Catálogo online

CUIXART
CUIXART
Experimental
Geometry
Exhibition in Barcelona
10/03-26/05/2016
Contents
9
Foreword by the Directors
Jordi and Eduard Mayoral
11
Emotional and structured sensibility
Arnau Puig
15
Cuixart Foundation
Victòria Pujoldevall
17
Personal photographs
19
The works
75
Personal reflections
83
Installation view
95
Credits and acknowledgements
97
Translations
5
7
Self-portrait of Modest Cuixart;
published in Dau al Set [magazine, 1948-1950], Vol. 1, Extraordinary issue, December 1949.
Foreword by the Directors
Cuixart, let’s rediscover him
We have the cultural opportunity to recover, rediscover
and revalue artists who have been outstanding. We
have the privilege to do it hand in hand with the artists’
families and foundations. We have the option to have
our exhibitions curated by high-profile art experts and to
carry out contemporary research processes, revising thus
historical creation. The exhibition Cuixart. Experimental
geometry, which we are presenting in Barcelona, gathers
all these elements in an extraordinary way.
Therefore, with this exhibition of Modest Cuixart, we have
decided to rediscover the artist and promote his work
around the world. Cuixart was one of the creators of
the movement Dau al Set. In 1959, he received the First
International Prize for Painting at the 5th São Paulo Biennial,
where Francis Bacon and Alberto Burri were finalists. He
was also awarded the First Prize for Abstract Painting of
the city of Lausanne. He participated in the Documenta art
show in Kassel, in the exhibition Treize peintres espagnols
(Thirteen Spanish painters) of the Museum of Decorative
Arts in Paris; during the years 1960-1961, he was selected
to take part in the exhibition New Spanish Painting and
Sculpture, organised by the MoMA of New York, also in
the Guggenheim Museum in New York, in the Tate Gallery
of London, and in other art galleries of Europe, the United
States, Japan and the Middle East.
We recover Cuixart with enthusiasm, and we do it in this
show curated by the cultural referent and philosopher
Arnau Puig, the last surviving member of the artistic
group Dau al Set. Through this exhibition, we revise
Cuixart’s output showing paintings, drawings and highly
valued documents; and we do it through this catalogue,
created after a yearlong period of accurate and exhaustive
research, and thanks to the effort and talent of our gallery
team.
We exhibit Cuixart hand in hand with his foundation and
his family and, in recovering artists like him, we not only
re-encounter a great creator, we also re-encounter our
culture, our past and, in doing so, a bit of ourselves.
Jordi and Eduard Mayoral
9
Modest Cuixart
Emotional and structured sensibility
Modest Cuixart Tàpies was born in Barcelona in
1925. He was born into a family of doctors and
chemists from the city, who, as one would expect,
had all a broad culture. These objective family
facts gave as a result that some of its members
developed an exquisite artistic sensibility and, in
some cases, as it happened with Modest Cuixart,
an excellent predisposition toward the visual arts
and even toward music. In addition, Modest had
also a great ability for pantomime and felt like an
actor. He had a highly dynamic personality and
was always in expansion; however, he was also
willing to look after, help and listen to those in
need at all times.
sheets of paper and their relation to the sound
being heard bore witness to the relationship
precise and well-controlled geometry and the
sensibility, under the form of sound, that arose.
Strict geometry and human emotion appeared
perfectly interrelated, precise and coincident.
Apart from all this, Modest Cuixart, just as
other members of his family, could play on the
piano some more timbral pieces by the French
composers Poulenc or Honegger.
Over time, and reflecting upon it, in that very
experience —which was already an anachronism
of the 19th century— one would find the key and
secret of the 20th century artistic sensibility
that Modest Cuixart possessed in such a high
degree. General mismatch and subsequent
control; picking up the emotion from reality and
afterwards creating perceptible forms with it.
All this to say that the artist Modest Cuixart
crossed our cultural fields of Catalan, European
and American creation of the second half of the
20th century as a an arrow of hope and fierce
fight for the new languages and expressions of
aesthetic and expressive sensibility.
Drawing “Song for a Woman” of an invented musical score
created by Cuixart in 1949, ink on paper 30 x 40 cm.
A very simple anecdote, but one that illustrates
Modest Cuixart’s subtle sensibility is that, at
home, apart from being all music-lovers and
connoisseurs, they had a player piano, and so they
could listen to music pieces recorded on metallic
rolls and perforated paper; I remember as well
that they had sheets of music perforated paper,
four-sided but successive, which unfolded and
then folded up automatically when used by the
player piano. It was just a matter of procedure,
strictly technical; but the fact that one could
also listen to music in such a peculiar way made
the sensitive observer aware and alert, because
there came a point, a moment, in which the forms
and the emotions coincided. The forms of the
mechanical squares on the manuscript perforated
It is true, though, that he did not do it alone, but
very well-accompanied by other forceful creators,
who were also his friends and contemporaries,
mainly Catalan artists, but some foreign as
well, especially —later on— French ones. His
Catalan friends (Joan Brossa, Arnau Puig, Joan
Ponç, Antoni Tàpies and Joan Josep Tharrats)
gathered together, as soon as chance brought
them into contact under the odd and prophetic
name —also suggested by the innocent chance—
of “Dau al Set”. The profound meaning of this
verbal syntagma, which is also the name of an
art magazine that has become renowned and
historical in the world of contemporary creativity,
is that of the “seventh side of the die”. Given
that, by cultural definition, a die can only have
six sides, to play —as the very same notion of
die implies— at the “seventh side” is to make a
play, a bet on that which cannot be defined, on
the impossible. And that, the indefinable, was
precisely what all his friends and colleagues in
this sensitive and intellectual adventure set out
to discover throughout their creative activity.
11
The first public exhibition of Modest Cuixart’s
work took place at the I Saló d’Octubre (1st
October Show), in 1948. This first show, the
outcome of his immediately preceding tasks, has
an abstract and symbolic lyricism, geometrical
and gestural, which is almost similar
—although independent— to the dark and open
sensibility one can observe in Joan Miró’s works.
1949 will be a year of recognition for Modest
Cuixart. First, he was asked to participate —
together with Tàpies and Ponç— in the VII Salón
de los Once (7th “Show of the Eleven”) that Eugeni
d’Ors organised in Madrid through his Academia
Breve de la Crítica de Arte. Arnau Puig, who did
the critical presentation of the opening, wrote:
“Cuixart’s inspiration to create his work does not
come from the real world, but, speculating on the
paths of pure sensibility that shape the objects
and subjected to the imperative of aesthetics, he
keeps presenting the fibres that will make up the
future bodies. He draws from the emotional that
which is pure feeling, not taking into account any
acquired literary evaluation. He tries to extract
from emotion just what will be able to take on
a life of its own in an appropriate or strange
environment, that which will manage to survive
any imposition (...)”.
The other event will be his participation in
the Primera Semana Internacional de Arte
Contemporáneo, Escuela de Altamira (First
International Contemporary Art Week, Altamira
School) in September 1949, held in Santillana de
Mar, on behalf and representation of the Dau al Set
exhibition, which was organised in collaboration
with the Cercle Maillol, in the Institut Français of
Barcelona, activity of Cobalto 49, organized and
directed by the art critic Rafael Santos Torroella.
Thanks to all these shows, Cuixart will come into
contact with the recognised elite of creative
modernity. The third event of that fruitful 1949 will
be to take part again in the II Salón de Octubre
(2nd October Show) of Barcelona.
We have related in some detail these first
activities Cuixart participated in because they are
illustrative of the quality, intention and aesthetic
orientation of all his future output: expressive
sensibility, attention to reality, absorption and
understanding of the objective world to show its
spiritual and dramatic dimension, expressive of
the meaning of human existence and of the role
of art to show not its social objectivity but the
subjectivity of the subjects of history, that is to
say, the subjectivity of human beings.
The heated arguments and the sharp differences
of opinion between the members of the Dau al
Set group about the supremacy of the subjective
or social referent over the work of art filled the
folders and the scratched canvasses of those
young visual artists. The proximity of Joan
Miró and the allusions to Paul Klee made them
discover the role of signs as a way of assimilating
or triggering visual emotions and/or committed
relationships with the environment. The Dada
spirit, and the breakup it represented with
the false society they lived in, the freedoms
brought about by Cubism as a new concept of
representation of the objective and social reality,
and the Surrealist spirit that acknowledges that
there are other realities besides those that simply
derive from social relations, motivated each and
every one of the members of the Dau al Set
group to draw their own conclusions based on
their personal disposition and criteria, which led
them to take radical individual paths.
After some time of art of commitment, of an
unquestionable connexion with the worlds of
parallel mental structures, like the sympathetic
magic, and of being well imbued with the areas
of esoteric or realistic creativity in the way of
Joan Miró or Paul Klee, as we have mentioned
before, Cuixart undertakes his first trip to Paris in
1951. There he sees his own autonomous artistic
output, until that moment unique and personal,
contrasted with the body of work of the different
creators of the city on the Seine. The result
is absolutely positive and confirms that there
is a certain degree of justification to avoid the
immediate or banal figurative representation.
On the one hand, there are Fautrier and Wols
as representatives of the emotional and visceral
expressionism, and, on the other, there is brutalism
—art brut or “raw art”— invented by Dubuffet, a
manifestation of the chaos and lack of connexion
between mind and gesture in the search, however,
of a nonspecific spiritual significance. And with
the background of an absurd and devastating
world war that has finally justified it all.
Between the years 1952 and 1954, Cuixart,
helped and encouraged by his friend René
Metras, who has some engraving ateliers in Lyon,
devotes his artistic endeavours to a momentary
understanding of creation as a socially useful
activity that, in his particular case, would mean
the making of art prints. He then travels around
Europe until the art dealers and gallery owners
Marcel Michaud, from Lyon, and René Drouin,
from Paris, take charge of his artistic output and
the artist feels unavoidably attracted to the most
frenzied creativity rush of the moment. Which
then, in the mid-50s, is matter painting —amalgam
of the lack of cultural communication, of the deaf
communication between the environment and
the sensibility of every one of us (the singing and
the screaming of walls and used objects) and the
strict textural presence as the only way of valid
communicative transmission—, textured presence
of the intentions and feelings of the artist who
takes on, in his showing himself, a clear critical
stance toward his surrounding reality. Very often,
this kind of “matter” abstract expressionism is
crude, harsh and brutal; sometimes, however, it
drifts toward the sweetness of body-language,
which forgets about social reality, following or
adopting variations more or less derived from
the arts of the Far East, communicator of the
stenches of acceptance and estrangement from
the bitter realities of everyday life.
During those same years, the late 50s and
early 60s, mainly from Lyon, but also from
other fields related to culture and the fostering
of expressive sensibility, Cuixart moves more
and more toward informal art, because it is
a visual attitude expressive and clarifying of
and about the realities. The tangled messes of
matter painting, the possibilities of collage, the
adding of heterogeneous objects to the media
of expression, objects charged with emotion
and life experiences, of one’s own or of others,
turns that manifestation of the conscious and
the unconscious into the ideal medium. It will be
precisely then that the French art critic Michel
Tapiè will speak and theorize about what he
called an art autre (informalism); and which, a
bit later on, American artists will term abstract
expressionism and will develop through their
assemblages.
All of them give to their work the full expressive
force that those years of economic growth,
but also of social struggle —let’s not forget
the theatre of Bertolt Brecht, of Sartre and
Ionesco, the howls of Camus, of Arthur Miller,
of Fernando Arrabal and the actions of the new
German expressionists, as well as the speculative
whirlwind entrance of the American art market
in the international visual arts scenario, with
manifestations and expressions as hard and
contradictory as the pop art and the minimal—,
are preparing in a new Europe and a new world
that will change their face with the upcoming
leading-edge digital technologies, which are,
ultimately, a consequence of all of the foregoing.
And Modest Cuixart is there, present with his
work, his collages, his objects, his sarcasm and
irony, but most of all with his creative quality
and his qualities as a man. First, with the
informalist shreds; in the beginning, it’s true, in
the Oriental style of the matter magmas that
attract sensations; but, right after, retaining
in the gesture just the committed expressive
intention; an artistic expression that will be
admired throughout the world and which starts
to be recognised with awards and participation
in international competitions.
In this school, which is the reality of the world,
instead of the comfortable knowledge defended
by the academic peace, in Paris the director
and metteur en scène Jean Vilar had indicated
that every action must have a repercussion. And
Cuixart, moreover, had experienced it himself
when living and working in Lyon, in the theatre
of Villeurbanne, where it was proclaimed that
awareness is crucial both in the arts and in life.
An aesthetic action is also a political and social
commitment; in this sense, Cuixart worked for
the scene in plays by Brecht and Arrabal (Fando
et Lis, was represented in Catalonia in the la
mansion of Ramon de Batlle, located in the
little northern town of Riudellots de la Selva).
The theatre play and Cuixart’s staging, in both
cases, proclaim that we must stop going round
and round in circles (tourner en rond). It is the
moment in which the collage of the dolls and the
shoes caused a scandal; but it is also the moment
when there appeared a crack marking the
beginning of an inner life crisis, temporary, but
nonetheless serious, that Cuixart will overcome
by moving toward other expressive modes; a
moment of incomprehension of others, also
temporary, but strongly emotionally charged.
From then on, his work will become something
else. An ironic geometry will regulate the bodylanguage, and the loud and mocking colours will
submit to lyrical poetry. [For the case, Tàpies
will throw himself into Zen Buddhism; Brossa will
start creating his visual poems and his poetical
objects, and Ponç will seek liberation from those
monstrous ghosts that besieged him since the
late 40s.]
Afterwards, around him, everything will change;
art will be based on new grounds —and artworks
created using other means and technologies—
that will only confront him to strictly personal
matters of conscience and to social reality issues.
Cuixart and his colleagues of Dau al Set prepared
and fulfilled the mission entrusted to them.
The works displayed here are a good example
of it. Let’s look at them and let’s reflect on the
impressions and feelings they arouse in us.
Arnau Puig
Philosopher and art critic
13
The Cuixart Foundation
In spite of being already a renowned personality, Modest
Cuixart does not yet occupy the place he deserves in the
national and international art scene. He is one of those
painters still to be discovered, as it happened with Van
Gogh and Modigliani.
Cuixart was the origin of a group, a philosophy and a manifesto, the Dau al Set. The interpretation of reality through Modest’s gaze. Definition of an evolutionary art by a
nonconformist, informalist and figurative youth, to a mature, metaphysical and real artist.
Nowadays, the Cuixart Foundation is the main benefactor
of the work of the painter Modest Cuixart. Our objective is
to promote Catalan art and culture around the world. Our
priority is to foster and disseminate its artistic expression
at all levels.
15
Modest Cuixart is the paradigm of Catalan Art without
restriction.
Victòria Pujoldevall
President of the Cuixart Foundation
Personal photographs
17
Joan Brossa and Modest Cuixart
Modest Cuixart and Antoni Tàpies
Modest Cuixart and Joan Ponç
The works
19
Pantocrator
(1948)
Ink on paper
46 x 33 cm
Modest Cuixart, Pantocrator, 1948
Work of Modest Cuixart; published in:
Dau al Set [magazine, 1948-1950],
Vol. I, no. 3, November 1948, p. 21.
21
23
Publication of “La Vanguardia”, 1948 by Tristan la Rosa.
Modest Cuixart, Pantocrator, 1948.
Work of Modest Cuixart; published in: Dau al Set [magazine, 1948-1950],
Vol. I, no. 3, November 1948, p. 21.
Perdix Sant Celoni
(1949)
Oil on canvas
38 x 55 cm
25
Geometry
(1949)
Ink on paper
24 x 32,5 cm
27
Musical
(1949)
Ink on paper
32 x 45 cm
29
Painting Dau al Set
(1949)
Oil on canvas
23 x 34 cm
“Cuixart avoids the idea of a limited canvas, putting a lot of distance between the frame and the painted
thing, diminishing the latter, reducing it to little groups of things inside a much vaster surface. He tries to
create an infinite environment for the things he paints, so that the eyes of the spectator, while gazing at the
painted thing, do not have their visual field conditioned by the frame.
The spectator eye, then, will be free to tune into the internal rhythm of the painted thing, which is loose in
the space, as the constellations are.”
João Cabral de Melo, “Tàpies, Cuixart, Ponç”, Cobalto 49, nº. 3, 1950.
31
Knave of coins
(1949)
Collage and ink on paper
19,5 x 12,5 cm
33
Painting
(1949)
Ink on canvas glued on wood
65 x 55 cm
35
Distracted bullfighter
(1949)
Pencil on canvas
25 x 22 cm
37
Balloon
(1950)
Watercolour on paper
67 x 50 cm
Alnuxis
(1950)
Watercolour on paper
67 x 50 cm
39
Suite W
(1951)
Pencil on paper
31 x 24 cm
41
W.R
(1951)
Oil, pencil and ink on canvas
60 x 73 cm
43
Painting on canvas
(1958)
Oil on canvas
92,5 x 73 cm
1r Prize of the “Prix Suisse de Peinture
Abstracte 1959, Lausanne, Médaille d’Or”
“The circular metallic forms in Cuixart’s recent paintings
relate to the thick golden halos of fifteenth century Catalan saints”.
Written by Frank O’Hara,
director of the exhibition New Spanish Painting and Sculpture,
MoMA 1960.
45
Paris
(1959)
Oil and matter on canvas
90,5 x 65 cm
47
Publication by Luis Quesada, in 1959.
49
Publication of El Español page 47-48, in 1960.
Publication of Le Courier de la Presse by Jean-Albert Cartier, in 1959.
Paix en Argelia
(1960)
Oil on canvas
146 x 114 cm
51
Mère courage
(1961)
Oil, collage, mixed media on canvas
47 x 37 cm
53
Saint Fost
(1961)
From Modest Cuixart to Modest Cuixart
(1961)
Ink on paper
31,5 x 24,5 cm
Watercolour and ink on paper
27,5 x 37 cm
55
W
(1960)
AQ
(1964)
Watercolour on paper
30 x 23 cm
Watercolour on paper
30 x 20 cm
57
Painting
(1962)
Acrylic and matter on canvas
56 x 47 cm
59
Shoe of Cuixart
(1963)
Object and collage
15 x 31 x 5 x 18 cm
61
Publication of “La Vanguardia” by Luis Romero, in 1963.
Post Health
(1963)
Matter and objects on wood
86,5 x 71 cm
63
Children with no name
(1963)
Collage and mixed media on canvas
100 x 81 cm
65
Picture featuring Cuixart while creating his work Nines. (Dolls. Without Name).
“The theatre play and Cuixart’s staging, in both cases, proclaim that we must stop going
round and round in circles (tourner en rond). It is the moment in which the collage of the
dolls and the shoes caused a scandal; but it is also the moment when there appeared a crack
marking the beginning of an inner life crisis, temporary, but nonetheless serious, that Cuixart
will overcome by moving toward other expressive modes; a moment of incomprehension
of others, also temporary, but strongly emotionally charged. From then on, his work will
become something else. An ironic geometry will regulate the body-language, and the loud
and mocking colours will submit to lyrical poetry.”
Arnau Puig
Philosopher and art critic
Photographic sequence featuring Cuixart while creating his work Nines. (Dolls. Without Name).
67
Painting
(1964)
Black and red ink on canvas
24 x 19 cm
69
Fando et Lis by Arrabal
(1966)
Collage and ink on paper
102 x 72 cm
71
Catalan Record Collection
(1967)
Vinyl record album cover, ink drawing
21 x 16 cm
“A very simple anecdote, but one that illustrates Modest Cuixart’s subtle sensibility is that, at
home, apart from being all music-lovers and connoisseurs, they had a player piano, and so
they could listen to music pieces recorded on metallic rolls and perforated paper; I remember
as well that they had sheets of music perforated paper, four-sided but successive, which
unfolded and then folded up automatically when used by the player piano.”
Arnau Puig
Philosopher and art critic
73
Personal reflections, 1983
75
77
79
81
Installation view
83
85
87
89
91
List of works
Pantocrator
(1948)
Suite W
(1951)
AQ
(1964)
Ink on paper
46 x 33 cm
Pencil on paper
31 x 24 cm
Watercolour on paper
30 x 20 cm
Perdix Sant Celoni
(1949)
W.R
(1951)
Painting
(1962)
Oil on canvas
38 x 55 cm
Oil, pencil and ink on canvas
60 x 73 cm
Acrylic and matter on canvas
56 x 47 cm
Geometry
(1949)
Painting on canvas
(1958)
Shoe of Cuixart
(1963)
Ink on paper
24 x 32,5 cm
Oil on canvas
92,5 x 73 cm
1r Prize of the “Prix Suisse
de Peinture Abstracte 1959,
Lausanne, Médaille d’Or”
Object and collage
15 x 31 x 5 x 18 cm
Musical
(1949)
Ink on paper
32 x 45 cm
Painting Dau al Set
(1949)
Oil on canvas
23 x 34 cm
Knave of coins
(1949)
Collage and ink on paper
19,5 x 12,5 cm
Painting
(1949)
Ink on canvas glued on wood
65 x 55 cm
Distracted bullfighter
(1949)
Pencil on canvas
25 x 22 cm
Balloon
(1950)
Watercolour on paper
67 x 50 cm
Alnuxis
(1950)
Watercolour on paper
67 x 50 cm
Paris
(1959)
Oil and matter on canvas
90,5 x 65 cm
Paix en Argelia
(1960)
Oil on canvas
146 x 114 cm
Mère courage
(1961)
Oil, collage, mixed media on canvas
47 x 37 cm
From Modest Cuixart
to Modest Cuixart
(1961)
Watercolour and ink on paper
27,5 x 37 cm
Saint Fost
(1961)
Ink on paper
31,5 x 24,5 cm
W
(1960)
Watercolour on paper
30 x 23 cm
Post Healt
(1963)
Matter and objects on wood
86,5 x 71 cm
Children with no name
(1963)
Collage and mixed media on canvas
100 x 81 cm
Painting
(1964)
Black and red ink on canvas
24 x 19 cm
Fando et Lis by Arrabal
(1966)
Collage and ink on paper
102 x 72 cm
Catalan Record Collection
(1967)
Vinyl record album cover,
ink drawing
21 x 16 cm
93
Credits
and
acknowledgements
Published on the occasion of the exhibition
Cuixart. Experimental Geometry
First edition, February 2016
MAYORAL
Consell de Cent 286, 08007 Barcelona
T. 0034 934 880 283 - F. 0034 934 881 093
www.galeriamayoral.com
[email protected]
Publication ©2016 Mayoral
©Texts: the authors
Editor: Mayoral
Project manager: Jordi and Eduard Mayoral
Project support: Mari Pepa Olivé, Diana Jové and Dolors R. Roig
Colaborations: Manel Mayoral, Cristina Mayoral, Ramon Tàssies and Vicenç Monferrer
Translations: Elena Martí i Segarra
Photographs© Fundació Cuixart
All rights reserved. No part of this publication may be reprinted or reproduced
in any form or by any electronic, mechanical,
or other means, now known or hereafter invented, including photocopying and recording,
or in any information retrieval system, without prior written permission form the copyright holders.
Mayoral would especially like to thank
Victòria Pujoldevall, president of the Fundació Cuixart,
to Arnau Puig, curator of the exhibition, philosopher and art critic,
to the Fundació Cuixart, and to the family of the artist.
95
Prefaci dels directors
Cuixart, redescobrim-lo
Tenim l’oportunitat cultural de recuperar, redescobrir i
redimensionar artistes que han estat destacats. Tenim el
privilegi de poder-ho fer de la mà de les famílies i de les
fundacions dels artistes. Tenim l’opció de comissariar les
exposicions amb persones cabdals i dur a terme processos de recerca contemporània, revisant així la creació històrica. L’exposició Cuixart. Geometria experimental que
presentem a Barcelona, recull tots aquests elements extraordinàriament.
Així, amb aquesta mostra de Modest Cuixart, apostem per
redescobrir l’artista i promoure la seva aportació arreu del
món. Cuixart va ser un dels creadors del moviment Dau
al Set. L’any 1959 va obtenir el Primer Premi Internacional
de Pintura de la V Bienal de São Paulo, on van ser finalistes Francis Bacon i Alberto Burri; també va aconseguir
el Premi de pintura abstracta de Lausana, va participar a
mostres com la Documenta de Kassel, a Treize peintres
espagnols del Museu d’Arts Decoratives de París, i també va ser seleccionat els anys 1960-1961 per exposar al
MoMA de Nova York, a l’exposició New Spanish Painting
and Sculpture, al Guggenheim Museum de Nova York, a
la Tate Gallery de Londres, i a altres galeries d’Europa,
Estats Units, Japó i el Pròxim Orient.
Recuperem Cuixart amb entusiasme, i ho fem en aquesta
mostra comissariada pel referent cultural i filòsof Arnau
Puig, últim testimoni del moviment artístic Dau al Set.
Revisem Cuixart en aquesta exposició amb pintures i dibuixos i documentació de gran valor, i ho fem en aquest
catàleg, arran d’una acurada i exhaustiva investigació i
recerca al llarg d’un any, gràcies a l’esforç i al talent de
l’equip de la nostra galeria.
Exposem a Cuixart de la mà de la seva fundació i de la
seva família i, quan recuperem artistes com ell, no només
ens retrobem amb un gran creador, sinó que també ho
fem amb la nostra cultura, també ens retrobem amb el
nostre passat i, d’aquesta manera, amb un bocí de nosaltres mateixos.
Jordi i Eduard Mayoral
97
Modest Cuixart
Sensibilitat estructurada i emocional
Modest Cuixart Tàpies neix a Barcelona el 1925.
És fill d’una nissaga de metges i farmacèutics de
la ciutat que, ensems, com correspon, posseeixen tots una àmplia cultura. Aquests fets objectius de família en alguns dels seus membres es
traduiran en la possessió d’una exquisida sensibilitat per les arts i, en alguns casos, com serà el
de Modest Cuixart, en una molt bona i excel·lent
predisposició per a les arts plàstiques i, si s’escau, la música; a més en Modest posseïa una gran
capacitat per al mim i se sentia, també, actor. Era
una personalitat altament dinàmica i sempre en
expansió, tanmateix amatent en tot moment als
defallits, que atenia, escoltava i ajudava.
Una anècdota molt simple, però esclaridora del
que seria la sensibilitat subtil de Modest Cuixart
és que a casa seva, a part de ser tots amants i
coneixedors de la música, posseïen una pianola,
pel que era possible escoltar les peces musicals
gravades en corrons i rotllos de paper perforat;
recordo també que tenien plecs de paper perforats musicalment, quadrangulars però successius, que es desplegaven i plegaven tot seguit en
ser tractats per la pianola. Era només una qüestió de procediment i estrictament tècnica; però
aquella manera de poder, també, audicionar música conscienciava l’observador sensible i el feia
amatent a que hi ha un punt, un moment, en què
les formes i les emocions coincideixen. Les formes dels quadrats mecànics dels papers pautats
perforats i la seva relació amb el so que s’oïa era
un testimoni fefaent de la relació entre geometria
precisa i ben controlada i la sensibilitat, sota la
forma del so, que en sorgia. Estricta geometria
i emocionalitat humana es mostraven perfectament interrelacionades, precises i coincidents. A
part de tot això, en Modest, com d’altres membres de la família, era capaç de tocar al piano algunes de les peces més tímbriques dels compositors francesos Poulenc o Honegger.
Amb el temps, reflexionant, hi hauria en aquella experiència provocada i provinent del XIX la
clau i secret de la sensibilitat plàstica del segle
XX de la que tan agut posseïdor en va esdevenir
Modest Cuixart. Desencaixada general i control
posterior; recollir l’emoció de la realitat i fer-ne
tot seguit formes sensibles.
Tot plegat, per dir que la persona de Modest Cuixart travessà els nostres àmbits culturals de la
creació catalana, europea i americana de la segona meitat del segle XX com una sageta d’esperança i de lluita aferrissada pels nous llenguatges
i expressions de sensibilitat plàstica i expressiva.
Cert, no ho féu sol, sinó ben acompanyat amb
altres potents creadors, amics i contemporanis
seus, tant catalans com d’arreu, especialment –
més endavant–francesos. Els seus amics catalans
(Joan Brossa, Arnau Puig, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats) s’agruparen, tan bon
punt l’atzar els posà en contacte, sota el curiós i
profètic nom –proposat per l’atzar innocent– de
“Dau al Set”. El pregon sentit d’aquest sintagma
verbal, indicatiu d’una publicació que ha esdevingut cèlebre i històrica als àmbits de la creativitat
contemporània, és el de la “setena cara del dau”.
Atès que per definició cultural un dau només en
pot tenir sis, de cares, jugar —com implica la noció de dau— a la “setena cara” és fer una jugada, una aposta a l’indefinible, a l’impossible. Que
és el que tots els seus companys i components
d’aventura sensible i intel·lectual s’han proposat
esbrinar durant tota la seva activitat creadora.
La primera aparició plàstica pública de Modest
Cuixart té lloc amb motiu del I Saló d’Octubre
(1948). L’aparició, resultat de les tasques immediatament anteriors són d’un lirisme sígnic abstracte, gestual i geomètric ensems, gairebé –encara
que independent- amb la sensibilitat obscura i
oberta observable en les obres de Joan Miró.
El 1949 esdevindrà un any ple de reconeixements
per Modest Cuixart. El primer d’entre ells serà
participar (a la Galería Biosca) –conjuntament
amb Tàpies i Ponç– al VII Salón de los Once, que
Eugeni d’Ors organitza a Madrid a través de la
seva Academia Breve de la Crítica de Arte. Arnau
Puig, que en fa la presentació crítica, hi escriu:
99
“Cuixart no parte del mundo real para crear sus
obras, sino que, especulando por los derroteros
de la pura sensibilidad que forma a los objetos
y sometido al imperativo de lo estético, va presentando las fibras que habrán de constituir los
cuerpos futuros. Va sacando de lo emocional
aquello que es puramente emoción, prescindiendo de toda valoración literaria adquirida. Procura
extraer solo lo que será capaz de vida propia en
un ambiente idóneo o extraño, aquello que sabrá
subsistir a cualquier imposición (...)”.
L’altre esdeveniment serà participar a la Primera
Semana Internacional de Arte Contemporáneo
Escuela de Altamira, celebrada a Santillana de
Mar el setembre de 1949. I després, en nom i representació de l’exposició Dau al Set, celebrada
sota l’aixopluc del Cercle Maillol, a l’Institut Francès de Barcelona, activitat Cobalto 49, organitzada i dirigida pel crític d’art Rafael Santos Torroella. Per tots aquests encontres, Cuixart entrarà en
contacte amb l’elit reconeguda de la modernitat
creadora. El tercer dels esdeveniments d’aquell
1949 serà tornar a participar al II Saló d’Octubre
de Barcelona.
Hem referit amb cert detall aquestes primeres
activitats de Cuixart perquè són significatives de
la qualitat, intenció i orientació estètica de tot el
seu treball futur: sensibilitat expressiva, atenció a
la realitat, absorció i assimilació del món objectiu
per mostrar-ne la seva dimensió espiritual, dramàtica, expressiva del que és l’existència humana
i del rol de l’art per manifestar-ne no l’objectivitat social sinó la subjectivitat dels subjectes de la
història, dels humans.
Les enèrgiques discussions i els aprofundits contrasts de parer entre els membres del Dau al Set
sobre la primacia del referent subjectiu o social a
l’obra d’art omplen les carpetes i les teles esgarrapades d’aquells joves plàstics. La proximitat de
Joan Miró i les al·lusions a Paul Klee desvetllen
entre els companys el rol dels signes com encaix
o desencadenant d’emocionalitats plàstiques i/o
compromeses relacions amb l’entorn. L’esperit
dadaista, en tant que ruptura amb la falsa societat en la que viuen, les llibertats aportades pel
cubisme com nou concepte de representació de
la realitat objectiva i social, i l’esperit surrealista
que reconeix que hi ha altres realitats que aquelles que simplement es desprenen de les relacions socials, motiven que cadascú dels companys
de Dau al Set extregui del seu propi tarannà i criteri les seves conclusions, que els conduiran a
prendre radicals dreceres personals.
Després d’un cert moment d’art de compromís,
d’una connexió indubtable amb els mons de les
estructures mentals paral·leles com les màgies
simpàtiques, i d’estar ben imbuïts de les zones
de creativitat esotèriques o realistes a la manera
de Joan Miró o de Paul Klee esmentats, Cuixart,
el 1951, fa el seu primer viatge a París. Veu allí
confrontada la seva producció plàstica autònoma, i fins aquell moment personalitzada, amb les
creativitats que tenen lloc a la ciutat del Sena.
El balanç és absolutament positiu i verifica que
hi ha una certa justificació per eludir la representació figurativa immediata o banal. Per una
banda, hi ha Fautrier i Wols com expressionisme
anímic visceral i, de l’altra, l’obra brutalista —art
brut—proposada per Dubuffet, manifestació del
descontrol i de la inconnexió entre ment i gest a
la recerca tanmateix d’una significació espiritual sense precisar. Amb una absurda i desoladora
guerra mundial que ha acabat de justificar-ho tot.
Entre el anys 1952 i 1954 Cuixart, assistit i impulsat per seu amic René Metras, que posseïa un taller de gravat a Lió, dedica la seva activitat a una
entesa momentània de la creació com activitat
de profit social que, pel seu cas, seran els estampats. Viatge per Europa fins que els marxants i
galeristes Marcel Michaud, de Lió, i René Drouin,
de París, es responsabilitzen de la seva producció plàstica i l’artista se sent ineludiblement llançat vers la creativitat més rabiosa del moment.
Que en aquella circumstància de mitjan anys 50
és l’art matèric —amalgama de la incomunicació
cultural, de la comunicació sorda de l’entorn amb
la sensibilitat de cadascú de nosaltres (el cant i
els crits dels murs i dels objectes usats) i l’estricta
presència textural com única via de transmissió
comunicativa vàlida—, presència texturada de les
intencions i emocions de l’artista que assumeix
en el seu mostrar-se una manifesta proclama de
denúncia de la realitat de l’entorn. Sovint aquest
expressionisme matèric és cru, dur i brutal; altres
vegades, deriva vers les dolçors de la gestualitat que es desentén de la realitat social, seguint
o adoptant variacions més o menys derivades
de les arts de l’Extrem Orient, transmissora de
ferums de l’acceptació i del distanciament respecte de les coents realitats quotidianes.
Per aquells mateixos anys 50 i primers 60, des
de Lió principalment però també des d’altres
àmbits de cultura i promoció de la sensibilitat expressiva, Cuixart es posiciona cada vegada més
per l’art informal, atès que és una actitud plàstica expressiva i esclaridora de i sobre les realitats. Els garbuixos matèrics, les possibilitats del
collage, les incorporacions a l’àmbit d’expressió
d’objectes heterogenis carregats d’emoció i de
vivències, pròpies o alienes, converteix aquella
manifestació del conscient i de l’inconscient en el
mitjà idoni. Precisament serà aleshores que Michel Tapiè parlarà i teoritzarà sobre un “art autre”
(l’informalisme), que els artistes americans denominaran expressionisme abstracte i que desenvoluparan mitjançant els seus assemblages.
Tots atorguen a la seva obra tota la força expressiva que aquells anys de progrés material però
també de lluita social —no oblidem el teatre de
Bertolt Brecht, de Sartre i Ionesco, els esgarips
de Camus, d’Arthur Miller, de Fernando Arrabal
i de les accions dels nous expressionistes alemanys, així com l’entrada en tromba especulativa del mercat americà de l’art als àmbits plàstics
internacionals, amb manifestacions i expressions
tan dures i contradictòries com el pop art i el minimal art—, estan preparant en una Europa i en
un món nou, que canviarà de faç amb les tecnologies digitals punta que s’apropen, conseqüència de tot plegat.
I Modest Cuixart hi és present amb la seva obra,
els seus collages, els seus objectes, la seva sàtira irònica i sarcàstica, però i sobretot amb la
seva qualitat creativa, personal. Primer amb els
esquinçalls informalistes; d’entrada, cert, a la manera oriental dels magmes matèrics que atrauen
les sensacions; però, tot seguit, retenint en el
gest només la intenció expressiva compromesa;
expressió que es fa admirar arreu del món i que
comença a ser reconeguda amb premis i participació a certàmens internacionals.
A aquesta escola que és la realitat del món en
lloc del saber aposentat propugnat per la pau
acadèmica, a París el director i metteur en scène Jean Vilar havia indicat que en tota acció hi
ha d’haver un repercussió. Cuixart ho havia viscut, a més, a Lió, al teatre de Villeurbanne, on
es proclamava que la presa de consciència és
fonamental a les arts i a la vida. L’acció estètica
no deixa de ser un compromís polític i social;
en aquest sentit Cuixart treballà per a l’escena
tant amb obres de Brecht com d’Arrabal (Fando
et Lis, ofert a Catalunya a la mansió de Ramon
de Batlle, a Riudellots de la Selva). L’obra teatral i
l’escenificació de Cuixart, tant dels uns com dels
altres, proclama que s’ha de deixar de tourner en
rond. És el moment en el que el collage de les
nines i de les sabates és escandalós; però també és el de l’aparició d’una esberla d’inici d’esfondrament espiritual, momentani però greu,
que Cuixart superarà passant a altres pautes
expressives; d’incomprensió aliena momentània,
però de forta càrrega emocional. La seva obra
esdevindrà ja una altra cosa. Una geometria irònica regularà la gestualitat i el color cridaner i
d’escarni se sotmetrà a la lírica. [Pel cas, Tàpies
s’abocarà vers el zen; Brossa iniciarà els poemes
visuals i els objectes poètics i, en Ponç cercarà
l’alliberament d’aquells fantasmes monstruosos
que l’assetgen des de finals dels anys 40.]
Després, a l’entorn, tot serà una altra cosa; l’art
s’assentarà sobre unes noves tesis —creació per
altres mitjans i tecnologies— que l’enfrontaran ja
només a les qüestions de consciència estrictament personal i a les de la realitat social.
Cuixart i els seus companys de Dau al Set prepararen i acompliren l’escomesa que tenien encomanada.
Les obres que aquí es mostren en són un bon
exemple. Mirem-les i reflexionem sobre les impressions i emocions que ens provoquen.
Arnau Puig
Filòsof i crític d’art
101
Fundació Cuixart
Tot i que ja és una personalitat reconeguda, Modest Cuixart encara no està al lloc que es mereix dintre el panorama artístic nacional i internacional. És un d’aquests pintors encara per descobrir, tal i com va passar amb Van
Gogh i Modigliani.
Cuixart va ser origen d’un grup, d’una filosofia i d’un manifest, el Dau al Set. La interpretació de la realitat a través
de la mirada de Modest. Definició d’un art evolutiu d’un
jove disconforme, informalista, figuratiu, a un artista madur, metafísic i real.
En aquests moments, la Fundació Cuixart actua com a
principal benefactora de l’obra del pintor Modest Cuixart.
La nostra intenció és promocionar l’art i la cultura catalana arreu del món. La nostra prioritat és promoure i difondre a tots els nivells la seva expressió artística.
Modest Cuixart és paradigma d’Art Català sense restriccions.
Victòria Pujoldevall
Presidenta de la Fundació Cuixart
103
Llistat d’obres
Pantocràtor
(1948)
Suite W
(1951)
Tinta sobre paper
46 x 33 cm
Llapis sobre paper
31 x 24 cm
Aquarel.la sobre paper
30 x 20 cm
Perdix Sant Celoni
(1949)
W.R
(1951)
Pintura
(1962)
Oil sobre tela
38 x 55 cm
Oli, llapis i tinta sobre tela
60 x 73 cm
Acrílic i matèries sobre tela
56 x 47 cm
La geometria
(1949)
Pintura sobre tela
(1958)
Sabata de Cuixart
(1963)
Tinta sobre paper
24 x 32,5 cm
Oli sobre tela
92,5 x 73 cm
1r Premi al “Prix Suisse de Peinture
Abstracte 1959, Lausanne, Médaille
d’Or””
Objecte i collage
15 x 31 x 5 x 18 cm
Musical
(1949)
Tinta sobre paper
32 x 45 cm
Pintura Dau al Set
(1949)
Oil sobre tela
23 x 34 cm
Sota d’ors(1949)
Collage i tinta sobre paper
19,5 x 12,5 cm
Pintura
(1949)
Tinta sobre tela encolada damunt
fusta
65 x 55 cm
Torero absent
(1949)
Llapis sobre tela
25 x 22 cm
Globus
(1950)
Llapis sobre tela
67 x 50 cm
Alnuxis
(1950)
Aquarel.la sobre paper
67 x 50 cm
Paris
(1959)
Oli i matèries sobre tela
90,5 x 65 cm
Paix en Argelia
(1960)
Oli sobre tela
146 x 114 cm
Mère courage
(1961)
Oli, collage, tècnica mixta
47 x 37 cm
De Modest Cuixart per a
Modest Cuixart
(1961)
Aquarel.la i tinta sobre paper
27,5 x 37 cm
Saint Fost
(1961)
Tinta sobre paper
31,5 x 24,5 cm
W
(1960)
Aquarel.la sobre paper
30 x 23 cm
AQ
(1964)
Post Salut
(1963)
Matèria i objectes sobre fusta
86,5 x 71 cm
Nens sense nom
(1963)
Collage i tècnica mixta sobre tela
100 x 81 cm
Pintura
(1964)
Tinta negra i vermella sobre tela
24 x 19 cm
Fando et Lis by Arrabal
(1966)
Collage i tinta sobre paper
102 x 72 cm
Discoteca Catalana
(1967)
Portada d’àlbum de disc de vinil
Dibuix a tinta
21 x 16 cm
105
Prefacio de los directores
Cuixart, redescubrámoslo
Tenemos la oportunidad cultural de recuperar, redescubrir y redimensionar artistas que han sido destacados.
Tenemos el privilegio de poder hacerlo de la mano de las
familias y de las fundaciones de los artistas. Tenemos la
opción de comisariar las exposiciones con personas de
capital importancia y de llevar a cabo procesos de investigación contemporánea, revisando así la creación histórica. La exposición Cuixart. Geometría experimental, que
presentamos en Barcelona, recoge todos estos elementos
extraordinariamente.
Así, con esta muestra de Modest Cuixart, apostamos por
redescubrir al artista y promover su aportación alrededor
del mundo. Cuixart fue uno de los creadores del movimiento Dau al Set. En el año 1959 obtuvo el Primer Premio
Internacional de Pintura de la V Bienal de São Paulo, donde fueron finalistas Francis Bacon y Alberto Burri; también consiguió el Premio de pintura abstracta de Lausanne, participó en muestras como la Documenta de Kassel,
en Treize peintres espagnols del Museo de Artes Decorativas de París, también fue seleccionado durante los años
1960-1961 para exponer en el MoMA de Nueva York en
la exposición New Spanish Painting and Sculpture, en el
Guggenheim Museum, también de Nueva York, en la Tate
Gallery de Londres, y en otras galerías de Europa, Estados Unidos, Japón y el Próximo Oriente.
Recuperamos a Cuixart con entusiasmo, y lo hacemos en
esta muestra comisariada por el referente cultural y filósofo Arnau Puig, último testimonio del movimiento artístico Dau al Set. Revisamos la obra de Cuixart en esta exposición con pinturas, dibujos y documentación de gran
valor, y lo hacemos en este catálogo, tras un cuidadoso
y exhaustivo trabajo de estudio e investigación llevado
a cabo a lo largo de todo un año gracias al esfuerzo y al
talento del equipo de nuestra galería.
Exponemos a Cuixart de la mano de su fundación y de su
familia y, cuando recuperamos a artistas como él, no solo
nos reencontramos con un gran creador, sino que también lo hacemos con nuestra cultura, también nos reencontramos con nuestro pasado y, de esta manera, con un
pedazo de nosotros mismos.
Jordi y Eduard Mayoral
107
Modest Cuixart
Sensibilidad estructurada y emocional
Modest Cuixart Tàpies nace en Barcelona en
1925. Es hijo de una estirpe de médicos y farmacéuticos de la ciudad que, además, tal como
corresponde, poseen todos una amplia cultura.
Estos hechos objetivos de familia en algunos de
sus miembros se traducirán en la posesión de
una exquisita sensibilidad por las artes y, en algunos casos, como será el de Modest Cuixart,
en una muy buena y excelente predisposición
por las artes plásticas y, si se tercia, por la música; además, Modest tenía una gran capacidad
para el mimo y se sentía, también, actor. Era una
personalidad altamente dinámica y siempre en
expansión, sin embargo estaba dispuesto en
todo momento a atender, escuchar y ayudar a
los más desvalidos.
Con el tiempo, reflexionando, habría en aquella
experiencia provocada y procedente del siglo
XIX la clave y secreto de la sensibilidad plástica
del siglo XX de la que Modest Cuixart se convirtió en tan agudo poseedor. Desencaje general y
control posterior; recoger la emoción de la realidad y a continuación elaborar con ella formas
sensibles.
Una anécdota muy simple, pero que ilustra lo
que sería la sutil sensibilidad de Modest Cuixart
es que en su casa, aparte de ser todos amantes y conocedores de la música, poseían una
pianola, por lo cual les era posible escuchar
las piezas musicales grabadas en cilindros y
rollos de papel perforado; recuerdo también
que tenían pliegos de papel perforados musicalmente, cuadrangulares pero sucesivos, que
se desplegaban y se volvían a plegar acto seguido al ser tratados por la pianola. Era solo
una cuestión de procedimiento y estrictamente
técnica; pero aquella manera de poder, también, audicionar música concienciaba al observador sensible y lo hacía estar alerta a que
había un punto, un momento, en que las formas
y las emociones coinciden. Las formas de los
cuadrados mecánicos de los papeles pautados
perforados y su relación con el sonido que se
oía era un testimonio fehaciente de la relación
entre la geometría precisa y bien controlada y
la sensibilidad, bajo la forma del sonido, que
surgía. Estricta geometría y emocionalidad humana se mostraban perfectamente interrelacionadas, precisas y coincidentes. Aparte de
todo esto, Modest, al igual que otros miembros
de la familia, era capaz de tocar al piano algunas piezas más tímbricas de los compositores
franceses Poulenc o Honegger.
Cierto, no lo hizo solo, sino bien acompañado
por otros potentes creadores amigos y contemporáneos suyos, tanto catalanes como de
otros lugares, especialmente —más adelante—
franceses. Sus amigos catalanes (Joan Brossa,
Arnau Puig, Joan Ponç, Antoni Tàpies y Joan
Josep Tharrats) se agruparon, tan pronto como
el azar los puso en contacto bajo el curioso y
profético nombre —propuesto por el azar inocente— de “Dau al Set”. El profundo significado
de este sintagma verbal, indicativo de una publicación que ha devenido célebre e histórica en
los ámbitos de la creatividad contemporánea,
es el de la “séptima cara del dado”. Puesto que
por definición cultural un dado solo puede tener seis caras, jugar —como implica la noción de
dado— a la “séptima cara” es hacer una jugada,
una apuesta a lo indefinible, a lo imposible. Que
es lo que todos sus compañeros y componentes
de aventura sensible e intelectual se han propuesto averiguar a lo largo de toda su actividad
creadora.
Todo esto para decir que la persona de Modest
Cuixart atravesó nuestros ámbitos culturales de
la creación catalana, europea y americana de la
segunda mitad del siglo XX como una flecha
de esperanza y de lucha encarnizada por los
nuevos lenguajes y expresiones de sensibilidad
plástica y expresiva.
La primera aparición plástica pública de Modest Cuixart tiene lugar con motivo del I Salón
de Octubre, en 1948. La aparición, resultado de
les tareas inmediatamente anteriores, es de un
lirismo sígnico abstracto, gestual y geométrico
parecido, casi —aunque independiente— a la
109
sensibilidad oscura y abierta observable en las
obras de Joan Miró.
El año 1949 se convertirá en un año lleno de reconocimientos para Modest Cuixart. El primer
de ellos será participar (Galería Biosca) —juntamente con Tàpies y Ponç —en el VII Salón
de los Once, que Eugeni d’Ors organiza en Madrid a través de su Acade mia Breve de la Crítica
de Arte. Arnau Puig, que hace la presentación
crítica del acto, escribe: “Cuixart no parte del
mundo real para crear sus obras, sino que, especulando por los derroteros de la pura sensibilidad que forma a los objetos y sometido al
imperativo de lo estético, va presentando las
fibras que habrán de constituir los cuerpos futuros. Va sacando de lo emocional aquello que es
puramente emoción, prescindiendo de toda valoración literaria adquirida. Procura extraer solo
lo que será capaz de vida propia en un ambiente
idóneo o extraño, aquello que sabrá subsistir a
cualquier imposición (...)”.
El otro acontecimiento será participar en la Primera Semana Internacional de Arte Contemporáneo, Escuela de Altamira (septiembre de
1949), celebrada en Santillana de Mar, en nombre y representación de la exposición “Dau al
Set”, celebrada con la colaboración del Cercle
Maillol, en el Instituto Francés de Barcelona, actividad de Cobalto 49, organizada y dirigida por
el crítico de arte Rafael Santos Torroella. Por todos estos encuentros, Cuixart entrará en contacto con la élite reconocida de la modernidad
creadora. El tercero de los acontecimientos de
aquel 1949 será volver a participar en el II Salón
de Octubre de Barcelona.
Hemos referido con cierto detalle estas primeras actividades de Cuixart porque son significativas de la calidad, intención y orientación
estética de todo su trabajo futuro: sensibilidad
expresiva, atención a la realidad, absorción y
asimilación del mundo objetivo para mostrar su
dimensión espiritual, dramática, expresiva de lo
que es la existencia humana y del rol del arte
para manifestar no su objetividad social sino la
subjetividad de los sujetos de la historia, de los
humanos.
Las enérgicas discusiones y los profundos contrastes de parecer entre los miembros del grupo
Dau al Set sobre la primacía del referente subjetivo o social respecto a la obra de arte llenan las
carpetas y las telas arañadas de aquellos jóvenes
artistas plásticos. La proximidad de Joan Miró y
las alusiones a Paul Klee les hacen descubrir el
rol de los signos como encaje o desencadenante
de emocionalidades plásticas i/o comprometidas relaciones con el entorno. El espíritu dadaís-
ta, en tanto que ruptura con la falsa sociedad
en la que viven, las libertades aportadas por el
cubismo como nuevo concepto de representación de la realidad objetiva y social, y el espíritu surrealista que reconoce que hay otras realidades además de aquellas que simplemente se
desprenden de las relaciones sociales, motivan
que cada uno de los compañeros de Dau al Set
extraiga de su propio talante y criterio sus conclusiones, que les conducirán a tomar caminos
personales radicales.
Después de un cierto momento de arte de compromiso, de una conexión indudable con los
mundos de las estructuras mentales paralelas,
como las magias simpáticas y de estar bien imbuido de las zonas de creatividad esotéricas
o realistas a la manera de Joan Miró o de Paul
Klee, antes mencionados, Cuixart, el 1951, hace
su primer viaje a París. Ve allí confrontada su
producción plástica autónoma, y hasta aquel
momento personalizada, con las creatividades
que tienen lugar en la ciudad del Sena. El balance es absolutamente positivo y verifica que hay
una cierta justificación para eludir la representación figurativa inmediata o banal. Por un lado,
están Fautrier y Wols como expresionismo anímico visceral y, del otro, la obra brutalista —art
brut— propuesta por Dubuffet, manifestación
del descontrol y de la inconexión entre mente y
gesto a la búsqueda, sin embargo, de una significación espiritual sin precisar. Y con una absurda y desoladora guerra mundial que ha acabado
de justificarlo todo.
Entre los años 1952 y 1954, Cuixart, asistido e
impulsado por su amigo René Metras, que poseía a unos talleres de grabado en Lyon, dedica
su actividad a un entendimiento momentáneo
de la creación como actividad de provecho social que, en su caso, serán los estampados. Viaja
por Europa hasta que los marchantes y galeristas Marcel Michaud, de Lyon, y René Drouin, de
París, se responsabilizan de su producción plástica y el artista se siente ineludiblemente lanzado hacia la creatividad más rabiosa del momento. Que en aquella circunstancia de mediados
de los años 50, es el arte matérico —amalgama
de la incomunicación cultural, de la comunicación sorda del entorno con la sensibilidad de
cada uno de nosotros (el canto y los gritos de
los muros y de los objetos usados) y la estricta
presencia textural como única vía de transmisión comunicativa válida—, presencia texturada
de las intenciones y emociones del artista que
asume en su mostrarse una manifiesta proclama de denuncia de la realidad del entorno. Este
expresionismo matérico es crudo, duro y brutal; otras veces, deriva hacia las dulzuras de la
gestualidad que se desentiende de la realidad
social, siguiendo o adoptando variaciones más
o menos derivadas de las artes del Extremo
Oriente, transmisora de hedores de la aceptación y del distanciamiento respecto a las amargas realidades cotidianas.
Por aquellos mismos años 50 y primeros 60,
desde Lyon principalmente pero también desde
otros ámbits de cultura y promoción de la sensibilidad expresiva, Cuixart se posiciona cada
vegada más a favor del arte informal, dado que
es una actitud plástica expresiva y esclarecedor
de y sobre las realidades. Los embrollos matéricos, las posibilidades del collage, las incorporaciones al ámbito de expresión de objetos
heterogéneos cargados de emoción y de vivencias, propias o ajenas, convierte aquella manifestación del consciente y del inconsciente en el
medio idóneo. Precisamente será entonces que
Michel Tapiè hablará y teorizará sobre un art autre (el informalismo), que los artistas americanos designarán como expresionismo abstracto
y que desarrollaran mediante sus assemblages.
Todos otorgan a su obra toda la fuerza expresiva que aquellos años de progreso material, pero
también de lucha social —no olvidemos el teatro de Bertolt Brecht, de Sartre y de Ionesco,
los alaridos de Camus, de Arthur Miller, de Fernando Arrabal y de las acciones de los nuevos
expresionistas alemanes, así como la entrada en
tromba especulativa del mercado americano del
arte en los ámbitos plásticos internacionales,
con manifestaciones y expresiones tan duras y
contradictorias como el pop art y el minimal—,
están preparando en una Europa y en un mundo
nuevo, que cambiará de faz con las tecnologías
digitales punta que se avecinan, consecuencia,
en definitiva, de todo lo anterior.
Y Modest Cuixart está ahí presente con su obra,
sus collages, sus objetos, su sátira irónica y sarcástica, pero y sobre todo con su calidad creativa, personal. Primero con los jirones informalistas; de entrada, cierto, a la manera oriental de
los magmas matéricos que atraen las sensaciones; pero, acto seguido, reteniendo en el gesto
solo la intención expresiva comprometida; expresión que se hace admirar alrededor del mundo y que empieza a ser reconocida con premios
y participación en certámenes internacionales.
En esta escuela que es la realidad del mundo en
lugar del saber aposentado propugnado por la
paz académica, en París el director y metteur
en scène Jean Vilar había indicado que toda ac-
ción tiene que tener una repercusión. Cuixart
lo había vivido, además, en Lyon, en el teatre
de Villeurbanne, donde se proclamaba que la
toma de conciencia es fundamental en las artes
y en la vida. La acción estética no deja de ser
un compromiso político y social; en este sentido
Cuixart trabajó para la escena tanto con obras
de Brecht como de Arrabal (Fando et Lis, representada en Cataluña en la mansión de Ramon de
Batlle, en Riudellots de la Selva). La obra teatral
y la escenificación de Cuixart, tanto de los unos
como de los otros, proclama que hay que dejar
de tourner en rond. Es el momento en el que el
collage de les muñecas y de los zapatos causa
un escándalo; pero también es el momento de la
aparición de una grieta de inicio de hundimiento
espiritual, momentáneo pero grave, que Cuixart
superará pasando a otras pautas expresivas;
de incomprensión, ajena momentánea pero de
fuerte carga emocional. Su obra se convertirá ya
en una otra cosa. Una geometría irónica regulará la gestualidad y el color chillón y de escarnio
se someterá a la lírica [Para el caso, Tàpies se
volcará en el zen; Brossa iniciará los poemas visuales y los objetos poéticos y, Ponç buscará la
liberación de aquellos fantasmas monstruosos
que le asedian desde finales de los años 40.]
Después, en el entorno, todo será otra cosa; el
arte se asentará sobre unas nuevas tesis —creación por otros medios y tecnologías— que le
enfrentarán ya no solo a las cuestiones de conciencia estrictamente personal y a las de la realidad social.
Cuixart y sus compañeros de Dau al Set prepararon y cumplieron el cometido que tenían encomendado.
Las obras que aquí se muestran son un buen
ejemplo de ello. Veámoslas y reflexionemos sobre las impresiones y emociones que nos provocan.
Arnau Puig
Filósofo y crítico de arte
111
Fundación Cuixart
A pesar de ser ya una personalidad reconocida, Modest
Cuixart aún no está en el lugar que se merece dentro del
panorama artístico nacional e internacional. Es uno de
esos pintores todavía por descubrir, tal como pasó con
Van Gogh y Modigliani.
Cuixart fue origen de un grupo, de una filosofía y de un
manifiesto, el Dau al Set. La interpretación de la realidad a
través de la mirada de Modest. Definición de un arte evolutivo de un joven disconforme, informalista, figurativo, a
un artista maduro, metafísico y real.
En estos momentos, la Fundación Cuixart actúa como
principal benefactora de la obra del pintor Modest Cuixart.
Nuestra intención es promocionar el arte y la cultura catalana alrededor del mundo. Nuestra prioridad es promover
y difundir a todos los niveles su expresión artística.
Modest Cuixart es paradigma de Arte Catalán sin restricciones.
Victòria Pujoldevall
Presidenta de la Fundación Cuixart
113
Listado de obras
Pantocrátor
(1948)
Suite W
(1951)
AQ
(1964)
Tinta sobre papel
46 x 33 cm
Lápiz sobre papel
31 x 24 cm
Acuarela sobre papel
30 x 20 cm
Perdix Sant Celoni
(1949)
W.R
(1951)
Pintura
(1962)
Óleo sobre tela
38 x 55 cm
Óleo, lápiz y tinta sobre tela
60 x 73 cm
Acrílico y materias sobre tela
56 x 47 cm
La geometría
(1949)
Pintura sobre tela
(1958)
Zapato de Cuixart
(1963)
Tinta sobre papel
24 x 32,5 cm
Óleo sobre tela
92,5 x 73 cm
1r Premio al “Prix Suisse de Peinture
Abstracte 1959, Lausanne, Médaille
d’Or”
Objeto y collage
15 x 31 x 5 x 18 cm
Musical
(1949)
Tinta sobre papel
32 x 45 cm
Pintura Dau al Set
(1949)
Óleo sobre tela
23 x 34 cm
Sota de oros
(1949)
Collage y tinta sobre papel
19,5 x 12,5 cm
Pintura
(1949)
Tinta sobre tela encolada en madera
65 x 55 cm
Torero ausente
(1949)
Lápiz sobre tela
25 x 22 cm
Globo
(1950)
Acuarela sobre papel
67 x 50 cm
Alnuxis
(1950)
Acuarela sobre papel
67 x 50 cm
París
(1959)
Óleo y materias sobre tela
90,5 x 65 cm
Paix en Argelia
(1960)
Óleo sobre tela
146 x 114 cm
Mère courage
(1961)
Óleo, collage, técnica mixta
47 x 37 cm
De Modest Cuixart para
Modest Cuixart
(1961)
Acuarela y tinta sobre papel
27,5 x 37 cm
San Fost
(1961)
Tinta sobre papel
31,5 x 24,5 cm
W
(1960)
Acuarela sobre papel
30 x 23 cm
Post Salud
(1963)
Materia y objetos sobre madera
86,5 x 71 cm
Niños sin nombre
(1963)
Collage y técnica mixta sobre tela
100 x 81 cm
Pintura
(1964)
Tinta negra y roja sobre tela
24 x 19 cm
Fando et Lis by Arrabal
(1966)
Collage y tinta sobre papel
102 x 72 cm
Discoteca Catalana
(1967)
Portada para álbum de disco
de vinilo
Dibujo a tinta
21 x 16 cm
115