Ilo Ilo - AC Granollers

Anuncio
Associació Cultural Granollers
Divendres 26 de febrer / 19 i 22 hores
Diumenge 28 de febrer / 19 hores
Centre Cultural de Granollers
2016
Ilo Ilo
(Retratos de familia)
d’Anthony Chen
Versió original en xinès, anglès i tagal subtitulada
Fitxa tècnica
Guió i direcció: Anthony Chen / Fotografia: Benoit Soler
País: Singapur / Any: 2013 / Durada: 99 minuts
Fitxa tècnica
Yeo Yann Yann, Chen Tian Wen, Angeli Bayani, Koh Jia Her
Festival de Cannes: Càmera d’Or (millor òpera prima)
SINOPSI. Singapur, 1997. Els Lim són una família benestant de tres membres (marit, dona i fill) que rep la Teres, una dona
filipina que ha vingut a la metròpoli a servir, igual que moltes altres compatriotes seves, a la recerca d’una vida millor. Tota la
família ha d’adaptar-se a la presència d’aquesta estrangera, que altera encara més la seva relació ja tensa de per si. No obstant això, amb el problemàtic noi de qui té cura, aviat formen un vincle fort i afectuós, alguna cosa que, a part de despertar
la gelosia de la seva mare, li dóna al noi una sensació de pertinença a una família que es desintegra a poc a poc. Inspirada
en fets de la infància del seu director.
EL DIRECTOR. Anthony Chen (Singapur, 1984) Interessat en el cinema des de molt jove, amb la seva primera pel·lícula Ngee
Ann Polytechnic, el G-23 (2005), es va projectar en diversos festivals internacionals de cinema i va guanyar premis a França,
Corea i Bèlgica. El 2007 i 2008, Chen va passar a dirigir Ah Ma i Haze, respectivament. Tots dos van atreure les crítiques
favorables. Ah Ma va ser guardonat al Festival de Cinema de Cannes. Després del servei militar obligatori a l’exèrcit, Chen va
ser admès a la National Film and Television School (NFTS) al Regne Unit. Es va graduar el 2010, va rodar els curtmetratges
Distance i Lighthouse, als quals seguiren Karang Guni (2012) i Homesick (2013). Ilo Ilo, el seu primer llargmetratge, va ser exhibit al Festival de Cannes el 2013, i en finalitzar la projecció va rebre una ovació de quinze minuts i va guanyar la Càmera d’Or.
ENTREVISTA AMB EL DIRECTOR
Com va recrear l’ambient de finals dels 90?
Vaig treure la pols a moltes velles fotografies de casa i vaig reunir molts amics meus d’aquell període. Es va realitzar més
recerca, a través de llibres i fotos d’arxiu. Diria que la major part del disseny es va fer de memòria, era més aviat el meu record d’aquesta època. Així que vaig ser molt exigent amb certs colors i textures utilitzant, per exemple, com era l’oficina de
la meva mare, el seu pentinat, i el pintallavis vermell brillant. Trobar les localitzacions adequades va ser tremendament difícil.
Com va triar al repartiment, especialment Jialer?
Va ser un procés esgotador de deu mesos. Vam anar per més de 20 escoles i vam veure més de 8.000 nens dels quals 2.000
van fer proves i finalment vam triar al nostre nen després de més de 100 hores de tallers. Vam fer un curt viatge a les Filipines per veure tot un grup d’actrius per al paper de la criada. Finalment em vaig decidir per Angeli Bayani i vaig pensar que
la seva història personal era molt útil per al personatge. Ella és mare soltera i està molt unida al seu fill, de manera que el fet
d’haver d’anar a Singapur durant un mes de rodatge faria que es trobés amb un sentiment similar al que interpretaria al film.
CRÍTICA
Irresistible incluso para aquellos que abominan de películas con niño (ese subgénero), el muy hábil debut de Anthony
Chen, galardonado con la Cámara de Oro cannoise, retrata la desaparición de la clase media a consecuencia inmediata
de la crisis, en este caso asiática (1997), esquivando los clichés tremendistas del cine sociológico. Muy al contrario, Chen
apuesta por la luz. Sin escatimar nada de lo que duele (el monstruoso egoísmo de la madre, el padre que no se atreve a
confesar que ha perdido el trabajo, algún suicidio al fondo...), el singapurense vertebra el relato a partir del progresivo y
previsible entendimiento entre un niño malcriado y su nanny flipina, para disfrazar un angustioso drama social de delicada
comedia costumbrista. Gracias a estos sabios equilibrios, entre drama y risa, Chen logra que lo que podrían haber sido
meras caricaturas se conviertan en personas con los que tenemos la sensación de haber convivido en su angosto apartamento. Philipp Engel / Fotogramas
Había una secuencia especialmente conmovedora en Lugares comunes (2002) de Adolfo Aristarain: en ella, el maduro
matrimonio formado por Federico Luppi y Mercedes Sampietro apuntaba en un bloc los gastos a prescindir en pleno corralito argentino. Retratos de familia, primer largometraje del cineasta singapurés Anthony Chen, es un trabajo generoso
en similares cargas de verdad, desgranadas a través de una mirada atenta al detalle revelador y de una narración trenzada
con admirable capacidad de síntesis. El contexto histórico es aquí el de la recesión económica asiática de finales de los
90 y el objeto de estudio es una familia de clase media, que acaba de contratar a una criada filipina que muy pronto no se
podrá permitir. Chen rueda su relato cámara en mano, en busca de un naturalismo nada enfático, capaz de aislar en la domesticidad más trivial —un universo de manteles de hule y ropa tendida bajo ventana de aluminio— una red de soledades
que aprenderá a ir mudando la hostilidad por el afecto. El trabajo de concentración narrativa que emprende el cineasta es
tan radical que, a ratos, puede parecer forzado que cada causa enlace con su efecto sin transiciones, ni tiempos muertos,
pero lo que cuenta Chen no delata ninguna voluntad de impostación y, sobre todo, está engrandecido por el raro don de
la universalidad. Jordi Costa / El País
Un aire entre el Flaubert de Un corazón puro y el Ozu de Cuentos de Tokio u otro de sus soberbios y sobrios retratos
familiares (¿los planos de naturalezas muertas, arquitecturas y ropas tendidas son una referencia al maestro japonés?)
engrandece esta tan pequeña —90 minutos, pocos medios— como grande —en calidades y emociones— película con
la que hace dos años debutó el realizador singapurense Anthony Chen. Y que recuerda a Una vida sencilla del hongkonés
Ann Hui, también inspirada en recuerdos personales y centrada en la vida de una criada de corazón puro y simple. Una
vez más desde la periferia del gran eje cinematográfico euro norteamericano nos llega una obra que demuestra que el
buen cine con profundidad humana, no reducido a un parque de atracciones digitales (EEUU) ni achicado a la sombra de
los falsos autores y los europuddings (Europa), vive lejos de nosotros. La dulzura está en el corazón de la protagonista,
dotada de una bondad que ni sus duras condiciones de vida, ni tan siquiera el recuerdo del pequeño hijo que ha tenido
que dejar en Filipinas, han apagado. La dureza está en el ambiente híper competitivo de un Singapur aún más endurecido
por la crisis. La rebeldía cruel y maleducada del niño es en parte resultado del estrés laboral que hace amarga las vidas de
sus padres. Como muchos filipinos, la chica es católica. Una vecina le pregunta: “¿Eres filipina? ¿Tienes un rosario? Pues
guárdalo. Aquí no hay sitio para Dios”. Este Singapur empeorado por la crisis es un lugar en el que Dios no cabe. Ni los
sentimientos familiares. ¿O sí? La sirvienta filipina demuestra que el lugar de Dios y de los sentimientos está en el corazón
de cada cual, sean cuales sean las circunstancias externas. Y que desde allí pueden transformar la realidad. Al menos la
inmediata y próxima. Esto se cuenta sin retórica alguna, sin discursos, sin blanduras. Sólo con unas imágenes muy sobrias
y un tono que debería recordarle a Europa el realismo (humano, humanístico, humanizador) que hizo su grandeza. Carlos
Colón. El diario de Sevilla
PROPERES SESSIONS
4 i 6 de març: A Perfect Day (Un día perfecto, 2015), de Fernando León de Aranoa
11 i 13 de març: Love & Mercy (2014), de Bill Pohland
Dimarts Singulars. 8 de març: Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia (2014),
de Roy Andersson
Associació Cultural Granollers
Almogàvers, 5
08401 Granollers
T93 861 55 98
F93 844 30 28
[email protected]
www.acgranollers.cat
@ACGranollers
AC Granollers
EN CONVENI AMB:
Descargar