D`un blau intens - tatiana kourochkina

D’un blau intens. Maria Girona & Albert Ràfols-Casamada. Un homenatge.
D’un blau intens
12/02/2010 – 31/03/2010
Passatge Domingo 11, 08007 Barcelona
Tel. (+34) 932 725 130
[email protected]
www.tkgaleriadart.com
D’un blau intens
D’un blau intens
Maria Girona & Albert Ràfols-Casamada
Un homenatge | Un homenaje | An homage
Agraïments
La Galeria Tatiana Kourochkina vol agraïr a la
Galeria Joan Prats la seva col·laboració en la
gestió de les obres d’Albert Ràfols-Casamada;
a Anna Maio i a la Fundació eina la seva
disponibilitat per l’obtenció de documents.
Agradecimientos
La Galería Tatiana Kourochkina quiere
agradecer a la Galería Joan Prats su
colaboración en la gestión de las obras de
Albert Ràfols-Casamada; a Anna Maio y a
la Fundación EINA su disponibilidad para la
obtención de documentos.
Special thanks
Passatge Domingo 11
08007 Barcelona
Tel. (+34) 932 725 130
info@tkgaleriadart. com
www. tkgaleriadart. com
HORARI. HORARIO. TIME TABLE
Dimarts a dissabte, d’11 a 20 h.
Martes a sábado, de 11 a 20 h.
Tuesday to Saturday, 11 – 20 h.
Comissariat. Comisariado. Curatorship.
Victòria Combalia
Coordinadora. Coordinadora. Coordinator.
Isabel Lázaro
Disseny. Diseño. Design.
Sonsoles Llorens
Traduccions. Traducciones. Translations.
Lluís Maria Todó, Nicholas Kleinerman
Impressió. Impresión. Printing.
IGOL
D. L.: B-5342-2010
© textos, textos, texts,
Victòria Combalia i traductors
© fotografíes, fotografías, photographies,
Albert Font, Manel Esclusa, Teresa Estrada, Margarita Fuchs, Colita.
PÀGS 20 – 34: Isolda Delgado Mora, PÀGS 36 – 53: Andrea Resmini
Tatiana Kourochkina art gallery wants to thank
Joan Prats art gallery for its collaboration with
Rafols-Casamada’s works; to Anna Maio and the
eina Foundation for her kind permission
to access their document archive.
© COLITA
© COLITA
1
D’un blau intens
Quan aquest text ja estava escrit,
el 17 de desembre 2009 es va
produir la mort d’Albert RàfolsCasamada. Que aquesta exposició
serveixi d’homenatge pòstum a la
seva persona i a la seva obra.
Cuando este texto ya estaba
escrito, el 17 de Diciembre 2009
murió Albert Ràfols-Casamada.
Que esta exposición sirva de
homenaje póstumo a su persona
y a su obra.
After this text had already been
written, Albert Ràfols-Casamada
passed away on December 17th,
2009. May this exhibition pay
homage, posthumously, to his
person and to his work.
Festa del 20é aniversari de la seva boda.
Albert Ràfols i Maria Girona pujats al podi,
escola eina, Barcelona, 1972.
Fiesta del 20º aniversario de su boda. Albert
Ràfols i Maria Girona subidos en el podio,
escuela EINA, Barcelona, 1972.
Their 20th wedding anniversary celebration.
Albert Ràfols and Maria Girona standing on
the podium, eina School, Barcelona, 1972.
Aquesta exposició és un homenatge a dos artistes
que, a més, en la vida personal, són un matrimoni.
No hi ha gaires parelles d’artistes en l’art català
i espanyol, i en el cas d’Albert Ràfols i Maria
Girona, l’excepcionalitat es veu augmentada per
la seva activíssima participació en la vida cultural
catalana. Es van conèixer l’any 1945, van començar
una vida en comú el 1950, i des d’aleshores, els
fets principals de la vida professional de tots dos
han sigut en nombroses ocasions fets compartits,
i no pas amb l’Albert com a protagonista i la
Maria com a “companya de ruta”, sinó amb
responsabilitats d’importància quasi igual. Estic
convençuda que cadascun d’ells ha constituït un
estímul en la carrera de l’altre; mai, en tots els anys
que he conviscut amb ells, he vist rivalitat, sinó
més aviat suport i una sintonia intel·lectual molt
difícil de trobar a casa nostra.
Esta exposición es un homenaje a dos artistas
que además, en su vida personal, son un
matrimonio. No hay muchas parejas de artistas
en el arte catalán y español y en el caso de Albert
Ràfols y Maria Girona, la excepcionalidad se ve
acrecentada por su activísima participación en
la vida cultural catalana. Al conocerse en 1945 e
iniciar una vida juntos tan pronto como en 1950,
los hechos principales de su vida profesional
han sido compartidos en numerosas ocasiones
y no sólo con Albert como protagonista y Maria
como “compañera de ruta” sino con ambos en
responsabilidades de casi igual importancia.
Creo que cada uno de ellos ha constituido un
estímulo para la carrera del otro; nunca, en todos
los años en que he convivido con ellos, he visto
rivalidad, sino apoyo y una sintonía intelectual
muy difícil de ver en nuestros lares.
Es van conèixer a l’Acadèmia Tàrrega, i allà Maria
Girona va presentar a l’Albert altres artistes
joves, amb els quals formarà el grup “Els vuit”,
integrat per ells dos i Miquel Gusils, Joan Palà,
Ricardo Lorenzo, Vicenç Rossell i el músic Joan
Comellas. En aquell 1945, Maria Girona realitza
les marionetes per al Retablillo de don Cristóbal
de Federico García Lorca, amb escenografies,
entre d’altres, d’Albert Ràfols, peça que va ser
presentada a la galeria Pictòrica de Barcelona.
Maria procedeix d’una família molt culta; el seu
oncle, Rafael Benet, va ser un destacat crític d’art;
va ser ell qui va escriure el prefaci de la primera
exposició de l’Albert.
Se conocieron en la Academia Tàrrega y allí
Maria Girona le presenta a otros artistas
jóvenes, con los cuales formarán el grupo Els
vuit, integrado por ellos dos y Miquel Gusils,
Joan Palà, Ricardo Lorenzo, Vicenç Rossell y el
músico Joan Comellas. En aquel 1945, Maria
Girona realiza las marionetas para el Retablillo
de don Cristóbal de Federico García Lorca, con
escenografías, entre otros, de Albert Ràfols, y que
fue presentado en la sala Pictòria de Barcelona.
Maria procede de una familia muy culta, en
donde su tío, Rafael Benet, fue un destacado
crítico de arte: éste escribió el prefacio de la
primera exposición individual de Albert.
Els amics que van fer en aquella època ho
continuaran sent tota la vida: són Francesc Todó,
Josep Guinovart, Xavier Valls, Ramon Rogent...
També a casa de la Maria té lloc la primera reunió
fundacional del Primer Saló d’Octubre. Segons
el seu testimoni, i el de Mariona Goday, esposa
de Cuixart, als anys quaranta Modest Cuixart els
demana que facin serigrafies per a un taller de
teixits propietat d’ell; el taller es deia Grabados de
artesanía. També van il·lustrar, el 1951, Aurora per
vosaltres, un llibre de Joan Perucho (1920-2003).
Los amigos hechos en esta época lo seguirán
siendo de por vida: son Francesc Todó, Josep
Guinovart, Xavier Valls, Ramón Rogent… También
en casa de Maria tiene lugar la primera reunión
fundacional del Primer Salón de Octubre. Según
su testimonio, y el de Mariona Goday, esposa de
Cuixart, en los años cuarenta Modest Cuixart les
pide hacer serigrafías para un taller de tejidos de
su propiedad; el taller se llamaba Grabados de
artesanía. También ilustraron, en 1951, Aurora per
vosaltres, un libro de Joan Perucho (1920-2003).
Of a Deep Blue
This exhibition is an homage to two artists who, in their
personal life, are a married couple. There are not many
artist couples in the worlds of Catalan and Spanish art,
and, in the case of Albert Ràfols and Maria Girona, the
exceptional nature of this relationship resonates even
more profoundly thanks to their active participation in
Catalan cultural life. Since their first meeting in 1945
and sharing their lives as early as 1950, they have also
shared many important moments in their respective
professional lives, and not only with Albert as principal
actor and Maria as his “road companion”, but rather
with both maintaining responsibilities of almost equal
importance. I believe that each of them has acted to
stimulate the career of the other. In all the years I have
shared with them, I have never witnessed any kind of
rivalry; rather, their relationship is typified by mutual
support and intellectual harmony, a rare thing to behold
in our particular world.
They met at the Academia Tàrrega, and there Maria
Girona introduced Albert to other young artists who
would later form the group Els vuit (The Eight), composed
of these two young artists along with Miquel Gusils, Joan
Palà, Ricardo Lorenzo, Vicenç Rossell and the musician
Joan Comellas. In that year, 1945, Maria Girona was
creating the puppets for Federico García Lorca’s Retabillo
de don Cristóbal (The Puppet Play of Don Cristóbal),
with stage designs by, among others, Albert Ràfols, and
presented in the Pictòria gallery in Barcelona. Maria came
from a cultured family which included her uncle, Rafael
Benet, a well-noted art critic: it was he who wrote the
preface to Albert’s first solo exhibition.
The friendships they made during this period would
last a lifetime: Francesc Todó, Josep Guinovart, Xavier
Valls, Ramón Rogent... And at Maria’s home, the first
foundational meeting of the Primer Salón de Octubre
took place. The couple tells the story (a story which
Mariona Goday, the wife of Modest Cuixart, confirms)
of how, in the forties, Cuixart asked the two of them
to do some silk-screen prints for a fabric studio he
owned; the studio was called Grabados de artesanía.
The couple also illustrated, in 1951, Aurora per vosaltres
(Dawn for You), a book by Joan Perucho (1920-2003).
D'un blau intens
5
El 1950 se’n van a París amb una beca que tots dos
obtenen del Cercle Maillol. Van residir al Collège
d’Espagne de la Ciutat Universitària, i després al
bulevard Saint-Germain, prop de la rue du Bac.
Com a feina conjunta, també van realitzar ceràmiques,
cartells per a la Compañía de Teatro Adrià Gual, i
les xilografies del grup Estampa Popular. Aquest
moviment, que s’inspirava en la obra gràfica popular
mexicana, es va iniciar el 1960 a Madrid i el 1962 va
crear filials a València, el País Basc, Castella, Galícia
i Catalunya. El 1965 es va presentar una exposició de
l’Estampa Popular a la galeria Belarte (de la qual era
director Joan Mas), en la qual hi van participar, a més
de la Maria i l’Albert, Francesc Artigau, Esther Boix,
Josep Guinovart, Robert Llimós, Carlos Mensa, Josep
Niebla, Josep Maria Subirachs i Francesc Todó, entre
altres. Volien apropar-se a un públic ampli, “popular”,
mitjançant unes formes més comprensibles i dins d’un
llenguatge realista, però no acadèmic.
Maria Girona i Albert Ràfols
a la festa marina, escola eina,
Barcelona, curs 1978-79.
Maria Girona y Albert Ràfols en
la fiesta marina, escuela EINA,
Barcelona, curso 1978-79.
Maria Girona & Albert Ràfols
at the “Sea party”, eina School,
Barcelona, 1978-79 school year.
A la segona exposició, realitzada el 1966 a l’Hospitalet
de Llobregat, es van recaptar unes 300.000 pessetes
(uns 1.800 €, una bona quantitat per l’època), que
van servir per pagar les multes dels estudiants i
intel·lectuals antifranquistes que s’havien tancat al
monestir dels Caputxins de Sarrià (entre els quals
hi havia l’Albert Ràfols i la Maria Girona). Nosaltres
presentem aquí una obra de la Maria i dues obres de
l’Albert, les últimes d’una sèrie exhaurida. D’aquestes,
Monumento al diálogo expressa un desig molt
generalitzat entre els antifranquistes d’aquell moment;
“diàleg” era el contrari de la confrontació, era una
paraula freqüent entre molts demòcrates que buscaven
un consens contra la dictadura. L’altra, titulada Pim
pam pum s’inspira en els jocs de les fires en què
es tira al blanc per aconseguir una ampolla o una
joguina. Es tractava de figuracions estilitzades, que
tenien certes semblances amb l’art popular o el naïf. I
encara que avui dia, en plena democràcia, ens sembli
inaudit, cal recordar que en moltes ocasions aquestes
exposicions d’Estampa Popular van ser perseguides o
clausurades per les autoritats responsables de l’ordre
públic. El compromís polític d’Albert i Maria a favor
de la llibertat d’expressió i de la democràcia va ser
constant; recordem que tots dos van participar a la
famosa tancada al monestir de Montserrat, l’any 1970,
en protesta per l’anomenat “Proceso de Burgos” i, a les
Cotxeres de Sants de Barcelona, en 1977, van pintar
(alhora) un mural a favor de la llibertat d’expressió, en
protesta per la detenció d’Albert Boadella per la seva
obra La Torna.
En 1950 se van a París con una beca obtenida por
ambos del Cercle Maillol. Residían en el Collège
d’Espagne de la Ciudad Universitaria y luego en el
Boulevard St Germain, junto a la rue du Bac.
Como trabajo al unísono, también realizaron
cerámicas, carteles para la Compañía de Teatro
Adrià Gual y las xilografías del grupo Estampa
Popular. Este movimiento, inspirándose en la obra
gráfica popular mexicana, se inició en 1960 en Madrid
y creó filiales en Valencia, el País Vasco, Castilla,
Galicia y Catalunya, en 1962. En 1965 se presentó
una exposición en la galería Belarte (de la cual era
director Joan Mas) en la que participaron, además de
Albert y Maria, Francesc Artigau, Esther Boix, Josep
Guinovart, Robert Llimós, Carlos Mensa, Josep Niebla,
Josep Mª Subirachs y Francesc Todó, entre otros.
Se pretendía acercarse a un público amplio, ”popular”,
mediante unas formas más comprensibles dentro
de un lenguaje realista pero no académico.
En la segunda exposición, realizada en 1966 en
L’Hospitalet de Llobregat se recaudaron unas
300.000 pts (unos 1800 €, una buena cantidad para
la época) que sirvieron para pagar las multas de los
estudiantes e intelectuales antifranquistas que se
habían encerrado en el Monasterio de los Capuchinos
de Sarrià (entre ellos, Albert Ràfols y Maria Girona).
Nosotros presentamos aquí una obra de Maria y dos
obras de Albert, las últimas de una serie agotada. De
éstas, Monumento al diálogo expresa un deseo muy
generalizado entre los antifranquistas del momento;
“diálogo”, lo opuesto a confrontación, era una palabra
en boca de muchos demócratas para lograr consensos
en contra de la Dictadura. El otro, titulado Pim pam
pum, se inspira en los juegos de feria en los que se
tira al blanco para lograr una botella o un juguete. Se
trataba de figuraciones estilizadas, con semejanzas
con el arte popular o el naïf. Y aunque hoy en día, en
plena democracia, nos parezca inaudito, hemos de
recordar que en muchas ocasiones estas exposiciones
de Estampa Popular fueron perseguidas o cerradas
por el orden público. El compromiso político de Albert
y Maria a favor de la libertad de expresión y de la
democracia fue constante; recordemos que ambos
participaron en el famoso encierro en el convento
de Montserrat, en 1970, en protesta por el llamado
Proceso de Burgos y, en las Cocheras de Sants de
Barcelona, en 1977, pintaron (al unísono) un mural a
favor de la libertad de expresión, en protesta por la
detención de Albert Boadella por su obra La Torna.
eina s’inspirava en la
Bauhaus i, com aquesta
institució, volia formar
l’alumne d’una manera
integral.
EINA se
inspiraba en la
Bauhaus y quería, como ella,
formar al alumno de una
forma integral.
eina was inspired in The
Bauhaus and, like that famous
school, sought to follow a
comprehensive approach in
the training of its students.
In 1950 they travelled to Paris on a scholarship they
both obtained from the Cercle Maillol. They lived in the
Collège d’Espagne, in the Cité Universitaire, and later on
the Boulevard St Germain, near rue du Bac.
Working in unison, they also created ceramics,
posters for the Compañía de Teatro Adrià Gual and
the xylographs for the group Estampa Popular. This
movement, inspired in the mexican popular graphics,
began in 1960 in Madrid and led to the creation of
affiliations in Valencia, the Basque Country, Castile,
Galicia and Catalonia in 1962. In 1965, an exhibition
was held in the Belarte gallery (of which Joan Mas was
the director), and Albert and Maria participated along
with Francesc Artigau, Esther Boix, Josep Guinovart,
Robert Llimós, Carlos Mensa, Josep Niebla, Josep Mª
Subirachs and Francesc Todó, among others. Their aim
was to get closer to a wide, “popular” audience, by way of
forms which would be more understandable and using
the language of realism, while avoiding its academic
components.
In the second exhibition, held in 1966 in L’Hospitalet de
Llobregat, they raised some 300,000 pesetas (around
1,800 €, a considerable sum for that time), which they
used to pay the fines incurred by anti-Franco students
and intellectuals who had staged a shut-in within the
Capuchin Monastery of Sarrià (among them were Albert
Ràfols and Maria Girona). Here we present one of
Maria’s works and two works by Albert, the last of a sold
out series. Amongst these works, Monumento al diálogo
(Monument to Dialogue) expresses a quite generalized
desire amongst those openly opposed to Franco;
“dialogue”, as opposed to confrontation, was a word in
the mouths of many democratically minded people who
desired to reach a consensus against the Dictatorship.
Another work, titled Pim pam pum, was inspired in
the fairground games in which one must hit the target
in order to win a bottle or toy. These are stylized
imaginings, with similarities to popular art or Naïve art.
And though this may seem unheard of in today’s openly
democratic society, we must remember that on many
occasions the exhibitions held by Estampa Popular
were often hunted out or closed down by public order.
Albert and Maria’s political commitment in favour of
the freedom of expression was constant; let’s remember
that the two of them participated in the famous 1970
shut-in at the convent of Montserrat, in protest of the
so-called Burgos Trial, and in 1977, at the Sants Depot in
Barcelona, they painted (together) a mural in favour of
the freedom of expression to protest the arrest of Albert
Boadella for his work of art titled ‘La Torna’.
D'un blau intens
7
1
1
L’any 1963 es creava Elisava, on participava Albert
Ràfols, i de les diferències ideològiques que van
sorgir en aquesta institució entre els professors i
el centre en va sorgir l’escola eina, situada en una
torre de Rubió i Bellver, al peu de Vallvidrera. eina
s’inspirava en la Bauhaus i, com aquesta institució,
volia formar l’alumne d’una manera integral, amb
matèries formatives com ara Sociologia, Cultura
del segle XX, Plàstica del segle XX, Urbanisme,
Literatura i Cine. Era una escola autònoma i
lliure, que aspirava a formar dissenyadors en
totes les branques i que va acabar formant,
també, artistes independents, com ara Carlos
Pazos, Antoni Llena, Ramón Herreros, Jordi
Colomer, Francesca Llopis, Xano Armenter o
Leticia Feduchi; i dissenyadors tan importants
com Anna Yglesias, Carles Riart, Pep Lluscà,
Josep Bagà, Anna de Tord, Sonsoles Llorens...
En el año 1963 se crea Elisava, en donde
participaba Albert Ràfols, y de las diferencias
ideológicas surgidas allá entre los profesores y el
centro se creó EINA, en una torre obra de Rubió i
Bellver, a los pies de Vallvidrera. EINA se inspiraba
en la Bauhaus y quería, como ella, formar al
alumno de una forma integral, con materias
formativas como Sociología, Cultura del siglo
XX, Plástica del siglo XX, Urbanismo, Literatura
y Cine. Era una escuela autónoma y libre, que
aspiraba a formar diseñadores en todas sus
ramas y que acabó formando también a artistas
independientes como Carlos Pazos, Antoni Llena,
Ramón Herreros, Jordi Colomer, Francesca Llopis,
Xano Armenter o Leticia Feduchi. Y a diseñadores
tan importantes como Anna Yglesias, Carles
Riart, Pep Lluscà, Josep Bagà, Anna de Tord,
Sonsoles Llorens...
Sobre l’Albert i la Maria com a professors, Patricio
Vélez em recordava que “eren exquisidament
tolerants i allunyats dels conflictes. A eina, les
seves maneres estaven espontàniament de la
banda de la gràcia i no de l’esforç. Així va ser com
van treballar tant.” I jo mateixa recordo el sentit
de llibertat que donaven als professors i el costat
lúdic de l’escola. L’Albert i la Maria sempre estaven
oberts a qualsevol suggeriment interessant; eren
com un imant que atreia el talent.
Sobre Albert y Maria como profesores, Patricio
Vélez me recordaba que “son exquisitamente
tolerantes y alejados de los conflictos. En EINA, sus
maneras de hacer estaban espontáneamente del
lado de la gracia y no del esfuerzo. Es así como
trabajaron tanto”. Y yo misma recuerdo el sentido
de la libertad que daban a los profesores y el lado
lúdico de la escuela. Albert y Maria siempre estaban
abiertos a cualquier sugerencia interesante; eran
como un imán que atraía el talento.
A eina, les seves maneres estaven
espontàniament de la banda de la
gràcia i no de l’esforç.
En EINA, sus maneras de hacer
estaban espontáneamente del
lado de la gracia y no del esfuerzo.
At eina, his ways had more to do
with a lightness of touch than
with effort.
1. L’antiga i la nova escola eina, Barcelona.
2. Votació a la tancada d’intelectuals contra la Pena de Mort,
Monestir de Montserrat, 1970.
3. Isabel Garriga, Albert Ràfols, Anna Mª Moix, Josep Mª
Castellet, Oriol Bohigas, Rosa Regàs, Eugeni Trias, Isabel
Mirete de Castellet, Isabel Arnau de Bohigas i Maria Girona.
1. La antigua y la nueva escuela EINA, Barcelona.
2. Votación en el encierro de intelectuales contra la Pena de
Muerte, Monasterio de Montserrat, 1970.
3. Isabel Garriga, Albert Ràfols, Anna Mª Moix, Josep Mª
Castellet, Oriol Bohigas, Rosa Regàs, Eugeni Trias, Isabel
Mirete de Castellet, Isabel Arnau de Bohigas y Maria Girona.
Regarding Albert and Maria as professors, Patricio Vélez
has reminded me that they are “exquisitely tolerant and
distanced from conflict. At eina, his ways had more to
do with a lightness of touch than with effort. That is how
they were able to work together so well and so long”. I
myself remember the sense of freedom they gave the
professors and the playful side to the school. Albert and
Maria were always open to any interesting suggestion;
they were a magnet which attracted talent.
2
© COLITA
In the year 1963, Elisava was created, with the
participation of Albert Ràfols, and later, due to the
ideological differences which arose between the
professors and the centre, eina (School of Design and
Arts) was founded in a tower designed by Rubió i Bellver
and located at the foot of Vallvidrera. eina was inspired
in The Bauhaus and, like that famous school, sought
to follow a comprehensive approach in the training of
its students, providing formative material in Sociology,
20th century Culture, 20th century Plastic Arts, Urban
Planning and Development, Literature and Cinema. It
was an autonomous and free school, which aspired to
train designers in every branch, and which eventually
also trained independent artists such as Carlos
Pazos, Antoni Llena, Ramón Herreros, Jordi Colomer,
Francesca Llopis, Xano Armenter and Leticia Feduchi,
as well as important designers including Anna Yglesias,
Carles Riart, Pep Lluscà, Josep Bagà, Anna de Tord,
Sonsoles Llorens, etc.
© COLITA
1. eina School’s original building, and new building,
Barcelona.
2. Votation at the shut-in against Death Penalty, Montserrat
monastery, 1970.
3. Isabel Garriga, Albert Ràfols, Anna Mª Moix, Josep Mª
Castellet, Oriol Bohigas, Rosa Regàs, Eugeni Trias, Isabel
Mirete de Castellet, Isabel Arnau de Bohigas and Maria
Girona.
3
D'un blau intens
9
1
1. Exposició Tramesa Postal, La Sala Viçon,
Barcelona, novembre 1973.
2. Supercollage, escola eina, Barcelona,
1972.
3. Maria Girona a l’exposició Objectes
antics encara no recuperats, escola eina,
Barcelona, curs 1971-72.
1. Exposición Tramesa Postal, La Sala
Vinçon, Barcelona, noviembre 1973.
2. Supercollage, escuela EINA, Barcelona,
1972.
3. Maria Girona en la exposición Objectes
antics encara no recuperats, escuela EINA,
Barcelona, curso 1971-72.
2
3
1. Exhibition Tramesa Postal, La Sala
Vinçon, Barcelona, November 1973.
2. Supercollage, eina School, Barcelona,
1972.
3. Maria Girona at the exhibition Objectes
antics encara no recuperats, eina School,
Barcelona, 1971-72 school year.
Al començament, les visites i conferències estaven
coordinades per Maria Girona i Maria Antònia
Pelauzy, esposa de Guinovart. Després la Maria va
impartir Dibuix i l’Albert Color i Pintura. A eina,
una de les intervencions del curs 1973-74 es va
anomenar “Entorn del tronc”, i diversos artistes i
alumnes van fer intervencions en els troncs d’arbre
del jardí de l’escola. La Maria va col·locar una foto
d’ella mateixa retallada en cartró sobre el tronc.
La utilització de la fotografia sàviament utilitzada
i integrada a la realitat, la conjunció d’un element
artificial al costat d’un de natural suposava una
cosa molt rupturista per a l’època.
Una altra exposició que “va fer història” en
el sentit d’avançar-se al seu moment va ser
la titulada “Objectes passats de moda encara
no recuperats”, durant el curs 1971-72. Allò
va ser, en paraules de l’Albert, “una divertida
reflexió entorn del gust i els seus canvis, i va
desembocar en el kitsch més exagerat.” Es va
convidar la gent a portar l’objecte més passat de
moda que trobessin, i la mostra s’anava fent a
mesura que anaven arribant els objectes. Maria
Girona es va vestir amb abric de pells i barret,
a l’estil dels anys quaranta, mentre algunes
alumnes es vestien de cambreres amb còfia...
Entre les manifestacions més imaginatives i
avantguardistes que l’escola eina va fer en
aquells anys, recordem el “Supercollage”, del
curs 1972-73, que probablement té l’origen en la
immensa admiració de Ràfols per Kurt Schwitters,
i les “Escultures a l’aire lliure” organitzades per
Xavier Olivé i Carlos Pazos, on alguns alumnes,
nois i noies, es van pintar com escultures i van
adoptar poses clàssiques (curs 1974-75).
eina, i al davant de l’escola l’Albert i la Maria,
va ser sempre una antena que predeia el que
estaria d’actualitat més tard. Per exemple, en
1970/80 van fer un còmic en viu amb Mariscal,
Montesol i altres il·lustradors madrilenys; el 1980
van començar a fer cursos de cuina, anticipant-se
així al boom de la gastronomia que arribaria als
noranta a Espanya. A l’escola eina s’hi van donar
classes magistrals de cuina, amb Llorenç Torrado,
Xavier Olivé, Joan Enric Lahosa i Miquel Espinet,
que exercien de chefs.
Una altra iniciativa en comú, i a la qual jo hi vaig
participar, va ser la revista de literatura i plàstica
anomenada AMPIT. La vam fer entre Albert Ràfols,
Al principio, las visitas y las conferencias eran
coordinadas por Maria Girona y Mª Antonia
Pelauzy, la esposa de Guinovart. Luego Maria
impartió Dibujo y Albert Color y Pintura. En
EINA, una de las intervenciones del curso 1973-74
se llamó “En torno al tronco”, en donde varios
artistas y alumnos hicieron intervenciones en
los troncos de árbol del jardín de la escuela.
Maria colocó una foto de sí misma recortada en
cartón encima del tronco. La utilización de la
fotografía sabiamente integrada a la realidad,
la conjunción de un elemento artificial junto a
uno natural suponía algo muy rompedor para la
época.
In the beginning, the visits and the conferences were
coordinated by Maria Girona and Maria Antonia
Pelauzy, the wife of Guinovart. Later, Maria gave
Drawing classes and Albert Color and Painting
classes. At eina, one of the events held during
the 1973-74 academic year was called “En torno al
tronco” (Around the Trunk): various artists and
students performed interventions, interacting with
the tree trunks in the school garden. Maria hung a
photograph of herself cut out on cardboard upon
the tree trunk. Her use of a photograph cleverly
integrated into reality, the conjoining of an artificial
element with a natural one, represented something
quite radical for that time.
Otra exposición “que hizo historia” en el
sentido de avanzarse a su momento fue la
titulada Objetos pasados de moda aun no
recuperados (durante el curso 1971-72). Aquello
fue, en palabras de Albert, “una divertida
reflexión acerca del gusto y sus cambios y que
desembocaba en el kitsch más exagerado”. Se
invitó a la gente a traer el objeto más pasado de
moda que hallaran y la muestra se iba haciendo
a medida que iban llegando los objetos. Maria
Girona se vistió con abrigo de piel y sombrero,
al estilo de los años cuarenta, mientras varias
alumnas se vestían de camarera con cofia... Entre
los eventos muy imaginativos y vanguardistas
que la escuela EINA hizo en aquellos años
recordemos el “Supercollage” (en el curso 197273) que seguramente se debió a la inmensa
admiración de Ràfols por Kurt Schwitters, y las
“Esculturas al aire libre” organizadas por Xavier
Olivé y Carlos Pazos en donde varios alumnos y
alumnas se pintaron como esculturas y adquirían
poses clásicas (curso 1974-75).
Another exhibition (1971-72 school year) which
“made history”, in the sense of being ahead of its
time, was the intervention titled “Objetos pasados de
moda aun no recuperados” (Old-Fashioned Objects
Not Yet Revived). That intervention was, in Albert’s
words, “a fun reflection on taste and its changes,
which led to the most exaggerated kitsch.” People
were invited to bring the most out-of-fashion object
they could find, and the character of this exhibition
was itself defined and re-defined as more objects
arrived. Maria Girona dressed in a fur coat and hat
in the style of the forties, while various students
dressed as waitresses, complete with waitress’ cap….
Among the many imaginative and avant-garde
events held by the eina school in those years we
recall the “Supercollage” (1972-73 school year), which
surely was inspired by the immense admiration
Ràfols had for Kurt Schwitters, and the “Esculturas al
aire libre” (Open-air Sculptures) organized by Xavier
Olivé and Carlos Pazos in which various students,
boys and girls, appeared painted as sculptures and
assumed classical poses (1974-75 school year).
y al frente de ella Albert y Maria, siempre
fue una antena de lo que se llevaría más tarde.
Por ejemplo en 1979/80 hicieron un cómic en
vivo con Mariscal, Montesol y otros ilustradores
madrileños; en 1980 iniciaron cursos sobre cocina,
anticipándose al boom sobre la gastronomía que
llegaría en los noventa a España. En la Escuela se
dieron clases magistrales de cocina, con Llorenç
Torrado, Xavier Olivé, Joan Enric Lahosa y
Miquel Espinet ejerciendo de chefs.
eina, with Albert and Maria leading the way, was
an antenna, always pointed in the direction of what
would come to be. For example, in 1979/80 they
prepared a living comic with Mariscal, Montesol
and other illustrators from Madrid; in 1980 they
initiated a series of cooking classes, anticipating the
gastronomy boom which would arrive in Spain in the
nineties. Master classes in cooking were conducted
at the School and featured teachers such as Llorenç
Torrado, Xavier Olivé, Joan Enric Lahosa and
Miquel Espinet, performing as chefs.
Otra iniciativa en común, y en la cual participé,
fue la revista de literatura y plástica llamada
ampit La hicimos entre Albert Ràfols, Maria
Another initiative in common, and in which I
participated, was the literature and arts magazine
AMPIT. Albert Ràfols, Maria Girona, Joan Hernández
EINA,
D'un blau intens
11
Maria Girona, Joan Hernández Pijuan, Carles
Hernàndez Mor i jo mateixa, entre el 1982 (el
primer número està datat a la primavera del 82)
i 1984. Vam treure’n onze números, inspirats en
les petites revistes d’avantguarda anteriors a la
Guerra Civil. Els poemes eren de poetes d’aquí
i d’allà: Albert Ràfols, Joaquim Sala-Sanahuja,
Carles Hac Mor, Nani Balestrini, Giuseppe
Ungaretti... que alternaven amb dibuixos de
l’Albert, la Maria, Joan Hernández Pijuan i molts
artistes amics com ara Antoni Tàpies, Frederic
Amat, Miquel Barceló, Xavier Franquesa, Ferran
Garcia Sevilla i de l’entorn d’eina: Ramón
Herreros, Sílvia Gubern o Patricio Vélez. L’Albert
dissenyava i dibuixava els anuncis, i així es
podia veure l’enginyosa publicitat de la Galeria
Ciento, la Joan Prats, i la Galeria Cadaqués de
Gianfranco Bombelli.
L’Albert i la Maria també van participar activament
a Tectual, una petita revista de poesia, d’impressió
artesanal, impulsada per l’editor Albert Ferrer,
Carles Hac Mor y Patricio Vélez (que firmava amb
el pseudònim de Nicolás Neri); em sembla que
només en van sortir dos números, a més d’unes
quantes separates dedicades a la poesia. El cul de
llàntia del nº 2 és de Maria Girona i els poemes
i il·lustracions de Benet Rossell, Carles Camps
i Mundó, Jordi Coca, Jordi Colomer, Francesca
Llopis, Susana Solano, Síndria Segura...
2
El nostre homenatge a l’Albert i la Maria inclou
peces molt representatives de tots dos artistes.
De l’Albert, es poden veure dues obres dels anys
setanta, quan el seu esquema ortogonal, derivat
de Torres Garcia, s’omplia de plans o, més ben dit,
de “camps de color” molt diluïts, de vegades a la
manera d’un esbós. Érem a l’època del Support/
Surface francès, i potser això va influir en el pintor.
Però també hi apareixia el seu deute amb Matisse,
la concepció del color com a element estructurant
de les percepcions de l’artista, és a dir, com a
“condensació de sensacions”. Aquestes sensacions
solen procedir d’un exterior natural, paisatge
marí, camps de Calaceit, jardins, ciutats que el van
impressionar com ara Nova York, o bé escenes
interiors molt íntimes: bàsicament bodegons amb
tasses i vasos, gerros amb flors, algun suggeriment
humà, llibres...
1
1. Reunió de la revista ÀMPIT.
Victòria Combalia, Albert Ràfols,
Maria Girona, Joan Hernández
Pijuan, Carles Hernàndez Mor.
1982.
2. Fent un gravat.
1. Reunión de la revista ampit.
Victòria Combalia, Albert Ràfols,
Maria Girona, Joan Hernández
Pijuan, Carles Hernàndez Mor. 1982.
2. Haciendo un grabado.
1. ÀMPIT magazine’s meeting.
Victòria Combalia, Albert Ràfols,
Maria Girona, Joan Hernández
Pijuan, Carles Hernàndez Mor. 1982.
2. Making an engraving.
Girona, Joan Hernández Pijuan, Carles
Hernàndez Mor y yo, entre 1982 (el primer
número está fechado en la primavera de 1982) y
1984. Sacamos once números, inspirados en las
pequeñas revistas de vanguardia anteriores a la
Guerra Civil. Los poemas eran de poetas de aquí
y de allá: Albert Ràfols, Joaquim Sala Sanahuja,
Carles Hac Mor, Nani Balestrini, Giuseppe
Ungaretti... que alternaban con los dibujos de
Albert, Maria, Joan Hernández Pijuan y muchos
artistas amigos como Antoni Tàpies, Frederic
Amat, Miquel Barceló, Xavier Franquesa, Ferran
Garcia Sevilla y, del entorno de EINA, Ramón
Herreros, Silvia Gubern o Patricio Vélez. Albert
diseñaba y dibujaba los anuncios y así podía
verse la ingeniosa publicidad de la Galería
Ciento, la Joan Prats y la Galería Cadaqués de
Gianfranco Bombelli.
Albert y Maria también participaron activamente
en Tectual, una pequeña revista de poesía, de
impresión artesanal, impulsada por el editor
Albert Ferrer, Carles Hac Mor y Patricio Vélez
(que firmaba con el pseudónimo de Nicolás Neri);
creo que sólo salieron dos números, aunque sí
varias Separatas dedicadas a la poesía. El cul de
Pijuan, Carles Hernàndez Mor and I worked on
this project, which ran from 1982 (the first issue is
dated in the spring of 1982) through 1984. We put
out eleven issues, inspired in the small avant-garde
magazines which came out before the Civil War. The
poems were by poets from here and there – Albert
Ràfols, Joaquim Sala Sanahuja, Carles Hac Mor, Nani
Balestrini, Giuseppe Ungaretti, etc. – interspersed
with drawings by Albert, Maria, Joan Hernández
Pijuan and many other artist friends such as Antoni
Tàpies, Frederic Amat, Miquel Barceló, Xavier
Franquesa, Ferran Garcia Sevilla and, from the eina
scene, Ramón Herreros, Silvia Gubern and Patricio
Vélez. Albert designed and drew the advertisements,
bringing to life the ingenious publicity of Galería
Ciento, Galería Joan Prats and the Galería Cadaqués
of Gianfranco Bombelli.
2
llàntia del nº 2 es de Maria Girona y los poemas
e ilustraciones de Benet Rossell, Carles Camps
i Mundó, Jordi Coca, Jordi Colomer, Francesca
Llopis, Susana Solano, Síndria Segura….
La pintura callada i culta d’Albert aspira
a evocar les coses més que no pas a
representar-les. La de Maria encarna una
relectura no acadèmica del Noucentisme.
2.
La pintura callada y culta de Albert
aspira a evocar las cosas más que a
representarlas. La de Maria encarna una
relectura no académica del Noucentisme.
Nuestro homenaje a Albert y Maria incluye
piezas muy representativas de ambos artistas.
De Albert pueden verse dos obras de los años
setenta, cuando su esquema ortogonal, derivado
de Torres García, se llenaba de planos o mejor
dicho, de “campos de color” muy diluidos, a veces
a la manera de un boceto. Estábamos en la época
del Support/Surface francés y tal vez esto influyó
en el pintor. Pero también aparecía su deuda con
Matisse, entendiendo que el color es el elemento
estructurante de las percepciones del artista, es
decir, el color como “condensación de sensaciones”.
Estas sensaciones suelen proceder de un exterior
natural, paisaje marino, campos de Calaceite,
jardines, ciudades que le impresionan como Nueva
York, o bien de escenas interiores muy íntimas:
básicamente bodegones con tazas y vasos, jarros
con flores, alguna sugerencia humana, libros...
Albert’s subtle and cultured painting
aspires to evoke things long before
representing them. Maria captures the
essence and spirit of a non-academic
rereading of Noucentisme.
Albert and Maria also actively participated in Tectual,
a small poetry magazine – featuring artisanal printing
– which was promoted by the publishers Albert
Ferrer, Carles Hac Mor, Patricio Vélez (who used the
pseudonym Nicolás Neri); I believe only two issues
came out, although various Supplements dedicated
to poetry were published. The cul de llàntia from
issue number 2 is by Maria Girona, and the poems
and illustrations are by Benet Rossell, Carles Camps i
Mundó, Jordi Coca, Jordi Colomer, Francesca Llopis,
Susana Solano, Síndria Segura….
2.
Our homage to Albert and Maria includes pieces
that are quite representative of both artists. We can
see two of Albert’s works from the seventies, from
a time when his orthogonal scheme, derived from
Torres García, was filled with planes – or, to be more
precise, heavily diluted “fields of colour” – which at
times took on the manner of a sketch. We were in the
French Support/Surface period, and perhaps this had
an influence on the painter. Nonetheless, his debt
to Matisse is also apparent, with that understanding
of colour as the structuring element of the artist’s
perceptions; that is, of colour as the “condensation
of sensations”. These sensations usually have their
origin in outdoor natural environments, such as
seaside landscapes, the fields of Calaceite, gardens,
cities which impressed him (New York, for example),
as well as intimate indoor scenes: basically, still
lifes with cups and glasses, vases with flowers, the
suggestion of a human presence, books….
D'un blau intens
13
La seva pintura callada i culta aspira a evocar
les coses més que no pas a representar-les. És
l’aspiració que uneix gran part dels artistes
de la modernitat: aquella que uneix, per dirho d’alguna manera, Klee, Kandinsky i Miró...
“Busco simplificar les imatges”, em va dir una
vegada Ràfols. “El quadrat, el rectangle, l’angle
en punta, són elements que han nascut d’aquesta
simplificació. La fulla no és mai una fulla completa,
sinó allò que té de més característic, el vèrtex.
I del veler, allò que destaca és la seva forma
triangular, que pot ser corbada o recta”, va afegir.
No és cap casualitat que la paraula “ressò”
aparegui amb tanta freqüència en la seva obra
poètica.
Als anys vuitanta van aparèixer formats més
grans i suggeriments d’atmòsferes lumíniques
determinades. Es percep un to més vibrant, més
dens, i una gamma de colors una mica diferent,
on sorgeixen els grisos, sienes, ocres, és a dir,
unes gammes més sordes, que parlen d’una
mena de neoromanticisme. Els vermells anglesos
i els blaus ultramar juxtaposats als torrats
originen obres d’una gran intensitat, d’una
gran força, com abans havien originat poesia
els roses, turqueses i grocs. Als vuitanta també
apareixen pinzellades més ràpides, més gestuals,
un eco de l’interès de l’Albert per l’últim Monet
i el clima general expressionista. Als noranta,
en canvi, sembla haver arribat a una sublim
maduresa: el que significa ja no és tan sols el
color, sinó la llum, i els blancs, com llampecs
aquí i allà, omplen de vida els quadres. El que
es pressentia com a alternança (o juxtaposició)
entre allò estable i allò canviant, entre ordre i
moviment, entre presència i suggeriment, es fa
ara més contundent.
1
Pel que fa a l’art de Maria Girona, és el que més
bé podria encarnar, dins de l’art català, una
relectura no acadèmica del Noucentisme, que
ella coneix perfectament per tradició familiar
( ja hem dit que el seu oncle va ser el pintor i
crític d’art Rafael Benet). Aquesta particularitat
ja va ser assenyalada pels crítics Julián Gállego i
Josep Maria Castellet.
La seva mirada és selectiva i recurrent: els
objectes quotidians, els paisatges i la memòria,
que són els topoi del Noucentisme, tal com ho
són també el veler, les gavines, el turó suau, els
2
Su pintura callada y culta aspira a evocar las
cosas mucho antes que a representarlas. Es la
aspiración que une a gran parte de los artistas
de la modernidad: la que une, por decirlo de
alguna manera, a Klee, a Kandinsky y a Miró...
“Busco simplificar las imágenes” me dijo una vez
Ràfols. “El cuadrado, el rectángulo, el ángulo, el
ángulo en punta, son elementos que han nacido
de esta simplificación. La hoja no es nunca una
hoja completa, sino lo más característico de
ella, el vértice. Y del velero lo que destaca es su
forma triangular, que puede ser curva o recta”,
añadió. No es casualidad que la palabra “ressò”
en catalán (“resonancia” en castellano) aparezca
tan frecuentemente en su obra poética.
3
1. Acció d’Albert Ràfols per l’event El silenci a la
ciutat a la Rambla de Catalunya, Barcelona, 1991.
2. Pasqual Maragall, conferenciant per l’inauguració
del curs 1997-98, amb Albert Ràfols i Toni
Miserachs, escola eina, Barcelona, 1997.
3. Camí d’aigua. Acció d’Albert Ràfols pel Dia de la
Terra, Barcelona, 1990.
1. Acción de Albert Ràfols para el evento El silenci a
la ciutat en la Rambla Catalunya, Barcelona, 1991.
2. Pasqual Maragall, conferenciante en la
inauguración del curso 1997-98, con Albert Ràfols,
y Toni Miserachs, escuela EINA, Barcelona, 1997.
3. Camí d’aigua. Acción de Albert Ràfols para el Dia
de la Terra, Barcelona, 1990.
1. Albert Ràfols performance at the event El silenci
a la ciutat, on the Rambla Catalunya, Barcelona,
1991.
2. Pasqual Maragall, lecturer for the opening of the
1997-98 school year, with Albert Ràfols and Toni
Miserachs, eina School, Barcelona, 1997.
3. Camí d’aigua. Albert Ràfols performance at Dia
de la Terra, Barcelona, 1990.
His subtled and cultured painting aspires to
evoke things long before representing them. It is
this aspiration which draws many modern artists
together, what unites, let’s say, Klee, Kandinsky,
Miró…. “I look for a way to simplify the images,”
Ràfols once told me. “The square, the rectangle, the
angle, the acute angle, are elements born out of this
simplification. The leaf is never a complete leaf – the
vertex is actually its most characteristic feature. And
from the sailboat what stands out the most is its
triangular shape, which may be curved or straight,”
he added. It is not mere chance that the word “ressò”
in Catalan (“resonance” in English) appears so
frequently in his poetry.
En los años ochenta aparecieron formatos más
grandes, y sugerencias de atmósferas lumínicas
determinadas. Se percibe un tono más vibrante,
más denso, y una gama de colores un poco
diferente, en donde surgen los grises, sienas,
ocres, es decir, unas gamas más sordas que
hablan de una suerte de neoromanticismo. Los
rojos ingleses y los azules ultramar yuxtapuestos
a los tostados dan obras de una gran intensidad,
de una gran fuerza, como antaño lo habían dado
de poesía los rosas, turquesas y amarillos. En
los ochenta aparecen también pinceladas más
rápidas, más gestuales, un eco del interés de
Albert por el último Monet y del clima general
expresionista. En los noventa, en cambio, parece
haber encontrado una sublime madurez: ya no
solo el color significa, sino la luz, y los blancos,
como destellos aquí y allá, llenan de vida los
cuadros. Lo que se presentía como alternancia
(o yuxtaposición) entre lo estable y lo cambiante,
entre el orden y el movimiento, entre la presencia
y la sugerencia se hace ahora más contundente.
In the eighties larger formats appeared, along with
suggestions of particular lighting atmospheres.
One perceives a tone which is more vibrant and
denser, along with a slightly different range of
colours from which emerge greys, siennas, and
ochres; in other words, ranges of colours which
are muffled and which speak of a type of neoromanticism. The English reds and the deep-sea
blues in juxtaposition to the toasted colours give
the works a great intensity, a great force, in the
way in which roses, turquoises and yellows gave
poetic vitality to the work of a similar vein some
years before. In the eighties, Albert’s quicker, more
gestural brushstrokes also appear to echo those
of Monet’s later works and extend that general
expressionist atmosphere. On the other hand, in
the nineties he appears to have found a sublime
maturity: now, not only does colour have meaning,
so does light, and the white tones, like sparkles seen
here and there, fill the paintings with life. What was
felt to be an alternation (or juxtaposition) between
stable and variable, between order and movement,
and between the presence and the suggested now
becomes more striking.
En cuanto al arte de Maria Girona, es la que
mejor encarnaría, dentro del arte catalán, una
relectura no académica del Noucentisme, que
ella conoce perfectamente por tradición familiar
(su tío, como hemos dicho, fue el pintor y crítico
de arte Rafael Benet). Este rasgo ya fue señalado
por los críticos Julián Gállego y Josep Maria
Castellet.
Regarding the art of Maria Girona, and within the
context of Catalan art, it captures the essence and
spirit of a non-academic rereading of Noucentisme, a
movement with which she was perfectly acquainted,
owing to family tradition (her uncle, as we have
noted earlier, was the painter and art critic Rafael
Benet). This trait was already pointed out by the
critics Julián Gállego and Josep Maria Castellet.
Su mirada es selectiva y recurrente: a los objetos
cotidianos, los paisajes y la memoria, todos ellos
topoi del Noucentisme, como lo son también
el velero, las gaviotas, el montículo suave, los
Her gaze is selective and recurrent: it draws us to
everyday objects, landscapes and memory, all of
them topoi pertaining to the realm of Noucentisme,
as are sailboats, seagulls, rolling hills, cypresses, the
D'un blau intens
15
xiprers, el mar Mediterrani, les escenes d’interior.
Li agraden els rams de flors, les teteres, les
fruiteres, les ampolles i cortines blaves, els testos,
les buguenvíl·lies, les glicines... tot això adquireix
la categoria de tipus, un gest que procedeix del
classicisme. Les seves visions, assossegades i
íntimes, estan a prop d’un ideal que tanmateix,
en el seu cas, és quasi real, ja que constitueix
l’entorn de les diverses llars de la Maria i l’Albert:
Barcelona, Cadaqués, Capellades i Calaceit. A
cada una d’aquestes cases, els artistes hi han creat
un món propi, una mena de refugi que els aïlla
dels problemes i dificultats del món exterior.
cipreses, el mar Mediterráneo, las escenas de
interior. Le gustan los ramos de flores, las teteras,
los fruteros, las botellas y cortinas azules, los
tiestos, las buganvillas, las glicinas... Todo ello
adquiere la categoría de tipo, un rasgo que
procede del clasicismo. Sus visiones, sosegadas e
íntimas, están cerca de un ideal que sin embargo,
en su caso, es casi real, pues constituye el entorno
de sus diferentes hogares: Barcelona, Cadaqués,
Capellades y Calaceite. En cada uno de ellos
los artistas han creado un mundo propio, una
suerte de refugio que los aísla de los problemas o
dificultades del mundo exterior.
Mediterranean Sea, and indoor scenes. She likes
flower bouquets, teapots, fruit bowls, blue bottles
and curtains, flowerpots, bougainvilleas, wisterias.…
Every item acquires a category of type, a trait
which originates in classicism. Her visions, calmed
and intimate, come close to an ideal which in her
case, however, is almost real, because it constitutes
the environments found in her different homes:
Barcelona, Cadaqués, Capellades and Calaceite.
In each one of the couple’s homes, the artists have
created their own world, a kind of refuge which
insulates them against the problems or difficulties of
the outside world.
Als seus collages, excel·lents, la Maria sol utilitzar
elements nostàlgics (cromos, puntes de coixí,
sanefes, imatges populars) o culturals, que de
vegades combina amb orles decoratives, un eco
tant del Modernisme com del Noucentisme.
En sus collages, excelentes, suele utilizar
elementos nostálgicos (cromos, encajes, cenefas,
imágenes populares) o culturales, que a veces
combina con orlas decorativas, un eco tanto del
Modernismo como del Noucentismo.
In her excellent collages, she tends to use nostalgic
elements (picture cards, lace, borders, and popular
images) or cultural elements, which she sometimes
combines with decorative fringes, an echo of both
Modernisme and Noucentisme.
3
3.
3.
Els vaig conèixer als anys setanta, i el que més
em va impressionar de l’Albert i la Maria va ser el
seu sentit de l’amistat (i la fina ironia de la Maria).
Immediatament ens van convidar, el Miguel
Briongos i a mi, a Calaceit, on una caseta idíl·lica,
senzilla i preciosa, feia joc amb una manera de
viure que ens va entusiasmar: visites a ermites,
excursions al riu Matarranya, picnics al camp,
molta lectura, jocs a casa. Aquests jocs moltes
vegades incloïen la improvisació de disfresses, les
meravelloses històries que explicava la Mercedes
Farré, i els sopars amb la resta dels “barcelonins” de
Calaceit: Bignia i Yves Zimmermann, Pere Garcés i
Núria Serrahima, Klaus Wagner, Toni Marí i Edith
Zipperich, i de vegades els amics de la part de baix
del poble, és a dir, allò que nosaltres divertidament
anomenàvem “la part rica”; entre ells hi havia el
Gustau i la Mariuccia Gili, l’escriptor José Donoso,
l’escriptor i traductor Mauricio Wacquez.
Los conocí en los años setenta, y lo que más me
impresionó de Albert y Maria fue su sentido
de la amistad (y la fina ironía de Maria).
Inmediatamente nos invitaron a Miguel Briongos
y a mí a Calaceite, en donde una casita idílica,
sencilla y preciosa, hacía juego con unos planes
que nos entusiasmaron: visita a las ermitas,
excursión al río Matarraña, picnic en el campo,
mucha lectura, juegos en casa. Estos incluían
muchas veces improvisación de disfraces, las
maravillosas historias que explicaba Mercedes
Farré y las cenas con el resto de “barceloneses”
de Calaceite: Bignia e Yves Zimmermann, Pere
Garcés y Nuria Serrahima, Klaus Wagner, Toni
Marí y Edith Zipperich, y a veces los amigos
de la parte de abajo del pueblo, es decir, la que
divertidamente llamábamos la “parte rica”, que
incluían a Gustau y Mariuccia Gili, el escritor José
Donoso, el escritor y traductor Mauricio Wacquez.
No hi faltava mai l’Àngel Vilalta, i moltes vegades
la seva amiga incondicional, l’Anna Maio.
Nunca faltaba Angel Vilalta, y muchas veces su
otra amiga incondicional, Anna Maio.
I met them in the seventies, and what most impressed
me about Albert and Maria was the feeling of
friendship (and the subtle irony of Maria). Immediately
they invited Miguel Briongos and me to Calaceite,
where an idyllic little house, simple and precious, fit so
nicely with the plans we were so enthusiastic about: a
visit to the hermitages, an excursion to the Matarraña
river, a picnic in the country, lots of reading, games at
home. The games we played often included costumed
improvisations, wonderful stories told by Mercedes
Farré and dinners with the rest of the “barceloneses”
of Calaceite: Bignia and Yves Zimmermann, Pere
Garcés and Nuria Serrahima, Klaus Wagner, Toni Marí
and Edith Zipperich. Sometimes, friends came up
from the lower end of town – that is, what we playfully
called the “rich part of town” – including Gustau
and Mariuccia Gili, the writer José Donoso, and the
writer and translator Mauricio Wacquez. Angel Vilalta
never missed a get-together, and many times other
unconditional friend, Anna Maio, was there too.
A Barcelona, vaig assistir dos anys a la festa de
la Nit de Nadal a casa del Santiago i la Mercedes
Farré. Allà hi regnava Joan Brossa cantant
sarsueles, fent jocs de mans i divertint-nos amb
els seus acudits. Tots ens havíem de disfressar, i a
Brossa li encantava particularment anar vestit de
guàrdia civil.
En Barcelona asistí dos años a la fiesta de
Nochebuena en casa de Santiago y Mercedes
Farré. Allí reinaba Joan Brossa cantando
zarzuelas, haciendo juegos de magia y
deleitándonos con sus chistes. Todos nos
teníamos que disfrazar y a Brossa le encantaba
especialmente ir de guardia civil.
In Barcelona, I twice attended the Christmas Eve
party at the house of Santiago and Mercedes Farré.
It was there that Joan Brossa was majestic and
commanding, singing zarzuelas (comic folk operas),
performing magic tricks and delighting us with
his jokes. We all had to dress up, and Brossa loved
especially to dress up as a guardia civil (today similar
to the French gendarme, but, during the Franco
dictatorship, an instrument of repression).
A Cadaqués, la vida era diferent: a la Maria li
apassionava el sol i la platja, com a la seva neboda
Margarita, a l’Àngel Vilalta i a mi, mentre que
l’Albert s’estimava més quedar-se a casa dibuixant
o llegint sota alguna de les poques ombres
existents. Migdiada, lectura i passeigs, però
també més vida intel·lectual: les visites de Franco
Bombelli, que exposava a la seva galeria l’Albert i
la Maria, eren molt esperades. L’Albert cuinava, i
tots els altres érem els seus ajudants.
En Cadaqués el plan era distinto: a Maria le
apasionaba el sol y la playa, como a su sobrina
Margarita, a Angel Vilalta y a mí, mientras
Albert se quedaba en casa dibujando o leía
bajo una de las pocas sombras existentes.
Siesta, lectura y paseos, pero también más vida
intelectual: las visitas de Franco Bombelli, que
exponía en su galería a Albert y a Maria, eran
esperadas. Albert cocinaba, pero todos éramos
sus pinches...
In Cadaqués the plan was different: Maria was
passionate about the sun and beach, as were
Margarita (her niece), Angel Vilalta and I, while
Albert could be found drawing at home or reading
under what little shade was available at the beach.
Naps, reading, walks, but also a more intellectually
stimulating life: visits from Franco Bombelli (who
exhibited works by Albert and Maria in his gallery)
were always to be expected. Albert would cook, but
we would all help out as his kitchen hands.
Ara, des de fa uns anys, una vegada al mes
anem a prendre el te amb l’Albert i la Maria a la
Ahora, desde hace unos años, una vez al mes
vamos a tomar el té con Albert y Maria, en su
Following a tradition begun some years ago, we now go
once a month to have tea with Albert and Maria, at their
D'un blau intens
17
Presentació del llibre Cançó.
Albert Ràfols i Maria Girona,
escola eina, Barcelona,
març 2004.
Presentación del libro Cançó.
Albert Ràfols y Maria Girona,
escuela EINA, Barcelona,
marzo 2004.
Presentation of the book Cançó.
Albert Ràfols and Maria Girona,
eina School, Barcelona,
March 2004.
seva casa del carrer de la República Argentina.
Al llarg de la seva vida, sempre han viscut al
Putxet: primer al carrer Escipió 22, després
al pis que havia estat dels pares de l’Albert, i
des de fa uns anys l’Albert té l’estudi al carrer
Homer. A l’entrar al pis, sorprèn el bigarrament
d’obres d’art, petites i intenses. En primer lloc,
obra del seu pare: preciosos olis i dibuixos
realistes. També dels seus amics: Paco Todó,
Joan Hernández Pijuan i d’artistes de l’escola
de Torres Garcia, tan admirat per tots ells.
Al passadís llarg i estret hi ha art popular i
joguines antigues de metall pintat de colors.
Al saló, els mobles art déco es combinen
amb els dissenys de Miguel Milà. Tot és ple
de llibres, revistes, pel·lícules, i al fons, a la
galeria que dóna al pati de mançana, les piles
de publicacions s’alcen com escultures: poesia,
novel·les franceses i llibres de la sèrie negra
sobresurten entre altres temes estimats.
casa de la calle República Argentina. A lo largo
de toda su vida siempre han vivido en el Putxet:
primero en la calle Escipión 22, después en el piso
que fue de los padres de Albert y, desde hace unos
años, Albert tiene su estudio en la calle Homero.
Al entrar en el piso sorprende el abigarramiento
de obras de arte, pequeñas e intensas. En primer
lugar de su padre: preciosos óleos y dibujos
realistas. De sus amigos también: Paco Todó,
Joan Hernández Pijuan, y de artistas de la
escuela de Torres García, tan admirado por ellos.
En el estrecho y largo pasillo hay arte popular y
juguetes antiguos de metal pintado de colores.
En el salón, los muebles art déco se conjugan
con los diseños de Miguel Milá. Todo está lleno
de libros, de revistas, de películas, y al fondo, en
la galería que da al patio de manzana, las pilas
de publicaciones se yerguen como esculturas;
poesía, novelas francesas y libros de la serie
negra, sobresalen entre otros temas queridos.
home on República Argentina Street. They have lived
their whole lives in El Putxet: first on Escipión Street,
22, later in the flat which once belonged to Albert’s
parents, and for the last few years Albert has kept his
studio on Homero Street. Upon entering the flat, one’s
breath is taken away by the startling number and variety
of works of art, small and intense. His father’s works,
precious oil paintings and realist drawings, occupy a
central position. In plain view, as well, are those of his
friends: Paco Todó, Joan Hernández Pijuan, and artists
of the school of Torres García, greatly admired by
both. In the narrow and long hallway there is popular
art and antique toys made of metal and colourfully
painted. In the salon, art deco furniture blends in with
the designs of Miguel Milá. The place is stuffed with
books, magazines and movies, and in the back, in the
gallery which leads out onto the inner courtyard, piles
of publications rise up like sculptures, offering poetry,
French novels and detective novels, which peek out
from amongst so many other cherished themes.
En aquestes tardes tranquil·les, l’Albert m’escolta
amb els ulls que brillen, encara que parli poc. A
la Maria li demano quin llibre acaba de llegir i
què em recomana... I sé que sempre l’encertarà.
Cultura i tendresa a parts iguals.
En estas tardes tranquilas, Albert me escucha
con los ojos que brillan, aunque diga poco.
Sonríe. A Maria le pregunto qué libro acaba de
leer y qué me recomienda... Y sé que siempre
acertará. Cultura y cariño a partes iguales.
On these peaceful afternoons, Albert listens to me with
eyes that shine, although he may say little. He smiles.
I ask Maria what book she has just read and what she
recommends…. And I know she will always make the right
suggestion. Culture and affection in equal measures.
Victòria Combalia
Victòria Combalia
Victòria Combalia
14 Desembre 2009
14 Diciembre 2009
December 14th 2009
X
2
Maria Girona
Mar de Gijón, 2003. Oli sobre tela, 54 x 65-cm.
< Finestra blava amb cortina blava, c. 1970. Oli sobre tela, 92 x 73-cm.
Maria Girona
21
Fruitera amb sanefa, 2003. Oli sobre tela, 73 x 60-cm.
< Sala d’estar, Calaceit, 1968. Oli sobre tela, 92 x 73-cm.
Maria Girona
23
Lliris, 2004. Oli sobre tela, 54 x 130-cm.
< Ametllers, 1994. Oli sobre tela, 100 x 100-cm.
Maria Girona
25
Testos i fruitera, 2002. Oli sobre tela, 73 x 60-cm.
Tulipa roja, 2004. Oli sobre tela, 38 x 46-cm.
Maria Girona
27
L´estudi, 1981. Oli sobre tela, 92 x 73-cm.
Finestra i poma, 1998. Oli sobre tela, 50 x 50-cm.
Maria Girona
29
Far de Cadaqués, 1994. Oli sobre tela, 65 x 54-cm.
< Collage, 1986. Collage i pastel sobre paper, 65 x 50-cm.
Maria Girona
31
Flor amb ocell, 1977. Litografia, 66 x 78-cm.
Gravat d’Estampa Popular, 1966. Gravat, 41 x 27,5-cm.
Maria Girona
33
Collage, 1986. Collage i pastel sobre paper, 65 x 50-cm.
3
Albert Ràfols-Casamada
Lluny, 2000. Acrílic sobre tela, 97 x 130-cm.
< Vertical roja, 2002. Acrílic sobre tela, 164 x 114-cm.
Albert Ràfols-Casamada
37
Children’s corner, 1999. Acrílic sobre tela, 100 x 100-cm.
< Interior 2, 1979. Acrílic sobre tela, 162 x 130-cm.
Albert Ràfols-Casamada
39
Objectes sobre blanc, 1987. Acrílic sobre tela, 80 x 80-cm.
< Moviment gris, 1988. Acrílic sobre tela, 100 x 100-cm.
Albert Ràfols-Casamada
41
Verona, 1985. Acrílic sobre tela, 81 x 100-cm.
< Tres triangles, 1997. Acrílic sobre tela, 100 x 100-cm.
Albert Ràfols-Casamada
43
Cadaqués, 1998. Acrílic sobre tablex, 27 x 35-cm.
La roca, 1999. Acrílic sobre tela, 41 x 33-cm. >
Albert Ràfols-Casamada
45
Arquitectures marines nº 4, 1996. Pastel i llapis sobre paper, 50 x 69-cm.
< Gris i groc, 2001. Acrílic sobre tela, 60 x 60-cm.
Albert Ràfols-Casamada
47
Papers d’abril nº 8, 1999. Tècnica mixta sobre paper, 50,5 x 71-cm.
Derives, 1989. Acrílic sobre tela, 60 x 60-cm. >
Albert Ràfols-Casamada
49
Espai gris, 1979. Acrílic sobre tela, 114 x 146-cm.
< Costa rosada, 1989. Acrílic sobre tela, 150,5 x 151-cm.
Albert Ràfols-Casamada
51
Pim pam pum. Gravat d’Estampa Popular, 1965. Gravat, 42 x 32-cm.
Monumento al diálogo, Gravat d’Estampa Popular, 1966. Gravat, 40 x 29-cm.
Albert Ràfols-Casamada
53
Àlbum fotogràfic
© COLITA
4
Albert i Maria pintant un mural pro llibertat
d’expressió a les Cotxeres de Sants, 1977.
Albert y Maria pintando un mural pro
libertad de expresión en las Cocheras de
Sants, 1977.
Albert and Maria painting a mural in favour
of the freedom of expression at the Sants
Depot in Barcelona, 1977.
1
2
1. Classe de cuina. Xavier Olivé, Joan Enric
Lahosa, Miquel Espinet i Llorenç Torrado,
escola eina, Barcelona, 1978.
2. Festa del 20é aniversari de la seva boda.
Miguel Milá, Maria Girona i Albert Ràfols,
escola eina, Barcelona, 1972.
3. Instal·lació i conferència Dadá-artprovocació, escola eina, Barcelona curs
1972-73.
1. Clase de cocina. Xavier Olivé, Joan Enric
Lahosa, Miquel Espinet y Llorenç Torrado,
escuela EINA, Barcelona, 1978.
2. Fiesta del 20º aniversario de su boda.
Miguel Milá, Maria Girona y Albert Ràfols,
escuela EINA, Barcelona, 1972.
3. Instalación y conferencia Dadá-artprovocació, escuela EINA, Barcelona, curso
1972-73.
3
1. Cooking classes. Xavier Olivé, Joan Enric
Lahosa, Miquel Espinet and Llorenç
Torrado, eina School, Barcelona, 1978.
2. Their 20th wedding anniversary
celebration. Miguel Milá, Maria Girona and
Albert Ràfols, eina School, Barcelona, 1972.
3. Installation and conference Dadá-artprovocació, eina School, Barcelona, 1972-73
school year.
Àlbum fotogràfic
55
< Albert Ràfols a l’acció Entorn del Tronc,
escola eina, Barcelona, curs 1973-74.
< Albert Ràfols en la acción Entorn del Tronc,
escuela EINA, Barcelona, curso 1973-74.
< Albert Ràfols at the performance Entorn
del Tronc, eina School, Barcelona, 1973-74
school year.
Tots els professors de l’escola eina.
Barcelona, curs 1976-77.
Todos los profesores de la escuela EINA.
Barcelona, curso 1976-77.
All of the eina School professors, Barcelona,
1976-77 school year.
Àlbum fotogràfic
57
< Conferència del Gruppo 63 (Umberto Ecco,
Furio Colombo, Gillo Dorfles…), escola eina,
Barcelona, 1967.
< Conferencia del Gruppo 63 (Umberto Ecco,
Furio Colombo, Gillo Dorfles …), escuela EINA,
Barcelona, 1967.
< Conference of the Gruppo 63 (Umberto Ecco,
Furio Colombo, Gillo Dorfles …), eina School,
Barcelona, 1967.
1
1. Calaceit, anys 80.
2. Excursió a Mas Manolo. Albert Ràfols,
Victòria Combalia, Ignasi Solà-Morales,
Lali Solà-Morales i Maria Girona.
Caldes de Montbui, primavera 1990.
1. Calaceite, años 80.
2. Excursión a Mas Manolo. Albert Ràfols,
Victòria Combalia, Ignasi Solà-Morales,
Lali Solà-Morales y Maria Girona. Caldes
de Montbui, primavera 1990.
1. Calaceite, in the 1980s.
2. Outing to Mas Manolo. Albert Ràfols,
Victòria Combalia, Ignasi Solà-Morales,
Lali Solà-Morales and Maria Girona.
Caldes de Montbui, Spring 1990.
2
Àlbum fotogràfic
59
1
2
< 1. A Londres, amb Ángel Vilalta, juliol 1983.
< 2. A Londres, Maria Girona i Victòria
Combalia, juliol 1983.
< 1. En Londres, con Ángel Vilalta, julio 1983.
< 2. En Londres, Maria Girona y Victòria
Combalia, julio 1983.
< 1. In London, with Ángel Vilalta, July 1983.
< 2. In London, Maria Girona and Victòria
Combalia, July 1983.
Disfresses. Mercedes Farré, Victòria
Combalia, Maria Girona i Santiago Farré,
Calaceit, Nadal 1982.
Disfraces. Mercedes Farré, Victòria Combalia,
Maria Girona y Santiago Farré, Calaceite,
Navidad 1982.
Costumes party. Mercedes Farré, Victòria
Combalia, Maria Girona and Santiago Farré.
Calaceite, Christmas 1982.
Àlbum fotogràfic
61
1
2
< 1. Tomàs Llorens, Victòria Combalia, Maria Girona
i Àngel Vilalta a Hyde Park, juliol 1983.
< 2. Albert Ràfols i la seva neboda Margarita Fuchs.
< 1. Tomàs Llorens, Victòria Combalia, Maria Girona
y Angel Vilalta en Hyde Park, julio 1983.
< 2. Albert Ràfols y su sobrina Margarita Fuchs.
< 1. Tomàs Llorens, Victòria Combalia, Maria Girona
and Angel Vilalta at Hyde Park, July 1983.
< 2. Albert Ràfols and his niece Margarita Fuchs.
Universitat d’Estiu. Albert Ràfols, Maria Girona, Yves
Michaud, Victòria Combalia, Mercedes Saura, Antonio
Saura, Tomàs Llorens i Catherine Millet. Miraflores,
(a prop de Madrid), 1997.
Universidad de Verano. Albert Ràfols, Maria Girona, Yves
Michaud, Victòria Combalia, Mercedes Saura, Antonio
Saura, Tomàs Llorens y Catherine Millet. Miraflores,
(cerca de Madrid), 1997.
Summer University. Albert Ràfols, Maria Girona, Yves
Michaud, Victòria Combalia, Mercedes Saura, Antonio
Saura, Tomàs Llorens and Catherine Millet. Miraflores,
(near Madrid), 1997.
Àlbum fotogràfic
63
Albert Ràfols llegint el diari.
Al jardí del Luxembourg, Paris.
Albert Ràfols leyendo el periódico.
En el jardín del Luxemburgo, París.
Albert Ràfols reading the newspaper.
In the Jardin du Luxembourg, Paris.
1
2
1. Albert Ràfols.
2. Albert Ràfols-Casamada i Josep Guinovart.
3. Albert Ràfols, Maria Girona, Anna Maio,
Alfons Alegre i Xavier Olivé, escola eina,
Barcelona, 2004.
1. Albert Ràfols.
2. Albert Ràfols-Casamada y Josep Guinovart.
3. Albert Ràfols, Maria Girona, Anna Maio,
Alfons Alegre y Xavier Olivé, escuela EINA,
Barcelona, 2004.
3
1. Albert Ràfols.
2. Albert Ràfols-Casamada and Josep
Guinovart.
3. Albert Ràfols, Maria Girona, Anna Maio,
Alfons Alegre and Xavier Olivé, eina
School, Barcelona, 2004.
Àlbum fotogràfic
65
Albert Ràfols-Casamada meditant.
Albert Ràfols-Casamada meditando.
Albert Ràfols-Casamada meditating.
El President Josep Montilla visitant Albert
Ràfols, 2009.
El Presidente Josep Montilla visitando Albert
Ràfols, 2009.
El President Josep Montilla visiting Albert
Ràfols, 2009.