Stromboli - Associació Cultural de Granollers

Associació Cultural Granollers
Dimarts Singulars
Dimarts 29 de setembre / 20 hores
Centre Cultural de Granollers
2015
Stromboli
de Roberto Rossellini
versió original subtitulada
Fitxa tècnica
Direcció: Roberto Rossellini / Guió: Sergio Amidei,
Gian Paolo Callegari i Roberto Rossellini / Any: 1950
País: Itàlia i Estats Units / Durada: 107 minuts
Fitxa artística
Ingrid Bergman, Mario Vitale, Renzo Cesana,
Mario Sponzo, Roberto Onorati, Gaetano Famularo
SINOPSI. Per poder escapar d’un camp de concentració, una dona desesperada accepta casar-se amb un pescador
d’una petita illa anomenada Stromboli. Tot això al final la porta a ficar-se en una altra espai, on la seva vida és també una
condemna.
ROBERTO ROSSELLINI (Roma, 1906-1977)
Va estudiar Filosofia i Lletres i es va iniciar com a ajudant de direcció de F. de Robertis i, el 1941 debuta com a director
amb La nave bianca. Mentre rodava pel·lícules de tall documental, el 1934, de propaganda del règim de Benito Mussolini, secretament filmava la vida a Roma. Aquestes escenes les va incorporar a Roma, cità aperta (1945) i després Paisà
(1946). La seguiren, Germania, anno zero (1947), Stromboli, terra di Dio (1949). El 1950 va dirigir Francesco, giullare di
Dio, i el 1952, Europa 51. Després de la realització de Viaggio in Italia (1953), Napoli (1954) i India, Matri Buhmi (1957), torna
a la temàtica de la resistència, amb Il Generale della Rovere (1959), Era notte a Roma (1960) i Viva l’Italia! (1960). Deixa
el cinema i es dedica a la televisió on realitza diverses sèries històriques com L’età del ferro (1964), La prise du pouvoir
par Louis XIV (1966), i altres telefims com Socrate (1971), o Blaise Pascal (1974).
INGRID BERGMAN (Estocolm, 1915 – Londres, 1982)
Estudià al Teatre Real Dramàtic d’Estocolm i el 1934 participà en el seu primer llargmetratge, Munkbrogreven. Després
d’una dotzena de pel·lícules a Suècia, viatjà als Estats Units per rodar la versió en anglès de la pel·lícula sueca Intermezzo
(1939), amb la qual es féu molt popular. Ja establerta a Hollywood, es convertí en una de les principals estrelles dels Es-
tats Units i treballà amb els directors més famosos de l’època: Alfred Hitchcock (Notorious i Spellbound), George Cukor
(Gaslight, amb la qual guanyà el seu primer Òscar), etc. Tot i això, fou el seu paper a Casablanca, actuant juntament amb
Humphrey Bogart, el que quedaria com una de les seves interpretacions més conegudes. El 1949 conegué el director
italià Roberto Rossellini, precursor del neorealisme italià, amb qui es casà el 1950; s’establí a Itàlia i participà en una sèrie
de pel·lícules rodades pel seu marit, entre les quals Stromboli, terra di Dio (1950). Tots dos estaven casats quan es van
conèixer i la seva relació es convertí en un escàndol que els provocà molts problemes professionals i personals, ja que
no li permeteren de veure la filla del seu primer matrimoni i quedà exclosa de les produccions de Hollywood. Només a
Anastasia, alguns anys més tard, Bergman pogué tornar a aparèixer públicament com a protagonista, i el 1978 participà a
Hötsonaten (Sonata de tardor), d’Ingmar Bergman. Al llarg de la seva carrera, guanyà tres Oscars. El 1945, per Gaslight, el
1957 per Anastasia i el 1975 com a actriu secundària per Murder on the Orient Express (1974). A més, guanyà dos premis
Emmy, un Tony i quatre Globus d’Or. Fou la mare de la model i actriu Isabella Rossellini.
NOTES
Carta dirigida a Roberto Rossellini
“Querido Señor Rossellini, he visto sus películas Ciudad abierta y Paisà y las disfruté muchísimo. Si usted necesita a
una actriz sueca que habla inglés muy bien, que no ha olvidado su alemán, que no es muy entendible cuando habla en
francés y que en italiano sólo sabe decir “Ti amo”, entonces he de decir que estoy dispuesta a ir a hacer una película
con usted.” Ingrid Bergman
CRÍTICA
En la seva època, segurament influenciats per l’escàndol de la —mal vista— relació sentimental entre Bergman i Rossellini, els crítics —en especial els americans— van ser molt durs amb la pel·lícula. En concret el New York Times la va
qualificar de “producte feble, inarticulat, mancat d’inspiració i penosament banal”. Avui en dia, en canvi, tothom la reconeix com una obra mestra i un títol imprescindible del cinema neorealista.
Desgarrada obra maestra y apasionante retrato de las relaciones del hombre con la naturaleza. Ahonda en el drama de una mujer
oprimida por su entorno y su soledad, con una angustia que la colma y amenaza con desbordarse, al igual que la lava del volcán de
la isla en la que se ve obligada a vivir. El cineasta reinventa el realismo y lo convierte en metáfora. Miguel Ángel Palomo. El País
El pueblo de Stromboli es un enclave en el que el mundo parece haberse detenido desde hace siglos. El personaje de
Bergman no encaja en el ambiente de la zona desde el primer minuto, y poco a poco se irá ganando enemigos por todo
el pueblo, que ven a la extranjera como un auténtico deje de vicios. Lo que realmente le interesa al director es fijarse en
el drama personal de Bergman, un personaje que sufre un continuo rechazo por culpa de una sociedad que es incapaz
de aceptar como normal conductas del personaje femenino de Bergman como tener amigos masculinos fuera de la
relación sentimental o salir de casa sola para visitar a una marginada excluida de la aldea. Lo que comportará que el
propio Antonio acabe castigando físicamente a su mujer. El clímax final del sacrificio al que se ve sometida nuestra protagonista termina con una magnífica secuencia en la que Bergman sube metáforicamente al volcán. Ahí caerá en una
especia de trance al caer desplomada de sueño y cansancio, y recibirá un mensaje casi divino (recordemos la condición
de humanista cristiano de Rossellini) que ayudará finalmente a conciliar la conciencia de nuestro protagonista. Una de
las secuencias más inolvidables de la película es la pesca de atún, que Rossellini registra de una manera muy cercana al
documental y tal como realizaban los auténticos pescadores del pueblo de Stromboli. Kyrios (Blog Persépolis)
PROPERES SESSIONS
2 i 4 d’octubre: Whiplash ((2014), de Damien Chazelle
9 i 11 d’octubre: The Theory of Everything (La teoría del todo, 2014), de James Marsh
Dimarts Singulars: Dimarts 6 d’octubre / 20 hores: Alam laysa lana (Un món que no és el nostre, 2013),
de Mahdi Fleifel
Associació Cultural Granollers
Almogàvers, 5
08401 Granollers
T93 861 55 98
F93 844 30 28
[email protected]
www.acgranollers.cat
@ACGranollers
AC Granollers
EN CONVENI AMB: