El cas Pujol i el procés: retrospectiva i perspectiva

Anuncio
FINESTRA D’OPORTUNITAT
El cas Pujol i el procés: retrospectiva i perspectiva
per Victor Solé (@sule25)
Quin estiu, el d’aquest 2014! Han mort herois de la cultura popular, des de Robin Williams a Peret. Ha plogut
molt i ha mort, políticament, Jordi Pujol i Soley, president de la Generalitat de Catalunya de 1980 a 2003.
Tota una institució. Un ésser excepcional... O no? Un ésser humà, com tots nosaltres. El pare ha mort,
políticament, i, m’atreviria a dir, finalment. Anem a pams.
Retrospectiva
Tot va començar en ple mes de juliol, quan va aparèixer un comunicat oficial en què el Molt Honorable
President Jordi Pujol es feia l’harakiri polític: admetia haver guardat milions de pessetes, i després d’euros,
al Principat d’Andorra, durant 34 anys ni més ni menys. L’herència del pare, Florenci Pujol, i d’altres estalvis.
L’home que durant 23 anys havia presidit la Generalitat i que amb molts encerts i també molts errors havia
liderat la forja de Catalunya com a comunitat autònoma del democràtic Regne d’Espanya des de 1980, i com
a nació cultural que se sent amb el dret de mantenir la seva ànima (la voluntat de ser, que digué l’historiador
Josep Maria Ainaud de Lasarte) amb orgull i dignitat, desapareixia de sobte. Buf!
D’ençà que Pujol va admetre la seva mentida, o error, o hipocresia, o falsedat, el Centre d’Estudis homònim,
dedicat a l’ètica –una característica que Pujol no ha posseït (de fet, crec que l’ètica universal, total, absoluta,
pura, és una senzilla idea d’hiperurani, mai del tot extrapolable a la vida humana)– ha tancat les seves portes
per sempre més. Refugiat pel que quedava d’estiu al Ripollès i a la Cerdanya, Pujol ha rebut cops de martell,
falç i metralla (metafòrics, és clar) per tots cantons. Volia deixar de ser protagonista, però ho seguirà essent
fins a nova ordre del Govern Rajoy, l’Audiència Nacional i els mèdia. En un moviment ràpid de poques
setmanes, va retornar a la Generalitat i a altres institucions medalles i mèrits, entre els quals figurava el títol
de Molt Honorable. La Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, Guanyem Barcelona, Podem i altres
organitzacions han interposat querelles ciutadanes contra l’expresident. El ministre Montoro en va fer una
1
peculiar, pròpia i preparada escena d’acarnissament al Congrés dels Diputats. Els mitjans de dreta i esquerra,
de centre, de perifèria i de més enllà, es fregaven les mans: van aparèixer fotografies dels Pujol dels anys
1980 i 1990, es van publicar els noms de tots set fills, es va parlar de la inefable ex-primera dama Marta
Ferrusola, muller que era a tot arreu, fent negocis que foren vox populi durant molts anys, etc.
Fem un petit exercici retrospectiu. El cas Pujol és un capítol més d’una crònica de mort política anunciada.
Tot va començar amb els casos Camarga (2012) i ITV (2013). Protagonistes d’aquells episodis: María Victoria
Álvarez, señora despechada, despitosa, i amb característiques de dolenta de culebrot sud-americà, i Oriol
Pujol Ferrusola, ex-secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya. Els micròfons del
restaurant “La Camarga” del carrer Aribau de Barcelona, a través dels quals es van filtrar molts noms i sigles
del sistema de partits de Catalunya, així com el cas de les ITV, van ser torpedes que buscaven ferir, i avisar,
l’expresident Pujol. Mesos després, Oriol Pujol marxava de CDC. La nissaga de poder de Sant Gervasi i
Queralbs, tocada. L’escac i mat ha estat la filtració d’informació confidencial per part d’un treballador
desencisat de la banca andorrana al servei d’intel·ligència espanyol. El poder de l’estat decidia d’utilitzar els
mecanismes més opacs per fer valer la seva legítima capacitat de coerció. L’Estat espanyol està enfadat per
la traïció de Jordi Pujol, qui, per vanitat, per mantenir-se dins la vida pública, va abraçar públicament la tesi
sobiranista. L’home del peix al cove, del pacte, el virrei a Catalunya amb González i Aznar, era –i és–
considerat un traïdor.
La compareixença del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, el dimarts 2 de setembre, que obria el curs
polític actual, va ser delirant: amb la seva veu de voltor, llegint un guió preparat, amb to despectiu, buscant
amb deliri i desig gairebé sexual la humiliació pública de Pujol, va equiparar el cas de corrupció protagonitzat
per l’expresident amb el procés sobiranista. Sobiranisme/independentisme igual a corrupció moral i
material. El govern espanyol no entén ni ha entès ni vol comprendre res: perquè els seus interlocutors a
Catalunya (el PPC) no informen bé o no poden fer-ho, perquè l’olla a pressió de la dreta madrilenya (la
competició entre Mundos, ABCs, Roucos, Marhuendas i ara, desgraciadament també, El País) tot ho cega
amb els seus dogmes plens d’interessos econòmics i financers basats en el BOE; perquè els catalans del
Govern Rajoy (Jorge Moragas i Luis Ayllón, entre altres) no tenen ponts polítics estables per on passejar-se a
Catalunya; perquè l’únic ministre català del govern central, Jorge Fernández Díaz, és hereu d’una nissaga
que fou falangista i mai propera a les vicissituds de la gran majoria del poble català, membres del club dels
vençuts de la Guerra Civil. El cas Pujol és, per aquestes ments, sinònim de sobiranisme. Lectura
completament errònia. Montoro va parlar de Jordi Pujol i de Don Luis Bárcenas (que romandrà callat a Soto
del Real fins que Rajoy perdi la majoria absoluta el 2015), com de dos casos molt diferents, quan posseeixen,
en realitat, el mateix mínim comú denominador: la possibilitat de no pagar impostos gràcies a un sistema
que, com hem apuntat anteriorment, és obsolet i immoral.
D’esquerra a dreta: María Victoria Álvarez, exparella de Jordi Pujol Ferrusola i una de les protagonistes de del cas Camarga (foto:
LaSexta); Oriol Pujol Ferrusola, ex-secretari general de CDC i portaveu parlamentari de CiU al Parlament de Catalunya, imputat pel
cas ITV (foto: El País); i Cristóbal Montoro, polèmic ministre d’Hisenda del Govern Rajoy (foto: Extraconfidencial.com).
2
El cas Pujol ha suposat la mort política d’un protagonista absolut de Catalunya durant molts anys, d’un polític
català molt important per la història d’aquesta petita nació del nord-est ibèric, però no sotmet el procés
sobiranista a cap prova de foc. Ans al contrari: l’enforteix, dóna més arguments a la tesi que la
independència de Catalunya seria el començament d’un nou país, més just, més igualitari i més lliure, amb
menys corrupció, més honest i més ètic. Sense els personalismes forts, tossuts i de vegades desagradables
com els de Pujol, de qui hem pogut rememorar la seva força quan va comparèixer –i és un dels pocs que ho
ha fet– el 26 de setembre a la comissió corresponent del Parlament català.
El cas Pujol dóna legitimitat als arguments del nou país. Cal recordar la Diada de l’Onze de Setembre
d’enguany, entre d’altres exemples. Personalment crec que la futurible Catalunya independent posseirà les
mateixes misèries morals i materials que a l’actualitat, amb algunes millores estructurals –com per exemple
el sempre desitjable alliberament de l’estructura estatal espanyola, obsoleta i podridament numantina–. La
mort política de Jordi Pujol i Soley suposa tant l’enfortiment del procés sobiranista com de les paradoxes i
l’antítesi defensada pels qui rebutgen el dret a decidir, la consulta i la realitat catalana actual.
Perspectiva
El cas Pujol ha trasbalsat Catalunya. Estem parlant d’un home que va liderar una etapa molt important de la
història d’aquesta nació. Si molts catalans no s’haguessin sorprès, indignat, enfadat o entristit significaria
que són gent freda, sense sang a les venes. Per a molta gent, l’expresident era un líder moral, un exemple.
M’atreveixo a afirmar que el seu únic gran error, el més gran de tots i l’únic, ha estat la seva grandiosa
vanitat. Una vanitat que l’ha mantingut –i el manté, si bé no sense patiment– a primera línia de la política
catalana, i espanyola. Una vanitat que, convertida en honestedat de darrera hora, l’ha fet confessar i l’ha
animat a comparèixer al Parlament de Catalunya el divendres 26 de setembre, vint-i-quatre dies després del
divertimento de Montoro.
Tornant al circ d’aquest ministre, l’exercici de perspectiva, que ens convida a apreciar el bosc i ja no tant els
arbres, ens presenta un resultat diferent del que s’imaginava i buscava el govern del PP: la humiliació d’un
sol home, d’una sola persona, va crear empatia cap al corrupte; fins i tot columnistes de ploma interessant
dels mass-media madrilenys, com José Antonio Zarzalejos, es van preguntar per què el ministre es prestava a
fer una compareixença d’aquelles característiques, quan el seu partit polític acumula molta brutícia sota les
catifes i dins dels armaris. L’estratègia del PP, basada en la polarització dels escenaris i dels actors d’aquests
escenaris, sempre l’ha acabat beneficiant, a ell i a la seva concepció d’Espanya, perquè se l’ha vist com el
flagell de la reacció més ferma i estable contra aquesta visió, el nacionalisme català –independentista o no–.
Ho hem vist amb Aznar del 2000 a 2004; amb la recollida de signatures “contra los catalanes” organitzada
pel PP el 2006 per utilitzar el renovat Estatut d’Autonomia de Catalunya com a arma política contra José
Luis Rodríguez Zapatero i el PSOE, aleshores al govern; i ara ho veiem amb el nou missatge
“independentisme igual a corrupció moral i material”. Aquest missatge es complementa: l’Estat espanyol
garanteix l’estabilitat, l’ordre, mentre que tot el que és contrari a l’Estat és el dimoni, ETA o
l’independentisme. La democràcia espanyola és el nou dogma, i se l’equipara a d’altres de nova creació: la
Constitució, la sobirania del poble, l’Estat espanyol. Sempre hi ha el mateix dogma de fons: la indivisible
unidad de España sota matriu conceptual castellana. El missatge del Govern Rajoy utilitza el cas Pujol com
una eina, no com un fi. El cas Pujol és un mitjà per atacar el procés sobiranista en el seu vessant moral i per
presentar el PP com l’únic garant de l’ordre a Espanya. Error descomunal.
Error descomunal perquè el moviment sobiranista ha encarat el cas Pujol amb tristor, indignació i
emprenyament, és clar, alguns perquè haurien preferit que l’expresident callés; altres perquè han vist en la
seva honestedat una conspiració dels Pujol contra el moviment i el procés sobiranistes; altres perquè tenien
Pujol com el seu tòtem; altres perquè li tenien simpatia; altres perquè mai el van aguantar i perquè
finalment es feien visibles totes les seves mancances. Tots ells, però, seguiran endavant amb el procés:
3
senzillament perquè el moviment sobiranista posseeix un missatge senzill i positiu: la independència
suposarà la fi fins i tot de les nostres dèries, deliris i malifetes; perquè serem més responsables, gràcies a la
nova llibertat adquirida i perquè volem ser diferents i millors que l’Espanya que hem deixat enrere (exemple
del sempre existent sentiment de superioritat moral del nacionalisme català; de tot nacionalisme, de fet). El
cas Pujol, doncs, és presentat com un exemple de l’Espanya que s’ha de deixar i del que no ha de succeir a la
futurible Catalunya independent. El cas Pujol és, pel procés sobiranista, un argument que legitima la seva
tesi.
La mort política de Pujol allibera, amb onze anys de retard, el partit que va fundar, CDC. Artur Mas va
afirmar que “cap persona està per sobre d’un col·lectiu, i cap col·lectiu està per sobre del país”. Pocs dies
després de la confessió de Pujol, Josep Rull i Lluís Coromines es quedaven amb la secretaria general de la
formació i la nova portaveu, Mercè Conesa, començava a aparèixer als mitjans comentant que l’etapa Pujol
era història per al partit. Sí, el pare ens ha donat molt, però ha marxat per a no tornar. Amb onze anys de
retard. La vanitat de l’expresident, lícita i comprensible, present en tots els patriarques o paterfamilias, es
converteix en una inert cadena amb el passat i amb l’immobilisme si els seus fills polítics no saben com
jubilar-lo quan toca. Sé de què parlo. He tingut un avi així: un patriarca estimat però a la vegada molest. N’hi
ha a tot arreu. Recordo el vídeo de la campanya electoral de CiU de les eleccions legislatives catalanes de
2003: hi apareixia Mas, i qui el presentava? Jordi Pujol. Recordo la balconada de l’Hotel Majestic al 2003, al
2006, al 2010 i al 2012. Qui acompanyava Mas, entre d’altres? Jordi Pujol. Un personatge de pel·lícula o de
documental, com l’obra mestra de Manuel Huerga i Miquel Calçada de 2010.
Pujol i Majestic són paraules que, d’ara endavant, s’hauran d’oblidar, a CDC i a CiU. La renovació del partit
més rellevant del centre-dreta català no pot permetre’s un pas en fals. Hauria hagut de fer aquesta
renovació durant els seus set anys de travessia pel desert (els set anys de govern d’entesa d’esquerres,
2003–2010). CDC està destinada a ser un partit de centre-dreta modern, llibertari i responsable, capaç de
governar i d’influir.
El pitjor que ha acabat per passar-li a l’expresident és seguir viu. Sí, Jordi Pujol no ha estat un exemple moral,
finalment. És un ésser humà, massa humà, com tots nosaltres. Ha acumulat diners a Andorra durant
decennis, ha mentit i ha confessat i finalment ha marxat. Tots els presidents de Catalunya, tots els grans
homes que ens han guiat, no han sigut mai exemples de perfecció, ans al contrari. Però han sigut els nostres
grans homes, els que nosaltres, o la majoria de nosaltres, hem acceptat que ens guiessin. Tant sí com no,
tant els seus defensors com els seus crítics, saben que Jordi Pujol, com Francesc Macià, Lluís Companys,
Josep Irla, Josep Tarradellas, Pasqual Maragall i José Montilla, és història de Catalunya. Cap d’aquests
homes fou perfecte, però tots ells van defensar els interessos de Catalunya de la millor manera que van
saber. Així que, també Jordi Pujol es mereix un fort agraïment un cop acabi la seva penitència.
Imatge de portada: Edició FinesOp.
4
FINESTRA D’OPORTUNITAT
El caso Pujol: retrospectiva y perspectiva
por Victor Solé (@sule25)
¡Qué verano, el de este 2014! Han muerto héroes de la cultura popular, desde Robin Williams a Peret. Ha
llovido mucho y ha muerto, políticamente, Jordi Pujol Soley, presidente de la Generalitat de Cataluña desde
1980 a 2003. Toda una institución. Un ser excepcional... ¿O no? Un ser humano, como todos nosotros. El
padre ha muerto, políticamente, y, me atrevería a decir, finalmente. Vayamos por partes.
Retrospectiva
Todo comenzó en pleno mes de julio, cuando apareció un comunicado oficial en el que el Molt Honorable
President Jordi Pujol se hacía el harakiri político: admitía haber guardado millones de pesetas, y después de
euros, en el Principado de Andorra, durante 34 años nada menos. La herencia del padre, Florenci Pujol, y
otros ahorros. El hombre que durante 23 años había presidido la Generalitat y que con muchos aciertos y
también muchos errores había liderado la forja de Cataluña como comunidad autónoma del democrático
Reino de España desde 1980, y como nación cultural que se siente con el derecho de mantener su alma
(la voluntad de ser, que dijo el historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte) con orgullo y dignidad,
desaparecía de repente. ¡Puf!
Desde que Pujol admitió su mentira, o error, o hipocresía, o falsedad, el Centro de Estudios homónimo ,
dedicado a la ética –una característica que Pujol no ha poseído (de hecho, creo que la ética universal, total,
absoluta, pura, es una sencilla idea de hiperuranio, nunca del todo extrapolable a la vida humana)– ha
cerrado sus puertas para siempre. Refugiado por lo que quedaba de verano en el Ripollès y la Cerdanya,
Pujol ha recibido golpes de martillo, hoz y metralla (metafóricos, claro) por doquier. Quería dejar de ser
protagonista, pero lo seguirá siendo hasta nueva orden del Gobierno Rajoy, la Audiencia Nacional y la
Mediática. En un movimiento rápido de pocas semanas, retornó a la Generalitat y otras
instituciones medallas y méritos, entre los que figuraba el título de Molt Honorable. La Federación de
Asociaciones de Vecinos de Barcelona, Guanyem Barcelona, Podemos y otras organizaciones han
interpuesto querellas ciudadanas contra el ex president. El ministro Montoro hizo una peculiar, propia y
preparada escena de ensañamiento en el Congreso. Los medios de derecha e izquierda, de centro, de
5
periferia y de más allá, se frotaban las manos: aparecían fotografías de los Pujol de los años 1980 y 1990, se
publicaron los nombres de los siete hijos, se habló de la inefable ex primera dama Marta Ferrusola, esposa
que estaba en todas partes, haciendo negocios que fueron vox populi durante muchos años, etc.
Hagamos un pequeño ejercicio retrospectivo. El caso Pujol es un capítulo más de una crónica de muerte
política anunciada. Todo comenzó con los casos Camarga (2012) e ITV (2013). Protagonistas de aquellos
episodios: María Victoria Álvarez , señora despechada y con características de mala de culebrón
sudamericano, y Oriol Pujol Ferrusola, ex-secretario general de Convergència Democràtica de Catalunya
(CDC). Los micrófonos del restaurante “La Camarga” de la calle Aribau de Barcelona, a través de los cuales se
filtraron muchos nombres y siglas del sistema de partidos de Cataluña, y las ITV fueron torpedos que
buscaban herir, y avisar, al ex president Pujol. Meses después, Oriol Pujol se iba de CDC. La estirpe de poder
de Sant Gervasi y Queralbs, tocada. El jaque mate ha sido la filtración de información confidencial por parte
de un trabajador desencantado de la banca andorrana al servicio de inteligencia español. El poder del estado
decidía utilizar los mecanismos más opacos para hacer valer su legítima capacidad de coerción. El Estado
Español está enfadado por la traición de Jordi Pujol, quien, por vanidad, para mantenerse dentro de la vida
pública, abrazó públicamente la tesis soberanista. El hombre del peix al cove, del pacto, el virrey en Cataluña
con González y Aznar, era –y es– considerado un traidor.
La comparecencia del ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro, el martes 2 de septiembre, que abría el
curso político actual, fue delirante: con su voz de buitre, leyendo un guion preparado, con tono despectivo,
buscando con delirio y deseo casi sexual la humillación pública de Pujol, equiparó el caso de corrupción
protagonizado por el ex president con el proceso soberanista. Sobiranismo/independentismo igual a
corrupción moral y material. El gobierno español no entiende ni ha entendido ni quiere comprender nada,
porque sus interlocutores en Cataluña (PPC) no informan bien o no pueden hacerlo, porque la olla a presión
de la derecha madrileña (la competición entre Mundos, ABCs, Roucos, Marhuendas y ahora,
desgraciadamente también, El País) todo lo ciega con sus dogmas llenos de intereses económicos y
financieros basados en el BOE; porque los catalanes del Gobierno Rajoy (Jorge Moragas y Luis Ayllón, entre
otros) no tienen puentes políticos estables por donde pasear en Cataluña; porque el único ministro catalán
del gobierno central, Jorge Fernández Díaz, es heredero de una saga que fue falangista y nunca cercana a las
vicisitudes de la gran mayoría del pueblo catalán, sección del club de los vencidos de la Guerra Civil. El caso
Pujol es, por estas mentes, sinónimo de soberanismo. Lectura completamente errónea. Montoro habló de
Jordi Pujol y de Don Luis Bárcenas (que permanece callado en Soto del Real hasta que Rajoy pierda la
mayoría absoluta en 2015), como dos casos muy diferentes, cuando poseen, en realidad, el mismo mínimo
común denominador: la posibilidad de no pagar impuestos gracias a un sistema que, como hemos apuntado
anteriormente, es obsoleto e inmoral.
De
izquierda a derecha: María Victoria Álvarez, ex pareja de Jordi Pujol Ferrusola y una de las protagonistas del caso Camarga (foto:
LaSexta); Oriol Pujol Ferrusola, ex-secretario general de CDC y portavoz parlamentario de CiU en el Parlamento de Cataluña,
imputado por el caso ITV (foto: El País); y Cristóbal Montoro, polémico ministro de Hacienda del Gobierno Rajoy (foto:
Extraconfidencial.com).
El caso Pujol ha supuesto la muerte política de un protagonista absoluto de Cataluña durante muchos años,
de un político catalán muy importante para la historia de esta pequeña nación del noreste ibérico, pero no
somete el proceso soberanista a ninguna prueba de fuego. Al contrario: la fortalece, da más argumentos a la
6
tesis de que la independencia de Cataluña sería el comienzo de un nuevo país, más justo, más igualitario y
más libre, con menos corrupción, más honesto y más ético. Sin los personalismos fuertes, tercos y a veces
desagradables como los de Pujol, de quien hemos podido rememorar su fuerza cuando compareció –y es
uno de los pocos que lo ha hecho– el 26 de septiembre en la comisión correspondiente del Parlamento
catalán.
El caso Pujol da legitimidad a los argumentos del nuevo país. Hay que recordar la Diada del Once de
Septiembre de este año, entre otros ejemplos. (Personalmente creo que la futurible Cataluña independiente
poseerá las mismas miserias morales y materiales que en la actualidad, con algunas mejoras estructurales
como por ejemplo la siempre deseable liberación de la estructura estatal española, obsoleta y podridamente
numantina). La muerte política de Jordi Pujol Soley supone tanto el fortalecimiento del proceso soberanista
como de las paradojas y la antítesis defendida por quienes rechazan el derecho a decidir, la consulta y la
realidad catalana actual.
Perspectiva
El caso Pujol ha trastornado Cataluña. Estamos hablando de un hombre que lideró una etapa muy
importante de la historia de esta nación. Si muchos catalanes no se hubieran sorprendido, indignado,
enfadado o entristecido significaría que son gente fría, sin sangre en las venas. Para mucha gente, el ex
president era un líder moral, un ejemplo. Me atrevo a afirmar que su único gran error, el más grande de
todos y el único, ha sido su gran vanidad. Una vanidad que le ha mantenido –y lo mantiene, si bien no sin
sufrimiento– en primera línea de la política catalana, y española. Una vanidad que, convertida en honestidad
de última hora, le ha hecho confesar y le ha animado a comparecer en el Parlamento de Cataluña el viernes
26 de septiembre, veinticuatro días después del divertimento de Montoro.
Volviendo al circo de Montoro, el ejercicio de perspectiva, que nos invita a apreciar el bosque y ya no tanto
los árboles, nos presenta un resultado distinto del que se imaginaba y buscaba el gobierno del PP: la
humillación de un solo hombre , de una sola persona, creó empatía hacia el corrupto; incluso columnistas de
pluma interesante de los mass-media madrileños, como José Antonio Zarzalejos, se preguntaron por qué el
ministro se prestaba a hacer una comparecencia de esas características, cuando su partido político acumula
mucha suciedad bajo las alfombras y dentro de los armarios. La estrategia del PP, basada en la polarización
de los escenarios y los actores de estos escenarios, siempre le ha acabado beneficiando, a él y a su
concepción de España, pues se ha visto como el flagelo de la reacción más firme y estable contra esta visión,
el nacionalismo catalán –independentista o no. Lo hemos visto con el Aznar de 2000 a 2004; con la recogida
de firmas “contra los catalanes” organizada por el PP en 2006 para utilizar el renovado Estatuto de
Autonomía de Cataluña como arma política contra Zapatero y el PSOE, entonces en el gobierno; y ahora lo
vemos con el nuevo mensaje “independentismo igual a corrupción moral y material”. Este mensaje se
complementa: España garantiza la estabilidad, el orden, mientras que todo lo que es contrario al Estado es el
demonio, ETA o el independentismo. La democracia española es el nuevo dogma, y se la equipara a otras de
nueva creación: la Constitución, la soberanía del pueblo, del Estado Español. Siempre hay el mismo dogma
de fondo: la indivisible unidad de España bajo matriz conceptual castellana. El mensaje del Gobierno Rajoy
utiliza el caso Pujol como una herramienta, no como un fin. El caso Pujol es un medio para atacar el proceso
soberanista en su vertiente moral y para presentar al PP como el único garante de orden en España. Error
descomunal.
Error descomunal porque el movimiento soberanista ha encarado el caso Pujol con tristeza, indignación y
cabreo, claro, algunos porque habrían preferido que el ex president callara; otros porque han visto en su
honestidad una conspiración de los Pujol contra el movimiento y el proceso soberanistas; otros porque
tenían a Pujol como su tótem; otros porque le tenían simpatía; otros porque nunca lo aguantaron y
finalmente se hacían visibles todas sus carencias. Todos ellos, sin embargo, seguirán adelante con el proceso:
sencillamente porque el movimiento soberanista posee un mensaje sencillo y positivo: la independencia
supondrá el fin incluso de nuestras manías, delirios y fechorías; porque seremos más responsables, gracias a
la nueva libertad adquirida y porque queremos ser diferentes y mejores que la España que hemos dejado
atrás (ejemplo del siempre existente sentimiento de superioridad moral del nacionalismo catalán; de todo
7
nacionalismo, de hecho). El caso Pujol, pues, es presentado como un ejemplo de la España que se debe dejar
atrás y de lo que no debe suceder en la futurible Cataluña independiente. El caso Pujol es, para el proceso
soberanista, un argumento que legitima su tesis.
La muerte política de Pujol libera, con once años de retraso, el partido que fundó, CDC. Artur Mas afirmó
que “ninguna persona está por encima de un colectivo, y ningún colectivo está por encima del país”. Pocos
días después de la confesión de Pujol, Josep Rull y Lluís Coromines se quedaban con la secretaría general del
partido, y la nueva portavoz, Mercè Conesa, comenzaba a aparecer en los medios comentando que la etapa
Pujol era historia para el partido. Sí, el padre nos ha dado mucho, pero se ha marchado para no volver. Con
once años de retraso. La vanidad del ex president, lícita y comprensible, presente en todos los patriarcas
o paterfamilias, se convierte en una inerte cadena con el pasado y con el inmovilismo si sus hijos políticos
no saben cómo jubilarse cuando toca. Sé de qué hablo. He tenido un abuelo así: un patriarca estimado pero
a la vez molesto. Los hay en todas partes. Recuerdo el vídeo de la campaña electoral de CiU de las elecciones
legislativas catalanas de 2003: aparecía Mas, ¿y quien lo presentaba? Jordi Pujol. Recuerdo el balcón
del Hotel Majestic en 2003, en 2006, 2010 y 2012. ¿Quién acompañaba a Mas, entre otros? Jordi Pujol. Un
personaje de película o de documental, como la obra maestra de Manuel Huerga y Miquel Calçada de 2010.
Pujol y Majestic son palabras que, de ahora en adelante, se tendrán que olvidar en CDC y CiU. La renovación
del partido más relevante del centro-derecha catalán no puede permitirse un paso en falso. Debería haber
hecho esta renovación durante sus siete años de travesía por el desierto (los siete años de gobierno
tripartito de izquierdas, 2003–2010). CDC está destinada a ser un partido de centro-derecha moderno,
libertario y responsable, capaz de gobernar y de influir.
Lo peor que ha acabado por pasarle al ex president es seguir vivo. Sí, Jordi Pujol no ha sido un ejemplo moral,
finalmente. Es un ser humano, demasiado humano, como todos nosotros. Ha acumulado dinero en Andorra
durante décadas, ha mentido y ha confesado y finalmente se ha ido. Todos los presidentes de Cataluña,
todos los grandes hombres que nos han guiado, no han sido nunca ejemplos de perfección, al contrario. Pero
han sido nuestros grandes hombres, los que nosotros, o la mayoría de nosotros, hemos aceptado que nos
guiaran. Tanto sus defensores como sus críticos, saben que Jordi Pujol, como Francesc Macià, Lluís
Companys, Josep Irla, Josep Tarradellas, Pasqual Maragall y José Montilla, es historia de Cataluña. Ninguno
de ellos fue perfecto, pero todos ellos defendieron los intereses de Cataluña de la mejor manera que
supieron. Así que también Jordi Pujol se merece un fuerte agradecimiento una vez termine su penitencia.
Imagen de portada: Edición FinesOp.
8
Descargar