Manuel Blancafort Ricard Lamote de Grignon

Manuel Blancafort
Concert Ibèric
Ricard Lamote de Grignon
Tríptico de la piel de toro
DANIEL BLANCH, piano
PODLASIE PHILARMONIC ORCHESTRA
MARCIN NAŁĘCZ-NIESIOŁOWSKI, director
Enregistrament realitzat a la Sala de la Filarmonia de Bialystok (Polònia)
entre els dies 20 i 22 de desembre de 2008
Enginyer de so: MAŁGORZATA POLAŃSKA
Edició: MARCIN DOMŻAŁ
Mastering: MARCIN GUZ
2008 - © Producció i Edició: COLUMNA MÚSICA, S.L.
Il·lustració de la coberta: Paisatge. Aquarel·la, sobre paper (28 X 20 cm), de MANUEL BLANCAFORT
(2 de Juny de 1940)
Il·lustració de la portada del llibret: Riera. Oli sobre tela (25 x 19’4 cm), de MANUEL BLANCAFORT.
Fotografies: Lluís Artús
Traduccions: Beatriu Krayenbühl
Revisió de textos i edició: Aibana Productora Editorial S.L.
Disseny i maquetació: www.tresinteractiva.com
Partitures / Scores:
Concert per a piano i orquestra núm. 2 “Ibèric” de Manuel Blancafort: Editorial Boileau
Tríptico de la piel de toro de Ricard Lamote de Grignon: Editorial Tritó
Pàgina web:
www.manuelblancafort.org
www.danielblanch.com
www.columnamusica.com
Ref. 1CM0204
Dipòsit legal: B-39345-08
COLUMNA MÚSICA, S.L.
c/ Sant Eusebi, 53, pral. 1a
08006 Barcelona
Tel. (34) 93 362 03 28
Fax (34) 93 209 45 48
[email protected]
www.columnamusica.com
MANUEL BLANCAFORT (1897- 1987)
Concert per a piano i orquestra núm. 2 “Ibèric”
1. Allegro maestoso ed energico
2. Moderato non troppo
3. Allegretto
12’38”
8’10”
7’34”
RICARD LAMOTE DE GRIGNON (1899- 1962)
“Tríptico de la piel de toro” per a piano i orquestra
4. Lentamente-Allegro moderato
5. Adagio
6. Moderato molto ritmico-Allegro vivace
DANIEL BLANCH, piano
PODLASIE PHILARMONIC ORCHESTRA
MARCIN NAŁĘCZ-NIESIOŁOWSKI, director
10’54”
10’10”
9’31”
TT. : 58’57”
El present CD conté dues obres orquestrals significatives de dos compositors de vides
paral·leles, Manuel Blancafort i Ricard Lamote de Grignon; ho són per coincidència en
el naixement, fet que els agermana en una mateixa generació compositiva -si bé cadascun
d’ells presenta característiques individuals pròpies- i ho és també el fet de pertànyer
a sengles famílies musicals de gran relleu en la història de la música catalana. No és
estrany, doncs, que les dues obres esmentades tinguin cert parentiu degut a la temporalitat compartida, la temàtica hispànica dissimulada per evitar caure en el tipisme i per
entroncar amb la gran música internacional, iniciada sens dubte per Manuel de Falla,
mort, precisament, a l’entorn de la creació d’ambdues obres.
Blancafort i Ricard Lamote ocupen una part important del segle XX, carregat de moments crucials en la història cultural catalana com ara l’aparició de les noves tecnologies
de la reproducció mecànica del so, l’incipient contacte amb l’estranger, singularment
França, el patiment per la guerra civil i la feixuga reorganització del teixit cultural de
la primera postguerra que paradoxalment va donar lloc a obres de gran solidesa formal
malgrat el desinterès de les institucions franquistes i, en certa manera, també de les
sorgides del canvi democràtic. També a ambdós els va arribar el gasiu reconeixement
oficial durant la dècada del 1950 en forma de premi Ciutat de Barcelona i en aquells
moments representaven els dos valors, juntament amb Mompou, de la música catalana
no exiliada.
Manuel Blancafort, o la inspiració vol treball
Manuel Blancafort (1897-1987) era un vailet que corretejava per la vila de La Garriga quan el seu pare
Joan Baptista Blancafort, propietari del balneari del mateix nom, va animar-se, el 1905, a posar en marxa
la primera fàbrica d’Espanya d’elaboració de rotlles de pianola. Ningú no podia preveure que aquella
empresa, situada a més en un racó de món, podria tenir una vitalitat tan considerable els següents 25
anys que la duria a exportar a diversos països d’Europa i Amèrica, com tampoc ningú no hagués cregut
possible que aquell xicot arribaria a ser un compositor de renom, quan la seva formació descansava en
els coneixements i aficions del pare i en una voluntat de ferro per aprendre a través de l’anàlisi de les
partitures que havia de transcriure per als rotlles.
El contacte amb la gent de la cultura, imprescindible en un noi de poble per no degenerar en savi
local, li fou proporcionat a domicili a través del nombrós i variat estol de gent de procedència barcelonina
que passaven pel balneari a reposar, entre ells, per exemple, Eugeni d’Ors, el canonge Collell o músics
com en Pedrell i el mateix Joan Lamote a qui Blancafort exposaria algunes de les seves primerenques
creacions per tal de fer-se el càrrec de les seves capacitats creatives. El contacte internacional, encara
més imprescindible si hom aspirava a una gran projecció, li va venir de la intensa i durable amistat que
va tenir ben aviat amb un visitant assidu del balneari, Frederic Mompou, que tenia lloc fix a la societat
musical francesa del moment i que li va obrir les portes de la casa Sénart-Salabert, editora d’algunes de
les seves obres.
D’aquest panorama tan singular, propi d’una època quasi homèrica en què la formació musical sistemàtica era mal servida pels conservatoris oficials i les escoles privades, va sorgir un autor que va encaixar
molt bé en l’estètica intimista que li suggeria l’escola francesa del moment i ja de ben jove, Blancafort,
5
va iniciar el seu catàleg centrat, com era habitual aleshores, en el conreu del piano. L’aprenentatge autodidacte no va ser desestructurat; va saber bé com formar-se perquè coneixia el mètode del pedagog
belga d’adscripció francesa François A. Gevaert i del rus Nikolai Rismki-Korsàkov. Sorgeixen així
obres descriptives de l’estat d’ànim interior davant de situacions ordinàries com Jocs i danses al camp
(1915) o Cants íntims (1918) que li permetien alimentar els encontres amb Mompou a “L’ermita” o
espai reservat al balneari a ells dos i on exposaven llurs idees sobre música.
Blancafort portat per afers de feina i inquietuds musicals alhora, va viatjar el 1923 a París i a Nova
York on va presentar els productes de la fàbrica de rotlles, els Rotlles Victòria, i va aprofitar per conèixer
de prop dos dels cenacles musicals de més transcendència del moment. A París va tractar el pianista
lleidatà Ricard Viñes que poc després li estrenaria l’obra per piano més important, El parc d’atraccions,
posteriorment orquestrada, i que va tenir tan bona acceptació i va sintonitzar tan bé amb l’estètica de
circ del moment que el ballarí coreògraf Joan Magriñà en va fer el 1932 un espectacle de ballet amb
figurins de Grau Sala.
Si estranya resultava la seva atrevida dedicació a la música, més encara ho va semblar la seva afició
pel conjunt orquestral, el coneixement del qual li venia també en bona part de la reducció de les obres
orquestrals a la tessitura de la pianola. D’aquí que inusualment en un país com Catalunya en què era
habitual escriure per piano o per petits conjunts, Blancafort comencés a estrenar obres de gran format
orquestral com Matí de festa a Puiggraciós (1929) o el ballet El rapte de les sabines (1931) sobre un llibret
de Francesc Trabal, alhora que continuava el conreu del piano.
La desafecció del públic per la pianola en el moment en què la ràdio ho envaïa tot va acabar a l’entorn
de 1930 amb l’empresa de rotlles i Blancafort va haver d’avivar l’enginy de maneres molt diverses, sempre
conscient que la música era una afició però no un ofici que proporcionés la tranquil·litat necessària per
a la subsistència familiar. Tot i això, el seu prestigi com a compositor anava en constant augment; ell va
ser un dels animadors del Grup dels Vuit que el 1931 va organitzar un concert sota l’epígraf de Compositors Independents de Catalunya (25 de juny de 1931) i també un dels compositors escollits pel comité
organitzador del XIV Festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània (1936) amb
l’obra Sonatina Antiga.
En acabar la guerra, Blancafort, de manera inusual en la gent de la seva professió musical, va buscarse una feina sistemàtica, primer en una casa d’assegurances, després en una editorial i sempre dividit
6
entre l’obligació laboral i l’afició per la creació musical en uns anys en què la sort estigué del seu costat,
malgrat el posat reservat que sempre va tenir. Això augmenta l’interès de la seva producció perquè neix
del treball i de la intimitat. Va escriure dos concerts per piano (Nº 1 en do menor ,1944, i Ibèric ,1946),
el Primer quartet en do (1948) i el Quartet de Pedralbes (1949), que li va valer l’accèssit al premi Nacional
de Música o la Simfonia en mi que li va proporcionar el Premi Ciutat de Barcelona en la seva primera
edició (1950).
A partir d’aleshores abundaren els reconeixements amb concerts monogràfics i la composició d’obres
singulars de gran format com la Cantata Verge Maria en honor de l’Orfeó Català i, gràcies a la seva
longevitat, va ser reconegut per l’Ajuntament amb el Premi Ciutat de Barcelona (1966) per la Rapsòdia
catalana, per la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi (1982) i per l’Ajuntament de Barcelona amb la Medalla d’Or (1986).
Concert Ibèric
Segon dels concerts per a piano escrit per Blancafort, el Concert Ibèric manifesta una voluntat evident
d’entroncar amb la gran tradició compositiva internacional, en què evoca maneres de Rachmàninov
per un tractament virtuosístic de l’instrument solista i una llibertat harmònica que el manté en el marc
de la tonalitat amb una estreta vinculació amb el formalisme clàssic. El qualificatiu d’«ibèric» li ve per
la utilització de referents llunyans de temes populars de la Península. En aquest sentit, el mateix compositor afirmava que «els temes seran menys subjectius o erudits i més afins a cançons folklòriques».
El concert va ser acabat el 1946. Està escrit en la tonalitat bàsica de la menor i necessita una orquestra
simfònica ordinària amb el vent doblat i les trompes i trombons quadriplicats.
El primer moviment s’estructura de manera lliure d’acord amb la forma-sonata i de bon començament el discurs orquestral presenta un color catalanesc amb l’ajut de la fusta, que després es diluirà
en un tractament compacte i dens, amb abundància de referències temàtiques, molt propi de l’estil.
L’alternància entre moments vigorosos i lírics, el joc dialogal entre solista i orquestra condueix a una
cadència virtuosística en què reapareixen alguns dels elements temàtics del moviment.
El segon moviment té aires de lied, iniciat per la corda, que transmet el tema evocador a la fusta i
dóna pas al piano que el reprèn sobre un fons orquestral. Ocasionalment, apareixen vagues referències de
caràcter popular que configuren un moviment fonamentalment líric que acaba en la llunyania.
7
En el tercer i últim moviment, piano i orquestra entren de forma vigorosa tot presentant un tema
desenvolupat progressivament pels dos protagonistes. En el decurs del moviment apareixen discretament
referències sonores evocadores de músiques ja escoltades i acaba amb una coda apoteòsica.
L’estrena, no sense diverses vicissituds i entrebancs, va tenir lloc a Barcelona el 3 de març de 1950
en el cicle de Quatre Concerts d’Hivern de l’Orquestra Municipal dirigida per Eduard Toldrà i la
interpretació solista de Maria Canals. El 1997, en el marc del centenari del seu naixement, es va reinterpretar a càrrec de l’Orquestra Simfònica de Barcelona sota la direcció de Franz-Paul Decker i la
intervenció solista d’Emili Brugalla.
Ricard Lamote de Grignon, el simfonista reservat
Ricard Lamote de Grignon (Barcelona, 1899-1962) representa a la perfecció el cas del compositor amb
maneres i estil de vocació universal, solapat per les circumstàncies biogràfiques i polítiques. Les carències
entorn de la seva vida i obra no afecten tan sols la presència de la seva música, poc freqüentada per les
orquestres, sinó també els estudis biogràfics i analítics de la seva producció. Llevat de la petita biografia
íntima a càrrec de Montserrat Coll, esposa del compositor, editada per Nou Art el 1989, no existeix un
estudi monogràfic que ens doni llum sobre vida i creació d’un autor arrecerat a l’ombra del seu pare, Joan
Lamote de Grignon (1872-1949) i que, com en tants altres casos (Nin Culmell, Gaspar Cassadó, Millet
i Millet, etcètera) van haver de conviure amb situacions similars.
I és evident que pare i fill Lamote van fer pel simfonisme a Catalunya el que encara no havia fet cap
altre compositor, tant en el camp institucional (creació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona, direcció
8
de la Banda Municipal, de l’Orquestra Simfònica de Girona o creació de l’Orquestra Municipal de
València), com en el camp de la composició per orquestra (el poema simfònic La nit de Nadal de Joan
Lamote i l’abundant llistat d’obres per orquestra de Ricard Lamote). Un i altre, formats en la precarietat
del moment corregida pel talent i l’esforç, van encarar la direcció orquestral i bandística a un nivell que
comptava amb pocs precedents (com els d’Antoni Nicolau, que havia après a París, i els visitants com
Vincent d’Indy, Charles Lamoureux, Arthur Nikitsch, Richard Strauss, etc) i van fer de la dificultat
virtut entestant-se en construir obres sòlides i formar un públic encara poc viatjat i necessitat de contacte
amb la gran música.
Després dels anys de formació, a recer del seu pare i de l’escola Granados sota els auspicis de Frank
Marshall, Ricard Lamote va entrar a treballar el 1925 en una fàbrica de rotlles de pianola alemanya,
en paral·lel amb el seu company Manuel Blancafort, que pels mateixos anys treballava de picador de
rotlles a La Solfa de La Garriga. Casat amb la Montserrat Coll, treballava a la vegada de violoncel·lista
a l’Orquestra Simfònica de Barcelona, creada pel seu pare el 1910 i que va deixar d’existir el 1925, i a
l’Orquestra del Liceu, llavors una formació desigual. El 1926 va entrar com a percussionista a la Banda
Municipal i el 1932 va guanyar per oposició la plaça de sotsdirector d’aquesta formació, molts dels membres de la qual van veure amb no poca irritació que el fill del director passés a un càrrec tan important.
Mentrestant, Ricard Lamote exercia de director de l’Orquestra Simfònica de Girona, fundada el
1929 sota la direcció d’Ismael Granero, i escrivia música que el situava entre els de la seva generació, un
conjunt d’homes que Catalunya no hauria hagut de perdre i que per iniciativa de Blancafort conformaren el denominat Grup dels Vuit o Compositors Independents de Catalunya, en l’únic concert públic
del qual Ricard Lamote va estrenar la Sonatina per a piano i Quatre estances de Kayyam per a veu i piano.
L’abril de 1936 una obra seva, Joan de l’ós per banda, solistes i cor, va inaugurar el XIVè Festival de la
Societat Internacional per a la Música Contemporània a Barcelona.
Desmentint l’aforisme popular que fa del músic un home poc compromès amb el seu temps, Ricard
Lamote es va sumar a la protesta pel bombardeig de Gernika que va fer la División Cóndor a les ordres
de Franco i va posar música a un espectacle de caire polític amb una composició, el 1936, Cartell simf ònic
que, dins d’un concert-homenatge a la Unió Soviètica, contenia episodis hímnics de tots els fronts.
Això i les denúncies, van fer que en acabada la guerra civil fos empresonat i més tard marxés a València
juntament amb el seu pare, on ambdós van fundar l’Orquestra del municipi.
9
Readmès amb dificultats a la Banda Municipal a la mort del seu pare, va gaudir d’una certa pau i
reconeixement en els dotze anys que li quedaven de vida. Va dedicar-se a la composició d’obres de gran
format, sabent de les dificultats que trobaria per fer-les escoltar, desenvolupant el gran sentit que havia
après del seu pare per l’orquestració d’obres clàssiques per a la banda, com, per exemple, la Suite empordanesa de Garreta o els Suburbis de Mompou. Va posar música a diverses pel·lícules, entre elles Parsifal
de Daniel Mangrané i Carlos Serrano de Osma (1951), interpretada per l’Orquestra del Liceu i diverses
altres agrupacions musicals i corals del moment, i pel film Concierto mágico (1952) obra de concert per
piano i orquestra.
Va rebre diverses distincions com el Premi Juli Garreta el 1938 per Facècia, el Premi Ciutat de Barcelona de 1951 per Enigmes, el premi Santa Llúcia de Joventuts Musicals el 1953 per Tocata i el de la
Fundación March el 1961 pel Càntic dels càntics, el mateix any en què va estrenar la seva òpera La cabeza
del dragón (1939) sobre textos de Ramón María del Valle Inclán al Liceu, primera òpera retransmesa per
televisió a tota Espanya. Altres, com Engrunes (1923) de caràcter pedagògic, que va haver-se de titular
Migajas per imperatiu imperial o el Cartell simf ònic, que va haver de ser destruïda per eliminar proves
que buscaven els seus detractors per condemnar-lo, han tingut menys sort.
Tríptico de la piel de toro
El Tríptico és una obra per a piano i orquestra escrita entre 1956 i juliol de 1958 que va gaudir d’estrena
en vida del compositor, concretament el 16 i 18 d’octubre de 1959, en el primer concert de tardor de
l’Orquestra Municipal, dirigida ordinàriament per Eduard Toldrà però que en aquella ocasió va ser
conduïda per Ricard Lamote, llavors sotsdirector de l’agrupació simfònica per recomanació del mateix
Toldrà. Al piano va estar l’intèrpret valencià Leopoldo Querol, aleshores en plena carrera artística internacional. El concert va comptar, a més, amb dues obres de Mozart, entre elles la primera audició del
Concert per a clarinet a càrrec del clarinetista Josep Gonzàlez i el Concert per a orquestra de Bartók, en un
signe inequívoc de la complexitat de les programacions d’aquells anys.
El programa de mà indicava que l’obra mantenia vinculacions amb els clavecinistes espanyols i alguns
dels moments més inspirats del teatre líric, obra concertant en què el solista brilla més pels components
lírics que pels recursos virtuosístics.
10
El primer moviment, un Lentamente. Allegro moderato, és introduït pels violoncels i seguit per la
corda per donar pas al piano que reitera el clima líric generat. Amb l’arribada de l’Allegro el moviment
s’anima enriquint-se amb freqüents arabescos que evoquen de lluny el clima hispànic del primer terç
del segle XX.
El segon, un Adagio, és introduït pel fagot i seguit per l’orquestra que dóna pas al piano acompanyat
per l’orquestra com a paisatge de fons sobre un discurs melòdic calmós que avança de manera incerta.
Finalment, el tercer, un Moderato, molto ritmico, que és introduït pels violoncels, és un moviment de
llarga durada i factura compacta, amb referències a l’univers fallià de les Noches en los jardines de España i
que clou l’obra amb un final esplendorós.
XOSÉ AVIÑOA
Universitat de Barcelona
Daniel Blanch, piano
Daniel Blanch va rebre una sòlida formació per part d’importants professors com Maria Canals i Raquel Millàs a l’Acadèmia de Música “Ars Nova” de Barcelona, la seva ciutat natal. Després d’haver
obtingut brillantment el Títol de Professor Superior de Piano, va realitzar estudis de perfeccionament
de manera regular amb Maria Tipo a Florència i Ramón Coll a Barcelona així com màster classes amb
Josep Colom, Alberto Portugheis i Alícia de Larrocha. Més tard va ampliar durant cinc anys el seu
repertori a Paris amb la prestigiosa pianista Brigitte Engerer.
Ha estat premiat en diversos concursos nacionals i internacionals, destacant-ne el Cicle “El Primer
Palau” (2on premi) i el Concurs Internacional Maria Canals de Barcelona: l’any 1993 en la categoria pia11
no júnior (Medalla per unanimitat) i l’any 2004 en la categoria Duo Sonates (Medalla per unanimitat)
amb la violinista polonesa Kalina Macuta.
Com a concertista s’ha presentat en importants sales d’Europa, com ara la Brahms-Saal del Musikverein de Viena, la St. James’s Church de Londres, l’Auditori Manuel de Falla de Granada, la Sala Witold
Lutoslawski de Varsòvia o l’Auditori i el Palau de la Música Catalana de Barcelona. Ha actuat amb
prestigioses orquestres com la Sinfonia Varsovia, l’Orquestra Simfònica Nacional de Cuba, la Prague
Chamber Orchestra, l’Orquestra Filharmònica de la Radio de Praga o l´Orquestra Simfònica de Xalapa
entre d’altres.
Des del 2002 forma duo estable amb la violinista Kalina Macuta. Aquesta formació ha realitzat
amb gran èxit nombroses actuacions en importants festivals internacionals tot combinant en els seus
programes obres clàssiques de repertori internacional amb obres poc difoses de compositors espanyols
i polonesos.
Discografia
Robert Schumann: Estudis Simf ònics Op.13, Carnaval de Viena Op.26, Romança Op.28 nº2. Ars Harmònica AH118.
Fantasies Mozart/Schubert: Fantasies K.396,397,475 & Fantasies D.993 i D.760 (Wanderer). Ars Harmònica AH 140.
Nin-Culmell/Montsalvatge: Concert per a piano i orquestra & Concierto Breve. Orquesta Nacional de
Cuba. Enrique Pérez Mesa, director . Columna Música CM00150.
Carlos Suriñach: Concerts. Sinfonia Varsovia. Jacek Kaspszyk, director. Columna Música CM0167.
Beethoven: Sonata Kreutzer & Sonata Primavera. Kalina Macuta, violí. Columna Música CM0202.
www.danielblanch.com
12
Orquestra Filharmònica de Podlasie
L’Orquestra Simfònica de Białystok va ser fundada el 1954. El 1974, l’orquestra va assolir el status de
Filharmònica Estatal. Han estat els seus directors d’orquestra i directors artístics successius: Kazimierz
Złocki, Leon Hanek, Jan Kulaszewicz, Tadeusz Chachaj i Mirosław Jacek Błaszczyk. Marcin NałęczNiesiołowski va ser nomenat director artístic i executiu de l’orquestra el 1997. El 2005, la Filharmònica
de Białystok va canviar el seu nom pel d’Òpera i Orquestra Filharmònica de Podlasie.
L’orquestra ha convidat molts directors, solistes i compositors de renom, com ara P. Anderszewski,
K. Danczowska, N. Goerner, H.M. Górecki, K. Jakowicz, J. Kaspszyk, K. Kenner, W. Kilar, K. A.
Kulka, W. Lutosławski, J. Maksymiuk, S. Mintz, G. Ohlsson, P. Paleczny, K. Penderecki, S. Richter,
W. Wiłkomirska, i A. Wit.
L’Orquestra Filharmònica de Podlasie ha enregistrat molts CD amb la participació de solistes de
reconegut prestigi, dirigida per Marcin Nałęcz-Niesiołowski. El primer CD, enregistrat el 1998, va
rebre importants elogis de la crítica i va guanyar una nominació al premi Fryderyk 1999 de la indústria
discogràfica polonesa. El CD, que presentava composicions d’A. Tansman, va rebre ressenyes favorables
a Polònia i a l’estranger, així com el CD Música Sagrada, amb obres de P. Łukaszewski, que ha guanyat el
premi Fryderyk de la industria discogràfica polonesa en la categoria de música contemporània (2008).
L’orquestra ha participat en gires a Àustria, Bèlgica, Bielorússia, Xina, Estònia, Finlàndia, França,
Letònia, Lituània. Alemanya, Rússia, Suècia, Itàlia i els Estats Units. El concert al Carnegie Hall de
Nova York, dirigit per M. J. Błaszczyk el 1995, figura entre els fets més destacats en la història d’aquesta
formació.
13
L’orquestra va actuar al concert de gala del Parlament Europeu a Brussel·les. L’any 2006 va donar un
concert a Sant Petersburg, on va actuar amb músics russos, amb l’obra de K. Penderecki, Utrenya. L’any
2007, l’orquestra també va fer una gira a França, amb concerts a París per promoure un CD amb obres
d’A. Tansman. El 2008, l’orquestra va actuar a Rússia, amb concerts a l’Auditori de la Shostakovich Academic Philharmonic durant el Yuri Temirkanov Summer, així com a Hèlsinki, Tallin, Riga i Vilnius.
www.opera.filharmonia.bialystok.pl
Marcin Nałęcz-Niesiołowski, director
Marcin Nałęcz-Niesiołowski va néixer l’any 1972 a Gdynia. El 1996 es va llicenciar amb menció especial pel Conservatori de Música Fryderyk Chopin de Varsòvia, on va estudiar direcció simfònica i
operística amb el professor B. Madey. L’any 1997 va ser nomenat director executiu i director artístic de la
Filharmònica de Białystok. També és director artístic i director de l’Orquestra Filharmonia de Varsòvia,
i director convidat a la Grand Theatre-National Opera. El setembre de 2005 va ser nomenat director
executiu i director artístic de l’Òpera i Filharmònica de Podlasie.
Marcin Nałęcz-Niesiołowski ha desenvolupat una excel·lent trajectòria professional, cooperant estretament amb moltes orquestres simfòniques de Polònia (tot incloent la Filharmònica de Varsòvia,
Sinfonia Varsovia, l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Polonesa de Varsòvia) i a l’estranger. Actua en
nombrosos festivals de música. Ha participat en gires internacionals que l’han dut fins als Estats Units,
Rússia, Mèxic, Marroc, Espanya i Bèlgica.
14
La discografia de Marcin Nałęcz-Niesiołowski inclou més d’una dotzena de CD, dos dels quals han
obtingut nominacions als premis Fryderyk de la indústria discogràfica polonesa. També ha efectuat un
gran nombre d’enregistraments per a la ràdio i la televisió, així com enregistraments de música pop i
bandes sonores de pel·lícules.
Va guanyar el primer premi en el Concurs Nacional de Violí i Viola d’Elbląg, i en la F. Platówna 4th
Vocal Competition de Wroclaw, on també va guanyar el Grand Prix del ministeri de Cultura i Art. Un
altre vessant dels seus interessos i activitats musicals és el cant solista. Va estudiar cant amb el professor
L. A. Mróz al Conservatori de Música de Łódź. Els seus guardons inclouen també el prestigiós premi
Ad Astra del ministeri de Cultura per a artistes joves i amb talent (2001), la Creu de Plata al Mèrit pels
seus serveis al desenvolupament dels èxits culturals i artístics (2004) i la Medalla de Plata Gloria Artis
al Mèrit Cultural (2006).
15
ESPAÑOL
Este CD contiene dos obras orquestales significativas de dos compositores con vidas
paralelas, Manuel Blancafort y Ricard Lamote de Grignon; lo son por coincidencia en el
nacimiento, hecho que los hermana en una misma generación compositiva –aunque cada
uno de ellos presenta sus propias características individuales–, y lo es también el hecho
de pertenecer a sendas familias musicales de gran relieve en la historia de la música
catalana. Así pues, no es de extrañar que las dos obras mencionadas guarden cierto parentesco debido a la temporalidad compartida y la temática hispánica, disimulada para
evitar caer en el tipismo y para entroncar con la gran música internacional, iniciada sin
duda por Manuel de Falla, fallecido precisamente en un momento próximo a la creación
de las dos obras..
Blancafort y Ricard Lamote ocupan una parte importante del siglo XX, un siglo lleno
de momentos cruciales en la historia cultural catalana, como, por ejemplo, la aparición
de las nuevas tecnologías de la reproducción mecánica del sonido, el contacto incipiente
con el extranjero, Francia en particular, el sufrimiento de la guerra civil y la abrumadora
reorganización del tejido cultural de la primera posguerra, que, paradójicamente, dio
lugar a obras de gran solidez formal a pesar del desinterés de las instituciones franquistas y, en cierto modo, también de las surgidas del cambio democrático. De igual modo,
a ambos les llegaría el reconocimiento oficial durante la década de 1950 en forma del
“Premi Ciutat de Barcelona”; en aquellos momentos representaban los dos valores, junto
con Mompou, de la música catalana no exiliada.
Manuel Blancafort, o la inspiración requiere trabajo
Manuel Blancafort (1897-1987) era un mozalbete que correteaba por la villa de La Garriga cuando su
padre, Joan Baptista Blancafort, propietario del balneario del mismo nombre, se animó, en el año 1905,
a crear la primera fábrica en España de elaboración de rollos de pianola. Nadie podía prever que aquella
empresa, situada además en un rincón bastante remoto, podría tener una vitalidad tan considerable en
los 25 años siguientes que la llevaría a exportar a diversos países de Europa y América, como tampoco
nadie hubiese creído posible que aquel mozalbete llegaría a ser un compositor de renombre, cuando su
formación se basaba en los conocimiento y aficiones del padre y en una voluntad de hierro para aprender
a través del análisis de las partituras que transcribía para los rollos.
El contacto con la gente del mundo de la cultura, imprescindible para un muchacho de pueblo a fin de
no degenerar en un sabio local, le fue proporcionado a domicilio a través de la numerosa y variada serie
de gente de procedencia barcelonesa que llegaban al balneario para descansar, entre ellos, por ejemplo,
Eugeni d’Ors, el canónigo Collell o músicos como Pedrell y el propio Joan Lamote, al que Blancafort
mostraría algunas de sus primeras creaciones para poder evaluar su capacidad creativa. El contacto internacional, aún más imprescindible si se aspiraba a una amplia proyección, le llegaría de la intensa y
duradera amistad que tuvo desde bien pronto con un asiduo visitante del balneario, Frederic Mompou,
que ocupaba una posición estable en la sociedad musical francesa del momento y que le abrió las puertas
de la casa Sénart-Salabert, editora de algunas de sus obras.
De este panorama tan singular, propio de una época casi homérica en la que la formación musical
sistemática estaba deficientemente servida por los conservatorios oficiales y las escuelas privadas, surgió
17
un autor que encajó muy bien en la estética intimista que le sugería la escuela francesa del momento, y,
ya de joven, Blancafort inició su catálogo centrado, como era habitual por aquel entonces, en el estudio
del piano. Al aprendizaje autodidacta no le faltaba estructura; supo muy bien cómo formarse porque
conocía el método del pedagogo belga de adscripción francesa François A. Gevaert y del ruso Nikolai
Rismky-Korsakov. Surgen, pues, obras descriptivas del estado de ánimo interior ante situaciones ordinarias como Jocs i danses al camp (1915) o Cants íntims (1918) que le permiten alimentar los encuentros
con Mompou en “L’ermita”, o espacio reservado en el balneario a ellos dos en el que podían exponer sus
ideas sobre la música.
Llevado por asuntos relacionados con el trabajo y por sus inquietudes musicales, Blancafort viajó
en 1923 a París y Nueva York, lugares donde presentó los productos de la fábrica de rollos Victòria, y
aprovechó para conocer de cerca dos de los cenáculos musicales de mayor transcendencia del momento.
En París se relacionó con el pianista Ricard Viñes, quien poco después estrenaría su obra más importante, El parc d’atraccions, orquestada posteriormente. Dicha obra tuvo tan buena aceptación y sintonizó
tan bien con la estética de circo del momento que, en 1932, el bailarín y coreógrafo Joan Magriñà haría
de ella un espectáculo de ballet para el que Grau Sala diseñó el vestuario.
Si extraña resultaba su atrevida dedicación a la música, aún más lo pareció su afición por el conjunto
orquestal, cuyo conocimiento adquirió también en gran parte de la reducción de obras orquestales a la
tesitura de la pianola. De ahí que, inusualmente en un país como Cataluña en el que era habitual escribir
para piano o para pequeños conjuntos, Blancafort empezase a estrenar obras de gran formato orquestal
como Matí de festa a Puiggraciós (1929) o el ballet El rapte de les sabines (1931), sobre un libreto de Francesc Trabal, a la vez que proseguía sus estudios de piano.
La desafección del público por la pianola en el momento en que la radio lo invadía todo puso fin alrededor de 1930 a la empresa de rollos, y Blancafort tuvo que agudizar el ingenio de maneras muy diversas,
siempre consciente de que la música era una afición pero no un oficio que proporcionase la tranquilidad
necesaria a la subsistencia familiar. Aun así, su prestigio como compositor crecía sin cesar; él fue uno de
los impulsores del Grup dels Vuit que en 1931 organizó un concierto bajo el epígrafe de Compositors
Independents de Catalunya (25 de junio de 1931), así como también uno de los compositores escogidos
por el comité organizador del “XIV Festival de la Sociedad Internacional para la Música Contemporánea” (1936) con la obra Sonatina Antiga.
18
Al acabar la guerra, Blancafort, de forma inusual en la gente de su profesión musical, se buscó un
trabajo sistemático, primero en una empresa de seguros y posteriormente en una editorial, siempre dividido entre la obligación laboral y la afición por la creación musical, en unos años en los que la suerte le
acompañó, a pesar de la actitud reservada que siempre mantuvo. Esto aumenta el interés de su producción porque nace del trabajo y de la intimidad. Compuso dos conciertos para piano (Nº 1 en do menor,
1944, y Ibèric, 1946), el Primer quartet en do (1948) y el Quartet de Pedralbes (1949), que le valió el accésit
del “Premio Nacional de Música” o la Simfonia en mi con la que ganó el “Premi Ciutat de Barcelona” en
su primera edición (1950).
A partir de aquel momento abundaron los reconocimientos con conciertos monográficos y la composición de obras singulares de gran formato como la Cantata Verge Maria en honor del Orfeó Català, y,
gracias a su longevidad, fue reconocido por el Ayuntamiento con el “Premi Ciutat de Barcelona” (1966)
por la Rapsòdia catalana, por la Generalitat de Catalunya con la “Creu de Sant Jordi” (1982) y por el
Ayuntamiento de Barcelona con la Medalla de Oro (1986).
Concert Ibèric
El segundo de los conciertos para piano escritos por Blancafort, el Concert Ibèric manifiesta una voluntad
evidente de entroncar con la gran tradición compositiva internacional; en él evoca maneras de Rachmaninov mediante un tratamiento virtuosístico del instrumento solista y una libertad armónica que lo
mantiene en el marco de la tonalidad, con una estrecha vinculación al formalismo clásico. El calificativo
de “ibérico” proviene de la utilización de referentes lejanos de temas populares de la Península. En este
sentido, el propio compositor afirmaba que “los temas serán menos subjetivos o eruditos y más afines
a las canciones folclóricas.” Finalizó la composición del concierto en 1946. Está escrito en la tonalidad
básica de la menor y requiere una orquesta sinfónica ordinaria con el viento doblado y las trompas y
trombones cuadriplicados.
El primer movimiento se estructura de manera libre según la forma-sonata, y, desde el principio,
el discurso orquestal presenta un cierto aire catalán con la ayuda de las maderas que después se diluirá
en un tratamiento compacto y denso, con abundantes referencias temáticas, muy propio del estilo. La
alternancia entre momentos vigorosos y líricos, el juego dialogal entre solista y orquesta, conduce a una
cadencia virtuosística en la que reaparecen algunos elementos temáticos del movimiento.
19
El segundo movimiento tiene aires de lied, iniciado por las cuerdas, que transmiten el tema evocador
a las maderas y dan paso al piano que lo recupera sobre un fondo orquestal. Ocasionalmente, aparecen
vagas referencias de carácter popular que configuran un movimiento fundamentalmente lírico que finaliza en la lejanía.
En el tercer y último movimiento, piano y orquesta entran de forma vigorosa con un tema desarrollado progresivamente por los dos protagonistas. En el curso del movimiento aparecen discretamente
referencias sonoras evocadoras de músicas ya escuchadas y se acaba con una coda apoteósica.
El estreno, con diversas vicisitudes y obstáculos, tuvo lugar el 3 de marzo de 1950 dentro del ciclo
“Quatre Concerts d’Hivern” de la Orquesta Municipal dirigida por Eduard Toldrà, con la interpretación
solista de Maria Canals. En 1997, en el marco del centenario de su nacimiento, fue reinterpretado por
la Orquesta Sinfónica de Barcelona bajo la dirección de Franz-Paul Decker y la intervención solista de
Emili Brugalla.
Ricard Lamote de Grignon, el sinfonista reservado
Ricard Lamote de Grignon (Barcelona, 1899-1962) representa a la perfección el caso del compositor
con maneras y estilo de vocación universal, oculto por las circunstancias biográficas y políticas. Las
carencias en lo concerniente a su vida y obra no sólo afectan la presencia de su música, poco frecuentada
por las orquestas, sino también por los estudios biográficos y analíticos de su producción. Exceptuando
la pequeña biografía íntima a cargo de Montserrat Coll, esposa del compositor, editada por Nou Art en
1989, no existe un estudio monográfico que nos informe sobre la vida y creación de un autor cobijado a
20
la sombra de su padre, Joan Lamote de Grignon (1872-1949), y que, como en tantos otros casos (Nin
Culmell, Gaspar Cassadó, Millet i Millet, etcétera) hubieron de convivir con situaciones similares.
Es evidente que el padre e hijo Lamote hicieron por el sinfonismo en Cataluña lo que por aquel
entonces ningún otro compositor había hecho, tanto en el ámbito institucional (creación de la Orquesta
Sinfónica de Barcelona, dirección de la Banda Municipal, de la Orquesta Sinfónica de Girona o creación
de la Orquesta Municipal de Valencia), como en el de la composición para orquesta (el poema sinfónico
La nit de Nadal de Joan Lamote y el abundante listado de obras para orquesta de Ricard Lamote). Tanto
el uno como el otro, formados en la precariedad del momento, corregida por el talento y el esfuerzo,
emprendieron la dirección orquestal y bandística a un nivel que contaba con pocos precedentes (como
Antoni Nicolau, que se había formado en París, así como visitantes tales como Vincent d’Indy, Charles
Lamoureux, Arthur Nikitsch, Richard Strauss, etc.), e hicieron de la dificultad virtud empeñándose
en construir obras sólidas y formar un público aún poco viajado y necesitado del contacto con la gran
música.
Después de los años de formación, al abrigo de su padre y de la Escuela Granados, bajo los auspicios
de Frank Marshall, Ricard Lamote entró a trabajar en 1925 en una fábrica alemana de rollos de pianola,
paralelamente a su compañero Manuel Blancafort, que a la sazón trabajaba de picador de rollos en La
Solfa de La Garriga. Casado con Montserrat Coll, trabajaba a la vez como violoncelista de la Orquesta
Sinfónica de Barcelona, creada por su padre en 1910 y que dejaría de existir en 1925, y de la Orquesta del
Liceu, que en aquella época era una formación desigual. En 1926 entró a forma parte como percusionista
de la Banda Municipal, y en 1932 ganó por oposición la plaza de subdirector de esta formación; que el
hijo del director accediese directamente a un cargo tan importante provocó la irritación de muchos de
sus miembros.
Mientras, Ricard Lamote ejercía de director de la Orquesta Sinfónica de Girona, fundada en 1929
bajo la dirección de Ismael Granero, y escribía una música que lo situaba entre los de su generación,
un conjunto de hombres que Cataluña no debería haber olvidado, y que, por iniciativa de Blancafort,
constituyeron el denominado Grup dels Vuit o Compositors Independents de Catalunya, en cuyo único
concierto público Ricard Lamote estrenó la Sonatina para piano y Quatre estances de Kayyam para voz y
piano. En abril de 1936, una obra suya, Joan de l’ós, para banda, solistas y coro, inauguró el XIV Festival
de la Sociedad Internacional para la Música Contemporánea en Barcelona.
21
Desmintiendo el aforismo popular que afirma que el músico es un hombre poco comprometido
con su tiempo, Ricard Lamote se sumó a la protesta por el bombardeo de Gernika que llevó a cabo la
División Cóndor a las órdenes de Franco, y puso música a un espectáculo de tinte político con una composición, en 1936, Cartell simf ònic que, dentro de un concierto-homenaje a la Unión Soviética, contenía
episodios himnísticos de todos los frentes. Esto y las denuncias motivaron que, al acabar la guerra civil,
fuese encarcelado y más tarde tuviese que trasladarse junto con su padre a Valencia, ciudad donde ambos
fundarían la orquesta del municipio.
Readmitido a regañadientes en la Banda Municipal al fallecer su padre, gozó de cierta paz y reconocimiento durante los últimos doce años de su vida. Se dedicó a la composición de obras de gran formato,
a sabiendas de las dificultades que encontraría para que éstas pudiesen ser escuchadas, desarrollando un
gran sentido que había aprendido de su padre para la orquestación de obras clásicas para la banda, como,
por ejemplo, la Suite empordanesa de Garreta o Suburbis de Mompou. Compuso las bandas sonoras de
diversas películas, entre ellas Parsifal, de Daniel Mangrané y Carlos Serrano de Osma (1951), interpretada por la Orquesta del Liceu y otras diversas agrupaciones musicales y corales del momento, y para la
película Concierto mágico (1952), obra de concierto para piano y orquesta.
Recibió diversos galardones como el “Premi Juli Garreta” en 1938 por Facècia, el “Premi Ciutat de
Barcelona” de 1951 por Enigmes, el “Premi Santa Llúcia” de Juventudes Musicales en 1953 por Tocata
y el de la Fundación March en 1961 por Càntic dels càntics, el mismo año en que estrenó su ópera
La cabeza del dragón (1939), sobre textos de Ramón María del Valle Inclán en el Liceu, primera ópera
retransmitida por televisión en toda España. Otras, como Engrunes (1923), de carácter pedagógico, que
hubo de titularse Migajas por imperativo imperial, o Cartell simf ònic, que tuvo que ser destruida para
eliminar las pruebas que buscaban sus detractores con objeto de condenarlo, tuvieron peor suerte.
Tríptico de la piel de toro
El Tríptico es una obra para piano y orquesta escrita entre 1956 y 1958 que pudo ser estrenada en vida
del compositor, concretamente el 16 y 18 de octubre de 1959, en el primer concierto de otoño de la
Orquesta Municipal, dirigida regularmente por Eduard Toldrà, pero que en aquella ocasión fue dirigida
por Ricard Lamote, a la sazón subdirector de la agrupación sinfónica por recomendación del propio
Toldrà. Al piano se sentó el intérprete valenciano Leopoldo Querol, que se hallaba por aquel entonces
22
en pleno desarrollo de su carrera artística internacional. Además, el concierto contó también con dos
obras de Mozart, entre ellas la primera audición del Concierto para clarinete, a cargo del clarinetista
Josep González, y el Concierto para orquesta de Bartók, en un signo inequívoco de la complejidad de las
programaciones en aquellos años.
El programa de mano indicaba que la obra guardaba relación con los clavecinistas españoles y algunos
de los momentos más inspirados del teatro lírico, obra concertante en la que el solista brilla más por los
componentes líricos que por los recursos virtuosísticos.
El primer movimiento, un “Lentamente. Allegro moderato”, es introducido por los violoncelos y
seguido por las cuerdas, para dar paso al piano que reitera el clima lírico originado. Con la llegada del
“Allegro”, el movimiento se anima enriqueciéndose con frecuentes arabescos que evocan remotamente
el clima hispánico del primer tercio del siglo XX.
El segundo, un “Adagio”, es introducido por el fagot y seguido por la orquesta, que da paso al piano
acompañado por la orquesta como paisaje de fondo sobre un discurso melódico pausado que progresa
de manera incierta.
Finalmente, el tercero, un “Moderato, molto ritmico”, introducido por los violoncelos, es un movimiento de larga duración y factura compacta con referencias al universo falliano de las Noches en los
jardines de España y que concluye la obra con un final esplendoroso.
XOSÉ AVIÑOA
Universitat de Barcelona
23
Daniel Blanch, piano
Desde sus inicios musicales Daniel Blanch recibió una sólida formación por parte de importantes profesores como Maria Canals y Raquel Millàs en la Academia de Música “Ars Nova” de Barcelona, su ciudad
natal. Habiendo obtenido de forma brillante el Título de Profesor Superior de Piano, realizó estudios
de perfeccionamiento de manera regular con Maria Tipo y Ramón Coll así como master clases con
Josep Colom y Alicia de Larrocha. Más tarde amplio su repertorio durante cinco años con la prestigiosa
pianista francesa Brigitte Engerer.
Ha sido premiado en distintos Concursos nacionales e internacionales, destacando entre ellos el
Ciclo “El Primer Palau” (segundo premio) y el Concurso Internacional Maria Canals de Barcelona: en
1993 en la categoría piano júnior (Medalla por unanimidad) y en 2004 en la categoría Dúo Sonatas
junto a la violinista Kalina Macuta (Medalla por unanimidad).
Como concertista se ha presentado en importantes salas de Europa, destacando entre ellas la Brahms
Saal del Musikverein de Viena, la St. James´s Church de Londres, la Sala Witold Lutoslawski de la
Radio de Polonia en Varsovia, el Auditorio Manuel de Falla de Granada el Teatro Amadeo Roldán de
La Habana (Cuba), el Teatro del Estado de Xalapa (México), el Auditorio y el Palau de la Música de
Barcelona. Ha actuado junto a importantes orquestas como la Sinfonía Varsovia, la Orquesta Sinfónica
Nacional de Cuba, la Orquesta Filarmónica de la Radio de Praga, la Orquesta de Cámara de Praga o la
Orquesta Sinfónica de Xalapa entre otras.
Desde 2002 forma un dúo estable junto a la violinista polaca Kalina Macuta. Esta formación ha realizado con gran éxito numerosas actuaciones en importantes festivales internacionales combinando en
24
sus programas obras clásicas de repertorio internacional con obras de gran calidad pero poco difundidas
de compositores españoles y polacos.
Discografía
Robert Schumann: Estudios Sinfónicos Op.13, Carnaval de Viena Op.26, Romanza Op.28 nº2 – Ars
Harmònica AH118
Fantasias Mozart/Schubert: Fantasias K.396, 397, 475 & Fantasias D.993 i D.760 (Wanderer) – Ars
Harmònica AH 140
Nin-Culmell/Montsalvatge: Concierto para piano y orquesta & Concierto Breve – Orquesta Nacional
de Cuba – Enrique Pérez Mesa, director – Columna Música CM00150
Carlos Suriñach: Concertos – Sinfonia Varsovia – Jacek Kaspszyk, director – Columna Música CM0167
Beethoven: Sonata Kreutzer & Sonata Primavera – Kalina Macuta, violín – Columna Música CM0202
www.danielblanch.com
Orquesta Filarmónica de Podlasie
La Orquesta Sinfónica de Białystok fue fundada en 1954. En 1974, la orquesta alcanzó el estatus de Filarmónica Estatal. Entre sus sucesivos directores de orquesta y directores artísticos se hallan: Kazimierz
Złocki, Leon Hanek, Jan Kulaszewicz, Tadeusz Chachaj y Mirosław Jacek Błaszczyk. Marcin NałęczNiesiołowski fue nombrado director ejecutivo y director artístico en 1997. En 2005, la Filarmónica de
Białystok cambió su nombre por el de Ópera y Orquesta Filarmónica de Podlasie.
25
La orquesta ha invitado a muchos directores de orquesta, solistas y compositores de reconocido prestigio como P. Anderszewski, K. Danczowska, N. Goerner, H.M. Górecki, K. Jakowicz, J. Kaspszyk, K.
Kenner, W. Kilar, K. A. Kulka, W. Lutosławski, J. Maksymiuk, S. Mintz, G. Ohlsson, P. Paleczny, K.
Penderecki, S. Richter, W. Wiłkomirska y A. Wit.
La Orquesta Filarmónica de Podlasie ha grabado numerosos CD con la participación de solistas
prominentes, bajo la dirección de Marcin Nałęcz-Niesiołowski. El primer CD, grabado en 1998, recibió
un gran elogio de la crítica y ganó una nominación al premio “Fryderyk 1999” de la industria discográfica
polaca. El CD, que presentaba composiciones de A. Tansman, mereció reseñas favorables en Polonia y
el extranjero, así como el CD “Música Sagrada”, con obras de P. Łukaszewski, que ha ganado el premio
“Fryderyk” de la industria discográfica polaca en la categoría de música contemporánea (2008).
La orquesta ha participado en giras por Austria, Bélgica, Bielorusia, China, Estonia, Finlandia, Francia, Letonia, Lituania. Alemania, Rusia, Suecia, Italia y Estados Unidos. El concierto en el Carnegie
Hall de Nueva York, dirigido por M. J. Błaszczyk en 1995, figura entre los acontecimientos más destacados de la trayectoria de esta formación.
La orquesta actuó en el concierto de gala del Parlamento Europeo en Bruselas. En 2006 ofreció un
concierto en San Petersburgo, en el que actuó con músicos rusos, con la obra de K. Penderecki, Utrenya.
En el año 2007, la orquesta también llevó a cabo una gira en Francia, con diversos conciertos en París
para promocionar un CD que contiene obras de A. Tansman. En 2008, la orquesta actuó en Rusia, con
conciertos en el Auditorio de la Shostakovich Academic Philharmonic durante el “Yuri Temirkanov
Summer”, así como en Helsinki, Tallin, Riga y Vilnius.
26
Marcin Nałęcz-Niesiołowski, director
Marcin Nałęcz-Niesiołowski nació en 1972 en Gdynia. En 1996 se licenció con mención especial por
el Conservatorio de Música “Fryderyk Chopin” de Varsovia, en donde estudió dirección sinfónica y
operística con el profesor B. Madey. En 1997 fue nombrado director ejecutivo y director artístico de
la Filarmónica de Białystok. También es director artístico y director de la Orquesta “Filharmonia” de
Varsovia y director invitado de la Grand Theatre-National Opera. En septiembre de 2005 fue nombrado
director ejecutivo y director artístico de la Ópera y Filarmónica de Podlasie.
Marcin Nałęcz-Niesiołowski ha desarrollado una interesante trayectoria profesional, cooperando
estrechamente con numerosas orquesta sinfónicas en Polonia (incluyendo la Filarmónica de Varsovia,
Sinfonia Varsovia, Orquesta Sinfónica de la Radio Polaca en Varsovia) y en el extranjero. Actúa en muchos festivales de música. Ha participado en diversas giras en el extranjero que le han llevado a Estados
Unidos, Rusia, Méjico, Marruecos, España y Bélgica.
La discografía de Marcin Nałęcz-Niesiołowski incluye más de una docena de CD, de los cuales dos
han sido nominados a los premios “Fryderyk” de la industria discográfica polaca. También ha llevado a
cabo un gran número de grabaciones para la radio i la televisión, así como grabaciones de música pop i
bandas sonoras de películas.
Obtuvo el primer premio en el Concurso Nacional de Violín y Viola de Elbląg, y en la “F. Platówna
4th Vocal Competition” de Wroclaw, en donde también ganó el “Grand Prix” del Ministerio de Cultura
27
y Arte. El canto solista constituye otra faceta de sus intereses y actividades musicales. Estudió canto con
el profesor L. A. Mróz en el Conservatorio de Música de Łódź. Sus galardones incluyen también el
prestigioso premio “Ad Astra” del Ministerio de Cultura para jóvenes artistas con talento (2001), la Cruz
de Plata al Mérito por sus servicios al desarrollo de logros culturales y artísticos (2004), y la Medalla de
Plata “Gloria Artis” al Mérito Cultural (2006).
28
ENGLISH
This CD includes two significant orchestral works by two composers who led parallel lives, Manuel Blancafort and Ricard Lamote de Grignon. This is due to the coincidence of
their birthday, a fact that places them in a particular generation of composers –although
each one shows his individual characteristics. There is also the coincidence of belonging
to two very important musical families in the history of Catalan music. Therefore, it is not
surprising that both aforementioned works show some similarities given the common
period in which they were written, the Hispanic themes disguised in order to prevent
them from falling too much into local colour and allowing them to be related to grand
international music, which certainly started with Manuel de Falla, who died precisely
about the time both works were composed.
Manuel Blancafort and Ricard Lamote occupy an important part of the twentieth
century, full of key moments in Catalan cultural history, such as the birth of new technologies in the mechanical reproduction of sound, the incipient contact with other countries, in particular with France, the suffering of the Spanish Civil War and the difficult
reorganisation of the social and cultural structure of the first post-war period, which,
paradoxically, produced works of great formal soundness despite the lack of interest of
the Francoist institutions, and, to a certain extent, of those that appeared with the democratic change, too. Both also received the official recognition during the 1950s by being
awarded the “Premi Ciutat de Barcelona”. In those times, together with Mompou, they
represented the two values of non-exiled Catalan music.
Manuel Blancafort: inspiration needs work
Manuel Blancafort (1897-1987) was a boy who was running around the town of La Garriga when his
father, Joan Baptista Blancafort, the owner of the spa of the same name, decided, in 1905, to set up the
first factory in Spain of player piano paper rolls. No one could foretell that this company, located in a
small relatively unknown place, would be so active for the next twenty-five years, in which it would
export to several regions in Europe and America. No one could have believed that that this boy would
end up being a renowned composer, as his training was based solely on his father’s knowledge and
hobbies, as well as on his own iron will to learn through the analysis of the scores that he transcribed
for the paper rolls.
He was able to get in contact with well-educated people at home, something essential for a town boy
so as not to end up being just a local known-it-all, thanks to the large number of different people from
Barcelona that came to the spa to rest. Among them, for instance, Eugeni d’Ors, the canon Collell or
musicians such as Pedrell and Joan Lamote himself, to whom Blancafort would show some of his early
compositions in order to evaluate his own creative skills. International contact, even more essential to
obtain greater projection, came to him from the intense and lasting friendship he established very early
with a regular visitor to the spa, Frederic Mompou, who occupied a well-defined position in the French
musical society of those times and who introduced him to the Sénart-Salabert publishing company,
which was to release some of his works.
This very particular setting, typical of an almost Homeric period in which systematic musical training was poor in official conservatories and private schools, was to produce an author that suited
very well the intimist aesthetics suggested by the French School of that time. Thus, from his youth,
30
Blancafort began his catalogue focusing, as was usual in that period, on the works for the piano. His
self-taught learning did not lack structure; he was able to train himself because he knew the method of
the Belgian professor, linked to the French school, François A. Gevaert, and of the Russian one, Nikolai
Rimski-Korsakov. Thus appeared some works that depict the state of mind when faced with everyday
situations, such as Jocs i danses al camp (1915) or Cants íntims (1918), which allowed him to nurture his
meetings with Mompou at the “L’ermita”, an area of the spa reserved for them where they could express
their ideas regarding music.
Blancafort, due to both business and musical concerns, visited Paris in 1923, as well as New York,
where he promoted the products of the paper roll factory, Rotlles Victòria, and took advantage of this
visit to become familiar with the two most prominent musical circles at that time. In Paris, he met the
pianist from Lleida Ricard Viñes, who, shortly after, would première Blancafort’s most important work
for piano, El parc d’atraccions, orchestrated later on, which was very much applauded and that suited so
well the circus aesthetics of those times that the dancer and choreographer Joan Magriñà set it to a ballet
performance in 1932, with costume designs by Grau Sala.
His adventurous devotion to music appeared to be rather curious to some people, but this was even
more so of his interest in orchestral ensemble, which he knew also for the most part from reducing
orchestral pieces to the piano player tessitura. This is the reason why, unusually for a country like Catalonia where it was frequent to write for piano or for small ensembles, Blancafort started to première
works of great orchestral format such as Matí de festa a Puiggraciós (1929) or the ballet El rapte de les
sabines (1931), based on a libretto by Francesc Trabal, at the same time that he was pursuing his study
of the piano.
The indifference of the audience regarding the piano player when the radio invaded everything put
an end around 1930 to the paper roll company, and Blancafort was forced to rack his brain in many
different ways, always aware that music was a hobby, but not a profession that could provide him with
the necessary means of making a living to provide for the family. However, his prestige as composer
constantly increased; he was one of the hosts of the Grup dels Vuit that in 1931 organised a concert signed by the Compositors Independents de Catalunya ( June 25th, 1931), as well as one of the composers
chosen by the organising committee of the 14th Festival of the International Society for Contemporary
Music (1936) with the work Sonatina Antiga.
31
When the war ended, Blancafort, in a way that was unusual for musicians, looked for a steady job,
first in an insurance company and later on in a publishing company, always split between his work duties
and his interest in musical composition over some years in which he had good luck, despite the reserved
attitude he had always shown. This increased the interest of his production, for it originates from work
and intimacy. He wrote two concertos for piano (Nº 1 en do menor, 1944, and Ibèric, 1946), the Primer
quartet en do (1948) and the Quartet de Pedralbes (1949), who made him be awarded second prize at the
“Premi Ciutat de Barcelona” in its first edition (1950).
From this moment on, he was to receive recognition many times with monographic concerts and
the composition of unique large-format works such as the Cantata Verge Maria, in honour of the Orfeó
Català; thanks to his longevity, he obtained the recognition of the Barcelona City Council that awarded
him the “Premi Ciutat de Barcelona” (1966) for the Rapsòdia catalana, by the Generalitat de Catalunya
(Catalan Autonomous Government) with the “Creu de Sant Jordi” (1982), and by the Barcelona City
Council with the Gold Medal (1986).
Concert Ibèric
The second of the concertos for the piano written by Blancafort, the Concert Ibèric, shows an obvious
will to be linked to the grand international tradition of composition; it evokes Rachmaninov’s virtuoso
treatment of the solo instrument and a harmonic freedom that keeps him within the framework of
tonality with a narrow relation with classical formalism. The word “ibèric” comes from its use of remote
references to folk themes of the Peninsula. In this regard, the same composer stated that “the themes will
be less subjective or cultivated, and more related to folk songs”. The concerto was completed in 1946. It
is written in the basic tonality of A minor, and requires an ordinary symphonic orchestra with doubled
wind and quadrupled horns and trombones.
The first movement is freely structured, according to the sonata form, and from the very beginning
the orchestral discourse shows a Catalan-flavoured colour with the help of the wood instruments, which
dilutes later on in a compact and dense treatment, with many thematic references, very typical of this
style. The alternation of vigorous and lyrical moments, the dialogue between the soloist and the orchestra lead to a virtuoso cadence in which some of the movement’s thematic elements reappear.
The second movement has the flavour of a Lied; it begins first with the strings, which convey the
32
evoking theme of the wood instruments, and gives way to the piano, which retakes it on an orchestral
background. Occasionally, there appear some vague folk references that make up a fundamentally lyrical
movement which ends up in the distance.
In the third and last movement, the piano and the orchestra enter vigorously, introducing a theme
that is progressively developed by the leading figures. During the movement, sound references discretely
appear that evoke already-known musics; it ends with a magnificent coda.
The première, on March 3rd, 1950, in Barcelona, within the framework of the “Quatre Concerts
d’Hivern” of the Municipal Orchestra conducted by Eduard Toldrà and performed by the soloist Maria
Canals, took place despite some vicissitudes and hindrances. In 1997, on the occasion of the centennial
of his birth, it was performed again by the Symphonic Orchestra of Barcelona conducted by Franz-Paul
Decker and the soloist participation of Emili Brugalla.
Ricard Lamote de Grignon, the reserved symphonist
Ricard Lamote de Grignon (Barcelona, 1899-1962) perfectly represents the case of the composer with
manners and style of universal projection hidden by biographical and political circumstances. The aspects missing in his life and works do not only affect the presence of his music, scarcely performed by
orchestras, but also the biographical and analytical studies on his production. Except for a short intimate
biography written by Montserrat Coll, the composer’s wife, published by Nou Art in 1989, there is not
a single monographic study that sheds light on the life and works of a composer kept on the shadow of
his father, Joan Lamote de Grignon (1872-1949), who, as in many cases (Nin Culmell, Gaspar Cassadó,
Millet i Millet, etc.), had to cohabit with similar situations.
33
It is obvious that the Lamotes, father and son, made for symphonism in Catalonia what no other
composer had done yet, both in the institutional field (setting up the Barcelona Symphonic Orchestra,
conducting the Municipal Band, of the Girona Symphonic Orchestra, or the foundation of the Valencia
Municipal Orchestra) and in the composition for orchestra (the symphonic poem, La nit de Nadal, by
Joan Lamote, and the long list of works for orchestra by Ricard Lamote). One and the other, trained
during those precarious times, a training further completed by talent and endeavour, worked in orchestra
and band conducting on a level scarcely found before (such as Antoni Nicolau, who had trained himself in Paris, and some visitors such as Vincent d’Indy, Charles Lamoureux, Arthur Nikitsch, Richard
Strauss, etc.). They took advantage of the hardships and insisted on composing solid works and educating an audience that was still rather local in its views and who needed contact with grand music.
After his training years, under the protection of his father and of the Granados School under the
auspices of Frank Marshall, Ricard Lamote began to work in 1925 in a German factory of paper rolls
for piano player, at the same time as his fellow composer Manuel Blancafort, who, during these years,
worked as pricker of paper rolls at La Solfa in La Garriga. Married to Montserrat Coll, he worked at the
same time as violoncellist of the Barcelona Symphonic Orchestra, founded by his father in 1910, which
ceased to exist in 1925, and the Orquestra del Liceu, at that moment an unequal ensemble. In 1926 he
began to work as percussionist at the Municipal Band, and in 1932 he obtained, by means of a public
competition exam, the position of vice-conductor of this ensemble. Many members of it were greatly
disappointed to see that the conductor’s son obtained such an important position.
Meanwhile, Ricard Lamote conducted the Girona Symphonic Orchestra, founded in 1929, first
conducted by Ismael Granero, and wrote a kind of music that placed him alongside his generation, a
group of men that Catalonia should never have lost in oblivion and who, upon Blancafort’s initiative,
made up the so-called Grup dels Vuit or Compositors Independents de Catalunya, in whose sole public
concert Ricard Lamote premièred the Sonatina for piano and Quatre estances de Kayyam, for voice and
piano. In April 1936, one work by him, Joan de l’ós, for band, soloists and choir, opened the 14th Festival
of the International Society for Contemporary Music in Barcelona.
Contradicting the popular aphorism that states that a musician is a person scarcely engaged with his
time, Ricard Lamote joined the protestations against the bombing of Gernika carried out by the Condor
Division under Franco’s commandment and set a show of a political kind to music with a composition,
34
in 1936, Cartell simf ònic that, in a tribute concert to the Soviet Union, contained hymnal episodes of
all the different fronts. This and the denunciations led him to be imprisoned after the conclusion of the
Spanish Civil War. Later on, he had to move to Valencia, together with his father, where they set up the
municipal orchestra.
When his father died, he was reluctantly readmitted to the Municipal Band, enjoying some peace
and recognition during the last twelve years of his life. He devoted himself to the composition of largeformat works, being aware of the hardships he would encounter to actually perform them, developing
the great sense he had learned from his father for orchestrating classical works for band such as, for instance, the Suite empordanesa by Garreta or the Suburbis by Mompou. He wrote the soundtracks of several
movies, among them, Parsifal of Daniel Mangrané and Carlos Serrano de Osma (1951), performed by
the Orquestra del Liceu and several other musical ensembles and choirs of the time, and of the movie
Concierto mágico (1952), a concert piece for piano and orchestra.
He was awarded several prizes such as the “Premi Juli Garreta” in 1938 for Facècia, the “Premi Ciutat
de Barcelona” in 1951 for Enigmes, the “Premi Santa Llúcia” of Jeunesses Musicales in 1953 for Tocata,
and that of the March Foundation in 1961 for the Càntic dels càntics, the same year in which he premièred his opera, La cabeza del dragón (1939), on texts by Ramón María del Valle Inclán at the Liceu, the
first opera broadcasted by television all over Spain. Others, such as Engrunes (1923), for music training,
which he was forced to entitle Migajas, for Spanish political considerations, or the Cartell simf ònic, who
had to be destroyed to erase some proofs that his defamers were searching for to condemn him, have
had an unhappier destiny.
Tríptico de la piel de toro
“Tríptico de la piel de toro” is a work for piano and orchestra written between 1956 and 1958, which
was premièred during the composer’s life, more specifically, on October 16th and 18th, 1959, in the first
autumn concert of the Municipal Orchestra, ordinarily conducted by Eduard Toldrà, but conducted on
this occasion by Ricard Lamote, at that time vice-conductor of the symphonic ensemble upon recommendation of Toldrà himself. At the piano was the pianist from Valencia, Leopoldo Querol, who at that
time was in the middle of his international artistic career. In addition, the concert included two works by
Mozart, among which the first audition of the Concert for Clarinet performed by the clarinettist Josep
35
Gonzàlez, as well as the Concert for Orchestra by Bartok, which gives us a clear hint of the complexity
of program planning in those years.
The hand programme pointed out that the work was linked to Spanish harpsichord players and some
of the best moments of lyrical theatre, a concertante work in which the soloist shines more due to its
lyrical components than to virtuosic resources.
The first movement, a “Lentamente. Allegro moderato”, is introduced by the violoncellos and followed by the strings, then giving way to the piano that reiterates the lyrical atmosphere generated.
When the “Allegro” arrives, the movement is enlivened, being enriched with frequent arabesques which
remotely evoke the Hispanic atmosphere of the first third of the twentieth century.
The second movement, an “Adagio”, is introduced by the bassoon and followed by an orchestra as
background landscape, on a slow melodic discourse that progresses in an uncertain way.
Finally, the third one, a “Moderato, molto ritmico”, which is introduced by the violoncellos, is a long,
compact-making movement, with references to Falla`s universe of Noches en los jardines de España that
closes the work with a magnificent finale.
XOSÉ AVIÑOA
Barcelona University
36
Daniel Blanch, piano
From his musical beginnings, Daniel Blanch received a sound training from important teachers such
as Maria Canals and Raquel Millàs in the “Ars Nova” Musical Academy in Barcelona, his native city.
Having obtained with distinction the degree of Advanced Piano Teacher, he studied regularly to perfect
his technique with Maria Tipo in Florence and Ramón Coll in Barcelona, as well as receiving master
classes with Josep Colom and Alícia de Larrocha. He later extended his repertoire over five years with
the prestigious French pianist Brigitte Engerer.
He has won awards in several national and international competitions, including the “El Primer Palau” Cycle (second prize) and the Maria Canals International Competition in Barcelona in 1993 in the
junior piano category (Unanimous Medal), and in 2004 in the Duet Sonatas Category with the violinist
Kalina Macuta (Unanimous Medal).
As a concert pianist he has appeared in several of the most important concert halls in Europe, including the Brahms Saal of the Musikverein of Vienna, the “Auditorio Enric Granados” of Lleida, the
Witold Lutoslawski Hall of Warsaw, the “Auditorio Manuel de Falla” or the “Auditori” and “Palau de la
Música” of Barcelona. He has played with important orchestras such as the Sinfonia Varsovia, the Cuban
National Symphony Orchestra, the Prague Chamber Orchestra, Xalapa Symphony Orchestra or the
Orchestra of the Concert Society of Barcelona, among others.
Since 2002, he has formed a stable duo with the violinist Kalina Macuta. They have performed with
great success in many important international festivals, combining in their programmes classical works
from the international repertoire with little known works by Spanish and Polish composers.
37
Discography
Robert Schumann: Symphonic Etudes Op.13, Faschingsschwank aus Wien Op.26, Romance Op.28
nº2 – Ars Harmònica AH118
Fantasias Mozart/Schubert: Fantasies K.396,397,475 & Fantasies D.993 and D.760 (Wanderer) – Ars
Harmònica AH 140
Nin-Culmell/Montsalvatge: Concerto for piano and orchestra & Concierto Breve – Orquesta Nacional de Cuba – Enrique Pérez Mesa, director – Columna Música CM00150
Carlos Suriñach: Concertos – Sinfonia Varsovia – Jacek Kaspszyk, conductor – Columna Música
CM0167
Beethoven: Kreutzer Sonata & Spring Sonata – Kalina Macuta, violin – Columna Música CM0202
Live Recording
www.danielblanch.com
Podlasie Philharmonic Orchestra
The Białystok Symphony Orchestra was established in 1954. In 1974 the orchestra received the status of State Philharmonic. The orchestra’s successive conductors and artistic directors were: Kazimierz
Złocki, Leon Hanek, Jan Kulaszewicz, Tadeusz Chachaj and Mirosław Jacek Błaszczyk. Marcin NałęczNiesiołowski was appointed the orchestra’s Managing and Artistic Director in 1997. In 2005 The
Białystok Philharmonic changed its name into Podlasie Opera and Philharmonic Orchestra.
38
The Orchestra has played host to many renowned conductors, soloists and composers, including P. Anderszewski, K. Danczowska, N. Goerner, H.M. Górecki, K. Jakowicz, J. Kaspszyk, K. Kenner, W. Kilar,
K. A. Kulka, W. Lutosławski, J. Maksymiuk, S. Mintz, G. Ohlsson, P. Paleczny, K. Penderecki, S. Richter,
W. Wiłkomirska, A. Wit.
Podlasie Philharmonic Orchestra has recorded many CDs with the participation of prominent soloists, under the baton of Marcin Nałęcz-Niesiołowski. The first CD, recorded in 1998, has met with
wide critical acclaim, winning a nomination for the “Fryderyk 1999” award of the Polish recording
industry. The CD featuring compositions by A. Tansman won favorable reviews in Poland and abroad,
as well as CD “Sacred Music” with P. Łukaszewski works, which has received the “Fryderyk” Award of
the Polish recording industry in the Contemporary Music category (2008).
Foreign tours have taken the orchestra to Austria, Belgium, Belarus, China, Estonia, Finland, France,
Latvia, Lithuania, Germany, Russia, Sweden, Italy and the United States. The concert at New York’s
Carnegie Hall under M. J. Błaszczyk in 1995 was among the highlights in the history of the ensemble.
The Orchestra performed the Gala Concert in the European Parliament in Brussels. In 2006 it gave
a concert in St Petersburg, performing, together with Russian musicians, K. Penderecki’s Utrenya. In
2007 the orchestra also made a tour of France, with concerts in Paris promoting a CD with works by
A. Tansman. In 2008 the orchestra performed in Russia, with appearances in the Concert Hall of the
Shostakovich Academic Philharmonic during the Yuri Temirkanov Summer as well as in Helsinki,
Tallin, Riga and Vilnius.
www.opera.filharmonia.bialystok.pl.
39
Marcin Nałęcz-Niesiołowski, conductor
Marcin Nałęcz-Niesiołowski was born in 1972 in Gdynia. In 1996 he graduated with distinction from
the Fryderyk Chopin Music Academy in Warsaw, where he studied symphonic and opera conducting
with prof. B. Madey. In 1997 he was appointed Managing and Artistic Director of the Białystok Philharmonic. At the same time he is Artistic Director and Conductor of the „Filharmonia” Orchestra
in Warsaw and a guest conductor of the Grand Theatre-National Opera. In September 2005 he was
appointed Managing and Artistic Director of The Podlasie Opera and Philharmonic.
Marcin Nałęcz-Niesiołowski has developed a fine career, cooperating closely with many symphony
orchestras in Poland (including the Warsaw Philharmonic, Sinfonia Varsovia, the National Polish Radio
SO in Katowice and the Polish Radio SO in Warsaw) and abroad, he performs at numerous music festivals. Foreign tours have taken him to the United States, Russia, Mexico, Morocco, Spain and Belgium.
Marcin Nałęcz-Niesiołowski’s discography includes over a dozen CD, two of which have won nominations for the „Fryderyk” awards of the Polish recording industry. He has also made numerous
recordings for radio and television, as well as recordings of popular and film music.
He won First Prize at the National Violin and Viola Competition in Elbląg and the F. Platówna
4th Vocal Competition in Wroclaw where he won also the Grand Prix of the Ministry of Culture and
Art. Solo singing is another strand of his musical interests and activity. He studied voice with prof. L.
A. Mróz at the Music Academy in Łódź. His honours also include the prestigious „Ad Astra” award
from the Minister of Culture for young, talented artists (2001), the Silver Cross of Merit for his services
in the development of culture and artistic achievements (2004) and the „Gloria Artis” Silver Medal of
cultural Merit (2006).
40
Podlasie Philharmonic Orchestra
Marcin Nałęcz-Niesiołowski , director
Primers violins
Stanisław Kuk, concertino
Joanna Gryko
Dariusz Garbacz
Maciej Przeździęk
Jerzy Szapiel
Andrzej Jabłoński
Piotr Przydworski
Amadeusz Buczyński
Anna Polak
Cezary Gójski
Maciej Grygiel
Ewa Gromska
Segons violins
Roman Zawadzki
Mateusz Bijak
Paweł Dawidowicz
Piotr Krakowiak
Jerzy Giedź
Anna Bojaryn
Katarzyna Cieślik
Eun Cho
Agnieszka Knapp
Adrianna Nosal
Violes
Henryk Najda
Jakub Grabe-Zaremba
Barbara Najda
Radosław Koper
Anna Mikołajczak
Alicja Skwierczyńska
Izabella Wiera
Violoncels
Szymon Stępka
Grzegorz Vytlacil
Wojciech Kopijkowski
Ewa Misiewicz
Krzysztof Dombek
Joanna Dudzik
Ewa Pawłowska
Contrabaixos
Ryszard Wolicki
Rafał Makarski
Kamil Łomasko
Krzysztof Sokołowski
Flautes
Magdalena Jakubowska-Puchalska
Katarzyna Jurčovâ
41
Oboès
Luca Neccia
Agnieszka Włodarczyk
Clarinets
Grzegorz Puchalski
Wojciech Dunaj
Fagots
Marek Kit
Jan Urbanowicz
Trompes
Tomasz Czekała
Oleksandr Starynets
Artur Nowicki
Siarhei Yanovich
Trompetes
Paweł Pogoda
Dmitry Makarevich
Trombons
Stanisław Kruciński
Daniel Ramotowski
Piotr Kania
Tuba
Wojciech Rolek
42
Percussió
Dorota Grygo
Łukasz Zamaryka
Adam Krzyczkowski
Arpa
Aldona Joanna Poczwardowska
Relacions internes de l’orquestra
Stanisław Kruciński
Documentació i arxiu
Halina Domalewska