CUIXART CUIXART Experimental Geometry Exhibition in Barcelona 10/03-26/05/2016 Contents 9 Foreword by the Directors Jordi and Eduard Mayoral 11 Emotional and structured sensibility Arnau Puig 15 Cuixart Foundation Victòria Pujoldevall 17 Personal photographs 19 The works 75 Personal reflections 83 Installation view 95 Credits and acknowledgements 97 Translations 5 7 Self-portrait of Modest Cuixart; published in Dau al Set [magazine, 1948-1950], Vol. 1, Extraordinary issue, December 1949. Foreword by the Directors Cuixart, let’s rediscover him We have the cultural opportunity to recover, rediscover and revalue artists who have been outstanding. We have the privilege to do it hand in hand with the artists’ families and foundations. We have the option to have our exhibitions curated by high-profile art experts and to carry out contemporary research processes, revising thus historical creation. The exhibition Cuixart. Experimental geometry, which we are presenting in Barcelona, gathers all these elements in an extraordinary way. Therefore, with this exhibition of Modest Cuixart, we have decided to rediscover the artist and promote his work around the world. Cuixart was one of the creators of the movement Dau al Set. In 1959, he received the First International Prize for Painting at the 5th São Paulo Biennial, where Francis Bacon and Alberto Burri were finalists. He was also awarded the First Prize for Abstract Painting of the city of Lausanne. He participated in the Documenta art show in Kassel, in the exhibition Treize peintres espagnols (Thirteen Spanish painters) of the Museum of Decorative Arts in Paris; during the years 1960-1961, he was selected to take part in the exhibition New Spanish Painting and Sculpture, organised by the MoMA of New York, also in the Guggenheim Museum in New York, in the Tate Gallery of London, and in other art galleries of Europe, the United States, Japan and the Middle East. We recover Cuixart with enthusiasm, and we do it in this show curated by the cultural referent and philosopher Arnau Puig, the last surviving member of the artistic group Dau al Set. Through this exhibition, we revise Cuixart’s output showing paintings, drawings and highly valued documents; and we do it through this catalogue, created after a yearlong period of accurate and exhaustive research, and thanks to the effort and talent of our gallery team. We exhibit Cuixart hand in hand with his foundation and his family and, in recovering artists like him, we not only re-encounter a great creator, we also re-encounter our culture, our past and, in doing so, a bit of ourselves. Jordi and Eduard Mayoral 9 Modest Cuixart Emotional and structured sensibility Modest Cuixart Tàpies was born in Barcelona in 1925. He was born into a family of doctors and chemists from the city, who, as one would expect, had all a broad culture. These objective family facts gave as a result that some of its members developed an exquisite artistic sensibility and, in some cases, as it happened with Modest Cuixart, an excellent predisposition toward the visual arts and even toward music. In addition, Modest had also a great ability for pantomime and felt like an actor. He had a highly dynamic personality and was always in expansion; however, he was also willing to look after, help and listen to those in need at all times. sheets of paper and their relation to the sound being heard bore witness to the relationship precise and well-controlled geometry and the sensibility, under the form of sound, that arose. Strict geometry and human emotion appeared perfectly interrelated, precise and coincident. Apart from all this, Modest Cuixart, just as other members of his family, could play on the piano some more timbral pieces by the French composers Poulenc or Honegger. Over time, and reflecting upon it, in that very experience —which was already an anachronism of the 19th century— one would find the key and secret of the 20th century artistic sensibility that Modest Cuixart possessed in such a high degree. General mismatch and subsequent control; picking up the emotion from reality and afterwards creating perceptible forms with it. All this to say that the artist Modest Cuixart crossed our cultural fields of Catalan, European and American creation of the second half of the 20th century as a an arrow of hope and fierce fight for the new languages and expressions of aesthetic and expressive sensibility. Drawing “Song for a Woman” of an invented musical score created by Cuixart in 1949, ink on paper 30 x 40 cm. A very simple anecdote, but one that illustrates Modest Cuixart’s subtle sensibility is that, at home, apart from being all music-lovers and connoisseurs, they had a player piano, and so they could listen to music pieces recorded on metallic rolls and perforated paper; I remember as well that they had sheets of music perforated paper, four-sided but successive, which unfolded and then folded up automatically when used by the player piano. It was just a matter of procedure, strictly technical; but the fact that one could also listen to music in such a peculiar way made the sensitive observer aware and alert, because there came a point, a moment, in which the forms and the emotions coincided. The forms of the mechanical squares on the manuscript perforated It is true, though, that he did not do it alone, but very well-accompanied by other forceful creators, who were also his friends and contemporaries, mainly Catalan artists, but some foreign as well, especially —later on— French ones. His Catalan friends (Joan Brossa, Arnau Puig, Joan Ponç, Antoni Tàpies and Joan Josep Tharrats) gathered together, as soon as chance brought them into contact under the odd and prophetic name —also suggested by the innocent chance— of “Dau al Set”. The profound meaning of this verbal syntagma, which is also the name of an art magazine that has become renowned and historical in the world of contemporary creativity, is that of the “seventh side of the die”. Given that, by cultural definition, a die can only have six sides, to play —as the very same notion of die implies— at the “seventh side” is to make a play, a bet on that which cannot be defined, on the impossible. And that, the indefinable, was precisely what all his friends and colleagues in this sensitive and intellectual adventure set out to discover throughout their creative activity. 11 The first public exhibition of Modest Cuixart’s work took place at the I Saló d’Octubre (1st October Show), in 1948. This first show, the outcome of his immediately preceding tasks, has an abstract and symbolic lyricism, geometrical and gestural, which is almost similar —although independent— to the dark and open sensibility one can observe in Joan Miró’s works. 1949 will be a year of recognition for Modest Cuixart. First, he was asked to participate — together with Tàpies and Ponç— in the VII Salón de los Once (7th “Show of the Eleven”) that Eugeni d’Ors organised in Madrid through his Academia Breve de la Crítica de Arte. Arnau Puig, who did the critical presentation of the opening, wrote: “Cuixart’s inspiration to create his work does not come from the real world, but, speculating on the paths of pure sensibility that shape the objects and subjected to the imperative of aesthetics, he keeps presenting the fibres that will make up the future bodies. He draws from the emotional that which is pure feeling, not taking into account any acquired literary evaluation. He tries to extract from emotion just what will be able to take on a life of its own in an appropriate or strange environment, that which will manage to survive any imposition (...)”. The other event will be his participation in the Primera Semana Internacional de Arte Contemporáneo, Escuela de Altamira (First International Contemporary Art Week, Altamira School) in September 1949, held in Santillana de Mar, on behalf and representation of the Dau al Set exhibition, which was organised in collaboration with the Cercle Maillol, in the Institut Français of Barcelona, activity of Cobalto 49, organized and directed by the art critic Rafael Santos Torroella. Thanks to all these shows, Cuixart will come into contact with the recognised elite of creative modernity. The third event of that fruitful 1949 will be to take part again in the II Salón de Octubre (2nd October Show) of Barcelona. We have related in some detail these first activities Cuixart participated in because they are illustrative of the quality, intention and aesthetic orientation of all his future output: expressive sensibility, attention to reality, absorption and understanding of the objective world to show its spiritual and dramatic dimension, expressive of the meaning of human existence and of the role of art to show not its social objectivity but the subjectivity of the subjects of history, that is to say, the subjectivity of human beings. The heated arguments and the sharp differences of opinion between the members of the Dau al Set group about the supremacy of the subjective or social referent over the work of art filled the folders and the scratched canvasses of those young visual artists. The proximity of Joan Miró and the allusions to Paul Klee made them discover the role of signs as a way of assimilating or triggering visual emotions and/or committed relationships with the environment. The Dada spirit, and the breakup it represented with the false society they lived in, the freedoms brought about by Cubism as a new concept of representation of the objective and social reality, and the Surrealist spirit that acknowledges that there are other realities besides those that simply derive from social relations, motivated each and every one of the members of the Dau al Set group to draw their own conclusions based on their personal disposition and criteria, which led them to take radical individual paths. After some time of art of commitment, of an unquestionable connexion with the worlds of parallel mental structures, like the sympathetic magic, and of being well imbued with the areas of esoteric or realistic creativity in the way of Joan Miró or Paul Klee, as we have mentioned before, Cuixart undertakes his first trip to Paris in 1951. There he sees his own autonomous artistic output, until that moment unique and personal, contrasted with the body of work of the different creators of the city on the Seine. The result is absolutely positive and confirms that there is a certain degree of justification to avoid the immediate or banal figurative representation. On the one hand, there are Fautrier and Wols as representatives of the emotional and visceral expressionism, and, on the other, there is brutalism —art brut or “raw art”— invented by Dubuffet, a manifestation of the chaos and lack of connexion between mind and gesture in the search, however, of a nonspecific spiritual significance. And with the background of an absurd and devastating world war that has finally justified it all. Between the years 1952 and 1954, Cuixart, helped and encouraged by his friend René Metras, who has some engraving ateliers in Lyon, devotes his artistic endeavours to a momentary understanding of creation as a socially useful activity that, in his particular case, would mean the making of art prints. He then travels around Europe until the art dealers and gallery owners Marcel Michaud, from Lyon, and René Drouin, from Paris, take charge of his artistic output and the artist feels unavoidably attracted to the most frenzied creativity rush of the moment. Which then, in the mid-50s, is matter painting —amalgam of the lack of cultural communication, of the deaf communication between the environment and the sensibility of every one of us (the singing and the screaming of walls and used objects) and the strict textural presence as the only way of valid communicative transmission—, textured presence of the intentions and feelings of the artist who takes on, in his showing himself, a clear critical stance toward his surrounding reality. Very often, this kind of “matter” abstract expressionism is crude, harsh and brutal; sometimes, however, it drifts toward the sweetness of body-language, which forgets about social reality, following or adopting variations more or less derived from the arts of the Far East, communicator of the stenches of acceptance and estrangement from the bitter realities of everyday life. During those same years, the late 50s and early 60s, mainly from Lyon, but also from other fields related to culture and the fostering of expressive sensibility, Cuixart moves more and more toward informal art, because it is a visual attitude expressive and clarifying of and about the realities. The tangled messes of matter painting, the possibilities of collage, the adding of heterogeneous objects to the media of expression, objects charged with emotion and life experiences, of one’s own or of others, turns that manifestation of the conscious and the unconscious into the ideal medium. It will be precisely then that the French art critic Michel Tapiè will speak and theorize about what he called an art autre (informalism); and which, a bit later on, American artists will term abstract expressionism and will develop through their assemblages. All of them give to their work the full expressive force that those years of economic growth, but also of social struggle —let’s not forget the theatre of Bertolt Brecht, of Sartre and Ionesco, the howls of Camus, of Arthur Miller, of Fernando Arrabal and the actions of the new German expressionists, as well as the speculative whirlwind entrance of the American art market in the international visual arts scenario, with manifestations and expressions as hard and contradictory as the pop art and the minimal—, are preparing in a new Europe and a new world that will change their face with the upcoming leading-edge digital technologies, which are, ultimately, a consequence of all of the foregoing. And Modest Cuixart is there, present with his work, his collages, his objects, his sarcasm and irony, but most of all with his creative quality and his qualities as a man. First, with the informalist shreds; in the beginning, it’s true, in the Oriental style of the matter magmas that attract sensations; but, right after, retaining in the gesture just the committed expressive intention; an artistic expression that will be admired throughout the world and which starts to be recognised with awards and participation in international competitions. In this school, which is the reality of the world, instead of the comfortable knowledge defended by the academic peace, in Paris the director and metteur en scène Jean Vilar had indicated that every action must have a repercussion. And Cuixart, moreover, had experienced it himself when living and working in Lyon, in the theatre of Villeurbanne, where it was proclaimed that awareness is crucial both in the arts and in life. An aesthetic action is also a political and social commitment; in this sense, Cuixart worked for the scene in plays by Brecht and Arrabal (Fando et Lis, was represented in Catalonia in the la mansion of Ramon de Batlle, located in the little northern town of Riudellots de la Selva). The theatre play and Cuixart’s staging, in both cases, proclaim that we must stop going round and round in circles (tourner en rond). It is the moment in which the collage of the dolls and the shoes caused a scandal; but it is also the moment when there appeared a crack marking the beginning of an inner life crisis, temporary, but nonetheless serious, that Cuixart will overcome by moving toward other expressive modes; a moment of incomprehension of others, also temporary, but strongly emotionally charged. From then on, his work will become something else. An ironic geometry will regulate the bodylanguage, and the loud and mocking colours will submit to lyrical poetry. [For the case, Tàpies will throw himself into Zen Buddhism; Brossa will start creating his visual poems and his poetical objects, and Ponç will seek liberation from those monstrous ghosts that besieged him since the late 40s.] Afterwards, around him, everything will change; art will be based on new grounds —and artworks created using other means and technologies— that will only confront him to strictly personal matters of conscience and to social reality issues. Cuixart and his colleagues of Dau al Set prepared and fulfilled the mission entrusted to them. The works displayed here are a good example of it. Let’s look at them and let’s reflect on the impressions and feelings they arouse in us. Arnau Puig Philosopher and art critic 13 The Cuixart Foundation In spite of being already a renowned personality, Modest Cuixart does not yet occupy the place he deserves in the national and international art scene. He is one of those painters still to be discovered, as it happened with Van Gogh and Modigliani. Cuixart was the origin of a group, a philosophy and a manifesto, the Dau al Set. The interpretation of reality through Modest’s gaze. Definition of an evolutionary art by a nonconformist, informalist and figurative youth, to a mature, metaphysical and real artist. Nowadays, the Cuixart Foundation is the main benefactor of the work of the painter Modest Cuixart. Our objective is to promote Catalan art and culture around the world. Our priority is to foster and disseminate its artistic expression at all levels. 15 Modest Cuixart is the paradigm of Catalan Art without restriction. Victòria Pujoldevall President of the Cuixart Foundation Personal photographs 17 Joan Brossa and Modest Cuixart Modest Cuixart and Antoni Tàpies Modest Cuixart and Joan Ponç The works 19 Pantocrator (1948) Ink on paper 46 x 33 cm Modest Cuixart, Pantocrator, 1948 Work of Modest Cuixart; published in: Dau al Set [magazine, 1948-1950], Vol. I, no. 3, November 1948, p. 21. 21 23 Publication of “La Vanguardia”, 1948 by Tristan la Rosa. Modest Cuixart, Pantocrator, 1948. Work of Modest Cuixart; published in: Dau al Set [magazine, 1948-1950], Vol. I, no. 3, November 1948, p. 21. Perdix Sant Celoni (1949) Oil on canvas 38 x 55 cm 25 Geometry (1949) Ink on paper 24 x 32,5 cm 27 Musical (1949) Ink on paper 32 x 45 cm 29 Painting Dau al Set (1949) Oil on canvas 23 x 34 cm “Cuixart avoids the idea of a limited canvas, putting a lot of distance between the frame and the painted thing, diminishing the latter, reducing it to little groups of things inside a much vaster surface. He tries to create an infinite environment for the things he paints, so that the eyes of the spectator, while gazing at the painted thing, do not have their visual field conditioned by the frame. The spectator eye, then, will be free to tune into the internal rhythm of the painted thing, which is loose in the space, as the constellations are.” João Cabral de Melo, “Tàpies, Cuixart, Ponç”, Cobalto 49, nº. 3, 1950. 31 Knave of coins (1949) Collage and ink on paper 19,5 x 12,5 cm 33 Painting (1949) Ink on canvas glued on wood 65 x 55 cm 35 Distracted bullfighter (1949) Pencil on canvas 25 x 22 cm 37 Balloon (1950) Watercolour on paper 67 x 50 cm Alnuxis (1950) Watercolour on paper 67 x 50 cm 39 Suite W (1951) Pencil on paper 31 x 24 cm 41 W.R (1951) Oil, pencil and ink on canvas 60 x 73 cm 43 Painting on canvas (1958) Oil on canvas 92,5 x 73 cm 1r Prize of the “Prix Suisse de Peinture Abstracte 1959, Lausanne, Médaille d’Or” “The circular metallic forms in Cuixart’s recent paintings relate to the thick golden halos of fifteenth century Catalan saints”. Written by Frank O’Hara, director of the exhibition New Spanish Painting and Sculpture, MoMA 1960. 45 Paris (1959) Oil and matter on canvas 90,5 x 65 cm 47 Publication by Luis Quesada, in 1959. 49 Publication of El Español page 47-48, in 1960. Publication of Le Courier de la Presse by Jean-Albert Cartier, in 1959. Paix en Argelia (1960) Oil on canvas 146 x 114 cm 51 Mère courage (1961) Oil, collage, mixed media on canvas 47 x 37 cm 53 Saint Fost (1961) From Modest Cuixart to Modest Cuixart (1961) Ink on paper 31,5 x 24,5 cm Watercolour and ink on paper 27,5 x 37 cm 55 W (1960) AQ (1964) Watercolour on paper 30 x 23 cm Watercolour on paper 30 x 20 cm 57 Painting (1962) Acrylic and matter on canvas 56 x 47 cm 59 Shoe of Cuixart (1963) Object and collage 15 x 31 x 5 x 18 cm 61 Publication of “La Vanguardia” by Luis Romero, in 1963. Post Health (1963) Matter and objects on wood 86,5 x 71 cm 63 Children with no name (1963) Collage and mixed media on canvas 100 x 81 cm 65 Picture featuring Cuixart while creating his work Nines. (Dolls. Without Name). “The theatre play and Cuixart’s staging, in both cases, proclaim that we must stop going round and round in circles (tourner en rond). It is the moment in which the collage of the dolls and the shoes caused a scandal; but it is also the moment when there appeared a crack marking the beginning of an inner life crisis, temporary, but nonetheless serious, that Cuixart will overcome by moving toward other expressive modes; a moment of incomprehension of others, also temporary, but strongly emotionally charged. From then on, his work will become something else. An ironic geometry will regulate the body-language, and the loud and mocking colours will submit to lyrical poetry.” Arnau Puig Philosopher and art critic Photographic sequence featuring Cuixart while creating his work Nines. (Dolls. Without Name). 67 Painting (1964) Black and red ink on canvas 24 x 19 cm 69 Fando et Lis by Arrabal (1966) Collage and ink on paper 102 x 72 cm 71 Catalan Record Collection (1967) Vinyl record album cover, ink drawing 21 x 16 cm “A very simple anecdote, but one that illustrates Modest Cuixart’s subtle sensibility is that, at home, apart from being all music-lovers and connoisseurs, they had a player piano, and so they could listen to music pieces recorded on metallic rolls and perforated paper; I remember as well that they had sheets of music perforated paper, four-sided but successive, which unfolded and then folded up automatically when used by the player piano.” Arnau Puig Philosopher and art critic 73 Personal reflections, 1983 75 77 79 81 Installation view 83 85 87 89 91 List of works Pantocrator (1948) Suite W (1951) AQ (1964) Ink on paper 46 x 33 cm Pencil on paper 31 x 24 cm Watercolour on paper 30 x 20 cm Perdix Sant Celoni (1949) W.R (1951) Painting (1962) Oil on canvas 38 x 55 cm Oil, pencil and ink on canvas 60 x 73 cm Acrylic and matter on canvas 56 x 47 cm Geometry (1949) Painting on canvas (1958) Shoe of Cuixart (1963) Ink on paper 24 x 32,5 cm Oil on canvas 92,5 x 73 cm 1r Prize of the “Prix Suisse de Peinture Abstracte 1959, Lausanne, Médaille d’Or” Object and collage 15 x 31 x 5 x 18 cm Musical (1949) Ink on paper 32 x 45 cm Painting Dau al Set (1949) Oil on canvas 23 x 34 cm Knave of coins (1949) Collage and ink on paper 19,5 x 12,5 cm Painting (1949) Ink on canvas glued on wood 65 x 55 cm Distracted bullfighter (1949) Pencil on canvas 25 x 22 cm Balloon (1950) Watercolour on paper 67 x 50 cm Alnuxis (1950) Watercolour on paper 67 x 50 cm Paris (1959) Oil and matter on canvas 90,5 x 65 cm Paix en Argelia (1960) Oil on canvas 146 x 114 cm Mère courage (1961) Oil, collage, mixed media on canvas 47 x 37 cm From Modest Cuixart to Modest Cuixart (1961) Watercolour and ink on paper 27,5 x 37 cm Saint Fost (1961) Ink on paper 31,5 x 24,5 cm W (1960) Watercolour on paper 30 x 23 cm Post Healt (1963) Matter and objects on wood 86,5 x 71 cm Children with no name (1963) Collage and mixed media on canvas 100 x 81 cm Painting (1964) Black and red ink on canvas 24 x 19 cm Fando et Lis by Arrabal (1966) Collage and ink on paper 102 x 72 cm Catalan Record Collection (1967) Vinyl record album cover, ink drawing 21 x 16 cm 93 Credits and acknowledgements Published on the occasion of the exhibition Cuixart. Experimental Geometry First edition, February 2016 MAYORAL Consell de Cent 286, 08007 Barcelona T. 0034 934 880 283 - F. 0034 934 881 093 www.galeriamayoral.com [email protected] Publication ©2016 Mayoral ©Texts: the authors Editor: Mayoral Project manager: Jordi and Eduard Mayoral Project support: Mari Pepa Olivé, Diana Jové and Dolors R. Roig Colaborations: Manel Mayoral, Cristina Mayoral, Ramon Tàssies and Vicenç Monferrer Translations: Elena Martí i Segarra Photographs© Fundació Cuixart All rights reserved. No part of this publication may be reprinted or reproduced in any form or by any electronic, mechanical, or other means, now known or hereafter invented, including photocopying and recording, or in any information retrieval system, without prior written permission form the copyright holders. Mayoral would especially like to thank Victòria Pujoldevall, president of the Fundació Cuixart, to Arnau Puig, curator of the exhibition, philosopher and art critic, to the Fundació Cuixart, and to the family of the artist. 95 Prefaci dels directors Cuixart, redescobrim-lo Tenim l’oportunitat cultural de recuperar, redescobrir i redimensionar artistes que han estat destacats. Tenim el privilegi de poder-ho fer de la mà de les famílies i de les fundacions dels artistes. Tenim l’opció de comissariar les exposicions amb persones cabdals i dur a terme processos de recerca contemporània, revisant així la creació històrica. L’exposició Cuixart. Geometria experimental que presentem a Barcelona, recull tots aquests elements extraordinàriament. Així, amb aquesta mostra de Modest Cuixart, apostem per redescobrir l’artista i promoure la seva aportació arreu del món. Cuixart va ser un dels creadors del moviment Dau al Set. L’any 1959 va obtenir el Primer Premi Internacional de Pintura de la V Bienal de São Paulo, on van ser finalistes Francis Bacon i Alberto Burri; també va aconseguir el Premi de pintura abstracta de Lausana, va participar a mostres com la Documenta de Kassel, a Treize peintres espagnols del Museu d’Arts Decoratives de París, i també va ser seleccionat els anys 1960-1961 per exposar al MoMA de Nova York, a l’exposició New Spanish Painting and Sculpture, al Guggenheim Museum de Nova York, a la Tate Gallery de Londres, i a altres galeries d’Europa, Estats Units, Japó i el Pròxim Orient. Recuperem Cuixart amb entusiasme, i ho fem en aquesta mostra comissariada pel referent cultural i filòsof Arnau Puig, últim testimoni del moviment artístic Dau al Set. Revisem Cuixart en aquesta exposició amb pintures i dibuixos i documentació de gran valor, i ho fem en aquest catàleg, arran d’una acurada i exhaustiva investigació i recerca al llarg d’un any, gràcies a l’esforç i al talent de l’equip de la nostra galeria. Exposem a Cuixart de la mà de la seva fundació i de la seva família i, quan recuperem artistes com ell, no només ens retrobem amb un gran creador, sinó que també ho fem amb la nostra cultura, també ens retrobem amb el nostre passat i, d’aquesta manera, amb un bocí de nosaltres mateixos. Jordi i Eduard Mayoral 97 Modest Cuixart Sensibilitat estructurada i emocional Modest Cuixart Tàpies neix a Barcelona el 1925. És fill d’una nissaga de metges i farmacèutics de la ciutat que, ensems, com correspon, posseeixen tots una àmplia cultura. Aquests fets objectius de família en alguns dels seus membres es traduiran en la possessió d’una exquisida sensibilitat per les arts i, en alguns casos, com serà el de Modest Cuixart, en una molt bona i excel·lent predisposició per a les arts plàstiques i, si s’escau, la música; a més en Modest posseïa una gran capacitat per al mim i se sentia, també, actor. Era una personalitat altament dinàmica i sempre en expansió, tanmateix amatent en tot moment als defallits, que atenia, escoltava i ajudava. Una anècdota molt simple, però esclaridora del que seria la sensibilitat subtil de Modest Cuixart és que a casa seva, a part de ser tots amants i coneixedors de la música, posseïen una pianola, pel que era possible escoltar les peces musicals gravades en corrons i rotllos de paper perforat; recordo també que tenien plecs de paper perforats musicalment, quadrangulars però successius, que es desplegaven i plegaven tot seguit en ser tractats per la pianola. Era només una qüestió de procediment i estrictament tècnica; però aquella manera de poder, també, audicionar música conscienciava l’observador sensible i el feia amatent a que hi ha un punt, un moment, en què les formes i les emocions coincideixen. Les formes dels quadrats mecànics dels papers pautats perforats i la seva relació amb el so que s’oïa era un testimoni fefaent de la relació entre geometria precisa i ben controlada i la sensibilitat, sota la forma del so, que en sorgia. Estricta geometria i emocionalitat humana es mostraven perfectament interrelacionades, precises i coincidents. A part de tot això, en Modest, com d’altres membres de la família, era capaç de tocar al piano algunes de les peces més tímbriques dels compositors francesos Poulenc o Honegger. Amb el temps, reflexionant, hi hauria en aquella experiència provocada i provinent del XIX la clau i secret de la sensibilitat plàstica del segle XX de la que tan agut posseïdor en va esdevenir Modest Cuixart. Desencaixada general i control posterior; recollir l’emoció de la realitat i fer-ne tot seguit formes sensibles. Tot plegat, per dir que la persona de Modest Cuixart travessà els nostres àmbits culturals de la creació catalana, europea i americana de la segona meitat del segle XX com una sageta d’esperança i de lluita aferrissada pels nous llenguatges i expressions de sensibilitat plàstica i expressiva. Cert, no ho féu sol, sinó ben acompanyat amb altres potents creadors, amics i contemporanis seus, tant catalans com d’arreu, especialment – més endavant–francesos. Els seus amics catalans (Joan Brossa, Arnau Puig, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats) s’agruparen, tan bon punt l’atzar els posà en contacte, sota el curiós i profètic nom –proposat per l’atzar innocent– de “Dau al Set”. El pregon sentit d’aquest sintagma verbal, indicatiu d’una publicació que ha esdevingut cèlebre i històrica als àmbits de la creativitat contemporània, és el de la “setena cara del dau”. Atès que per definició cultural un dau només en pot tenir sis, de cares, jugar —com implica la noció de dau— a la “setena cara” és fer una jugada, una aposta a l’indefinible, a l’impossible. Que és el que tots els seus companys i components d’aventura sensible i intel·lectual s’han proposat esbrinar durant tota la seva activitat creadora. La primera aparició plàstica pública de Modest Cuixart té lloc amb motiu del I Saló d’Octubre (1948). L’aparició, resultat de les tasques immediatament anteriors són d’un lirisme sígnic abstracte, gestual i geomètric ensems, gairebé –encara que independent- amb la sensibilitat obscura i oberta observable en les obres de Joan Miró. El 1949 esdevindrà un any ple de reconeixements per Modest Cuixart. El primer d’entre ells serà participar (a la Galería Biosca) –conjuntament amb Tàpies i Ponç– al VII Salón de los Once, que Eugeni d’Ors organitza a Madrid a través de la seva Academia Breve de la Crítica de Arte. Arnau Puig, que en fa la presentació crítica, hi escriu: 99 “Cuixart no parte del mundo real para crear sus obras, sino que, especulando por los derroteros de la pura sensibilidad que forma a los objetos y sometido al imperativo de lo estético, va presentando las fibras que habrán de constituir los cuerpos futuros. Va sacando de lo emocional aquello que es puramente emoción, prescindiendo de toda valoración literaria adquirida. Procura extraer solo lo que será capaz de vida propia en un ambiente idóneo o extraño, aquello que sabrá subsistir a cualquier imposición (...)”. L’altre esdeveniment serà participar a la Primera Semana Internacional de Arte Contemporáneo Escuela de Altamira, celebrada a Santillana de Mar el setembre de 1949. I després, en nom i representació de l’exposició Dau al Set, celebrada sota l’aixopluc del Cercle Maillol, a l’Institut Francès de Barcelona, activitat Cobalto 49, organitzada i dirigida pel crític d’art Rafael Santos Torroella. Per tots aquests encontres, Cuixart entrarà en contacte amb l’elit reconeguda de la modernitat creadora. El tercer dels esdeveniments d’aquell 1949 serà tornar a participar al II Saló d’Octubre de Barcelona. Hem referit amb cert detall aquestes primeres activitats de Cuixart perquè són significatives de la qualitat, intenció i orientació estètica de tot el seu treball futur: sensibilitat expressiva, atenció a la realitat, absorció i assimilació del món objectiu per mostrar-ne la seva dimensió espiritual, dramàtica, expressiva del que és l’existència humana i del rol de l’art per manifestar-ne no l’objectivitat social sinó la subjectivitat dels subjectes de la història, dels humans. Les enèrgiques discussions i els aprofundits contrasts de parer entre els membres del Dau al Set sobre la primacia del referent subjectiu o social a l’obra d’art omplen les carpetes i les teles esgarrapades d’aquells joves plàstics. La proximitat de Joan Miró i les al·lusions a Paul Klee desvetllen entre els companys el rol dels signes com encaix o desencadenant d’emocionalitats plàstiques i/o compromeses relacions amb l’entorn. L’esperit dadaista, en tant que ruptura amb la falsa societat en la que viuen, les llibertats aportades pel cubisme com nou concepte de representació de la realitat objectiva i social, i l’esperit surrealista que reconeix que hi ha altres realitats que aquelles que simplement es desprenen de les relacions socials, motiven que cadascú dels companys de Dau al Set extregui del seu propi tarannà i criteri les seves conclusions, que els conduiran a prendre radicals dreceres personals. Després d’un cert moment d’art de compromís, d’una connexió indubtable amb els mons de les estructures mentals paral·leles com les màgies simpàtiques, i d’estar ben imbuïts de les zones de creativitat esotèriques o realistes a la manera de Joan Miró o de Paul Klee esmentats, Cuixart, el 1951, fa el seu primer viatge a París. Veu allí confrontada la seva producció plàstica autònoma, i fins aquell moment personalitzada, amb les creativitats que tenen lloc a la ciutat del Sena. El balanç és absolutament positiu i verifica que hi ha una certa justificació per eludir la representació figurativa immediata o banal. Per una banda, hi ha Fautrier i Wols com expressionisme anímic visceral i, de l’altra, l’obra brutalista —art brut—proposada per Dubuffet, manifestació del descontrol i de la inconnexió entre ment i gest a la recerca tanmateix d’una significació espiritual sense precisar. Amb una absurda i desoladora guerra mundial que ha acabat de justificar-ho tot. Entre el anys 1952 i 1954 Cuixart, assistit i impulsat per seu amic René Metras, que posseïa un taller de gravat a Lió, dedica la seva activitat a una entesa momentània de la creació com activitat de profit social que, pel seu cas, seran els estampats. Viatge per Europa fins que els marxants i galeristes Marcel Michaud, de Lió, i René Drouin, de París, es responsabilitzen de la seva producció plàstica i l’artista se sent ineludiblement llançat vers la creativitat més rabiosa del moment. Que en aquella circumstància de mitjan anys 50 és l’art matèric —amalgama de la incomunicació cultural, de la comunicació sorda de l’entorn amb la sensibilitat de cadascú de nosaltres (el cant i els crits dels murs i dels objectes usats) i l’estricta presència textural com única via de transmissió comunicativa vàlida—, presència texturada de les intencions i emocions de l’artista que assumeix en el seu mostrar-se una manifesta proclama de denúncia de la realitat de l’entorn. Sovint aquest expressionisme matèric és cru, dur i brutal; altres vegades, deriva vers les dolçors de la gestualitat que es desentén de la realitat social, seguint o adoptant variacions més o menys derivades de les arts de l’Extrem Orient, transmissora de ferums de l’acceptació i del distanciament respecte de les coents realitats quotidianes. Per aquells mateixos anys 50 i primers 60, des de Lió principalment però també des d’altres àmbits de cultura i promoció de la sensibilitat expressiva, Cuixart es posiciona cada vegada més per l’art informal, atès que és una actitud plàstica expressiva i esclaridora de i sobre les realitats. Els garbuixos matèrics, les possibilitats del collage, les incorporacions a l’àmbit d’expressió d’objectes heterogenis carregats d’emoció i de vivències, pròpies o alienes, converteix aquella manifestació del conscient i de l’inconscient en el mitjà idoni. Precisament serà aleshores que Michel Tapiè parlarà i teoritzarà sobre un “art autre” (l’informalisme), que els artistes americans denominaran expressionisme abstracte i que desenvoluparan mitjançant els seus assemblages. Tots atorguen a la seva obra tota la força expressiva que aquells anys de progrés material però també de lluita social —no oblidem el teatre de Bertolt Brecht, de Sartre i Ionesco, els esgarips de Camus, d’Arthur Miller, de Fernando Arrabal i de les accions dels nous expressionistes alemanys, així com l’entrada en tromba especulativa del mercat americà de l’art als àmbits plàstics internacionals, amb manifestacions i expressions tan dures i contradictòries com el pop art i el minimal art—, estan preparant en una Europa i en un món nou, que canviarà de faç amb les tecnologies digitals punta que s’apropen, conseqüència de tot plegat. I Modest Cuixart hi és present amb la seva obra, els seus collages, els seus objectes, la seva sàtira irònica i sarcàstica, però i sobretot amb la seva qualitat creativa, personal. Primer amb els esquinçalls informalistes; d’entrada, cert, a la manera oriental dels magmes matèrics que atrauen les sensacions; però, tot seguit, retenint en el gest només la intenció expressiva compromesa; expressió que es fa admirar arreu del món i que comença a ser reconeguda amb premis i participació a certàmens internacionals. A aquesta escola que és la realitat del món en lloc del saber aposentat propugnat per la pau acadèmica, a París el director i metteur en scène Jean Vilar havia indicat que en tota acció hi ha d’haver un repercussió. Cuixart ho havia viscut, a més, a Lió, al teatre de Villeurbanne, on es proclamava que la presa de consciència és fonamental a les arts i a la vida. L’acció estètica no deixa de ser un compromís polític i social; en aquest sentit Cuixart treballà per a l’escena tant amb obres de Brecht com d’Arrabal (Fando et Lis, ofert a Catalunya a la mansió de Ramon de Batlle, a Riudellots de la Selva). L’obra teatral i l’escenificació de Cuixart, tant dels uns com dels altres, proclama que s’ha de deixar de tourner en rond. És el moment en el que el collage de les nines i de les sabates és escandalós; però també és el de l’aparició d’una esberla d’inici d’esfondrament espiritual, momentani però greu, que Cuixart superarà passant a altres pautes expressives; d’incomprensió aliena momentània, però de forta càrrega emocional. La seva obra esdevindrà ja una altra cosa. Una geometria irònica regularà la gestualitat i el color cridaner i d’escarni se sotmetrà a la lírica. [Pel cas, Tàpies s’abocarà vers el zen; Brossa iniciarà els poemes visuals i els objectes poètics i, en Ponç cercarà l’alliberament d’aquells fantasmes monstruosos que l’assetgen des de finals dels anys 40.] Després, a l’entorn, tot serà una altra cosa; l’art s’assentarà sobre unes noves tesis —creació per altres mitjans i tecnologies— que l’enfrontaran ja només a les qüestions de consciència estrictament personal i a les de la realitat social. Cuixart i els seus companys de Dau al Set prepararen i acompliren l’escomesa que tenien encomanada. Les obres que aquí es mostren en són un bon exemple. Mirem-les i reflexionem sobre les impressions i emocions que ens provoquen. Arnau Puig Filòsof i crític d’art 101 Fundació Cuixart Tot i que ja és una personalitat reconeguda, Modest Cuixart encara no està al lloc que es mereix dintre el panorama artístic nacional i internacional. És un d’aquests pintors encara per descobrir, tal i com va passar amb Van Gogh i Modigliani. Cuixart va ser origen d’un grup, d’una filosofia i d’un manifest, el Dau al Set. La interpretació de la realitat a través de la mirada de Modest. Definició d’un art evolutiu d’un jove disconforme, informalista, figuratiu, a un artista madur, metafísic i real. En aquests moments, la Fundació Cuixart actua com a principal benefactora de l’obra del pintor Modest Cuixart. La nostra intenció és promocionar l’art i la cultura catalana arreu del món. La nostra prioritat és promoure i difondre a tots els nivells la seva expressió artística. Modest Cuixart és paradigma d’Art Català sense restriccions. Victòria Pujoldevall Presidenta de la Fundació Cuixart 103 Llistat d’obres Pantocràtor (1948) Suite W (1951) Tinta sobre paper 46 x 33 cm Llapis sobre paper 31 x 24 cm Aquarel.la sobre paper 30 x 20 cm Perdix Sant Celoni (1949) W.R (1951) Pintura (1962) Oil sobre tela 38 x 55 cm Oli, llapis i tinta sobre tela 60 x 73 cm Acrílic i matèries sobre tela 56 x 47 cm La geometria (1949) Pintura sobre tela (1958) Sabata de Cuixart (1963) Tinta sobre paper 24 x 32,5 cm Oli sobre tela 92,5 x 73 cm 1r Premi al “Prix Suisse de Peinture Abstracte 1959, Lausanne, Médaille d’Or”” Objecte i collage 15 x 31 x 5 x 18 cm Musical (1949) Tinta sobre paper 32 x 45 cm Pintura Dau al Set (1949) Oil sobre tela 23 x 34 cm Sota d’ors(1949) Collage i tinta sobre paper 19,5 x 12,5 cm Pintura (1949) Tinta sobre tela encolada damunt fusta 65 x 55 cm Torero absent (1949) Llapis sobre tela 25 x 22 cm Globus (1950) Llapis sobre tela 67 x 50 cm Alnuxis (1950) Aquarel.la sobre paper 67 x 50 cm Paris (1959) Oli i matèries sobre tela 90,5 x 65 cm Paix en Argelia (1960) Oli sobre tela 146 x 114 cm Mère courage (1961) Oli, collage, tècnica mixta 47 x 37 cm De Modest Cuixart per a Modest Cuixart (1961) Aquarel.la i tinta sobre paper 27,5 x 37 cm Saint Fost (1961) Tinta sobre paper 31,5 x 24,5 cm W (1960) Aquarel.la sobre paper 30 x 23 cm AQ (1964) Post Salut (1963) Matèria i objectes sobre fusta 86,5 x 71 cm Nens sense nom (1963) Collage i tècnica mixta sobre tela 100 x 81 cm Pintura (1964) Tinta negra i vermella sobre tela 24 x 19 cm Fando et Lis by Arrabal (1966) Collage i tinta sobre paper 102 x 72 cm Discoteca Catalana (1967) Portada d’àlbum de disc de vinil Dibuix a tinta 21 x 16 cm 105 Prefacio de los directores Cuixart, redescubrámoslo Tenemos la oportunidad cultural de recuperar, redescubrir y redimensionar artistas que han sido destacados. Tenemos el privilegio de poder hacerlo de la mano de las familias y de las fundaciones de los artistas. Tenemos la opción de comisariar las exposiciones con personas de capital importancia y de llevar a cabo procesos de investigación contemporánea, revisando así la creación histórica. La exposición Cuixart. Geometría experimental, que presentamos en Barcelona, recoge todos estos elementos extraordinariamente. Así, con esta muestra de Modest Cuixart, apostamos por redescubrir al artista y promover su aportación alrededor del mundo. Cuixart fue uno de los creadores del movimiento Dau al Set. En el año 1959 obtuvo el Primer Premio Internacional de Pintura de la V Bienal de São Paulo, donde fueron finalistas Francis Bacon y Alberto Burri; también consiguió el Premio de pintura abstracta de Lausanne, participó en muestras como la Documenta de Kassel, en Treize peintres espagnols del Museo de Artes Decorativas de París, también fue seleccionado durante los años 1960-1961 para exponer en el MoMA de Nueva York en la exposición New Spanish Painting and Sculpture, en el Guggenheim Museum, también de Nueva York, en la Tate Gallery de Londres, y en otras galerías de Europa, Estados Unidos, Japón y el Próximo Oriente. Recuperamos a Cuixart con entusiasmo, y lo hacemos en esta muestra comisariada por el referente cultural y filósofo Arnau Puig, último testimonio del movimiento artístico Dau al Set. Revisamos la obra de Cuixart en esta exposición con pinturas, dibujos y documentación de gran valor, y lo hacemos en este catálogo, tras un cuidadoso y exhaustivo trabajo de estudio e investigación llevado a cabo a lo largo de todo un año gracias al esfuerzo y al talento del equipo de nuestra galería. Exponemos a Cuixart de la mano de su fundación y de su familia y, cuando recuperamos a artistas como él, no solo nos reencontramos con un gran creador, sino que también lo hacemos con nuestra cultura, también nos reencontramos con nuestro pasado y, de esta manera, con un pedazo de nosotros mismos. Jordi y Eduard Mayoral 107 Modest Cuixart Sensibilidad estructurada y emocional Modest Cuixart Tàpies nace en Barcelona en 1925. Es hijo de una estirpe de médicos y farmacéuticos de la ciudad que, además, tal como corresponde, poseen todos una amplia cultura. Estos hechos objetivos de familia en algunos de sus miembros se traducirán en la posesión de una exquisita sensibilidad por las artes y, en algunos casos, como será el de Modest Cuixart, en una muy buena y excelente predisposición por las artes plásticas y, si se tercia, por la música; además, Modest tenía una gran capacidad para el mimo y se sentía, también, actor. Era una personalidad altamente dinámica y siempre en expansión, sin embargo estaba dispuesto en todo momento a atender, escuchar y ayudar a los más desvalidos. Con el tiempo, reflexionando, habría en aquella experiencia provocada y procedente del siglo XIX la clave y secreto de la sensibilidad plástica del siglo XX de la que Modest Cuixart se convirtió en tan agudo poseedor. Desencaje general y control posterior; recoger la emoción de la realidad y a continuación elaborar con ella formas sensibles. Una anécdota muy simple, pero que ilustra lo que sería la sutil sensibilidad de Modest Cuixart es que en su casa, aparte de ser todos amantes y conocedores de la música, poseían una pianola, por lo cual les era posible escuchar las piezas musicales grabadas en cilindros y rollos de papel perforado; recuerdo también que tenían pliegos de papel perforados musicalmente, cuadrangulares pero sucesivos, que se desplegaban y se volvían a plegar acto seguido al ser tratados por la pianola. Era solo una cuestión de procedimiento y estrictamente técnica; pero aquella manera de poder, también, audicionar música concienciaba al observador sensible y lo hacía estar alerta a que había un punto, un momento, en que las formas y las emociones coinciden. Las formas de los cuadrados mecánicos de los papeles pautados perforados y su relación con el sonido que se oía era un testimonio fehaciente de la relación entre la geometría precisa y bien controlada y la sensibilidad, bajo la forma del sonido, que surgía. Estricta geometría y emocionalidad humana se mostraban perfectamente interrelacionadas, precisas y coincidentes. Aparte de todo esto, Modest, al igual que otros miembros de la familia, era capaz de tocar al piano algunas piezas más tímbricas de los compositores franceses Poulenc o Honegger. Cierto, no lo hizo solo, sino bien acompañado por otros potentes creadores amigos y contemporáneos suyos, tanto catalanes como de otros lugares, especialmente —más adelante— franceses. Sus amigos catalanes (Joan Brossa, Arnau Puig, Joan Ponç, Antoni Tàpies y Joan Josep Tharrats) se agruparon, tan pronto como el azar los puso en contacto bajo el curioso y profético nombre —propuesto por el azar inocente— de “Dau al Set”. El profundo significado de este sintagma verbal, indicativo de una publicación que ha devenido célebre e histórica en los ámbitos de la creatividad contemporánea, es el de la “séptima cara del dado”. Puesto que por definición cultural un dado solo puede tener seis caras, jugar —como implica la noción de dado— a la “séptima cara” es hacer una jugada, una apuesta a lo indefinible, a lo imposible. Que es lo que todos sus compañeros y componentes de aventura sensible e intelectual se han propuesto averiguar a lo largo de toda su actividad creadora. Todo esto para decir que la persona de Modest Cuixart atravesó nuestros ámbitos culturales de la creación catalana, europea y americana de la segunda mitad del siglo XX como una flecha de esperanza y de lucha encarnizada por los nuevos lenguajes y expresiones de sensibilidad plástica y expresiva. La primera aparición plástica pública de Modest Cuixart tiene lugar con motivo del I Salón de Octubre, en 1948. La aparición, resultado de les tareas inmediatamente anteriores, es de un lirismo sígnico abstracto, gestual y geométrico parecido, casi —aunque independiente— a la 109 sensibilidad oscura y abierta observable en las obras de Joan Miró. El año 1949 se convertirá en un año lleno de reconocimientos para Modest Cuixart. El primer de ellos será participar (Galería Biosca) —juntamente con Tàpies y Ponç —en el VII Salón de los Once, que Eugeni d’Ors organiza en Madrid a través de su Acade mia Breve de la Crítica de Arte. Arnau Puig, que hace la presentación crítica del acto, escribe: “Cuixart no parte del mundo real para crear sus obras, sino que, especulando por los derroteros de la pura sensibilidad que forma a los objetos y sometido al imperativo de lo estético, va presentando las fibras que habrán de constituir los cuerpos futuros. Va sacando de lo emocional aquello que es puramente emoción, prescindiendo de toda valoración literaria adquirida. Procura extraer solo lo que será capaz de vida propia en un ambiente idóneo o extraño, aquello que sabrá subsistir a cualquier imposición (...)”. El otro acontecimiento será participar en la Primera Semana Internacional de Arte Contemporáneo, Escuela de Altamira (septiembre de 1949), celebrada en Santillana de Mar, en nombre y representación de la exposición “Dau al Set”, celebrada con la colaboración del Cercle Maillol, en el Instituto Francés de Barcelona, actividad de Cobalto 49, organizada y dirigida por el crítico de arte Rafael Santos Torroella. Por todos estos encuentros, Cuixart entrará en contacto con la élite reconocida de la modernidad creadora. El tercero de los acontecimientos de aquel 1949 será volver a participar en el II Salón de Octubre de Barcelona. Hemos referido con cierto detalle estas primeras actividades de Cuixart porque son significativas de la calidad, intención y orientación estética de todo su trabajo futuro: sensibilidad expresiva, atención a la realidad, absorción y asimilación del mundo objetivo para mostrar su dimensión espiritual, dramática, expresiva de lo que es la existencia humana y del rol del arte para manifestar no su objetividad social sino la subjetividad de los sujetos de la historia, de los humanos. Las enérgicas discusiones y los profundos contrastes de parecer entre los miembros del grupo Dau al Set sobre la primacía del referente subjetivo o social respecto a la obra de arte llenan las carpetas y las telas arañadas de aquellos jóvenes artistas plásticos. La proximidad de Joan Miró y las alusiones a Paul Klee les hacen descubrir el rol de los signos como encaje o desencadenante de emocionalidades plásticas i/o comprometidas relaciones con el entorno. El espíritu dadaís- ta, en tanto que ruptura con la falsa sociedad en la que viven, las libertades aportadas por el cubismo como nuevo concepto de representación de la realidad objetiva y social, y el espíritu surrealista que reconoce que hay otras realidades además de aquellas que simplemente se desprenden de las relaciones sociales, motivan que cada uno de los compañeros de Dau al Set extraiga de su propio talante y criterio sus conclusiones, que les conducirán a tomar caminos personales radicales. Después de un cierto momento de arte de compromiso, de una conexión indudable con los mundos de las estructuras mentales paralelas, como las magias simpáticas y de estar bien imbuido de las zonas de creatividad esotéricas o realistas a la manera de Joan Miró o de Paul Klee, antes mencionados, Cuixart, el 1951, hace su primer viaje a París. Ve allí confrontada su producción plástica autónoma, y hasta aquel momento personalizada, con las creatividades que tienen lugar en la ciudad del Sena. El balance es absolutamente positivo y verifica que hay una cierta justificación para eludir la representación figurativa inmediata o banal. Por un lado, están Fautrier y Wols como expresionismo anímico visceral y, del otro, la obra brutalista —art brut— propuesta por Dubuffet, manifestación del descontrol y de la inconexión entre mente y gesto a la búsqueda, sin embargo, de una significación espiritual sin precisar. Y con una absurda y desoladora guerra mundial que ha acabado de justificarlo todo. Entre los años 1952 y 1954, Cuixart, asistido e impulsado por su amigo René Metras, que poseía a unos talleres de grabado en Lyon, dedica su actividad a un entendimiento momentáneo de la creación como actividad de provecho social que, en su caso, serán los estampados. Viaja por Europa hasta que los marchantes y galeristas Marcel Michaud, de Lyon, y René Drouin, de París, se responsabilizan de su producción plástica y el artista se siente ineludiblemente lanzado hacia la creatividad más rabiosa del momento. Que en aquella circunstancia de mediados de los años 50, es el arte matérico —amalgama de la incomunicación cultural, de la comunicación sorda del entorno con la sensibilidad de cada uno de nosotros (el canto y los gritos de los muros y de los objetos usados) y la estricta presencia textural como única vía de transmisión comunicativa válida—, presencia texturada de las intenciones y emociones del artista que asume en su mostrarse una manifiesta proclama de denuncia de la realidad del entorno. Este expresionismo matérico es crudo, duro y brutal; otras veces, deriva hacia las dulzuras de la gestualidad que se desentiende de la realidad social, siguiendo o adoptando variaciones más o menos derivadas de las artes del Extremo Oriente, transmisora de hedores de la aceptación y del distanciamiento respecto a las amargas realidades cotidianas. Por aquellos mismos años 50 y primeros 60, desde Lyon principalmente pero también desde otros ámbits de cultura y promoción de la sensibilidad expresiva, Cuixart se posiciona cada vegada más a favor del arte informal, dado que es una actitud plástica expresiva y esclarecedor de y sobre las realidades. Los embrollos matéricos, las posibilidades del collage, las incorporaciones al ámbito de expresión de objetos heterogéneos cargados de emoción y de vivencias, propias o ajenas, convierte aquella manifestación del consciente y del inconsciente en el medio idóneo. Precisamente será entonces que Michel Tapiè hablará y teorizará sobre un art autre (el informalismo), que los artistas americanos designarán como expresionismo abstracto y que desarrollaran mediante sus assemblages. Todos otorgan a su obra toda la fuerza expresiva que aquellos años de progreso material, pero también de lucha social —no olvidemos el teatro de Bertolt Brecht, de Sartre y de Ionesco, los alaridos de Camus, de Arthur Miller, de Fernando Arrabal y de las acciones de los nuevos expresionistas alemanes, así como la entrada en tromba especulativa del mercado americano del arte en los ámbitos plásticos internacionales, con manifestaciones y expresiones tan duras y contradictorias como el pop art y el minimal—, están preparando en una Europa y en un mundo nuevo, que cambiará de faz con las tecnologías digitales punta que se avecinan, consecuencia, en definitiva, de todo lo anterior. Y Modest Cuixart está ahí presente con su obra, sus collages, sus objetos, su sátira irónica y sarcástica, pero y sobre todo con su calidad creativa, personal. Primero con los jirones informalistas; de entrada, cierto, a la manera oriental de los magmas matéricos que atraen las sensaciones; pero, acto seguido, reteniendo en el gesto solo la intención expresiva comprometida; expresión que se hace admirar alrededor del mundo y que empieza a ser reconocida con premios y participación en certámenes internacionales. En esta escuela que es la realidad del mundo en lugar del saber aposentado propugnado por la paz académica, en París el director y metteur en scène Jean Vilar había indicado que toda ac- ción tiene que tener una repercusión. Cuixart lo había vivido, además, en Lyon, en el teatre de Villeurbanne, donde se proclamaba que la toma de conciencia es fundamental en las artes y en la vida. La acción estética no deja de ser un compromiso político y social; en este sentido Cuixart trabajó para la escena tanto con obras de Brecht como de Arrabal (Fando et Lis, representada en Cataluña en la mansión de Ramon de Batlle, en Riudellots de la Selva). La obra teatral y la escenificación de Cuixart, tanto de los unos como de los otros, proclama que hay que dejar de tourner en rond. Es el momento en el que el collage de les muñecas y de los zapatos causa un escándalo; pero también es el momento de la aparición de una grieta de inicio de hundimiento espiritual, momentáneo pero grave, que Cuixart superará pasando a otras pautas expresivas; de incomprensión, ajena momentánea pero de fuerte carga emocional. Su obra se convertirá ya en una otra cosa. Una geometría irónica regulará la gestualidad y el color chillón y de escarnio se someterá a la lírica [Para el caso, Tàpies se volcará en el zen; Brossa iniciará los poemas visuales y los objetos poéticos y, Ponç buscará la liberación de aquellos fantasmas monstruosos que le asedian desde finales de los años 40.] Después, en el entorno, todo será otra cosa; el arte se asentará sobre unas nuevas tesis —creación por otros medios y tecnologías— que le enfrentarán ya no solo a las cuestiones de conciencia estrictamente personal y a las de la realidad social. Cuixart y sus compañeros de Dau al Set prepararon y cumplieron el cometido que tenían encomendado. Las obras que aquí se muestran son un buen ejemplo de ello. Veámoslas y reflexionemos sobre las impresiones y emociones que nos provocan. Arnau Puig Filósofo y crítico de arte 111 Fundación Cuixart A pesar de ser ya una personalidad reconocida, Modest Cuixart aún no está en el lugar que se merece dentro del panorama artístico nacional e internacional. Es uno de esos pintores todavía por descubrir, tal como pasó con Van Gogh y Modigliani. Cuixart fue origen de un grupo, de una filosofía y de un manifiesto, el Dau al Set. La interpretación de la realidad a través de la mirada de Modest. Definición de un arte evolutivo de un joven disconforme, informalista, figurativo, a un artista maduro, metafísico y real. En estos momentos, la Fundación Cuixart actúa como principal benefactora de la obra del pintor Modest Cuixart. Nuestra intención es promocionar el arte y la cultura catalana alrededor del mundo. Nuestra prioridad es promover y difundir a todos los niveles su expresión artística. Modest Cuixart es paradigma de Arte Catalán sin restricciones. Victòria Pujoldevall Presidenta de la Fundación Cuixart 113 Listado de obras Pantocrátor (1948) Suite W (1951) AQ (1964) Tinta sobre papel 46 x 33 cm Lápiz sobre papel 31 x 24 cm Acuarela sobre papel 30 x 20 cm Perdix Sant Celoni (1949) W.R (1951) Pintura (1962) Óleo sobre tela 38 x 55 cm Óleo, lápiz y tinta sobre tela 60 x 73 cm Acrílico y materias sobre tela 56 x 47 cm La geometría (1949) Pintura sobre tela (1958) Zapato de Cuixart (1963) Tinta sobre papel 24 x 32,5 cm Óleo sobre tela 92,5 x 73 cm 1r Premio al “Prix Suisse de Peinture Abstracte 1959, Lausanne, Médaille d’Or” Objeto y collage 15 x 31 x 5 x 18 cm Musical (1949) Tinta sobre papel 32 x 45 cm Pintura Dau al Set (1949) Óleo sobre tela 23 x 34 cm Sota de oros (1949) Collage y tinta sobre papel 19,5 x 12,5 cm Pintura (1949) Tinta sobre tela encolada en madera 65 x 55 cm Torero ausente (1949) Lápiz sobre tela 25 x 22 cm Globo (1950) Acuarela sobre papel 67 x 50 cm Alnuxis (1950) Acuarela sobre papel 67 x 50 cm París (1959) Óleo y materias sobre tela 90,5 x 65 cm Paix en Argelia (1960) Óleo sobre tela 146 x 114 cm Mère courage (1961) Óleo, collage, técnica mixta 47 x 37 cm De Modest Cuixart para Modest Cuixart (1961) Acuarela y tinta sobre papel 27,5 x 37 cm San Fost (1961) Tinta sobre papel 31,5 x 24,5 cm W (1960) Acuarela sobre papel 30 x 23 cm Post Salud (1963) Materia y objetos sobre madera 86,5 x 71 cm Niños sin nombre (1963) Collage y técnica mixta sobre tela 100 x 81 cm Pintura (1964) Tinta negra y roja sobre tela 24 x 19 cm Fando et Lis by Arrabal (1966) Collage y tinta sobre papel 102 x 72 cm Discoteca Catalana (1967) Portada para álbum de disco de vinilo Dibujo a tinta 21 x 16 cm 115