Recordant Pablo Mañé
Anuncio
PABLO MAÑÉ (1921 - 2004) Textos Fundació Caixa Laietana Carmen Posadas Fotografies color Xavier Cáliz Fotografies en blanc i negre Enric Quintana Tere Conzález Solá Disseny i maquetació Treballs Gràfics Paco López, S.L. Impressió Vanguard Gràfic, S.A. Dipòsit Legal: B-52.008-2005 © de l'edició, Tere González Solà © dels textos, els seus autors Pablo Mañé a Mataró (1973) Fotografia: Enric Quintana ÍNDEX Presentacions 5 7 Recordant Pablo Mañé Mi tío Pablo Cronologia 11 1921-2004 Catàleg 14 Obres de l'exposició (1966-2004) Recordant Pablo Mañé Mataró és una ciutat gran, però, tanmateix, prou petita perquè tots els qui hi fan alguna cosa siguin recordats amb particular estima. És el cas de Pablo Mañé. Advertir la presència d’aquell artista corpulent i de mirada intensa pels carrers del nucli històric, quan el règim agonitzava i els Beatles ja s’havien dissolt, és evocar el paisatge dels anys setanta. Visqué els primers mesos a l’avinguda Jaume Recoder i traslladà posteriorment el seu estudi a la plaça Gran quan ja comptava amb un bon grapat d’alumnes. Suari, Comabella, Duran, Alís, Guirao, Roca, Gomis, Salvadó, Riera, Casas Peña... Nascut a Montevideo, estudià Dret i fou deixeble d’André Lhote a París. Havia agafat l’avió i tres maletes, ben decidit a establir-se aquí i no retornar mai més. Després de passar per Caldes d’Estrac, creà escola a Mataró, abans de fixar la seva residència habitual a Barcelona. Aportà als seus alumnes, molts d’ells encara adolescents, les idees més avançades, preconitzant i analitzant el sentit de l’art més autèntic, sense caure en les modes i els “ismes” dels moviments imperants. Agitador i lluitador nat, vivia intensament el seu ofici, indissolublement unit a la poesia, la pintura, la literatura i la crítica d’art. Era capaç de traduir Shakespeare i de subjugar els seus alumnes amb els tangos que componia als acords de la guitarra. La intel·ligència i sensibilitat de Pablo Mañé va fer obrir els ulls a tota una generació d’artistes. Ara és el moment de retre homenatge al mestre. Aquesta exposició, que coincideix amb el primer aniversari de la seva mort, perpetua en la memòria col·lectiva la lliçó exemplar del seu art. Fundació Caixa Laietana 5 Mi tío Pablo Carmen Posadas Es con verdadera emoción que me pongo a escribir éstas líneas sobre mi tío Pablo Mañé. Y al hacerlo, tengo delante de mí un dibujo suyo que conservo en mi cuarto de trabajo junto a otros recuerdos y objetos muy queridos. El dibujo al que me refiero, es de una niña con un gran sombrero y está trazado con esa fácil y a la vez deliberada maestría que ha hecho de él un gran pintor. nos colamos en su cuarto no lo recuerdo. Posiblemente la incursión haya tenido lugar durante la siempre cómplice hora de la siesta que tantos descubrimientos permite, porque lo cierto es que no había nadie a la vista para impedírnoslo. Entramos mi hermana y yo con el sacrosanto temor que produce este tipo de violaciones, y lo primero que recuerdo es su peculiar olor. Sin embargo, no es de su obra de lo que quiero hablarles aquí. Su obra está y -afortunadamente- estará siempre con nosotros para que la podamos disfrutar. Lo que me propongo es hablarles de él, de lo que significó en mi infancia y en nuestra familia. Mejor dicho: lo que aún significa, porque cuando alguien se va, sabido es que no llega a morir de todo hasta que mueren todas y cada una de las personas que lo mantienen vivo en sus recuerdos. Aquel santuario olía a un entrevero de virutas de lápiz, libros antiguos y tabaco de pipa. Supongo que es también patrimonio de la infancia esa capacidad de representar a una persona a través de un objeto que le pertenece, porque cuando pienso en mi Tío Pablo, lo relaciono siempre con aquella tarde y, en particular, con uno de los objetos que allí había, precisamente con una pipa. Pienso en mi tío Pablo, y la imagen que se me viene a la cabeza es la de su estudio allá en Montevideo en los años sesenta. Por supuesto nosotros los niños teníamos entonces prohibido entrar en tan secreto reducto, pero mi hermana Mercedes y yo éramos porfiadas y la prohibición solo sirvió para incrementar nuestra curiosidad. Qué estarían haciendo los mayores mientras nosotras Y es curioso que así sea porque en la habitación de mi tío había cosas bastante más interesantes. Para empezar había una guitarra de concierto y luego un extraño atril, también había varios sombreros, y fotos diversas, además de un pick up y, por supuesto, multitud de libros. Por eso, prefiero no averiguar la razón freudiana por la que yo, entre todo aquel derroche de objetos, relaciono a Pablo (nosotras siempre lo 7 llamamos Pablo sin “tío” delante) con una pipa. Mi tío tenía, además, no una, sino toda una colección a cual más original. Las había de madera, de espuma de mar, pipas largas y cortas, viejas, nuevas, pero mi favorita estaba hecha de una media mazorca (choclo, para nosotros) que, por supuesto, no pude evitar chupar aquella tarde con la intención de averiguar si sabía a maíz (y la respuesta es no, claro). Desde aquella excursión secreta, mi tío pasó a ser permanente motivo de observación para una niña tan retraída como era yo en aquel entonces. Gracias a ello, descubrí muy pronto, que Pablo estaba considerado el hombre más guapo de su generación. Y para medir su atractivo, bastaba con decir: “Soy sobrina de Pablo Mañé” a mujeres de edades y situaciones muy diversas: amigas de mi madre, profesoras de mi colegio y hasta una monja que yo recuerde. A continuación, todas ellas (incluida, sí, la monja) ponían ojos soñadores y me miraban ya con mucho más afecto. Porque mi tío -y así lo saben todos los que lo conocieron en su juventud- no sólo era un hombre muy atractivo físicamente, sino que lograba reunir un conjunto de dones de lo más diversos. Era escritor, músico, traductor, crítico y por fin la vocación que había de prevalecer entre todas, pintor. Han pasado más de cuarenta años y ahora, desde la perspectiva que da el tiempo, me impresiona constatar cómo, en un mundo cada vez más falto de inquietudes intelectuales, parece casi imposible que una vez existiera este tipo de personaje del que Pablo era paradigma. Por eso yo que -quién me lo iba decir entonces- acabé siguiendo el camino de uno de sus muchas vocaciones, quiero dejar aquí constancia, de que la pérdida de un ser tan excepcional como él, no solo deja un vacío entre los que lo conocimos y amamos, sino también entre todos aquellos que sin conocerlo nunca llegarán a saber que hubo un tiempo en que, en un país muy pequeño llamado Uruguay, floreció una generación de hombres y mujeres que podían ser mundanos, guapos y, al mismo brillar en actividades tan diversas como la escritura, la música y también la pintura. Seres ya de otro tiempo y lugar como mi tío Pablo que allá en Montevideo hacía soñar a las mujeres con el amor perfecto y que fue a encontrarlo él, al cabo de los años, en Barcelona junto a Tere. Porque Pablo sin Tere tampoco sería Pablo, pero eso merecería otra y muy larga reflexión por mi parte que, algún día, también me gustaría compartir con todos ustedes. 9 10 CRONOLOGIA 1921. Pablo Mañé Garzón neix el 21 de gener a Montevideo, en el si d’una família d’origen català procedent d’ El Vendrell. 1933. La seva família es trasllada a París, on el pare ha estat nomenat ambaixador. Continua els seus estudis a França, i arribarà a dominar el francès com a segona llengua materna. 1936. Comença a desenvolupar el seu interès per la pintura. Ingressa a l’escola del pintor cubista André Lhote, de qui esdevindrà el seu deixeble predilecte. 1939. Retorna a Uruguay. La seva inquietud artística el portarà a experimentar en diversos camps. Viatja per Sudamèrica. Alterna el periodisme amb la guitarra i el tango. 1956-1969. Col·labora en el setmanari “Marcha” com a crític musical i d’arts plàstiques. Alhora, exerceix de redactor a la secció d’art del diari “El País”. Els seus articles són seguits amb interès enorme per l’elit cultural de Río de la Plata. És un personatge sol·licitat i desenvolupa una activitat febril: dicta cursos i conferències, exerceix càrrecs públics de promoció cultural i exposa a Montevideo, Buenos Aires i Sao Paulo. 1960. Obté el Doctorat en Dret i Ciències Socials per la Universitat de la República Oriental del Uruguay. 1963. Es casa i neix el seu fill Pau. 1965. Pateix la seva primera crisi artística. Abandona el cubisme. S’interessa per una pintura políticament i socialment més compromesa : “Busco un arte fundado en la verdad, en lo que de misterioso y contradictorio hay en todos nosotros.” 1969. Obté el Premi de Pintura en el XXXIII Salón Nacional de Artes Plàsticas. Tanmateix, el seu esperit bull en ànsia i insatisfacció, i aquest mateix any abandona el seu país i es trasllada a Espanya, a la recerca de nous horitzons. Viu a Madrid i a Barcelona. 1972. Exposa per primera vegada a Espanya, a la Sala Gaudí de Barcelona. 1973. S’instal·la a Mataró. Funda una acadèmia d’art. Imparteix classes de pintura i dibuix, i sobretot intenta transmetre la seva manera particular 11 1 1 Pablo Mañé amb la seva dona. 2 Autoretrat, 1988. 3 Autoretrat, 1940. 4 Pablo Mañé en el taller. 5 Pablo Mañé en el taller. 6 Pablo Mañé davant l'obra "Inocencio X" de Velázquez. 7 Pablo Mañé a la casa de A. Chejov (Yalta). 2 4 5 3 12 6 7 de veure, entendre i viure l’art. Més tard, els seus alumnes formaran una escola que arribarà a ésser coneguda com “El grup de la Plaça Gran”. És una època de crisi emocional que es reflecteix a la seva pintura : trista i dura. Passa penúries econòmiques. 1974-1980. Per encàrrec d’editorials barcelonines, tradueix poetes clàssics i romàntics, anglesos i francesos : Shakespeare, Shelley, Wordsworth, Keats, Yeats, Whitman, Blake, Mallarmé i Valéry. L’editorial Río Nuevo publica les seves traduccions en edicions bilingües. Col.labora a la secció de cultura dels diaris “El Noticiero Universal” i “El Diario de Barcelona”. 1975. Troba l’estabilitat emocional amb qui havia esta la seva alumna, Tere González Solá, amb la qual es casarà el 1982. Emprèn nous reptes amb renovades energies. És una època carregada d’il·lusions, de producció prolífica. Exposa al Museu Municipal de Mataró i a la Sala d’Exposicions de la Caixa Laietana. 1979. Es trasllada a Barcelona. Sent que ha assolit la plena maduresa artística i la seva obra ho reflecteix. La tècnica i l’estètica són les seves prioritats: “Persigo una pintura que capte la fugacidad del tiempo y suscite en quien las contempla una sensación de ilusoria dicha”. 1980-1990. És un període dens en exposicions: Madrid, Sevilla, Bilbao, Valladolid, Mallorca, entre altres ciutats, i cada any a Barcelona. Participa al Salón Artexpo (Barcelona) i Arco (Madrid). 1991. És escollit com a integrant de la mostra-subhasta que tingué lloc a Nova York, en el Soroka Medical Center. 1992. Exposa a la Phillips Gallery de Nova York. 1993-2004. Viatja per Europa i Amèrica. Rep encàrrecs de marxants d’ EEUU i Japó. La seva obra s’incorpora al Museu Estrada de Barcelona, al Museu d’Art de Montevideo, al Museu d’Art Modern de Sao Paulo, al Museo de Arte Cotemporáneo de Toledo (Ohio, U.S.A.) i a les col·leccions del Banc d’Espanya i del Banc de Sabadell. Realitza la seva última exposició a la Sala Rusiñol, de Sant Cugat del Vallés, el març del 2004. Continua treballant fins que va morir a casa seva de Barcelona, el 20 de desembre del 2004. 13 14 Retrato de Frank Sinatra, 1966 Tècnica mixta sobre tela / 150 x 100 cm Col·lecció Srs. Castelló 15 "En realidad soy un espíritu realista. Si yo vine a España es porque creo que la mejor pintura realista se ha hecho en España. Siendo de origen catalán, no es de extrañar que haya heredado este espíritu realista". 16 La hora exacta, 1969 Tècnica mixta sobre tela / 150 x 110 cm Col·lecció Mañé 17 18 Beso dos, 1969 Tècnica mixta sobre tela / 150 x 100 cm Col·lecció Mañé 19 Retrat de Grau Sala, 1985 Dibuix amb ploma / 29,7 x 21cm 20 Retrato de André Malraux, 1964 Tècnica mixta sobre tela / 150 x 110 cm Col·lecció Mañé 21 22 En ciertas circunstancias I, 1969 Tècnica mixta sobre taula / 150 x 100 cm Col·lecció Srs. Castelló 23 "Yo no distingo entre lo abstracto y lo figurativo. La cuota de abstracción que hay en un buen cuadro es lo que lo diferencia de la mera ilustración". 24 Los fundamentos del golpe, 1971 Tècnica mixta sobre tela / 150 x 100 cm Col·lecció Mañé 25 26 Autorretrato, 1973 Tècnica mixta sobre cartró / 150 x 100 cm Col·lecció Mañé 27 28 Desencuentros en el barrio nuevo, 1978 Tècnica mixta sobre tela / 150 x 100 cm Col·lecció Mañé 29 Retrat de Ramon Casas, 1985 Dibuix amb ploma / 29,7 x 21cm 30 Casa sola, 1978 Tècnica mixta sobre tela / 89 x 146 cm Col·lecció Srs. Legermaate 31 32 El pensador, 1978 Tècnica mixta sobre tela / 150 x 110 cm Col·lecció Srs. Legermaate 33 Cristo, 1975 Tècnica mixta sobre tela / 61 x 46 cm Col·lecció Srs. González 34 La ansiedad, 1978 Tècnica mixta sobre tela / 81x 116 cm Col·lecció Srs. Llinás 35 36 Beso tres, 1978 Tècnica mixta sobre tela / 150 x 100 cm Col·lecció Mañé 37 Retrat de A. Tolstoi, 1978 Dibuix amb ploma / 29,7 x 21 cm 38 Martín Fierro, 1979 Tècnica mixta sobre tela / 116 x 81 cm Col·lecció Mañé 39 40 Pequeño general (partida solitaria), 1979 Tècnica mixta sobre tela / 150 x 100 cm Col·lecció Srs. Castelló 41 42 Secreto, 1978 Tècnica mixta sobre tela / 116 x 81 cm Col·lecció Particular 43 Bodegón salmón, 1979 Tècnica mixta sobre tela / 81 x 116 cm Col·lecció Mañé 44 Bodegón azul, 1979 Tècnica mixta sobre tela / 81 x 115 cm Col·lecció Particular 45 Bailarina atándose la zapatilla, 1980 Tècnica mixta sobre tela / 81 x 116 cm Col·lecció Srs. Pera 46 Preparativos, 1981 Tècnica mixta sobre taula / 120 x 60 cm Col·lecció Srs. Laclaustra 47 48 Beso ocho, 1979 Tècnica mixta sobre tela / 81 x 60 cm Col·lecció Srs. Llinás 49 50 El portón, 1984 Oli sobre tela / 60 x 130 cm Col·lecció Srs. Masachs 51 El mantel violeta, 1983 Tècnica mixta sobre tela / 89 x 116 cm Col·lecció Mañé 52 No tan rojo, 1982 Tècnica mixta sobre tela / 81 x 116 cm Col·lecció Particular 53 54 La orquesta, 1986 Oli sobre tela / 130 x 81 cm Col·lecció Particular 55 "En realidad, todos mis esfuerzos se dirigen a crear imágenes con clima y presencia. A mi modo de ver, el misterio es la esencia del arte. Éste no tiene soluciones que ofrecer. Sólo enigmas que plantear. Quisiera que mis cuadros fuesen tan simples como el agua y tan intemporales como el día y la noche; ni la complicada ingeniosidad ni el culto de las vanguardias tienen que hacer en ellos". 56 En ciertas circunstancias II, 1987 Tècnica mixta sobre tela / 80 x 60 cm Col·lecció Mañé 57 El General Quiroga va en coche al muere, 1987 (Título del poema de J. L. Borges) Tècnica mixta sobre tela / 81 x 60 cm Col·lecció Mañé 58 59 Retrato de Alex, 1983 Oli sobre tela / 55 x 46 cm Col·lecció Particular 60 Retrato Josep Mª Flotats, 1987 Tècnica mixta sobre tela / 100 x 65 cm Col·lecció Particular 61 62 La sonata, 1987 Tècnica mixta sobre tela / 130 x 60 cm Col·lecció Particular 63 "Mis preocupaciones son de carácter técnico y las imágenes que persigo quieren poseer cierto clima, captar la fugacidad del tiempo y suscitar en quien las contempla una sensación de ilusoria dicha.. Intento volver a épocas que el romanticismo ahogó en nombre de la originalidad. Es hora de rescatar del mundo lo que aún queda en él de bello y de bueno, no la vulgaridad triunfal que hoy nos abruma a todos". 64 Bronce y terracota, 1987 Tècnica mixta sobre tela / 130 x 60 cm Col·lecció Particular 65 Retrat de W. Whitman, 1979 Dibuix amb ploma / 29,7 x 21cm 66 Gallinas, 1987 Tècnica mixta sobre taula / 120 x 60 cm Col·lecció Particular 67 Mediterráneo I, 1988 Tècnica mixta sobre tela / 73 x 92 cm Col·lecció Mañé 68 Mediterráneo II, 1988 Tècnica mixta sobre tela / 73 x 92 cm Col·lecció Mañé 69 70 Roma, 1988 Tècnica mixta sobre tela / 65 x 81 cm Col·lecció Mañé 71 Cinco viudas en un supermercado, 1989 Tècnica mixta sobre tela / 73 x 92 cm Col·lecció Srs. Castelló 72 Cuatro pelirrojas bajando en una escalera mecánica, 1989 Tècnica mixta sobre tela / 73 x 92 cm Col·lecció Srs. Castelló 73 74 Bodegón Chivas, 1990 Oli sobre tela / 130 x 60 cm Col·lecció Particular Bodegón del poeta clásico, 1992 Oli sobre tela / 130 x 60 cm Col·lecció Mañé 75 76 Bailarina descansando, 1991 Oli sobre tela / 116 x 81 cm Col·lecció Particular 77 Transparencias en azul, 1992 Tècnica mixta sobre tela / 61 x 81 cm Col·lecció Particular 78 Transparencias en rosa, 1992 Tècnica mixta sobre tela / 73 x 92 cm Col·lecció Mañé 79 80 El árbol seco, 1993 Oli sobre tela / 130 x 60 cm Col·lecció Mañé El jardín más famoso, 1993 Oli sobre tela / 130 x 60 cm Col·lecció Mañé 81 "Estéticamente, lo que más me preocupa es crear color. Me preocupa utilizar cada color de forma que realice toda su función comunicativa. Se usa indiscriminadamente, sin saber que cada color es un mundo y que se opone a los demás al conjugarse. A mí me interesa obtener de cada color lo máximo". 82 El bodegón de la codorniz, 1995 Tècnica mixta sobre taula / 120 x 60 cm Col·lecció Mañé 83 Recuerdo bien este verde, 1994 Oli sobre tela / 73 x 92 cm Col·lecció Particular 84 Rojo sobre blanco, 1993 Oli sobre tela / 73 x 92 cm Col·lecció Mañé 85 86 Los atributos del poeta épico, 1994 Oli sobre tela / 130 x 60 cm Col·lecció Srs. Martín Los atributos del poeta lírico, 1994 Oli sobre tela / 130 x 60 cm Col·lecció Srs. Martín 87 "Es de las emociones que el arte brota. La obra válida no se apoya en raciocinio, sino que responde a oscuros impulsos que no pueden analizarse. Como el corazón, la pintura tiene razones que la razón ignora. Y luego tiene, claro, motivaciones profesionales que disciplinan aquellos impulsos, porque si el arte es aventura, también es orden". 88 La dama del Rolls, 1997 Oli sobre tela / 130 x 81 cm Col·lecció Mañé 89 Cartell de l'Escola d'Art, 1984 Dibuix amb ploma / 21 x 29,7 cm 90 Árboles gemelos, 2002 Oli sobre tela / 130 x 60 cm Col·lecció Mañé 91 92 Nenúfares olvidados, 2004 Tècnica mixta sobre tela / 89 x 130 cm Col·lecció Mañé 93 "Cuando me pongo a pintar, sólo me asalta una preocupación: la de hacer un buen cuadro. Si obtengo la máxima elocuencia con una serie de manchas estructuradas de algún modo, pues ya está bien. Mi modo de pintar respeta siempre lo casual. Si está ahí y está bien, no se puede quitar algo de la tela; hay que desarrollarlo". 94 Sin título, 2004 Tècnica mixta sobre tela / 89 x 116 cm Col·lecció Mañé 95 96 Pablo Mané. Barcelona (1994) Fotografia: Tere González Solà AGRAÏMENTS Fundació Caixa Laietana Sra. Carmen Posadas Srs. Castelló Srs. González Srs. Lacaustra Srs. Legermaate Srs. Llinás Srs. Martín Srs. Masachs Srs. Pera i a totes les persones que han cedit obra per fer possible aquesta mostra antològica Pablo Mañé del 15 de desembre de 2005 al 29 de gener de 2006 SALA D'EXPOSICIONS CAIXA LAIETANA Plaça Santa Anna - Mataró www.pablomane.com
