Teresa Pascual A la medida de tus cosas he dispuesto la casa, las paredes, el color naranja de la cocina, el pilar obra vista del salón. He abierto las ventanas y la mar ha matizado las líneas del agua sin saber la sal que conmovía y abatía las olas en la arena— toda la sal fijada a la medida, a tu medida de las cosas, al silencio de sal, al viento de sal, a la sal de la piel de las palabras… He dispuesto la casa, las paredes, cada verde de los cipreses y los pinos, todos los dolores de los días sin luz, cada palmo del espacio que tú no ocupas donde tu medida se desdibuja. (De Rebel·lió de la sal) Teresa PASCUAL nace en el Grao de Gandía en 1952. Poeta y traductora. Estudia Filosofía en la Universidad de Valencia y es profesora de secundaria en Gandía. Se da a conocer con su primer poemario Flexo, premio Senyoriu d’Ausiàs March 1987, que se publica en el 1988, año en que gana el premio Vicent Andrés Estellés con Les hores. Más tarde escribe Arena (1992), Curriculum Vitae (1996) y con El temps en ordre, publicado el año 2002, obtiene el premio Crítica Serra d’Or de poesia 2003. Su último poemario Rebel·lió de la sal se publica en Pagès editors (septiembre 2008) y obtiene el Premi de la Crítica Catalana de poesia 2009 i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians “Manel Garcia Grau”. Destaca la traducción del alemán con Karin Shepers Poesia completa, de Ingeborg Bachmann (València,1995). Está antologada entre otras en: Camp de mines. Poesia catalana del País València, 1980-1990 (València, 1991), Trenta poetes catalanes del segle XX (Barcelona, 1999), The other poetry of Barcelona (Oakland, California, 2004), Iberia polyglotta (Titz, Alemanya, 2006), 48 Poètes catalans pour le XXIe siècle (Québec 2005), Light off water (Edinburgh, 2007) y Parlano le donne. Poetesse catalane del XXI secolo (Nàpols, 2008). 90 Poema original A la mesura de les teues coses / he disposat la casa, les parets, / el color de taronja de la cuina, / el pilar cara-vista del saló. / He obert les finestres i la mar / ha matisat les línies de l’aigua / sense saber la sal que commovia / i abatia les ones en l’arena— / tota la sal fixada a la mesura, / a la teua mesura de les coses, / al silenci de sal, al vent de sal, / a la sal de la pell de les paraules… / He disposat la casa, les parets, / cada verd dels xiprers i tots els pins, / tots els dolors dels dies sense llum, / cada pam de l’espai que tu no ocupes / on la teua mesura es desdibuixa. Frag mich warum Pregúntame el porqué de aquel acuerdo que nos encerró a ti adentro, a mí adentro de las paredes de esta casa nuestra, pregúntamelo ahora que reencontramos, madre, las llaves de tantas inquietudes. Nada han resuelto los años que nos han llevado, a ti, a esperar tras la persiana, a mí, a llegar siempre tarde a las cosas, y aquella hambre que has heredado de un tiempo de miedo, de guerra y colas imposibles, se te ha instalado en los ojos y ya no es hambre y ni siquiera es miedo, madre, ¿qué es? (De El temps en ordre) Poema original Frag mich warum // Pregunta’m el perquè d’aquell acord / que ens va tancar a tu dins, a mi dins / de les parets d’aquesta casa nostra, / pregunta-m’ho ara que retrobem, / mare, les claus de tantes inquietuds. / Res no han resolt els anys que ens han portat, / a tu, a esperar darrere la persiana, / a mi, a arribar sempre tard a les coses, / i aquella fam que has heretat d’un temps / de por, de guerra i cues impossibles, / se t’ha instal·lat als ulls i ja no és fam / i ni tan sols és por, mare, què és? 91 La mitad sombría La mitad sombría le parecía a veces sólo un lugar de paso Flavia Company En la mitad sombría de la vida hemos guardado los recuerdos sin leyenda aquellos que involuntariamente saben abrir las cerraduras de la conciencia. Hemos recogido el viento de las palabras, los matices del corazón, la piel húmeda, aquella noche en blanco –¿por qué tan blanca?— algunas, sólo algunas de las pérdidas. En la mitad silencio de las sombras hemos acogido la sed de la presencia, la decisión de estar, la de ocupar todavía algunos de los lugares de la memoria. (De Rebel·lió de la sal) Poema original La mitad sombría* // La mitad sombría le parecía a veces / sólo un lugar de paso // Flavia Company // A la meitat en ombra de la vida / hem guardat els records sense llegenda / aquells que contra tota voluntat / saben obrir els panys de la consciència. // Hem replegat el vent de les paraules, / els matisos del cor, la pell humida, / aquella nit en blanc –¿per què tan blanca ?— / algunes, sols algunes de les pèrdues. // A la meitat silenci de les ombres / hem acollit la set de la presència, / la decisió d’estar, la d’ocupar / encara alguns dels llocs de la memòria. * El título original es en castellano. (Nota de la traductora.) 92 Gabarra Has enganchado la gabarra con la grúa y la dejas caer libre sobre el agua con la carga de balas de papel destinadas a Madrid, a la Casa de la Moneda. El remolcador saldría por ella con los dos hombres que la tenían que conducir al puerto. Uno de ellos, amigo tuyo y amigo mío, me lo cuenta, padre, el día de tu entierro. Hoy el levante ha roto las amarras y las barcas se someten al viento, las olas embisten la gabarra que transporta los residuos de las últimas palabras: pailabote, red, babor… salobre, puerto, rastrillo, arrastre, nasa… las veo zozobrar encima de la cubierta, agarrarse a los frágiles cabos de los recuerdos y detener por unos momentos la fuerza del agua contra las últimas cuerdas. (Traducciónes de Neus Aguado) Poema original Gavarra // Has enganxat la gavarra amb la grua / i la deixes caure solta sobre l’aigua / amb la càrrega de bales de paper / destinades a Madrid, a la Casa / de la Moneda. El remolcador / eixiria per ella amb els dos hòmens / que l’havien de conduir al port. / Un d’ells, amic teu i amic meu, m’ho conta, / pare, el dia del teu enterrament. // Avui el llevant ha trencat les amarres / i les barques se sotmeten al vent, / les ones envesteixen la gavarra / que transporta les restes de les últimes / paraules : pailabot, xarxa, babor… / salobre, port, rastrell, arrastre, nansa… / les veig sotsobrar damunt la coberta, / agarrar-se als caps fràgils dels records / i detindre per uns moments la força / de l’aigua contra les últimes cordes. 93