Movimiento Okupa

Index
1.Introducció
2. Marc teòric
2.1 Història del moviment okupa
2.1.1 Introducció històrica
2.2.1 Inici del moviment okupa
2.2.1.1 Moviment de 1968
2.2.1.2 Naixament del moviment okupa
2.2.2 El movimet okupa a Barcelona
2.2.2.1 La década dels 80
2.2.2.2 La dècada dels 90
2.2 Analisis del moviment okupa
2.2.1 El perquè de l'okupació
2.2.1.1 Polítiques d'habitatge insuficients
2.2.1.2 Passivitat institucional davant l'especulació
2.2.1.3 Fracàs de les polítiques de joventut
2.2.1.4 Crisis de la participació política
2.2.2 L'acció del moviment okupa
2.2.2.1 Manual d'okupació
2.2.2.2 Activitats d'una casa okupada
2.2.2.3 Organització del moviment okupa
2.2.2.3 Violència i okupació
2.2.3 Ideologia
2.2.3.1 Semblances socials del moviment okupa amb altres moviments socials
2.2.4 Repressió
1
2.2.4.1 Repressió policial
2.2.4.2 Vesant judicial
2.2.4.2.1 Reaccions davant un desallotjament
2.2.4.3 Mitjans d'inforamció
3. investigació pròpia
3.1 Visita a Can Pasqual
3.1.1 Conclusions de la visita a Can Pasqual
3.2 Visita a Can Mora
3.2.1 Conclusions de la visita a Can Mora
4. Conclusions
5. Bibliografia1.Introducció
El moviment okupa a Barcelona era un tema molt poc treballat i sobre el que no s'havia escrit gaire (no hi ha
cap llibre publicat sobre el tema), així vàrem creure que seria interessant fer un treball de recerca sobre el
movient okupa. Hem tingut l'oportunitat de realitzar una recerca molt pràctica, entrevistes, visites a cases
okupades i hem necessitat poca ajuda bibliogràfica.
El tema de l'okupació sempre ens havia semblat interessat, en aquest final de dècada els mitjans d'informació
n'han parlat força i això va fer despertar la nostra curiositat
2.Marc teòric
2.1 Història de l'okupació
2.1.1 Inici del moviment okupa
2.1.1.1 Moviment de 1968
El conflicte de l'okupació és, en part, un conflicte amb el dret a la propietat privada. Els okupes defensen que
aquesta representa un robatori al poble mentre que els propietàris neguen que hagin robat res. Però quan
comença aquest dret? No és pas el sistema capitalista que el crea. El primer indici de l'existència del dret a la
propietat privada el trobem en la civilització romana que implanta el testament com a un sistema de drets
adquirits, i això representa un canvi important respecte a les civilitzacions anteriors doncs les diferències
socials encara s'accentuen més i la possibilitat de promoció o de millora d'un estatus econòmic per part de les
classes oprimides és cada cop més dificil.
És, però, amb l'implantació del sistema capitalista després de la revolució industrial quan el dret a la propietat
privada esdevé un dels pilars centrals de la societat. La propietat privada esdevè fonamental per la burgesia en
la seva ascensió cap el poder, la transforma en una classe poderosa, ja que les seves possessions són
practicament intocables i conservades generació rere generació. S'accentua la diferència de classes, i els més
perjudicats son els assalariats, que veuen com els burgesos tot i no tenir el dret directe de posseir−los a ells,
els poden explotar, car controlen els mitjans de producció. Els primers crítics al sistema capitalista no passen
2
per alt el fet de que la propietat privada és una de les bases que manté el sistema i la critiquen durament, són
els socialistes utòpics: Proudhon, Cabet, Fourierque exposaran les seves idees durant la primera meitat del
segle XIX. Un dels grans pensadors del segle XIX, i redactor juntament amb Marx del manifest comunista
l'any 1848, és Frederic Engels que farà una de les crítiques més brillants a la propietat privada en el seu llibre
L'origen de la família la propietat privada i l'estat que Engels s'enfrontava directament a aquest dret i
considerava necessària la seva eliminació per constrïr una societat millor.
La teoria es transforma en pràctica en les diverses revolucions que el proletariat duu a terme durant el segle
XIX, en la qual moltes fàbriques són preses per la força de les mans dels amos, i passen a ser controlades per
consells d'obrers,cap d'aquestes revolucions triumfarà, i el dret a la propietat privada serà conaservat.
No serà fins l'any 1917 que alguna revolució de caire socialista triumfarà. Es tracta de la revolució russa, amb
l'implantació del socialisme quedarà abolida la propietat privada, quedan a mercè de l'estat els mitjans de
producció. ALLARGAR?!
Per veure un cas d'abolició de la propietat privada a Espanya ens haurem d'esperar fins l'any 1936. Durant la
Guerra Civil a molts pobles (sobretot de Catalunya, Aragó i Andalusia) la CNT agafarà el control i per decisió
popular es col.lectivitzaran les terres, que passaran (en molts casos) a dependre d'un consell de camperols
escollit pel poble.
És però durant l'onada revolucionària de 1968 on es comença a gestar amb més claretat el moviment okupa.
És l'any 68 quan explota un malestar en contra del sistema capitalista i les seves formes d'explotació. El
moviment és d'abast mundial:
A Mèxic trobem un moviment de caire estudiantil i camperol que es concreta en numeroses manifestacions
que aconsegueixen gran ressó mundial degut a que aquell mateix any es celebren les olimpiades a Mèxic, el
moviment serà fortament reprimit per la policia i l'exèrcit i acabarà amb la matança de la Plaça de les Tres
Cultures, on un grup d'estudiants que es manifestaven van ser masacrats per les amatralladores de l'exèrcit.
A Txecoslovàquia ens trobem la Primavera de Praga; un moviment anti−sovietic (no pas anti−comunista) que
defensa l'exitència d'un socialisme de rostre humà, es manifesta en contra de l'imperialisme soviètic, i demana
més grau de sobirania. La revolta serà esclafada pels tancs del Pacte de Varsòvia, però representarà una
important esquerda pel bloc de l'est.
Als EE.UU. trobem el gran moviment pacifista en contra de la guerra del Vietnam (, és un moviment de caire
estudiantil, amb molt tocs de hippisme. Es durant a terme grans movilitzacions que acabarn fent que el
govern, davant la pressió social, es retiri X anys més tard. També durant l'any 68 agafarà el màxim ressó el
moviment a favor dels drets dels negres, tot i que durant tota la dècada s'ha manifestat amb molta força.
A Itàlia el moviment arribarà un any més tard, tindrà unes característiques diferents doncs serà molt més
obrerista, on el Partit Comunista Itàlia hi tindrà molt de pes.
El centre de tota l'onada revolucionària serà sense cap mena de dubte el maig Francés. Durant el mes de maig,
els estudiants ocuparan els carrers de París i colapsarn tot el país, tot i que en un primer moment havien rebut
el despreci dels sindicats que els titllaven de petit−burgesos, a final del mes s'uniran els estudiants.
És durant el maig francés quan agafarà màxim ressò el moviment situacionista, tot i que l'internacional
situacionista (IS) havia estat fundada dotze anys abans. És doncs l'ideari situacionista el present als carrers de
París i a moltes de les petites revoltes d'arreu del món. El situacionisme es manifesta en contra del
sistema−món que s'ha establert després de la segona guerra mundial. Reivindiquen la persona com ésser
humà, la separació que trobem entre l'àmbit existencial i el polític. Defensen la conecció de l'art i la política,
considerrant la cultura i el treball quelcom obcè. Una de les seves grans aportacions és el fet de veure l'home
3
ja no com un consumidor material sinó com un consumidor d'imatges. Durant el maig del 68 l'acció més
important (o un de les més importants) és l'ocupació de la Sorbona, que, tot hi haver sorgit d'uns
plantagements força distants, pot ser considerada la primera Okupació, doncs es tracte de la recuperació d'un
espai públic per donar−lo a la comunitat i que és utilitzat com a lloc d'acció política i cultural, que és
autogestionat pels estudiants. Com a institució de crítica al capitalisme la IS també fa una crítica a la propietat
privada com a base fonamental del capitalisme i es pronuncia (fet que interessa molt per l'estudi que ens
ocupa) en contra de l'urbanisme, critica la vessant especulativa, i denúncia que l'urbanisme és una forma
d'opressió més del sistema ja que influeix en el model de vida capitalista i en conseqüencia fa augmentar
l'stress i la pressió sobre l'individu restant−li llibertat. En aquesta crítica a la societat es basarà el moviment
Punk que tant influirà en el moviment okupa (sobretot el dels anys 80), aquest aspecte ja serà analitzat
posteriorment.
Cal remarcar que en la revolta del 68 les protestes anticapitalistes, ja no son les típiques demandes obreres que
feien referència a l'economia (salaris, hores de treball) sinó que es centren més en la persona com a ésser, és
aleshores quan sorgeixen el que anomenem nous moviments: moviment feminista, moviment estudiantil,
moviment pacifista, i encara que més tard però amb un origen comú trobem el moviment okupa. Els nous
moviments, evolucionaran i creixeran durant els anys setanta, rebutjaran l'organització típica dels opositors al
sistema capitalista, que fins el moment s'organitzaven en partits (habitualment bastant centralitzats) i en
sindicats. Són doncs moviments espontànis sorgits de l'esquerra no marxista i del marxisme heterodox
(Luxemburg, IS, Panekoek). Aconsegueixen movilitzar a grans masses i habitualment mitjançant la pressió
assoleixen els seus objectius. Els nostàlgics anarquistes han volgut veure en ells un ressorgiment de la
doctrina de Bakunin doncs són espontànis, insurreccionals i alguns plantegen l'acció directa. Alguns sociòlegs
vaticinen que són els hereus del moviment obrer de principi de segle. Però es pot comprovar que no han
assolit el grau d'organització d'aquell moviment, i que a més les seves reivindicacions no son prou radicals per
arribar a fer trontollar el sistema, son reivindicacions (la gran majoria) que poden ser absorbides pel sistema
deixant−les buides de contingut revolucionari i no afecten les bases del capitalisme.
Per entendre el futur desenvolupament del moviment okupa cal ramarcar que el moviment del 1968 s'enfronta
també, tot i que no d'una forma directa amb el partit comunista (ja sigui el francés o un altre), l'acusa de
haver−se allunyat de la base, de no saber canalitzar les movilitzacions de la població, i crítica la seva forta
burocratització. És important doncs comprovar com els nous moviments no són tutelats per cap partit dels
considerats clàssics, la qual cosa provocarà una lluita entre els partits classics de l'esquerra per agafar i
manipular aquests moviments.
2.1.1.2 Naixament del moviment
Model italià
El moviment okupa que va sorgir el 1968, una época de crisi política dominada pels demòcrata−cristians,
dirigit per estudiants i obrers en forma de manifestació, que porta a la primera okupació.Aquesta ocupació
principalment dirigida pels estudiants, pero també duta a terme pels obrers del nord el país a causa de la forta
autonomia obrera en els complexos industrials del nord (triangle industrial).Després una multitudinaria
manifestació, va tenir lloc a Milà la primera ocupació, un anitc hotel al centre de Milà.Durant els 9 mesos que
va durar aquesta okupació es realitzaren diferents activitats culturals, polítiques i artístiques. Aquesta
okupació va servir per donar una visió de la vida quotidiana i les inquietuds d'un moviment radical d'aquesta
índole, que apunta més enllà de la subsistència. Es tractava d'un moviment totalment autogestionat de tal
manera que es mirava el més enllà, que pasaren de la lógica del demanar (a l'estat ,al patró.....)a la lógica del
prendre, amb aixó podem evidenciar que el moviment estava creixent de manera
satisfactoria.
L'ocupació va anar creixent, (a Roma hi havien 3000 families okupant) i proliferava per totes les ciutats i viles
4
del nord d'Itàlia, creant centres socials autogestionats utilitzats com a casals, radios independents, sales per a
concerts... Itàlia es diferencia de altres països Europeus, pel que fa l'okupació, per la força i per el creixement
ascendent que va tenir a causa del gran aportació obrera. Ha sigut el país amb més nombre d'okupants. La
repressió en uns inicis no havia suposat un problema peró a partir de 1979 s'iniciá una ofensiva estatal per
destruir el moviment de l'autonomia obrera organitzada.
Model Alemany
El moviment okupa a Alemanya era present a la ciutat de Berlin, Hannover, Hamburg i altres ciutats del nord,
però tenia el seu nucli central a la ciutat de Berlin. El moviment era bàsicament estudiantil, els obrers no
formavan part del moviment com a Itàlia perquè el obrers alemanys estaven molt integrats al sistema
capitalista europeu. L'okupació Alemanya tenia el seu nucli central exclusivament al Berlin oest, degut a la
seva peculiar ubicació i situació. Estava rodejada pel Mur de Berlin, construit el 1961 per evitar la fuga
d'alemanys orientals.
Desde 1940 la població, que normalment vivia en cases de lloger, se'n anavan, aquests fets van provocar que
el govern federal aboqués una gran quantitat de diners i subvencions, per tal de provocar una proposta
atractiva als ciutadans per evitar la fuga. Aquesta serie de fets va ser aprofitada pel moviment alternatiu. Van
okupar cases durant els anys 70 i meitat dels 80, .Berlin oriental es va convertir en una ciutat evocada a la
lluita social. El moviment ocupa va néixer el 1979 al barri de Kreuzberg,posteriorment va ser el centre de
l'okupació, Aquest moviment es basava en la protesta a l'especulació immobiliaria, i la rehabilitació d'edificis
abandonats.
Aquests dos models són els més significatius de la historia de l'okupació, són els dos models que han servit
d'exemple a Espanya, concretament a Catalunya, també hauriem de destacar el cas dels krakers a Holanda,
Amsterdam(1980), el cas dels squatters d'Angleterra, i posteriorment els moviments amb les mateixes
característiques, a altres països com a Finlandia, Suecia,Irlanda, Portugal, França, Espanya, Catalunya.
El fenòmen de l'ocupació, simplament com a mitjà d'allotjament per gent sense casa, es pot haver donat a
molts llocs del món i desde fa molts segles. L'okupació com a denúncia del sistema i de l'especulació
d'immobles sorgeix durant aquest segle, i és un fenòmen molt més complex.
2.1.2 El moviment okupa a Barcelona
2.1.2.1 La dècada dels 80
Amb la mort del dictador Francisco Franco s'inicia un procés de transició cap a la democràcia formal. A
Catalunya i degut a l'opressió radical que representava el régim franquista l'esquerra radical tenia un molt
bona infrastructura i organització, a més gaudia de moltes simpaties entre la població. El partit més fort
d'aquella esquerra era el PSUC, desde l'esquerra es creia que es podria influenciar molt en l'elaboració d'una
constitució el màxim de justa, al final però la influéncia dels partits d'extrema esquerra fou molt minsa. Amb
la Constitució redactada arribaran les primeres eleccions a nivell de l'estat, el Partit Comunista va caure
clarament derrotat a nivell d'Espanya. A Catalunya les simpaties que despertava el PSUC seguien sent moltes,
l'any 1982 en les primeres eleccions Catalanes el Psuc arribar a treure un 17% dels vots convertint−se en la
3era força després de CiU i el PSC. En els successius anys les forces d'esquerra aniran perdent adeptes a
velocitats vertiginoses, la pèrdua de vots és provocada per diverses qüestions: una d'elles és que el PSUC no
sabrà reconduir el seu missatge, és a dir; Durant el franquisme i post−franquisme el missatge que s'havia de
donar desde les forces d'esquerra era molt clar: la lluitar contra la dictadura. En arribar la democràcia el
missatge cal reconduir−lo per poder arribar amb claredat a la gent, aquesta rectificació del missatge no arriba
a temps. L'altre qüestió per entendre la devallada del PSUC és l'éxit creixent que obté el PSC, que sabrà
robar−li els vots al PSUC difonent un missatge més moderat, a més, el fet que el PSOE governi espanya
afavorirà una desradicalització de la població, que tendirà a idees més socialdemòcrates, menys comunistes
5
(clara mostra d'aquesta actitud són els resultats de les eleccions de l'any 1986. El PSUC eix vertebral de
l'esquerra, inicia un procés de renovació que el portarà a transformar−se en Iniciativa per Catalunya, l'objectiu
d'aquest canvi és captar el màxim numero de gent d'esquerres. El canvi de PSUC a IC, es tradueix per una
moderació del missatge, que provocarà moltes escissions (per exemple s'escendeix el Partit Comunista dels
Països Catalans.
En la dècada dels 80 l'esquerra radical es queda doncs sense un lideratge clar i el que és més important amb
una financiació molt escassa. Tot aquesta situació de crisis de l'esquerra per com es desenvolupen els fet a
l'URSS, la crisis del sistema comunista sembla irreconduible, el sistema capitalista ha sortit guanyador de una
batalla que ha durat tot el segle. La crisis de l'esquerra no és només a nivell nacional, és internacional, els
partits comunistes d'arreu del món s'han quedat sense el model rus (tot i que molts ja se n'havien distanciat), i
en les eleccions d'arreu d'Europa seràn vençuts pels socialdemòcrates o per la dreta liberal.
A Catalunya els comunistes després de la desintegració del PSUC es quedaran desorientats, basicament es
dedicaran a fer plataformes de suport a altres països on apareixi la revolució (la nicaragua Sandinista, o la
Cuba de Castro), es dedicaran a la solidaritat internacional. L'Independentisme que semblava agafar força a
principi de la dècada es troba en un procés d'atomització constant; a finals dels 70 sorgeix l'organització
armada Terra LLiure el seu objectiu és fer−se columna vertebral de l'independentisme però degut a la forta
repressió serà impossible estructurar el moviment, sorgiran un nombre molt gran de petites organitzacions que
patiran processos de fusió i escissió continus. En pitjor situació es troben els anarquistes, que desde la fi de la
guerra civil no han aconseguit refer−se; serà però, d'aquests nuclis anarquistes molt influenciats per l'estètica i
ideologia punk d'on sorgiran els primers okupes. És important en aquesta época el moviment anti−OTAN, va
ser un moviment que durant un parell d'anys va aconseguir estructurar l'esquerra, va patir una forta repressió a
nivell mediatic, policial...,tot i això va ser un moviment que va arrossegar a gran part de la població.
La primera casa okupada a Barcelona era al barri de Gràcia l'any 1984 (Preguntar on?Ampliar?). Ràpidament
però, el moviment okupa es va traslladar al barri del Guinardó (on hi havia moltes torres abandonades),
després de la casa de Gràcia es van Okupar 5 cases a la Font d'en Farges, n'hi va haver una que per les seves
dimensions es va utilitzar com a lloc de reunió, encara que no se la pot considerar un centre social, aquesta
casa se l'anomena Mitja Lluna. L'any 1986 s'okupà la primera casa al barri de Sants de Barcelona (barri
tradicional de l'esquerra radical), la casa va rebre el nom de Cros 10, va ser un centre important de reunió de
anarquistes i punkies, la casaCros 10 però va tenir un tràgic final, un grup de persones adictes a l'heroina van
entrar a viure a la casa, tot va acabar amb una redada policial i la majoria d'okupes detinguts i acusats de tràfic
d'heroina, el fet va provocar malestar al barri i que durant alguns anys no estiguèssin ben vistos els okupes al
barri de Sants. Després d'aquest incident amb l'heroina el moviment okupa va fer una forta campanya contra
aquesta droga. L'any 1987 s'okuparà una segona casa a Gràcia al carrer Providència. De l'any 1987 al 1990
s'okuparan unes 15 cases més.
L'okupació dels anys 80 era diferent de la practicada els anys 90, el grup de persones que es dedicaven a
okupar cases era molt reduït, tots tenien un estil de vida molt concret, es situaven clarament fora del sistema,
els interessava la realitat el que estava passant, però no tenien prou força per fer movilitzacions. El moviment
okupa no era conegut per un ampli sector de la societat, els mitjans de comunicació no en parlaven. L'estil de
vida que duien els okupes els feia mantenir−se allunyats de la resta de la població, amb una estètica molt
extrema donaven una imatge de marginats socials, la seva forma de vestir i de viure feia que molta gent que
segurament compartien les seves idees no s'acostessin a les cases okupades.
L'okupa dels 80 es veu molt influenciat pel moviment Punk i l'estètica que l'acompanya. El moviment Punk
neix a Anglaterra (1977 aproximadament) dels seguidors del grup musical Sex Pistols. Els punks destaquen
per la seva estètica extrema, són força violents. Els seus ideals són en alguns casos anarquistes, el punks
analitzen la societat d'una forma molt pessimista i creuen que no hi ha futur, que la societat s'autodestruirà.
Durant els anys 80 el moviment punk arriba a Barcelona, molts dels primers okupes pertanyen aquest
moviment. En general els punks s'autoexclouran de la societat, igual que els primers okupes.
6
2.1.2.2 La dècada dels 90
Durant la dècada dels 90 seguirem observant com els partits considerats socialistes i comunistes es
desplaçaren cap a la dreta, en el programa de PSOE podem observar diverses propostes de caire liberal,
mentre que pel que fa IU (marca electoral dins la que trobem el PCE), el procés de desradicalització és molt
marcat, tot i que es conserva l'estructura de partit, les propostes envers la societat són molt més
socialdemòcrates. Aquest procés de desradicalització es veu afavorit per la caiguada definitiva de la URSS
l'any 1991, que representa la derrota del mon socialista i la victòria del capitalisme, que si bé ja s'havia
endevinat la dècada dels 80 ara és definitiva.
Durant els 90 s'acabarà de enfonsar a Catalunya el partit Iniciativa per Catalunya que volia pendre la successió
dels moviments radicals anti−franquistes i del PSUC, que arribara`a cotes mínimes de suport electoral al final
de la década. De la caiguda de IC se'n veurà afavorit el PSC que confirmarà l'avanç dels socialistes i la derrota
dels comunistes a nivell de l'estatal.
És molt important per entendre l'evolució a Catalunya de l'esquerra radical als Jocs Olímpics del 1992 a
Barcelona. Durant les olimpiades de Barcelona la repressió policial contra l'esquerra radical va ser duríssima,
sobretot el col.lectiu independentista (el que comptava amb més suport en aquelles dates). La repressió va
afectar a l'organització armada Terra LLiure, que si bé ja era molt débil va ser completament destruida els
anys 1992−1993.
A principi de la dècada dels 90 l'esquerra radical es troba en un a situació delicadíssima, el suport popular és
molt baix i la repressió molt forta. Els comunistes no es recuperen del que representa la dramàtica agonia del
sistema soviètic, els independentistes (el col.lectiu més nombrós) són subjectes d'una forta repressió, que
impedirà la seva estructuració, i els anarquistes estan a punt de desapareixer. Serà l'any 1992 en motiu dels
jocs olimpics que l'esquerra radical tocarà fons. És a partir de l'any 92 que la majoria d'organitzacions
d'esquerres es comencen a reestrucurar i experimenten una petita revifalla, l'esquerra radical fa una oposició
clara contra els partits socialdemocrates i reformistes (que durant els 80 havia estat una mica confusa), trenca
definitivament amb aquestes tendències. Durant aquesta dècada es formaran plataformes unitàries que
agruparan a diversos partits i organitzacions en una formació més gran ( P.U.A, A.O.B, Solidaritat
Internacional,...)
És dins d'aquest context que es situa el moviment okupa. Al principi de la dècada el moviment segueix sent
minoritàri. L'any 1990 s'okupa al barri de la salut un ex−cuartel de la guàrdia civil, la casa rebrà el nom de
Casa de la muntanya en referència a la seva posició a la cresta d'un turó. La casa de la Muntanya serà molt
important pel moviment okupa, degut a les seves grans dimensions si podràn desenvolupar moltes activitats.
Durant els dos primers anys de la dècada dels 90 el moviment pràcticament no creix, la repressió és molt
forta, i els okupació segueix representant més un sistema de vida i no una determinada ideologia d'esquerra
radical (tot i que els okupes com els anys 80 si que tenen una ideologia revolucionària no han fet el moviment
de l'okupació l'estandard de la seva ideologia). Durant els dos primers anys de la dècada s'okuparan cinc cases
més, en aquestes okupacions sempre hi participaran membres de l'original moviment del Guinardó. Així
s'arriba a l'any 1992 amb unes 20 cases i el primer centre social (La Casa de la Muntanya) L'any 1992 en
motiu de les olimpiades serà un any de forta repressió contra el moviemnt es van desallotjar 10 cases per la
força (sense cap ordre judicial). Però la repressió del 92 lluny de fer callar els okupes els fa més forts i en els
successius anys augmentaran les okupacions, unes 15 cases més, els barris on es practicaran més okupacions
seran els barris de Gràcia, Guinardó i Sants. Al barri de Sants s'okuparà l'any 1995? Una antiga fabrica, La
Hamsa (veure apartats de Casos concrets.). El mateix 1995 es penalitzarà l'okupació pacifica d'immobles, al
nostre entendre la mesura és positiva pel moviment; abans de 1995 l'okupació estava estancada a la
construcció d'una societat paral.lela al sistema mai atacaven directament al sistema*, doncs el que estaven fent
tot i que danyava el sistema no era il.legal, amb la penalització de l'okupació el sistema reconeix que
l'okupació pacífica d'immobles fa mal al sistema (tant sistema no pot ser adjectius?!!!). La penalització de
l'okupació donarà força al moviment, durant 1995 s'okuparan 10 cases. Serà l'any 1996 que succirà el fet més
7
important pel moviment okupa; l'okupació del cinema princesa (veure apartat casos concrets) va representar la
creació del primer Centre Social Okupat autèntic, la importància del cinema és degut a les activitats que s'hi
van desenvolupar dins, la funció unificadora que va tenir pel movimet, d'aquí s'entén la repercusió del seu
desallotjament dins el col.lectiu okupa. Tot i que el més important d'aquest desallotjamet és la implicació dels
mitjans de comunicació. En la societat de la informació el que no surt pels mitjans de comunicació no
existeix, el fet que els okupes surtin a la TV i a les portades d'alguns diaris provoca que tota la societat els
conegui, deixen de ser un grup de joves desconeguts, es fan reportatges, i fins i tot el president de la
generaliatat s'ha de pronunciar sobre el desallotjament del Cinema Princesa. És doncs gràcies als mitjans de
comunicació que el moviment surt a la llum i pot crèixer, encara que molts cops la visió donada desde el
mitjans d'informació es negativa. Les posteriors manifestacions violentes seran el que també cridaran l'atenció
i ajudaran a l'ampliació del moviment. Abans del princesa la població es sentia molt lluny del moviment
okupa, després del desallotjamnet del cinema el moviment serà més pròxim a la societat, ja que el moviment
serà conegut per aquesta. A més, gran part de la població progressista (votants PSC,ERC, IU) veurà amb bons
ulls el moviment degut a l'actuació desmesurada de la policia.
Després del desallotjamnet del princesa els okupes s'adonen que els seu grau d'organització és molt baix, és
per això que es decideix crear l'Assamblea d'Okupes de Barcelona (AOB). L'AOB és una asssemblea de totes
les cases okupades de Barcelona, on es decidien les accions que emprenia el moviment i la resposta a la
repressió del sistema. És forma per donar una resposta ràpida i eficaç als desallotjaments, i per crear una
assemblea on poder reunir tots el okupes de Barcelona. Dins l'AOB es prenen les decisions de forma
assemblearia per tal de no marginar les minories (el mètode assembleari és el que sol utilitzar el moviment
okupa per prendre decisions). Durant tot l'any 97 l'AOB es reuneix cada setmana, però la forta repressió que
rep el moviment durant el periode 1996−1998 van fer que l'AOB fracasses, alhora que es creaven nous CSO
els desallotjaments es multiplicaven i no es donava abast per organitzar manifestacions de resposta. El
col.lectiu okupa amb prou feines tenia temps d'organitzar−se. Tot i els numerosos esdeveniments, gràcies a
coordinació de l'AOB, sorgiran numeroses publicacions informatives alternatives (contra−info,
info−usurpa,..). Després de l'any 98 l'AOB va deixar de funcionar; l'assemblea ja no aconseguia una
coordinació ràpida i eficaç, molts okupes es van oposar a la seva continuaitat car consideraven que el
moviment s'estava burocratitzant massa. L'AOB havia sorgit de forma espontani davant una necessitat de
coordinar les cases; un cop feta aquesta feina, calia que desapareixés. A l'actualitat encara de tant en tant, quan
s'esdevenen fets puntuals amb rellevància l'AOB es reuneix. Per exemple es va reunir en motiu de l'ultima
gran manifestació del moviment okupa el gener de l'any 2000. Actualment l'organització del moviment és
molt més espontània (veure organització del moviment).
Gràcies a la major organització i l'empenta que donen els mitjans de comunicació el moviment okupa creixarà
molt. La penalització de l'okupació representa un fet important per entendre el creixement del moviment, els
desallotjaments de cases representen propaganda pel moviment .Els okupes i l'esquerra radical catalana
s'adonarà del potencial que té l'okupació i es començarà a generar un moviment radical d'esquerres entorn als
centres socials okupats. Desde Setembre de 1996 (desallotjamnet del cinema Princesa) fins desembre de 1997
s'okuparan 62 cases (triplicant el nombre de cases okupades) i moltes d'elles esdevindran CSO. La majoria de
les okupacions es duran a terme al disrtricte de Gràcia, de Guinardó i al barri de Sants. L'any 1998 serà l'any
de màxim creixamnet del moviment, s'okuparan 70 cases. Els anys 97 i 98 representen l'apogeu del moviment,
l'okupació esdevé l'eix de l'esquerra radical a Barcelona molta gent (a part dels propis okupes) s'acostarà al
moviment, sorgiran molts col.lectius entorn el moviment okupa que utilitzaran el CSO com a lloc de reunió i
espai on desnvolupar les seves activitats. Durant aquests anys la repressió contra el moviment és molt dura
(l'any 98 es desallotgen 30 cases) en els anys d'efervecència la moral és molt alta per això el moviment
resisteix i es pot fer vàlida la frases un desallotjamnet, una altre okupació (un desalojo otra okupación). Però
l'ànim dels membres del moviment té un límit, durant l'any 1999 i per primer cop en l'història del moviment
okupa es donaran més desallotjaments que okupacions, 30 desallotjamnet per 15 okupacions, el moviment té
una caiguda. No descendeix però, el nombre de persones vinculades al moviment okupa que desde 1996 no ha
parat de crèixer, el col.lectiu d'okupes el formen unes 2500 persones, dins d'aquesta xifra apareixen tant els
pròpis habitants de vivendes com la resta de persones que participen activament en el momivemnt però no viu
8
a les cases okupades, i es que en la segona meitat dels anys 90 apareix aquest nou tipus d'individu que sense
ser habitant de cap casa participa activamnet en el col.lectiu okupa.
Durant aquest últim periode 99−00, el moviment okupa passa a un segon terme, es transforma en una
plataforma per on es mouran molts col.lectius i organitzacions socials. S'utilitzarà la casa okupa per engegar
publicacions contrainformatives, col.lectius de solidaritat amb els presos, col.lectius de solidaritat
internacional... El moviment okupa no representarà una contestació poliítica en si, sino que desde ell s'agafran
altres vies per dur a terme l'oposició al sistema.
*encara que contra la seva voluntat, la majoria dels okupes si que volien un canvi en la societat, volien atacar
frontalment al sistema.
El cas del cinema princesa
El Cine Princesa
Era un dels pocs centres socials de Barcelona que ha marcat un abans i un després en el moviment okupa de
Barcelona. La seva cèntrica situació, Via Layetana 14, exijia la història que ha tingut.
La seva sitiuació en la ciutat vella, que sempre ha estat un barri obrer i poc excessible per les tropes policials i
militars , durant la setmana tràgica de 1909. En aquest periode d'enfrontaments contra les tropes de Maura,
lider del partit conservador, Maura va establir l'ordre. Va provocar una crisis als Anarquístes.
Degut a la poca execibilitat a la ciutat vella, per part de les tropes, es va construir la via Laietana, amb aquesta
obra es crea un nou centre neuràlgic de Barcelona.
El 1923 es contrueix el cine princesa convertint−se en el punt de trobada de l'aristocràcia catalana.
El 1936 a l'esclatar la guerra civil , el cine és okupat per la CNT,els quals desemvolupen una forta compañía
d'imformació antifeixista.
El 1939, després de la victoria dels nacionals, es converteix en la sede del sindicat vertical, l'únic que permet
el règim Franquista.
Després de la mort de Franco passa a mans de l'estat.
El 1977, amb l'explosió dels autónoms i les lluites estudiantils a Barcelona, es torna a utilitzar per fer
assamblees de sindicats i col.lectius llibertaris i antiautoritaris.
El 1979 UGT i CCOO, representants del sindicalisme groc, pacten la venda a un particular per dos motius: No
es pot traspassar a ningun sindicat perque històricament pertenyia a la CNT; i l'altre motiues que s'havia de
desmuntar el moviment insorrecte que s'estava generant a l'entorn del cine.
El 10 de maig de 1996 el Cine Princesa, després de que el cine estigues sense cap utilitat, es va okupar amb tot
el que comportava, era un projecte d'ocupar que tenien pensat desde feia temps, un projecte que feia molta
ilusió degut al pedigree revolucionari i la ubicació de l'edifici. Aquesta okupació es va dur a terme perque
estava desocupat i tambè pels seus antecedents hitòrics.
Al principi els okupes, uns 20, feien constants guardies per vigilar que la policía no apareixés per
desallotjar−los, ja que els era sorprenent el fet d'estar okupant un edifici tan céntric i tant emblamàtic.
Els primers dies van començar a arreglar el local, que per la seva grandària, comportava un gran treball
9
col.lectiu.
Van fer un concert per guanyar diners per poder fer algunes "històries", però el cine encara no havia encarrilat
cap projecte clar. Degut a la de la seva situació en un barri obrer, van anar descobrint la història del barri, la
gent s'apropava amb ganes de fer coses i molts col.lectius comunistes, idependents i anarquistes , es dirigien
als okupes per fer activitats. EL cine princesa esdevenia un centre cultural plural i amb moltes tendències
polítiques. Els okupes es van adonar que els col.lectius que venien a demanar que es fes alguna activitat, no
participaven en la preparació de l'activitat, pertant pels okupes que eren 20 [i tota l'altra gent (67)] havien de
preparar l'activitat, que comportava molta feina.
El cine poc a poc va assolir tal punt, que tots els okupes de BCN hi eren presents, un punt de trobada de tots
els okupes de Barcelona,aquesta situació va servir per tenir una coordinació mínima de totes les cases de
BCN.
Aquest centre és una exepció entre totes les cases okupes , degut a la seva capacitat i a la diversitat de la gent
que hi anava, fet que va significar que els okupes tinguèssin un caràcter més obert amb la gent de l'exterior,
pel que fa la comunicació entre els okupes en general sempre ha estat establerta de manera que si alguna casa
té una ordre de desallotjament en pocs minuts hi ha més de 100 okupes davant de la casa. La localització de
les cases okupades, cada una, o més d'una en un barri, crea tota una dinàmica dins el barri, on tothom pot anar
a diferents activitats tècniques, culturals, d'oci...aquestes activitats estan enfocades per gent de totes edats i
tenen diversos objectius implícits, el principal és intentar fer veure a la gent la realitat del món, aquest objectiu
el duen a terme les activitats com: els diaris contraimformatius, les manifestacions ....recursos que sense una
inversió una mica forta no es poden divulgar gaire, per no dir gens.
Els 25 okupes sabien que en un moment o altre el cine seria desallotjat, i el 28 d'octubre de 1996 va ser
desallotjat per 200 agents de l'unitat antiaval.lots , 25 furgonetes i un helicópter. En el desallotjament van ser
detinguts 40 okupes, ja que molts okupes estaven allà per ajudar els seus companys. El dia següent es
convocar una manifestació en contra dels desallotjaments, aquesta manifestació ha estat una de les més
trascendentals i violentes que hi ha hagut en la história de l'okupació a Barcelona. Hi havia gent de tot tipus
veïns, col.lectius, tots els okupes de Barcelona.
Els 40 okupes detinguts el 28 d'octubre de 1996,els quals se'ls ha jutjat el 29 de novembre del 2000. D'aquest
judici n'han sortit condemnats 33 okupes a pagar una multa de fins a 18.000 pessetes per delicte d'usurpació
de l'immoble i a sis mesos de presó per desobediència i resistència a l'autoritat, 4 han estat absolts, i els 3
restants se'ls va retirar els càrrecs en el judici. Alguns advocats han anunciat que recorreran contra la
sentència.
Mapa de les cases okupes
No ha sigut gens facil realitzar un mapa amb les cases okupades més importants de Barcelona. A l'actualitat hi
ha unes 150 cases okupades, però no hi ha cap persona que les conegui totes, és per això que hem decidit
realitzar un mapa amb les principals cases okupades.
En el mapa podem observar que les cases okupades es situen a la antiga periféria de Barcelona. En aquelles
zones on fa anys es contruiren cases que ara han quedat buides. Als districtes on trobem més densitat de cases
són els de Gràcia, Guinardó, Sant Andreu i Sants−Monjuic.
2.2 Analisis del moviment okupa
2.2.1 El perquè de l'okupació
En aquest apartat analitzem per quins motius (independentment de una denúncia a la propietat privada o la
10
voluntat d'un col.lectiu de fer una determinada acció política contenciosa) provoquen que sorgeixi el
moviment okupa.
2.2.1.1 Politiques d'habitage insuficients
Una de les raons bàsiques per entendre que empenyen a un col.lectiu determinat de joves a okupar un
immoble, és la dificultat que tenen aquests joves per adquirir−ne un, ja que durant els últims 30 anys els preus
dels habitatges s'han disparat i no paren de pujar fins a fer−se innaccessibles per certa part de la població.
El mercat immobiliari és un mercat molt especial, no està regit per les típiques lleis de l'oferta i la demanda, hi
ha molts altres facors que influeixen. Trobem els costos de producció que depenen de les institucions
públiques, cal recordar que són elles les encarregades de gravar els terrenys. És doncs un mercat molt
complex.
En l'augment dels preus dels habitatges, cal tenir en compte factors com la nova estructuració familiar:
famílies monoparentals, homes i dones solteres, la dad que exeplifica la nova distribució de la població és el
fet que desde el 1970 la mitjana de membres en una vivenda ha baixat desde 3.65 fins a 2.65. Hi ha doncs una
demanda més gran de vivemdes que no es veu satisfeta per tant els preus pugen. Cal remarcar també que
l'augment de preus es veu afavorit pel fet que s'ha potenciat molt poc l'habitatge de lloguer (el 12%) xifres
ridícules si les comparem amb alttres països Europeus. Ens trobem també davant de la contradicció de
l'augment cases buides que va acompanyat amb l'augment de les segones residències. Les cases buides han
augmentat un 4% desde l'any 70, alhora que les segones residències han augmentat un 8%, actualment el 18%
de la població té una segona residència, mentre que a Gran Bretanya tan sols un 1% en posseix.
La situació de l'elevat cost dels habitatges s'agreuja si ens referim al col.lectiu jove, doncs el seu poder
adquisitiu és molt més reduit. La ciutat de Barcelona ha perdut un 8% de població els últims 10 anys, de la
qual un 30% té entre 20 i 30 anys. El 65% dels joves entre 25 i 30 anys viuen dins el nucli familiar, i un 56%
d'aquests declaren que s'haurien emancipat si haguèssin tingut possibilitats econòmiques. Per un jove comprar
un pis és impossible, l'única possibilitat és el lloguer i com hem dit la oferta és la més baixa d'Europa.
La ciutat de Barcelona és la més cara de l'estat pel que fa els preus de l'habitatge amb una mitjana de 256.000
ptes. el metre quadrat.
Davant la problamàtica de l'habitatge, l'administració pública no ha pres gaires iniciatives, les polítiques
d'habitatge han sigut un fracàs, però on l'administració ha invertit menys ha estat en la promoció d'habitatges
protegits. Els habitatges protegits són aquells subencionats per l'administració i adreçats a les capes socials
amb més poc poder d'adquisitiu. Mentre a l'estat espanyol es dedica tan sols un 0,5 del producte interior brut a
promoció de l'habitatge a altres països de caràcter molt més neolliberal com Gran Bretanya o els EE.UU es
dedica un 2,8 i un 1,5 del P.I.B.
Les propostes que es fan desde certes institucions de suport als joves i que reben el suport d'alguns partits
polítics minoritàris són les següents:
1. Afavorir l'opció de lloguer: de la manera en que estan els preus del mercat és impossible per l'economia
d'un jove poder accedir a comprar una casa. A més veient com funciona a l'actualitat el mercat laboral, on els
llocs de treball tenen una gran mobilitat fa que encara sigui més difícil poder arribar a comprar una casa.
2.Una de les propostes més destacables és la creació d'un fons d'ajuda per avalar els contractes de lloguer als
joves.
3. Una altre possibilitat seria abaratir els costos de construcció a les constructores per tal d'abaratir el preu de
les vivendes.
11
4. Millorar les condicions de rendabilitat per fer possible l'entrada de l'empresa privada en el terreny del
lloguer de cases, per exemple gravant menys una casa llogada, fent descàrregues fiscals...
5. Cal potenciar l'ús dels immobles buits; en una societat on hi ha persones que no tene casa sembla un luxe
impensable que hi hagi un munt d'immobles buits, cal doncs potenciar la rehabilitació, i pendre mesures
fiscals contra els immobles inutilitzats.
6. Potenciar la possibilitat de crèdits molt més flexibles pel jovent, ja que amb la situació actual de gran
mobilitat del mercat laboral és molt díficil que et concedeixin un crèdit. Cal doncs mentalitzar als bancs i
caixes al respecte.
7. Potenciar la construcció de vivenda pública amb ajudes, per posar−la en régim de lloguer, per aquella part
de la població amb més dificultats econòmiques.
8. Promoure proframes d'allotjament temporal per desplaçats, com per exemple residències d'estudiants.
9. Davant de la problàmatica de l'habitatge, els partits polítics i els agents socials més estructurats han sigut
incapaços de resoldre*cal afegir lo de la LAU del Borrell, en canvi el moviment okupa a sabut plantejar el
problema, obligant al debat i denunciar l'infrautilització del sòl, així com també l'especulació.
2.2.1.2 Passivitat institucional davant l'especulació
L'art.47 de la Constitució remarca que s'ha de protegir la utilització del sòl segons l'interès general per evitar
l'especulació. Està clar que els diferents governs no han impulsat cap mesura per impedir l'especulació, doncs
normalment els especuladors són grans grups de poder que guanyen molts milions amb aquesta pràctica. El
poder públic no ha fet res per impedir la degradació de certs immobles fins a fer que estiguin en ruines i poder
facilitar l'actuació d'agents privats cada cop més dominants de l'escenari urbà. A l'actualitat a Barcelona hi ha
78667 vivendes buides i es preveu que augmentin els pròxims anys.
L'okupa aconsegueix fer una protesta immaginativa i efectiva, que s'enfronta directament a l'especulador i el
denúncia. A més cal remarcar que les okupacions sempre (o gairebé sempre) es fan sobre immobles amb els
que s'estigui especulant, i a més sempre s'intenta que els agents especuladors siguin grans grups finacers (el
cas del cinema princesa i el grup especulador Finques Forcadell). A més l'assemblea d'okupes de Barcelona té
un manual d'okupació on sobserven les caractrístiques de un immoble per ser susceptible de ser okupat.
2.2.1.3 Fracàs de les polítiques de joventut
Les diferents polítiques de joventut engegades desde les administracions públiques han obtingut un fracàs
rotund. L'experiència dels casals de joventut va resultar un fracàs i també va fracassar el voluntariat, dos
campanyes engegades desde la Generalitat,. El fracàs de aquestes iniciatives és degut a que els joves no tenen
un poder real sobre els projectes que s'estan engegant, doncs aquests projectes estan molt burocratitzats. En
canvi les activitats que es poden arribar a donar a un C.S.O, són molt més dinàmiques i participatives. Un bon
exemple és el del Cinema Princesa; durant els 7 mesos que va durar l'okupació van passar pel cinema més de
50 col.lectius diferents, mentre que al casal de joventut del barri, tot i les subvencions que rep sempre està
buit.
2.2.1.4 Crisis de participació política
Desde una perspectiva d'esquerres es preveu molt important la participació ciutadana, desde fa tres dècades i a
Espanya sobretot desde l'assentament del PSOE al poder (1984 aprox.) la participació de la població en el
sistema és molt reduïda. Aquest fet es veu de forma més clara en el jovent amb in quietuds de canvi. La
organització tan pre−estructurada i burocràtitzada del sistema fa molt difícil que hi hagi una participació
12
ciutadana. Els partits polítics de tendències més esquerroses no han sabut atreure el jovent ni crear un il.lusió i
això és degut a que els partits polítics no donen la sensació de tenir una autèntica voluntat canvi. En aquest
escenari irrompen movimens socials com l'okupació que amb les seves estructures flexibles són capaços
d'aglutinar a molta gent, sobretot jove i plantejar una ideologia autènticament de canvi.
2.2.2 L'acció del moviment okupa
2.2.2.1 Manual d'okupació
El moviment okupa actual a l'hora d'actuar ja sigui davant la policia, okupant una casa, en una manifestació, té
les seves estratègies o maneres de tractar amb els col.lectius o institucions que puguin intervenir (la policía
,els veïns, l'ajuntament.....)
Manual per nous okupes
Com trobar un lloc
Hi ha molts edificis buits, alguns dels quals es veuen molt comparat amb d'altres. Els més evidents són que
tenen les portes de ferro per dificultar−ne l'accés. Dona una volta pel barri, i pregunta a grups locals d'okupes.
Assegura't de que l'edifici estigui buit abans de fer res. Si tens l'intenció d'okupar una casa, és més
aconsellable okupar una casa que porti dos o tres mesos buida, i que estigui una mica deixada. Si segueixes
aquests consells tens més possibilitats de resistir.
A l'hora d'entrar
En entrar a la casa procura no destrossar res, doncs a part del delicte d'okupació d'un inmobles (art.245.2), et
podrien inculpar d'altres delictes. Si has de provocar algún dany material procura que no hi hagi testimonis.
Com tractar la policía
Si la policia arriba, no els hi obris la porta, parla amb ells a través de la bústia o desde la finestra de d'alt.
Explica'ls que no ets cap lladre; que estàs vivint allà perque no tens cap altre lloc. Pots dir que passaves per
allà i la porta estava oberta.
Amb el nou codi penal la policia té dret a desllotjar−te utilitzant un procés judicial ràpid els tres primers dies
d'okupació, intenta resistir aquests dies si ho aconsegueixes pots quedar−te a la casa com a mínim 6 mesos
(temps que duren els recursos judicials com a mínim).
Viure a la casa un temps
Procura que hi hagi gent a la casa durant els primers mesos d'okupació. Si no hi ha ningú a la casa deixa la
radio encesa. És aconsellable no fer soroll els primers dies perque així els veïns tenen temps d'adaptar−se al
fet de que estàs allà.
De qui és la propietat?
Procura informar−te de qui són els propietaris. Quan ho sapigues intenta guardar totes les cartes que trobeu i
les que arribin, sobretot les que siguin per els antics llogaters, ja que aquestes cartes et poden donar una idea
de qui són els propietaris i perquè els antics propietaris se'n van anar. Tota aquesta informació et podria ajudar
a resistir més temps a la casa si us envien a judici.
Judicis
13
Es probable que tard o d'hora t'arribarà una citació a judici. Asiteix sempre per defensar el teu cas. Presenta
tots els recursos necessàris.
Gas i Electricitat
Normalment et convé tenir abast legal de gas i electricitat. De no tenir−ne, la companyia us en pot tallar el
subministrament de gas i electricitat.
El no tenir aquest suministre d'electricitat, la companyia us pot acusar de robatori, i en alguns ajuntaments han
fet servir aquest argument per portar a terme un desallotjaments dubtosos..
La llum
Hauries d'anar a l'oifcina de la teva compañía d'electricitat, probablement hauràs d'omplir una fulla
d'inscripció. A molts llocs et demanen un contracte de lloguer, si no és possible digues que has tingut un
comte pagat a la teva casa anterior. Potser és millor anar a unes oficines a un barri amb menys okupacions i
que diguis que treballas a la zona i no tens temps per anar a la oficina local.
No els diguis que estas okupant una casa perque no estan obligats a donar−te subministrament.
2.2.2.2Organització del moviment okupa
A primera vista pot sobtar una mica el titol d'aquest apartat, té realment algún tipus d'organització el
moviment okupa?
La resposta no és gens fàcil. Durant els anys 80 i degut a la poca quantitat de persones implicades en el
moviment, l'organització és nul.la. A més no es preten cap tipus d'acció política contenciosa o sigui que
tampoc es veu necessaria.
El problema de l'organització apareix amb la crescuda del moviment durant els anys 90, el moviment pren
conciència social preten un canvi en la societat, la lluita contra l'estat a de ser eficaç i en la societat actual una
forma totalment anàrquica d'organització sembla no tenir cap futur. Durant la primera part dels anys 90
s'estableix un tipus d'organització espontànea, basada en la comunicació oral, el contacte entre persones de
diferents cases, una organització gens burocràtica. Però, després dels fets del cinema princesa, es veu que
aquest tipus d'organització no fa possible una resposta ràpida a les agressions, és aleshores quan es decideix la
creació de l'Assemblea d'Okupes de Barcelona (veure història del moviment okupa). L'assemblea per motius
ja explicats acabarà desapareixent i apreixerà un nou tipus element per la coordinació del moviment.
L'organització actual del moviment preten donar una resposta eficaç tots els problemes que puguin sorgir. S'ha
d'entendre que en el periode 99−00 el moviment okupa deixa ser l'abanderat de l'esquerra radical per
converti−se en una base on l'esquerra radical poc operativa (veure història de l'okupació).
El fet de què tots els membres del col.lectiu i totes les cases okupes estableixen un contacte diari, l'intercanvi
d'experiències hi és present pertant l'informació que adquireixen és molt més extensa. Per tant quan es
produeixi un fet que necessiti la col.laboració de totes els okupes, la transmissió de l'informació serà de forma
oral, una casa n'informarà a una altre i així successivament, una forma d'organització molt espontànea i gens
burocratitzada.
Cal diferenciar el tipus de procediment que es seguirà depent de si cal una resposta ràpida o una resposta o
acció que pot ser més meditada. Si necessitem un tipus d'acció meditada com per exemple una manifestació,
s'avisarà a tots els membres del col.lectiu okupa que vulguin participar a la manifestació i es convocarà una
reunió. A la reunió es decidarà el recorregut, la resposta que es donarà a la policia en cas de càrrega, etc... les
14
decisions es prendran de forma assemblearia intenta arribar al consens que en moltes ocasions s'aconsegueix.
Es creen grups, els quals se'ls adjudicarà les diferents feines.
Quan es necessiti una resposta ràpida, per exemple durant el desallotjament d'una casa el procediment per
avisar a tots els membres del col.lectiu serà el mateix, aquest cop però el missatge es passarà de forma més
ràpida pertal de poder donar una resposta més ràpida. Els okupes aniran ràpidament cap a la casa on s'estigui
produint el desallotjament. Un cop arribats a la casa no hi haurà temps per fer assemblees, i prendre una
decisó de la resposta que es donarà a la policía amb la participació de tothom, així es respectarà la decisió que
havien pres els membres de la casa que la policía esta desallotjant. Per Tant cada casa amenaçada de
desallotjament ja tenen un mecanisme d'autodefensa parlat.
Com podem veure la organització és espontànea, gens burocràtica i molt participativa.
Desde certs mitjans d'informació s'ha dit que els okupes tenen una forta organització a internet, si bé és cert
que molts dels projectes en què participen alguns okupes (per exemple el moviment anti−globalització) tene
una forta organització a Internet, el col.lectiu okupa té una infrastrucura de comunicació anomenada
sindominio a la xarxa, i tambè pots trobar informació que okupes a nivell individual han escrit.
L'organització de cada casa per separat és molt democràtica totes les decisions són preses per tot el col.lectiu
d'okupes i s'intenta que tothom hi estgui d'acord. Habitualment cada setmana es fa una assemblea en la que
participen tots els membres de la casa, s'escolten les propostes i es prenen les decisions.
2.2.2.4 Dinàmica de l'okupació
A Barcelona hi ha aproximadament 150 cases okupades, n'hi ha unes que només estant okupades per individus
que necessiten una vivenda, sense fer cap activitat popular. Aquesta manca d'activitats populars provoca que
un recurs económic estigui desestimat, pertant els okupes de la casa han d'entrar dins el sistema
socio−económic per poder subsistir tan a nivell individual, com a nivell de la propia casa. Un altre tipus de
casa, són les que l'ubicació i la capacitat i les ganes dels okupes fa possible que hi fagin activitats, aquesta
seria la casa okupada convencional d'avui en dia.
La característiques comunes són l'autogestió i el fet de viure−hi.
El centre social és la casa okupada que té uns okupes, però que no hi viuen la característica és la d'acollir gent
per fer activitats, aquesta permecibilitat provoca que molts col.lectius d'oposició al capitalisme, d'ecologistes,
en contra del racisme.... es reuneixen, per articular moviments de resistència. Aquest fet de reunir−se és
segurament el que ajuda al moviment d'esquerres barceloní a renèixer.
Les activitats són molt diverses desde: organitzar concerts de música ska, punk, hardcore, thecno,
reagee...organitzar tallers artístics, tallers d'aprenentatje d'algun ofici,.....
L'assamblea és la manera d'organitzar−se, totes les questions relacionades amb la casa okupa són discutides i
raonades per tots els okupes. L'aprovació de qualsevol questió serà acceptada o rebutjada per consens*.
L'organització a l'hora d'agafar responsabilitats, com que la jerarquia és inexsistent , cadascú agafa una
responsabilitat. També és una activitat en que es duen a terme debats de gran durada, ja que la diversitat
d'opinions sempre hi és present, per les quals l'individu s'enriqueix.
Un dels recursos més habituals per recaptar fons és la ,popularment coneguda com a cafeta", cafeteria−bar.
Quan es convoca una manifestació, hi ha diverses resposabilitats: fer els cartells, plenejar el recorregut,
informar a diferents col.lectius que comparteixin la mateixa manifestació, penjar els cartells, que normalment
estan penjats pels voltants de les cases okupes, on hi és escrit una frase que resumeix la causa de la
15
manifestació, la data, l'hora i el lloc. Un altre exemple seria l'hora d'organitzar concerts, hi ha diferents
responsabilitats: eleborar els cartells, parlar amb els diferents grups, preparar la barra del bar, l'escenari, "la
llum",la paradeta i parlar amb els veïns per imformar−los.
Els objectius de les activitats són: guanyar diners, ja que s'autogestionen per no entrar en el joc de l'estat.
Crear una relació entre les persones del barri, no crear desigualtats, esprit participatiu per part de la gent del
barri....
Hi ha cases de més i de menys emblamàtiques, ja sigui per la seva rievindicació creant activitats populars, per
les seves activitats polítiques, per la seva història, destacable per algun fet revolucionari(dennotativament
parlant)etc...
Seguint unes bases comunes, cada casa okupada i centre social té la seva organització, és a dir, el
desembolupament de cada casa okupada és diferent, cada una té la seus okupes, que són diferents un a l'altre
però tenen en comú el que els fa estar fent un fet junts. Els agrupa i fa que estiguin vivint amb una serie de
pressions i inquietuds amb una finalitat. Aquesta finalitat en els inici de l'okupació era okupar la casa, però
avui dia va més enllà. La importància recau en les activitats que desembolupen.
*no estem parlant d'una casa real, hi ha cases en que hi ha okupes que no pariticiparant estem parlant de com
la teoria diu que hauria de funcionar una casa okupa.
2.2.2.3 Violència i okupació
És ben coneguda la vesant violenta del moviment okupa. Cal remaracar que no tots els okupes de Barcelona
estàn d'acord en emprendre accions violentes, n'hi ha molts que s'oposen a aquesta violència, d'altres la
consideren contraproduent.
La violència en la majoria de les ocasions és provocada per un desallotjament. Desde el moment que una casa
té una ordre de desallotjament, el habitants d'aquesta discuteixen quina línea seguiran durant el
desallotjamnet, tenen un ampli ventall d'opcions; resistència pacífica, resistència violenta, sortir de la cas
sense buscar la confrontació...
Hi ha hagut algunes cases que optan per la via d'enfrontamnet directe amb la policia han aconseguit resistir
dins la casa i impedir que la policia els desallotges, la seva organització era molt bona i la casa tenia unes
característiques geogràfiques que dificultaven l'acció de la policia (carrers estrets, poc accessibles,...). En la
majoria d'ocasions la casa serà desallotjada per les forces de l'ordre.
La majoria dels okupes defensen la violència com a métode d'autodefensa contra la violència de l'estat.
Diuen:Si et fan fora de la casa on vius no et quedaràs de braços creuats.
En moltes manifestacions d'okupes també s'ha utilitzat la violència. Els okupes defensen l'ús d'aquesta
violència com a resposta a la violència estructural de l'estat, destrossen bancs i immobilàries, perquè
consideren que les activitats que desenvolupen aquestes entitats són imfames. En moltes ocasions desde els
mitjans d'informació s'ha dit que els okupes destrossen petits comerços, la nostra experiència ens demostra
que és fals, si alguna vegada s'ha destrossat un petit comerç no ha estat un membre del col.lectiu okupa.
Les accions violentes del col.lectiu okupa solen estar organitzades. Si en una manifestació es decideix que
s'utiltzarà la violència com a resposta a la violència policial, es farà amb un mínim d'organització, s'intentarà
fer el màxim mal a les forces policials i ha l'estat.
2.2.3 Ideologia
16
2.2.3.1 Semblances del moviment okupa amb altres moviments socials
Abans d'entrar a valorar la ideologia o, més concretament, el conjunt d'ideologies (o, com altres creuen
absència d'ideologies) que agrupa el moviment okupa hem cregut interessant analitzar les semblances que el
moviment comparteix amb altres moviments socials o polítics.
Una de les més evidents és la relació que el moviment okupa manté amb altres associacions de la societat civil
(associacions de veïns...) amb les quals comparteixen el fet de no volen obtenir un benefici econòmic i que a
més les seves aspiracions incloguin demandes a altres grups.
Arrels més profundes, relacionen el moviment okupa amb els anomentas nous moviments socials. Amb aquest
nom es coneix als moviments sorgits de la décades dels 60 i 70, els més coneguts són: el nou feminisme, el
moviment estudiantil, l'ecologisme, el pacifisme, l'antimilitarisme, el moviment d'alliberament dels gais i
lesbianes.
El gran moviment social que hi havia fins aquell moment era el movient obrer, els nous es diferèncien en que
no centren les seves demandes en l'ambit productiu, les seves reivindicacionses centren en temes de la vida
quotidiana ( recordem el situacionisme ja tractat a l'introducció). A més els nous moviments reemprenen la
mobilització i la protesta política, en un moment en el que el moviment obrer trobava sortida a les seves
reivindicacions a través de vies formals. Els nous moviments es reserven la possibilitat de la manifestació, la
creació d'assembles, l'acció directa...
A part de les difrències amb el moviment obrer els nous moviments plantegen una conducta i unes
reivindicacions basades en els següents eixos:
−Donen molta importància als aspectes culturals i a la qualitat de vida.
−Lluiten pel fet que cada subjecta pugui prendre les decisions que afecten la seva vida individualment i amb
llibertat.
−Desenvolupen una activitat que no va destinada a cap grup social en particular en nom d'uns interessos
específics.
−Les reivindicacions mai són de caire individualista, sinó que es refereixen a un col.lectiu i ha finalitat
ideològiques.
−L'estructura és autènticament democràtica, oberta i descentralitzada.
Amb tot això podem afirmar que el moviment okupa es pot transformar en l'aglutinador de tots aquests
moviments, i si no ho ha fet és per la forta repressió que a patit. La gran aportació que pot fer és posar l'espai
físic per al desenvolupament d'aquest moviments. La casa okupada és el millor espai per desarrolar una crítica
diaria al sistema socio−econòmic.
2.2.3. Ideologia
La ideologia okupa es va consolidant a mida que el moviment va evolucionant, quan va apareixer aquest
moviment el 1968 no era ni molt menys un moviment amb uns paràmetres polítics consolidats, sino que era
un moviment que reivindicava el dret a un habitatge digne, i estava totalmente ne contra de la propietat
privada, i encara i està. A mida que el moviment ha anat evolucionant s'ha anat adaptant a les actituds dels
okupes, que adopten degut a diferents factors: l'estat que governa en aquests moments, si aquest és de dretes o
d'esquerres, la situació de l'habitatge, la privatització... Pertant el moviment viu el dia a dia, podem dir que la
seva ideologia de moviment, per anomenar d'alguna manera la seva identitat de pensament, la seva manera
17
intencional de fer les coses,.......,està molt lligat a l'anarquisme, perque potser seria una ideologia que
s'aproxima més a la manera de pensar i a la manera de conviure.
L'anarquisme, ideologia que arrenca a partir de M.A.Bakunin (1814−1876_Berna) dirigent i pensador
revolucionari rus, que al llarg de la seva vida crea l'anarquisme com a ideologia, propiament dit. Es basa en
unes idees, que tenen molt a veure amb la manera de pensar dels okupes, L'home és un esser que s'allunya de
l'individualime i viu en col.lectivitat (que es crea espontaneament), per tal de servar la llibertat dels individus
que s'organitzen en petits grups naturals d'estructura col.lectivitzada i units per una lliure federació, mentre
que l'estat és artificial i opressiu.
Aquest pensament racional és la idea de l'okupa, també tenen trets del hipisme ja que ho comparteixen tot el
que es pot compartir, i a l'hora de fer reparticions del menjar cada un menja el mateix que tots i la mateixa
quantitat. Tenen repulsa per diverses actituds que adopten alguns individus, aquestes són el racisme, la
xenofòbia, l'etnocentrisme, el feixisme, el sexisme, aquestes actituds són les que el moviment okupa no
accepta, aquesta no acceptació no porta a una agressivitat, ni a una intolerància, sino que el moviment
difusiona tota mena d'activitats per reivindicar aquestes actituds intolerants de la societat, aquestes activitats
es basen en el raonament de l'emissor i no tenen com a objectiu aculturitzar, amb aixó volem dir imposar unes
idees, i si vulguessin tenir aquest objectiu, tampoc el podrien assolir, perque no tenen la suficient
infrastructura difusora. La gent que hi anirà són gent lo suficientment capacitada i, gent que vol anar−hi
perque podran fer algu que els agrada , sino no hi anirien, implicar−se en els seus actes reivindicatius i així
crear una opinió racional.
Aquests aspectes mostren la relació que tenen amb la societat, després hi ha la manera de fer les coses, que
estan implícites en la difusió i acció cap a un objecte. La manera d'organitzar−se internament, de cara al
funcionament mostra aspectes de la ideologia de Bakunin (explicat anteriorment). De cara a l'economia, és a
dir la manera d'organitzar−se económicament, té molt a veure amb l'Epicurisme, doctrina d'Epicur
(341aC−270aC), filósof Grec, aquesta doctrina filosófica que és centra en el fi de l'humà suprem que hom pot
aconseguir a través de l'autarquia, és a dir, l'home ha de conrear tot alló que li contribueix felicitat i suprimir
tot el que s'hi oposa: la por a la mort i als déus. De la doctrina d'epicur ens quedem amb l'autarquia, és a dir, la
l'autoproducció de productes, desvincula't del món exterior. Aquets aspectes que hem comentat anteriorment
resumeixen teóricament, a nivell político−económic els okupes, però això no vol dir que el moviment okupa
desde els seus inicis (1968), fos definit, sino que degut a la seva estabilització com a manera de viure, s'ha
associat una teoria. Aquesta ideologia seria, pels mitjans de comunicació, una manera de infravalorar−los de
manera que els hi ha creat un sector en contra i un sector a favor, i així crear una repulsa constant contra el
moviment per alguns sectors.
El moviment okupa és una força social de caràcter apolítica, encara que segueixin una ideologia, això no vol
dir que no tinguin cap noció envers la política sino que el moviment és ric amb nombre d'ideologies, això si,
sempre ideologies d'esquerres, però com què és una ideologia d'esquerres separada de l'esquerra clàssica on la
seva representativitat política es fa impossible, és a dir, que el modél de partit d'esquerres és molt més
conservador i amb idees no tant revolucionaries. Els okupes no són molts i quan es fa una manifestació que
reivindica que els desallotgaments i la repressió no es duguin a terme, molts dels manifestants no són ocupes,
pertant els fets que es produeixin durant la manifestació no seran, en la seva totalitat provocats per els okupes,
pertant la identitat dels okupes cada vegada més, està derivant cap a un col.lectiu de persones que de forma
desinterassada provocant aldarulls sense cap justificació raonable, sense cap noció. Els okupes pertant per
l'opinió publica estan etiquetats de co−anarkistes, els associen el desordre, la irresponsabilitat...
2.2.4 Repressió contra el moviment okupa
Un moviment social sorgeix per denunciar una actitud o una situació que consideren injusta, el seu objectiu
serà logicament que el problema es resolgui, però amb l'actual sistema el moviment no té poder directe per
fer−ho, per tant la solució que resta és crear un estat d'opinió favorable, que presioni al poder i el forci a la
18
solució del problema. Centrem−nos al cas que ens ocupa. Hi ha un grup de persones que denúncia
l'impossibilitat per part d'un sector de la societat d'assolir el seu dret a una vivenda digne, i decideixen dur a
terme accions contundents, com seria l'ocupació pacífica d'un immoble per fer més efectiva la seva protesta.
En un sistema democràtic en condicions, s'haurien d'escoltar i procurar donar solucions a les reivindicacions
de les peticions d'una part de la societat, per tant si estem dins d'un sistema democràtic on, com se'ns vol fer
entendre, els ciutatdants tenen el poder, les institucions haurien de donar solucions a aquest problema social.
Però ens adonem ràpidament comte de que això de què els ciutadants tenen el control de la societat és
totalment falç. Existeix un poder econòmic que té molt més poder que el poder polític i al qual aquest últim
està subordinat. A aquest poder econòmic ja li interessa l'actual situació del mercat immobiliari, i que hi hagi
llibertat per especular amb el terreny i la vivenda, per tant adoptarà mesures repressives perquè aquestes
demandes no surtin endevant. De repressió n'hi ha de molts tipus, la més coneguda és la policial, però també
es pot dur a terme desde els mitjans d'informació, el poder judicial, i altres formes més perverses. En aquest
apartat tractarem d'analitzar−les totes.
2.2.4.1 Repressió policial
La repressió policial és la repressió més clàssica. Teoricament només s'hauria de donar quan l'ordena un jutge
però molts cops la policial s'extralimita en les seves funcions.
Quan un jutge emet una ordre de desallotjament sobre una casa és la policia l'encarregada de dur a terme
aquesta ordre. Primer es fa saber als okupants de la casa l'ordre judicial i se'ls demana que abandonin la casa i
acompanyin a la policia fins a dependències judicials, el okupes habitualment es neguen ha abandonar la casa
pacíficament. La policia es presentarà per sorpresa un altre dia (habitualment la policia espera un parell de
mesos) i usant la força procedirà a desallotjar la casa, la Constitució indica que la policia ha de utilitzar una
força proporcionada amb la força que soposa a ells , molts cops aquesta norma no és respectada, la policia fa
un ús desmesurat de la força. Per exemple el dia del desallotjamnet del Cinema Princesa van intervenir 200
agents anti−avalots, 25 furgonetes i 1 helicòpter per reduir a 25 okupes que s'havien atrintxerat dins la casa.
Els okupes són detinguts i conduits a comisaria, on en ocasions han sigut colpejats, humiliats
psicologicamnet, en cap cas però, no es pot parlar d'una tortura explícita per aconseguir una declaració o
extreure una informació, si que s'han usat métodes de tortura psicològiaca per aconseguir declaracions
2.2.4.2 Vesant Judicial
En aquest apartat a més de explicar que diu la legislació sobre l'okupació pacífica d'immobles (el tipus
d'okupació que desenvolupa el moviment okupa), intentarem argumentar que l'art 245.2 (referent a l'okupació
pacífica d'immobles) no és pròpi d'un estat democràtic i que és anticonstitucional. Per realitzar aquesta
argumentació utilitzarem articles de l'associació jutges per la democràcia, on s'exposen arguments jurídics que
demostren l'inconstitucionalitat de l'article 245.2.
A l'estat espanyol sempre s'ha procurat defensar el dret a la propietat privada. La primera eina emprada per
defensar aquest dret eren els anomenats interdictes de la propietat, usats desde principis del segle XIX,
s'utilitzaven en cas de que es produis una disputa per alguna propietat o algun terreny, el propietari presentant
l'interdicte davant d'un jutge demostrava la tenència de la propietat, el procés sempre es duia a terme per la vía
civil. En avançar el segle i avançar també l'assentament del sistema capitalista a Espanya, pren cada cop més
importància la propietat privada, i comencen a sorgir els primers elements que s'aprofiten del buit legal de la
legislació espanyola per adqirir propietats, ja sigui de forma pacífica o per la força. El problema era que la
gran majoria de propietaris no posseien els interdictes i aleshores no podien reclamar de nou la seva propietat.
En el codi penal del 1848, el legislador espanyol intentarà erradicar aquesta situació de buit legal incloent−hi
l'art.430, que penalitzava l'ocupació pacífica d'inmobles. Més endavant s'incrementarà la protecció jurídica del
dret de la propietat privada amb la creació del registre de la propietat per la llei hipotecària de 1861. En el codi
penal lliberal de 1870 es creu que, amb el registre civil ja n'hi ha més que suficient per protegir la propietat
privada i per tant no trobem cap article del codi penal que condemni l'ocupació pacífica d'inmobles. Ens
19
haurem d'esperar al codi penal feixista de Primo de Rivera l'any 1928 (art. 709) , per veure condemnada per la
vía penal l'ocupació pacífica d'inmobles, mesura presa pel general feixista degut al temor de que obrers en
vaga ocupessin fàbriques o altres inmobles. La llei va durar poc perquè l'any 1932 amb la aprovació del codi
penal republicà torna a passar a mans del tribunals civils les qüestions referents a l'ocupació d'inmobles. Ni
tan sols el codi penal franquista de 1944 típificrà com a delicte penal l'ocupació pacífica d'immobles. Així
doncs podem comprovar que des que la propietat gaudeix de suficient protecció (registre de la propietat 1861)
només una vegada l'ocupació pacífica d'immobles havia estat delicte penal, i es precisamnet en el codi penal
més reaccionari de l'història de l'estat espanyol.
Però en la reforma del codi penal de l'any 1995 es tornarà a penalitzar aqusta conducta per la vía penal, amb la
reforma de l'art 245CP/95 introduida en la llei orgànica 10/95 del 23 de novembre, que diu:
Aquell que ocupi, sense la deguda autorització, un immoble , habitatge o edifici aliens que no
constitueixi llar, o s'hi mantingui contra la voluntat del seu titular, ha de ser castigat amb la pena de
multa de tres a sis mesos, amb responsabilitat subsidiaria en cas d'impagament
Aquesta llei és aprovada amb el suport de tot el parlament espanyol. Però és una llei vàlida en un estat
democràtic com l'espanyol?
La Declaració Universal dels Drets Humans representa un bon punt de partida per situar les bases d'un teòric
estat de democràtic. L'art.17 de l'esmentada declaració defensa el dret a la propietat individual nogensmenys
l'art.25 defensa el dret a tenir un nivell de vida digne, el que inclou una vivenda digne. Els dos articles no són
pas contradictoris , doncs en l'art.17 s'especifica que la vivenda sigui tutelada només quan té un ús col.lectiu, i
no és pas l'idea d'ús col.lectiu una vivenda abandonada. A més l'esmentada declaració defensa el dret de
participar lliurement en la vida cultural de la comunitat i ataquen els centres socials okupats no es fa més que
minar aquesta vida cultural.
Cal recordar que la funció del dret penal en el nostre país és garantitza la llibertat moral i política.
L'article 245.2 és criticable desde molts punts de vista; en primer lloc planteja contradiccions amb els
principis constitucionals d'intervenció penal mínima i ultima ratio, que controlen el codi penal. L'intervenció
penal mínima ens diu que només s'ha de recorrer al dret penal davant d'atacs greus i en la protecció de béns
jurídics importants i ni la propietat privada es considera un bé juridic important ni l'okupació és un atac greu.
La propietat privada està defensada en l'art.33 de la constitució espanyola, però el mateix article senyala que
la funció social d'aquest dret delimitarà el seu contingut, a més l'art.47 senyala que els poders públics
promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret. Regulant
l'utilització del sòl d'acord amb l'interés general per impedir l'especulació. Com es desprn d'aquests articles el
fons de la qüestió és el conflicte entre dos drets: el dret a la vivenda i el dret a la propietat privada i recordem
que el conflicte entre dos drets s'ha de resoldre sempre per vía civil. Això ens porta a analitzar l'incompliment
que es fa del dret d'ultima ratio, que assenyala que es recorrerà al dret penal només quan s'hagin esgotat totes
les altres vies (dret civil, dret administratiu), i com es pot comprovar en la gran majoria de processos es va
directament al dret penal.
L'article 245.2 a més planteja certes contradiccions amb el dret civil, ja que l'article 488 contempla que el
posseïdor d'un immoble (suposat ocupant il.legal) té al seu favor la presumpció legal de posseïr l'immoble
amb un títol just, i a més otorga al posseïdor mecanismes de protecció enfront el propietàri legal, els
anomenats interdictes de retenir la possessió, que remarquen que quan fa més de 30 anys que l'ocupant sostè
la possessió, aquesta possessió es consolida en propietat. Amb tot això no volem pas dir que el dret civil
reconegui el dret de posseir propietats alienes sense un títol just, simplement volem remarcar el fet que el dret
civil activa mecanismes de protecció de l'ocupand. Però si remarcar la contradicció que representa que desde
una banda de l'ordenament jurídic es penjalitzia l'okupació i desde laltre s'activin mecanismes de protecció
d'aquesta. Només resten doncs dues solucions: o bé es conclou que l'entrada en vigor del nou codi penal a
20
derrogat aquestes disposicions del codi civil o bé es busca una reinterpretació de l'art.245.2.
La primera solució no sembla possible ja que desde l'entrada en vigor del nou codi penal s'han estat dictant
sentencies sobre l'ocupació desde el codi civil i a més, s'estaria vulnerant l'esmentat concepte d'ultima ratio.
Per tant l'única sortida que ens queda és la reinterpretació de l'art.245.2. Per desenvolupar aquesta tasca
recordem que l'art. 3.1 del codi civil preveu 4 criteris de interpretació de les normes: 1. Segons el sentit própi
de les paraules. 2. En relació amb el context. 3. Desde els antecedents històrics i legislatius. 4. La realitat del
temps en que han de ser aplicades.
1. A l'art.245.2 no hi trobem cap al.lusió expressa a la no violència, l'article no indica especificament que
s'estigui referint a les ocupacions pacífiques. I per tant davant la absència d'un al.lusió explícita donem pas a
la interpretació de l'article.
2 i 4. no sembla pas que l'okupació pacifica d'immobles mereixi un retret tan important socialment com per
ser inclós al codi penal. A més el desallotjament lluny d'acabar amb les ocupacions, l'únic que comportarà serà
una onada de violència. I socialment s'han donat mostres de solidartitat amb les okupacions; arrel del
desallotjament del Cinema Princesa, entitats ciutadanes van firmar un manifest de suport a l'okupació i a favor
de la seva despenalització, i la voluntat de la ciutadania en general sembla que tendeix més a la
despenalització que no pas a la criminalització i no està gens d'acord amb una actuació policial tan
desmesurada.
3. Pel que fa els antecedents i com ja hem comentat l'ocupació pacífica d'immobles només ha estat
criminalitzada en dos ocasions. En el primer cas era degut a que no gaudia de suficient protecció legal i en el
segon en el context d'un règim feixista. En criminalitzar−la ens estarem igualant al codi més repressor de
l'història de l'estat.
Desde un punt de vista de l'interpretació de la llei es podria arribar a la despenalització de l'okupació.
Interpretant l'article 245.2 demostrant que existeix una diferència amb l'article 245.1*. La diferència principal
entre l'article 245.1 i .2 no rau en el fet que en el primer es castigui la forma violenta i en el segon la pacífica
sinó que la diferència és que el segon ens parla de les cases que no constitueixen llar i el primer parla de les
cases que si que constitueixen llar. Així la sanció seria més greu per aquell ocupant que ocupa amb violència
una casa que és considerada llar mentre que el que ocupa una casa que no ho és se li imposa un càstig menor.
Com hem indicat més amunt el conflicte de l'ocupació d'immobles és el conflicte entre dos drets que
contempla la Constitució, el dret a la propietat privada i el dret a una vivenda digne, són dos drets que segons
la llei tenen la mateixa importància però si ens parem a analitzar−los ens adonarem que el dret a la propietat
privada tal i com s'entén en un sistema capitalista no fa res més que accentuar les diferències entre classes
permetent conservar el poder i augmentar−lo, mentre que el dret a tenir una vivenda digne és un dret col.lectiu
d'importància bàsica pel desarollu de qualsaevol individu. El que està fent el sistema és posar per davant un
dret individual i que pot arribar aser il.lícit a un dret col.lectiu i lògic.
A part de l'incompliment que pugui fer larticle 245.2 caldria preguntar−se si és lògic que en un estat que
s'autoanomena democràtic es condemni l'okupació pacífica d'immobles sobretot quan aquesta representa la
rehabilitació d'aquest espai i dins del centre s'hi desenvolupen activitats de tipus cultural i de servei a la
societat. Un estat democràtic on els governans, en comptes d'aplicar polítiques de promoció de l'habitatge,
donen suport als especuladors i ataquen als que denúncien la situació, tolerant que el sòl sigui cada vegada
més car i sigui impossible per la majoria de joves independitzar−se o gaudir d'una vivenda digne.Un sistema
democràtic que no escolta a una població que li demana la despenalització de l'okupació i mentre, es voten
mesures de més repressió al parlament.
Finalment cal recordar que la funció del dret és garantir la llibertat moral i política i conservar un marc de
convivència. I l'art.245.2 no segueix aquestes premises: estem d'acord que el dret civil té eines per resoldre el
21
conflicte entre ocupants i ocupats (i això no ho diem només nosaltres, sinó que diverses associacions
d'advocats i de jutges ho han afirmat) per tant l'únic que reforça l'art.245.2 és l'augment de les desocupacions
per la vía violenta, i no afavoreix un marc de convivència sino que fa augmentar la tensió. A més, molts cops,
després de cada desallotjamnet, es produeix una manifestació de caràcter violent.
Per fer una proposta final del que segons el nostre entendre hauria de dir la llei, i el govern (que és el que té el
poder de legislar), hem cregut interessant analitzar com han solucionat a d'altres països el problema de
l'okupació pacífica d'immobles, una solució molt més positiva per les dos part implicades (o potser no?):
A Bèlgica no existeix una normativa en contra de l'ocupació, tant sols està penalitzada pel codi penal
l'okupació que es fa amb violència. L'okupació pacífica es queda als tribunals civils on el legítim propietari
haurà de presentar un document que l'acrediti com a tal, i a més demostrar que necessita l'immoble per una
activitat lícita i immediata.
A Holanda la llei és més dura amb l'ocupació pacífica, però els jutges solen la demanar al propietari que
demostri que estava utilitzant aquella propietat, amb la qual cosa l'ocupació de cases abandonades no queda
pràcticament penalitzat. Si els ocupants poden demostrar que la casa duia més d'un any abandonada es
considera que el propietari la volia donar a la comunitat i haurà de negociar amb els ocupants un preu de
lloguer que en tots els casos és simbòlic. En cas de que el propietari vulgui recuperar l'immoble haurà de
dir−ho amb 6 mesos d'antelació. Això evita els desnonaments forçosos i la violència.
A França la llei protegeix la propietat privada, però no quan l'ocupació s'ha desenvolupat de forma pacífica.El
problema en la gran majoria dels casos es solucionarà per la vía civil.
A Dinamarca l'ocupació de immobles és penalitzada, però el poder judicial opta per la negociació amb el
govern com a moderador, així s'eviten els desnonaments forçosos, que havien succeït a Cophenage a la dècada
dels 80 i que s'havien resolt amb gran violència.
A Alemanya l'ocupació pacífica està penalitzada, però perquè algún jutge ordeni un desallotjament, s'ha
d'haver desenvolupat un procés judicial i només després es procedirà el desnonament. El poder judicial està
sensibilitzat amb el tema i es procura que tots els processos acabin per la vìa de la negociació.
A Catalunya, i en general a l'Estat Espanyol, al nostre entendre s'hauria d'adoptar les següents mesures
respecte el tema de l'okupació. Partint de la base (i com s'ha demostrat a l'apartat x.x) que la promoció
d'habitatge de i les polítiques de joventut han fracassat, l'ocupació de immobles és una sortida a
l'impossibilitat d'independitzar−se i de crear un espai propi per la joventut, de diversió de debat, de reunió. És,
per tant, un espai que hauria de tenir en tot moment el suport de les institucions, però es clar, ja sabem que
l'anulació de la propietat privada, que seria el correcte, és impossible en un sistema capitalista. L'estat però,
pot fer polítiques en favor de l'ocupació, i sens dubte la primera acció que hauria d'empendre és la
despenalització d'aquesta. Portar els processos de ocupació d'immobles per la vía civil. Una possible mesura
seria l'adoptada a Holana on quan es demostra que s'estava especulant amb una vivenda l'estat intervé, i obliga
al propietari a negociar amb els okupes una sortida, que molts cops es concreta en què es pagarà un lloguer
simbòlic. Si el propietari volgués recuperar la vivenda hauria d'avisar els ocupants amb un any de antelació, i
demostrar que l'immoble s'utilitzarà de forma legítima.
Legislació en la pràctica
Quan s'okupa una casa es segueixen un seguit de procediments judicials que en la majoria dels casos acabaran
amb el desallotjament de l'immoble okupat, i posterior judici als okupes.
Per començar un procediment judicial ha d'existir una denúncia per part del propietàri de l'immoble. Abans de
l'entrada en vigor del nou codi penal era més complicat obtenir una sentència que comportés el desallotjamnet,
22
si no hi havia queixes dels veins, i si l'okupació no havia sigut violenta en moltes ocasions el procés judcial
era guanyat pels okupants i podien seguir a la casa. Un cop aprovat el nou codi penal el procediment sol ser
força ràpid. Els okupes no tenen possible defensa doncs l'article 245.2 penalitza l'okupació pacífica
d'immobles. El procés judicial es pot allargar força, els okupes poden reccorrer diversos cops la sentencia, si
el procés és ràpid i no hi ha retards en els recursos sol durar uns 6 mesos. Un cop esgotat l'últim recurs el jutge
emet una ordre de desallotjamnet de la casa que ha de fer efectiu la policia (veure repressió policial). Durant el
desallotjamnet el més habitual és que es practiquin detencions, els detinguts pasen a disposició judicial i el
fiscal formula la seva acusació. Com que durant la majoria de desallotjaments hi ha violència a part dels
càrregs de ocupació il.legal se'ls imputen altres càrregs: resistència a l'autoritat, desobediència, desordres
públics...
Es cita un dia per la celebració del judici. Es celebra en judici, en un gran %, s'absol els okupes (no es solen
tenir proves de que els detinguts siguin els okupands), en ocasions es condemna als okupes que depenent de si
tenien antecedents judicials poden estar reclosos a la presó durant més d'un any, en moltes ocasions se'ls hi
imposen multes que poden arribar fins a les 750.000 ptes.
La poca audiencia que tenen, un clar exemple és el diari i la radio l'Egin, el cual va tenir, en un principi poca
audiencia, i en el pas del temps a anat pujant de manera que, l'opinió que generava el diari no era satifactória
per els governats, (pertant per la classe social adinerada) es va donar l'odre de tancament.
L'altre problema que tenen és económic, ja que la distribució és bastant escassa i el preu, per principis del
MCI, no és car. Poques vegades poden subsistir i acaben desapareixent o enganxant−se a les condicions d'un
empresari, amb unes limitacions i el trencament dels principis que caracteritza aquest mitjà.
D'aquesta manera podem veure que mostren la realitat que amaga els MCM i que arriba a tot el poble de
manera que, un tant per cent bastant elevat té una opinió realista i no mediatitzada, en aquest cas, perquè en
general no crea ressó a la societat d'avui en dia. Pel que fa els fanzines són els que més vida tenen, ha
esdevingut un dels mitjans més antics de contraimformació, i després hi ha els que tenen un grau d'implicació
més elevat, com la radios independents, les pagines web
La contraimformació si disposés de més recursos económics podria difondre la realitat i la opinió publica se'n
adonaria de què el país on vivim no va tant bé com diunen uns (hipócrites, amb tot el respecte), massa
concients dels seus principis irracionals.
Els MCM es caracteritzen per la manera de redactar les noticies en diferents aspectes:
• La superficialitat: En el cas de falta d'informació en algun fet, es tracta de manera col.leteral a la
problemàtica. En molts casos aliena, i sense cap tipus de transcendència en relació al conflicte. En aquest
exemple ho podem veure perfectament:
La Vanguardia 16 de setembre de 1997−
IC,Los okupas i la señora de la limpieza Una veintena de miembros del Casal Okupat del Prat del Llobregat
protagonizó y ayer una protesta en la sede central de IC en Barcelona, coalición govierna en el ayuntamiento
de la citada localidad y que ha anunciado su intención de echarles. Los okupas, según los cuales los políticos
dicen unas cosas en la campaña electoral y otras al llegar al poder, pidieron ser recibidos por alguien
autorizado y colgaron en el balcón. Jordi Guillot, portavoz de IC, les recibió y les prometió interesarse por el
caso.Menos condesciente estuvo la señora de la limpieza:Estoy trabajando desde la mañana.¿A qué venís?
¿A dejarme más roña?, les dijo. Una altra característica és:
2. L'homogeneïtzació: L'intent continu dels mitjans de comunicació és introduir paràmetres de funcionament
similars als d'una institució del sistema socio− económic actual, preguntant coses com: qui és el vostre
23
portaveu?,a qui representa?, en quina estructura us organitzeu?, sense tenir en compte que potser són
moviments sense cap estructura jeràrquica, sense representativitat?
3. Criminalització: En molts casos és defineix el moviment i només fan que deixar− lo per terra.
Un exemple clar és aquest: Violencia okupa en gracia durante un desalojo(El Periódico 6 de juny de 1997)en
aquest article maximitza el grau de violencia dels okupes, és degut a la objectivitat de la policia. Cuatro
okupas detenidos y seis agentes del cuerpo nacional de policía heridos leves fue el balance del violento
desalojo de la casa dels gats, un immueble de la calle Verge de la Salut de Gràcia que hace seis años fue
ocupada il.legalmente por un grupo de jóvenes. La operación devolvió a las calles de Barcelona tristes
imágenes de una violenta batalla campal en la que los okupas y policías intercambiarron durante dos horas
una lluvia intermitente de piedras, botellas y pelotas de goma, intercalada con cargas policiales y
escaramuzas entre las calles cercanas del Parque Güell. Los okupas esperaban a la policía desde primera
hora .(...) Los okupas y sus seguidores se concentraron en las cercanias de la casa. Durante unos minutos, el
terror se apoderó de las profesoras de un parvulario de la esquina de las calles de la Verge de la Salut i l
calle Escorial. Los okupas Tumbaron junto a la fachada de la guardería varios contenedores de vidrio y de
basura y los rociaron con aceite.Las profesoras temieron hasta el último momento que prenderian fuego a la
barricada (...) La policía apareció a las diez de la mañana. Los okupas respondieron, con piedras, botellas y
pirotécnia variada.
Com aquest cas múltiples articles en que manipula la realitat perjudicant el col.lectiu i deslegitimitzan−lo, fent
noticies centrades amb un aspecte col.lateral. Més tard va sortir un article publicat a La Vanguardia , que feia
referencia a la inhumanitat dels okupes envers els nens petits de la guarderia, la desviació de l'interés es
evident.
El llenguatge que utilitzen en casi tots el mitjans és molt culte o difícil d'entendre i aixó fa que no arribi a la
tota la població, d'aquesta manera és molt més fàcil manipular la població.
Un altre problema és que presenten els titulars dels diaris el caràcter sensacionalista, que pot causar
malentesos al lector.
Relació amb el moviment okupa.
Pel moviment okupa els mitjans de comunicació de masses són el seu principal enemic, ja que consideren que
tenen el control absolut de l'opiniò publica, posar un exemple: Si els mitjans de comnicació diuen que les
voreres de Barcelona estant fetes malbé, al cap de un més l'ajuntament remodelarà totes les voreres de BCN, o
si els mitjans de comunicació diuen que l'Aznar a estat descobert amb una prostituta, doncs l'opinió pública es
posarà en contra d'ell, pertant les próximes eleccions no seria al PP. Amb aquests exemples queda reflectit el
gran poder del MCM.
Els okupes els hi tenen un odi, ja que en tots moments els criminalitzen i els critiquen sense
contemplacions,però a la vegada hi un benefici que consiteix en: El fet de què la premsa tracti, encara que
sigui amb un clar objectiu criminalitzador, les imformacions relacionades amb el mot OKUPA, dóna a aquest
una repercussió pública que afavoreix la difussió dels seus principis ideològics
*lingüista i sociòleg de la comunicació que ha dedicat gran part de la seva obra a l'anàlisi de la comunicació
dels Estats Units i més concretament a denunciar com aquests mitjans han distorsionat i disfrassat la realitat
de la política intervencionista exterior nord−americana.
Experiència a una casa okupada
Visita a la casa okupada Can Pasqual
24
El dia 15 de novembre a les 4 de la tarda ens dirigíem cap a Can Pasqual, una casa okupada situada a
Collserola, a la carretera de Molins de Rei. Can Pasqual és una casa okupada que utilitza energies alternatives,
i on els okupes viuen independentment del sistema, ja que tenen bestiar i cultius per subsistir. L'objectiu de la
visita, era contrarrestar la informació recercada i observar el modus vivendi dels okupes. Però no vàrem
reeixir en el nostre intent; en arribar a les proximitats de la casa, ens trobar un dels okupants de la casa, la
rebuda no fou gaire bona, degut a que no coneixia les nostres intencions. Al cap de parlar una estona i
explicar−li els nostres propòsits, la seva actitiud va ser més comprensiva. No ens va deixar, però entrar a la
casa, el seu rebuig el justificava al.legant que havia de parlar−ne amb els altres membres de la casa i prendre
la decisió de si ens deixaven passar o no conjuntament (la decisió no es podia prendre en aquell doncs molts
dels okupants de la casa no hi eren). Davant la negativa vam tornar cap a Barcelona.
Conclusions de la visita a Can Pasqual
Aquesta rebuda ens va sobtar força. Per la recerca que haviem efectuat i les diferents entrevistes realitzades
creiem que el moviment okupa era molt més obert, més llibertàri. Coneixiem que la seva organització era
assembleària i que les decisions les prenien per consens, no ens imaginavem que una decisió tan intrascendent
necessités l'aprobació de tots els okupes.
El fet de prendre totes les decisions per consens repercuteix en la teòrica espontanietat del moviment, i el
burocratitza molt. En aquest aspecte el moviment okupa s'assembla molt al sistema, les decisions necessiten
moltes autoritzacions, i es prenen molt lentament. A més l'espai okupat no era per tota la població?, com pot
ser que ens privin l'entrada a un espai que teoricament és col.lectiu?, és que potser els okupes consideren que
la casa és un espai privat?
Visista a la casa okupada Can Mora
Decebuts però no vençuts vam anar a una altra casa okupada situada al carrer Mora d'Ebre, al barri de
Vallcarca de Barcelona. La rebuda fou molt diferent. En explicar−los els objectius de la nostra visita ens
convidaren a entrar a la casa. L'ambient dins la casa era molt agradable i vam compartir una bona estona amb
ells.
Aquesta casa fou okupada el 28 de juny de 1999 per 5 okupes. Els okupes provenien de diferents cases
okupades, recentment desallotjades i al haver−se quedat sense sostre, decidiren okupar−ne una altre. Abans
havien preguntat als okupes del barri les cases abandonades que hi havia a la zona. Les van observar totes, hi
van decidir okupar la del carrer Mora d'Ebre 22.
Hi van entrar una nit, sense que ningú els veiés van rebentar una finestra i van entrar dins la casa, van rebentar
el pany i en el seu lloc hi van col.locar un cadenat. Durant els següents dies arreglaren la casa, fins i tot en van
pintar la façana que estava molt deteriorada. Van establir una relació amb els veïns, comunicant−los que eren
okupes i que arreglarien la casa, cap veí s'hi va oposar. Una veina els hi va explicar que la casa era propietat
d'una parella que havien mort en un accident de cotxe, com que no tenien fills ni parents propers la qüestió
successòria no havia quedat clara.
El primer que van fer és aconseguir subministrament d'electricitat, van puntxar el pal d'electricitat que passa
pel davant de la casa. El subministrament d'aigua ja el tenien en entrar a la casa (no paguen la factura i la
companyia no els ha posat cap problema de moment). Quan portaven dos mesos d'okupació la companyia
electrica els va tallar l'electricitat, al cap de dos dies la van tornar a puntxar.
Durant els primers mesos d'okupació van temer que la policia els desallotges de la casa il.legalment, sense
procés judicial. Quan havien passat els dos primers mesos no tenien por al desallotjament il.legal, doncs
aquest tipus de desallotjaments es solen produir durant les primeres setmanes d'okupació. Fins ara no tenen
notícia que s'hagi interposat cap denúncia en contra seu.
25
A Can Mora hi viuen quatre nois i una noia. Durant els dos primers mesos de l'any 2000 una altre noia va
estar vivint a la casa. Era una okupa que acabaven de desallotjar de una casa okuada al centre de Barcelona.
Al cap de dos mesos va marxar.
La casa és una petita torreta construida als anys 30, té uns 20 metres de façana i uns 4 metres d'alçada. Està
situada en terreny descendent, per accedir a la planta baixa cal baixar unes escales. En aquesta planta trobem
una sala d'estar,una cuina un lavabo i un taller de fotografia (on hi treballa un dels okupes). La planta baixa és
l'espai comú on esreuneixen membres de la casa i altres amics, i en principi és obert a tota la població. La
planta baixa dòna a un pati d'uns 60 metres quadrats, on hi trobem una rentadora de roba. A la primera planta
trobem 5 habitacions, tene cadascuna uns 30 metres quadrats. A cada habitació hi viu un dels okupa. Totes les
parets de la casa estan pintades amb murals que han dibuixat els okupes. En ocasions altres persones que no
tenien sostre han trucat demanant eixupluc per una nit i en quasi totes les ocasions l'han deixat entrar.
L'organització de la casa és molt democràtica. Tothom participa de les decisions que afecten a la comunitat.
No hi ha un dia fixa't per realitzar assemblees, quan hi ha un problema o cal prendre alguna decisió se'n parla
a l'hora de sopar, o bé quan estan junts tots els membres de la casa. Pel que fa a la intendència (cuinar,
netejar,) procuren contribuir−hi tots per fer la convivència més agradable, ens reconeixen però que és un tema
delicat que en ocasions a provocat tensions entre els habitants de la casa.
Ens va sorprendre molt que la casa estava molt neta hi endreçada.
Can Mora no desenvolupa cap activitat de cara a l'exterior: organització de concerts, bar degut a que les seves
dimensions són molt reduides. Els okupes comenten que la convivència a la casa és molt més senzilla sino es
fan activitats pel barri, en comptes d'això els okupands estàn integrats en plataformes anticapitalistes i de
oposició a l'estat.
Conclusions de la visita a Can Mora
Amb la visita a Can Mora hem constatat que hi ha molts tipus d'okupes, alguns més malfiats i poc prediposats
i oberts a l'exterior (com els de Can Pasqual) i d'altres més confiats i que no consideren la casa com quelcom
privat sino que són molt més oberts a l'exterior i que consideren que la casa okupa és un espai robat al sistema
i donat al poble. També hem pogut comprovar que l'organització d'una casa petita és molt més simple i
senzilla que no pas la d'una casa on hi hagin molts habitants.
Els okupes inconscient estan creant una societat paral.lela amb una organització i una forma de veure la vida
diferent al sistema. Practicament tots el okupes es coneixen entre si, formen una comunitat amb un estil de
vida molt especial. Es troben als centres socials okupats i a les cases okupades on es tan s'esvargeixen, com
creen grups anti−sistema.
Conclusions
Història de l'okupació
Hem pogut constatar que durant els anys 80 i els primers 5 anys dels 90 l'esquerra radical a Barcelona gaudia
de poc suport entre la població. És a partir de l'any 1993 quan es comença a recuperar. En la recuperació de
l'esquerra radical el moviment okupa i juga un paper important, sobretot desde els fets del cinema princesa. És
a partir d'aquests fets que molts corrents d'esquerres s'adonen de la força que té el moviment okupa, les
okupacions es multipliquen, i moltes plataformes de l'esquerra radical començaran a estructurar−se dins les
cases okupades. Grups d'oposició al sistema okuparan cases on i situarn el seu centre social okupat, desde on
treballar contra l'estat.
Durant els primers anys en que l'okupació pren importància, sembla que els okupes són un grup més de
26
pressió contra el govern, juntament amb els okupes (individuus que viuen a la casa o CSO) hi ha un grup de
persona que utilitza la casa o CSO per articular la seva protesta i dòna suport al col.lectiu okupa. Més
endavant i degut a la forta represió contra els okupes , aquests s'integraran en les plataformes que s'articulen a
casa seva, es volcaran més en aquests projectes i no tant en l'okupació. És per això que l'okupació té una
baixada en el periode 1999−2000 a nivell de cases okupades i de CSO.
La gran aportació que fa el moviment okupa és que posa l'espai; moltes organitzacions d'oposició al sistema
necessitaven un espai on organitzar−se i el moviment okupa els hi dòna.
El futur del moviment okupa segons el nostre punt de vista no és gens bó. Es pot constatar que les okupacions
estan descendint, cada cop hi ha menys CSO. Aquest fet és degut a que la repressió és molt forta, i quan
aquesta repressió es perfeccioni (com a passat a països com Holanda Anglaterra o Alemania) acabarà amb el
moviment okupa. L'organització no és prou precisa i el suport popular és baix per poder enfrontar−se a una
repressió meditada i organitzada per part del govern.
En els últims anys la repressió del govern contra el moviment okupa a sigut bastant barroera, les actuacions
brutals de la policia més que debilitar el moviment li donen força i suport popular (els veins donen suport als
okupes, la societat en contra el desmesurat ús de la força per part de la policia,). És un herror per part del
govern si el que realment es vol és acabar amb l'okupació penalitzar−la (recordem que lart 245.2 del nou codi
penal aprobat l'any 1996 penalitza l'okupació pacífica d'immobles): els estàs dient als okupes que okupant fan
mal al sistema i que per això els poses fora de la llei, però fer mal al sistema és precisamnet el que els okupes
busquen. Cal observar que desde l'entrada en vigor del nou codi penal les okupacions no van fer més que
multiplicar−se. A més desde que l'okupació és delictes han augmentat les matusseres intervencions policials
que com hem dit afavoreixen al moviment okupa.
Si l'estat vol acabar amb el moviment ha de seguir una línea diferent de repressió, que sembla que comencen a
prendre. El Govern hauria d'observar el model que han seguit diversos països Europeus per acabar amb el
moviment okupa. Ha anglaterra es va acabar amb el moviment squatter més reivindicatiu introduint drogues
dins del moviment, no sembla però una opció aplicable a l'estat espanyol, doncs el moviment okupa espanyol
ha dirigit campanyes contra drogues dures com l'heroína o la Ketamina. L'opció que s'ha utilitzat a més països
és la suavització de la legislació contra l'okupació, amb una legislació poc dura on quan tú fas una okupació
puguis mantenir l'espai okupat legalment pagant un lloguer baixissim. D'aquesta manera el moviment okupa
entra dins del sistema socio−econòmic i comença a participar d'ell, el moviment perd molta de la seva vesant
reivindicativa i com que paga lloguer l'estat el pot tenir molt més controlat. Aquesta estratégia s'ha de
convinar amb la de deixar d'especular amb immobles i especular amb el terreny, pots deixar inokupable una
casa (fer−ne impossible una revilitació que la faci habitable) destruint les parets i el sostre, així impedeixes
que les okupacions es multipliquin, i que cada cop hi hagi menys locals susceptibles de ser okupats (aquest
procediment per reduir el nombre d'okupacions s'està seguint a Barcelona). Per acabar amb el moviment
okupa necessités la col.laboració dels mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació la millor manera
que tenen de reprimir el moviment és no parlant−ne, si en parlen (encara que sigui per desprestigiar el
moviment) estan donant propaganda al moviment. Les tres tàctiques combinades (permisivitat legal,
disminució del nombre d'immobles susceptibles de ser okupats i la no propaganda per part dels mitjans
d'informació de masses) han acabat parcialment o totalment amb el moviment okupa reivindicatiu i
anti−sistema a països on l'implantació del moviment gaudia de molts més suports que a Espanya (Alemanya,
Holanda,).
La violència i el moviment okupa
No entrarem a valorar si és legitim que el moviment okupa utilitzi la violència com a mètode d'atodefensa (no
és l'objectiu del treball). El que si que hem pogut observar és que en general l'ús de la violència ha estat
positiu pel moviment okupa. El moviment okupa protesta principalment contra la propietat privada, però la
propietat privada és un dels pilars del sistema capitalista, mai serà acceptat per l'estat l'abolició d'aquesta
27
propietat privada, ni tan sols es deixarà despecular amb el sól (provocant gran quantitat d'immobles
abandonats), l'única possibilitat que té el moviment okupa que les seves reivindicacions siguin escoltades és
que gran part de la població doni suport a aquestes reivindicacions. El moviment okupa tenia el problema que
no era conegut per la població, però desde que es produeixen els primers enfrontaments violents amb la
policia, el moviment és noticia i la població ja el coneix. La gran part de la població rebutja el moviment
okupa per ser violent. Però el treball que fan els centres socials okupes als barris, fan que molta gent canviï la
seva postura inicial de rebuig contra els okupes, i acaba acceptant−los i fins i tot donant−els−hi suport. No és
però un majoria de la població, el gran repte que li queda al moviment okupa en particular i a tota l'esquerra
radical en general és convencer a una majoria de la població. És possible que degut a que inicilament van
utilitzar la violència i esporàdicament el moviment utilitzi la violència com a sistema d'autodefensa, no
aconsegueixi mai el suport de tota la població, una qüestió però és clara si el moviment okupa no tingués una
resposta violenta i de resistència contra les agressions és probable que mai s'hagués esccrit aquest treball i que
molta gent actualment no coneixes el moviment okupa.
Conclusions dels mitjans de comunicació
Els mitjans de informació és un dels tipus de repressió que utilitza el sistema contra l'okupació, aquesta
repressió no sempre repercuteix negativament també té la seva part positiva, és a dir, el moviment gràcies als
mitjans de informació ha pogut sortir a la llum i ha pogut creixer molt ràpidament. La manipulació de l'imatge
dels okupes ha estat present desde els inicis del moviment. El 1996 en el desallotjament del cine Prinscesa, va
ser un dels moments en el que els mitjans d'informació van influir més al moviment, criminalitzant−lo en tot
moment per les seves accions violentes davant de la policía, però tot i que els mitjans van criticar al
moviment, indirectament van afaborir−lo, doncs li van donar importància, van fer que la gent el conegués i
que grups d'oposició al sistema veiessin que l'okupació era una bona forma d'atacar a l'estat.
La criminalització del moviment és una realitat que el moviment a d'afrontar, perque qualsevol moviment que
atenti contra l'estat i amb una actitud legislativament incorrecta serà reprimit, per els mitjans de comunicació i
per la policía.
Per contrarestar els mitjans de comunicació convencionals, apareixen els mitjans contrainformatius que són
creats pels mateixos components implicats en moviments d'esquerres i en el moviment Okupa. Els mitjans
contrainformatius solen donar una visió a més petita escala i enfocada desde el punt de vista més racional i
amb més coherència, doncs viuen més en contacte amb els problemes, i les qüestions de les quals informen.
Organització del moviment okupa
Hem observat que l'organització okupa és molt participativa, tothom pren decisions dia a dia , a més quan s'ha
de pendre alguna decisó que afecta a la comunitat es pren per consens; aquest tipus d'organnitzció és positiva
en el sentit de que no s'aïlla a les minories, tothom està d'acord amb les decisions preses. La organització
assamblearis (per consens) funciona bé per col.lectius reduits, quan s'intenta exportar a col.lectius més
numerosos té possibilitats de fracassar. Per aquest motiu va fracassar l'Assamblea d'Okupes de Barcelona, el
sistema de funcionament assembleari no era prou ràpid per resoldre els problemes que cada dia sorgien.
Cal destacar l'esponatnietat que caracteritza tota organització del col.lectiu okupa, quan es va decidir crear
l'AOB va ser de forma espontànea, i en una casa okupada habitualment no estan marcats els dies en que es
prendran decisions, conforme surten els problemes, es van resolent.
El moviment okupa a Barcelona
1
4
28