El - Universitat Internacional de Catalunya

QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 1
QUADERNS DE
POLÍTIQUES FAMILIARS
I Seminari d'avaluació
de polítiques familiars
Montserrat Gas Aixendri
Els plans de família a
Catalunya en el context
de l'Estat espanyol
Consuelo León Llorente
La política familiar a
Catalunya: És la
implicació paterna una
prioritat?
NÚMERO
02
NOVEMBRE
2014
D'astruços i de
gripaus. Catalunya,
envellida i endeutada
Pau Serra
Marc Grau
DISSENY I AVALUACIÓ
DE POLÍTIQUES FAMILIARS
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 2
UIC · QUADERNS DE POLÍTIQUES FAMILIARS
AULA DE
POLÍTIQUES
FAMILIARS
l seminari sobre disseny i avaluació de polítiques familiars
enmarcat a les activitats preparatòries de l’Any Internacional de la Família s’entén com una oportunitat per
revisar les polítiques orientades cap a la família com a part
de les iniciatives de millora de la cohesió social i la recerca del creixement econòmic, especialment necessari en el moment actual.
E
La Fundació Joaquim Molins Figueras té com a objectius aprofundir
en el coneixement de la situació actual de la família i traslladar propostes als qui tenen responsabilitats públiques així com als agents
socials. L’IESF va néixer el 2004 en el si de la UIC i s’ha convertit en
el primer institut de rang universitari a Espanya. Entre els seus objectius destaquen la promoció de l’estudi i la recerca en polítiques
familiars.
2
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 3
DISSENY I AVALUACIÓ DE POLÍTIQUES FAMILIARS · UIC
Índex
INTRODUCCIÓ
I Seminari sobre disseny i avaluació de polítiques familiars
Montserrat Gas Aixendri. Directora del IESF
04
Pàg.
PONÈNCIA
Els plans de família a Catalunya en el context de l'Estat espanyol
Consuelo León Llorente. Directora de l’Observatori de Polítiques Familiars de l’IESF
06
Pàg.
PONÈNCIA
La política familiar a Catalunya:
És la implicació paterna una prioritat?
Marc Grau Grau. Investigador IESF
12
Pàg.
PONÈNCIA
D'estruços i de gripaus. Catalunya, envellida i endeutada
Pau Serra del Pozo. Doctor en Geografia. Professor titular habilitat d'universitat de l'àrea
de Geografia Humana. Universitat Internacional de Catalunya
PREMSA
Ressò en els mitjans
Pàg.
22
30
Pàg.
Edita: Institut d'Estudis Superiors de la Família (IESF) • Consell de Redacció: Directora: Montserrat Gas Aixendri. Coordinació editorial: Consuelo
León Llorente. Vocales: Rita Cavallotti, Javier Vidal-Quadras, Pau Serra, Ignasi de Bofarull. Revisió lingüística i d'estil: Servei de Normalització
Lingüística de la UIC (Laia Rosàs) i Incyta Multilanguage, SL (Mireia Girmé, Lídia Parera, Esther Barjuan) • Col·laboradors d´aquest
número: Montserrat Gas Aixendri, Consuelo León Llorente, Marc Grau Grau, Pau Serra del Pozo • Depòsit Legal: B18176-2014 • ISSN 2385-5223
3
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 4
UIC · QUADERNS DE POLÍTIQUES FAMILIARS
INTRODUCCIÓ
I Seminari sobre
disseny i avaluació de
polítiques familiars
al com ha recordat recentment en
un document el Consell Econòmic
i Social de les Nacions Unides, la
família fa una contribució social i
econòmica molt important, però ben poques vegades és el centre de les principals
iniciatives polítiques.
T
A més a més, aquestes polítiques sovint s’adrecen a dones, infants o persones grans
per separat i no pas al conjunt de la unitat
familiar.
Montserrat Gas Aixendri
Directora del IESF
Les polítiques familiars són totes aquelles
accions i mesures públiques destinades a
aportar recursos per tal d’atendre les responsabilitats familiars, de manera que els
membres de la família puguin desenvolupar-les en les millors condicions possibles.
Pel seu contingut i per la seva transversalitat, aquestes polítiques constitueixen el
nucli de totes les polítiques socials, ja que
la família és qui, en definitiva, és capaç de
fer-se càrrec de les necessitats de cadascun
dels seus membres de la manera més eficient i satisfactòria.
Les polítiques dedicades a la família han
demostrat que són instruments molt valuosos i eficaços en moltes de les esferes del
desenvolupament social i econòmic. No
4
obstant això, cal que les actuacions que
constitueixen aquestes polítiques públiques
estiguin ben dissenyades i gestionades i que
s’identifiquin clarament quins són els objectius i els instruments necessaris per poderles assolir.
Posar en marxa noves polítiques demana,
d’una banda, saber dissenyar-les tenint
en compte la situació i necessitats de les
famílies en un determinat context social i
cultural. D’altra banda, el disseny i la implementació de polítiques han d’anar acompanyats d’una tasca d’avaluació que comença
en el mateix moment en què s’inicia el disseny dels diversos plans i programes.
En el marc del 20è aniversari de l’Any Internacional de la Família que celebrem aquest
any 2014, l’Aula de Polítiques Familiars Joaquim Molins Figueras ha volgut iniciar una
activitat formativa innovadora adreçada a
tècnics d’administracions públiques, directius d’entitats del tercer sector i experts en
polítiques de família.
Es tracta d’un seminari de formació que té
com a objectiu principal oferir eines per al
disseny, la interpretació i l’avaluació de les
polítiques familiars. La primera edició del
seminari s’ha desenvolupat al llarg de tres
jornades –21 de novembre, 6 de febrer i 20
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 5
DISSENY I AVALUACIÓ DE POLÍTIQUES FAMILIARS · UIC
de maig– i ha tingut el suport i l’impuls de
la Secretaria de Família de la Generalitat de
Catalunya i de la Regidoria de Família i Usos
del Temps de l’Ajuntament de Barcelona.
L’objectiu d’aquest seminari ha estat avançar en el coneixement d’aquest tipus d’actuacions públiques, amb la voluntat de
contribuir a dissenyar-les i desenvoluparles d’una manera que realment millori el
benestar social i econòmic de les famílies i,
per tant, de tota la ciutadania. A més a més,
en el marc del seminari la Sra. Dolors Gordi,
secretària de Família, ha presentat el nou
Pla Integral de Suport a la Família.
Les altres lliçons teòriques del seminari han
anat a càrrec de professors de la Universitat
Internacional de Catalunya i d’altres experts
convidats, com la professora M. Teresa
López, directora de la Cátedra Extraordinaria de Políticas de Familia de la Universidad
Complutense de Madrid. Al llarg de les diverses sessions, s’han tractat, per exemple,
temes com els diferents models de polítiques de família a Europa o l’envelliment de
la població a Catalunya i els reptes que això
suposa, tota una sèrie de qüestions que han
confluït en el gran tema de les polítiques familiars com a repte social. El seminari ha
fet palès que la família és una qüestió
transversal que afecta totes les polítiques
“
Les polítiques dedicades a la
família han demostrat que són
instruments molt valuosos i
eficaços en moltes de les
esferes del desenvolupament
social i econòmic.
públiques d’un país, perquè quan la família
no compleix les seves funcions –reproducció, educació, socialització primària, solidaritat i redistribució de la renda– tot el
sistema se’n ressent, i, especialment, el sector públic i, encara més, en temps de crisi.
El professor Daniel Santín, professor d’Economia Aplicada de la Complutense, s’ha fet
càrrec del bloc pràctic, centrat en tècniques
d’avaluació multivariants inspirades en les
recomanacions del Banc Mundial. Des
d’una perspectiva pròpia de l’anàlisi estadística, el seminari ha ajudat els assistents
a diferenciar els indicadors més adequats
en cada cas així com a posar en comú bones
pràctiques existents a l’Ajuntament de Bar-
celona, la Diputació, la Generalitat i en altres entitats. També s’han analitzat diversos
casos d’avaluació de programes que han
estat d’èxit en l’àmbit internacional.
L’Aula de Polítiques Familiars de la Fundació Joaquim Molins Figueres vol continuar
anant endavant en aquest camí que ha començat, per contribuir, de manera concreta
i efectiva, a la millora de les nostres polítiques de família i per donar eines de formació adequades a les persones que les han
d’aplicar. Els Quaderns de Polítiques Familiars volen ser, doncs, una eina útil per
transmetre els principals continguts de les
activitats formatives desenvolupades i per
fer-ne difusió arreu de Catalunya.
5
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 6
UIC · QUADERNS DE POLÍTIQUES FAMILIARS
PONÈNCIA
Els plans de família
a Catalunya
en el context
de l’Estat espanyol
atalunya té tres grans reptes per
davant: elevar la taxa de fecunditat, millorar la qualitat de vida
de les famílies i millorar la solidaritat intergeneracional. Amb aquest objectiu, el Pla integral de suport a la
família (2013-2016) ha d’afrontar un
repte: millorar l’acompanyament al ciutadà en un context de dèficit pressupostari. El seminari d’avaluació de polítiques
familiars impartit per l’IESF, de la UIC, i al
qual van assistir gairebé quaranta tècnics
de l’Administració pública, ha estat un primer pas en la recerca de l’eficiència dels
processos i de la despesa pública i el desenvolupament de les sinergies amb el tercer sector. Aquest text recull la situació de
l’Estat espanyol així com l’evolució de Catalunya a través de dues grans fites: el
primer Pla integral de suport a les famílies (1993-2000) i el recent Pla integral de
suport a la família (2013-2016), aprovat el
mes de setembre passat.
C
Consuelo León Llorente
Directora de l’Observatori de
Polítiques Familiars de l’IESF
1. El context: les polítiques familiars
a l’Estat espanyol
A l’Estat espanyol les polítiques familiars
han estat durant molt de temps un dels
camps menys desenvolupats dins el conjunt
de les polítiques socials. Aquesta situació es
trobava plenament en consonància amb l’e-
6
xistència a Espanya d’un model de benestar
basat en la solidaritat familiar, caracteritzat
per unes intenses relacions intergeneracionals d’ajuda mútua i intercanvi de serveis al
llarg de la vida de les persones, tant dins de
la llar com entre membres de diferents
llars. La compensació pública de càrregues
familiars és molt baixa i, per tant, el seu
cost resta en gran part privatitzat.
Durant la dècada dels anys noranta el govern de l’Estat va emprendre iniciatives que
van representar un canvi de tendència respecte als anys anteriors. Així, s’elabora i publica l’Informe sobre la situación de la
familia en España, comissionat a un conjunt
d’experts pel Ministeri d’Assumptes Socials
arran de la Declaració de l’Any Internacional de la Família per part de l’ONU. Aquest
informe, per primera vegada, plantejava la
problemàtica de conjunt de la família espanyola i analitzava els canvis en curs amb
l’afany de facilitar el disseny de les grans línies d’evolució en el futur.
El 30 d’abril de 1997 el Congrés dels Diputats del Parlament espanyol va ordenar la
publicació de l’Informe de la Subcomisión
para analizar la situación actual de la familia en España y proponer las reformas y
medidas que se consideren necesarias, amb
l’objectiu d’estudiar la situació de la família
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 7
DISSENY I AVALUACIÓ DE POLÍTIQUES FAMILIARS · UIC
euros mensuals a partir d’un segon fill o
per un primer fill amb discapacitat, i a
les famílies nombroses fins que el petit
compleix tres anys (any 2012).
• A Castella-la Manxa, les famílies monoparentals reben 600 euros mensuals fins
a un màxim de 3.000 euros, i els homes
1.200 euros mensuals fins a un màxim de
10.000 euros (any 2011).
Pel que fa a la conciliació de la vida laboral
i familiar, la mesura més important ha estat
la promulgació de la Llei 39/1999, de 5 de
novembre, de conciliació de la vida laboral
i familiar. Aquesta llei va anar acompanyada d’una forta campanya d’informació i
va ajudar a situar el tema de la conciliació
en l’agenda política. La llei millora la protecció davant l’acomiadament laboral, estableix millores en la prestació econòmica de
risc durant l’embaràs, en la reducció de jornada o excedència per motius de cura o bé
l’ampliació dels permisos de maternitat,
adopció o acollida.
a Espanya i conèixer i proposar les actuacions al govern en pro d’una política integral de suport a la família.
Les polítiques familiars es poden englobar
en dos grans àmbits:
• El sistema de prestacions econòmiques
destinades a les famílies amb fills petits.
• Les mesures de conciliació familiar i laboral (personal i escolar).
Pel que fa al sistema existent de prestacions
a les famílies, a Espanya resulta poc desenvolupat i és escassament transparent. A
més, és divers segons cada comunitat autònoma, i és majoritàriament no universal. En
l’àmbit estatal, existeix una prestació de 291
euros anuals amb un límit de renda
d’11.376,66 euros per al primer fill o de
17.122,39 euros des del tercer en el cas de
famílies nombroses, a més de les desgravacions fiscals de l’IRPF corresponents al
mínim personal i familiar.
Si bé les regulacions laborals i de la Seguretat Social estan molt centralitzades, altres
polítiques com l’educació, la salut, els serveis socials i assistencials, i les polítiques
actives del mercat de treball estan descentralitzades i han deixat marge a les comunitats autònomes per prendre la iniciativa.
1
Així, algunes d’aquestes van començar a
desenvolupar polítiques específiques amb
drets socials addicionals, per compensar les
deficiències en les polítiques de llicències
parentals i de prestacions per fills menors
a escala estatal.
Un exemple de diversificació territorial són
les polítiques de conciliació de la vida laboral i familiar. Diferents comunitats autònomes, en el marc de les seves polítiques
familiars específiques, ofereixen prestacions
econòmiques (de quantia fixa i amb diferents condicions) per a les mares i pares
que opten per utilitzar el permís parental o
reduccions de temps de treball per a la guarda de fills no remunerada:1
• El País Basc ofereix 271 euros mensuals
per a mares i pares que utilitzin l’excedència per cura de fill (any 2012).
• La Rioja ofereix 250 euros mensuals per
a famílies amb un llindar anual d’ingressos per sota de 40.000 euros, o de 50.000
euros en famílies nombroses (any 2012).
• Castella i Lleó ofereix 3.000 euros, per un
període de sis mesos, a famílies amb ingressos inferiors a 30.000 euros. Per a
famílies monoparentals amb ingressos
inferiors a 18.000 euros, ofereix 3.750
euros mensuals (any 2012).
• Navarra ofereix a les famílies 396,31
Els permisos per naixement dels fills de les
mares treballadores és possiblement un
dels camps de la conciliació laboral i familiar que es troba més protegit. La prestació
econòmica per maternitat consisteix en un
subsidi equivalent al 100% del salari de la
base reguladora corresponent, reconeguda
als treballadors que gaudeixen de períodes
de descans laboral per maternitat biològica,
adopció i acolliment familiar. Per gaudir-ne
cal una cotització prèvia a la Seguretat Social, que varia segons l’edat. La durada del
permís és de 16 setmanes ininterrompudes.
Altres prestacions o llicències relacionades
amb els naixement dels fills són la prestació
de paternitat, l’excedència per cura de fills i
l’excedència (o reducció de jornada) per
cura d’un familiar.
Tenint en compte que el desplegament de
les llars d’infants depenen de les administracions autonòmiques i locals, les disparitats territorials en aquests serveis són molt
grans i moltes famílies resolen els problemes d’atenció a la petita infància mitjançant
arranjaments informals o acudint a establiments privats.
Tot i així, el treball a temps parcial no ha
acabat d’arrelar mai i es troba a 9 punts de
percentatge de la mitjana de la UE27 i a 14
de la de la UE15. Tot i que en els darrers
anys el treball a temps parcial ha experimentat un cert creixement, els seus baixos
nivells s’expliquen perquè s’associa a feines
http://www.leavenetwork.org
7
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 8
UIC · QUADERNS DE POLÍTIQUES FAMILIARS
inestables, de baixa qualificació, mal pagades i sobretot de caràcter no voluntari.
En relació amb les famílies nombroses, la
regulació jurídica actual es recull en la Llei
40/2003, de 18 de novembre, de protecció a
les famílies nombroses (BOE 277, de 19 de
novembre de 2003). Aquesta norma va modernitzar una antiquada llei de l’any la qual
s’han incorporat conceptes nous, situacions
noves que donen dret a obtenir el títol de
família nombrosa, així com nous supòsits
dins de cada categoria. Així, doncs, el reconeixement de la condició de família nombrosa s’acredita mitjançant el títol oficial
que atorga la Generalitat de Catalunya a
través del Departament de Benestar Social
i Família.
El pla “Concilia” de l’any 2006 va ser un pla
integral de conciliació de la vida personal i
laboral en l’Administració general de l’Estat,
que va suposar el paquet de mesures més
important mai aprovat en aquesta matèria,
atès que recollia les iniciatives més avançades dels sectors públic i privat en aquest
àmbit. Va introduir novetats importants en
relació amb la flexibilització de l’horari i la
conciliació de la vida personal i laboral dels
treballadors públics.
D’altra banda, la Llei orgànica 3/2007, de 22
de març, per a la igualtat efectiva de dones
i homes (BOE 71, de 23 d’abril de 2007) va
establir un permís de paternitat de fins a 15
dies, amb la qual es van ampliar les excedències en les tasques de cura, reducció i
distribució de la jornada laboral a partir de
les necessitats de la persona treballadora.
El mateix any es va publicar la Llei 54/2007,
de 28 de desembre, sobre l’adopció internacional. Aquesta llei establia el marc jurídic
i els instruments bàsics per fer que totes les
adopcions internacionals tinguessin lloc en
consideració a l’interès superior del menor.
En aquest sentit, la seva finalitat era protegir els drets dels menors per adoptar, tenint
en compte també els drets dels sol·licitants
d’adopció i els de les altres persones implicades en el procés d’adopció internacional.
Finalment, el Reial decret 1618/2007, de 7
de desembre, sobre organització i funcionament del fons de garantia del pagament
d’aliments (BOE 299, de 14 de desembre de
2007) va crear un fons amb la finalitat de
garantir als fills menors d’edat el pagament
d’aliments reconeguts i impagats establerts
en conveni judicialment aprovat o en resolució judicial en processos de separació, di-
8
vorci, declaració de nul·litat del matrimoni,
filiació o aliments, mitjançant el pagament
d’una quantitat que té la condició de bestreta.
La revitalització de les polítiques familiars
en l’agenda política catalana i espanyola a
la segona meitat dels anys noranta, en el
context del foment de les polítiques de conciliació de la vida laboral i familiar i del desenvolupament dels serveis d’atenció a
infants i dependents, té també efectes motivadors i mobilitzadors des de l’àmbit local.
Els ens locals de Catalunya desenvolupen
un rol actiu en aquesta direcció, sumant iniciatives i recursos, originats tant en les polítiques de benestar social, i d’educació (en
particular, pel que fa a l’atenció i educació
infantil dels infants de menys de tres anys i
a l’atenció infantil extraescolar i complementària a l’escola), com de lleure infantil i
juvenil, i de promoció econòmica.
Més recentment, s’ha focalitzat també la reflexió sobre l’acompanyament i el suport
local al benestar de les famílies al llarg del
cicle vital, que fan els municipis des de la
infància a la vellesa, en l’esforç d’articular
el conjunt d’accions i serveis d’atenció i cura
a les persones.
2. Catalunya: el primer Pla integral de
suport a les famílies (1993-2000)
L’any 1998, amb la participació de diferents
departaments de la Generalitat, es van
constituir dues comissions d’estudi anomenades “Família i necessitats d’habitatge” i
“Conciliació laboral i responsabilitats familiars”, amb l’objectiu d’analitzar els serveis
existents, estudiar les necessitats reals de
les famílies i elaborar propostes per avançar en aquests dos àmbits inclosos en el Pla
integral de suport a les famílies.
La Llei 11/1996, de 29 de juliol, de modificació de la Llei 39/1991, de 30 de desembre,
de la tutela i institucions tutelars.
La Llei 19/1998, de 28 de desembre, sobre
situacions convivencials d’ajuda mútua.
L’etapa 2000-2010
L’any 2000, el Govern de la Generalitat de
Catalunya crea, per primer cop, un òrgan
específic per impulsar les polítiques de família, la Secretaria de la Família. La documentació aplegada en aquest informe
serviria per preparar la futura Llei de suport
a les famílies (matèria fiscal, conciliació de
la vida familiar i la vida laboral, infants i
adolescents, dependència, risc d’exclusió
social), que finalment fou aprovada per
unanimitat pel Parlament de Catalunya el
2003.
Un altre informe important va ser Propostes
d’intervenció per a la conciliació d’horaris
familiars, escolars i laborals.2
En aquesta etapa es va posar l’accent en les
prioritats polítiques següents:
i a nivell legislatiu:
• Decret 369/2000, de 21 de novembre, de
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 9
DISSENY I AVALUACIÓ DE POLÍTIQUES FAMILIARS · UIC
“
creació de l’Observatori de la Infància i
l’Adolescència de Catalunya.
• Llei 18/2003, de 4 de juliol, de Suport a
les famílies.
La Llei catalana presentava una sèrie d’aportacions que van significar una innovació
en el camp de les polítiques familiars respecte a la resta del territori espanyol. Una
de les més destacables és l’aprovació de la
prestació econòmica de caràcter universal
per infant a càrrec. Per desplegar aquestes
mesures es va aprovar el Decret 151/2009,
de 29 de setembre, que afavoreix les famílies nombroses i monoparentals, ja que
desenvolupa un recull important de prestacions econòmiques i ajuts i facilita el
procediment d’atorgament, tramitació, resolució i recursos.
Altres mesures van ser la constitució d’un
fons de garantia per cobrir l’impagament de
pensions alimentàries i la creació d’un ens
encarregat de gestionar-lo. També es va establir un permís de paternitat per al personal de les administracions públiques
catalanes, de quatre setmanes com a
mínim, com a dret individual del pare, sense
que aquest període es resti de les setze setmanes de descans a què té dret la mare.
Tanmateix, una de les mesures amb més
impacte en l’àmbit familiar i econòmic per
a Catalunya va ser el desplegament de la
universalització dels ajuts per fills de menys
de tres anys. Els resultats de l’avaluació3 de
la prestació van tenir un impacte positiu
sobre la taxa de fecunditat, que va augmentar entre un 5% i un 6% anual.
2
3
Una de les mesures amb més impacte
a nivell familiar i econòmic per a Catalunya
va ser el desplegament de la universalització
dels ajuts per fills menors de 3 anys.
Els resultats de l’avaluació de la prestació va
tenir un impacte positiu sobre la taxa de
fecunditat, que va augmentar entre un 5 i
un 6% anual."
El programa de prestacions universals per
a infants a càrrec constitueix una de les polítiques familiars a què la Generalitat ha
destinat més recursos. En el període 20042011 el volum total de despesa ascendeix a
1.314 milions d’euros (infant a càrrec, adopció, tutela o acolliment múltiple, adopció internacional).
La situació econòmica va fer necessari suspendre provisionalment, el mes de juliol de
2011, les prestacions universals per a les famílies amb infants a càrrec.
Va ser de gran importància el fons de garantia de pensions i prestacions alimentàries i/o compensatòries.
El fons va entrar en vigor l’1 de maig de 2011
i s’hi han presentat 490 sol·licituds, de les
quals 150 s’han resolt favorablement, 186
han estat denegades (per desistiment o incompliment dels requisits) i 154 estan en
tràmit.
També destaquen les desgravacions i beneficis fiscals, com la deducció fiscal en el
tram autonòmic de l’IRPF per naixement o
adopció del primer fill o filla i posteriors. La
deducció és de 300 euros, en el cas de declaració conjunta, i de 150 euros, en el cas
de declaració individual.
Finalment, va ser pionera la deducció del
tipus impositiu aplicable a l’impost sobre
transmissions patrimonials en l’adquisició
d’habitatge per a famílies nombroses. La
reducció passa del 7% al 5%. La suma de
les bases imposables en l’IRPF correspo-
nents als membres de la família nombrosa
no ha de ser superior a 30.000 euros
(aquesta quantitat s’ha d’incrementar en
12.000 euros per cada fill o filla que excedeixi del nombre mínim que dóna dret a la
condició legal de família nombrosa).
3. Acompanyar les famílies, un repte
necessari
Des de l’any 2005 la Secretaria de Família
ha impulsat la realització dels programes
formatius adreçats a mares i pares “Créixer
amb tu” i “Aprendre amb tu”.
Amb l’objectiu de conciliar el temps personal, familiar i laboral de les famílies amb
infants de menys de tres anys, i com a mesura dins el Pla estratègic sobre els usos i
la gestió dels temps a la vida quotidiana,
l’any 2007 va iniciar-se el programa Minuts
Menuts, com un servei de guarda per permetre als pares i mares poder dur a terme
aquelles activitats i gestions que, en companyia del seu infant, es tornen més complicades. El servei dóna atenció als infants
de quatre mesos a tres anys, un màxim de
dos dies a la setmana i tres hores continuades. Aquest servei s’ha desplegat a més de
40 poblacions d’arreu de Catalunya, en
col·laboració amb les administracions locals i amb el finançament de la Secretaria
de Família. En aquesta línia d’acompanyament, formació, suport i orientació, ha començat a treballar la Secretaria fins a
l’actualitat.
L’any 2005 la Generalitat va posar en marxa
el programa “Vacances en Família”, amb
Cardús, Salvador, Propostes d’intervenció per a la conciliació d’horaris familiars, escolars i laborals, Generalitat de Catalunya, 2003.
Ivàlua, Institut Català d’Avaluació de les Polítiques Públiques. Avaluació de la prestació econòmica de caràcter universal per infant a càrrec. Octubre de 2011.
9
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 10
UIC · QUADERNS DE POLÍTIQUES FAMILIARS
l’objectiu de promoure experiències i oportunitats per viure el lleure familiar compartit per tal d’enfortir els vincles entre els
membres de la unitat familiar. El programa
ofereix la possibilitat de gaudir d’unes vacances en albergs de la Xarxa Nacional
d’Albergs Socials de la Generalitat de Catalunya en períodes determinats de vacances
a preus molt avantatjosos.
El títol de família nombrosa és un document oficial que acredita la condició de família nombrosa. Són famílies nombroses
les que tenen tres fills o filles o més.
• Les famílies monoparentals també
poden ser considerades famílies nombroses en els supòsits següents:
• Les famílies monoparentals que han
acreditat mort d’un dels progenitors i
tinguin dos o més fills o filles.
• Les famílies monoparentals amb dos fills
o filles si un d’aquests és discapacitat o
discapacitada amb un grau igual o superior al 33% o té incapacitat per treballar.
• Les famílies monoparentals amb dos fills
o filles, en què la persona progenitora
tingui una discapacitat del 65% o més, o
una incapacitat permanent absoluta o
gran invalidesa.
• Les famílies monoparentals amb tres
fills o filles o més.
4. El nou Pla integral de suport
a la família (2013-2016)
El pla té com a objectius estratègics
els següents:
• Reforçar i promoure una xarxa integrada
de recursos i serveis que donin suport a
la família.
• Donar suport a les noves famílies, millorant l’acompanyament, la formació i la
informació.
• Oferir suport a la família, millorant els
sistemes d’informació.
• Potenciar la funció educadora de la família a través de grups de pares i mares,
com a espai privilegiat en la formació i
transmissió de valors.
• Millorar el suport a les famílies amb necessitats específiques.
Els seus eixos, reptes, mesures i accions
són el següents:
Eix 1. Promoció de la família com a
estructura social bàsica
Repte 1. Garantir la informació, l’orientació
10
i la prevenció de les situacions de vulnerabilitat.
Repte 2. Afavorir la conciliació de la vida
personal, professional i familiar.
Repte 3. Reforçar les polítiques d’habitatge
en funció de les necessitats familiars.
Repte 4. Incrementar la participació de les
famílies en el procés educatiu.
Repte 5. Reforçar les polítiques adreçades a
donar suport a les famílies amb persones amb problemes de salut o dependents.
Repte 6. Promoure el lleure en família i el
temps compartit.
Repte 7. Fomentar deduccions fiscals i beneficis en les taxes i els preus.
Eix 2. Suport a la maternitat i
acompanyament a la família en els
moments de canvis del seu cicle vital
Repte 8. Donar suport a la maternitat i a la
família que es forma.
Repte 9. Acompanyar les situacions de
noves incorporacions a la família.
Repte 10. Proporcionar suport i atenció especialitzada en les situacions familiars.
Repte 11. Fomentar la participació de la
gent gran activa i augmentar les relacions intergeneracionals.
Eix 3. Suport a les famílies en situacions
de vulnerabilitat
Repte 12. Millorar la protecció de les famílies en situació o risc de pobresa i exclusió social.
Repte 13. Atendre les situacions de violència
que es produeixen en el marc de la família.
5. És possible l’avaluació
d’un pla de família?
Fruit de tres jornades del seminari pilot
“Disseny i avaluació de polítiques familiars”,
en col·laboració amb el Departament de
Benestar Social i Família de la Generalitat
de Catalunya, un grup d’investigadors de
l’Institut d’Estudis Superiors de la Família
(IESF), de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC), es proposa l’avaluació del pla.
La complexitat és gran a causa de:
1. La manca de pressupost en un escenari
de cerca de l’estabilitat pressupostària.
2. L’escassa claredat del beneficiari final.
3. La multitud d’agents implicats en les polítiques de família: fills, pares, gent gran,
dependents, gestors públics, polítics; ca-
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 11
DISSENY I AVALUACIÓ DE POLÍTIQUES FAMILIARS · UIC
“
• Reforçar les polítiques adreçades a donar suport a les famílies
amb persones amb problemàtiques de salut o dependents.
• Promoció del lleure en família i del temps compartit.
• Fomentar deduccions fiscals i beneficis en les taxes i preus.
dascun amb els seus propis objectius,
sensibilitats i incentius, no sempre coincidents.
4. Les restriccions legals envers els gestors
que condicionen l’avaluació.
5. Les reticències a l’avaluació, que es percep com un mitjà de fiscalització.
El projecte que presentem pretén no només
ajudar a dur a terme l’avaluació de les polítiques de suport a les famílies en un grup
d’ens locals catalans, sinó també impulsar
la millora de les activitats i serveis de suport.
L’objectiu final és millorar l’eficiència en l’aplicació de les polítiques familiars en l’àmbit local, mitjançant el treball conjunt amb
tècnics de l’Administració pública catalana
respecte al que diu el Pla integral de suport
a la família 2012-2016, en l’apartat 6.7,
sobre la necessitat d’avaluar el pla:
“Els mecanismes de seguiment i avaluació
són el conjunt d’eines que possibiliten conèixer les mesures dutes a terme i rendirne comptes alhora que faciliten la correcció
d’allò que no obté els resultats esperats. A
fi de realitzar un seguiment i una avaluació
efectius, és tan important plantejar eines
que recullin la informació com identificar
què és allò més rellevant que s’ha de recollir. També és fonamental per fer un bon seguiment analitzar quins mecanismes s’han
establert i quin impacte han tingut en la
mesura del que sigui possible.”
Per tant, entre els objectius generals hi ha:
- Assignar recursos per programar polítiques.
- Detectar les bones pràctiques locals.
- Dinamitzar el sector públic, preocupat
per la millora contínua del benestar social i de les famílies.
- Retre comptes als usuaris i als ciutadans,
gràcies a la transparència i demostrant
que el programa funciona.
- Competència por comparació, benchmarking.
- Fomentar una cultura de l’avaluació, per
a la qual cosa caldria avaluar totes les
activitats i els programes públics que
s’engeguin al territori.
Com a objectius específics,
hem de fixar-nos:
1. Proveir d’eines de mesurament i eficiència els tècnics de l’Administració pública
segons la metodologia recomanada pel
Banc Mundial. Les tècniques quantitatives, recomanades pel Banc Mundial, són
molt adients en un context de crisi econòmica, ja que tenen per objectiu millorar l’eficiència de les partides
pressupostàries en polítiques de suport
a la família.
2. Desenvolupar un programa de formació
innovador que combini sessions presencials i en línia.
La metodologia està adreçada a l’eficiència
de les polítiques familiars. En vista a això,
ens proposem fer:
1. El seguiment de les bones pràctiques i de
les seves causes.
2. L’avaluació d’impacte dels millors programes.
Partirem d’una selecció d’unitats o serveis
locals de suport a les persones i a les famílies i també d’alguns programes promoguts
dins del Pla de suport integral a la família
2012-2016. Cercarem també un “grup de
control” d’ens locals que siguin semblants
als ens locals, en què promourem la millora
de processos o activitats de suport a les famílies. Definirem las variables com a inputs
(ràtios de personal per població atesa, variables del context de la demanda) i outputs
(mesura de l’accessibilitat geogràfica de la
població segons els perfils de la demanda
en relació amb els serveis de suport a la família –centres de dia, escoles bressol, escoles, centres oberts, etc.) i també indicadors
relatius a la millora de les activitats de suport a la família (difusió de la informació de
programes de suport a la família, consultes
fetes pels ciutadans, participació de les persones en les polítiques locals d’atenció a les
famílies, satisfacció dels usuaris a l’inici i al
final del projecte).
Als ens locals del grup de control no es portaran a terme les accions per millorar les activitats de suport a la família, però sí que es
faran enquestes de satisfacció dels usuaris.
BIBLIOGRAFIA
• LEGOVINI, Arianna.
“Development Impact Evaluation
Initiative: A World Bank–Wide
Strategic Approach to Enhance
Development Effectiveness”. A:
Proyecto de informe para los
vicepresidentes de operaciones.
Washington DC: Banc Mundial,
• SAVEDOFF, William; LEVINE,
Ruth; BIRDSALL, Nancy. “When
Will We Ever Learn? Improving
Lives through Impact
Evaluation”. A: CGD Evaluation
Gap Working Group Paper.
Washington, DC: Center for
Global Development, 2006
http://www.cgdev.org/content/pu
blications/detail/7973.
11
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 12
UIC · QUADERNS DE POLÍTIQUES FAMILIARS
PONÈNCIA
La política familiar
a Catalunya:
És la implicació
paterna una prioritat?
’entrada de la dona en el mercat
laboral (remunerat) ha desdibuixat
parcialment els rols preestablerts
entre homes i dones. Tot i que
l’home ha incrementat significativament el
temps que dedica als seus fills, les diferències en el temps dedicat a la llar i als fills
per homes i dones ocupats segueixen sent
exageradament desproporcionades. És per
això que fomentar una millor implicació paterna en la dedicació als fills ha estat i és la
prioritat de molts governs actuals. L’objectiu
d’aquest capítol és analitzar si aquesta prioritat és també un fet real en la política familiar catalana a partir de l´anàlisi del Pla
Integral de Suport de la Família 2012-2016.
El capítol conclou que tot i la motivació del
Govern de la Generalitat per fomentar una
implicació paterna tal i com es descriu en la
presentació del pla, en el preàmbul i en la
cinquena secció on es presenten els quatre
grans reptes de país, el pla obvia cegament
aquest propòsit en el desenvolupament dels
seus eixos, objectius i mesures.
L
Marc Grau
Investigador IESF
Introducció
L’objectiu d’aquest estudi és analitzar si la
implicació paterna és una prioritat en la política familiar impulsada pel Govern de la
Generalitat a partir del Pla Integral de Suport a la família 2012-2016. Al llarg del ca-
12
pítol es fa un repàs de la situació actual a
Catalunya i la implicació paterna com a
repte social, així com es defineix sota quin
règim de benestar s’emmarquen Espanya i
Catalunya. Finalment, s’examina acuradament el Pla Integral de Suport a la família
2012-2016 per comprendre si la implicació
paterna és una prioritat real o no de la política familiar catalana.
La situació a Catalunya:
La implicació paterna com a repte social.
La família ha patit una forta transformació
en les últimes dècades. La dimensió dels
nuclis familiars s’ha reduït notablement,
l’edat de tenir el primer fill ha augmentat
considerablement, i la taxa de fertilitat ha
tocat mínims històrics. El percentatge de
fills fora del matrimoni ha crescut any rere
any, i el nombre de separacions i ruptures
familiars s’ha estès els últims anys. El gràfic
1 mostra com l’edat mitjana en què es té el
primer fill no ha parat de créixer en les últimes tres dècades, i ha passat dels 28 anys
de mitjana el 1981 als més de 31 anys de
mitjana el 2012. A la vegada, la taxa de fertilitat segueix estant lluny de la taxa de reemplaçament poblacional (dos fills per
dona) que permetria estabilitat en la població total. La taxa de fertilitat a Catalunya va
patir el seu mínim històric a finals dels anys
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 13
noranta (1,15 fills per dona), situant-se en
una de les taxes més baixes d’Occident. El
problema més greu no és la baixa taxa de
fertilitat en si, sinó la diferencia entre la
taxa de fertilitat real -1,4 el 2012 – i la taxa
de fertilitat desitjada (els fills que hom voldria tenir) que es mou entre 2,2 (homes) i
2,3 (dones).
Gràfic 1. Taxa de fertilitat i edat del primer fill. Font: Idescat (2014)
Les projeccions demogràfiques indiquen un
envelliment sever de la població, no tan
sols a causa de l’augment de l’esperança de
vida, sinó per la falta de naixements. A més,
aquest envelliment té una cara visible, i és
la femenina. És el que els sociòlegs denominen com la feminització de la vellesa. El
60% de les persones que viuen en una llar
unipersonal són dones, i un terç és major de
65 anys (Lopez Villanueva, 2012). Tal i com
mostra el següent gràfic el nombre de llars
amb una sola persona han passat de ser el
13% l’any 1981, a ser un 23% al 2007.
S’acostuma a assenyalar la incorporació de
la dona al mercat laboral (remunerat) com
el canvi social més important del segle passat, tot i que també alguns n’assenyalen
l’augment de l’esperança de vida i, en definitiva, de la qualitat de vida. Deixant de
banda el debat sobre quin és el canvi social
més notori, la entrada massiva de la dona
al mercat de treball ha trencat una estructura social que s’havia perpetuat al llarg de
moltes dècades, la de l´home-proveïdor
(breadwinner) i la dona-cuidadora. Les responsabilitat de l’home es limitaven, generalment, a treballar i portar el pa a casa, els
ingressos; les responsabilitats de la dona es
limitaven a la cura de la llar i els fills. Amb
l’entrada de la dona al mercat laboral, els
rols preestablerts semblen desdibuixar-se,
13
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 14
UIC · QUADERNS DE POLÍTIQUES FAMILIARS
Llars per tipus. 1981
Llars per tipus. 2007
1%
1%
2%
4%
5%
7%
13%
23%
20%
39%
57%
28%
Unipersonals
Parella sense fill(s)
Unipersonals
Parella sense fill(s)
Parella amb fill(s)
Mare sol amb fill(s)
Parella amb fill(s)
Mare sol amb fill(s)
Pare sol amb fill(s)
Amb dos nuclis o més
Pare sol amb fill(s)
Amb dos nuclis o més
Gràfic 2. Llars per tipus (1981 vs. 2007). Font: Idescat (2014)
tot i que encara, en una bona part de les famílies, la dona tot i treballar una jornada
completa, fa un segon torn (Hochschild,
1989) en arribar a casa. Els pares, tot i que
han augmentat el temps dedicat a la llar i
als fills, segueixen estant molt allunyats del
temps que las mares dediquen a casa i amb
els fills. És per això que fomentar una millor
implicació paterna amb els fills ha estat i és
la prioritat de molts governs actuals.
Implicació paterna: Beneficis i necessitats.
Leibowitz (1974) va ser un dels primers acadèmics que va documentar una relació positiva entre la implicació paterna i el
benestar dels fills. Amb més detall, Zick et
al. (2001), Leibowitz (1977) i Sénechal i LeFevre (2002), van demostrar que una major
implicació paterna en la lectura i en el moment de fer els deures, disminueix els problemes de comportament dels fills i en
millora dels resultats acadèmics. Altres autors han observat que el fet de compartir els
àpats (Eisenberg, Olson, Neumark-Sztainer,
Story, & Bearinger, 2004) té un impacte positiu en el benestar del fills.
No obstant això, la nova economia “24/7”
(Presser, 2003) amb fortes pressions de
temps, fa que tant pares com mares no puguin dedicar tot el temps que volen als seus
fills. Parker i Wang (2013) van reportar que
14
el 53% dels nord-americans amb fills menors de 18 anys tenien dificultats per trobar
un equilibri entre la família i la feina, sense
grans diferències entre pares (56%) i mares
(50%). A Europa, les dificultats per conciliar
vida laboral i familiar no són gaire diferents,
ja que només un terç (29,9%) dels treballadors declara que la seva feina encaixa bé
amb els seus compromisos familiars i socials (Eurofound, 2010), especialment en
moments de crisi (Grau-Grau, 2013). Com a
conseqüència d’aquesta nova realitat, sembla que els pares busquin noves estratègies
per combatre aquesta dificultat per combinar les responsabilitats laborals i familiars.
Hi ha evidencies, però, que assenyales que
els pares d’avui passen més temps amb els
seus fills que fa quaranta anys (Gauthier,
Smeeding, & Furstenberg, 2004; Sayer, Bianchi, & Robinson, 2004). No obstant això,
hi ha altres estudis que indiquen el contrari
(Gershuny, 2000).
Sigui com sigui, tots els estudis segueixen
indicant que tot i la ràpida entrada de la
dona al mercat laboral (remunerat), l’entrada de l´home a la llar no s’ha efectuat a
la mateixa velocitat. Un estudi (GutiérrezDomènech, 2007) amb dades dels usos del
temps a Espanya conclou 1) que les dones,
tant si treballen com si no, dediquen molt
més de temps a l’atenció dels fills que no
pas als homes. Per exemple, una mare ocu-
pada destina tres vegades més de temps a
l’atenció primària bàsica (vestir, banyar, alimentar) que un pare ocupat. Mentre una
mare ocupada dedica 45 minuts al dia a una
atenció primària bàsica, un pare ocupat hi
dedica 15 minuts. Gutiérrez-Domènech
(2007) subratlla que aquestes xifres són similars a altres països com per exemple el
Regne Unit. La mateixa autora també conclou que amb relació al temps d’atenció de
qualitat (llegir, fer els deures, jugar) la diferència entre pares i pares no són tan gran,
fet encoratjador, ja que aquest temps de
qualitat té un impacte positiu en el desenvolupament cognitiu dels fills. Cal vigilar en
aquest punt, ja que hi ha una certa tendència dels pares a pensar que el temps de
qualitat és el temps més important, i tot i la
seva notable importància tal com s’ha vist,
cal no oblidar el temps d’atenció primària
(vestir, banyar, alimentar) segueix sent
summament important i acaba carregant
principalment la mare.
Un altre estudi basat en dades espanyoles
(Gimenez-Nadal & Molina, 2013), demostra
que els pares amb estudis universitaris dediquen la meitat de temps als seus fills que
les mares amb estudis universitaris. Pels
pares amb menys estudis (aquells que no
tenen l’educació secundaria finalitzada), la
diferència és encara mes gran, ja que dediquen cinc cops menys de temps a la cura
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 15
DISSENY I AVALUACIÓ DE POLÍTIQUES FAMILIARS · UIC
“
Leibowitz (1974) va ser un dels
primers acadèmics que va
documentar una relació positiva
entre la implicació paterna i el
benestar dels fills. Amb més
detall, Zick et al. (2001),
Leibowitz (1977) i Sénechal i
LeFevre (2002), van demostrar
que una major implicació
paterna en la lectura i en el
moment de fer els deures,
disminueix els problemes de
comportament dels fills i en
millora dels resultats acadèmics.
bàsica dels fills (vestir, banyar, alimentar)
que la mare amb el mateix nivell d’estudis.
Tot i els indicis clars (Bianchi, 2000) que
l’home, per obligació o voluntat, cada vegada dedica més minuts a la llar i als fills,
queda un llarg marge per igualar el temps
que les mares treballadores a jornada completa dediquen a les seves llars i fills. Meil
(1997) assenyala que les tasques relacionades amb l’atenció i la cura dels fills segueixen sent majoritàriament realitzades per
dones, i tot i que la participació masculina
ha augmentat durant els últims anys, sobretot en famílies urbanes, el ritme d’implicació ha estat bastant limitat. La implicació
de l’home en les tasques domèstiques no és
millor que la implicació amb els fills, un estudi recent (González & Jurado-Guerrero,
2009) conclou que mentre els homes d’entre 30 i 34 anys dedicaven menys de dues
hores al treball domèstic (1h i 46 minuts),
la dona en la mateixa franja d’edat en dedicava més de 4 hores (4hores i 13 minuts).
Per tant, per una banda i d’acord amb Pleck
(2004) podem veure una evolució del rol del
pare que va des d’un mestre de la moralitat,
passant per un distant proveïdor de pa, fins
arribar a un pare proper com l’actual. Pleck
l’anomena pare nutritiu - the new nurturant
father. Molts sociòlegs s’han apressat a batejar aquest nou pare: pare íntim (Dermott,
2008), pare responsable (Doherty, Kouneski,
& Erickson, 1998), pare nutritiu (Pleck,
2004), nou pare (Harrington, Van Deusen, &
Ladge, 2010). No obstant això, per altre
banda, veiem que tot i el naixement d’aquest nou pare proper, la seva conducta no
sembla haver canviat de manera notable. És
el que ja indicava LaRossa (1988) anys enrere, la falta de coherència entre la cultura
i la conducta de la paternitat. Existeix un
nou pare, que vol estar i passar més temps
a casa amb els seus fills – nova cultura de
la paternitat –, però al mateix temps aquest
mateix nou pare no és capaç de portar de
satisfer aquesta voluntat, i la seva conducta
no acaba sent gaire diferent de com era
anys enrere.
Per tant, el fet d’aconseguir més implicació
paternal provocaria: 1) més igualtat en la
distribució de tasques entre pare i mare, 2)
uns beneficis clars en el desenvolupament
cognitiu dels fills, i 3) ajudar a satisfer la
nova voluntat de molts pares. És per això
que molts països, sobretot nòrdics, han desenvolupat polítiques especialment destinades a fomentar la implicació paterna.
L’objectiu d’aquest estudi rau precisament
en aquest fet, analitzar si el Govern de la
Generalitat té com a objectiu social capgirar
la situació actual. Abans de procedir a examinar si la implicació paternal acaba sent
una prioritat en la política familiar catalana,
és necessari entendre què son les polítiques
familiars i en quin marc es troben.
La política familiar i
el Estat del benestar
El concepte de política familiar no ha estat
sempre un concepte ben definit i articulat
(Zimmerman, 1979). Per alguns, la política
familiar ha estat sinònim de polítiques socials (Myrdal, 1968), mentre que per d’altres, ha estat sinònima de totes les
polítiques. Kamerman i Kahn (1976) descrivien la política familiar com “tot allò que el
govern fa per a les famílies”. Més recentment, s’han fet esforços per definir i emmarcar que és la política familiar.
Gauthier (1996) defineix les polítiques familiars com una amalgama de polítiques dirigides a polítiques amb nens amb l’objectiu
de fer augmentar el seu benestar. Gornick,
Meyers i Ross (1997) van ser més explícits i
van definir la política familiar com “tots els
beneficis públics que contribueixen a la
salut i al benestar de les famílies amb nens
a través de transferències monetàries directes, desgravacions fiscals o serveis directes
(com llar d´infants i escoles públiques). Tant
Gauthier (1996) com Gornick et al. (1997) a
mitjans dels anys noranta descriuen el mateix tipus de famílies beneficiàries: famílies
amb nens. En cap cas, es tenen en compte
altres possibles tipus de famílies beneficiaris com podrien ser les que tenen a càrrec
altres membres dependents, com poden ser
els avis.
Flaquer (2000) també possa èmfasi en les
famílies amb menors i definieix la política
familiar com un conjunt de mesures públiques destinades a aportar recursos a les
persones amb responsabilitats familiar per
a que puguin exercir en les millors condicions possibles les tasques i activitats d’elles, en especial les d’atenció als seus fills
menors dependents (p.12). El mateix Flaquer (2000) distingeix el conjunt de les mesures públiques entre recursos monetaris,
aportats en forma de transferència o desgravació, serveis externs destinats a atendre
les necessitats dels menors dependents
(ex: llar d´infants públiques), i a diferencia
de Gornick et al. (1997) afegeix com a mesura el temps extraordinari de dedicació familiar atorgat a les persones amb fills a
càrrec.D´altra banda, Meil (1995a) defineix
la política familiar com el conjunt de mesures i instruments de política pública més
o menys articulats per reconèixer les funcions socials que compleixen les famílies; i
15
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 16
UIC · QUADERNS DE POLÍTIQUES FAMILIARS
Parella (2000) defineix la política familiar
com un dispositiu governamental que, per
acció o omissió, regula les funcions de la família com a recurs de l’estat del benestar.
Zimmerman (1995) alerta que la política familiar no és tot el que sembla ser, i assenyala que pot ser explícita o implícita,
manifesta o latent, directa o indirecta, i intencionada o involuntària en termes dels
seus efectes i conseqüències en les famílies.
Abans de procedir a examinar si la implicació paterna és una prioritat real en el Pla
Integral de Suport a la família 2012-2016, és
necessari entendre sota quin model d’estat
del benestar s’ha desenvolupat i es desenvolupen les polítiques familiars a Catalunya
i Espanya.
El model mediterrani
La majoria de propostes de polítiques familiars estan associades a determinats règims
d’estat del benestar (Flaquer L. , 2000), i
sabem que la política familiar és una dimensió de l’estat de benestar. Es interessant
conèixer amb detall els diferents règims vigents a Occident per entendre millor el
marc on es desenvolupen. Un dels models
més utilitzats i no exempt de crítiques ha
estat el desenvolupat per Esping-Andersen
(1990). L’autor dibuixà tres models de rè-
16
gims d’estat de benestar a partir de les relacions entre estat, mercat i família. Un
concepte clau de la seva anàlisi és la desmercantilització – decommodification. S’accepta que en una economia de mercat, les
persones han de treballar i per tant estan
mercantilitzades. Atès que el treball és
bàsic per a la persona en una economia de
mercat, la desmercantilització es refereix
als esforços per part del govern per reduir
la dependència que tenen els individus del
mercat i de la seva pròpia mà d'obra per
tenir accés a un estàndard de vida socialment acceptable. Els subsidis d’atur, els sistemes públics universals de sanitat i les
pensions són exemples clars que es fan servir per comparar la desmercantilització
entre diferents règims o països. A partir de
les premisses establertes i les diferents configuracions entre estat, mercat i família, Esping-Andersen (1990) distingeix entre tres
models d’estat del benestar: el liberal, el
corporatiu, i el socialdemòcrata.
Els països anglosaxons (Estats Units, Canada i Austràlia) formen part del règim liberal. En paraules d´Esping Andersen, els
països que conformen el model liberal
estan obsessionats amb l’eficiència del mercat i proveeixen de modestes transferències
i assegurances als seus ciutadans.
El règim corporatiu és el més conservador
de tots, i està predominat per la preservació
d’estatus, drets, i en conseqüència de classe.
L’accés als drets socials està sovint associat
a la classe social i l´estatus laboral. Aquest
règim es caracteritza pel fet que està notablement influenciat per l’Església, i fomenta
la maternitat, i desincentiva sovint la participació al mercat laboral de les mares amb
fills petits. Alemanya, Àustria, Franca, Bèlgica i Itàlia formen part d’aquest model.
El tercer règim és l’anomenat socialdemòcrata l´integren aquells països que han
estès els principis d’universalisme i desmercantilització a la nova classe mitjana. En
aquest cas, tots els tipus d’ocupacions gaudeixen dels mateixos drets socials. Aquest
model requereix una plena ocupació per fer
front als elevats costos socials. Els països
que pertanyen al model socialdemòcrata
són els escandinaus.
El model d’Esping-Andersen (1990), tot i ser
el marc de referència per a molts estudis
empírics, no està exempt de crítiques. La
primera gran crítica, és teòrico-conceptual
i és argumentada per les teòriques feministes que destaquen d´una banda la poca importància que té el paper de la família en la
dinàmica i caracterització dels tres models,
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 17
DISSENY I AVALUACIÓ DE POLÍTIQUES FAMILIARS · UIC
“
i d´altra, l’omissió de la relació entre el treballar remunerat i el no remunerat i la contribució d’aquest últim al benestar de les
famílies (Lewis, 1992; Orloff, 1993; O'connor,
1993). La segona gran crítica que rep el treball d’Esping-Andersen (1990) és l´omissió
als països mediterranis en el seu model
(Leibfried, 1992; Ferrera, 1995; Saraceno,
1995). L’únic país que apareix a les anàlisis
és Itàlia i forma part del règim conservador.
A finals dels anys noranta, Esping-Andersen (1999) va acceptar la crítica feminista,
però no pas la crítica sobre l’omissió del
règim mediterrani. L’autor argumenta que
els països mediterranis (Espanya, Grècia,
Itàlia i Portugal) són part del règim conservador amb forts trets de familialisme. S’entén per sistema familiarista aquell en què
el govern dóna per fet que les famílies són
les que han d’assumir les responsabilitats
principals de benestar dels seus membres
(Flaquer L. , 2000). De la mateixa manera
que un sistema desmercantilitzat és aquell
en què el Govern vol reduir la dependència
que tenen els individus del mercat i de la
seva pròpia mà d'obra per tenir accés a un
estàndard de vida socialment acceptable,
un sistema desfamiliaritzat és aquell en què
el govern vol reduir la dependència dels
individus de les seves famílies i oferir un
accés a un estàndard de vida socialment ac-
Espanya, dins del règim mediterrani s’ha
caracteritzat per oferir una política social
fragmentada i dispersa sense que
existeixi una visió o previsió de futur. Les
polítiques familiars no estan
institucionalitzades, i els programes
s’aproven o se suprimeixen depenent de
la bona voluntat del govern de torn.
(Flaquer L., 2000)
ceptable independentment dels recursos
econòmics de la família. Actualment, està
acceptat que el model mediterrani té característiques suficientment úniques per ser
considerat com un règim de benestar propi.
Entre d’altres, Parella (2000) assenyala que
el model mediterrani es diferencia del conservador ja que el benestar recau molt més
en la família que en el mercat.
Moreno (2001) destaca tres grans trets que
caracteritzen el règim de benestar mediterrani: a) necessitats i estils de vida diferents,
b) microsolidaritat familiar i c) conjunció
entre universalisme i selectivitat. Per necessitats i estils de vida diferents (a) s’entén per
exemple, l’heterogeneïtat en els patrons de
reproducció social, el règim de propietat
dels habitatges i les pràctiques de repartiments intrafamiliars (donacions entre
membres, processos d’emancipació, feines
en l’àmbit familiar). La microsolidaritat familiar (b) tan característica del règim mediterrani es defineix no únicament com a
transferència d’índole material entre els
membres, sinó també com una transmissió
afectiva que a banda de transferir valors,
percepcions, actituds i coneixements, transmet una priorització d’allò microcolectiu
envers dels interessos merament individuals.Finalment, la conjunció entre universa-
lisme i selectivitat (c) es refereix a l´equilibri
entre una política de filosofia contributiva
com la vigent a l’Europa més continental, i
l’intent més recent dels governs mediterranis de facilitar un accés universal a programes de salut i pensions.
Política familiar a Espanyai Catalunya
Espanya, dins del règim mediterrani s’ha
caracteritzat per oferir una política social
fragmentada i dispersa (Flaquer L. , 2000)
sense que existeixi una visió o previsió de
futur. Flaquer afegeix que les polítiques familiars no estan institucionalitzades, i els
programes s’aproven o se suprimeixen depenent de la bona voluntat del govern de
torn. Parella (2000) subratlla que el estat
del benestar espanyol s´ha desenvolupat
molt poc i ha ofert una escassa cobertura
pública de serveis socials. Esping-Andersen
(2004) subratlla que el model de benestar
espanyol ha estat excessivament lent en la
seva adaptació al nou odre i representa una
aproximació bastant anacrònica a les necessitats i riscos socials. Alguns estudis assenyalen que la insuficiència d’un sistema
de protecció social de la família pot donarse com a reacció a les sobrepolititzades polítiques durant l’època franquista (Parella,
2000; Meil Landwerlin, 1995b). D’altres as-
17
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 18
UIC · QUADERNS DE POLÍTIQUES FAMILIARS
“
La Casa Blanca ha publicat
recentment (2012) un
informe titulat “promoting
reponsible fatherhood” on
recull un seguit
d’iniciatives interessants
en aquesta línia. En el cas
català, és palesa la
voluntat del govern en
afrontar aquest nou, però
alhora conegut repte.
senyalen que mai no ha existit un debat fort
sobre la família (Alberdi, 1997), i les polítiques familiars no han tingut més pes ja que
ha mancat un consens tàcit entre les principals forces polítiques (Flaquer & Brullet,
2000). Sigui com sigui, aquestes últimes dècades s’ha fet poc per institucionalitzar la
política familiar. Sí que és cert, que Espanya
i Catalunya disposen de programes i polítiques que tenen un impacte directe en les famílies però sovint es donen de forma tàcita
i descoordinada (Parella, 2000). Fernández
Cordon (1994) afirmar que la política social
actual a Espanya és descentralitzadora, i
molts serveis socials han estat transferits a
governs autonòmics i ajuntaments.
Catalunya, la Comunitat Autònoma de Madrid i el País Basc són les comunitats autònomes que disposen dels programes més
avançats per a famílies cuidadores de dependents (Parella, 2000). Colominas (2002)
assenyala que el Govern de la Generalitat
va donar un fort impuls a les polítiques familiar a través de dos pilars 1) el Pla integral de suport a la família l’any 1993, i 2) la
creació de la Secretaria de Família l’any
2000. Sobre aquests dos pilars es van fomentar les polítiques familiars a Catalunya
18
durant els anys noranta i principis del 2000.
Ara, vint anys més tard del primer Pla integral de suport a la família, s’ha presentat el
pla integral 2012-2016 que té com a màxim
objectiu esdevenir un full de ruta que permeti millores concretes, [...], i es tradueixen
en la creació de més nuclis familiars i la millora del benestar de la família.
Pla integral 2012-2016 i la implicació
paterna
El Pla integral de suport a la família 20122016 és una de les mesures del Pla de Govern i s´emmarca en l’article 166.4 de
l’Estatut d’autonomia que estableix la competència exclusiva en matèria de promoció
de les famílies. El pla manifesta en el cinquè
apartat, quatre grans reptes als quals s´ha
de donar resposta per capgirar les tendències actuals que posen en qüestió l’estabilitat de les famílies. Aquests quatre grans
reptes son: 1) la caiguda de la fertilitat, 2) la
implicació paterna en la cura del fills i filles,
3) la qualitat de vida des del punt de vista
material i relacional, i 4) l’equilibri entre solidaritat familiar i intervenció pública.
Els quatre grans reptes socials han estat
ben identificats, i concorden amb els diagnòstics de bona part dels acadèmics. Com
s’ha descrit anteriorment per a aquest estudi en concret ens interessa el segon repte
(la implicació paterna en la cura dels fills),
i veure de quina manera el Govern articula
un pla per capgirar la situació.
En el preàmbul del document, es tornar a
fer èmfasi en el fet que és necessari que les
polítiques sectorials comparteixin uns mateixos criteris que estiguin implícits en el
desenvolupament de les seves actuacions, i
el segon d’aquests criteris torna a ser: contribuir a la coresponsabilitat dels homes i
les dones en l’àmbit familiar i, especialment,
en la cura i l’educació dels fills i filles, així
com en l’atenció dels membres familiars que
No obstant això, a partir d’aquest punt, el
pla no conté més referències de com fer
possible aquesta coresponsabilitat entre
homes i dones, i com fomentar una major
implicació paterna, que té tal i com hem vist
un impacte positiu tant en els fills com en
el propi pare. El Pla s’estructura en tres
grans eixos: eix 1) promoció de la família
com a estructura social bàsica 2) suport a
la maternitat i acompanyament de la família en moments de canvi en el seu cicle vital
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 19
DISSENY I AVALUACIÓ DE POLÍTIQUES FAMILIARS · UIC
i eix 3) suport a les famílies en situacions de
vulnerabilitat. Seria previsible que en el
segon eix (suport a la maternitat) es fes esment a la implicació paterna, però tanmateix, no s´hi fa cap referència. Els quatre
grans reptes, que després es desgranen en
objectius i mesures, que s’emmarquen dins
del segon eix no parlen en cap moment de
com fomentar una millor implicació paterna. Els quatre reptes del segon eix (suport a la maternitat) són 1) donar suport a
la maternitat i a la família que es forma, 2)
oferir acompanyament en les situacions de
noves incorporacions a la familia, 3) donar
suport i atenció especialitzada a les situacions familiars, i 4) fomentar la participació
de la gent gran i fer augmentar les relacions intergeneracionals. Com s’ha dit cadascun d’aquests reptes emmarcats dins
l’eix (suport a la maternitat) es divideix en
diferents objectius i mesures, però aquí
tampoc s’idenfiquen programes, projectes o
mesures concretes per fomentar la implicació paterna en la cura dels fills.
També seria possible que les mesures o
programes per incentivar una major participació paterna a casa s´incloguessin en el
primer eix (promoció de l’estructura social
bàsica), però tampoc no hi trobem cap referència. Els set grans reptes d’aquest eix,
que després es desglossen en objectius i
mesures són 1) garantir l’acompanyament,
la informació i l’orientació, 2) afavorir la
conciliació de la vida personal, professional
i familiar, 3) reforçar les polítiques d’habitatge en funció de les necessitats de les famílies, 4) incrementar la participació de les
famílies en el procés educatiu, 5) reforçar
les polítiques que donen suport a les famílies amb persones amb problemes de salut,
6) promoure el lleure en família i el temps
compartit i 7) fomentar deduccions fiscals i
beneficis en taxes i preus. De nou, cap referència a la implicació paterna.
Per tant, de forma paradoxal, el Pla Integral
de suport a les famílies que anunciava la
implicació paterna com un dels grans desafiaments a combatre, tant en la seva presentació, com en el seu preàmbul, com en
la seva cinquena secció (grans reptes de
país), no acaba articulant cap objectiu ni
mesura concreta que permetin fomentar
una major dedicació dels pares a casa i els
fills. Sí, és cert, que d’altres reptes de país
com són el dèficit de fecunditat o l’equilibri
entre la solidaritat familiar i la intervenció
pública es desenvolupenen la part darrere
del Pla a través dels eixos, reptes, objectius
i mesures. Això, però, no succeeix amb la
participació paterna a la llar.
Discussió i conclusions
La dona ha treballat sempre. Tot i això, no
sempre ho ha fet de manera remunerada.
La incorporació de la dona en el mercat laboral ha començat a desdibuixar certs rols
preestablerts en que l´home es limitava a
proveir, i la dona es limitava a cuidar. L’entrada de la dona al mercat de treball, ha facilitat una dependència econòmica i la seva
capacitat de també proveir es a dir portar el
pa a casa. Tot i aquests canvis socials tan
notables, el rol de l’home i del pare no s’ha
vist tan radicalment afectat com el de la
mare.Si bé és cert que els pares (almenys
els pares casats) han incrementat significativament el temps que dediquen als seus
fills (Bianchi, 2000), les diferencies que segueixen existint en el temps que els pares
ocupats i mares ocupades dediquen a la
cura dels fills (Gutiérrez-Domènech, 2007) i
a les responsabilitats domèstiques (González & Jurado-Guerrero, 2009) són excessivament desproporcionades.
19
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:48 Página 20
UIC · QUADERNS DE POLÍTIQUES FAMILIARS
En paral·lel, molts estudis empírics (Zick,
Bryant, & Österbacka, 2001; Leibowitz, 1977)
han demostrat l’impacte positiu que té la
implicació paterna en el desenvolupament
cognitiu dels fill o filla. Aquest fet positiu,
juntament amb l’objectiu d’evitar desigualtats exagerades en les tasques que fa un
membre o l´altre de la família, ha fet posar
sobre la taula la necessitat de fomentar una
implicació paternal cap als fills, que tot i
esta culturalment estesa, encara no és present de manera conductual. En altres paraules, existeix una nova voluntat dels pares
de voler estar més temps al costat dels seus
fills. Tanmateix aquesta nova conducta encara no és visible.
Es per això que governs de tot el món han
decidit plantejar-se aquest repte per tal de
capgirar la situació. El Govern espanyol, per
exemple, va decidir augmentar el permís
paternal de 15 a 28 dies mesura que va ser
cancel·lada amb la crisi econòmica. Aquest,
però era un signe més de la voluntat política d’implicar el pare. El govern de la Generalitat de Catalunya, a partir del Pla
Integral de Suport de la Família 2012-2016,
també ho ha constatat. Això ho destaca en
la presentació del Pla, en el preàmbul i
en la cinquena secció en què es presenten
els quatre grans reptes de país. Malgrat
aquesta motivació inicial, el Pla pròpiament
amb els seus eixos, reptes, objectius i mesures obvia cegament aquest bon propòsit.
Algunes de les mesures implementades en
altres països o regions per tal d’incentivar
una major implicació paterna han estat: la
daddy quota – una part de la baixa de paternitat està reservada únicament al pare i
en cas de no fer-se servir es perd (actualment en vigor a Noruega), l´allargament del
permís de baixa de paternitat, el foment de
programes de flexibilitat en les organitzacions per permetre una millor conciliació, o
que encoratgin els pares a participar més
activament en l´educació dels fills. La Casa
Blanca ha publicat recentment (2012) un informe titulat “Promoting Reponsible Fatherhood” en què es recull un seguit d’iniciatives
interessants en aquesta línia. En el cas català, és palesa la voluntat del Govern d´encarar aquest nou, però alhora conegut
repte. Tot i això, és paradoxal veure com
aquesta primera voluntat política no s’acaba d´articular en el propi Pla a partir
d’objectius i mesures concretes. Totes les intervencions, així com les absències acaben
modelant la família i la relació entre els
seus membres. És per això que és cabdal
que la política i els polítics articulin a través
dels seus instruments tots aquells objectius
que es vulguin materialitzar.
BIBLIOGRAFIA
• Alberdi. (1997). La familia. Convergencia y divergencia de
los modelos familiares españoles en el entorno europeo.
Política y Sociedad, 26, 73-94.
• Bianchi, S. M. (2000). Maternal employment and time with
children: Dramatic change or surprising continuity?
Demography, 37(4), 401-414.
• Colominas, X. (2002). La institucionalització de les
politiques familiars a Catalunya. En Informe sobre la situació
de la familia a Catalunya. Un intent de diagnòstic (págs. 235249). Barcelona: Departament de Benestar Social.
Generalitat de Catalunya.
• Dermott, E. (2008). Intimate Fatherhood. London:
Routledge.
• Doherty, W., Kouneski, E., & Erickson, M. (1998).
Responsible fathering: an overview and conceptual
framework. Journal of Marriage and the Family(60), 277-292.
• Eisenberg, M., Olson, R., Neumark-Sztainer, D., Story, M., &
Bearinger, L. (2004). Correlations between Family Meals and
Psychosocial well-being among adolescents. Pediatrics and
Adolescent Medicine, 158(8), 792-796.
• Esping-Andersen, G. (2004). La política familiar y la nueva
demografía. ICE, 815, 45-60.
• Eurofound. (2010). Fifth European Working Conditions
Survey. European Foundation for the Improvement of Living
and Working Conditions (Eurofound).
• Fernández Cordon, J. (1994). Spain: adjusting to the new
family structure. En W. Dumon, Changing Family Policies in
the Member States of the European Union (págs. 35-56).
Bonn: European Observatory on National Family Policies.
Comission of the European Communities.
• Ferrera, M. (1995). Los estados del bienestar del sur en la
Europa social. En S. Sarasa, & L. Moreno, Los estados del
bienestar del sur en la Europa social (págs. 85-111). Madrid:
CSIC.
• Flaquer, L. (2000). Las políticas familiares en una
perspectiva comparada. Barcelona: Fundación La Caixa.
• Flaquer, L., & Brullet, C. (2000). Polítiques familiars a
Catalunya: una primera aproximació. Revista Catalana de
Sociologia, 12, 141-153.
• Esping-Andersen, G. (1990). The Three Worlds of Welfare
Capitalism. Cambridge: Polity Press.
• Gauthier, A. (1996). The state and the family. A comparative
analysis of family policies in industrialized countries. Oxford:
Clarendon Press.
• Esping-Andersen, G. (1999). The Social Foundations of
Postindustrial Economies. Oxford: Oxford University Press.
• Gauthier, A. H., Smeeding, T. M., & Furstenberg, F. F. (2004).
Are parents investing less time in children? Trends in
20
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:49 Página 21
DISSENY I AVALUACIÓ DE POLÍTIQUES FAMILIARS · UIC
selected industrialized countries. Population and
Development Review, 30, 647 – 671.
• Meil Landwerlin, G. (1995b). La política familiar franquista.
Revista Internacional de Sociologia, 11, 47-48.
• Gershuny, J. (2000). Changing Times: Work and Leisure in
Postindustrial Society. . New York: Oxford University Press.
• Meil Landwerlin, G. (1997). La participación masculina en
el cuidado de los hijos en la nueva familia urbana española.
Papers, 53, 77-99.
• Gimenez-Nadal, J. I., & Molina, J. A. (2013). Parents’
education as a determinant of educational childcare time.
Journal of Population Economic, 2, 719-749.
• González, M. J., & Jurado-Guerrero, T. (2009). ¿Cuándo se
implican los hombres en las tareas domésticas? Un análisis de
la Encuesta de Empleo del Tiempo. Panoramo Social, 65-81.
• Moreno, L. (2001). La "vía media" española del modelo de
bienestar mediterráneo. Papers, 63/64, 67-82.
• Myrdal, A. (1968). The Nation and the Family. Cambridge,
Massachusetts: Massachusetts Institute of Technology.
• Gornick, J., Meyers, M., & Ross, K. (1997). Supporting the
employment of mothers: Policy variation across fourteen
welfare states. Journal of European Social Policy, 7(1), 45-70.
• O'connor, J. S. (1993). Gender, class and citizenship in the
comparative analysis of welfare state regimes: Theoretical
and methodological issues. British Journal of Sociology,
44(3), 501-518.
• Grau-Grau, M. (2013). Clouds over Spain: work and family
in the age of austerity. International Journal of Sociology
and Social Policy,, 33(9-10), 579 - 593.
• Orloff, A. S. (1993). Gender and the social rights of
citizenship: The comparative analysis of gender relations and
welfare states. American Sociological Review, 58(3), 303-328.
• Gutiérrez-Domènech, M. (2007). El temps amb els fills i
l'activitat laboral dels pares. Documents d'economia "La
Caixa" Nº6.
• Parella, S. (2000). La relació entre política familiar i
estructura social: el cas espanyol. Revista Catalana de
Sociologia, 12, 111-139.
• Harrington, B., Van Deusen, F., & Ladge, J. (2010). The New
Dad: Exploring fatherhood within a career context. Boston
College, Center for Work & Family.
• Parker, K., & Wang, W. (2013). Modern Parenthood: Roles of
Moms and Dads Converge as They Balance Work and Family.
Washington, D.C.: Pew Research Center.
• Hochschild, A. (1989). The Second Shift: Working Families
and the Revolution at Home. New York: Viking.
• Pleck, E. (2004). Two dimensions of fatherhood: a history of
the good dad-bad dad complex. . En M. Lamb, The role of
the father in child development (págs. 32-57). Hoboken, NJ:
Wiley.
• Kamerman, S. B., & Kahn, A. J. (1978). Family Policy:
Government and Families in Fourteen Countries. Nova York:
Columbia University Press.
• Kamerman, S., & Kahn, A. (1976). Explorations in family
policy. Social Work, 3, 181-186.
• LaRossa, R. (1988). Fatherhood and social change. Family
Relations(37), 451-457.
• Leibfried, S. (1992). Towards a European Welfare State: On
Integrating Poverty Regimes into the European Community.
En Z. Ferge, & K. J.E., Social policy in a changing Europe
(págs. 245-279).
• Leibowitz, A. (1974). Home Investments in Children. .
Journal of Political Economy, 82(2), 111-131.
• Leibowitz, A. (1977). Parental Inputs and Children’s
Achievement. Journal of Human Resources, 12(2), 242-251.
• Lewis, J. (1992). Gender and the Development of Welfare
Regimes. Journal of European Social Policy, 2(3), 159-173.
• Lopez Villanueva, C. (2012). Nous comportaments
residencials a les llars catalanes. . Barcelona: Fundació
Jaume Bofill.
• Meil Landwerlin, G. (1995a). Presente y futuro de la política
familiar en España. Revista Española de Investigaciones
Sociológicas, 70, 67-90.
• Presser, H. B. (2003). Working in a 24/7 economy. New
York: Russel Sage Foundation.
• Saraceno, C. (1995). Familismo ambivalente y clientelismo
categórico en el Estado de bienestar italiano. En p. 2.-2. eds.,
Los estados del bienestar del sur en la Europa socia (págs.
261-288.). Madrid: Sarasa, S.; Moreno, L.
• Sayer, L. C., Bianchi, S. M., & Robinson, J. P. (2004). Are
parents investing less in children? Trends in mothers’ and
fathers’ time with children. American Journal of Sociology,
110, 1-43.
• Sénechal, M., & LeFevre, J. (2002). Parental Involvement in
the Development of Children’s Reading Skill: a five-year
longitudinal study. Child Development, 73(2), 240-265.
• Zick, C. D., Bryant, W., & Österbacka, E. (2001). Mother’s
Employment, Parental Involvement, and the Implications for
Intermediate Child Outcomes. Social Science Research, 30,
25-49.
• Zimmerman, S. (1979). Policy, Social Polciy, and Family
Policy: Concepts, Concerns, and Analytic Tools. Journal of
Marriage and the Family, 41(3), 487-495.
• Zimmerman, S. (1995). Understanding family policy:
Theories and applications. Newbury Park, CA: Sage.
21
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:49 Página 22
UIC · QUADERNS DE POLÍTIQUES FAMILIARS
PONÈNCIA
D'estruços i de
gripaus. Catalunya,
envellida i endeutada
Els problemes: l’envelliment demogràfic i la manca de perspectiva demogràfica
La demografia, una ciència per a ximples
Alfred Sauvy va publicar el 1987 (p. 147): “[…]
les pays occidentaux sont –pour le moment–
assez riches pour supporter les dommages
d’immenses erreurs. Les supporteront ils, d’ici
30 ans? Réponse négative, dénouement sévère.
Pau Serra del Pozo
Doctor en Geografia.
Institut d’Estudis Superiors
de la Família
Universitat Internacional de
Catalunya
L’avantage des erreurs, répétons-le, c’est
qu’on peut les corriger.”
Els errors immensos són, com explica Sauvy
al seu llibre L’Europe submergée. Sud-Nord
dans 30 ans, veure com baixa la natalitat
dels països europeus (Catalunya inclosa) i
que els responsables dels països, els seus
intel·lectuals, no facin res per facilitar el redreçament d’aquesta situació. Quins són els
dommages? Els danys econòmics són la
caiguda del consum, la crisi de superproducció, la deflació i, com a cirereta del pastís espanyol, dos milions d’habitatges buits,
no només per la fal·lera immobiliària, sinó
per manca de famílies noves.
S’atribueix al pare de la sociologia, Auguste
Comte, l’expressió “la demografia és destí”. El
1
22
nostre futur està escrit? Sí, en gran part. El
nombre d’infants nascuts marca sens dubte
el nostre futur. Veiem com ha estat el nostre
passat recent, com explica el nostre avui i
com el present marcarà el nostre futur.
D’estruços. Quina visió de futur tenen els
nostres polítics i intel·lectuals?
L’estruç és un animal simpàtic que considerem irresponsable perquè amaga el cap
dins la sorra. En realitat, però, la família
d’estruços és prou responsable, ja que l’estruç femella guarda en un lloc discret, que
el mascle ha furgat amb el bec, els ous fecundats.
Enguany es compleixen els 30 anys del Centre d’Estudis Demogràfics de Catalunya. La
foto del diari La Vanguardia (17.2.2014) de la
crònica sobre la celebració d’aquest aniversari té un aire força ranci: la mitjana d’edat
se situa vora els 60 anys.1 Entre el públic hi
ha una majoria de persones venerables i
una acumulació notable de saviesa. Només
el que sembla, de lluny, una dona encinta
dóna un aire més fresc a la foto. Tot i així la
crònica no recull que Catalunya és, més que
mai, un país de vells: s’ha passat de només
el 4,4% de gent gran al país l’any 1877
(Pérez, 2005), al 17% el 2011, segons el cens
de població.
http://registrousuarios.lavanguardia.com/premium/54401238149/index.html
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:49 Página 23
DISSENY I AVALUACIÓ DE POLÍTIQUES FAMILIARS · UIC
“
El creixement torna, però, a pujar gràcies al petit boom de
naixements d'espanyols i d'estrangers propiciats als anys
de l'efímer boom econòmic i immigratori des de finals dels
anys 90 que culminen a l'any 2008.
Aquest país ha vist entre el 1981 i el 2011 –o
és que encara algú no ho ha vist?– disminuir la proporció de persones entre 16 i 64
anys (els que poden treballar) en relació
amb les persones de més de 64 anys (que
no treballen, de moment) de 5,83 a 3,94. Segons l’US Census Bureau les previsions per
a Espanya per a l’any 2030 seran de només
2,95. Dit d’una altra manera, el 1981 sis persones sostenien un jubilat; el 2011 eren
només quatre; el 2030, en seran encara
menys, només tres (a Espanya). Qui pagarà
les pensions —perdó, la meva pensió— i els
serveis socials? Aquesta és només una de
les qüestions demogràfiques claus de Catalunya, el país que representa una mil·lèsima part de la població del món.
La Dra. Cabré (1999) destaca que a Catalunya, amb una escassa fecunditat el darrer
segle, amb una mitjana inferior a 2,1 fills per
dona, hi ha hagut de fet força creixement demogràfic a causa d’una baixa mortalitat,
símptoma de país desenvolupat, i d’una elevada immigració, sobretot interna, fins a
l’any de publicació del seu llibre El sistema
català de reproducció. Cabré s’oposa així a
la visió de Vandellós, autor que va publicar
el 1935 Catalunya, poble decadent. No sostinc, però, ni una visió complaent ni una de
pessimista envers la situació de la població
a Catalunya: l’envelliment demogràfic és el
resum de les nostres mancances i de les
nostres virtuts, com ara l’allargament de
l’esperança de vida, pel que fa a l’evolució de
la població. N’és una mancança per les
greus conseqüències econòmiques que implica –com intento mostrar en les seccions
següents– i que requereix polítiques efectives de suport a la família, així com una disposició oberta a la immigració estrangera.
Quins han estat els resultats de la manca
de preocupació dels “responsables” del Go-
vern, en sentit ampli (Administració pública,
intel·lectuals, etc.), de Catalunya pel seu
futur demogràfic, és a dir, per la seva sostenibilitat demogràfica i econòmica com a
país? Es pot comprovar amb algunes poques dades i indicadors, en les dues properes seccions.
La insostenibilitat demogràfica
a Catalunya
La figura 1 mostra que el creixement natural
de la població (la diferència entre naixements i defuncions) a Catalunya es va reduint des del 1981 fins que l’any 1995 és de
només 159 persones: la línia de punts i la intermitent gairebé es toquen. El creixement
torna, però, a pujar gràcies al petit boom de
naixements d’espanyols i estrangers propiciats pels anys de l’efímer boom econòmic i
immigratori, a finals dels 90, que culminen
l’any 2008. Des del 2008 la línia de punts i
la intermitent tendeixen a convergir ràpidament, la tendència, sense més naixements,
apunta doncs cap a un “creixement” negatiu
de la població catalana en un termini de
pocs anys.
La tercera corba amb estil de línia contínua,
la de la taxa bruta de natalitat (TBN), és a
23
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:49 Página 24
UIC · QUADERNS DE POLÍTIQUES FAMILIARS
dir, el nombre de naixements per cada 1.000
persones, a l’eix de la dreta, és semblant a
la corba dels naixements, però és sempre
inferior a la TBN del 1981: els catalans
tenen proporcionalment menys nadons el
2012 que el 1981, encara que hi hagi més
nadons el 2012 en termes absoluts. La tendència apunta vers un descens intens de la
natalitat els propers anys, si un poc probable nou boom econòmic i/o immigratori no
es produeix.
El nombre mitjà de fills per dona (o indicador conjuntural de fecunditat, ICF) cada any
és un altre indicador de la sostenibilitat demogràfica. Els demògrafs mantenen que, en
general, la reposició de generacions requereix que l’ICF sigui de 2,1 fills per dona.
Doncs a Catalunya no es produeix aquesta
reposició a través del creixement natural (el
dels naixements), si més no des del 1981,
com mostra la figura 2. L’ICF al nostre país
no deixa de baixar des del 1981 (ja anava
baixant abans), malgrat el discret repunt
des del 1995 fins al 2008, quan va caure de
nou als nivells dels anys 2003-2004. És clar
que la immigració i la baixa taxa de mortalitat poden compensar un ICF baix, com insisteix Cabré (1999). Tanmateix, no han
pogut evitar l’envelliment demogràfic, com
comento més endavant.
Figura 1. Evolució demogràfica a Catalunya entre el 1981 i el 2012. Nascuts vius i defuncions, a l’eix
de l’esquerra. Taxa bruta de natalitat (vius per cada 1.000 persones), a l’eix de la dreta. Font: Institut
d’Estadística de Catalunya. Elaboració pròpia.
Les anomenades piràmides de població permeten veure d’un sol cop dades relativament complexes sobre l’estructura per edat
i sexe d’una població. La figura 3 presenta
la piràmide de la població catalana dels
anys 1970 i 2011, en què es distingeixen els
homes de les dones. He convertit les dades
(xifres absolutes) d’homes i dones de cada
any en percentatges sobre el total de la població cada any. Així és possible comparar
l’estructura d’edat i de sexe de poblacions
de volum heterogeni (hi havia menys població a Catalunya el 1970 que el 2011).
He calculat els percentatges2 dels homes i
de les dones en relació amb el total de la
població del 1970; i de manera anàloga, les
dades del 2011. Els grups d’edat del 2011, re-
Figura 2. Indicador conjuntural de fecunditat a Catalunya entre el 1981 i el 2012.
Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Elaboració pròpia.
2
Les dades de la piràmide corresponents al 1970 no desagreguen les edats a partir dels 90 anys en grups quinquennals, de manera
que hi ha una “concentració” de persones d’aquestes edats en un sol grup anomenat “85 anys i més”.
24
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:49 Página 25
DISSENY I AVALUACIÓ DE POLÍTIQUES FAMILIARS · UIC
“
A una generació li succeeix, com mai potser al llarg de la història de
Catalunya, una generació més reduïda, amb menys contribuents per
a les arques del país, doncs, i que consumirà menys.
presentats amb color gris de fons, exhibeixen una configuració ben diferent de la del
1970, sense color de fons i la vora negra. La
forma del 1970 encara s’assembla a una piràmide, força estilitzada ja, amb una base
de població infantil prou prima. La població
adulta en edat de treballar el 1970 és la més
nombrosa. La població de més de 65 anys
no té encara la potència que adquirirà el
2011. La forma de la piràmide del 2011 desmereix el seu nom, ja que té forma més
aviat de “guardiola”. El modest eixamplament a la base és el resultat del petit boom
demogràfic des de mitjans dels anys 90, que
assoleix el seu màxim en la cohort o grup
d’edat d’infants de 4 anys l’any 2007, per començar, de nou, un aprimament de la base,
entre els 0 i els 3 anys. A Catalunya (el 2011)
s’han incorporat des de fa 35 anys menys
joves al grup d’edat de la població potencialment activa (treballadora), entre els 16
i els 65 anys.
El futur està en part “escrit” a la piràmide
del 2011: la nova generació de persones que
contribueixen amb la seva feina (suposant
que no hi hagués atur) a l’Estat del benestar,
pagant els impostos, continuarà sent més
minsa els propers 15 anys que la de fa 35
anys. A una generació la succeeix, com mai
potser al llarg de la història de Catalunya,
una generació més reduïda, amb menys
contribuents per a les arques del país,
doncs, i que consumirà menys. Dues seccions més avall, torno a tractar la caiguda
de consum.
Figura 3. Piràmide de la població el 1970 i el 2011. Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Elaboració pròpia.
De la insostenibilitat demogràfica a la insostenibilitat econòmica
La no-reposició de generacions joves té
moltes conseqüències demogràfiques, amb
molt d’impacte econòmic, a curt o a més
llarg termini. Aquest ha estat l’impacte dels
fenòmens demogràfics sobre els econòmics
a Catalunya3, entre el 1981 i el 2012:
1. Efecte demogràfic: declivi de la TBN, és
a dir, dels naixements per cada 1.000
persones (de 12,63 a 10,28).
Conseqüència econòmica: a curt termini,
menys despesa pública en la cura d’infants, que allibera recursos per a inversions més immediatament “productives”
com els cicles formatius i l’educació superior. Per exemple, el curs 2014-2015 la
Generalitat destinarà menys places per
a educació preescolar a Catalunya, com
a conseqüència de la davallada d’uns
3.500 infants de menys de 3 anys empadronats al país.4 A curt termini, doncs, un
efecte “positiu”, menys despesa. Com diu
la dita castellana, però, “pan para hoy,
hambre para mañana”.
2. Efecte demogràfic: envelliment progressiu de la població (de 34,52 anys d’edat
mitjana de la població a 41,53).
Conseqüència econòmica: augment de la
despesa pública per persona en serveis
de sanitat pública. Un estudi de l’OECD
3
Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya.
Notícia al diari La Vanguardia del 14.2.2014 “Ensenyament preveu reduir línies de P-3 el curs que ve i convertir escoles en instituts de forma progressiva”: http://www.lavanguardia.com/local/girona/20140214/54401164874/ensenyament-preveu-reduir-linies-de-p-3-el-curs-que-ve-i-convertir-escoles-en-instituts-de-forma.html
4
25
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:49 Página 26
UIC · QUADERNS DE POLÍTIQUES FAMILIARS
superada per les afirmacions del ministre
de finances japonès Taro Aso, que, el gener
del 2013, exhortava la gent gran del Japó a
no esdevenir una càrrega per a l’Estat i que
“s’apressessin a morir”.8
El període de gran consum dels baby
boomers catalans té data de caducitat
Figura 4. Evolució dels naixements a Espanya entre el 1960 i el 2012 i estimació de l’evolució del
consum, 50 anys després. L’any 2025 marca l’inici de la caiguda del consum. Font de les dades de
naixements: Data Bank del World Bank. Elaboració pròpia.
Conseqüència econòmica: competència
internacional pels joves “recursos” limitats (emigració). A Catalunya, la proporció de joves espanyols i estrangers que
han deixat el país per anar a viure a l’estranger ha augmentat els darrers anys.
Aquest procés realimenta el primer i els
altres processos: menys població jove,
menys contribuents, menys naixements,
menys consum, etc.
(2011) fa palès aquest augment en el cas
dels països que formen aquesta organització, entre els quals hi ha Espanya.
3. Efecte demogràfic: com esmentava més
amunt, augment de l’índex de dependència senil5 (la proporció de persones entre
16 i 64 anys en relació amb les persones
de més de 64 anys), de 5,83 a 3,94. Segons l’US Census Bureau6 les previsions
per a Espanya per a l’any 2030 seran de
només 2,95.
Conseqüència econòmica: reducció del
nombre de contribuents que poden
pagar impostos per sostenir les pensions
dels jubilats i els altres serveis de l’Estat
del benestar.
4. Efecte demogràfic: menys proporció de
persones en edat de formar famílies7, del
21,74% al 20,17%.
Conseqüència econòmica: menys proporció de famílies amb necessitat de
consumir més i d’activar el comerç, els
serveis, el mercat de l’habitatge, etc. En
el futur aquesta tendència s’accentuarà,
com destaco dues seccions més avall.
5. Efecte demogràfic: no som els únics amb
menys proporció de joves; també en
manquen al món desenvolupat i envellit.
Les persones grans són riquesa,
l’envelliment demogràfic és el problema
Els demògrafs Cabré i Pérez (1995) recomanen “ir evitando la palabra envejecimiento
cuando se quiere hablar, en realidad, de un
simple cambio de composición de un grupo
de personas. Ello, mientras se exploran las
posibilidades semánticas del idioma en
busca de vocablos con connotaciones más
positivas y constructivas.”
L’allargament de l’esperança de vida permet a molts més joves conviure més amb
els avis i besavis. L’envelliment, com a procés personal, és certament una riquesa.
Malauradament no tothom pensa així. A la
pel·lícula Children of Men, ambientada a la
Gran Bretanya del futur, Michael Caine, tot
un sènior, pren una de les pastilles que s’anuncien als mitjans de comunicació per suïcidar-se. Tanmateix, la ciència ficció és
5
El decalatge dels 50 anys (46 anys i 4 anys)
en relació amb els naixements apareix
també en la figura 4. Es veu com l’any 2025
marca, efectivament, el clímax o punt
màxim del consum dels darrers baby boomers espanyols, els del 1975. El consum ja
no serà potser mai més com abans a Espanya: tan sols hi hauria una lleugera recuperació a partir de l’any 2050, amb la modesta
generació que Dent anomena echo boom,
els fills dels baby boomers, per tornar a decaure.9 És el camí que ha seguit el Japó, segons Dent.
L’economista Harry Dent, Master Business
Administration (MBA) per Harvard, prediu
al seu llibre The Demographic Cliff, tot just
publicat el gener del 2014, una nova crisi
mundial al llarg d’aquest any 2014. Dent va
predir als anys 80 la llarga crisi econòmica
del Japó, el declivi de les empreses puntcom
i el crack de l’any 2008. La nova crisi consistirà, segons Dent, en un nou xoc deflacio-
La dada més recent correspon al cens de la població del 2011.
L’Oficina del Cens de Població dels EUA.
La dada més recent correspon al Cens de la Població del 2011, el del 2012 no està disponible.
8
http://www.theguardian.com/world/2013/jan/22/elderly-hurry-up-die-japanese
6
7
26
La “formació de llars és un fet demogràfic i
social amb un clar impacte en el consum,
ja que implica l’adquisició d’una sèrie de
béns i serveis”, segons Carreras i MartínezRigol (2013). Per a aquests autors i per a
Dent (2014), les persones en les franges d’edat entre els 30 i finals dels 40 anys són les
que formen famílies i que fan, doncs, més
despeses i de més importància. Concretament Dent situa als 46 anys l’edat en què
arriba el màxim consum de les persones. La
figura 4 mostra l’evolució dels nadons a Espanya des del 1960. El nombre màxim s’assoleix l’any 1975. La generació més
nombrosa de la història, la dels baby boomers de les dècades dels anys 60 i 70, es
“jubilarà” com a grup de gran consum l’any
2025, segons Dent. Aquest màxim no es
produeix 46 anys després de la darrera cohort anual de nadons més nombrosa, l’any
1975 a Espanya (segons el Data Bank del
World Bank), és a dir, l’any 2021, sinó quatre
anys més tard, amb els ajustos demogràfics
que fa Dent a partir de la població estrangera immigrada a Espanya, l’edat mitjana
de la qual és d’aproximadament uns 30
anys i que ha aportat, doncs, joventut, població activa, consum, etc.
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:49 Página 27
DISSENY I AVALUACIÓ DE POLÍTIQUES FAMILIARS · UIC
nari. El seu llibre, que porta per títol The
Demograhic Cliff, que en català es podria
traduir com L’abisme demogràfic, encara no
està disponible en la nostra llengua. L’argument de Dent és molt simple: el poder
adquisitiu d’una generació culmina al voltant dels 46 anys, que és quan, després
d’adquirir o de llogar un primer habitatge
s’inicia el creixement de la família, i aleshores aquesta es planteja traslladar-se a un
altre habitatge més ampli, sigui per l’augment del nombre dels fills o perquè tenen
més edat i necessiten més espai, sigui, sobretot també, perquè vers els 46 anys es
tenen més ingressos que amb 20 o 30 anys.
A més de l’habitatge, el consum dels grans
consumidors, els que formen noves famílies, es basa en les seves necessitats: cotxe,
educació dels fills, roba, alimentació, etc.
Aquest clímax de consum es va produir en
molts països l’any 2008, quan una gran demanda mundial d’habitatge, de baby boomers, va crear la bombolla immobiliària,
que va esclatar. Espanya, amb un boom
d’immigració en aquells anys, va participar
en la bombolla, i en la crisi a continuació.
El clímax de consum culminarà en altres
països el 2014; i a Espanya, més tard, vers
el 2025, com he destacat abans.
Efectivament, per a Dent, en altres països el
clímax de consum es produeix més tard,
com a conseqüència de l’endarreriment en
l’inici de la davallada de naixements, com a
Espanya. L’experiència del Japó, que va experimentar el clímax de consum a l’inici
dels anys 90, tot coincidint amb la seva crisi
econòmica, és el camí que segueixen fil per
randa la resta de països que s’adrecen a l’abisme demogràfic... i econòmic. Amb l’expiració del període consumista dels baby
boomers espanyols i catalans el 2025, s’iniciarà, segons Dent, una nova crisi econòmica a casa nostra.
Les solucions: més immigració, més
suport a les famílies
Els beneficis a llarg i curt termini que
reporta la immigració a Catalunya
El diari Ara va publicar l’11 de novembre del
2013 unes declaracions de César Alierta, president de Telefónica, en què assegurava, en
referència clara a la immigració estrangera,
que si la població activa no hagués crescut
tant abans de la crisi, la taxa d’atur seria
només del 10%. Em semblen unes declaracions irresponsables: s’infravalora l’aportació
de la immigració i, en canvi, es destaca que
suposa una càrrega. Tan injust com dir que
9
10
11
Figura 5. Creixement de la població a Catalunya, segons els components del creixement natural i del
saldo migratori, entre el 1991 i el 2011. Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Elaboració pròpia.
un jubilat no serveix per a res, com si no hagués cotitzat durant tota la seva vida laboral.
Caldria recordar que la immigració és part
de la solució, no del problema.
“La immigració ha constituït un dels principals elements dinamitzadors de l’activitat
econòmica a Espanya durant els últims
anys, encara que sens dubte resulta possible plantejar consideracions crítiques sobre
la sostenibilitat del model de desenvolupament econòmic que ha seguit el nostre país
durant aquests últims lustres.” Cal que ara
siguem responsables: “Tota transformació
del model productiu que es plantegi per al
futur haurà de tenir en compte l’oferta de
mà d’obra immigrant que s’ha establert els
últims anys al nostre país i que, en la gran
majoria de casos, ha vingut per quedar-se.”
(Moreno i Bruquetas, 2011.)
“La immigració en els darrers cent anys ha
estat part integrant, i part important, del
sistema català de reproducció.” (Cabré,
1999, p. 210.) I ho ha estat, de manera especial, la immigració estrangera, des de mitjans dels anys 90.
Tot i que la piràmide de la figura 3 és força
útil per informar-nos del probable futur immediat pel que fa a l’evolució dels grups
d’edat, si no és que hi ha canvis de tendència sobtats, no podem preveure com hi influiran la immigració i l’emigració. La
primera sobretot ha influït de manera molt
important en la nostra història remota i re-
cent. Quant a les darreres dècades, el saldo
migratori (la diferència entre el nombre
d’immigrants i el d’emigrants) ha estat el
component de creixement més rellevant,
com mostra la figura 5. Concretament, més
del 86% i el 82% de tot el creixement de la
població es deu a la immigració (bàsicament estrangera), en les dècades del 1991
al 2001 i del 2001 al 2011, respectivament.
La immigració estrangera recent, de retruc,
ha provocat a més, com és conegut, un creixement del nombre de naixements, per dos
motius: el primer, perquè la fecunditat (ICF)
de les mares estrangeres a Catalunya és
lleugerament més elevada el 2012 (1,68 fills
per dona, però en descens respecte al 2010,
amb 1,87), en relació amb la de les mares
autòctones (1,39 el 2012, que també baixa
respecte al 2010, d’1,46)10; el segon, perquè
l’estructura per edat de la població estrangera és proporcionalment, en relació amb
l’autòctona, molt més jove (taula 1).
Si l’any 2012 el percentatge d’estrangers de
menys de 15 anys és semblant al d’espanyols (aproximadament 15% i 16%, respectivament), els immigrants són relativament
molts més que els espanyols en el grup d’edat que representa si fa no fa la població activa,11 el dels 15 als 64 anys (més del 80%
versus menys del 65%), de manera que la
seva aportació potencial com a contribuents
és molt notable. Finalment, en el grup de
les persones de 65 anys i més, els estrangers destaquen per ser un grup de potèn-
S’assumeix que a Espanya no sobrevé un nou procés immigratori, semblant al de la dècada dels anys 2000.
Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2013/10/23/11/38/9b750f98-d6a5-4cb1-b175-042c465fd857.pdf)
En realitat, de 16 a 64 anys, segons l’IDESCAT.
27
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:49 Página 28
UIC · QUADERNS DE POLÍTIQUES FAMILIARS
cia escassa, mentre que els espanyols mostren que formen part del món ric envellit,
amb gairebé el 20%. Efectivament, al Japó,
un dels països més envellits del món, el
2013 el 24,8% de la població té 65 anys o
més, segons dades del World Factbook de la
CIA. En la propera secció, tornaré a tractar
el tema de l’envelliment.
Els estrangers aporten, doncs, revitalització
demogràfica,12 és a dir, tenen molts més
efectius joves en edat de procrear en relació
amb la població autòctona i, per això, la
seva TBN és molt més elevada que la dels
locals, com es presenta en la taula 2. Les
taxes dels estrangers exhibeixen una gran
variabilitat i tendència decreixent, molt probablement com a conseqüència de complexos processos que Devolder i Bueno (2007)
descriuen. En tot cas, tant per als estrangers
com per als locals, sembla evident l’impacte
negatiu de la crisi econòmica en el descens
de la TBN, com mostren les dades corresponents al 2012.
La marxa del país d’estrangers (joves) i de
joves autòctons està provocant uns percentatges d’atur més favorables: si baixa la població activa, a causa de l’emigració, i es
mantenen els llocs de treball, baixa necessàriament el percentatge d’atur: “pan para
hoy...”. Si marxa més gent jove, qui pagarà
les pensions d’aquest país envellit? Catalunya necessita tornar a crear llocs de treball
que atreguin molta gent jove, que reequilibri la proporció entre gent que treballa
(i cotitza) i la molta gent gran dependent.
en col·laboració amb la Fundación Acción
Familiar, ha publicat nombrosos estudis
sobre polítiques familiars, disponibles al
seu web.13
A Catalunya no hi ha hagut cap grup amb
la preocupació de la càtedra esmentada.
Que jo sàpiga, no ha sorgit encara aquesta
línia de treball al Centre d’Estudis Demogràfics de Catalunya, l’entitat que, al meu
entendre, se n’hauria d’haver preocupat. Tot
i que demògrafs i sociòlegs s’han preocupat
de la baixa fecunditat i natalitat a Catalunya
en documents promoguts per instàncies polítiques o des de l’Administració (Flaquer,
2002 i 2005; diversos autors, 2008), el balanç de les polítiques de suport a la família
a Catalunya des de les administracions públiques és pobre (Flaquer, 2009).
Recentment, s’ha publicat un estudi voluminós, subvencionat per l’Obra Social “la
Caixa”, coordinat pel catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra Gøsta Esping-Andersen (2013), que té com a significant títol El
dèficit de natalitat a Europa. La singularitat
del cas espanyol i que es planteja com redreçar la situació.
La Secretaria de Família de la Generalitat
de Catalunya explica en aquest volum els
seus projectes d’un servei d’atenció a la família. Pel que fa a l’Administració local, tot
i haver-hi un estudi preliminar de la Diputació de Barcelona (2003), amb l’assessorament de la Dra. Cristina Brullet, aquesta
Necessitat de polítiques de suport
a la família
No és el meu propòsit abordar en detall les
polítiques de suport a la família, cosa que
es fa en altres articles d’aquest quadern.
Concloc, en canvi, que hi ha la necessitat
que es duguin a terme.
El 19 de febrer de 2014, al programa matinal
“Hoy por hoy”, de la Cadena Ser, l’antic secretari d’Estat d’Economia del segon govern
del president Zapatero, David Taguas, va
parlar d’economia i de la crisi, pocs dies
abans de la seva mort. Va defensar el “xec
nadó” que va implantar el president socialista per ajudar les famílies, que va tenir,
però, una existència efímera. Així d’efímeres
i inconsistents han estat les polítiques de
suport a la família a Espanya. El grup de recerca dirigit per la Dra. María Teresa López,
de la Càtedra Extraordinària de Polítiques
de Família de la Universitat Complutense,
Espanyols
% d’espanyols
Estrangers
% d’estrangers
Total
0 a 14 anys
984.584
15,42
198.688
16,74
1.183.272
15 a 64 anys
4.145.208
64,93
954.907
80,46
5.100.115
65 i més
1.254.337
19,65
33.184
2,80
1.287.521
Total
6.384.129
100,00
1.186.779
100,00
7.570.908
Taula 1. Grups d’edat entre els espanyols i els estrangers a Catalunya el 2012.
Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Elaboració pròpia.
Any
Mares
estrangeres
Mares
espanyoles
Total
2000
31,43
9,50
10,14
2006
20,32
10,21
11,50
2012
17,94
8,74
10,18
Taula 2. Taxa bruta de natalitat de les mares estrangeres i de les espanyoles a Catalunya.
Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Elaboració pròpia.
12
13
28
Grups d'edat
Malgrat la presència d’estrangers comunitaris a Catalunya, en general d’edats molt més avançades que els no comunitaris.
http://www.accionfamiliar.org/que-hacemos/catedra-extraordinaria-de-politicas-de-familia-ucm-afa.
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:49 Página 29
DISSENY I AVALUACIÓ DE POLÍTIQUES FAMILIARS · UIC
BIBLIOGRAFIA
• CABRÉ I PLA, Anna. El sistema català de reproducció. Cent anys de singularitat
demogràfica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana i Institut Català de la
Mediterrània, sèrie Mare Nostrum, 1999.
• CABRÉ I PLA, Anna; PÉREZ DÍAZ, Julio. “Envejecimiento demográfico en
España”. A CÍRCULO DE EMPRESARIOS. Las actividades económicas de las
personas mayores. Madrid: SECOT, 1995.
http://digital.csic.es/bitstream/10261/38745/1/1995seniors.pdf
• DENT, Harry. The Demograhic Cliff. Nova York: Portfolio/Penguin, 2014.
• DEVOLDER, Daniel; BUENO, Xiana. “Interacciones entre fecundidad y migración.
Un estudio de las personas nacidas en el extranjero y residentes en Cataluña en
2007”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 57/3, (2011) p. 441-467.
http://ddd.uab.cat/pub/dag/02121573v57n3/dag_a2011v57n3p441.pdf
• DIPUTACIÓ DE BARCELONA (amb l’assessorament de Cristina Brullet).
Polítiques de suport a les famílies: una proposta des del món local. Barcelona:
2003. http://www1.diba.cat/llibreria/pdf/43848.pdf
• DIVERSOS AUTORS. Barcelona Societat. Revista de coneixement i anàlisi social,
núm. 15. Monogràfic sobre família i polítiques familiars. Barcelona: Ajuntament
de Barcelona, 2008.
• ESPING-ANDERSEN, Gøsta (coord.). El dèficit de natalitat a Europa. La
singularitat del cas espanyol. Barcelona: Fundació La Caixa, col·lecció Estudis
Socials, núm. 36, 2013.
http://www.ara.cat/societat/natalitat_ARAFIL20131212_0002.pdf
• FLAQUER, Lluís. “Les polítiques familiars a Catalunya”. Via,Revista del Centre
d’Estudis Jordi Pujol, núm. 4,2009) p. 76-101.
http://www.jordipujol.cat/files/articles/LlFlaquer.pdf
– Les polítiques de suport a les famílies: revisió i propostes. Barcelona: Fundació
Rafael Campalans, Els debats de la Fundació, núm. 2, 2005.
Administració supramunicipal no ha endegat encara polítiques locals orientades a les
famílies.
De gripaus
Acabo tot recordant un altre simpàtic animalet, el gripau. Si té la desgràcia de caure
en una olla amb aigua que s’està escalfant
a foc lent, nota una sensació agradable. A
mesura que l’aigua es va escalfant es troba
encara millor. Fins que és incapaç de reaccionar i acaba bullit. La revista The Economist (9.11.2013), tot referint-se a la previsió
de l’augment proporcional de la població
pensionista al Regne Unit i el consegüent
descens de la població en edat de treballar
i de pagar impostos en els anys propers,
alerta sobre la incapacitat dels polítics, com
els gripaus, per a reaccionar devant de crisis
que es van desfermant lentament. Conclou
el setmanari britànic que hi ha molts motius per a preocupar-se pel que fa a les projeccions de població a la Gran Bretanya.
– Informe sobre la situació de la família a Catalunya. Un intent de diagnòstic.
Barcelona: Generalitat de Catalunya, Secretaria de la Família, 2002.http://www20.
gencat.cat/docs/dasc/01Departament/08Publicacions/Ambits%20tematics/Famili
es/15informesituaciofamiliacat02/flaquer_informe_situacio_familia.pdf
• CARRERAS I VERDAGUER, Carles; MARTÍNEZ-RIGOL, Sergi. Previsions sobre
l’evolució del consum a Catalunya, 2012-2022. Comertia, Ajuntament de
Barcelona, Observatori del Comerç Urbà de la Universitat de Barcelona,
2013.http://comerc.bcn.cat/sites/default/files/arxius/previsions_evolucio_consum
_a_catalunya_2012-2022.pdf
• MORENO FUENTES, Francisco Javier; BRUQUETAS CALLEJO, María. Immigració i
Estat del benestar a Espanya. Barcelona: Fundació La Caixa, col·lecció Estudis
Socials, núm. 31, 2011.
• OECD. Health Reform: Meeting the Challenge of Ageing and Multiple
Morbidities. OECD Publishing, 2011. http://dx.doi.org/10.1787/9789264122314-en
• PÉREZ DÍAZ, Julio. “Lʼenvelliment demogràfic a Catalunya”. II Jornades de
població. La població a Catalunya. Centre dʼEstudis Demogràfics, 2005.
http://digital.csic.es/bitstream/10261/13818/1/2005Jornades.pdf
• SAUVY, Alfred; HIRSCH, Anita. L’Europe submergée. Sud-Nord dans 30 ans.
París: Dunod, 1987.
• VANDELLÓS, Josep Antoni. Catalunya, poble decadent. Barcelona: Edicions 62,
1935 [1985].
29
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:49 Página 30
UIC · QUADERNS DE POLÍTIQUES FAMILIARS
PREMSA
Ressò en els mitjans
E
Empujón a los padres
LA VANGUARDIA
Empujón a los padres
10/01/2014
El Congreso votará a favor de equiparar
las seis semanas de permiso de paternidad
LUIS IZQUIERDO, CRISTINA SEN
Madrid / Barcelona
Un paso más. Otro en el camino hacia la
igualdad ante la paternidad. El Congreso se
dispone a aprobar el mes que viene un informe que propone la ampliación del permiso de paternidad desde los actuales 15
días hasta las seis semanas, lo que en la
práctica lo haría equiparable a la parte de
la baja de maternidad que la madre no
puede transferir a su pareja.
La petición forma parte del informe de la
subcomisión para el estudio de la Racionalización de Horarios, la Conciliación de la
Vida Personal, Familiar y Laboral y la Corresponsabilidad que ya fue aprobado por
la Comisión de Igualdad del Congreso y
cuyo compromiso es que obtenga el respaldo del pleno de la Cámara.
Los votos de la mayoría de los partidos y la
abstención del PSOE garantizan el respaldo
del Congreso. Aunque con el matiz introducido por el PP de que se llevará a efecto
“cuando la situación económica lo permita”.
Pese a que las estrecheces presupuestarias
pueden demorar todavía algún tiempo su
progresiva entrada en vigor, diferentes
voces de la comisión de Igualdad estiman
un considerable avance el reconocimiento
de tal derecho, tal como se puso de relieve
30
El Congreso votará a favor de equiparar las seis semanas de permiso de paternidad
LUIS IZQUIERDO
CRISTINA SEN
Madrid / Barcelona
Un paso más. Otro en el camino
hacia la igualdad ante la paternidad. El Congreso se dispone a
aprobar el mes que viene un informe que propone la ampliación
del permiso de paternidad desde
los actuales 15 días hasta las seis
semanas, lo que en la práctica lo
haría equiparable a la parte de la
baja de maternidad que la madre
no puede transferir a su pareja.
La petición forma parte del informe de la subcomisión para el
estudio de la Racionalización de
Horarios, la Conciliación de la
Vida Personal, Familiar y Laboral y la Corresponsabilidad que
ya fue aprobado por la Comisión
de Igualdad del Congreso y cuyo
compromiso es que obtenga el
respaldo del pleno de la Cámara.
Los votos de la mayoría de los
otras diez semanas o de qué forma las comparten. La única limitación es que no puede hacerse al
mismo tiempo.
La portavoz de CiU en la comisión de Igualdad del Congreso,
Lourdes Ciuró, explica que exis-
te una evidente desventaja en el
plano laboral en el caso de las mujeres cuando están en edad de tener hijos y, por ello, un gran consenso sobre la propuesta e incluso sobre la necesidad de aprobar
una ley de corresponsabilidad y
conciliación –también prevista
en el informe– que sea capaz de
ponerlo en marcha.
Aunque ya hay una proposición de ley de la Izquierda Plural
registrada en el Congreso, todo
hace pensar que la ley que con-
tenga la medida deberá ser redactada por el Gobierno. Aunque esta no parece un prioridad para el
Ejecutivo de Rajoy, el PP podría
jugarlo como baza de cara al programa electoral de los comicios
de finales del 2015.
Los expertos coinciden en la
idoneidad de la medida, aunque
admiten que sería difícil en estos
momentos que los empresarios
diesen su apoyo. Lo importante
es el carácter obligatorio de exclusividad para el padre; pues,
aunque en teoría pueden compartirse diez semanas, lo cierto es
que apenas se hace. Con datos
del año 2011, unos 318.000 permisos fueron para ellas, frente a los
5.798 que fueron solicitados por
los padres.
De lo que se trata en última instancia es precisamente de revertir esa tendencia. Y el principal
obstáculo es, una vez más, el económico. No sólo por las elevadas
El reto. Muchos países
europeos debaten sobre
la necesidad de ampliar
la paternidad
tasas de paro, sino también porque el coste de ampliar el permiso de paternidad en España se estima en unos 100 millones de
euros anuales por semana. Esto
es, si todos los hombres se cogiesen seis semanas en lugar de los
15 días actuales (13, más los dos
de antaño para acudir al registro)
el coste adicional para el Estado
sería de 400 millones cada año.
Es ahí, en el alcance económico para un país que está reduciendo progresivamente su gasto público, donde entra en juego la posibilidad de que su implantación
sea progresiva –se estudia una semana más cada año desde su
aprobación– y siempre dentro de
una dinámica presupuestaria
muy diferente de la actual.
Pese a los matices, la intención
del Congreso de ampliar el permiso de paternidad no puede recibir de entrada más que elogios:
es un impulso a la igualdad, un
posible cambio de mentalidad
empresarial y de la mirada de los
propios hombres y de la sociedad
en la corresponsabilidad fami-
El permiso de paternidad
en Europa
Permisos de paternidad remunerados
y exclusivos para el padre, en semanas
Noruega*
14
Islandia
12
LIMITACIONES ECONÓMICAS
La ampliación del
permiso costaría
100 millones al año
por cada semana más
EQUIPARACIÓN
CORRESPONSABILIDAD
Si llega a aplicarse
la medida, padres y
madres disfrutarán
de seis semanas juntos
Los expertos alertan
sobre la importancia
de una mayor
implicación masculina
PERMISO COMPARTIDO
NATALIDAD
Las diez semanas
opcionales se pueden
distribuir libremente
entre los progenitores
La medida
quiere incentivar
los nacimientos
en un país envejecido
partidos y la abstención del PSOE
garantizan el respaldo del Congreso. Aunque con el matiz introducido por el PP de que se llevará a efecto “cuando la situación
económica lo permita”.
Pese a que las estrecheces presupuestarias pueden demorar todavía algún tiempo su progresiva
entrada en vigor, diferentes voces de la comisión de Igualdad estiman un considerable avance el
reconocimiento de tal derecho,
tal como se puso de relieve en la
sesión en la que fue aprobado el
aludido informe.
La actual legislación establece
que la madre disfrutará de un permiso de maternidad de 16 semanas, de las cuales seis son intransferibles y diez pueden ser tomadas por el otro progenitor. El padre disfruta de un permiso de paternidad de 15 días que deben seguir al nacimiento.
La propuesta consiste en equiparar la indelegabilidad de las
seis semanas para ambos progenitores, lo que los colocaría en situación de igualdad frente a sus
respectivos empresarios. Después, la pareja debería decidir
quién de los dos disfruta de las
liar, según destacan numerosas
investigaciones. Pero es eso, un
empujón en un camino en el que
aún queda mucho por hacer y
donde es necesario actuar desde
diferentes ámbitos, como reconocen los expertos.
Soledad Murillo, impulsora de
la ley de Igualdad que en el 2007
estableció el primer permiso de
paternidad remunerado sólo para los hombres (de 15 días), considera que estos permisos pagados
por el Estado son fundamentales
para que el mundo del cuidado
SEAN GALLUP / GETTY IMAGES
El precio de la desigualdad
]El precio de la desigualdad
es alto. Hoy en día, recuerda
Soledad Murillo, profesora de
Sociología de la Universidad
de Salamanca, muchas mujeres jóvenes no tienen hijos
porque saben que va a lastrar
su carrera profesional. Y si
toman la decisión, ¿qué sentido tiene haber invertido en
una carrera, en unos estudios
si después se las expulsa o se
las arrincona?
Hay que ir cambiando las
miradas y este es un paso. En
Islandia, país ejemplar en estas políticas de igualdad –cada progenitor disfruta de tres
meses intransferibles, otros
tres transferibles y en el 2016
se ampliarán a cinco–, los estudios realizados han detecta-
do ya un acortamiento de la
brecha laboral y un cambio en
la forma en cómo los hombres
cuidan de sus hijos. Y se espera ver cómo influye en los
niños esta forma de crecer de
la mano de ambos.
Porque estas seis semanas
pagadas, si finalmente se logran, también abren la puerta
a que los hombres perciban
en la sesión en la que fue aprobado el aludido informe.
La actual legislación establece que la
madre disfrutará de un permiso de maternidad de 16 semanas, de las cuales seis son
intransferibles y diez pueden ser tomadas
por el otro progenitor. El padre disfruta de
un permiso de paternidad de 15 días que
deben seguir al nacimiento.
La propuesta consiste en equiparar la indelegabilidad de las seis semanas para ambos
progenitores, lo que los colocaría en situación de igualdad frente a sus respectivos
empresarios. Después, la pareja debería decidir quién de los dos disfruta de las otras
diez semanas o de qué forma las comparten. La única limitación es que no puede hacerse al mismo tiempo.
La portavoz de CiU en la comisión de Igual-
de otra manera el cuidado de
un niño, del cuidado en general y, a la postre, de la vida. Y
ya son unos cuantos los que lo
reivindican al entender que
algo se han perdido durante
demasiados años.
Un estudio llevado a cabo
por varios profesores de Economía y Estadística de la Universidad Complutense de Ma-
drid y de la Universidad Antonio de Nebrija ha estudiado a fondo los diferentes sistemas que funcionan principalmente en Europa y llegado a la misma conclusión en
cuanto a la importancia de la
implicación masculina.
La propuesta del trabajo
publicado en la revista Economic Analysis Working Papers
es la de introducir en España
un sistema que denominan
8/8/8. La fórmula se interpreta como ocho semanas de
permiso maternal obligatorio, ocho semanas de permiso
paternal obligatorio y ocho
semanas más a distribuir a
criterio de los padres. La propuesta se basa en la idea de
que la equiparación del permiso inicial entre hombre y
mujer abre muchas posibilidades para que los padres participen en mayor medida en la
segunda parte del permiso,
aquella que se debe distribuir
libremente entre los progenitores.
F
–que pesa sobre las mujeres– se
incorpore al ámbito de la empresa, que cambie la cultura empresarial a la hora de tener en cuenta cuáles son los roles masculinos. “Tener un hijo es cosa de
dos”, afirma.
Además, una mayor implicación masculina en el cuidado
de la familia incide, sin duda alguna, en el camino de la igualdad, en una mejor reincorporación de la mujer en el mercado
laboral, en el bien de los pequeños y en unos índices más altos
de productividad si se estimula
una mayor implicación de los
hombres en la vida familiar. Y
también ayudaría al fomento de
Suecia
8
Alemania**
8
Dinamarca
2
España
2
Francia
2***
* En vigor a partir de diciembre del 2012
** Con el 67% del sueldo y un máximo
de 1.800 €/mes
*** Los padres podrán acogerse al permiso
por un máximo de 6 meses y percibirán
entre 330 € y 573 € al mes
en función de que su dedicación
sea parcial o total
FUENTE: elaboración propia
LA VANGUARDIA
la natalidad, muy débil en España, como aseguran los numerosos trabajos en la materia.
¿Se puede lograr esto con una
ampliación del permiso de paternidad? Este permiso, explica Consuelo León, directora del Observatorio de Políticas Familiares de
la Universitat Internacional de
Catalunya, es bueno, pero debe ir
asociado a otras medidas. Medidas que vayan más allá de los meses después del nacimiento y con
las que se facilite una verdadera
corresponsabilidad familiar sólida y de largo recorrido.
Se está entrando, y esta ampliación del permiso incidiría en ello,
en un cambio de mentalidad, en
la necesidad de asumir que la paternidad no es un añadido en la
vida de los hombres, sino una
cuestión central. Pero tiene que
ir a más, señala Consuelo León,
quien considera que la crisis y la
percepción de la volatilidad del
trabajo, la vivencia de que un día
se puede estar arriba y al siguiente abajo, está cambiando la visión
de los hombres sobre el equilibrio trabajo-hogar. “Ha supuesto
algunas dosis de humildad”, opina la experta.c
dad del Congreso, Lourdes Ciuró, explica
que existe una evidente desventaja en el
plano laboral en el caso de las mujeres
cuando están en edad de tener hijos y, por
ello, un gran consenso sobre la propuesta e
incluso sobre la necesidad de aprobar una
ley de corresponsabilidad y conciliación –
también prevista en el informe– que sea
capaz de ponerlo en marcha.
Aunque ya hay una proposición de ley de la
Izquierda Plural registrada en el Congreso,
todo hace pensar que la ley que contenga
la medida deberá ser redactada por el Gobierno. Aunque esta no parece un prioridad
para el Ejecutivo de Rajoy, el PP podría jugarlo como baza de cara al programa electoral de los comicios de finales del 2015.
Los expertos coinciden en la idoneidad de la
medida, aunque admiten que sería difícil en
estos momentos que los empresarios diesen
L
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:49 Página 31
DISSENY I AVALUACIÓ DE POLÍTIQUES FAMILIARS · UIC
su apoyo. Lo importante es el carácter obligatorio de exclusividad para el padre; pues,
aunque en teoría pueden compartirse diez
semanas, lo cierto es que apenas se hace.
Con datos del año 2011, unos 318.000 permisos fueron para ellas, frente a los 5.798
que fueron solicitados por los padres.
De lo que se trata en última instancia es precisamente de revertir esa tendencia. Y el
principal obstáculo es, una vez más, el económico. No sólo por las elevadas tasas de
paro, sino también porque el coste de ampliar el permiso de paternidad en España se
estima en unos 100 millones de euros anuales por semana. Esto es, si todos los hombres
se cogiesen seis semanas en lugar de los 15
días actuales (13, más los dos de antaño para
acudir al registro) el coste adicional para el
Estado sería de 400 millones cada año.
Es ahí, en el alcance económico para un
país que está reduciendo progresivamente
su gasto público, donde entra en juego la
posibilidad de que su implantación sea progresiva –se estudia una semana más cada
año desde su aprobación– y siempre dentro
de una dinámica presupuestaria muy diferente de la actual.
Pese a los matices, la intención del Congreso
de ampliar el permiso de paternidad no
puede recibir de entrada más que elogios: es
un impulso a la igualdad, un posible cambio
de mentalidad empresarial y de la mirada
de los propios hombres y de la sociedad en
la corresponsabilidad familiar familiar,
según destacan numerosas investigaciones.
Pero es eso, un empujón en un camino en el
que aún queda mucho por hacer y donde es
necesario actuar desde diferentes ámbitos,
como reconocen los expertos.
Soledad Murillo, impulsora de la ley de
Igualdad que en el 2007 estableció el primer
permiso de paternidad remunerado sólo
para los hombres (de 15 días), considera que
estos permisos pagados por el Estado son
fundamentales para que el mundo del cuidado –que pesa sobre las mujeres– se incorpore al ámbito de la empresa, que cambie la
cultura empresarial a la hora de tener en
cuenta cuáles son los roles masculinos.
“Tener un hijo es cosa de dos”, afirma.
Además, una mayor implicación masculina
en el cuidado de la familia incide, sin duda
alguna, en el camino de la igualdad, en una
mejor reincorporación de la mujer en el
mercado laboral, en el bien de los pequeños
y en unos índices más altos de productivi-
dad si se estimula una mayor implicación
de los hombres en la vida familiar. Y también ayudaría al fomento de la natalidad,
muy débil en España, como aseguran los
numerosos trabajos en la materia.
¿Se puede lograr esto con una ampliación
del permiso de paternidad? Este permiso,
explica Consuelo León, directora del Observatorio de Políticas Familiares de la Universitat Internacional de Catalunya, es bueno,
pero debe ir asociado a otras medidas. Medidas que vayan más allá de los meses después del nacimiento y con las que se facilite
una verdadera corresponsabilidad familiar
sólida y de largo recorrido.
Se está entrando, y esta ampliación del permiso incidiría en ello, en un cambio de
mentalidad, en la necesidad de asumir que
la paternidad no es un añadido en la vida
de los hombres, sino una cuestión central.
Pero tiene que ir a más, señala Consuelo
León, quien considera que la crisis y la percepción de la volatilidad del trabajo, la vivencia de que un día se puede estar arriba
y al siguiente abajo, está cambiando la visión de los hombres sobre el equilibrio trabajo-hogar. “Ha supuesto algunas dosis de
humildad”, opina la experta.
EQUIPARACIÓN
Si llega a aplicarse la medida, padres y madres disfrutarán de seis semanas juntos
muchas mujeres jóvenes no tienen hijos
porque saben que va a lastrar su carrera
profesional. Y si toman la decisión, ¿qué
sentido tiene haber invertido en una carrera, en unos estudios si después se las expulsa o se las arrincona?
Hay que ir cambiando las miradas y este es
un paso. En Islandia, país ejemplar en estas
políticas de igualdad –cada progenitor disfruta de tres meses intransferibles, otros
tres transferibles y en el 2016 se ampliarán
a cinco–, los estudios realizados han detectado ya un acortamiento de la brecha laboral y un cambio en la forma en cómo los
hombres cuidan de sus hijos. Y se espera
ver cómo influye en los niños esta forma de
crecer de la mano de ambos.
Porque estas seis semanas pagadas, si finalmente se logran, también abren la
puerta a que los hombres perciban de otra
manera el cuidado de un niño, del cuidado
en general y, a la postre, de la vida. Y ya son
unos cuantos los que lo reivindican al entender que algo se han perdido durante demasiados años.
Un estudio llevado a cabo por varios profesores de Economía y Estadística de la Universidad Complutense de Madrid y de la
Universidad Antonio de Nebrija ha estudiado a fondo los diferentes sistemas que
funcionan principalmente en Europa y llegado a la misma conclusión en cuanto a la
importancia de la implicación masculina.
PERMISO COMPARTIDO
Las diez semanas opcionales se pueden distribuir libremente entre los progenitores
LIMITACIONES ECONÓMICAS
La ampliación del permiso costaría 100 millones al año por cada semana más
CORRESPONSABILIDAD
Los expertos alertan sobre la importancia
de una mayor implicación masculina
NATALIDAD
La propuesta del trabajo publicado en la revista Economic Analysis Working Papers es
la de introducir en España un sistema que
denominan 8/8/8. La fórmula se interpreta
como ocho semanas de permiso maternal
obligatorio, ocho semanas de permiso paternal obligatorio y ocho semanas más a
distribuir a criterio de los padres. La propuesta se basa en la idea de que la equiparación del permiso inicial entre hombre y
mujer abre muchas posibilidades para que
los padres participen en mayor medida en
la segunda parte del permiso, aquella que
se debe distribuir libremente entre los progenitores.
La medida quiere incentivar los nacimientos
en un país envejecido
El precio de la desigualdad
El precio de la desigualdad es alto. Hoy en
día, recuerda Soledad Murillo, profesora de
Sociología de la Universidad de Salamanca,
31
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:49 Página 32
UIC · QUADERNS DE POLÍTIQUES FAMILIARS
Más permiso si se
apunta el hombre
LA VANGUARDIA
Más permiso
si se apunta el hombre
10/01/2014
Francia concederá seis meses adicionales
de licencia por paternidad si se reparte
Apartir del próximo mes de julio todas las
parejas francesas que acaben de tener un
hijo podrán disfrutar de seis meses adicionales de permiso temporal de paternidad.
Con una condición: que sea el hombre quien
deje su trabajo... Esta medida, toda una revolución en un país que no se caracteriza
por ser de los más avanzados en la materia
de paridad, es la novedad simbólicamente
más importante del proyecto de ley para la
Igualdad entre los Hombres y las Mujeres,
actualmente en discusión en el Parlamento.
Aprobada por el Gobierno el verano pasado
a iniciativa de la ministra de los Derechos
de las Mujeres, Najat Vallaud-Belkacem, la
nueva norma recibió en septiembre la luz
verde del Senado y entre los próximos días
20 y 24 debe ser discutida y aprobada por la
Asamblea Nacional.
La reforma del permiso de paternidad end
trará en vigor, en principio,
el 1 de julio.
Hasta ahora, además de la baja de maternidad a la que tiene derecho la madre antes y
después del parto –16 semanas, durante las
cuales se percibe el 100% del salario–, las
parejas con un hijo podían pedir un permiso
adicional de paternidad de seis meses, bien
para dejar temporalmente el trabajo, bien
para reducir su jornada laboral, llamado
complemento de libre elección de actividad.
El progenitor que se acoge recibe durante
este tiempo una ayuda pública de entre 330
32
LLUÍS URÍA
París. Corresponsal
y 573 euros al mes, en función de si su dedicación es parcial o deja totalmente el trabajo.
A partir del próximo verano, la misma pareja podrá tomarse otros seis meses adicionales con la condición de que el beneficiario
sea el otro progenitor. De forma análoga,
las parejas con dos hijos o más podrán encadenar hasta tres años de permiso con la
condición de que seis meses los asuma el
otro miembro. En la medida que los permisos están dirigidos indistintamente a la
mujer y al hombre, se habla siempre del
otro. Pero lo cierto es que el otro acostumbra a ser el hombre: de los 600.000 beneficiarios de esta ayuda, el 97% son mujeres.
Y el Gobierno aspira a que los usuarios
masculinos pasen de los 18.000 actuales a
100.000 de aquí a finales del año 2017.
Un sondeo del instituto de opinión Ifop ha
confirmado que el 89% de los franceses ve
con buenos ojos esta reforma. Pero ¿es eso
indicativo de la respuesta que darán en la
práctica? La Unión Nacional de Asociaciones
Familiares (UNAF) no está muy convencida.
Por el contrario, considera que muy pocos
padres se acogerán –o “podrám acogerse”–
a este permiso, lo que conllevará en ciertos
casos una “amputación” de los derechos actuales de las familias. Eso puede ser así en
el caso de las parejas con más de dos hijos,
que ya disfrutan hoy de hasta tres años de
permiso pero sin condición ninguna.
Hasta ahora, de los 600.000 beneficiarios de
las ayudas, el 97% son mujeres
A
partir del próximo
mes de julio todas
las parejas francesas que acaben de
tener un hijo podrán disfrutar de seis meses adicionales de permiso temporal
de paternidad. Con una condición: que sea el hombre quien
deje su trabajo... Esta medida,
toda una revolución en un país
que no se caracteriza por ser de
los más avanzados en la materia
de paridad, es la novedad simbólicamente más importante del
proyecto de ley para la Igualdad entre los Hombres y las Mujeres, actualmente en discusión
en el Parlamento. Aprobada por
el Gobierno el verano pasado a
iniciativa de la ministra de los
Derechos de las Mujeres, Najat
Vallaud-Belkacem, la nueva
norma recibió en septiembre la
luz verde del Senado y entre los
próximos días 20 y 24 debe ser
discutida y aprobada por la
Asamblea Nacional.
La reforma del permiso de paternidad entrará en vigor, en
principio, el 1 de julio. Hasta
ahora, además de la baja de maternidad a la que tiene derecho
la madre antes y después del
parto –16 semanas, durante las
cuales se percibe el 100% del salario–, las parejas con un hijo
podían pedir un permiso adicional de paternidad de seis meses,
bien para dejar temporalmente
el trabajo, bien para reducir su
jornada laboral, llamado complemento de libre elección de actividad. El progenitor que se acoge
recibe durante este tiempo una
ayuda pública de entre 330 y
Tras 16 semanas de
baja maternal, madres
o padres pueden
dejar el trabajo entre
6 meses y 3 años
573 euros al mes, en función de
si su dedicación es parcial o deja totalmente el trabajo.
A partir del próximo verano,
la misma pareja podrá tomarse
otros seis meses adicionales
con la condición de que el beneficiario sea el otro progenitor.
De forma análoga, las parejas
LLUÍS URÍA
París. Corresponsal
PATRICK KOVARIK / AFP PHOTO
La ministra Vallaud-Belkacem
Hasta ahora,
de los 600.000
beneficiarios
de las ayudas,
el 97% son mujeres
con dos hijos o más podrán encadenar hasta tres años de permiso con la condición de que
seis meses los asuma el otro
miembro. En la medida que los
permisos están dirigidos indistintamente a la mujer y al hombre, se habla siempre del otro.
Pero lo cierto es que el otro acostumbra a ser el hombre: de los
600.000 beneficiarios de esta
ayuda, el 97% son mujeres. Y el
Gobierno aspira a que los usuarios masculinos pasen de los
18.000 actuales a 100.000 de
aquí a finales del año 2017.
Un sondeo del instituto de
opinión Ifop ha confirmado que
el 89% de los franceses ve con
buenos ojos esta reforma. Pero
¿es eso indicativo de la respuesta que darán en la práctica? La
Unión Nacional de Asociaciones Familiares (UNAF) no está
muy convencida. Por el contrario, considera que muy pocos
padres se acogerán –o “podrám
acogerse”– a este permiso, lo
que conllevará en ciertos casos
una “amputación” de los derechos actuales de las familias.
Eso puede ser así en el caso de
las parejas con más de dos hijos, que ya disfrutan hoy de hasta tres años de permiso pero sin
condición ninguna.c
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:49 Página 33
DISSENY I AVALUACIÓ DE POLÍTIQUES FAMILIARS · UIC
C
Te cuido para
que me cuides
22/11/2014
LA VANGUARDIA
Te cuido para
que me cuides
L
DEBATE. La crisis social
Consuelo León Llorente
08/03/2014
FLos datos recientes del INE sobre la composición de los hogares invitan a reflexionar.
Estamos mejor formados: el número de
personas con estudios de tercer grado ha
aumentado en casi tres millones en los diez
últimos años. Pero también somos más pobres: casi seis millones de viviendas –una de
cada tres– tienen pagos pendientes o hipotecas, prácticamente el doble que en el
censo anterior.
Y el reciente informe de la Fundació “la
Caixa” sobre la tendencia consolidada al
hijo único en España es también revelador.
El título es en sí mismo significativo: El déficit de la natalidad en Europa. La singularidad del caso español. ¿No queremos o no
podemos tener más hijos? La crisis económica y el paro sólo ponen el dedo en la
llaga. Otros factores como el difícil acceso
a una vivienda digna y la escasez de políticas familiares no contribuyen a que este panorama mejore.
¿Quién nos cuidará en un futuro? ¿Qué coste
social tiene la dependencia actual y futura?
No hablamos sólo de la sostenibilidad del
Estado de bienestar, sino de nuestro modelo
de sociedad. Las personas que viven solas
es algo que crece como tendencia. De
hecho, el número medio de miembros por
hogar se ha reducido a 2,58 personas en
2011, respecto a las 2,86 del año 2001. Hoy,
en 1.709.186 hogares reside una persona
sola mayor de 65 años, un 25,8% más que
hace 10 años. En tres de cada cuatro de
estos hogares reside una mujer. Nuestros
mayores están solos y probablemente necesitados de atención. La UE está impulsando desde el año pasado directrices
claras que animan a mejorar y fortalecer la
solidaridad intergeneracional. Por algo
será. La familia sigue siendo un ámbito privilegiado de cuidado y atención y no deberíamos dejar este tema en manos de otros.
Si miramos al futuro la tendencia no es halagüeña: desciende un 32,8% el número de
hogares formados por una pareja con tres
o más hijos. Los hogares de parejas sin hijos
han aumentado, y rozan los cuatro millones. Seamos claros: 8 millones de personas
en el futuro no van a tener descendientes
directos que los cuiden.
Es cierto que han crecido el número de familias reconstituidas. De las 7.060.230 parejas con hijos, hay 496.135 que tiene algún
hijo no común a ambos miembros. Esta
cifra es el doble que hace 10 años. Pero lo
fundamental es la escasa natalidad y el invierno demográfico en el que estamos inmersos. El “te cuido para que me cuides”
sigue funcionando. Al Estado, la empresa y
la sociedad sólo les resta respaldar a través
de un gran pacto social el valor de la familia. Más barata, más segura, más previsible
y, desde luego, la mejor cédula identitaria
del individuo, de la persona humana.
Consuelo León Llorente, directora del
Observatorio de Políticas Familiares, IESF UIC
os datos recientes del INE
sobre la composición de los
hogares invitan a reflexionar. Estamos mejor formados: el número de personas con estudios de tercer grado ha aumentado en
casi tres millones en los diez últimos
años. Pero también somos más pobres: casi seis millones de viviendas
–una de cada tres– tienen pagos pendientes o hipotecas, prácticamente el
doble que en el censo anterior.
Y el reciente informe de la Fundació La Caixa sobre la tendencia consolidada al hijo único en España es también revelador. El título es en sí mismo significativo: El déficit de la natalidad en Europa. La singularidad del caso español. ¿No queremos o no podemos tener más hijos? La crisis económica y el paro sólo ponen el dedo en
la llaga. Otros factores como el difícil
acceso a una vivienda digna y la escasez de políticas familiares no contribuyen a que este panorama mejore.
¿Quién nos cuidará en un futuro?
¿Qué coste social tiene la dependencia actual y futura? No hablamos sólo
de la sostenibilidad del Estado de
bienestar, sino de nuestro modelo de
sociedad. Las personas que viven solas es algo que crece como tendencia.
De hecho, el número medio de miem-
Ocho millones de personas
en el futuro no van
a tener descendientes
directos que los cuiden
bros por hogar se ha reducido a 2,58
personas en 2011, respecto a las 2,86
del año 2001. Hoy, en 1.709.186 hogares reside una persona sola mayor de
65 años, un 25,8% más que hace 10
años. En tres de cada cuatro de estos
hogares reside una mujer. Nuestros
mayores están solos y probablemente
necesitados de atención. La UE está
impulsando desde el año pasado directrices claras que animan a mejorar
y fortalecer la solidaridad intergeneracional. Por algo será. La familia sigue siendo un ámbito privilegiado de
cuidado y atención y no deberíamos
dejar este tema en manos de otros.
Si miramos al futuro la tendencia
no es halagüeña: desciende un 32,8%
el número de hogares formados por
una pareja con tres o más hijos. Los
hogares de parejas sin hijos han aumentado, y rozan los cuatro millones.
Seamos claros: 8 millones de personas en el futuro no van a tener descendientes directos que los cuiden.
Es cierto que han crecido el número de familias reconstituidas. De las
7.060.230 parejas con hijos, hay
496.135 que tiene algún hijo no común a ambos miembros. Esta cifra es
el doble que hace 10 años. Pero lo fundamental es la escasa natalidad y el invierno demográfico en el que estamos
inmersos. El “te cuido para que me
cuides” sigue funcionando. Al Estado,
la empresa y la sociedad sólo les resta
respaldar a través de un gran pacto social el valor de la familia. Más barata,
más segura, más previsible y, desde
luego, la mejor cédula identitaria del
individuo, de la persona humana.c
C. LEÓN LLORENTE, directora del Observatorio
de Políticas Familiares, IESF UIC
33
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:49 Página 34
UIC · QUADERNS DE POLÍTIQUES FAMILIARS
P
LA VANGUARDIA
Rupturas y mediación
DEBATE. La familia
Pilar Lacorte Tier
20/9/2014
Según la estadística difundida recientemente por el Consejo General del Poder Judicial todas las modalidades de disolución
matrimonial (separación, divorcio, nulidad)
se han incrementado en el primer trimestre
de 2014. Llevamos años observando este fenómeno que parece imparable. Las rupturas familiares tienen un elevado coste
personal para cada uno de los miembros de
esas familias, pero, además, el aumento de
las disoluciones familiares provoca pérdidas económicas y sociales importantes. No
es indiferente que las familias se rompan.
Las recomendaciones del Consejo de Ministros a los estados del Consejo de Europa reconocen estas perjudiciales consecuencias
y, buscando vías de solución a esta realidad,
desde la UE se promueve, desde 1998, la
mediación familiar. En España las autonomías regulan la mediación y la actuación
del mediador ampliando su ámbito de actuación más allá de los conflictos mencionados: separaciones, divorcio o nulidad,
llegando a intervenir conflictos intergeneracionales.
El objetivo del mediador no es ofrecer soluciones concretas a las partes, sino más ser
un medio para establecer, o en su caso restablecer, una comunicación constructiva. La
mediación supone promover una transformación cualitativa de la interacción humana. Son las personas involucradas en el
conflicto quienes deben tomar las decisio-
Rupturas y
mediación
S
egún la estadística difundida
recientemente por el Consejo General del Poder Judicial
todas las modalidades de disolución matrimonial (separación, divorcio, nulidad) se han incrementado
en el primer trimestre de 2014. Llevamos años observando este fenómeno
que parece imparable. Las rupturas
familiares tienen un elevado coste
personal para cada uno de los miembros de esas familias, pero, además, el
aumento de las disoluciones familiares provoca pérdidas económicas y sociales importantes. No es indiferente
que las familias se rompan.
Las recomendaciones del Consejo
de Ministros a los estados del Consejo
de Europa reconocen estas perjudiciales consecuencias y, buscando vías de
solución a esta realidad, desde la UE
se promueve, desde 1998, la mediación familiar. En España las autonomías regulan la mediación y la actuación del mediador ampliando su ámbito de actuación más allá de los conflictos mencionados: separaciones, divorcio o nulidad, llegando a intervenir
conflictos intergeneracionales.
El objetivo del mediador no es ofrecer soluciones concretas a las partes,
sino más ser un medio para establecer, o en su caso restablecer, una co-
La mediación supone
promover una
transformación cualitativa
de la interacción humana
municación constructiva. La mediación supone promover una transformación cualitativa de la interacción
humana. Son las personas involucradas en el conflicto quienes deben tomar las decisiones oportunas y determinar el mejor acuerdo posible. Son
las protagonistas y sólo a ellas pertenece en exclusiva la decisión final. Posibilitar esto es tarea del mediador.
La tarea de mediación exige una formación específica basada en la profundización y estudio del espíritu de las
diferentes leyes de mediación, desarrollando aptitudes, habilidades y técnicas que permitan a la persona afrontar adecuadamente situaciones de
conflicto y actuar con eficacia. De un
mediador se espera que ponga en evidencia las necesidades que tiene cada
uno priorizando los diferentes intereses en juego en una negociación, ofreciendo un medio propicio para establecer o restablecer una comunicación constructiva entre las partes, que
facilite el diálogo y la comprensión.
Es importante que en el proceso se prime la intervención preventiva, pues
con las mismas herramientas y esfuerzo que ponemos al solucionar los conflictos debería lograrse prevenirlo, evitando su nacimiento o bien, cuando
ya se ha dado, antes de la ruptura, salvando las diferencias.
Los poderes públicos y los agentes
sociales han empezado a detectar la
importancia de que nuestra sociedad
se apoye en relaciones fuertes frente
al avance de una sociedad líquida o
desvinculada. Vale la pena ponerse
manos a la obra.c
P. LACORTE TIER, coord. máster en Mediación
y Resolución de Conflictos Familiares (UIC)
34
nes oportunas y determinar el mejor
acuerdo posible. Son las protagonistas y
sólo a ellas pertenece en exclusiva la decisión final. Posibilitar esto es tarea del mediador.
La tarea de mediación exige una formación
específica basada en la profundización y estudio del espíritu de las diferentes leyes de
mediación, desarrollando aptitudes, habilidades y técnicas que permitan a la persona
afrontar adecuadamente situaciones de
conflicto y actuar con eficacia. De un mediador se espera que ponga en evidencia las
necesidades que tiene cada uno priorizando
los diferentes intereses en juego en una negociación, ofreciendo un medio propicio
para establecer o restablecer una comunicación constructiva entre las partes, que facilite el diálogo y la comprensión. Es
importante que en el proceso se prime la
intervención preventiva, pues con las mismas herramientas y esfuerzo que ponemos
al solucionar los conflictos debería lograrse
prevenirlo, evitando su nacimiento o bien,
cuando ya se ha dado, antes de la ruptura,
salvando las diferencias.
Los poderes públicos y los agentes sociales
han empezado a detectar la importancia de
que nuestra sociedad se apoye en relaciones
fuertes frente al avance de una sociedad líquida o desvinculada. Vale la pena ponerse
manos a la obra.
P. Lacorte Tier, coord. máster en Mediación y Resolución de Conflictos Familiares (UIC)
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:49 Página 35
DISSENY I AVALUACIÓ DE POLÍTIQUES FAMILIARS · UIC
Expansión / Catalunya
Reforma fiscal y familia
OPINIÓN
Montserrat Gas Aixendri
30/06/2014
La nueva reforma fiscal se ha anunciado
como favorecedora de la familia y eso son
buenas noticias. Con ello España recortará
algo las distancias que le separan de sus
vecinos, ya que está entre los países que
menos beneficios fiscales conceden a las familias en el impuesto sobre la renta, según
el último informe de la OCDE, de abril de
este año. Un seminario sobre políticas familiares, organizado por la Universitat
Internacional de Catalunya, abordó recientemente la cuestión de la presión fiscal que
sufren las familias en España, en comparación con la situación que viven otros países
como Estados Unidos o Francia.
Xavier Capelles, experto en fiscalidad, dejó
muy claro que el actual IRPF no tiene en
consideración a la familia, favoreciendo las
declaraciones individuales y sin valorar las
cargas familiares. En España no sale a
cuenta tener hijos, ya que las deducciones
son mínimas y no se consideran la mayor
parte de los gastos que implica su cuidado
y educación. Así, no es de extrañar que el
40% de las familias numerosas estén en el
límite de la pobreza y que el índice de natalidad esté por debajo del reemplazo generacional.
Muy distinta es la situación de países como
Estados Unidos o nuestra vecina, Francia:
dos modelos fiscales muy diferentes pero
que coinciden plenamente en dar relevancia fiscal a la unidad familiar.
En el primer caso, el Personal Income Tax
favorece la declaración conjunta de los
miembros de la unidad familiar mediante
una escala tributaria específica infinitamente más ventajosa que las declaraciones
individuales. Este impuesto permite la disminución de los ingresos fiscales con motivo
de ciertos gastos familiares como los médicos, los intereses de préstamos para financiar estudios y para adquirir la residencia
habitual y la segunda residencia, así como
importantes deducciones fiscales por hijo.
Pero donde se toma más en serio la situación familiar en el ámbito tributario es, sin
duda, en el francés Impôt sur le Revenu (impuesto sobre la renta), donde todas las unidades familiares declaran lo que se llama
el cociente familiar; es decir, todos los ingresos sumados de la familia se dividen por
cada miembro de la unidad familiar (cónyuges e hijos), de manera que cada parte
fiscal es como si hiciera su propia declaración y, al final, la cuota tributaria de cada
una es sumada. De esta manera, se ayuda a
disminuir la progresividad fiscal de las unidades familiares. Por otra parte, es un sistema que considera como gastos familiares,
a efectos fiscales, la guardería y los trabajadores contratados para servicios en el
hogar.
Si realmente queremos cambiar la tendencia demográfica hay que tener en cuenta lo
más importante que cada familia aporta a
la sociedad: las futuras generaciones. La reforma fiscal va en la buena dirección, pero
queda todavía mucho camino por recorrer.
35
QPF_2_Ponencias_Internet_Cuadernos de Po_Fami_2 09/12/14 08:49 Página 36
PONENCIA
Els plans de família
a Catalunya
en el context de
l'Estat espanyol
www.uic.es/iesf