Ensemble Dario Castello

Anuncio
col·lectiu
Ensemble Dario Castello
David Antich
carpeta de projectes 2010
col·lectiu
Ensemble
Dario Castello
David Antich flautes de bec, coordinació
Fernano Paz flautes de bec
Albert Romaguera oboè barroc
Mercè Romaguera traverso
Juan Carlos de Mulder tiorba, arxillaüt i vihuela
Leonardo Luckert violoncel barroc i viola da gamba
Ignasi Jordà clave i orgue
2 / 37
Ensemble Dario Castello
Aquesta agrupació especialitzada en la música instrumental dels s. XVII i XVIII està formada fonamentalment
per Fernando Paz, David Antich i Ignasi Jordà, músics
reconeguts en la seua tasca de divulgació, interpretació
i docència dintre dels àmbits de la música antiga i barroca a l’Estat espanyol i a l’estranger.
L’Ensemble Dario Castello entra en una dinàmica més
oberta i inclou des d’enguany intérpretes de reconegut
prestigi internacional per a la producció de programes
de música de cambra barroca de gran format. Les seus interpretacions ofereixen una combinació de rigor artístic amb passió interpretativa mediterrània, allunyant-se així de les corrents
d’interpretació més enfondes en la tradició musicològica i museística. Aquestes propostes
plantegen uns espectacles que pretenen fer oblidar tot allò quotidià i obrir l’esperit de l’oient
que van més enllà . Han obtingut els elogis de la crítica en el Festival Internacional de Música
Antiga de València, Festival internacional de Música Antiga de Vilafamés, Cicle Musicae Candelaria de Lanzarote, i cicles de concerts de Vila-Real, Villena, Algemesí,
Com intérprets actuen regularment amb grups de música antiga com La Capella de Ministrers, Dolce Sirena, Orphenica Lyra, Ars Organica, Armonica Aesphera, Orquestra barroca de
Múrcia, Ensemble La Fontegara, Musica Ficta, La Capella Reial de Catalunya etc. Els seus
enregistraments en aquestos grups han estat aclamats per la crítica internacional i reconeguts
amb premis de revistes especialitzades. Aixa mateix duen a terme una intensa activitat concertística per l’Estat espanyol, Europa, Nord-Àfrica, Àsia, Amèrica del Sud i els EEUU.
3 / 37
programes
4 / 37
1
Ensemble Dario Castello
David Antich
Juan Carlos De Mulder
Leonardo Luckert
Ignasi Jordà
2009 any Haendel
Haendel les sonates per a flauta de bec
Integral de les sonates per a flauta de bec i baix continu de G. F. Haendel (1685-1759)
5 / 37
David Antich flauta de bec
Leonardo Luckert violoncel barroc
Juan Carlos de Mulder arxillaüt i guitarra barroca
Ignasi Jordà clave i orgue
6 / 37
Georg Friedrich Haendel (1685-1759)
Les sonates per a flauta de bec
Programa
I
Sonata en Si bemoll Major, HWV 377
[Corrente], Adagio, Allegro
Sonata en Sol menor, HWV 360
Larghetto, Andante, Adagio, Presto
Sonata en Fa Major, HWV 369
Larghetto, Allegro, Siciliana, Allegro
II
Sonata en Re menor, HWV367a
Largo, Vivace, Furioso, Adagio, Alla breve, [Andante], A tempo di menuet
Sonata en Do Major, HWV 365
Larghetto, Allegro, Larghetto, Allegro
Sonata en La menor, HWV 362
Larghetto, Allegro, Adagio, Allegro
7 / 37
A
quest programa està format per les sis sonates que Haendel dedicà a la flauta de bec.
Cinc de d’aquestes sis sonates foren publicades pel prolífic editor londinenc J. Walsh (l’altra
es troba en un manuscrit del Fitzwilliam museum a Cambridge) entre 1730 i 1731, el qual etiquetà aquesta col·lecció com l’Opus 1 de l’autor alemany, encara que la major part d’aquests
sonates foren escrites entre 1724 i 1726. En aquesta època Haendel tenia al voltant de 40
anys i es trobava en plena etapa de maduresa i de prolífica producció, especialment d’òperes;
Giulio Cesare i Scipione per anomenar dues de les més paradigmàtiques, son composades en
el mateix període que la creació d’aquestes sonates per a flauta. És així que ens trobem amb
aquestes obres davant de la millor vessant cambrística de Haendel.
Les sonates per a flauta de bec i baix continu de Georg F. Haendel son considerades com una part de la pedra angular del repertori de la flauta de bec.
Trobem en aquestes sonates una forta empremta de la musica vocal haendeliana i una enorme varietat d’affetti, de tal forma que obliga als intèrprets a
cercar constantment camins expressius.
Tècnicament aquestes obres estan escrites de forma molt acurada, les llargues línies melòdiques contrasten amb una harmonia molt rica i amb una estructura rítmica complexa i suggeridora. El continu es mostra vigorós i amb
uns índex de virtuosisme poc assolits en qualsevol altra música de cambra
barroca, caminant més enllà que un simple acompanyament per a convertir-se
en molts moments el vertader protagonista del fet musical.
La posterior utilització que Haendel va fer d’alguns dels materials d’aquestes
sonates (concerts per a orgue, simfonies d’òpera, etc.) demostra que les tenia
en alta estima, així és que l’enorme qualitat musical d’aquesta integral haja estat considerara com una mostra única de la música de cambra del compositor
alemany.
David Antich
8 / 37
2
Ensemble Dario Castello
David Antich
Fernando Paz
Leonardo Luckert
Ignasi Jordà
Juan Carlos De Mulder
dos segles d’affetti a Itàlia
música de cambra barroca des dels primers italians fins Vivaldi
9 / 37
David Antich flautes de bec dels s. XVII i XVIII
Fernando Paz flauta de bec dels s. XVII i XVIII
Leonardo Luckert violoncel barroc
Juan Carlos de Mulder arxillaüt i guitarra barroca
Ignasi Jordà clave i orgue
10 / 37
Notes
Sonate, que me veux-tu?
[Sonata, ¿què vols de mí?]
Frase atribuïda a Fontenelle, cap a 1740.
A
quest programa llança una mirada sobre la música de càmera instrumental composta a
Europa durant un període de més de 100 anys, des del barroc més primerenc de Falconiero
fins al gran Barroc de Telemann i Haendel.
Affeti en la música instrumental barroca.
Els escriptors i músics del Barroc, en la seva creença que la veritable fi de la música és
commoure l’ànima, mantenien que els comportaments de les vibracions en consonàncies i
dissonàncies operaven a través del cos sobre la ment i l’ànima, variant el resultat segons la
barreja, diferent en cada persona, dels quatre temperaments (flemàtic, sanguini, colèric i malenconiós). A aquesta capacitat de la música de commoure els temperaments humans es va
anomenar affetti.
En la música vocal i teatral, l’affetto, un estat ideal emocional o moral, tal com el dolor, el coratge, o la tranquil·litat, té la seva explicació en les pròpies paraules i en la situació dramàtica;
de la mateixa manera la música instrumental hauria de commoure als oïdors, àdhuc sense
l’ajuda de les paraules. Per a aconseguir-lo la sonata barroca té formes d’expressió i simbolismes (figures) derivades dels affetti de la música vocal: l’intèrpret, després d’haver reconegut
un affetto, ha de tractar d’entrar en les passions principals relacionades amb aquest: ha d’assumir el sentiment que dominava la intenció del compositor a l’escriure.
La importància d’aquest concepte estètic ve determinada per l’estreta relació entre la música
i la retòrica barroca; Mattheson proclamava que “la música sense affetto pot considerar-se
com gens, no fa res, no significa res”.
La música instrumental fora d’un context litúrgic o teatral està destinada a recrear l’oïda en
els entreteniments socials. No obstant això les sonates barroques, fins i tot les lleugeres i ale-
11 / 37
gres, estan normalment concebudes com entreteniments seriosos, no només com bagateŀles
divertides. Al contrari que la música cantada, una forma musical destinada a un instrument (és
a dir: “que sona”, com suggereix la paraula “sonata”) ha de generar per si mateixa les seves
pròpies estructures i els seus propis recursos compositius. L’edició de sotanes, triosonates i
música de càmera en general era de gran importància per als compositors barrocs; en moltes
ocasions era pas previ i ineludible abans de publicar formes “majors” (cantates, oratoris, etc.)
i en tot cas, moltes vegades la música de càmera era la targeta estilística del compositor en
la seva època.
La música italiana, arrebatadorament passional i plena d’expressivitat i simbolismes, exporta el concepte d’affetti a la resta d’estils nacionals europeus. En aquest programa gaudirem
d’una sel·lecció de sonates i triosonates italianes dels S. XVII i XVIII que ens endinsaran en
aquesta dimensió “filosòfica” de la música de cambra i “afectarà a l’ànima dels oients”, tal com
pretenien fa tants i tants anys...
D. Antich
12 / 37
Dos segles d’afetti en la música de cambra barroca italiana
Programa
I
Andrea Falconiero (1582-1656)
Passacaglia
L’Eroica
Marco Ucellini (1603-1680)
La Bergamasca
Francesco Turini (+1660)
Sonata “Tanto tempo hormai”
Francesco Geminiani (1687-1762)
Sonata nº 6 en Sol menor per a violoncel i baix continu
Adagio, Allegro Assai, Grave, Allegro
Arcangelo Corelli
Sonata en trio nº 11, de XII Sonate del Sig.r Arcangelo Corelli, Op. 6ta a 2 Flauti, e Basso
Continuo
(Amsterdam c. 1720)
Adagio, Andante Largo, Allegro
II
Giuseppe Sammartini (1695 - 1750)
Trio II dels SIs trios, Frankfurt 1718 per a dues flautes de bec i baix continu
Affetuoso, Vivace, Grave, Minuet
Giovanni Zamboni (1684-1718)
Sonata en Sol menor
Allemanda, Giga, Sarabanda, Allegro
Antonio Vivaldi (1678 - 1741)
Triosonata “La Follia” per a dues flautes de bec i baix continu.
13 / 37
3
Ensemble Dario Castello
David Antich
Juan Carlos De Mulder
Leonardo Luckert
Ignasi Jordà
2009 año Haendel
Italia en Inglaterra Haendel I Geminiani I Zamboni
La música italiana en Londres en tiempos de Georg Friderich Haendel (1685-1759)
14 / 37
David Antich flauta de pico
Leonardo Luckert violonchelo barroco
Juan Carlos de Mulder archilaúd i guitarra barroca
Ignasi Jordà clave
15 / 37
C
uando a principios del s.XVIII Arcangello Corelli publica su Op. V , establece la sonata barroca
como el estandard que durante más de 50 años va a establecerse en la música de cámara barroca europea. Esta circunstancia, junto con la gran cantidad de músicos y compositores italianos que emigran
por toda Europa exportando la ópera italiana como forma musical dominante, conforma la italianización
a la que se sometieron la mayoria de los ambientes musicales europeos.
Inglaterra no vive ajena a esta realidad, la llegada de primeras figuras musicales italianas, como
Geminiani, Porpora o Haendel (el gran implantador de la ópera italiana en Inglaterra), así como muchísimos músicos de atril, que cambian la forma de tocar en la orquesta, modifican el gusto musical
imperante durante los últimos años del s. XVII ,más cercanos al refinamiento francés
El programa de hoy está formado en su mayor parte por cuatro de las seis sonatas que Haendel
dedicó a la flauta de pico. Cinco de estas seis sonatas fueron publicadas por el prolífico editor londinense J. Walsh (la otra se encuentra en un manuscrito del Fitzwilliam museum de Cambridge) entre
1730 y 1731, el cual etiquetó esta colección como el Opus 1 del autor alemán, aunque la mayor parte
de estas sonatas serían escritas entre 1724 y 1726. En esta época Haendel tenía alrededor de 40 años
y se encontraba en plena etapa de madurez y de prolífica producción, especialmente de óperas; Giulio
Cesare y Scipione por denominar dos de las más paradigmáticas, son compuestas en el mismo periodo
de la creación de estas sonates para flauta. Así, nos encontramos con estas obras ante de la vertiente
camerística del mejor Haendel.
Las sonatas para flauta de pico y bajo continuo de Georg F. Haendel están consideradas como una
parte de la piedra angular del repertorio de la flauta de pico. Encontramos en estas sonatas una fuerte
huella de la música vocal haendeliana y una enorme variedad d’affetti, de tal forma que obliga a los
intérpretes a buscar constantemente caminos expresivos.
Técnicamente estas obras están escritas de forma muy esmerada, las largas líneas melódicas contrastan con una armonía muy rica y con una estructura rítmica compleja y sugerente. El continuo se
muestra vigoroso y con unos índice de virtuosismo poco alcanzados en cualquier otra música de tardo
barroco, yendo más allá que un simple acompañamiento para convertirse en muchos momentos el
verdadero protagonista del hecho musical.
La posterior utilización que Haendel hizo de algunos de los materiales de estas sonatas (conciertos
para órgano, sinfonías de ópera, etc.) demuestra que las tenía en alto aprecio, así es que la enorme calidad musical de esta integral haya sido considerara como una muestra única de la música de cámara
del compositor alemán.
Completan este programa dos obras de hermosísima factura y rara audición en las salas de conciertos; las sonatas de Geminiani i Zamboni, dos de los grandes oscurecidos por la enorme figura de
Haendel e injustamente olvidados en los ciclos de música histórica actuales.
David Antich
16 / 37
Programa
I
Georg Friedrich Haendel (1685-1759)
Sonata en Fa Mayor, HWV 369
Larghetto, Allegro, Siciliana, Allegro
Giovanni Zamboni (1684-1718)
Sonata en Sol menor
Allemanda, Giga, Sarabanda, Allegro
Georg Friedrich Haendel (1685-1759)
Sonata en Sol menor, HWV 360
Larghetto, Andante, Adagio, Presto
II
Georg Friedrich Haendel (1685-1759)
Sonata en Re menor, HWV367a
Largo, Vivace, Furioso, Adagio, Alla breve, [Andante], A tempo di menuet.
Francesco Geminiani (1687-1762)
Sonata nº 6 en Sol menor
Adagio, Allegro Assai, Grave, Allegro
Georg Friedrich Haendel (1685-1759)
Sonata en La menor, HWV 362
Larghetto, Allegro, Adagio, Allegro
17 / 37
4
Ensemble Dario Castello
David Antich
Mercè Romaguera
Juan Carlos De Mulder
Leonardo Luckert
Ignasi Jordà
FLAUTISSIMA
Músiques per a flautes de bec i flautes travesseres històriques
18 / 37
David Antich flautes de bec barroques
Mercè Romaguera flauta travessera barroca
Leonardo Luckert viola da gamba
Ignasi Jordà clave
19 / 37
Flautes i més flautes...
Des de temps immemorials el so de les flautes s’associat
a elements màgics i religiosos, parlem d’uns instruments
que ens acompanyat des de la prehistòria i que han tingut
un pes de gran importància entre les elits musicals europees.
La flauta de bec i la flauta travessera conviviren des de l’edat mitjana fins el barroc
més tardà en diferents àmbits musicals; música de cambra, oratoris, cantates, òperes
etc. Al llarg de la història de la música occidental la flauta travessera i la flauta de bec
s’han utilitzat de diferent forma; de vegades indistintament una o l’altra, de vegades
expressament indicades a la partitura (generalment flauto per a la flauta de bec i traversa per a la flauta travessera). Aquesta idíŀlica convivència finalitzà a les acaballes
de la primera meitat del s. XVIII; amb la creació de l’orquestra “moderna” la flauta
de bec desaparegué de la paleta de timbres dels compositors de l’època. El seu so
colorejat i fantasiós no quallava bé en l’estètica que s’impossava, i al mateix temps
la flauta travessera agafà l’estel orquestral amb força, desplaçant definitivament a la
seua antiga germana.
La flauta de bec ha jugat un paper simbòlic important al llarg de la història. Habitualment associada al món pastoril idíŀlic o al món del misteri o del més enllà, el seu so
mai deixa indiferent al que escolta, pot ser perquè manté el component màgic que tant
estimaven els antics. La flauta travessera barroca és la dolçor, la color més sublim, un
raig de llum sonora que envolta i suggestiona al qui escolta.
Hem volgut mesclar el so d’aquests instruments i el seu repertori més tardà, i reviure aquell moment en que estaven a punt de separar els seus camins durant molt de
temps. Virtuosisme i elegància caracteritzen aquest programa, que inclou obres exquisides dels francesos Marais i Hotteterre, del virtuós Locatelli, del gran Bach, i també
una raresa: la triosonata de Quantz, una obra tardana que sembla un acomiadament
a un vell estil i una salutació al nou temps que serà el classicisme.
20 / 37
Programa
I
Marin Marais (1656-1728)
Pieces en Trio, (1692)
Prelude, Sarabande, Fantaisie, Loure, Gavotte, Chaconne
Jacques Martin Hotteterre (1674-1763)
Suite Si m de la Suite de Pieces (1712)
Gravement-Gay, Allemande, Rondeau Tendre, Passacaille, Gigue
Pietro Antonio Locatelli (1695-1764)
Sonata X en sol M (1732)
Largo, Allegro, Minuetto & Variazioni
II
Johann Sebastian Bach (1685-1750)
Sonata en Re menor, BWV 997
Prelude, Fuga, Sarabanda, Giga & Double.
ohann Sebastian Bach (1685-1750)
Trio-Sonata BWV 1039
Adagio, Allegro ma non presto, Adagio e piano, Presto
Georg Friedrich Haendel (1697-1773)
Trio-Sonata en Do major
Affetuoso, Alla breve, Larghetto, Vivace
21 / 37
5
Ensemble Dario Castello
David Antich
Ignasi Jordà
tempus aura
400 anys de música íntima
22 / 37
David Antich flauta doble, flautes de bec medievals, renaixentistes i barroques
Ignasi Jordà exaquier, clave i orgue
Un passeig per la història de la música occidental amb rèpliques d’instruments històrics.
Obres compresses ente els s. XIII i el XVIII del Còdex de Las Huelgas, Llibre Vermell, Còdex
Faenza, Chansoner Cordiforme, obres renaixentistes i barroques.
23 / 37
6
Ensemble Dario Castello
Albert Romaguera
David Antich
Juan Carlos De Mulder
Leonardo Luckert
Ignasi Jordà
Telemann Triosonates per a oboè i flauta
Integral de les triosonates per a flauta de bec i oboè G. F. Telemann (1681-1767)
24 / 37
David Antich flauta de bec
Albert Romaguera oboè barroc
Juan Carlos de Mulder tiorba i guitarra barroca
Leonardo Luckert violoncel barroc i viola da gamba
Ignasi Jordà clave i orgue
Presentem un concert apassionant, una de les joies de la música de cambra europea; les sis
sonates per a flauta de bec, oboè i baix continu de la col·lecció Der Getreue Music-Meister
(Hamburg, 1728) de Georg Philipp Telemann.
25 / 37
7
Ensemble Dario Castello
Mercè Romaguera
Albert Romaguera
David Antich
Fernando Paz
Juan Carlos De Mulder
Leonardo Luckert
Ignasi Jordà
Couperin Les Nations
Selecció de la monumental obra de François Couperin
26 / 37
David Antich flautes de bec
Fernano Paz flautes de bec
Albert Romaguera oboè barroc
Mercè Romaguera traverso
Juan Carlos de Mulder tiorba
Leonardo Luckert viola da gamba
Ignasi Jordà clave i orgue
François Couperin el Gran, màxim exponent de l’estil francès composa en 1726 Les Nations,
una monumental obra que abasta quatre suites que resumeixen el seu pensament cambrístic
i de fixació estilística. Una gran mirada per la gran música francesa del s. XVIII.
27 / 37
curricula
28 / 37
David Antich
Concertista i professor de flauta de bec.
Estudia als conservatoris de Carcaixent y
València, cursa el grau superior de flauta
travessera i flauta de bec al Conservatori
Superior de Música de Múrcia. Sota la direcció del mestre Agostino Cirillo obté el títol
superior de flauta de bec amb les màximes
qualificacions i diversos premis i mencions.
Realitza cursos d’especialització de
música antiga i barroca arreu de l’estat espanyol i a països de la Unió Europea amb
professors com Ricardo Kanji, Aldo Abreu,
Bart Coen i Josep Maria Saperas.
Es forma al camp de la pedagogia musical amb la influència del sistema Kodàly amb Diego
Ramón i amb altres mètodes d’ensenyament musical alternatiu que desemboquen en la creació de l’Escola Municipal de Música Kodàly de Meliana, centre que dirigí fins 2005.
Ha realitzat gires de concerts en nombrosos països de la Unió Europea, Europa de
l’Est, Àsia, Nord-Àfrica, EEUU i Amèrica llatina amb la Capella de Ministrers i amb altres grups
de música històrica. Ha enregistrat per a Canal 9, TVE, TV3, RNE, Catalunya Ràdio i per a
diverses televisions asiàtiques, ràdios nord-africanes, europees i americanes, actuant en els
principals cicles i festivals de música antiga i barroca (Utrecht, Fez, Lyon, Paris, Roma, Amsterdam etc)
Ha enregistrant 25 discs de música medieval, del Renaixement i del Barroc ibèric amb la
Capella de Ministrers i amb altres agrupacions, sent alguns d’aquestos enregistraments reconeguts i premiats per la crítica internacional i en revistes especialitzades.
És membre fundador de l’Ensemble Dario Castello, col·labora regularment amb grups de
música antiga com Ars Organica, Capella de Ministrers, Harmonica Sphaera, Orquesta Barroca de Murcia, Orquestra Barroca La Dispersione, Harmonia del Parnàs, Musica Ficta etc.
Ha treballat amb companyies de dansa contemporània (El Lamento de Tristano, amb Lais
dansa- Toni Aparisi, Lamento, amb Santiago Sempere) i en espectacles teatrals (Cancionero
de Palacio, amb Àlex Rigola, Las comedias bárbaras, amb Bigas Luna, Els viatges del Tirant,
29 / 37
amb Juli Leal), tot cercant noves vies d’expressió musical.
En el camp de les publicacions destaquen l’edició crítica de l’òpera de Vicent Martín i Soler
“El Tutor Burlado o La Madrileña“, llibres d’estudi i materials didàctics per a la flauta de bec
amb editorials valencianes
Imparteix cursos de formació del professorat per a la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana i per a altres institucions. Coordina el grup d’investigació del projecte “Tots
músics, tots diferents” que es du a terme al Conservatori Professional de Torrent, centre en el
que imaparteix flauta de bec i música de cambra.
Leonardo Luckert
Leonardo Luckert ha sabido combinar la ejecución del violonchelo moderno con la de su
homólogo histórico y la viola da gamba. El repertorio
que domina abarca desde las primeras composiciones
conocidas hasta las composiciones más recientes, tanto en el ámbito del repertorio a solo, como en las más
variadas combinaciones de música de cámara, orquestas de cámara y sinfónicas. Comienza sus estudios de
violonchelo con Alfredo García en Valencia, Venezuela,
en el Conservatorio de la Orquesta Nacional Juvenil.
Luego se traslada a Caracas y continúa su formación en
el Instituto Universitario de Estudios Musicales, con los
violonchelistas Marek Cazjler y André Poulet, y el violagambista Fernando Silva Morván.. Durante algunos
años, trabaja como ejecutante de violonchelo, viola da
gamba y cantante en la Camerata Barroca de caracas
dirigida por Isabel Palacios. También se desempeña como miembro de la fila de violonchelos
de la Orquesta Juvenil de Caracas y posteriormente, mediante concurso, de la Orquesta Sinfónica Municipal de dicha ciudad.
En 1992 traslada su residencia a España y continúa su formación violonchelística supervisado por Nonna Natsvlishvili. Realiza estudios de violonchelo y viola da gamba en el conservatorio “Cristóbal de Morales” de Sevilla. Luego, se traslada a San Lorenzo de El Escorial
30 / 37
donde obtiene el Título de Profesor Superior de Violonchelo de manos de Dimitri Furnejiev,
en el conservatorio “P.A.Soler” . Paralelamente, asiste a la Academia de Música Antigua de
la Universidad de Salamanca en calidad de alumno de viola da gamba, violonchelo barroco,
música de cámara y orquesta. También recibe clases de violoncello barroco con Wouter Möller y Lucia Swarts.
Durante 6 años, fue profesor de viola da gamba y violonchelo barroco en el “C.I.M. de S.L.El
Escorial” y en el conservatorio “Arturo Soria” de Madrid.
Ha colaborado con las agrupaciones La Folía, Capella de Ministrers, Capilla Peñaflorida,
Orphénica Lyra, Camerata Iberia, Capilla Real de Madrid, Orquesta Barroca de la Universidad de Salamanca, Orquesta Barroca de Xátiva. Ha sido violonchelo solista de la Orquesta
barroca de Sevilla. También ha realizado recitales con la pianista Belén Gonzáles Castaño,
incluyendo obras del siglo XX. Ha sido invitado regularmente a impartir cursos de Música de
Cámara, Orquesta, Violonchelo Barroco y Viola da Gamba en el Conservatorio Profesional de
Córdoba, Real Conservatorio Superior de Madrid, JONDE, Escuela Maese Pedro, Curso de
Guadassuar, Aracena, Aranjuez…
En repetidas ocasiones, ha sido invitado a tocar la integral de las Suites para violonchelo
solo de J.S.Bach ( Xunqueira d’Ambía, Ciclo de Música Antigua de Conde Duque, C.C.Galileo,
Festival de Ocaña, SAMAMadrid, Aracena…) Como solista y miembro de agrupaciones de
cámara ha actuado en los Festivales de Música Antigua de Peñíscola, Internacional Santiago de Compostela, Úbeda, La Caixa, Internacional de Santander, Quincena Donostiarra,
Musikaste de Rentería, Semana de Música Religiosa de Cuenca, Sajazarra; también ha realizado giras por Venezuela, Colombia, Puerto Rico, México, Francia, Suiza, Italia, Portrugal,
Alemania, Rumanía, Bélgica, EEUU y Canadá. Ha realizado diversas grabaciones discográficas, programas en directo y entrevistas para , RNE , RTVE , ESMADRID, Radio Latina de
Venezuela, Emisora Caracol de Colombia, la Radio Rumana…,
y para los sellos Verso,
Dahíz, COLUMNA MÚSICA, entre otros. Ha obtenido las distinciones “CHOC D’OR” de Le
Monde de la Musique, y las “Cinco Estrellas” de Goldberg con los discos del Consort “Millenium” y “Medée Fu” del Ensamble Tritonus. Junto a José Manuel Navarro y Marta Sampere,
es cofundador y codirector de la Joven Orquesta Barroca de Córdoba. Actualmente reside en
Sevilla donde trabaja regularmente con el Ensemble Tritonus, Excorde y el Cuarteto Tavira..
También es profesor de viola da gamba y consort en el Conservatorio “Cristóbal de Morales”
de esta ciudad.
31 / 37
Fernando Paz
Concertista i professor nascut a Madrid. Ha col·laborat
amb agrupacions com La Stravaganza, Cancionero, Neocantes, Capella Rex Hispaniae, Sforzinda, Unda Maris,
Turiae Camerata, Ensemble Castello, Speculum, Scordatura, Extramundi, Capella Compostelana, Cor Sebastián
Durón, Schola Cantorum de Pamplona, Pro Música Antiga
de Madrid, Gabinet Harmònic, Ad Libitum, Música Antiga
del Escorial, Capella de Ministrers, Companyia Espanyola d’Opera Barroca, Dilecta Musica, Orquestra Barroca de
Múrcia, El Concert Espanyol, Orquestra Barroca La Dispersione, Orquestra Barroca de Sevilla, etc. Actualment la seva activitat concertística la ve desenvolupant amb els grups Tritonus, Dolcimelo, Hippocampus i Orphénica Lyra; havent realitzat
concerts a Espanya, Portugal, França, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Àustria, Regne Unit, Polònia, República Txeca, Lituània, Eslovènia, Colòmbia, Cuba i Israel. Ha actuat en prestigiosos
festivals i sales de concert com Festival Internacional de Santander, Festival Internacional de
Granada, Cicle de Càmera i Polifonia de l’Auditori de Madrid, Festival de Capuchos (Lisboa),
Festival Música Antiga de Peníscola, Festival de Música Antiga de Utrecht, Festival de Música
Antiga de Sajazarra, Festival Resonanzen del Konzerthaus de Viena, Real Acadèmia de Belles Arts de Madrid, Expo-2000 de Hannover, Festival donis Cathédrales de Picardie, Festival
de Música Antiga de Sevilla, Stationer’s Hall de Londres, Festival de Musique Ancienne de
Ribeauvillé, Festival de Música Sacra de Popayán (Colòmbia), Teatre de l’Opera de Burdeos,
Festival de Música Antiga de Gijón, Société Philharmonique de Bruxelles, etc.
Ha tocat al costat de prestigiosos músics com José Miguel Moreno, Jaap Schröder, François
Fernandez, Guido Balestracci, Pedro Esteban, Nurial Rial, Carlos Mena, Raquel Andueza, Pablo Valleti o Paul Leenhouts. Membre fundador del Quartet de Flautes de Bec Extramundi va
obtenir en 1992 el I premi del Concurs d’Interpretació Vila de Madrid i l’II premi del Concurs de
Música de Càmera Montserrat Alavedra de Terrasa (Barcelona). Ha participat en les bandes
sonores de les pel·lícules Cristóbal Colón, Finisterre, Juana La Loca i Buñuel i la Taula del Rei
Salomón.
Ha gravat per a diversws ràdios i televisions i ha estat professor convidat en nombrosos
cursos de música antiga d’areu l’Estat. Des de 1994 és professor de flauta de bec i música de
cambra del Departament de Música Antiga del Conservatori “P.A. Soler” de San Lorenzo del
Escorial (Madrid).
32 / 37
Ignasi Jordà
Clavecinista y organista
nacido en Alcoi (Alicante) en 1974. Comienza
sus estudios musicales a
la edad de ocho años en
Valencia,
interesándose
posteriormente en la interpretación de la música
antigua con instrumentos
de teclado históricos. Tras
obtener el Título de Profesor Superior de Clavicémbalo con el Catedrático Vicente Ros en el Conservatorio Superior de Valencia, es becado
en tres ocasiones por la Generalitat Valenciana y recibe clases de Jan Willem Jansen en el
Conservatoire National de Région de Toulouse y, después de obtener su diploma de fin de estudios con las más altas calificaciones, estudia con Pierre Hantaï en París y Rinaldo Alessandrini en Milán. Ha ofrecido recitales en diversos festivales de música antigua como Benidorm,
Menorca, Altea, Santiago de Compostela y Valencia, y colabora con prestigiosos grupos como
“Capella de Ministrers”, “Musica Ficta”, “Ministriles de Marsias”, “Saqueboutiers de Toulouse”,
“Ensemble L´Amoroso”, “Música Reservata de Barcelona”, “Turiae Camerata”, “Orquestra de
Cadaqués”, “Collegium Instrumentale”, “Orquesta Municipal de Valencia” etc. Ha trabajado
con músicos como Guido Balestracci, Carles Magraner, Sir Neville Marriner, Jean Pierre Canihac, Bruno Turner o Francisco Rubio. Con Capella de Ministrers ha tocado en festivales como
la Chapelle de la Trinité de Lyon, Iglesia de Saint Patrick en New York, Salle Olivier Messiaen
de París, Museo Lichtenstein de Viena, Auditorio Nacional, Palau de la Música Catalana, Festival Oude Muziek de Utrecht, etc.
Ha grabado más de treinta cedés con los grupos “Capella de Ministrers”, “Ars Organica”,
“Musica Ficta”, etc., para sellos discográficos como Cantus, Enchiriadis, Auvidis o La mà de
Guido, algunos de ellos premiados con galardones como “10 de Répértoire” o “5 estrellas Goldberg”. Ha impartido cursos y seminarios en el Conservatorio de Alicante, Escuela Superior
de Arte Dramático de Valencia, Curs de Música Antiga de Guadassuar, Universitat de València o Semana de Música Sacra de Benidorm. Ha sido invitado como profesor de clave y bajo
continuo de los cursos de verano “Camino de Santiago: Cánticos, Cantigas y Cantos” en sus
siete ediciones y del “Curs Internacional de Música Antiga de Solsona” en las últimas cuatro
ediciones. En la actualidad es profesor, en condición de catedrático, de Improvisación y Clave
en el Conservatori Superior de Música de Castelló “Salvador Seguí”.
33 / 37
Mercè Romaguera
Nace en Alcásser en 1970, donde inicia sus estudios musicales, los cuales continúa
en el Conservatorio de Valencia primeramente y después en el Real Conservatorio
Superior de Música de Madrid, donde obtiene el título superior de flauta travesera
de manos del profesor J. Gericó. Posteriormente cursa estudios de post-grado en el
conservatorio “H. Berlioz” de París con Raymond Guiot. También recibe clases magistrales de J.Guillem, A.Marion, A.Nicolet, W.Bennet, A.Debost. entre otros.
Participa en varios Festivales, Recitales y Conciertos en el estado español y en Holanda, Alemania, Francia, Suiza,...) con distintas agrupaciones y formaciones como:
Cuarteto de flautas, Quinteto de Viento, Orquesta Sinfónica, Big-Band de Jazz(a cargo
de Ramón Cardo, Ricardo Belda, Jordi Vila,...).
Su interés por la música antigua la lleva a iniciarse en el traverso (travesera barroca)
con A.Cirillo; más tarde, ingresa en el Sweelinck Conservatorium de Amsterdam bajo
la tutela de Jed Wentz, obteniendo el Certificado de Post-graduado en Música Antigua
en la especialidad de traverso. Continuó sus estudios en el Koninklijk Conservatorium
de La Haya con Wilbert Hazelzet, obteniendo el título de profesora de traverso, además recibe clases de música de cámara con Jaques Ogg, Jaap Ter Linden, Maggie
Uquart, Wim ten Have, R Kanji, B.Kuijken, S. Standage, A Stuurop. L. van Dael, F.Paz,
G.Peñalver, P.Hamon, …
También estudió Yogaterapia con la cantante Gloria Ruiz Ramos en San Lorenzo del
Escorial.
Ha colaborado con agrupaciones como la Orquesta Barroca de la Universidad de Salamanca, Orquesta Barroca de Sevilla, Opera Noord-Holland-Noord, Estil Concertant,
Capella de Ministrers, Hippocampus, Madrid Barroco, El Concierto Español, Orquesta
del la Compañía del Príncipe de Aranjuez, Accademia Bizantina, Capilla Peñaflorida,y
trabaja habitualmente con la Orquesta Barroca “La Dispersione”, el Ensemble “Música
Harmonica”, el cuateto “Wendling”, la Orquesta Clásica “L’Incontro Fortunato”, la formación cameristica “El Mundo de la Luna” y el grupo renacentista “Dolce Sirena. Con
esta misma formación acaba de grabar un cd dedicado a la Música del Manuscrito de
Henry VIII.
Ha ofrecido conciertos y recitales en salas como el Palau de la Música y el Palau
de les Arts de Valencia, Vredenburg de Utrecht(Holanda), Auditorio de Conde Duque y
Círculo de Bellas Artes de Madrid, Kursaal de San Sebastián, Basílica del Monasterio
34 / 37
de S.Lorenzo del Escorial(Madrid),Teatro Romano de Segóbriga,y en diversas ciudades españolas y europeas como Ámsterdam , La Haya, Utrecht, Leiden, Salamanca,
Vitoria, Cádiz, Sevilla, Jerez de la Frontera, Jaca, Múrcia, Cartagena, entre otras.
Ha trabajado con directores como A.Marcon, Ottavio Dantone, L. van Dael, B.Kuijken,
Wim ten Have, R.Alessandrini, P.Diekstra, B.Sargent, J.Cabré, C.Magraner,...
En la actualidad compagina la actividad concertística con la docencia.
Albert Romaguera
Estudia oboe en el conservatorio Superior de música de Valencia, donde finaliza
sus estudios con Francisco Salanova con las máximas calificaciones, y después de
estudiar con Eduardo Martinez en Granada, se traslada a Holanda y Alemania donde
estudia con Emmanuel Abbúhl en el Rotterdams Conservatorium y con Thomas Indermühler en la Hochschule für Musik de Karlsruhe.
Después de obtener la plaza por oposición de profesor de oboe en el M.E.C , decide
especializarse en el campo de los instrumentos históricos y en 1993 marcha a Holanda para estudiar con Frank de Bruine en la Hogeschool voor de Kunsten de Utrecht,
mas tarde con Paul Dombrecht en el Koninklijk Conservatorium de Bruselas y después con Alfredo Bernardini en la ESMUC de Barcelona.
En el campo de la música de camara es miembro fundador de Els Sonadors (octeto
de vientos con contrabajo) con el que desde su fundación hace siete años, ha actuado en numerosos festivales y ciclos de conciertos como el de Daroca, Santillana del
Mar, Oropesa, Aranjuez, La Caixa, Caja San Fernando, Sajazarra, Guibralfaro, etc.
Interpretando tanto repertorio original como arreglos de época de las operas más
conocidas del siglo XVIII. Y con el que ha Grabado un CD muy recietemente con gran
éxito de critica.
También trabaja con grupos como La Dispersione, Concierto Español, Estil Concertant, Orquesta Barroca de Sevilla, Los Músicos de su Alteza, La Capilla Real, Orquesta Barroca de Mallorca, Concerto Köln, L’Arte dil Mondo, Le Cercle de l´Harmonie, La
Chambre Philarmonic, Orquesta Barroca de Amsterdam, Orquesta del coro Bach de
Hannover, The Scholars Baroque Ensemble.
35 / 37
Juan Carlos de Mulder
Nace en Lima y estudia en los conservatorios de Madrid, La Haya y Tou-louse.
Ha trabajado como continuo en producciones de opera barroca y oratorio bajo la dirección de Ph.Herrewege,
J.C. Malgoire, Nigel Rogers, Jordi Savall y Eduardo López Banzo entre otros.
En el campo de la música de cámara ha colaborado
con: Albicastro Ensemble, Hesperion XX,La Romanesca-Orphenica Lyra y actualmente colabora con grupos
como: Speculum, Al ayre español, Accademia del piacere, La folia, Musicos del Buen Retiro,
Trulla de voces, etc.
Ha realizado más de 40 grabaciones de música antigua desde el medievo al preclasicísmo.
Ha compuesto música para la “Compañía Nacional” de Teatro Clásico (Misantropo-Moliere,
La vida es sueño-Calderón) y Una noche con los Clásicos-Marsillach y recitales de poesía y
música con Carlos Hipólito, Arturo Querejeta, M. Jesús Valdés, Adolfo Marsillach y Amparo
Rivelles.
Actualmente compagina su trabajo en diversos grupos de cámara con la Dirección del grupo
Camerana Iberia con el que ha grabado:”Songs and Dances from the spanish renaissance” (M
A recordings), “ Música en torno al teatro de Calderón”(jubal), Barroco del Perú (Alma records)
y “La Spagna”(Verso).
Como solista de vihuela ha grabado: “ El Maestro-Luys Milán”(RTVE) y “Fantasías y
diferencias”(Fonti musicali)y “Diego Pisador”(Verso).
Ha dado clases en las universidades de Salamanca,Valencia y Mexico DF, en la actualidad
es profesor de instrumentos antiguos de cuerda pulsada en el Real Conservatorio Superior de
Musica de Madrid.
36 / 37
contacte
David Antich
Lope de Vega, 60 1-1
46680 Algemesí
T(+34) 605089667
[email protected]
37 / 37
Descargar