OCR Document - Parròquia de Santa Maria del Remei de Les Corts

Anuncio
Època 2/Núm. 60
www.parroquiaremei.org
DIUMENGE VI DE DURANT L’ANY
16 de febrer de 2014
EN MEMÒRIA DE PERE TENA. EL TEÒLEG, PREVERE I BISBE,
AL QUI LI AGRADAVA SER AMIC
Va ser la notícia del proppassat 10 de febrer en ple migdia ventós de santa Escolàstica. Com si passés una
pàgina violenta, ja no va poder suportar una operació d’urgència. Són els moments, de sobra coneguts a la
meva vida, en els quals es pot sentir a la vegada dolor d’una presència que deixa de ser-ho aquí i la consolació
d’allò que es recorda millor des de Déu. I és el que voldria compartir ara. Són alguns d’aquells moments
gustosos que el bisbe Pere Tena li agradava col·leccionar de cor a cor.
El vaig descobrir essent seminarista a les seves classes de professor de Litúrgia al Seminari de Barcelona
quan a mig curs es va acomiadar de nosaltres, els seus alumnes, per incorporar-se a la Congregació del Culte
Diví a Roma. Poc després, i des del meu servei militar, aquest seminarista que era jo, va escriure una carta
explicant-li les meves primeres impressions des de Cartagena i desitjant-li el millor en la seva nova etapa
vaticana. M’arribava la seva resposta afectuosa amb recomanacions per a l’esperit a la qual va adjuntar una
fotografia de Joan Pau II, imatge que des d’aquell dia continuo mirant sovint al meu despatx. Quan vaig ser
enviat a Roma per a completar estudis, sense deixar passar un segon dia, em va citar per a emprendre un llarg
passeig pel centre històric de la ciutat eterna en el que actuava com a guia experimentat. Des d’aleshores,
serien habituals i agradables els moments de conversa a la seva residència romana sobre el Dr. Tarrés, sobre
els meus treballs o les meves aventures al Col·legi Espanyol; trobades que acostumaven a acabar amb un bon
cafè o en una trattoria. M’agradava fer-lo riure i en dedicar-me el seu temps vaig començar a descobrir la seva
grandesa. Em va facilitar més d’una vegada el poder saludar al Papa que aviat serà sant. I vam haver de
segellar una nova partida, aquesta vegada de Roma a Barcelona com a bisbe auxiliar, amb una trobada
inoblidable quan tot just a Barcelona es començava a reaccionar pel seu nomenament. Deixant l’incessant
telèfon per a més tard, va atendre a dos sacerdots: a un servidor i a José Rico, l’amic romà acabat d’estrenar.
Allà vam assaborir el darrer gelat que mai va aconseguir refredar l’amistat. Fa poc, beneint la taula amb motiu
del meu 50è aniversari, va destacar la unitat del banquet d’amics que resisteix el temps d’aquí mentre ens
prepara per a la comunió celeste dels sants.
Un dia, a Roma, em va preguntar: voldries ajudar el meu germà a la Parròquia del Remei? No m’ho vaig
pensar dues vegades. Desitjava estar al costat de preveres que, com Mn. Francesc, van acollir fidelment el
Concili per tal de ser encara més sacerdots de Jesucrist i més fidels a l’Església santa. Un cop fet realitat el
nostre comú desig, i de la mà del Cardenal Ricard Mª Carles, el 31 d’agost de 1996, el bisbe Pere Tena em va
entregar el nomenament de coadjutor, afegint aquesta nota: “Estimat amic. Es dóna una feliç coincidència: el
dia en que t’entrego el primer nomenament per al teu ministeri presbiteral és l’aniversari de la mort del Dr.
Pere Tarrés i ho exerciràs a la parròquia on ell va morir i li van ser celebrades les exèquies. Que ell, que t’és
tant proper espiritualment, intercedeixi perquè el teu ministeri sigui fort en l’Esperit”. I a la seva Ordenació
Episcopal em va entregar la butlla papal per proclamar amb la meva veu i en aquella plaça, barcelonina i
catedralícia, que ell volia ser bisbe d’una altra manera. I vaig poder comprovar la seva passió per l’art i la
música, la seva incansable dedicació teològica i catequètica, la seva sòlida predicació, l’agut discerniment i
l’afició a la Sagrada Escriptura. Al pròleg de la meva tesi doctoral sobre la pregària del sacerdot, va escriure:
“ho he escrit com un testimoniatge d’amistat i complicitat”. Vaig recórrer al bisbe tant en moments de tensió
pastoral com en d’altres de relaxació fraterna. En tot sobresortia el seu tarannà casolà, familiar i senzill. En les
seves responsabilitats eclesials podia posar-se a l’alçada d’allò que se li demanava, però als qui estàvem a prop
seu es col·locava delicadament a la nostra curta estatura i això expandia una qualitat humana que no abunda.
La nostra Parròquia, juntament amb el seu germà Mn. Francesc, li deu moments molt grats. Els
pelegrinatges a Roma que molts recordeu, la seva arribada com a bisbe, les celebracions litúrgiques, el 150è
aniversari, l’atenció personal que us va dispensar, la vida de barri... Tot el normal, li era pastoral. Ja
formalment jubilat, va exercir sempre del que era. I seguia, complagut, el germen vocacional d’alguns dels
nostres joves amb destinació a Toledo. No era procliu a judicar ni amant d’embolics ideològics. Aconseguia
estimar personalment. I aquest exercici de memòria l’hem fet molts durant aquestes hores, aquests dies.
Recordo que el primer difunt no familiar plorat als 15 anys, després del meu pare, va ser la defunció
accidentada del meu rector al qui servia com a acòlit. Avui puc afegir també al meu primer bisbe.
Mn. Pere Montagut Piquet, rector.
Fiel a la esperanza, cada obispo debe custodiarla en sí mismo porque es el don pascual del Señor
resucitado. Ella se funda en el hecho que el Evangelio, a cuyo servicio el obispo vive, es un bien total, el punto
crucial en el cual se centra el ministerio episcopal. Sin la esperanza toda su acción pastoral sería estéril. El
secreto de su misión está, en cambio, en la firme solidez de su esperanza teologal y escatológica. La
esperanza cristiana se inicia con Cristo y se nutre de Cristo, es participación al misterio de su Pascua y
anticipación para una suerte análoga a aquella de Cristo, ya que el Padre con Él “nos resucitó y nos hizo
sentar en los cielos” (Ef 2,6). Sin la esperanza seríamos no sólo hombres infelices y dignos de compasión,
sino que toda nuestra acción pastoral sería infructuosa; ya no osaríamos emprender nunca nada. En la
inflexibilidad de nuestra esperanza reside el secreto de nuestra misión. Ella es más fuerte que las repetidas
desilusiones y dudas fatigosas porque toma su fuerza de una fuente que ni nuestra desatención ni nuestra
negligencia pueden agotar. La fuente de nuestra esperanza es Dios mismo.
EN MEMORIA DE PERE TENA. EL TEÓLOGO, PRESBÍTERO Y OBISPO,
AL QUE LE GUSTABA SER AMIGO
Fue la noticia del pasado 10 de febrero en pleno mediodía ventoso de santa Escolástica. Como pasando una
página violenta ya no pudo soportar una operación de urgencia. Son los momentos, de sobra conocidos en mi
vida, en los que se puede sentir a la vez el dolor de una presencia que deja de serlo aquí y la consolación de lo
que se recuerda mejor desde Dios. Y es lo que quisiera compartir ahora. Son algunos de aquellos momentos
gustosos que el obispo Pere Tena amaba coleccionar de corazón a corazón.
Le descubrí siendo seminarista en sus clases de profesor de Liturgia en el Seminario de Barcelona cuando a
medio curso se despidió de nosotros, sus alumnos, para incorporarse a la Congregación del Culto Divino en
Roma. Poco después, y desde mi servicio militar, este seminarista que era yo, le escribió una carta contándole
mis primeras impresiones desde Cartagena y deseándole lo mejor en su nueva etapa vaticana. Me llegaba su
respuesta afectuosa con recomendaciones para el espíritu a la que adjuntó una fotografía de Juan Pablo II,
imagen que desde ese día sigo mirando a menudo en mi despacho. Cuando fui enviado a Roma para completar
estudios, sin dejar pasar un segundo día, me emplazó a seguir un largo paseo por el centro histórico de la
ciudad eterna en el que actuaba como experimentado guía. Desde entonces, serían habituales y agradables los
momentos de conversación en su residencia romana sobre el Dr. Tarrés, sobre mis trabajos o mis aventuras en
el Colegio Español; encuentros que acostumbraban a terminar con un buen café o en una trattoria. Me gustaba
hacerle reír y al dedicarme su tiempo empecé a descubrir su grandeza. Me facilitó más de una vez saludar al
Papa que pronto será santo. Y tuvimos que sellar una nueva partida, esta vez de Roma a Barcelona como
obispo auxiliar, con un encuentro inolvidable apenas se reaccionaba en Barcelona a su nombramiento.
Dejando el incesante teléfono para más tarde, atendió a dos sacerdotes: a un servidor y a José Rico, el amigo
romano recién estrenado. Allí saboreamos el último helado que nunca consiguió enfriar la amistad. Hace poco,
bendiciendo la mesa con motivo de mi 50 aniversario, destacó la unidad del banquete de amigos que resiste el
tiempo de aquí mientras nos prepara para la comunión celeste de los santos.
Un día me preguntó en Roma: ¿querrías ayudar a mi hermano en la Parroquia del Remei? No me lo pensé
dos veces. Deseaba estar junto a presbíteros que, como Mn. Francesc, acogieron fielmente el Concilio para ser
todavía más sacerdotes de Jesucristo y más fieles a la Iglesia santa. Hecho realidad nuestro común deseo, y de
la mano del Cardenal Ricard Mª Carles, el 31 de agosto de 1996, el obispo Pere Tena me entregó el
nombramiento de coadjutor, añadiendo esta nota: "Querido amigo. Se da una feliz coincidencia: el día en que
te entrego el primer nombramiento para tu ministerio presbiteral es el aniversario de la muerte del Dr. Pere
Tarrés y lo ejercerás en la parroquia donde él murió y le fueron celebradas las exequias. Que él, que te es tan
cercano espiritualmente, interceda para que tu ministerio sea fuerte en el Espíritu". Y en su Ordenación
Episcopal me entregó la bula papal para proclamar con mi voz y en aquella plaza, barcelonesa y catedralicia,
que él quería ser obispo de otra manera. Y pude comprobar su pasión por el arte y la música, su incansable
dedicación teológica y catequética, su sólida predicación, agudo discernimiento y afición a la Sagrada
Escritura. En el prólogo de mi tesis doctoral sobre la oración del sacerdote, escribió: “lo he escrito como un
testimonio de amistad y complicidad”. Acudí al obispo tanto en momentos de tensión pastoral como en otros
de relajación fraterna. En todo sobresalía su talante hogareño, familiar y sencillo. En sus responsabilidades
eclesiales podía ponerse a la altura de lo que se le pedía, pero a cuantos estábamos cerca de él se colocaba
delicadamente a nuestra corta estatura y esto expandía una calidad humana que no abunda.
Nuestra Parroquia, junto a su hermano Mn. Francesc, le debe momentos muy gratos. Las peregrinaciones a
Roma que muchos recordáis, su llegada como obispo, las celebraciones litúrgicas, el 150 aniversario, la
atención personal que os dispensó, la vida de barrio... Todo lo normal le era pastoral. Ya formalmente
jubilado, ejerció siempre de lo que era. Y seguía, complacido, el germen vocacional de algunos de nuestros
jóvenes con destino a Toledo. No era proclive a juzgar ni amante de enredos ideológicos. Lograba amar
personalmente. Y este ejercicio de memoria lo hemos hecho muchos durante estas horas, estos días. Recuerdo
que el primer difunto no familiar llorado a los 15 años, después de mi padre, fue el fallecimiento accidentado
de mi párroco al que servía de acólito. Hoy puedo añadir también a mi primer obispo.
Mn. Pere Montagut Piquet, párroco.
Descargar