El Canal Auxiliar dels regs d`Urgell Déjalo en mis

la Mañana
OPINIÓN 5
JUEVES 13 DE SETIEMBRE DE 2012
FENT CAMÍ DAMUNT LES ARRELS DE LA NOSTRA TERRA
El Canal Auxiliar dels regs d’Urgell
Miquel Polo
Silvestre
Col·laborador informatiu
E
l dia 4 de maig de 1924 es varen inaugurar les activitats inicials de les obres de construcció
del Canal Auxiliar d’Urgell. S’havia
programat l’acte pel dia 5 de març
del mateix any, però es van endarrerir 62 dies a causa d’uns tràmits administratius complicats per les expropiacions.
L’obra tenia, per finalitat principal,
l’aconseguir la concessió i aportació
d’un cabal de 8 metres cúbits per segon, damunt els 33 metres/3 per segon, i que ja tenien adjudicats els
regs d’Urgell. Encara que mai els havia pogut derivar del riu Segre, donada la insuficiència de la llera del Canal principal i que no aconseguí portar ans el cabal de la concessió amb
llei autoritzada.
Al respecte trobem autoritzat un
text, poc conegut, que s’escriu en un
informe que evacuà la Mancomunitat de Catalunya per a justificar la necessitat de construir el Canal Auxiliar
que diu: “Durante los estiajes el caudal del río desciende hasta 5 y 6 metros cúbicos. La media de caudal que
corre por el río Segre durante los meses de julio a septiembre viene a ser
de 12 metros cúbicos por segundo.
Esta escasez de agua obligó a pensar,
ya desde los primeros tiempos de explotación del Canal, en la construcción de una obra complementaria
que aprovechase las aguas del Noguera Pallaresa y que, al propio tiempo, estableciera otro cauce que divi-
diese la extensa zona del Urgel.
Esta obra es la del Canal Auxiliar
de los Riegos de Urgel, que tiene la
finalidad de ampliar el caudal de que
disfruta hoy el Urgel, sin alcanzar la
cifra de concesión, aliviando de esta
forma la escasez de agua, especialmente durante los estiajes”.
A pesar de tots els avantatges que
es pretenien aconseguir, i de les deficiències que es proposava solucionar amb aquest projecte, les intencionalitats positives dels seus promotors també varen topar amb força
entrebancs i no menys detractors.
Impensable, però cert, mai s’aconsegueix el consens fàcil i ple en qualsevol obra pública que es pretengui
escometre. A l’ensems d’aquesta reflexió en trobem fidel testimoni a la
revista “Pla i Montanya”, que es publicava a Balaguer, en un comentari publicat el dia 6 d’abril de 1926, en
el seu número 20 i en el seu segon
any de difusió, localitzat a la pàgina
5, que titulava: “El Subcanal d’Urgell.
Uns redemptors que podrien crucificar-nos”.
“Mai com ara –reproduïm literalment- s’havia afrontat el millorament
dels regs de l’Urgell i és cosa de no
oblidar que aquesta tasca laboriosíssima de fer viable aquest viu desig,
fill de la necessitat del país es deu
als homes que han contribuït a que
el projecte del Subcanal fos una realitat... L’estudi del projecte i la collaboració per millorar-lo en lo possible és cosa que tots els qui s’interessen per l’Urgell i tenen capacitat
i influència, tindrien que aportar-hi
el seu esforç. Però aquells que, aparentant un interès per aquesta qüestió, no fan més que ofuscar el país
sembrant la desconfiança i el recel, a
aquests que volen presentar-se com
a redemptors, cal assenyalar-los i remarcar la responsabilitat que tenen
car serien uns especialíssims que podrien crucificar el país condemnantlo a patir set i misèria perpètua”.
Els agricultors de la comarca n’eren
convençuts i coneixedors de la necessitat i dels avantatges que, sens
dubte, podia aportar la construcció
del Canal Auxiliar o Subcanal dels
Regs d’Urgell –que de les dos maneres era conegut. La nova via d’aigua
les 70.000 hectàrees amb cabals de
22 metres cúbics per segon i encara
menys molts estiuatges en que, el riu
Segre, no portava més de tres o sis
metres cúbics per segon.
Aquesta breu exposició justifica
tota l’epopeia de la lluita i violència
que va provocar, des dels seus inicis,
el projecte de construcció del nou
Canal d’Ajuda i Recolzament als Regs
deficients que tenia, fins llavors, una
extensa zona d’Urgell.
“La concessió del Canal Auxiliar –
transcrivim també literalment algu-
‘La nova via d’aigua permetria millorar
l’estructura patrimonial de regadiu dels
agricultors dotant de cabal més
important i segur del que disposaven’
permetria millorar la seva estructura patrimonial de regadiu dotant de
cabal més important i segur del que
fins ara disposava.
D’aquesta història en va fer una
extraordinària i rigorosa explicitació
el Jaume Vila i Ricard, de Mollerussa,
en el seu llibre “Els Canals d’Urgell
i la seva història”. Jaume Vila ha estat sens dubte un dels historiadors
més complerts i importants, quasi diríem que incomparable, en la narració més real que mai s’ha escrit del
Canal d’Urgell. “Deixant de banda –
reproduïm fidel i literalment- l’axioma irrefutable que el Canal Principal no podia bastir el regatge de
nes de les característiques més significatives del Subcanal- fou otorgada a la Societat Anònima Canal
d’Urgell per Real Decret del 3 de novembre de 1919, però aquesta societat la transferí al sindicat de regs mitjançant escriptura signada el 29 de
març de 1926 davant del notari, de
Barcelona, Sr. Don Leopoldo Rodés.
El pressupost total era de 14.427.570
pessetes, i els treballs de construcció s’iniciaren el 4 de maig de 1929.
L’empresa constructora fou “Constructora Bilbaína, S.A”. El director de l’obra en fou Don Carlos Valmaña i Fabra. L’embassament de Sant
Llorenç de Montgai té una capacitat
de 3.295.000 metres cúbics. La longitud del Canal Auxiliar és de 77 km, i
el cabal que porta és de 8 metres cúbics per segon. La superfície que rega és de 23.000 hectàrees. La seva
obra més important és el sifon, que
es va haver de construir damunt del
riu Sió, de 365 metres. Finalment, el
Canal Auxiliar va ser inaugurat el dia
17 de juliol de l’any 1932.”
Com a resum podem dir que el
Canal Auxiliar o Subcanal d’Urgell
ha estat l’obra més vital, útil i rentable de tot el territori irrigat de la Plana. La seva vàlua està reconeguda
pel que va representar, ja que va eliminar les desigualtats i deficiències
manifestes de dotació que existien
entre els regants de la zona superior
en relació amb els del tram inferior,
que eren els més afectats per l’escassetat i diferències ostensibles d’aigua
que arribava als seus predis i finques
molt mermada i, sempre, insuficient.
El nou Canal els permetia tenir
molt més a prop de les seves terres
de cultiu un potencial d’aigua com
mai ans havien gaudit, específicament calculat per obtenir la mateixa
quantitat d’aigua que els regants de
la zona superior que, per ells, eren
més privilegiats. Així es pogué acabar amb l’injust greuge comparatiu
que, fins llavors, havia constituït sempre la situació dels patrimonis territorials que estaven influïts per la proximitat equidistant de la llera del Canal
Principal en relació amb la ubicació
del terreny a regar. Va ser la solució
a molts mals entesos i l’eliminació de
molts mals de cap. Era el final feliç
que l’Urgell buscava. Prou, també, va
costar la cosa: ningú va regalar ni cedir res de les seves conviccions.
CHINA, UN EDÉN DE OPORTUNIDADES PARA LAS EMPRESAS
Déjalo en mis manos
Adrián Díaz
Socio fundador de
SedeenChina
A
lo largo de los años las empresas han ido cambiando
sus formas de expansión.
Han borrado fronteras y se han expandido a países donde los costes
de producción eran más rentables.
Otras muchas han decidido realizar
esa ampliación con la exportación
de sus productos o con la importación de materiales.
Sea como fuese todas ellas han
visto en la internacionalización un
buen camino para que sus negocios crezcan.
Uno de los países frecuentemente elegidos por muchas empresas
tanto para la importación como la
exportación es China.
El gigante asiático es un edén de
oportunidades, tanto por sus competitivos costes en la producción
como por tratarse de un país con
más de mil millones de potenciales clientes.
Estos datos son, sin duda, un gran
aliciente para las empresas. Sin embargo, hay que tener muy en cuenta
que Oriente es la antítesis del mundo occidental.
Normativas, cultura y forma de
trabajo son completamente distintas
por lo que es bueno dejar en manos
de profesionales especializados el
desarrollo de nuestro negocio.
Confiar nuestra empresa en una
asesoría puede abrirnos puertas en
el presente y ahorrarnos grandes
problemas en el futuro.
China es un país con un régimen
muy especial en cuanto a las relaciones comerciales. Conocer la legislación específica de cada sector
es complicado, sin mentar que cambia tan rápidamente como evoluciona el país.
Además es importante conocer
que muchas relaciones comerciales se realizan con lo que los chi-
‘La internacionalización es la panacea
para las empresas, pero desconocer la
legislación de los territorios puede
volver en contra esta estrategia’
nos denominan “guangxi”, es decir, las relaciones y contactos a nivel político.
Para esto es clave tener al lado
una persona conocedora de este tipo de arte y con los conocidos sufi-
cientes para llevarlo a cabo. Hecho
que no suele ser frecuente pues, a
pesar de la apertura de los últimos
años, el pueblo chino sigue teniendo grandes desconfianzas hacia los
occidentales.
Por último, la empresa que se decida a emprender relaciones con el
país oriental debe dejar desde el
principio bien cerrada la gestión de
beneficios.
Una de las mayores complicaciones de las empresas que cosechan
éxito en China es el retorno de beneficios. La enrevesada legislación
foránea suele suponer un gran problema para las empresas en este
campo.
En conclusión, podemos afirmar
que la internacionalización es la panacea para las empresas, en la que
todo parecen ventajas. Sin embargo, el desconocimiento o la ignorancia de la legislación de los territorios puede volver en contra esta
estrategia empresarial brillante en
un principio.