Maquetación 1

T]
[atre
més enllà de l’escenari
Teatre i vida
Per Maria Colomer
En aquest apartat normalment parlem d’experiències i pràctiques que es
duen a terme en àmbits socials, educatius, de salut, i no estrictament teatrals,
en els que el teatre és una eina fonamental per al desenvolupament de l’activitat plantejada. Allí el teatre col·labora en processos d’integració social, de
creiximent personal, de reconeixement i exploració personal, de dinamització social, entre altres coses.
Como tenim rondant el Dia Mundial del
Teatre, ens agradaria recordar d’una manera
especial el misstage que llançà a tothom
Augusto Boal en 2009, poc abans de morir.
Ara que la memòria sembla que no ha de
Augusto Boal
38
ser allò prioritari segons alguns, potser estiga
bé recordar i no oblidar. Al seu manifest,
Boal acabava dient que “el Teatre no pot ser
tan sols un event, és forma de vida!”. Que
gran veritat la seua quan som capaços d’en-
Programa Educarte
tendre que la cultura no és sols consum,
plusvàlua, en una societat de l’espectacle que
transforma i confon allò essencial de la identitat d’un poble amb un event ocasional;
quan, a diferència d’Alícia, ens veiem abocats
a un fals i pervers País de les Meravelles en
el que la paradoxa es veu transformada en
engany; quan allò real i allò imaginari se’ns
amalgama en un Matrix i en un Big Brother
que no anul·len. El teatre no és, no pot i no
hauria de ser sols un event.
El teatre com essencial a la vida quotidiana.
El teatre com arma de futur. “Veient el món,
a més de les aparences, veiem a opresors i
oprimits en totes les societats, ètnies, gèneres, classes i castes, veiem el món injust i
cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre
món perquè sabem que un altre món és
possible. Però ens incumbeix a nosaltres
construir-lo amb les nostres mans entrant en
escena, en l ‘escenari i en la vida”.
John Malkovich al seu misstage d’aquest any
també insisteix d’alguna manera en això
Suzanne Lebeau
mateix, quan ens proposa que com actors i
actrius ens preguntem “Com vivim?”, ja que
per a ell el teatre també és una eina fonamental que ens ajuda a “reflexionar sobre la
questió del que significa l’ésser humà”. No
podem separar la vida, la real, del teatre, de
la ficció.
Suzanne Lebeau també incideix en això
mateix des d’un altre lloc, quan en el seu
missatge del Dia Mundial del Teatre per a la
Infància i la Joventut d’aquest any ens planteja un altra pregunta interesant: “qui parla
millor, més afectuosament, a l’home sobre
l’home? La realitat o la ficció?”. Necessitem
del Teatre per poder entendre’ns, per poder
saber de nosaltres, per poder refer-nos? Per
retrobar junts un altre llenguatge plagat de
silencis, de mirades, de gestos, de noves
paraules, de vegades?
Teatre com a passatemps o teatre com a
lloc de trobada, d’intercanvi, com a lloc on el
temps no sols és Kronos sino també Kairós?
Espai en el que deixem la nostra ment en
John Malkovich
39
T]
[atre
més enllà de l’escenari
blanc sobre el que ocorre al carrer, oblidem
els problemes i anem a gaudir d’un entreteniment? O potser espai on el diàleg, l’intercanvi, és l’essència? Augusto Boal ens diu
que el Teatre de l’Oprimit té dos principis
fonamentals “transformar l’espectador –ser
passiu, receptiu, depositari- en protagonista
d’una acció dramàtica, subjecte, creador,
transformador; i tractar de no contentar-se
amb reflexionar sobre el passat, sinó de preparar el futur”.
Quin futur tenim ja, ací al costat, quan, gràcies a la crisi econòmica (gran fal·làcia), es
retalla tant i tant que a penes queda aire que
respirar? Des d’aquestes pàgines s’ha parlat
de projectes en els que l’art, el teatre era
una eina fonamental per a la mediació social,
projectes que actualment no existeixen, han
estat els primers en caure davant la necessitat d’ajustar els pressupostos. Altres, per sort
i gràcies a l’esforç de les persones que treballen en ells, continuen endavant.
Programa Educarte
40
Malos tiempos para la lírica. Malgrat això, el
teatre continua sent necessari, imprescindible, els éssers que ens autodenominem
humans necessitem seguir autoobservantnos, necessitem formular-nos milers de preguntes, recordar-nos, re-trobar-nos, imaginarnos i reinventar-nos, just en els moments en
els que el gat mai va ser llebre a pessar del
maquillatge. Trobar espais, persones, maneres de continuar oferint no sols entreteniment, de continuar demananat mig pa i un
llibre, com deia Lorca.
Acabe amb unes paraules d’Augusto Boal:
“el teatre ha de dur felicitat, ha d’ajudar-nos
a conéixer millor el nostre temps i a nosaltres mateixos. El nostre desig és conéixer
millor el món en el que vivim per poder
transformar-lo de la millor manera. El teatre
és una forma de coneixement i ha de ser
també un mitjà per transformar la societat.
Pot ajudar-nos a construir el futur, en compte d’esperar passivament que arribe”.
Opinión
Un voto de confianza para el ministro Wert
Por Laura Hormigón
Como mujer involucrada en el mundo de la cultura y ciudadana que se interesa por la
realidad política y social de nuestro país -pues a todos nos incumbe, evidentemente,he seguido con interés el nombramiento de los nuevos responsables de las directrices
culturales en el Gobierno central durante estos próximos cuatro años. No tengo el
gusto de conocer todavía al ministro José Ignacio Wert en persona, pero quería aprovechar estas líneas para desearle los mayores éxitos en su andadura y transmitir mi
sensación de que son muchas las cuestiones aún pendientes en nuestro sector que se
habrá encontrado sobre la mesa nada más tomar posesión del cargo.
Durante los días previos al anuncio del equipo ministerial fue bastante extendida la
polémica sobre si el nuevo presidente del
Gobierno, Mariano Rajoy, debía mantener el
Ministerio de Cultura a toda costa o, en aras
a las estrecheces presupuestarias que nos
conciernen en estos tiempos difíciles, estaría
justificada su supresión. Creo, humildemente, que el debate tenía más de simbólico
que de práctico o real. Wert es desde el
pasado 21 de diciembre el nuevo titular de
la cartera de Cultura, con independencia de
que a su cargo sume también las responsabilidades sobre Educación y Deportes. Pero
la estructura ministerial –con José María
Lassalle, Secretario de Estado, al frente– se
mantiene a todos los efectos, por lo que
Wert tendrá las mismas oportunidades que
42
sus antecesores y antecesoras para hacer un
trabajo apreciable de cara al sector de la
creación.
Puede que el partido ahora en el Ejecutivo
haya visto tradicionalmente a los creadores
culturales como un sector poco afín y ubicado en otros espacios del espectro ideológico. Yo pienso, en cambio, que las generalizaciones siempre son peligrosas. Y, sobre
todo, considero que la cultura es asunto de
todos. Nos conviene. Nos hace más libres y
mejores personas. Da trabajo a muchos
miles de familias españolas. Genera riqueza
y prestigio internacional. Cada cual es muy
libre de profesar sus opciones ideológicas y
de hacerlas o no explícitas, pero creo, sinceramente, que la cultura es un campo propi-
Laura Hormigón
cio para encontrarnos todos y hacer causa
común. Porque muchos españoles estamos
ya algo cansados de esa visión excluyente de
la realidad, en la que hay que ser clásico o
moderno, del Real Madrid o del Barcelona,
de color rojo o azul. Prefiero que nos aceptemos todos como ciudadanos singulares,
respetables y razonablemente inteligentes.
Por eso quiero confiar, de entrada, en el
buen hacer de José Ignacio Wert al frente
de las políticas de nuestro sector y en su
capacidad para que el papel de los creadores alcance un reconocimiento merecido.
No pedimos tratos de favor, ayudas más
ventajosas que a otros ámbitos productivos,
privilegios sectoriales ni nada que se le
parezca. Esperamos, eso sí, una apuesta nítida por la cultura española, la disponibilidad
de una red pública de espacios escénicos
donde dar a conocer nuestro trabajo, la
regulación sensata de ese maremágnum en
el que se ha convertido Internet. Deseamos
pasear con orgullo el fruto de nuestro
esfuerzo en unos foros internacionales
donde muchos ven a España con envidia y
admiración.
Ah, y yo confío también, inevitablemente, en
que Wert se acuerde también de nosotros,
los profesionales de la danza, que tantas y
tantas veces nos hemos sentido relegados a
la condición de patitos feos por las administraciones de uno y otro signo, de unas y
otras geografías.
43