Escola sense acomiadar-me de tothom, per això m´he decidit a fer aquest senzill
escrit per a la revista.
Agraeixo a la direcció del centre l´atenció i reconeixement que sempre m´ha
dispensat. Agraeixo a tots els meus companys, docents i no docents, l´acolliment i
suport que sempre m´han donat i tanmateix els ofereixo una disculpa si en algun
moment els he ofès.
I a vostès pares, agraeixo la confiança que han dipositat en mi com a professora i
com a tutora dels seus fills; també vull dir-los que l´escola Augusta, no sé ni com ni
perquè, però sempre ha estat formada per un grup de gent de gran qualitat
humana amb una única prioritat: l´acolliment i educació dels seus fills.
A vosaltres alumnes us agraeixo l´oportunitat que m´heu donat de poder viure
l´experiència emocional d´ensenyar-vos però també d´aprendre de vosaltres.
No oblidaré mai els anys que he estat a l´escola Augusta. Moltes gràcies a tots!
Teresa Roig i Serra
Espai d’entrevista
REMEMBER AUGUSTA
MARTAARBOLÍ
Pag6
- Quins records tens dels espais físics de
l'Augusta? Quins llocs recordes més?
Recordo molt els patis, l’escola té uns patis amb
molt d’encant i racons (la font del pati de baix, “la
jaulita”, el pati de dalt amb la sorra i els pins). En
aquest últim hi anàvem a primària i el recordo
especialment per haver-hi jugat molt: a fer boletes
de sorra agafant aigua de la font amb la boca per
aconseguir una textura com la xocolata... a “pitxi”
al pati de dalt amb els pins com a bases, que
sovint et quedaves amb la mà enganxosa si hi
havia resina..., a empaitar-nos corrent per tot el
pati, saltant la balla d’un pati a l’altre i un dia em
vaig clavar una punxa d’aquelles... (per això ens
deien que no ho féssim precisament...).
- En quines matèries destacaves? Què t'agradava més fer?
La veritat és que m’agradaven totes les assignatures, des d’educació física, música
fins a mates, llengües, ciències naturals... encara és ara que m’interessen coses
ben diferents. Penso que és una llàstima si no t’adones de com val la pena
entendre i aprendre bé tot el que t’ensenyen a l’escola de petit, perquè serà part de
la teva base i bagatge de temes que potser ja no tocaràs més de manera directa.
També recordo que vaig fer molts crèdits variables interessants dels que en tinc
molt bon record (francès, còmic, guitarra, ràdio, vòlei...). No sabria dir en què
destacava més, diria que més en ciències potser.
- Guardes bons records dels profes? D'algun en especial? Alguna anècdota
emotiva?
Encara me’n recordo molt dels profes i sí, en guardo molt bons records. És
increïble com mantens records de la infància i adolescència intactes malgrat passin
els anys. Recordo molt especialment la Sra. Roig i les pràctiques que fèiem al
laboratori i ara mateix em ve al cap la classe de la cèl·lula dibuixant el mitocondri a
la pissarra i tots copiant-lo. Les classes de mates amb l’Albert les recordo sempre
divertides i m’encantava fer els problemes que posava.
Recordo la maqueta que vam fer d’un pont i els circuits de tecno que fèiem amb el
profe de tecnologia, el Carles Miró. Encara guardo els àlbums i les làmines de
dibuix que fèiem a les classes de plàstica, recordo un treball que havíem de fer una
mena de monstre amb parts de diferents animals o quan sortíem a dibuixar el
Zurich a la Via Augusta... El crèdit variable de còmic va ser genial i el de gravar un
programa de ràdio també!
Assumint que em deixo a moltíssima gent brillant, sense temps per pensar massa
ja que m’han demanat aquesta entrevista gairebé d’un dia per l’altre, vull esmentar
especialment la profe de ciències naturals la Teresa Roig, la Sra. Mallart que va
ser una excel·lent tutora de primària, el Romà que ens feia informàtica i ens ho
passàvem súper bé, l’Àngel Burgas de plàstica quan encara no era escriptor, el
Carles Miró de tecnologia i del crèdit de ràdio, la Elisa Recasens i les classes de
català que encara recordo normes i excepcions com el “Vine, corre, obre, omple
l’ampolla” i quan ens deia que havíem de ser unes esponges a classe (i tenia raó),
el Jero de Química, la Josefina Vives d’Història, l’Albert de Mates, la Sra. Isabel de
“Lengua y literatura castellana” i el crèdit variable de “Poemas del Siglo de Oro”
aprenent l’ús de les figures retòriques i comentant un munt de poemes de
Pag7
Quevedo..., Anglès i Francès amb la Dolors, la Carmen de secretaria, la Sra. Guri,
la Mayka... Gràcies a tots i als que no us he anomenat també.
- Què vas fer després del col·le? Què i on vas estudiar?
Vaig estar al col·le des de primària fins a 4rt d’ESO, vaig fer el batxillerat científic a
un altre lloc i després vaig estudiar medicina a l’Autònoma (UAB). Són 6 anys, els
dos primers al campus de l’Autònoma on vaig passar uns anys increïbles i després
quatre anys més a la unitat docent de l’Hospital Vall d’Hebron d’on també en
guardo uns records fantàstics amb un munt de pràctiques. Després vaig fer
l’examen MIR que em va permetre accedir a treballar on estic actualment.
- A què et dediques ara?
Actualment estic treballant a l’Hospital de Sant Pau,
fent la residència de Medicina Família que són 4 anys i
ja sóc Resident de 3r any! Des de sempre ha estat la
meva especialitat preferida ja que em permet anar
aprenent constantment de tot, de cada cas, de
patologies ben diferents, tenint una visió àmplia i
variada de la medicina, imprescindible per orientar bé
el diagnòstic.
- Ens pots explicar una mica la teva experiència en
el camp del teatre musical?
La veritat és que sempre m’han interessats les arts
escèniques, especialment la dansa, que ja en feia des
de petita i actualment segueixo fent dansa
contemporània. Després vaig voler iniciar-me en el
món del teatre, vaig començar fent un petit tastet d’un curs intensiu d’estiu i
actualment formo part d’una companyia de teatre amateur, la Cia. “No+notes” sota
la direcció d’Òscar Mas. Vam començar actuant a diferents centres cívics de
Barcelona, participant al projecte de “l’Autònoma Actua” amb una adaptació pròpia
d’alguns fragments del musical “T’odio, amor meu”, de Dagoll Dagom combinat
amb textos de Woody Allen i Dorothy Parker i cançons de Cole Porter sota el títol
de “Per favor Déu meu fes que aquest telèfon soni ara mateix”.
Hem actuat al Teatre del Raval de Barcelona amb un projecte còmic propi adaptat
amb textos i cançons de “Monty Python’s Flying Circus”.
Recentment vam estrenar “El Bon Doctor” de Neil Simon a la Farinera del Clot. I el
pròxim projecte amb el qual estem treballant és “L’Home Il·lustrat” una adaptació
d’un recull de contes del nord americà Ray Bradbury el qual s’estrenarà, si tot va
bé, el 27 de setembre també a la Farinera del Clot on esteu tots més que
convidats!
Espai d’escola
LA DIADA DE SANT JORDI
CONCURSDE POESIA
4t ESO
Pag8
Com cada any, els alumnes de 4t d’ESO han participat en el concurs de poesia de
la jornada de Sant Jordi. Una vegada més, l’elecció ha estat molt difícil ja que tots
els alumnes han fet molt bona feina. Felicitats a tots!.
Els tres guanyadors d’aquest any han estat:
NO AL SISTEMA
Chilla, grita cuanto puedas,
chilla porque la libertad decidió
hacer las maletas.
Economía muerta, casas vacías y
decrépitas,
desahucios y ver cómo la gente se
queda quieta.
Ver jefes que se crecen, la justicia
desaparece:
ver como tu país cae, ver cómo se
desvanece.
Ciudadanos reprimidos
que quedamos en el olvido
ya que solo les importa
si el elefante sigue vivo.
En contra de un sistema,
dilo, aunque suene raro,
familias van al paro
cuando todo está más caro.
Querer retroceder,
quiero volver a lo de antes.
Gente sin casas,
casas sin habitantes.
Policía inepta
deja suelto a los dementes
¿Y yo soy delincuente
solo por ser adolescente?
No me refiero a Catalunya
ni tampoco a la independencia
mi intención es informarte
poder llegar a tu conciencia.
La clase media se esfuma
aumentan parados y vagabundos
y mientras, para los demás,
somos lo más corrupto del mundo.
Aunque bien pequeña sea,
aunque no tenga ni estudios,
he visto muchas desgracias,
mucha gente en los refugios.
Así que por favor, recuerde:
que soy menor de edad,
no menor de mente.
Mariona Sentelles (1r premi)
PALABRAS
Escribo palabras sucias, manchadas,
escribo palabras purria que no significan nada,
escribo letras perdidas en un mar sin esperanza,
ya que a pesar de todo, la aguja del tiempo avanza.
Nos avisa sin prisas y nos desencaja la balanza,
y sin darte cuenta, usas la vieja usanza,
que el tiempo lo cura todo, incluso la peor de las
matanzas...
escribo palabras muertas y borrachas de amargura,
palabras sin sentido, frases sin cordura,
palabras que sin duda alguna rozaban la locura.
Pag9
Debería estar contenta porque estás a mi lado,
sin embargo, me siento perdida en un océano inundado,
por mis lágrimas saturadas de amor y de ti mismo,
a veces solo tengo ganas de perderme en el abismo,
de no recordar y de todo olvidarme,
de por fin ser feliz y poder serlo con alguien...
contigo no hay problemas, todo para mí es perfecto,
que allá donde estés tú, siempre eres mi amuleto.
Sheila Brull (2n premi)
EL OLOR DEL VERANO
El primer rayo de sol por mi ventana entraba,
Y ya noté esa sensación que llega año tras año,
Por fin se va el invierno que me hizo tanto daño.
Un rayo de sol lleno de calor y de esperanza,
Vino con sus flores y sus pájaros en danza,
Una danza que me ilusiona y me llena de alegría,
Ahora puedo disfrutar por fin de mi día a día.
Sombrillas, toallas, sombreros de paja,
Todas las sensaciones que un nuevo verano me aguarda.
Sentir el sol en mi piel otra vez,
Recordar todas las risas del ayer,
Y todos los momentos que aún me van a sorprender,
Gracias a un nuevo verano que contigo gozaré.
Giulia Pérez-Pujol Nichilo (3r premi)
CONTEADAPTAT
3r d’ESO
Aquest any, per Sant Jordi, els alumnes de 3r d’ESO han adaptat a teatre un conte
escrit per un company basat en els contes de Jorge Bucay. Un d’ells és aquest
que, originàriament, va ser escrit pel Roc Vela.
EL TUCÁN Y EL GORRIÓN
Pag10
(NARRADOR): Esta vez Demián fue a la sesión un poco más temprano de lo
normal. Había tenido un mal día en el instituto. Por suerte, el Gordo ya había
acabado con su último paciente, y Demián entró sin antes llamar a la puerta.
(JORGE): (Sorprendido) ¿Qué es lo que te pasa?
(DEMIÁN): (Nervioso) Lo que me pasa es que no entiendo cómo la gente puede
chulear y vacilar a los demás sin motivo alguno sobre, por ejemplo, su físico,
intimidando al otro para hacerlo sentir inferior.
(NARRADOR): El Gordo lo escuchó con atención. Ya sabía cuál era su problema.
(JORGE): No tienes por qué ponerte así; esas personas lo que quieren es que te
sientas mal. Si demuestras que no te importa lo que digan, llegará un momento en
el que se cansarán y dejarán de hacerlo.
(DEMIÁN): (Enfadado) Ya, pero siguen y siguen molestándote y haciéndote pasar
malos momentos, y llega un momento en que no puedes más. Pero lo que
realmente me… me da rabia es que esa gente tan mezquina puedan triunfar tanto.
¿Cómo es posible? Además de hacer que te incomodes, además de eso, eh,
puedan salir favorecidas. ¿Y nosotros? No les hacemos nada y para acabar de
rematar, salimos perdiendo.
(NARRADOR): Jorge lo entendía.
(JORGE): Una vez, si no me equivoco, te conté el cuento del ladrillo-boomerang.
Pues tal y como dice, Demián, a esas personas les llegará un momento en el que
se enterarán de lo que han hecho y, la vida, o como lo quieras llamar, les
devolverá las cosas que han hecho con mala intención, No hay explicación
empírica para esto, pero está comprobado. Y, ahora…
(DEMIÁN): (Sonriendo) Déjame que te cuente un cuento.
……………………............
(NARRADOR): En un bosque no muy lejos del mar vivían una gran cantidad de
pájaros. Todos ellos tenían una vida normal: volaban y cantaban libremente todo el
día hasta cuando el sol caía sobre el mar y las estrellas empezaban a verse en el
cielo. Todos ellos convivían juntos. Todos, menos uno.
Ese era un pequeño gorrión de color gris y marrón, y con un pequeño pico,
conocido por sus raras costumbres: solía cantar de noche y no de día, solía volar
cuando hacía un día gris y con nubes y no cuando hacía sol y calor, solía hacer su
nido en el suelo del gran bosque y no en las copas de los árboles. Ese gorrión
vivía apartado de la bandada, y había veces que se quedaba en su nido mientras
todos los otros iban a divertirse cazando los mosquitos.
Un buen día, un nuevo vecino se instaló en su lugar. Era un tucán muy joven y
atractivo: todas las hembras fueron inmediatamente a conocerle. El hermoso
pájaro presumía todo el rato de su grandioso, ancho y coloreado pico, que era casi
tan grande como su cuerpo. El nuevo residente hizo amigos al instante, y amigas
también.
Ya deberían ser las seis de la tarde, cuando el cielo se pintaba de naranja y rosa,
que el gorrión del pequeño pico se enteró de que un nuevo y guapo habitante
había llegado al hogar.
(GORRIÓN): (Preparando el nido. Todas las aves y el tucán bajan de los árboles)
(RUISEÑOR): Sí, es ese el raro pájaro que canta de noche…
Pag11
(TUCÁN): (Burlándose) Ya veo, ya veo. Parece que te diviertes construyendo tu
cama. ¿Para quién es? ¿Para ti y tu amigo imaginario?
(TODOS): (Ríen)
(TUCÁN): ¿Tienes miedo? Tranquilo, que te podrás defender muy bien con ese
diminuto pico que tienes…
(BÚHO): Venga, vámonos. Dejémosle solito, como siempre.
(TUCÁN): (Da un picotazo al nido y lo destroza)
(GORRIÓN): ¿Pero… pero que ha-haces?
(NARRADOR): Pero al ver que el tucán lo miraba con los ojos medio cerrados y
con aspecto siniestro, el gorrión calló al momento.
Los pájaros marcharon volando entre risas y carcajadas y el gorrión se quedó ahí
solo, sin lugar donde dormir. Pasó la noche estirado en el sucio suelo del bosque.
(GORRIÓN): Este
fanfarrón me da
miedo, y quiero
contestarle, pero…
¿Cómo
puedo
hacerle sentir mal
si su pico es cinco
veces más grande
que el mío?
(NARRADOR): Al
día siguiente, el
pajarito gris se
despertó con todo
el cuerpo lleno de
arena y trozos de
ramas. Sus plumas
estaban mojadas.
Se sentía débil y
flojo, y empezó a
hacer otro nido, aún más grande que el anterior. Lo hizo con una base de piedra, y
también con troncos fuertes del árbol que había cerca del mar. Encima del duro
soporte finalmente puso hojas, hojas y más hojas, que hacían que nadie se diera
cuenta de lo que había debajo. Habían pasado horas y ya eran las cuatro de la
tarde. Se acomodó para dormir, uno de sus otros raros defectos, pero justo cuando
estaba cerrando los ojos vinieron otra vez el tucán y su cada vez más poblado
grupo de amigos y amigas.
(TUCÁN): ¡Despierta, pequeñajo! Aún es de día. ¿Y cómo te has hecho el nido
esta vez, con el diminuto pico que tienes?
(GORRIÓN): (Se pone rojo y recula hacia su nido)
Pag12
(TUCÁN): (Aproximándose) Creo que hoy también tendrás que pasar una noche
fría… (Destroza el nido pero se rompe el pico)
(TUCÁN): (Gritando) ¡AAAYYY¡
(NARRADOR): Y cuando se levantó, su pico estaba completamente torcido, y sus
colores habían sido borrados por los arañazos que ahora tenía. Era todo un
espectáculo.
Las pajaritas empezaron a hacer muecas de asquerosidad y los pájaros, a reírse
del pobre tucán que ahora tenía su famoso pico roto. Casi llorando, el ave se fue
volando del bosque para nunca más volver. Ahora el gorrión dormiría tranquilo por
el día, cantaría sin vergüenza por la noche, y saldría a volar los días grises en vez
de los días con sol.
……………………............
(NARRADOR): Demián estaba muy atento: casi que no estaba en la sesión,
estaba en el bosque al lado del mar, con otros pájaros. Jorge le miró y le hizo una
señal.
(JORGE): ¿Y qué? ¿Crees que el tucán se divertía mucho, haciendo pasar al
gorrión un mal rato? ¿O sólo lo hacía para captar la atención de las otras aves
para ser más famoso?
(NARRADOR): El reloj marcó la hora de salir, e hizo un ligero “ring-ring”. Ya era la
hora. Demián se despidió del Gordo y salió por la puerta, Ahora ya sabía la
respuesta.
CRÈDITS DE SÍNTESI
SORT
1r i 2n d’ESO
Pag13
MIÉRCOLES 8 DE MAYO
Querido diario,
Estos tres días han sido caóticos, divertidos, extraños, alucinantes…
El miércoles fui de colonias/ crédito/ convivencias con el colegio y, para ser sincera, no
me hacía mucha ilusión; el año pasado fue increíble y pensaba que este año sería
más aburrido, además, dijeron que haría frío y no me gusta nada el frío.
Me levanté a las seis de la mañana, así que mi imagen no era precisamente muy
agradable de ver. Me vestí, me puse unos shorts tejanos
(dijeron que haría frío y que lleváramos pantalones largos,
pero estoy en un edad en la que difícilmente haré caso de lo
que digan) y una camiseta.
Tenía la intención de prepararle un desayuno maravilloso a
mi madre para despedirme, pero mis planes se truncaron
cuando las sábanas se me enredaron y no me dejaron salir.
A las siete, mi madre me levantó corriendo y chillando, como
es habitual. Al verme vestida se tranquilizó un poco pero
salimos corriendo, sin desayunar.
Llegué a la escuela y, apresuradamente, fui a encontrarme
con mis amigas y a hablar de qué ropa llevábamos y a
preguntarnos cómo serían las habitaciones.
Cuando estuvimos todos en el autocar, salimos,
yo iba en última fila con mi inseparable amiga
María, que gracias a que mi tutora, pudo sentarse
con los de segundo pese a haber repetido curso.
El viaje fue más o menos normal, las chicas
cantando canciones, los chicos quejándose,
móviles pasando de mano en mano, gente
Pag14
durmiendo, gente nerviosa, el típico que no puede aguantar el pis…
A mitad de camino, paramos para visitar una iglesia llamada Santa María de Gerri
para hacer el trabajo de sociales. No fue una visita muy divertida, así que me saltaré
detalles.
Cuando llegamos a la casa de colonias nos sorprendió muchísimo, era una casa
enorme de tres o cuatro pisos. El autocar subió por una rampa bastante larga. A los
lados había amapolas decorando la hierba verde.
Al bajar del autocar, fuimos corriendo a las habitaciones, subimos las escaleras a
toda prisa y llegamos entusiasmadísimas. Era bastante más grande de lo que me
imaginaba, tenía tres literas con unas fundas, unas sábanas y unas almohadas
horribles, eran la cosa más fea que jamás había visto; la pared tenía a ambos lados
unos pilares con un hueco en cada uno, donde teníamos que poner la ropa. Al fondo
de la habitación había una ventana que permitía que la luz entrase.
No tuvimos tiempo de instalarnos cuando Anna nos llamó para comer. De la comida
nada que destacar, solo que cada día teníamos patatas.
Después tuvimos tiempo libre y mis amigas y yo aprovechamos para explorar la
zona. Me sentía como una niña corriendo por aquí y por allá, sorprendiéndome por
cualquier cosa, caminando entre la plantas… María y yo, al final, encontramos una
enorme piscina vacía y no se nos ocurrió otra cosa
que meternos dentro; al rato, vinieron todas las
demás.
Por la tarde fuimos a un sitio donde hicimos tiro
con arco y nos subíamos a los árboles y teníamos
que pasar por unos sitos con escaleras que se
movían, plataformas súperinestables, tirolinas… no
me gustó mucho la actividad porque fue muy corta
y el tiro con arco no se me da muy bien.
Sajani Gómez
JUEVES 9 DE MAYO
A la mañana del segundo día estábamos muy cansadas. La señorita Roig nos ha
despertado a las siete de la mañana, y mientras abría la ventana para que entrase luz,
cantaba esta canción:
"Frère Jacques, Frère Jacques,
Dormez-vous? Dormez-vous?
Sonnez les matines! Sonnez les matines!
Din, dan, don. Din, dan, don"
Yolanda, Celia, Marianne y yo nos hemos levantado en seguida, pero Ainhoa y Mar
han estado tumbadas en la cama más tiempo, pidiendo que cerrásemos la ventana
porque querían seguir durmiendo. Una vez duchadas y vestidas, nos hemos dirigido al
comedor a desayunar. Para comer había: zumo de naranja, zumo multifrutas, leche,
pastas, tostadas, mantequilla, mermelada, yogur, etcétera. Podíamos tomar lo que nos
apeteciera. Al acabar de comer, hemos preparado la mochila que teníamos que llevar
a las actividades. De hecho, todos nuestros planes han cambiado a causa del mal
tiempo; teníamos que hacer una excursión con jeeps al "Estany de Sant Maurici", pero
en lugar de eso hemos ido a hacer hípica. Como a mí no me gustan los caballos, y
había otra actividad preparada para la gente que no quisiera montar, he decidido hacer
dicha actividad. Un grupo de gente nos hemos ido con Sergi a hacer una excursión por
un sendero al lado del río, por donde pasaban los caballos.
Pag15
La verdad es que ha sido
entretenido y bonito. Además, ha sido
divertido porque nos hemos puesto a
cantar la famosa canción de "una
sardina, dos sardinas, tres sardinas y
un gato…", y cuando a Nikias le
tocaba nombrar a alguien para que la
cantase, se decía a sí mismo. Mar y
yo reíamos mucho, y de esta manera
el tiempo se nos ha pasado más
rápido,
aunque
ya
estábamos
cansados.
Cuando las personas que tenían que montar a caballo han acabado la actividad,
nos hemos ido a almorzar al albergue. Después de comer hemos ido a hacer una
actividad muy curiosa; raquetas de nieve en Baqueira.
Al principio, el camino era amplio y fácil, pero poco a poco ha sido más difícil,
puesto que el lugar por el que teníamos que pasar era muy estrecho, y teníamos que ir
de uno en uno, en fila india. El problema es que estábamos cansados, y aún teníamos
que realizar dos descensos. Lo peor era el frío insoportable; ¡no se podía aguantar!
Este fenómeno era debido a que llevábamos puesto un calzado que no era muy
adecuado, y la nieve nos entraba en los zapatos. Los pies se nos estaban congelando,
y al final del trayecto, cuando hicimos una guerra de bolas de nieve, las manos
también se nos quedaron muy frías, y no las podíamos mover.
En teoría, al acabar esa actividad
teníamos que ir a Sort a hacer un
dibujo para el trabajo de plástica,
pero al final hemos vuelto a "Les
Estades", porque algunas personas
han cogido una hipotermia o se han
ahogado por el dolor de garganta.
Cuando hemos llegado, nos hemos
duchado, vestido y arreglado para ir,
después de cenar, a la discoteca.
Una vez hemos terminado la cena,
hemos subido al autobús para ir a la
discoteca del pueblo, que estaba en
Llavorsí. Allí hemos bailado y bailado, ya fuese con nuestros/as amigos/as o con los
profesores (sí, ellos también han bailado…de hecho, Romà ha estado moviéndose
todo el rato mientras nosotras lo imitábamos). Nos lo hemos pasado muy bien, pero
este año la discoteca ha durado menos, porque teníamos que irnos antes para llegar a
tiempo al hostal. En lugar de salir a las doce en punto, lo hemos hecho a las doce
menos cuarto.
Pero…¿qué ha pasado cuando hemos llegado? Pues, efectivamente, que no
teníamos sueño, y nos hemos sentado en los sofás de la sala de abajo y nos hemos
puesto a charlar y cantar. ¿Que qué cantábamos? Naturalmente: "una sardina, dos
sardinas, tres sardinas y un gato, se apostaron la manera de meterse en un zapato…".
El problema ha sido que casi nadie tenía voz (incluyéndome a mí). Al cabo de unas
dos horas y pico, nos hemos ido a dormir porque estábamos todos muy cansados.
Maria Ticó
Pag16
VIERNES 10 DE MAYO
Nos despertó la Stra Roig
cantando una canción. Nos
pusimos el biquini o bañador y
preparamos la maleta para irnos
a BCN.
Fuimos a desayunar y subimos
al autocar y nos dirigimos hacia
Llavorsí; donde nos esperaban
para hacer ráfting.
Nos dieron el neopreno, nos
preguntaron qué pie calzábamos
y nos dieron unos zapatos de
neopreno.
Nos fuimos al vestuario donde
nos lo pusimos; costó bastante, ya que estaba húmedo y era superajustado. Cuando
por fin acabamos de ponérnoslo, hicimos grupos para ir en la barca: yo iba con alguna
niña de primero, Marc Grau, Dimas, Mar, Sergi (profesor de educación física)...
Nos dieron los chalecos salvavidas y los cascos, un remo para cada uno y... ¡ al agua,
patos !
Llegamos a una parte llamada “lavadora” que, como os podréis imaginar, era muy
movida, fue la parte que me gustó más de todo el recorrido. El mismo recorrido lo
hicimos dos veces, ya que era peligroso seguir con el recorrido más abajo. Fue una
experiencia muy emocionante y me quedé con las ganas de repetir.
Después de esta actividad, nos fuimos a la casa de colonias a comer y después de
comer, tuvimos un rato libre para hacer
la digestión para no marearnos en el
autocar.
Subimos al autocar, y a pesar de haber
hecho la digestión, yo me mareé, igual
que otros compañeros que hasta
vomitaron, así que nos tuvimos que
parar para que limpiaran el vómito.
Llegamos a BCN cantando canciones
como
''UNA
SARDINA,
DOS
SARDINAS, TRES SARDINAS, Y UN
GATO'', la canción épica de las
colonias del 2013.
Al bajar del autocar estaban todos los padres esperando. Cuando bajas del autocar te
sientes como un famoso porque todo el mundo te está esperando. Cogimos el
equipaje y me fui con Mar en su coche.
¡¡ Y estas han sido las colonias de primero y segundo de la eso del 2013 !!
Me lo he pasado genial y espero que el año que viene nos lo pasemos así de bien o
más.
Yolanda Esteban
DESCRIPCIÓ DEL PAISATGE
Pag17
El paisatge era verd i hi abundaven els arbres, arbustos, plantes i mosquits. Hi
havia molt de fang perquè durant aquells dies havia plogut bastant. Passàvem per
un camí marcat pel costat del riu. Feia una mica de fred i hi havia molta humitat.
També vam passar per un camí que era una mena de prat petit.
Vam anar a muntar a cavall. El cavall era molt suau i tenia la cua molt llarga. El
meu es deia Kareta i era molt obedient.
Els monitors abans de començar ens van donar unes quantes indicacions per a
què no ens féssim mal. Van dir que no havíem de deixar que mengessin herba
perquè menjaven durant tot el dia.
Va ser molt divertit, vam passejar i anar al trot. M'encantaria repetir-ho.
Ariadna Martinez
Era dijous a la tarda. Vam anar al Port de la Bonaigua. Allà feia un dia no gaire
maco, hi havia núvols que tapaven tot el cel. A més a més, hi havia moltíssima
boira, que dificultava la visibilitat. Tot el paisatge estava cobert de neu, però
igualment, era preciós.
En estar tot nevat, ens van donar unes raquetes de neu per poder caminar més bé.
Van costar de posar, però al final van entrar. Vam començar l'excursió, que era
d'uns 3km. En un moment determinat el monitor ens va assenyalar les restes d'una
allau que hi havia hagut. Quan ja vam arribar a baix de tot, ens va deixar fer una
guerra de neu.
En arribar a l'autocar, tots estàvem mullats de dalt a baix, però crec que tothom
s'ho va passar genial.
Bernat Llorens
CREDIT DE SÍNTESI
3r d’ESO
Pag18
PRIMER DIA
El primer dia de Crèdit vam anar al Vendrell amb
tren, a visitar la casa de Pau Casals, que
actualment és un museu. Hi vam arribar caminant
pel Passeig Marítim. Un cop allà, la guia del museu
ens va portar a la “Sala dels records”, on ens va
explicar la interessant i entretinguda vida del músic
a través de tots els objectes i imatges que hi havia.
Acte seguit, la senyora ens va dirigir cap a una
altra habitació on ens va mostrar un vídeo on sortia
el violoncel•lista tocant una cançó amb el seu principal instrument. A molts, el
discurs que va recitar el 1971 (amb quasi 95 anys!) a l’Assemblea General de les
Nacions Unides, que tractava sobre la seva profunda admiració envers Catalunya,
ens va entusiasmar.
Posteriorment, també a la casa-museu, vam participar en un taller en el qual vam
buscar quin ritme musical aplicar a un text en
anglès ,un discurs molt conegut de Kennedy, que
portàvem preparat des de l’escola.
Quan més vam gaudir, però, va ser amb el que va
venir a continuació: la platja! Tot i fer una mica de
fred, va ser un temps lliure molt agradable durant el
qual vam poder banyar-nos, jugar a pilota i relaxarnos molt. També vam dinar allà, damunt la sorra.
En conjunt, aquest va ser un dia molt agradable.
Ariadna Aldeguer, Maria de las Heras,
Marina Gracia, Lua Meléndez, Roc Vela.
SEGON DIA
Dijous dia 9 no ens vam moure de Barcelona; passaríem tot el dia al Teatre
Nacional de Catalunya.
En arribar-hi ens van fer passar a una sala per veure un vídeo en el qual un
detectiu volia esbrinar quins eren tots els càrrecs i tots els processos necessaris
per fer possible una representació teatral. Era un documental molt didàctic i vam
aprendre moltes coses noves sobre el món del
teatre. A continuació un monitor (en realitat un
director teatral) ens va explicar breument allò
que faríem i ho va fer de tal manera que va
despertar l’ interès de tots nosaltres, ja que tots
vam participar molt activament en tot el que ens
va proposar per desenvolupar el taller.
Ens vam repartir les diferents tasques:
il•luminació, so, actuació, direcció, atrezzo,
maquillatge i vestuari.
El resultat final, després de quasi tres hores
d’engrescadors preparatius, la posada en escena
de dos dels fragments que havíem preparat amb
Pag19
anterioritat a classe de l’obra teatral que veuríem a la tarda.
En acabar, cansats però entusiasmats , vam sortir al parc del TNC a dinar i, pels
volts de les quatre, tornàvem a entrar per fer una visita guiada interessantíssima
al conjunt de les intal•lacions: els camerinos ,l’escenari de la Sala Gran(per cert,
increïble!), els magatzems… .
I després, la cirereta: vam assistir a la representació de l’obra Llibertat! de
Santiago Rusiñol a la Sala Petita .Quina va ser la nostra sorpresa quan ens vam
trobar l’escenari al centre de la platea!
L’obra , una impactant crítica social sobre la hipocresia entorn del racisme, escrita
a principis del segle XX però amb una total i trista vigència en els nostres dies.
Martí Arriol, Montse Ferry, Eva Figueras,
Marc Leirado, Giulia Toral, Irene Vezzoli
TERCER DIA
L’últim dia del Crèdit de Síntesi, vam anar a
Terrassa, al Parc Vallparadís.
Vam fer les activitats a l’aire lliure i va ser un
dia de molt bon ambient entre els companys
i professors mentre practicàvem l’esport tot
junts.
La primera va ser una baixada amb tirolina.
A molts de nosaltres, en veure-ho, el cor ens
va començar a bategar molt de pressa
perquè el recorregut era, o ens semblava,
molt llarg, però no vam arribar a sentir por
sinó , sobretot, emoció i pujada d’adrenalina.
Després de la tirolina vam fer tir amb arc amb el mateix monitor. Ens va ensenyar
com s’havia de carregar l’arc, fins on l’havíem de tensar...també, dues maneres
diferents de llançar les fletxes. Vam fer cinc grups i vam competir entre nosaltres.
No cal dir que vam cridar molt i ens vam divertir d’allò més.
L’última activitat va ser la canoa canadenca.
Vam haver de fer molts equilibris per poder
remar i alhora passar-nos la pilota sense
caure a l’aigua...Bé, s’ha de dir que un parell
de nosaltres sí que hi va caure.
Vam acabar el dia, menjant els entrepans
que portàvem en una placeta del Parc amb
els companys i els profes que ens
acompanyaven. Resumint, una molt bona
manera de finalitzar el nostre Crèdit de
Síntesi de 3r d’ESO.
Thea Bauyon, Àlex Campa,
Vikram Granero, Erik Urbano
PROJECTE DE RECERCA
VIATGE A MADRID
4td’ESO
Pag20
En este viaje a Madrid, hemos sido obsequiados con el encanto de esta enorme y
preciosa ciudad. Mis compañeros y yo visitamos los lugares más emblemáticos: el
Museo del Prado, el Parque del Retiro, la Plaza del Sol y otros sitios populares.
El viaje duró tres días; en la primera jornada disfrutamos del arte por cortesía de
Goya y Velázquez, en el Museo del prado; más tarde nos relajamos contemplando
el apacible lago del Parque del Retiro. Al día siguiente, ojeamos desde fuera una
réplica de un templo egipcio que el Gobierno de Egipto regaló a la metrópolis. Al
medio día, visitamos el Museo Reina Sofía, donde admiramos cuadros muy
interesantes y abstractos como el “Guernica” de Picasso. El último día, el más
agotador, aún tuvimos fuerzas para hacer una visita guiada por el senado, que
resultó muy amena.
Sinceramente, se hará difícil olvidar este viaje a Madrid que me ha llenado de
cultura y de buenas sensaciones y recuerdos simpáticos de mis compañeros de
cuarto de la ESO.
Aitor Basterra
TREBALL DE RECERCA
L’ NBA
Marc Jurado
Pag21
En Marc Jurado, un alumne de segon de Batxillerat, va elaborar el seu treball de
recerca sobre l'NBA. Entre altres informacions, aquest treball conté una entrevista
que va realitzar en Marc al comentarista de tv3 i amant del basquetbol ofensiu,
Jordi Robirosa i Dejean. Seguidament en reproduïm un fragment:
ENTREVISTA A JORDI ROBIROSA
1Bon dia Jordi. Si et sóc sincer, només
començar, vull que m´expliquis quan vas
escoltar per primer cop la paraula
“apostoflant” i el seu significat.
De segon cognom em dic Dejean. El meu avi
era francès, idioma que vaig aprendre de petit, i
“apostoflant” és una paraula molt comuna que
escoltava a casa i significa extraordinari, fantàstic , sensacional, magnífic... I com
surt en el “Crackòvia”, no puc fer quatre passes pel carrer sense que m´ho cridin
deu vegades!
2La NBA té alguna cosa especial per a què els nens vulguin formar part.
Com descriuries l´etapa d´un nen fanàtic de 10 anys amb un de 20? La il·lusió
i perspectiva per arribar a ser un professional és totalment diferent?
La referència dels nanos d´aquí no és el bàsquet europeu, és la NBA. T´explicaré
un detall curiosíssim: Partit Regal Barça- Los Angeles Lakers ( 07-10-2010). Com
el partit anava igualat, era al·lucinant veure el Palau Blaugrana ple de nanos amb
la samarreta de Kobe Bryant mentre l´escridassaven perquè volien que guanyés el
Barça. És una bogeria col·lectiva. És normal que vulguin triomfar als Boston o als
Lakers, més que fins i tot al Barça o al CSK de Moscou. Segurament el noi de 20
anys que no ha arribat, sap que no hi arribarà.
3Aquests dies s´han jugat les finals de la NBA i estic observant un
nivell altíssim individual i col·lectiu. En comparació amb dècades anteriors
podem veure un creixement progressiu impressionant…Quin espectacle ens
proporcionarà aquesta lliga dintre de 20 anys? Hi pot haver un límit?
No ho sé. Jo crec que en els últims 20 anys hem perdut espectacularitat perquè la
defensa ha guanyat a l´atac. Les defenses fan guanyar campionats, però fan
perdre aficionats. El bàsquet dels 90 era més ofensiu,fins i tot, he pogut anar al
Boston Garden i veure a Larry Bird anotar 50 punts sense despentinar-se. Espero
que d´aquí 20 anys la gent prengui consciència què si els partits continuen amb
poca anotació els aficionats abandonaran les pistes, i això pot ser dramàtic.
4Si t´ofereixen el càrrec d´ en David Stern (Conseller general) ara
mateix…L´acceptaries? Quins canvis realitzaries positivament i què
eliminaries d´aquesta lliga?
I tant! Primer em pujaria el sou encara més. Una de les coses que m´agradaria ser,
és ric. I com no ho sóc, em fot. En David és jueu i la NBA està controlada per
Pag22
jueus, però si m´haig de fer jueu, m´hi faré. Jo, ara més seriosament, incidiria més
en el bàsquet ofensiu. Crec que els entrenadors tenen massa capacitat per decidir
sobre el joc.
Per exemple: si un equip anota menys de 90 punts li trauria una victòria de la
classificació. S´han de fer coses radicals perquè sinó estan jugant amb foc. I ja no
et dic res del bàsquet europeu…
5Has pogut realitzar entrevistes als millors
jugadors catalans i segurament hauràs compartit
experiències amb ells que ningú sap. És difícil
deixar la teva ciutat i arribar a un país totalment
diferent on no coneixes a ningú. Quin és el
secret per arribar al triomf? A part de que la pilota
entri o no entri, quina diferència hi ha entre els
jugadors que es queden i els que tornen.
Hi ha diversos casos. Un d´ells pot ser la manca de qualitat (S.Rodríguez), no crec
que estigués preparat per donar el salt i un altre la manca d´ integració (Juan C.
Navarro), ja que mai es va acabar d´integrar. Ell em va dir que un dia quan va
tornar a casa la seva filla li va parlar en anglès i va pensar: “Me´n vaig,
prou,prou…”
El cas d´en Rudy és diferent. Crec que com li va succeir a Drazen Petrovic a
Portland, l´entrenador ha tingut un pal a l´ull i no ha sabut veure les grans qualitats
que té. Ells s´ho perden. És un jugadoràs. I sincerament, ha de ser un entrenador
molt cretí o com diem en castellà: “un majadero”.
9Molts cops el futbol és criticat per les quantitats elevades que es
paguen als clubs pels serveis dels futbolistes. En aquesta lliga, en canvi,
sembla que al qui has de convèncer (econòmicament) és al jugador, ja que el
traspàs màxim no pot superar els 500.000 dòlars. Què opines d´aquest
funcionament i del famós “lockout”?
És una situació totalment diferent. Allà el jugador és una mercaderia de luxe. Però
és clar, si tu no vols entrar en aquell joc, no hi vagis. Em sembla un funcionament
correcte: tu cobres fins l´últim dòlar però faràs el que el teu club et digui. És just.
Si has firmat un contracte l´has de complir. Aquí en el futbol, el jugador firma per 4
temporades i al segon any ja demana revisió de contracte. ¿Què collons t´has
cregut? (Moltes vegades amb la veu de la premsa darrere). Tinc present un cas,
l´exjugador del Barça Rivaldo, que cada dos per tres sortia amb el seu
representant: “El jugador està trist”. Com pots dir això si fa quatre dies que acabes
de signar un contracte!?
10T´he portat un regal Jordi. Explica´ns quina relació pot tenir aquesta
magdalena amb la teva experiència NBA.
Los Ángeles 1989. Les magdalenes em van salvar la vida. En aquells temps la
ciutat era perillosa i no era recomanable passejar pel centre. Jo em vaig posar a fer
de “Publisher”, a gravar amb un company els hispanos i afroamericans de les
pistes i de poc no em trenquen la cara. A sobre començàvem una estada de vint
dies i portava tots els diners a sobre.
Pag23
Estàvem envoltats mentre ens preguntaven irònicament el preu de la càmera i si
dúiem algun bitllet. De sobte apareix un cotxe d´on surten dues dones de raça
blanca i tots van formar davant del cotxe. La dona va dir: “Tranquils nois, tenim
magdalenes i galetes per tots!”. Allò va ser com l´aparició de la Moreneta, la meva
salvació. En aquell moment vaig dir: “ Xavi, ens n’anem cagant hòsties!”
11Com a periodista que ets vull preguntar-te sobre un tema important
arreu del món que ha format part de la història de l´esport. Creus que encara
pot haver racisme a la NBA?
No n´hi ha. Però et diré que el jugador blanc està més valorat que el negre. Potser
no a nivell de sou, però si a nivell de publicitat. És una qüestió cultural que amb el
temps s´anirà esvaint ja que un jugador negre, generalment, és més problemàtic
que un jugador blanc. És a dir, no hi ha un jugador blanc com Ron Artest. Crec que
el codi de vestimenta aplicat a 2006 és correcte. L´exemple dels joves no pot ser
que un sonat que porti un penjoll d´un milió de dollars. La vida no funciona així.
12Per acabar donar-te las gràcies pel temps que ens has dedicat i
desitjar-te molta sort com a periodista i com a persona. Espero que la
magdalena et faci tocar el cel o et mantingui “A prop de les estrelles”, però
abans de sortir per aquella porta…
Digue´m de tot cor si algun cop has pensat en deixar-ho tot, i si és així, què
és el que fa que ara mateix estiguis aquí com un autèntic bàsquetmaníac.
És veritat que quan els meus fills eren petits viatjava moltíssim i vaig pensar en
deixar de fer retransmissions de bàsquet. Parlo de l´any 1993-94, però va anar
d’un pèl. La meva dona em va dir: ” Vés amb compte perquè després et pots
penedir.”
A mi m’agrada el directe rigorós. No m´agraden els diferits. Marc a mi m´agrada
l´adrenalina del directe: “Atenció! 20 segons per entrar!”. Aquell és el moment.
Així érem
Pag24