Descargar - Fundació Pere Compte

Anuncio
INTERVENCIONES: 2002
FICHA TÉCNICA
Ubicación_ Titaguas
Nombre_ Ermita del Remedio
Fecha de construcción_ Siglo XIV
Fecha de rehabilitación_ Septiembre 2002
Fecha de finalización_ Noviembre 2002
Descripción_ Restauración del Altar Mayor y del Presbiterio. Se retiran las pinturas y los revestimientos en mal estado y también los ejecutados
en una rehabilitación previa sin ser fieles al estilo original. Reparación de yesería que conforma el volumen del altar y del presbiterio. Reparado el
volumen se procede a la ejecución de esgrafiados, pinturas y dorados con el máximo rigor, respetando la idiosincrasia del monumento original.
Ermita del Remedio
_ TITAGUAS
36
La obra original del Altar y Presbiterio data del siglo XVIII y consta de obra
de yesería con revestimiento de pinturas.
Situación: En un monte a las afueras de la población y próximo a la carretera de Aras.
Los primeros datos que tenemos de este edificio son del siglo XIV, época
de la construcción de la primera ermita. Fue ampliada durante los siglos
XVIII y XIX, cuando se le añadieron el actual presbiterio (siglo XVIII), la
sacristía y el coro (siglo XIX), pero durante las guerras carlistas fue utilizada como fortín. De ello quedan vestigios en los muros exteriores en forma
de pequeñas aperturas por las que se disparaban las armas de fuego. Al
final de estas guerras, quedó parcialmente destruida, por lo que se tuvo
que reconstruir nuevamente la ermita en el año 1839. Su construcción es
de sillares y fue remozada en 1942.
La Virgen del Remedio es la patrona del municipio de Titaguas. Las fiestas
en su honor se celebran a principios de septiembre, cuando las gentes de
la población acuden a la ermita en romería. Cada siete años se celebran
las Fiestas Gordas durante el mes de mayo, cuando se baja la virgen hasta
el pueblo.
37
INTERVENCIONES: 2002
FICHA TÉCNICA
Ubicación_ Meliana
Nombre_ Santuario Ntra. Sra. de la Misericordia
Fecha de construcción_ 1886
Fecha de rehabilitación_ Julio 2002/Oct 2003/Mar 2004 Fecha de finalización_ Sep 2002/Dic 2003/Jun 2004
Descripción_ Limpieza de paramentos verticales y techos, se estucan fustes de columnas y doran los capiteles y parte de la base.
Restauración del conjunto del altar. Sustitución ventanas, cimborrio, colocación de ventanas en transepto y nave. Limpieza y saneamiento de
revestimientos.
Vallado ornamental.
Rehabilitación completa del retablo mayor. Camerín de la virgen y mesa de altar en mármol.
Santuario de Nuestra Señora
de la Misericordia
_ MELIANA
38
El santuario se erigió en recuerdo de la batalla que tuvo lugar en
Carcaixent en 1237. Como testimonio se construyó la ermita de
L´Aiguardament, así llamada hasta comienzos del siglo XX. Esta
ermita, hoy desaparecida, se construyó en un nuevo emplazamiento. Muy cercano al original, por el santuario que hoy se contempla que se comenzó a construir en 1886. Se trata de una
pequeña iglesia de planta de cruz latina, cuyos cortos brazos tienen la misma profundidad que la zona del presbiterio. Tras él, a
modo de cabecera, se sitúa la sacristía. La nave de dos tramos,
se cubre con dos bóvedas vaídas rectangulares, que apoyan
sobre arcos diafragmas en el centro y formeros en los laterales.
Todos ellos arrancan de columnas exentas de capiteles compuestos y cimacio. El crucero se cubre mediante un cimborrio y
bóveda de crucería, soportado por los cuatro arcos torales y las
cuatro pechinas. El altar tiene una composición neoclásica con
dos cuerpos sobre basamentos, ambos limitados por dobles
columnas y remate con moldura en arco de medio punto. En el
testero de los pies de la iglesia, por donde se accede, se sitúan
tres ventanales, así como en los lienzos laterales de la nave,
donde se abren uno por tramo. En todos los casos se cierran con
un arco de medio punto. En el transepto encontramos dos óculos circulares, y en el cimborrio, ocho ventanas con arco de
medio punto.
El pavimento de gres del tipo nolla, propio de la época, tiene un
zócalo de azulejos que señala su reciente ejecución. El resto de
los paramentos se encuentra pintado sobre revestimientos anteriores. Los capiteles y parte de las basas tienen cubrición dorada. La hornacina central del altar que alberga la imagen de la virgen es un espacio decorado y cubierto por bóveda de cañón
recto. Es difícil encuadrar un único estilo arquitectónico en esta
edificación, más bien se trata de un edificio historicista con
repertorios eclécticos, sobre todo neogóticos.
39
INTERVENCIONES: 2002
FICHA TÉCNICA
Ubicación_ Manises
Nombre_ Acueducto de los Arcos
Fecha de construcción_ siglo XIII
Fecha de rehabilitación_ Septiembre 2002
Fecha de finalización_ Noviembre 2002
Descripción_ Desbroce de la maleza adherida a la obra o al camino próximo. Eliminados los elementos vegetales, se desmontan el camino y los
pasos bajo los arcos, retirando las tierras acumuladas durante años. Tras la fase de limpieza, se procede a la recuperación del acueducto con
tratamientos de agua a presión y eliminación de piezas sueltas. Consolidación de mampuestos. Consolidación del camino.
Arcos
_ MANISES
40
Ha sido declarado Bien de Interés Cultural en categoría de monumento. Se
trata de una conducción de agua que data del siglo XIII. Se trata de un acueducto que permite salvar la acequia Quart-Benagéber del barranco del Salt
d’Aigua en Manises y que tiene su origen en el río Turia. La acequia distribuye las aguas que riegan amplias zonas de la huerta valenciana al este
de la capital.
Una vez ya declarado el acueducto como patrimonio, el uso del acueducto
será destinado a la conducción del agua, mantenido desde su construcción. A fin de preservar el paisaje histórico, no se autorizará edificación
alguna para cualquier uso. Las edificaciones existentes en el entorno del
acueducto podrán realizar únicamente obras de consolidación y mantenimiento sin aumentar el volumen edificado.
El acueducto posee un extraordinario valor histórico, arquitectónico y etnológico por formar parte de una red de ingeniería hidráulica representativa
de una forma de asentamiento humano que se ha venido produciendo en
la vega de Valencia desde la romanización. Es además el único acueducto
existente en este ámbito geográfico. La obra original del acueducto es una
serie regular de 28 arcos de medio punto. Su longitud total es de 239
metros. Se distinguen tres series de arcadas consecutivas determinadas
por las dimensiones de sus arcos.
Los pilares del conjunto son de planta rectangular, con unas dimensiones
medias entre 130 y 150 centímetros de anchura y 370 y 390 de altura.
Están sólidamente construidos con bloques medianos de piedra caliza de
forma irregular trabados con mortero de cal.
41
INTERVENCIONES: 2002
FICHA TÉCNICA
Ubicación_ Alboraya
Nombre_ Ermita Santa Bárbara
Fecha de construcción_ 1880
Fecha de rehabilitación_ Julio 2002
Fecha de finalización_ Septiembre 2002
Descripción_ Demolición y retirada del soldado existente, así como de los revestimientos atacados por la humedad. Ejecución de aislamiento
bajo solado para evitar manchas de humedad en el pavimento. Sellado de grietas en paramentos. Trabajos de recuperación en carpintería.
Ermita de Santa Bárbara
_ ALBORAYA
42
Edificación modesta que responde a la tipología de la zona y
forma parte del patrimonio arquitectónico rural.
La ermita de Santa Bárbara se encuentra situada en la partida de
Saboya. Es un edificio de planta rectangular, con tejado de doble
vertiente y una fachada con unas líneas arquitectónicas de gran
sencillez. La puerta está enmarcada por un marco rebajado y en
ella se puede apreciar la fecha 1880. Alrededor de la puerta hay
tres paneles cerámicos antiguos: uno sobre el arco y los otros
dos a los lados. La fachada está rematada por un frontón triangular en cuyo interior aparece un edículo que alberga la imagen
de la santa titular y, a ambos lados, dos pequeños óculos ciegos.
En la fachada posterior, hay otro óculo ciego en el centro del frontón y sobre la cubierta se levanta una espadaña con su campana. Adosada a la fachada posterior se encuentra la sacristía, de
planta rectangular, pero de proporciones más pequeñas y cubierta de una sola vertiente. En el interior, la ermita presenta cinco
pilastras embebidas en las paredes laterales, son de orden dórico y su fuste está rehundido en la zona central. Por encima de
ellas hay una cornisa que recorre todo el recinto y por encima de
ésta, en las esquinas, hay cuatro niños que parecen tener la función de sostener la cubierta, aunque solamente son decorativos.
La decoración de la cubierta se completa con un florón central
con decoración vegetal, también dorada y del cual pende un antiguo farol. En la zona del altar se abren tres hornacinas con las
imágenes de santa Bárbara, san José y la Inmaculada, imágenes
que se salvaron de la Guerra Civil. A ambos lados del altar se
abren dos pequeñas puertas, que dan acceso a la sacristía que
se encuentra detrás. La decoración de la ermita se completa con
un vía crucis de cuadros con marcos dorados y cruces negras
situados entre los entrepaños de las pilastras.
43
INTERVENCIONES: 2002
FICHA TÉCNICA
Nombre_ Oratorio del Huerto del Plater dedicado a la Virgen de los Desamparados
Fecha de construcción_
Ubicación_ Alcácer
Fecha de rehabilitación_ Septiembre 2002
Fecha de finalización_ Noviembre 2002
Descripción_ Repicado del zócalo para eliminar humedades. Reparación de grietas de paramentos verticales y cúpula. Reparación de la puerta
de acceso principal. Colocación de la puerta y ventanas laterales. Limpieza del ladrillo caravista y teja cubierta. Pintado interior de paramentos
y carpinterías. Adecuación del perímetro de la ermita. Acometidas e instalación de red de agua y alumbrado.
Oratorio del Huerto del Plater
_ ALCÁCER
44
Edificio
neomudéjar parecido al asilo Hermanos de los Ancianos
Desamparados de Sueca. Tenía un huerto y un jardín diseñado de finales del
siglo XIX, conocido como Hort del Plater. Anteriormente situado a las afueras
del pueblo, en la actualidad se encuentra dentro del casco urbano.
45
INTERVENCIONES: 2002
FICHA TÉCNICA
Ubicación_ Ribarroja
Nombre_ Molino de Arroz
Fecha de construcción_ 1773
Fecha de rehabilitación_ Octubre 2002
Fecha de finalización_ Diciembre 2002
Descripción_ Demolición de paños de forjados leñosos. Labores de apeo de la estructura, obras de consolidación estructural. Conservación en
cubierta. Sustitución de la carpintería. Restauración de las ventanas con cerrajería forjada. Tareas de limpieza, decapado, barnizado y sustitución de la cerrajería de la puerta principal.
Molino de Arroz
_ RIBARROJA
46
Los molinos harineros forman parte del patrimonio cultural valenciano como elemento típico de la arquitectura rural. Como en
todo edificio, su rigor y conservación van unidos a la vigencia de
su uso. Estos molinos fueron edificios notables de la vida rural,
configurándose como importantes motores económicos de la
zona. El cambio tecnológico lleva consigo el fin de los molinos.
Ha tenido Ribarroja a lo largo del tiempo en su término cuatro
molinos harineros y uno arrocero, que serían por orden de antigüedad los siguientes: desde tiempo inmemorial, uno harinero y
otro arrocero, aunque los dos se encontraban en el mismo edificio. Estos dos molinos estuvieron ubicados en el mismo lugar
que actualmente ocupa el viejo molino, situado frente al castillo,
en la calle de la Cisterna. El segundo por orden de antigüedad
sería el molino de Mandor, hoy desaparecido y al molino del
Penyot o el Molinet actualmente tenemos muchas dudas de a
cual de los dos le correspondería ocupar el tercer lugar en antigüedad ya que hasta el momento no disponemos de la documentación necesaria para establecer el orden entre estos dos
molinos.
El edificio que actualmente se conserva y que desde antiguo
albergó los dos molinos, el harinero y el arrocero, fue objeto de
algunas reformas a lo largo de su historia, aún hoy se puede ver
en la fachada principal, a la izquierda de la puerta, dentro de un
círculo “año 1773” fecha perteneciente, seguramente; a una
reforma que se hizo en el edificio en tiempos del Señor Conde de
Revillagigedo, señor de Ribarroja y dueño del molino. Más arriba,
en el centro de la misma fachada, sin que tengamos noticia de
su fecha, con azulejos, la siguiente inscripción: FÁBRICA DE HARINAS
SISTEMA BUHLER DE RAMÓN MARTÍ y, más abajo, encima de la puerta
y en color rojo, la inscripción: JOSÉ CASADO: los dos rótulos hacen
mención de dos de los muchos dueños que a lo largo de la historia han poseído el molino.
Hoy en día, es uno de los pocos molinos que se conservan en tan
buen estado en la Comunidad Valenciana.
Fuente: Archivo Municipal Ribarroja del Turia.
47
INTERVENCIONS: 2002
Ermita del Remei
_TITAGUAS
L’obra original de l’altar i del presbiteri data del segle XVIII i consta d’obra d’algepseria amb revestiment de pintures. Situació: En una muntanya als
afores de la població i pròxima a la carretera d’Aras. Les primeres dades que tenim d’este edifici són del segle XIV, època de la construcció de la primera ermita. Va ser ampliada durant els segles XVIII-XIX, en els quals se li van afegir l’actual presbiteri (segle XVIII), la sagristia i el cor (segle XIX), però
durant les guerres carlines va ser utilitzada com a fortí. D’això queden vestigis en els murs exteriors en forma de xicotetes obertures per què es disparaven les armes de foc. Al final d’estes guerres va quedar parcialment destruïda, per la qual cosa es va haver de reconstruir novament l’ermita l’any
1839. La seua construcció és de carreus i va ser restaurada en 1942. La Mare de Déu del Remei és la patrona del municipi de Titaguas. Les festes
en el seu honor se celebren a principis de setembre, quan les gents de la població acudixen a l’ermita en romeria. Cada set anys se celebren les Festes
Grosses durant el mes de maig, quan es baixa la verge fins al poble.
Descripció_ Restauració de l’altar major i del presbiteri. Es retiren les pintures i els revestiments en mal estat, així com també les executades en una
rehabilitació prèvia que no són fidels a l’estil original. Reparació de l’algepseria que conforma el volum de l’altar i del presbiteri. Una vegada reparat el
volum es procedix a l’execució d’esgrafiats, pintures i daurats amb el màxim rigor, respectant la idiosincràsia del monument original.
Santuari Nostra Senyora de la Misericòrdia
_MELIANA
El santuari es va erigir en record de la batalla que va tindre lloc a Carcaixent en 1237. Com a testimoni, es va construir l’ermita de l’Aiguardament, així
anomenada fins a començament del segle XX. Esta ermita, hui desapareguda, es va construir en un nou emplaçament, molt pròxim a l’original. Pel santuari que hi ha en l’actualitat, se suposa que es va començar a construir en 1886. Es tracta d’una xicoteta església de planta de creu llatina, els curts
braços de la qual tenen la mateixa profunditat que la zona del presbiteri. Darrere d’este, a manera de capçalera, se situa la sagristia. La nau, de dos
trams, es cobrix amb dos cúpules amb petxines rectangulars, que recolzen sobre arcs diafragmes en el centre, i formerets en els laterals. Tots estos
arranquen de columnes exemptes de capitells compostos i cimaci. El creuer es cobrix per mitjà d’un cimbori i volta de creueria, suportat pels quatre
arcs torals i les quatre petxines. L’altar té una composició neoclàssica amb dos cossos sobre basaments, ambdós limitats per dobles columnes i rematada amb motlura en arc de mig punt. En la testera dels peus de l’església, per on s’accedix, se situen tres finestrals, així com també en els llenços
laterals de la nau, on s’obri un per tram. En tots els casos es tanquen amb un arc de mig punt. En el transsepte trobem dos ulls de bou circulars, i en
el cimbori, huit finestres amb arc de mig punt. El paviment de gres és del tipus Nolla, propi de l’època, té un sòcol de taulellets que indica la seua
recent execució. La resta dels paraments es troben pintats sobre revestiments anteriors. Els capitells i la part de les bases tenen cobriment daurat.
La fornícula central de l’altar que alberga la imatge de la Mare de Déu és un espai decorat i cobert per una volta de canó recte. És difícil enquadrar un
sol estil arquitectònic en esta edificació, més aviat es tracta d’un edifici històric amb repertoris eclèctics, sobretot neogòtics.
Descripció_ Neteja de paraments verticals i sostres, s’estuquen fustos de columnes i es dauren els capitells i part de la base. Restauració del conjunt de l’altar. Substitució de finestres, cimbori, col·locació de finestres en el transsepte i la nau. Neteja i sanejament de revestiments. Tanca ornamental. Rehabilitació completa del retaule major. Cambril de la Mare de Déu i taula de l’altar en marbre.
Arcs
_MANISES
Ha sigut declarat Bé d’Interés Cultural amb categoria de Monument. Es tracta d’una conducció d’aigua que data del segle XIII. Es tracta d’un aqüeducte
que permet salvar la séquia Quart-Benagéber del barranc del Salt d’Aigua, a Manises, i que té el seu origen al riu Túria. La séquia distribuïx les aigües
que reguen àmplies zones de l’horta valenciana a l’est de la capital. Una vegada ja declarat l’aqüeducte com a patrimoni, l’ús de l’aqüeducte serà destinat a la conducció de l’aigua, mantingut des de la seua construcció. A fi de preservar el paisatge històric, no s’autoritzarà cap edificació per a qualsevol ús. Les edificacions existents a l’entorn de l’aqüeducte podran realitzar únicament obres de consolidació i manteniment sense augmentar el volum
edificat. L’aqüeducte posseïx un extraordinari valor històric, arquitectònic i etnològic perquè forma part d’una xarxa d’enginyeria hidràulica representativa d’una forma d’assentament humà que s’ha produït en la vega de València des de la romanització. És, a més, l’únic aqüeducte existent en este
àmbit geogràfic. L’obra original de l’aqüeducte és una sèrie regular de 28 arcs de mig punt. La seua longitud total és de 239 metres. Es distingixen
tres sèries d’arcades consecutives determinades per les dimensions dels seus arcs. Els pilars del conjunt són de planta rectangular, amb unes dimensions mitjanes entre 130 i 150 centímetres d’amplària i 370 i 390 d’alçària. Estan sòlidament construïts amb blocs mitjans de pedra calcària de forma
irregular travats amb morter de calç.
Descripció_ Estassada de la mala herba adherida a l’obra o al camí pròxim. Eliminats els elements vegetals, es desmunta el camí i els passos davall
48
dels arcs, i es retira la terra acumulada durant anys. Després de la fase de neteja, es procedix a la recuperació de l’aqüeducte amb tractaments d’aigua a pressió i eliminació de peces soltes. Consolidació de pedres. Consolidació del camí.
Ermita Santa Bàrbara
_ALBORAYA
Edificació modesta que respon a la tipologia de la zona i forma part del patrimoni arquitectònic rural. L’ermita de Santa Bàrbara es troba situada a la
partida de Savoia. És un edifici de planta rectangular, amb teulada de doble vessant i una fatxada amb unes línies arquitectòniques de gran senzillesa. La porta està emmarcada per un marc rebaixat en la qual es pot apreciar la data de 1880. Al voltant de la porta hi ha tres panells ceràmics antics:
un sobre l’arc i els altres dos als costats. La fatxada està rematada per un frontó triangular a l’interior del qual apareix un edicle que alberga la imatge
de la santa titular, i a un costat i a l’altre hi ha dos xicotets ulls de bou cegos. En la fatxada posterior hi ha un altre ull de bou cec al centre del frontó
i sobre la coberta s’alça un campanar d’espadanya amb la seua campana. Adossada a la fatxada posterior es troba la sagristia, de planta rectangular,
però de proporcions més xicotetes i coberta d’un únic vessant. A l’interior, l’ermita presenta cinc pilastres incrustades canya a les parets laterals, són
d’orde dòric i la seua canya està reafonada en la zona central. Per damunt d’estes hi ha una cornisa que recorre tot el recinte i per damunt d’esta, als
cantons, hi ha quatre xiquets que pareixen tindre la funció de sostindre la coberta, encara que només són decoratius. La decoració de la coberta es
completa amb un floró central amb decoració vegetal, també daurat i del qual penja un antic fanal. En la zona de l’altar s’obrin tres capelles amb les
imatges de santa Bàrbara, sant Josep i la Immaculada, imatges que es van salvar de la Guerra Civil. A un costat i a l’altre de l’altar s’obrin dos xicotetes portes, que donen accés a la sagristia, que es troba darrere. La decoració de l’ermita es completa amb un viacrucis de quadres amb marcs daurats i creus negres situats entre les entrepilastres.
Descripció_ Demolició i retirada del soldat existent, així com dels revestiments atacats per la humitat. Execució d’aïllament davall del paviment per a
evitar-hi taques d’humitat. Segellat de clevills en paraments. Treballs de recuperació en fusteria.
Oratori de l’Hort del Plater
_ALCÀSSER
Edifici neomudèjar paregut a l’asil Germans dels Ancians Desemparats de Sueca. Tenia un hort i un jardí dissenyats de final del s. XIX, conegut com
l’Hort del Plater. Anteriorment, estava situat als afores del poble, en l’actualitat es troba dins del nucli urbà.
Descripció_ Repicat del sòcol per a eliminar humitats. Reparació de clevills de paraments verticals i cúpula. Reparació de la porta d’accés principal.
Col·locació de la porta i de les finestres laterals. Neteja de rajola cara vista i de teula coberta. L’interior està pintat de paraments i fusteries. Adequació
del perímetre de l’ermita. Connexions i instal·lació de la xarxa d’aigua i d’enllumenat.
Molí d’Arròs
_RIBA-ROJA
Els molins fariners formen part del patrimoni cultural valencià com a element típic de l’arquitectura rural. Com tot edifici, el seu rigor i la seua conservació van units a la vigència del seu ús. Estos molins van ser edificis notables de la vida rural, i es van configurar com a importants motors econòmics
de la zona. El canvi tecnològic comporta la fi dels molins. Riba-roja ha tingut quatre molins fariners i un d’arrosser al llarg del temps al seu terme, estos
serien per orde d’antiguitat els següents: des de temps immemorial, un de fariner i un altre d’arrosser, encara que els dos es trobaven en el mateix
edifici. Estos dos molins van estar ubicats al mateix lloc que actualment ocupa el vell molí, situat davant del castell, al carrer de la Cisterna. El segon,
per orde d’antiguitat, seria el molí de Mandor, hui desaparegut, i el molí del Penyot o el Molinet (actualment tenim molts dubtes sobre a quin dels dos
correspondria ocupar el tercer lloc en antiguitat, ja que de moment no disposem de la documentació necessària per a establir l’orde entre estos dos
molins). L’edifici que actualment es conserva i que des d’antic va albergar els dos molins, el fariner i l’arrosser, va ser objecte d’algunes reformes al
llarg de la seua història; encara hui es pot veure en la fatxada principal, a l’esquerra de la porta, dins d’un cercle: any 1773; data que pertany, segurament, a una reforma que es va fer en l’edifici en temps del comte de Revilla Gigedo, senyor de Riba-roja i amo del molí. Més amunt, al centre de la
mateixa fatxada, sense que tinguem notícia de la seua data, amb taulellets, hi ha la inscripció següent: FÁBRICA DE HARINAS SISTEMA BUHLER DE
RAMON MARTI, i més avall, damunt de la porta i en color roig, la inscripció: JOSE CASADO, els dos rètols fan menció a dos dels molts amos que han
posseït el molí al llarg de la història. Hui en dia, és un dels pocs molins que es conserven en tan bon estat a la Comunitat Valenciana.
Descripció_ Demolició de panys de forjats llenyosos. Labors d’apuntalament de l’estructura. Obres de consolidació estructural. Conservació en coberta. Substitució de la fusteria. Restauració de les finestres amb manyeria forjada. Tasques de neteja de decapatge i envernissat i substitució de la manyeria de la porta principal.
49
Descargar