PRESENCIA DE MARGARIDA XIRGU

PRESENCIA DE MARGARIDA XIRGU
ARTICLE PUBLlCAT A PONT BLAU, N.
55, p. 152-157.
1957.
MExIC, MAIG DEL
La seva mare va mirar un g/obus ...
Vicenc;: Riera Llorca
Fa pocs dies que Margarida Xirgu ha arribat a Mexic i ja esta assajant Bodas de sangre.
Seguint el seu costum de reunir uns quants amics al voltant de les personalitats catalanes que
passen per la ciutat, Dalmau Costa i Emma Alonso apleguen un diumenge, en un dinar ofert
a la gran actriu i el seu marit, Manuel Ortín, uns pocs catalans que hi passaran unes quantes
hores delicioses: la senyora Moles, el doctor Folch i Pi, Miquel i Vergés i la seva muller; i jo i la
meya muller.
S'ha parlat de dificultats, d'hostilitats per part d'algun director espanyol. Margarida nega
rodonament que se li hagin posat dificultats, assegura que de part deis mexican$ no ha rebut
més que atencions i no dóna importancia a I'hostilitat del director espanyol. No ens sorpren
sentir-la parlar un catala correctíssim. Ella, modestament, diu que ha conservat el catala corromput de I'epoca en que va deixar el teatre catala, a partir de la qual ha passat Ilargues temporades fora de Catalunya, i manifesta la seva estimació i la seva admiració pel catala literari,
pulcre, planer i depurat que ha sentit parlar als refugiats. Esmenta Ferrater i Mora i lamenta
que les circumstancies facin que aquest darrer hagi de donar els fruits del seu talent a un país
estrany: «És una lIastima, una lIastima... La seva gloria hauria estat per a Catalunya. Ara, aneu a
saber; sera per als Estats Units o un altre país.»
No hi estem d'acord. Margarida Xirgu ha posat el millor del seu talent en la interpretació
del teatre en lIengua castellana i aixo no fara mai que deixem de considerar-la, a ella, com una
gloria de Catalunya. I no som pas solament els catalan s els qui recordem contínuament que
Margarida Xirgu és catalana. Ningú que la tracti no pot deixar de tenir-ho presento perque ella
no ho oblida: «Quan vaig dedicar-me al teatre en caste 11 a, vaig fer-ho impulsada per I'ambició,
per un afany de superació que sentia des de menuda... No hi va haver en mi cap desafecte per
al teatre catala, sinó el desig incontrolable d'horitzons més amplis ... El que jo guanyés en I'aventura havia de ser un guany per a Catalunya. Vosaltres direu si em vaig equivocar.» Traslladarem
la pregunta als lectors.
De noia, Margarida Xirgu vivia al modestíssim carrer de Jaume Giralt, de Barcelona, al
número 40, en .el qual hi havia una casa de gent benestant on havia viscut Joan Maragall. En
observar els seus deliris de grandesa, els símptomes de la seva ambició, la seva mare li advertia: «Noia, t'has equivocat de casa... Vés-te'n al 40!»
185
Entre la familia es contava sovint una anecdota en la qual es creia descobrir I'origen d'aquelIa ambició de la petita Margarida. L'any 1888, quan els seus pares vivien a Molins de Rei, van
anar un dia a Barcelona a veure les festes de l'Exposició Universal. La mare estava embarassada, esperava la Margarida, i els seus moviments eren lents, feixucs,,, Perque veiés bé un globus
que s'enlairava, el seu marit la va agafar per la cintura i la va aixecar de manera que pogués
mirar per sobre la gent; ella mira cap amunt, cap al cel, cap al globus que es remuntava i es
perdia de vista ... Poc després naixia la Margarida amb els sentiments i el destí tra~ats per la
visió del globus que s'enlairava. I quan la mare, per reprovar-li la seva ambició li deia: «Vés-te'n
al 401», la Margarida contestava: «Tu en tens la culpa. No haguessis mirat el globus!»
Cara a cara, les dues actrius, Margarida Xirgu i Emma Alonso, dues generacions del teatre catala; les
dues actrius amb la mateixa afició pero amb una ambició diferent. Emma Alonso, joveníssima, va
deixar I'escena, quan se la reconeixia com un deis valors més solids del teatre catala, per fundar una
famnia, una altra ambició en la qual ha reeixit feli<;ment. A Margarida Xirgu res no I'ha desviada del
teatre. És casada, també, pero amb un exceHent actor que comparteix les seves aventures. L'any
1939 intenta retirar-se, pero no fa públic el seu proposit, només el comunica a uns pocs amics,
perque no sap si podrcl. viure sense el teatre ... La precaució va ser encertada, perque el seu repos
no va durar més d'un any, a Santiago de Xile. I a Santiago mateix va reprendre la seva carrera gloriosa. I Emma, ha renunciat. efectivament, al teatre? No actua, és cert, pero porta el teatre a la sang
i el viu contínuament. Li plau acompanyar. de tant en tanto els nostres aficionats de Mexic, imanté
tena<;ment el premi Guimera que cada any convoca Pont Blau. El seu triomf com a dona en crear
la famnia feli<; que ha creat no ofega en ella I'actriu ...
La conversa es manté consistentment una mica pels núvols. Margarida Xirgu riu i exclama:
<<Sempre ens tocara perdre!»
Per més que de tant en tant repeteixi que ella és apolítica, i que rarament es deixa dur a
la conversa política, les seves conviccions són ciares i fermes: «No, no ... Jo no sóc política. Ara
bé, crec que tota persona sensible ha d'assenyalar-se una conducta i observar-la. I aixo és el
que faig: tenir una conducta.»
Recorda que en arribar a Buenos Aires, ja comen¡;:ada la guerra, Marquina no va parlar-li.
Cadascú seguia la seva conducta. A Margarida alió va doldre-li, peró no li va estranyar. Ja havia
observat que la seva conducta havia fet que algunes persones se n'allunyessin, A propósit
d'aixó, recorda que un dia, a Barcelona, es va creuar amb Cambó i li va semblar que no la saludava,Va comentar-ho amb uns quants amics i assabentat Cambó de la seva sospita, sorpres, li
va escriure: «Margarida, si un dia jo la veig i no la saludo, tiri'm una pedra!»
Es parla d'un sopar que se li prepara a l'Orfeó Catala per a la setmana següent. Sense falsa
modestia ni vanitat impertinent. es mostra contenta: «M 'agradara passar una bona estona amb
tants catalan s".» I de seguida afegeix que caldra deixar aquell sopar per a més endavant: «La
feina és molt dura i a partir d'avui he de privar-me d'aqueixes satisfaccions ... Fins que hauré
acabat la temporada.»
Miquel iVergés li recorda una ocasió en que, a Barcelona, va recitar una poesia seva i aquest
record en suscita d'altres: al cap de poc els ulls de Margarida Xirgu s'humitegen.
186
La darrera aventura
Maria Vil alta
Margarida afirma amb la seva veu única: «Aquesta sera la meva darrera aventura. Penso
retirar-me.» Somriu i afegeix: «Ja és hora de posar seny».
Tant de bo que Margarida no es retiri! Tant de bo que segueixi encara molts anys en escena per a goig de tots els públics. La seva edat ni ens interessa, perque la seva edat no importa.
Abans de coneixer-Ia, la seva edat ens havia fet pensar en ella com en una dona vella, i la Xirgu,
abans que res, és una dona jove. Jove d'esperit i d'inteHigencia; jove en alegria i en fa-cultats. Jove
físicament. també; amb una cara agradable que inspira confianc;a; que, en conversar-hi, ens fa
pensar, més que en una artista, en una vella amiga de la infantesa; potser una véna a casa de
la qual ens trobem de visita. I mentre parlem, observem - probablement amb massa atenció- la seva fresca brusa de popelín i la seva faldilla de tweed.
De sobte es produeix el miracle: Margarida Xirgu parla. I canvia I'ambient. I es torna sublim. I s'oblida la reunió burgesa. I es pensa en poesia: en estanys o en poblets cal lats, deserts;
o potser en una gran bullícia, amb rialles de nens i molta olor de clavells. Tot en la Xirgu és
espontani, si ncer! Com deu sentir - pensem- tot el que diu en escena l
L'actriu ens diu que pensa escriure les seves memories i ens explica: «No és que la meva
vida m'interessi; em cansa ... Pero em plauria escriure de totes aqueixes persones que he
conegut ... Els meus records d'infantesa ... El meu pare volia que tinguéssim una educació.
M'agradaria poder refiectir en les meves memories I'ambient de Barcelona en aquella epoca
de primeries de segle. L'epoca de Montjuk, deis obrers inteHectuals, deis ateneus. Van voler
que jo aprengués música i frances. De petita, em treien del corl
Margarida Xirgu, asseguda, amb un grup de companys i deixebles.
Al seu costar, inclinar, Miguel de Malina.
187
A disset anys, Margarida Xirgu, nascuda a Molins de Rei, va perdre el pare, el puntal de la
famOia. I va haver de comenc;ar a actuar per tal de mantenir la seva mare i un germa quatre anys
més menut que ella. Els progressos en el teatre es tradu'iren en canvis de casa i de carrer; i deis
carrers estrets de la Barcelona vella, on amb prou feines es podia respirar, flns a I'eixample,
després de passar per diverses etapes.
Ara Margarida sordeja un xic. Pero, que hi fa? És una dona per ser escoltada.
Ens confesa: «Els artistes som un xic com els toreros, que sense una mica de vanitat no
podrien enfrontar-se amb el toro. No em guarniu gaire amb plomes de paó ni amb elogis no
merescuts. El jo em repugna. Sen se la coHaboració deis companys, la meva actuació fora
impossible. Si en escena no estic millor és perque no puc. Se n'han dit tantes coses, de mi! M'hi
han afegit tantes coses! Algunes vegades callo per no haver d'aclarir. Per exemple, algú em diu:
"Que bé que vau estar en Doño Morío lo Bravo!" I jo no die res, pero mai no he interpretat
Doño Morío lo Bravo.»
Records
Tota la premsa de Mexic s'ha ocupat de I'estada de Margarida Xirgu en aquesta ciutat, amb
biografies, entrevistes, crítiques ... I se n'ha ocupat en tots els tons. En general amb admiració i afecte;
pero Margarida ha tingut també els seu s detractors, com els tenen totes les gran s figures. Recollim,
d'entre els molts textos que aquests dies s'han publicat a Mexic sobre la Xirgu, uns fragments de
I'entrevista que María Luisa Mendoza va publicar al diari Excé/sior el 5 de maigo
- Se sabe que fue usted partidaria de la República y contraria a la política falangista que
determinó la guerra civil española ...
- Sí. La política entra en las casas y se posesiona de los hombres. Cuando la guerra estalló
en mi patria yo estaba en Chile. No he regresado.Yo era entonces una actriz que trabajaba y
no me quedaba tiempo para la política. La guerra me hirió. Sigo estando herida, por eso no
vuelvo a España.
Se reconoce -sin serlo-- una exiliada polftica, desde su última salida de España, después de
figurar como la primera actriz de su época triunfando en el Teatro Español. Federico Gacía Lorca
triunfaba entonces también en La Barraca, y Alejandro Casona encabezaba las Misiones Pedagógicas.
La Península Ibérica aplaudía teatro propio y universal en aquellas representaciones al pueblo.
Ahora los ojos de color café de la Xirgu se posan con dulzura -mirada de recuerdoen sus alumnos de la Comedia de Montevideo. Llegó como invitada de don Justiniano Zavala
Muñiz, presidente de la Comisión de Teatros Municipales.
La Compañia Nacional de Teatro de Montevideo está integrada por ex-alumnos de la
Xirgu que son actores ya profesionales.
Otra actividad que desarrolla la actriz desde 1914: la dirección de teatro. ¿Cómo dió ese
paso la señora Xirgu? Ella lo relata con una admirable sencillez: «Desde que pisé las tablas sentí
una fuerte inquietud por la dirección de escena. En todos los ensayos aprovechaba los ratos
188
que estaba ausente para bajar al lunetario y sentarme con mi director para aprender. Así fui
adentrándome en la mecánica del teatro dirigido. No solamente dominé sus reglas, sino que
aprendí todo lo relacionado con escenografía y montaje. Sé cual es el paso a dar en una obra,
ya sea dirigiendo o diseñando el decorado. Hasta la carpintería y sus misterios de madera me
conquistaron.» Y agrega: «La más fuerte muestra de mi interés por la dirección, acariciada
desde mi juventud, es la representación que de Fuenteovejuno, de Lope de Vega, ofrecí en
Montevideo, en el Parque Rivera. No hubo entreactos ni telón. También Sueño de uno noche
de verano, de Shakespeare, se actuó ininterrumpidamente.
-
¿Se puede no estudiar teatro y ser buena actriz?
-
Eso de no estudiar teatro ... No se hace teatro sin estudiar teatro.
Lo afirma enérgicamente la Xirgu. Ella fué actriz desde niña. En medio de las visitas que se
sentaban en la sala de su casa, Margarita se subía a una mesa y recitaba en catalán. Llamaba la
atención poderosamente y ella se complacía de notarlo. Margarita actuó primero en su idioma
natal. El primer director a quien rinde recuerdo como maestro es a don Enrique Jiménez. Más
tarde estudió teatro en español, nada menos que con la Réjane en París.
No era la escuela de Stanislavsky -el método de la «memoria de emociones», o sea provocar artificialmente emociones que no son sino un reflejo de un estado psíquico vivido-, la que
la Xirgu estudió. A ella se la ha situado siempre en el tipo de personalidad recia y definida y
cuya actuación es una manifestación subjetiva de su personalidad. Sobre el gran ruso se expresa así: «Ese método es muy bueno en el sentido de iniciar al actor en el buen teatro y no buscar el triunfo fácil. No es Stanislavsky quien escribió su obra, sino sus alumnos. Que ellos hablen
de él más ampliamente que yo, en vista de que nunca empleé sus enseñanzas.»
- ¿Puede una declamadora llegar a ser actriz, ya que usted considera haberlo. sido en sus
principios?
- Sí que puede llegar la declamadora a ser actriz, al aprender a someter la dicción y el tono
al compañero con el que actúe al subir al teatro. Una declamadora pasa a formar parte del
conjunto, abandonando su unilateralidad anterior. La dirección y la entonación de su voz la
convertirán en intérprete escénica.
Margarida Xirgu empezó su iridiscente carrera teatral en Barcelona. Luego en Madrid, ya
en el Teatro Princesa, propiedad de María Guerrero. Entonces protagonizaba damas jóvenes
electrizando al público hasta hacerlo llorar y reír entre un oleaje de aplausos finales. A la pregunta sobre si estaba de acuerdo en encarnar papeles de jóvenes aún -como lo hemos visto
a actrices ya muy maduras- respondió:
- Muy pocas son aquellas a quienes les está permitido esto. Puedo citar a Madeleine Renaud
quien, gracias a su figura delicadísima realiza, con encanto inigualable, papeles de muchachas
frescas y juveniles. A mí me está vedado.
-
¿Ha variado su técnica teatral con los años?
189
- La técnica ha de variar sobre todo en gestos y plástica. Hay movimientos que ahora no
podemos hacer en escena con falda corta, sin el miriñaque, por ejemplo. Sí que evoluciona la
técnica, lo plástico. No lo humano. Ya no se puede una colgar de las cortinas ...
La señora Xirgu ha representado también a autores norteamericanos. Es una entusiasta de
Tennesse Williams y de «el más grande» -según sus propias palabras-: O'Neill.Vio actuar en
imagen de plata -una cinta cinematográfica- a Sara Bernhardt. En La Habana se sintió bañada de una luz que salía del escenario vacío, antes de aparecer la divina Eleonora Duse. Margarita
amaba a Eleonora en su gran calidad de actriz. Nunca olvidará cómo decía «Bianca Maria...» con
sobrenatural voz en La ciudad muerta, de d'Annunzio.También admiróse ante María Guerrero,
con el arte de teatro brillando en todo el cuerpo. A doña María Tereza Montoya la contempló
en Del brazo y por la calle, en el Teatro Arbeu, en 1921.
Sus viajes continuos a Buenos Aires le dan autoridad para hablar sobre el teatro en aquella cosmopolita ciudad. Desmiente que teatro tras teatro hayan sido cerrados ante una crisis
que; todos hemos leído, sucede en aquella bonaerense capital. «Nada más dos o tres no funcionan -opone la Xirgu-, todos los demás siguen abiertos.»
Pero las piquetas resuenan en el teatro Politeama y muy pronto en el Maipú. El crespón
se abate sobre el Comedia, Sarmiento, Buenos Aires, San Martín, Onrubia,Victoria, Maravillas,
etc.
Sus manos repiten la atracción que han ejercido, desde que aletearon vibrátiles en ese
departamento de cortinas floreadas que ocupa Margarita en el corazón de la colonia Juárez.
Las manos no sostienen cigarros ni vasos con líquidos. En fatiga descansada se apoyan morenas en la negra ropa que cubre a Margarita Xirgu -de luto por el «dolor que oculta bajo el
pudor>>--. Sus manos, sin pintar y pequeñas, no muestran un arreglo especial de pinturas y
perfumes. Las uñas están abandonadas y blancas. Sin maquillaje también. Cuando las mueve se
estremecen como pliegues de un telón que se cierra al final de una representación.
190