JOSEP THARRATS i VILA

Anuncio
Los que encontré
en el camino
el
El día 7 de d i c i e m b r e , falleció en Barcelona
i l u s t r e poeta gerundense Josep T h a r r a t s y
Vila.
Había nacido en Gerona el día 30 de m a y o
de 188Ó, y en esta c i u d a d pasó la p r i m e r a m i t a d
de su larga v i d a , donde desplegó intensa a c t i v i dad a r t í s t i c o - c u l t u r a l , hasta q u e , por m o t i v o s
de o r d e n p r o f e s i o n a l , f i j ó su residencia en la
capital catalana.
Fue uno de los más conspicuos poetas que
«el n o u c e n t i s m e » ( c o r r i e n t e l i t e r a r i a s u r g i d a , a
p r i m e r o s de siglo, en C a t a l u ñ a ) d i o a los cenáculos c u l t u r a l e s de nuestra c i u d a d .
En m i adolescencia, v i v i d a en Gerona, f u i
asiduo asistente a la fiesta de los clásicos «Jocs
F l o r á i s » , que la C i u d a d — d e n t r o del p r o g r a m a
de las Ferias y Fiestas de San N a r c i s o — celebraba todos los años el día de la Fiesta de Todos
los Santos, en el T e a t r o P r i n c i p a l , y fue allí
donde empecé a f a m i l i a r i z a r m e con el n o m b r e
de Josep T h a r r a t s .
Me place recordar su recia figura subiendo
al escenario del teatro a recoger laureles en d i chas justas l i t e r a r i a s . Y , al evocar su f i g u r a , llaman a las puertas de m i recuerdo las sombras
de las figuras de o t r o s poetas gerundenses — h i jos de la C i u d a d o de sus c o m a r c a s — que desf i l a r o n por aquel escenario, en aquellos años,
con todos los cuales tuve, t a r d e o t e m p r a n o , alguna r e l a c i ó n : M i q u e l de Palol, Laurea D a l m a u ,
los h e r m a n o s Rafael y Narcís Masó, Joan Badia,
y los sacerdotes Vi ver. Riera, Pía, C a r b ó , Feixas... A todos ellos ( m e n o s a M n . V i v e r , al cual
escasamente conocí, y a Laurea D a l m a u , del cual
he p o d i d o tener poca i n f o r m a c i ó n ) , he dedicad o , en estas mismas páginas, sendos artículos
bio-bibliográficos.
Josep T h a r r a t s e j e r c i ó una g r a n influencia
en todas las manifestaciones c u l t u r a l e s de Ger o n a , d u r a n t e los 3 p r i m e r o s decenios de siglo.
Nacido en el seno de una f a m i l i a de arraigadas convicciones católicas, Josep T h a r r a t s no
d e s m i n t i ó nunca, antes al c o n t r a r i o , la subrayó
con sus escritos — v é a n s e sus o b r a s l i t e r a r i a s —
la fe heredada de sus padres Juan y Ana. T a n t o
es así, que le podemos calificar de poeta c a t ó l i co, en el sentido que damos a este c a l i f i c a t i v o
c u a n d o h a b l a m o s de Paul C l a u d e l , de Francls
Jammes o de Louis Le C a r d o n e l , y no por el
estilo — m u y d i f e r e n t e es el de cada uno de estos tres p o e t a s — sino por la temática religiosa
i n t r í n s e c a m e n t e o r t o d o x a , por su absoluta fidelidad al dogma y la m o r a l de la Iglesia Católica,
sin concesiones a la a r b i t r a r i e d a d .
JOSEP
THARRATS
i VILA
1973
En 1916, c o n t r a j o m a t r i m o n i o con Cándida
V i d a l , h i j a de un m é d i c o de Palafrugell, q u e , p o r
su r e l i g i o s i d a d y su c u l t u r a , resultó adecuada
c o m p a ñ e r a de tan religioso y c u l t o poeta.
El escritor estaba en posesión, t a m b i é n , de
extensos c o n o c i m i e n t o s de p i n t u r a y de m ú s i c a .
per Camil Geis, prev.
69
Me decía uno de sus hijos q u e , de pequeños, todos ellos se habían f a m i l i a r i z a d o con los n o m bres de Dante, Llull, V e r d a g u e r , el Greco, Fray
Angélico, R e m b r a n d , Bach, Beethoven, M o z a r t . . .
A todos había ido a c o m p a ñ a n d o , ya a p a r t i r de
los 10 años, a v i s i t a r exposiciones y a escuchar
c o n c i e r t o s . De esta tierna i n i c i a c i ó n de sus h i j o s
al a r t e saldría una decidida vocación para la
p i n t u r a , pero hacia un polo opuesto. Porque el
padre fue un clásico, e n a m o r a d o del clasicismo
en poesía, d e n t r o del cual se m o v i ó s i e m p r e en
sus poemas. Que fue un clásico, basta con decir
que deja escrito 5.000 sonetos, i Qué ya es dec i r ! Pero su clasicismo f o r m a l tendía hacia el
b a r r o c o , p o r su s o n o r o c o n c e p t i s m o v e r b a l .
Algo así c o m o el g ó t i c o de la Catedral de Gerona
a b a r r o c a d o p o r su fachada. Por algo se había
e m b e b i d o de ella y la había magníficamente
cantado.
v o l u n t a t » ( 1 9 3 8 ) ; «Lábaro» ( 1 9 4 0 ) , en castellano; « M a r e N o s t r u m » ( 1 9 4 0 ) en castellano;
«Las Bendiciones» ( 1 9 4 1 ) en castellano; « A l m a
latina»
( 1 9 4 4 ) en castellano; «Ave
María»
( 1 9 4 6 ) ; «Ars Música» ( 1 9 4 6 ) ; « L ' á n i m a en flames» ( 1 9 4 6 ) ; « A d o r a c i ó » ( 1 9 4 7 ) ; «Hores Mediterránies»
( 1948);
«El calze del
silenci»
( 1 9 4 8 ) ; «Fugues» ( 1 9 4 9 ) ; «La g l o r i a de Bach»
( 1 9 5 0 ) ; «Pau Casáis» ( 1 9 5 1 ) ; « L ' a r t de Wagner»
(1955);
«Eucaristía»
(1967);
«Pax»
(1968).
M u c h o s de estos l i b r o s no aparecieron en
las v i t r i n a s de las l i b r e r í a s . E! a u t o r los d i o a
conocer d i r e c t a m e n t e a sus amigos y a d m i r a d o res. Publicaciones selectas para selectas m i n o rías.
Había sido f u n d a d o r y d i r e c t o r de las revistas editadas en G e r o n a : « A r m o n í a » ( 1 9 0 5 ) y
«Cultura» ( 1914),
Fechado todavía en Gerona en el año 1934,
conservo un p u l c r o r e c o r d a t o r i o de su « ó c t u p l a
p a t e r n i t a t » — c i t o palabras t e x t u a l e s — o sea
del bautizo de su h i j a Helena, a d m i n i s t r a d o por
el O b i s p o Cartañá y a p a d r i n a d o por Pau Casáis
y Helena L a r r i e u . Esto sólo ya da idea de! prest i g i o de que gozaba el poeta, t a n t o en los medios eclesiásticos c o m o en los a r t í s t i c o s .
Es a u t o r de unos i n s p i r a d o s «Goigs a llaor
de Sant Na reís», que la « G e r m a n d a t de Sant
Narcís», de Barcelona, p u b l i c ó en 1950, con m ú sica del sacerdote gerundense M n . J. P u m a r o l a .
Algo r e t r a í d o por t e m p e r a m e n t o , ajeno a
las i n t r i g a s de los clanes acabó casi desconocido
de las ú l t i m a s p r o m o c i o n e s . Por ignorancia culpable ha sido i g n o r a d o en las diversas A n t o l o gías que se han i d o « f a b r i c a n d o » desde m u c h o s
años acá, siendo así que han tenido cabida en
ellas muchos valores d i s c u t i b l e s .
En el año 1935 nos v i m o s en Sabadell — y o
residía ya en d i c h a c i u d a d — , d o n d e v i n o a recoger un p r e m i o en un c o n c u r s o l i t e r a r i o , organizado por la «Associació de la Premsa» de la
l o c a l i d a d . Su t r í p t i c o de sonetos p r e m i a d o s figura en el v o l u m e n c o n m e m o r a t i v o del certamen.
A este respecto, viene a c u e n t o una curiosa
anécdota. En u n a r t í c u l o — n o r e c u e r d o el n o m bre del a r t i c u l i s t a — aparecido un día en «La
V a n g u a r d i a » , salieron a r e l u c i r unos versos suyos, a t r i b u i d o s a un c o n o c i d o poeta barcelonés.
A la f a m i l i a de T h a r r a t s , esto le hizo m u y poca
gracia, pero él, con una ancha sonrisa de i n d i ferencia, se l i m i t ó a apostillar: «Menys mal que
tot queda e n t r e poetes c a t a l a n s ! » .
Me place evocar el e m o t i v o r e e n c u e n t r o que
casualmente, t u v i m o s , después de los aciagos
años de la g u e r r a c i v i l , en Caldes d ' E s t r a c h . Fue
una j o r n a d a deliciosa. Bajo la s o m b r a de unos
pinos costeros, f r e n t e al m a r , d e p a r t i m o s sobre
toda suerte de temas del m o m e n t o e i n t e r c a m b i a m o s lecturas de nuestras ú l t i m a s p r o d u c c i o nes l i t e r a r i a s . Sería en aquella época que escribiría la c o m p o s i c i ó n « N i t a Caldes d ' E s t r a c h » ,
que figura en su l i b r o «Hores M e d i t e r r á n i e s » ,
p u b l i c a d o en 1948, del cual conservo un e j e m plar gentilmente dedicado.
Todavía p o r las Navidades de 1974 m e m a n dó su c r i s t m a s con un i n s p i r a d o soneto.
M u r i ó la vigilia de la Fiesta de la P u r í s i m a
que con t a n t o f e r v o r él había r e i t e r a d a m e n t e
c a n t a d o . Con g r a n a c i e r t o , la f a m i l i a puso en el
r e c o r d a t o r i o exequial del poeta aquel soneto
«Vetlla de la Puríssirna», que
reproducimos
aparte.
N u e s t r o ú l t i m o e n c u e n t r o tuvo lugar en la
fiesta de los «Jocs Floráis de Barcelona» del pasado año. F o r m a b a p a r t e de los siete Mantenedores.
A l r e d e d o r de sus despojos m o r t a l e s , en las
exequias, nos e n c o n t r a m o s los amigos de siemp r e , c o m p a ñ e r o s de letras: Octavi Saltor, Joan
A r ú s , B e r t r á n i O r i o l a , Doménec Juncadella...
Se había d a d o a conocer p r i m e r o en prosa,
en 1909, con el l i b r o «Orles». A p a r t i r de esta
fecha, fue p u b l i c a n d o una larga serie de l i b r o s ,
en verso y en prosa, que voy a e n u m e r a r por
o r d e n de p u b l i c a c i ó n : «Les Ofrenes e s p i r i t u a l s » ,
a m b p r ó l e g de Gabriel A l o m a r ( 1 9 2 4 ) ; «Els Éxtasis» ( 1 9 3 2 ) ; « T á l e m » ( 1 9 3 4 ) ; «París, la Rosa
d i v i n a del M ó n » ( 1 9 3 5 ) ; « C r i s t » ( 1 9 3 6 ) ; «Arestes, M o n ó s t i c s » ( 1 9 3 7 ) ; « A m o r » ( 1 9 3 8 ) ; «La
En el ú l t i m o verso de uno de los tres sonetos que figuran en el antes a l u d i d o r e c o r d a t o r i o
e x e q u i a l , dice el poeta, d i r i g i é n d o s e a la C r u z :
«La imatge de la m o r t ens fas b e n i g n a » . Frase
digna del f e r v o r o s o c r i s t i a n o q u e f u e n u e s t r o
admirado escritor,
70
Poemes de Josep Tarrahts
SOBRE EL COR DE GIRONA CAU LA NIT
( V E T L L A DE REÍS)
VETLLA DE LA PURISSIMA
Han f l o r i t
diamants
en
l'hora
bruna.
Oh, nit,
quin Alt Orfebre enjoia l'lnfinit
a m b tan f o r m o s a p e d r e r í a ?
Q u i n ull sagrat desprén, des del zenit,
aquesta llágríma d'Epífania?
EI5 serafins, en grácil teoría,
b r o d e n el n o m dolci'ssim de M a r í a ,
i els espectres del Mal la N i t e n r u n a .
O h , llágríma, t r o f e u d ' e t e r n í t a t ,
d í a m a n t que i n c r u s t a en la I m m e n s í t a t
la Má de Déu, o h s u m m a meravellal
L l á g r í m a a s t r a l , que té la n u d i t a t
d'una casta donzellal
H u m i l m e n t , dins sa noble j e r a r q u í a ,
ancora, en mars de l l u m , la nova lluna,
i, e n t r e somnis d ' a r g e n t , sorgeíx, c o m una
beata v i s l ó , la Verge pía.
Quí enflora el teu blanc éxtasi, o h c i u t a t ,
suau G i r o n a ,
en aquesta ampia n i t , rica en b e u t a t ,
que apar que el Just ha davallat
í al f r o n t t'ha enees una estellar c o r o n a ?
La I m m a c u l a d a purifica els aires,
M u n t a la gracia com l'encens d ' u n a u r n a ,
L'arpa davídica peí m ó n ressona.
Davalía una l i t ú r g i c a
corona
Oh nit tan clara i p u r a ,
vessa la teva llum celestial
d i n s l'urna
fluvial,
que la vella urbs s ' a d o r m a la v e n t u r a
del s o m n i sideral.
d'esteis, al c o r de l ' a m p l a pau n o c t u r n a ,
i Tánima percep célíques flaíres.
Oh alat encís d'aquesta nit
tan p u r a ¡ c l a r a !
T a l m e n t c o m la c i u t a t , s'ha c o n d o r m í t
l ' í n f a n t , d a m u n t del teu d o l ^ p i t ,
oh, Mare...!
SEU DE GIRONA
Daurada, l l u m i n o s a , colossal,
la rosa del gran t e m p l e s'encenia.
CONSAGRACIO AUTUMNAL
L ' A s s u m p c í ó sagrada de María
Jo e s t i m o , mes que el cel d'una alba en
la corona de llum rosa i m o r a d a
que, e n t o r n la pírenenca serralada,
cenyeíx aquesta posta de tarclor.
revivía en un vol teologal.
Glatía, c o m un cor, la c a t e d r a l ,
f e r i d a per les flames del m í g d i a .
La t é r r a té una mística g r o g o r
que sembla de topazis constellada.
L'ánima sent, al bes de la vesprada,
una d i v i n a c o n s o l a d o .
Davant un h o r i t z ó de profecía
s'arborava, de sobte, el f i n e s t r a l .
O h , rosa mística desclosa en l'irís
Jo veig tornassolar a la carena
els c i r r u s blancs, m e n t r a davalía al cor
el raíg d a r r e r de! j o r n : sagrada ofrena
e m u l a d o r deis capvesprals d e l í r í s !
Ara la Verge, coronada d ' o r
s ' l m m o l a en la foguera de! v i t r a t g e ,
del sol que, en bragos de l'Etern, lluny, m o r
¡oíos d'haver, a m b desmaís de llum serena,
magníflcat les grans arbredes d ' o r .
í, e n t r e les gemmes del d i v í celatge,
tot el t e m p l e batega al seu t r a n s p o r t .
71
flor,
Descargar