Jiménez-Balaguer - Laurent JIMENEZ

Anuncio
L’Hospitalet
recorda iménez
J
-Balaguer
Centre d’Art Tecla Sala
Del 10 de març al 29 de maig de 2016
Amb la col·laboració de:
Amb «L’Hospitalet recorda Jiménez-Balaguer», la ciutat vol retre homenatge
a un dels artistes nascuts al municipi que han obtingut un reconeixement
internacional més gran, el pintor Laurent Jiménez-Balaguer.
Fa només dos anys, l’espai L’Harmonia del Museu de L’Hospitalet obria
les seves portes a l’exposició «Llorenç Jiménez-Balaguer, la memòria de la
matèria». Va ser la primera i l’única vegada que l’artista va exposar a la seva
ciutat natal. I va ser llavors també quan es va gestar la idea de dedicar-li una
exposició més àmplia, com la que avui acull el Centre d’Art Tecla Sala.
Ens hauria agradat que ell mateix inaugurés aquesta mostra —amb obres
creades des de la dècada dels quaranta fins al 2013— però Laurent JiménezBalaguer va morir el mes d’abril passat a França, on vivia des de mitjan anys
cinquanta i on va forjar la seva trajectòria artística.
En els darrers anys, Catalunya ha redescobert l’obra i la figura de JiménezBalaguer gràcies a les tres exposicions importants que van acostar l’artista al
seu país: a Can Framis, a càrrec de la Fundació Vila Casas; a L’Harmonia de
L’Hospitalet, i al Museu de Montserrat, una mostra que es va inaugurar un
mes abans de la seva mort, comissariada pel director artístic del Centre d’Art
Tecla Sala, Antoni Perna.
L’Hospitalet, al llarg de la seva història, ha aportat figures importants al món
creatiu català, i Laurent Jiménez-Balaguer n’és una de les més destacades.
Vull recordar que, gràcies a la generositat de l’artista, el fons d’art municipal
disposa d’onze obres cedides a la ciutat on va néixer, algunes de les quals
podrem veure en aquesta exposició.
Us convido a conèixer de prop el llegat pictòric d’aquest artista i a gaudir-lo.
Núria Marín i Martínez
Alcaldessa de L’Hospitalet
Índex
Laurent Jiménez-Balaguer
6
Antoni perna
Cap a quina humanitat?
8
Alexis Virginie Jiménez
He escoltat... 10
Laurent Jiménez-Balaguer
Obres
13
Exposicions Individuals
Col.lectives
66
68
Traduccions
Textos en castellano
English Text
70
74
Laurent Jiménez-Balaguer i jo ens vàrem conèixer el juliol del 2012,
quan va trencar el seu llarg silenci a Catalunya iniciat el 1958, l’any que va
marxar a França.
Avalat per Josep Maria de Sucre i la crítica més solvent del moment, com
ara la de Sebastià Gasch, Cesáreo Rodríguez-Aguilera, Rafael Manzano
González i Juan Eduardo Cirlot, va irrompre a l’escena artística catalana
als anys cinquanta amb una pintura extraordinàriament vital, repleta
de personatges fugaços que recordaven ocells o estels i que, inquiets,
es bellugaven i fugien per la superfície de la tela. Va fer les primeres
exposicions individuals a Barcelona, València i Madrid, amb una obra
pròxima a les tendències informalistes que molt aviat es va expandir per
esdevenir plenament personal.
Nascut al barri de la Torrassa el 1928, va respirar tots els colors que li
oferia el paisatge des de les terres enlairades del Samontà fins a la Marina,
impregnant-se dels ocres i els marrons dels carrers i camins polsegosos,
dels vermells dels crepuscles i de tots els blaus. L’aspiració de ser pintor, la
precarietat cultural del nostre país i la necessitat de fugir del desig patern
que fos metge van refermar la seva decisió de marxar a París el 1958 per
treballar amb una pintura directa i primitiva que ambicionava ser matèria.
La vinculació a projectes murals en l’àmbit de l’arquitectura pública a
França va afavorir que s’allunyés dels circuits artístics habituals, tot i que,
malgrat l’oxigen d’un París cosmopolita, la seva pintura no va deixar mai de
nodrir-se dels elements d’un origen inesborrable. La recerca de si mateix,
d’allò que és sagrat i inviolable, va ser per a Jiménez-Balaguer el motiu del
seu treball, i m’atreviria a afirmar que el de la seva existència, sotmès tot
al signe d’una generació d’artistes tacats pel desconsol de pertànyer a la
postguerra espanyola.
A partir dels vuitanta, la seva obra es va enriquir amb la utilització de cordes
gruixudes tenyides de vermells contundents i blaus elèctrics que creaven
tensions, embolcallant-ne el bastidor i la superfície, cosint-la i prenent
formes corpòries, i també amb troncs i robes. El color, el cànem, la fusta, la
tela i el seu contrast violent semblen apropar-nos a un record ancestral, al
lligam irremeiable amb la terra i a la gran incògnita de l’ésser humà.
En els darrers anys, Laurent Jiménez-Balaguer va trencar el seu silenci a
Catalunya i, gràcies a la seva generositat i al seu entusiasme, l’any 2012,
de la mà de la Fundació Vila Casas, va tornar al país amb una retrospectiva
essencial a l’espai Can Framis de Barcelona. Un any després, el Museu de
L’Hospitalet li organitzava una entranyable exposició a la seva ciutat natal.
6
A tocar de la primavera del 2015 em vaig retrobar amb l’artista durant una
setmana intensa de treball al Museu de Montserrat per presentar la que seria
la seva darrera exposició en vida. La seva fràgil salut llavors no va ser un
obstacle per gaudir intensament, per entusiasmar-se amb la descoberta dels
jardins de Montserrat, sempre amb l’esperança que ens tornaríem a abraçar
a l’Hospitalet. Però, com afirmava el filòsof alemany Theodor Wiesengrund
Adorno, en les etapes finals dels artistes ja es filtra d’una manera inevitable
la inquietant i esquiva substància de la mort.
El 16 d’abril de 2015 Laurent Jiménez-Balaguer va fugir definitivament amb
els ocells de les seves primeres pintures.
L’Hospitalet ret amb aquesta exposició pòstuma un merescut homenatge a
l’artista i amic, amb obres que abracen des de les seves primeres etapes fins
a l’actualitat, provinents de la col·lecció de l’artista, del MACBA- Museu d’Art
Contemporani de Barcelona, del Museu de Montserrat, de la Fundació Vila
Casas i del Museu de L’Hospitalet.
Avui la seva obra se’ns presenta més lliure que mai, insistint en els conflictes
no resolts de la nostra societat.
L’Hospitalet, març de 2016
Antoni Perna
Director artístic Centre d’Art Tecla Sala
* Adaptació del text de l’exposició
«Allò sagrat de Jiménez-Balaguer», celebrada
al Museu de Montserrat
del 13 de març al 5 de juliol de 2015.
7
Cap a quina humanitat?
Jiménez-Balaguer creia que el sofriment té vocació universal i que el
sofriment és la part maleïda de la humanitat.
Aquest sofriment humà és la base de tota reflexió sobre el futur i constitueix
l’assumpte de l’art.
Però quin llenguatge fer servir per parlar-ne?
Terminologia religiosa? Caldria trobar un llenguatge més universal.
Teories? Jiménez-Balaguer se’n va allunyar.
Tota construcció de si és una confrontació amb una forma de desconegut,
d’impensat, la força emocional del qual és real.
Alhora, la violència de la pulsió és domesticada contínuament per l’ésser que
pinta i que s’expressa a través de l’art.
Les obres de Jiménez-Balaguer estan investides d’un poder messiànic. Són
terapèutiques.
Volen anomenar el sofriment allà on existeix. Volen anar a l’altra banda del
mirall per significar allò més inconscient com a regles fonamentals que
formen una primera transcripció del sofriment humà.
La conclusió no pot ser sinó negativa.
Cap a l’any 2000, Jiménez-Balaguer es preguntava: 2.000 anys de què?
Que potser la humanitat no ha de retre comptes de la seva activitat sobre la
terra?
Quines solucions s’han trobat per curar el sofriment humà?
Es pateix de manera diferent a l’altra banda del planeta? Ser musulmà, ser
catòlic, ser ateu, ser budista, què tenen en comú si no és el sofriment psíquic
que s’ha de viure? Individuar-se, arribar a ser un mateix.
La nova humanitat s’alliberarà de la mort o no serà, s’alliberarà de la
mortalitat, aquesta és la lluita constant que ens uneix a la nostra carn. S’ha
parlat de matèria transcendida, d’allò metamatèric; sí, aquesta va ser la
direcció que va prendre l’expressionisme català de Jiménez-Balaguer.
La matèria és l’invisible.
La matèria és un empresonament del qual es promet un alliberament.
Però, per a això, cal donar forma.
L’art català de Jiménez-Balaguer difereix del dels pintors de Dau al Set. Si els
seus camins s’hi haguessin prestat, les qüestions essencials que fonamenten
la nostra humanitat haurien estat debatudes per aquells representants de
l’informalisme.
És el sofriment el mirall inevitable de l’ésser humà? És, en definitiva, el que
provoca la guerra i la mort?
L’informalisme del començament dels anys cinquanta volia combatre la
humanitat que havia conduït a les catàstrofes del segle xx; l’informalisme
8
de Jiménez-Balaguer del començament del segle xxi, el qual hem anomenat
nou informalisme, vol eradicar el sofriment del cos mateix de l’home.
Però per eradicar-lo cal conèixer-lo, i per conèixer-lo cal donar-li forma.
El seu nou informalisme provoca la confrontació amb el mal; el plantejament
és plasmar parlant, pintar per dir.
Jiménez-Balaguer va intentar tota la seva vida crear aquest llenguatge del
sofriment, que és la base que cadascú té per trobar la seva independència,
la seva bellesa, el seu poder. La llibertat, concepte essencial de la nostra
tradició, sobre el qual només es pot fundar un NOU HUMANISME.
El nou informalisme és un moviment artístic del segle xxi que basa el seu
gest en les massacres perpetrades contra la humanitat al llarg de 2.000
anys de guerres i crims, de nació a nació, d’individu a individu; 2.000 anys
d’indiferència davant la realitat pel que és.
És la negació el que aniquila el futur. El sofriment ha de ser més aviat
tingut en compte, perquè pugui desaparèixer per fi de l’horitzó humà. Gran
observador d’allò humà, Jiménez-Balaguer no va deixar mai de proclamar
la necessitat que l’home es relacioni amb la seva llibertat, que és l’únic
sofriment portador d’esperança.
Alexis Virginie Jiménez
París, 10 de desembre de 2015
9
He escoltat una remor llunyana... molt
llunyana, i la cerco entre la carn. Necessito cos. El meu art és plàstic, però el
meu mirar està en l’ànima, junt a allò
que se’ns escapa i rugeix amb l’angoixa
del turmentat.
Estimaré la vida, tot i que amb el mossegar que cerca la Mort. Angoixa d’allò
desconegut..., inquietud del qui sap i
tem. El meu art no és idea embrutada
per la recerca d’allò nou, és l’Art mateix
que es renova. És l’udol d’un món que
es remou en un fangar morbós.
Jo sóc la veu viva d’una veritat pre-
He escoltat…
sent; qui tingui veu que cridi, perquè
l’Art és un crit que s’extingeix. El món,
el nostre món, és un quadre immens
on tot viu per una causa; per al creador
l’obra té una causa, la impotència de
l’home davant del que a cada moment
li cau al damunt: la Mort.
Angoixa d’allò desconegut..., inquietud
del qui sap i tem. Ens hem confós moltes
vegades i ens hem equivocat. Hem parlat
massa pel poc que hem donat; benaventurats els qui exigeixen molt i són muts.
10
L’Art és viure pocs allò que ens han
L’home mira amb un sospir el firma-
negat a tots. És reacció anímica contra
ment i aquest sospir és tot el seu existir.
les forces que ens subjuguen. Allibera-
Quan l’expressió ens crida, les portes
ment passatger! L’Art és la impotència
del dolor obren el seu eco. Es fan pro-
de l’home.
fundes les mirades i anomenem sentir
Jo proclamo aquesta impotència da-
allò que ens estremeix. Hi ha Art!
vant la burla fugissera de la raó. Impo-
Col·locar colors sobre superfícies és
tència desviada cap a la potencialitat
el que s’ha anomenat pintura. Però, per
creadora. Lluita interna entre home i
arribar al pou obscur d’insinuacions vi-
déu. Visió i recerca.
bràtils, al supersenso, cal per damunt de
Assolir bases per a nous camins
tot ser artista.
i continuar… Arrossegar-nos per al-
Hi ha un quelcom inconcret que fuig
çar-nos més tard com a adolescents.
del nostre coneixement, i aquest quel-
No es paga la vida amb el sol fet de viu-
com és la Vida mateixa. Efervescència
re-la, es paga sofrint-la.
d’ànsies que s’esmicolen en bocinets
Llibertat de la nostra potència…, l’Art
sensitius. Art!
en oposició a la Mort! Ens volem deslli-
Viure no sempre és crear, però creant
gar de la nostra inferioritat, volem ser
sempre es viu. A la veritat se l’apallissa,
potencialment superiors a allò que ens
però mai se la destrueix… Existeix en
esclavitza, i fugim d’allò material refu-
si mateixa. En la meva ànima hi ha la
giant-nos en l’eteri i, així, ens envoltem
lluita del qui triomfa i el dolor del qui
d’imaginació i sentiment.
pateix; de vegades riure, com mentir, és
Mossegar no és viure l’aparença, sinó
baixar les escales.
viure la pobresa amb tota la seva misèria.
On és la maduresa de l’esperit? Vici de
fang i enfonsament.
Laurent Jiménez-Balaguer
Barcelona, 1955
11
12
Obres
13
Paisatge, c. 1940 / 1950
Oli sobre taula
40 x 33 cm
14
Natura morta, c. 1940 / 1950
Oli sobre tela
54 x 46 cm
15
«Ja de molt jove vaig tenir la vocació de pintar i, posteriorment, i sobretot avui, va
caldre que aquella vocació fos real i molt forta per continuar sent pintor.
Molt ràpidament em vaig adonar que ser pintor era alguna cosa més que els pigments, la tela i els pinzells..., que calia abandonar la fase de la pintura per la
pintura…, que calia un compromís i, sobretot, insistir en una pintura creativa de
comunicació…
Avui crec més que mai que fer art és donar-li un contingut i anar a allò essencial.
La gravetat no és un defecte, la vida és una lluita constant contra la mort.
La mort està sempre present en la meva vida..., la lleugeresa no satisfà la meva
necessitat de veritat.
Han volgut dessacralitzar la pintura. Han intentat diverses vegades desacreditar-la..., i avui afirmen que la pintura és morta.
Fins i tot hi ha qui la destrueix, declarant-se pintor, i qui creu que la torna a
posar sobre el seu pedestal associant-la amb altres mitjans expressius que estan
de moda.
Cal, costi el que costi, que la pintura es desmarqui de tots aquests mitjans si vol
sobreviure, cal que conservi totes les fortaleses que li són pròpies.
La fi de la pintura..., la mort de la pintura?
Avui dia anomenar-se pintor és gairebé un acte de fe. Jo sóc pintor…
I el meu plantejament és ferm i crec profundament en el meu treball perquè és, i
sempre ha estat, sense concessions.»
Laurent Jiménez-Balaguer
Syn’ART. Croissy-sur-Seine, 1997
16
Retrat del pare, c. 1940 / 1950
Oli sobre taula
57 x 45 cm
17
Sense títol, c. 1950 / 1960
Oli sobre tela
89 x 116 cm
18
Sense títol, c. 1950 / 1960
Oli sobre tela
89 x 81 cm
19
Sense títol, 1956
Oli sobre taula
148 x 114 cm
Museu de Montserrat, Abadia de Montserrat
20
Sense títol, 1956
Oli sobre tela
100,2 x 160,2 cm
MACBA - Museu d’Art Contemporani de Barcelona
21
Sense títol, 1956
Oli sobre paper encolat sobre fusta
125 x 162 cm
Museu de L’Hospitalet
22
Plats, 1956
Ceràmica de Manises policromada
I, II, III Ø 35 cm, IV Ø 31 cm
23
«Pintar, per a mi, és pressentir l’existència. Quan el llenguatge pictòric arriba als
seus límits, la fusta, els claus, les teles, les cordes m’aporten un sentit nou, que va
molt més enllà de la pintura.
L’obra la porto en mi, formosa, completa, acabada.
El difícil és exterioritzar-la. El suport, la tela i els altres ingredients seran l’efecte
d’un atzar controlat i profitós.»
«L’art més gran és transformar el caos i el sentiment tràgic del món
en consciència de si i permetre als homes creure que són posseïdors del
seu destí.»
Laurent Jiménez-Balaguer
La Corderie Royale. Centre Culturel. Collections Contemporaines. Rochefort, 1998
24
Sense títol, 1961
Mixta
73 x 60,5 cm
25
Réveil de l’esprit, 1962
Fusta i acrílic sobre tela
118 x 99 cm
Museu de Montserrat, Abadia de Montserrat
26
Mouvement évolutif, 1968
Acrílic i fusta sobre tela
130 x 97 cm
27
Sense títol, 1975
Fusta i acrílic sobre tela
115 x 115 cm
28
Sense títol, 1977
Fusta, cordes i acrílic sobre tela
164 x 116 cm
29
Le corps d’une mémoire (tríptic), 1980
Fusta, cordes i acrílic sobre tela
195 x 131 cm
30
31
32
Un destin, 1980
Acrílic i fusta sobre tela
150 x 116 cm
33
Qui je suis?, 1980
Acrílic i fusta sobre tela
146 x 114 cm
34
Sense títol, 1980
Acrílic i fusta sobre tela
148 x 117 cm
35
Sense títol, 1980
Cordes i acrílic sobre tela
148 x 99 cm
36
Sense títol, 1980
Acrílic i fusta sobre tela
197 x 132 cm
37
«Pintar és pressentir l’existència.
Quan pinto, executo un acte que aspira a ser un projecte ideal. El que l’obra hauria
pogut ser ho tinc en el meu interior com a intenció pròpia i consumada.»
Laurent Jiménez-Balaguer
Rochefort, 1998
38
Renaissance, 1987
Branques, cordes i acrílic sobre estructura de ferro
150 x 110 cm
Museu de Montserrat, Abadia de Montserrat
39
Sense títol, 1990
Drap, cordes i acrílic sobre tela
162 x 196 cm
Museu de Montserrat, Abadia de Montserrat
40
41
«No intentaré explicar el meu treball, ja que crec fermament que cada obra ha de
parlar per si mateixa, o en tot cas, aquest és el meu desig profund.
Però sí que vull parlar de tres coses concretes: la matèria, les cordes i els títols…,
per mirar (de cara a mi mateix) de diferenciar-les una mica més de la confusió que
les envolta.
La matèria: em classifiquen molt fàcilment entre els pintors matèrics. Indubtablement, el meu treball sobre la matèria és evident, en la superfície. Menys evident si
se’m compara amb altres pintors matèrics.
Parteixo d’un principi simple. Sé que el pensament no és matèria, que la sensibilitat no és matèria, que l’esperit no és matèria i que aquests tres elements essencialment immaterials estan en el nostre cos i el determinen, a ell, que és totalment
matèria.
No he treballat mai la matèria per la matèria en si. En la meva memòria, tot això
s’amuntega…, quan pinto, pinto també el patiment del món.
Les cordes: quan el llenguatge pictòric arriba als seus límits, les cordes són l’instrument preciós d’un nou llenguatge, d’un llenguatge amb els seus signes propis
d’identitat, amb els quals vaig més enllà de la pintura.
La meva tensió de pintar juga amb una nova presa de consciència... Aleshores el
meu treball vincula la meva memòria interior d’home a un tot exterior d’univers.
És en aquest pas d’allò singular a allò col·lectiu..., de l’individual a l’universal, on
trobo la meva raó de ser…
I la seguretat d’existir..., ja que puc dir: en la meva pintura, jo no hi significo
res… Sóc!
Els títols: els títols dels meus quadres, malgrat les aparences, no són ni molt menys
descriptius, ja que no expliquen.
No signifiquen res en relació amb l’obra, estan allà, això és tot, com a mers punts
de referència, sense determinar ni aclarir una situació.
Els associo als meus quadres subtilment, com un reconeixement, com el rastre
d’una memòria.»
Laurent Jiménez-Balaguer
Centre d’Etudes Catalanes. París, març de 2002
42
Avant-Après, 1992
Teixit, corda i acrílic sobre tela
193 x 149 cm
Museu de Montserrat, Abadia de Montserrat
43
Fini et infini, 1992
Fusta, cordes i acrílic sobre tela
197 x 142 cm
44
Fini et infini-8, 1992
Fusta, cordes i acrílic sobre tela
195 x 150 cm
45
Commencement, 1994
Drap, cordes i acrílic sobre tela
130 x 162 cm
46
47
Mémoire d’infini, 1993
Cordes i acrílic amb sorra sobre tela
195 x 150 cm
48
La fêlure du monde, 1996
Drap, cordes i acrílic sobre tela
149 x 116 cm
49
Miroirs de la mémoire, 1999
Cordes policromades sobre miralls
200 x 300 cm (200 x 100 c/u)
MACBA - Museu d’Art Contemporani de Barcelona
50
51
52
Sense títol, 2000
Cordes policromades sobre drap
196 x 114 cm
53
Le temps qui fuit, 2001
Cordes i acrílic sobre tela
131 x 202 cm
Museu de L’Hospitalet
54
55
Le mystère de la Trinité, 2000
Cordes policromades sobre tela
90 x 195 cm
Col·lecció Fundació Vila Casas, Barcelona
56
57
Attaches de mer, 2001
Fustes, cordes, draps, claus i acrílics sobre tela
105 x 205 cm
Museu de Montserrat, Abadia de Montserrat
58
59
Le réel derobé, 2002
Fustes, acrílic sobre tela
157 x 195 cm
Col·lecció Fundació Vila Casas, Barcelona
60
L’espagne en moi, 2010
Cordes i acrílic amb sorra sobre tela
130 x 97 cm
Museu de L’Hospitalet
61
D’infini à infini, 2011
Cordes, teixit i acrílic sobre tela
150 x 195 cm
Museu de Montserrat, Abadia de Montserrat
62
63
«Hem de tenir la valentia de creure en els nostres somnis,
i sobretot de realitzar-los.»
«L’art serveix per anar més enllà de la mort.»
Laurent Jiménez-Balaguer
64
Mémoire et matière, 2013
Fusta, claus, cordes, drap i acrílic sobre tela
104 x 138 cm
65
Laurent Jiménez-Balaguer
L’Hospitalet de Llobregat, 1928 - Boulogne-Billancourt, 2015
Exposicions individuals
2016 «L’Hospitalet recorda Jiménez-Balaguer».
Centre d’Art Tecla Sala, l’Hospitalet de
Llobregat.
2015 «Allò sagrat de Jiménez-Balaguer. Obres 19562014». Museu de Montserrat, Montserrat.
2014 «La memòria de la matèria». Museu de
L’Hospitalet, L’Harmonia - Espai d’art,
l’Hospitalet de Llobregat.
2012 «L’emergència del signe». Museu Can Framis,
Fundació Vila Casas, Barcelona.
2010 «El cos d’una memòria». Galeria Art Vall,
Andorra la Vella (Andorra).
«Le noeud». Galerie Saint Cyr, Rouen (França).
2007 «Cuerpo de una memoria». Calart Actual,
Segòvia.
2006 «L’au-delà du miroir». Galerie Guislain - Etats
d’Art, París (França).
2003 «Œuvres de 1960 à 1962». Galerie Guislain Etats d’Art, París (França).
«Souvenirs enfouis». Œuvres récentes.
Galerie Guislain - Etats d’Art, París (França).
2002 «Traces d’une mémoire». Centre d’Etudes
Catalanes, París (França).
2000 Galerie Guislain - Etats d’Art, París (França).
1999 «2000 ans de quoi ?». Galerie Lina Davidov,
París (França).
«2000 ans de quoi ?». Grand Théâtre
d’Angers, Angers (França).
66
1998 «Dedans/Dehors». La Corderie Royale,
Rochefort (França).
Maisons Pour Tous, Courdimanche, Les Ulis
(França).
1997 «Images d’une mémoire». Couvent des
Cordeliers, Châteauroux (França).
Galerie Lina Davidov, París (França).
1981
Galerie Vienner, París (França).
1980 Galerie Vienner, París (França).
Musée Naval et Napoléonien, Golfe-Juan
(França).
1979 Galerie Vienner, París (França).
1996 Galerie Finartis, Zug (Suïssa).
1977 Realització de vuit grans relleus murals per al
centre hospitalari de Creil, Creil (França).
1995 Galerie Calart Actual, Ginebra (Suïssa).
1969 Dayton’s Gallery 12, Minneapolis (EUA).
1994 Galerie Rämi, Zuric (Suïssa).
Galerie Lina Davidov, París (França).
1963 Joachim Gallery, Chicago (EUA).
1993 Galerie Adriana Schmidt, Colònia (Alemanya).
1992 Galerie Lina Davidov, París (França).
Galerie Adriana Schmidt, Stuttgart (Alemanya).
1991 Centre d’Art Contemporain, Corbeil-Essonnes
(França).
Galerie Claude Samuel, París (França).
Galerie Rämi, Zuric (Suïssa).
1961 Galerie Saint-Germain, París (França).
Savage Gallery, Londres (Gran Bretanya).
Galeria Toulouse, Copenhaguen (Dinamarca).
1959 Galerie J. C. de Chaudun, París (França).
Galerie Mistral, Brussel·les (Bèlgica).
Centre Cultural i Artístic d’Uccle, Brussel·les
(Bèlgica).
1957
Club Universitari de València, València.
Galeria d’Art Jaimes, Barcelona.
1990 Galerie Calart Actual, Ginebra (Suïssa).
1989 Galerie Claude Samuel, París (França).
1987 «Realité autre». Galerie Claude Samuel, París
(França).
1985
Paris Art Center, París (França).
1956 Galería Clan, Madrid.
Galeria d’Art Quint, Palma de Mallorca.
1955
«Ciclo Experimental». Galerías Jardín,
Barcelona.
Casino de Ripoll, Ripoll.
Galerías Layetanas, Barcelona.
Galería Sur, Santander.
1984 Grand Orient de France, París (França).
1982 Galerie d’Art International, Chicago (EUA).
67
Exposicions col·lectives
2007 «Pintores Españoles en la Escuela de París».
Museo Casa Pedrilla, Càceres.
2006 «Pintores Españoles en la Escuela de París».
Fundación Arte Covi, Madrid.
2004 «3 peintres catalans, Pagès, Jiménez-Balaguer,
Escriba». Syn’ART, Chapelle Saint-Léonard,
Croissy-sur-Seine (França).
2003 «Hommage à Clavé», Artexpo. Barcelona.
2001 «Artistes Catalans à París». Centre d’Etudes
Catalanes, París (França).
Rencontre Européenne de Sculpture. Montauban
(França).
2000 Art Paris. Galerie Guislain - Etats d’Art, París
(França).
1999 «Danses et Mouvements». Sala Gòtica de
l’Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida.
Exposició homenatge a Gérard Xuriguera.
Creps, Châtenay-Malabry (França).
53è Saló de Maig. París (França).
1998 Artexpo. Galeria Calart Actual, Barcelona.
«Danses et Mouvements». Espace Culturel
Pierre Cardin, Saint-Ouen (França).
«Dau al Set. El foc s’escampa, 1948-1955».
Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona.
1997 «Liens avec l’Espagne», exposició pel 25è
aniversari de la Galerie Calart Actual. Ginebra
(Suïssa).
«Improvisation II», Syn’ART. Chapelle SaintLéonard, Croyssi-sur-Seine (França).
1994 «Transterrats», exposició itinerant. Centre d’Art
Santa Mònica, Barcelona.
68
1993 «Matière, Matière». Galerie Lina Davidov, París
(França).
«Arte Español Hoy». Brussel·les (Bèlgica).
1992 «Art Multiple». Galerie Adriana Schmidt,
Düsseldorf (Alemanya).
«Colores de la Vida». Andorra la Vella
(Andorra).
«Ombres et Lumières». Galerie de l’Etoile,
París (França).
«Carré Rive Gauche». Galerie de Saint-Pères,
París (França).
«Peintres Espagnols». Galerie Adriana
Schmidt, Reutlingen (Alemanya).
Galerie Lina Davidov, París (França).
«Grafic Art». Galerie Adriana Schmidt,
Barcelona.
1991 «Colores de la vida». Centro Cultural de la Villa
de Madrid, Madrid.
«Barry Zivota». Praga (República Txeca).
«Couleurs de la vie». Abbaye des Cordeliers,
Châteauroux (França).
1990 «Parcours I». Galerie Claude Samuel, París
(França).
«19 Peintres Catalans». Abbaye des Cordeliers,
Châteauroux (França).
«19 Peintres Catalans». Abadia dels
Franciscans, Pont-à-Mousson (França).
«Couleurs de la vie - Cent artistes témoignent
pour l’homme». Galerie Mansart, París (França).
8è Saló de Pintors Espanyols. Bourg-en-Bresse
(França).
1989 «Pintors de Boulogne». Pan evo (Iugoslàvia).
1988 «París: arte español hoy». Galeria Greca,
Barcelona. Galería Rayuela, Madrid.
«Artistes Espagnols à Paris». Espace
Vendôme, París (França).
1987 «A la rencontre de 8 artistes de Boulogne».
Centre Culturel de Boulogne, Boulogne
(França).
1984 Galerie Troy, París (França).
1982 «Art Catalan Contemporain». Centre Culturel
P. Bayle, Besançon (França).
«Solidarité Pologne». París (França).
Art-Expo 82. Nova York (EUA).
Galerie d’Art International, París (França).
«Grands et Jeunes d’Aujourd’hui». Grand
Palais, París (França).
FIAC 82. Galerie d’Art International, París
(França).
1981
«Grands et Jeunes d’Aujourd’hui». Grand
Palais, París (França).
«L’Art en fête». Palais de l’Europe, Le TouquetParis-Plage (França).
«Gráfica», Bilbao.
1960 «Résonnance des Arts Primitifs». Galerie
Jacques Peron, París (França).
1959 Galerie A. G., París (França).
1a Biennal. París (França).
1957
1r Saló de Maig. Barcelona.
1956 7a Exposició Nacional. Salamanca.
Museu d’Art Modern, Barcelona.
1955
8è Saló d’Octubre. Barcelona.
3a Biennal Hispanoamericana d’Art. Saõ Paulo
(Brasil).
Saló del Jazz. Barcelona.
Premi Condado de San Jorge. Barcelona.
Saló d’Art Lliure. París (França).
1980 «Lambersart». Galerie Weppe, Lille (França).
«Science au futur», Festival de Lille. Lille
(França).
Grand Salon Bilan de l’Art Contemporain.
Quebec (Canadà).
1979 «Animation 1979». Galerie Arpa, París
(França).
1978 Maison de la Culture André Malraux, Reims
(França).
Salon Centre Culturel, Creil (França).
1966 «Artistes Catalans». Òmnium Cultural, París
(França).
1964 5è Saló Internacional. Juvisy-sur-Orge (França).
1962 Galerie Creuze, París (França).
Walker Art Center, Minneapolis (EUA).
69
Textos en castellano
Con «L’Hospitalet recuerda a Jiménez-Balaguer», la ciudad desea rendir homenaje a uno de los artistas nacidos en
el municipio que han obtenido un mayor reconocimiento
internacional, el pintor Laurent Jiménez-Balaguer.
Hace solo dos años, el espacio L’Harmonia del Museu de
L’Hospitalet abría sus puertas a la exposición «Llorenç JiménezBalaguer, la memoria de la materia». Fue la primera y la única
vez que el artista expuso en su ciudad natal. Y fue entonces
también cuando se gestó la idea de dedicarle una exposición
más amplia, como la que acoge hoy el Centre d’Art Tecla Sala.
Nos hubiera gustado que él mismo inaugurara esta muestra
—con obras creadas desde la década de los cuarenta hasta el
2013—, pero Laurent Jiménez-Balaguer falleció el pasado mes
de abril en Francia, donde vivía desde mediados de los años
cincuenta y donde forjó su trayectoria artística.
Durante los últimos años, Cataluña ha redescubierto la obra
y la figura de Jiménez-Balaguer gracias a tres exposiciones
importantes que acercaron al artista a su país: en Can
Framis, a cargo de la Fundació Vila Casas; en L’Harmonia de
L’Hospitalet, i en el Museu de Montserrat, una muestra que
se inauguró un mes antes de su muerte y que comisarió el
director artístico del Centre d’Art Tecla Sala, Antoni Perna.
L’Hospitalet, a lo largo de su historia, ha aportado importantes
figuras al mundo creativo catalán, y Laurent Jiménez-Balaguer
es una de las más destacadas.
Deseo recordar que, gracias a la generosidad del artista, el
fondo de arte municipal cuenta con once obras cedidas a
su ciudad natal, algunas de las cuales podremos ver en esta
exposición.
Les invito a conocer de cerca el legado pictórico de este artista
y disfrutarlo.
Núria Marín i Martínez
Alcaldesa de L’Hospitalet
70
Laurent Jiménez-Balaguer y yo nos conocimos en julio de
2012, cuando rompió su largo silencio en Cataluña iniciado en
1958, el año en que se marchó a París.
Avalado por Josep Maria de Sucre y la crítica más solvente del
momento, como la de Sebastià Gasch, Cesáreo RodríguezAguilera, Rafael Manzano González y Juan Eduardo Cirlot,
irrumpió en la escena artística catalana en los años cincuenta
con una pintura extraordinariamente vital, repleta de
personajes fugaces que recordaban pájaros o estrellas y que,
inquietos, se movían o huían por la superficie de la tela.
Realizó sus primeras exposiciones individuales en Barcelona,
Valencia y Madrid, con una obra próxima a las tendencias
informalistas que muy pronto se expandió para llegar a ser
plenamente personal.
Nacido en el barrio de la Torrassa en 1928, respiró todos los
colores que le ofrecía el paisaje desde las tierras elevadas del
Samontà hasta la Marina, impregnándose de los ocres y los
marrones de las calles y caminos polvorientos, de los rojos
de los crepúsculos y de todos los azules. La aspiración de ser
pintor, la precariedad cultural de nuestro país y la necesidad
de huir del deseo paterno de que fuera médico reafirmaron su
decisión de irse a París en 1958 para trabajar con una pintura
directa y primitiva que ambicionaba ser materia.
La vinculación a proyectos murales en el ámbito de la
arquitectura pública en Francia favoreció que se alejara de
los circuitos artísticos habituales, aunque, a pesar del oxígeno de un París cosmopolita, su pintura nunca dejó de
nutrirse de los elementos de un origen imborrable. La
búsqueda de sí mismo, de lo que es sagrado e inviolable,
fue para Jiménez-Balaguer el motivo de su trabajo, y me
atrevería a afirmar que de su vida, sometido todo al signo de
una generación de artistas marcados por el desconsuelo de
pertenecer a la posguerra española.
En los últimos años, Laurent Jiménez-Balaguer rompió su
largo silencio en Cataluña y, gracias a su generosidad y a su
entusiasmo, en 2012, de la mano de la Fundació Vila Casas,
regresó al país con una esencial retrospectiva en el espacio
Can Framis de Barcelona. Un año después, el Museu de
L’Hospitalet le organizaba una entrañable exposición en su
ciudad natal.
Cerca de la primavera de 2015 me reencontré con el artista
durante una intensa semana de trabajo en el Museu de
Montserrat para presentar la que sería su última exposición en
vida. Su frágil salud entonces no fue un obstáculo para disfrutar
intensamente, para entusiasmarse con el descubrimiento
de los jardines de Montserrat, siempre con la esperanza de
que nos volveríamos a abrazar en L’Hospitalet. Pero, como
afirmaba el filósofo alemán Theodor Wiesengrund Adorno,
en las etapas finales de los artistas ya se filtra de una forma
inevitable la inquietante y esquiva sustancia de la muerte.
El 16 de abril de 2015 Laurent Jiménez-Balaguer huyó definitivamente con los pájaros de sus primeras pinturas.
L’Hospitalet rinde con esta exposición póstuma un merecido
homenaje al artista y amigo, con obras que abarcan desde
sus primeras etapas hasta la actualidad, procedentes de la
colección del artista, del MACBA- Museu d’Art Contemporani
de Barcelona, del Museu de Montserrat, de la Fundació Vila
Casas y del Museu de L’Hospitalet.
Hoy su obra se nos presenta más libre que nunca, insistiendo
en los conflictos no resueltos de nuestra sociedad.
L’Hospitalet, marzo de 2016
Antoni Perna
Director artístico Centre d’Art Tecla Sala
A partir de los ochenta, su obra se enriqueció con la utilización
de cuerdas gruesas teñidas de rojos contundentes y azules
eléctricos que creaban tensiones, envolviendo el bastidor y la
superficie, cosiéndola o tomando formas corpóreas, y también
con troncos y ropas. El color, el cáñamo, la madera, la tela y su
violento contraste parecen acercarnos a un recuerdo ancestral,
al vínculo irremediable con la tierra y a la gran incógnita del
ser humano.
* Adaptación del texto de la exposición
«Lo sagrado de Jiménez-Balaguer», celebrada
en el Museu de Montserrat
del 13 de marzo al 5 de julio de 2015.
71
¿Hacia qué humanidad?
Jiménez-Balaguer creía que el sufrimiento tiene vocación
universal y que el sufrimiento es la parte maldita de la
humanidad.
Este sufrimiento humano es la base de toda reflexión sobre el
futuro y constituye el asunto del arte.
¿Pero qué lenguaje utilizar para hablar de él?
¿Términos religiosos? Cabría encontrar un lenguaje más
universal.
¿Teorías? Jiménez-Balaguer se alejó de ellas.
Toda construcción de sí es una confrontación con una forma
de desconocido, de impensado, cuya fuerza emocional es real.
Al mismo tiempo, la violencia de la pulsión es domesticada
continuamente por el ser que pinta y que se expresa a través
del arte.
Las obras de Jiménez-Balaguer están investidas de un poder
mesiánico. Son terapéuticas.
Quieren nombrar el sufrimiento donde exista. Quieren ir al
otro lado del espejo para significar lo más inconsciente como
reglas fundamentales que forman una primera transcripción
del sufrimiento humano.
La conclusión no puede ser sino negativa.
En torno al año 2000, Jiménez-Balaguer se preguntaba:
¿2.000 años de qué?
¿Acaso no debe la humanidad dar cuenta de su actividad sobre
la tierra?
¿Qué soluciones se han hallado para curar el sufrimiento
humano?
¿Se sufre de forma distinta al otro lado del planeta? Ser
musulmán, ser católico, ser ateo, ser budista, ¿qué tienen en
común si no es el sufrimiento psíquico que hay que vivir?
Individuarse, llegar a ser uno mismo.
La nueva humanidad se liberará de la muerte o no será, se
liberará de la mortalidad, esta es la lucha constante que nos
une a nuestra carne. Se ha hablado de materia trascendida,
de lo metamatérico; sí, esta fue la dirección tomada por el
expresionismo catalán de Jiménez-Balaguer.
La materia es lo invisible.
La materia es un encarcelamiento del que se promete una
liberación. Pero para ello hay que dar forma.
El arte catalán de Jiménez-Balaguer difiere del de los pintores
de Dau al Set. Si sus caminos se hubieran prestado a ello, las
cuestiones esenciales que fundamentan nuestra humanidad
habrían sido debatidas por aquellos representantes del
informalismo.
72
¿Es el sufrimiento el espejo inevitable del ser humano? ¿Es, en
definitiva, lo que provoca la guerra y la muerte?
El informalismo de principios de los cincuenta pretendía
combatir a la humanidad que había conducido a las catástrofes
del siglo xx, el informalismo de Jiménez-Balaguer de principios del siglo xxi, al que hemos llamado nuevo informalismo,
pretende erradicar el sufrimiento del cuerpo mismo del hombre.
Pero para erradicarlo hay que conocerlo, y para conocerlo hay
que darle una forma.
Su nuevo informalismo provoca la confrontación con el mal; el
enfoque es plasmar hablando, pintar para decir.
Jiménez-Balaguer dedicó toda su vida a tratar de crear este
lenguaje del sufrimiento, que es la base que cada uno tiene
para encontrar su independencia, su belleza, su poder. La
libertad, concepto esencial de nuestra tradición, sobre el que
solo se puede fundar un NUEVO HUMANISMO.
El nuevo informalismo es un movimiento artístico del siglo
xxi que basa su gesto en las masacres perpetradas contra la
humanidad a lo largo de 2.000 años de guerras y crímenes,
de nación a nación, de individuo a individuo; 2.000 años de
indiferencia ante la realidad por lo que es.
Es la negación lo que aniquila el futuro. El sufrimiento debe
ser más bien tomado en cuenta para que pueda desaparecer
por fin del horizonte humano.
Gran observador de lo humano, Jiménez-Balaguer no cesó de
proclamar la necesidad de que el hombre se relacione con su
libertad, que es el único sufrimiento portador de esperanza.
Alexis Virginie Jiménez
París, 10 de diciembre de 2015
He escuchado…
He escuchado un rumor lejano…, muy lejano, y lo busco entre
la carne. Necesito cuerpo. Mi arte es plástico, pero mi mirar
está en el alma, junto a aquello que se nos escapa y ruge con la
angustia del atormentado.
Amaré la vida, aunque con el morder que busca la Muerte. Mi
arte no es idea mancillada por la búsqueda de lo nuevo, es el
Arte mismo que se renueva. Es el aullido de un mundo que se
revuelve en morboso ciénago.
Yo soy la voz viva de una verdad presente; el que tenga voz
que grite, porque el Arte es un grito que se extingue. El
mundo, nuestro mundo, es un cuadro inmenso donde todo
vive por una causa; para el creador la obra tiene una causa, la
impotencia del hombre ante lo que a cada momento se le echa
encima: la Muerte.
Angustia de lo desconocido…, inquietud del que sabe y teme.
Nos hemos confundido muchas veces y nos hemos equivocado.
Hemos hablado demasiado por lo poco que hemos dado;
bienaventurados los que exigen mucho y son mudos.
Cuando la expresión llama, las puertas del dolor abren su eco.
Se profundizan las miradas y denominamos sentir a lo que
nos estremece. ¡Hay Arte!
Colocar colores sobre superficies se le ha dado a llamar pintura.
Pero, para llegar a ese pozo oscuro de insinuaciones vibrátiles,
a ese supersenso, necesítase por encima de todo ser artista.
Hay un algo inconcreto que huye de nuestro conocimiento
y este algo es la Vida misma. Efervescencia de ansias que se
desmigajan en pedacitos sensitivos. ¡Arte!
Vivir no siempre es crear, aunque creando siempre se vive. La
verdad es apaleada, pero nunca destruida… Existe en sí misma.
En mi alma hay la lucha del que triunfa y el dolor del que sufre;
a veces reír, al igual que mentir, es bajar las escaleras.
Laurent Jiménez-Balaguer
Barcelona, 1955
El Arte es vivir pocos lo que nos han negado a todos. Es
reacción anímica contra las fuerzas que nos subyugan.
¡Pasajera liberación! El Arte es la impotencia del hombre.
Yo proclamo esta impotencia ante la burla huidiza de la razón.
Impotencia desviada hacia la potencialidad creadora. Lucha
interna entre hombre y dios. Visión y búsqueda.
Alcanzar bases para nuevos caminos y continuar… Arrastrarnos
para levantarnos más tarde como adolescentes. No se paga la
vida con el solo hecho de vivirla, se paga sufriéndola.
¡Libertad de nuestra potencia…, el Arte en oposición a la
Muerte! Queremos desligarnos de nuestra inferioridad,
queremos ser potencialmente superiores a lo que nos esclaviza,
y huimos de lo material refugiándonos en lo etéreo y con ello
nos envolvemos de imaginación y sentimiento.
Morder no es vivir la apariencia, sino vivir la pobreza con toda
su miseria. ¡Dónde está la madurez del espíritu! ¿Dónde está la
madurez del espíritu? Vicio de fango y hundimiento.
El hombre mira con un suspiro el firmamento y este suspiro
es todo su existir.
73
English texts
With the exhibition L’Hospitalet Remembers Jiménez-Balaguer,
our city pays tribute to one of the artists born here that have
reached the greatest international renown, the painter Laurent
Jiménez-Balaguer.
Just two years ago, the Harmonia section in the Museum
of L’Hospitalet opened its doors with the exhibition Llorenç
Jiménez-Balaguer: the Memory of Material. This was the
first and only time that the artist presented a show in his
hometown. And that was also when the idea was born of
devoting a larger retrospective to him, such as the exhibition
now open at the Tecla Sala Art Centre.
We would have liked the artist himself to have opened the
exhibition, which features works from the 1940s to 2014, but
Llorenç Jiménez-Balaguer died in April last year in France,
where he had lived since the mid-1950s and where he forged
his artistic career.
In recent years, Catalonia has rediscovered the life and work
of Llorenç Jiménez-Balaguer thanks to three major exhibitions
that brought this artist home to our country: at Can Framis,
organised by the Vila Casas Foundation; at L’Harmonia in
L’Hospitalet; and at the Museum of Montserrat, a show that
opened just one month before the artist’s death, curated by
Antoni Perna, artistic director of the Tecla Sala Art Centre.
Over the course of our city’s history, L’Hospitalet has
produced many leading figures on the Catalan art scene, and
Laurent Jiménez-Balaguer is amongst the most outstanding of
these.
We should remember that, thanks to the artist’s generosity,
the municipal art collection includes eleven works donated to
the city of his birth, and we can admire some of those piece in
this exhibition.
It is my pleasure to invite you to discover and enjoy, at firsthand, the pictorial legacy of this fine artist.
Núria Marín i Martínez
Mayor of L’Hospitalet
74
Laurent Jiménez-Balaguer and I first met in July 2012, when
the artist broke his long silence in Catalonia, a silence which
had begun in 1958, the year that he left for France.
Praised by Josep Maria de Sucre and the most respected
critics of the day, such as Sebastià Gasch, Cesáreo RodríguezAguilera, Rafael Manzano González and Juan Eduardo Cirlot,
Jiménez-Balaguer erupted onto the Catalan art scene in the
1950s with his extraordinarily vivid paintings, full of fleeting
personages like birds or stars that fluttered restlessly over the
surface of his canvases. Jiménez-Balaguer gave his first solo
exhibitions in Barcelona, Valencia and Madrid, presenting
works clearly influenced by informalist trends but which would
soon evolve to embody a wholly personal language.
Born in the Torrassa neighbourhood of L’Hospitalet in 1928,
Laurent Jiménez-Balaguer breathed in all the colours of the
landscape, from the airy heights of Samontà to the sea at
La Marina, absorbing the ochres and browns of those dusty
streets and paths, the sunset reds and the many hues of blue.
The aspiration to be a painter, the precarious nature of culture
in our country and the urge to flee from his father’s wish that
he should become a doctor led his decision to leave for Paris
in 1958 to create a direct, primitive painting that sought to
become material.
Due to his work in mural projects in the world of public
architecture in France, he became somewhat distanced from
the usual art circles, although, despite his immersion in
cosmopolitan Paris, his painting was always nourished by
elements from his indelible origins. The search for oneself,
for that which is sacred and impenetrable, was the focus
of Jiménez-Balaguer’s work and, I would go so far as to
suggest, of his very life, subject as he was to the influence of
a generation of artists marked by the despair of belonging to
postwar Spain.
In his last years, Laurent Jiménez-Balaguer broke his silence
with Catalonia and in 2012, thanks to his generosity and
enthusiasm and the support of the Vila Casas Foundation, he
returned to his country of origin with a major retrospective at
the Can Framis gallery in Barcelona. A year later, the Museum
of L’Hospitalet devoted a superb show to Jiménez-Balaguer in
his hometown.
Towards spring 2015, I joined forces with the artist again
for a week of intensive work at the Museum of Montserrat,
preparing what was to be his last show before he died. His
fragile health did not prevent him from delighting in the
discovery of the gardens at Montserrat, and we hoped to
meet up once more in L’Hospitalet. However, as the German
philosopher Theodor Wiesengrund Adorno says, the final
periods of artists inevitably filter the disturbing, elusive
substance of death.
On 16 April 2015, Laurent Jiménez-Balaguer finally fled to join
the birds from his first paintings.
In this posthumous exhibition, L’Hospitalet renders richlymerited tribute to an artist and friend, presenting works
that range from his early periods to the present, from
the collections of the artist, the MACBA - Museum of
Contemporary Art of Barcelona, the Museum of Montserrat,
the Vila Casas Foundation and the Museum of L’Hospitalet.
Today, his work seems freer than ever, with its insistent focus
on our society’s unresolved conflicts.
L’Hospitalet, March 2016
Antoni Perna
Artistic Director Tecla Sala Art Centre
In the 1980s, his work became enriched by his use of thick
ropes (dyed bright red and electric blue, which created
tensions, binding frame and surface together, threading
through the work and taking corporeal forms), sticks and
clothes. Colour, hemp, canvas and their violent contrasts seem
to intimate an ancestral memory, an inescapable bond with
the land and great mystery of the human being.
* Adaptation of the text for the exhibition
“The Sacred in Jiménez-Balaguer”,
presented at the Museum of Montserrat
from 13 March to 5 July 2015.
75
Towards what humanity?
Jiménez-Balaguer believed that suffering is universal in nature
and is the cursed part of humanity. Human suffering is the
basis of all meditation about the future and is the subject of
art. But what language should we use to talk about it?
Religious terminology? No, we should find a more universal
language. Theories? Jiménez-Balaguer distanced himself from
these. Any construction of the self is a confrontation with a
form of the unknown, unthought of, whose emotional force is
real.
The informalism of the early-nineteen fifties sought to combat
the humanity had led to the disasters of the twentieth century;
Jiménez-Balaguer’s informalism of the early-twenty-first
century, which we call new informalism, is aimed at eradicating
suffering from our very body. But in order to eradicate it we
must first know it, and to know it we need to give it form.
Jiménez-Balaguer’s new informalism generates confrontation
with evil; the technique is to shape by speaking, to paint in
order to say.
At the same time, the violence of the pulse constantly
domesticated by the being that paints and expresses itself
through art. The works of Jiménez-Balaguer are invested with
Messianic power. They are therapeutic.
Jiménez-Balaguer devoted his entire life to creating this
language of suffering, which is the basis that everyone has to
find their independence, their beauty, their power. Freedom, an
essential concept in our tradition, on which it is only possible
to found a NEW HUMANISM.
They seek to name suffering wherever it exists. They seek to go
through the mirror to the other side and signal what is most
unconscious as basic rules that form an initial transcription of
human suffering. The conclusion can only be negative.
In around 2000, Jiménez-Balaguer asked: 2,000 years of what?
The new informalism is a twenty-first century art movement
whose gesture is based on the massacres perpetrated against
humanity over 2000 years of wars and crimes, from nation
to nation, from individual to individual; 2,000 years of
indifference towards reality as it is.
Does humanity not need give an account of its activities
on Earth? What solutions have been found to cure human
suffering? Do they suffer differently on the other side of the
planet? What do being a Muslim, being a Catholic, being an
atheist, being a Buddhist, have in common, if not the mental
suffering entailed? To individuate oneself, to become oneself.
It is denial that annihilates the future. Suffering should,
rather, be taken into account, so that it can finally disappear
from the human horizon. A great observer of all things
human, Jiménez-Balaguer never ceased to proclaim the need
for people to be linked to their freedom, which is the only
suffering that carries some hope.
The new humanity will free itself from death or it not will be, it
will become free from mortality; this is the constant struggle
that unites us in our flesh. There has been talk of transcended
matter, of the metamaterial. Yes, this was the direction that
Jiménez-Balaguer’s Catalan expressionism took.
Matter is invisible. Matter is an imprisonment from which
release is promised. But for this to occur, form must be given.
Jiménez-Balaguer’s Catalan art is different from that of
the painters in the Dau al Set group. If their paths had so
ordained, the key issues that underlie our humanity would
have been discussed by those representatives of informalism.
Is suffering the inevitable mirror of the human being? Is it, in
short, what causes war and death?
76
Alexis Virginie Jiménez
Paris, 10 December 2015
I Have Heard…
I have heard a distant noise... very distant, and I seek it in the
flesh.I need body. My art is fine art, but my gaze is in the soul,
along with what escapes us and roars with the anguish of the
tormented.
Man looks at the heavens and sighs, and this sigh is all his
existence. When the expression calls to us, the doors of pain
open its echo. Gazes become deep and we call feeling that
which makes us shiver. There is Art!
I will love life, although with a bite that seeks Death. My art
is not the sullied idea of the search for the new; Art itself
is renewed. It is the howl of a world that stirs in a morbid
quagmire.
Putting colours onto surfaces is what is known as painting.
But to reach the dark well of vibrating insinuation, to the
supersense, it is necessary, above all, to be an artist.
I am the living voice of a present truth; let they that have a
voice shout out, for Art is a cry that is dying. The world, our
world, is a huge picture in which everything lives for a reason;
for the artist, the work has a reason; the impotence of humans
before what looms over them at all times: Death.
The anguish of the unknown... the unease of those who know
and fear. We have become confused on many occasions, and
we have made mistakes. We have spoken too much for the
little we have given; blessed are those that demand much and
are silent.
There is something vague that eludes our knowledge, and
that something is Life itself. Effervescence of anguishes that
crumble into small, sensitive pieces. Art!
To live is not always to create, but creating is always alive.
The truth is beaten, but never destroyed; it exists in itself.
In my soul there is the struggle of he who wins and the pain of
he who suffers; sometimes laughing, like lying, is to descend
the steps.
Laurent Jiménez-Balaguer
Barcelona, 1955
Art is a few who live what has been denied to all of us.
It is the spirited reaction against the forces that subjugate us.
Fleeting liberation! Art is the impotence of man.
I proclaim this impotence before the fleeting mockery of
reason. Impotence diverted towards the creative potential.
Internal struggle between man and God. Vision and search.
To reach bases for new paths and to continue... Crawling in
order to rise later as adolescents. You do not pay for life just
by living it; you pay for it by suffering it.
Freedom for our potential... Art against Death!
We want to disconnect from our inferiority, we want to be
superior in potential to that which enslaves us, and we
flee from the material, taking refuge in the ethereal and so
surrounding ourselves with imagination and feeling.
To bite is not to live in appearance, but to live poverty in all
its misery. Where is the maturity of spirit? Vice of mud and
sinking.
77
El Centre d’Art Tecla Sala vol expressar el seu agraïment a la
família Jiménez-Balaguer; Pedro Madueño; MACBA - Museu d’Art
Contemporani de Barcelona; Museu de Montserrat, Abadia de
Montserrat; Fundació Vila Casas, Barcelona; Museu de L’Hospitalet
i a totes aquelles persones i institucions que amb la seva col·laboració
han fet possible aquesta exposició.
AJUNTAMENT DE L’HOSPITALET
Alcaldessa
Núria Marín Martínez
REGIDORIA DE CULTURA
Regidor
Jaume Graells Veguin
Cap de Servei de Cultura
Rosa Maria Muga
CENTRE CULTURAL METROPOLITÀ TECLA SALA
Direcció
Xavier Gil Dasca
CENTRE D’ART TECLA SALA
Direcció artistica
Antoni Perna
Coordinació
Núria Garcia
Difusió
Lola Mesa
Coordinació tècnica
Andreu Masip
Administració
Rosa Inglés
Suport logístic
Carles Ventura, Rosa Jovani
Premsa
Gabinet de Premsa de l’Ajuntament de L’Hospitalet
EXPOSICIÓ
CATÀLEG
Organització i producció
Centre d’Art Tecla Sala.
Ajuntament de L’Hospitalet
Direcció i coordinació
Centre d’Art Tecla Sala
(Ajuntament de L’Hospitalet)
Av. Josep Tarradellas, 44
08901 L’Hospitalet de Llobregat
Tel. (34) 93 338 57 71
[email protected]
www.teclasala.net
Concepció
Centre d’Art Tecla Sala
Muntatge
Manel Civit / Xavier Mulet
Centre d’Art Tecla Sala
Coordinació pedagògica
Les Espigadores (Servei Educatiu
Centre d’Art Tecla Sala)
Pintura
Beatriz Ciriquian
Marcs
Marcs SIS
Transports
David Moyano
Gustavo Sunyer
Equip Museu de Montserrat
Assegurances
Marsh, SA. Assegurances
Asedesa, SA. Corredoria d’Assegurances
Ribé Salat, Broker d’Assegurances, SL
Textos
Núria Marín Martínez
Antoni Perna
Alexis Virginie Jiménez
Laurent Jiménez-Balaguer
Disseny gràfic
Estudi Carme Vives
Fotografies
Retrat de l’artista: ©Pedro Madueño
Fotografies de les obres: Guillem F-H
Traduccions
Al català i al castellà: Meritxell Prat (Artslingua)
A l’anglès: Allan Moore
Preimpressió i impressió
Agpograf s.l.
Dipòsit legal: B 5233 - 2016
ISBN: 978-84-938376-6-2
© De les imatges: Laurent Jiménez-Balaguer
© Dels textos: els autors
© De l’edició: Centre d’Art Tecla Sala
(Ajuntament de L’Hospitalet)
Paper: Gardapat Kiara de 135 g
Tipografia: FFScala
Descargar