LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA

LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 3
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
La incineració i el futur
de les polítiques de gestió de residus
Jordi Payet
Ferran Relea
Josep Maria Sala
Josep Maria Serena
Concha Zorrilla
Associació / Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya
Agraïments:
Jordi Renom
Presentada març 2009
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 4
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
4
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 5
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
ÍNDEX
1. PRESENTACIÓ DEL DOCUMENT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .7
1.1 Canvi cultural . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .7
1.2 Canvi normatiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .7
1.3 Canvi tecnològic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .7
1.4 Canvi climàtic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .8
1.5 Un marc de crisi energètica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .8
1.6 El dèficit de les infraestructures en el marc del nou model . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .9
2. LA NOVA DIRECTIVA DE RESIDUS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .11
2.1 Definicions rellevants . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .11
2.2 Jerarquia en la gestió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .12
2.3 Principis d’autosuficiència i proximitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .13
2.4 Objectius de reutilització i recuperació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .13
2.5 Programes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .14
2.5.1 Programes de prevenció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .14
2.5.2 Programes de gestió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .14
2.6
2.7
2.8
2.9
Valorització energètica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .15
Incineració de residus municipals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .15
Finalització de la consideració d’un residu com a residu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .16
Subproductes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .16
3. LES LLEIS DE CATALUNYA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .17
4. LA GENERACIÓ DE RESIDUS A CATALUNYA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .19
4.1 La generació de residus municipals a Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .19
4.2 La generació de residus industrials no especials a Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .24
4.3 Les xifres en el context exterior . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .26
5. MODEL DE GESTIÓ DELS RESIDUS MUNICIPALS A CATALUNYA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .27
6. SISTEMES DE TRACTAMENT DE RESIDUS MUNICIPALS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31
6.1 Residus-recurs: El reciclatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31
6.1.1 Tractaments mecànics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31
6.1.2 Tractaments biològics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .32
6.2. Valorització secundària: Els tractaments de la fracció resta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .33
6.2.1
6.2.2
6.2.3
6.2.4
Escenaris amb absència d’abocadors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .34
Escenaris amb dipòsit controlat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .36
Anàlisi comparativa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .37
Influència dels costos d’abocador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .38
6.3. RESIDU ENERGIA: La Incineració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .39
6.3.1 Una revisió històrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .39
6.3.2 La incineració amb recuperació d’energia en els últims anys . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .42
6.4 Deposició de residus municipals en abocador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .45
6.4.1 Abocadors de bales i abocadors tradicionals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .46
6.5. La incineració amb aprofitament energètic enfront del dipòsit controlat . . . . . . . . . . . . . .47
6.5.1
6.5.2
6.5.3
6.5.4
6.5.5
6.5.6
6.5.7
6.5.8
Compatibilitat de la incineració amb el reciclatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .47
Països més avançats: alt % d’incineració amb recuperació d’energia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .47
Generació d’energia amb reducció de les emissions d’efecte hivernacle . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .48
La cessació de l’activitat implica la cessació de la contaminació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .48
Reducció efectiva del residu de més del 96% en pes i en volum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .48
Mínima utilització d’espai i ocupació de sòl . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .48
Lixiviats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .49
La crisi energètica i l’aprofitament de recursos autòctons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .49
6.6 En resum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .50
5
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 6
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
7. ALTRES TRACTAMENTS TÈRMICS DE VALORITZACIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .51
8. UNA MIRADA ALS MODELS EUROPEUS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .53
8.1 Pla suec de residus 2005-2010 (Resum) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .55
8.1.1 INTRODUCCIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .55
8.1.2 HISTÒRIC . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .55
8.1.3 OBJECTIUS DE QUALITAT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .56
8.1.4 DISPOSICIÓ DELS RESIDUS DOMÈSTICS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .57
8.1.5. CAPACITAT DE TRACTAMENT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .60
8.2 Gestió de residus sòlids municipals a Alemanya (informe 2006) . . . . . . . . . . . . . . . . . . .61
8.2.1 Capacitat de tractament i quantitat de residus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .63
8.2.2 Canvi climàtic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .66
8.2.3 Previsió per al 2020 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .67
8.3 Pla de gestió de residus austríac 2006 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .68
8.3.1 Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .68
8.3.2 Situació de la gestió de residus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .69
8.3.3 Escenari 2009 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .74
9. LA FISCALITAT I LA GESTIÓ DE RESIDUS: IMPOSTOS SOBRE DISPOSICIÓ FINAL . . . . . . . . . . . . . .77
10. LA CAPACITAT DE TRACTAMENT ENFRONT DE LA GENERACIÓ DE RESIDUS A CATALUNYA. BALANÇOS . . . .79
10.1 Les determinacions del Pla Territorial Sectorial
d’Infraestructures de Residus Municipals (PTSIRM) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .79
10.2 La situació a la regió metropolitana de Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .79
10.3 La generació de resta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .79
10.4 El dèficit d’infraestructures de final de línia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .80
11. POSSIBLES SOLUCIONS AL DÈFICIT D’INFRAESTRUCTURES DE FINAL DE LÍNIA . . . . . . . . . . . . .83
11.1 Reducció de les aportacions a les plantes de final de línia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .83
11.2 Construcció de noves plantes de tractament de residus no recollits selectivament . . . . .83
11.3 Construcció de noves plantes de final de línia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .83
12. VALORACIÓ FINAL I RECOMANACIONS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .85
12.1 Amb relació al marc normatiu europeu i al model de gestió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .85
12.2 Amb relació als models europeus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .85
12.3 Amb relació a la controvèrsia existent a la societat catalana
sobre els efectes negatius de la incineració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .86
12.4 Amb relació a la capacitat de tractament de les instal·lacions de final de línia . . . . . . . .87
6
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 7
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
1. PRESENTACIÓ DEL DOCUMENT
El Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, com a entitat de dret públic preocupada per
aquelles temàtiques tècniques que afecten la societat i l’exercici de la nostra professió, hem
analitzat la gestió dels residus de Catalunya realitzant una diagnosi del moment i debatent
aspectes rellevants en la matèria, amb l’objectiu d’oferir propostes que ajudin a modelar la política
i l’economia ambiental del nostre país.
Són sis les raons que fan que la reflexió sobre aquesta matèria sigui objecte de la més gran actualitat:
un canvi cultural, un canvi normatiu, un canvi tecnològic, un canvi climàtic, un nou marc energètic,
i el dèficit de les infraestructures.
1.1 Canvi cultural
La quantitat de residus creix. Els nostres dipòsits controlats, principalment a l’entorn metropolità,
s’acaben i això marca el final del model de gestió basat en “abocar i oblidar-se’n”.
Les opcions de gestió es mantenen limitades per la nostra legislació: les incineradores, els dipòsits
controlats i les plantes de compostatge.
Davant d’aquesta situació, la gestió moderna dels residus aposta per tractar adequadament les
diferents fraccions que constitueixen la brossa urbana, per tal de reduir la proporció de recursos que
es rebutgen i tornar a introduir en el cicle productiu tots aquells materials que encara poden ser útils.
Aquest canvi cultural vol transformar la UE en una societat del reciclatge, que tracta d’evitar la
generació de residus i que utilitza el residu com a recurs.
1.2 Canvi normatiu
El canvi normatiu més rellevant a escala de la UE es produeix ben recentment amb l’aprovació, el
juny de 2008, de la nova Directiva de residus1.
La nova Directiva de residus, que revisa la Directiva 2006/12/CEE, té com a objectiu aclarir conceptes
clau com ara les definicions de residus i la definició de reciclat, que explica els conceptes de
valorització i eliminació; dóna un nou enfocament respecte a la prevenció de residus, tenint en
compte no solament la fase de residu sinó tot el cicle de vida dels productes i materials; i proposa
una nova jerarquia de gestió.
La nova Directiva aclareix quant és eficient la incineració de residus municipals i quan es pot
considerar per si mateixa una operació de valorització.
La nova Directiva reforça el principi rector a escala europea de qui contamina paga, i generalitza i
amplia el principi de la responsabilitat del productor que constitueix un dels mitjans per promoure el
disseny i la fabricació de béns tenint en consideració l’ús eficaç dels recursos durant tot el cicle de
vida, inclosa la reparació, la reutilització, el desmuntatge i el reciclatge.
1.3 Canvi tecnològic
Els avenços tecnològics recents permeten incrementar el potencial de recuperació dels residus i fan
viable les operacions de valorització i disposició de manera segura des d’un punt de vista ambiental
i de protecció de la salut.
Aquests avenços tecnològics es manifesten sobretot en el camp de les recollides diferenciades en origen, en
la selecció mecànica i automatitzada que identifica materials i colors a través de sistemes de lectura òptica,
en processos biològics aeròbics i anaeròbics, en l’eficiència energètica de les plantes modernes, i en el
1. Vegi’s la Directiva 2008/103/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 19 de novembre de 2008 per la qual es modifica
la Directiva 2006/66/CE, relativa a les piles i acumuladors i els residus de piles i acumuladors.
7
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 8
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Segons el Ministeri alemany de
Medi Ambient2, entre l’any
1990 i el 2000, les emissions
de dioxines de les plantes
d’incineració de residus a
Alemanya es van reduir en un
factor de gairebé mil vegades, i
suposa en l’actualitat menys de
l'1% de les emissions derivades
de l’activitat humana
control de les emissions, que permeten aprofitar millor els materials presents
en els residus, de manera que sigui possible transformar la gestió de residus
en una gestió de materials.
Les dioxines han de deixar de ser un problema amb els sistemes de
depuració de gasos actuals. Segons el Ministeri alemany de Medi
Ambient2, entre l’any 1990 i el 2000, les emissions de dioxines de les
plantes d’incineració de residus a Alemanya es van reduir en un factor
de gairebé mil vegades, i suposa en l’actualitat menys de l'1% de les
emissions derivades de l’activitat humana.
També han aparegut noves aplicacions de processos industrials en el camp
de la gestió dels residus per tal d’obtenir combustibles alternatius de residus
o d’obtenir energia a través de la gasificació, piròlisi, despolimerització, i
plasma, i a les quals cal estar atent per veure’n la viabilitat tècnica,
ambiental i econòmica.
1.4 Canvi climàtic
En la gestió de residus, l’emissió neta de gasos d’efecte hivernacle és la
suma de les emissions directes (els abocadors, les plantes incineradores, les operacions de recollida
i triatge) i les emissions indirectes. Les indirectes provenen de l’energia i dels productes secundaris
obtinguts de les plantes incineradores i de reciclatge i substitueixen la producció d’energia de
combustibles fòssils i l’ús de primeres matèries per a la fabricació de plàstic, paper, etc.
El 2005 l’emissió de gasos d’efecte hivernacle procedent de la gestió dels residus representava el 2,6%
del total d’emissions de gasos d’efecte hivernacle als quinze estats membres de la UE-15.
El nou paper que jugaran els abocadors, les incineradores amb recuperació d’energia i les plantes
de reciclatge en el desplegament de plans i programes, així com les polítiques empreses en la gestió
dels residus, canviaran l’escenari de generació d’aquests gasos.
recents indicadors estructurals de la UE mostren que l’ús
L’ús d’abocadors representa Els
d’abocadors representa un 34% a la UE-15 i un 41% a la UE-27, però
un 34% a la UE-15 i un a causa del creixement previst en la generació, les projeccions mostren
41% a la UE-27 encara un increment d’ús de l’abocador fins al 2017.
La clau és una millor gestió dels residus municipals que permeti reduir les emissions de gasos d’efecte
hivernacle, ja que amb elevats nivells de reciclatge i fent possible la incineració amb recuperació
d’energia podríem aconseguir que la contribució a l’efecte hivernacle fos negativa. En altres paraules, la
gestió dels residus municipals pot contribuir al compliment dels objectius del Protocol de Kyoto.
1.5 Un marc de crisi energètica
L’esgotament de l’escenari mundial amb preus baixos de l’energia (que s’imposarà malgrat les
conjuntures especulatives) comportarà noves consideracions sobre les fonts autòctones de
proveïment energètic.
Davant la qüestió sobre què fer amb els residus no aptes per al reciclatge (els que no es recullen
en origen de manera selectiva), entenem que abans de la seva deposició en abocadors cal
aprofitar-ne el contingut energètic per pal·liar els requeriments energètics globals de fonts no
renovables, evitar els problemes d’emissions precursores del canvi climàtic i de la contaminació
local i el consum de recursos naturals escassos.
L’ús de productes que finalment es convertiran en residus porten associats una motxilla energètica
que conté l’energia necessària per a la seva producció; és a dir, aquella que consumeix durant la
seva vida útil i la que conté el propi material.
2. Vegi’s aquesta Directiva a l’annex del recull d'articles sobre la incineració del Ministeri Federal del Medi Ambient,
8
Conservació de la Natura i Seguretat Nuclear
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 9
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
L’energia requerida per al procés de producció sol ser més gran que la pròpia del material del residu i
per això, en general, el reciclatge és la millor manera de recuperar energia d’una part molt important del
residu i ha de ser prioritari davant de la recuperació energètica sempre que sigui viable.
Però a mesura que els costos de la selecció i la recuperació
augmenten i el balanç cost-benefici energètic i ambiental supera el
del reciclatge, el rebuig només es pot destinar a recuperació
energètica o bé a eliminació.
La reglamentació europea de residus estableix clarament les prioritats
d’acció en matèria de residus: en primer lloc, la prevenció i la reducció
i, després, la preparació per a la reutilització (el reciclatge), altres
valoritzacions (particularment la valorització energètica) i l’eliminació.
El reciclatge és la millor manera
de recuperar energia d’una part
molt important del residu i ha
de ser prioritari davant de la
recuperació energètica sempre
que sigui viable
Tecnologies de valorització energètica com la transformació elèctrica amb possibilitat de cogeneració,
co-combustió en centrals tèrmiques, transformació tèrmica per a la producció de calor, i l’ús directe
de combustibles recuperats, són totes elles actualment aplicables i
utilitzades arreu. D’altres com la gasificació, la piròlisi o el plasma són
Sumant l’energia procedent
tecnologies immadures que estan en fase emergent.
Sumant l’energia procedent dels residus municipals, industrials,
forestals i ramaders, ens podríem estalviar en tot l’Estat entre un 8% i
un 9% de l’energia primària consumida a Espanya. Això significaria
estalviar-nos trenta-quatre milions de tones d’emissions3 de CO2 cada
any, en la línia de millora dels processos productors del canvi climàtic.
Aquests són valors que no cal menystenir.
dels
residus municipals, industrials,
forestals i ramaders, ens
podríem estalviar entre un 8% i
un 9% de l’energia primària
consumida a Espanya
1.6 El dèficit de les infraestructures en el marc del nou model
Després d’aplicar les mesures de prevenció, minimització i reducció, i de l’assoliment dels objectius
de recollida diferenciada i reciclatge, són necessàries encara opcions com el pretractament dels
residus no recollits selectivament i la disposició del rebuig de manera ambientalment adequada.
Atesa la finalització imminent de la vida útil dels principals dipòsits controlats de Catalunya, així com la
pèrdua de la capacitat de tractament de les incineradores existents com a conseqüència de l’increment
del poder calorífic que comporta el tractament previ de la resta, a curt i mitjà termini només es poden
garantir les capacitats de tractament necessàries a través de la construcció de nous dipòsits i
l’increment de capacitat de valorització energètica.
Encara que el model de gestió dels residus municipals a Catalunya
assumeix com a tractament de final de línia tant els dipòsits controlats com
les incineradores amb aprofitament energètic, la realitat és que no se
n’estan construint de noves i l’opció preferent són els dipòsits controlats.
És, doncs, indispensable accelerar la finalització de les instal·lacions de
tractament actualment en promoció per assolir les capacitats de
tractament previstes i ampliar-les quan calgui.
Només es poden garantir les
capacitats de tractament
necessàries a través de la
construcció de nous dipòsits i
l’increment de capacitat de
valorització energètica
Donem suport a qualsevol actuació en la creació de nous dipòsits controlats que admetin la
deposició de residus industrials no perillosos, sobretot en aquells casos que permetin recuperar
àrees en procés de restauració, i de noves instal·lacions de valorització energètica.
3. Recuperación ecoeficiente de residuos. Su potencial en España. Alvaro Feliu, Luis Otero. (2007)
9
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 11
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
2. LA NOVA DIRECTIVA DE RESIDUS
La nova Directiva simplifica la legislació comunitària de gestió de residus atès que substituirà tres
directives actualment en vigor: la Directiva marc sobre els residus, la Directiva sobre els productes
perillosos i la Directiva sobre els olis usats.
Aquesta nova Directiva expressa, a través del Parlament Europeu i del Consell, la necessitat de
regular expressament determinats trets bàsics de la gestió de residus com ara:
• La necessitat de disminuir la generació de residus, amb el reforç de les disposicions sobre
prevenció, amb l’obligació que els estats membres creïn programes nacionals de prevenció.
• L’establiment de nous objectius de reciclatge que hauran de ser assolits pels estats membres per
al 2020, inclosos un percentatge de reciclatge del 50% en els residus domèstics i similars i del
70% en els residus de la construcció.
• L’establiment d’una jerarquia clara en la gestió en cinc categories, segons la qual la prevenció és
la millor opció, seguida de la reutilització, el reciclatge, altres formes de valorització –inclosa la
valorització energètica– i l’eliminació segura com a darrer recurs.
• La Directiva fixa per primera vegada els llindars d’eficiència energètica a partir dels quals la
incineració de residus municipals es pot considerar com una operació de valorització energètica.
• Aclareix diverses definicions importants i determina quan s’ha de considerar residu qualsevol
substància o objecte resultant d’un procés de producció.
• Incideix en el principi de la responsabilitat del productor.
El text de la Directiva de residus que va aprovar el Parlament Europeu encara no s’ha establert quan
entrarà en vigor. El passat 20 d’octubre el va aprovar el Consell i es va publicar el 19 de novembre.
A partir de la seva publicació els estats tenen un termini màxim de 24 mesos per transposar la
Directiva a la legislació nacional. Durant aquest termini no es poden dictar actes que siguin contraris
o en dificultin l’aplicació.
2.1 Definicions rellevants
Prevenció: mesures adoptades abans que una substància, material o producte s’hagi convertit en
residu, per reduir:
• a quantitat de residu, fins i tot mitjançant la reutilització dels productes o l’allargament de la vida
útil dels productes.
• els impactes negatius sobre el medi ambient i la salut humana de la generació de residus, o
• el contingut de les substàncies nocives en materials i productes.
Reutilització: operació per la qual un producte o els seus components que no són residus s’utilitzen
de nou per a la mateixa finalitat per a la qual es van concebre.
Tractament: operacions de valorització o eliminació, inclosa la preparació prèvia a la valorització o
eliminació.
Valorització: qualsevol operació el resultat principal de la qual sigui que un residu serveixi per a una
finalitat útil en substituir altres materials que d’una altra manera haguessin estat utilitzats per complir
una funció particular, o la preparació del residu per complir aquesta funció en la mateixa instal·lació
o en l’economia general. L’annex II d’aquesta Directiva estableix una llista no tancada d’operacions
de recuperació (la incineració de residus municipals per sobre d’uns llindars energètics és
considerada recuperació).
11
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 12
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Preparació per a la reutilització: operacions de comprovació, neteja o reparació mitjançant les quals
productes o components de productes que han esdevingut residus es preparen per poder ser
reutilitzats sense cap altra transformació prèvia.
Reciclatge: operació de valorització mitjançant la qual els residus són transformats en productes,
materials o substàncies per a les seves finalitats originals o d’altres. Inclou la transformació de
materials orgànics però no inclou la recuperació d’energia ni la transformació en materials que han
de ser utilitzats com a combustibles o per a operacions de reompliment.
Regeneració d’olis usats: qualsevol operació de reciclatge per a la producció d’olis base
mitjançant el refinament d’olis, concretament eliminant els contaminants, els productes d’oxidació
i els additius que contenen.
Eliminació: qualsevol operació que no es pugui considerar recuperació, fins i tot quan tingui com a
conseqüència secundària l’aprofitament de substàncies o energia. A l’annex I d’aquesta Directiva
s’inclou una llista no tancada d’operacions d’eliminació.
2.2 Jerarquia en la gestió
Els residus no es poden concebre en la seva totalitat com una font d’energia definitiva, ja que la
prioritat general de la gestió de residus és precisament la seva prevenció. Encara que actualment la
reducció de la generació de residus no rep tota l’atenció que es desitjaria (demanda social i
ecoinnovació insuficients), els forts condicionants que imposa la sostenibilitat, tant en l’àmbit local
com global, i, en particular, els derivats d’una evolució negativa de la disponibilitat energètica amb la
crisi que ja hem patit i que és difícil que desaparegui, poden acabar
Cal una transició d’una economia forçant una transició d’una economia lineal d’usar i tirar a una
lineal d’usar i tirar a una economia economia circular, basada en l’ecodisseny per a la prevenció,
circular, basada en l’ecodisseny reutilització, remanufacturació i reciclatge. Aquesta reconversió
econòmica comportaria una dràstica reducció de la generació de
per a la prevenció, reutilització, residus industrials i del consum no reciclable i, en conseqüència, del
remanufacturació i reciclatge potencial de recuperació energètica.
L’energia de procés emprada en la fabricació d’un producte normalment és molt més gran que
l’energia material del seu residu. Per això, en general, el reciclatge és la millor manera de recuperar
energia d’una part molt important dels residus i ha de ser prioritari, dins del seu rang de viabilitat,
davant les opcions de recuperació energètica recollides en aquest document. Amb freqüència, el
benefici ambiental més gran del reciclatge de residus radica precisament en l’estalvi d’energia
primària que suposa recuperar una part de la motxilla energètica. Des d’aquest punt de vista,
reciclatge i recuperació energètica, encara que integren tecnologies molt diferents, són
fonamentalment dues cares de la mateixa moneda.
El reciclatge és la millor manera
de recuperar energia d’una part
molt important dels residus i ha
de ser prioritari, dins del seu rang
de viabilitat, davant les opcions
de recuperació energètica
L’àmbit de major interès en la recuperació energètica es produeix quan
el balanç cost-benefici energètic i ambiental d’aquestes activitats
supera el de les operacions de reciclatge.
En l’escenari previsible d’un cost creixent de l’energia, l’aprofitament
del contingut energètic dels residus presentarà un creixent interès
davant d’altres opcions.
Tanmateix, la recuperació energètica de residus és ja actualment una
opció que no es pot ignorar.
12
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 13
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
La nova Directiva regula expressament la jerarquia en la gestió (a diferència de l’anterior directiva).
La següent jerarquia en la gestió dels residus és d’obligatori compliment excepte en aquells casos
que raons justificades des d’un punt de vista de cicle de vida sobre els impactes de la generació i
gestió del residu aconsellin separar-se’n:
•
•
•
•
•
prevenció
preparació per a la reutilització
reciclatge
altres vies de valorització, com la valorització energètica
eliminació
2.3 Principis d’autosuficiència i proximitat
S’estableix l’obligació per als estats membres, cooperant amb altres estats membres si és necessari
o aconsellable, d’establir una xarxa adequada d’instal·lacions d’eliminació i d’instal·lacions per a la
recuperació de residus municipals (aquesta menció és nova respecte a la directiva anterior que
només mencionava les instal·lacions d’eliminació i justifica, per tant, la necessitat d’establir un pla
d’infraestructures de residus municipals).
Es permet apartar-se del Reglament de trasllats i limitar les importacions de residus destinades a
recuperació en plantes incineradores de residus municipals quan s’estableixi que aquestes
importacions poden donar com a resultat que els residus nacionals hagin de ser eliminats o tractats
de manera no coherent amb els plans de gestió. Aquestes decisions s’han de comunicar a la
Comissió del Parlament Europeu.
2.4 Objectius de reutilització i recuperació
La nova Directiva estableix uns objectius de preparació per a la reutilització i la recuperació per a
certs residus. A més, s’estableix l’obligació per a tots els estats membres de realitzar la recollida
selectiva dels residus, com a mínim de paper, metalls, plàstic i vidre.
Els objectius són els següents:
Abans del 2020 s’ha d’augmentar com a mínim fins un 50% la preparació per
a la reutilització i el reciclatge de residus de matèries, com ara, almenys, el
paper, els metalls, el plàstic i el vidre dels residus domèstics, inclosa la matèria
orgànica o d’un altre origen en la mesura que aquests fluxos de residus siguin
similars als residus domèstics.
Tal com s’especifica en les definicions anteriors, aquest 50% fa referència a
operacions de transformació de materials en productes i no inclou la
recuperació d’energia ni la transformació en materials que han de ser utilitzats
com a combustibles o per a operacions de reompliment.
Abans del 2020 s’ha d’augmentar fins un mínim d’un 70% la preparació
per a la reutilització, el reciclatge i la resta de recuperació de materials,
incloses les operacions de reompliment que utilitzin els residus com a
succedanis d’altres materials, dels residus no perillosos procedents de la
construcció i demolició, amb exclusió dels materials presents de manera
natural definits a la categoria 17 05 04 del Catàleg Europeu de Residus.
Abans del 2020 s’ha
d’augmentar com a mínim
fins un 50% la preparació
per a la reutilització i el
reciclatge de residus de
matèries, com ara, almenys,
el paper, els metalls, el
plàstic i el vidre dels
residus domèstics, inclosa
la matèria orgànica o d’un
altre origen en la mesura
que aquests fluxos de
residus siguin similars als
residus domèstics.
13
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 14
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
2.5 Programes
Es preveuen dos tipus de programes que han d’elaborar els estats membres: els de prevenció i els
de gestió. Aquests programes s’han d’avaluar i revisar, si escau, com a mínim cada sis anys.
2.5.1 Programes de prevenció
Es fixa l’obligació d’establir programes de prevenció que poden ser una part integrant dels programes
de gestió. En el darrer cas, les mesures de prevenció han d’estar clarament identificades.
S’han de fixar objectius concrets de prevenció que serveixin per deslligar el creixement econòmic i
els impactes associats a la generació de residus.
S’han de fixar punts de referència qualitatius i quantitatius per poder avaluar el progrés i determinar
objectius i indicadors quantitatius i qualitatius.
La Comissió establirà guies per al desenvolupament d’aquests programes, i crearà un sistema per
compartir informació sobre millors pràctiques en prevenció.
2.5.2 Programes de gestió
Els plans de gestió de residus han de presentar una anàlisi actualitzada de la situació de la gestió
dels residus en l’àmbit geogràfic corresponent, així com una exposició de les mesures que s’hagin
de prendre per millorar la preparació per a la reutilització, el reciclatge, la valorització i l’eliminació
dels residus de manera respectuosa amb el medi ambient; així mateix, han d’avaluar com
contribueixen a assolir els objectius establerts a la Directiva.
Han de contenir, com a mínim, la informació següent:
• tipus, quantitat i font dels residus generats en el territori; els residus que es prevegi que es
transportaran des del territori nacional o cap al territori nacional i una avaluació de l’evolució futura
dels fluxos de residus; sistemes existents de recollida de residus i principals instal·lacions
d’eliminació i valorització, inclosa qualsevol mesura especial per a olis usats; residus perillosos o
fluxos de residus que siguin objecte de legislació comunitària específica;
• una avaluació de la necessitat dels nous sistemes de recollida; el tancament d’instal·lacions
existents de residus; infraestructures addicionals d’instal·lació de residus per garantir els principis
de proximitat i autosuficiència i, si escau, inversions corresponents; informació suficient sobre els
criteris de localització per a la identificació de l’emplaçament i sobre la capacitat de les futures
instal·lacions d’eliminació o les principals instal·lacions de valorització; si cal, polítiques generals
de gestió de residus, incloses les tecnologies i els mètodes de gestió de residus previstos, o
polítiques sobre residus que plantegin problemes de gestió específics.
Poden incloure, també, els elements següents:
• aspectes organitzatius relacionats amb la gestió de residus, inclosa una descripció del repartiment
de responsabilitats entre els operadors públics i privats que s’ocupen de la gestió dels residus; una
avaluació de la utilitat i la conveniència de l’ús d’instruments econòmics i d’instruments d’un altre
caire per afrontar diferents problemes amb relació als residus, tenint en compte la necessitat de
mantenir el correcte funcionament del mercat interior; campanyes de sensibilització i informació
adreçades al públic en general o a un grup concret de consumidors; llocs històricament
contaminats per l’eliminació de residus i mesures per a la seva rehabilitació.
14
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 15
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Els plans s’han de subjectar als requisits de la Directiva d’envasos i als de l’estratègia per reduir els
residus biodegradables destinats a abocador que preveu la Directiva d’abocadors.
2.6 Valorització energètica
La Directiva estableix un criteri més clar de quan la incineració de residus municipals pot ser
considerada una operació de valorització energètica.
Així, en la llista d’operacions de valorització s’especifica quan el tractament tèrmic (incineració) de
residus municipals pot ser considerat una operació de valorització i quan ha de ser considerat,
perquè no compleix els llindars d’eficiència energètica establerts, una operació d’eliminació.
Malgrat que un dels objectius de la negociació de la Directiva, en un inici, va ser poder establir
objectius per distingir clarament la valorització de l’eliminació, especialment en casos de tractament
tèrmic de residus, la Directiva només estableix un criteri clar per definir la valorització energètica dels
residus municipals. Per a la resta de residus, tot i que és previsible un tractament semblant, no
s’estableixen llindars i, per tant, de moment s’ha de seguir treballant amb els criteris fixats pel
Tribunal de Justícia de la UE per distingir ambdues operacions.
2.7 Incineració de residus municipals
La incineració de residus municipals es considera una operació de valorització quan l’eficiència
energètica sigui igual o superior a:
• 0,60 tractant-se d’instal·lacions en funcionament i autoritzades conforme a la legislació
comunitària aplicable des d’abans de l’1 de gener del 2009;
• 0,65 tractant-se d’instal·lacions autoritzades després del 31 de desembre del 2008, en què
s’aplica la fórmula següent:
Eficiència energètica = (Ep -(Ef + Ei)) / (0,97 x (Ew + Ef))
en què:
Ep és l’energia anual produïda com a calor o electricitat, que es calcula multiplicant l’energia en
forma d’electricitat per 2,6 i la calor produïda per a usos comercials per 1,1 (GJ/any).
Ef és l’aportació anual d’energia al sistema a partir dels combustibles que contribueixen a la
producció de vapor (GJ/any).
Ew és l’energia anual continguda en els residus tractats, calculada utilitzant el poder calorífic
net inferior dels residus (GJ/any).
Ei és l’energia anual importada excloent Ew i Ef (GJ/any).
0,97 és un factor que representa les pèrdues d’energia degudes a les cendres de fons i la radiació.
Aquesta fórmula s’aplicarà de conformitat amb el document de referència sobre les millores
tècniques disponibles per a la incineració de residus.
Ja hem dit que la Directiva estableix que els trasllats de residus municipals per a la seva valorització
energètica poden ser limitats, per la qual cosa s’aparten del règim establert en el Reglament de
trasllats que estableix la lliure circulació de residus en el mercat interior per a la seva valorització.
Aquestes limitacions, però, han de ser comunicades a la Comissió.
15
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 16
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
2.8 Finalització de la consideració d’un residu com a residu
L’article 6 disposa que s’han d’establir criteris per determinar quan un residu que ha estat sotmès a
operacions de recuperació, inclòs el reciclatge, ha de deixar de ser considerat residu.
Per fixar aquests criteris s’ha de tenir en compte:
a) si la substància o objecte és utilitzat normalment per a finalitats específiques,
b) si existeix mercat o demanda per a aquesta substància o objecte,
c) si compleix els requeriments tècnics per al seu ús específic i compleix la normativa i estàndards
aplicables als productes,
d) si el seu ús no causa efectes negatius sobre el medi o la salut de les persones.
Els criteris han d’incloure, quan s’escaigui, valors límits per als contaminants i han de tenir en
compte els possibles efectes negatius sobre el medi ambient. Com a mínim s’han d’establir criteris
per als conglomerats, paper, vidre, metall, pneumàtics i tèxtils.
Quan un residu deixa de tenir la consideració de residu també perd aquesta consideració per al
compliment dels objectius de les directives d’envasos, RAES, VFU i piles.
Mentre aquests criteris no estiguin definits, els estats membres poden decidir cas per cas quan un
residu ha deixat de ser residu tenint en compte la jurisprudència aplicable i han de notificar aquestes
decisions a la Comissió.
2.9 Subproductes
L’article 5 disposa que qualsevol substància o objecte resultant d’un procés de producció que no
tenia com a objectiu principal la producció d’aquesta substància o objecte, pot no ser considerat
residu quan es compleixen les condicions següents:
• l’ús posterior de la substància o objecte és cert,
• pot ser usat directament sense cap altra transformació fora de la pràctica industrial habitual,
• la substància o objecte es produeixen com una part integral del procés de producció,
• el seu ús ulterior és legal, és a dir, la substància o objecte compleixen els requeriments pertinents
per als productes i la protecció ambiental i de la salut, i no poden conduir a efectes negatius sobre
el medi o la salut de les persones.
Sobre aquesta base, la Comissió ha de determinar els criteris que han de complir objectes i
substàncies específiques per poder ser considerats subproductes.
16
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 17
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
3. LES LLEIS DE CATALUNYA
A Catalunya disposem de dues lleis marc sobre residus que concreten el model de gestió de residus
que ha d’operar a Catalunya, d’acord amb les normatives europees i les tendències
socioeconòmiques imperants:
• Llei 8/2008, de 10 de juliol4, de finançament de les infraestructures de gestió dels residus i dels
cànons sobre la disposició del rebuig dels residus
• Llei 9/20085, de 10 de juliol, de modificació de la Llei 6/1993, de 15 de juliol, reguladora dels
residus
Els principals aspectes que es poden destacar d’aquestes normes amb relació a l’objecte d’aquest
document, són els següents:
1. Harmonització de la legislació envers els requisits europeus i estatals. Es modifiquen diversos
preceptes amb l’objectiu d’harmonitzar la llei catalana amb la normativa estatal i europea
aplicable, i s’inclouen nous mecanismes per optimitzar tant la planificació que el Govern duu a
terme per a la gestió dels residus com les accions de reducció, recollida selectiva i formació i
conscienciació establertes per aquesta llei.
2. Creació de la figura del Pla Territorial Sectorial d’Infraestructures de Gestió de Residus. La Llei 9
crea la figura del Pla Territorial Sectorial d’Infraestructures de Gestió de Residus Municipals, que
permet fixar criteris de localització precisos per a les instal·lacions de gestió de residus, d’acord
amb el que disposa la Directiva 2006/12/CE de residus, i que contribueix a dotar de coherència
la planificació territorial de la gestió dels residus i la planificació urbanística. En el mateix sentit,
es determina que en la planificació urbanística s’inclogui la gestió dels residus que s’originen en
l’àmbit territorial respectiu i s’estableixin les prescripcions pertinents.
3. Nou procediment per a l’elaboració dels plans i programes de residus. La Llei 9 modifica el
procediment per a l’elaboració dels plans i programes per tal d’incloure-hi una avaluació
ambiental i, d’acord amb el que disposa el Conveni d’Aarhus, fa possible l’accés a la informació
sobre les mesures establertes, i també la consulta i la participació del públic, per garantir la seva
contribució en la planificació de la gestió dels residus a Catalunya.
4. Protecció del sòl enfront de la contaminació. Ateses les disposicions estatals de protecció del sòl
enfront de la contaminació, i sens perjudici d’una regulació futura dels sòls contaminats a
Catalunya, s’ha considerat necessari d’incloure a la Llei 6/1993 eines que han de permetre al
Govern el compliment dels objectius de la política de protecció del sòl.
5. Ampliació de la regulació del fons econòmic. La llei modifica la regulació del fons econòmic, que
amplia l’àmbit d’actuació.
6. Obligatorietat de la recollida selectiva a tot Catalunya. Pel que fa a la gestió dels residus
municipals, s’estableix la recollida selectiva dels residus municipals a tota la població de
Catalunya, d’acord amb el Programa de Gestió de Residus Municipals de Catalunya. Es disposa,
també, que els ens locals consignin els crèdits necessaris en els seus pressupostos per garantir
el finançament de la recollida selectiva dels residus municipals.
4. Vegi’s l’annex.
5. Vegi’s l’annex.
17
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 18
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
7. Obligatorietat de tractaments per a la fracció resta prèvia a les operacions d’eliminació. S’estableix
que, prèviament a qualsevol tractament d’eliminació, la fracció resta ha de ser tractada per
recuperar tot allò que sigui valoritzable i sigui viable tècnicament i econòmica.
8. Ampliació de l’àmbit d’actuació del Fons6 de Gestió de Residus. S’amplia l’àmbit d’actuació del
Fons de Gestió de Residus, que ara pot instrumentar la cooperació econòmica de la Generalitat
en el foment de les operacions de prevenció, valorització i optimització d’altres categories de
residus, una vegada garantit el finançament de les infraestructures de gestió de residus
municipals.
9. Adequació del servei públic de disposició del rebuig dels residus especials. Finalment, s’adequa
la redacció de la Llei 6/1993 a la realitat actual, que ha demostrat que la necessitat del servei
públic de disposició del rebuig dels residus especials es limita a les operacions de dipòsit
controlat i incineració.
10.Nous cànons sobre la incineració de residus municipals i la deposició controlada de residus de
la construcció, complementàriament al cànon existent que grava la destinació dels residus
municipals a instal·lacions de dipòsit controlat, tant de titularitat pública com privada, situades
a Catalunya. Amb aquesta llei s’amplia l’objecte de regulació del cànon per fer-lo extensiu a les
operacions d’incineració dels residus municipals i a la deposició controlada dels residus de la
construcció.
6. Vegi’s l’annex.
18
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 19
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
4. LA GENERACIÓ DE RESIDUS A CATALUNYA
Catalunya, amb una població d’uns 7 milions d’habitants, genera més de 4 milions de tones de
residus municipals, prop de 6 milions de tones de residus industrials (indústries i depuració d’aigües
residuals) i prop d’11 milions de tones de residus de la construcció. D’altra banda, també es generen
aproximadament 3,7 milions de tones d’excedents ramaders.
4.1 La generació de residus municipals a Catalunya
Segons les dades de l’Agència de Residus de Catalunya, en total, l’any
4.311.370 tones de residus municipals. Atès que la població va augmentar
de residus municipals generats l’any 2007 va augmentar un 1% respecte a
generació per habitant i dia es manté en 1,64 kg/habitant/dia per tercer any
2007, es van generar
un 1,06%, la quantitat
l’any 2006. La ràtio de
consecutiu.
Comparativa generació de residus municipals 2006/2007 (tancament de dades a 19 de juny de 2008)
MATÉRIA ORGÀNICA
VIDRE
PAPER i CARTRÓ
ENVASOS LLEUGERS
VOLUMINOSOS
PODA
PILES
MEDICAMENTS
2007
7.210.508
TOTAL (en tones)
302.724,0
201.683,6
408.733,7
103.873,4
180.099,0
64.871,4
575,7
546,1
2006
7.134.697
TOTAL (en tones)
256.076,8
183.229,9
419.947,6
94.852,7
161.877,2
67.237,9
519,5
479,6
INCREMENT SOBRE 2006
1,06%
INCREMENT SOBRE 2006
18,22%
10,07%
-2,67%
9,51%
11,26%
-3,52%
10,82%
13,86%
TÈXTIL
6.513,2
5.893,8
10,51%
ALTRES A DEIXALLERIES
TOTAL RSB
184.344,5
1.453.964,6
174.025,5
1.364.140,4
5,93%
6,58%
% RSB/RES MUNICIPALS
33,72%
31,95%
ESCOMBRARIES RESTA
% RESTA /RM
2.857.405,5
66,28%
2.905.089,0
68,04%
-1,64%
TOTAL RES MUNICIPALS
RATIO (kg/hab/dia)
4.311.370,1
1,64
4.269.433,9
1,64
0,98%
RESTA
GENERACIÓ FRACCIÓ
RECOLLIDA SELECTIVA BRUTA (RSB)
HABITANTS
Font: Agència de Residus de Catalunya
Font: Agència de Residus de Catalunya
19
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 20
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
La recollida selectiva l’any 2007 va ser de 1.453.965 tones, xifra que és un 33,7% dels residus
generats. Això suposa un increment del 6,6% respecte a l’any 2006. La tendència de la recollida
selectiva de residus continua a l'alça.
Font: Agència de Residus de Catalunya
La recollida selectiva de l’orgànica (restes de menjar) va incrementar un 18,2% respecte a l’any
2006. És la part dels residus recollits selectivament que va augmentar més. L’any 2007 es van recollir
302.724 tones de matèria orgànica.
Font: Agència de Residus de Catalunya
20
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 21
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
La recollida selectiva del vidre va incrementar un 10,1% respecte a l’any 2006. L’any 2007 es van
recollir 201.684 tones de vidre.
La recollida selectiva del paper i el cartró va disminuir lleugerament un 2,7% respecte a l’any 2006.
L’any 2007 es van recollir 408.734 tones de paper i cartró.
Font: Agència de Residus de Catalunya
21
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 22
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
La recollida selectiva d’envasos va incrementar un 9,5% respecte a l’any 2006. L’any 2007 es van
recollir 103.873 tones d’envasos.
Hi ha una clara tendència a augmentar la recollida selectiva dels
residus i, per tant, disminueix el volum de la resta d’escombraries
que necessiten tractaments de final de línia. La recollida selectiva
va augmentar el 2007 un 6,6% respecte a l’any 2006 i la resta
d’escombraries va disminuir un 1,6%.
Font: Agència de Residus de Catalunya
22
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 23
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Per determinar l’índex de la recollida selectiva neta es parteix del valor obtingut de la recollida
selectiva i es descompten, si es coneixen, els valors mitjans dels impropis continguts per a cada
fracció d’acord amb les caracteritzacions. Aquests valors es mostren en la columna “criteri recollida
selectiva neta” i seran els que s’utilitzaran en aquest estudi, tot i que hi poden haver majors
continguts d’impropis sense documentar.
ANY 2007
CATALUNYA
R. SELECTIVA
BRUTA
Recollida
Selectiva (t)
Orgànica
% Recollida
Selectiva bruta
302.724
Orgànica (metanització)
Vidre
201.684
R. SELECTIVA
NETA
Criteri Recollida
Selectiva Neta
Recollida
Selectiva Neta(t)
76,2%
230.676
-
-
98,0%
197.650
404.646
Paper i cartró
408.734
99,0%
Envasos
103.873
75,0%
77.905
Voluminosos
180.099
100,0%
180.099
Poda Vegetal
64.871
100,0%
64.871
Piles
576
100,0%
576
Medicaments
546
10,0%
55
6.513
100,0%
6.513
184.345
100,0%
184.345
Tèxtil
Altres residus en deixalleries
Altres materials recuperats a instal.
TOTAL
1.453.965
GENERACIÓ RM
4.311.370
33,72%
-
-
-
1.347.335
%Recollida
Selectiva Neta(t)
31,25%
4.311.370
Font: Agència de Residus de Catalunya
23
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 24
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
4.2 La generació de residus industrials no especials a Catalunya
Els residus declarats procedents de l’activitat productiva el 2007 van ser de 5.396.084 tones, dels
quals es van valoritzar 3.912.160 tones (el 73% dels residus industrials generats).
RESIDUS INDUSTRIALS DECLARATS EN FUNCIÓ DEL TRACTAMENT SEGONS DECLARACIÓ 2007 (t)
Tipus de tractament
No especials
Total general
%
Valorització en origen
138.278,22
222.707,24
360.985,46
6,69%
Valorització externa
226.928,12
3.015.860,77
3.242.788,89
60,10%
Valorització com a subproducte
19.521,78
253.791,72
273.313,50
5,07%
Total valorització material
384.728,12
3.492.359,73
3.877.087,85
71,85%
Valorització energètica
14.376,92
20.695,15
35.072,07
0,65%
TOTAL VALORITZACIÓ
399.105,03
3.513.054,88
3.912.159,91
72,50%
Deposició controlada
90.138,41
1.058.619,75
1.148.758,16
21,29%
Incineració
94.319,79
10.594,46
104.914,26
1,94%
Fisicoquímic
111.392,45
75.173,39
186.565,83
3,46%
TOTAL DISPOSICIÓ DEL REBUIG
295.850,65
1.144.387,60
1.440.238,25
26,69%
Emmagatzematge
9.914,35
7.738,36
17.652,71
0,33%
Gestió insuficient
2,00
4.268,90
4.270,90
0,08%
Gestió no especificada
2.282,04
19.480,03
21.762,07
0,40%
TOTAL ALTRES
12.198,40
31.487,29
43.685,69
0,81%
TOTAL
707.154,08
4.688.929,77
5.396.083,85
100,00%
Font: Agència de Residus de Catalunya
24
INDÚSTRIES
Especials
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 25
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Els residus de fangs de depuradora declarats el 2007 procedents de les depuradores d’aigües
residuals urbanes van ser de 528.326 tones, dels quals aproximadament el 60% es van valoritzar
(materialment per compostatge i aplicació directa, 59%, i energèticament, 1%) i el 40% es van
dipositar en dipòsits controlats, incineració i tractaments fisicoquímics.
Font: Agència de Residus de Catalunya
RESIDUS INDUSTRIALS DECLARATS EN FUNCIÓ DEL TRACTAMENT SEGONS DECLARACIÓ 2007 (t)
Tipus de tractament
FANGS DE DEPURADORES D'AIGÜES RESIDUALS URBANES
Especials
No especials
Total general
%
Valorització en origen
0,00
27.118,36
27.118,36
5,13%
Valorització externa
140,82
268.084,17
268.224,99
50,77%
Valorització com a subproducte
0,00
12.967,06
12.967,06
2,45%
Total valorització material
140,82
308.169,59
308.310,41
58,36%
Valorització energètica
0,00
5.231,96
5.231,96
0,99%
TOTAL VALORITZACIÓ
140,82
313.401,55
313.542,37
59,35%
Deposició controlada
135,65
58.090,97
58.226,62
11,02%
Incineració
165,61
6.317,40
6.483,01
1,23%
Fisicoquímic
579,74
144.066,40
144.646,14
27,38%
TOTAL DISPOSICIÓ DEL REBUIG
881,00
208.474,77
209.355,77
39,63%
Emmagatzematge
225,00
388,80
613,80
0,12%
Gestió insuficient
0,00
0,00
0,00
0,00%
Gestió no especificada
0,28
4.814,06
4.814,34
0,91%
TOTAL ALTRES
225,28
5.202,86
5.428,14
1,03%
TOTAL
1.247,10
527.079,18
528.326,28
100,00%
Font: Agència de Residus de Catalunya
25
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 26
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
4.3 Les xifres en el context exterior
Perspectiva internacional
Els indicadors sobre generació i gestió de residus se situen per a Catalunya en el mateix ordre de
magnitud que la resta de països desenvolupats: l’OCDE estima per als trenta països membres, de
mitjana:
30% de recollida selectiva de residus municipals7
50-60% de recuperació de residus industrials
Perspectiva autonòmica
En l’àmbit de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol es troben, com a mitjana, els indicadors
següents:
12% de recollida selectiva de residus municipals8
65% de recuperació de residus industrials
A Catalunya, els valors són els següents:
34% de recollida selectiva de residus municipals
73% de recuperació de residus industrials
Però cal tenir present que en aquest moment a Europa, en matèria de gestió de residus, existeixen
quatre velocitats:
• Els estats líders, que disposen de normativa pròpia, que s’avancen a la normativa comunitària, o
van molt més enllà dels mínims exigits.
• Els estats que van incorporant les obligacions de les directives en terminis més o menys relaxats.
• Els endarrerits de la UE-15 que s’acullen als emplaçaments de les directives i els que l’ampliació
dels nous membres els ha centrat tot i ser els cués en el grup anterior.
• El grup dels nous estats membres.
Si en el present els resultats de Catalunya són millors en el context espanyol i comparables als dels
països desenvolupats en el context internacional, pel que fa a la projecció de futur cal assenyalar que
Catalunya disposa d’un programa de gestió que preveu aconseguir l’objectiu del 50% de reciclatge
previst a la Directiva per abans del 2020, abans del 2012. En vista dels
Els indicadors sobre generació resultats que mostra la taula, el 2007 sembla que és possible arribar-hi.
Però la realitat és molt més complexa i amb necessitats
i gestió de residus se situen d’infraestructures que reclamen una atenció immediata com es veurà al
per a Catalunya en el mateix llarg d’aquest estudi.
ordre de magnitud que la resta
de països desenvolupats
7. Font: OCDE Environmental Data. Compendium 2006-2007
8. Font: Memoria Medio Ambiente en España 2006, Ministeri de Medi Ambient
26
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 27
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
5. MODEL DE GESTIÓ DELS RESIDUS
MUNICIPALS A CATALUNYA
Els trets essencials de l’actual model de gestió dels residus municipals a Catalunya es basen en
dos aspectes.
Per una banda, en la recuperació i la valorització de les fraccions segregades estenent les
recollides selectives al conjunt de Catalunya i tractant la resta de fraccions de residus abans de la
seva eliminació.
Els models de segregació de residus es determinen en funció de diferents paràmetres del territori,
que inclouen el volum i la distribució de la població, el model urbà, les activitats comercials i de
turisme, etc.
Desplegament dels models de recollida selectiva
Núm.
Model de segregació
Model 5 fraccions
municipis
Fraccions principals recollides separadament
FORM
Vidre
Paper/Cartró
Envasos Lleugers
Resta
903
Model Residu Mínim
6
Model Multiproducte
27
Recollida Conjunta
Recollida Conjunta
Per una altra banda, en l’establiment d’una xarxa d’instal·lacions de tractament i eliminació de
residus que, sobre la base dels principis generals de proximitat i suficiència, compleixi les directives
comunitàries, particularment pel que fa a la reducció de residus biodegradables, i faci front a
l’exhauriment a curt termini de la vida útil d’instal·lacions estratègiques de gestió de residus,
especialment en l’àmbit de la regió metropolitana.
L’aplicació d’aquest model implica:
• L’adaptació de les plantes de tractament al canvi de característiques dels residus municipals que
comporta l’aplicació del model.
• L’increment dels rendiments de recuperació de materials per mitjà de l’automatització dels
processos de tria i selecció.
• La preparació adequada del rebuig procedent de les plantes de recuperació per tal de minimitzar
els impactes en l’etapa de tractament final.
• La minimització dels impactes ambientals que es puguin produir a les instal·lacions de tractament,
en especial pel que fa a olors, sorolls i aigua residual de procés.
27
diagnosi09annex.qxd
2/3/09
17:02
Página 28
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Font: Agència de Residus de Catalunya
A Catalunya (de manera pràctica i atès que el model vigent no està 100% implantat) conviuen encara
pràctiques del model de gestió amb sistemes de deposició directa a dipòsit i, conseqüentment, com
a esquema de gestió de residus real que es presenta en el gràfic adjunt (Fig.1),
La Llei d'incineració de s’incorpora un flux directe des de la fracció resta a disposició (abocador+
Catalunya (Fig.2) només incineració).
permet incinerar els residus
que han estat prèviament
tractats per extreure’n totes
les fraccions valoritzables.
Solament les fraccions que
no són susceptibles de
valorització es poden
destinar a la disposició
28
La Llei d'incineració de Catalunya (Fig.2) només permet incinerar els residus
que han estat prèviament tractats per extreure’n totes les fraccions valoritzables.
Solament les fraccions que no són susceptibles de valorització es poden destinar
a la disposició (dipòsit controlat o incineració amb recuperació d’energia) del
rebuig, tot i que a Catalunya hi ha algun corrent que considera que l’obligació
d’efectuar la recollida de manera selectiva ja eximeix de la següent obligació que
és valoritzar tots els residus municipals susceptibles de ser valoritzats.
A Alemanya només les incineradores podien complir les prescripcions per a la
deposició en dipòsit controlat. Els tractaments mecanicobiològics(MBT) es
van desenvolupar com alternativa a la incineració prévia a la deposició en
abocadors (Fig.3)
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 29
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
A Alemanya la incineració representa el 25% del
tractament dels seus residus municipals. I dins de la UE15, per sobre del 20% d’incineració trobem Portugal,
Àustria, Holanda, Bèlgica, França, Luxemburg, Suècia i
Dinamarca. Els nivells de reciclatge de Dinamarca,
Suècia, Luxemburg, Bèlgica, Àustria, Alemanya i
Holanda, superen el 40%. A Catalunya la incineració
representa el 13% de la disposició total de residus
municipals, mentre que el 43% va a dipòsits controlats.
El nivell de reciclatge és del 35%.
A Alemanya la incineració no està considerada com a
disposició, i pel que fa a l’àmbit europeu caldrà atendre
la nova Directiva que reconeix la incineració de residus
com una forma de valorització a condició que es
compleixi determinats criteris d’eficiència energètica.
D’altra banda, a Alemanya s’endureixen els
requeriments per a les MBT. Les plantes han de ser
tancades i els límits d’emissió es corresponen als límits
de l’oxidació tèrmica regenerativa (RTO).
Fig.1
Fig.2
Fig.3
29
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 30
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
30
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 31
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
6. SISTEMES DE TRACTAMENT
DE RESIDUS MUNICIPALS
Sobre els sistemes de tractament de residus municipals hi ha una extensa bibliografia, i per aquest
motiu en aquest apartat només s’exposen els principals sistemes de tractament.
Es dediquen diversos apartats a la incineració amb recuperació d’energia i al dipòsit controlat per la
controvèrsia de la que són objecte a Catalunya.
Així mateix, es tracten separadament altres tractaments tèrmics de valorització energètica que,
malgrat no ser tecnologies madures, cal seguir de prop per a un futur.
6.1. Residus-recurs: El reciclatge
El reciclatge inclou les operacions de valorització mitjançant les quals els residus són transformats
en productes, materials o substàncies per a les finalitats originals o d’altres. Inclou la transformació
de materials orgànics.
6.1.1 Tractaments mecànics
Aquests s’utilitzen en les plantes de selecció d’envasos i com a tractament previ en les plantes de
tractament de resta.
L’objectiu sempre és maximitzar la recuperació de materials reciclables i extreure els materials
impropis voluminosos o que poden produir problemes als processos posteriors continguts als
residus d’entrada.
En les plantes de tractament de resta, el tractament mecànic, a més de separar els materials
reciclables, té com a objectiu separar el flux d’entrada en tres corrents diferenciats: materials
reciclables, matèria orgànica i rebuig.
El materials separats són, fonamentalment:
• Envasos de PEAD
• Films de PEBD
• Envasos de PET
• Envasos de PVC
• Plàstic barreja
• Tetra Brick
• Paper-cartró
• Alumini
• Acer
• Fusta
Les tècniques que s’apliquen són:
• Obertura de bosses
• Separació per mida
• Separació per forma (plans i rodants)
• Separació per densitat
• Separació per la resposta al camp elèctric o magnètic
• Separació per sistemes òptics
31
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 32
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
6.1.2 Tractaments biològics
Els tractaments biològics s’apliquen al tractament de la matèria orgànica.
En funció de les característiques d’entrada i origen, així com del destí o aplicació final d’aquesta, se
selecciona sistema més idoni.
La matèria orgànica procedent d’una recollida selectiva en origen (FORM) té menys impropis i, per
tant, molta més qualitat que la separada per processos mecànics de la fracció resta (MOR).
Per altra banda, per evitar possibles contaminacions, el compost resultat del tractament biològic de
la FORM pot ser utilitzat com a fertilitzant, mentre que el resultat de l’estabilització de la MOR només
pot ser destinat a restauració o a altres usos poc exigents.
Les tècniques que bàsicament s’inclouen són:
• Estabilització aeròbia: és bàsicament compostatge, tractament bioquímic amb presència d’oxigen
que permet l’estabilització de la matèria orgànica i que no genera biogàs.
El procés està constituït per dues fases consecutives: descomposició i maduració.
En la primera, diferents poblacions de bactèries i fongs descomponen els constituents de la
matèria orgànica, hidrats de carboni, proteïnes i lípids. En el medi aerobi, les reaccions són
exotèrmiques, de manera que en condicions físiques adequades, es produeix un augment de la
temperatura de la massa en descomposició que pot superar els 70ºC. Si la temperatura es manté
durant el temps suficient, es destrueixen els organismes patògens, larves, ous… Aquesta és la
base de les propietats d’higienització del procés. L’augment de temperatura i la necessària
renovació d’aire per mantenir concentracions adequades d’oxigen afavoreixen l’evaporació de
l’aigua, la qual cosa provoca un refredament. I l’assecatge del producte.
S’ha de mantenir el control sobre el procés, de manera que el descens de la temperatura i
l’assecatge no comencin fins que l’etapa de descomposició i higienització s’hagin completat.
També s’han d’evitar les temperatures massa altes com per produir una esterilització del medi i la
conseqüent aturada de l’activitat biològica.
• Assecatge biològic: procés similar al compostatge tradicional però que es proposa estabilitzar la
matèria orgànica amb l’objectiu d’obtenir un residu estabilitzat per a un tractament posterior
(compostatge gris).
• Digestió anaeròbia o biometanització: Encara que aquest sistema s’ha de considerar un procés de
valorització energètica amb producció de biogàs, s’ha inclòs en aquest apartat com a alternativa
al tractament de la fracció orgànica.
Es tracta d’un procés de tractament bioquímic en absència d’oxigen de la matèria orgànica
biodegradable, amb generació de biogàs. Aquest gas conté una altra proporció de metà en
concentració superior al 60% i un PCI d’aproximadament 5.500 kcal/m3.
32
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 33
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
La digestió anaeròbia està caracteritzada per l’existència de tres fases diferenciades:
Etapa hidrolítica: es produeix en condicions aeròbiques i consisteix en el trencament dels
compostos orgànics complexos, com els lípids, proteïnes i hidrat de carboni, en molècules solubles
fàcilment biodegradables, com sucres, àcids grassos de cadena llarga, aminoàcids, alcohols, etc.
Etapa acidogènica: els compostos solubles obtinguts de l’etapa anterior són transformats per les
bactèries acidogèniques en àcids grassos de cadena curta (butíric, propiònic, valèric...) i
posteriorment en àcid acètic, hidrogen i diòxid de carboni. L’ús de l’oxigen dissolt en aigua per part
d’aquestes bactèries provoca que s’esgoti, i es transformin les condicions aeròbiques inicials en
anaeròbiques.
Etapa metanogènica: constitueix l’última etapa del procés en què les bactèries metanogèniques
transformen el compostos intermedis en metà i CO2.
Els processos de digestió anaeròbica poden classificar-se en dos grups depenent de la
temperatura òptima de creixement dels microorganismes:
Mesofílics
Termofílics
Temperatura òptima: 35-40ºC
Temperatura òptima: 55ºC
Avui en dia, no hi ha un consens generalitzat sobre si un augment de la temperatura d’operació
amb el conseqüent increment de l’activitat biològica compensa el major cost que suposa
aconseguir i mantenir aquestes condicions.
Atenent al contingut de sòlids en el procés de digestió, les tecnologies es classifiquen en dos grans
grups: digestió per via humida i digestió per via seca. En el primer cas, el contingut en matèria
seca dels residus està per sota del 20%, generalment entre el 3% i el 15%, i en el segon cas està
entre el 20% i el 40%.
Els processos termofílics són habitualment més viables quan el procés requereix menors quantitats
d’energia. Així, la majoria dels sistemes de digestió humida es realitzen en condicions mesòfiles
(amb un major volum per escalfar), mentre que els processos de digestió seca es realitzen
generalment en condicions termòfiles.
6.2. Valorització secundària: Els tractaments de la fracció resta
El tractament de la fracció resta és un procés de tractament de les fraccions que no són recollides
selectivament.
Descriurem aquí els esquemes bàsics que poden servir per fer una aproximació a la diversitat de
combinacions que finalment es poden escollir.
S’inclouen només els processos que estan més estesos i provats en el mercat sense que això
impedeixi la possibilitat d’adoptar alternatives actualment menys desenvolupades com per exemple
els bioreactors, que són dipòsits on es controla la digestió semblantment a un reactor biològic. Els
bioreactors es poden considerar com una alternativa als processos de biometanització.
33
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 34
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Les dades sobre balanços de massa, energia, poder calorífic, etc., prenen en consideració una
composició mitjana de la fracció resta dels residus de Catalunya basada en una separació prèvia en
origen com a resultat de la recollida selectiva del paper, envasos lleugers, vidre i matèria orgànica.
Quant al rendiment i eficiència de les tecnologies, s’ha considerat l’estat de desenvolupament actual.
Es tenen en compte dos escenaris bàsics en funció de l’existència o l’absència d’abocador:
6.2.1 Escenaris amb absència d’abocadors
En funció del tipus de pretractament tenim:
Hi ha una etapa prèvia de classificació mecànica per a la recuperació de materials reciclables.
L’objectiu fonamental és l’obtenció de la major quantitat d’energia possible, de manera directa,
aprofitant l’elevat PCI d’aquesta fracció.
34
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 35
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
El pretractament separa la fracció resta en tres fluxos:
• Fracció de materials reciclables que es poden tornar a introduir al cicle productiu: metalls fèrrics,
alumini i materials plàstics.
• Fracció humida que conté la major part de la matèria orgànica de la fracció resta. Aquesta fracció
s’estabilitza per processos biològics aeròbics per reduir la quantitat de carbó biodegradable i es
transforma en CO2, vapor d’aigua i un producte estabilitzat destinat a incineració. Tot i que la
complexitat dels processos de digestió anaeròbica amb orgànica procedent de la resta ho fan
desaconsellable, també s’ha considerat la degradació de la matèria orgànica per processos
anaeròbics amb producció de metà com a combustible secundari per a la producció d’energia
elèctrica.
• Fracció seca amb contingut no recuperable de paper/cartró fustes, tèxtils i cel·lulosa, vidre i matèria
orgànica que es pot destinar a abocador, directe o després d’un procés de compactat i embalatge.
Com que té un alt poder calorífic (sobre els 3.200 kcal/kg), també es pot considerar la incineració
en llit fluït, o bé la valorització energètica a través d’un tractament complementari per a l’obtenció
de RDF per poder transportar-lo fins a plantes cimenteres.
El poder calorífic inferior (PCI) a l’entrada a la planta d’incineració de l’esquema 2 (que seria barreja
de les fraccions seca i humida anteriorment descrites) és clarament inferior al de l’escenari 1, a
causa de la pèrdua de carboni que es produeix en l’estabilització de la matèria orgànica.
Aquest esquema permetria la recuperació material de la matèria orgànica per a usos poc exigents;
tècnicament, també es pot preveure la possibilitat que l’esmena orgànica es destini a dipòsit ja que
està estabilitzada.
35
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 36
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Inclou el pretractament de la fracció resta per mitjà del bioassecatge amb una eliminació més intensa
de la humitat total i una pèrdua de C biodegradable. El residu sec s’incinera posteriorment.
En aquest cas, la producció d’energia és clarament inferior al seu equivalent sense bioassecatge
(escenari 1): 410 kWh/kg vs. 470 kWh/kg. Aquesta solució té sentit si les instal·lacions d’assecatge
i incineració estan desacoblades físicament, amb distints emplaçaments d’assecatge que
conflueixen en una mateixa planta d’incineració. En aquest cas, es reduirien costos de transport i
facilitaria la gestió dels materials.
Els escenaris 1 i 2 són els més utilitzats a Centreeuropa. L’escenari 3 amb bioassecatge previ s’utilitza
bàsicament a Itàlia.
6.2.2 Escenaris amb dipòsit controlat
En cas de disposar d’un dipòsit controlat, el destí dels fluxos separats per pretractament mecànic pot
donar lloc a diferents esquemes:
• La fracció humida estabilitzada es destina a dipòsit controlat o a usos poc exigents. Aquest cas es
pot assimilar a l’esquema 2 descrit anteriorment però amb existència d’abocador.
• Fracció seca com a combustible alternatiu.
La fracció seca es destina a la producció de combustible alternatiu per a cimenteres o altres
consumidors industrials, i es realitza una classificació posterior per incrementar el PCI fins a 5.000
kcal/kg. La selecció introduïda en la fracció seca obtinguda de la primera classificació mecànica està
orientada a assolir alts valors de PCI i humitat reduïda requerits per les cimenteres.
La fracció humida estabilitzada es destina a dipòsit controlat o a usos poc exigents.
36
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 37
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
• Procés sense valorització energètica.
Tant la fracció seca com la humida estabilitzada es destinen a dipòsit controlat. En aquest esquema
no hi ha cap tipus de valorització energètica que destini les fraccions no recuperades a dipòsit o a
esmena orgànica per a usos no exigents.
Dins d’aquest escenari, es pot preveure la possibilitat d’embalar la fracció seca combustible; els
residus embalats ofereixen una major estabilitat biològica i mecànica i poden, si escau,
emmagatzemar-se per a ús energètic posterior.
A curt termini, els dipòsits de bales, especialment durant el període actiu dels dipòsits, poden oferir
avantatges relacionats amb l’aspecte visual de l’entorn, el qual apareixerà considerablement més net
perquè disminuirà la quantitat de volants i la presència d’aus, rosegadors i insectes; així mateix, es
reduiran considerablement les olors. Per tant, aquest tipus d’instal·lacions poden ser més fàcilment
acceptades per la comunitat de l’entorn.
6.2.3 Anàlisi comparativa
Els escenaris més realistes depenen de la possibilitat d’incinerar tot o part de la fracció resta,
amb un tractament mecànic previ, que incrementi la recuperació de material ja obtinguda amb
la recollida selectiva.
Per una banda, si és possible incinerar, el cost de l’escenari amb pretractament mecànic és el més
petit, per la qual cosa no té sentit econòmic cap tractament d’estabilització o
assecatge de la fracció resta.
Si és possible
Els escenaris d’incineració amb estabilització prèvia de la matèria orgànica o
bé amb un bioassecatge tenen una escassa justificació econòmica i ambiental,
ja que en ambdós casos es produeix una reducció de l’energia primària dels
residus que produeix la recuperació energètica, al mateix temps que
augmenten els costos com a conseqüència de les inversions. Els efectes
ambientals serien pràcticament els mateixos.
incinerar,
el cost de l’escenari amb
pretractament mecànic és
el més petit
37
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 38
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Per una altra banda, si la incineració no és viable, per diferents causes, l’abocament, després de
l’estabilització biològica, sembla la solució més adequada des del punt de vista econòmic. Els costos
són aproximadament els mateixos que els de la incineració, encara que estan molt influenciats pel
preu de l’abocador.
L’abocador en bales ofereix alguns avantatges fonamentalment estratègics ja que permet
l’aprofitament de les infraestructures existents o fàcilment adaptables, a preus semblants als de
l’abocament en massa.
Els escenaris basats en la utilització de residu derivat del fuel (RDF) o combustible sòlid recuperat
(CSR) en cimenteres o altres aplicacions industrials tèrmiques han de ser analitzats detalladament,
ja que els resultats obtinguts es basen en una retirada completa i simultània en la producció de tota
la producció de CSR/RDF. Això implica que a l’entorn de les plantes de gestió de residus hi hauria
d’haver plantes cimenteres o industrials autoritzades per a la utilització
L’abocador en bales d’aquests combustibles.
ofereix alguns avantatges
fonamentalment
estratègics ja que permet
l’aprofitament de les
infraestructures existents
o fàcilment adaptables, a
preus semblants als de
l’abocament en massa
Aquesta circumstància no concorre en cap de les cimenteres espanyoles, que
no estan autoritzades explícitament per a aquest tipus de residus encara que
sí per a altres (alguns fins i tot de caràcter perillós). Però és previsible que
alguna rebi l’autorització necessària.
Per conèixer la viabilitat d’aquests escenaris s’ha de tenir en compte
l’existència de cimenteres o utilitzadors industrials a les proximitats que siguin
capaços d’emprar altres combustibles alternatius als habituals i, per tant,
puguin absorbir aquests materials.
La fabricació de clínquer permet una substitució important de l’energia primària del coc per CSR o
RDF en els precalcinadors del forn de clínquer i/o en el cremador principal. La producció de clínquer
necessària per absorbir la totalitat de CSR o RDF produïts, en absència d’altres residus
potencialment valoritzables, dependrà de la producció de CSR en cada escenari.
Seria necessari disposar d’instal·lacions de clínquer de gran capacitat per absorbir quanitats
significatives d’aquests combustibles alternatius. No obstant això, les solucions parcials d’aquests
escenaris, combinats amb l’abocament de residus estabilitzats o amb abocadors de bales, poden ser
una solució equivalent, econòmicament, als escenaris de valorització energètica.
6.2.4 Influència dels costos d’abocador
La legislació vigent obliga
que els preus de depòsit en
abocadors incloguin la
totalitat de les despeses en
què incorren els gestors
La legislació vigent obliga que els preus de depòsit en abocadors incloguin la
totalitat de les despeses en què incorren els gestors com a conseqüència de
l’ús d’aquesta forma d’eliminació de residus, fins i tot els costos posteriors al
final de la vida útil d’aquests, durant un període que es pot prolongar, almenys,
durant trenta anys o durant un temps superior.
Alguns d’aquests costos s’hauran d’incloure en una definició que encara no
està suficientment afinada, com els derivats de la responsabilitat
mediambiental i de les exigències creixents amb relació a l’abocament i els seus efectes derivats.
L’única manera de poder acotar aquests costos és restringint progressivament el dipòsit en
abocador dels residus biodegradables no estabilitzats, presumiblement molt més enllà del que
estableix la Directiva dels abocaments i en el Reial decret 1481/2001.
Actualment hi ha una gran dispersió en els preus d’abocaments, en diferents regions d’Espanya, que
en nombrosos casos es deu al fet de no imputar alguns costos que legalment haurien de ser inclosos.
Malgrat això, és probable que en el futur es pugui seguir mantenint un ventall ampli de preus, no ja
38
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 39
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
per la imputació parcial de despeses sinó perquè les condicions dels residus previs a l’abocament
permetin reduir les despeses dels abocadors.
L’ús de l’abocador és diferent en cada escenari dels anteriorment esmentats,
per la qual cosa la repercussió del preu d’abocament també serà diferent:
L’única manera de poder
• En els escenaris que tenen en comú l’absència d’abocadors, la
participació de l’abocament és molt escassa, limitada al rebuig de l’afí de acotar aquests costos és
compost quan existeix recollida selectiva de matèria orgànica. En aquests restringint progressivament
escenaris no s’ha considerat l’abocament d’escòries de les plantes el dipòsit en abocador dels
d’incineració, encara que el cost de gestionar-les estigui referenciat en el
residus biodegradables no
preu de l’abocador.
• En els escenaris basats en la utilització de l’abocador per rebre, com a estabilitzats
mínim, part dels residus estabilitzats, la influència del cost d’abocament
és considerablement més important i es pot situar entorn del 50% d’un hipotètic increment del
preu.
• En els escenaris basats en la utilització de bioreactors, el cost d’abocament és també important,
ja que s’assumeix que el residu estabilitzat obtingut després del tractament en el bioreactor ha de
ser dipositat a l’abocador. Tanmateix aquesta opció no s’ha experimentat suficientment com per
tenir una perspectiva aproximada de costos.
Cal remarcar que l’impacte directe del preu del dipòsit dependrà de la magnitud real del rebuig amb
relació als fluxos inicials, que hauran d’analitzar-se detalladament.
6.3. RESIDU ENERGIA: La Incineració
Ja s’ha fet esment que el canvi normatiu més rellevant recentment produït a
la UE en matèria de residus conceptualitza els continguts de valorització
energètica i aclareix quan la incineració de residus municipals es pot
considerar per si mateixa una operació de valorització.
Des de la publicació de la Directiva IPPC es treballa en termes d’aplicar les
millors tècniques possibles, viables tant econòmicament com tècnica en les
activitats industrials cobertes per la Directiva.
Les plantes d’incineració existents avui dia no són només plantes
incineradores; són plantes d’energia d’alta tecnologia.
La incineració de residus
ofereix l’oportunitat
d’augmentar l’aprofitament
energètic compartint la
incineració de residus en
centres combinats de calor
i energia elèctrica associats
als aquí anomenats district
heating
La incineració de residus ofereix l’oportunitat, entre d’altres que han estat comentades en la
presentació del document, d’augmentar l’aprofitament energètic compartint la incineració de residus
en centres combinats de calor i energia elèctrica associats als aquí anomenats district heating.
A continuació fem una breu ressenya històrica d’una forma de gestionar els residus des de fa més
de dos-cents anys. Analitzem els avenços per aconseguir les millors tècniques disponibles i,
finalment, comparem els avantatges amb relació a la disposició en dipòsits controlats.
6.3.1 Una revisió històrica
Els residus i la salut pública
Els pioners de la salut pública, ja el 1803, observaven que tant les epidèmies
de febre groga com de còlera afectaven més durament els llocs on hi havia
abocaments, carrers bruts, animals morts..., perquè s’inhalava el verí
existent en aquests emplaçaments. Per tant, les malalties de tota classe eren
més comunes en ciutats que en els llocs menys densament poblats. D’aquí
es va concloure que “la congregació de matèries vegetals i animals, amb els
seus constants efluvis, era perjudicial per a la salut dels habitants”.
Les malalties de tota classe
eren més comunes en
ciutats que en els llocs
menys densament poblats
39
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 40
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
En aquella època va néixer el Moviment Internacional de Reforma Sanitària. Es desenvolupà un nou
credo, basat en polítiques preventives, dirigit a “l’eliminació de molèsties” abans que l’olor pogués
matar, costés diners i reduís el quocient de felicitat.
La incineració
El 1874, com a conseqüència d’una epidèmia de còlera, es va construir la primera incineradora de
residus a Leeds (Anglaterra) per a residus urbans. L’invent d’Alfred Fryer, anomenat destructor, va
ser dissenyat per purificar la matèria orgànica.
El 1893 Fryer havia construït “destructors” en cinquanta-sis ciutats angleses, la majoria dels quals
equipats amb calderes que transformaven la calor dels forns en vapor d’aigua. Alguns usaven
aquest vapor per generar electricitat o com a força motriu per fer anar les màquines. El 1912 ja hi
havia tres-centes incineradores angleses, setanta-sis de les quals generaven potència.
Normalment cremaven escombraries a temperatures bastant altes que produïen relativament poc
fum i no necessitaven cremar carbó o hidrocarburs per mantenir la combustió, amb la qual cosa
es reduïa el rebuig –deien els promotors– a un agregat inofensiu, biològicament inert, que ocupava
just un terç del seu volum original.
Incineració amb recuperació d’energia.
Font: Fat of the Land. Benjamin Miller
Forn per la cremació d’escombraries.
Font: Fat of the Land. Benjamin Miller
El 1877, un inventor de Stamford va presentar un “cremador de rebuig” dissenyat per ell mateix que
disposava de dues cambres, una per cremar les escombraries i l’altre per destruir els gasos de sortida.
El 1885 es va construir a Governor’s Island, al port de Nova York, la primera incineradora dels Estats
Units d’Amèrica. (El 1882 Edison va inventar la làmpada d’incandescència que s’estenia als edificis
del centre de negocis de Nova York i posava en valor els residus). El mateix any 1885, Federic Morse,
un parent de Samuel Morse, l’inventor del telègraf, va construir la primera incineradora permanent.
40
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 41
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
El 1892 operaven ja una dotzena d’incineradores, i una dècada més tard el 15% de les ciutats més
grans d’Amèrica usaven incineradores. El 1924, aquesta proporció quasi es va doblar, però a
diferència de les incineradores angleses, molt poques generaven energia elèctrica (la generació
d’energia elèctrica imposa protocols estrictes de funcionament i una valuosa disciplina als operadors
de la incineradora). Una altra diferència remarcable era que mentre que els “destructors” anglesos
eren dissenyats i construïts per entitats municipals durant llargs períodes d’explotació, les plantes
americanes van ser construïdes per interessos típicament privats pensant en els beneficis a curt
termini; cremaven a més baixa temperatura i, per tant, produïen més fums i olors i, al final del
procés, deixaven molts residus no cremats. Aquests problemes operatius provocaven sovint
aturades, increment de costos d’explotació i freqüents queixes del veïnat.
La disposició dels residus. Deposició enfront d’incineració
En les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, el nombre d’incineradores als Estats Units
van decréixer, des de més de tres-centes fins a seixanta-set el 1970. L’encariment de la mà d’obra,
el baix preu dels combustibles i l’abundància de sòl van ser les raons principals. Una altra raó
d’aquest decrement va ser la percepció que el fum de les xemeneies no era simplement un indicador
d’una economia saludable. En cinc anys, el 1952, van morir quatre mil londinencs a causa de
“l’esmog” (smoke + fog = smog). Aquesta mortalitat va fer pensar als habitants de la ciutat que les
xemeneies podien ser perilloses.
El 1967 una nova llei de la ciutat de Nova York va prohibir els cremadors requerits als edificis amb
més de dotze apartaments si els seus propietaris no certificaven el control de les seves emissions.
Mentre que el nombre d’incineradores disminuïa, el nombre d’abocadors creixia. El 1970 hi havia
més de vint mil abocadors als Estats Units, molts d’ells incontrolats, que contaminaven el sòl i les
aigües subterrànies i amb emissió de contaminants a l’aire, gasos d’efecte hivernacle, amb el metà
i el diòxid de carboni, a més d’hidrocarburs poliaromàtics, com el benzè, l’estirè i el toluè, i
organoclorats com el clorur de vinil i el tricloroetà.
Residu - a - energia
El 1977, en plena crisi energètica promoguda per l’Organització de Països Exportadors de Petroli, el
president Jimmy Carter va establir un milionari contracte programa per al desenvolupament
d’energies alternatives com ara les instal·lacions “residu-a-energia”.
La campanya del president Carter per reduir la dependència externa del petroli tenia dos eixos. Un
a través de l’estalvi energètic i l’altre amb el desenvolupament d’energies alternatives. Van aparèixer
les subvencions i va néixer un conjunt genèric de tecnologies conegudes com a “recuperació de
recursos”. Es necessitarien dotzenes d’aquestes plantes en tot el país i particularment a la ciutat de
Nova York, el golf Pèrsic de les escombraries.
Es rebien centenars d’ofertes per prendre de les mans part o tots els residus de la ciutat i molta gent
maldava per tenir l’oportunitat d’explotar el seu propi “mineral urbà” .
Més tard va entrar en valor el concepte reciclatge davant el concepte de recuperació d’energies, però
el “final tecnològic de les coses” va ser més complicat del que semblava. Es va plantejar una gran
varietat d’instal·lacions de recuperació de recursos com, per exemple, un hidropulper que produís
un “eco-fuel” per a les calderes, però una explosió d’aquest combustible va acabar amb les
aspiracions de molta “eco-gent”.
Una volta per Europa mostrava, a París, la planta incineradora més gran, que tractava 3.000
tones/dia de residus per produir vapor per al sistema de calefacció municipal; a Alemanya,
incineradores amb forns de graella; i a Suïssa, una planta generadora de vapor per alimentar una
fàbrica de xocolata veïna a la planta.
41
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 42
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
La qüestió de les dioxines
És remarcable l’evolució de la qualitat de les emissions en funció de l’augment de les
exigències tecnològiques i el canvi de concepte incineració/destrucció cap al concepte
incineració/aprofitament energètic.
Dioxines és el nom comú d’una família de compostos organoclorats, que mai s’han volgut fabricar
de manera intencionada, però que se sintetitzen quan anells benzènics (compostos que formen
part de materials com ara la fusta, el paper o productes derivats del petroli) es combinen amb
clor (que es troba a la naturalesa en forma de sals en plantes, aigua, sòl i productes com el paper
blanquejat, pesticides i plàstics clorats). Les dioxines es van identificar per primera vegada com
a producte intermedi en la fabricació de pesticides i herbicides com el DDT o l’agent taronja. La
seva “mala” reputació internacional va créixer com a resultat d’una explosió a una planta
farmacèutica a Seveso, Itàlia, el 1977.
El 1978 es van detectar dioxines en les emissions d’una incineradora a Suècia. Un cop alertats de la
presència de dioxines en l’ambient, els investigadors van començar la recerca de dioxines en
diversos processos industrials (paper, pesticides, producció de ciment) i en processos de combustió
com ara les cigarretes, graelles de carbó, focs forestals, camions, cotxes i incineradores de residus
hospitalaris per tal de determinar els nivells de referència en aire, aigua, aliments i greixos humans.
A tot arreu on van buscar-les, les hi van trobar.
Aleshores, es van proposar alternatives en què els residus urbans serien separats en els seus
elements constituents, una mena de línia d’assemblatge de “Modern times” de Charles Chaplin a
l’inrevés; algun dels elements serien separats, especialment dels plàstics clorats, abans que la resta
es convertís en un combustible derivat de residus per ser cremat. Els CDR substitueixen les
propostes de gestió de residus a través de les incineradores centralitzades per altres sistemes de
gestió que demanen la participació dels ciutadans en la qüestió dels seus propis residus. L’alternativa
va ser anomenada reciclatge per separació en origen.
6.3.2 La incineració amb recuperació d’energia en els últims anys
La majoria de les millores enunciades a continuació formen part de les millors tècniques disponibles
(MTD) per a incineració de residus validades per la Unió Europea.
42
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 43
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
6.3.2.1 Millores de la qualitat de la combustió
En els equips d’incineració més actuals es realitza l’optimització i el control de les condicions de
combustió per combinació de:
• Control de subministrament, distribució i temperatura de l’aire, que inclou la barreja de gas i oxidant.
• Control de nivells de temperatura de combustió i distribució.
• Control del temps de residència del gas.
6.3.2.2 Millores en la depuració dels gasos
Les plantes incineradores amb recuperació d’energia han reduït substancialment les seves emissions
a l’atmosfera. A continuació es recullen les principals millores de la depuració dels gasos aplicats
durant l’última dècada a les plantes d’incineració de residus municipals:
• Mesures primàries de reducció de NOx juntament amb sistemes de destrucció dels NOx formats
amb l’ús de diversos reactius i catalitzadors (SCR o SNCR).
Les plantes incineradores
• Reduir les emissions de dioxines mitjançant:
• Selecció de tècniques per millorar el coneixement i el control dels amb recuperació d’energia
residus, incloses, en particular, les seves característiques de
han reduït substancialment
combustió.
• Tècniques primàries (relacionades amb la combustió) per destruir les seves emissions a
dioxines en els residus i possibles precursors de dioxines.
l’atmosfera
• Dissenys d’instal·lacions i controls d’operació que eviten les condicions
que afavoreixen l’augment de generació de dioxines.
• L’ús de la combinació adequada d’una o més de les següents mesures de reducció de dioxines:
- Absorció per injecció de carbó actiu, o altres reactius juntament amb filtres de mànigues.
- Absorció utilitzant llits fixos amb una taxa de reposició d’adsorbent adequada.
- SCR multicapa, dimensionament per controlar emissions de dioxines.
- Filtres de mànigues catalítics (únicament quan s’inclouen altres mesures per al control
d’emissions de metalls i Hg).
- Utilitzar carbó actiu o altres adsorbents efectius per a l’absorció de dioxines i Hg.
- Optimitzar la recirculació i reutilitzar l’aigua residual de la pròpia instal·lació, per exemple,
utilitzant aigua de purga de la caldera com a subministrament per a un scrubber humit,
i reduir el consum d’aigua de xarxa de l’scrubber.
6.3.2.3 Millores d’eficiència energètica a les plantes modernes
Entre les millores d’eficiència energètica aplicades a les plantes modernes i validades com a MTD
per la Unió Europea estan:
1. Situar noves instal·lacions en què l’ús de calor/vapor generat a la caldera pugui ser maximitzat a
través de qualsevol combinació de:
• Generació d’electricitat amb subministrament de calor o vapor per al seu ús.
• Subministrament de calor o vapor per a l’ús de xarxes de distribució district heating.
• Subministrament de processos de vapor per a diverses utilitats, principalment industrials.
• Subministrament de calor o vapor per ser utilitzat en sistemes de refrigeració.
2. Optimitzar els paràmetres de vapor (subjectes als requeriments de l’usuari del vapor o calor
produïda).
3. Seleccionar una turbina adequada per:
• Subministrar electricitat i calor.
• Obtenir una alta eficiència elèctrica.
4. Minimitzar la demanda d’energia produïda en la instal·lació.
5. Situar les noves instal·lacions en llocs en què l’ús de consum combinat de calor i electricitat (CHP)
i/o calor i/o vapor es pugui maximitzar, de manera que es pugui exportar l’excedent d’energia
global d’1,9 MWh per tona de RM (basat en el poder calorífic inferior mitjà de 2,9 MWh per tona).
43
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 44
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Per exemple, a la planta incineradora amb recuperació d’energia de Sant Adrià del Besòs, operada
per TERSA, s’ha millorat substancialment l’eficiència de recuperació de l’energia dels residus.
ANY
2002
2006
Energia recuperada9
(kWh per tona de residu)
432
491
6.3.2.4 Millores en el control d’emissions de les plantes modernes
Conforme a l'actual normativa aplicable s’ha de mesurar en continu:
Partícules, HCl, SO2, CO, CxHy, NOx, HF, temperatura en forn, O2, pressió, temperatura de sortida de
gasos, contingut en humitat.
A més, s’han mesurar regularment els metalls pesants i les dioxines.
En l’actualitat, a les plantes més modernes es comença a implantar la mesura en continu de mercuri
i la presa de mostres automàtica de dioxines.
6.3.2.5 Dioxines
Les dioxines no són ja un
problema amb els sistemes
de depuració de gasos
utilitzats a les
incineradores actuals.
Les dioxines no són ja un problema amb els sistemes de depuració de gasos
utilitzats a les incineradores actuals.
Per exemple, segons el Ministeri alemany de Medi Ambient10, entre l’any 1990
i el 2000, les emissions de dioxines de les plantes d’incineració de residus a
Alemanya es van reduir en un factor de gairebé mil vegades, i suposen en
l’actualitat menys de l’1% de les emissions derivades de l’activitat humana,
com es pot veure a la taula següent:
ANY
Extracció i processament de metalls
Incineració de residus
Centrals elèctriques
Plantes d’incineració industrials
Instal·lacions de combustió domèstiques
Trànsit
Cremació
Emissions totals a l’aire
Emissions anuals en g UT (unitat de toxicitat)
1990
2000
740
40
400
0,5
5
3
20
<10
20
<10
10
<1
4
<2
1.200
<<70
La legislació alemanya del 1990 que va forçar aquesta disminució d’emissions es va convertir en la
Directiva europea 2000/76/CE de la Unió Europea relativa a la incineració de residus, traslladada al
decret espanyol com a Reial decret 653/2003.
6.3.2.6 Altres emissions a l’atmosfera
Des de l’entrada en vigor de la Directiva 2000/76 sobre incineració de residus (RD 653/2003), els
límits d’emissió són molt exigents per a les instal·lacions d’incineració de residus, com es posa de
manifest a la taula següent.
44
9. Inclou l’energia exportada en forma de vapor a l’empresa DISTRICLIMA, SA.
10. “Waste Incineration – A Potential Danger? Bidding Farewell to Dioxin Spouting”, Federal Ministry for the
Environment, Nature Conservation and Nuclear Safety (September 2005). Vegi’s aquesta Directiva a l’annex del recull
d'Articles sobre la incineració del Ministeri Federal del Medi Ambient, Conservació de la Natura i Seguretat Nuclear
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 45
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
6.4 Deposició de residus municipals en abocador
Els abocadors en què es diposita escombraria sense tractament previ emeten grans quantitats de
CH4, gas d’efecte hivernacle amb un potencial d’escalfament global vint-i-una vegades superior al
del CO2. Aquestes quantitats poden ser majors o menors en funció dels sistemes de control de
gasos de l’abocador.
En un estudi de la Comissió Europea sobre gestió de residus i canvi climàtic11, es conclou que la
separació en origen dels residus sòlids municipals en combinació amb el reciclatge (de paper,
metalls, tèxtils i plàstics) i el compostatge i la digestió anaeròbia de la fracció biodegradable ocasiona
menys emissions de gasos d’efecte hivernacle que qualsevol altre tractament de residu en massa.
Els avantatges del reciclatge de paper i el compostatge enfront de la deposició en abocador depenen
de l’eficiència amb la qual l’abocador controli les seves emissions però, fins i tot amb el màxim
control d’emissions, l’estalvi en emissions associat al reciclatge de paper i al compostatge és de 50280 kg de CO2 per tona de residu.
A l’hora de decidir quina és la millor via de gestió per a un residu, a banda del tema de les emissions
de gasos d’efecte hivernacle, també s’han de tenir en compte altres factors com l’eficiència en l’ús
dels recursos, l’ocupació del territori, els impactes derivats de la fabricació de paper a partir de fibra
verge, o l’estabilitat, la fertilitat i la retenció d’humitat dels sòls en els quals s’utilitza el compost. Tots
aquests factors, en conjunt, fan preferibles el reciclatge de paper i el compostatge a qualsevol tipus
de disposició final en abocador.
Per a altres materials diferents del paper, com ara el vidre, el plàstic, els metalls o els tèxtils, l’estalvi
en emissions d’efecte hivernacle associat al seu reciclatge es mou entorn del 30-95 kg de CO2 per
tona de residu si es compara amb la deposició en abocador i independentment de com aquest
estigui sent explotat.
No obstant això, hi ha una sèrie de rebuigs de tots aquests processos per als quals la valorització
energètica és una bona sortida. Si bé és cert que la incineració d’aquests rebuigs provoca l’emissió
de gasos d’efecte hivernacle, quan es recupera l’energia que posseeixen s’estan substituint altres
fonts d’energia, la qual cosa evita les emissions que s’hi associen. En funció del tipus de font
substituïda, l’estalvi d’emissions serà major o menor.
A l’estudi anteriorment esmentat, també es conclou que és possible aconseguir una major reducció
de les emissions dels gasos d’efecte hivernacle en un escenari en què es combina reciclatge,
incineració amb recuperació d’energia (generant electricitat i calor) i tractament mecànic-biològic
que en un en què s’opta per maximitzar el tractament biològic i no incinerar. En el cas amb
incineració amb recuperació d’energia, es produiria un estalvi de 490 kg de CO2 per tona de residu,
mentre que en el cas sense incineració s’estalviarien 440 kg de CO2 per tona de residu.
A una conclusió semblant arriba també el Ministeri alemany de Medi Ambient en un estudi de l’any 200611.
A més, és necessari considerar les emissions derivades del transport del residu als abocadors, que
lògicament estaran allunyats dels nuclis urbans.
11. “Waste management options and climate change”, European Commission, AEA Technology:
http://ec.europa.eu/environment/waste/studies/pdf/climate_change.pdf.
12. “Municipal Solid Waste Management in 2006” Bundesministerium für Umwelt, Naturschutz und Reaktorsicherheit
(Ministeri alemany de Medi Ambient):
http://www.bmu.bund.de/files/pdfs/allgemein/application/pdf/bericht_siedlungsabfallentsorgung_2006_engl.pdf.
45
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 46
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
6.4.1 Abocadors de bales i abocadors tradicionals
Els abocadors de bales són un tipus d’abocador en què el material que es diposita és empaquetat
prèviament en bales. Aquest tipus de deposició presenta una sèrie d’avantatges amb relació als
abocadors tradicionals en què els residus són abocats en massa. Aquests avantatges són els següents:
• Major facilitat i neteja en el transport i gestió dels residus. A més, els processos de descomposició
de la matèria orgànica present en els residus es tornen més lents, amb la qual cosa es redueixen
les emissions de biogàs i de lixiviats durant l’etapa de manipulació.
• Menor presència de vectors sanitaris (gavines, rates...) a l’abocador, ja que no hi ha residu a la
intempèrie.
És possible aconseguir una • Menor presència d’olors a les rodalies.
• Millores en l’operació de l’abocador, ja que s’evita la dispersió de material
major reducció de les solt per l’acció del vent, i la qual cosa també fa que l’aspecte de l’abocador
emissions dels gasos d’efecte sigui millor.
hivernacle en un escenari en
què es combina reciclatge,
incineració amb recuperació
d’energia (generant
electricitat i calor) i
tractament mecànic-biològic
Tot i que hi ha una experiència limitada que no permet una comparació a llarg
termini entre els dipòsits amb els requeriments vigents per la directiva europea
i els de bales, la recent experiència pràctica en l’àmbit metropolità mostra:
• La fracció biodegradable inicial, quan aquesta es troba entre el 2-20%,
evoluciona fins a la seva estabilització biològica.
• Absència quasi total de lixiviats pel baix contingut de matèria orgànica fermentable
dels residus dipositats, un cop segellat el dipòsit.
• El possible lixiviat que es generi té un contingut en sals solubles molt inferior al de qualsevol dipòsit
controlat de gestió de residus no embalat.
A continuació presentem unes fotografies de diversos dipòsits en massa i en bales. Com es pot
observar, els abocadors en bales tenen un aspecte exterior notablement millor.
Els abocadors de bales presenten una
sèrie d’avantatges:
Major facilitat i neteja en el transport i
gestió dels residus
Menor presència de vectors sanitaris
(gavines, rates...) a l’abocador, ja que no
hi ha residu a la intempèrie
Abocadors en bales
Menor presència d’olors a les rodalies
Millores en l’operació de l’abocador, ja que
s’evita la dispersió de material solt per
l’acció del vent, i la qual cosa també fa
que l’aspecte de l’abocador sigui millor
Abocadors tradicionals
46
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 47
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
6.5. La incineració amb aprofitament energètic
enfront del dipòsit controlat
6.5.1 Compatibilitat de la incineració amb el reciclatge
És important destacar que en els països on es registren les majors proporcions de reciclatge
(Dinamarca, Alemanya, Suècia, Suïssa o els Països Baixos) és on la incineració amb recuperació
d’energia presenta una major implantació.
De fet, en un sistema integral de gestió dels residus, la incineració amb recuperació d’energia permet
la valorització d’aquells residus que són difícilment reciclables i acabarien en abocador.
Mitjançant el procés d’incineració no solament s’eliminen els residus. Aquest procés permet
recuperar una sèrie de productes valuosos:
- Metalls: ferralla i alumini per al reciclatge.
- Escòries: després d’un tractament adequat i de les anàlisis pertinents, es poden utilitzar com a
material de reblert en obra civil.
6.5.2 Països més avançats: alt % d’incineració amb recuperació d’energia
Els països europeus més avantguardistes en gestió dels residus tenen una elevada taxa d’incineració
amb recuperació d’energia.
A Suïssa, tot material que no és reciclable però és combustible ha de ser
incinerat.
El gràfic anterior clarament identifica que països com Holanda, Alemanya
Bèlgica, Luxemburg, Suècia o Dinamarca opten per la incineració enfront de
l’ús de dipòsits controlats i tots ells tenen alts nivells de reciclatge.
Els països europeus més
avantguardistes en gestió
dels residus tenen una
elevada taxa d’incineració
amb recuperació d’energia
47
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 48
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Espanya és un dels països de
la Unió Europea on menys
s’incinera
En línia amb que s’acaba de comentar, Espanya és un dels països de la Unió
Europea on menys s’incinera.
6.5.3 Generació d’energia amb reducció de les
La deposició de residus emissions d’efecte hivernacle
municipals en abocador
contribueix a l'efecte
hivernacle
Atès que la major part dels residus urbans es pot considerar biomassa neutre
en CO2, aquestes plantes tenen una contribució considerable en la reducció
d’emissions a l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle.
Ja en l’actualitat les plantes europees d’incineració amb recuperació d’energia
subministren electricitat a uns 16 milions d’habitants (la població dels Països
Baixos) i calefacció a 4,7 milions d’habitants (la població gairebé total de
Finlàndia). Això significa la substitució de fins a 32 milions de tones de
combustibles fòssils i evita, així, l’emissió de fins a 32 milions de tones de CO2
cada any.
Per posar un exemple, els
residus produïts en un any per
una població d’uns 2 milions
d’habitants (1,5 kg de residu per
habitant i dia) ocuparien una
superfície d’uns 75.000 m2, A més, s’evita la corresponent emissió de metà als abocadors, que té un potencial
equivalent a deu camps de d’escalfament global vint-i-una vegades superior al del CO .
futbol de la grandària del
Camp Nou, o, el que és el 6.5.4 La cessació de l’activitat implica la
mateix, uns dos-cents en vint cessació de la contaminació
anys. En trenta-cinc anys La deposició de residus municipals en abocador contribueix a l'efecte
s’hauria utilitzat una superfície hivernacle. D’altra banda, els dubtes que existeixen sobre la durabilitat dels
materials constituents de la capa impermeabilitzant impossibiliten garantir que
equivalent a la de l’Eixample es pugui contenir indefinidament els contaminants, tret que es realitzi una
esquerra barcelonina intensa gestió post-clausura durant dècades o fins i tot segles.
2
Per a un mateix període
d’explotació, considerant per
exemple quinze anys, els
requeriments d’ocupació de sòl
d’un abocador són superiors,
entre cinc i sis vegades, al
d’una incineradora.
Les exigències actuals sobre la reducció obligatòria de la matèria orgànica a
l’entrada dels dipòsits orientades a accelerar l’estabilització dels materials en
el dipòsit permetrà pal·liar aquestes servituds, però el seu compliment
requerirà encara molts esforços i temps.
En canvi, la incineració de residus, gràcies al fet que està sotmesa a controls
continuats exigents, és un procés que pot ser interromput en cas que
qualsevol incident o desajust restringeixi la seva operació segura;
consegüentment, la cessació de l’activitat cessarà la contaminació
6.5.5 Reducció efectiva del residu de més del
A Catalunya, a més, amb la 96% en pes i en volum
gran majoria de la població La important reducció de la quantitat de residu, tant en volum com en
concentrada al voltant de l’àrea massa, així com el reciclatge dels seus subproductes, redueixen de manera
important la quantitat de residus a dipositar en abocador.
metropolitana de Barcelona, hi
ha una gran pressió sobre el 6.5.6 Mínima utilització d’espai i ocupació de sòl
territori, la qual cosa comporta És important ressaltar que els abocadors ocupen grans extensions de terreny
grans dificultats i rebuig social que queden totalment inhabilitats per a qualsevol altra activitat.
a la promoció d’infraestructures
de tot tipus.
48
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 49
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Per posar un exemple, els residus produïts en un any per una població d’uns 2 milions
d’habitants (1,5 kg de residu per habitant i dia) ocuparien una superfície d’uns 75.000 m2,
equivalent a deu camps de futbol de la grandària del Camp Nou, o, el que és el mateix, uns doscents en vint anys. En trenta-cinc anys s’hauria utilitzat una superfície equivalent a la de
l’Eixample esquerra barcelonina.
Per a un mateix període d’explotació, considerant per exemple quinze anys, els requeriments
d’ocupació de sòl d’un abocador són superiors, entre cinc i sis vegades, al d’una incineradora. Així,
per a una capacitat de tractament de 400.000 tones/any, un abocador requeriria 35 Ha, mentre que
una incineradora consumiria entre 5 i 6 Ha.
A Catalunya, a més, amb la gran majoria de la població concentrada al voltant de l’àrea metropolitana
de Barcelona, hi ha una gran pressió sobre el territori, la qual cosa comporta grans dificultats i rebuig
social a la promoció d’infraestructures de tot tipus.
Les incineradores han estat implantades, fins i tot, dins les grans ciutats europees, com París,
Londres, Berlín, Bonn, Amsterdam, Zuric, Estocolm, Copenhaguen, Brussel·les, Viena, Colònia,
Frankfurt..., entre d’altres.
6.5.7 Lixiviats
Els residus contenen diferents tipus de substàncies perilloses i biològicament degradables, que
reaccionen biològicament i químicament en un abocador de la mateixa manera que ho farien en un
reactor. Com a resultat, a més d’emetre a l’atmosfera el metà resultant de la degradació, l’aigua de
pluja que passa a través dels residus es converteix en un lixiviat potencialment contaminant del sòl
i les aigües subterrànies, que cal tractar amb tecnologies adequades, disponibles però costoses, i
que estaran actives al llarg del període de generació de lixiviats.
Els dubtes sobre la durabilitat dels materials que constitueix la capa impermeabilitzant dels
abocadors impossibiliten poder garantir que es puguin contenir indefinidament els contaminants. Per
això és necessari realitzar una intensa gestió post-clausura durant dècades o, fins i tot, segles.
Per altra banda, el procés d’incineració pot detenir-se en qualsevol moment en cas que no es pugui
operar de manera segura, i amb la cessació de l’activitat cessarà la contaminació.
6.5.8 La crisi energètica i l’aprofitament de recursos autòctons
És un fet incontrovertible que el temps de l’energia barata ha acabat al món per diverses dècades.
La volatilitat de preus del petroli que s’experimenta aquests darrers temps és, en bona part,
conjuntural però, a mesura que l’activitat econòmica es refaci, l’oferta no podrà respondre
adequadament a la demanda, i això provocarà subsegüents tensions en els preus.
Tots els països estan revisant els seus programes energètics. I encara que malauradament a la UE
no existeix una política energètica comuna, la preocupació principal en tots els països industrialitzats
és assolir la seguretat de subministrament, la màxima cobertura energètica en recursos autòctons i
la revisió en profunditat de les pautes de consum i d’eficiència energètica.
Un estudi recent publicat per la Fundació Gas Natural13 estima que el potencial energètic de
recuperació de residus no reciclables se situa a Espanya entre el 8 y el 9 % de l’energía primària
consumida el 2006.
13. Recuperación ecoeficiente de residuos. Su potencial en España. Alvaro Feliu , Luis Otero. (2007)
49
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 50
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
D’aquest potencial aproximadament el 22% deriva de residus urbans, un 24% de residus d’origen
industrial i comercial, i el 54% restant procedeix de residus forestals i agropecuaris. El potencial dels
RSU no reciclables, segons aquestes dades, equival a 2,7 Mtep.
La valorització energètica de
residus es troba inclosa en el
règim especial de generació
elèctrica (RD 661/2007 i
ordre ITC 3801/2008) per al
foment de les fonts
renovables i alternatives de
generació elèctrica
La política d’aprofitament de tot tipus de recursos propis i renovables que
siguin viables, juntament amb tota mena d’iniciatives de racionalització de l’ús
dels recursos energètics, està al capdavant de les revisions dels plans
energètics nacionals dels països industrialitzats.
El contingut energètic dels residus residus suposa una reducció parcial de
recursos fòssils als quals pot substituir. D’altra banda, el seu contingut en
biomassa li dóna un caràcter parcial de renovable que cal aprofitar.
Són aquestes, entre d’altres, les raons per les quals la jerarquia de prioritats
de gestió de residus ha estat revisada a la UE amb la nova Directiva de residus,
i també perquè la incineració s’ha considerat definitivament valorització
energètica (subjecte a unes condicions tècniques precises d’eficiència).
No hem d’oblidar, a més, que la valorització energètica de residus es troba inclosa en el règim
especial de generació elèctrica (RD 661/2007 i ordre ITC 3801/2008) per al foment de les fonts
renovables i alternatives de generació elèctrica.
A Catalunya aquesta qüestió és igual de necessària que al conjunt d’Espanya, atesa la migradesa de
recursos autòctons i la dependència dels recursos fòssils al·lòctons.
El Pla de l’Energia 2006-2015 (DTI Generalitat de Catalunya) vigent avalua que la contribució
energètica dels RSU no reciclables a Catalunya suposa un equivalent de 0,147 Mtep en energia
primària, que és clarament inferior al seu potencial (que se situa en aproximadament tres vegades
més si prenem com a referència l’estudi citat).
Tot plegat fa que la valorització energètica dels residus esdevingui una oportunitat de cobrir una part
de les necessitats energètiques del nostre país.
6.6 En resum
L’aplicació en els darrers anys de les millors tecnologies disponibles sobre la incineració dels residus
que no poden ser reciclats, junt amb la prescripció d’estàndards de qualitat ambiental cada vegada
més i més estricte, fa que s'hagin eliminat els riscos associats a la incineració de residus amb
aprofitament energètic.
Les plantes d’incineració existents avui dia són plantes d’energia d’alta tecnologia en què els
problemes detectats en els anys 70 s’han eliminat.
Com s’indica en el document publicat pel Ministeri alemany de Medi Ambient, actualment es
comporten com a embornals de contaminació.
La directiva europea reconeix la incineració com una sistema millor que l’ús de dipòsits controlats
dins de la jerarquia de gestió de residus.
Els països europeus més avançats ja estan aplicant la jerarquia recollida a la directiva i només
utilitzen el dipòsit controlat com a última alternativa possible.
50
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 51
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
7. ALTRES TRACTAMENTS TÈRMICS
DE VALORITZACIÓ
A la taula següent es presenta un resum amb l’estat d’aplicació de les distintes tecnologies, aplicades
al tractament de residu municipal (RM).
Tècniques de tractament tèrmic
Incineració
RM sense tractar
RM i CDR pretractat
Graella de moviment alternatiu
Àmpliament utilitzada
Àmpliament utilitzada
Travelling grates
Aplicable
Aplicable
Graella oscil·lant
Aplicable
Aplicable
Graella de rodets
Aplicable
Àmpliament utilitzada
Graella refrigerada per aigua
Aplicable
Aplicable
Graella més forn rotatiu
Aplicable
No s’aplica habitualment
Forn rotatiu
Aplicable
Aplicable
Forn rotatiu refrigerat per aigua
No s’aplica habitualment
Aplicable
Forn de llit fix
No s’aplica habitualment
No s’aplica habitualment
Forn estàtic
No s’aplica habitualment
No s’aplica habitualment
Llit fluïditzat bombollejant
No s’aplica habitualment
Aplicable
Llit fluïditzat circulant
Aplicat molt limitadament
Aplicable
Llit fluïditzat Revolving Type
Aplicable
Aplicable
Piròlisi
Aplicat molt limitadament
Aplicat molt limitadament
Gasificació
Aplicat molt limitadament
Aplicat molt limitadament
Font: Integrated Pollution Prevention and Control Reference Document on the Best Available Technique for Waste
Incineration, 2006. CE.
Els processos de valorització tèrmica que descomponen els residus per efecte de la calor en absència
d'oxigen o en atmosferes pobres i que produeixen com a resultat un gas combustible syngas, barreja
de CO, H2, CH4, etc., es denominen gasificació, termòlisi i piròlisi, en funció del contingut en oxigen
i la temperatura assolida.
Els processos de piròlisi com els de gasificació amb llit fluid i gasificació amb plasma estan en fase
de desenvolupament, i existeixen plantes pilot industrials. No s'han considerat en l'estudi per a
necessitat d'haver de resoldre el problema dels residus urbans en un període molt curt de temps i
perquè aquestes tecnologies no són prou madures ni contrastades en l'actualitat per a la valorització
tèrmica dels residus domèstics.
La tecnologia de gasificació de llit fix i combustió en etapes està desenvolupada al Japó pels
constructors Nippon Steel, JFE, Sumitomo i Hitachi. Aquestes plantes són gasificadors de llit fix
tipus alt forn, seguits d'una cambra de postcombustió en la qual es combustiona el syngas. La
legislació japonesa obliga a vitrificar les escòries, la qual cosa es realitza en la part baixa del forn.
No s'han considerat en l'estudi perquè no hi ha referències fora del Japó, els costos d'inversió i
d'operació són entre un 20-30% superiors als de la incineració i el seu rendiment energètic és
inferior al de la incineració.
51
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:33
Página 52
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
52
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 53
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
8. UNA MIRADA ALS MODELS EUROPEUS
Els països europeus apliquen polítiques de gestió de residus seguint les directrius europees que es
concreten en diferents documents de planificació a mitjà o llarg termini.
La traducció concreta de les directives per a cada un dels països pot diferir en la velocitat d’aplicació,
l’accent en determinats aspectes o en els sistemes de tractament possibles en funció de les
experiències, les necessitats, el desenvolupament tecnològic així com en la percepció social enfront
de les diferents alternatives.
A títol d’exemple comparem els models alemany, suec i austríac que es poden considerar
paradigmàtics per al model català.
Com s’observa a la figura, i a manera d’apunt, el model francès ha treballat menys el vector reciclatge
que altres països, fins i tot menys que en el cas espanyol; per tant, malgrat tenir nivells d’incineració
amb recuperació d’energia elevats enfront de l’ús de dipòsits controlats, no l’hem recollit com un
model avançat en el marc europeu.
El cas alemany és d’obligada referència pel reconegut compromís amb la sostenibilitat i la
preservació del medi ambient. I Suècia o Àustria tenen una població comparable a la de Catalunya
i estan entre els països europeus capdavanters en aquest sector.
El trets principals dels respectius plans es poden concretar de la manera següent:
• En els tres països la contenció de la generació dels residus i l’increment dels fluxos reciclats en
origen són els primers objectius. El 2004 el nivell de recuperació alemany de materials ja superava
el 57% i s’entenia que s’havia arribat a una certa estabilització. En el cas suec, el nivell de
reciclatge el 2004 estava entorn del 33% amb una previsió del 50% per al 2010. Àustria, l’any
2004, va obtenir un percentatge de recuperació en origen del 53% i, com en el cas alemany, es
considera que no ha de créixer sensiblement.
• En tots els casos s’ha instrumentat el principi de responsabilitat del productor en la gestió dels
residus a través de sistemes de gestió integrats (SIG) que impliquen diferents productes segons el
país; són generalitzats els envasos i els RAE.
• També en tots els casos, amb més o menys èmfasi, s’aporten mesures per evitar la presència de
productes perillosos en els residus domèstics.
• Els tres posen de relleu la preocupació pel dèficit d’instal·lacions de tractament, que
majoritàriament s’associa amb els residus comercials assimilables a domèstics però que són
responsabilitat del sector privat.
• Pel que fa al tractament de la fracció indiferenciada (resta), el primer objectiu és eliminar l’entrada
de matèria orgànica en els dipòsits per evitar els efectes a llarg termini dels lixiviats i de les
emissions de metà. En el cas d’Alemanya la prohibició es va fer efectiva a partir de l’1 de juny del
2005 després que finalitzés la moratòria de dotze anys de la norma aprovada el 1993. A Suècia la
mesura es va adoptar el 1999 per ser implementada abans del 2009. Àustria també fa efectiva la
prohibició el 2009. A Àustria, la previsió és que el 2009 tots els fluxos destinats a dipòsit tindran
un tractament previ.
53
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 54
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Les restriccions a l’entrada de matèria orgànica en els dipòsits equival a tractar la resta per
estabilitzar l’orgànica continguda o fer-la pràcticament inert prèviament al dipòsit, o bé a utilitzar
incineradores amb o sense tractament previ en funció del país per tractar aquesta fracció.
Depenent del nivell de reciclatge de cada país, aquesta fracció representa entre el 40% i el 70%
dels residus municipals.
• Pel que fa a la incineració, els tres països han adoptat els criteris de la UE. Alemanya va aprovar
els seus límits d’emissió el 1990 per ser implementats abans de sis anys. Suècia va adoptar la
directiva europea el 2000 establint un període transitori per adaptar les instal·lacions existents fins
al 2005.
• Els tres països utilitzen majoritàriament la incineració enfront dels tractaments mecànics-biològics.
Segons el document alemany, el 2007 la capacitat d’incineració es xifrava en 17,9 milions de t
enfront dels 7,1 milions de t destinades a tractament mecànic-biològic. El 2004 la capacitat
d’incineració a Suècia se situava entorn dels 5 milions de t/any enfront dels 525.000 t/any
aproximats de tractament biològic. A Àustria, més del 70% de la fracció resta és incinerada enfront
del 29% de tractament mecànic-biològic.
A continuació hem realitzat un resum amb més concreció dels models alemany, suec i austríac (*)
que il·lustren la convergència de les polítiques d’aquests estats membres de la UE.
(*)
Model alemany: Municipal solid waste management in 2006. No waste landfilled without pretreatment in Germany since
1 June 2005. http://www.bmu.de/english/waste_management/downloads/doc/38629.php
Model suec: Strategy for sustainable waste management . Sweden’s Waste Plan.
http://naturvardsverket.se/Documents/bokhandeln/620-1249-5.htm
Model austríac: Federal Waste Management Plan 2006.
http://www.bundesabfallwirtschaftsplan.at/article/articleview/52746/1/13192/
54
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 55
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
8.1 Pla suec de residus 2005-2010 (Resum)
8.1.1 INTRODUCCIÓ
Actualment, la gestió de residus és més eficient en relació amb la preservació dels recursos, i té
menys efectes adversos que deu anys enrere.
La utilització de dipòsits s’ha reduït, i la recuperació de material, els tractaments biològics i la
incineració amb recuperació d’energia s’han incrementat com a resultat de la separació en origen i
els canvis en els tractament dels residus.
La quantitat d’energia i els materials recuperats s’han incrementat substancialment.
Aquests fets també han tingut un efecte positiu en l’impacte ambiental. Els gasos d’efecte hivernacle
han caigut i, en general, s’ha produït un decreixement de les emissions de substàncies perilloses així
com de metalls pesants i contaminants orgànics.
L’èxit inclou:
• Els residus domèstics destinats a dipòsit han passat de 1.380.000 t el 1994 a 380.000 t el 2004.
• Aproximadament 1,3 milions de tones de materials i 5,7 TWh d’energia en forma de calor i
electricitat s’han recuperat dels residus domèstics el 2004. Això representa un increment del
140% i 70%, respectivament, des del 1994.
• L’ús dels dipòsits per a altres residus no domèstics ha disminuït en un 56% des del 1994 fins al
2004, passant de 4,7 milions de tones a 2,1 milions de tones. Aquests residus ara són recuperats
com a materials o en forma d’energia.
• Les emissions procedents de la incineració han disminuït, malgrat l’important increment de les
quantitats de residus incinerats.
Els principals instruments han estat:
• La inclusió dels productors com a responsables dels productes fins al final de la seva vida útil
(envasos, diaris, pneumàtics, automòbils, RAEE...).
• Restriccions a l’entrada dels dipòsits i introducció de taxes.
• Adopció d’objectius de recuperació i reciclatge.
• Adopció de mesures estrictes per als residus perillosos, els dipòsits i la incineració.
8.1.2 HISTÒRIC
La gestió de residus a Suècia es va iniciar els anys 60 amb l’Environment Protection Act 1969 que
fixava el marc d’actuació en matèria de residus.
El 1975, el govern suec va establir el principi de responsabilitat del productor sobre la gestió
sostenible i eficient dels residus. Així mateix, emfatitzava que els residus havien de ser considerats
com una font de recursos que havia de ser conservada mitjançant el reciclatge i la reutilització.
Com a conseqüència, el govern subvencionava instal·lacions que incloïen la separació mecànica i
el triatge per a la recuperació de diferents materials dels residus. Durant els inicis dels anys 80 es
van construir prop de vint instal·lacions d’aquest tipus. No obstant això, a causa dels problemes
d’operació i de les dificultats de trobar mercat per als materials recuperats, diverses d’aquestes
instal·lacions es van tancar. Aquesta experiència va permetre conèixer el pretractament, la
incineració, el compostatge, i van posar de relleu la necessitat d’establir un mercat per als
materials reciclats.
55
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 56
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
En els anys 80 es van desenvolupar estratègies per reduir l’impacte ambiental de la gestió de residus
i s’efectuaren estudis sobre la capacitat energètica dels residus.
Ja en els anys 90, es va concloure que l’increment dels residus presentava una problemàtica més
elevada de gestió que la importància que podia prendre com a font de recursos. És per això que es
van iniciar les polítiques de prevenció i reducció de la seva perillositat a través del control dels
productes químics que contenen.
En aquesta línia, els municipis adquirien més responsabilitat amb l’adopció de plans específics.
Per incrementar el reciclatge, el govern suec va proposar l’any 1990 la implantació de sistemes
que permetessin la separació en origen. A banda, es va posar de relleu el principi del “ecocicle”
com a principal instrument per aconseguir la recuperació de material i, per tant, un
desenvolupament sostenible.
Així mateix, es va adoptar el principi de responsabilitat del productor fins al final de la vida útil del
producte, que incloïa fins i tot el tractament i la disposició final. Inicialment, la responsabilitat va ser
introduïda en l’embalatge i els diaris; posteriorment es va estendre a pneumàtics i vehicles i,
recentment, als aparells elèctrics i electrònics.
El 1997, el programa de gestió de finalització de la vida útil dels productes en una societat sostenible
proposava un seguit de mesures per incrementar el reciclatge dels residus i la disminució de la
perillositat d’aquests.
L’ampli ventall de directives europees que regulen els dipòsits van ser adoptades el 1999 i es preveia
que fossin implementades abans del 2009. La directiva sobre incineració va ser adoptada l’any 2000
i preveia que totes les instal·lacions s’haguessin adaptat abans del desembre del 2005. Ambdues
directives eren considerades centrals per reduir l’impacte de la gestió de residus a Suècia.
8.1.3 OBJECTIUS DE QUALITAT
L’objectiu final de la política ambiental és assegurar que la generació següent trobi els principals
problemes ambientals solucionats. Per aconseguir-ho, cal:
•
•
•
•
No incrementar la quantitat de residus que es produeixen.
Maximitzar l’ús dels recursos inherents als residus.
Minimitzar l’impacte i els riscos per a la salut dels residus.
Minimitzar l’impacte sobre el clima.
Aquests objectius es concreten en tres línies d’actuació:
Objectius del reciclatge
• Reduir la quantitat de residus que va a l’abocador al 50%, comparat amb les quantitats recollides
el 1994.
• El 2010, es preveu que almenys el 50% dels residus domèstics es reciclin mitjançant la
recuperació de materials. La matèria orgànica sotmesa a tractament biològic s’entén com a
recuperada.
• El 2010, almenys el 35% dels residus d’alimentació domèstics o procedents de restaurants,
càterings, etc., hauran de ser reciclats mitjançant tractament biològic. L’objectiu inclou tant el
compostatge casolà com l’obtingut en plantes industrials.
• Abans del 2015, almenys el 60% del fòsfor contingut en els fangs de depuradora hauran de ser
reciclats com a fertilitzant.
56
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 57
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Amb relació a la reducció de l’impacte climàtic
El principal objectiu en el període 2008-2012 és aconseguir una reducció de les emissions de gasos
d’efecte hivernacle d’almenys un 4% respecte a les emeses el 1990.
Entre altres actuacions, es preveu minimitzar el metà i el diòxid de carboni per mitjà del reciclatge i
la valorització dels residus en forma de materials i energia que evitin l’ús de dipòsits; i promovent la
substitució de materials verges per materials reciclats que redueixin, per exemple, els combustibles
fòssils per la generació d’energia i, en conseqüència, l’emissió de diòxid de carboni.
Amb relació a obtenir un ambient no tòxic
El propòsit és que el medi ambient ha d’estar lliure de substàncies i metalls
provinents de l’acció humana que poden perjudicar aquest i la biodiversitat natural.
S’han establert sis objectius transitoris per aconseguir un ambient no tòxic,
relacionats amb el coneixement, la informació, la retirada gradual de les
substàncies perilloses, la reducció dels riscos per a la salut i el medi ambient,
els valors guia i les solucions sobre el terreny.
Si a llarg termini es volen
obtenir residus menys
perillosos, s’han de deixar
d’utilitzar substàncies
perilloses en els nous
productes
La gestió de residus implica una gran quantitat de substàncies perilloses, que
poden trobar-se per separat, com a contaminants en altres residus o creades
a partir d’alguns tractaments, com poden ser les dioxines resultants de la incineració. En aquest cas,
ja s’hi ha treballat, i les emissions de dioxines el 2004 eren un 99% menys que l’any 1985.
Per aconseguir cicles naturals no tòxics, és essencial que els residus perillosos s’identifiquin i es
tractin de la manera correcta. Si a llarg termini es volen obtenir residus menys perillosos, s’han de
deixar d’utilitzar substàncies perilloses en els nous productes.
8.1.4 DISPOSICIÓ DELS RESIDUS DOMÈSTICS
Aproximadament el 90% dels residus domèstics són reciclats (2004) d’alguna manera.
Aproximadament la meitat d’aquests es reciclen mitjançant la recuperació de material o el
tractament biològic, i l’altre 50% mitjançant incineració amb recuperació d’energia. Menys del 10%
dels residus van a dipòsit.
Treated quantity of household waste in 2004
Material recovery
Biological tratment
Incineration with energy recovery
Landfilling
Hazardous waste
Total
Tonnes
Kg/person
%
1,384,760
153,7
33,2
433,830
48,1
10,4
1,944,290
215,8
46,7
380,000
42,2
9,1
25,700
2,9
0,6
4,168,580
462,7
100
Quantities of household waste treated in 2004
Com es pot veure en el següent gràfic, la incineració i particularment la recuperació de material així
com els tractaments biològics s’han incrementat ràpidament en els últims anys. Els dipòsits han
caigut d’1,4 a 0,4 milions de tones des del 1994 al 2004.
57
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 58
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Recuperació de materials
Les quantitats recuperades des del 1994 fins al 2004 s’han incrementat en un 140%. El 2004 el
percentatge de recuperació de material se situava en un 33%; no obstant això, en els últims anys la
recuperació de materials està més estabilitzada.
58
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 59
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Tractament biològic
Aproximadament la meitat de la capacitat de les instal·lacions sueques de metanització o
compostatge tracten residus procedents de la indústria, bàsicament de la paperera.
Només el 10% dels residus domèstics van ser tractats biològicament el 2004. D’aquest 10%, la
meitat prové de parcs i jardins i una tercera part de les restes de menjar.
Incineració
Pràcticament tota l’energia que produeix la incineració es recupera, i
esdevé una part molt important en la producció d’aigua calenta per a
calefacció d’àrees residencials. Això és possible a causa de la demanda de
calefacció durant una gran part de l’any i també perquè moltes zones
urbanes tenen previstes les xarxes de distribució de la calefacció central
urbana (district heating).
Aproximadament el 40% dels residus industrials són incinerats, sigui en
instal·lacions pròpies de la indústria o en plantes externes. La majoria d’aquests
residus provenen de la indústria paperera i de la fusta i els seus productes.
Amb relació als residus domèstics, el 2004 van ser incinerats 1,9 tm de
residus, que representen pràcticament el 50%. L’energia recuperada de la
incineració dels residus s’ha incrementat de 4,3 a 9,3 Twh entre 1994 i el
2004. S’estima que comptabilitzant només els residus domèstics, l’increment
és de 3,4 Twh a 5,7 Twh durant el mateix període.
Les restriccions dels dipòsits i l’augment de les taxes van doblar la quantitat
de residus tractats amb incineració neta amb recuperació d’energia entre el
1994 i el 2004.
Pràcticament tota l’energia
que produeix la incineració
es recupera, i esdevé una
part molt important en la
producció d’aigua calenta
per a calefacció d’àrees
residencials
Les restriccions dels
dipòsits i l’augment de les
taxes van doblar la quantitat
de residus tractats amb
incineració neta amb
recuperació d’energia entre
el 1994 i el 2004.
Les plantes existents el 2004 (vint-i-nou unitats) han incrementat la seva capacitat,
deu unitats més han iniciat operació, i estan planificades altres en un futur.
Dipòsit
L’ús de dipòsits s’ha reduït dràsticament: s’ha passat, aproximadament, de 6,1 milions de tones el
1994 a 2,5 milions el 2004. Actualment el residu industrial és el que predomina en aquestes
instal·lacions (vegi’s la taula següent).
Type of waste
Household and similar waste
Park and garden waste
Construction and demolition waste
Waste from treatment of municipal sewage
Waste from treatment of industrial sewage
Sector-specific industrial waste
Non-sector-specific industrial waste
Special waste
Other
Total
1994
1,380
80
900
610
190
490
1,060
90
620
6,080
1998
1,065
45
740
490
210
425
1,010
203
2002
825
38
530
215
95
390
970
185
2003
575
33
370
155
49
275
820
187
4,900
3,770
2,935
Landfill quantities (ktonnes/year) at facilities primary engaged in waste treatment
59
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 60
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
(*) Quantities landfilledin 1994 do not include plan reactors and bio cells
Com ja s’ha comentat, el brusc descens de l’ús de dipòsits com a disposició final dels residus és
degut, principalment, a la implementació de les mesures més estrictes dels estàndards ambientals
provinents de les regulacions europees.
8.1.5. CAPACITAT DE TRACTAMENT
Des de finals de la dècada dels 90, la quantitat de residus destinats a la incineració i el tractament biològic
ha crescut considerablement respecte a la baixada de la disposició final en abocadors. Aquesta distribució
està causada principalment per les prohibicions d’abocament a dipòsit dels residus combustibles (2002)
i residus orgànics (2005) i pels impostos sobre l’abocament en dipòsits a partir del gener del 2000.
Per tal de complir les prohibicions d’abocament, és necessari un augment en la capacitat de les
plantes de reciclatge, tractament biològic i incineració. Actualment la distribució de disposició dels
residus és la següent:
Com a conclusió, Suècia compta amb quaranta-una plantes incineradores, amb una capacitat
d’incineració entorn dels 5 milions de Tm/any. Cal destacar les plantes de Göteborg, Estocolm,
Malmö i Upsala, dimensionades per més de 400.000 tm/any cadascuna d’elles.
Pel que fa a les plantes de tractament biològic, Suècia compta amb onze instal·lacions de
metanització, amb una recepció de 244.374 Tm/any; i vint-i-dues instal·lacions de compostatge que
tracten 273.952 Tm/any.
60
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 61
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
8.2 Gestió de residus sòlids municipals a Alemanya (informe 2006)
Una nova era: a partir de l’1 de juny del 2005 es va prohibir entrar residus sense tractament als
dipòsits. A partir d’aquella data va finalitzar l’entrada de residus municipals
amb matèria orgànica i aproximadament dos-cents dipòsits van ser tancats per
En general, hi havia una
no complir els estàndards fixats. Aquest fet va marcar el final de centúries de
actitud de rebuig cap a les
gestió de residus basades en el “llençar i oblidar”.
noves instal·lacions,
Al final dels anys 80 es parlava de muntanyes de residus i en una crisi per especialment les
gestionar-los. Mentre les quantitats de residus augmentaven, les opcions de
tractament es mantenien limitades. No hi havia disposició pública per incineradores per la por als
construir noves instal·lacions de tractament (incineradores, dipòsits o problemes de salut i medi
ecoparcs). En general, hi havia una actitud de rebuig cap a les noves ambient que se’n
instal·lacions, especialment les incineradores per la por als problemes de
poguessin derivar
salut i medi ambient que se’n poguessin derivar. Al mateix temps era clar
que, malgrat els avenços introduïts en els dipòsits (captació del biogàs,
tractament de lixiviats…), omplir-los amb residus municipals sense un tractament previ adequat
generava un impacte ambiental a llarg termini que calia monitoritzar i vigilar.
Els dipòsits convencionals representen la major font de metà. S’ha comptabilitzat que en el passat
van representar prop del 25% del total d’emissions de metà a Alemanya. El metà com a gas
hivernacle és vint-i-una vegades més potent que el CO2.
A principis dels 90 es van aprovar les instruccions tècniques per al tractament de residus municipals
que regulen l’ús dels dipòsits i obliguen a tractar totes les entrades prèviament a la seva disposició
per assegurar que siguin estables i quasi inerts. Aquestes normes van entrar en vigor el 1993.
En aquell moment el desenvolupament tecnològic de les instal·lacions de tractaments mecànicsbiològics no podien assegurar els estrictes requeriments prescrits per als dipòsits. Aquests
requeriments només podien ser assolits pels tractaments tèrmics com la incineració. Per donar
temps a les infraestructures de tractament a adaptar-s’hi, es va aprovar una moratòria que va
permetre l’entrada de material sense tractar als dipòsits per un període de dotze anys (2005). Durant
aquest temps es van produir nombroses accions tendents a l’adaptació:
- Entre el 1990 i el 2000 es va passar de 8.273 dipòsits a 333.
- L’evolució des del 2000 fins al 2009 és la prevista en el gràfic següent:
61
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 62
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
També el 1990 va entrar en vigor una nova ordenança de control de la immissió que restringia i feia
més estrictes els valors permesos d’emissió de les incineradores. Per tal que les instal·lacions
existents s’hi adaptessin, es va establir un període transitori de sis anys.
El model alemany va
introduir els productors
com a responsables dels
productes fins al final de
la seva vida útil, i els
comerços com a
responsables de la
recuperació i el tractament
dels seus residus
Els estrictes valors d’emissió permesos va provocar que les incineradores es
comportessin com a embornals de pol·lució amb relació al seu entorn. Les
condicions imposades a la incineració fan que els compostos orgànics es
destrueixin i les substàncies perilloses s’inertitzin o bé s’extreguin en els
processos de depuració dels gasos (scrubbers).
En termes de subproductes, el metalls es separen per recuperar-los, les
escòries es poden reutilitzar reprocessant-les i l’energia obtinguda s’utilitza per
a producció d’aigua calenta o electricitat. Només petites quantitats de residus
dels processos de depuració han d’anar a eliminació i usualment a dipòsit.
Un altre fet que va redefinir el model de gestió dels residus va ser el
d’introduir els productors com a responsables dels productes fins al final de
la seva vida útil, i els comerços com a responsables de la recuperació i el
tractament dels seus residus.
El primer de març del 2001 va entrar en vigor una nova ordenança sobre les condicions dels
dipòsits de residus que, entre altres aspectes, transposava la directiva europea sobre dipòsits a la
llei germana. Malgrat que la legislació del 1990 ja preveia la necessitat del tractament dels residus
abans del dipòsit, amb la nova legislació els requeriments adquireixen més força i fan
responsables directes del compliment tant els operadors dels dipòsits com els tenidors dels
residus. I es reafirma la data màxima de juny del 2005 a partir de la qual definitivament la matèria
orgànica ha de ser tractada abans del dipòsit.
62
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 63
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Així mateix, es considera que amb el desenvolupament de les tecnologies de metanització i
compostatge, els tractaments mecànics-biològics són una alternativa a la incineració, però s’obliga a
tractar les emissions per oxidació tèrmica a fi i efecte d’harmonitzar-se amb els requeriments exigits
a les incineradores.
8.2.1 Capacitat de tractament i quantitat de residus
Des del 1990, la quantitat de residus produïda a Alemanya ha canviat relativament poc. Tanmateix,
la quantitat de material reciclat ha augmentat sensiblement a causa, especialment, de l’increment
de les recollides selectives. El 1990 les recollides selectives representaven menys del 15%, mentre
que el 2004 superaven del 57%. Les fraccions recollides selectivament amb un grau més elevat de
recuperació són el vidre, el paper, els envasos lleugers i la fracció orgànica.
A més, els avenços tecnològics en la separació mecànica ha fet possible una recuperació addicional a
partir de la fracció resta. A això cal afegir que la recuperació de la fusta i dels residus d’origen comercial
incrementaran en un futur els nivells de recuperació material. Malgrat els alts nivells de recuperació,
sembla clar que més del 40% dels residus generats precisen d’instal·lacions de disposició.
63
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 64
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Waste arisings (1000 t)
Municipal solid waste (MSW)
of wich
Total domestic waste
of wich
Household waste and commercial wastes similar to domestic
waste collected by public waste management authorities
Bulky waste
Compostablewastes collected in organic waste bins
Biodegradable garden and park wastes
Other fractions collected separately - glass, paper, cardboard,
lightweight packaging, electronic appliances, others
Total other MSW
of wich
Commercial wastes similar to domestics waste which are not
collected by public waste management authorities (without
household and bulky wastes)
Garden and park wastes
Sweepings
Market wastes
2000
50.132
2001
49.397
2002
52.772
2003
49.622
2004
48.433
37.667
36.285
46.660
43.931
43.149
18.030
2.568
3.531
-
16.466
2.676
3.753
-
17.090
2.933
3.465
4.163
15.824
2.608
3.447
3.845
15.558
2.589
3.661
4.172
13.491
13.364
18.769
17.994
16.899
12.465
13.112
6.112
5.691
5.284
7.335
8.109
5.092
4.718
4.143
4.380
680
71
4.239
694
71
216
727
76
210
669
83
316
710
96
L’estimació de les quantitats de residus que han de ser tractats a partir del juny del 2005 són les que
es mostren a la taula següent:
Estimated waste arisings from 1 June 2005 ownwards
Mixed domestic waste (‘grey bin’) and bulky waste
Commercial waste for disposal
Screening residues and contraries from composing facilities
High calorific value fractions from MBT facilities
Total quantity requiring disposal
Commercial wastes previously landfilled (Prognos)
Sum total
16,210,470 Mg/a
4,160,940 Mg/a
1,292,820 Mg/a
2,397,300 Mg/a
24,506,190 Mg/a
min. 5,000000 Mg/a
29,506,190 Mg/a
(LAGA survey of 31 August 2004)
Les instal·lacions de tractament previstes per al 2007 són setanta-dues incineradores i seixanta-sis
instal·lacions de tractament mecànic-biològic amb les capacitats següents:
Mechanical-biological
Waste incineration
treatment
Planned facilities (total): 66
Planned facilities (total): 72
Planned capacity: 7.1 million t
Planned capacity: 17.9 million t
Available capacity: 5.5 million t
Available capacity: 16.3 million t
A més, es considera que hi haurà una capacitat de fòrums de co-combustió d’aproximadament 2,4
milions de tones.
64
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 65
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Amb relació a les instal·lacions d’incineració, la planificació està completa.
Pel que fa a les instal·lacions de tractament mecànic-biològic, les capacitats esperades tenen cert
retard ja que les capacitats reals es troben per sota de les planejades a causa dels problemes
d’operació per mantenir la capacitat de tractament en operació de forma continuada. S’estan
resolent aquestes dificultats des del 2007.
En el cas de la capacitat de co-combustió, les previsions no s’han complert tant en el cas de les
tèrmiques com en els forns de ciment.
Es considera que la gestió de residus competència de l’Administració disposa d’instal·lacions
suficients i hi ha un planejament ben dissenyat i segur per als propers anys, però el coll d’ampolla
rau en els residus d’origen comercial així com en les fraccions de mig poder calorífic procedents de
les plantes mecànic-biològiques.
Els residus heterogenis que abans anaven a dipòsit provinents del comerç, els voluminosos i els de
les instal·lacions de MBT estan creixent des de l’1 de juny del 2005 arran de les restriccions a
l’entrada en els dipòsits. El procedents de les plantes MBT es poden estimar en 2,5 milions de Tm,
fins i tot l’orgànica estabilitzada (50% de la capacitat de tractament de MBT) amb un poder calorífic
mitjà que se situa entorn de 16 Mj/t.
Els operadors de les tèrmiques i les cimenteres solen ser refractaris a utilitzar aquests combustibles
derivats dels residus, i posen en dubte l’homogeneïtat, la composició, la presència de contaminants
o el comportament en la combustió. Tanmateix existeixen, a tall d’exemple, a Alemanya, Itàlia i el
País Basc, experiències molt positives d’aprofitament d’aquests fluxos14.
En canvi, els residus homogenis com els pneumàtics usats, l’oli residual, els greixos, els plàstics…,
amb poders calorífics per sobre de 20 Mj/t, tenen fàcilment entrada en les centrals tèrmiques i
cimenteres.
Per agreujar més el problema, els residus d’origen comercial cada vegada són més elevats i
clarament són de millor qualitat com a combustibles que els procedents de les plantes de MBT.
A continuació s’apunten possibles solucions per donar cobertura al tractament dels residus
comercials, voluminosos i subproductes procedents de les plantes de MBT:
• Millorar la informació per arribar a avaluar la dimensió del problema i guanyar en transparència.
• Incrementar les instal·lacions de tractament allà on hi ha necessitat. I completar les que estan en
construcció al més aviat possible.
• Incrementar la capacitat d’incineració. Les incineradores actuals estan dissenyades per tractar els
residus domèstics; per tant, la capacitat és insuficient per als d’origen comercial.
Es considera que serà possible, i relativament aviat, expandir les capacitats de les incineradores
entre 1 i 2 milions de t construint noves unitats i incrementant la capacitat de les actuals. El
problema és assegurar la necessitat de les capacitats a llarg termini.
• Incrementar la segregació, la separació i la recuperació de materials.
14. Vegi’s els informes de l’ERFO (European Recovery Fuel Organisation) sobre la qüestió SRF in Europe Facts and Figures.
65
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 66
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Altres solucions que cal tenir en compte passen per seguir treballant en la utilització de cimenteres
i tèrmiques, considerar l’estucatge provisional com una possibilitat de regular fluxos, exportar residus
i fer possible que les plantes de biomassa utilitzin aquests combustibles procedents dels residus...
Com a conclusió es pot dir que la situació varia en funció de la regió, però no es pot parlar d’una
emergència. La gestió dels residus domèstics està assegurada, però en canvi pot arribar a ser un
problema la gestió dels residus comercials i per això cal fer un esforç tant per augmentar la
recuperació en origen com per completar i ampliar les instal·lacions de tractament.
8.2.2 Canvi climàtic
Una gestió sostenible de la gestió de residus conserva els recursos i mitiga el canvi climàtic.
El tractament dels residus previ al dipòsit, juntament amb l’explotació del potencial d’energia
procedents dels residus i la substitució d’altres combustibles, contribueix a la conservació dels
recursos i, per tant, a la mitigació del canvi climàtic.
El tractament dels residus previ al dipòsit redueix directament i significativament l’emissió de metà i
contribueix a complir els objectius nacionals sobre l’emissió de gasos amb efecte hivernacle previstos
al Protocol de Kyoto.
El tractament dels residus
previ al dipòsit redueix
directament i
significativament l’emissió
de metà i contribueix a
complir els objectius
nacionals sobre l’emissió
de gasos amb efecte
hivernacle previstos al
Protocol de Kyoto
D’acord amb els càlculs de l’Agència Federal del Medi Ambient, les emissions
de metà procedents dels dipòsits han caigut, almenys, d’1,5 milions de tones
el 1990 a 0,5 milions el 2004. Això representa una reducció de 21 milions de
tones de CO2 equivalent. Aquesta fita ha estat possible reduint el matèria
biodegradable que va als dipòsits, incrementant els nivells de tractament
tèrmic en incineradores enfront de l’ús de dipòsits i captant pràcticament tot
el gas produït en els dipòsits.
A partir del juny del 2005, en què la matèria orgànica no entra als dipòsits, es
preveu una nova disminució d’emissions de metà de 0,1 milions per al 2008
i de 0,4 milions per al 2012, que representen 2,1 i 8,4 milions de CO2
equivalent, respectivament. Aquestes fites representen més del 90% de
reducció d’emissions de metà en dipòsits des del 1990.
El pretractament per si mateix contribueix a la mitigació del canvi climàtic, i si es considera que el
50% del residu municipal és d’origen biogènic, el seu ús per a obtenció d’energia és neutral a més
de contribuir a la substitució de combustibles fòssils.
L’Agència Federal ambiental calcula que, a més de la reducció per les restriccions de l’ús dels
dipòsits, almenys uns altres 3,7 milions de tones de CO2 per any poden ser estalviades amb
processos d’obtenció d’energia dels residus. Aquests càlculs comprenen 2,2 milions de tones
procedents de la co-combustió de les fraccions d’alt poder calorífic com a combustible alternatiu
procedent de les instal·lacions de pretractament dels residus, més 1,5 milions de tones
aproximadament procedents de la combustió de residus en incineradores dels 3 milions de tones de
residus que haguessin anat a dipòsit.
66
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 67
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
L’efecte de la previsió de la reducció de les emissions de CO2 per co-combustió equival al 22% dels
10 milions de tones de CO2 que han de ser estalviades pels sectors de la indústria i l’energia en
l’esquema previst per al 2012. L’efecte de la incineració directa representa un 17% de l’estalvi en el
mateix esquema.
8.2.3 Previsió per al 2020
L’objectiu formulat el 1999 pel Ministeri federal de Medi Ambient per al 2010 diu que abans del
2020 les tecnologies de tractament dels residus han d’estar prou a l’abast i avançades de manera
que tots els residus domèstics d’Alemanya puguin ser recuperats ambientalment i totalment de
manera segura.
Aquesta declaració, a la pràctica, implica la desaparició dels dipòsits com a instal·lació de disposició
de residus. Per altra banda, s’insta a desenvolupar els sistemes que permetin augmentar la
reutilització, la recuperació de materials, que inclogui la responsabilitat de productors i venedors fins
al final del cicle de vida dels productes, la política de producte i de producció, la política de l’ús de
productes químics i les polítiques de conservació de recursos i de protecció del clima.
67
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 68
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
8.3 Pla de gestió de residus austríac 2006
8.3.1 Introducció
Els principis en què es basa aquest pla per fixar el objectius són:
• Prevenir o reduir el màxim els efectes nocius i danys en els humans, animals, plantes i, en general,
en els recursos naturals.
• Minimitzar la pol·lució atmosfèrica i l’emissió de gasos hivernacle derivats dels tractaments.
• Recuperar residus de manera respectuosa amb el medi ambient i sempre que sigui econòmicament
viable. Aprofitar els recursos (matèries primeres, aigua, energia…).
• En cas de reciclar, assegurar que els materials recuperats no representen un risc superior al que
suposaria produir-los de nou amb material primari.
• Assegurar que els residus no aprofitats són tractats sense perill per a les generacions futures.
Aquests objectius s’han d’aconseguir sota els principis següents:
• Prevenció. Reduir la quantitat i perillositat dels residus.
• Recuperació. Els residus han de ser recuperats, només en la mesura que sigui ecològicament útil
i tecnològicament factible, i només si el extra cost resultant no és desproporcionat amb relació a
altres processos de tractament, i si el mercat per les substàncies, productes o energia recuperada
existeix o pot ser creada.
• Disposició. Els residus no recuperats han de ser tractats d’acord amb la seva composició, a través
de processos biològics, tèrmics o físics. El residu sòlid ha d’acabar sent tant inert com sigui
possible i disposat de manera segura.
El Pla descriu la situació, les característiques i les línies d’actuació per a cada un dels grups
següents:
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
68
Domèstica i assimilable
Fraccions seleccionades en origen (paper, plàstic, vidre...)
Voluminosos
Perillosos domèstics
Fracció orgànica recollida selectivament
Autocompostatge
Fracció vegetal
Residus procedents de mercats
Residus procedents de restaurants i cuines
Residus procedents de la neteja viària i papereres
Fangs de depuradora
Residus procedents de comerç i assimilable industrial
Materials d’excavació
Residus procedents de demolició i construcció
Cendres, escòries i materials pulverulents
Residus procedents del final de la vida útil dels vehicles
Residus de fusta
Hospitalaris
Animals
Perillosos
Altres residus
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 69
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
8.3.2 Situació de la gestió de residus
El Pla de Gestió austríac engloba els residus domèstics, els provinents dels moviments de terres, els
residus de demolicions, així com els comercials i industrials assimilables als domèstics. A efectes
comparatius amb altres països, en aquest resum bàsicament es fa referència només als domèstics i
assimilables que fonamentalment són els considerats com a municipals.
El pes relatiu de cada un d’aquests grups i les quantitats segons el tipus de residus i origen es
mostren en els gràfics següents.
69
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 70
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Group designations pursuant to ÖNORM
S 2100 (2005)
Waste from
households and
similar
establishments
Waste material
from trade and
industry
Excavation
materials
Waste from
demolition
and
construction
Selected
secondary
waste
Other
waste
Total
Volume
11. Food and beverage waste
77,000
759,000
836
12. Waste from vegetable and
animal fat products
28,000
271,000
299,000
119,000
119,000
13. Waste from animal husbandry
animal fat products
14. Skins and leather waste
17. Waste wood
121,300
320,000
5,080,700
5,522,000
18. Cellulose, paper and cardboard waste
601,000
756,000
185
1,543,000
302,000
302,000
4,615,000
33,597,000
677,000
1,932,000
51. Oxydes, hydroxydes, wastes salts
144,000
144,000
52. Acid, lye and concentrate waste
69,000
69,000
2,000
2,000
253,000
253,000
19. Other waste from the processing
and refinement of animal and
vegetable products
31. Waste of mineral origin
(not including scrap metal)
35. Scrap waste
191,000
61,000
131
1,124,000
21,848,000
5,509,000 1,373,000
39. Other waste of mineral origin and
waste
53. Waste from plant treatment agents
and pesticides and waste from
pharmaceutical products
and disinfectants
54. Waste from mineral oil and coal
refining products
152,000
55. Waste from organic solvents, paints,
lacquers, adhesives, cement and resines
57. Plastic and rubber waste
58. Textile waste
(natural and chemicalfiber products)
106,000
23,000
12,500
59. Other waste from chemical conversion
and syntesised products
91. Solid municipal waste including
similar industrial waste
2,292,400
37,000
1,100,000
360,000
92. Waste for organic treatment
94. Waste from water and sewage treatment,
including all types of water use
76,000
76,000
518,000
624,000
11,500
47,000
26,000
26,000
1,650,000
5,440,000
606,000
606,000
1,909,000
1,909,000
95. Liquid waste from waste
treatments plants
26,000
26,000
97. Waste for organic treatment
61,000
61,000
Hazardous households waste, other waste
fromhouseholds and similar estabishments
Sum total (rounded)
59,000
59,000
3.4m
2.3m
22m
6.6m
2m
18m
54m
Natinwide waste quantities in 2004 broken down into the groups of waste defined by Austrian standard ÖNORM S2100; all
figures in tonnes (primary and second)
70
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 71
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Amb relació al 1999, la quantitat global s’ha incrementat prop dels 5 milions de tones, i en el cas
particular del residus domèstics aquests s’han incrementat en un 10% durant cinc anys.
Els gràfics següents il·lustren la distribució dels residus domèstics i assimilables segons fraccions.
Main fractions
in tonnes
in kg per capita
Residual waste
1,382,600
169
Bulky waste
Waste, materials, collected separately
Biogenic waste, collected separately
Hazardous household wastes, collected separately
Total
236,400
29
1,212,100
148
546,300
67
41,300
5
3,418,700
418
Waste from households and similar estabishments - Nationwide volume by main fractions in 2004
Volume
% of packaging
Individual fractions
in tonnes (rounded off)
Residual waste
1,382,600
Biogenic waste
546,300
Bulky waste
236,400
Waste paper
601,100
81,900
Waste glass
190,700
190,700
Lightweight fraction
127,000
127,000
Waste wood
121,300
1,600
Scrap metal - household scrap
98,800
Scrap metal
32,400
Textiles
23,100
Other waste materials, collected separately
17,700
Hazardous household wastes
Total
32,400
2,400
41,300
3,418,700
436,000
D’acord amb aquests gràfics, el percentatge de separació en origen se situa en un 53% dels residus
domèstics i assimilables.
71
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 72
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
L’increment de la generació de residus el 2004 en relació amb el 1999 es concreta a la taula següent:
Main fractions
1999
in tonnes
2004
in tonnes
Change
in tonnes
3,096,000
3,418,700
+322,700
+10.4
Residual waste
1,315,00
1,382,600
+67,600
+5.1
Bulky waste
218,500
236,400
+17,900
+8.2
1,562,400
1,799,700
+237,300
+15.2
+78.0
Total volume of waste from households
and similar establishments
Change
in %
Separately collected waste from
households and similar establishments
Hazardous household wastes
Waste materials, collected separately*
Biogenic waste
23,200
41,300
+18,100
1,061,200
1,212,100
+150,900
+14.2
478,000
546,300
+68,300
+14.3
(*) excluding sorted waste materials from mechanical-biological treatment and splitting
De la taula anterior es pot deduir que de l’augment global del 10,4%, les fraccions indiferenciades
han augmentat només un 5,6%, mentre que les fraccions separades en origen han augmentat un
15,2%. Quant als sistemes de tractament, el canvi del 2004 en relació amb el 1999 queda reflectit
a la taula següent:
Main fractions
(Mechanical)-biological pre-processing of residual waste
Thermal treatment of residual and bulky waste
Treatment of separately collected hazardous household wastes
1999
2004
6.3%
11.2%
14.7%
28.3%
0,8%
1,2%
Recycling of separately collected waste materials and waste materials from splitting
34,3%
35,6%
Biotechnical recovery of separately collected biogenic waste
15,4%
16,0%
Untreated in landfills
28,5%
7,7%
Waste from households and similar establishments. Recovery and disposal in a comparison between 1999 and 2004 (first
treatment phase after splitting)
Observant aquesta darrera taula, el més significatiu que se’n deriva és la davallada dels fluxos sense
tractar cap a dipòsit i l’increment dels tractaments tèrmics.
72
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 73
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
El model de tractament el 2004 queda il·lustrat en el gràfics següents:
Waste from households and similar establishments - waste generation, rcovery and disposal in 2004
73
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 74
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
8.3.3 Escenari 2009
L’escenari el 2009 es basa en el supòsit que tant la composició com el nivell de recollida selectiva i
l’autocompostatge tindran variacions poc significatives amb relació al 2004.
La previsió pel que fa a quantitats i esquema de tractament és la següent:
Main fractions
Residual waste
Bulky waste
Waste, materials, collected separately
Biogenic waste, collected separately
Hazardous household wastes, collected separately
Total (rounded off)
Waste from households and similar establishments. Forecast tonnes of waste in 2009
74
Volume in tonnes forecast for 2009
1,520,000
260,000
1,260,000
600,000
60,000
3,700,000
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 75
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Waste from households and similar establishments - Scenario for 2009
Comparant els esquemes de tractament 2004/2009, s’observa que en el 2009:
• Tots els fluxos destinats a dipòsit estan prèviament tractats.
• Se suprimeix el tractament previ a la incineració.
• Se simplifica el tractament mecànic-biològic de la fracció resta.
La disminució de l’ús de dipòsit com a tractament de cua bàsicament es compensa amb un
increment del tractament tèrmic.
75
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 76
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
76
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 77
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
9. LA FISCALITAT I LA GESTIÓ DE RESIDUS:
IMPOSTOS SOBRE DISPOSICIÓ FINAL
Alguns aspectes rellevants a l’hora de fomentar la jerarquia de gestió de residus són la transparència
informativa en el coneixement de les dades de quantitats, costos i tarifes de la disposició final i la
imposició d’impostos.
Per tal de promoure el reciclatge, que està més amunt en la jerarquia de gestió de residus, i en
alguns casos per estimular la prevenció i internalitzar les externalitats ambientals, la major part de
països europeus apliquen impostos sobre el dipòsit controlat i, alguns, sobre la incineració.
Alguns exemples d’impostos aplicats a cada tona de residus entrats, generalment a dipòsit controlat,
en valors del 2004, són:
• Àustria: entre 11 i 73 E en funció de la naturalesa del residu.
• Bèlgica: 52 E amb recuperació d’energia, 55 E sense recuperació a Flandes i 35 E a la regió valona
• Dinamarca: 50E
• Finlàndia: 15 E per a residus no perillosos, 270 E per a residus perillosos
• França: 9 E (reemplaçat per un impost general sobre activitats contaminants)
• Gran Bretanya: 19 E
• Irlanda: 19 E
En tant que la incineració
• Itàlia: entre 10 i 50 E, en funció de les regions
amb aprofitament energètic
• Països Baixos: 65 E
es pot considerar una
• Suècia: 40 E
Veiem en canvi que no en tots els països és d'aplicació el cànon sobre la
incineració i, en el seu cas, aquest és inferior al cànon de deposició:
•
•
•
•
•
•
•
•
•
Àustria: 7 E/t. entrada en vigor 2006
Bèlgica: no s'aplica
Dinamarca: 37 E/ t. amb producció elèctrica
Finlàndia: no s'aplica
França: no s'aplica
Gran Bretanya: no s'aplica
Irlanda: no s'aplica
Itàlia: 20% de la taxa d'abocament
Suècia: no s'aplica
operació de valorització,
jeràrquicament situada per
sobre de la deposició,
caldria repensar l’aplicació
d’un impost sobre aquesta
per la finalitat per a la qual
ha estat creada
Aquests cànons són independents de les tarifes de tractament en els dipòsits controlats, que poden
oscil·lar entre 90-193 E (en preus del 2004) a Alemanya, 50-70 E a Itàlia,58–130 E a Àustria, 2290 E a Suècia i 38–91 E a França.
A Catalunya s’ha establert un cànon de 10 E/tona per a residus urbans entrats a dipòsit controlat, 5 E/tona
per a residus urbans entrats a incineració amb aprofitament d’energia i 3 E/tona per a residus de la
construcció entrats a dipòsit controlat.
En tant que la incineració amb aprofitament energètic es pot considerar una operació de valorització,
jeràrquicament situada per sobre de la deposició, caldria repensar l’aplicació d’un impost sobre
aquesta per la finalitat per a la qual ha estat creada. Encara més quan l’energia produïda disposa
d’una tarifa diferencial com a font d’energia renovable i podria ser-ho com a font d’energia de
combustible neutra en CO2.
77
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 78
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
78
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 79
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
10. LA CAPACITAT DE TRACTAMENT
ENFRONT DE LA GENERACIÓ DE RESIDUS
A CATALUNYA. BALANÇOS
10.1 Les determinacions del Pla Territorial Sectorial d’Infraestructures
de Residus Municipals (PTSIRM)
El Pla Territorial segueix la lògica territorial dels plans directors urbanístics:
• Estima un creixement demogràfic segons l’Idescat.
• Estableix una prognosi de creixement en la generació basada en sèries històriques.
• Dimensiona les instal·lacions per aconseguir els objectius de valorització PROGREMIC el 2012.
Pel que fa als residus industrials, el Programa de Gestió de Residus Industrials de Catalunya
(PROGRIC) també estima les necessitats de tractament en un horitzó 2012.
Per determinar les necessitats de tractament, el Pla Territorial divideix Catalunya en vint-i-nou
zones. Per cada una d’elles s’efectua un estudi complet i s’estableixen les infraestructures
necessàries i l’horitzó temporal en què han d’estar operatives de manera que es compleixi el
principi de proximitat i suficiència.
10.2 La situació a la regió metropolitana de Barcelona
La regió metropolitana conté els àmbits territorials de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el Vallès
Occidental, el Vallès Oriental, el Maresme, l’Alt Penedès, el Garraf més el Baix Llobregat. És l’àmbit
de Catalunya amb la densitat de població més elevada, i disposa d’unes infraestructures en el límit
de la seva capacitat i/o vida útil. Per aquest motiu centrarem l’estimació de dèficits d’infraestructures
en aquest àmbit.
10.3 La generació de resta
D’acord amb les prognosis contingudes en el PTSIRM, la generació de resta durant el desplegament
del Pla seria:
Any
Generació de resta Tn/any
2008
1.823.345
2009
1.725.302
2010
1.607.076
2011
1.464.226
2012
1.277.662
79
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 80
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
El 2010 es preveu que entraran en funcionament les següents infraestructures planificades en el
PTSIRM que asseguraran que tota la resta sigui tractada:
• Centre de tractament de resta del Vallès Occidental (Vacarisses) per a una capacitat de
245.000 tones/any.
• Centre de tractament de resta del Maresme (Mataró) per a una capacitat prevista de 190.000 tones/any.
• Centre de tractament de resta del Vallès Oriental (Granollers) per a una capacitat prevista de
130.000 tones/any.
• Centre de tractament de resta dels Hostalets de Pierola per a una capacitat de 300.000 a
400.000 tones/any.
• Actuacions a la planta incineradora de Sant Adrià del Besòs per tal d’adaptar-la al rebuig de les
plantes de tractament Ecoparc 3, que tracta uns materials amb un poder calorífic més alt que el
residu en massa que fins al moment rebia.
• Aquest mateix tractament es fa a la incineradora de Mataró per tal de mantenir la capacitat de les
instal·lacions existents i evitar la disminució de tones entrades.
En aquest àmbit territorial també està prevista la construcció d’un dipòsit de 40 tm/any a l’Alt
Penedès-Garraf i un altre de 600.000 tm/any per fer front a les necessitats de l’àrea metropolitana.
Ambdós estan pendents d’ubicació.
10.4 El dèficit d’infraestructures de final de línia
En l’àmbit de la regió metropolitana de Barcelona, les instal·lacions de final de línia han de
tractar el rebuig de bona part dels centres de tractament de resta (entre un 55-65% de les
entrades), el rebuig procedent de les plantes de tractament de les recollides selectives i els
residus industrials no especials.
A la regió metropolitana, els dipòsits en funcionament són:
• El dipòsit controlat de Vacarisses (Vallès Occidental), que rep residus municipals, industrials no
perillosos i fangs inertitzats, amb unes entrades anuals de 700.000 tm/any i una previsió de
tancament per al 2010.
• El dipòsit controlat de Santa Maria de Palautordera (Vallès Oriental), que rep la mateixa tipologia
de residus i que en el ritme actual d’entrades, entorn de les 200.000 tm/any, pot exhaurir la seva
capacitat a partir dels propers tres anys (2012).
• El dipòsit de bales de Cerdanyola, que rep entorn de les 250.000 tm/any de residus municipals i
que té previst el seu tancament el 2010.
• El dipòsit de Can Mata, als Hostalets de Pierola, que tracta entorn d’1.000.000 de tm/any de
residus municipals i industrials no perillosos i que pot disposar d’una capacitat que seguint l’actual
ritme d’entrades no aniria més lluny del 2013.
80
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 81
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Les necessitats de tractament calculant només un rebuig del 60% dels ecoparcs, el rebuig dels
impropis d’orgànica selectiva (23,8%) i dels envasos (25%), més els industrials, són les següents:
Rebuig Resta. Rebuig FORM. Rebuig Envasos.
Total
Tractament
Total
55% entrada 23,8% recollida 25% recollida municipals. incineradore municipal
ecoparcs.
selectiva.
selectiva.
Tm/a
s. Tm/a
a dipòsit.
Tm/a
Tm/a
Tm/a
Tm/a
2009
1.035.181
102.265
2010
964.246
2011
878.536
2012
766.591
Industrial a
dipòsit
PROGRIC.
Tm/a
Total a
dipòsit.
Tm/a
81.975
1.219.421
460.000
759.421
1.380.000
2.139.421
123.864
99.717
1.187.827
460.000
727.827
1.380.000
2.107.827
146.245
121.791
1.146.571
460.000
686.571
1.380.000
2.066.571
173.178
149.043
1.088.812
460.000
628.812
1.380.000
2.008.812
Considerant els successius tancaments dels abocador existents, els dèficits s’avaluen en:
2010
2013
908.000 t./any
2.000.000 t./any
En conclusió, tot i que es posin en funcionament les plantes de tractament de la resta previstes
segons els plans i programes establerts, i es mantingui la capacitat d’incineració existent a les plantes
de Sant Adrià del Besòs i Mataró, a partir del 2013 pot haver-hi un dèficit de capacitat de tractament
de residus d’aproximadament 2 milions de tones a l’any. D’aquestes, prop de la meitat
correspondrien a residus d’origen domiciliari i la resta procedirien de les activitats econòmiques,
comercials i industrials de teixit urbà.
L’estudi de tecnologies alternatives a la vella cultura dels dipòsits controlats de final de línia ens porta
a solucions mixtes amb la incorporació de tractaments tèrmics amb recuperació energètica. La
incineració forma part de les millors tecnologies de tractaments tèrmics disponibles a curt termini.
El Pla Territorial Sectorial d’Infraestructures de Residus Municipals (PTSIRM) preveu un període
d’implantació entre el 2005i el 2012. Ja s’han assenyalat les actuacions consolidades, en curs i
previstes al Pla, però això implica que les darreres plantes no estaran en servei fins al 2015. La
capacitat finalment disponible dependrà del compliment dels objectius de reciclatge previstos.
Cal tenir present que sigui quina sigui la solució escollida per fer front al dèficit estimat, es necessita
un període d’entre tres i sis anys per posar-la en funcionament, la qual cosa justifica la urgència en
la presa de decisions pel que fa a la planificació.
81
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 82
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
82
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 83
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
11. POSSIBLES SOLUCIONS AL DÈFICIT
D’INFRAESTRUCTURES DE FINAL DE LÍNIA
11.1 Reducció de les aportacions a les plantes de final de línia
L’aplicació de les mesures de prevenció, minimització i reducció contingudes en els programes de
gestió de residus de Catalunya, i l’assoliment dels objectius de recollida diferenciada i reciclatge, ens
faran disminuir les necessitats de capacitat disponible de les instal·lacions per a la disposició del
rebuig de manera ambientalment segura.
11.2 Construcció de noves plantes de tractament de residus
no recollits selectivament
La nova Directiva i la llei catalana demanen garantir que tots els residus siguin sotmesos a
operacions de valorització.
A Catalunya, amb caràcter general, el tractament dels residus no recollits
selectivament s’efectua en plantes MBT en les quals, com a màxim, es
pot assegurar una recuperació del 50%. El 50% restant és rebuig que
requereix la disposició en plantes de tractament finalista.
Algunes de les plantes tenen dificultats per aconseguir la capacitat de
tractament prevista i el nivell d’exigència dels indicadors ambientals és
cada vegada més gran. (A Alemanya moltes plantes MBT no són capaces
de complir els nous estàndards ambientals).
A curt i mitjà termini
només es poden garantir
les capacitats de
tractament necessàries a
través de la construcció de
nous dipòsits i l’increment
de capacitat d’incineració
Caldrà obrir un procés de reflexió sobre l’eficiència tècnica, ambiental i econòmica d’aquests
processos perquè puguin complir els objectius de reduir les necessitats dels tractaments de final
de línia.
11.3 Construcció de noves plantes de final de línia
Atesa la finalització imminent de la vida útil dels principals dipòsits controlats de Catalunya, a curt i
mitjà termini només es poden garantir les capacitats de tractament necessàries a través de la
construcció de nous dipòsits i l’increment de capacitat d’incineració.
Per resoldre aquest dèficit caldria pensar en l’ampliació de les plantes incineradores existents i
preveure noves instal·lacions a la regió metropolitana (que inclou l’àrea metropolitana, el Maresme,
el Vallès Oriental i Occidental, el Baix Llobregat i el Garraf).
El model de gestió dels residus municipals a Catalunya assumeix com a tractament de final de línia
tant els dipòsits controlats com les incineradores amb aprofitament energètic.
Caldrà promoure nous processos de tractaments tèrmics de valorització perquè puguin ser aplicats
a la gestió de residus quan la seva maduresa permeti l’aplicació comercial. També caldrà avaluar
l’opció dels emmagatzematges temporals, en cas que fos necessari, durant el període de posada en
funcionament de les noves plantes.
83
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 84
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
84
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 85
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
12. VALORACIÓ FINAL I RECOMANACIONS
12.1 Amb relació al marc normatiu europeu i al model de gestió
El model català és homologable als models europeus pel que fa a jerarquia de gestió, objectius de
prevenció i nivells de reciclatge.
Els objectius de recuperació fixats a la llei catalana són més ambiciosos que
els fixats a la Directiva marc. Mentre que a Catalunya es preveu assolir-los
el 2012, la nova Directiva els fixa per al 2020. Tanmateix, serà difícil
aconseguir aquests objectius.
Els nivells de recuperació material són acceptables, i seguint amb les
polítiques actives de prevenció i foment del reciclatge és possible aconseguir
l’objectiu establert de reciclatge del 50% el 2012.
Tanmateix, cal modificar el marc normatiu català per adaptar-lo a la nova
Directiva que prioritza la valorització enfront de l’eliminació i considera la
incineració com una operació de recuperació energètica i no d’eliminació.
Cal modificar el marc
normatiu català per adaptarlo a la nova Directiva que
prioritza la valorització
enfront de l’eliminació i
considera la incineració com
una operació de recuperació
energètica i no d’eliminació
També caldrà adaptar la legislació catalana a la norma europea pel que fa a quan una substància
resultant d’un procés de producció pot no ser considerada residu, i quan un residu que ha estat
sotmès a operacions de recuperació, inclòs el reciclatge, ha de deixar de ser considerat com a residu.
Catalunya, igual que la major part de països europeus, aplica un impost sobre
els dipòsits controlats per estimular la prevenció i internalitzar les externalitats
ambientals. Alguns, també Catalunya, l’apliquen sobre la incineració. Però la
nova jerarquia establerta per la Directiva ha de fer reconsiderar aquest darrer
impost sobre la incineració. I una raó per fer-ho és que l’obtenció d’energia a
partir de residus està primada com a energia renovable.
La nova Directiva establerta
ha de fer reconsiderar el
darrer impost sobre la
incineració
12.2 Amb relació als models europeus
Pel que fa als tractaments, el model català cal que s’harmonitzi amb la directiva europea incorporant
el procés d’incineració com a operació de valorització energètica i reduint l’opció del dipòsit com a
últim recurs de tractament.
A Catalunya només es permet incinerar els residus que han estat prèviament tractats. La nova
Directiva i la llei catalana demanen garantir que tots els residus siguin sotmesos a operacions de
valorització. Els models europeus més avançats consideren la incineració com a operació de
valorització. Alguns d’ells, fins i tot, consideren innecessari el tractament previ.
Els models europeus també exigeixen tractament previ als dipòsits controlats, però algunes
d’aquestes plantes de tractaments previs tenen dificultats per aconseguir la capacitat de tractament
prevista i el nivell d’exigència dels indicadors ambientals és cada vegada més gran. A Alemanya
s’endureixen els requeriments per a les plantes de tractament mecànic-biològic; les plantes han de
ser tancades i els límits d’emissions són més estrictes.
85
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 86
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Alguns models És important, com ja s’ha dit, repensar sobre l’eficiència tècnica, ambiental i
d’aquests processos perquè puguin complir efectivament la
europeus consideren la econòmica
reducció de tractaments a final de línia.
incineració com a
operació de valorització,
12.3 Amb relació a la controvèrsia existent a la societat
però fan innecessari el
catalana sobre els efectes negatius de la incineració
tractament previ Des de l’entrada en vigor de la Directiva 2000/76 sobre incineració de residus
Els límits d’emissió són
molt exigents per a les
instal·lacions
d’incineració de residus
A més, les dioxines ja no
són un problema amb els
sistemes de depuració de
gasos utilitzats a les
incineradores actuals
És important destacar,
també, que els països on
es registren les majors
proporcions de reciclatge
és on la incineració amb
recuperació d’energia
presenta una major
implantació
I donada la situació de crisi
energètica en la qual ens
trobem, en un territori amb
insuficients fonts
energètiques tant renovables
com no renovables,
l’abocament de materials
amb poder calorífic és una
pèrdua d’oportunitat de
generació per a l'aprofitament
energètic d’aquestes
(RD 653/2003), els límits d’emissió són molt exigents per a les instal·lacions
d’incineració de residus.
Les plantes d’incineració existents avui dia són plantes d’energia d’alta
tecnologia en què els problemes detectats en els anys 70 s’han eliminat.
A més, les dioxines ja no són un problema amb els sistemes de depuració de
gasos utilitzats a les incineradores actuals. Segons el Ministeri alemany de
Medi Ambient15, entre l’any 1990 i el 2000, les emissions de dioxines de les
plantes d’incineració de residus a Alemanya es van reduir en un factor de
gairebé mil vegades, i suposa en l’actualitat menys de l’1% de les emissions
derivades de l’activitat humana.
És important destacar, també, que els països on es registren les majors proporcions
de reciclatge (Dinamarca, Alemanya, Suècia, Suïssa o els Països Baixos) és on la
incineració amb recuperació d’energia presenta una major implantació.
En línia amb l’esmentat anteriorment, Espanya, amb un 7%, és un dels països
de la Unió Europea dels 15 on menys s’incinera. La incineració a Catalunya
representa el 14%.
La important reducció de la quantitat de residus, tant en volum com en massa,
així com el reciclatge dels seus subproductes, redueix de manera considerable
la quantitat de residus a dipositar en abocador.
Les incineradores han estat implantades fins i tot dins les grans ciutats
europees, com París, Londres, Berlín, Bonn, Amsterdam, Zuric, Estocolm,
Copenhaguen, Brussel·les, Viena, Colònia, Frankfurt..., entre d’altres.
I donada la situació de crisi energètica en la qual ens trobem, en un territori amb
insuficients fonts energètiques tant renovables com no renovables, l’abocament
de materials amb poder calorífic és una pèrdua d’oportunitat de generació per a
l'aprofitament energètic d’aquestes.
Sumant l’energia procedent dels residus municipals, industrials, forestals i
ramaders, ens podríem estalviar en tot l’Estat entre un 8% i un 9% de l’energia
primària consumida a Espanya. Això significaria estalviar-nos trenta-quatre milions
de tones d’emissions3 de CO2 cada any, en la línia de millora dels processos
productors del canvi climàtic. Aquests són valors que no cal menystenir.
15. “Waste Incineration – A Potential Danger? Bidding Farewell to Dioxin Spouting”, Federal Ministry for the Environment,
Nature Conservation and Nuclear Safety (September 2005).
86
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 87
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
12.4 Amb relació a la capacitat de tractament de A partir de 2013 pot haverhi un dèficit de capacitat
les instal·lacions de final de línia
A partir de 2013 pot haver-hi un dèficit de capacitat de tractament de residus
d’aproximadament 2 milions de tones a l’any. D’aquestes, prop de la meitat
correspondrien a residus d’origen domiciliari i la resta procedirien de les
activitats econòmiques, comercials i industrials de teixit urbà.
L’estudi de tecnologies alternatives a la cultura dels dipòsits controlats de final
de línia ens porta a solucions mixtes amb incorporació de tractaments tèrmics
amb recuperació energètica. La incineració forma part de les millors
tecnologies de tractaments tèrmics disponibles a curt termini.
Atesa la finalització imminent de la vida útil dels principals dipòsits controlats
de Catalunya, a curt i mitjà termini només es poden garantir les capacitats de
tractament necessàries a través de la construcció de nous dipòsits i
l’increment de capacitat d’incineració.
Cal tenir present que sigui quina sigui la solució escollida per fer front al dèficit
estimat, es necessita un període d’entre tres i sis anys per posar-la en
funcionament, la qual cosa justifica la urgència en la presa de decisions pel
que fa a la planificació.
Cal, també, completar les instal·lacions de tractament en curs sense dilacions,
assolir les capacitats de tractament previstes en les plantes existents i ampliarles quan calgui.
Així mateix, cal donar suport a qualsevol actuació en la creació de nous
dipòsits controlats que admetin la deposició de residus industrials no perillosos
i donar suport a les àrees de restauració amb disposició de bales.
A més, cal incrementar la segregació en origen, la tria i el reciclatge per reduir
la quantitat de residus que necessiten tractament, tant si es tracta de residus
municipals com d’industrials no perillosos.
També cal analitzar en detall la capacitat de tractament de residus comercials.
En aquest sentit, és necessari que els generadors de residus i la indústria de
gestió de residus s’impliquin en la segregació i el processament per tal de
potenciar les opcions de recuperació material i energètica.
Caldrà estar atent i promoure nous processos de tractaments tèrmics de
valorització perquè puguin ser aplicats a la gestió de residus quan la seva
maduresa permeti l’aplicació comercial, i prosseguir les polítiques de mitigació
del canvi climàtic en la gestió de residus.
Per resoldre aquest dèficit caldria pensar en l’ampliació de les plantes
incineradores existents i preveure noves instal·lacions a la regió metropolitana
(que inclou l’àrea metropolitana, el Maresme, el Vallès Oriental i Occidental, el
Baix Llobregat i el Garraf).
de tractament de residus
d’aproximadament 2
milions de tones a l’any
La incineració forma part
de les millors tecnologies
de tractaments tèrmics
disponibles a curt termini
Cal una ràpida presa de
decisions pel que fa a la
planificació
Cal, també, completar les
instal·lacions de tractament
en curs sense dilacions,
assolir les capacitats de
tractament previstes en les
plantes existents i ampliarles quan calgui
És necessari que els
generadors de residus i la
indústria de gestió de
residus s’impliquin en la
segregació i el
processament per tal de
potenciar les opcions de
recuperació material i
energètica
Per acabar, aquest document pretén demanar que es traspassi la legislació
europea a la legislació catalana i que s’actuï en funció de les recomanacions
de la Directiva; és a dir, que es construeixin les plantes de valorització
energètica necessàries per resoldre els dèficits d’infraestructures que tenim en
aquests moments.
87
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 89
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
REFERÈNCIES
Directiva 2008/103/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 19 de novembre de 2008, per la qual es
modifica la Directiva 2006/66/CE, relativa a les piles i acumuladors i els residus de piles i acumuladors.
- Llei 8/2008, de 10 de juliol1, de finançament de les infraestructures de gestió dels residus i dels
cànons sobre la disposició del rebuig dels residus.
- Llei 9/20082, de 10 de juliol, de modificació de la Llei 6/1993, de 15 de juliol, reguladora dels residus.
Programa de Gestió dels Residus Municipals de Catalunya PROGREMIC 2007-2012. Aprovació inicial.
Prgrama de Gestio dels Residus Industrials de Catalunya. PROGRIC 2007-2012. Aprovació inicial.
Pla Territorial Sectorial d’Infraestructures de Residus Municipals. PTSIRM 2005-2012. Aprovació inicial.
Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach. Els residus als darrers 200 anys. Els recursos
de la terra. Jordi Renom Sotorra.
Municipal Solid Waste Management in 2006”, Bundesministerium für Umwelt, Naturschutz und
Reaktorsicherheit (Ministerio alemán de Medio Ambiente)
http://www.bmu.bund.de/files/pdfs/allgemein/application/pdf/bericht_siedlungsabfallentsorgung_2006_engl.pdf
El tractament de la fracció resta. Fundación Instituto para la Sostenibilidad de los Recursos. Agència
de Residus de Catalunya, Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i Tractament de Residus,
Fomento de Construcciones i Contratas, Hera Holding, Urbaser.
Fiscalitat i Gestió de Residus: Impostos sobre Disposició Final. Agència d’Ecologia Urbana de
Barcelona.
Recuperación energética ecoeficiente de residuos. Potencial en España. Fundación Gas Natural.
Álvaro Feliu Jofre, Luis Otero Massa. 2007.
(*)
Model alemany: Municipal solid waste management in 2006. No waste landfilled without
pretreatment in Germany since 1 June 2005.
http://www.bmu.de/english/waste_management/downloads/doc/38629.php
Model suec: Strategy for sustainable waste management. Sweden’s Waste Plan.
http://naturvardsverket.se/Documents/bokhandeln/620-1249-5.htm
Model austríac: Federal Waste Management Plan 2006.
http://www.bundesabfallwirtschaftsplan.at/article/articleview/52746/1/13192/
1. Vegi’s l’annex.
2. Vegi’s l’annex.
89
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
09:34
Página 91
Enginyers Industrials de Catalunya - La Gestió de residus de Catalunya
Et pots descarregar el Recull d’articles i la Diagnosi
(que inclou íntegra la nova directiva de residus)
d’aquest Monogràfic a:
http://www.eic.cat/wps/portal/monografics
91
diagnosi09annex.qxd
24/2/09
16:37
Página 93
ANNEX
DIRECTIVA 2008/98/CE DEL PARLAMENTO
EUROPEO Y DEL CONSEJO
de 19 de noviembre de 2008
sobre los residuos
22.11.2008
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
L 312/3
DIRECTIVAS
DIRECTIVA 2008/98/CE DEL PARLAMENTO EUROPEO Y DEL CONSEJO
de 19 de noviembre de 2008
sobre los residuos y por la que se derogan determinadas Directivas
(Texto pertinente a efectos del EEE)
residuos tengan una autorización o estén registradas, la
obligación de que los Estados miembros tengan planes de
gestión de residuos, y otros principios fundamentales,
como la obligación de manipular los residuos de manera
que no causen un impacto negativo en el medio am­
biente y la salud, el fomento de la aplicación de la jerar­
quía de residuos y, de conformidad con el principio
«quien contamina paga», el requisito de que los costes
de la eliminación de los residuos recaiga sobre el posee­
dor de los residuos o el anterior poseedor, o el productor
del producto del que proceden los residuos.
EL PARLAMENTO EUROPEO Y EL CONSEJO DE LA UNIÓN
EUROPEA,
Visto el Tratado constitutivo de la Comunidad Europea, y en
particular su artículo 175, apartado 1,
Vista la propuesta de la Comisión,
(2)
La Decisión 1600/2002/CE del Parlamento Europeo y del
Consejo, de 22 de julio de 2002, por la que se establece
el Sexto Programa de Acción Comunitario en Materia de
Medio Ambiente (5) exhorta a que se desarrolle o revise la
legislación sobre residuos, lo que incluye que se distinga
claramente entre residuos y no residuos y se desarrollen
medidas relativas a la prevención y gestión de residuos,
incluido el establecimiento de objetivos.
(3)
La Comunicación de la Comisión de 27 de mayo de
2003, titulada «Hacia una estrategia temática para la pre­
vención y el reciclado de residuos», señalaba la necesidad
de evaluar las actuales definiciones de valorización y eli­
minación, así como la necesidad de una definición de
reciclado de aplicación general y de un debate sobre la
definición de residuo.
(4)
En su resolución de 20 de abril de 2004 sobre la men­
cionada Comunicación (6), el Parlamento Europeo lla­
maba a la Comisión a examinar la posibilidad de que
la Directiva 96/61/CE del Consejo, de 24 de septiembre
de 1996, relativa a la prevención y al control integrados
de la contaminación (7) abarcase todo el sector de los
residuos. También se pedía a la Comisión que diferen­
ciase claramente entre reciclado y eliminación y que acla­
rase la distinción entre residuos y no residuos.
Visto el dictamen del Comité Económico y Social Europeo (1),
Visto el dictamen del Comité de las Regiones (2),
De conformidad con el procedimiento establecido en el
artículo 251 del Tratado (3),
Considerando lo siguiente:
(1)
La Directiva 2006/12/CE del Parlamento Europeo y del
Consejo, de 5 de abril de 2006, relativa a los residuos (4)
establece el marco legislativo para la manipulación de
residuos en la Comunidad. En ella se definen conceptos
clave como residuos, valorización y eliminación y se
establecen los requisitos esenciales para la gestión de
residuos, en particular la obligación de que las entidades
o empresas que lleven a cabo operaciones de gestión de
(1) DO C 309 de 16.12.2006, p. 55.
(2) DO C 229 de 22.9.2006, p. 1.
(3) Dictamen del Parlamento Europeo de 13 de febrero de 2007 (DO
C 287 E de 29.11.2007, p. 135), Posición Común del Consejo de
20 de diciembre de 2007 (DO C 71 E de 18.3.2008, p. 16), Posi­
ción del Parlamento Europeo de 17 de junio de 2008 (aún no
publicada en el Dirario Oficial) y Decisión del Consejo de 20 de
octubre de 2008.
(4) DO L 114 de 27.4.2006 p. 9.
(5) DO L 242 de 10.9.2002, p. 1.
(6) DO C 104 E de 30.4.2004, p. 401.
(7) DO L 257 de 10.10.1996, p. 26. Directiva sustituida por la Directiva
2008/1/CE del Parlamento Europeo y del Consejo (DO L 24 de
29.1.2008, p. 8).
L 312/4
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
22.11.2008
(5)
En sus conclusiones de 1 de julio de 2004, el Consejo
llamaba a la Comisión a presentar una propuesta de
revisión de ciertos aspectos de la Directiva 75/442/CEE,
derogada y sustituida por la Directiva 2006/12/CE, a fin
de aclarar la distinción entre residuos y no residuos y
entre recuperación y eliminación.
(11)
La condición de residuo de suelos excavados no conta­
minados y demás material en estado natural utilizados en
sitios distintos de aquellos en los que se excavaron debe
considerarse de acuerdo con la definición de residuo y las
disposiciones sobre subproductos o sobre el fin de la
condición de residuo de la presente Directiva.
(6)
El primer objetivo de cualquier política en materia de
residuos debe ser reducir al mínimo los efectos negativos
de la generación y la gestión de los residuos para la salud
humana y el medio ambiente. La política en materia de
residuos debe tener también por objeto reducir el uso de
recursos y favorecer la aplicación práctica de la jerarquía
de residuos.
(12)
(7)
En su Resolución de 24 de febrero de 1997 sobre una
estrategia comunitaria de gestión de residuos (1), el Con­
sejo confirmó que la prevención de residuos debe cons­
tituir la primera prioridad de la gestión de residuos, y que
deben preferirse la reutilización y el reciclado de material
a la valorización energética de los residuos, en la medida
en que son las mejores opciones ecológicas.
El Reglamento (CE) no 1774/2002 del Parlamento Euro­
peo y del Consejo, de 3 de octubre de 2002, por el que
se establecen las normas sanitarias aplicables a los sub­
productos animales no destinados al consumo hu­
mano (2), dispone, entre otras cosas, unos controles pro­
porcionados para la recogida, el transporte, la transfor­
mación, el uso y la eliminación de todos los subproduc­
tos animales, incluidos los residuos de origen animal,
impidiendo que presenten un riesgo para la salud animal
o humana. Por consiguiente, es necesario aclarar el
vínculo que existe con dicho Reglamento para que no
exista duplicación de normas y se excluyan del ámbito de
aplicación de la presente Directiva los subproductos ani­
males cuando están destinados a usos que no son consi­
derados operaciones con residuos.
(13)
A la luz de la experiencia obtenida a través de la aplica­
ción del Reglamento (CE) no 1774/2002, es conveniente
aclarar el ámbito de aplicación de la normativa sobre
residuos y de sus disposiciones sobre residuos peligrosos,
cuando se trata de subproductos animales regulados por
el Reglamento (CE) no 1774/2002. Si los subproductos
animales plantean un riesgo potencial para la salud, el
instrumento jurídico adecuado para abordar ese riesgo es
el Reglamento (CE) no 1774/2002, y deben evitarse so­
lapamientos innecesarios con la legislación de residuos.
(14)
La clasificación de los residuos como residuos peligrosos
debe basarse, entre otros fundamentos, en la normativa
comunitaria sobre productos químicos, en particular la
relativa a la clasificación de los preparados como peligro­
sos, incluidos los valores límites de concentración utili­
zados a tal efecto. Los residuos peligrosos deben estar
regulados en el marco de especificaciones estrictas con
el fin de prevenir o limitar, en la medida de lo posible,
los efectos negativos derivados de una gestión inadecuada
que podrían afectar al medio ambiente y suscitar riesgos
para la salud humana. Además, es necesario mantener el
sistema según el cual los residuos y residuos peligrosos se
han clasificado con arreglo a la lista de residuos estable­
cida por última vez mediante la Decisión 2000/532/CE
de la Comisión (3), con vistas a fomentar la clasificación
armonizada de los residuos y garantizar la determinación
armonizada de los residuos peligrosos dentro de la Co­
munidad.
(8)
(9)
(10)
Por lo tanto, es necesario revisar la Directiva
2006/12/CEE con objeto de aclarar conceptos clave,
como las definiciones de residuos, valorización y elimi­
nación, reforzar las medidas que deben tomarse respecto
a la prevención de residuos, introducir un enfoque que
tenga en cuenta no sólo la fase de residuo sino todo el
ciclo de vida de los productos y materiales, y centrar los
esfuerzos en disminuir el impacto en el medio ambiente
de la generación y gestión de residuos, reforzando así el
valor económico de los residuos. Considerando además
que es importante favorecer la valorización de los resi­
duos y la utilización de materiales valorizados a fin de
preservar los recursos naturales. En aras de una mayor
claridad y legibilidad debe derogarse la Directiva
2006/12/CE y sustituirse por una nueva directiva.
Dado que las operaciones más significativas de gestión de
residuos están ahora cubiertas por la legislación comuni­
taria de medio ambiente, es importante que la presente
Directiva se adapte a esta situación. Poner énfasis en los
objetivos medioambientales establecidos en el ar­
tículo 174 del Tratado permitiría centrarse más en el
impacto en el medio ambiente de la generación y gestión
de residuos a lo largo del ciclo de vida de los recursos.
Por consiguiente, el fundamento jurídico de la presente
Directiva debe ser el artículo 175.
Debe aplicarse una regulación eficaz y coherente sobre el
tratamiento de residuos, salvo determinadas excepciones,
a los bienes muebles de los que el poseedor se desprenda
o tenga la obligación o intención de desprenderse.
(1) DO C 76 de 11.3.1997, p. 1.
(2) DO L 273 de 10.10.2002, p. 1.
(3) Decisión 2000/532/CE, de 3 de mayo de 2000, que sustituye a la
Decisión 94/3/CE por la que se establece una lista de residuos de
conformidad con la letra a) del artículo 1 de la Directiva 75/442/CEE
del Consejo relativa a los residuos y a la Decisión 94/904/CE del
Consejo por la que se establece una lista de residuos peligrosos en
virtud del apartado 4 del artículo 1 de la Directiva 91/689/CEE del
Consejo relativa a los residuos peligrosos (DO L 226 de 6.9.2000,
p. 3).
22.11.2008
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
(15)
Es necesario distinguir entre el almacenamiento inicial de
los residuos a la espera de su recogida, la recogida de
residuos y el almacenamiento de residuos a la espera de
su tratamiento. Los establecimientos o empresas que pro­
ducen residuos durante sus actividades no deben consi­
derarse dedicados a la gestión de residuos y sometidos a
autorización para el almacenamiento de sus residuos a la
espera de la recogida de los mismos.
(16)
El almacenamiento inicial de los residuos en el ámbito de
la definición de recogida se entiende con el significado de
actividad de almacenamiento en espera de su recogida en
instalaciones en las cuales se descargan los residuos para
poder prepararlos para su transporte posterior a otro
lugar para su valorización o eliminación. Debe estable­
cerse una distinción entre el almacenamiento inicial de
residuos en espera de recogida y el almacenamiento de
residuos en espera de tratamiento, para los fines de la
presente Directiva, en función del tipo de residuos, el
tamaño y el periodo de tiempo del almacenamiento y
la finalidad de la recogida. Esta distinción deben hacerla
los Estados miembros. El almacenamiento de residuos
previo a la valorización por un periodo de tres años o
más y el previo a la eliminación por un periodo de un
año o más están sujetos a la Directiva 1999/31/CE del
Consejo, de 26 de abril de 1999, relativa al vertido de
residuos (1).
(17)
Los sistemas de recogida de residuos que no se llevan a
cabo profesionalmente no deben estar sometidos a regis­
tro, ya que presentan un riesgo menor y contribuyen a la
recogida separada de residuos. Ejemplos de lo anterior
son los sistemas de recogida de residuos de medicamen­
tos en las farmacias, los sistemas de devolución de pro­
ductos de consumo a las tiendas y los sistemas comuni­
tarios en los centros educativos.
(18)
En la presente Directiva deben incluirse definiciones de
prevención, reutilización, preparación para la reutiliza­
ción, tratamiento y reciclado con el fin de dejar claro
el ámbito de aplicación de tales conceptos.
(19)
Las definiciones de valorización y eliminación tienen que
modificarse a fin de asegurar una distinción clara entre
los dos conceptos, basada en una auténtica diferencia en
cuanto al impacto en el medio ambiente, debida a la
sustitución de recursos naturales en la economía y que
reconozca los beneficios potenciales para el medio am­
biente y la salud humana de la utilización de los residuos
como recurso. Además deben elaborarse directrices para
aclarar los casos en que esta distinción es difícil de aplicar
en la práctica o en los que la clasificación de la actividad
como valorización no corresponda al impacto medioam­
biental real de la operación.
(20)
La presente Directiva debe aclarar también cuándo es
eficiente energéticamente la incineración de residuos só­
lidos urbanos y pueda considerarse una operación de
valorización.
(21)
Las operaciones de eliminación consistentes en descargas
en mares y océanos, con inclusión de la inserción en el
lecho marino están también reguladas por convenios in­
ternacionales, en particular la Convención para la preven­
ción de la contaminación marítima por vertimiento de
desperdicios y otras materias, hecha en Londres el 13 de
noviembre de 1972, y su Protocolo de 1996 tal y como
ha sido modificado en 2006.
(22)
No debe haber confusión alguna entre los diversos as­
pectos de la definición de residuos y, en caso necesario,
deben aplicarse los procedimientos apropiados a los sub­
productos que no sean residuos, por una parte, y a los
residuos que dejen de ser residuos, por otra. Para espe­
cificar determinados aspectos de la definición de residuos,
esta Directiva debe aclarar:
— cuándo son subproductos y no residuos las sustancias
o los objetos que resultan de un proceso de produc­
ción no dirigido fundamentalmente a producir tales
sustancias u objetos. La decisión de que una sustancia
no es residuo puede solamente adoptarse con un
planteamiento coordinado, que debe actualizarse pe­
riódicamente, y cuando sea compatible con la protec­
ción del medio ambiente y de la salud humana. Si se
permite el uso de un subproducto en virtud de una
autorización ambiental o de normas ambientales ge­
nerales, esto puede ser utilizado por los Estados
miembros como instrumento para decidir que no es
previsible que se produzca ningún impacto adverso
global para la salud humana o el medio ambiente; un
objeto o sustancia sólo debe considerarse como sub­
producto cuando se reúnan determinadas condicio­
nes. Dado que los subproductos forman parte de la
categoría de productos, la exportación de subproduc­
tos debe cumplir los requisitos previstos en la nor­
mativa comunitaria pertinente; y
— cuándo determinados residuos dejan de serlo, estable­
ciendo criterios de fin de la condición de residuo que
ofrezcan un alto nivel de protección del medio am­
biente y un beneficio ambiental y económico; posi­
bles categorías de residuos para las cuales se deben
elaborar especificaciones y criterios respecto de fin de
la condición de residuo son, entre otros, los residuos
de la construcción y la demolición, algunas cenizas y
escorias, la chatarra, los áridos, los neumáticos, los
textiles, el compost y el papel y el vidrio usados; para
que el residuo deje de serlo la operación de valoriza­
ción puede ser tan simple como comprobar que los
residuos cumplen los criterios de fin de la condición
de residuo.
(23)
(1) DO L 182 de 16.7.1999, p. 1.
L 312/5
Para verificar o calcular si se consiguen los objetivos de
reciclado y valorización establecidos en la Directiva
94/62/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de
20 de diciembre de 1994, relativa a los envases y resi­
duos de envases (2), Directiva 2000/53/CE del Parlamento
(2) DO L 365 de 31.12.1994, p. 10.
L 312/6
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
Europeo y del Consejo, de 18 de septiembre de 2000,
relativa a los vehículos al final de su vida útil (1), Direc­
tiva 2002/96/CE del Parlamento Europeo y del Consejo,
de 27 de enero de 2003, sobre residuos de aparatos
eléctricos y electrónicos (RAEE) (2) y en la Directiva
2006/66/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de
6 de septiembre de 2006, relativa a las pilas y acumula­
dores y a los residuos de pilas y acumuladores (3) y de­
más normas comunitarias pertinentes, las cantidades de
residuos que han dejado de serlo deben contar como
residuos reciclados y valorizados cuando se cumplan
los criterios de valorización y reciclaje previstos en dichas
normas.
(24)
Sobre la base de la definición de residuos, a fin de fo­
mentar la certidumbre y la coherencia, la Comisión
puede adoptar directrices para especificar en determina­
dos casos cuándo las sustancias o los objetos se convier­
ten en residuos. Dichas directrices sobre el inicio de la
condición de residuos pueden elaborarse para los apara­
tos eléctricos y electrónicos y los vehículos, entre otros
objetos.
(25)
Es conveniente que los costes se asignen de tal manera
que reflejen el coste real que suponen para el medio
ambiente la generación y la gestión de residuos.
(26)
El principio de quien contamina paga es un principio
rector a escala europea e internacional. El productor de
los residuos y el poseedor de los residuos debe gestio­
narlos de forma que garantice un alto nivel de protección
del medio ambiente y de la salud humana.
(27)
La introducción de la responsabilidad ampliada del pro­
ductor en la presente Directiva constituye uno de los
medios para apoyar el diseño y fabricación de bienes
que tengan plenamente en cuenta y faciliten el uso eficaz
de los recursos durante todo su ciclo de vida, incluidos su
reparación, reutilización, desmontaje y reciclado sin per­
judicar a la libre circulación de bienes en el mercado
interior.
(28)
La presente Directiva debe contribuir a ir transformando
la UE en una «sociedad del reciclado», que trate de evitar
la generación de residuos y que utilice los residuos como
un recurso. En particular, el Sexto Programa de Acción
Comunitario en Materia de Medio Ambiente insta a la
adopción de medidas destinadas a garantizar la separa­
ción en origen, la recogida y reciclado de flujos priorita­
rios de residuos. De acuerdo con este objetivo, y con
vistas a facilitar o mejorar su potencial de valorización,
los residuos se recogerán por separado siempre que sea
viable desde el punto de vista técnico, medioambiental y
económico, antes de someterlos a las operaciones de
valorización que proporcionen el mejor resultado me­
dioambiental global. Los Estados miembros deben incen­
tivar la separación de los compuestos peligrosos de todos
los flujos de residuos cuando sea necesario para lograr
una buena gestión medioambiental.
(1) DO L 269 de 21.10.2000, p. 34.
(2) DO L 37 de 13.2.2003, p. 24.
(3) DO L 266 de 26.9.2006, p. 1.
22.11.2008
(29)
Los Estados miembros deben apoyar el uso de reciclados
(tales como el papel recuperado), con arreglo a la jerar­
quía de residuos y con el objetivo de una sociedad del
reciclado, y no deben apoyar el vertido o la incineración
de dichos reciclados siempre que sea posible.
(30)
Para aplicar los principios de precaución y acción pre­
ventiva incluidos en el artículo 174, apartado 2 del Tra­
tado, es necesario establecer objetivos medioambientales
generales para la gestión de residuos en la Comunidad.
En virtud de estos principios corresponde a la Comuni­
dad y los Estados miembros establecer un marco para
prevenir, reducir y, en la medida de lo posible, eliminar
desde el principio las fuentes de contaminación o de
molestias mediante la adopción de medidas en las que
se eliminen los riesgos reconocidos.
(31)
La jerarquía de residuos establece en general un orden de
prioridad de lo que constituye la mejor opción global
para el medio ambiente en la legislación y la política
en materia de residuos, aunque puede resultar necesario
apartarse de dicha jerarquía para determinados flujos de
residuos cuando esté justificado por motivos de factibili­
dad técnica, viabilidad económica y protección del medio
ambiente, entre otros.
(32)
A fin de que la Comunidad en su conjunto pueda ser
autosuficiente en la eliminación de residuos y en la va­
lorización de residuos urbanos mezclados recogidos de
hogares privados y que los Estados miembros avancen
hacia ese objetivo individualmente, es necesario prever
una red de cooperación en materia de instalaciones de
eliminación e instalaciones para la valorización de resi­
duos urbanos mezclados recogidos de hogares privados,
teniendo en cuenta las circunstancias geográficas y la
necesidad de instalaciones especializadas para determi­
nado tipo de residuos.
(33)
A efectos de la aplicación del Reglamento (CE) no
1013/2006 del Parlamento Europeo y del Consejo, de
14 de junio de 2006, relativo al traslado de residuos (4),
los residuos urbanos mezclados, mencionados en el ar­
tículo 3, apartado 5 de ese Reglamento seguirán consi­
derándose como tales incluso cuando se hayan sometido
a una operación de tratamiento de residuos que no haya
alterado sustancialmente sus propiedades.
(34)
Es importante que los residuos peligrosos sean etiqueta­
dos de acuerdo con las normas comunitarias e interna­
cionales. No obstante, cuando dichos residuos se recojan
por separado de los hogares, ello no debe dar lugar a que
se obligara a las familias a rellenar la documentación
exigida.
(4) DO L 190 de 12.7.2006, p. 1.
22.11.2008
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
(35)
En consonancia con la jerarquía de residuos y con objeto
de reducir la emisión de gases de efecto invernadero
originados por la eliminación de residuos en vertederos,
es importante facilitar la recogida separada y el trata­
miento adecuado de los biorresiduos, para producir com­
post seguro para el medio ambiente y otros materiales
basados en los biorresiduos. La Comisión, previa evalua­
ción de la gestión de los biorresiduos, presentará, si pro­
cede, propuestas de medidas legislativas.
(36)
Podrán adoptase normas técnicas mínimas relativas a
aquellas actividades de tratamiento no cubiertas por la
Directiva 96/61/CE cuando haya pruebas de que supon­
gan un beneficio en términos de protección de la salud y
el medioambiente y cuando el enfoque coordinado de la
aplicación de la presente Directiva garantice la protección
de la salud y el medioambiente.
(37)
Es necesario precisar el alcance y el contenido de la
obligación de establecer planes de gestión de residuos,
así como integrar en el proceso de desarrollo o revisión
de los planes de gestión de residuos la necesidad de tener
en cuenta los impactos medioambientales de la genera­
ción y gestión de residuos. También deben tenerse en
cuenta, cuando proceda, los requisitos de planificación
de gestión de residuos establecidos en el artículo 14 de
la Directiva 94/62/CE y la estrategia para la reducción de
residuos biodegradables destinados a vertederos mencio­
nada en el artículo 5 de la Directiva 1999/31/CE.
(38)
Los Estados miembros podrán introducir autorizaciones
medioambientales o normas medioambientales generales
para determinados productores de residuos siempre que
no se perjudique el correcto funcionamiento del mercado
interior.
(39)
(40)
De conformidad con el Reglamento (CE) no 1013/2006,
los Estados miembros podrán adoptar las medidas nece­
sarias para evitar los traslados de residuos que no se
ajusten a sus planes de gestión de residuos. No obstante
lo dispuesto en dicho Reglamento, debe permitirse que
los Estados miembros limiten los traslados entrantes de
residuos destinados a los incineradores clasificados como
valorización, cuando se haya determinado que los resi­
duos nacionales tendrían que ser eliminados o que dichos
residuos tendrían que ser tratados de forma incompatible
con sus planes de gestión de residuos. Se reconoce que
determinados Estados miembros quizá no puedan dispo­
ner dentro de su territorio de una red que incluya toda la
gama de instalaciones de valorización final.
A fin de mejorar la manera en que se llevan a cabo en
los Estados miembros las actuaciones sobre prevención
de residuos y de facilitar la circulación de las mejores
prácticas en este campo, es necesario reforzar las dispo­
siciones sobre prevención de residuos y establecer la
obligación de que los Estados miembros preparen pro­
L 312/7
gramas de prevención de residuos concentrándose en los
impactos medioambientales clave y teniendo en cuenta el
ciclo de vida completo de productos y materiales. Esas
medidas deben tener como objetivo romper el vínculo
entre el crecimiento económico y los impactos medioam­
bientales asociados a la generación de residuos. Los inte­
resados, así como el público en general, deben tener la
oportunidad de participar en la elaboración de los pro­
gramas, y han de tener acceso a estos, una vez elabora­
dos, de acuerdo con la Directiva 2003/35/CE del Parla­
mento Europeo y del Consejo, de 26 de mayo de 2003,
por la que se establecen medidas para la participación del
público en la elaboración de determinados planes y pro­
gramas relacionados con el medio ambiente (1). Deben
desarrollarse objetivos en materia de prevención de resi­
duos y de desvinculación que comprendan, en la forma
apropiada, la reducción de los impactos nocivos de los
residuos y de las cantidades de residuos generadas.
(41)
Con objeto de avanzar hacia una sociedad europea del
reciclado con un alto nivel de eficiencia de los recursos,
deben establecerse objetivos para prepararse para la reu­
tilización y el reciclado de residuos. Los Estados miem­
bros mantienen enfoques diferentes respecto de la reco­
gida de residuos domésticos y residuos de naturaleza y
composición similar. Por tanto, conviene que dichos ob­
jetivos tengan en cuenta los diferentes sistemas de reco­
gida de residuos en los distintos Estados miembros. Los
flujos de residuos de otra procedencia, similares a los
residuos domésticos, incluyen los residuos mencionados
en el punto 20 de la lista establecida por la Decisión
2000/532/CE de la Comisión.
(42)
Los instrumentos económicos pueden desempeñar un
papel fundamental en el logro de los objetivos de gestión
y prevención de residuos. Los residuos tienen a menudo
valor como recurso, y una mayor aplicación de los ins­
trumentos económicos puede maximizar los beneficios
ambientales. Por consiguiente, debe fomentarse el uso
de dichos instrumentos en la escala apropiada, a la vez
que se hace hincapié en que los Estados miembros, cada
cual por su parte, puedan decidir sobre su uso.
(43)
Algunas disposiciones sobre la manipulación de residuos,
establecidas en la Directiva 91/689/CEE del Consejo, de
12 de diciembre de 1991, relativa a los residuos peligro­
sos (2) deben modificarse para eliminar aspectos obsole­
tos y mejorar la calidad del texto. En aras de la simpli­
ficación de legislación comunitaria, estas disposiciones
deben integrarse en la presente Directiva. Con objeto
de aclarar la aplicación de la prohibición de efectuar
mezclas establecidas en la Directiva 91/689/CEE y para
proteger el medio ambiente y la salud humana, las exen­
ciones a la prohibición de mezclas deben cumplir además
con las mejores técnicas disponibles definidas en la Di­
rectiva 96/61/CE. Debe derogarse, por lo tanto, la Direc­
tiva 91/689/CEE.
(1) DO L 156 de 25.6.2003, p. 17.
(2) DO L 377 de 31.12.1991, p. 20.
L 312/8
(44)
(45)
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
En aras de la simplificación de la legislación comunitaria,
y para reflejar los beneficios medioambientales, las dispo­
siciones pertinentes de la Directiva 75/439/CEE del Con­
sejo de 16 de junio de 1975 relativa a la gestión de
aceites usados (1) deben integrarse en la presente Direc­
tiva. Por consiguiente, debe derogarse la Directiva
75/439/CEE. La gestión de los aceites usados debe efec­
tuarse conforme al orden de prioridades de la jerarquía
de residuos y debe darse prioridad a las opciones que
brinden el mejor resultado medioambiental global. La
recogida separada de aceites usados sigue siendo crucial
para su adecuada gestión y para la prevención de daños
al medio ambiente a causa de su incorrecta eliminación.
Los Estados miembros deben prever la imposición de
sanciones eficaces, proporcionadas y disuasivas a las per­
sonas físicas y jurídicas responsables de la gestión de
residuos, como los productores, poseedores, negociantes,
agentes, transportistas y recogedores, establecimientos y
empresas que lleven a cabo operaciones de tratamiento
de residuos y sistemas de gestión de residuos que infrin­
jan las disposiciones de la presente Directiva. Los Estados
miembros podrán también tomar medidas para recuperar
los costes del incumplimiento y de las actuaciones de
reparación, sin perjuicio de la Directiva 2004/35/CE del
Parlamento Europeo y del Consejo, de 21 de abril de
2004, sobre la responsabilidad ambiental por lo que se
refiere a la prevención y la reparación de daños me­
dioambientales (2).
22.11.2008
(48)
De conformidad con el punto 34 del Acuerdo interinsti­
tucional «Legislar mejor» (4), se alienta a los Estados
miembros a establecer, en su propio interés y en el de
la Comunidad, sus propios cuadros, que muestren, en la
medida de lo posible, la concordancia entre la presente
Directiva y las medidas de transposición, y a hacerlos
públicos.
(49)
Dado que el objetivo de la presente Directiva, a saber, la
protección del medio ambiente y la salud humana, no
puede ser alcanzado de manera suficiente por los Estados
miembros y, por consiguiente, debido a la dimensión o a
los efectos de la Directiva, puede lograrse mejor a nivel
comunitario, la Comunidad puede adoptar medidas de
acuerdo con el principio de subsidiariedad consagrado
en el artículo 5 del Tratado. De conformidad con el
principio de proporcionalidad enunciado en dicho ar­
tículo, la presente Directiva no excede de lo necesario
para alcanzar dicho objetivo.
HAN ADOPTADO LA PRESENTE DIRECTIVA:
CAPÍTULO I
OBJETO, ÁMBITO DE APLICACIÓN Y DEFINICIONES
Artículo 1
Objeto y ámbito de aplicación
(46)
Las medidas necesarias para la ejecución de la presente
Directiva deben aprobarse con arreglo a la Decisión
1999/468/CE del Consejo, de 28 de junio de 1999,
por la que se establecen los procedimientos para el ejer­
cicio de las competencias de ejecución atribuidas a la
Comisión (3).
La presente Directiva establece medidas destinadas a proteger el
medio ambiente y la salud humana mediante la prevención o la
reducción de los impactos adversos de la generación y gestión
de los residuos, la reducción de los impactos globales del uso de
los recursos y la mejora de la eficacia de dicho uso.
Artículo 2
(47)
Conviene, en particular, conferir competencia a la Comi­
sión para que establezca criterios relativos a una serie de
cuestiones, tales como las condiciones bajo las que un
objeto se habrá de considerar subproducto, el fin de la
condición de residuo, la determinación del residuo que se
habrá de considerar peligroso, así como el estableci­
miento de normas detalladas sobre la aplicación y los
métodos de cálculo para verificar el cumplimiento de
los objetivos de reciclaje establecidos en la presente Di­
rectiva. Conviene, asimismo, conferir competencias a la
Comisión para que adapte los anexos según los avances
técnicos y científicos y para que precise la aplicación de
la fórmula para las instalaciones de incineración mencio­
nada en el anexo II, R1. Dado que estas medidas son de
alcance general, y están destinadas a modificar elementos
no esenciales de la presente Directiva completándola con
nuevos elementos no esenciales, deben adoptarse con
arreglo al procedimiento de reglamentación con control
previsto en el artículo 5 bis de la Decisión 1999/468/CE.
(1) DO L 194 de 25.7.1975, p. 23.
(2) DO L 143 de 30.4.2004, p. 56.
(3) DO L 184 de 17.7.1999, p. 23.
Exclusiones del ámbito de aplicación
1.
Queda excluido lo siguiente del ámbito de aplicación de la
presente Directiva:
a) los efluentes gaseosos emitidos en la atmósfera;
b) la tierra (in situ) incluido el suelo no excavado contaminado
y los edificios en contacto permanente con la tierra;
c) suelo no contaminado y demás material en estado natural
excavado durante las actividades de construcción cuando se
tiene la certeza de que el material se utilizará a efectos de
construcción en su estado natural en el sitio del que se
extrajo;
(4) DO C 321 de 31.12.2003, p. 1.
22.11.2008
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
d) los residuos radiactivos;
L 312/9
1) «residuo»: cualquier sustancia u objeto del cual su poseedor
se desprenda o tenga la intención o la obligación de des­
prenderse;
e) explosivos desclasificados;
f) materias fecales, si no están contempladas en el apartado
2.b), paja y otro material natural, agrícola o silvícola, no
peligroso, utilizado en la agricultura, en la silvicultura o en
la producción de energía a base de esta biomasa, mediante
procedimientos o métodos que no dañen el medio ambiente
o pongan en peligro la salud humana.
2.
Queda excluido lo siguiente del ámbito de aplicación de la
presente Directiva en la medida en que ya está cubierto por otra
normativa comunitaria:
a) aguas residuales;
b) subproductos animales, incluidos los productos transforma­
dos cubiertos por el Reglamento (CE) no 1774/2002, ex­
cepto los destinados a la incineración, los vertederos o uti­
lizados en una planta de gas o de compostaje;
c) cadáveres de animales que hayan muerto de forma diferente
al sacrificio, incluidos los que han sido muertos con el fin de
erradicar epizootias, y que son eliminados con arreglo al
Reglamento (CE) no 1774/2002;
d) residuos resultantes de la prospección, de la extracción, del
tratamiento o del almacenamiento de recursos minerales, así
como de la explotación de canteras cubiertos por la Directiva
2006/21/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 15 de
marzo de 2006, sobre la gestión de los residuos de indus­
trias extractivas (1).
3.
Sin perjuicio de las obligaciones impuestas en virtud de
otra normativa comunitaria aplicable, se excluirán del ámbito de
aplicación de la presente Directiva los sedimentos reubicados en
el interior de las aguas superficiales a efectos de gestión de las
aguas y de las vías navegables, de prevención de las inundacio­
nes o de mitigación de los efectos de las inundaciones o las
sequías o de recuperación de tierras, si se demuestra que dichos
sedimentos no son peligrosos.
4.
Las disposiciones específicas particulares o complementa­
rias de las de la presente Directiva, destinadas a regular la
gestión de determinadas categorías de residuos, podrán estable­
cerse mediante directivas específicas.
2) «residuo peligroso»: residuo que presenta una o varias de las
características peligrosas enumeradas en el anexo III;
3) «aceites usados»: todos los aceites minerales o sintéticos,
industriales o de lubricación, que hayan dejado de ser aptos
para el uso originalmente previsto, como los aceites usados
de motores de combustión y los aceites de cajas de cam­
bios, los aceites lubricantes, los aceites para turbinas y los
aceites hidráulicos;
4) «biorresiduo»: residuo biodegradable de jardines y parques,
residuos alimenticios y de cocina procedentes de hogares,
restaurantes, servicios de restauración colectiva y estableci­
mientos de consumo al por menor, y residuos comparables
procedentes de plantas de transformación de alimentos;
5) «productor de residuos»: cualquier persona cuya actividad
produzca residuos (productor inicial de residuos) o cual­
quier persona que efectúe operaciones de tratamiento pre­
vio, de mezcla o de otro tipo que ocasionen un cambio de
naturaleza o de composición de esos residuos;
6) «poseedor de residuos»: el productor de residuos o la per­
sona física o jurídica que esté en posesión de residuos;
7) «negociante»: toda empresa que actúe por cuenta propia en
la compra y posterior venta de residuos, incluidos los ne­
gociantes que no tomen posesión físicamente de los resi­
duos;
8) «agente»: toda empresa que disponga la valorización o la
eliminación de residuos por encargo de terceros, incluidos
los agentes que no tomen posesión físicamente de los re­
siduos;
9) «gestión de residuos»: la recogida, el transporte, la valoriza­
ción y la eliminación de los residuos, incluida la vigilancia
de estas operaciones, así como el mantenimiento posterior
al cierre de los vertederos, incluidas las actuaciones reali­
zadas en calidad de negociante o agente;
Artículo 3
Definiciones
A efectos de la presente Directiva se entiende por:
(1) DO L 102 de 11.4.2006, p. 15.
10) «recogida»: operación consistente en juntar residuos, in­
cluida su clasificación y almacenamiento iniciales con el
objeto de transportarlos a una instalación de tratamiento
de residuos;
L 312/10
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
11) «recogida separada»: la recogida en la que un flujo de resi­
duos se mantiene por separado, según su tipo y naturaleza,
para facilitar un tratamiento específico;
12) «prevención»: medidas adoptadas antes de que una sustan­
cia, material o producto se haya convertido en residuo,
para reducir:
a) la cantidad de residuo, incluso mediante la reutilización
de los productos o el alargamiento de la vida útil de los
productos;
22.11.2008
19) «eliminación»: cualquier operación que no sea la valoriza­
ción, incluso cuando la operación tenga como consecuen­
cia secundaria el aprovechamiento de sustancias o energía.
En el anexo I se recoge una lista no exhaustiva de opera­
ciones de eliminación;
20) «mejores técnicas disponibles»: las mejores técnicas disponi­
bles tal y como se definen en el artículo 2, apartado 11, de
la Directiva 96/61/CE.
Artículo 4
b) los impactos adversos sobre el medio ambiente y la
salud humana de la generación de residuos, o
c) el contenido de sustancias nocivas en materiales y pro­
ductos;
13) «reutilización»: cualquier operación mediante la cual pro­
ductos o componentes que no sean residuos se utilizan
de nuevo con la misma finalidad para la que fueron con­
cebidos;
14) «tratamiento»: las operaciones de valorización o elimina­
ción, incluida la preparación anterior a la valorización o
eliminación;
15) «valorización»: cualquier operación cuyo resultado principal
sea que el residuo sirva a una finalidad útil al sustituir a
otros materiales que de otro modo se habrían utilizado
para cumplir una función particular, o que el residuo sea
preparado para cumplir esa función, en la instalación o en
la economía en general. En el anexo II se recoge una lista
no exhaustiva de operaciones de valorización;
Jerarquía de residuos
1.
La siguiente jerarquía de residuos servirá de orden de
prioridades en la legislación y la política sobre la prevención
y la gestión de los residuos:
a) prevención;
b) preparación para la reutilización;
c) reciclado;
d) otro tipo de valorización, por ejemplo, la valorización ener­
gética; y
e) eliminación.
16) «preparación para la reutilización»: la operación de valori­
zación consistente en la comprobación, limpieza o repara­
ción, mediante la cual productos o componentes de pro­
ductos que se hayan convertido en residuos se preparan
para que puedan reutilizarse sin ninguna otra transforma­
ción previa;
2.
Cuando se aplique la jerarquía de residuos contemplada en
apartado 1, los Estados miembros adoptarán medidas para esti­
mular las opciones que proporcionen el mejor resultado me­
dioambiental global. Ello puede requerir que determinados flujos
de residuos se aparten de la jerarquía, cuando esté justificado
por un enfoque de ciclo de vida sobre los impactos globales de
la generación y gestión de dichos residuos.
17) «reciclado»: toda operación de valorización mediante la cual
los materiales de residuos son transformados de nuevo en
productos, materiales o sustancias, tanto si es con la fina­
lidad original como con cualquier otra finalidad. Incluye la
transformación del material orgánico, pero no la valoriza­
ción energética ni la transformación en materiales que se
vayan a usar como combustibles o para operaciones de
relleno;
Los Estados miembros garantizarán que el desarrollo de la le­
gislación y política de residuos sea un proceso plenamente
transparente, en el que se observen las normas nacionales rela­
tivas a la consulta y participación de los ciudadanos y las partes
interesadas.
18) «regeneración de aceites usados»: cualquier operación de
reciclado que permita producir aceites de base mediante
el refinado de aceites usados, en particular mediante la
retirada de los contaminantes, los productos de la oxida­
ción y los aditivos que contengan dichos aceites;
Los Estados miembros tendrán en cuenta los principios genera­
les de precaución y sostenibilidad en el ámbito de la protección
medioambiental, viabilidad técnica y económica, protección de
los recursos, así como el conjunto de impactos medioambien­
tales, sobre la salud humana, económicos y sociales, de acuerdo
con lo dispuesto en los artículos 1 y 13.
22.11.2008
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
Artículo 5
Subproductos
1.
Una sustancia u objeto, resultante de un proceso de pro­
ducción, cuya finalidad primaria no sea la producción de esa
sustancia u objeto, puede ser considerada como subproducto y
no como residuo con arreglo al artículo 3, punto 1, únicamente
si se cumplen las siguientes condiciones:
a) es seguro que la sustancia u objeto va a ser utilizado ulte­
riormente;
b) la sustancia u objeto puede utilizarse directamente sin tener
que someterse a una transformación ulterior distinta de la
práctica industrial normal;
L 312/11
d) el uso de la sustancia u objeto no generará impactos adver­
sos globales para el medio ambiente o la salud.
Los criterios incluirán valores límite para las sustancias conta­
minantes cuando sea necesario y deberán tener en cuenta todo
posible efecto medioambiental nocivo de la sustancia u objeto.
2.
Las medidas concebidas para modificar elementos no
esenciales de la presente Directiva, complementándola, relativas
a la adopción de los criterios contemplados en el apartado 1 y
que especifiquen el tipo de residuo al que se aplicarán dichos
criterios, se adoptarán de conformidad con el procedimiento de
reglamentación con control contemplado en el artículo 39,
apartado 2. Deberán tenerse en cuenta criterios de fin de la
condición de residuo al menos, entre otros, para los áridos, el
papel, el vidrio, el metal, los neumáticos y los textiles.
c) la sustancia u objeto se produce como parte integrante de un
proceso de producción; y
d) el uso ulterior es legal, es decir la sustancia u objeto cumple
todos los requisitos pertinentes para la aplicación específica
relativos a los productos y a la protección del medio am­
biente y de la salud, y no producirá impactos generales
adversos para el medio ambiente o la salud humana.
2.
Basándose en las condiciones establecidas en el apartado
1, podrán adoptarse medidas para determinar los criterios que
deberán cumplir las sustancias u objetos específicos para ser
considerados como subproductos y no como residuos, tal
como se contempla en el artículo 3, punto 1. Dichas medidas,
concebidas para modificar elementos no esenciales de la Direc­
tiva complementándola, se adoptarán con arreglo al procedi­
miento de reglamentación con control al que se hace referencia
en el artículo 39, apartado 2.
Artículo 6
3.
Los residuos que dejen de ser residuos de conformidad
con los apartados 1 y 2, dejarán también de ser residuos a
efectos de los objetivos de valorización y reciclaje establecidos
en las Directivas 94/62/CE, 2000/53/CE, 2002/96/CE y
2006/66/CE y demás normas comunitarias pertinentes cuando
se cumplan los criterios de valorización y reciclaje previstos en
dichas normas.
4.
Cuando no se hayan establecido criterios a escala comu­
nitaria en virtud del procedimiento contemplado en los aparta­
dos 1 y 2, los Estados miembros podrán decidir caso por caso si
un determinado residuo ha dejado de serlo teniendo en cuenta
la jurisprudencia aplicable. Notificarán dichas decisiones a la
Comisión de conformidad con la Directiva 98/34/CE del Parla­
mento Europeo y del Consejo, de 22 de junio de 1998, por la
que se establece un procedimiento de información en materia
de las normas y reglamentaciones técnicas y de las reglas rela­
tivas a los servicios de la sociedad de la información (1) cuando
dicha Directiva lo requiera.
Fin de la condición de residuo
1.
Determinados residuos específicos dejarán de ser residuos,
en el sentido en que se definen en el artículo 3, punto 1,
cuando hayan sido sometidos a una operación, incluido el reci­
clado, de valorización y cumplan los criterios específicos que se
elaboren, con arreglo a las condiciones siguientes:
a) la sustancia u objeto se usa normalmente para finalidades
específicas;
b) existe un mercado o una demanda para dicha sustancia u
objeto;
c) la sustancia u objeto satisface los requisitos técnicos para las
finalidades específicas, y cumple la legislación existente y las
normas aplicables a los productos; y
Artículo 7
Lista de residuos
1.
Las medidas destinadas a modificar elementos no esencia­
les de la presente Directiva, relativas a la actualización de la lista
de residuos establecida en la Decisión 2000/532/CE de la Co­
misión, se adoptarán con arreglo al procedimiento de reglamen­
tación con control indicado en el artículo 39, apartado 2. Dicha
lista incluirá a los residuos peligrosos y tendrá en cuenta el
origen y la composición de los residuos y, cuando sea necesario,
los valores límite de concentración de la sustancias peligrosas.
La lista de residuos será vinculante para la determinación de los
residuos que han de considerarse residuos peligrosos. La inclu­
sión de una sustancia u objeto en la lista no significará que deba
considerarse residuo en todas las circunstancias. Una sustancia u
objeto se considerará residuo únicamente cuando corresponda a
la definición del artículo 3, punto 1.
(1) DO L 204 de 21.7.1998, p. 37.
L 312/12
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
2.
Cualquier Estado miembro podrá considerar un residuo
como residuo peligroso cuando, aunque no figure como tal
en la lista de residuos, presente una o más de las características
indicadas en el anexo III. Cuando así ocurra, el Estado miembro
notificará estos casos a la Comisión sin demora. Los registrará
en el informe indicado en el artículo 37, apartado 1, y le
presentará toda la información oportuna. A la luz de las noti­
ficaciones recibidas, la lista será revisada para decidir su modi­
ficación.
3.
Cuando un Estado miembro tenga pruebas de que un
determinado residuo que figure en la lista como peligroso no
presenta ninguna de las características indicadas en el anexo III,
podrá considerar dicho residuo como residuo no peligroso.
Cuando así ocurra, el Estado miembro notificará estos casos a
la Comisión sin demora y le presentará todos los datos necesa­
rios. A la luz de las notificaciones recibidas, la lista será revisada
para decidir su modificación.
4.
La reclasificación de residuos peligrosos en residuos no
peligrosos no podrá realizarse por medio de una dilución o
mezcla cuyo objeto sea la disminución de las concentraciones
iniciales de sustancias peligrosas por debajo de los límites que
definen el carácter peligroso de un residuo.
5.
Las medidas concebidas para modificar elementos no
esenciales de la presente Directiva, relativas a la revisión de la
lista a fin de decidir sobre su modificación en virtud de los
apartados 2 y 3, se adoptarán de conformidad con el procedi­
miento de reglamentación con control indicado en el ar­
tículo 39, apartado 2.
22.11.2008
Dichas medidas podrán incluir, entre otras cosas, la aceptación
de los productos devueltos y de los residuos que queden des­
pués de haber usado dichos productos, así como la subsiguiente
gestión de los residuos y la responsabilidad financiera de estas
actividades. Estas medidas podrán incluir la obligación de ofre­
cer información accesible al público sobre en qué medida el
producto es reutilizable y reciclable.
2.
Los Estados miembros podrán adoptar las medidas ade­
cuadas para incentivar el diseño de productos de manera que
reduzcan su impacto medioambiental y la generación de resi­
duos durante la producción y subsiguiente utilización de los
productos, y para asegurar que la valorización y eliminación
de los productos que se han convertido en residuos se desarrolle
de conformidad con los artículos 4 y 13.
Dichas medidas podrán incentivar, entre otras cosas, el desarro­
llo, la producción y comercialización de productos aptos para
usos múltiples, duraderos técnicamente y que, tras haberse con­
vertido en residuos, se adaptan a una valorización adecuada y
sin riesgos y una eliminación compatible con el medio am­
biente.
3.
Cuando se aplique la responsabilidad ampliada del produc­
tor, los Estados miembros tendrán en cuenta la viabilidad téc­
nica y económica y el conjunto de impactos medioambientales,
sobre la salud humana y sociales y, respetando la necesidad de
garantizar el correcto funcionamiento del mercado interior.
6.
Los Estados miembros podrán considerar un residuo
como residuo no peligroso de conformidad con la lista mencio­
nada en el apartado 1.
4.
La responsabilidad ampliada del productor se aplicará sin
perjuicio de la responsabilidad de la gestión de residuos esta­
blecida en el artículo 15, apartado 1 y sin perjuicio de la
legislación en vigor sobre flujos de residuos específicos y pro­
ductos específicos.
7.
La Comisión velará por que la lista de residuos y cualquier
revisión de dicha lista respeten, en la forma apropiada, los
principios de claridad, comprensión y accesibilidad para los
usuarios, y especialmente para las pequeñas y medianas empre­
sas (PYME).
Artículo 9
CAPÍTULO II
REQUISITOS GENERALES
Prevención de residuos
Previa consulta con las partes interesadas, la Comisión presen­
tará al Parlamento Europeo y al Consejo los informes siguientes,
acompañados, si procede, de propuestas de medidas necesarias
en apoyo de las actividades de prevención y de la aplicación de
los programas de prevención de residuos previstos en el ar­
tículo 29 que incluyan:
Artículo 8
Responsabilidad ampliada del productor
1.
Para mejorar la reutilización, la prevención, el reciclado y
la valorización de los residuos, los Estados miembros podrán
adoptar medidas legislativas o no legislativas para garantizar que
cualquier persona física o jurídica que desarrolle, fabrique, pro­
cese, trate, venda o importe productos de forma profesional (el
productor del producto) vea ampliada su responsabilidad de
productor.
a) a finales de 2011, un informe provisional sobre la evolución
de la generación de residuos y del alcance de la prevención
de residuos, incluyendo la definición de una política de di­
seño ecológico de los productos para abordar tanto la gene­
ración de residuos como la presencia en los mismos de
sustancias peligrosas, con objeto de promover tecnologías
centradas en productos duraderos, reutilizables y reciclables;
22.11.2008
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
b) a finales de 2011, la formulación de un plan de acción para
otras medidas de apoyo a escala europea encaminadas espe­
cialmente a modificar los actuales modelos de consumo;
c) a finales de 2014, el establecimiento de unos objetivos de
prevención de residuos y de desvinculación para 2020, ba­
sados en las mejores prácticas disponibles, incluida en caso
necesario la revisión de los indicadores previstos en el ar­
tículo 29, apartado 4.
Artículo 10
Valorización
1.
Los Estados miembros adoptarán las medidas necesarias
para garantizar que todos los residuos se sometan a operaciones
de valorización, de conformidad con los artículos 4 y 13.
2.
Cuando sea necesario para cumplir lo dispuesto en el
apartado 1 y para facilitar o mejorar la valorización, los residuos
se recogerán por separado si resulta viable técnica, medioam­
biental y económicamente, y no se mezclarán con otros resi­
duos u otros materiales con propiedades diferentes.
Artículo 11
Reutilización y reciclado
1.
Los Estados miembros tomarán las medidas que procedan
para fomentar la reutilización de los productos y las actividades
de preparación para la reutilización, promoviendo el estableci­
miento y apoyo de redes de reutilización y reparación, el uso de
instrumentos económicos, los requisitos de licitación, los obje­
tivos cuantitativos u otras medidas.
Los Estados miembros tomarán medidas para fomentar un reci­
clado de alta calidad y, a este fin, establecerán una recogida
separada de residuos, cuando sea técnica, económica y me­
dioambientalmente factible y adecuada, para cumplir los crite­
rios de calidad necesarios para los sectores de reciclado corres­
pondientes.
Sin perjuicio del artículo 10, apartado 2, antes de 2015 deberá
efectuarse una recogida separada para, al menos, las materias
siguientes: papel, metales, plástico y vidrio.
2.
Con objeto de cumplir los objetivos de la presente Direc­
tiva y de avanzar hacia una sociedad europea del reciclado con
un alto nivel de eficiencia de los recursos, los Estados miembros
deberán adoptar las medidas necesarias para garantizar que se
logran los siguientes objetivos:
a) antes de 2020, deberá aumentarse como mínimo hasta un
50 % global de su peso la preparación para la reutilización y
el reciclado de residuos de materiales tales como, al menos,
L 312/13
el papel, los metales, el plástico y el vidrio de los residuos
domésticos y posiblemente de otros orígenes en la medida
en que estos flujos de residuos sean similares a los residuos
domésticos;
b) antes de 2020, deberá aumentarse hasta un mínimo del
70 % de su peso la preparación para la reutilización, el
reciclado y otra valorización de materiales, incluidas las ope­
raciones de relleno que utilicen residuos como sucedáneos de
otros materiales, de los residuos no peligrosos procedentes
de la construcción y de las demoliciones, con exclusión de
los materiales presentes de modo natural definidos en la
categoría 17 05 04 de la lista de residuos.
3.
La Comisión establecerá normas detalladas sobre la apli­
cación y los métodos de cálculo para verificar el cumplimiento
de los objetivos establecidos en el apartado 2 del presente ar­
tículo teniendo en cuenta el Reglamento (CE) no 2150/2002 del
Parlamento Europeo y del Consejo, de 25 de noviembre de
2002, relativo a las estadísticas sobre residuos (1). Estas normas
podrán incluir períodos de transición para los Estados miem­
bros que, en 2008, reciclen menos del 5 % de cada una de las
categorías de residuos a que se refiere el apartado 2. Estas
medidas, destinadas a modificar elementos no esenciales de la
presente Directiva, se adoptarán con arreglo al procedimiento de
reglamentación con control previsto en el artículo 39, apartado
2, de la presente Directiva.
4.
Como muy tarde el 31 de diciembre de 2014, la Comi­
sión examinará las medidas y los objetivos contemplados en el
apartado 2 con el fin de reforzar, en caso necesario, los obje­
tivos y examinar el establecimiento de objetivos par otros flujos
de residuos. El informe de la Comisión, junto con una pro­
puesta si procede, se enviará al Parlamento Europeo y al Con­
sejo. En dicho informe, la Comisión tendrá en cuenta las reper­
cusiones ambientales, económicas y sociales pertinentes del es­
tablecimiento de dichos objetivos.
5.
Cada tres años, con arreglo al artículo 37, los Estados
miembros informarán a la Comisión sobre su situación en lo
que se refiere al logro de los objetivos. Si no se cumplen los
objetivos, este informe incluirá los motivos de dicho incumpli­
miento y las medidas que el Estado miembro piensa adoptar
para alcanzar dichos objetivos.
Artículo 12
Eliminación
Los Estados miembros garantizarán que, cuando no se lleve a
cabo la valorización según lo dispuesto en el artículo 10, apar­
tado 1, todos los residuos se sometan a operaciones de elimi­
nación seguras que cumplan las disposiciones del artículo 13
sobre la protección de la salud humana y el medio ambiente.
(1) DO L 332 de 9.12.2002, p. 1.
L 312/14
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
Artículo 13
Protección de la salud humana y el medio ambiente
Los Estados miembros adoptarán las medidas necesarias para
asegurar que la gestión de los residuos se realizará sin poner
en peligro la salud humana y sin dañar al medio ambiente y, en
particular:
a) sin crear riesgos para el agua, el aire o el suelo, ni para la
fauna y la flora;
22.11.2008
y decidir en qué casos el productor inicial conserva la respon­
sabilidad de toda la cadena de tratamiento o en que la respon­
sabilidad puede ser compartida o delegada entre los actores de
la cadena de tratamiento.
3.
Los Estados miembros podrán decidir con arreglo al ar­
tículo 8 que la responsabilidad de la organización de la gestión
de los residuos competerá parcial o totalmente al productor del
producto del que proceden los residuos y que los distribuidores
de dicho producto podrán compartir esta responsabilidad.
c) sin atentar contra los paisajes y los lugares de especial inte­
rés.
4.
Los Estados miembros adoptarán las medidas necesarias
para garantizar que dentro de su territorio los establecimientos
o empresas que recogen o transportan residuos con carácter
profesional entregan los residuos recogidos y transportados a
instalaciones adecuadas de tratamiento respetando las disposi­
ciones del artículo 13.
Artículo 14
Artículo 16
Costes
Principios de autosuficiencia y proximidad
1.
De acuerdo con el principio de quien contamina paga, los
costes relativos a la gestión de los residuos tendrán que correr a
cargo del productor inicial de residuos, del poseedor actual o del
anterior poseedor de residuos.
1.
Los Estados miembros tomarán las medidas oportunas, en
cooperación con los demás Estados miembros cuando sea ne­
cesario o aconsejable, para establecer una red integrada y ade­
cuada de instalaciones de eliminación de residuos y de instala­
ciones para la valorización de residuos municipales mezclados
recogidos de hogares privados, incluso cuando dicha recogida
también abarque tales residuos procedentes de otros producto­
res, teniendo en cuenta las mejores técnicas disponibles.
b) sin provocar incomodidades por el ruido o los olores; y
2.
Los Estados miembros podrán decidir que los costes rela­
tivos a la gestión de los residuos tengan que ser sufragados
parcial o totalmente por el productor del producto del que
proceden los residuos y que los distribuidores de dicho pro­
ducto puedan compartir los costes.
CAPÍTULO III
GESTIÓN DE RESIDUOS
Artículo 15
Responsabilidad de la gestión de residuos
1.
Los Estados miembros adoptarán las medidas necesarias
para garantizar que cualquier productor inicial de residuos u
otro poseedor realice el tratamiento de residuos por sí mismo
o encargue su realización a un negociante o a una entidad o
empresa que lleve a cabo operaciones de tratamiento de resi­
duos, o su organización a un recolector de residuos público o
privado, con arreglo a los artículos 4 y 13.
2.
Cuando los residuos sean transferidos desde el productor
inicial o poseedor a alguna de las personas físicas o jurídicas
mencionadas en el apartado 1 para el tratamiento inicial, como
norma general no habrá exención de la responsabilidad de llevar
a cabo una operación de valorización o de eliminación com­
pletas.
Sin perjuicio del Reglamento (CE) no 1013/2006, los Estados
miembros podrán especificar las condiciones de responsabilidad
No obstante lo dispuesto en el Reglamento (CE) no 1013/2006,
los Estados miembros, para proteger su red, podrán limitar los
traslados entrantes de residuos destinados a los incineradores
que estén clasificados como valorización, cuando se haya esta­
blecido que dichos traslados tendrían como consecuencia que
los residuos nacionales tendrían que ser eliminados o que estos
residuos tendrían que ser tratados de una manera que no fuese
compatible con sus planes de gestión de residuos. Los Estados
miembros notificarán dicha decisión a la Comisión. Los Estados
miembros también podrán limitar las salidas de residuos por
motivos medioambientales enunciados en el Reglamento (CE) no
1013/2006.
2.
Dicha red estará concebida de tal manera que permita a la
Comunidad en su conjunto llegar a ser autosuficiente en materia
de eliminación de residuos, así como de valorización de los
residuos mencionados en el apartado 1, y que permita a los
Estados miembros avanzar hacia ese objetivo individualmente,
teniendo en cuenta las circunstancias geográficas o la necesidad
de instalaciones especializadas para determinados tipos de resi­
duos.
3.
La red deberá permitir la eliminación de los residuos o la
valorización de los residuos mencionados en el apartado 1 en
una de las instalaciones adecuadas más próximas, mediante la
utilización de las tecnologías y los métodos más adecuados para
asegurar un nivel elevado de protección del medio ambiente y
de la salud pública.
22.11.2008
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
4.
Los principios de proximidad y autosuficiencia no signifi­
can que cada Estado miembros deba poseer la gama completa
de instalaciones de valorización final en su territorio.
L 312/15
2.
Siempre que se traslade un residuo peligroso en el interior
de un Estado miembro, éste irá acompañado de un documento
de identificación, que podrá estar en formato electrónico, con
los datos adecuados que se precisan en el anexo IB del Regla­
mento (CE) no 1013/2006.
Artículo 17
Control de residuos peligrosos
Artículo 20
Los Estados miembros adoptarán las medidas necesarias para
velar por que la producción, la recogida y el transporte de
residuos peligrosos, así como su almacenamiento y tratamiento,
se lleven a cabo en unas condiciones que aseguren la protección
del medio ambiente y de la salud humana con el fin de cumplir
las disposiciones del artículo 13, incluidas las medidas para
garantizar la trazabilidad desde la producción hasta el destino
final y el control de residuos peligrosos para cumplir los requi­
sitos de los artículos 35 y 36.
Residuos peligrosos producidos por los hogares
Artículo 18
Los artículos 17, 18, 19 y 35 no se aplicarán a los residuos
mezclados producidos por los hogares.
Los artículos 19 y 35 no se aplicarán a las fracciones separadas
de residuos peligrosos producidos por los hogares hasta que no
sean aceptados para su recogida, eliminación o valorización por
un establecimiento o una empresa que haya obtenido una auto­
rización o se haya registrado de conformidad con los artículos
23 o 26.
Prohibición de efectuar mezclas de residuos peligrosos
1.
Los Estados miembros tomarán las medidas necesarias
para asegurar que los residuos peligrosos no se mezclen con
otras categorías de residuos peligrosos ni con otros residuos,
sustancias o materiales. La mezcla incluye la dilución de sustan­
cias peligrosas.
Artículo 21
Aceites usados
1.
Sin perjuicio de las obligaciones sobre la gestión de resi­
duos peligrosos establecidas en los artículos 18 y 19, los Esta­
dos miembros tomarán las medidas necesarias para asegurar
que:
2.
No obstante lo dispuesto en el apartado 1, los Estados
miembros podrán permitir mezclas, siempre que:
a) la operación de mezclado sea efectuada por una entidad o
empresa que haya obtenido una autorización con arreglo al
artículo 23;
b) se cumplan las disposiciones del artículo 13 y no aumenten
los impactos adversos de la gestión de residuos sobre la
salud humana y el medio ambiente; y
c) la operación se haga conforme a las mejores técnicas dispo­
nibles.
3.
Con sujeción a criterios de viabilidad económica y técnica,
cuando los residuos peligrosos se hayan mezclado de manera
contraria a lo dispuesto en el apartado 1, se llevará a cabo,
cuando sea posible y necesario, una separación para dar cum­
plimiento a lo dispuesto en el artículo 13.
Artículo 19
Etiquetado de residuos peligrosos
1.
Los Estados miembros adoptarán las medidas necesarias
para garantizar que los residuos estén envasados y etiquetados
con arreglo a las normas internacionales y comunitarias vigen­
tes, durante su recogida, transporte y almacenamiento temporal.
a) los aceites usados se recogen por separado, siempre que sea
técnicamente factible;
b) los aceites usados se tratan de conformidad con los artículos
4 y 13;
c) cuando sea técnicamente factible y económicamente viable,
no se mezclarán los aceites usados de distintas características
ni se mezclarán tampoco con otros tipos de residuos o
sustancias, si dicha mezcla impide su tratamiento.
2.
A efectos de la recogida separada de los aceites usados y
de su tratamiento correcto, los Estados miembros, con arreglo a
sus condiciones nacionales, podrán aplicar normas adicionales,
tales como requisitos técnicos, normas de responsabilidad del
productor, instrumentos económicos o acuerdos voluntarios.
3.
Si los aceites usados están sometidos, con arreglo a la
legislación nacional, a los requisitos de regeneración, los Estados
miembros podrán exigir que dichos aceites usados se sometan a
regeneración si ello fuera factible técnicamente, y, cuando se
apliquen los artículos 11 o 12 del Reglamento (CE) no
1013/2006, podrán restringir los traslados transfronterizos de
aceites usados desde su territorio a instalaciones de incineración
o coincineración para dar prioridad a la regeneración de aceites
usados.
L 312/16
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
Artículo 22
Biorresiduos
Los Estados miembros adoptarán medidas, en la forma conve­
niente, y con arreglo a los artículos 4 y 13, para impulsar:
a) la recogida separada de biorresiduos con vistas al compostaje
y la digestión de los mismos;
b) el tratamiento de biorresiduos, de tal manera que se logre un
alto grado de protección del medio ambiente;
c) el uso de materiales ambientalmente seguros producidos a
partir de biorresiduos.
La Comisión realizará una evaluación sobre la gestión de bio­
rresiduos con miras a presentar, si procede, una propuesta. La
evaluación examinará la pertinencia de establecer requisitos mí­
nimos para la gestión de biorresiduos y criterios de calidad para
el compost y el digestato procedentes de biorresiduos, con el fin
de garantizar un alto nivel de protección de la salud humana y
el medio ambiente.
CAPÍTULO IV
AUTORIZACIONES Y REGISTROS
22.11.2008
e) las operaciones de supervisión y de control que puedan
resultar necesarias;
f) las disposiciones relativas al cierre y al mantenimiento pos­
teriorque puedan ser necesarias.
2.
Las autorizaciones podrán concederse para un período
determinado y podrán ser renovables.
3.
Cuando la autoridad competente considere que el método
de tratamiento previsto es inaceptable desde el punto de vista de
la protección del medio ambiente, en particular cuando el mé­
todo no se ajuste a lo dispuesto en el artículo 13, denegará la
expedición de la autorización.
4.
Cualquier autorización para incineración o coincineración
con valorización energética tendrá como condición que esta
valorización de energía se produzca con un alto nivel de efi­
ciencia energética.
5.
Siempre que se respeten los requisitos del presente ar­
tículo, cualquier autorización obtenida con arreglo a otra nor­
mativa nacional o comunitaria podrá combinarse con la auto­
rización requerida en virtud del apartado 1 para formar una
única autorización, cuando ello evite la duplicación innecesaria
de información y la repetición del trabajo por parte del opera­
dor o de la autoridad competente.
Artículo 23
Expedición de autorizaciones
1.
Los Estados miembros exigirán a cualquier entidad o em­
presa que tenga intención de llevar a cabo el tratamiento de
residuos que obtenga una autorización de la autoridad compe­
tente.
Artículo 24
Exenciones de los requisitos de autorización
Los Estados miembros podrán eximir de los requisitos estable­
cidos en el artículo 23, apartado 1, a las entidades o empresas
que realicen las siguientes operaciones:
Estas autorizaciones especificarán, al menos, lo siguiente:
a) la eliminación de sus propios residuos no peligrosos en el
lugar de producción, o
a) los tipos y cantidades de residuos que pueden tratarse;
b) la valorización de residuos.
b) para cada tipo de operación autorizada, los requisitos técni­
cos y de cualquier otro tipo aplicables al sitio correspon­
diente;
Artículo 25
Condiciones para la concesión de exenciones
c) las medidas de seguridad y precaución que deberán tomarse;
d) el método que se utilizará para cada tipo de operación;
1.
Cuando un Estado miembro desee conceder las exenciones
a las que se refiere el artículo 24, establecerá, con respecto a
cada tipo de actividad, normas generales que especifiquen los
tipos y cantidades de residuos a los que pueda aplicarse la
exención, así como los métodos de tratamiento que deban em­
plearse.
22.11.2008
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
Se elaborarán dichas normas de forma que garanticen que el
tratamiento de los residuos se efectúa de conformidad con lo
dispuesto en el artículo 13. En el caso de las operaciones de
eliminación contempladas por el artículo 24, letra a), dichas
normas deberán tener en cuenta las mejores técnicas disponi­
bles.
2.
Dichas normas mínimas se referirán únicamente a las
actividades de tratamiento de residuos que no estén cubiertas
por la Directiva 96/61/CE o no sean adecuadas para estar cu­
biertas por dicha Directiva.
3.
2.
Además de las normas generales previstas en el apartado
1, los Estados miembros establecerán condiciones específicas
para las exenciones aplicables a residuos peligrosos, incluyendo
tipos de actividades, así como otros requisitos necesarios para
llevar a cabo las diferentes formas de valorización y, cuando
proceda, valores límite para el contenido de sustancias peligro­
sas en los residuos y valores límite de emisión.
3.
Los Estados miembros informarán a la Comisión de las
normas generales adoptadas en virtud de los apartados 1 y 2.
L 312/17
Dichas normas mínimas:
a) se referirán a los principales impactos medioambientales del
tratamiento de residuos,
b) garantizarán que los residuos sean tratados con arreglo al
artículo 13,
c) tendrán en cuenta las mejores técnicas disponibles,
d) incluirán, en la forma apropiada, elementos relativos a la
calidad del tratamiento y requisitos relativos a los procesos.
Artículo 26
Registro
Si las entidades o empresas y los negociantes o agentes citados a
continuación están exentos de los requisitos de autorización, los
Estados miembros se asegurarán de que las autoridades compe­
tentes llevan un registro de:
a) las entidades o empresas que recogen o transportan residuos
con carácter profesional;
b) los negociantes o agentes;
c) las entidades y empresas exentas de los requisitos de auto­
rización con arreglo al artículo 24.
4.
Se adoptarán normas mínimas para las actividades que
requieran estar registradas en virtud del artículo 26, letras a) y
b), cuando se demuestre que mediante dichas normas mínimas
se obtendrá un beneficio en términos de protección de la salud
humana y del medio ambiente o se evitarán perturbaciones del
mercado interior, incluidos los elementos relativos a la cualifi­
cación técnica de los recogedores, transportistas, negociantes e
intermediarios.
Estas medidas, destinadas a modificar elementos no esenciales
de la presente Directiva, completándola, se adoptarán con arre­
glo al procedimiento de reglamentación con control contem­
plado en el artículo 39, apartado 2.
CAPÍTULO V
PLANES Y PROGRAMAS
Artículo 28
Siempre que sea posible, los datos en posesión de la autoridad
competente se utilizarán para obtener la información necesaria
para el procedimiento de registro con el fin de reducir las cargas
administrativas.
Artículo 27
Normas mínimas
1.
Podrán adoptarse normas técnicas mínimas para las acti­
vidades de tratamiento que requieran una autorización con arre­
glo al artículo 23 cuando se demuestre que mediante dichas
normas mínimas se obtendrá un beneficio en términos de pro­
tección de la salud humana y del medio ambiente. Estas medi­
das, destinadas a modificar elementos no esenciales de la pre­
sente Directiva, completándola, se adoptarán con arreglo al
procedimiento de reglamentación con control contemplado en
el artículo 39, apartado 2.
Planes de gestión de residuos
1.
Los Estados miembros garantizarán que sus autoridades
competentes establezcan, de conformidad con los artículos 1,
4, 13 y 16 uno o varios planes de gestión de residuos.
Estos planes, por separado o en combinación, cubrirán todo el
territorio geográfico del Estado miembro.
2.
Los planes de gestión de residuos presentarán un análisis
actualizado de la situación de la gestión de residuos en la enti­
dad geográfica correspondiente, así como una exposición de las
medidas que deban tomarse para mejorar la preparación para la
reutilización, el reciclado, la valorización y la eliminación de los
residuos de forma respetuosa con el medio ambiente, y evalua­
rán en qué medida el plan contribuye a la consecución de los
objetivos establecidos por la presente Directiva.
L 312/18
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
3.
Estos planes incluirán, en la forma apropiada y teniendo
en cuenta el nivel geográfico y la cobertura del área de plani­
ficación, al menos los elementos siguientes:
a) el tipo, cantidad y fuente de los residuos generados dentro
del territorio, los residuos que se prevea que van a transpor­
tarse desde el territorio nacional o al territorio nacional y
una evaluación de la evolución futura de los flujos de resi­
duos;
b) sistemas existentes de recogida de residuos y principales ins­
talaciones de eliminación y valorización, incluida cualquier
medida especial para aceites usados, residuos peligrosos o
flujos de residuos objeto de legislación comunitaria especí­
fica;
c) una evaluación de la necesidad de nuevos sistemas de reco­
gida, el cierre de las instalaciones existentes de residuos,
infraestructuras adicionales de instalación de residuos, con
arreglo al artículo 16, y, si fuera necesario, las inversiones
correspondientes;
d) información suficiente sobre los criterios de ubicación para
la identificación del emplazamiento y sobre la capacidad de
las futuras instalaciones de eliminación o las principales ins­
talaciones de valorización, si fuera necesario;
e) políticas generales de gestión de residuos, incluidas las tec­
nologías y los métodos de gestión de residuos previstos, o
políticas sobre residuos que plantean problemas de gestión
específicos;
4.
Estos planes podrán incluir, teniendo en cuenta el nivel
geográfico y la cobertura del área de planificación, los elementos
siguientes:
a) los aspectos organizativos relacionados con la gestión de
residuos, incluida una descripción del reparto de responsabi­
lidades entre los operadores públicos y privados que se ocu­
pan de la gestión de residuos;
b) una evaluación de la utilidad y conveniencia del uso de
instrumentos económicos y de instrumentos de otro tipo
para afrontar diferentes problemas de residuos, teniendo en
cuenta la necesidad de mantener el correcto funcionamiento
del mercado interior;
c) campañas de sensibilización e información dirigidas al pú­
blico en general o a un grupo concreto de consumidores;
22.11.2008
d) lugares de eliminación de residuos contaminados histórica­
mente y medidas para su rehabilitación.
5.
Los planes de gestión de residuos se ajustarán a los requi­
sitos establecidos en el artículo 14 de la Directiva 94/62/CE y
en la estrategia para reducir los residuos biodegradables desti­
nados a vertederos, mencionada en el artículo 5 de la Directiva
1999/31/CE.
Artículo 29
Programas de prevención de residuos
1.
Los Estados miembros elaborarán, con arreglo a los ar­
tículos 1 y 4, programas de prevención de residuos a más tardar
el 12 de diciembre de 2013.
Estos programas estarán integrados en los planes de gestión de
residuos previstos en el artículo 28 o en otros programas de
política medioambiental, según proceda, o funcionarán como
programas separados. Si cualquiera de dichos programas se en­
cuentra integrado en los planes de gestión de residuos o en
otros programas, las medidas de prevención de residuos deberán
distinguirse claramente.
2.
En los programas contemplados en el apartado 1 se esta­
blecerán objetivos de prevención de residuos. Los Estados
miembros describirán las medidas de prevención existentes y
evaluarán la utilidad de los ejemplos de medidas que se indican
en el anexo IV u otras medidas adecuadas.
La finalidad de dichos objetivos y medidas será romper el
vínculo entre el crecimiento económico y los impactos me­
dioambientales asociados a la generación de residuos.
3.
Los Estados miembros determinarán puntos de referencia
cualitativos o cuantitativos específicos adecuados para las medi­
das de prevención de residuos adoptadas, con el fin de controlar
y evaluar los avances en la aplicación de las medidas, y podrán
determinar objetivos e indicadores cualitativos o cuantitativos
concretos, distintos a los mencionados en el apartado 4, a los
mismos efectos.
4.
Los indicadores relativos a las medidas de prevención de
residuos podrán adoptarse con arreglo al procedimiento de re­
glamentación contemplado en el artículo 39, apartado 3.
5.
La Comisión creará un sistema de intercambio de infor­
mación sobre las mejores prácticas en materia de prevención de
residuos y elaborará unas directrices para ayudar a los Estados
miembros en la preparación de los Programas.
22.11.2008
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
L 312/19
Artículo 30
CAPÍTULO VI
Evaluación y revisión de los planes y programas
INSPECCIONES Y REGISTROS
1.
Los Estados miembros se asegurarán de que los planes de
gestión de residuos y los programas de prevención de residuos
se evalúen, como mínimo, cada seis años y se revisen en la
forma apropiada y, cuando corresponda, con arreglo a los ar­
tículos 9 y 11.
Artículo 34
2.
Se invita a la Agencia Europea del Medio Ambiente a que
incluya en su informe anual una revisión de los progresos
alcanzados en la realización y aplicación de dichos programas.
Artículo 31
Inspecciones
1.
Las entidades o empresas que lleven a cabo operaciones de
tratamiento de residuos, las que recojan o transporten residuos
con carácter profesional, los agentes y negociantes y los esta­
blecimientos y empresas que produzcan residuos peligrosos es­
tarán sujetos a inspecciones periódicas adecuadas efectuadas por
las autoridades competentes.
2.
Las inspecciones de las operaciones de recogida y trans­
porte cubrirán el origen, la naturaleza, la cantidad y el destino
de los residuos recogidos y transportados.
Participación del público
Los Estados miembros garantizarán que los interesados perti­
nentes, las autoridades y el público en general tengan la opor­
tunidad de participar en la elaboración de los planes de gestión
de residuos y en los programas de prevención de residuos y
tengan acceso a ellos, una vez elaborados, de conformidad con
la Directiva 2003/35/CE o, si procede, de la Directiva
2001/42/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 27 de
junio de 2001, relativa a la evaluación de los efectos de deter­
minados planes y programas en el medio ambiente (1). Pondrán
los planes y programas en un sitio de internet accesible al
público.
Artículo 32
Cooperación
Los Estados miembros cooperarán, en la forma apropiada, con
los demás Estados miembros interesados y con la Comisión
para preparar los planes de gestión de residuos y los programas
de prevención de residuos conforme a lo dispuesto en los ar­
tículos 28 y 29.
Artículo 33
Información que deberá presentarse a la Comisión
1.
Los Estados miembros informarán a la Comisión de los
planes de gestión de residuos y de los programas de prevención
de residuos contemplados en los artículos 28 y 29, una vez
adoptados, y de cualquier revisión sustancial de los planes y
programas.
3.
Los Estados miembros podrán tomar en consideración los
registros efectuados con arreglo al sistema comunitario de ges­
tión y auditoría medioambientales (EMAS), especialmente en lo
que se refiere a la frecuencia e intensidad de las inspecciones.
Artículo 35
Registros
1.
Las entidades o empresas mencionadas en el artículo 23,
apartado 1, los productores de residuos peligrosos y las entida­
des y empresas que recojan o transporten residuos peligrosos
con carácter profesional o actúen como negociantes y agentes
de residuos peligrosos llevarán un registro cronológico en el que
se indique la cantidad, naturaleza, origen y, si procede, el des­
tino, la frecuencia de recogida, el medio de transporte y el
método de tratamiento previsto de los residuos. Asimismo, fa­
cilitarán esta información a las autoridades competentes cuando
se les solicite.
2.
En el caso de los residuos peligrosos, se guardará la infor­
mación registrada durante, al menos, tres años, excepto en el
caso de las entidades y empresas que transporten residuos peli­
grosos, que deberán guardarla durante, como mínimo, 12 me­
ses.
A petición de las autoridades competentes o de un anterior
poseedor, deberán facilitarse los documentos que acrediten
que se han llevado a efecto las operaciones de gestión.
2.
La Comisión, de conformidad con el procedimiento de
reglamentación contemplado en el artículo 39, apartado 3,
aprobará el formato para notificar la adopción y las revisiones
sustanciales de los citados planes y programas.
(1) DO L 197 de 21.7.2001, p. 30.
3.
Los Estados miembros podrán exigir a los productores de
residuos no peligrosos que cumplan lo dispuesto en los aparta­
dos 1 y 2.
L 312/20
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
Artículo 36
Cumplimiento y sanciones
1.
Los Estados miembros adoptarán las medidas necesarias
para prohibir el abandono, el vertido o la gestión incontrolada
de residuos.
22.11.2008
dores de prevención de residuos vigentes en los Estados miem­
bros y examinará la conveniencia de establecer a escala comu­
nitaria programas, incluyendo los programas sobre responsabi­
lidad del productor para flujos de residuos específicos, objetivos,
indicadores, así como medidas referentes a las operaciones de
reciclado, de valorización de materiales y de energía que puedan
contribuir a lograr de forma más eficaz los objetivos estableci­
dos en los artículos 1 y 4.
2.
Los Estados miembros establecerán disposiciones sobre las
sanciones aplicables por infracción de lo dispuesto en la pre­
sente Directiva y tomarán todas las medidas necesarias para
garantizar su aplicación. Las sanciones serán efectivas, propor­
cionadas y disuasorias.
Artículo 38
Interpretación y adaptación a los avances técnicos
1.
La Comisión podrá elaborar directrices para la interpre­
tación de las definiciones de valorización y eliminación.
CAPÍTULO VII
DISPOSICIONES FINALES
Artículo 37
Presentación de informes y revisión
1.
Cada tres años los Estados miembros remitirán a la Co­
misión información sobre la aplicación de la presente Directiva
en forma de un informe sectorial en versión electrónica. Este
informe contendrá también información sobre la gestión de los
aceites usados y sobre los progresos realizados en la aplicación
de los programas de prevención de residuos, y, según proceda,
información sobre medidas, como prevé el artículo 8 sobre
responsabilidad ampliada del fabricante.
El informe se elaborará sobre la base de un cuestionario o
esquema establecido por la Comisión de conformidad con el
procedimiento contemplado en el artículo 6 de la Directiva
91/692/CEE del Consejo, de 23 de diciembre de 1991, sobre
la normalización y racionalización de los informes relativos a la
aplicación de determinadas directivas referentes al medio am­
biente (1). El informe se remitirá a la Comisión en el plazo de
nueve meses a partir del fin del período de tres años que
abarque.
En caso necesario, se especificará la aplicación de la fórmula
relativa a instalaciones de incineración mencionada en el anexo
II, R 1. Podrán tenerse en consideración las condiciones climá­
ticas locales, tales como la intensidad del frío y la necesidad de
calefacción en la medida en que repercutan sobre las cantidades
de energía que puedan utilizarse o producirse técnicamente en
forma de electricidad, calefacción, refrigeración o vapor. Tam­
bién podrán tenerse en cuenta las condiciones locales de las
regiones ultraperiféricas reconocidas en el artículo 299, apar­
tado 2, párrafo cuarto, del Tratado y de los territorios mencio­
nados en el artículo 25 del Acta de adhesión de 1985. Esta
medida, concebida para modificar elementos no esenciales de la
Directiva complementándola, se adoptarán con arreglo al pro­
cedimiento al que se hace referencia en el artículo 39, apartado 2.
2.
Los anexos podrán modificarse a la luz de los avances
técnicos y científicos. Estas medidas, concebidas para modificar
elementos no esenciales de la Directiva complementándola, se
adoptarán con arreglo al procedimiento de reglamentación con
control al que se hace referencia en el artículo 39, apartado 2.
Artículo 39
2.
La Comisión enviará este cuestionario o esquema a los
Estados miembros seis meses antes del comienzo del período
a que se refiera el informe sectorial.
3.
La Comisión publicará un informe sobre la ejecución de la
presente Directiva en un plazo de nueve meses tras la recepción
de los informes sectoriales de los Estados miembros según lo
dispuesto en el apartado 1.
4.
En el primer informe, que se presentará a más tardar el
12 de diciembre de 2014, la Comisión revisará la aplicación de
la presente Directiva, incluidas las disposiciones sobre eficiencia
energética, y presentará, si procede, una propuesta de revisión.
El informe también evaluará los programas, objetivos e indica­
(1) DO L 377 de 31.12.1991, p. 48.
Comité
1.
La Comisión estará asistida por un comité.
2.
En los casos en que se haga referencia al presente apar­
tado, serán de aplicación el artículo 5 bis, apartados 1 y 4 y el
artículo 7 de la Decisión 1999/468/CE, observando lo dispuesto
en su artículo 8.
3.
En los casos en que se haga referencia al presente apar­
tado, serán de aplicación los artículos 5 y 7 de la Decisión
1999/468/CE, observando lo dispuesto en su artículo 8.
El plazo contemplado en el artículo 5, apartado 6, de la Deci­
sión 1999/468/CE queda fijado en tres meses.
22.11.2008
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
Artículo 40
Incorporación al Derecho nacional
1.
Los Estados miembros pondrán en vigor las disposiciones
legales, reglamentarias y administrativas necesarias para dar
cumplimiento a lo establecido en la presente Directiva antes
del 12 de diciembre de 2010.
Cuando los Estados miembros adopten dichas disposiciones,
éstas incluirán una referencia a la presente Directiva o irán
acompañadas de dicha referencia en su publicación oficial. Los
Estados miembros establecerán las modalidades de la mencio­
nada referencia.
2.
Los Estados miembros comunicarán a la Comisión el texto
de las principales disposiciones de Derecho interno que adopten
en el ámbito regulado por la presente Directiva.
Artículo 41
Disposiciones derogatorias y transitorias
Quedan derogadas las Directivas 75/439/CEE, 91/689/CEE y
2006/12/CE a partir del 12 de diciembre de 2010.
No obstante, a partir del 12 de diciembre de 2008, se aplicarán
las siguientes disposiciones:
a) El artículo 10, apartado 4, de la Directiva 75/439/CEE se
sustituye por el texto siguiente:
«4.
La Comisión fijará el método de medición de referen­
cia para la determinación del contenido de PCB/PCT en los
aceites usados. Tal medida, destinada a modificar elementos
no esenciales de la presente Directiva completándola, se
adoptará con arreglo al procedimiento de reglamentación
con control previsto en el artículo 18, apartado 4, de la
Directiva 2006/12/CE del Parlamento Europeo y del Consejo,
de 5 de abril de 2006, relativa a los residuos (*).
___________
(*) DO L 114 de 27.4.2006, p. 9.»
L 312/21
los anexos I y II de la presente Directiva. Tales resi­
duos deberán tener una o más propiedades de las
enumeradas en la lista del anexo III. Dicha lista tendrá
en cuenta el origen y la composición de los residuos
y, cuando corresponda, los valores límite de concen­
tración. Se examinará periódicamente y, si hubiera
lugar, se revisará. Estas medidas, destinadas a modifi­
car elementos no esenciales de la presente Directiva
completándola, se adoptarán de conformidad con el
procedimiento de reglamentación con control previsto
en el artículo 18, apartado 4, de la Directiva
2006/12/CE del Parlamento Europeo y del Consejo,
de 5 de abril de 2006, relativa a los residuos (**);
— cualquier otro residuo que, a juicio de un Estado
miembro, presente cualquiera de las propiedades que
se enumeran en el anexo III. Tales casos se notificarán
a la Comisión y se revisarán con objeto de adaptar la
lista. Estas medidas, destinadas a modificar elementos
no esenciales de la presente Directiva completándola,
se adoptarán de conformidad con el procedimiento de
reglamentación con control previsto en el artículo 18,
apartado 4, de la Directiva 2006/12/CE;
___________
(*) DO L 226 de 6.9.2000, p. 3.
(**) DO L 114 de 27.4.2006, p. 9.»
ii) El artículo 9 se sustituye por el texto siguiente:
«Artículo 9
Las medidas necesarias para adaptar los anexos de la
presente Directiva al progreso científico y técnico y
para revisar la lista de residuos contemplada en el ar­
tículo 1, apartado 4, destinadas a modificar elementos
no esenciales de la presente Directiva, incluso completán­
dola, se adoptarán con arreglo al procedimiento de regla­
mentación con control previsto en el artículo 18, apar­
tado 4, de la Directiva 2006/12/CE.»
c) La Directiva 2006/12/CE queda modificada como sigue:
i) En el artículo 1, el apartado 2 se sustituye por el texto
siguiente:
b) La Directiva 91/689/CEE queda modificada como sigue:
i) En el artículo 1, el apartado 4 se sustituye por el texto
siguiente:
«4.
A efectos de la presente Directiva se entenderá por
“residuo peligroso”:
— residuos clasificados como residuos peligrosos y que
figuran en la lista establecida mediante la Decisión
2000/532/CE de la Comisión (*) sobre la base de
«2.
A los efectos del apartado 1, letra a), se aplicará la
Decisión 2000/532/CE de la Comisión (*) en la que fi­
gura la lista de residuos pertenecientes a las categorías
enumeradas en el anexo I de la presente Directiva. Se
examinará periódicamente y, si hubiera lugar, se revisará.
Estas medidas, destinadas a modificar elementos no esen­
ciales de la presente Directiva completándola, se adopta­
rán de conformidad con el procedimiento de reglamen­
tación con control previsto en el artículo 18, apartado 4,
de la Directiva 2006/12/CE.
___________
(*) DO L 226 de 6.9.2000, p. 3.»
L 312/22
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
22.11.2008
ii) El artículo 17 se sustituye por el texto siguiente:
Artículo 42
Entrada en vigor
«Artículo 17
Las medidas necesarias para adaptar los anexos de la
presente Directiva al progreso científico y técnico, desti­
nadas a modificar elementos no esenciales de la presente
Directiva, se adoptarán con arreglo al procedimiento de
reglamentación con control previsto en el artículo 18,
apartado 4.»
iii) En el artículo 18, el apartado 4 se sustituye por el texto
siguiente:
«4.
En los casos en que se haga referencia al presente
apartado, se aplicarán el artículo 5 bis, apartados 1 a 4, y
el artículo 7 de la Decisión 1999/468/CE, observando lo
dispuesto en su artículo 8.»
Las referencias hechas a las Directivas derogadas se entenderán
como referencias a la presente Directiva y conformes a la tabla
de correspondencias que figura en el anexo V.
La presente Directiva entrará en vigor a los veinte días de su
publicación en el Diario Oficial de la Unión Europea.
Artículo 43
Destinatarios
Los destinatarios de la presente Directiva son los Estados
miembros.
Hecho en Estrasburgo, el 19 de noviembre de 2008.
Por el Parlamento Europeo
El Presidente
Por el Consejo
El Presidente
H.-G. PÖTTERING
J.-P. JOUYET
ES
22.11.2008
Diario Oficial de la Unión Europea
ANEXO I
OPERACIONES DE ELIMINACIÓN
D1
Depósito sobre el suelo o en su interior (por ejemplo, vertido, etc.)
D2
Tratamiento en medio terrestre (por ejemplo, biodegradación de residuos líquidos o lodos en el suelo, etc.)
D3
Inyección en profundidad (por ejemplo, inyección de residuos bombeables en pozos, minas de sal o fallas
geológicas naturales, etc.)
D4
Embalse superficial (por ejemplo, vertido de residuos líquidos o lodos en pozos, estanques o lagunas, etc.)
D5
Vertido en lugares especialmente diseñados (por ejemplo, colocación en celdas estancas separadas, recubiertas y
aisladas entre sí y el medio ambiente)
D6
Vertido en el medio acuático, salvo en el mar
D7
Vertido en el mar, incluida la inserción en el lecho marino
D8
Tratamiento biológico no especificado en otros apartados del presente anexo que dé como resultado compuestos o
mezclas que se eliminen mediante cualquiera de las operaciones numeradas de D 1 a D 12
D9
Tratamiento fisicoquímico no especificado en otro apartado del presente anexo y que dé como resultado com­
puestos o mezclas que se eliminen mediante uno de los procedimientos numerados de D 1 a D 12 (por ejemplo,
evaporación, secado, calcinación, etc.)
D 10 Incineración en tierra
D 11 Incineración en el mar (*)
D 12 Almacenamiento permanente (por ejemplo, colocación de contenedores en una mina, etc.)
D 13 Combinación o mezcla previa a cualquiera de las operaciones numeradas de D 1 a D 12 (**)
D 14 Reenvasado previo a cualquiera de las operaciones numeradas de D 1 a D 13
D 15 Almacenamiento en espera de cualquiera de las operaciones numeradas de D 1 a D 14 (excluido el almacena­
miento temporal, en espera de recogida, en el lugar donde se produjo el residuo) (***)
(*) Esta operación está prohibida por la normativa de la UE y por los convenios internacionales.
(**) Si no hay otro código D apropiado, pueden quedar incluidas aquí las operaciones iniciales previas a la eliminación, incluida la
transformación previa, tales como, entre otras, la clasificación, la trituración, la compactación, la peletización, el secado, la fragmen­
tación, el acondicionamiento o la separación, previas a cualquiera de las operaciones numeradas de D 1 a D 12.
(***) Almacenamiento provisional significa almacenamiento inicial en el sentido del artículo 3, punto 10.
L 312/23
ES
L 312/24
Diario Oficial de la Unión Europea
ANEXO II
OPERACIONES DE VALORIZACIÓN
R 1
Utilización principal como combustible u otro modo de producir energía (*)
R 2
Recuperación o regeneración de disolventes
R 3
Reciclado o recuperación de sustancias orgánicas que no se utilizan como disolventes (incluidos el compostaje y
otros procesos de transformación biológica) (**)
R 4
Reciclado o recuperación de metales y de compuestos metálicos
R 5
Reciclado o recuperación de otras materias inorgánicas (***)
R 6
Regeneración de ácidos o de bases
R 7
Valorización de componentes utilizados para reducir la contaminación
R 8
Valorización de componentes procedentes de catalizadores
R 9
Regeneración u otro nuevo empleo de aceites
R 10
Tratamiento de los suelos que produzca un beneficio a la agricultura o una mejora ecológica de los mismos
R 11
Utilización de residuos obtenidos a partir de cualquiera de las operaciones numeradas de R 1 a R 10
R 12
Intercambio de residuos para someterlos a cualquiera de las operaciones enumeradas entre R 1 y R 11 (****)
R 13
Almacenamiento de residuos en espera de cualquiera de las operaciones numeradas de R 1 a R 12 (excluido el
almacenamiento temporal, en espera de recogida, en el lugar donde se produjo el residuo) (*****)
(*) Se incluyen aquí las instalaciones de incineración destinadas al tratamiento de residuos sólidos urbanos sólo cuando su eficiencia
energética resulte igual o superior a:
— 0,60 tratándose de instalaciones en funcionamiento y autorizadas conforme a la legislación comunitaria aplicable desde antes
del 1 de enero de 2009;
— 0,65 tratándose de instalaciones autorizadas después del 31 de diciembre de 2008.
aplicando la siguiente fórmula:
Eficiencia energética = (Ep –(Ef + Ei)) / (0,97 × (Ew + Ef))
donde:
Ep es la energía anual producida como calor o electricidad, que se calcula multiplicando la energía en forma de electricidad por 2,6
y el calor producido para usos comerciales por 1,1 (GJ/año).
Ef es la aportación anual de energía al sistema a partir de los combustibles que contribuyen a la producción de vapor (GJ/año).
Ew es la energía anual contenida en los residuos tratados, calculada utilizando el poder calorífico neto de los residuos (GJ/año).
Ei es la energía anual importada excluyendo Ew y Ef (GJ/año).
0,97 es un factor que representa las pérdidas de energía debidas a las cenizas de fondo y la radiación.
Esta fórmula se aplicará de conformidad con el documento de referencia sobre las mejores técnicas disponibles para la incineración
de residuos.
(**) Esto incluye la gasificación y la pirólisis que utilizan los componentes como elementos químicos.
(***) Esto incluye la limpieza del suelo que tenga como resultado la valorización del suelo y el reciclado de materiales de construcción
inorgánicos.
(****) Si no hay otro código R apropiado, pueden quedar incluidas aquí las operaciones iniciales previas a la valorización, incluido el
tratamiento previo, tales como, entre otras, el desmontaje, la clasificación, la trituración, la compactación, la peletización, el secado,
la fragmentación, el acondicionamiento, el reenvasado, la separación, la combinación o la mezcla, previas a cualquiera de las
operaciones enumeradas de R 1 a R 11.
(*****) Almacenamiento temporal significa almacenamiento inicial en el sentido del artículo 3, punto 10.
22.11.2008
ES
22.11.2008
Diario Oficial de la Unión Europea
ANEXO III
CARACTERÍSTICAS DE LOS RESIDUOS QUE PERMITEN CALIFICARLOS DE PELIGROSOS
H1
«Explosivo»: se aplica a las sustancias y los preparados que pueden explosionar bajo el efecto de la llama o que
son más sensibles a los choques o las fricciones que el dinitrobenceno.
H2
«Oxidante»: se aplica a las sustancias y los preparados que presentan reacciones altamente exotérmicas al entrar
en contacto con otras sustancias, en particular sustancias inflamables.
H 3-A
«Fácilmente inflamable» se aplica a:
— las sustancias y los preparados líquidos que tienen un punto de inflamación inferior a 21 °C (incluidos los
líquidos extremadamente inflamables)
— las sustancias y los preparados que pueden calentarse y finalmente inflamarse en contacto con el aire a
temperatura ambiente sin aporte de energía
— las sustancias y los preparados sólidos que pueden inflamarse fácilmente tras un breve contacto con una
fuente de ignición y que continúan ardiendo o consumiéndose después del alejamiento de la fuente de
ignición
— las sustancias y los preparados gaseosos que son inflamables en el aire a presión normal
— las sustancias y los preparados que, en contacto con el agua o el aire húmedo, desprenden gases fácilmente
inflamables en cantidades peligrosas.
H 3-B
«Inflamable»: se aplica a las sustancias y los preparados líquidos que tienen un punto de inflamación superior o
igual a 21 °C e inferior o igual a 55 °C.
H4
«Irritante»: se aplica a las sustancias y los preparados no corrosivos que pueden causar una reacción inflamatoria
por contacto inmediato, prolongado o repetido con la piel o las mucosas.
H5
«Nocivo»: se aplica a las sustancias y los preparados que por inhalación, ingestión o penetración cutánea pueden
entrañar riesgos de gravedad limitada para la salud.
H6
«Tóxico»: se aplica a las sustancias y los preparados (incluidos las sustancias y los preparados muy tóxicos) que
por inhalación, ingestión o penetración cutánea pueden entrañar riesgos graves, agudos o crónicos e incluso la
muerte.
H7
«Cancerígeno»: se aplica a las sustancias y los preparados que por inhalación, ingestión o penetración cutánea
pueden producir cáncer o aumentar su frecuencia.
H8
«Corrosivo»: se aplica a las sustancias y los preparados que pueden destruir tejidos vivos al entrar en contacto
con ellos.
H9
«Infeccioso»: se aplica a las sustancias y los preparados que contienen microorganismos viables, o sus toxinas, de
los que se sabe o existen razones fundadas para creer que causan enfermedades en el ser humano o en otros
organismos vivos.
H 10
«Tóxico para la reproducción»: se aplica a las sustancias y los preparados que por inhalación, ingestión o
penetración cutánea pueden producir malformaciones congénitas no hereditarias o aumentar su frecuencia.
H 11
«Mutagénico»: se aplica a las sustancias y los preparados que por inhalación, ingestión o penetración cutánea
pueden producir defectos genéticos hereditarios o aumentar su frecuencia.
H 12
Residuos que emiten gases tóxicos o muy tóxicos al entrar en contacto con el aire, con el agua o con un ácido.
H 13 (*) «Sensibilizante»: se aplica a las sustancias y los preparados que, por inhalación o penetración cutánea, pueden
ocasionar una reacción de hipersensibilización, de forma que una exposición posterior a esa sustancia o
preparado dé lugar a efectos nocivos característicos.
H 14
«Ecotóxico»: se aplica a los residuos que presentan o pueden presentar riesgos inmediatos o diferidos para uno o
más compartimentos del medio ambiente.
(*) En la medida en que se disponga de métodos de ensayo.
L 312/25
ES
L 312/26
H 15
Diario Oficial de la Unión Europea
Residuos susceptibles, después de su eliminación, de dar lugar a otra sustancia por un medio cualquiera, por
ejemplo, un lixiviado que posee alguna de las características antes enumeradas.
Notas
1. Las características de peligrosidad «tóxico» (y «muy tóxico»), «nocivo», «corrosivo», «irritante», «cancerígeno», «tóxico para
la reproducción», «mutagénico» y «ecotóxico» se asignan con arreglo a los criterios establecidos en el anexo VI de la
Directiva 67/548/CEE del Consejo, de 27 de junio de 1967, relativa a la aproximación de las disposiciones legales,
reglamentarias y administrativas en materia de clasificación, embalaje y etiquetado de las sustancias peligrosas (1).
2. Cuando proceda, se aplicarán los valores límite establecidos en los anexos II y III de la Directiva 1999/45/CE del
Parlamento Europeo y del Consejo, de 31 de mayo de 1999, sobre la aproximación de las disposiciones legales,
reglamentarias y administrativas de los Estados miembros relativas a la clasificación, el envasado y el etiquetado de
preparados peligrosos (2).
Métodos de ensayo
Los métodos que deberán aplicarse se describen en el anexo V de la Directiva 67/548/CEE y en otras notas pertinentes del
CEN.
(1) DO 196 de 16.8.1967, p. 1.
(2) DO L 200 de 30.7.1999, p. 1.
22.11.2008
22.11.2008
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
ANEXO IV
EJEMPLOS DE MEDIDAS DE PREVENCIÓN DE RESIDUOS CONTEMPLADAS POR EL ARTÍCULO 29
Medidas que pueden afectar a las condiciones marco de la generación de residuos
1. La aplicación de medidas de planificación u otros instrumentos económicos que fomenten una utilización eficiente de
los recursos.
2. La promoción de la investigación y el desarrollo destinados a obtener tecnologías y productos más limpios y con
menos residuos, así como la difusión y utilización de los resultados de estos trabajos de investigación y desarrollo.
3. La elaboración de indicadores significativos y efectivos de las presiones medioambientales relacionadas con la
generación de residuos con miras a contribuir a la prevención de la generación de residuos a todos los niveles,
desde las comparaciones de productos a escala comunitaria hasta las intervenciones por parte de las autoridades
locales o medidas de carácter nacional.
Medidas que pueden afectar a la fase de diseño, producción y distribución
4. La promoción del eco-diseño (la integración sistemática de los aspectos medioambientales en el diseño del producto
con el fin de mejorar el comportamiento medioambiental del producto a lo largo de todo su ciclo de vida).
5. La aportación de información sobre las técnicas de prevención de residuos con miras a facilitar la aplicación de las
mejores técnicas disponibles por la industria.
6. La organización de la formación de las autoridades competentes en lo que se refiere a la inserción de requisitos de
prevención de residuos en las autorizaciones expedidas en virtud de la presente Directiva y de la Directiva 96/61/CE.
7. La inclusión de medidas para evitar la producción de residuos en las instalaciones a las que no se aplica la Directiva
96/61/CE. En su caso, estas medidas podrían incluir evaluaciones o planes de prevención de residuos.
8. La realización de campañas de sensibilización o la aportación de apoyo de tipo económico, apoyo a la toma de
decisiones u otros tipos de apoyo a las empresas. Estas medidas tienen más posibilidades de ser especialmente
efectivas cuando están destinadas y adaptadas a pequeñas y medianas empresas, y se aplican a través de redes de
empresas ya establecidas.
9. El recurso a acuerdos voluntarios, paneles de consumidores/productores o negociaciones sectoriales con objeto de
que los sectores comerciales o industriales correspondientes establezcan sus propios planes u objetivos de prevención
de residuos, o de que corrijan los productos o embalajes que generen residuos.
10. La promoción de sistemas de gestión medioambiental acreditables, incluida las normas EMAS e ISO 14001.
Medidas que pueden afectar a la fase de consumo y uso
11. Instrumentos económicos, como incentivos a las compras «limpias» o la implantación de un pago obligatorio a cargo
de los consumidores por un artículo o elemento determinado de envasado que normalmente se hubiera suministrado
gratis.
12. Campañas de sensibilización e información dirigidas al público en general o a un grupo concreto de consumidores.
13. La promoción de etiquetas ecológicas acreditables.
14. Acuerdos con la industria, tales como el recurso a grupos de estudio sobre productos como los constituidos en el
marco de las Políticas Integradas de Productos, o acuerdos con los minoristas sobre la disponibilidad de información
acerca de la prevención de residuos y de productos con menor impacto medioambiental.
15. En relación con las compras del sector público y las empresas, la integración de criterios medioambientales y de
prevención de residuos en los concursos y contratos, de acuerdo con el manual sobre la contratación pública con
criterios medioambientales publicado por la Comisión el 29 de octubre de 2004.
16. La promoción de la reutilización o la reparación de productos desechados adecuados o de sus componentes,
especialmente mediante medidas educativas, económicas, logísticas o de otro tipo, como el apoyo a los centros y
redes autorizados de reparación y reutilización, o su creación, en especial en las regiones con elevada densidad de
población.
L 312/27
L 312/28
ES
Diario Oficial de la Unión Europea
22.11.2008
ANEXO V
TABLA DE CORRESPONDENCIAS
Directiva 2006/12/CE
Presente Directiva
Artículo 1, apartado 1, letra a)
Artículo 3, punto 1
Artículo 1, apartado 1, letra b)
Artículo 3, punto 5
Artículo 1, apartado 1, letra c)
Artículo 3, punto 6
Artículo 1, apartado 1, letra d)
Artículo 3, punto 9
Artículo 1, apartado 1, letra e)
Artículo 3, punto 19
Artículo 1, apartado 1, letra f)
Artículo 3, punto 15
Artículo 1, apartado 1, letra g)
Artículo 3, punto 10
Artículo 1, apartado 2
Artículo 7
Artículo 2, apartado 1
Artículo 2, apartado 1
Artículo 2, apartado 1, letra a)
Artículo 2, apartado 1, letra a)
Artículo 2, apartado 1, letra b)
Artículo 2, apartado 2
Artículo 2, apartado 1, letra b), inciso i)
Artículo 2, apartado 1, letra d)
Artículo 2, apartado 1, letra b), inciso ii)
Artículo 2, apartado 2, letra d)
Artículo 2, apartado 1, letra b), inciso iii)
Artículo 2, apartado 1, letra f), y apartado 2, letra c)
Artículo 2, apartado 1, letra b), inciso iv)
Artículo 2, apartado 2, letra a)
Artículo 2, apartado 1, letra b), inciso v)
Artículo 2, apartado 1, letra e)
Artículo 2, apartado 2
Artículo 2, apartado 4
Artículo 3, apartado 1
Artículo 4
Artículo 4, apartado 1
Artículo 13
Artículo 4, apartado 2
Artículo 36, apartado 1
Artículo 5
Artículo 16
Artículo 6
—
Artículo 7
Artículo 28
Artículo 8
Artículo 15
Artículo 9
Artículo 23
Artículo 10
Artículo 23
Artículo 11
Artículos 24 y 25
Artículo 12
Artículo 26
Artículo 13
Artículo 34
Artículo 14
Artículo 35
Artículo 15
Artículo 14
Artículo 16
Artículo 37
Artículo 17
Artículo 38
Artículo 18, apartado 1
Artículo 39, apartado 1
ES
22.11.2008
Diario Oficial de la Unión Europea
Directiva 2006/12/CE
L 312/29
Presente Directiva
—
Artículo 39, apartado 2
Artículo 18, apartado 2
—
Artículo 18, apartado 3
Artículo 39, apartado 3
Artículo 19
Artículo 40
Artículo 20
—
Artículo 21
Artículo 42
Artículo 22
Artículo 43
Anexo I
—
Anexo II A
Anexo I
Anexo II B
Anexo II
Directiva 75/439/CEE
Presente Directiva
Artículo 1, apartado 1
Artículo 3, punto 18
Artículo 2
Artículos 13 y 21
Artículo 3, apartados 1 y 2
—
Artículo 3, apartado 3
Artículo 13
Artículo 4
Artículo 13
Artículo 5, apartado 1
—
Artículo 5, apartado 2
—
Artículo 5, apartado 3
—
Artículo 5, apartado 4
Artículos 26 y 34
Artículo 6
Artículo 23
Artículo 7, letra a)
Artículo 13
Artículo 7, letra b)
—
Artículo 8, apartado 1
—
Artículo 8, apartado 2, letra a)
—
Artículo 8, apartado 2, letra b)
—
Artículo 8, apartado 3
—
Artículo 9
—
Artículo 10, apartado 1
Artículo 18
Artículo 10, apartado 2
Artículo 13
Artículo 10, apartados 3 y 4
—
Artículo 10, apartado 5
Artículos 19, 21, 25, 34 y 35
Artículo 11
—
Artículo 12
Artículo 35
Artículo 13, apartado 1
Artículo 34
ES
L 312/30
Diario Oficial de la Unión Europea
Directiva 75/439/CEE
22.11.2008
Presente Directiva
Artículo 13, apartado 2
—
Artículo 14
—
Artículo 15
—
Artículo 16
—
Artículo 17
—
Artículo 18
Artículo 37
Artículo 19
—
Artículo 20
—
Artículo 21
—
Artículo 22
—
Anexo I
—
Directiva 91/689/CEE
Presente Directiva
Artículo 1, apartado 1
—
Artículo 1, apartado 2
—
Artículo 1, apartado 3
—
Artículo 1, apartado 4
Artículo 3, apartado 2, y artículo 7
Artículo 1, apartado 5
Artículo 20
Artículo 2, apartado 1
Artículo 23
Artículo 2, apartados 2 a 4
Artículo 18
Artículo 3
Artículos 24, 25 y 26
Artículo 4, apartado 1
Artículo 34, apartado 1
Artículo 4, apartados 2 y 3
Artículo 35
Artículo 5, apartado 1
Artículo 19, apartado 1
Artículo 5, apartado 2
Artículo 34, apartado 2
Artículo 5, apartado 3
Artículo 19, apartado 2
Artículo 6
Artículo 28
Artículo 7
—
Artículo 8
—
Artículo 9
—
Artículo 10
—
Artículo 11
—
Artículo 12
—
Anexos I y II
—
Anexo III
Anexo III
LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA
LA GESTIÓ DE RESIDUS DE CATALUNYA