V I C TO R I A DE LOS Á NGELES C A N TA Homenatge | Homenaje | Tribute Obres de Joaquín Nin-Culmell i Joaquín Nin Castellanos World Premiere Recordings Enregistraments històrics de Victoria de los Ángeles realitzats entre 1950 i 1964 (vegeu més informació a la pàgina 4) Els enregistraments de la resta de cantants daten de desembre de 2008 i van ser realitzats a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Producció musical: Alan Branch Assessor artístic: Salvador Mas Producció tècnica i enregistrament: Enric Giné i Ferran Conangla Agraïments: Manuel Capdevila, Santiago Vela, Gregori Font, Miguel Pérez, Nello Carlini i Raquel Pierotti 2008 - Copyright Producció: Fundació Victoria de los Ángeles 2008 - Copyright Edició: Columna Música, S.L. Fotografia de la coberta: Joaquín Nin-Culmell. Fotografia cedida per Lluís Juste de Nin Fotografies: Arxiu Fundació Victoria de los Ángeles Revisió anglesa: Gerald Fannon Traduccions: Beatriu Krayenbühl i Ari Weinstein Revisió i correcció de textos: Aibana Productora Editorial, S.L. Disseny i maquetació: www.Tresinteractiva.com 1CM0196 Dip. Legal B-24364-08 COLUMNA MÚSICA C/ St. Eusebi, 53, pral. 1a 08006 Barcelona Tel.: 93 362 03 28 Fax: 93 209 45 48 [email protected] www.columnamusica.com V I C TO R I A DE LOS Á NGELES C A N TA V ICTORIA C A N TA A Victoria de los Ángeles és un referent imprescindible i indiscutible, que el temps va convertint en llegendari, en la interpretació de les cançons dels nostres compositors. Joaquín Nin-Culmell es troba entre els autors que van formar part del seu repertori liederístic, com ho demostra aquesta gravació que s’ha pogut recuperar gràcies a la recerca duta a terme per l’investigador Manuel Capdevila i que se suma a la llista de concerts en què va incloure les seves obres, especialment durant els anys seixanta i setanta, en recitals com el que va oferir al Hunter College de Nova York, el 6 de febrer del 1960, on va interpretar les seves Dotze cançons catalanes; o al Royal Festival Hall de Londres, el 8 d’abril de 1974, acompanyada del també mític Gerald Moore, a més dels concerts que va fer a la Universitat de Berkeley convidada pel mateix Nin-Culmell. La relació entre aquests dos grans músics es pot retrobar anys més tard, en els noranta, en la creació de l’entitat Amics de Joaquín Nin-Culmell, que promovia l’estrena al Gran 04 Teatre del Liceu de la seva òpera La Celestina, a la qual Victoria va donar suport al costat de moltes altres personalitats. La Fundació Victoria de los Ángeles ha volgut retre homenatge a Joaquín Nin-Culmell en el seu centenari amb aquesta gravació, en què podem escoltar la mateixa Victoria interpretant «La filla del marxant», de les Dotze cançons catalanes, en un concert en directe que va tenir lloc al castell de Vulpellac el 1973, i també algunes de les cançons compostes pel pare d’aquest compositor, el també gran pianista i figura destacadíssima de la història de la música catalana Joaquín Nin Castellanos (1879-1949). Unes gravacions antològiques que obren la porta a les noves generacions de cantants que estan sorgint avui en dia; gràcies a les beques que atorga la Fundació Victoria de los Ángeles als estudiants de perfeccionament de l’ESMUC, acomplint el desig de la mateixa Victoria de fer costat als nous talents, aquests enregistraments tenen l’oportunitat de donar-se a conèixer amb aquest disc. Tot i els seus orígens cosmopolites, pel seu naixement a Berlín, per la infantesa passada a París, a Barcelona i a Nova York, i per la seva càtedra de Composició a la Universitat de Berkeley durant més de cinquanta anys, Joaquín Nin-Culmell va ser un compositor que no es va desvincular mai de la vida musical del nostre país. Les seves estades regulars a Barcelona van fer que pogués conviure amb els compositors -Mompou, Montsalvatge, Valls, Toldrà- i els intèrprets de la seva generació -la seva mestra Conxita Badia, la gran pianista Alícia de Larrocha i la mateixa Victoria de los Ángeles entre els més destacats-, que compartien amb ell la vocació de difondre la creació musical contemporània. Aquest també va ser el cas de Victoria de los Ángeles, que no es va limitar només al repertori de la tradició europea, sinó que es va responsabilitzar de donar a conèixer les músiques dels compositors del seu país, del seu entorn, com va ser el cas de Joaquín Nin-Culmell. Els dos volums de les Dotze cançons populars catalanes són de les obres per a veu més conegudes de Joaquín Nin-Culmell. El primer el va compondre entre el 1952 i el 1953, i el segon el 1957, i coincideixen amb el caràcter popular que va heretar de Manuel de Falla, amb el qual va estudiar durant els anys trenta, en llargues estades a Granada, en què també va poder submergir-se en l’esperit musicològic que Falla havia après de Felip Pedrell. A partir dels temes tradicionals, Nin-Culmell proposa noves harmonitzacions que proporcionen un nou tarannà a aquestes cançons, tot sublimant-les amb la seva poètica sonora, molt propera a la sensibilitat de Mompou. La recreació que en fa aconsegueix transmetre el to introspectiu i alhora inquiet pel que fa a l’experimentació musical que trobem a tota la seva obra. Des d’aquesta mateixa visió sublimada de l’arrel popular, compon les Cuatro canciones andaluzas, que Nin-Culmell va dedicar a Victoria de los Ángeles i que segellen amb aquest llegat musical el seu reconeixement mutu. Un exemple diferent del tractament que fa de les harmonies des dels postulats del mateix Falla i dels compositors francesos, com Paul Dukas, que Nin-Culmell va poder conèixer durant la seva etapa de formació a París. A través de les seves cançons, que interpreten en aquest disc els becaris de la Fundació Victoria de los Ángeles, Nin-Culmell exercia la seva vocació més profunda: la d’elevar la inspiració popular a la categoria d’art. MÒNICA PAGÈS I SANTACANA 05 V ICTORIA DE LOS Va néixer l’1 de novembre de 1923 a Barcelona. La seva primera llar va ser la universitat de la ciutat, on el seu pare, home d’una personalitat irresistible, era bidell. La formació a les aules buides i al paranimf va ser decisiva per al seu desenvolupament vocal i de la seva personalitat: un temperament tímid però molt segur en el camp artístic, que va conrear pel seu compte, amb l’impuls de les escoles de la Generalitat de la República i mitjançant els seus brillants cursos al Conservatori del Liceu, on va completar tots els seus estudis en tres anys meteòrics. Per bé que el seu debut no professional va ser amb una de les obres que li duria la fama, La Bohème, al Teatre Victòria de Barcelona (1940), l’artístic va tenir lloc al Palau de la Música Catalana el 19 de maig de 1944, amb un recital de cançons i àries acompanyat pel conjunt Ars Musicae, tan important en la seva formació i la seva vida, dirigit per Josep Maria Lamaña. Aleshores ja es notava la seva necessitat de mostrar al públic la seva doble faceta com a cantant: música de cambra i òpera; en aquest últim gènere, va debutar al Liceu el 13 de gener 06 Á NGELES de 1945 amb un altre paper important per a ella, la comtessa d’Almaviva a Le nozze di Figaro. El 1947, quan ja era coneguda al seu país, va guanyar el primer premi del prestigiós concurs de Ginebra, i això li va obrir les portes de la Scala de Milà, on va debutar l’any 1949 amb un recital, i, un any més tard, amb la primera representació a Itàlia (en italià, com era costum aleshores) d’Ariadne auf Naxos, de Strauss. El 1948, s’havia presentat a un dels seus públics més fidels, el de Londres, amb una transmissió radiofònica a la BBC de La vida breve de Falla. Aviat va iniciar una col·laboració fonamental amb el rei dels pianistes acompanyants, Gerald Moore, al qual més endavant s’afegiria Geoffrey Parsons, a banda dels espanyols i d’altres nacionalitats, des d’Alícia de Larrocha i Gonzalo Soriano a Lavilla, Zanetti, García Morante, Blancafort… Del 1949 data la seva presentació a l’Òpera de París, amb la seva impactant Marguerite del Faust de Gounod, una obra que en la temporada 1950-51 la va imposar immediatament com una de les grans favorites d’una de les èpoques daurades del Met novaiorquès, la sala que va presenciar la major part de les seves actuacions operístiques a Nova York, per bé que el 2 de novembre de 1950 ja havia debutat en concert al Carnegie Hall, que encara avui mostra una placa que duu el seu nom. El 1952 va debutar amb un enorme èxit a Llatinoamèrica; en aquest sentit, cal esmentar la relació amorosa que va establir amb el públic argentí des de la seva primera Manon de Massenet i la Madama Butterfly de Puccini (per a molts, els papers de Victoria, juntament amb la seva Mimí), fins a una de les seves darreres actuacions en l’escena lírica amb el Werther també de Massenet (1979). El 1992 va celebrar en un concert al Teatro Colón de Buenos Aires els quaranta anys del seu debut en aquesta prestigiosa sala. Els èxits i gires van succeir-se, i Victoria va viatjar al Japó, Austràlia, Sud-àfrica, Rússia, va recórrer tot Europa, va efectuar una enorme quantitat d’enregistraments (alguns considerats de referència al moment mateix de la seva aparició, sense que fins avui aquest judici hagi canviat substancialment), fins a assolir el que va significar el més inesperat dels seus somnis i triomfs: el debut del primer cantant espanyol a Bayreuth, escollida per Wieland Wagner per interpretar el 1961 i 1962 l’Elisabeth del wagnerià Tannhäuser. El mateix any 1961, un altre esdeveniment especialment important va ser la seva participació a l’estrena pòstuma, en versió de concert, de L’Atlàntida de Falla al Liceu de Barcelona. En aquest context, no podem deixar d’esmentar la seva col·laboració amb Pau Casals, per qui sentia una admiració que era corresposta, i la seva tasca constant per difondre la música espanyola i llatinoamericana de tots els temps, així com la seva col·laboració i amistat amb compositors com ara Rodrigo, Mompou, Montsalvatge, Esplà, VillaLobos, Moreno i tants altres, a banda de Toldrà; la mort de la soprano va truncar un projecte d’enregistrament de les obres vocals completes d’aquest compositor català, amb Alícia de Larrocha. Dels papers que va abordar a l’escena, cal esmentar, si més no, les protagonistes de La traviata, Lohengrin, Die Meistersinger von Nürnberg, Il barbiere di Siviglia, Pagliacci, Cavalleria rusticana (en el cas d’aquestes dues últimes òperes, en una famosa ocasió a Londres, i una sola vegada va interpretar la Micaela de Carmen al Met), Martha, la Donna Anna de Don Giovanni, l’Agathe del Freischütz… 07 A mitjan anys seixanta, a causa d’un seguit de factors personals, la carrera de l’artista es va anar orientant cada vegada més cap al recital, i les seves aparicions operístiques van anar disminuint, fins a l’última, la seva inoblidable Mélisande a Pelléas et Mélisande, de Debussy, al Teatro de la Zarzuela de Madrid el 1980. Tanmateix, el 1978 i 1979, va tenir temps de dur finalment a escena la seva Carmen, davant d’un públic en què hi havia col·legues de la seva època al Met, i sobre la qual un crític va dir: «Qui cregui que l’estil ha abandonat el món de l’òpera es consolarà amb aquesta Carmen de Victoria de los Ángeles». Però la seva carrera va prosseguir fins al 28 de desembre de 1997, data de l’últim concert oficial al Teatre Nacional de Catalunya, com a inauguració d’una sèrie de concerts programats per la persona que aleshores n’era el director, Josep Maria Flotats. Especialment importants són el seu concert de celebració del seu debut al Palau de la Música el 1989, la seva participació -tan distingida i allunyada de qualsevol polèmica- en la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona el 1992, així com el seu molt desitjat retorn a la sala del Liceu també aquell mateix any, amb un concert memorable entre altres coses per l’acollida entusiasta que hi va rebre. El domini i la predilecció pel cant de cambra han fet que cada presentació -o cada enregistrament- de la soprano hagi estat un moment únic de comunicació amb el seu públic. La filla del bidell va ser investida doctora honoris causa per la Universitat de Barcelona el desembre de 1987, i el seu discurs d’acceptació va consistir en un recital al mateix paranimf on tantes vegades havia assajat. La jove guanyadora d’un concurs que encara es presentava com una «aspirant» al paper de Mimí es va acomiadar dels seus amics i del món en una clínica de Barcelona tot recordant aquest paper que tant adorava. Va morir el 15 de gener de 2005, i la seva capella ardent i el posterior funeral a Santa Maria del Mar -una església que havia estimat molt i on la seva veu havia ressonat tantes vegades-, es van convertir en un plebiscit impressionant de l’afecte i la popularitat enormes que havia assolit aquesta cantant «aristocràtica» que mai no va renunciar al rigor, la profunditat i la discreció en un món a voltes tan vanitós i de falsos oripells com el del cant líric. ESPAÑOL JORGE BINAGHI Joaquín Nin Castellanos 08 V ICTORIA C A N TA A Victoria de los Ángeles es un referente imprescindible e indiscutible, que el tiempo va convirtiendo en legendario en la interpretación de las canciones de nuestros compositores. Joaquín Nin-Culmell figura entre los autores que formaron parte de su repertorio liederístico, tal como lo demuestra esta grabación que se ha podido recuperar gracias a la investigación llevada a cabo por el estudioso Manuel Capdevila, que se añade a la lista de conciertos en los que incluyó sus obras, especialmente durante los años 1960 y 1970, en recitales como el ofrecido en el Hunter College de Nueva York el 6 de febrero de 1960, en el que interpretó sus Dotze cançons catalanes, o en el Royal Festival Hall de Londres, el 8 de abril de 1974, acompañada del igualmente mítico Gerald Moore, además de los conciertos que dio en la Universidad de Berkeley invitada por el propio Nin-Culmell. La relación entre estos dos grandes músicos se materializó años más tarde, en los años noventa, en la creación de la asociación Amics de Joaquím Nin-Culmell, que promovería el estreno en el Gran Teatro del Liceo 10 de su ópera La Celestina, que contaría con el apoyo de Victoria, junto al de muchas otras personalidades. La Fundación Victoria de los Ángeles ha querido rendir homenaje a Joaquín Nin-Culmell en su centenario con esta grabación en la que podemos escuchar a Victoria interpretando «La filla del marxant» de Dotze cançons catalanes, en un concierto en directo que tuvo lugar en el castell de Vulpellac en 1973, así como algunas de las canciones compuestas por el padre de este compositor, el también gran pianista y figura muy destacada en la historia de la música catalana Joaquín Nin Castellanos (1879-1949). Unas grabaciones antológicas que abren la puerta a las nuevas generaciones de cantantes que están surgiendo en la actualidad; gracias a las becas que otorga la Fundación Victoria de los Ángeles de perfeccionamiento del ESMUC, cumpliendo así el deseo de la propia Victoria de ayudar a nuevos talentos, estas generaciones tienen la oportunidad de darse a conocer a través de este disco. A pesar de sus orígenes cosmopolitas por el hecho de haber nacido en Berlín, por la infancia transcurrida en París, Barcelona y Nueva York, y por su cátedra de Composición en la Universidad de Berkeley durante más de cincuenta años, Joaquín Nin-Culmell fue un compositor que jamás se desvinculó de la vida musical de nuestro país. Sus estancias regulares en Barcelona le permitieron convivir con los compositores -Mompou, Montsalvatge, Valls, Toldrà- y los intérpretes de su generación -su maestra Conxita Badia, la gran pianista Alicia de Larrocha y la propia Victoria de los Ángeles entre los más destacados-, que compartían con él la vocación de difundir la creación musical contemporánea. Este fue asimismo el caso de Victoria de los Ángeles, que no se limitó únicamente al repertorio de la tradición europea, sino que asumió la responsabilidad de dar a conocer la música de los compositores de su país, de su entorno, como sucedería con Joaquín Nin-Culmell. Los dos volúmenes de Dotze cançons populars catalanes figuran entre las obras para voz más conocidas de Joaquín Nin-Culmell. Compuso el primero entre 1952 y 1953, y el segundo, en 1957. Ambos coinciden con el carácter popular que heredó de Manuel de Falla, junto al que estudió en los años treinta durante sus largas estancias en Granada, lo que le permitió sumergirse en el espíritu musicológico que Falla había aprendido de Felip Pedrell. A partir de los temas tradicionales, Nin-Culmell propone nuevas armonizaciones que confieren un nuevo carácter a estas canciones, sublimándolas mediante su poética sonora, muy cercana a la sensibilidad de Mompou. La recreación que hace de ellas consigue transmitir el tono introspectivo y a la vez inquieto respecto a la experimentación musical que toda su obra presenta. Desde esta misma visión sublimada de la raíz popular, compone Cuatro canciones andaluzas, que Nin-Culmell dedicó a Victoria de los Ángeles y que sellan, con este legado musical, el reconocimiento mutuo que ambos se profesaban. Un ejemplo diferente de su tratamiento de las armonías desde los postulados del propio Falla y de compositores franceses, como Paul Dukas, que Nin-Culmell pudo conocer durante su etapa de formación en París. A través de sus canciones, que interpretan en este disco los becarios de la Fundación Victoria de los Ángeles, Nin-Culmell ejercía su vocación más profunda: elevar la inspiración popular a la categoría de arte. MÒNICA PAGÈS I SANTACANA 11 V ICTORIA DE LOS Nació el 1 de noviembre de 1923 en Barcelona. Su primera casa fue la Universidad de la ciudad, donde su padre, hombre de una personalidad arrolladora, era bedel. La formación en las aulas vacías y en el paraninfo fue decisiva para su desarrollo vocal y el de su personalidad: un temperamento tímido pero muy seguro en lo artístico, que cultivó por su cuenta, con el impulso de las escuelas de la Generalitat de la República, y con sus brillantes cursos en el Conservatorio del Liceo, donde completó todos los estudios en tres meteóricos años. Si bien su debut no profesional fue con una de las obras en que se haría célebre, La Bohème, en el barcelonés Teatro Victoria (1940), el debut artístico se produjo en el Palau de la Música Catalana el 19 de mayo de 1944, con un recital de canciones y arias acompañado por el conjunto Ars Musicae, de tanta importancia en su formación y en su vida, bajo la dirección de Josep Maria Lamaña. Ya se notaba entonces su necesidad de mostrar al público su doble faceta como cantante: de música de cámara y de ópera; en este último género 12 Á NGELES debutó en el Liceo el 13 de enero de 1945 con otro de sus grandes papeles, la condesa Almaviva de Le nozze di Figaro. En 1947, cuando ya es conocida en su país, gana el primer premio del prestigioso concurso de Ginebra, y eso le abre las puertas de la Scala de Milán, donde debuta en 1949 con un recital y un año más tarde con la primera representación en Italia (y en italiano, como se acostumbraba entonces) de Ariadne auf Naxos, de Strauss. En 1948 se había presentado a uno de sus públicos más fieles: el londinense, con una transmisión radiofónica en la BBC de La vida breve de Falla. Pronto comenzará una colaboración fundamental con el rey de los pianistas acompañantes, Gerald Moore, al que más adelante se añadiría Geoffrey Parsons, además de los españoles y de otras nacionalidades, desde Alicia de Larrocha y Gonzalo Soriano a Lavilla, Zanetti, García Morante, Blancafort… De 1949 data su presentación en la Ópera de París, con su impactante Marguerite del Faust de Gounod, obra que en la temporada 1950–51 la impondría de inmediato como una de las grandes favoritas de una de las épocas doradas del Met neoyorquino, sala que vio la mayor cantidad de sus actuaciones operísticas en Nueva York, aunque el 2 de noviembre de 1950 ya había debutado en concierto en el Carnegie Hall, que aún hoy exhibe una placa con su nombre. En 1952 debuta con enorme éxito en América Latina; en este sentido es preciso mencionar la relación de amor que entabla con el público argentino desde su primera Manon de Massenet y Madama Butterfly de Puccini (para muchos los roles de Victoria, junto a su Mimí) hasta una de sus últimas actuaciones en la escena lírica con el Werther también de Massenet (1979). En 1992 celebró con un concierto en el Teatro Colón de Buenos Aires los 40 años de su debut en la prestigiosa sala. Los éxitos y giras se suceden y Victoria viaja a Japón, Australia, Sudáfrica, Rusia, recorre toda Europa, realiza una cantidad impresionante de grabaciones (algunas consideradas de referencia en el momento mismo de su aparición sin que hasta hoy el juicio se haya modificado sustancialmente), hasta alcanzar el que fue el más inesperado de sus sueños y triunfos, el debut del primer cantante español en Bayreuth, elegida por Wieland Wagner para interpretar, en 1961 y 1962, la Elisabeth del wagneriano Tannhäuser. En 1961, otro hecho de singular importancia fue su participación en el estreno póstumo, en versión de concierto, de L’Atlàntida de Falla, en 1961, en el Liceo barcelonés. En este contexto, no puede dejar de mencionarse su colaboración con Pablo Casals, por quien sentía una admiración que era correspondida, y su trabajo constante por la difusión de la música española y latinoamericana de todos los tiempos, así como su colaboración y amistad con compositores como Rodrigo, Mompou, Montsalvatge, Esplà, Villa-Lobos, Moreno y tantos otros, además de Toldrà; la muerte de la soprano truncó un proyecto de grabación de las obras vocales completas de este compositor catalán, con Alicia de Larrocha. De los papeles que abordó en escena hay que mencionar, al menos, las protagonistas de La traviata, Lohengrin, Die Meistersinger von Nürnberg, Il barbiere di Siviglia, Pagliacci, Cavalleria rusticana (estos dos últimos en una sonada oportunidad en Londres, así como una sola vez interpretó a Micaela de Carmen en el Met), Martha, la Donna Anna de Don Giovanni, Agathe del Freischütz… 13 A mediados de los sesenta, por una serie de factores personales, la carrera de la artista se va orientando cada vez más al recital y sus apariciones operísticas van siendo cada vez más escasas, hasta llegar a la última, su inolvidable Mélisande en Pelléas et Mélisande, de Debussy, en la Zarzuela de Madrid en 1980. En 1978 y 1979, no obstante, tiene tiempo para llevar a escena finalmente su Carmen ante un público en el que se encuentran colegas de su época del Met y de la que un crítico dijo: «Quien crea que el estilo ha abandonado el mundo de la ópera se consolará con esta Carmen de Victoria de los Ángeles». No obstante, su carrera continúa hasta el 28 de diciembre de 1997, fecha de su último concierto oficial, en el Teatre Nacional de Catalunya y como inauguración de la serie de conciertos programados por su entonces director, Josep Maria Flotats. Particular importancia revisten su concierto de celebración de su debut en el Palau de la Música en 1989, su participación -tan distinguida y alejada de cualquier polémicaen la ceremonia de clausura de los Juegos Olímpicos de Barcelona en 1992, y su anhelado retorno a la sala del Liceo también ese mismo año, con un concierto memorable entre otras ENGLISH cosas por una entuasiata recepción. El dominio y la predilección por el canto de cámara hacen de cada presentación -o de cada grabación- de la soprano un momento único de comunicación con su público. La hija del bedel es investida doctora honoris causa por la Universidad de Barcelona en diciembre de 1987, y su discurso de aceptación consistió en un recital en el mismo paraninfo en el que tanto ensayara. La joven ganadora de un concurso que se presentaba aún como «aspirante» al papel de Mimí, se despedía de sus amigos y del mundo en una clínica de Barcelona recordando este papel que adoraba. Falleció el 15 de enero de 2005, y su capilla ardiente y el funeral en Santa María del Mar -una iglesia que amó y en la cual su voz resonó tantas veces- se convirtieron en un plebiscito arrollador sobre la popularidad y afecto enormes que puede conseguir una cantante «aristocrática» que nunca ha renunciado a la seriedad, profundidad y discreción en un mundo a veces tan vanidoso y de falsos oropeles como el del canto lírico. JORGE BINAGHI Victoria de los Ángeles 14 15 V ICTORIA SINGS Victoria de los Ángeles is an undeniable and indispensable reference which time is turning into a legend, particularly when it comes to the interpretation of our composer’s song repertoire. Joaquín Nin-Culmell is one of the composers whose lieder were a part of her repertory, as it is evident from this recording discovered thanks to the research of scholar Manuel Capdevila. It was yet another concert in which she included his works, having done so especially during the 60s and 70s, in recitals like the one she gave at New York’s Hunter College on the 6th of February 1960, where she performed his Dotze cançons catalanes (Twelve Catalan songs), or in London’s Royal Festival Hall on April 8th, 1974, accompanied by the equally mythical Gerald Moore, as well as the concerts she gave at the University of Berkeley invited by Nin-Culmell himself. The relationship between these two great artists become deeper and stronger years later, in the 1990s, when the association Amics de Joaquín Nin-Culmell was 16 created and which promoted the premiere of his opera La Celestina at the Gran Teatro del Liceo. This production had the support of Victoria and many other important personalities. With this recording, the Victoria de los Ángeles Foundation pays homage to Joaquín Nin-Culmell on occasion of his centenary. Here we have Victoria performing «La filla del marxant» from Dotze cançons catalanes in a live concert recording from the Castell de Vulpellac in 1973, as well as some songs by the composer’s father, Joaquín Nin Castellanos (1879-1949), a great pianist and important figure in the history of Catalan music. This anthological recording will open the doors for a new and rising generation of singers. Thanks to grants from the Victoria de los Ángeles Foundation to new talents for further training courses at the ESMUC, thereby complying with Victoria’s wishes, these young singers have the opportunity of showing their abilities with this CD. In spite of his cosmopolitan nature - born in Berlin, he lived in Paris, Barcelona and New York, and was a teacher at the University of Berkeley for more than 50 years - Joaquín Nin-Culmell never alienated himself as a composer from the musical life of this land. During his frequent visits to Barcelona he had the opportunity to approach the composers -Mompou, Montsalvatge, Valls, Toldrá- and the performers -his teacher Conxita Badia, the great pianist Alicia de Larrocha and Victoria de los Ángeles are among the most notable- of his generation. They all shared the wish to disseminate the musical creation of that time. This was also true for Victoria de los Ángeles, who did not limit herself to the traditional European repertory, but rather assumed the responsibility of promoting the works by composers of her land and her surroundings, as she did with the music of Joaquín Nin-Culmell. The two volumes of Dotze cançons catalanes are among the best known works for voice of Joaquin Nin-Culmell. The first volume was composed between 1952 and 1953, the second in 1957. Both reflect the popular nature he inherited from Manuel de Falla, with whom he studied in the 1930s during his long stays in Granada. This allowed him to immerge himself into the musicological spirit that Falla had learned from Felip Pedrell. Based on traditional themes, Nin-Culmell bestows them with original harmonisations which give these songs a new character. They become sublime thanks to his poetic sound universe, very much akin to that of Mompou. Their recreation in his hands evokes the introspective mood and, at the same time, a restless respect towards musical experimentation that is present in all his works. With this same sublime vision of traditional roots he composed Cuatro canciones andaluzas, which are dedicated to Victoria de los Ángeles and which seal, with this musical legacy, the mutual admiration they felt for each other. Here he treats the harmony in a different way, from a standpoint close to that of Falla and French composers such as Paul Dukas, whom he knew during his formative period in Paris. By way of his songs, performed on this recording by grant recipients of the Victoria de los Ángeles Foundation, Nin-Culmell exercised his deepest vocation: to elevate popular inspiration to the category of artistry. MÒNICA PAGÈS I SANTACANA 17 V ICTORIA DE LOS Victoria de los Ángeles was born on November 1, 1923 in Barcelona. Her first home was the city’s University where her father, a man of captivating personality, was beadle. She began honing the skills which were basic to her vocal and personal development in its empty classrooms and assembly hall. Temperamentally she was very timid, yet very sure of herself artistically. She cultivated her talents on her own with the help of the schools of the Republic era Generalitat, and with her brilliant passage through the Conservatori of the Liceu where she completed her studies in three meteoric years. Her amateur debut was in one of the works in which she would later achieve fame: La bohème, in the Teatro Victoria in Barcelona in 1940. Her professional debut took place in the Palau de la Música Catalana on May 19, 1944 with a recital of lieder and arias accompanied by the Ars Musicae ensemble, an important factor in her musical education and life experience, under the direction of Josep Maria Lamaña. The necessity to demonstrate her 18 Á NGELES twofold artistic nature, recitalist and opera singer, was already evident. As the latter she made her professional debut in the Liceu on January 13, 1945 in one of her other great roles, Countess Almaviva in Le nozze di Figaro. In 1947, by then well-known in her own country, she won first prize in the prestigious Geneva international competition. As a result, the doors of Milan’s La Scala opened for her and she appeared there for the first time in 1949 with a recital, and a year later in the first Italian production (in Italian, as was then the custom) of Strauss’s Ariadne auf Naxos. In 1948 she was presented, via a BBC transmission of Falla’s La vida breve, to an audience that was to be one of her most faithful: that of London. Soon thereafter she embarked on a collaboration, fundamental in her career, with the king of accompanists, Gerald Moore. Later she would also work with Geoffrey Parsons as well as pianists from Spain and elsewhere, from Alicia de Larrocha and Gonzalo Soriano to Félix Lavilla, Miguel Zanetti, Manuel García- Morante and Manuel Blancafort, among others. In 1949 she made her debut at the Paris Opera with her imposing Marguerite in Gounod’s Faust. In this role, during the 1950-51 season, she instantly became a favourite of New York’s Metropolitan Opera, which then was enjoying one of its golden eras. The Met was where she most often appeared in New York, although she had already given a recital at the Carnegie Hall on the November 2, 1950. To this day, among Carnegie Hall’s dedicatory plaques is one with her name engraved on it. In 1952 her South American debut was an enormous success. It is important to note the love affair between her and the Argentine audience which began with her performances in Massenet’s Manon and Pucccini’s Madama Butterfly (for many, the roles of Victoria, along with her Mimi) and lasted until her final opera appearances in Massenet’s Werther (1979). In 1992 she gave a concert in the Teatro Colón of Buenos Aires to celebrate the 40th anniversary of her debut in the prestigious hall. Success and tours followed one another and Victoria travelled to Japan, Australia, South Africa and Russia. She traversed all of Europe and made an impressive number of recordings (some of which immediately became classics and whose status since then has not substantially changed). She then achieved the unexpected, a dream and triumph she had hardly dared hope for: the début of the first Spanish singer at Bayreuth, chosen by Wieland Wagner to sing the role of Elisabeth in Wagner’s Tannhäuser in 1961 and 1962. In 1961 another event of undeniable importance was her participation in the posthumous premiere, in concert version, of Falla’s Atlàntida in Barcelona’s Liceu. Here must be mentioned her collaboration with Pablo Casals, with whom she shared a mutual admiration, her tireless efforts in disseminating Spanish and Latin American music of all periods throughout the world, and her collaboration and friendship with composers such as Rodrigo, Mompou, Montsalvatge, Esplà, Villa-Lobos, Moreno, Toldrà and many more. The soprano’s death cut short a project of recording the Catalan composer Toldrà’s complete vocal works with Alicia de Larrocha. Among the leading roles she sang on stage one must mention those in La traviata, Lohengrin, Die Meistersinger von Nürnberg, Il barbiere di Siviglia, Pagliacci, Cavalleria rusticana (these last two in a legendary one-time staging in London, just as she only sang Micaela in Carmen once at 19 1 7 20 2 3 8 9 4 1. ANNA BRULL, soprano 2. MARTA GARCÍA CADENA, soprano 3. LAIA FRIGOLÉ, soprano 4. CHRISTINA KOCH, soprano 5. EULÀLIA FANTOVA, soprano 6. JOSEP RAMON OLIVÉ, baríton 7. SHEILA GRADOS, soprano 8. JORGE ABARZA, tenor 9. BEGOÑA NAVARRO, mezzosoprano 5 6 21 the Met), but also Martha, Donna Anna in Don Giovanni, Agathe in Der Freischütz, etc. By the mid-1960s, for a series of personal reasons, her career became more and more oriented towards recitals and her operatic appearances diminished in frequency. The last of these was her unforgettable Mélisande in Debussy’s Pelléas et Mélisande at the Teatro de la Zarzuela in Madrid in 1980. In 1978 and 1979 she was finally able to sing Carmen before an audience in which sat many of her former Met colleagues, and of which one critic wrote: “Those that believe that style has abandoned the world of opera will find consolation in Victoria de los Ángeles’ Carmen.” Nevertheless, her career continued until the December 28, 1997 – the date of her last official concert. This took place in the Teatre Nacional of Catalonia and was the inauguration of a series of concerts programmed by its director at the time, Josep Maria Flotats. Particular importance should also be given to the 1989 concert in celebration of her debut at the Palau de la Música, to her participation –so distinguished and far from any unsavoury controversy– in the closing ceremony of the Barcelona Olympics in 1992 and her longed-for return to the Liceu that same year 22 with a concert that was memorable, among other reasons, for the enthusiastic reception it received. Her mastery of and predilection for the intimacy of song made every performance –and every recording– a unique communicative experience with her audience. The beadle’s daughter was awarded a doctoral degree honoris causa by the University of Barcelona in December 1987. Her acceptance ceremony consisted of a recital given in the same assembly hall in which she had once rehearsed so much. The young winner of a competition, who presented herself as “aspiring” to the role of Mimi, said goodbye to her friends and the world from a Barcelona clinic, basking in memories of the role she loved so much. She passed away on January 15, 2005. Her wake and funeral at Santa María del Mar –a church she loved and in which her voice was heard many times– became an overwhelming public show of affection for an “aristocratic” singer who never renounced seriousness, profoundness and discretion amidst the vanity and false tinsel of the world of opera. TEXTOS CANTATS | TEXTOS CANTADOS | LYRICS JORGE BINAGHI Victoria de los Ángeles acompanyada del pianista Gerald Moore 23 01. El cant dels ocells En veure despuntar el major lluminar en la nit més ditxosa, els ocellets cantant a festejar-lo van amb sa veu melodiosa. L’ocell rei de l’espai va pels aires volant, cantant amb melodia, dient: «Jesús és nat per treure’ns de pecat i dar-nos l’alegria». Tam pa tam tam, que les figues son verdes. Tam pa tam tam, que ja maduraran. 03. El mariner A la vora de la mar, hi ha una donzella que en brodava un mocador, que és per la reina. Quan en fou a mig brodar, li manca seda; veu venir un mariner que una nau mena. 02. El Noi de la Mare Què li darem a n’el Noi de la Mare? Què li darem que li sàpiga bo? Panses i figues i nous i olives, panses i figues i mel i mató. Tam pa tan tam, que les figues són verdes. Tam pa tam tam, que ja maduraran. Què li darem al fillet de Maria? Què li darem al formós infantó? Panses i figues i nous i olives, panses i figues i mel i mató. 24 - Mariner, bon mariner, que en porteu seda? - Pugeu a dalt de la nau, triareu d’ella. Mariner es posa a cantar cançons novelles. Amb el cant del mariner, s’és dormideta. 04. La filadora Un pobre pagès tenia una filla; tenia quinze anys i encara no fila. Tralarà, la, la, la, prim fila, prim fila. Tralarà, la, la, la, prim fila i se’n va. La nit de Nadal, que és nit d’alegria, pren filosa i fus, dóna un tomb per vila. Tralarà, la, la, la… 05. La pastoreta - Què li donarem a la pastoreta? Què li donarem per anar a ballar? - Jo li donaria una caputxeta i a la muntanyeta la faria anar. A la muntanyeta no hi neva ni hi plou, i a la terra plana tot el vent ho mou. Sota l’ombreta, l’ombreta, l’ombrí, flors i violes i romaní. 06. Cançó de Nadal El desembre congelat confús se retira. Abril de flors coronat tot el món admira, quan en un jardí d’amor neix una divina flor, d’una rosa bella fecunda i poncella. Tenint la Verge en son pit, la prenda més rica, que bo fóra de sentir quan li cantaria una lletra molt galant per a alegrar l’Infant, d’una dolça boca obra de Déu tota. 07. La noia de l’Empordà Una cançoneta nova bé la sentireu cantar! Treta n’és d’una minyona de la plana d’Empordà. Flor de lliri, clavell, violeta, l’amor me’n té de matar. Si en són dos que la festegen, tots dos s’hi volen casar! L’un n’és lo senyor batlle, l’altre el senyor capità. Flor de lliri, clavell, violeta, l’amor me’n té de matar. 08. L’hereu Riera Per a Sant Antoni, grans balles hi ha. Per a Sant Maurici, tot el poble hi va. Lalarala, lalarala, lalarala, la la; lalarala, lalarala, lalarala, la, la. 25 Anem donzelletes, anem a ballar, que l’hereu Riera nos hi farà entrar. Lalarala, lalarala… 09. Caterina d’Alió Caterina, l’amor de matí s’és llevada, n’agafa el rentador, el rentador i la banca. La dolça dama d’Alió. Oh lailà, oh lailà! Sota el pont d’Alió va a rentar la bugada, ja en passen tres galants que l’han saludada. 10. El bon caçador Una matinada fresca jo me’n vaig anar a caçar; no en trobo perdiu ni guatlla per a poder-li tirar. Si em tira l’amor i em toca, si em toca bé em tocarà. Sinó una pastoreta que en guardava el bestiar: Si la’n trobo dormideta a la vora d’un canyar. 26 11. La mort de la núvia Jo me’n llevo matinet, matinet a punta d’alba, poso la sella al cavall, dret a muntanya n’anava. Taliralirom, taliralirom, talirom lumlaina, taliralirom. Jo me’n pujo costa amunt, amunt la costa solana. Quan a mitja costa en sóc sento una veu prima i clara. 12. El mestre El pare i la mare no em tenen sinó a mi. Me’n fan anar a l’escola a aprendre a llegir. Mes, ai!, ara tom, patantom xiribiriclena, tumpena tumpí. Mes, ai!, ara tom, patantom xiribiriclom. El mestre que m’ensenya s’ha enamorat de mi. Me’n diu: «No et facis monja que et casaràs amb mi». 13. La ploma de perdiu Si n’hi havia tres ninetes, lumberbigodí bigodon dondeta, lumberbigodí bigodeta don. Que totes tres brodaven seda, lumberbigodí lumberbigodon, lumberbigodí bigodeta don. El fill del rei s’hi passejava, lumberbigodí… Ja els en demana un bri de seda, lumberbigodí… - Què en voleu fer, del bri de seda? lumberbigodí… - El vull per una llaçadeta, lumberbigodí… - Per què en voleu la llaçadeta? lumberbigodí... - Per agafâ una perdiueta, lumberbigodí… - Per què en voleu la perdiu? lumberbigodí… - Per arrancar.li una ploma, lumberbigodí… - Què en voleu fer de la ploma lumberbigodí… - En vull escriure una carta, lumberbigodí… 14. Anda jaleo Yo me subí a un pino verde por ver si la divisaba y sólo divisé el polvo del coche que la llevaba. Anda jaleo, jaleo, ya se acabó el alboroto y ahora empieza el tiroteo. 15. Los cuatro muleros De los cuatro muleros, ¡mamita mía!, que van al río, el de la mula torda ¡mamita mía!, es mi marío. ¡Ay!, que m’he equivocao, que el de la mula torda, ¡mamita mía!, es mi cuñao. 16. Debajo de la hoja Debajo de la hoja de la verbena, debajo, debajo, debajo de la hoja, debajo de la hoja, debajo de la hoja de la verbena, tengo mi amante malo, Jesús, que pena… 27 17. Seguidillas sevillanas ¡Viva Sevilla! ¡Viva Sevilla! Llevan las sevillanas en la mantilla un letrero que dice: «¡Viva Sevilla!». Un letrero que dice: «¡Viva Sevilla! ¡Viva Triana! ¡Vivan los sevillanos y sevillanas! ¡Vivan los sevillanos y sevillanas!». 18. La Mare de Déu (a Eduard Toldrà) La Mare de Déu, quan era xiqueta, anava a costura a aprendre de lletra. L'àngel hi va entrar per la finestreta: - Déu Vos guard, Maria, de gràcia sou plena. »En tindreu un fill, bonic com l’estrella, Jesús, Salvador del cel i la terra». 28 19. El ram de la Passió! (a Josep Subirà) El ram de la Passió! Obriu que volem entrar! Les portes són tancades, no fem sinó tustar. 20. La dama d'Aragó (a Conxita Badia) A Aragó n’hi ha una dama que és bonica com el sol. Té la cabellera rossa, li arriba fins als talons. Ai, amorosa Anna Maria, robadora del meu cor! Ai, de l’amor. I qui és aquesta dama que llença tal resplendor? Filla n’és del rei de França, germana del d’Aragó. Ai, amorosa Anna Maria, robadora del meu cor! Ai, de l’amor. 21. El testament d’Amèlia (a Frederic Mompou) N’Amèlia està malalta, la filla del bon rei. Set doctors la visiten, no saben quin mal té. - Ai!, que el meu cor se’m nua com un pom de clavells. - Mare, la meva mare, vós prou que ho sabeu: metzines me n’heu dades que em nuen el cor meu. Ai!, que el meu cor se’m nua com un pom de clavells. - Mare, la meva mare, ja en tinc fet testament: dels meus béns res no us deixo, us deixo el marit meu. Ai!, que el meu cor se’m nua, com un pom de clavells. - Que us el tingueu en cambra tothora que vulgueu, besant-lo i abraçant-lo tal com fa temps que ho feu. Ai!, que el meu cor se’m nua com un pom de clavells. 22. La Paula i en Jordi (a Consuelo Rubio) La Paula i en Jordi es volen casar. Ella n’és criada, ell, fadrí manyà. Ella té sis unces que ha guanyat filant. Mireu quina ditxa que han lograt tan gran! En Jordi té gorra i gec de vellut, pantaló de panyo, encara que és brut, armilla de seda que és nova i flamant. Mireu quina ditxa que han lograt tan gran! Direm a n’en Rasquí, que és bon violí, per mitja pesseta si a cas vol venir. Tocarà sis hores i mai descansant. Mireu quina ditxa que han lograt tan gran! 23. L’hostal de la Peira (a Isabel Rosés de Batlló) A l’hostal de la Peira, olà, dames hi van anar. Ja truquen a la porta, olà, ja responen: «Qui hi ha?». Demanen una cambra, olà, per poder-s’hi tancar. La mossa se les mira, olà. No li van agradar. Porten calceta curta, olà, pistoles als costats: «Aneu-se’n al llit, mestressa, perquè jo en vull vetllar». 29 Hostaler de la Peira, olà, pots ben recompensar qui t’ha salvat la vida, olà, i l’hostal de robar. 24. Muntanyes regalades (a Joaquín Rodrigo) Muntanyes regalades són les del Canigó que tot l’estiu floreixen, primavera i tardor Jo que no l’aimo gaire; jo que no l’aimo, no. Jo que no l’aimo gaire; la vida del pastor. Quan he tingut prou diners, he robat també una nina, l’he robada amb falsedat, dient que m’hi casaria. Ell dorm damunt la palla, jo en llençols de cotó. Ell en beu aigua clara jo bec vi del millor. Adéu, clavell morenet, adéu estrella del dia. Jo que no l’aimo gaire; jo que no l’aimo, no. Jo que no l’aimo gaire; la vida del pastor. La justícia me n’ha pres i en presó fosca em duïa, la justícia me n’ha pres i em farà pagar amb la vida. Adéu, clavell morenet, adéu estrella del dia. 25. Cançó del lladre (a Xavier Monsalvatge) Tardor i primavera, en tot temps hi ha flor, Hi floreixen les roses, clavells de tot color. Quan jo n’era petitet, festejava i presumia, espardenya blanca al peu i mocador a la falsia. Jo que no l’aimo gaire; jo que no l’aimo, no. Jo que no l’aimo gaire; la vida del pastor Adéu, clavell morenet, adéu estrella del dia. Mon pare m’ha promesa a un pobre pastor. Ell se’n va a la muntanya, jo resto al Roselló. 30 Jo que no l’aimo gaire; jo que no l’aimo, no. Jo que no l’aimo gaire; la vida del pastor. I ara que m’he fet grandet, m’he donat a mala vida, Me só posat a robar, ofici de cada dia. Adéu, clavell morenet, adéu estrella del dia. 26. El pardal quan s’ajocava (a Josep Bartomeu) Una cançoneta nova vos la diré, del pardal quan s’ajocava sota l’oranger. El pardal quan s’ajocava feia remor per veure si el sentiria la seva amor. Ai, cançó, qui t’ha dictada, qui treta t’ha? Tres fadrinets de la plana de l’Empordà. 27. La filla del marxant (a Frank Marshall) La filla del marxant diuen que és la més bella. No és la més bella, no, d’altres n’hi ha sense ella. La birondon, quina donzella, la birondon! S’ha cercat aimador a la faisó novella. N’ha donat els amors al peu d’una olivera. La birondon, quina donzella, la birondon! 28. Mariagneta (a Victoria de los Ángeles) Ai, adéu, Mariagneta, princesa del meu sofrir. Tu robes el cor als homes i a mi em fas penar i morir. Ai, adéu, Marigneta, princesa dels meus sospirs. Ton amant és a la porta, que no espera sinó el sí; no desconsolis tos pares, per a consolar-me a mi. Ai, adéu, Maria Agneta, princesa dels meus sospirs. 31 29. Els fadrins de Sant Boi (a Mary Milans de Rosés) Els fadrins de Sant Boi molta fatxenda en gasten. El més petit de tots ne gasta més que els altres. Tralarà, el maco de la Laia, tralarà. Va vestit de vellut, botonada de plata. Se n’ha comprat un ram per dar a l’enamorada. Tralarà, el maco de la Laia, tralarà. Ja n’hi presenta el ram, li fa mitja rialla, li torna a presentar, li fa tota plegada. Tralarà, el maco de la Laia, tralarà. 30. Cançó de Nadal 32 Als pastors l’àngel desvetlla i els hi diu la meravella, la miren i fa sol amb sa dolça cantarella. Loilà Kyrie eleison! Anirem al camp, pomes a collir... 31. Montañesa Segaba yo aquella tarde, y ella atropaba la yerba, y estaba más colorada, morena y salada, que en su sazón las cerezas. Cuatro pinos tiene tu pinar y yo te los cuido. Cuatro majos los quieren cortar, no se han atrevido. 32. Malagueña Eixa nit és nit de vetlla, n’ha parit una donzella, la miren i fa sol, un infant com una estrella. Loilà Kyrie eleison! Cuando salí de Marbella hasta el caballo lloraba, que me dejé una doncella que al sol sus rayos quitaba. Anirem al camp, pomes a collir, pometes collirem, que de Déu serem; pometes al ram, que de Déu sigam. Amores de largo tiempo que malos de olvidar son porque han echado raíces en medio del corazón. 33. El amor es como un niño El amor es como un niño que cuanto ve se le antoja, toma un cuchillo y se hiere y, si se lo quitan, llora. ¡Ay! Tirana de mi vida, mi querer no tiene igual, pues te quiero aunque cruel. ¿Que más quieres? ¿Quieres más? ¡Caramba, cuánto te quiero! ¡Ay, sin poderlo remediar! 35. El vito Una vieja vale un real, y una muchacha, dos cuartos; y yo, como soy tan pobre, me voy a lo más barato. Con el vito, vito, vito, con el vito, vito, va. No me jaga usté cosquillas, que me pongo colorá. 36. Granadina 34. El paño murciano Diga usted, señor platero, cuánta plata es menester para engarzar un besito de boca de una mujer. Señor platero, he pensado que usted sabe engarzar; por eso le vengo a dar una obrita de cuidado. Las fatigas del querer son las fatigas más grandes, porque se lloran cantando, y las lágrimas no salen. Dame con ese puñal y dirás que yo me maté, y en el color de la sangre verás si bien te quiero. A mí un besito me ha dado mi novia con gran salero. Engarzarlo en plata quiero porque soy su fiel amante. ¿Qué plata será bastante? Diga usted, señor platero. 33 JOAQUÍN NIN CASTELLANOS (1878 – 1949) 01. El cant dels ocells VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano Veinte cantos populares 03 55 PAUL BERL, piano españoles, 2.º cuaderno Rec. 1960 (live) 11. La mort de la núvia ANNA BRULL, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 1 01 44 12. El mestre SHEILA GRADOS, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 1 01 26 13. La ploma de perdiu CHRISTINA KOCH, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 1 02 25 JOAQUÍN NIN-CULMELL (1908 – 2004) 02. El Noi de la Mare ANNA BRULL, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 1 01 37 14. Anda jaleo JORGE ABARZA, tenor ALAN BRANCH, piano Cuatro canciones andaluzas 00 51 03. El mariner MARTA GARCÍA CADENA, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 1 01 47 15. Los cuatro muleros JORGE ABARZA, tenor ALAN BRANCH, piano Cuatro canciones andaluzas 01 08 04. La filadora LAIA FRIGOLÉ, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 1 00 46 16. Debajo de la hoja JORGE ABARZA, tenor ALAN BRANCH, piano Cuatro canciones andaluzas 00 45 05. La pastoreta CHRISTINA KOCH, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 1 00 45 17. Seguidillas sevillanas JORGE ABARZA, tenor ALAN BRANCH, piano Cuatro canciones andaluzas 01 24 06. Cançó de Nadal EULÀLIA FANTOVA, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 1 01 40 18. La mare de Déu EULÀLIA FANTOVA, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 2 02 03 07. La noia de l’Empordà JOSEP RAMON OLIVÉ, baríton ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 1 01 10 19. El ram de la Passió! CHRISTINA KOCH, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 2 00 49 08. L’hereu Riera LAIA FRIGOLÉ, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 1 00 59 20. La dama d’Aragó SHEILA GRADOS, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 2 01 57 09. Caterina d’Alió EULÀLIA FANTOVA, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 1 01 24 21. El testament d’Amèlia BEGOÑA NAVARRO, mezzosoprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 2 04 34 10. El bon caçador JOSEP RAMON OLIVÉ, baríton ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 1 00 45 22. La Paula i en Jordi EULÀLIA FANTOVA, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 2 01 50 34 35 23. L’hostal de la Peira LAIA FRIGOLÉ, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 2 01 54 24. Muntanyes regalades MARTA GARCÍA CADENA, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 2 03 26 25. Cançó del lladre MARTA GARCÍA CADENA, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 2 02 23 26. El pardal quan s’ajocava SHEILA GRADOS, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 2 01 42 27. La filla del marxant* VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano Cançons populars MIGUEL ZANETTI, piano catalanes, volum 2 Rec. Castell de Vulpellac, 1973 (live) 01 21 28. Mariagneta JOSEP RAMON OLIVÉ, baríton ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 2 02 06 29. Els fadrins de Sant Boi ANNA BRULL, soprano ALAN BRANCH, piano Cançons populars catalanes, volum 2 01 29 33. El amor es como un niño* VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano MAGDE WILMOTTE, piano Rec. París, 1950 (live) 01 49 34. El paño murciano VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano Veinte cantos populares 01 53 GERALD MOORE, piano españoles, 2.º cuaderno Rec. 1953 35. El vito VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano Veinte cantos populares 01 56 GERALD MOORE, piano españolas, 2.º cuaderno Rec. 1953 36. Granadina VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano Veinte cantos populares 01 56 GERALD MOORE, piano españoles, 1.º cuaderno Rec. 1960 TT 67 43 JOAQUÍN NIN CASTELLANOS 30. Cançó de Nadal* VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano Veinte cantos populares 03 37 ALFREDO ROSSI, piano españoles, 2.º cuaderno Rec. Montevideo, 1954 (live) 31. Montañesa VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano Veinte cantos populares 02 26 GERALD MOORE, piano españoles, 1.º cuaderno Rec. 1957 32. Malagueña VICTORIA DE LOS ÁNGELES, soprano Veinte cantos populares 02 34 PAUL BERL, piano españoles, 1.º cuaderno Rec. 1960 (live) 36 * World premiere recordings 37 Interpretacions de Victoria de los Ángeles d’obres de Joaquín Nin-Culmell 06.02.1960. Hunter College, Nova York. Dotze cançons populars catalanes, volum 1. Paul Berl, piano. 08.06.1960. Royal Festival Hall, Londres. «El noi de la mare», «L’hereu Riera» i «El bon caçador», de les Dotze cançons populars catalanes, volum 1. Gerald Moore, piano. 23.08.1960. Plaza Porticada, Santander. «L’hereu Riera» i «El bon caçador», de les Dotze cançons populars catalanes, volum 1. Antonio Beltrami, piano. 12.01.1964. Alfred Hertz Memorial Hall, Berkeley, Califòrnia. Dotze cançons populars catalanes, volum 1. Paul Berl, piano. 29.07.1973. Castell de Vulpellac, Girona. «La filla del marxant», de les Dotze cançons populars catalanes, volum 2. Miguel Zanetti, piano. 38 27.03.1974. Theatre Royal. St. Helens, Anglaterra. «La filla del marxant», de les Dotze cançons populars catalanes, volum 2. Miguel Zanetti, piano. 30.03.1974. Rosehill, Anglaterra. «La filla del marxant», de les Dotze cançons populars catalanes, volum 2. Miguel Zanetti, piano. 02.04.1974. Harrogate, Anglaterra. «La filla del marxant», de les Dotze cançons populars catalanes, volum 2. Miguel Zanetti, piano. 05.04.1974. Town Hall, Birmingham. «La filla del marxant», de les Dotze cançons populars catalanes, volum 2. Miguel Zanetti, piano. 08.04.1974. Royal Festival Hall, Londres. «La filla del marxant», de les Dotze cançons populars catalanes, volum 2. Miguel Zanetti, piano. 39