La litúrgia o «l`avui de Déu» La resposta ha estat sí

ANY V
쐽
16 DE NOVEMBRE DE 2008
쐽
NÚM. 46
RESSÒ DE LA PARAULA
La litúrgia o «l’avui de Déu»
quest any tenim a la diòcesi la mirada posada par ticularment en les nostres celebracions litúrgiques. El que volem
és fer un pas endavant en la vivència més profunda i vertadera de la celebració d’aquella fe, que, com reflexionàvem l’any
passat, naixia d’escoltar la Paraula.
Les nostres celebracions són un mena de mirall on es reflecteix
la personalitat o la mentalitat de la comunitat o del seu responsable.
Algunes són gairebé una sessió de catequesi o d’instrucció als
assistents, com una classe més o menys amena, on el poble aprèn
allò que després ha de viure. En elles predomina la paraula, parlada o escrita: grans explicacions, homilia llarga, car tells, molts
missatges amb recursos de tot tipus… Miren d’il·luminar la
intel·ligència, mentalitzar, i estimular a l’acció, sobretot mitjançant
crides de caire moral. Al seu llenguatge predomina la denúncia
profètica i la invitació al compromís.
Unes altres són, sobretot, expressió festiva i simbòlica de la fe
del grup o comunitat. Com que diem que «la litúrgia és la celebració de la fe», aquestes celebracions posen l’accent en manifestar
el que la comunitat creu, pensa i sent. De fet, tot i que la paraula
hi és present com a mitjà d’expressió, fan ser vir molt els símbols, amb força creativitat i llibertat.
Apunten sobretot al sentiment i l’afecte, amb la qual cosa produeixen un for t impacte i creen una intensa consciència comunitària.
Altres són celebracions molt curoses de la forma. Perquè sobretot miren de provocar el gaudi estètic, sigui en l’ornamentació,
sigui en la música, sigui en els moviments, els objectes, la il·luminació, les paraules… Així, procuren la solemnitat i la per fecció,
l’harmonia i la proporció. En elles compten molt els detalls i l’ordre, de manera que el conjunt doni sensació d’acció ben feta i de
bellesa.
Conscients que fem caricatura, podríem anar descrivint tipus de
celebracions, corresponents a sengles mentalitats o estils de viure la fe.
A
otes serien exageracions sense mesura d’una veritat parcial.
Cap d’elles podria definir el que és la nostra litúrgia catòlica, doncs només farien que exagerar-ne un aspecte particular. Perquè la nostra litúrgia és talment la celebració de l’avui de
Déu: celebració de l’encontre avui del Déu viu i present al seu
poble.
T
—Un encontre que és ja, ell mateix, vida, i que es projecta vers
la vida quotidiana en propòsits, actituds i accions concretes.
—Un encontre que demana acolliment del seu amor, com a resposta personal i comunitària, mitjançant tota la riquesa expressiva dels signes, del cos humà, del cant i de la comunicació fraterna.
—Un encontre que revela la bellesa del misteri, la seva harmonia, la seva capacitat de generar la contemplació i el goig estètic.
Pregava el salmista: «Tant de bo escolteu avui la seva veu» (Sal
95,7). I Jesús en la litúrgia de Natzaret: «Avui es compleix aquesta
escriptura que acabeu d’escoltar» (Lc 4,21). I la Carta als Hebreus
ens recorda: «Més aviat, mentre duri la proclamació d’aquell avui,
exhorteu-vos els uns als altres dia rere dia» (Hb 3,13). Celebrem
que Déu és avui, per a nosaltres, vida, encontre, bellesa.
† Agustí Cortés Soriano
Bisbe de Sant Feliu de Llobregat
Canonitzada la primera santa índia
◗ El passat 12 d’octubre, el Sant Pare presidí la cerimònia de quatre canonitzacions davant la basílica de Sant Pere: el sacerdot italià Gaetano Errico, la suïssa Maria Bernarda (Verena) Bütler, l’equatoriana Narcisa de Jesús Mar tillo
Moran, costurera de professió i catequista, i la religiosa clarissa de Kerala Anna
Muttathupadathu, de nom en religió Alfonsa de la Immaculada Concepció (19101946), que és la primera santa de l’Índia. A l’hora de l’Àngelus, Benet XVI expressà la seva greu preocupació per la persecució que són objecte els cristians
en aquest país, sobretot a l’estat d’Orissa.
GLOSSA
La resposta ha estat sí
na religiosa en plena i reeixida activitat ha rebut la
proposta de dedicar-se durant dos anys a animar uns projectes educatius en uns camps
de refugiats a l’Àfrica. Després
de parlar-ne amb diverses persones, pensar-hi i pregar-ho, fent tot
un camí de discerniment, la seva
resposta ha estat «sí!»
Què l’ha mogut a donar aquesta resposta? Explica ella mateixa:
«Des del moment de la proposta,
el pensament recorrent ha estat:
per què no? Ho he anat vivint
com quelcom que ve de Déu. Tot
el que acosti la meva vida, un xic
més, als seus preferits, els més
pobres, segur que va en la línia
de Jesús i de l’Evangeli.
És doncs un bon moment perquè d’altres continuïn el que jo
feia fins ara. Pot ser realment
una nova crida a viure en itinerància, sense fer de res ni de ningú
la “meva obra”, el “meu regne”.
Correm el perill de fer-ho, oi? No
serà aquesta una crida de veritat
a acostar-me als més febles?
A simplificar la meva vida i descobrir altra vegada que amb pocs
recursos es poden fer coses
grans? Que el més important és
fer-se disponible al que la vida, a
través d’altres et va mostrant?
A acollir crides que descol·loquen
el meu ja molt establert sistema
de vida?… Sempre al llarg de la
meva vida he experimentat el “No
tinguis por, Jo sóc amb Tu” (Is
41,10). Saber que Ell hi és, ha
U
estat força i empenta per anar endavant en els moments de dificultat, que també n’hi han hagut.
Novament se’m demana de confiar. Sé que Ell acompanya cada
pas del meu camí.
Seré capaç de viure-ho? Sabré
situar-me amb encer t, des de
baix i des de dins, en aquest servei que se’m proposa? Suportaré
com cal, i amb cer t bon humor,
les dificultats de tot tipus i manca de recursos per portar a terme
la tasca encomanada? Com sabré viure sense les comoditats a
les que estic acostumada? Respondrà la meva salut, en un context i condicions tan difícils? Ell
ho farà possible». Acaba l’escrit
adreçat a les seves germanes de
congregació dient: «…Jo des
d’allà pensaré i pregaré molt també per totes i cadascuna i per
tantes coses i situacions diverses que vivim aquí i tants serveis
com entre totes tirem endavant.
Feu-ho també vosaltres».
Sovint ens agafem al que fem
com si fos únic, hi posem el cor.
Cal pensar que no som amos,
som administradors i treballadors
del Regne de Déu. Som enviats a
la vinya del Senyor, al lloc on convingui. Sempre en mans de Déu,
disposats a acollir les seves crides, disposats a acollir la seva
voluntat. Sempre disposats a
apor tar el nostre esforç perquè
es faci la seva voluntat.
Enric Puig Jofra, SJ
Pàgina 2
16 de novembre de 2008
DIUMENGE XXXIII DE DURANT L’ANY
◗ Lectura del llibre dels Proverbis (Pr 31,10-13.19-20.30-31)
◗ Lectura del libro de los Proverbios (Pr 31,10-13.19-20.30-31)
Que en té de valor una bona esposa! És molt més preuada que les perles. El
cor del seu marit hi confia, no són escassos els guanys que en treurà. Durant tota la vida el farà feliç, i no desgraciat. Es procura la llana i el lli, que les seves
mans transformen com vol. Pren a les mans la filosa, i els seus dits
agafen el fus. Obre les mans als pobres, allarga la braç als indigents.
L’encant és aparença, la bellesa s’esvaeix; l’esposa que creu en
el Senyor és la que val tots els elogis. Dediqueu-li cants pels fruits
dels seu treball: que la seva obra l’elogiï davant de tot el poble.
Una mujer hacendosa, ¿quién la hallará? Vale mucho más que las perlas. Su
marido se fía de ella, y no le faltan riquezas. Le trae ganancias y no pérdidas todos los días de su vida. Adquiere lana y lino, los trabaja con la destreza de sus
manos. Extiende la mano hacia el huso, y sostiene con la palma de
rueca. Abre sus manos al necesitado y extiende el brazo al pobre.
Engañosa es la gracia, fugaz la hermosura, la que teme al Señor
merece alabanza. Cantadle por el éxito de su trabajo, que sus obras
la alaben en la plaza.
◗ Salm responsorial (127)
◗ Salmo responsorial (127)
R. Feliç tu, fidel del Senyor.
Feliç tu, fidel del Senyor, / que vius seguint els seus camins. / Menjaràs del fruit del teu treball, / seràs feliç i tindràs sort. R.
La teva esposa fruitarà com una parra / dins la intimitat de casa teva; / veuràs els fills com plançons d’olivera / al voltant de la taula. R.
És així com els fidels del Senyor / seran beneïts. / Que el Senyor et
beneeixi des de Sió. / Que tota la vida puguis veure prosperar Jerusalem. R.
R. Dichoso el que teme al Señor.
Dichoso el que teme al Señor / y sigue sus caminos. / Comerás del
fruto de tu trabajo, / serás dichoso, te irá bien. R.
Tu mujer, como parra fecunda, / en medio de tu casa; / tus hijos, como renuevos de olivo, / alrededor de tu mesa. R.
Ésta es la bendición del hombre / que teme al Señor. / Que el Señor
te bendiga desde Sión, / que veas la prosperidad de Jerusalén / todos los días de tu vida. R.
◗ Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians
de Tessalònica (1Te 5,1-6)
◗ Lectura de la primera carta del apóstol san Pablo a los
Tesalonicenses (1Ts 5,1-6)
En lo referente al tiempo y las circunstancias no necesitáis, hermaGermans, no cal que us escrivim quan i a quins moments arribarà
nos, que os escriba. Sabéis perfectamente que el día del Señor lleel Dia del Senyor: vosaltres mateixos ja sabeu prou bé que vindrà
com un lladre a la nit. La gent es pensaran que tot està en pau i ben Sant Pau. Anònim holandès del gará como un ladrón en la noche. Cuando estén diciendo: «Paz y seassegurat, quan de sobte vindrà la devastació, com els dolors a la cercle de L. van Leyden (s. XVI). guridad», entonces, de improviso, les sobrevendrá la ruina, como
Museu Thyssen-Bornemisza
los dolores de parto a la que está encinta, y no podrán escapar. Pero
dona que ha de tenir un fill, i no se n’escaparà ningú. Però a vosal(Madrid)
vosotros, hermanos, no vivís en tinieblas, para que ese día no os sortres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprenda como un ladrón, porque todos sois hijos de la luz e hijos del día; no lo sois
prendre com un lladre, ja que tots sou fills de la llum i del dia. No som pas de
de la noche ni de las tinieblas. Así, pues, no durmamos como los demás, sino esla nit ni de la foscor. Per això no hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i
temos vigilantes y despejados.
viure sòbriament.
◗ Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 25,14-30)
◗ Lectura del santo evangelio según san Mateo (Mt 25,14-30)
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home que
se n’anava fora del país, cridà els seus administradors i els confià els seus béns.
A un li donà cinc milions, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n’anà. El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en
guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui
n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.
Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el
qui havia rebut cinc milions, portà també els cinc que havia guanyat i digué: Senyor,
m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyat cinc més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets
un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué: Senyor, m’havíeu confiat
dos milions i n’he guanyat dos més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador
bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment.
Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que
és vostre. L’amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. ¿Tu sabies
que vull collir on no havíeu sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs, havies
de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els
interessos. Preneu-li aquest milió i doneu-lo en qui en té deu, perquè els qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no en tenen, els
prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo fora, a la
fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents».
En aquel tiempo, dijo Jesús a sus discípulos esta parábola: «Un hombre, al irse
de viaje, llamó a sus empleados y los dejó encargados de sus bienes: a uno le
dejó cinco talentos de plata, a otro dos, a otro uno; a cada cual según su capacidad; luego se marchó. El que recibió cinco talentos fue en seguida a negociar con
ellos y ganó otros cinco. El que recibió dos hizo lo mismo y ganó otros dos. En cambio, el que recibió uno hizo un hoyo en la tierra y escondió el dinero de su señor.
Al cabo de mucho tiempo volvió el señor de aquellos empleados y se puso a
ajustar las cuentas con ellos. Se acercó el que había recibido cinco talentos y le
presentó otros cinco, diciendo: “Señor, cinco talentos me dejaste; mira, he ganado otros cinco.” Su señor le dijo: “Muy bien. Eres un empleado fiel y cumplidor;
como has sido fiel en lo poco, te daré un cargo importante; pasa al banquete de
tu señor.”
Se acercó luego el que había recibido dos talentos y dijo: “Señor, dos talentos me dejaste; mira, he ganado otros dos.” Su señor le dijo: “Muy bien. Eres un
empleado fiel y cumplidor; como has sido fiel en lo poco, te daré un cargo importante; pasa al banquete de tu señor.”
Finalmente, se acercó el que había recibido un talento y dijo: “Señor, sabía que
eres exigente, que siegas donde no siembras y recoges donde no esparces; tuve miedo y fui a esconder mi talento bajo tierra. Aquí tienes lo tuyo.” El señor le
respondió: “Eres un empleado negligente y holgazán. ¿Conque sabías que siego
donde no siembro y recojo donde no esparzo? Pues debías haber puesto mi dinero en el banco, para que, al volver yo, pudiera recoger lo mío con los intereses.
Quitadle el talento y dádselo al que tiene diez. Porque al que tiene se le dará y
le sobrará, pero al que no tiene, se le quitará hasta lo que tiene. Y a ese empleado inútil echadlo fuera, a las tinieblas; allí será el llanto y el rechinar de dientes.”»
COMENTARI
LECTURES DE LA
MISSA DIÀRIA
Dilluns (litúrgia hores: 1a setm.):
Sta. Isabel d’Hongria (MO): Ap 1,14;2-1-5a / Sl 1/ Lc 18,35-43. dimarts: Ap 3,1-6.14-22 / Sl 14 / Lc
19,1-10. Si es vol: 쮿 Dedicació de
les Basíliques de St. Pere i St. Pau
(Roma) (MLl): Ac 28,11-16.30-31 /
Sl 97 / Mt 14,22-33. Barcelona: Dedicació de la Catedral. 쮿 dimecres:
Ap 4,1-11 / Sl 150 / Lc 19,11-28.
쮿 dijous: Ap 11,4-12 / Sl 143 / Lc
20,27-40. divendres: La Presentació de Sta. Maria (MO): Ap 10,811 / Sl 118 / Lc 19,45-48. 쮿 dissabte: Sta. Cecília (MO): Ap 11,412 / Sl 143 / Lc 20,27-40.
diumenge vinent, Jesucrist, Rei de tot
el món (S) (lit. hores: 2a. setm.): Ez
34,11-12.15-17 / Sl 22 / 1Co 15,
20-26.28 / Mt 25,31-46.
Servent bo i fidel
n amo convoca els seus servents. Són personatges que
ja hem trobat altres diumenges. L’amo reparteix els seus béns
als seus ser vents, a cadascun segons la seva capacitat. L’amo els
coneix bé, sap el que pot esperar, el
que pot demanar a cadascun d’ells.
Els dos primers negocien, guanyen més diners. El tercer, per por,
els amaga sota terra. Quan torna
l’amo demana de passar comptes.
Avui no comença pel cridat a la darrera hora, com féu fa unes setmanes per pagar els jornalers llogats
a diverses hores. Avui ho fa per ordre. I el primer presenta els seus
guanys. I el ser vent es guanya la
lloança del seu amo. Igualment el
U
segon. Quina lloança, però? Servent
bo i fidel. Han fet el que s’esperava d’ells. Han estat trobats bons:
han donat fruit, o han fet fructificar
el que se’ls havia confiat. Recordem-ho, l’arbre bo es coneix pels
seus bons fruits. Han estat trobats
fidels. Fidels al seu amo, han treballat per a ell, només per a ell. Tanmateix fidel també és, almenys en
l’original grec, el qui té fe, el qui
creu. Els servents han cregut en el
seu amo, han cregut en Déu, i això
els és comptat com a mèrit. Com a
mèrit o simplement és el que podien fer, el que l’amo esperava
d’ells i no l’han defraudat. Som servents inútils, hem fet només el que
havíem de fer (Lc 17,10).
I el tercer? Ha tingut por. Diu que
coneix l’amo, que sap que recull on
no havia sembrat. No ha donat el que
podia donar, l’amo no li exigeix més
de la seva capacitat, però la por l’ha
frenat, no ha confiat que l’amo pot
fer néixer vida on no l’ha sembrada.
I s’ha de sentir servent dolent i gandul. La dolenteria oposada a la bondat, la ganduleria a la fidelitat.
I nosaltres? Som ser vents. L’amo, el Senyor, ens ha confiat una feina, no més enllà de les nostres forces. Coneixem el nostre Déu? Li
demanarem de no tenir-li por? Pregarem que ens doni de treballar per Ell
amb bondat i fidelitat, sigui quina sigui la nostra ocupació?
Olga Nicolau
16 de novembre de 2008
Pàgina 3
ENTREVISTA
EL ROSTRE DEL DÉU AMOR
Fer fructificar els dons que hem rebut
a paràbola d’avui —coneguda com la paràbola dels
talents— és una lloança dels sants i un toc d’alerta
per als qui no ho som prou.
I també és un toc d’alerta a l’Església i a les comunitats cristianes. Cal fer fructificar els dons que hem rebut.
La missió encomanada per Jesús als Apòstols encara no
s’ha acabat. Hem de continuar anunciant la Bona Nova de
l’Evangeli, amb la certesa que Jesucrist no és pas lluny
de nosaltres, sinó que és enmig nostre donant eficàcia i
fecunditat a la predicció de la paraula.
Hem de mantenir aquest anunci joiós i mostrar-ne l’eficàcia amb la nostra lluita compromesa contra el mal, contra totes les formes de mal: l’egoisme, la pobresa, la injustícia, la violència sota tantes formes, el terrorisme, la
guerra, la indiferència que deixa les persones sense mordent, etc.
Hem de vèncer el mal amb l’abundància del bé i des de
l’amor concret envers cadascú. El nostre anunci joiós ha
L
de portar, també, a guarir les ferides del cor que aclaparen, entristeixen o aïllen. L’Evangeli ens porta a restablir
la joia en nosaltres i en els altres. Ens porta a comprendre el valor i el sentit profund de cada persona. Ho hem
d’anunciar a tothom arreu el món, no com una imposició, sinó com una proposta de pau, de fraternitat, de
sentit.
D’aquesta manera, es va creant un llenguatge nou.
Enfront del llenguatge buit, que ens arriba de tantes bandes; enfront del llenguatge fals, enganyador, que afirma i
promet coses que no seran o que manté en la superficialitat, enfront del llenguatge de mort, que proclama la
violència o l’exclusió de l’altre, que defensa la guerra; enfront de tots aquests llenguatges falsos va creixent el llenguatge nou de l’amor i de la veritat.
Josep M. Soler, abat de Montserrat
(Kyrie! El rostre del Déu amor. PAM, 2006)
ENVIADO AL MUNDO
Decálogo
para no desanimarse
1. ¡Anda! No te dejes desanimar ni abatir por nada ni por nadie. No
buscan tu bien...
2. Por dificultades que caigan, evitemos el desánimo, el abatimiento.
3. Hemos de seguir, hemos de esperar, hemos de amar…
4. Cuidemos nuestra dimensión interior: la vida espiritual…
5. «Ánimo» viene de «ánima». Si tenemos un «alma» grande, y seguimos a Jesucristo… el desánimo nunca podrá apocarnos…
6. En hebreo la palabra «nefes» significa: «alma», «vida», «persona
humana», «aliento»…
7. El desánimo, perder «aliento», «entusiasmo», «fuerza», «vida»,
«alma»… es perderlo todo… Es señal de muerte.
8. ¿Qué ganaremos con desanimarnos? ¿Qué obtendremos? ¿Qué
calidad de vida ofreceremos a quienes están a nuestro lado?…
9. Clímaco, padre del desier to, (s. V) decía: «Es imposible que
aquel que nunca aprendió las letras del abecedario… pueda
leer. Pero, más imposible es que: quien no tenga alma… pueda
dar ánimos»…
10. Benedicto XVI acaba de afirmar ante un centenar de obispos recién nombrados, durante un Seminario promovido por la Congregación para la Evangelización de los Pueblos:
—«No tengáis miedo y no os desaniméis. Dejaos aconsejar e
inspirar por el apóstol san Pablo».
J. M. Alimbau
SANTORAL
16. c Diumenge. Santa Margarida d’Escòcia (†1093), reina, nascuda a Hongria; santa Gertrudis (1256-1303), vg.
cistercenca a Helfta; sant Edmon, bisbe;
sants Roc (Roque) González, Alons Rodríguez i Joan del Castillo, jesuïtes mrs.
17. Dilluns. Santa Isabel d’Hongria
(1207-1231), princesa viuda, serventa
dels malalts; sant Gregori Taumaturg,
bisbe de Neocesarea (s. III); sant Iscle o
Aciscle i santa Victòria, germans mrs. a
Còrdova (303).
18. Dimarts. Sant Romà, mr.; sant Aureli, mr.
19. Dimecres. Sant Crispí, bisbe d’Ècija;
sant Faust o Fost, diaca i mr.; sant Abdies, profeta (s. V aC).
20. Dijous. Sants Octavi i Adventor, soldats mrs.; sant Benigne, bisbe i mr. (s. II);
santa Silva, vg. i mr.
21. Divendres. Presentació de santa Maria, verge, al temple; sant Gelasi I, papa
(africà, 492-496); sants Honori, Eutiqui i
Esteve, mrs.
22. Dissabte. Santa Cecília (o Cília), vg. i
mr. romana (s. III), patrona de la música
(cantaires, músics i instrumentistes); sants
Filemó i Àpia, esposos, deixebles de Pau.
La iglesia
de Antioquía
ntioquía también se encuentra en el
ángulo nordeste del
Mediterráneo, pero
en la pared asiática. Era una gran capital, a la cual llegaron cristianos de
lengua griega, comMosaico del
pañeros de aquel
ábside de la
Esteban que había
Basílica de San
Pablo Extramuros, sido lapidado por
Roma
su polémica sobre
la Ley, que Cristo reformaba, y sobre
el Templo, que Cristo sustituía por un
Templo espiritual.
Por respetar la prioridad de los judíos, no se atrevían a predicar el Evangelio más que en las sinagogas. Pero
allí acudían simpatizantes paganos,
que incluso lo dieron a conocer a sus
amistades: al poco tiempo ya había
creyentes no judíos, a los que nadie se
atrevió a negar el agua del bautismo.
El caso llegó a oídos de la comunidad de Jerusalén, desde donde mandaron a Bernabé, nacido en Chipre,
pero muy allegado a los apóstoles.
Bernabé estudió el caso: vio que aquellos cristianos, presuntamente entrados por la puerta falsa, demostraban
en todo haber recibido el Espíritu Santo como el que más.
Como hombre de fe, no sólo aprobó
los casos existentes, sino que entendió que el Espíritu iba por ahí: abrió la
puerta grande a la evangelización de
los paganos y decidió incorporarse a
ella, quedándose en Antioquía.
Cuando Pablo, después de su experiencia en Arabia, llegó a Jerusalén,
Pedro habría recibido los informes favorables de Bernabé. Pablo habló del
mandato que tenía de predicar a los paganos: Pedro vería que aquello no era
posible en Jerusalén, pero coincidía con
lo que ya se estaba haciendo en Antioquía. Y mandó a Pablo para allá.
En Antioquía la Iglesia dejó de ser
una secta judía: a los creyentes en Jesús se les llamaría «cristianos».
A
Jordi Sánchez Bosch
◗ CEBRIÀ PIFARRÉ
El paper
dels Pares
ls segles dels Pares, des de
l’època subapostòlica fins
a les grans figures com Basili,
Gregori de Nazianze, Agustí i Joan
Damascè constitueixen un període
crucial del cristianisme.
Reconsiderar-ne el patrimoni literari
és un estímul a apropiar-se la
dinàmica que ha permès a l’Evangeli
d’arribar fins a nosaltres. El P. Cebrià
M. Pifarré, monjo de Montserrat i
teòleg, ha elaborat una eina de
treball per a una primera presa de
contacte amb els textos dels primers
segles cristians: Literatura cristiana
antiga (Publicacions de l’Abadia de
Montserrat. Col. Scripta et Documenta,
79). Per a l’autor: «la coneixença de
la literatura cristiana antiga pot ser
un estímul més que interessant per
a descobrir el vigor del cristianisme
primerenc, i, al mateix temps,
una invitació també a retrobar
l’alegria i la bellesa de ser cristià».
E
Per què és necessari conèixer
aquests textos?
En un moment de canvi cultural que
estem vivint tan intens, del qual no
escapa el cristianisme, pot ser bo
recollir l’herència espiritual i humana
que ens han deixat els escriptors
dels primers segles de l’Església.
En aquesta herència cristiana
hi conflueixen tant els tresors
espirituals del judaisme com els
grans recursos del pensament i de
la retòrica clàssica grega i llatina.
Què ens aporten els Pares?
Els escriptors i pares de l’Església
ens aporten, sobretot, una visió
unitària del misteri cristià, ens
conviden a retrobar el valor de la
paraula, són també una invitació a
redescobrir el misteri de la persona
humana com a interlocutor del Déu
vivent de la història.
Què ha descobert, a partir de
l’estudi?
Que els pares entenen el misteri de
Déu com un misteri de bellesa i, per
això, seguint els camins solcats
per la Bíblia cerquen parlar de Déu
des de la bellesa. El lector troba en
el llibre textos dels màrtirs cristians,
de Cebrià de Cartago, d’Ambròs, de
Basili, de Gregori de Nissa,
de Màxim el Confessor, de Lleó
el Gran d’una bellesa literària i
teològica sorprenent.
Òscar Bardají i Martín
Pàgina 4
AGENDA
◗ CRÒNICA
Inauguració de curs al CEP. Dilluns
27 de novembre va tenir lloc la inauguració acadèmica al Centre d’Estudis Pastorals, amb la presència del
cardenal Martínez Sistach, de l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol,
del bisbe de Sant Feliu de Llobregat,
Agustí Cortés, del bisbe de Girona,
Francesc Pardo i del bisbe emèrit de
Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta. La
lliçó inaugural fou pronunciada pel P.
Màxim Muñoz, provincial dels claretians. Com a celebració dels 40 anys
del CEP es lliurà un obsequi a diverses persones que han fet possible la
vida del Centre, en reconeixement al
seu treball i dedicació. Mn. Batlles,
que en fou el primer director, i el bisbe de Girona, segon director, ho agraïren en nom de tots.
II Jornada de debat «Els moviments
d’Acció Catòlica, avui, a casa nostra». Es va celebrar al Seminari de
Barcelona el passat dissabte 25
d’octubre amb la participació de més
de 50 consiliaris de diferents moviments. El treball plantejat és en la
línia de la coordinació i el mutu enriquiment i ajut, especialment en l’anàlisi i reflexió així com en la formació
dels seus membres.
16 de novembre de 2008
ren per a la confirmació, de grups de
revisió de vida i de la JOC. Coneixeran la vida de les Filles de la Caritat
de Sant Vicenç de Paül, en les seves
comunitats a Sant Andreu de la Barca:
la residència infantil la Immaculada
i la residència d’ancians Sol Ponent.
ESGLÉSIA DIOCESANA
Un nou prevere per a la diòcesi de
Sant Feliu de Llobregat. El passat
diumenge 26 d’octubre, Jordi Tres,
fill de Sant Vicenç dels Horts i vinculat pastoralment en el darrer
temps a la parròquia de Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat, va
rebre l’ordenació presbiteral de
mans del bisbe Agustí. Eren presents preveres i diaques de tota la
Província Eclesiàstica de Barcelona
i fidels de tot el bisbat, que van
omplir, de gom a gom, la Catedral de Sant Llorenç per compartir
i celebrar la joia d’aquest moment
tan significatiu per a Mn. Jordi i per
a tota l’Església diocesana.
◗ ESPIRITUALITAT
Exercicis a la Cova de Manresa. 2631 de desembre. Cinc dies, del tot
personalitzats, dirigits per Xavier Rodríguez i Ignasi Vila, sj. Si els interessats no poden retirar-se els 8 dies
poden fer-ne menys, parlant amb la
secretaria. Informació: Telèfon 938
720 422, [email protected],
www.covamanresa.cat.
◗ FORMACIÓ
Capítol d’eleccions al Monestir Mare de Déu del Carme. El dia 28 d’octubre el bisbe Agustí va dur a terme
la visita canònica triennal a aquest
monestir. A continuació, acompanyat
pel delegat per a la Vida Consagrada,
el P. Josep Roca, SF, va presidir el
capítol en el qual va resultar elegida
priora la mare Maria Josefina Amigó i
Canet.
◗ VISITA PASTORAL
Trobada amb els joves. Va tenir lloc
dilluns 27 d’octubre, a les 21.30 a la
parròquia de Sant Vicenç, de Sant Vicenç dels Horts, i va convocar joves
que es preparen per a rebre el sagrament de la confirmació, d’esplais
cristians i de grups i moviments en
general. Va ser ocasió de coneixença
i d’intercanvi recíproc entre el bisbe
Agustí i els joves de Sant Vicenç dels
Horts.
◗ AGENDA
Celebració de santa Cecília a Sitges.
22 de novembre, 20 h. Amb motiu de
la festivitat de la patrona de la música i dels músics hi haurà, a la parrò-
quia de Sant Bartomeu i Santa Tecla,
una missa solemne en sufragi dels
músics sitgetans difunts i dels consocis traspassats de l’Associació
Amics de l’Orgue de Sitges, amb la
participació del Cor dels amics de
l’orgue (cant) i Francesc Pi (orgue).
Tot seguit, a les 21 h hi haurà un concert a càrrec de Maria Nacy, organista de la parròquia i professora d’orgue del Conservatori Municipal de
Barcelona.
150 aniversari de les Filipenses Missioneres de l’Ensenyament. Aquestes religioses són presents a Sant
Andreu de la Barca, on ofereixen els
seus serveis pastorals en el món
educatiu mitjançant una guarderiaparvulari. Enguany celebren els 150
anys de la seva fundació el proper
dia 22 de novembre, amb una eucaristia i altres actes a la ciutat de Mataró, als quals assistirà el bisbe
Agustí.
On ets tu? Ruta monàstica. 23 de
novembre, 16.30 h. Aquesta activitat
del projecte vocacional que es duu a
terme a l’arxiprestat de Montserrat
està adreçada a joves que es prepa-
Pastoral del sord. Dijous 20, 18 h.
Conferència per a pares sobre «Educar el sentiments» amb la professora
Ma. Josep Cots; dissabte 22, 19.30 h,
conferència per a joves sobre «Decisions vitals: a l’inici…» amb Núria
Recto de Pro-Vida. Interpretades amb
llengua de signes per als sords. Ambdues a la Parròquia de Santa Teresa de l’Infant Jesús, Barcelona (Via
Augusta, 68; entrada pel jardí del c/
Sant Marc).
◗ PUBLICACIONS I WEB
Meditaciones para
el Adviento. Aquest
llibre de Pierre Talec,
prevere francès, recull breus meditacions sobre l’evangeli de cada dia durant
les quatre setmanes
de l’Advent, que originàriament van ser petites «homilies
concentrades» en tres minuts i emeses per Ràdio Notre-Dame, amb un
llenguatge incisiu i un toc poètic original. Editat per Ciudad Nueva www.
ciudadnueva.com.
ECO DE LA PALABRA
La liturgia o «el hoy de Dios»
ste año tenemos en la diócesis la mirada
puesta particularmente en nuestras celebraciones litúrgicas. Lo que queremos es dar un
paso adelante en la vivencia más profunda y verdadera de la celebración de aquella fe, que, como reflexionábamos el año pasado, nacía de escuchar la Palabra.
Nuestras celebraciones son una especie de espejo donde se refleja la personalidad y la mentalidad de la comunidad o de su responsable.
Algunas son casi una sesión de catequesis o de
instrucción a los asistentes, como una clase más
o menos amena, donde el pueblo aprende aquello
que después tiene que vivir. En ellas predomina la
palabra, hablada o escrita: grandes explicaciones,
homilía larga, carteles, muchos mensajes con recursos de todo tipo… Pretenden iluminar la inteligencia, mentalizar, y estimular a la acción, sobre
todo mediante llamadas de cariz moral. En su lenguaje predomina la denuncia profética y la invitación al compromiso.
Otras son, sobre todo, expresión festiva y simbólica de la fe del grupo o comunidad. Como decimos que «la liturgia es la celebración de la fe»,
estas celebraciones ponen el acento en manifes-
E
tar lo que la comunidad cree, piensa y siente. De
hecho, a pesar de que la palabra está presente como medio de expresión, usan mucho los símbolos,
con gran creatividad y libertad. Apuntan sobre todo al sentimiento y el afecto, con lo cual produce
un fuerte impacto y crean una intensa conciencia
comunitaria.
Otras son celebraciones muy cuidadosas con la
forma. Porque sobre todo pretenden provocar el
goce estético, sea en la ornamentación, sea en
la música, sea en los movimientos, los objetos, la
iluminación, las palabras… Así, procuran la solemnidad y la perfección, la armonía y la proporción. En ellas cuentan mucho los detalles y el orden, de manera que el conjunto dé sensación de
acción bien hecha y de belleza.
Conscientes de que hacemos caricatura, podríamos ir describiendo tipos de celebraciones,
correspondientes a sendas mentalidades o estilos de vivir la fe. Todas serían exageraciones desmedidas de una verdad parcial. Ninguna de ellas
podría definir lo que es nuestra liturgia católica,
pues sólo harían que exagerar un aspecto particular de ella. Porque nuestra liturgia es exactamente la celebración del hoy de Dios: celebración
del encuentro hoy del Dios vivo y presente en su
pueblo.
—Un encuentro que es ya, él mismo, vida, y
que se proyecta hacia la vida cotidiana en
propósitos, actitudes y acciones concretas.
—Un encuentro que pide acogida de su amor,
como respuesta personal y comunitaria, mediante toda la riqueza expresiva de los signos, del cuerpo humano, del canto, y de la
comunicación fraterna.
—Un encuentro que revela la belleza del misterio, su armonía, su capacidad de generar la
contemplación y el gozo estético.
Oraba el salmista: «¡Oh, si escucharais hoy su
voz!» (Sal 95,7). Y Jesús en la liturgia de Nazaret:
«Esta Escritura, que acabáis de oír, se ha cumplido hoy» (Lc 4,21). Y la Carta a los Hebreos nos recuerda: «Antes bien, exhortaos mutuamente cada
día mientras dure este hoy» (Hb 3,13). Celebremos
que Dios es hoy, para nosotros, vida, encuentro y
belleza.
† Agustí Cortés Soriano
Obispo de Sant Feliu de Llobregat
Director: Josep Torrente i Bruna - Edició: Delegació Diocesana de Mitjans de Comunicació, Pl. de la Vila 11, 1r, 08980 Sant Feliu de Llobregat; Tel. 936 327 630; Fax 936 327 631; A/e: [email protected] - Web: www.bisbatsantfeliu.org
Dip. legal B. 3028-1958 - Realització: ALTÉS arts gràfiques, s.l.