Trobadores y juglares

Trobadors i joglars
1.− PRESENTACIÓ HISTÒRICA: L'EDAT MITJANA
L'inici de l'edat mitjana es situa a finals del segle V amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident. Aquest fet
significa la fi de la confiança en els pobres polítics i l'ocàs de l'època clàssica. S'afiança la idea de
transcendència i per aquest motiu l'art medieval serà essencialment teocèntric, manifestació de creences
religioses i del poder de l'Esglèsia. Acaba ara el procés artístic tradicional que buscava representar el món
natural i humà.
L'art medieval és un art d'imatges i símbols que revelen creences espirituals i confirmen la fe d'homes i dones
immersos en una societat insegura i turbulenta. Freqüents períodes de fam i necessitat, pestes arrassadores,
invasions, heretgies, inquisidors i pogoms. L'atomització de la societat medieval en petits nuclis autònoms, en
forma de senyories feudals, es manifesta artísticament en la descomposició d'un estil homogeni, el clàssic, i
l'aparició d'una gran diversitat i varietat de manifestacions artístiques. Al llarg dels mil anys en que transcorre
l'edat mitjana podem distingir , a grans trets , quatre estils artístics: l'art bizantí, l'art carolingi, l'art romànic i
l'art gòtic.
En el segle XII, quan comencen a aparèixer les primeres obres escrites en català que se'ns han conservat,
Catalunya, com a la resta d'Europa, vivia en plena Edat Mitjana i això comportava que la cultura, salvada per
l'Esglèsia i en mans d'aquesta, utilitzés el llati com a llengua culta.
D'altra bonda, l'aparició a Provença de la poesia trobadoresca, composta, i avegades cantada, pels anomenats
trobadors, havia ocasionat que els models de la lírica fossin escrits en provençal, considerada aquesta l'única
llengua per aquest gènere.
La provençal és una llengua romànica germana del català, com son entre elles germanes totes les llengües
neollatines, cal admetre que entre el català , tant el medieval com el modern, i el provençal medieval existeix
molta similitud, però que no arriba a l'extrem de fer possible que ambdues formes d'expresió puguin ser
confoses en una mateixa llengua.
I per últim, hem de tenir en compte que, la societat feudal estava formada per tres grups socials o estaments,
cada un, amb una funció social pròpia:
− Els nobles, que eren guerrers
1
− Els eclesiàstics, que s'ocupaven de la cultura i de l'oració. Les terres de −l'Esglèsia eren feus amb el mateix
funcionament que els dels nobles.
− Els camperols, els més nombrosos, que treballaven. Hi havia dos grans grups de camperols: els serfs i els
vilans.
2−. EL TROBADOR
El trobador no només redactava el text, o lletra de la poesia, sinó que tambe componia la música que havia de
ser difosa per mitjà del cant. El trobador era, doncs, músic i poeta alhora. Aquesta necessitat de compondre
musicalment exigia al trobador una elevada formació i una especialització determinada que, en principi,
barrava el pas als més diletants. La rígida tècnica poètica, no permetia les improvitzacions. El trobador, des
del moment que havia d'apendre el seu ofici poètic i vivia gràcies a ell, era un professional de la literatura.
Així com la cavalleria era una institució que feia germans d'armes a tots als qui la demanaven, la poesia
provençal establí una certa germandat entre els trobadors, de qualsevol classe o estament que pertanyessin. A
Catalunya van abundar més trobadors que eren senyors feudals o vassalls de certa categoria, com ara
Berenguer de Palol, Guerau de Cervera, Guillem de Berguedà, Huguet de Mataplana, Jofre de Foixà, etc. que
no pas de baixa condició i exclusivament professionals de la poesia, com ara Cerverí de Girona o Guillem de
Cervera.
El trobador només pel fet de ser−ho, així que reunia certs mèrits literaris i aconseguia prestigi, adquiria una
categoria que li permetia d'ocupar un lloc a les corts, aconsellar els grans senyors, portar a terme embaixades i
participar en les altes empreses, com les croades d'Orient.
3.− EL JOGLAR
El joglar es l'encarregat de la transmissió al públic de les poesies escrites pel trobador mitjançant el cant
acompanyat d'un instrument musical. El joglar de lírica és divers del joglar que recitava les cançons de festa,
ja que el primer és més refinat i més culte, havia de limitar−se a executar de la manera més perfecta, i més
fidel a les peces que el trobadror li encomanava per a la seva divulgació, mentre que el segon solia recitar
llargues cançons de memoria, tot improvitzant al mateix temps. El joglar solia ser de procedència humil, i
davant la societat, sobretot a les corts, va ser sempre considerat com una persona de baixa categoria, confós
amb els servidors de menys relleu , encara que estimat perquè era un home de plaer, un personatge simpàtic i
una mica desvergonyit, que divertia a l'estil dels bufons i dels nans. Els joglars, a més de recitar poesies
escrites per trobadors, tenien habilitats d'acròbates, o sabien engolir una espasa, o sabre, mostrar bèsties
ensinistrades, ballar, fer jocs de mans, encara que no calia que totes aquestes actibitats les fes la mateixa
persona i sovint s'especialitzaven en algun d'aquests aspectes. Així ens interessa més el joglar en la seva
qualitat de transmissor de poesia, i des d'aquest punt de vista, cal tenir en compte que alguns trobadors, els
més poderosos o de més prestigi, en disposaven d'un o diversos, dedicats exclusivament a divulgar les seves
composicións. Hi havia joglars que tenien un repertori on entraven poesies de diferents trobadors, i alguns de
ben dotats i hàbils, esdevingueren trobadors, i també trobadors que per guanyar−se la vida es feien joglars i
cantaven versos propis i d'altres companys.
4.− CARACTERÍSTIQUES DE LES CANÇONS
4.1− TEMÀTICA
El motiu central de l'art trobadoresc va ser l'amor cortès, però també tractaven altres temes com la natura, la
política, la moral o les gestes heroiques. La dedicatoria a una dama, a la tramesa a un altre trobador o a un
personatge qualsevol perquè jutgi el mèrit de la composició. Sovint en alguna de les tornades figura el nom
del joglar que ha de divulgar la poesia i el senyal , o sigui el sobrenom poètic amb el què l'autor amaga el nom
2
de la dama, d'un altre trobador o de qualsevol persona.
4.2− ESTRUCTURA DE LES COMPOSICIONS
Les melodies de les cançons dels trobadors són molt diferents de les músiques religioses i mostren una gran
modernitat per l'època.
La poesia provençal, en oposició a la llatina clàssica, es basa, com les altres romàntiques, en el nombre de
síl·labes del vers i la rima. Les dues condicions són estèticament exactes: ni el comput de síl·labes tolera la
més petita errada ni la rima admet altra constància que la que és producte de la identitat absoluta de vocals i
consonants a partir de l'última sil·laba tònica del vers, o sigui que no es permet l'assonància. La rima en diu
masculina quan correspon a una paraula aguda, i femenina quan correspon a una paraula plana.
Els versos es convinen es estrofes anomenades cobles. En una poesia hi podien entrar diverses cobles, i totes
han de tenir el mateix nombre de versos disposats en la mateixa comvinació de rimes . Laultima estrofa d'una
poesia rep el nom de tornada, i és més breu que les cobles anteriors. Les tornades poden ser una, dues, tres i
fins i tot quatre, i s'hi troba una mena de comvinat o de resum de tota la poesia.
Una poesia és escrita en cobles unisonants quan cadascuna de les estrofes té les mateixes rimes. Quant les
rimes canvien a cada estrofa la poesia és escrita en cobles dobles. Tinguem en compte que un gènere menor,
el descort, es caracteritza precisament pel fet de presentar irreguralitat en el seu estrofisme, en oposició a la
regla general.
4.3− ALGUNS EXEMPLES
3. Guillem de Berguedá, "Lai on hom mellur'e reve" (209, 13), vv. 12−22
Dona, quan de vos me sove
cum etz avinens e bella,
e suy pojatz en la cella,
vostr'amistat me tira·l fre.
Et irai lai si·us platz, o no,
qu'en mi non a dreit ni razo
mas cum sers, si Dieus mi perdo,
pus mos mas dins los vostres tinc
e de vos servir no·m retinc.
Donx, pus en mi non a ren mieu,
faitz ne cum pros dona del sieu.
Traducció:
[Senyora, quan em recordo com sou
3
d'amable i de bella, i he pujat a la sella, el
vostre amor m'estira el fe. Aniré allí, si us
plau, o no [hi aniré, si no us plau], perguè en
mi no hi ha ni dret ni raó sinó com d'un
serf −que Déu em perdoni!−, car vaig tenir les
meves mans dins de les vostres i no m'he
estat de servir−vos. Així doncs, com que en
mi no hi ha res meu, feu de mi com fa una
senyora noble amb el que és seu.]
5.− BIBLIOGRAFIA
• RIQUER, M i COMAS. A. Història de la literatura catalana, vol. 1
Ed. Ariel. Barcelona, 1964.
• FITÉ, M i ARENAS, P. Atzavara. Ed. Barcanova. Barcelona, 1983
• RAGON, J. SÀEZ, E. SOLÀ, L. SANTIAGO, M.A. Història de l'art.
Ed. Teide. Barcelona, 1994.
• AVENTIN, M. BELLÈS, J. HERNANDO, F. ... Societat 6. Ed. Santillana.
Barcelona, 1989.
• CANO, M. MARTÍNEZ, J. MAYOL, J.P. Discantus. Ed McGraw−Hill. Madrid, 1997.
4