Pau Casals - OraStream

Pau Casals
© Fundació Pau Casals
Obras para violonchelo y piano
Sardanas para violonchelos
Lluís Claret, violonchelo
Gerard Pastor, piano
Violoncel·listes de Barcelona
ESPAÑOL
1
2
3
4
5
Cinco obras para violonchelo y piano
Pastoral (Madrid, 1893)
Rêverie (Barcelona, 1896)
Full d’àlbum (Barcelona, 1897)
Romança (Barcelona, 1899)
Poème (Sant Salvador, 1935)
6:55
5:15
3:47
6:44
7:00
Lluís Claret, violonchelo · Gerard Pastor, piano
6
Sardanas para violonchelos
Sardana per a orquestra de violoncels (Sant Fèlix)
(Barcelona, 1927)
7
6:37
“Sant Martí del Canigó” o Sardana de l’exili
(Prada, 1943) Orquestación: Enric Casals
Violoncel·listes de Barcelona (Dirección Lluís Claret)
Daniel Claret · Eun-Sun Hong · Marika Kobayashi· Anna
Mora · Sylvie Reverdy · Natividad Álvarez-Osorio · Ferran
Albrich · Jordi Claret · Eun-Kyung Noh · Eulàlia Subirà
Mariona Camats · Juliane Trémoulet · Sophie BacquetNoëll · Guillermo Cerviño-Wood · Koichi Sumino
7:15
El volumen que tiene en sus manos recoge siete
obras de Pau Casals, cinco de las cuales aparecen ahora grabadas por vez primera. Se
trata de Pastoral, Rêverie, Full d’àlbum,
Romanza y Poema, cinco obras cortas para
violonchelo y piano interpretadas por Lluís
Claret y Gerard Pastor, más dos sardanas, la
ya conocida Sardana para orquesta de violonchelos, también llamada Sardana de San
Félix, y la Sardana “Sant Martí del Canigó” o
Sardana del exilio.
Las cinco piezas para violonchelo y piano, inéditas hasta hace apenas unos meses, han sido
ahora publicadas por la Editorial Boileau, tras
un trabajo de recomposición a cargo de Claret
y Pastor. Las cuatro primeras son piezas de
juventud, de finales del siglo XIX, y denotan
componentes románticos y nacionalistas, al
estilo de la época, mientras que la última de
las piezas, Poema, es una obra de madurez,
compuesta por Pau Casals en El Vendrell a los
41 años y tras haber residido durante catorce
años en París. En todas estas piezas, los dos
instrumentos dialogan y, ordenadas cronológicamente, muestran la evolución musical de Pau
Casals como compositor.
Si hasta el día de hoy dichas obras, al igual
que la mayoría de su catálogo, han sido inéditas es debido a la voluntad expresa del
genial violonchelista, que no quiso valorar su
propia obra para dejar en manos de los músicos futuros el interés que pudiera despertar.
Treinta y ocho años después de su muerte,
Marta Casals, su viuda y vicepresidenta de la
Fundación Pau Casals, las sacó del cajón, y
percatándose del interés musical que podían
suscitar, las hizo evaluar por Lluís Claret. Este,
observando las posibilidades expresivas de las
obras, decidió sacarlas a la luz pública con la
ayuda del pianista Gerard Pastor. «Fue muy
laborioso porque los manuscritos eran poco
claros y hay momentos muy cromáticos que
había que acabar de definir», explica Lluís
Claret. Las cinco obras para violonchelo y
piano, que no guardan ninguna relación entre
ellas más allá de haber sido escritas para la
misma formación instrumental, fueron estrenadas públicamente por Lluís Claret y Gerard
Pastor el 10 de julio del año 2010 en el
Auditorio de El Vendrell, con motivo de la inauguración de la 30.ª edición del Festival
Internacional de Música Pau Casals de El
Vendrell y gracias a la programación desarrollada por el Centro Robert Gerhard en diferentes festivales de verano. La grabación de las
sardanas se hizo el mismo día del concierto
por la mañana, en la Escuela de Música Pau
Casals de El Vendrell, con la participación de
dieciséis violonchelistas catalanes y del resto
del mundo, agrupados bajo el nombre de
5
ESPAÑOL
Violonchelistas de Barcelona y dirigidos por
Lluís Claret, mientras que las cinco piezas para
violonchelo y piano fueron grabadas dos días
después del concierto.
Para Lluís Claret, lo remarcable de estas obras,
más allá de restablecer el legado que nos dejó
Pau Casals, es el interés musical que despiertan. «A nivel estilístico, la primera fusiona la
música catalana con una parte del romanticismo latente característico de finales del XIX.
Puede observarse que, si Pau Casals hubiera
tenido tiempo de dedicarse a la composición,
habría hecho cosas interesantes. En la obra
que dejó se percibe una búsqueda importante
de las posibilidades del violonchelo, que él
conocía a fondo, así como una búsqueda
armónica muy interesante; no son obras menores, pese a que deben situarse en la época en
que fueron escritas. Aunque Casals era violonchelista, en estas cinco piezas para violonchelo y piano se nota también su formación como
pianista». Claret también apunta la coherencia
que tienen las cinco piezas combinadas con
las dos sardanas que completan este álbum.
Entre las partituras que Marta Casals entregó
a Lluís Claret para evaluar el interés que podía
tener su publicación, se encontraba el
Concierto para violonchelo, una pieza también de juventud. «Podría haber sido de gran
interés –confiesa Claret–, sin embargo solo
había unas cuantas páginas, un trozo muy
breve del primer tiempo, con una parte de
chelo muy virtuosa y casi imposible de tocar, y
6
ESPAÑOL
no estaba suficientemente desarrollado para
que un compositor pudiera terminar». Es el
caso contrario de la Sonata para violín y
piano (1945-1972), que estaba ya muy avanzada para que pudiera ser concluida y, de
hecho, ha sido recientemente editada por la
Editorial Boileau.
una escritura que puede recordar el Estudio
Op. 25 n.º 9 de Chopin (conocido en algunas
ediciones como La mariposa). En el tercer tiempo, el violonchelo vuelve al tema inicial de la
danza catalana hasta dar paso al piano, que
será el encargado de resolverlo, con pequeñas
pinceladas de chelo.
PASTORAL PARA VIOLONCHELO Y PIANO
(Madrid, 1893)
RÊVERIE PARA VIOLONCHELO Y PIANO
(Barcelona, 1896)
Se trata de una obra de juventud que Casals
compuso a los 17 años, cuando residía en
Madrid, bajo la protección de la reina regente María Cristina. Es una obra corta, de siete
minutos, y es también la pieza más sencilla,
desde el punto de vista de la estructura musical, de todas las que conforman esta recopilación, tanto a nivel formal como melódico y
armónico, aunque para la época en que fue
escrita muestra un cromatismo y unas modulaciones bastante modernos. Escrita en la menor,
la pieza arranca con el piano indicando un
tema popular catalán, una danza con un ritmo
constante por encima del cual se dibuja la
melodía, todo con un cierto carácter nostálgico, la nostalgia de una época o de unas costumbres y tradiciones, que después retoma el
chelo acentuando el carácter romántico, para
regresar al tema inicial del piano. La parte
central se basa en una melodía muy llena y
mucho más lírica, en la que el violonchelo
desarrolla todo su potencial romántico con el
acompañamiento constante del piano que va
abrazando la melodía por donde viaja, con
Es una pieza evocadora, como indica el título,
y es probablemente la obra más redonda de
las cinco piezas escritas por Casals para violonchelo y piano. Rêverie supone un cambio
de lenguaje importante respecto a Pastoral.
Aquí, en Rêverie, ambos instrumentos inician
su intervención al unísono y se acompañan el
uno al otro a lo largo de toda la obra en una
serie de armonías que evolucionan y recuerdan a los compositores franceses de finales del
siglo XIX y la influencia que tuvo entonces el
impresionismo, hecho que nada tiene de extraño habida cuenta que fue escrita en Barcelona
después de que Casals hubiera vivido un año
en París y se impregnara de las nuevas composiciones que en aquel entonces inundaban
las salas de conciertos en la capital francesa.
En Rêverie, el violonchelista debe pensar y cuidar el color y la sonoridad más allá del fraseo
de las diferentes ideas melódicas. La estructura
también evoluciona y en este caso se expone
en cuatro partes en lugar de tres, al tiempo
que el diálogo entre violonchelo y piano
adquiere una mayor complejidad. Esta pieza
marcará una tendencia de cara a las otras dos
piezas que la siguen, Full d’àlbum y Romanza.
Con un aire que recuerda a Gabriel Fauré, la
melodía es mucho más libre y se va transformando en el segundo y tercer temas de una
manera mucho más fluida, con pasajes apasionados. Es muy interesante escuchar también
las diferentes relaciones rítmicas que tienen
lugar, en especial los tresillos del piano de la
segunda parte en relación a las corcheas de
toda la primera parte. Sin duda el título,
‘sueño’, es un reflejo de las primeras sonoridades y de las últimas. Pero está claro que,
además, otros parámetros musicales menos
definidos y más sugerentes, tales como el
color, el ambiente, etc., juegan también un
importante papel en esta pieza.
FULL D’ÀLBUM
(Barcelona, 1897)
Full d’àlbum, una pieza más breve aún que las
anteriores (no llega a los cuatro minutos), da
un paso más allá en lo que a la forma y al tratamiento de la relación entre el violonchelo y el
piano se refiere. Se trata de una pieza vital y
juvenil, casi como un vals, con una armonía
más transparente que Rêverie. De las cinco
piezas escritas para violonchelo y piano, es la
de carácter más alegre y extrovertido. Es
breve, dada la libertad formal que Casals utiliza, ya que parte de un motivo que va evolucionando poco a poco. Cabe destacar las
armonías, que son mucho más flexibles y que,
ya avanzada la obra, bien podrían relacio7
ESPAÑOL
narse con algunos pasajes de Poema. Full d’àlbum evoluciona hasta un punto en el que parece que la música se vaya difuminando, como
un sentimiento de pérdida o desorientación, y
es entonces el piano el encargado de volver,
poco a poco, a recuperar el hilo hasta que
entra de nuevo el violonchelo. La coda de la
pieza se construye a partir de un pedal del
piano que sube paulatinamente en intensidad
hasta que, finalmente, tiene lugar la cadencia
final y termina con una elegancia de carácter
francés y que caracteriza toda la pieza.
ROMANZA PARA VIOLONCHELO Y PIANO
(Barcelona, 1899)
Tras escuchar Full d’àlbum, Romanza se nos
presenta con un tono más oscuro, a pesar de
que hacia la parte final la pieza recobra la
luz. En Romanza volvemos a una estructura
muy similar a la que Casals ha utilizado en
Rêverie, componiendo la más diáfana de las
piezas que aquí presentamos. Romanza es
amable y sencilla en cualquiera de sus aspectos; únicamente tiene un pasaje al piano solo
en el que parece que se oscurezca aún más el
carácter de la pieza, pero en el contexto
queda como un hecho muy local. Es interesante observar que en esta pieza la culminación
no está a cargo del violonchelo sino del piano,
y lo hace mediante un pasaje que fácilmente
puede rememorarnos las olas musicales, dado
el constante ir y venir de ambos instrumentos
en un momento en el que también la armonía
es más soñadora, con pasajes de un gran y
8
ESPAÑOL
bello lirismo. Una romanza que, teniendo en
cuenta las influencias francesas que tuvo
Casals, en su origen podría contar alguna historia breve por medio de pocas estrofas. La primera y última secciones de la pieza pueden
sonar al narrador que expone el contexto, con
la parte central como núcleo de una historia
imaginaria de final dulce y tierno.
POEMA PARA VIOLONCHELO Y PIANO
(Sant Salvador, 1935)
Poema, la última pieza que Casals compuso
para violonchelo y piano, es una obra de fuerte intensidad emocional, muy wagneriana en
cuanto a sus cromatismos. Compuesta en la
villa que Casals tenía en Sant Salvador, Poema
está dedicada a Francesca Vidal, que luego se
convertiría en su compañera y con quien compartiría el exilio en Prada. Sin duda, Poema
para violonchelo y piano es la más sorprendente y compleja de las cinco piezas que
Casals escribió para estos instrumentos. En ella
se nota el paso del tiempo, la evolución que
Casals ha hecho como compositor en su
apuesta por un lenguaje complejo, plenamente bañado de impresionismo francés y alemán.
Con una forma muy libre que incluso sorprendió al propio compositor y que lo llevó a ir
cambiando a medida que escribía (como
demuestran los dos manuscritos que se conservan, con fuertes divergencias estructurales en
la parte central), esta pieza comienza y termina en un contexto lírico y soñador que poco a
poco se enturbia a medida que la pieza evo-
Partitura autografiada de la “Romanza para violonchelo y piano” (Barcelona,1899).
© Fundació Pau Casals
9
ESPAÑOL
luciona. La escritura del violonchelo es muy virtuosa y siempre se mueve en registros muy
agudos del instrumento. A su vez, la del piano
es muy rica y variada, con pasajes de gran
complejidad muy bien escritos. La influencia
de su hermano Enric en la escritura de este instrumento se pone de manifiesto si la comparamos con las otras piezas, mucho menos idiomáticas. Por último, destaca la elaboración
contrapuntística, con relaciones interesantes y
a menudo muy sutiles de los motivos que van
pasando por todas las voces y registros. Aquí,
en Poema, y al igual que sucedía en Romanza,
podemos ver también un contraste de luces, de
momentos de oscuridad que acaban desembocando en una luz intensa y brillante. Es, sin
duda alguna, una pieza que no deja indiferente a nadie.
SARDANA PARA ORQUESTA DE VIOLONCHELOS
(SANT FÈLIX) (Barcelona, 1927)
Escrita para dieciséis violonchelos (ocho voces
con división), y a pesar de tratarse de una sardana, los cromatismos que utiliza Pau Casals
en esta obra la hacen radicalmente moderna.
Escrita en homenaje a las fiestas de Sant Fèlix
de El Vendrell, se trata de una sardana bastante descriptiva, con diferentes fragmentos
musicales que muestran las variadas escenas
que se producen durante la jornada de Sant
Fèlix, desde la subida de los castellers, emulando el sonido de las gralles, hasta el sonido
de los festivos timbales, pasando por la procesión, los bailes de diablos, las campanas y las
10
ESPAÑOL
bandas militares. Esta amalgama de sonidos
que parece que provengan de diferentes direcciones confiere a la obra momentos muy arcaicos a la vez que resulta muy disonante y, en
consecuencia, muy moderna para la época,
con temas y subtemas que se escuchan por
debajo y que musicalmente nada tienen que
ver, lo cual complica también su interpretación. Además de esta dificultad en la superposición de temas, la Sardana de Sant Fèlix
requiere un mínimo de dieciséis violonchelos,
con partes técnicas muy difíciles y muchos agudos.
La obra, que se estrenó en Londres en 1927
fruto de un encargo, fue un gran éxito desde el
primer momento. El compositor y pedagogo
Vincent d’Indy escribió entonces: «Esta es la
manera de entender la atonalidad, porque
aquí es natural y producida por la necesidad».
Posteriormente, la sardana sería interpretada
en Zúrich, con 120 violonchelos, y en París, en
1956, en la Universidad de la Sorbona, con
motivo de la celebración del 80 aniversario de
Pau Casals. En este concierto participaron 102
violonchelos, con Gaspar Cassadó como primer violonchelista y el mismo Pau Casals en la
dirección.
La única grabación previa que existía hasta
ahora de esta sardana es la realizada en
directo que la casa Philips hizo del concierto
de París y que la misma discográfica reeditó
en formato CD. Otra versión, también en CD,
es la que llevó a cabo en Berna, en 1999, la
formación Cellissimo Ensemble, en beneficio
de la Fundación Children’s Hospital Kantha
Bophut, Dr. med. Beat Richner, en Camboya.
“SANT MARTÍ DEL CANIGÓ» O SARDANA
DEL EXILIO (Prada, 1943)
Esta es una de las obras más conocidas de Pau
Casals, compuesta durante su exilio en Prada.
Escrita originariamente para piano inspirándose en el poema Canigó de Jacint Verdaguer,
las versiones que se conocen para orquesta y
para orquesta de violonchelos son de Enric
Casals. Esta última versión, dedicada a Lluís
Claret, es la que se puede escuchar en este
CD. Sin perder nunca su forma de sardana, la
obra muestra un par de pasajes más concertísticos en los que se elimina el ritmo característico de la sardana y que luego es retomado
dándole una mayor presencia.
mera versión, de 1955, realizada en Prada a
cargo de la Cobla de Girona bajo la supervisión de Pau Casals y editada en LP en los
Estados Unidos y en Francia. Una segunda versión, esta ya en formato CD, es la que publicó
en 1991 la discográfica Sony y que fue grabada en 1950 también en Prada, a cargo de
la Orquesta del Festival dirigida por el propio
Pau Casals y en una adaptación para pequeña orquesta de Enric Casals.
© MARTA PORTER
Entre las últimas interpretaciones que se han
hecho en Barcelona de esta versión para violonchelos, destaca la que tuvo lugar el 28 de
diciembre de 1998 en el Palau de la Música
Catalana, a cargo de 24 violonchelos –los
Violonchelistas de Barcelona y el grupo francés
Octour de Violoncelles, todos ellos dirigidos por
Lluís Claret–, que fue el colofón a los actos de
homenaje a Pau Casals con motivo del 25 aniversario de su muerte y que también contó con
la participación de Victòria dels Àngels, Bernard
Greenhouse, Marçal Cervera y Karl Engel.
La sardana “Sant Martí del Canigó» ya había
sido grabada con anterioridad. Destaca la pri11
LLUÍS CLARET, violonchelo
Nacido en el Principado de Andorra en 1951,
de padres catalanes exiliados, Lluís Claret
empieza los estudios musicales a los 9 años.
Su futuro musical quedará fuertemente marcado por el contacto con grandes profesores
como Maurice Gendron, Radu Aldulescu y
Enric Casals (hermano de Pau Casals) quien,
sin ser violonchelista, fue durante años su principal consejero musical en Barcelona.
Sus encuentros con György Sebök, Eva Janzer
y Bernard Greenhouse también han sido determinantes en el desarrollo de su personalidad
artística.
Después de ganar los Concursos Pau
Casals (1976) y Mstislav Rotropovitch (1977),
la proyección internacional de su carrera le
lleva a actuar en las principales capitales de
Europa, América y Asia, invitado por orquestas como la National Symphony de Washington, Filarmónica Tcheca, English Chamber,
Orchestre National de France, y otras formaciones de Tokyo, Seoul, D sseldorf, Stuttgart,
Bamberg, Moscu, Madrid, Barcelona... bajo
la dirección de Vaclav Neuman, Mstislav
Rostropovitch, Pierre Boulez, Karl M nchinger,
Dmitri Kitaienko, Sakari Oramo y George
Malcom, entre otros.
Fundó el Trio de Barcelona (1981-1993),
forma dúo con el pianista Josep-Maria Colom
y colabora a menudo con otros intérpretes de
prestigio en Festivales como Kuhmo, Naantali,
Ernen, L’Epau,” Pablo Casals” de Prades,
Granada o Seoul.
Es profesor de la Escola de Musica “Victoria
dels Angels” de Sant Cugat (Barcelona) y del
Conservatorio de Toulouse ( Francia) e imparte también Master Clases en Francia,
Portugal, Bélgica, Italia, Estados Unidos,
Japón y Corea. Junto a Bernard Greenhouse
dirige un seminario anual en la Abadía de
Fontfroide (Francia).
Regularmente, Lluís Claret es invitado a formar
parte del Jurado de Concursos Internacionales
(Rostropovitch–Paris, Leonard Rose–Washington, Pablo Casals–Kronberg, Paulo–Helsinki,
Adam–Nueva Zelanda,...) y preside el
Concurso Internacional “Lluís Claret–Ciudad
de Moguer” (España).
El interés por la música de su tiempo le ha llevado a trabajar en contacto directo con Henri
Dutilleux, Witold Lutoslawski, Kristoff Penderecki, Joan Guinjoan, Iannis Xenakis y Pierre
Boulez.
© Laia Seró
ESPAÑOL
© FLORE.WS
ESPAÑOL
GERARD PASTOR, piano
Gerard Pastor compagina el piano con la
dirección y la composición. Como pianista
destaca su colaboración con Lluís Claret para
la edición y estreno de la obra para cello y
piano de Pau Casals. Como compositor y arreglista ha recibido premios y nominaciones
como el Premio Ariel 2012 de México a la
mejor banda sonora haciendo tándem con
Michael Nyman. También ha realizado colaboraciones como arreglista o director con
músicos como Chano Domínguez, Lucrecia y
Daniel Ligorio.
La música de cámara y la pedagogía son
parte importante e indispensable en la actividad profesional de Lluís Claret.
12
13
ESPAÑOL
ESPAÑOL
VIOLONCEL·LISTES DE BARCELONA
El grupo nace del deseo de Lluís Claret de compartir con su familia y con antiguos alumnos el
placer de tocar juntos. La base de Violoncel·listes de Barcelona es el Trio formado por Lluís
Claret, Anna Mora y Daniel Claret. El grupo
puede ampliarse hasta tantos violonchelistas
como sea necesario, en función del repertorio
a interpretar. En Barcelona participaron 24
músicos en un concierto en homenaje a Pau
Casals y en el CD In memoriam Pau Casals
tocan 16 violonchelistas. En 1992 actuaron
para la Familia Olímpica en la Sala Oval del
Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Su repertorio va desde Bach, Haydn y
Beethoven hasta Kodály, Villa-Lobos y Salvador
Brotons, que les ha dedicado una obra. Han
actuado en el Palau de la Música Catalana, en
el Gran Teatre del Liceu y en diversos países de
Europa (Francia, Italia...). En 2006 se presentaron en Japón con mucho éxito.
CENTRE ROBERT GERHARD
Concebido en 2008 como centro dedicado a impulsar y desarrollar diversos proyectos editoriales, discográficos y concertísticos estrechamente relacionados con el patrimonio musical de los países de cultura catalana, actualmente el Centre_Robert Gerhard centra su misión en facilitar el acceso a los contenidos de este patrimonio, tanto a escala nacional como internacional.
El C_RG toma el nombre de uno de los compositores catalanes más importantes del siglo XX,
Robert Gerhard Ottenwaelder (Valls, 1896 - Cambridge, 1970), con la voluntad de poner en valor
la música catalana de todas las épocas desde una visión actual.
Partiendo de la colaboración entre las administraciones públicas catalanas, quiere sumarse a la
labor realizada desde hace muchos años por distintas instituciones y personalidades dedicadas a
la localización, preservación, catalogación, sistematización, investigación y digitalización del
patrimonio musical a fin de convertirse en el eje vertebrador y el portal de referencia de la música catalana.
Esta herramienta debe hacer posible el acceso a las relaciones de obras de autores, a los inventarios y catálogos especializados, a la información biográfica de compositores e intérpretes catalanes, los catálogos de los instrumentos musicales catalanes patrimonializados y de los fondos
musicales que, día tras día, se van digitalizando y poniendo a libre disposición del usuario.
© Marcel·lí Camats
EDITORIAL DE MÚSICA BOILEAU
En 2004 Editorial de Música Boileau emprendió el ambicioso proyecto de editar toda la obra de
Pau Casals, gran parte de ella inédita. Gracias a la valiosa colaboración de Marta Casals, directora de la edición, y del trabajo de Xosé Aviñoa, el proyecto se está desarrollando con un éxito
rotundo. Para la edición de los tres volúmenes de las partituras de la obra para violonchelo se
contó con la estimable colaboración de Gerard Claret, quien hizo la revisión a medida que las
incorporaba a su repertorio. Una música de incalculable valor compuesta por uno de los intérpretes más grandes del siglo XX. www.boileau-music.com
14
15
ESPAÑOL
CATALÀ
© Fundació Pau Casals
El volum que teniu a les mans recull set obres de
Pau Casals, cinc de les quals apareixen ara
enregistrades per primera vegada. Es tracta de
Pastoral, Rêverie, Full d’àlbum, Romança i
Poema –cinc obres curtes per a violoncel i piano
interpretades per Lluís Claret i Gerard Pastor–,
més dues sardanes, la ja coneguda Sardana
per a orquestra de violoncels –també anomenada Sardana de Sant Fèlix–, i la sardana «Sant
Martí del Canigó» o Sardana de l’exili.
16
Les cinc peces per a violoncel i piano, inèdites
fins fa uns mesos, han estat publicades per
l’Editorial Boileau, després d’un treball de
recomposició a càrrec de Claret i Pastor. Les
quatre primeres són peces de joventut, del final
del segle XIX, i denoten components romàntics
i nacionalistes, com s’estilava a l’època, mentre que la darrera, Poema, és ja una peça de
maduresa, composta per Pau Casals als 41
anys al Vendrell, després d’haver residit catorze anys a París. En aquestes composicions, els
dos instruments dialoguen i, ordenades cronològicament, mostren l’evolució musical de Pau
Casals com a compositor.
Si fins ara aquestes obres, com la majoria del
seu catàleg, han restat inèdites, és a causa de
la voluntat expressa del genial violoncel·lista,
que no va voler valorar la seva pròpia obra
sinó que va deixar en mans dels músics futurs
l’interès que pogués despertar. Trenta-vuit anys
després de la seva mort, Marta Casals, la seva
viuda i vicepresidenta de la Fundació Pau
Casals, les va treure del calaix i, conscient de
l’interès musical que podien suscitar, les va fer
avaluar per Lluís Claret. Aquest, observant les
possibilitats expressives de les obres, va decidir treure-les a la llum pública amb l’ajut del
pianista Gerard Pastor. «Va ser molt laboriós
perquè els manuscrits eren poc clars i hi ha
moments molt cromàtics que calia acabar de
definir», explica Lluís Claret. Les cinc obres per
a violoncel i piano, que no guarden cap relació entre si a part d’haver estat escrites per a
la mateixa formació instrumental, van ser estrenades públicament per Lluís Claret i Gerard
Pastor el 10 de juliol de 2010 a l’Auditori del
Vendrell, amb motiu de la inauguració de la
30ena edició del Festival Internacional de
Música Pau Casals del Vendrell i gràcies a la
programació desplegada pel Centre Robert
Gerhard en diferents festivals d’estiu.
L’enregistrament de les sardanes es va fer el
mateix dia del concert al matí, a l’Escola de
Música Pau Casals del Vendrell, amb la participació de setze violoncel·listes catalans i de la
resta del món, agrupats sota el nom de
Violoncel·listes de Barcelona i dirigits per Lluís
Claret, mentre que les cinc peces per a violoncel i piano es van enregistrar dos dies després
del concert.
17
CATALÀ
Per Lluís Claret, el que cal remarcar d’aquestes
obres, a més del fet de restablir el llegat que
va deixar Pau Casals, és l’interès musical que
desperten. «Des del punt de vista estilístic, la
primera fusiona la música catalana amb una
part del romanticisme latent característic de
finals del XIX. Es pot veure que, si Pau Casals
hagués tingut temps de dedicar-se a la composició, hauria fet coses interessants. En l’obra
que va deixar es veu una recerca important de
les possibilitats del violoncel, que ell coneixia
a fons, i també una recerca harmònica molt
interessant. No són obres menors, tot i que
s’han de situar a l’època en què van ser escrites. Malgrat que Casals era violoncel·lista, en
aquestes cinc peces per a violoncel i piano es
nota també la seva formació com a pianista».
Claret també apunta la coherència que prenen
les cinc peces combinades amb les dues sardanes que completen aquest àlbum.
Entre les partitures que Marta Casals va fer
arribar a Lluís Claret perquè n’avalués l’interès
que podia tenir la publicació, hi havia el
Concert per a violoncel, també de joventut.
«Podria haver estat molt interessant –confessa
Claret–, però només hi havia unes quantes
pàgines, un tros molt curt del primer temps,
amb una part de cello molt virtuosa gairebé
impossible de tocar, i no estava prou desenvolupat perquè un compositor la pogués acabar”. És el cas contrari de la Sonata per a violí
i piano (1945-1972), que estava prou treballada per poder-la concloure i que l’Editorial
Boileau ha editat recentment.
18
CATALÀ
PASTORAL PER A VIOLONCEL I PIANO
(Madrid, 1893)
RÊVERIE PER A VIOLONCEL I PIANO
(Barcelona, 1896)
És una obra de joventut que Casals va escriure als 17 anys, quan residia a Madrid, sota la
protecció de la reina regent Maria Cristina. Es
tracta d’una obra curta, de set minuts. És la
peça més senzilla, des del punt de vista de l’estructura musical, de totes les que conformen
aquest recull, tant formalment com melòdicament i harmònicament, tot i que per l’època en
què va ser escrita mostra un cromatisme i unes
modulacions bastant moderns. Escrita en la
menor, la peça arrenca amb el piano amb un
tema popular català, una dansa amb un ritme
constant per damunt del qual es va dibuixant
la melodia, tot amb un cert caràcter nostàlgic,
nostàlgia d’una època o d’uns costums i tradicions, que després reprèn el cello accentuantne el caràcter romàntic, per tornar al tema inicial del piano. La part central es basa en una
melodia molt plena i molt més lírica, on el violoncel desenvolupa tot el seu potencial romàntic amb l’acompanyament del piano constant
que va abraçant la melodia per allà on viatja,
amb una escriptura que pot recordar l’Estudi
Op. 25 núm. 9 de Chopin (conegut com La
papallona en algunes edicions). En el tercer
temps, el violoncel retorna al tema inicial de la
dansa catalana fins que dóna pas al piano,
que serà l’encarregat de resoldre’l, amb petites pinzellades del cello.
Evocadora com mostra el seu títol, aquesta és
probablement la més rodona de les cinc peces
escrites per Casals per a violoncel i piano.
Rêverie suposa un canvi de llenguatge important
respecte de Pastoral. Els dos instruments arrenquen alhora i s’acompanyen durant tota l’obra
en un seguit d’harmonies que evolucionen i
recorden els compositors francesos del final del
segle XIX i la influència de l’impressionisme en
aquell moment, un fet gens estrany si tenim en
compte que va ser escrita a Barcelona després
que Casals visqués un any a París i s’impregnés
de les noves composicions que llavors inundaven les sales de concerts a la capital francesa.
A Rêverie, el violoncel·lista ha de pensar i tenir
cura del color i la sonoritat, a més del fraseig de
les diferents idees melòdiques. L’estructura
també evoluciona i en aquest cas s’exposa en
quatre parts enlloc de tres, alhora que el diàleg
entre violoncel i piano pren una complexitat més
gran. Aquesta peça marcarà una tendència
envers les altres dues peces que la segueixen,
Full d’àlbum i Romança. Amb un aire que recorda Gabriel Fauré, la melodia és molt més lliure
i es va transformant en el segon i tercer temes
d’una manera molt més fluida, amb passatges
apassionats. És molt interessant escoltar també
les diferents relacions rítmiques que hi tenen
lloc, en especial els tresets del piano de la segona part amb relació a les corxeres de tota la primera part. Sens dubte, el títol, ‘somni’, és un
reflex de les primeres sonoritats i de les últimes.
Està clar que paràmetres musicals menys definits
i més suggerents, com el color, l’ambient, etc.,
prenen un paper important.
FULL D’ÀLBUM
(Barcelona, 1897)
Més breu que les anteriors (no arriba als quatre minuts), Full d’àlbum fa un pas més enllà en
l’aspecte formal i de tractament de la relació
violoncel-piano. És una peça vital i juvenil,
gairebé com un valset, amb una harmonia més
transparent que Rêverie. De les cinc peces
escrites per a violoncel i piano, és la de caràcter més alegre i extravertit. És breu, a causa de
la llibertat formal que Casals utilitza, ja que
parteix d’un motiu que evoluciona a poc a
poc. Cal destacar-ne les harmonies, molt més
flexibles, que es podran relacionar més endavant amb passatges de Poema. La peça evoluciona fins a un punt on sembla que la música
es vagi difuminant, com un sentiment de pèrdua o desorientació, i és el piano l’encarregat
de tornar a recuperar a poc a poc el fil fins
que entra de nou el violoncel. La coda de la
peça es construeix a partir d’un pedal del
piano que va pujant en intensitat fins que finalment es fa la cadència final, i acaba amb una
elegància de caire francès que ha estat característica de tota la peça.
ROMANÇA PER A VIOLONCEL I PIANO
(Barcelona, 1899)
Després d’escoltar Full d’àlbum, Romança
se’ns presenta amb un to més fosc, tot i que
19
CATALÀ
cap al final la peça va recobrant la llum. A
Romança tornem a una estructura molt similar
a la que Casals ha utilitzat a Rêverie. És la més
diàfana de les peces. Amable i senzilla en
qualsevol dels seus aspectes, només té un passatge al piano sol en què sembla que s’enfosqueixi encara més el caràcter de la peça, però
en el context queda com un fet molt local. És
interessant que en aquesta peça la culminació
la fa el piano i no el violoncel, en un passatge
que ens pot sonar a onades musicals per la
constant anada i tornada d’ambdós instruments en un moment on també l’harmonia és
més somiadora, amb passatges d’un gran i
bell lirisme. Una romança –pensant en les influències franceses que va tenir Casals– en el seu
origen podria explicar alguna història breu per
mitjà de poques estrofes. La primera i l’última
seccions de la peça poden sonar al narrador
que explica el context, amb la part central com
a nucli d’una història imaginària de final dolç
i tendre.
POEMA PER A VIOLONCEL I PIANO
(Sant Salvador, 1935)
Poema, l’última peça que Casals va escriure
per a violoncel i piano, és una obra de forta
intensitat emocional, molt wagneriana quant
als cromatismes. Composta a la vil·la que
Casals tenia a Sant Salvador, està dedicada a
Francesca Vidal, que després es convertiria en
la seva companya i amb qui compartiria l’exili
a Prada. Sens dubte, Poema per a violoncel i
piano és la més sorprenent i complexa de les
20
CATALÀ
cinc peces que Casals va escriure per a aquests
instruments. S’hi nota el pas del temps, l’evolució que Casals ha fet com a compositor en la
seva aposta per un llenguatge complex, plenament banyat d’impressionisme francès i alemany. Amb una forma molt lliure que fins i tot el va
sorprendre a ell i que el va fer canviar a mesura que escrivia (com demostren els dos manuscrits que es conserven, amb fortes divergències
estructurals a la part central), aquesta peça
comença i acaba en un context líric i somiador
que es va enterbolint a mesura que la peça evoluciona. L’escriptura del violoncel és molt virtuosa i sempre es mou en registres molt aguts de
l’instrument. A la vegada, la del piano és molt
rica i variada, amb passatges de gran complexitat molt ben escrits. La influència del seu
germà Enric en l’escriptura d’aquest instrument
es posa de manifest si la comparem amb les
altres peces, molt menys idiomàtiques. Per
últim, és destacable l’elaboració contrapuntística, amb relacions interessants i sovint molt subtils dels motius que van passant per totes les
veus i registres. De la mateixa manera que a
Romança, també hi veiem un contrast de llums,
de moments de foscor que acaben desembocant en una llum intensa i brillant. És sens dubte
una peça que no deixa indiferent a ningú.
SARDANA PER A ORQUESTRA DE VIOLONCELS
(SANT FÈLIX) )Barcelona, 1927)
Escrita per a setze violoncels (vuit veus amb
divisió) tot i tractar-se d’una sardana, els cromatismes que utilitza Pau Casals en aquesta
obra la fan radicalment moderna. Escrita en
homenatge a les festes de Sant Fèlix del
Vendrell, es tracta d’una sardana bastant descriptiva, amb diferents fragments musicals que
mostren les diverses escenes que es produeixen durant la jornada de Sant Fèlix, des de la
pujada dels castells, emulant el so de les gralles, fins al so dels festius timbals, passant per
la processó, els balls de diables, les campanes
i les bandes militars. Aquesta amalgama de
sons que sembla que provinguin de diferents
direccions confereix a l’obra moments molt
arcaics, alhora que esdevé molt dissonant i, en
conseqüència, molt moderna per a l’època,
amb temes i subtemes que s’escolten per sota i
que musicalment no hi tenen res a veure, cosa
que en complica també la interpretació. A més
d’aquesta dificultat en la superposició de
temes, la Sardana de Sant Fèlix necessita un
mínim de setze violoncels, i conté parts tècniques molt difícils i molts aguts.
L’obra, que es va estrenar a Londres el 1927 fruit
d’un encàrrec, va ser un gran èxit des del primer
moment. El compositor i pedagog Vincent d’Indy
ja va escriure en aquell moment: «Aquesta és la
manera d’entendre l’atonalitat, perquè aquí és
natural i produïda per la necessitat».
Posteriorment, la sardana seria interpretada a
Zuric, amb 120 violoncels, i a París, el 1956, a
la Universitat de la Sorbona, amb motiu de la
celebració del 80è aniversari de Pau Casals. En
aquesta interpretació hi van participar 102 violoncels, amb Gaspar Cassadó com a primer violoncel·lista i el mateix Pau Casals a la direcció.
L’únic enregistrament previ que existia fins ara
d’aquesta sardana és el que va fer en directe
la casa Philips del concert de París i que la
mateixa discogràfica va reeditar en format
CD. Una altra versió en CD és la de la formació Cellissimo Ensemble, enregistrada a Berna
el 1999 a benefici de la Fundació Children’s
Hospital Kantha Bopha, Dr. med. Beat Richner,
a Cambodja.
«SANT MARTÍ DEL CANIGÓ» O SARDANA
DE L’EXILI (Prada, 1943)
Aquesta és una de les obres més conegudes de
Pau Casals, composta durant l’exili a Prada.
Escrita originàriament per a piano i inspirada
en el poema Canigó de Jacint Verdaguer, les
versions que es coneixen per a orquestra i per
a orquestra de violoncels són d’Enric Casals.
Aquesta última versió, dedicada a Lluís Claret,
és la que es pot escoltar en aquest CD. Sense
perdre mai la forma de sardana, l’obra mostra
un parell de passatges més concertístics; elimina el ritme característic de la sardana per
reprendre’l després i donar-li més presència.
Entre les últimes interpretacions que s’han fet a
Barcelona d’aquesta versió per a violoncels
destaca la que va tenir lloc el 28 de desembre
de 1998 al Palau de la Música Catalana, a
càrrec de 24 violoncels (els Violoncel·listes de
Barcelona i el grup francès Octour de
Violoncelles, tots ells dirigits per Lluís Claret),
que va ser el colofó als actes d’homenatge a
Pau Casals amb motiu del 25è aniversari de la
seva mort i que també va comptar amb la par21
CATALÀ
CATALÀ
ticipació de Victòria dels Àngels, Bernard
Greenhouse, Marçal Cervera i Karl Engel.
La sardana «Sant Martí del Canigó» ja s’havia
enregistrat anteriorment. En destaca la primera
versió, del 1955, enregistrada a Prada a càrrec de la Cobla de Girona, sota la supervisió
de Pau Casals i editada en LP als Estats Units i
a França. Una segona versió, ja en format CD,
és de la discogràfica Sony, del 1991, enregistrada també a Prada, el 1950, a càrrec de
l’Orquestra del Festival, amb Pau Casals a la
direcció, i en una adaptació per a petita
orquestra d’Enric Casals.
© MARTA PORTER
LLUÍS CLARET, violoncel
Nascut el 1951 al Principat d’Andorra, de
pares catalans exiliats, Lluís Claret inicia els
seus estudis musicals a l’edat de nou anys.
El 1964, es trasllada a Barcelona on, després
d’obtenir els màxims guardons al Conservatori
del Liceu, comença a rebre els consells d’Enric
Casals (germà de Pau Casals), que serà durant
mols anys, i malgrat no ser violoncel·lista, el
seu principal professor.
També estudia a França, Itàlia i Estats Units
amb Maurice Gendron, Radu Aldulescu i Eva
Janzer. György Sebök i Bernard Greenhouse són igualment dues personalitats determinants en el posterior desenvolupament musical de Lluís Claret.
Després de guanyar els primers premis als
Concursos
internacionals
de
Bologna
(1975), Pau Casals (1976), Mstilav Rostropovitch (1977),etc. és convidat com a solista
per importants orquestres, entre elles l’Orquestra
Simfònica de Washington, la Filharmònica de
Moscou, l’Orquestra Nacional de França,
l’Orquestra de Cambra Anglesa, la Filharmònica Hungàrica, la Filharmònica Txeca, sota la
batuta de directors com Pierre Boulez, Karl
Münchinger, Dimitri Kitaienko, Witold Lutoslawski, George Malcolm, Vaclav Neuman i Mstilav Rostropovitch.
La música de cambra sempre ha ocupat un lloc
especial en la seva activitat professional. Va
fundar el Trio de Barcelona (1981-1993) i
22
col·labora sovint amb d’altres intèrprets de
prestigi.
Lluís Claret és convidat regularment a formar
part dels jurats de Concursos Internacionals
(Rostropovitch / París, Leonard Rose /
Washington, Paolo / Helsinki, Trapani /
Sicilia). Des de l’any 2003 presideix el
“Concurso Internacional Lluís Claret-Ciudad de
Moguer”.
Sosté una àmplia activitat pedagògica, tant en
el sí d’Escoles de Música i Conservatoris
(Andorra, Barcelona, St.Cugat, Toulouse,
Bologna), com en diversos Cursos Internacionals (Vic, Banff, Académie Ravel), i en l’Stage
que ha dirigit a Sant Miquel de Cuixà (Prada)
i a l’Abadia de Fontfroide (Narbonne).
El seu repertori s’estén des de Bach fins als
contemporanis i comprèn estrenes, primeres
audicions i obres dedicades de molts compositors actuals (Dutilleux, Lutoslawwski, Boulez,
Xenakis, Guinjoan, Charles, etc.).
GERARD PASTOR, piano
En Gerard Pastor compagina el piano amb la
direcció i la composició. Com a pianista destaca la col·laboració amb Lluís Claret per a la
edició i estrena de l’obra per a violoncel i
piano de Pau Casals. Com a compositor i
arranjador ha obtingut diversos premis i nominacions com el Premi Ariel 2012 de Mèxic a
la millor banda sonora original fent tàndem
amb Michael Nyman. També ha realitzat
col·laboracions com a arranjador o director
amb músics com Chano Domínguez, Lucrecia
y Daniel Ligorio.
VIOLONCEL·LISTES DE BARCELONA
El grup neix del desig de Lluís Claret de compartir amb la seva família i amb antics alumnes
el plaer de fer música junts. La base de
Violoncel·listes de Barcelona és el Trio format
per Lluís Claret, Anna Mora i Daniel Claret. El
grup pot ampliar-se fins a tants violoncel·listes
com sigui necessari, en funció del repertori a
interpretar. A Barcelona varen participar 24
músics en un concert homenatge a Pau Casals i
en el CD In memoriam Pau Casals hi toquen 16
violoncel·listes. Al 1992 actuaren per a la
Família Olímpica a la Sala Oval del Museu
Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). El seu
repertori va des de Bach, Haydn i Beethoven
fins a Kodály, Villa-Lobos i Salvador Brotons,
que els ha dedicat una obra. Han actuat al
Palau de la Música, al Gran Teatre del Liceu i en
diversos països d’Europa (França, Itàlia...). Al
2006 es presentaren al Japó amb molt d’èxit.
23
CATALÀ
CATALÀ
CENTRE ROBERT GERHARD
Concebut l’any 2008 com a centre dedicat a impulsar i desenvolupar diversos projectes editorials,
discogràfics i concertístics relacionats estretament amb el patrimoni musical dels països de cultura
catalana, actualment el Centre Robert Gerhard centra la seva missió en facilitar l’accés als continguts d’aquest patrimoni, tant a nivell nacional com internacional.
El C_RG pren el nom d’un dels compositors catalans més rellevants del segle XX, Robert Gerhard
Ottenwaelder (Valls, 1896 – Cambridge, 1970), amb la voluntat de posar en valor la música catalana de totes les èpoques des d’una visió actual.
Partint de la col·laboració entre les administracions públiques catalanes, vol afegir-se a la tasca
realitzada des de fa molts anys per diferents institucions i personalitats dedicades a la localització, preservació, catalogació, sistematització, investigació i digitalització del patrimoni musical
per tal d’esdevenir l’eix vertebrador i el portal de referència de la música catalana.
Aquesta eina ha de fer possible l’accés a les relacions d’obres d’autors, als inventaris i catàlegs
especialitzats, a la informació biogràfica de compositors i intèrprets catalans, als catàlegs dels instruments musicals catalans patrimonialitzats i dels fons musicals que, dia rere dia, es van digitalitzant i posant a lliure disposició de l’usuari.
EDITORIAL DE MÚSICA BOILEAU
El 2004 l’Editorial de Música Boileau va emprendre l’ambiciós projecte d’editar tota l’obra de Pau
Casals, gran part d’ella inèdita. Gràcies a la valuosa col·laboració de Marta Casals, directora de
l’edició, i del treball de Xosé Aviñoa, el projecte s’està desenvolupant amb un èxit rotund. Per a
l’edició dels tres volums de les partitures de l’obra per a violoncel es va comptar amb l’estimable
col·laboració de Gerard Claret, que en feu la revisió a mesura que les incorporava al seu repertori. Una música de valor incalculable composta per un dels intèrprets més grans del segle XX.
www.boileau-music.com
24
Partitura autografiada de la “Rêverie para violonchelo y piano” (Barcelona, 1896).
© Fundació Pau Casals
25
ENGLISH
This CD brings together seven works by Pau
Casals, five of them recorded for the first time.
These are Pastoral, Rêverie, Full d’àlbum,
Romança and Poème, five short pieces for cello
and piano recorded by Lluís Claret and Gerard
Pastor, and two Catalan circle dances, or sardanes, the Sardana per a orquestra de violoncels, also known as the Sardana de Sant Fèlix,
which has been performed previously, and the
Sardana “Sant Martí del Canigó” or Sardana
de l’exili.
The five pieces for cello and piano, which were
unpublished until just a few months ago, have
now been issued by the music publishers
Boileau, after being pieced together by Claret
and Pastor. The first four date from the late
19th century, the time of Casal’s youth, and
reveal romantic and nationalistic elements, in
keeping with the style of the period, whereas
the latter, Poème, is a mature piece, composed
by Pau Casals at the age of 41 in El Vendrell,
after he had been living in Paris for 14 years.
In both compositions, the two instruments
engage in a dialogue and, when placed in
chronological order, reveal the musical development of Pau Casals as a composer.
26
ENGLISH
It was Casals’ express desire that these works,
like most of his catalogue, should remain
unpublished. The genius of the cello didn’t want
to appraise his own work and preferred to
leave it up to future musicians to decide if they
were of interest or not. Thirty-eight years after
his death, Marta Casals, his widow and vicepresident of the Foundation, took them out of
the drawer and, seeing their potential interest,
asked Lluís Claret to evaluate them. He saw the
expressive potential of the works, and decided
to give them a public airing (...) with the help of
the pianist Gerard Pastor. “It was a very laborious process because the manuscripts were hard
to decipher and contained highly chromatic
passages that needed to be completed,” Lluís
Claret explains. The only thing that connects the
five works for cello and piano is the fact that
they were written for the same musical formation. They were first performed in public by Lluís
Claret and Gerard Pastor on 10th July 2010 at
the El Vendrell Auditorium to open the 30th Pau
Casals International Music Festival in El Vendrell
and have since been performed at different
summer festivals as part of the concert series
organised by the Robert Gerhard Centre. The
sardanes were recorded in the morning on the
same day as the concert, at the Pau Casals
School of Music in El Vendrell. Sixteen cellists
from Catalonia and around the world took part
under the name Violoncel·listes de Barcelona
with Lluís Claret as conductor. The five pieces
for cello and piano were recorded two days
after the concert.
Lluís Claret says that the interesting thing about
these works, apart from re-establishing Pau
Casals’ legacy, lies in their musical interest.
“Stylistically speaking, the first one blends
Catalan music with the underlying romanticism
that was characteristic of the late 19th century.
We can see that if Casals had had the time to
dedicate himself to composing, he would have
done some very interesting things. The works
he left behind reveal painstaking research into
the potential of the cello, which he knew in
depth, as well as very interesting harmonic
research. They are not minor works, although
they must be seen in the context of the time
when they were written. Although Casals was
a cellist, these five pieces for cello and piano
also show his training as a pianist.” Claret also
points out that the five pieces form a coherent
whole when combined with the two sardanes
that complete this album.
The Concert per a violoncel was another of the
scores Marta Casals sent to Lluís Claret to
assess whether it was interesting enough to be
published. “It could have been interesting,”
Claret admits, “but it was only a few pages
long, a short fragment from the first part, with
a highly virtuosic cello part that was almost
impossible to play, and it wasn’t developed
enough for a composer to be able to complete
it.” The opposite is true of the Sonata per a
violí i piano (1945-1972), which has recently
been published by Boileau. Casals had
worked on it enough so that it could be completed.
PASTORAL PER A VIOLONCEL I PIANO
(Madrid, 1893)
This is a work from Casals’ youth, written when
he was just 17 and living in Madrid, under the
patronage of the queen regent, Maria Cristina.
It is a short work, lasting just seven minutes. It
is the simplest of the pieces in this anthology in
terms of musical structure, both melodically and
harmonically, although it reveals quite modern
chromaticisms and modulations, particularly
when we consider the time it dates from.
Written in A minor, the piece begins with the
piano evoking a popular Catalan theme, a
dance with a persistent rhythm which the
melody is outlined over. It has a certain nostalgic feel: a nostalgia for a time or for customs
and traditions that are picked up by the cello
which accentuates their romanticism, to return
again to the opening piano theme. The central
part of the work is based on a rich, much more
lyrical melody, where the cello reveals its full
romantic potential with the constant piano
accompaniment that embraces the melody
wherever it goes, with an arrangement that is
reminiscent of Chopin’s Étude Op. 25, No.1
(known in some editions as “the butterfly”). In
the third movement, the cello returns to the
opening theme of the Catalan dance to make
way for the piano which closes the piece, with
delicate bursts of cello.
27
ENGLISH
RÊVERIE PER A VIOLONCEL I PIANO
(Barcelona, 1896)
Evocative as its title suggests, this is probably
the most accomplished of the five pieces for
cello and piano written by Casals. Rêverie
marks a major shift in language in comparison
with the Pastoral. The piece begins with both
instruments being played simultaneously and
they continue throughout the piece in a series of
evolving harmonies that remind us of late-19thcentury French composers and the influence of
Impressionism at the time. This should come as
no surprise if we consider that Casals wrote the
piece in Barcelona after living for a year in
Paris and steeping himself in the plethora of
new compositions that were being performed at
the concert halls in the French capital at the
time. In Rêverie, the cellist has to think about
and take care with the colour and tone above
and beyond the phrasing of the different melodic ideas. The structure also evolves and, in this
case, is set out in four parts instead of three,
while the dialogue between cello and piano
acquires greater complexity. This piece establishes a style which can be seen in the two
pieces that follow: Full d’Àlbum and Romança.
With an air that is reminiscent of Gabriel Fauré,
the melody is much freer and in the second and
third theme becomes much more flowing, with
intense passages. It is also very interesting to listen to the different rhythmic relationships in the
piece, particularly the piano triplets in the second part with relation to the crochets throughout
the first part. The title “rêverie” is reflected in the
28
ENGLISH
opening and closing chords. It is clear that the
less well-defined and more thought-provoking
musical parameters such as colour, atmosphere,
etc., play an important role.
FULL D’ÀLBUM
(Barcelona, 1897)
Shorter than the previous works, at just under
four minutes, Full d’àlbum goes one step further
in the formal aspect and the way the relationship between the cello and piano is
approached. It is a vibrant, youthful, almost
waltz-like work, with a more transparent harmony than Rêverie and it is the most cheerful
and extrovert of the five pieces for cello and
piano. It is brief, because of the formal freedom used by Casals, and begins with a motif
that develops gradually. It is important to focus
on the harmonies, which are much more flexible and are echoed in the passages in the later
piece, Poème. The piece evolves to a point
where the music seems to fade away, evoking
a feeling of loss or disorientation, and it falls to
the piano to pick up the thread until the cello
comes in again. The piano pedal builds the
coda of the piece, which gains in intensity until
the final cadence, and ends with an elegance
that has a French feel and characterises the
entire piece.
ROMANÇA PER A VIOLONCEL I PIANO
(Barcelona, 1899)
After listening to Full d’àlbum, Romança seems
a much darker piece, although at the end it
becomes more lighthearted in tone. Romança
returns to a similar structure Casals used in
Rêverie. This is the most diaphanous of the
pieces. Amiable and simple in every way, it
only has one solo piano passage. At this point,
the piece takes on an even darker tone, but put
into context, this seems like an isolated occurrence. It is interesting to note that in this piece
it is the piano, not the violin, that reaches the
crescendo, in a passage that sounds like musical waves due to the constant ebb and flow of
both instruments when the harmony also
becomes more dreamlike with passages of
great and beautiful lyricism. A romance with a
nod to Casals’ French influences which, in its
original state, told a short story with just a few
stanzas. The first and last sections of the piece
could be reminiscent of a narrator describing
the setting, with the central part forming the
core of an imaginary story which has a sweet
and tender outcome.
POÈME PER A VIOLONCEL I PIANO
(Sant Salvador, 1935)
Poème is the last piece Casals wrote for cello
and piano. It is extremely intense emotionally
and very Wagnerian in style in its chromaticism. It was composed in Sant Salvador, and is
dedicated to Francesca Vidal, who later
became Casals’ companion and shared his
exile in Prades. Poème per a violoncel i piano
is certainly the most surprising and complex of
Casals’ five pieces for cello and piano. It
reflects the passage of time and the way
Casals had evolved as a composer through his
commitment to a complex language, steeped in
French and German impressionism. The free
form of the piece surprised even Casals and he
changed it as he wrote (the two surviving manuscripts, with their marked structural differences
in the middle, are proof of this). The beginning
and end have a lyrical and dreamlike setting
which becomes more complex as the piece
evolves. The writing for the cello is highly virtuosic and moves in the very high registers of the
instrument. At the same time, the piano
arrangement is very rich and varied with highly complex, very well-written passages. If we
compare it to the other, much-less idiomatic
pieces, this work clearly shows the influence of
Casals’ brother Enric in writing for this instrument. Finally, the piece reveals skilled contrapuntal writing, with interesting, and often very
subtle relationships between the motifs that
encompass all voices and registers. Just like the
Romança, the Poème reveals contrasts in light
and shade with moments of darkness that
emerge into an intense, bright light. It is certainly a piece that won’t leave you indifferent.
SARDANA PER A ORQUESTRA DE VIOLONCELS
(SANT FÈLIX) (Barcelona, 1927)
Although this is a sardana, the chromaticisms
Pau Casals uses in this work make it radically
modern. It was written for 16 cellos and 8 voices with divisi, as a tribute to the festivals of
Sant Fèlix in El Vendrell, and is quite a descriptive sardana, with distinct musical fragments
29
ENGLISH
ENGLISH
that portray the different scenes that take place
during Sant Fèlix’s Day. These range from the
human tower displays – which are evoked by
the sound of the Catalan woodwind instrument,
the gralla – to the festive sound of the kettledrums, the procession, the dances of the devils,
the bells and the military bands. This amalgam
of sounds, which seem to come from different
directions, imbue the work with an archaic feel
while making it very dissonant at the same
time, and, as a result, very modern for its time,
with themes and sub-themes that are heard
below the main motifs and are musically unrelated, a factor that makes it complicated to perform. In addition to the difficulty of the superimposed themes, the Sardana de Sant Fèlix
requires at least 16 cellos and has parts that
are technically complex and very high in
range.
sion by the Cellissimo Ensemble, recorded in
Berne in 1999 for Dr. Beat Richner’s Kantha
Bopha Children’s Hospital Foundation in
Cambodia.
Casals was commissioned to write the piece
and it premiered in London in 1927 to great
acclaim. The composer and educator Vincent
d’Indy wrote at the time: “this is the way atonality should be understood, because here it is
natural and born of necessity.” The sardana
was later performed in Zurich, with 120 cellos,
and in Paris, in 1956, at the Sorbonne, to
mark Casals’ 80th birthday. This performance
featured 102 cellos, with Gaspar Cassadó as
first cellist and Pau Casals as conductor.
One of the most important recent performances
of the cello version in Barcelona took place on
28th December 1998 at the Palau de la
Música Catalana. It featured 24 cellos – the
Violoncel·listes de Barcelona and the French
group Octour de Violoncelles, both of them
conducted by Lluís Claret –, which marked the
end of the tributes to Pau Casals marking the
25th anniversary of his death. Victòria dels
Àngels, Bernard Greenhouse Marçal Cervera
and Karl Engel also took part.
The only existing recordings of this sardana
are the live recording of the Paris concert by
Philips, which it has issued on CD, and the ver-
The Sardana Sant Martí del Canigó has
already been recorded. The best versions
include the 1955 recording made in Prades by
30
SANT MARTÍ DEL CANIGÓ OR SARDANA
DE L’EXILI (Prada, 1943)
This is one of Pau Casals’ best-known works
and he composed it during his exile in Prades.
Originally written for piano it was inspired by
Jacint Verdaguer’s poem Canigó. The versions
for orchestra and cello orchestra are by Enric
Casals. This final version, dedicated to Lluís
Claret, is the one you can hear on this CD.
Without ever losing the form of a sardana, the
work features a couple of solo passages, which
remove the characteristic sardana rhythm, and
resumes it later in the piece where it achieves
greater prominence.
the Cobla de Girona under the supervision of
Pau Casals and published as an LP in the
United States and France. A second version,
on CD, was issued by Sony in 1991. It was
adapted by Enric Casals for a small orchestra
and recorded in Prades in 1950 by the Festival
Orchestra under the baton of Pau Casals.
© MARTA PORTER
LLUÍS CLARET, violoncello
Born in Andorra in 1951, from exiled catalan
parents, Lluís Claret begins his musical studies
at the age of 9.
His musical future will be strongly marked by
his contact with great teachers asMaurice
Gendron, Radu Aldulescu and Enric
Casals (Pablo Casals brother) who, besides not
being a cellist, will be his principal musical
adviser for many years. His meetings
with György Sebök, Eva Janzer and Bernard
Greenhouse will be also decisive for the development of his artistic personality.
First Prizes at Casals (1976) and Rostropovitch (1977) Competitions help to project his
international career to the principal capitals of
Europe, America and Asia, invited by orchestras like Washington National Symphony, Czech Philharmonic, English Chamber, France National Orchestra, and others
from Tokyo, Seoul, Düsseldorf, Stuttgart,
Bamberg, Moscu, Madrid, Barcelona...Under
the baton ofVaclav Neuman, Mstislav
Rostropovitch, Pierre Boulez, Karl Münchinger,
Dimitri Kitaienko, Sakari Oramo and Georges
Malcom among others.
Chamber music and pedagogie are an important and essential part of Lluís Claret professional activity.
He founded the Barcelona Trio (1980-1993),
performs regularly with the pianists JosepMaria Colom and Benedicte Palko and colla31
ENGLISH
borates very often with other prestigious musicians at Festivals like Kuhmo, Naantali, Ernen,
l’Epau, Pablo Casals (Prades), Granada,
Seoul...
His is actualy teaching at the “Victoria dels
Angels” Music School at Sant Cugat (Barcelona)
and theToulouse Conservatory (France), and
gives Master Classes in France, Portugal,
Belgium, Italy, USA, Japan and Korea.
Together with Bernard Greenhouse he conducts
a seminar at the Abbey of Fontfroide (France).
Regularly Lluís Claret is invited as Jury Member
of International Competitions (RostropovitchParis,Paulo-Helsinki, Pablo Casals-Kronberg, Adam- New Zealand...) and he is the
Chairman at theInternational Cello Competition “Lluís Claret”, City of Moguer (Spain).
His great interest in contemporary music
brought him to a close professional collaboration with Henri Dutilleux, Witold Lutoslawski,
Kristoff Penderecki, Joan Guinjoan, Iannis
Xenakis and Pierre Boulez.
32
ENGLISH
GERARD PASTOR, piano
Gerard Pastor combines piano with conducting
and composition. As a pianist he collaborated
with Lluís Claret for editing and premiere of the
work for cello and piano by Pau Casals. As a
composer and arranger he has received
awards and nominations like the Mexico Ariel
Award 2012 to the best soundtrack together
with Michael Nyman. He has also done collaborations as arranger and conductor with musicians like Chano Dominguez, Lucrecia and
Daniel Ligorio.
VIOLONCEL·LISTES DE BARCELONA
The group was born from the desire of Lluís
Claret to share with his family and former students the pleasure of playing together. The
base of the group being the Trio formed by
Lluís Claret, Anna Mora and Daniel Claret. The
group can be extended to many cellists as
necessary, depending on the repertoire performed. 24 musicians took part in a concert tribute to Pau Casals made in Barcelona and 16
cellists recorded the CD In Memoriam Pau
Casals. In 1992 they performed for the
Olympic Family in the Oval Room of the Museu
Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Their
repertoire ranges from Bach, Haydn and
Beethoven to Kodály, Villa-Lobos and Salvador
Brotons, who has written for them. They have
performed at the Palau de la Música Catalana,
Gran Teatre del Liceu and in several European
countries (France, Italy ...). In 2006 they played in Japan with great success.
CENTRE ROBERT GERHARD
It was designed in 2008 as a centre dedicated to promoting and developing various publishing,
recording and concert projects closely related with the Catalan musical heritage. Today the Robert
Gerhard_Centre focuses its mission on providing access to the contents of this heritage, on both a
national and international level.
The C_RG takes its name from one of Catalonia’s most important 20th century composers, Robert
Gerhard Ottenwaelder (Valls, 1896 – Cambridge, 1970), with the intention of highlighting
Catalan music from all ages from a contemporary viewpoint.
Starting with the co-operation between the Catalan public authorities, it wants to join the task that
has been carried out for many years by various institutions and personalities dedicated to localising, preserving, cataloguing, systematising, researching and digitalising the musical heritage so
as to become the backbone and reference portal for Catalan music.
This tool must allow users to access the list of authors’ works, inventories and specialised catalogues, the biographical information on composers and Catalan musicians, catalogues of Catalan
musical instruments turned into heritage and the musical sources which, day after day, are being
digitalised and made available free-of-charge to users.
EDITORIAL DE MÚSICA BOILEAU
In 2004 Editorial de Música Boileau commenced an ambitious project—the publication of the work
of Pau Casals, most of which had never before been published. Thanks to the valuable collaboration of Marta Casals, Director of the edition, and the work of Xosé Aviñoa, this project is continuing with great success. The three volumes of the works for cello were prepared with the important
collaboration of Gerard Claret, who revised the works as he incorporated them into his repertoire.
These are works of tremendous importance composed by one of the greatest interpreters of the
Twentieth Century. www.boileau-music.com
33
GRABACIÓN / RECORDING
Grabación realizada en la Escola de Música Pau Casals (El Vendrell)
los días 10, 11 y 12 de julio de 2010
PRODUCCIÓN MUSICAL, GRABACIÓN, EDICIÓN DIGITALY MASTERIZACIÓN /
MUSICAL PRODUCTION, RECORDING, DIGITAL EDITING AND MASTERING
Magdalena Llamas, José Miguel Martínez y Pilar de la Vega
PRODUCCIÓN / PRODUCTION
José Miguel Martínez y Pilar de la Vega
COMENTARIOS / TEXTS
Marta Porter
TRADUCCIÓN / TRANSLATION
Aibana Productora Editorial, S.L.
DISEÑO
GRÁFICO
/ DESIGN
Pilar de la Vega
IMPRESIÓN / PRINTED
BY
Impresores Digitales
FOTOGRAFÍA
DE PORTADA
/ COVER
PHOTOGRAHPH
© Fundació Pau Casals
AGRADECIMIENTOS / ACKNOWLEDGMENTS
Fundació Pau Casals
Escola de Música Pau Casals (El Vendrell)
VERSO
APARTADO DE CORREOS 10265
28080 MADRID - ESPAÑA
TEL: + 34 91 446 90 94
MÓVIL: + 34 616 27 30 41
[email protected]
www.verso.es
© Y (P) 2013 CLASSIC WORLD SOUND