Fundació Studium Aureum Temporada 2014-15 Concert núm. 4 “El romanticisme francès” Gabriel Fauré “El romanticisme francès” Gabriel Fauré Carles Ponseti Verdaguer Una Vegada més la “petita forma” és el tronc d’una carrera compositiva de rellevància. De la mateixa manera que els romàntics Robert Schumann, Franz Schubert, el quasi expressionista Hugo Wolf, o el dodecafonista Anton Webern, Gabriel Fauré (1845-1925) és un compositor que dedica la major part de la seva producció a la petita forma, de manera especial a la melodia acompanyada (melodíe), a la música de cambra i a la pianística. La major part de les seves composicions està feta per aquestes formacions. Fauré fou un compositor de gran personalitat: va començar la seva carrera compositiva assimilant els models romàntics, va desenvolupar un profund lirisme i una estètica a cavall entre el romanticisme i el que s’anomenaria “impressionisme”. Però Fauré mai va abandonar la tonalitat com a eix de les seves composicions. Les seves aportacions al llenguatge harmònic són fruit de la seva audàcia i refinament melòdics. Com és de suposar, la gran quantitat d'obres vocals escrites foren el vehicle amb el qual el seu discurs va anar adquirint personalitat pròpia. La formació de Fauré va ser molt completa: va estudiar onze anys a l'escola de música clàssica i religiosa de Louis Niedermeyer, a París, per arribar a ser director de cor i organista. Fauré va aconseguir una beca del bisbe de Pamiens per realitzar els seus estudis. Allà va conèixer amb profunditat el cant gregorià, la polifonia del renaixement i l'orgue. També va estudiar el piano i l'art de la composició amb Saïnt-Saens. Fauré va explorar i conèixer les vanguardes del seu temps. Gran admirador de la música de Wagner, curiosament no es va deixar influenciar per aquesta en les seves composicions. Fauré mai va abandonar el seu refinament sonor, la seva delicada melodia i la "suggestió sonora" que l'acosta als impressionistes/simbolistes com Claude Debussy o Maurice Ravel (Ravel va estudiar amb Fauré). El programa d'avui conté l'integral de les obres que Fauré va escriure per a cor i piano. Les més conegudes són el Cantique de Jean Racine op. 11, una obra escrita al principi de la seva carrera amb un text de clara influència religiosa. Aquesta obra orquestrada posteriorment forma part del repertori habitual del compositor. La segona és la Pavana op. 50, va ser escrita originalment per a orquestra, Fauré va afegir posteriorment el cor amb un text clarament mitològic i Amorós. L'obra es va estrenar a la casa de la "Comtesse Greffulhe" a la qual està dedicada l'obra. Per contra Les djinns op. 12 és una obra amb text de Victor Hugo, escrita en el prefaci del seu llibre "Les Orientals". "Les Djinns" és bastant representatiu de l'orientalisme del segle XIX romàntic. El terme "Djinn" s'utilitza per referir-se als esperits bondadosos, esperits o dimonis en les creences musulmanes. Els djinns són esmentats en l'Alcorà i en la teologia islàmica com habitants d'un món invisible en una dimensió més enllà de l'univers visible, poden ser esperits bons, dolents o neutres. En el poema d'Hugo, djinns són representats com a éssers malèvols, una banda de dimonis. Hugo comença amb línies de dues síl·labes, i després s'allarga gradualment les línies poètiques a deu síl·labes. En el punt mig del poema, s'inverteix aquest esquema, i les línies s’encongeixen lentament fins a les dues síl·labes, al tancament del poema. La música de Fauré segueix aquest esquema amb un crescendo gradual seguit d'un gradual diminuendo. El Madrigal op. 35 amb text d'Armand Silvestre enfronta els homes contra les dones, però només al començament de l'obra. A mesura que la música avança, l'estat d'ànim canvia de la confrontació a la reconciliació. Le Ruisseau op. 12 va ser escrita per Fauré com a conseqüència de la seva activitat de pianista acompanyant, concretament la va escriure per a les classes de Pauline Roger el 1881. De text metafòric, conté una sensual melodia i unes oscil·lants modulacions. Fauré té un extens repertori per a piano que inclou entre d'altres: 6 Impromtus, 13 Nocturnes, 13 Barcaroles, 4 Valsos, 9 Preludis... obres d'un gran contingut emocional i líric. En elles trobam l'herència d'un Schumann o Chopin amb l’"especial coloració francesa" que Fauré li aporta. Les Romances Sans Paroles op. 17 són unes encantadores miniatures que conviden al plaer d'escoltar, petites obres plenes d'inspiració. Com hem dit abans, la música de cambra és una de les altres facetes de la música de Fauré. Un dels instruments més "francesos" és la flauta: per tradició històrica, les flautes dolces i travesseres tengueren gran acceptació en el renaixement i el barroc francès. Però realment serà a l’impressionisme quan la flauta, de la mà de Claude Debussy, trobarà el seu moment sonor més característic. Fauré va proposar en diverses ocasions la flauta travessera com a ideal sonor per transmetre la suavitat, l'elegància i la subtilesa del seu discurs. Les obres per a flauta i piano del present programa són variades, algunes molt conegudes i altres gairebé desconegudes com per exemple la "Morceau de Concours" o la Fantasia op. 7, obres que evoquen tot un món sonor al qual Fauré dóna vida d'una manera molt personal. Les més conegudes: la "Berceuse" i la "Siciliene", aquesta darrera és el segon moviment de la suite orquestral "Pelleas e Melisande", una de les poques obres que Fauré va dedicar a l'orquestra. L'ordre d'interpretació de les obres obeeix a un concepte de conjunt i de continuïtat: el de recrear l'atmosfera i el món sonor d'un "quasi" conegut Gabriel Fauré. “El romanticismo francés” Gabriel Fauré Carles Ponseti Verdaguer Una Vez más la "pequeña forma" es el tronco de una carrera compositiva de relevancia. De la misma manera que los románticos Robert Schumann, Franz Schubert, el casi expresionista Hugo Wolf, o el dodecafonista Anton Webern, Gabriel Fauré (1845-1925) es un compositor que dedica la mayor parte de su producción a la pequeña forma, en especial a la melodía acompañada (melodie), a la música de cámara y a la pianística. La mayor parte de sus composiciones está hecha para estas formaciones. Fauré fue un compositor de gran personalidad: comenzó su carrera compositiva asimilando los modelos románticos, desarrolló un profundo lirismo y una estética a caballo entre el romanticismo y lo que se llamaría "impresionismo". Pero Fauré nunca abandonó la tonalidad como eje de sus composiciones. Sus aportaciones al lenguaje armónico son fruto de su audacia y refinamiento melódicos. Como es de suponer, la gran cantidad de obras vocales escritas fueron el vehículo con el que su discurso fue adquiriendo personalidad propia. La formación de Fauré fue muy completa: estudió once años en la escuela de música clásica y religiosa de Louis Niedermeyer, en París, para llegar a ser director de coro y organista. Fauré consiguió una beca del obispo de Pamiens para realizar sus estudios. Allí conoció con profundidad el canto gregoriano, la polifonía del renacimiento y el órgano. También estudió el piano y el arte de la composición con Saint-Saëns. Fauré exploró y conoció las vanguardias de su tiempo. Gran admirador de la música de Wagner, curiosamente no se dejó influenciar por esta en sus composiciones. Fauré nunca abandonó su refinamiento sonoro, su delicada melodía y la "sugestión sonora" que lo acerca a los impresionistas / simbolistas como Claude Debussy o Maurice Ravel (Ravel estudió con Fauré). El programa de hoy contiene la integral de las obras que Fauré escribió para coro y piano. Las más conocidas son el Cantique de Jean Racine op. 11, una obra escrita al principio de su carrera con un texto de clara influencia religiosa. Esta obra orquestada posteriormente forma parte del repertorio habitual del compositor. La segunda es la Pavana op. 50, fue escrita originalmente para orquesta, Fauré añadió posteriormente el coro con un texto claramente mitológico y amoroso. La obra se estrenó en casa de la "Comtesse Greffulhe" a la que está dedicada la obra. En cambio Les djinns op. 12 es una obra con texto de Victor Hugo, escrita en el prefacio de su libro "Les Orientales". "Les Djinns" es bastante representativo del orientalismo del siglo XIX romántico. El término "Djinn" se utiliza para referirse a los espíritus bondadosos, espíritus o demonios en las creencias musulmanas. Los djinns son mencionados en el Corán y en la teología islámica como habitantes de un mundo invisible en una dimensión más allá del universo visible, pueden ser espíritus buenos, malos o neutros. En el poema de Hugo, djinns son representados como seres malévolos, una banda de demonios. Hugo comienza con líneas de dos sílabas, y luego se alargan gradualmente las líneas poéticas a diez sílabas. En el punto medio del poema, se invierte este esquema, y las líneas se encogen lentamente hasta las dos sílabas, al cierre del poema. La música de Fauré sigue este esquema con un crescendo gradual seguido de un gradual diminuendo. El Madrigal op. 35, con texto de Armand Silvestre, enfrenta los hombres contra las mujeres, pero sólo al comienzo de la obra: a medida que la música avanza, el estado de ánimo cambia de la confrontación a la reconciliación. Le Ruisseau op. 12 fue escrita por Fauré como consecuencia de su actividad de pianista acompañante, concretamente la escribió para las clases de Pauline Roger en 1881. De texto metafórico, contiene una sensual melodía y unas oscilantes modulaciones. Fauré tiene un extenso repertorio para piano que incluye entre otros: 6 Impromtus, 13 Nocturnas, 13 Barcarola, 4 Valses, 9 Preludios ... obras de un gran contenido emocional y lírico. En ellas encontramos la herencia de un Schumann o Chopin con la "especial coloración francesa" que Fauré le aporta. Les Romances Sans Paroles op. 17 son unas encantadoras miniaturas que invitan al placer de escuchar, pequeñas obras llenas de inspiración. Como hemos dicho antes, la música de cámara es una de las otras facetas en la música de Fauré. Uno de los instrumentos más "franceses" es la flauta: por tradición histórica, las flautas dulces y traveseras tuvieron gran aceptación en el renacimiento y el barroco francés. Pero realmente será en el impresionismo cuando la flauta, de la mano de Claude Debussy, encontrará su momento sonoro más característico. Fauré propuso en varias ocasiones a la flauta travesera como ideal sonoro para transmitir la suavidad, la elegancia y la sutileza de su discurso. Las obras para flauta y piano del presente programa son variadas, algunas muy conocidas y otras casi desconocidas como por ejemplo la "Morceau de Concours" o la Fantasía op. 7, obras que evocan todo un mundo sonoro al que Fauré da vida de una manera muy personal. Las más conocidas: la "Berceuse" y la "Siciliene", esta última es el segundo movimiento de la suite orquestal "Pelleas y Melisande", una de las pocas obras que Fauré dedicó a la orquesta. El orden de interpretación de las obras obedece a un concepto de conjunto y de continuidad: el de recrear la atmósfera y el mundo sonoro de un "casi" conocido Gabriel Fauré. Gabriel Fauré 1845-1925 Romance Sans Paroles op. 17, núm 1 per a piano Cantique de Jean Racine op. 11 per a cor i piano Siciliene op. 78 per a flauta i piano En priere per a cor i piano Morceau de Concours per a flauta i piano Madrigal op. 35 per a cor i piano Fantasia op. 79 per a flauta i piano Les Djinns op.12 per a cor i piano Romance Sans Paroles op. 17, núm 3 per a piano Le ruisseau op. 22 per a solista, cor femení i piano Berceuse op.16 per a flauta i piano Pavana op. 50 per a flauta, cor i piano Studium Aureum Flauta: Enrique Sánchez Soprano: Bàrbara Femenias Piano: Andreu Riera Cor: Sopranos: M José Campaner, Rosana Delgado, Bàrbara Femeníes, Do-in Peleteiro, M Antònia Riutort, Francesca M Salas Contralts: Amelia Forteza, Joana Furió, Petra Genestra, Margalida M Riutort, M de Gràcia Salas, Montserrat Sobrevias, M del Mar Tugores Tenors: Sergi Gil, Pau Juaneda, Guillem Nicolau, Joan Serra Baixos: Joan Brunet, Guillem Cortés, Llorenç Melià, José Gabriel Serrano, Joan Carles Simó Director: Carles Ponseti Verdaguer Xerrada introductòria al concert: Mercè Pons; compositora Per al mestre i amic Luís Remartínez, que la nostra música l’acompanyi. Cantique de Jean Racine Càntic de Jean Racine Cántico de Jean Racine Verbe égal au tres Haut, Notre unique espérance, Jour éternel de la terre Et des cieux, de la paisible nuit, Nous rompons le silence. Divin Sauveur jette sur nous les yeux, Répands sur nous Le feu de ta grace puissante, Que tout l’enfer, Fuie au son de ta voix, Dissipe le sommeil d’une ame languissante, Qui la conduit a l’oubli de tes lois, O Christ sois favorable A ce peuble fidele Pour te bénir maintenant rassemblé. Reçois les chants qu’il offre A tagloire immortelle Et de tes dons Qu’il retourne comblé. Verb igual a l'Altíssim, la nostra única esperança, dia etern de la terra i el cel; de la plàcida nit trenquem el silenci. Diví Salvador dirigeix sobre nosaltres la teva mirada. Expandeix sobre nosaltres el foc de la teva poderosa gràcia, que tot l'infern desaparegui amb el so de la teva veu. Dissipa el somni d'una ànima que llangueix, i la condueix a l'oblit de les teves lleis. O Crist, sigues favorable a aquest poble fidel ara reunit per beneir-te. Rep els cants que ofereix a la teva glòria immortal i sadolla’l dels teus dons Verbo igual al Altísimo, nuestra única esperanza, día eterno de la tierra y los cielos; de la apacible noche rompemos el silencio. Divino Salvador dirige sobre nosotros tu mirada. Expande sobre nosotros el fuego de tu poderosa gracia, que todo el infierno desaparezca con el sonido de Tu voz. Disipa el sueño de un alma que languidece, y la conduce al olvido de tus leyes. O Cristo, se favorable a este pueblo fiel ahora reunido para bendecirte. Recibe los cantos que ofrece a tu gloria inmortal y sácialo de tus dones En prière Pregària Oración Si la voix d’un enfant peut monter jusqu’à Vous, Ô mon Père, Ecoutez de Jésus, devant Vous à genoux, La prière! Si Vous m’avez choisi pour enseigner vos lois Sur la terre, Je saurai Vous servir auguste Roi des rois, Ô Lumière! Sur mes lèvres, Seigneur, mettez la vérité Salutaire, Pour que celui qui doute, avec humilité Vous révère! Ne m’abandonnez pas, donnez moi la doucer Nécessaire, Pour apaiser les maux, soulager la douleur, La misère! Révèlez Vous à moi, Seigneur en qui je crois Et j’espère: Pour Vous je veux souffrir e mourir sur la croix, Au calvaire! Si la veu d’un infant pot pujar fins a Vós, oh Pare meu, escolteu de Jesús, davant Vós de genolls, La pregària! Si m’heu escollit per ensenyar les vostres lleis A la terra, Jo sabré servir-vos august rei de reis, Oh llum! Poseu, Senyor, als meus llavis la veritat Salvadora. Perquè aquell que dubti, amb humilitat Us veneri! No m’abandoneu, doneu-me la dolçor Necessària. Per apaivagar els mals, calmar el dolor, La misèria! Mostreu-vos a mi, Senyor en qui jo crec I esper: Per Vós jo vull sofrir i morir a la creu, Del Calvari! Si la voz de un niño puede subir hasta Ti, ¡oh Padre mío!, escucha de Jesús, ante ti de rodillas, La oración! Si me habéis elegido para enseñar vuestras leyes En la tierra, Yo sabré serviros augusto rey de reyes, Oh luz! Poned, Señor, en mis labios la verdad Salvadora. Para que aquel que dude, con humildad Os venere! No me abandones, dame la dulzura Necesaria. Para apaciguar los males, calmar el dolor, La miseria! Mostraos a mí, Señor en quien yo creo Y espero: Por Vos yo quiero sufrir y morir en la cruz, Del Calvario! Madrigal Madrigal Madrigal LES JEUNES GENS – Inhumaines qui, sans merci, Vous raillez de notre souci, Aimez ! aimez quand on vous aime ! LES JEUNES FILLES – Ingrats qui ne vous doutez pas Des reves éclos sur vos pas, Aimez ! aimez ELS AL·LOTS —Inhumanes, que, sense pietat, us burleu del nostre neguit, estimau, estimau quan us estimem! LES AL·LOTES —Ingrats, que no us adoneu dels somnis que brollen al vostre pas, LOS CHICOS —Inhumanas, que, sin piedad, os burláis de nuestra inquietud, ¡amad, amad cuando os amamos! LAS CHICAS —Ingratos, que no os dais cuenta de los sueños que brotan a vuestro paso, quand on vous aime ! LES JEUNES GENS – Sachez, o cruelles Beautés, Que les jours d’aimer sont comptés. Aimez ! aimez quand on vous aime ! LES JEUNES FILLES – Sachez, amoureux inconstants, Que le bien d’aimer n’a qu’un temps. Aimez ! aimez quand on vous aime ! ENSEMBLE Le même destin nous poursuit Et notre folie est la meme: C’est celle d’aimer qui nous fuit, C’est celle de fuir qui nous aime ! Les Djinns Murs, ville Et port, Asile De mort, Mer grise Où brise La brise Tout dort. Dans la plaine Nait un bruit. C'est l'haleine De la nuit. Elle brame Comme une âme Qu'une flamme Toujours suit. La voix plus haute Semble un grelot. D'un nain qui saute C'est le galop. Il fuit, s'élance, Puis en cadence Sur un pied danse Au bout d'un flot La rumeur approche, L'écho la redit. C'est comme la cloche D'un couvent maudit, Comme un bruit de foule Qui tonne et qui roule Et tantôt s'écroule Et tantôt grandit. Dieu! La voix sépulcrale Des Djinns!... - Quel bruit ils font! Fuyons sous la spirale De l'escalier profond! Déjà s'éteint ma lampe, Et l'ombre de la rampe.. Qui le long du mur rampe, Monte jusqu'au plafond.! estimau, estimau quan us estimem! ELS AL·LOTS —Sapieu, oh cruels belleses, que els dies d'estimar estan comptats. Estimau, estimau quan us estimem! LES AL·LOTES —Sapieu, enamorats inconstants, que el bé d'estimar només té un temps. Estimau, estimau quan us estimem! TOTS El mateix destí ens persegueix i la nostra bogeria és la mateixa: la d'estimar aquell qui fuig de nosaltres i fugir d'aquell qui ens estima. Els Djinns Muralles, poble i port, refugi de mort, la mar grisa on bufa la brisa tot s’adorm. A la plana neix un renou. És l’alè de la nit. Ella brama com una ànima que a una flama sempre segueix. La veu més alta sembla una campana. D’un nan que salta, és el galop. Ell fuig, s’eleva, després amb cadència dansa sobre un peu a la cresta de l’ona. El rumor s’acosta, l’eco el repeteix, és com la campana d’un convent maleït, com un renou de follia que trona i que roda, que de vegades s’ensorra i de vegades es fa gran. Déu! La veu sepulcral dels Djinns!... Quin renou que fan! Fugim sota l’espiral de l’escala profunda! Ja s’apaga la meva lámpara, i l’ombra de la rampa… El que escala al llarg de la pared, puja fins al sostre. ¡amad, amad cuando os amamos! LOS CHICOS —Sabed, oh crueles beldades, que los días de amar están contados. ¡Amad, amad cuando os amamos! LAS CHICAS —Sabed, enamorados inconstantes, que el bien de amar sólo tiene un tiempo. ¡Amad, amad cuando os amamos! TODOS El mismo destino nos persigue y nuestra locura es la misma: la de amar a quien huye de nosotros y huir de quien nos ama. Los Djinns Murallas, pueblo y puerto, refugio de muerte, mar gris donde sopla la brisa todo duerme. En la llanura nace un ruido. Es el aliento de la noche. ella brama como un alma que a una llama siempre sigue. La voz más alta parece una campana. De un enano que salta, es el galope. Él huye, se eleva, después con cadencia danza sobre un pie en la cresta de la ola. El rumor acerca, el eco lo repite, es como la campana de un convento maldito, como un ruido de locura que truena y que rueda, que a veces se derrumba ya veces se hace mayor. ¡Dios! ¡La voz sepulcral de los Djinns! ... ¿Qué ruido hacen! Huimos bajo la espiral de la escalera profunda! Ya se apaga mi lámpara, y la sombra de la rampa ... Quien escala a lo largo de la pared, sube hasta el techo. Cris de l'enfer! voix qui hurle et qui pleure! L'horrible essaim, poussé par l'aquilon, Sans doute, o ciel! s'abat sur ma demeure. Le mur fléchit sous le noir bataillon. La maison crie et chancelle penchée, Et l'on dirait que, du sol arrachée, Ainsi qu'il chasse une feuille séchée, Le vent la roule avec leur tourbillon! Prophète! Si ta main me sauve De ces impurs démons des soirs, J'irai prosterner mon front chauve Devant tes sacrés encensoirs! Fais que sur ces portes fidèles Meure leur souffle d'étincelles, Et qu'en vain l'ongle de leurs ailes Grince et crie sur ces vitraux noirs! De leurs ailes lointaines Le battement décroit. Si confus dans les plaines, Si faible, que l'on croit Ouïr la sauterelle Crier d'une voix grêle Ou pétiller la grêle Sur le plomb d'un vieux toit. Les Djinns funèbres, Fils du trépas, Dans les ténèbres Pressent leur pas; Leur essaim gronde; Ainsi, profonde, Murmure une onde Qu'on ne voit pas. Ce bruit vague Qui s'endort, C'est la vague Sur le bord; C'est la plainte Presque éteinte D'une sainte Pour un mort. On doute La nuit... J'écoute: Tout fuit, Tout passe; L'espace Efface Le bruit. Le ruisseau Au bord du clair ruisseau Croît la fleur solitaire, Dont la corolle brille au millieu des roseaux; Crits de l’infern! Veu que crida i que Gritos del infierno! Voz que llama y que plora! llora! L’horrible eixam impulsat pel vent del nord, El horrible enjambre impulsado por el sens dubte, oh cel! S’abat sobre la meva viento del norte,sin duda, ¡oh cielo! morada. Se abate sobre mi morada. La pared es doblega sota el negre batalló. La pared se dobla bajo el negro batallón. La casa crida i trontolla inclinada, La casa llama y se tambalea inclinada, i sembla que del terra estripat, y parece que el suelo roto, tan bon punt aixeca una fulla seca, tan pronto levanta una hoja seca, el vent la fa rodar amb el seu remolí! el viento la hace rodar con su torbellino! Profeta! Si la teva mà em salva Profeta! Si tu mano me salva d'aquests dimonis impurs dels vespres, de estos demonios impuros de las noches, aniré a postrar el meu cap calb iré a postrar mi cabeza calva davant els teus sagrats encensers! ante tus sagrados incensarios! Fes que sobre aquestes portes fidels Haz que sobre estas puertas fieles mori el seu alè d’espurnes, muera su aliento de chispas, i que inútilmente l’urpa de llurs ales y que inútilmente la garra de sus alas grinyoli i cridi sobre aquests vitralls negres! chirríe y grite sobre estos vitrales negros! De les seves ales llunyanes De sus alas lejanas el seu batec amaina. su latido amaina. Tan confús a les planes, Tan confuso en las llanuras, tan feble, que hom creu tan débil, que uno cree escoltar la llagosta escuchar la langosta que crida amb una veu aguda que llama con una voz aguda o que la calamarsa ressona damunt el o que el granizo resuena sobre el gris de gris d’un vell sostre. un viejo techo. Els Djinns fúnebres, Los Djinns fúnebres, fills de la mort, hijos de la muerte, dins les tenebres dentro de las tinieblas afanyen el seu pas; apresuran su paso; llur eixam retruny; su enjambre retumba; així, profunda, así, profunda, murmura una onada murmura una ola que ningú no veu. que nadie ve. Aquest renou d’ona Este ruido de onda que s’adorm, que duerme, és l’onada es la ola a la platja; en la playa; és la queixa es la queja gairebé apagada casi apagada d’una santa de una santa per un mort. por un muerto. Hom dubta, Se duda, la nit… la noche ... Jo escolt, Yo escucho, tot se’n va, todo se va, tot passa; todo pasa; l’espai el espacio esborra borra el renou. el ruido. El rierol A la vora del clar rierol creix la flor solitària la corol·la brilla entre les canyes. El arroyo Al borde del claro arroyo crece la flor solitaria cuya corola brilla entre las cañas. se berce mollement sur la moire des eaux. Ô fleur, ô doux parfum Lui dit le flot qui passe, À mes tendres accents ta tristesse répond! Â mon suave élanviens marier ta grâce. Laissemoi t’entraîner vers l’Océan profond! Mais il l’entoure en vain de sa douce caresse, cette flottante image aux incertains contours, Se dérobe au baiser humide Qui l’oppresse, Et le flot éploré tristement suit son cours. suaument sobre les tornassolades aigües. Oh! flor, oh! dolç perfum, li diu l'onada que passa. Als meus tendres accents respons amb la teva tristesa, Al meu suau impuls uneixes la teva gràcia. Deixa’m arrossegar-te cap al profund Oceà. Però ella voreja inútilment amb la seva dolça carícia aquesta imatge flotant, que en els incerts contorns s'oculta al petó humit que l'ofega, i l'onada, desconsolada, tristament segueix el seu curs. y su ligera sombra se mece blandamente sobre las tornasoladas aguas. Oh! flor, oh! dulce perfume, le dice la ola que pasa. A mis tiernos acentos respondes con tu tristeza, a mi suave impulso unes tu gracia. Déjame arrastrarte hacia el profundo Océano. Pero él la bordea en vano con su dulce caricia, esta imagen flotante, de inciertos contornos se oculta al beso húmedo que la ahoga, y la ola, desconsolada, tristemente sigue su curso. Pavane Pavana Pavana C’est Lindor! C’est Tircis! Et c’est tous nos vainqueurs! C’est Myrtil! C’est Lydé! Les reines de nos coeurs. Comme ils sont provocants! Comme ils sont fiers toujours! Comme on ose régner sur nos sorts et nos jours! Faites attention! Observez la mesure! O la mortelle injure! La cadence est moins lente, et la chute plus sûre. Nous rabattrons bien leurs caquets! Nous serons bientôt leurs laquais! Qu’ils sont laids! Chers minois! Qu’ils sont fols! Airs coquets! Et c’est toujours de même, et c’est ainsi toujours! On s’adore! On se hait! On maudit ses amours! Adieu Myrtil! Églé! Chloé! Démons moqueurs! Adieu donc et bons jours aux tyrans de nos coeurs! Et bons jours! Lindor és! Això és Tircis! I són tots els nostres vencedors! És Myrtil! Lydia és! Reines dels nostres cors. Quin repte són! Com no deixen de ser orgullosos! Com ens atrevim a descartar les nostres destinacions i els nostres dies! Aneu amb compte! Observeu la mesura! O injúria mortal! El ritme és menys lent i la caiguda segura. Nosaltres farem amainar les seves xafarderies! Aviat serem els seus lacais! Com són de lletjos! Estimats rostres! Com són de ximples! Aires coquetes! I sempre és el mateix, i sempre és així! Hom s’encanta! Hom no s’agrada! Hom maleeix els seus amors! Adéu Myrtil! Egle! Chloe! Dimonis burletes! Adéu, doncs, i bon dia als tirans dels nostres cors! I bon dia! Lindor es! Éste es Tircis! Y son todos nuestros vencedores! Es Myrtila! Lydia es! Reinas de nuestros corazones. Qué reto son! Como no dejan de ser orgullosos! Como nos atrevemos a descartar nuestros destinos y nuestros días! Tened cuidado! Observad la medida! O injuria mortal! El ritmo es menos lento y la caída segura. Nosotros haremos amainar sus chismes! Pronto seremos sus lacayos! Qué feos son! Estimados rostros! Como son de tontos! Aires coquetos! Y siempre es lo mismo, y siempre es así! Uno se encanta! Uno no se gusta! Uno maldice sus amores! Adiós Myrtil! Egle! Chloe! Demonios burlones! Adiós, pues, y buenos días a los tiranos de nuestros corazones! Y buenos días! Traducció i adaptació dels textos: Joan Carles Simó www.fundaciostudiumaureum.cat email: [email protected]