gent de paraula - ies son rullan

Ludmila Fantelli, 4t B
Laura Monjón, 4t A
Bruno Mulevicius, 1r B
Belén Castillo, 1r C
Aina Bujosa, 4t C
Yolanda Hornos, 3r A
SUMARI
Editorial
4
Gent de paraula
17
Festa mediambiental
5
Sant Jordi
29
Comerç just
8
Projecte Comenius a Grècia
31
Festa solidària
9
Projecte Comenius a Turquia
33
Sortida a la Fundació March
12
Seccions europees
35
Sortida del taller de música
15
Àlbum de fotos dels cursos
38
Olimpíada de química
16
Teatre
45
Torneigs esportius
16
Crèdits: Montse Bió, M. José Bolinches
i Àngels Romero
Dipòsit legal: PM-1.346-2.007
2
-3-
EDITORIAL
“M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la
més important del món. En Salvador, que cada vegada que ens
meva vida” (Woody Allen).
fa un discurs ens treu una mica la llàgrima recordant temps
passats. En Jaume i n’Andreu, que ens deixen una aula
Des que vaig arribar a Son Rullan l’any 1997, any rere any estic
específica per a la posteritat, després de tota una vida
més convençut que no em vull moure del lloc de feina i que
dedicada a l’ensenyament. Na Bàrbara, que després de passar
cada curs m’hi trobo millor. Què més puc esperar del meu
per la Conselleria ens aconsegueix banys nous. En Paco de
futur professional i personal?
religió amb les seves sortides anuals al monestir de Lluc, que
s’han fet una tradició. Na Pilar, que com a directora ens resulta
L’any 1997, que ja em sembla molt llunyà, vaig arribar per
ja quasi imprescindible. En Miquel Palou amb els seus
impartir primer cicle de ciències naturals i tecnologia. Eren 25
experiments de laboratori ens descobreix la ciència als
sessions setmanals de classes, però no ens queixàvem massa.
nouvinguts. Na Carme i na Rosa a secretaria ens arreglen tota
No teníem ordinadors, llevat dels de la sala d’informàtica i el
la paperassa amb la supervisió d’en Guillermo, que no amolla
de les oficines. És clar que en aquells anys no depeníem tant
ni un euro. N’Ester, que ens tracta entre cotons des de la
d’internet com ara. Les classes es desenvolupaven sense les
prefectura d’estudis. Na Juncal amb el seu perillós clic de la
TIC (noves tecnologies) i als alumnes no els sonava el mòbil.
màquina fotogràfica. N’Helena, a qui agrada tant Son Rullan
que en va ésser alumna i ara professora. Na Mercè amb les
Bé, però no us penseu que les sigles i els sobrenoms no
seves competicions al pati ens fa més dolç el descans. En Tolo i
agradassin als gestors educatius. Així, teníem el programa
en Biel, que continuen essent la música del nostre centre. Na
MERCURIO i el projecte ATENEA, un dedicat a les tecnologies
Catherine... oh la, la! ens fa estimar més els nostres veïnats i la
audiovisuals i l’altre a les tecnologies informàtiques. Per ser un
seva llengua. Na Cata, que ha tornat amb força com a cap
professor d’allò més cool tocava vídeo i ordinador.
d’estudis. Na Isabel, en Tomeu; na Bàrbara i en Xavi, en Sergi;
en Marcos, en Martí, na Xesca, Na Núria i Na Victòria, n’Ivo, i
Esperàvem el futur... Segur que en el futur tots tindríem
N’Abiu, i na Marina, en Guillem... I no puc afegir-ne més
internet a les aules amb altíssimes velocitats i aparells ultra-
perquè no tinc espai a la revista i no vull semblar Almodóvar a
mega-super-moderns, televisors i aparells de vídeo a cada
la recollida dels Òscar recordant tot el santoral.
classe i un ordinador per a cada alumne. Tot això amb classes
de no més de 20 alumnes per aula i amb l’ajuda de professorat
Molta, moltíssima de gent que ha passat per Son Rullan i s’hi
de suport per als alumnes amb necessitats educatives
ha anat afegint, i que fan que aquesta família del “sonru” sigui
especials. I amb un centre remodelat amb molts més espais. El
cada vegada més gran. Alguns ens han deixat una mica més
nostre centre era considerablement petit. Impartíem classes
sols, com na Mari Carmen de matemàtiques, amb el seu
a l’edifici de primària a unes aules prestades per fer primer i
caràcter aparentment dur,
però en el fons terriblement
segon d’ESO. Era un continu anar i tornar d’alumnes i
tendre. O na Rosa del bar amb el seu optimisme: “Com
professors entre l’escola de primària i l’institut.
estàs? Una monada de bé!”. I en Guille, que tots vàrem plorar.
Què pensàvem els meus companys i jo i d’aquesta situació?
I ara aquests darrers anys ens ve a visitar una nova companya,
Doncs que en el FUTUR canviaria. I va canviar. A poc a poc les
la qual esperem que no ens deixi tants records, la crisi, que ens
mancances d’espai i les condicions laborals varen millorar. Els
està deixant retallades, retallades i més retallades i sobretot
alumnes varen passar tots a l’institut, encara que una mica
un ambient desanimador. Així que, companys, alumnes i tot
estrets. En Camilo, com a cap d’estudis, solucionava els
el personal que estem a Son Rullan, lluitem per recuperar tots
problemes d’espai i altres problemes amb mà de ferro i sense
els drets perduts i per aconseguir un ensenyament públic de
discussió. Els anys van anar passant i el futur es va anar fent
qualitat i visquem aquest PRESENT gaudint dels moments
present. A poc a poc es varen anar solucionant els petits i grans
agradables de cada dia.
problemes amb la col·laboració i amb la feina de tots. La
revista “La pàgina” anava per les seves primeres edicions i
“No penso mai en el futur perquè arriba molt prest” (Albert
arrencaven les primeres festes solidàries al mes de desembre.
Einstein).
Eren altres temps...
Roque Gago
Però hi ha coses que al Son Rullan no han canviat gaire. En
Camilo pels passadissos controlant les classes que tenen els
alumnes i... professors! , i dient que les matemàtiques són el
-4-
FESTA MEDIAMBIENTAL
Aquesta festa, que es realitza cada any a l'IES Son Rullan, és un esdeveniment
que es basa a recaptar diners per destinar-los a alguna ONG que es dediqui a
ajudar el medi ambient.
L'institut recapta aquests diners gràcies a la participació de tots els cursos,
que s'organitzen en diferents paradetes al pati. Cada classe ven una cosa
diferent a la seva paradeta, sempre sota la supervisió del tutor del grup.
Aquest dia, que sol ser a final de curs, tothom es passeja per tot l'institut,
mirant les mercaderies dels altres cursos i comprant tot allò que veu i li agrada.
Hi havia una paradeta molt peculiar en la qual es venien coses molt originals:
arbres, plantetes aromàtiques, etc... Molta gent va comprar plantes i se'ls veia
molt feliços amb els cossiols als braços.
Va ser una festa molt especial en la qual tothom s'ho va passar genial.
Sonia Martínez Félix, 3r ESO A
Lixu Ye 3B
-5-
FESTA MEDIAMBIENTAL
PRECICLAR
En 1989, el Ayuntamiento de Berkeley, en California, inició una campaña para animar a los
consumidores a comprar alimentos envueltos en materiales biodegradables o reciclables,
que llamaron PRECICLAJE.
Preciclar mientras compramos es la manera más fácil de ayudar a la Tierra. Simplemente,
al escoger bien, podemos evitar que multitud de materiales inapropiados pasen a formar
parte de las basuras.
PRECICLAR es un término maravilloso para algo que podemos practicar; solamente
tenemos que seguir el sencillo lema de REDUCIR LOS
RESIDUOS ANTES DE COMPRAR para evitar que
lleguen a casa. Es más económico y ecológico que
reciclar.
Este tipo de compra puede requerir algo más de
tiempo, pero además de ser más respetuosa con el
medio ambiente, suele resultar también más sana y
tener mayor calidad. Estos son algunos consejos para
preciclar:
Dibuix: Laura Ruiz, 3rA
?
Comprar productos frescos y a granel en lugar de
los ya preparados.
?
Preparar los zumos con fruta fresca en lugar de comprar envasados.
?
Comprar huevos en hueveras de cartón y no de poliestireno expandido.
?
Para los alimentos envasados, optar por aquellos productos con menos envoltorios.
?
Cuando sea comida duradera, elegir los formatos grandes y tamaños familiares.
?
No coger los productos envasados en las bandejas blancas plastificadas.
?
El cristal es más fácil de reciclar que el tetrabrick o las latas.
?
Evitar los envases de plástico, sobre todo los flexibles, ya que están fabricados con
diversos tipos de plástico en varias capas y no son biodegradables.
?
Llevar nuestra propia bolsa o cesta de casa y no utilizar bolsas de plástico.
?
Enseñar a PRECICLAR a los demás.
Preciclar, Reducir, Reciclar y Reutilizar sería la secuencia realmente efectiva para
solucionar los problemas actuales de contaminación global.
-6-
FESTA MEDIAMBIENTAL
-7-
COMERÇ JUST
Dibuix: Clara González, 3r B
El Comerç Just és un tipus de comerç
alternatiu al comerç internacional que coneixem.
La seva producció, distribució i comercialització
és d’una forma diferent a l’actual. Té uns criteris
ètics i uns aspectes mediambientals que s’han de
respectar. Això significa contribuir que els països
més pobres del Sud puguin desenvolupar la seva
economia.
El Comerç Just es basa en uns criteris
bàsics com pagar un preu just als productors per
poder cobrir els costs de producció i evitar o
reduir els intermediaris.
També ha de garantir unes condicions
laborals dignes per als treballadors. Això no es
compleix en alguns països com la Xina, que té mà
d’obra barata i exploten els seus treballadors de
la forma més inhumana, a canvi d’un salari
ridícul.
Aquest tipus de comerç vol promoure la
justícia de preus i salaris per als treballadors així
com la igualtat entre dones i homes. A més vol
protegir els drets humans i rebutja l’explotació
infantil. Els seus productes han de respectar el
medi ambient i garantir la seva qualitat; això
permet oferir més oportunitats als petits
productors i treballadors marginats dels països
com Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud.
Amb el Comerç Just assegurem la justícia
dels preus i salaris, la protecció dels drets laborals
i humans, així com dels recursos naturals i del
medi ambient.
Quant als productes alimentaris que
podem trobar està el cafè, el cacau, els cereals, la
xocolata, el te, l’arròs, el sucre, la mel, etc. També
comercialitzen productes d’artesania i tèxtils. Les
organitzacions que respecten el Comerç Just
duen un segell internacional de garantia.
Si vols ajudar els països més desfavorits
pots comprar productes del Comerç Just i amb la
teva aportació aconseguiràs més justícia i equitat
entre els països rics del Nord i els pobres del Sud.
Tots podem contribuir a eradicar la pobresa
mundial, jo penso fer-ho, i tu?
Iván Soria, 4t ESO D
-8-
FESTA SOLIDÀRIA
Dibuix: Malena Bastida, 3r A
El passat 20 de desembre a l’IES Son Rullan va tenir lloc la festa solidària.
És una festa que organitzam tots els anys amb el propòsit d’obtenir doblers que cada any van destinats a
fundacions diferents. Enguany, per exemple, els doblers han anat destinats al Banc d’Aliments. L’any
passat varen anar destinats a la fundació ABAIMAR, que ajuda les persones amb malalties estranyes.
La peculiaritat d’aquesta festa és que no es paga amb doblers, sinó amb uns bitllets que tenen un valor
de 25 cèntims cada un, anomenats “solis”. Aquest any la festa ha estat un èxit: hem recaptat
aproximadament uns 1.500€.
Hi va haver paradetes de moltes classes: de menjar, d’objectes de segona mà, de llepolies, de
crispetes… I a més a més hi va haver un concurs de talents i una discoteca.
A nosaltres les paradetes que ens van parèixer més originals van ser la de l’intent de reproduir el
programa de televisió “Uno para ganar” de Cuatro, i també la paradeta dels pinxos de llepolies. Encara
que la paradeta més sorprenent va ser una que estava organitzada pels alumnes del cicle formatiu.
Tenien una corda enganxada a dos arbres ben tensa, i havies d’anar d’una part a l’altra sense caure. Era
molt divertida, ja que quasi ningú ho aconseguia.
Esperem que la festa solidària de l’any que ve sigui igual o millor que aquesta, amb més sorpreses i més
concursos. Adéu i fins a la pròxima!
Irina Requena, Bea Marín, Laura Ruiz i Àlex Jiménez, 3r A
-9-
FESTA SOLIDÀRIA
En nuestro país, 1 de cada 4 personas no tiene
trabajo y en 4,4 millones de hogares todos sus
miembros están en paro, por eso,
organizaciones como Banco de Alimentos
centran sus esfuerzos, desde hace años, en
dar de comer a numerosas familias. Gracias a
esta tarea, dicha organización acaba de recibir
el Príncipe de Asturias de la Concordia 2012.
Integrada por 54 bancos, en ella trabajan
2.000 voluntarios que, el año pasado,
repartieron ¡104 millones de kilos de
alimentos a más de un millón de personas!
Buscar alimentos allí donde los den gratis y
repartirlos entre los que los necesitan,
también gratis. Así de sencilla es la filosofía en
torno a la que se desarrolla el funcionamiento
de los Bancos de Alimentos.
-10-
FESTA SOLIDÀRIA
Nadal
2012
Dibuix de Paula Cladera, 3r ESO A
Dibuix de Sanae Ayouch, 3r ESO B
-11-
SORTIDA A LA FUNDACIÓ MARCH
L’altre dia vàrem anar a la fundació Joan March i vàrem recórrer cada una de les sales amb els ulls molt
oberts per veure bé totes les obres d’art. Ens varen explicar pràcticament tot el que necessitàvem per
poder entendre aquells quadres d’art modern, que anys enrere no enteníem. Saber la història que hi
havia darrere de cada quadre va despertar la meva admiració. La tècnica del dripping, entre altres, em
va impressionar, i vàrem veure diverses obres que havien estat pintades amb tristesa i fúria que es veien
reflectides amb el color negre… Això sí que és art. Després d’aquesta excursió he tret aquesta reflexió
entre altres. Jo destacaria el quadre de Joan Miró “Tall i dona” perquè em pareix molt curiós com
destaca la importància de la vida, i em pareix al·lucinant tot el que reflecteix en tres formes.
Margalida Segovia, 3r A
A mi particularment em va cridar molt l’atenció un dels primers quadres que vàrem veure,
“Composición”, de Salvador Dalí. És un quadre surrealista de l’any 1946 que en teoria era el retrat
d’una dona, però al final va acabar sent una mena de resum de la seva vida. I això és el que més em va
agradar, la manera amb què es pot expressar tota una vida en un quadre, i veure com coses estranyes van
tenint sentit, com un cérvol enmig del desert o un ou al costat de la seva firma. Són maneres de conèixer
un poc més l’estrambòtic Dalí.
Clara Gómez, 3r A
-12-
SORTIDA A LA FUNDACIÓ MARCH
…Dalí pintava els seus somnis per desxifrar el subconscient. Miró pintava com un nin
per retornar a la seva infància, “l’essència de l’ànima”. Altres deixaven fluir les fortes
emocions que sentien descontrolant el pinzell, fent inconscientment un dibuix que
descrivia la situació, i encara podem endevinar quins eren els seus sentiments (molt
subjectivament). Per finalitzar la visita anàrem a un taller del museu on jugàrem a uns
jocs creats pels autors surrealistes, que consistia en la creació i invenció col·lectiva d’un
cos dibuixat per parts per moltes persones ignorant els dibuixos dels altres (“cadàver
exquisit”) o combinant paraules aleatòries, per tal que tinguessin un sentit per a
nosaltres. Aquesta activitat fou molt interessant, i crec que en general a tothom ens va
servir per comprendre millor la creativitat dels pintors i escultors.
Malena Bastida, 3r A
-13-
SORTIDA A LA FUNDACIÓ MARCH
El quadre que més em va agradar va ser el d’en Luís Gordillo, titulat “3(5x5-1)”. El
quadre es va pintar l’any 1981. Està format per tres parts; això s’anomena tríptic. Cada
part del tríptic està format per 24 quadres petits pintats amb colors vius. El significat de
cada quadre no està ben definit i no tenen res en comú, però alguns quadres petits
s’ajunten intencionadament per alguna línia. El que em va cridar l’atenció d’aquest
quadre va ser els colors vius que l’autor empra; també em va cridar l’atenció que com no
tenen un significat ben definit, cada persona pot imaginar el significat que a ell li
suggeresqui. Per finalitzar em va provocar molta curiositat saber per què faltava un
quadre a cada part del tríptic i ens varen explicar que ho va fer a propòsit i que el quadre
que falta fa referència al -1 del títol.
Irina Requena, 3r A
-14-
MÚSICA
"Sterlin interpreta Leonard Cohen: cançons d'amor i odi"
Partíamos de nuestro centro a 2a hora, porque en la clase de
taller de música nos tocaba excursión. Cuando bajamos nos
abrió la puerta un señor que no conocíamos. Pensábamos que la
excursión se había suspendido porque no nos abrió la puerta
nuestro profesor, pero nos calmamos al ver llegar a Vicent a los
dos minutos. Partimos del centro nuestra clase y otra clase de
segundo. Tomamos el bus hacia plaza España y caminamos
unas cuantas calles.
Al llegar al teatro merendamos en un parque que había justo
enfrente del teatro del mar. Cuando entramos al teatro vimos a
los artistas ya preparados para tocar, pero todavía no era la
hora. Antes teníamos que prestar atención a la narración que
estaba haciendo la cantante del grupo sobre la vida de Leonard
Cohen. Tras comenzar el tributo a Leonard cantando canciones
conocidas en catalán, el guitarrista tuvo unos contratiempos
con la afinación de su guitarra, pero todo salió al pie de la letra
y mi clase y yo desfrutamos del tributo merecido a Leonard.
Aplaudimos tanto que volvieron a salir y cantaron la canción
que a mi clase y a mí más nos gustó, Aleluya, el tema quizá más
conocido de Leonard Cohen. Cantaron una versión abreviada,
pero era tan bonita como sin abreviar. Tras acabar salimos del
teatro, fuimos directos a la parada y volvimos a nuestro querido
instituto.
Dimecres 17/10/12
Santiago Esquier Galeano,, 2n d'ESO B
Dibuix: Paula Noguera, 3rB
-15-
OLIMPÍADA DE QUÍMICA
El passat 26 de març, l’alumnat de 2n de
batxillerat de la modalitat de ciències i
tecnologia del nostre institut que ha
participat a la XXV Olimpíada de
Química durant aquest curs 2012/13,
assistí a l’acte de lliurament de premis i
obsequis que, com cada any, es dugué a
terme al Centre de Cultura de “Sa
Nostra”, al carrer Concepció de Palma.
Cristian Sánchez, Kilian Crespí, Óscar
Garau i Xisco Comas integraren l’equip
del nostre institut que participà a
l’esdeveniment. La nostra enhorabona a
tots ells.
CAMPIONATS ESPORTIUS SEGON TRIMESTRE
TORNEIG DE TENNIS TAULA
ALUMNES
1r classificat: Salvador Martínez, AFD B
2n classificat: Michael Blacio 1r ESO D
PROFESSORS
1r classificat: Joan Aguiló
2n classificat: Toni Català
LLIGA DE FUTBET
1r premi: Equip Osama Bil Laden
Raúl Ruiz, 3r ESO B
Javi Pancho, 3r ESO D
Dani Carrasco, 3r ESO B
Jonathan Chele, 3r ESO C
Houssam Aid, 2n ESO C
Harry Tabe, 3r ESO D
2n premi: Equip Pito Vilanova SL (GRUP AFD B)
Said Garovaovi
Iván Candela
Alejandro Robles
Juan Miguel López
Pere Servera
Xisco Pascual
-16-
GENT DE PARAULA
Carles. Deixa-ho córrer.
— Però, hi puc entrar?
— No! —va dir alçant massa el to.
Puc recordar aquell dia amb absoluta
Després, amb veu dolça va afegir —No hi
nitidesa, perquè realment va ser un dels més
pensis més, de veres. Vés a saber què hi pot
importants a la meva vida.
haver: aranyes, rates... Per no xerrar de la
Tenia quinze anys. El pare, la meva
brutor. No tornis a treure el tema.
germana Clàudia i jo vivíem a una casa bastant
— Que la mare morís no vol dir que tu
gran, al centre de Palma, sense passar pena pels
puguis comandar-me com un nin petit.
doblers gràcies als sòlids negocis de mon pare.
La veritat és que no havia volgut dir
Na Clàudia no em va despertar aquell
això, però era veritat. Sempre ho feia. Em deia
dematí, i jo tenia escola, així que anava escapat
què havia de fer, com comportar-me...
de la pressa que tenia. Mig vestit, vaig córrer
Insuportable.
per les escales mirant d’embotonar-me la
La vaig deixar allà plantada, amb la
camisa, quan, de sobte, vaig travelar amb un
boca oberta, sense poder creure el que li havia
graó. Vaig rodolar per l’escala fins a estampardit. Vaig sortir de casa enrabiat, pegant una
me a la paret del replà. Marejadíssim, segur que
portada que va fer tremolar les parets de la casa.
en poc temps tendria un parell de cops blaus, em
Ara estava segur que no ho podia deixar
vaig asseure al
córrer, i no estaria
replà, i vaig acabar
tranquil fins que no
de col·locar-me bé
estripàs el misteri
la roba. De sobte,
que envoltava
allà assegut, vaig
aquella cambra a la
reparar en aquella
qual mai no havia
porta al sòtil que
entrat. Aquell
m’havia tengut
interès creixia quan
intrigat tant de
més m’adonava que
temps, i la
no era per les quatre
presència de la qual
rates que hi pogués
ja havia oblidat.
haver, que no em
Mai no
deixaven entrar-hi.
havia entrat a l’àtic
Vaig estar tot el
de la casa perquè,
matí pensant en
Dibuix: Aldana Mercau, 3r ESO B
des que jo era un
aquelles golfes,
nin, m’havien
com quan era petit.
repetit cinc-centes vegades que estava prohibit
Vaig sortir una hora abans de l’institut mostrant
entrar-hi.
una nota falsificada en la qual mon pare em
Abans d’anar-me’n, vaig veure la meva
justificava per anar al metge. D’aquesta
germana a la saleta, que es preparava per sortir,
manera, arribaria a casa i no hi hauria ningú. La
tota mudada. Era molt més gran que jo, i sempre
seriositat amb què m’havia pres l’assumpte
m’havia tractat com un infant. No per
m’espantava fins i tot a mi, però només hi havia
ridiculitzar-me, sinó amb aquella tendresa tan
una manera d’acabar amb aquella cabòria
constant que sempre m’havia exasperat. Quan
meva. Pel camí a casa, anava imaginant
es girà i em veié, va somriure i es disculpà per
hipòtesis excèntriques del que podia amagar
no haver-me despertat. Jo, que ja m’havia
l’habitació.
oblidat d’allò, vaig agrair que ningú m’hagués
En arribar, vaig tirar- ho tot, la motxilla i
vist caure tan maldestrament.
l’abric, i vaig pujar com un llamp les escales
— Clàudia —vaig dir posant la meva
cap a l’habitació de mon pare. Ell sempre tenia
veu de nin innocent— tu has pujat qualque
aquella petita capsa per a les claus damunt la
vegada a les golfes?
taula. No em va caldre ni obrir-la per saber que
La seva expressió canvià i va arrufar les
la clau que jo cercava no hi era, allà.
celles, sense saber la raó d’aquella pregunta.
Ho vaig girar tot: vaig mirar davall el
— I tu què tens ara amb les golfes? No
matalàs (on vaig trobar també dues mil peles),
són més que un caramull de trastos vells,
als calaixos i dedins del gran armari de roure.
El secret
-17-
GENT DE PARAULA
I res. Just quan anava a donar-me per
vençut ho vaig veure. A un racó s’amagava una
tauleta fràgil, amb dibuixos molt elaborats a la
fusta. Al damunt, hi descansava un petit cofre
en el qual la mare guarda (guardava) les seves
joies. Quan vaig ser just devora la taula, vaig
allargar una mà que tremolava nerviosament, i
vaig obrir el cofre. No podia creure que tengués
tanta sort. Al fons, entre les perles i els anells,
podia distingir-se una clau molt vella.
Vaig sortir d’allà quasi corrent, amb la
clau a la mà i el cor a la boca. L’entrada a les
golfes era una porta del sostre del passadís, de la
qual suposava que baixaria una escala.
Ràpidament, em vaig procurar una cadira i amb
un bot vaig ser just davall l’entrada. Tenia la
sensació que en un moment o altre sentiria la
veu de mon pare, que m’escridassava.
Em vaig calmar un poc, i vaig ficar la
clau al pany de la porta, que es va obrir amb un
renou que semblava un moix moribund, i baixà
—com jo suposava— una escala de fusta un
poc corcada. Després d’allò, respirar amb
normalitat se’m va fer difícil. Supòs que
pensava que en el fons no trobaria la clau, o que
la porta no s’obriria o que senzillament
m’enxamparien abans de poder fer res.
Però allà estava l’escala, convidant-me
a entrar dins la foscor d’un lloc desconegut. A
un extrem d’un graonet hi havia un interruptor
arcaic i vaig encendre el llum, un llum dèbil i
polsós.
La curiositat podia més que la por a allò
que hi pogués haver, i suaument vaig entrar en
aquelles golfes quasi en penombra. Mig
tancada la porta, observava interessat el que
m’envoltava.
En un principi, allò em va decebre una
mica, si sóc sincer. M’esperava trobar un
esquelet, o un quadre com el de Dorian Grey. I
tot el que hi havia eren mobles horteres, miralls
romputs i estanteries amb llibres antics i coberts
amb una capa de dos dits de pols. Potser sí que
havia dit la veritat na Clàudia, i el més terrorífic
que hi trobaria serien dues rates més grans que
un ca, però vaig continuar tafanejant.
Després de mitja hora, el més
interessant que havia trobat era un àlbum de
fotografies, un joc d’escacs per a tres i una
carpeta amb dibuixos meus. L’àlbum datava de
l’abril de 1967, un mes abans del meu
naixement. A quasi totes les imatges sortia mon
pare amb els padrins, però ni rastre de ma mare.
La vaig cercar encuriosit a totes les pàgines per
Dibuix: Paula Cladera, 3r ESO A
poder veure com estaria de graciosa amb la seva
panxa. Res.
De sobte, en girar la penúltima pàgina
em vaig topar amb la cara de ma mare. Estava
devora mon pare, fent cara de preocupació.
Però això no era ni de molt el que em va deixar
de pedra. El que m’inquietà era que, quan
hauria d’estar de vuit mesos, mostrava un
ventre totalment pla.
Tot em començà a fer voltes, i un
sentiment estrany va néixer a l’estómac. Com
era possible? Segurament la data era errònia.
Vaig obrir la carpeta dels meus dibuixos
i records, intentant oblidar el que havia vist.
Davall del primer dibuix (una caseta amb sol
radiant) vaig trobar el Llibre de família. Mai no
l’havia vist, perquè tot allò dels documents ho
manejava mon pare en privat. No hi érem tots.
La mare, el pare, na Clàudia..., però no jo. Vaig
sentir un calfred per tot el cos. Estava llegint
malament? Em vaig fer netes les ulleres. I
llavors aparegué el segon Llibre.
El cap de la meva germana guaità per
l’entrada.
— Què hi fas aquí?! —va xisclar
horroritzada, mentre trepitjava furiosa els
graons.
El llavi inferior em ballava, però per fi
ho vaig dir:
— Tu... és veritat que ets la meva mare?
— Carles... —va inspirar, intentant
pensar en una resposta— Jo era molt jove, i...
— Per què mai ho vàreu dir? —vaig
esclatar.
— Jo només tenia disset anys —va dir,
fent sanglots—. El jove amb el qui estava va
marxar, i em deixà embarassada. No podia fer
-18-
GENT DE PARAULA
que els pares afrontassin aquella vergonya.
Vam passar una temporada a Barcelona, on no
ens coneixia ningú, i quan tornàrem diguérem
que la mare t’havia tengut.
— Però no m’ho contàreu mai...
— No ho haguessis entès! Fins i tot ara,
em jutges. —plorava i es tapava la cara amb les
mans—. Em sap moltíssim de greu, Carles.
Em vaig acostar, assimilant-ho. A la
ment m’afloraven imatges de na Clàudia i jo
jugant als pares i les mares, ella fent de mare i jo
de fill malalt; d’ella, que em repetia que
m’estimava més que a ningú, amb aquella
tendresa que no era més que l’afecte d’una
mare.
Sense pronunciar una sola paraula, la
vaig abraçar i ens quedàrem una estona així,
escoltant com el vent colpejava les finestres.
Crec poder dir amb seguretat que és un
dels records més bells que conserv a la
memòria. Aquell dia vaig entendre el vertader
significat de moltes coses que havien succeït,
vaig aprendre que de vegades els secrets són
necessaris per garantir un cert ordre, però que
són també un tumor obscur que ens
emmalalteix sense saber-ho.
Mª Magdalena Bastida Antich, 3r A
El moment de la meva àvia
Dibuix: John Tangarife, 3r B
Era un diumenge càlid, com tots els diumenges
d'estiu a Algaida.
Això no és estrany, perquè tots el diumenges anava
amb els meus pares i els meus avis (per part de
pare) a la casa de camp que tenien, la qual va ser
construïda quan el meu avi tenia 30 anys
aproximadament. Però vaig deixar d'anar-hi quan
varen vendre el camp, ple de tarongers i llimoners,
amb terres fèrtils que tenien plantades patates,
tomàtigues, melons...
sense dubtar-ho, ja que m'estimava molt i faria
qualsevol cosa per mi. No va trigar molt a treure de
les profunditats de la meva boca aquest maleït
caramel, però a mi se'm va fer etern, com qualsevol
acte dolorós, de por o de perill. El va tirar a terra i jo
continuava plorant sense parar. La meva mare i la
meva àvia em van abraçar i jo, a poc a poc, vaig
deixar de plorar.
Jo tenia uns 4 o 5 anys com a molt quan va succeir
això que contaré ara. Teníem una veïna, na Cati,
mallorquina com ella sola, d'uns 60 anys, amb una
casa de la mateixa grandària que la nostra o potser
una mica més petita i amb un camp també més
petit que el nostre. Era molt amable i simpàtica,
amb un somriure impressionant. Anàvem a veurela la meva mare, la meva àvia i jo (cal reconèixer
que la meva àvia i la meva mare s'estimaven
moltíssim, no com altres sogres). Aquesta dona em
donava caramels amb les millors intencions del
món, tot i que eren molt grossos i hi havia perill que
em passàs alguna desgràcia.
Cada diumenge que anava a veure-la no li tenia por,
però als seus caramels sí. Ja fossin grossos o petits,
no els volia per res del món, però per si de cas sabia
que allà estava la meva àvia per a qualsevol cosa
que em passés.
A part de ser una heroïna, va fer que aquell
moment no el deixés de recordar mai com un
moment d'alegria, ja que m'havia salvat la vida. És
veritat que també es podria veure com un moment
de tristesa, perquè podria haver mort o haver
acabat a l'hospital, però jo em quedo amb la part
positiva. Estic molt orgullós d'ella, que en pau
descansi, i d'aquell moment que em va canviar la
vida per a millor, és clar.
Aquesta desgràcia va haver de passar: em vaig
ennuegar amb un caramel. Em vaig posar a plorar i
a tossir. La meva àvia em va ficar la mà a la boca
Ivan Romera Caballero, 3r A
-19-
GENT DE PARAULA
La millor casualitat
Aquell dia jo estava molt nerviosa, era un dia fred i gris
de novembre. Havia tornat de l’escola, com sempre sense
moltes ganes de tornar-hi l’endemà. La meva mare em va
preguntar que tal el dia, com feia habitualment, i jo
deixant les coses al saló vaig començar a parlar contant-li
que havia estat amb na Laura i alguns detalls més del meu
dia. Vaig seure i quan la vaig mirar tenia un somriure
estrany i els seus ulls em miraven intensament. Em va dir
que tenia una sorpresa per a mi, però que per saber quina
l’havia d’acompanyar al cotxe. Vàrem baixar les dues a
l’aparcament i quan vaig pujar al cotxe em va envair un
sentiment de curiositat i nervis descontrolats.
Aquell dia jo estava molt nerviosa. La mare no havia
aturat d’anar d’un costat a l’altre bordant i posant
ordre entre els meus germans. A vegades, ser la més
petita de cinc germans d’una mescla entre schnauzer
i rater no era cosa fàcil, i a més no ajudava el fet que jo
era l’única femella de la ventrada. La mare ens havia
dit que aquell dia era molt important per a nosaltres
cinc i jo em moria de ganes de saber quina era la
sorpresa que ens havia promès.
Encara no m´ ho podia creure. Anàvem al refugi per a
animals de Son Reus. Això només volia dir una cosa: per
fi tendria un gos! Sempre ho havia desitjat i aquell dia es
compliria el meu preuat somni. Quan vam arribar ens
varen atendre molt bé i ens van explicar que podíem triar
diferents animals. Ràpidament vaig expressar el meu
desig de tenir un gos, així que la mare i jo vàrem
començar a passejar-nos pels espais que hi havia entre les
cel·les dels gossos. Tots pareixien dir amb els seus
rostres tristos: tria’m a mi, tria’m a mi! Jo estava
eclipsada amb tantes possibilitats, però al final em vaig
decidir per un terrier molt petit i bufó.
Encara no m’ho podia creure, anàvem a separar-nos
de la nostra mare i acabaríem tots en el refugi
d’animals, el meu pitjor somni. Ja sabia que mai
sortiria d’allà. Jo no era com els meus germans. Ells
eren castanys, grans, d’ulls color de la mel i molt
forts; jo en canvi pareixia una bolla tota negra, petita
i dèbil, cap humà em triaria a mi com a millor amiga
ideal.
Sandra Cáceres, 1rC
una mascota per a mi. Jo anava amb la cara trista. De
sobte un cotxe negre es va aturar davant nosaltres i en va
sortir una dona amb una caixa que tenia cinc cadells. En
aquell moment el vaig veure: era un cadell tot negre com
el carbó que em va semblar preciós. Resulta que la mare
coneixia aquella dona, una vella amiga de feina que va
preguntar si havíem tengut sort, i jo vaig respondre que
no sense deixar de mirar aquell cadell. La mare quan va
veure la meva mirada va demanar a la seva amiga si ens
en podíem endur un i ella va respondre que sí.
La vaig veure per casualitat, vaig veure com venia cap
a nosaltres, com em mirava fixament i amb una
intensitat increïble. Sabia que no em triaria a mi però
aquella mirada em va deixar glaçada, per això quan
em va triar a mi no m´ ho podia creure, va ser
increïble. Per fi tenia una família i encara que tenia
una mica de por, em vaig prometre a mi mateixa que
seria la gossa més perfecta del món per no decebre la
meva nova mestressa i futura millor amiga.
Em vaig sentir molt orgullosa de la meva mare per haver
salvat un cadell d’anar a un lloc tan horrible com pot ser a
vegades un refugi per a animals. Aquell dia va ser el
millor de la meva vida.
Em vaig sentir molt orgullosa de saber que no tots els
humans són iguals i que n’hi ha que són capaços de
treure el millor de tu mateix i de fer que tenguis més
confiança en tu mateix. Aquell dia va ser el millor de
la meva vida.
La vaig trobar per casualitat, perquè al final va resultar
que aquell terrier ja l’havia demanat una altra família, i la
meva mare i jo ja sortíem sense cap esperança de trobar
Aloma Riera, 3r ESO A
-20-
GENT DE PARAULA
PODER DIR LA VERITAT ÉS TENIR VALOR
Divendres el saló d’actes estava ple. Va pujar el
nostre professor a l’escenari i tothom va callar. Va
donar les gràcies a tots els participants. Després
varen pujar els finalistes. Quan ja estaven tots
damunt l’escenari, el professor ens va anunciar el
que tots volíem escoltar: el guanyador del concurs.
El guanyador va ser... na Carol? Com podia ser ella?
Si molta imaginació no té. Bé, de totes maneres
m’agradava que fos ella la guanyadora.
Com va ser la guanyadora, va haver de llegir el relat
davant tothom. Va començar a llegir. El relat m’era
familiar. Vaig escoltar amb atenció i... era el meu
relat! No m’ho podia creure!
Era dijous. El professor ens va voler explicar
alguna cosa que no vàrem escoltar. Fins que
escoltàrem la paraula concurs. Quan va dir això,
començàrem a posar atenció. Ens va dir que
teníem la possibilitat de participar en un concurs
d’escriptura juvenil. Després de dir-nos com havia
de ser el relat, ens va donar uns minuts per
començar-lo. A mi m’encanta escriure relats, així
que en un segon ja estava inspirada. Vaig
començar a escriure i els meus companys varen
fer el mateix. Va passar una estona i na Carol, una
companya meva, va voler veure el meu relat. Em
va dir que estava genial. Segons ella, jo sóc tota
una professional i ells no tenen cap possibilitat
de guanyar si jo concurs.
Quan va acabar de llegir, el professor va pujar a
l’escenari amb un trofeu. Era molt bonic i enorme.
Vaig veure na Carol que tremolava un poc. I just
abans que li donés el premi va cridar: “No puc
permetre-ho! Aquest premi no ha de ser meu!
Aquest relat no és meu... és de na Lluna.” Vaig pujar
a l’escenari i li vaig donar una abraçada. Ella em va
voler donar el premi a mi, però no la vaig deixar.
Em va copiar el relat, però havia tingut el valor de
dir davant tothom el que havia fet, n’estava
orgullosa. Ella es mereixia el premi.
Quan vaig arribar a casa no feia més que pensar en
el que m’havia dit na Carol. Jo sóc molt bona
escrivint històries, encara que no tant com per dir
que sóc tota una professional. Però potser ella
tenia raó. Potser no hauria de participar-hi.
Sempre guany jo aquestes coses, i ells es mereixen
una oportunitat. Vaig decidir no participar-hi.
Al dia següent varen entregar tots els relats. El
professor ens va anunciar que prest estarien els
finalistes del concurs.
Arànzazu Lepe Oyaga, 2n ESO A
Varen passar 3 dies. El profe va entrar a classe amb
un munt de papers desordenats. Així que els va
ordenar un poc, ens va dir que ja estaven decidits
els finalistes, i que
eren 5, estre els
quals hi havia na
Carol. Em va
estranyar, ja que
ella no sol ser molt
original escrivint
relats. També ens
va anunciar que el
divendres, en el
s a l ó d ’a c t e s ,
anunciarien el
guanyador del
concurs. Jo no
concursava, però
vaig decidir anarDibuix: Irina Requena, 3r ESO A
hi.
-21-
GENT DE PARAULA
Durant l’actuació vaig sentir moltes coses.
Quan caminava cap al tapís, només volia sortir
corrent. Quan vaig estar al centre per començar
el meu muntatge, vaig pensar que ja no podia
tornar enrere, i no podia sortir corrent, només
em quedava fer-ho el millor que sabia, i m’ho
deia a mi mateixa.
UN SOMNI FET REALITAT
Em va costar molt trobar el que més
m’agradava fer. Vaig provar d’anar a dibuix, a
ball de bot, que m’agradava molt, a patinatge....
Però el primer dia que vaig començar la
gimnàstica rítmica ho vaig saber. La
gimnàstica era el que havia estat cercant des de
feia molt de temps.
Quan vaig sentir el xiulet de començament,
vaig deixar de pensar. Es va fer un silenci al
meu cap, com si una altra persona fes el
muntatge per mi, i en aquell moment vaig
començar a passar-m’ho bé. En acabar estava
molt contenta, més del que em pensava.
Tot em sortia com si sempre ho hagués fet.
L’entrenadora em mirava i a poc a poc s’anava
apropant a mi per observar-me millor. Em va
començar a demanar coses, el meu nom , quin
any vaig néixer . Quan li
vaig dir que mai no havia
Dibuix: Natalia Atilano, 3r ESO A
fet gimnàstica, es va quedar
callada, sorpresa.
Quan va acabar la classe la
meva mare m’esperava al
pati, i la meva entrenadora
li va proposar que jo passés
a un club federat per
competir.
Ella també
estava bocabadada i molt
feliç. Em vaig posar molt
contenta .
Al dia següent ja vaig
començar a entrenar. Les
meves companyes
m’acolliren tot d’una i fins i
tot en coneixia algunes de
l’escola. Al cap de tres
mesos ja competia a nivell
escolar. Competir era una
experiència especial, una
emoció fantàstica.
Vaig pujar a les grades
amb les meves amigues i
allà vaig sentir les
puntuacions. De sobte la
mare d’una amiga meva
em va dir que havia
quedat primera! No
m’ho podia creure! Però
em van dir que sí, que era
veritat, i vaig córrer cap a
la meva mare que havia
corroborat les
puntuacions ja que ella
tampoc s’ho creia. La
meva família estava
entusiasmada i em varen
dir que molt, molt
orgullosos de mi.
Després de recollir les
medalles, la meva
entrenadora em va
felicitar, també estava
molt feliç.
Em vaig sentir realment
orgullosa del treball que havia fet i a més m’ho
havia passat genial. Era la millor experiència
del món; i ho ha estat fins ara, que la meva
entrenadora m’ha dit per anar al campionat
Nacional d’Espanya. Esper com a mínim
passar-m’ho igual de bé, perquè allò d’aquell
dia va ser un meravellós somni.
Al mes de maig es va fer la Competició Escolar
de Mallorca, i jo estava molt nerviosa. Deien
que era una competició molt difícil ja que hi
anaven totes les comarques i clubs de Mallorca.
Competíem de dues en dues, la majoria teníem
la mateixa música, i era molt difícil no tenir la
temptació de mirar l’altra.
Aina Marina Guasp Far, 2n ESO A
-22-
GENT DE PARAULA
La verdad de Marta
Lucía se levantó a las 8:55h, ya volvía a llegar tarde al instituto, como de costumbre. Se vistió lo
más rápido que pudo, cogió una manzana para el camino, su mochila roja y se fue. Abajo la
esperaba Marta, su mejor amiga desde que era pequeña. Se podría decir que eran todo lo contrario,
refiriéndose al físico: Lucía era alta, delgada, sus ojos eran negros como el carbón, al igual que su
melena rizada. Tenía unos labios muy finos y sus dientes eran blancos y brillantes como perlas. En
cambio, Marta era baja y, aunque también estuviese delgada, sus ojos eran color turquesa como el
mar, era pelirroja y su cabello era liso. Y toda su cara estaba cubierta por pecas. A pesar de sus
diferencias físicas, Lucía y Marta no eran tan diferentes: las dos adoraban el deporte, la fruta y leer.
Eran muy inteligentes, dos bellísimas personas, simpáticas, y, aunque de vez en cuando se les
cruzaban los cables y no había quién las soportara, tenían unos geniales amigos que las querían a
pesar de sus pequeños defectos.
Marta les dio dos besos y empezaron a caminar hacia el instituto. Se encontraron a Javi, el niño
más guapo de la clase, que cogió a Lucía por la espalda y se unió a la conversación. Cuando por fin
llegaron al instituto, tuvieron que suplicar mucho a María, la conserje, para que les dejara subir a
clase con normalidad. La conserje, al final de tanta discusión, se cansó y les dejó subir. Llegaban
con 20 minutos de retraso. Tocaron a la puerta de clase, abrieron y pidieron permiso a Martín, el
profesor de biología para entrar en clase, el cual les dijo:
-Sí, podéis pasar, pero que sea la última vez que llegáis tarde, ¿de acuerdo?
-Sí- contestaron los tres, a la vez que entraban y se sentaban en las sillas.
Pasaron las clases volando, tanto, que ya era última hora. Les tocaba educación física, y la
profesora no había venido. Entonces Lidia, la delegada, y Marta, la subdelegada, fueron a hablar con el
profesor de guardia para que les diera un balón y poder jugar a fútbol. A lo que este contestó:
-No, no me apetece daros el balón, o sea que os tendréis que aguantar- dijo en plan chulo.
A lo que Marta no se pudo callar la boca y contestó:
-23-
GENT DE PARAULA
-Aún no me explico qué hace gente tan chula e imbécil como tú por el mundo.
-Marta, ¿ qué estás diciendo?- le susurró Lidia, preocupada mientras observaba cómo el profesor
ponía mala cara y cogía a Marta por el brazo para llevársela de allí antes de que la liara más.
-¡No! ¡Déjame, Lidia! Que yo no estoy obligada a aguantar las tonterías de este tío.
-Señorita, no me ha gustado nada esta actitud. Acompáñeme a dirección, a ver qué le parece a
Carlos, el director.
Una vez Lidia se hubo ido, para no meterse en líos, Adrian, que así se llamaba el profesor,
Grup del taller d’artesania
acompañó a Marta a dirección. Le pusieron una incidencia y debido a la acumulación de anteriores,
la expulsaron varias semanas.
Iba de camino a su casa, muy preocupada, pensando en cómo le contaría toda la historia a sus
padres. Y pensando y pensando, sólo se le ocurrió que no les diría nada.
Al llegar a su casa sus padres le preguntaron:
-24-
GENT DE PARAULA
-¿Qué tal ha ido el día, cielo?
-Genial,porque como no ha venido la de educación física, hemos estado jugando un partido de
fútbol entre amigos y¡he metido un gol!
La verdad es que no mintió nada mal a sus padres, porque durante semanas, por la mañana se
vestía, desayunaba, cogía sus cosas y se iba. La pregunta es: ¿dónde se iba? Pues muy fácil, se le
ocurrió, que para no aburrirse y para que todo pareciese más real, se iba a casa de Miguel, un amigo y
compañero de clase, que también estaba expulsado. Estuvo haciéndolo así un par de semanas. Pero
un día cuando llegó a su casa después de estar en casa de Miguel, sus padres se habían enterado de
todo, ya que alguien de la clase de Marta les había contado toda la verdad. Después de una
tremenda bronca los padres la castigaron, dos semanas por la expulsión y otras dos por haber
mentido.
En el fondo, Marta había aprendido una cosa, y es que los padres se enteran de todo, no se sabe
cómo, pero se enteran, y que por haber mentido estuvo más tiempo castigada que si no lo hubiese
hecho. Y desde aquel día, todas las veces que la han expulsado en su vida, se lo ha dicho a sus
padres enseguida.
Inma Celeste, 1r ESO A
Marina Bonet 1ESO A
-25-
GENT DE PARAULA
UN DÍA SIN PROFES
En la escuela-crucero ya hacía tres días que no aparecían profes: ni la de mates, ni la de castellano, ni el de
música, ¡ni siquiera el de francés! Cuando esto ocurría, salían a la playa en la que se encontraban y hacían
“investigaciones” para la clase de naturales, así todo resultaba más divertido y refrescante en verano, ya que también
podían bucear… ¡y tres días calurosos de verano sin profesores resultaban maravillosos! Tanto que, después de dos horas
del primer día, los alumnos ya se habían olvidado de que estaban allí porque no había profesores, todo el mundo se lo
pasaba tan bien que parecía que estuvieran de vacaciones…
Pero en realidad no todo el mundo se había olvidado. Nicolás y Laia, que eran dos hermanos muy observadores e
inteligentes, sí que se habían dado cuenta, incluso estaban empezando a tener ideas estúpidas sobre lo que les podría
haber pasado, ya que todo había empezado a ocurrir justo después de llegar de aquella isla tan rara que parecía una selva
y estaba llena de monos con cara de asesinos.
Los dos lo daban por imposible, ya que sería demasiada coincidencia, pero cuando pasaron tres días más, la idea
no les empezó a parecer tan estúpida, así que decidieron coger una barca hinchable y unos remos e ir a ver qué ocurría. Al
cabo de quinces minutos, ya habían llegado. Por suerte el capitán, que era la única persona adulta que había en el barco,
había decidido que nos quedaríamos allí durante todo un mes para así poder revisar toda la sala de máquinas. Nicolás y
Laia habían empezado a caminar ya hacía un rato y no había nadie, ni siquiera esos monos con cara de enfado. Estaban
asustados, pero ya no podían volver. Querían ver por qué no había ni monos en la selva ni profesores en el barco. Iban
caminando y Laia, que era algo patosa, se tropezó y justo cuando Nicolás le iba a preguntar si se había hecho daño Laia
dijo:
-Nico, no te lo vas a creer, esta vez para variar no ha sido mi torpeza la que me ha hecho caer , ¡esta vez han sido unas vías!
-¿Cómo quieres que haya unas vías en mitad de la selva?, ¿seguro que el golpe no te lo has dado en la cabeza?
-Sí, estoy segura y, si no, compruébalo tú mismo…
-Aaah ¡pero si es verdad, hay vías! ¿Sabes que significa esto?
–No, ¿qué significa?-preguntó Laia. Esto significa que estas vías llegan a algún sitio donde habrá más gente que tal vez nos
pueda ayudar a buscar a los profesores.
Laia no puso cara de tener muchas ganas pero aún así escuchó a su hermano y empezaron a caminar. A la hora ya
estaban exhaustos, pero al fin llegaron al sitio donde comenzaban las vías. Era un sitio muy raro con casas feas pintadas de
colores muy vivos.
-¡Qué horteras!... dijo Laia.
Pero Nicolás estaba embobado así que ella justo cuando le iba a preguntar qué le pasaba miró hacia donde él
miraba y… ¡No puede ser, eran los profesores trabajando y los monos les vigilaban!
-¡Qué horror, pobres profes! ¡Tenemos que hacer algo!-dijo Nico.
-De acuerdo, pues vamos para allá-dijo Laia.
Y así hicieron. Fueron caminando sigilosamente pero uno de los monos les vio y en vez de ponerse a chillar, les
cogió de la camiseta y les condujo hasta lo más alto de la casa más grande donde les esperaba un hombre muy raro que
afirmaba saber que Nicolás y Laia irían porque no paraba de decir que les estaba esperando. Los dos niños estaban muy
asustados, al saber lo que quería aquel hombre de ellos… Pero aunque no lo pareciera, aquel hombre sólo tenían buenas
intenciones: había raptado a aquellos profesores para atraer a algún alumno en su búsqueda para concederle el honor de
quedarse con toda la isla, ya que era de su propiedad y él se estaba haciendo muy mayor. Al escuchar esa noticia, los niños
se alegraron mucho, evidentemente, aceptaron, así que el hombre dejó a los profesores libres de nuevo y concedió el
honor de poseer la isla a Laia y a Nicolás.
Era día dieciséis de septiembre, primer día de clase. Nicolás se despertó en su modesta habitación pensando que
seguía en su isla, cuando su madre apareció por la puerta para despertarle. Él, extrañado, le preguntó que qué hacía en su
isla y ella simplemente contestó: “Anda, deja de hacer tonterías que… bueno no hagas que me enfade… ¡vístete!”
-Ooh oh… ¡no puede ser todo ha sido un sueño!, -dijo Nicolás a punto de llorar. Yo quería mi iiislaaaaa y ahora… Jo que
rollo, bueno pues… al cole…
Marina Bonet, 1r ESO A
-26-
GENT DE PARAULA
La niña desaparecida
Un día mi madre me contó que diez años antes de que yo naciera, tuvo una hija. Mi supuesta
hermana se llamaba Helena, y desapareció con siete años. Mamá me dijo que era rubia, con los ojos
verdes y una gran personalidad, pero prácticamente la definió como “una niña muy guapa, única”.
Siempre recalcó que Helena era única, siempre. Me dijo que de pequeña nunca dormía, que era un
torbellino de energía y nunca paraba, pero que era muy cariñosa y tenía encantada a toda la familia.
Cuando cumplió cinco años se empezó a interesar por la música, y le encantaba cantar. Según mi madre
tenía una voz melodiosa, daba un gusto realmente exquisito escucharla y era un prodigio de la canción.
Un cazatalentos la descubrió cuando Helena tenía seis años, y aunque mamá no quería que su
hija se hiciera famosa en el mundo de la música, sabía que era una gran oportunidad para ella y que no la
podía dejar escapar. Un año después de aquello, mi madre recibió una extraña llamada de teléfono
desde un número oculto. La voz distorsionada de un hombre dijo: “He oído a su hija cantar. Quiero
hacer que se abra camino con su gran talento y yo puedo abrirle las puertas que necesita para
conseguirlo, soy representante. Cuando Helena tenga por lo menos diez años, vuelva a llamarme”.
Aquel hombre colgó sin más después de esas palabras.
Mi madre no quería que su hija se hiciera famosa en aquel terreno, no quería. Lo que no sabía era
que había alguien vigilándola. La persona que realizó aquella llamada estaba espiándola a través de la
ventana, y nada más ver la reacción de mi madre moviendo la cabeza de lado a lado, comprendió que no
recibiría la llamada esperada tres años después, así que decidió terminar con el asunto antes de que
alguien se le adelantara.
Al día siguiente, mi madre se fue a trabajar temprano, dejando a su hija en casa sola, cosa que sé
que siempre se arrepentirá de haber hecho. Con Helena completamente desprotegida, el hombre de la
voz distorsionada entró en la casa, y raptó a la indefensa niña. Cuando mi madre volvió a casa y no
encontró allí a su hija no se podía creer lo que había pasado. Absolutamente desesperada, cogió el
teléfono y llamó a la policía, aunque no dejaba de buscar a Helena por todos los rincones y recovecos de
la casa.
Cuando los de la ley le dijeron que no se preocupara y que iban enseguida hacia allí, mi madre
comenzó a pensar. Se había quedado de piedra, con el
corazón encogido en un puño y se acordó de la llamada
del día anterior. Estaba segura de que había sido él. Tenía
aquel número de teléfono apuntado en un papel junto a
su mesita de noche, pero al ir corriendo hasta su
habitación se dio cuenta de que ya no estaba. Aquel
insensible había pensado en todo. Se había llevado la
hoja de papel con el número apuntado, y a su hija.
Simplemente podía llorar y esperar a la policía,
que no tardó ni cinco minutos en estar allí. Mi madre les
explicó toda la historia, mientras uno de los policías de
los tres que vinieron intentaba calmarla. Mi madre se
tranquilizó un segundo, pero nada más volver a pensar
que su niña había desparecido, volvió al llanto. Nadie
pudo hacer nada con ella, comprendieron que era
demasiado duro para una madre perder a su hija de
aquella manera. Pasaron dos semanas, y nada. Pasó un
mes, y nada. Pasó un año, dos, tres, y nada. Así, hasta
día de hoy.
Dentro de unos meses hará quince años que mi
hermana desapareció, y después de todo lo que me ha
contado mi madre y lo mal que lo debe de haber pasado,
pienso encontrar a Helena, a esa hermana tan única e
Dibuix: Lixu Ye, 3r B
injustamente secuestrada que nunca tuve.
Caridad Mascuñán, 1r ESO A
-27-
GENT DE PARAULA
Querida Marta,
Es curioso cómo la vida nos ha pasado ante los ojos, y ni siquiera nos
hemos dado cuenta. Aún recuerdo cuando íbamos los dos caminando a la
escuela de la mano. Debíamos de tener a lo sumo nueve o diez años. Un día me
solté y te dije que en adelante iríamos así, porque mis amigos se habían reído.
De niño, el grupo te acobarda siempre, y yo no fui valiente. Si cierro los ojos
puedo verte llorando en silencio, puedo verme avergonzado y triste.
No, no estábamos enamorados, éramos demasiado críos, lo sabes tan
bien como yo, pero nunca he podido olvidarlo porque incluso ahora me gustaría
tener tu mano entre las mías. Volver a hablar de nada y contárnoslo todo.
Tu tía Laura me regaló hace unos años una fotografía. Salimos los dos en el
portal de casa, riéndonos. A veces la saco y me quedo mirándola un rato. Me
parece de una naturalidad encantadora. Y una risa tan verdadera… de esas
carcajadas de felicidad que te ahogan y te hacen llorar. Me pregunto si he vuelto
a reír así o si volveré a hacerlo.
Quizás vivimos entonces los momentos más felices de nuestra vida, y ni
siquiera nos dimos cuenta. Quizás incluso lleguemos a olvidarlos.
Y hace unos días, cuando me enteré por una amiga de que ibas a casarte, quise
alegrarme y no pude. Siempre te quise, pero nunca te amé, me lo repito a mí
mismo una y otra vez. Y no puedo explicarme por eso la tristeza terca que me ha
llegado desde que supe la noticia desoladora de que ibas a casarte con otro. El
corazón tiene cosas extrañas.
Sé feliz. Sé más feliz que yo.
Luis
Foto y texto: Malena Bastida 3ESO A
-28-
SANT JORDI
Dia del llibre
llibres llibres llibres llibres llibres llibres llibres
conferències
punts de llibre
-29-
SANT JORDI
Dia del llibre
teatre teatre teatre teatre teatre teatre teatre teatre
literatura
música
-30-
PROJECTE COMENIUS: GRÈCIA
Platja de Kalogria
El Comenius Project és un programa en el
qual participa l´institut IES Son Rullan junt
amb dues escoles més, una grega i una
turca. Aquest projecte consisteix a estudiar
les tres costes que pertanyen al
Mediterrani, però no només això, també
conèixer nous costums i cultures i, el més
important, aprendre a conviure amb els
nins i nines dels altres països i les seves
famílies mentre parlam en anglès.
participants del programa, gent que per a
nosaltres és única. Convius amb ells i les
seves famílies i vius moments que
recordaràs per sempre. També s’ha de
tenir en compte que estàs sense la teva
família, el que fa unir-te més a ells.
Nosaltres en una setmana vàrem arribar a
conèixer-los i a estimar-los tant com als
nostres amics de tota la vida. I record
perfectament les paraules que va dir la
mare de la meva partner el darrer dia, que
varen definir perfectament la nostra
amistat: “ Heu trigat poc a fer-vos amics,
però ho sereu per sempre”.
Cada un dels participants del programa
teníem un partner, que era la persona que
va venir a ca nostra a sopar i amb la qual
aniríem després nosaltres.
Tot pareix perfecte, però no és així. El
projecte ha tingut la seva part negativa:
l’acomiadament. Després de només una
setmana vàrem plorar molt perquè no
tornaríem a veure’ls en molt de temps. Ara
només queda completar la darrera fase on
altres alumnes dels tres països es trobaran
a Turquia. Mentre ells esperen impacients,
nosaltres continuam treballant dur en el
programa i planejant vacances per poder
tornar a veure’ns amb ells una altra
vegada.
La primera i segona fase del programa ja
estan finalitzades. En la primera ens vàrem
trobar tots, espanyols, grecs i turcs, a
Espanya. I a la segona ens vàrem trobar a
Grècia.
Si crec que és una bona experiència? Crec
que és una de les millors que pot tenir un
estudiant. En intercanvis així les
excursions són importants i interessants,
però la convivència amb els nostres amics
va ser sens dubte el millor. No només
coneixes el teu partner sinó a tots els
Kamelia Dechkova, 4t D
-31-
PROJECTE COMENIUS: GRÈCIA
Foto de grup a l’entrada
del centre d’interpretació
del parc natural de
Kotychi-Strofylia
Museu arqueològic
de Patras
Grecs i mallorquins
davant l’estàtua de
Lord Byron, a Messologhi
-32-
COMENIUS PROJECT: GEBZE
In our week in Turkey we did a lot of things: we went to see
some exciting museums, monuments and places.
In my opinion, the best excursion was Istanbul because it is an
important big city in the world and we saw a lot of things
there.
In this exchange I was lucky because my partner was very nice
with me and she understood me when I spoke English.
Her name is Yaren and we spent a good time together. We
went to a big mall called “Gebze Center”, we played games
with her family, we went karting... I had so much fun!
For me, it was a very good week because I learned about other
cultures and had the chance to go to other places and practise
English.
My Turkish family was really nice. They gave me all they had
and they made everything for me because they wanted to see
me comfortable. And they gave me a lot of presents for me
and my family. I'm not going to forget them!
The worse part of the exchange was saying goodbye to all the
Turkish students because we aren’t going to see them again
and that make me very sad.
The week in Turkey was incredible!
Marga Segovia
-33-
COMENIUS PROJECT: GEBZE
From my point of view this has been a very interesting project in many different ways, from practising English to
learning about other cultures. Is true that we have worked hard during these two years, but after all we have
been rewarded by having the possibility of travelling to another country and meeting new friends.
With my classmates, and with a group of Greek students, I have spent a week in Turkey. The Turkish and the
Spanish cultures are very different but I love learning new things, so that has not been a problem. I enjoyed very
much trying typical Turkish food, everything was very spicy but it tasted delicious. Every evening, at dinner
time, my partner’s mum cooked something different, once she even cocked the typical kebab from her village
to show me it tasted. At my partner’s house I met a lot of people from her family and they were all very kind to
me. In the family, only my partner could speak English well, so she was always translating from Turkish into
English for me and from English into Turkish for her family. She also taught me some words in her language to
help me understand what they were talking about; it was hard for me to learn them, because the pronunciation
was very difficult. One day, we went to her aunt’s house for dinner. There I learned Turkish games with her
cousins and they showed me traditional Turkish dances. I think I have been very lucky being Çagla’s partner, we
have had a lot of fun together.
Getting back to the group activities, they have been very useful for me to help me understand the history of
Turkey and how did and how does it work now. Some examples are attending the 23rd April National
Sovereignty and Children’s Day Ceremony, the visit to Eskihisar Village, Hannibal’s Tomb, the city of Istanbul
and Izmit Sewage Plant (I think it is very interesting the way they make electricity by incinerating waste and
using the biodegradable waste as compost covering it with soil making little hills where to plant trees and other
plants). I have enjoyed being in touch with nature going to Ballikayalar Nature Park and Faruk Yalçin Zoo.
Paula Cladera Pocoví, 3r A
34
SECCIONS EUROPEES
Intercanvi lingüístic amb el Collège
Jean Mermoz de Saint Laurent
de la Salanque
Saint-Laurent de la Salanque
Para mí ya era el segundo intercambio, pero yo
seguía igual estando nerviosa. A diferencia del año
pasado, esta vez me tocaba ir con una chica,
colombiana. Aunque en su casa habláramos español,
he aprendido mucho más francés que el año pasado.
En general este intercambio ha sido mucho mejor
que el del año pasado en cuanto a la relación con
nuestros correspondants ya que eran de unos
pequeños pueblos del sur, y las personas sureñas o
de pueblos, suelen ser más abiertas.
Lo que también estuvo muy bien, fue asistir un día
entero a clases normales, porque así hemos podido
ver y estar en contacto con el sistema educativo
francés y utilizar nuestras competencias
lingüísticas, además, todas las excursiones las
hicimos juntos, cosa que nos hizo hacer más piña.
El único problema que hubo fue una mala
comunicación antes de ir a Francia que causó un par
de malentendidos a la hora de hacer las parejas.
Raquel Palomino Torres, 4D
-35-
SECCIONS EUROPEES
Collioure
Ha estat una experiència molt bonica. M’havien dit
que els francesos eren molt seus, un poc tancats, però
la majoria eren ben simpàtics. I em va cridar molt
l’atenció el fet que els francesos van corrent a tots els
llocs, sempre anàvem darrera d’ells. I el que més
m’ha agradat és l’hospitalitat de les famílies, era com
si estigués a ca meva, des del primer moment em
varen dir “fes com tu vulguis, com a ca teva”. Per
això m’he sentit molt a gust, ha estat genial.
Laura Ruiz Asenjo 3rA
Aquest intercanvi amb els francesos ha estat una
experiència inoblidable, ja que és el meu primer
intercanvi. L'experiència de viure la vida quotidiana
de les famílies franceses ha fet que m' adonàs de les
diferències que hi ha entre Espanya i França, com
per exemple en els horaris que tenen per dinar i per
sopar, que tenen seperada la dutxa de la resta del
bany; també que caminen molt ràpid pel carrer i amb
cares serioses...
Irina Requena Mas 3A
El viatge a França va ser una bonica experiència
d'intercanvi lingüístic en què vam tenir l'oportunitat
d'aprendre més la llengua i de veure les diferències
entre els dos països i cultures.
Una de les diferències que es veien més a primera
vista era el bany que estava dividit en "Salle de bains",
que era on estava la dutxa i el lavabo i el "Toilette",
que és on hi havia el vàter. La gent va ser molt
simpàtica amb mi i amb tots els espanyols que vam
anar-hi. Vam visitar el "Carcassone", la tomba
d'Antonio Machado... Ells per la seva banda ens van
portar al làser i si feien alguna activitat extraescolar
també els acompanyàvem. Ara, quan ells vinguin,
també els rebrem amb els braços oberts perquè se
sentin tan bé com ho vam fer nosaltres.
Mario Jimeno 3rA
Al viatge vàrem aprendre molt de francès. Al principi
costava, però a poc a poc anàvem guanyant confiança,
tant que fins i tot quan vaig tornar a Espanya em sortia
alguna paraula en francès. Va ser una bona bona
setmana, cada dia realitzàvem moltes excursions de
les quals apreníem molt.
Marga Segovia, 3r A
-36-
SECCIONS EUROPEES
El dia següent de la nostra arribada anàrem al seu
institut i les meves classes les vaig trobar molt fàcils,
sobretot la de física i química . El professor va fer una
pregunta , que jo ja sabia des que anava a primària: “
Què du l'aire?” És clar, el més llest de la classe va
contestar diòxid de carboni, però el que jo no podia
entendre era per què ningú deia l’oxigen! Rient vaig
apuntar-ne a un paperet el símbol i la meva
correspondant ho mirar. Ella no sabia si estava bé o
malament, fins que el professor, en veure que ningú
contestava,
respongué la pregunta. La meva
correspondant , sorpresa, em deia que era molt llesta.
També una de les coses que em va impressionar més
varen ser les diferències , el respecte al professor, el
silenci, les prohibicions i sobretot la manera de
viure.
Rosa Portell, 3r A
Aquest intercanvi escolar realitzat del 20 al 27 de
març va tenir lloc al sud de França, passant la frontera
que separa França d'Espanya.
Carcassonne
Aquest intercanvi a Perpignan ha estat la millor
experiència que he viscut. Mai hagués imaginat que
amb una setmana es podia agafar tanta confiança
amb una persona i arribar a enyorar-la tant. Al
principi no tens aquella confiança per ser tu mateixa,
però a poc a poc ja vas perdent la vergonya i arribes a
fer bogeries que mai pensaries que faries. Crec que
tot el que vàrem fer allà va ser positiu, no canviaria
cap moment. Les excursions amb tots van ser
increïbles, tot el dia estaves fent bromes, que si fotos
amb tothom... i arribaves a contar-li els teus
problemes als mateixos francesos. Un parell de
nines sempre estàvem els horabaixes juntes i tot era
riure, contar-nos les coses. La paraula “avorrir-se”
estava prohibida allà. Sempre rèiem molt, érem unes
“loques” amollades per St Laurent. El pitjor de tot va
ser l’acomiadament, ningú se’n volia anar. Jo vaig
optar per fermar-me a una farola que hi havia allà, no
suportava que les abraçades, els petons... fossin
d’acomiadament, encara no m’ho creia. Les nines
amb les quals havia estat una semana no les veuria
en dos mesos, se’m feia impossible. Al final vaig
pujar a l’autocar amb una cara ben llarga... Vam
sortir d’aquell poble que sempre estimaré i mai
oblidaré. L’únic que canviaria d’aquest intercanvi és
que no fos una setmana, sinó quatre.
Vàrem iniciar el viatge el dia 20 a les 5:00 a l’aeroport,
tots ja nerviosos per conèixer els nostres companys
francesos i passar aquella setmana amb ells. Durant
aquesta setmana vàrem viure experiències noves i
inoblidables. Vàrem anar d’excursió a llocs com
Carcasson, al seu institut, a museus, castells, a
Perpignan... Però el principal objectiu del viatge era
xerrar completament en francès tota la setmana, la
qual cosa es va complir, ja que vàrem viure com a
francesos de bon de veres tota aquella setmana.
Finalment, ens vàrem acomiadar com el final
dramàtic d’una pel·lícula de Bambi, deixant les
nostres llàgrimes a França.
Alex Jiménez Alorda 3r A
Carcassonne
Aina Garcia, 4t C
-37-
ÀLBUM FOTOGRÀFIC
1r ESO A
1r ESO B
1r ESO C
1r ESO D
PIE
-38-
ÀLBUM FOTOGRÀFIC
2n ESO A
2n ESO B
2n ESO C
2n ESO D
-39-
ÀLBUM FOTOGRÀFIC
3r ESO A
3r ESO B
3r ESO C
3r ESO D
3r ESO DIVERS.
-40-
ÀLBUM FOTOGRÀFIC
4t ESO A
4t ESO B
4t ESO C
4t ESO D
4t ESO DIVERS.
-41-
ÀLBUM FOTOGRÀFIC
1r BATX A
1r BATX B
2n BATX A
2n BATX B
-42-
ÀLBUM FOTOGRÀFIC
AFD21 A
AFD21 B
AFD21 C
-43-
ÀLBUM FOTOGRÀFIC
AFD31 1r
AFD31 2n
-44-
TEATRE
OPTATIVA DE TEATRE DE 3r
ESQUETXOS
Aquest any he començat menys
avergonyida perquè ja coneixia tots els
meus companys.
Ens ho hem passat d’allò més bé als
assaigs i també hem fet molta de feina i trob
que ens ha sortit bastant bé. Estic contenta
perquè la nostra professora està molt
orgullosa de la nostra feina i del nostre
progrés com a actors i actrius.
La sensació de pujar a un escenari i
entretenir un públic és agradable i
meravellosa. Aquesta sensació, però, no
m’ha estat desconeguda perquè ja vaig fer
teatre a 1r d’ESO.
Estic satisfeta amb mi mateixa perquè quan
vaig pujar a classe després d’haver actuat,
molts de companys em van donar
l’enhorabona per haver-ho fet bé i haverme ficat totalment dins del meu personatge.
Marina Barceló, 3r ESO B
-45-
TEATRE
TEATRE
OPTATIVA DE 1r ESO
Per a mi, haver escollit teatre com a optativa ha
estat una bona elecció, perquè m'ho he passat
genial. Encara que al principi semblava que no
funcionava massa bé, al final va sortir tot
perfecte. El primer dia va ser una mica estrany, perquè alguns
ens coneixíem i alguns no, però gràcies als jocs que servien per
treure'ns la vergonya i agafar confiança, aviat ens vam conèixer
tots millor. Més tard vam començar a preparar les actuacions: la
dels pirates al principi no sortia gaire bé, però al final li vam posar
tot el nostre esforç i ganes i aconseguírem que semblés fins real;
la del joc dels miralls també va estar genial, al principi ens
costava fer exactament el mateix que la persona que teníem
davant però a poc a poc li vam agafar el truc; i la de tot Déu al
cinema sincerament és la que més m'ha agradat, encara que va
ser l'última que vam començar a assajar i no teníem molt de
temps, però crec que al final va sortir perfecta. Durant tot el primer trimestre entre els 15 o 16 alumnes
que som hi ha una gran complicitat i estic molt contenta. Tot això no hagués estat possible sense la
nostra professora Xisca, que s'ha portat genial i ha tingut molta paciència amb nosaltres. No em
penedeixo d'haver-me apuntat a teatre, i espero que l'obra del segon trimestre surti bé, i estic segura
que si entre tots li posem esforç i ganes, ho aconseguirem.
Caridad Mascuñán, 1r A
-46-
Keren Lara, 4t divers.
Jonathan Barragan, 4t divers.
David Rapeanu, 4t B
Mar Mullor, 4t C
Dibuix: Irina Requena, 3r ESO A
IES
SON RULLAN
C/. Arquebisbe Miquel Roca, 10
07009 (Palma) Illes Balears
Tel.: 971 47 22 43 Fax: 971 47 63 72
www.sonrullan.com E-mail: [email protected]