Sublimació

INTRODUCCIÓ TEÒRICA
La sublimació és el pas de sòlid a líquid. Per aconseguir−ho s'escalfa el sòlid, estant sotmès a una pressió
inferior a la del punt triple, o bé disminuint−li la pressió, trobant−se a una temperatura inferior a la del punt
triple.
S'anomena calor de sublimació la calor necessària per a sublimar la unitat de massa d'una substància
determinada.
La sublimació és un dels mètodes de purificació més eficaços per a diverses menes de substàncies sòlides.
Qualitativament, solen ser sublimables els compostos d'estructura compacta, mancats de cadenes lineals
llargues i que presentin únicament interaccions intremoleculars dèbils en fase sòlida.
Són exemples de compostos inorgànics sublimables el diòxid de carboni, el clorur de mercuri (II), el triclorur
de iode. També n'hi ha d'orgànics, com la càmfora i diversos derivats seus.
En el laboratori la manera més usual de portar a terme les sublimacions és mitjançant l'ús d'un sublimador.
MATERIALS I PRODUCTES
Material: Suport
Nou
Pinces de potes mòbils
Reixeta
Bec de Bunsen
Trípode
Càpsula de porcellana
Bombona de gas
Embut de vidre
Paper de filtre
Productes: Iode (unes 5 boletes aprox.)
Sorra
PROCEDIMENT
Muntem el suport amb les pinces de potes mòbils a la part superior aguantant l'embut per la part estreta. A
sota hi posem el bec de Bunsen i el trípode. Damunt del trípode hi posem la reixeta. En la càpsula de
porcellana preparem una mescla heterogènia de sorra i iode. Desprès ho posem a sobre de la reixeta.
1
Retallem un tros del paper de filtre. El pleguem en quatre parts i el retallem de manera que quedi un forat al
mig quan ho despleguem. Amb aquest paper cobrim al càpsula de porcellana.
Anem baixant lentament l'embut de manera que quedi acoblat a la càpsula de porcellana. Encenem el bec de
Bunsen.
Al cap d'una estona comença a sortir petites quantitats de iode en estat gasós, al començament és d'un color
grogós. A mesura que el gas es va concentrant dins de l'embut el color va enrogint i forma minúsculs cristall
que s'adhereixen a les parets de l'embut, per sublimació regressiva del iode. Quan comença a sortir fum per
l'extrem de l'embut tanquem la clau de gas del bec de Bunsen.
A l'hora d'escurar l'embut es dona el cas que no es pot netejar amb aigua i sabó, per això deixem la tasca al
professor.
QÜESTIONS
1.− Per què utilitzes el paper de filtre?
Per a que el gas no s'escapi i surti més concentrat pel lloc on hem fet el forat, així podem observar millor els
cristalls.
2.− Quina és la característica de iode que ens permet utilitzar aquesta tècnica?
Que és sublimable, és a dir, que pot passar d'estat sòlid a gas sense passar per l'estat líquid.
3.− Dibuixa el muntatge altre cop i posa nom a totes les parts.
4.− Explica com calcular quan hi ha ce cada component en la mescla.
Com que és molt difícil separar el iode de la mescla, el que hauríem de fer es pesar la mescla, després fer la
sublimació del iode i tornar−ho a pesar. El pes del iode és la diferència que hi ha entre les dos pesades i per
a trobar el pes de la sorra hauríem de col·locar un recipient a la balança, tarar−lo i abocar−hi la sorra.
5.− Quins són els estats d'agregació de la matèria? Què és un canvi d'estat? Quins canvis d'estat coneixes?
Els estats d'agregació de la matèria són: sòlid, líquid i gas.
Quan un material passa d'un estat a un altre es diu que fa un canvi d'estat.
El pas de sòlid a líquid s'anomena fusió, de líquid a gas evaporació, de gas a líquid condensació, de líquid a
sòlid solidificació, de sòlid a gas sublimació i de gas a sòlid sublimació regressiva.
CONCLUSIONS
Després d'haver l'experimentació de la sublimació hem trobat una manera senzilla de separar dos materials
sòlids sense tenir que treballar amb líquids.
En ha encuriosit veure com el fum canviava de colors, i que els cristalls s'enganxessin a les parets de l'embut.
Aquesta fum, que diguéssim no feia molt bona olor, recordava l'olor del Betadine concentrat, ja que no és més
que una dissolució de iode.
BIBLIOGRAFIA
2
El treball de laboratori químic, Jaume Ramon. Editorial Castellnou. 1997.
Gran Enciclopèdia Catalana. Vol. 21, pàg. 427. Ed. Enciclopèdia Catalana.
Diccionari de la llengua catalana. Pàg. 391. Ed. Enciclopèdia Catalana.
3