jornades divulgatives - Centre d`estudis de Gavà

JORNADES DIVULGATIVES
ROMA
·A·
GAVÀ
Programa de les Jornades
• Dimarts, 5 de juny
Gavà i el Pla de Barcelona entre l’època ibèrica i l’antiguitat tardana, per
Josep Maria Palet Martínez.
• Dijous, 7 de juny
La romanització de la façana marítima del Llobregat. Resultats de les
darreres intervencions, per Maria Lledó Barreda i Casanova.
• Diumenge, 10 de juny.
Visita comentada als jaciments ibèrics i romans de Gavà: del nucli antic al
Pla de Queralt, excursió organitzada per l’Associació d’Amics del
Museu, la Unió Muntanyenca Eramprunyà i el Grup Ecologista Quercus.
• Dimarts, 12 de juny
Paradoxes d'un jaciment gavanenc: l'ancoratge de les Sorres, per Pere
Izquierdo i Tugas.
• Dijous, 14 de juny
Deu anys d’intervencions arqueològiques al nucli antic de Gavà: la vil·la
romana de Sant Pere de Gavà, per Alícia Estrada i Martín.
Totes les xerrades es van fer a la sala d’actes del Museu de Gavà a les 7.30 del
vespre. L’excursió s’inicià a les 8.30 del matí des de la plaça Major.
Índex
Presentació ..............................................................................................................................3
Jaciments ibèrics i romans a Gavà en el Pla Especial i Catàleg del Patrimoni Arqueològic ....5
Assentaments ibèrics a Gavà ..................................................................................................5
Assentaments romans a Gavà.................................................................................................8
Gavà i el Pla de Barcelona entre l’època ibèrica i l’antiguitat tardana......................................9
Introducció. ..............................................................................................................................9
L’ocupació i estructuració indígena del territori. .....................................................................10
L’organització del territori en època tardorepublicana............................................................11
August i els canvis del període altimperial. ............................................................................12
Les transformacions de l’antiguitat tardana............................................................................15
La romanització de la façana marítima del Llobregat. Resultats de les darreres intervencions17
Introducció .............................................................................................................................17
El procés de romanització......................................................................................................18
Els jaciments ibèrics romanitzats ...........................................................................................18
Les vil·les d’època republicana ..............................................................................................18
L’Alt Imperi i la fundació de Barcino.......................................................................................19
La vil·la de Cornellà de Llobregat...........................................................................................19
La vil·la del barri antic de Sant Boi.........................................................................................20
Can Reverter - can Perals (Sant Vicenç dels Horts) ..............................................................20
Nostra Senyora de Sales (Viladecans) ..................................................................................21
Castelldefels ..........................................................................................................................22
El Baix Imperi.........................................................................................................................22
Excursió comentada a alguns jaciments ibèrics i romans de Gavà .......................................24
Paradoxes d'un jaciment gavanenc: l'ancoratge de les Sorres ..............................................25
D'una incògnita gairebé llegendària a un jaciment famós ......................................................26
El jaciment més gran .............................................................................................................27
De mar oberta a terra ferma en dos mil anys.........................................................................30
Objectes per donar i vendre...................................................................................................32
Dels objectes a la història ......................................................................................................33
El port de Barcino o el port del Llobregat...............................................................................36
I el context?............................................................................................................................37
Deu anys d’ intervencions arqueològiques al nucli antic de Gavà: la vil·la romana de Sant Pere
de Gavà .................................................................................................................................39
Pati de la rectoria de l’església de Sant Pere de Gavà (1989-1990)......................................41
Abocador d’un forn d’àmfores Pascual I del carrer de Sant Josep Oriol................................41
Carrer del Cap de Creus, núm 23 ..........................................................................................41
Carrer de Sant Nicasi, núm. 15-19.........................................................................................42
Carrer de Sant Nicasi, núm. 32..............................................................................................43
Carrer de la Rectoria / Raval de Molins. ................................................................................43
Carrer del Centre, núm. 31-33 ...............................................................................................43
Carrer de la Rectoria / Generalitat .........................................................................................43
Carrer de Sant Pere, núm. 58-60...........................................................................................44
Carrer del Raval de Molins, núm. 20......................................................................................44
La Roca..................................................................................................................................44
Consideracions finals.............................................................................................................45
L’establiment romà de can Valls del Racó .............................................................................47
Presentació
3
Presentació
Manel ALONSO i FIGUERES.1
Amigues i amics, sigueu benvinguts.
La publicació de les ponències que es presenten en aquestes jornades és un fet
singular. Mai abans l’Associació d’Amics del Museu de Gavà havia editat res que no
fos el primigeni butlletí de l’entitat que duia per títol LA SENTIU. Això s’esdevenia
des de l’any 1980 −quan va aparèixer el primer número, pagat aleshores per la Caixa
d’Estalvis de Barcelona, i que va anar acompanyat amb una gran festa−, i fins al
número 13, de 1987. Després va ser absorbit pel Museu sense discussió. Havent
arribat, doncs, a la no gens fàcil edat de vint anys, hem volgut commemorar
l’efemèride amb la realització d’aquestes jornades i amb l’edició de la publicació que
teniu a les mans.
No cal que ara m’estengui a exposar tot el que trobareu a les pàgines que vénen a
continuació. L’empremta del món romà a casa nostra és un fet prou conegut i a
bastament il·lustrat, però no sempre prou recordat i tampoc prou publicat, cosa que,
d’altra banda, ens ha decantat la decisió per fer-ne un modest opuscle divulgatiu. I
no caldrà fer una presentació tampoc dels autors i de les autores que hi han
intervingut, ja que se’ls coneix amb escreix en el nostre àmbit científic, i no solament
pel que fa al món romà. Però, sobretot, perquè han copsat per experiència, i sovint
de primera mà, la incidència que va tenir en el nostre territori la romanització,
impacte social i econòmic esdevingut inicialment cap allà a les darreries del segle
tercer aC. I com que, les autores i els autors d’aquests textos, gentilment van
acceptar d’exposar-nos els seus coneixements sobre la història romana a casa
nostra, per l’esforç realitzat i per la bona disposició que hi han mostrat per tal que
aquestes jornades tinguin el pes i el lluïment que els pertoca, els ho agraïm
doblement.
El nostre agraïment, però, va més enllà també. En aquesta ocasió no podem ni
volem oblidar la col·laboració que el Museu de Gavà ha prestat perquè la
commemoració dels nostres primers vint anys de vida sigui tot una celebració. I no
podia ser d’altra manera. Tothom sap que la nostra entitat, l’Associació d’Amics del
Museu de Gavà, es va fundar en una època de penúria econòmica del Museu, i amb
la finalitat, entre d’altres, de subvenir a les seves necessitats. Si bé és cert que l’acta
fundacional és de 1981, l’entitat ja funcionava de més d’un parell d’anys abans. Amb
aportacions econòmiques (no gaires, malauradament), i en espècie i amb esforços
1
President de l’Associació d’Amics del Museu de Gavà
4
Presentació
personals, tothom qui hi va ser en un principi va col·laborar d’acord i en la mesura de
les seves possibilitats perquè aquell modest museu agafés volada. Cal que
dediquem aquí també un agraït record, doncs, a aquells primers socis i
col·laboradors tants d’esforços com hi van esmerçar: classificació i siglatge de
materials arqueològics, ajut en les excavacions, en les tasques d’emmagatzematge, i
fins i tot en la neteja de la vetusta i abandonada casa Lluc…! Hi va haver durant molt
de temps una simbiosi quasi perfecta entre totes dues entitats...
Avui en dia, amb plena majoria d’edat, tant el Museu de Gavà com l’Associació
d’Amics del Museu, avancen junts per donar-se suport i ajut mutu, sempre que sigui
possible. Però, cal no oblidar que si els objectius no sempre són coincidents, l’esperit
que els anima ho és o, si més no, ho ha de ser. Els criteris i les persones passen,
però les institucions romanen. Disculpeu-nos el tòpic. Però, tot i que cal no abusar
dels tòpics ni donar-los la categoria de dogma, no ens farà cap mal de fer-los cas.
A tothom, gràcies
Els jaciments ibèrics i romans
5
Jaciments ibèrics i romans a Gavà en el Pla
Especial i Catàleg del Patrimoni Arqueològic
L’any 1980, el Ple Municipal de Gavà va acordar iniciar els estudis pertinents per tal
de redactar i aprovar un pla de protecció del patrimoni històric i arqueològic. Aquest
instument de protecció dels elements materials del nostre passat, pel que fa a les
restes arqueològiques, fou aprovat definitivament, una vintena d’anys després, per la
Comissió d’Urbanisme de Barcelona el 15 de desembre de 1999, i entrà en vigor
l’endemà de la publicació de l’acord d’aprovació al Diari Oficial de la Generalitat de
Catalunya, el 31 de març de 2000.
A continuació llistem els jaciments arqueològics d’època ibèrica i romana catalogats
a Gavà per aquest Pla Especial, amb la ressenya que aportava per a cadascun d’ells
la memòria preliminar d’aquest instrument.
Assentaments ibèrics a Gavà
Assentament del turó del Calamot
Les nombroses restes trobades al voltant d’aquest indret, i actualment dipositades al
Museu de Gavà, així com les estructures localitzades tant al cim del turó
(segurament una talaia) com als seus vessants, demostren l’existència d’un
assentament que va durar molts segles i que fa necessari una excavació més
intensa.
Assentament iberoromà del castell d’Eramprunyà
Les excavacions realitzades al vessant sud del turó on s’assenta el castell varen
permetre de localitzar fragments de ceràmica comuna i de terra sigilliata que en
demostren l’ocupació ja en època iberoromana.
Assentament de can Rosés
En terrenys de can Rosés, en el vessant meridional del turó de Caçagats, van
aparèixer restes iberes i romanes que en demostren una dilatada ocupació.
Assentament del molí de la Sentiu
Al voltant del molí han aparegut restes de ceràmica iberoromana, fet que demostra
l’existència d’assentaments durant un temps molt dilatat, demostratius de diferents
formes d’ocupació del territori.
Assentament de coll Roig Est
Nombrosos fragments de ceràmica comuna i d’àmfora ibèrica escampats en una
àmplia àrea prop del cim del turó ens demostren l’existència d’un assentament
d’època iberoromana que ha de ser estudiat.
Mines de can Tintorer – les Ferreres
Important conjunt d’indrets on es fa evident l’explotació de jaciments de mineral de
ferro (uns en galeria i altres a l’aire lliure) des de l’època iberoromana.
Viladecans
3. Torrent Fondo
4. Can Tries
Olivella
2. Puig de la Mola
Sitges
1. Montceva-Collbanc
Sant Boi de Llobregat
5. Sant Ramon
6. Torrent de les Orioles - Canons
7. Font de les Golbes
8. Carretera de Sant Climent
9. Benviure
10. Puig del Castell
11. La Muntanyeta
12. Torre de la Vila
13. Camí vell de Llor
14. Santa Bàrbara de Llor
JACIMENTS IBÈRICS I IBEROROMANS TERRESTRES
Gavà
20. El molí de la Sentiu
21. Can Rosés
22. El Calamot
Castelldefels
15. El castell
16. Serra d’en Llopart
17. La Muntanyeta
18. Torre Barona
19. Cal Tiesso
Begues
27. Puig Castellar
28. Cova Cassimanya
29. Cova de la Penya del Moro
30. Entre can Barrera i can Figuera
31. Cova de can Sadurní
23. Can Tintorer (mineria)
24. Eramprunyà
25. Cementiri de Gavà
26. Coll Roig Est
650 m
600 m
Actual cota 10 m 550 m
500 m
(suposada línia de costa)
450 m
Línia de costa actual
400 m
350 m
Límit del sector d’interès
300 m
250 m
200 m
150 m
100 m
50 m
10 m
0m
N
Petits assentaments
Poblats
6
Els jaciments ibèrics i romans
Jaciments terrestres d’època ibèrica i iberoromana en l’àmbit del Garraf / Delta Occidental
del Llobregat. Dibuix: J. Campmany. Font: Pla Especial i Catàleg del Patrimoni Arqueològic
de Castelldefels, Pla Especial i Catàleg del Patrimoni Arqueològic de Gavà, BARREDA, M.
Ll.; 1993: «Història Antiga», Història de Sant Boi de Llobregat, IZQUIERDO, P.,
MENÉNDEZ, F. X., SOLIAS, J. M.; 1998: Història de Viladecans. Els antecedents ibèrics i
romans, CORTADELLA, J., MENÉNDEZ, F. X., PERA, J., RIGO, A.; 1989: «Anàlisi sobre la
distribució espacial dels assentaments ibèrics al Baix Llobregat», I Jornades Arqueològiques
del Baix Llobregat.
Gavà
4. Can Llong
Castelldefels
3. El castell
Begues
2. Cova de can Sadurní
Sitges
1. Ca l’Amell
Viladecans
9. Can Guardiola
10. Alba Rosa
11. Santa Maria de Sales
12. Vinya de Sales
5. Can Valls del Racó
6. Can Torrents (necròpoli)
7. La Roca
8. Sant Pere de Gavà
JACIMENTS ROMANS TERRESTRES
Sant Boi de Llobregat
13. Torre de la Vila-Fonollar
14. La Muntanyeta
15. Barri Antic
16. Antic barri de Sant Pere
17. Camí vell de Llor
N
Assentaments
650 m
600 m
550 m
Actual cota 10 m
m
(suposada línia de 500
costa)
450 m
Línia de costa actual
400 m
350 m
Límit del sector d’interès
300 m
250 m
200 m
150 m
100 m
50 m
10 m
0m
Vil·les
Els jaciments ibèrics i romans
7
Jaciments terrestres d’època romana en l’àmbit del Garraf / Delta Occidental del Llobregat.
Dibuix: J. Campmany. Font: Pla Especial i Catàleg del Patrimoni Arqueològic de
Castelldefels, Pla Especial i Catàleg del Patrimoni Arqueològic de Gavà, BARREDA, M. Ll.;
1993: «Història Antiga», Història de Sant Boi de Llobregat, IZQUIERDO, P., MENÉNDEZ,
F. X., SOLIAS, J. M.: 1998: Història de Viladecans. Els antecedents ibèrics i romans.
8
Els jaciments ibèrics i romans
Assentaments romans a Gavà
Ancoratge de les Sorres
Extensíssima àrea que correspon a un antic ancoratge en ús des del segle IV-III aC
fins al segle V dC en la qual, a profunditats d’entre 5 i 15 metres, s’han localitzat
nombroses restes de tot tipus i fins a set derelictes que demostren la gran activitat
que es donà en aquest ancoratge. L’àrea d’expectativa arqueològica s’estén també
als municipis veïns de Viladecans i Castelldefels.
Vil·la romana de Sant Pere de Gavà
Les prospeccions realitzades en una zona relativament gran del nucli urbà de Gavà,
centrada en la plaça de l’església, demostren l’existència d’una antiga vil·la romana
en aquesta zona.
Vil·la romana de can Valls del Racó
Conjunt de deu estructures de diferents èpoques, entre elles una vil·la romana,
d’entre les quals destaquen diverses cirsternes, dipòsits i canalitzacions, i un
paviment d’opus signinum.
Assentament iberoromà de can Llong
La troballa de diferents restes ceràmiques d’època iberoromana indiquen l’existència
d’un assentament als voltants de la masia actual. Segurament es tracta d’una vil·la.
Assentament iberoromà de can Torrents
Prop de la masia de can Torrents, a l’altre costat de la riera, s’han localitzat
nombroses restes, especialment àmfores nord-africanes, que semblen indicar
l’existència d’una necròpoli d’època baiximperial.
Assentament de la Roca
En una àrea situada entre l’avinguda de Joan Carles I i la carretera de Barcelona a
Santa Creu de Calafell, han aparegut diferents restes d’un assentament que fou
ocupat des d’època romana (període tardorepublicà) fins al segle XVIII.
Sitges del cementiri de Gavà
Al voltant de l’actual cementiri i al llarg de l’Avinguda de Joan Carles I, han aparegut,
en superfície, una sitja i diferents restes que demostren l’existència d’un
assentament d’època romana
9
Gavà i el Pla de Barcelona
Gavà i el Pla de Barcelona entre l’època ibèrica i
l’antiguitat tardana
Josep Maria PALET MARTÍNEZ.2
Introducció.
Des d'un punt de vista geogràfic, Gavà s’emplaça al Pla de Barcelona, plana litoral
d’escàs pendent ben delimitada per la Serralada Litoral i el mar. El Pla està format
per dues planes (alta i baixa), separades entre elles per un escarpament erosiu, que
segueix aproximadament la cota 10/15 m. s n m A l’àrea al sud del riu Llobregat, la
plana alta queda definida per una franja de terreny estreta, entre la Serralada i el
delta. La plana inferior, d’origen essencialment deltaic, és en canvi molt més extensa
i abraça des d’aquesta cota fins al mar. El límit natural sud d’aquest territori el
constitueix el massís de Garraf que arriba fins a la línia de costa, formant importants
penya-segats. El límit topogràfic septentrional del Pla el formen les serres de Marina
i de Collserola.
La zona es caracteritza per la centralitat i per la possibilitat de comunicació des de
bona part del NE de la península Ibèrica. És una de les grans planes litorals
d'aquesta regió i, al mateix temps, disposa d’excel·lents possibilitats de comunicació
terrestre per la vall del Llobregat. L’existència fins època tardoromana de l'estuari del
Llobregat possibilità la presència d'una gran zona d'ancoratge que facilitava
l'engranatge d'aquest territori amb les rutes comercials de llarg abast.
MASSÍS DE GARRAF
125 m
RR
A
DE
CO
L
LS
ER
O
S
M ERR
AR A
IN LA
A D
A
LA
Riu Besòs
Riu Llo
bregat
SE
125 m
25 m
del
Delta del Llobregat
25 m
0
125 m
Baetulo
Barcino Deltaòs
s
Be
N
IT
MED
MAR
DE
À
ERR
NIA
5 Km
Mapa de situació general. Dibuix: J. M. Palet
2
Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana. Universitat Autònoma de Barcelona.
10
Gavà i el Pla de Barcelona
L’ocupació i estructuració indígena del territori.
A l’època ibèrica plena, des del segle IV fins al II aC, el poblament presenta una
jerarquització força significativa. D’una banda, hi existeixen uns centres que
acumulen tot un seguit de funcions, de l’altra hi ha establiments de caràcter dispers
més especialitzats. A la vall baixa del Llobregat s’han definit set grans nuclis o
oppida amb la dimensió suficient per assumir les màximes funcions. Aquests
centres, emplaçats sempre dalt de turons, són: puig Castellar (Begues), Calamot
(Gavà), Sant Ramon (Sant Boi), Montjuïc (Barcelona), Sta. Creu d'Olorda (Molins de
Rei), puig Castellar (Sant Vicenç) i el Castell (Esparreguera), als quals cal afegir el
turó de la Rovira, a la plana central de Barcelona, el puig Castellar (Santa Coloma de
3
Gramenet) i el turó d'en Boscà (Badalona), al nord del Besòs. Aquests nuclis eren el
centre d'un territori, i segurament en centralitzaven l'activitat econòmica i els serveis;
l’explotació d’aquest espai comprendria, però, una xarxa d'altres establiments
menors de caràcter dispers de tipus agrícola (granges) i, de vegades, especialitzats
en l'explotació d'un recurs concret.
En relació a la xarxa viària, l’estructuració de l’espai es troba fortament adaptada a la
morfologia natural del terreny. A la zona sud del Pla, dominada per la vall del riu
Llobregat i per la importància comercial de l’antic estuari, destaca la rellevància de
l’eix de comunicació litoral, que segueix l’antiga línia de costa o les riberes del riu (a
grans trets per l’actual carretera C-245). Un altre element estructurador important
són les vies naturals de trànsit formades per les línies de carena i per les rieres,
excel·lents vies de comunicació en sentit mar-muntanya, que donen accés al massís
de Garraf.
En aquest període es comença a donar una veritable explotació dels recursos
primaris, especialment els de tipus agrícola. També es documenta una possible
explotació dels recursos minerals com, per exemple, el ferro a les zones de la
Serralada. Cal recordar que a l’àrea de can Tintorer (Gavà) hi ha els primers indicis
d'ús d'aquest recurs mineral, encara que l'explotació a gran escala no es produirà
fins a la fase romanorepublicana.
És interessant observar que el poblament ibèric a l’extrem sud del Pla té una
distribució molt litoral, i que la màxima concentració de jaciments es dóna, a més a
més, en aquesta zona (entre Castelldefels i Gavà), on molts establiments s’emplacen
en petites elevacions vora l’antiga línia de costa, fenomen segurament relacionat
4
amb l'inici de la utilització intensa de l'ancoratge de les Sorres. La presència al lòbul
dret del delta del Llobregat de restes de vaixells enfonsats i de la seva càrrega indica
l'ús d'aquest espai, avui ocupat per la plana deltaica, com a lloc d'ancoratge com a
mínim des del segle IV aC fins al Baix Imperi. Cal recordar que l’estructura aèria del
delta va formar-se durant l’Antiguitat tardana, tal com ha revelat l'anàlisi dels
5
materials de derelictes i sedimentològics a l’antic estany de la Murtrassa.
De tota manera, també s'ha detectat una activitat comercial portuària al lòbul
esquerre del delta, a la zona anomenada el Port, a Montjuïc. En aquest lloc s'ha
localitzat un important camp de sitges, actiu des del s. IV fins al II aC., amb un volum
d'emmagatzematge d’uns 1.100 metres cúbics. Per tant, cal considerar Montjuïc com
3
PALET, J.M.; SOLIAS, S.; (en premsa): «Les transformacions del territori de Barcino des de la
romanització a l’antiguitat tardana», Taula Rodona Pont del Diable. Castellbisbal-Martorell, 1999.
4
IZQUIERDO, P.; 1992: «L'ancoratge antic de les Sorres: aportacions a la història econòmica de la costa del
Llobregat», Fonaments, 8, pp. 53-78.
5
IZQUIERDO, P.; 1992: «El medi geogràfic: aproximació a l'evolució del paisatge», VV.AA.: Les
Sorres X. Un vaixell medieval al Canal Olímpic de Rem. Castelldefels, Baix Llobregat, Memòries
d'Intervencions Arqueològiques a Catalunya, 1, Generalitat de Catalunya, Barcelona, p. 13-19; RIERA,
S.; 1995: Evolució del paisatge vegetal holocè al Pla de Barcelona, a partir de les dades pol.líniques,
Universitat de Barcelona, Col.lecció Tesis Doctorals Microfitxades, Barcelona.
Gavà i el Pla de Barcelona
11
un centre per a la concentració d'excedents i posterior distribució marítima en època
ibèrica i també durant la fase republicana.
Terrissa trobada a les Sorres procedent d’un carregament enfonsat. Foto: P. Izquierdo
L’organització del territori en època tardorepublicana.
La primera transformació d'aquesta zona en època romana s'inicia dins la segona
meitat del segle II aC i perdura fins l'aparició de la colònia Barcino (Barcelona). En
aquest moment, i d'una forma progressiva, es desenvolupa un doble procés
d'aparició-desaparició de patrons d'assentament. Així es passa del model de
poblament indígena comentat, a un altre en què els assentaments sembla que tenen
dimensions relativament reduïdes i s’emplacen preferentment en vessants suaus o a
la plana. Ambdós models sembla, però, que coincideixin en el temps, mentre es
produeix un procés de canvi a llarg termini.
En el sector sud del Pla, durant els primers temps de l’ocupació romana, no es detecta
cap canvi important en l'estructuració territorial heretada del període ibèric ple, la qual,
de fet, segueix en funcionament. Així, bona part dels jaciments ibèrics de la vall del
Llobregat no pateixen ruptures des d'època ibèrica plena fins al moment romà, com
per exemple els jaciments del camí Vell del Llor (Sant Boi de Llobregat), el Calamot
(Gavà), la Vila Vella (Sant Boi), la Torrassa (l'Hospitalet), can Miano (Sant Feliu) o
6
Santa Creu d'Olorda (Molins de Rei).
Ara bé, entre mitjan segle II aC i inicis del I aC apareixen tot un seguit de nous
establiments agrícoles de plana que no han deixat excessives restes, ja que la major
part van ser remodelats durant el moment altimperial. Els millors exemples són la
villa de Santa Maria de Sales (Viladecans), la de ca la Còrdia (Molins de Rei), o la de
ca l'Espluga (Pallejà). L'únic establiment que ha lliurat estructures d'aquesta fase,
intactes, ha estat el de la plaça de les Bruixes II (Molins de Rei), ocupat entre el 125
aC i el 75 aC, amb paviments d'opus signinum, parets amb morter i estucades, així
com tegulae i imbrices; elements que indiquen que es tracta d'un establiment rural
7
romà.
Aquests canvis en els patrons d’assentament són, de fet, un fenomen general a la
Laietània, i no van ser precedits per cap fundació urbana romana. La fundació de les
veïnes ciutats romanes d’Iluro (Mataró) i de Baetulo (Badalona) és lleugerament
6
7
PALET, J.M., SOLIAS, S.; (en premsa): «Les transformacions del territori...»
SOLIAS, J.M.; 1993: «La romanització del Baix Llobregat», La Sentiu, 18, Museu de Gavà.
12
Gavà i el Pla de Barcelona
posterior, vers la primera meitat del segle I aC, i ha de ser interpretada com una
conseqüència d’aquest fenomen, però alhora com un element que el dinamitza.
Probablement en aquesta fase es va procedir a una organització de l'espai adaptada a
elements preexistents, heretats del període ibèric. Les transformacions del territori al
període tardorepublicà en aquest sector es caracteritzen, doncs, perquè són graduals.
Al Pla les transformacions són especialment lentes a la zona del Llobregat, allunyada
de l’àrea d’influència de la veïna ciutat de Baetulo, però on la importància comercial de
l'antic estuari i del mateix eix fluvial van ser factors decisius en la consecució final
d'aquest procés.
En relació amb les activitats econòmiques, al sector del Llobregat s'ha pogut datar
l'explotació de minerals de ferro dins de la segona meitat del segle II aC i inicis del
segle I aC a la zona de can Tintorer (Gavà) i al puig Castellar (Sant Vicenç dels
Horts). L'extracció es realitzava habitualment mitjançant l’excavació de grans
obertures, aproximadament quadrangulars (documentat a tots dos llocs) o per mitjà
8
de llargues rases, resseguint les vetes riques (documentat a can Tintorer). Així
mateix, es troben restes de fosa de ferro de la mateixa cronologia a diversos llocs. El
més important sembla el de can Tintorer, encara que també hi ha proves de reducció
de mineral al puig Castellar (Sant Vicenç), a la Vila Vella (Sant Boi) i a can Miano
(Sant Feliu). Segurament va existir una especialització metal·lúrgica, amb una
explotació per a l’elaboració d’objectes d'ús local, i una manufactura a major escala
(en brut i en lingots) destinada a l'exportació de mineral per via marítima.
L'altre gran sistema d'explotació del territori és l’agricultura. Des de finals del segle II
aC i, especialment, al llarg del segle següent, s'imposa un model d'explotació
agrícola enfocat específicament cap al conreu de la vinya i la producció de vi. La
infraestructura de transport per donar sortida a aquests productes es trobava al
fondejador de les Sorres. La gran quantitat de material datable en aquesta època fa
que es pugui considerar que és el moment de màxima expansió de l'ancoratge del
Llobregat.
La presència de tots aquests elements degué provocar, com a efecte secundari, la
potenciació de mercats, i es va fer sentir la necessitat d'una ciutat important. És, per
tant, al llarg d'aquesta etapa quan es comencen a crear les bases per a la
infraestructura que marcarà el període posterior.
August i els canvis del període altimperial.
La posada en relleu de la zona és obra d'August i, per tant, es troba emmarcada dins
l'ambiciós programa de reformes i fundacions de la seva època. Coneixem un
conjunt de canvis estructurals de gran rellevància: en primer lloc, la fundació de la
ciutat de Barcino (Barcelona) en una petita elevació arran de mar; però també
l’ordenació del seu territori mitjançant el sistema de la centuriació, que conferí a la
plana immediata a la colònia un aspecte característic d’acord amb la concepció
romana de l’espai.
La centuriació del territori era un recurs tècnic per a organitzar i ordenar l’espai, un
instrument que facilitava la distribució de la terra i l’aprofitament i la gestió dels recursos.
Tanmateix, la centuriació respon també a un concepte d’organització territorial que
plasma una idea racional de l’espai típicament romana: la quadrícula, trama concebuda
per a dur-se a la pràctica i perdurar en el temps. Aquest esforç planificador comprenia el
futur repartiment i l’assignació de terres de conreu, però també la delimitació d’espais
8
ROVIRA, C., SOLIAS, J.M.; 1992: «Iron metallurgy in the lower valley of the Llobregat river (NE
Spain) during the iberian and romano-republican period», International Symposium on
Archeometallurgy'89 (From Bloom to knife), Ameliówka (Polònia).
13
Gavà i el Pla de Barcelona
no dividits per tractar-se de boscos, de pastures, de terrenys inundables.
La centuriació de Barcino, fossilitzada parcialment en alguns carrers de la Barcelona
actual, presentava un mòdul de 15 actus, amb unitats més grans, de 15 per 20
actus, en la zona més propera al centre urbà. Els eixos s’estenien des del Besòs al
Llobregat i de la Serralada a l’antiga línia de costa. Al sud, la trama quedava
delimitada per la Via Augusta i, al nord, per la via que de Barcino es dirigia a
Montcada. Així doncs, la centuriació no va incidir ni en la franja litoral que s'estenia al
sud del riu Llobregat, ni en la plana immediata a Baetulo, que mantingué els
elements estructuradors que li eren propis. La construcció es va materialitzar
sobretot a l’àrea entre la ciutat i el Llobregat, on se situa la plana més àmplia del Pla.
L’orientació general està condicionada per la configuració natural del terreny. Així, la
inclinació nord-est/sud-oest de la centuriació cerca el paral·lelisme amb la línia de
costa i amb la Serralada, per tal de garantir el millor aprofitament del terreny,
adequar la xarxa al pendent natural i afavorir la circulació i el drenatge de les aigües
9
superficials.
L
EL
B
LO
T
GA
RE
LES CORTS
BARCINO
20 m
MONTJUIC
ST. BOI
BEGUES
EL PORT
VILADECANS
GAVÀ
MURTRASSA
N
S. VI - VII
S. X - XI
20 m
Antigues línies de costa
Vies de tradició preromana
0
3 Km
Vies romanes i eixos de centuriació
Vies de l'Antiguitat tardana
Estructura de la xarxa viària en l’Antiguitat. Dibuix: J. M. Palet.
A la península Ibèrica el paral·lelisme més evident i destacable es troba en la
centuriació construïda amb la fundació de la ciutat de Caesaraugusta (Saragossa)
10
també modulada a 15 actus. Aquest paral·lelisme és molt significatiu, ja que
aquesta fundació urbana s'inscriu, com la de Barcino, en el programa de reformes
d’August a Hispania. Això indica l’existència d’un gran programa d’organització
territorial a la península que no només implicà fundacions urbanes, sinó també la
construcció de vies, de cadastres i d’altres grans obres públiques. En aquest sentit,
entre els nous elements que estructuren el territori destaca també el reforçament de
la comunicació litoral amb la creació d'un ramal de la Via Augusta que comunicava
9
PALET, JM.; 1997: Estudi territorial del Pla de Barcelona. Estructuració i evolució del territori entre
l'època iberoromana i l'altmedieval. Segles II-I aC_X-XI dC, Estudis i Memòries d’Arqueologia de
Barcelona, 1, Barcelona; PALET, JM.; 1997: «Estructuració i ocupació del Pla de Barcelona en l’època
romana: la xarxa centuriada de Barcino», J. Roca (coord.): Expansió urbana i planejament a Barcelona,
BCN Biblioteca Històrica 2, Institut Municipal d'Història, Proa, Barcelona, pp. 3-18.
10
ARIÑO E.; 1991: Catastros romanos en el Convento Jurídico Caesaraugustano. La región
aragonesa, Zaragoza.
14
Gavà i el Pla de Barcelona
les ciutats d’Iluro, Baetulo i Barcino, i que abandonava el territori de la ciutat pel pont
del Diable a Martorell. Així doncs, en el cas de Barcino, fundació urbana, vies i
centuriació responen a un mateix programa d’organització territorial.
Juntament amb aquests canvis estructurals es va produir una intensificació de
l'assentament rural, especialment rellevant a la plana central del Pla, on l’articulació
entre els establiments rurals i els eixos de la centuriació reflecteix la importància de
l’agricultura com a patró d’assentament. Aquesta intensificació respon tant a la
renovació dels antics hàbitats, com a la implantació de nous assentaments. A la plana
entre Barcino i el Llobregat, la densificació de l'assentament és molt significativa.
Però en d’altres sectors del territori no organitzats a partir de la centuriació també es
documenta una densificació de l’ocupació en aquest moment. Aquest fet queda molt
clar en diversos punts de la vall del Llobregat, on al llarg del segle I els jaciments es
concentren a les zones de major productivitat agrícola: la vall fluvial propiament dita,
la vall del Verç (a Sant Just Desvern) i el sector de Sant Andreu de la Barca. Potser
per això, a partir de la fundació de Barcino a la franja litoral al sud del Llobregat, amb
menys possibilitats agrícoles, es constata un cert despoblament.
La creixent importància de l'agricultura, va paral·lela a la disminució de l'explotació
minera, de tal manera que les mines de can Tintorer semblen abandonar-se, al llarg
del segle I dC. L'explotació de la vinya per a la producció comercial de vi es dóna
com a mínim des dels anys 30 del segle I aC, i va continuar, amb seguretat, fins a la
segona meitat del segle I. S'han excavat al Llobregat dos jaciments on s'han
localitzat les estructures de producció i emmagatzematge del vi: Mare de Déu de
11
Sales (Viladecans) i ca l'Espluga (Pallejà). Aquest producte s'enviava a mercats
externs des de l'ancoratge de les Sorres.
Àmfores de fabricació local trobades a les Sorres. Foto: P. Izquierdo.
Tot i aquesta importància de l’agricultura com a base econòmica del territori, els estudis
paleoambientals i paleopol·línics realitzats per S. Riera mostren una explotació desigual
12
de l’espai. Al Pla de Barcelona destaca la manca de deforestacions generalitzades a
11
SOLIAS, J.M.,;1983: Excavacions a l'ermita de Ntra. Sra. de Sales (Viladecans, Baix Llobregat),
Excavacions arqueològiques a Catalunya, 3, Generalitat de Catalunya, Barcelona; MENÉNDEZ, F. X.,
SOLIAS, J.M.; 1993: «La vil⋅la romana de Ca l'Espluga (Pallejà). Observacions sobre l'estructuració
territorial i econòmica del curs inferior del Llobregat en època romana», Empúries, Vol. 48-50, II,
Diputació de Barcelona, Barcelona, pp. 330-341; IZQUIERDO, P., MENÉNDEZ, F.X., SOLIAS,
J.M.;1998: Història de Viladecans I. Els antecedents ibèrics i romans, Arxiu Històric de la Ciutat,
Viladecans.
12
RIERA, S.,;1995: Evolució del paisatge vegetal...
Gavà i el Pla de Barcelona
15
escala regional. Sembla que es tractaria d’una agricultura especialitzada, més intensiva,
localitzada en petites superfícies i que, en conseqüència, en aquest període l’acció
antròpica devia ser més puntual. A la muntanya de Montjuïc, per exemple, els
diagrames pol·línics evidencien el conreu de la vinya que, tanmateix, afecta només
parcialment l'extensió del bosc, mentre resten importants superfícies forestals. Les
anàlisis antracològiques efectuades a la vil·la romana de la Mare de Déu de Sales
(Viladecans), en un context datat en el tercer quart del segle I dC, demostren, així
mateix, que a la zona existia un alzinar litoral esclarissat. Ens trobem doncs, a finals del
segle I dC, a les muntanyes que tenim al lòbul dret del delta del Llobregat, amb un
paisatge de bosc d'alzines relativament esparses amb un matoll d'arboç. El pi també hi
13
tenia presència, en aquesta associació, encara que no de forma predominant.
El patró d'assentament canvia fortament a finals del segle I i inicis del II, quan alguns
jaciments desapareixen i la majoria presenten canvis importants en les estructures.
Assistim a la desaparició de jaciments relacionats amb la producció vinícola, com
can Pedrerol (Castellisbal) o can Tintorer (el Papiol). En d’altres casos, es produeix
una completa refacció del lloc, com és el cas de la Vila Vella de Sant Boi, on a sobre
dels antics forns d'àmfores, es basteixen unes importants termes datables cap a
l’any 200. Els jaciments que resten, així com l’estructura territorial mateixa
implantada en època augustal semblen, però, que es mantenen durant el Baix
Imperi, i no és fins a l’antiguitat tardana (segles VI-VII) quan es tornen a detectar un
seguit de canvis importants.
Les transformacions de l’antiguitat tardana.
Al sud de la ciutat, entre Barcino i el riu Llobregat, el poblament rural d’època imperial
presenta una significativa continuïtat fins als segles IV-V i, en alguns casos, fins i tot
més enllà (segles VI-VII). La distribució de l'assentament manté una estreta vinculació
amb els elements estructuradors anteriors, tant amb el sistema viari, com amb eixos de
la xarxa centuriada. Probablement, però, en aquest període aquesta trama va perdent
la funció estructuradora i cadastral original que tenia.
A la franja litoral al sud del Llobregat, alguns establiments es mantenen ocupats en
època baiximperial i també posteriorment, com el nucli de la Vila Vella (Sant Boi), o la
vil·la de Santa Maria de Sales (Viladecans), on s'ha localitzat ceràmica d'importació
14
datable a finals del segle VI i al segle VII, tot coincidint amb llocs d'ocupació d'època
altmedieval (segle X).
La rellevància de la zona propera al Llobregat s’ha de relacionar amb la seva vinculació
amb la ciutat de Barcino, i a la mateixa importància comercial d’aquest sector. Si bé
existeix un significatiu esmorteïment del comerç a llarga distància, els circuits
comercials mediterranis encara aprovisionen de ceràmica alguns jaciments costaners
del sector a finals del segle VI i en el segle VII. De tota manera, aquests productes van
essent substituïts per un comerç d'escala més comarcal. En general, és a partir dels
segles VI-VII quan els models d’ocupació experimentaren un canvi més clar. Ara es
documenten nombrosos abandonaments i una tendència a ocupar els sectors més
interiors.
Pel que fa a la xarxa viària, durant l’antiguitat tardana es formen diverses vies que
travessen les planes deltaiques, les quals experimenten un ràpid avanç en aquest
13
SOLIAS, J.M.; 1989: «La romanització del curs inferior del Llobregat», I Jornades Arqueològiques
del Baix Llobregat, Vol. II, (ponències), Castelldefels, pp. 57-119.
14
BARRASETAS, E., JÀRREGA, R.; 1997: «La ceràmica trobada al jaciment de la Solana (Cubelles,
Garraf)», Contextos ceràmics d'època romana tardana i de l'alta edat mitjana (segles IV-X). Taula
Rodona, Arqueomediterrània, 2, Treballs de l'Àrea d'Arqueologia de la Universitat de Barcelona,
Barcelona, pp. 131-152.
16
Gavà i el Pla de Barcelona
període. Aquestes noves vies circulen també a través del Pla, per adreçar-se vers
les serralades, amb un nou traçat que reutilitza i deforma vies anteriors i antics eixos
de la centuriació augustiana, la qual en aquest moment sembla parcialment
desmantellada. Aquests eixos han estat interpretats com a carrerades per al
desplaçament de ramats dels prats humits dels deltes a les pastures interiors de les
15
Serralades i planes prelitorals. En aquest sentit caldria interpretar, per exemple, la
presència de ceràmica grisa estampada en llocs com la cova de can Sadurní
(Begues), situada a la vora d’un eix transhumant de curt abast des de la vall del
Llobregat.
Mapa de la zona deltaica d’Eramprunyà, atribuït al 1590, però que probablement correspon
al segle XVII. S’hi pot veure la Murtrassa, que arribava just fins a Gavà i la Roca. Foto: J.
Nieva – J. Soler i Vidal.
Aquests canvis estructurals s’han relacionat amb l’expansió de la ramaderia
extensiva en aquest període, fet que implicà grans transformacions en el paisatge,
16
tal com reflecteixen les anàlisis pol·líniques i sedimentològiques:
intensa
desforestació, increment dels incendis, extensió dels arbusts i de les plantes
nitròfiles (detectades en el sondatge de l’antic estany de la Murtrassa), intensa
activitat erosiva i ràpid avanç dels deltes (amb una nova línia de costa datada als
segles VI-VII a l’estany de la Murtrassa), aprofitament pecuari de les noves planes
deltaiques i de part del territori.
Al Pla de Barcelona, aquestes carrerades confluïen al sector del Port, al sud de la
muntanya de Montjuïc, vora la plana deltaica. En aquest punt es forma un nou focus
d’atracció que funciona com a zona d’intercanvi i comerç durant l’Antiguitat tardana,
17
relacionat amb l’accés a les pastures del delta i amb la ciutat de Barcelona. Els
nous eixos plasmen un canvi en la configuració del Pla i en la relació ciutat-territori,
en favor d’un model urbà «multifocal» i descentralitzat. Es produeix, així, un
trencament amb la concepció del territori d’època clàssica, amb la desaparició de les
quadrícules i de la centralitat de la ciutat respecte a la centuriació augustiana.
15
PALET, JM., 1997: Estudi territorial del Pla de Barcelona...
RIERA, S., 1995: Evolució del paisatge vegetal...
17
PALET, JM.; RIERA, S., 1994: «Landscape dynamics from Iberian-Roman (2nd-1st centuries BC) to
early medieval times (12th. century) in the Montjuïc-El Port sector (Plain of Barcelona, NE Iberian
Peninsula)», Archeologia Medievale, XXI, pp. 517-540.
16
La romanització de la façana marítima
17
La romanització de la façana marítima del
Llobregat. Resultats de les darreres
intervencions
Maria-Lledó BARREDA i CASANOVA.18
Introducció
Des que l’any 1989 es van realitzar les Primeres Jornades d’Arqueologia del Baix
Llobregat, i que l’any 1990 Josep Mª Solias va presentar la seva tesi doctoral El
poblament ibèric i romà del curs inferior del Llobregat (encara inèdita) s’han fet
nombroses intervencions arqueològiques, que fan que el coneixement sobre la
romanització al nostre territori sigui cada vegada més ampli.
En el present escrit farem esment de les conclusions a les quals es va arribar amb la
informació que es tenia fins l’any 1990 i presentarem les novetats que s’han anat
produint d'aleshores ençà als jaciments romans més propers a l’antiga costa:
Cornellà, Sant Vicenç dels Horts, Sant Boi de Llobregat (tots situats sota els
respectius nuclis antics), Castelldefels (sota el castell), i Viladecans (sota l’actual
cementiri). En el cas de Gavà no entrarem en detalls, ja que hi haurà un article
dedicat exclusivament a la vil·la romana d’aquesta població.
El delta del Llobregat actual i la línia de costa i estuari aproximat en època romana. Dibuix:
M. Ll. Barreda.
18
Ajuntament de Sant Boi de Llobregat – Museu can Torrents.
18
La romanització de la façana marítima
El procés de romanització
Quan la cultura romana decidí instal·lar-se en aquestes terres (després del 218 aC)
ho va fer en un territori fortament ocupat i amb una estructuració pròpia: la cultura
ibèrica, que ocupava de forma jerarquitzada turons i muntanyes des dels quals
controlava tot l’entorn. Però els pobles de cultura ibèrica, sobretot els de la costa,
estaven acostumats als contactes comercials amb el món romà. Al proper port
d’ancoratge, situat a la part dreta de la desembocadura del Llobregat, tenim
constància que els contactes comencen cap al segle IV aC. Amb una agricultura i
una tecnologia poc desenvolupada, no trigaren gaire a adaptar-se a una nova forma
d’explotar el territori que donava millors resultats que la pròpia, i durant el segle I aC
anaren abandonant progressivament llurs poblats aturonats, i es diluïren enmig de
les noves explotacions agrícoles que anaven instal·lant-se al llarg de la costa.
Els jaciments ibèrics romanitzats
Pocs jaciments arqueològics de la zona que estem tractant donen tanta informació
del procés de romanització com el del camí Vell del Llor, de Sant Boi de Llobregat,
19
excavat durant dues campanyes (1983 i 1991). Es tracta d’un abocador de
deixalles datat entre el darrer quart del segle IV aC i els inicis del segle I dC. El
jaciment arqueològic és d’època ibèrica, i els qui el poblaren van mantenir contactes
comercials amb el circuit grec i el cartaginès, fins que, cap al segon quart del segle II
aC, començaren els primers contactes amb el món itàlic. Aviat el volum comercial
amb el nou mercat itàlic s’incrementà, però la cultura material encara era bàsicament
ibèrica, fins que cap a finals del segle I aC fou totalment substituïda per la romana.
Altres jaciments de la mateixa població com el del barri antic i de la Muntanyeta van
patir el mateix procés: la població ibèrica es va romanitzar progressivament. D’altres
poblats es van abandonar totalment cap a finals del segle I aC. Aquest és un procés
que trobem generalitzat a tot el Baix Llobregat.
Les vil·les d’època republicana
L’interès que va demostrar la cultura romana pel nostre territori va ser molt
primerenca i les raons molts diverses. A part de ser una zona molt ben comunicada,
amb el Rubricatus com a via natural de penetració i una desembocadura que servia
de port natural, aquest territori permetia el desenvolupament de l’agricultura
extensiva i l’explotació minera, la magnitud de la qual, a hores d’ara, només podem
entreveure: mineral de ferro a Gavà, al puig Castellar de Sant Vicenç dels Horts i al
barri antic de Sant Boi (J. de C. Serra Ràfols hi va trobar restes de mineral fos de
ferro i d’un altre que no va identificar; també es coneix documentalment una mina de
galena argentífera d’època històrica, no localitzada encara).
Així doncs, la zona costanera del Llobregat tenia un atractiu afegit: el metall (ferro, i
potser plom i argent), que podria ser traslladat cap al proper port d’ancoratge
juntament amb els excedents agrícoles. L’explotació del mineral va continuar fins a
20
l’època d’August.
La vil·la de la Mare de Déu de Sales va ser fundada cap a la fi del segle II aC, però
se’n desconeix l’activitat econòmica inicial, tot i que la presència de diverses moles
reaprofitades dins de construccions posteriors ens indica una dedicació cerealística
que més tard va ser substituïda per la producció vinícola.
19
MOLIST, N.; 1985: La ceràmica ibèrica del Camí Vell del Llor (Sant Boi de Llobregat). Evolució
tipològica segle IV aC – I dC. Tesi de llicenciatura. Inèdita. BARREDA, M. Ll., PARDO, J., SERRET,
C.; 1993: Història de Sant Boi de Llobregat. Ajuntament de Sant Boi de Llobregat. BARREDA, M. Ll.;
1991: Memòria d’escavació del Camí Vell del Llor – Lluís Companys. Generalitat de Catalunya, inèdit.
20
SOLIAS, J. M.; 1992: «La romanització del Baix Llobregat», La Sentiu, núm. 18. Museu de Gavà.
La romanització de la façana marítima
19
L’entrada i sortida de mercaderies pel port d’ancoratge de les Sorres va provocar un
moviment econòmic interessant a la zona, cosa que provocà la concentració de
petits assentaments al seu voltant. El volum econòmic que es degué generar motivà
la necessitat d’un centre econòmic, social, religiós i polític que centralitzés l’activitat
dels propietaris romans d’època republicana. En època d’August es va fundar la
Colonia Barcino.
Làmpada romana trobada a les Sorres. Foto: P. Izquierdo.
L’Alt Imperi i la fundació de Barcino
La fundació de Barcino va provocar la reorganització del nostre territori i va fer
desaparèixer definitivament les estructures indígenes. La fundació de la nova ciutat
comportà la construcció d’un nou traçat de la via Augusta, que la comunicava amb la
resta de l’imperi, així com la instal·lació d’una xarxa centuriada i el complex sistema
21
viari que s’hi relacionava.
L’ancoratge de les Sorres viu el període de màxim floriment de les activitats, amb
una exportació important dels productes d’aquest territori, basat en la
comercialització del vi, en marxa des del període precedent i que va continuar ben
bé, fins a mitjan segle I dC. La producció intensiva i especialitzada del vi va donar
una relativa riquesa a les vil·les i va fer que es bastissin noves estructures
associades a la producció vinícola.
És el moment de la construcció de noves vil·les, algunes associades a la producció
vinícola, influència que també es deixa sentir en els assentaments romans ja
existents, com per exemple Santa Maria de Sales (Viladecans) i el barri antic de Sant
Boi de Llobregat.
La vil·la de Cornellà de Llobregat
El coneixement de l’existència d’una vil·la romana a Cornellà ve d’antic, però amb el
sistema d’excavació emprat es coneix realment poc de la seva evolució, tan sols ens
evidencien la pars urbana de la vil·la. Les darreres intervencions tampoc donen gaire
llum sobre l’estructura i cronologia de la vil·la.
21
PALET, J.M.; 1997: «Estudi territorial del Pla de Barcelona. Estructuració i evolució del territori
entre l’època iberoromana i l’altmedieval segles II-I aC – X-XI dC», Estudis i Memòries d’Arqueologia
de Barcelona, vol. 1. Centre d’Arqueologia de la Ciutat, p. 166.
20
La romanització de la façana marítima
22
Durant una excavació d’urgència de l’any 1993, es va establir una zona de
magatzem, corresponent a la pars rustica de la vil·la, situat darrere de l’actual
ajuntament i format per quatre sitges reblertes amb materials ibèrics i romans,
corresponents als primers anys de vida de la vil·la.
L’excavació del castell de Cornellà tan sols va permetre documentar que les restes
materials d’època romana arriben fins aquella zona, sense poder interpretar-ne
l’índole.
La vil·la del barri antic de Sant Boi
El jaciment del barri antic de Sant Boi és un jaciment ibèric romanitzat, però encara
desconeixem si es va construir una vil·la romana republicana superposant-se al
poblat ibèric o es va construir al costat del jaciment ibèric; fins i tot, una tercera
possibilitat va poder ser que el procés fos una adaptació progressiva a les noves
formes culturals. Hem pogut documentar conjunts arqueològics que presenten un
horitzó totalment romà republicà datat de la primera meitat del segle I aC, que ens
podrien estar indicant l'existència d’una vil·la republicana, però en excavacions
properes es documenta la convivència material d’ambdues cultures, fins que a finals
del segle I aC, la cultura material ibèrica desapareix, i és substituïda per la romana.
Entre la fi del segle I aC i els inicis del segle I dC, trobem restes que ja ens indiquen
la presència d’una vil·la Alt Imperial, que passa per un moment crític en època flàvia i
antonina, atès l’enderroc que es va documentar en un sector del jaciment i que
coincideix amb l’abandó dels forns d’àmfora. Cap a finals del segle II o inicis del
23
segle III dC s’amortitzen dos dipòsits situats a can Pallarés. També al carrer de
24
l'Hospital es va descobrir, durant una campanya d’urgència de 1999, un graó de 20
cm d’amplada i 35 cm d’alçada revestit amb opus signinum, que s’uneix amb un
paviment amb les mateixes característiques constructives, i un conjunt de materials
que el cobria, que donaven una cronologia entre finals del segle II i inicis del segle
III. Aquestes amortitzacions coincideixen amb la construcció de l’edifici termal al qual
s’associa un dipòsit d’aigua situat al carrer de la Pau.
Can Reverter - can Perals (Sant Vicenç dels Horts)
Les dues campanyes d’excavació de 1995 posaren al descobert la pars rustica d’un
establiment rural romà, amb una cronologia d’entre els segles I dC i finals del segle
II/inicis del segle III dC, amb presència de materials del segle I aC i dels segles IV i V
dC, en ambdós casos, dins d’estrats posteriors barrejats.
Les troballes fetes fins al moment relacionen l’època altimperial amb la producció i
l’emmagatzematge de la producció agrícola, sobretot el vi. Les estructures es
componen d’un dipòsit de grans dimensions, revestit d’opus signinum, una cubeta
amb sis solcs per a falcar 6 dolia i dues cubetes més de funcionalitat indeterminada.
Manca, però, poder situar la part noble de la vil·la.
22
GOMEZ, J.M.; 1993: Memòria d’Excavació d’urgència al carrer Atmetller, 4. Cornellà de Llobregat
(Baix Llobregat). Generalitat de Catalunya, inèdit.
23
Aquests dos dipòstis van ser detectats en tres campanyes d’excavació diferents: Can Pallarès 1997,
carrer del Pont 1998 i Can Pallares 1998. Però de les dues primeres campanyes no disposem de la
corresponent memòria d’excavació. Per a l’altra, vegeu BARREDA, M.Ll.; 1998: Can Pallarès, 1998.
Sant Boi de Llobregat. Memòria d’excavació. Generalitat de Catalunya, inèdit.
24
SUBIRANA, C.; 1999: Barri Antic (Sant Boi de Llobregat) carrers de l’Hospital, Sant Pere més Baix,
del Pont. Rasa de Gas Natural. Memòria d’excavació. Generalitat de Catalunya, inèdit.
La romanització de la façana marítima
21
Reconstrucció de la disposició de les dòlies dins de la cubeta, falcades amb fragment de teula
romana. Dibuix: M. Ll. Barreda.
Nostra Senyora de Sales (Viladecans)
La vil·la de Sales neix com a conseqüència de la primera romanització, cap a finals
del segle II aC, i es dedica, primer, al cultiu dels cereals. La vil·la coneix el seu
màxim desenvolupament a l’època de l’Alt Imperi, quan ja formava part del territori
de control de Barcino. A mitjan segle I dC Sales va experimentar un gran
desenvolupament a causa, fonamentalment, de la producció del vi, que s’exportava
a través del port de les Sorres. Després de la crisi del vi laietà, des de finals del
segle I dC, i fins al segle III dC, la vil·la, que pateix diverses modificacions, segueix
desenvolupant una important activitat agrícola. Durant el Baix Imperi unes poques
ceràmiques datades entre els segles IV i VII ens indiquen que Sales no fou totalment
abandonada.
Fins a la dècada del 1990, s’havia identificat el torcular de la vil·la romana, lloc on es
transformava el raïm en vi, i un forn de ceràmica. Entre les estructures descobertes
de la premsa se’n va poder identificar la base, on es podia veure l’empremta que hi
va deixar, a terra, i el mur de tramuntana que feia de límit de la cel·la vinària. A
migdia de la capçalera de l’actual ermita es va localitzar l’ara de la premsa i un
paviment d’opus spicatum. Al sud de la premsa hi havia el canal de recollida del
most, que el conduïa al laci o dipòsit (se'n coneixen dos) situats a llevant. La
2
superfície del dipòsit més ben conservat és de 42 m , cosa que demostra l'alta
productivitat del territori.
La zona de la premsa patí una remodelació, cosa que va significar una millora en la
productivitat de l’enginy datada cap al darrer quart de segle del segle I dC.
25
Relacionat amb l’activitat vinícola, es va localitzar, durant les excavacions de 1995,
un magatzem de dòlies a l’aire lliure, així com una canalització que drenava l’aigua
de les pluges perquè no afectés la producció agrícola. Es documentaren 19 dòlies,
però al magatzem n’hi devia haver més, ja que no es van poder identificar els límits
de l’estança. Les dòlies servien per a la fermentació del vi i una vegada es realitzava
la vinificació, el líquid es traslladava a les àmfores, les quals s’exportaven pel port de
25
FIERRO, X.; 1996: Memòria de l’excavació d’urgència realitzada al cementiri municipal de
Viladecans l’any 1995. Generalitat de Catalunya, inèdit. FIERRO, X.; 1996: Memòria de l’excavació
realitzada l’any 1996 a la pars rustica de la vil·la romana de Sales, Viladecans. Generalitat de
Catalunya, inèdit. IZQUIERDO, P., MENÉNDEZ, F.X., SOLÍAS, J. M.; 1998: Història de Viladecans.
Els antecedents ibèrics i romans. Ajuntament de Viladecans.
22
La romanització de la façana marítima
les Sorres. Els numerals que apareixen en algunes dòlies ens indiquen la capacitat
que tenen, mesurada en amfhorae. Aquest magatzem es va deixar d’utilitzar durant
el darrer terç del segle I dC i les dòlies es traslladaren a una altra banda, perquè
durant l’excavació tan sols se’n va trobar l'empremta de la base.
La canalització va ser construïda cap a mitjan segle I dC, impermeabilitzada amb
una capa de cendra i amb revestiment hidràulic. El final de la canalització es data
cap a finals del segle I dC i inicis del segle II dC.
Amb aquesta mateixa cronologia, durant les excavacions de 1996 es documenta un
forn de metall, concretament de galena. Això evidencia la diversitat econòmica de la
vil·la entre mitjan segle I dC i l’època de Vespasià.
A partir de mitjan segle II dC es produeix l’amortització del torcular i l’espai és ocupat
per un nou edifici amb un paviment d’opus signinum, però del qual no es tenen més
dades. Durant les excavacions de 1996 es van documentar una sèrie d’estructures
arquitectòniques interpretades com a magatzem, però que corresponen a un
moment posterior al magatzem de dòlies i al torcular, ja que es construeix sobre un
estrat d’amortització d’època de l’emperador Vespasià. Aquest magatzem es
construeix entre el segle I i II dC (les dades aportades per l’excavació no van
26
permetre filar més prim pel que fa a la cronologia). L’edifici de planta rectangular de
28 per 5,5 metres, compartimentat en un mínim de tres cambres, es conserva molt
precàriament. Correspon a una remodelació que respon a una reorganització
econòmica de la vil·la.
Castelldefels
Nombroses són les campanyes arqueològiques realitzades a la zona del castell de
Castelledefels, en les quals s’han evidenciat nombroses restes ibèriques i romanes,
però en un estat de conservació pèssim.
Les restes de cultura ibèrica documentada consten d’una cisterna retallada a la zona
i restes d’habitatges, amb una cronologia de mitjan segle III aC i els darrers decennis
del segle I aC, moment en què el poblat és amortitzat i es va fundar la vil·la romana,
que continua utilitzant la cisterna fins al segle II dC.
Sobre les persones que van viure en aquesta vil·la tenim una dada interessant.
Durant el segle II dC, els propietaris de la finca van ser el matrimoni C. Trocina
Synecdem i Valeria Haliné, que també tenien habitatge a Barcino. Eren una parella
de lliberts i ell exercia el càrrec de sacerdot del culte a l’emperador divinitzat de torn,
flamines augusti, càrrec que tenia una bona consideració social.
Les restes materials de la vil·la romana es van identificar com la pars rustica, amb
una cronologia molt àmplia: darrers decennis del segle I aC i fins a finals del Baix
Imperi.
El Baix Imperi
La intensa activitat comercial detectada durant l'Alt Imperi decau, però no
desapareix. Trobem ceràmiques procedents de diferents indrets de l’Imperi, així com
una important activitat constructiva: la vil·la del castell de Castelldefels i la del barri
antic de Sant Boi en són un bon exemple.
26
FIERRO, X., CAIXAL, A.; 1999: Memòria de l’excavació realitzada l’any 1998 a l’església de la
Mare de Deu de Sales i la pars rustica de la vil·la romana de Sales, Viladecans. Generalitat de
Catalunya, inèdit.
23
La romanització de la façana marítima
Les termes romanes de Sant Boi de Llobregat. Foto: M. Ll. Barreda.
La vil·la del castell de Castelldefels pateix una important transformació. Durant la
segona meitat del segle III dC, la vil·la és reorganitzada amb una nova orientació
arquitectònica, la qual constitueix una novetat arqueològica en el context català. El
nou edifici es va construir amb una planta baixa, interpretada com a zona de treball, i
un pis, zona de residència familiar. Aquest fet ens està indicant que amb l’entrada
del Baix Imperi es va reduir la zona edificada. L’ús d’aquest edifici es va perllongar,
27
molt probablement, en l’època visigòtica.
La vil·la del barri antic de Sant Boi pateix una important transformació, i entre finals
del segle II i inicis del segle III s’afegeix a un nou equipament: les termes romanes
de Sant Boi, situades de forma exempta respecte a la resta de les edificacions de la
vil·la, que encara no s’han descobert.
28
Durant les excavacions de Can Barraquer (1996), a prop de l’edifici termal, es va
posar al descobert noves restes romanes datades en el Baix Imperi. A can Barraquer
es van descobrir, en dues cales de prospecció, paviments de calç blanca i una
canalització, que segellaven paviments i estratigrafia altimperial. En el moment que
es pugui excavar en extensió podrem esbrinar quelcom més d’aquesta època
A poc a poc, com si es tractés d’un trencaclosques, anem reconstruint la història
d’aquest moment, i a cada nova excavació s’hi han d’anar afegint nous
coneixements.
27
LÓPEZ, A., ESTANY, I., GUMÀ, M., KIRCHNER, E., CAIXAL, A., NIÑO, V.; SOLÉ, X.; 1993:
Memòria de les excavacions al conjunt del Castell de Castelldefels (Baix Llobregat) campanyes 1989 –
1992. Generalitat de Catalunya, inèdit. LÓPEZ, A.; 2000: El Castell i les Torres. Guia del Patrimoni
Arquitectònic de Castelldefels. Ajuntament de Castelldefels.
28
BARREDA, M.Ll.; 1996: Can Barraquer 1996. Sant Boi de Llobregat. Memòria d’excavació.
Generalitat de Catalunya, inèdit.
24
Visita als jaciments
Excursió comentada a alguns jaciments ibèrics i
romans de Gavà
Josep CAMPMANY i GUILLOT.29
L’Associació d’Amics del Museu de Gavà, la Unió Muntanyenca Eramprunyà i el
Grup Ecologista Quercus, tot prosseguint les col·laboracions encetades des de 1998
per divulgar el patrimoni natural i cultural de Gavà, van organitzar per al diumenge 10
de juny de 2001 una visita comentada a diversos jaciments arqueològics ibèrics i
romans localitzats al nucli antic de Gavà, el turó del Calamot i el Pla de Queralt. En
aquesta pàgina us presentem gràficament aquest itinerari.
200 m
Can Tries
150 m
150 m
150 m
100 m
150 m
Carretera, carrer
Pista forestal
Sender
100 m
Torrent,50riera
m
100 m
Nucli urbà de Gavà
50 m
1
Torrent Bergelit
2
100 m
La Sentiu
100 m
50 m
Serra de
Queralt
50 m
3
el Calamot
Turó de
Caçagats Pla de
Queralt
Pla de
Queralt
6
50 m
4
N
7
la Roca
5
el Sarguerar
50 m
RECORREGUT
2. Restes romanes del nucli urbà
Alçària (m)
1. Sortida: Plaça Major
150
100
50
3. Restes ibèriques del Calamot
0
4. Restes iberoromanes de can Llong
5. Restes iberoromanes de can Rosés
6. Restes romanes de can Valls del Racó
7. Restes romanes de la Roca
29
0
2
4
6
8
Recorregut (Km)
Recorregut total: 7’5 km
Durada: 3 h 30 min.
Desnivell acumulat: 170 m
En representació de l’Associació d’Amics del Museu de Gavà, la Unió Muntanyenca Eramprunyà i el
Grup Ecologista Quercus.
L’ancoratge de les Sorres
25
Paradoxes d'un jaciment gavanenc: l'ancoratge
de les Sorres
Pere IZQUIERDO i TUGAS.30
Des que el 1983 vaig començar a investigar el jaciment que s'ha acabat anomenant
les Sorres, ha corregut força tinta. Només els articles que he publicat sobre el tema
totalitzen 175 pàgines, a les quals caldria sumar les 401 planes de la meva tesi de
31
llicenciatura, encara inèdita, presentada a la Universitat de Barcelona l'any 1987.
D'altres autors han utilitzat aquesta informació i l'han incorporada a obres de síntesi,
32
33
tant a escala nacional, com internacional.
També he tingut ocasió de parlar-ne en públic en mitja dotzena de conferències,
però tenia pendent un deute imperdonable. Fins ara, mai no n'havia parlat a Gavà,
que és el meu poble natal, el terme municipal que conté la major part del jaciment, el
lloc on hi ha el museu que custodia bona part dels objectes que s'hi van trobar i on
resideixen molts dels qui em van ajudar a investigar-lo.
Voldria que aquesta conferència servís d'homenatge a totes les persones que van
creure en la importància de les Sorres i em van donar suport en les meves
recerques. El meu reconeixement especial és per a en Josep Soler Vidal, el
professor Miquel Tarradell, la llavors directora del Museu de Gavà, Pepa Villalba, en
Manel Alonso, la Maria Eugènia Marrugat i la Maria Codina de Castelldefels. Vint-iquatre persones més van col·laborar generosament en les tasques de documentació
i classificació dels materials, entre les quals voldria recordar els gavanencs Manolo
Sances, Josep Querol, Sergi Cruz i Miquel Àngel Díaz.
També he de manifestar el meu reconeixement a aquells que em van obrir les portes
de casa seva i de la seva memòria, em van mostrar el que hi tenien i, sovint, m'ho
van donar perquè ho dugués al museu o en fes el que em semblés més convenient.
Mai no acabaré de comprendre les raons per les quals hi va haver tanta gent que va
permetre que un estudiant inexpert s'introduís a les seves vides i documentés
col·leccions privades de materials arqueològics que es podrien qualificar com a
clandestins. Entre ells, i sé que me'n deixo, he d'esmentar Jaume Badia, Esteve
Carbonell, J. Campmany, Carmen de Tena, José Egea, M.E. Esteve, J. Figueres,
José Antonio Gordillo, Vicenç Llopart, Josep Marieges, J. Massoni, Oriol Roca, J.
Sánchez, Joan Solanas, mossèn Joan Sunyer, Manuel Suñer, Antoni Tarrida,
Ramon Tatay i Isidre Viñas. Sense l'ajut de tots plegats, no hagués pogut fer
absolutament res.
30
Oficina de Patrimoni Cultural - Diputació de Barcelona.
IZQUIERDO, P.; 1987: L'ancoratge de Les Sorres, sota el delta del Llobregat, dins l'economia
antiga, tesi de llicenciatura, Universitat de Barcelona, inèdit.
32
Per exemple, RODÀ, I.; 1992: «L'economia i les vies de comunicació», dins MAYER, M. (dir): Roma
a Catalunya, Barcelona, p.68-90. PASCUAL, R.; 1991: Índex d'estampilles sobre àmfores catalanes,
Barcelona. BERNI, P.; 1998: Las ánforas de aceite de la Bética y su presencia en la Cataluña romana,
Barcelona.
33
PARKER, A.J.; 1992: Ancient Shipwrecks of the Mediterranean & the Roman Provinces, Oxford1.
MIRÓ, J.; 1988: La producción de ánforas romanas en Catalunya. Un estudio sobre el comercio del
vino de la Tarraconense (siglos I aC-I dC), Oxford.
31
26
L’ancoratge de les Sorres
D'una incògnita gairebé llegendària a un jaciment famós
Com molts gavanencs, des de petit havia sentit a parlar d'un vaixell romà enterrat a
la sorra, sota els camps, trobat en una extracció d'àrids. Crec que era l'any 1976
quan vaig poder escoltar com en parlava en Josep Soler i Vidal, en un memorable
curs d'història de Gavà que va ser organitzat per l'Agrupament Escolta l'Eramprunyà.
Va ser llavors quan em vaig començar a creure que era alguna cosa més que una
llegenda.
De fet, l'any 1967 se n'havia publicat una notícia molt curta i imprecisa a la revista
34
del Museu de Santa Coloma de Gramenet, i tret de breus referències d’en Marian
35
Colomé i Josep Soler i Vidal, no se'n va tornar a escriure res més fins al 1982, en
una nota del professor Miquel Tarradell que definia el jaciment com les restes d'una
36
àrea portuària i n’assenyalava amb certesa alguns dels aspectes més importants.
Aquest arqueòleg, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i professor de la
Universitat de Barcelona, s'havia dedicat durant els caps de setmana a documentar
els materials procedents del jaciment, amb l'ajuda d'alguns alumnes. L'any 1980, dos
d'aquests alumnes, Josep Maria Solias i Anna Blasco, van fer un treball de curs
37
anomenat Les àmfores romanes del Museu de Gavà, que mai no es va publicar, en
el qual suposaven que procedien de diferents naus enfonsades i afirmaven que era
impossible determinar-ne la procedència exacta i el seu context. Des de l'any 1978,
el Museu de Gavà havia anat aplegant materials de tota mena procedents del terme
municipal, i entre aquests hi havia algunes caixes amb objectes d'època romana,
que es deia que procedien de les Sorres. La major part d'aquestes peces les havien
portat al Museu l'Antoni Tarrida, en Jaume Badia, l'Isidre Viñas i el senyor Margarit.
Un magnífic cassó de bronze per a libacions l'havia donat en J. Sánchez, després de
38
trobar-lo en un camió de sorra per a les obres de casa seva.
Cassó de bronze per a libacions trobat a les Sorres. Foto: P. Izquierdo.
Quan em vaig decidir a estudiar a fons el jaciment, l'any 1983, en lloc de limitar-me a
estudiar les peces aïlladament, vaig començar per parlar amb aquestes persones.
Creia que el context del qual procedien era summament important per poder-ne
34
VICENTE, J.; 1967: «Ánforas romanas en Gavá», Puig Castellar, 2a època, 6, Santa Coloma de
Gramenet.
35
COLOMÉ, M.; 1968: «Troballes de ceràmica ibèrica, grega i romana en les voreres del camí Ral de
Gavà», Brugués, 115, p. 5. SOLER i VIDAL, J.; (1968) 1969, L’expansió dels cultius gavanencs i la
rompuda de les marines, p. 20. SOLER i VIDAL, J.; 1980: «Món iberoromà», La Sentiu, 1, p. 4-5.
36
TARRADELl, M; 1982: «Costa del Baix Llobregat», Les excavacions arqueològiques a Catalunya en
els darrers anys, Generalitat de Catalunya, Barcelona.
37
SOLIAS, J.M. & BLASCO, A.; 1980: Les àmfores romanes del Museu de Gavà, Universitat de
Barcelona, inèdit.
38
AQUILUE, J. & BASTIT, C.; 1985: «Sobre un cassó de bronze romà procedent del Museu de Gavà»,
La Sentiu, 8, Gavà, 1985, p.44-49.
L’ancoratge de les Sorres
27
conèixer el significat real. Cal dir que no tan sols em van donar informació extensa,
sinó que també em van remetre a altres persones que en podien saber coses o que
posseïen més objectes. El meu estudi el feia a hores perdudes i hi vaig incloure
també un seguiment de les darreres explotacions d'àrids que es van fer a Gavà, on
tant els treballadors com els amos em van ajudar de valent un cop vaig poder trencar
39
el gel inicial.
El Museu de Gavà em va facilitar una mica d'espai per a fer l'estudi, i caixes per
posar el material que m'anaven donant. Per estalviar despeses, les fotografies me
les revelava jo mateix al laboratori de l'Agrupació Fotogràfica de Gavà.
L'interès de les administracions per a la protecció i la recerca d'aquest jaciment ha
estat mínim, per no dir inexistent, amb la sola excepció de l'estudi d'impacte de l'A16 i de l'excavació del vaixell medieval del canal olímpic, forçada pel museu i
l'Ajuntament de Gavà malgrat que va resultar que estava a pocs metres dins el terme
de Castelldefels.
I aquí trobem la primera de les moltes particularitats que fan de les Sorres un
jaciment únic: sense que les administracions hi hagin invertit pràcticament mai
diners, sense que hagi estat objecte d'una sola excavació arqueològica, ha
esdevingut un dels jaciments romans més importants del nostre país, que s'esmenta
des dels darrers anys vuitanta en totes les obres de síntesi sobre l'arqueologia
romana a Catalunya i sobre comerç i navegació romans en general.
Tot i això, l'estudi definitiu sobre les Sorres encara està per fer, i encara deuen
quedar milers de peces importants distribuïdes per petites col·leccions particulars.
L'any 1987, a la introducció de la tesi de llicenciatura, escrivíem «Aquest no és, ni
molt menys, l'estudi definitiu d'un sector arqueològic tan extens i ric, ni es pretén que
les conclusions que s'hi exposen siguin definitives.... Potser aquest treball
contribueixi a la formació d'un equip pluridisciplinari que, dotat dels suficients mitjans
econòmics, aconsegueixi fer un estudi veritablement exhaustiu de les implicacions
econòmiques de Les Sorres i de la relació de les activitats que s'hi desenvoluparen
amb els establiments romans de la nostra comarca». Han passat catorze anys, i per
desgràcia no s'ha avançat gens ni mica en aquesta direcció. Potser ja no s'hi és a
temps, perquè molts testimonis han mort i moltes col·leccions s'han dispersat o han
estat simplement llençades a les escombraries per ignorància dels qui les posseïen.
El jaciment més gran
Es pot afirmar que les Sorres, en l'estat actual dels coneixements, és el jaciment
romà més extens conegut a Catalunya, ja que la seva extensió mínima, la dels llocs
on s'han trobat restes, totalitza més de cent hectàrees. I hem de pensar que aquesta
superfície correspon tan sols a la part destruïda del jaciment. Probable-ment, les
restes d'època ibèrica i romana relacionades amb l'activitat portuària de la
2
desembocadura del Llobregat s'estenen pel subsòl de la major part dels 92 km que
ocupa el delta del Llobregat, i fins i tot per sota de la zona marítima adjacent, com ho
demostren algunes troballes escadusseres a la Zona Franca de Barcelona, en la
construcció d'un embarcador prop la desembocadura de l'estany del Remolar i en la
perforació d'un pou a la capçalera de l'estany de la Ricarda.
Els sectors que coneixem millor es troben en una franja de cinc quilòmetres de
llargada i fins a vuit-cents metres per banda, al llarg de l'antic camí Ral de València,
en els termes municipals de Castelldefels, Gavà i Viladecans. Es tracta, però, d'una
39
IZQUIERDO, P.; 1985: «Les Sorres, un punt d'ancoratge púnic i romà al delta occidental del
Llobregat. Observació preliminar (I i II)», La Sentiu, 8 i 10, Museu de Gavà, 1985, p.11-22 i 11-24.
IZQUIERDO, P.; (1985) 1987: «Algunes consideracions sobre l'ancoratge de Les Sorres al delta del riu
Llobregat», El Vi a l'Antiguitat: Economia, Producció i Comerç al Mediterrani Occidental, Badalona,
p.133-139.
28
L’ancoratge de les Sorres
disposició probablement enganyosa. S'han trobat materials gairebé a tots els llocs on
s'han fet extraccions de sorres per a la construcció fins a una fondària suficient, i
aquestes extraccions i la seva profunditat depenien de variables que no estaven
sempre relacionades amb les característiques geològiques del subsòl. En principi, no
se n'autoritzaven a les zones que es preveien com a urbanitzables en un futur, ja
que el sòl quedava permanentment inestabilitzat pels rebliments i això podia dificultar
la futura construcció de naus industrials. Tampoc no interessava de fer-ne més lluny
del camí ral en direcció a mar, per la dificultat de l'accés dels camions a través dels
camins rurals i perquè hi havia més presència de sorra fina d'origen marí, i la millor
sorra per a la construcció és la sorra granada aportada pel riu.
L'estratigrafia d'aquest sector del delta és, en general, bastant homogènia: hi ha un
estrat superficial de poc més de mig metre de gruix, constituït per argila amb molta
matèria orgànica, aportat per les rieres i pels mateixos pagesos des del segle XVIII.
El segueix un estrat de llims, testimoni d'una fase d'aiguamolls datada entre els
segles VI-VIII i el segle XVIII, i que reposa directament sobre l'anomenat complex
40
detrític superior, un paquet de sorres i llims d'uns cinquanta metres de potència.
Distribució dels derelictes (taques negres) i de les zones d'ancoratge (zones grises) coneguts
a les Sorres; línia de costa hipotètica (línia discontínua) i jaciments terrestres propers
d'època ibèrica i romana (blanc). (1) canalizació tomana d’Alba Rosa, (2) jaciment de can
Guardiola, (3) vil·la de Sant Pere de Gavà, (4) la Roca, (5) poblat ibèric del Calamot, (6)
necròpoli de can Torrents, (7) establiment de can Valls del Racó, (8) jaciment de can Rosés,
(A) Barnasud, (B) can Torelló, (C) canal de rem olímpic, (D) depuradora de la Murtra. Base:
Ortofotomapa de l'ICC de domini públic. Muntatge: P. Izquierdo.
Una extracció d'àrids s'iniciava –un cop assolit un acord econòmic entre el propietari
40
LlOPIS LlADÓ, N.; 1942: Los terrenos cuaternarios del llano de Barcelona, Diputació de Barcelona,
Barcelona.
L’ancoratge de les Sorres
29
de la terra i l'empresari-extractor– enretirant cap a un costat del camp tota la terra
fèrtil i el llim, de manera que després es pogués tornar a escampar. Posteriorment,
emprant bulldòzers, s'enretirava tota la sorra fins al nivell d'emergència de la capa
freàtica, carregant-la directament als camions. Per això, algunes de les troballes
importants es van fer a les mateixes obres, al moment de garbellar la sorra. Als
primers anys de les extraccions d'àrids, la feina s'aturava aquí, es reomplia el sot
amb runa i es tornava a escampar la terra. Aviat s'hi introduïren garbelladores
mecàniques, que triaven els àrids a la mateixa extracció o en plantes de
classificació, i es van començar a utilitzar dragues que continuaven la tasca sota el
nivell de l'aigua fins a profunditats considerables, amb un màxim de 25 metres sota
el sòl, que equivalien a 22 metres sota el nivell del mar.
En fondàries compreses entre els sis i els vint metres hi apareixien els materials
arqueològics. Si es tractava d'objectes petits, no s'advertien fins que la garbelladora
mecànica els separava. En alguns casos es va rebaixar el nivell freàtic mitjançant
bombes, de manera que es pogués seguir treballant en sec. Aquest és el cas, per
exemple, del terreny del senyor Campmany, un dels pocs casos en què es va poder
observar un derelicte –una nau enfonsada– fora de l'aigua (les Sorres VIII) i la
disposició d'un carregament de teules romanes de bona qualitat. En altres ocasions,
les dragues es van avariar quan les seves pales dentades van quedar clavades a la
41
fusta d'altres derelictes.
La majoria dels materials trobats a les Sorres, però, no corresponia a vaixells
concrets sinó que era una amalgama d'objectes de diferents èpoques, caiguts o
llençats al mar en el transcurs d'una intensíssima activitat portuària que es perllongà
durant més de mil anys.
L'activitat portuària de les Sorres correspon a un tipus de port obert a la mar,
anomenat salum pels romans i «ancoratge» en català. En un port d'aquest tipus, els
vaixells aguantaven la posició a l'àncora mentre eren carregats i descarregats
mitjançant naus més petites. Una petita part de les mercaderies queia a la mar en les
operacions de càrrega i descàrrega, moment que s'aprofitava també per llençar per
la borda tot allò que s'havia trencat durant el viatge. Alguns vaixells hi bolcaven o s'hi
enfonsaven a causa d'una mala estiba, d'un temporal o d'un incendi a bord.
Els sectors d'ancoratge es poden agrupar en un gran nucli central, que va des de
davant de can Valls del Racó fins al davant de Gavà, i dos nuclis menors, relacionats
probablement amb les vil·les romanes de Santa Maria de Sales (Viladecans) i del
castell de Castelldefels.
D'acord amb la informació que aporten els materials i les informacions dels
testimonis, a les Sorres s'hi ha trobat un mínim de vuit vaixells enfonsats d'epoca
romana i una nau d'època medieval, la del canal olímpic de rem. Posats sobre una
fotografia aèria, la distribució de les troballes vindria a ser la de la figura anterior,
amb els derelictes assenyalats en negre, les àrees d'ancoratge en gris, els jaciments
terrestres contemporanis de l'activitat portuària en blanc, i la línia de costa hipotètica
en un traç discontinu.
És possible que les àrees d'ancoratge no fossin gaire més extenses, però, de ben
segur, hi devia haver també instal·lacions portuàries situades a la mateixa costa, que
encara no es coneixen. Pel que fa als derelictes, si extrapolem el patró de distribució
dels sectors afectats per les extraccions d'àrids a la totalitat del plànol anterior, amb
una escampada aleatòria de naufragis a raó d'un per cada deu hectàrees, semblaria
que al delta li hagués agafat el xarrampió.
41
IZQUIERDO, P., SOLIAS, J.M.; 1991: «Notícia sobre el derelicte romà Les Sorres VIII (Gavà, Baix
Llobregat)», Revista d'Arqueologia de Ponent, 1, p.263-270.
30
L’ancoratge de les Sorres
Extrapolació del patró de distribució dels derelictes a una part del delta occidental del
Llobregat. Amb una densitat aproximada d'una nau enfonsada per cada deu hectàrees, sota el
delta hi hauria d'haver uns quants centenars de derelictes. Els nombres i les lletres tenen el
mateix significat que a la figura anterior. Muntatge: P. Izquierdo.
I és que la segona paradoxa de les Sorres és que el jaciment subaquàtic més
important entre Barcelona i Tarragona no es troba dins la mar, sinó en terra ferma, i
que actualment és tan lluny del mar que ningú no diria, sense les proves
arqueològiques, que en va formar part fins fa relativament pocs segles.
De mar oberta a terra ferma en dos mil anys
La disposició aparentment lineal dels materials antics, coneguts per referències
orals, va portar a engany els geòlegs que s'ocupaven d'estudiar la formació del delta
42
del Llobregat. Així, l'obra bàsica sobre aquest tema de M.A. Marquès, situa al camí
Ral de València la platja d'època romana, en suposar que els materials d'aquesta
època corresponien a deixalles abocades a la platja.
Això no obstant, tant la situació estratigràfica dels materials en els casos en què s'ha
pogut constatar, que és sempre per sota del nivell del mar, com les restes de fauna
marítima que es trobaven amb els materials romans als quals, de vegades, es
trobaven adherides, no deixen lloc a cap dubte. Hi trobem óssos de balena,
escopinya de gallet (Cardium edule), porpra (Murex brandaris), ostra (Ostrea edulis),
petxina de pelegrí (Pecten iacobaeus), corn marí (Charonia nodifera), cargol marí
(Cassidaria echinophora),... Animals que habiten en aigua salada i a profunditats de
vegades considerables.
42
MARQUÈS, M.A.; 1984: Les formacions quaternàries del delta del Llobregat, Institut d'Estudis
Catalans, Arxiu de la Secció de Ciències, LXXI, Barcelona.
L’ancoratge de les Sorres
31
Per tant, fins al final de l'antiguitat, en aquesta franja hi havia mar, i prou profunditat
perquè els vaixells hi poguessin ancorar amb comoditat, sense patir els efectes del
trencament de les onades a la platja. El sector menys profund, possiblement
corresponent a les immediacions d'un embarcador, és al costat de Castelldefels (les
Sorres V) i tenia el fons a uns cinc metres sota el nivell del mar. La major part de
l'ancoratge, però, oscil·lava entre els deu i els quinze metres de calat, com els
ancoratges romans del Maresme.
Quan vam començar a estudiar el jaciment de les Sorres, gairebé no es coneixien
casos similars enlloc. Tan sols s'havien identificat llocs portuaris actualment en terra
ferma a les costes de Narbona (Gruissan) i al delta del Roine. En els darrers anys
n'han aparegut d'altres, i alguns de molt espectaculars, com l'acumulació de
derelictes romans de Pisa. De totes maneres, la progressió del delta del Llobregat
sembla inusitadament ràpida, de bastant més de tres quilòmetres en menys de mil
anys a la banda de Viladecans, cosa que equival a més de tres metres per any,
43
gairebé un centímetre diari.
Això no vol dir que hagi estat un fenomen de progressió a ritme constant, ni que tot
el gran volum del delta s'hagi format a aquesta velocitat. En realitat, el que ha anat
de pressa és la formació de la plana dèltica emergida, perquè a sota hi havia una
acumulació de deltes anteriors negats.
Els deltes es formen a les desembocadures dels rius, per l'equilibri dinàmic entre
l'aportació de sediments fluvials i marins, d'una banda, i els fenòmens erosius de
l'altra. Fa 18.000 anys, s'acabava la glaciació del Würm. L'aigua congelada als
casquets polars i a les muntanyes del món era tanta, que el nivell de la mar es
trobava uns cent metres per sota de l'actual. En aquell moment, el delta del
Llobregat no existia en absolut. Si n'hi havia existit mai cap abans de la glaciació,
havia estat rentat pel riu i pel mar quan aquest va baixar de nivell.
Fa 18.000 anys, doncs, a mesura que el gel es fonia, el nivell de la mar va anar
pujant progressivament. Aquest fenomen s'anomena transgressió flandriana. Quan
les mines neolítiques de Gavà estaven en funcionament, la mar estava a uns vint
metres per sota del nivell actual, que es va assolir aproximadament cap al 1000 aC.
En una extracció d'àrids que no hem pogut situar, s'hi va trobar un fragment de
ceràmica prehistòrica difícil de classificar, que ens parla d'una primera freqüentació
humana en el neolític o en l'edat del bronze, sense que hi hagi manera de saber si
es tractava de navegants o de transeünts a peu pla, a un nivell molt inferior al del
mar i el delta actuals.
La pujada del nivell del mar es va produir a batzegades, i en cada moment
d'estabilització es devia formar una capa de delta una mica per damunt del nivell
marí d'aquell moment. Així, dels 120 metres de gruix màxim que té el delta, els
cinquanta inferiors corresponen a una gran acumulació de graves, anomenada
complex detrític inferior, que s'hi va dipositar fa uns 11.000 anys. Posteriorment, es
devien anar formant deltes superposats cada vegada que la mar s'estabilitzava, de
manera que quan el delta actual començà a emergir, va avançar molt ràpidament
perquè els sediments havien de farcir una alçada relativament moderada.
La darrera pujada del mar devia formar un estuari a la vall baixa del Llobregat, que
és la primera part dèltica que va emergir. En època ibèrica, el delta devia començar
a avançar a recer de Montjuïc, de manera que es formés una gran badia a la banda
de Viladecans, Gavà i Castelldefels. És probable que els sediments inutilitzessin el
port de l'important poblat de Montjuïc cap al segle I aC. A les darreries d'aquest
segle el poblat ibèric, que havia tingut clarament una funció portuària, és abandonat,
43
IZQUIERDO, P.; (1996) 1997: «Presència humana i formació del delta del Llobregat: un enfocament
arqueològic», El Prat de Llobregat: Des de la formació del delta fins al segle XX. Actes del I Curs
d'Història del Prat, El Prat de Llobregat, p.13-28 i 71-80.
32
L’ancoratge de les Sorres
i els romans funden la colònia de Barcino a l'altre costat de la muntanya, sobre el
petit turó del mons Taber.
En aquest sector, Montjuïc desvia el corrent general de la Mediterrània, que segueix
la costa de nord a sud. Un cop els sediments del riu hi van començar a entrar en
contacte, el corrent els conduí cap a l'hemidelta occidental, i formaren una barra que
va aïllar una albufera. Les restes d'aquesta albufera, a l'edat mitjana, constituirien
l'estany de la Murtrassa, que encara era navegable al segle XIV, com ho demostra la
nau medieval Les Sorres X, al canal de rem olímpic, i la desembocadura o
44
trabucador pot coincidir amb l'estany de la Murtra actual. És molt interessant una
notícia molt més tardana, segons la qual el sis de setembre de 1601 una esquadra
de sis galeres passà la nit «a la cala de la Murtra», perquè el vent de gregal impedia
45
a les naus passar el Morrot de Montjuïc.
En qualsevol cas, l'emergència de les terres del delta occidental del Llobregat
sembla que es va produir gairebé de cop, entre el segle VI i el segle VIII. A partir
d'aquest darrer moment, la forma de la costa devia ser bastant semblant a l'actual, si
bé a l'interior hi quedaven grans àrees d'estanys i de maresmes.
Objectes per donar i vendre
El nombre d'objectes arqueològics trobats a les Sorres és extraordinàriament alt. La
major part d'aquests objectes va ser destruïda o tornada als sots poc després de
trobar-los, de vegades amb mala fe, i en moltes altres ocasions per ignorància.
Segons els testimonis, de vegades es van arribar a fer destruccions massives
d'àmfores amb pales excavadores, i fins i tot hi hagué qui practicà l'esport irrepetible
del «tir a l'àmfora». També hi ha persones que es poden vantar d'haver-se escalfat
en un foc que cremava fusta de més de dos mil anys!
Alguns materials que semblaven atractius, com ara àmfores senceres, vaixella, àncores i ferros concrecionats, de vegades eren recollits pels treballadors i dispersats
pels seus domicilis i els dels seus amics. En algun cas es varen vendre materials,
com un lot d'àmfores que fou adquirit per decorar una discoteca de Molins de Rei.
Fins a l'actualitat s'han inventariat uns dos mil cent objectes i se n'han catalogat i
documentat uns vuit-cents. Dels objectes documentats, gairebé la meitat es troba als
fons del museu de Gavà. Una tercera part, aproximadament, està dispersa en
col·leccions privades i n'hi ha 149 als fons del futur museu d'història de Viladecans i
una vintena més al museu de Molins de Rei.
En els anys que han passat des que es van deixar de fer extraccions d'àrids a
aquesta banda del delta, sabem que s’han estat llençat algunes col·leccions
importants, com ara una de ceràmiques campanianes senceres, i que s’han venut
altres objectes a col·leccionistes estrangers, com el famós casc del segle V aC.
És ben segur que queden molts objectes en cases particulars, sense que se'ls doni
la importància que realment tenen. L'estudi d'aquestes peces és molt i molt
necessari, perquè poden contribuir decididament a completar els nostres
coneixements històrics sobre l'economia de la nostra terra a l'antiguitat. La legislació
vigent considera delictiu vendre-les a l'estranger sense avisar l'Administració, però
és perfectament lícit tenir-les a casa ben cuidades, tot i que és moralment reprobable
ocultar-les a la investigació, cosa que equival a negar-nos la possibilitat de conèixer
millor els nostres orígens.
44
RAURICH, X., PUJOL, M., MARTÍN, A., JOVER, A., IZQUIERDO, P., GARRIDO, E.; 1992: Les
Sorres X. Un vaixell medieval al Canal Olímpic de Rem (Castelldefels, Baix Llobregat), Generalitat de
Catalunya, Memòries d'Intervencions Arqueològiques a Catalunya, 1, Barcelona.
45
CASAS HOMS, J. M.; Dietari de Jeroni Pujades, Barcelona 1976, vol. 1 (1601-1605), p. 163.
Agraïm aquesta referència a Josep Campmany.
L’ancoratge de les Sorres
33
Casc etrusc del segle V abans de Crist trobat a les Sorres. Foto facilitada per P. Izquierdo.
Dels objectes a la història
Fins al 1997, els materials que coneixíem de les Sorres ens permetien datar l'ús
d'aquesta zona com a ancoratge des del segle IV aC fins als segles V o VI dC. Hi
havia un objecte més antic, el casc etrusc de la col·lecció Levy, del segle V aC, que
va ser trobat dins les restes d'un vaixell molt posterior, del segle I aC, possiblement
46
una nau que comerciava amb bronzes antics.
L'última col·lecció de materials procedents de les Sorres que s'ha pogut conèixer i
documentar és la que va ser cedida el 1998 per al futur Museu d'Història de
47
Viladecans per Manuel Suñer, d'aquella ciutat. Els materials van ser recollits per
pura curiositat i trobats en diferents sectors del jaciment, sense que sigui possible
atribuir-los una procedència precisa.
La paradoxa de la col·lecció Suñer rau en la presència de material d'importació
grega relativament abundant, així com d'alguns fragments de ceràmica aparentment
prehistòrica. Entre aquests objectes n'hi ha alguns que es poden datar dels segles VI
o V aC (àmfora púnica ebusitana de la forma 10 o 11, i àmfora massaliota Py 2A)
que ens fan endarrerir l'origen de l'ancoratge fins a l'època de les colonitzacions
orientals i del màxim esplendor de la cultura grega.
Els materials caiguts al fons marí de les Sorres ens permeten fer hipòtesis sobre
l'evolució de l'economia del nostre sector durant més de mil anys. Dos terços de les
troballes corresponen a àmfores, que eren els envasos emprats per a la comercialització marítima de vi, oli i diferents varietats de conserves de peix. Com que cada
contingut, origen i època es correspon amb formes diferents d'àmfores, a través del
seu estudi podem saber quina mena de productes arribaven fins aquí, d'on
procedien i quan hi van arribar. El grup d'àmfores més freqüent a les Sorres és el de
producció tarraconense, corresponent en bona part a la producció de vi del Baix
Llobregat; el segueixen en importància les àmfores que havien contingut vi itàlic, les
de vi gal, les d'oli i conserves de peix bètiques, els grans envasos multiús del nord
d'Àfrica, les d'origen púnic i les que contenien vi de les costes del mar Egeu.
46
IZQUIERDO, P., SOLIAS, J.M.; (1990) 1991: «Dos cascos de bronze de tipologia etrusca procedents
del derelicte Les Sorres VIII (Gavà)», La presencia de material etrusco en la Península Ibérica,
Universitat de Barcelona-Istituto Italiano de Cultura, Barcelona, p.601-614.
47
IZQUIERDO, P.; 1998: Informe sobre la col·lecció Suñé, donada el 1997 a l'Ajuntament de
Viladecans per al fons del futur Museu d'Història de Viladecans, Viladecans, inèdit. IZQUIERDO, P.,
MENÉNDEZ, F.X., SOLIAS, J.M.; 1998: Història de Viladecans. I. Els antecedents ibèrics i romans,
Viladecans.
34
L’ancoratge de les Sorres
A més de les àmfores, entre les peces de les Sorres, hi ha un 15% de materials de
construcció, gairebé un 10% d'objectes i lingots metàl·lics i un 6% de ceràmiques de
cuina i de taula. També hi ha restes de fauna, fustes de vaixell, grans gerres (dolia)
utilitzades per a equipar una mena de vaixells-cisterna i elements tèxtils.
El repertori d'àncores romanes és especialment important, no tan sols perquè
l'integren més de catorze àncores que confirmen plenament un ús portuari, sinó
també perquè s'hi ha trobat un mínim d'onze àncores de ferro i tres de plom i fusta.
Aquest és un fet del tot excepcional en el món romà sencer, ja que en general es
troba una àncora de ferro per cada sis de plom i fusta.
Àncora amb concrecions marines i lingots de ferro trobats a les Sorres. Foto: P. Izquierdo.
Com a aportació de la recerca a la història econòmica, l'estudi dels materials permet
una reconstrucció aproximada dels fluxos de mercaderies que van circular per la
costa del Llobregat durant mil anys.
L'ancoratge es devia començar a utilitzar de forma esporàdica en època ibèrica,
donant sortida a productes locals envasats en àmfores ibèriques i en kalathoi (vasos
cilíndrics de boca plana, semblant als orinals moderns anomenats dompedros), i
probablement també a metalls i a excedents cerealístics locals. A canvi, els
mercaders grecs i púnics oferien ceràmiques de taula i àmfores de vi de Marsella i
d'Eivissa. No totes les naus ni tots els comerciants eren estrangers. Alguns estudis
recents han demostrat que també hi va haver armadors i comerciants ibèrics.
Amb l'arribada dels romans, a partir del 218 aC, no sembla que hi hagi cap ruptura
sobtada de les relacions comercials anteriors, ja que al llarg dels segles II i I aC, a
les Sorres hi continuen arribant productes d'Eivissa, envasats en àmfores. A la
primera meitat del segle II aC es comencen a introduir progressivament els
productes itàlics: vi i ceràmiques de taula envernissades de negre.
Les importacions de vi itàlic continuaven essent escasses al tercer quart del segle II
aC, però a les darreries d'aquest segle i durant la primera meitat del següent es
detecta una arribada massiva de vi i de ceràmiques procedents d'Itàlia –de la
Campània, el Laci, l'Apúlia i Etrúria– que devien anar destinats tant als indígenes
com als colonitzadors romans de la vall del Llobregat, i eventualment també a les
tropes. A canvi, a través de les Sorres es devien exportar cereals, metalls i potser
conserves de fruita i sal de Cardona. A més, els mercenaris ibèrics enrolats a les
legions romanes devien aportar recursos monetaris que devien facilitar encara més
L’ancoratge de les Sorres
35
la integració en el nou marc econòmic, polític i cultural romà.
Al darrer terç del segle I aC, amb la romanització del territori molt avançada, es
generalitzà a la nostra comarca el conreu de la vinya, destinat a l'exportació de vi.
Roma ha esdevingut una gran metròpoli, i els fluxos comercials s'inverteixen. Les
importacions de vi itàlic s'aturen fins al punt que les posteriors al 35 aC no
representen gaire més d'un 3% de les àmfores trobades a les Sorres. El vi local va
substituir les importacions i aviat va poder competir al mercat de l'Imperi.
Plenes del vi local, les àmfores produïdes als forns de Gavà, Sant Boi, Sant Vicenç
dels Horts, el Papiol i Castellbisbal arribaven a les Sorres, on eren carregades als
vaixells mercants, que les duien cap a l'eix Narbona-Bordeus, la ciutat de Roma i el
limes germànic. Als voltants del canvi d'era, les exportacions de vi local canvien
d'envàs i deixen progressivament el tipus d'àmfora que les havia caracteritzat,
l'anomenat Pascual 1, per adoptar-ne un altre de similar que s'utilitzava per als vins
grecs i italians, el Dressel 2-4. Al mateix temps, canvia la destinació del vi, que ja no
va cap a Occitània, sinó que s'expedeix bàsicament cap a la ciutat de Roma i el seu
port, Òstia, i, en segon lloc, cap a la frontera septentrional de l'Imperi.
La producció d'àmfores Dressel 2-4 tarraconenses sembla que es va centralitzar en
tres grans forns, els de can Tintorer al Papiol, can Pedrerol a Castellbisbal i Torre
Llauder a Mataró. Les àmfores procedents dels dos primers forns són presents en
més de la meitat dels derelictes que porten carregaments d'aquest tipus, vaixells que
les devien embarcar a les Sorres i es van enfonsar de camí cap a Roma, a les
costes de Provença i als voltants de l'estret de Bonifacio, que separa Còrsega de
Sardenya. Les àmfores Dressel 2-4 són les més abundants entre les trobades a les
Sorres, on representen el 22% dels fragments amfòrics, i hi formaven part, com a
mínim, del carregament de dos derelictes, un dels quals devia correspondre a una
barca que es va enfonsar quan carregava un vaixell més gran.
La producció de vi de la vall del Llobregat devia arribar a les Sorres en barcasses
fluvials, aprofitant les crescudes de primavera, i es devia emmagatzemar en un lloc
indeterminat entre Viladecans i Castelldefels a l'espera de l'etapa de navegació
marítima, que començava entre finals de març i el 27 de maig, quan es declarava el
mare apertum, i els vents de la Mediterrània es feien més previsibles. Llavors, les
naus que comerciaven amb el vi local es devien carregar emprant barques
portuàries, afegint-hi el ferro, el plom i els minerals locals com a carregament
complementari d'alt valor econòmic. A canvi, arribaven oli i conserves de peix
d'Andalusia, ceràmiques de taula, marbres, objectes de luxe, esclaus i petites
quantitats de vins exòtics d'alta qualitat, procedents de les més cèlebres vinyes
48
gregues i italianes.
Com que aquestes importacions no semblen proporcionades a la intensitat de les
exportacions, hem de deduir que també es generà un flux de capital que enriquí els
terratinents locals, els quals el destinaren a embellir les seves residències i la nova
ciutat de Barcino. Vist així, podríem dir que els orígens de la capital de Catalunya
són, en part, una conseqüència del comerç que se centralitzava a les Sorres.
D'acord amb el que ens diuen les fonts escrites, els productors de vi local van
apostar per la quantitat en detriment de la qualitat. Fins i tot van arribar a prescindir
de les àmfores i van expedir vi a doll, en una mena de vaixells cisterna. A mitjan
segle I, les exportacions de vi laietà sembla que es van estroncar bruscament i que
48
IZQUIERDO, P.; 1990: «Liaisons entre navigation maritime et fluviale en Tarraconaise. Les
exemples de Les Sorres et Dertosa», Le commerce maritime romain en Méditerranée Occidentale,
(Barcelona, 1988), Louvain-la-Neuve, p.189-199. IZQUIERDO, P.; 1996: «Los condicionantes de la
navegación en la antigüedad: una aproximación al caso de la Provincia Hispania Citerior mediterránea»,
I Coloquio de Historia de las Técnicas: construcción naval y navegación, Santander, (1995), p.299-306
.
36
L’ancoratge de les Sorres
van ser substituïdes ràpidament a Roma i a molts altres llocs pel vi procedent de la
Gàl·lia. Hi va haver períodes de sobreproducció de vi i de carestia de cereals que
podrien explicar la caiguda de les exportacions tarraconenses. Pocs anys després
d'haver subministrat vi a la capital de l'Imperi, la nostra comarca començava a
importar vins de la Gàl·lia, que representen un 5% de les àmfores de les Sorres.
Aquesta caiguda de les exportacions i la centralització del comerç a la ciutat de
Barcelona devien ser les causes per les quals l'activitat portuària de les Sorres va
entrar en una llarga decadència fins al seu abandonament definitiu cap al segle V.
Fins a mitjan segle II hi continuaven arribant conserves de peix i oli de la Bètica, així
com vi gal. Després d'un període de baixíssima activitat a la segona meitat del segle
II, sembla que a les primeres dècades del segle III l'ancoratge va experimentar una
revifalla, i hi coincidiren importacions d'oli bètic, vi gal i oli i vi del nord d'Àfrica. Però
entre les troballes de les Sorres tan sols coneixem mitja dotzena d'objectes que es
datin de després del segle III, i els considerem testimoni de contactes comercials
molt esporàdics. A partir de llavors, i durant molts segles, el comerç del nostre
49
territori hauria de passar al món a través de Barcelona.
Àmfores de la Bètica usades per transportar oli, trobades a les Sorres. Foto: P. Izquierdo.
Evidentment, els habitants d'aquesta costa van continuar navegant, pescant i portant
els seus productes en barca fins a la ciutat. I aquesta tradició va perdurar fins que les
aigües navegables es van anar allunyant dels pobles, com n'és testimoni la barca del
sector X de les Sorres, amb un carregament de peix trossejat, que es va enfonsar a
la Murtrassa al segle XIV.
El port de Barcino o el port del Llobregat
L'evident importància de l'ancoratge de les Sorres va fer que aviat se li atribuís la
funció de port de la Barcelona romana. Així, el 1992, la Dra. Isabel Rodà afirmava
que els ports romans importants de Catalunya eren els de Tarraco, Emporiae,
Dertosa i «Barcino, que donava sortida als diversos productes que s'explotaven al
llarg de la conca del Llobregat i del Cardener.... A Barcelona, un dels importants
descobriments arqueològics dels darrers anys ha estat la identificació d'ancoratges
al delta del Llobregat, concretament al lloc conegut com les Sorres, fet que permet
50
identificar-hi la ubicació d'un port».
A falta de port romà conegut, hi va haver la tendència a suposar que les Sorres feien
49
IZQUIERDO, P.; 1994: «El Terme d'Eramprunyà, de la Baixa Romanitat al Feudalisme: una revisió
crítica», en Miscel·lània d'homenatge a Jaume Codina, Ajuntament del Prat del Llobregat, p.273-308.
50
RODÀ, I.; 1992: «L'economia i les vies de comunicació..., p. 73.
L’ancoratge de les Sorres
37
aquesta funció respecte a Barcelona. Però aquesta crec que és una veritat a mitges.
La situació de l'ancoratge de les Sorres obeeix més aviat a l'ús del Llobregat com a
eix de comunicacions entre l'interior de Catalunya i la resta del món romà. Després
de l'ús del port de Montjuïc fins al final de l'època iberoromana, la nova Barcelona
fundada per l'emperador August havia de tenir el seu propi port, a redós de la seva
51
potent muralla.
L'ancoratge de les Sorres devia començar a existir com a port dels poblats ibèrics de
Calamot i del turó del castell de Castelldefels. A partir de l'ocupació romana del
territori, i a mesura que el port de Montjuïc s'anava enfangant, les Sorres devia
esdevenir el port comercial emprat pels romans i pels ibers que coexistien a la
Catalunya Central.
A la proximitat de la desembocadura d'un riu potencialment navegable, com era el
Llobregat, el sector de Gavà hi afegia l'existència de mines raonablement riques de
ferro, de plom i potser de plata. I els metalls i els cereals eren el mòbil principal del
comerç mediterrani d'aquells temps. En diversos derelictes de les Sorres ha estat
trobat mineral o lingots de ferro i de plom.
I el context?
Encara desconeixem en gran mesura quin era el context del jaciment de les Sorres.
Es comença a conèixer bastant bé com funcionava el comerç marítim a l'antiguitat,
però es desconeixen força –tot i els avenços dels últims anys– els jaciments
terrestres del voltant, que són els que es relacionaven directament amb
52
l'ancoratge.
Dels jaciments ibèrics que el devien veure néixer, tan sols se n'ha excavat un sector
minúscul dins la capella del castell de Castelldefels. L'estudi de les mines ibèriques i
romanes de les serres de les Ferreres i de Miramar i dels turons de Rocabruna i de
Sant Ramon, encara estan a les beceroles, malgrat que són tan importants com les
53
neolítiques des del punt de vista històric. El poblat ibèric de Calamot està pendent
54
d'excavació mentre es va erosionant, malgrat la seva situació estratègica i la
riquesa dels materials que s'hi han trobat superficialment, que indiquen una ocupació
contínua, com a mínim des del segle VI aC fins a les darreries del segle I aC.
En construir la primera fase del parc metropolità del turó de la Roca s'ha desaprofitat
una oportunitat preciosa d'obtenir nous coneixements històrics sobre el món ibèric,
romà i medieval. Hauria estat més adequat excavar-hi en extensió i aprofitar per
integrar les restes arqueològiques dins el parc, cosa que n'augmentaria l'interès i la
qualitat, que ja és alta a nivell paisatgístic. Encara s'és a temps d'esmenar-ho.
Pel que fa al gran jaciment romà del nucli antic de Gavà, encara no sabem si es
tracta d'una vil·la d'enormes dimensions o si estem davant d'un nucli de població
51
IZQUIERDO, P.; 1997: «Barcino i el seu litoral: una aproximació a les comunicacions marítimes
d'època antiga a la Laietània», ROCA, J. (ed.): La formació del cinturó industrial de Barcelona, BCN
Biblioteca Històrica, 1, Proa-Ajuntament de Barcelona, Barcelona, (1995), p.13-21.
52
IZQUIERDO, P.; 1987: «Calamot-Can Valls del Racó-Les Sorres. Elements per a una reconstrucció
de la Història Antiga de Gavà», La Sentiu, 13, Gavà, p.19-27.
53
IZQUIERDO, P., ADSERIAS, M.; 1991: «Les mines prehistòriques de Gavà. Un Centre productor de
joies», IZQUIERDO, P. (ed.): Les joies de la Prehistòria, Andorra la Vella, p.16-19.
54
Per cert, el nom de Calamot representa un problema etimològic que encara no ha estat resolt
satisfactòriament. Considerant la continuïtat del poblament a l'àrea de Gavà des de l'antiguitat, podria ser
fins i tot una evolució del nom original del poblat. Podria ser per tant un nom ibèric, tot i que és curiosa
la similitud amb la paraules gregues καλαμωτη (calamoté, nansa o bardissa) i καλαμων (calamon,
canyar). La riera que drena la vall de la Sentiu s'anomena, modernament, riera dels Canyars.
38
L’ancoratge de les Sorres
55
d'un altre tipus, com ara un vicus o un complex portuari. I també es desconeix
gairebé tot sobre el jaciment de can Valls del Racó, on encara es poden observar
construccions romanes amb sostre i tot.
De tota manera, són abassegadors els indicis d'activitat agrícola i metal·lúrgica en
tota la franja de Sant Boi a Castelldefels, amb la presència de diverses premses i
altres instal·lacions relacionades amb la producció de vi, a més dels forns d'àmfores
56
de Gavà i de Sant Boi.
En època romana, és segur que l'ancoratge comptava amb instal·lacions de serveis
portuaris que hi han d'haver deixat rastre. Un port així, malgrat que no tenia
espigons, havia de disposar com a mínim d'un embarcador o d'un moll, d'un servei
de naus auxiliars per a càrrega i descàrrega, d'un mestre d'aixa per a reparacions,
dipòsits d'aigua dolça, magatzems, uns banys públics per als mariners i comerciants,
algun altar o templet, oficines fiscals per percebre la taxa del portorium, que era del
2,5% del valor de les mercaderies embarcades, lupanars...
És d'una importància cabdal localitzar, documentar i estudiar les restes d'aquest
emporium, que sens dubte han d'estar situades al terme de Gavà. I encara cal tenir
en compte que l'estudi de les Sorres no ha estat acabat, i que queden zones
importants del jaciment que estan ben preservades i es podrien excavar, a la cruïlla
del camí Ral amb l'avinguda de Bertran i Güell o al Centre d'Emissors del nord-est,
per exemple; que estan pendents de catalogar centenars o milers de peces
disperses en col·leccions privades; i que en qualsevol punt de la plana dèltica i de la
vall baixa del Llobregat hi pot haver troballes espectaculars, gràcies a la bona
conservació de les restes arqueològiques dins la sorra humida.
Perquè el cert és que, de moment, només sabem que en sabem molt poc, i que el
més calent és a l'aigüera.
Panoràmica d'una extracció d'àrids del sector II. Al fons s'observa la posició del poblat
ibèric de Calamot (1), el jaciment romà de can Valls del Racó (2) i el turó de la Roca amb el
mas de l'Horta (3). Foto: Miquel Tarradell.
55
ESTRADA, A., IZQUIERDO, P., NADAL, J., SINTAS, E.; 1993: «Excavacions a la rectoria de Sant
Pere de Gavà: dades sobre l'evolució de la dieta (de la Baixa Romanitat a l'Edat Moderna)», en I
Jornades de Recerca Històrica i Social del Baix Llobregat, Barcelona, p.445-458.
56
IZQUIERDO, P.; 1989: «Notes sobre l'ancoratge de Les Sorres», I Jornades d'Arqueologia del Baix
Llobregat. Pre-actes, Castelldefels, p.368-372. IZQUIERDO, P.; 1992: «L'ancoratge antic de les Sorres:
aportacions a la història econòmica de la costa del Llobregat», Fonaments, 8, Barcelona, p.53-78.
IZQUIERDO, P., SOLIAS, J.M.; 1993: «El Baix Llobregat en època ibèrica i romana», I Jornades de
Recerca Històrica i Social del Baix Llobregat, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, (Sant Feliu de
Llobregat, 1990) Barcelona, p.329-351.
La vil·la de Sant Pere de Gavà
39
Deu anys d’ intervencions arqueològiques al
nucli antic de Gavà: la vil·la romana de Sant
Pere de Gavà
Alícia ESTRADA MARTÍN57
Les dades que presentem en aquest treball són el resultat de gairebé deu anys
d’intervencions arqueològiques al nucli antic de Gavà, que han permès conèixer
l’existència d’una vil·la romana de força entitat situada al que seria el centre històric
del casc urbà del municipi. Aquestes actuacions no són fruit d’una programació
prèvia, sinó que responen a la transformació que està patint el nucli històric del
municipi, en constant renovació, i que ha provocat intervencions arqueològiques
d’urgència prèviament a les noves construccions.
L’objectiu del nostre estudi és, doncs, donar a conèixer aquest jaciment de forma
preliminar, a partir de la recollida i exposició de les dades obtingudes en la quinzena
d’actuacions arqueològiques que s’hi han dut a terme des de finals dels anys
vuitanta i durant la dècada dels noranta. La informació aquí exposada prové de les
memòries d’excavació. No es tracta tant d’un estudi especialitzat del jaciment, sinó
de la seva presentació, a partir de la descripció de les estructures localitzades i dels
materials associats, que ens permetran conèixer-ne la cronologia. En aquest treball,
a més, a causa de la temàtica del cicle, només tractem les restes corresponents a
època romana (altimperial i baixa romanitat). No incidirem en les restes
corresponents a etapes posteriors (època medieval i moderna), tot i que en algun
dels punts intervinguts se n’han trobat corresponents a aquests moments.
Les intervencions arqueològiques s’efectuaren en tres fases diferenciades:
A finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta les excavacions van ser
realitzades per arqueòlegs contractats a partir d’un pla d’ocupació de l’INEM i
l’Ajuntament de Gavà sota la coordinació del que aleshores era el conservador del
Patrimoni Cultural del Museu de Gavà, Pere Izquierdo. En aquesta fase s’intervingué
58
al pati de la rectoria de l’església de Sant Pere i al carrer de Sant Josep Oriol.
Entre els anys 1991 i 1994 les excavacions d’urgència les varen portar a terme
els arqueòlegs de la Escola Taller Mines Prehistòriques conjuntament amb el Museu
de Gavà, que paral·lelament a la seva actuació a les mines neolítiques de Gavà,
intervenien puntualment en aquestes excavacions. Durant aquesta fase s’intervingué
al carrer de Cap de Creus, núm. 23; carrer Sant Nicasi, núm. 15-19 i núm. 32 i carrer
59
Major, núm.15.
Finalment, les intervencions realitzades des de l’any 1995 fins ara, dirigides bé
per arqueòlegs lliures professionals contractats directament pels diferents
constructors, empreses i/o particulars, bé per l’empresa d’arqueologia gavanenca
57
3ASSOCIATS CULTURA I PATRIMONI, Ctra. Sta Creu de Calafell 36 4t 3ª 08850 Gavà
IZQUIERDO, P.; 1987: «Calamot-Can Valls del Racó- Les Sorres. Elements per a una reconstrucció
de la Història Antiga de Gavà», La Sentiu, núm. 13. p.19-27. ARENAS, J., CEBRIÀ, A., ESTANY, I.;
1989: Memòria de la prospecció d’urgència a la UA1 de Can Tintorer, Gavà (Baix Llobregat). Mines
62 i 65 i punts 63 i 66. Museu de Gavà. Memòria d’excavació inèdita.
59
ÁLVAREZ, R. et alii; 1991: Memòria de l’excavació al solar situat al carrer de Roger de Flor de
Gavà (Baix Llobregat), Museu de Gavà, Memòria d’excavació inèdita.
58
40
La vil·la de Sant Pere de Gavà
3ASSOCIATS CULTURA I PATRIMONI, en ambdós casos sempre sota la supervisió
del Museu de Gavà. Els solars estudiats han estat: carrer de la Rectoria, cantonada
al carrer Raval de Molins (Cal Marquesó); carrer de la Rectoria, cantonada al carrer
Generalitat; carrer del Raval de Molins, núm. 20; carrer del Cap de Creus, núm. 21;
carrer del Centre, núm. 31-33; carrer de Sant Nicasi, núm. 26, 42 i 66; carrer de Sant
Pere, núm. 33-35 i núm. 58-60 i carrer del Cap de Creus, núm. 7.
A més d’aquestes intervencions efectuades al nucli antic, se n’han realitzat d’altres
fora d’aquesta àrea, de les quals, per la seva relació cronològica i cultural amb
algunes de les restes localitzades al nucli antic, també en parlarem (La Roca,
jaciment situat a l’anomenat Parc del Calamot). Igualment, tot i que no es tractaran
en aquest treball, no s’han d’oblidar jaciments ja coneguts que es poden relacionar
amb la vil·la de Sant Pere, com poden ser les explotacions de ferro d’època
iberoromana dins del complex miner de Gavà (a la zona de Can Tintorer), restes del
que seria la vil·la romana de can Valls del Racó, així com el jaciment de les Sorres,
que serà tractat de forma més àmplia en un altre treball.
A l’hora de confeccionar el Pla Especial i Catàleg del Patrimoni arqueològic del
municipi, aprovat per l’Ajuntament de Gavà l’any 1999, totes aquestes intervencions
han permès situar amb més o menys precisió els límits del que seria la vil·la romana
de Sant Pere de Gavà, que es trobaria entre els actuals carrers de Sant Josep Oriol,
Sant Isidre, Centre, Cap de Creus i Generalitat. Bàsicament s’han localitzat però,
algunes restes constructives del que seria la pars rusticae de la vil·la, és a dir, de les
instal·lacions industrials, en alguns casos molt malmeses.
N
5
2
Jaciment arqueològic de la Vil·la de Sant Pere de Gavà
4
9
7
Emplaçament actual de Sant Pere de Gavà
1
6
Troballes de ceràmica i materials romans (segles I a VI)
8
Troballes d’estructures constructives (segles I a VI)
10
Troballa d’un abocador d’un forn d’àmfores (segle I aC)
3
Troballes d’enterraments (segles III al VI)
12
0
100
200 m
Prospeccions i excavacions realitzades:
1. Pati de la rectoria de Sant Pere de Gavà
2. Carrer de Sant Josep Oriol
3. Carrer del Cap de Creus, 23
4. Carrer de Sant Nicasi, 15-19
5. Carrer de Sant Nicasi, 32
6. Carrer de la Rectoria / carrer del Raval de Molins
7. Carrer del Centre, 31-33
8. Carrer de la Rectoria / carrer de la Generalitat
9. Carrer de Sant Pere, 58-60
10. Carrer del Raval de Molins
11. Parc de la Roca (fora de mapa)
12. Carrer del Cap de Creus, 7
Plànol de distribució dins del nucli antic de Gavà dels solars on s’han trobat restes
arqueològiques. Dibuix: J. Campmany a partir de les indicacions d’A. Estrada.
La vil·la de Sant Pere de Gavà
41
Pati de la rectoria de l’església de Sant Pere de Gavà (1989-1990)
60
Intervenció dirigida per Pere Izquierdo i Eulàlia Sintas. Es tacta de la primera
actuació arqueològica dins del nucli antic de Gavà. Es localitzaren les restes d’un
mur corresponent a un hàbitat altmedieval (datat al voltant de l’any 1100 a partir de
ceràmiques de producció islàmica). Per sota aparegueren restes d’estructures
anteriors d’aproximadament la mateixa cronologia. Als estrats inferiors aparegueren
abundants materials romans baiximperials que farcien una rasa bastant profunda
amortitzada al segle V dC. A partir dels materials obtinguts es pot dir que el moment
més antic detectat correspondria al segle I dC tot i que estratigràficament no va més
enllà del segle V dC. La interpretació que en fan els arqueòlegs és que entre el segle
I dC i V dC en aquesta zona, que seria un pla de terra roja d’origen sedimentari
fomat per argiles horitzontals i graves aportades per les riuades de les rieres dels
voltants, s’hi excavà una rasa de dimensions considerables que al voltant del segle V
dC fou reblerta. Entre el rebliment, a banda de restes ceràmiques, també s’hi
trobaren restes de materials constructius de bona qualitat: marbres, estucs, tegulae,
imbrices i tessel·les de pasta de vidre blaves, la qual cosa ens indicaria l’existència
d’algun mosaic ja fet malbé al segle V dC i ens fa pensar que devia procedir d’un
61
edifici ricament decorat.
Abocador d’un forn d’àmfores Pascual 1 del carrer de Sant Josep Oriol
Intervenció dirigida per Eulàlia Sintas i Alícia Estrada l’any 1990. En canalitzar la
riera de les Parets al seu pas pel nucli urbà de Gavà, en el seu tram paral·lel al
carrer de Sant Josep Oriol, es localitzaren les restes, entre d’altres, de l’ abocador
d’un forn d’àmfores Pascual 1. La intervenció arqueològica es limità a la neteja dels
talls estratigràfics deixats a banda i banda del carrer, perquè quan els arqueòlegs
van arribar les obres de canalització gairebé ja estaven finalitzades. Es van localitzar
fins a cinc fases cronològiques d’ocupació. Per sota dels nivells moderns,
aparegueren nivells i estructures molt arrasades d’època altmedieval, i un
enterrament en tegulae, probablement d’època baiximperial. Finalment s’arribà a un
nivell on es varen recollir fragments de ceràmica, tegulae i imbrices, i es recuperaren
restes d’àmfores amb defectes de cocció i algunes escòries ceràmiques,
probablement procedents del rebuig d’un forn ceràmic. L’existència d’aquest
abocador, datat entre finals del segle I aC i I dC, ens demostra la producció local de
les àmfores que havien de servir com a contenidors per a l’exportació del vi laietà
produït en aquesta zona. Malauradament, les característiques de la troballa
arqueològica dins d’un context de transformacions urbanística de gran envergadura
(la construcció de la canalització de la riera) va originar la pèrdua de gran quantitat
62
d’informació. Només es va poder constatar l’existència d’aquesta activitat.
Carrer del Cap de Creus, núm. 23
L’any 1991 es va efectuar una excavació arqueològica d’urgència al núm. 23 del
63
carrer del Cap de Creus de Gavà. En aquest solar es localitzaren vestigis, com a
mínim, de sis fases d’ocupació. Una primera fase d’ocupació d’època romana (mitjan
segle I dC, segle II dC) identificada a partir de restes constructives molt deteriorades.
Una segona fase, també d’època romana més tardana, representada per dos grans
60
IZQUIERDO, P., SINTAS, E.; 1989-1990: Excavacions arqueològiques de salvament. La Rectoria de
Sant Pere de Gavà (Baix Llobregat). Museu de Gavà. Memòria d’excavació inèdita.
61
BARREDA, M. Ll., SINTAS, E., VALlÈS, C.; 1993: Memòria de l’excavació de les restes romanes
del c/ de Sant Pere n. 58-60 (Gavà, Baix Llobregat). Museu de Gavà, 1993. Memòria d’excavació
inèdita.
62
ESTRADA, A., SINTAS, E.; 1993: Intervenció arqueològica al forn d’àmfores Pascual 1 de Gavà
(Baix Llobregat). Museu de Gavà. Memòria d’excavació inèdita.
63
BLASCO, M., ESTRADA, A., SINTAS, E.; 1992: Memòria de l’excavació de la vil·la del Cap de
Creus (Gavà, Baix Llobregat). Museu de Gavà. Memòria d’excavació inèdita.
42
La vil·la de Sant Pere de Gavà
àmbits contigus. Un d’aquests consistia en una gran cisterna, pavimentada amb
opus signinum, amb moltes coincidències amb la que trobem al jaciment de can
64
Valls del Racó. De l’altre àmbit, en desconeixem la funcionalitat. La cronologia de
la construcció i del funcionament de la cisterna i de l’àmbit contigu pot oscil·lar entre
finals del segle I dC i mitjan segle II dC.
Un cop amortitzades les estructures d’aquestes dues fases, aquesta zona s’utilitzà
com a zona d’enterrament. S’individualitzaren sis tombes, tres d’elles en tegulae, en
alguns casos molt mal conservades. No hi havia homogeneïtat quant a l’orientació
de les tombes, ni tampoc existia aixovar funerari en cap d’elles, la qual cosa va
dificultar-ne la datació. Cal considerar-les, però, per les seves característiques i per
les relacions estratigràfiques amb altres unitats, posteriors al segle III dC. El solar
estudiat no es torna a ocupar fins al segle XVII, que és quan trobem de nou restes
constructives.
Carrer de Sant Nicasi, núm. 15-19
65
Intervenció realitzada l’any 1993 sota la direcció de Josep Bosch i Alícia Estrada.
L’excavació en aquest solar va permetre identificar tres fases d’ocupació: per una
banda, restes d’estructures d’època romana indeterminada, concretament restes de
murs molt arrasats associats a focs i paviments. Una segona fase també d’època
romana, de la qual es conservava una habitació pavimentada amb opus signinum i,
associada a aquesta i comunicada mitjançant un petit canaló, una petita cisterna. Al
centre de l’habitació esmentada s’identificà la marca deixada per una estructura
circular de dimensions considerables. Probablement es tractava d’una instal·lació
relacionada amb el premsat de raïm. La data d’amortització d’aquesta estructura
podria situar-se a finals del segle II dC i III dC. Finalment s’identificaren les restes
constructives de les cases enderrocades existents en aquest solar, la construcció de
les quals es pot datar a finals del segle XVIII.
Estructures descobertes a l’excavació del carrer de Sant Nicasi, 32. Foto: A. Estrada
64
IZQUIERDO, P.; 1989: «L’establiment romà de can Valls del Racó», I Jornades Arqueològiques del
Baix Llobregat, Preactes, vol I castelldefels, p.390-393.
65
BOSCH, J., ESTRADA, A., SEGOVIA, J.C.; 1992-1993: Memòria de l’excavació arqueològica al
jaciment del c/ de Sant Nicasi núm. 15-19 i núm. 32 de Gavà. Museu de Gavà. Memòria d’excavació.
La vil·la de Sant Pere de Gavà
43
Carrer de Sant Nicasi, núm. 32
Intervenció arqueològica realitzada l’any 1994 sota la direcció de Josep Bosch i
Alícia Estrada. Les restes constructives localizades en aquest solar estaven molt
malmeses. Es tractava de murs de factura similar als trobats al solar núm. 15-19 del
mateix carrer de Sant Nicasi, però no va ser possible datar-los amb precisió per
manca de materials clarament associats. S’hi van localitzar a més dos enterraments.
Un era enterrament en fossa, i estava molt arrasat. L’altre, molt ben conservat, es
tractava d’un enterrament en sitja. A partir del material localitzat a l’interior de la sitja
66
podem situar l’enterrament al voltant del segle V-VI dC.
Carrer de la Rectoria / Raval de Molins.
Intervenció arqueològica efectuada per l’empresa 3ASSOCIATS. S’intervingué en
dues fases: una campanya de prospecció a l’agost de 1996 dirigida per Alícia
Estrada i l’excavació pròpiament, al gener de 1997 dirigida per Àlvar Piñol i Natàlia
67
Moragas. Aquest solar està situat al costat del pati de la rectoria de Sant Pere de
Gavà, és a dir, contigu al solar intervingut l’any 1989-1990. L’excavació va permetre
de localitzar les restes del tram d’un mur de dimensions considerables fet de gres i
de pissarra, lligat tot amb morter. Desconeixem la cronologia d’aquest mur. En nivells
estratigràfics inferiors es recuperaren restes d’un paviment d’opus signinum en molt
mal estat de conservació, així com la preparació d’aquest paviment, i per sota,
gairebé sencer, es localitzà un dolium. A l’interior del dolium hi havia abundants
tessel·les de pasta de vidre de diferents tonalitats, així com algun petit fragment
d’estuc, restes que una altra vegada ens estarien indicant l’existència d’un mosaic de
factura luxosa en algun lloc proper. A partir dels materials recuperats podem parlar
de l’ocupació d’aquesta zona en dos moments: per una banda, la fase més antiga, al
voltant dels segles III-VI dC, sense poder precisar més. I un segon moment, que
caldria situar entre els segles X-XIII. Es van recollir a més, materials pertanyents a
moments més antics, canvi d’era, tot i que no s’han documentat estratigràficament.
Carrer del Centre, núm. 31-33
Intervenció arqueològica efectuada l’any 1996 per l’empresa 3ASSOCIATS.
68
L’excavació fou dirigida per Alícia Estrada, Àlvar Piñol i Natàlia Moragas. Es
documentaren nou estructures majoritàriament excavades al subsòl. De les nou
estructures, cinc corresponen a sitges d’emmagatzematge, dos retalls indeterminats,
un mur molt malmès i un petit dipòsit d’opus signinum. Les sitges, un cop acomplerta
la funció primària, l’emmagatzematge de gra, van ser reutilitzades com a abocadors.
Els materials ceràmics i constructius localitzats a l’interior són els que ens permeten
conèixer la cronologia de l’amortització, que devia estar situada al voltant del segle V
- VI dC.
Carrer de la Rectoria / Generalitat
Intervenció arqueològica efectuada per l’empresa 3ASSOCIATS. La excavació fou
realitzada al març de 1999 sota la direcció de Joan Josep Esteban. En aquest solar
es realitzaren unes rases de prospecció per comprovar l’existència de restes
arqueològiques. A partir de les rases fou possible recuperar material arqueològic de
dos moments: materials d’època moderna i materials d’època romana: ceràmica,
fragments de tegulae, dolia, imbrices, etc. Fora de context estratigràfic es
66
BOSCH, J., ESTRADA, A., SEGOVIA, J.C.; 1992-1993: Memòria de l’excavació arqueològica al
jaciment del c/ de Sant Nicasi núm. 15-19 i núm. 32 de Gavà. Museu de Gavà. Memòria d’excavació.
67
ESTRADA, A.; 1999: c/ de la Rectoria cantonada c/ del Raval de Molins (Gavà, Baix Llobregat).
Memòria d’excavació. Campanyes agost 1996-gener 1997. Museu de Gavà. Memòria d’excavació
inèdita.
68
ESTRADA, A.; 1999: c/ del Centre 31-33 (Gavà, Baix Llobregat) Memòria d’excavació. Museu de
Gavà. Memòria d’excavació inèdita.
44
La vil·la de Sant Pere de Gavà
localitzaren alguns fragments de ceràmica que majoritàriament ens marquen una
cronologia de V-VI dC, tot i que apareixen, tal com passa en la gran majoria de
69
solars on s’ha intervingut, materials de cronologies anteriors (Alt Imperi). No s’hi va
localitzar cap resta constructiva.
Carrer de Sant Pere, núm. 58-60
Intervenció arqueològica realitzada l’any 1993 sota la direcció de M. Lledó Barreda,
70
Eulàlia Sintas i Carles Vallès. L’excavació arqueològica en aquest solar va
permetre documentar la presència d’una estructura de considerables dimensions,
documentada per un paviment d’opus signinum. La superfície del paviment es va
trobar en molt mal estat de conservació. La seva funcionalitat es podria relacionar
amb un ús hidràulic o industrial, de cronologia baiximperial, situada entre finals del
segle IV dC i finals del V dC. Aquest paviment fou reaprofitat en època altmedieval.
En aquest mateix solar, tocant al carrer de Sant Pere, es va documentar l’existència
d’un enterrament d’època baiximperial, de tipologia similar als localitzats al carrer del
Cap de Creus.
Carrer del Raval de Molins, núm. 20
Intervenció arqueològica realitzada l’any 2000 per l’empresa 3ASSOCIATS sota la
direcció d’Alícia Estrada. El resultat d’aquesta actuació ha estat la localització de
diverses estructures corresponents a dos moments cronològics ben diferenciats:
d’una banda, la recuperació d’elements d’emmagatzematge d’època romana, com
ara un dolium, així com abundants restes ceràmiques corresponents a aquests
moments, i de l’altra, restes d’un mur que formava part d’una edificació d’època
medieval. D’entre el material recuperat, encara en estudi quan s’escriu aquest
treball, s’ha de destacar una peça que, tot i ser habitual localitzar-la en altres
jaciments, és curiós de trobar a Gavà. Es tracta de la base d’una llàntia amb una
inscripció (marca de terrisaire): «GABIN…». És una producció del centre d’Itàlia,
amb una cronologia de finals del segle I dC mitjans del II dC i amb una difusió molt
71
àmplia a les províncies occidentals de l’imperi. Segons Corominas, una de les
teories sobre l’origen del topònim Gavà és que procedeix de l’antropònim romà
Gavius o potser Gavinus. Aquesta troballa no confirma tal teoria, però tampoc se
n’ha d’obviar l’existència.
La Roca
Intervenció arqueològica realitzada l’any 1998 per l’empresa 3ASSOCIATS sota la
72
direcció de M. Lledó Barreda. Tot i que el jaciment de La Roca es troba fora del
nucli urbà de Gavà i dels límits de la vil·la romana de Sant Pere de Gavà, l’hem
inclòs en aquest treball perquè no descartem que hi pugui tenir relació, o si més no,
perquè es tracta d’una troballa recent que creiem que també val la pena presentar.
El jaciment es troba situat en allò que s’anomena Parc del Calamot i fou descobert
arran de les obres per tal de construir aquest parc. S’hi van identificar dos moments
69
ESTEBAN, J. J.; 1999: Memòria de l’excavació d’urgència al carrer de la Generalitat / de la
Rectoria a Gavà-1999 (Baix Llobregat). Museu de Gavà. Memòria d’excavació inèdita.
70
BARREDA, M. Ll., SINTAS, E., VALlÈS, C.; 1993: Memòria de l’excavació de les restes romanes
del c/ de Sant Pere n. 58-60 (Gavà, Baix Llobregat). Museu de Gavà, 1993. Memòria d’excavació
inèdita.
71
AMARE, M. T.; 1987: Lucernas romanas de la Rioja. Gobierno de la Rioja. Instituto de Estudios
Riojanos. Logroño, 1987. Agraïm les informacions preliminars i indicacions sobre aquesta peça que ens
han proporcionat el Dr. Víctor Revilla, de la Universitat de Barcelona; la Dra. Isabel Rodà, de la
Universitat Autònoma de Barcelona i al Sr. Magí Miret, del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de
Catalunya.
72
BARREDA, M. Ll.; 1998: La Roca 98 (Gavà, Baix Llobregat). Memòria d’excavació. Museu de
Gavà. Memòria d’excavació inèdita.
La vil·la de Sant Pere de Gavà
45
73
d’ocupació. Per una banda, dos petits dipòsits d’opus signinum sencers i indicis
d’un tercer, així com un dolium localitzat in situ, estructures que podem situar
cronològicament cap a finals del segle I aC i començament del segle I dC. Per l’altra,
restes muràries d’època moderna, sense poder precisar-ne res més.
Estructures descobertes a les excavacions de la Roca. Foto: A. Estrada.
A més d’aquestes intervencions amb resultats arqueològics positius, se n’han fet
altres dins del nucli urbà de Gavà i dels límits del que devia ser la vil·la de Sant Pere
de Gavà on, o bé no s’ha trobat cap resta arqueològica, o bé només s’han trobat
estrats arqueològics amb materials ceràmics i/o constructius. Aquests solars han
estat: carrer de Sant Nicasi, núm. 42 i 66; carrer de Sant Pere, núm. 33-35; carrer del
Cap de Creus, núm. 21, on no aparegué cap resta; carrer del Cap de Creus, núm. 7,
on s’identificà un potent nivell estratigràfic amb materials arqueològics d’època
74
romana barrejats amb materials d’altres èpoques.
Consideracions finals
Les diferents intervencions arqueològiques aquí presentades han aportat noves
dades sobre l’època romana a Gavà. Les restes descobertes, però, de moment s’han
de considerar com a punts arqueològics dispersos, localitzats dins del teixit urbà, de
moment sense connexió física entre ells. Això ha estat provocat per la forma
d’intervenció, actuacions de salvament que no responen a una programació prèvia i,
per tant, no existeixen uns objectius científics marcats a priori. No hem d’oblidar, a
més, com dèiem anteriorment, quina relació devia tenir la vil·la de Sant Pere amb
altres jaciments coneguts al municipi, com són les mines de ferro romanes de can
Tintorer, o amb vil·les properes, com la de can Valls del Racó.
Ara per ara, amb les dades que tenim, podem afirmar que el nucli antic de Gavà
estava ocupat des de final del segle I aC fins als nostres dies, desconeixem si de
forma continuada o no. Probablement hi va haver un primer establiment romà del
73
BARREDA, M. Ll., ESTRADA, A., MIQUEL, J.; 2000: «La Roca 1998. Resultats de la intervenció
arqueològica», III Trobada d’estudiosos del Garraf, Gavà, p.171-178.
74
GARCÍA, G. M.; 1997: Memòria de la prospecció arqueològica d’urgència al núm. 7 del c/ del Cap
de Creus de Gavà (Baix Llobregat). Museu de Gavà. Memòria d’excavació inèdita.
46
La vil·la de Sant Pere de Gavà
75
qual no ens han quedat restes constructives o en algun cas molt malmeses,
establiment que devia tenir l’origen a mitjan i/o final del segle I aC i que devia
perdurar fins al segle II dC - III dC. Una segona fase d’ocupació d’època tardoantiga,
i de la qual es conserven més restes, estaria datada al voltant del segle V dC - VI
dC. Desconeixem si entre aquests dos moments hi ha una solució de continuïtat.
Una dada a favor de la relació entre les dues fases pot ser la coincidència dels
espais ocupats. D’altra banda, però, cal destacar que de vegades aquests espais
coincidents varien de funció (el cas més destacat seria al carrer del Cap de Creus,
núm. 23).
Més enllà de l’evolució cronològica de la vil·la de Sant Pere discutida en el punt
anterior, cal recordar que d’aquesta només coneixem diversos àmbits del que podien
ser les instal·lacions industrials, relacionades amb l’explotació agrícola del territori,
però no hem trobat restes de la hipotètica part residencial. Sabem gairebé amb tota
seguretat que hi va haver un edifici singular, molt luxós, a partir de les restes
recuperades de marbres, alguns d’importació, fragments d’estuc i tessel·les
procedents de mosaics de molta qualitat, que de ben segur, al segle V dC ja no
76
existeix.
Un altre aspecte que volem destacar d’aquestes darreres recerques arqueològiques
al nucli urbà de Gavà és la troballa singular, tot i que anecdòtica, d’un fragment de
llàntia amb la inscripció «GABIN…». Insistim en aquest fet, ja que des d’antic una de
les hipòtesis més acceptades al respecte de l’etimologia del topònim Gavà es
77
vinculava amb les possibles relacions amb l’antropònim romà Gavius. Per això no
volem perdre l’oportunitat de fer-nos ressò de la coincidència, però alhora exigir la
prudència que cal prendre davant d’aquest cas.
Per acabar esperem que aquest recull de dades, potser encara molt inconnexes,
sobre l’ocupació romana al nucli urbà de Gavà ara presentades serveixi com a
incentiu per a continuar treballant aquest període al nostre municipi, i no oblidar mai
la importància que té l’arqueologia urbana i de salvament. Mantindrem l’esperança
que potser altres espais encara desconeguts del nostre municipi puguin ser objecte
d’estudi en futurs programes de recerca històrica.
75
BLASCO, M., ESTRADA, A., SINTAS, E.; 1992: Memòria de l’excavació de la vil·la del Cap de
Creus (Gavà, Baix Llobregat). Museu de Gavà. Memòria d’excavació inèdita.
76
IZQUIERDO, P.; 1994: «El terme d’Eramprunyà, de la Baixa romanitat al feudalisme. Una revisió
crítica», Miscel·lània d’homenatge a Jaume Codina. Ajuntament del Prat de Llobregat. Ed. Columna.
p.273-308.
77
ESTRADA, A., IZQUIERDO, P., NADAL, J., SINTAS, E.; 1993: «Excavacions a la Rectoria de Sant
Pere de Gavà: dades sobre l’evolució de la dieta (de la baixa romanitat a l’edat moderna)». I Jornades de
recerca històrica i social del Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 447.
Can Valls del Racó
47
L’establiment romà de can Valls del Racó
Pere IZQUIERDO i Alfred MAURI.78
Jaciment romà situat damunt d’una petita elevació rocosa al mateix límit del delta,
possiblement relacionat funcionalment amb l’ancoratge de les Sorres. Probablement
fundat en època d’August, devia ser abandonat al segle II.
El jaciment romà de can Valls del Racó se situa en un indret privilegiat, una petita
elevació de gres del Bundsandstein des de la qual es controla tot el delta del
Llobregat, és a dir, allò que devia ser-ne l’estuari en l’època en què aquest jaciment
fou ocupat.
Situat entre Gavà i Castelldefels, les restes d’aquest jaciment han estat respectades
pel creixement urbà d’ambdós pobles fins a l’actualitat, tot conservant l’entorn
natural. La planificació de la urbanització de tot el sector ha motivat la realització de
prospeccions geofísiques sufragades per l’empresa Vèrtix, promotora de les obres.
Aquestes prospeccions estan destinades a delimitar la probable extensió del
jaciment al pla circumdant i a establir quin era el paisatge que l’envoltava, en
especial allò que fa referència a la línia de costa.
Vista exterior de la cisterna revestida. Foto: B. Solina.
El material superficial trobat casualment al jaciment i el que va ser recollit en la
campanya de neteja i topografia realitzada pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat
l’any 1984 està dipositat al Museu de Gavà (sigla XVR) i compon un conjunt bastant
homogeni que cal datar al llarg de tot el segle I i, probablement, també en els primers
decennis del II. Tret de dos fragments de ceràmica campaniana trobats en un camp
proper, la resta de la ceràmica de taula és clarament altimperial, amb 13 fragments
de terra sigilliata sud-gàl·lica i la mateixa quantitat de terra sigilliata africana A. Amb
un sol fragment, la terra sigilliata itàlica i hispànica també hi són representades.
Aquest material ceràmic ens permet proposar-li una cronologia que aniria des de
temps d’August o Tiberi fins a inicis del segle II. Les troballes amfòriques poden ser
atribuïdes al mateix període i hi són força abundants: els fragments de llavi, nansa i
pivot representen més d’una tercera part dels materials conservats al Museu de
78
Aquest article és còpia de la comunicació presentada a les I Jornades Arqueològiques del Baix
Llobregat, Castelldefels 1989.
48
Can Valls del Racó
Gavà. Hi predomina de llarg la forma Pascual 1, amb pastes de tons beixos similars
a les que s’associen a la mateixa forma en l’ancoratge de les Sorres. Aquesta
abundància de fragments de Pascual 1, acompanyats d’altres de Dressel 2/4, i la
seva posició central respecte de l’ancoratge de les Sorres, ens han portat a associar
ambdós jaciments, i a proposar una hipòtesi interpretativa que considera que can
Valls del Racó podia haver estat una instal·lació amb magatzems i serveis
79
portuaris, sense que es pugui descartar el caràcter de vil·la romana que li atribuí
80
Solias. La nostra proposta ha estat formulada arran del desfasament que es
manifesta entre les èpoques de millor navegabilitat marítima, que devia obligar a un
emmagatzematge dels envasos elaborats a la vall del Llobregat entre el moment de
la seva arribada a la costa i el del seu desembarcament marítim. La presència de
fragments d’àmfores Dressel 20, Dressel 7/11 i Pélichet 46, rares als jaciments del
Baix Llobregat, reforcen la hipòtesi d’una relació especial amb l’ancoratge colindant.
Evidentment, sigui o no correcta aquesta hipòtesi, és també probable que s’hi
realitzessin activitats agrícoles, encara que és evident que la seva situació no està
en funció de les disponibilitats de sòl fèrtil, atès el seu entorn rocallós i la inexistència
de la plana deltaica.
Vista de la construcció amb sostre d’època romana. Foto: B. Solina.
Pel que fa a les restes constructives, estan totes realitzades amb el gres de l’indret i
morter de calç de bona qualitat, i utilitza la tècnica de l’opus caementicium, de
vegades revestit amb opus quadratum. Són especialment interessants les restes de
murs ortogonals i paviments d’una instal·lació industrial, un paviment que es malmet
ràpidament, situat en la part alta, un possible lacus i una mena de cisterna coberta
amb volta que hi té una posició central. De tota manera, en molts casos és difícil de
distingir les estructures romanes de les medievals de can Valls del Racó, i no sabem
fins a quin punt aquest mas reaprofità allò que restava de les edificacions antigues.
Dos cups revestits de rajola quadrada, i potser fins i tot la cisterna esmentada, han
de ser atribuïts a aquesta segona ocupació, de la qual sabem tan poc com de
l’establiment romà.
79
IZQUIERDO, P.;1987: «Calamot-Can Valls del Racó-Les Sorres: elements per a una reconstrucció de
la Història Antiga de Gavà», La Sentiu, 13, p. 19-27. IZQUIERDO, P., 1990, «Liaisons entre navigation
maritime et navigation fluviale en Tarraconnaise: les exemples de Les Sorres et Dertosa», Le commerce
maritime romain en Méditerranée Occidentale, (Barcelona 1988), Louvain-la-Neuve, p.189-199
80
SOLIAS, J. M.; 1982: El poblament del curs inferior del Llobregat en època romana, tesi de
llicenciatura inèdita. JULIA, M., PUIG, F., SOLIAS, J. M.; (1980) 1985: «Introducció a l’estudi del
delta del Llobregat en època ibèrica i romana», XXV Assemblea Intercomarcal d’estudiosos, p. 392.