Tríptic de la Font del Sinaí

Horaris
Consulteu els horaris a la web
Aparcament
Museu Agbar de les aigües (gratuït, places limitades)
Carretera de Sant Boi, 8 - 10
Centre Comercial Llobregat Centre (gratuït les dues
primeres hores)
Museu Agbar de les Aigües
Carretera de Sant Boi, 4-6
08940 Cornellà de Llobregat - Barcelona
Tel: 93 342 35 36
Fax: 93 342 35 31
www.museudelesaigues.com
[email protected]
www.facebook.com/MuseuAgbardelesAigues
Accessibilitat:
Restaurant Cafeteria
El Jardí de les Aigües
Tel: 933 770 995
Transports
Trambaix T1 i T2: Les Aigües
Metro L5: Cornellà Centre
Bus: 67, 68, L75 i L82
Renfe C4: Cornellà FCG L8: Cornellà Riera
06
Fotografia:
Pep Parer.
El sinaí, una fuente
de salud en casa
El sinaí, una font
de salut a casa
Peces singulars
del Museu Agbar de les Aigües
Col·leccionables
Coleccionables muestra de manera periódica la historia, única y al mismo
tiempo común, de piezas singulares del Museo. Objetos que esconden
historias personales que perviven en nuestra memoria colectiva, que nos
acercan a nuestro pasado y nos hacen entender el presente, que tejen
relatos con un único hilo conductor: el agua.
Col·leccionables mostra de manera periòdica la història, única i alhora
comuna, de peces singulars del Museu. Objectes que amaguen històries
personals que perviuen en la nostra memòria col·lectiva, que ens acosten
al nostre passat i ens fan entendre el present, que teixeixen relats amb un fil conductor únic: l’aigua.
Peces singulars
del Museu Agbar de les Aigües
Col·leccionables
06
El sinaí, una font
de salut a casa
El sinaí, una fuente
de salud en casa
A mig camí entre el virtuosisme decoratiu
de la ceràmica valenciana i la utilitat d’una
font d’aigua saludable, aquesta peça
va adoptar el nom comercial que li va
atorgar un dels seus principals creadors:
sinaí. Estem a finals dels anys vint del
segle XX i a les ciutats s’ha començat a
generalitzar la canalització d’aigua fins
a les llars. A diferència de les aigües
de pluja recollides en una cisterna o
les subterrànies obtingudes dels pous,
l’aigua que distribueixen les companyies
de subministrament ja és controlada
sanitàriament; a principi d’aquesta dècada
Aigües de Barcelona ja havia introduït la
cloració de l’aigua.
No es tractava, doncs, d’assegurar la
innocuïtat de l’aigua i d’evitar la presència
de bacteris, com feien els filtres d’aigua
freqüents des de final del segle XIX.
El sinaí representava un valor afegit:
de l’aigua filtrada perquè es pogués
beure a una aigua enriquida amb virtuts
mineromedicinals. El sinaí es presentava
com una solució per portar a casa el
benestar i la salut que s’oferien als
balnearis, llocs de repòs i curació, sovint
vinculats a una vida elegant i ociosa de les
classes altes.
Filtre d’aigua sinaí
160 x 35 cm de diàmetre màxim
Anys 30 del segle XX
Ceràmica. Fàbrica de Vicente Montaner Lerma
(Manises, València)
Aigües de Barcelona
Decoració policromada amb paisatge i arquitectura
inspirats en els motius decoratius de la ceràmica de
Talavera dels segles XVI i XVII.
Filtro de agua sinaí
160 x 35 cm de diámetro máximo
Años 30 del siglo XX
Cerámica. Fábrica de Vicente Montaner Lerma
(Manises, Valencia)
Aigües de Barcelona
Decoración policromada con paisaje y arquitectura
inspirados en los motivos decorativos de la cerámica
de Talavera de los siglos XVI y XVII.
Fotografia:
Pep Parer.
A medio camino entre el virtuosismo
decorativo de la cerámica valenciana y la
utilidad de una fuente de agua saludable,
esta pieza adoptó el nombre comercial que
le otorgó uno de sus principales creadores:
sinaí. Estamos a finales de los años
veinte del siglo XX y en las ciudades se ha
empezado a generalizar la canalización
de agua hasta los hogares. A diferencia
de las aguas de lluvia recogidas en una
cisterna o las subterráneas obtenidas
de los pozos, el agua que distribuyen
las compañías de suministro ya está
controlada sanitariamente; a principios de
esta década Aigües de Barcelona ya había
introducido la cloración del agua.
Así pues, no se trataba de asegurar la
inocuidad del agua y de evitar la presencia
de bacterias, como hacían los filtros de
agua frecuentes desde finales del siglo
XIX. El sinaí representaba un valor añadido:
del agua filtrada para que se pudiera
beber a un agua enriquecida con virtudes
minero-medicinales. El sinaí se presentaba
como una solución para llevar a casa el
bienestar y la salud que se ofrecían en los
balnearios, lugares de reposo y curación,
frecuentemente vinculados a una vida
elegante y ociosa de las clases altas.
Conrado Granell, químic i biòleg valencià, va patentar el 1928 aquest invent que va batejar amb el nom
de sinaí, la producció del qual es realitzava a Manises, important centre de ceràmica a prop de València,
en fàbriques com la de Vicente Montaner Lerma, d’on prové el sinaí que exposem. La decoració
d’aquestes fonts ornamentals variava entre l’art déco, els motius vegetals i florals de reminiscències
modernistes, la imitació de la ceràmica de Talavera i els dissenys indigenistes. Juntament amb la font
es van comercialitzar preparats químics que s’anunciaven adequats per a determinades malalties del
fetge, els ronyons o l’estómac.
Explicació dels compartiments
interns del sinaí, funcionament i
funció. Fullet de 1967. Museu de
Ceràmica de Manises.
Explicación de los compartimentos
internos del sinaí, funcionamiento
y función. Folleto de 1967.
Museo de Cerámica de Manises.
Conrado Granell, químico y biólogo valenciano, patentó en 1928 este invento que bautizó con el
nombre de sinaí, cuya producción se realizaba en Manises, importante centro de cerámica cerca de
Valencia, en fábricas como la de Vicente Montaner Lerma, de donde proviene el sinaí que exponemos.
La decoración de estas fuentes ornamentales variaba entre el art déco, los motivos vegetales
y florales de reminiscencias modernistas, la imitación de la cerámica de Talavera y los diseños
indigenistas. Juntamente con la fuente se comercializaron preparados químicos que se anunciaban
adecuados para determinadas enfermedades del hígado, los riñones o el estómago.
Portada d’un fullet publicitari del sinaí, cap a
1928. Museu de Ceràmica de Manises.
Portada de un folleto publicitario del sinaí,
hacia el 1928. Museo de Cerámica de Manises.
Com s’informa en el fullet explicatiu del sinaí, l’aigua a tractar,
amb la que es carrega el dipòsit superior, passa pels diferents
elements de filtratge i mineralització fins al recipient en forma
d’àmfora, que disposa d’una aixeta a la part inferior. El sinaí
permet tractar així uns vint litres d’aigua cada vint-i-quatre hores.
Como se informa en el folleto explicativo del sinaí, el agua a
tratar, con la que se carga el depósito superior, pasa por los
distintos elementos de filtración y mineralización hasta el
recipiente en forma de ánfora, que dispone de un grifo en su
parte inferior. El sinaí permite tratar así casi veinte litros de
agua cada veinticuatro horas.
Detall del sinaí.
Fotògraf: Pep Parer, 2015. Aigües de Barcelona.
Detalle del sinaí.
Fotógrafo: Pep Parer, 2015. Aigües de Barcelona.
El carbó actiu granular ajuda a eliminar de l’aigua productes químics i matèria orgànica, entre d’altres.
Aquest material és un dels components interns que constituïen el filtre sinaí. Actualment, s’utilitza
també en la potabilització de l’aigua a les plantes de tractament, com l’ETAP de Sant Joan Despí d’Aigües
de Barcelona, on les aigües es tracten amb tècniques altament sofisticades per obtenir una aigua amb la
màxima garantia sanitària.
El carbón activo granular ayuda a eliminar del agua productos químicos y materia orgánica, entre otros.
Este material es uno de los componentes internos que formaban el filtro sinaí. Actualmente, se utiliza
también en la potabilización del agua en las plantas de tratamiento, como la ETAP de Sant Joan Despí
de Aigües de Barcelona donde las aguas se tratan con técnicas altamente sofisticadas para obtener un
agua con la máxima garantía sanitaria.
La producció abundant de filtres d’aigua i de sinaís s’emmarca en el context
de l’anomenat corrent higienista, que va renovar des de mitjan segle XIX
molts aspectes de la vida social, des de la medicina, l’alimentació i la higiene
personal fins a l’urbanisme i l’arquitectura. A Barcelona responen a aquest
principi les illes de l’Eixample d’Ildefons Cerdà (1859), els primers habitatges
amb aigua corrent i bany complet en una habitació independent i la xarxa de
clavegueram proposada per l’enginyer Pere García Faria (1885).
Durant la crisi sanitària per l’epidèmia de tifus de 1914, en què l’aigua va ser
protagonista, els metges varen fer recomanacions de com tractar l’aigua a les
cases. Entre aquestes hi trobem l’ús de filtres amb característiques similars
al sinaí. Però, a la llarga, el que resultarà més eficaç, per garantir la salut, és
la generalització a partir dels anys vint de l’aigua controlada sanitàriament,
distribuïda per una creixent xarxa de subministrament.
Carbó actiu. Fotògraf: Xavier Gómez.
Aigües de Barcelona.
Carbón activo. Fotógrafo: Xavier
Gómez. Aigües de Barcelona.
Estació de tractament d’aigua potable (ETAP) d’Aigües de Barcelona
a Sant Joan Despí. Fotògraf: Xavier Gómez, 2006.
Aigües de Barcelona.
Estación de tratamiento de agua potable (ETAP) de Aigües de
Barcelona en Sant Joan Despí. Fotógrafo: Xavier Gómez, 2006.
Aigües de Barcelona.
La producción abundante de filtros de agua y de sinaís se enmarca en
el contexto de la denominada corriente higienista, que renovó desde
mediados del siglo XIX muchos aspectos de la vida social, desde la
medicina, la alimentación y la higiene personal hasta el urbanismo y la
arquitectura. En Barcelona responden a este principio las manzanas
del Eixample de Ildefons Cerdà (1859), las primeras casas con agua
corriente y baño completo en una habitación independiente y la red de
alcantarillado propuesta por el ingeniero Pere García Faria (1885).
Durante la crisis sanitaria por la epidemia de tifus de 1914, en la que el
agua fue la protagonista, los médicos hicieron recomendaciones de cómo
tratar el agua en las casas. Entre éstas encontramos el uso de filtros con
características similares al sinaí. Pero a la larga lo que resultará más
eficaz para garantizar la salud es la generalización a partir de los años
veinte del agua controlada sanitariamente, distribuida por una creciente
red de suministro.