El zoo de vidre - Josep María Pou

QUÈ
Espectacle: El zoo de vidre
Disciplina: Drama
Durada: 2,15 h aprox.
QUI
Autor: Tennessee Williams
Direcció: Josep Maria Pou
Traducció: Emili Teixidor
Repartiment: Míriam Iscla, Dafnis Balduz, Meritxell Calvo, Peter Vives
ON
Teatre Goya Codorníu (c/ Joaquín Costa, 68, Barcelona)
QUAN
A partir del 14 de maig - Estrena dimecres 21 de maig a les 20.30 h
De dimarts a divendres a les 20.30 h,
dissabtes 18 h / 21.30 h, diumenges 18 h.
El primer gran èxit teatral de Tennessee Williams. Representada a tot
arreu. Un gran clàssic, ambientat en la Gran Depressió dels anys 30 als EEUU.
CONTEXT
TITULARS
Nova producció de FOCUS al Teatre Goya Codorníu. Arriba la versió catalana d’aquest clàssic del
teatre nord-americà a partir de la traducció d’Emili Teixidor, amb Josep Maria Pou que torna a dirigir, després de dos anys de no fer-ho, un espectacle al teatre que ell mateix dirigeix i s’acompanya
d’un repartiment format per Míriam Iscla, Dafnis Balduz, Meritxell Calvo i Peter Vives. Tots ells treballen sota les ordres del director català per primera vegada. Míriam Iscla i Meritxell Calvo tornen
a trepitjar l’escenari del teatre on han treballat recentment amb Barcelona i Venus in Fur, respectivament.
El zoo de vidre és una reconeguda obra mestra amb multitud de premis i significa el primer èxit
teatral de Tennessee Williams, dramaturg nord-americà guanyador de dos premis Pulitzer. Es
tracta d’una de les seves obres més autobiogràfiques. L’argument tracta de l’abisme existent entre
el món que es vol veure i la realitat, mitjançant el retrat d’una família del sud dels Estats Units en
el 1930 capitanejada pels desitjos de la mare, controladora i frustrada per l’abandonament del
marit i pare de dos fills adults.
El zoo de vidre (The Glass Menagerie), fou escrita el 1944 i estrenada a Broadway el 1945. Va significar l’inici de la carrera d’un dels més grans autors del teatre contemporani. Es va portar també
a la gran pantalla en diferents ocasions, amb grans actrius com Katherine Hepburn i Joanne Woodward en el paper d’Amanda, que busca desesperadament un futur millor per als seus dos fills, durant els desoladors anys de la Gran Depressió nord-americana dels anys trenta. Sobre els
escenaris, grans dames del teatre internacional han interpretat aquest personatge: Jessica Tandy,
Julie Harris, Jessica Lange, Norma Aleandro o Margarida Xirgu, entre altres.
EL ZOO DE VIDRE
Autor Tennessee Williams
Traducció Emili Teixidor
Direcció Josep Maria Pou
Repartiment
Míriam Iscla
Dafnis Balduz
Meritxell Calvo
Peter Vives
Amanda Wingfield
Tom Wingfield
Laura Wingfield
Jim O’Connor
Escenografia Sebastià Brosa
Il·luminació Albert Faura
Vestuari Maria Araujo
Espai sonor Àlex Polls
Caracterització Toni Santos
Ajudant de direcció Iban Beltran
Direcció de producció Amparo Martínez
Cap de producció Maite Pijuan
Producció executiva Marina Vilardell
Responsable tècnic Txema Orriols
Regidoria Raúl Gallegos
Sastreria Pepa Mogeda
Perruqueria Alicia Dvorska
Meritori d’escenografia Jordi Noguera
Meritòria de producció Gràcia Camps
Meritòria de vestuari Estefania Palmero
Construcció de l’escenografia Arts-cenic
Premsa Blanca de Carreras
Màrqueting i comunicació Publiespec
Reportatge fotogràfic David Ruano
Disseny gràfic sSB
EL ZOO DE VIDRE (THE GLASS MENAGERIE es presenta amb l’autorització
de The University of the South, Sewanee,Tennessee)
Primera representació al Teatre Goya Codorníu el 14 de maig de 2014
És una producció de
Entrevista amb Josep Maria Pou
El zoo de vidre és un clàssic de Tennessee Williams representat arreu del món. Perquè creus que continua sent tan vigent?
Quins temes tracta?
El zoo de vidre es va estrenar ara fa 70 anys, el 1944, i es continua representant tant o més que el primer dia. S’ha convertit en un
clàssic que té coses a dir a cada generació que hi troba temes que li toquen directament. Té un mèrit teatral i literari fantàstic, és la
primera obra de Tennessee Williams i tot i ser la primera, marca lògicament el que serà el seu teatre. El llenguatge que empra té una
enorme quantitat de poesia. Hi ha una mirada cap als personatges molt tendra, pura i neta, perquè l’obra té molt d’autobiogràfic. Va
tenir la valentia de despullar-se per ensenyar com és ell i la seva pròpia família. D’aquesta manera, Williams mitjançant l’escriptura
d’El zoo de vidre va fer un exercici d’exorcisme i va purificar el sentit de culpabilitat que tenia envers la seva germana (que va acabar
en un institut psiquiàtric per problemes mentals quan ell va marxar de casa), i això fa que sigui una obra plena d’humanitat. Per altra
banda, ens parla de moltes de les coses que estan passant ara (pobresa social, precarietat laboral, desnonaments...)
El Teatre Goya Codorníu té una línia artística marcada des de la seva reinauguració l’any 2008. Les obres que tu has dirigit:
Els nois d’història, La vida por delante, Truca un inspector, Celobert i ara El zoo de vidre. Què és el que et va captivar del text,
per decidir portar-la a escena al Teatre Goya Codorníu? S’emmarca sota el paraigües artístic del teatre?
Des de que el 2008 vaig assumir la direcció artística del Teatre Goya Codorníu, he intentat marcar una línia artística determinada: bons
textos teatrals per a aquella gent a la que li agrada el teatre, que gaudeix del fet d’anar al teatre, però pensant sempre en un ampli
vano d’espectadors, per arribar a la màxima quantitat de gent possible i de tots els nivells de comprensió possible. Quan el teatre es
produeix i esclata a l’escenari, arriba a tothom. I Els Nois d’Història va ser triada molt a consciència. Primer, perquè era un text molt
actual, s’acabava d’estrenar a Anglaterra i s’estava fent a tot el món; era un text que parlava del valor de l’educació i del valor de la
cultura. Tota una declaració de principis per inaugurar un teatre. Era un text amb una meravellosa fusteria teatral, un autor (Alan
Bennett) que sap molt bé com construir les escenes i com jugar-les. I això és el que he intentat mantenir després: aquest equilibri
entre, per una part, alguns dels títols que s’estan fent arreu del món; i, per altra banda, fer una revisió d’alguns dels grans textos del
S. XX. Vam fer Òscar Wilde, Romain Gary, J.B. Priestley i ara, aquest Tennessee Williams havia d’arribar, estava a la cartera des del
2008, i em fa il·lusió posar-la en marxa ara perquè ens parla de coses que ens toquen molt en aquesta època que estem vivint. L’espectador d’ara estarà molt sensibilitzat davant els problemes d’aquesta família que viu del sou precari de l’únic fill varó. El zoo de
vidre és un text literari, per si sol, tan perfecte, que crec que s’hauria de fer contínuament. Per saber com s’escriu teatre, com es fa
teatre, s’ha de passar per Tennessee Williams i s’ha de passar per El zoo de vidre.
Parlem ara del repartiment. Has escollit a quatre intèrprets amb els quals no havies treballat mai. Com ha estat treballar
amb tots ells?
El que he volgut és trobar el repartiment adequat. En aquest cas, hem tingut la sort que els quatre actors que fan la funció, siguin els
quatre que vaig imaginar quan anava llegint el text i pensava quin podria ser el repartiment ideal. I l’hem aconseguit. Em fa molta
il·lusió que tornin a treballar al Teatre Goya Codorníu, Míriam Iscla i Meritxell Calvo, perquè les dues han estat vinculades darrerament
al nostre teatre, amb Barcelona i Venus in fur, respectivament. I això és una cosa que intentem fer molt: “fer família”. Dafnis Balduz és
un actor que conec des dels càstings d’Els Nois d’Història, i ja des d’aquell moment tenia moltes ganes de treballar amb ell. I el Peter
Vives, el més jove de tots, és un actor que ha tingut èxits al cinema i a la TV i reuneix totes les condicions per al personatge que
interpreta.
Parlem del procés de creació. Com treballa un actor amb tanta experiència com tu quan ha de fer de director?
Jo no m’havia proposat mai ser director, va sorgir en un moment determinat i segurament, de manera inconscient sí que m’ho havia
proposat, perquè des de que vaig dirigir la primera (La cabra o qui és Sílvia?), porto ja 10 obres dirigides en pràcticament 10 anys. I he
descobert que m’agrada molt. He tingut la sort de dirigir textos molt interessants i de treballar amb companys molt bons. Cada funció
requereix el seu mètode de treball i cada actor dins de cada repartiment requereix treballar d’una forma diferent. Amb uns els hi has
de donar confiança, amb d’altres els has d’ajudar a caminar perquè s’atreveixin a donar petites passes i vagin entrant sols en el personatge. I hi ha altres actors que des del principi veus que han entès perfectament el personatge i l’únic que has de fer és aconseguir
que no es desviïn del camí. Cada actor, en definitiva, requereix un tractament diferent. Dirigir una obra de teatre no és més que triar
una història i explicar-la , decidir com ho vols fer i convèncer a tot l’equip, que aquella manera d’explicar la història és la millor. I això
ho has d’anar repetint contínuament. Aquesta confiança es va generant des del primer dia. Des de la meva primera direcció, i això ho
valoro molt, he treballat sempre amb actors joves que pràcticament començaven. I ensenyar l’ofici de ser actor, un ofici amb unes característiques molt especials, sempre m’ha agradat molt. És una manera de transmetre els coneixements que jo també he anat rebent
d’altres actors amb els quals vaig començar a treballar quan era un jovenet de 19 anys amb molt poca experiència.
Sinopsi
L’obra presenta quatre personatges tancats en una casa miserable i asfixiant que mostra la seva fragilitat, pors i frustracions.
En aquesta casa viu la família Wingfield, composta per Amanda Wingfield, la mare que
abandonada pel seu marit fa anys es consola amb els records de la seva joventut quan
era perseguida per un munt de pretendents. El seu fill Tom, un poeta que treballa en
una sabateria i que desitja viure aventures i escapar de la sobreprotecció de la seva
mare aclaparadora que no fa més que preocupar-se pel que fa o deixa de fer. I la Laura,
tímida i amb un petit defecte físic que li provoca una lleugera cuixera, que viu tancada
a casa amb la seva col·lecció de figuretes de vidre, metàfora de la seva pròpia fragilitat
i sense voler saber res de la vida exterior.
Amanda busca desesperadament un espòs per a la seva filla perquè sap que serà l’única opció perquè surti endavant.
L’obra i els seus personatges
Tennessee Williams va qualificar The Glass Menagerie com una
obra memorialística i va compilar i projectar records de la seva
pròpia família i de la seva vida a Saint Louis. Williams, de la mà
d’un dels personatges de l’obra (Tom), relata la dissolució de la
família Wingfield: una mare –el pare havia abandonat la llar anys
enrere– i dos fills grans atrapats per les seves pròpies circumstàncies personals en un món reclòs, anodí i sense escapatòria
aparent.
La mare, Amanda Wingfield, es caracteritza per la seva forta personalitat i per l’excessiva i asfixiant sobreprotecció a què sotmet
els seus dos fills, Laura i Tom. Amb una certa tendència a l’excés,
Amanda viu recordant un suposat i esplendorós passat –probablement més esplendorós en la memòria del que va ser realment–
que contrasta amb un present més aviat sòrdid. La mitificació del
passat com a redós d’un present insatisfactori és un tret clàssic
de molts personatges de les obres de Williams.
Laura Wingfield pateix un lleuger defecte físic que, juntament amb
la forta personalitat de la seva mare i la sobreprotecció a què es
veu sotmesa, li crea uns problemes emocionals que l’aboquen a
aïllar-se del món real per refugiar-se simbòlicament en un petit
món de cristall que té a la prestatgeria de casa. Aquestes figuretes de vidre li resulten molt més reals
que el món hostil que hi ha més enllà de les parets de l’apartament familiar. Laura representa de manera clara i encisadora la vulnerabilitat i el desencaix tan característic de molts dels personatges de
les obres de Tennessee Williams, uns caràcters que amb la seva delicadesa retraten per contrast un
món exterior dur, competitiu, materialístic i cruel amb els “diferents”.
Tom Wingfield ha de treballar del tot a contracor en una fàbrica de sabates: aspirant a poeta en un món
del tot prosaic admira subtilment l’esperit de llibertat que va dur el seu pare a abandonar la llar familiar
i somnia algun dia fer una cosa semblant amb la seva pròpia vida mentre nit rere nit deixa volar la seva
imaginació anant a veure pel·lícules al cinema. Per a molts, aquest personatge representa clarament
un alter ego del mateix Tennessee Williams.
Per últim, Jim O’Connor és company de feina de Tom a la fàbrica de sabates, excompany d’institut de
Laura, i en la il·lusió d’Amanda, pretendent de la seva filla. Williams el descriu com “A nice, ordinary,
young man” i representa la imatge amable del món exterior, l’encarnació de l’esperit americà clàssic:
noi que acara un present gris amb il·lusió per un futur millor mercès a creure en les seves pròpies possibilitats a l’hora de progressar professionalment.
Situada geogràficament a Saint Louis, l’obra s’emmarca temporalment entre 1937 i 1939, és a dir, mentre té lloc la guerra civil espanyola –Tom fa esment a la revolució que ha esclatat a Espanya– i a Europa
ja es respiraven aires de conflicte. En aquest sentit, i tal com passa per exemple a L’hort dels cirerers
d’Anton Txèkhov –un dels referents literaris més importants per a Williams–, la societat que envolta
els personatges està en un moment de canvi, de transició, i en aquest sentit hi ha una clara intencionalitat per part de l’autor de situar i projectar la crisi de la família Wingfield com a símbol d’una crisi
més global com la que el món començava a acarar a finals de la dècada dels anys trenta.
Jordi Vilaró Berdusan
Consultor de literatura i teatre
Grau de llengua i literatura catalanes
Universitat Oberta de Catalunya
Josep Maria Pou
Realitza estudis d’interpretació a la Real Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid
(RESAD).
La seva carrera com actor comença el 1968 amb la seva participació en l’històric muntatge d’Adolfo Marsillach, Marat-Sade, de Peter Weis.
El 1970, un cop finalitzats els seus estudis a la RESAD, s’incorpora a la companyia del
Teatro Nacional María Guerrero sota la direcció de José Luis Alonso, on roman fins el
1973, i des de llavors, mentre continua treballant de forma habitual amb Alonso i Marsillach, afegeix al seu currículum altres teatres i altres directors: José María Morera,
Miguel Narros, Pilar Miró, Mario Gas, Josep Maria Flotats, Sergi Belbel, Calixto Bieito,
Xavier Albertí …
Les seves darreres temporades s’han comptat per èxits de públic i crítica en la seva
doble vessant d’actor i/o director: Àngels a Amèrica, Arte, Celobert, El Rei Lear, La cabra
o ¿Qui és Sylvia?, Els nois d’Història, Su seguro servidor Orson Welles, La vida por delante, La Gran Sultana, Truca un Inspector, Concha, yo lo que quiero es bailar, El tipo de
la tumba de al lado, Celobet, Forests, Fuegos, Los hijos de Kennedy…
És autor també de diverses traduccions i adaptacions del teatre anglès i americà més
recent.
Des de 1970 ha portat una carrera paral·lela de treball i èxits en cinema i televisió.
Ha obtingut nombrosos premis:
Premi Nacional de Teatre del Ministeri de Cultura, Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya, Premi de Cultura de la Comunitat de Madrid, Premi Ricardo Calvo
de l’Ajuntament de Madrid, tres Premis Max, Premi Sant Jordi de Cinematografia, Fotogramas de Plata, Premi Internacional Terenci Moix, quatre Premis de la Crítica Teatral
de Barcelona, Premi de la Unión de Actores de Madrid, Premi de l’Associació d’Actors i
Directors de Catalunya, quatre Premis Butaca, Premi Teatre BCN, Premi Barcelona de
Cinema, etc…
Actualment és Director Artístic del Teatre Goya Codorníu de Barcelona.
Míriam Iscla
Actriu nascuda a Pineda de Mar i llicenciada en Interpretació
a l’Institut del Teatre de Barcelona.
Els seus treballs al teatre són:
Barcelona, de Pere Riera. Sala Gran Teatre Nacional de Catalunya i Teatre Goya
Codorníu (2013-14). Posterior gira per Catalunya.
Red Pontiac, de Pere Riera. Direcció de Pere Riera. Temporada Alta i
Teatre Poliorama (2012-13). Posterior gira per Catalunya.
Mcbth (adaptació de Macbeth de W.Shakespeare).
Direcció d’Alex Rigola. Temporada Alta i Sala Petita del TNC (2012).
Quitt, de Peter Handke. Direcció de Lluis Pasqual. Teatre Lliure
i CDN Valle Inclan (2011-12).
La Ciutat, de Martin Crimb. Direcció de Victor Muñoz. Sala Beckett (2011).
Una història catalana, de Jordi Casanovas. Direcció de Jordi Casanovas.
Projecte T6. Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya (2011).
Celebració, de Harold Pinter. Direcció de Lluis Pasqual.
Teatre Lliure (2010-11).
Lluny de Nuuk, de Pere Riera. Direcció de Pere Riera. Projecte T6.
Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya (2010).
A mi no em diguis amor, de Marta Buchaca. Direcció de Marta Buchaca.
Projecte T6. Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya (2010).
M de Mortal, de Carles Mallol. Direcció de Carles Mallol. Projecte T6.
Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya (2010)
El casament d’en Terregada, de Juli Vallmitjana. Direcció: Joan Castells.
Sala Petita. TNC (2009).
1991-2008: Co-fundadora de la Companyia T de Teatre . Ha participat en
tots els seus espectacles:
Petits contes misògins, de P. Highsmith. Direcció: Pere Sagristà;
Homes!, direcció de Sergi Belbel. Co-autora del text “Ai, Homes!”; Criatures, direcció: David Plana i T de Teatre. Autora del text: “Vida de
mare”; Això no és vida, Direcció: David Plana; “15”, Co-direcció: Sergi
Belbel i T de teatre. Com pot ser que t’estimi tant, Direcció: Javier
Daulte.
Leonce i Lena, de Büchner. Direcció: Pep Pla. Festival Grec de Barcelona. Sala Muntaner (2007-08).
Les Falses Confidències, de Marivaux. Direcció: Sergi Belbel.
Sala Gran del TNC (2005-06).
Desprès ve la nit, de David Plana. Direcció: David Plana.
Temporada Alta i Sala Beckett (2001-02).
El desengany, de F. Fontanella. Direcció: Domènec Reixac. Teatre
Romea (1992).
Teatre Natural d’Oklahoma, de Kafka. Direcció: Luis Miguel Climent.
Sala Beckett (1991).
Línia roja, Teatre de l’Ocàs. Direcció: T. Vilardell i M. Casamayor.
Teatre Condal (1990).
Paraula de poeta, Muntatge de poemes de Maria Mercè Marçal.
Direcció: Jordi Mesalles (1989).
TV3: Olor de Colònia, dirigida per J.M. Güell; Sagrada Família, de
Dagoll Dagom; Jet Lag, de T de Teatre; Laura; Efectes secundaris;
Dones d’aigua; El joc del segle; Tres pics i repicó.
Per a TVE: TV-movie Un cuento de Navidad, dirigida per Sílvia
Quer. Antena 3 TV: Los ladrones van a la oficina. Telecinco: Homicidios; El comisario. Canal Plus: Calle 13.
En cinema ha participat al curtmetratge La mala vida, dirigit per L. Titus.
I, en ràdio, 4 temporades a COM Ràdio realitzant guions i interpretació
de la secció “Les tietes”, al programa Dies de ràdio, d’Elisenda Roca.
Dafnis Balduz
Llicenciat en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre, ha realitzat
estudis de veu, cant i dansa a l’escola Eòlia.
En teatre ha treballat a: Expedient K, dirigida per Àlex D. Capo;
Elvis & Whitney, dirigida per Pau Roca; Sí, primer ministre, dirigida per Abel Folk; Prime Time, dirigida per Martí Torras; El
furgatori, dirigida per Iban Beltran; The Guarry Men Show, dirigida per Pau Roca; Pel davant i pel darrera, dirigida per Alexander Herold; NÔ, dirigida per Joan Ollé; Un llop fugint d’un
eixam de trons, dirigida per Jordi Faura i Abel Coll; El Cafè, dirigida per Joan Ollé; Don Carlos, dirigida per Calixto Bieito; La
terra és baixa i bruta i eterna, dirigida per Jordi Faura i Abel
Coll; Mama Medea, dirigida per Magda Puyo; Tirant lo Blanc, dirigida per Calixto Bieito; Ushuaia, dirigida per Marc Artigau; Les
coses de la forma, dirigida per Àlex D. Capo; Apocalipsi Life, dirigida per Raquel Tomàs; Arguments, dirigida per Ramon Simó;
L’Illa dels esclaus, dirigida per Gemma Beltran; Qui torna a
casa, dirigida per Àlex D. Capo; La Fam, dirigida per Pep Pla;
Casa i Jardí, dirigida per Ferran Madico; El misàntrop, dirigida per Antonio Simón; Ser un altre, dirigida per Jordi
Faura; La doble inconstància, dirigida per Magda Puyo;
Trilogia a Nova York, dirigida per Òscar Molina; Cortesans, de naixença, raça vil, dirigida per Alicia Gorina;
Allegro, dirigida per Montse Obrador; El cafè de la
Marina, dirigida per Rafael Duran; La barca nova,
dirigida per Joan Castells.
En cinema ha col·laborat a: Un dia especial, de
Dani Padró; Psychophony, de Xavi Barraondo;
Mi ritual, de Dídac Cercerva; Mil cretins, de
Ventura Pons; La familia de mi novia, de
Guillermo Chapa; El huésped, d’Alberto
Bernad; Contres, de Kiko Ruiz; Xtrems, d’Abel Folk i Joan Riedweg; Tres dies amb la
família, de Mar Coll; Drugstore love, d’Alberto Bernad; Forasters, de Ventura Pons;
Espléndido, de David Ciurana; A les tres de
la tarde, de Cristina Escoda; L’illa de l’holandès, de Sígfrid Monleón; La ciudad de los prodigios, de Mario Camus; L’amic i l’estranys, de Mia de Ribot i Teresa Soler.
I, per últim, a la televisió ha treballat en diferents sèries i TVMovies: Amar es para siempre (Antena 3 TV), KMM (TV3), Desclassificats (Tv-movie, TV3), 14 de abril. Macià contra
Companys (Tv-movie, TV3), Gavilanes (Antena 3 TV), Ermessenda (TV3), Ventdelplà (TV3), Hospital Central (Telecinco), La
escena del crimen (Tv-movie), X palabras, de Isidro Ortiz; Pagats per riure (TV3), Laberint d’ombres (Tv3), Dues dones (TV3),
Estació d’enllaç (TV3).
Meritxell Calvo
Meritxell Calvo és llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona el
2012, i Diplomada superior en interpretació
cinematogràfica i televisió per Séptimo Arte
(2004-2007).
En la seva trajectòria professional destaquem els següents treballs en teatre: SorPresa, de Denise Duncan (2014) MiniTeatres;
Venus in fur, dirigida per Héctor Claramunt
(2013) al Teatre Goya Codorníu. Amb aquesta
obra va guanyar el premi a la millor actriu
revelació Anna Lizaran; Baile y son de Don
Patricio Carambolas, de Katherine Peytrequín (2013), al Teatro 1887, de Costa Rica;
Está linda la mar, de Denise Duncan (2012).
Guanyadora de la 17a Mostra de Teatre 2012
de Barcelona i nominada a la millor actriu;
Don Quijote de la Mancha, dirigit per Albert
Pueyo (2012-13); Punto muerto, Theatre
Uncut, dir. Denise Duncan (2012); Walts FM,
Festival Grec 2012, dirigit per Nicolás Chevallier i Ana Roca; Está linda la mar, de Denise Duncan. Guanyadora de la 17ª Mostra
de Teatre de Barcelona 2012 i nominada a la
millor actriu; Neu Negra, de Pere Planella
(2011); Variacions Goldberg, dirigida per
Carme Portacelli (2011); Maria Estuard, dirigida per Frederic Roda (2011); El Velló d’or,
de Gaston Core (2011); Orestes, de Jordi Basora (2010); La venjança de la Colombina, de
Lluís Graells (2010); Terror y miseria en el
primer franquismo, de Marta Guasch (2010);
Fuenteovejuna, dirigida per Pepa Calvo
(2007-08); Minimón, d’Adrián Torres (2007);
Looking for Tenesse Williams, dirigida per
Pepa Calvo (2007).
En cinema ha treballat en feines de figuració
a Tirant Lo Blanc, DeA Planeta (2005) i dos
curtmetratges: Cuatro paredes, de Sílvia
Gamiz (2008) i El ángel caído, d’Antonio
Gómez (2004). Per a la televisió ha realitzat
feines com actriu a La Riera i diversos treballs de publicitat.
Peter Vives
Actor format a l’escola d’interpretació Nancy Tuñón.
Ha realitzat diversos cursos d’art dramàtic a Barcelona
i Nova York.
La seva experiència laboral se centra en cinema i televisió,
on ha treballat els darrers anys ininterrompudament:
Cinema
2013
Barcelona, nit d’estiu, de Daniel de la Orden
2012
Invasor, de Daniel Calparsoro
2011
Mil cretins, de Ventura Pons. Eva, de Kike Maïllo
2010
Didi Hollywood, de Bigas Luna.
2009
El cónsul de Sodoma, de Sigfrid Monleón
2008
Paintball, de Daniel Benmayor
2007
Sing for Darfur, de Johan Kramer
2006
Savage Grace, de Tom Kalin.
Tv movies
2012
Volare, de Joaquim Oristrell
2006
The cheetah girls 2, de Kenny Ortega.
2003
Con el 10 en la espalda, de Eduard Cortès.
Sèries TV:
2013
Águila Roja, interpreta el personatge de Patrick Walcott
2013
El tiempo entre costuras, interpreta el personatge
de Marcus Logan
Des de 2009
La Riera, interpeta el personatge de Nil
2008
13 anys i un dia. Un capítol.
I en teatre, l’hem vist a:
2013
Tots fem comèdia, dirigida per Joaquim Oristrell.
Teatre Poliorama
2012
Un refugi indie, de Pau Miró. Sala Beckett
El zoo de vidre
A partir del 14 de maig
Estrena: 21 de maig de 2014
Teatre Goya Codorníu
Preus
de 24 a 28 euros
Grups
Promentrada
www.promentrada.com
93 309 70 04
Punts de venda
Taquilla Teatre Goya Codorniu
Ara compra las teves entrades
www.teatregoya-codorniu.cat
el servei de Tel·Entrada
de Catalunya Caixa
www.telentrada.com
902 10 12 12
i a Butaca Oro
www.butacaoro.com
Contacte Premsa Teatre
Blanca de Carreras
Jordi Bou
93 309 75 38
[email protected]
[email protected]
teatregoya-codorniu.cat
Joaquín Costa, 68
08001 Barcelona