RESOLUCIÓ de 31 de maig de 2005, de la Direcció General de

DOGV - Núm. 5.035
24 06 2005
Conselleria de Cultura, Educació i Esport
22917
Conselleria de Cultura, Educación y Deporte
RESOLUCIÓ de 31 de maig de 2005, de la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià, de la Conselleria de
Cultura, Educació i Esport, per la qual es modifica parcialment l’annex de la Resolució de 30 de març de 2005,
de la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià, per
la qual s’incoa expedient de declaració de bé d’interés
cultural immaterial, a favor del Tribunal de les Aigües de
València. [2005/6729]
RESOLUCIÓN de 31 de mayo de 2005 de la Dirección
General de Patrimonio Cultural Valenciano, de la Conselleria de Cultura, Educación y Deporte, por la que se
modifica parcialmente el anexo de la Resolución de 30 de
marzo de 2005, de la Dirección General de Patrimonio
Cultural Valenciano, por la que se incoa expediente de
declaración de Bien de Interés Cultural Inmaterial, a favor
del Tribunal de las Aguas de Valencia. [2005/6729]
Vista la resolució de 30 de març de 2005, d’esta direcció general,
per la qual s’incoa expedient de declaració de bé d’interés cultural
immaterial, a favor del Tribunal de les Aigües de València, i que va
ser objecte de publicació en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana i en el Boletín Oficial del Estado.
Vist l’informe tècnic elaborat pels servicis tècnics d’esta direcció general que desenvolupa, per a la seua millor descripció, l’apartat de l’annex corresponent al valor etnològic del Tribunal.
Atés-se oportuna l’esmentada incorporació, es modifica parcialment l’annex de la mencionada resolució, i queda substituït l’epígraf
relatiu al “Valor etnològic” per la redacció que a continuació es transcriu:
Vista la resolución de 30 de marzo de 2005, de esta Dirección
General, por la que se incoa expediente de declaración de Bien de
Interés Cultural Inmaterial, a favor del Tribunal de las Aguas de
Valencia, y que fue objeto de publicación en el Diari Oficial de la
Generalitat Valenciana y en el Boletín Oficial del Estado.
Visto el informe técnico elaborado por los servicios técnicos de esta
Dirección General que desarrolla, para su mejor descripción, el apartado del Anexo correspondiente al valor etnológico del Tribunal.
Considerándose oportuna la citada incorporación, se modifica
parcialmente el anexo de la mencionada resolución, quedando sustituido el epígrafe relativo al “Valor etnológico” por la redacción que
a continuación se transcribe:
“Valor etnològic
El Tribunal de les Aigües representa l’epítom d’una sàvia i
mil·lenària cultura de l’aigua que troba les seues arrels en les cultures hidràuliques del Pròxim Orient i nord d’Àfrica de l’antiguitat: la
cultura de l’aigua de l’al-Andalus, de l’Espanya musulmana.
Els nous pobladors araboberbers van portar a la península Ibèrica un amplíssim bagatge de coneixements quant a la gestió racional
de l’aigua, desenvolupat al llarg dels segles en el cinturó de terres
àrides que s’estén des de la vall de l’Indus fins a l’Atles marroquí.
“Valor etnológico
El Tribunal de les Aigües representa el epítome de una sabia y
milenaria cultura del agua que hunde sus raíces en las culturas hidráulicas del Próximo Oriente y Norte de África de la Antigüedad: la cultura del agua de Al-Andalus, la España musulmana.
Los nuevos pobladores arabo-bereberes trajeron consigo a la
Península Ibérica un amplísimo bagaje de conocimientos en cuanto a
la gestión racional del agua, desarrollado a lo largo de los siglos en el
cinturón de tierras áridas que se extiende desde el valle del Indo hasta
la el Atlas marroquí.
Al-Andalus se constituyó en crisol de dichas tradiciones. Cada
pueblo, cada ciudad, desarrolló nuevos y complejos sistemas hidráulicos, orientados al regadío, el artesanado, los usos industriales y urbanos, perfectamente adaptados a las circunstancias climáticas y geológicas locales, y a los diferentes requerimientos hídricos y labores de
la tierra propios de la amplísima gama cultivos generalizada por la
“revolución agrícola árabe”.
La impronta tribal de los nuevos grupos de pobladores, depositarios de una larga tradición igualitaria y cooperativa, ayudó de forma
determinante a la constitución de los nuevos sistemas de regadío,
diseñados, construidos y mantenidos por un esfuerzo mancomunado.
No en vano, la Acequia de Favara lleva el nombre de uno de las tribus más relevantes del Maghreb, la tribu Hawwara.
Sobre los restos de la herencia hidráulica romana, desarticulada por
la larga crisis de los siglos altomedievales, la nueva sociedad andalusí
diseñó y estableció entre los siglos VIII y XI unos nuevos paisajes
que transformaron profundamente el territorio rural valenciano: las
huertas. Entre ellas, la afamada Huerta de Valencia, construida a partir de las acequias madre que nacen de ocho azudes sobre el río Turia:
el de la Real Acequia de Moncada, y los de Quart-Benàger i Faitanar,
Tormos, Mislata, Mestalla, Rascanya, Favara y Rovella, que alimentan los regadíos sometidos a la jurisdicción del Tribunal de les Aigües.
El mantenimiento de la red de acequias de la Huerta, muy similar, de acuerdo con Thomas F. Glick, al de la Huerta (Ghuta) de
Damasco, se sustentaba en un sistema igualitario y cooperativo de
trabajo y retribuciones. Para recibir el agua a la que su heredad tenía
derecho, cada miembro de la comunidad debía realizar su aportación
particular al mantenimiento del sistema, manteniendo en condiciones la porción de acequia lindante con su predio, y abonando a la
comunidad el canon de cequiatge y las derramas extraordinarias con
que se hacía frente a los gastos necesarios (como de la limpieza del
tramo inicial de la acequia madre donde no había regantes mediante
la contratación de mano de obra externa a la comunidad, cuando estos
trabajos no se llevaban a cabo mediante el trabajo colectivo directo de
los comuneros)
El igualitarismo y la solidaridad implícitos en la construcción y el
mantenimiento del sistema hidráulico se trasladaban, igualmente, al
Al-Andalus es va constituir en el naixement de les dites tradicions. Cada poble, cada ciutat, va desenvolupar nous i complexos sistemes hidràulics, orientats al regadiu, l’artesanat, els usos industrials
i urbans, perfectament adaptats a les circumstàncies climàtiques i geològiques locals, i als diferents requeriments hídrics i labors de la terra
propis de l’amplíssima gamma de cultius generalitzada per la “revolució agrícola àrab”.
L’empremta tribal dels nous grups de pobladors, depositaris d’una
llarga tradició igualitària i cooperativa, va ajudar de manera determinant la constitució dels nous sistemes de regadiu, dissenyats, construïts i mantinguts per un esforç mancomunat. No en va, la séquia de
Favara porta el nom d’una de les tribus més rellevants del Magrib, la
tribu Hawwara.
Sobre les restes de l’herència hidràulica romana, desarticulada
per la llarga crisi dels segles altomedievals, la nova societat andalusí va dissenyar i va establir entre els segles VIII i XI uns nous paisatges
que van transformar profundament el territori rural valencià: les hortes. Entre estes, la famosa horta de València, construïda a partir de
les séquies mare que naixen de huit assuts sobre el riu Túria: el de la
reial séquia de Moncada, i els de Quart-Benàger i Faitanar, Tormos,
Mislata, Mestalla, Rascanya, Favara i Rovella, que alimenten els regadius sotmesos a la jurisdicció del Tribunal de les Aigües.
El manteniment de la xarxa de séquies de l’Horta, molt semblant,
d’acord amb Thomas F. Glick, al de l’horta (Ghuta) de Damasc, se sustentava en un sistema igualitari i cooperatiu de treball i retribucions.
Per a rebre l’aigua a què la seua heretat tenia dret, cada membre de la
comunitat havia de realitzar la seua aportació particular al manteniment del sistema, mantenint en condicions la porció de séquia tocant
al seu predi, i abonant a la comunitat el cànon de sequiatge i les derrames extraordinàries que atenien les despeses necessàries (com ara la
neteja del tram inicial de la séquia mare on no hi havia regants per mitjà
de la contractació de mà d’obra externa a la comunitat, quan estos
treballs no es duien a terme per mitjà del treball col·lectiu directe dels
comuners).
L’igualitarisme i la solidaritat implícits en la construcció i el manteniment del sistema hidràulic es traslladaven, igualment, al sistema
22918
24 06 2005
DOGV - Núm. 5.035
de govern de les comunitats de regants. Els grans regadius de l’horta
andalusí de València constituïen democràcies hidràuliques autogestionades, sobiranes quant a la determinació de les qüestions que les
afectaven, que triaven els seus responsables d’entre els llauradors
més respectats.
Este és el tret historicoantropològic que més singularitza el Tribunal
de les Aigües, que l’identifica com a herència viva del sistema andalusí del govern de les aigües: les comunitats de regants del Tribunal
no estan subjectes a cap autoritat civil externa, quant a la resolució dels
seus conflictes ni quant a l’elecció dels seus càrrecs responsables.
Així, mentres que en altres territoris valencians la conquista cristiana va suposar una clara intromissió del poder civil en les comunitats
de regants (per mitjà de la imposició de sequiers o sobresequiers triats
i pagats per l’autoritat reial o municipal), a la Vega de València es
va mantindre en estat primari l’organització de les comunitats de
regants, de la mateixa manera que es va assumir íntegra la xarxa de
séquies.
Els nous pobladors cristians, antecedent històric, per llengua i
cultura, dels actuals llauradors de l’Horta també van heretar dels seus
predecessors andalusins un subtil corpus de saviesa hidràulica i agronòmica, que els ha permés afrontar i resoldre les més greus situacions
de crisi a l’Horta (per sequeres, excés de pluges o inundacions), i així
determinar les labors més adequades per a l’ús responsable de l’aigua,
de manera que no es perdera una gota d’aigua en els moments més
necessaris. No en va, l’establiment de repartiments per tanda de reg
nocturn o l’obligació de fer cavallons a la parcel·la que ha de ser regada, han constituït determinacions recurrents de la junta dels síndics,
l’incompliment de la qual ha motivat nombroses causes resoltes pel
Tribunal.
Els síndics del Tribunal de les Aigües són, doncs, depositaris d’un
corpus de coneixements i d’unes pautes de sociabilitat exemplars,
transmesos de manera oral i empírica de generació en generació, per
damunt dels avatars de la història, i constituïxen la prova vivent de la
capacitat dels grups humans per a organitzar de manera democràtica
sistemes tecnològics complexos i extensos des de la base social, per
mitjà de l’esforç solidari i mancomunat.”
sistema de gobierno de las comunidades de regantes. Los grandes
regadíos de la Huerta andalusí de Valencia constituían democracias
hidráulicas autogestionarias, soberanas en cuanto a la determinación
de las cuestiones que las afectaban, que elegían a sus responsables
de entre los labradores más respetados.
Este es el rasgo histórico-antropológico que más singulariza al
Tribunal de les Aigües, que lo identifica como herencia viva del sistema andalusí del gobierno de las aguas: las comunidades de regantes del Tribunal no están sujetas a autoridad civil externa alguna en
cuanto a la resolución de sus conflictos, ni en cuanto a la elección de
sus cargos responsables. Así, mientras que en otros territorios valencianos la conquista cristiana supuso una clara intromisión del poder
civil en las comunidades de regantes (mediante la imposición de
sequiers o sobresequiers elegidos y pagados por la autoridad real o
municipal), en la Vega de Valencia se mantuvo prístina la organización de las comunidades de regantes, de la misma manera que se asumió íntegra la red de acequias.
Los nuevos pobladores cristianos, antecendente histórico, por lengua y cultura, de los actuales labradores de la Huerta, también asumieron de sus predecesores andalusíes un sutil corpus de sabiduría
hidráulica y agronómica, que les ha permitido afrontar y resolver las
más graves situaciones de crisis en la Huerta (por sequías, exceso de
lluvias o inundaciones), así determinar las labores más adecuadas
para el uso responsable del agua, de forma que no se perdiese una
gota de agua en los momentos más necesarios. No en vano, el establecimiento de tandeos con riego nocturno, o la obligación de hacer
caballones en la parcela que debe ser regada, han constituido determinaciones recurrentes de la Junta de los síndicos, cuyo incumplimiento ha motivado numerosas causas resueltas por el Tribunal.
Los síndicos del Tribunal de les Aigües son, pues, depositarios de un
corpus de conocimientos y de unas pautas de sociabilidad ejemplares,
transmitidos de forma oral y empírica de generación en generación, por
encima de los avatares de la Historia; y constituyen la prueba viviente
de la capacidad de los grupos humanos para organizar de forma democrática sistemas tecnológicos complejos y extensos desde la base social,
mediante el esfuerzo solidario y mancomunado.”
València, 31 de maig de 2005.– El director general de Patrimoni
Cultural Valencià: Manuel Muñoz Ibáñez
Valencia, 31 de mayo de 2005.– El director general de Patrimonio Cultural Valenciano: Manuel Muñoz Ibáñez
CORRECCIÓ d’errades de la Resolució de 6 de maig de
2005, de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport,
per la qual s’adjudiquen les beques de formació per a titulats en Formació Professional del mòdul III, de Biblioteconomia, Arxivística i Documentació, en centres i servicis d’arxiu de la Generalitat Valenciana. [2005/Q7297]
CORRECCIÓN de errores de la Resolución de 6 de mayo de
2005, de la Conselleria de Cultura, Educación y Deporte, por
la que se adjudican las becas de formación para titulados en
Formación Profesional del módulo III, de Biblioteconomía,
Archivística y Documentación, centros y servicios de archivo de la Generalitat Valenciana. [2005/Q7297]
S’han observat errades en la versió en castellà de la Resolució de
6 de maig de 2005, de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport,
publicada en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana número
5.028, del dia 15 de juny de 2005. Se’n corregeix el text tal com
s’indica a continuació:
Se han observado errores en la versión en castellano de la Resolución de 6 de mayo de 2005, de la Conselleria de Cultura, Educación y Deporte, publicada en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana número 5.028, del día 15 de junio de 2005. Se corrige el texto
tal como se indica a continuación:
On diu: Colina Saura, Celia; hi ha de dir: Pujol Saura, Celia
On diu: Amado de la Flor, María del Mar; hi ha de dir: Amat de
la Flor, María del Mar
On diu: Hinojal López, Amparo; hi ha de dir: Fenollar López,
Amparo
On diu: Felip Vidal, Almeza; hi ha de dir: Felip Vidal, Lledó
On diu: Francisco Mateo, Andrés; hi ha de dir: Francisco Mateu,
Andrés
On diu: Toledo Masía, Rosa Ana; hi ha de dir: Toledo Mas, Rosa
Ana
On diu: Herrero Evangelista, Pilar; hi ha de dir: Ferrer Evangelista,
Pilar
On diu: Bernat Herrero, Lidón; hi ha de dir: Bernat Ferrer, Lidón
Donde dice: Colina Saura, Celia; debe decir: Pujol Saura, Celia
Donde dice: Amado de la Flor, María del Mar; debe decir: Amat
de la Flor, María del Mar
Donde dice: Hinojal López, Amparo; debe decir: Fenollar López,
Amparo
Donde dice: Felip Vidal, Almeza; debe decir: Felip Vidal, Lledó
Donde dice: Francisco Mateo, Andrés; debe decir: Francisco
Mateu, Andrés
Donde dice: Toledo Masía, Rosa Ana; debe decir: Toledo Mas,
Rosa Ana
Donde dice: Herrero Evangelista, Pilar; debe decir: Ferrer Evangelista, Pilar
Donde dice: Bernat Herrero, Lidón; debe decir: Bernat Ferrer,
Lidón
Donde dice: Roig Colomer, Milagro; debe decir: Rojo Palomar,
Milagro
gro
On diu: Roig Colomer, Milagro; hi ha de dir: Rojo Palomar, Mila-