INTERVENCIONES: 2002 FICHA TÉCNICA Ubicación_ Titaguas Nombre_ Ermita del Remedio Fecha de construcción_ Siglo XIV Fecha de rehabilitación_ Septiembre 2002 Fecha de finalización_ Noviembre 2002 Descripción_ Restauración del Altar Mayor y del Presbiterio. Se retiran las pinturas y los revestimientos en mal estado y también los ejecutados en una rehabilitación previa sin ser fieles al estilo original. Reparación de yesería que conforma el volumen del altar y del presbiterio. Reparado el volumen se procede a la ejecución de esgrafiados, pinturas y dorados con el máximo rigor, respetando la idiosincrasia del monumento original. Ermita del Remedio _ TITAGUAS 36 La obra original del Altar y Presbiterio data del siglo XVIII y consta de obra de yesería con revestimiento de pinturas. Situación: En un monte a las afueras de la población y próximo a la carretera de Aras. Los primeros datos que tenemos de este edificio son del siglo XIV, época de la construcción de la primera ermita. Fue ampliada durante los siglos XVIII y XIX, cuando se le añadieron el actual presbiterio (siglo XVIII), la sacristía y el coro (siglo XIX), pero durante las guerras carlistas fue utilizada como fortín. De ello quedan vestigios en los muros exteriores en forma de pequeñas aperturas por las que se disparaban las armas de fuego. Al final de estas guerras, quedó parcialmente destruida, por lo que se tuvo que reconstruir nuevamente la ermita en el año 1839. Su construcción es de sillares y fue remozada en 1942. La Virgen del Remedio es la patrona del municipio de Titaguas. Las fiestas en su honor se celebran a principios de septiembre, cuando las gentes de la población acuden a la ermita en romería. Cada siete años se celebran las Fiestas Gordas durante el mes de mayo, cuando se baja la virgen hasta el pueblo. 37 INTERVENCIONES: 2002 FICHA TÉCNICA Ubicación_ Meliana Nombre_ Santuario Ntra. Sra. de la Misericordia Fecha de construcción_ 1886 Fecha de rehabilitación_ Julio 2002/Oct 2003/Mar 2004 Fecha de finalización_ Sep 2002/Dic 2003/Jun 2004 Descripción_ Limpieza de paramentos verticales y techos, se estucan fustes de columnas y doran los capiteles y parte de la base. Restauración del conjunto del altar. Sustitución ventanas, cimborrio, colocación de ventanas en transepto y nave. Limpieza y saneamiento de revestimientos. Vallado ornamental. Rehabilitación completa del retablo mayor. Camerín de la virgen y mesa de altar en mármol. Santuario de Nuestra Señora de la Misericordia _ MELIANA 38 El santuario se erigió en recuerdo de la batalla que tuvo lugar en Carcaixent en 1237. Como testimonio se construyó la ermita de L´Aiguardament, así llamada hasta comienzos del siglo XX. Esta ermita, hoy desaparecida, se construyó en un nuevo emplazamiento. Muy cercano al original, por el santuario que hoy se contempla que se comenzó a construir en 1886. Se trata de una pequeña iglesia de planta de cruz latina, cuyos cortos brazos tienen la misma profundidad que la zona del presbiterio. Tras él, a modo de cabecera, se sitúa la sacristía. La nave de dos tramos, se cubre con dos bóvedas vaídas rectangulares, que apoyan sobre arcos diafragmas en el centro y formeros en los laterales. Todos ellos arrancan de columnas exentas de capiteles compuestos y cimacio. El crucero se cubre mediante un cimborrio y bóveda de crucería, soportado por los cuatro arcos torales y las cuatro pechinas. El altar tiene una composición neoclásica con dos cuerpos sobre basamentos, ambos limitados por dobles columnas y remate con moldura en arco de medio punto. En el testero de los pies de la iglesia, por donde se accede, se sitúan tres ventanales, así como en los lienzos laterales de la nave, donde se abren uno por tramo. En todos los casos se cierran con un arco de medio punto. En el transepto encontramos dos óculos circulares, y en el cimborrio, ocho ventanas con arco de medio punto. El pavimento de gres del tipo nolla, propio de la época, tiene un zócalo de azulejos que señala su reciente ejecución. El resto de los paramentos se encuentra pintado sobre revestimientos anteriores. Los capiteles y parte de las basas tienen cubrición dorada. La hornacina central del altar que alberga la imagen de la virgen es un espacio decorado y cubierto por bóveda de cañón recto. Es difícil encuadrar un único estilo arquitectónico en esta edificación, más bien se trata de un edificio historicista con repertorios eclécticos, sobre todo neogóticos. 39 INTERVENCIONES: 2002 FICHA TÉCNICA Ubicación_ Manises Nombre_ Acueducto de los Arcos Fecha de construcción_ siglo XIII Fecha de rehabilitación_ Septiembre 2002 Fecha de finalización_ Noviembre 2002 Descripción_ Desbroce de la maleza adherida a la obra o al camino próximo. Eliminados los elementos vegetales, se desmontan el camino y los pasos bajo los arcos, retirando las tierras acumuladas durante años. Tras la fase de limpieza, se procede a la recuperación del acueducto con tratamientos de agua a presión y eliminación de piezas sueltas. Consolidación de mampuestos. Consolidación del camino. Arcos _ MANISES 40 Ha sido declarado Bien de Interés Cultural en categoría de monumento. Se trata de una conducción de agua que data del siglo XIII. Se trata de un acueducto que permite salvar la acequia Quart-Benagéber del barranco del Salt d’Aigua en Manises y que tiene su origen en el río Turia. La acequia distribuye las aguas que riegan amplias zonas de la huerta valenciana al este de la capital. Una vez ya declarado el acueducto como patrimonio, el uso del acueducto será destinado a la conducción del agua, mantenido desde su construcción. A fin de preservar el paisaje histórico, no se autorizará edificación alguna para cualquier uso. Las edificaciones existentes en el entorno del acueducto podrán realizar únicamente obras de consolidación y mantenimiento sin aumentar el volumen edificado. El acueducto posee un extraordinario valor histórico, arquitectónico y etnológico por formar parte de una red de ingeniería hidráulica representativa de una forma de asentamiento humano que se ha venido produciendo en la vega de Valencia desde la romanización. Es además el único acueducto existente en este ámbito geográfico. La obra original del acueducto es una serie regular de 28 arcos de medio punto. Su longitud total es de 239 metros. Se distinguen tres series de arcadas consecutivas determinadas por las dimensiones de sus arcos. Los pilares del conjunto son de planta rectangular, con unas dimensiones medias entre 130 y 150 centímetros de anchura y 370 y 390 de altura. Están sólidamente construidos con bloques medianos de piedra caliza de forma irregular trabados con mortero de cal. 41 INTERVENCIONES: 2002 FICHA TÉCNICA Ubicación_ Alboraya Nombre_ Ermita Santa Bárbara Fecha de construcción_ 1880 Fecha de rehabilitación_ Julio 2002 Fecha de finalización_ Septiembre 2002 Descripción_ Demolición y retirada del soldado existente, así como de los revestimientos atacados por la humedad. Ejecución de aislamiento bajo solado para evitar manchas de humedad en el pavimento. Sellado de grietas en paramentos. Trabajos de recuperación en carpintería. Ermita de Santa Bárbara _ ALBORAYA 42 Edificación modesta que responde a la tipología de la zona y forma parte del patrimonio arquitectónico rural. La ermita de Santa Bárbara se encuentra situada en la partida de Saboya. Es un edificio de planta rectangular, con tejado de doble vertiente y una fachada con unas líneas arquitectónicas de gran sencillez. La puerta está enmarcada por un marco rebajado y en ella se puede apreciar la fecha 1880. Alrededor de la puerta hay tres paneles cerámicos antiguos: uno sobre el arco y los otros dos a los lados. La fachada está rematada por un frontón triangular en cuyo interior aparece un edículo que alberga la imagen de la santa titular y, a ambos lados, dos pequeños óculos ciegos. En la fachada posterior, hay otro óculo ciego en el centro del frontón y sobre la cubierta se levanta una espadaña con su campana. Adosada a la fachada posterior se encuentra la sacristía, de planta rectangular, pero de proporciones más pequeñas y cubierta de una sola vertiente. En el interior, la ermita presenta cinco pilastras embebidas en las paredes laterales, son de orden dórico y su fuste está rehundido en la zona central. Por encima de ellas hay una cornisa que recorre todo el recinto y por encima de ésta, en las esquinas, hay cuatro niños que parecen tener la función de sostener la cubierta, aunque solamente son decorativos. La decoración de la cubierta se completa con un florón central con decoración vegetal, también dorada y del cual pende un antiguo farol. En la zona del altar se abren tres hornacinas con las imágenes de santa Bárbara, san José y la Inmaculada, imágenes que se salvaron de la Guerra Civil. A ambos lados del altar se abren dos pequeñas puertas, que dan acceso a la sacristía que se encuentra detrás. La decoración de la ermita se completa con un vía crucis de cuadros con marcos dorados y cruces negras situados entre los entrepaños de las pilastras. 43 INTERVENCIONES: 2002 FICHA TÉCNICA Nombre_ Oratorio del Huerto del Plater dedicado a la Virgen de los Desamparados Fecha de construcción_ Ubicación_ Alcácer Fecha de rehabilitación_ Septiembre 2002 Fecha de finalización_ Noviembre 2002 Descripción_ Repicado del zócalo para eliminar humedades. Reparación de grietas de paramentos verticales y cúpula. Reparación de la puerta de acceso principal. Colocación de la puerta y ventanas laterales. Limpieza del ladrillo caravista y teja cubierta. Pintado interior de paramentos y carpinterías. Adecuación del perímetro de la ermita. Acometidas e instalación de red de agua y alumbrado. Oratorio del Huerto del Plater _ ALCÁCER 44 Edificio neomudéjar parecido al asilo Hermanos de los Ancianos Desamparados de Sueca. Tenía un huerto y un jardín diseñado de finales del siglo XIX, conocido como Hort del Plater. Anteriormente situado a las afueras del pueblo, en la actualidad se encuentra dentro del casco urbano. 45 INTERVENCIONES: 2002 FICHA TÉCNICA Ubicación_ Ribarroja Nombre_ Molino de Arroz Fecha de construcción_ 1773 Fecha de rehabilitación_ Octubre 2002 Fecha de finalización_ Diciembre 2002 Descripción_ Demolición de paños de forjados leñosos. Labores de apeo de la estructura, obras de consolidación estructural. Conservación en cubierta. Sustitución de la carpintería. Restauración de las ventanas con cerrajería forjada. Tareas de limpieza, decapado, barnizado y sustitución de la cerrajería de la puerta principal. Molino de Arroz _ RIBARROJA 46 Los molinos harineros forman parte del patrimonio cultural valenciano como elemento típico de la arquitectura rural. Como en todo edificio, su rigor y conservación van unidos a la vigencia de su uso. Estos molinos fueron edificios notables de la vida rural, configurándose como importantes motores económicos de la zona. El cambio tecnológico lleva consigo el fin de los molinos. Ha tenido Ribarroja a lo largo del tiempo en su término cuatro molinos harineros y uno arrocero, que serían por orden de antigüedad los siguientes: desde tiempo inmemorial, uno harinero y otro arrocero, aunque los dos se encontraban en el mismo edificio. Estos dos molinos estuvieron ubicados en el mismo lugar que actualmente ocupa el viejo molino, situado frente al castillo, en la calle de la Cisterna. El segundo por orden de antigüedad sería el molino de Mandor, hoy desaparecido y al molino del Penyot o el Molinet actualmente tenemos muchas dudas de a cual de los dos le correspondería ocupar el tercer lugar en antigüedad ya que hasta el momento no disponemos de la documentación necesaria para establecer el orden entre estos dos molinos. El edificio que actualmente se conserva y que desde antiguo albergó los dos molinos, el harinero y el arrocero, fue objeto de algunas reformas a lo largo de su historia, aún hoy se puede ver en la fachada principal, a la izquierda de la puerta, dentro de un círculo “año 1773” fecha perteneciente, seguramente; a una reforma que se hizo en el edificio en tiempos del Señor Conde de Revillagigedo, señor de Ribarroja y dueño del molino. Más arriba, en el centro de la misma fachada, sin que tengamos noticia de su fecha, con azulejos, la siguiente inscripción: FÁBRICA DE HARINAS SISTEMA BUHLER DE RAMÓN MARTÍ y, más abajo, encima de la puerta y en color rojo, la inscripción: JOSÉ CASADO: los dos rótulos hacen mención de dos de los muchos dueños que a lo largo de la historia han poseído el molino. Hoy en día, es uno de los pocos molinos que se conservan en tan buen estado en la Comunidad Valenciana. Fuente: Archivo Municipal Ribarroja del Turia. 47 INTERVENCIONS: 2002 Ermita del Remei _TITAGUAS L’obra original de l’altar i del presbiteri data del segle XVIII i consta d’obra d’algepseria amb revestiment de pintures. Situació: En una muntanya als afores de la població i pròxima a la carretera d’Aras. Les primeres dades que tenim d’este edifici són del segle XIV, època de la construcció de la primera ermita. Va ser ampliada durant els segles XVIII-XIX, en els quals se li van afegir l’actual presbiteri (segle XVIII), la sagristia i el cor (segle XIX), però durant les guerres carlines va ser utilitzada com a fortí. D’això queden vestigis en els murs exteriors en forma de xicotetes obertures per què es disparaven les armes de foc. Al final d’estes guerres va quedar parcialment destruïda, per la qual cosa es va haver de reconstruir novament l’ermita l’any 1839. La seua construcció és de carreus i va ser restaurada en 1942. La Mare de Déu del Remei és la patrona del municipi de Titaguas. Les festes en el seu honor se celebren a principis de setembre, quan les gents de la població acudixen a l’ermita en romeria. Cada set anys se celebren les Festes Grosses durant el mes de maig, quan es baixa la verge fins al poble. Descripció_ Restauració de l’altar major i del presbiteri. Es retiren les pintures i els revestiments en mal estat, així com també les executades en una rehabilitació prèvia que no són fidels a l’estil original. Reparació de l’algepseria que conforma el volum de l’altar i del presbiteri. Una vegada reparat el volum es procedix a l’execució d’esgrafiats, pintures i daurats amb el màxim rigor, respectant la idiosincràsia del monument original. Santuari Nostra Senyora de la Misericòrdia _MELIANA El santuari es va erigir en record de la batalla que va tindre lloc a Carcaixent en 1237. Com a testimoni, es va construir l’ermita de l’Aiguardament, així anomenada fins a començament del segle XX. Esta ermita, hui desapareguda, es va construir en un nou emplaçament, molt pròxim a l’original. Pel santuari que hi ha en l’actualitat, se suposa que es va començar a construir en 1886. Es tracta d’una xicoteta església de planta de creu llatina, els curts braços de la qual tenen la mateixa profunditat que la zona del presbiteri. Darrere d’este, a manera de capçalera, se situa la sagristia. La nau, de dos trams, es cobrix amb dos cúpules amb petxines rectangulars, que recolzen sobre arcs diafragmes en el centre, i formerets en els laterals. Tots estos arranquen de columnes exemptes de capitells compostos i cimaci. El creuer es cobrix per mitjà d’un cimbori i volta de creueria, suportat pels quatre arcs torals i les quatre petxines. L’altar té una composició neoclàssica amb dos cossos sobre basaments, ambdós limitats per dobles columnes i rematada amb motlura en arc de mig punt. En la testera dels peus de l’església, per on s’accedix, se situen tres finestrals, així com també en els llenços laterals de la nau, on s’obri un per tram. En tots els casos es tanquen amb un arc de mig punt. En el transsepte trobem dos ulls de bou circulars, i en el cimbori, huit finestres amb arc de mig punt. El paviment de gres és del tipus Nolla, propi de l’època, té un sòcol de taulellets que indica la seua recent execució. La resta dels paraments es troben pintats sobre revestiments anteriors. Els capitells i la part de les bases tenen cobriment daurat. La fornícula central de l’altar que alberga la imatge de la Mare de Déu és un espai decorat i cobert per una volta de canó recte. És difícil enquadrar un sol estil arquitectònic en esta edificació, més aviat es tracta d’un edifici històric amb repertoris eclèctics, sobretot neogòtics. Descripció_ Neteja de paraments verticals i sostres, s’estuquen fustos de columnes i es dauren els capitells i part de la base. Restauració del conjunt de l’altar. Substitució de finestres, cimbori, col·locació de finestres en el transsepte i la nau. Neteja i sanejament de revestiments. Tanca ornamental. Rehabilitació completa del retaule major. Cambril de la Mare de Déu i taula de l’altar en marbre. Arcs _MANISES Ha sigut declarat Bé d’Interés Cultural amb categoria de Monument. Es tracta d’una conducció d’aigua que data del segle XIII. Es tracta d’un aqüeducte que permet salvar la séquia Quart-Benagéber del barranc del Salt d’Aigua, a Manises, i que té el seu origen al riu Túria. La séquia distribuïx les aigües que reguen àmplies zones de l’horta valenciana a l’est de la capital. Una vegada ja declarat l’aqüeducte com a patrimoni, l’ús de l’aqüeducte serà destinat a la conducció de l’aigua, mantingut des de la seua construcció. A fi de preservar el paisatge històric, no s’autoritzarà cap edificació per a qualsevol ús. Les edificacions existents a l’entorn de l’aqüeducte podran realitzar únicament obres de consolidació i manteniment sense augmentar el volum edificat. L’aqüeducte posseïx un extraordinari valor històric, arquitectònic i etnològic perquè forma part d’una xarxa d’enginyeria hidràulica representativa d’una forma d’assentament humà que s’ha produït en la vega de València des de la romanització. És, a més, l’únic aqüeducte existent en este àmbit geogràfic. L’obra original de l’aqüeducte és una sèrie regular de 28 arcs de mig punt. La seua longitud total és de 239 metres. Es distingixen tres sèries d’arcades consecutives determinades per les dimensions dels seus arcs. Els pilars del conjunt són de planta rectangular, amb unes dimensions mitjanes entre 130 i 150 centímetres d’amplària i 370 i 390 d’alçària. Estan sòlidament construïts amb blocs mitjans de pedra calcària de forma irregular travats amb morter de calç. Descripció_ Estassada de la mala herba adherida a l’obra o al camí pròxim. Eliminats els elements vegetals, es desmunta el camí i els passos davall 48 dels arcs, i es retira la terra acumulada durant anys. Després de la fase de neteja, es procedix a la recuperació de l’aqüeducte amb tractaments d’aigua a pressió i eliminació de peces soltes. Consolidació de pedres. Consolidació del camí. Ermita Santa Bàrbara _ALBORAYA Edificació modesta que respon a la tipologia de la zona i forma part del patrimoni arquitectònic rural. L’ermita de Santa Bàrbara es troba situada a la partida de Savoia. És un edifici de planta rectangular, amb teulada de doble vessant i una fatxada amb unes línies arquitectòniques de gran senzillesa. La porta està emmarcada per un marc rebaixat en la qual es pot apreciar la data de 1880. Al voltant de la porta hi ha tres panells ceràmics antics: un sobre l’arc i els altres dos als costats. La fatxada està rematada per un frontó triangular a l’interior del qual apareix un edicle que alberga la imatge de la santa titular, i a un costat i a l’altre hi ha dos xicotets ulls de bou cegos. En la fatxada posterior hi ha un altre ull de bou cec al centre del frontó i sobre la coberta s’alça un campanar d’espadanya amb la seua campana. Adossada a la fatxada posterior es troba la sagristia, de planta rectangular, però de proporcions més xicotetes i coberta d’un únic vessant. A l’interior, l’ermita presenta cinc pilastres incrustades canya a les parets laterals, són d’orde dòric i la seua canya està reafonada en la zona central. Per damunt d’estes hi ha una cornisa que recorre tot el recinte i per damunt d’esta, als cantons, hi ha quatre xiquets que pareixen tindre la funció de sostindre la coberta, encara que només són decoratius. La decoració de la coberta es completa amb un floró central amb decoració vegetal, també daurat i del qual penja un antic fanal. En la zona de l’altar s’obrin tres capelles amb les imatges de santa Bàrbara, sant Josep i la Immaculada, imatges que es van salvar de la Guerra Civil. A un costat i a l’altre de l’altar s’obrin dos xicotetes portes, que donen accés a la sagristia, que es troba darrere. La decoració de l’ermita es completa amb un viacrucis de quadres amb marcs daurats i creus negres situats entre les entrepilastres. Descripció_ Demolició i retirada del soldat existent, així com dels revestiments atacats per la humitat. Execució d’aïllament davall del paviment per a evitar-hi taques d’humitat. Segellat de clevills en paraments. Treballs de recuperació en fusteria. Oratori de l’Hort del Plater _ALCÀSSER Edifici neomudèjar paregut a l’asil Germans dels Ancians Desemparats de Sueca. Tenia un hort i un jardí dissenyats de final del s. XIX, conegut com l’Hort del Plater. Anteriorment, estava situat als afores del poble, en l’actualitat es troba dins del nucli urbà. Descripció_ Repicat del sòcol per a eliminar humitats. Reparació de clevills de paraments verticals i cúpula. Reparació de la porta d’accés principal. Col·locació de la porta i de les finestres laterals. Neteja de rajola cara vista i de teula coberta. L’interior està pintat de paraments i fusteries. Adequació del perímetre de l’ermita. Connexions i instal·lació de la xarxa d’aigua i d’enllumenat. Molí d’Arròs _RIBA-ROJA Els molins fariners formen part del patrimoni cultural valencià com a element típic de l’arquitectura rural. Com tot edifici, el seu rigor i la seua conservació van units a la vigència del seu ús. Estos molins van ser edificis notables de la vida rural, i es van configurar com a importants motors econòmics de la zona. El canvi tecnològic comporta la fi dels molins. Riba-roja ha tingut quatre molins fariners i un d’arrosser al llarg del temps al seu terme, estos serien per orde d’antiguitat els següents: des de temps immemorial, un de fariner i un altre d’arrosser, encara que els dos es trobaven en el mateix edifici. Estos dos molins van estar ubicats al mateix lloc que actualment ocupa el vell molí, situat davant del castell, al carrer de la Cisterna. El segon, per orde d’antiguitat, seria el molí de Mandor, hui desaparegut, i el molí del Penyot o el Molinet (actualment tenim molts dubtes sobre a quin dels dos correspondria ocupar el tercer lloc en antiguitat, ja que de moment no disposem de la documentació necessària per a establir l’orde entre estos dos molins). L’edifici que actualment es conserva i que des d’antic va albergar els dos molins, el fariner i l’arrosser, va ser objecte d’algunes reformes al llarg de la seua història; encara hui es pot veure en la fatxada principal, a l’esquerra de la porta, dins d’un cercle: any 1773; data que pertany, segurament, a una reforma que es va fer en l’edifici en temps del comte de Revilla Gigedo, senyor de Riba-roja i amo del molí. Més amunt, al centre de la mateixa fatxada, sense que tinguem notícia de la seua data, amb taulellets, hi ha la inscripció següent: FÁBRICA DE HARINAS SISTEMA BUHLER DE RAMON MARTI, i més avall, damunt de la porta i en color roig, la inscripció: JOSE CASADO, els dos rètols fan menció a dos dels molts amos que han posseït el molí al llarg de la història. Hui en dia, és un dels pocs molins que es conserven en tan bon estat a la Comunitat Valenciana. Descripció_ Demolició de panys de forjats llenyosos. Labors d’apuntalament de l’estructura. Obres de consolidació estructural. Conservació en coberta. Substitució de la fusteria. Restauració de les finestres amb manyeria forjada. Tasques de neteja de decapatge i envernissat i substitució de la manyeria de la porta principal. 49