Full de sessió

Estrenes
7 d'abril del 2011
Cinemes Imperial
Sessions: 20.00 i 22.30 h
Caracremada
2010, de Lluís Galter
Sinopsi
Ramon Vila, conegut per la
Guàrdia Civil com
“Caracremada”, va ser l’últim
guerriller de la resistència
llibertària contra Franco.
Quan l’any 1951 la CNT va
decretar la retirada dels seus
homes, Ramon Vila va
continuar la seva lluita en
solitari als boscos de l’interior
de Catalunya.
Fitxa tècnica
El director
d’afinitats tant personals com professionals.
Direcció · · · · · Lluís Galter
Producció · · · · · · Paco Poch
Fotografia · · · · Jordi Figueras
Muntatge · · Juliana Montañés,
Carlos Marqués i
Lluís Galter
Direcció artística · · Laila Rosato
i Miriam Sánchez
Durada · · · · · · · · · · · 98 min
Nacionalitat · · · · · · Catalunya
Lluís Galter, llicenciat en Comunicació
Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra
l’any 2006, és director de cinema. Tot just
acaba de dirigir el seu primer llargmetratge,
Caracremada, en què han participat antics
alumnes i que ha rebut el suport de la
Universitat.
Entrevista
Pel que fa a qüestions pràctiques, la
Universitat ha cedit diversos espais durant
la preproducció de la pel·lícula així com
material de rodatge durant la gravació. De
la mateixa manera, molts professors dels
estudis de Comunicació s’han interessat pel
projecte des del començament i s’han
convertit en tutors o consellers durant tot el
procés. Poc abans de començar el rodatge,
Paco Poch, també professor de la Universitat,
per mitjà de la seva productora Mallerich
Films, es va associar amb nosaltres per
acabar de donar cobertura legal a la
pel·lícula.
Fitxa artística
Ramón Vila “Caracremada” · ·
· · · · · · · · · · · · Lluís Soler
Danaide · · · · · · Aina Calpe
Marcel·lí Massana · · · · · · · · ·
· · · · · · · · Domènech Bautista
El Barba · · Carles García-Llidó
Espinosa · · · Andreu Carandeli
Primer de tot, moltes felicitats. Tot just
acabes de presentar el teu primer
llargmetratge, Caracremada. Com ha estat
l’experiència?
És difícil fer balanç d’un projecte que va
néixer fa dos anys i que encara no ha acabat.
Tot el procés de gestació ha estat molt
orgànic. De mica en mica, l’equip es va anar
ampliant, sempre dins del cercle d’amistats
sorgides de la Universitat o d’ambients afins.
L’elaboració d’un llargmetratge no deixa de
ser una cursa de fons practicada a diferents
ritmes i intensitats, però sempre amb els
ulls posats en les fites més properes: acabar
una altra versió del guió, maquetar el dossier
per una subvenció, tancar una localització,
trobar un personatge secundari... Si agafem
el primer esborrany del guió i el darrer
muntatge de la pel·lícula és inevitable veure
un abisme impossible de franquejar si
l’haguéssim intuït des del començament.
La gravació de Caracremada ha tingut el
suport de la Universitat Pompeu Fabra. En
quin sentit? Com ha col·laborat la teva
Universitat en aquest projecte?
Els estudis de Comunicació Audiovisual de
la Universitat van reunir, durant el període
2001-2006, la major part dels membres que
han participat a la pel·lícula. El llargmetratge
s’ha convertit en un primer punt de trobada
Qui és Caracremada?
Caracremada és el malnom de Ramon Vila
Capdevila (1908-1963), militant
anarcosindicalista a les lluites obreres dels
anys 30, heroi de la resistència francesa
durant la Segona Guerra Mundial i membre
del maquis rural durant la postguerra.
La pel·lícula, però, no és una crònica del
personatge, sinó que mostra les qualitats
essencials més representatives dels seus
darrers quinze anys com a guerriller
professional contra la dictadura franquista.
Quines són aquestes qualitats?
D’una banda, la condició de rebel dins la
pròpia organització llibertària, tot negantse a la retirada decretada per la CNT i
continuant l’acció directa en solitari amb
mitjans precaris. I de l’altra, i com a
conseqüència de la primera, una manera de
concebre la lluita no com a circumstància
extraordinària, sinó com a principi
fonamental des del qual s’organitza tota
l’existència. Un ofici, com el pagès que
treballa la terra faci fred o faci calor, en
Ramon saboteja de manera ininterrompuda
l’acer de les torres d’alta tensió.
L’associació Passos Llargs és una associació
per a la recuperació de la memòria històrica
que vam crear el gener de l’any passat
juntament amb en Sergi Moreno i la Laia
Colom. L’entitat es va crear per formalitzar
la iniciativa de tirar endavant el projecte, i
a efectes pràctics, per poder accedir a ajudes
i subvencions de caire artístic i cultural.
El nom té alguna cosa a veure amb el
personatge de la pel·lícula?
Sí, “Passos Llargs” és un altre mot de Ramon
Vila. Aquest, a diferència de l’altre
(Caracremada), que utilitzava la Guàrdia
Civil per infondre el pànic a la població
civil, l’empraven els seus companys de lluita
i feia referència als bons coneixements que
tenia de l’orografia del país i a la seva
condició de passeur (guia) a través dels
passos fronterers entre Catalunya i França.
Ens has comentat que l’equip es va anar
ampliant dins del cercle d’amistats de la
Universitat...
Tot va començar arran de les beques Agita
que organitza l’Ajuntament de Figueres des
de fa tres anys. Són beques a la creació
artística, a les quals s’hi poden presentar
autors i/o projectes que tinguin alguna relació
amb la ciutat o la comarca. Quan es va
atorgar el primer premi a Caracremada, el
compromís era presentar un audiovisual
dins del termini de dos anys. Aquest va ser
el punt d’inflexió que va provocar l’entrada
progressiva de tots els membres de l’equip
i d’altres institucions d’arreu del país que
s’anaven involucrant en el projecte.
I partir d’aquí, tot es va començar a posar
en marxa.
La implicació d’una primera institució va
formalitzar d’alguna manera tot el procés,
i la iniciativa d’una sola persona es va
ampliar tot consolidant el primer equip
reduït, un primer nucli des del qual s’anirien
formant tots els departaments: Laia Colom
(ajudant de direcció), Sergi Moreno
(productor), Miriam Sánchez (direcció
artística) i Jordi Figueras (direcció de
fotografia), tots exalumnes de la Universitat.
A mesura que el projecte anava creixent,
l’equip també. Entre les amistats sorgides
dels estudis de Comunicació, hi trobem
Aitor Martos, cap de producció; Pau Masaló,
segon ajudant de direcció; Sara Gutiérrez,
script; Patricia Torres, ajudant de càmera,
etc., fins arribar a les 30 persones que han
acabat formant el gruix de l’equip tècnic.
La pel·lícula compta amb actors
professionals, cares conegudes. Com veu
arribar fins a ells?
Laia Colom havia treballat d’auxiliar de
direcció a la sèrie “Zoo” de TV3, on
C/ Dr. Crehueras, 24 baixos
08201 Sabadell,
www.cineclubsabadell.org
apareixia Lluís Soler. La directora de càsting
ens va facilitar el seu contacte i després
d’una primera reunió per parlar del projecte,
en Soler va dir que sí. Amb Aina Calpe ja
havíem coincidit tres anys enrere, rodant un
curtmetratge. Tant l’un com l’altre treballen
la contenció d’una manera excepcional. Són
personatges silenciosos que transmeten
l’emoció amb petites variacions del rostre,
amb els matisos d’un gest.
Crítica
Oda a la persistencia
La crítica cinematográfica exprés es, por
naturaleza, injusta. No negaré que, a veces,
uno tiene bien claro lo que ha visto en un
primer visionado y es perfectamente capaz
de orquestar con ello un discurso coherente,
pero, en buena parte de las ocasiones, esto
no es suficiente. Algo que se acentúa cuando
el filme en cuestión requiere de un reposo,
de un dejar calar las imágenes hasta llegar
a intuir lo que éstas esconden. No les
mentiré. En su estreno mundial en el Festival
de Venecia 2010, Caracremada me dejó
indiferente. Ya fuera por el cansancio
acumulado, por el exceso de filmes exigentes
del certamen, o por las malas condiciones
de la proyección (ciertos colores se veían
difusos), el caso es que me sentí apartado
de lo que ocurría en la pantalla y no supe
qué opinar al salir de la sala. Por un lado,
achacaba a la película sus excesivas deudas
al ya cada vez más extinto cine del silencio
(desde Gus Van Sant hasta Lisandro Alonso),
y por otro, me preguntaba hasta qué punto
estaba siendo injusto como espectador y
menospreciaba un trabajo arriesgado que,
además, contaba con unos encuadres
exquisitos. La duda perduró durante el resto
del certamen y se acentuó aún más cuando
un veterano crítico italiano me aseguró que
el debut de Lluís Galter le había
entusiasmado hasta el punto de hallar en
Caracremada detalles dignos de un Robert
Bresson.
La película merecía, claro, una revisión. Y
esta ha llegado ahora, coincidiendo con su
inesperado estreno en salas. Dejando de
lado la alta predisposición que requiere por
parte del espectador para ser disfrutada,
estoy en condiciones de asegurar que es una
pieza mucho más estimulante de lo que en
su momento me pareció y que, pese a sus
imperfecciones y su excesiva rigidez formal,
no debería pasar desapercibida. Tanto el
modo en que el filme se enfrenta a un pasado
que el cine español nunca ha logrado captar
con precisión (la resistencia anarquista
posterior a la Guerra Civil) como el depurado
trabajo del director con la imagen y los
efectos sonoros (dejando atrás el
sometimiento al diálogo) son dignos de
aprecio; y más en una ópera prima que es
toda una carta de presentación. Los
referentes de Galter, eso sí, están presentes
en la película y es innegable que un halo
bressoniano contagia el filme, especialmente
en su primer tramo, donde apenas se
vislumbran los rostros de los personajes y
predominan los planos detalles de una serie
de manos que llevan a cabo distintas
acciones, un poco a la manera de los ladrones
de Pickpocket (Robert Bresson, 1959).
Caracremada no se ahoga, sin embargo, en
esas deudas a la modernidad y sabe sacar
partido de una serie de mecanismos formales
para construir una obra política atípica, una
suerte de reverso marginal de la reciente Pa
Negre (Agustí Villaronga, 2010) que, en vez
de enfrentarse a la psicología de los
personajes, opta por el vaciado del único
protagonista —Ramon Vila, el último
maquis—, del que poco supimos en su vida
real y poco llegaremos a saber a lo largo del
metraje. ¿Qué pretende entonces el filme?
¿Qué persigue Galter cuando nos invita a
compartir los silencios de Vila? Quizá el
director sólo aspire a la comprensión, a la
empatía del espectador por un ser coherente
en sus postulados, por un hombre que, más
allá de su ideología y sus métodos (que
algunos compartirán y otros no), es capaz
de ser fiel a lo que cree hasta las últimas
consecuencias, mientras los años pasan y el
resto de camaradas vuelven al redil con una
máscara acorde a los nuevos tiempos.
Los cambios de clima dan lugar a bellas
elipsis y los sonidos diegéticos en fuera de
campo nos ayudan a intuir qué ocurre en la
oscuridad del bosque, pero es difícil que
Vila (t.c.c. Caracremada) altere su rutina;
basada ésta en pequeños sabotajes,
alimentación medida y un aislamiento
absoluto. Lo que sucede en el mundo
civilizado tiene, pues, para él —y para el
filme— una importancia relativa (aunque
las muertes y las proclamas políticas no son
ajenas al relato) y lo relevante es seguir el
devenir de un hombre que, pese a la irrupción
de una joven fascinada por sus ritos, seguirá
su camino y sólo encontrará oposición en
otra figura —en su reverso, en su
contraplano— con la que establecerá un
enfrentamiento mortal, un choque digno de
un western entre dos concepciones de la
realidad, un duelo entre el cazador y la
especie persistente, aquella que está en
peligro de extinción y se resiste a morir sin
luchar.
Carles Matamoros
(www.miradas.net)
Es demana puntualitat. Es demana als espectadors que desconnectin els telèfons mòbils i qualsevol altre aparell acústic abans de començar la projecció. Gràcies.
Que és l’associació Passos Llargs?