material de suport a petita crónica (del meu temps)

MATERIAL DE SUPORT A
PETITA CRÓNICA (DEL MEU TEMPS)
Sobre Petita crónica (del meu temps)
Ricard Salvat
La nostra proposta escenica de Pe tito crónico tenia tres parts ben delimitadesTres parts que, al
Ilarg d'aquests quaranta anys, han quedat concretades en una primera seqüencia (o la part) , de
cinc monolegs o proses orals, un intermedi que es titulava Allí on neixis tont se valoNa importo dónde se nace, i una segona part, integrada per una serie de cartes, dites a set veus, que quan es
va intentar representar-les duien el titol dEl colvori d'un comptoble refugiot i cotolo. Cada una
de les proses orals de la primera part també van rebre un títol: Lo Pompols, Orgies de torlotono,
Encontre en el tromvio, Encontre en el tren i Primer encontre omb lo policio o lo Universitot de Barcelona.
La idea primera és que es podien representar cadascuna de les parts per separat, com també cada un deis monolegs o proses orals que componen la primera parto De fet, I'estructura
assajada a Pe tito crónico la vam recuperar a Rondo de mort o Sinero, espectacle meu sobre textos
de Salvador Espriu.
En general. totes aquestes propostes varen ser escrites, lIegides i representad es, entre els
anys 1962 i 1966, fonamentalment en el marc de l'Escola d'Art Dramatic Adria Gual com a
material de work-shop o d'exercicis actorals en les classes d'interpretació. Obviament, inicialment
no es va voler representar mai la tercera part completa. L'autor volia, p reten ia, que el director fes
la dramatúrgia segons les diverses cartes que proposava. No va pensar mai que fos necessari
que es representessin totes. Atesa la dificultat que la majoria d'aquests treballs comportaven
davant la censura, sempre es van plantejar com a treball clandestí.
De feto I'autor voldria que algun dia es representés la proposta en la seva totalitat. Potser els
aven<;:os actuals aconseguits pelllenguatge teatral ho poden fer possible'voldríem dir que totes
les proses orals, les cartes intercanviades i el dialeg de I'intermedi estan basats en fets absolutament reals que varen ser explicats a I'autor pels protagonistes mateixos de les histories. Per a la
segona part, I'autor va tenir accés a un dossier que el nét del protagonista, a.quell viatjant perdut
en la part de l'Espanya triomfadora del 1938, va voler passar-li com a acta de reparació de les
terribles experiencies que el seu avi havia hagut de sofrir, tot i trobant-se en el bandol nacional,
i tot i ser, o priori, un «guanyador»'voldria expressar el meu agralment a totes les veus anonimes
que varen voler que les seves experiencies no es dilu'lssin en I'oblit, que val-en buscar-nos i que
ens varen explicar les seves raons i les seves vivencies, o ens n'aportaren documents. Considerem que amb totes aquestes histories I'entramat de l'Espanya que va del 1938 al 1962-1965
sera possible de ser recuperat per les noves genera.cions, que varen tenir la sort de no haver de
viure aquells temps ombrívols mancats de cap mena d'esperan<;:a.
131
Curiosament, I'anomenat intermedi va aconseguir, en I'epoca que es va representar, un exit
inhabitual. El grup de I'EADAG, que el dirigí josep Anton Codina, el va representar en castella en
diverses barriades obreres de la ciutat, a part de la Cúpula del Coliseum.joan Miró també en va
fer una representació en catala, a I'Hospitalet de Llobregat, amb el grup Alpha-63, i, com a ambaixada del teatre catala, junt amb Conversió i Mort del Quim Federol, de Salvador Espriu, i Crumo,
de Manuel de Pedrolo, va ser representat aTolosa, en un acte que reuní tot I'exili de la Franc;a del
Sud. Cal destacar-n e la versió de Lluís Calderer, a Manresa, amb el grup Art Viu, que també
obtingué un resso important. 1, sobretot, cal esmentar-ne la versió en euskera duta a terme per
Gabriel Aresti, amb intervencions i ajuda de jorge de Oteiza, i representada pel grup Kriselu
(Euskal Akademiako Teatro Taldea), dirigida per Xabier Elorriaga el 1967. La versió en euskera es
diu Ez Dio Arduro Nun )oio Zoron.
Encara hi va haver una versió en neerlandes duta a terme per Bob De Nijsk, i que es publica
en una revista de Flandes. Es parla d'alguna representació més en aquell país, pero no en tenim
documentació.
Les proses orals i I'obra narrativa de Ricard Salvat
Maria Aurelia Capmany
Es diu deis florentins que neixen vells. Neixen indiferents, resignats i epicuris, qualitats que
només amb anys d'experiencia adquireixen els altres pobles italians. Em temo que de la gent catalana es podria dir; fet i fet, el mateix que deis florentins. No gaire creduls, tampoc no gaire esceptics, perque també resulta incomode, els catalans acceptem amb facilitat la derrota i endossem sense esforc; els prejudicis.
Pero, de tant en tanto i no sen se sorpresa de la comunitat assenyada, apareix en el nostre
horitzó una personalitat jove, amb allo que té d'agressiu, incomode, acusador, desordenat, rancorós la joventut.
Ricard Salvat comenc;a la seva carrera literaria amb un premi i una prohibició. Animols destructors de lIeis és la novel'la, la primera novel'la, d'un escriptor jove, que ho és pels anys que compta i per aquesta agressiva posició de punt de partida, d'ús de les ineducades expansions de la
joventut, com una arma.
La novel'la comenc;a amb una cita d'Henry Miller: «L'home és un animal destructor de Ileis, poc
segur d'ell no obstanb>. El que no diu Miller -ell és un escriptor jove que deu tenir a I'entorn de
seixanta anys- és que I'home no és sempre destructor de lIeis. L'home vell o envellit no ho és
de destructor: Precisament la diferencia entre un jove i un vell és que I'home jove destrueix les
Ileis perque creu en la possibilitat de la justícia, perque li resulten insuportables les injustes i
abusives lIeis velles. L'home vell, en canvi, no creu en la justícia d'aquestes Ileis ni en cap d'altra.
La novel'la de Ricard Salvat esta submergida en aquesta fúria desesperada, en aquest impuls
incansable de denunciar, de ferir, per redrec;ar una ingenua fe en la condició humana.
El protagonista, Sandre, esta instaHat en una ciutat centreeuropea, en la crisi de la postguerra.
La gent que el volta, el fred, la Ilengua difícil de comprendre actuen com un alt mur indiferent i
132
solid,on s'estavella la seva agressiva i inepta joventut. De tots els personatges que el volten, deis
quals n'és observador i víctima, ens n'explica una profunda tristesa, que ells mateixos no coneixen, una tristesa oblidada en el seu decidit i ordenat egoisme-.
Inge, la dona casada, amant de Stephen, la dona que s'avorreix i que I'atreu i li fa coneixer per
primer cop I'amor, decidirá a última hora que el fill que espera ha de ser atribu'lt al marit, car així
ho reclama el seu benestar.
Stephen és I'heroi ven~ut, I'amic incomprensible, que ha tret del dolor de la guerra una posició de defensa contra tot risc i tot dolor.
Jutta és I'adolescent exhibicionist~, que necessita excitar; atraure, escandalitzar i sentir-se viva.
Outsider d'un món que li repugna i I'atrau, Sandre vaga entre la foscor i el fred d'un hivern
estranger.
Si la lectura d'uns fragments de novel'la ha de resultar una mica for~ada, no hi ha dubte que
els elements -ens resistim a dir-ne contes- de Pe tito crónico (del meu temps) cobren en ser
dits la seva autentica dimensió. Francesc NeHo va batejar aquesta obra com «prosa oral». El
contingut, la manera de ser, ates aquest contingut, orienten cap a la veu de denúncia, que acusa.
La veu, en un temps remot, ha estat un bon vehicle de la prosa. La rondalla, amb totes les seves
variants, centrava I'atenció tant o més vivament que la can~ó o el drama. L'estil d'aquesta prosa
de Salvat ens torna afer present I'ús de la prosa per ser dita. El Ilenguatge defuig deliberadament I'artifici, usa deis mots sense eufemismes ni fácils metMores, amb I'agressiu valor de la lIengua
viva, que s'usa no per plaure, sinó per agredir, per convencer, per revoltar-se contra I'abusiva injustícia.
Per aixo és difícil de catalogar aquests períodes de prosa dins la nomenclatura de contes. No
hi ha res més lIuny del proposit de Salvat que fer el petit aiguafort d'una troballa estetica. Ni un
sol momento ni el lector, ni I'auditor es podrá sentir al marge contemplador més o menys interessat d'una anecdota.Tot al contrari, tindra la impressió que allo que es diu li és cridat com una
acusació o com una protesta en la qual ell té parto
Una semblant intenció la trobaríem, potser, només, en alguns capítols de l'Ulisses de Joyce,
quan defuig deliberadament el lIenguatge culte que li és donat per usar les baixes i vils modalitats, d'ús corrent, en el prostíbul de Bella Cohen.
Els documents, cal insistir en que són aixo, documents vius, d'aquesta petita cronica, són lIan~ats agressivament contra la nostra vida ordenada i circumspecta per dir-nos que existeix una
realitat que I'ordre en que vivim intenta oblidar.
Durant aquests vint anys de vida decent i familiar; una altra vida esdevé, terriblement real.
Ricard Salvat intenta aixecar aquesta catifa vellutada que cobreix el país per descobrir tota la
runa que s'ha anat acumulant a sota i dir, simplement: «Veieu!»
Els contes, si establim que de tota narració curta se n'ha de dir contes, tenen els seus antecedents en Chaucer i en Bocaccio pel que tenen d'anecdota escandalosa, d'anecdota per ser
contada a un cercle de burgesos encuriosits. Un antecedent més pr:oxim el trobaríem en Miller,
pel que tenen d'infatigable interes per les coses més petites, podríem dir més amagades, i pel
que signifiquen de judici immediat de I'autor.
Pero si no hem pogut evitar la cita deis iniciadors d'una literatura burgesa, cal que remarquem el proposit ben divers d'aquesta Petito crónico. Bocaccio reunia els seus contes per divertir
133
els desvagats burgesos, una nova classe que reclama una projecció del seu món. Petita cronico
projecta també un món nou, per a un públic nou, una nova classe que ha de prendre consciencia
d'ella mateixa per saber que aquesta realitat li és adrec;:ada.
Per aixó no trobem en la Pe tito cronico el bon humor ni la pirueta d'un Bocaccio. El món que
reflecteix és un món agre, poc amable, i si pot resultar cómic ho és en la mesura que hi resulta
la gesticulació absurda de la caiguda humana.
Tertúlia al Braca(e
Josep Montanyes, Francesc NeHo, Jus Segarra i Ricard Salvat
Juliol del 1982
Josep Montanyes: - Ho recordo com una mena de joc de gent molt jove.
Ricard Salvat: - Quina edat teníeu vosaltres quan vareu lIegir aquests monólegs?
j.M. - Jo tenia vint-i-tres anys, acabava de fer la mili.vaig entrar a la Adria Gual immediatament
després de fer-la.1 vaig tenir la sensació que eren uns monólegs molt forts, que mai no havia Ilegit
una literatura com aquella, que eren molt durs, que no era una literatura «normal», com la que
havia tingut a I'abast. Com deia en Jus, teníem una sensació molt forta de por Uus ho corrobora].
R.S. - He trobat una carta de vosaltres tres i de Maria Aurelia del marc;: del 1962.
jus Segarra: - Va ser abans de I'estrena de la Primera historio d'Esther el 1962. Ens vas fer una
proposta de lectura d'uns quants textos. Ens els vam repartir; i un deis que ens va impressionar
més va ser el monóleg deis homosexuals, naturalment, perque era insólit i més en aquella epoca,
vint anys enrere. Recordo que de mutu acord es va dir que aquest monóleg el Ilegiria l'Aurelia,
per no fer-ho recaure ...
Francesc NeHo: - Per no fer-ne cap mena d'identificaciá.
j.S. - No recordo ben bé com va anar; peró sé que vaig lIegir un que passava en un compartiment de tren, i era una reflexió sobre una persona antagónica, crec recordar que era una senyora. L'ambient de la lectura va ser d'una tensió absoluta. La por ens la vas fer agafar tu (perque
sempre ens feies agafar molta por): en aquella epoca ens deies «no, que aixó pot ser periIlós».
j.M. - El públic es va mostrar molt crispat i va estar incómode pel text que sentien i per la
situació: sabien que era una sessió per a la qual no teníem permís de cap mena.
F.N. - Ahir en Miguel Montes em va dir que fent un Lorca a la Cúpula, Los Títeres de Cachiporra,
us havien ratllat la paraula puñeterillo. És ciar; hi ha coses de les quals no ens recordem perque
moltes ens les saltavem; ja havien tret la paraula puñeterillo i era molt després.
R.S. - Peró, Los Títeres de CachiPorra va ser després, ja devia ser el 1964.
F.N. - Recordo, i no sé si deu existir; un petit text que vaig fer i en que vaig qualificar els
monólegs de «prosa oral»: que et son a aixó? Deia que el fet diferencial d'aquells contes era que
era prosa oral. Potser fins i tot el van publicar; peró no ho puc assegurar. I aquest qualificatiu de
«prosa oral» feia referencia a aquests monólegs.
j.M. - Que no es van publicar en aquell butlletí groc del FAD?
134
R.S. - No ho sé, ja ho miraré. No crec que els hi incloguessin, perque aquest acte el varem fer
sense cap mena de permís. No ho sabien ni el senyor Serrahima (president del FAD) ni el
senyor Gual (assessor legal de la casa).
F.N. - Ja recordo el monoleg de la Universitat...
R.S. - Així en NeHo Ilegia el de la Universitat, Sagarra va Ilegir el del tren, tu [Montanyes] el de
la Pampols i l'Aurelia el de la tarlatana. Només en vareu Ilegir quatre?
F.N. - Un per barba. És que eren fon;:a Ilargs. Vam fer sessions de preparació, moltes, no me
n'hauria sortit d'una lectura a vista, i en canvi no recordo que hagués fet cap drama deis meus
(aquells problemes de memoria).
j.S. - Que no eren gens dialogats?
R.S. - Sí. Hi ha moments en que alguns personatges parlen.
F.N. / j.M. - No, no, pero cadascú lIegia el seu.
j.M. - I va tenir repercussions al FAD?
R.S. - Em sembla que no se'n van assabentar; o varen preferir fer-ho veure. Pero, és ciar; de
repercussions, en va tenir. En aquella epoca era ben normal, aixo.
j.M. - Recordo com si ens hagués creat algun problema, pero no ho puc precisar.
j.S. - Amb l'Aurelia n'has parlat, d'aixo? Ella ho recordaria.
R.S. - Li vaig preguntar si el seu article es podria publicar en I'edició que preparo i va dir que
sí.Aleshores, va marxar cap a Mallorca, sé que ha estat uns quants dies aquí i ha tornat a marxar.
I aixo ho he de lIiurar al final del mes.
j.M. - Al final de juliol? Ella en torna abans.
R.S. - Així, doncs, I'aniré a veure. Si hi sóc a temps li parlaré per afegir el seu record, ella de ben
segur que se'n recordara.
j.M. - Tinc dues fotos d'aquell acte, com a mínim dues. Una en que se'ns veu a la taula a tots
nosaltres de perfil.
R.S. - Ara els explicava als Joseps que després, molts anys després, no sé si per mitja del
meu germa o d'algú altre en qui tinc confianc;:a, em va explicar que la historia deis homosexuals era tan real, que un deis protagonistes, que va assistir a la lectura, es va passar tota la
nit plorant. Mentre la lectura anava, plorava, li queien les Ilagrimes. Pero no me'n vaig adonar.
Volia saber si algú en sabia alguna cosa de les persones reals, perque és ciar; aixo és molt
impressionant. Queda molt pirandeHia, perque són histories que m'havien explicat, pero mai
no vaig voler saber qui era cadascú, perque hauria entrat en la xafarderia: i aixo sí que no! És
I'anecdota, el fet huma, el que m'interessava. A banda que si ho hagués sabut, ja no ho hagués
explicat.
j.S. - Recordo el comentari d'un amic que era alla, no sé ben bé per que: «jo, aixo ho he viscut»;
pero no com a cosa personal seva, no com a protagonista.
F.N. - Com a situació.
j.S. - Sí, com a situaciá. «La festa», o fins i tot la cerimonia de «la tarlatana».
j.M. - Em sembla que aixo m'ho vas explicar un dia, que hi havia algú que coneixies ...
j.S. - Em va preguntar: «Aixo és un conte o és una historia explicada?» Li vaig respondre que
era un conte, és ciar; pero a la vegada és una vivencia.
F.N. - És que tenien el caracter de recull de material. Ho recordo.
135
~TEATRO AYALA,~
APRILLAREN 16 - an, Domekea
GOIZEKO 11 tl 2
-
ETAN
KRISELU
,
EUSKAL
AKADEMIAKO
lixtilll;1
TEATRO
TALDEA
Z••.-i••lltSII 11;lt
Ilertnl,1
111·t..~llt
I~z
Iti.. AI-.IIII-;I
IIII1 .';Ii.. Z;II-;III
Los localidades pueden adquirirse en lo Academia de lo Lenguo
Vasco (Ribero, 6· BILBAO· Teléf. 212745) Y el último día en los
BUTACA DE PATIO
SO Ptas.
toquillas del teatro.
BUTACA DE PREFERENCIA 25 Ptas.
Para sus ahorros:
Caja de Ahorros Vizcaina
Depósito Legol 81.775·1967. GAVIRIA y MARCO
Reproducció del cartell promocional que anunciava la representació, a carrec del
grup basc Krise/u, d'Ez dio ardura nun ¡aio zaran (Allí on neixis tant se val),
de Ricard Salvat.Aquest muntatge el va dirigir Xabier G. Elorriaga
i I'interpretaven Gerardo Elorza, Miguel A. Etxearte i Begoña Foruria.
L'estrena (ou, com indica el cartell, al Teatre Ayala de Bilbao el 16 d'abril de 1967.
136
R.S. - És que ho era, eren fets que m'havien explicat i que transcrivia. En aquell moment no hi
havia magnetofons, o sigui, que és la mateixa idea d'aquesta trobada, pero en lIoc de fer aixo que
és tan comode [en referencia a I'enregistrament que estaven fent de la trobada], jo anava transcrivint.Ara els parlava d'una de les persones que recordo que em va insultar i em va fer un atac
dient que allo era horrorós i que que em creia! Que no havia estat mai en un prastíbul i que
se'm notava. Era en Brossa. Recordo que es va posar fet una fera, dient que com m'atrevia a
parlar d'una puta si no havia estat mai en un prostíbul. És ciar, quan m'ho va dir, vaig dir-li: «home,
almenys al de Tortosa sí que hi he estat!» No hi tinc cap gran experiencia, pero almenys un o dos
sí que els conee.
F.N. - Ben bonics que són els de Tortosa! Es conserven els de Tortosa?
R.S. - Ara no ho sé.
F.N. - Alla, al voltant de la catedraL .. : era una delícia! La cosa més bonica del món.
R.S. - Durant els anys del batxillerat, hi passavem tots, no per fer-hi res -si tu vols-, pero per
mirar: com que no teníem diners ...
F.N. - Era preciós, era preciós, era una delícia! Alla, al voltant de la catedral.
R.S. - I la Pampols era una puta que hi vaig coneixer i em va explicar aquella historia. Es veu
que el Brossa va trabar que no feia el cas, que jo no era un connoisseur de la materia. Quina altra
gent recordeu que hi fos? En Joe Font?
j.S. - No, Joe Font va venir amb el Passolini, que és una altra historia.
j.M. - No recordo gens la gent que va assistir a aquesta sessió.Aquesta sessió la vas portar tu
molt personalment, perque en aquell temps era perillós.
R.S. - Me la jugava, jo, pero us la jugaveu també vosaltres. I ara, vint anys després, us ho vull
agrair, perque en aquells moments si entrava la policia als primers que agafaven era a vosaltres.
Jo era alla assegut i em podia escapar. Evidentment, que jo hagués anat a dir: «no, escolti, que
I'autor sóc jo, i qui ho ha preparat», pero qui us la jugaveu éreu vosaltres quatre.
j.M. - No es va convidar gent per part nostra.
j.S. - Tinc una visió molt vaga, com de la cara de la Montserrat Sunyer: Podria ser aixo?
R.S. - Li ho podem preguntar.
F.N. - La Montserrat de ben segur, perque venia a tots els esdeveniments.
j.M. - Amb la cara d'esverada?
j.S. - Devia estar espantada.
j.M. - Sí. aixo és segur. I la Carme Serrallonga.
R.S. - La Carme també. No se m'ha ocorregut de preguntar-li-ho.
j.M. - La Carme de ben segur que hi era.
F.N. - I en Trilla. Estic segur que hi era, també.
R.S. - En Trilla, i el meu germa també. Em sembla que va ser el meu germa qui es va fixar que
una persona plorava. Pero no m'ho va explicar en aquell moment, m'ho ha explicat ara. I m'ha dit
que creia que algú altre també se'n va adonar deis plors. El que passa és que ara no esta aquí i
no li ho puc preguntar. Perque aixo del contracte per editar aquests monolegs s'ha pradu'lt ara.
És que ara els explicava que m'ha fet molta gracia que després de tants anys un agent literari m'ha
preguntat si tenia alguna cosa per publicar: Li he dit que tinc uns quants monolegs, pero que són
de fa molts anys. Els he portat a una editorial i automaticament han dit que sí.
137
F.N. - Recordo que eren testimonials, del moment i de I'epoca.
R.S. - I cosa que no m'havia passat mai: m'avancen diners i tot.
F.N. - Que dius?
R:S. - I és per al 30 de juliol, d'aquí ve la urgencia. I al meu germa no és que no li ho vulgui
preguntar, és a Tortosa i necessito avan<;:ar.
F.N. - Bé, hi ha la Carme, la Maria Tubau i la Maria Martínez.També els ho pots preguntar.
j.M. - La Maria, la meya dona, també hi era entre el públic.
j.S. - Oi que ja assajavem Primero historio d'Esther? Perque va ser el mateix any.
R.S. - No. Perque aixo devia ser, si no m'erro, al febrer o al mar<;:, i la Primero historio d'Esther la
vam fer al setembre.
j.S. - Pregunta-li a la Carme Fortuny.
F.N. - I a la Maria Tubau, que jo diria que té una gran memoria.
j.M. - I la Carme Serrallonga.
j.S. - 1, també, a l'Ernest [Serrahima], que ja havia' fet Mort d'home i Primero historio d'Esther, ja
estava ficat a la casa.
R.S. - A veure: Ernest, Carme Fortuny, Maria Tubau, Carme Serrallonga...
j.S. - També hi era el Claudi [Sentís].
R.S. - No recordeu res més?
j.S. - La sensació de «porta tan cada».
j.M. - No va ser una sessió en que els aplaudiments, al final. fossin tranquils, va ser una sessió
molt crispada. Recordo que el públic va estar molt incomode durant tota la sessió. Fins i tot
recordo alguns comentaris que es preguntaven com podia ser que l'Aurelia lIegís aquel les coses.
j.S. - A molta gent d'alla, oficialment no li podien agradar. El senyor Ricard Albert ...
R.S. - Pero aquests eren de casa, i deien: «aixo són coses del Ricard i de tots nosaltres».
j.S. - Recordes un article d'un diari que en parlava i que a l'Aurelia la posaven verda? Ja miraré
d'enviar-te'l.
j.M. - A l'Aurelia la van deixar verda perque lIegia allo.Amb nosaltres no s'hi van ficar, pero amb
l'Aurelia síVan trobar que no ho havia de fer, que ho feia perque era d'en Ricard Salvat.
F.N. - Home, pero en aquella epoca qui més qui menys havia Ilegit Sartre.
R.S. - Sí, pero en aquella epoca, d'una historia d'homosexuals no es podia ni parlar.
j.M. - Recordo la historia de la Pampols, que la Ilegia jo i que em va semblar molt forta.A més,
em tocaya molt de prop, perque acabava de viure-ho com una experiencia real! A la mili, a la
caserna on era, quan pujava la puta afer els seus serveis.
F.N. - És ciar, jo amb el de la Universitat, recordo que també m'afectava.
R.S. - Ja ho recordo.Tu tenies més experiencia a la Universitat i per aixo vas triar-ne aquesto
F.N. - Sí.Aquelles coses de la carrega policíaca i el paio que s'amagava, i entrava en una classe
on es discutia d'unes entelequies ...
R.S. - Que parlaven del sexe deis angels.
F.N. - Hi havia la carrega, iel personatge era tremendament frustrant, perque volia ser-hi i no hi era.
R.S. - Recordeu-me una mica la conferencia de Passolini a la Cúpula, perque aixo m'ho han
demanat a Italia. L'altre dia, una gent que ara intenta revalorar molt Passolini, em deia que sabien
que va ser a Barcelona i que va fer unes conferencies, pero que no aconseguien saber-ne cap
138
cosa més. Jo els vaig dir: «home, resulta que per casualitat. una d'elles la vaig organitzar jo, I'altra
la va organitzar el José Agustin Goytisolo».
j.M. - Allí sí que vam passar por. Ho recordeu?
F.N. - Va ser una nit duríssima.
R.S. - Aquí ens la varem jugar seriosament. Va venir tota la Universitat.
j.S. - Recordeu que el Passolini va venir amb un altre?
R.S. - Sí, anava amb Enrique Irazoqui.
F.N. - Lactor de L'Evangeli segons sant Mateu.
R.S. - Recordo que al matí va fer una conferencia a la sala de disseccions del Clínic. Els organitzadors vam pensar que alla la policia no hi aniria, no se li acudiria d'anar a la sala de cadavers.
I alla, assegut al marbre on disseccionen els cadavers, va parlar. I com que malta gent es va quedar amb ganes d'escoltar-Io, i d'altres que no se'n van assabentar, se'm va ocórrer de fer-ho a la
nit a la Cúpula. Pero Goytisolo ho va escriure a les pissarres de les aules de la Universitat i del
Clínic. Nosaltres esperavem unes cent o cent cinquanta persones, i va venir··hi una massa enorme de gent. Aixo era una mica més tard, cap el 1965, pero encara era en pie franquisme.
Passolini havia vingut d'incognit. no s'havia informat en cap diario
JoS. - EII era, oficialment. un comunista.
RoS. - Oficialment comunista, oficialment homosexual, oficialment expulsat del partit, en fi, ho
tenia tot. comunista i expulsat!
F.N. - Va tenir «tinglado» amb aquell noi? Se sap o no?
j.S. - Amb l'lrazoqui? No, em sembla que no.
R.S. - N() ho sé. Sí sé que l'lrazoqui va venir molt distant.
j.M. - Si, com desmarcant-se.
F.N. - Com si hagués fet una cosa molt important.
j.M. - Com si ens digués «nosaltres som molt importants i vosaltres sou la púrria pucera, uns
pobres desgraciats». Semblava com si ens perdonés la vida. I recordo els serveis de vigilancia que
vam muntar nosaltres mateixos: a mitja escala hi havia gent. a baix a la porta de I'ascensor també,
i dalt vam haver de tancar les portes.
j.S. - Ho varem fer a la Gropius. Estavem asseguts de cara a la porta, i jo al darrere tenia el
cable de la Ilum, el d'aquells famosos Ilums atrotinatsVa ser una mena de coHoqui. La gent va fer
moltes preguntes. EII va parlar una mica.Algú li preguntava sobretot pertemes de cine: era el Joe
Font. S'estava a Cinecitta, em sembla, i parlava I'italia. Feia com de transmissor o traductor. Em
sembla que també hi era el Josep M. Castellet.
J.M. - El Castellet no hi era, Goytisolo sí.
R.S. - Crec que barreges tres moments. La tercera situació en que ens la vam jugar era una
reunió d'escriptors iberics que es va fer a la Cúpula. Pero no sé si hi vau ser vosaltres, perque
aixo era al matí.També ens la vam jugar d'una manera incre'lble, perque hi va acudir tothom.Va
venir tota la resistencia de Portugal, d'ltalia, com a observadors. Hi va venir el Gabriel Celaya...
F.N. - Sí que ho recordo.Va venir José Hierro, també.
R.S. - En Hierro no el recordo.A la nit hi acudiren Einaudi i Feltrinelli.Aquell que van matar, que
va venir amb un clavell vermell, te'n recordes? I els vam representar La pell de brou, i els va agradar tant que després ens van invitar a Italia. I després va haver-hi una enfollida d'aquelles que era
139
multimilionaria, que em va enviar des de Madrid vint-i-cinc mil pessetes d'ajuda i que no van
arribar mai, és clar.Va posar vint-i-cinc mil pessetes en un sobre a Barajas, tot tornant de Lisboa,
que li sobraven d'un viatge que feren amb Joyce Lussu a Portugal.
F.N. - I el de correus devia fer uns bots!
R.S. - És ciar; no van arribar mai! Hi havia el Goytisolo, el Gabriel Celaya, la seva dona,Amparo
Gastón,José Cardoso Pires, Natalia Correia, Urbano Tabares Rodrigues,Alves Redol,Joyce Lussu,
la senyora Leda Giulini, aquella multimilionaria de Mila, una dona bellíssima, i en Castellet. No ho
recordeu tot aixo?
j.S. - Jo recordo la sessió de la nit, que hi havia tota aquesta gent que no coneixíem pero que
ens agradava molt d'actuar per a ells, i la senyora Monjo.
j.M. - La senyora Monjo era eterna, hi era sempre.
j.S. - Si ara ens passes el monolegs, el fet de tornar-los a lIegir ens recordara moltes coses.
F.N. - No solament els records propis, sinó els deis altres.
R.S. - I tornant a la lectura, on la varem fer?
j.S. - La varem fer a la biblioteca, en aquella taula Ilarga...
R.S. - Recordo que va ser a la rodona, on hi havia les taules que servien de bar. La taula sí que
recordo que la varem treure de la biblioteca. Pero vosaltres teniu més bona memoria que jo. Moltes gracies i veurem si amb tot aquest xivarri del la terrassa del Bracafe queda gravat tot el que
hem dit.
140
No importa dónde se nace
Ricard Salvat
No IMPORTA DÓNDE SE N/,CE, LO IMPORTANTE ES
DÓNDE SE JODE (DITA DELS EMIGRANTS ESPI~NYOLS AVENEZUELA)
Lo habitación de unos realquilados en un suburbio de Barcelona, un enorme armario, uno palangana,
un hornillo de petróleo, otro eléctrico. Hoy un amontonamiento de moletas, poquetes y objetos de
todos clases. Tiene que notarse que lo gente que vive en lo habitación reúne en ello todos los muebles
y objetos con que llenarían un piso. Lo como está deshecho y en ello, medio amodorrado aún,JosÉ. Es
un hombre joven de unos veinticinco años, algo gordo, está desnudo. ANTONIA, 01 empezar lo acción,
está calentondo un puchero con aguo en el hornillo eléctrico, se lo noto como nervioso, tiene en lo
mono uno resistencia Siemens y se noto que no sobe qué hacer con ello.
PRIMERA PARTE
JOSÉ: ¿Funciona bien?
ANTONIA: Qué susto me has dado. ¿Te has despertado ya?
JosÉ: Qué calor, pero qué calor. Ahora, qué bueno es el calor aquí.
ANTONIA: Para ti será, pero cuando una lleva aguantando desde Mayo... Pero qué caluroso este
año el verano.
JosÉ: Sí, pero da gusto poder sudar, ¿sabes lo que es pasarte todo un verano sin sudar?
ANTONIA: ¿No hace calor?
JosÉ: Cuando sale el sol sí, mucho, y es un calor muy húmedo, se te pega la ropa al cuerpo. Pero
como el sol sale muy poco y siempre llueve, es muy difícil.
ANTONIA: Pero, ¿es verdad que llueve siempre?
JosÉ: Sí, llueve mucho.
ANTONIA: Es de lo único que hablabas en tus cartas, nunca hablabas de otra cosa. De la lluvia y las
patatas. Como tendrás tantas cosas que no se pueden mentar. ..
JosÉ: Nada de nada, noia, res de res.
ANTONIA: Sí, res. Como si una no supiera. Has aprendido muchas cosas, allá. Antes de irte, no
sabías tantas cosas.
JosÉ: ¿Hiciste lo que te dije? ¿Calentaste bien el agua?
ANTONIA (como molesto, yo no queriendo hablar de lo que él se refiere): Está bien que me hagas
hacer estas cosas, pero no me preguntes luego.
JosÉ: Cuidado que eres tonta. (Ríe.)
ANTONIA: Calla, no te burles encima.
JosÉ: ¿Iremos a por el niño?
ANTONIA: NO.Tu madre dijo que se quedaría con él todo el día. Por la noche, si quieres, vamos y
lo traemos.
JosÉ: Por lo menos quiero verlo. Pasaré por casa de mi madre. Aunque, ¿no sería mejor que se
quedara con ellos toda la noche? Así estaremos más a gusto. (Mirando detenidamente lo habitación.) ¿Dónde dormirá el niño las otras noches?
141
ANTONIA: Pues con nosotros.
JOSÉ: ¿Con nosotros?
ANTONIA: Pediré a la Eugenia que me deje el camastro que la sobra. Lo pondremos ahí en el
rincón.
JOSÉ: Si no, mi madre puede quedarse con él. todas las noches hasta... (Se quedon mirando, ello
esperando que él continúe,JosÉ desvío lo mirado. Cierto pauso.)
ANTONIA: No creo que la guste. Además, ayer la diste un disgusto.
JosÉ: ¿Por?
ANTONIA: Hombre, no haberle traído ni la valida de un alfiler.
JosÉ: ¿Qué iba a traer?
ANTONIA: Pues cualquier cosa. A veces parece que te sobre el dinero y otras se diría que estás
peor que por aquí.A ti cualquiera te entiende. Que no te aclaras, hijo, que no te aclaras. Luego,
tu madre va diciendo que yo soy la que te dijo que no la trajeras nada.
JosÉ: Mejor traer para ti sola y para el niño.
ANTONIA: Pero tú no sabes cómo me pone tu madre en la escalera, lo que irá luego contando
en la escalera ... Y esas vecinas. Resultará que yo te lo escribí, que yo te dije que no la trajeras
nada.
JosÉ: Mi madre es mi madre, mujer; ya sabes.
ANTONIA: Claro, como que tú puedes hacerle lo que quieras y todos tan campantes, pero luego
las culpas siempre son mías.
JosÉ: No iremos a porfiar ya.
ANTONIA: Es que he tenido que aguantar tanto. Sola, aquí tantos meses. Es demasiado, jasé, .es
demasiado. Que me paso las noches llorando.
JosÉ: ¿Pensarás en mí!
ANTONIA: Pues ... ¿en quién? (Pauso.) Que esto no es vida, jasé, que esto no es vida, que yo me
casé para estar contigo.
JosÉ: Ahora se arreglará todo, mujer. ¿Qué quieres que haga? Acabo de llegar. Mañana saldré a
por trabajo, hablaré con el Juan.
ANTONIA: ¿Crees que encontrarás algo que te guste? Como te has vuelto tan exigente ...
JosÉ: Todo está por ver; igual sale una ganga.
ANTONIA: Ganga, sí; gangas a ti. Si no te mueves ...
JosÉ: Sobra tiempo.Tengo todo un mes por delante.Y hoy quiero estar contigo.
ANTONIA: Es que ...
JosÉ: Es que, nada, que hoy no salgo si no es contigo.
ANTONIA: Pero estamos aquí encerrados desde ayer tarde. Me duele todo el cuerpo de tanto
tiempo como llevo acostada. (Mira lo como, se siente violento y molesto, enrojece.)
JosÉ: Quiero echarme al sol y descansar. Estoy harto de lluvia y patatas, y de no entender a nadie.
De no estar con mi gente. Las tardes del domingo las pasaba mirando a los niños en los jardines,
pensando en mi hijo.
ANTONIA: ¿Yen mí, no?
JosÉ: No. (Ríe.) Bueno, sí, pero menos.
ANTONIA: Más de una te habrá engatusado, por aquellas tierras, que no las tengo todas conmigo.
142
Se cuentan unas cosas. ¿Es verdad lo que cuentan de aquellas mujeres? ¿Que viven con los hombres sin casarse?
JOSÉ: Sí, ya lo creo.
ANTONIA: Oh! (Corre hacia él.) Dime que tú no las dices nada a esas malas mujeres. GosÉ ríe y
ANTONIA hoce un ademán como si fuera o pegarle; él lo agarra por los brazos, lo atrae hacia sí y lo
beso. ANTONIA se separa rápido, se quedan mirando yJosÉ vuelve o besarlo, un beso largo tentándose
el cuerpo. JosÉ se oporto o un extremo de lo cama como indicándole que se quede con él. ANTONIA se
levanto rápido') Que no, que no, que ya basta.
JosÉ: Yo no te dije que vinieras.
ANTONIA: Sí, ¡y encima coña! (ANTONIA empiezo o preparar el desayuno mientras él se estira en lo
como. Se oyen voces en el rellano de lo escalera.)
Voz: I quino color que fati
OTRA voz: Mira, que no sé si ha aguontorem. Noi, tinc el cos tot moll.
JosÉ (se ha quedado escuchando): ¡Que no es verdad, y vosotros qué sabéis, enteraos! Volver a
sudar.Volver a sentir que el cuerpo es tuyo, eso sí que es cosa buena.
ANTONIA: Para ti todo es gloria, que hiciste buena fortuna, y a mí me cayó el cenizo cuando me
casé contigo.
JosÉ (serio): Tonia, quiero estar con mi gente, pero no quiero volver a vivir como antes. Ahora
tiene que ser todo diferente, para el niño, para ti y para mí.
ANTONIA: Sí, pero tú te vas siempre con promesas y vuelves como antes. Que tienes que ahorrar,
que cuando vuelvas ya tendrás dinero para coger el piso, y luego vuelves y que ...
JosÉ: Mujer, los viajes son muy caros.
ANTONIA: Entonces, ¿por qué no esperabas a volver, cuando tuvieras todo el dinero ahorrao? La
última vez, por Navidad, dijiste que volverías con el dinero para el piso y lo que has traído no alcanza ni para pagar el primer plazo.
JosÉ: Mujer, todo allí está muy caro. No he podido hacer más de lo que he hecho.Tú también has
gastado con lo de la operación del niño.
ANTONIA: Y es culpa mía que el niño se pusiera malo, dime ¿es culpa mía?
JosÉ: ¿Y quién dice tal cosa?
ANTONIA: Lo llevé a la clínica porque me entró miedo. Cuando una está sola en casos como éste ...
JosÉ: Hiciste bien de llevarlo a una clínica, no hagas caso de lo que mi madre vaya diciendo.Además, ya está hecho. Es agua pasada.
ANTONIA: De haber estado tú aquí la responsabilidad hubiera sido tuya, pobt"e de mí que le hubiera pasado algo al niño. La de gritos que todos me hubierais hecho.Tu madt"e la primera, como
si la viera.
JosÉ: ¿Pero quién abre aquí la boca sobre lo del niño?
ANTONIA: Es que no quería que le pasara nada. El niño es el niño. Por eso lo llevé a la clínica,
aunque se nos fuera el piso. José, entonces fue cuando más te eché de menos. Tú tan lejos, sin
cartas y el niño en la clínica. Mira, por lo que más quieras no me digas que hice mal.Tu hermana ...
que no había para tanto, que en el Clínico también atienden bien a la gente, que hasta los miran
mejor. Si nos gastamos el dinero ya volveremos a cogerlo. Me da un coraje oírla, de bofetadas le
hubiera llenado el cuerpo. Si es que tiene miedo que cojamos el piso de tu madre, ya se puede
143
quedar bien tranquila, ya se lo regalo; que se case y que se quede con el piso, y con el baboso de
su marido.
JosÉ: Deja en paz a mi hermana.
ANTONIA: Si yo la dejo en paz. Es ella y tu madre que no la dejan a una vivir tranquila. Cuando tú
estás aquí no se atreverán a abrir la boca, pero subes tú al tren y ya empiezan a decirme lo que
debo hacer. Cuando lo del niño fue algo ... No quiero ni pensarlo.
JosÉ: Tú no la avisaste.
ANTONIA: No. ¿Para qué? Se enteraron luego. El niño es mío, ¿no?
JosÉ (muy serio): Y mío.
ANTONIA: Claro, hombre, nuestro. Pero que ellas no se metan en nuestras cosas.
JosÉ: Pues que no se hable más. Acabo de llegar y se acabaron las razones. Basta de quejas. No
quiero volver a hablar de esto.
ANTONIA: Empezaste tú.
JosÉ: ¿Empezar; yo? Yo ni te menté al niño.
ANTONIA: No lo habrás mentao pero tenías ganas de hacerlo. Mira, José, yo no puedo trabajar;
cuidar de la casa y del niño. Fui a por un par de huevos al colmao de la esquina y el niño se
quedó jugando. ¿Quién podía suponer que cogería las cerillas?
JosÉ (malhumorado): Pero no ha sido nada. Además, casi ni se le nota la quemadura. Hiciste muy
bien en llevarle a una clínica. Esas cosas son muy complicadas.Y ahora lo llevaremos todos los
días a la playa, a Castelldefels, y se pondrá tan moreno que ni se le notará.
ANTONIA: y con lo guapo que es el niño. Haberle tenido que pasar a él, precisamente ... Qué susto,
José, qué susto, yo ya me lo veía ciego.Tienes que quedarte. Escribe hoya la fábrica y diles que
no vuelves. Así tendrás que quedarte aquí a la fuerza, encontrarás trabajo, seguro, tienes que
encontrarlo.
JosÉ: 700 semanales, no. Esto no es para mí.
ANTONIA: Pues pide más. Ahora puedes decir que te has especializado en Alemania. Te puedes
hacer valer más.
JosÉ: Eso haré, mujer; eso haré, ya verás.
ANTONIA: Quiero verlo hoyTienes que empezar hoya buscartrabajoTienes que quedarte, ya no
aguanto más. A veces cuando vuelvo a casa y me pongo a hacer la comida, si no fuera por el niño
no la haría. Si fuera por mí sola... ni gana de comer tengo. Los primeros días no podía acostumbrarme. Compraba siempre para los dos, y la comida se quedaba entera.
JosÉ: Ya me lo has contao muchas veces.
ANTONIA: Me quedé muy delgada. Luego, ya ves, una se acostumbra a todo.
JosÉ: Pero no empecemos otra vez.Y que pesá.
ANTONIA: Dime qué quieres que haga. ¿Cuántas veces tendré que decírtelo, dime, cuántas, cuántas
veces? ¿Qué, tendré que preguntar por qué me casé contigo? Para estar contigo. Para vivir contigo. Lo dejé todo, José, lo sabes muy bien. Rompí con mi padre y dejé el pueblo. Por ti y para
estar contigo. Pero tú al cabo de dos años te vas, me dejas un hijo, y ahí te las compongas ... No,
que no, que esta vez no te vas.
JosÉ: Oye,Tonia, ¿se puede saber por qué te embalas tanto?
ANTONIA: ¿Que por qué me embalo? Quieres que te lo diga, ¿eh? Porque desde que has vuelto
144
no has hecho más que hablar de ir a la playa, a Castelldefels, y de buscar trabajo aquí, nada se ha
hablao.
josÉ: Oye, ¿pero tú estás chal á o qué, hija?
ANTONIA: No, si hasta a veces pienso que yo misma acabaré mal. Siempre sola como una viuda.
En esa ciudad tan grande y antipática ... Cuando sales a la calle, no sabes a dónde ir, sin amigas, sin
familia, yo quiero estar con mi gente.
josÉ: ¿Y mi madre y mi hermana?
ANTONIA: iPara ti! Yo no quiero ni verlas. De no haber roto con mi padre hubiera regresao al
pueblo. Sino que hay tanta lengua que se alegraría de verme llegar sola y con el hijo. Hasta pensé
en hacer las paces con mi padre. UosÉ se levanto, se pone el pantalón, se estira, se lavo lo coro. TONIA
le mira irritado por su indiferencia.) Total. que ni me haces caso. Pues te lo juro, o me arreglas eso,
o yo me planto en el pueblo o en Alemania. A mí, trabajo en Alemania no me faltará. Me pongo
a fregar suelos y ya verás. Si no puedo vivir en tu habitación, porque dices que la patrona no nos
dejará, cogeré una para mí sola.
josÉ: y el niño, ¿qué?
ANTONIA: Ah, el niño conmigo, o se lo dejamos a tu madre.
josÉ: Que no se vuelva a hablar de todo eso. Vaya, se acabó. (Muy tirante.)
ANTONIA: Pero, oye, ¿no podría vivir en tu habitación?
josÉ (seco): La patrona no deja. ¿Cuántas veces tendré que decírtelo? No quiere que entremos a
la cocina. Sólo, por las mañanas, antes de ir a la fábrica nos deja preparar el café. Allí las cosas no
son como aquí. Es todo mucho más serio.
ANTONIA: Pero si fuera yo, una mujer es otra cosa. A lo mejor le caigo simpática.
josÉ: Precisamente a las mujeres no quiere ni verlas. Echó a un compañero porque trajo unos
días a la suya, que fue a verle. Pero bueno, y todo esto ¿a santo de qué? No quiero hablar más,
llegué ayer y hoy te he dicho que quiero descansar y pasar el día contigo y con mi hijo.
ANTONIA: josé, yo no iré a la playa. Quiero que salgas hoya por trabajo.
josÉ (gritando): Días me sobrarán. Además, aquí no se habla másTe vistes y nos vamos a la playa.
(Ello va o hablar y él lo corto con un ademón como si fuera o pegarle. Se quedan los dos mirando;JosÉ
nervioso. No quiere que ello lo note. Cambio el tono de su voz.) Pero se acabó ... (Pauso.) Yo tengo
vacaciones, tú tienes vacaciones y hoy vamos a la playa.
ANTONIA: Podríamos haber esperado al domingo.
josÉ: Ni una palabra más.
Él se pone lo comiso y sale. Ello se quedo sin saber qué hacer: Miro lo habitación, intento arreglarse
un poco. Sigue sin saber qué hacer; y acabo decidiendo que lo mejor que puede hacer es vestirse.
145
10
SEGUNDA PARTE
TONlA, nervioso, onda
por lo habitación, buscando cosos que meter en lo moleta. Se lo noto malhumorado
y cansado.josÉ, sentado en lo cama, lo mira. TONlA, de vez en cuando, observo o su marido de reojo. Perece
como si quisiera dar lo sensación de que estuviera mós atareado de lo que estó realmente.
JOSÉ: Acaba ya, deja, ven aquí... Me estás poniendo nervioso.Ya has puesto todo lo que tenías que
poner. Ya la acabarás mañana por la mañana.
ANTONIA (tardando en contestar): Pero si te vas tan pronto. No querrás, con lo cansá que estoy. ..
me levante una hora antes. De todas maneras, no vaya dormir. Cualquiera duerme una noche
de esas. Estoy que no me aguanto de cansá, ya no puedo más, pero ya verás como no duermo.
(Pauso largo, incómodo. JosÉ intento varios veces hablar; no lo consigue. Mientras tonto, TONIA, no
teniendo nodo que hacer; lavo unos vasos.)
JosÉ: Esto sí que son ganas. No me dirás que no puedes dejarlo para mañana.
Ello, sin contestar ni mirarlo, continúo lavando los vasos, secando.
JOSÉ: ¡Pero querrás acabar ya!
ANTONIA: Eso es cosa mía, no te metas en lo que no te importa.
Uno vez lavados los vasos, TONlA se encuentra sin saber qué hacer. Va 01 armario y empiezo o arreglar
ropo. Mientras tonto,josÉ se ha levantado, ha intentado ir hacia ello, luego no se ha atrevido, vuelve o
lo como y empiezo o quitarse lo camisa muy lentamente, para que ello comprendo. TONlA lo mira
duramente y mós malhumorado que nunca. Él, incómodo, no sobe qué hacer; se vuelve o poner lo
camisa, que quedo con los faldones fuera.
JosÉ: Pero, ¡es que no puedo ayudarte?
ANTONIA: Ahora lo dices! Ahora ya llegaste tarde. Muy fino has venido de allá, ¡no? ¡Pero te
acuerdas cuando ya es tarde! Para que te enteres, me ha tocado a mí traer todos los trastos de
tu madre, hasta el petate me he tenido que cargar.
JosÉ: ¡Mujer! Lo decía ...
ANTONIA: Hace tres horas tenías que haberlo dicho, y no haberte ido al bar.
JosÉ: Tenía que despedirme de mis amigos.
ANTONIA: Siempre igual. Primero los amigos, y la mujer es de la última que te acuerdas.
JosÉ: No, si no estuvieras siempre de mal humor; quizá me acordaría más. Pero pa no verte esa
cara que pones ... Cuando en casa hay malhumor; hay que respirar aire fresco.
lo mira de arribo abajo. Él estó mós incómodo que antes. Se noto que estó haciendo un esfuer.zo para no estallar:
TONIA
ANTONIA: Tú, claro, tienes que salirte siempre con la tuya, y hacer siempre lo que te da la real
gana.
JosÉ: ¡Y qué si así fuera?
ANTONIA: ¡Es que es asn Pero sólo hasta que yo me canse. Hasta que yo no aguante más.Y esto va
a llegar pronto, mucho más pronto de lo que tú crees. Uno de estos días revi ento y lo planto todo.
146
Francesc Bozzo en el paper de Salvador a Allí on neixis tant de val,
de Ricard Salvat. Cobra la va muntar el grup Art Viu de Manresa.
147
JOSÉ: Y ¿a qué viene eso ahora?
ANTONIA: Lo que has oído. Que todo se acaba, y esto se está acabando.
josÉ (violento y furioso): Oye, Tonia. Sea lo que sea lo que tengas que decir; desahógate cuanto
antes, porque quiero acabar la fiesta en paz.
ANTONIA (tira con rabio ropo en lo maleta):Y ¿qué puedo decirte? ¡Aquí! (Golpeando lo moleta.)
Aquí tienes la explicación. Pa que te enteres.Y ¿cómo quieres que esté?
josÉ: ¡Mmm! (Acompañándolo con un gesto de rabio.)
ANTONIA: ¡Me lo habías prometido! Por tu hijo, que lo habías prometido.
JosÉ: Yo no prometí nada.
ANTONIA: Dijiste que esta vez te quedarías, lo dijiste ...
JosÉ: Pero de prometer; nada; de eso, ni se habló.
ANTONIA: Menudo eres tú para ir prometiendo. Nadie se creería tus promesas. Pero la verdad, es
que lo dijiste.
josÉ: Pero, ¿no has visto que aquí no hay nada que hacer? ¿No lo has visto? ¡SO enterá! Eres más
desgraciada, con cualquier cosa te contentas.Yo te lo dije, o, como mínimo, dos mil para empezar;
o nada. Lo planto todo, que mi hijo no se muera de hambre, y mi hijo estudie en un colegio.
¿Cuántas veces tendré que decírtelo? ¿Cuántas veces quieres que te diga que esto no se ha
hecho para mí? ¡Que yo no lo aguanto!
ANTONIA (muy serio y segura): josé, lo que yo no aguanto es quedarme otro invierno sola. ¡Te lo
juro! Yo no prometo, ite lo juro por mi hijo!
josÉ: y. ¿a qué viene eso ahora?
ANTONIA: Tú verás. Te lo dije cuando llegaste. Te dije que hicieras todo lo que pudieras para
quedarte. Con irse no se arregla nada. Sí, ya sé que me dirás que allá ganas mucho más, pero
luego te lo gastas en los viajes, en la pensión yen tú sabrás qué ... Y yo, ya no puedo más. Para ti
es muy cómodo, te lo dije, tú te vas y aquí lo dejas todo plantao! Mi hijo también es tuyo! ¿no?,
¿quién va a ocuparse de él?, ¿quién va a hacerle de padre si tú estás fuera? ¡Ya me dirás!
josÉ: Oye, sabes que he buscado trabajo, he estado cinco semanas a prueba.Yo allí no aguantaba.
Cuando te has acostumbrado a ganar más, no puedes contentarte con lo de aquí. Para quedarme en el mismo sitio que dejé cuando marché, no tenía por qué haberme marchao. La primera
vez, tú bien estuviste de acuerdo.
ANTONIA: Unos meses pa probarlo es otra cosa, pero ahora se va alargando demasiado.
josÉ: Yo quiero un piso de los del Congreso o en donde sea. Pero estoy harto de vivir en estas
cuatro paredes. Estoy harto de tantas cosas.
ANTONIA: ¡Tú, sí, muy harto! Un harto que lo arreglas todo marchándote. En vez de arreglar las
cosas aquí, te vas a arreglarlas fuera. Ya me explicarás, ¿sabes?, ya me explicarás. Es una casa
donde tienes que arreglar las cosas y no irte a la del lao.
Pauso.
JOSÉ (intentando resolver lo situación):Tonia, mujer; que me voy mañana... Comprende que ... Claro
para ti ... ¿Para qué vas a hacer llantos ahora? No es el momento, mujer. .. Es la última noche, y
quiero ver caras alegres~¿sabes? Mujer; que estaremos mucho tiempo sin vernos. (Se le acerco, le
pone lo mono en lo cintura, intento atraerlo para besarlo.)
148
ANTONIA (muy dura): ¡Quita, ah! ¡Hueles que apestas!
JOSÉ (furioso): ¡Si vuelves a decir eso, te parto la cara!
ANTONIA (Tonia se do cuento que ha ido demasiado lejos, quiere decirle algo pero no sobe qué): josé,josé ...
Pauso.
JOSÉ: ¿Qué pasa?
ANTONIA: Has bebido mucho y sete nota. Siempre bebes demasiado. (Muy suavemente. Se miran
un roto, él muy dolido, ello muy nervioso pero preocupado')
JosÉ: Pero, ¿pasa algo?
ANTONIA: ¿Qué va a pasar...?
Se quedan mirándose, como tratando de adivinarse el uno 01 otro. Ello empiezo o llorar muy calladamente, de manera hondo. JosÉ, preocupado, se quedo mirando sin saber qué hacer. Pauso. Para
llenarlo empiezo o mirar todo lo que ha puesto en lo moleta.
JosÉ: ¿Pusiste la camisa de nylon?
ANTONIA: Sí (Entre llanto.)
JosÉ: ¿Las botellas de COñác?
ANTONIA: Sí. Las puse en el fondo ... Procuré taparlas bien, pa que no se vean.
JosÉ: Y el regalo de la Engracia, para su sobrino.
ANTONIA: También.
JosÉ: ¿Y los melones?
ANTONIA: En el petate. Con el vino de tu abuelo.
JOSÉ va o mirarlo y compruebo sin convicción.
JOSÉ: Ah, sí.
ANTONIA: Está todo, hombre. No te preocupes.Tú no tienes que preocuparte de nada.
JosÉ: Bueno, vamos a hablar claro. A ti te pasa algo. Gosé se siento 01 lodo de ello y empiezo o
besarlo. Ello se pone o llorar frenéticamente.) Pero, ¿qué te pasa Tonia, qué te pasa?
ANTONIA: ¿Tú no te das cuenta de nada?
JosÉ (un poco preocupado): Pero, ¿qué pasa?
ANTONIA: Pasa que no me ha venido ...
JosÉ (tordo en reaccionar): Pero ¿tú no hiciste lo que te dije?
ANTONIA (o lo defensivo): Claro que lo hice ...
JosÉ: No puede ser.
ANTONIA: Pues es ...
JosÉ (levantándose irritado): Pero, ¿tú eres tonta? ...
ANTONIA: No siempre te puedes fiar de estas cosas ...
JosÉ: Yo sé que sí. (Se quedo cortado, con lo sensación de que ha hablado demasiado.) Yo sé que sí.
ANTONIA: Demasiado seguro estás tú.
JosÉ: Pues sí, estoy seguro. Eres tonta, desgraciá, eso es lo que tú eres.
ANTONIA: Y lo que tú eres, me lo callo. ¡Anda! ¡Vete a Alemania!
JosÉ: Y claro que me voy. Pa quedarse aquí, a llenar la casa de muertos de hambre ...
149
ANTONIA: Haz lo que te convenga, pero yo te digo una cosa: yo aquí el invierno no lo paso sola,
Me voy con mi padre, Mañana mismo le escribo y me voy al pueblo,Yo no paso un invierno sola,
con el niño y lo que venga,
JosÉ: Tú no haces nada que yo no te lo diga,
ANTONIA: Tú vete y verás .. , A tu madre y a tu hermana, las aguantas tú .. , Esta casa la aguantas tú .. ,
El que venga no nace sin padre ... Donde tú no estés, estará mi padre,
JosÉ: Tú no te vas sin que yo te lo diga .. ,
ANTONIA: y, ¿quién eres tú para mandarme? ¡Dime quién eres tú! ¡Tú te vas y ya no vuelves .. ,!Tú
no eres nadie,
JOSÉ
le do uno bofetado muy fuerte, ello cae Ilorondo encimo de lo como, y él se le hecho encimo,
ANTONIA: ¡Déjame, déjame, déjame!
Él sigue besándolo, Ello cede,
ANTONIA:josé, dime que no te vas .. , Dilo, dilo, dilo,
JosÉ: Va mujer, cálmate .. , Ahora quiero estar contigo,
ANTONIA: Ahora ya .. ,
JosÉ: Verás mujer, vendré cuando nazca el niño, luego todo se arreglará,Ya no volveré a marchar.
ANTONIA: No, luego no,Ahora, Empieza en tu casa a arreglar las cosas, Empieza ahora josé,Ahora,
ahora, ahora .. ,
FIN
In(ormació sobre la migració (immigració i emigració)
josep Oliveres
Una de les característiques més importants de la historia demografica internacional del segle
xx és, sens dubte, el fenomen de les migracions en els seus dos vessants: I'un, els desplar,:aments
de població d'uns pa:lsos als altres; el segon, els desplar,:aments en I'interior d'un mateix país,
Aquestes migracions són de dos ti pus: forr,:ades o voluntaries, Com exemple de les forr,:ades
cal destacar-ne les que en I'origen tenen motius polítics, I'exili polític, i també les que resulten
com a conseqüencia d'una guerra entre dos Estats,
Mai com en el segle xx s'havien donat tants casos d'exiliats polítics; amb raó, Élie Halévi
I'anomena «I'era de les tiranies» referint-se a aquesta epoca, Durant el segle XIX hi hagueren
també grans migracions, pero voluntaries, i els seus elements eren gent jove; en les migracions
del segle xx s'han desplar,:at pobles sencers, la seva marxa, a excepció de la deis jueus cap a Palestina, no era d'esperanr,:a sinó d'incertitud, i els seu s components eren homes de totes les
edats i de totes les classes socials,
Els principals desplar,:aments forr,:ats del 1933 al 1955 han estat:
150
,-------------------------------------------------------------------------------
Italians antifeixistes
250.000
1.000.000
Alemanys antinazis
Espanyols republicans _ _ _ _ _ _ _ _ _+-_ _ _ _: :-: 7-=-0-=-0-=-.0-=-0-::-10
Israelites emigrats
7.000.000
Russos i alemanys
21 .000.000
Alemanys de l'Est expulsats i refugiats
I 1.000.000
Alemanys expulsats deis sudets
:3.000.000
---------+----~:::-::--:-7--:-7-::-1
Traspas India-Pakistan
15.000.000
Francesos que han abandonat Algeria
850.000
---~-----+------::-::--:-7--:-7-::-1
Guerra d'lndoxina
I.000.000
Revolució Xina de 1949
LOOO.OOO
---------+-------=~~-::-I
Polonesos despla¡;ats
4.500.000
Guerra corsa 1950-1953
9.000.000
Malauradament, aquests brutals despla¡;aments no han acabat i continuen encara al Vietnam,
a Cuba, a Alemanya, i a molts altres Ilocs.
Independentment i paraHelament a aquestes migracions for¡;ades hi ha les voluntaries, que
són degudes a diferencies de tensió demografica sobre els recursos economics disponibles. Quan
aquesta tensió és molt forta s'origina I'emigració a altres zones on la tensió és més petita.
A Espanya els moviments migratoris interiors són cada dia més intensos, promoguts per la
demanda de ma d'obra a les zones industrials i a les grans ciutats.Aquests moviments són deguts
als grans desequilibris regionals que hi ha a Espanya. Mentre la província de Barcelona presenta
I'any 1962 una renda de 72.961 milions de pessetes, la de Lleida era de 7.000 milions, i la de
Soria solament de 2.000 milions.
En 10 anys, 18 províncies espanyoles han perdut 1.04:3.000 persones que les han guanyat 10
províncies (les més industrialitzades).
En enumerar les causes de la immigració, Martínez-Mari Odena diu: «El desequilibri entre
comunitat i sol produeix tragiques situacions de subalimentació, aturament estacionari, viciosa desapropiació de la propietat, usura per part de I'escas capital, manca de serveis i deficient formació
humana; tot aixo obliga els individus o grups més dinamics a fugir de Ilur ambient d'habitud».
La causa més important de les migracions és que hi ha un excés de població dedicada al
sector primario Lany 1930, el percentatge d'espanyols dedicat a I'agricultura era del 69%; actualment és d'un 35%. Mentre que a Fran¡;a és del 27%, i a Anglaterra del 4%, i a Belgica del I6%.
Les províncies fonamentalment agrícoles, que solen ésser les que tenen les rendes per capita
més baixes, han esdevingut, més que emissores d'immigrants, expulsores de la seva població jove,
i pertant s'ha produ'lt un envelliment de la població activa, descens de la natalitat i de la població;
mentre que en les províncies industrialitzades, situades a la periferia (províncies receptores), ha
passat tot el contrari, benenciant-se per tant de la immigraciá.
El professor d'economia Sr. Berini, diu que «I'any 1963 han immigrat més de 440.000 espanyols; d'aquests, 46.000 han vingut a Barcelona, i entre ells hi ha I 1.000 menors de 15 anys». Els
dos problemes més importants que ha creat aquesta recepció d'immigrants ha estat sens dubte
151
el de I'habitatge i el de les escoles. Si cada any el ritme d'immigrants fos igual al del 1963, s'haurien de construir a Barcelona 250 escoles per any
Quant a les migracions exteriors, Espanya era tradicionalment país emissor d'emigrants cap
a «les Ameriques». Pero aquesta emigració transoceanica espanyola ha anat disminuint any rere
any, per ésser substitu·ida pels péllSOS que componen l'Europa del Mercat Comú.
Emigració transoceancia espanyola:
/
1954
1955
1956
1957
1958
1959
1960
52.418
62.237
53.082
58.260
47.179
34.550
34.328
36.495
35.181
25.862
1961
1962
1963
Cada any emigren 6 de cada 1.000 espanyols, i de 4 emigrants, tres es dirigeixen a Europa i
un a America.
Entre els emigrants cap a I'interior del continent, s'hi troba el protagonista de I'obra d'en
Ricard Salvat, i com a record d'Allí on neixis tont se vol i perque es puguin adonar deis problemes
i circumstancies que envolten I'emigrant, ens plau donar-los les dades que s'han lIegit a I'intermedi, dades que fan possibles els condicionaments que actuen sobre els personatges que els actors
us mostren.
Emigració interior. L'any 1960, Barcelona es compon de 594.960 immigrants i 938.590 catalans. O sigui, a Barcelona hi viu un 40% de no-catalans.
Andalusia, Aragó, Valencia, Múrcia i Galícia són les regions que han aportat major nombre
d'immigrants. Andalusia sola: 157.796 persones.
A Manresa, del 1951 al 1958, i descomptant el 1955 en que es fa el cens, varem rebre 6.528
immigrants. Restant d'aquesta xifra les 1.471 persones que marxaren de la ciutat, veiem que el
creixement migratori de Manresa en aquest període fou de 5.057 persones.
La procedencia deis immigrants el 1957, per regions, fou la següent:
41,76% d'Andalusia
30,67% de Catalunya
8,22% de Castella la Nova
5,28% d'Extremadura
4,59% de la regió del Duero
3,21 % d'Aragó
2,59% de Múrcia
152
I,55% del País Valencia
I,40% de la zona nord i Galícia
0,68% d'altres Ilocs d'Espanya i palsos estrangers (Marroc, Franc;:a i Italia)
Emigració exterior. Des del 1959 fins el 1963 han abandonat Espanya, segons xifres oficials,
71 1.90 I persones.
Al costat de I'emigració oficial existeix una forta emigració no controlada. Alguns investigadors seriosos estimen que cada any surten sense control unes 100.000 persones.
Una xifra orientadora: en el període 1946-1962 han emigrat 1.437.840 persones.
En aquests darrers anys han emigrat en qualitat de treballador controlat: 479.666; deis quals,
la majoria eren homes. De 15 a 25 anys, edat entre la qual es troba el !lostre protagonista,
n'havien emigrat 122.31 6.
El país fonamentalment receptor d'emigrats nostres és Franc;:a, fins el 1962. Entre els emigrats
a Franc;:a n'hi ha un 58% de casats.
La procedencia deis emigrats espanyols és:
61 ,88% procedeix del camp
35,21 % procedeix de la indústria
2,97% procedeix deis serveis
Van a parar, tots ells, al camp, a la indústria, a la mineria, als serveis com a peonatge no qualificat.
Aquestes xifres fan referencia al període 1946-1962, pero el moviment continua i s'incrementa fortament.
Al setembre del 1965, s'oferien 8.690 Ilocs de treball per part deis péÚSOS I'eceptors. La contraoferta va ser de 93.926 obrers espanyols.
Al gener del 1966, la població total espanyola és de: 32.27 I.000 persones.
Població activa: 12.271.000 persones.
No treballen: 20.000.000 persones.
D'aquests darrers, en atur forc;:ós, s'estima que n'hi ha unes 195.291 persones.
Vegem ara algunes de les causes que ens poden explicar aquest corrent migratorio
Ingressos, per capita en diverses nacions, I'any 1962:
Estats Units: 145.294 ptes.
Canada: 90.414 ptes.
Alemanya: 74.497 ptes.
Anglaterra: 71 .204 ptes.
Belgica: 66.760 ptes.
Espanya: 22.496 ptes
Baix nivell de salaris en relació amb altres nacions. Un 87,5% deis espanyols tenen una renda
mensual inferior a 6.000 pessetes.
La mitjana anual deis salaris-hora, per categories professionals, I'any 1964, era la següent:
Peo ns.: 14,95 ptes./hora
Obrers qualificats: 23,54 ptes./hora
153
"ALLI
ON
NEIXIS
TANT
SE
VAL··
DE
RICARD
SALVAT
Imatge del programa de ma de /'espectacle Allí en neixis tant se val, de Ricard Salvat.
Grup Art Viu de Manresa. Oirecció: Lluís Calderer. Interprets: M. Oolors Garriga
i Francesc Bozzo. Narradors:Joan Sala i Montserrat Margarit.
Es va estrenar als Magatzems Jorba de Manresa /' I I de juny de 1966.
Admlnlstratlus: 30,3 I ptes./hera
T ecnics sense titular: 34.70 ptes./hora
T ecnlcs tltulats: 64.75 ptes./hora
El salan mltja anual per persona, en pessetes, el 1964, esta distribu'lt de la manera següent
segons els sectors:
Sector pnmari:
Agncultura: 28.733 ptes.
Sector secundari:
Indústria
154
~I__ _
Extractives: 56.631 ptes.
Fabrils: 48.409 ptes.
Construcció: 37.259 ptes.
Sector terciari:
Serveis: 62. 190 ptes.
Al sud d'Espanya hi ha 1.400.000 bracers, deis quals, solament 400.000 són fixos. Els altres
treballen una mitjana de 90 dies a I'any, i obtenen una renda de 4.000 a 5.000 ptes.
A Manresa, com una de les causes de subtreball i, per tanto motiu d'emigració a altres Ilocs,
s'ha de tenir en compte la crisi textil. D'uns 10.000 treballadors ocupats en aquest ram, la crisi
arriba a ocasionar la perdua de 4.000 Ilocs de treball.
D'aquests treballadors, un miler; aproximadament, han hagut d'abandonar la ciutat per installar-se a altres importants centres productors textils com, per exemple, Sabadell iTerrassa.
Tants espanyols surten del país, com hi entren en qualitat de turistes. L.:any 1952, el nombre
de turistes estrangers entrats a Espanya és d' 1.480.000.
Fins el 1959, el nombre de visitants augmenta acumulativament en quantitat módica. A partir
d'aquest any, que és el del pla d'estabilització, el turisme experimenta una alc;:a rapida i progressiva.
El 1960, la xifra és de 6.1 10.000. Per arribar en cinc anys a 14.250.000.
La corba d'entrada de divises a Espanya per concepte de turisme és molt semblant a I'anterior. També a partir del 1959, els milions de dólars augmenten vertiginosament.
El 1952 hi varen entrar 58,4 milions de dólars.
El 1959, 128,6 milions de dólars.
El 1965, 1.159,9 milions de dólars.
Els dos factors que ajuden a equilibrar la balanc;:a comercial espanyola són: les divises deis
estrangers i, en segon lIoc, les remeses de diners enviades a Espanya pels emigrants.
L.:any 1962, 146 milions de dólars.
L.:any 1963,200,86 milions de dólars.
L.:any 1964,234,96 milions de dólars.
Les dades que els hem donat provenen de les fonts següents:
Anuaris de l'lnstitut Nacional d'Estadística.
Revista del Trabajo.
Ramón Tamanes: Estructura Económico de España.
Plan de Desarrollo.
«Censos Oficiales» de l'Ajuntament de Manresa.
Declaracions del Sr. Cuitó Miserachs a Solidaridad Nacional.
Plan de Ordenación de la Provincia de Barcelona.
J. M. Martínez-Mari Odena La immigració a Barcelona.
Revista Promos, n. 40.
España es así.
Lesaurd-Gerard: Historia Económica Mundial.
155
Comentar; sobre la posada en escena de No importa dónde se nace
Josep Anton Codina
Era I'estiu del 1965. Havíem celebrat els cinc anys de vida de I'EADAG i acabavem d'estrenar
al Palau de la Música Vent de gorbí i uno mico de por, de Maria Aurelia Capmany. En Ricard Salvat
ens va explicar el projecte del muntatge de Rondo de mort o Sinero, de Salvador Espriu, pero
encara no se n'havia comenc;:at a preparar res. Es pot dir que podríem fruir d'un període d'inactivitat si no fos que a I'EADAG aquesta paraula no existia.
Una tarda en Salvat ens convoca en petit comite i ens IIegí No importo dónde se nace. L'autor
n'era ell i, acabada la lectura, em va demanar si m'agradaria dirigir-la. Li vaig dir immediatament
que sí. Acostumat afer d'ajudant de direcció «perenne», la possibilitat de fer un muntatge personal em venia com I'anell al dit. L'obra, dividida en dos temps, tenia una duració de mitja hora i
passava tota en I'habitació rellogada d'un matrimoni obrer:Antonia i José. Per a aquests personatges vaig comptar amb la coHaboració de Maria Jesús Andany i de Julia Navarro. En Julián de
Jódar assumia I'ajudantia de direcció i, a més, al comenc;:ament recitava un proleg de to distanciat.
No he vist aquest proleg en la versió que la revista ASSAIG DETEATRE prepara per ser publicada.
Potser I'autor ha decidit suprimir-lo.A part d'aixo, em va agradar;tot seguit, el to de denúncia del
text, escrit en castella, i el seu IIenguatge realista i directe pero molt acurat.
Tots sabíem que aquesta obra no passaria la censura i que ens hauríem de limitar a representar-la en cercles i associacions obreres i d'estudiants, on ja havíem presentat un repertori
extens d'obres prohibides.Aixo, pero, no va ser cap obstacle per al nostre entusiasme, i tot seguit ens posarem a la tasca. No teníem els elements suficients per construir una escenografia od
hoc, pero amb dos taulons per a un IIit i alguns elements escenics escadussers que trobarem als
magatzems de la Cúpula vam omplir I'escenari; hi calia la qualitat i la bona voluntat deis actors,
per fer versemblants les escenes erotiques damunt deis taulons. Tampoc la temperatura no hi
ajudava gens, perque la situació de la Cúpula, sota terrat, arribava afer insuportable d'estar-s'hi.
Tanmateix, tots aquests inconvenients no van ser un obstacle per a la bona marxa deis assaigs:
I'actriu i I'actor es van prendre molt a pit el paper i no es van permetre ni la més petita relaxaeió.
Tot seguit es van ficar en la pell deis personatges i ompliren el text de pauses i matisos, enriquintlo fins a aconseguir plenament donar-hi el sentit i la intensitat que exigia.
La part més feble del muntatge va ser el proleg del comenc;:ament. En Salvat volia que fos dit
amb to distanciat, i no va quedar mai content del to que hi donava I'actor; acondu'lt per mi. No
vam entendre mai prou bé que ens demanava, segurament perque ignoravem el sistema de
distanciament brechtia. Sempre m'ha quedat aquest coreó.
Recordo que I'estrena es va fer a I'associació cultural del barri obrer de Can Clos. Era un deis
IIoc preferits per a les nostres tournées clandestines. El públic, molt preparat, no s'estava de dir el
que pensava. L'obra va agradar, i va comenc;:ar afer via pels nuclis de la clandestinitat i la resistencia.
156
Notes sobre un treball de direcció de J'obra Allí on neixis tant se val, de Ricard Salvat
Lluís Calderer
La possibilitat de representar una obra de les característiques d'Allí on neixis tont se vol, de Ricard
Salvat, el 1966 a Manresa resuttava idonia per donar sortida a una de les inquietuds primordials del
grup de teatre Art Viu. De primer; en el sentit de poder disposar d'un text en que es tractava una
problemática social intensa i immediata, i, en segon lIoc, perque a causa de la seva estructura i el
nombre redült de personatges s'adequava a les nostres possibilitats, aleshores forc;:a limitades.
Pero, previament, se'ns planteja un problema. Calia veure que passaria amb la censura, especialment sensible amb nosaltres; ja hi havíem tingut, com a mínim, un parell de topades prou
considerables.Tot i així, també, d'entrada, vam arriscar-nos. El text que vam presentar ometia la
introducció a carrec del narrador i la relació de dades de I'intermedi. Es van limitar a passar ratlla
a un «fet», donant I'alternativa «fa» (de la que, evidentment, no en vam fotre ni cas) i concediren
I'autorització. De fet, dones, només calia patir per allo que els havíem amagat. pero, afortunadament, aquesta vegada, no van enviar ningú a veure com anaven les coses.
Una altra qüestió, aquesta d'ordre intern, venia donada pel fet que ArtViu s'havia implicat en
una línia de renovació a fons del nostre teatre, «caciquitzat» lIavors pels mecanismes de la Piece
bien (oite. En aquestes condicions, com havíem d'acarar-nos amb les dues escenes de T onia i Salvador que responien al concepte naturalista del tronche de vie? Calia emmotllar-s'hi? N'hi havia
prou amb les contextualitzacions del narrador i les estadístiques emprades en I'estrena a Tolosa
de Llenguadoc i que I'autor proposava com a modelf?
Vam partir de la nostra realitat personal. Quina relació teníem amb el món que ens disposavem a mostrar en I'escenari? Per comen~ar; els dos actors (M. Dolors Garriga i Francesc Bozzo)
havien nascut i viscut sempre al mateix Iloc; de faml1ies treballadores, es guanyaven la vida fent
d'administratius subalterns. Pero tenien inquietuds, no solament de caracter artístic, sinó també
de polítiques i socials. Observadors atents de tot allo que els envoltava, reflexius i crítics, en una
ciutat de les característiques de la Manresa d'aquells anys, la possibilitat, i el fet, de coneixer de
prop situacions i personatges com els de I'obra, eren molt més immediates que no pas el nucli
superpoblat com, posem per cas, Barcelona. Així. dones, podríem dir que ens trobavem amb la
conjunció de dos factors: un de proximitat i un altre de distancia. Gracies al primer estavem en
condicions de dur a terme una imitació perfecta, de crear una ¡1'lusió de realitat. Pero el factor
d'allunyament tampoc no el podíem deixar de banda, tot i que calia evitar els riscos de caure en
la fredor; el deix de superioritat o d'un cert paternalisme. El punt d'intersecció, I'eix de tot plegat,
ens va semblar trobar-Io en I'actitud deis actors envers els personatges a qui havien no ben bé
d'imitar; sinó més aviat de «representar».
Des d'aquesta perspectiva, dones, vam mantenir tots els aspectes més emotius (fins i tot la
bufetada i les Ilagrimes van ser de debo), pero expressats pels actors des de la seva vivencia.
D'aquesta manera perdien I'esqueixament que mena I'espectador a reaccionar visceralment, i
comunicaven, en canvi, una sensació més intensa i profunda. Les actituds, gestos i moviments van
estar pensats, assajats, modificats i, a la fi, establerts d'una manera molt meticulosa -tot un guió
paraHel al text-, de manera que fossin coherents amb la situació i les paraules. Sense perdre ni
un punt de versemblan~a s'aconseguia, gairebé imperceptiblement, el toe d'estilització imprescindible per tal de remarcar-los i alhora dignificar-los.
157
Pel que fa a I'escenografia i I'ottrezzo, I'element naturalista en quedava afora, sobretot, per
I'absencia de decorat. Com que I'obra no es faria en un teatre sinó a I'hemicicle instaHat a la planta
superior deis Magatzems Jorba, vam mantenir I'emmarcament de la cortina negra que tapava la
paret del fons i els laterals en forma semicircular. Per contrast, allo que sí que es va correspondre
amb el món de I'obra van ser els mobles i els objectes indicats en el text: el Ilit, I'armari, el rentamans, la taula amb fogonet electric ... , als quals n'hi vam afegir altres de molt emblematics: el calendari amb <<tia bona», el quadre religiós (una Puríssima) i alguns retrats de famnia.Ara bé, allo que no
era tampoc, en absolut, naturalista, n'era la disposiciá. Calia que fossin percebuts, cadascun, amb
relleu i nitidesa i coordinats per harmonitzar amb les accions deis personatges. Els amics pintors,
Josep M. Massegú i Josep Soler Montferrer, van tenir cura de buscar-los. S'hi van Iliurar amb iHusió
i entusiasme. I aixo que no va ser facil, perque jo els en demanava no un de sol de cada sinó tants
com en poguessin localitzar. Els vam anar a veure i decidírem aquell que ens sembla més adequat.
Pel que fa als elements contextualitzadors, vam mantenir la figura del narrador (a carrec de
Joan Sala). Deia els mots d'introducció de cara al públic, amb els altres actors a la vista, immobils,
en situació, a punt de comen¡;:ar immediatament.
L'intermedi reclamava un redactat del tot nou. Per comen¡;:ar,Josep Oliveres, aleshores estudiant d'economiques, va dur a terme un treball rigorós de recerca de dades sobre la migració. És
evident que calia adaptar-lo a la dinamica de I'espectacle, i així vam fer-ho de comú acord. Cal dir
també, pero, que pel seu valor i interes es van fer copies ciclostilades del dossier, les quals es van
repartir, a la sortida, entre el públic assistent a la representaciá.
Amb vista al muntatge, el material es va estructurar en quatre blocs: 1) emigració interior;
2) emigració exterior; 3) causes que podien explicar aquests corrents migratoris; i 4) el fenomen,
cronologicament paraHel, i contrastant, del turisme a Espanya. Les dades es repartien en blocs breus,
lIegits amb veu neutra, alternadament, per dos narradors (el mateix Joan Sala i Montserrat Margarit),
situats a banda i banda d'una pantalla. Entre bloc i bloc s'hi projectava una serie de diapositives; en total
trenta-cinc (nou, sis, set i tretze, respectivament). Per a les tres primeres seccions van ser fetes expressament. Les encarregarem a Joan López, el fotograf del grupo Amb sensibilitat i agudesa capta, en imatges en blanc i negre, una cronica vívida sobre el món deis emigrats a Manresa: des de
I'estació amb I'arribada, fins als barris, vivendes, Ilocs de treball; des de les visions de conjunt fins al
detall de rostres, actituds i situacions.A manera de fort contrast, el darrer bloc, en color; mostrava aspectes de la vida i I'ambient deis turistes: platja, carrers, bars, «folklore nacional» ... L'última
diapositiva era una reproducció del famós quadre El cobollero de lo mono en el pecho, d'EI Greco.
També la música va tenir una presencia, no de farciment, sinó ben integrada, en el nostre
espectacle. Enrie Larreula, aleshores cantautor (de I'Hospitalet, si no recordo malament), havia
tradu'lt al catala i interpretava, acompanyant-se d'una guitarra, una can¡;:ó de Joan Ferrat titulada
«Lluny» i que comen¡;:ava així: «Lluny, Iluny. alla molt Iluny / una alba gris on tremolen els somnis ... » Posats en contacte es va avenir a participar en I'obra. Hi cantava la can¡;:ó dues vegades: a
I'inici, abans de la intervenció del narrador; i entre la darrera diapositiva i el comen¡;:ament de la
segona escena de T onia i Salvador.
La nit de l' I I de juny donavem a Ilum el resultat del nostre treball coHectiu i interdisciplinari.
Que sortís tot rodó va ser un gran premi al nostre esfor¡;:; afegim-hi I'adhesió entusiasta i estimulant presencia de I'autor, Ricard Salvat, el qual, després d'agrair amb els actors els lIargs aplaudiments, es va brindar a un coHoqui, ric i substanciós, amb el públic.
158
Art Viu: de Manresa a Barcelona
Xavier Fabregas
ARTICLE PUBLlCAT A SERRA D'OR, MAIG DEL
1967
ArtViu és un grup de gent jove que, a Manresa, es preocupa pels afers de la cultura; i se'n
preocupa, no pas d'una manera esteticista, no pas amb el bastiment de pulcres torres de vori,
sinó amb plena consciencia que la cultura s'explica i es justifica en raó de la coHectivitat que la
produeix i la necessita, que és, en definitiva, un instrument per a la comprensió deis problemes
de la societat, i una oportunitat per al plantejament de les solucions que un moment historic donat ofereix i possibilita. Exposicions de pintura, conferencies, lectures i representacions teatrals
són les activitats que d'en~a de la seva fundació, ara fa uns tres anys,ArtViu organitza a Manresa,
amb una projecció directa a les poblacions de la rodalia.
Un breu repas a la tasca teatral menada fins ara per Art Viu sota la direcció de Lluís Calderer i
Manuel Martínez Ballester ens permetra d'il'lustrar el que acabem de dir: hom ha presentat muntatges de Lo pell de brou i Llibre de Sinero, de Salvador Espriu, i ha presentat Homes i no, de Manuel
de Pedrolo, i Mort d'home i Allí on neixis, ton se vol, de Ricard Salvat. Del teatre de fora cal esmentar
els muntatges de Lo contont ca/bo, d'Eugene lonesco; Lo dono juevo, de Bertolt Brecht, i Tres forses
russes, d'Anton Txekhov, en la coneguda versió de Joan Oliver: El teatre castella meresqué també
una sessió en el seu propi idioma en que foren presentats, a títol informatiu, textos tan allunyats
entre ells com ho puguin ésser els de Federico García Lorca, Fernando Arrabal i I'argentí Osvaldo
Dragún. Esmentem també un homenatge a Vicens iVives confegit amb la lectura de textos seus.
A més de les actuacions periodiques a Manresa,ArtViu ha portat el seu repertori a SantVicen~
de Castellet, Sallent, Súria, Balsareny, Olesa de Montserrat iTerrassa.Amb aquestes sortides el grup
no es limita a desenrotllar una labor cultural. bé que molt necessaria, per for~a espaiada, per tant,
d'una eficacia més aviat dubtosa, sinó que, endemés, estableix contactes amb els nuclis de jovent de
les distintes poblacions i hi propugna la creació d'agrupacions teatral s orientade~; d'una manera prou
definida, a fi d'aconseguir una coordinació deis esfor~os dins una unitat de treball i d'intencions.
Les representacions d'Art Viu tenen unes característiques que cal remarcar: són gratu'ltes
malgrat que ningú no les subvenciona. En acabar, cada espectador paga d'acord amb les seves
possibilitats, que tot sovint són poques, bé que la generositat les compensa. amb escreix; el fet
cert és que mitjan~ant aquest procediment el grup va endavant, i ningú, en tant que espectador;
no se'n pot sentir discriminat per imposicions economiques. Un altre costum del grup és el colloqui que estableix a la fi de cada representació: es tracta d'escatir, entre els que han estat dalt a
I'escenari i els qui han estat baix, allo que I'obra representada ha pretes dir, i si ho ha dit d'una
manera entenedora i constructiva. D'aquesta manera s'aconsegueix que I'espectador, sigui quin
sigui el seu nivell de cultura, s'adoni que allo que acaba de veure va més enlla del joc escenic, té
una íntima relació amb el que passa al carrer; a casa, a la fabrica, a Catalunya o al Vietnam, i requereix un esfor~ de comprensió i, per tanto un judici.
Després de tot el que hem dit és ben comprensible que la presentació d'ArtViu a Barcelona,
que tingué Iloc el 15 d'abril al teatre deis Escolapis de Sant Antoni, despertés la curiositat de la
gent que, a la nostra ciutat, es mou entorn del teatre independent, ja que la migradesa deis
mitjans publicitaris, aquesta vegada, no permetia d'abastar un cercle d'espectadors més ampli.
159
ArtViu presenta Allí on neixis tont se vol, de Ricard Salvat, una obra de dimensions redu"ides pero
molt densa; Salvat narra, servint-se d'una tecnica naturalista molt estricta, el drama d'un matrimoni
que es veu desfet davant de la necessitat que té Salvador, el marit, de marxar a Alemanya en cerca
d'un jornal que li permeti de viure amb un mínim de dignitat. Antonia, la muller. no es resigna a
suportar any rere any la soledat, i s'adona del parany que hi ha en la promesa d'un benestar que
cada cop s'allunya més i els condemna a una vida sense sentit. Ni Antonia ni Salvador no acusen
ningú, ni tan sois busquen les causes d'una anormalitat que els destrossa, per tal com manquen
d'una perspectiva que els permeti de lIigar caps i veure les for-ces que els manegen a ells i molts
que, com ells, es troben en una semblant situació; tan sois al final de I'obra, per via d'intu"lció,
Antonia clama al seu marit: «Queda't, ací és la teva terra, ací és on has de Iluitar».
Lluís Calderer, que signa el muntatge que ArtViu ens ha ofert de I'obra, ha sotmes el text a
una extrema violentació, ha convertit les dues escenes naturalistes de Ricard Salvat en I'element
principald'un espectacle epic on ha aplicat els metodes més energics de la distanciació: en si,
I'experiment és d'un gran interes, car pressuposa un camí vers la utilització de textos dramatics
-no textos narratius i poetics com hom ha acostumat fins ara-, fora del corrent expressiu en
que foren pensats i escrits. La fórmula no és d'una novetat absoluta a casa nostra, pero sí que ho
és la manera radical amb que Lluís Calderer ha procedit a aplicar-la aquesta vegada.
Lanecdota de Salvador iAntonia és interrompuda per assabentar-nos, mitjanc;:ant cartells, estadístiques Ilegides i projecció de diapositives, que el seu no és un conflicte al1lat, sinó tan sois un cas vist a escala
individual d'un conflicte coHectiu, I'espectador és informat del nombre anual d'emigrants i coneix amb
xifres el que representa per a la balanc;:a de pagaments de l'Estat espanyoll'aventura de tots els Salvadors que treballen anreu d'Europa, i la solitud, les lIagrimes i la desesperanc;:a de totes les dones que,
com Antonia, es veuen obligades a viure lIuny del marit. Les diapositives, en blanc i negre, ens van
mostrant els ambients que el turisme fora ve a cercar a la terra d'on Salvador ha hagut d'emigrar:
La intenció del muntatge de Lluís Calderer arriba, pero, un pas més enlla: no es tracta només
-i ja fora molt-, de contar-nos la diferencia que hi ha entre la vida del treballador en un país
subdesenvolupat i en un altre d'opulent; es tracta, també, de mostrar com per damunt els nivells
de vida, sempre relatius i osciHants, planen els interessos d'una macrosocietat capitalista que
ignora I'home en tant que individu d'una pec;:a, amb uns anhels i unes vivencies que li són inherents, i hi estableix tan sois uns vincles basats en el binomi productor-consumidor: D'aquesta
manera el drama de Salvador i Antonia pren unes dimensions i una profunditat que, bé que en
eltext de Ricard Salvat són implícites, s'ofereixen a la consideració de I'espectador amb uns
elements de judici que el context social exposat ens permet d'objectivar:
És evident que els riscs del muntatge són molts i no tots han estat superats: hom pot adduir
que el doll d'estadístiques esdevé excessiu, que la selecció de les diapositives podria ésser més
punyent; que, al costat de les xifres, una selecció habil de fragments de discursos i declaracions
de certes personalitats, podria resultar molt escaient i aclaridora. Potser caldria considerar la simultane'ltat de les projeccions de diapositives amb la lectura, entre bastidors i per microfon, deis
textos seleccionats, a fi de procurar un ritme més agil a I'espectacle i ensems, un impacte més
fort sobre I'espectador. Aquestes reserves són, pero, purs accidents de forma enmig d'una representació que ens sembla basicament ben orientada i d'un gran interes. Maria Dolors Garriga
i Francesc BOllO ens forniren una Antonia i un Salvador convincents, dins la línia general amb
que Allí on neixis ton se vol ha estat concebuda aquesta vegada.
160
Krise/u, grupo de teatro vasco*
Gabriel Aresti
Durante largos años (va a hacer pronto la cincuentena), el entresuelo que en la calle de la
Ribera, en la finca número 6, tiene alquilado la Academia de la Lengua Vasca o Euskaltzaindi, ha
sido un intenso foco de vasquismo bien orientado y serenamente dirigido. Allí concibió y realizó sus más importantes obras quien fue primer y más brillante presidente de la Academia,
don Resurrección María de Azkue. En los años de la posguerra, allí fue donde renació la vascofilia bilbaína, con la recreación del Euskaltzaindi, por obra y reunión del dicho Azkue, julio
Urquijo,juan Carlos Guerra, Nazario Oleaga y Juan Irigoyen, todos ellos ya desaparecidos, mas
tras haber dejado en quienes luego ocuparon sus puestos, indeleble huella, imborrable memoria.
Durante varios años, posteriormente, ensayó en dicho local académico el popular grupo de
teatro vasco T xinpartak, grupo que, dicho sea en honor de la verdad y de la precisión, más se
dedicó, y se dedica, a la espectacularización del folklore que a una verdadera actividad teatral.
Recogido dicho grupo a locales marianos, en Ribera número 6, han continuado las clases de lengua vasca hasta que a fines del pasado febrero comenzó a alternar con ellas, en la utilización de
los locales, un nuevo grupo de teatro vasco, éste ya con preocupaciones culturales y con ambición artística: el Kriselu.
Puedo hablar de primera mano sobre la génesis y gestación de dicho grupo, por haber
intervenido directamente en el mismo desde el primer momento y creer estar identificado con
sus aspiraciones e inquietudes.
Es un grupo de estudiantes vascos (todos vasco-parlantes, es decir, euskaldunak, vascongados, conditio sine qua non se puede entrar a formar parte del grupo), algunos de ellos anteriormente pertenecientes al arriba indicado T xi npartak, quienes cansados de su falta de ambición
intelectual, decidieron formar un nuevo grupo, para lo cual se pusieron en contacto con el bravo
grupo de teatro donostiarra jarrai, quien un poco los acogió bajo su más entusiasta protección.
Por el jarrai, que una vez estrenó una obra mía, me puse en comunicación con los estudiantes bilbaínos. Aunque mis conocimientos de la escena no son, con mucho, profesionales, he tenido el atrevimiento de escribir una media docena de obras teatrales, algunas de las cuales ha
merecido galardón de la Academia de la Lengua Vasca. Era yo quien más a mano encontraron, y
a mí acudieron para, entre todos, dar una orientación segura e impulso firme al grupo de teatro
vasco que amanecía.
La Academia de Lengua Vasca nos dio su amparo. Funcionamos bajo protección oficial, y
hasta en algún momento nos ha brindado su ayuda económica. Ensayamos en sus locales, procuramos conservar y mantener su sereno y amplio espíritu, seguros de que quienes hace ya
medio siglo, todos hoy desaparecidos, fundaron el Euskaltzaindi en el Congreso de Estudios Vascos de Oñate, si pudieran juzgar nuestras opiniones, aprobarían complacidos.
Había que empezar a andar.Y elegimos la primera obra. Era una decisión que nos imprimiría
el carácter.Y queríamos un carácter definido, preciso, claro, inconfundible. Nuestro teatro propio
es, por desfortuna, bien restringido. Decidimos empezar por una traducción, naturalmente de un
autor de primera línea mundial, y, no sabemos aún si acertada o desacertadamente, elegimos al
161
11
italiano Ugo Betti, en su obra Delitto off' isolo delle copre, o como quedó intitulada que a un
vascuence vizcaíno guipuzcoanizante hube de pergeñar apresuradamente, Anutz-erriko Bidegobeo.
¿Hemos errado en la elección? La respuesta a esta pregunta nos la dará el público bilbaíno
en la presentación del grupo que haremos el próximo domingo, día 5 de los corrientes, en contado con todo el grupo y simpatía del delegado del Ministerio de Información y Turismo, el
Teatro Ayala, presentación para la que hemos [sic] señor Zarzalejos. El público bilbaíno nos
orientará, él decidirá. Ahora sólo podemos decir que dicha obra ha servido para que el grupo se
forme, se consolide; bastante servicio nos ha prestado ya, pues.
Únicamente puedo añadir que la labor no ha sido fácil. Hemos tenido que trabajar larga y
duramente. El entusiasmo y voluntad férrea han ido remediando nuestra inexperiencia. Ha sido
verdaderamente tenaz el empeño de estos jóvenes estudiantes, particularmente el de aquellos
cuatro en quienes recaerá el total peso de la representación: Bego Foruria, Itziar Artzanegui,Tere
Astorkia y José Miguel Etxearte, quienes atemperaron sus horarios y sacrificaron compromisos
para aunarse a los raros ocios que la lucha por el pan me impone, sin olvidar a todos aquellos
otros, que por no prolijearme no enumero, que en labores más oscuras, pero siempre eficaces,
han contribu'ldo positivamente a que la representación del grupo de teatro vasco Kriselu, el
próximo domingo, a las once y cuarto de la mañana, en el teatro Ayala, sea una realidad. Para
todos ellos el porvenir de la cultura vasca tendrá una palabra de cariño.
En nuestro campo cultural vasco sólo vemos oscuridades. Queremos dar un poco de luz,
queremos ser «candil», que esto es lo que en vasco significa el nombre de nuestro grupo. Lo
hacemos con nuestro mayor entusiasmo, conscientes del ostracismo a que nos pretenderán los
Zoilos y los Aristarcos. Pero Kriselu seguirá adelante. Nos han atacado: nos atacarán. Lo sabemos
y lo deseamos.
Pero tenemos un gran sentido del humor. Porque, si bien el Cid ganó sus batallas después de
muerto, podemos sonreír pensando que Kriselu las ha ganado antes de nacido.
* Nota de la redacció. Aquest article es va publicar a la primavera del
1966. No hem pogut esbrinar la
data exacta ni ellloc de publicació.Tot i així, creiem important deixar constancia escrita deis orígens del
grup Kriselu.
162