cartas cortas - Servei de Biblioteques

Anuncio
HV¥WW
tos morrones? A la sobrina. En fin., ella lloraba de gratitud y cogía unas irritaciones horrorosas; però en
cambio se nutría, que era lo que deseàbamos todos.
En cierta ocasión mi criada trajo de la compra un
besugo que andaba solo, y, al verle guisado lo rechazamos con indignación todos los de casa.
—Este besugo ha entrado en período de franca
jdesçomposiciónT—dijo un medico que coiní.a con nos.0tros.
La criada, ofendida en su dignidad, cogió el besugo
,y se lo llevo a la coçina, no sin asegurar que estaba
tan fresco como el primer besugo que quisiera presentarse; però en vista de nuestras opiniones, contrariasa
dicha frescura, resolvió regalórselo a la sobrina del
casero.
—i Que amables son ustedes!—decía la infeliz cla. vando los ojos en aquel pez de mirada vaga.
Y se llevo el besugo Ilena de alegria.
Al dia siguiente tuve la desgracia de encontrarme
a don Prisco en el primer descanso de la escalera. El
hombre subía todo acongojado y al verme me dijo:
—iNo sabé usté lo que me pasa?
—No, seflor.
—Pues que ha llegado de Sevilla una persona a
quien debò todo lo que soy. Viene a ser mi segundo
padre, como quien dice.
—No veo la desgracia.
—Si, senor; es una verdadera desgracia, porqué
yo a este hombre le quiero màs que a las nifias de mis
ojos, y estoy en el caso de convidarle a comer. íQüé
diria de mi si no le manifestase de alguna manera mi
gratitud?
—Convídele usté.
—Eso se dice muy facilmente; però usté no sabé
que mi posición es apuradísima. Tengo dos pisos desal.
quilados en la calle de la Qorguera; ademàs se me ha
roto un cristal de la ventana del comedor y como si
todo esto no fuera bastante, ayer perdí la caja de los
anteojos.
El hombre, al habjar así, se apoyó en el pasamanos
para no caer. Yo bajé las escaleras riendo y él entro
en su casa muy ofendido.
Aquella tarde reinaba en el hogar de don Prisco
movimiento inusitado. Allí estaba su protector, dispuesto a comer y a echar una cana al aire, en compaflía de su protegido. La sobrina de este había invertido
toda la mariana en disponer las cosas para que no faltase lo màs necesario y a cada momento llamaba en mi
casa para padirme un tenedor, o una sarvilleta, o unos
carboncitos para encender la lumbre.
—Hoy hay gran comida en casa de don Perisco murmuraban los vecinos con asombro.
—Va a echar la casa por la ventana.
—Se va a morir del disgusto.
Cuando estàbamos en esto, salió su sobrina, toda
acongojada, en busca de una persona caritativa que le
diese unos granitos de arroz para hacer un poquito de
sopa.
—Pídaselo usté a'su tío.
—<;A mi tío?—respondió ella—Esta mafíana le pedí
un perro chico para una lechuga y por poco me mata.
19 ENgRQ 19g4
—Entonces que van a dar de comer al forastero?,—
repliqué yo.
Y dijo ella con la mayor tranquilidad:
—Pues... el besugo.
LUIS TABOADA.
CARTAS CORTAS
«A üna Magdalena: Aquet dia vaig veure el teu
enamorat. Ho, si haguessis vist quina parella feien ell
y una amigueta teva que's diu Pilar. Si, si, aquell
jove rialler que no fa molts dies era aquí a Olot. Aquell
que busca a traves del teu somriure el goig de... en
Vargas Vila, s'enamora de les cares boniques per
viure un moment entremitg de la bellesa. Després els
cabells sobre el front, mastegant la pipa y saborejant
el tabac, li marxaran totes aquestes recordances. Aixís
ho solen fer els artistes. Magdalena, el dia que's
mostri més elegant y no vagi a llegir a un cafè del...
Paralel, aquet dia serà digne—y que perdoni—de contemplar la teva cara. Y are, enamorat Pujol, no't pots
queixar de la meva presentació. També he sapigut
veurela jo la bellesa d'una cara riallera.—Rioah
«En Quanitu està que bufa,—i viu desesperat,—
perquè l'Esperançeta,—es cert, la ben deixat.—Com
que's un Cama-feo,—que amb el ball no hi entent rés,
—per la Toia de l'Indústria,—s'hi gasta molts calés.—
No't cansis mes Quanitu,—en fer el desentès,—que'l
número que tu busques,—ja fà temps que te l'han pres.
—Monte-Saloaje.*
iQuant i quant temps fa, xamosa nina, que tens
talment sujestionat a un jove que's mort pels teus
ossets. Figuret, Anita, si es gran l'estimació que't
professa, que l'altre dia que'ns passejàvem pel carrer
Major, va detindrem i amb paraula d'expressiva satisfacció, em digué:—iMira, contempla quin angelet!
iQue n'és de bonica! Lo qu'és a mi me te trastornat.
Que bé li escau l'abric de gusto inglés, cenyit a la
part més graciosa! I que n'es d'original aquella placa
que tant finament l'adorna.—Ja ho veus, Anita, tu ets
XIdeal seu. Les teva silueta silenciosa i pose de caràcter formal, logra ferse amo d'un cor que aime per
primera vegada. Les teves rialles son mes fresques que
nascudes de la Riera. Anita, si ell no Sarrat (confonguis A per E) espero prompte veureus units per les
fortes cadenes d'amor. Dono comiat a la meva carta
curta per no convertiria en llarga (que ja es llarguíssitna) tant llarga com pugui ser la carrera que pot
ferse amb l'auto del senyor Brutau, si'l guia persona
per tu molt estimada.—Estel.*
«Vaig quedar extraordinàriament indignat, fà cosa
de quatre dies, al passar per la Plaça. I quina polseguera senyors! Plenament convençut de que endressaven algun pis, vaig tirar avall, fins que, topantme amb
un amic, va dir-me: Giret i mira enlaire. Em giro, miro,
i, efectivament, veig al nostre flamant Sabates-lluentes
.,/
Diputació de Girona — Servei de Biblioteques
Descargar