La paleoictiologia als segles XVIII i XIX a les Illes Balears

Anuncio
La paleoictiologia als segles XVIII i XIX
a les Illes Balears: primeres cites d'ictiofauna fossil
a Menorca i Mallorca
A Joan Bauza Rullan In Memoriam
GuillemMAS
SHNB
SOCIETAT D'HISTORIA
NATURAL DE LES BALEARS
Mas, G. 2005. La paleoictiologia als segles XVIII i XIX a les Illes Balears: primeres
cites d'ictiofauna fossil a Menorca i Mallorca. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 48: 103-108.
ISSN 0212-260X. Palma de Mallorca.
S 'ha realitzat una revisió de les primeres cites bibliografiques de peixos fossils a les Illes
Balears documentades als segles XVIII i XIX. La primera cita paleoictiologica, la
trobem a l'illa de Menorca i és deguda a Armstrong, 1750; mentre que la primera de l'illa de Mallorca correspon a Bouvy, 1867.
Paraules clau: paleoictiologia, bibliografia, Menorca, Mallorca, Mediterrimia occidental.
PALEOICTHYOLOGY OURING XVIII ANO XIX CENTURIES IN THE BALEARIC
ISLANOS: FIRST APPOINTMENTS OF ICTHYOFAUNA FOSSIL OF MENORCA
ANO MALLORCA. A revision of the first bibliographics appointments of fossil fish of
Balearic Islands has been made during XVIII and XIX centuries are documented. The
first paleoicthyologic appointment, we found in the island of Menorca and is due to
Armstrong, 1750; whereas first of the island of Majorca it corresponds to Bouvy, 1867.
Keywords: paleoicthyology, bibliography, Menorca, Mallorca, Western Mediterranean.
Guillem MAS, Museu Balear de Ciencies Naturals, Apartat de Correus nO 55, 07100
Sóller (Mallorca), Illes Balears, Espanya. Email: [email protected].
Recepció del manuscrit: 24-nov-05; revisió acceptada: 30-des-05
Introducció
Fins a hores d'ara la tradició bibliogratica paleontologica ha situat el professor GómezLlueca (1919) amb el seu exceHent treball sobre
la paleontologia del Mioce postorogenic de Muro
com al pioner en l'abordatge de la ictiologia fossil de les Illes Balears. No obstant, durant els
segles XVIII i XIX, podem trobar una notable i
poc coneguda relació de cites bibliogratiques
sobre peixos fossils per altres erudits (historiadors, naturalistes, geolegs, etc.) recollides en distints treballs sobre les ciencies naturals de les
Illes Balears.
En el marc d'un treball sobre ictiofauna
del Plioce (Mas, 2000) es realitza una analisi
104 Boll. Soco Hist. Nat. Balears, 48 (2005)
bibliografica acurada de les cites referides a la
paleoictiologia del Neogen de les Illes Balears,
on han pogut ésser constades les següents cites
precursores de finals del segle XIX:
a) Hermite (1879) (versió castellana
Hermite, 1888) cita Lamna contortidens, Agass.
(Carcharias sp.) i Oxyrhina hastalis, Agassiz,
1843 (Isurus hastalis (Agassiz, 1843» al que
l'autor denomina "calcaries amb Clypeaster" del
Mioce mitja de Muro (calcaries o mares blanc de
Muro). A Menorca també cita Carcharodon
megalodon Agassiz, 1843 (Carcharocles megalodon (Agassiz, 1843» al que denomina "calcaries amb Clypeaster" del Mioce mitja de Santa
Pon~a d' Alaior (Clypeaster és un bogamarí que
ha estat considerat com a fossil guia característic
de la serie del Mioce).
b) Mallada (1891) cita Carcharodon
megalodon Agassiz, 1843 (Carcharocles megalodon (Agassiz, 1843» al Mioce de Santa Pon~a
d' Alaior (Menorca).
c) Bofill (1899) cita Oxyrhina sp. (lsurus
cf. hastalis (Agassiz,1843»; Lamna sp.
(Carcharias sp.) i Carcharodon megalodon
Agassiz,. 1843 (Carcharocles megalodon
(Agassiz, 1843» de la calcaria basta blanca del
Mioce de Muro (Mallorca).
Posteriorment, han pogut ésser afegides
altres cites de peixos fossils a Menorca i
Mallorca, datades als segles XVIII i XIX, i que a
continuacíó passem a comentar.
"No he encontrado ninguna sustancia
vegetable en las entrañas de la tierra, pero sí porcion de conchas de mar, y de partes de pescados,
no solamente sobre la superficie, sino tambien
muy internados en la tierra. Los naturalistas los
llaman fosilles estraños, como si fuesen producciones de algun otro elemento, y estuviesen alojados por camadas en la tierra desde el Diluvio
Universal, como se cree hoy en dia.
Los Menorquines dan a los Glosopetras
el nombre de lenguas de serpiente a imitación de
los Malteses; mas está probado que no son otra
cosa que dientes de Goulu, (con este nombre se
conoce un quadrupedo terrestre, que se alimenta
de cadáveres: tambien se dá a una especie de
pajaros que se hallan en el Cavo de BuenaEsperanza; pero quizá hablará aqui del Goulu de
Mar, que es antropophago, tiene en cada mandibula tres ordenes de dientes, que son torcidos,
fuertes, y puntiagudos. Vease a Valmont de
Bomare Hist. Natural tomo 4. fol. 130.) y con
efecto se le asemejan mucho: se encuentran con
freqüencia en las canteras, y yo he hallado porción en los cóncavos de los peñascos, que están
junto a Mahón.
Las piedras que se llaman de sapo
(Bufonite) son tan comunes en Menorca como en
Malta. Los naturales del País las miran como piedras preciosas, y hacen de ellas sortijas, y botones, sin cuidar de pulirlas: yo solo conozco quatro especies. Muchos han pretendido que se
engendraban en la cabeza de los sapos, pero en el
dia se sabe, y no hay que dudar en que son dientes de un pescado".
Documentació (material bibliogratic)
a) Menorca
Obrador i Mercadal (1973) atribueixen
les primeres cites sobre la presencia de dents de
peixos al Neogen de Menorca a Armstrong
(1752), que en una obra de caracter general sobre
la historia de l'illa descriu i figura diverses dents
d'aquestes. Ara bé, cal tenir en compte una traducció castellana (Armstrong, 1781) d'un text
angles anterior datat al 1750 (no localitzat) en el
que ja es fa referencia a restes de peixos fossils
(s'ha conservat l'ortografía del text original de la
traducció castellana):
Les cites paleoictiologiques d' Armstrong
(1752) referides per Obrador i Mercadal (1973),
les podem trobar incloses al text d'una Historia
de Menorca formada per un compendi de cartes
descriptives dirigides a l'autoritat britanica que,
atesa la seva versió castellana (Armstrong,
1930), s'inclouen dins el següent fragment de la
Carta XI datada a Menorca el 17 d' octubre de
1741 (s'ha conservat l'ortografia del text original de la traducció castellana):
"Los menorquines llaman lenguas de serpientes Gossopetrae, como el señor Ray nos
informa que también los malteses las llaman,
pero se ha probado incontestablemente que no
G. Mas, La paleoictiologia als segles XVIII i XIX a les Illes Balears
son más que dientes de tiburón, a los cuales aún
tienen exacto parecido. Se encuentran frecuentemente en las canteras, al trabajar los cantones, y
los he visto adheridos a las rocas en los peñascos
adyacentes al puerto de Mahón. El más grande
entre los que os envío, es de un color castaño
claro, de dos pulgadas y un cuarto de largo y casi
dos pulgadas de ancho en su extremo mayor
opuesto a la raiz. Es ligeramente dentellado en
los bordes, y tiene su punta un poco encorvada
hacia abajo. La materia original del diente se
conserva algo íntegra, y la cavidad está llena de
piedra blanda. Esta redondeado en la parte superior y es plano en la otra, con una cavidad que se
extiende desde la parte media al extremo inferior.
La siguiente muestra difiere de la otra algo más
que en su color, que es perfectamente blanco y de
un exquisito pulimento, en tener una raiz de piedra blanda, teñida de un matiz verdoso, por partículas de cobre, que ha sido disuelto por ácidos
que debió tener a sus inmediaciones. Aquel ejemplar no está enteramente libre de esta mancha,
aunque los dos fósiles fueron hallados a algunas
millas de distancia entre sí.
Otro diente de tiburón os envío también,
mucho más pequeño que los otros dos, y que
tiene apenas una pulgada de largo; pero sin raiz.
Este, lo mismo que los otros, han conservado el
tejido original del diente, y como aquellos está
lleno de piedra blanda, y aparece ser transparente al ser sostenida delante de una vela. La pequeñez de este elegante fósil, dista mucho de ser una
objeción a que haya sido un diente de tiburón;
pues nosotros raras veces hallamos los dientes de
aquel, recién pescado, tan grandes como es éste;
y para que podais facilmente formar juicio sobre
este punto, os envió algunos que arranqué de las
quijadas de uno, que media diez y siete piés de
largo: qué monstruos de mar debieron ser aquellos que tenían dientes de más de dos veces el
tamaño de mis Glossopetrae primeramente descritas, tal como nuestros diarios descubrimientos
de aquí y de otros paises evidencian que algunos
de éllos han tenido!
Os envío un diente de pescado; pero no
me atrevo a afirmar que jamás haya pertenecido
a un tiburón. Tiene una pulgada de largo y está
tan torcido que casi se parece a la letra S. Es de
un color amarillo rojizo, muy brillante y relu-
105
ciente, y conserva la substancia original del diente en el exterior, teniendo llena su cavidad como
las otras de la piedra blanda del bancal, en la cual
fué hallada; pero no tiene raiz.
Los cuerpos que llevan el nombre de
Bufonitas o piedras del sapo, no se hallan en
mayor cantidad ni aún en Malta, (el más notable
almacén para estos fósiles, tanto como las glossopetrae) como se encuentran en Menorca. Los
naturales las clasifican entre las piedras preciosas, y las llevan en sortijas y botones sin pulimentar; y en verdad no lo necesitan, presentándonos siempre una superficie lustrosa y brillante.
Su color es de un castaño amarillo, más oscuro
en algunos ejemplares que en otros. Algunos de
ellos tienen un círculo delgado en la base, de un
verdadero color gutagamba y otros un segundo
círculo encima de aquél, de un color oscuro castaño, y en algunos de éllos se observa que están
ligeramente cubierto de blanco.
He observado hasta aquí cuatro variedades de la Bufonita y que no me atreveré a llamar
especies: vos sois el mejor juez. 1. Aquellas que
se aproximan a la figura esférica y son ligeramente huecas en el interior: éstas, por lo que
hasta aquí he observado, no están nunca circuidas en la base, pero son de un color uniforme y
ese el más brillante y más pálido de todos los
Bufonitas. n. Aquellos que concuerdan en su
forma exterior con los anteriormente mencionados; pero son mucho más cóncavos en la base, de
manera que les queda sólo poca sustancia y agudos bordes. III. Aquellos que son más altos que
cualquiera de los dos anteriores y profundamente cóncavos, y tienen gruesos bordes: éstos nunca
se presentan sin círculo de diferente color, y son
los más coloreados de todos los que hallamos en
la isla. Y IV. Aquellos que tienen la figura de un
cono y son profundamente cóncavos, algunos de
éllos tienen círculos de diferentes colores en la
base, mientras otros carecen en absoluto de éllos.
Uno de éstos tiene un blanco círculo en la base;
y este es el que de todos nuestros Bufonitas, es el
úníco que está algunas veces empolvado de blanco en la superficie.
Algunos de nuestros Bufonitas son
algo planos en los lados, por injurias accidentales
que pueden haber acontecido antes de que llegasen a su actual dureza; y otros están deprimidos
106 Boll. Soco Bist. Nat. Balears, 48 (2005)
en la parte superior, como se observa frecuentemente que lo son en otros paises. Nunca he sabido que se hallasen aquí sino en la piedra blanda
común, de la cual están llenas sus cavidades.
La opinión de que estos cuerpos fueran
generados en la cabeza de un sapo, por cuya
causa les fué dado ese nombre, ha s.ido bastante
rechazada. Son sin duda los dientes de un pescado, y puedo por mi parte decir que últimamente
recogí una mandíbula de pescado en la costa
Norte de la isla, que tenia muchos dientes de un
exacto parecido a aquellos en todos sus detalles
excepto el color; pero no puedo afirmar que haya
sido la mandíbula del pez lobo.
Nuestra Bufonita de Menorca (a la cual
solo se refiere lo que yo he dicho de esos cuerpos) raras veces excede de media pulgada de diámetro en los ejemplares más grandes, ni bajan
mucho de ese tamaño los más pequeños: su tipo
usual puede fijarse en cuatro décimas de una pulgada".
Per altra part, també a Menorca al
segle XIX, el naturalista maones Cardona, a les
transcripcions del seu diari de camp, datades al
desembre de 1878 i gener 1879, cita dents
d' Squalus i dents de peix fossils a "Albranca
vey" i dins de les penyes prop de les cases de
"Calafí Vey" (Barber, 1996; pag 168).
A l'edició original de Die Balearen
(Habsburg-Lorena, 1871), al referir-se al sediment dins el que van trobar les dents de tauró,
l'autor fa servir textualment la paraula alemanya
"Sandsteinen" que es correspondria més bé amb
el terme gresos que amb el de calcita.
Revisats els principals treballs de Paul
Bouvy (Colom, 1991) podem constatar que
aquest autor cita textualment a l'original (Bouvy,
1867):
"El terreno numulítico de Inca y de
Manacor presenta las mismas circunstancias de
composición. En las calizas arcillosas azules, que
alternan con las bituminosas, se ha encontrado un
banco de sulfato de cal de mucha potencia (10 á
12 metros), con numerosos fósiles de agua dulce,
principalmente Bulimus clausilia, y algunos
fragmentos de huesos de difícil determinación.
Cerca de la iglesia de Selva existe una
cantera de un macigno inferior a los conglomerados, en los que he encontrado dientes de squale"
L' Arxiduc, tenint en compte altres
seqMncies de les obres citades, refereix el terme
"macigno" a formacions sauloses, gresos o
"sorra calcaria de grans grossos".
Conclusió
b) Mallorca
L' Arxiduc Lluís Salvador d' Austria en
l'obra Die Balearen (Habsburg-Lorena, 1871),
atesa la traducció catalana d'aquesta obra
(Habsburg-Lorena, 1999), referint-se a les formacions numulítiques de Mallorca, cita textualment:
"A les calcites argiloses blaves, que
alternen amb calcites bituminoses, s'ha trobat
un banc de calci de 10 a 12 metres de gruix, que
conté nombrosos fossils terrestres i d'aigua
dol<;a, sobre tot de l'especie Bulimus i
Clausilia, així com alguns fragments d'ossos
difícil s de classificar. Prop de l'església de
Selva hi ha una pedrera on Paul Bouvy va trobar dents de tauró entre la calcita que esta sota
els conglomerats"
D'acord amb Obrador i Mercadal
(1973) que ja es refereixen succintament a
Arsmtrong (1752), podem confirmar que les primeres cites paleoictiologiques a les Balears
serien per a l'illa de Menorca amb les referides
d' Armstrong (1750 segons traducció castellana
de 1781). Així mateix, la primera cita paleoictiologica de l'illa de Mallorca seria l'atribulda a
Bouvy (1867).
Si bé els jaciments referits per
Armstrong (1970, 1752, 1756, 1781 i 1930) són
de sobra coneguts al Mioce de Menorca
(Obrador i Mercadal, 1973; Obrador i Pomar,
1983), el jaciment de peixos de Selva, citat per
Bouvy (1867), és totalment nou i desconegut.
Aquestes primeres cites no es poden considerar
com específicament paleoictiologiques, si no
C. Mas. La paleoicriologia als segles XVIII i XIX a les !l/es Balears
més bé englobades dins uns lreba ll s de ca ire moll
més ampli dins de la geo logia o I' hi slori a natural
el e les Ill es.
Sens eluble. Arm slrong ( 1752; 1756;
178 1: 1930) aelopta un a clara concepció de ti pus
" eliluvi ali sla" per sobre la visió " plas ti cisla-figurac ioni sta" . Encara que conservanl les anl igues
elenominaeions . supera la concepció arcaica
meel ieva l de l conceptes de Clossopelrae
(C losopelra ) com a " lIengües de serpent" o
" ll engües de ped ra" ca igudes del cel: així com
dcl concepte ele Bulollile (B ulolliws) com a
"pedres el e calapet" engendrades dins el cap d'aquesl an im al.
Efectivamelll , en aquesl cas, ca l cons idcrar les Clossopelrae, com alllellliques dents de
laurons elc forma més o menys tri angul ar (basica menl ele I'orelre elel s L amniform es) i les
Blllollile. com a dellls d 'esparid s (concrelament
Spartls cill c/{{ s). descanades les den t de
LepidOle.l' sp. del Secundari.
Gracies a la minuciosa i encertad a de cripci ó i representac ió granca (Lam. 1: Figs. 2 i
5, les demés fi gures manquen de signifi cació
107
paleoi ctiologica) rea litzades per Arm strong
( 1752 i posteri ors edicions anglesa i castell ana)
es poden determ inar, sense cap dubte, les primeres cites a les IlI es Balears d'exemplars de:
Ca rcharocles IlIegalodoll (A gass iz. 1843)
Isurus haswlis (Agass iz. 1843)
Carcarias sp.
Sparus cillCIUS (Agassiz, 1843)
Si lenim en compte el MAG A, 199 1,
la cita de Bouvy ( 1867) del Nummu líti c de Selva
s' ha de revisar i considerar actu almenl com pertanyent a I ' Oli goce superi or- A quitani a; j a que la
descripció de Bouvy ( 1867) concord a a la perfecció amb els conglomerals, argiles, Ilims i
ca ld lries que conform en la unital 14 descrita en
el MAG A. Pel que fa a les IlI es Balears, les
cites de peixos d'aquest període són moll escasses, tan sois Ramos-G uerrero el al. ( 1985) i
Colom ( 199 1) han cilal la presencia de peixos a
les margues de l ' Oli goce superi or de Paguera
(Calvia) .
~
•\
-,
/
"'g8
I'Lg ú.
Fig. l . G ravat inelas a les edicion s eJ' Arsmtron g ( 1752. 1756 i 1930) on es poden eJeterminar les espec ies I S l/rIIS
/wsta/is ( gass iz. 1843) a la Fi g. 2 i Carc/wrocles lI/ eMad% l/ (Agass iz. 1843) a la Fig. 5.
Pig . l . F;gure il/e/l/ded;1/ ediliol/s oIArslI/l rol/M ( / 752, 1756 al/d / 930) II'/¡e re I/¡e C(( I/ be delen l/il/ ed Isuru s
hm,tali s (Ag{/ss;~ , 1843) lO Ih e Fig 2 is Ca rcharoc lcs megadolon (Agassi~, 18-13) lO Fig 5.
108 Boll.
SOCo
Bist. Nat. Balears, 48 (2005)
Agraiments
A Joan Bauza, que amb la seva dedicació
i extensa obra em va encendre la llum per continuar amb la tradició de la paleoictiologia com
una de les principals línies d'investigació específica dins de la paleontologia a les Illes Balears.
Al Sr. Fausto Roidán Sierra, cap de la
Biblioteca de la Fundació Bartolomé March per
la facilitació de copies digital s d' alguns deIs
documents.
A Josep Quintana i Guillem X. Pons
Buades, per a la seva indicació de les interessants
cites paleoictiologiques deIs diaris de camp del
naturalista maones F. Cardona (Barber, 1996) ..
Bibliografia
Armstrong, J. 1752. The History ol the Island ol
Minorca. Printed for C. Davis. xxvii+22+260
pp. Londres.
Armstrong, J. 1756. The History ol the Island ol
Minorca. 2" ed. Printed for C. Davis & c.
Reymers. xxiv+264 pp. Londres.
Armstrong, J. 1781. Historia civil, y natural de la isla
de Menorca. Descripción topográfica de la
ciudad de Mahón, y demás poblaciones de
ella. Número de sus habitantes, y ganados de
todas especies Estado de su comercio activo y
pasivo, y cantidad de los frutos que produce.
Versió castellana de la 1" ed. ang1esa de 1750
per J.A. Lasierra y Navarro. Imp. P. Marín.
Madrid.
Armstrong, J. 1930. La historia de la isla de Menorca.
Versió castellana de la 2" ed. anglesa de 1756
per J. Vida1 i S. Sapiña. Imp. Sintes Rotger.
241 pp. Maó.
Barber, M. 1996. Un mahonés ejemplar del siglo XIX.
Tomo 1I: apéndices. Ediciones Nura. 201 pp.
Ciutadella de Menorca.
Bauza, J. i Mercadal, B. 1962. Contribuciones al conocimiento de la fauna ictiológica de Menorca.
Revista de Menorca, 2: 153-163.
Bofill, A. 1899. Indicaciones sobre algunos fósiles de
la caliza basta blanca de Muro, Isla de
Mallorca. Bol. R. Acad. Ciens. y Arts. Barna.,
23. Barcelona.
Bouvy, P. 1867. Ensayo de una descripción geológica
de la isla de Mallorca. Comparada con las
islas y el litoral de la cuenca occidental del
Mediterráneo. Imprenta Felipe Guasp y
Vicens. 67 pp. Palma de Mallorca.
Colom, G. 1991. Las ciencias naturales en las Islas
Baleares. Historia de sus progresos. Direccció
General de Cultura. Conselleria de Cultura,
Educació i Esports. Govern Balear. 369 pp.
Palma de Mallorca.
Gómez-Llueca, F. 1919. El Mioceno marino
de Muro (Mallorca). Trab. Mus. Nac. Cienc.
Nat. (Ser. Geol.), 25: 91.
Habsburg-Lorena, LI.S. 1871. Die Balearen in Wort
ulld BUd geschUdert. Zweiter Band. Die eigentlichen Ba1earen. Drittes Buch. Mallorca. 1.
Allgemeiner theil. F.V. Brockhaus. 665 pp.
Leipzig.
Habsburg-Lorena, LI.S. 1999. Les Balears. Descrites
per la paraula i la imatge. Segon volum.
Mallorca (Part general). Llibre tercer.
Mallorca. 1. Part general. Traduc. de P. Bonnín
Aguiló i J. Moll Marques. Dir. Ed. Pere A.
Serra Bauza. 647 pp. Palma de Mallorca
Hermite, H. 1879. Études géologiques sur les !les
Baleáres: premiere partie Majorque et
Minorque. Ed. F. Pichon. 362 pp. Paris.
Hermite, H. 1888. Estudios geológicos de las Islas
Baleares: Mallorca y Menorca. Imprenta de
Manuel Tello. 297 pp. Madrid.
Instituto Tecnológico Geominero de España. 1991.
Mapa Geológico de España. Escala 1 :50:000.
Hoja 671 (39-26): Inca. 68 pp. Madrid.
Mallada, 1. 1891. Catálogo general de las especies
fósiles encontradas en España. Bol. Inst. Geol.
España, 18: 1-253.
Mas, G. 2000. Ictiofauna del Plioce mitja-superior de la
conca sedimentaria de Palma (Illes Ba1ears,
Mediterrania Occidental). Implicacions paleoambientals. Boll. Soco Hist. Nat. BaLears, 43:
39-61.
Obrador, A. i Mercadal, B. 1973. Nuevas localidades
con fauna ictiológica para el Neógeno menorquín. Acta Geológica Hispánica, 8 (4): 115119.
Obrador, A, i Pomar, 1. 1983. El Neógeno del sector de
Maó. In: Pomar, L.; Obrador, J.; Fornós, J. 1
Rodríguez-Perea, A. Eds. El Terciario de las
Baleares (Mallorca - Menorca). Guía de las
excursiones. X Congreso Nacional de
SedimentoLogía, Menorca 1983. Grupo
Español de Sedimentología. pp 207-232.
Palma de Mallorca.
Descargar