Fantasía Morisca

Anuncio
Ruperto Chapí
Fantasía Morisca
(1851 - 1909)
Per a Banda
Edició a cura de Ramón Sobrino Sánchez
Fantasía morisca Per a banda
Ruperto Chapí (1851-1909)
Edició a cura de Ramón Sobrino Sánchez
© de la música: Ramón Sobrino Sánchez, 2010
© de l’estudi preliminar: Ramón Sobrino Sánchez
© de la notícia biogràfica:
© de les fotografies: Joan Garcés Queralt
© de la present edició: Institut Valencià de la Música Generalitat Valenciana i Piles editorial de música S.A., 2010
Disseny de la coberta: Juan Nava diseño gráfico
Traducció al valencià: Rafael Sanchis
English translation: Yolanda Acker Lelah
Dipòsit Legal: V-1596-2010
ISMN: 979-0-69218-095-1
No està permesa la reproducció parcial o total d'aquesta
obra, ni el seu tractament informàtic, ni la transmissió per
qualsevol mitjà, sense el permís previ i per escrit de l'editor
Imprimeix:
PILES, Editorial de Música S. A.
Archena, 33 - 46014 VALENCIA (España)
Tel. 96 370 40 27 - Fax: 96 370 49 64
www.pilesmusic.com
Ruperto Chapí
Fantasía Morisca
INTRODUCCIÓ
Ruperto Chapí1 (Villena, 27-3-1851; Madrid, 25-3-1909) és un dels músics més destacats de la
seua generació. Junt amb Tomás Bretón, Emilio Serrano, Gerónimo Giménez i Casimiro Espino,
va contribuir a la consolidació del gènere orquestral i del líric a Espanya. Deixeble predilecte
d'Arrieta en composició i corneta en els seus primers anys a Villena i Madrid, les beques que
li va concedir Acadèmia de Belles Arts per a estudiar a l'estranger li van permetre conéixer
directament la realitat musical europea. Va compondre sarsuela gran, género chico i òpera
espanyola, va ser músic major de banda militar, va dirigir l'orquestra Unión Artístico Musical2
en l'estiu de 18813 i va intervindre en la creació de la Societat d'Autors Espanyols. El seu poema
simfònic Los gnomos de la Alhambra,4 tres dels seus preludis de sarsuela,5 la seua Sinfonía en re
menor 6 i la resta de les seues obres orquestrals 7 han sigut editades per nosaltres.
La versió inicial per a banda de 1873 de La corte de Granada o Fantasía morisca
Una vegada finalitzats els seus estudis de composició sota la direcció d'Emilio Arrieta i després
d'aconseguir el premi extraordinari, compartit amb Tomás Bretón, Chapí decideix presentar-se a
la convocatòria de 1872 per a cobrir la plaça de músic major d'Artilleria, en estimar que aquesta
ocupació podia proporcionar-li l'estabilitat necessària per a dedicar-se a la composició, que era
el seu objectiu.8 Tot i no tindre massa possibilitats a priori, Chapí aconsegueix el lloc per la seua
brillant actuació en l'exercici de direcció.9
En els seus Apuntes sobre mis primeros veinticinco años, Chapí recorda els seus començaments
com a director de banda militar:
Sólo me dedicaba a completar la banda en lo posible y proveerla de un repertorio conforme a
las exigencias de la época. Aparte de esas cositas que siempre hay que hacer, como pasodobles,
también arreglé algunas obras de orquesta, entre ellas las sinfonías del Pardon, Guillermo y
Estrella del Norte,10 mi marcha y concertante del concurso y algunas fantasías de óperas; con
motivo del concurso de bandas convocado por el Fomento de las Artes, hice con gran precipitación
la Fantasía morisca, idea de la Sinfonía grande para orquesta que tal vez haga más tarde, pues
creo que puede hacerse una obra de mucho carácter.11
1 L’obra de referència sobre Chapí és la de Luis g. iberni: Ruperto Chapí, Madrid: iccmu [Instituto Complutense de Ciencias Musicales], 2009
(Música Hispana: Textos, Biografías, 5).
2 L’Unión Artístico Musical va oferir el seu primer concert el 11-4-1878 sota la direcció de Bretón. Aquest últim en va dirigir 61
concerts, 10 d’ells a Lisboa en 1880. El van succeir en el càrrec Chapí en l'estiu de 1881, Manuel Fernández Caballero en 1982 i
Casimiro Espino després. Mariano Vázquez dirigia la Societat de Concerts de Madrid en aqueix període.
3 Ramón sobrino: «Chapí, director sinfónico: los conciertos del verano de 1881», en Celsa alonso, Carmen Julia gutiérrez i Javier suárezpajares (eds.): Delantera de paraíso: estudios en homenaje a Luis G. Iberni, Madrid: iccmu, 2009, 325-352.
4 Música sinfónica alhambrista: J. de Monasterio, T. Bretón, R. Chapí (ed. crít. de Ramón Sobrino), Madrid:
Música Instrumental, 4).
iccmu,
1992 (Música Hispana:
5 Ruperto chapí i Gerónimo giménez: Preludios e intermedios de zarzuela (ed. crít. de Ramón Sobrino), Madrid: iccmu, 1997 (Música Hispana:
Música Instrumental, 11). El volum inclou els preludis de La revoltosa, El tambor de granaderos i La patria chica de Chapí.
6 Ruperto chapí: Sinfonía en re (ed. crít. de Ramón Sobrino), Madrid: iccmu, 1999 (Música Hispana: Música Instrumental, 18).
7 Íd.: Obras orquestales Scherzo (Combate de Don Quijote con las ovejas), Fantasía morisca, Polaca de concierto, Marcha e himno de
La hija de Jefté, Escenas de capa y espada (ed. crít. de Ramón Sobrino i Max Bragado), Madrid: iccmu, 2008 (Música Hispana: Música
Instrumental, 35).
8 Ricardo fernández de latorre: Historia de la música militar de España, Madrid: Ministeri de Defensa, 1999, 295.
9 g. iberni, Ruperto Chapí…, 51-52.
10 Es refereix a les obertures operístiques de les obres homònimes de Meyerbeer i Rossini.
11 Ruperto chapí: Apuntes sobre mis primeros veinticinco años (ed. de Luis G. Iberni), Madrid: iccmu, 1995 (Música Hispana: Textos, Biografías, 6), 96.
3
La Fantasía morisca,12 obra que va donar a conéixer Chapí al públic madrileny, pertany al que
hem definit com alhambrisme simfònic,13 dins de les segones onades alhambristes o consolidació14
de l'alhambrisme, és a dir, es correspon amb un grup d'obres orquestrals escrites entorn del
període 1873-1879 i en la inspiració del qual apareix com a referent poètic el monument.15
Cap a 1873 es percep un nou interés per la música alhambrista tant en la cançó16 –on
destaquen les cançons morisques d'Isidoro Hernández,17 com en la literatura pianística,18
l’òpera –L’ultimo Abenzeraggio de Pedrell– i la música simfònica. En el repertori orquestral, a
més d'obres com la recentment recuperada simfonia El adiós de Boabdil a Granada de Giner, o
l’oblidada Sinfonía mozárabe en quatre moviments de Giró, junt amb obres que empren recursos
estilístics alhambristes,19 destaquen la serenata Al pie de la reja de Miguel Carreras, estrenada en
1873, i la Fantasía morisca de Chapí, també denominada La corte de Granada.
Chapí va compondre en 1873 la Fantasía morisca per a banda i la va reelaborar en 1879 per
a orquestra simfònica. Segons Luis G. Iberni, el compositor mostra en l'obra una influència
meyerbeeriana deutora d'obres com El profeta, La africana o Dinorah, així com rossiniana –Guillem
Tell–, que s'uneix al model de suite característica o pintoresca, conegut a Espanya a través de la
Fantasía sobre motivos españoles de Gevaert o la Simfonia característica napolitana de Mercadante,
i després per obres de Bizet, Saint-Saëns o Massenet.
La ventaja de este tipo de composiciones, especie de híbrido a caballo entre el poema sinfónico
y la suite, es su total libertad, especialmente en el tratamiento de los motivos, así como una huída
de la forma sonata. Sin embargo, la ordenación en cuatro movimientos, según el modelo de la
sinfonía clásica (introducción-allegro, adagio, scherzo y finale-allegro) no deja de recordar a su
progenitora.20
La partitura original per a banda, conservada en el Llegat Chapí de la Biblioteca Nacional,21 en
la seua última pàgina apareix datada a Madrid el 7 de setembre de 1873.22 La seua instrumentació
es presenta de la manera següent:
12 Ramón sobrino: «Fantasía morisca», «El pintoresquismo musical: el alhambrismo», en Alhambrismo sinfónico [disc compacte], Almaviva: Junta d’Andalucia, 1993.
13 Música sinfónica alhambrista: J. de Monasterio, T. Bretón, R. Chapí (ed. crít. de Ramón Sobrino), Madrid:
Música Instrumental, 4).
icmmu,
1992 (Música Hispana:
14 Ramón sobrino: «Alhambrismo musical español: de los albores románticos a Manuel de Falla», en Manuel de Falla y la Alhambra, Granada: Patronato de la Alhambra y Generalife, Fundación Archivo Manuel de Falla, 2005.
15 A una primera onada alhambrista pertanyen, entre altres obres, l’òpera d’Emilio Arrieta –mestre de Chapí– La conquista di Granata,
publicada en una edició crítica de María Encina Cortizo i Ramón Sobrino en la Colección Música Hispana, Partituras, Música Lírica, 63,
Madrid, 2006; o el Adiós a la Alhambra de Jesús de Monasterio, publicat en la nostra edició crítica en Música sinfónica alhambrista, Colección
Música Hispana: Partituras, Música Sinfónica, núm. 4, Madrid, 1992.
16 Veja’s Celsa alonso: La canción lírica española en el siglo xix, Madrid: iccmu, 1998 (Música Hispana: Textos, Estudios, 1) 392-402.
17 Especialment els Ecos del Harem, seis melodías árabes, on destaca l’ús de l’interval melòdic de segona augmentada, el canvi de
mode de menor a major i cadències andaluses.
18 Destaquen obres d’Isaac Albéniz (Suite morisca), Eduardo Ocón, Martín Sánchez Allú (les melodies àrabs Farixa y Suspiros del
moro pertanyents a Ecos de Granada) i Emilio Serrano (Narraciones de la Alhambra). Veja’s María Encina cortizo: «Emilio Serrano»,
Cuadernos de música 1, Madrid: sgae [Societat General d’Autores i Editors d’Espanya], 1990.
19 Es el cas de l’inici de la 3.ª Sinfonía de Marqués, estrenada en 1876. Pedro Miguel marqués: Sinfonía n.º 3 (ed. crít. de Ramón Sobrino),
Madrid: iccmu/sgae, 1995 (Música Hispana: Música Instrumental, 7).
20 g. iberni, Ruperto Chapí…, 54-55.
21 Biblioteca Nacional, Llegat Chapí, MCHAPÍ/82/3.
22 Versió per a banda. Portada: «La corte de Granada. / Fantasía / Morisca / por / Ruperto Chapí. / Para música militar / Madrid y Sbre. /
1873». Última pàgina: «Madrid y Septiembre 7 de 1873 / Ruperto Chapí Lorente».
4
Descargar