PROJECTESD T 934 881 360 F 934 881 360 INFO@PROJECTESD

PROJECTESD
T 934 881 360 F 934 881 360
[email protected]
WWW.PROJECTESD.COM
PASSATGE MERCADER, 8 BAIXOS 1
08008 BARCELONA
IÑAKI BONILLAS: HISTORIAS DE FANTASMAS DE UN ANTICUARIO
Inauguració: 16 setembre, 19:30h. Exposició: 16.09 > 05.11.2010
Dimarts a dissabte d’11:00 a 19:00h
Què és un fantasma?, va preguntar Stephen.
Un home que s'ha esvaït fins a ser impalpable,
per mort, per absència, per canvi de costums.
James Joyce
Tota fotografia, com va escriure Roland Barthes, “és un certificat de presència”, el que veiem “ha estat absoluta i innegablement
present, i no obstant ja ha estat diferit”. Hi és i no hi és; o hi és però submergit en la seva pròpia imatge. “Després de l'objecte
ve la imatge”, va observar Maurice Blanchot. “L’objecte era aquí, l'atrapem en el moment vital en què es dirigia cap a alguna
cosa, però en l'instant en què s'ha tornat imatge ha deixat d'estar al nostre abast, ha deixat de ser el nostre contemporani”.
S'ha tornat, doncs, la presència d'una absència o, dit d'una altra manera, l'aparició d'alguna cosa que ha desaparegut. Això
mateix pot aplicar-se a la persona que apareix retratada, s'assembla en tot a si mateixa i, no obstant això, no és ella; és com el
cadàver, la seva pròpia imatge. No és, per això, desgavellat pensar en la Fotografia com una sort de cementiri on cada presa és
un petit monument funerari, on s'explica la història d'allò que ha estat.
Per a la seva nova exposició a ProjecteSD, Iñaki Bonillas agafa el títol del cèlebre llibre de contes de M. R. James, Històries de
fantasmes d'un antiquari, amb el propòsit d'abordar la fotografia des de la perspectiva de Barthes i Blanchot, i presentar-nos
tres “històries de fantasmes”, tres estudis a l’entorn de la (no)persistència de la imatge i la seva naturalesa espectral.
La primera d'aquestes exploracions, Los ojos, reuneix dotze fotogravats de retrats extrets de l'arxiu JR Plaza en els quals el
retratat es resisteix a mirar a la càmera. Aquest treball està relacionat amb la inquietud que provoca que la persona fotografiada
sigui capaç de “veure”. Una inquietud que s'acreix quan el retratat ens nega el que té en comú amb els vius: la mirada. La
distància, de per si mateix insalvable entre nosaltres i aquesta persona, aquest fantasma sumit en un més enllà de la imatge,
s'accentua. El retratat no ens veu però nosaltres tampoc a ell: s'ha escapat darrere dels seus ulls. La qualitat espectral
d'aquesta peça s'intensifica en ser presentada a partir del negatiu fotogràfic, qualificat pel poeta Robert Desnos com el veritable
espectre, l'únic capaç de vagar de foto en foto.
La sèrie Tineidae, nom en llatí de la família de les arnes, és el resultat de sotmetre un grup de fotografies de l'arxiu JR Plaza a
l'acció de les arnes de la roba. Segons indica el diccionari, el terme arna “pot ser aplicat a qualsevol cosa que destrueixi alguna
cosa lenta i instintivament” com, per exemple, el temps. Blanchot afirmava que la imatge segueix a l'objecte: “és el que queda
d'ell, la qual cosa ens permet tenir encara una mica d'ell quan ja no hi ha res”. No obstant això, la imatge fotogràfica no és
eterna. “Fins i tot si ha estat fixada sobre els suports més resistents”, deia Barthes, “no és per això menys mortal: com un
organisme vivent, neix a partir dels grans de plata que germinen, aconsegueix el seu ple desenvolupament durant un moment,
després envelleix”. En ser atacada per la llum, per la humitat, “empal·lideix, s'extenua, desapareix; no queda més que tirar-la”.
La seva naturalesa temporal, perible, la vincula amb la fràgil condició de la memòria humana, especialment si la fotografia
s'utilitza per substituir el record original d'un succés.
La tercera sèrie és una reflexió sobre la relació entre la Història, l'altre territori per excel·lència dels fantasmes, i la Fotografia.
La memòria històrica positivista va aprofitar l'efecte de realitat de la fotografia per donar la il·lusió de proximitat i de
transparència als successos del passat. Tots vam créixer amb la idea que el passat, com diu Barthes, “és tan segur com el
present, perquè el que es veu en el paper és tan segur com el que es toca”. Els nostres llibres de text són això: àlbums de
família. I, no obstant això, no hi ha potser una prova més clara que el testimoniatge de la fotografia és tan fugaç com l'oral, que
les pàgines buides d'un àlbum d'estampes que mai serà omplert; que una història que no serà explicada perquè és la d'un país
que ja no existeix. Exposada sobre taules, la sèrie Txecoslovàquia presenta imatges de pàgines d'un antic àlbum publicat a
l'extint país. La particularitat resideix que els espais previstos per pegar les estampes segueixen estant tal com es van trobar:
en blanc. Únicament s'han alterat els textos. Bonillas els ha donat un ordre, o potser un desordre universal, l'alfabètic, perquè
qualsevol pugui llegir o veure en aquests buits la seva pròpia història.
Des dels seus treballs inicials, Iñaki Bonillas (Mèxic D.F., 1981), ha establert en la seva obra una relació amb la fotografia. Amb
plantejaments propers a les pràctiques conceptuals dels anys 60 i 70, ha anat aïllant gradualment els elements que
constitueixen la fotografia relacionant-los amb altres procediments. Des de 2003, quan va introduir en la seva obra el vast arxiu
fotogràfic de J.R. Plaza, ha desenvolupat diferents projectes que enllacen elements que poden semblar incompatibles a priori:
d'una banda, una narrativa personal, biogràfica i, per un altre, un element quasi-científic de compilació, classificació i arxiu.
L’obra d’Iñaki Bonillas s’ha mostrat a exposicions com Locus Focus, Sonsbeek 9 (Arnhem, 2001), Little History of Photography,
MUHKA, Amberes (2003), Utopia Station, 50ª Biennal de Venècia (2003), Los usos de la imagen: fotografía, film y video en La
Colección Jumex, Mèxic D.F. i Buenos Aires (2004), Archivo Muerto, _h4th, Mèxic DF (2005), O futuro da actualidade, CGAC,
Santiago de Compostela (2006), El Topoanalista, Matadero, Madrid (2007) i, més recentment, Little Theater of Gestures al
Museum of Contemporary Art a Basel i a la Malmö Konsthall (2009), així com El mal de escritura. Un proyecto sobre texto e
imaginación especulativa al MACBA a Barcelona (2010). Aquest mateix any ha presentat el projecte Double Chiaroscuro a la
secció Art Statements de la feria Art Basel 41. Aquest mes de setembre presentarà la seva obra a l’espai Hermes und der Pfau
de Stuttgart (Alemanya).
Per a documentació addicional i/o imatges, es prega contactar:
Silvia Dauder, [email protected]
Carolina Núñez, [email protected]
amb la col·laboració de
PROJECTESD
T 934 881 360 F 934 881 360
[email protected]
WWW.PROJECTESD.COM
PASSATGE MERCADER, 8 BAIXOS 1
08008 BARCELONA
IÑAKI BONILLAS: HISTORIAS DE FANTASMAS DE UN ANTICUARIO
Inauguración: 16 septiembre, 19:30h. Exposición: 16.09 > 05.11.2010
Martes a sábado de 11:00 a 19:00h
—¿Qué es un fantasma?, preguntó Stephen.
Un hombre que se ha desvanecido hasta ser impalpable,
por muerte, por ausencia, por cambio de costumbres.
James Joyce
Toda fotografía, como escribió Roland Barthes, “es un certificado de presencia”, lo que vemos “ha estado absoluta e
irrecusablemente presente, y sin embargo ha sido ya diferido”. Está y no está; o está pero sumergido en su propia imagen.
“Después del objeto viene la imagen”, observó Maurice Blanchot. “La cosa estaba ahí, la atrapamos en el momento vital en que
iba hacia algo, pero en el instante en que se ha vuelto imagen ha dejado de estar a nuestro alcance, ha dejado de ser nuestra
contemporánea”. Se ha vuelto, pues, la presencia de una ausencia o, como diría Maurice Blanchot, “el retorno de lo que no
puede regresar”. Lo mismo puede aplicarse a la persona que aparece retratada, se parece en todo a sí misma y, sin embargo,
no es ella; es, como el cadaver, su propia imagen. No es, por ello, descabellado pensar en la Fotografía como una suerte de
cementerio donde cada toma es un pequeño monumento funerario, donde se cuenta la historia de aquello que ha sido.
Para su nueva exposición en ProjecteSD Iñaki Bonillas toma prestado el título del célebre libro de cuentos de M. R. James,
Historias de fantasmas de un anticuario, con el propósito de abordar la fotografía desde la perspectiva de Barthes y Blanchot, y
presentarnos tres “historias de fantasmas”, tres estudios en torno a la (no)persistencia de la imagen y su naturaleza espectral.
La primera de estas exploraciones, Los ojos, reúne doce fotograbados de retratos extraídos del archivo JR Plaza en los que el
retratado se resiste a mirar a la cámara. Este trabajo está relacionado con la inquietud que antaño provocaba la posibilidad de
que la gente retratada fuera todavía capaz de “ver”. Una inquietud que puede acrecentarse cuando el retratado nos niega lo que
tiene en común con los vivos: la mirada. La distancia, de por sí insalvable entre nosotros y esa persona, ese fantasma sumido
en un más allá de la imagen, se acentúa. El retratado no nos ve pero nosotros tampoco a él: se ha escapado detrás de sus ojos.
La cualidad espectral de esta pieza se intensifica al ser presentada a partir del negativo fotográfico, calificado por el poeta
Robert Desnos como el verdadero fantasma, el único capaz de merodear de foto en foto.
La serie Tineidae, nombre en latín de la familia de las polillas, es el resultado de someter un grupo de fotografías del archivo JR
Plaza a la acción de las polillas de la ropa. Según indica el diccionario, el término polilla “puede ser aplicado a cualquier cosa que
destruya algo lenta e instintivamente” como, por ejemplo, el tiempo. Blanchot afirmaba que la imagen sigue al objeto: “es lo
que queda de él, lo que nos permite tener todavía algo de él cuando ya no haya nada”. Sin embargo, la imagen fotográfica no es
eterna. “Incluso si ha sido fijada sobre los soportes más resistentes”, decía Barthes, “no es por ello menos mortal: como un
organismo viviente, nace a partir de los granos de plata que germinan, alcanza su pleno desarrollo durante un momento, luego
envejece”. Al ser atacada por la luz, por la humedad, “empalidece, se extenúa, desaparece; no queda más que tirarla”. Su
naturaleza temporal, perecedera, la vincula así con la frágil condición de la memoria humana, especialmente si la fotografía se
utiliza para substituir el recuerdo original de un suceso.
La tercera serie mostrada es una reflexión acerca de la relación entre la Historia, el otro territorio por excelencia de los
fantasmas, y la Fotografía. La memoria histórica positivista aprovechó el efecto de realidad de la fotografía para dar la ilusión de
proximidad y de transparencia a los sucesos del pasado. Todos crecimos con la idea de que el pasado, como dice Barthes, “es
tan seguro como el presente, porque lo que se ve en el papel es tan seguro como lo que se toca”. Nuestros libros de texto son
eso: álbumes de familia. Y, sin embargo, no hay quizá una prueba más clara de que el testimonio de la fotografía es tan fugaz
como el oral, que las páginas vacías de un álbum de estampas que nunca será llenado; que una historia que no será contada
porque es la de un país que ya no existe. Expuesta sobre mesas, la serie Checoslovaquia presenta imágenes de páginas de un
antiguo álbum publicado en el extinto país. La particularidad reside en que los espacios previstos para pegar las estampas
siguen estando tal y como se encontraron: en blanco. Únicamente se han alterado los textos. Bonillas les ha dado un orden, o
quizás un desorden universal, el alfabético, para que cualquiera pueda leer o ver en esos vacíos su propia historia.
Desde sus trabajos iniciales, Iñaki Bonillas (México D.F., 1981), ha establecido en su obra una relación con la fotografía. Con
planteamientos próximos a las prácticas conceptuales de los años 60 y 70, ha ido aislando gradualmente los elementos que
constituyen la fotografía relacionándolos con otros procedimientos. Desde 2003, cuando introdujo en su obra el vasto archivo
fotográfico de J.R. Plaza, ha desarrollado diferentes proyectos que enlazan elementos que pueden parecer incompatibles a priori:
por un lado, una narrativa personal, biográfica y, por otro, un elemento cuasi-científico de compilación, clasificación y archivo.
La obra de Iñaki Bonillas se ha mostrado en exposiciones como Locus Focus, Sonsbeek 9 (Arnhem, 2001), Little History of
Photography, MUHKA, Amberes (2003), Utopia Station, 50ª Bienal de Venecia (2003), Los usos de la imagen: fotografía, film y
video en La Colección Jumex, México D.F. y Buenos Aires (2004), Archivo Muerto, _h4th, México DF (2005), O futuro da
actualidade, CGAC, Santiago de Compostela (2006), El Topoanalista, Matadero, Madrid (2007) y, más recientemente, Little
Theater of Gestures en el Museum of Contemporary Art en Basel y en la Malmö Konsthall (2009), así como El mal de escritura.
Un proyecto sobre texto e imaginación especulativa en el MACBA en Barcelona (2010). Este mismo año ha presentado el
proyecto Double Chiaroscuro en la sección Art Statements de la feria Art Basel 41. Este mes de septiembre presentará su obra
en el espacio Hermes und der Pfau de Stuttgart (Alemania).
Para documentación adicional y/o imágenes, se ruega contactar:
Silvia Dauder, [email protected]
Carolina Núñez, [email protected]
con la colaboración de