investigació criminal iv

sindicat autònom de policia-UGT
INVESTIGACIÓ
CRIMINAL IV
INVESTIGACIÓ BÀSICA | POLICIA CIENTÍFICA BÀSICA
INVESTIGACIÓ AVANÇADA | MITJANS TÈCNICS
SEGUIMENTS I VIGILÀNCIES | INVESTIGACIÓ INTERNA | INFORMACIÓ
ANALISIS | POLICIA CIENTÍFICA AVANÇADA
25 hores. FORMACIÓ ON-LINE
AQUEST CURS ESTÀ RECONEGUT PER L’ISPC
on-line
1.- LA TEMPTATIVA D’HOMICIDI I EL DELICTE DE LESIONS.
LEGISLACIÓ. Codi penal.
TÍTOL I. De l’homicidi i les seves formes
Article 138
El qui mati a altri ha de ser castigat, com a reu d’homicidi, amb la pena de presó de deu a
quinze anys.
Formació
TÍTOL III. De les lesions
Article 147
1. El qui, per qualsevol mitjà o procediment, causi a altri una lesió que menyscabi la seva
integritat corporal o la seva salut física o mental, ha de ser castigat com a reu del delicte
de lesions amb la pena de presó de sis mesos a tres anys, sempre que la lesió requereixi
objectivament per a la seva guarició, a més d’una primera assistència facultativa, un
tractament mèdic o quirúrgic. La simple vigilància o seguiment facultatiu del curs de la
lesió no es considera tractament mèdic.
Amb la mateixa pena es castiga el qui, en el termini d’un any, hagi realitzat quatre
vegades
l’acció que descriu l’article 617 d’aquest Codi.
Apartat 1, paràgraf 2n, afegit per la Llei orgànica 11/2003, de 29 de setembre, de mesures
concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers
(BOE núm. 234, de 30 de setembre, i suplement en català núm. 20, de 16 d’octubre).
2. Tot i així, el fet descrit a l’apartat anterior es castiga amb la pena de presó de tres a sis
mesos o una multa de sis a 12 mesos, quan sigui de menys gravetat, atesos el mitjà
emprat o el resultat produït.
Apartat 2 redactat de conformitat amb la Llei 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la
Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal (BOE núm. 283, de 26 de novembre, i
suplement en català núm. 24, d’1de desembre).
Article 148
Les lesions que preveu l’apartat 1 de l’article anterior poden ser castigades amb la pena
de presó de dos a cinc anys, atenent el resultat causat o el risc produït:
1r. Si en l’agressió s’han utilitzat armes, instruments, objectes, mitjans, mètodes o formes
concretament perilloses per a la vida o salut, física o psíquica, del lesionat.
2n. Si hi ha intervingut acarnissament o traïdoria.
3r. Si la víctima és menor de dotze anys o incapaç.
4t. Si la víctima és o ha estat esposa, o dona que està o ha estat lligada a l’autor per una
relació d’afectivitat anàloga, fins i tot sense convivència.
5è. Si la víctima és una persona especialment vulnerable que conviu amb l’autor.
Article redactat de conformitat amb la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de
protecció integral contra la violència de gènere (BOE núm. 313, de 29 de desembre, i suplement en
català núm. 1, d’1 de gener de 2005).
1
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
Article 149
1. El que causi a un altre, per qualsevol mitjà o procediment, la pèrdua o la inutilitat d’un
òrgan o membre principal, o d’un sentit, la impotència, l’esterilitat, una greu deformitat, o
una greu malaltia somàtica o psíquica, es castiga amb la pena de presó de sis a 12 anys.
2. El que causi a un altre una mutilació genital en qualsevol de les seves manifestacions
es castiga amb la pena de presó de sis a 12 anys. Si la víctima és menor o incapaç, és
aplicable la pena d’inhabilitació especial per a l’exercici de la pàtria potestat, tutela,
curatela, guarda o acolliment per un temps de quatre a 10 anys, si el jutge ho considera
adequat a l’interès del menor o incapaç.
Article redactat de conformitat amb la Llei orgànica 11/2003, de 29 de setembre, de mesures
concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers
(BOE núm. 234, de 30 de setembre, i suplement en català núm. 20, de 16 d’octubre).
Formació
Article 150
El qui causi a altri la pèrdua o la inutilitat d’un òrgan o d’un membre no principal, o la
deformitat, ha de ser castigat amb la pena de presó de tres a sis anys.
La diferència entre la temptativa d’homicidi i el delicte de lesions.
En moltes ocasions, la policia judicial, dins de l’àmbit de la investigació de
delictes comesos contra les persones, no ha d’investigar únicament el delicte
comés per raó del seu resultat, si no també per allò que reveli que és el que
pretenia l’autor.
Tot i que en els delictes d’assassinat o bé d’homicidi, el resultat és la mort i, el
més probable és que l’autor volgués matar algú, en ocasions aquest resultat no
s’aconsegueix. En aquest moment apareix una dificultat afegida: en base al que
volia fer l’autor es podrà determinar el delicte que volia cometre, i per tant,
imputar-li.
Aquesta investigació presenta unes característiques molt peculiars. Anem a
treballar, per descomptat, amb elements objectius, però serviran també, per
revelar en el seu cas, els elements subjectius: la veritable voluntat de l’autor.
Una de les dificultats que ens podem trobar quan investiguem un delicte de
lesions és, segons els indicis que es puguin apreciar, que els fets constitueixin un
delicte d’homicidi en grau de temptativa.
L’investigador haurà de realitzar aquelles diligències que siguin necessàries
facilitant al jutge la informació adient per poder acreditar si es tracta d’unes
lesions consumades o d’una temptativa d’homicidi.
En el delicte d‘homicidi en temptativa és molt important demostrar que la voluntat
(dol) de l’autor anava encaminat a cometre un homicidi. El dol, com a element
subjectiu que és, fa necessari establir la prova mitjançant l’acumulació d’indicis.
La prova per indicis, no la estudiarem en aquest tema, donat que ja s’ha explicat
en un altre curs.
2
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
El principal mitjà d‘investigació que s’haurà d’utilitzar per a poder construir la
prova indiciària serà la prova testifical ( les declaracions testificals dels possibles
testimonis i de la víctima ), així com la declaració de l’imputat.
Els indicis que es tenen en compte per a poder determinar la temptativa
d’homicidi, venen establerts per la jurisprudència i per la doctrina:
1. Relacions entre víctima i autor: STS 29/02/1988 (forta discussió sobrevinguda
arran de retrets i del desafiament de trobar-se l’endemà). STS 02/03/1993
(existència de disputes i ressentiments anteriors). STS 22/12/1989 (enemistat
greu entre acusat i víctima).
Formació
2. Personalitat de l’agressor i de l’agredit.
3. Actituds i incidències observades moments abans dels fets, especialment
si es van donar actes provocatius, paraules insultants, amenaces de mals,
caràcter fugaç o episòdic de les amenaces o bé reiterat. (STS 18/04/1989).
4. Manifestacions dels actors en el moment de la baralla i de l’agressor
després de l’acte criminal.
5. Tipus, dimensions i característiques de l’arma utilitzada, així com la seva
idoneïtat per a matar o lesionar (STS 28/03/1995, STS 26/05/1995).
6. Zona del cos on es va dirigir l’agressió, apreciació de la seva vulnerabilitat,
així com el seu caràcter més o menys vital.
7. Insistència i reiteració dels atacants.
8. Conducta posterior de l’agressor, ja sigui atenent a la víctima, o pel
contrari desfent-se de l’arma i allunyant-se del lloc dels fets amb
inequívoca actitud de fugida (STS 21/12/1990).
Això no obstant, és important destacar que, el Tribunal Suprem considera que els
indicis més importants per determinar la temptativa d’homicidi són el tipus
d’arma, la zona del cos de la víctima que es lesionada ( si és o no vital ) i la
gravetat de la lesió.
STS 13/02/1993: [...] la sentencia de instancia estima que los hechos que ha
narrado no son constitutivos del delito acusado de homicidio frustrado, al faltar el
“elemento anímico de querer poner fin a la vida del atacado“ y sí de un delito
de lesiones graves del número 4 del artículo 420 del Código Penal, ya que si bien
se utilizó para dar el golpe (sólo uno) un arma de posibilidades mortíferas, y lo dio
en zona vital, de sus actos anteriores y sobre todo posteriores resulta evidente la
falta de finalidad en sus acciones de acabar con la vida de su entonces
compañero de convivencia íntimo, puesto que “ni repitió el golpe, pudiendo
fácilmente realizarlo“ y así consumar el hipotético homicidio y “reaccionó de
inmediato para auxiliar al herido“, lo que contradice el “animus“ homicida, cuando
en realidad de dicha conducta se extrae como única “la finalidad de querer
reprender “ (aún en forma no ortodoxa).
3
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
Formació
on-line
Tal conclusión vulnera notoriamente las reglas de la lógica y de la común
experiencia. Cierto que reiterada doctrina de esta Sala, en orden a la fijación de si
ha existido un ánimo de lesionar congruente con el resultado efectivamente
producido o si, por el contrario, tal resultado obedeció por causas ajenas a una
finalidad homicida, indica ha de fijarse o establecerse en base a varios indicios
externos, de los que, razonable, lógicamente y conforme a las normas de
experiencia, ha de concluirse en el propósito que guió al sujeto activo en su
actuación, y que los mismos, antecedentes, concomitantes y posteriores, son
muchos y así, en síntesis, la dirección, el número y la violencia de los golpes; las
condiciones de espacio tiempo y lugar; las circunstancias conexas con la acción;
las manifestaciones del culpable y su actividad anterior y posterior al delito; las
relaciones entre el autor y la víctima; y la causa o motivo para delinquir ( cfr, SS.
entre otras, de 27 de junio de 1991 y 16 de marzo de 1992), no todos ellos
ostentan la misma fuerza de convicción y así la naturaleza del arma y la zona
anatómica sobre la que se ejecuta la acción tienen, al igual que la potencialidad
del resultado letal, un valor de primer grado (crf, S. De 22 de febrero de 1992). En
el supuesto cuestionado el arma utilizada, como se dice en la propia resolución
censurada, es de “posibilidades mortíferas“ el golpe se dio en zona torácica
(hemitórax derecho), a la altura de la región mamaria, seccionó vasos sanguíneos
y el cuchillo se introdujo en la “cavidad pleural“ y “parénquima pulmonar derecho“,
heridas que (después de intervención quirúrgica) tardaron en curar 47 días y que,
como ha comprobado la Sala haciendo uso de la facultad que le confiere el
artículo 899 de la LECrim, al leer los folios 15 y 17 de las actuaciones, podrían
haber producido la muerte (del sujeto pasivo), si la asistencia médica se hubiese
demorado, lo que corrobora el estado de “shock“ hipovolémico con que ingresó
en el centro hospitalario; sin que el auxilio al herido y llamada consecuente al
Médico, así como a la Guardia Civil, pueda tener otra significación que la propia
de una atenuante, esto es minoración de la sanción imponible, no interrupción del
“iter criminis“ ya realizado [...].
Diligències d’investigació.
La prova testifical.
Dels mitjans de prova directes, i que són més utilitzats per la policia, cal destacar
la prova testifical que quan està sotmesa a uns determinats requisits pot
esdevenir prova de càrrec.
TÍTULO V. De la comprobación del delito y averiguación del delincuente.
CAPÍTULO V. De las declaraciones de los testigos.
Artículo 410.
Todos los que residan en territorio español, nacionales o extranjeros, que no estén
impedidos, tendrán obligación de concurrir al llamamiento judicial para declarar cuanto
supieren sobre lo que les fuere preguntado si para ello se les cita con las formalidades
prescritas en la Ley.
L’ incompliment d’aquesta obligació de comparèixer només es castiga si és davant del
jutge, en canvi si aquest incompliment es arran de la citació policial, l’únic que pot fer la
4
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
policia és fer constar en diligències la citació formal del testimoni i la seva
incompareixença.
Tan important és saber com fer una declaració d’un testimoni com el fet de que hi
ha testimonis que estan exempts de declarar.
Formació
Artículo 416 LECrim:
Están dispensados de la obligación de declarar:
1. Los parientes del procesado en líneas directa ascendente y descendente, su cónyuge,
sus hermanos consanguíneos o uterinos y los colaterales consanguíneos hasta el
segundo grado civil, así como los parientes naturales a que se refiere el número 3 del
artículo 261.
El Juez instructor advertirá al testigo que se halle comprendido en el párrafo anterior que
no tiene obligación de declarar en contra del procesado ; pero que puede hacer la
manifestaciones que considere oportunas, consignándose la contestación que diere a
esta advertencia.
2.El abogado del procesado respecto a los hechos que éste le hubiese confiado en su
calidad de defensor.
Si alguno de los testigos se encontrase en las relaciones indicadas en los párrafos
precedentes con uno o varios de los procesados, estará obligado a declarar respecto a
los demás, a no ser que su declaración pudiera comprometer a su pariente o defendido.
Artículo 417 LECrim:
No podrán ser obligados a declarar como testigos:
1.Los eclesiásticos y ministros de cultos disidentes, sobre los hechos que les fueren
revelados en el ejercicio de las funciones de su ministerio.
2.Los funcionarios públicos, tanto civiles como militares, de cualquier clase que sean,
cuando no pudieran declarar sin violar el secreto que por razón de sus cargos estuviesen
obligados a guardar, o cuando, procediendo en virtud de obediencia debida, no fueren
autorizados por su superior jerárquico para prestar la declaración que se les pida.
3.Los incapacitados física o moralmente.
En l’acte de declaració del testimoni es tindran en compte tots i cadascun dels
aspectes que esmenta l’article 436 de la LECrim, a més a més cal tenir en
compte que poden comparèixer acompanyats del seu advocat, encara que
aquest no pot intervenir en la declaració.
Artículo 436 LECrim:
El testigo manifestará primeramente su nombre, apellidos paterno y materno, edad,
estado y profesión, si conoce o no al procesado y a las demás partes, y si tiene con ellos
parentesco, amistad o relaciones de cualquier otra clase, si ha estado procesado y la
pena que se le impuso. Si el testigo fuera miembro de las Fuerzas y Cuerpos de
Seguridad en el ejercicio de sus funciones, será suficiente para su identificación el
número de su registro personal y la unidad administrativa a la que está adscrito.
El Juez dejará al testigo narrar sin interrupción los hechos sobre los cuales declare, y
solamente le exigirá las explicaciones complementarias que sean conducentes a
desvanecer los conceptos oscuros o contradictorios. Después le dirigirá las preguntas
que estime oportunas para el esclarecimiento de los hechos.
5
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
La prova testifical quan està sotmesa a uns determinats requisits pot esdevenir
prova de càrrec; això no obstant, jurisprudència i doctrina, esmenten que hi ha
determinades declaracions que degut a les característiques personals de qui
declara (víctima, parentiu amb l’autor o amb la víctima, el policia investigador,
etc.) estan sota sospita de parcialitat, i per tant demana el compliment d’un
seguit de requisits per a poder constituir prova de càrrec:
Que sigui creïble.
Que estigui absent d’ambigüitats.
Que sigui coherent i concreta.
Que estigui absent de contradiccions.
Que sigui constant i no hi hagi modificacions.
Formació
a)
b)
c)
d)
e)
A més del compliment d’aquests requisits, cal que la declaració estigui
corroborada amb uns indicis objectius.
La declaració de la víctima. Aptitud per a destruir la presumpció
d’innocència.
Cal destacar la importància de la declaració de la víctima com a prova de càrrec
ja que si no s’acceptés la validesa de la declaració testifical s’arribaria a la més
absoluta impunitat de delictes, principalment els relatius a la llibertat sexual,
(SSTS 31/03/1987, 13/04/1992).
Això no obstant, quan ens trobem davant d’uns fets per a investigar, cap la
possibilitat que la declaració de la víctima no s’ajusti a la realitat dels fets
denunciats, ja sigui per fabulacions o inventiva de la víctima, perquè hi ha un
ànim d’odi o revenja contra el denunciat, o un mòbil de lucre per a cobrar
l’assegurança, etc.
S’han de comprovar sempre els fets denunciats per tal d’esbrinar si allò denunciat
es cert (comprovació de fets) o es donen algunes contradiccions o incoherències
que poden perjudicar el desenvolupament de la investigació.
La jurisprudència, a més dels requisits generals que tota declaració testifical ha
de tenir, demana que la declaració de la víctima, en compleixi uns d’addicionals,
(absència de mòbils subjectius: que no es doni un ànim de revenja, enemistat,
fabulacions, etc.).
STS 21/09/2000: […] Esta Sala viene diciendo de manera constante y reiterada
que el testimonio de la víctima, aunque no hubiese otro más que el suyo, cuando
no existan razones objetivas que invaliden sus afirmaciones o provoquen dudas
en el Juzgador impidiéndole formar su convicción en consecuencia, es
considerado apto para destruir la presunción de inocencia (SS 5 Mar., 25 Abr., 5 y
11 May. 1994, entre otras muchas). Declaración cuya valoración corresponde al
Tribunal juzgador que la presenció dentro de ciertas cautelas garantizadoras de
su veracidad, que como señala la S 19 Feb. 2000, son:
6
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
A) Ausencia de incredibilidad subjetiva, que pudiera resultar de sus
características o de sus circunstancias personales. En este punto dos son los
aspectos subjetivos relevantes:
a) Sus propias características físicas o psicoorgánicas, en las que se ha
de valorar su grado de desarrollo y madurez (no es lo mismo un mayor de
edad que un menor, o un niño) y la incidencia que en la credibilidad de sus
afirmaciones pueden tener algunas veces ciertos trastornos mentales o
enfermedades como el alcoholismo o la drogadicción.
Formació
b) La inexistencia de móviles espurios que pudieran resultar bien de las
tendencias fantasiosas o fabuladoras de la víctima, como un posible
motivo impulsor de sus declaraciones, o bien de las previas relaciones
acusado-víctima, denotativas de móviles de odio o de resentimiento,
venganza o enemistad, que enturbien la sinceridad de la declaración
haciendo dudosa su credibilidad, y creando un estado de incertidumbre y
fundada sospecha incompatible con la formación de una convicción
inculpatoria sobre bases firmes; pero sin olvidar también que aunque todo
denunciante tiene por regla general interés en la condena del denunciado,
no por ello se elimina de manera categórica el valor de sus afirmaciones
(S 11 May. 1994).
B) Verosimilitud del testimonio, basada en la lógica de su declaración y el
suplementario apoyo de datos objetivos. Esto supone:
a) La declaración de la víctima ha de ser lógica en sí misma, o sea no
contraria a las reglas de la lógica vulgar o de la común experiencia, lo que
exige valorar si su versión es o no insólita, u objetivamente inverosímil por
su propio contenido.
b) La declaración de la víctima ha de estar rodeada de corroboraciones
periféricas de carácter objetivo obrantes en el proceso; lo que significa que
el propio hecho de la existencia del delito esté apoyado en algún dato
añadido a la pura manifestación subjetiva de la víctima (SS 5 Jun. 1992;
11 Oct. 1995; 17 Abr. y 13 May. 1996; y 29 Dic. 1997). Exigencia que, sin
embargo habrá de ponderarse adecuadamente en delitos que no dejan
huellas o vestigios materiales de su perpetración (art. 330 LECrim.),
puesto que, como señala la S 12 Jul. 1996, el hecho de que en ocasiones
el dato corroborante no pueda ser contrastado no desvirtúa el testimonio si
la imposibilidad de la comprobación se justifica en virtud de las
circunstancias concurrentes en el hecho. Los datos objetivos de
corroboración pueden ser muy diversos: lesiones en delitos que
ordinariamente las producen; manifestaciones de otras personas sobre
hechos o datos que sin ser propiamente el hecho delictivo atañen a algún
aspecto fáctico cuya comprobación contribuya a la verosimilitud del
testimonio de la víctima; periciales sobre extremos o aspectos de igual
valor corroborante; etcétera.
C) Persistencia en la incriminación, que debe ser mantenida en el tiempo, y
expuesta sin ambigüedades ni contradicciones. Este factor de ponderación
supone:
7
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
a) Persistencia o ausencia de modificaciones en las sucesivas
declaraciones prestadas por la víctima sin contradecirse ni desdecirse. Se
trata de una persistencia material en la incriminación, valorable «no en un
aspecto meramente formal de repetición de un disco o lección aprendida,
sino en su constancia sustancial de las diversas declaraciones» (S 18 Jun.
1998).
b) Concreción en la declaración que ha de hacerse sin ambigüedades,
generalidades o vaguedades. Es valorable que especifique y concrete con
precisión los hechos narrándolos con las particularidades y detalles que
cualquier persona en sus mismas circunstancias sería capaz de relatar.
Formació
c) Coherencia o ausencia de contradicciones, manteniendo el relato la
necesaria conexión lógica entre sus diversas partes.
Debe recordarse en todo caso que no se trata de condiciones objetivas de validez
de la prueba sino de criterios o parámetros a que ha de someterse la valoración
del testimonio de la víctima, delimitando el cauce por el que ha de discurrir una
valoración verdaderamente razonable, y controlable así casacionalmente a la luz
de las exigencias que esos factores de razonabilidad valorativos representan.
2./ En el presente caso se trata de dos mujeres de diecinueve años, es decir con
grado de madurez suficiente para tener conciencia de la relevancia de sus
declaraciones como testigos, que no conocían de nada al acusado ni actuaron
por móviles espurios al relatar los hechos y señalar al acusado como su autor.
Sus declaraciones son objetivamente verosímiles por su contenido, concretas en
su precisa descripción de lo sucedido, carentes de internas contradicciones, y
persistentes en todo momento, sin modificaciones en lo sustancial. El que una de
las víctimas rectificara en posterior declaración el detalle del color de los ojos del
agresor inicialmente afirmado no resta valor a su declaración testifical porque de
ello solo se deduce simple error o falta de certeza sobre tal extremo que no es
precisamente un detalle sobre el que se pueda exigir mayor precisión a quien
durante la noche sufre una agresión tan grave como la cometida en este caso, ni
constituyó la base de la identificación del acusado, hecha realmente cuando la
víctima le tuvo a la vista en rueda de reconocimiento primero, y posteriormente en
juicio oral. Por otra parte la inicial omisión de alguno de los episodios de la
agresión y su inclusión en declaración posterior no merma la verosimilitud del
testimonio, porque más que falta de persistencia en lo declarado es desarrollo en
el relato, fácilmente explicable en quien, superando la lógica inhibición inicial,
completa luego su declaración. Debe significarse además que la localización en
la vivienda del acusado de las prendas descritas por las víctimas, entre ellas una
cazadora negra con pinchos metálicos, constituye un dato objetivo de
corroboración que refuerza la verosimilitud de sus testimonios.
En definitiva la valoración favorable que la Sala de instancia hace de los
testimonios prestados a su presencia por las víctimas de ambas agresiones
resulta razonable y ajustada a los criterios de ponderación exigidos por la doctrina
de esta Sala. […]
STS 05/05/2003: […] En el curso del informe se barajan cuatro hipótesis tanto
referidas a si miente, como si los abusos fueron causados por otra persona, que
no su padre, y le imputa a éste los hechos, como si por cualquier motivo exagera
8
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
o fabula los hechos, o bien son verosímiles las afirmaciones que se contienen en
el escrito de denuncia ante la policía judicial y el juzgado instructor.
Esta Sala (entre otras, S 21 Sep. 2000) viene declarando de manera constante y
reiterada que el testimonio de la víctima, aunque no hubiese otro más que el
suyo, cuando no existan razones objetivas que invaliden sus afirmaciones o
provoquen dudas en el juzgador impidiéndole formar su convicción en
consecuencia, es considerado apto para destruir la presunción de inocencia (SS
5 Mar., 25 Abr., 5 y 11 May. 1994, entre otras muchas). Declaración cuya
valoración corresponde al Tribunal juzgador que la presenció dentro de ciertas
cautelas garantizadoras de su veracidad, que como señala la S 19 Feb. 2000,
son:
Formació
A) Ausencia de incredibilidad subjetiva, que pudiera resultar de sus
características o de sus circunstancias personales. En este punto dos son los
aspectos subjetivos relevantes:
a) Sus propias características físicas o psicoorgánicas, en las que se ha
de valorar su grado de desarrollo y madurez, y la incidencia que en la
credibilidad de sus afirmaciones pueden tener algunas veces ciertos
trastornos mentales o enfermedades como el alcoholismo o la
drogadicción. Rebeca tiene unos resortes mentales suficientemente
maduros.
b) La inexistencia de móviles espurios que pudieran resultar, bien de las
tendencias fantasiosas o fabuladoras de la víctima, como un posible
motivo impulsor de sus declaraciones, o bien de las previas relaciones
acusado-víctima, denotativas de móviles de odio o de resentimiento,
venganza o enemistad, que enturbien la sinceridad de la declaración
haciendo dudosa su credibilidad, y creando un estado de incertidumbre y
fundada sospecha incompatible con la formación de una convicción
inculpatoria sobre bases firmes; pero sin olvidar también que aunque todo
denunciante puede tener interés en la condena del denunciado, no por ello
se elimina de manera categórica el valor de sus afirmaciones (S 11 May.
1994). En este sentido, nada obtenía la menor al denunciar a su propio
padre de abusos sexuales.
B) Verosimilitud del testimonio, basada en la lógica de su declaración y el
suplementario apoyo de datos objetivos. Esto supone:
a) La declaración de la víctima ha de ser lógica en sí misma, o sea, no
contraria a las reglas de la lógica vulgar o de la común experiencia, lo que
exige valorar si su versión es o no insólita, u objetivamente inverosímil por
su propio contenido.
b) La declaración de la víctima ha de estar rodeada de corroboraciones
periféricas de carácter objetivo obrantes en el proceso; lo que significa que
el propio hecho de la existencia del delito esté apoyado en algún dato
añadido a la pura manifestación subjetiva de la víctima (SS 5 Jun. 1992,
11 Oct. 1995, 17 Abr. y 13 May. 1996, y 29 Dic. 1997). Exigencia que, sin
embargo, habrá de ponderarse adecuadamente en delitos que no dejan
huellas o vestigios materiales de su perpetración (art. 330 LECrim.),
puesto que, como señala la S 12 Jul. 1996, el hecho de que en ocasiones
9
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
el dato corroborante no pueda ser contrastado, no desvirtúa el testimonio
si la imposibilidad de la comprobación se justifica en virtud de las
circunstancias concurrentes en el hecho. Los datos objetivos de
corroboración pueden ser muy diversos: lesiones en delitos que
ordinariamente las producen; manifestaciones de otras personas sobre
hechos o datos que sin ser propiamente el hecho delictivo atañen a algún
aspecto fáctico cuya comprobación contribuya a la verosimilitud del
testimonio de la víctima; periciales sobre extremos o aspectos de igual
valor corroborante; etcétera.
Formació
C) Persistencia en la incriminación, que debe ser mantenida en el tiempo, y
expuesta sin ambigüedades ni contradicciones. Este factor de ponderación
supone:
a) Persistencia o ausencia de modificaciones en las sucesivas
declaraciones prestadas por la víctima sin contradecirse ni desdecirse. Se
trata de una persistencia material en la incriminación, valorable «no en un
aspecto meramente formal de repetición de un disco o lección aprendida,
sino en su constancia sustancial de las diversas declaraciones» (S 18 Jun.
1998).
b) Concreción en la declaración que ha de hacerse sin ambigüedades,
generalidades o vaguedades. Es valorable que especifique y concrete con
precisión los hechos narrándolos con las particularidades y detalles que
cualquier persona en sus mismas circunstancias sería capaz de relatar.
c) Coherencia o ausencia de contradicciones, manteniendo el relato la
necesaria conexión lógica entre sus diversas partes.
Debe recordarse en todo caso que no se trata de condiciones objetivas de validez
de la prueba sino de criterios o parámetros a que ha de someterse la valoración
del testimonio de la víctima, delimitando el cauce por el que ha de discurrir una
valoración verdaderamente razonable, y controlable así casacionalmente a la luz
de las exigencias que esos factores de razonabilidad valorativos representan.
Conforme a estos parámetros, el testimonio de la menor Rebeca S. T. estaba
robustecido de verosimilitud, que lo acredita su propio relato, y los informes
periciales, muy completos, a los que ya hemos hecho referencia, en número de
tres, todos ellos coincidentes, cualquiera que fuera la procedencia de tales
dictámenes. Por lo demás, también hay datos complementarios (denominados
también periféricos) que avalan la veracidad de sus afirmaciones. En este
sentido, dos amigas de la menor prestaron declaración en el acto del juicio oral,
manifestando que Rebeca S. T. les había relatado lo ocurrido, una vez que ellas,
tras su estado general de abatimiento, la inquirieron por la razón del mismo. Del
propio modo, su entonces novio Alberto también relató los pormenores que
conocía a través de ella de esta cuestión, y su madre fue finalmente receptora de
su denuncia, si bien ésta no la creyó, lo que en absoluto es dato que permita
suponer la mendacidad de sus afirmaciones. La falta de coincidencia en el
número concreto de penetraciones vaginales por parte del acusado, cuando
quedan perfectamente demostradas al menos cuatro, con gran precisión, no
permite deducir que todo lo ocurrido sea mera fabulación de la menor, sino fruto
del paso del tiempo, o del aturdimiento comprensible de la menor. […]
10
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
STS 02/04/2003: […] El interrogatorio de los testigos se encamina a obtener la
verdad pero dicho camino se debe transitar rectamente. El derecho a la prueba
no permite abusos, habiendo señalado reiteradamente tanto el TC (SS 51/1985,
89/1986, 158/1989, etc.), como este TS (SS 18 Feb. y 13 May. 1989, y 7 May.
1990, etc.), que la práctica de prueba en el proceso penal no tiene un carácter
absoluto e ilimitado, quedando excluido lo que sea impertinente así como lo que
sea inútil o pernicioso. […]
Formació
La declaració dels policies. La sospita de parcialitat del policia investigador.
Les declaracions dels agents de policia tenen el valor de declaracions testificals,
no obstant això, doctrina i la jurisprudència (STS 446/1997), consideren que les
declaracions testificals dels policies investigadors estan sota sospita de
parcialitat.
Es poden diferenciar dos tipus de declaracions policials:
a) Les declaracions dels policies derivades de les investigacions fetes per
ells mateixos; considerades com a denúncies a efectes legals igual que
l’atestat policial. (són les que estan sota sospita de parcialitat).
b) Les declaracions dels policies basades en la percepció d’un fet rellevant
per a l’enjudiciament; en aquest cas són equiparables a qualsevol
declaració testifical.
STC 30/11/1993: [...] nuestra Ley de Enjuiciamiento Criminal, no permite valorar
como prueba testifical la declaración de cualquier miembro de las Fuerzas y
Cuerpos de Seguridad, sino única y exclusivamente la de aquel funcionario de la
Policía Judicial que intervino personalmente en las diligencias del atestado,
presenció la perpetración del hecho punible o efectuó la recogida del
cuerpo del delito o la detención de su autor. [...]
11
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
La informació confidencial i el dret a no revelar les fonts d’informació.
Llei 10/94 de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra.
Article 11 Principis d’actuació
Sisè. Pel que fa al secret professional, els membres del Cos de Mossos d’Esquadra han
de guardar secret rigorós respecte a totes les informacions que coneguin per raó o en
ocasió del compliment de llurs funcions, i no estan obligats a revelar les fonts
d’informació, llevat que els ho imposin el compliment de llurs funcions o les disposicions
legals.
Formació
La confidència, és la revelació d’uns fets reservats, i aquesta revelació pot tenir el
seu origen en una relació de confiança, a canvi d’un determinat favor, o per un
preu o recompensa.
En tot cas la informació confidencial té el valor de mitjà d’investigació i no el valor
d’un mitjà de prova.
La primera norma d’un policia que rep una informació confidencial és confirmarla, ja que si aquesta informació confidencial és utilitzada com a mitjà
d’investigació (pensem que podem fonamentar una petició d’entrada i perquisició
amb les informacions dels confidents “STS 10/01/1996” ), i la informació
confidencial és falsa podem tenir repercussions negatives davant l’autoritat
judicial per actuar amb negligència alhora de presentar la informació davant del
jutge instructor.
STS 17/01/1995: [...] El artículo 709 de la LECrim establece que el Presidente no
permitirá que el testigo conteste preguntas o repreguntas capciosas, sugestivas o
impertinentes y que, contra la resolución que sobre este extremo adopte, podrá
interponerse en su DIA recurso de casación, si se hiciere en el acto la
correspondiente propuesta.
Pero es que además, la pretensión de la defensa de que el testigo, Sargento de
la Guardia Civil, respondiera a la pregunta de cual había sido el confidente sobre
cuya manifestación habían iniciado las correspondientes pesquisas, era
impertinente porque para nada afectaba a la realidad fáctica sobre la que había
de construirse en su caso, la prueba de la infracción penal [...]
A la pràctica, els jutges rebutgen per impertinent la pregunta que es fa als agents de
policia judicial quan se’ls pregunta pels noms dels seus confidents.
El testimoni de referència.
Podríem definir al testimoni de referència com aquell testimoni que no ha
presenciat directament els fets, però que en té coneixement per part d’un
testimoni directe o presencial.
La jurisprudència admet la declaració testifical de referència, sempre que el
testimoni directe no pugui declarar i sigui corroborada per indicis objectius que la
facin creïble.
12
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
Els elements que donen validesa a la declaració testifical de referència són:
a) Plena identificació del testimoni directe.
b) Motivació i justificació del perquè no pot declarar el testimoni directe.
c) Corroboració de la declaració amb altres indicis objectius.
d) Només s’accepta el testimoni de referència de primera mà. La
jurisprudència no accepta els testimonis de referència d’altres de la
mateixa condició.
Formació
Això no obstant, si el testimoni directe pot declarar, el jutge ha d’escoltar-lo i serà
preferent davant del de referència; “Que la prueba testifical de referencia sea un
medio probatorio de valoración constitucionalmente permitida no significa, como se
indicaba en la STC 303/1993, que, sin más, pueda erigirse en suficiente para desvirtuar
la presunción de inocencia, ya que, como se señalaba en la STC 217/1989, la
declaración del testigo de referencia no puede sustituir la del testigo principal ; antes al
contrario, cuando existan testigos presenciales, el órgano judicial debe oírlos
directamente, en vez de llamar a declarar a quienes oyeron de ellos el relato de su
experiencia“.
La prova anticipada o preconstituïda.
A partir del que estableix la LECrim, es distingeixen dos tipus d’actes que poden
comportar la prova anticipada o preconstituïda per la impossibilitat o dificultat de
poder ser practicats en l’acte del judici oral:
1- Actes que són irreproduïbles com ara la inspecció ocular, el cos del delicte,
l’autòpsia del cadàver, informes de lesions, anàlisis químiques, informes pericials,
la diligència d’entrada i perquisició, l’obertura de la correspondència.
2- Actes que poden ser reproduïbles en el judici oral però que són irrepetibles
per les circumstàncies que en concorren, la Llei autoritza la pràctica anticipada
(testimoni que serà absent del país, o que hi hagi motius raonables per creure
que pot esdevenir la seva mor o incapacitació física o intel·lectual abans de l’acte
del judici oral o l’imminent perill de mort del testimoni).
La declaració testifical anticipada.
La declaració testifical anticipada pot ser cabdal en determinats supòsits que ens
podem trobar (malaltia greu del testimoni, testimoni resident fora de l’Estat,
testimoni que està amenaçat i es preveu la seva incompareixença, etc). En
aquestes situacions és molt important que la policia faci arribar al Jutge o al
Fiscal la necessitat de practicar la prova testifical anticipada, ja que si no fos així
13
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
molts delictes quedarien impunes sense la posada en pràctica d’aquest tipus de
prova.
STC 25/02/1991: [...]No admitir la prueba preconstituida con las debidas garantías
supondría hacer depender el ejercicio del “ius punendi “del Estado al azar o de la
malquerencia de las partes (por ejemplo mediante la amenaza a los testigos, STC
154/1990); pudiendo dejarse sin efecto lo actuado sumarialmente.[...]
Formació
STS 07/05/2003: […] La jurisprudencia del TS, por todas S 1338/2002, de 17 Jul.,
ha venido admitiendo la validez de la introducción en el plenario, a efectos de
garantizar el principio de contradicción, mediante la lectura de la declaración
correspondiente, de lo manifestado por el testigo en la fase sumarial y ante el
juez instructor siempre que dicha declaración se haya producido conforme a las
prescripciones de la LECrim. Las condiciones previstas en el mencionado artículo
se refieren a que la diligencia sumarial no pueda ser reproducida en el juicio oral
por causas independientes de la voluntad de las partes. Con independencia de
supuestos de imposibilidad absoluta, como es el fallecimiento del testigo, se han
perfilado por la jurisprudencia otros supuestos en los que la presencia deviene
funcionalmente imposible, bien sea por tratarse de personas con residencia en el
extranjero o que se encuentren en paradero desconocido o ilocalizables, lo que
deberá tener su adecuada constancia en los autos, sin perjuicio de que el
Tribunal, atendiendo a los diversos casos que puedan plantearse, debe desplegar
la diligencia adecuada para localizar a la persona de que se trate. El fundamento
de ello es hacer compatible el derecho de las partes a la práctica de las pruebas
propuestas y el de realizar la justicia en un tiempo razonable, sin que la ausencia
de un testigo conlleve sin más la impunidad. Evidentemente debe tratarse de
declaraciones prestadas ante el juez de instrucción reuniendo los requisitos
exigidos por la Ley, pues fuera de este supuesto no se trataría propiamente de
diligencias sumariales de prueba, de forma que, aún no satisfaciéndose el
principio de contradicción en aquella declaración, puesto que sucede con
frecuencia, sobre todo cuando se trata del denunciante, que su declaración se
produce con anterioridad a la del imputado, que dicho principio esencial del
proceso se desenvuelve en el acto del plenario mediante la lectura concreta y
puntual de la diligencia, abriéndose de esta forma a las partes la posibilidad de
salvaguardar sus derechos (TS S 360/2002, de 4 Mar.).
El TC se refiere a la excepcionalidad que supone la incorporación al proceso
como prueba anticipada de la testifical, solo si existe una imposibilidad real de
que sea practicada en el juicio oral, subrayando especialmente el cumplimiento
del requisito relativo a la garantía de contradicción, de forma que si dicha
declaración puede ser hecha contradictoriamente en la fase de instrucción deberá
así realizarse, pues de lo contrario se vulneraría el derecho de defensa del
acusado (TC S 94/2002, de 22 Abr. y los precedentes citados en la misma).
En el enjuiciamiento objeto del presente recurso, desde la instrucción de la causa
se previó la imposibilidad de la incomparecencia de los perjudicados en el delito
por lo que el juez de instrucción acordó su práctica con presencia del letrado que
asistía a los imputados desarrollándose la testifical con cumplimento de la
contradicción necesaria y, como documental, se incorporó al enjuiciamiento dada
la imposibilidad de comparecer de los perjudicados.
Las denuncias del recurso sobre la vulneración del principio acusatorio, por
cuanto el fiscal realiza una acusación sin concretar la actividad del recurrente,
14
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
carece de base atendible al referirse en el escrito de acusación a una
participación conjunta de los acusados en la realización de unos hechos
claramente descritos.
Formació
En autos consta que los perjudicados en el delito, personas en situación de
clandestinidad y contra las que no procedía la adopción de medida cautelar
alguna, al ser liberados realizaron las comparecencias judiciales a las que fueron
citados, entre ellas los reconocimientos de identidad de los acusados, practicados
con asistencia letrada y observancia de las garantías de contradicción. Citados al
juicio oral no fueron localizados, por lo que el juicio se desarrolló, sin contar con
su presencia, con la lectura de sus declaraciones en el sumario en aplicación del
art. 730 de la LECrim., bien que conste protesta de la defensa. La prueba
propuesta era de imposible práctica toda vez que la clandestinidad en la que
actuaban los perjudicados, y de la que se aprovechaban los acusados, impidió
asegurar su presencia en el juicio, por lo que desde la instrucción se adoptaron
las prevenciones precisas para asegurar los reconocimientos de identidad. […]
STS 11/04/1996: [...] la doctrina del TC y de esta Sala han admitido la eficacia
probatoria de las diligencias sumariales en los casos de la prueba preconstituida
y anticipada a que se refiere el articulo 730 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal
(SSTC 80/1986, 25/1988, 60/1988,217/1989,140/1991), que incluye en
determinados supuestos la posibilidad y licitud de reemplazar la prueba testifical
que no pueda practicarse en el juicio por la lectura de las declaraciones
sumariales : se trata de los casos en que el testigo haya fallecido ( STC 41/1991,
de 25 de febrero y de esta Sala de 15 de abril y 16 de junio de 1992 , por ejemplo
) , o se encuentre en el extranjero , fuera de la jurisdicción del Tribunal , no siendo
factible su comparecencia ( Sentencias de 15 de enero de 1991, 5 de junio y 16
de noviembre de 1992, entre otras ), o bien cuando se encuentra en ignorado
paradero , habiendo resultado infructuosas las diligencias practicadas para su
citación en forma legal y fallidas las gestiones policiales realizadas para su
localización ( Sentencias de 26 de noviembre y 1 de diciembre de 1992 ).[...]
Per tant, del que es dedueix de la jurisprudència els supòsits més comuns que
poden motivar la declaració testifical anticipada són:
a) Que es preveu que el testimoni hagi de morir abans de l’acte de judici.
b) El testimoni està malalt greu o es preveu la incapacitació física o
intel·lectual, i existeix la possibilitat d’incompareixença al judici.
c) El testimoni resideix a l’ estranger. Article 410 de la LECrim ( no esta
obligat a comparèixer al judici).
d) Localització o parador desconegut .
e) Es preveu que no compareixerà al judici (por per les amenaces de l’entorn
de l’imputat). Cal tenir en compte l’article 464 del CP.
Artículo 448 LECrim.
Si el testigo manifestare, al hacerle la prevención referida en el artículo 446, la
imposibilidad de concurrir por haber de ausentarse de la Península, y también en el caso
en que hubiere motivo racionalmente bastante para temer su muerte o incapacidad física
15
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
o intelectual antes de la apertura del juicio oral, el Juez instructor hará saber al reo que
nombre Abogado en el término de veinticuatro horas, si aún no lo tuviere, o de lo
contrario, que se le nombrará de oficio, para que le aconseje en el acto de recibir la
declaración del testigo. Transcurrido dicho término, el Juez recibirá juramento y volverá a
examinar a éste, a presencia del procesado y de su Abogado defensor y a presencia,
asimismo, del Fiscal y del querellante, si quisieran asistir al acto, permitiendo a éstos
hacerle cuantas repreguntas tengan por conveniente, excepto las que el Juez desestime
como manifiestamente impertinentes.
En las diligencias se consignarán las contestaciones a estas preguntas , y será firmada
por todos los asistentes.
Formació
Cuando el testigo sea menor de edad, el Juez atendiendo a la naturaleza del delito y a
las circunstancias de dicho testigo, podrá acordar en resolución motivada y previo
informe pericial que se evite la confrontación visual del testigo con el inculpado,
utilizando para ello cualquier medio técnico o audiovisual que haga posible la práctica de
esta prueba.
Artículo 449 LECrim.
En caso de inminente peligro de muerte del testigo se procederá con toda urgencia a
recibirle declaración en la forma expresada en el artículo anterior, aunque el procesado
no pudiese ser asistido de Letrado.
Els principals requisits de prova testifical anticipada perquè esdevingui una
veritable prova preconstituïda són:
a) Declaració sotmesa al principi de contradicció:
L’imputat, mitjançant el seu advocat, té dret a preguntar i repreguntar al testimoni.
“Cuando se practica una prueba testifical anticipada, es preciso que durante su
realización estén presentes, o al menos hayan podido estar presentes, todas las partes
implicadas.
Esta exigencia se cubre cuando consta la citación en debida forma de todas las partes, y
también del acusado. Si luego éste, o su abogado defensa, o cualquier otra parte, decide
no comparecer, esto no afectará a la celebración de la prueba testifical anticipada, que si
se practica anticipadamente es porque concurre una razón de urgencia que impide
posponerla hasta la fecha señalada para la celebración del juicio oral.”
“La realización de la prueba testifical anticipada exige la convocatoria de las partes
acusadoras y acusadas, a fin de que puedan comparecer personalmente a la declaración
preguntando y contrapreguntando al testigo. No es precisa su asistencia física al acto de
declaración anticipada, sino que basta con que hayan sido citados y hayan tenido la
posibilidad de asistir”.
16
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
b) Declaració efectuada davant del Jutge Instructor .
STC 29/09/1997: [...] Que sea formulada ante la única autoridad dotada de la
suficiente independencia para generar actos de prueba, cual es el Juez de
Instrucción.[...]
c) Lectura de la declaració testifical efectuada en fase sumarial
durant l’acte del judici oral .
Formació
El president del tribunal o Jutge enjudiciador procedirà a llegir l’acta en qüestió en
el judici posant la lectura a disposició de totes les parts.
La declaració del detingut i l’assistència lletrada.
La declaració del detingut és una de les diligències d’investigació més comuna ja
que l’interrogatori policial forma part de les diligències dutes a terme per part de
la policia una vegada ha detingut al presumpte autor d’un delicte.
Cal tenir present que les diligències posteriors a la detenció no poden durar més
temps de l ‘estrictament necessari per a l’esclariment dels fets i en tot cas el
detingut haurà de ser posat en llibertat o a disposició judicial en un límit màxim de
72 hores següents a la detenció (article 17.2 CE i 520 de la LECrim) excepte en
els casos de pertinença a banda armada en els quals una vegada feta la
sol·licitud al jutge dins de les primeres 48 hores, aquest pot autoritzar la
perllongació de la detenció amb 48 hores més (total cinc dies).
El detingut a l’inici de l’acte de declaració serà informat en presència del seu
advocat dels drets de què gaudeix segons l’article 520 de la LECrim.
Artículo 520 LECrim:
1.La detención y la prisión provisional deberán practicarse en la forma que menos
perjudique al detenido o preso en su persona, reputación o patrimonio.
La detención preventiva no podrá durar más del tiempo estrictamente necesario
para la realización de las averiguaciones tendentes al esclarecimiento de los
hechos. Dentro de los plazos establecidos en la presente Ley, y, en todo caso, en
el plazo máximo de setenta y dos horas, el detenido deberá ser puesto en libertad
o a disposición judicial.
2.Toda persona detenida o presa será informada, de modo que le sea
comprensible y de forma inmediata, de los hechos que se le imputan y las
razones motivadoras de su privación de libertad, así como de los derechos que le
asisten y especialmente de los siguientes:
a) Derecho a guardar silencio no declarando si no quiere, a no contestar alguna o
algunas de las preguntas que le formulen, o a manifestar que sólo declarará
delante del Juez.
17
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
b) Derecho a no declarar contra si mismo y a no confesarse culpable.
c) Derecho a designar Abogado y a solicitar su presencia para que asista a las
diligencias policiales y judiciales de declaración e intervenga en todo
reconocimiento de identidad de que sea objeto. Si el detenido o preso no
designara Abogado, se procederá a la designación de oficio.
d) Derecho a que se ponga en conocimiento del familiar o persona que desee, el
hecho de la detención y el lugar de custodia en que se halle en cada momento.
Los extranjeros tendrán derecho a que las circunstancias anteriores se
comuniquen a la Oficina Consular de su país.
Formació
e) Derecho a ser asistido gratuitamente por un intérprete, cuando se trate de
extranjero que no comprenda o no hable el castellano.
f) Derecho a ser reconocido por el Médico forense o su sustituto legal y, en su
defecto, por el de la Institución en que se encuentre, o por cualquier otro
dependiente del Estado o de otras Administraciones Públicas.
3. Si se tratare de un menor de edad o incapacitado, la autoridad bajo cuya
custodia se encuentre el detenido o preso notificará las circunstancias del
apartado 2.d) a quienes ejerzan la patria potestad, la tutela o la guarda de hecho
del mismo y, si no fueran halladas, se dará cuenta inmediatamente al Ministerio
Fiscal. Si el detenido menor o incapacitado fuera extranjero, el hecho de la
detención se notificará de oficio al Cónsul de su país.
4. La autoridad judicial y los funcionarios bajo cuya custodia se encuentre el
detenido o preso, se abstendrán de hacerle recomendaciones sobre la elección
de Abogado y comunicarán, en forma que permita su constancia, al Colegio de
Abogados el nombre del Abogado elegido por aquél para su asistencia o petición
de que se le designe uno de oficio. El Colegio de Abogados notificará al
designado dicha elección, a fin de que manifieste su aceptación o renuncia. En
caso de que el designado no aceptare el referido encargo, no fuera hallado o no
compareciere, el Colegio de Abogados procederá al nombramiento de un
Abogado de oficio. El Abogado designado acudirá al centro de detención a la
mayor brevedad y, en todo caso, en el plazo máximo de ocho horas, contadas
desde el momento de la comunicación al referido Colegio.
Si transcurrido el plazo de ocho horas de la comunicación realizada al Colegio de
Abogados, no compareciese injustificadamente Letrado alguno en el lugar donde
el detenido o preso se encuentre, podrá procederse a la práctica de la
declaración o del reconocimiento de aquél, si lo consintiere, sin perjuicio de las
responsabilidades contraídas en caso de incumplimiento de sus obligaciones por
parte de los Abogados designados.
5. No obstante, el detenido o preso podrá renunciar a la preceptiva asistencia de
Letrado si su detención lo fuere por hechos susceptibles de ser tipificados,
exclusivamente, como delitos contra la seguridad del tráfico.
18
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
6. La asistencia del Abogado consistirá en:
a) Solicitar, en su caso, que se informe al detenido o preso de los derechos
establecidos en el número 2 de este artículo y que se proceda al reconocimiento
médico señalado en su párrafo f).
b) Solicitar de la Autoridad judicial o funcionario que hubiesen practicado la
diligencia en que el Abogado haya intervenido, una vez terminada ésta, la
declaración o ampliación de los extremos que considere convenientes, así como
la consignación en el acta de cualquier incidencia que haya tenido lugar durante
su práctica.
Formació
c) Entrevistarse reservadamente con el detenido al término de la práctica de la
diligencia en que hubiere intervenido .
Artículo 520 bis LECrim:
1. Toda persona detenida como presunto partícipe de alguno de los delitos a que
se refiere el artículo 384 bis será puesta a disposición del Juez competente
dentro de las setenta y dos horas siguientes a la detención. No obstante, podrá
prolongarse la detención el tiempo necesario para los fines investigadores, hasta
un límite máximo de otras cuarenta y ocho horas, siempre que, solicitada la
prórroga mediante comunicación motivada dentro de las primeras cuarenta y
ocho horas desde la detención, sea autorizada por el Juez en las veinticuatro
horas siguientes. Tanto la autorización cuanto la denegación de la prórroga se
adoptarán en resolución motivada.
2. Detenida una persona por los motivos expresados en el número anterior,
podrá solicitarse del Juez que decrete su incomunicación, el cual deberá
pronunciarse sobre la misma, en resolución motivada, en el plazo de veinticuatro
horas. Solicitada la incomunicación, el detenido quedará en todo caso
incomunicado sin perjuicio del derecho de defensa que le asiste y de lo
establecido en los artículos 520 y 527, hasta que el Juez hubiere dictado la
resolución pertinente.
3. Durante la detención, el Juez podrá en todo momento requerir información y
conocer, personalmente o mediante delegación en el Juez de Instrucción del
partido o demarcación donde se encuentre el detenido, la situación de éste.
Les preguntes generals de la Llei.
En l’acte de declaració del detingut, l’instructor haurà de preguntar a aquest totes
les circumstàncies personals que queden recollides en l’article 388 de la LECrim;
són les anomenades “preguntes generals de la Llei”.
En tot cas, el detingut té dret a no contestar les preguntes esmentades, tal i com
consta en l’article 520 de la LECrim.
Artículo 388 LECrim
En la primera declaración será preguntado el procesado por su nombre, apellidos
paterno y materno, apodo, si lo tuviera, edad, naturaleza, vecindad, estado, profesión,
19
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
arte, oficio o modo de vivir, si tiene hijos, si fue procesado anteriormente, por qué delito,
ante qué Juez o Tribunal, que pena se le impuso, si la cumplió, si sabe leer y escribir y si
conoce el motivo por que se le ha procesado .
Cal tenir en compte que aquest article (com molts altres) no ha estat reformat des
de la promulgació de la Llei (any 1882) i per tant cal interpretar-lo atenint-se a la
realitat social del temps en què l’apliquem tal com queda establert en el principi
d’interpretació de les normes de l’article 3 del Codi Civil. Per tant preguntes com
“arte y oficio”, “si sabe leer o escribir”, etc han de ser substituïdes per “situació
laboral”, “nivell d’estudis”, etc.
Formació
Una vegada formulades les preguntes generals de la Llei, s’ha de deixar al
detingut que manifesti la seva versió sobre el fets que van motivar la seva
detenció. Tot seguit serà preguntat per les circumstàncies rellevants per a
l’esclariment dels fets i sobre el seu grau de participació, així com la possible
participació d’altres persones, si s’escau.
En cap cas no es podrà coaccionar al detingut ni fer cap mena de pregunta
capciosa o enganyosa que tendeixi a confondre’l.
La sentencia del Tribunal Suprem (STS 02/04/2003) dóna un exemple de
pregunta capciosa a un testimoni que per analogia ens ajuda a entendre què és
una pregunta capciosa.
STS 02/04/2003: […] El segundo motivo de recurso, también por
quebrantamiento de forma al amparo del art. 850.3.º y 4.º, denuncia la
declaración de impertinencia de una pregunta que según la parte recurrente
rezaba literalmente: «Tiempo después de los hechos la denunciante volvió en una
ocasión al bar "La Bodeguilla" siendo advertida por el portero de que el acusado
se encontraba dentro, y pese a ello y a que su vista le aterrorizaba, la
denunciante entró en el bar. En consecuencia ¿prefería verle a mojarse bajo la
lluvia?».
El motivo es temerario. Basta la lectura de la pregunta, ¿prefería verle a mojarse
bajo la lluvia?, y de las afirmaciones anteriores con las que se prepara, para
advertir que en ella concurren, no ya una, sino todas las causas legales de
prohibición de preguntas previstas en el art. 709 de la LECrim., ya que es
capciosa, sugestiva e impertinente, además de atentatoria al derecho a la
dignidad y a la intimidad de la víctima de abuso sexual a la que se dirigió.
La pregunta es capciosa porque en la forma en la que está planteada resulta
engañosa, tiende a confundir al testigo, y a provocarle una respuesta sobre sus
razones íntimas para actuar como actuó que resulta contradictoria con su
testimonio como víctima profundamente afectada por el hecho delictivo sobre el
que declara.
La pregunta es sugestiva porque indica o provoca una respuesta afirmativa como
única conclusión racional de las afirmaciones previas que le sirven de sustento.
No se pregunta sobre determinados hechos, que se presentan como
incontestables, sino que el interrogador plantea la pregunta como una
20
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
consecuencia necesaria de los hechos previamente afirmados sugiriendo el
asentimiento como única respuesta racional, de modo que prácticamente elimina
la opción de una contestación diferente a la que se desea obtener. […]
Si en el transcurs de la declaració el detingut s’autoinculpa d’un altre delicte que
no va motivar la seva detenció es farà constar en la declaració i tot seguit
aturarem aquesta , tot informant-lo del nou motiu de detenció.
Formació
Si aquest nou delicte està en connexió amb el que va motivar la detenció es
continuarà la declaració en unes mateixes diligències. En cas que el nou delicte
no sigui connex amb el delicte investigat caldrà instruir unes noves diligències.
La confessió de l’autor.
La confessió és una de les proves anomenades directes i que poden esdevenir
prova de càrrec.
La confessió es pot definir com l’auto inculpació dels fets per part de l’autor.
Sovint pot produir-se una auto inculpació a conseqüència d’un penediment
espontani, o d’una voluntat de declarar per poder aconseguir un benefici en la
condemna si el declarant es troba sense sortida (totes les proves estan en contra
seva i no te possibilitat d’aportar contraproves).
Cal tenir en compte però que la confessió perquè pugui esdevenir una veritable
prova de càrrec, necessita el compliment d’uns requisits establerts per la doctrina
i la jurisprudència:
a) Voluntària: L’imputat té dret a guardar silenci, a no confessar-se
culpable i en definitiva a declarar de manera lliure i voluntària sense estar
sotmès a qualsevol tipus de coacció, amenaça o altres tipus de pressions
psicològiques.
Per tant, a fi que es pugui garantir aquest domini absolut de la voluntat del
declarant, no s’ha d’apreciar cap mena d’indici que faci preveure que
l’imputat ha estat sotmès a coaccions o pressions que l’hagin obligat a
declarar en contra de la seva voluntat.
b) No interessada: Un penediment espontani pot tenir també un origen en
el propi interès legítim de l’imputat per a veure atenuada la seva condemna
d’acord amb allò establert en el Codi Penal ( article 21.4 ).
Això no obstant, aquest interès legítim de l’imputat no s’ha de confondre en
un fals interès que el faci declarar fets que no són certs i, per tant, que el
contingut de la seva confessió no sigui ajustada a la realitat .
c) Davant del jutge: Només poden ser tingudes en compte com a prova
de càrrec les confessions fetes en “seu judicial “, és a dir, davant del jutge
d’instrucció o en l’acte del judici oral; i per tant les confessions fetes davant
la policia no són tingudes en compte i tindran el valor propi de l’atestat (
valor de denúncia ).
21
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
És important tenir en compte aquest requisit, ja que l’investigador no s’ha
de conformar mai amb la confessió de l’autor com a única prova de càrrec,
per la qual cosa és necessari aportar altres indicis o proves que puguin
ajudar el Ministeri Fiscal a mantenir l’acusació.
Formació
d) Amb assistència lletrada i informació dels drets del detingut: La
confessió del detingut només pot ser valorada com a prova de càrrec si
aquesta s’ha fet amb les corresponents garanties legals, és a dir, amb els
drets de què gaudeix tota persona imputada o detinguda ( articles 24 CE,
520 LECrim).
La confessió haurà de ser davant del lletrat i una vegada ha estat informat
el detingut dels drets a no declarar, a no confessar-se culpable i, en
definitiva, a no declarar contra sí mateix.
La confessió aliena. La inculpació del coautor.
La confessió aliena és aquella confessió d’un imputat que acusa dels fets a una
altra persona (coautor) i que, malgrat la Jurisprudència, li dóna certa validesa
com a prova de càrrec. És necessari que es donin tot un seguit de requisits, ja
que tant la doctrina com la jurisprudència consideren que aquests tipus de
testimonis són interessats, poc objectius i estan sota una sospita objectiva de
parcialitat.
El valor probatori de les declaracions incriminatòries d’un coautor i la seva
consideració com a prova de càrrec ha estat admès per la jurisprudència (SSTC
23/02/1995, 03/12/1996 , 29/09/1997 ; SSTS 03/10/1998, 05/12/2000,
30/01/2001); tot i això, el Tribunal exigeix que aquestes declaracions es valorin
de manera cautelosa i prudent evitant que les imputacions que fa el confés aliè
estiguin viciades per mòbils d’auto exculpació, d’exculpació a tercers, o per
promeses d’obtenir avantatges processals, o també sota motius de venjança,
ressentiment, enemistat manifesta, etc.. ; que facin qüestionar la credibilitat
d’aquestes declaracions.
Quan es produeix una declaració incriminatòria d’un imputat contra un altre
imputat, sorgeix una sospita d’inducció policial o una sospita de parcialitat en el
coimputat que consisteix en pensar que la seva declaració incriminatòria està
impulsada o motivada per un interès particular. Aquest interès pot ser dirigit a una
auto exculpació o a obtenir un tracte de favor, o també amb la intenció de
perjudicar a l’altre imputat al qual incrimina per odi, ressentiment, venjança, etc....
A fi de dotar d’aptitud per a destruir la presumpció d’innocència a la declaració del
coautor confés, el TC (STC 9/12/2002, STC 10/02/2003), exigeix que la
declaració incriminatòria del coacusat sigui corroborada per fets, dades o
circumstàncies externes que avalin de manera genèrica la veracitat de la
declaració.
22
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
Els requisits són:
Formació
a) Declaració creïble, sense ambigüitats ni contradiccions.
b) Inexistència de mòbils espuris, com ara la venjança, el ressentiment,
l’animadversió, l’odi, etc.
c) Corroboració amb indicis objectius; cal corroborar la declaració amb indicis
objectius que puguin donar credibilitat a la versió exposada pel declarant.
d) Amb assistència lletrada i amb les corresponents garanties legals. Cal que la
declaració del coimputat sigui efectuada davant de l’advocat i una vegada ha
estat informat dels drets que gaudeix en virtut de la Constitució i la Llei
d’Enjudiciament Criminal.
e) Declaració efectuada davant del jutge. La declaració del coimputat només pot
ser valorada com a prova de càrrec si aquesta ha estat feta en “seu judicial”, ja
que la declaració efectuada davant de la policia té el mateix valor de l’atestat, és
a dir, valor de denúncia.
STS 26/02/2003: […] La STC 233/2002 de 9 Dic., posterior a las citadas, se
separa del valor y naturaleza de las corroboraciones en el sentido expuesto, para
volver a insistir en que las corroboraciones que deben, necesariamente,
acompañar a la declaración del coimputado, tienen el valor de avalar de manera
genérica la veracidad de la declaración, es decir, se vuelve al sentido propio de
corroboración como argumento de reforzamiento y fortalecimiento -imprescindible
pero en ese valor- de la declaración del coimputado -en el mismo sentido, TC SS
182/2001 y 70/2002-.
En cita textual, la indicada sentencia estima que los pronunciamientos sobre la
incidencia en la presunción de inocencia de la declaración del coimputado,
cuando es prueba única quedan consolidados con los siguientes rasgos:
a) La declaración incriminatoria de un coimputado es prueba legítima desde la
perspectiva constitucional.
b) La declaración incriminatoria de un coimputado es prueba insuficiente y no
constituye por sí misma actividad probatoria de cargo mínima para enervar la
presunción de inocencia.
c) La aptitud como prueba de cargo mínima de la declaración incriminatoria de un
imputado se adquiere a partir de que su contenido quede mínimamente
corroborado.
d) Se considera corroboración mínima la existencia de hechos, datos o
circunstancias externas que avalen de manera genérica la veracidad de la
declaración.
e) La valoración de la existencia de corroboración del hecho concreto mínima ha
de realizarse caso por caso.
Concluye el TC en la sentencia citada que cuando se alegue la vulneración del
derecho a la presunción de inocencia, solo le compete verificar su aptitud para
23
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
ser pruebas de cargo, lo que se producirá cuando existan hechos, datos o
circunstancias externas que avalen mínimamente su contenido. […]
La reconstrucció dels fets en presència dels imputats.
Formació
L’exigència que la confessió aliena sigui corroborada amb indicis objectius, fa
necessària la recerca d’indicis (principalment en el lloc dels fets) que sustentin la
credibilitat de la declaració efectuada pel coimputat.
La doctrina destaca una modalitat d‘inspecció ocular: és “la reconstrucció artificial
del fet punible” que es produeix quan el jutge es trasllada al lloc dels fets i intenta
reproduir el mateix escenari en què es va executar el delicte, amb l’assistència
dels testimonis, de l’imputat, i dels perits que poden dirigir tècnicament la
reconstrucció dels fets, quedant reflectit documentalment per acta i reportatge
videogràfic.
S’ha de destacar que en aquest supòsit el detingut o imputat ha d’estar present i
assistit pel seu advocat.
En aquest tipus d’inspecció ocular es poden recercar el indicis necessaris per a
poder corroborar la declaració testifical del coimputat; val a dir que és de cabdal
importància la col·laboració de l’imputat confés per poder aconseguir trobar els
esmentats indicis.
La confessió espontània sense advocat.
Malgrat que no es pot valorar com a prova de càrrec la confessió efectuada pel
detingut davant de la policia, i menys sense la presència de l’advocat defensor, la
jurisprudència ha donat validesa a la confessió espontània d’un detingut sense
presència del seu advocat com a indici per a ser utilitzat com a mitjà
d’investigació.
Destaquem la STS 25/06/1997, on una detinguda de forma espontània i verbal va
manifestar a la policia que els coautors del delicte i els efectes d’aquest es
trobaven en un domicili, la qual cosa va ser utilitzada per la policia com a indicis
per motivar l’entrada i perquisició, encara que la manifestació de la detinguda va
ser sense presència del lletrat.
Aquests extrems s’han de fer constar en una diligència de forma explícita en el
cos de l’atestat, explicant detalladament les circumstàncies en que es produeix
aquesta espontaneïtat, el contingut de les manifestacions i tot plegat en una
minuta o compareixença de l’agent que ha rebut la informació. En la gran majoria
de casos, aquesta circumstància es produirà durant la custòdia del detingut.
24
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
Les declaracions contradictòries del detingut.
Artículo 405 LECrim :
Si en las declaraciones posteriores se pusiere el procesado en contradicción con sus
declaraciones primeras o retractare sus confesiones anteriores, deberá ser interrogado
sobre el móvil de sus contradicciones y sobre las causas de su retractación.
En el supòsit de declaracions contradictòries, a més d’interrogar a l’inculpat sobre les
causes de les mateixes, s’hauran de practicar les comprovacions necessàries, fent
constar el resultat en l’atestat.
Formació
STS 20/01/1993: [...] Por el acusado Alfredo S.C. se formaliza un segundo
motivo, en el que se invoca infracción de precepto constitucional y en concreto
del artículo 24.2 de la Constitución que proclama el derecho a utilizar los medios
de prueba pertinentes para la defensa, a no declarar contra sí mismos, a no
confesarse culpables y a la presunción de inocencia.
La argumentación que se explicita para sostener el motivo se fundamenta en que
en el procedimiento han existido, se dice, dos conductas con evidente
paralelismo, la del recurrente y la del otro acusado Manuel S.M. que en la
sentencia resulta absuelto.
No es esa la convicción alcanzada por el tribunal sentenciador, que aprecia
distintos elementos probatorios en la conducta de uno y otro acusado, en modo
alguno trasladables, y sus respectivas declaraciones han sido ponderadas por el
tribunal, contrastando las distintas ofrecidas y las retractaciones producidas. El
tribunal ha atribuido mayor credibilidad a las respuestas por el recurrente ante la
policía y el juzgado de instrucción, que las prestadas con posterioridad. Ello es
perfectamente lícito, como tiene declarado el Tribunal Constitucional y esta Sala
en reiteradas resoluciones. Si existe contradicción entre las sucesivas
declaraciones del procesado y todas ellas han sido obtenidas con las oportunas
garantías y han quedado sometidas en el juicio oral a los principios que le son
propios, y tras la meditación que le corresponde, el tribunal de instancia puede
atribuir credibilidad a cualquiera de las versiones (sentencia de esta Sala de 27
de marzo de 1991).
Y en orden al principio constitucional de presunción de inocencia que se dice
conculcado, es igualmente doctrina de esta Sala, conteste con la pronunciada por
el Tribunal Constitucional, como expresa la sentencia de 30 de noviembre de
1989, que las contradicciones o retractaciones sobre la implicación de uno de los
sujetos, frecuentes entre las afirmaciones del sumario y las evacuadas en el acto
del juicio oral, no significa inexistencia de actividad probatoria, sino que pasa a
ser un tema de apreciación probatoria excluido de la presunción de inocencia,
porque el tribunal sentenciador puede llevar cabo una confrontación entre unas y
otras y formar un juicio en conciencia sobre su respectiva veracidad, en los
términos que el artículo 741 de la LECrim, apreciación exceptuada de la censura
casacional.
El Tribunal Constitucional ha sentado la doctrina de que en los supuestos de
declaraciones de testigos o acusados en el acto del juicio oral, las anteriores de
éstos, prestadas ante la Policía y ante el Juez Instructor pueden ser tenidas en
cuenta por el órgano judicial para formar su convicción en cuanto a la
determinación de los hechos probados en la sentencia, y, concretamente en su
sentencia 217/1989 de 21 de diciembre, se rechazó el recurso de amparo porque
25
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
el acusado, que en el juicio oral negó su participación en los hechos, sin embargo
había declarado afirmativamente en la Comisaría de Policía, manifestando luego
en el Juzgado haberlo olvidado todo.
La protecció dels testimonis.
Formació
Es important tenir present que en casos de testimonis per delictes, testimoniatge
que cor perill per amenaça o perill greu, cap la possibilitat de substituir totes les
dades del testimoni per un número i lliurant al Jutge instructor en un sobre tancat
les dades personals del detingut.
Malgrat que és competència del jutge d’instrucció el fet de determinar si un
testimoni pot o no gaudir de les particularitats d’un testimoni protegit (L.O.
19/1994 de protecció de testimoni i perits), cal que la policia judicial prengui
mesures per a garantir aquesta possibilitat.
Entre d’altres, cal destacar els següents aspectes a tenir en compte segons la
Comisión Nacional de Coordinación de la Policía Judicial:
a) No haurà de constar en les diligències que es practiquin el seu nom,
cognoms, domicili, lloc de treball i professió, ni qualsevol altra dada que
serveixi per a la seva identificació, per a la qual cosa es pot utilitzar un
número o qualsevol altra clau.
b) S’ha d’utilitzar qualsevol procediment que impossibiliti la identificació
visual normal quan compareixen per a la pràctica de qualsevol diligència.
c) S’ha d’evitar que es facin fotografies als testimonis o es prengui la seva
imatge per qualsevol altre procediment. Cal retirar el material fotogràfic,
cinematogràfic, videogràfic o de qualsevol altre tipus a qui contravingui
aquesta prohibició. Aquest material ha de ser retornat al seu titular, una
vegada comprovat que no existeixen vestigis de preses en les quals
apareguin els testimonis de manera tal que es puguin identificar.
d) S’establirà com a domicili, a efectes de citacions i notificacions, la seu
de l’òrgan judicial, el qual les farà arribar reservadament al seu destinatari.
26
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
2.- ELS DELICTES CONTRA LA LLIBERTAT I IMDEMNITAT
SEXUAL.
TÍTOL VIII
Delictes contra la llibertat i la indemnitat sexuals
CAPÍTOL I
De les agressions sexuals
Formació
Article 178
Qui atempti contra la llibertat sexual d’una altra persona, amb violència o intimidació, ha
de ser castigat com a responsable d’agressió sexual amb la pena de presó d’un a quatre
anys.
Article 179
Quan l’agressió sexual consisteixi en accés carnal per via vaginal, anal o bucal, o
introducció de membres corporals o objectes per alguna de les dues primeres vies, el
responsable ha de ser castigat com a reu de violació amb la pena de presó de sis a 12
anys.
Article 180
1. Les conductes anteriors han de ser castigades amb les penes de presó de quatre a
deu anys per a les agressions de l’article 178, i de dotze a quinze anys per a les de
l’article 179, quan concorri alguna de les circumstàncies següents:
1a. Quan la violència o la intimidació exercides siguin de caràcter particularment
degradant o vexatori.
2a. Quan els fets es cometin per l’actuació conjunta de dues persones o més.
3a. Quan la víctima sigui especialment vulnerable, per motius d’edat, malaltia o situació,
i, en tot cas, quan sigui menor de tretze anys.
4a. Quan, per a l’execució del delicte, el responsable s’hagi prevalgut d’una relació de
superioritat o parentiu, pel fet de ser ascendent, descendent o germà, per naturalesa o
adopció, o afins, amb la víctima.
5a. Quan l’autor faci ús d’armes o altres mitjans igualment perillosos, susceptibles de
produir la mort o alguna de les lesions que preveuen els articles 149 i 150 d’aquest Codi,
sens perjudici de la pena que pugui correspondre per la mort o les lesions causades.
2. Si hi concorren dues d’aquestes circumstàncies o més, les penes que preveu aquest
article s’han d’imposar en la seva meitat superior.
CAPÍTOL II
Dels abusos sexuals
Article 181
1. Qui dugui a terme actes que atemptin contra la llibertat o la indemnitat sexual d’una
altra persona, sense violència o intimidació i sense el consentiment d’aquesta altra
persona, ha de ser castigat, com a responsable d’abús sexual, amb la pena de presó
d’un a tres anys o una multa de divuit a vint-i-quatre mesos.
2. Als efectes de l’apartat anterior, es consideren abusos sexuals no consentits els que
s’executin sobre menors de tretze anys, sobre persones que estiguin privades de sentit o
del trastorn mental de les quals s’abusi.
27
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
3. La mateixa pena s’ha d’imposar si el consentiment s’obté quan el responsable es
preval d’una situació de superioritat manifesta que coarti la llibertat de la víctima.
4. Les penes assenyalades en aquest article s’han d’imposar en la seva meitat superior
si hi concorre la circumstància 3a o la 4a, de les que preveu l’apartat 1 de l’article 180
d’aquest Codi.
Formació
Article 182
1. En tots els casos de l’article anterior, quan l’abús sexual consisteixi en accés carnal
per via vaginal, anal o bucal, o introducció de membres corporals o objectes per alguna
de les dues primeres vies, el responsable ha de ser castigat amb la pena de presó de
quatre a 10 anys.
2. La pena assenyalada en l’apartat anterior s’ha d’imposar en la seva meitat superior
quan hi concorri la circumstància 3a o la 4a, de les que preveu l’article 180.1 d’aquest
Codi.
Article 183
1. Qui cometi abús sexual amb una persona major de tretze anys i menor de setze amb
la intervenció d’engany ha de ser castigat amb la pena de presó d’un a dos anys o una
multa de dotze a vint-i-quatre mesos.
2. Quan l’abús consisteixi en accés carnal per via vaginal, anal o bucal, o introducció de
membres corporals o objectes per alguna de les dues primeres vies, la pena ha de ser de
presó de dos a sis anys. La pena s’imposa en la meitat superior si hi concorre la
circumstància 3a, o la 4a, de les que preveu l’article 180.1 d’aquest Codi.
CAPÍTOL IV
Dels delictes d’exhibicionisme i provocació sexual
Article 185
El qui executi o faci executar a una altra persona actes d’exhibició obscena davant de
menors d’edat o incapaços ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a un
any o una multa de 12 a 24 mesos.
CAPÍTOL VI
Disposicions comunes als capítols anteriors
Article 191
1. Per procedir pels delictes d’agressions, assetjament o abusos sexuals, cal una
denúncia de la persona perjudicada, del seu representant legal o una querella del
Ministeri Fiscal, que ha d’actuar ponderant els legítims interessos en presència. Quan la
víctima sigui menor d’edat, incapaç o una persona desvalguda, n’hi ha prou amb la
denúncia del Ministeri Fiscal.
2. En aquests delictes el perdó de l’ofès o del representant legal no extingeix l’acció
penal ni la responsabilitat d’aquesta classe.
28
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
Els diferents tipus de delictes.
Formació
Dintre de l’àmbit dels delictes contra la llibertat sexual ens podem trobar un seguit
de tipus considerats com a bàsics: l’exhibicionisme, l’abús sexual i l’agressió
sexual. Aquests tenen una especial importància per la relació entre ells mateixos.
Gran quantitat dels perfils dels autors presenten comportaments que es podrien
representar en una gràfica en la que s’explica que els delinqüents inicien els seus
comportaments anòmals amb pràctiques com les d’exhibicionisme, amb
posteriors comportaments de contacte amb víctimes (com són els abusos) i
posteriorment i culminant aquesta inquietud o necessitat ( deixant de banda
qüestions psicològiques) amb agressió sexuals a les víctimes.
L’abús sexual.
Tipologies que es poden extreure segons el codi penal:
•
Sense violència, ni intimidació i sense consentiment, atemptar contra la
llibertat o indemnitat sexual d’una altra persona.
Dins l’àmbit d’aquests delictes, cal entendre el terme INDEMNITAT, mitjançant es
pretén protegir als menors de 13 anys, persones privades de sentit i/o amb
trastorn mental del qual s’abusi, entenent SEMPRE que NO HI HA
CONSENTIMENT per part d’aquests tot i que així ho expressin.
•
Sense consentiment, sense violència ni intimidació, accés carnal per via
vaginal, anal o bucal o introducció de membres corporals o d’objectes per
via vaginal o anal.
S’ha d’entendre sempre, que no hi ha consentiment quan hi ha accés carnal amb
un menor de 13 anys i/o incapaç per tant el no consentiment pot implicar el
compliment del tipus d’agressió sexual.
•
Si s’utilitza l’engany per atemptar contra la llibertat o indemnitat sexual d’un
major de 13 anys i menor de 16 anys.
29
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
•
on-line
L’agressió sexual.
Amb violència i intimidació: en un primer lloc tots aquells supòsits que no
comportin penetració.
Formació
La violència en els delictes sexuals, tenen una finalitat diferent a la utilitzada en
els delictes de robatori amb violència. S’entén com a qualsevol mitjà idoni, no
psicològic, encaminat a doblegar la voluntat de la víctima cap a la voluntat del
subjecte actiu. Però no es necessària la força física, la qual si apareix implica una
agressió real, per mitjà de cops, empentes, o qualsevol forma física mitjançant la
qual una persona s’imposa a l’altre.
La intimidació consisteix en comunicar a la víctima, de manera verbal o no verbal,
l’esdeveniment present i immediat d’un mal a la víctima o un tercer amb la finalitat
que dugui a terme l’acció que el subjecte actiu vol i que la víctima no vol
consentir.
•
Amb violència i intimidació accés carnal per via vaginal.
Es l’anomenada violació. Es poden donar figures com el coautor, l’autor que fa la
comissió per omissió (que no participa però no fa res per impedir-ho) i també hi
ha la possibilitat de inducció o complicitat.
No cal determinar el grau de penetració ni si tan sols hi ha hagut ejaculació, tot i
que això ajudi a determinar o confirmar una autoria. En tot cas aquests elements
són interessants per la IOTP practicada en el lloc o sobre el lloc on s’ha produït el
delicte.
El relat de la víctima ha de servir per establir el tipus que ha patit, així com incidir
en aquells extrems que també resulten interessants per establir l’existència
d’agreujants como són:
-
Agressions degradants.
Si ha estat comés per dues o mes persones conjuntament.
La vulnerabilitat de la víctima: per l’edat, tant física com psicològica o altre
impediment que la invalidi per oposar-se a l’agressió.
Relació entre agressor i víctima per si apareix un grau de parentiu i l’autor
es prevalgui d’aquesta situació.
La utilització de mitjans perillosos que poden causar lesions que tindran
una pena a part.
30
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
L’exhibicionisme.
El delicte d’exhibicionisme es produeix quan es fan actes de caràcter sexual o
obscè, davant de menors d’edat. Per tant, darrere d’aquests actes ha d’haver una
ànim o tendència lasciva que incideixi sobre el menor involucrant-lo en el context
que hem parlat.
Questions legals o processals a tenir en compte en aquestes delictes.
Formació
Pels delictes d’abús i agressió sexual, que tenen consideració de delictes
semiprivats, cal denúncia de la persona perjudicada o querella del Ministeri Fiscal
per poder-los perseguir.
Que passaria, davant un fet d’aquestes característiques tot i no estar denunciat?
El fet que encara no s’hagi posat denúncia, es pot donar per altres casos que no
siguin per manca de voluntat de la persona ofesa.
Davant aquest supòsit, la policia realitzarà les diligències a prevenció, a no ser
que presenciï el fet. Aspecte aquest molt difícil.
Les diligències a prevenció serien aquelles que es practicarien igual que si hi ha
hagués denúncia prèvia, a excepció, pel moment, de la detenció de l’autor. Si no
fos així, el Ministeri Fiscal tampoc no tindria coneixement del fet.
I no només la denúncia de la víctima o parent, si no aquelles relacionades amb
l’escena, la iotp, la recollida de testimonis, etc.. per traslladar-ho al Ministeri Fiscal
i en tot cas que sigui ell qui promogui la acció penal.
Contràriament s’ha de tenir en compte, que el perdó de l’ofès no extingeix ni
l’acció ni la responsabilitat penal, la qual cosa, sigui el moment processal que
sigui ens obliga a continuar investigant el cas.
Diligències d’investigació.
El paper amb la víctima en les diligències d’investigació.
En els delictes d’agressió sexual, bàsicament, existeixen un seguit de protocols,
adaptats a les circumstàncies del territori i entorn social, però que tenen un
mateix objectiu: Una primera i ràpida assistència a la víctima i evitar de totes totes
les dobles o fins i tot les triples victimitzacions.
31
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
Quan una persona ha patit una agressió sexual recent el primer que ha de rebre
és assistència mèdica, però en la mesura de lo possible se li han de transmetre
un seguit de consells. Si bé aquests poden retardar aquesta assistència a la
víctima, si que són imprescindibles per la investigació. Alhora s’han d’agafar les
dades bàsiques de com han ocorregut els fets per iniciar la investigació i protegir
o assegurar allò que es cregui convenient.
Formació
S’ha de garantir, que no es desfaci, canviï o renti cap peça de roba que duia en el
moment de l’agressió. Tot i ser una reacció natural aquesta, tot i que hagin passat
més dies desprès de l’agressió se li ha de preguntar sobre aquestes peces de
roba, així com la roba del lloc on es pogués produir l’agressió. En el supòsit que
s’hagués canviat recollir el més aviat possible i amb totes les garanties les peces
de roba utilitzades. Si s’hagués dutxat, traslladar aquesta informació al forense
que faci la exploració per tenir una idea del que pot recercar.
El clima sobre el que s’ha de desenvolupar aquest contacte amb la víctima ha de
ser d’empatia sobre el qual la víctima es senti segura, amb la utilització d’un
llenguatge adequat, amb la finalitat que expliqui els fets amb el màxim de detalls.
També caldrà disposar que sigui una persona del mateix sexe, dona en la majoria
dels casos perquè escolti la víctima.
S’han d’activar els protocols per aquest tipus de víctimes, donant trasllat al Jutjat
de Guàrdia sobre la necessitat de no escoltar-la en declaració així com de
sotmetre-la a una exploració amb metge forense.
En aquest cas, és el/la metge forense qui també donarà trasllat a la policia judicial
d’aquests objectes.
Si durant l’exploració o primera assistència s’esdevenen dades d’interès per la
investigació, tot i no hagi denúncia, la policia judicial farà les gestions necessàries
per protegir el lloc on s’hagi produït el fet així com els objectes relacionats.
Les diligències a practicar serien:
-
-
La iotp en l’escena o el lloc sobre el que s’ha produït el crim, ens permet
també, juntament altres mitjans, la comprovació de la veracitat del fet;
aspecte aquest a tenir en compte pels mòbils espuris que hi puguin haver
en aquests denúncies, que també en n’hi ha.
Dins aquesta IOTP destacar aspectes com, la possibilitat de fer una
reconstrucció dels fets amb la víctima ( si és viable) a fi i efecte de recercar
llocs on l’autor hagi deixat indicis lofoscòpics, orgànics, etc.. recordi quin
idioma parlava, si va parlar per telèfon en algun moment, etc...
Estudi del cos de la víctima. Estudi per la policia en el moment de la
denúncia o assistència mèdica i prendre fotografies de les ferides i
posteriorment de la seva evolució. Aquestes donen una idea gràfica de
l’agressió. Aquestes fotografies es faran, també informant a la víctima
sobre la seva naturalesa, quedant anotada aquesta comunicació i
autorització per escrit.
32
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
Important la relació i comunicació amb els serveis mèdics per raó de
l’assistència a la víctima, que també ha pogut relatar als metges que
l’hagin atès alguna dada d’interès.
on-line
-
Cal tenir en compte, que en les agressions sexuals, hi ha elements que delaten
l’existència o demostració del coit:
Formació
a) En el coit vaginal, el fonament es basa en la presència d’esperma al
genital, lesions, estudi dels pels del pubis, malalties de transmissió
sexual, esquinç de l’himen, etc...
b) En el coit anal, el fonament es basa en l’estudi de lesions locals,
presència d’esperma al recte i l’existència de malalties de
transmissió sexual.
c) En el coit bucal és difícil de detectar i de trobar restes d’interès per
la investigació.
Alhora, hi ha un seguit de lesions típiques que es poden produir en els delictes
contra la llibertat sexual.
a) Lesions als avantbraços, canells i cuixes per tal de vèncer la
resistència de la víctima.
b) Lesions al voltant de la boca i a la cara com esgarrapades o equimosi
digitals per silenciar els crits de la víctima o lesions al coll pes
escanyar-la i evitar crits.
c) Lesions en genitals i pits.
Respecte de les lesions o elements a tenir en compte, sempre s’han d’observar
en concordança amb les explicacions de la víctima de sobre com han ocorregut
els fets.
-
-
Les declaracions de testimonis, als quals se’ls ha d’observar els requisits
que hem parlat el tema anterior, amb la finalitat d’obtenir el màxim de
dades sobre els presumpte autor.
Recollida del màxim de dades a tots els nivells, sobre la descripció física
del presumpte autor si no està identificat.
Recerca d’imatges en establiments dels quals es pot deduir que ha quedat
enregistrat el presumpte autor.
Altres diligències a practicar:
-
El reconeixement fotogràfic.
El reconeixement en roda.
El reconeixement de veu.
Realització de retrat robot i difusió a la resta del CME i d’altres cossos.
Comprovacions en l’entorn penitenciari, tant per difusió de candidats, com
per reconeixements, com estudis de sortides i permisos de candidats.
33
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
Per últim, sobre la descripció o relat dels fets que s’hagin recopilat, interessa
generar un perfil d’autor aproximat que per raó dels detalls de l’agressió es pugui
catalogar com algun tipus de trastorn mental o parafília.
I conseqüentment, el.laborar un àlbum de candidats autors d’aquesta tipologia
delictiva.
Formació
Per últim, afegir també la creixent dedicació que es fa en la investigació
d’aquestes tipologies delictives afegint com a mitjà d’investigació d’especial
rellevància el tractament de les restes biològiques i de l’ADN.
34
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
3.- LA INVESTIGACIÓ DELS HOMICIDIS.
TÍTOL I
De l’homicidi i les seves formes
Article 138
El qui mati a altri ha de ser castigat, com a reu d’homicidi, amb la pena de presó de deu a
quinze anys.
Formació
Article 139
S’ha de castigar amb la pena de presó de quinze a vint anys, com a reu d’assassinat, el
qui mati a altri en alguna de les circumstàncies següents:
1a. Amb traïdoria.
2a. Per preu, recompensa o promesa.
3a. Amb encrueliment, augmentant deliberadament i inhumana el dolor de l’ofès.
Article 140
Quan en un assassinat hi concorrin més d’una de les circumstàncies que preveu l'article
anterior, s’ha d’imposar la pena de presó de vint a vint-i-cinc anys.
Article 141
La provocació, la conspiració i la proposició per cometre els delictes previstos en els tres
articles precedents s’han de castigar amb la pena inferior en un o dos graus a
l’assenyalada en el cas corresponent en els articles anteriors.
Article 142
1. El qui per imprudència greu causi la mort d’altre ha de ser castigat, com a reu
d’homicidi imprudent, a la pena de presó d’un a quatre anys.
2. Quan l’homicidi imprudent es cometi utilitzant un vehicle de motor, un ciclomotor o una
arma de foc, s’ha d’imposar així mateix, i respectivament, la pena de privació del dret a
conduir vehicles de motor i ciclomotors o la privació del dret a la tinença i portament
d’armes, d’un a sis anys.
3. Quan l’homicidi es cometi per imprudència professional s’ha d’imposar a més la pena
d’inhabilitació especial per exercir la professió, ofici o càrrec per un període de tres a sis
anys.
Article 143
1. El qui indueixi al suïcidi d’altre ha de ser castigat amb la pena de presó de quatre a
vuit anys.
2. S’ha d’imposar la pena de presó de dos a cinc anys a qui cooperi amb actes
necessaris al suïcidi d’una persona.
3. S’ha de castigar amb la pena de presó de sis a deu anys si la cooperació arriba fins al
punt d’executar la mort.
4. El qui causi la mort d’altre o hi cooperi activament amb actes necessaris i directes, per
la seva petició expressa, seriosa i inequívoca, en el cas que la víctima pateixi una
malaltia greu que conduiria necessàriament a la seva mort, o que produeixi greus
sofriments permanents i difícils de suportar, ha de ser castigat amb la pena inferior en un
o dos graus a les assenyalades en els números 2 i 3 d’aquest article.
35
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
En el mon de la investigació dels homicidis i assassinats han anat apareixent una
sèrie de premisses bàsiques d’antre les quals podríem destacar:
1.- La necessitat d’establir i coordinar les primeres actuacions davant una escena
d’un crim.
Formació
En aquest cas, es tracta de que hi hagi una formació i una conscienciació en tots
els nivells i estaments policials de la importància de les primeres actuacions en
l’escena d’un crim. Cal destacar que les primeres dotacions en actuar,
generalment, en aquestes escenes són les dotacions de seguretat ciutadana. Ja
sigui per requeriment, ja sigui d’ofici, però amb la primera intenció de la
comprovació d’uns fets.
2.- El tractament de l’escena atenint a la seva naturalesa o etiologia homicida o
violenta.
Davant el mínim resquici de criminalitat que pugui indicar una escena violenta
s’han d’iniciar tots els actes d’investigació com si d’un crim es tractés, i sobre
aquesta premissa anant afegint indicis que ens ajudin a configurar la naturalesa
real de l’escena. A descartar la hipòtesi del crim, sempre estem a temps, però
amb arguments sòlids també. Tan dur es investigar un crim, com deixar
d’investigar-lo pel convenciment de que no és, tot i la situació violenta de
l’escena.
Naturalesa de la mort.
Entre les causes de la mort d’una persona ens trobem la classificació més
clàssica basada en dos pilars: Mort natural i mort violenta.
-
MORT NATURAL: S’entén la produïda per causes naturals, ja sigui per
malalties amb causa endògena de l’individu. No solen presentar cap dificultat
en la seva investigació.
-
MORT VIOLENTA:
o Mort accidental: dins les quals es poden trobar 2 supòsits.
ƒ
ƒ
ƒ
Causes fortuïtes. Caure d’es d’un penya segat al mar.
Per imprudència de terceres persones. Atropellament, tret d’un
altre caçador,
De caire laboral. Mort, ja sigui per imprudència del treballador o
de l’empresa contractant. Manques de mesures de seguretat
laboral, etc....
36
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
-
Suïcidi real. Voluntat treure`s la vida. Existència d’elements que
corroboren
aquesta
hipòtesi:
Notes
d’acomiadament,
antecedents de temptatives, patologies i tractaments psicològics,
situacions personals dràstiques, etc..... tot allò que sigui coherent
amb aquesta situació.
Suïcidi simulat: Encobriment d’un homicidi. Investigació
encaminada a trobar indicis o situacions incoherents amb la
mateixa escena, ja sigui sobre el cadàver ja sobre la resta de
l’escena.
En aquesta cas, també presenta un paper important el
coneixement de les diferents naturaleses d’aquesta etiologia així
com el treball conjunt amb els forenses quan practiquen
l’autòpsia.
Formació
-
on-line
o Mort suïcida: Etiologia basada en la que una persona es treu la vida per
si mateixa. Cal distingir.
o Homicidi / Assassinat: Etiologia criminal que representa la participació
d’una tercera persona, amb la voluntat de matar, a excepció del supòsit
dels suïcidi imprudent.
Característiques del delicte d’homicidi / assassinat.
Una de les característiques principals que es presenten és que cada homicidi és
diferent, precisament per les seves característiques diferenciades: no hi ha una
mateixa víctima, ni escena, ni forma idèntica de cometre’l, etc.....
Per això en la investigació s’han de tenir presents una sèrie de paràmetres:
a) Existència de relació entre víctima i autor: Sigui quina sigui la relació entre
víctima i autor, la necessitat més inquietant de tot investigador és la
d’IDENTIFICAR EL COS SENSE VIDA. Sense aquesta possibilitat, el temps
corre sempre en contra nostra i redueix molt a mesura que passa el temps la
recerca de presumibles relacions entre víctima i autor, d’indicis nous, la seva
recollida i tractament i disposició a l’autoritat judicial per presentar-lo com a
proba per enervar la presumpció d’innocència del presumpte autor/s.
La naturalesa de la relació pot basar-se en sentimental o passional, i els
resultants d’aquesta alhora poden ser la gelosia, venjança, per discussions
patrimonials etc.... ja siguin en l’àmbit directe del nucli familiar com de l’entorn
més immediat de la família o del cercle d’amistats.
Un element a tenir molt en compte és la NO RELACIÓ entre víctima i autor.
Aquests homicidis estan més relacionats amb altres delictes, produint-se com
una conseqüència d’un robatori amb violència, agressió sexual, situacions
ocasionals en baralles tumultuàries, etc... O bé per components mafiosos en
ajustaments de comptes, assassinats per encàrrec, etc...
37
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
Per última cal destacar els relacionats amb trastorns psicològics, com els
assassins en sèrie.
b) Determinació del mòbil del crim:
Atenent, a la naturalesa de la relació entre víctima i autor, està directament
relacionat el motiu pel qual s’ha produït el crim. Per això cal estar molt atent a
l’escena del crim i a l’entorn de la víctima. La forma de com s’ha comés el
delicte.
-
l’escena del crim: L’escena del crim ens pot dir molt sobre la vida de la
víctima. La vida de la víctima es composa del seu dia a dia, de les
seves relacions personals, les seves activitats socials, les seves
inquietuds i per tant allò, que en un moment donat li pot haver portat
problemes o si més no, la mort.
Tot i així, cal estar atent allò que delata una intenció de manipular
l’escena del crim, o que delata de quina forma l’han intentat matar, tot i
que finalment la causa sigui un altra.
-
La geografia del delicte: En el supòsit de que apareguin dos homicidis
similars de característiques semblants (mai idèntics) s’ha d’estar atent
aquesta circumstància. Podríem estar parlant de la itinerància de
l’autor.
-
El modus operant. També s’anomena o s’inclou la signatura de l’autor.
Es la seva forma d’actuar. Exemples com les agressions sexuals
prèvies, el retall d’un element del cos (cabells, dits, pits, etc..) el lloc
d’abandonament del cos, si es presenta nu, marques singulars com a
causa de dolor, etc... les característiques de les ferides, les accions
post-mortem que ha realitzat (esquarterar, etc....)
-
La víctima. Com hem dit anteriorment l’estudi de la víctima és essencial
per establir que es allò o circumstància que podia haver mogut a l’autor
a matar una persona. Des de la revenja per tràfic de drogues fins a la
violència masclista.
-
El perfil d’un criminal: en relació directa amb el mòbil del crim, atenentnos a per què l’ha matat. Un ajustament de comptes por presentar-nos
el perfil d’un sicari, etc....
Formació
Un seguit d’elements que hem de tenir em compte en la determinació d’un
mòbil d’un crim poden ser:
Tots aquests elements ens han de facilitar la informació necessària per establir el
mòbil del crim.
38
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
Les primeres actuacions davant l’escena d’un crim.
Les primeres actuacions en l’escena d’un crim, normalment, són les practicades
per les unitats de seguretat ciutadana. Donat que el tema està orientat a la
investigació dels homicidis, si que l’investigador o els coordinadors de la
investigació, han de tenir present quines són aquelles pautes o gestions que
s’han hagut de realitzar davant l’actuació immediata de les patrulles i quina
informació recercarà que hagin estat obtingudes per elles.
Formació
Les primeres 48 hores en la investigació d’un crim, així com de la recerca que es
pugui fer d’indicis, són essencials per poder realitzar un retrospectiva adequada
de la vida immediatament a la data de la mort de la persona trobada.
Primeres actuacions que s’han de comprovar que s’han dut a terme són:
-
-
-
-
-
Comprovació de l’existència d’una persona amb símptomes o
evidències incompatibles amb la vida. Determinació de la causa i de la
identificació de l’autor, si ja és conegut.
Via d’entrada que s’ha utilitzat per fer aquesta comprovació.
Indicis o vestigis que s’han hagut de manipular o protegir, així com allò
que s’hagi generat de nou (p.ex. petjades en terreny fangós).
Comprovació de l’acordonament de la zona protegida així com la
presència d’unitats uniformades.
Gestions realitzades fins al moment: identitat de la víctima, identificació
de persones del seu entorn, declaracions de testimonis, aïllament
d’aquests, observació dels mateixos per si han tingut algun tipus de
participació, etc....
Inici de la inspecció ocular anterior a la presència de la comitiva judicial.
Es fa una primera inspecció ocular, genèrica, sense manipular indicis ni
cos de la víctima a excepció d’aquella documentació que la pugui
identificar i ajudar a engegar les diferents hipòtesis i línies
d’investigació.
Primera possible reconstrucció del que ha succeït.
Complementació de la primera IOTP conjuntament la presència de la
comitiva judicial i del forense: aixecament del cadàver i primeres
observacions en quant a característiques de l’individu i de la naturalesa
de les lesions que li hagin causat la mort. El seu primer estudi permetrà
orientar més concretament quins indicis o vestigis hem de buscar
relacionats amb la causa de la mort. Per exemple, medicaments o
substàncies tòxiques si es troba la víctima amb una xeringa clavada al
braç.
S’han de vetllar per a què les evidències siguin tractades amb cura i
alhora es pugui tenir accés per treballar-les adequadament. Aquestes
evidències, durant la IOTP, estan sotmeses a unes dificultats inherents:
s’han de reconèixer o descartar-les, recol·lectar-les, interpretar-les i
reconstruir-les.
39
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
on-line
ƒ
Reconèixer: Quins són aquells estris, substàncies,
objectes directa o indirectament relacionats amb la
víctima, l’autor o el mòbil del crim o bé, quin no serien.
Recol·lectar-les: de forma adequada tant per conservarles com per observar-les i determinar la seva naturalesa.
P.ex. la clau d’un vehicle cremada. Sense pom de plàstic,
difícilment sabrem a quin vehicle pertany, però per la
forma de la clau podem saber si es un vehicle antic o
modern i fins i tot una aproximació de la marca del
vehicle.
Formació
ƒ
En el supòsit que l’autor és conegut, recerca i intervenció immediata sota la
direcció del responsable de la investigació: recerca de vestigis, protecció d’indicis
i de tot allò que se’n pugui desfer.
-
En plena col·laboració amb l’estament judicial, conèixer el resultat de
l’autòpsia amb la finalitat d’obtenir:
o Dades no observades en l’escena. Depenent de l’estat del
cadàver es pot presentar la impossibilitat de determinar alguns
aspectes de l’escena (ferides, saponificacions, color de la pell,
etc...) que es poden determinar en l’autòpsia.
o Dades relatives a les patologies de la persona, en consonància
amb productes trobats en l’escena o relacionats amb la persona.
En relació a l’autòpsia és important que un investigador estigui
present en la mateixa, recolzant en la investigació i practicant un
reportatge fotogràfic sobre allò que es considera rellevant per la
investigació.
Aquesta tasca ajuda molt en la determinació de l’autoria directa,
donat que en ocasions són diversos autors – agressors, però en
realitzat el causant directe de la mort és una persona.
Pel que fa a les diligències d’investigació més habituals en els delictes d’homicidis
són per una banda, les esmentades en el primer tema: les relatives a les
testificals. Adequades al cas en concret, els requisits i formalismes són els
mateixos, que en qualsevol altra tipologia delictiva.
Aquestes testificals, solen venir acompanyades d’altres diligències pròpies de
l’identificador de l’autor:
-
El reconeixement fotogràfic.
El reconeixement en roda.
El reconeixement videogràfic i/o antropomètric.
40
C/ Rambla del Raval 29-35 local 5. 08001 Barcelona.- Tel. 93 342 68 10 - Fax. 93 342 68 11 www.sap-ugt.cat [email protected]
sindicat autònom de policia-UGT
www.forumcatalunya.com