Ferrer i Guàrdia, demà a Ciutadella

Lunes, 9 de noviembre de 2009/ Ultima Hora Menorca
14
La tribuna
Diario
de
Citas
Gordon Brown, primer
ministro británico: «Gran
ciudadanos tienen derecho a
saber a qué dedicamos
nuestra jornada laboral y sus
impuestos».
Bretaña no se moverá a
menos que otros se muevan
con nosotros».
Gordon
Brown.
José Montilla, presidente de
la Generalitat: «Los
Josep Antoni Duran,
secretario general de CiU:
«Donde esté el ser humano,
habrá corrupción, no pasa
sólo en Catalunya».
Esperanza Aguirre,
presidenta de la Comunidad
de Madrid: «He pasado de
ser la tonta a la mala que
mueve la silla de Rajoy».
Tres en raya
¿Es contradictorio que la Iglesia católica no permita que se casen sus sacerdotes y acoja ahora a clérigos
anglicanos ya casados?
No comparables
Paradojas
En clave de parábola
Octavio Aguilera
Joan Guasp
Antonio Pérez Ramos
L
D
e entrada, se trata de dos situaciones
distintas y, por tanto, de difícil comparación. Cabe recordar, no obstante,
que el celibato eclesiástico es una imposición de mera disciplina y que en los tres
primeros siglos de la Iglesia Católica se ordenaban sacerdotes y aun se nombraban obispos a personas casadas. Y, desde entonces,
hubo continuas oscilaciones al respecto. O
sea, que nada es inamovible. ¿Quién puede
asegurar que no volveremos a un tiempo en
que a los eclesiásticos no se les exija el celibato?
a Iglesia Católica está llena de paradojas, y eso es lo que la hace grande y admirable. Los últimos serán los primeros. ¿Cómo es posible que quien llega el último sea el primero? Felices los desventurados.
Felices los oprimidos. Pero, ¿de qué va?
¿Qué nos está diciendo? Pues, eso: el milagro
de la paradoja, ja, ja. Por mi parte aplaudo la
buena acogida de la Iglesia a los clérigos anglicanos, por muy casados que estén. Llegará
el día en que los sacerdotes católicos también podrán casarse. Otra cosa será que
quieran.
M
e refiero a la insuperable del hijo pródigo, encarnada en la generosidad del
padre -aquí y ahora, del papa Ratzinger– de cara a los obispos y sacerdotes anglicanos
casados, incorporándolos a la Iglesia de Roma. Un
gesto que no debería interpretarse como agravio
comparativo por los sacerdotes y obispos católicos discrepantes y que estarían encarnando al cicatero hermano mayor de la parábola. Pienso que
el muro del celibato obligatorio sólo caerá desde
otro golpe de parábola; y que el bofetón al diálogo
ecuménico pronosticado por algunos catastrofistas no va a perder por ello su línea de flotación.
Ferrer i Guàrdia, demà a Ciutadella
M
e n o r c a
s’alça de la
cadira i es
posa dempeus, es treu
el barret i fa una reverència. És bo que ho
Jorge Bello
faci, perquè és illa de
persones intel·ligents, i és precisament
per
aquesta
condició
d’insular
intel·ligència que Menorca reconeix les
persones que van ajudar-la a desenvolupar-se. Francesc Ferrer i Guàrdia és
una d’aquestes persones, és amb tota
certesa una de les claus decisives de la
història moderna de l’ínsula menor.
Que es fa major, que es fa grossa, que
arriba a la maduresa de la mà d’aquest
mestre.
Visionari i mestre de mestres, i ferroviari, republicà, francmaçó, anarquista, Ferrer i Guàrdia torna a ésser present a Menorca. Demà dimarts dia 10 de novembre
s’inaugura, a les vuit del capvestre, a Can
Saura Morell, a Ciutadella, l’exposició sobre Ferrer i Guàrdia i les escoles laiques a
Menorca. Ferrer i Guàrdia ha estat l’impulsor a Menorca de l’ensenyament racional, que es fonamenta en la raó de la ciència, i que és laic en conseqüència. Es fonamenta també en la necessitat d’una
educació conjunta de fiets i de fietes, i
sense distingir classes socials. Això que
avui és cosa indiscutible i universal, no ho
era gens ni mica en temps d’una Menorca
de cap estret.
Va impulsar un ensenyament intuïtiu,
va impulsar les sortides escolars, el qüestionament crític dels dogmes absoluts.
Parlava de llibertat, promovia la llibertat
de pensament, la capacitat autònoma de
pensar. Aquestes característiques
eren compartides pel moviment
de l’escola nova, i també
eren característiques de
bona part dels mestres
innovadors de l’època.
La influència positiva
de Ferrer i Guàrdia
en l’educació de
fiets i fietes de Menorca es va fer palesa a Maó (1904),
Alaior (1906), Sant
Lluís (1908), Ciutadella (1912) i Es
Castell (1922).
A la inauguració
de demà hi serà Pere
Alzina, professor de la
Universitat de les Illes
Balears i expert en el tema
de les escoles laiques de Menorca. Ens ensenya que l’obra
educativa de Ferrer i Guàrdia apuntava
a «librarse del control que la Iglesia católica ejercía en ese ámbito, democratizar la
sociedad, luchar contra el caciquismo y favorecer a las clases más desfavorecidas».
Aquesta exposició, que era la setmana
passada a la seu menorquina de la Universitat de les Illes Balears, en Alaior, és
simultània amb l’exposició que li dedica
la Biblioteca Rosa Sensat de Barcelona. Hi
vaig poder llegir que «les Escoles Modernes van difondre entre tots els seus alumnes (sigui quin sigui l’origen dels pares)
una formació oberta a la reflexió i
als problemes socials, i amb
mètodes innovadors. Avui
hi ha mètodes que suposadament són científics, però el missatge
ètic i d’entrega social penetra difícilment als centres
escolars».
Francesc Ferrer
i Guàrdia va morir afusellat al
castell
de
Montjuïc, sense
judici ni justícia, el
13 d’octubre de
1909. Un document
que vaig recollir a
l’exposició de Barcelona diu que ha estat «el
fusilamiento de un pedagogo ateo... con el pretexto de ser
el organizador de un levantamiento
espontáneo de jóvenes conscriptos que no
querían ir a una guerra en Marruecos por
defender intereses empresariales españoles. Es la fechoría de una justicia de clase
que castiga a las ideas y a las ideologías
contestatarias... Es la unión del Gobierno,
del Ejército y de la Iglesia para formar un
bloque unido cuando se trata de aislar a
los disolventes. Es negar que otra sociedad es posible, es mantener la desigualdad, la miseria de determinadas capas sociales, la muerte diaria de niños, niñas y
adultos por las multinacionales (y no pocas españolas) en todos los continentes».
Queda vist que el pensament visionari
de Ferrer i Guàrdia no quedava limitat al
món de l’educació infantil, sinó que anava
força més enllà. Proposa una societat més
justa en virtud d’una més justa justícia social. Menorca n’hauria de reflexionar, i
pensar si l’actitud que va tenir envers Ferrer i Guàrdia, avui reconegut com «un
màrtir europeu de l’educació laica», ha estat la correcta. És a dir, Menorca ha de reflexionar sobre si en aquells anys va saber
pensar amb l’esperit que necessita una illa
de persones intel·ligents, d’una illa que
necessita que vingui sang de fora per poder mantenir sana la pròpia sang. I també
pensar si ho fa ara.
Francesc Ferrer i Guàrdia és avui una
oportunitat adequada per fer autocrítica.
Per aprendre dels pecats comesos, per
projectar cap al futur més immediat, el de
demà mateix, les ensenyances que ens
deixa la història. S’ha de reparar el que es
pugui reparar. S’ha de rectificar allò que
la reflexió indiqui que està errat, i s’ha de
ratificar allò que la reflexió accepti com a
bo. L’autocrítica que convida a fer la figura de Ferrer i Guàrdia pot ser una eina útil
per aportar solucions als problemes de la
Menorca actual.
Cartas al Director
No importa el tiempo ni
el «rescate» pagado
Es irónico que Hollywood tira a los lobos a un arrepentido
Mel Gibson y sin embargo res-
palda sin fisuras a un no arrepentido Roman Polanski. Ningún «artista» está por encima
de la Ley, estandards éticos o
morales. Mi apreciación por su
arte no puede cegarme sobre
los crímenes de Polanski contra
una niña de 13 años, no importa cuánto tiempo ha transcurrido ni cuánto dinero fue entre-
gado.
Y cuando «autoridades» como Woody Allen y Frédéric Miterrand dicen: «Dejen de perseguir a alguien por haber apro-
vechado
injustamente
de
niños», ¿deberíamos escucharles? Atentamente.
RICHARD M.MCBRIDE