Molinàs - Diari de Girona

Diari de Girona
Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
Reportatge
Un poble oblidat
El veïnat de Molinàs, al
terme municipal de Colera,
porta més de trenta anys
abandonat. PÀGINES 2, 3 i 4
Entrevista Nil Bohigas «La muntanya és com la vida mateixa» PÀGINA 5. Reportatge El Quixot a Llagostera Pompeio Pascual
en té uns 300 procedents de tot el món PÀGINES 6 i 7. Reportatge El referent d’Adrià PÀGINA 8. Entrevista Ángeles Caso PÀGINA 9.
Un poble
2 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
oblidat
FOTO PORTADA: JAUME PURCALLAS (UNA VISTA DE MOLINÀS, VEÏNAT DE COLERA ABANDONAT DES DE FA MÉS DE TRENTA ANYS)
El veïnat de Molinàs, dins de l’actual terme municipal de Colera,
fa més de trenta anys que està abandonat; va néixer el darrer terç
del segle XVIII, estretament lligat al conreu de la vinya, i va
desaparèixer dos segles després per culpa de la crisi agrària.
TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: JAUME PURCALLAS
4 de desembre de 2005
SUMARI
1
5 Entrevista
Nil Bohigas
L’alpinista català, que ha escalat
l’Everest i l’Annapurna, era fa
uns dies a Figueres, al Festival
de Cinema de Muntanya.
6 i 7 Reportatge
«El Quixot» a Llagostera
Pompeio Pascual ha reunit una
col·lecció d’uns 300 exemplars
de l’obra de Cervantes
procedents de tot el món.
8 Reportatge
2
3
El referent d’Adrià
El xef d’El Bulli de Roses elogia
Hiroyoshi Ishida, un cuiner
japonès amb un restaurant petit
però que «cuina amb l’ànima».
9 Entrevista
Ángeles Caso
14 Col·leccionisme
Cassà, vila sardanista
15 Salut
Frenar l’envelliment
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Disseny
Martí Ferrer
Administrador
Miquel Miró
Publicitat
Paco Martí
l dissabte 5 de novembre el poble de
Molinàs presentava un aspecte gens habitual. Un centenar de persones passejaven al voltant de les poques cases del veïnat que encara s’aguanten dretes, i comentaven anècdotes i records de la vida en aquest
indret situat a uns quatre quilòmetres del nucli de Colera. Antics residents del poble, acompanyats de familiars i amics, responien a una
crida que pretenia rememorar què havia estat Molinàs abans que, ara fa uns trenta anys,
quedés absolutament despoblat i abandonat.
Des de llavors, només algunes persones han
visitat periòdicament el veïnat, algunes per
curiositat i d’altres perquè hi han mantingut
algun conreu, però la presència humana a Molinàs ha estat purament anecdòtica.
I això que en els seus moments àlgids, a
principis del segle passat, al poble hi van arribar a viure un centenar de persones, i que
l’investigador Arnald Plujà i Canals ha inventariat fins a un miler de persones relacionades amb el veïnat, per naixement, ascendència o residència. La decadència del món rural, lligada a les mancances en comunicacions
i serveis bàsics, va ser més forta que els vincles personals i va posar fi a la presència humana a Molinàs als anys 1970.
El pas del temps també hauria posat fi molt
probablement a la història de Molinàs si no
hagués estat per l’investigador Arnald Plujà i
Canals, que ha escit Molinàs. Sant Miquel de
Colera, un llibre que repassa de manera exhaustiva l’evolució i la vida del poble i de
E
les persones que hi van residir. Aquest volum –que s’acaba de publicar– és el primer
d’una série titulada «Els veïnats oblidats del
Cap de Creus», amb els quals Plujà vol recuperar també la història de Sant Silvestre, la Vall
de Santa Creu, Santa Creu de Rodes, Sant Baldiri, Sant Romà, Castell de la Garriga, Caraps,
Vilagut i Canyelles, nuclis que formen part
dels termes municipals de Llançà, Vilajuïga,
Pau, la Selva de Mar, el Port de la Selva, Palau-saverdera, Roses i Cadaqués.
RECERCA SISTEMÀTICA
Plujà, autor de diversos llibres sobre el Cap
de Creus i sobre alguns municipis de la zona,
ha fet una recerca sistemàtica que l’ha portat
a consultar els registres parroquials de Colera, Portbou i Llançà, l’Arxiu Diocesà de Figueres i el fons notarial del districte de Figueres, i també a visitar descendents de Molinàs
–fins i tot els que resideixen a França–. D’aquesta manera ha pogut establir els orígens
històrics del veïnat, la seva evolució al llarg
dels seus dos segles d’existència i també detallar les persones que hi van viure, explicant anècdotes i tragèdies. La intensa investigació li ha permès, igualment, recopilar unes
200 fotografies –algunes d’elles de finals del
segle XIX– que il·lustren la vida a Molinàs i
mostren les persones que hi havien viscut.
Un cop ha vist la llum el primer llibre d’aquesta sèrie sobre veïnats oblidats del Cap de
Creus –els propers està previst que es vagin
publicant en els propers anys–, Arnald Plujà
4
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
5
es mostra satisfet perquè creu que la seva obra
«permetrà recuperar la història» de la zona,
ja que tota la informació existent era fins ara
molt dispersa. Malgrat això, es mostra dolgut quan parla de l’estat d’abandonament en
què es troba Molinàs, un poble que considera
un cas «inèdit» a Catalunya: «Va aparèixer i
va desaparèixer en només 200 anys». A més,
opina que l’indret on es troba emplaçat aquest
veïnat és «un petit paradís», per la qual cosa
li costa explicar-se com és possible que ningú no hagi mostrat mai interès per recuperar almenys alguna de les cases del nucli.
«Hi ha hagut projectes, però tots han acabat
finalment en no-res», apunta. El pas del temps
també juga en contra de la possible pervivència de Molinàs: «És un poble que si no
s’hi fa res es perdrà del tot perquè les cases,
construïdes fa més de 200 anys amb materials
dolents, estan ja en molt mal estat».
Va ser el 1773, concretament, quan es van
construir les primeres cases de Molinàs. Els
Ferran Ferrer i Batlle, de Garriguella, van
decidir fundar dues poblacions en unes terres de la seva propietat de la vall de les Portes: Molinàs i Sant Miquel de Colera. Nou famílies es van establir d’entrada a Molinàs, gràcies a un acord amb Isidre Ferran i Batlle
que els permetia disposar de casa i d’una peça
de terra erma per conrear. Aquelles primeres cases, tal i com explica Arnald Plujà, «eren
d’estructura senzilla, petites i orientades a migdia, amb la planta baixa destinada a celler i
la superior amb funcions d’habitatge».
6
Totes les cases mesuraven 60 pams de llargada per 25 d’amplada i, pel que fa a les estances, «es limitaven a una sala per a la cuina i el menjador (amb pastera, llar de foc i
estris com peus de ferro, olles i peroles), i
dues habitacions (amb llits de fusta, llençols,
màrfega, una caixa, i bagul o armari). Les
famílies disposaven d’un llum d’aram alimentat
amb oli per il·luminar les nits d’hivern, que
s’allargaven a causa de la particular situació
geogràfica de Molinàs, on la posta de sol
s’avançava a la d’altres indrets».
VALL DESFORESTADA
Molinàs és en una vall enclotada a l’Albera,
a cent metres sobre el nivell del mar, travessada per la riera de Molinàs, dividida en tres
cursos d’aigua. La vall havia estat desforestada a partir del primer terç del segle XVIII,
en un procés que s’acceleraria a finals de la
mateixa centúria. Incialment es venia la fusta en brut i posteriorment se’n feia carbó.
Arnald Plujà detalla l’evolució que va seguir a partir de llavors l’economia del veïnat: «Molinàs, com la majoria de poblacions
del seu entorn, basava l’economia en l’agricultura (vinya i olivar) i la ramaderia (cabres,
ovelles i vaques), amb el complement d’alguns camps de blat situats als plans enlairats
de muntanya, els horts esglaonats pels recs
del terme, la cria d’animals com porcs, gallines o conills, i la mel. Excepcionalment podem incloure-hi un parell d’àpats anuals de
barbs i anguiles procedents de les basses de
la riera. El conreu experimentà una transformació important al primer terç del segle XIX,
quan el blat que antany ocupava una extensió important va cedir terreny a favor de l’olivera, mentre que la vinya seguiria una progressió continuada fins que l’estroncà la fil·loxera (a finals del segle XIX). Aleshores, la
majoria de vinyes de muntanya foren abandonades i algunes van ser reconvertides en
olivar, que d’ençà del segle XX ja ocupava
el lloc més destacat en l’economia local, però
les glaçades de 1956 el deixaren reduït a gairebé la meitat de l’existent».
Les dades dels padrons d’habitants evidecien també l’evolució de Molinàs, poblat inicialment per una vintena de persones; cap
al 1820 ja n’hi havia una quarentena, i a finals d’aquell segle hi havia onze cases habitades, amb uns seixanta veïns. El moment
àlgid del veïnat arriba el 1901, amb 98 habitants (58 a Molinàs, 24 als masos i 16 al quarter de carrabiners) i a partir d’aquí la població va progressivament de baixa: una cinquantena de persones el 1920; 74 habitants el
1924; 32 molinencs i 21 carrabiners i familiars
el 1930; 37 habitants el 1936; 31, el 1940; 23,
el 1945; i 12 habitants el 1950. Als anys 1970
el poble quedaria definitivament abandonat.
De la seva recerca, Arnald Plujà n’ha deduït
que «gairebé totes les famílies de Molinàs estaven emparentades, cosa que no sempre suposava una bona relació: una herència mal repartida o una llegítima no lliurada podien generar un trencament (Continua a la pàgina 4)
Fotos:
1i3
Algunes de les persones que el dissabte 5 de novembre
van fer una visita a
Molinàs, passejant
per diferents indrets
del poble.
2
El veïnat de Molinàs
als anys 30.
4
Una vista general de
l’estat actual de Molinàs.
5
La porta d’un dels
habitatges del poble, amb uns plafons
instal·lats per Arnald
Plujà per indicar on
eren algunes cases i
detallar la història de
la caserna.
6
El castell de Molinàs.
Reportatge
7
8
4 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
Fotos:
Sobre aquestes línies, Pere Ros Coll,
a finals del segle
XIX, a Molinàs.
7
Dolors Valmanya
Faixó i el seu marit
Josep Corcoll Costa
al mas de la Pallera,
a finals del segle
XIX.
8
Joan Soler Ros i la
seva dona Eugènia
Palet Corominas, davant de l’entrada de
la seva casa a Molinàs.
9
Guàrdies civils i molinencs, en una imatge de grup de 1949.
10
El jove molinenc Paquito Padrosa Sala
amb tres guàrdies
civils destinats a la
caserna de Molinàs.
11
Josep Ros Carrés, la
seva dona Teresa
Draper Mallol, i un
dels seus 14 fills.
12
Un enorme exemplar
de suro sobre el rocam del puig d’Esquers, a principis
del segle XX.
13
La reforestació de
Molinàs a la dècada
dels anys 1940.
14
Familiars de Can
Sala durant la collita
d’olives, acompanyats d’un guàrdia dit
Gabieiro.
9
12
10
11
12
definitiu. Els matrimonis es
duien a terme bàsicament entre molinencs i
amb persones dels pobles circumdants;
aquests enllaços garantien la continuïtat del
veïnat i, malgrat les privacions de l’època, el
nombre de fills era elevat». Entre les més de
mil persones que Arnald Plujà ressenya al seu
llibre per la seva relació amb Molinàs, hi ha
alguns cognoms especialment presents, entre els quals hi ha Brugat, Buxeda, Cardoner, Carrés, Corcoll, Coromines, Costa, Faixó,
Goday, Manera, Padrosa, Pumarola, Ros, Sala,
Soler, Suñer i Valmanya.
També hi va haver una estreta relació entre els molinencs i els guàrdies destinats a la
casilla dels carrabiners, construïda a finals del
(Ve de la pàgina 3)
(Imatges extretes
del llibre «Molinàs.
Sant Miquel de Colera», d’Arnald Plujà)
13
segle XIX per acollir una petita guarnició de
vigilància fronterera –Molinàs és a només
un quilòmetre de França–. Inicialment la caserna havia estat dissenyada per a una dotació de sis guàrdies i un caporal, però el 1901
ja hi vivien 16 persones, entre carrabiners i
familiars, xifra que es duplicaria durant la
Guerra Civil, quan nombrosos colerencs s’hi
refugiarien dels bombardejos de l’aviació alemanya o del vaixell Canarias. Després de la
Guerra, a més, la casilla va tenir un paper important, primer com a punt de vigilànica per
interceptar republicans que intentaven passar a França, i després durant la Segona Guerra Mundial, quan va servir per arrestar europeus que fugien dels nazis. Amb el temps se’n
14
faria càrrec l’Exèrcit i finalment seria abandonada. Actualment està en ruïnes.
La Guerra, la fil·loxera i les glaçades del mes
de gener del 1956 no van ser les úniques desgràcies que va patir Molinàs: el 30 de setembre del 1920, un aiguat va inundar el veïnat,
va ensorrar dues cases i va provocar la mort
d’una nena de 14 anys; també l’aigua va fer
desaparèixer el camí d’accés a Molinàs en
els aiguats del 3 i el 4 d’octubre del 1987. A
més, el 31 d’agost del 1973 un incendi procedent de Portbou va arrasar gairebé tot el terme de Colera, destrossant fins i tot les oliveres centenàries que havien sobresvicut a la
glaçada de 1956 i amb els ceps i pinedes joves que ocupaven l’espai d’antigues vinyes.
NIL Bohigas Alpinista
Entrevista
Aquest conegut escalador i aventurer català ha participat en el IV Festival de Cinema de Muntanya
de Figueres, organitzat pel Centre Excursionista Empordanès. Assegura que l’escalada és un esport
arrelat a casa nostra, molt practicat, amb molta tradició i que ha permès evolucionar la humanitat.
il Bohigas (Barcelona, 1958) va presentar
el cap de setmana passat, al teatre El Jardí de Figueres, el seu audiovisual Annapurna sud 1984. Parlem d’un escalador
que té en el seu palmarès, entre d’altres fites, l’ascensió a l’Everest i la baixada en parapent des dels seus flancs, i l’ascensió a l’Annapurna.
N
Quantes muntanyes ha escalat en la seva
vida? Muntanyes? (se sorprèn). Milers (riu).
Conec fans seus. Com és que en un esport
de minories vostè és tan conegut? No és
tant un esport de minories, però no és un
esport d’espectacle. No és mediàtic. L’esport
de la muntanya és un dels més practicats a
casa nostra. He estat conegut perquè durant
una temporada vaig sortir als mitjans de comunicació per expedicions a l’Everest i el Pol
Nord. I això, la gent que li agrada aquesta activitat, ho recorda. I el meu nom potser no
era, ni és, tan habitual, i queda més a la memòria.
“La muntanya
és com la
vida mateixa”
TEXT: MOISÈS
DE
PABLO FOTOGRAFIA: JAUME PURCALLAS
«Qui ha
escalat, no ho
deixarà mai»
Què se sent saltant amb parapent des dels
flancs de l’Everest? El vol de l’Everest, de
7.400 metres, és un dels vols més macos que
he fet a la muntanya. Volar a la muntanya és
molt diferent que fer vol lliure, perquè és únicament una baixada. Et permet baixar de forma fàcil, ràpida i estètica d’un cim. Va ser
un vol espectacular.
– Un llibre per endurse d’escalada: El petit Príncep, de SaintExupéry.
– Una música: Molt
variada, de relaxant a
excitant. Hi ha moments per a tot.
– Condueix:
Un
Volkswagen Golf.
– Mai no faria: Mai no
dic que no faré res.
Perquè potser ho
acabes fent.
– Deixarà d’escalar
quan: Ja no escalo
tant. Ara corro més,
faig carreres de supervivència pel desert. Qui ha escalat,
no ho deixarà mai,
però ho compagines
amb altres activitats.
– La llibertat és: Poder decidir i fer el que
t’agrada.
– No ha pogut fer:
He tingut molts somnis, i molts els he fet
realitat.
Ja veu on aterra? El parapent el dirigeixes
com vols. Vas a parar exactament on decideixes anar.
El K2 i la cara sud de l’Annapurna són les
escalades més complicada que es poden
fer? Una cosa són les muntanyes i una altra
cosa són les vies per pujar aquestes muntanyes. Es parla del K2 com una de les muntanyes més difícils de fer per les seves vies
més fàcils. Això no vol dir que no hi hagi altres muntanyes amb vies molt més difícils. En
el cas de l’Everest, pot haver-hi vies més difícils que el K2, per exemple, però la via
més fàcil, de l’Everest, és més fàcil que la
via més fàcil del K2. Per això es parla que el
K2 és una muntanya bastant difícil. Perquè
la via més fàcil és bastant difícil.
Què li sembla el Festival de Cinema de
Muntanya de Figueres? Són iniciatives molt
interessants perquè permeten apropar aquesta activitat, a la gent que la practiquem, a la
gent que li agrada estar a l’aguait de tot això.
I sobretot, veure’s, i reunir-se, i disfrutar de
les imatges.
Què els mou a passar tantes privacions,
a passar-ho tan malament per fer un cim?
No seran massoquistes? No, és un repte
personal (somriu). Qualsevol activitat que costa es podria interpretar des dels ulls dels neòfits com una activitat massoquista. Des d’estudiar una carrera molt difícil a practicar un
esport complicat, és un repte. Hi ha reptes
més evidents i altres no tant. I pujar muntanyes és un repte que ha estat una forma
d’evolució de l’ésser humà, volent arribar més
enllà d’allò que normalment té a mà.
Les muntanyes són enemigues, companyes, déus, reptes... Són un entorn que s’ha
de protegir i que nosaltres disfrutem ananthi, pujant-t’hi i fent alpinisme, escalada; però,
en el fons, és el paisatge que envolta la nostra activitat.
Tinc entès que ara a casa nostra tenim un
cert «boom» del muntanyisme i l’escalada; és cert, això? L’escalada esportiva està
englobada en el mateix món de l’alpinisme.
Però seria com comparar els cents metres
llisos amb les ultramaratons. A Catalunya sempre hi hagut un nivell molt alt en l’àmbit internacional. Comparable amb els millors escaladors d’arreu del món.
Expliqui el pitjor moment que ha pas-
5 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
sat. Són quan hi ha hagut accidents o situacions de morts. I a la muntanya, com en qualsevol activitat amb un cert risc, quan passa
això són els pitjors moments. A l’Everest va
morir un sherpa d’una expedició que anava
amb nosaltres... aquests són moments molt
difícils.
que alguns llocs en particular, sobretot al camp
base, es vagi acumulant brutícia. Tot i que
darrerament hi ha hagut moltes expedicions
de neteja. I hi ha una sensibilització, però atesa la dificultat de recollir aquests residus, es
van quedant acumulats. Tampoc és un abocador! (riu). Són llocs complicats de netejar.
I el més còmic? Moltíssims. Perquè tens molta relació humana amb els companys. Ara, no
et sabria resumir o dir-te una anècdota. La
muntanya és com la vida mateixa. Resumirho en una paraula seria molt difícil. Es passa de tot: por, il·lusió, felicitat, tristesa...
Quan el 1992 es va quedar a poca distància del Pol Nord geogràfic, què va pensar?
Vaig pensar que no havia aconseguit un objectiu, arribar al Pol Nord, però tot i així vaig extreure una experiència molt positiva. Després
vaig pensar que tot i que no havia arribat al
Pol Nord geogràfic, l’objectiu de l’expedició
havia estat assolit.
Es diu que l’Everest està tan transitat que
és ple d’escombreries. És cert o és una llegenda urbana? Sí que és cert. Què passa?
A les grans muntanyes, i a l’Everest encara
més, el fet que sigui un lloc tan visitat fa
I li queda mal regust de boca? Sí, és clar
que sí. Perquè hagués volgut arribar i aconseguir la idea inicial, no?
6 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
«El Quixot» a Llagostera
Pompeio Pascual ha reunit prop de 300 edicions de l’obra de Cervantes procedents d’arreu del món
i traduïdes a idiomes tan poc habituals com el finès, l’holandès, el rus, el xinès o el vietnamita.
TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
1
Fotos:
Sobre aquestes línies, de dalt a baix,
una figura metàl·lica
del Quixot; una edició en miniatura de
l’obra de Cervantes;
i un quadre de Pompeio Pascual inspirat
en el personatge.
2
3
’any 1970, un metge cosí seu, Mariano
Pascual, li va regalar una edició d’El Quixot en japonès. Aquell obsequi es convertia en la primera peça d’una col·lecció que en
l’actualitat formen prop de 300 llibres procedents d’arreu del món i una trentena d’objectes, tots relacionats amb l’obra de Cervantes.
El doctor Pompeio Pascual Coris (Llagostera, 1929) mostra ara aquesta col.lecció en una
exposició al seu poble, que es podrà visitar
fins diumenge que ve, dia 11 de desembre, i
amb la qual la localitat s’ha afegit al quart centenari de la publicació d’El Quixot.
«El Quixot és un lllibre que de sempre m’ha
interessat, i ja el meu pare me’n parlava com
la millor novel·la», recorda Pompeio Pascual,
que situa en la seva infantesa el naixement
de l’interès per l’obra de Cervantes. Tot i això,
«al principi m’era molt difícil llegir-la, i el
que feia era llegir-ne unes quantes pàgines i
després deixar-ho estar, i tornar-hi un altre
dia amb unes altres pàgines, i així anar fent».
Fins que «al final em vaig decidir a llegir-lo
del tot, i li vaig acabar d’agafar el gust».
Des d’aquella primera lectura d’El Quixot,
Pompeio Pascual no ha deixat d’interessars’hi mai, la qual cosa l’ha portat a estudiarlo amb un afany que va més enllà de l’estrictament literari, i també a llegir el que altres
autors havien escrit i opinat sobre l’obra de
L
4
Cervantes, que per a ell «és molt semblant a
les grans novel·les modernes, amb uns personatges de gran categoria». Precisament per
aquest respecte que sent per l’obra considera que «a l’hora de treballar sobre El Quixot
s’ha d’anar amb molt de compte, perquè si
en parles i no saps bé que dius pots parlar
malament». Ell només li retreu una cosa a Cervantes: que no hagués fet parlar Rocinante,
el cavall del Quixot, ni el burro de Sancho
Panza. «M’hauria agradat poder haver estat
Walt Disney i fer-ne una pel·lícula, perquè
crec que aquests dos animals podrien haver
dit coses i explicat històries molt interessants
sobre els dos protagonistes», afegeix.
UNA HISTÒRIA D’AMISTAT
De fet, són els dos protagonistes, Don Quixot i Sancho Panza, el que més atreu Pompeio Pascual de l’obra: «Són dos grans amics,
i si un no té un duro l’altre li dóna. Es barallen i després s’abracen, com fan tots els amics.
Em sembla un cant de pau». Una altra cosa
que destaca és la visió que tenen del seu
entorn, afavorida per la seva manera de viatjar: «Són d’aquella gent que es movia a poc
a poc, no com ara passa amb el tren d’alta velocitat, que no veus ni per on passes. Ells
no parlaven del totxo, ni dels preus dels terrenys, sinó d’altres coses». Per això es des-
5
marca de les interpretacions inicials que veien
El Quixot simplement com una novel.la d’humor, perquè al seu parer hi ha coses molt més
profundes, en la creació de Cervantes.
Per tots aquests motius, Pompeio Pascual
defensa que El Quixot ha de ser «un llibre
d’escola. Crec que els mestres haurien de
fer que els nois n’anessin llegint algunes pàgines, per anar-hi entrant des de l’escola».
La passió que Pompeio Pascual demostra
quan parla dels personatges i de l’obra de
Cervantes també l’evidencia quan es refereix a la seva col·lecció d’edicions d’El Quixot i d’objectes relacionats amb el personatge. Tot i que va començar de manera casual,
amb el regal d’un exemplar en japonès, i
que bona part dels volums que la integren
també han estat obsequis de familiars i amics,
el doctor Pascual s’ha dedicat de manera sistemàtica a visitar llibreters de vell, mercats
d’antiguitats i comerços per mirar d’incrementar-la. I a través de catàlegs ha seguit les novetats que es produien en aquesta matèria per
si eren del seu interès. El resultat de tot plegat és el que es pot veure aquests dies al local social de La Caixa de Llagostera, en una
mostra organitzada per l’Ajuntament que es
podrà visitar els dies festius de la setmana entrant, a més de dissabte i diumenge (també
avui), de dotze del migdia a dues de la tar-
6
Reportatge
7
7 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
8
9
da i de cinc de la tarda a vuit del vespre.
Entre els prop de 300 volums que formen
la col·lecció de Pompeio Pascual –alguns no
es mostren perquè formen part d’edicions d’El
Quixot en diversos volums que el doctor Pascual encara no ha completat– n’hi ha de molt
interessants, tant per la seva antiguitat com
per les il.lustracions com per la procedència. Per exemple, la més antiga data de l’any
1787 (editada a Madrid), i n’hi ha diverses del
segle XIX, publicades tant a la capial de l’Estat com a Barcelona. Igualment és una col.lecció molt significativa pel que fa les llengües
a les quals ha estat traduïda l’obra de Cervantes: Pompeio Pascual té Quixots en les quatre llengües oficials a l’Estat espanyol, en nombroses llengües europees (portuguès, anglès,
hongarès, polonès, rus, finès, italià, txec, suec,
alemany, holandès...) i també en llengües asiàtiques (turc, japonès, xinès, vietnamita...). A
més, té edicions d’El Quixot en castellà però
procedents de diferents països de l’Amèrica
Llatina: Colòmbia, Mèxic, Equador, l’Argentina. En té igualment una en anglès editada
a Nova York, i una altra en portuguès de Rio
de Janeiro. Des d’aquest punt de vista, la seva
col.lecció és molt completa, si bé lamenta que
«no tinc res procedent de l’Àfrica, ni en cap
llengua africana, i de fet no ho trobo».
També és significativa la col·lecció de Pas-
10
cual pel que fa als il·lustradors d’El Quixot.
Així, té exemplars amb dibuixos o gravats
d’alguns dels més grans artistes que han interpretat l’obra de Cervantes: Doré, Goya, Pahissa, Dalí, Prieto, Saura, Mingote... El mateix
Pascual també s’ha aproximat a El Quixot per
la via de l’art: pintor autodidacta des de fa
molts anys, mostra aquests dies a Llagostera
un quadre inspirat en El Quixot i també uns
plats de ceràmica elaborats a la Bisbal a partir de dibuixos seus.
D’AMPOLLES DE VI A CAIXES DE PUROS
La col.lecció de Pompeio Pascual sobre El
Quixot la completen una trentena d’objectes
diversos relacionats amb el pesonatge de Cervantes: des d’un joc d’una gerra i unes tasses de terrissa fins a uns capses de puros fetes amb suro i que imiten llibres, passant
per diverses figures quixotesques, ampolles
de vi etiquetades amb la imatge de l’hidalgo
i Sancho Panza, plats de ceràmica... També
unes curioses auques dels segles XVIII i XIX
que reproduien alguns passatges de l’obra.
La col·lecció, segons Pascual, «està en els
seus inicis», i es mostra disposat a continuarhi treballant en els propers anys, fins aconseguir que sigui «bona». En aquest sentit, posa
d’exemple col·leccions quixotesques de les
quals en té coneixement formades per més
11
d’un miler de llibres. Ell, però, no té pressa,
perquè s’estima més anar incoporrant peces
a poc a poc, bé perquè són troballes que ha
fet ell i que li han interessat, bé perquè amics
i familiars li continuen portant exemplars d’El
Quixot dels seus viatges. També admet que
li agradaria entrar en contacte amb altres interessats en la matèria, i fins i tot formar una
mena de grup de treball cervantista, perquè
fins ara no ha conegut cap altra persona que
es dediqués a aquesta activitat.
Una activitat que el doctor Pascual ha compaginat durant molts anys amb la seva professió de metge rural a Llagostera (es va jubilar
fa uns cinc anys, després de 44 d’exercici) i
amb dues aficions més: la pintura i la poesia. Pel que fa a la primera, Modest Cuixart
va arribar a dir que «Pompeio Pascual és un
expressionsta refinat i dels pocs que queden en aquesta línia a Catalunya». Des de mitjans de la dècada dels setanta –i encara segueix en actiu– ha treballat l’oli i el dibuix
–sobretot el carbó–, bastint una obra de més
d’un miler d’olis i uns deu mil dibuixos.
També ha escrit dos llibres de poemes, Recorda el que no vols recordar (1996) i Consol de tardor (1998) i un volum que transcriu les entrevistes a convilatans que va fer
a Ràdio Llagostera: Pompeu Pascual i Coris
parla amb els seus convilatans (1999).
Fotos:
1
Una edició d’«El
Quixot» en rus.
2
Caixes de puros fetes de suro i amb
forma de llibre.
3
Un bust de Miguel
de Cervantes.
4
Una col·lecció d’una
gerra i tasses de terrissa amb motius
quixotescos.
5
Ampolles de vi amb
el Quixot i Sancho
Panza a l’etiqueta.
6
Una edició de
l’Equador.
7
Pompeio Pascual recolzat en una vitrina
amb alguns dels llibres que formen la
seva col·lecció; al
seu darrere, auques
sobre «El Quixot»
dels segles XVIII i
XIX i plats de ceràmica elaborats a la
Bisbal a partir de dibuixos seus.
8
Una de les auques
quixotesques.
9
Una il·lustració de
Dalí per a l’obra de
Cervantes.
10
Edicions en islandès, holandès i italià.
11
Versions infantils i juvenils d’«El Quixot».
Reportatge
8 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
Fotos:
1
Hiroyoshi Ishida durant la seva recent
visita al País Basc.
2
Diversos plats de la
cuina «kaiseki».
iroyoshi Ishida és un dels més prestigiosos cuiners japonesos, venerat pels
millors restauradors del món, que admiren com aquest budista regenta a Tòquio
un restaurant de 20 metres quadrats, amb una
única taula en la qual l'exclusivitat va unida
a la màxima senzillesa. «Per a un occidental
és tot un referent», comenta sobre Ishida Ferran Adrià, copropietari i cuiner del resturant
El Bulli de Roses (tres estrelles a la Guia Michelin), considerat un dels millors restauradors del món, mentre que mestres bascos dels
fogons el defineixen com «el més perfecte
dels perfectes», segons Juan Mari Arzak, o la
millor «harmonia entre tradició i creativitat»,
en paraules d'Andoni Luis Aduriz.
Ishida, que visitava fa unes setmanes l’Estat espanyol per menjar amb els seus «amics»
cuiners com Adrià, Arzak, Aduriz, Pedro Subijana, Koldo Rodero, Martín Berasategui i Miguel Sánchez Romera, explica que Mibu, el
seu restaurant en un dels barris més elegants
de Tòquio, només té 20 metres quadrats i una
única taula per a vuit comensals que paguen
uns mil euros per un menú avantguardista
basat en cuina tradicional japonesa, anomenada kaiseki. Segons aquesta tradició, només
es poden cuinar els productes de cada temporada de l'any, els ingredients de cada plat
han de tenir un color, gust i textura diferent,
i no poden repetir-se al llarg del menú.
La seva carta, que es renova cada mes,
sorprèn a qualsevol occidental, ja que s'elabora inspirant-se en un objecte, normalment antiguitats relacionades amb l'estació de l'any,
i aparentment té molt poc de gastronòmica
ja que, per exemple el mes d’abril pot llegirse: Minami Kaze (Vent del sud), al costat d'una llegenda que comença: «Entre la primavera i l'estiu bufa un vent calmat del sud...».
Totes les seves creacions es basen per tant en
la cuina kaiseki, el plat més contemporani de
la qual té 300 anys d'antiguitat, i són servides en recipients centenaris, però Ishida, considerat un avantguardista pels seus col·legues,
creu que hi ha d'haver una evolució perquè
els clients també la reclamen. Malgrat això,
ell posa límits i estaria disposat a tornar als
orígens si un comensal li digués que no reconeix la cuina tradicional japonesa en un
dels seus plats.
Ishida s'aixeca cada dia a les quatre del matí
i, després de resar per les ànimes que pateixen pena, fam i guerres, pregunta a Déu si
està fent bé la seva feina i «per descomptat
que respon!», confessa convençut, la prova és
que li ha permès cuinar durant 40 anys.
Hi ha certes normes que tant Ishida com
la seva dona Tomiko han hagut d'idear perquè tots els seus clients, els mateixos des de
fa 30 anys, puguin gaudir del seu menjar: és
imprescindible que siguin socis o vagin acompanyats d'un d'ells i no poden anar al restaurant més d'un cop al mes, sempre amb reserva. Els prop de mil euros que costa el cobert a Mibu no impedeixen que els seus fidels
assisteixin a la cita mensual en aquest tem-
H
El referent
d’Adrià
«Cuina amb l’ànima», assegura el xef d’El Bulli de Roses sobre
Hiroyoshi Ishida, que té un restaurant a Tòquio de només
vint metres quadrats i que cobra 1.000 euros per cobert.
TEXT: IZASKUN PÉREZ
1
2
ple de la gastronomia, vetat per als aliens,
el que envolta encara més en una aura de
misteri aquest restaurant, que sí dóna cabuda en canvi als seus admiradors cuiners, que
ell considera «persones sensibles que s'acaben trobant» perquè així ho mana el destí.
«La gran diferència entre un europeu i Ishida és que el primer pot cuinar amb les mans,
amb els sentits, amb el cervell i fins i tot
amb l'afecte, però mai amb l'ànima com ho
fa ell», comenta Ferran Adrià. Ishida elabora
els seus plats amb una espiritualitat tal que
un dia, mentre cuinava, va sentir la qualitat
dels ingredients que manipulava i, tot seguit, va saber que havia de viure com un monjo budista, encara que no s'internés en un
monestir.
«És un home que, des de la perspectiva
actual, és una icona del que podria ser el màxim luxe i l'exclusivitat, però és com una
petita contradicció perquè Ishida és la pura
senzillesa», apunta Andoni Luis Aduriz, del
restaurant Mugaritz d'Errenteria. El cuiner basc
posa de relleu que Ishida, encara que treba-
lla des de fa quaranta anys en el món de la
cuina, tan «difícil» i «sacrificat», és capaç de «filar molt prim» i està a un nivell gastronòmic
«absolutament arrasador», amb un equilibri en
«perfecta harmonia» de «tradició, creativitat i
avantguarda».
Arzak lloa també la perfecció d’Ishida en
totes i cadascuna de les fases d'elaboració
gastronòmica, «pelant, tallant, servint», i és
que, segons ell, veure cuinar a aquest «savi»,
a aquest «guru», «és com assistir a un ritual
però a nivell superlatiu».
ÁNGELES Caso Escriptora i periodista
Entrevista
Una dona de Gijón de 46 anys, icona dels informatius de Televisió Espanyola, va saltar a la literatura, va ser finalista del Planeta i va vendre més que el guanyador, Cela, el del Nobel. Ángeles Caso
va obtenir després el Lara, i «Las olvidadas», sobre grans creadores, ha arribat a la segona edició.
a ser finalista del premi Planeta l’any
1994, per El peso de las sombras, i tot i
que encara hi ha molta gent que la recorda com a presentadora del Telediario de Televisió Espanyola, la seva trajectòria literària
és ja molt important. Entre els seus llibres hi
ha Giuseppe Verdi. La intensa vida de un genio (2001), Verano de Lucky (2002) Madrid
plena de luz, (2002), Un largo silencio (2003)
i Elisabeth de Austria-Hungría (2005). L’últim
és Las olvidadas: Una historia de mujeres creadoras (2005), l’origen del qual explica dient
que «quan estudiava Història de l'Art em molestava el to paternalista dels llibres respecte
de les poques dones de les quals parlaven».
V
Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista:
Què té d'especial ser dona? Ser conscient
del que ens queda per aconseguir, i dels obstacles que ens envolten.
“L’home té por
de l’autonomia
femenina”
TEXT: MATÍAS VALLÉS FOTOGRAFIA: GUSTAVO CUEVAS/EFE
“
Creia que només la dona islàmica necessitava reivindicar-se. Elles viuen ara el que
nosaltres patim aquí de fa segles, i han de
fer la seva pròpia transformació.
La polèmica
sobre la
comercialitat
del Planeta és
innecessària,
perquè es
coneix des
d'antic, amb
independència que
l’hagin
guanyat
autors
boníssims,
com el mateix
Juan Marsé.
«Las olvidadas» sona a Buñuel. Va ser un
encert ple de l'editor. Jo pensava titular-lo Más
allá de la rueca, perquè el seu abandonament
és una imatge recurrent en aquestes grans creadores. Per desgràcia, molta gent no sap avui
què és aquest instrument.
Marsé també es referia a vostè? No m'he
donat per al·ludida. La polèmica sobre la comercialitat del Planeta és innecessària, perquè es coneix des d'antic, amb independència que l’hagin guanyat autors boníssims, com
el mateix Juan Marsé. Les seves formes no van
ser adequades, havia d’haver estat més elegant. No vull creure que hagi actuat per misogínia, encara que sí n'hi ha en molts crítics.
Es critiquen amb més duresa els llibres
de dones que els d'homes? Es critiquen amb
menys respecte. La utilització d'un llenguatge diferent i els prejudicis donarien per a
una tesi doctoral. Tinc amics de confiança
que, quan llegeixen el llibre d'una dona, canvien el xip.
“
Es pot saber si un quadre l’ha pintat una
dona? No. S'han fet proves amb peces literàries, i els resultats no són concloents. Les
germanes Brontë van publicar amb noms suposats i ambigus, així que es va donar per
fet que eren homes. En canvi, Cims borrascosos o Jane Eyre ens semblen avui novel·les
típicament femenines. Els prejudicis sorgeixen quan coneixes el sexe per endavant, però
el creador és un fingidor.
Una papessa o una reina són conquestes
femenines? Una papessa seria una conquesta
inimaginable. És sorprenent l'absolut tancament de l'Església al món femení, des que
Sant Pau ordenés que «les dones s’han de mantenir callades».
Que la reina Elionor els serveixi de consol. Les poquíssimes reines espanyoles –inclosos els regnes interiors– han ocupat el tron
en situacions de guerra civil. Encara no n’hi
ha hagut cap que hagi regnat per ella mateixa en pau. Per tant, seria una conquesta la
derogació d'un article obsolet. No obstant això,
s'estan aixecant subreptíciament veus en contra. Em va deixar atònita la columna d'Eduardo
Mendoza sobre aquesta qüestió.
Ha hagut d'oblidar molts homes? Sí. Alguns és més fàcil que d’altres, perquè oblidar és més difícil que recordar. Tot s'acumula, per la qual cosa l'oblit és un exercici de
voluntat, per no malgastar les teves energies
amb el rancor o la nostàlgia del que va acabar perquè no podia ser.
No som prínceps, però alguns ens enamoràvem al «Telediario» d'una princesa
d'Astúries com vostè. Ai, que em ve la tos.
No m'agraden els prínceps ni els triomfadors,
9 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
i a la televisió no suportava la sensació que
seria jutjada per ulls aliens, per consideracions
diferents del meu veritable jo. Passes al domini públic, la gent s'acosta com si fossis de
la seva família, per lloar-te o censurar-te.
Els escriptors matarien per sortir a la televisió, i vostè recorre el camí invers. No
matarien més que els lampistes, però jo he de
ser una bestiola estranya. La meva jerarquia
de valors no coincideix amb els socialment
imperants, i procuro respectar-me a mi mateixa tot el que puc.
Ha vist a Gabilondo «in effigie»? Una miqueta. Gabilondo és Gabilondo, no necessita adjectius, només li cal ajustar algun detall
de realització i ritme.
La meitat dels llibres tracten avui del temor dels homes a les dones. L'altra meitat, de la por de les dones als homes. El
99 per cent de la realitat que vivim és el temor masculí a la dona actual. L'home té por
de l'autonomia femenina. Un amic meu, molt
important pel seu compte, m’explicava que
surt amb una dona important per ella mateixa, i que se sent insegur davant d’ella.
Per què a Zapatero el van votar un deu per
cent més de dones que a Rajoy? Perquè
transmet una imatge d'home dialogant i conciliador, enfront del distanciament, a vegades rematat en duresa, de Rajoy. Nosaltres
preferim el primer.
Escriu per oblidar o perquè no l'oblidin?
Per plantejar-me els meus dubtes en veu alta.
Si algú els vol compartir, un fenomen que
no deixa de sorprendre'm, molt millor. No tinc
vanitat, i com al final del Romance del Conde Arnaldos, que em va ensenyar el meu pare,
«yo no digo mi canción sino a quien conmigo va».
Establiments
antics
10 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
Taller Mecànic Tarafa
Fa dos-cents anys justos que exerceixen la mateixa activitat, les
reparacions industrials i la serralleria, i a més sempre ho han fet
al mateix indret; el negoci és conegut com Can Pandai Ferrer.
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
Història
El taller comença a funcionar al carrer de
Girona de Banyoles, on encara és, l’any
1805. Allà es fabriquen panys
de porta, claus,
i l’empresa s’especialitza en reparacions de
molins, rodes,
eixos de carruatges i altres
eines per a les
fàbriques. Anys
més tard l’equipament es millora i ja no tota
la feina s’ha de
fer a ma, sinó
que el negoci
s’electrifica. Actualment s’hi
continua treballant en el mateix ram.
Origen
1805.
Fundador
Martirià Tarafa
i Cordomí.
Propietaris
actuals
Joaquim Tarafa
José, i Josep i
Joaquim Tarafa
Riera.
Treballadors
Abans, 10 o 12;
actualment, règim familiar,
Activitat
Treballs de forja, serralleria i
reparacions.
Banyoles
n moltes empreses que superen els cent
anys s’han perdut alguns detalls de la
seva història, com passa a Tallers Tarafa, conegut popularment com Can Pandai Ferrer de Banyoles. La família sap, però, que
Martirià Tarafa i Cordomí, fill d’un sabater artesà, va néixer a Banyoles el 28 de gener de
1782. Amb poc més de vint anys i ja coneguent l’ofici de ferrer, el 1805 va muntar un
petit taller al carrer de Girona de la capital
del Pla de l’Estany, que encara existeix. Es
dedicava a fer reparacions industrials com
arranjament de molins, rodes, eixos de carruatges, etc.... Una altra de les feines que feia
era fabricar claus per a fusters, panys de portes i, sobretot, reixats per a grans finestrals i
tanques de jardineria. Els industrials de la comarca el coneixien molt i sabien que treballava bé; per això li encarregaven moltes feines. Martirià Tarafa estava casat amb Maria
Teresa Castany i Camps. El matrimoni va tenir cinc fills i va ser el més petit, Pere Tarafa i Castany, qui es va fer càrrec del petit taller quan el seu pare va deixar de treballar
per l’edat.
La manera de treballar no va canviar gens,
però. Al taller, en aquella època, hi havia operaris assalariats i aprenents, que gairebé feien
vida dins de la casa. Martirià Tarafa i el seu
fill Pere van comprar a finals de la dècada
del 1850 una peça de terreny als voltants de
Banyoles, que durant un temps van dedicar
al conreu de l’olivera i de la vinya per ferne oli i vi, respectivament. L’oli –que usaven per a consum propi i dels treballadors–,
va anar molt bé, però amb el vi van fracassar estrepitosament: el tenien magatzemat en
un lloc proper al taller i el trontollar dels cops
de mall i les fresses el feia malbé.
E
NOVA ETAPA
L’hereu de Pere Tarafa i Castany va ser Jacint Tarafa i Gabanyac, que va emprendre
una nova etapa del negoci, amb maquinària
més moderna i ja treballant amb bancada
de fusta. Es desconeix –com passa amb els
seus antecesors–, en quin any es va fer càrrec de l’empresa, però se suposa que va
ser a principis del segle passat. En aquest
temps és quan s’electrifica el negoci, però ells
no pagaven l’electricitat perquè treballaven
per a l’empresa de Can Trull (avui Agrienergia).
Jacint Tarafa i Gabanyac va continuar treballant al taller, al capdavant d’uns quants
empleats. Quan esclata la Guerra Civil, Jacint
Tarafa és enviat al front, i mor en combat.
El seu va ser el segon enterrament a Banyoles al qual no van assistir-hi capellans. Durant la guerra, la Generalitat va demanar a
la familia Tarafa que posés el seu taller a
disposició de les reparacions de la maquinària
agrícola, però no els el van incautar. Ells
van continuar essent els amos del negoci, que
ara tenia de nom Vídua i fills de Jacint Tarafa Gabanyac.
En la postguerra el negoci passa a mans de
Josep Tarafa i Oliveras. En aquella època mancava de tot i fins i tot havien d’anar a Bar-
celona a comprar el ferro per poder treballar.
De vegades es trobaven que el ferro s’havia
d’anar a encarregar a algunes farmàcies, que
vivien del contraban. L’any 1946, amb ja tot
electrificat, es posen comptadors de llum a
Banyoles i les màquines del taller mecànic
funcionen amb més electricitat i potència. A
partir d’aquí es treballa amb més comoditat
i la feina va millorant.
L’any 1970, Josep Tarafa i Oliveras passa
el testimoni de l’empresa al seu fill, Joaquim
Tarafa i José, que reforma tot el taller, posa
el menjador i la cuina al pis de dalt –abans
eren a baix–, i col·loca portes a l’entrada. La
transformació es deixa notar perquè l’espai
és més ampli. L’any 1996, Josep Tarafa i Oliveras es jubila i l’establiment passa a ser dirigit pels seus fills, Josep Maria i Joaquim
Tarafa i Riera. L’empresa s’anomena ara «Taller Mecànic Tarafa, SC».
Palol de Revardit (i II)
Tres pobles en un
Rutes per les
comarques
gironines
11 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
A més del nucli principal, Riudellots de la Creu i la Mota també amaguen indrets molt interessants.
Telèfons
i adreces
d’interès
– Ajuntament de
Palol de
Revardit.
972 59 44 48
www.palol.com
– www.plaestany.org
l municipi de Palol de Revardit està integrat per tres nuclis, cadascun amb diferents llocs d’interès, que detallem seguint les indicacions que fa l’Ajuntament a la
seva pàgina a Internet.
– Palol de Revardit: El poble que porta el
nom del municipi és el més poblat. El nucli
està format per l'església de Sant Miquel, construïda a la primera meitat del segle XII, i situada dins del recinte del castell que fa les funcions d'església parroquial. Encara que força
deteriorada, es manté la decoració romànica
amb lesenes o faixes sota la cornisa de l'absis. La finestra de doble esqueixada és l'únic
punt d'entrada de llum, la típica manera de
construcció del món de l'època romànica. A
la porta principal de l'entrada hi ha un relleu del s.XVI de l'arcàngel Sant Miquel.
Pel que fa al castell, les primeres dades es
troben l’any 1075, quan hi morí el bisbe Bernat de Carcassona, fill de Cornellà del Terri i
personatge d’una gran rellevància que es trobava de viatge per aquestes terres. Actualment, d’aquest castell resten llenços de muralla i fragments de l’edifici principal, avui
convertit en masia. En destaca, però, la torre
gòtica, quadrada, de considerable amplada i
alçada que sobresurt davant mateix de l’església de Sant Miquel i que malgrat la seva austeritat és una construcció molt espectacular.
Més separada hi ha una antiga torre circular
que formava part d’aquest recinte.
Al costat d’aquestes construccions religioses i militars d’origen medieval hi ha l’Ajuntament del poble. A l’altra banda de la carretera que el travessa hi ha un edifici d’una gran
elegància construït als anys 30, les antigues
E
escoles públiques. Aquesta moderna construcció, que ja feia les funcions d’Ajuntament,
a mitjan de la dècada dels noranta va ser restaurada i reconvertida per poder donar el servei i la funcionalitat d’una oficina municipal.
També és remarcable el pou de glaç de
Palol, previsiblement dels segles XVII i XVIII,
i un dels més grans d'aquestes característiques
en tota la comarca del Pla de l'Estany. Té
una fondària d'uns 10,45 metres i un diàmetre de 8,35 metres. El seu molt bon estat de
conservació fa pensar que es va aprofitar, possiblement, fins a les darreries del comerç del
glaç. Segons documentació de l'Arxiu de Girona, Palol de Revardit subministrava gel al
segle XVIII a la ciutat de Girona.
– Riudellots de la Creu: Aquest petit poble, amb cases disseminades, al qual s’arriba
des de la carretera de Banyoles a Girona, té
dos veïnats, el de la Begudà, on hi ha les construccions noves i un petit nucli, el de l’Església, del qual sobresurt l’església parroquial
de Sant Martí. És una església que tot i que
la seves últimes modificacions corresponen
als segles XVII i XVIII, té els seus orígens al
segle XII. El característic campanar d’espadanya amb dos grans ulls i un tercer centrat
sobre els altres dos li donen un aspecte molt
atractiu. El document més antic és del 1058,
on se la cita amb el nom de Sancti Martini
de Rivoluti. El 1209 aquest lloc se’l coneixia
amb el nom de Rivolutorum de Cruce, forma
que ha donat pas al nom actual.
– La Mota: Aquest antic poble és el més
allunyat dels que conformen el municipi però
ja tan sols pel camí per on hem de circular
per arribar-hi val la pena anar-hi. Per la car-
retera de Banyoles a Girona, des del veïnat
de la República, surt un tram de carretera ben
arranjada que entremig de boscos de pins i
alzines condueix fins el nucli de la Mota. L’esvelt campanar de planta quadrada de l’església
parroquial de Sant Martí destaca per la seva
elegància. Aquest indret té un valor afegit, la
vista esplèndida cap a la banda de la Mare
de Déu del Mont, muntanyes de l’Alta Garrotxa, diferents pobles de la comarca, i fins
a la serralada dels Pirineus. Sant Martí de la
Mota es troba ja citat el 1058, i encara que
ha experimentat diverses reformes manté força
bé la seva estructura originària; l’absis actual
té una part sobrealçada. La porta principal encara conserva algunes ferradures clavades.
A la Mota també hi ha el dolmen del turó
de Sant Dalmau, que es calcula que té una
antiguitat d'entre 4.700 i 3.800 anys (construït durant el final de l’època del neolític,
2700-2200 aC). Descobert l'any 1974, es tracta d’un sepulcre de 4 metres, aproximadament, construït sobre la roca natural.
Les excavacions al turó van permetre descobrir restes d'aixovars i del que havien estat esquelets dels primers homínids, fent evident la hipòtesi que fa mil·lennis algú havia
mort en aquest punt i li havien erigit un monument rocós en homenatge. Avui dia, els vestigis es conserven al Museu Arqueològic Comarcal de la ciutat de Banyoles, on es poden observar sota el registre de LM (la Mota).
El dolmen és en el límit del terme de Palol, al turó de Sant Dalmau. Per arribar-hi, s’ha
de seguir uns 2,5 quilòmetres, des de l’església
de la Mota, per la carretera que hi porta. Uns
rétols acaben d’indicar el recorregut.
LLOGUER DE DESPATXOS COMPLETAMENT MOBLATS I AMB SECRETÀRIA. A PARTIR DE 180 EUROS/MES
C. Josep M. Gironella, 1-3 (Pl. Europa) . 17005 GIRONA
Tel. 34 972 40 62 70 . Fax 34 972 40 59 06
www.euro.centrenegocis.com – e-mail:[email protected]
12 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
Kursaal, any VII
El vi
ComaBruna
CAIUS APICIUS GASTRòNOM
2003
xtraordin any més, i ja en van set, el donostiarra palau
nari vi
del Kursaal ha estat escenari del més imporE
U
negre de
tant esdeveniment gastronòmic que se celebra a Eucriança,
considerat
un dels tres
millors vins
negres de
l’Empordà.
De color cirera fosca
molt intens.
Aroma potent i complexa, amb
notes de
fruita madura per tractar-se d’un vi relativament jove. Molt càlid, potent,
amb fondos de la fusta molt ben
integrats. En boca és rodó, gras
i de llarga persistència. Elaborat amb les varietats Syrah (60%),
Carinyena i Marselan, amb maceració de 17 dies dels raïms amb
el most, i criança de més d’un
any en bótes de roure francès.
Etiqueta moderna i de disseny,
obra de Mariscal. Recomanat per
a plats de carn, tant a la brasa
com salsats, i fomrtages lleugers.
És un vi sedós, aromàtic i elegant. Per disfrutar-lo amb la convicció dels extraordinaris vins
que es poden elaborar a l’Empordà.
El celler elaborador: Espelt Viticultors, SL, de Vilajuïga, un dels
més moderns i grans cellers de
la comarca, comença a recollir
els fruits de la feina ben feta.
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès
ropa: el congrés Lo mejor de la gastronomía, que
organitza i dirigeix el nostre col·lega i amic Rafael
García Santos. Èxit, com sempre, arrasador. Prop
de dos mil participants, en la seva pràctica totalitat cuiners arribats de tot el món, amb molt important presència italiana. Veure l'auditori gran del Kursaal ple a vessar durant la ponència de Ferran Adrià
ho diu tot. Van ser quatre dies intensos, plens, esgotadors. I, tot s’ha de dir, desconcertants. Sembla que,
hores d'ara, en cuina s’hi val tot. Un, que es va
passar força anys reclamant «la imaginació, al fogó»,
ha de confessar que està cada vegada més atònit
davant de l'exhibició permanent d'imaginació –diguem-ne així– dels professionals dels fogons. Hem
vist desenvolupar plats que semblen sorgits de la
ment d'un Jules Verne. Que la cuina actual, la que
anomenem «alta cuina» és cada dia més qüestió de
laboratori era alguna cosa que ja sabíem. Però que
s'arribés tan lluny... No parlaré de les tècniques, entre d'altres coses perquè no puc considerar una
innovació una cosa com la liofilització. Com ja saben, consisteix a eliminar totalment l'aigua d'un producte, reduir-lo a pols seca. Aquesta pols no espera
més que una rehidratació per recuperar les seves
qualitats originals, almenys el seu gust i la seva aroma. Liofilitzem tinta de calamar i la convertim en
una pols negra; i en lloc de rehidratar-la tirant-li
aigua, deixem que aquest procés el faci la saliva
del comensal. A la boca, aquesta pols negre tindrà
gust de tinta de calamar, intensament. Bé; fa més
de trenta anys que la gent pren cafè soluble, liofilitzat, a l'esmorzar; passa que l’hidrata, amb aigua o
llet, a la tassa, no se’l pren a cullerades tal qual.
Tremenda l'exhibició de nous ingredients... dels
quals el menys que puc dir-los és que no resulten,
a priori, gens apetitosos. Potser el màxim en aquest
sentit sigui la utilització de lacrimals de xipiró... per,
teòricament, potenciar el propi gust del xipiró. No
els dic que és per plorar perquè seria un acudit massa fàcil. O els cartílags del pit del pollastre, o la cera
de rusc, o.... Tota mena d'emulgents, de gelatinitzants: cal variar les textures, no sigui que el comensal identifiqui sense problemes què té al plat. Propostes com pop en dolç, fuagràs amb xocolata... Fulles –de paper, sí– comestibles: hamburgueses
presentades en un cartutx il·lustrat amb fotos de les
pròpies hamburgueses, cartutx que es menja...
Home, no tot va ser així. Em quedo amb les esplèndides propostes, plenes de gust i sentit comú,
de cuiners com Berasategui o Subijana; els «globus» de formatge presentats per aquest últim em
van impactar molt positivament. Subijana treballa
amb mozzarella. Elimina l'aigua del paquet i esmicola el formatge; el fica mig minut al microones; ho
remou amb una cullera i retira tota l'aigua que hagi deixat anar. Pren una porció, la col·loca sobre
la boca d'un sifó d'espumes, l’omple d'aire fins
que estigui ben inflada, la tanca per la base i li posa
espècies a sobre. Diferent, però comprensible.
Ja sabem que el congrés del Kursaal és un cant
a l'avantguarda, i que l'avantguarda té les seves
coses; després cal veure què en queda de tot això.
Va ser homenatjat el gran Joel Robuchon, que em
va explicar que el problema és que tothom vol
imitar Adrià... i, segons les seves pròpies paraules,
Adrià és inimitable: és una referència, no algú a qui
copiar, perquè només Adrià pot copiar Adrià. Té
raó Robuchon; quina pena que hi hagi tants cuiners que no ho entenen. Parlant d’Adrià... Va deixar caure una frase enigmàtica: va anunciar que,
contra el que es diu cada any, no es prendrà un
any sabàtic, sinó que l'any 2008 pensa «tornar a cuinar». Interpretin-ho vostès com vulguin.
Per la resta, un èxit en tota regla, amb molts temes per pensar. La cuina està viva, malgrat exageracions i extravagàncies que semblen allunyar aquesta cuina d'autor, de laboratori, del comú dels mortals. No cal preocupar-se: mai no ha plogut que
no escampés.
C/TOMÀS MIERES, 5 - GIRONA
UN
CONCEPTE DIFERENT DE PERRUQUERIA I ESTETICA.
ES
VEU ALS
VIST A
UN
ESTATS UNITS,
GIRONA.
ES VEU A
LONDRES,
PERO MAI S’HAVIA
XOU ESPECTACULAR AMB RECOLLITS, COLORS, TALLATS I
MAQUILLATGES IMPRESSIONANTS.
EL
DISSABTE
19
DE
NOVEMBRE
ES
L
VA
PODER
VEURE
A
A
‘‘FUSION COLLECTION’’ ON ES
VAN PODER VEURE DIFERENTS SEQÜENCIES, COMPLEMENTS I VESTITS,
I NATURALMENT, ELS NOSTRES PENTINATS I MAQUILLATGES.
DISCOTECA
COLOUR
BLAU
LA DESFILADA
UP, LA NOVA RELIGIO DEL CABELL.
C/ RUTLLA 61 - 17001 GIRONA - TEL. 972 200 611 • C/ MONTSENY, S/N - 17190 SALT - TEL. 972 236 116
S
EL CARBASSÓ A LA MEDITERRÀNIA
No oblidem, a més, que el carbassó (carabassí,
carabasseta), és la carbassa jove, i dóna plats
tan deliciosos com els simples carbassons arrebossats, la truita de carbassó, la verdura de
carbassó (amb patates, mongetes tendres,
etc...), les carabassetes al forn a l’estil de l’Alguer, els carbassons farcits a l’estil de Menorca
i altres. Arreu de la Mediterrània, a més, hi
trobem diverses receptes a base de carbassó
o carbassa –d’Itàlia, per exemple, en destacaria alguna lasanya o els raviolis farcits–, i
de Grècia, uns carbassons al forn a l’estil de
la moussaka d’albergínies.
La preeminència catalana en la cuina de la
carbassa té una certa explicació. Les primeres
receptes d’Europa s’escriuen en la nostra llengua, en ple segle XIV. Això ens porta a constatar que, malgrat que en varen venir espècies d’Amèrica (Cucurbita pepo), al Vell Món
n’hi havia d’autòctones (Cucurbita maxima).
Ja hem parlat de la carbassa de rebequet,
però també es cultiva la dita de cacauet o de
violí (per la forma; es fa servir per als bunyols). També hi ha la de cabell d’àngel, bigarrada de color, la dolça o confitera (per
fer al forn) i altres varietats que s’estan in-
La carbassa
Jaume
Fàbrega
troduint: el zapallo (Cucurbita moscahta),
el chayote (Sechium edule), la de Sant Roc
(Caryoka nuciferum) –les tres d’Amèrica–, i
les curioses de forma, també comestibles, carbassa serp (Trichosantes cucumeriana) i l’esponja (Luffa cilindrica) –en efecte, serveix
d’esponja, un cop seca–.
Per si fos poc, de la carbassa se’n mengen
les flors –badocs, en algunes comarques– i les
llavors, de les quals els cuiners del Pla de l’Estany, a la mostra gastronòmica de la carbassa, en treuen un bon profit.
EL CARABASSAT DEL PAPA BORJA
Sóc un gran admirador de l’obra ingent del
pare Miquel Batllori, de la seva saviesa i bonhomia. Ha estat, sens dubte, un dels savis més
importants dels Països Catalans, amb un obra
monumental reconeguda arreu. Entre el material preciós que ens va llegar hi ha la correspondència dels Borja, aquests papes que
parlaven i escrivien en català, i que en aquestes cartes ens informen d’aspectes de la vida
quotidiana, com és ara el menjar i el beure.
Justament a partir d’una d’aquestes cartes vaig
entrar en contacte amb l’il·lustre jesuïta –amb
el qual havíem coincidit en algun acte acadèmic–. En l’esmentada carta, en Jaume Conill,
vicari de Cèsar Borja a València, adreça una
carta al mateix Alexandre VI datada a la ciutat de València a 21 d’octubre de 1493, que
s’inicia de la següent forma: «Beatissme pater. Post pedum oscula beatorum. Serà la present sols per donar notícia a la santedat vostra com per les galeres de mossèn Francí de
Pau li tramet XXXX capses de carn de codony
de sucre molt bona, i del sucre de Gandia,
que val més que qualsevol altre. Així mateix
tramet XXX capses de carabassat e CIII lliures de citronat cubert en quatre capses grans...
Lo citronat és molt bona cosa, i dels poncís
d’enguany, que se’n troben pocs en aquest
temps. Tot açò és lo que em manava vostra
santedat que li trametés».
I, a més, aquest carabassat apareix al primer receptari conegut de confiteria, el Libre
de totes maneres de confits, contemporani dels
Borja.
Arnadí
L
Elaboració
Partiu la carbassa, horitzontalment, i feula rostir al forn, o bé bulliu-la. Peleu-la, traieuli les llavors i els filaments grossos i poseu-la durant tota una nit (fins i tot dos dies,
a la serena) penjada d’un drap o d’una coixinera (o bé sobre una escorredora). L'endemà acabeu d’apretar amb els dits, per
tal que deixi anar més suc, i poseu-ho en
un llibrell. Afegiu-hi el sucre i barregeuho; no n’escatimeu la quantitat, ja que ha
de quedar molt dolç. Poseu-hi la farina
d’ametlla i a continuació els rovells ben de-
13 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
Usada de sempre en la cuina catalana, que en fa plats deliciosos,
ha tornat amb força després d’una temporada d’ostracisme.
La recepta
’arnadí és una de les postres-cim de
la gran sucreria valenciana, tant per
la seva exquisidesa com per la seva
presentació. És d’un possible origen semític, tant pel nom com pels ingredients i
la presentació: encara avui, al Magrib, he
vist postres de cassola idèntiques a l’arnadí
valencià. Es feia per Setmana Santa, però
ara se’n troba tot l’any.
Gastronomia
JOAN COMALAT
óc d’una generació que de petit, a pagès,
de tant en tant menjàvem carbassa
–normalment de rebequet, varietat cultivada a les comarques de Girona, i, sobretot, en forma de sopa o escudella–. Després
va desaparèixer, especialment de la restauració pública, i ara ha tornat amb força. Els
joves cuiners l’utilitzen en força plats, i ja no
solament en forma de sopa o crema, sinó també guisada, fregida, al forn, etc... Un producte
menyspreat com a vulgar i pagès ara és fashion. El que sap greu, però, és que els nostres cuiners hagin oblidat les receptes tradicionals dels Països Catalans –tant en el camp
del salat com del dolç– i, com podem veure
en una mostra d’Esponellà (Pla de l’Estany),
on té lloc una fira dedicada a aquest producte,
sembla com si tot hagués vingut de fora.
Doncs bé: podem trobar en el nostre receptari receptes delicioses a base de carbassa que,
com hem dit, no veiem reflectides en la cuina que ara se’n fa. Des de l’escudella de carbassa –combinada amb altres hortalisses o llegums, com mongetes, cols...–, la sopa –amb
una base de ceba, i molt més mediterrània
que la que se’ns imposa, amb crema de llet–.
Tenim els exquisits panadons de carbassa
de Lleida i, de la mateixa família, els deliciosos pastissets de Tortosa, els flaonets de Calaceit i altres llepolies. O la coca de carbassa, del País Valencià, on hi destaquen –com
a les Balears– els fantàstics bunyols de carbassa, que encara s’elaboren. I, per acabar amb
un esclat de gust i de luxe, l’arnadí, un superb pastís valencià –abans propi de Setmana Santa–, que es presenta com un volcà fet
al forn i farcit i decorat amb fruita seca. Dels
dolços en destaca el medieval carabassa, que
encara es fa a les Balears i al País Valencià;
també es feia a Andalusia –calabazate–.
Ingredients
● 1 quilo de car-
bassa.
● 1/4 de quilo de
sucre (aproximadament; depèn de
la dolçor de la
carbassa; hi ha
qui hi posa el mateix pes de sucre i
carbassa).
● 3 o 4 rovells
d’ou (opcional).
● 1 grapat (100 a
150 grams) d’ametlles crues mòltes (guardant-ne
algunes de senceres per a la decoració).
● 1 pela de llimona ratllada.
● canyella en
pols.
batuts, si n’hi poseu, així com canyella en
pols i la llimona ratllada. Ho heu d’amassar una bona estona, fins que quedi una
pasta filamentosa i transparent, sense grumolls.
– Col·loqueu-la en una cassola de terrissa
plana que pugui anar al forn, donant-hi forma de volcà o caramull i ho adorneu amb
ametlles clavades a la massa i, si voleu,
una mica de sucre. Poseu-ho al forn ben
baix, on ha de coure per espai d'una hora
o hora i mitja. Ha de quedar d’un bonic
color daurat. Serviu-ho tallant-lo a trossos,
mirant de no desfer el caramull.
Notes
Aquest és l’arnadí bàsic de carbassa, la
mateixa que es fa servir per al cabell d’àngel, rodona, aplanada i de pell rugosa. Hi
ha variants pel que fa a algun ingredient i
a l’adornament: afegir panses de Corint a
la massa, així com nous trossejades, ametlles blanques sense pela, a trossos, avellanes, etc. Aquests ingredients, juntament
amb pinyons, es poden fer servir per decorar. Es pot adornar també amb merenga i una mica de sucre cremat, posant el
pastís uns instants al forn, fent que la merenga quedi una mica daurada. A la massa s’hi pot afegir –fent capes– pasta de moniato o de castanyes.
Col.leccionisme
Cassà, vila sardanista
14 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
L’agrupació Amics de la Sardana celebra aquests dies els seus trenta anys d’existència.
’Associació Amics de la Sardana de Cassà
de la Selva arriba als 30 anys de vida.
L’agrupació es va convertir pràcticament
des de la seva fundació en el col·lectiu social
més important de la població pel que fa al
nombre de socis, i alhora en un dels que més
activitat ha desenvolupat, amb audicions i altres activitats relacionades amb la sardana, que
han merescut el reconeixement general de la
ciutadania i de les institucions, i l’atorgament
de l’honor de ser Ciutat Pubilla, fa cinc anys.
Per commemorar l’efemèride, Amics de la
Sardana ha confeccionat un ampli programa
d’actes, que van començar diumenge passat, i
que continuaran fins el proper dia 8, amb la
segona part de la Diada del Soci, i l’homenatge als membres més antics; festa que es farà al
L
Xavier
Romero
pavelló polivalent, que començarà amb un
concert al migdia a càrrec de la cobla la Flama
de Farners, continuarà amb un dinar de germanor, una audició de sardanes per la mateixa cobla i la Selvatana i un ball amb la mateixa orquestra local Selvatana.
L’associació sardanista cassanenca resumeix
la seva singladura amb aquesta salutació: «El
nom d’Amics de la Sardana ha estat lligat molt
estretament amb tot el teixit social i cultural de
la vila de Cassà de les tres darreres dècades.
Han estat trenta anys curulls d’activitats: més
de 700 ballades de sardanes, Nits dels Músics,
Concerts, Aplecs i Diades tardorals, Concursos
de Colles Sardanistes, Cursets d’Ensenyament
i Trobades Infantils, formació de colles de competició i un esbart dansaire… A part dels estrictament sardanistes s’han fet multitud d’actes socials, lúdics i festius: Diades del Soci, amb
arrossades, botifarrades, balls i revetlles populars, Nits del Cremat i de la Sagnia, homenatges diversos, elecció d’hereus i pubilles…
i s’han muntat espectacles de tota mena, tots
relacionats amb la nostra cultura. Tota aquesta activitat ha valgut el reconeixement en forma d’un reguitzell de guardons i distincions
que varen culminar amb el títol d’Entitat d’Interès Cultural atorgat per la Generalitat de Catalunya i sobretot, amb el nomenament de
Cassà com a Ciutat Pubilla de la Sardana de
l’any 2000. Això no tindria sentit sense una
massa social fidel que els capdavanters hem
tingut a darrera des de la fundación de l’entitat, aquests prop de cinc-cents setenta socis,
dels quals 316 en són des de fa més de vint-icinc anys. A tota aquesta gent volem dedicar
el trentè aniversari, fita que sense ells no hagués estat possible. Només si ells ens segueixen donant suport, la flama de la sardana continuarà viva a Cassà. A tots moltes gràcies».
EXPOSICIÓ DE COL·LECCIONISME
L’aportació que el col·leccionisme pot fer en
aquest cas concret és la recerca i conservació de tota mena de vestigis escrits i d’objectes que hi tinguin a veure, com retalls de premsa, cartells i programes sobre audicions, exposicions i altres actes, opuscles, partitures
musicals, fotografies i postals, dibuixos, guardons, senyeres, etcétera. Un exemple podrien
ser els programes del popular Aplec Tardoral, al cap d’uns anys rebatejat com a Diada
Tardoral de la Sardana, que es va estrenar el
5 d’octubre del 1969 al Passeig Vilaret. Acompanyem el primer opuscle o revista editat, corresponent a la segona edició, que va homenatjar el compositor caldenc Francesc Mas Ros,
que va dedicar diverses sardanes a la troba-
da cassanenca. En aquest primer programa
hi ha una salutació, «Veniu, amics, a l’Aplec»,
de Maria Dolors Godoy; l’escrit «Cassà i el seu
Aplec Tardoral», del regidor de Cultura –traspassat molt jove–, Joan Solà; entrevistes al
mestre Mas Ros i a la pubilla d’aquell any,
Joana Burset, a càrrec de Xavier Romero; l’article «Una sardana des de fora de la vila»; la
transcripció del poema de Joan Maragall La
sardana; i el corresponent programa d’audicions, interpretades per les cobles La Principal de Cassà, Costa Brava, i Selvatana.
Una altra contribució col.leccionista va ser
l’exposició que el mes d’abril de 2001 va organitzar l’Ajuntament de Cassà, comissariada i
amb material del fons d’aquest cronista, per
sumar-se als actes de cloenda de l’any de Ciutat Pubilla. Més de dos centenars d’antigues
targetes postals al.legòriques, juntament amb
fotografies de cobles, partitures de sardanes i
altres objectes relacionats van formar la mostra, el cartell de la qual també reproduim.
A més de les cròniques de totes les audicions
i actes que aquest diari ha publicat, diverses
persones han tingut cura de recollir i arxivar
tots els programes anunciadors de les ballades, opuscles de molt diversa factura i composició, que ajudaran a preservar la memòria
històrica d’aquesta institució cassanenca.
El Departament de Recursos Humans del Gremi d’Instal.ladors de Girona,
selecciona permanentment pels agremiats de Girona i província:
ELECTRICISTES
LAMPISTES
FRIGORISTES
Interessats truqueu al 972 22 06 22 o dirigiu-vos al c/ Cartellà, 8-12 - 17007 Girona
Frenar l’envelliment
Ja hi ha tractaments que permeten reduir el deteriorament físic que provoca el pas dels anys.
a fa algun temps que les revistes parlen
de teràpies antiaging, antiedat, com si
dir-ho en anglès donés més capacitat de
convicció. I en més d'una ocasió algun lector s’hi ha interessat. Així que amb aquestes
preguntes ens acostem a la Fundació Tejerina per parlar amb un dels grans experts espanyols, el professor Jesús Tresguerres, catedràtic de Fisiologia i Endocrinologia Experimental de la Facultat de Medicina de la
Universitat Complutense i acadèmic de la
Reial de Medicina. Ha publicat nombrosos
treballs sobre aquest tema. Són útils aquests
tractaments antienvelliment? Serveixen per a
alguna cosa o són un sistema més perquè
algunes persones incautes deixin el seu diners en alguns gabinets estètics?
«Com sempre, –diu el prof. Tresguerres–
hi ha una barreja de veritat i d'exageració. Nosaltres hem comprovat en rates de 2 mesos
a 24 mesos (que equivaldria a 75 anys en l'ésser humà) el procés fisiològic de l'envelliment.
Veiem que els vasos sanguinis es contrauen
més i es dilaten menys, que les cèl·lules del
fetge estan més oxidades i generen menys
energia, que la pell perd elasticitat, que el sistema immunitari perd eficàcia i que el nombre de neurones que moren és més gran, i
la seva renovació, més lenta. Això passa en
tot ésser viu. En altres paraules, l'edat va deteriorant tots els òrgans. Doncs bé, experimentalment hem aconseguit reduir aquests processos. I amb determinats tractaments hem
comprovat com els vasos sanguinis es dilaten
més i millor, es contrauen menys i que es
recuperen parcialment totes les funcions: la
pell es regenera, augmenta la capacitat immunitària, es rejoveneixen les cèl·lules del fetge, es perden menys neurones. En definitiva, tinc la constatació experimental que podem modificar el procés d'envelliment».
Aquestes investigacions, realitzades durant
els últims vuit anys, han estat publicades a les
revistes més prestigioses. En síntesi, el que
sembla clar és que es pot modificar la velocitat de l'envelliment fent parcialment reversibles alguns trets del deteriorament.
15 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
Són extrapolables els estudis de rates a éssers humans? «És evident que, dit així, no. El
que les rates ens demostren és que el procés de l'envelliment existeix; i ens van indicant quins òrgans o teixits es veuen més afectats. Això ens ha permès conèixer com es
pot frenar el deteriorament de l'envelliment
i com podem fer reversible el procés. Per descomptat ajustant dosis, ajustant altres valors».
J
PERQUÈ ENVELLIM
L'envelliment produeix canvis en la composició corporal i comporta una disminució progressiva de les funcions fisiològiques. L'organisme augmenta la matèria grassa, disminueix
la massa muscular i es veuen afectades gairebé totes les funcions, sobretot les dels òrgans dels sentits (visió, audició) i la capacitat física (alteració del sistema respiratori, cardiovascular, renal i musculesquelètic). Però
l'envelliment no afecta tothom igual. Hi ha
persones que representen molta menys o molta més edat de la que realment tenen, i això
és perquè els processos que contribueixen a
l'envelliment no es manifesten en tots els individus de la mateixa manera.
La raó última per la qual envellim és perquè ens oxidem. Una part de l'oxigen que necessitem se'ns escapa de les mitrocòndries (el
motor de la cèl·lula ). I aquest oxigen forma
els radicals lliures que són, en concret, els responsables d'aquesta oxidació que ens fa envellir. Quan som joves disposem de moltes
Salut
MARTI FERRER
SECTOR CRÍTIC
Hi ha un sector crític cap a aquest tipus d'actuacions mèdiques. Perquè sembla que es va contra un procés fisiològic i natural. El prof. Tresguerres és rotund: «En efecte, envellir i morir-se és fisiològic. Això ho tenia previst la
naturalesa que passés cap als 50 anys. A aquesta edat, ja no li servim per a res; hem complert la nostra missió biològica, hem crescut,
ens hem reproduït... Però l’hem corregit. I així
com el 1900 l'esperança de vida era de 48
anys, ara en vivim 25, 30 o 35 més. Hem
guanyat tots aquests anys. Per què, llavors,
no donar-li més vida a aquests anys? No s'intervé davant d’una malaltia que naturalment
ens mataria? Això s'entén i en canvi es critica la intervenció per donar plenitud a aquests
anys que li hem “tret” a la naturalesa».
substàncies antioxidants que impedeixen que
percebem el procés de deteriorament. Però
amb l'edat n’anem tenint menys i les mitocòndries són menys eficaces.
La durada de la vida depèn de la dotació
genètica de l'individu i de com s'hagi tractat
aquesta dotació genètica. «No podem dir que
s'augmenti el nombre d'anys que es visquin,
encara que és possible. El que sí és cert és
que es pot aconseguir una notable millora
en la qualitat de vida en aquests anys». Tothom coneix algú que als 80 anys fa esport,
va en bicicleta, viu, s'il·lusiona. Això és el que
es pretén. Perquè l’individu que té aquesta
qualitat de vida no la té per casualitat: manté un alt nivell de substàncies antioxidants.
I quan s'aconsella iniciar la teràpia antienvelliment? «No és el mateix començar als 80
que als 50. Una cosa és prevenir un lleuger
deteriorament i modificar-lo i una altra “apedaçar-lo”, podríem dir. L'evidència ens diu
que com més aviat es comenci, més fàcil és
i millors resultats d'obtenen». La dona que està
hormonalment protegida fins als 50 anys comença precisament a aquesta edat de la menopausa a tenir problemes. Seria el moment
idoni. L'home hauria de començar també cap
als 50 anys per aconseguir bons resultats, perquè com que es deteriora més que la dona,
la millora serà més evident.
Ramón
Sánchez
Ocaña
Com es fa? En principi es fa un estudi molt
complet dels factors que tenen un paper destacat en l'envelliment. Primer, història clínica
detallada, després exploració i proves funcionals de la composició corporal i valoració
de l'estat físic. Anàlisis de sang i orina amb
especial atenció a les variables que indiquen
l'estat d'oxidació; placa de tòrax i ecografia
abdominal i prostàtica en els homes. També
es fa, si cal, un estudi de la funció immunitària.
Tot això va encaminat a conèixer l'edat biològica de l'individu. Acabades les proves i obtinguts els resultats, una nova consulta permet
indicar les possibilitats de tractament.
Sempre medicamentós? No. Les possibilitats inclouen les mesures higienicodietètiques
adequades, una taula d'exercici suau i, si calen, els fàrmacs oportuns, normalment a base
d'antioxidants.
Hormones? Si calguessin perquè estiguessin
anormalment disminuïdes i amb prou informació del pacient, també. Pensi que en l'envelliment són molt importants les hormones.
Algunes presenten accions antioxidants (estrògens, melatonina, )... i altres estimulen la
síntesi dels enzims antioxidants.
Als 6 mesos d'iniciat el tractament es fa un
control amb les proves físiques, psicològiques
i analítiques necessàries, ajustant-lo si calgués.
Als 12 mesos, nova consulta d'avaluació i a
partir d'aquest moment les visites ja són anuals.
El tractament, a priori, no té contraindicacions:
«En casos extrems, si es prescriuen fàrmacs,
cal tenir en compte que, com qualsevol altre
medicament pot produir –la probabilitat és
molt baixa– efectes indesitjats».
Els lectors ja s’estaran preguntant quant costa. La resposta és que depèn. Però que volta
el que poden costar unes curtes vacances. Perfectament assumible.
Perquè tens clar el que desitges: SALUT PER A TU I LA TEVA FAMÍLIA. ASISA t’ofereix la xarxa
més gran d’assistència sanitària privada: 16 clíniques pròpies, més de 600 centres de salut i
clíniques concertades amb la tecnologia més avançada i lliure elecció de metges entre més de
32.000 professionals, que vetllen per a la teva salut.
ASISA Girona. Pg. Gral. Mendoza, 1 entl. Tel. 972 20 77 58
ASISA Barcelona. C/ Balmes, 125. Tel. 933 23 37 12
ASISA Lleida. Pg. de Ronda, 170 entl. Tel. 973 72 70 43
ASISA Tarragona. Av. Lluís Companys, 14 C-1. Tel. 977 25 05 55
16 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
Diferents cada
1 Contrastos. Uns pantalons en to càmel
d’Exigency poden oferir una imatge clàssica si
es combinen amb camisa de ratlles multicolor i
armilla rosa de punt, o ser coprotagonistes
d’una imatge juvenil amb un polo verd sobre una
camisa de màniga llarga en ratlles verdes i blaves, tot de Lacoste.
2 Ratlla diplomàtica. Els pantalons negres de
ratlla diplomàtica d’Exigency adopten un look
informal amb camisa de ratlles i jersei de botons
taronja, de Lacoste. La camisa en to crema de
Rushmore potencia l’elegància dels pantalons; i
la camisa malva de ratlla fina de Mirto hi aporta
un toc sofisticat.
3 Extrems oposats. Els pantalons
en to marró-pedra de Lacoste s’adapten a dues imatges oposades: la més
trencadora la proposa Chevignon, amb
dessuadora de cremallera i americana; i
la camisa de ratlles blaves i blanques de
Rushmore recupera un estil tradicional.
dia
4 I per què no? Els texans s’adapten cada vegada més a qualsevol circumstàmcia. Aquest
model de Chevignon casa sense problemes
amb una elegant camisa de punys rodons i en to
malva de Rushmore. La camisa de ratlles blaves combinada amb jersei de coll alt del mateix
color, de Lacoste, dóna una imatge més casual.
Vestir-se per a ocasions especials ja no vol dir recórrer a l’americana
i a la corbata: les opcions per als homes són cada vegada més diverses.
17 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
ANNA ESTARTÚS
5 «Enfants terribles». Lacoste proposa uns
camaleònics pantalons beixos. Amb camisa de
quadres multicolor per fora i jersei morat de
coll rodó, de Lacoste, aconsegueixen una
imatge d’enfant terrible; mentre que combinats
amb la camisa de ratlles de Rushmore donen
un look molt més clàssic i formal.
PACK ELÈCTRIC
Tendencies
6 Color polivalent. Tres possibilitats per a
uns texans en to xocolata de Chevignon. Una
imatge relaxada, amb la camisa de quadrats
blau cel de Mirto; informal i elegant alhora,
amb la camisa blanca de Rushmore; i marcadament «retro», amb el jersei amb rombes en
diferents tons de marró de Lacoste.
2005
OFERTA
LLANÇAMENT
Per la compra d’un producte d’aquesta promoció,
li regalem una participació en el número 24250 del
sorteig de Nadal, de la Loteria Nacional, del dia
22 de desembre de 2005, adquirit a l’administració
La bruixa d’or, de Sort, Lleida.
999 €
SOMIER ELÈCTRIC
TARDOR
MIDES
90x190x15 cm
MATALÀS BURDEOS
LÀTEX 2000
C/ Rutlla, 11 - Tel. 972 20 34 23 - GIRONA
Homenatge a
Música
18 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
l’emigrant
El grup gallec Luar Na Lubre acaba d’estrenar cantant i nou disc,
«Saudade», en el qual investiguen, amb la col·laboració de músics
i intèrprets de luxe, la música que ha acompanyat l’emigració.
TEXT: CARLOS
DEL
AMO FOTOGRAFIA: TORRECILLA/EFE
Novetats
Santana: «All that I am»
Carlos Santana fusiona espiritualitat i
sensualitat, dos
elements que «no
es poden separar
de la música», en
el seu últim disc,
All that I am, en el
qual l'artista d'origen mexicà uneix
de nou aquests dos
components en les
seves cançons per
portar els seus admiradors a un estat
d'«orgasme espiritual». «Fins els
ateus diuen “ai, Déu meu!” quan fan l'amor», així
que no hi ha motiu per excloure l'espiritualitat de
la música, sempre que es faci a través de la sensualitat», afirma Santana. A All that I am, el seu
38è àlbum, recupera la fórmula dels seus dos últims discos, Supernatural (1999) i Shaman (202), i
presenta un àlbum ple de col·laboracions, amb
artistes com Sean Paul, Kirk Hammet (guitarrista de
Metallica), Steven Tyler (vocalista d'Aerosmith) o
Michelle Branch, amb qui repeteix duo després
de l'èxit de The game of love, de Shaman.
Humbert Humbert: «Short...»
El duo madrileny Humbert Humbert transmet «un
breu estat mental de pànic» en el seu segon àlbum,
Short panic, onze temes en anglès de «punk-rock
electrònic» compostos de manera «espontània» i
amb els quals pretenen «arriscar i fugir de les etiquetes». Paco Alcázar i Miguel Núñez, veus i guitarra, respectivament, són dos dibuixants de còmics
i il·lustradors que van irrompre el 2001 amb un punk
futurista amb influències de bandes com Pere Ubu,
Suïcidi, Devo, The Fall, Peaches i Clinic.
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 ▲ Confessions on a dance floor Madonna
2 ▼ Ancora
Il Divo
3 ▲ Gaia II Mago
de Oz
4 ▼ Grandes
éxitos Mecano
5 ▼ Batuka Diversos
REGNE UNIT
1 = Confessions
on a dance floor
Madonna
2 ▲ Keep on
Will Young
3 ▼ Never forget
- The ultimate
collection Take
that
4 = Intensive care Robbie Williams
5 ▼ Face to face
Westlife
ESTATS UNITS
1 ▲ Confessions on a dance floor Madonna
2 ▲ Some hearts Carrie Underwood
3 ▼ The road
and the radio
Kenny Chesney
4 ▲ The emancipation of Mimi
Mariah Carey
5 ▼ Now 20 Diversos
Anorac: «A limited time only»
l grup gallec Luar Na Lubre, una de
les bandes de música folk de més repercussió, invita a «reflexionar sobre
l'emigració» en el seu nou àlbum Saudade,
un «treball d'investigació d'anada i tornada,
amb la música que l'emigrant gallec va portar a Amèrica i la que va portar d'allà cap
aquí». Així parla d'aquest Saudade Bieito Romero, un dels fundadors de Luar Na Lubre,
que recentment presentava en societat tant
el nou àlbum com la nova cantant del grup,
Sara Vidal, que substitueix Rosa Cendrón,
anterior vocalista i violoncel·lista. «Més que
una substitució és un canvi i dues maneres
diferents de veure les coses com a cantant»,
assenyalava la portuguesa Sara Vidal, nascuda a Lisboa el 1980, una nova veu amb
aires de fado, seleccionada entre quinze joves i que ja havia col·laborat amb el grup
en l'àlbum Hai un paraíso.
Per a aquest Saudade, els vuit membres
de Luar Na Lubre s'han envoltat de col·laboradors de luxe com el cubà Pablo Milanés, la mexicana Lila Downs, la brasilera Cida
Airam, l'argentina Adriana Varela i el veneçolà
Faruco Sesto, que interpreten poemes de
García Lorca en gallec dedicats a la ciutat de
Buenos Aires, poemes d'autors gallecs sobre
l'emigració o pandeiradas sobre el Che Guevara des de Veneçuela.
Saudade és un disc «dedicat als emigrants
gallecs i als exiliats de Galícia», segons Bieito Romero, qui recorda que la paraula que
dóna nom al disc és «un terme gallec que reflecteix un sentiment d'arrelament i afecció
E
www.lagenda.info
a la terra i al passat, i també és un vocable
portuguès que significa absència de qualsevol cosa».
EL DISC MÉS INTERNACIONAL
És una treball en el qual van començar a treballar l’any 2001, quan després d'actuar a
Buenos Aires es van trobar amb una ciutat
en la qual viuen un milió i mig de gallecs,
i una Fonoteca Nacional Argentina «carregada de textos i música que van anar dipositant allà els emigrants gallecs», recorda
Romero. Després van viatjar a Veneçuela i
allà «les germandats i els centres gallecs havien anat recopilant moltíssim material», per
la qual cosa van començar a preparar l’àlbum i el resultat és «un disc que sona a gallec», però «a la vegada és el més internacional» de Luar Na Lubre, guanyadors de
sis Premis de la Música.
Gravat a la Corunya totalment en gallec i
remesclat a Brussel·les, Saudade és un disc
de «molts matisos», assegura Romero, que
considera que «no és un àlbum melancòlic,
sinó esperançador, i, encara que hi ha tristesa, també té molta energia positiva, malgrat que l'emigració econòmica i política és
un drama».
Luar Na Lubre «marcarà una nova etapa
amb aquest disc, perquè serà antològic». Per
a això, iniciaven recentment una gira de concerts que els va portar a La Mirona de Salt,
els farà visitar nombroses localitats espanyoles i també Holanda, Bèlgica i Jordània,
entre les actuacions que ja tenen previstes.
El trio de Rubí Anorac ha publicat el seu primer disc,
A limited time only. Integrat per dos catalans de Terrassa i un gal·lès, residents tots a Rubí, el trio manifesta la seva devoció per propostes de pop electrònic com The Postal Service, New Order o Pet Shop
Boys. A limited time only inclou deu cançons en
anglès, entre les quals hi ha Falling, Another way,
International airport, A new place, We use to play,
Running out of memories o Wet fields.
Bandes sonores
El jardinero fiel
Alberto Iglesias
Higher Octave Music-Virgin
A les antípodes
dels passatges
bucòlics que va
crear John Barry
per a Memorias
de África, la banda sonora d’Alberto Iglesias ens
presenta unes sonoritats
més
crues però al mateix temps més
escaients per il·lustrar el drama que viu el continent africà. Amb aquest score, el músic de capçalera de Pedro Almodóvar i Julio Medem fa el seu
salt internacional. Com és habitual en ell, Iglesias
defuig les grans orquestracions i utilitza una petita formació de corda que enriqueix amb l’ús de diferents instruments aborígens, per situar l’argument en el context geogràfic on es desenvolupa.
El compositor ha escrit una partitura d’una gran
varietat temàtica i plena de matisos, que se centra bàsicament en la mirada reflexiva del protagonista –Ralph Fiennes– sobre l’oprimit entorn on
transcorre l’acció. Completen la banda sonora dos
temes del músic kenyà Ayub Ogada. Lluís Poch
L’agenda de referència de les comarques de Girona
DVD
Las entrañas de la bestia
Direcció: Ching Siu Tung.
Intèrprets: Steven Seagal,
Byron Mann.
Distribuïdora: Filmax.
Durada: 95 minuts.
L’autor d’Una historia china
de fantasmas s’ha deixat
entabanar per Seagal en un
subproducte d’acció en què
l’actor (?) intenta rescatar la
seva filla de les urpes d’uns
fonamentalistes islàmics (!). Un model de conciliació entre cultures, en definitiva, que només
serveix per mocar-s’hi. P. P.
El nou rostre de la
justícia
Cinema
19 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
Els germans Wachowski i el productor Joel Silver avalen
l’adaptació cinematogràfica de «V de Vendetta», un còmic
d’Alan Moore situat en un futur d’inspiració orwelliana.
Atrapadas por la mafia
TEXT: PEP PRIETO
Director: David Anspaugh.
Intèrprets: Mira Sorvino, Mariah Carey, Melora Walters.
Distribuïdora: Filmax.
Durada: 100 minuts.
En el seu afany de sortir del
pou, una jove de passat tèrbol acaba involucrada en
una guerra entre mafiosos.
La pel·lícula no aporta res
novedós, però es deixa veure gràcies a l’ofici del director i a les sempre solvents Mira Sorvino i Melora Walters. De les aptituds dramàtiques de la Carey, millor no parlarne. P. P.
Snake
Director: Allan A. Goldstein.
Intèrprets: Stephen Baldwin,
Jayne Heitmeyer.
Distribuïdora: Filmax.
Durada: 90 minuts.
Una seqüela bastarda d’Anaconda en què els efectes
visuals són, tot i que sembli
impossible, més casposos.
De fet, la simpatia que desperta resideix en la seva pobresa de mitjans i en l’esforçada convicció del
petit dels Baldwin, que aparenta no saber que
està en una sèrie Z. P. P.
Bandes sonores
Elizabethtown
Diversos
RCA-Sony BMG
Cameron Crowe
continua fent gala
de l’ampli bagatge musical que va
anar acumulant,
entre d’altres, a la
seva època de redactor a la revista Rolling Stone.
Una vegada més
utilitza les cançons com a part de l’argument. La banda sonora
d’aquesta comèdia romàntica representa la millor tradició musical nord-americana, inspirada
en la llibertat i l’eclecticisme dels anys 60 i 70. Reuneix al costat de clàssics de The Hollies i Elton
John, temes inèdits de Tom Petty, Lindsey Buckingham i My Morning Jacket. El CD inclou també un fragment del score original de Nancy Wilson –no confondre amb la veterana vocalista de
jazz–, parella de Cameron Crowe i que ja ha participat en altres flms del seu marit. Completen la
banda sonora cançons de Patty Griffin, Ryan Adams
i d’artistes novells com Wheat i I Nine, que encara no han publicat el seu disc de debut. Lluís
Poch
ot i que ni Desde el infierno ni La lliga a un control constant i qualsevol repunt de
dels homes extraordinaris van funcio- subversió és eradicat per uns agents de polinar com s’esperava a les taquilles d’arreu cia que no tenen manies per utilitzar la violèndel món, la venda dels drets d’adaptació al cia. Una de les seves últimes víctimes és Evey,
cinema de les novel·les gràfiques d’Alan Mo- una jove idealista que, en l’últim moment, és
ore continua a bon ritme. La darrera adqui- rescatada per un misteriós justicier ocult dasició de Hollywood és també la més espe- rrere una teatral màscara i amb gran habilirada. I aquesta no és altra que V de Vendet- tat per a l’arma blanca. Gairebé sense prota, una autèntica joia del gènere que, a la posar-s’ho, Evey es convertirà en la principantalla gran, vindrà firmada pel mateix equip pal aliada d’aquest heroi, que es fa dir,
de la sèrie Matrix. És a dir, que per més simplement, «V». Amb un equip tècnic enque el director acreditat sigui el debutant capçalat pel magnífic director de fotografia
James McTeigue, els autèntics responsables Adrian Biddle i el compositor Dario Mariadel resultat seran
el productor Joel
Silver i els gerL’aliada de l’heroi
mans Larry i Andy
Natalie Portman, que surt amb el cap rapat
Wachowski, aquí
en qualitat de
durant bona part del metratge, sobreviu a la
guionistes i prorepressió policial gràcies a l’enigmàtic «V»
ductors. McTeigue
havia
treballat
com a assistent de
direcció en l’esmentada (i sobrevalorada) tri- nelli (autor de la memorable banda sonora
logia; tot, per tant, queda a casa. De moment, d’El secret dels germans Grimm), McTeigue
els autors de V de Vendetta han difós un té el difícil repte de recrear l’equilibri entre
primer tràiler que denota una gran fidelitat aventura i denúncia que proposa la novel·la
a nivell iconogràfic, però fa tèmer el pitjor gràfica de Moore i el dibuixant David Lloyd.
Un dels plats forts d’aquesta adaptació serà,
en l’aspecte narratiu. Entre altres coses, perquè els Wachowski ja van demostrar a Ma- sens dubte, el seu repartiment, encapçalat
trix que no estan precisament ben dotats per per Natalie Portman –que, a partir de la segona meitat del metratge, apareix rapada al
a les històries complexes.
V de Vendetta se situa en un futur totali- zero–, Hugo Weaving (el senyor Smith de les
tari a mig camí del que plantejava George tres parts de Matrix), Stephen Rea, Sinéad
Orwell a 1984 i el còmic de superherois. Cusack, Rupert Graves, Stephen Fry i el veEls líders polítics tenen la població sotmesa terà John Hurt.
T
GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net
Lectures
20 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
A Tunísia (III)
Gironins del
segle XIX
MIGUEL PÉREZ CAPELLA
Joan
Puig
Sureda
n el recorregut que vaig fer dels dies 24 al 31
d’octubre passat a Tunísia, la primera visita que
E
vaig fer va ser a Nabeul, que és una de les sieges
o capitals de província, on era lògic que visitéssim la mesquita d’Habib Burguiba, que va ser president de Tunísia. No se sap el nom de la ciutat púnica que avui és Nabeul, la qual va ser conquerida per Agatocles i que, aliada de Cartago, va ser
arrasada pel cabdill romà Escipió l’Africà. Després de la batalla de Tapse, Juli Cèsar va establirhi la Colònia Julia Neapolis, a la qual després Octavi August va concedir l’autonomia, i es va donar
la circumstància que els constructors del primer hotel de Nabeul van descobrir, el 1965, el solar de la
indicada ciutat romana.
L’any 1738, el clergue escocès Shau va deixar
escrit que Nabeul era ja «una pròspera ciutat... molt
celebrada per les seves terrisseries», activitat a la
qual se segueix dedicant la població de Nabeul, segons vam poder comprovar, visitant diversos tallers
d’aquesta artesania, a la qual s’uneixen tasques
en ferro forjat, vímets, perfums i rajols. El mercat
dels divendres de Nabeul és molt bulliciós i interessant, perquè aquest és el dia del descans musulmà. El focus del mercat és al Suk el Juma, mena
de Rastro, on es venen quadres, olles, perfums, teixits, robes, estris de cuina, verdures, herbes per a
cosmètics, fruites, llavors, pebrots marrons, sacs
oberts de fruits secs i cereals, rotlles de joncs, teixits de llana en floc, cordes, cadires, catifes i una
infinitat de coses..., i on criden l’atenció els camells,
en el recinte del bestiar. Dar chaabane el Fehri és
avui un suburbi de Nabeul i centre de les manufactures de pedra llaurada, essent famosos els terrissaires artístics de Nabeul pel fi caolí que utilitzen les seves terrisses, diverses de les quals vam
visitar, fent algunes compres. Paga la pena visitar
«El barri dels terrissers» de Nabeul, però com que
era el Ramadà, vam dinar a les cinc de la tarda...
Els terrissers artístics de Nabeul han de portar el
fi caolí que utilitzen en el seu ofici des de Khoroumiria i altres llocs, ja que l’argila local és massa basta i utilitzen colorants químics que vénen
de França. Les seves argiles, forns i coberts estan
al barri de la Rue Sidi Barket, i l’argila la porten dels
jaciments de Ghar Tefel i com era lògic i estaven
bé de preu, en vam portar algunes peces, que afortunadament van arribar senceres a Girona...
Vam veure també Kebiblia i el seu port pesquer.
S’han trobat restes púniques i romanes sota el terreny que ocupa actualment la ciutat bizantina,
que data provablement del segle VI. L’any 310 aC,
Agatocles va ocupar el port púnic, que els grecs
anomenaven Aspis. Aquí és on va desembarcar
Règul al començament de la primera guerra púnica i, al final de la tercera, la ciutat va ser destruïda, amb la seva aliada Cartago, només per ser reconstruïda per l’Imperi Romà, amb el nom de Clupea.
Els Aglabites, al segle IX, la van recondicionar i
hi van posar una guarnició, però la ciutat àrab
que va haver-hi després va ser saqujada, tres vegades, entre els anys 1535 i 1547, pels espanyols...,
i l’any 1704, pels turcs i l’any 1880, pels francesos,
que l’any 1830 es van instal·lar a Algèria i que van
anar després directament contra Tunísia, que va
continuar essent vassalla de la Turquia musulmana fins l’any 1919. Els alemanys i els aliats es van
disputar Tunísia l’any 1942, però finalment van
ser els aliats, amb el general Eisenhower i el mariscal Montgomery, els que van fer que el 7 de maig
de 1943 caiguessin Bizerta i Tunis. La nova República de Tunísia es va proclamar el 25 de juliol de
1957. En aquella data jo tenia vint-i-sis anys...
Paga la pena visitar Tunísia. Ja és la tercera vegada que hi he viatjat.
Sempre sols...
ISABEL COCH
Miguel
Pérez
Capella
Expresident
de l’Audiència
de Girona
Isabel
Coch
Psicòloga
www.ddivan.com
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
luny de la soledat ens creiem acompanyats,
ens volem sentir aixoplugats tot fugint de les
L
pròpies temences, dels més esfereïdors fantasmes,
de les més íntimes paüres; aleshores és quan els
nostres ulls físics diuen voler donar-nos un cop
de mà i s'entesten a fer-nos sentir integrats dins
d’un sistema humà titllat de protector i tot sovint
emprat com a referent, com a punt d'ajustament social. Però, ai las!, allò que sembla ser tan segur,
en qüestió de segons es relativitza i es desinfla quedant en no-res, poca cosa. I ens sentim sols enmig de tanta gent!
De vegades, si la realitat no sembla propícia, hom
pot reaccionar enfocant la vista, dirigint l’atenció
cap a una altra banda i també omplint l'agenda d'anades i vingudes buides de contingut però cal tenir present que aquestes actituds no suposen cap
resolució sinó que únicament i exclusiva són una
forma d’autoengany ja que sota de tot plegat, per
camuflat que hagi estat, continua bategant allò que
tant incomoda, allò que tant sembla fer-nos trontollar.
No està malament afrontar la realitat i admetre
que com tot fill de veí, la majoria de les vegades
podem acabar actuant com bestioles condicionades que en fugir d'allò que terriblement els espanta
s’hi apropa sense adonar-se’n.
La soledat equilibrada acaba essent com una mena
d’estat virginal psicològic a partir del qual la persona pot arribar a efectuar una sana valoració del
moment, una reflexió del camí transitat podent efectuar al mateix temps una hipotètica previsió de la
direcció enfocada fins a la data.
Resulta terapèuticament molt interessant l’elaboració personal de la figura del conseller/a –substantiu que evidentment no té res a veure amb aspectes polítics–. Aquest conseller psicològic ens representaria l’estat serè interior de l’individu que
lluny de les pressions a què hom es veu sotmès al
llarg de la jornada i de la vida continua mantenint
una objectivitat envejable, una tolerància exquisida però que, en cap moment, frega la negligència
sinó que empra eines de caire positiu per fomentar l’adequada evolució d’aquell ser en període
de creixement.
Contactar amb el conseller personal suposa fer
un acurat balanç de les nostres passejades per la
vida, del nostre repòs, de les ascensions i les davallades. Establir aquesta mena de contacte implica
entrar en comunió amb un mateix i evolucionar tot
gaudint dels avenços assolits i alhora unint paciència
i esforç per així poder superar els obstacles personals que cadascú de nosaltres té.
La soledat, doncs, ens facilita arribar a trobar
aquesta figura assessora tan personal i especial alhora, no obstant això, quan algú no se sent a gust
amb si mateix, o quan aquest algú troba mil i una
excuses per no haver de reflexionar a l'entorn de
la seva línia de vida, ens trobem enfront d'un individu amb un greu problema.
No poder afrontar la pròpia soledat acaba essent pràcticament el mateix que no poder-se suportar. Qui no s'aguanta, pateix un turment constant i la millor fórmula per sortir d'aquest batibull
mental és, tard o d’hora, l'afrontament d'aquest odi
o d'aquesta incomoditat cap a un mateix.
De fet, per moltes excuses que hi posem, el cert
és que sempre estem sols per bé que puguem tenir d'altres éssers al nostre cantó. L’única que sempre resta allí esperant el seu moment és ella: la nostra benvolguda soledat.
Sols estem en arribar a la vida, en travessar la
porta de l'escola per primer cop i en aquell examen de l'institut. Sols també estem en contemplar
el ressecament de la nostra pell, i en comparar
aquest Nadal amb el de fa deu anys enrere. Sols
continuem estant en el primer dia de la feina, i el
darrer. Sols estem amb la nostra consciència, en
el nostre èxode personal i en el nostre ocàs.
Estranya amiga, doncs, aquesta anomenada soledat. La millor amiga, la que mai decep, la que mai
fingeix, la que te les canta clares i s'arrisca a no poder-la suportar, la que m'ha ajudat a escriure aquestes línies... La que ens va donar la mà en arribar a
la vida i de ben segur que no ens defraudarà com
a companya de viatge en el darrer destí.
Que sols que estem... només ens resta la nostra
soledat... Gaudim-la.
XAVIER CARMANIU
professor, m’ha cridat?
S–enyor
Sí, he estat consultant el seu
expedient...
– Hi ha algun problema?
– Al contrari! Puig, s’ha plantejat fer el doctorat? Vostè té talent, no s’hauria de conformar
a ser metge de consulta.
Joan Puig Sureda va néixer
a l’Escala el 1880. Després va
fer els estudis inicials i superar el Batxillerat amb èxit, va
anar a la Universitat de Barcelona, per realitzar la carrera de
medicina.
Gràcies a les bones notes que
va obtenir durant els anys d’universitari, Joan Puig Sureda va
aconseguir ser alumne intern.
En acabar la carrera, va confirmar la seva gran capacitat obtenint el premi extraordinari de
llicenciatura, que la facultat només concedia als estudiants més
brillants. Això passava el 1903,
quan aquest jove de l’Escala tenia vint-i-tres anys.
Joan Puig Sureda va voler
aprofundir més en els coneixements mèdics, i va decidir fer
el doctorat, que aleshores només es podia cursar a la Universitat Central de Madrid. La
seva tesi es va titular Los islotes de Langerhans y la diabetes pancreática i posteriorment
va ser publicada als Annals de
Medicina de Barcelona.
A diferència del que passava amb bona part dels estudiants de medicina procedents
de comarques, que normalment
tornaven a la seva terra, Joan
Puig Sureda va decidir quedarse a Barcelona per fer-hi carrera. Una de les primeres ocupacions que va tenir va ser la
de metge intern de l’hospital de
la Santa Creu.
ESPECIALISTA EN CIRURGIA
A més, el 1906 va ser nomenat ajudant honorari de la Facultat de Medicina. Cinc anys
més tard ja s’havia convertit en
professor auxiliar honorari,
plaça que va aconseguir en propietat el 1913, després de guanyar unes oposicions. A partir
d’aquell moment es va anar especialitzant en cirurgia vascular i intestinal.
El 1921, quan ja era un professor reconegut, Joan Puig Sureda va ser elegit soci de la Reial
Acadèmia de Medicina de Barcelona i membre de la francesa Société Internationale de Chirurgie. A més, va col·laborar en
la majoria de les revistes científiques d’aleshores com ara Los
progresos de la Clínica, Anales de Medicina o Publicaciones de la Sociedad Biológica.
Malauradament, es desconeixen amb detall els últims
anys de la vida de Joan Puig
Sureda, cosa que fa impossible
determinar la data exacta de
la mort d’aquest metge de l’Escala.
El descodificador
D’espectador a
Gaspar
Hernández Periodista
protagonista
«Gairebé tot en
televisió podria
ser millor»
Televisió
21 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
La productora Grundy ofereix a qualsevol persona la possibilitat
de convertir-se en un personatge de la sèrie «Suárez y Mariscal».
TEXT: ANNA ESTARTÚS FOTOGRAFIA: PEDRO MENÉNDEZ
TEXT: GEMMA GINASTERA
a vida professional de Gaspar Hernández gira al voltant de la ràdio, però la
televisió també hi té un lloc privilegiat,
professionalment parlant: com a consumidor
és més aviat moderat. Aquest periodista olotí afirma no suportar els entrevistadors que
prenen més protagonisme que els mateixos
entrevistats.
L
Per què encén la televisió? Només sé que
no l’encenc perquè sigui un hàbit. He de
veure alguna cosa concreta, encendre per
encendre no ho faig.
Quin programa no es perdria per res del
món? Cap.
No s’ha fet res millor des de...? Gairebé
tot en televisió podria ser millor.
I quin és el pitjor programa que s’ha fet
mai? Impossible de respondre, entre el mercat dolent és molt difícil triar.
Toros o futbol? Cap dels dos, però si n’haig
d’escollir un, em quedo amb futbol.
Quin informatiu és més parcial? Els de
Televisió Espanyola.
I quin mira? Els miro tots, fent zàping.
Té algun presentador preferit? Sí, Iñaki
Gabilondo.
I algun que esborraria del mapa? Tots
els entrevistadors o presentadors que es consideren més importants que els entrevistats
o convidats.
Quin és el seu personatge de dibuixos
animats preferit? L’ànec Donald.
Què ès una casa sense tele? Un paradís!
os centenars de persones –108 homes històries reals en els arguments de Suárez y
i 92 dones– han viscut una experièn- Mariscal. Però han volgut anar més lluny,
cia que, segurament, no havien imagi- de manera que tots els personatges són, igualnat mai: passar de ser simples espectadors ment, reals. Així, per exemple, Mamen, de
d’una sèrie de televisió a convertir-se en part seixanta anys, és una mestressa de casa que,
activa de la producció. Aquest miracle ha per un dia, s’ha posat en la pell d’una sospiestat possible gràcies a Grundy, la produc- tosa d’assassinat. Luis, un guarda forestal, s’ha
tora de Suárez y Mariscal, caso cerrado (que convertit en un rodamón; Juan, un jubilat,
es pot veure de dilluns a divendres, a les en el director d’un conservatori; i Ana, una
vuit del vespre, a Cuatro). Aquesta innova- estudiant de dinou anys, en la filla d’un madora sèrie es caracteritza per la manca d’ac- trimoni carregat de diners. Cap d’ells s’havia
tors professionals. Els seus protagonistes, Su- posat abans davant d’una càmera, i l’expesana Suárez i Santiago Mariscal (a la foto), riència ha estat molt positiva i els ha sorprès:
són dos policies reals que han demanat una la gran majoria assegura que no esperava sorexcedència per poder participar a la sèrie. tir-se’n tan bé a l’hora de donar vida a perSuárez y Mariscal està inspirada en la pro- sonatges que no tenen res a veure amb ells.
Tant la productora com la cadena de Sogeducció alemanya Niedring und Kuhnt.
La producció no segueix estrictament un cable remarquen que «qualsevol persona pot
guió dialogat, sinó que els protagonistes re- participar» a Suárez y Mariscal, caso cerrado:
ben unes pautes en
cada capítol i, dins
d’aquestes, cadasNaturalitat i proximitat
cun s’expressa lliuLa producció no segueix estrictament un guió
rement. Això dóna
a la sèrie molta na- dialogat, sinó que els protagonistes reben unes
turalitat i proximitat, ja que no pre- pautes i, dins d’aquestes, s’expressen lliurement
tèn que els personatges parlin «com
policies reals», sinó que dos policies reals par- tan sols cal trucar al 91 455 17 57 per ser conlen entre ells. Però, a més, tots els personat- vocats a una prova en què es determinen
ges que apareixen en cada capítol també es- els perfils en els quals poden encaixar millor.
tan interpretats per persones que no tenen De moment, la convocatòria està essent un
res a veure amb el món de la interpretació. èxit: en quinze dies d’emissió, més de mil perGrundy i Cuatro han volgut apostar per la sones han demanat l’oportunitat d’interpreproximitat a la sèrie, i han optat per reflectir tar algun personatge a la sèrie.
D
La mosca de Girona
A què esperes, desperta’t ja i deixa’t seduir
per la MOSCA de GIRONA
Gaudeix-ne bojament portant-la en el teu vehicle
Ara a la venda miraculoses mosques de colors
22 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
Dilluns 5 de desembre
K3
Samoa-Queens
Es vesteixen amb faldilles de ràfia i porten
biquinis fets amb closques de coco i grans
collarets de flors. Tot plegat fa que els estrangers les considerin les dones més boniques de l’illa de Samoa, als mars del sud.
Però no són dones: són fa’afafine, homes
que viuen com dones, el tercer sexe de la
Polinèsia.
08.00
19.15
Cuatro
15.30
Real Madrid - Lyon
Dimecres 23 de novembre, TVE-1.
960.000 espectadors
(33,1%).
Cuatro
20.05
Cuatro
15.40
Aracnofobia
Una reformulació del cine de sèrie B dels
anys 50 sobre invasions animals (en aquest
cas, aranyes que devasten una petita localitat nord-americana): un espectacle tou, amb
tocs d’humor i per consumir en família.
15.45
TVE-1
21.45
Ventdelplà
Dilluns 28 de novembre, TV3. 824.000
espectadors
(27,1%).
Espanya
¡Mira quién baila!
Una Anne Igartiburu més fresca que quan
presenta Corazón de... condueix aquest concurs, en què una colla de famosos i famosets fan grans esforços per demostrar que
estan dotats per a una gran varietat d’estils
ballables.
R. Madrid - Lyon
Dimecres 23 de novembre, TVE-1.
6.497.000 espectadors (37,1%).
CSI Nueva York
Stella intenta trobar per tots els mitjans l’home
que ha violat una dona al Central Park. La
víctima, però, no recorda res, i això dificulta
la investigació. Mentrestant, Mac i Aiden
tenen un greu problema: una rata ha rosegat el cadàver d’un traficant de drogues, i
sembla que s’ha empassat la bala que el
va matar... ara es tracta de trobar l’animal.
Betis - RSC Anderlecht
Partit absolutament intranscendent, ja que
els sevillans no tenen cap possibilitat de classificar-se per a la següent ronda, la mateixa situació en què es troba l’equip belga.
Cuatro
21.55
Las vírgenes suicidas
Òpera prima de Sofia Coppola (abans poc
notable actriu), coproduïda pel seu pare. A
partir de la novel·la de Jeffrey Eugenides,
ofereix una mirada crítica sobre l’Amèrica
dels anys setanta, centrant-se en una família de classe mitjana i religió catòlica. Tot i
que comet errors de construcció i versemblança, és una aportació apreciable a la filmografia autocrítica dels Estats Units. Excel·lents interpretacions.
Cuéntame...
Dijous 24 de novembre, TVE-1.
5.356.000 espectadors (30%).
Heroi per accident
Al principi s’agraeix que vulgui atacar la manipulació populista de les tragèdies col·lectives, però els resultats pequen de desequilibri narratiu i impersonalitat estètica.
Hospital Central
Falten només unes hores per al casament
d’Esther i Maca. Mentre es vesteixen, cadascuna a casa seva, les dues joves recorden antics amors i intenten resoldre alguns dubtes.
TVE-1
20.35
La 2
22.45
Villarreal CF - Lille Metropole
Els locals en tenen prou per classificar-se
amb un empat davant els francesos, mentre que amb una victòria per més d’un gol
podrien fins i tot quedar primers de grup.
Tele 5
22.00
TV3
16.20
Tele 5
22.00
Parque Jurásico
Una superproducció que va suposar un
èxit comercial sense precedents i va ressuscitar els dinosaures de manera espectacular.
Suárez y Mariscal, caso cerrado
Un agent d’assegurances és trobat mort a
l’oficina pel seu amic Fran. La víctima tenia
deutes de joc, i els agents sospiten de Cándido Martín, l’amo d’una casa de jocs que
la víctima freqüentava. Però el cas es complica quan es descobreix que l’assassinat
mantenia relacions amb diverses dones, entre elles, la nòvia de Fran.
TVE-1
20.35
Antena 3
Hospital Central
Dimecres 23 de novembre, Tele 5.
844.000 espectadors
(29,9%).
Eurojunior
Dissabte 26 de novembre, TVE-1.
5.744.000 espectadors (39,2%).
Fills del desert
Els deserts ocupen una tercera part de la
superfície del planeta i són indrets de clima extrem, tant per la calor com pel fred. I,
malgrat tot, posseeixen una bellesa màgica que atrau la gent, i tenen oasis plens de
vida i de riquesa.
Sabrina y sus amores
Inacabable i prescindible remake del clàssic de Billy Wilder, que ni té sentit ni convenç
en els seus intents d’incorporar-hi trets contemporanis.
Se montó la gorda
L’actor Steve Martin en una altar d’aquestes produccions en les quals el de menys és
el guió. En aquest cas, és un advocat que
coneix una jove i intel·ligent advocada a través d’Internet i decideix quedar amb ella.
Però la realitat és molt diferent: la seva cita
és una noia que s’ha escapat de la presó!
Barça - Peace Team
Dimarts 29 de novembre, TV3.
872.000 espectadors
(31,2%).
Aída
Diumenge 28 de novembre, Tele 5.
5.814.000 espectadors (29,6%).
K3
12.00
Antena 3
21.45
Previ Barça - Peace
Team
Dimarts 29 de novembre, TV3.
926.000 espectadors
(32,8%).
Aquí no hay quien...
Dimecres 23 de novembre, Antena 3.
6.501.000 espectadors (36,8%).
George Esquitx
En George té deu anys i és un apassionat
de les aventures i els reptes. Té un germà
petit, en Junior, amb qui mai no s’avorreix. El
seu pare és músic, i la seva mare és actriu,
i sempre li expliquen anècdotes de la feina.
En George és un noi petit, però cada dia
viu una aventura gegant!
Tele 5
Crossing Jordan
Jordan assisteix a una cita a cegues amb un
advocat, però no va bé. Una dona força nerviosa interromp el sopar per parlar amb l’advocat. Jordan decideix anar-se’n. L’endemà,
l’advocat amb qui havia quedat apareix mort:
sembla que s’ha llençat per una finestra.
Caçadors de bolets
Dilluns 28 de novembre, TV3. 999.000
espectadors
(34,6%).
Dimecres 7 de desembre
K3
11.25
Els més vistos
(del 23 al 29
de novembre)
Catalunya
Dimarts 6 de desembre
Matrioshki
La minisèrie es clou amb l’emissió dels dos
últims episodis. Eva troba feina en un snackbar. Nico Maes intenta convèncer-la que denunciï els fets, però ella s’hi nega. Daria descobreix que Kasandra va ser assassinada,
i la policia farà una batuda al club Studio 69.
TVE-1
22.35
Homo Sapiens
Fa 400.000 anys, un nou home va veure la
llum. Es tracta de l’homo sapiens. El seus
descendents van creuar mars i pujar muntanyes, adaptant-se a qualsevol clima. Van
domesticar animals i construir ciutats, transformant el paisatge, fins a convertir-se en
la criatura més poderosa del regne animal.
33
23.30
33
01.55
Hospital Central
Dimecres 23 de novembre, Tele 5.
5.118.000 espectadors (27,9%).
TRACTAMENTS POC INVASIUS DE LA
Crema Mississippí
L’any 1964, tres activistes per a la integració racial són assassinats en un poblet proper al Mississippí. Dos agents de l’FBI investigaran els fets. Thriller de denúncia social, amb una esplèndida interpretació de
Willem Dafoe.
60 minuts
El 20 de desembre de 1973, la dictadura de
Franco va rebre el cop més dur de tota la
seva història: el president del Govern, l'almirall Carrero Blanco, la persona en qui Franco confiava per mantenir el país «lligat i ben
lligat» quan ell faltés, volava per l’aire, víctima d'un atemptat. Els autors del magnicidi eren membres d'ETA, una organització
terrorista que havia iniciat les seves accions
armades pocs anys abans i que mai havia
actuat fora del País Basc. El programa 60
minuts reemet Carrero Blanco: el sumari secret, un documental que s’endinsa en els
preparatius de l’atemptat.
PRÒSTATA
• Làser KTP (llum verda) en creixement benigne • Braquiteràpia en càncer de pròstata
INSTITUTO MÉDICO TECNOLÓGICO
C/ Escorial, 171 - 08024 Barcelona - www.urovirtual.net
- Tel.
93 285 33 99
Dijous 8 de desembre
Divendres 9 de desembre
TV3
10.50
Stargate, l’infinit
Per demostrar a en Gus que no sap absolutament res d’ella, l’Stacey ha permès que
uns extraterrestres li pintin un dibuix a la pell.
El que no sap és que la pintura porta un microbi alienígena que li farà mutar el cos i que
l’endinsarà en una selva plena de criatures
esgarrifoses.
Antena 3
16.00
Goldeneye
Enèssima epopeia de James Bond, i la que
va estrenar el físic de Pierce Brosnan. Els seguidors de la sèrie trobaran allò que busquen en dosis previsibles, i també alguna innovació, com que M sigui una dona. Una
pel·lícula d’inèrcia argumental.
Tele 5
15.30
15.35
Superdetective en Hollywood II
Continuació de l’èxit anterior, ara ja concebut per al lluïment còmic d’Eddie Murphy,
sense més justificacions. Només per als seus
incondicionals.
Cuatro
15.40
Su distinguida señoría
I si no n’hi hagués prou d’Eddie Murphy, una
altra pel·lícula seva, tan dolenta com l’anterior i amb el desvergonyiment d’atrevir-se a
remetre’s a determinats clàssics de la comèdia nord-americana. Tot un dilema per als
fans de l’actor!
Siete días y una vida
Una parella protagonista de luxe (Angelina
Jolie i Edward Burns) en una comèdia romàntica intranscendent, plena de tòpics. Jolie,
amb un look Marylin que li va gran, dóna vida
a una ambiciosa reportera, un personatge
buit en un film frívol i, finalment, avorrit.
Guia TV
23 Dominical
Diumenge 4
de desembre de 2005
TV3
Tele 5
15.30
Dissabte 10 de desembre
Sherlock Holmes
i el cas de les mitges de seda
Rupert Everett dóna vida al famós detectiu
sorgit de la imaginació de Sir Arthur Conan
Doyle. En aquest cas, la mirada incisiva del
doctor Watson (Ian Hart) serà determinant
per esbrinar la identitat d’una noia que apareix morta a les aigües del Tàmesi.
TVE-1
K3
17.35
18.30
Mona la vampira
La Mona, en Charley i la Lily han conegut
un bruixot una mica tocat de l’ala. El que no
saben és que això els canviarà la vida: a partir d’ara, tot el que s’imaginin es farà realitat.
Papá Piquillo
Tercer protagonisme fílmic de Chiquito de la
Calzada, que s’aparta de la tònica dels anteriors per apropar-se a un estil més tendre. La llàstima és que no aprofundeixi més
en aquest tema i que la realització no sigui
gaire bona. De tota manera, és un film molt
superior als anteriors de Chiquito.
Cuatro
21.55
Noche Cuatro
El programa inclou un documental extraordinari de National Geographic: En el vientre materno, una producció que va filmar per
primer cop els nous mesos de gestació dins
l’úter matern. El documental, realitzat amb
imatges ultrasòniques en 3D i imatges en
4D, recrea seqüències en moviment a temps
real: una mirada sense precedents a l’interior de l’úter.
Antena 3
22.00
Antena 3
15.45
Mundo perdido: Jurassic Park
El típic engendre milionari de Hollywood que
aprofita l’èxit de Parque Jurásico sense preocupar-se de res més que dels efectes especials, impecables, però sense encant.
Antena 3
18.15
La mandolina del capitán Corelli
Adaptació del best-seller de Louis de Bernières, ambientat a l’illa de Cefalònia durant la II Guerra Mundial. Amb una parella
protagonista de riure (Nicolas Cage i Penélope Cruz), és una producció purament comercial, edificada a partir d’estereotips que
no s’aguanten per enlloc. El típic nyap car
de Hollywood.
Powder, pura energía
Curiosa realització sobre un jove albí amb
poders extraordinaris. Les seves peculiaritats desperten tota mena de recels en un poble de Texas. El film crida l’atenció per tota
una sèrie d’elements que recorden la sèrie
B dels anys cinquanta.
La 2
00.05
Tele 5
22.00
El Comisario
Casqueiro, aliè a les sospites que comencen a haver-hi respecte a la seva vinculació amb els assassinats de parelles, segueix
irascible i estressat amb els seus problemes
familiars. Tot es complica encara més quan
el doble de Casqueiro segresta l’inspector
en cap i deixa falses pistes que impliquen
el policia.
La noche temática
El 8 de desembre de 1980, Mark David Chapman va assassinar John Lennon davant l’edifici Dakota de Nova York. Lennon, amb els
Beatles, havia canviat el panorama musical,
i es van convertir en un fenomen cultural.
Cantant i compositor, John Lennon és un
dels grans representants de la contracultura, el moviment hippy i la psicodèlia. El programa el recorda quan fa 25 anys de la seva
mort a través de dos documentals: Imagine i Los secretos de Los Beatles.
TV3
22.20
TV3
01.35
El Dr. Jekyll i la Sra. Hyde
Variant humorística de la molt interessant
Doctor Jekyll i la seva germana Hyde, que
converteix el model en una mena de vodevil en honor del discutible poder seductor de
Sean Young i del no menys discutible talent
còmic de Tim Taly. La inconsistència del guió
i de la realització corresponen al trist nivell
del plantejament, i l’engendre, comprensiblement, va fracassar en taquilla.
Sense perdó
Un dels millors treballs de Clint Eastwood
com a autor, que equilibra perfectament els
dos objectius essencials: una revisió naturalista i antimaniquea del western, i la recapitulació metafòrica de la trajectòria professionals del seu artífex. Tot això a partir d’una
disposició narrativa i formal estrictament clàssica. Hi ha alguns errors, però en conjunt
és una molt bona pel·lícula.
La 2
01.30
El pisito
Un jove de pocs recursos, per poder casar-se i disposar de pis propi, ha de casarse abans amb una anciana amiga, amb la
intenció que la dona li deixi el seu pis quan
mori. Però l’anciana té una esplèndida salut... Àcida visió de l’Espanya dels anys 50 i
una obra mestra de l’humor negre. Un dels
clàssics indiscutibles del cine espanyol, i
molt d’actualitat, tal i com estan les coses....
TV3
01.50
Il·lusions d’un mentider
Remake americà d’un film alemany, Jacob,
der lugner, encara que més aviat sembla una
variant de La vida és bella. Inspirada en el
llibre de Jurek Becker, integra la comicitat
típica de Robin Williams en un context més
o menys realista, però li manca rigor en la
construcció i solidesa en la realització. Una
obra molt menor, que pertany a una certa
esplendor coetània del cine de reivindicació
sionista.
Recomanem
Triple agente
Dijous 8
La 2
22.35 h.
Segona entrega
d’una inconfessada sèrie d’episodis sobre la història de França,
centrada en l’ambigu paper d’un
agent secret involucrat en el segrest d’un general de la Rússia
blanca exil·liat a
París. Remet als
films d’espionatge, tot i que és la
doble, o potser triple, moral del personatge la que
més interès presenta. Hi manca
algun toc d’humor, que és substituït per un anticomunisme ferotge. Val la pena
veure-la.
Any
2004.
País
Esp-Fr-Gr-It.
Director
Eric Rohmer.
Intèrprets
Katerina Didaskalu, Serge Renko, Cyrielle Clair.