Salvat i l`objectivitat necessària

MONOGRÀFIC / Homenatge a Ricard Salvat. II Articles publicats
ten señales elocuentes de que algo sustancialmente nuevo está surgiendo en el
ámbito de los «independientes». A veces
son lecturas, son aproximaciones. La incursión grotowskiana tiene un aire experimental. De Guadaña al resucitado, magnífica pieza de Gil Novales, sólo se hacen,
si no recuerdo mal, dos representaciones.
Pero pese a sus precariedades, a la ubicación periférica de sus sesiones, la Eadag
se siente como una pieza fundamental
para la renovación del arte escénico.
Ricard Salvat —que falleció ayer en
Barcelona, a los 74 años, a consecuencia de un derrame cerebral sufrido días
atrás— tuvo, además, la audacia de montar cuatro temporadas consecutivas en el
Romea a modo de desafío de una compañía que no se resignaba a la marginación.
En 1963 el grupo había estrenado Primera història d’Esther y dos años después
Ronda de mort a Sinera, espectáculos jus-
tamente míticos y que quedan ya como
el paradigma de la labor teatral de Ricard
Salvat. Y en el Romea vuelve Espriu y
aparece Bertolt Brecht (La bona persona
de Sezuan) con todo su potencial. Y ahí
se forja el papel fundamental de Salvat, el
que a la vuelta de los años justifica, entre
otras cosas, sus muchas distinciones —
mereció la Creu de Sant Jordi, el Premi
Nacional de Teatre, la Medalla d’Or del
Mèrit Artístic del Ayuntamiento barcelonés…
El director, el teórico, el historiador
del teatro contemporáneo, con estudios
que se han hecho clásicos, se alza, en esta
época, como la personalidad teatralmente decisiva para el país. Al margen de
cualquier controversia, no debiera nunca
olvidarse que su aportación ha sido imprescindible, de las que determinan que
el rumbo y la dignidad de una disciplina
sean los que han sido.
Salvat i l’objectivitat
necessària
El Temps, 31 de març de 2009
Joan-Anton Benach
Bufa una mala ventada pel teatre català.
Fa uns mesos, s’endugué Gonzalo Pérez
de Olaguer, periodista i company de tota
la vida. Fa unes setmanes, Pepe Rubianes
116
MONOGRÀFIC / Homenatge a Ricard Salvat. II Articles publicats
i Biel Moll, dues personalitats importants
en el món de les arts escèniques: l’un, el
més aplaudit dalt de l’escenari; l’altre,
movent els fils de programes molt ambiciosos. I ara, Ricard Salvat, el mestre.
Amb només 74 anys, Ricard Salvat (Tortosa, 1934) se n’ha anat de sobte, sense un
adéu. Aquest hivern, a Venècia, va patir
un lleu ictus. Traslladat a Barcelona semblava recuperar-se quan, dies enrere, l’accident vascular fou invasiu i irreversible.
Els qui l’havien tractat més de prop
aventuren que la salut de Salvat va fer una
reculada important arran del muntatge
d’Un dia, Mirall trencat, que el 5 de setembre de 2008 va estrenar dins de l’Any
Rodoreda.
No gens extravertit, la passió que Salvat posava en la seva feina de director
era sotmesa a una tensió i a una digestió
silenciosa, que, aquest cop, qui sap si no
li deixarien algun rastre poc saludable.
Personatge polèmic, alguns dels seus adversaris el titllaven de «professional de la
queixa» atès que privadament i davant
d’auditoris més o menys disposats a fer-li
costat, es lamentava sistemàticament del
menyspreu que des dels anys vuitanta li
havien demostrat les institucions públiques del país, que no li confiaren cap responsabilitat significativa en el terreny de
les arts escèniques. I la seva raó, és clar,
aixecava totes les reaccions que es vulgui
dels beneficiaris de la situació.
Jo crec que, sigui quin sigui el pes del
dol que cadascú suporti damunt seu, la
Catalunya ignorant i la rancuniosa s’han
d’imposar un mutisme rigorós i practicar
un assaig serè d’objectivitat per acceptar
que Ricard Salvat, escriptor, historiador i
director, ha estat una personalitat absolutament cabdal per al redreçament del
teatre català, del qual, amb tots els dèficits que es vulgui, ara mateix gaudim.
Un dels fets incontrovertibles és aquest:
al capdavant de l’Escola d’Art Dramàtic
Adrià Gual, Salvat va representar al llarg
de tota la dècada dels seixanta i fins el
1975, el punt de referència del teatre més
culte, exigent i modern que oferien els
independents. A més, entre tots els grups
que operaven en aquest sector, l’Escola
va ser la que va trencar amb més coratge i tenacitat la marginació imposada per
unes circumstàncies adverses, tot endegant unes temporades normals al Romea
a partir del 1967, que van desvetllar unes
altres iniciatives i van accelerar la crescuda de molts devers la seva professionalització.
Tant o més que evocar, doncs, les grans
fites escèniques que se li deuen —l’Esther i la Ronda espriuanes, la introducció
de Brecht a Catalunya, etc.—, és oportú
de recordar que en els temps més difícils
Salvat va ser dels qui més va vetllar per
la dignitat del teatre autòcton, preparantnos per als temps més fàcils a venir.
117