Restauració borbónica

L'ÈPOCA DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898)
1. Sistema polític de la restauració
Sistema polític canovista:
 Supera problemes endèmics del liberalisme precedent:
 El caràcter partidista i excloent dels moderats durant el regnat isabelí.
 L'intervencionisme dels militars en la política.
 Proliferació d'enfrontaments civils.
 Per aconseguir els seus propòsits es planteja dos objectius:
 Elaborar una constitució que vertebrés un sistema polític basat en el
bipartidisme.
 Pacificar el país posant fi a la guerra de cubà i al conflicte carlí.
La constitució de 1876 és una mostra clara del liberalisme doctrinari.
 Caràcter clarament conservador.
 Inspirada en valors històrics i tradicionals de la monarquia, la religió i la
propietat.
 Considera la monarquia com una institució superior, permanent i al marge
de qualsevol decisió política.
 Monarquia com a poder moderador en la política.
 Drets del monarca: dret de vet, nomenament de ministres, potestat
de convocar corts, suspendre-les o suprimir-les.
- Les corts eren bicamerals: Senat i Congrés dels diputats.
 Confessionalitat catòlica de l'Estat tot hi tolerar altres creences de les que
no se'n fes manifestació pública.
Cánovas del Castillo va introduir el sistema de govern basat en el bipartidisme i en
l'alternança de poder dels dos grans partits. El torn seria pacífic i garantiria l'estabilitat
institucional i que posaria fi a la intervenció militar en la vida política. Quan un partit
patia un procés de desgast polític i perdia la confiança de les corts, el monarca cridava
al cap del partit de l'oposició per formar el govern. Aleshores es convocava eleccions
amb la finalitat d'aconseguir el nombre de diputats necessari per formar una majoria
parlamentaria que li permetés governar.
Exèrcit -> Subordinat del poble amb la única missió de defensar la seguretat i
independència del país.
Conservadors catalans: el jurista Manuel Duran i Bas (exemple). Es situaven a la
franja més catòlica i conservadora del partit, i van oposar-se a la tolerància de cultes
sancionada per la Constitució del 1876 i també a la política centralitzadora de
Cánovas.
Liberals catalans: l'antic progressista Víctor Balaguer (exemple). Defensaven un
reformisme polític que augmentés les llibertats individuals, restés influència a l'Església
i ampliés les bases socials del sistema (sufragi universal).
La fi dels conflictes bèl·lics
L'estabilitat del règim es va veure afavorida per la fi de les guerres carlina i cubana. La
conseqüència immediata de la derrota carlina va ser l'abolició definitiva del règim foral.
L'acabament de la guerra carlina va permetre posar fi més fàcilment a la insurrecció
cubana (Guerra dels Deu Anys, 1868-1878). Com a resultat tant de l'actuació militar
com de la negociació amb els insurrectes, l'any 1878 es va signar la Pau de Zanjón.
Aquest tractat incloïa una àmplia amnistia, l'aboició de l'esclavitud i la promesa de
reformes polítiques i administratives per les quals Cuba tindria representants a les
corts espanyoles.
El retard o l'incompliment d'aquestes reformes va provocar un nou conflicte (Guerra
Chiquita) i la insurrecció posterior del 1895.
2. La vida política i l'alternança de poder
Els partits polítics durant la restauració
Partits dintre del sistema:
 Partit Conservador (Cánovas).
 Grans propietaris rurals.
 Alta burgesia.
 Classes altes.
 Dissidents del carlisme.
 Partit Liberal (Sagasta).
 Unionistes d'esquerra.
 Demòcrates.
 Mitjans i petits propietaris rurals.
 Classes mitjanes.
 Burgesia urbana.
Tots dos eren partits de minories que es nutrient d'elits econòmiques. Defensaven la
monarquia, la constitució, la propietat privada i buscaven un Estat liberal, unitari i
centralista.
Les diferències eren que el partit conservador era immobilista, defensava l'Església i el
sufragi censatari, mentre que el partit liberal defensava el sufragi universal masculí, el
progressisme i l'Estat laic.
Falsejament electoral i caciquisme
El sistema del torn pacífic es va poder mantenir durant més de vint anys gràcies a la
corrupció electoral i a la utilització de la influència i del poder econòmic de
determinats individus sobre la societat (caics).
El falsejament va constituir una pràctica habitual a totes les eleccions i es va
aconseguir per mitjà del restabliment del sufragi censatari. D'aquesta manera el triomf
electoral permetia la creació d'una àmplia majoria parlamentària al partit governant.
Els caics eren persones notables procedents sobretot del medi rural, sovint rics
propietaris que donaven feina a jornalers i que tenien una gran influència en la vida
local, tant en l'aspecte social com en el polític. Amb la seva influència, els caics
orientaven la direcció del vot, agraïen amb "favors" la fidelitat electoral i discriminaven
els qui no respectaven els seus interessos.
Els caics manipulaven les eleccions d'acord amb les autoritats, sobretots els
governadors civils. El conjunt de trampes de falsejament s'anomena tupinada (si
incloïen vots de persones mortes o s'impedia el vot a persones vives).
Desenvolupament del torn de partits
El partits conservador es va mantenir al govern des de l'any 1875 fins al 1881, en què
Sagasta va formar un primer govern liberal, que va introduir el sufragi universal
masculí.
L'any 1884 Cánovas va tornar al poder, però per temor d'una possible desestabilització
del sistema polític després de la mort del rei Alfons XII va impulsar un acord entre
conservadors i liberals, l'anomenat Pacte d'El Prado, amb la finalitat de donar suport a
la regència de Maria Cristina i garantir la continuïtat de la monarquia davant dels
carlins i dels republicans.
Durant la regència, va tenir lloc el període anomenat govern llarg de Sagasta, que va
anar de 1884 a 1890. Els liberals van impulsar una important obra reformista per
incorporar al sistema alguns drets associats als ideals de la Revolució del 1868. Es va
aprovar la Llei d'associacions, la qual va legalitzar els partits fora del sistema i va
permetre que entressin en el joc polític, es va abolir l'esclavitud, es va introduir la
celebració de judicis amb jurat, es va impulsar un nou codi civil i es va dur a terme
una reforma d'hisenda i d'exèrcit. La reforma més transcendent va ser la
implantació del sufragi universal masculí, tot hi que va quedar desvirtuada amb la
continuïtat dels vells mecanismes de fra i corrupció electoral.
Van tornar els conservadors, després els liberals altre cop i, finalment, els
conservadors de nou. En l'últim govern, Cánovas va ser assassinat. Els partits es
van anar deteriorant ja que depenien excessivament de la personalitat dels seus líders.
3. Les forçes polítiques marginades del sistema
REPUBLICANS
Desprès del fracàs de la Primera República, el republicanisme va haver de plantar
cara al desencís d'una part dels seus seguidors i a la repressió governamental.
L'adaptació més ràpida a les noves condicions la va protagonitzar Emilio Castelar,
que va evolucionar cap a postures més moderades, creant el Partido Republicano
Posibilista, el qual acceptava el joc polític de la restauració.
Un cas contrari va ser el de Manuel Zorrilla, que va fer un tomb cap al republicanisme
radical i que no descartava l'acció violenta contra la monarquia. El Partido
Republicano Progresista va arribar a tenir influència cap a intents fracassats
d'insurrecions.
La força republicana principal a Catalunya, tot hi això, va continuar sent el Partit
Republicà Democràtic Federal de Pi i Maragall, que als primers anys de la
Restauració va practicar el retraïment electoral i va tenir divisions internes i escissions.
La reforma liberal del sufragi universal va estimular la formació de coalicions com
Unión Republicana.
CARLISTES
Desprès de la derrota carlina es va prohibir de manera explícita la presència a España
del pretendent Carles de Borbó. Això va sumir el carlisme en una greu crisis i el partit
va trigar temps a readaptar la seva activitat a les noves circumstàncies.
Cándido Nocedal, principal dirigent carlí, va aconseguir d'estendre els cerces carlins
per tot España. La renovació del partit va proposar un programa adaptat a la nova
situació política que es coneix com Acta de Loredan. A partir de 1890 el carlisme va
ser reconstruït amb l'aspiració de convertir-lo en un partit de masses i organitzat en
assemblees locals.
4. La guerra d'ultramar
Desprès de la Pau de Zanjón els naturals de Cuba esperaven de l'administració
espanyola una sèrie de reformes que els atorguessin els mateixos drets de
representació política a les corts que als espanyols de la Península. L'administració no
va tenir en compte les peticions.
Es creen:
 Partido Autonomista (majoritàriament integrat per cubans)
 Demanen l'autonomia de l'illa.
 Reformes polítiques i econòmiques.
 Sagasta en va abolir l'esclavitud.
 Partido Republicano Cubano.
 Objectiu d'assolir la independència.
 Rep reconeixement d'EUA.
EUA era el comprador principal de Cuba. El president nord-americà William McKinley
va manifestar la seva protesta per aquesta situació i va amenaçar de tancar les portes
del marcat nord-americà als productes cubans si el govern espanyol no modificava la
seva política aranzelària de l'illa.
La gran insurrecció
La insurrecció dels mambises (Guerra Chiquita) va ser derrotada l'any següent per la
manca de suport, l'escassetat d'armament i la superioritat de l'exèrcit espanyol. Anys
desprès va sorgir una nova insurrecció (24 de Febrer de 1895). Cánovas va enviar a
Campos, qui creia que el pacíficament de la illa necessitava una forta acció bèl·lica. No
ho va aconseguir i va ser substituït per Weyler. El terreny militar no era favorable als
soldats espanyols per tenir lloc en una selva.
Desprès de la mort de Cánovas, el partit liberal va confiar el càrrec de Weyler a
Ramón Blanco. Es va redactar l'autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la
igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l'autonomia aranzelària. Però els
independentistes ja comptaven amb l'ajut dels nord-americans.
L'explosió del cuirassat Maine va ser el pretext per iniciar el conflicte: EUA va iniciar
una forta campanya contra Espanya i es va culpar falsament a uns agents espanyols.
El govern espanyol va negar-ho, però com que sabien que tenien les de perdre, van
acceptar l'últimatum sense lluita.
Desembre de 1898 es signa la Pau de París, per la qual Espanya es comprometia a
abandonar Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que van passar a ser un protectorat Nordamericà.
5. Les conseqüències del desastre del 98
Encara que la guerra va comportar pèrdues materials importants a la colònia, no va ser
així a la metròpoli, on la crisi econòmica va tenir unes conseqüències limitades.
Tampoc es va produir la gran crisi política que s'havia anunciat i el sistema de la
Restauració va sobreviure i va assegurar la continuïtat del torn dinàstic.
Al setembre de 1898, el general Polavieja va der un manifest a favor de la regeneració
política en què proposava la necessitat de dur a terme reformes de l'administració
pública i una certa descentralització administrativa.
La crisi del 98 va ser una crisis fonamentalment moral i ideològica.
A Catalunya, el desastre va tenir conseqüències polítiques immediates, com ara el
Tancament de Caixes, i a mitjà termini, la consolidació del catalanisme.