Sobre Nietzsche

Humà, massa humà
"L´existència encara continua essent suportable per a nosaltres com a
fenomen estètic, alhora que mitjançant l´art se´ns ha donat ulls i mans,
com també sobretot la bona consciència, per a poder crear per a
nosaltres mateixos un fenomen d´aquesta mena. De tant en tant hem
de descansar de nosaltres mateixos mitjançant el fet d´esguardar-nos
des de dalt i, des d´una llunyania artística, riure´ns de nosaltres
mateixos o plorar sobre nosaltres mateixos: hem de descobrir l´heroi i
igualment el foll que s´oculta en la nostra passió del coneixement; de
tant en tant hem d´estar contents amb la nostra estupidesa, per tal de
poder estar contents encara amb la nostra saviesa! Alhora,
precisament perquè en darrer terme som homes greus i seriosos i som
més pesos que homes, res no ens fa tant bé com el picarol:
necessitem de tenir-lo davant nostre -necessitem tot art entremeliat,
transitori, dansador, burleta, infantívol i feliç, per tal que no se´n vagi
en orris aquella llibertat tocant a les coses que el nostre ideal exgeix
de nosaltres". Nietzsche, op. cit., p.179. (Aforisme nº 107, El nostre
darrer agraïment envers l´art).
"No parleu només de dots, de talent innat! Es poden esmentar grans
homes de tot tipus, que eren poc dotats. Però ells arribaren a ésser
grans, esdevingueren «genis», tal com ho diu, gràcies a qualitats, la
manca de les quals a ningú no li plau de parlar-ne, tan sols aquell que
n´és conscient: tots ells tingueren la ferma seriositat dels artesans,
que justament aprèn a configurar les parts perfectament les parts,
abans d´arriscar-se a fer un gran conjunt; es donaren temps per a
això, perquè experimentaven més plaer en el perfeccionament del
detall, de l´accessori, que en l´efecte d´un conjunt enlluernador. És
fàcil, per exemple, donar la recepta per a que un home es faci un bon
novel·lista; però l’execució suposa qualitats que ho acostuma a no
tenir en compte quan un hom diu: «no tinc suficient talent». Feu un
centenar o més d’esborranys de novel·les que no passin de dues
pàgines, però la puresa de les quals sigui tal que qualsevol paraula
sigui necessària en elles; poseu cada dia anècdotes fins que s´arribi a
aprendre a trobar llur forma més plena i més eficaç; sigueu
incansables en la recol·lecció i en la descripció de tipus i caràcters
humans, sobretot expliqueu, tan sovint com sigui possible, i escolteu
les explicacions amb mirada i oïdes perspicaços per copsar l´efecte
produït en altres assistents; viatgeu com a paisatgistes i dibuixants de
costums; extragueu de cada ciència allò que produeix efectes artístics,
si és ben exposat, penseu, en fi, sobre la motivació de les accions
humanes; no menyspreeu cap ocasió d’aprenentatge, feu-vos
col·leccionistes de tals coses dia i nit; deixeu passar uns deu anys
emprats en aquest exercici múltiple, aleshores tot allò que feu en el
taller podrà sortir també a la llum pública. ¿Què fan, al contrari, la
majoria? No comencen pel detall, sinó pel conjunt. Algun cop podran
posseir un bon toc, cridaran l´atenció, i des d’aleshores llurs tocs, llur
tasca, anirà de mal borràs, per raons òbvies.- A vegades, quan manca
la intel·ligència i el caràcter per a formar-se un pla de vida artística
d´aquesta mena, són el destí i la necessitat els que ocupen el seu lloc
i guien pas a pas al futur mestre a través de totes les exigències de
l´ofici".
Nietzsche, Humà, massa humà (Menschliches, Allzumenschliches),
II, pp. 168-169 (cast.) (Aforisme nº 163, La seriositat de l´ofici).
"Si el mateix tema no es tracta de cent maneres distintes per cent
autors diversos, el públic no aprèn a elevar-se per sobre de l´interès
del subjecte; però finalment assimilarà els matisos, les noves
invencions delicades en la forma de tractar el motiu; i gaudirà d´allò
quan ho conegui des de temps, mitjançant nombroses manipulacions i
no experimenti l´acritud de l a novetat, de l´espectació".
Nietzsche, Humà, massa humà (Menschliches, Allzumenschliches),
II, pp. 172-173 (Aforisme nº 167, Educació artística del públic).
"Avui he tornat a experimentar sentiments forts i enlairats. Alhora, si al
vespre pogués sentir música i gaudir de l´art, sé molt bé quina música
i quin art no voldria tenir, és a dir, no voldria tenir tots aquells que
pretenen embriagar llurs espectadors i volen suscitar un moment de
sentiment fort i enlairat -es tracta de persones d´ànima vulgar que al
vespre no s´assemblen pas a vencedors muntats en carros triomfals,
sinó a mules cansades en les quals la vida ha descarregat una mica
massa sovint el fuet. ¿Què sabrien aquestes persones en general de
«disposicions superiors», si no existissin mitjans per a provocar
embriaguesa i cops de fuet idealistes? - alhora, per això tenen llurs
entusiasmes, igual com tenen llurs vins. Nogensmenys, ¿què
m’importen llur beguda i llur embriaguesa? ¿Per què necessita el vi
aquell qui està entusiasmat? Més aviat esguarda amb una mena de
fàstic tant el mitjà com el mitjancer que han de provocar aquí un efecte
sense raó suficient; un contrafaïment del gran torrent de l´ànima!
-¿Com és possible tot això? ¿És que hom dóna al talp ales i
imaginacions plenes d’urc abans d’anar-se’n a dormir, abans de ficarse en la seva llodriguera? ¿És que hom el fa anar al teatre i li posa
unes ulleres grosses davant els seus ulls secs i cansats? ¿És que
homes la vida dels quals no és cap «acció», sinó que és un negoci,
seuran davant l´escenari i contemplaran éssers estranys la vida dels
quals és més que un negoci? «És quelcom d´escaient», dieu, «És
quelcom d´entretingut; així ho vol la cultura!» Doncs bé, a mi em
manca massa sovint la cultura, car aquest espectacle em sembla
massa sovint repugnant. Aquell qui té en si mateix prou tragèdia i prou
comèdia, prefereix de bon grat romandre lluny del teatre. O bé, com a
excepció, el fenomen sencer - teatre, públic i poeta inclosos- se li
converteix en un espectacle autènticament tràgic i còmic, de manera
que la peça representada significa per a ell, al contrari, només poca
cosa. A aquell qui és una mica com Faust i Manfred, ¿què li importen
els Fausts i els Manfreds del teatre? - l´única cosa que sens dubte farà
és pensar per quina raó hom treu en general al teatre figures d´aquest
tipus. Els pensaments i les passions de caràcter més fort es presenten
davant aquells que qui no són capaços de pensament ni de passió,
sinó d’embriaguesa! Alhora, aquells pensaments i aquelles passions
són presentats com un mitjà per a assolir aquesta embriaguesa!
Ensems, teatre i música constitueixen el fet de fumar haixix i el fet de
mastegar betel dels europeus! Oh! ¿Qui ens explicarà la història
sencera dels Narcòtica? - És gairebé la història de la «cultura», de la
cultura anomenada superior!"
Nietzsche, op. cit., pp. 153-155 (Aforisme nº 86, Del teatre)
La genealogia de la moral
La indicació de quin era el bon camí me la donà la pregunta sobre
quin significat tenien pròpiament des del punt de vista etimològic els
termes referents a allò que és bo, encunyats per les diverses llengües.
En aquest punt vaig descobrir que tots ells es referien a la mateixa
transformació del concepte, que a tot arreu 'noble', 'distingit' en el
sentit corporatiu era el concepte fonamental a partir del qual s'havia
desenvolupat el terme 'bo' en el sentit de 'psíquicament noble', de
'generós', de 'psíquicament distingit', de 'psiqicament privilegiat'.
Aquesta transformació, duta a terme d'una forma inevitable, va sempre
acompanyada d'una forma paral·lela d'aquella altra transformació que
blga els mots 'vulgar', 'plebeu', 'baix' a convertir-se al cap i a la fi en el
concepte 'dolent'.
Nietzsche.
La genealogia de la moral,
"Primera dissertació"
La gaia ciencia
"In summa: tot idealisme filosòfic ha estat fins ara quelcom de similar a
una malaltia allí on no ha estat, com en el cas de Plató, la precaució
d´una salut ubèrrima i perillosa, la por de la preponderància dels
sentits, l’agudesa d´un socràtic intel·ligent. -¿És que potser nosaltres,
els moderns, no estem prou sans per a tenir necessitat de l´idealisme
de Plató? Alhora, nosaltres no tenim por dels sentits, per tal com (...)".
(Aforisme 372, Per què no som pas idealistes).
(Zaratustra): "Vi que una gran tristeza se apoderaba de los hombres.
Los mejores estaban hartos de su trabajo... Todo es vacío, todo es
indiferente, todo fue"
Dios es "una objeción contra la vida, en vez de su trasfigurado y
eterno sí" y "la fórmula para toda detracción de este mundo, para toda
mentira del más allá"
La voluntat de poder
"Yo considero al cristianismo como la peor mentira de seducción que
ha habido en la historia"
2000.08.25. LA VANGUARDIA
Altres aforismes
"Peligro del lenguaje. - Cada palabra es un prejuicio."
"Amistad femenina. - Sin la menor duda pueden las mujeres hacer
amistad con un varón; mas para conservarla - para eso es preciso sin
duda que coadyuve una pequeña antipatía física."
"Inmortalizar. - Quien pretenda matar a su adversario considere si no
lo eternizará precisamente con ello dentro de sí."
"¡Téngase en cuenta! - El que es condenado a una pena no es ya el
que cometió la acción. Es siempre el chivo expiatorio."
"Prever la ingratitud. - Quien hace el regalo de algo grande no
encuentra gratitud, pues quien lo recibe tiene ya demasiada carga con
aceptarlo."
"La desgracia. - La distinción que hay en la desgracia (como si
sentirse feliz fuera una señal de superficialidad, simpleza de espíritu,
ordinariez) es tan grande que cuando alguien nos dice: '¡Pero qué feliz
es usted!', habitualmente protestamos."
"Contra el descuido de los ojos. - ¿No sería posible demostrar, en las
clases cultas inglesas lectoras del 'Times', una disminución de
capacidad visual cada diez años?"
"Maestros y alumnos. - De la humanidad de un maestro forma parte
el poner en guardia contra sí mismo a sus alumnos."
"El hombre sociable. - 'No me caigo bien a mí mismo', dijo alguien
para explicar su propensión a la sociedad. El estómago de la sociedad
es más sólido que el mío, me aguanta."
"Dos fuentes de la bondad. - Tratar a todos con igual benevolencia y
ser bondadosos sin acepción de personas puede ser tanto el resultado
de un profundo desprecio a los hombres como el resultado de un
radical amor a ellos."
"Ver mal y oír mal. - Quien ve mal, siempre ve de menos; quien oye
mal, siempre oye algo de más."
"Elogio de la sentencia. - Una buena sentencia es demasiado dura
para el diente del tiempo y no es devorada por todos los milenios,
aunque sirve de alimento a todo tiempo: por ello una buena sentencia
es la paradoja de la literatura, lo imperecedero en medio de lo
cambiante, la comida que siempre se aprecia, como la sal, y que,
como ésta, jamás se vuelve insípida."
"Oración a los hombres. - "Perdonadnos nuestras virtudes" -así debe
rezarse a los hombres."
"Positivo y negativo. - Este pensador no necesita de nadie que lo
refute: se basta a sí mismo."
"'Remedium amoris'. - En la mayoría de los casos aún continúa siendo
eficaz contra el amor el viejo remedio radical: el amor que responde al
nuestro."
"Carta. - La carta es una visita no anunciada, el cartero es el
intermediario de descorteses ataques por sorpresa. Deberíamos
reservar cada ocho días una hora para recibir cartas y a continuación
tomar un baño."
"Última opinión sobre las opiniones. - O bien ocultemos nuestras
opiniones, o bien ocultémonos tras ellas. Quien hace otra cosa no
conoce el curso del mundo o forma parte de la Orden de la Santa
Temeridad."
"Para que el amor sea sentido como tal. - Necesitamos ser honestos
con nosotros mismos y conocernos muy bien para poder practicar con
otros ese disimulo filantrópico que se llama amor y bondad."
"Consejo experimentado. - Ninguno de los medios de consuelo le
hace tanto bien al menesteroso de ellos como al asegurarle que para
su caso no hay consuelo. Hay en ello tal distinción que esos hombres
vuelven a levantar cabeza."
"Paz doméstica y paz del alma. - Nuestro estado de ánimo habitual
depende del estado de ánimo en que sepamos mantener a quienes
nos rodean."
Nietzsche: La selección y la traducción de los siguientes aforismos
han sido realizadas por Andrés Sánchez Pascual
Sobre Nietzsche
Roland Stromberg
"Nietzsche consideró que el genio de la Hélade no provenía
originariamente de un gozoso optimismo (como habían sugerido tan a
menudo los románticos), sino del sufrimiento trágico, y que no se
componía tanto de un racionalismo científico y filosófico como de una
emotividad primigenia templada por la razón. Para Nietzsche, Dioniso
-cuyo culto incluía danzas rituales extáticas y orgiásticas- se convirtió
en símbolo de esa fuerza primigenia sin la cual los hombres no
pueden ser auténticamente creativos.
Los griegos fueron grandes porque tuvieron a Dioniso y a Apolo.
Aunque no fueron racionalistas, estaban imbuidos de la voluntad de
vivir. Su mejor época fueron los tiempos de los filósofos y los
dramaturgos primitivos, de Heráclito y Esquilo. Platón y Eurípides
jalonan su decadencia, algo que lamentablemente la civilización
occidental heredó con más ímpetu que su grandeza."