INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC Excavació, restauració, difusió, posada en valor III Jornades d’Arqueologia de València i Castelló València, Castelló i Onda , 10, 11 i 12 de desembre de 2010 IL·LUSTRE COL·LEGI OFICIAL DE DOCTORS I LLICENCIATS EN FILOSOFIA I LLETRES I EN CIÈNCIES DE VALÈNCIA I CASTELLÓ AJUNTAMENT DE VALENCIA REGIDORIA DE CULTURA III Jornades d’Arqueologia de València i Castelló LLORENÇ ALAPONT MARTÍN i JAVIER MARTÍ OLTRA (eds.) Museu d’Història de València 10 - 12 de Desembre 2010 IL·LUSTRE COL·LEGI OFICIAL DE DOCTORS I LLICENCIATS EN FILOSOFIA I LLETRES I EN CIÈNCIES DE VALÈNCIA I CASTELLÓ AJUNTAMENT DE VALENCIA REGIDORIA DE CULTURA Edita: ȱȱȱȱ Ȧȱȱàȱȱǰȱřǰȱǯȱǰȱǰȱȱ ǯȱȦȱǯǯ ȱ Revisió de texts: ȱ Llorenç Alapont, Javier Martí, Pilar Mas Maquetació: Pilar Mas Coordinadors III Jornades: Llorenç Alpont, Javier Martí, Joquin Alfonso Secretaris III Jornades: Carmen Tormo i Victor Chaos © Dels texts: Els autors © De l’edició:ȱȱȱȱ Il·lustre Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de València i Castelló. Secció d’Arqueologia. ISBN: 978-84-937994-8-9 Nota: Els editors no s’identifiquen necessàriament amb el cotingut dels articles publicats. Dissenys portada: Pilar Mas ÍNDEX PRÒLEG ································································································································································· 7 El abrigo de falfiguera. Arte parietal en Chulilla V.Sebastián Fabuel ··················································································································································· 9 Fonteta Ràquia: Una instalación apícola del siglo III a. C. en la Península Ibérica P.Jardón - D. Quixal - C. Mata - M. Ntinou - G. Pascual ···················································································· 13 10 Anys d’intervencions a l’oppidum iberic i roma de La Carència i al seu territori R. Albiach - H. A. Orengo - Ana Ejarque ··············································································································· 23 Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin y zonas adyacentes. (La Plana de Utiel, Valencia) J. M. Martínez García ············································································································································ 31 La intervención arqueológica en la villa romana del Sector Rio (Paterna) C. Verdasco - J.E. López - D. Sanfeliu - P. Sañudo - A. Vila ·················································································· 51 Un alfar romano en la partida de Pardines (Beniarjó, Valencia) J.L. Casabán - M. Sáez - A. Sáez - S. Pidal - P. Bernabeu ··················································································· 65 La Casa dels Peixos. Una domus romana en la trama urbana de Sagunt (València) C. Antoni Balanzá ··················································································································································· 77 La villa romana del Camino de Vinamargo (Castellón) J. Alfonso Llorens. - A. Miguélez González ············································································································· 87 El jaciment romà del Pitxerí. Olocau J. L. Ferrer - A. Pitarch ············································································································································ 99 Materials per a l’estudi de l’àrea sacra del solar de la plaça de la Moreria de Sagunt J. Benedito Nuez - J.M. Melchor Monserrat ········································································································· 111 El poblament d’Època Romana en l’Horta Sud LL. Alapont Martín - A. Pitarch i Tarramera ········································································································ 121 De Maurela a Morella (s. XIII-XV). Alguns apunts arqueològics d’evolució urbana J. M. De Antonio - F.X. Duarte - F.J. Hernández - R. Pérez Milián ···················································································································································· 131 Avanç al coneixement del teixit productiu manufacturer medieval de Gandia (la Safor, País Valencià) C. Miret - P. Castro - C. Juan ···························································································································· 147 Excavacions arqueològiques en el convent de Santa Clara, Xàtiva (la Costera, País Valencià) F. Cotino - C. Miret - M. Rosselló ······················································································································ 161 Excavación arqueológica, restauración y exposición en el edificio de la calle Blanquerías nº 2 – Rocas nº 8 de Valencia J. Máñez - V. Bueso ··············································································································································· 173 El área sepulcral localizada en la calle Maestro Soler de Paterna. Interpretación de las prácticas funerarias en tiempo de la peste. (s.XVI-XVII) Ll. Alapont Martín ·················································································································································183 1ª campanya arqueològica en la cripta de l’Ermita del Roser. Albaida (València) R. Arévalo Castellanos ··········································································································································· 195 Actividades del Servicio Municipal de Arqueología de Burriana: excavaciones arqueológicas 2005 – 2010 J. M. Melchor Monserrat - J.Benedito Nuez ········································································································· 207 Proyecto de recuperación y puesta en valor del refugio de la Guerra Civil del antiguo mercado municipal de Cullera E. Gandia Álvarez ·················································································································································· 217 Arqueología subacuática en aguas costeras. Comunidad Valenciana (2000-2010) Y.Alamar Bonet ····················································································································································· 227 La dramatización como herramienta de interpretación del patrimonio arqueológico C.Isabel Pérez Herrero - P. Jardón Giner ··············································································································· 233 Comunicar el patrimoni arqueològic. El cas de la Bastida de les Alcusses (Moixent) E. Ripollés - L. Fortea ············································································································································· 239 7 PRÒLEG La publicació que tenen a les seues mans conté els articles corresponents a la major part de les comunicacions presentades a les III Jornades d’Arqueologia de València i Castelló, celebrades l’any 2010 i que varen estar organi�ades per la Secció d’Arqueologia del nostre Il·lustre Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de València i Castelló i pel Museu d’Història de València. Les jornades tingueren lloc a l’anomenat Museu d’Història els dies 10 i 11 de desembre, i al Castell d’Onda el dia 12, per a concloure amb una visita a la Vil·la Romana de Vinamargo, a Castelló de la Plana. Els sotasignats vam coordinar les jornades amb Joaquin Alfonso Llorens, i Victor Chaos i Carmen Tormo van conformar el comitè organi�ador. Creguem que és de justícia destacar la magnifica labor reali�ada pels arqueòlegs Victor Chaos i Carmen Tormo, gracies als quals es deu en gran mesura l’èxit de les jornades y l’organi�ació extraordinària de les mateixes. Agrair també a la Degana del nostre col·legi Mª Jesús Recio i a la Junta de Govern, el recolzament incondicional que sempre han ofert a les Jornades d’Arqueologia i el seu esforç, en temps difícils, perquè aquesta publicació siga una realitat. Finalment el nostre reconeixement i deute a tots els que han prestat la seua ajuda i recolzament perquè les III Jornades i aquesta publicació foren possible, especialment als participants i autors, donat que creguem sincerament que el resultat ha significat un vertader èxit per a l’arqueologia, el nostre patrimoni i la nostra comunitat. Aquesta publicació és el fet culminant d’un propòsit que la Secció d’Arqueologia va iniciar fa molts anys enrere. Cal recordar que en 1995 es publicava la “I Reunió Internacional sobre el Patrimoni Arqueològic: Models de Gestió” organi�ades per la Secció d’Arqueologia en València els dies 3 i 4 de desembre de 1993. Després d’aquella empenta inicial, d’extraordinària importància i qualitat, haguérem d’esperar una llarga sequera de 13 anys, fins que a iniciativa del Museu d’Història de València es varen celebrar, a l’any 2006, el Cicle de Conferències: “Nous Avanços de l’Arqueologia Valenciana”, que varen ser publicades al nº 2 dels Quaderns dels Museus Municipals de València. Aquell cicle de conferències, modest, però d’una qualitat científica indiscutible, va tindre una excepcional acollida i valoració, que donà els seus fruits i que va significar una vertadera motivació per a que quatre anys després, la Secció d’Arqueologia del CDL i el Museu d’Història de València organi�aren les III Jornades. L’encontre tingué un èxit rotund, gaudint d’una afluència massiva de públic i d’un alta participació, amb 37 comunicacions presentades. D’aquestes, 22 articles es publiquen en el present volum, amb un total de 87 autors. Aquest èxit confirmava l’interés dels arqueòlegs per traure a la llum i difondre el seu treball de recerca i la seua disposició a compartir i debatre les seues experiències arqueològiques. Però a més, va confirmar el desig dels arqueòlegs per reivindicar la seua professionalitat, implicació i vocació envers l’arqueologia i el patrimoni. Les comunicacions presentades en les III Jornades i els articles publicats en aquest volum han estat reali�ats majoritàriament per arqueòlegs professionals liberals. A tots ells, els volem mostrar la nostra admiració, donat que han fet un enorme esforç per compartir la seva feina sense cap recompensa econòmica, i llevant-se temps lliure i de descans. Aquest es un gest evident de l’estima a la nostra professió de tots els que hem participat a les Jornades i a la present publicació. Fa goig i dona esperança veure que dintre del nostre gremi hi ha gent que sent vertadera vocació i que actua en conseqüència, conscient de que la feina no esta acabada fins que no es compleix amb uns dels objectius primordials de la nostra professió: compartir i transmetre el nostres coneixements a la societat. Sovint es retreu a l’arqueòleg professional la manca de publicació dels seus treballs. En les circumstancies en que ha de dur a terme la seua activitat ja és tota una heroïcitat mantenir-se dins uns paràmetres metodològics i científics, que a vegades toca defendre a capa i espasa. Per tant, publicar sembla de vegades quasi una utopia. Tanmateix, la major part dels arqueòlegs fan el possible per traure a la llum les seues investigacions, i aleshores es troben amb no poques dificultats per a que aquestes siguen acceptades en publicacions científiques. En la situació actual, la major part de congressos, jornades i publicacions estan dissenyats i planificats per cobrir les necessitats de difusió del món institucional i acadèmic i obeeixen quasi exclusivament als seus inte- 8 ressos. I així els treballs professionals, que representen el 90% de l’activitat arqueològica, queden exclosos de les pàgines de la Història. De vegades sentim dir que el paper de l’arqueòleg professional ha de ser senzillament documentar l’evidència material, tot deixant la recerca per al món acadèmic. Tot i respectar i seguir amb atenció les línies d’investigació que es duen a terme des de la Universitat i altres Serveis d’Investigació Arqueològica, estem en contra d’aquest plantejament i reclamem el dret i el deure de l’arqueòleg professional a fer recerca, interpretar les seues dades i publicar el seu treball. Per aquesta raó creiem que les Jornades d’Arqueologia son l’escenari i context adient per que tots els arqueòlegs que ho desitgen puguen donar a conèixer el seu treball, fet, que sense dubte, els dignifica i els fa de respectar. Mirant cap enrere, a punt d’encetar les V Jornades, fa goig pensar tot el que hem aconseguit. La nostra intenció era situar a l’arqueologia valenciana al lloc que per importància i qualitat li corresponia amb un espai i context propi per a la seua difusió i valori�ació, i a més crear un escenari de trobada i debat on tothom es sentira valorat. Les jornades d’arqueologia de la Comunitat de Madrid o de les Illes Balears, eren exemples, que per la importància i dimensions de la nostra activitat arqueològica devíem i mereixíem assolir. Hui en dia les Jornades d’Arqueologia estan ben assentades, fet que ens ha portat a donar un pas endavant i poder celebrar les Jornades d’Arqueologia de la Comunitat Valenciana unint-se a l’organi�ació la Secció d’Arqueologia del CDL d’Alacant. Aquesta unió esperem que ens done grans fruits i que a aquest volum, li seguisca en breu la publicació de les IV i V Jornades que s’inclouran en un mateix llibre. No podem ni devem acabar sense demanar disculpes pel retard en la publicació d’aquestes III Jornades. No ha estat una tasca fàcil, perquè —de nou— el treball ha estat totalment altruista. En aquest sentit vaja el nostre sentit reconeixement a Pilar Mas pel seu afany i la seua perseverança indestructibles, que han permès fer realitat allò que semblava impossible. LLORENÇ ALAPONT MARTÍN President de la Secció d’Arqueologia CDL València i Castelló JAVIER MARTÍ OLTRA Director del Museu d’Història de València EL ABRIGO DE FALFIGUERA. ARTE PARIETAL EN CHULILLA VICENTE SEBASTIÁN FABUEL RESUMEN Esta comunicación presenta el inicio de un proyecto de divulgación del Patrimonio local, Chulilla, nuestras raíces, concretamente por las pinturas rupestres del Barranco de Falfiguera. Se elaboró un tríptico, se preparó una exposición y visitas guiadas, tanto a docentes como a público en general. Palabras clave: divulgación, pinturas rupestres, barranco ABSTRACT This communication presents the beginning of a release project of localHeritage, Chulilla, our roots, specifically by the cave paintings of the Falfiguera Ravine. A brochure was developed, an exhibition and guided tours, both teachersand the general public, were prepared. Keywords: release, cave paintings, ravine. 10 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 V. Sebastián Fabuel Con motivo de los diez años del descubrimiento de la pinturas rupestres halladas en el Barranco de Falfiguera coincidente con el X Aniversario de la declaración por la UNESCO como Patrimonio Mundial de Arte Rupestre del Arco Mediterráneo de la Península Ibérica, iniciamos una serie divulgativa con el propósito de acercar a chulillanos en particular y todas las personas amantes de la cultura en general el conocimiento del patrimonio cultural propio, del pasado histórico, de las raíces de esta antigua Villa de Chulilla. Esta comunicación presenta el contenido de ese proyecto de divulgación patrimonial. Hasta ahora nuestra historia local estaba jalonada por una serie de elementos como el castillo, los poblados ibéricos…y como elemento más antiguo conocíamos una azuela de piedra pulida hallada en el Sufruto por don Manuel Arenas y que parecía corresponder al neolítico, época prehistórica en que la humanidad comienza a convertirse en agricultora y ganadera. A finales de 1998 se produce un hallazgo destacado y de gran significado: la aparición de un conjunto de pinturas rupestres junto a la corraliza del barranco de Falfiguera (fig. 1). Desde hace ya algunos años Chulilla se ha ido consagrando como un lugar de interés para los amantes de la escalada y son precisamente estos deportistas los que en más de una ocasión han hallado restos de culturas prehistóricas. Concretamente objetos correspondiente a la Edad del Bronce, con una cronología de alrededor de tres mil años de antigüedad, en las proximidades del barranco de Tabairas. En este caso fue Oscar Aparisi, abriendo una vía de escalada observó la existencia de unas figuras pintadas en la pared de un abrigo, dado que era miembro del Taller de Inserción Laboral puesto en marcha por la Asociación de Comerciantes, informó al coordinador , César Calvo, que lo puso en nuestro conocimiento. Tras una primera observación del friso se nos reveló como un hallazgo de extraordinario interés por el aspecto y cantidad de las representaciones pictóricas. Realizada la inspección por los técnicos de Patrimonio de la Consellería de Cultura, Rafael Martínez nos confirmó la especial relevancia del abrigo. Al tratarse de un terreno calizo la presencia de bicarbonatos cálcicos provoca la superposición en algunas escenas y la fragilidad del soporte en algunos casos. Es por ello que hay que felicitar al Ayuntamien- Fig. 1. Barranco de Falfiguera. to de Chulilla por la diligencia mostrada en su vallado y protección, aunque todavía está pendiente la colocación de unos paneles informativos que facilitarías su interpretación. El aspecto del relieve, en el que la rambla se halla profundamente encajonada, y el análisis de su trazado, plantea como la evolución de la red hidrográfica, desde el Terciario Superior hasta nuestros días, se ha venido produciendo un modelado calizo. En las vertientes de la Falfiguera dominan las cornisas formadas por duros bancos de calizas cretácicas, paulatinamente cortados verticalmente por la poderosa erosión del torrente. Sin embargo, a estas vertientes talladas a pico casi siempre se les contraponen otras con declive mucho más suave, coincidiendo con la margen convexa de los meandros (fig. 2). Las cornisas evolucionan por retrocesos debidos a la caída de los grandes bloques e incluso por el desprendimiento de paquetes enteros de calizas. En la acción de este proceso interviene la disolución de la caliza, el socavamiento de los bancos menos resistentes y la atracción al vacío. Como consecuencia de estos desprendimientos, y la posterior disgregación de los materiales, se forma en la base de las paredes un talud muy característico. La formación de los abrigos en las vertientes obedece a distintos procesos pero un buen número de ellos deben atribuirse a la erosión. Más recientes son los fenómenos de concrecionamiento parietal, su causa está en el agua que rezuma por las múltiples grietas que cuartean la caliza y que bajo un clima benigno, son favorables a la precipitación del bicarbonato cálcico que el agua lleva en disolución. Por último, la corrosión, es un factor más que en la actualidad produce la alteración de las paredes de los abrigos. Si analizamos los problemas que plantea la conservación de estos auténticos museos del pasado, tendremos que considerar primero los fenómenos de al- El abrigo de Falfiguera. Arte parietal en Chulilla 11 Fig. 3. Corraliza. El arte como expresión gráfica de un pensamiento simbólico fue una creación desarrollada por el Homo sapiens. Este arte se expresa mediante la pintura y el grabado, que encontramos tanto en las paredes de las cuevas como sobre soportes de tamaño reducido: plaquetas de piedra y armas de hueso y de asta. Fig. 2. Cornisa sobre el panel de las pinturas. teración que se encuentran estrechamente vinculados a la dinámica del desarrollo de los propios abrigos. Deberemos iniciar el análisis examinando el origen de las cornisas, y bajo las cuales se ubican los recintos pintados. Estos mecanismos debieron crear las primeras cavidades que, más tarde, fueron remodeladas por los agentes de la meteorización. A todos estos factores hay que sumar los organismos que habitan sobre la superficie de las rocas: algas, líquenes y hongos, los cuales provocan una constante corrosión en la estructura cristalina que constituye el soporte, produciendo importantes alteraciones y planteando uno de los problemas más cruciales. El barranco de Falfiguera forma parte del conjunto de los barrancos estacionalmente tributarios del río Turia. Situado al sur de la localidad corresponde a una vía natural de comunicación utilizada desde la Prehistoria y que ha sido utilizada con valor económico hasta las postrimerías del siglo XX. Combina en su importancia la vía pedestre, la existencia de una corraliza en las inmediaciones, la vía de acceso del ganado al agua, también se halla próxima la Fuente del Fech (fig. 3). Todo ello convierte este paisaje en una fuente de información de importancia histórica como se revela por la existencia de varios conjuntos de pinturas rupestres. Encontramos unas manifestaciones artísticas que nos transmiten la complejidad de este proceso, la convivencia de las primeras comunidades campesinas con los últimos cazadores. En todos los casos la representación de la figura humana ocupa un lugar destacado, que ya anuncia una nueva mentalidad religiosa que puede relacionarse con creencias ligadas a la agricultura y la fertilidad Aunque contemporánea del Neolítico de los llanos litorales, todavía no muestra escenas agrícolas o pastoriles, y se extiende desde algo después del 3.500 al 2.000 a. C. Se caracteriza por los abigarrados conjuntos de animales y hombres a la carrera en los que destacan la composición diagonal, la corrección del naturalismo animal mediante el movimiento y la estilización de los cuerpos humanos que se representan mediante una variada gama de modelos. Este arte también ofrece frecuentes escenas, como parejas, danzas, cacerías, domesticación, agrícolas, etc, aunque todo ello de manera muy tosca y estilizado. A pesar de las breves e incompletas descripciones de las escenas de este conjunto rupestre, nos hemos podido formar una idea de la clase de representaciones que vinieron ocupando la atención y el interés de aquellos pintores de la Falfiguera. 12 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Fig. 4. Escena principal. V. Sebastián Fabuel Fig. 5. Figuras femeninas. Resumen de la temática: figuras humanas, arqueros aislados, caza, danza, grupos de animales, animales aislados, barras, puntos y trazos, motivos indeterminados (fig. 4). Pasemos ahora a la tesis que sitúa el origen del Arte Levantino dentro de un horizonte neolítico, ya que la población representada en los frisos practicaba una agricultura primitiva con bastón de cavar y azada, conocía la domesticación de los animales (perro, toro, cabra y caballo), practicaba la recolección de la miel, frutos y hortalizas, desarrollaba una industria textil doméstica, mientras que la caza era una actividad económica complementaria para la cual utilizaban el arco y las puntas de las flechas eran de sílex. No quisiéramos finalizar estas observaciones sin antes hacer mención de ciertas interpretaciones sobre su contenido. Deberemos suponer, así, que las escenas pintadas estuvieron relacionadas con los ritos de una población cazadora. En estos recintos o abrigos-santuarios se llevarían a cabo diversas ceremonias, con la finalidad de venerar a ciertos espíritus y reactivar periódicamente la fuerza creadora de las pinturas a las que estarían vinculados los animales cazados, de lo que dependía, en definitiva, su propia subsistencia. La técnica utilizada es siempre la pintura de color rojo oscuro, que varía de tonalidad según la coloración y textura de la roca soporte, la insolación y su grado de conservación. Lo común es, las tintas planas, aunque abundan los delgados trazos para delimitar el contorno de una figura o algún objeto (fig. 5). Las figuras representadas son unas de carácter zoomórfico (las figuras de un cáprido y un bóvido son claramente identificables) y otras antropomórficas (figuras humanas)en diferentes grupos y posturas, arqueros aislados, danza, grupos de animales, animales aislados, barras, puntos y trazos, motivos indeterminados. Todo ello podríamos incluirlo en el Arte Levantino y con una economía de los grupos humanos Fig. 6. Cáprido. relacionada con la caza y recolección y un incipiente consumo de especies domésticas. La técnica utilizada es la pintura de color rojo oscuro, que varía de tonalidad según la coloración y textura de la roca soporte, la insolación y su grado de conservación. Al tratarse de un terreno calizo la presencia de bicarbonatos cálcicos provoca la superposición en algunas escenas y la fragilidad del soporte en algunos casos. El estilo del conjunto podría corresponder al denominado arte rupestre levantino con una cronología que se dataría en el período epipaleolítico, momento de convivencia de las primeras comunidades campesinas con los últimos cazadores. Deberemos suponer, así, que las escenas pintadas estuvieron relacionadas con los ritos de una población cazadora (fig. 6). Apovecharemos la visita para disfrutar de un paseo y admirar un entorno entorno que poco a poco ha ido recuperándose del incendio de 1994. FONTETA RÀQUIA: UNA INSTALACIÓN APÍCOLA DEL SIGLO III A. C. EN LA PENÍNSULA IBÉRICA PAULA JARDÓN - DAVID QUIXAL - CONSUELO MATA - MARIA NTINOU GUILLERMO PASCUAL RESUMEN La excavación de un yacimiento de época ibérica descubierto en las prospecciones previas al Plan de Actuación Integral de Porxinos, permitió caracterizar un establecimiento rural especializado en actividad apícola del siglo III a. C. Este registro aporta informaciones clave sobre una actividad especializada, las características de su localización en el territorio y las estructuras asociadas. Presentamos aquí una descripción de los resultados de registros así como de los resultados preliminares de los análisis antracológicos de los carbones, y de la tipología cerámica. ABSTRACT The excavation of a site from the Iberian period discovered in previous surveys Integrated Action Plan for Porxinos let characterize a farm specialized in beekeeping in the third century C. This record provides key information on a specialized activity, the characteristics of its location in the territory and associated structures. We present here a description of the records and results of the preliminary results of the analysis of the coals, as well as the ceramic typology. 14 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 P. Jardón - D. Quixal - C. Mata - M. Ntinou - G. Pascual I����������� La explotación de los productos de las abejas es bien conocida desde la Prehistoria: las almácigas de enmangues de útiles paleolíticos a base de cera o las representaciones de escenas de recolección de miel del Arte levantino son prueba de ello. Para los períodos más recientes - edades de los metales y la antigüedad-, la existencia de esta actividad se manifiesta también por la existencia de ciertas necesidades técnicas: fundición de los metales a la cera perdida, la pintura mural que incluye cera, etc. Conocemos, por los textos, el uso de la miel en las preparaciones culinarias y también las prescripciones médicas de productos apícolas indicados para la salud. La apicultura en la Antigüedad se documenta en jeroglíficos egipcios y la citan algunos autores latinos (Columella, IX; Plinio, NH, XXI, 1, 4), pero estos últimos son poco conocidos en el mundo de la arqueología (Crane, 1983). Existen algunos, pero escasos, yacimientos arqueológicos con restos de colmenares. Los casos conocidos hasta la actualidad son: Tel Rehov (Israel) que, fechado de los siglos X-IX a. C., aparece como el más antiguo y otros sitios griegos, en concreto la casa de campo bajo la Cueva de Pan en Vari que data del siglo V a. C. y el yacimiento de Trachones, próximo a Atenas, ya en el III a. C. (Jones, Graham y Sacke�, 1973). En todos estos ejemplos, las colmenas están colocadas horizontalmente en una o varias hileras. En el mundo ibérico, los especialistas conocían ejemplos de colmenas de cerámica encontradas en el registro arqueológico de aldeas, que fueron caracterizados en la tipología establecida por H. Bonet y C. Mata (2002b). Es a partir de esta identificación y particularmente a partir de una de las características de su manufactura - un estriado interior producido intencionalmente con la ayuda de cañas o de junquillos de madera- que se identificaron multitud de fragmentos de colmenas en las prospecciones llevadas a cabo en la comarca de Camp de Turia (Fuentes, Hurtado et Moreno, 2004). Este estriado puede tener por objeto la adherencia del panal de abejas o puede responder a razones técnicas en su manufactura, como el refuerzo de la estructura tubular de gran tamaño en el momento de su elaboración en el torno o el acceso a la parte interna de la pieza. En el caso de la Fonteta Ràquia, la realización de prospecciones arqueológicas previas al proyecto de urbanización en cumplimiento de la normativa referente a impactos sobre Patrimonio cultural de 2006, permitió localizar una zona de concentración abundante de Fig. 1. Localización de la Fonteta Ràquia. fragmentos cerámicos de cronología ibero-romana ya mencionada en una publicación (de Tomás J. L., 1995) y detectada por E. Jarabú y J. Soler con anterioridad (comunicación personal). Desde un primer momento era llamativa la gran cantidad de fragmentos de colmena y cerámica ibérica. En julio de 2007 efectuamos sondeos mecánicos con el objetivo de delimitar la extensión y la potencia estratigráfica de la ocupación. En abril de 2008, una campaña de excavación manual permitió caracterizar por primera vez una instalación apícola especializada de los siglos III-II a. C. (Ibérico Pleno), superpuesta a un pequeño hábitat rural del siglo V a. C. (Ibérico Antiguo). E� ���������� �� �� �������� �������������� � ����������. Iberos es el término empleado por las fuentes clásicas para denominar a los pueblos prerromanos de la mitad oriental de la península Ibérica. Se trata de una franja de amplitud variable que se extiende desde Andalucía (España) hasta el río Hérault en Francia (600-100 a. C.). Desde un punto de vista arqueológico, no es fácil establecer diferencias entre los distintos pueblos ibéricos. Situación que se complica con la variedad de términos, a veces contradictorios, usados por los escritores clásicos. La Cultura Ibérica es pues una cultura arqueológica. Está ampliamente aceptado que estos pueblos desarrollaron un elevado nivel de urbanización, es- Fonteta Ràquia: una instalación apícola del siglo III a. C. en la Península Ibérica 15 Fig. 2. Vista aérea de la implantación sobre el territorio de la Fonteta Ràquia. trategias económicas complejas y complementarias (agricultura, metalúrgia, ganadería, artesanía, etc.), diferentes escalas de comercio e intercambio, rituales funerarios estandarizados, sociedad jerarquizada y territorios sociopolíticos independientes. Los territorios ibéricos se caracterizan por un patrón de asentamiento jerarquizado que incluye ciudades, aldeas, granjas, fortines, santuarios y necrópolis (AA.VV. 1997-1998; Gailledrat, 1997). El yacimiento que nos ocupa es un ejemplo muy ilustrativo de un tipo de hábitat rural que ha empezado a valorarse recientemente (Bonet et alii, 2008). Se trata de una lugar dedicado primordialmente, a tenor de los materiales encontrados, a la apicultura. Dado que nos encontramos en un momento preliminar de su estudio no podemos definirnos sobre si se trata de una casería, es decir, una casa habitada por una familia de forma permanente o una estructura auxiliar donde se desarrollarían las actividades necesarias para explotar los productos apícolas. Geográficamente, se encuentra en el límite sur del territorio de Edeta (900 km2) en la actual provincia de Valencia. Edeta aparece citada en las fuentes latinas como una ciudad ibérica a la cabeza de un amplio territorio. Arqueológicamente, Edeta se ha indentificado con el yacimiento de Tossal de Sant Miquel (Llíria), sede del régulo Edecon, citado por T. Livio (XXVII, 17, 1) (Aranegui et alii, 1997). Desde el 400 a. C., el territorio edetano aparece bien definido y organizado mediante 16 fortines conectados visualmente entre sí y con la ciudad se sitúan en los límites. Esta compleja estructura desapareció con la consolidación de la nueva administración romana de la península Ibérica (Bernabeu et alii 1987; Mata y Bonet 2001) (fig. 1). Fig. 3. Plano general de la excavación de la Fonteta Ràquia. P����������� ��� ���������� El yacimiento de la Fonteta Ràquia se encuentra en la vertiente de una colina orientada hacia el sureste, junto a un camino histórico. La orientación al sur o al sureste es la óptima para que las abejas comiencen su laboreo desde primeras horas de la mañana (fig. 2). El topónimo Fonteta hace alusión a un surgimiento de agua, actualmente seco, que se encontraba en el otro lado de la colina, y que aportaba el agua necesaria a las abejas para diluir el alimento para las larvas y producir la miel. La extensión excavada es de 500 m2 pero estimamos una extensión total de alrededor de 1.000 m2. Los vestigios arqueológicos descubiertos por la excavación corresponden a dos ocupaciones ibéricas y a sus correspondientes fases de abandono o reestructuración (fig. 3 y 4). La primera fase se data por la tipología cerámica en el Ibérico Antiguo, siglo V a. C. Yacimientos contemporáneos serían el Tos Pelat (Moncada), la Lloma de Manoll (Lliria), los niveles antiguos del Tossal de Sant Miquel (Lliria) y de La Seña (Villar del Arzobispo). 16 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 P. Jardón - D. Quixal - C. Mata - M. Ntinou - G. Pascual Fig. 5. Departamento 5. Restos de hogar y de cubeta. Fig. 4. Ortofotografía general del yacimiento de la Fonteta Ràquia. El estado de conservación de esta primera fase es muy fragmentario, con algunos elementos de construcción: muros de adobes sin zócalo ni cimentación. Encontramos restos de construcciones de este tipo en las zonas 3 y 5, y un pavimento bajo el muro 1013. Ninguna colmena se ha podido relacionar claramente con esta fase. Las estructuras mejor identificadas corresponden a la segunda fase ibérica, datada en el Ibérico Pleno – siglos IV/III-II a. C. –, en base a paralelos cerámicos. Se trata de un gran edificio de 19 m de largo con cinco compartimentos de 6 a 9 m de ancho. Tres de entre ellos son espacios cerrados. El cuarto es un gran espacio abierto que podría interpretarse como un porche que da a un patio. El quinto debía ser también un compartimento cerrado, pero está parcialmente destruido al haber sido cortado por una gran fosa de drenaje de la terraza agrícola moderna. Esta última zona presenta dos pavimentos superpuestos, el más reciente de los cuales conserva una fosa enlucida con cal y restos de un hogar construido en tierra (fig. 5). Encontramos abundantes restos de colmena ibérica de diferente tipología y pasta cerámica. Durante la excavación se recuperaron alrededor de 140 kg de fragmentos de colmena. Una primera estimación, basada en el peso de las colmenas enteras recuperadas en otros yacimientos ibéricos que se conservan en el Museo de Prehistoria de Valencia apuntaba a un mínimo de 50 colmenas. Esta estimación ha sido ampliamente superada por el estudio del número mínimo de Fig. 6. Concentración de fragmentos cerámicos, en su mayoría colmenas, al lado del muro mayor (19 m. de longitud) del yacimiento de la Fonteta Ràquia. individuos basado en la morfología de los bordes y las pastas cerámicas, que nos indica una cantidad próxima a 200 colmenas, utilizadas de manera simultánea o sucesiva. La concentración de estos fragmentos junto al gran muro de piedra en seco de 19 m de longitud, en los espacios 3 y 4 (fig. 6) muestra que las colmenas estaban en la mayor parte de los casos adosadas al muro y en algunos casos colocados sobre un banco de piedra, insertas en un muro de tierra. Esta última disposición es indicada por la concentración encontrada asociada a un pequeño muro más reciente en el departamento 3 (unidad estratigráfica 1034) y por restos encontrados sobre el muro en el departamento 5 (UE 1009). A pesar de ello, la necesidad de aislamiento de la humedad para las colmenas y la ausencia de piedras bajo cierta concentraciones de fragmentos de colmena parecen indicar que estas podrían formar parte de construcciones de tierra o de madera que no se habrían conservado. Fonteta Ràquia: una instalación apícola del siglo III a. C. en la Península Ibérica 17 Fig. 7. Monasterio de St Barnabàs en Chipre (según Jones et al., 1973). Fig. 8. Colmenar de Antonio Jaume, Mallorca. (Foto B. Lliteras). La localización de las colmenas en el espacio creado por dos pequeños muros paralelos, cerrados por un lado por un tercer muro perpendicular tiene abundantes paralelos etnográficos en el Monasterio de St-Barnabé en Chypre (fig. 7) y en los colmenares de Aragon (fig. 7 et Mestre & Roussel, 2005) y (fig. 13) en la Bade en Tourrozelle, Aude (Courrent, 2009). pientes de almacenaje, destaca la reducida presencia de ánforas en comparación con otros yacimientos ibéricos de semejante cronología. En cambio, las tinajas y tinajillas están muy presentes, sobre todo un tipo concreto con borde muy exvasado, cuello indicado y asas desde el labio, típico del área edetana (BONET y MATA, 2002). No obstante, encontramos también toda una serie de tipos de uso doméstico (platos, caliciformes, tapaderas, soportes, pondera, cerámica de cocina, etc.) que también parecen indicar que el lugar tuvo carácter de hábitat, seguramente de forma permanente (MATA et alii, e.p.). Se documenta la colocación sobre zócalos de piedra en seco en la apicultura tradicional de Mallorca (fig. 8). En el Maghreb, se utilizan construcciones de tierra para conformar nichos en los que se colocarán las colmenas. E������ ���������� �� ��� ���������� ������������� El estudio de los materiales arqueológicos procedentes de la Fonteta Ràquia se centra sobre todo en la cerámica, material recuperado en mayor abundancia. El conjunto cerámico ibérico muestra cierta homogeneidad y data el comienzo de la ocupación a finales del s. V a. C., con una fase central entre los ss. IV-III a.C. y una presencia esporádica entre los ss. II a. C. y I d. C. Los límites quedan marcados por la documentación de ollas de cocina con bordes reforzados con escocia, urnas de orejetas y bordes de forma subtriangular en los niveles más antiguos del asentamiento (finales s. V – comienzos s. IV a. C.) (BONET y MATA, 1997b), así como por kalathoi de apariencia antigua, platos de pie alto y decoraciones de tejadillos atribuibles al s. III a. C. (MATA y BONET, 1992). Por último, la presencia de monedas ibéricas, terra sigillata, material constructivo (tegulae, imbrices y lateres) y pondera romanos marcan una última fase de ocupación, aunque fuera a nivel residual. El ajuar cerámico de la Fonteta Ràquia presenta gran variedad de tipos y formas. Dentro de los reci- No obstante, las colmenas son, sin duda, el tipo cerámico más destacado de este yacimiento, presente desde comienzos del siglo IV a. C.. La apicultura fue una práctica muy común en el Mediterráneo antiguo (CRANE, 1983; BORTOLIN, 2008) y se documentó en el mundo ibérico a raíz de la interpretación como colmenas de una serie de recipientes cilíndricos propios del área edetana, gracias a paralelos etnográficos y arqueológicos (BONET y MATA, 1995, 1997a). La Fonteta Ràquia ha aportado un excelente conjunto de las mismas con un número mínimo de individuos de 197 (casi un tercio del total de tipos del yacimiento), que supera con creces los volúmenes de otros yacimientos ibéricos de los territorios de Edeta, Kelin o La Carència (FUENTES et al., 2004). Se trata de cilindros abiertos por los dos lados y con la superficie interior recubierta de estrías que presentan unos 20-30 cm de diámetro y, en el par de casos que se ha podido restituir su perfil completo, unos 55-60 cm de longitud. El estudio de sus bordes ha mostrado una gran variedad de tipos, siendo los engrosados y exvasados los más abundantes, seguido de toda una gama de moldurados, pendientes, rectos, reforzados con escocia, subtriangulares e indeterminados. No obstante, pocos datos se han podido extraer en cuanto a evolución en el tiempo de los mismos. Al mismo tiempo, se han documentado defectos de cocción y colmenas con pastas negruzcas, 18 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 P. Jardón - D. Quixal - C. Mata - M. Ntinou - G. Pascual Fig. 9. Materiales cerámicos de los departamentos 1 y 2 (Dibujos Sara Sanchis). de cocción reductora y abundante desgrasante, que relacionamos con una posible producción inicial. En la Antigüedad, sin duda, habría colmenas realizadas en otros tipos de material, (madera, corcho, cañas, cestería o barro) pero su carácter perecedero ha impedido su conservación hasta nuestros días. Es más, los autores clásicos defendían al unísono que las colmenas cerámicas eran las peores puesto que térmicamente ofrecían mucho contraste, al ser muy calientes en verano y no aislar del frío en invierno (VARRO rust. 3,16,16-17; COLVM. 9,6,1-4). Por el contrario, las colmenas de madera y, sobre todo, de corcho eran las favoritas. Esto nos lleva a pensar que aunque, a día de hoy, la Fonteta Ràquia arqueológicamente constituya un unicum en cuanto a grado de especialización y abundancia de colmenas, en la Antigüedad posiblemente fuera un núcleo más, sólo que con un tipo de producción diferente (fig. 9). No obstante, la apicultura en la Fonteta Ràquia no está tan sólo atestiguada a partir de las colmenas cerámicas, ya que podemos relacionar toda una serie de recipientes con esta práctica: tinajillas y kalathoi para su envase, tinajas con pitorro vertedor para su vertido, morteros para machacar plantas y ayudar en su labor a las abejas, toneles para facilitar extracción de la miel, ollas para cocer los panales y, especialmente, tapaderas pétreas de colmenas. Éstas, generalmente en rodeno, en ocasiones muestran una pequeña muesca que sirve de boquera para la entrada y salida de las abejas. Bien conocidas en etnografía, estas tapaderas se denominan piellos (fig. 10). La tapadera pétrea sellaría el extremo principal por donde entrarían las abejas, quedando el otro extremo tapado con barro (fig. 14-15). Aquí es muy interesante una referencia clásica, concretamente de Plinio (PLIN. nat. 21,47,80), quien describió que era positivo poner una tapa móvil en la parte posterior de las colmenas para poder ir metiéndola hacia el interior si la colmena era grande y la producción de las abejas no era la deseada, a fin de no “desalentarlas” y, por ende, que no abandonasen el trabajo. Posteriormente, si el panal crecía, la cubierta, de nuevo, se podía retirar. Todo ello nos ha llevado a interpretar la Fonteta Ràquia como un asentamiento plenamente especializado en la práctica apícola entre los siglos IV-III a. C., en el que, además de producir miel, una familia resi- Fonteta Ràquia: una instalación apícola del siglo III a. C. en la Península Ibérica 19 ño posiblemente se deba al uso de esta especie como madera de construcción. A eso corrobora la identificación del taxón en muestras procedentes de la U.E. 1067 del Departamento 1 que se describe como relleno constructivo. Los restos carbonizados de quejigo/roble se han identificado en la UE 1058 del Departamento 2 que también parece incluir desechos de obra, tal vez de construcción. DEPARTAMENTOS TAXA 1 Chamaerops humilis * 2 3 4 * Cistus sp. * Erica sp. * * Leguminosae * Olea europaea Pinus halepensis * Pinus nigra * Pinus sp. Fig. 10. Piellos anteriores de piedra de la Fonteta Ràquia. La muesca corresponde a la boquera de entrada y salida de la colmena. * Pistacia lentiscus * día de forma permanente cerca de las colmenas para evitar hurtos y controlar mejor la producción. Quercus sp. tipo perennifolio A������� �������������. P������� ����� Los taxa identificados en todos los departamentos pertenecen a la vegetación natural de la zona donde se ubica el yacimiento con la excepcion de Pinus nigra (pino salgareño) y de Quercus sp. tipo caducifolio (quejigo/roble). El taxón mejor representado es el pino carrasco, identificado en las muestras antracologicas de todos los departamentos, seguido por el lentisco. Los demás taxa demuestran una presencia más esporádica. Los datos indican que la vegetación de la zona consistiría en pinares con un sotobosque compuesto por lentiscos, romeros, jaras, brezos, acebuches, palmitos y varias especies de leguminosas. Se trataría de formaciones típicamente termomediterráneas, según indica la presencia del pino carrasco, el lentisco, el acebuche y el palmito. Es interesante destacar la posible presencia de pinos piñoneros en estas formaciones vegetales. El quejigo/roble y el pino salgareño tienen una procedencia extra-local ya que pertenecen a formaciones vegetales del piso bioclimático mesomediterraneo y supramediterraneo. La presencia del pino salgare- * * Pinus cf. pinea * * * * * * * * * Quercus sp. tipo caducifolio Rosmarinus officinalis 5 * * C��������� El interés de este asentamiento se debe a su especialización en la apicultura. En el momento de redacción de este artículo los estudios realizados hasta hoy parecen indicar dos posibilidades: que se trata de un hábitat rural con actividad apícola intensiva o de una estructura auxiliar de actividad específica para explotar las colmenas. Podemos ya estar seguros de la existencia de tres fases de ocupación que pueden ser sucesivas y sin interrupción: la primera del siglo V a. C. está documentada por un pavimento y muros de adobe sin cimentación, la segunda, a la que pertenecen las estructuras más evidentes y pavimentos, que demuestra la existencia de una actividad apícola importante (alrededor del siglo III a. C.), la tercera es de cronología ibérica más reciente (siglos II y I a. C.) se produce con el abandono de estas estructuras y corresponde a dos muros con colmenas asociadas. La excavación de la Fonteta Ràquia contribuye al conocimiento de la economía del uso del territorio en la región de Edeta, capital de la Edetania antes de 20 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 P. Jardón - D. Quixal - C. Mata - M. Ntinou - G. Pascual Fig. 11. Colmenas cerámicas de los poblados de Puntal dels Llops (Olocau), de Tossal de Sant Miquel (Lliria) y de La Monravana (Casinos). siglos III-II a. C la fundación de Valencia (siglo I a . C.). Estos estudios permiten caracterizar este tipo de instalación especializada en apicultura, lo cual favorecerá el reconocimiento de otras instalaciones antiguas similares en el futuro. La identificación de un número tan abundante de colmenas, de accesorios como los piellos (tapaderas), su localización ligada a las estructuras, así como la asociación con otras formas cerámicas, aportan una información muy importante para el conocimiento de la apicultura en momentos históricos tan antiguos y constituye un conjunto excepcional en su género (fig. 11 a 15). Los estudios polínicos servirán para establecer las especies melíferas, y el de esporas de hongos parásitos de colmenares, para confirmar su uso in situ. Todo este conjunto nos permitirá conocer aspectos etnoarqueológicos y biológicos de la explotación de los productos de las abejas por el ser humano. A�������������� Este trabajo ha sido financiado por la empresa Litoral del Este SL y realizado por Darqueo estudio y difusión del patrimonio SL. Cuenta con la autorización de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana. Las sucesivas campañas han sido dirigidas por Paula Jardón codiridigidas por Oreto Garcia (prospección de 2005), Guillermo Pascual (excavación de 2006) y Francesc Xavier Duarte (excavación de 2007). Tenemos que agradecer a Luis Hernández y Clara Pérez así como a Cristina y Salvador Silvestre del Ayuntamiento de Riba Roja por su apoyo continuado, a German, que nos ha facilitado nuestros trabajos en la Masia de Porxinos, y a los miembros de los equipos de excavación y prospección: Elena Ruiz, Pedro Costa, David Garcillán, Quique y Boro Benlloch, Romina Pirraglia, Salvador Ripoll, Alejandro Gimeno, Ivan Linares, Fig. 12. Bordes de colmena del departamento 1 de la Fonteta Ràquia.. Cristian Rangel, Gustavo Núñez y Amparo Catalá; nuestra gratitud también a Pepa Vázquez, Pere Pau Ripollés, Jose Soler y Enrique Jarabú que nos ayudaron atendiendo nuestras consultas. También hemos tenido la suerte de contar con la colaboración del Departament de Prehistoria i Arqueologia y el Servicio de estudios de materiales bioarqueológicos de la Universidad de Valencia y el Servicio de Investigación Prehistórica y Museo de Prehistoria de la Diputación de Valencia. La colaboración de especialistas en apicultura ha enriquecido nuestro trabajo con reflexiones, orientaciones, datos, fotografías y además entusiasmo; gracias a Clara Pérez, Enric Simó, Fernando Calatayud, Salvador Andrés, Bernardo Lliteras, José de Jaime y Antonio Pajuelo así como al Museo de la apicultura de Llubí (Mallorca) y a Gaby Roussell, presidente de la asociación Apistoria, por sus comentarios y aportación de documentos tan variados como valiosos para este estudio. Fonteta Ràquia: una instalación apícola del siglo III a. C. en la Península Ibérica 21 Fig. 13. Abrigo de abejas de la Bade (Aude, Francia) (Jean Courrènt, 2009). Fig. 14. Turquía : « Piello » trasero de mezcla de arcilla y excremento de vaca (foto Gaby Roussell). Fig. 15. Pieza de barro discoidal de color amarillento (entre la cartela y el muro) Probablemente se trate de un piello posterior de barro.. B����������� – AA.VV., 1997-1998. Les Ibères. Princes d’Occident. Paris-Barcelona-Bonn. – AA.VV., 1999. Apicultura por el túnel del tiempo. Una historia milenaria. Revista Apicultura, 43 : 28-31. – AA.VV., 2000. Franciscanos y apicultores. Vida apícola, 101 : 30-31. – AA.VV., 2001. A un panal de rica miel. Trabajos del Museo de la Rioja. – ARANEGUI, C.; MATA, C.; PÉREZ BALLESTER, J. & MARTÍ , M. A. 1997. Dames et cavaliers dans la cité ibérique. Éd. L'Harma�an, coll. Histoire Ancienne et Anthropologie, Paris. – BERNABEU, J., BONET, H. & MATA, C., 1987. Hipótesis sobre la organización del territorio edetano en Epoca Ibérica Plena: el ejemplo del territorio de Edeta/Llíria. In : Iberos. I Jornadas sobre el Mundo Ibérico (Jaén, 1985), Jaén : 137-156. – BONET, H. & MATA, C., 1997a. “The Archaeology of Beekeeping in Pre-Roman Iberia” en Journal of Mediterranean Archaeology, 10.1 : 33-47. – BONET H. & MATA C., 2001. Organización del territorio y poblamiento en el país Valenciano entre los siglos VII al II a.C. In : Entre Celtas e Iberos. Las poblaciones protohistóricas de las Galias e Hispania, Bibliotheca Archaeologica Hispana, 8, Madrid : 175-186. – BONET H. & MATA C., 2002. El Puntal dels Llops. Un fortín edetano. Serie de Trabajos Varios del Servicio de Investigación Prehistórica, 99, València. – BONET H. & MATA C., 2002b. “Testimonios de apicultura en época ibérica” en Verdolay, 7 : 277-285. – BONET H. & MATA C., 1997b. “La cerámica ibérica del siglo V a.C. en la Edetania” en Recerques del Museu d'Alcoi, 6 : 31-48. – BONET H., MATA C. & MORENO A., 2008. Iron Age landscape and rural habitat in the Edetan Territory, Iberia (4th-3rd centuries BC). Journal of Mediterranean Archaeology, 21, 2 : 165-189. – BORTOLIN R., 2008. Archaeologia del Melle. Mantoue, SAP. – COURRÈNT J.,(2009). Des vestiges de l'apiculture anciene : les abris à abeilles de Tourouzelle (Aude),h�p: www.pierreseche.com/vestiges_apicoles_tourouzelle.htm – CRANE E., 1983. The Archaeology of beekeeping. Londres. – DE JAIME J. & DE JAIME J. M., 2001. Historia de la apicultura española. Vol. I, Ed. Autor. 22 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 – DE LAYENS G. & BONNIER G., 2006. Curso completode apicultura y cuidado del colmenar aislado. Éd. Omega. – DE TOMÁS J. L., 1995. Riba-Roja del Turia a través de su historia. Clavarios Stmo. Cristo de los aflijidos. RibaRoja. – FUENTES M. M., HURTADO T. & MORENO A., 2004. Nuevas aportaciones al estudio de la apicultura en época ibérica. Recerques del Museu Arqueològic d’Alcoi, 13 : 181-199. – GAILLEDRAT E., 1997. Les Ibères de l'Èbre à l'Hérault. Monographies d'Archéologie Méditerranéenne, 1, La�es. – GUÉRIN P., 2003. El Castellet de Bernabé y el origen del Ibérico Pleno edetano. Trabajos Varios del SIP, 101. – HERRERO GARCÍA F., 2004. Lo que ud. debe saber sobre : Las abejas y la miel. Caja España Obra social. P. Jardón - D. Quixal - C. Mata - M. Ntinou - G. Pascual – JONES E., GRAHAM A. J. & SACKETT L. H., 1973. An a�ic Country house below the cave of Pan at Vari. British School of Athens, 68. – MATA C. & BONET , H., 1992. La cerámica ibérica. Ensayo de tipología. Trabajos Varios del SIP, 89 : 117147. – MATA C. & MORENO A. & QUIXAL D., e.p. “Estrategias de ocupación y explotación del entorno periurbano de Kelin” en Actes Col·loqui Internacional El paisatge periurbà durant la Protohistòria i l´Antiguitat a la Mediterrània Occidental. Tarragona. – MAZAR A., NAMDAR D., PANITZ-COHEN N., NEUMANN R. & WEINER S., 2008. Iron age beehives at Tel Rehov in the Jordan Valley. Antiquity, 82 : 629-639. – MESTRE J. L. & ROUSSEL G., 2005. Ruches et abeilles : achitecture, traditions et patrimoine. Ed Géer. – OLIVER A. & PAJUELO G., 2006. Las primeras muestras de apicultura en la Península Ibérica. Vida apícola, 139 : 12-17. 10 ANYS D’INTERVENCIONS A L’OPPIDUM IBÈRIC I ROMÀ DE LA CARÈNCIA I AL SEU TERRITORI ROSA ALBIACH - HÈCTOR A. ORENGO - ANA EJARQUE RESUM L’excavació i prospecció del jaciment arqueològic de la Carència (Torís), en curs des de 2001 amb un Projecte del Servei d’Investigació Prehistòrica i del Museu de Prehistòria de la Diputació de València, ha proporcionat suficients dades per a mostrar novetats en la investigació ibèrica i romana de les terres valencianes. Hem vist que era un oppidum de 8,6 hectàrees fortificades amb tres muralles i torres, actualment l’únic exemple de triple recinte a l’Edetània i la Contestània. La seua entitat es reforça amb la identificació amb la seca Kili-Gili per la dispersió numismàtica, per la presència d’escultura ibèrica, de ploms escrits i la gran varietat de material que evidencia una forta activitat comercial peninsular i amb la mediterrània. Al seu entorn immediat s’han locali�at més de 80 jaciments en relació amb el centre de la Carència, estudiats aplicant metodologies de prospecció, on el GPS i les bases de dades GIS han permés conéixer la distribució i dinàmica dels assentaments i la seua relació amb el paisatge. El Projecte ha inclòs la difusió i protecció patrimonial amb la declaració de BIC del jaciment i el seu entorn en 2008 i la creació d’un Itinerari Arqueològic amb plafons informatius en 2009. Paraules claus: Oppidum, Romà, Ibèric, GIS, Paisatge ABSTRACT The excavations and surveys carried out at the archaeological site of La Carencia (Turís) which have been ongoing since 2001 as part of a Project of the Prehistory Research Service and the Prehistory Museum of Valencia, have provided sufficient new evidence to Iberian and Roman studies in the Valencian Community. These data consist of an oppidum of 8.6 hectares fortified with 3 walls and towers, the only current triple enclosure in the Edetani and Contestani se�lements. This is supported by the discovery of a mint, the Kili-Gili for the production and distribution of coins, Iberian sculptures, lead tablets and a wide range of objects as proof of deep rooted trading activity within the peninsula and the Mediterranean coast. Around its immediate surroundings, more than 80 sites linked to La Carencia as their centre have been found and studied by applying survey techniques where GPS and GIS data bases have permi�ed a greater understanding of the se�lement’s distribution and dynamics as well as its relation with the landscape. The project has included the patrimonial spread and protection after both the site and its surroundings had been declared B.I.C. (Heritage of Cultural Interest) in 2008 and the creation of an archaeological itinerary in 2009 with informative placards. Keywords: oppidum, Roman, Iberian, GIS, landscape 24 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 L’any 2001, quan es va iniciar el Projecte d’excavació i prospecció de la Carència, els objectius eren, en part, diferents als d’avui. Preteníem esbrinar l’urbanisme del jaciment i conéixer la seua evolució al llarg de les èpoques ibèrica i romana però els impediments de la propietat privada per a permetre excavar a l’interior del jaciment varen truncar aquest vessant. Això va fer que la línia d’investigació anara per altres camins i ens limitarem a prospectar i excavar al jaciment sols on teníem possibilitat, és a dir, a la resta de la muntanya. La prospecció intensiva del jaciment donà com a resultat la troballa de dues noves muralles que, tancant 8,6 hectàrees de l’assentament, se sumaven a una tercera ja coneguda al cim. Açò va convertir la Carència en un jaciment únic a nivell defensiu, però al mateix temps generà unes qüestions que sense l’excavació de l’interior dels recintes difícilment es podran resoldre. ¿Per què construir tres recintes murals que tanquen els uns als altres? ¿Què es volia protegir quan es crearen? L’excavació i l’estudi de les muralles ha permés generar hipòtesis sobre la seua construcció, donada la seua cronologia al segle III aC, però encara continuen havent-hi altres incògnites per esbrinar. Les tasques reali�ades també reforçaren l’entitat del jaciment amb la identificació de la Carència amb la seca Kili-Gili per l’anàlisi de la dispersió numismàtica (Ripollés, 2001, 109), i per l’existència d’escultura ibèrica, sols trobada a l’Edetània, a Arse, així com de ploms escrits i gran varietat de vaixella, àmfores, objectes de metall i monedes que evidencien una forta activitat comercial a nivell regional, peninsular i amb els pobles de l’àrea mediterrània. Afortunadament, l’altre vessant del projecte, l’estudi del territori circumdant de la Carència per saber si el jaciment tenia una entitat capdavantera, ha pogut avançar sense dificultat. És més, s’ha mostrat sempre agraït per la gran densitat de jaciments documentats a l’àrea circumdant de l’oppidum. Aquesta abundància d’assentaments ha fet de l’estudi territorial i del paisatge un treball capdavanter i un referent amplament valorat. La consecució de la declaració de Bé d’Interés Cultural (BIC) pel jaciment i el seu entorn immediat es va perllongar alguns anys. Aquesta declaració resultava necessària, donat l’espoli que havia patit la Carència al llarg dels últims trenta anys, com es va saber pels materials confiscats l’any 2003 a la propietat privada del jaciment. L’agost de 2008 es va veure resolta la declaració de BIC. L’interés per la seua difusió es va plasmar en 2009 amb un Itinerari Arqueològic al jaciment, subvencionat per la Conselleria de Cultura i l’Ajuntament de Torís. Es va preparar un recorregut arqueològic per les muralles que, en sis plafons, condueix els visitants Rosa Albiach - Hèctor A. Orengo - Ana Ejarque Fig. 1. Vista aèria del jaciment de la Carència (Torís) amb el mapa de situació. a endinsar-se i conéixer la seua llarga història dins de les tres muralles. Totes aquestes tasques hagueren estat impossibles de dur a terme sense la col·laboració i la il·lusió dels membres dels equips que anualment formaren part del descobriment de cada tram d’aquest jaciment i que, afortunadament, encara alguns formen part de l’equip pluridisciplinar del Projecte de la Carència. Així també, han estat fonamentals les intervencions que en els anys 1971 i 1972 va reali�ar Milagro Gil Mascarell (Gil-Mascarell, 1975) a la Carència, els resultats obtinguts en les quals mostraren la seqüència cronològica del jaciment, ara ampliada després de les prospeccions. Sobretot, tenen una gran importància per ser l’única documentació que tenim de l’excavació a l’interior del jaciment, ara ja quasi totalment destruït per les remocions de terra del conreu. L� C������� � �� ��� ��������� Al cim de la serra del Portell (Torís), en l’extrem més occidental, es va ubicar l’assentament de la Carència. La seua cota més elevada és de 379 msnm, i la menor de 299 msnm. Pel sud discorre el riu Magre, un afluent del Xúquer, en un entorn de planura fèrtil amb nombrosos barrancs, així com afloraments d’aigua, on els turons existents presenten alçades entre els 100 i els 200 m. La visibilitat des de la Carència és extraordinària, es divisa perfectament la costa i l’Albufera, Edeta (Llíria) i el Pico de los Ajos (Ayora), i està només a uns 30 km de la costa, en una zona que faria d’enllaç amb l’interior, dins de l’àrea que les fonts clàssiques emmarquen com l’Edetània (fig.1). L’estudi de la Carència i el seu territori, tot i pre¬sentar un especial focus durant el Ferro i l’antiguitat clàssica, pretén ser diacrònic i, per tant, es remunta a veure l’inici de l’ocupació humana en la zona. Aquesta, de moment, no ha presentat cap troballa del Paleolític, i del Neolític tenim una destral de pedra polida trobada d’antic i casualment en una cova del terme. Al II mil·lenni, una moderada ocupació de metal·lúrgics s’estén per la zona, al cim de les muntan- 10 Anys d’intervencions a l’oppidum ibèric i romà de La Carència i al seu territori 25 Fig. 2. Planta general de les muralles i torres de la Carència. yes poc elevades, prop de cursos d’aigua, on es fortifiquen uns poblats no massa grans, dels quals en tenim locali�ats un total de 13 (Albiach et al., 2007, 96). Les restes del Bronze Final que ens esmenta Milagro a la Carència es limiten, per ara, a materials sense cap associació a estructures. L’estudi del territori no es limita a les actuals divisions administratives, per la qual cosa, a més del de Torís, hem prospectat els termes de Montroi, Montserrat i Godelleta, i encara en manquen altres per conéixer, donat que el territori antic seria molt més gran que el treballat fins ara. Alguns dels límits ja quedaren establerts per estudis anteriors duts a terme pel nord a Edeta (Llíria) i per l’oest a Kelin (Caudete de las Fuentes) (Bernabeu et al., 1989) (Bonet i Mata, 2001), sent el del sud, el pròxim riu Xúquer, frontera tradicional de la Contestània. A partir del segle VII arriba a la Carència una abundant quantitat d’àmfores fenícies, que per ara sols hem trobat en superfície per mancança d’excavacions. La presència d’aquest material es podria comprendre pel transport terrestre o fluvial, tots dos associats al Magre i, probablement, des de l’Alteret de la Vint-ihuitena (Albalat de la Ribera), un punt intermedi des de la costa. Tot i que el seu estudi encara és inèdit, aquest jaciment resulta de gran interés per l’antiguitat del material, la seua continuïtat en el temps i la ubicació a la vora del riu Xúquer. Sota la influència dels fenicis i també dels grecs, entre els segles VI-V aC, s’inicia una nova ocupació del territori on els ibers s’instal·laran en turons menuts i també en pla, moment del qual només hem pogut trobar cinc jaciments, donada la incipient ocupació al llarg del Ferro Antic (Albiach et al., 2007, 111). Serà al segle IV-III aC, amb l’Ibèric Ple, quan es consoliden i s’estabili�en la major part dels jaciments, que tenen unes mides al voltant de mitja hectàrea, destacant-ne algun d’una. D’aquest període s’han locali�at 11 jaciments al territori circumdant (Albiach et al., 2007, 112), i a la Carència serà el segle IV el moment en què el jaciment comença una expansió constructiva i d’ocupació que, al segle III aC, es completa amb dues grans muralles. Per a l’estudi d’aquest període són imprescindibles les excavacions de Milagro dels anys setanta, sent aquestes les primeres, i per ara, l’única possibilitat de documentar nivells a l’interior del jaciment (fig. 2). Al cim, el que hem anomenat Recinte I consta de diverses torres i d’una muralla que tanquen 0,6 hectàrees. Les dues torres del costat oest són de gran factura, fetes amb carreus rectangulars molt grans, disposats en fileres hori�ontals i travats en sec. La muralla és de pedres mitjanes disposades en fileres hori�ontals, igual que les dues torres que ja va descriure Milagro en el costat sud. Al seu interior, es varen locali�ar diverses estructures d’hàbitat, així com un carrer associat, amb una evolució des del segle IV aC fins al segle I dC. La muralla no ha estat mai excavada, i per ara no sembla probable obtindre permís de la propietat privada per a fer-ho, però donats els nivells d’ocupació al seu interior, és més que probable que la cronologia del recinte fortificat s’emmarque dins del segle IV aC. Quant a la cronologia de finali�ació en l’ocupació en 26 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Rosa Albiach - Hèctor A. Orengo - Ana Ejarque Fig. 3. Planta d’un tram de la muralla del Recinte II de la Carència. aquest espai, Milagro la va situar, sobre la base de les seues troballes, al segle II dC, però les prospeccions actuals i l’estudi dels materials ens duen al segle IV, convertint-se en l’únic lloc del jaciment on perdura l’ocupació en època baiximperial, a més de ser l’espai amb ma¬jor varietat i abundància de materials al jaciment. Cal preguntar-se perquè va perdurar aquest espai fortificat al cim. ¿Era un lloc de control depenent de la colònia de Valentia? Tal vegada la troballa de la tapa d’una capsa per a segells amb decoració esmaltada ens proporcione una pista sobre la possible funció de control del lloc. Per últim, cal assenyalar que el lloc es va triar al segle XII per a situar una torre de vigia almohade, ara arrasada pel conreu de les terres i de la qual no queda res visible en superfície. disposades en fileres hori�ontals i travades en sec. Amb una amplada d’1 metre, discorre pel vessant adaptant-se a les corbes de nivell i perllongant-se cap a l’est 152 metres fins a girar per a pujar pel vessant est i anar a trobar-se amb el Recinte I. A l’extrem més occidental, i al costat del tall de la muntanya, es va posar una torre de 4 × 5 metres, feta a la vegada que la muralla i reomplida amb pedres i terra. Des d’ella també surten, tant la muralla que tancaria cap al nord aquest recinte, com la que cap al sud inicia el Recinte III. L’accés del Recinte II vindria a coincidir per on ara discorre l’actual camí de l’interior del jaciment. A més, s’ha trobat una poterna, o porta secundària, als 52 metres des de la torre occidental i abans de la porta principal (fig. 3). També al llarg de l’Ibèric Ple, al vessant meridional del jaciment, es va construir una segona muralla, que tanca el que anomenem Recinte II, d’1,6 hectàrees. Aquesta presenta, almenys, dues fases de construcció i una tècnica d’influència hel·lenística no documentada mai en territori edetà. La fase més antiga es construeix sobre una anivellació amb ceràmica àtica del segle IV aC, feta amb una superposició de pedres treballades, El segon moment constructiu de la muralla del Recinte II és el que presenta una tècnica de reforçament per l’exterior de la muralla que consisteix en un mur paral·lel a 3 metres de distància i amb uns altres murs perpendiculars entre els dos, tot reomplit amb terra i pedres. El material ceràmic excavat al seu interior ens situa al segle III aC. La diferència de temps entre la construcció d’una i l’altra pot ser d’anys o només de 10 Anys d’intervencions a l’oppidum ibèric i romà de La Carència i al seu territori 27 dies, el que sí sembla evident és que aquesta construcció és reflex d’una tècnica hel·lenística coneguda com emplecton, emprada en molts llocs de la mediterrània en aquell moment. Prop de la poterna es va construir una torre, de 3 × 3 m, i que probablement s’associa al mo¬ment de construcció de l’emplecton. Aquest reforçament sols s’ha documentat en els 22 metres de muralla de l’extrem occidental, fins i tot reforçant la torre occidental, i molt probablement va atendre la necessitat de fer forta una muralla que o bé no semblava massa segura o bé tenia massa possibilitats de ser destruïda, moment que ens fa pensar en la presència dels cartaginesos i dels romans a Ibèria i en la segona guerra Púnica. Respecte a la poterna, aquesta presenta un paredat de pedres i terra fet al segle I aC i que ve a coincidir amb les guerres Sertorianes, també documentades en algun paredat i nivell d’incendi excavat al Recinte I per Milagro (fig. 3). Al mateix temps que es fa aquesta segona fase, es mamprén la construcció de la tercera muralla que envolta el Recinte III. Ho pensem, a dia d’avui, sobre la base de la documentació arqueològica obtinguda per un sondeig. Aquesta s’ha pogut seguir en nombrosos trams, però el de major envergadura es conserva al vessant nord-occidental, al costat d’una cova. D’ella s’aprecien molt bé 56 m de llenç, amb una amplària d’1,30 m, a més d’una gran torre associada i d’uns altres 15 m recentment posats a la llum, en 2010. En el seu perllongament cap al sud arriba a l’extrem més baix del jaciment on hi ha dues grans torres, una d’elles excavada entre 2007 i 2008, donant una cronologia de construcció del segle III aC. La tècnica constructiva de la muralla disposa carreus grans i mitjans en fileres hori�ontals, de pedra calcària de la mateixa muntanya, on just al seu costat hi ha una gran pedrera de la qual es conserven encara carreus a mitjan extraure. Hi ha un sòcol d’1,35 m que s’adapta a l’orografia de la muntanya, i sobre ell es disposava l’alçat, en el qual s’ha pogut veure, just en aquest tram, un alçat de pedres d’entre 1,5 i 2 metres d’amplària i una possible alçària d’entre 4 i 5 metres que alternaria amb un altre tram de tàpia de terra o adobs de les mateixes mesures, i així successivament es repetiria l’alternança de la tècnica en, almenys, aquest tram de muralla documentat en 2011 (fig. 4). El moment de màxima expansió del jaciment, amb una ocupació per tot el seu perímetre habitable, el Recinte III, i per les àrees artesanals periurbanes, és al llarg de l’Ibèric Recent, segles II i I aC, sobretot el II aC. Una de les intervencions dels anys setanta es va fer en aquesta zona, al nord i prop de l’actual camí d’accés, i va documentar restes d’habitacions. Les tasques de prospecció actuals han evidenciat que aquesta zona es troba extramurs, en una àrea artesanal annexada a la muralla en la qual predomina l’escòria de ferro. Fig. 4. Vista general del procés d’excavació de la muralla i una torre del Recinte III de la Carència. L’altra àrea periurbana es va trobar en la campanya de 2008 i es va excavar en 2009. Ubicada a l’exterior del Recinte I, cap a l’est, es va documentar una nombrosa quantitat de tovots encalcinats, així com la base d’una estructura de possible forn dedicat al processat de la calç. Una tercera àrea extraurbana probable estaria també a l’exterior del Recinte III, però a la zona est, prop de la porta principal d’accés al jaciment en èpoques ibèrica i romana. A ella arriba una ampla senda que, primer amb pendent i després de forma suau, llisca pel vessant fins a un punt on es bifurca. D’una banda avança cap a l’est, continua de manera lineal i amb una nova bifurcació travessa la serra. D’altra banda, en la bifurcació inicial baixa cap al Magre. L’ús del camí va perdurar en època medieval i va finali�ar, almenys, al moment en què es va crear un bancal sobre ell, entre el segles XVII i XVIII. Pel que fa als jaciments locali�ats al territori, d’aquest moment de l’Ibèric Recent, i sent aquest el període de màxima expansió i ocupació del territori, hi ha un total de 22 assentaments (Albiach et al., 2007, 122), d’una mida petita i mitjana, que ratifiquen el moment de màxima ocupació del jaciment. Datats entre els segles II i I aC, a més del material ibèric, presenten una nombrosa quantitat de material importat de la Península Itàlica, sobretot àmfores per a vi Dressel 1, gre- 28 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Rosa Albiach - Hèctor A. Orengo - Ana Ejarque coitàliques i adriàtiques, a més de ceràmica de vernís negre de la Campaniana i ceràmica itàlica de cuina. Després dels treballs de prospecció, excavació, situació topogràfica i estudi de les muralles, per a conéixer la seua cronologia, evolució i tècnica constructiva, es va passar a fer un estudi topogràfic per veure per on podrien seguir els trams que no s’han conservat. A continuació, es va procedir a la seua documentació fotogramètrica per a passar després a fer una reconstrucció en tres dimensions de les tres muralles i de les seues torres. En aquesta es van introduint les noves dades que amplien, milloren i rectifiquen, si cal, la reconstrucció virtual (fig.5). S’han reali�at treballs de dibuix planimètric i topogràfic amb el resultat d’una planta de les tres muralles, completada amb un plantejament hipotètic dels trams que manquen. La restitució fotogramètrica en 3D d’aquestes està conclosa, però sempre pendent de les aportacions que donen les noves campanyes d’excavació, i així, amb tot, arribar a una major comprensió de la poliorcètica de l’oppidum amb la seua fortificació i control amb torres, portes i accessos al poblat amb la xarxa de camins. Quant a l’estudi del territori i del paisatge, el primer pas va ser el desenrotllament d’una base cartogràfica digital en un sistema d’informació geogràfica (SIG) on es va integrar diferent material cartogràfic i fotogràfic georeferenciat; des de plànols antics fins a les fotografies multiespectrals sobre plataforma satèl·lit (Orengo et al., 2010). El següent pas va consistir en l’avaluació dels jaciments prèviament locali�ats i la prospecció intensiva de l’entorn de la Carència amb sistemes de posicionament global (GPS). Aquestes locali�aren 22 jaciments nous, 3 d’ells periurbans, i la reavaluació de prop de 50 jaciments ressenyats en diferents registres patrimonials. L’estudi dels materials ceràmics recuperats va proporcionar un marc cronològic i cultural per als diversos jaciments locali�ats en el camp. Es va poder confirmar l’existència d’una xarxa de camins antics al llarg dels quals es concentren els jaciments ibèrics i romans després de la reali�ació d’un estudi arqueomorfològic. Els resultats de l’estudi suggereixen que la traça de més antiguitat de l’àrea correspondria a la ruta del Magre, que uneix l’interior de la Comunitat Valenciana amb la costa seguint el corredor natural creat pel riu. L’alineació d’antigues alqueries àrabs, com poden ser les poblacions de Torís i Montserrat, al llarg d’aquest camí permet suggerir que aquesta ruta existia ja en època islàmica. Va ser aquesta ruta i la característica distribució de profunds barrancs, tossals i petites serres de disposició allarga- Fig. 5. Vista general de la restitució en 3D de les muralles de la Carència. da la que va generar la xarxa de camins i divisòries de camps existents en l’actualitat (fig. 6). L’estudi també va permetre identificar l’existència d’una antiga zona humida dessecada, molt probablement en època antiga, actualment a l’àrea de Cortitxelles. L’anàlisi d’imatges multiespectrals satèl·lit va confirmar alts valors d’humitat en aquesta àrea i va permetre identificar l’existència d’una sèrie de paleorius que desembocaven en ella. De la mateixa manera, l’anàlisi SIG de moviments i acumulació d’aigües va confirmar l’existència dels paleocanals i la capacitat de la zona per a l’acumulació hídrica. La prospecció de la zona va proporcionar fragments de ceràmica comuna romana en superfície. Per l’anàlisi de fotografies aèries es van veure restes constructives subsuperficials que podrien correspondre a una vil·la romana (Orengo et al., 2010) (fig. 7). Per veure la dinàmica d’ocupació de Cortitxelles en 2009 es va fer un sondeig sedimentològic en la zona de més profunditat sedimentària de l’àrea. L’anàlisi dels sediments recuperats es troba en curs però podem confirmar l’existència de dos nivells sedimentaris hidromorfs. Així, en la zona més baixa del sondeig, a 1,48 m per sota del nivell actual, es va documentar un mur assentat sobre calç, associat al primer nivell sedimentari hidromorf que podria correspondre a un antic canal de drenatge i que, basant-nos en les restes ceràmiques recuperades en estrats més moderns, ha de ser considerat anterior a època cristiana (Orengo et al., en premsa). Queden pendents els resultats de les anàlisis sedimentàries, paleoecològiques i les datacions radiocarbòniques L’anàlisi de la distribució dels jaciments locali�ats en l’àrea d’estudi permet plantejar una sèrie de dinàmiques d’ocupació al territori al voltant de la Carència entre època ibèrica i romana imperial. 10 Anys d’intervencions a l’oppidum ibèric i romà de La Carència i al seu territori 29 Fig. 6. Principals camis de la Carència i els jaciments ibèrics i romans. En la nostra zona d’estudi els assentaments ibèrics presenten una preferència per les zones planes i de fàcil accés, evitant les àrees que presenten una major mobili�ació d’aigües. La seua locali�ació s’adapta bé a la xarxa de camins premedievals proposada per l’anàlisi arqueomorfològica. Se situen en zones amb bona potencialitat agrícola i accés a aigua, encara que no aprofiten les àrees inundables del riu Magre o l’àrea d’acumulació hídrica de Cortitxelles. El patró d’assentament ací exposat ha de ser anali�at tenint en compte el seu caràcter microregional. En aquest sentit, la situació d’aquests assentaments en les proximitats de l’oppidum de la Carència redueix la necessitat d’ocupar espais topogràficament prominents. A més, pot resultar estratègicament contraproduent mantindre assentaments fortificats a escassa distància de l’oppidum, ja que aquests podrien ser presos i utili�ats en un hipotètic assetjament a la Carència. Els únics jaciments amb una possible funcionalitat de control territorial els trobem a les elevacions del voltant del territori immediat de la Carència en punts on la topografia restringeix la visibilitat des de l’oppidum. Aquests jaciments podrien, per tant, ampliar el control territorial més enllà de les àrees visibles des de la ciutat, al mateix temps que controlarien l’accés a la zona circumdant de la Carència dedicada a la producció agrària i on trobem jaciments sense sistemes defensius. El procés de romani�ació no suposa grans canvis, a primera vista, en el patró d’assentament característic de l’àrea. De fet, la majoria d’assentaments d’època ibèrica perduren durant els primers anys de la romani�ació i els nous assentaments mantenen una relació visual directa amb l’oppidum, confirmant el paper organi�ador territorial de la ciutat durant època romana. En alguns casos aquesta relació resulta clarament apreciable en assentar-se el jaciment en l’únic punt del seu entorn que manté intervisibilitat amb l’oppidum. La continuïtat i importància de l’ocupació del territori de la Carència queda també demostrada Fig. 7. Mapa hídric i zona de Cortixelles amb trets de la dessecació. per les dades arqueològiques arreplegades en el jaciment mateix. A pesar d’aquesta tendència a la continuïtat general, cal destacar un fet que resulta característic de l’ocupació romana. Els assentaments de nova fundació d’època romana tendeixen a situar-se en zones de major risc hidrològic, triant sobretot les zones pròximes al riu Magre, i presenten una característica distintiva: la ubicació en àrees sobreelevades. Donada la periodicitat de les inundacions del Magre, aquesta posició sobreelevada mantindria els assentaments fora de perill d’inundació, alhora que permetria als seus habitants accedir als terrenys de gran capacitat agrícola situats en els marges del riu. De la mateixa manera, la ubicació d’una vil·la a la zona de Cortitxelles, és a dir, en una àrea amb tendència a l’acumulació d’aigua, suposa una nova concepció dels espais on es prima la potencialitat agrícola, on els riscos associats al moviment d’aigües són coneguts i controlats. En el cas de Cortitxelles, la possible existència d’un sistema de drenatge romà possibilitaria l’explotació d’uns terrenys de gran capacitat agrícola. B����������� - ALBIACH, R., LEDO, A., MATA, C. i REQUENA, M. 2007: “Prehistoria e Historia Antigua”, Turis, Geografia, Història, Art, Conveni Universitat de València i Ajuntament de Torís, 91-133. - BERNABEU, J. BONET, H. i MATA, C. 1989: “Hipótesis sobre la Organización del Territorio Edetano en Época Ibérica Plena: el Ejemplo del Territorio Edeta/ Lliria”, Iberos. I Jornadas sobre el Mundo Ibérico, 137156, Jaen. 30 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 - BONET, H. i MATA, C. 2001: “Organización del Territorio y Poblamiento en el País Valenciano entre los siglos VII al II aC”. Bibliotheca Archaeologica Hispanica, 8, 175-186. - GIL-MASCARELL, M. 1975: “Resumen de las excavaciones realizadas en el poblado ibérico de la Carencia, Turís, Valencia”, Congreso Nacional de Arqueología, XIII, 693-696, Zaragoza. Rosa Albiach - Hèctor A. Orengo - Ana Ejarque - ORENGO, H., EJARQUE, A. i ALBIACH, R. 2010: “Remote sensing and GIS applied to the study of an iberian Iron Age Oppidum’s hinterland: La Carència project (Valencia, Spain)” Making History Interactive. Proceedings of the 37th Annual International Conference on Computer Applications and Quantitative Methods in Archaeology (CAA), Williamsburg, Virginia, USA. h�p://www.caa2009.org/articles/Orengo_Contribution303_c%20(1).pdf - RIPOLLÉS, P.P. 2001 “Historia Monetaria de la Ciudad Ibérica de Kelin” Los Íberos en la Comarca de Requena-Utiel Alicante, 105- 115. Universidad de Alicante LÁMINAS ARGÉNTEAS CON REPRESENTACIONES HUMANAS Y OTROS MATERIALES DE SIGNIFICACIÓN VOTIVA EN EL TERRITORIO DE KELIN Y ZONAS ADYACENTES. (LA PLANA DE UTIEL, VALENCIA) JOSÉ MANUEL MARTÍNEZ GARCÍA RESUMEN La Plana de Utiel es la comarca más occidental de la provincia de Valencia, lugar secular de tránsito entre el interior peninsular y la costa mediterránea, donde, al ser un espacio de frontera, han confluído, por lo menos desde la protohistoria, diversas culturas que sin duda aportaron a este territorio nuevas y sorprendentes formas de vida, sentando las bases para definir un modelo exclusivo de hábitat basado en un modo de producción de tipo rural, agrícola y ganadero. A lo largo de este artículo hacemos hincapie en un tema poco tratado en el territorio de Kelin, como es el de la religiosidad ibérica, dando a conocer objetos de la cultura material relacionados con la misma como son una serie de exvotos consistentes en plaquitas de plata grabadas con figuras humanas, terracotas y bronces votivos. Aunque procedentes de colecciones particulares y por lo tanto, fuera de toda adscripción estratigráfica, considero que han de ser dadas a conocer por lo que expresan y puedan servir como base para futuras investigaciones en este sentido. Palabras clave: láminas de plata, terracotas, objetos religiosos, ofrendas votivas, espacios sagrados. SUMMARY La Plana de Utiel is the westernmost region of the province of Valencia, secular place of transit between the interior of the peninsula and the Mediterranean coast, where, as a space border, have come together, at least from the early history, diverse cultures undoubtedly contributed to this new and exciting territory forms of life, laying the foundation for defining a unique habitat model based on a mode-type production, rural, agricultural and livestock sectors. Throughout this paper we focus on a subject li�le discussed in the territory of Kelin, such as the Iberian religion, revealing objects of material culture related to it as are a number of votive offerings consisting of silver inserts carved with human figures and votive terraco�as and bronzes. Although from private collections and therefore beyond stratigraphic assignment, I think that must be made known by what they say and can serve as a basis for future research in this area. Key Words: sheets of silver, terraco�a, religious objects, votive offerings, sacred spaces. 32 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. M. Martínez García I����������� La extensa comarca de la Plana de Utiel, perteneciente a Castilla la Nueva hasta 1851, en que pasó a formar parte de la provincia de Valencia, se sitúa en la parte más occidental de la misma, conformando un altiplano cerrado por cadenas montañosas casi en su totalidad, además del límite natural que supone el curso del río Cabriel en los lados S y SE. (fig. 1). Ha sido un territorio profusamente prospectado desde los años 50 del siglo XX hasta la actualidad, donde han intervenido diferentes equipos multidisciplinares, cuyos resultados han sido dados a conocer parcialmente. Las primeras prospecciones arqueológicas fueron realizadas entre 1956 y 1960 por Enrique Pla Ballester, (Pla, 1961, 223-224) subdirector entonces del Servicio de Investigación Prehistórica de la Diputación de Valencia y excavador del yacimiento ibérico de los Villares (Caudete de las Fuentes), a las que siguieron en la década de los años 80, las de los arqueólogos locales José Manuel Martínez García y Asunción Martínez Valle, por encargo de la Dirección General de Patrimonio de la Consellería de Cultura (Generalitat Valenciana). Posteriormente, y tomando como base el trabajo anterior, se incorporó a esta actividad un equipo de la Universitat de València dirigido por la profesora Consuelo Mata Parreño. Por último, y como consecuencia de las excavaciones arqueológicas que se están llevando a cabo en el yacimiento ibero-romano e islámico de El Molón de Camporrobles por el equipo que dirige Alberto J. Lorrio, profesor de la Universidad de Alicante, se realizó una prospección en su entorno próximo, que también afectó a la vecina provincia de Cuenca (Lorrio, 2001, 15-31). Fruto de las citadas prospecciones y comprendidos cronológicamente entre el siglo VI a. C. y el siglo V d. C., ha sido la localización hasta la fecha de 182 yacimientos de época ibérica y 89 de época romana, lo que viene a demostrar la importancia de esta zona de frontera en las épocas citadas, cuya capitalidad en la primera y dentro del Ibérico Pleno la ostentaba la ciudad ibérica de Kelin, (Los Villares. Caudete de las Fuentes) ceca donde se acuñó moneda en el siglo II a. C. (Ripollès, 1979, 127-137; 1980; 9-22; 2001, 105-115) dependiendo de ella, en mayor o menor grado, el resto de poblados y caseríos (Mata et alii, 2001). Aunque los materiales arqueológicos que aquí presentamos hayan sido hallados casualmente y por tanto sin adscripción estratigráfica alguna, he creído conveniente darlos a conocer tanto por su indudable Fig. 1. Situación de la Plana de Utiel dentro del contexto del País Valenciano. interés como por lo que connotan, ya que al ser representaciones iconográficas tan suficientemente explícitas pueden constituir el inicio de nuevas vías de investigación en relación con la superestructura religiosa de época ibérica en este territorio, cuestión que no ha sido tratada hasta la fecha. Y���������� ����� ��� ��������� ������� � �� �������� ������������. El lote de nueve láminas o plaquitas argénteas pertenecen a una colección privada que su propietario, Alejandro García García, vecino de la localidad de Utiel, ha donado recientemente a su ayuntamiento para incrementar los fondos de la colección museográfica local, embrión del futuro museo de la ciudad. El hallazgo de estas piezas se produjo de forma casual en la superficie del terreno, con motivo de la actividad cinegética de su descubridor. Le agradecemos la buena disposición y colaboración que ha venido prestando profesionales de la arqueología, museos y universidades para la difusión y catalogación de su colección. Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin 33 Fig. 2. La Sierra de Rubial. El primero de los yacimientos del que proceden ocho de las nueve plaquitas que damos a conocer, se sitúa en la cumbre de uno de los montes que conforman la Sierra de Rubial, a 950 m de altitud, en el término municipal de Venta del Moro, (fig. 2) entre la rambla Albosa, al N y el curso del Cabriel al S. La citada sierra se inserta a su vez en otra de mayor extensión, La Derrubiada, denominación que se debe, como su nombre indica, a los derrubios o deslizamientos que producen los conglomerados y areniscas a lo largo del anticlinal que en pronunciada pendiente bajan hacia el río Cabriel. (Piqueras, 1997, 147) (fig. 3). En la ladera N del cerro donde se ubica el yacimiento existen una serie de alineaciones murales paralelas que configuran un posible hábitat en terrazas, donde superficialmente aparecen cerámicas de la Edad del Bronce. Llegados a la cumbre la cerámica es muy escasa, limitándose a pequeños fragmentos, muy rodados, fabricados a torno, de época ibérica indeterminada. Próximo a éste, a poco más de 1000 m en dirección N, al pie de la Sierra de Rubial, y a 900 m de altitud, se ubica el conjunto alfarero ibérico de Casillas del Cura, topónimo que da nombre a una serie de construcciones de tipo rural situadas enfrente y por extensión al citado yacimiento, cuyos resultados parciales indican la existencia de varios hornos, de los que se ha excavado uno de ellos. De entre la producción alfarera del horno, cuya cronología se establece entre finales del Ibérico Antiguo e inicios del Ibérico Pleno (siglos V y IV a. C.) destacan las tinajas, tinajillas, platos y ánforas. (Martínez y Castellano, 2001) Algo más alejado, a unos 3000 m en dirección O se encuentra el yacimiento de El Moluengo (Villargordo del Cabriel), del que no se conoce su extensión total, si bien los materiales cerámicos, algunos con defecto de cocción que podrían indicar la presencia de otro centro alfarero no descubierto hasta la fecha, Fig. 3. Situación de los dos yacimientos donde se hallaron plaquitas de plata. se extienden por una amplia área, a los que se les ha asignado una cronología entre el siglo V a. C. y I d. C. (Mata, 1985, 167; Mata y Soria, 1997, 310) En la profunda hoz que forma el río Cabriel y a aproximadamente 9000 m de distancia se encuentra el puente medieval de Vadocañas, sobre el que discurría el camino que ponía en comunicación a Toledo con Valencia, pasando por Iniesta y Requena, vía que sin duda fue utilizada desde la antigüedad hasta época moderna. Tras rebasar el citado puente, ya en la vecina provincia de Cuenca, en la ladera de la margen derecha del río se encuentran cerámicas de época ibérica y romano-republicana lo que indica la existencia de un asentamiento estable que controlaría el vado allí existente. La plaquita restante se halló en el yacimiento ibérico conocido como Punto de Agua, (fig. 4), en el término municipal de Benagéber, al N de la comarca y en las cadenas montañosas que la limitan por esta zona, próxima al curso del río Turia. Se trata de un poblado ibérico fortificado de pequeñas dimensiones, situado en la cumbre de un cerro, a 912 m de altitud, con muralla, torre y foso, del que ya di noticia al publicar materiales arqueológicos procedentes de una parte de su necrópolis, descubierta tras una repoblación forestal, entre los que destacaban dos puñales, uno de ellos con empuñadura biglobular y dos fíbulas tipo La Tène. Tanto las siete urnas de incineración como los objetos metálicos de los ajuares ofrecían una cronología en torno al siglo IV a. C. (Martínez , 1990) 34 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. M. Martínez García Fig. 4. Cerro donde se ubica el yacimiento Punto de Agua. A unos 500 m al S del anterior, frente al despoblado de Villanueva se alzan los restos de una atalaya ibérica, inédita, sobre un pequeño altozano a la que denominé Torre Villanueva (fig. 5). Actualmente tan solo se conserva el trazado completo de su planta trapezoidal, de 14 m. de longitud por 3 m de anchura mínima y 9 m de máxima, con muros de 0,80 a 1 m de anchura y un total de cinco hiladas conservadas de mampostería ciclópea en uno de sus lados menores, que le dan una altura máxima de 1,80 m. Se fue desmontando progresivamente para aprovechar sus mampuestos, una vez machacados in situ, en las obras de acondicionamiento de la carretera Utiel-Pantano de Benagéber, a comienzos del S. XX, vía que discurre por las inmediaciones. En el paraje de Casas Royas, a 5000 m. al SE del Punto de Agua, tras una prospección realizada por el que esto suscribe, se descubrió un posible centro alfarero de época ibérica, del que en 1970 aparecieron los restos de un horno, cerámicas con defecto de cocción, así como parte una figurita de terracota que representaba a un cuadrúpedo y de la que se conservaban los cuartos traseros, actualmente en una colección particular. A corta distancia existen varias minas de caolín que han sido explotadas hasta los años 50 del siglo XX. Algo más alejado, a 8.000 m al E se sitúa el monte de la Atalaya (Chelva) de 1.157 m de altitud, asentándose en su cumbre un yacimiento fortificado con muralla y dos torres. Al haber sido sistemáticamente expoliado, en su superficie abundan los restos cerámicos, producto de las remociones, cuya cronología se extiende desde el Bronce Final-Hierro Antiguo hasta época romano-republicana. En la parte más elevada existe una pequeña replaza con abundantes piedras, derrumbe de una estructura indeterminada, donde se hallaron superficialmente en 1980 un exvoto de bronce, dos fíbulas anulares hispánicas, una campanita y Fig. 5. La Torre Villanueva, lado E. una fíbula en omega, materiales que actualmente se encuentran en una colección particular. El área que nos ocupa, en la que se da una importante concentración de yacimientos, constituye dentro del territorio de Kelin el límite por el N con el territorio de Edeta, con una posible vía de transito entre ambos, donde los asentamientos ibéricos se organizan en torno a ella. El posible camino antiguo, para evitar la complicada orografía de la zona, adapta su recorrido a los piedemontes y laderas, aprovechando pequeños valles donde abundan las fuentes que a su vez se asocian a los yacimientos próximos al trazado. Los extremos del recorrido, de S a N lo constituyen La Mazorra (Utiel) y la citada Atalaya de Chelva, asentamientos con marcado carácter de control del territorio, ya que se ubican a gran altura, 1.082 m y 1.156 m respectivamente, cuya cronología en ambos se extiende desde el Hierro Antiguo hasta época romanorepublicana, constituyendo el segundo el límite entre los territorios citados más arriba. El resto de yacimientos, del Ibérico Pleno y Final se distribuyen a lo largo de la vía, situados en pequeñas lomas (El Hontanar, y El Collado, junto a sendas fuentes minero-medicinales de las que reciben su nombre), en el llano (Casas Royas) o en la cumbre de un cerro (Torre Villanueva y Punto de Agua) (fig. 6). C������� Los rasgos generales de estas plaquitas de plata son las de haber sido recortadas y trabajadas mediante golpes de martillo hasta conseguir unas finísimas láminas de un grosor aproximado a los 0,4 mm. Todas ellas, excepto dos que fueron repujadas, poseen figuras humanas en perspectiva torcida, grabadas con un buril de punta muy afilada y algunas presentan orifi- Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin 35 3.- Dimensiones de la lámina: 31 mm de longitud x 14 mm de anchura, rota por la parte inferior Figura indeterminada, aunque pudiera corresponder a un individuo de corta edad o quizá un neonato, con la cabeza grande y redondeada, de perfil, a la izquierda, ojo destacado, ancha frente, nariz y boca apenas perceptibles. El tronco de frente y brazos de perfil, con cuatro segmentos a modo de dedos en el derecho. A partir de la cintura, delimitada por una línea, se inicia la parte inferior del cuerpo de perfil, a la izquierda, de formas redondeadas y extremidades cortadas por la rotura de la lámina. Dimensiones de la figura: 30 mm de longitud x 8 mm. de anchura. Procedencia: Sierra de Rubial. Fig. 6. Yacimientos citados en el texto, en el contexto próximo de los que proceden las plaquitas. 1: Sierra de Rubial; 2: Casillas del Cura; 3: El Moluengo; 4: Vadocañas; 5: El Punto de Agua; 6: Torre Villanueva; 7: Casas Royas; 8: La Atalaya de Chelva; 9: La fuente del Collado; 10: La Mazorra; 11: El Hontanar. cios en su perímetro con la posible finalidad de haber sido cosidas a una tela. Aparecieron dobladas en tres o cuatro pliegues y distribuidas por la superficie del terreno. La descripción se hace desde el punto de vista del espectador (fig. 7-8). 1.- Dimensiones de la lámina: 29 mm de longitud x 12 mm de anchura máxima y 8 mm de mínima. Figura masculina de pie. Cabeza de perfil, a la derecha, tocada con casco semiesférico y penacho posterior, (o quizá se trate del cabello recogido con una cinta), ojo circular destacado, nariz puntiaguda, boca entreabierta en forma de pico y cuello largo. Tronco de frente, con el brazo derecho extendido e inclinado sobre el cuerpo y el izquierdo más corto, con cinco dedos en cada mano. Viste chaqueta corta rectangular con cuello en V. Piernas de perfil ligeramente flexionadas, a la derecha con los pies en la misma posición. Dimensiones de la figura: 20 mm de longitud x 5 mm de anchura. Procedencia: Sierra de Rubial. 2.- Dimensiones de la lámina: 26 mm de longitud x 14 mm de anchura. Figura masculina, correspondiente a un guerrero, de pie. Cabeza de perfil, a la izquierda, con nariz grande, ojo circular y oreja triangular. De la parte posterior de la cabeza surgen segmentos a modo de cabellos. Cuello ancho y corto. Se cubre con un vestido, de frente, ligeramente acampanado. El brazo derecho extendido hacia delante portando en la mano, de la que se destacan tres dedos, una lanza de hoja ancha; el brazo izquierdo, en ángulo y pegado al cuerpo, con mano de cinco dedos. Las piernas, de perfil, a la izquierda y los pies en la misma dirección. Porta una falcata a la cintura enfundada. Dimensiones de la figura: 23 mm de longitud x 6 mm de anchura. Procedencia: Sierra de Rubial. 4. Dimensiones de la lámina: 28 mm de longitud x 10 mm de anchura. Representa a un indivíduo con cabeza y cuello de perfil, a la derecha. Cuerpo y extremidades inferiores de frente. El atuendo consiste en un vestido estrecho y recto hasta la altura de las rodillas y pantalones con los pies apenas destacados. La cabeza se cubre con una capucha de la que sobresale el rostro con frente lisa, ojo grande romboidal y boca abierta en forma de pico. Los brazos extendidos hacia delante, el derecho formado por dos líneas paralelas que simulan la manga y el izquierdo un simple segmento que acaba en cinco trazos a modo de dedos. Dimensiones de la figura: 23 mm de longitud x 12 mm de anchura. Procedencia: Sierra de Rubial. 5.- Dimensiones de la lámina: 23 mm de longitud x 11 mm de anchura. Representa a un indivíduo con cabeza y tronco de perfil, mirando a la derecha. Viste chaqueta corta con capucha que le cubre la cabeza. El rostro con frente apenas destacada, ojo circular y boca puntiaguda, en forma de pico. El brazo derecho, con manga y extendido hacia delante, finaliza con cinco dedos esquemáticos. La línea inferior del brazo limita a la prenda superior de los miembros inferiores, que aparecen de frente y con pantalones, la pierna derecha recta, la izquierda ligeramente adelantada y los pies de perfil. Dimensiones de la figura: 18 mm de longitud x 10 mm de anchura. Procedencia: Sierra de Rubial. 6.- Dimensiones de la lámina:18 mm de longitud x 9 mm de anchura Figura masculina. Cabeza de perfil, a la izquierda, ojo romboidal, frente lisa, nariz angular, barbilla pronunciada y labio superior engrosado, cuello ancho y cabeza abombada que porta un gorro o capacete. El cuerpo se cubre con una pieza superior ajustada y cuello en "V", torso de frente y de perfil el resto. El brazo derecho sobresale del cuerpo y se corta en el límite del segmento vertical que lo flanquea y el izquierdo se ajusta a la línea del cuerpo, cuya manga se decora con un aspa y termina, tras una bocamanga en cuatro segmentos que semejan dedos. Da la 36 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. M. Martínez García Fig. 7. Las plaquitas de plata. 1 a 8: De la Sierra de Rubial; 9: Del Punto de Agua. impresión de que las piernas, a la izquierda y de perfil, redondeadas, se cubren con pantalones ajustados o calzas. De difícil interpretación son las líneas que aparecen en un segundo plano, en forma de rectángulo, que podrían corresponder a un manto desplegado. Dimensiones de la figura:16 mm de longitud x 6 mm de anchura. Procedencia: Sierra de Rubial. 7.- Dimensiones de la lámina:18 mm de longitud x 8 mm de anchura. Figura indeterminada, repujada. Parece corresponder a un individuo de corta edad, de frente. Cabeza redondeada, ojos circulares rehundidos, nariz destacada, extremidades cortas, las supe- riores con las manos unidas sobre el regazo, en actitud oferente. Dimensiones de la figura:16 mm de longitud x 6 mm de anchura. Procedencia: Sierra de Rubial. 8.- Dimensiones de la lámina:16 mm de longitud x 7,5 mm de anchura. Figura similar a la anterior. Cabeza redondeada, con arcos superciliares prominentes, ojos circulares y hundidos, nariz levemente destacada. No posee boca y la barbilla es angular. Presenta los brazos cortos, manos entrelazadas con dedos destacados, en actitud oferente, excesivamente grandes con respecto al resto de su anatomía. Bajo lo que parece corresponder al manto sobresalen los pies. Dimensio- Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin 37 Lam. 8. Fotos plaquitas de plata. nes de la figura: igual a las de la lámina. Procedencia: Sierra de Rubial. 9.- Dimensiones de la lámina: 36 mm de longitud x 20 mm de anchura. Figura indeterminada. Cabeza esquemática a la derecha, de la que parte un largo penacho desde la parte posterior, rematado por una especie de contrapeso de forma globular, de difícil interpretación. La figura está parcialmente oculta por un manto rectangular con una cenefa en cada extremo a base de dos segmentos paralelos y otros transversales. Desde los extremos superiores del lienzo convergen dos líneas hacia el centro, a modo de brazos con dedos destacados y debajo otras dos incisiones. Parte de las piernas y pies aparecen por la parte inferior, orientados a la derecha. Dimensiones de la figura: 26 mm de longitud x 10 mm de anchura. Procedencia: Punto de Agua. C��������� La excepcionalidad de estas plaquitas es su pequeño tamaño, entre 36-18 mm de longitud y 207,5 mm de anchura, dimensiones un tanto extremas para ser grabadas o repujadas ya que sobre todo en el primer caso debió utilizarse un finísimo buril de bron- 38 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. M. Martínez García ce o hierro. A pesar de ello las figuras representadas son perfectamente identificables e incluso poseen caracteres formales inéditos en la iconografía ibérica. el santuario de Collado de los Jardines (Jaén), junto a placas de bronce decoradas con ojos y figuras humanas (Alvarez Ossorio, 1941, CXXXV-CLXI). Solo conocemos en la comarca, procedente del yacimiento de La Peladilla (Fuenterrobles) el hallazgo ocasional de un fragmento de lámina de plata bastante deteriorada, en la que se reproduce una cabeza masculina barbada de frente, que posiblemente formara parte de un depósito de herrero en el que también se encontró una falcata damasquinada, lingotes de hierro y un conjunto de armas (Lorrio, Rovira y Gago, 1998-1999, 149; Lorrio y Sánchez, 2000-2001, 139, Lám. 13, 2). Así mismo, en el tesoro de Salvacañete, aparecido en la década de los años 30 del siglo XX, se inventariaron, junto a vasos, objetos de adorno personal de plata y monedas, una serie de tres laminillas de plata con representaciones de ojos y cabezas humanas repujadas, de posible carácter votivo, cuya datación se estableció entre los siglos III y I a. C. (Cabré, 1936, 154155, Lam. VI; Radda�, 1969, Lám. 50, 5 y 6). También existen hallazgos de láminas de oro, de caracter votivo, realizadas con la misma técnica -grabado y repujado-recogidas por Nicolini, procedentes de santuarios ibéricos de la Alta Andalucía, SE peninsular, Extremadura, Jaén, Alicante y Cádiz, con cronologías entre los siglos IV y III a. C. (Nicolini, 1990, 497-502). De este mismo material y procedentes de la necrópolis ibicenca del Puig des Molins existen en la Colección Vives y Escudero del M.A.N. otras dos placas de oro repujadas, colgantes a los que les falta el sistema cilíndrico de suspensión, representando, según su autora (San Nicolás Pedraz, 1986, 57-94) a la diosa fenicio-púnica Astarté, que aparece sujetándose los senos con ambas manos. Pero es en los depósitos votivos o santuarios donde aparecen estas piezas con mayor profusión, como ocurre en los de la Encarnación (Caravaca de la Cruz), o El Recuesto (Cehegín), ambos en Murcia. En el primero de ellos se descubrieron un gran número de laminillas de plata decoradas con incisiones a buril o repujadas, sobre las que destaca la imagen de un posible sacerdote u oferente, representado de perfil, tocado con bonete y vestido con capa o sagum (Ramallo y Brotons, 1997, 263). En el santuario del Recuesto (Lillo, 1981, 195-204) se localizaron 25 piezas de plata -láminas o chapitas- decoradas mediante repujado a cincel o incisas, representando figuras humanas, cabezas de animales, ojos o temas geométricos. De entre ellas destaca una con decoración incisa a buril que representa a una figura humana de perfil, tocada con gorro cónico y vestida con capa y túnica hasta los tobillos sujeta con cinturón o faja con tahalí, en actitud orante de salutatio.Para el conjunto de los objetos hallados de estos dos yacimientos murcianos se propuso una cronología en torno al siglo IV a. C. (fig. 9). En el depósito votivo de Garvâo (Portugal) (Beirâo et alii, 1989, 72-135) se hallaron en una favissa datada en la Segunda Edad del Hierro gran cantidad de placas de plata repujada, decoradas con óculos -exvotos anatómicos- y también con representaciones antropomórficas: una cabeza femenina con largo collar y una figura indeterminada, junto con cerámicas, adornos de uso personal, figurillas de terracota y pequeños objetos. Otra lámina de plata, grabada a buril y representando a una figura femenina, con cabello y facciones destacadas vestida con túnica, la encontramos en ¿U� ������� ������� �� �� S����� �� R������ Aunque la muestra de las ocho láminas de plata grabadas de la Sierra de Rubial es un tanto exigua, al tratarse de hallazgos ocasionales de superficie, cabe plantearse la posibilidad de contar con el hasta ahora único espacio cultual al aire libre en el territorio de Kelin, exceptuando las escasas necrópolis conocidas donde se llevarían a cabo rituales funerarios. Pese al gran número de yacimientos ibéricos diseminados por este territorio, solo se conocen cuatro necrópolis seguras en los yacimientos de La Peladilla (Fuenterrobles) El Punto de Agua (Benagéber) El Molón (Camporrobles) y El Molino de Enmedio (Utiel) y seis probables -Cañada del Salitrar, El Molino, Pozo Viejo, Fuente de Santa Úrsula-Tejería Nueva, Los Chotiles, (Sinarcas) y La Harinera (Requena), donde han aparecido manchas de ceniza o escaso número de enterramientos; y las cuevas santuario, lugares de culto cuyo estudio rebasa los límites de este trabajo, de las que existen nueve cavidades con materiales ibéricos habiéndose únicamente excavado tres, dos en el Puntal del Horno Ciego y la del Molón. Así pues, y una excavación arqueológica lo confirmaría o no, pudiera tratarse de uno de los loca sacra -lugares sagrados de carácter natural- que se distribuyen con no demasiada frecuencia en territorio ibérico. Otro tema de discusión que adelantamos ahora pero que tendría pleno sentido tras la citada excavación, seria lo que propone Francisco Burillo con respecto a la consideración del yacimiento turolense de Peñalba de Villastar como un posible santuario de frontera (Burillo, 1997, 235): Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin 39 Fig. 9. Paralelos plaquitas. De plata: 1: Fuenterrobles; 2: La Encarnación; 3: El Recuesto; 4: El Garvâo; 5: Collado de los Jardines; 12: Salvacañete. De oro: 6: Alta Andalucía; 7, 8 y 9: Castellar; 11 y 12: Puig des Molins. Todo lugar religioso sirve para aglutinar a la comunidad a que pertenece, pero también puede ser un elemento de diferenciación respecto a otros grupos humanos. Surge pues la pregunta ¿acaso nos encontramos ante un santuario que identificado con un grupo nos marca la frontera entre dos comunidades? o por el contrario, ¿se nos manifiesta como un punto de confluencia entre comunidades diferenciadas?……Su excepcionalidad dentro de la Celtiberia lleva a pensar que pudo ser punto sacro para una amplia comunidad dispersa en distintos asentamientos. Peñalba pudo tener un doble valor no necesariamente disyuntivo sino complementario. Por una parte lugar de identidad y de atracción de un grupo humano diseminado en el territorio, por otra, lugar de identidad de una comunidad frente a otra, como santuario de frontera que sacraliza los límites del territorio. briel. Por lo tanto, el papel de frontera que ejercería resulta evidente, pudiendo recibir tanto gentes de ambos territorios o bien de uno solo, por lo que habría que considerarlo en el primer caso como un santuario de convergencia. Aunque parezca un tanto prematuro el aplicar las hipótesis enunciadas para el yacimiento que nos ocupa, planteamos una serie de consideraciones a tener en cuenta con respecto a la elección del lugar como posible santuario: Como una última reflexión sobre el fenómeno religioso ibérico en el territorio de Kelin, he de significar que tanto los lugares de culto en cuevas como los hipotéticos loca sacra se sitúan en los límites geográficos de la zona que nos ocupa, lo que en cierta manera estaría también marcando la línea divisoria entre contextos próximos y diferenciados. -Se encuentra en el límite entre dos territorios ibéricos definidos: a 17 km de Kelin y a 25 km de Ikale(n)sken (Iniesta) separados el uno del otro por la Sierra de la Derrubiada y la profunda hoz del río Ca- -Se ubica a 950 m. sobre el nivel del mar, lo que significa una amplia visibilidad y un control efectivo tanto del territorio circundante como de la vía secular de tránsito entre la meseta castellana y el litoral valenciano que discurre por las inmediaciones y atraviesa el río Cabriel por Vadocañas, donde existe, como ya se ha indicado, un vado, poblamiento en época ibérica y surgencias de aguas mineromedicinales en la margen derecha del río. 40 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. M. Martínez García Fig. 10. Terracota de los Villares. Figura femenina agarrándose los pechos y debajo escenas en rojo-vinoso. O���� ���������� ������������� �� ������������� ������ ���������� �� �� �������. Del yacimiento de Los Villares (Caudete de las Fuentes) presentamos cinco terracotas incompletas, cuatro de las cuales fueron recogidas en mi tesis de licenciatura (Martínez García, 1982, 104-105 y 123-124. Lám. XVI, 9; XVIII, 15; Lám XXXIV a 35 y 36). Los números 1 y 2 del catálogo pertenecían a la colección de Rafael Gabaldón, vecino de Caudete de las Fuentes, colaborador del S.I.P., del Departamento de Arqueología de la Universitat de València, e impulsor de su museo local, y el resto, junto con un pato de bronce y un colgante del mismo material (Martínez García, 1982, Lám. XIX, 17), al citado Alejandro García. En ambos casos, según sus descubridores, fueron hallazgos fortuitos, acaecidos en los años 70 del siglo XX en las zonas N y S del yacimiento, fuera del área acotada por el Servicio de Investigación Prehistórica de la Diputación Provincial de Valencia. La presencia de terracotas y bronces votivos, entre otros materiales, denota la existencia, en cualquier centro urbano ibérico, de un lugar sagrado dedicado al culto, bien sea de tipo familiar doméstico o de uso general, donde los devotos depositaban sus ofrendas como agradecimiento a favores recibidos de la divinidad o con la esperanza de que sus peticiones fuesen resueltas favorablemente. En Los Villares existen exvotos pero todavía no se ha localizado el lugar o lugares cultuales donde debían depositarse, tal y como ocurre en otros yacimientos valencianos como La Bastida de les Alcuses, (Díes y Alvarez, 1997) Tossal de Sant Miquel de Llíria, Puntal dels Llops o Castellet de Bernabé (Bonet, Mata y Guerín, 1990; Bonet y Mata, 1997), ya que se ha excavado una pequeña porción del yacimiento, la situada en la parte más elevada del mismo. De las 8 ha que ocupa la loma de Los Villares se ha excavado una superficie aproximada a 1 ha, que corresponde a parte de la zona acotada por el Servicio de Investigación Prehistórica de la Diputación de Valencia, realizándose también una serie de sondeos fuera de la misma. En el resto el impacto de excavaciones clandestinas ha sido muy fuerte, sucediéndose in- Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin controladamente desde los años 60 del siglo XX hasta el momento presente. C�������. Terracotas 1. Figura femenina erguida, que debiera cogerse ambos pechos con las manos. La cabeza, ligeramente levantada, se toca con capirote cónico. El rostro, redondeado, con arcos superciliares salientes, cuencas grandes y rehundidas donde se alojan los ojos que se confeccionaron con pastillas de cerámica aplicadas; las orejas levemente modeladas. La nariz es de grandes dimensiones, con los orificios marcados; los labios destacados y la boca entreabierta; la barbilla prominente y redondeada da paso a un cuello proporcionado. Los brazos, de los que el derecho está roto, arqueados sobre el tronco, sujetaban con las manos ambos pechos. El tronco y resto de la figura, que está seccionada en su parte inferior, es cilíndrico y hueco lo que evidencia el uso del torno. La cabeza y brazos se modelaron a mano. La decoración, pintura de color rojo vinoso, cubre la caperuza, parte de la frente y la zona inferior de las orejas, donde se dibujan grandes pendientes ovalados. Un filete contornea ambos brazos, antes de llegar al codo, a modo de brazaletes. Por la espalda y a partir de la base de la nuca le cae una especie de mantilla-redecilla reticulada que ocupa todo el desarrollo vertical de la figura, aunque a la altura de la cintura está cortada por una banda enmarcada por dos filetes. A partir de aquí y hasta la rotura inferior se desarrolla una cenefa en la que de izquierda a derecha aparecen un lobo mirando a la izquierda, con la cabeza levantada y las orejas erguidas, una nave con cabeza de caballo mirando a la derecha, y otra, con dos peces encima y uno delante. Las escenas, aunque reconocibles, presentan zonas en las que se ha perdido la pintura, además de estar rota la figura a partir de ellas. Pasta anaranjada, dura y compacta, con fino desgrasante. Superficie anaranjada, alisada. Dimensiones: 15 cm de longitud por 6 cm de anchura máxima. (fig .10) 2. Figura femenina de la que solo se conserva la cabeza. Se tocaba con un velo o mitra, apenas perceptible por rotura. El rostro es ovalado, con el pabellón de la oreja derecha desproporcionado con respecto al conjunto, faltándole el de la izquierda por rotura; las cuencas de los ojos, circulares rehundidas y la nariz recta. Apenas se aprecia la boca. Barbilla triangular y cuello corto. 41 Pasta gris, porosa y poco compacta, con fino desgrasante micáceo. La superficie, de color gris aparece ennegrecida por la acción del fuego. Dimensiones: 5 cm de longitud por 3 cm de anchura (fig. 11-2). 3. Figurita infantil. Representa a un niño de corta edad toscamente modelado, con la cabeza alargada y desproporcionada respecto al cuerpo; los ojos y la base de la nariz rehundidos, producto del pellizcado, con la boca apenas perceptible. Las extremidades están incompletas por rotura. En la parte posterior, y a la altura de la cintura sujeta a la figura una mano con tres profundas incisiones a modo de dedos, lo que indica que formaba parte de una maternidad. Pasta beige, dura y compacta, con fino desgrasante micáceo. Superficie beige con restos de pintura de color rojo claro. Dimensiones: 5,5 cm de longitud por 2,3 cm de anchura (fig. 11-3). 4. Figura femenina de la que solo se conserva la cabeza. Rostro redondeado, con los arcos superciliares muy pronunciados, cuencas rehundidas, y nariz aguileña, con la barbilla triangular. Se toca con un velo o mitra. La boca no ha sido definida. Existen restos de pintura -rojo claro- en el contorno del ojo izquierdo y frente. Pasta anaranjada, dura y compacta. Superficie anaranjada. Dimensiones: 4,5 cm de longitud por 2,3 cm de anchura (fig. 11-4). 5. Figura femenina de la que solo se conserva la cabeza. Rostro con rotura en la frente, pómulos salientes, ojos abultados, nariz pequeña y recta; barbilla triangular, sin haberse definido la boca. Se toca con un velo o mitra redondeada. Pasta anaranjada, engobe gris, quemada en la parte posterior. Dimensiones: 6 cm de longitud por 5 cm de anchura (fig. 11-5). Bronces 6. Ánade de bronce, de factura sencilla y proporcionada. Fabricado a molde, con la técnica de la cera perdida. Los ojos semicirculares se inscriben en otro semicírculo mayor. El inicio de las alas lo determina una incisión curva en sentido vertical y su desarrollo otras tres horizontales y paralelas. El punto de apoyo inferior está constituido por una superficie plana. Dimensiones: 5 cm. de longitud por 3,5 cm de anchura por 4 cm de altura (fig. 11-6). 7. Colgante de bronce, de forma cuadrangular, calado, con tres perforaciones circulares, una en la 42 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. M. Martínez García Fig. 11. Terracotas y bronces procedentes de Los Villares. parte superior y dos en los extremos. Representación simétrica de una figura humana estilizada y sentada. Dimensiones: 4,5 cm de longitud por 4 cm de altura. Grosor: 2,5 mm (fig. 11-7). C��������� Hemos de hacer especial mención a la número 1 del catálogo (fig.10-1) pues consideramos que es una pieza inédita dentro de la coroplástia ibérica ya que, si son poco frecuentes las terracotas que representan figuras femeninas cogiéndose los pechos con las manos, en ninguna se integran escenas como las que aquí se describen. Torneada y posteriormente modelada a mano en su parte media superior, presenta en la inferior una secuencia pintada en color rojo vinoso en la que aparecen a la izquierda un lobo en actitud de aullar, con la cabeza y orejas erguidas, cuyos cuartos traseros recuerdan, por su ejecución y estilo a los del caballo representado en la tinaja publicada por Pla (Pla Ballester, 1980) dentro del considerado en Los Villares estilo ornamental (Mata, 1990, Bonet e Izquierdo 2001 ) La figura del carnicero, en el ámbito de la cerámica ibéri- ca, es frecuente en el denominado estilo Elche-Archena (Menéndez, 1988) con dientes afilados y la lengua fuera; el ojo almendrado, con iris y pupila destacados (Sala, 1992, 114; Blanco, 1993). En la zona del JúcarVinalopó, el vaso de Peña Rubia (Elche de la Sierra, Albacete) representa a dos lobos enfrentados, macho y hembra, junto con símbolos astrales, escena ritual de una pareja de lobos en celo, previa a la fertilidad, característica propia del mundo de ultratumba. (Lillo, 1988) Al lobo, en la iconografía ibérica, tradicionalmente se le asocia con la simbología funeraria, aunque pudo tener también un papel diferente dentro de la religiosidad ibérica de carácter popular, en el ámbito de las actividades ganaderas, al que se le consideraba como un ser infernal relacionado con la noche y la muerte, devorador de hombres y rebaños. También se le pone en relación con ceremonias de iniciación, rituales a los que se sometían aquellos que querían alcanzar un status diferente dentro de su grupo social, y finalmente, como emblema de identificación tribal o familiar, a juzgar por la decoración con cabezas de lobo en escudos o pectorales que aparecen en el torso de guerrero de Elche, en el escudo de la Minerva de Tarragona o en las monedas elegidas por una ceca (Iltirda, Ilteraca) que las identificaba con las poblaciones emisoras en Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin 43 Fig. 12 . 1: Hippoi de los relieves de bronce de la puerta de Ballawat (British Museum); 2: Hippo micénico de Esciros; 3: Nave Cartaginesa sobre cerámica; 4: Proa de nave del Puntal dels Llops, sobre cerámica. base a ciertas leyendas o advocaciones de tipo local (González y Chapa, 1993). Una asociación diosa-lobos, que pudiera relacionarse parcialmente con la que aquí presentamos, aparece pintada sobre una urna ovoide aparecida en la cueva-santuario de La Nariz (Umbría de Salchite, Moratalla, Murcia), (Lillo, 1983). El motivo central lo identificamos con una nave muy esquemática, con cabeza de caballo como mascarón de proa. Encima se inscribe un óvalo apaisado dividido por un segmento longitudinal, que no he podido interpretar. El tercer y último motivo, ubicado a la derecha, consiste en otra nave y asociados a ella tres peces, dos encima y uno delante de la misma, que por el tamaño de las aletas laterales y forma del cuerpo pudieran corresponder a delfines. La embarcación en cuestión presenta en el mascarón de proa o akroteria una cabeza de caballo como remate de la roda que se decora con líneas transversales paralelas y un ajedrezado. La quilla curva da paso al codaste, cerrando el casco por la popa. El costado de estribor está decorado con trazos paralelos. El trazo aproximadamente simétrico al codaste es de difícil interpretación, si bien podría corresponder a aparejos para la pesca de arrastre. Con respecto a la tipología de la nave, responde al prototipo del hippo fenicio, embarcación ligera, eficaz y versátil que se utilizaba tanto para el transporte de mercancías a larga y corta distancia, como para las labores de pesca, que debido a las características de su casco podía remontar ríos, siendo sencillo su varado (Guerrero, 1998). El paralelo más próximo a la que aquí presentamos procede del Puntal dels Llops, donde en un fragmento cerámico se dibuja parte de una embarcación ibérica, emparentada con los hippoi fenicio-púnicos, con mascarón de proa en forma de cabeza de caballo (Bonet e Izquierdo, 2001, 295-297; Bonet y Mata, 2002, 76 y 128) (fig. 12, 4). En la terracota que nos ocupa se dan una serie de elementos iconográficos que, pasados por el filtro de la religión ibérica, nos remiten a la imagen y atri- 44 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. M. Martínez García Fig. 13. Paralelos de figuras femeninas cogiéndose los pechos, identificadas con la diosa Astarté. 1: De Amathus, Chipre; 2 y 3: De Biblos; 4: de Nora; 5: de Numancia. butos de las divinidades femeninas mediterráneas fenicias, púnicas, griegas y romanas: Astarté-Tanit-Afrodita-Artemis-Venus, sincretismo sin duda debido a la pervivencia entre el sustrato indígena de un culto a la Diosa Madre ligada a la fertilidad, a la muerte y a los poderes maléficos. (Gusi, 1997, 200-202). La actitud de cogerse los pechos con ambas manos nos remite a la Astarté fenicia, divinidad muy compleja, protectora, entre otros atributos, de los animales y la navegación, favorecedora de la fertilidad y la fecundidad. (fig. 13) Los ejemplares más antiguos, del siglo XVIII a. C., que representan a la diosa de la fecundidad, proceden de Biblos, una en barro cocido y la otra de bronce, se muestran con las manos aplicadas sobre los senos y el sexo marcado por un triángulo (Parrot et alii, 54, figs. 4.7 y 4.8) Se representa en un buen número de terracotas aparecidas en la antigua ciudad de Amathus (Chipre), donde toma el nombre de Kypría Aphrodíta, modelo que sin interrupción se desarrolla desde el Calcolítico hasta el periodo clásico (Karageorghis, 1991). Así mismo en el Museo Arqueológico Nacional de Cagliari (Cerdeña) se muestra una terracota femenina oprimiéndose los senos hallada en la necrópolis de Nora (Parrot et alii, 1975, 222, fig. 242). En la Península Ibérica los paralelos son muy escasos, si bien, sorprendentemente, del yacimiento de Los Villares proceden las terracotas que se exhiben en el Museo Arqueológico Municipal de Caudete de las Fuentes, (Ribera, 1980, 91 y 92. Lám. XXXVII) la primera de ellas muy similar por su factura a la que aquí se estudia, además del tronco de otra terracota femenina con los brazos cruzados por la cintura y pechos destacados (fig. 14,1). Del mismo yacimiento, procedente del Nivel I (siglos VIII-VII a. C.) se halló un pequeño pie de terracota y el torso de un caballito encontrado en superficie, (Mata, 1991, 178, fig. 93,4 y 26) así como una cabeza femenina incompleta, a molde, de rasgos clásicos (Mata, 1991, 300 Lám. XVIII). En el Museo Numantino existe una figurita de terracota polícroma que representa a una mujer a la que se le ha identificado con la divinidad, tocada con gorro cónico, con los pechos destacados y los brazos parcialmente seccionados, que por su posición, podrían corresponder al modelo que comentamos.(Alfayé, 2003, 94-95) (fig. 13,5). Los fragmentos de exvotos correspondientes a cabezas femeninas de terracota, números 2, 4 y 5, fueron modeladas a mano y dos de ellas con indicios de haber sido parcialmente expuestas al fuego. En líneas generales contienen los mismos rasgos formales, donde en ningún caso se destaca la boca, cubriéndose la cabeza o con un velo corto, que se disponía sobre una Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin 45 Fig. 14. Paralelos terracotas Villares. 1: Figuras femeninas del museo de Caudete de las Fuentes; 2: Cabeza del yacimiento ibérico de La Peladilla (Fuenterrobles); 3: Terracota púnica de Ibiza; 4: Madre con niño de Bithia; 5: Terracotas de La Serreta (Alcoi-CocentainaPenáguila). diadema, o con una pequeña mitra, lo que constituye una nota distintiva en la plástica ibérica, introducida en la Península junto con las religiones y ceremonias propias de cultos greco-orientales, cuyo apogeo habría que situarlo entre los siglos IV y III a. C. (Bandera, 1977, 291-292). En cuanto a sus paralelos más próximos hemos de relacionar estas terracotas con algunas de las aparecidas en el santuario ibérico de La Serreta (AlcoiCocentaina-Penáguila), de marcado carácter popular, de entre las consideradas como "primitivas", con una cronología que abarca los siglos III al I a. C. (Visedo, 1922; Juan, 1987, 88) (fig. 14,5). Con respecto a la figurita de niño, catalogada con el número 2, la ponemos en relación con las figuras femeninas curótrofas, maternales y nutricias, como, entre otras, la dama sedente con niño de la Albufereta (Alicante) o la de la necrópolis del Cabecico del Tesoro (Jumilla, Murcia), que han sido consideradas como representaciones de Astarté-Tanit, protectora de la maternidad y crianza de los hijos, o bien como la representación del devoto que ofrece y presenta el niño a la divinidad (Marín Ceballos, 1987, 58-65; Moneo, 2003, 390 y 433) (fig. 15). Sobre el ánade de bronce, número 6 del catálogo, no conocemos un hallazgo similar en contextos ibéricos, ni ningún tipo de referencia bibliográfica al respecto, aunque en los santuarios son habituales los exvotos de bronce o terracota que representan a animales: toros, carneros, caballos, aves, etc. Ello, unido a ser un hallazgo casual, nos impide en gran medida su estudio. No obstante, y con todas las reservas, pudiera tratarse también de un exvoto ibérico. Es un ave que aparece asociada a la diosa fenicia Astarté, tal y como se representa en el bocado de caballo de Sevilla o bronce de Carriazo (Marín Ceballos, 1999), en la placa de La Serradilla (Cáceres) (Almagro Gorbea, 1977) o en la olpe ritual corintia del Museo Arqueológico Nacional que representa a Astarté-Artemis alada y flanqueada por dos patos (Cabrera y Olmos, 1982, 11). En la favissa del Tossal de Sant Miquel de Llíria apareció, entre otras terracotas incompletas y quemadas que re- 46 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. M. Martínez García Fig. 15. Paralelos damas curótrofas. 1: Dama con niño de La Albufereta (Alicante); 2: Dama del Cabecico del Tesoro (Jumilla, Murcia). presentaban figuras humanas, un fragmento de ave de cuatro cm de longitud (Aranegui, 1997, 105). Es un animal que acompaña frecuentemente a la divinidad, con posible simbología funeraria, o es objeto de ofrenda a la misma, tal y como aparecen un exvoto de bronce, portándolo una koré hallada en Ampurias, tipo creado a mediados del siglo V a. C. en la Magna Grecia y tal vez procedente de Siracusa, (Blech, 1994, fig. 1.5) o en las damas oferentes del Castellar de Santiesteban (Nicolini, 1969; Prados, L., 1992). En el cilindro-sello de Vélez Málaga, la más antigua representación de Astarté traída por los navegantes fenicios a occidente en el siglo XIII a. C., se muestra a Astarté, junto a otras dos figuras, una de ellas, un daimón con cabeza de animal, suspende con la mano a un pato y otro ejemplar de la misma especie vuela sobre sus cabezas. (Blázquez, 1983, 42 y 419,il.19). Aunque también las aves son frecuentes en las cerámicas ibéricas pintadas correspondientes al estilo simbólico, el pato aparece en dos ocasiones, en el Tossal de Sant Miquel de Llíria (Ballester et alii, 1954, 116, fig. 536, 539; Bonet, 1995, 177 y 225) y en la Alcudia de Elche, en un ánfora globular, opuesta a la figura de un lobo, donde un ave acuática de gran tamaño representaría a la Diosa Madre (Gonález Alcalde, 1997, 340, fig. 9; Sala, 1992, 131, fig. 59, 1c y fig. 73). También de Elche procede una base recortada de copa ática de Figuras Rojas con un pato, conservada en el Museo Arqueológico Nacional (Olmos, 1988-1989: 86, fig. 2). Las representaciones iconografícas de ornitomorfos acuáticos son más abundantes en la Cultura Castreña Galaica donde se representa formando parte de la decoración de fíbulas hallstá�icas, torques, arracadas, Fig. 16. Paralelos patos. 1: Bronce de Carriazo 2: Placa de La Serradilla (Cáceres) 3: Pato de la Alcudia de Elche;4: Astarté-Artemis, en una olpe ritual corintia del M.A.N.; 5: Koré de Ampurias; 6 y 7: Tossal de Sant Miquel de Lliria.. diademas y en motivos estampados sobre cerámica (Fernández Carballo, 2003) (fig. 16). Del colgante de bronce, número 7 del catálogo, existen varias piezas similares procedentes, una de ellas, de la tumba 371, zona II, de la necrópolis de la Osera (Chamartín de la Sierra, Avila) (Cabré, 1952, 109-112, fig. 2.1; Baquedano, 1990:81, fig. 2.10 y 1996, Blech 2003, 173, fig. 12 a), los dos ejemplares de la Bastida de les Alcuses (Fletcher, 1974, 130) y otro de la necrópolis del Puntal de Salinas (Villena, Alicante), sepultura 29 (Hernández, 1992) (fig. 17). Cabré, siguiendo a Dechele�e, considera que la pieza es un amuleto que representa a una divinidad solar -el dios Sol agarrando los cuellos de dos cisnes, atributos suyos- relacionándola con otros amuletos hallados en Italia, de época etrusca (Pigorini, 1894, 172173, fig. 5 y 6) y en Egina (Evans, 1893-1894, 197) Para establecer este paralelismo se basa en que la figura del amuleto de la Osera no está sentada sino de pie y lo que pudieran parecer las piernas abiertas corresponderían a las cabeza y cuello de dos cisnes. Del mismo modo, los dos orificios laterales superiores vendrían a ser los ojos de otros dos cisnes sagrados. Fletcher, por su parte, pone en relación a los dos ejemplares hallados en la Bastida de les Alcuses (Moixent) con la divinidad egipcia menor correspondiente al dios Bes, Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin 47 Fig. 17. Paralelos colgantes. Según Cabré: 1: La Osera; 2: Bronce caucásico; 3: Joya de oro de Egina, 4 a 6: Amuletos de bronce itálicos; 7: Vaina de puñal de Peschiera, Italia, con símbolo solar; 8: Placa amuleto de Las Cogotas; 9 y 10: Colgantes de la Bastida de les Alcuses (Moixent); 11: Placa-atalaje de Cancho Roano. genio enano protector del hogar y sobre todo del ámbito femenino, difundiéndose su imagen en amuletos de terracota o metal por todo el mediterráneo por fenicios y cartagineses (Blázquez, 1999: 62). En cambio, I. Baquedano, L. Hernández y M. Blech consideran que estos colgantes, de clara procedencia ibérica, representan a la imagen de Póthnia Hippôn, la Astarté fenicia, señora de los caballos o de lo que simbolizaban, entre otras muchas advocaciones. El último autor citado y en base a la representación simétrica de estos colgantes, reducida a sus rasgos esenciales, los pone en relación con una placa lateral calada de bronce, pieza del bocado de un caballo, de la necrópolis de Cancho Roano (Zalamea de la Serena, Badajoz), donde se representa, en similar actitud a un Pósis Hippôn, personaje divino bifronte con brazos y piernas abiertos sobre prótomos de caballo (Maluquer, 1983, 54, fig. 12). B����������� – ALFAYÉ, S., 2003. “La iconografía divina en Celtiberia: una revisión crítica”. Archivo Español de Arqueología, 76, 77-96, Madrid. – ALVAREZ, F., Catálogo de los ex-votos de bronce ibéricos. Museo Arqueológico Nacional. Madrid, 1941. – ARANEGUI, C. 1997. “La favissa del santuario urbano de Edeta-Liria. Valencia” en Espacios y lugares cultuales en el mundo ibérico. Quaderns de Prehistòria i Arqueología de Castelló, 18, 103-113, Castelló. – BALLESTER, I. FLETCHER, D., PLA, E., JORDÀ, F., ALCÀCER, J., Corpus Vasorum Hispanorum. Cerámica del cerro de San Miguel de Liria. Madrid, 1954. – BANDERA, M. L. DE LA., 1977. “El atuendo femenino ibérico (I)”. Habis 8, 291-292, Sevilla. – BAQUEDANO, I., 1996. “Elementos de filiación mediterránea en Ávila durante la I y II Edad del Hierro” Boletín de la Asociación Española de Amigos de la Arqueología, 36, 73-90, Madrid. – BEIRÂO, C.M., SILVA, C.T., SOARES, J., GOMES, R.V., 1985. “Depósito votivo de Garvâo” O Arqueólogo Portugués. Serie IV, vol. 3, 72-135, Lisboa. – BLANCO, A., “El carnassier de Elche”, en Homenaje a Alejandro Ramos Folqués, Fundación Cultural de la C.A.M, 85-97, Elche, 1993. – BLÁZQUEZ, J.M., Primitivas Religiones Ibéricas. Tomo II: Religiones prerromanas. Ed. Cristiandad. Madrid., 1983. – BLÁZQUEZ, J.M.,: “El impacto de la religión semita, fenicios y cartagineses, en la región íbera” en Reli- 48 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 gión y magia en la antigüedad, Generalitat Valenciana, 49-87, Valencia., 1999. – BLECH, M., 1994: “Terracotas de Ampurias. Iberos y griegos: lecturas desde la diversidad”. Huelva Arqueológica, XIII, Vol. 2, 89-114, Huelva. – BLECH, M., “Los Atalajes” en CELESTINO PÉREZ, S. (ed.) Cancho Roano IX. Los Materiales Arqueológicos, 159-192, Fig. 12, Mérida, 2003. – BONET , H., El Tossal de Sant Miquel de Llíria. La antigua Edeta y su territorio. Servicio de Investigación Prehistórica de la Diputación de Valencia. Valencia, 1995. – BONET, H. e IZQUIERDO, I., 2001: “Vajilla ibérica y vasos singulares del área valenciana entre los siglos III y I a. n. e.” Archivo de Prehistoria Levantina XXIV, 295-297, Valencia. – BONET, H. y MATA, C., “Lugares de culto edetanos: propuesta de definición” en Espacios y lugares cultuales en el mundo ibérico. Quaderns de Prehistòria i Arqueología de Castelló, 18, 115-146, Castelló, 1997. – BONET, H. y MATA , C., El Puntal dels Llops. Un fortín edetano. Serie de Trabajos Varios del Servicio de Investigación Prehistórica, 99, Valencia, 2002. – BONET, H. MATA, C. GUERÍN, P., 1990: “Cabezas votivas y lugares de culto edetanos”. Verdolay, 2, 185199, Murcia. – BURILLO MOZOTA, F., “Espacios cultuales y relaciones étnicas: Contribución a su estudio en el ámbito turolense durante época ibérica”, en Espacios y lugares cultuales en el mundo ibérico. Quaderns de Prehistòria i Arqueología de Castelló, 18, 229-238, Castelló,1997. – CABRÉ, J., 1936: “El tesoro de plata de Salvacañete (Cuenca)”. Archivo Español de Arte y Arqueología. Tomo XII. Madrid. – CABRÉ DE MORÁN, M.E., 1952: “El simbolismo solar en la ornamentación de espadas de la II Edad del Hierro céltico de la Península Ibérica”. Archivo de Prehistoria Levantina, III, 101-116, Valencia. – CABRERA, P. Y OLMOS, R., “Cerámica Corintia” en Salas Griegas y Etruscas. Guías didácticas del Museo Arqueológico Nacional. Ministerio de Cultura. Madrid, 1982. – DÍES, E. y ALVAREZ, N., “Análisis del Conjunto 5 de La Bastida de Les Alcuses (Moixent, Valencia): un edificio con posible funcionalidad cultual” en Espacios y lugares cultuales en el mundo ibérico. Quaderns de Prehistòria i Arqueología de Castelló, 18, 147-170, Castelló, 1997. – EVANS, A.I., 1892-1893 “Mykenoean Treasure from Egina”. Journal of Hellenistic Studies. Vol. XIII. – FERNÁNDEZ CARBALLO, L., 2003: “Achega ó estudo dos ornitomorfos acuáticos da Cultura Castrexa Galaica: Anaco de fíbula indíxena ornado cun pato cullerete (Anas Clypeata)”, Gallaecia nº 22, 143-145 Santiago de Compostela. J. M. Martínez García – FLETCHER VALLS, D., Museo de Prehistoria de la Diputación de Valencia. Publicaciones del Centro de Bellas Artes. Valencia, 1974. – GIL-MASCARELL, M., 1977: “Excavaciones en la Cueva Ritual Ibérica de Villargordo del Cabriel (Valencia)”. XIV Congreso Nacional de Arqueología (Vitoria, 1975), 705-712, Zaragoza – GONZÁLEZ ALCALDE, J., “Simbología de la diosa Tanit en representaciones cerámicas ibéricas” en Espacios y lugares cultuales en el mundo ibérico. Quaderns de Prehistòria i Arqueología de Castelló, 18, 329-342, Castelló, 1997 – GONZÁLEZ ALCALDE, J., CHAPA BRUNET, T., 1993: "Meterse en la boca del lobo. Una aproximación a la figura del "carnassier" en la religión ibérica”. Cumplutum, 4, 169-174, Madrid. – GUERRERO AYUSO, V., “Los mercantes fenicio-púnicos en la documentación literaria, iconográfica y arqueológica” en III Jornadas de arqueología subacuática. Puertos antiguos y comercio marítimo, 197-228, Valencia,1998. – GUSI I GENER, F., “Lugares sagrados, divinidades, cultos y rituales en el levante de Iberia” en Espacios y lugares cultuales en el mundo ibérico. Quaderns de Prehistòria i Arqueología de Castelló, 18, 171-209, Castelló, 1997. – HERNÁNDEZ, L., 1992: “Un adorno metálico del Puntal de Salinas”. Revista del Departamento de Cultura del M.I. Ayuntamiento de Villena. – JUAN I MOLTÓ, J., 1987-1988: “El conjunt de terracotes votives del santuari ibéric de La Serreta (Alcoi, Cocentaina, Penáguila)”. Saguntum. Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 21, 295-329, Valencia. – KARAGEORGHIS, V., 1991: “Amathus between the greeks and the Phoenicians”. A�i del II Congresso Internazionales di Studi Fenici e Punici. Vol. III, . 959-968, Roma. – LILLO CARPIO, P. A., 1981: ”Las religiones indígenas de la Hispania antigua en el Sureste Peninsular. El santuario del Recuesto (Cehegín)”. Anales e la Universidad de Murcia, vol. XXXVII, núm. 4, 195-204, Murcia. – LILLO CARPIO, P. A., 1983: “Una aportación al estudio de la religión ibérica: la diosa de los lobos de la Umbría de Salchite. Moratalla (Murcia)” XVI Congreso Nacional de Arqueología (Murcia, 1981), 769-788, Zaragoza. – LILLO CARPIO, P. A., 1988: “Una pareja de lobos en la cerámica pintada ibérica”. Anales de Prehistoria y Arqueología, 4, 137-147, Murcia. – LORRIO, A. ROVIRA, S., GAGO, F., 1998-1999: “Una falcata damasquinada procedente de la Plana de Utiel (Valencia): estudio tipológico, tecnológico y restauración”. Lucentum, XVII-XVIII, 149-161, Alicante. Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin – LORRIO, A., "La arqueología ibérica en la comarca de Requena-Utiel: Análisis historiográfico", en LORRIO A. (ed.), Los Íberos en la Comarca de Requena-Utiel (Valencia), Lucentum, Anejo 4, 105-115, Alicante, 2001 – LORRIO, A. Y SÁNCHEZ, M.D., 2000-2001: “Elementos de un taller de orfebre en Contrebia Carbica (Villas Viejas, Cuenca)”. Lucentum, XIX-XX, 127-148, Alicante – MALUQUER DE MOTES, J., El Santuario Protohistórico de Zalamea de la Serena (Badajoz). II. 1981-1982, Barcelona, 1983 – MARÍN CEBALLOS, M.C., 1987: “¿Tanit en España?” Lucentum VI, 43-79, Alicante. – MARTÍ BONAFÉ, M.A., 1990: “Las Cuevas del Puntal del Horno Ciego, Villargordo del Cabriel, Valencia”. Saguntum. Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 23, 141-182, Valencia. – MARTÍNEZ GARCÍA, J.M., Carta arqueológica de Utiel y su comarca. Tesis de Licenciatura (inédita). Universidad de Valencia, 1982. – MARTÍNEZ GARCÍA, J.M., 1990: “Materiales de la Segunda Edad del Hierro en la Plana de Utiel”. Anales de la Academia de Cultura Valenciana. Libro-homenaje a Julián San Valero Aparisi, 75-106, Valencia. – MARTÍNEZ GARCÍA, J.M., 1991: “El poblado ibérico de La Muela de Arriba. Los Isidros. Requena”. Oleana, Cuadernos de Cultura Comarcal, 6. 93-105, Requena. – MARTÍNEZ GARCIA, J.M., ESPÍ PÉREZ, I., El yacimiento ibérico de La Mazorra (Utiel). Primera campaña de excavación ordinaria. Memoria de sus resultados. Ejemplar mecanografiado inédito. Depositado en la Dirección General de Patrimonio. Consellería de Cultura y Educación de la Generalitat Valenciana. Valencia, 2001 – MARTÍNEZ VALLE, A. y CASTELLANO CASTILLO, J.J., 1997: “Los hornos ibéricos de Las Casillas del Cura (Venta del Moro)” Recerques del Museu d´Alcoi, 6, 61-69, Alcoi. – MARTÍNEZ VALLE, A. y CASTELLANO CASTILLO, J.J., “Los hornos ibéricos de Las Casillas del Cura (Venta del Moro, Valencia)” en LORRIO, A. (ed.) Los iberos en la comarca de Requena-Utiel (Valencia). ), Lucentum, Anejo 4, 135-150, Alicante, 2001. – MATA PARREÑO, C., 1985: “Algunas cerámicas ibéricas con decoración impresa de la provincia de Valencia”. Saguntum. Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 19, 153-181, Valencia – MATA PARREÑO, Los Villares (Caudete de las Fuentes, Valencia) Origen y evolución de la Cultura Ibérica. Serie de Trabajos Varios del Servicio de Investigación Prehistórica, 88, Valencia, 1991 – MATA, C., DUARTE, F., FERRER, M.A., GARIBO, J., VALOR, J.P., “Kelin (Caudete de las Fuentes, València) y su territorio” en LORRIO, A. (ed.) Los iberos 49 en la comarca de Requena-Utiel (Valencia), Lucentum, Anejo 4, 75-87, Alicante, 2001. – MATA, C. Y SORIA, L., 1997: “Marcas y grafitos sobre contenedores ibéricos”. Archivo de Prehistoria Levantina, XXII, 297-374, Valencia. – MENÉNDEZ, M., La cerámica ibérica de estilo ElcheArchena. Universidad Complutense, Madrid, 1988. – MONEO, T., Religio Iberica. Santuarios, ritos y divindades. (S. VII-I a.n.e.), Real Academia de la Historia, Madrid, 2003 – NICOLINI, G., Les bronzes figurés des sanctuaires ibériques, Paris, 1969. – NICOLINI, G. Techniques des ors antiques Tome I. 497-503, Picard. Paris, 1990, – OLMOS, R., 1988-1989: “Originalidad y estímulos mediterráneos en la cerámica ibérica: el ejemplo de Elche”, Lucentum, VII-VIII, 79-102, Alicante. – PLA BALLESTER, E., 1961: “Actividades del servicio de Investigación Prehistórica (1956-1960)”. Archivo de Prehistoria Levantina, Vol. XI, 211-253, Valencia – PLA BALLESTER, E., Los Villares (Caudete de las Fuentes). Serie de Trabajos Varios del Servicio de Investigación Prehistórica, 68. Valencia, 1980. – PRADOS, L., Exvotos ibéricos de bronce del Museo arqueológico Nacional. Ministerio de Cultura. Madrid, 1992. – PARROT, A. CHEHAB, M. y MOSCATI, S. Los Fenicios. Ed. Aguilar, Madrid, 1975 – PIGORINI, L. 1894: “Antichitá Italiche del tipo de Villanova nel circondacio di Rimini”. Bulletino di Paletnología Italiana. Serie II, Tomo X, anno XX, nº 10-12, Parma. –PIQUERAS HABA, J., La meseta de Requena-Utiel. Centro de Estudios Requenenses, Requena, 1997 –PRADOS, L., Exvotos ibéricos de bronce del Museo arqueológico Nacional. Ministerio de Cultura, Madrid, 1992. –RADDATZ, K. Die Scha�funde der Iberischen Halbinsen, Berlín, 1979. – RAMALLO ASENSIO, S. y BROTONS YAGÜE, F., 1997: “El santuario ibérico de La Encarnación (Caravaca de la Cruz, Murcia)”. Quaderns de Prehistòria i Arqueología de Castelló, 18, 263, Castelló. –RIBERA LACOMBA, A., "El Museo Arqueológico Municipal de Caudete de las Fuentes" en PLA BALLESTER, E. Los Villares. (Caudete de las Fuentes, Valencia) Serie de Trabajos Varios del Servicio de Investigación Prehistórica, 68, Apéndice 1 Valencia, 1980 –RIPOLLÉS ALEGRE, P. P., 1979: "La ceca de Celin. Su posible localización en relación con los hallazgos numismáticos", Saguntum 14, 127-137, Valencia. – RIPOLLÉS ALEGRE, P.P., 1980: "Estudio numismático del poblado ibérico Los Villares (Caudete de las Fuentes, Valencia). Nuevos hallazgos de la ceca de Kelin", Numisma 165-167, 9-22. – RIPOLLÉS ALEGRE, P. P., "Historia Monetaria de la ciudad ibérica de Kelin", en LORRIO A. (ed.), Los 50 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Íberos en la Comarca de Requena-Utiel (Valencia), Lucentum, Anejo 4, 105-115, 2001 – SALA SELLÉS, F., La tienda del Alfarero del yacimiento ibérico de la Alcudia. C.A.M., Fundación Cultural, Alicante, 1992. J. M. Martínez García – SAN NICOLÁS PEDRAZ, M.P., 1986 “Orfebrería púnica: Los collares de Ibiza en el M.A.N.” Saguntum-20. Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia. Valencia, 1986, 57-94. – VISEDO MOLTÓ, C., 1922: Excavaciones en el monte "La Serreta" próximo a Alcoy. Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades, nº 6, 3-12 y Lám. I-XII, Madrid LA INTERVENCIÓN ARQUEOLÓGICA EN LA VILLA ROMANA DEL SECTOR RIO (PATERNA) CARLOS VERDASCO - JOSÉ ENRIQUE LÓPEZ - DANIEL SANFELIU - PABLO SAÑUDO ALEJANDRO VILA RESUMEN Los trabajos arqueológicos realizados en unas parcelas urbanas de Paterna, han permitido documentar una villa romana con una intensa actividad, con restos documentados entre los siglos I a. C. al s. VII d. C. Este ha sido un descubrimiento que ha permitido obtener importantes datos sobre el poblamiento romano en esa zona de l’Horta Nord y del valle del Turia. Entre los espacios documentados destacan una zona dedicada a la producción metalúrgica y todo un conjunto de estructuras destinadas a la producción de aceite a gran escala (torcularium, balsas, hornos, etc.), que convierte a esta villa en un gran centro productor agrícola. Finalmente, en la última fase de ocupación del yacimiento nos encontramos ante el establecimiento de una pequeña comunidad en una aldea, que centraliza su hábitat en la mitad este del yacimiento, reservando un espacio, en la zona oeste, a un complejo compuesto por un pequeño edificio religioso rodeado por varias inhumaciones colectivas del periodo visigodo. ABSTRACT Archaeological fieldworks conducted in some urban plots of Paterna (Valencia), have documented a Roman villa inhabited among 1st century BC and 7th century AD. This discovery has provided important data about l’Horta Nord region and Turia valley Roman se�lement. Roman villa has a set of rooms for productive use, among which stands out some rooms that make up an area dedicated to metalurgic production and other one dedicated to olive oil mass production (torcularium, storage pools, furnaces, etcetera), making this villa a great farm and industrial production focus. In the final occupation phase was establised a small village, that centralizes the domestic area in the central middle east of the site and kepping the west area as burial and worship space, with a small religious building, surrounded by several Visigothic burials. 52 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Las parcelas urbanas del Sector RIO de Paterna (Valencia), en las que se han hallado los restos arqueológicos pertenecientes a una villa romana, ocupan una superficie total de 6400 m2. Esta zona se encuentra junto a la llanura aluvial del Túria, en el mismo límite con la depresión litoral del Golfo de Valencia, ubicándose sobre una terraza coluvial, localmente encostrada,de tendencia subtabular (fig. 1 y fig. 2). El asentamiento romano está situado en esta geoforma, que se antropiza para crear planos horizontales donde implantar las estructuras y las áreas ocupadas. Posteriormente, y una vez abandonado este espacio, tras el s. VII d. C., se produce un proceso de amortización de todo el conjunto que parece finalizar ya en época moderna con un sistema de abancalamientos paralelos al margen del río en donde se aportó grandes cantidades de material arcillo-limoso para la puesta en cultivo de todo este espacio. La actuación arqueológica se inició fruto de un seguimiento de las obras de edificación proyectadas, sin tener constancia previa de la existencia de restos arqueológicos en las parcelas afectadas. En ese momento si que se conocía la documentación de restos de cronología antigua, asociados a materiales ibéricos y romanos altoimperiales, gracias a las actuaciones arqueológicas de otros compañeros, en el entorno. En una zona del mismo sector, situada al este de las parcelas afectadas, los trabajos arqueológicos habían documentado materiales de cronología ibérica y una serie de estructuras excavadas, posiblemente relacionadas con los trabajos agrícolas. De este modo, y una vez que aparecieron las primeras estructuras y materiales arqueológicos a una cota aproximada de -2,60 m. del nivel actual de calle, se iniciaron los trabajos de excavación arqueológica. La intervención arqueológica realizada, nos ha permitido documentar parte de una villa romana, con un carácter eminentemente productivo, en una extensión de 6000 m2, y en la que se desarrolló una intensa actividad con restos documentados entre los siglos I a. C. al s. VII d. C. (fig. 3). En estos momentos y pese a la sensación de continuidad que ofrecen los espacios excavados, hemos establecido a grandes rasgos una serie de fases de uso de la villa. Estas han sido establecidas por transformaciones que afectan a la mayor parte del yacimiento y que son reflejo de cambios en la orientación económica y social de la villa. Las fases que hemos podido diferenciar, en estos momentos, en la vida de la villa son cinco: · Época Augustea y Julio-Claudia (del primer al tercer cuarto del s. I d. C.) · Época Flavio-Antonina, (del último cuarto del s.I d. C. a mediados del s. II d. C.) C. Verdasco - J. E. López - D. Sanfeliu - P. Sañudo - A. Vila Fig. 1. Situación de la villa romana. Fig. 2. Localización de la villa romana sobre plano topográfico actual de Paterna. · Época Antonina- Severiana (Finales del s. II d. C al s. III d. C.) · Época Bajoimperial (siglos IV al V d. C.) · Época Visigoda (siglos VI al VII d. C.) É���� A������� � J����-C������ (��� ������ �� ������ ������ ��� s. I d. C.) En primer lugar hay que señalar que anteriormente a esta fase, se han documentado una serie de estructuras y materiales arqueológicos, que nos indican unas evidencias de uso de este espacio en épocas anteriores. Existen estratos en área con materiales cerámicos ibéricos y tardorrepublicanos, que cubren estructuras negativas que se hallan excavadas sobre los niveles geológicos, que apuntan a un uso anterior del espacio para labores agrícolas y/o a nivelaciones del terreno para la construcción de unas primeras estructuras que fechamos aproximadamente sobre el cambio de era. Al inicio del s. I d. C. se documentan lo que pa- La intervención arqueológica en la villa romana del Sector Rio (Paterna) 53 Fig. 3. Planta general de la Villa Romana del Sector RIO. recen ser estructuras destinadas al almacenaje y a un uso doméstico, aunque por lo fragmentado de su aparición y por lo intenso del uso que del espacio se hace en los siguientes seis siglos, hagan complicado trazar una planta completa de éstos restos, por el momento. Ya en época Julio-Claudia, en la zona sur del área excavada se documenta la construcción, tras la anulación o reutilización de algunas edificaciones anteriores, de un edificio termal, con una serie de muros de mampostería careada trabada con mortero. Esta reutilización o amortización de unas estructuras anteriores, son evidencias de la estructuración de este espacio en fases anteriores. Sin embargo el hecho de que el edificio donde se ha documentado este espacio termal se haya conservado en su totalidad y que este se encuentre en parte fuera del área excavada, no permite en estos momentos confirmar una serie de hipótesis relativas a la fundación de este edificio. É���� F�����-A�������, (��� ������ ������ ��� s. I d. C. � �������� ��� s. II d. C.) Es en esta fase cuando se trazan las lineas principales respecto a la orientación y aspecto futuro de la villa. En estos momentos se observa una gran labor constructiva que poco deja ver de la estructuración anterior. De hecho, el esquema organizativo y las estructuras resultantes perdurarán, con los lógicos cambios, durante prácticamente el resto de la vida útil de la villa. Todo este nuevo conjunto de edificaciones 54 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 C. Verdasco - J. E. López - D. Sanfeliu - P. Sañudo - A. Vila Fig. 4. Planta del sector noreste de la Villa. presenta, un carácter unitario, que deriva de un claro planeamiento constructivo de la villa. En el área noreste se instalan dos hornos de distinto tamaño. Mientras que el horno pequeño no ha dado muestras de su producción, en la amortización del horno mayor se han documentado varios ladrillos de pequeño tamaño y forma romboidal en proceso de cocción, con defectos y algunos soldados entre sí, interpretando de este modo que dicho horno realizó una producción de material latericio para la construcción, posiblemente de la propia villa. Por otro lado, al noroeste de estos hornos se instala una nave alargada y, al sureste se instala un recinto rectangular, con entrada desde el sur por un vano estructurado de grandes dimensiones. Todo este conjunto de estructuras, por su unidad y carácter aislado respecto al centro de la actividad de la villa hacen pensar en ellas como partes de un alfar de materiales latericios (fig. 4). En esta fase, es fundamental destacar en la parte noreste de la zona excavada, la documentación de nu- merosos hornos dedicados al trabajo metalúrgico. Esta actividad estaría posiblemente centrada en la transformación del plomo, ya que se han documentado importantes cantidades de restos de este metal (fig. 5). La construcción de estos hornos se realiza mediante la excavación en el terreno de una trinchera con una anchura aproximada de metro y medio, y una longitud que oscila, según el número de hornos que atienda, entre los 6,30 m para las zonas menores y los 9,20 m para las mayores. Se documentan dos trincheras de 7 hornos y dos de cuatro hornos, todos ellos excavados en los laterales de las trincheras. Dichos hornos presentan una sección en L, con una boca de alimentación que se abre en la propia pared de la trinchera. Esta continúa hasta la cámara de cocción, de planta circular, de la que sube un tiro cilíndrico excavado en el terreno, a unos 30 o 40 centímetros del corte de la trinchera (fig. 6 y fig. 7). Estos hornos creemos que tienen un claro paralelo, por su morfología, con el Horno B excavado en la intervención arqueológica realizada entre los años 1997 y 2000, en la zona de las Ollerias Menores en el casco urbano de Paterna (Mesquida, M y La intervención arqueológica en la villa romana del Sector Rio (Paterna) Fig. 5. Lingote de plomo en forma de casquete con agujero central. 55 Fig. 6. Trincheras 1289 y 1290 de hornos metalúrgicos . Fig. 7. Sección del horno 1324. Fig. 8. Hipótesis del funcionamiento de los hornos metalúrgicos. Fig. 9. Desechos de fundición de plomo. Villarroel, J., 2003). Asociados a cada tiro, aunque desigualmente documentados por su posterior arrasamiento, se documentan dos tipos de estructuras anexas: Toberas laterales, que surgen del tiro principal en un ángulo de 45o, y canales o pequeñas zanjas, posiblemente para el sangrado de escoria. Probablemente, a este tiro circular se le añadiría una superestructura de mampostería trabada con arcilla, o solamente de este último material, de unos dos metros de alto y sección troncocónica, para evacuar los gases, altamente tóxicos, de la actividad metalúrgica (Garcia Romero J., 2003) (fig. 8). La presencia de restos de plomo (algunos de ellos en forma de “goterones” y de “tortas”) (fig. 9) nos hace pensar en estos hornos como estructuras de transformación, posiblemente destinados al refino de este metal, o la elaboración de productos finales en plomo a partir de la fundición de lingotes. La cantidad de hornos documentados, y su disposición ordenada, nos hace suponer que estamos ante una producción que supera las necesidades de la propia villa. 56 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Fig. 10. Vista del sistema de hipocaustum. Respecto a los espacios domésticos en la parte oeste de la villa se instalan dos edificios de planta cuadrangular, compartimentados en su interior, y enfrentados y separados por un pasillo abierto entre ellos. En el sur de la zona excavada, en el edificio termal, se documenta la construcción de un conjunto de muros de opus vitatum, que se superponen a los muros de la fase anterior, tras romperlos parcialmente. Destaca el tepidarium, cuyo pavimento no se ha documentado, quedando al aire el sistema de suelo radiante o hipocaustum, en el que se ha documentado el sistema de pilae (fig. 10). En estas termas, el acceso se debería realizar por el espacio abierto al norte, identificado como un patio abierto, posiblemente adornado con la presencia de un gran estanque, ya que se ha documentado una gran fosa excavada con algunos refuerzos construidos a base de losas dispuestas de manera vertical sobre los lados de la fosa. É���� ��������- ��������� (������� ��� s. II d. C. �� s. III d. C.) Este momento supone una inflexión en la evolución económica de la villa, debido a la instalación de una gran estructura de prensado para aceite (torcularium) en la zona central. De la gran envergadura de la construcción, se deduce que la villa, en la que se había desarrollado una actividad de tipo protoindustrial como es la metalurgia, pasa a desarrollar una actividad netamente enmarcada en una dinámica agrícola que supera los planteamientos de un consumo propio de la villa o incluso de un comercio local. Para su construcción se anulan estancias, se reaprovechan muros anteriores, y se construyen otros para crear un rudus a base de varias capas de casquijo y arenas sobre el que se instala el sistema de prensado. Esta corresponde a una prensa del tipo cochlea o C. Verdasco - J. E. López - D. Sanfeliu - P. Sañudo - A. Vila prensa de tornillo y consiste en un sistema donde la presión ejercida mediante un tornillo actúa contra la gran piedra circular que se coloca en la estancia anexa (fig. 11). Para la instalación y uso del contrapeso o contrapesos, que requieren de un espacio abierto alrededor, se elimina todo rastro constructivo anterior en esta estancia. Como dificultad añadida se documenta el expolio de algunas estructuras, planteándonos esta situación, la hipótesis de la posible existencia de otro contrapeso dadas las grandes dimensiones de la zona de prensado. Por otro lado han sido documentados varios fragmentos de molinos, necesarios en los trabajos de transformación agrícola, formando parte de la mampostería de muros tardíos, y como parte de los rellenos de estratos de amortización de estas estancias (fig. 12). Al oeste de la estancia de prensado se levanta una balsa, que funcionaría en las labores de refinado del aceite por decantación. Esta balsa presenta las paredes realizadas con un hormigón de cal y arena sin grava, pero con un casquijo fino. Sobre esta fábrica se recubre con un mortero de cal enriquecido con ceniza para impermeabilizar y sobre éste el acabado final de opus signinum. En el fondo presenta un pavimento de pequeñas baldosas rectangulares dispuestas de canto, que forman un dibujo de espiga muy compacto (fig. 13). El trasiego del producto de la sala de prensado a las balsas se realizaba por dos canalillos articulados con ímbrices sobre bases de casquijo. Al norte del torcularium, se documenta una serie de grandes niveles en área, destacando en ese punto por la poca presencia de material arqueológico y dando la impresión de haber sido material seleccionado y que a modo de taludes se apoyan sobre los muros norte y este de la sala de prensado. Estos paquetes se destinan a reforzar los muros de opus vitatum que, debido a la fuerte presión que ejerce la prensa en sentido vertical, han empezado a combarse hacia el patio. En la zona donde se habían documentado las trincheras de hornos en época flavia, se procede a nivelar el terreno con una serie de grandes estratos en extensión, para formar un gran patio que articula la zona de producción y las zonas de almacenaje, que ahora pasan a ocupar el terreno del antiguo alfar. De este modo, en esta fase y tras nivelar el terreno resultante, se levanta un gran edificio de planta trapezoidal, con un gran patio interior y una pequeña nave al sur. Esta planta poco ortodoxa se produce al conciliar las dos orientaciones usadas en el pasado en el área, al reaprovechar los dos edificios, al noroeste y sur de los hornos, como anexos del gran recinto central. Las características generales de la edificación noreste, con grandes zonas sin cubrir, además de la falta de espacios compartimentados en el interior, llevan a interpretar este conjunto de recintos como una gran zona de almacenes o establos al aire libre. La intervención arqueológica en la villa romana del Sector Rio (Paterna) Fig. 11 . Planta del torcularium central. Fig. 12. Fragmento de molino estriado, usado en la producción de aceite. Fig. 13 . Balsa de decantación con el suelo formando un dibujo en espiga. 57 58 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 C. Verdasco - J. E. López - D. Sanfeliu - P. Sañudo - A. Vila En cuanto a los espacios destinados a usos domésticos, en el tercio oeste del yacimiento, se pasa a unir los dos edificios existentes desde época flavia en un sólo edificio, mediante la construcción de unos muros y un hipocaustum, que ocupan el espacio libre que separaba ambas estructuras. Por otro lado se documenta el último de los momentos de uso de las termas, asociado a una reforma en su planta. De este modo, la línea de fachada documentada para la fase anterior es anulada, levantándose un nuevo muro al norte. Sobre el suelo del hipocaustum se documentan unos elementos de piedra arenisca reutilizados que actuarían como una posible solución arquitectónica para sustentar la cubierta tras una ampliación hacia el oeste de la sala del hipocaustum. Apoyando esta idea el hecho de que el praefurnium se encuentre desplazado y probablemente instalado durante esta fase en dicha ampliación. Actuando como área de comunicación se amortiza al norte de las termas el gran patio con estanque y se convierte en una gran superficie de cal y arena batida, que actúa como gran pavimento. É���� B����������� (������ IV �� V d. C.) En esta fase no se producen cambios profundos en lo estructural, debido al carácter continuista de la explotación agrícola, centrada en la producción de aceite, y que únicamente experimenta reformas puntuales. En la zona central, en un momento indeterminado en época bajoimperial, y posiblemente asociado a un aumento en la producción de la villa, se amplían las estructuras productivas, con una nueva balsa, al norte de la existente. Al este de esta balsa, y sustituyendo a unos anteriores, se coloca una batería nueva de hornos reforzados más tarde con dos más, para el servicio del torcularium, ya que con agua caliente se obtiene mucha mayor productividad en el prensado. Estos hornos presentan una cámara de combustión rectangular excavada en el terreno y forrada con ladrillos (fig. 14). Las partes aéreas no se han conservado en ningún caso. Coincidiendo de manera general con una fase de reformas que afectan a la funcionalidad de diversos espacios, algunas zonas de producción pasan a utilizarse como espacios domésticos, el hipocaustum de las termas sufre un desmonte y aterrazamiento, pasando a constituir un espacio de habitación, en conjunto con los edificios anexos que se le han adosado. El patio permanece como un espacio abierto de conexión entre distintas zonas. Para ello, se vuelve a pavimentar, esta vez con un nivel de arenas oscuras con gravas. En este Fig. 14. Conjunto de hornos junto al torcularium y las balsas. momento se produce la instalación de unos tambores troncocónicos formando un pasillo porticado al norte del patio. A partir del siglo V d. C., se produce el desmonte del gran torcularium central y el traslado de la actividad productiva a la zona noroeste del área excavada, donde se produce la instalación de un segundo torcularium, de menores dimensiones. En estos momentos se observa un expolio sistemático de los alzados de los muros, constatando en toda la villa que los muros cuyas cronologías superan el siglo IV están realizados con materiales reaprovechados (sobre todo fragmentos de dolium y ladrillo). En el área central al oeste del antiguo torcularium, las balsas se colmatan sin anularse sus límites constructivos. En un momento algo indeterminado de fin de época bajoimperial se produce el expolio de las piedras de contrapeso. Posiblemente, alguna de ellas viene a instalarse en el nuevo torcularium. En estos momentos tenemos la incógnita de si en un momento inicial del s. V d. C. conviven las dos estructuras de prensado, o si responde el traslado a un cambio de organización espacial de la villa. La intervención arqueológica en la villa romana del Sector Rio (Paterna) 59 En la zona noreste se documentan nuevas compartimentaciones en los espacios domésticos documentados. Fig. 15. Estancia A, con el pavimento de opus signinum y el umbral conservados. En el edificio oeste se asiste a una intensa actividad constructiva, amortizando definitivamente parte de algunas estancias y zonas anteriores o reformando otras como es el caso de la anulación de la sala caliente por parte de la construcción de un nuevo muro. Y, a su vez, se produce la instalación definitiva del umbral, junto con la construcción del único pavimento, realizado en opus signinum, que se ha conservado, configurando así definitivamente la estancia A. Estancia que adquirirá una papel fundamental en la siguiente fase de la villa (fig. 15). É���� V������� (������ VI �� VII d. C.) En el inicio de la última fase de ocupación de la villa se generaliza el almacenamiento en silos tanto en espacios abiertos como en los espacios interiores. Por otro lado se documentan dos claros procesos constructivos: -Compartimentación de los antiguos edificios que se usaban como almacenes o establos en pequeñas sucesiones de cubículos , posiblemente destinados ahora a usos domésticos. -Construcciones de nueva planta, en las zonas que anteriormente estaban destinados a patios y zonas de tránsito. En el extremo noroeste se instala un tercer contrapeso para usar con el torcularium que se había instalado en esa zona en la fase anterior. La instalación de este tercer contrapeso anula el uso del contrapeso que había instalado al norte de esta sala, ya que amortiza parte de las instalaciones anteriores asociadas al segundo contrapeso. Entre estas dos zonas, al norte del área excavada, se observan nivelaciones y rellenos masivos que anulan los silos para construir estructuras de servicio, dando la impresión que se produce una intensa actividad constructiva, pero sin ningún planeamiento u orden previo. Esta dinámica parece que puede ser reflejo de la nueva sociedad a la que acoge, lejos de la estructuración de una villa como elemento dependiente de un poder y planeamiento unipersonales, consistente en grupos familiares más o menos cohesionados, que ocupan de manera intensiva el espacio, ampliando sus espacios a medida que lo necesitan, sin planeamiento previo alguno. En la zona productiva central, el torcularium se encuentra ya totalmente abandonado y solo permanecen algunas estancias domésticas sobre las antiguas estructuras. Al sur de estos espacios, el patio permanece inalterado y las antiguas termas continúan, amortizadas, su vida como espacio doméstico. Mientras que por el norte, el porticado sobre tambores se cierra con un muro de tosca factura, en la dinámica del momento de ganar espacios cerrados a pórticos y patios. La zona oeste cobra una significativa importancia en el período visigodo donde se muestra un espacio, anteriormente ocupado por una gran domus, de la que sólo sobrevive la estancia A, con el umbral y pavimento intactos, a modo de pequeña construcción aislada respecto al resto de estructuras presentes en esta fase. Y asociada a ésta se documenta un área cementerial, con enterramientos colectivos en su mayoría, centrada principalmente en la fachada oeste del antiguo edificio, a la que se adosan varias de estas tumbas. En la misma estancia A y perforando el pavimento se documenta la boca de una tumba en hipogeo, del mismo tipo que la documentada al exterior del muro de cierre oeste (fig. 16). Esta asociación de los enterramientos con el pequeño edificio, desprovisto de cualquier elemento que refiera a un uso doméstico, nos invita a asignar a este edificio una funcionalidad religiosa, apoyándose en la circunstancia de haber documentado en estratos de amortización de esta fase, dos copas de vidrio decoradas con un crismón en su base. Así, el edificio haría las veces de capilla, concentrando a su alrededor los enterramientos. La eliminación del resto de edificaciones en el entorno del recinto construido respalda la idea de una planificación del espacio en la que el ámbito religioso y funerario queda separado, de manera 60 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 C. Verdasco - J. E. López - D. Sanfeliu - P. Sañudo - A. Vila Fig. 16. Planta de la estancia A y los enterramientos visigodos. planificada, de todo el resto de las edificaciones de la antigua villa. Dado que esta época no se puede considerar una fase de crecimiento demográfico generalizado, el aumento de los espacios domésticos, puede indicarnos una posible concentración de población en unos enclaves puntuales que pasan en estos momentos a configurarse como pequeñas aldeas, donde se reúnen espacios domésticos, productivos y religiosos. De forma paralela al proceso de excavación, se ha llevado a cabo todo un conjunto de estudios cuya orientación era complementar la información extraída durante la excavación de la secuencia estratigráfica. La ingente cantidad de materiales cerámicos exhumados (en torno los 225.000 fragmentos) ha hecho que este resto arqueológico haya ocupado un lugar destacado dentro de estos estudios. Nuestra intención es ofrecer en las siguientes líneas una visión general de aquellos aspectos más relevantes de las facies cerámicas que se han documentado. Metodológicamente, una de las dificultades más recurrentes que se han afrontado durante el proceso de catalogación ha sido el gran volumen material residual que ha aparecido en la estratigrafía. Como es lógico, el peso y alcance de estas cerámicas en los distintos niveles ha sido variable según cada momento cronológico, no obstante, hemos podido observar como a partir del siglo II d. C. ya es un rasgo que se va definiendo cada vez más y que adquiere su punto más intenso entre los siglos VI y VII d. C. De igual manera, se ha de subrayar como en esta excavación los contextos cerrados han sido escasos. Los materiales que se corresponden con el paisaje previo a la construcción de la villa altoimperial son los restos que se sitúan entre finales del siglo II a. C. y el Cambio de Era. En este sentido, las evidencias más antiguas que se han observado en esta excavación se encuadran en el Ibérico final, un horizonte cronológico definido por los materiales ibéricos al que debemos sumar la concurrencia de importaciones, que en su mayoría proceden del área itálica (principalmente barniz negro y ánforas centro-itálicas). La intervención arqueológica en la villa romana del Sector Rio (Paterna) En los contextos correspondientes al Cambio de Era, se observa un cierto continuismo. En este periodo las cerámicas ibéricas siguen ocupando un lugar preponderante, sin embargo, se producen dos cambios cualitativos, por un lado la aparición de las importaciones de terra sigillata y por otro, la irrupción de productos anfóricos ya producidos en Hispania. A partir de época julio-claudia, fase en la que se ha datado las primeras estructuras originarias de la villa altoimperial, realmente es el punto en el que se produce una clara ruptura con los rasgos que definían los repertorios cerámicos precedentes. Aun cuando hay recipientes que imitan formas típicas de la tradición ibérica, los repertorios de materiales recuperados ya siguen los parámetros de una tradición alfarera más típicamente romana, con un peso preponderante de la cerámica común. Así mismo, el siglo I d. C. supone el surgimiento de un conjunto de nuevos tipos de terra sigillata tanto de producción gala (a partir de época julio-claudia) como de fabricación hispana (a partir de época flavia). Otro proceso interesante que se evidencia, es como a finales de esta centuria la importaciones comunes itálicas comienzan a ser desplazadas por las cerámicas de cocina norteafricanas. Igualmente a lo largo del siglo I d. C. definitivamente las ánforas itálicas dejan de tener peso en favor de otros productos provinciales, especialmente de los contenedores tarraconenses. El siglo II d. C., es junto al periodo visigodo, la fase en la que se ha documentado una mayor cantidad de materiales. A lo largo de este siglo la TS Hispánica se convierte en el repertorio básico de vajilla fina de mesa, material que es acompañado por tipos de procedencia africana (TS Africana A). De esta misma área productiva (norte de África) hay que subrayar la gran importancia que adquiere la cerámica africana de cocina, que a lo largo del siglo II d. C. se convierte en el principal material importado. Dentro de las ánforas hay que destacar los ejemplos tarraconenses vinarios, seguidos por contenedores béticos de aceite y salazones. Es únicamente a partir de finales de época antonina cuando las ánforas africanas aparecen en escena. En la presente intervención, el siglo III d. C. resulta una fase compleja. En primer lugar, existe una reducción muy importante en el número de restos cerámicos. Así mismo, habría que señalar la ausencia de ciertos materiales que se emplean como fósiles directores para fechar los niveles correspondientes al siglo III d. C. El ejemplo más claro es en este sentido la ausencia TS Africana C (que si aparece en contextos pertenecientes a fases posteriores). Dicho esto, este marco cronológico supone el afianzamiento de las producciones africanas, que se convierte en el principal resto 61 cerámico importado, tanto en vajilla de mesa como en contenedores anfóricos. En las fases correspondientes con el bajo imperio, se observa un aumento considerable del número de materiales. Es a raíz de este límite cronológico cuando se cifra la aparición de un conjunto de nuevas cerámicas de vajilla de mesa, importadas tanto del área africana como gala. En este sentido, la TS africana D es probablemente el material más significativo. Por el contrario, la cerámica Lucente y la DSP aunque está presente en algún nivel, lo hace siempre de forma poco relevante. De la misma forma, los ejemplos de TS Hispánica Tardía son escasos. De otro lado, durante el siglo IV d. C. y las primeras décadas del siglo V d. C. constituye el momento de mayor importancia de la cerámica africana de cocina, que llega a superar en número a los ejemplos locales. Las ánforas siguen en cierto modo unos parámetros de representatividad bastantes semejantes a los observados en el horizonte cronológico anterior. Los siglos VI-VII d. C. son la fase de mayor importancia en la villa, al menos desde el punto de vista material (más de la mitad del volumen total de cerámicas aparecidas en esta excavación pertenecen a los siglos VI-VII d. C.). Sin lugar a dudas, el rasgo más sobresaliente que presentan los conjuntos de los siglos VI-VII d. C. es su gran heterogeneidad. Destaca la incorporación al registro de todo un grupo de categorías cerámicas cuya comercialización era limitada o inexistente hasta ahora. Este elemento es especialmente visible en algunos tipos comunes, tanto a torno como a mano, de los que se observa la presencia de tipos procedentes del norte de África, el Mediterráneo central y el sureste peninsular. Otro de los elementos definitorios, es el reducido número de importaciones de vajilla fina de mesa. Las series más avanzados de TS Africana D son poco comunes en el registro (aún más otro tipo de materiales como la DSP o la TS Hispánica Tardía). En cuanto a las ánforas, son los ejemplares africanos los contenedores dominantes, aunque también ocupan un puesto destacable las ánforas ebusitanas. Con todo, el ánfora más frecuente y definitoria de este horizonte es lo que parte de la bibliografía ha denominado Ánforas de Pequeñas Dimensiones (APD). Hemos de advertir que el tipo de pasta que poseen estas ánforas a menudo es el mismo que el que se identifica en las cerámicas comunes de producción local. La cerámica común local desarrolla un repertorio muy influido por las producciones africanas, ebu- 62 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 sitanas, además de ciertas formas que entroncan con la tradición meseteña peninsular. Por último, citar que la presencia de cerámicas con una cronología posterior es meramente anecdótica. Por otro lado y con respecto a otros materiales arqueológicos apuntar que se han documentado cuatro inscripciones epigráficas de los cuales tres son soportes funerarios con inscripción, hallados en niveles de amortización o reutilizados en estructuras, que amplían el repertorio epigráfico de Valentia y su territorio. Y uno de ellos es un pequeño fragmento de bronce que, a pesar de lo escueto del contenido y, por tanto, de las dificultades para su interpretación, constituye el primer hallazgo de estas características en tierras valencianas, y que podría corresponder a una tabula fijada en un mausoleo con alusión a una disposición testamentaria. En cuanto al material numismático se han recuperado 57 monedas, mayoritariamente en estratos que se vinculan a la anulación y la refacción o creación de nuevas estructuras. Así proceden de estratos de preparación, colmatación, relleno de nivelación, etc. donde bastantes monedas ya no estaban en uso. En diferentes unidades de relleno constructivo coinciden monedas republicanas con antoninas o póstumas de Claudio II. Un 80% de las monedas proceden de estratos depositados en época visigoda. Por otro lado se han documentado otros materiales, que en estos momentos se está realizando su estudio, entre los que destacan un estatuilla de bronce de 12 cm de altura, que puede representar a Mercurio, una cabeza de elefante tallada en hueso o en marfil, de 6 x 3 cm, que posiblemente formara parte de un pequeño juguete articulado, o dos plomadas para su uso en construcción. Es importante señalar la documentación de varias teselas y piezas de opus sectile, en cuanto que en toda el área excavada no se han documentado indicios de pavimentos de mosaico, apoyando esto la idea de que el área que ocupara una posible pars urbana de la villa se extienda más allá de los límites excavados hasta el momento. C. Verdasco - J. E. López - D. Sanfeliu - P. Sañudo - A. Vila las parcelas, la existencia de un importante proyecto urbanístico en los terrenos afectados, y la circunstancia de trabajar sobre una secuencia estratigráfica de escasa potencia pero de un enorme desarrollo temporal, marcaron desde el inicio los trabajos arqueológicos. La villa romana de Paterna, siguiendo a los agrónomos clásicos como Catón, Varrón y Columella guarda todas las características deseables para que este asentamiento sea un lugar óptimo para la práctica agrícola: - Un entorno inmediato al asentamiento de disposición sub-tabular abierto al Sur con alta insolación - Villa ubicada en el límite del llano de inundación, cercano a los campos pero en zona no inundable - Inmediata a los suelos aluviales cuaternarios, de alta capacidad agrícola. - Cercano a zonas de captación de aguas para el aprovisionamiento de ésta, tanto del subsuelo como de la escorrentía superficial, de los barrancos y posibles estructuras hidráulicas relacionadas. - Y por último, la zona alomada inmediatamente al norte de la villa, guarda de los vientos fríos del Norte. El carácter fuertemente económico, que define, en estos momentos y a falta de futuros datos, a este conjunto como una villa de producción por encima de una residencial, se refleja en la gran inversión que suponen las estructuras asociadas a elementos de la pars fructuaria. Este ha sido un hallazgo que ha permitido obtener datos fundamentales sobre el poblamiento romano en esa zona de l'Horta Nord y del valle del Turia. Entre los espacios documentados destacan una zona dedicada a la producción metalúrgica con la documentación de una gran cantidad de hornos y estructuras anexas dedicadas a esta actividad. Por otro lado se ha documentado un conjunto de estructuras destinadas a la producción de aceite a gran escala (torcularium, balsas, hornos, etc.), que convierte a esta villa en un gran centro productor agrícola. Destaca un edificio usado como espacio termal, pero que reutiliza un espacio anterior de una cronología posiblemente altoimperial temprana. Y finalmente, en la fase final del yacimiento nos encontramos ante el establecimiento de una pequeña comunidad en una aldea, que centraliza su hábitat en la mitad este del yacimiento, reservando el espacio oeste como un complejo funerario y de culto, con un pequeño edificio religioso rodeado por numerosas inhumaciones colectivas del periodo visigodo. La gran extensión de la zona a excavar, la aparición de restos arqueológicos en la totalidad del área de Como conclusión destacar que este trabajo nos ha permitido excavar y documentar una gran exten- C����������� La intervención arqueológica en la villa romana del Sector Rio (Paterna) 63 Fig. 17. Ortofoto de la Villa Romana del sector RIO. sión de suelo de una villa romana, ocupada durante un enorme período cronológico. Esta combinación de factores nos ha facilitado la lectura de las relaciones entre los distintos espacios que comprende: la pars fructuaria de la villa con sus elementos de producción tanto metalúrgica como agropecuaria, y en menor medida las pars rústica y pars urbana. Sin embargo la circunscripción de los trabajos realizados a las parcelas afectadas por los distintos proyectos constructivos no ha permitido, especialmente en la zona sur del yacimiento, resolver determinadas cuestiones como puede ser el origen de la construcción y configuración inicial de las termas en época altoimperial y de su relación con una posible pars urbana temprana al oeste o sur de estas. Por otro lado la siempre difícil disyuntiva entre la conservación de las estructuras y unidades estratigráficas para una necesaria puesta en valor y el “inevitable levantamiento” de estas unidades para el completo análisis de su secuencia estratigráfica, no ha permitido, de momento, en alguna zona obtener datos concluyentes para dilucidar determinadas cuestiones. Actualmente seguimos analizando la documentación obtenida, mostrando aquí los resultados preliminares de este análisis. Junto a los datos obtenidos del trabajo arqueológico, se han realizado una serie de trabajos complementarios, como son el estudio epigráfico de las inscripciones recuperadas, el estudio de los restos vegetales carbonizados, el estudio zooarqueológico de los restos faunísticos, un estudio geomorfológico y sedimentológico, análisis químicos de muestras por difracción de RX, la realización de una ortofoto de los restos excavados mediante técnicas fotogramétricas y el modelo 3D de estos restos, el estudio numismático de todas las piezas aparecidas, un estudio detallado del material vitreo recuperado, que en este 64 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 caso ha sido muy importante y muy numeroso. Se ha realizado el estudio antropológico de las inhumaciones documentadas y finalmente se han puesto en relación todos los datos obtenidos mediante un Sistema de Información Geográfica como soporte para el análisis arqueológico. Todos estos estudios complementarios a los trabajos que hemos realizado en el yacimiento estamos seguros que aportarán nuevas interpretaciones y nuevas luces a las numerosas sombras que actualmente tenemos. Esperando desde ahora, poder mostrar sus resultados en un futuro relativamente cercano de una manera más amplia. Finalmente señalar que la mayor parte de la villa se ha conservado gracias a que se ha modificado parte del proyecto constructivo inicial . B����������� – ACKERMAN , J. La villa: forma e ideología de las casas de campo. Akal Arquitectura, 1997. – ALBIACH DESCALS, R Y DE MADARIA J.L. (coords.) , 2006. La Villa de Cornelivs (L'Enova-Valencia). Adif – Ministerio de Fomento. C. Verdasco - J. E. López - D. Sanfeliu - P. Sañudo - A. Vila - ARBOLEDAS MARTINEZ, L., 2005: “Fuentes para el conocimiento de la minería y metalurgia romana en el Alto Guadalquivir” en Arqueología y Territorio nº 2 (pp. 81-108). Universidad de Granada. - GARCÍA ROMERO, J., 2003: “Hornos de fundición y fusión empleados en la metalurgia romana en la provincia de Córdoba” en Habis nº 34 (pp. 201-212). Universidad de Sevilla. - GURT ESPARRAGUERA, J.M. Y RIBERA LACOMBA, A.. (coords.), 2005: VI Reunió d'Arqueologia Cristiana Hispànica : les ciutats tardoantigues d'Hispania : cristiani�ació i topografia : València, 8, 9 i 10 de maig de 2003. Institut d'Estudis Catalans. - MESQUIDA GARCÍA, M. Y VILLARROEL ESCALANTE J., 2003: El horno romano de Paterna. Ayuntamiento de Paterna. - PEÑA CERVANTES, Y. , 2010: Torcularia. La producción de vino y aceite en Hispania. Institut Català d'Arqueología Clàssica. - RIBERA LACOMBA, A. Y ROSELLÓ MESQUIDA, M. , 2007: “Monasterios tardoantiguos en el territorio de Valentia: abades, obispos y edificios” En: Monasteria et territoria. Elites, edilicia y territorio en el Mediterráneo medieval (pp. 163-180). Universidad Autónoma de Madrid. UN ALFAR ROMANO EN LA PARTIDA DE PARDINES (BENIARJÓ, VALENCIA) J.L. CASABÁN BANACLOCHA - M. SÁEZ LANDETE -A. SÁEZ LANDETE - S. PIDAL PÉREZ P. BERNABEU SANZ RESUMEN La excavación arqueológica realizada en la partida de Pardines (Beniarjó, Valencia) ha proporcionado los restos de una villa romana de época altoimperial. Se trata de la pars fructuaria y rustica de la misma destinada a la alfarería, ubicada en el margen derecho del Serpis. Es posible diferenciar, a grandes rasgos, dos fases de ocupación. En un primer momento estarían funcionando los hornos de dimensiones más reducidas (Hornos V-IX) situados en el área definida como testar, y que posteriormente, son amortizados por éste mismo. En esta misma fase, evidentemente, se encuadran los cuatro hornos de grandes dimensiones situados en la terraza superior (Hornos I-IV), destinados a la fabricación de material de construcción y anfórico, básicamente, Dress. 2-4 y Oliva 3 (similis Dress. 20). Palabras clave: Pardines, alfar, hornos, ánfora, villa ABSTRACT The archaeological excavation carried out at La Partida de Pardines in Beniarjó (Valencia, Spain) has revealed the remains of a Roman villa dating to the High Roman Empire. In particular, the pars fructuaria and rustica of the villa that would be located on the terraces of the right bank of the Serpis River. This area would have been used for the production of po�ery. Two different occupational phases have been distinguished. During the first phase, small kilns (Kilns V-IX) were operating in the lower terrace of the river bank. This area was later used for the disposal of po�ery during the second occupational phase, ending the operational life of these kilns. Four larger kilns (Kilns I-IV) dating to the second occupational phase were located in the upper terrace of the river bank. These kilns were used for the production of building material (tegulae and imbrices) and amphorae, essentially composed of types Dr. 2-4 and Oliva 3 (similis Dr. 20). Keywords: Pardines, po�ery workshop, kilns, amphora, villa 66 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J.L. Casabán - M. Sáez - A. Sáez - S. Pidal - P. Bernabeu I����������� Los hornos romanos de Pardines II se sitúan en la localidad de Beniarjó en la comarca de La Safor (Valencia) ocupando varias terrazas en el margen derecho del río Serpis. Este yacimiento se conoce desde principios de los años 90 a raíz de la prospección arqueológica dirigida por J.A. Gisbert y S. Cloquell. En el año 2006 con motivo del proyecto de Construcción de las Obras de Control y Laminación de Avenidas en la Cuenca Media del Río Serpis (Valencia), se realiza una nueva prospección a cargo de A. Herreros que confirma la existencia de este yacimiento. En junio de 2007 se emite una resolución desde la Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano y Museos de la Consellería de Cultura, Educación y Deportes de la Generalitat Valenciana) acerca de dicha prospección arqueológica en la que se indica la posibilidad de que este yacimiento se vea afectado por dichas obras y en concreto con el Desvío Piles-Serpis En respuesta a esta resolución, en julio del 2009, dieron comienzo los trabajos arqueológicos, dirigidos por el equipo técnico que firma este artículo, sacando a la luz un importante conjunto de hornos de cronología romana1. E��������� ������������� La actuación arqueológica en extensión, sobre una superficie aproximada de 4.000 m2, se centró en las terrazas superiores del río Serpis donde se documentó el mayor grado de concentración de restos arqueológicos durante los sondeos previos. Estos hallazgos apuntan a la existencia de un complejo artesanal dedicado a la producción cerámica y en el que se han individualizado nueve hornos y un testar de grandes dimensiones así como estructuras asociadas al proceso productivo. HORNO I – UE 1033 El Horno I se muestra en un deficiente estado de conservación, debido a estar prácticamente arrasado, probablemente porque se encuentra en una terraza más alta que los restantes, lo que ha limitado en gran medida el desarrollo de los trabajos de análisis e interpretación de esta estructura, de la que sólo se conserva parte del corredor de combustión con el arranque de un par de salidas de aire caliente en su lateral oriental. Su planta es de tendencia rectangular con los ángulos Fig. 1. Horno I. redondeados y con unas dimensiones de 4.45 x 1.9 m. (fig. 1). Al quedar fuera del trazado definitivo del canal, únicamente se procedió a la retirada del nivel superficial que lo cubría parcialmente, dejando su excavación para intervenciones futuras. De similares características y estado de conservación, se localizó una estructura en el sector C del yacimiento romano de Los Tinteros (Isla Plana, Cartagena) (García, Quiles y López, 2006, 161-162, Fig. 2). HORNO II – UE 1087 La estructura de planta cuadrangular mide 4.50 m de longitud por 4.29 m de anchura aproximadamente, y sostiene en pie tres de los cuatro arcos de medio punto de la suspensura, separados entre sí por un espacio de 0.42 m, y con una altura que oscila entre 2.44 y 2.36 aproximadamente. El cuarto de los arcos se ha perdido, sin embargo, se han mantenido las pilastras de arranque del mismo y ha permitido medir las dimensiones de los lateres: 0.44 x 0.32 m. La arcada está destinada a la sustentación de la parrilla, conservada parcialmente y con un total de 51 orificios de 0.06 m de diámetro para el paso del aire caliente de la cámara de combustión a la de cocción. Asimismo, en el hypocaus- Un alfar romano en la partida de Pardines (Beniarjó, Valencia) 67 tum, la arcada está creando una galería o canal con un ancho que varía entre 1.50-1.40 m. en la que se depositaba el combustible, y que conectaba directamente con el praefurnium, formando así un largo corredor de más de 5 m de largo orientado en dirección N-S y pavimentado con una lechada de mortero, aparentemente de cal endurecida por el fuego. El praefurnium es prácticamente horizontal y está cubierto por una bóveda de cañón. A cada lado de la boca del horno se alzan restos de estructuras en piedras con las que, probablemente, cerraran la boca del horno antes del inicio de la cocción de la carga. El acceso al horno se realizaba a través de un gran espacio vacío situado delante. Consistía en una fosa de gran profundidad (11.52 x 7.10 m), excavada en el terreno natural y que normalmente se asocia a zonas dedicadas al acopio de combustible, leñeras, o áreas de trabajo. Del laboratorio apenas se mantiene parte de su alzado e incluso en un tramo del lateral septentrional se ha perdido completamente. Cabe resaltar la existencia íntegra del acceso a pie a la cámara por el lado occidental de la misma a través de un pequeño y estrecho vano rectangular. La construcción del horno se llevaría a cabo, básicamente, excavando una fosa en el terreno arcilloso natural que luego se forraría mediante ladrillos de adobe y finalmente se recubrirían por un enfoscado de barro (fig. 2). Este furnus se encuadra en el tipo 3a de Fletcher (Fletcher, 1961, 134-136, Fig. 40,3a; 1965, 173), II/b de Cuomo (Cuomo, 1972, 429-432), IIE Le Ny (Le Ny, 1988, 41-44, Fig. 22,b, Fig. 23) y A4 de J.Coll (Coll, 2005, 171, Fig.1.), con una arquitectura y una línea tipológica muy frecuente en el Imperio Romano, con abundantes paralelos en Italia, Francia, España y Norte de África, entre los que destacamos los documentados en la Comunidad Valenciana como son los de la Almadrava en Denia (Gisbert, 1980; 1982; 1985; 1987; 1988; 1991; 1992; 1995; 1998; 1999a; 1999b; 2003; Coll, 2005, 159-160), el del Rajolar en Gandía (Cardona, Escribá y Molina, 1995; Coll, 2005, 159), el de la Partida dels Vinyals en Ondara (Gisbert, 1987, 1999; Coll, 2005, 160) , el de la Llobatera en Riba-roja (Martí y Gil, 1969; Marimón y Porcar, 1990; Coll, 2005, 160.), el de Orleyl en la Vall d´Uxó (Alcina 1947; 1949; Fletcher, 1965, 172; Coll, 2005, 161), el Horno B de Paterna (Mesquida y Villarroel, 2003; Coll, 2005, 162), el horno 1 de Rascanya de en Llíria (Escrivá, Martínez y Vidal, 2001; Coll, 2005, 162.), el de Villarpardo y Cerro de las Viñas en Higueruelas (Fletcher y Alcacer, 1961, 126-128; Fletcher, 1965, 170-172; Mrakic y Ruiz, 2003; Coll, 2005, Fig. 2. Horno II. 163-164), , o el de Los Tinteros en Cartagena (García, Quiles y López, 2006). HORNO III – U.E. 1085 Se trata de una estructura de planta rectangular con unas dimensiones de 4.33 m de anchura por 4.85 m de longitud aproximadamente. A estas dimensiones hay que sumar 1.70 m de longitud del praefurnium, que conecta directamente con el canal del hypocaustum. El resultado es la formación de un corredor de más de 5 m de largo, que oscila entre el 1.50 – 1 m de ancho. Está orientado en dirección N-S y pavimentado con una lechada de mortero aparentemente de cal endurecida por el fuego. En este caso, se encuentra en un mal estado de conservación, pues no ha llegado a mantener ninguno de los arcos, ni de las pilae de arranque, ni de la parrilla, ni del laboratorium, pero sí los conductos de salida de aire caliente o toberas. Además, presenta el lateral oriental muy deteriorado por haber sufrido la reciente acción antrópica durante la fase de cultivo de los campos de cítricos. En cuanto al praefurnium, estaría cubierto por una bóveda de cañón de la que se conserva únicamente el arranque de la misma en ambos lados del alzado de la pared. Es prácticamente horizontal, y se accede a él a través de tres pequeños escalones de 0.21 x 0.20, 0.21 x 0.18 y 0.21 x 0.15 respectivamente. Como sucede con el Horno II, se localiza un gran espacio de forma irregular delante de la estructura por su lado sur. Se trata una fosa excavada en el terreno natural de 5.50 x 4.80 m aproximadamente, asociado a zonas dedicadas al acopio de combustible, leñeras, o áreas de trabajo. 68 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J.L. Casabán - M. Sáez - A. Sáez - S. Pidal - P. Bernabeu La construcción del horno se llevaría del mismo modo que los restantes, excavando una fosa en el terreno arcilloso natural que luego se forraría mediante ladrillos de adobe y finalmente se recubrirían por un enfoscado de barro. Este enfoscado se conserva en las paredes del praefurnium, en el muro de cierre septentrional del horno y en alguna de las toberas (fig. 3). Finalmente, añadir que, aunque de planta rectangular en vez de cuadrangular, también se engloba en el tipo en el tipo 3a de Fletcher (Fletcher, 1961, 134-136, Fig. 40,3a; Fletcher, 1965, 173), II/b de Cuomo (Cuomo, 1972, 429-432), IIE Le Ny (Le Ny, 1988, 4144, Fig. 22,b, Fig. 23) y A4 de J. Coll (Coll, 2005, 171, Fig.1.), y cuyos paralelos son los citados al describir el horno anterior. HORNO IV – 1086 La última de las estructuras fornáceas es prácticamente similar a la anterior, posee una planta rectangular con unas dimensiones de 4.15 m de anchura por 6.80 m de longitud aproximadamente, incluyendo el praefurnium. Conecta directamente con el canal del hypocaustum, formando así un largo corredor que oscila entre el 1.50 – 1 m de ancho, orientado en dirección N-S y pavimentado con una lechada de mortero aparentemente de cal endurecida por el fuego. No se ha mantenido ninguno de los arcos de la suspensura ni de la parrilla, aun que sí que permanecen las 10 pilae de arranque de las arcadas así como los conductos de salida de aire para calentar el laboratorium. En cuanto al praefurnium, estaría cubierto por una bóveda de cañón de la que se conserva únicamente el arranque de la misma en ambos lados del alzado de la pared. Se accede a él a través de tres pequeños escalones, ligeramente marcados en la pavimentación. Como sucede en los Hornos II y III, se localiza un gran espacio de forma irregular delante de la estructura por su lado sur. Se trata una fosa excavada en el terreno natural de 5.40 x 5.10 m aproximadamente, asociado a zonas dedicadas al acopio de combustible, leñeras, o áreas de trabajo. La construcción del horno se llevaría del mismo modo que los restantes, excavando una fosa en el terreno arcilloso natural que luego se forraría mediante ladrillos de adobe y finalmente se recubrirían por un enfoscado de barro, que se ha perdido prácticamente en la totalidad de la estructura, manteniéndose en las pilastras de arranque de la arcada (fig. 4). Del mismo modo que los hornos II y III, se incluye en el tipo en el tipo 3a de Fletcher (Fletcher, 1961, Fig. 3. Horno III. 134-136, Fig. 40,3a; Fletcher, 1965, 173), II/b de Cuomo (Cuomo, 1972, 429-432), IIE Le Ny (Le Ny, 1988, 41-44, Fig. 22, b, Fig. 23) y A4 de J. Coll (Coll, 2005, 171, Fig.1), y por tanto como paralelos se mantienen los ya citados en la estructura anterior. Añadir al respecto de la tipología de estos hornos, que la mayoría de estas estructuras de tipo II/b-A4 se relacionan con los yacimientos romanos de nueva planta, y que generalmente se hallan asociados tanto a la producción de alfarería y ánforas, como a la de material constructivo, como vemos que sucede aquí en Pardines. Son hornos de tiro vertical, cuyo sistema de transición del calor hacia el laboratorio es descrito por Duhamel como tipo “canal a”, una construcción sencilla y con menor preocupación por el rendimiento del combustible (Coll, 2005, 165). HORNO V – UE 1059 Se trata sencillamente de una fosa excavada en el terreno natural, que presenta la forma más irregular de todas las estructuras halladas, apuntando ligeramente hacia una tendencia oblonga. Sus paredes están revestidas por el típico enlucido empleado en estos casos y documentado en los restantes hornos, además, de estar endurecido y ennegrecido por la evidente acción ignífuga. Sus dimensiones también son las más Un alfar romano en la partida de Pardines (Beniarjó, Valencia) 69 Fig. 4. Horno IV . Fig. 6. Horno VI. reducidas, sin alcanzar el metro de largo, presenta 0.86 x 0.54 – 0.36 x 0.22 m aproximadamente y una orientación E-W. rales para así dejar pasar el aire caliente de la cámara de combustión a la de cocción2. Tales orificios también se localizan en el borde exterior de los ladrillos que conforman la parrilla hasta alcanzar un total de once. Podríamos incluirlo en el tipo B de Fletcher (Fletcher, 1965, 173) y B1 de J. Coll (Coll, 2000, 201; 2005, 171). Asimismo, por sus reducidas dimensiones como por su formato nos recuerdan al denominado como Horno B de Paterna (Mesquida y Villarroel, 2003, 28; Coll, 2005, 162) (fig.5). FLETCHER CUOMO LE NY J. COLL 3a 3a 3a B 3b 4b II/b II/b II/b IIE IIE IIE I/b II/a IC IIB IB IB A4 A4 A4 B1 B6 A5 B5 B5 HORNO I HORNO II HORNO III HORNO IV HORNO V HORNO VI HORNO VII HORNO VIII HORNO IX Fig. 5. Tabla comparativa entre las distintas tipologías de hornos en relación con los hallazgos de pardines. HORNO VI – UE 1061 Estamos presentes ante una estructura de tendencia circular de reducidas dimensiones: 1.24 x 1.50 m, a la que habría que añadir los 0.82 m de largo del praefurnium. Conserva íntegra la parrilla, formada por lateres, aparentemente reutilizados, de diferentes formas y tamaños, de entre los que cabe destacar los ladrillos centrales que cubren el canal y que presentan una media de 0.35 x 0.30 x 0.10 m, con un pequeño recorte en forma de medio círculo en uno de sus late- Respecto al praefurnium, añadir que se trata de una fosa alargada y de tendencia oblonga que mantiene una continuidad en relación al canal de combustión del hypocaustum, que se orienta en dirección E-W. Éste, a diferencia de los hornos de mayores dimensiones, como comprobaremos a continuación, no presenta la característica arcada de medio punto, suponemos que no es necesaria debida a sus reducidas dimensiones, pero sí que ha mantenido las cuatro pilae de lateres a modo de suspensura y soporte de la parrilla (fig. 6). Es de similares características a los tipos 3b de Fletcher (Fletcher, 1965, 173) , IC Le Ny (Le Ny, 1988, 39-44, Fig. 22,a y Fig. 23), I/b Cuomo (Cuomo, 1972, 414-418) y B6 J.Coll (Coll, 2000, 201; Coll, 2005, 171, Fig. 1), con paralelos en los hornos hallados en Llíria, Valencia (Escrivà, Martínez y Vidal, 2001; Coll, 2005, 162), Novelda, Alicante (Coll, 2005, 164), El Ruedo de Almedinilla, Córdoba (Muñoz, Lara y Camacho, 2000, 235-237). HORNO VII – UE 1080 Estructura de planta cuadrangular de pequeñas dimensiones (2 x 1.30 m aproximadamente), orientada N-S, que presenta una espiga central de 0.80 x 0.20 m para sustentar la parilla, conservada únicamente en el ángulo NW, y dividiendo así el hypocaustum en dos pulmones diferenciados en vez de un único canal central de combustión. Al igual que sucede en todos los casos, se encuentra excavado en el terreno natural arcilloso y construido con adobes a los que posteriormente se les 70 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J.L. Casabán - M. Sáez - A. Sáez - S. Pidal - P. Bernabeu I������������� �� ��� ���������: ���������� � ��������� El alfar posee una ubicación excelente en el margen derecho del Serpis, que le permite la fácil extracción de agua y arcilla, así como su transporte si aceptamos la posibilidad de que el río fuese navegable. Fig. 7. Hornos VIII y IX. ha revestido con un enfoscado de barro por todo el interior. Este revestimiento no se localiza en los muros del pequeño praefurnium construido con lateres, y sobre los que parece apoyarse el arranque de la bóveda, que suponemos que lo cubriría. Se englobaría en el tipo 4b Fletcher (Fletcher, 1961, 134-136; 1965, 173), II/a de Cuomo (Cuomo, 1972, 426-429), IIB Le Ny (Le Ny, 1988, 41-43, Fig. 22,b y Fig. 23), y A5 de J. Coll (Coll, 2000, 201; Coll, 2005, 171) , y localizando como paralelos el de Maralaga en Sinarcas (Martínez e Iranzo, 1988; Coll, 2005, 163) y el de la Plaza de Cisneros en Valencia (Ribera y Marín, 2005, 24-25, 37, Fig. 9; Coll, 2005, 163). HORNOS VIII Y IX – UE 1081 Y 1082 Ambas estructuras se localizan una al lado de la otra, orientadas en dirección E-W y presentan unas dimensiones reducidas: 1.80 x0.80 m para el H.VIII y 1.10 x 0.38 m para el H.IX. Asimismo, se definen con una planta de tendencia ovoide y un tabique central (H. VIII: 0.70 x 1.05 m y H. IX: 0.40 x 0.16 m) de ladrillo revestido con un enlucido de 2 cm de espesor. Dicha espiga está destinada a sustentar la parrilla que no se ha conservado y a dividir el hypocaustum en dos cavidades de 0.30 y 0.10 m respectivamente en el H. VIII y IX, que se halla en los dos casos a una cota más alta que el pequeño praefurnium documentado en el tramo más occidental (fig. 7). Se incluirían en el tipo IB de Le Ny (Le Ny, 1988, 39, 42, Fig. 22,a, 44, Fig. 23) y B5 de J. Coll (Coll, 2000, 201; 2005, 171) y hasta el momento no se ha localizado ningún paralelo en los límites de la Comunidad (fig. 8). Es posible diferenciar, a grandes rasgos, dos fases de ocupación. En un principio, estarían funcionando los hornos de pequeñas dimensiones (Hornos V-IX) situados en el área ocupada posteriormente por el testar. Se trata de cinco estructuras fornáceas de reducidas dimensiones, excavadas en el terreno natural y situadas en el extremo más septentrional del límite de la excavación prácticamente junto al perfil Norte. En un momento indeterminado pero todavía dentro del siglo I d.C., este sector se colmata con los deshechos procedentes de los hornos de grandes dimensiones situadas en la terraza superior (Hornos IIV) dando lugar a la formación del testar. Éste aprovecha la orografía natural del terreno, pues parece que se sitúa en las faldas de una ladera, mientras que en la cima o parte más alta se asientan los hornos de grandes dimensiones, vertiendo así cómodamente los restos no aprovechables de los materiales fabricados y las cenizas acumuladas procedentes de su limpieza, incluso adobes provenientes de los derrumbes o remodelaciones sufridas. Los deshechos básicamente pertenecen tanto a piezas defectuosas por exceso o falta de cocción, así como a piezas fragmentadas, no sabemos en qué momento del proceso entre su reciente fabricación y su transporte. Cabe destacar el abundante material anfórico correspondientes a las formas Dress. 2-4 y Oliva 3 (similis Dress.20) que se producirían en ese taller. Asimismo resaltar la presencia, dentro del testar, de la forma Dress. 7-11, con un porcentaje ínfimo entre todo el mare magnum del material anfórico recuperado. Esta circunstancia nos hace pensar que esta última forma no se producía en el alfar de Pardines (fig. 9). En cuanto a otros tipos de material cerámico señalar el menor volumen de material de construcción latericio (tegulae, imbrices, lateres y losanges), pondera. Finalmente entre la vajilla de mesa sobresale algún fragmento de TSG (Drag. 18 y Drag. 27, ambas con sello) y TSH (base indeterminada) que nos acerca a un marco cronológico comprendido entre el final de la dinastía Julio-Claudia y el inicio de la dinastía Flavia. La potencia del testar llega alcanzar en algunos sectores los dos metros de profundidad, lo que nos hace suponer en el volumen de material que se generaría en los Hornos I-IV. Hasta el momento, se ha con- Un alfar romano en la partida de Pardines (Beniarjó, Valencia) 71 Fig. 8 . Planta general. tabilizado un total de 1231 cajones de material cerámico, de los cuales, 390 se corresponden con material inventariable, y las restantes con fragmentos informes de ánfora, tegulae e imbrices. Periódicamente, los desbordamientos del Serpis alcanzarían las cotas del testar dejando los estratos limosos que vemos en la actualidad y que cubren los rellenos arqueológicos parcialmente. Finalmente, la segunda fase se correspondería con el propio testar, y por tanto con el momento de funcionamiento de los cuatro hornos de la terraza 4 (Hornos I-IV) E� ������� ����������: ����������� �� ������� El yacimiento de Pardines II está ubicado en la zona norte de influencia de la ciudad romana de Dianium (Dénia). Esta zona es una gran llanura aluvial abierta al mar, cerrada por el W por un cordón montañoso que presenta un espacio de marjal previo al llegar a la costa, el cual determinó en muchos casos la localización de diversas villas, para aprovechar sus recursos como la pesca, así como también condicionó la disposición de la vía o calzada litoral que desde el N (llanura aluvial del Xúquer), desde Valentia, discurría adosada a la cordillera montañosa en dirección a la ciudad de Dianium. Respecto a la calidad y condición del suelo, éste presenta las condiciones adecuadas para un aprovechamiento agrícola intenso, factor que hizo posible el desarrollo importante de la cultura y producción del vino dirigido a la exportación (Moscardó, 2008, 117). Los ríos Serpis y Vernissa son los cursos de agua más importantes que atraviesan la comarca, siendo un factor importante para la instalación de los asentamientos rurales y, sobre todo, las alfarerías (Moscardó, 2008, 117). Al respecto, Pomponio Mela (Chorografía II.6.92), menciona en esta costa tres ríos a los que tilda de poco importantes: el Sorobis, el Turia y el Sucro. Mientras que para García y Bellido el Sorobis se identifica con el Saitabis de Ptolomeo (Ptolomeo II.6.14-15), actual río Albaida, Schulten los diferencia, por un lado el Sorobis lo asocia con el Serpis, y el Saitabis lo hace con las aguas que encontraba la ciudad con el mismo nombre. Aunque, a decir verdad, ninguno de los au- 72 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J.L. Casabán - M. Sáez - A. Sáez - S. Pidal - P. Bernabeu Fig. 9 . Repertorio tipológico de las ánforas recuperadas en el testar de Pardines: 1. Dress. 7-11. 2. Dress. 2-4. 3. Dress. 20 (similis Oliva3). tores menciona la posibilidad de que fuesen o no navegables. Asimismo, uno de los indicios fundamentales a la hora de concretar las posibilidades de un curso fluvial como vía de comunicación y transporte es el constituido por la existencia de alfares situados en su ribera, ya que este medio genera menos costes al disminuir las pérdidas de ruptura. En el caso de la región levantina y los cursos que la atraviesan hasta morir al Mediterráneo, se hace patente una evidente vinculación entre buena parte de los hornos cerámicos conocidos en la misma y una serie de corrientes de agua de diferente importancia, junto a cuyas riberas, o en su área de influencia, vienen a situarse las citadas instalaciones de fabricación de cerámica, como es el caso del ager dianensis (fig.10): 1. Rafelcaid-Hort del Comte, Daimús, Gandía: En la orilla derecha del Serpis, cerca de su desembocadura en el mar y en las proximidades del Escorredor del Assagador (Aranegui, 1981, 533; Gisbert, 1987, 107; 1998, 389; Moscardó, 2008, 188). 2. El Rajolar, Gandía: En el margen derecho del Serpis (Gisbert, 1998, 390; Moscardó, 2008, 189-190). 3. Pardines II, Beniarjó: En el margen derecho del Serpis. 6. L´Alcudiola, Rafelcofer: En la orilla derecha del Serpis, alrededores del Barranc de la Palmera (Gisbert, 1998, 390). 7. El Pla de la Font, Villalonga: En la ribera derecha del Serpis, alrededores del Barranc de Morata y del Barranc del Castell, parece que dispuso de hornos cerámicos (Gisbert, 1998, 390). 8. L´Alter, Villalonga: En la orilla derecha del Serpis, en las proximidades del Barranc de Castell. Parece que dispuso de hornos cerámicos. 9. El alfar de la C/ Santíssim, Oliva: en el área de influencia del Río Gallinera (Enguix y Aranegui, 1977; Aranegui, 1981; 1991; Gisbert, 1987, 107; 1998, 390; Burguera, 1990; Moscardó, 2008, 189). 10. Horno del Camí del Pla, Oliva: En la ribera izquierda del río Gallinera, una rambla desaguaba en la costa, y está en relación con algunos fondeaderos del litoral (Gisbert, 1987, 107; 1998, p.390). 11. Alfar de la villa de L´Almadrava (Setla-MirarrosaMiraflor), Els Poblets: En el margen izquierdo del río Girona. Además, en su desembocadura se encuentra un fondeadero costero. (Gisbert, 1987, 103-118; 1991, 1998, 390; Abascal y Gisbert, 1990-1991; 1992; Aranegui y Gisbert, 1992; Moscardó, 2008, 189). 4. El Renconc o Rencox, Ador: En la ribera izquierda del Serpis (Gorges, 1979, 243; Gisbert, 1983, 244; 1998, 389; Moscardó, 2008, 188). 12. Riu Girona, Els Poblets: En el margen derecho del río Girona, frente al anterior (Gisbert, 1998, 390). 5. Alfar de Potries, Partida de Catorzena – La Campina: En el margen derecho del río Serpis (Gisbert, 1982; 1987, 107; 1998, 390; Moscardó, 2008, 188). 13. Vinyals, Ondara: En la orilla orilla izquierda del río Girona, en las cercanías del Barranc de Cremadella (Gisbert, 1987, 107; 1998, 390). Un alfar romano en la partida de Pardines (Beniarjó, Valencia) 73 Fig. 10 . : Distribución de yacimientos de la zona norte del territorium de Dianium. ALFARES: 1. Rafelcaid-Hort del Comte, Daimús.2. El Rajolar, Gandía. 3 Pardines II Beniarjó. 4. El Renconc o Rencox, Ador.5. Alfar de Potries, Partida de Catorzena – La Campina: 6. L´Alcudiola, Rafelcofer.7. El Pla de la Font, Villalonga: 8. L´Alter, Villalonga9. El alfar de la C/ Santíssim, Oliva: 10. Horno del Camí del Pla, Oliva: 11. Alfar de la villa de L´Almadrava (Setla-Mirarrosa-Miraflor), Els Poblets. 12. Riu Girona, Els Poblets. 13. Vinyals, Ondara. 14. La Teulera de Jesús Pobre, Denia. 15. L´Alter del Perdigó, Denia. 16. El Barranc de la Rana, Gata de Gorgos. 17. Ocaive, Pedreguer: Posible horno. 18. Ombrereta, Pedreguer: VILLAS: 19. Villa l´Era-Escoletes, Daimús. 20. Ermita de S. Vicent, Gandía. 21. Alqueria de Martorell, Gandía. 22. Alqueria del Duc, Gandía. 23. Alquería del Rubio, Gandía, Beniopa.24. Muntanyeta de San Miquel, Alquería de la Comtessa.25. Rafalatar, Alquería de la Comtessa. 26. Villas de Els Quatre Camins o Casa Blanca en Almoines. 27. La Vega, Rafelcofer. 28. Les Jovades Font d´En Carròs.29. Villa de Cais-Aiguamolls, Villalonga.30. Buixerques, Villalonga. 31. Tossalet de l´Alcudia, Villalonga. 32. La villa de la Sort, Rótova. 33. Pol. Industrial Les Mases, Rótova. 34. Rafalany, Rótova. 35. Camí del Molí I y II: Terrateig. 36. Pujades – Finca la Barraca, Ondara.37. San Antoni, Pego. 38. Tossalet de les Mondes, Pego. 39. Casa Blanca, Denia. 40. Casa Rajola o Molí dels Banyuls, Denia. 41. Tossal de la Rambla, Denia. 42. Els Ecles, Gata de Gorgos. 43. Trossets, Gata de Gorgos. 44. Villa romana, Gata de Gorgos. 45. Albardanera, Pedreguer.46. Mirabó – Caseta del Virgo, Pedreguer. 47. Mont-Roig, Pedreguer. 48. Oquins, Pedreguer. 49. Caems o Magnolio, Sanet y Negrals. 50. Benimadrocs, Xàbia, valle del Gorgos. 51. Illa del Portitxol, Xàbia. 52. Vall de Pexet, Xàbia. 53. Vilanova, Xàbia 14. La Teulera de Jesús Pobre, Denia: En el extremo SO del valle del Gorgos, en las proximidades del Barranc de les Valls y Barranc de la Hiedra (Bolufer y Banyos, 1991, 1043; Gisbert, 1987, 108; 1992; 1998). 15. L´Alter del Perdigó, Denia: En el interior del valle del río Gorgos, en el margen izquierdo y en una zona de barrancos: Barranc de la Hiedra, Barranc del Mediodía, Barranc Garroferets. (Gisbert, 1992; 1998, 390). 16. El Barranc de la Rana, Gata de Gorgos: En el interior del valle del río Gorgos, en la ribera izquierda de un barranco que fluye hacia el gran barranco de Barranquera por el Sur (Bolufer, 1990, 146; Bolufer y Banyos, 1991, 1044) 17. Ocaive, Pedreguer: En el margen derecho de un barranco, posible horno. 18. Ombrereta, Pedreguer: En la orilla derecha de un barranco, posible horno (Gisbert, 1999). Como acabamos de señalar, el asentamiento de los alfares puede deberse a factores físicos como la existencia de arcillas o abastecimiento continuo de agua, por lo que es posible que se sitúen en los alrede- 74 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 dores de las villae (Gisbert, 1990, 106; 1998, 398; 2003, 131; Moscardó, 2008, 189). En este sentido, se localizan una serie de yacimientos definidos como villae en el territorium de Dianium, de los cuales la mayoría de ellos no se han excavado, sino que son producto de las prospecciones sistemáticas llevadas a cabo en la zona y que están recogidos como tal en las fichas del Inventario de Yacimientos Arqueológicos de la Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano. Esta hipótesis de asociación villa-alfar podría observarse en los ejemplos: Villa de de la ermita de S. Vicent en Gandia - El Rajolar en Gandía. Villa de Pujades – Finca la Barraca en Ondara - Vinyals en Ondara También podría darse la hipótesis de asociar un alfar con más de una villa como el caso del alfar de L´Alcudiola, Rafelcofer con las villae de la Muntanyeta de San Miquel, Alquería de la Comtessa y con la villa de La Vega, Rafelcofer. A falta de poder conluir los trabajos de excavación en Pardines, la asociación entre alfar- villa todavia es incierta aunque se encuentra en las cercanías la villa de Els Quatre Camins o Casa Blanca en Almoines. V��������� �� ��� ������ ���������� En líneas generales, el estado de conservación de los restos arqueológicos documentados durante la intervención es excepcional, existiendo alguna salvedad como puede ser el Horno I que sufrió la acción antrópica recientemente durante la fase de cultivo de las parcelas, y que se encuentra más deteriorado en comparación a los restantes. Asimismo, su excavación en extensión y su posterior fase de investigación contribuyen no solo al estudio de un conjunto de hornos pertenecientes a un alfar de época romana asociado a una villa altoimperial, sino que llega más lejos, pues es posible acercarnos tanto a la organización y poblamiento rural, al comercio de sus producciones, y a los procesos socieconómicos que determinaron la estructura del poblamiento y del paisaje rural de la comarca. N����. 1 La realización de fotogrametría y restituciones en 3d fueron realizadas por empresa Global Mediterránea S.L. J.L. Casabán - M. Sáez - A. Sáez - S. Pidal - P. Bernabeu 2 Tales ladrillos son una variante de la tegula mammata utilizada en las paredes de las termas para crear la cámara de aire caliente. B����������� - ALCINA FRANCH, J., 1947: “Descubrimiento de un horno romano en Vall d´Uxó”, Boletín arqueológico del Sudeste Español, 4-7, 329-333, Cartagena. - ALCINA FRANCH, J., 1949: “El horno cerámico de Vall d´Uxó y su cerámica”, Saitabi, VII, 31-32, 12-26, Valencia. - APARICIO, J., GURREA, V., CLIMENT, S.: Carta arqueológica de la Safor. Gandia. 1983. - BORONAT, J.D., MOLINA, F.A.: Informe de la intervención arqueológica en Cais-Aiguamolls (Vilallonga). Memoria mecanografiada, 1994. - BORRAS i QUEROL, C., 1988: “Avance de las excavaciones en la villa romana del Mas d´Aragó (Cervera del Maestrat), Cuadernos de Prehistoria de Arqueología Castellonense, 13, 379-397, Castellón. - BORRAS i QUEROL, C., 1990: “Mas d´Aragó (Càlig. El Baix Maestrat)”, Excavacions arqueològiques de Salvament a la Comunitat Valenciana 1984-1988. II. Intervencins rurals, 118-119, Generalitat Valenciana. - CARDONA, J. ESCRIBÁ, J.V., MOLINA, F.: Informe arqueológico del Rajolar de Gandía. Inédito. Museo Arqueológico de Gandía, 1995. - COLL CONESA, J., 2000: “Aspectos de tecnología de producción de la cerámica ibérica”, Actas del Congreso de economía ibérica. Saguntum-PLAV, Extra 3, 191-207, Valencia. - COLL CONESA, J.: “Hornos romanos y producción cerámica”, en BONET, H., ALBIACH, R. y GOZALBES, M. (coords.) Romanos y Visigodos en tierras valencianas, 167-174, Valencia, 2003. - COLL CONESA, J.: “Hornos y producción de cerámica romana en la Comunidad Valenciana”, en COLL, J. (coord.) Recientes investigaciones sobre producción), 155-173, Valencia, 2005. - CUOMO, N., 1972: “Proposta di classificazione delle fornaci per cermica e laterici nell´area italiana. Dalla preistoria a tu�a l´epoca romana”, en Sibrium, 11, 371-461, Varese. - DUHAMEL, P., 1979: “Morphologie et évolution des tours céramiques en Europe Occidentale-protohistoire, monde celtique et Gaule romaine », Acta praehistorica et archaelogica, 9/10 (1978-79), 49-76, Berlín. - ENGUIX, R.; ARANEGUI, C. 1977: El taller de ánforas romanas de Oliva. (Valenci), Serie de Trabajos Varios del S.I.P, 54, Valencia, 1977. - FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A., 2006: “Aproximación a la villa romana de Mas d´Aragó (Cervera del Maestrat, Castellón): producción cerámica del alfar”, en Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense, 25, 271-300, Castellón. Un alfar romano en la partida de Pardines (Beniarjó, Valencia) - FLETCHER VALLS, D. y ALCACER GRAU, J., 1961: “El horno romano de Olocau”, Archivo de Prehistoria Levantina, 9, 115-140, Valencia. - FLETCHER VALLS, D., 1965: “Tipología de los hornos romanos en España”, Archivo Español de Arqueología, XXXVII, 111-112, 170-174, Madrid. - GARCÍA GUARDIOLA, J., QUILES MUÑOZ, J. y LÓPEZ SEGUÍ, E., 2006: “Excavaciones arqueológicas en el yacimiento romano de Los Tinteros (Isla Plana, Cartagena)”, Mastia, 5, 157-170, Cartagena. - GIRALT i RAVENTÓS, E.: Història Agrària dels Països Catalans. Antiguitat. I. Barcelona, 2005. - GISBERT, J.A. “El territorium de Dianium –Dénia en el Alto Imperio. La Marina Alta: La producción agrícola y poblamiento”, en ABASCAL, J.M. y ABAD, L, (eds.) Canelobre, 121-144, Alacant, 2003. - GISBERT, J.A. 1995: “L´Almadrava o la presentació al gran públic d´un conjunt arqueològic”, Espai Obert: Revista d´Assaig i Investigació (Comarques Centrals Valencianes), 2, 105-114, Gandía. - GISBERT, J.A., 1980: “El yacimiento romano del Tossalet de les Mondes (Pego). Contribución al conocimiento de los Inicios del poblamiento rural Romano.”, Saguntum, 15, pp. 207-231, Valencia. - GISBERT, J.A., 1982: “La vil·la romana de la Campina-Catorzena (Potries). Contribució al coneixement del poblament rural romà a la Safor.”, Revista Guaita, 1, pp. 7-25, Gandia. - GISBERT, J.A., 1985: “Excavacions arqueològiques a l´Almadrava”, Festes Major, 1985, Denia. - GISBERT, J.A., 1988: “La Almadrava. Setla-Mirarrosa-Miraflorl. La Marina Alta. Alfar de ánforas romanas de finales del siglo I a principios del III d.C.”, en Memòries Arqueològiques de Salvament a la Comunitat Valenciana II. Intervencins rurals a la Comunitat Valenciana 1984-1985, 21-24. - GISBERT, J.A.: “Àmfores i vi al territorium de Dianium (Dénia). Dades per a la sistemati�ació de la producció amfòrica al País Valencià.”, en MUSEO DE BADALONA (eds.) El vi a l’Antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani occidental. I Col·loqui d’Arqueologia Romana, 383-418, Badalona, 1998. - GISBERT, J.A.: “Dues Terrisseries romanes del Territorio de Dianium. Els jaciments de l´Alter de Perdigó i de la Teulera de Jesús Pobre (Dénia, Alacant).”, en IECMA e INSTITUTO DE CULTURA JUAN GILALBERT (coeds.), Actes del III Congrés d´Estudis de la Marina Alta, La Marina, 1992, 89-100. - GISBERT, J.A.: “El alfar de l’Almadrava (Setla-Mirarrosa- Miraflor) –Dianium–. Materiales de construcción cerámicos. Producción y aproximación a su funcionalidad en la arquitectura del complejo artesanal. L.”, en BENDALA, M., RICO, CH. y ROLDÁN, L. (eds.) El ladrillo y sus derivados en la época 75 romana. Monografias de arquitectura romana, 4, 65-102, Madrid, 1999. - GISBERT, J.A.: “El alfar romano de l´Almadrava (Setla-Mirarrosa-Miraflor) y la producción de ánforas en el territorium de Dianium”, en ARANEGUI, CA. Saguntum y el mar. 114-116, Consell de Cultura, Ed. i Ciència, Valencia, 1991. - GISBERT, J.A.: “L’època romana”, en NOVELL, N. y MUÑOZ, J. (dirs.) El llibre de la Safor, 241-283. Sueca, 1983. - GISBERT, J.A.: “La producció de vi al territori de Dianium durant l’Alt Imperi: El taller d’àmfores de la vil·la romana de l’Almadrava (Setla-MirarrosaMiraflor).”, en MUSEO DE BADALONA (eds.) El vi a l’Antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani occidental. I Col·loqui d’Arqueologia Romana, 104117, Badalona, 1985. - GORGES, J.G.: Les villas hispano-romaines. Inventaire et problématique archéologiques, Paris, 1979. - LE NY, F.: Les fours de tuiliers gallo-romaines. Méthodologie. Étude tecnologique, typologique et statistique, Chronologie, Documents d´Archéologie Françoise, 12, París, 1988. - MARIMÓN MARTÍN, J. Y PORCAR ALABAU, E., 1990: “Partida de la Llovatera (Riba-roja del Turia, Camp de Turia)”, en Excavacions arqueològiques de Salvamente a la Comunitat Valenciana 1984-1988. II. Intervencions rurals. Generalitat Valenciana, 183-185. - MARTÍ, G., y GIL MASCARELL, M., 1969: “La romanización en el campo de Liria”, Saguntum, 7, 1-32, Valencia. - MARTÍNEZ GARCÍA, J.M.: Un taller ceràmic de l´època romana al terme de Castellò de la Ribera. Castelló de la Plana, 1989. - MARTÍNEZ, F. e IRANZO, P., 1988: “La Maralaga. Excavación de urgencia. Abril, 1987”, en La voz de Sinarcas, 6, 16-20, Sinarcas. - MESQUIDA GARCÍA, M. y VILLARROEL ESCALANTE, J.J.: El horno romano de Paterna, Paterna, 2003. - MOSCARDÓ SABATER, E., 2008: “El poblamiento rural romano en el territorio norte de Dianium. La comarca de La Safor – Valldinga (Valencia)”, Saguntum, 40, 177-192, Valencia. - MRAKIC, A. y RUIZ LOPEZ, J.J., 2003: “Notas sobre los hornos romanos del Cerro de la Viña (Higueruelas, Valencia), en Boletín A.CO.PA.H, 28, Valencia. - MUÑOZ, I., LARA, J.M. y CAMACHO, C., 2000: “Sobre alfares, silos y almazaras en la villa romana de El Ruedo (Almedinilla, Córdoba), en Antiquitas 11-12, 233-265, Priego de Córdoba. - PÉREZ NEGRE,J., 2007: “La villa romana de Terrateig (Vall d´Albaida). Resultados preliminares de las prospecciones y análisis del material”, Cæsaraugusta, 78, 587-600, Zaragoza. LA CASA DELS PEIXOS. UNA DOMUS ROMANA EN LA TRAMA URBANA DE SAGUNT (VALÈNCIA) CARMEN ANTONI BALANZÁ RESUM: En febrer de 2002, com a conseqüència del Projecte Bàsic i d’Execució d’un edifici d’ 11 vivendes, locals i garatges, i en virtut de la Llei 4/1998 de Patrimoni Cultural Valencià, es van iniciar els treballs arqueològics en el solar ubicat al carrer València, 2 de Sagunt (lloc ocupat per l’antic cinema Marvi de la localitat). Després de tres campanyes d’excavació arqueològica, ha estat completada la documentació de nou recintes d’una domus romana en excel·lent estat de conservació, molt rica a nivell ornamental, la qual cosa demostra el nivell econòmic dels seus moradors. Les restes apunten dues fases constructives enquadrades al segle II dC. i amb un moment d’abandonament entre els segles III-IV dC. SUMMARY In February, 2002, as consequence of the Basic Project and of Execution of a building of 11 housings and garages, and by the Law 4/1998 of Cultural Valencian Heritage, the archaeological works were beginning in the site located in the street Valencia, 2 of Sagunt (place occupied by the old cinema Marvi). After three campaigns of archaeological excavation, there has been completed the documentation of nine enclosures of a Roman domus in excellent conservation, very rich of ornamental materials, which demonstrates the economic high status of his owners. The remains aim at two constructive phases fi�ed to the 2nd century dC. and an abandon moment between the centuries III-IV dC.. 78 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Carmen Antoni Balanzá Es donen a conèixer els resultats de les excavacions practicades en una domus locali�ada en Sagunt, al carrer València, 2 – Josefa Daroqui, ( lloc que ocupava l’antic cinema Marvi de la localitat), emmarcada en la trama urbana de la ciutat baix imperial (fig. 1). En febrer de 2002 s’inicien els treballs arqueològics, com a conseqüència del Projecte Bàsic i Execució d’un edifici d’ 11 vivendes, locals i garatges, i en virtut de la Llei 4/1998 de Patrimoni Cultural Valencià. En aquesta primera campanya d’excavació es van projectar dues cates centrals amb unes dimensions de 8 m x 7 m. En l’excavació del Sondeig 1, practicat aproximadament en la part central del solar, una vegada retirada la tarima de fusta (paviment de l’antic cinema) i una solera de formigó amb una potència mitjana d’uns 10 cm., comencen a aparèixer les primeres estructures romanes. Documentem quatre recintes o estances de cronologia romana pertanyents a un espai domèstic, però els límits del sondeig practicat deixen la documentació a mitges i davant la magnitud de les restes aparegudes se sol.licita una segona i una tercera campanya d’excavació en extensió(de juliol a desembre de 2002). Els resultats ens parlen d’una casa romana en perfecte estat de conservació, molt rica a nivell ornamental, la qual cosa demostra el nivell econòmic dels seus moradors, i les restes apunten dues fases constructives clarament definides i enquadrades al segle II d. C. i amb un moment d’abandonament entre finals del III-IV d. C. A la vista de les restes exhumades (fig. 2), la Consellería de Cultura decideix la necessària modificació del Projecte Arquitectònic original i així en agost de 2005 es reali�a una nova proposta consistent en un sistema de fonaments per micropilotages en pràcticament tota la superfície del solar, amb la protecció i cubrició de les restes, així com un seguiment arqueològics dels treballs, treballs destinats a una futura exposició pública de les restes, ja que l’Ajuntament de Sagunt decideix que es farà càrrec de la Museali�ació del jaciment. Fig. 1. Ubicació de la domus en la trama urbana actual. cia, en les cases de pati, a una planificació axial. Des que se situa front a la porta, el visitant que arriba percep en perspectiva tota una sèrie de línies de fuga, una successió de volums i de plànols que, com si d’una composició escenogràfica es tractara, convergeixen cap a l’estança principal oberta al fons. L’ordenació axial suposava, per tant, un principi sòlid i tradicionalment adquirit per l’arquitectura que contribuïa a generar un aspecte elegant en la casa. La planta de la vivenda (fig.3), com és habitual al món romà, s’ordena simètricament al voltant de l’atri, així, el Vestíbulum d’entrada, en contacte amb el carrer i l’habitació principal Tablinium en la part posterior, estan quasi sempre situats a l’eix central. Així doncs, en anali�ar els diferents espais de la domus que estudiem és lògic imaginar que l’entrada a la casa estaria projectada a l’oest, en l’actual carrer Josefa Daroqui. (fig.4). L’estudi dels materials i estructures dels diferents ambients o recintes permet identificar la funcionalitat dels mateixos, així, hem pogut identificar els següents espais: Tabernae, entrada o vestibulum, atri amb impluvium, culina, balneum, tablinium i altres. T������� En 2010 es redacta un projecte Museològic i Museogràfic i actualment ja han estat retirades les terres que cobrien els vestigis arqueològics i estem treballant en el Seguiment Arqueològic del Projecte de ficada en valor. Ha estat impossible de locali�ar l’accés d’aquest recinte des del carrer per l’existència d’una gran cisterna sota l’escenari de l’antic cinema que trenca les estructures romanes projectades. De tota manera, contem amb suficients dades per a pensar que es tracta d’una Tabernae. La tipologia de vivenda romana, atenent a la seua ordenació pot fer-se extremadament variada si entrem en detalls. No existeixen dues cases iguals, però sí s’estableixen solucions comunes i una tendèn- Espai delimitat per tres mur de doble parament, ben esquerdats, combinant la pedra calcària amb el rodeno, un d’ells construït amb la tècnica Opus Africanum, que presenta un va, taponat més tard amb una La casa dels Peixos. Una domus romana en la trama urbana de Sagunt (València) 79 Fig. 2. Imatge de les restes després de l’última campanya d’excavació. Fig. 3. Planta esquemàtica de les principals estances de la domus. tècnica molt diferent; i un altre mur E-W al que se li adossa un banc corregut. sentant una empremta de polleguera, on descansa una bassa de columna, constituint un llindar de porta. Considerem aquest espai com un local destinat a les activitats econòmiques del propietari (tenda), entre altres coses per l’evidència de comunicació directa amb la casa en un primer moment constructiu (va del parament) i amb el carrer. Tancant-se aquesta comunicació en un segon moment. És freqüent aquesta possibilitat si el propietari ha llogat la tenda a persones alienes al seu nucli familiar. Un tram de la sèquia perimetral contemporània al sud i el dipòsit sota l’escenari de l’antic cinema a l’oest tallen les construccions romanes tot impedint una visió adequada de les dimensions d’aquest recinte; afectat a més a més per una fossa contemporània. El banc adossat i els alts percentatges de recipients ceràmics d’emmaga�ematge, venen a reafirmar aquesta idea. V��������� Espai delimitat pel mur de la tabernae contigua (E-W), amb un enlluït interior i un altre mur de direcció N-S amb un carreu de calcària dolomítica gris, pre- En realitat el vestíbul conforma el primer àmbit de la casa però no es considera interior sinó exterior, ja que s’ubica, bé abans de la porta principal i única, bé entre dues portes en un espai més ampli, convertint-se la segona aleshores en la important, la que preserva la intimitat familiar. Malgrat que la informació siga fragmentària al estar tallada per una fossa amb material ceràmic del s. XVIII-XIX, pensem que aquesta és la porta de la casa, el lloc de comunicació per excel.lència, el de trànsit, de canvi d’espai i d’estat, el punt de començament. 80 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Carmen Antoni Balanzá Fig. 4. Imatge de la domus des de l’oest (C/ Josefa Daroqui). Fig. 5. Detall columna caiguda sobre un nivell de tègules. A��� ��� ��������� � ������ cuita de 6 cm de costat (opus Reticulatum), relacionat a l’igual que els acabats de les arestes de mitja canya amb les conduccions d’aigua. En rigor, l’atri s’ha de caracteri�ar com un pati, un espai intern obert de la casa. Dels diferents tipus d’atri, l’anomenat toscà va gaudir possiblement de major estima. Vitruvi proposa dues variants de l’atri toscà: l’atri tetràstil i el corinti. Dotats de quatre o més columnes respectivament, de manera que la coberta troba nous punts de suport pel tal d’alleugerir les pressions exercides sobre les parets. Ha sigut possible documentar la presència de cinc elements arquitectònics verticals: - mur UE 1056 la presència de dues fosses amb material ceràmic medieval constata dues empremtes de fustes. - mur UE 1059 una altra fossa medieval constata la presència d’un altre fuste. -al mur UE 1064 apareix un fragment in situ d’un fust de columna, amb una alçada conservada de 0,64 m. - en excavar l’espai entre l’ impluvium i el mur 1064 es va documentar la caiguda d’una co lumna de 1,20 m d’alçada conservada damunt d’un nivell de tègules (fig. 5). El diàmetre deixat en tots els casos és de 30 cm. Parlem per tant d’un atri corinti amb impluvium seguint la tipologia vitruviana. L’atri forma un recinte rectangular de 7,31 x 3,50 m. L’alçada màxima conservada dels murs perimetrals és de 0,60 m, presentant les arestes d’unió amb el paviment formant mitja canya o quart de bosell. Tant el paviment com els paraments interns estan revestit per un enlluït hidròfob característic en aquest tipus de construccions. En un sector es conserva una part del paviment format per peces romboïdals de terra L’impluvium o espai on es recollia l’aigua de pluja caiguda pel compluvium, presenta unes dimensions exteriors de 4,22 m x 2,46 m i interiors de 3,06 m x 1,56 m, mesurant els seus paraments una amplària de 0,40 m i conservant una alçada des del paviment exterior de 0,75 m.. Tant el paviment com els paraments que el formen estan revestits per un enlluït hidròfob. Els paraments són arrodonits, presentant les arestes acabades amb mitja canya, a l’igual que la unió del paviment amb les parets. A l’excavar l’espai entre l’impluvium i el mur est de l’atri, es va documentar una columna caiguda damunt d’un nivell de tègules: presenta una alçada d’ 1,20 m, i conserva una part del fust i capitell amb fulles d’acant, fabricada amb pedra calcària blava i revestida d’enlluït amb decoració pictòrica en blau i roig, demostrant una vegada més la riquesa ornamental d’aquestos elements arquitectònics verticals. Aquest impluvium o estanc presenta decoració pictòrica en pràcticament tot el seu llenç exterior. L’ impluvium es troba adornat amb representacions de peixos i fruites de mar (fig. 6). No és pur a�ar que els temes marins ocupen un lloc important i engalanen freqüentment els estancs dels patis. És una manera d’introduir artificialment en la casa els plaers de la mar. Cal recordar que en època romana el peix manifesta per damunt de tot un luxe en la taula. Es tracta d’un producte car, l’edicte de Dioclecià (Edictum Praetis) precisa que el seu valor és, per terme mig, tres vegades més alt que el de la carn. Al marge del valor decoratiu dels motius, al marge igualment de la seua significació profilàctica, La casa dels Peixos. Una domus romana en la trama urbana de Sagunt (València) 81 Fig. 6. Detall pintures amb motius marins al parament extern de l’impluvium o estanc d’acord amb la creença que el peix preserva la vivenda d’influències nefastes, s’observa una funció propagandística i d’ostentació. C����� Espai delimitat pels murs: 1030 d’Opus Africanum, 1020 separació amb el balneum, 1038 i un tram d’enlluït sense que es conserve el mur al qual revestia, per l’acció d’una fossa medieval. Però el paviment d’aquesta estança possibilita al mateix temps la delimitació exacta del recinte. Presenta un paviment de falç opus signinum o morter blanc de bona qualitat, composat per una barreja de graves i fragments ceràmics amalgamats amb morter de calç molt polit. En aquest recinte no es documenta cap indici estructural (llar, foguer, forn,..) relacionat amb l’àrea de cuina. Però l’existència de fragments d’estuc amb pintura mural sense ennegrir, suposa que no podria tractar-se de focs de llenya, sinó que damunt del fogó s’entendrien las brases, preparades prèviament en fogates fetes als patis, i damunt de les brases i amb ajuda de trípodes i rajoles se situaven les olles i cassoles. Els materials ceràmics apareguts en aquesta habitació, en la seua major part destinats al consum, preparació i emmaga�ematge d’aliments (cassoles, olles, dolies,..) confirmen un poc més la funcionalitat d’aquest recinte com espai de cuina i rebost. B������ Estança de reduïdes dimensions (1,94 x 1,35 m.)contigua a la culina. Presenta un paviment de morter hidràulic amb les arestes acabades amb mitja canya. La presència de l’aigua en quest recinte queda assegurada. Interpretem aquest recinte com un bany privat, afegit al plànol primitiu en una segona fase constructiva de la domus. El mur 1020 fa de separació entre aquest espai i l’interpretat com la cuina de la vivenda, senyalant com és habitual al món romà, l’associació cuina-bany privat, per a d’aquesta manera rentabilitzar l’aigua calenta. Destaquem la seua orientació cap a l’oest, segons Vitruvi perquè així es captava la llum i el calor de la vesprada, en ser aquest el moment acostumat per al bany. Cal precisar que en parlar de bany privat ens referim al concepte balneum, no al de thermae ja que aquestes es dotaven d’un sistema de calefacció per hipocaustum del qual el balneum mancava. Però, en qualsevol cas l’al.lusió a bany privat ens ubica dins d’un sector social molt afortunat. T�������� Identificat sense cap discussió com l’habitació de representació en atenció a la qual se subordina focalment el disseny axial, comú en la casa d’atri. En aquesta estança, centre neuràlgic de la casa se situava presumiblement el patró per a controlar tot l’atri i ser vist al mateix temps mentre rebia la salutació de la clientela. Presenta unes dimensions de 4,26 x 5,50 m.. Delimitat per les estructures muràries i un llindar de porta. Els murs estan fabricats combinant la pedra calcària i el rodeno, travats amb morter de calç, presentant les parets enlluïdes amb decoració pictòrica conservada in situ. 82 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Carmen Antoni Balanzá Fig. 7. Planta de la domus. Un llindar de porta format per tres carreus de pedra calcària blava amb una amplària de 0,48 m assenyala un va de 2,24 m, presentant dues ranures longitudinals i una empremta de polleguera, comunica aquesta estança amb la zona que dona a l’atri. Destaquem la decoració pictòrica d’aquesta estança. Amb els estucs conservats es documenta un sòcol que pretén imitar el vinsat marmori (fons clar amb línies ondulades i ziga-zaga de color rogenc, marró, ocre i verdós principalment). La zona mitja amb panells amples de color verd recorreguts en el seu interior per filets blancs i grocs. Els interpanells són de color roig. En quant al tipus de marbre imitat, podrien induir-nos a pensar en el giallo antico, marbre de fons groc que va gaudir de gran èxit entre els pintors del segle II. Un altre recurs utili�at en el tablinium per a magnificar-lo és la lleugera elevació del sòl sobre el nivell del paviment de l’atri. Subordinat a elevar la figura del patró que rep el reconeixement que se li tributa com un autèntic senyor que presideix el seu univers domèstic. A����� �������� RECINTE II: Delimitat pel mur de separació amb l’atri (1011) i pel mur 1012 fent de límit amb el balneum. Es documenta un llindar de porta que comunica aquest recinte amb la zona entre atri-trablinium. Es tracta de quatre carreus de pedra calcària blava amb empremta de polleguera, deixant un va d’1,66 m. Pensem que es tracta d’una estança important, tant per la seua ubicació, com per la presència de nombrosos fragments d’estucs pintats locali�ats al nivell d’enderrocs i als murs 1011 i 1012. Destacant les composicions florals senzilles, baquetons hori�ontals i les imitacions marmòries al sòcol. Certes composicions recorden a les procedents del Grau Vell (Sagunt), datades entre els segles II-III. I������������ ��� �������� �����������. F���� Dins d’aquest capítol presentem una seqüència dels diferents moments de construcció, ocupació i abandonament de la vivenda estudiada. En general, hem agrupat el conjunt de les unitats murarias en huit fases constructives, de les quals destacarem les fases 2, 3 i 4, enquadrades en època romana, com les més significatives i millor conservades. La presentació de la seqüència la farem en l’ordre cronològic invers al procés d’excavació, es a dir, del més antic al més recent, respectant el procés deposicional del jaciment: N����� �������� Format por calcàries modulares rogenques (“terra rossa”), denominades localment “pinyonet”, producte de la disgregació del Muschelkbank que conformen el tossal del Castell. La roca natural presenta un desnivell seguint la pendent del tossal en direcció oest-est. S’observa cóm en el sector oest superior, la roca aflora a escassa potència, podent identificar un La casa dels Peixos. Una domus romana en la trama urbana de Sagunt (València) important retall en la base geològica que liquidà qualsevol resta ubicada en aquesta cota. El gran dipòsit contemporani es troba semiexcavado en el llit rocós, fent impossible la conservació de restes anteriors a la seua construcció. P������ ���� (fig. 7) Fase 1: En l’anomenat Recinte Exterior (sector sud-est del solar) locali�em una sèrie de murs de cronologia romana però de factura molt deficient. Es tracta de les UUEE 1152,1157,1158,1161 i 1166. Aquestes estructures murarias estan tallades pel mur de tancament de la domus en el seu límit sud (UE 1120), presentant, por tant, una cronologia anterior a la construcció de la domus. No ha estat possible precisar-la, ja que els estrats asociados són reblits de las fases d’abandonament de les construccions romanes, amb material ceràmic propi del s. III-IV d. C. Destaca la ceràmica africana de cuina (cassoles Ostia III i Lamb. 10 A- Hayes 23 B, plats tapadora Ostia I). Per les restes documentades, pareix que va existir alguna edificació anterior a la domus, que va patir l’impacte d’una nova parcel.lació. No podem aventurar la seua tipologia, encara que la factura dels seus murs ens indica un caràcter més modest. Fase 2: Pensem que a finals del segle I o principis del II d. C. tindria lloc la construcció d’una domus, ordenada al voltant d’un atri, amb una planificació axial. La domus queda emmarcada pels murs de tancament UE 1120 (tancament sud), UE 1038 (tancament nord) i UE 2013 (tancament est). El límit oest no ha estat possible la seua locali�ació ja que el dipòsit contemporani del cinema es trobava semi excavat en el llit rocós, fent impossible la conservació de restes anteriors a la seua construcció. És perfectament observable cóm la seua línea tall la dels murs romans. A aquest primer moment constructiu pertanyen les principals dependències de la domus, construïdes al voltant d’un atri amb impluvium o estanc. Fase 3: Considerem aquesta fase com un moment en el que es produeixen una sèrie de reformes i millores en la vivenda original, emmarcades entre els segles II-III d. C. El tancament UE 1080b delimita ara un recinte que interpretem com el Tablinium de la domus. D’aquesta segona fase constructiva són també els murs UUEE 1011 i 1012, delimitant un nou recinte (R-II), que pensem es tracta d’una estància important, tant per la 83 seua ubicació, amb comunicació directa amb el centre neuràlgic de la casa (zona atri-trablinium) mitjançant un llindar de porta (UE 1090), format per quatre carreus de pedra calcària blava amb empremta de polleguera deixant un va de 1,66 m x 0,40 m, així com per la presència de nombrosos fragments d’estucs localitzats en el nivell d’enderroc, destacant la importància d’aquest recinte dins de la domus. La construcció dels murs UE 1012 i UE 1011, així com el tancament de l’altre va de porta UE 1178 (UE 1020 b), fa possible la delimitació d’un altre recinte (R-V) que interpretem como un bany privat, presentant un paviment (UE 1023) de morter hidràulic, amb les arestes acabades en mitja canya. La presència de l’aigua en aquest recinte queda assegurada. Les dimensions totals del recinte son de 1,94 x 1,36 m interpretem aquest recinte com un bany privat, afegit al plànol primitiu en una segona fase constructiva de la domus. Fase 4: Emmarquem esta fase entre els segles III-IV d. C., observant-se una ocupació residual de la domus, amb una divisió de l’espai i, posteriorment, una fase d’ abandonament. Al Recinte VI (Tabernae) es tanca el va del parament UE 1030, mitjançant la construcció de l’estructura UE 1029, eliminant així la comunicació d’aquest espai amb la resta d’ estances de la domus. D’aquest moment residual també és la construcció de la claveguera UE 1093. És evident que aquestes reformes transformen la concepció espacial de la domus, encara que no es trenca l’eix axial vestibulum- atri amb impluvium- tablinium. Segons hem constatat , aquest ús de l’espai és transformat al llarg del temps, concretament en els primers quatre segles després de Crist. Les diferents campanyes d’excavació documenten una domus emmarcada en la trama urbana romana imperial, amb una fase de abandonament en els segles III/IV d. C., proposant una primera fase constructiva en els primers anys del segle II d. C o inclòs finales del I d. C. Aquesta datació per al moment constructiu inicial de la domus, ve determinada per la relació de les estructures documentades, així com per la locali�ació en els reblits UE 1111 i UE 1149 de dues estampilles sobre tegulae amb la llegenda següent: L.HER.OP (UE 1111) L.HE R.O.P (UE 1149); nexe HE. Es tracta d’ una estampilla molt estesa per tota la costa mediterrània des de Itàlia fins Hispania. Al País 84 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Carmen Antoni Balanzá Fig. 8. Plànol mitjos museogràfics. Valencià, es troba a Ilici, Lucentum, Valentia i Saguntum. Segons Rico(1995) es tracta d’ una simple variant de la marca L.Herenni. Els propietaris d’ aquesta important marca de tègules estaven probablement emparentats amb els Herenni Optati de Barcino, com proposa Mariner(1973). Segons Rico (1995) L. Herennius hauria desenvolupat la seua activitat a Fréjus durant l’ època flávia (69-96 d. C); podent datar-se doncs aquesta estampilla a finals del segle I d. C. V���������� �� �’����� ������ L’ any 2005 es va reali�ar el Seguiment arqueològic de la nova proposta arquitectònica, consistent en un sistema de fonaments per micropilotages, amb la protecció i cubrició de les estructures amb geotextil i abocament d’ arenes fines, compactades amb pisó manual, així com l’excavació manual d’alguns espais destinats a albergar els futurs pilars, per a que l’impacte del micropilot no fora tan agressiu. L’ any 2010 es redacta un projecte museològic i museogràfic per a la futura exposició pública d’aquest espai (fig. 8). A hores d’ara les terres que cobrien els vestigis arqueològiques ja han estat retirades i estem treballant els aspectes del projecte museogràfic, que deurà tenir en compte una sèrie d’ actuacions sobre el propi jaciment, la seua consolidació i recuperació. Els objectius que se pretenen son, lògicament, la protecció i preservació de les estructures originals aparegudes (per això els treballs de conservació), però també, especialment,la seua adequació per a una exitosa exhibició pública, açò és, que les ruïnes resulten fàcilment enteses e interpretables pel públic i que la visita en el seu conjunt resulte còmoda, organi�ada, atractiva i de profit (d’ací l’actuació de restauració-reconstrucció i la dotació d’equipaments). És necessari que el vestigi arqueològic siga llegible, comprés. Pensem que és la primera condició per a la seua valoració, i ha de començar per i sobre ell mateix. És l’objecte original, no considerat com un tòtem sagrat e intocable, el primer que ha de parlar, comunicar. I a partir d’ aquesta consideració, disposar al voltant d’ ell els elements i mitjos que augmenten el seu missatge amb claredat i emoció. Però no a qualsevol preu, ja que qualsevol acció sobre el patrimoni arqueològic ha de partir i basar-se ineludiblement en la certidumbre i en el rigor científic. L’ objectiu prioritari de l’actuació és la recuperació dels nivells originals d’us i ocupació de la casa romana. Esta consolidació o reconstrucció serà amb materials i tècniques similars als originals (mamposteria o sillería), seguint els criteris habituals de innocuïtat, resistència, diferenciació i reversibilitat. Com actuacions bàsiques entenem que no han d’excloure’s reintegracions de llacunes muraries i paviments que aporten lectura clara d’espais i volums, ni el recreixement de murs i reproduccions d’ elements constructius que permeten la delimitació dels diferents recintes. Les reposicions o afegits poden proporcionar una major claredat en la comprensió dels vestigis, i al mateix temps, procuren una millor conservació de les restes. És evident que allò que s’ afegisca ha d’ estar condicionat a dos premises bàsiques: la reversibilitat i La casa dels Peixos. Una domus romana en la trama urbana de Sagunt (València) la diferenciació de l’ original, utili�ant procediments de separació com làmines de plom, marques o fibra tèxtil de polipropilè. Aquestes reposicions o reconstruccions parcials estan basades i limitades a la certesa de la seua existència original. Si completem les llacunes i potenciem físicament els elements clau, la lectura pensem que serà més clara. En definitiva, es pretén fer reviure l’edifici (la casa romana) evocant la funció per a la que va ser construïda i l’activitat que es desenvolupava (la vida domèstica), contextuali�ar l’edifici en la ciutat viva a la que pertanyia (Saguntum) e incidir en l’etapa cronològica més floreixent de la seua activitat, en el nostre cas el segle II d. C. B����������� – ADAM, J.P. La Construction Romaine. Paris, 1989 85 – ALBIACH, R. Y SORIANO, R. “Estudio de una Domus romana de Valentia y de los niveles que la amortizaban”. Saguntum PLAV, 24, 75-96, Valencia, 1991 – GUIRAL PELEGRÍN, C. “Pinturas murales romanas procedentes del Grau Vell (Sagunto, Valencia)”. Saguntum PLAV, 25, 139-177, Valencia, 1992. – GUIRAL PELEGRÍN, C. “ La pintura romana en España: aportaciones recientes”. La pintura romana antigua. Actas del Coloquio internacional. Museo Nacional de Arte Romano. Mérida, 1996. – JIMENEZ SALVADOR, J.L. (ed.) I Coloquio de Pintura Mural Romana en España. Valencia, 1992. – THÉBERT, Y., “Vida privada y arquitectura doméstica en el África romana” en PH. ARIÈS y G. DUBY (eds) Historia de la vida privada, 1. Madrid 1985. – VITRUVIO, M. L. Los Diez Libros de Arquitectura. Ed. Iberia S.A., Barcelona, 1997, trad. A. Blánquez. LA VILLA ROMANA DEL CAMINO DE VINAMARGO (CASTELLÓN) JOAQUÍN ALFONSO LLORENS - ANA MIGUÉLEZ GONZÁLEZ RESUMEN Con motivo de las obras de canalización del Barranco de Fraga (Castellón), se llevaron a cabo una serie de medidas de control arqueológico a lo largo del área de afección de la obra junto al Camino de Villamargo, en las diversas zonas en que la prospección previa había detectado material arqueológico en superficie, tanto ibérico y romano como medieval. En uno de los sondeos realizados en la zona denominada como ZONA IV. VINAMARGO I, se hallaron numerosos restos cerámicos de adscripción romana, procediendo posteriormente a la excavación en extensión de los restos, hallando numerosas estructuras que corresponden a los restos de una villa romana, con un total de unos 3000 m2 de extensión del área afectada. Gran parte de las estructuras tienen continuidad en la parcela de cítricos colindante, alcanzando una superficie que desconocemos. Palabras clave: Romanización, Tardoantigüedad, villa, cerámica, termas, alfar. ABSTRACT On the occasion of the works of canalization of the Barranco de Fraga (Castellón), there were carried out a series of measures of archaeological control along the area of affection of the work close to Villamargo’s Way, in the diverse zones in which the previous exploration had detected archaeological material in surface, both Iberian and Roman and medieval. In one of the polls realized in the zone named as ZONE the IVth. VINAMARGO I, was situated numerous ceramic remains of Roman adscription, proceeding later to the open-area excavation of the remains, finding numerous structures that correspond to the remains of a Roman villa, with a total of approximately 3000 m2 of extension of the affected area. Great part of the structures they have continuity in the adjacent plot to citrus fruits, reaching a surface that we do not know. Key words: Romanization, Late Roman Empire villa, ceramics, thermal baths, po�er. 88 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 En primer lugar debemos aclarar que el presente artículo responde a un resumen de la Memoria Preliminar de la excavación de la Villa romana de Vinamargo, entregada a la Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano en febrero de 2011, ya que la memoria definitiva, y por tanto la investigación, se halla en estos momentos en una fase inicial, habiéndose estudiado parte de los materiales de forma general, y sólo algunas unidades estratigráficas parcialmente, lo que nos permite aproximarnos a un conocimiento global del yacimiento, estableciendo unas cronologías generales, así como diferenciar algunas fases y reformas, y aventurarnos a identificar algunos espacios y su funcionalidad, pero sin atrevernos a llegar a conclusiones definitivas ni profundizar en aspectos más concretos que esperamos que con la futura realización de la memoria científica definitiva queden aclarados. Por tanto, las descripciones siguientes son sólo a modo de hipótesis tras una primera aproximación al estudio de los restos y materiales hallados. Además hemos de tener en cuenta que el yacimiento no ha sido excavado por completo, desconociendo por tanto su extensión y configuración global, lo que también dificulta su interpretación y comprensión, así como la diferenciación de diversas fases y funcionalidad de estructuras que desaparecen bajo el terreno de huerto colindante. S�������� La Villa romana de Vinamargo se encuentra situada en la Plana de Castellón, cercano al actual núcleo urbano de la ciudad de Castellón, y entre esta y el litoral, a escasos 2 km del mar. Se halla junto al actual Cami de Vinamargo, camino perpendicular al mar, el cual parece tener un origen, al menos medieval, por hallarse en el entorno de la alqueria del mismo nombre, pudiendo tener un origen anterior, quizá desde época romana, comunicando la zona de la costa con el interior. Así, es probable que este camino comunicara el área costera, donde se hallan diversos enclaves ibéricos como el Pujol de Gasset o el Pujol de la Rabassota, en el Grau de Castelló, con el Caminàs, camino probablemente de origen incluso prerromano, y también con la Vía Augusta, que muchos investigadores sitúan en el actual Cami de la Cova del Colom o en las cercanías de este. Destacar que los restos de esta villa se hallan cercanos al trazado del Caminas, al igual que lo hacen en la misma Plana de Castellón, otros enclaves iberos y romanos, como por ejemplo, el poblado de Vinarragell J. Alfonso - A. Miguélez y la villa romana de Sant Gregori en Borriana, o la villa de Benicató en Nules. L� v���� ������ ��� C����� �� V�������� Respecto a la construcción de la villa, en primer lugar se han documentado una serie de trabajos de acondicionamiento del terreno previos, con el objeto de igualarlo, ya que el terreno presenta una pendiente natural hacia el este. Esta pendiente, queda reflejada en la propia villa, ya que el desnivel, aunque no tan exagerado, se observa también en la base y nivel estéril de las estructuras. Así, queda patente también con la presencia de dos canalizaciones en dirección norte-sur a modo de cloacas, desagües o canalizaciones, una situada en una calle interna, en la zona este, y la otra se sitúa por debajo de las habitaciones que flanquean el denominado PATIO 3, por el oeste (fig. 2). D���������� ����� ������ � �� ��������� Los restos documentados hasta el momento indican que la construcción se articula a ambos lados de una calle interior situada al este, con una canalización o acequia central, perteneciente a los momentos fundacionales. A ambos lados de esta calle se construyen las diversas edificaciones que conforman el conjunto de la villa. Por un lado, al este, se hallan las estructuras más arrasadas, con toda una serie de estancias cuadrangulares, de uso concreto indefinido pero que podrían responder a zonas de almacenaje, ya de productos agropecuarios o aperos. Desconocemos si se articulan entorno a otro patio, y por lo que podemos observar, tienen fachada, probablemente parcial o totalmente porticada, recayente a la calle interior. En la primera fase de ocupación de este entorno, antes de la construcción de esas estancias cuadrangulares, encontramos una serie de canalizaciones que se hallan amortizadas por los muros. A su vez, se observan al menos dos fases constructivas, datables entre los siglos II-III d. C. La villa romana del Camino de Vinamargo (Castellón) 89 Fig. 1. Ortofoto de la Villa romana del Cami de Vinamargo. (Global Alacant, S.L.) La técnica constructiva es similar a la del resto de la villa, con muros de mampostería de opus incertum, con anchos que van de los 50 a 65 cm, no conservando ningún vano ni acceso entre las estancias, por lo que nos hallaríamos ante niveles de cimentación. Por otro lado, también se tiene acceso, en la esquina SW, hacia una estancia con los restos de una pequeña balsa cuadrangular, con canales a base de imbrices a modo de entrada y salida de agua, y al menos dos dolia, contemporáneo a las termas. En la zona oeste de esta calle interior, se hallan la mayoría de estructuras que hemos excavado, y que si bien parece que en un primer momento corresponden al núcleo principal de la villa o pars urbana, además de otras de la pars rustica y fructuraria, con posterioridad, entre los siglos III-IV d. C., esta pars urbana se desplazaría, con toda probabilidad hacia el sur, en la zona no excavada, con una reforma y nueva definición de los espacios, añadiéndose las termas, el horno, etc. Su funcionalidad presenta diversas interpretaciones; podría ser un espacio para la decantación de la arcilla, relacionada con el horno anexo y el canal de agua proveniente del PATIO 2. Como decíamos, en la habitación situada al sur de la anterior, e introduciéndose en el corte estratigráfico y límite del área excavada, se hallan los restos de un furnus, probablemente cerámico. Las diversas estancias se articulan, básicamente, entorno a tres patios, siguiendo una estructura y distribución típicamente romana, al modo itálico, con un espacio central alrededor del cual se distribuyen las diferentes estancias, ya sean de la pars rustica o de la pars urbana (fig. 2). El PATIO 1, situado en el centro, al que consideramos que se accedería desde la zona norte, donde no se conservado el muro de cierre, que se destruiría, probablemente, con la ampliación del actual camino de Vinamargo y la acequia paralela ya en época contemporánea. Este patio conserva un pórtico con cuatro bases de pilar o columna. Este espacio abierto, comprende varios elementos diacrónicos, ya que por un lado hallamos dos canalizaciones oblicuas, desde la esquina NE hacia la parte sur central. Además, en un momento avanzado, se construye un pozo con otra canalización, que impedirá el acceso hacia el PATIO 2 en carro. Desde este patio se accede a la zona sur, al área de termas, a través de un vano, hacia la zona del praefurnium y estancia anexa, pero en una fase más avanzada FASE II-III, cuando estas termas ocupan parte del espacio sur del patio (ss. III-IV). Del horno, sólo quedan los restos de la base y apenas nada del alzado del focus o ignis (cámara de combustión), de tipología circular, con 280 cm de diámetro, conserva también el praefurnium o boca de alimentación del combustible, de 265 cm de largo, que se realizaría desde otra estancia situada al sur y oeste, fuera de la zona de excavación. En este horno se podrían haber cocido las cerámicas halladas en la UE 779, que describimos más adelante, y que corresponden a producciones propias de la villa. Así, si bien desconocemos la actividad principal de la explotación agropecuaria que constituye la propia villa, sí que en ella se desarrollarían otras actividades paralelas y en este caso, conocemos que producían al menos cerámica, considerando que no es esta la actividad principal. Desde este primer patio se tendría también acceso al PATIO 2, situado al oeste, que responde a un patio interior, con acceso centrado respecto a la fachada este, a través de una puerta con un pasillo o pequeño corredor, a través del pórtico (fig. 3). En este pequeño pasillo de acceso que comunica ambos espacios abiertos quedan restos de las quicialeras de una puerta de doble hoja, con restos de en- J. Alfonso - A. Miguélez 90 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Fig. 2. Planta de la villa romana del Camí de Vinamargo. Propuesta de interpretación de espacios. En el lado oeste, en la fachada interna, se conserva una pequeña balsita con una canalización de desagüe en dirección sur y otra en dirección este, que discurre a lo largo del patio, atravesando la puerta, hacia la zona de la balsa de la habitación de las dolia, junto al horno. En este espacio, al igual que en el resto de la villa, se observan diversas reformas y ampliaciones, aunque no a nivel de cambio de uso, ya que consideramos que se trata de una zona de almacén, estabulación e incluso en algún momento, de hábitat. Fig. 3. Vista del pasillo de comunicación entre los patios 1 y 2. Se pueden observar las quicialeras, así como uno de las canalizaciones. losado, y en la parte del pasillo recayente al PATIO 2 se documentan en las esquinas sendas piedras redondeadas, situadas allí para proteger la esquina de las ruedas del carro. La tipología responde a un patio central cuadrangular alrededor del cual se distribuyen una serie de estancias, con accesos a través de vanos, siguiendo modelos itálicos; las diferentes estancias se hallan rebajadas respecto a la cota del patio. Originalmente, responde a un patio sin estancias alrededor y rodeado por una tapia; este patio, en una segunda fase, se amplia hacia el oeste, confiriéndole forma rectangular, y se le adosan toda una serie de estancias alrededor, totalmente simétricas. Así, el frente este, presenta cuatro habitaciones cuadrangulares, de unos 10-12 m2, situadas a ambos lados del pasillo. El frente oeste, presenta cinco habitaciones, en este caso ligeramente mayores, con 15-16 m2. En el interior de la habitación central hallamos los restos de una estructura cuadrangular, que interpretamos como el arranque de una escalera, y en el exterior, junto al vano de entrada, se le adosa la pequeña balsita o fuente donde se recogería el agua de lluvia. La villa romana del Camino de Vinamargo (Castellón) 91 Fig. 5. Vista de la zona del praefurnium en el área termal. Fig. 4. Furnus. Fig. 6. Detalle de la natatio en el área termal. Por último, los frentes norte y sur también son simétricos, con tres habitaciones en cada lado, las situadas al este, más pequeñas y cuadradas, de entre 1012 m2, y una tercera habitación rectangular, de mayor tamaño, la norte de 30 m2 y la sur de 21 m2. Respecto al área termal, consideramos que corresponde a la fase II-III de la villa, a partir del siglo III y IV d. C., ocupando y destruyendo estructuras y espacios anteriores. Hemos hallado e identificado el furnus y el praefurnium, con acceso a través de un vano y otra habitación desde la parte sur del PATIO 1. A su vez, al este de las anteriores, se han hallado dos habitaciones más, la que tiene acceso directo desde el patio, que podría ser el frigidarium, con una pequeña piscina en alto de apenas 155 x 228 cm, y desde la cual se accedería a otra estancia situada al sur, con restos de pilae de un hipocaustum, por lo que podría responder al caldarium, e intermedia con la natatio hay otra sala, quizá el tepidarium. Se documenta también los restos de una letrina, situada al norte de la natatio (fig. 4-7). se completara el trabajo, se podría comprender mejor todo este espacio, que quizá se halle anexo a la nueva pars urbana situada al sur a partir de los siglos III-IV d. C. Señalar que esta área termal corresponde a una zona no excavada completamente, ya que hay estancias que se hallan en el límite de la obra y no han podido ser documentadas, por lo que si en algún momento Las estructuras que se sitúan entre el PATIO 1 y la calle interior situada al este del área excavada, son las que más difícil comprensión tienen, ya que se ob- Fig. 7. Detalle de las pilae. 92 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. Alfonso - A. Miguélez Los muros, en la zona central y norte, presentan las mayores envergaduras de todo el yacimiento, con alturas conservadas que llegan a los 90-100 cm, algunos de robusta construcción que podrían indicar la presencia de un piso superior en sitios concretos del yacimiento, dado que tienen una anchura que alcanza los 90 cm, a diferencia del resto que oscilan entre 50-60 cm. En la zona situada más al oeste de la villa, se documenta una de las últimas ampliaciones realizadas, que correspondería a una fase ya tardía. Fig. 8. Vista del patio 3, con detalle de los diferentes muros y el impluvium. servan numerosas reformas, ampliaciones y reducciones de espacios. Entendemos que aquí que se hallaría en la fase I, desde finales del siglo I y el siglo II d. C. el núcleo de la pars urbana, con un gran patio central, con pórtico perimetral y un impluvium en el centro, con toda una serie de estancias alrededor, siguiendo el modelo de casa romana. El acceso se realizaría desde la parte este, que se halla porticada, y separada y sin acceso desde el PATIO 1. Toda esta zona se halla bastante desconfigurada por las reformas posteriores, pero se observa el gran patio, con restos de algunas de las columnas y algunas de las habitaciones, de las que de momento no hemos identificado más que una gran sala rectangular, situada en la esquina NE, con un pavimento de opus caementicium, no demasiado bien conservado. Tendría acceso directo al pórtico interior del patio. Al norte, parece hallarse un corredor con funcionalidad indefinida. El resto de estancias no han sido interpretadas (fig. 8). En este espacio, hay al menos dos fases más de ocupación, con ocupación del espacio del atrium o patio interior, ya en el siglo III-IV, momento en el que a modo de hipótesis consideramos que la pars urbana se desplaza, probablemente más hacia el sur, contemporáneo a la construcción del área termal, reduciéndose el patio al mínimo espacio, con otra serie de estancias alrededor, y que podrían tratarse de zona de habitación del servicio y trabajadores de la explotación agropecuaria, porque en principio, no parece zona de almacenaje, ya que la existencia de diversos hogares nos llevan a la primera consideración. Los restos de estructuras situadas en las cotas superiores, con muros más anchos y paramento diferente, más tosco, nos lleva a pensar en una ocupación tardía, alcanzando incluso el siglo V-VI d . C. Se corresponde con un módulo que aparece adosado a las habitaciones oeste del PATIO 2, siendo a su vez totalmente independiente de ésta, ya que no se halla comunicada con el patio, y el acceso a este conjunto de estancias sólo podría realizarse desde la zona exterior, es decir, abandonando el patio. En este módulo se localizan un total de 6 habitaciones, que parecen estar comunicadas entre ellas – se ha identificado uno de los vanos de acceso, el resto solo han podido documentarse parcialmente- a las que se accede por la zona sur, a través de una amplia estancia de forma rectangular. Dentro del conjunto destacan una pequeña habitación rematada por un ábside en su lado sur, que aparece flanqueada por dos habitaciones de forma cuadrangular, formando un conjunto simétrico al que desde el principio atribuimos una funcionalidad especial e importante dentro del conjunto de la villa. Esta hipótesis se ve reforzada por la aparición, en una gran habitación – la más amplia de todo el conjunto- contigua a la habitación absidiada, de un enterramiento infantil o suggrundaria, que describiremos más adelante (fig. 9). Desgraciadamente esta es una de las zonas donde los restos se encuentran más arrasados, pudiendo documentarse únicamente parte de las cimentaciones de los muros y en algunos casos tan sólo una o dos hiladas del zócalo de mampostería de estos. En todos los casos se han utilizado para su construcción mampuestos irregulares trabados con barro, sin que podamos documentar el uso de argamasa en este módulo. En las cimentaciones, estos mampuestos tienden a ser de mayor tamaño e irregularidad, mientras que en los zócalos se colocan los bloques más grandes en la cara exterior del muro, apareciendo estos algo escuadrados, y rellenando el interior del muro con pequeños bloques y ripios de carácter más irregular. En algunos tramos conservados de estos podemos apreciar la técnica constructiva del espicatum o pseudoespicatum. Debemos suponer que para el alzado de los muros se utilizó, al La villa romana del Camino de Vinamargo (Castellón) 93 Fig. 9. Vista de la habitación con ábside, en la zona que interpretamos como zona de uso religioso. Fig. 10. Detalle de la técnica constructiva de las cimentaciones y alzados de los muros. igual que en el resto de estructuras de la villa, el tapial de tierra. De igual forma, apenas se han podido recuperar escasos fragmentos de cerámica, sobre todo de común romana, lo que dificulta la datación de los restos. con barro, (opus incertum, no tratándose en ningún caso de un opus vi�atum); con alturas de aproximadamente 50 centímetros, aunque en algunos casos estos zócalos alcanzan los 90 cm de altura, con el objeto de salvar los desniveles del terreno original. En las proximidades de este edificio hallamos un ritual de suggrundaria o inhumación infantil, acompañado de ajuar cerámico, con una tegula cubriendo una pequeña fosa de unos 40 x 60 cm y de sólo unos 20 cm de profundidad. En la fosa sólo aparece una clavícula y una mandíbula en la que se ha colocado una moneda, que aparece perforada, reproduciendo el característico ritual de enterramiento romano, junto a una jarrita que responde a una forma de cerámica de mesa o uso común. A su vez, en otra de las habitaciones, la situada al más sudeste en este conjunto, hallamos un basurero (UE 710) donde encontramos, además de gran cantidad de restos de fauna, malacofauna y carbones, cerámica conformada a mano o a torneta, asociada a otras producciones también encuadrables en un periodo romano tardío de los siglos V-VI d. C., como ánforas ebusitanas o africanas de cocina. L�� �������� ������������� La técnica constructiva utilizada, en general, parece responder al mismo patrón, incluso en las distintas fases de ocupación y reformas documentadas. Se trata de cimentaciones construidas a base de piedras de pequeño tamaño trabadas con tierra, con un zócalo de mampostería más o menos regular, con 3-4 hiladas de piedras escuadradas en su cara externa y dispuestas en hiladas horizontales, unidas también El alzado de los muros no se ha conservado in situ en ningún caso, pero a juzgar por el tipo de derrumbe documentado, caracterizado por un estrato de tierra arcillosa de coloración rojiza, muy compacta, consideramos que estaban construidos con la técnica del tapial de tierra (fig. 10). De hecho, en algunos tramos de muros, aún podemos observar una tendencia a la regularización de los lomos, incluso con fragmentos de tegula, dolia y ladrillo, para a partir de ahí alzar con el tapial de tierra. Cabe la posibilidad de que se utilizaran también en algunos casos alzados de adobe, del que también se han hallado restos, aunque más escasos. Respecto a las cubiertas, se documentan restos de derrumbes, con abundantes tegulae e imbrex, que indicarían su utilización en las techumbres, aunque no en todas las estancias y habitaciones. Esta técnica constructiva se va a utilizar en prácticamente todas las fases documentadas en el yacimiento, a excepción de una serie de estructuras en las que el mortero aparece utilizado como traba o a modo de revestimiento, por ejemplo, en las termas, construidas en la 3ª fase, se utiliza la argamasa como base, aunque el alzado sería también en tapial, así como en el forrado del muro perimetral del PATIO 2, también con argamasa, o en todas las canalizaciones y canales J. Alfonso - A. Miguélez 94 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 hallados, que pese a responder a diferentes fases constructivas, también son de argamasa. P��������� � �������������� �� ��� ������� �� ��� ���� Tan sólo hemos documentado dos pavimentos in situ, uno de opus caementicium situado en una amplia estancia rectangular situada en la esquina NE, correspondiente a la primera fase de ocupación, y un pavimento de ladrillos reutilizados, en la estancia central oeste del PATIO 2, correspondiente a una fase más tardía (fig. 11). Desconocemos si hubo más pavimentos, pero es posible que la mayoría respondieran a suelos de tierra, siendo pocos los casos en los que estos se han podido documentar. También hemos hallado algunos restos de empedrados, situados en zonas de paso comunes y/o situadas al aire libre en espacios exteriores de la edificación, o preparados de cal en alguna estancia. En la zona de las termas, al oeste de la natatio, hemos hallado abundantes restos de piezas cerámicas romboidales, pertenecientes con toda seguridad a un pavimento de opus reticulatum que pudo ubicarse en esta zona. Respecto a la documentación de algún mosaico, tan sólo se ha documentado la existencia de gran cantidad de teselas amontonadas en la esquina de una habitación, que interpretamos como un lugar de acopio, ya que el mosaico se hallaría en la pars urbana situada en este momento en otra parte de la villa, probablemente más hacia el sur. Encontramos teselas pétreas de diversos tonos, así como vítreas y cerámicas, características de finales del siglo III y IV, momento en que consideramos que hay un cambio en las funciones y reestructuración de la villa y la zona más noble cambia de ubicación. Respecto a los revestimientos de los alzados de los muros, hemos hallado diversos fragmentos dispersos en varias unidades estratigráficas correspondientes a diferentes fases. Destacan algunos fragmentos de mármol, uno de ellos con restos de epigrafía, en estos momentos en fase de estudio. Han aparecido restos de estuco y enlucidos, algunos de ellos con restos de pintura amarilla, verde y/o roja, y en un caso, con restos de decoración floral. No hemos hallado en ningún caso el revestimiento in situ ,a excepción de unos pequeños fragmen- Fig. 11. Detalle del arranque de la escalera (UE 440) y pavimento de ladrillo (UE 439) en una de las estancias del patio 2. tos de estucos blancos conservados en la parte exterior del muro de las habitaciones situadas en lo que parece responder a un pasillo o corredor, cubiertos por otro muro adosado o banco, y que no se ha excavado para su mejor conservación. L� ������� ��������. Aunque en estos momentos estamos realizando el inventario, catalogación y estudio de los diversos materiales arqueológicos, podemos avanzar algunos resultados de forma general. En cuanto al material cerámico, cabe destacar la gran cantidad de restos recuperados, tanto de cerámicas de transporte y almacenaje, como vajilla fina de mesa de diferentes procedencias y tipología. En primer lugar, destacar la abundancia de restos de terra sigillata hispánica, tanto de formas lisas como decoradas, siendo las formas más abundantes los platos Drag. 15/17, y la copa Drag. 27 en cuanto a las formas lisas, y los cuencos Drag. 27 y Drag. 39 en las decoradas. Es en este soporte TSH, sobre todo en las formas lisas, donde encontramos una gran variedad de sigillum, la mayoría incompletos o de difícil lectura, y también numerosos restos de epigrafía incisa, a modo de graffiti (fig. 12). En cuanto a las importaciones africanas, encontramos tanto cerámicas de cocina, siendo las formas más representativas la cazuela Hayes 23B (Lamboglia 10A), y la olla Hayes 197, como vajilla de mesa, o terra sigillata A C y D. Encontramos además gran cantidad de cerámica de uso común local y de importación, de cocina, almacén y transporte, como dolia y ánforas de diferente tipología y procedencia - Dressel 2.4, Dressel 20, La villa romana del Camino de Vinamargo (Castellón) 95 Fig. 12. UE 700. Plato de terra sigillata hispánica, forma Drag. 15/17. Presenta restos de un grafito “…ITICENIS”.. Fig. 14. Forma completa de cantimplora, con decoración incisa a base de un rosetón central; producción propia de la villa.. Fig. 13. Detalle de sigillum inciso en varias de las cantimploras halladas; producción propia de la villa.. Tripolitanas, etc.-, algunas de ellas halladas in situ, y encuadrables en un contexto de los siglos I-V d. C., todo ello junto a materiales más modernos que alcanzan los siglos V-VI d. C. en alguno de los vertederos que corresponderían a la última fase de ocupación y abandono de la villa. Por otro lado, se han recuperado gran cantidad de restos de material de construcción como son tegulae, imbrex y la�eres, de varios tamaños y formatos. Otros materiales hallados son los metálicos, como diversas monedas, fíbulas, dos broches de bronce de cierta calidad artística, con decoración figurativa, cencerros, clavos, plaquitas, etc. Muy abundantes también son los restos de hueso trabajado, con varios alfileres de cabello (acus crinalis) de diferentes tipologías – cabeza de piña decorada, cabeza ovoide o esférica, punzones (subulae), agujas de coser (acus), mangos de cuchillo, piezas de bisagra, etc. En cuanto al vidrio, lo que más abunda son los restos de lo que serían paneles de vidrio plano utilizados para el cerramiento de ventanas, y que documentamos en todo el yacimiento desde los niveles superficiales. Los restos de recipientes de vidrio son también muy abundantes, aunque estos aparecen siempre muy fragmentados. Se trata sobre todo de pequeños recipientes fabricados en vidrio transparente muy fino. También, aunque es bastante más escaso, encontramos fragmentos de vidrio azul o turquesa, destacando los restos de un pequeño plato de pasta vítrea en tonos morados. Dentro de los materiales de vidrio no podemos olvidar el gran conjunto de teselas recuperado, con una gran variedad de tonos que va del azul cobalto al turquesa, verde, amarillo e incluso rojo intenso. En cuanto a los restos de fragmentos de placas mármol, únicamente se han hallado restos de epigrafía en uno de ellos. J. Alfonso - A. Miguélez 96 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 De las diversas Unidades Estratigráficas estudiadas hasta el momento, queremos destacar la UE 779, situada en la zona exterior de la villa, junto al muro que la delimita por el Norte, donde se halló una fosa utilizada como pequeño testar o basurero en el que se depositaron los deshechos de cocción de una producción cerámica propia de la villa, que incluye cantimploras, anforillas, lucernas de disco y de volutas, y lo que interpretamos como las extremidades inferiores o badajos de tintinnabula o exvotos, de los que desgraciadamente no hemos hallado ninguna más de sus partes. Datamos este conjunto en torno a los siglos II-III d. C. (fig. 13-14). Se trata en todos los casos de piezas hechas a molde – los cuales no se han hallado-, caracterizadas por pastas homogéneas y compactas, con desgrasante de puntos de cal y mica plateada, y tonos que van desde el gris azulado al rosado, predominando las cocciones reductoras. Muchas de ellas aparecen retorcidas y deformadas, o con evidentes fallos de cocción. Junto a estas piezas encontramos también varias pellas de arcilla amasadas, cuyas marcas indican que sirvieron al alfarero para colocar y sujetar las piezas en el horno en el momento de la cocción. Relacionamos este hallazgo con la aparición en el sector sur de la villa de un posible horno de cocción cerámica, del que ya hemos hablado anteriormente. También interesante resulta el conjunto de cerámicas a mano o torneta hallado en varios basureros situados en la ampliación oeste. En concreto, en la UE 710, nivel donde abundan los carbones y restos orgánicos, encontramos grandes cantidades de esta cerámica, caracterizada por una pasta granulosa y dura, de fractura irregular y coloración predominante oscura, con tonos que van del marrón chocolate al rojizo hasta gris oscuro, y sobre todo el negro. En ellas se distinguen abundantes desgrasantes minerales, como cuarzo blanco, caliza, pequeñas láminas de micas e incluso chamota. La mayoría presenta paredes y bordes irregulares, apreciándose en algunos casos las digitaciones del alfarero. En otras piezas la superficie parece alisada o raspada. En cuanto a las formas, las piezas aparecen muy fragmentadas, pero podemos distinguir bases planas y acodadas, y bordes ligeramente reentrantes e indiferenciados. Todas ellas aparecen junto a otras producciones también encuadrables en un periodo romano tardío del siglo V-VI d. C., como ánforas ebusitanas o africanas de cocina, que se hallan en fase de estudio. El hallazgo de materiales cerámicos y pétreos anteriores al siglo I d. C., denotan la existencia de algún yacimiento arqueológico más antiguo en un en- torno no muy lejano, aunque no consideramos que se halle en nuestro emplazamiento, en referencia al hallazgo de una punta de aletas y pedúnculo, un hacha de piedra pulida o algunos fragmentos de cerámica y algunas monedas ibéricas recuperadas. Aunque escasos, son también muy significativos los hallazgos de restos de cerámicas andalusíes de los siglos X-XII, que parecen responder a expolios de material de construcción y tal vez a alguna ocupación esporádica, ya que se trata de un par de vertederos y zanjas de expolio de material de construcción que aparecen rellenados con fragmentos de cerámica romana pero también andalusí, y que se deben relacionar con la existencia en las proximidades de una alquería andalusí, con restos documentados de diversos silos, situados al oeste, además de toda una serie de estructuras datables en época andalusí (ss. X-XIII) e incluso feudal (ss. XIV-XV), en este caso al este de la villa romana, también junto al Camino de Vinamargo. C����������� De forma general y a falta de completar el estudio de las estructuras, espacios y cultura material, que se está llevando a cabo en estos momentos, pasamos a hacer una serie de consideraciones. - La Vil.la romana del Cami de Vinamargo, corresponde a los restos de un yacimiento con ocupaciones datadas entre los siglos II y el VI d. C. - La villa no se halla completamente excavada, ya que en el límite sur de la afección de las obras, quedan por excavar un número indeterminado de metros cuadros. Por tanto no se ha documentado la planta completa de la villa, desconociendo cual puede ser su extensión total. - Aún así, la Villa romana de Vinamargo se trata del yacimiento arqueológico parcialmente excavado de época clásica de mayor extensión de la provincia de Castellón, con aproximadamente 2.750 m2 de superficie construida y una excavación total de unos 3.500 m2. - De las estructuras y niveles de ocupación hallados, se desprenden varias fases de ocupación, así como reparaciones y modificaciones de los espacios. - El modelo de urbanismo corresponde a modelos típicamente romanos de inspiración itálica, con diversos módulos simétricos unos junto a otros, con un patio central en torno al cual se articulan las diversas estancias alrededor, además de una calle interna, para distribuir diversos espacios y funciones. La villa romana del Camino de Vinamargo (Castellón) - Esta villa romana responde a una explotación agropecuaria, propiedad de un personaje del cual desconocemos su identidad, pero que sin ninguna duda, sería un rico patricio, que quizá pudiera tener su residencia en la vecina Saguntum. Desconocemos cual era su actividad agropecuaria principal, de la cual no hemos hallado indicio, pero debemos suponer que de forma secundaria al menos tenía un horno de producción cerámica de carácter local y también explotarían el territorio circundante (olivo, vid, cereales, frutales, huertas, ganado bovino, ovino, porcino,…), además de tal vez cáñamo o lino e incluso salazones, por tratarse de una zona cercana a la marjal. - Hemos documentado gran parte de los típicos espacios que forman parte de una villa, con la pars urbana original, modificada posteriormente como pars rustica, junto al resto de estancias también de carácter rustico con diversos almacenes, establos, habitaciones del servicio, esclavos… e incluso fructuario, con una zona de hornos y estancias anexas. - Los espacios documentados responden a una villa original, probablemente de menor tamaño, y que a partir del siglo III-IV d. C., sufre una ampliación importante, de la cual no hemos hallado restos, porque a modo de hipótesis, proponemos que se halla en la zona no excavada situada al sur. Así, tenemos documentada la pars urbana original, muy modificada, y que a partir de ese momento, se convierte también en zona rustica. Por tanto, a partir del siglo III-IV d. C., el yacimiento respondería a una villa de gran extensión de la que tan sólo hemos documentado la pars rustica, una pequeña área de la pars fructuraria y de la pars urbana, solo parte de las termas. - Se han documentado parte de las estancias que formarían el área termal, ya que en parte se hallan en la zona no excavada, al sur del límite de afección de la obra. - Se ha hallado una gran cantidad de material arqueológico característico de los siglos I a VI d. C., sobre todo cerámico, abarcando la mayoría de tipologías, formas y decoraciones, aunque también un interesante lote numismático, en fase de estudio, y otros materiales metálicos, vidrio, óseo, malacofauna y pétreo, con restos de mármol, del que destaca sólo un pequeño fragmento con restos de epigrafía, además de teselas de mosaico o algunos escasos restos de estucos y pintura muraria. - Hemos hallado escasos indicios de elementos de lujo, por ejemplo, mosaicos, que quizá se hallen en la pars urbana, y de los que sólo hemos documentado algunos fragmentos residuales, como una acumulación de teselas pétreas, de cerámica y vidrio, que datarían 97 de finales del siglo III-IV d. C., algunos fragmentos de mármol o los pocos restos de pintura, todos ellos fuera de su contexto original. - De todas las zonas, resaltar en último lugar el módulo constructivo situado más hacia el oeste, independiente del resto de la villa, del que destaca la habitación absidiada, con restos de probable ocupación entre los siglos V-VI d. C. Este conjunto se halla muy arrasado, y con una ocupación que no podemos detallar actualmente, pero a modo de hipótesis, podría responder a una zona de carácter religioso de tipo privado, donde pudieron desarrollarse rituales, en los que cabria pensar en la posible introducción del Cristianismo. - Respecto a las diferentes períodos de ocupación, podemos avanzar, a modo de hipótesis, que habría al menos 6 fases: • Fundación de la villa, a finales del siglo I o inicios del siglo II d. C. • FASE I. Siglo II d. C. • FASE II. Ampliaciones, segunda mitad siglo II y durante el siglo III d. C. • FASE III. Modificación espacios. Ampliación importante de la villa. Finales siglo III – siglo IV d. C. • FASE IV. Abandono de gran parte de espacios. Siglo V d. C. • FASE V. Ocupación esporádica de algunos espacios, finales siglo V a mediados siglo VI d. C. • FASE VI. Expolio período andalusí, siglos XIXIII. B����������� – ALAPONT MARTIN, Ll. / BOUNEAU, C. :“Les sépultures périnatales du vicus de Falacrinaae (Ci�areate, Italia)” en Evidences Anthropologiques du rituel des suggrundaria. Bulletins et Mémoires de la Société d’Anthropologie de Paris, 2010. – ALBIACH DESCALS, R. – DE MADARIA, J.L. (coords.): La villa de Cornelius. Ed. S.I.P. Diputació de Valencia, 2006. – ARASA GIL, F.: “Las villas. Explotaciones agrícolas” en Romans i visigots a les terres valencianes. S.I.P. Diputació de Valencia. Pag. 161-166, 2003. – CAYON, J.R. : Compendio de las monedas del Imperio romano. Vol. I. De Pompeyo el Grande (81 a.C.) a Julia Domna (198 d.C.). Madrid, 1995. – COLL CONESA, J.:”Hornos y producción de cerámica romana en la Comunidad Valenciana” en Recientes investigaciones sobre producción cerámica en Hispania. Ed. Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí. Valencia. pag. 171. Tipo 1B, 2005. 98 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 – GAIO, S.: Quid Sint Suggrundaria, La Sepoltura Infantile a Enchystrismos di Loppio-S. Andrea (TN). Annali dei Museo Civico Rovereto, Vol. 20, p. 53-90, 2004. – MATTINGLY, H. – SYDENHAM, E.A.: Roman Imperial Coinage, vol. II. Vespasian to Hadryan. London, 1930. – MATTINGLY, H. – SYDENHAM, E.A.: Roman Imperial Coinage, vol. III. Antoninus Pius to Commodus. London, 1930. – ROCA ROUMENS, M. – FERNANDEZ GARCIA, M.I. (coords.): Introducción al estudio de la cerámica romana. Una breve guía de referencia. Ed. Universidad de Málaga, 2005. – ROSELLO MESQUIDA, M.: Dossier del Curso Introducción al registro cerámico de Valentia y su territorio en la Antigüedad Tardía (Siglos V-VII d.C.). Curso de J. Alfonso - A. Miguélez Formación Complementaria en Arqueología. Colegio Oficial de Doctores y Licenciados en Filosofía y letras de Valencia y Castellón. Sección Arqueología, 2010. – REYNOLDS, P.: “Cerámica tardorromana modelada a mano de carácter local, regional y de importación en la provincia de Alicante”, en Lucentum, IV. Universidad de Alicante, pags. 245-267, 1985. – REYNOLDS, P.: El yacimiento tardorromano de Lucentum (Benalúa-Alicante). Las cerámicas finas. Museo Arqueológico Provincial. Alicante, 1987. –REYNOLDS, P.: Se�lement and po�ery in the Vinalopo Valley, Alicante, Spain. A.D. 400-700. British Archaeological Reports, International Series, nº 588. Oxford, 1993. EL JACIMENT ROMÀ DEL PITXERÍ. OLOCAU JOSEP LLUÍS FERRER - ADRIÀ PITARCH RESUM Aquest article reflecteix els resultats de la intervenció al jaciment de El Pitxerí a Olocau (Camp del Túria, València). Les estructures trobades mostren la part industrial de fabricació de vi i oli d’una vil.la romana. Les cronologies abarcarien tres nivells d’us dintre del jaciment des del s. I dC fins al s. III-IV d.C. Paraules clau: Pitxerí, pars rustica, cela vinaria, torcularium, vi, Olocau ABSTRACT This article reflects the results of the archaeological excavation at the site of the Pitxerí in Olocau (Camp del Turia, Valencia). The founded structures are industrial manufactures of wine and oil in a Roman villa. The chronologies are divided in three levels of use of rhe se�lement, from s. I AD to s. III-IV A.D Keywords: Pitxerí, pars rustica, torcularium, wine, Olocau 100 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. Ll. Ferrer - A. Pitarch ₁. I����������. El Pitxerí és un jaciment d’època romana que es troba ubicat al terme municipal d’Olocau, comarca del Camp del Túria. Aquest jaciment ha estat excavat parcialment degut a una actuació d’ampliació produïda a la CV-25, en obres per a la millora d’aquesta carretera, les quals afectaven de forma directa aquest jaciment. L’obra afectava el jaciment degut a que el traçat proposat per l’empresa encarregada, travessava literalment, el jaciment. Aquest era conegut d’antic i està protegit dintre del catàleg de jaciments arqueològics de la Conselleria de Cultura del País Valencià. Per tant, amb aquesta proposta s’havia de reali�ar una actuació prèvia per tal de interpretar que és el que podíem tenir en aquest punt. S’observava l’existència d’estructures romanes visibles però la possibilitat d’existir més estructures relacionades amb aquesta era possible, tal i com va manifestar-se posteriorment. Per tant davant aquests fets es va declarar la necessitat de reali�ar una variació de la carretera per un traçat alternatiu que no afectes les restes. El jaciment mostrava evidents signes de ser interessant, amb una potència estructural i una bona conservació, ja que els murs tenien una alçada considerable (més d’un metre i mig) i es tractava d’un edifici perfectament delimitat. El jaciment, sense saber més enllà del que s’havia publicat anteriorment pel S.I.P , havia estat bastant afectat per les alteracions produïdes als camps del voltant i la carretera CV-25, on les obres produïdes mostraven el terreny natural al seu tall. Per sort quedava part del turó on es conservaven les restes documentades a la intervenció arqueològica. Aquest estat inicial del jaciment va motivar que en les conclusions de la precitada prospecció arqueològica s’indiqués al punt I2: “Respecto al Yacimiento Arqueológico de El Pitxerí, podemos concluir que encontramos elementos, que por su entidad, exigen una modificación del proyecto evitando su afección al yacimiento”. Una primera prospecció als camps dels voltants evidenciaven aquest fet ja que les importants modificacions reali�ades al territori per motius agrícoles (sobretot als anys 50 i 60 amb la introducció de la taronja en aquesta zona) havien afectat a gran part del jaciment. Tot i així en algunes parcel·les veïnes continuaven conservant-se restes constructives i materials ceràmics. L’excavació es va reali�ar de forma manual i mecànica, amb una neteja prèvia dels nivells orgànics que van possibilitar tenir una primera impressió de la planta que tenia el jaciment en aquest punt. Es va Fig. 1. Situació de la vila romana. Fig. 2. Estat previ Pitxerí. usar, en tota la intervenció, la metodologia emprada comunament en arqueologia, el mètode Harris per tal d’efectuar un treball de investigació el més correcte possible. A més, la documentació fotogràfica i planimètrica es van reali�ar per tenir un major coneixement i documentació de les restes. També es van aplicar sistemes de documentació actuals que milloren els resultats de les excavacions en el que es refereix a la fotografia i planimetria, ja que es van reali�ar varies orto-fotos per situar alguns elements significatius del jaciment. El jaciment ha ofert importants resultats ja que s’ha documentat de forma arqueològica una zona de fabricació de vi i oli amb un bon grau de conservació. L’excavació de les dependències amb funcionalitat agrícola-industrial posa de manifest, tal com indica Aguilar (Aguilar 1991) la importància de cara a reali�ar qualsevol estudi futur de les activitats econòmiques i de producció. Per tant, podem assenyalar que les obres reali�ades a la CV-25 han permès de forma directa docu- El jaciment romà del Pitxerí. Olocau mentar part d’aquest jaciment que estava parcialment destruït, mostrant a continuació un detallat resum de les troballes efectuades i una interpretació inicial de la intervenció reali�ada, sempre a falta de poder excavar més i poder extraure millors conclusions del mateix. S’ha de comentar que el jaciment, tot i que es va veure afectat per les obres en una part, va estar degudament protegit i conservat per a futures actuacions, buscant sempre la solució mes adequada per no afectar-lo i sempre amb el consentiment i autori�ació de la Direcció Territorial de Patrimoni. ₂. A����������. La implantació del model productiu romà transformà completament els models anteriors ibèrics implantant en el territori una nova distribució de la propietat, així com altres models de producció, transformació i comerciali�ació. No obstant això al Camp del Túria ens podríem trobar amb perdurabilitat de models indígenes anteriors (González 1996). González planteja la hipòtesi d’una estructura parcel·lària conformada per dos eixos perpendiculars: la carretera Llíria-Olocau (CV-25) i la carretera València–Ademús (CV-35) (González 1996) i interpreta que la seva ortogonalitat podria indicar que es tracta d’una estructura parcel·laria de tipus centuriat. Corroboraria aquesta qüestió, segons González, el nimfeu de l’ermita de S. Vicent i el jaciment de El Pitxerí entre altres. El jaciment de El Pitxerí es troba prop de l’antic camí d’Olocau, camí que permet un accés més curt entre el Camp del Túria i la vall del Palància. Segons Pérez Mínguez (Pérez Mínguez 2006) aquest viari estaria jalonat de vil·les ben comunicades amb l’actual Llíria (vil·les de la Foia de la Monja, Hospitalet, Maimona, El Pitxerí , El Tollo i La Cella ) així com el forn romà de La “Cargadora”, prop d’Olocau (fig. 1). Ubicat al sud del terme municipal d’Olocau a 210 mnm, El Pitxerí és un jaciment conegut des d’antic1. En la fitxa d’inventari de la Direcció General de Patrimoni s’indica que es tracta d’un possible forn de ceràmica citat per D. Fletcher i J. Alcacer quan van excavar les instal·lacions de la Cargadora a Olocau (Fletcher 1961) i van reali�ar algunes visites al jaciment. Hem de tenir en compte que les transformacions reali�ades en els darrers 50 anys han variat la imatge i el territori que observaven Fletcher i Alcacer, i per tant no podem tenir clar quins són els elements que van anali�ar. El jaciment ja va quedar dividit amb les obres de la carretera Llíria- Olocau en 1914, i en la dècada dels vuitanta del s. XX es va ampliar aquesta carretera, no havent esment d’intervenció referent a això. Durant els treballs de prospecció arqueològica reali�ats 101 per nosaltres2, es van comprovar els límits actuals del jaciment arqueològic, on en algunes parcel·les on es situaven els murs de opus Caementicium mantenia els anteriors cultius de secà (garroferes i oliveres) (fig. 2). No obstant això, les transformacions de les antigues parcel·les de cultius de secà en parcel·les de cultius de cítrics amb reg per degoteig, i la seva consegüent adequació al mateix havien afectat el jaciment pel nord, est i sud. No s’apreciaven als talls cap tipus d’estructures, i l’estrat de terra, poques vegades estava vint centímetres per sobre de la roca mare. Finalment tampoc vam poder apreciar estructures al tall de la zona oest de la parcel·la motivat per l’ampliació durant els anys vuitanta del s. XX a la carretera CV-25, tot i que aquest necessitaria una bona neteja per poder afirmar-ho de forma contundent. ₃. I���������� ������������. La situació inicial de l’excavació era la següent: sobre un petit monticle tal com indicàvem anteriorment, s’observaven uns murs de opus caementicium que sobresortien més d’un metre de la superfície del sòl formant una planta amb forma de “H”. La resta del jaciment contava amb una densa vegetació entre la qual es podien observar gran quantitat de restes ceràmiques de cronologia exclusivament romana (sobretot tegulae). Les dades que es van prendre com inicials de cara a l’execució de la intervenció arqueològica, i que van quedar exposades al Projecte d’Intervenció indicaven que l’extensió a excavar es definia sobre la base del nou projecte plantejat, que es desviava de les estructures de opus caementicium citades, abastant 703.00 m². La profunditat a excavar es va prendre sobre la base de les dades aportades pels perfils est i sud de la lloma que indicaven una escassa potència estratigràfica (0.20cm) sobre un últim estrat rocós. Aquestes consideracions es van veure alterades posteriorment per la intervenció arqueològica. Es va plantejar per altra banda, reali�ar tasques de neteja manual superficial de la resta del jaciment amb l’objecte d’adequar el jaciment a l’excavació i comprovar d’aquesta manera les característiques del jaciment arqueològic. A partir d’aquest moment, l’aparició d’estructures va ser constant, trobant-se dos murs paral·lels de opus caementicium, que condicionaven un espai que posteriorment vam comprovar que tancava mitjançant un mur de opus vi�atum (fig. 3.UE 1010). Al mateix temps es reali�aven les tasques de neteja superficial del jaciment, recollint materials de superfície, i apreciant com apareixien restes de murs de diverses fàbriques que 102 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. Ll. Ferrer - A. Pitarch Fig. 3. Planta general i unitats estratigràfiques. ens conformaven un espai en planta molt major que l’inicial. Durant aquests treballs de neteja es va iniciar la neteja manual de la zona interior de l’habitació definida pels murs de opus caementicium, que originalment estava afectada pel projecte. En aquest lloc es va trobar l’empremta d’un sòl de opus spica�um, on només quedaven un mínim de restes originals en un cantó (fig.4), però apreciant perfectament l’empremta d’aquest sòl en la major part de l’habitació. També es va poder comprovar que aquest sòl tenia una lleugera inclinació sud-nord, així com obertures en els seus costats nord i oest que tallaven els murs de opus caementicium. Semblava que l’orientació i inclinació de l’habitació estava perfectament pensada per comunicar aquesta habitació amb altres estàncies annexes. Una vegada aquesta zona anterior va quedar neta, es va procedir a excavar el terç nord de la superfície plantejada en el projecte d’excavació, dintre de la zona definida pels murs de opus caementicium trobats on la longitud dels quals es perllongava fins a confluir amb el camí d’accés a parcel·les agrícoles que tanca el jaciment pel nord. Es va començar a excavar nivells estratigràfics que van oferir materials de cronologia exclusivament romana (segles I-III/IV d. C.), estrats amb enderrocs de construccions i un nivell d’incendi. No obstant això, i a mesura que s’excavava aquesta sala, es va poder apreciar la presència de grans recipients ceràmics que ocupaven tot l’espai excavat. Es tractava d’una sala amb dolia, una d’elles trencada però completa (fig. 3, UE 1026; fig. 5-6). Al continuar aprofundint en aquests nivells van aparèixer, excavades a la roca mare, les empremtes de més de vuit dolia, que va plantejar la possibilitat que ens trobéssim amb una cella vinaria d’una possible vil·la. Al finali�ar l’excavació fins a aquest nivell, vam comprovar que en el seu cantó nord-est apareixia una bassa de decantació amb un paviment reali�at amb opus reticulatum en perfecte estat de conservació. Confirmant doncs, la identificació d’aquesta sala com pertanyent a una zona fabril d’un assentament d’època romana. A nivell estratigràfic hem de comentar l’homogeneïtat cultural del jaciment amb l’aparició d’enderrocs coetanis i en perfecte estat de conservació. ₄. M�������� S’està efectuant un treball de investigació dels materials trobats en el transcórrer de la intervenció per tenir una millor documentació del jaciment, tot i que encara es troba en procés de finali�ació. El jaciment romà del Pitxerí. Olocau Fig. 4. Torcularium. UE 0130. 103 Fig. 5. Dolium Lacus i Cella vinaria. UE 1026. Fig. 6. Ortofoto Dolium. Majoritàriament els materials són ceràmics, ubicats en una cronologia entre els segles I-IV dC, observant que un alt percentatge dels mateixos corresponen als segles I-III dC, sent ceràmica comú aquella que més ha sortit. També la gran quantitat de tegules, dolia i fragments de construcció ens permetrà fer valoracions sobre la superfície de l’assentament. Tot aquest material ha estat documentat i inventariat per tal d’efectuar els estudis necessaris per establir algunes consideracions inicials i introductòries. Alguns fragments ens han permès concretar millor la cronologia del jaciment en un primer estudi, com per exemple les TSSG (Drag 15/17 amb la marca de l’alfarer), les TSH (Drag 37, Drag 15/17, Drag 27), TS Clara A i C (Hayes 14C, Hayes 50A, Hayes 26), algunes parets fines (Mayet XL, Mayet XXXV), àmfores (Africana IIA, Almagro 50, Dressel 2-4 Tarraconense), Africana de cuina (Hayes 23A i B, Hayes 196, Hayes 182, Hayes 197, Hayes 14C), ceràmica comuna (laogena, bols, paropsis, calix, morter, caccabus,..) i ceràmica de Fig. 7. As de bronze d’època de Neró (64 d. C.). cuina (olla, tapadora,..). Com s’ha assenyalat anteriorment la majoria de restes ceràmiques ens confirmen aquesta datació entre els segles I-III dC, havent alguns fragments pertanyents al segle IV dC, moment que considerem com l’abandonament de l’assentament. A més d’aquests elements ceràmics trobem altres troballes que s’han de tenir en compte. A falta de reali�ar un estudi concret i científic de les restes animals podem dir que la majoria de restes arqueozoològiques són d’ovicàprids, tot i que com s’ha comentat falta reali�ar un estudi minuciós d’aquesta disciplina. Aquest estudi ens aportaria informació valuosa sobre aspectes de l’economia i la societat d’aquest assentament. 104 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. Ll. Ferrer - A. Pitarch Fig. 8. Planta fase 1: mitjant s. I d. C.. La numismàtica ha estat escassa en aquesta excavació amb la troballa de dues monedes. Solament una de les dos hem estat capaços de poder identificar , sent un as de bronze amb una cronologia del 64 dC, d’època de Neró. L’altra moneda es troba en molt mal estat de conservació (fig. 7). El metall ha estat escàs amb alguns claus i altres elements difícils d’identificar, així com el vidre, que també ha estat escàs amb la presència de diversos fragments Issings 109 de cronologia del IV dC (pertanyent a l’última fase de l’assentament). L’anàlisi antracològic3 efectuat al jaciment es va reali�ar examinant un total de 673 fragments de carbó que procedeixen de diverses unitats estratigràfiques. Es tracta del sediment que s’ha recuperat en l’interior de tres grans recipients d’emmaga�ematge (Dolia) (fig.9). La major part dels carbons podria procedir de la fusta emprada per a la fabricació d’estructures, o de llenya emprada en les estructures de combustió. Quant als tàxons identificats, cal esmentar que alguns pertanyen a espècies vegetals que creixen de forma natural prop del jaciment. Per altra banda també s’han identificats tàxons que pertanyen a espècies conreades com és el cas de l’olivera (s’ha identificat una llavor Fig. 9. Dolia amb carbons. d’aquesta planta) i la vinya (s’han identificat diverses llavors i un fragment de carbó). Aquesta informació extreta dels estudis antracològics han permès establir algunes consideracions respecte la fabricació i emmaga�emament de líquids, ja que la teoria de que es tractava d’una cella vinaria semblava agafar consistència. El jaciment romà del Pitxerí. Olocau 105 ₅. F���� �������������. El jaciment de El Pitxeri ens mostra diverses fases cronològiques pel que respecta a la seva evolució. Aquestes fases venen determinades pels canvis produïts a l’assentament per l’ús i modificació de les seves infraestructures. Es evident que aquesta part del jaciment correspon a la part rústica, formant part de la zona d’elaboració de vi i/o oli o cella vinaria. S’ha de comentar que aquesta diversificació en fases s’ha efectuat a partir de l’excavació limitada que s’ha reali�at, i per tant, pot ser modificada en el moment en què s’excave en la seva totalitat, cosa que permetria verificar o modificar aquesta primera impressió o hipòtesi de treball. La troballa d’un as de bronze al fons d’una dolia que havia conservat el pòsit o solatge de la matèria orgànica dipositada al mateix, i que amb sort s’havia conservat en el seu lloc d’origen, ens indicava una cronologia del I dC, exactament l’any 64 dC, corresponent a època de Neró. Aquesta troballa numismàtica junt les ceràmiques recuperades ens estan situant al segle I dC com moment de iniciació de l’assentament. Aquesta cronologia correspon perfectament al context valencià en el sentit que és en aquest segle quan es construeixen moltes vil·les i fundus al nostre territori, relacionades amb la romani�ació intensa que va hi haure. Primera fase El primer moment de l’assentament (fig. 8) amb una cronologia de mitjans del s. I dC (TSS, as de bronze de Neró – 64 d. dC-), consisteix en la instal·lació d’un edifici fabril dedicat a l’obtenció de vi/oli, amb zona de premsat (torcularium4) feta amb un sol de opus spica�um i la zona de dipòsit i fermentació (cella vinaria), que conté un lacus reali�at en opus reticulatum. Fàbriques que enquadren perfectament dintre del s. I dC, seguint el patró vist en moltes vil·les tenint una orientació nord, aconsellada per Vitrubi (Vitruvio, de arch. VI, VI, 1). En aquesta primera fase es construeixen totes les estructures que conformen els edificis centrals. Els murs, com s’ha pogut documentar, són de opus signinum, caementicium i vi�atum que conformen les estructures del conjunt d’edificis. Es tracta de murs sòlids de forta potència que conformen les estructures centrals de l’assentament. sud. El jaciment l’hem dividit en dues zones: nord i Tenim dues parts diferenciades a la zona nord, amb dues estances separades pel mur de opus vi�atum. Aquesta primera estança té potents murs de opus cae- Fig. 10. Detall opus spicatum. menticium que tanquen l’edifici tant per l’est com l’oest i és on es troben situades les fosses al terreny per dipositar les dolies. Pensem que les dolies estarien soterrades fins la meitat del seu cos aproximadament i que hi hauria un paviment per treballar a una altura correcta. A més, aquesta part seria una zona possiblement oberta d’un pati, amb algunes zones cobertes pel sistema de pilars existent. La troballa de bases de pilars (un amb forma d’estela o ferradura) que es coordinen amb els carreus situats al mur de opus vi�atum tanquen l’estança per la part nord. En aquesta primera habitació trobem dos lacus o basses de forma rectangular que pertanyen a la primera fase de l’assentament. Es tracta de basses construïdes sobre el terreny i reali�ades amb un paviment de opus reticulatum perfectament conservades. Tenen les motllures arrodonides al lateral de la base, així com rebaixos arrodonits per facilitar la seva neteja. La segona estança d’aquesta part del jaciment es troba parcialment afectada per les transformacions agrícoles, ja que el rebaix del terreny i la construcció d’un camí agrícola han afectat l’habitació de forma important. En aquesta estança es documenta una acumulació de pedres i cudols formant un possible paviment. El mur de opus vi�atum que separa aquestes dos estances podria ser obert, és a dir, que comuniqués les dues habitacions a partir dels pilars documentats. Igualment pensem que la part del mur de opus caementecium situat a l’est, és a dir, a la zona de les basses o lacus, podria estar obert per dipositar la fruita de forma directa. La cella té planta rectangular i en la superfície de la roca es van reali�ar fosses per assentar dolies 106 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. Ll. Ferrer - A. Pitarch Fig. 11. Planta fase 2: s. I-II d. C. (en aquesta intervenció s’han pogut documentar fins 9 fosses per ubicar dolies i en una d’elles s’ha trobat la base d’un d’aquests recipients). L’altre edifici situat al sud del jaciment, a falta de ser excavat en extensió, podria connectar amb els descrits anteriorment per la troballa de cimentacions de murs que podrien connectar les dos parts i convertir-se en un sol edifici. Aquest edifici de forma de “H” amb algunes estances vinculades al mateix ha mostrat la impremta d’un paviment de opus spicatum (fig. 10), solament quedant alguna peça original en una de les cantonades. Aquesta estança té connexió amb les habitacions adossades a la mateixa a partir de obertures reali�ades als murs. Les estructures estan fetes amb la mateixa tècnica que els anteriors descrits, és a dir, amb opus caementecium. A més, s’han pogut documentar alguns carreus fets amb “caragolet”, pedra o element geològic característic de la zona del Camp del Túria. Esta part es pot interpretar com la zona de premsa i conjunt d’estances connectades entre sí a través de desaigües per la conducció de líquids, tot i que la seva interpretació és totalment hipotètica degut a la falta d’excavacions en aquesta part. Aquesta primera fase està caracteri�ada per les estructures que delimiten els orígens de la cella vinaria. Els materials trobats en aquestes estances ens donen una datació que correspon als segles I-III dC en la seva majoria, indicant clarament que l’assentament es va fundar cap a meitats o tercera part del segle I dC. A més, les ceràmiques TSSG així ho poden aclarir, com per exemple una Drag. 15/17 amb la marca de l’alfarer (Virilis, OF VIRILI) que es situa entre els anys 70-100 dC, o les TSH amb una Drag.37 o una Hispànica 40 que corresponen a una datació de finals del I segle dC, a més de la troballa de la moneda de Neró del 64 dC. Segona fase La segona fase del jaciment correspondria a les modificacions que es reali�en a la cella vinaria durant els inicis del segle II dC (fig. 11). Els materials ceràmics que han sortit continuen sent característics dels segles I-III. Observem que s’han reali�at algunes modificacions importants en la zona de les dolies i lacus, ja que es documenta el trencament d’una de les basses per ubicar més dolies. Sembla que hi ha la necessitat d’ampliar la zona de dolies pel que inutili�en una de les basses (que s’observa clarament per l’aparició d’una base de dolia que trenca part del lacus nº2). El jaciment romà del Pitxerí. Olocau 107 Fig. 12. Planta fase 3: s. III d. C. Per tant aquest segon moment correspondria a una ampliació de la cella vinaria, que amorti�a el lacus nº1, incrementant el nombre de dolies de la cella (és a dir, incrementant la producció emmaga�emada), moment que podria estendre’s des dels inicis del segle II dC. Sembla ser que les basses perden la seva funció (o es vol aprofitar tot l’espai per a les dolia). La manera d’aprofitar fragments de dolia per reforçar el lacus en el seu mur lateral sud, indica reformes i la possibilitat d’inutili�ació d’aquesta per a altres funcions. És més, la bassa sembla que està trencada en part de la seva estructura perimetral tot i que la motllura del lacus nº1 està perfectament conservada mentre que la motllura del lacus nº2 està picada i destrossada. És possible que els dos lacus s’inutili�aren en una segona fase per a dipositar més dolies, i no solament el nº2, que queda perfectament documentat per la base de dolia (UE 1058) que trenca l’estructura del lacus en la seva part oest. També hem d’indicar que sota la UE 1022 (gran enderroc perfectament conservat), vam trobar les restes del fonament d’un mur (UE 1069). Aquest mur, com podem comprovar en el plànol (fig.3) és contigu al mur UE 1027 que limita amb els murs que formen el opus spica�um. Aquests murs semblen indicar-nos que hi ha una connexió evident entre els murs dels dos edificis a hores d’ara separats a l’espera de ser excavats en la seva totalitat. També vam considerar que la fàbrica que se situaria sobre el nivell de fonamentació descobert estaria reali�ada en opus caementicium, sent destruïda en l’última fase d’ocupació del jaciment. Una dada que ens ajuda a confirmar l’associació de la UE 1069 amb aquesta primera fase és que al costat de la mateixa, en la seva part oest, van aparèixer dos fosses amb les mateixes característiques que les descobertes en la cella vinaria, i amb la mateixa finalitat: servir de suport a dos grans dolia, amb les quals podem pressuposar, mancant l’excavació en extensió del jaciment, que gran part del mateix correspon a una zona d’emmaga�ematge de vi. Per tant el funcionament de la cella vinícola queda evidenciada amb la ubicació de més dolies que augmenten la quantitat de líquid emmaga�emat. Suposem que una excavació en extensió ens permetria entendre millor l’anul·lament dels lacus per posicionar més recipients. 108 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Els materials ceràmics que podem incloure en aquesta fase de la cella vinaria venen marcats per africanes de cuina (per exemple Hayes 23B, Hayes 182, Hayes 196, Hayes 197), que corresponen a una datació del segle II dC, així com TS Clara A o C que corresponen al segle II-III dC. Tercera fase La tercera fase correspon a la fase final del jaciment i s’ha de situar a finals del segle III i segle IV dC (fig. 12). En aquesta fase observem com s’han construït murs que no tenen cap vinculació amb els anteriors, ja que estan reali�ats amb material de construcció, dolia, pedres, etc., de forma poc contundent. Estan reutilitzant materials per tal de construir estances noves que no corresponen als edificis anteriorment comentats. Observem que es tractaria de l’última fase del jaciment abans de ser abandonat, ja que la cella vinària ja no funcionaria com a tal. Els materials no ens han permès evidenciar una continuació cronològica del jaciment ja que no han aparegut restes materials d’època visigoda i islàmica, i solament tenim alguns fragments que s’han de situar entre els segles III-V dC com una àmfora Almagro 50, una africana Keay VII, una Beltran 68 bètica o una àmfora Almagro 51 A-E que es situa cronològicament entre els segles III-VI dC. Com hem pogut observar al anali�ar els materials, tots els fragments trobats en aquesta fase de l’assentament corresponen a una datació des del segle III-IV dC, confirmant aquesta cronologia d’abandó de l’assentament durant els segles III-IV dC. Altre aspecte que considerem com a un dels elements que ens confirmen l’abandó de l’assentament en aquesta darrera fase és el fet de trobar la dolia trencada in situ per diversos motius: per abandó i enderrocament de l’edifici o pel fet de intentar extraure aquest recipient del seu lloc per emportar-se’l. També la documentació d’altre enderroc en altre sector, amb materials que corresponen també als segles I-III dC en la seva majoria però amb forta presència de restes ceràmiques africanes de cuina (Hayes 14C, Hayes 23A, Hayes 181, Hayes 196 i Hayes 197) del segle II dC ens ajuda a determinar de forma clara la datació del jaciment i la seva cronologia. Finalment, en aquest moment tardà, és on la producció vinícola passa a ser secundària o nul·la, ja que molts dels fragments de dolia s’utili�en en estructures i murs de molta menor qualitat que els originals. Finalment (abandó?, incendi?) aquestes estructures col·lapsen, provocant l’abandó definitiu de l’assentament quedant un enderroc in situ sobre el qual no s’edifica més. J. Ll. Ferrer - A. Pitarch Les tres fases del jaciment el situen entre el segle I dC, període romà Alt Imperial, i finali�ant al segle IV dC (Baix Imperi) en plena època de crisi de l’Imperi Romà. No s’ha documentat cap resta que ens puga determinar la pervivència del jaciment ja que l’excavació no ha mostrat cap evidència arqueològica més enllà del segle IV dC. L’estudi dels materials ens han permès determinar aquesta cronologia ja que els estrats excavats ens han situat una majoria del material ceràmic entre els segles I-III dC, i en alguns casos ens marquen una cronologia més concreta com són les TSH o TSSG, TS Africanes i Africanes de cuina, així com algunes àmfores i parets fines però sempre dintre d’aquesta cronologia. ₆. I������������ El jaciment de El Pitxerí ens permetrà en el futur fer una lectura més ampla del que solament és l’excavació arqueològica efectuada per les obres, ja que futurs treballs de recerca i excavacions podran agrupar-se en investigacions més complexes que ens ajudaran a establir algunes conclusions sobre la organi�ació social i econòmica del territori al voltant de l’actual Llíria. Com hem comentat anteriorment, sembla segur que ens trobem davant una cella vinaria amb els elements que composen una factoria d’aquestes característiques. Amb els diferents estudis multidisciplinaris que s’han reali�at amb l’estudi de carbons i de la ceràmica vpodem constatar que ens trobem a una cella on s’elabora vi i oli. Un dels factors més interessants de la intervenció arqueològica ha estat la troballa de les restes estructurals que conformen la cella vinaria, ja que el seu estat de conservació ha estat una sorpresa. La prospecció dels camps dels voltants també han permès documentar i interpretar alguns elements estructurals que formarien part d’una possible vil·la existent, tot i que no es pot afirmar de cap manera que es tracte d’una vil·la sense tenir més informació i documentació que aquella extreta de l’excavació i la prospecció. Allà on no s’ha produït cap alteració agressiva al terreny, on s’han conservat els cultius tradicionals de la zona com són les oliveres i garroferes, s’observa l’existència de restes estructurals que formarien part de l’assentament. El jaciment romà del Pitxerí. Olocau ₇. C���������� L’excavació reali�ada en el jaciment arqueològic de El Pitxeri d’Olocau ens ha permès documentar part d’un assentament romà situat entre els segles I-IV dC. Es tracta de la part industrial i agrícola, concretament la cella vinaria que ens permet conèixer alguns dels elements que formarien part d’aquest assentament. Entre aquests elements trobem dos lacus, la cella vinícola i el torcularum en la part de premsat amb un paviment de opus spicatum. La conservació d’aquesta part del jaciment ens ha resultat molt positiva ja que a més de la troballa dels elements anteriorment comentats, el que ens ha sorprès ha estat la potència de les estructures i la seva conservació. A falta de reali�ar una excavació amb més extensió i, per tant, de poder establir conclusions més fiables, la informació extreta en aquesta intervenció ens permet establir algunes consideracions respecte la cella vinaria, almenys en el què respecta a una datació inicial i les diverses fases que se’n poden extraure d’aquesta. Observem que el inici de la mateixa s’ha de situar al segle I dC, concretament a meitats o tercera part d’aquest segle, com ens indica la troballa de materials ceràmics situats en aquesta cronologia, així com un element numismàtic que podria situar-nos més detalladament la cronologia del jaciment (troballa de la moneda d’època de Neró, 64 dC, dintre d’una dolia que conservava part del solatge carboni�at i, per tant, de forma hipotètica podria tractar-se d’un ritus fundacional per tenir sort en la producció). L’excavació ens permet diferenciar tres fases clares en la vida d’aquesta part de l’assentament, ja que s’han documentat alguns canvis produïts en la cella vinaria que ens permeten dir que durant el segle II dC es produeixen aquests canvis en la forma de producció i organi�ació de la cella. A més, els materials continuen mostrant aquesta tendència. Per últim, s’observa que a partir del segle III-IV dC l’assentament canvia, deixant de ser una zona de producció i abandonant-se finalment. A hores d’ara no podem dir si tenim una vil·la o sols la pars rústica d’un fundus. Un dels problemes que planteja el present jaciment per a la seva compressió és que es troba minvat en totes les seves parts. Al costat oest de la CV-25 podem apreciar també estructures reali�ades en opus caementicium (una gran bassa possiblement), no obstant això les retallades als terrenys perimetrals per adequar les parcel·les agrícoles al cultiu de tarongers, han fet que ja no puguem comprovar – 109 com hipòtesis de treball- l’existència de zones residencials d’entitat en el jaciment. Hem d’indicar que la dispersió dels materials d’aquest assentament s’observa en parcel·les situades a 200m a l’oest del mateix. El Pitxerí segueix els patrons tant constructius com cronològics de les vil·la del Camp del Túria (Pérez Mínguez 2006), estant els seus límits cronològics entre el segle I dC. I el s. III/IV dC. Segons les dades, podem plantejar que aquesta instal·lació es feia servir per a fer vi, encara que també es podia fer oli, ja que l’estudi dels carbons que s’han recollit de diverses parts del jaciment han permès documentar pinyols d’oliva, a més de llavors de vinya, assenyalant l’aspecte econòmic del sistema productiu de la cella. B����������� - AA.VV. Provincia di Campobasso – Cultura e turismo. La villa rustica di Canneto sul Trigno (Web en linea) - - h�p://www.provincia.campobasso.it/cultura/itinerari/archeologia/2b4.htm (Consulta 27/07/2011) - AGUILAR SÁENZ, ANTONIO (1991) Dependencias con funcionalidad agrícola en las villas romanas de la Península Ibérica. Gerión, Homenaje al Dr. Michel Ponsich. Editorial de la Universidad Complutense de Madrid. - ALAPONT, L. Et alii. 2004. AFERS 47. “Els jaciments arqueològics de l´Horta de València, un mon per decobrir”. Catarroja. - ARANEGUI. C.(Coord.). Els romans a les terres valencianes, Col·lecció Politècnica, 61, València. 1996. - BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO, J. (et Al.) Nuevas Aportaciones Sobre La Producción De Vino en la Layetana Romana: Instalaciones Vinícolas Y Análisis De Residuos. - BERNAL CASASOLA, B., RIBERA LACOMBA, A. Cerámicas hispanoromanas. Un estado de la cuestión. Universidad de Cadiz. 2009. - CISNEROS FRAILE, FRANCISCO. Nuevos puntos de vista sobre la produccion de vino en la Tarraconensis. Tesis doctoral. Facultad Geografia E Historia de Valencia. Año 2001. - FENTRESS ET AL. Excavations at Villa Magna 2006. (Web en linea) - h�p://www.arthistory.upenn.edu/aamw/files/villamagna_2006.pdf (Consulta 27/07/2011) - FIZ FERNÁNDEZ, J.I, ORENGO ROMEU, H., PALET MARTÍNEZ, J.M.(2009) Centuriació i estructuració de l’Ager de la colònia de Barcino: anàlisi arqueomorfològica i modelació del paisatge. Quarhis, època II, num 5, pp-106-123. 110 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 - FLETCHER VALLS, D. Y ALCACER GRAU, J.(1961) El Horno romano de Olocau. APL Vol IX. Valencia. - GARCÍA, Mª.G. i GARCÍA, M. 1999. La villa rústica de Catarroja (Valencia). Planteamiento de su funcionalidad, Quaderns de Prehistoria i Arqueología de Castelló,. Diputació de Castelló, Castelló, pp.253-265 - GONZÁLEZ VILLAESCUSA, R. (2000) Aportación al estudio de los paisajes agrarios de la Edetania. Algunas consideraciones sobre la agricultura ibérica. Scripta in honorem Enrique Llobregat Conesa. Pp 325-339. - MOROTE BARBERÁ, G. La via augusta y otras calzadas en la Comunidad Valenciana. Vol I. Real Academia de Cultura Valenciana, València, 2002. - PÉREZ MÍNGUEZ , RAFAEL (2006) Aspectos Del Mundo Rural Romano En El Territorio Comprendido Entre Los Ríos Turia Y Palancia. Servicio De Investigación Prehistórica Diputación Provincial De Valencia. Serie De Trabajos Varios Núm. 106. - REVILLA CALVO, V. Producción cerámica, viticultura y propiedad rural en Hispania Tarraconensis (siglos I a. C. - III d. C.), Barcelona, 1995. - RIBERA, A. La fundación de Valencia. Institució Alfons el Magnànim. València, 1998. - SMITH, WILLIAM D.C.L., LL.D. (1875):A Dictionary of Greek and Roman Antiquities, John Murray, London. - SOLER, A. Y YAGO, R. (2004) Marines. Geografía, historia, patrimonio. Ayuntamiento de Marines. - VITRUVIUS POLLIO, MARCO De architectura. (Web en linea). h�p://la.wikisource.org/wiki/De_architectura (Consulta 27/07/2011) J. Ll. Ferrer - A. Pitarch N���� 1 Les primeres notícies del topònim “Pitxerí/Pitxirí” apareixen en la documentació dels comtes d’Olocau. La primera notícia del topònim apareix en el dot d’Anna Mercer i Sentllir para el seu matrimoni amb el cavaller Antoni de Vilaragut i Visconti (senyor d’Olocau en 1338 – 1400). En el citat dot s’incloïa “el lloc i castell d’Olocau” i les alqueries de Gàtova, Marines, Torres i Olla, a més d’una nova alqueria de la Torre del Pechirín, que hagué de correspondre a algun projecte coloni�ador agrícola del pla, tal vegada iniciat en temps de Mateu Mercer (1359- 1361). La següent notícia la trobem cap a 1600, quan es van tornar a plantar vinyes en la masia en el límit del terme. Les ruïnes de la mateixa encara es podien observar en 1606: D’allí hon estaven, es podia veure his veya el vestigi dels pareds del dit lloch de Pichirin, el qual antigament hera lloch ab sa baça i bestigi de forn i casis . Aquestes notícies són indicatives, no només de l’existència del topònim, sinó d’un poblament medieval en la partida del mateix nom, que encara no ha estat descobert i potser ja ha desaparegut per les transformacions agrícoles de finals del s. XX. (en Soler 2004) 2. Expedient: 2006/0566-V 3. Informe Reali�at per Sonia De Haro Pozo. Arqueóloga . 4. Exemples semblants de torcularium instal.lats a una habitació feta amb sol d’ opus spicatum ho tenim en varies villae, a destacar la de Cane�o sul Trigo. 5. La informació al respecte excedix els límits d’aquesta publicació. MATERIALS PER A L’ESTUDI DE L’ÀREA SACRA DEL SOLAR DE LA PLAÇA DE LA MORERIA DE SAGUNT JOSEP BENEDITO NUEZ - JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT RESUM S’estudia en aquest article els resultats de l’excavació arqueològica que se reali�à en els carrers Alorco, Huertos i Plaça de la Moreria Vella de Sagunt. Els nivells més antics se daten en època romana republicana.En època Juli Clàudia l’espai se trobava organi�at al voltant d’una calçada de més de 5 m d’amplària, a l’est de la qual se locali�aren les restes de les estructures funeràries del segle I. A partir del segle II tingué lloc l’amorti�ació dels edificis funeraris amb la construcció de dos temples, se monumentali�a la via amb la disposició d’un pòrtic i un arc triomfal. Cap al segle III s’urbani�en els terrenys i els temples passen a ser adaptats a habitatges. En època visigoda s’utili�a la cloaca de la via com a lloc d’enterrament d’una família. Paraules Clau: Roma, Sagunt, incineracions, necròpoli, temples, visigots ABSTRACT In this work a study the results of archaeological excavations being carried in this city, both for its size and by the amount and quality of the findings. In this investigation was identified that historical stages: Iberian, Roman Late Republican and Imperial, Visigoth and Medieval. This essay discusses the description of a Republican and Early Imperial necropolis organized around a street, to the east of which were found remains of several burial structures in different condition, and there we describe four best preserved. Key words: Rome, Sagunto, incineration, necropolis, temple,Visigoth 112 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. Benedito Nuez - J. M. Melchor Monserrat Des del mes de juny de l’any 2002 fins a maig del 2005 se reali�à en els carrers Alorco, Huertos i Plaça de la Moreria Vella de la ciutat de Sagunt, junt al riu Palància, una important excavació arqueològica, tant per la seva extensió (més de 1.700 m2) com per la quantia i qualitat de les troballes recuperades (Melchor t’al., 2004; Seguí, Melchor, Benedito i Pascual, 2004, AAVV., 2004) (fig.1). Els nivells més antics se daten en època romana republicana, amb la presència materials de l’ibèric tardà. Als segles II i I a. C. pertany un conjunt homogeni de cimentacions de pedres travades amb fang que aparegueren molt afectades per les diferents obres alt imperials reali�ades en aquest sector de la ciutat. En època Juli Clàudia l’espai se trobava organi�at al voltant d’una calçada de més de 5 m d’amplària, a l’est de la qual se locali�aren les restes d’unes estructures funeràries del segle I. A partir del segle II tingué lloc l’amorti�ació dels edificis funeraris amb la construcció de dos temples i els seus respectius temenos, a més se monumentali�a la via amb la disposició d’un pòrtic, un arc triomfal i un enllosat de pedra calcària dolomítica gris. Cap al III s’urbani�en els terrenys i els temples passen a ser adaptats a habitatges. S’amplia la xarxa de cloaques i canali�acions, al mateix temps que se dota a la zona de fonts, aigua corrent i sifons. Els pòrtics de la calçada són absorbits per les domus i se cobreixen les lloses, que ja es trobaven ja molt deteriorades, amb una capa de terra fina. En època visigoda se produeix el saqueig dels materials profitosos per a la construcció de noves estructures, i s’utili�a la cloaca de la via com a lloc d’enterrament d’una família completa (Polo i García, 2005; Melchor i Benedito, en premsa). El saqueig d’aquestes construccions és immediatament posterior a l’abandonament d’aquest sector de la ciutat, moment en què datem els enderrocs de rajoles que aparegueren sobre la calçada, els nivells d’enderroc que se produeix quan ja no existien els paviments, llindars o cobertes, la retirada de paviments d’opus signinum, l’abandonament de carreus o les restes de l’extracció dels blocs procedents de l’arc, junt als materials rebutjats que se dipositen sobre els últims nivells d’ocupació de la via, etc. Aquests nivells ens poden indicar un saqueig programat dels materials constructius, que pensem que finali�a quan se completa la reconstrucció d’altres edificacions i potser de la muralla de la ciutat, que es locali�a a escassos metres. Així, els pilars del pòrtic occidental els varem trobar gairebé intactes, mentre que els del flanc est pràcticament havien desaparegut. L’àrea de necròpolis se locali�a al nord de la ciutat de Saguntum i s’estén entre la muralla i el marge del riu Palància. D’altra banda, l’altra necròpolis coneguda, l’occidental, se descobrí en el segle XIX mentre que era destruïda per les obres del ferrocarril (Chabret, Fig. 1. Plànol de situació del solar de la Moreria (Sagunt). 1897). L’àrea cementirial compleix amb els cànons romans, perquè se respecta el dret a pas, la via té una vorera ampla, els edificis adossats no comparteixen paret mitgera i en línies generals no existeixen portes d’accés. Els enterraments s’havien conservat per sota de les cases construïdes en el Baix Imperi (fig. 2), després d’abandonar les tombes i separar els paviments dels habitatges per un nivell d’arrasament provinent dels mateixos sepulcres. La zona oriental del solar havia estat afectada en època andalusí per una fossa que arrasà la major part de les restes, i que havia estat excavada de manera incompleta l’any 1994 (Chiner i López, 1994; Aranegui, 2004). L�� ����������� ���������� El monument funerari locali�at més a prop de la via té planta rectangular, tres cubicula i aparegué amorti�at per una domus construïda en el Baix Imperi (fig. 3). En el departament nord hi havia una cista de lloses de pedra sorrenca i coberta per tegulae, en posició centrada a l’interior de la qual se registrà la incineració descrita amb la unitat 1195 (fig. 4). L’aixovar se trobava sobre un estrat de terra de color beix amb gran quantitat d’ossos calcinats, alguns corresponents als recollits de la pira funerària i llavats abans de la seva deposició definitiva. Per sota d’aquest nivell aparegué un nivell de color grisenc amb cendres i abundants ossos de petita mida, recollits directament de la pira, acompanyats d’ossos de fauna. En el nivell inferior se registrà gran quantitat de carbons. L’aixovar estava conformat per una espàtula de bronze (López i Delaporte, 2005), una moneda possiblement d’època de Tiberi i amb una perforació, un semis de bronze d’una seca indeterminada totalment desgastat i amb una perforació en el centre, un as de Tiberi (Pascual-Ahuir, 2005), un anell de bronze i una plaqueta de plom de forma circular. Materials per a l’estudi de l’àrea sacra del solar de la plaça de la Moreria de Sagunt Fig. 2. Llindar de pedra calcària amb restes del paviment, locali�at a la insula sud. 113 Fig. 3. Tram de la calçada i a la dreta el monument funerari. També aparegueren les restes d’un silici nounat i un altre juvenil, un guineu jove, un ratolí i un peix. El loculus descrit amb la unitat 1220 se locali�à en l’habitació central, al bell mig de la construcció junt al mur, però només se conserva un fragment de tova enrogida amb carbons i cendres. Les restes de l’aixovar se trobaren dispersos dins de l’edifici, així acompanyant a les toves i vasos de parets fines, se registrà un as de bronze de Tiberi (Pascual-Ahuir, 2005) i una pinta d’ivori. En l’últim dels habitacles els ossos se locali�aren en un loculus rectangular (unitat 1119), mesclats amb cendres, carbons i part de l’aixovar. En l’aixovar se trobaren claus de ferro, fragments ceràmics, de vidre, ossos, una planxa de ferro i llànties, un denari de plata d’August (Pascual-Ahuir, 2005) i quatre bols de parets fines (Melchor i Benedito, 2009). La fauna està representada amb ossos de bou, silici adult, cabra i ovicaprins. En l’extrem nord-oest de la sepultura, en una cista circular elaborada amb còdols i descrita amb la unitat 1157 i coberta amb una doble capa de fragments de tegulae aparegueren soterrats ossos de dos guineus joves, dos silicis nounats i un juvenil junt a altres animals (gripau, granota, daurada, tord, conill i pollastre) tots gairebé complets i acompanyats d’un pondus, fragments ceràmics i de vidre. També se registrà una fossa circular (unitat 1040), amb abundants carbons, claus de ferro, fragments de ceràmica de parets fines, toves i deu ungüentaris de vidre (Falomir, 2005) junt a cérvol jove i pollastre. L’edifici és de caràcter familiar perquè conté la incineració d’una dona adulta en l’edicle nord; el segon enterrament, trobat en l’edicle central, podria ser Fig. 4. Junt a la via se locali�a l’enterrament descrit amb la unitat 1195. també femení; i finalment, en el sepulcre sud aparegueren mesclats una persona adulta i en la fossa unitat 1040 també se conserven parts d’un home i una dona, el primer d’ells juvenil. La unitat 1119, corresponent a un bustum, contenia les restes d’un adult de sexe indeterminat. Per sota del podi d’un dels temples s’excavà un altre monument funerari. Es tracta d’un gran recinte, amb restes del paviment del qual sols resta el preparat de morter, i que està delimitat per xicotets habitacles. En la part central se trobaren dos departaments i al nord dels mateixos una gran pedra sorrenca disposada verticalment com si es tractés d’un ara i amb un preparat d’opus signinum. En l’edicle est se recolliren claus de ferro mesclats amb fauna i les restes de un home adult (unitat 1229). D’altra banda, en l’edicle oest la fossa descrita amb la unitat 1430 contenia les restes d’un probable home adult sense fauna associada mentre que la fossa contigua, la unitat 1432, contenia les restes d’un altre home aquesta vegada amb fauna. Les ofrenes se trobaren en el tercer dels forats, aquest últim de morfologia circular. En l’habitació est se van 114 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. Benedito Nuez - J. M. Melchor Monserrat dur a terme les fogueres. Els seus murs se revestiren amb una fina capa de calç posteriorment, aquest fet i tenint en compte que en ambdós edicles només vam trobar uns pocs fragments d’incineracions i d’ofrenes, ens obri la possibilitat de que es tractés d’un ustrinum, per la qual cosa les restes se retirarien per al seu enterrament definitiu en la tomba monumental, mentre que els exvots se dipositarien en les habitacions exteriors. És una de las tombes més antigues, amb materials datats entre el segle II i I a. C. També s’excavaren altres monuments funeraris, com l’estructura de toves (unitat 1143), de morfologia quadrangular. El loculus descrit amb la unitat 1189 aparegué centrat amb revestiment de calç en el seu interior, encara que desconeixem si disposava d’un altre edicle adossat. O la cimentació de pedres travades amb fang corresponent a una estructura massissa, la unitat 1180. En el seu interior se trobaren les restes d’un bustum, la unitat 1450, amb un home acompanyat de fauna, claus, grans de collar i restes metàl·lics d’indumentària. Les fosses definides amb la unitat 1045 van ser registrades molt arrasades per les construccions del Baix Imperi i amb els enderrocs de les toves. Se trobaren les restes d’un vas ceràmic on s’havien dipositat carbons i cendres, junt a un possible bustum. I per sota de la insula nord aparegueren estructures amorti�ades en el Baix Imperi que pertanyien també a la fase cementirial. Aquest espai funerari també s’estén per sota del temple locali�at al sud. La darrera fase cementirial correspon a un enterrament familiar d’època visigoda locali�at dins de la cloaca de la calçada de la Moreria, que possiblement està associat a alguna de les estructures construïdes sobre la mateixa quan aquesta ja havia perdut la seva funció. Els enterraments presentaven empremtes de mort violenta i corresponien a dos adults (un home i una dona) i dos joves, la cronologia dels quals situem en el segle VI. D’altra banda, pensem que hi ha que descartar la reutili�ació dels temples com a edificis cultuals cristians, perquè l’excavació ha demostrat que foren adaptats a habitatges i paulatinament desmuntats. Potser l’origen dels enterraments cal relacionar-lo amb alguna construcció més modesta. Un paral·lel interessant el trobem a Empúries, on entre les restes paleocristianes de la ciutat aparegué una celia memoriae, construïda sobre petites habitacions grecorromanes, que fou centre d’un cementiri d’època visigoda (Palol de, 1967). Fig. 5. Detall del pòrtic locali�at a l’oest de la calçada. L’���� ����� � �� ��� �� �� ����� �� El panorama representat al solar per la densitat de les troballes durant el segle II és sens dubte similar a la centúria anterior. Destaca el descobriment de les restes d'un temple construït a l'est de la calçada amb grans blocs de pedra calcària, del qual s'ha pogut excavar la meitat oriental. Associat a aquesta construcció hi havia un desguàs que conservava l'empremta de l'embornal. Aquesta estructura formaria part d'una fase de monumentali�ació al solar que, en línies generals, coincidiria amb un desenvolupament similar al registrat a Sagunt amb la construcció entre altres edificis del circ i el teatre de la ciutat. D’altra banda, la intervenció ha posat al descobert una estructura viària importantíssima de caràcter urbà, amb una orientació nord-sud, que es tractaria d’un eix principal de comunicació amb l'interior de la ciutat de Saguntum (fig. 5-6). La construcció d'una calçada porticada, molt propera al llit del riu Palància, suposa la planificació urbana d'aquest espai de la ciutat. La calçada ha aparegut en excel·lent estat de conservació, de manera que la troballa ha contribuït a enriquir notablement els futurs estudis sobre la parcel·lació de l'espai urbà de Saguntum en època romana, a més de permetre contextuali�ar altres elements propers com el circ romà dins d'una clara trama urbana. El tram de via mesura 5,40 metres d'amplada i 60 metres de longitud, i presenta un paviment de lloses de pedra calcària dolomítica grisa. Sota aquesta via va aparèixer una claveguera o desguàs central elaborat amb opus vi�atum, petits carreus i lloses de pedra, que té 1,20 metres de profunditat (fig. 7). Aquesta calçada estava delimitada a banda i banda per un conjunt de pilars que configuraven pòrtic de grans carreus de pedra calcària. Materials per a l’estudi de l’àrea sacra del solar de la plaça de la Moreria de Sagunt 115 Fig. 6. Detall de la calçada i a la dreta procès d’excavació d’una font de tipus “baule�o”. En efecte, a l'est de la calçada, en el seu flanc nord, s'ha excavat la planta d'un edifici de grans dimensions. Estructuralment l'edifici presenta unes característiques arquitectòniques que cal destacar, però lamentablement va ser saquejat en època andalusí i baix medieval per la qual cosa només varem poder documentar part de la cantonada nord-oest del mur perimetral del recinte en el seu costat més llarg excavat, la unitat 1136. L'edifici continua cap a l'est per sota del carrer Alorco. Mesura 24,35 metres de longitud i s'aixeca a partir d'una fonamentació de maçoneria d’1,53 metres d'amplada, la unitat 1155. Els murs mesuren 1,53 metres d'amplada màxima i estan elaborats amb còdols, carreus i pedres. Només la cantonada nord-oest de l'edifici presenta carreus encoixinats. El mur amb orientació nord-sud té 8,47 metres de longitud i el mur amb orientació est-oest 10,98 metres. La construcció és de caràcter monumental i conserva dins dels límits del solar una planta de morfologia rectangular i pòdium. A la cantonada nord-oest que, d'altra banda, és la millor conservada, es va documentar la primera filada de l'arrencada del pòdium, configurat per grans blocs de pedra calcària grisa disposats de forma regular. És una tècnica constructiva que cal situar entre l'opus quadratum i l'opus siliceum. De la resta només es conserva la fonamentació composta per grans pedres d'origen fluvial desbastats molt toscament per una de les cares. En aquesta mateixa cantonada nordoriental de l'edifici es pot observar que els carreus estan encoixinats i justament en el seu costat dret es conserva l'empremta d'un canaló amb la seva embornal. El farciment del podi presenta un nivell de composició sorrenca, que amorti�a els fonaments d’una construcció funerària datada en el segle I a. C., i que es trobava parcialment arrasada. També associat a aquest edifici trobem un seguit d'estructures subterrànies, basses o dipòsits relacionats potser amb l'aigua, molt similars a les documentades en altres temples, com ara el de Diana, a Mèrida. Aquestes estructures, unitats 1093, 1392, 1393, 1295, 1296, 1387, etc., formarien part d'un espai de culte i es trobaven adossades a la fonamentació nord del pòdium. La construcció millor conservada, la unitat 1142, apareix al sud de l'edifici monumental, i Fig. 7. Detall de la cloaca de la calçada on se va excavar l’enterrament visigot. presenta paviment d'opus caementicium i maons en els cantons, la unitat 1141. La resta de construccions presenten un estat molt dolent de conservació. D'altra banda, en el flanc nord de la calçada, a l'oest de l'edifici, es va aixecar la fonamentació d'una estructura que podria correspondre a un arc situat sobre la mateixa. D'aquest arc només es conserva la fonamentació d'opus caementicium, de més de 1,80 metres de profunditat, la qual cosa ens indica que hauria de suportar una estructura de grans dimensions, i les restes de la primera filada de carreus de pedra calcària grisa. També aquesta construcció va ser arrasada fins al nivell de fonamentació, únicament es conserven tres grans lloses de pedra calcària i l'empremta sobre el morter de vuit més. L'estructura, de 3 per 3 metres i 2,80 per 3,5 metres respectivament, havia de recórrer transversalment la calçada. La planta d'aquesta estructura coincideix amb el final dels pilars del pòrtic i marca l'inici d'una suau inflexió en l'orientació de la calçada, en direcció nord-est. Durant el Baix Imperi, es reforma l'àrea monumental representada pels grans edificis i l'arc, arribant en alguns casos a afectar trams molt puntuals de la via reduint la seva amplada. Al llarg del segle III i IV aquest espai urbà perd el seu caràcter monumental, s'obren desguassos secundaris al carrer i es construeixen estructures sobre la vorera de la via, de la mateixa manera, altres construccions envaeixen en la seva totalitat l'antiga vorera, amb la consegüent supressió de part del porticat. E� ����� ��� En aquest moment es du a terme una reestructuració molt important en aquest espai urbà. És un fet acceptat que després del període de creixement urbanístic que es dóna durant l’Alt Imperi, es manifesti en 116 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. Benedito Nuez - J. M. Melchor Monserrat Saguntum, com en altres ciutats properes com Valentia, Edeta o Ilici, un procés de canvi en la topografia urbana (Bonet t’alii, 2003). El procés d'excavació ha pogut documentar part d'una sèrie de reformes que es manifesten, en primer lloc, en l'arrasament de bona part de les estructures anteriors. Es tanca una part del porticat amb l’objectiu de crear nous departaments sobre la vorera de la calçada i s'obren nous desguassos en aquesta, en alguns casos corresponents a fonts. També es transforma notablement l'edifici monumental locali�at en el sector nord-est del solar, construït en l'etapa anterior. S'aixequen noves estades adossades a l'esmentat edifici. Així mateix, és característica la reutili�ació massiva dels elements arquitectònics del segle I a les noves construccions tant com en els murs elaborats amb la tècnica d’opus africanum. A la planta del solar objecte de la nostra intervenció juntament amb les restes que se van poder excavar a la tardor del 1994 en el veí solar de l'antic camp de futbol del Romeu (Chiner i López, 1994), es poden diferenciar dos grans conjunts estructurals que podrien correspondre a dues possibles insulae, una locali�ada al nord del solar de la qual es conserven tres departaments en bon estat, i una altra al sud bastant més arrasada. Finalment, han sortit a la llum altres restes com el desguàs amb coberta de còdols i fons de còdols, que discorre perpendicular a la calçada (fig. 8). En línies generals, els treballs d'excavació han permès documentar la implantació d'una nova xarxa de desguassos que abocaven a la claveguera de la via. Per a obrir aquestes canali�acions trenquen la calçada i reutili�en fragments de lloses de la mateixa o fragments de carreus d'altres estructures properes. D'aquesta manera és significativa, per exemple, l'existència de motllures fragmentades de carreus que van ser reutili�ades com a coberta del desguàs de la font. D'altra banda, és interessant la importància que segueix mantenint la claveguera encara en aquest període, ja que són molt nombrosos els desguassos que creuen el solar amb l'objectiu d'abocar-hi. Dins d'aquesta reestructuració duta a terme en aquest àmbit urbà, es construeix una font de tipus “baule�o”a la vorera del pòrtic de la calçada, unitats 1083 i 1251, al costat de la via en el seu flanc oriental. D’altra banda, en la vorera oposada se documenten les restes d'una conducció d'aigua potable de plom, la unitat 1216, i, finalment, una estructura quadrangular, possiblement un sifó amb comporta (unitat 1357) sobre un desguàs. També es tanca bona part del pòrtic amb una sèrie de murs descrits amb les unitats 1022, 1396, 1397, 1398, etc., eliminat la vorera existent fins al moment. Pel que fa a la topografia urbana, els descobriments d'aquesta fase demostren clarament que Sa- Fig. 8. Desaigüe de la insula sud construït durant el Baix Imperi. guntum seguia en plena expansió com a mínim fins a començaments del segle III, en contra de la teoria que suposava que la ciutat es trobava ja en aquells dies en decadència. L'estructura urbana identificada en aquest espai sembla confirmar la progressiva expansió de la urbs fins al marge dret del riu Palància, de manera que sobrepassaria els límits marcats fins al dia d'avui. En efecte, a partir de les restes excavades es pot parlar d'un desenvolupament urbà cap al nord-est de la ciutat ja en època alt imperial que es consolida en el segle III, fenomen d'expansió que, d'altra banda, havia estat restringit per al Baix Imperi i amb caràcter extraurbà. Les dues insulae es documenten a banda i banda de la via principal. En la mateixa calçada hi ha, entre altres elements, diversos desguassos o canali�acions, conductes d'aigua potable de plom, llindars d'accés de pedra calcària, dipòsits, etc. La tècnica constructiva més utili�ada en aquesta fase és la fàbrica d'opus africanum, com succeeix amb l'edifici que s'aixeca en el sector nord-oest del solar (fig.10). A la insula locali�ada al nord s'ha excavat la planta d'un edifici d'opus africanum amb quatre estades: dues habitacions o estades rectangulars definides per les unitats 1331, 1332, 1334 i 1335, un estret passadís, la unitat 1333, a la part posterior que unia ambdues, i una porxada descrita amb la unitat 1225 que precedeix a l'entrada principal, entre aquest i la via, es tracta Materials per a l’estudi de l’àrea sacra del solar de la plaça de la Moreria de Sagunt 117 Fig. 9. Enderroc de rajoles documentat sobre el tram nord de la calçada. Fig. 10. Vista aèria del solar. d'un espai cobert i amb columnes. La cantonada sudest d'aquest porxo es trobava protegida per un pilar de pedres amuntegades, una vegada que es trobava al costat de l’arc i en l'inici de la inflexió de la calçada en direcció nord-est. Lamentablement aquesta insula va ser arrasada amb posterioritat, de manera que només vam poder registrar restes de paviments i preparats d'opus caementicium i empremtes del lluït dels murs. En la construcció d'aquest edifici s'han reutili�at nombrosos fragments de pilars, potser del pòrtic, columnes i capitells. D'altra banda, en la insula locali�ada al sud, els resultats van ser encara més pobres, una gran fossa d'època medieval va acabar per destruir gran part de les restes de la mateixa. Per sota del nivell de la fossa, vam documentar les restes molt arrasades de les estructures cementirials del període alt imperial. Entre les restes relacionades amb aquesta insula, es conservava un fragment de paviment d'opus barbaricum descrit amb la unitat 1090, amb desguàs ceràmic al costat del llindar d'accés definit per la unitat 1048. I també les restes d'una bassa de morfologia quadrangular, la unitat 4036, revestida amb diverses capes d'opus signinum i que ja havia estat excavada parcialment l'any 1994. En totes aquestes construccions, com a la resta del solar, també es constata la reutili�ació de carreus, marbre, teules, etc. I fora de context per l'acció d'altres fosses, fragments de paviments d'opus signinum, fragments de marbre de revestiment i pintura mural amb motius geomètrics. A partir de finals del segle IV i sobretot en el segle V es dóna en aquesta part de la ciutat un període d'abandonament. En aquest moment pateix un progressiu període de saqueig. Així, per exemple, es rebleixen les estructures adossades al pòdium pel seu parament nord amb restes d'aquest mateix pòdium. Les restes d'aquestes estructures es troben a una cota de profunditat superior a les d'època baix imperial i també es relacionarien amb l'ensorrament d'una construcció de maons buits que cau sobre la calçada quan aquesta ja es trobava coberta per una fina capa de terra de composició argilosa (fig. 9). A diferència del període anterior, el Baix Imperi sí comporta una notable transformació en el planejament urbanístic de la part baixa de Saguntum. Al solar es manifesta en l'eliminació de la zona de culte i àrea cementirial que tanta importància va tenir en el període romà alt imperial, passant a ser ara una zona d'habitatges. C������������ ��� ����� v La decadència d'aquesta zona perifèrica de la ciutat saguntina potser estava provocada pel col·lapse de les institucions i serveis públics de la ciutat. Va seguir de manera continuada fins l'enfonsament de l'imperi al segle V, i va estar agreujada pel període posterior d'inseguretat i lluites sorgides amb les invasions bàrbares. Aquestes circumstàncies van provocar l'abandonament generali�at d'aquest sector de la ciutat i un replegament cap a la zona més poblada i defensable que corresponia a l'antiga ciutat alt imperial. No hem registrat però cap indici de destrucció intencionada d'aquest. Precisament, en els últims anys del segle IV les ciutats són comminades per l'autoritat imperial a construir o reconstruir les muralles i per a això se podia autori�ar l'ús de materials procedents de l'enderroc dels temples. Hi ha paral·lels a Tarraco, amb l'abandonament de gran part del suburbi nord-oriental a la fi del segle III i el sorgiment entre les ruïnes de noves àrees funeràries. Amb la reactivació urbanística d'inicis del segle V els enterraments s'associen a edificis i recintes religiosos situats tant dins com fora dels límits urbans de la ciutat tardana (Remolar, 2003). D'altra banda, l'expansió i posterior regressió del nu- 118 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 cli urbà d’Augusta Emerita als seus límits fundacionals pot esser anali�ada per la dispersió dels enterraments, així en els segles III i IV s'inicia la reducció de l'àrea urbana en un procés documentat en gairebé tota la zona extramurs, amb inhumacions i mausoleus que amorti�en o reutili�en els espais de les domus (Mateos i Márquez, 1999). La necessitat de material constructiu per part de la Sagunt visigoda i el fet de que no hi ha cap altra urbs o enclavament proper que precisés d’una quantitat tan gran de materials, ens fa pensar que va ser una edificació de gran envergadura la que va requerir d'aquest volum de materials, sent també necessari un important esforç econòmic que seria imprescindible en aquests moments per a refer una obra de caràcter públic. En aquest context de crisi podem parlar de la reconstrucció de la muralla de la ciutat i del castell. En efecte, a Sagunt el solar de la Moreria es troba molt pròxim a la muralla d'època romana, i en aquest sentit s'han trobat restes que indiquen una clara circulació de materials entre els dos punts. Cal tenir en compte també l'elevació que ha patit el terreny a causa de l'arrasament d'estructures i la recollida de terres, possiblement fruit del buidat del fossat de la muralla amb la consegüent anivellament de la superfície circumdant. A més és probable que la única encunyació d'or coneguda en època visigoda a la ciutat potser se va emetre per fer front a les despeses de la recuperació del llenç de muralla, portals i fossat. El farciment del fossat de la muralla està documentat en Augusta Emerita , que es converteix en zona d'abocaments domèstics (Feijoo, 2000), o a Barcino, on abocaven els seus residus en el mateix intervallum durant el segle II (Dupré i Remolar, 2002) . També s'adossen cases a la muralla durant els períodes de pau, com per exemple a Mèrida (Alba Calzado, 2001) ciutat on trobem paral·lels al saqueig de zones abandonades a l'àrea del temple i sota l'arc de Trajà (Mateos i Alba, 2000) i en algunes estances de la Moreria (Alba Calzado, 1999). A Mèrida ha un paral·lel ben documentat de reemmurallament de la ciutat, la fàbrica de maçoneria de la muralla és d'origen fundacional tot i que alguns autors dissenteixen a considerar la totalitat del llenç com un element unitari, Mateos porta la seva construcció al començament de l'últim quart del segle V (Mateos, 1995). Altres autors donen suport a la cronologia del segle V, però abans que Augusta Emerita es veiés afectada per les invasions, perquè resultava més factible emprendre l'obra en una etapa de vitalitat que no en una fase de debilitat crònica (Alba, 1998), i consideren que segueix essent vàlida la interpretació com a "Muralla del Miedo" (Cerrillo, 1985), a conseqüència de la inestabilitat que caracteri�a el segle V. L'obra va haver de suposar una inversió quantiosa de fons i mobili�ació de mà d'obra per a la recolli- J. Benedito Nuez - J. M. Melchor Monserrat da de matèries primeres a causa del desmantellament d'edificis públics romans intramurs, d'espectacles i temples. Aquestes obres a les ciutats indica una política decidida de govern, superada la fase depredadora que va caracteri�ar les intervencions visigodes abans del rei Eurico (Alba, 1998). La intervenció duta a terme a Sagunt en època visigoda, es diferencia d'altres ciutats com Augusta Emerita o Valentia, les quals van decidir ampliar el perímetre de l'antiga muralla per tal d’incloure estructures de valor estratègic com amfiteatres, teatres, circs, etc. A Sagunt però el valor estratègic que reunia el turó del castell ja quedava englobat dins de l'antiga línia defensiva republicana i alt imperial, per aquest motiu pot ser lògica l'opció d'abandonar la zona extramurs. A partir d’aquest moment apareix el nom de Murviedro per a fer referència a la zona abandonada i en ruïnes de les afores de la ciutat. En aquest sentit, en la moneda de Sisebut se pot llegir Sagunt i en documents del segle V, VI i VII també apareix Sagunt (Chabret, 1888), però és a partir d'època medieval en la “Hitación de Wamba” del segle XII, presumptament basada sobre documents perduts del segle V, quan per primera vegada apareix Murus-vetus (Chabret, 1888). B����������� – AA VV, 2004. Catastros, Hábitats y vía Romana, Valencia. – ALBA CALZADO, M., 1998: “Consideraciones arqueológicas en torno al siglo V en Mérida: repercusiones en la viviendas y en la muralla”, Mérida excavaciones arqueológicas, 1996, 2, pp. 361- 385, Mèrida. – ALBA CALZADO, M., 1999: “Sobre el ámbito doméstico de época visigoda en Mérida”, Mérida excavaciones arqueológicas, 1997, 3, pp. 387-418, Mèrida. – ALBA CALZADO, M., 2001: “Características del viario urbano en Emerita entre los siglos I y VII”, Mérida Ciudad y Patrimonio, 5, pp. 397-423, Mèrida. – ARANEGUI, C., 2004: Sagunto: Oppidum, Emporio y Municipio Romano, Barcelona. – CHABRET FRAGA, A., 1979: Sagunto. Su historia y sus monumentos, Publicaciones de la Caja de Ahorros y Socorros de Sagunto, Edició Facsímil de la primera edición de 1888, Sagunt. – CHABRET FRAGA, A., 1897: “La necrópolis saguntina”, Boletín de la Real Academia de la Historia, XXXI, pp. 458-466, Madrid. – CHINER MARTORELL, P. i LÓPEZ PIÑOL, M., 1994: “Noticia preliminar de las excavaciones de la Domus tardía del solar del Romeu (Sagunto)”, Saguntum, 27, pp. 230-255, València. – DUPRÉ, X. i REMOLÀ, J. A., 2002: “A propósito de la gestión de los residuos urbanos en Hispania”, Romula, 1, Sevilla. Materials per a l’estudi de l’àrea sacra del solar de la plaça de la Moreria de Sagunt – FALOMIR VENTURA, C., 2005: “Vidrio romano: El solar de la Plaza de la Morería de Sagunto”, ARSE, 39, pp. 125-144, Sagunt. – FEIJOO MARTÍNEZ, S., 2000: “Generación y transformación del espacio urbano romano de Augusta Emerita al exterior de la muralla”, Mérida excavaciones arqueológicas 1998, 4, pp. 571-581, Mèrida. – HERNÁNDEZ, E., LÓPEZ, M. i PASCUAL, I., 1996: “La implantación del circo en el área suburbana de Saguntum”, Saguntum, 29, pp. 221-230, Sagunt. – LLORENS, Mª del M. i RIPOLLÉS ALEGRE, P. P., 1998: “El depósito monetal de la Domus A de Romeu: nuevas aportaciones de monedas de bronce en Saguntum durante el siglo III d. C.”, Saguntum, 28, pp. 217-225, València. – LÓPEZ BRAVO, F. i DELAPORTE, S., 2005: “Estudio preliminar del mobiliario metálico de época romana del solar de la Morería de Sagunto”, ARSE, 39, pp. 145-182, Sagunt. – MATEOS CRUZ, P., 1995: “Proyecto de Arqueología urbana de Mérida: desarrollo y primeros resultados”, Extremadura Arqueológica, IV, pp. 191- 215, Mèrida. – MATEOS CRUZ, P. i ALBA, M., 2000: “De Emerita Augusta a Marida. Visigodos y Omeyas”, Anejos del Archivo Español de Arqueología, 33, Madrid. – MATEOS CRUZ, P. i MÁRQUEZ PÉREZ, J., 1999: “Nuevas estructuras urbanas relacionadas con el Teatro Romano de Mérida. El Pórtico de acceso”, Mérida excavaciones arqueológicas, 1997, 3, Mèrida. – MELCHOR MONSERRAT, J. M., t’al., 2004: “El Monumento funerario del “Solar de la Morería” (Sagunto). Avance arqueológico y antropológico”, ARSE, 38, pp. 111-162, Sagunt. 119 – MELCHOR MONSERRRAT, J. M. i BENEDITO NUEZ, J., 2009: “El estudio de la cerámica de paredes finas de la excavación arqueológica de la Morería”, ARSE, 43, pp. 231-248, Sagunt. – MELCHOR MONSERRAT, J. M. i BENEDITO NUEZ, J., en premsa: “Nuevas aportaciones arqueológicas al conocimiento de la Saguntum visigoda”, en I Congreso Internacional Espacios Urbanos en el Occidente Mediterráneo entre los siglos VI-VIII (Toledo, 2009), Toledo. – PASCUAL-AHUIR GINER, Mª del M., 2005: “Estudio preliminar de los hallazgos monetarios de la plaza de la Morería en Sagunto”, ARSE, 39, pp. 35-56, Sagunt. – POLO CERDÁ, M. i GARCÍA PROSPER, E., 2005: “Estudio bioantropológico de los restos óseos hallados en el interior de la cloaca de la vía romana del “solar de la Morería” de Sagunto”, ARSE, 39, pp. 209-229, Sagunt. – PALOL, P. de. Arqueología cristiana de la España Romana (siglos IV al VI), CSIC Institut Enrique Florez, Madrid-Valladolid, 1967. – POLO CERDÁ, M.; GARCÍA PROSPER, E. i SANCHIS SERRA, A., 2005: “Estudio bioarqueológico de las cremaciones del monumento funerario romano del “solar de la Morería” Sagunto”, ARSE, 39, pp. 228-268, Sagunt. – REMOLÀ, J. A. Arquitectura funeraria en Capitales Provinciales de Hispania 3 (Tarragona), L’Erma di Bretschneider, Roma, 2003 –SEGUÍ, J. J.; MELCHOR, J. M.; BENEDITO, J. i PASCUAL, Mª M., 2004: “Avance del hallazgo de un tramo de calzada y un relieve nilótico en Sagunto”, en RIPOLLÉS ALEGRE, P. P. y MUÑOZ IBÁÑEZ, M. (eds.) Opulentissima Saguntum, València. EL POBLAMENT D’ÈPOCA ROMANA EN L’HORTA SUD LLORENÇ ALAPONT I MARTÍN - ADRIÀ PITARCH I TARRAMERA RESUM Son diversos els estudis que s’han reali�at sobre l’empremta de la civili�ació romana en el territori de l’Horta Sud, del traçat de la Via Augusta, de la centuriació i repartiment de terres després de la conquesta romana, així com d’alguns assentaments dispersos. L’abundant i fructuosa activitat arqueològica efectuada en la comarca durant els darrers anys, el descobriment i excavació metòdica d’importants jaciments d’època romana i de la antiguitat tardana en poblacions com, per exemple, Alcàsser, Catarroja o Silla, i la destacada recerca arqueològica que esta reali�ant-se en aquest àmbit, ens permet mostrar un avanç de l’ordenació de l’ager romanus en l’actual comarca de l’Horta Sud 1. ABSTRACT There are several studies of the Roman Civilization vestiges in the territory of L’Horta Sud, of the tracing of the August Route, of the lands distribution after the roman conquest, and of some dispersed se�lements. The abundant archaeological activity in the region during the last years, the methodical excavation of important sites in towns as Alcàsser, Catarroja or Silla, and the important archaeological research projects in this area, allow us to show an advance of the organization of the ager romanus in L’Horta Sud. Aquest article forma part del treball d’elaboració de la carta-guia arqueològica de l’Horta Sud patrocinat per el premi d’investigació del Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud IDECO. 1 122 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Ll.Alapont i Martín- A.Pitarch i Tarramera I���������� En la comarca de l’Horta Sud la recerca arqueològica referida a l’estudi del mon rural i les villae fora de les ciutats romanes ha experimentat una certa discontinuïtat. En un primer moment, situat al voltant dels anys 80, els estudis van ser molt generals, imprecisos i parcials, caracteri�ats per l’absència d’excavacions arqueològiques sistemàtiques, on la major part de les dades partien de troballes aïllades. En aquest moment, a part d’incursions arqueològiques pioneres com la del cronista Pelegrin Llorens amb el seu llibre sobre Catarroja (1967), van ser l’avanç de la carta arqueològica de l’entorn de l’Albufera de Gil Mascarell i Martí Oliver (1985), els estudis arqueològics de Martí Campoy sobre Catarroja (1984) i Picassent (1988) i el treball sobre la centuriació al Sud de València de Pingarrón (1981) els que trauran a la llum l’existència assentaments romans a la comarca, fixant les bases dels treballs de recerca posteriors i, en alguns casos, assegurant la protecció i salvaguarda de diversos jaciments (Alapont et al. 2004). No obstant, aquesta valuosa documentació no va ser suficient per iniciar intervencions arqueològiques metòdiques. Caldrà esperar fins els últims anys de la dècada dels 90, i el que portem del segle XXI, quan el desenvolupament urbà i la multiplicació d’obres públiques i privades en la nostra comarca comportaran l’excavació de salvament de nombrosos jaciments arqueològics. L’arqueologia i les ciències auxiliars que la complementes resulten imprescindibles per a intentar una aproximació sòlida i eficaç al mon rural durant l’antiguitat clàssica. Aquestes actuacions sistemàtiques han descobert importantíssims restes, estructures i troballes d’època romana i tardo antiga que mostren un escenari nou i extraordinari respecte al poblament romà fora de les ciutats creades pels romans. Les diverses excavacions arqueològiques ens han proporcionat material de primera mà per intentar aproximar-nos amb elements segurs a la història rural en època romana: plantes d’edificis, tècnica constructiva, adaptació a l’entorn, aprofitament del medi, canvis i pervivències, eines, objectes d’us quotidià, simbòlic, d’abillament, conreus, cacera i pesca, cultura, camins i vies, diversió, luxe, religió i creences, és a dir, tot allò que configurava la vida durant els més de sis segles de cultura romana a la comarca de l’Horta Sud. E� ������� �������� A partir de la segona meitat del segle I a.C. i especialment durant el principat d’Octavi August el procés de romani�ació del nostre territori es fa una realitat Fig. 1. Hipòtesi de centuriació per al terme de Silla. (Alapont et al. 2003). p.10. inqüestionable sobre tot després de la consolidació de Valentia com Colònia Llatina. A finals del segle I avanç de Crist, l’Imperi Romà havia conquerit la Península Ibèrica, i amb l’arribada dels romans es produirà una sèrie de canvis que transformaran completament la fisonomia del nostre territori, canvis que estaran destinats a perdurar fins als nostres dies. La conquesta per Roma comportà l’arribada de nombrosos contingents d’itàlics, ja com soldats, ja com colons, que aplegaven una volta el territori es trobava conquerit i pacificat. A l’imperi romà l’interessava enormement reproduir en les terres conquerides un sistema econòmic basat en la explotació intensiva de la terra, destinada no sols al autoconsum sinó al comerç i l’abastiment de Roma i el seu imperi. Així, Roma no dubta en premiar als soldats per les seues victòries atorgant-los la propietat de les terres conquerides i quan era necessari donant-les aquells colons disposats a vindre des de territori itàlic per a treballar les noves terres baix domini de la metròpoli romana. Aquestes terres eren repartides equitativament entre els colons i soldats llicenciats, tots ells rebien la mateixa extensió de terra. 710m2 aproximadament. Aquest fet el podem observar hui en dia fixant-se com la distribució dels camps y els camins obeeix a una parcel.lació ortogonal. Per poder fer aquest repartiment els agrimensors o topògrafs romans dividiren les terres que conformen el nostre terme en quadrats a partir d’un eix que nostre cas era la Via Augusta. Aquest camí, com el seu nom indica, va ser construït per l’emperador August entre els anys 8 i 2 d.C , i coincideix amb la N-340 (fig. 1). El poblament d’època romana en l’Horta Sud Fig. 2. Distribució dels jaciments arqueològics d’època romana a l’Horta Sud. Els romans desitjaven posar en producció, sobre tot, terres molt fèrtils que obtingueren ràpidament excedents i beneficis. Evidentment, els terrenys de marjal eren llocs molt propicis, per esta raó no es d’estranyar que Valentia, una illa pantanosa entre els dos braços del Túria fora ràpidament habitada i convertida en una prominent ciutat. De la mateixa forma, les terres que envoltaven el gran llac de l’Albufera foren, repartides, poblades amb vil.les rústiques, desecades i preparades per a cultivar blat, oliveres i vinyes, etc; creant a més un sistema de camins i sèquies que perdura en l’actualitat. La intel.ligent política d’August, l’antiguitat dels contactes, i una xarxa viaria eficaç en la que la Via Augusta es convertirà en l’eix vertebrador del territori valencià, seran elements claus per a la creació dels assentaments rurals de l’ager Valentinus. La intensitat de la romani�ació farà que Vespasià instaure reformes radicals concedint el dret llatí a tots el habitants lliures de la Península. La llarga etapa de pau la, pax romana, va ser beneficiosa a tots els nivells, amb una economia agrària creixent i consolidada, basada en l’estabilitat. Detectem en aquest moment una inversió en luxe, en confort, a les villae (conjunts termals, pintures murals, etc.) (fig. 2). La nostra comarca és un territori de contrastos, en pocs quilometres passem de la planura litoral albuferenca a les serres interior de l’oest (Perenxisa, Duesaigües, etc.). Paisatge on alternen els plans amb tossals, però on l’orientació del suau relleu permet, no obstant, veure l’Albufera a l’hori�ó. En època romana per a la construcció d’una vil. la era recomanable escollir un indret que oferira unes bones condicions físiques per fer productiu el fundus, aprofitant la fertilitat del sòl per establir-se permanentment i explotar els recursos naturals del territori, unes 123 Fig. 3. Vil.les romanes locali�ades al voltant de l’Albufera. vegades adaptant-se al medi i a sovint transformant-lo. Segurament, els canvis més importants es van produir a les antigues zones humides i a la cobertura vegetal. Les vil.les romanes van aprofitar al màxim els recursos que el medi els oferia. La romani�ació va contribuir a deformar la vegetació que cobria de manera natural el relleu. Els resultats dels estudis de les restes de fustes carboni�ades trobades en les vil.les romanes ens permetrà conèixer com era aquest medi i quins eren el materials vegetals més utili�ats en aquella època. Malauradament, la recollida de mostres en excavacions per a l’anàlisi antracològic, polìnic o palinològic es un pràctica recent i no massa estesa, i per tant, avui en dia encara no tenim resultats suficients per intentar reconstruir certerament el paisatge antic en l’Horta Sud (fig. 3). Les mateixes dificultats troben a l’hora de reproduir el paisatge en el sentit mes ampli, especialment les zones conreables i la seua delimitació enfront les zones humides. Cal suposar que el nostre territori des d’època romana va experimentar una parcel.lació i transformació intencionada per dessecar zones humides adjacents al llac de l’Albufera i fer-les aptes per al conreu. Malgrat les escasses evidències materials i la precària informació de que disposem, no sembla que es puga posar en dubte la existència d’una centuriació possiblement d’època republicana, a partir de la fundació de Valentia en el 138 a.C. o com a mínim del segle I d. C. a més d’altres importants canvis per afavorir l’ocupació generali�ada i l’explotació del territori d’una manera intensa, fet que li va proporcionar unes peculiaritats que, com el cas del sistema de sèquies, que segons Pingarron (1981, pp.174-175) seria originàriament romà, van a perdurar més de dos mil anys. La proximitat de jaciments romans com l´Alter en Catarroja (Martí, F. 1984, p.115) i el Mas de Baix en Silla (Alapont, Ll. 2000, p.186) respecte a la marjal podria constituir la prova del conreu de terres guanyades progressivament al llac de l´Albufera. 124 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Ll.Alapont i Martín- A.Pitarch i Tarramera L� ����������� ��� ���������, �� ����� ������. En l’estudi del mon romà, un dels aspectes que més ha despertat l’interés dels investigadors ha estat el de la xarxa viaria, sobre tot en el que fa referència a la recorregut de la Via Augusta en la nostra comarca. L’existència de cites puntuals en les fons clàssiques, les referències al Camí de Heracles o la Via Augusta, el coneixements de vells Itineraria, la Taula Peutinger o l’Itenerari d’Antoni, van cridar l’atenció dels investigadors. La Via Augusta travessava la nostra comarca de nord a sud construïda sobre un vell camí denominat Via Heraclea que els romans ja utili�aren per a la conquesta de la Península i que coincideix amb l’actual N340 (Morote, J.C., 1980, p.140). Entre els anys vuit i dos a. C. August la va reconstruir, passant a anomenar-se com Via Augusta als itineraris de l’època. En la nostra comarca solament significava un curt fragment d’un camí que comunicava la Península Itàlica amb el sud de la Península Ibérica. Però entorn d’aquesta via de primer ordre es va teixir una malla que es va escampar per tot el territori, ja des dels primers anys de la presència de Roma. De fet, la Via Augusta es convertirà en la principal via de comunicacions del territori valencià en època romana i també en l’eix vertebrador d’un territori que concentrava al seu voltant bona part de la població i la riquesa del país. La Via Augusta va ser també l’eix o Kardo màximo a partir del qual es reali�à la parcel.lació del territori situat en l´Horta Sud depenent administrativament i jurídica de Valentia (pertica). Del recorregut de la via travessant la nostra comarca s’han proposat una sèrie de possibles traçats. La primera possibilitat es que la calçada romana passaria a l’est del Cami Reial, junt Alfafar i Silla. L’altra possibilitat coincidiria amb el tram comprés entre l’eixida de València pel sud i la Creu Coberta, amb el Cami Reial, s’apartaria del traçat del nomenat camí i discorreria junt Alfafar, per la part oriental de Massanassa i per l’Alter de Catarroja, en direcció a Silla. En aquest segment on la via s’aparta del Camí Reial, s’identifica amb el Camí Vell de Russafa. No obstant, al identificar una hipotètica centuriació en l’espai comprés entre Benetússer i Silla en el que l’eix o Kardo màxim de la mateixa seria el Cami Reial (N-340), sembla identificar aquest como el camí fossili�at de l’antiga Via Augusta Pingarron (1981, pp.174-175). La Via Augusta és l’eix principal, la via que fou la colona vertebral de la xarxa de camins locals estesa per tot el territori. Aquests camins menors són els grans desconeguts. Resulta evident que cap àrea poblada, ni cap vil.la quedaven aïllades dels grans sistemes ni dels Fig. 4. Principals vies romanes en el territori valencià. centres administratius i comercials. En aquest sentit, la presència de les vil.les de l’Alter en Catarroja i del Mas de Baix i la Bega en Silla, molt pròximes al conegut Camí Vell de Russafa indica que aquest camí ja existia en època romana. Per altra part, la situació del jaciment visigòtic de la Senda de l’Horteta en un enclavament estructurat per al control d’un territori ric en villae on l’explotació agrícola va ser intensa i on va tindre lloc un important trasbals de persones i mercaderies pareix confirmar l’existència d’una via d’accés entre la costa, l’Albufera i l’interior i on també es locali�aria la vil.la romana del nucli urbà de Picassent (fig. 4). L’������������ ��� ���������. ��� ���.��� ������� � �’����� ��� Les vil.les rústiques constituïen un mitjà eficaç per poder ordenar l’explotació agrària d’un territori parcel.lat i transformat intencionadament. Les recents troballes d’elements de rellevància indica que aquesta propietat repartida, dividida en vil.les rústiques menudes o mitjanes de reduïdes dimensions, d’explotació El poblament d’època romana en l’Horta Sud 125 Fig. 5. Planimetria del conjunt termal de la vil.la romana de la Plaça del Poble de Silla. familiar associada a la centuriació, originada en època republicana es transformarà en època imperial en luxoses explotacions de gran magnitud. Segons hem deduït de les troballes arqueològiques, vist el alt rendiment econòmic que es podia traure de les terres d´Hispania, els propietaris més rics començaren a acaparar terres de cultiu mitjançant la compra de les menudes propietats colonials afegint-les al seu fundus, és a dir, el conjunt de terres que depenien d’una vil.la o possessió rural i que eren treballades per mà d’obra, tant esclava, com assalariada, en benefici del terratinent. Les reduïdes vil.les familiars no tardaren en arruïnar-se al no poder competir amb les grans extensions dels terratinents i acabaren per vendre les seues terres i formar part de ma d’obra al servei de dels grans propietaris. La vil.la romana es dividia en dos parts, una pars rustica i una pars urbana. La primera estava formada per cellers per a vi, oli i derivats, dipòsits, pallers, graners, maga�ems i rebosts. Les excavacions arqueològiques al voltant de la torre de Silla pogueren documentar algunes dependències de la pars rustica de la vil.la. Així es va registrar els fonaments d’una habitació amb una amplia porta per la entrada de carros i gran quantitat de fragments d’àmfora tant vinaria com per a contindre oli, la qual cosa indicava que es tractava d’un maga�em o rebosts (Alapont et al. 2004 pp.3032). La pars urbana tindria tots els condicionaments i comoditats per fer la vida agradable als amos. Així la pars urbana correspon als espais destinats a residència, les seues instal.lacions seran confortables, amb els seus banys termals, els seus jardins, amples sales amb paviments de mosaic i parets decorades amb pintura mural, etc. Aquest luxe i ostentació ha quedat constatat per l’arqueologia que ha documentat en la vil.la romana de la Plaça de Silla un fragment de mosaic amb decoració geomètrica (Alapont et al. 2003, p.89). També hem trobat al terme de Silla un capitell jònic de columna que evidència que la vil.la de Silla tenia una sèrie d’edificis realment importants tant en dimensions com en decoració arquitectònica (Alapont et al. 2004. p.33). De fet, han estat les darreres excavacions arqueològiques en Silla en les vil.les romanes de la Plaça del Poble i el Mas de Baix les que han confirmat el luxe i magnitud de les vil.les romanes de la nostra comarca. 126 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Ll.Alapont i Martín- A.Pitarch i Tarramera La intervenció arqueològica reali�ada al pati situat darrere de l’església parroquial de Silla a tret a la llum un balneari o complex termal datat en el període flavi. La seua construcció es va iniciar al voltant de l’any 69 i van estar en us fins el segle III. Sembla que des de el segle III el rendiment de la vil•la disminueix considerablement i els propietaris ja no poden mantindre alguns del edificis i complexes mes luxosos i més cars, com son evidentment les termes, que finalment queden abandonades (fig. 5). Les termes se estructuren mitjançant un llarg mur de façana que dona a un espai diàfan. Aquest espai obert a l’aire lliure seria la palestra on es practicaven jocs, esports i gimnàstica. Fins ara hem descobert quatre ambients del complex termal. La primera habitació i la mes gran era el apodyterium o vestuari. Del vestuari s’accedia al frigidarium o sala del bany gelat. A continuació seguia el tepidarium o ambient temperat, o probablement la sudatio o sauna, també denominat laconium i que era un autèntic bany de vapor. Aquesta sala podia albergar una banyera o alveus o un recipient de marbre o labrum amb aigua freda per refrescar-se. Mes enllà, el caldarium o bany calent. El tepidarium i el caldarium se calfaven amb aire calent que circulava baix el terra. Un forn calfava l’aire calent que passava entre un espai vuit entre les parets aconseguit mitjançant tubuli cilíndrics. Els tubuli mantenien el tàbic separat de la paret. L’aire calent passava al caldarium a través dels forats inferiors de les parets o tabulatio. Ací circulava baix el terra o suspensura elevat sobre petits pilars o pila reali�at amb rajoles quadrades superposades. L’aire calfava el paviment de la sala calenta mitjançant el sistema hipocaustu (fig. 6). A l’Est de les sales termals, trobem una gran estructura reali�ada amb opus caementicium que probablement conformen els murs de la piscina o natatio. En la trinxera de fundació d’un dels murs que conformaven la sala gelada de les termes trobarem un dipòsit ritual format por quatre monedes i un anell de bronze. Es tractava de quatre sestercis amb la efígie del emperador Galba que va governar l’imperi Romà durant un curt període entre els anys 68 i 69 d. C. Segurament estes monedes estarien dins d’un saquet de cuir que no s’ha conservat. Podem interpretar esta troballa com un dipòsit fundacional de les termes. En el moment de la seua construcció es varen col.locar les monedes com un acte ritual i profilàctic, una ofrena als Deus, per que els banys compliren la seva funció salutífera i purificadora (fig. 7). L’excavació arqueològica al Mas de Baix ha documentat la vil.la romana fins ara mes propera a la Albufera. El historiador, naturalista i militar llatí Plini el Vell, en el seu llibre III de Naturalis Historia, escrit a meitat del segle I d.C., denominava el llac que hui Fig. 6. Hipocaustum de les termes de la vil.la romana de la Plaça del Poble de Silla. Fig. 7. Dipòsit fundacional format por quatre monedes i un anell de bronze trobat a les termes de la Plaça del Poble de Silla. coneguem com Albufera com Nacararum Stagnum, “el llac de les petxines”. Aquesta descripció, que evoca l’origen marí de la llacuna, l’hem comprovat fidelment en les excavacions arqueològiques reali�ades a la Partida del Mas de Baix de Silla. En aquest jaciment, els morters que conformaven els paviments de les habitacions, els estanys i els enlluïts exteriors estaven replets de petxines. Les petxines en aquest cas, tenien una funció merament constructiva, servien per aglutinar i alleugerar els formigons romans, una pràctica útil, però a la vegada particular de les edificacions romanes locali�ades a l’entorn de l’Albufera. En un dels abocadors de la vil.la documentarem abundant material de tot tipus, entre el que destaca però els abundants fragments de pintura mural que decoraven les principals sales de la vil.la romana locali�ada en la Partida del Mas de Baix amb de dibuixos geomètrics i línees de colors molt diversos, en algun cas exòtics i de cost (blau egipci, vermell, cinabri, etc.). Alguns fragments mostren motius vegetals, aquàtics i figures com la de Bacus que degué pertànyer a un El poblament d’època romana en l’Horta Sud Fig. 8. Imatge de Bacus en un fragment de pintura mural trobada al Mas de Baix de Silla. 127 Fig. 10. Forn romà locali�at al Mas de Baix de Silla. Els nostres estudis evidencien, que en època romana, va ser molt profunda l’explotació i transformació dels recursos naturals de l’Albufera, aprofitant directament les aigües del llac per a la pesca i la producció de salaons o indirectament l’aigua d’ullals i fonts, per transportar-la a la mateixa vil.la per al consum humà, o per utili�ar-la en el forns com el que hem pogut excavar en el jaciment del Mas de Baix (fig. 10). Durant l’excavació arqueològica hem documentat nombroses evidències de la pesca en l’Albufera durant els segles I i II d.C. Amb tota seguretat, la pesca i la elaboració de salaons eren activitats fonamentals en l’entorn del llac. L’actuació del Mas de Baix ens ha proporcionat gran quantitat d’elements utili�ats en l’art de la pesca, així hem trobat agulles de bronze per confeccionar i cosir les xarxes i contrapesos redons d’argila i peces tubulars de plom per fer-les enfonsarse. També hem descobert hams de bronze i agulles d’os per als fils mes delicats. D’igual manera, la producció de salaons està àmpliament constatada per la presència de nombroses àmfores amb la funció exclusiva de contenir salaons o salses de peix (fig. 11). Fig. 9. Llànties i polsera trobades al Mas de Baix de Silla. grup mes gran de tema mitològic (fig. 8). En el mateix abocador també apareixen gran quantitat d’objectes d’us quotidià, llànties, agulles, abundants recipients ceràmics de taula i cuina i altres elements d’abillament i adorn personal com polseres, anells, etc. (fig.9). L’estatuària es sense dubte un del signes més evident de luxe i ostentació en la vil.la romana. Al respecte un dels elements mes extraordinaris descoberts a la nostra comarca és l’estatueta de marbre que representa a Bacus amb Kantharos i Pantera, que es data en època antonina que es va trobar al la vil.la romana de l’Ereta dels Moros en Aldaia. En el jaciment es poden observar restes constructives d’opus caementicium i murs de carreus. A nivell superficial es poden obser- 128 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Ll.Alapont i Martín- A.Pitarch i Tarramera de Foressos en Picassent. Es tracta d’una vil.la romana on s’han documentat fragments ceràmics de cuina TS, fragments de dolia, àmfores, llàntia, ceràmica comuna, pondus, llosetes rectes i romboïdals, fragments d’ímbrex. Al igual que en el jaciment de l’Ereta dels Moros, també es varen trobar dos grans blocs de pedra calcària que semblen ser d’un torcularium. En Picassent també s’han documentat restes d’altres vil.les romanes encara sense excavar sistemàticament. Locali�ada en la partida del Pla, pròxim a la font de l’Omet. Les primer noticies són de l’any 1965 parlen de l’exhumació d’una sèrie de restes humans sense especificar així com l’aparició d’una moneda de l’emperador Adrià. Entre les restes aparegudes destaquen lloses romboïdals i fragment de tègula. En ple centre històric i casc urbà de la població de Picassent, en una amplia zona delimitada pels carrers Sant Joan, Gomez, Ferrer, Nou i l´Ermita de la Vallivana hi ha evidències de l’existència d’una necròpolis d’una vil.la romana descoberta durant els treballs de cimentació d’edificis i la instal.lació de la xarxa d’albellons. Les nomenades descobriren restes humanes, ceràmica i monedes i un sarcòfag de pedra que contenia varies monedes romanes, dues fíbules i un didal. El tipus de material aparegut i la datació de les monedes situen les restes en els segles III i IV d.C. (Martí, 1988.pp. 45-76). Fig. 11. Hamet de bronze i contrapesos redons. var restes de ceràmica de taula romana, ceràmica comuna i fragments de recipients per al maga�ematge i transport. També es coneixen elements arquitectònics com capitells i fusts de columna, així com paviments de llosetes i estucs, junt a la troballa de dos cisternes i unes possibles termes, que deurien pertànyer a la pars urbana de la vil.la. Durant la construcció d’una nau industrial als anys 60 es va descobrir una pedra calcària de forma cilíndrica que formaria part d’un torcularium i que formaria part de la pars rústica de la vil.la. A més han aparegut algunes monedes imperials datades entre els segles I i III d.C. (Aranegui, 1996, 72) També en Aldaia es locali�a el jaciment conegut com la Punja en la carretera d’Aldaia al Mas de Jutge de Torrent, situat dins d’un entorn totalment rural, on s’han trobat nombrosos restes d’una vil.la romana, com per exemple elements arquitectònics i constructius d’opus signinum i reticulatum, així com ceràmica de taula i comuna i per al maga�ematge i transport. Pel que es refereix a la pars rustica trobem altres vil.les amb estructures de producció d’oli, vi i altres activitats artesanals com terrisseries. La vil.la de Mas Encara que la presència de vestigis romans en la partida del Secanet de Catarroja, al lloc conegut com “Hort de Pepica”, era conegut des de inicis del segle actual, va ser a partir de l’excavació sistemàtica del jaciment romà quan eixiren a la llum les restes de la Pars Rústica d’una vil.la romana. Els conjunts ceràmics i les escasses monedes trobades al jaciment li atorguen una pervivència prolongada des del segle I aC, fins el segle VI. D’aquest poblament rural destaquen les seues terrisseries destinades a la fabricació àmfores per a contindre oli i vi, amb la finalitat de comerciali�ar grans quantitats d’aquests productes. Les excavacions arqueològiques també descobriren un àmbit funerari en el que es van documentar dos inhumacions cobertes per teules a doble vessant (García Gelabert, García Diez, 1999, pp.253-265) La vil.la romana del Mas del Jutge es troba en el Mas que dona nom al jaciment i que es locali�a junt al barranc de l’Horteta 5 Km al Oest de Torrent. Aquest Mas es troba envoltat de terres de cultiu i del propi barranc i la dispersió de ceràmiques romanes es troben als horts de tarongers i garroferes que hi ha a la part sud de la pedania. Aquest ha estat excavat d’urgència l’any 1986 per obres a un camp de garrofers prop de la carretera Torrent-Mas del Jutge. Es va trobar un conjunt de 22 àmfores junt ceràmica comuna i ceràmica fina, materials dipositats al Museu de Torrent (Albiach et al. 1996. pp.9-63). El jaciment arqueològic en sí correspon a una vil.la romana on la seva cronologia El poblament d’època romana en l’Horta Sud va des del segle I aC. fins el segle IV dC., encara que el seu origen podria remuntar-se al Ibèric tardà arrel dels materials trobats en les intervencions reali�ades. La vil.la arriba al seu moment de màxim esplendor en l’època Imperial, on ens trobem davant una vil.la de grans dimensiones como així demostren les restes de mosaics, pintura mural, marbre o materials relacionats amb instal.lacions termals trobades en las excavacions. En quant al moment final de l’assentament pareix ser que aquest es produeix en època Baix Imperial, quan la vil.la sofreix una fort retrocés. Al Mas del Jutge es van reali�ar varies campanyes arqueològiques durant els anys 90 (Fernández, Sanchis 1993. pp.9-103). Aquestes van respondre a la necessitat de saber davant de quin tipus d’assentament romà ens trobàvem i les intervencions van donar uns resultats importants per entendre que aquesta vil.la romana havia estat un assentament romà bastant important per les seves dimensions i pel tipus de restes trobades en el transcorre de les excavacions. La vil.la romana de l’Alter I es troba al camí local de l’Alter que va des de Torrent a la carretera local d’Alaquàs-Aldaia. Es locali�a al costat del Barranc de Xiva a un xicotet turó. Les troballes estructurals i materials ens determinen aquesta cronologia romana ja que s’han arreplegat fragments de ceràmica comuna, d’àmfora, dolia, terra sigil.lata sudgàlica i hispànica, clares A, etc. Les estructures visibles del jaciment mostren paviments d’opus reticulatum, morter, etc., sobre una plataforma rectangular més elevada així com carreus de diverses dimensions als voltants d’aquesta estructura (Fernández, Sanchis, 1986). L’antiguitat tardana constitueix un moment de canvis i transformacions. La consolidació del cristianisme i l’ocupació del nostre territori pels visigots seran fets que deixaran una empenta profunda en tots el aspectes socials, econòmics, ideològics, etc. No obstant jaciments com la Senda de l’Horteta en Alcàsser o la Cova dels Moneders en Picassent, confirmen que en època tardo-antiga l’Horta Sud continuava sent emplaçament estratègic, on la Via Augusta seguia sent l’arteria principal d’una xarxa que articulava un territori ple villae i vici on l’explotació agrícola i la activitat comercial eren ben intenses. L’extraordinari tresor de monedes d’or visigodes trobat en una zona periurbana del terme d’Alcàsser, representava fins al moment un misteri arqueològic pendent de resoldre. Les excavacions arqueològiques han constatat l’existència d’una àrea de necròpolis en el jaciment de “La Senda de L´Horteta” en Alcàsser fet que indica la relació entre les estructures funeràries i els tremis d’or (Alapont, Ll. i Ballester, C. 2007, pp.11-34) (fig. 12). Dins d’aquest context, l’assentament de La Senda de L´Horteta es troba en una ruta natural d’accés 129 Fig. 12. Hipogeu funerari en la Senda de l’Hoteta d’Alcàsser. entre la costa, l’Albufera concretament, i l’interior. Es tracta, per tant, d’un enclavament estructurat per al control d’un territori on va tindre lloc un important tràfec de persones i mercaderies. En aquest sentit, La Senda de L´Horteta seria el reflex del xicotet jaciment del El Monastil, situat sobre la Via Augusta i interpretat com un fortí o castrum fronterer romà que protegia l’accés a la ciutat d’Ilici (Ribera, 2005, p. 65). Per tant, la necròpolis de “La Senda de L´Horteta” pertanyeria a un castrum integrat en el sistema defensiu organitzat per Leovigild a finals del segle VI per defendre la ciutat de València, el seu territori, i controlar les rutes d’accés i abastiment, enfront de l’ocupació romana del sud. Respecte a la Cova dels Moneders de Picassent, els fragments ceràmics de T.S.H. de la forma Drag. 27 trobats al seu interior es daten entre els segles IV i V d.C. (Martí, 1988.pp. 66-70). És tracta d’una xicoteta cova al que s’accedeix a traves d’un forat d’uns dos metres de desnivell. Aquesta té dues sales i es van trobar alguns fragments de ceràmica al final de la primera sala. Encara que no estat mai objecte d’una intervenció arqueològica sistemàtica, la seua cronologia i tipologia ens fa pensar que probablement tingués un ús funerari. Encara que no representen un tipus d’estructura fúnebre massa estes i conegut, al Sud de València són diverses les tombes d’estes característiques, com són la cripta de “Els Xarcons” a Montserrat, la cambra sepulcral d’Anna o l’hipogeu funerari de “La Falquia” en Beneixida. Totes estes estructures funeràries s’adscriuen a un període cronològic d’època tardo-antiga i visigoda. 130 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Ll.Alapont i Martín- A.Pitarch i Tarramera C���������� B����������� A la nostra comarca, durant l’època romana, el camp i territori formen una unitat indissoluble, l’urbs o pertica amb el territorium o ager, amb els conreus, el llac de l’Albufera, els boscos, el riu Túria i els barrancs que naixen d’ell, etc. Un territori poblat, transformat i explotat per nombroses villae interconnectades amb una amplia xarxa viaria sorgida a partir de la Via Augusta, principal via de comunicacions del territori valencià i també eix vertebrador a partir del qual es reali�à la parcel.lació del territori situat en l´Horta Sud. - ALAPONT, L., BALLESTER, C. (2007). “La Intervenció Arqueològica en el jaciment Visigòtic de la senda de l’Horteta” Catàleg de la Exposició “El Tresor d´Alcàsser i el Legat Visigot” Alcàsser, .pp.11-34. - ALAPONT, L. et al. (2004). “Els jaciments arqueològics de l´Horta de València, un mon per descobrir”. L’Horta, El Paisatge de la memòria, Afers 47. Catarroja. pp.13-23 - ALAPONT, L. et al. (2004). “L’excavació arqueològica al voltant de la torre musulmana de Silla”. Algudor 3, Revista del Centre d’Estudis Locals de Silla. Ajuntament de Silla. pp.30-33. - ALAPONT, L. ANTICH, J. MARÍ, M. 2003. Enllumenant el Passat, Catàleg de la Col.lecció Museogràfica “Torre Musulmana de Silla”. Ajuntament de Silla. p.89. - ALAPONT, L. (2000). “Els Jaciments Arqueològics de Silla”, Algudor 1, Revista del Centre d’Estudis Locals de Silla. Ajuntament de Silla. Silla.p.186. - ALBIACH, R. et al (1996) “Un depósito de ánforas en el yacimiento romano del Mas del Jutge de Torrent (Valencia).”. Torrens 10. Pag 9-63. - ARANEGUI, C. et al., (1996): Els romans a les terres valencianes, Col.lecció Politècnica, 61, València, p.72. - FERNÁNDEZ, J.R..; SANCHIS, A (1993). “El yacimiento romano del Mas del Jutge de Torrent (Campañas de 1982 y 1983)”, Torrens 7 , Torrent. pp.9-103 - FERNÁNDEZ, J.R..; SANCHIS, A (1986). “El yacimiento romano de l’Alter (Torrent-Valencia)”, Torrens 4, Torrent. - GARCÍA GELABERT, M. P., GARCÍA DIEZ, M. (1999): “La villa rústica de Catarroja (Valencia). Planteamiento de su funcionalidad”. Quaderns de Prehistoria i Arqueología de Castelló. pp.253-265 - GIL-MASCARELL, M.; MARTÍ OLIVER, B. (1985): “Troballes de l’edat del Bronze i de l’època romana a l’entorn de l´Albufera de Valencia. Avanç d’una carta arqueológica”, Afers 1. pp.18-32 - LLORENS, P.L. (1967) La Villa de Catarroja. Diputación Provincial de Valencia. - MARTÍ, F. (1988) “Estudi Arqueològic de Picassent”. Terra, Població i Propietat, Ajuntament de Picassent. pp. 45-76. - MARTÍ, F. (1984) Recull arqueològic catarrogí.- Ajuntament de Catarroja.- Catarroja. p.115 - MOROTE BARBERÁ, J.G. (1979), “El Trazado de la Via Augusta, desde Tarracone a Carthagine Spartaria. Una aproximación a su estudio”. Saguntum, 14. Universitat de València. Departament de Prehistòria i Arqueología, Facultat de Geografia i Història. Valencia pp.139-164 - PINGARRÓN, E. (1981): “Rastreo de una via centuriatio en la zona sur de la Huerta de Valencia”, Saitabi XXX, Valencia. Sembla que en època republicana, desprès de la fundació de Valentia, es reali�arà la centuriació de les terres del Ager Valentinus amb un repartiment equitatiu entre els soldats llicenciats i colons itàlics. En un primer moment aquestes villae serien propietats familiars menudes o mitjanes explotades directament pels propietaris ajudats per ma d’obra servil o indígenes lliures. Aquest panorama canviarà a partir d’època flavia quan aquestes villae experimentaran una ampliació dels seus equipaments en la pars urbana amb la creació de termes privades i una inversió en luxe com evidencien les riques decoracions de pintura mural. Es molt probable que en aquest moment les villae passen a ser propietat d’importants famílies itàliques i les elits urbanes, així el dominus de la vil.la viu a la urbs exercint les obligacions polítiques i religioses pròpies del ciutadà i visita el seu fundus per descansar i administrar el beneficis. A la antiguitat tardana les villae aniran desapareguent progressivament, primer en quan a la seua pars urbana, ja que el propietari acabarà per visitar la vil.la sols per replegar les guanys, convertint-se solament en centres de producció agrícola i artesanal, en un procés ben conegut que observa la transició del sistema administratiu i productiu de la vil.la latifundista a un nou poblament de tipus vicus, un nou sistema econòmic i administratiu, relacionat també amb la consolidació del poder eclesiàstic, l’assentament de parròquies rurals i una producció arrendatària, antesala dels models medievals. En aquest moment l’Horta Sud continua sent un territori estratègic, perquè no ha deixat de ser una zona productiva de primer ordre i per la seua situació dins d’una xarxa de comunicacions que era vital per el transport de persones i mercaderies, prova de aquest fet es el jaciment de la Senda de l’Horta, un castrum visigot destinat al control del territori. DE MAURELA A MORELLA (S. XIII-XV). ALGUNS APUNTS ARQUEOLÒGICS D’EVOLUCIÓ URBANA. JOSÉ MANUEL DE ANTONIO OTAL -FRANCESC-XAVIER DUARTE MARTÍNEZ FRANCISCO JOSÉ HERNÁNDEZ GARCÍA - RAMIRO PÉREZ MILIÁN RESUMEN Des de 2001 vénen sent desenvolupades diferents intervencions arqueològiques d’urgència al casc històric de Morella (Ports, Castelló). La recent troballa d’un tram de la murada (muralla) cristiana inicial, assentada sobre l’anterior andalusina, ens ha donat peu a la revisió d’algunes de les actuacions arqueològiques reali�ades per nosaltres que, juntament amb les notícies històriques que tenim sobre diferents espais (mesquita, casa de la vila, aqüeducte, olleries, etc.), ens aporten nova llum sobre el trànsit urbà entre els segles XIII i XV. Així, hem pogut observar l’abandonament d’espais urbans andalusins al glacis del castell, la desaparició i aparició de nous edificis i obra pública segons les necessitats cristianes i, possiblement, l’engrandiment per dos vegades, del recinte mural per defensar espais extra mura sorgits durant l’expansió urbanística baixmedieval. Paraules clau: Morella, evolució urbana, muralla, torre, portal, andalusí, medieval. ABSTRACT Since 2001 a number of urgent archaeological interventions are being carried out in the historic district of Morella (Ports, Castelló). The recent discovery of a stretch of the Andalusi wall allowed us to revise some of the archaeological inquiries that we made, which, in addition to the historical information gathered from different spaces (the mosque, the town hall, the aqueduct, po�ery sites, and so forth), has thrown new light on urban transit between the thirteenth and the fifteenth centuries. In this way, we noted that Andalusi urban spaces placed on the slopes of the castle were eventually abandoned, new buildings and public construction sites appeared and disappeared according to the needs of Christians and, possibly, the size of the mural site was doubled to defend extra mura spaces that emerged during the urban expansion in the late Medieval period 132 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. M. De Antonio - F.X. Duarte - F. J. Hernández - R. Pérez ₁. I���������� El desenvolupament urbà de l’arqueologia de salvament ha gaudit d’un fort impuls durant els darrers deu anys (2001-2010) a la ciutat de Morella. Aquest procés, s’enceta el 2001 amb la incorporació d’un tècnic arqueòleg a l’Ajuntament de Morella. Alhora, un de nosaltres (J. M. de Antonio), venia reali�ant intervencions el resultat de les quals ja resultava interessant (pe. la troballa d’un portal anterior a l’actual del Forcall). Poc després (2004) la Diputació de Castelló, com a gestora del Castell i Murades de Morella, també contractà un arqueòleg per controlar i dirigir, arqueològicament, totes aquelles actuacions que allí s’hi reali�aren. Fins el 2007, gran part de les intervencions arqueològiques foren desenvolupades pel que podríem anomenar “Servei Arqueològic Municipal”; a aquesta data, desapareix el Servei, l’Arqueologia de Salvament, però, ja està perfectament normali�ada a l’interior del recinte mural. Des d’aquest moment, la majoria de les intervencions han estat desenvolupades per l’empresa local d’arqueologia (Noverint, Coop. V ). Els autors del present text, ja siga des de l’àmbit públic (ajuntament i/o empreses públiques municipals), com des del sector privat (principalment amb Noverint, Coop. V. i, en menor mesura, SArq-Serveis d’Arqueologia), hem atresorat gran nombre d’evidències arqueològiques del trencaclosques de l’evolució urbana de Morella entre els s. XI-XV amb les nostres intervencions. El recent descobriment d’un tram de murada (part del llenç i una possible torre), ha fet que puguem avançar algunes hipòtesis de treball i, alhora, resolen algunes de les hipòtesis de treball que veníem barallant fins a la data. Malauradament, moltes d’aquestes intervencions es desenvolupen mitjançant la metodologia de “seguiment d’obres”, fet que suposa l’obtenció una visió parcial i, quasi sempre, “accelerada” del registre arqueològic. Tot i això, donada la curta seqüència arqueològica del subsòl del casc antic de Morella, quasi sempre hem arribat al substrat geològic, fet que ens ha possibilitat determinar almenys una seqüència completa (fig. 1). ₂. P����������� La pregunta que inicia el nostre discurs és la següent: on és la Maurela o Murila dels geògrafs anda- Fig. 1. Vista aèria de Morella amb la locali�ació del solar de l’antiga fàbrica del Tint (imatge modificada a partir de postal la distribuïda per Comercial Escudo de Oro. Barcelona, 1999). lusins? I, per tant, quina és l’entitat de la població que assalta el Cid (1084) segons la Historia Roderici? Tot i que no podem sobreestimar la importància real d’aquest indret, sembla que almenys es tracta d’una entitat fortificada, així: -Al-‘Udrî (geògraf musulmà del s. XI) no la cita com a hisun, és a dir, petita ciutat emmurallada-fortificada (com si serien per a l’actual territori valencià Onda, Almenara, Sollana, Cullera i Xàtiva), però sí com a castell-refugi, qalá’ Murila. -Al-Idrisi (també geògraf musulmà que escriu al s. XII), també esmentaria el castell de Morella. -A la Historia Roderici (escrita a la primera meitat del s. XII), l’autor també assenyala que el Cid va atacar la fortalesa i castell de Morella (fig. 2). Aquesta població andalusina, independentment de la seua importància dins del seu districte castral, degué de ser profundament transformada durant l’”adequació” als gustos dels feudals. Àdhuc, fou la segona ciutat més important del nouvingut Regne de València fins que va ser substituïda per Xàtiva. Açò produiria, ben aviat, la desaparició de la vella població andalusina en favor de la moderna i cristiana Morella. Així, ràpidament fou consagrada la mesquita (any 1232) i, parcialment sobre aquesta, es construiria el temple arxiprestal actual, les obres principals del qual haurien començat l’any 1263. La seu del justícia i del consell municipal, fou inicialment establerta al Carrer de Saragossa (actual Carrer de la Font), tot i que ja a mitjans del s. XIV, ocupava l’actual espai (comenta J. Alanyà seguint a M. Grau). També és ràpida la vertebració bàsica de la trama urbana de vies públiques, on el carrer popularment conegut com dels porxos (actualment Carrer de Blasco d’Alagó) apareix a la documentació del moment com la cingula mediana De Maurela a Morella (s. XIII-XV). Alguns apunts arqueològics d’evolució urbana 133 mestres d’obra amb el consell municipal per a la construcció del mur. Aquesta notícia recollida per F. Ortí Miralles (1958-1967, 554 –Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, reg. 20, fol. 30 r.-), serà matisada per M. Grau Montserrat (1986) que afegeix que l’objectiu últim seria la de protegir el nou barri que allí havia sorgit. A partir d´aquest document, que és l´únic existent per a tot el segle XIII, en la zona que estudiem, es pot plantejar l´existència d´un recinte emmurallat anterior a l´actual i que, en qualsevol cas, seria més menut. Fig. 2. Esquema de l’estratigrafia mural del tram Torre del PantoPorta Ferrissa. E1 correspon a la fase andalusina. Però no serà fins el segle XIV quan comencem a tindre molta més documentació que confirme aquesta idea. on ja en temps de Jaume II es desenvolupen dos mercats setmanals. Una altra obra civil d’importància fou la de fer arribar l’aqüeducte fins el pla de Santa Llúcia el 1338, aquesta obra d’enginyeria, costejada per les arques municipals d’acord amb l’autori�ació de Jaume II (1318), gaudeix d’uns drets anteriors donats pel pare de l’anterior monarca el 1273 sobre les aigües de la Font de Vinatxos (locali�ada a l’antiga Serra de Ben-Avid, actualment de Sant Marc), qui sap si sobre alguna obra hidràulica andalusina. Aquest aqüeducte arribarà per via subterrània al Pla del Sòl (actualment conegut com Font Vella) el 1359. [Per a aquest paràgraf hem seguit les dates de J. Alanyà (2000)]. Segons recull M. Salvador (1982, 80) al document de la visita pastoral efectuada pel bisbe morellà Francesc Paholach, en 1310, existien a més de la Porta Ferrissa del Castell, la d´en Camarasa i la de Sant Mateu a les muralles. En definitiva, en poc més de 100 anys, la trama anterior andalusina fou desdibuixada quasi totalment pel desenvolupament edilici i, per tant, urbà de Morella. A més, la desaparició dels contingents poblacionals andalusins, en fugida o expulsió cap el sud afavoriria destrucció i nova construcció d’àrees de residència que, amb població musulmana, podrien haver-se fossili�at. L’espenta definitiva del recinte mural avui conservat serà obra, fonamentalment, de Pere el Cerimoniós. Així, per exemple, un document datat al 2 de desembre de 1359 plasma la venda de tres solars d’una poderosa família morellana (els Aster) als jurats de la vila. Aquesta transacció afecta als solar locali�ats extra murum novum, a la Parròquia de Sant Miquel. És a dir, part del barri podria haver estat fora del recinte mural antic. Aquesta compra d’espai a favor dels interessos de la vila, no sembla ser un fet habitual ja que nombrosos veïns s’oposen a aquesta mena d’expropiació dels jurats del Consell Morella per edificar-hi el mur sobre els seus solars (construïts o no). Serà al regnat de Ferran el Catòlic, però, quan finali�en aquests treballs (Alanyà, 2000, 83). ₃. F���� �������� ��������� La primera constatació documental d’expansió o superació de la nova vila cristiana apareix dins dels darrers anys del primer rei de València, l’any 1275, Jaume I autori�a l’ampliació de les murades existents per abraçar el Sòl de Vila, és a dir la part baixa de la població existent (aquesta denominació es manté popularment en ús per denominar grosso modo l’indret que hi hauria per davall del cingle que dissimula l’actual temple parroquial dedicat a Sant Joan i que s’estendria entre el Portal d’en Camarasa (posteriorment dit del Forcall) i la Font Vella. Aquesta autori�ació, però, no sabem si mai arribà a materiali�ar-se, tot i que al següent regnat proliferen els contractes de picapedrers i Altres documents posteriors consultats per J. Alanyà (2000, 22), no soles parlen de refectio i recontructio murorum, sinó que també de constructio, operatio i ampliatio murorum ville Morella. De fet, serà a partir de 1324, a les acaballes del regnat de Jaume II, com ja s’ha dit, quan comencen a proliferar els contractes amb els mestres d´obra, obrers, picapedrers, etc. De la documentació també podem deduir certes contradiccions o fets constructius difícils d’entendre o explicar segons el nostre grau de coneixement actual. Així, J. Alanyà (2000, 84) cita un document de 1365, signat per l´infant Joan, fill de Pere el Cerimoniós, al que s’expressa la necessitat de construir les muralles, fent referència detallada al Portal del Rei, i al pany de murada que baixa del Castell en direcció al Portal del 134 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Forcall o d´en Camarasa. Açò podria entrar en contradicció amb el fet que l´any 1310 ja es parla del Portal d´en Camarasa i del de Sant Mateu (més endavant matisarem aquesta aparent contradicció). De la lectura bibliogràfica dels diferents historiadors locals, es dedueix que el tram actual de la murada des del Portal del Forcall a la Torre de la Font o a la Torre de l’Asperó, passant pel Portal de Sant Mateu, és el tram que ordenà construir el rei En Jaume. Els reis posteriors, només es dedicaren a enfortir-la, reparar-la o modificar alguns trams entre l’actual portal de Sant Miquel i la torre del Públich. Les teories es distribueixen així (l’adaptació és nostra): -J. Alanyà (2000, 22): “...la muralla que tancava Morella discorria, molt probablement, des de la porta de la Nevera, pels carrers de Sant Julià i Sant Nicolau, fins a la muralla que baizava del castell per la Porta del Rei fins al carrer de l’Hort del Baró i torre del Carraixet. D’aquesta antiga muralla, els fonaments de la qual cal suposar que resten amagats sota les cases i carrers actuals, devia de formar part de la torre de base quadrilatera situada a l’actual plaça de Colom, al migdia del Pla dels Estudis, la qual, segons Segura Barreda, existí fins al 1838. I d’aquesta muralla degué de formar part el gran arc ogival descobert recentment al NO del Pla dels Estudis” (es refereix a l’arc que dóna accés a l’interior de la Torre dels Estudis). -M. Grau (1986, 29) i M. Milián (1989, 234): Jaume I manà l’ampliació de la murada preexistent que anava des del Portal del Forcall-Església de Sant Joan-Torre de l’Asperó, aquest nou recinte per ampliar, agafarà la part locali�ada als peus dels Cingles (per damunt dels quals passava la murada anterior al 1275), el Sòl de Vila, el nou barri (s’entén que el nou itinerari és el que actualment va des del Portal del Forcall, passant pel Portal de Sant Mateu fins arribar a la Torre de l’Asperó o Vella). -Fco. Ortí (1958-1967, 554-555): al 1276 s’enderroca la murada que anava pels Cingles per construir-ne la nova que agafant el Portal de Sant Mateu, abraça el Sòl de Vila; la murada enderrocada, anava des del portal del Forcall, passant per l’Església de Sant Joan fins arribar a la torre de la Font. Totes aquestes hipòtesis, que anàvem matisant en converses personals entre nosaltres i plasmàvem als informes emesos a la Conselleria de Cultura i Esports, conforme eren executades les intervencions arqueològiques, cobraren sentit amb l’aparició de part de la J. M. De Antonio - F.X. Duarte - F. J. Hernández - R. Pérez murada que possiblement s’autori�ava ampliar a les darreries del s. XIII pel rei conqueridor. ₄. R������� ����������� Carrer del Castell Aquesta intervenció fou reali�ada per J. M. de Antonio l’any 2001. L’actuació consistí en un seguiment d’obra. Al llarg de la intervenció es van poder documentar restes de diverses èpoques, la majoria al traçat del Carrer de Castell, pertanyents a l’edifici del Convent de Sant Agustí. Al sector del glacis (rampa d’entrada al pati/pista esportiva de les Escoles Pies) s’han detectat restes d’una ocupació relacionada amb els primers anys de la conquesta feudal. Els materials ceràmics que ens donen aquesta datació els trobàrem dipositats a una petita cambra domèstica, amb llar i pouet (pitxer de base marcada amb vidriat groc-verdenc i fragments de gris catalana). Tots aquests elements seuen directament sobre la base natural d’argiles, prèviament retallada en esquadra per a crear una base ferma al pendent del talús. Molt prop, un gran recinte de potents murs i funcionalitat incerta sembla que formaria també part del barri, encara que no comptem amb elements de datació associats, com en el cas anterior. Finalment, ja dins la pista esportiva de les Escoles Pies, s’ha documentat superficialment una potent estructura que podria correspondre al fonament d’un mur, de dos metres d’amplada, format per varies línies juxtaposades (fig. 3, zona E). PERI-1: carrers de la Font i d’en Timoneda, costes de la Presó i d’en Timoneda i Plaça de la Font. F. Duarte i Fco. Hernández. 2001. Seguiment d’obra. Les troballes significatives foren el descobriment de l’empedrat antic de carrers i costes (incloent el de l’anomenada Plaça Vella –al damunt de l’Aljub de la Plaça de la Font-), de cronologia difícil de determinar, però més be tardana que antiga. També aparegueren restes del túnel de l’aqüeducte per davall de l’escala actual de la Costa d’en Timoneda. Durant aquesta intervenció, no es va documentar cap trama de llenç de murada o torre que confirmarien les hipòtesis ja assenyalades (fig. 3, zona A). Antiga fàbrica del Tint de Ferreres. F. Duarte i Fco. Hernández. 2002. Cales arqueològiques preliminars, excavació i seguiment d’obra. La inter- De Maurela a Morella (s. XIII-XV). Alguns apunts arqueològics d’evolució urbana 135 Fig. 3. Plànol del nucli històric de Morella amb la locali�ació de les intervencions comentades al text (A/. PERI-1: carrers de la Font i d’en Timoneda, costes de la Presó i d’en Timoneda i Plaça de la Font; antiga fàbrica del Tint de Ferreres; Travessa Exterior; carrers de Guimerà i de Solí; B/. Carrer del Portal del Forcall; carrers de l’Hort del Baró, 3-5 i del Portal del Forcall, 18-30, Carrer de Sant Nicolau, 12; Carrer de Sant Nicolau; Carrer de Sant Nicolau, 10, Placet dels Tarrascons; Torre del Forcall; C/. Tram Torre de Sant Francesc-Portal dels Estudis; D/. Tram Porta Ferrissa-Torre del Panto; E/. Carrer del Castell; Carrer del Trinquet, 2; Carrer de la Taleca, 14; Carrer del Trinquet i de la Taleca; F/. Carrer de Sant Julià, 50; Carrer de Sant Julià; G/. Carreró de la Presó, 4. venció va consistir en la reali�ació d’uns sondejos i rases prèvies a un gran solar d’uns 6000 m2. Aquest era ocupat per una fàbrica des de les primeries del s. XX (1904, segons resa la xumenera que encara es conserva). Amb anterioritat, segons J. M. Gasulla (1992) el terreny es coneixia com la finca de la Sènia (nosaltres arribàrem a documentar fins a tres grans pous, però, no vàrem poder trobar evidències de l’existència del mecanisme hidràulic). El solar, després dels sondeigs previs, fou dividit en dos. La part nord, profundament afectada per la construcció de la fàbrica, no comptava amb estrats arqueològics d’interés i, sobre aquesta superfície, només es reali�à un seguiment d’obres que no aportà dades importants. La part meridional, però, sí fou objecte d’una excavació sistemàtica durant la qual es pogué documentar l’existència d’un antic carrer d’època contemporània (s. XIX) i una mena d’obrador Fig. 4. Antiga Fàbrica del Tint. Fragments de ceràmica en verd i managanés de Paterna (s. XIII-XIV).. 136 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. M. De Antonio - F.X. Duarte - F. J. Hernández - R. Pérez Fig. 5. Antiga Fàbrica del Tint. Algunes de les monedes recuperades (1: Noven d’Enrique II de Castella, 1368-1379; 2: Diner d’Alfons V el Magnànim, 1416-1458) [escala 2:1]. Fig. 6. Instantània de la Fàbrica del Tint de Ferreres (presa entre 1904-1934); a l’esquerra podem observar el llenç de murada desmantellat (per damunt de la Torre de la Font). o taller format per un pati “porxat”, acompanyat de bassetes per contindre líquids (segurament aigua) amb dos dependències o ambients més distribuïts al seu voltant. El conjunt d’estructures rebé una datació relativa ante quem d’entre les darreries del s. XIV i mitjans del s. XV d’acord amb la ceràmica (fragments de vaixella amb decoració en verd i manganés o blava produccions del s. XIV de Paterna (fig. 4) i les monedes trobades 1(un noven d’Enrique II, 1368-1379 (fig. 5, 1), i un diner d’Alfons V el Magnànim, 1416-1458 (fig.5, 2). La seua funció podria haver estat relacionada amb la producció de ceràmica o, potser, vidre, ja que foren locali�ades restes vitrificades d’algun forn no dedicat a la reducció o forja de metall. tava entre aquesta torre de l’Asperó o Vella, i la d’Alós (fig. 3, Zona A). La importància d’aquest espai rau en dos aspectes fonamentals. Per una banda es demostra, arqueològicament, la inexistència de cap murada anterior a l’actual que travessara el solar, com sí havien proposat Fco. Miralles, M. Milián i M. Grau. Algun d’ells, fins i tot, havia volgut vore part d’aqueixa murada a un mur de contenció de l’antiga finca preindustrial. Per altra banda, s’aportava nova llum sobre l’existència de forns de producció ceràmica a les darreries del s. XIV (1386) a la zona afectada per l’excavació. Així, els terrissaires Guillem Ripoll i Pere Jullach tenien els seus forns prop de la portella de la placeta den Monestrol a la Parròquia de Sant Joan, malauradament desconeixem la locali�ació actual d’aquest placet. Alguns anys més tard (1414), Guillem de Lorca, vehi de Paterna, i els seu fills Jaume i Domingo produeixen teules i rajoles als forns municipals i cases de la vila apelades los camps de les olles en la partida de la portella de la torre del spero (Sánchez, 1927, 300 i 302). L’indret per nosaltres excavat es- Carrer del Portal del Forcall J. M. de Antonio. 2002. Seguiment d’obra. Entre altres restes d’època moderna i contemporània, durant l’excavació de les rases, es va poder documentar les restes molt malmeses d’un tram de mur amb d’un petit portal, i restes d’un empedrat de còdols. El mur tenia una amplada de prop d’un metre. També fou localitzat el basament d’un altre mur paral·lel, uns 3 metres per davant de l’anterior, de 80 cm d’amplària. Aquests vestigis podrien pertànyer a edificis i estructures de moments medievals (amb possible continuïtat en època moderna), com semblen indicar els carreus del portalet, així com la seua construcció directament sobre les argiles (fig. 3, zona B). Carrers de l’Hort del Baró, 3-5 i del Portal de Forcall, 18-30 F. Duarte. 2002-03. Seguiment d’obra. Al seguiment, foren trobades, durant l’excavació dels fonaments, escasses restes estructurals d’una residència de cronologia postmedieval. Significativament, durant una intervenció anterior a la via pública que passava per davant del número 18-20 del Carrer del portal del Forcall (escassament 2 m ja dins del carrer i fora del solar urbani�at), foren detectades estructures defensives, possiblement, d’un portal anterior (el d’en Camarasa). Aquest fet assenyalaria que des d’abans del s. XV, la xarxa viària pública ja havia estat fixada a aquest indret, almenys des de la construcció de l’actual Portal de Forcall (fig. 3, zona B). De Maurela a Morella (s. XIII-XV). Alguns apunts arqueològics d’evolució urbana 137 Travessa Exterior F. Duarte. 2003. Seguiment d’obra. Durant l’excavació de les rases per a la reurbani�ació dels carrers, a la part que discorria a intra mura (des de les immediacions de la Torre de la Font fins la Torre de l’Alós), es documentà l’aportació antròpica de grans reblerts per habilitar la carretera/carrer que des de 1934 comunica el Portal de Sant Mateu amb el de Sant Miquel “travessant” la murada que fou desmantellada (fig. 6). A extra mura, justament davant de la Torre Rodona i entre aquesta i el Portal de Sant Miquel, aparegueren restes del túnel de l’aqüeducte. Com que a totes les rases s’arribà al substrat geològic, la intervenció va descartar la presència de qualsevol llenç de murada anterior a l’actual que alguns autors, com ja hem vist, feien arribar a la Torre de la Font o la de l’Asperó. Fins i tot, al punt on es desmantellà el mur actual, a les immediacions de la Torre de la Font, la base de la murada enderrocada fou documentada sobre el banc calcari (sobre el que s’assenta tot aquest tram de murada) (fig. 3, zona A). Carrers de Guimerà i Solí F. Duarte. 2003-04. Seguiment d’obra. Aquest fou un altre seguiment que amb la urbani�ació de dos carrers, possibilità l’aportació de nova informació sobre la trama urbana dins del recinte mural entre el Portal de Sant Miquel i la Torre Rodona. La prompta aparició dels substrats geològics (un banc calcari per damunt d’un estrat de margues), confirmà la fossili�ació d’aquestes vies públiques des d’antic o almenys des de la seua primera urbani�ació (fet que com vorem més endavant no es compleix a les zones més pegades a la zona residencial andalusina del glacis del Castell i el Carrer del Castell (fig. 3, zona A). Tram Porta Ferrissa-Torre del Panto J. M. de Antonio. 2004-2006. Anàlisi de paraments i cales arqueològiques. Al llarg del tram s’han documentat un total de vuit fases constructives, que arriben fins les darreries del segle XIX. El moment fundacional el representen les restes del sòcol de pedra irregular travada amb fang, i alçats d’una obra de tapial, pertanyent a la primera fase constructiva coneguda de les muralles. En la part central del tram s’han locali�at els fonaments de dos torres superposades: una quadrada feta amb tapial de terra calicostrat (amb sòcol de pedra irregular travada amb fang), i un altra circular (que trenca l’anterior) construïda amb maçoneria de pedra i formigó de calç. Fig. 7. Tram Torre del Panto-Porta Ferrissa (part central). Detall de les dues torres superposades (quadrada de tapial i rodona de maçoneria). Aquestes restes de dues torres locali�ades en el subsòl es relacionen clarament amb els cossos de fàbrica E1 i E2 dels llenços adjacents (muralla de tapial i recrescut de maçoneria de pedra i formigó de calç), constituint les fases 1 i 2 del conjunt construït (fig. 7). Aquestes fases han estat datades en els segles XII-primeries del XIII, i primera meitat del XIII, respectivament, segons els materials ceràmics dels estrats relacionats amb les dues torres (fig. 3, zona D). Tram Torre de Sant Francesc-Portal dels Estudis J. M. de Antonio. 2005. Anàlisis de paraments. Al llarg del tram s’han documentat un total de vuit fases constructives, que arriben fins les darreries del segle XIX. Presenta, per tant, un esquema pràcticament idèntic al del tram Porta Ferrissa-Torre del Panto (fig. 3, zona C). Carrer de Sant Nicolau, 12 F. Duarte. 2005-06. Seguiment d’obra. Es va efectuar l’enderrocament de l’edifici existent i l’excavació manual de les rases dels fonaments. Aquest menut solar va a portar la interessant troballa d’un forn de fosa de campana (primeries del s. XVIII probablement) i nombrosos elements arquitectònics d’un edifici medieval, segurament l’Hospital de Sant Nicolau de Bari, construït entre el s. XIII i el XIV. Aquest hospital estava situat al costat de l’església (actual capella) de Sant Nicolau, és a dir, ocupava totalment el solar intervingut (estenent-se més enllà, cap la casa número 10 del mateix carrer –vegeu més endavant-). Adjunt a l’hospital, també hi era la Confraria de Sant Nicolau. D’aquest antic com- 138 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 plex, només restarien la capella o església i alguns arcs diafragmàtics apuntats, al seu costat. Segons la tradició popular, l’edifici ja hi existia al s. XIII, tot i que no pot ser cert que Jaume I reali�arà aquí la seua primera missa després de la rendició de la població al seu majordom, Blasco d’Alagó, car l’edifici és arquitectònicament de cronologia cristiana de reconquesta. Fou amb la compra municipal d’algunes cases veïnes al temple (1248), quan s’encetà l’activitat benèfica i assistencial de l’hospital per a pobres i ancians. El complex perdé la seua fisonomia l’any 1861 quan importants transformacions fan que només resten de l’antic conjunt de hospital, l’església i els arcs que l’envolten. Posteriorment s’hi construïren sobre les dependències antigues l’anomenat hostal i almodí de Sant Nicolau. Després s’enderrocaren i s’aixecaren els habitatges que ara coneixem (1882) [les dades històriques estan tretes d’Alanyà, 2000, 257-264). Com hem pogut deduir, aquesta zona estava en plena expansió urbana ja des de ben prompte després de l’arribada dels cristians, fins i tot assenyala la tradició que el rei En Jaume i el seu majordom Blasco d’Aragó pregaren junts a la capella després de la rendició dels sarraïns (aquesta situació forçada s’explica perquè alguns erudits han volgut vore aquest temple com de tradició arquitectònica mossàrab, erròniament, és clar). Malauradament, aquest primerenc desenvolupament i les posteriors reformes del s. XIX, podrien haver fet desaparèixer qualsevol tipus d’evidència de la possible murada que pensem que per allí podria haver passat (fig. 3, zona B). Carrers del Trinquet i de la Taleca F. Duarte. 2005-06. Seguiment d’obra. Durant aquesta actuació que va afectar a les vies públiques que envolten el Portal de la Nevera, les troballes més significatives foren la documentació del fonament de l’adarb que cegaria el portal durant els períodes bèl·lics recents i, al Carrer de la Taleca, també es pogué documentar un mur de major amplària per davall de l’actual murada sense que es poguera determinar la seua naturalesa, és a dir, una mena de fonament o un altre mur (murada) anterior sobre la que s’assentaria l’actual. Històricament sabem que el Portal de la Nevera (de clara factura gòtica), no apareix a la visita pastoral del Bisbe Paholac (segurament perquè no existia) i, a més, considerat com el punt de la murada més feble des de la generali�ació de l’artilleria, fou cegat regularment des del s. XVIII, com ara durant el con- J. M. De Antonio - F.X. Duarte - F. J. Hernández - R. Pérez flicte bèl·lic mundial de la Guerra dels Set Anys (17561763), segons M. Salvador (1982, 73-89). Pel que fa a la troballa del Carrer de la T aleca, malauradament fou insuficientment documentada per no ser possible la documentació de tota la seqüència estratigràfica fins al substrat geològic, tot i això, la possibilitat de què es tractés d’una estructura anterior i no del fonament de la mateixa és possible. Per tant, sembla confirmar-se, almenys arqueològicament parlant, la inexistència o completa desaparició del tram de murada que des del Carrer de Sant Julià aniria a morir al Portal de la Nevera, segons proposava J. Alanyà (fig. 3, zona E). Carrer de Sant Nicolau F. Duarte. 2006. Seguiment d’obra. Durant el seguiment d’aquesta reurbani�ació del carrer que va des de la Costa de Sant Joan fins a la Plaça dels T arrascons, les troballes es limitaren a la documentació d’un col·lector o claveguera mare antic que discorria al llarg del carrer, passant per davant de la façana de la capella. El carrer, per tant, també s’havia fossili�at des del s. XIII i no comptava amb cap tram de murada (segons la hipòtesi d’Alanyà) (fig. 3, zona B). Carreró de la Presó, 4 F. Duarte l’any 2006. Seguiment d’obra i excavació. Tot i les reduïdes dimensions del solar i la impossibilitat de documentar la totalitat de la seqüència arqueològica (ja que el projecte d’obres i altres qüestions tècniques de seguretat laboral ho impediren), es va poder documentar un potent estrat per damunt de les margues geològiques, que podem datar amb anterioritat al s. XIV, i comptava amb un primer nivell d’ocupació plenament cristià. L’estrat estava format per ceràmiques andalusines acompanyades d’algun fragment cristià del s. XIII (grises catalanes i vidriades groc-verdenc o groc-olivaci). També hi havia abundants restes de fauna (entre elles banyes de cérvol). Potser es tractara d’una mena d’abocador a extramurs (fig. 3, zona G). Carrer de Sant Nicolau, 10 F. Duarte. 2006-07. Seguiment d’obra. L’actuació està relacionada amb l’anteriorment comentada del número 12 del mateix carrer. De l’antic Hospital de Sant Nicolau de Bari no vàrem poder trobat cap estructura clara, tot i que un gran mur dels apareguts De Maurela a Morella (s. XIII-XV). Alguns apunts arqueològics d’evolució urbana 139 semblava ser clarament anterior al s. XIX (moment de la desaparició definitiva de l’hospital) (fig. 3, zona B). Carrer del Trinquet,2 F. Duarte. 2007. Cales arqueològiques preliminars i seguiment d’obra. Aquesta intervenció aportà escassa informació. Només es pogué documentar l’existència d’un habitatge anterior a l’actual d’època moderna, assentat directament sobre el substrat geològic (fig. 3, zona E). Carrer de la Taleca, 14 F. Duarte. 2007. Cales arqueològiques preliminars i seguiment d’obra. La intervenció fou molt propera a l’anterior. A aquest cas, i també davall de l’habitatge existent (contemporània), es pogué documentar un estrat d’anivellament format per restes ceràmiques de cronologia baixmedieval (s. XIV-XV) (fig. 3, zona E). Placet dels Tarrascons R. Pérez. 2007. Seguiment d'obra. Aquesta intervenció ha aportat poca informació, degut a què el subsòl estava alterat per diverses obres anteriors. Si més no, podem destacar la locali�ació d'un banc de roca en plena rampa de baixada al Carrer Portal de Forcall, aportació interessant per conèixer la naturalesa geològica d'eixe sector de la ciutat (fig. 3, zona B). Torre del Forcall J. M. de Antonio i R. Pérez. 2009. Cales arqueològiques. Els treballs reali�ats a la Torre del Portal de Forcall han consistit a excavar dues cales arqueològiques a l’espai interior de la mateixa. S’han registrat 5 fases d’ocupació situades entre els segles XIV-XV i XX. L’arc cronològic de la Fase I només es pot argumentar mitjançant els materials ceràmics recuperats en el nivell d’ocupació Unitat Estratigràfica (U.E.) F6. Aquests sols poden servir com a referència, degut que la superfície excavada d’aquesta U.E. no es pot considerar representativa. En tot cas, els fragments més recents corresponen a ceràmica de cuina amb vidriat marró, datables entre els segles XVI i XVII. Pels seus elements arquitectònics singulars (arcs de diafragma, mènsules i portes), així com pels elements del Portal de Forcall (travats amb la torre), sembla més possible que fos bastida en ple segle XIV o ja en el XV. Aquesta fase es pot relacionar amb la funció netament defensiva i militar, per la que fou bastida la torre, el portal i les muralles. Concretament, com s’ha Fig. 8. Carrer de Sant Julià, 50. Olla andalusina locali�ada en el reblit d’amorti�ació d’un pou excavat a les argiles. dit adés, l’espai inferior pogué funcionar com un soterrani per emmaga�emar queviures, armament, etc. (fig. 3, zona B). Carrer de Sant Julià, 50 J. M. de Antonio i R. Pérez. 2009-2010. Cales arqueològiques preliminars i seguiment d’obra. En una part aquest solar s’han documentat restes constructives i nivells d’ocupació d’època moderna i contemporània. Per baix d’aquests, se conservava un nivell residual sobre el substrat d’ argiles, relacionat amb un pou quadrangular excavat en elles. El pou fou amorti�at per un reblit on s’ha recuperat una olla andalusina pràcticament sencera (fig. 8) (fig. 3, zona F). Carrer de Sant Julià J. M. de Antonio i R. Pérez. 2010 Seguiment d’obra. Per baix de la solera de la pavimentació actual, s’ha locali�at el basament d´un mur d’1,90 m d´amplària, construït amb blocs treballats a les dos cares i reblit al mig amb pedres travades amb formigó de calç. El mur conserva un alçat de vora 1 m i es recolza sobre les argiles versicolors (margues) que apareixen al substrat geològic de Morella. El tram documentat té uns 30 m de llargària, locali�at al tram inicial del carrer. A l’extrem superior se li recolza una estructura feta de pedra irregular travada amb fang de 5,70 m de longitud. 140 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. M. De Antonio - F.X. Duarte - F. J. Hernández - R. Pérez Fig. 9. Plànol del nucli històric de Morella amb les propostes dels distints itineraris de la murada de la Primera Etapa (1233-1275) amb la locali�ació d’algunes dades arqueològiques o documentals d’interés.. El mur continua clarament per davall de les cases del Carrer de Sant Julià, sense interrupció, fins arribar a l’edifici del Teatre Municipal i l’Ajuntament. Aquests elements no tenen estrats associats (només s’han recuperat dos fragments de ceràmica grisa catalana sobre les argiles de la base), encara que per la seva situació (recolzats sobre les argiles i aprofitats com a base per la construcció d’edificis medievals gòtics del Carrer de Sant Julià) indiquen un origen anterior al segle XIV (fig. 3, zona F). ₅. I������������ �������� ��� �������� ����������� � ��� ����� ��������. El mètode que seguim és creuar els dos tipus de dades, partint de la informació documental i dades aportades pels diferents autors, i passant-la pel filtre de les evidències materials aportades per l’arqueologia. Els resultats de les excavacions han establert unes pautes prou clares per tal de fer un esborrany del procés de creació i creixement de la ciutat durant el període medieval cristià. Aquest procés presenta uns trets físics (els fets constructius i la seua plasmació al plànol de Morella) i unes característiques especifiques en cadascuna de les seues etapes, les quals estan lligades al context històric del moment i als agents socials i polítics encarregats de materiali�ar el projecte urbanístic. D‘altra banda, hem tractat de relacionar en tot moment el continent i el contingut, és a dir, les dades referents als límits del recinte (murades, torres i portals) amb els contexts materials de les intervencions dins de cadascun dels possibles recintes. En aquesta confrontació no ens han aparegut contradiccions insalvables, tot i el reduït de la mostra estudiada. De Maurela a Morella (s. XIII-XV). Alguns apunts arqueològics d’evolució urbana 141 Fig. 10. Carrer de Sant Julià. Vista a peu pla del tram de muralla locali�at. En primer terme inici de la línia de façanes que s’hi recolza. Fig. 11. Carrer de Sant Julià. Detall del possible sòcol d’una torre de tapial aparegut a l’extrem del tram de muralla. Aquestes són les etapes i la seua caracteri�ació general: Primera Etapa: 1233-1275, és a dir, el període comprés entre la conquesta i l’autori�ació de Jaume I per a establir-se al Sòl de Vila. els resultats de l’estudi dels trams Panto-Ferrissa i Sant Francesc-Estudis), no sabem si urbani�at en la seua totalitat o només en part, però que evidentment estaria emmurallat i comptaria amb una considerable mesquita. Des que Morella és ocupada pels cristians, aquest espai començarà a ser reordenat segons les pautes normals en la creació d’una vila feudal. Fets arquitectònics (superposició directa a la fase andalusina): -Construcció de la torre semicircular al tram de muralles Panto-Ferrissa i als recrescuts sobre la muralla de tapial d’eixe tram i del de la Torre dels Estudis (fig. 9). -Construcció del tram de muralla del Carrer de Sant Julià (fig. 10), juxtaposat a l’estructura de pedra irregular travada amb fang (fig. 11)., interpretada con el basament d’una torre de tapial per similituds en la tècnica constructiva, materials i mesures (5,70 fa el costat de la torre de tapial locali�ada al tram PantoFerrissa). Estratigrafies associades (intramurs/extramurs): -Nivell d’ocupació detectat al glacis (accés al pati/pista esportiva de les Escoles Pies). -Abocador del Carreró de la Presó, 4. -Nivell de base del solar Carrer de Sant Julià,50. Dades documentals relacionades: Són varies les referències documentals que reforcen la idea que al llarg de tot el glacis es desenvolupa tot un programa constructiu cristià. Aquest queda evidenciat per un seguit de fets perfectament coherents: consagració de la mesquita pels cristians (1232) iniciant-hi el culte cristià a Santa Maria; i apropiació dels futurs terrenys del Temple de Santa Maria i Convent de Sant Francesc (Alanyà, 2000, 101). La zona de la qual parlem fou un antic espai protegit islàmic als peus del Castell (com demostren Possiblement, tot aquest procés va anar acompanyat de conflictes amb els sarraïns, que serien desplaçats de certes zones del seu raval. Aquesta pressió, de ben segur, començà amb l’establiment de Blasco d’Alagó i el seus vassalls (Carta de Població 1232), que com hem vist va seguit de la consagració de la mesquita al culte cristià. Independentment de què els sarraïns que romangueren continuaren les seues pràctiques religioses en un altre lloc, sembla evident que la apropiació del seu principal edifici ha de dur aparellada la intenció, per part dels conqueridors, de diluir la societat musulmana en la feudal. Després de les revoltes sarraïnes del 1247, esteses per tot l’àmbit rural valencià, es dóna un capítol d’expulsions massives d’aquest col·lectiu. En molts casos, com és el de Morella, anirà seguit d’una segona carta de població (1249) per a completar el buit poblacional. Des d’aquest moment Morella passa a ser possessió de la Corona d’Aragó, i molt probablement s’inicia la planificació del programa constructiu de la ciutat, encara “encorsetada” al vell recinte islàmic. El sector del glacis, com hem vist, ocupa un paper destacat dins l’esquema urbà de la vila durant les dues dècades posteriors a la conquesta. Allà, a més de 142 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. M. De Antonio - F.X. Duarte - F. J. Hernández - R. Pérez Fig. 12. Plànol del nucli històric de Morella amb la proposta de l’itinerari de la murada de la Segona Etapa (1275-1481) amb la locali�ació d’algunes dades arqueològiques o documentals d’interés. projectar-se els grans edificis eclesiàstics gòtics, sembla que també van proliferar nombrosos habitatges construïts pels nous pobladors. li�ades dins el recinte (Glacis) i a la seua perifèria immediata (Carreró de la Presó, 4 i Carrer de Sant Julià 50). Pel que fa al desenvolupament de les obres de fortificació (continent), cal comptar amb un factor històric determinant, com és l’enfrontament entre Blasco i el rei Jaume I. Aquesta qüestió ha estat recentment tractada per V. Garcia Edo (2008), aportant dades que fan pensar en un conflicte armat de certa importància, que va tindre com a escenari la vila de Morella. Segona Etapa: 1275-1481, és a dir, el període comença amb l’autori�ació de Jaume I per a establirse al Sòl de Vila i finali�a amb la darrera referència documental medieval coneguda. Aquest context històric d’inestabilitat política i social, relacionat amb les evidencies arqueològiques replegades, és el que ens porta a afirmar l’existència d’un recinte emmurallat anterior a l’autori�ació de Jaume I per a establir un barri al Sòl de Vila. Aquest recinte va aprofitar elements de la fortificació andalusina, com mostren les relacions estratigràfiques dels elements constructius anali�ats. La nostra proposta del traçat es veu refermada per les estratigrafies loca- Fets arquitectònics : -Reparacions al tram de muralles Panto-Ferrissa i Sant Francesc-Estudis (fig. 12). -Inici de les obres de la nova muralla, partint de la Torre del Panto. -Possible tram de muralla i avantmuralla al Carrer del Portal del Forcall. Estratigrafies associades (intramurs/extramurs): -Tallers al solar de l’antiga Fàbrica del Tint. -Nivell d’ocupació al Carreró de la Presó, 4. -Nivell fundacional de la Torre de Forcall (fig. 13). De Maurela a Morella (s. XIII-XV). Alguns apunts arqueològics d’evolució urbana 143 l’actual carrer de la Mare de Déu del Roser. Aquesta trajectòria s’enfila clarament cap a la Torre d’Alós, encara que, segons els documents, en eixos moments encara no existiria. El segon origen és la Torre del Panto (extrem d’anteriors fases constructives), des de la qual es dissenya un traçat que recorre els límits màxims que permet la topografia de la zona, englobant completament el Barri de Sant Miquel i també el Tint i la Font Vella. Fig. 13. Vista general del conjunt de Portal i Torre de Forcall. Aquest element defensiu fou bastit en la darrera etapa d’emmurallament de la ciutat (darreries del segle XV). Dades documentals relacionades: Aquesta etapa suposa un impuls a l’expansió urbana de Morella, que pogué començar quan Jaume I autori�à un nou barri al Sòl de Vila i, un any després, ordena la construcció d’una muralla per a protegirlo. D’uns cinquanta anys després seran els contractes d’obra que indiquen l’activació de les obres de reparació i noves muralles a la Parròquia de Sant Miquel. Els treballs arqueològics al Carrer Portal de Forcall han permés documentar les restes d’un petit portal que podria pertànyer a una muralla que cobriria el sector del Sòl de Vila, en consonància amb el que diuen els documents de 1275 i 1276. El fet de no haver-ne trobat cap vestigi al solar del Tint descarta, pràcticament, les dues opcions plantejades per l’historiografia tradicional, donant com alternativa més probable un traçat que anara per baix dels proposats pels autors locals. Aquesta idea es reforça pel fet que els recintes excavats al solar del Tint, abandonats a poc abans de mitjans del segle XV, pogueren formar part del barri autori�at el 1275 per Jaume I, ja que tractant-se de tallers és prou lògic que ocupen el lloc més allunyat possible dels habitatges, en aquest cas l’extrem del Barri del Sòl de Vila. Així, caldria pensar que la muralla manada construir per Jaume I envoltava també aquestos tallers, juntament amb l’estratègic indret del Pla del Sòl, actualment la Font Vella (a la qual ja arribaven les aigües de l’Aqüeducte l’any 1359). Segons aquest plantejament, l’expansió de la vila i l’ampliació de les seues defenses va partir d’un doble origen. Primer, assegurar la protecció del Sòl de Vila, creant una línea de muralla des d’un punt situat al voltant del Portal d’en Camarasa, que possiblement seguiria l’aflorament de roca que va cap a la Placeta de Sant Joan i continuaria, per terreny quasi pla, per Pensem que la construcció aquesta segona línea defensiva (que possiblement fou dissenyada en origen per continuar tal com la coneixem ara) es va veure interrompuda en la Torre d’Alós, que tindria un portal adjacent avui desaparegut. Aquesta possibilitat es basa en la coherència del programa constructiu pel que fa a la morfologia de les torres locali�ades entre portals (només trencada per la Torre Rodona), totes elles de planta quadrada. Segons aquest criteri el tram que continuaria fins el Portal-torre del Rei (també de planta quadrada) es va executar en una fase posterior, caracteri�ada per les torres poligonals (torres de Fredes i de Beneito). Aquest suggeriment troba recolzament en el document del 1365 referit més amunt, que certifica que en eixa data el tram Portal del Rei-Portal d’en Camarasa no s’havia construït, però el seu traçat sí que estava dissenyat. Igualment, el definitiu Portal del Forcall i la seua torre adjacent serien bastits dins d’eixa fase final, segons les conclusions de la intervenció arqueològica de 2009 (presumiblement en substitució d’un portal situat més endinsat, pertanyent a la muralla de 1276, el d’en Camarasa). Pel que fa al Portal de Sant Mateu, estructuralment seria un element exempt, al qual es recolzen, posteriorment, els dos trams de muralla que conflueixen en ell. La seua menció en la visita pastoral del bisbe Paholac (1310), per tant, no planteja cap contradicció, sinó que recolza la possibilitat que molts anys abans de la construcció d’eixe tram de muralles ja existia el projecte de fer-les passar per allà. Atenent els arguments exposats, sembla que la seqüència constructiva d’aquesta etapa no va ser lineal. Així doncs, l’esquema basat en els arguments exposats consistiria en una primera ampliació realitzada a partir de 1276 (no sabem els anys que passarien des del document Reial fins la conclusió de les obres). Al mateix temps, o poc després, es planificaria la línia que arranca des de la Torre del Panto, amb una primera referència documental de 1324 (ja de contracte d’obres), probablement, amb la idea d’arribar fins el Portal de Sant Mateu i després tancar el cingle que puja fins el Portal del Rei. Aquest gran projecte, però, sembla que es va replantejar, centrant l’esforç en cobrir primer el tram que permetera empalmar amb la 144 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. M. De Antonio - F.X. Duarte - F. J. Hernández - R. Pérez muralla del Sòl de Vila, de manera que el recinte definitiu hauria d’esperar millors temps. Aquesta espera és el que provoca que quan s’execute la part final del projecte es faça amb diferents paràmetres de disseny (torres de planta poligonal). El darrer document sobre la reali�ació d’obres a la murada en temps medievals serà de 1481 (Grau, 1984-1986, 30), tancant-se, així, aquesta etapa amb la configuració del traçat que actualment es conserva. ₆. C�������� En primer lloc, amb aquest treball plantegem una possible solució a la discussió historiogràfica suscitada arran de les propostes existents al voltant del recinte emmurallat del segle XIII. Aquestes propostes han vingut determinades per l’existència dels documents emesos per Jaume I el 1275 i 1276, encara que Alanyà sembla desmarcar-se quan presenta la seua proposta, simplement, com un recinte anterior al del segle XIV. Amb la incorporació de les dades arqueològiques la qüestió s’ha situat a un altre terreny. El recinte que ara plantegem no té res a veure amb les autoritzacions fetes per Jaume I, ja que no abastaria el Sòl de Vila, ni tampoc s’ajusta a les datacions dels fets constructius. La proposta d’Alanyà coincidiria en part amb la nostra sobre el plànol, encara que manca una exposició d’arguments i anàlisi que la justifique. Per la nostra part, pensem que l’existència d’aquesta primera fortificació cristiana és coherent amb el context històric dels primers anys de conquesta. Aquest curt període es pot caracteri�ar com una etapa de consolidació de la vila cristiana, cosa que amb la situació d’inestabilitat política i social regnant (revoltes sarraïnes i conflicte entre Blasco d’Alagó i Jaume I) va haver de situar les defenses de la vila entre els temes prioritaris. Aquesta mateixa delicada situació, però, també dificulta la possibilitat d’aplicar un programa constructiu ambiciós. Així és com trobem un projecte defensiu auster, que maximi�a l’aprofitament de les restes constructives d’època andalusina. Reforçar el ja existent, consolidar la possessió del feu, assentar els nous pobladors i començar, com més aviat millor, a obtindre rendes. Aquestes podrien ser les pautes fixades pel clan feudal dels d’Alagón, lluny de l’esperit emprenedor de la burgesia comercial i mercantil, i que van regir el destí de Morella fins la mort de Blasco, cap el 1240 (fig. 14). Pel que fa a la segona etapa, tant els documents com les evidències físiques, ens remeten a una conjuntura radicalment diferent a la de l’anterior etapa. S’ha Fig. 14. Vista aèria del glacis situat al peu del Castell. Actualment no urbani�at, encara que va ser hàbitat en època andalusina i primers anys de la conquesta cristiana. produït la instal.lació de nous contingents de població (carta pobla de 1250) que, per les notícies documentals i les evidències arqueològiques, suposen el naixement de nous sectors econòmics a la vida de la vila, donantli un impuls a la seva expansió física més enllà del recinte heretat d’èpoques anteriors. El Barri de Sòl de Vila primer, i el de Sant Miquel unes dècades després fan palés l’èxit de la política de creixement de la vila, impulsada per la Corona d’Aragó i defensada en Morella per les incipients famílies nobles, que orienten els seus interessos cap a l’activitat fabril i comercial. En consonància amb el nou caràcter de la classe dominant, el projecte arquitectònic inicial, tant per a les muralles com per a la resta d’edificis emblemàtics, va ser de màxims (abastar la màxima superfície que permetien els cingles, sense perdre inexpugnabilitat). Aquest projecte, però, es va haver d’adaptar a la realitat de cada moment, buscant un equilibri entre necessitats urgents i disponibilitat de recursos. A més, no cal oblidar que, en gran mesura, l’enfortiment de la murada, especialment al llarg del s. XIV i XV, tingué més a vore amb el perill d’invasió de castellans i altres revoltes internes d’aragonesos i catalans. Per altra banda, aquestes previsions d’expansió urbana dels s. XIV i XV, no arribaren mai a materialitzar-se, totalment, fins al present segle; l’espai del solar de l’antiga Fàbrica del Tint fou una finca urbana de regadiu anomenada “la Sénia” entre l’amorti�ació del taller i les primeries del s. XX (amb la construcció de la fàbrica). És a dir, hauria estat un espai abraçat per murades i preparat per albergar habitatges, conforme augmentara la pressió urbanística. Aquest fet es donava a molt indrets. Així, per exemple, València, que després de la finali�ació de les muralles iniciades per ordre de Pere el Cerimoniós el 1356, passa de tindre 47 ha de superfície emmurallada (la madina islàmica) a De Maurela a Morella (s. XIII-XV). Alguns apunts arqueològics d’evolució urbana comptar amb més de 141 ha (Melió, 1997, 43). No totes elles urbani�ades al moment de la construcció del nou perímetre defensiu, però. Tanmateix, i demogràficament parlant, Morella deixa de créixer a les darreries del s. XIV, l’any 1397 comptava amb 3054 focs i ja al 1418 baixava als 2898 focs, tornant als nivells de seixanta anys abans (l’any 1361 eren comptabili�ats 2839 focs). Ara, a banda del cap i casal, només les viles i pobles del sud del Regne (Ontinyent, Bocairent, Alcoi, Xixona, Alacant i Oriola) creixen, mentre Morella, Sant Mateu i molts municipis de l’àrea septentrional de l’actual País Valencià, perden entre la meitat i dos terços de la seua població (AAVV, 1992, 102). B����������� – ALANYÀ i ROIG, J. Urbanisme i vida a la Morella medieval (s. XIII-XV), Morella: Ajuntament de Morella/ Amics de Morella i Comarca, 2000. – AAVV. 1992: Història del País Valencià. Papers Bàsics, 24. València: Edicions 3 i 4, 1992. – BARRACHINA IBAÑEZ, A. M., 2005: “Torre i Porta del Panto. Breu avanç dels resultats de l’excavació” Hisun, 1, 30-39, Castelló. – BARRACHINA, A. M. i DE ANTONIO, J. M., 2008: “Ultimas aportaciones a las defensas del Castillo de Morella y la interpretación de sus espacios adyacen- 145 tes” Boletín de la Asociación Española de Arqueología Medieval, 13 (2007), 137-149. – DE ANTONIO, J. M. 2006: “Estudio histórico y arqueológico de las murallas de Morella” Husun, 2, 22-43, Castelló. – GARCIA EDO, V. Blasco de Alagón, ca 1190-1239, Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I, 2008. – GASULLA ASENSIO, J. M. Antigua fábrica “Tint de Ferreres”. Informe del Proyecto Arqueológico. Dipositat als Serveis Territorials de la Conselleria de Cultura. Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià. Morella, 1992 (inèdit). – GRAU MONTSERRAT, M. 1980: “El bordell medieval de Morella” Boletín Amics de Morella i Comarca, Vol. IV (1974-78), 27-36, Morella. – GRAU MONSERRAT, M. -Los monumentos góticos civiles. Els Ports de Morella. Rutes d’aproximació al patrimoni valencià, 12. València: Generalitat Valenciana, 1984-1986. -“El bordell medieval de Morella” Boletín Amics de Morella i Comarca, Vol. IV (1974-78), 27-36, Morella. – MELIÓ, V. La “Junta de Murs i Valls”. Historia de las obras públicas en la Valencia del Antiguo Régimen, siglos XIV-XVIII. Sèrie Menor, 4, València: Generalitat Valenciana/Consell Valencià de Cultura, 1997. – ORTÍ MIRALLES, F. Historia de Morella. Benimodo: Ediciones Ortí, 1958-1967. AVANÇ AL CONEIXEMENT DEL TEIXIT PRODUCTIU MANUFACTURER MEDIEVAL DE GANDIA (LA SAFOR, PAÍS VALENCIÀ)* MIRET ESTRUCH, C. - CASTRO VALLS, P. - JUAN FUSTER, C. RESUM En aquest article pretenem donar a conéixer preliminarment els resultats d'una l'excavació d'urgència en el carrer de Baix del Raval de la ciutat de Gandia. Aquesta intervenció ha tret a la llum una instal·lació unitària de grans dimensions amb àrees clarament especiali�ades que interpretem com una adoberia medieval, possiblement relacionada amb el tractament de pells o cuirs i la producció de corretges, un tipus d'artesania o indústria que ha sigut un important motor econòmic de la vila de Gandia fins gairebé l'actualitat. Els estudis en curs permetran filar més prim aspectes cronològics així com en la cadena operativa de producció i les matèries primeres utili�ades (espècies animals, parts anatòmiques, productes tànnics, etc.). Paraules clau: Gandia, Raval, època baixmedieval, producció i arquitectura artesanal o industrial, adoberia, tractament de cuir i pell. ABSTRACT This article tries to present preliminarily the outcomes of the salvage diggings in the Baix street of Gandia. This excavation has brought to light a unitarian facility of huge dimensions with specialized areas that we interpret as a medieval tannery, probably related to the treatment of skin or leather and belt production, a handicraft or industrial economic motor until almost nowadays in the city. The studies in the making will allow a more precise chronological insight, as long as a be�er understanding of the operational sequence and the spectrum of raw materials used in the process (animal species, anatomical parts and other products for tannery). Key words: Gandia, Moorish quarter, medieval epoch, handicrafts and industrial production and architecture, tannery, leather and skin treatment. * Aquest treball ha gaudit d'una beca d'investigació del Centre d'Estudis Comarcals Alfons el Vell (2008-2009). 148 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 I���������� La vila de Gandia (actual capital de la comarca litoral de la Safor) (fig. 1) forma part dels nuclis urbans de nova planta generali�ats a conseqüència del model de coloni�ació imposat per la corona a les terres recentment conquerides del Regne de València. Aquest node d'atracció del poblament es basteix en una zona interfluvial relativament plana i a la vora del riu d'Alcoi i del barranc de Beniopa. En el nostre cas, creix i es desenvolupa en detriment d'altres models de pobles encastellades (vila del castell de Bairén) (Sánchez, 2010). Es desconeixen precedents urbanístics del solar del Raval de Gandia anteriors al segle XIII, ja que la seua presència no s'explica aparentment per la preexistència d'una alqueria o rafal anterior a la conquesta, i que sí que sembla estar-hi en el cas de Gandia, sinó per un procés de segregació i acumulació de la població mudèjar circumdant, especiali�ada en tasques manufactureres. El carrer on es troba el solar objecte d'intervenció ha constituït fins les transformacions urbanístiques i el realineament de façana del segle XIX l'hort enjardinat de Llorenç Ycart (Vázquez, 1994; Vinson, 2008) (fig. 2). No presentava, per tant, restes en superfície a la seua banda més meridional, si exceptuem un parell de jardineres fetes amb rajoles amb mínima afecció en el subsòl i que preveien escasses superposicions estructurals. Es procedí a un desmunt mecànic que afectà tota l'extensió de la primera unitat estratigràfica vegetal d'uns 20/30 centímetres de potència. Al remat, els resultats provisionals esdevingueren la base d'un esquema estratigràfic contrastat a la resta d'aquesta terrassa fluvial del riu d'Alcoi. 1-Unitat conformada per soleres de formigó i pavimentacions contemporànies. 2-Estrat superficial compost per un important índex húmic i altres nutrients segurament conseqüència de l'adobatge del jardí. 3-Estrat amb major proporció d'argila, format per al·luvió de deposició fluvial lenta. 4-Estrat també d'al·luvió però amb més graves i importants inclusions de morter de calç degut al disgregament d'estructures arqueològiques medievals (fig. 3). Així doncs, les primeres restes identificades mitjançant procediments manuals foren fonamentacions de murs. Aviat s'evidencià que ens trobàvem almenys davant de dos grans recintes potencialment C. Miret Estruch - P. Castro Valls - C. Juan Fuster reconstruïbles i que relacionàrem amb possibles instal·lacions artesanes de semblant natura i cronologia. La identificació i aïllament d'aquests dos complexos edilicis baixmedievals posseeix suficient entitat des d'un punt de vista morfoestructural que hem cregut oportú exposar-los separadament i denominar-los Edifici 1 (el situat més al Sud), Edifici 2 (el més septentrional) (fig. 4), sense menysprear estructures intercalades difícils d'adscriure i altres de diferent cronologia i funció que ja han sigut presentats preliminarment (Miret, Castro i Juan, e.p.) i que seran reavaluats amb més profunditat en futurs treballs monogràfics. E������ 1 Cal reconéixer que la visió que tenim d'aquestes estructures és excessivament parcial. La seua ubicació en una petita raconada del solar impedeix obtindre una imatge més completa i integrada, però no per això deixa d'atresorar un interés a l'altura de la resta de les edificacions que anirem descrivint. Hem considerat la conveniència de tractar autònomament aquest conjunt, sobretot perquè els dubtes que aixecava la seua possible relació amb l'Edifici 2 superaven les certeses que se'n pogueren derivar a priori. Diversos factors condicionaven aquest escepticisme de partida. Per una banda, la intensa i lògica erosió d'aquesta terrassa inundable força a reali�ar un perillós exercici de recomposició d'un espai discontinu que no sempre pot contrastar-se amb garanties. Per altra banda, la fàbrica de les estructures sembla suficientment diferenciada (fig. 5). Tot i que estem parlant d'una superfície que no ultrapassa els 100 m², l'abundància i natura de les estructures permet reali�ar un estudi espacial en què es poden distingir el fonament d'un mur de tàpia calicrostada o d'argamassa i diversos altres fonaments transversals al primer. L'organi�ació en terrasses de la zona explica la conservació diferencial d'aquest mur, ja que a l'Oest es troba més arrasat i el seu major desenvolupament es donava a l'Est, és a dir, seguint el capbussament cap al riu. Aquesta primera estructura sembla constituir un eix per a les restants i defineix de manera inequívoca dos espais simètrics però de funcions diferents: un al nord i un al sud. Les restes situades al sud devien organi�ar-se en torn d'una navada oberta o pati i amb una circulació interna desalineada, semblant a les vivendes d'una mà i que recorda a la dels habitatges musulmans; a la Avanç al coneiximent del teixit productiu manufacturer medieval de Gandia (La Safor, País Valencià) 149 Fig. 1. Situació de Gandia i plànol de la vila el 1850 segons G. Vinson. Fig. 3. Estratigrafia al.luvial del Sector B o Terrassa Baixa. Fig. 2. Situació del bancal de Lorenç Ycart en el projecte de realineament de la ciutat. banda nord, el major nivell d’arrasament de les estructures no permet afirmar si això també es produïa. Així, esquemàticament es podria parlar al sud d'un accés que duu a un petit pati obert i un altre accés consecutiu d'idèntiques característiques que duu a una altra navada coberta. Els indicis que poden adduir-se a l'hora d'afirmar si estem davant de patis en aquest cas es troben relacionats amb els tipus de paviment de morter cendrós i amb la presència d'una canaleta coberta que funcionaria de col·lector de líquids (d'aigua de pluja o de rebuigs) i que es descobreix a la zona de pati arrimada a l'escarpa del fonament axial (fig. 5). És molt semblant a la trobada a l'exterior de la tercera navada de l'Edifici 2 i que veurem després. A l'interior de la navada que pensem que seria coberta es trobà una estructura de combustió de poca entitat, no estructurada i amb escassa estratigrafia. A la banda nord del fonament que fa d'eix apareix una altra navada que segurament també estaria coberta per la profunditat dels seus fonaments i que vessaria a la canaleta que ja s'ha esmentat. Tant els materials ceràmics com les tècniques constructives coincideixen en la data de construcció durant la primera meitat del segle XIV, és a dir, coetani gairebé a l'Edifici 2. Entre els materials ceràmics destaquen la vaixella decorada amb verd i morat de Manresa o Barcelona i Paterna (Lerma Alegría, 1992) i olla catalana amb mica daurada (Azuar, Pascual i Martí, 1999). La presència d'un reduït lot monetari podria tancar cronològicament el període d'ús d'aquest edifici en el regnat de Martí l'Humà (1396-1410) (Petit, 1981). 150 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 C. Miret Estruch - P. Castro Valls - C. Juan Fuster Fig. 5. Vista parcial de l’Edifici 1. Fig. 4. Planta de les estructures aparegudes durant l’excavació. Segons P. Castro i A. Faus. Per concloure, es pot afirmar sense cap tipus de dubte que la falta de continuïtat física evident entre les restes pertanyents a l'Edifici 1 i a l'Edifici 2 compliquen una mica les possibilitats interpretatives del complex. Tot i que qüestionem a grans trets la relació sincrònica entre ambdós espais suposadament manufacturers, també cal assenyalar la correspondència en l'orientació dels eixos de les seues estructures i que podria explicar-se per la utili�ació d'uns mateixos llocs de pas i per la pervivència d'uns mòduls urbans determinats i constrenyits per les terrasses fluvials. Fig. 6. Vista aèria parcial de l’Edifici 2. E������ 2 Una de les estructures més interessants per a la futura delimitació de les àrees d'activitat de l'Edifici 2 (fig. 6) era la constituïda pel fonament d'un mur perimètric de 60 cm amplària i 33,5 m de longitud conservada. Se'ns presenta com a una línia de còdols mitjans i grans sense desbastar travats amb morter enriquit en calç. Devia de rematar-se amb un mur de tàpia afectat per una interfàcies erosiva i per això no es conserva en tot el seu recorregut. S'estén cap al sud però probablement degut a l'efecte d'una erosió més enèrgica en aquesta part s'interromp la seua continuïtat amb diversos esvorancs. No documentem el cantó més meridional que haguera pogut oferir-nos mesures segures de planta, però no així el septentrional, on locali�em un cantó lleugerament superior a l'angle recte (fig. 4). Malgrat tot es pot parlar d'un mínim de 310 m². Aquest fonament tanca un suposat recinte, tot establint una diferenciació en tres trams bàsics atribuïts a àrees d'activitat: 1. Àrea tancada dividida en una sèrie de tres navades o crugies de més de 10 m i paral·leles a la possible Avanç al coneiximent del teixit productiu manufacturer medieval de Gandia (La Safor, País Valencià) 151 Fig. 7. Gran noc de l’Edifici 2. façana (gairebé 3 metres de distància entre elles), comunicades i que distribueixen espais especiali�ats pel que fa a les activitats a què estarien destinades. 2. Àrea oberta o de pati. Alguna estructura aïllada podria relacionar-se amb petites bastides apergolades per a dur a terme tasques auxiliars. 3. Àrea de pas o androna delimitada pels murs perimètrics, establerta com a una zona de pas unitària, sense interrupcions sincròniques i restes de pavimentació intermitents. És exterior al recinte i es clarifica a mesura que ens dirigim al nord, on fins i tot es documenten matacans de possibles accessos i paviments amb morter de calç cendrós. No es descarta que pertanyera a una mateixa unitat d'ocupació però serveix de nexe de comunicació entre edificacions de diverses èpoques. 1. Àrea coberta L'àrea coberta està caracteri�ada per la sucessió de tres navades paral·leles a la façana que acompleixen la doble funció de murs estructurals i de delimitadors de l'espai. Tot i que no és fàcil orientar la façana primitiva degut a la impossibilitat d'exhumar altres llenços fora dels límits d'afecció de l'obra, creiem encertat suggerir que miraria al nord i que els seus accessos estarien una mica desalineats sobre el pany, tal i com demostren els passos entre navades. L'obertura centrada o lleugerament desviada sobre la façana dels accessos és comuna en l'arquitectura baixmedieval, encara que s'ha definit un model de casa morisca amb entrada desalineada amb la finalitat de crear espais privatius a l'interior (DD.AA., 1983). La distància aproximada entre les navades és de 3 metres, mesura estàndard que podríem considerar “gòtica”. La seua llargària total no s'ha pogut mesurar Fig. 8. Bases de torn de l’Edifici 2. però no creiem que vaja més enllà del màxim desvetllat per l'excavació. La primera navada, la més propera a la façana, només ha pogut ser treta a la llum parcialment ja que fita amb el límit de la propietat. Malgrat tot, ha aportat una quantitat d'informació molt rellevant des del punt de vista de l'especiali�ació funcional dels espais. Primerament, crida l'atenció l'aparició d'una gran infraestructura d'abastiment d'aigua que prové de l'exterior de l'edifici, de cotes més elevades, segurament del fil de la séquia del Vernissa (Fontavella, 1950), i que travessa per sota el fonament del mur perimètric. Va a parar a un gran noc (Castellà i Raich, 1933) o bassa amb trestellador i teula per a vessar les aigües sobrants (fig. 7). Sobre aquesta important infraestructura s'encasta un coll de gerra invertit que en un primer moment interpretàrem com una latrina. El posterior descobriment de la funcionalitat de la canonada ens induí a cercar una alternativa, però no és fàcil descartar la hipòtesi inicial. Ara bé, d'allò que no hi ha dubte és del reaprofitament del coll de gerra com a encaix d'una llosa de pedra sorrenca emprada com a base de torn. Existeixen equivalents a Paterna per al cas de la producció ceràmica (Mesquida García, 2001), però ací pensem que s'hauria de vincular a la cadena operativa de manufactura de complements pell per al vestit com corretges, per exemple (Ibáñez, González i Moreno, 2002). A la vora d'aquest torn apareix una altra cadufada semblant a la de la zona oberta, de més petites 152 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 C. Miret Estruch - P. Castro Valls - C. Juan Fuster La idea d'un forn va associada a la del tir de fum. No disposem tanmateix de suficients evidències per demostrar-ho però aquest fet no posa en dubte la concepció d'aquest espai com a cobert. L'altra estructura destacable és el gran noc o bassa (fig. 7), amb una capacitat aproximada de 8 m³. Està reali�at amb morter de calç encofrat per la banda interior i recolzat directament sobre les argiles en els costats exteriors. Fig. 9. Estructura de combustió per a la preparació de solucions tànniques. dimensions i amb filtre. No queda clar quina seria llur funcionalitat més enllà de la certesa que serviria per conduir líquids. Tampoc gaire lluny apareix una segona base de torn, molt més estructurada que la primera. Està delicadament motllurada sobre un paviment sutjós. Al centre mostra un forat per a l'eix (fig. 8). Poc espai resta per la proximitat del tall. L'aparició d'una banqueta amb atovons refractaris suggereix la presència d'un forn o d'alguna estructura de combustió de característiques desconegudes. Aquest element i altres com la façana o l'accés principal de l'Edifici 2 només podran ser locali�ats si una altra intervenció arqueològica ateny aquest indret. La segona navada presenta igualment un sèrie d'elements fortament especiali�ats. Per una banda ofereix una estructura de combustió simple formada per una cubeta de perfil lenticular excavada en el sòl (fig. 9). El seu espessor conservat no arriba als 20 cm., però en ell s'han pogut definir una capa superior més argilosa, una intermèdia més rubefactada que arriba a formar una empremta sòlida i una tercera amb presència de carbons. No s'han trobat restes al seu interior, excepte algun fragment indeterminat de ceràmica. Aquest contingut, a espera de poder ser anali�at, conté algunes macrorestes orgàniques com pinyols d'oliva torrefactes. És molt freqüent la descripció de forns de calç vinculats a adoberies (Torras i Ribé, 1991; DD.AA., 1994), ja que la calç s'utili�ava per a separar la pell de la carn putrescible, però per les dimensions reduïdes d'aquest podríem pensar més en la preparació d'altres substàncies tànniques igualment relacionades amb la gestió de la pell (Córdoba de la Llave, 2003). Com ja hem dit, un trestellador en forma de falca controla el seu abastiment a partir de la canonada documentada en la primera navada. A la banda oposada al trestellador apareix una teula àrab invertida per a facilitar el vessament de l'aigua sobrera. És cridaner el fet que no posseïsca solera de morter, però no és un cas aïllat com hem pogut documentar igualment en altres nocs d'igual funcionalitat al mateix Raval de Gandia (Juan, Miret i Sánchez, 2005). Tot i que caldria estudiar detingudament més exemples, pensem que el desmunt de la base dels nocs és una operació voluntària que es produeix en el moment d'abandó i amorti�ació, segurament amb la finalitat d'evitar que l'aigua s'entolle de forma permanent. El noc compta amb altres elements secundaris com una canonada feta amb rajola plana que segurament prové d'una pluvial situada entre la segona i la tercera navada i que el circumda fins perdre's al tall del límit de propietat. És complicat tractar d'esbrinar per què rodeja la superfície de la bassa quan haguera sigut més senzill dirigir-se en línia recta. Podria ser que trobara algun obstacle físic difícil de determinar o simplement que es tinguera especial interés en què passara per allí. Finalment, el rebliment posterior a l'abandó del noc de la segona navada de l'Edifici 2 correspon a un moment històric (inicis del segle XV) en què la zona esdevé un bancal, per a no tornar mai a presentar urbanisme desenvolupat, constant que es reitera en altres casos propers com el de l’antic i proper hort de les Ambrosies, sobre una pelleria. La tercera navada completa en certa mesura el repertori d'elements imprescindibles en un taller de tractament de la pell. L'estreta relació espacial entre aquests suggereix que formen part d'un mateix procés tècnic, és a dir, el tractament químic de matèries primeres. Per una banda una basseta de característiques dissímils al noc de la segona navada ja que és molt més reduïda. Malauradament una interfàcies de destrucció impedeix mesurar-la convenientment, però no devia Avanç al coneiximent del teixit productiu manufacturer medieval de Gandia (La Safor, País Valencià) 153 Fig. 11. Noc petit i abocador per a les deixalles líquides del procés d’adobatge. Fig. 10. Noc etnogràfic magrebí. excedir el 1,5 m de costat i una capacitat de 1,5 m³. Cal no descartar que aquesta interfàcies siga de causes semblants a la destrucció del sòl del noc de la segona navada. Tècnicament difereix en la reali�ació i l'acabat. Es tracta d'una basseta amb les parets lleugerament sortints i escaires arredonits on no s'han emprat encofrats. Les parets externes estan directament recolzades sobre l'al·luvió. Resta per identificar la font d'abastiment directa, si és que en tingué. Tanmateix, pel seu escàs cubicatge no seria forassenyat pensar en un sistema manual de cànters. Es descartà la possibilitat de trobar-nos davant d'una rudimentària fossa sifònica, encara que la presència de dues estructures hidràuliques podrien vincularse-li. Ambdues es troben fora de la tercera navada, ja en l'àrea oberta. Per una banda apareix una canaleta descoberta de morter amb secció en U, paral·lela al fonament i que descendeix seguint el pendent natural. No està clara la seua funcionalitat però les dues possibilitats més lògiques són les de l'arreplegada de la pluja caiguda del ràfec o la d'evacuació de restes de la basseta. Per una altra banda, una cadufada arranca des del mateix punt però amb un recorregut molt més divergent, tot inutili�ant la canaleta precedent i denotant un canvi en la xarxa d'arreplegada i conducció de líquids. Quan parlem de l'àrea de pati insistirem en aquest darrer element. No pot passar desapercebuda la semblança amb estructures magrebines actuals d'igual ús, com bonament representen Ibáñez, González i Moreno (2002) en el seu detallat treball etnoarqueològic (fig. 10). Molt a la vora de la basseta es locali�a un brocal de morter de calç i rajoles que en un primer moment es va considerar un pou d'abastiment d'aigua (fig. 11). El problema vingué en descobrir que mancava de l'imprescindible tub de desenvolupament verti- cal característic dels pous artesians i que en el seu lloc apareixia una gran acumulació intencional de còdols, blocs, material d'enderroc i escasses ceràmiques que s'estenia per baix del propi brocal i del fonament divisori de la segona i la tercera navada. Aquesta dispersió hori�ontal assolia un radi de 4 m i una profunditat de més de 1,5 m. Baix de tot es documentava una dèbil i mal conservada capa de morter de calç en forma d'embut que podria representar una antiga estructura de funcionalitat desconeguda o simplement la cota inferior de l'acumulació de blocs. Aquest fet evidenciava la prioritat temporal d'aquesta estructura sobre les adjacents (basseta, brocal i fonament) i un programa urbanístic d'una excel·lent planificació, però no resolia la incògnita de la seua funcionalitat. De moment, i encara que el millor paral·lel contrastat provinga d'altres punts del solar no contemplats en aquest avanç i de diferent cronologia, sembla que ens trobem davant d'una fossa per al vessament manual de productes altament contaminants i que l'acumulació de blocs actuaria de filtre per facilitar la lixiviació. La lectura diacrònica del procés urbanístic lligat a l'Edifici 2 és força interessant perquè pot revelar la presència d'almenys dues fases cronològicament properes en el temps i alguna reforma, com bé indicarien les troballes ceràmiques. La hipòtesi inicial és que les dues primeres navades formarien un primer edifici amb un mínim de 78 m² i amb coberta fraccionada a dos vessants paral·lels a façana. L'abocador i la basseta es trobarien en un primer moment al pati, en una zona oberta, i en un segona instància passarien a cobrir-se amb un sostre amb pendent cap al pati com demostra la canaleta de morter, tot esdevenint la tercera navada. Totes les navades posseeixen comunicació entre elles i de cara al pati també és ben visible un marxapeu que salvaria la canaleta. 154 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Tot plegat, aquest edifici sembla compartir l'esquema bàsic de les cases compactes mediterrànies relacionades amb l'explotació agrícola o la producció artesana, amb crugies paral·leles a façana i espai obert posterior, amb o sense porxo, delimitat per tàpies que s'estenen lateralment des del propi habitatge. Aquesta distribució en navades paral·leles facilita l'addició dinàmica de nous mòduls sense que calga modificar la totalitat de la construcció (DD.AA., 1983). 2. Àrea oberta o de pati L'estratigrafia segueix ací els mateixos paràmetres sedimentològics que la resta d'aquesta terrassa fluvial (fig. 3). Com dèiem, tan sols presenta un escàs nombre d'estructures relacionades amb l'ús de l'espai com a zona oberta. Per una banda s'ha documentat una alineació de còdols i una possible basa de pilar arrasada que hipotèticament podria vincular-se a una estructura porticada o apergolada. La seua cronologia és sens dubte baixmedieval, sincrònica a la resta del conjunt. No s'observen altres elements afins, però per la seua proximitat al tall que limita la propietat actual, no s'ha de descartar que n'hi hagen més en direcció al riu. Per últim, cal destacar la presència d'una infraestructura de sanejament constituïda per una cadufada d'atanors encadellats de la qual ja hem parlat adés. Hi ha paral·lels de peces bescuitades semblants a Paterna (Mesquida, 2006), datades dels segles XIV i XV, emprades com a desaigüe de tallers o vivendes. En el nostre cas hem pogut identificar grafits de terrisser o de mesures (numerals llatins) en la cara exterior. La finalitat d'aquesta infraestructura sembla higiènica, relacionada amb l'evacuació del rebuig del procés d'adobat de la pell, com després veurem. És arriscat proposar una superfície aproximada per a aquest pati. Les estructures aparegudes pertanyents a l'Edifici 1 podrien ser el tancament meridional però com ja s'ha dit, la discontinuïtat i la diferència en els aparells i fàbriques, indueix a bandejar la possibilitat de trobar-nos amb un mateix conjunt arquitectònic. També la distància física ho recomana tot i que cronològicament s'estiga parlant d'un mateix moment històric (finals del segle XIII i segle XIV) i plausiblement d'una mateixa funció. El fet de tractar-se d'una zona oberta no implica que no tinguera un paper destacat en el desenvolupament de tasques auxiliars com l'assecament de la pell o del cuir. Així, sovinteja en la literatura científica especiali�ada sobre adoberies (Torras i Ribé, 1991) la descripció de grans espais de condicionament anomenats de “ribera”, per la seua proximitat als rius, C. Miret Estruch - P. Castro Valls - C. Juan Fuster reservats per a l'assecat de les pells –“treballs de ribera”--, activitat molt perseguida per les polítiques higièniques locals i de la qual tenim bon exemple a Gandia (Garcia-Oliver, 1987). Sembla també bastant comú el costum de tancar aquests recintes, no només per delimitar-ne les activitats, sinó també per evitar l'accés de gossos o altres animals atrets per la flaire a descomposició provinent de les pells fresques. Comptem amb una referència literària de gran interés, encara que allunyada en el temps, de Marcial que al·ludeix a les pells arrancades per la voracitat dels gossos del Transtevere, barri a l'altra riba del Tiber on s'ubicaven les adoberies (Epigrames, 6.93). 3. L'àrea de pas S'estableix com a zona de circulació perimètrica. Presumiblement es trobava comunicat amb un eix de circulació cap al riu, i comunicaria amb el vial identificat altres indrets més al nord del solar, on arriba a presentar-se amb empedrats de cinca (Miret, Castro, Juan, e.p.). Podria haver restat fossili�at en la trama urbanística, en forma d'androna estreta, però no volem forçar arquesta hipòtesi per la dificultat d'establir la sincronicitat de les estructures arqueològiques i les encara visible en el cadastre actual. I������������ �� �’������� 2 Les adoberies antigues i medievals L'adobat de pells és una especiali�ació de la indústria del tractament del cuir, un dels principals sectors econòmics d'època medieval i moderna a Europa (Cipolla, 1989). Al Xarq Al-Andalus, aquest sector estigué fortament influït per les adoberies de tradició romana, importades d'Orient després d'haver passat pel sedàs aràbic. A partir d'aquestos precedents de l'antiguitat (Forbes, 1966; Leguilloux 2004), es desenvolupa un seguit de procediments especiali�ats on cada categoria de pell i de cuir rep una denominació tècnica concreta: la vitel·la per a vedell i la marroquineria o tafilet per als caprins, amb la qual s'aconseguia un cuir molt prim, brunyit i llustrós. Però per sobre de totes les classificacions, ha prevalgut al llarg del temps una clara distinció entre el cuir elaborat (corium) i la pell en brut o tendra (velamen). Avanç al coneiximent del teixit productiu manufacturer medieval de Gandia (La Safor, País Valencià) L'adobador de pells sempre ha desenvolupat una gran multiplicitat de tasques. Aquesta diversificació també ha comportat històricament la construcció d'un espai artesanal ric i divers, on les oficines de producció podien acomplir també funcions de fàbrica mitjançant la cosida i unió de pells per manufacturar objectes. L'ampli equipament d'útils utili�ats per l'adobador es correspon a la necessitat d'ajustar l'instrumental a cada etapa del tractament pelleter. Així, trobem el ganivet per esbanyar o eliminar altres parts dures dels animals com les peüngles, ganivets per a depilar les zones de l'epidermis i descarnar parts del teixit adipós, cavallets de fusta per a facilitar la depilació, malls de pedra per a batre els cuirs i fer penetrar així les substàncies tànniques, etc. Però a banda de les activitats directes de tractament de la pell, hi ha altres relacionades amb l'elaboració dels tanins, com pulveri�ar escorces, moldre diferents tipus de vegetals, etc. (Córdoba de la Llave, 2003). És per això que no és estrany locali�ar morters i molins a l'interior d'adoberies. Per a una bona síntesi de la cultura material de la manufactura adobera és encara força il·lustratiu recórrer a les planxes il·lustrades de l'Encyclopédie de Diderot i d'Alambert (2002) o altres treballs recents de síntesi (Enrich, Enrich i Enrich, 2006) L'artesanat del cuir, com ja s'ha insistit abans, té necessitat d'instal·lacions hidràuliques complexes com: basses, nocs, cuvetes, canonades d'evacuació de les aigües utili�ades, etc. Les tècniques de transformació i de conservació dels cuirs no han evolucionat gaire al llarg dels segles. Per això es parla sovint d'una mena de perennitat que afecta les fórmules i mètodes d'adobatge. Aquest fenomen és conseqüència en bona mesura de la seua conservació com a treball artesà, els coneixements del qual s'han transmés a l'interior d'una estructura familiar o gremial interessada a perpetuar el seu estatut. És per això doncs que fonts relativament recents sobre l'adobatge com els tractats de Des Bille�es el 1708, el de Lalande el 1764 o la cèlebre Encyplopédie, són testimonis primordials per a l'estudi del tractament de la pell des de l'antiguitat fins a la industriali�ació. Exceptuant algunes operacions desconegudes a l'antiguitat com la utili�ació de calç diluïda, la resta d'activitats com els treballs de ribera, la passamaneria, etc. ja apareixen descrites minuciosament a l'Encyclopédie. L'adobatge de pells consta d'una sèrie de procediments químics i mecànics imprescindibles per a la futura utili�ació de les matèries primeres. 155 En primer lloc, cal eliminar tots els residus orgànics adherits a les pells mitjançant les operacions de separació de l'epidermis i la dermis, fins a un total mínim de quatre fases que reben el nom de “treball de ribera” (trempa amb aigua clara, maceració per escalf, depilació i descarnat). Amb la trempa s'aconsegueix eliminar els darrers residus sanguinis, musculars, pèls, llana, teixit adipós, etc. La maceració per escalf pot generar-se de manera natural mitjançant processos de putrefacció accelerats per orines o excrements, o de manera artificial, tant orgànica com inorgànica, mitjançant banys de ferments, mordents reactius alcalins o reaccions enzimàtiques. El següent pas és pròpiament l'adobatge, amb el qual es torna a reali�ar un seguit de trempes amb productes tànnics de molt diferent natura (greixos animals i vegetals, alums minerals, etc.) i esbandiments successius. Aquesta operació és la més exigent temporalment però és la més important per tal de fer imputrescibles i hidratar les pells tractades i transformar-les en cuir tot fixant sense modificar l'estructura de la dermis (Leguilloux, 2004). Per últim, el raspat forma part dels processos d'acabat i ajuda a flexibili�ar els cuirs. Inclou, a més, altres operacions complementàries com la batuda, l'estiratge, el llustrat, el polit, etc. Aquesta fase d'acabat també pot constituir el tintat per immersió total o parcial a partir de mordents càustics o irritants orgànics (murex, kermès, etc.) o inorgànics (alum, salitre, sulfat de ferro, etc.) que facilitaven la penetració de les fibres capil·lars i la impregnació dels pigments tintoris. La preparació de pergamins exigeix una altra mena de procediments que van perfeccionant-se des de la seua invenció a Pèrgam el segle II a. C. Aquests coneguts suports per a l'escriptura es fabricaven amb pells de rumiants, anyells o cabres, vedells i, d'ací vitel·les, però l'operació més característica i definitòria és aquella que consisteix a enganxar la pell al centre d'un catre o cavallet mitjançant una corda que es nuga progressivament amb la finalitat d'estirar la pell alhora que s'eixuga (Leguilloux, 2004). Com assenyala, C. Chahine (2002), al llarg d'aquest eixugat per tensió es produeix una modificació completa de l'estructura de la dermis. L'operació s'enllesteix amb un desengreixat amb algeps o cendra i el poliment amb pedra tosca o sorra. El resultat final l'allunya del cuir en essència. El nom llatí de pergamí, membrana, ja des de ben d'hora, 156 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 mostra la diferència fonamental amb la pell amb pèl (pellis) o l'adobada i desempallegada de pèl (corium). Aquesta distinció es manté fins l'actualitat i també forma part de la tradició adobera medieval. Aquestes tres activitats prèvies principals podien dividir-se en altres subfases més o menys articulades segons la complexitat de cada procés d'adobatge. Per exemple, els tractaments més llargs estaven destinats a les pells dels petits rumiants encaminades a l'obtenció de cuirs flexibles i de qualitat superior o a les marroquineries (per al cuir dels caprins) o badanes (per al cuir dels bovins). Arquitectònicament, el precedent més evident de les adoberies medievals prové dels seus models romans. Tot i que la identificació d'adoberies en excavacions arqueològiques no és un fet usual, es coneixen bons exemples a les antigues ciutats de Pompeia i Saepinum a Itàlia, al vicus de Liberchies a les Gàl·lies i a un fort del Mur d'Adrià anomenat Vindolanda (Leguilloux, 2004). Ja des de bell antuvi es defineixen així les característiques morfològiques d'aquesta mena d'edificis i que es poden resumir en l'existència d'espais oberts, de tallers coberts, en la proximitat d'un curs d'aigua que cobrisca les necessitats en consum hidràulic dels “treballs de ribera” i en l'allunyament als nuclis de població. És així doncs com la planta urbana d'aquestos edificis, així com el seu emplaçament topogràfic, està profundament condicionada per les activitats de treball del cuir. En la seua gènesi conflueixen però altres factors que no hem de menysprear, com per exemple l'optimi�ació de l'espai ja que la circulació dels cuirs a través dels successius processats (treball de ribera, adobat i raspat) devia estar concebut amb la intenció de limitar el temps de manipulació i facilitar-ne el trànsit racional entre els diferents àmbits funcionals específics (Leguilloux, 2004). Les detallades investigacions de D. Jemma (1972) sobre les adoberies de Marràqueix (Marroc) demostren la validesa dels tres àmbits principals de treball adober. El circuit funciona esquemàticament de la següent manera: les pells arriben a una zona prop de l'entrada per a les primeres operacions, després són derivades vers àrees perifèriques per a retornar per últim lloc a una altra zona prop de l'entrada, enfront dels “treballs de ribera”, on es duria a terme el raspat. A partir d'aquestes constants, Diderot i d'Alembert proposen a la seua Encyclopédie del segle XVIII una adoberia ideal, instal·lada a la riba d'un curs fluvial apte per a les tasques d'inici, amb una zona especiali�ada per als nocs o dipòsits de tanins i, finalment, amb un tercer espai amb els obradors d'acabat. Tot i que aquesta planta tipus en la més típica tradició C. Miret Estruch - P. Castro Valls - C. Juan Fuster il·lustrada tracta de sinteti�ar els models d'adoberia, sembla que no contempla amb suficient versatilitat l'evolució de l'equipament i la influència que aquest fet podria generar al llarg del temps, tal i com demostren les adoberies llenguadocianes del segle XIX i on els tallers acumulen diferents operacions en els mateixos espais (David, 2002). Únicament convé retindre doncs que aquesta organi�ació tripartida de la planta és un tret que es reitera regularment en els manuals tècnics sobre adoberies d'època moderna i en les adoberies preindustrials i magrebines contemporànies. Justament aquestes característiques serveixen com a criteris per tal d'identificar estructures arqueològiques assimilables a indústries adoberes. Les dificultats de visibilitat arqueològica consisteixen fonamentalment en la ambigüitat dels elements descrits. Açò explicaria les dificultats de locali�ació i identificació de recintes destinats a l'adobatge de pells. Solament en el cas de l'existència de nocs cilíndrics o cúbics, imprescindibles per tal de manipular les pells sense modificar l'ordre de superposició de capes de tanins, no es poden confondre amb cap altra estructura arqueològica relacionada amb algun procés preindustrial (almàsseres, tintoreries, saboneries, fargues, etc.). Altres infraestructures com premses, fornets de calç o torns, no semblen imprescindibles i s'adscriurien a especiali�acions funcionals (boters, sellers, fabricants d'odres, cordoners, corretgers, etc.) no sempre presents. Es disposa d'una magnífica documentació arqueològica d'una adoberia dels segles IX i X, excavada al subsòl del Palau de les Corts de la ciutat de València (DD.AA., 1994). Tal com les havia descrites l'eminent arabista L. Torres Balbás (1935) i altres estudis més moderns (Torras i Ribé, 1991), les adoberies medievals solen comptar amb tallers, maga�ems i un gran pati amb safareigs per al tractament de la pell. Una vegada secades al sol, les pells són submergides en una bassa amb aigua clara, on han de romandre uns dies en remulla; tot seguit, passen a una altra bassa amb aigua i calç morta o apagada d'un a dos mesos i, una vegada transcorregut aquest interval, s'introdueixen en una solució (excrements de colom, figues macerades, etc.). Finalment, el procés s'enllesteix amb el definitiu assecat al sol i un pentinat previ al tenyit. Els antics territoris de la Corona d'Aragó gaudeixen d'una llarga tradició adobera que prové de les antigues adoberies romanes (officina coriariorum) (Leguilloux, 2004). Es poden citar alguns casos destacables pertanyents als dos moments de principal pulsació en la creació d'adoberies: al segle segle XII (Vic, Manresa, Lleida, etc.) i a mitjans del segle XIV (Reus, Olot, Girona) (Torras i Ribé, 1991). Avanç al coneiximent del teixit productiu manufacturer medieval de Gandia (La Safor, País Valencià) La ciutat de València inicia ja en temps de Jaume I un procés de potenciació dels oficis relacionats amb la pell, sobretot al barri del Carme, on encara la toponímia urbana ofereix un interessant lot d'activitats (portalet “dels blanquers” o carrers de les “Adoberies”, “Blanqueria”, “Aluders”, “Corretgeria”, etc.) (Salavert i Graullera, 1999; Cruilles, 1883). A partir de la conquesta està gairebé monopoli�at per un experimentat aparell d'oficials i manufacturers, sovint organi�ats en rígides estructures gremials, i que en alguns casos arriben fins i tot a bastir grans adoberies comunals de l'estil de les marroquines de Fes o Marràqueix. Com ja hem dit, una de les condicions fonamentals de la topografia urbana identificada amb les manufactures de l'adobat és l'abastiment cabalós i regular l'aigua, un bé consuetudinari d'origen col·lectiu. La finalitat primordial de l'ús del cabal hídric no és energètic. Ara, cal disposar de suficient aigua per a omplir els diversos nocs o basses en breus lapses de temps. És per això doncs que la construcció d'adoberies o futurs barris industrials relacionats amb la pell sovint compta amb un denominador comú, i és la presència de séquies o instal·lacions hidràuliques integrades i la proximitat a cursos hídrics com riberes de riu o llacunes. A València mateix, els adobadors feien ús d'una séquia anomenada “braç de la blanqueria”, que discorria paral·lela al vessant dret del riu Guadalaviar. A Castelló els assaonadors tenien els seus obradors al carrer “de les adoberies” i aprofitaven les aigües del “cequiolet” (Gimeno Michavila, 1933). En el cas concret del Raval de Gandia, la zona ha sigut tradicionalment un lloc d'instal·lacions industrials dedicades fonamentalment al treball i tractament de la pell, com ho recorda el nom de Pelleries d'un dels seus carrers. Aquest és però conseqüència d'un fenomen expansiu d'època moderna i contemporània que eclipsa els seus orígens medievals. És per aquesta raó pel que resten molts dubtes al voltant de l'organi�ació i jerarqui�ació espacial entre el centre i la perifèria productiva, ja que el que avui ocupa un emplaçament relativament marginal podria haver estat centre a partir del qual es ramifica i densifica la indústria pellera. Caldria preguntar-se si aquesta transformació de la pell en la qual Gandia està especiali�ada, prové de l'època baixmedieval o si aquest és un fenomen relativament modern que depén de millores tecnològiques o de desplaçaments produïts per processos de congestió urbana. 157 U�� �������� �������� �� ����� ��� ����� La documentació escrita al voltant de la creació d'indústries medievals al Raval i a la vila de Gandia són força escasses. Pràcticament l'únic cas ben conegut és el de la terrisseria de l'antic Hort de l'Anella que abastia de rajoles les estances borgianes del Vaticà i un comerç local de pisa (González, 1952; Gregori, 2007). Sí que es posseeix tanmateix un panorama més diàfan tant documental com arqueològic per al cas de la Vilanova, gairebé un segle després de vida del Raval. Així, és ben coneguda la reubicació del trapig d'en Galceran de Vich el 1420 (Pons Moncho, 1979), provinent de Xeresa. Anecdòticament, coneixem la presència també a la Vilanova de blanquers, és a dir, adobers (La Parra, 1992) i d'una altra sèrie d'establiments, a l'igual que al Raval, bandejats de la vila per diverses motivacions (socials, higièniques, religioses, etc.) (Canet, 2000). Legislacions o ordenacions reguladores tardomedievals com les aplegades al Llibre d'Establiments (Garcia-Oliver, 1987) ens ofereixen importants referències sobre la presència d'activitats productives ja establertes i en ple rendiment, però no ens informen gaire sobre els seus processos de gestació o els mecanismes de la renda a què podrien estar-hi subjectes com a hipotètics monopolis senyorials (Garcia-Oliver, 1991). Aquestes mateixes deficiències es fan notar pel que fa a les al·lusions a activitats sotmeses a hipotètiques restriccions en matèria higiènica. Així, només trobem un esment al·lusiu a la indústria pelletera, caracteri�ada tradicionalment pel seu volum de residus altament contaminants. Es tracta de la prohibició, tant a la vila com al Raval, de traure a les places les pells per tal d'assecar-les (Garcia-Oliver, 1987). Malgrat aquesta aparent mancança de referències sobre polítiques higienistes, pogué pesar de manera recurrent l'aplicació de tradicions antigues com la que apareix citada a la Michnâh, una compilació de lleis religioses jueves orals redactades a primeres del segle III després de Crist i on s'hi commina a construir les adoberies a una distància mínima de 60 metres respecte dels límits de l'aglomeració i sempre orientades a favor dels vents dominants perquè així no arriben les fetors (Michnâh, Baba Bathra, II, 9). Tampoc no podem de moment arribar a aprofundir en el coneixement sobre situacions concretes de demanda de matèria primera (pells, substàncies tànniques, etc.) o l'eixida al mercat d'aquestos productes manufacturats, però no diferirien de les descrites en altres indrets o altres cronologies (Torras i Ribé, 1991). 158 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 A nivell arqueològic, no és excessivament complicat arribar a una identificació de tasques adoberes sense tindre en compte la presència de nocs o instrumental especiali�at. Així, gràcies als estudis tafonòmics de les restes òssies i a la troballa de determinades parts anatòmiques del ramat que fornia les matèries primeres es pot arribar a una bona caracteri�ació dels mecanismes de processat carni relacionats amb l'adobat de les pells. Els dipòsits de restes òssies donen informació sobre les formes de desarticulació i esquarterament de les carcasses animals, heretades probablement des de l'antiguitat. Aquests dipòsits, ben documentats a les adoberies alemanyes del segle XVI o a les franceses dos segles després, contenen grans quantitats d'ossos de potes, sobretot metàpodes i falanges, de banyes i d'apèndixs caudals que restaven adherits a les despulles provinents directament de des taules dels carnissers. Malauradament, no disposem encara d'una avaluació faunística que ens indique com i des d'on arribaven les pells a l'adoberia, si fresques directament de l'escorxador (amb els ossos de les potes) o aportades seques o salades pels camperols de la rodalia que feia setmanes que havien sacrificat els animals (sense els ossos de les potes) (Leguilloux, 2004; Serjeantson, 1989; Baxter, 1998). L'únic paral·lel proper que podem citar és el de la necròpolis de l'alqueria de Benipeixcar, actual barriada al sud-oest de Gandia, on els estudis faunístics suggereixen la presència d'adobatge (López Gila, 2000). Assajarem una possible explicació a aquest relatiu silenci de les fonts documentals, més preocupades en la regulació de qüestions relacionades amb l'alimentació o impositives. Arqueològicament, pot demostrar-se la capacitat dels paletes per tal de solucionar els greus problemes que la creació de deixalles generava, però no s'explica tan bé per què no figura l'adoberia entre les llistes de censos. B���������� – AZUAR, R.; PASCUAL, J. i MARTÍ, J. 1999: “La cerámica del Castell d’Ambra (Pego). De las producciones andalusíes a las cerámicas de la conquista feudal (siglo XIII)” Arqueología y Territorio Medieval,6, 279301, Jaén. – BAXTER, I. L. 1998: “Late medeival tawyer's waste and pig skeletons in early post-medieval pits from Bonners Lane, Leicester, England, U.K.” Anthropozoologia, 28, 55-63. C. Miret Estruch - P. Castro Valls - C. Juan Fuster – CHAHINE, C. “Évolution des techniques de fabrication du cuir et problèmes de conservation” en DOIN-ROUZEAU, F. i BEYRIES, S. (dir.) Le travail du cuir de la Préhistoire à nos jours. Antibes: Actes des XXIIe rencontres internationales d’archéologie et d’histoire d’Antibes, 13-30, 2002. – CANET, I. “Fisonomia d’una vila: l’urbanisme medieval de Gandia”, en J. A. GISBERT (ed.) Sucre & Borja. La canyamel dels ducs: del trapig a la taula. València: Conselleria de Cultura i Educació, 2000. – CASTELLÀ I RAICH, G. 1933: “Vocabulari de la indústria d'adobar pells per a sola” Butlletí de Dialectologia catalana, XIX, Barcelona. – CIPOLLA, C. M. Historia económica de la Europa preindustrial, Madrid: Alianza, 1989. – CÓRDOBA DE LA LLAVE, R. “Técnicas de curtido y zurrado del cuero en Aragón y Castilla a fines de la Edad Media. Estudio comparativo” El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta: XVII Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, Vol. I, 309-322, 2003. – CRUILLES, V. S. Los gremios de Valencia: memoria sobre su origen, vicisitudes y organización, València, 1883. –DAVID, P. Le travail du cuir à Aniane et Languedoc. Cahiers d'arts et traditions populars, 15A i 15B, 2002. –DD. AA. Temes d'etnografia valenciana, vol. I, València: Edicions Alfons el Magnànim, 1983. –DD. AA. Troballes arqueològiques al Palau de les Corts, València: Corts Valencianes, 1994. –DIDEROT & D'ALEMBERT L'Encyclopédie. Art du cuir, 2002, París. – FONTAVELLA, V. La Huerta de Gandía, Zaragoza: C.S.I.C., 1950. – FORBES, R. J. Studies in Ancient Technology, vol. V, Leiden: E. J. Brill, 1966. – GARCIA-OLIVER, F. El Llibre d’Establiments de Gandia, Gandia: Ajuntament de Gandia, 1987. – GARCIA-OLIVER, F. Terra de Feudals, València: Edicions Alfons el Magnànim, 1991. –GONZÁLEZ MARTÍ, M. Cerámica del Levante español. Siglos medievales. Tomo II, Alicatados y azulejos, Barcelona: 1952. –GIMENO MICHAVILA, V. Los antiguos gremios de Castellón, Castelló: Societat Castellonenca de Cultura, 1933. –GREGORI ESCRIVÀ, M. La fàbrica de taulells del Pilar a la Font d'En Carròs, Gandia: Institut d'Estudis Comarcals Alfons el Vell, 2007. –IBÁÑEZ, J.J.; GONZÁLEZ URQUIJO, J.E. i MORENO, M. 2002: “Le travail de la peau en milieu rural: le cas de la Jebala marocaine”, en AUDOIN-ROUZEAU, F. i BEYRIES, S. (dir.) Le travail du cuir de la Préhistoire à nos jours. Antibes: Actes des XXIIe rencontres internationales d’archéologie et d’histoire d’Antibes, 79-97, 2002. Avanç al coneiximent del teixit productiu manufacturer medieval de Gandia (La Safor, País Valencià) –JEMMA, D. Les tanneurs de Marrakesh, Mémoires du Centre de Recherches Anthropologiques, Préhistoriques et Ethnographiques, 1972. –JUAN FUSTER, C.; MIRET ESTRUCH, C. i SÁNCHEZ CIFUENTES, R. Informe de l'excavació arqueològica d'urgència del Carrer del Forn, nº7, Gandia. Expedient 2005/1055-V (Informe inèdit), 2005. – LEGUILLOUX, M. Le cuir et la pelleterie à l'époque romaine, París: Éditions Errance, 2004. – LERMA ALEGRÍA, J.V. La loza gótico-mudéjar en la ciudad de Valencia, València, 1992. – LÓPEZ GILA, M. D. Estudio zooarqueológico de dos yacimientos medievales: La Alquería de Benipeixcar y El Fortí. València: Tesi de llicenciatura inèdita, Universitat de València, 2000. – MARCIAL, M. V. Epigrames. Fundació Bernat Metge, 1955-59. – MESQUIDA GARCÍA, M. Las ollerías de Paterna. Tecnología y producción, Paterna, 2001. – MESQUIDA GARCÍA, M. La Ceràmica de l'aigua. Aprovisionament, canali�ació i distribució de l'aigua en Paterna, Paterna: Ajuntament de Paterna, 2006. – MIRET I ESTRUCH, C., CASTRO I VALLS, P. i JUAN I FUSTER, C. e.p.: “Registre arqueològic de l'impacte de 159 l'expulsió dels moriscos sobre el teixit productiu manufacturer de Gandia (la Safor, País Valencià)” Actes del V Congrés d'Estudis de la Marina Alta, Dénia, 2009. – LA PARRA LÓPEZ, S. Los Borja y los moriscos: (repobladores y "terratenientes" en la Huerta de Gandía tras la expulsión de 1609), València: Diputació de València, 1992. – PETIT, R. Nuestras monedas. Las cecas valencianas, València: Vicent Garcia Editors, 1981. – PONS FUSTER, F. La Germania a Gandia i el duc Joan de Borja, Gandia: Institut d'Estudis Comarcals Alfons el Vell, 2008. – PONS MONCHO, F. Trapig. La producción de azúcar en la Safor (siglos XIV-XVIII), Gandia, 1979. – SALAVERT I FABIANI, V.L. i GRAULLERA I SANZ, V. Professió, ciència i societat a la València del segle XVI, Barcelona: Curial, 1990. – SÁNCHEZ I SIGNES, M. 2010: “El recinte oriental del castell de Bairén (Gandia)” Recerques del Museu d'Alcoi, 19, 137-156, Alcoi. – SERJEANTSON, D. “Animal remains and the tanning trade”, en SERJEANTSON, D. i WALDRON, T. (eds.) Diet and Craft in Towns, BAR, British Series 199, 129-146, 1989. EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES EN EL CONVENT DE SANTA CLARA, XÀTIVA (LA COSTERA, PAÍS VALENCIÀ) COTINO VILLA, F. - MIRET I ESTRUCH, C. - ROSSELLÓ MESQUIDA, M. RESUM En aquest treball pretenem oferir una primera valoració arqueològica dels estudis previs reali�ats en el Convent de Santa Clara de Xàtiva (La Costera, País Valencià). Aquest projecte contemplava la necessitat inicial de definir el mòdul de l'antic claustre, així com d'identificar les seues estructures hidràuliques i, finalment, delimitar l'obra antiga de les intenses reformes efectuades després de la destrucció pràcticament total del cenobi l'estiu del 1936. Aquests treballs arqueològics, tant verticals com hori�ontals, han pogut establir amb precisió els punts de contacte entre l'obra medieval i la nova i l'estratigrafia bàsica de l'emplaçament, amb unes primitives unitats amb materials ibèrics, romans, andalusins i, per últim, de la fase conventual. Paraules clau: Xàtiva, arquitectura conventual, intervenció arqueològica, orde de les clarisses. ABSTRACT In this article we try to offer a first archaeological draft on the preliminary studies which have taken place in Santa Clara Convent (La Costera, Valencian Country). This project intends to define the ancient size of the cloister, identify the hydraulic structures related and, finally, delimit the medieval work to the more recent reforms done there due to the almost complete destruction of the building during the events of the Civil War in the summer of 1936. This archaeological studies, vertically and horizontally altogether, have precisely established the contact points between the medieval work and the recent one and the basic stratigraphy of the se�lement, with primitive Iberian, Roman, Andalusian unities and, in the upper layers, the conventual phase. Key words: Xàtiva, conventual architecture, archaeological intervention, Santa Clara religious order of nuns. 162 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Dins de l'àmbit dels estudis previs del Convent de Santa Clara de Xàtiva que l'empresa propietària de l'edifici, ORDISA, ha encarregat a diversos professionals sota la coordinació de Marisa de Sus, es va considerar la necessitat incloure els d'àmbit arqueològic que presentem preliminarment en ocasió del III Jornades d'Arqueologia de València i Castelló. Pel que fa a l'emplaçament, el Reial Monestir de Santa Clara (de l'Assumpció o Convent de les Clarisses) està situat en el nucli històric de la ciutat de Xàtiva, relativament per baix de la Seu i en una zona d'escàs pendent. Té el seu accés principal pel carrer de Montcada, número 23, encara que presenta façana posterior sobre l'Avinguda Selgas, tot ocupant una superfície consignada en el cadastre de 3646 m² (fig. 1). Aquesta superfície computada respon a la del solar actual, afectat pel futur projecte de restauració i l'actual d'intervenció arqueològica, però el monument original era sensiblement major, incloent tots els immobles de la mateixa illa pertanyents als actuals carrers del Portal del Lleó i Avinguda Selgas. L'edifici en el seu estat primitiu degué ocupar una superfície propera als 6400 m². Dins de l'immoble l'actuació s'ha centrat al pati interior, en termes generals hereu del claustre conventual. D'altra banda, s'ha practicat un bon nombre de sondejos murals (un total de 76) en les quatre ales existents de l'edifici, abastant cel·les col·lindants amb les propietats adjacents i que posseeixen una major distribució al llarg del solar actual. La finalitat d'aquestes tasques ha estat, com veurem més endavant amb més detall, distingir entre l'obra anterior i posterior a l'estiu del 1936, coincident amb l'episodi de l'enderroc parcial del monument, per bé que també han tractat de resoldre interrogants puntuals que la direcció facultativa anava suggerint a mesura que s'anaven creant noves hipòtesis de treball. Pensem que no és lloc de comentar detingudament els precedents del poblament a la Costera o del terme de Xàtiva. Nogensmenys, existeixen síntesis recents que ens eximeixen de l'oportunitat de fer-ho (DD. AA., 2006), però sí que voldríem repassar breument els del solar pròpiament urbà de Xàtiva, on hi ha dades des de l'època ibèrica, cap al segle IV a. C. El nucli de Saitabi té les condicions pròpies d'una ciutat o oppidum, cap de la Contestània, amb una activitat comercial que assoleix suficient categoria com per encunyar moneda pròpia d'argent (Ripollès, 2007). En aquesta època el poblament se centra en els dos vessants del Castell (Ventura, 1998) i no hi ha dades segures que ens indiquen fefaentment la presència de poblament estable a la zona més baixa del raiguer, justament a l'indret que ha separat històricament el F. Cotino - C. Miret - M. Rosselló poblament antic i el modern (López Gómez, 1966-67; Martínez, Sicluna i Sbert, 1982). La romani�ació comença el segle III a. C. i l'aculturació s'intensifica fins poder parlar-se d'una ciutat plenament romana, Saetabi, que va aconseguir l'estatut de “municipium” (DD. AA., 2006). Durant la crisi del Baix Imperi, al segle III d. C., sembla haverhi una reculada important de la vida urbana que es recupera, amb certes dificultats a partir del segle VI, quan apareix citada en els Concilis de Toledo com a seu episcopal. Segurament d'aquesta època són les troballes visigodes al voltant de l'ermita de Sant Feliu (Ventura, 1979; Benito, García i Alcañiz, 1948). Poques dades poden pouar-se anteriorment a la conquesta àrab, però sembla evident que una primera embranzida és atreta cap a Xàtiva, un focus comercial de certa importància. Així, a primeries del segle VIII arriben a establir-se dues onades de pobladors, en primer lloc un contingent d'àrabs meridionals i en 741, un altre dels denominats “sirians” (Rubiera i Epalza, 1987). La implantació es produeix en un primer moment a la zona alta, on s'havien implantat les ciutats ibera i romana, però aviat van sorgir nous barris i la ciutat va anar estenent-se cap a la vall paral·lelament a l'auge demogràfic i econòmic. La forma urbana apareix clarament consolidada al segle XI, amb la construcció (ampliació o reforç) d'una muralla torrejada, dins del recinte de la qual i sobre el seu perímetre es troben els solars que ens ocupen. En època cristiana els musulmans són expulsats al raval d’extramurs i, en ocasió de la Guerra dels Dos Peres (1356-1375), en la segona meitat del segle XIV es modifica i eixampla el recinte emmurallat (Martínez, Sicluna i Sbert, 1982; Aparisi, Rangel i Royo, 2008). Al segle XVI Xàtiva aconsegueix un nou punt àlgid en el seu desenvolupament, amb la dotació d'importants infraestructures públiques i edificis de prestigi. A principis del XVIII sofreix el cèlebre incendi arran de la Guerra de Successió i, a mitjan segle, els devastadors efectes del terratrèmol de Montesa. Després de l'enderrocament de les muralles en la dècada de 1870, en un procés paral·lel al de moltes altres ciutats emmurallades (DD. AA., 2006), s'urbani�a la zona que ens ocupa, encara que com és evident, no es tracta del primer urbanisme desenvolupat en el lloc. Diversos estudis de caràcter específic ens ajuden a comprendre dels contextos històric i urbà de l'entorn del Convent de Santa Clara. Així, M. Gonzàlez Baldoví (1989) ens informa de la presència d'una zona de banys àrabs (hamam) anomenada Bany de la Vila Excavacions arqueològiques en el Convent de Santa Clara, Xàtiva (La Costera, País Valencià) 163 Fig. 1. Emplaçament del Monestir de Santa Clara de Xàtiva. o de la Ciutat, ubicada al carrer de Montcada. Altres treballs del mateix autor ajuden a fer-se una idea fixa de la ciutat l'any 1620 i dels seus sistemes hidràulics (González Baldoví, 1987 a i b). No obstant això, atès que aquests estudis es basen en el repartiment d'un sistema hidràulic urbà denominat “Aigua Santa”, no és extensiu a tota la ciutat i no aporta gaire dades objectives del solar que ens ocupa. Al capdavall, s'evidencia que la zona que ens ocupa queda en una sort de terra nullius entre el nucli polític i comercial del cor de la ciutat i la zona artesanal i industrial del barri de les Barreres (Alonso Llorca, 1995). Les intervencions arqueològiques més properes de les quals tenim notícia són les dutes a terme en el Convent de la Trinitat, amb l'objecte de la construcció d'un aparcament, en el solar contigu a l'Est. La de part del propi Convent en el carrer del Portal del Lleó, nº10 i, una mica més distant, la recentment duta a terme a l'Avinguda Selgas, nº16-18. En el cas de l'antic Convent de la Trinitat, tal com es fa constar en el panell informatiu en l'accés de l'actual aparcament, només van poder identificarse els murs de les cel·les que delimitaven el claustre pel Sud i l'Est. Per sota, un nivell romà del segle I que constava de dos forns de cocció de ceràmica comuna i una sèrie de murs i paviments pertanyents a la mateixa instal·lació. En l'excavació del carrer del Portal del Lleó, nº10, ens consta l'aparició d'un espai compartimentat, articulat entorn de dos potents murs, un que discorre, aproximadament en sentit Nord – Sud, i un segon perpendicular a aquest. Tots dos formen, probablement, part de l'estructura original del Convent, dins del recinte originari on es trobava l'antic solar. Finalment, en el cas de l'Avinguda Selgas, nº1618, es reprodueix més o menys la seqüència estratigràfica vista en el solar del Convent de Santa Clara. A���������� ��������� ��� ������� �� ����� ����� La fundació del convent procedeix de la voluntat plasmada en testament de la noble na Saurina d'Entença, segona vídua de Roger de Llúria. A la seua mort en 1325 deixà disposat que s'edifiqués a Xàtiva un monestir per a menoretes. La seva voluntat es va comunicar al papa Joan XII qui, des d'Avinyó, va despatxar butlla al bisbe de València a favor de l'obra. Al seu torn, el síndic de la ciutat de Xàtiva, va sol·licitar al rei Jaume II d'Aragó la gràcia d'aquesta fundació monàstica i el monarca va expedir 164 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 F. Cotino - C. Miret - M. Rosselló decret l'1 de gener de 1325 autori�ant-la i assignant una almoina per a la seva fundació (Sendra, 1925 i 1926). Per a aquesta, es van adquirir els terrenys al Nord de la ciutat, a extramurs i al costat de la Porta Nova, anomenada més tard del Lleó. L'església es va dedicar a la Verge de l'Assumpció. Però la fundació d'aquest monestir no va ser definitiva, ja que en sofrir el terrabastall de la Guerra de la Unió (1347-48) va haver de ser abandonat temporalment a causa de l'amenaça de ruïna. Tres anys més tard, la ciutat de Xàtiva va tractar de recompondre'l però hagué de ser enderrocat finalment amb motiu de la guerra dels Dos Peres el 1359. La comunitat es va allotjar algun temps en una casa particular, fins que el 1364 se li va autori�ar a traslladar-se a un nou monestir dins vila, quedant reinstal·lades les monges en 1369. La fàbrica de la nova església i del convent es mamprengueren a partir dels primers anys del segle XV. De la documentació recopilada fa especial esment del document titulat: “Despeses antigues sobre obres de de Santa Clara, de 1403 a 1420” (Ventura, 2008). En aquest es refereixen amb detall les despeses edilícies i es proporcionen detalls tan precisos com la data exacta d'inici de la fonamentació de l'església (27 de juliol de 1403). S'assenyala amb precisió la conformació dels quatre arcs diafragmes que van preexistir a l'actual volta, i que hem pogut rastrejar en els sondejos murals practicats immediatament sota la coberta. Fig. 2. Estat en què quedà el claustre a l’estiu del 1936. ment, van suposar la fallida econòmica i rendística de la comunitat, que va haver de sobreviure d'almoines. Amb l'adveniment de la II República la comunitat estava ja completament arruïnada. L'Ajuntament, complint ordres del Govern d'Azaña va formali�ar acta de confiscació dels convents de Xàtiva, previ inventari dels seus béns i es van posar en la façana sengles rètols, que deien: "Adquirit aquest local per l'Ajuntament per a mercat". El comitè revolucionari va ordenar l'enderrocament d'aquest edifici, efectuant-ho en part (fig. 2). D����������� ��� ������� �� ����� ����� Del mateix document se segueix que els treballs del claustre van començar en la primerenca data de 1413. Potser les tres descripcions més completes que de l'edifici existeixen són les proporcionades per J. A. Pina (Bérchez i Gómez-Ferrer, 2006), C. Sarthou (1922, 1934 i 1939), F. J. Delicado Martínez (2004) i M. Gonzàlez Baldoví (Cebrián, 2008). Altres treballs es duen a terme el 1695, centrats en l'ampliació de l'església al costat de la plaça de Santa Llúcia i la construcció del cor alt i baix, així com noves voltes, però encara mantenint els arcs diafragmes originals (Bérchez i Gómez-Ferrer, 2006). La primera font, i en bona mesura les següents, s'ha recollit textualment en publicacions relativament recents (Bérchez i Gómez-Ferrer, 2006; Cebrián, 2008). A principis del segle XVIII també es renova el claustre, incorporant un cos superior d'edificació. Posteriorment s'executaran nous treballs, a càrrec del mateix J. A. Pina, la principal actuació del qual consisteix en l'execució de la nova coberta de l'església. Amb motiu de la guerra de Successió en 1707, les monges es van traslladar a València durant huit anys fins que va quedar reedificada i repoblada la nova ciutat, rebatejada ignominiosament com San Felipe. L'expulsió dels moriscs (1609), l'extinció dels senyorius jurisdiccionals, i amb això la pèrdua de les rendes i la desamorti�ació de Mendizábal, successiva- La descripció de fra José Alberto Pina, expert arquitecte i autor, entre altres obres, de la Fàbrica de la Seu setabitana, fou redactada a mitjan segle XVIII. S'articula en deu capítols. En el primer es descriu l'aspecte exterior del convent, incidint en la seva forma quadrada i assenyalant les mesures. En el segon es descriu la porteria, amb pati obert que dóna accés a l'església, locutori, casa dels servents i dependències dels confessors. Segueix la sèrie descriptiva de la porteria interior, els claustres, l'enllunat gran dels claustres, el cor baix, el dormitori gran, la porta regular principal, els segons claustres, el cor alt, tercers claustres, el temple, els retaules, les capelles de l'església i, finalment, la sagristia. Excavacions arqueològiques en el Convent de Santa Clara, Xàtiva (La Costera, País Valencià) 165 Fig. 3. Planta general dels sondejos practicats en el convent. En relació amb els nostres treballs cobra particular interès el capítol dedicat a l'“enllunat gran dels claustres”, on es detalla l'existència de diverses fonts, el jardí i, literalment “ ..el que atrau molt l'admiració és el laberint de diversos conductes i canonades per on es condueix l'aigua per a la multitud de fonts que es troben dins d'aquest Reial Monestir”. Carles Sarthou, publica notícies amb certa regularitat sobre el Convent durant dues dècades, resultant, fet i fet, particularment valuoses per obtindre una imatge de l'estat en què va quedar després dels successos del 1936. De les aportacions d'aquest autor, cal assenyalar el treball de recopilació de les dades històriques relatives al Convent (Sarthou, 1922, 1934 i 1939). La descripció actual de l'edifici fou redactada per M. González Baldoví (Cebrián, 2008), exdirector del Museu de l'Almodí de Xàtiva, redactat a la saó del procés d'incoació de l'immoble com a Bé d'Interés Cultural. Aquesta descripció suposa un compendi ordenat i actuali�at de la descripció de Pina. D�������������� ���� �������� Els objectius que en aquesta fase preliminar dels treballs es van consignar en el projecte són: -Coneixement de l'estratigrafia del subsòl en àrees obertes (jardí/claustre). -Avaluació de la possible existència d'estructures en aquestes àrees i de la conservació de restes de l'antic claustre. -Estudi dels paraments verticals de tot l'edifici, excepció feta d'Església i Cor. En tals circumstàncies i amb els antecedent relatius a l'existència d'un elevat nombre de fonts al pati, la qual cosa comportaria un sistema hidràulic local relativament complex, es va decidir l'obertura d'una finestra arqueològica àmplia (de 100 m² o un 10% del total del pati), que s'hauria d'emplaçar, en la mesura del possible, en l'àrea actualment ocupada pel jardí amb l'andana i on poguessin, eventualment, restar elements del claustre (fig. 3). Es preveia la pràctica d'un segon sondeig decantat cap a l'Oest, a la recerca de la mateixa classe 166 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 F. Cotino - C. Miret - M. Rosselló Fig. 4. Planta del Sondeig 3. d'evidències i d'uns altres de dimensions sensiblement menors orientats a la documentació de seqüència estratigràfica. Es va preveure a l'excavació amb mitjans manuals excepte en el que respecta a les soleres actuals, capes de terra vegetal de jardins i, eventualment, sondejos en nivells estèrils dels sondejos descrits. Pel que fa a l'estudi mural, les grans dimensions i l'elevat nombre d'estances de l'edifici, així com els previsibles nivells d'intervenció, recomanaven una estratègia combinada: d'un costat l'execució de més de mitja centena de sondejos murals amb la descripció sistemàtica d'acabats de parets, sostres i pisos de cada estança. Primerament, es va projectar la delimitació aproximada de l'antic claustre amb la intenció d'obtenir informació sobre el seu mòdul original i integrar-ho així en el projecte arquitectònic. En segon terme, es registraren de les estructures de subministrament de la xarxa hidràulica de les fonts del pati del claustre, citades en la bibliografia (Bérchez i Gómez-Ferrer, 2006; Cebrián, 2008) i recollides en la documentació fotogràfica arxivada en l'Arxiu Municipal de Xàtiva. Finalment, es va plantejar la reali�ació d'una sèrie de sondejos murals en aquells llocs de cesura entre l'obra antiga de l'edifici (anterior a 1936 en qualsevol cas) i la derivada de les reformes de la segona meitat del segle passat. A pesar que la traça de la unió s'adverteix en la majoria dels llocs, en uns altres es feia necessària la retirada dels revestiments per comprovar amb més precisió l'encavallament de les fases constructives. D��������� ���� �������� Les línies de desenvolupament del treball arqueològic partien d'unes premisses d'abast limitat, donat que encara s'està en la fase d'estudis previs. E���������� �� �� ��������. El sondeig en extensió va passar a denominarse Sondeig 3 (fig. 4) i es va practicar a la zona N-O de Excavacions arqueològiques en el Convent de Santa Clara, Xàtiva (La Costera, País Valencià) 167 Fig. 5. Planta dels sondejos 4 i 9. l'hort actual del claustre. En forma d'ela versal, cobreix una superfície aproximada de 130 m² i en ella localitzem tres de les més importants pulsacions d'ocupació i de farciment arqueològic de la ciutat de Xàtiva i del propi solar que ocupa el convent. Així, de sostre a mur i després del primer estrat de terra vegetal (UE 301), trobem unitats estratigràfiques de diversa entitat que proporcionen materials des de moderns (segles XVII i XVI) fins a baixmedievals (segles XV i segona meitat del XIV). De les unitats de cronologia moderna cal destacar l'aparició d'un pou, aljub o entrada a una cripta (UE 308) amorti�at amb un conjunt ceràmic tancat del segle XVII (UE 330), entre que els seus materials a on destaca la pisa italiana d'importació (lígur, dels obradors toscans de Montelupo, etc.). Aquest interessant lot ceràmic d'importació ha sigut estudiat amb una mica més de detall (Cotino, Miret i Rosselló, e.p.). Les unitats baixmedievals pertanyen a la fase de reinstal·lació del cenobi dins de les muralles el 1369. És rellevant en elles la locali�ació d'una sèrie d'infraestructures hidràuliques de sanejament o de les fonts, directament per sobre de les estructures andalusines, sense que intervinga una fase meridianament clara d'ocupació feudal durant la segona meitat del segle XIII i la primera meitat del XIV. Les estructures de cronologia andalusina, presumiblement almohade i postalmohade (últim terç del segle XII i primer del XIII) són de certa entitat, particularment el mur UE 345, amb un espessor d'entre 70 i 81 centímetres, i una longitud visible d'11'24 metres. No podem forçar una hipòtesi funcional més enllà de la constatació de la seva presència en un moment d'expansió urbanística (Rubiera i Epalza, 1987). Una succinta descripció del seu espectre ceràmic podria indicar la proximitat d'una sínia per l'abundància de catúfols i d'activitats terrisseres per l'aparició de “llongos”. En el Sondeig 3, UE 336 (però també en els Sondejos 1, 2 o 5) apareixen puntualment estructures romanes d'“opus signinum”, amb prou feines esbossades, acompanyades d'un petit lot de Terra Sigillata, d'una interessant col·lecció de tessel·les i fragments de pintura mural. De moment, la cronologia proposada es remuntaria al període Flavi (69-90 d. C.), interpretat 168 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 també a nivell regional com una fase dinàmica del poblament de Saetabi i el seu territori (Albiach i de Madaria, 2006). Malgrat la informació rescatada, quedava pendent la locali�ació de l'antic claustre. Per això es va haver de reali�ar un altre sondeig (número 4) a la zona septentrional de l'actual hort. Definitivament es va trobar ací el paviment i els matxons d'arrencada dels arcs de creueria gòtics. Aquest paviment es conserva bastant bé i es correspon perfectament amb el mostrat per la documentació fotogràfica. Està compost per dues filades de rajoles que emmarquen un senzill mosaic de palets de riu decimètrics (fig. 5). Amb aquesta troballa confirmem també el mòdul arcaic del claustre, que ve a rescatar més o menys els eixos de l'actual hort, a excepció de la panda Oest que depassaria els límits actuals. Els pilars de l'arqueria gòtica, amb seccions en forma de “T”, configuren aparells de rajoles a sogall i travades amb un morter enriquit en calç, de color crema clar. S'han documentat quatre d'ells, amb distàncies entre eixos similars però no coincidents: 386, 380 i 392 cm. Els valors mitjans, igual que ocorre amb les distàncies entre eixos, no remeten a mòduls basats en la metrologia clàssica valenciana: ni en el pam, ni en la vara ni en el peu. Els Sondejos 1 i 2 programaven la locali�ació de la xarxa de proveïment de les fonts del pati. En elles s'han definit grans canali�acions que de moment no podem interpretar. Semblen col·lectors per les seves dimensions i orientació, però és necessari continuar treballant per arribar a un millor diagnòstic, i més tenint presents les recents troballes en treballs de seguiment arqueològic que refereixen l'aparició d'evidències d'un sistema hidràulic romà en els voltants (Ll. Alapont, comunicació oral). Aquests sondejos ofereixen unitats amb major densitat d'aixovar ceràmic del segle XIV, però encara és aviat per proposar les causes d'una diferenciació tan clara amb el Sondeig 3, encara que és molt probable que aquí sí hi hagi materials feudals de la fase preconventual, tal i com suggereix la documentació històrica (Ventura, 2008) A més, en el Sondeig 1 apareixen restes també d'“opus signinum”. El Sondeig 6 es va practicar també amb la intenció de locali�ar l'estrat geològic estèril. Però abans d'arribar a ell, es va trobar un copiós lot de pises de l'últim terç del segle XVIII, entre les quals destaca ceràmica “à taches noires” procedent d'Albisola. La proximitat a la porta del refetor pot motivar tal densitat de vaixella de cuina. F. Cotino - C. Miret - M. Rosselló El Sondeig 7 ha ofert pocs materials per trobar-se les seves unitats farcides d'abundant reble d'enderrocament. Malgrat això, s'ha locali�at una interessant peça de ceràmica importada de Pisa. El Sondeig 8 es va practicar gairebé exclusivament amb mitjans mecànics. Se situa en la panda Sud del claustre i pretenia solucionar els dubtes que generava la posició d'un arc apuntat gòtic adjacent al cor baix de l'església (fig. 6). Sembla haver quedat clar que aquest arc està en posició primària encara que ha sofert els avatars de l'aixecament del nivell del claustre i per això queda excessivament baix i cec. També ha sofert el canvi de direcció d'accés (primitivament per ell es descendiria ja que s'observen les pollegueres internes), anterior al seu definitiu tapiat. En l'aixecament del nivell del claustre s'observen dues fases, amb idèntics materials d'enderrocament de fases prèvies (taulell meitadat o del mocadoret, taulell barroc, dovelles d'estuc, etc.). Aquestes obres daten de mitjan segle XX. Al costat del Sondeig 8 es va practicar una nova cala (la número 5) que no arriba al metre quadrat. Aquesta perfora el paviment del claustre que indiquem en el Sondeig 4. Els materials que ofereix són bàsicament del segle XIV (salsera verd-morat de Paterna), encara que per baix es pot entreveure un element massiu d'“opus signinum” i ceràmica ibèrica dels segles III-II a. C. (Campaniana A i ceràmica de cuina de cocció oxidant). Malgrat l'estretor de la cala, ha ofert una seqüència molt interessant que caldrà confirmar en futures intervencions. Finalment, el Sondeig 9 ha descobert, immediatament sota una capa d'amb prou feines 20 cm de terra d'hort, una petita bassa amb un vas de 281x352 cm i amb un muret perimetral de 25 centímetres i solera de rajola de fang cuit de 31x31 centímetres. En el centre de l'estructura hi ha un coll de llibrell encastat, a manera de dipòsit de decantació. E�� �������� ������ Com vam dir a l'inici, una de les tasques fonamentals era discriminar entre l'obra antiga i la recent a partir de sondejos murals. Amb al voltant d'unes 70 cales creiem haver millorat considerablement el coneixement dels paraments i materials emprats en les diferents fases constructives. D'una banda, i sinteti�ant al màxim, es pot concloure que els punts de contacte s'han establert mil·limètricament en les cantonades NE i NO de l'edifici i per cada planta. S'ha pogut treballar també Excavacions arqueològiques en el Convent de Santa Clara, Xàtiva (La Costera, País Valencià) 169 Fig. 6. Alçat del Sondeig 8. en coordinació amb l'equip d'arquitectes dirigits per Josep Emili Llàcer i així solucionar problemes concrets com la comprovació de la seqüència d'arcs diafragmes de l'Església. L'estudi de la sèrie de sondejos murals reali�ats a l'edifici conventual de Santa Clara o de l’Assumpció de Xàtiva ofereix informació molt interessant relativa a les diverses fases de reforma que ha estat sotmès el cenobi. La lectura diacrònica dels materials constructius i la seva estructuració espacial ha aportat suficient informació com per dissenyar una proposta evolutiva provisional que sinteti�a tres de les fases més importants, sense menyscapte dels matisos que puga introduir un altre tipus de documentació contrastada. Així, es pot discriminar amb alt grau de fiabilitat una primera fàbrica baixmedieval, perfectament d'acord amb les tradicions arquitectòniques valencianes del gòtic civil, religiós i popular, a saber, tècnica de tapial de morter enriquit de calç i graves (en ocasions amb inclusió de verdugades de rajola, tècnica també coneguda com tàpia mixta o reial) (morter Tipus 1). Aquesta fase es podria fixar cronològicament amb bastant certitud després de l'autori�ació de refundació intramurs de l'any 1369. Aquesta forqueta cronològica (últim terç del segle XIV) encaixa bastant bé amb els materials mobles trobats en els sondejos del claustre. La segona fase que es podria definir no es mostra tan concloent pel que fa a la seva delimitació temporal. Pot correspondre's a una llarga seqüència de reformes datables entre els segles XVII i XIX i que vindrien a suposar un palimpsest difícil de desentranyar per l'heterogeneïtat de tècniques i espais. No és descartable que el Tipus 2 de morter que hem definit en la capçalera oculte una diversitat fins ara no sistemati�ada de morters i materials de similars característiques. Així mateix, també es podria assenyalar que la majoria de morters o materials no especificats també podrien assimilar-se a aquesta fase. Malgrat això, no sembla desgavellat plantejar situacions poc dubtoses com el recrescut de la coberta de l'església o la construcció de l'espadanya i proposar així veritables tipologies de morters fàcilment datables. 170 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 F. Cotino - C. Miret - M. Rosselló Finalment, la més recent reforma de l'edifici després de l'episodi de demolició de l'estiu de 1936 forma la fase més evident i disruptiva de les practicades en el convent. La utili�ació de rajoles de clara mètrica centesimal, l'ús extensiu i intensiu de barreges de formigó, etc. no deixen lloc a dubtes sobre la cronologia d'aquestes reformes, que adquireixen un caire fins i tot refundacional. Els Tipus 3, 4 i 5 de morter són els més característics, així com el maó buit o la redistribució dels espais en crugies sense sentit estructural. M�������� ��������� Podem destacar, com a conjunt, l'important lot de ceràmiques importades dels segles XVI i XVII. Entre elles es poden trobar peces principalment itàliques dels principals centres productors del moment: jaspiada pisana, blanc sobre blau lígur, blau “beretí” i altres vingudes de l'àrea catalana i de Talavera de la Reina. Apareixen en les unitats d'estratificació 320, 330, 340, 342 i 343, i, de forma residual, en la 317. De la mateixa cronologia és el segell ceràmic procedent de la UE 330, peça certament poc corrent que inclou la inscripció “REX HISPANIARUM” i la data “1621” (Làmina VII). El motiu reproduït és el de les monedes de 4 escuts de Felip IV. La peça presenta una lleugera pèrdua en la zona en què probablement es trobaria l'orifici de suspensió. Si bé no tenim confirmació d'aquest extrem, podria tractar-se d'un segell per utili�ar sobre lacri que identificaria el contingut de sacs de monedes del mateix valor que indica el segell (P. P. Ripollès, comunicació personal). Com a peces de rellevància especial de la fase romana trobem un fragment d'epigrafia llatina sobre marbre de Buixcarró, tan corrent en altres troballes epigràfiques del territorium de Saetabi (Ventura, 1972; Corell, 1994; Escrivà, 2008). El petit fragment només recull una lletra versal “N” i és possible que el suport haja estat reaprofitat com a mà de morter, com mostra l'atrició de la cara dorsal. Del mateix període daten restes musivàries de tres tipus. Per una banda, restes d'opus sectile de marbres de Buixcarró i altres litologies, opus tessellatum bicrom (amb composició de tessel·les blanques i negres) i policrom (amb tessel·les de pasta vítria predominantment blava o de calcària) associades a fragments de morter, alguns amb empremtes negatives i sanefes de closques d'escopinya (Cardium edulis). És temptador associar aquestes restes a les fonts ornamentals i votives decorades que trobem en l'àmbit domèstic del món romà. Crida l'atenció l'estricta similitud que trobem en components i materials, fins i Lam. 7. Segell de 4 escuts de Felip IV. tot en la coloració de les tessel·les, amb els exemples clàssics de Pompeia (Brogi, 1890; Staub Gierow, 1994). En qualsevol cas, el que és evident és que ens trobem en un indret proper al nucli urbà imperial i que això pogué afavorir l'establiment d'assentaments o vil·les d'esbargiment, relativament sumptuosos, als quals es correspondrien aquestes restes de mosaics i de pintura mural. Creiem que no és sobrer citar també la troballa d’un nimfeu romà excavat sota la direcció de F. Blay i F. Molina (DD. AA., 2006). Finalment, cal assenyalar la presència d'algunes restes humanes que destaquen sobre el soroll de fons de les restes faunístiques d'ovicaprins i altres animals domèstics. Certament són explicables en el cas del Sondeig 5 per la proximitat a una cripta en ús fins gairebé l'actualitat i que periòdicament seria netejada, però no s'entén tan bé en el cas de les troballes aïllades de les UE 330 i 354. Aquest dubte no podrà resoldre's fins que no es duga a terme un estudi exhaustiu del material faunístic i s'aclarisca la funcionalitat i els precedents de les diferents parts del Convent. I������������ �� ��� ��������� De la manera més sintètica podem parlar de la identificació arqueològica de totes les fases constructives conegudes del Convent: precedents en el poblament del solar, construcció a partir de la segona meitat del segle XIV, nivells d'ús fins a la reforma del segle Excavacions arqueològiques en el Convent de Santa Clara, Xàtiva (La Costera, País Valencià) XVIII, destrucció de 1936 i reconstrucció dels anys 1960-1970. Així, per sota dels nivells, tant subterranis com emergents que tenen una relació directa amb el Convent, s'han trobat, si més no, tres fases d'ocupació i tres hiatus que les separen. La primera és la definida de manera més difusa. Podem denominar-la com “iberoromana”, i la locali�em com a base de la seqüència en un petit pou de comprovació estratigràfica dins del Sondeig 3. Després d'un hiatus igualment difús, es locali�a una ocupació clara de l'època dels Flavis, ocupació a la qual segueix un llarg període amb total absència d'evidències que arriba al segle XII. Les estructures andalusines consisteixen en potents murs de tapial encofrat de morter de calç que delimiten espais de gran entitat, la naturalesa dels quals no ha pogut determinar-se encara. Sobre les mateixes, i sense solució de continuïtat descansen les restes fundacionals de Convent, quedant encara en dubte l'absència o presència d'urbanisme baixmedieval cristià previ a la instal·lació d'aquell. El model cronoestratigràfic per fases, de mur a sostre és el que segueix: Fase 0: substrat geològic. Fase I: iberoromà. Fase II: romà. Període Flavi (69-96 d. C.) Fase III: andalusí. Període almohade/post almohade. Fase IV: baixmedieval. Construcció del convent i el claustre, s. XIV-XV. Fase VII: moderna. Reforma del s. XVIII. Fase VIII: destrucció c. 1936. Fase IX: reedificació c. 1960. B����������� – ALBIACH, R. i DE MADARIA, J. L. La Villa de Cornelius: (L’Ènova, Valencia), València, 2006. – ALONSO LLORCA, J. 1995: “Xàtiva en els Capbreus de Béns i Drets de 1548“ Papers de la Costera, 10, Xàtiva, 12-26. – APARISI ROMERO, F.; RANGEL LÓPEZ, N. i ROYO PÉREZ, V. Xàtiva en temps de Jaume I. Expansió i coloni�ació feudal, Xàtiva: Ulleye, 2008. 171 – BENITO, C.; GARCÍA, A. i ALCAÑIZ, A. 1948: “La primitiva iglesia de San Félix de Játiva y sus restos decorativos” Crónica del IV Congreso Arqueológico del Sudeste Español, 505-509. – BÉRCHEZ, J. i GÓMEZ-FERRER, M. 2005-2006: “Visiones y mentalidad arquitectónica de un maestro del siglo XVIII. La Descripción breve de las medidas y magnificencia… del Convento de Santa Clara de Játiva, por Fray José Alberto Pina” Ars Longa, 14-15, 195-216. – BROGI, G. Pompei. Fontana in mosaico nella casa Fontana Grande, c. 1890. – CEBRIÁN, J. LL. Llibre alternatiu de la fira. Xàtiva 2008: Convent de Santa Clara de Xàtiva, patrimoni perdut?, Xàtiva: Ulleye, 2008. – CORELL, J. Inscripcions romanes de Saetabis i el seu territori, València: Nau Llibres, 1994. – COTINO VILLA, F. MIRET ESTRUCH, C. i ROSSELLÓ MESQUIDA, M. “Un conjunto cerámico del siglo XVII procedente del Real Monasterio de la Asunción, convento de las clarisas de Xàtiva, La Costera, València” Recerques del Museu d’Alcoi, 21, e.p. – DD. AA. Història de Xàtiva, València: Universitat de València i Ajuntament de Xàtiva, 2006. – DELICADO MARTÍNEZ, F. J. 2004: “Arquitectura y arte en el Real Monasterio de Santa Clara de Xàtiva”, en CAMPOS F. J. i FERNÁNDEZ DE SEVILLA (coord.), La clausura femenina en España. Actas del Simposium. Instituto Escurialense de Investigaciones Históricas y Artísticas, 2, 1127-1140. – ESCRIVÀ CHOVER, M. I. (coord.) La Valldigna. Vestigis del passat, Sueca: Mancomunitat de la Valldigna, 2008. – GONZÀLEZ BALDOVÍ, M. 1987 a: “Xàtiva en 1620. Veïns, topònims i aspectes urbans” Papers de la Costera, 5, Xàtiva, 153-180. – GONZÀLEZ BALDOVÍ, M. 1987 b: “La influència de l'aigua en la formació de la Xàtiva musulmana”en DE EPALZA, M. (ed.) Agua y poblamiento musulmán. Aigua i poblament musulmà. Simposi de Benissa: Ajuntament de Benissa, 21-31. – GONZÀLEZ BALDOVÍ, M. 1989: “Els banys àrabs de Xàtiva i els seus ravals” en DE EPALZA, M. (ed.) Baños árabes en el País Valenciano, València; Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 135-156. – LÓPEZ GÓMEZ, A. 1966-67: “Játiva: la ciudad y su huerta” Cuadernos de Geografía, 167-189. – MARTÍNEZ BALDÓ, A.; SICLUNA LLETGET, R. i SBERT, T. 1982: “Xàtiva, evolució urbana” Papers de la Costera, 2, Xàtiva, 79-92. – RIPOLLÈS ALEGRE, P. P. Las acuñaciones de la ciudad ibérica de Saitabi, València: Universitat de València, 2007. – RUBIERA, M.ª J. i DE EPALZA, M. Xàtiva musulmana (segles VIII-XIII), Xàtiva: Ajuntament de Xàtiva, 1987. 172 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 – SARTHOU CARRERES, C. Monasterios setabitanos. València: Tipografía Moderna, 1922. – SARTHOU CARRERES, C. Datos para la historia de Játiva. Xàtiva: Ajuntament de Xàtiva, 1934. – SARTHOU CARRERES, C. El martirio del arte cristiano en 1936: efemérides jativenses. València: Tipografía Moderna, 1939. – SENDRA, P. 1925: “Testamento de la noble Doña Saurina d'Entença legando parte de sus bienes para fundar un convento de Clarisas en Játiva (Valencia)”, Archivo Ibero-Americano, XXV, 250-261. F. Cotino - C. Miret - M. Rosselló – SENDRA, P. 1926: “Origen, fundación y vicisitudes del real Monasterio de Santa Clara de Játiva”, Archivo Ibero-Americano, XXVI, 326-374. – STAUB GIEROW, M. Casa dei Granduca (VII 4,56) und Casa dei Capitelli figurati (VII 4,57). Häuser in Pompeji, 7, München, 1994. – VENTURA I CONEJERO, A. Játiva romana, València: Servei d'Investigació Prehistòrica, 1972. – VENTURA I CONEJERO, A. L'església de Sant Feliu de Xàtiva, Sueca: Impremta Palàcios, 1979. EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA, RESTAURACIÓN Y EXPOSICIÓN EN EL EDIFICIO DE LA CALLE BLANQUERÍAS nº 2 - ROCAS nº 8 DE VALENCIA JAVIER MÁÑEZ RODERO - VÍCTOR BUESO SORIA RESUMEN Al restaurar este edificio, que es la actual sede de Florida State University (FSU) Programas Internacionales en Valencia. Se hicieron las correspondientes excavaciones arqueológicas, (2004–2006). Los resultados aportaron el descubrimiento de un dique–muelle tardoromano, la muralla islámica del siglo XI (lienzo, torre, almenas y barbacana), y un espacio industrial del curtido de pieles bajomedieval. Estas estructuras se decidieron conservarlas, restaurarlas, integrarlas y exponerlas, junto a una vitrina con piezas restauradas de diferentes épocas, recuperadas durante las excavaciones. Dique, Muralla, Torre, Almenas, Barbacana, Balsa, Curtido SUMMARY By restoring this building, which is the current home of Florida State University (FSU) International Programs at Valencia. Were made for archaeological excavations (2004-2006). The results provided the discovery of a dock -pier late-roman, the eleventh century Islamic wall (wall, tower, ba�lements and barbican) and an industrial area of late medieval tanning. These structures decided to preserve, restore, integrate and display them next to a window with restored pieces from different eras, recovered during the excavations. Dock, Walls, Towers, Ba�lements, Barbican, Pool, Tanning. 174 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. Máñez Rodero - V. Bueso Soria I����������� La Fundación de la Comunidad Valenciana de Florida State University (FSU) Programas Internacionales, se estableció en Valencia para dar servicio a sus estudiantes y profesores tanto a nivel académico como de prácticas de estudios. Por esta misma razón se adquirió y rehabilitó dos antiguos edificios contiguos en Calle Blanquerías nº 2 y Calle Rocas nº 8 datados al finales del siglo XIX (1885-1890) situado en pleno corazón del Barrio del Carmen, junto a las Torres de Serranos. En el transcurso de la rehabilitación del edificio se tuvieron que realizar las pertinentes intervenciones arqueológicas, que fueron cuatro fases y se dilataron mucho en el tiempo, en concordancia con los trabajos de restauración y construcción del nuevo edificio: Fig. 1. Dique tardorromano de sillares reutilizados. 1. Del 15 al 22 de Noviembre de 2004. Se realizaron 3 catas murarias en la medianera trasera para ver el estado y la altura de la muralla islámica, y una cata en el subsuelo del edificio Rocas, antes de empezar el derribo del edifico de Calle de las Rocas. 2. Del 13 de Julio de 2005 al 13 de Enero de 2006. Se excavó en su totalidad el subsuelo del edificio de la calle Rocas, que anteriormente había sido derribado. 3. Del 7 de Marzo al 5 de Abril de 2006. Se excavaron dos grandes fosos correspondientes a una escalera y un ascensor. 4. Del 18 de Julio al 9 de Septiembre de 2006. Se realizó la excavación muraria y limpieza de la muralla y torre islámica. Dentro del proceso de restauración hemos realizado hallazgos arqueológicos los cuales hemos restaurado en su totalidad dejando a la vista unas joyas históricas como son un dique romano de los siglos IV/V, una torre, muralla y barbacana árabes del siglo XI; el primer hallazgo en la ciudad de Valencia de almenas en la muralla árabe; restos de cerámicas y de utensilios de los siglos XII al XVII, y cinco balsas alineadas de teñido de tejidos (testigo de la zona de Blanquerías donde están situadas) construidas en ladrillo o baldosa de barro de los siglos XV-XVII. Tras el exhaustivo trabajo de restauración y conservación, los mencionados hallazgos se mantienen protegidos y a la vista de todos, configurando un pequeño y único museo. No obstante, esta intervención viene marcada por una serie de peculiaridades, que dan razón de ser a este proyecto museográfico. En primer lugar, el destino del nuevo edificio, es una Residencia de estudiantes que ha apostado, no sólo con la iniciativa de esta exposición, sino con la propia elección del edificio histórico en el privilegiado entorno de las Torres de Se- Fig. 2. Detalle del dique. Hueco donde había un poste de madera. rranos por una implantación en el Centro Histórico de Valencia y por un apoyo al patrimonio de la ciudad. P���������� ��������� ������������� Los hallazgos arqueológicos han acompañado positivamente a la anterior iniciativa y han sobrepasado muchas de las expectativas iniciales de documentación histórica-arqueológica. Principalmente son tres: Excavación arqueológica, restauración y exposición en el edificio de la calle Blanquerías nº 2 - Rocas nº 8 de Valencia 175 Fig. 3. Muralla islámica, antes de la intervención (Ortofoto, Global Mediterranea). el dique tardorromano, la muralla islámica y las balsas medievales–modernas. Las hemos ordenado de más antiguas a más modernas. Dentro de la muralla islámica hemos diferenciado las siguientes partes: el lienzo de la muralla, la torre, las almenas y la barbacana Además de todas estas estructuras que se conservan, la propiedad tuvo interés en hacer una pequeña exposición con los objetos más significativos y en mejor estado de conservación encontrados durante la excavación arqueológica del subsuelo del inmueble. Aunque las piezas encontradas no eran de un gran valor, ni muy destacables (sólo dos platos de Muel del siglo XVII), sí que representan la cerámica utilizada en cada momento, sobre todo de época almohade, que es la más abundante. La mayoría de las piezas estaban rotas y faltaban fragmentos, se han tenido que limpiar y restaurarlas para poder exponerlas. D���� � ������ Cronología de época tardorromano o visigoda. Podría ser del (s. IV al s. VII). Anulado en el siglo XI por la construcción de la muralla. Se trataba de un muro (fig. 1) en opus quadratum con una longitud de 4,5 metros y una altura conservada que oscila entre 1,5 metros en la parte Sur y 1 metro en su parte Norte, con una orientación Noroeste-Sureste, que contaba con dos hiladas de sillares de altura, y que parecía tener continuidad en otra tercera hilada. El muro parece tener dos hiladas de grosor como se puede observar en la hendidura practicada al Sur intencionadamente. Los sillares para su construcción fueron reutilizados de edificios anteriores de época romano imperial. Entre los sillares observamos la reutilización de un capitel de columna de orden toscano, un sillar utilizado para la prensa de aceite, diversos sillares con pequeñas hendiduras frontales o laterales, donde se ubicarían las garras o las clavijas para su elevación. La sillería esta realizada en piedra caliza blanca, en toba y en caliza azul procedente de Alcublas, donde es conocida la explotación de canteras de este tipo de piedras en época romana. En dicha estructura se documentó una hendidura (fig. 2) en la parte Sur, de unos 20 cm. de anchura, 1,5 m. de altura y de 30 a 40 cm. de profundidad en los sillares en la parte adyacente al inmueble de la C/ las Rocas nº 6, y junto esta y dispuestos horizontalmente, se hallaron dos troncos de madera caídos que creemos fuera utilizado para el anclaje de barcas o como un poste con distintas funciones También se apreciaron, al final de la cata de excavación, numerosos sillares reutilizados dispuestos 176 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. Máñez Rodero - V. Bueso Soria Fig. 4 . Muralla islámica, después de la intervención (Ortofoto, Global Mediterranea). de forma plana y rehundidos en la parte frontal oeste del muro, con lo que podría ser el suelo del embarcadero. M������ Se documentó la continuidad del lienzo de la muralla islámica del siglo XI, construido bajo el reinado de Abd Al–Aziz entre los años 1021 y 1061 y descrita por el geógrafo Al–Udri Estamos viendo la cara exterior de la muralla (fig. 3-4), extramuros, fuera de la ciudad. La muralla y la torre tienen una longitud de 20 metros dentro de este edificio. La altura máxima conservada de la muralla es de 10 metros de altura, hasta las almenas, posiblemente muy parecida a la original. La muralla tendría un ancho de 2,10 metros, documentada en otras excavaciones. El lienzo de la muralla es un muro de tapial de hormigón blanquinoso con una fábrica interior de mampostería (piedras) en muchas de las zonas se mantenía el revoque exterior, incluso zonas en las que aún se puede ver su pintura original por lo que presentaba un buen aspecto, pero en otras se había perdido o estaba afectado por refacciones posteriores y agujeros donde se podía ver la fábrica de piedras de mediano y gran tamaño trabadas con un hormigón blanquinoso. Hay zonas donde se ha conservado la pintura original que tras el paso de los siglos tiene una tonalidad crema. También se han podido ver agujeros triangulares que están huecos y atraviesan totalmente la muralla pudiéndose ver la casa que actualmente se encuentra detrás, estos agujeros están en una misma altura, pero no se mantiene una distancia regular, lo hemos interpretado como posibles agujeros para instalar un andamio para la construcción de la muralla. Otros agujeros mucho más pequeños, muchos de ellos conservan unos listones de madera, también están muy bien alineados y se ve una pequeña rebaba en la superficie de la muralla lo que estaría marcando la separación de las diferentes cajas para la construcción de la muralla Otros detalles que se han podido advertir son unos grafi�is en la pared original de la muralla consistente en un agrupamiento en una zona de rayas verticales sin ningún significado. El otro elemento son restos de una composición geométrica pintada en negro no está completa es pequeña y no se ve un significado claro. Estas dos serían de una cronología posterior a la islámica (bajomedieval o moderna), pues ya deberían haber casas adosadas a la muralla. Excavación arqueológica, restauración y exposición en el edificio de la calle Blanquerías nº 2 - Rocas nº 8 de Valencia 177 Fig. 5. Torre decorada de mampuestos y piedrecitas. Fig. 6. Torre con decoración de rectángulos de ladrillos y sillares blancos. Fig. 7. Dibujo del alzado de la torre islámica. T���� rombo (no está completo) estos rectángulos son de dos clases y se van alternando, unos de pequeños sillarejos de piedra toba de color blanco y los otros de ladrillos rojos, lo que daría a la torre a los visitantes desde fuera de la ciudad un gran rombo o dibujo geométrico con colores blancos y rojos que destacarían sobre las piedras (fig. 7). Así mismo la torre sería de planta de tres cuartos de círculo, pues sería la esquinera de la muralla donde cambiaría de dirección, haciendo un ángulo de 90o. La torre no está completa, menos de la mitad, está situada al oeste del edificio de la calle Blanquerías, pero no conservaría toda su planta. Estaba construida de mampostería, las piedras estaban trabadas con un mortero blanco que las recortaba, y en algunas zonas se pudo documentar unas pequeñas piedrecitas grises incrustadas en este mortero a modo de decoración (fig. 5), este dato se ha constatado en otras torres semejantes de la ciudad. Pero en otras zonas el mortero había desaparecido y las piedras estaban muy descarnadas, y con agujeros. Otro elemento novedoso es una decoración localizada en la parte superior de la torre donde hay unos rectángulos decorativos (fig. 6) que formarían un gran La torre sería maciza menos su parte superior, que debía estar hueca para poder circular por ella, pero no se ha podido comprobar, ya que no se conserva la culminación de la torre. En un plano se ha podido estimar la distancia de unos 26 metros con la siguiente torre localizada en una reciente excavación arqueológica en la misma calle de las Rocas nº 6 (Viñes, A. 2003). 178 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. Máñez Rodero - V. Bueso Soria A������ Hay que señalar que es la primera vez que se documentan fiablemente almenas en la muralla islámica de Valencia. Rematando este tramo de muralla hay 9 almenas cuadradas (fig. 8). Medidas: 95 cms de ancho, 95 cms de alto y 50 cms de grosor, excepto la que estaba adosada a la torre que medía 102 cms. La misma medida de 95 cms tenía el espacio que había entre dos de ellas. Mantenían el revoque exterior, un buen aspecto, alisadas, lo mismo que se pudo ver de sus laterales. Dos vanos conservan una superficie biselada por lo que los vanos no acabarían planos, sino con una pendiente (para verter aguas). Estamos viendo las almenas desde fuera de la ciudad, extramuros, por lo que no se ve el adarve o camino de ronda, oculto por las almenas, para poder protegerse de un ataque y disparar parapetados detrás de las almenas. Fig. 8. .Almenas de la muralla. B�������� Se localizó la barbacana o antemuro con dirección Noroeste – Sureste, paralela a la muralla a una distancia de 4,30 metros construida con los mismos materiales que la muralla, tapial de hormigón con una fábrica interior de mampostería, cuenta con una longitud de 7,13 metros, una anchura máxima de 1,10 metros y mínima de 0,78 metros. Cuando construyen la barbacana aprovechan el dique tardorromano existente como cimentación, por lo que estas medidas son tan exiguas, solo tiene 30 cms de altura, pero en el norte donde no se apoya en el dique alcanza una altura de 1,20 m aproximadamente. La barbacana estaba amortizada por estructuras del siglo XV perteneciente a un espacio dedicado a tenerías. En cambio este tramo de la muralla y parte de la torre ha servido de muro medianero de diferentes edificios desde la reconquista cristiana de 1238 hasta hoy en día, al irse ampliando la ciudad y quedar la antigua muralla islámica dentro de un nuevo entramado urbano. B����� Cronología: Siglo XV. Anuladas por construcciones del siglo XVIII. Funcionando con los muros bajomedievales hallamos una serie de balsas y conducciones hidráulicas relacionadas con el curtido de pieles (fig. 9). Adosadas a la muralla islámica hallamos un total de 6 balsas circulares, algunas de ellas conservan el suelo de ladrillos o de mortero y las paredes son de grandes losas curvadas de barro cocido o de ladrillos, dos de Fig. 9. Vista del área industrial de curtidores. Balsas. las balsas tienen orificios circulares frontales para la expulsión de los líquidos utilizados para el curtido de las pieles. Sus diámetros interiores son similares, están alrededor de 1 metro. Hallamos en la parte sureste, otras dos balsas circulares que se adosaban. Estas balsas, que creemos tendrían su continuidad se unirían diagonalmente con otras balsas circulares y cuadradas mediante un sistema de canalizaciones que ya no se conserva. Todas estas balsas para el cultivo de pieles funcionaban con dos espacios pavimentados en ladrillos en distintas disposiciones, pero a dos niveles de altura. Junto a los pavimentos hallamos tres canales para el transporte o evacuación de los líquidos de las balsas: dos de ellas, estaban realizadas en piedra caliza horadada en su zona central, con orificios para la expulsión de líquidos en laterales, una de ellas tenía un partidor también realizado en la roca, e incluso una de ellas al observar la solera de su cimentación parece que iba en dirección a la Acequia de Na Rovella. La otra canal, Excavación arqueológica, restauración y exposición en el edificio de la calle Blanquerías nº 2 - Rocas nº 8 de Valencia 179 realizada en ladrillos cocidos, recibiría las aguas de las balsas situadas al Sureste. S������ ���������� La exposición pretende desarrollar un recorrido histórico de la evolución urbana y con ella la de los edificios, que se han ido construyendo en este punto de la ciudad de Valencia desde el siglo II d. C. hasta la actualidad. A partir de una serie de paneles con planimetrías, fotografías de la intervención arqueológica, dibujos de reconstrucciones de edificios, espacios o ambientes y textos muy sintéticos, se pretendería llevar a cabo un discurso diacrónico de la evolución arquitectónica, urbanística e histórica de ésta, en este mismo lugar, una pequeña porción de ciudad que representa el solar. Se realizaron paneles individuales para los periodos romano, islámico, bajomedieval, moderno y contemporáneo, finalizando con uno referido al proyecto arquitectónico e historia del edifico restaurado. Otro de los objetivos prioritarios es el de exponer una serie de objetos arqueológicos en el mismo espacio donde fueron depositados en las diferentes etapas históricas, para ello se cuenta con una pequeña colección de objetos arqueológicos museables, que han sido restaurados para exponerlos una vitrina. Hay que tener en cuenta que el edificio pertenece a una propiedad privada, las estructuras antiguas que se han dejado a la vista se encuentran integradas en este nuevo edificio siendo parte de las aulas, oficinas y habitaciones, por lo que no puede ser abierto al público, pero sí que lo pueden disfrutar todos los estudiantes y profesores, así como el personal del edificio. En cambio, la vitrina expositora se encontrará al lado del zaguán, y aunque siga siendo una institución privada, por parte de la dirección, sí que permite visitarla a los interesados. Los elementos inmuebles restaurados son: la torre, la muralla y la barbacana islámica, un dique tardorromano, cinco balsas de una tenería (siglo XV-XVII) y un arco de descarga del edificio del siglo XIX. Dentro del edificio no hay ningún itinerario descrito, pues las estructuras visibles recuperadas forman parte del edificio, por sus peculiaridades (bienes inmuebles) se encuentran en el mismo lugar que se encontraron. Al recuperarse, restaurarse e integrarse estas estructuras en la configuración de este nuevo edificio, estos elementos muchas veces se encuentran integrados dentro de aulas, oficinas y habitaciones, por Fig. 10. Plano del edificio. Localización de las estructuras restauradas y expuestas. lo que es imposible hacer un recorrido libre, pero sí que todas las personas que trabajen y vivan, así como los visitantes esporádicos de este edificio podrán disfrutar de estos elementos restaurados. Cerca de cada uno de ellos se colocó un panel explicativo de esta estructura, haciendo hincapié en sus características, historia dentro de la ciudad de Valencia, excavación arqueológica…, para que la persona que se detenga a contemplar este elemento tenga toda la información posible de ello. Además, estos paneles estarán redactados en dos lenguas: castellano e inglés. Hay que recordar que la Fundación es una Residencia de la Universidad Norteamericana de Florida. vos: La exposición tendría dos apartados u objeti- - El primero sería la exposición de las estructuras descubiertas (fig. 10): La muralla y la torre islámica (fig. 11-12) que se localiza en la medianera trasera del edificio, tanto en el sótano, planta baja, primera y segunda planta. En varios puntos se puso un cartel informativo cerca de ella. En la planta baja que es un espacio más común y de oficinas resulta más fácil colocarlo, al igual que en el sótano que es una zona con aulas. En cambio en la primera y segunda planta es más complicado, ya que 180 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. Máñez Rodero - V. Bueso Soria Fig. 11. Biblioteca con la torre restaurada. (Planta baja). Fig. 13. Dique tardorromano expuesto en subsuelo. (Sótano). profesor (fig. 14). Aquí también se puso un panel explicativo de la estructura y su función. Fig. 12. Habitación con la torre restaurada. (Primer piso). donde está la muralla y la torre están ubicadas las habitaciones de los estudiantes. Las otras estructuras conservadas y expuestas están localizadas en el subsuelo del sótano, donde se hizo la excavación arqueológica del edificio de la calle Rocas nº 8. El sótano está destinado a aulas y sala de conferencias. A mitad de la sala se encuentra la barbacana y el dique tardorromano o visigodo (fig. 13) debajo del suelo y se puede ver y pasar por encima mediante un suelo de vidrio transparente que está encima, al lado se colocó un panel explicativo de las estructuras y su función. Al final de la sala del sótano y pegada a la muralla se conservan cinco balsas circulares alineadas, destinadas a la actividad de las tenerías, se encuentran en un nivel más alto que el suelo, están datadas de mediados del siglo XV hasta el siglo XVII. Las balsas están protegidas por un suelo de vidrio transparente, y es donde se ubicará la tarima del conferenciante o También se ha restaurado y dejado a la vista un arco de descarga de ladrillos trabados con mortero datado en el siglo XIX, en el momento de la construcción del edificio restaurado. Está situado en una pared de la calle Rocas, en la planta baja, en una oficina. - El segundo objetivo de la exposición será una gran vitrina expositor (fig. 15), situada en un pasillo al lado del zaguán, en la planta baja. Su ubicación fue difícil, ya que el edificio no es un museo o sala de exposiciones. Hubo que encontrarle un lugar adecuado para que no molestara en las distintas dependencias y pudiera verlo el mayor número de personas posible en una zona de paso. Al final se optó por colocarla en un pasillo ancho. La vitrina tiene 2’75 metros de longitud y 1’50 metros de altura y un fondo de 37 centímetros. Tendrá tres niveles donde las piezas se agrupan por épocas, colocadas en unos estantes de vidrio transparente. Se cuenta con una pequeña colección de objetos arqueológicos museables, aunque significativa de varias épocas de la historia de la ciudad de Valencia, desde la época almohade (siglos XII-XIII), siglos XVII y XIX hasta época contemporánea, siglo XX. Son piezas diversas Excavación arqueológica, restauración y exposición en el edificio de la calle Blanquerías nº 2 - Rocas nº 8 de Valencia Fig. 16. Platos de Muel. Siglo XVII. Fig. 14. Sala de conferencias con balsas y muralla (Sótano). Fig. 17. Cuchillo de piedra (pizarra). Siglo XVII. Fig. 15. Vitrina expositora. de cerámica, piedra y metal, recuperadas en las excavaciones arqueológicas realizadas para la rehabilitación de este edificio. Las piezas no son muy singulares ni de gran valor, además se han tenido que restaurar y recomponer muchas de ellas al estar muy fragmentadas y dar una visión más comprensible al visitante, sobre todo las de época islámica. Tan sólo destacar dos platos de Muel (fig. 16) y un cuchillo de piedra, de pizarra (fig. 17), que se utilizaba para labores de curtiduría (fig. 18), ambos se recuperaron enteros y datados en el siglo XVII. En medio de la vitrina hay una pequeña pantalla plana situada en la pared, donde se proyectará un video, con un sistema de bucle, de un recorrido virtual en 3D del edificio, pasando por todos los elementos descubiertos en las intervenciones arqueológicas y que se han restaurado (muralla, torre y barbacana islámica, dique tardorromano y balsas de la tenerías modernas). También la vitrina contiene un friso cronológico y pequeños paneles explicativos, sobre la historia de Valencia a través de este edificio. Fig. 18. Grabado de trabajo de curtidores con cuchillo. 181 182 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 B����������� – A.A. V.V. 1988: 50 años de viaje arqueológico en Valencia. Valencia. – A.A. V.V. 2001: Conocer Valencia a través de su arquitectura. Excmo. Valencia. – A.A. VV. 2003: Puertos fluviales antiguos: ciudad, desarrollo e infraestructuras. 81-98, Valencia – A.A. V.V. 2004: Perspectivas de investigación sobre puertos y fondeaderos en el sur de Hispania. ANSER, Seminario 2. Le stru�ure dei porti e degli approdi antichi. Roma. – ALGARRA, V., y HERREROS, A., 1996: Informe de la intervención arqueológica de urgencia realizada en la calle Blanqueries nº 6 de Valencia. Copia depositada en el Servicio Municipal de Arqueología del Ayto. de Valencia. – BRUNOT, L., 1923: “Vocabularie de la tannerie indigéne a Rabat”. Tomo II, Hespéries. 83-93. – CARMONA, P., 1991: “Interpretación paleo hidrológica y geoarqueológica del substrato romano y musulmán de la ciudad de Valencia”. Cuadernos de Geografía, 49. València. – CASTELLOTE, E.; 1987: “Curtidores y boteros”. Etnografía española. 171–187. Madrid. – GAYAN, M, J. y LANGUIZ; L. 1971: El cuero en el Alto Aragón. “Colección Cosas Nuestras”. 17-32. Huesca. – GÓMEZ, S. y BOU, J. 1998: Informe de la intervención arqueológica de urgencia realizada en la calle Blanquerías nº 3 esquina con la calle de las Rocas nº 5 de Valencia. Copia depositada en el Servicio Municipal de Arqueología del Ayto. de Valencia. J. Máñez Rodero - V. Bueso Soria – IZQUIERDO, P., 1996: “Los condicionantes de la navegación en la antigüedad: una aproximación al caso de la provincia Citerior Mediterránea”. I coloquio de historia de las ciencias y las técnicas, construcción naval y navegación. Santander. – MAICAS, R. y HUETAS, J. Mª. 1986. “La artesanía del cuero y de las pieles en las comarcas de Navalcarnero y San Martín de Valdeiglesia”. NARRIA, estudios de artes y costumbres populares. Arganda. 79 -101. – MARTÍ, J., 1999: “El primitivo sistema de alcantarillado”. Historia de Valencia, Fascículo 15. 178 -181. Valencia. – MATEU, J. et al. 1999: “La red de acequias”. Historia de Valencia I, Fascículo 15. 182-185. Valencia. – NEVILLE, C. Trabajos con piel, Vilamala. Barcelona. 1971 – RIBERA, A. 1998: “La fundació de València”. Estudis Universitaris, 33. Valencia – RUBIO, F. 1995: Informe de la intervención arqueológica de urgencia realizada en la Plaça dels Furs nº 4 de Valencia. Copia depositada en el Servicio Municipal de Arqueología del Ayto. de Valencia. – SÁNCHIS GUARNER, M. 1972: “La ciutat de València”. Síntesi d'Història i de Geografia Urbana. Valencia. – TEIXIDOR, M.J. DOMINGO, C., 1989: “Les séquies i els traçats urbans a València”.Los paisajes del agua. 287 – 301. Valencia. – TOOSAINT – SAMAT, M., 1990: “Las pieles”. Historia, técnica y moral del vestido. 311–340. Madrid. El ÁREA SEPULCRAL LOCALIZADA EN LA CALLE MAESTRO SOLER DE PATERNA. INTERPRETACIÓN DE LAS PRÁCTICAS FUNERARIAS EN TIEMPO DE LA PESTE. (S.XVI-XVII) LLORENÇ ALAPONT MARTÍN RESUMEN La intervención arqueológica realizada en la calle Maestro Soler de Paterna ha sacado a la luz una extraordinaria área sepulcral, con numerosas tumbas y esqueletos en perfecto estado de conservación. Algunos individuos mostraban evidentes signos de haber sido amortajados y enterrados en el interior de ataúdes. Muchos de ellos se acompañaban con elementos de adorno personal y objetos simbólicos de carácter ritual. El cementerio parece tener su origen en la segunda mitad del siglo XV, dentro de un espacio parroquial, donde acogería los enterramientos de los nuevos colonos cristianos después de la reconquista. Posteriormente la necrópolis tendría una continuidad hasta la segunda mitad del siglo XVII. Las características de los esqueletos, el amontonamiento de los cuerpos y la forma en que se depositaran y disponen en el cementerio indican que fueron víctimas de la Peste que devastó la población entre los siglos XVI y XVII. PALABRAS CLAVE: Practicas funerarias, peste, amortajamiento, osario, reducción, ataúd, sagrario. SUMMARY The archaeological intervention realized in the street of Maestro Soler at the city of Paterna has discovered an extraordinary sepulchral area, with numerous tombs and good conserved skeletons. Some individuals were showing evident signs of shrouding and buried inside coffins. Many of them were accompanying on elements of personal adornment and symbolic objects of ritual practices. The cemetery seems to have his origin in the second half of the 15th century, inside a Church space, where it would receive the burials of the new christian colonists after the conquest. Later, the necropolis would have continuity up to the second half of the 17th century. The characteristics of the skeletons, the heaping of the bodies and the form of they were buried indicate that they were victims of the Black Death which devastated the population between the 16th and 17th century. KEY WORDS: Funerary practices, Black Death, shrouding, ossuary, reduction, coffin, sacrarium. 184 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Ll. Alapont Martín ₁. I����������� La intervención arqueológica realizada en la calle Maestro Soler de Paterna (fig. 1) se ha caracterizado por el descubrimiento de un cementerio que data entre los siglos XVI y XVIII, conformado por más 160 enterramientos, que en muchos casos han alterado, en mayor o menor medida, los sepulcros anteriores, causando reducciones parciales y en los casos más extremos, provocando verdaderos osarios. Algunos individuos mostraban evidentes signos de haber sido amortajados y enterrados en el interior de ataúdes. Muchos de ellos se acompañaban con elementos de adorno personal y objetos simbólicos de carácter ritual. El cementerio parece tener su origen en la segunda mitad del siglo XV, dentro de un espacio parroquial, donde acogería los enterramientos de los nuevos colonos después de la reconquista. Posteriormente la necrópolis tendría una continuidad hasta inicios del siglo XVIII. Las características de los esqueletos, el amontonamiento de los cuerpos, y la forma en que se depositan y disponen en el cementerio, indican que fueron víctimas de la peste que devastó la población entre los siglos XVI y XVII (fig. 2). El análisis de los esqueletos y de su contexto ha hecho posible conocer las características físicas, condiciones de vida y prácticas funerarias de aquellos que vivieron y murieron en esta población. La aplicación de una metodología que reconoce la importancia de la posición de los restos esqueléticos y la tafonomía del cadáver junto al análisis de las articulaciones dislocadas durante la descomposición nos ha servido por demostrar la naturaleza y evolución de los enterramientos y la recreación de la posición original del cuerpo relacionada con la arquitectura de la tumba y las circunstancias de inhumación y descomposición. Podemos distinguir dos fases de enterramientos evidenciadas sobre todo por la orientación de los cuerpos. En la fase más reciente, los cuerpos se hayan orientados Norte-Sur, con abundantes inhumaciones que se alteran unas a otras, con una verdadera intención de ocupar por completo un espacio funerario muy hacinado y con muestras evidentes en algunos enterramientos de haber sido inhumados de forma apresurada, en fosas simples, con cierto descuido e invadiendo el espacio de otras inhumaciones recientes. Esta fase reciente estaría datada a lo largo del siglo XVII, llegando probablemente hasta los inicios del siglo XVIII. La mayoría de las tumbas de la fase reciente se encuentran excavadas en un estrato de aportación natural formado por tierra areno-arcillosa de color Fig. 1 . Localización del área de intervención. marrón claro. En el límite Este del solar, registramos un estrato de tierra areno-arcillosa de color marrón oscuro, probablemente aportado, para poder seguir inhumando, en el cual se encuentran los últimos cadáveres de la necrópolis en la fase más reciente de la misma. Por debajo de los niveles anteriores, en un estrato natural formado por tierra arcillosa de color anaranjado, se excavan la mayor parte de las tumbas de la fase antigua, datadas desde mediados del siglo XVI hasta el siglo XVII. Estas tumbas se caracterizan por una orientación Oeste-Este, una distribución más organizada, observándose ciertas agrupaciones familiares, o reutilización de las mismas fosas, la existencia de tumbas con restos de madera de ataúdes, algunas con elementos constructivos, evidencian la existencia de algunas tumbas privilegiadas que se prolongan más allá del límite Este de la intervención. La excavación de la necrópolis moderna de Paterna y el análisis de los esqueletos y de su contexto ha proporcionado un mayor conocimiento de la estructura, densidad, dinamismo, aspecto físico, condiciones de vida y prácticas funerarias de aquella sociedad que vivió y murió en Paterna entre los siglos XVI y XVII. Aporta además, nueva luz sobre los acontecimientos y sucesos trágicos, que sucedieron durante ese periodo, concretamente durante los episodios epidémicos de peste que azotaron virulentamente a la población, sobre todo durante el siglo XVII. De esta forma podemos observar de que manera la gran mortandad tuvo su reflejo en las costumbres y prácticas funerarias y en los rituales y creencias, en concreto como afectó a todos los sectores de la población, independientemente de su estatus, pero atacando de forma más intensa a El área sepulcral localizada en la calle Maestro Soler , Paterna. Interpretación prácticas funerarias en tiempo de la peste.(s.XVI-XVII) 185 Fig. 2 . Plano en el que se observan todos los enterramientos en los diferentes niveles de superposición. los individuos más débiles, niños y personas de edad avanzada. Para poder comprender la estructura del espacio funerario, la distribución de las tumbas, la interpretación de dicha tumba, su construcción, los objetos que contiene, los gestos rituales y las costumbres funerarias, es necesario el estudio de todos los elementos que la conforman y es imprescindible el análisis antropológico de los huesos del individuo allí inhumado. No debemos olvidar que son las personas que un día murieron y fueron enterradas las protagonistas de la tumba y de la necrópolis. La localización de la tumba, su forma, los objetos allí depositados y los gestos funerarios se hacen para y por el difunto y por tanto están directamente condicionados y relacionados por el difunto, sus características y circunstancias. Al igual que la ciudad y las casas de los vivos, la necrópolis y las tumbas se hacen en función de personas, ya que tanto el aspecto biológico como cultural se prolongan después de la muerte. El estudio y análisis de los elementos y materiales que conforman la necrópolis de Paterna, localizada en la calle Maestro Soler ha representado una gran oportunidad para conocer los rasgos y características, costumbres y rituales de la población de Paterna durante la época moderna. ₂. E� ������ ���������� ���������� En los primeros momentos de la necrópolis, observamos una cierta organización, una agrupación y división entre las tumbas. Podemos advertir una uniformidad tanto en las orientaciones de los cuerpos, como en los tipos de deposición y colocación de los individuos en las tumbas. Es muy probable que nuestra necrópolis corresponda a la primera necrópolis asociada a una parroquia desde la reconquista. Tras la reconquista cristiana, los enterramientos que durante la dominación islámica se realizaban fuera de la ciudad en las necrópolis suburbanas, vuelven al interior del núcleo urbano de la mano de los nuevos conquistadores influidos por las nuevas costumbres y liturgias cristianas. En el inicio los cristianos ocuparán los templos religiosos musulmanes y convertirán las mezquitas en iglesias y utilizarán sus inmediaciones como cementerio donde enterrar los primeros difuntos cristianos. Poco después, con la llegada de nuevos colonos se erigirán las primeras parroquias que albergarán los 186 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Ll. Alapont Martín Fig. 3. Evolución de la necrópolis en el siglo XVI, con diferentes niveles de enterramientos. verdaderos campos santos vinculados a las mismas. Parece ser que nuestros primeros enterramientos corresponden a esta etapa. Sin embargo no hemos documentado la presencia de estructuras arquitectónicas que pudieran corresponder al edificio de esta parroquia a la cual estarían asociadas las tumbas. Sabemos que la cercana y actual iglesia de la Parroquia de San Pedro Apóstol situada en la Plaza Mayor del Paterna fue construida a finales del siglo XVIII, según proyecto de Antonio Gilabert y Lorenzo Martínez. No obstante, también sabemos que este templo se edificó sobre los cimientos de la Iglesia construida tras la reconquista en el S.XIV, la cual a su vez había ocupado el lugar de la mezquita: “no siendo capaz para la parroquia de 1.024 y más almas de comunión, tampoco tiene el decoro propio de las cosas de Dios” Originariamente la Parroquia se construye bajo la advocación de San Pedro y San Juan Bautista, a donde acudían en el siglo XIV los habitantes de la cercana Manises como demuestra un documento de la época: “sin tener cerca al sacerdote... que los cristianos mueren sin confesarse ni recibir el Cuerpo de Cristo, y muchos niños sin recibir el bautismo” y dado que el río “con frecuencia y muchísimas veces no se puede cruzar por puente o barca...”. Es por lo que en 1370 nacería la Parroquia de San Juan Bautista de Manises. La Iglesia de Paterna se dedicaría entonces a San Pedro aunque se mantendrían los recuerdos de la anterior denominación compartida, como eran las imágenes desaparecidas tras la contienda civil que se encontraban en la hornacina del altar mayor. Por tanto, parece evidente que nuestra necrópolis corresponde al campo santo de la primera parroquia construida tras la reconquista cristiana. Sin embargo, no hemos encontrado las primeras tumbas medievales de la necrópolis, seguramente estarían más próximas a la parroquia, en una ubicación distinta a la nuestra. Las tumbas del primer momento parecen abarcar un espacio cronológico desde la segunda mitad del siglo XVI hasta el siglo XVII, una estandarización y consonancia (fig 3). Se trata de fosas excavadas en el terreno natural, de forma pseudo-rectangular, cuyas dimensiones se adaptan al tamaño del cuerpo del difunto. Todas ellas estaban orientadas Oeste-Este, respetando las El área sepulcral localizada en la calle Maestro Soler , Paterna. Interpretación prácticas funerarias en tiempo de la peste.(s.XVI-XVII) 187 Fig. 4. Enterramiento en el que se aprecia la superposición de los cuerpos y la reducción de los restos óseos precedentes.. prescripciones del ritual funerario cristiano: Cabeza al Oeste y pies al Este y rostro mirando al frente. En el caso de estos enterramientos es el sentido del cuerpo y de la cabeza que miran al frente, hacía el Oeste, el que motiva la intencionalidad de la orientación de los difuntos cumpliendo la ortodoxia cristiana. Fig. 5. Enterramiento en el que se aprecia la reducción sobre el cuerpo del difunto. Prueba de ello es la justificación de esta orientación por parte de Santo Tomas: “Es conveniente que adoremos con el rostro vuelto hacia el oriente: primeramente para mostrar la majestad de Dios, que nos es manifiesta por el movimiento del cielo, que parte del oriente; en segundo lugar porque el Paraíso Terrenal existió en oriente y nosotros tratamos de volver a él; en tercer lugar porque Cristo que es la luz del mundo, es llamado Oriente por el profeta Zacarías, y porque según Daniel, “subió al cielo, al oriente”; y en cuarto lugar, por último, es el oriente en donde aparecerá en el último día, conforme a las palabras de Mateo” (op.cit. pág. 42). sobre el abdomen, sobre la pelvis o sobre el pecho y las extremidades inferiores extendidas y paralelas. La posición general del esqueleto en la tumba y la forma adoptada por los huesos son factores fundamentales para reconstruir el amortajamiento y enterramiento del individuo, así como la reutilización de la tumba y las sucesivas manipulaciones de los restos, desde la re-inhumación hasta la reducción parcial o total del esqueleto, siguiendo un proceso que conduce de la deposición primaria hasta la formación de un verdadero osario. Los esqueletos mostraban signos de haber sido amortajados, la posición de las clavículas, los antebrazos y los pies indicaban la compresión provocada por ligaduras a la altura de los hombros, codos, rodillas y tobillos. El individuo estaba colocado en el interior de la tumba en una posición intencionada y predeterminada, con cuidado de que quedara en una postura normalizada. Los esqueletos se encontraban decúbito supino, con el cráneo mirando al frente, o apoyado sobre el parietal mirando a un lado, las extremidades superiores semi-flexionadas con las manos juntas La superposición, en el mismo lugar, de unos cuerpos sobre otros, indica que probablemente se utilizaba la misma fosa y espacio sepulcral por varios individuos relacionados por parentesco familiar (fig. 4). Esta reutilización del sepulcro viene confirmada por el registro de reducciones de numerosos componentes óseos a los pies de la fosa, sobre el cuerpo del difunto o 188 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Fig. 6. Tumba en el que el cráneo de una inhumación precedente se sitúa sobre las piernas del difunto. Ll. Alapont Martín Fig. 7. Enterramiento en el que se aprecia la reducción en los pies de la tumba. a los lados. La inhumación de nuevos individuos comporta la desarticulación y reorganización de los restos de los sujetos enterrados anteriormente, todo ello con el fin de favorecer la deposición del nuevo difunto. No obstante no se trata simplemente de apartar los huesos y reducir el esqueleto, se trata de una manipulación escrupulosa y respetuosa respecto a los restos óseos de los antepasados (fig. 5, 6 y 7). En este momento, encontramos de forma muy puntual algunos objetos de adorno personal, concretamente, pulseras de bronce, que han aparecido en sólo dos enterramientos, en una reducción y en el antebrazo izquierdo de un individuo articulado (fig. 8). No obstante, observamos la ausencia total de objetos vinculados con la religiosidad, que caracterizarán el momento siguiente, como si la influencia de las liturgias vinculadas a estos objetos hubiera sido muy tenue, y como si la necesidad de incluir símbolos religiosos en el ritual funerario o como elemento identificador en el tránsito hacia la vida de ultratumba, todavía no se hubiese consolidado o arraigado en el imaginario social de la época. Fig. 8. Pulsera en el antebrazo izquierdo de un individuo femenino de entre 25 y 30 años ₃. E� ���� ��������� �� ������ �� �� ����� En un momento posterior que datamos a partir del siglo XVII (fig.9), registramos una mayor variabilidad en la orientación de las tumbas, la mayor parte en sentido Norte-Sur, intentando aprovechar al máximo el espacio. Algunas fosas se revisten con hiladas de El área sepulcral localizada en la calle Maestro Soler , Paterna. Interpretación prácticas funerarias en tiempo de la peste.(s.XVI-XVII) 189 Fig. 9. Distribución de las tumbas durante varias fases a partir del S.XVII Fig. 10. Fotografía de un sector del cementerio en el que se observa la alteración de unas tumbas por otras y el gran número de componentes óseos removidos. Fig. 11. Clavos de bronce con madera adherida junto a los restos esqueléticos. ladrillos. También varía la disposición de los cuerpos en las tumbas. Las posturas que adoptan los cuerpos también son diversas, incluso en tumbas adyacentes. Esta evolución llega hasta el momento final de la necrópolis cuando observamos un verdadero hacinamiento. Unas tumbas alteran a las otras, y se producen continuas inhumaciones post-deposicionales de restos óseos que aparecen dispersos, con abundantes reducciones parciales, que apenas dejan espacio libre entre los individuos enterrados (fig. 10). Encontramos individuos de ambos sexos y de todas las edades, sobre todo niños, cuyo número era escaso en el momento anterior, depositados unos junto a otros sin una organización aparente. ataúdes, de los cuales se han conservado restos de madera carbonizada y clavos de hierro y bronce (fig. 11). La mayor parte de los individuos aparecen colocados decúbito supino, con las manos sobre el pecho, o el abdomen con las piernas extendidas. Muchos de los individuos se encuentran enterrados en el interior de Sin embargo, además de las condiciones descritas, algunos individuos aparecen enterrados boca abajo y se observa la existencia de reducciones secundarias y terciarias, junto con verdaderos osarios formados con los huesos procedentes de las inhumaciones alteradas, hechos que evidencian un apresuramiento y urgencia por enterrar los cuerpos, y un número elevado de inhumaciones efectuadas en un corto espacio de tiempo, sin tener en cuenta los difuntos sepultados con anterioridad (fig. 12). En las tumbas y cuerpos de los individuos enterrados en los últimos niveles documentados, se aprecia una abundante presencia de elementos de significado simbólico y ritual, los cuales tienen, sin duda, un gran valor arqueológico. En varias tumbas observamos elementos de adorno personal e indumentaria. 190 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Ll. Alapont Martín Fig. 12. Individuo depositado de cúbito prono, hecho que denota un descuido y apresuramiento en la inhumación. Hemos localizado agujas de peinado y sobre todo hebillas que confirmaban la presencia de calzado y de personas inhumadas vestidas (fig. 13). Entre los elementos de adorno personal debemos destacar la recuperación de un pendiente de oro perteneciente a una mujer enterrada en el interior de un ataúd que conservaba restos de la madera carbonizada (fig. 14). Fig. 13. Hebillas que demuestran la presencia de calzado, lo que ha permitido la preservación de la articulación del tarso manteniendo juntos todos los huesos del pie. La presencia de estos importantes objetos de adorno personal, que incluyen el oro, muestra la diversidad en cuanto al estatus de la población inhumada en la necrópolis, que albergaría individuos de todas las categorías sobre todo en los últimos momentos, cuando lo que importaba era enterrar con celeridad, sin mirar en exceso la clase social. Sin embargo parece ser que las tumbas más privilegiadas se prolongan más allá del límite Este de nuestra intervención. En la mayoría de enterramientos de este momento localizamos numerosos objetos de simbología religiosa. Registramos rosarios entrelazados en las manos del difunto, o rodeándoles el cuello y también medallas dedicadas a los santos, muestra evidente de las creencias religiosas en el ritual funerario (fig.15). Sin embargo, el elemento simbólico religioso más abundante en las tumbas, que hemos interpretado gracias a la comparación con elementos similares en posesión de anticuarios y coleccionistas son los cristales de sagrarios o escapularios (fig. 16). Se trata de cristales que protegían la imagen del santo en papel revestidos en una funda de cuero o tela que no se ha conservado. Numerosos individuos presentaban casi sistemáticamente junto al cuerpo unos pequeños vidrios de forma circular, ovalada o rectangular. Descubrimos la función de estos sagrarios cuando investigamos en anticuarios y encontramos sagra- Fig. 14. Pendiente de oro encontrado en el interior la tumba que contenía los restos del individuo UE1227 en el interior de un ataúd. rios del siglo XVIII de tela o cuero que envuelven un cristal similar a los hallados, que protegían la imagen del santo y que tienen un evidente significado profiláctico. El área sepulcral localizada en la calle Maestro Soler , Paterna. Interpretación prácticas funerarias en tiempo de la peste.(s.XVI-XVII) 191 Fig. 17. Sagrarios del S.XVIII, con cristales similares en formas y tamaños. ₄. M���� ������� � ���������. Fig. 15. Individuo con las manos entrelazadas con un rosario. El estudio de la dentición de los individuos muestra, en general, la ausencia de higiene dental. Caries, abscesos, reabsorción alveolar, perdidas de dientes in vivo y cálculos dentales masivos han resultado las patologías orales más comunes. También registramos líneas transversales o depresiones en bandas en el esmalte, evidencia física de hipoplasia. El análisis paleopatológico de los esqueletos indica que procesos artrósicos resultan las patologías más registradas. Sin duda, sobrecarga articular y/o determinadas actividades físicas son las responsables directas de su desarrollo. Las depresiones de Schmorl fueron observadas en individuos masculinos y femeninos. Los casos estudiados estarían relacionados con la compresión vertebral derivada de levantar y transportar en la espalda pesos excesivos. También debemos tener en cuenta que caídas accidentales y otros episodios traumáticos pueden provocar esta hernia discal intervertebral. También hemos detectado lesiones entesopáticas en varios individuos. Los entesofitos son la formación de osteofitos en las inserciones musculares, tendones y ligamientos, especialmente en el talón de Aquiles y las rótulas. Los entesofitos son el resultado de una excesiva y frecuente actividad muscular. Estas lesiones son de tipo ocupacional-postural y se relacionan con la realización continuada de una actividad en la posición de rodillas en el caso de las rótulas o de cuclillas en el caso del calcáreo. Fig. 16. Cristales de diferentes formas y dimensiones junto a los restos esqueléticos Entre las patologías más destacadas hemos detectado en la extremidad inferior izquierda de un individuo masculino, adulto de entre 25 y 35 años, dos importantes patologías óseas. En la diáfisis del fémur localizamos dos evidentes protuberancias óseas que interpretamos como miositis osificante (fig. 18). 192 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Ll. Alapont Martín Un individuo masculino, adulto de más de 60 años mostraba tanto en la epífisis distal del húmero izquierdo, como en el fémur izquierdo una impresionante patología ósea que identificamos como la Osteítis deformans o Enfermedad Ósea de Paget (fig. 20). La enfermedad se caracteriza por una excesiva resorción ósea seguida de una sustitución de la médula por un tejido vascular conectivo fibroso, mientras que el hueso perdido es sustituido por hueso trabecular dispuesto de una manera desorganizada. La deposición del hueso neoformado, que ocurre frecuentemente en forma de láminas, es la responsable del aspecto deforme del hueso. Fig. 18. Miositis osificante En la diáfisis del fémur. Fig. 19. Osteosarcoma central localizada en la epífisis proximal de la tibia, en la articulación de la rodilla. La miositis osificante es un crecimiento de hueso extraóseo nuevo, no neoplásico. La miositis osificante circunscrita se refiere a nuevo hueso extra-óseo que aparece después de un traumatismo. La miositis osificante progresiva es un desorden raro, heredado, caracterizado, a menudo, por la fibrosis y osificación del músculo, tendones y ligamentos que es incapacitante. La otra lesión importante es un osteosarcoma central localizada en la epífisis proximal de la tibia, en la articulación de la rodilla (fig. 19). El osteosarcoma detectado consiste en un tumor maligno de hueso en el que la neoformación de hueso se produce por células tumorales y es muy probable que este relacionado con la miositis osificante progresiva. En épocas históricas se calcula que la supervivencia no superaría el 10%. En caso de metástasis, la enfermedad es claramente incompatible con la supervivencia, por tanto, debemos considerar seriamente la posibilidad de que el individuo hubiera fallecido a causa de esta patología. 5. P�������� � ������ ���������. En el primer momento del área sepulcral observamos una reutilización vertical del mismo espacio de inhumación por parte de varios individuos que se superponen unos a otros. Este hecho indica una utilización colectiva de la misma fosa, motivando en numerosos casos, la desarticulación y reorganización de los restos de los sujetos inhumados anteriormente. No obstante, no se trata simplemente de apartar los huesos y reducir el esqueleto, estamos ante una práctica respetuosa y escrupulosa, mediante la cual se reservan y recogen todos los huesos, y se recolocan juntos, en la mayoría de casos, a los pies de la fosa, y a veces, sobre el mismo difunto o su lado, siempre en el interior del sepulcro, acompañando al nuevo finado. De este modo, la tumba pierde su valor individual y exclusivo hacia un individuo determinado, ya que la reutilización de la tumba y de un mismo espacio funerario por parte de un grupo familiar perpetúa la memoria los fallecidos. Esta costumbre de manipular los restos esqueléticos emerge de un lento cambio de actitud con respecto a los muertos que tiene su inicio en la antigüedad tardía. La reducción y recolocación de los huesos dentro de un espacio exclusivo colectivo nos indica una evolución en el sentido de una progresiva disminución del temor a los muertos. A este respecto, la presencia del alma en el interior de la tumba deja de ser eterno, sino que termina con la fase de la descomposición del cadáver. Observamos por tanto, que la tumba deja de ser percibida como un lugar inviolable y temible y se convierte en un lugar de tránsito donde el alma permanece durante el tiempo que dura la esqueletización del cadáver, momento en el cual abandona definitivamente el mundo de los vivos para pervivir eternamente en el mundo de los muertos. En este último momento de la necrópolis, también observamos una serie de reducciones e inhumaciones post-deposicionales secundarias y terciarias. No El área sepulcral localizada en la calle Maestro Soler , Paterna. Interpretación prácticas funerarias en tiempo de la peste.(s.XVI-XVII) 193 Fig. 20. Enfermedad Ósea de Paget en un individuo masculino, adulto de más de 60 años obstante, se trata de una práctica funeraria totalmente diferente. En estos casos no se trata de una reagrupación de los huesos en una tumba colectiva, sino que la mayoría aparecen dispersos y diseminados en varias fosas, o todos juntos en una fosa individual realizada es profeso. En este momento, la razón de la re-inhumación de los huesos se debe exclusivamente a la alteración y remoción de los enterramientos anteriores por parte de nuevas tumbas que precisan urgentemente de este espacio y que solucionan rápidamente la aparición de los restos humanos anteriores enterrándolos de nuevo, sin ningún orden en el espacio disponible. a los difuntos, además de otros objetos de simbología eminentemente religiosa, como los rosarios entre las manos y las medallitas dedicadas a los santos. En estos casos, la alteración y remoción de los restos esqueléticos al excavar una fosa encontrar un enterramiento más antiguo se debe exclusivamente a la voluntad de vaciar el espacio para facilitar nuevos enterramientos y, por tanto, no puede considerarse como una práctica funeraria de reducción. Sin embargo, el hecho de re-inhumar y agrupar los huesos más voluminosos extraídos accidentalmente corresponde a una gestión respetuosa de de los restos esqueléticos que sin duda, se reconocidos y valorados como humanos. Todos estos objetos simbólicos permiten relacionar los enterramientos con un temor al contagio por episodios epidémicos fatales y de gran magnitud. Respecto a esta interpretación debemos hacer referencia al libro de Francisco Gavalda de la Orden de Predicadores: Memoria delos sucesos particulares de Valencia y su reino: en los años mil seiscientos quarenta y siete y quarenta y ocho tiempo de peste. Francisco Gavalda de la orden de predicadores. En este libro el autor otorga especial importancia a la epidemia de peste bubónica que esquilmó la ciudad en el año 1647. Afirma que de octubre a noviembre murieron más de 2000 personas. Había crecido tanto el número de muertos que no eran suficientes las sepulturas comunes de las parroquias, ya que todas ellas estaban llenas de cadáveres y se abrían tantas veces, que representaban un verdadero peligro para los que acudían a las liturgias. Muchos enfermos se enterraban vestidos por que la muerte había sido tan repentina que no habían tenido tiempo de desvestirse y guardar cama. En este momento, observamos también un aumento de los objetos de simbología religiosa. Es obvio que el temor a la muerte repentina provocada por una epidemia provocó un mayor fervor religioso. Sobre todo habría una intención de estar a bien y ganarse el favor divino, con el fin de evitar una muerte contagiosa, pero también ante la proximidad de la muerte, asegurarse la vida en el más allá. Este motivo justificaría la presencia casi sistemática de los sagrarios junto Para finalizar queremos tratar especialmente el hallazgo de un huevo (fig. 21) de codorniz entre las manos del difunto del enterramiento nº7. Es evidente que el huevo simboliza la resurrección, el nacimiento en otra vida. No obstante el huevo no es un símbolo eminentemente cristiano. Lo que resulta interesante es que el huevo ha formado parte de la simbología y ritual funerario desde la antigua cultura griega. En las tumbas de las necrópolis griegas del siglo IV a.C. se 194 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Ll. Alapont Martín B����������� Fig. 21. Huevo aparecido entre las manos unidas de un individuo enterrado en el útimo momento documentado del cementerio. depositaban huevos en las tumbas como signo evidente de la creencia en la resurrección en la otra vida. Esta costumbre funeraria griega la heredan los romanos, los cuales acostumbraban a poner huevos en las tumbas con el mismo significado. No obstante en este caso representa una tradición pagana, ya que el huevo no es un símbolo cristiano, ni forma parte de la liturgia cristina, ni es habitual en los rituales funerarios. Por tanto resulta un caso atípico que no está documentado en otros casos del mismo contexto. Por tanto puede resultar un caso aislado con una motivación personal. Y aunque la hipótesis es tentadora, no podemos asegurar que 2000 años después, en época moderna, se haya conservado esta simbología y ritual pagano perdurando en el imaginario colectivo. - ALAPONT, L. y RIBERA, A. (2009). “Topografía y Jerarquía Funeraria en la Valencia Tardo-antigua”. Morir en el Mediterráneo. Arte e Historia en la Antigüedad Tardia. British Archaeological Reports. BAR International Series S2001 - ALAPONT, L. (2005): “La Necròpolis de l´Àrea Episcopal de València. Noves Aportacions Antropològiques. Les Ciutats Tardoantigues d’Hispania: Cristiani�ació i Topografía. Monografies de la Secció Històrico-Arqueològica, VI Reunió d´Arqueologia Cristiana Hispánica. Institut d’Estudis Catalans. - DUDAY, H., et al. 1990. “L’Anthropologie « de terrain » reconnaissance et interprétation des gestes funéraires”. Bulletins et Mémoires de la Société d’anthropologie de Paris, Nouvelle Série. Tome 2 N°3-4. pp. 29 - GALERA, V.; GARRALDA, M.D. 1994. “La población medieval cántabra de Santa María de Hito. Aspectos morfológicos y etnohistóricos”, Revista Española de Antropología Biologica, 15 (1994) 73-90. - GAVALDA, F. (1648) Memoria delos sucesos particulares de Valencia y su reino: en los años mil seiscientos quarenta y siete y quarenta y ocho tiempo de peste. Francisco Gavalda de la orden de predicadores. - GRAUER, A. L. 1991. “Pa�erns of Life and Death: The Paleodemography of Medieval York, in Health in Past Societies”, Biocultural interpretations of human skeletal remains in archaeological contexts, Bush, H. & Zvelebil, M. ed. BAR International Series 567. Oxford. pp. 69-73. - MESQUIDA GARCÍA, M. (1996). Paterna en el Renacimiento: resultado de las excavaciones de un barrio burgués. Paterna (Valencia). Servicio Municipal de Arqueología. - ORTNER, D.J. & PUSCHAR W. G. J. 1985. Identification of Pathological Conditions in Human Skeletal Remains. Smithsonian Institution Press. Washington, London. p.442 - ROBERTS, C. & MANCHESTER, K. 1995. The Archaeology of Disease, Ithaca: Cornell University Press. p.56 EPISODI BÉL·LIC DE LA PRIMERA GUERRA CARLINA A ALBAIDA REMEI ARÉVALO CASTELLANOS RESUM Es tracta de donar a conèixer els resultats de la primera intervenció arqueològica en la Cripta del Roser, excavada l'any 2003. La cripta es locali�a en l'Ermita del Roser d'Albaida, València. La cripta, construïda en els S.s XVIXVII, ocupa pràcticament tot el subsòl de l'ermita i va ser utili�ada com a lloc d'enterrament. Es tracta d'una nau amb volta que està dividida en dos espais: el vas nord, el més gran, i el vas sud. Els resultats que es presenten en aquest article corresponen parcialment al vas nord. La pavimentació de l'ermita al segle XIX, que va cobrir les embocadures de la cripta, va suposar la clausura definitiva de la mateixa, i, en conseqüència, l'oblit definitiu de la seva existència. PARAULES CLAU: Albaida, Cripta, Guerra carlina, Milícia Provincial, Soterrament. ABSTRACT The aim is to release the results of first archaeological intervention in the Roser's Crypt, excavated in 2003. The Roser's Crypt is located in Roser's hermitage in Albaida,Valencia. The crypt was built in c.XVI-XVII and it takes up almost all hermitage's subsoil. It was used like place to grave. Its structure is a vault which is divided in to two spaces: north site, the biggest one and the south site. The results presented in this report make reference to partial excavation of north site. Paving made in c. XIX concealed the crypt entrance, this meant its ultimate lock and consequently its ultimate oblivion. KEY WORDS: Albaida, Crypt, Carlina War, Provincial Militia, Grave. 196 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 R. Arévalo Castellanos A���������� � ������������ Amb la intenció de rehabilitar l’ermita del Roser, en novembre del 2002, l’Ajuntament d’Albaida, com a propietari i promotor d’aquesta obra, decideix sanejar l’edifici, demolint els murs del perímetre de l’ermita amb una màquina retroexcavadora. Aquesta desafortunada intervenció provocà la denúncia de diferents associacions locals a la Direcció General de Patrimoni Valencià, que parali�à cautelarment les obres. Com a conseqüència d’aquest fet es reali�aren sondejos arqueològics dins i fora de l'ermita. L’ermita del Roser pertany al terme municipal d’Albaida (València). Està emplaçada a les afores del casc antic d’Albaida, al nord d’aquest municipi. L’ermitori és d’una única nau de planta rectangular dividida en tres trams per dos arc apuntats -avui sols queden d’aquests arcs els basaments- i ocupa una superfície total de 158.01 m2 (fig.1). La cripta, descoberta en les excavacions de l’ermita, és de planta rectangular -3,85 m d’amplària, 11,20 m de llargària i una altura de 3,40 m- i ocupa pràcticament tot el subsòl de la nau de l’ermita. Aquesta estructura coincideix amb la mateixa orientació de l’ermita (NE - SW) i mostrava un bon estat de conservació. Aquesta construcció subterrània és una nau voltada formant un arc carpanell que descansa sobre els murs laterals, tot executat en carreus de pedra tosca, a diferència dels murs de tancament que són de maçoneria. Interiorment la cripta està dividida en dos vasos. El Vas Nord - 3,85 x 6,60 m - és on s’ha desenvolupat aquesta campanya d’excavació. En aquest vas s’obrin dos embocs de lloses de pedra. La primera embocadura és rectangular - 1,20 x 1 m -, situada al nord del vas i està formada per un marc conformat per quatre lloses de pedra calcària i per dues lloses de tanca; en canvi la segona boca, la situada al sud del vas, és més petita que l’anterior - 0,90 x0,90 m - i està executada en una sola llosa de pedra calcària que s’encasta en un marc de pedra, també conformat per quatre lloses, amb dos agafadors de ferro (fig.2). El Vas Sud -de 3,85 m d’ample per 4,60 m de llarg-, té un únic emboc, que és idèntic a la segona embocadura del Vas Nord. Aquest Vas és la prolongació de la mateixa construcció, separat per un mur de maçoneria. (fig. 3) El contingut dels Vasos ens revelava que havien estat utili�ats com a llocs d'enterraments. El Vas Nord mostrava, a simple vista, més densitat i una diferència clara amb el Vas Sud, on no apareixien enterraments en taüts. (Arévalo. R. 2003) (fig. 4) Fig. 1 . Locali�ació de l’Ermita del Roser d’Albaida, València. M���������� L’excavació en la cripta tenia com a objectiu general obtenir tota la informació possible tant de les restes arqueològiques i antropològiques, com de l’ element arquitectònic en sí. Els treballs d’excavació de la cripta d’aquesta fase van durar un mes, de l’1 al 31 de novembre del 2003. L’equip tècnic va estar format per dos arqueòlegs, un metge-forense que va fer l’estudi antropològic a més dos operaris, proporcionats per l’ajuntament d’Albaida. L’acumulació del Vas Nord mostrava, a simple vista, tres nivells. Un primer nivell format per restes humanes articulades i objectes associats a aquestes, que pertanyien a un grup de milícia. Un segon nivell integrat per caixes de fusta i restes humanes que pertanyien, probablement, a població civil i, un tercer nivell, format per un paquet d’enderrocs locali�at sota l’emboc nord del vas. L´estudi que ací es presenta és un treball incomplet, doncs ens centrem en el nivell format per un grup de milícia, quedant pendent d’excavació el nivell format per enterraments en taüts, l’estudi del immoble i l’excavació completa del Vas Sud. El que es pretén en aquest article és donar a conèixer els resultats obtinguts, en aquesta primera campanya d’excavació, relacionats, exclusivament, amb aquest grup homogeni exhumat. El grup de milícia és superposava al nivell de taüts, barrejant-se. Les restes humanes es trobaven, majoritàriament, en un estat molt deficient de conservació, fonamentalment per dos motius, tal i com s’especifica en l’informe antropològic,: “Per una banda per les filtracions d’aigua i, sobretot, per les sals minerals, les quals havien deteriorat greument les estructures òssies dels cossos més esqueletizats; i per altra, els fenòmens putrefactius habituals després de la mort havien patit un procés de dilatació en el temps molt notable, de forma que ens Episodi bél·lic de la Primera Guerra Carlina a Albaida 197 Fig. 2 . Planta de l’ermita i de la cripta. Àrea d’actuació. Fig. 3. Vista interior de la nau de l’ermita en el transcurs de l’excavació, amb les tres embocadures de la cripta. Fig. 4. Vista interior de la cripta. Mur nord de tancament de la cripta i l’emboc nord del Vas Nord. hem trobat amb cossos humans encara no esqueleti�ats” (Gómez Bellard, 2010). l’excavació, i circular per l’interior de la cripta sense alterar el registre arqueològic, accedint de manera còmoda i ràpida a tota la seqüència estratigràfica.(fig. 5) Per la disposició del registre arqueològic, pràcticament amuntonat en la meitat sud del vas, la primera fase del treball va consistir en muntar una estructura formada per taulons de fusta mòbils que es sustentaven en quatre perfils metàl·lics agafats als murs laterals de la cripta. Açò ens va permetre pujar o baixar els taulons i moure’ls en hori�ontal, segons les necessitats de El procediment d’excavació es reali�à per mitjà de l’establiment d’unitats estratigràfiques (UE’s), d’acord amb el mètode Harris amb certes excepcions. Consideràvem UE’s els individus complets o els que presentaven més parts anatòmiques articulades. Pel tipus de dipòsit que mostrava el jaciment- la mala pre- 198 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 R. Arévalo Castellanos Fig. 6. Planta general de totes les UE’s, UA’s i objectes excavats. les unitats anatòmiques a les Unitats Estratigràfiques. Aquests dos tipus d’unitats presentaven objectes, als quals també es vam donar una numeració diferent i correlativa, per a després, mitjançant el dibuix veure si es podien associar a alguna UE concreta. L’enregistrament i la documentació de les UE’s, les UA’s i els objectes es reali�à alçant la planimetria de cada un dels esquelets, de cada unitat anatòmica i dels objectes (Arévalo, R. i March, J., 2004). Fig. 5. Rebliment que presentava la meitad sud del Vas Nord. servació dels esquelets i la superposició dels mateixosvàrem designar amb UA (unitat anatòmica) gran quantitat de parts anatòmiques, amb una numeració correlativa i independent de les UE’s, perquè consideràvem que no tenien l’entitat suficient per a considerar-les UE, amb la finalitat de reconstruir i completar després, ja en el dibuix, el nombre d’individus total allí dipositats i comprovar si es podien associar D’aquest estudi s’exclouen les UE’s i UA’s no relacionades amb els resultats que presentem. Per les característiques de descomposició dels cossos dipositats en un medi buit i deixats caure sobre taüts, molt afectats per la humitat que presentava la càmera funerària, es superposaren UE’s que pertanyien al segon nivell d’inhumacions en taüts, nivell que encara està per excavar i que esperem que en un futur, no gaire llunyà, es puga continuar l’estudi per poder concloure aquest treball (fig. 6). Episodi bél·lic de la Primera Guerra Carlina a Albaida 199 Fig. 7. Plànol de planta de les UU.EE. D��������� �� ��� ��������� � �� ������� ����� ����� El conjunt excavat és un grup homogeni que forma part d’un soterrament col·lectiu, en el que els cossos s’han descompost en un medi buit. Els cossos s’havien dipositat per l’embocadura sud, a més d’una posterior recol·locació des de dins del vas. Els esquelets presentaven diferents posicions anatòmiques: -Tres cossos dipositats en decúbit supí (UE1004, UE1009, UE1018). -Vuit cossos en decúbit prono (UE1006, UE1007, UE1008, UE1011, UE1014, UE1016, UE1017, UE1020). -I dos en decúbit lateral dret (UE1005, UE1015) (fig. 7). Les unitats anatòmiques també mostraven posicions anatòmiques distintes. Es registren trenta-una unitats anatòmiques: -Tre�e cranis (UA1-associat a un fragment de plom-, UA2, UA3, UA4, UA12, UA15, UA17, UA24, UA25, UA26, UA28, UA29, UA32). -Sis fragments de crani (UA20, UA21, UA22, UA30, UA33, UA34). -Un braç dret complet posterior (UA6). -Un braç esquerre complet lateral (UA7). -Un radi i un cúbit posteriors amb algun metacarpià (UA8). -Un húmer i radi i vertebres drets (UA18). -Vertebres toràciques, un coxal i un fèmur (parcial) anteriors (UA13). -Una tíbia i peroné d’una cama dreta anteriors (UA5). -Un fèmur i coxal drets posteriors (UA10). -Una tíbia i peroné amb calcani de la cama dreta laterals (UA16). -Dos coxals i fèmurs laterals (UA19). -Un fragment d’húmer esquerre (UA32). -Un húmer i omòplat esquerre (UA27). -Els fèmurs dret i esquerre posteriors (UA31) (fig. 8). En quant als objectes relacionats amb aquest grup registrem nombrosos fragments de cuiro negre, fragments de teles, objectes metàl·lics, majoritàriament de llautó, i fragments de corda. 200 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 R. Arévalo Castellanos Fig. 8. Plànol de planta de les UA’s i dels objectes. Un segon conjunt compost per una placa de llautó de forma campaniforme, gravada amb un escut coronat amb la corona reial i dos d’ajustadors similars al descrit en el primer conjunt (nº 043). Un dels ajustadors està unit a una plaqueta circular o rosetón -30 mm- de llautó, també gravada amb una flor de Lis i una visera. I el tercer i quart conjunt conformats per una base circular i una visera, similars a les descrites en el primer conjunt (nº 015 i nº 064) (fig. 9). Fig. 9. Objecte nº43. Conjunt format per frontalera, carrilleras, rosetón i visera. Es recuperen quatre conjunts d’objectes associats. Un primer conjunt format per una base circular -200 mm- i una visera en forma de lluna creixent de cuiro negre, un fragment de tela i un ajustador o Carrillera (nº 060), que es tracta d’una peça de tela rígida rectangular en forma de peix amb escames de llautó -220 mm de longitud-. Es comptabili�en un total de divuit bases circulars de cuiro negre no associades a cap altre objecte (nos: 002, 005, 007, 011, 012, 018, 024, 025, 026, 027, 028, 037, 039, 040, 045, 063, 065 i 067). Cinc viseres (nos: 006, 010, 022, 056 i 057-aquesta última associada a tela i a una plaqueta de llautó rectangular -30 mm d’ampla i 60 mm de llarga- rematada en un costat en triangle i gravada en la part superior-). Documentem tres carteres o cartutxeres amb solapa de cuiro negre -160 mm d’altura, 220 mm de longitud i 60 mm d’amplària- (nos: 013, 016 i 030) i nombrosos conjunts de fragments indeterminats de cuiro negre (nos: 004, 008, 009, 014, 017, 019, 020, 031, 034, 035, 036, 038, 054) (fig.10). També registrem dos ajus- Episodi bél·lic de la Primera Guerra Carlina a Albaida Fig. 10. Cartutxera in situ. 201 Fig. 11. UE1009 associada al conjunt d’objectes nos: 13,14,32 i 43. Fig. 12. Insígnia dels granaders. Objecte nº50. tadors (nos: 053, 066) i altres dos fragments més (nos: 029, 044). Els objectes trobats de llautó són: -Una placa o frontalera similar a la descrita abans (nº 042). -Una plaqueta rectangular rematada en un costat en forma triangular amb punta roma -30 mm d’amplària i 60 mm de llargària- i gravada en la cara superior amb la graduació del rang militar, associada a un fragment de tela (nº 041). -Una plaqueta circular -30 mm- gravada en la cara superior igual a l’anteriorment descrita (nº 048). -Una plaqueta circular o rosetón de les mateixes dimensions però gravada amb una granada encesa (nº 050). -Una Charretera -peça circular de llautó de 70 mm de diàmetre sobre la que hi ha una plaqueta rectangular de 65 mm de llarg i 35 mm d’ampla gravada en la cara superior amb el rang militar -. La Charretera formava part de l’uniforme militar i es col·locava al muscle. -Un fragment de sivella. -Un botó -13 mm-. -Una creu de Caravaca. Fig. 13. Bocamànega amb botonera . Objecte nº46. -Un fragment de paper imprés -20 mm- (nº 58). -I objectes metàl·lics indeterminats (nos: 051, 052). A més dels fragments de tela (nos: 021, 047), que no estan directament associats a les restes òssies. També es recuperen fragments de corda (nº 055) i alguns d’ells associats als cossos (fig. 11). No totes les unitats anatòmiques han pogut relacionar-se directament a UE’s concretes. Dels tre�e cranis identificats com a unitats anatòmiques podem associar-ne vuit a vuit UE’s concretes (UE1004 amb UA27; la UE1005 amb UA2; la UE1006 amb UA28; la UE1007 amb la UA4; la UE1011 amb la UA26; la UE1015 amb la UA12; UE1017 amb la UA1 i la UE1020 amb la UA30). De la resta de les UA’s, sols vuit podem relacionar-les a UE’s concretes: La UE1011 amb la UA6; La UE1014 amb la UA18; La UE 1015 amb la UA16; La UE1016 amb la UA31 i la UA8; la UE1017 amb la UA5 i la UA19; i , finalment, la UE1020 amb la UA26. 202 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 R. Arévalo Castellanos Les UE’s que s’han pogut relacionar amb els objectes són: els objectes nos: 1, 50 i 51 amb la UE1004; l’objecte nº 44 relacionat amb la UE1007; els objectes nos: 36, 15 i 69 amb la UE1008; els nos: 13, 14, 32 i 43 amb la UE1009; l’objecte nº 46 amb la UE 1015; el nº 2 amb la UE1016; i finalment el nº 24 amb la UE1020 (fig. 12). Les teles documentades es corresponen amb restes d’indumentària militar. Les insígnies i la resta d’ objectes són allò que ens ha permés identificar les teles com a uniforme de milícia, ja que la mala conservació dels fragments de la roba impossibilitava reconèixerlos. Degut a açò, no hem pogut extraure informació sobre el model d’uniforme. Sols destacar alguns adorns associats a un húmer (UA32) i una botonera en una bocamànega (Objecte nº 46) (fig. 13). Es important ressenyar l’absència absoluta de calçat, per la qual cosa deduïm que varen ser aprofitats abans d’inhumar els cossos a l’interior de la Cripta. Realment de la indumentària militar, el calçat, és l’única part reaprofitable per a un ús quotidià, ja que la resta d’ objectes eren clarament identificables amb la milícia. El nombre d’individus és difícil de concretar per l’estat deficient en el que es trobaven les restes òssies, però si podem estimar una xifra entre els 17 individus clarament identificats en el treball antropològic, i les 21 bases de cuiro negre que corresponen amb el barret militar. Sempre amb la cautela que és podrien haver llançat dins la cripta altres barrets militars que no corresponguessin amb els que estan allí soterrats. El conjunt de peces recuperades ens ha permés identificar aquest grup, fonamentalment, per les tres frontaleres o plaques regimentals, en les que s’indica a quin regiment pertanyien: Regiment de Milícies Provincials de León nº 7. La frontalera era una peça de llautó que decorava la part davantera del morrión -barret de la milícia-, en la que sota l’escut de les armes reials figurava el nom del Regiment. Aquest barret era rígid amb visera i podia tenir forma cilíndrica o acampanada. Dels laterals dels morrions es subjectaven dues carrilleras -ajustadors del barret que permetien mantenir subjecte el barret al cap del soldat-. Els ajustadors recuperats (en total 3 parells) tenen una base de tela rígida i estan decorats amb escames de llautó en forma de peix. Aquesta subjecció arrencava d’una xapeta circular –rosetón- que es corresponia amb la insígnia de la Companyia a la qual pertanyia el soldat. Per tant ens trobem amb un conjunt de militars dels quals l'informe antropològic revela que "...encara que no s'ha acabat l'exhumació d'aquests cossos, fins al moment s'ha pogut determinar la presència d'un total Fig. 14. UE1006. d'almenys 17 subjectes. Tots ells presenten dos caràcters comuns: el sexe-tots són homes- i l'edat-tots excepte un-, tenen entre 17 i 21 anys i morts en un període de temps molt curt. Resulta evident, per tant, que es tracta d'un grup homogeni de militars pertanyents a un mateix regiment, tal vegada comandats pel subjecte de més edat - uns 30 anys -, portador d'un uniforme més ornamentat." (Gómez Bellard, 2010). La UE1006 és l’esquelet que correspon amb un home entre 30 i 45 any amb una estatura aproximada de 165cm, descrit en l’ informe antropològic (fig. 14). En quant a la causa de la mort l’informe antropològic diu: "Però alguns detalls fan pensar no només en una mort pràcticament simultània, sinó en una mort violenta. Així, s'aprecien lesions per arma blanca de gran grandària -possiblement un sabre- en la columna vertebral- d'un dels uniformats. Així, es reconeix una bala de plom a l'interior d'un crani que desgraciadament no s'ha pogut reconstruir pel seu pèssim estat de conservació. Així, es registren diversos traumatismes toràcics en altres dos individus”. (Gómez Bellard, 2010) L’esquelet identificat com la UE1020 és el que presenta un ferida per arma blanca “...una primera vertebra lumbar que presenta en la seva cara inferior una esquerda amb trajectòria de darrere cap a davant...” .(Gómez Bellard, 2010) (fig. 15). A����� ��������� ����� �� ������� ����������. Es designa com a Milícia Provincial “als cossos de reserva de l'arma d’ infanteria, que van subsistir des del segle XVI fins a 1867. Les companyies havien de formar-se en els llocs de cada partit, conformement al seu veïnat pel repartiment entre la població masculina de vint a quaranta anys, preferentment els que estigueren menys ocupats en el Episodi bél·lic de la Primera Guerra Carlina a Albaida 203 Fig. 15. UE1020. cultiu de la seua hisenda i solters. Totes les classes d'aquests regiments percebien iguals sous que els que tenien les ocupacions equivalents en el cos d’ infanteria, sempre que es reunien o eren mobili�ats. En situació normal de província només percebien sou el sergent major i els dos ajudants. Els regiments devien reunir-se tres dies al trimestre per a entrenar-se en el maneig de les armes”. (López Muñiz). Fig. 16. Carta manuscrita a la reina regent MªCristina sol. licitant la condecoració de sanfernado-condecoració militar-. En aquesta carta al.ludeix a las jornadas d’Albaida.. Les milícies provincials es mobili�aven en moments de conflicte bèl·lic. Era una espècie de reserva de l’exèrcit professional i una manera barata, per a l’Estat, de tenir tropes sense tenir que pagar res, excepte quan estaven en actiu. Fou Felip V qui crea els primers 33 Regiments de Milícia Provincial. Carles III, en novembre de l’any 1766, augmenta el número de Regiments a 43, suprimint-ne 5 i creant-ne 14 nous. Van haver moltes transformacions al llarg del segle XIX fins a seva desaparició; no obstant, una de les més importants va ser en l’any 1841 quan es van augmentar fins a 50 el número de regiments. Aquesta nova reforma obligava a que les milícies foren integrades pels soldats d’infanteria que després de complir el servici actiu en l’exèrcit regular havien de prestar tres any més de servici actiu en les files dels batallons provincials de la seva demarcació. La majoria de Regiments estaven formats per dos Batallons manats per un coronel, un capità ajudant i un tinent ajudant. Cada batalló estava format per vuit companyies, sis eren de fusillers -el distintiu era la flor de lis-, una companyia de granaders -el distintiu era la granada encesa- i altra de caçadors -el distintiu era una corneta-. El nombre de soldats per companyia no podia ser inferior a 52 soldats en temps de pau, xifra que variava en moment de conflicte -en períodes de guerra podien oscil·lar entre 90 i 120 soldats-. (Gómez, M.1997) Fig. 17. Full de servicis prestats per d.Pedro hidalgo a l’exercit. C���������������� ��������� �� ��� ��������� El Regiment de Milícia Provincial de León Nº 7 va estar guarnit a Castelló de la Plana en juny de l’any 1836 per motiu de la primera Guerra Carlina (Pardo Camacho). Per la qual cosa no és estrany que un batalló d’aquest regiment es desplaçara cap al nord d’Alacant per a sufocar als facciosos d’aquesta àrea. - Albaida pertanyia, en aquell moment, a la província d’Alacant-. Desconeguem la quantitat exacta d’homes desplaçats, però pel nombre d’ oficials, que la informació arxivista ens ha proporcionat, era com a mínim un batalló. La consulta a la documentació historicomilitar -Arxiu Militar General de Segovia- ens ha aportat da- 204 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 R. Arévalo Castellanos des concretes sobre aquest episodi bèl·lic, al qual els documents consultats anomenen “las Jornadas de Albaida” del 25 de Juliol de 1836. En els documents identifiquem el nom de tres oficials militars que varen intervindré en aquesta acció bèl·lica: D. Pedro Antonio Hidalgo, en eixe moment era Coronel d’Infanteria, el qual va ser ferit en aquest episodi; el Capità de caçadors, D. Bernardo Álvarez Vega; i, per últim, el Coronel D. Gonzalo de Cánovas que va morir en aquestes jornades bèl·liques. Aquest últim podríem identificar-lo amb l’individu de més edat documentat en l’excavació (fig. 16-17). Els resultats presentats en aquest article són sols una part d’un treball iniciat dins la cripta del Roser, que encara està inconclús. La cripta ha estat utili�ada sempre com a recinte funerari. Els resultats mostren sols una part de la informació total que ens pot proporcionar concloure l’estudi total de la resta de troballes que hi ha depositades en els Vasos nord i sud, que abraçaria una cronologia des dels segles XVI fins al XIX. D. Gonzalo de Cánovas era el coronel que va dirigir l’acció bèl·lica ocorreguda al municipi d’Albaida, que li va costar la vida. Sent soterrat a la cripta del Roser amb els vint soldats que varen caure en aquesta acció. Desconeguem si la inhumació en la cripta es va fer per haver-se produït l’acció bèl·lica prop de les immediacions de l’ermita o va haver una intenció clara de soterrar-los en un recinte de culte. -Monografies: – ARCHIVO GENERAL MILITAR DE SEGOVIA. Hoja de Servicio del Teniente Coronel de Infanteria D. Bernardo Álvarez Vega.1836. – ARCHIVO GENERAL MILITAR DE SEGOVIA. Hoja de Servicio de Coronel Pedro Antonio Hidalgo.1938 – ARÉVALO, R. Memòria arqueològica de l’ermita del Roser d’Albaida. 2003. – ARÉVALO, R. i MARCH ESTRADA, J . Informe preliminar. Cripta de la ermita del Roser. 2004. – ARÉVALO, R , MARCH ESTRADA, J. Memoria de la cripta de l’ermita del Roser de Albaida. 2010 – BUENO, JOSE Mª. El ejército y la armada. Uniformidad, armamento y equipo. Divisas. Pág. 35. – BURDIEL, ISABEL. Isabel II. Una biografia(18301904). Cap. I: La regència de María Cristina de Borbón: La reina nina y la ruptura liberal. Págs 25-74. 2011 – CLONARD, CONDE DE. Historia Orgànica de las Armas de Infanteria y Caballeria españolas desde la creación del ejército permanente hasta el dia. Madrid 1856. Tomo VII, Cap. XXV (págs, 252 i.293 -297). – ESTADO MILITAR DE ESPAÑA. Regimientos de Milicias Provinciales.1836. En la imprenta Real. – GIMÈNEZ GONZÁLEZ, MANUEL. El Ejército y la Armada, 1862. Ministerio de Defensa.1982. – GÓMEZ BELLARD, F. Informe Preliminar de l’estudio antropológico de la cripta del Roser. Dins de l’informe preliminar arqueològic. 2004. –GÓMEZ BELLARD, F. Los restos humanos. La cripta de l’ermita del Roser. 2010. Dins de la memòria arqueològica 2010. – GÓMEZ RUIZ, MANUEL. El Estado Militar gráfico de 1791. Madrid. Ministerio de Defensa. Secretaria general técnica 1997. Ed. III. –GRUPO EDETANIA. El País Valenciano en la época contemporània. Una aproximación histórica. ECIR, 1991. – LÒPEZ MUÑIZ. Diccionario enciclopédico de la guerra. Museu de Historia Militar de Valencia. Tomo 9, pàg. 620. – NORTH RENÉ. Uniformes militares 1686-1918. Museo de Historia Militar de Valencia. – OÑATE ALGUERÓ, PALOMA. Servir al Rey: la Milicia Provincial (1734-1846). Ministerio de Defensa. C������������� ������ El nostre treball dóna llum a un episodi violent, extrordinari, ocorregut a Albaida. Els soldats exhumats pertanyen a les milícies provincials, i sabem que la mort d’aquest grup de milícia, és com a conseqüència d’un enfrontament bèl·lic. Testimoniem que hi ha un individu mort per arma blanca, a més recuperem un fragment de plom dins d’ un crani, malgrat açò no podem afirmar la causa general de la mort d’aquests soldats. El fet de ser una excavació parcial del Vas Nord i, no havent arribat al nivell de circulació de la Cripta, ens fa mantenir -per a ser rigorosos- un dubte raonable sobre les causes de la mort fins que no finali�e l’excavació. No obstant, podem dir que, probablement, la causa de la majoria de les morts fóra per arma de foc. El soterrament d’aquests soldats va ser l’última vegada en la que s’utili�ava el Vas Nord com a recinte funerari. Una de les últimes reformes de l’ermita –a finals del s.XIX i/o inici del XX- va consistir en pavimentar la nau. Aquesta reforma va tapar les embocadures de la cripta, la qual cosa va suposar l’oblit definitiu en la memòria col·lectiva de l’existència de la cripta. (Arévalo, R. 2003) Les troballes recuperades d’aquesta primera campanya d’excavació han tret a la llum un episodi violent emmarcat dintre de la guerra civil coneguda com la Primera Guerra Carlina. B����������� Episodi bél·lic de la Primera Guerra Carlina a Albaida – PASTOR I TORREGROSA, JOSÉ. Breve descripción històrica, religiosa i tpogràfica de la Villa d’Albaida. 1880. 205 -Articles: – PARDO CAMACHO, RICARDO. Un siglo de presencia militar en nuestra provincia (1833-1936). Publicat h�p// www.aulamilitar.com ACTIVIDADES DEL SERVICIO MUNICIPAL DE ARQUEOLOGÍA DE BURRIANA: EXCAVACIONES ARQUEOLÓGICAS 2005 – 2010 JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT - JOSEP BENEDITO NUEZ RESUMEN En este artículo pretendemos resumir la labor del servicio municipal de arqueología de Burriana desde su creación en el año 2005. Nos centraremos en las excavaciones arqueológicas desarrolladas en la torre medieval de Carabona, el yacimiento iberoromano de Torre d’Onda, el solar de la Terraza Payá, la villa romana de Sant Gregori, el entorno del ábside del Salvador, el yacimiento musulmán del Palau y el solar de la nueva casa Abadía. Todas estas intervenciones han aportado datos nuevos que sin duda van a cambiar aspectos fundamentales de la delimitación espacial y cronológica de unos yacimientos que no habían sido excavados desde los años 90 como Sant Gregori o Torre d’Onda. PALABRAS CLAVE: Arqueología, Burriana, Excavaciones, Medieval, Romano, Ibero. ABSTRACT We intend to set out very briefly the work of the municipal Burriana archeology since its inception at the end of 2005, therefore we focus on the archaeological excavations carried out during this period that relate to: Archaeological surveys in Carabona medieval tower, in the Ibero-Roman site of Torre d’Onda, in the modern archeological site of Terraza Payá and the Roman villa of Sant Gregori. Archaeological excavations of the surroundings of the apse del Salvador, Palau Muslim site and the new Casa Abadía. All these areas have provided new data that will undoubtedly change fundamental aspects of spatial and chronological boundaries of many archeological sites that had not been excavated since the 90’s as San Gregori or Torre d’Onda, to which the findings add new elements unpublished sites as Carabona or Casa Abadía. KEY WORDS: Archeology, Burriana, Excavations, Medieval, Roman Age, Iberian Age. 208 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 La plaza de arqueólogo municipal de Burriana se creó el pasado año 2005, desde entonces el servicio municipal de arqueología se encarga de supervisar y desarrollar las investigaciones arqueológicas que se realizan en el muncipio. En este artículo no vamos a describir las tareas burocráticas o trámites que dicho servicio lleva a cabo, sino que nos centraremos en describir las excavaciones arqueológicas que ha promovido dicho servicio desde que se inauguró. Tampoco describiremos los resultados de los trabajos que han realizado otros arqueólogos en el término municipal, a los que por otra parte animamos a publicarlos. S������ ������������� �� C������� Al suroeste de Burriana, junto al Camí del Palmeral y el Camí Vell de València, lindando con la alqueria del Baró, se levanta la torre de Carabona. Tiene planta rectangular de 11 x 6 x 9 m de altura. En su fachada principal se abre una puerta dovelada de medio punto y esquinas de sillería, el resto son lienzos de mampostería de mortero. En el siglo XVIII en el paramento norte de la torre se adosaron cuatro viviendas, un cercado de mampostería y otros edificios contiguos. Carabona aparece citada en el documento de donación de 1219 con el nombre de Alberg y con siete alquerías bajo su jurisdicción. En 1233 se hace otra donación a la orden de San Jorge del Hospital hasta el año 1400, cuando pasó a la Orden de Montesa. En el siglo XVI Carabona fue de Martín de Viciana y Sancho de Cardona. En el listado vecinal de 1755 leemos: “(…) La alquería de Carabona (…) era (...) de los Padres del Remedio de Valencia (...) hoy es de la (...) Baronesa de Andilla (…)” (AA. VV., 2000). Hoy en día es propiedad del Ayuntamiento de Burriana. En el año 2002 del arquitecto F. Taberner llevó a cabo una consolidación de la torre, con todo, el resto de la arquitectura permanece en estado ruinoso. Las referencias arqueológicas que existen sobre Carabona son escasas, sobre todo se trata de citas de principios del siglo XX sobre la aparición de cerámica ibérica en las parcelas colindantes y en las extracciones de tierra llevadas a cabo para la obra de la autopista AP-7. En el verano de 2006 se realizaron tres sondeos arqueológicos, aunque solo en el tercero de ellos aparecieron restos medievales. Las reducidas dimensiones del sondeo no permiten concretar si un nivel con abundante cal localizado en el extremo noroeste corresponde a un suelo. En este sondeo se recuperaron los materiales más antiguos, de cronología ibérica, andalusí y bajo medieval; todos son escasos y muy fragmentados, con la excepción de los de época moderna. J. M. Melchor Montserrat, J. Benedito Nuez A partir de los siglos XV y XVI se ha registrado una mayor cantidad de materiales -sobre todo ladrillos, mortero, piedras desbastadas, esquirlas, etc. Respecto a los materiales del siglo XVIII son abundantes las jofainas, escudillas, cazuelas, orzas, cántaros, etc. En el siglo XIX a través del estudio de los restos materiales se puede hablar de una nueva reocupación del lugar. En el sondeo número 2 se han encontrado tres estructuras arrasadas en la segunda mitad del XIX, pero que fue imposible datar debido a la falta de materiales. Quizá debamos valorar la posibilidad de que en la zona próxima existiera un yacimiento de época iberoromana, conformado en lo alto de un pequeño montículo que destacaría sobre la Plana de Burriana. Durante el periodo hispanomusulmán este enclave fue reocupado, para en época cristiana pasar a ser un señorío, tal y como sucede en otros asentamientos del término municipal. Desde entonces su ocupación será continuada, teniendo lugar la construcción de varios edificios a lo largo de los siglos XV y XVI y entre ellos la Torre de Carabona. En el siglo XIX se arrasó el despoblado con el objeto de obtener una mayor superficie apta para el cultivo de viñedos y posteriormente de naranjos, rumbo que también sufrirían otros enclaves arqueológicos de Burriana con la excepción de la parte central de Vinarragell y del yacimiento del Palau. S������ ������������� �� �� T������ P��� En julio y agosto del año 2006 se realizaron tres sondeos manuales en el solar de la manzana de las calles Sant Vicent, El Raval, San Josep y Marededéu del Roser, conocido en la actualidad como “Terraza Payá”. Este espacio se halla delimitado por muros de mampostería de tierra de los siglos XVIII y XIX y según fuentes orales existía la posibilidad de encontrar enterramientos. La conquista cristiana de Burriana se produjo en 1233, aunque mantendría el urbanismo y territorio anterior. Los documentos confirman que en la plaza Mayor y en el Portal de València había una importante actividad comercial desde época andalusí. Según afirma Vicent Forner, erudito burrianense de principios del siglo XX, quien consultó los libros de Sacramentos en el Archivo Parroquial del año 1569 al 1598. En ellos aparece citado lo raval de Valetia o Arraval de Valentia y en algunos casos hay referencias a casas con corrales, huertos y árboles plantados en su parte trasera que lindaban con la muralla y con el camino de Valencia. En la zona había también un pozo público, callejones y la acequia medieval de l’Ull de la Vila, cuya fecha más antigua conocida es de 1534 (Forner, 1922). Actividades del Servicio Municipal de Arqueología de Burriana: excavaciones arqueológicas 2005 – 2010 209 Fig. 1 . Sondeo 2 de la excavación arqueológica en Carabona. Fig. 2. Cimentaciones medievales en el sondeo 3 de la Terraza Payá. Los resultados de la intervención indican que se trata de una zona abierta dedicada a la agricultura y compartimentada por muros con cimientos de bolos trabados con tierra y alzado posiblemente de tapial. A partir del estudio de las cerámicas aparecidas en la excavación, durante los siglos XVII y XVIII una parte de este ambiente se dedicó a viviendas. También se constata la presencia fuera de las murallas de unas zonas de vertidos, con abundantes materiales cerámicos y constructivos. El material cerámico es sobre todo medieval. S������ �� T���� �’O��� Como conclusión, pensamos que el desarrollo urbano de esta zona se hallaría influenciado por la proximidad de una plaza abierta, el Pla, junto al portal de València que se hallaría retranqueado y asociado a una barbacana, baluarte y foso, delimitado por el camino “del Abrevadero”, la acequia de l’Ull de la Vila y el pozo. La totalidad de estos elementos se conocen desde el siglo XVI. Este ambiente extramuros de Burriana desde la época hispanomusulmana fue utilizado como vertedero, hasta que en el siglo XVI se combina con usos agrícolas y pastoriles. A partir de este momento tuvo lugar un proceso de crecimiento urbanístico, con la construcción de unas cuarenta casas en el momento de mayor expansión de este arrabal entre los siglos XVI y XVII, y terminó por ser englobado dentro del casco urbano a mediados del siglo XIX. Se rellenó el foso de la muralla y se alinearon las calles de Sant Vicent, San Josep y del Roser que acabaron por fosilizar un espacio interior abierto de antiguos corrales y huerta. En 1938, según el Libro de Actas del Ayuntamiento de Burriana, se construyó un refugio antiaéreo y en la segunda mitad del siglo XX se utilizó como cine de verano hasta convertirse en aparcamiento municipal. Durante los meses de junio y julio de 2007 se llevó a cabo una intervención en los viales públicos de las calles Senda de Torre d’Onda, Mar Cantàbric, Sènia de Berlus y Bernat Artola, en un entorno de parcelas de huertos y viviendas de finales del siglo XIX y XX. El poblado marítimo aparece citado en 1564 por Martí de Viciana: “(...) junto a la mar un alto que nombramos el Cabeçol, por otro nombre, el Cargador de Onda, en el parage del que ay en el mar cierta hondura que le nombran a la Olla, donde navios muy gruesos surgen junto a tierra, y en este Cabecol aun ay vestigios de edificios que en otro tiempo fueron para el efecto de cargador (...)” (Viciana, 1979). Las referencias a la aparición de restos arqueológicos se inician con C. Sarthou en 1913, M. Peris en 1915, M. Peris y F. Roca en 1931. En 1964 y 1965 T. Utrilla hizo una nueva síntesis de los descubrimientos. En 1973 N. Mesado elaboró un resumen actualizado del yacimiento (Melchor, 2004). Desde entonces se han redactado varias publicaciones, siendo la más completa la de F. Arasa, que hace una actualización de los descubrimientos donde publica las importaciones itálicas (Arasa, 2002). En un sondeo excavado por N. Mesado en un solar situado enfrente del Camí de la Serratella, documentó un muro paralelo a la costa de un espesor que varía de 50 a 95 cm y una altura de 160 cm, y que según el autor se levantó para proteger el poblado. El asentamiento se articularía en torno a dos o tres calles paralelas con habitaciones de reducidas dimensiones y debió formarse en la segunda mitad del siglo II, alcanzando el momento de mayor esplendor en el inicio del I a.C. (Arasa, 2002). Arasa y Mesado hablan de una ocupación corta, con una importante actividad comercial y un abandono repentino que se relaciona con las guerras entre Pompeyo y Sertorio. N. Mesado (Mesado, 2004) concluye que yacimiento tendría un trazado 210 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. M. Melchor Montserrat, J. Benedito Nuez urbanístico de planta hipodámica y por primera vez hace referencia a las cerámicas hechas a mano del Hierro antiguo. F. Arasa en 2002 publicó una nueva recopilación sobre el yacimiento de Torre d’Onda (Arasa, 2002), donde además de centrarse en el estudio del material cerámico, delimita una superficie de forma trapezoidal con restos de unas 3 ha, que tendría un eje de 200 m al sur y otro de 170 m al este. En el año 2007 el nivel más antiguo apareció en los sondeos núm. 1 y 4, y se vinculó a un depósito con escasa cerámica a mano y a torno lento, que aparecía asociada a niveles de tierra arenosa rojiza o grisácea. La única estructura documentada correspondía a una cimentación de dos hiladas paralelas de bolos y cantos rodados de escasamente 30 cm de altura que estaban recubiertas por una fina capa de gravilla asentada directamente sobre el estrato fosilífero o pinyó. Este nivel estaba arrasado por la acción de fosas que aparecieron rellenadas de cerámica ibérica, sobre todo grandes recipientes y cerámica campaniense. Los materiales ibéricos también aparecieron en el sondeo núm. 9, pero esta vez mezclados con ánforas púnicas y greco-itálicas. El segundo horizonte cultural se relaciona con una gran plataforma rectangular construida en el centro del asentamiento, que contaría con una fosa perimetral rellenada con gravas quizá para formar parte de la base del muro ataludado limítrofe del yacimiento, la unidad 1007, y con una serie de accesos que desde el exterior darían a un gran recinto. El estrato fosilífero fue rebajado y nivelado en algunos casos para utilizarlo como superficie habitable, según se observa en la zanja de cimentación de la unidad 1007. Esta estructura había sido clasificada como muro defensivo en las excavaciones de Mesado. Respecto al análisis de la fauna, los huesos recuperados en la fosa descrita con la unidad 1019 corresponden sobre todo a bóvido y jabalí. El asentamiento sirvió de cantera de las villae localizadas más próximas como la Regenta, el Palau o Sant Gregori. Durante los trabajos también se registró cerámica de cocina africana y de paredes finas del siglo I. Por otro lado, entre los siglos XIV al XVI se utilizó para el desembarco de mercancías o vigilancia, pues el puerto medieval de Burriana se encontraba al norte, antes de la desecación de l’Olla en el siglo XVII. En el plano de Sarthou, de aproximadamente 1913, y en los distintos documentos gráficos del siglo XVII se puede observar la desaparición de la pequeña ensenada o laguna que aparece fosilizada en el mapa de suelos. De manera que l’Olla no estaría frente a Torre d’Onda, si no al sur, tratándose de un lugar más Fig. 3. Interior del recinto del yacimiento de Torre d’Onda, con muro limítrofe al fondo. idóneo para el control de la zona más cercana a tierra firme, tras cruzar una franja de marjal. La gran transformación que sufrió el entorno, además del retroceso o avance de las aguas del mar, se dio entre 1913 y 1938, momento en que se niveló el terreno, se alineó la senda de Torre d’Onda y los canales de desecación que circundaban el yacimiento. Entre 1970 y 1980 tuvo lugar la urbanización de zona. La escasez de cerámica a mano documentada durante los trabajos y los pocos indicios de estructuras descubiertas, no nos permiten concretar la existencia de un asentamiento entre los siglos VII o VI a.C. Con todo, los habitantes de los yacimientos situados en las inmediaciones como el Solaig, Sant Antoni, la Vilavella, etc. pensamos que podrían acercarse a Torre d’Onda para realizar intercambios comerciales puntuales y practicar la pesca. El nivel más importante es de época ibérica, momento en que se documenta la mayor cantidad de material cerámico del II a.C., en un contexto de arrasamiento de las estructuras y niveles previos. También se ha constatado la existencia de material ibero y púnico del IV y III a.C. Respecto al material romano el más abundante es el fechado en el I a.C. La victoria romana en la Segunda Guerra Púnica supuso el incremento del comercio costero en toda la costa mediterránea y de forma indirecta también en Torre d’Onda. La supremacía de los romanos en el Mediterráneo occidental motivó que las estructuras defensivas y estratégicas pasaran a un segundo plano, por lo que probablemente pudo construirse un asentamiento en este enclave para suministrar mercancías a la zona de Xilxes, Vall d’Uixó y Onda. Los puntos de desembarque más cercanos están en Els Estanys de Almenara, en Oropesa la Vella y Torre la Sal. Actividades del Servicio Municipal de Arqueología de Burriana: excavaciones arqueológicas 2005 – 2010 211 S������ ������������� �� �� P����. Z��� ������� La intervención arqueológica se desarrolló en el año 2007 en la zona inmediata a la carretera de Vilareal, con motivo de la redacción del proyecto de Paso inferior en la Ronda de Burriana. Después de varios años de investigación en el yacimiento, se constatado la existencia de una ocupación vertebrada alrededor del riu Sec y sus barrancos, junto al antiguo camino de Vila-real. Los niveles más antiguos se relacionan con un hábitat neolítico que llegaría hasta los momentos iniciales de la Edad del Bronce, una necrópolis ibérica del IV al II a.C., un hábitat romano del I al IV y la alquería andalusí de Beniham, de los siglos IX o X, conocida como Palau o Palamarinar hasta el siglo XVI. Los primeros estudios fueron realizados por Mesado durante su época de estudiante y estaban basados en trabajos en los que participó junto a T. Utrilla (Utrilla, 1965). La zona fue objeto de una prospección arqueológica en el año 1993, actuación que permitió documentar cinco inhumaciones que habían sido destruidas por una pala excavadora mientras realizaba la zanja para la canalización de gas, también salieron a la luz fragmentos de cerámica neolítica, del Bronce, ibérica, púnica, fragmentos de Terra Sigillata itálica y sudgálica, dolia, ánfora, africana, cerámica califal y moderna. En 1994 se llevó a cabo una excavación en el área cementerial, que constató que ninguna de las inhumaciones se encontraba completa, se hallaban depositadas en el interior de fosas sin ningún ajuar y con una orientación SW-NE. El análisis de C-14 apunta a una cronología de los fragmentos óseos del siglo IX, por lo que se trata de una de las primeras necrópolis hispanomusulmanas de la zona, y estaría asociada posiblemente al nivel fundacional de la alquería andalusí. El conocido como molí del Palau fue excavado durante el año 2000 en un área de 450 m2. Se documentaron niveles hispano-musulmanes por debajo de las estructuras del molino, que ya habían alterado el estrato romano subyacente. Los trabajos arqueológicos de los años 2000 y 2001 prosiguieron con la excavación de una superficie de 2.000 m2. Se trataba de una zona de vertidos de época romana y una magnífica construcción termal de cuatro estancias con caldarium, tepidarium, frigidarium y un espacio de planta absidiada. En esta excavación se han diferenciado tres fases: la primera, entre el siglo I y III, correspondiente al edificio termal; la segunda correspondería a la amortización de los baños que tienen lugar entre los siglos III y V; y por último, una fase de Fig. 4. Cimentaciones musulmanas e impronta de tinaja cordada en el Palau. abandono fechada de los siglos IX al XIII. En época andalusí se niveló el terreno y se construyó un conjunto de estructuras que parece articularse alrededor de un espacio central abierto, arrasado en época cristiana para la construcción de una obra nueva. Hoy en día, el edificio termal y los restos de la alquería andalusí se encuentran bajo la Ronda de Burriana, habiendo sido previamente cubiertos con geotextil, arena y gravas. En el año 2002 se amplió la excavación del edificio termal y concretamente en la zona de la vía de servicio de la ronda. Se documentaron dos zanjas de época moderna y bajo medieval, dos fosas excavadas en el edificio romano que tenían material constructivo y cerámica andalusí y un derrumbe con material constructivo de los baños y carbón que amortizaba el pavimento de opus signinum del frigidarium. Dos años después se realizaron nuevos sondeos en la parcela núm. 135 para evaluar el estado de conservación de este sector del yacimiento. Aparecieron cimentaciones y niveles de época andalusí con fragmentos cerámicos de los siglos X y XI, mezclados con materiales romanos dispersos correspondientes a tejas y ladrillos de opus spicatum. La intervención del año 2007 constató que toda la parcela ya se encontraba rebajada de forma mecánica casi un metro desde el nivel superficial, por lo que los restos musulmanes aparecieron removidos en superficie. Por su parte, los materiales romanos aparecieron descontextualizados en fosas medievales y correspondían a material constructivo y dolia. Los fragmentos cerámicos de época andalusí se encontraron en un estrato arenoso organizados en un espacio de vertidos y otro de hábitat. En el primero se registraron fosas y en el segundo un espacio compartimentado en dos ambientes, en el interior de los cuales apareció el nivel de ocupación, la unidad 1007, con una gran cantidad de restos de imbrex y dos tinajas corda- 212 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. M. Melchor Montserrat, J. Benedito Nuez das. También pudimos constatar que la estructura se reformó, registrando el nivel de derrumbe del tapial del muro, la unidad 1012. La cimentación descrita con la unidad 1017 se levantó sobre la fosa unidad 1008 con abundantes bolos, cantos desbastados y material musulmán. Esta construcción podría tener una función de almacenamiento y estaría situada en época andalusí en la periferia de la alquería de Beniham mientras que en época romana se hallaría en la zona del fundus dedicada a la explotación agropecuaria. Después de un periodo de abandono, marcado por la presencia de un fino estrato arenoso, la unidad 1016, quizá producto de alguna riada, la zona se ocupó en época andalusí. En el siglo IX se fecha la necrópolis que se asocia al yacimiento. Los siglos X al XI fueron de expansión como así demuestra la edificación de nuevas construcciones. Los restos faunísticos documentados son los habituales en las zonas rurales, como caballo, burro, aves, cerdo, conejo y gato. Otro elemento interesante es la presencia de especies marinas, como ostras, berberechos, caracoles, almendra de mar y tortuga. S������ �� �� ������� �� �� I������ ��� S������� La intervención llevada a cabo en 2008 se engloba en las actuaciones realizadas de remodelación del entorno del ábside de la iglesia del Salvador, con motivo de la exposición de la “Luz de las Imágenes”. La primera noticia que tenemos sobre Burriana se debe al cronista árabe Al-Rizi del siglo X (Guichard y Mesado, 1974). Las fuentes hablan de un núcleo fortificado y de gran importancia desde el punto de vista administrativo. La conquista cristiana se produjo en 1233 y la Carta Pobla se concedió en noviembre, aunque en 1235 se hizo necesaria una segunda (AA. VV. 1987). Los datos históricos sobre la muralla los proporciona Viciana, quien habla de cuarenta torres, dos baluartes, barbacana, tres puertas fortificadas y foso (Viciana, 1979). Mesado describe la aparición de los cimientos del Portal de València y de la barbacana (AA. VV., 1987). En la intervención llevada a cabo en el año 1995 en el exterior del ábside de la iglesia del Salvador se realizaron tres sondeos que llegaron a identificar la necrópolis cristiana, un potente estrato hispanomusulmán y los restos de la cimentación de la muralla (AA. VV. 2000). En la excavación del año 2004 del solar núm. 26 de la calle Mayor - esquina Forn de la Vila, en la fase andalusí se documentó una zona de viviendas y otra de necrópolis, separados ambos ambientes por Fig. 5. Muralla musulmana en el sondeo junto a la torre medieval. un callejón y limitados por la propia muralla y el pasillo de tierra batida que recorría su perímetro interior (Melchor, 2005). La intervención del año 2008 se inició con el derribo de la Casa Abadía del siglo XIX, de la que se recuperó parte de la azulejería y el jardín. En las paredes medianeras todavía se conservaban dos arcos de medio punto y un pequeño sector con pavimento de ladrillos provenientes de la sacristía del siglo XVIII, así como restos del pavimento de losas de piedra de la Capilla de la Comunión del siglo XVIII, que había sido trasladado al jardín en 1872, junto a fragmentos de sillería procedentes del ábside y reutilizados en construcciones contemporáneas. El primer sector excavado está emplazado junto a la torre de la muralla medieval, donde estaba la sacristía dieciochesca y a la que se adosó en el siglo XIX una balsa y un pozo. Inmediatamente por debajo del nivel superficial aparecieron las fosas con restos óseos del siglo XVIII. El pavimento medieval correspondía a un preparado de gravas cubierto de tierra apisonada y amortizaba la zanja de cimentación del ábside que se hallaba conformada por bolos trabados con mortero y fragmentos de piedra procedentes del desbaste de los sillares de la iglesia. Relacionado con este nivel apareció la muralla de tapia real calicostrada en buen estado de conservación. El lienzo amurallado estaba afectado solo por un pozo y por una cimentación de época bajo Actividades del Servicio Municipal de Arqueología de Burriana: excavaciones arqueológicas 2005 – 2010 medieval; el paramento interior había sido arrasado hasta la calicostra para construir la sacristía adosada a ella. El resto se encuentra en el subsuelo del jardín en buenas condiciones de conservación, con la excepción del espacio situado entre la excavación de 1995 y el de la obra del Museo Tarancón, donde todo el lienzo de la muralla y parte de la cimentación se ha destruido. La muralla en este sector también sufrió pequeñas obras de reforma, pues se le restituye parte del revoco con mortero de cal y se rellena con material cerámico y constructivo de los siglos XVIII y XIX. Durante el seguimiento arqueológico se registró un nivel de relleno del siglo XIX con material cerámico y constructivo de época moderna, bajo el cual aparecieron los diferentes estratos de época moderna y medieval. La segunda fase de la excavación permitió documentar un nivel de época moderna junto a los restos de una balsa, a los que hay que sumar la cimentación de mampostería perteneciente a la fachada de un edificio con arcos de ladrillo y un pavimento de mortero de cal. Este espacio se adosaba a un muro de tapia valenciana fechado en el siglo XV del que no se pudieron fijar los límites pues se hallaban amortizados por una obra contemporánea. Por debajo se registró una capa de tierra arcillosa con material andalusí y restos de cimentaciones de bolos trabados con mortero. Con la intención de conservar estos restos se amplió el sondeo con el objeto de ubicar allí una farola, y apareció la estructura de un pozo y su zanja de cimentación con material del siglo XIX. A continuación, se procedió a limpiar el sondeo núm. 2 excavado el año 1995, para recuperar el muro andalusí documentado allí (AA. VV., 2000). Comprobamos que el nivel de arrasamiento era el mismo que el de los nuevos sondeos aunque su profundidad superaba las demás y la propia base de la muralla, por lo que podría tratarse de un elemento semi-subterráneo al que se adosa una estructura de mampostería. En el sector noreste del ábside el cementerio había sido arrasado por las obras de la Casa Abadía decimonónica, por lo que no se pudieron excavar otros enterramientos completos. En una de las inhumaciones un cráneo infantil había sido abandonado entre sus piernas. Si a este hecho añadimos el registro de varios cráneos revueltos en la documentación gráfica del sondeo 1 de las excavaciones del año 1995 (AA. VV, 2000), podemos hablar de la existencia de indicios de profanación donde se ven afectados los enterramientos más recientes, todos ellos posteriores al siglo XVII. Otra inhumación se depositó a 50 cm de profundidad, directamente sobre la cimentación del ábside, probablemente debido a la saturación que sufrió el área cementerial. 213 La siguiente zona excavada correspondía a la acera que rodeaba el ábside, concretamente el espacio existente entre dos de sus absidiolos. En el núm. 2 se recuperaron restos arrasados de un individuo y se cubrieron de forma controlada otros dos. Las primeras tumbas del primer absidiolo estaban arrasadas al hallarse en contacto directo con el pavimento de la acera actual, habiendo sido seccionados los cráneos y desaparecido los restos más superficiales. Los enterramientos se sitúan alrededor del siglo XVIII. La excavación arqueológica, por otro lado, permitió documentar dos posibles tumbas familiares que se hallaban ocupadas por individuos superpuestos y que estaban separados por una capa fina de gravilla de unos 5 cm de espesor. En la fosa de la derecha había una deposición doble de jóvenes y en la izquierda un osario que afectó directamente la primera inhumación en posición primaria, e imposibilitó que se realizaran nuevos enterramientos en la misma fosa. En los pies de estas fosas apareció un muro de tapial fechado en época bajo medieval, perpendicular al ábside y muy afectado por la acera. Esta excavación también ha ampliado los datos conocidos de la muralla hispanomusulmana, ahora sabemos que la planta baja de la torre formaba un único cuerpo de tapial con el lienzo defensivo de tapia real calicostrada, construida en un momento tardío del siglo XI, que probablemente habría que poner en relación con las incursiones cristianas y almohades. El análisis de la composición de su tapial permitió diferenciar pequeños fragmentos cerámicos, lo que indica que en el momento en que se lleva a cabo el amurallamiento de la ciudad en época andalusí quizá ya existía un núcleo o una alquería en las inmediaciones. Respecto al urbanismo hispanomusulmán en la excavación se ha registrado una zona de viviendas o patios y una estructura semi-subterránea bajo el ábside. Con la construcción del ábside se hizo necesario levantar una nueva torre para defender la zona unida a la fortificación, circunstancia que redujo considerablemente el paso de ronda como atestigua la construcción de un cimiento adosado a la muralla, que haría impracticable este ambiente creando espacios cerrados. Uno de ellos estaría localizado alrededor del ábside y delimitado por un muro de tapial hormigonado, se trata de la denominada tapia del cementerio. Un nuevo replanteamiento urbanístico se da con la construcción de un edificio de tapia valenciana fechado a principios del siglo XV. Probablemente su acceso se hallaría en la calle de les Placetes y su parte posterior daría hacia la tapia del cementerio. En un momento situado entre los siglos XVII y XVIII se llevó a cabo una reforma muy importante, en la que se 214 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 J. M. Melchor Montserrat, J. Benedito Nuez abren dos arcos de acceso a la zona posterior y se construyen nuevas estructuras; la fachada estaría orientada hacia el vial que bordearía la tapia del cementerio. Estas reformas se realizaron a partir del siglo XVIII en un contexto en el que la fortaleza fue perdiendo el carácter defensivo, circunstancia que permitió ampliar la superficie de los solares anexos a la muralla, como lo demuestra la construcción de la sacristía y de la Capilla de la Comunión, que absorbió la torre e inutilizó parte del cementerio. El cementerio quizá pudo haber sido profanado con la incursión de las tropas napoleónicas, son momentos de manifiesta violencia anticlerical y bandolerismo que perduran hasta la primera guerra carlista, cronología que coincide con el nivel donde se documentaron las inhumaciones destruidas. Probablemente entre los últimos enterramientos practicados allí en 1810 se encuentran combatientes contra el ejército napoleónico (Roca, 1932). Durante la primera guerra carlista la transformación en fortín de la iglesia estuvo condicionada por la existencia de los restos de la muralla, el cierre formado por la tapia del cementerio y la situación estratégica del campanario. La transformación definitiva de este espacio se dio con la construcción de la Casa Abadía sobre una parte del cementerio y la ampliación del edificio de tapia valenciana. En ese momento se suprimió el desnivel existente entre la zona cementerial y el de vivienda. La cota del cementerio había sufrido una elevación propiciada por los enterramientos con la consiguiente remoción del terreno y aportes de tierra y materiales, siendo rebajado el terreno unos 50 cm; por su parte, la zona de viviendas se elevó otros 50 cm con un nivel de relleno de restos cerámicos, constructivos, gravas y arena. E��������� �� �� ����� ���� ������ �� �� ��������� ��� �������� En la plaza Mayor se llevaba a cabo una importante actividad comercial desde época hispanomusulmana y es probable que la vecina iglesia del Salvador hubiera sido construida aprovechando parte de la antigua mezquita. En esta zona existían varios edificios públicos, así por ejemplo en 1330 el rey Alfonso IV El Benigno destinó dinero para la reparación de la iglesia y otros edificios (AA. VV., 1987). A lo largo del 2009 se realizaron los trabajos de excavación arqueológica. Tras la retirada de la capa superficial observamos que los niveles de la vivienda del siglo XIX habían sido profundamente alterados a mediados del siglo XX. Al iniciar la excavación manual se recuperaron parte de los niveles decimonónicos en Fig. 6. Vista aérea de la excavación de la nueva casa Abadía 7. el jardín de la Casa Abadía, el inmueble derribado con motivo de esta intervención y un patio que se hallaba ubicado en las proximidades de la calle les Placetes. Los trabajos permitieron constatar que las estructuras hispanomusulmanas y cristianas se encontraban en muy buen estado de conservación. Los hallazgos más destacados corresponden al lienzo de muralla conservado, la unidad 1067, la botera descrita con la unidad 1066 y la canalización unidad 1041 que se asocia a la estructura defensiva. De la fase andalusí también sobresalen los restos de un edificio al que posteriormente se le adosa un patio. Los descubrimientos más relevantes de época bajo medieval son un muro de cerca, unidad 1065, y un muro de tapia calicostrada definido con la unidad 1113, fechado en el siglo XIII y que debemos relacionar con las propiedades y la iglesia de la Orden de Montesa que existían en esta zona hasta el siglo XVII. Por debajo del actual jardín de la Casa Abadía se han recuperado niveles arqueológicos que permiten diferenciar una zona de patio o calle y en el resto del solar otro ámbito de jardines y callejones. En todos estos ambientes se han hallado niveles de arenas y limos que señalarían depósitos de inundaciones que aparecen asociadas a derrumbes de estructuras de adobe o tapial. En la zona se han registrado cambios urbanísticos desde la conquista cristiana, con la construcción de grandes edificios que se amortizan en época moderna, tal y como sucede con el callejón que ocupaba la botera de la muralla. La muralla había sido derribada a mediados del siglo XIX para construir algunas de las casas de este sector de la ciudad. Por otro lado, en la zona oeste del solar se registró un nivel muy potente con material cerámico y constructivo de época moderna, depositado en el siglo XIX para elevar la altura del pavimento de la plaza de la Casa Abadía. También se conservan los restos de la parte posterior de la casa fechada entre los siglos XV y XVIII, con parte del alzado de las fachadas, pozos y pilares del patio. Este inmueble fue arrasado a mediados del siglo XIX y su planta se aprovechó en Actividades del Servicio Municipal de Arqueología de Burriana: excavaciones arqueológicas 2005 – 2010 215 este siglo, junto al antiguo callejón de la calle les Placetes, para construir la casa derribada para este proyecto. Este recinto formaba parte de un gran edificio de tapia valenciana construido en la plaza de la Abadía. Entre los siglos IX y X este lugar se asocia a una zona de huerta. A esta fase corresponde un desaguadero o acequia. En el siglo X o XI se amuralla la ciudad, amortizando parte del canal y construyendo un conducto paralelo a la estructura defensiva. También se edifica una gran arquitectura con patio y jardín, al que se accedía desde el callejón de les Placetes. En el siglo XI la ciudad sufre una inundación que provoca la destrucción de algunos edificios y la formación de depósitos de limos y arenas. Con la reconstrucción de los edificios que se habían arruinado se compartimenta el patio y se construyen una serie de desagües que desembocan a la acequia. En época cristiana en el espacio que ocupa la plaza de la Abadía y en les Placetes se construyen dos arquitecturas, que posteriormente se compartimentarán cerrando los patios para crear más habitaciones. S������ ������������� �� �� ����� ������ �� S��� G������ Desde el Ayuntamiento de Burriana y el agente urbanizador del Pai Golf de Sant Gregori en el año 2010 y 2011 en estrecha colaboración con la Universitat Jaume I de Castellón, se ha decido dar la máxima prioridad al proyecto de excavación, protección y puesta en valor de la villa de Sant Gregori. La zona a urbanizar del proyecto de Sant Gregori limita con una villa romana costera descubierta en la década de 1980 (Mesado et al., 1989). En 1978 se hizo el primer sondeo que puso al descubierto los restos romanos y tres niveles diferenciados. El segundo sondeo permitió documentar dos departamentos y abundante pintura mural, mármoles, teselas en blanco y negro, fragmentos de Terra Sigillata Hispánica y de Terra Sigillata Clara A. Esta villa debemos ponerla en relación con el yacimiento del Marjalet, excavación que aún permanece inédita. Según información facilitada por la arqueóloga directora de los trabajos L. Salvador, en el interior de un vertedero se documentaron abundantes restos cerámicos de los siglos I y II, opus signimun, fragmentos de hueso y metal, fragmentos de dolia, tegulae, junto a algunas cimentaciones muy arrasadas de época medieval. El Servicio de Investigación Arqueológica de Burriana, además de realizar los trabajos de campo, ha llevando a cabo la revisión de los fondos del museo Fig. 7. Monumento funerario y restos de la villa de Sant Gregori. procedentes de este yacimiento y ha llegado a conclusión de que existía un mosaico de opus sectile. Además el material publicado en la década de 1980 como posible canalización cerámica de agua o toberas, en realidad corresponde a tubuli que formarían parte de las concamerationes de unas termas. Los resultados de la intervención arqueológica que se está desarrollando en la actualidad permiten establecer una cronología que varía del cambio de Era al siglo IV. Entre los materiales muebles destaca sobre todo la presencia de gran cantidad de pintura mural, abundantes teselas de mosaico, cerámica, carbones, conchas, fauna, vidrio, metales, etc. Debido a la notable importancia de las estructuras documentadas y el volumen de materiales nuestro interés es que las excavaciones se prolonguen durante más campañas. Ha salido a la luz un conjunto muy importante de estructuras a las que se le adosa los restos de un monumento funerario de grandes dimensiones. Hasta el momento se ha excavado una incineración y los restos dispersos del ajuar formado por ungüentarios, urnas y ampollas de vidrio, lucernas, etc. Sobre esta fase cementerial, en el siglo II se ha documentado una reforma que anula el espacio funerario. B����������� - AA. VV. , 1987: Burriana en su Historia I, Ayuntamiento de Burriana. - AA. VV. , 2000: Conmemoración XXX aniversario del Museo Arqueológico Ayuntamiento de Burriana. - ARASA, F. , 2002: La romani�ació a les comarques septentrionals del litoral valencià, Diputación de Valencia. - FORNER, V. , 1922: Familia de los Viciana, Imp. Hijo de F. Vives, Valencia. - GUICHARD, P. y MESADO, N. , 1976: Un menut poble del País Valencià durant l’època musulmana: Borriana, Papers 1, Ayuntamiento de Burriana. 216 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 - MELCHOR, J. M. , 2005: Breve Historia de Burriana. Ayuntamiento de Burriana. - MELCHOR, J. M. y BENEDITO, J., 2000: Campaña de excavaciones arqueológicas en los yacimientos de El Palau (Burriana, Castellón) Cuadernos de Prehistoria y Arqueologia Castellonense, 21, 303-319, Castellón. - MESADO, N., 2004: “Alqueries y su entorno en época prerromana”, en Alqueries temps de un poble, 1976, Diputación de Castellón. - MESADO, N. et al., 1989: Sant Gregori, Burriana, en Excavacions d’urgència a la Comunitat Valenciana. Intervencions rurals, Valencia. J. M. Melchor Montserrat, J. Benedito Nuez - RAMÓN, P., 1933: El Llibre del Repartiment de Burriana y Villarreal, Societat Castellonenca de Cultura, Castellón. - ROCA, F. , 1932: La Historia de Burriana, Castellón. - SARTHOU, C. , 1913: “Provincia de Castellón”, en CARRERES, C. (ed.): Geografía general del Reino de Valencia, Castellón. - UTRILLA, T. 1964: “Sobre los orígenes de Burriana. Investigaciones en la partida de Torre de Onda”, BurisAna 75-78, 10-12, Burriana. - UTRILLA, T. 1965: “Sobre los orígenes de Burriana. Investigaciones en la Partida del Palau VI y VII”, BurisAna 80 y 82, 10-11, Burriana. - VICIANA, R. M. , 1979: Crónica de la ínclita y coronada ciudad y Reino de Valencia, Ed. Gredos, Madrid. PROYECTO DE RECUPERACIÓN Y PUESTA EN VALOR DEL REFUGIO DE LA GUERRA CIVIL DEL ANTIGUO MERCADO MUNICIPAL DE CULLERA ENRIQUE GANDIA ÁLVAREZ RESUMEN El año 2009, y con motivo de las obras de reurbanización de la Plaza del Mercado Municipal, se iniciaron los trabajos de recuperación, conservación y musealización de las dos galerías del Refugio Antiaéreo de la Guerra Civil Española que allí se ubican. Gracias a la iniciativa municipal se ha conseguido preservar y poner en valor un refugio antiaéreo que, mediante su muestra interpretativa, ayudará a comprender mejor lo que supuso aquella guerra cruel entre hermanos y el esfuerzo de todos por salir vivos de ella. Un testimonio, sin duda, esclarecedor, objetivo y vivencial de un pasado cercano que no hemos de olvidar para que no se vuelva a repetir. Palabras Clave: Guerra Civil Española, refugio antiaéreo, Cullera, recuperación, musealización SUMMARY In to 2009, and due to the works of redevelopment of the Plaza del Mercado Municipal, work began recovery, conservation and museological of the two galleries of air-raid shelter of the Spanish Civil War who located there. Thanks to the municipal initiative has succeeded in preserving and give value to a air-raid shelter, through its interpretive displays, will help to be�er understand what led to this cruel war between brothers and effort from everyone to get out of it alive. A testimony undoubtedly illuminating, objective and experiential of the recent past that we must not forget who that not happen again. Key words: Spanish Civil War, air-raid shelter, Cullera, recovery, musealisation 218 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 E. Gandia Álvarez L����������� El refugio de la Guerra Civil española se localiza justo debajo de una de las cuatro naves que posee el antiguo Mercado Municipal de Cullera. El antiguo Mercado Municipal de Cullera se encuentra enclavado en pleno centro de la población: en la Plaça de la Verge –justo delante de las oficinas municipales del Ayuntamiento y al lado de la Iglesia de los Santos Juanes(fig. 1), en un espacio urbano que tradicionalmente no fue urbanizado hasta finales del siglo XIX cuando el arquitecto setabense Luís Ferreres proyectó la construcción de este mercado municipal (Ferreres, 1894) en este gran solar que separaba el arrabal de Santa Ana –antigua ubicación de la Qulayra islámica- y el Barri de la Vila -creado ex novo por Jaume I tras la conquista de la población a los árabes en 1239- (Cotino, Martínez y Roselló, 2005, 55-85), de hecho, en el plano de Juan Mercader de 1864 (fig. 2) aún no aparece ninguna construcción en este lugar. El antiguo Mercado Municipal es construido por Luís Ferreres entre 1899 y 1903, tal y como se desprende en el nº 46 de la Revista de Obras Públicas. Posee una planta en forma cruz griega y en las cuatro esquinas resultantes de aplicar esta planta se erigieron cuatro naves, destinadas cada una de ellas a un producto diverso: ultramarinos, carne, pescado y verdura. El resto del espacio libre se concibió como un bello jardín modernista de principios de siglo, en el que los parterres y los árboles monumentales se combinaban con una fuente central realizada a base de rocalla. Todo el conjunto se cierra con una verja perimetral, que le proporciona aislamiento y tranquilidad. El mercado está construido rebajando la roca de la Montaña de Cullera, donde se asienta la cimentación de los muros del mercado al crearse una plataforma pétrea que sirve de base a su construcción. Será bajo esta plataforma rocosa de la montaña y debajo justo de las naves de la verdura y del pescado donde se excavarán, en el año 1938 (Archivo Histórico de Cullera), las galerías subterráneas que configurarán el Refugio del Mercado. C������������� ���������� Como hemos mencionado anteriormente el Refugio del Mercado de ubica, como indica su propio nombre, en el antiguo Mercado Municipal de Cullera, proyectado por Luís Ferreres entre 1899 y 1903, siguiendo modelos de mercados barceloneses y dentro de un estilo ecléctico (Benito, 1992). Luís Ferreres, además, fue un seguidor de las corrientes higienistas que impregnaron a muchos de los arquitectos de la época. De ahí su división en naves para albergar pro- Fig. 1. Plano de situación del antiguo mercado de Cullera. Fig. 2. Solar sobre el que se proyectó el mercado de Cullera. Detalle del plano de Juan Mercader de 1864. ductos distintos, la abertura de grandes ventanales en las naves y la concepción de todo el conjunto como un espacio comercial, pero también lúdico y agradable, sano y salubre. Prueba de ello, es la construcción del jardín que ocupa las calles, que confluyen en la fontana central, ocupadas por parterres, macizos de flores y árboles monumentales (fig. 3). No es casual que Luís Ferreres proyectase el Mercado Municipal de Cullera en este espacio, flanqueado por dos barrancos y en el que tan solo existían Recuperación y puesta en valor del refugio de la Guerra Civil del antiguo Mercado Municipal de Cullera Fig. 3. Mercado de Cullera, fotografía de mediados del siglo XX. los denominados “sequers” o secaderos para el arroz (Pérez, 2001), ya que era el lugar más céntrico de la localidad, punto de encuentro entre el núcleo poblacional del arrabal de Santa Ana y el núcleo del Barri de la Vila. El Mercado Municipal actuaría como nexo de unión y vórtice donde confluirían las gentes de Cullera, máxime cuando las dos arterías principales de la localidad confluyen aquí, en la Plaça de la Verge: Por un lado, la calle del Mar- que conecta con el Barri de Sant Antoni, en el extremo E.- y por otro lado, el eje Calle de D´Alt-Calle Valencia- que conecta con el Raval de Sant Agustí, en el extremo W (fig. 4). Y, así mismo, no es casual que se construyera un refugio en este lugar durante la Guerra Civil puesto que, por los argumentos anteriormente expuestos, el Mercado Municipal era lugar de obligada concentración de personas, además de su estratégica ubicación urbana. Como tampoco es casual que existieran dos galerías cuyas entradas, en extremos opuestos, permitían el acceso por las puertas laterales del conjunto proyectado por Luís Ferreres a la población que allí acudiese desde el Barri de la Vila o del Raval de Santa Ana. Al parecer, aunque no está totalmente confirmado, ambas galerías subterráneas conectaban entre sí y, por su trazado, podrían haber confluido en los bajos del actual edificio de oficinas del Ayuntamiento. El Refugio del Mercado se construyó a principios del año 1938, tal y como se desprende de la documentación existente en el Archivo Histórico de Cullera y de la documentación fotográfica que se adjunta al presente proyecto. Su construcción fue iniciativa de la Junta de Defensa Pasiva, organismo que se encargaba, junto a la Delegación de Sanidad y Asistencia Social, de organizar y construir los refugios que debían proteger a la población civil en caso de bombardeo. La construcción de los refugios en Cullera se vio impulsada por la amenaza constante de bombardeos, que sí fueron efectivos en las poblaciones cercanas, pero que 219 Fig. 4. Naves o secciones en las que se compartimentaba el mercado de Cullera. nunca sucedieron en Cullera. El municipio sólo sufrió un bombardeo el 17 de noviembre de 1938, y fue dirigido a la estación de ferrocarril y a los puentes, nunca afectó a la localidad. Pero la alarma social y el miedo que provocaron en la población civil, así como la consciencia de la posición geoestratégica que tenía Cullera, obligó a la Junta de Defensa Pasiva a acometer la construcción de varios refugios antiaéreos, de los que el más grande e importante era el del Mercado. El Refugio del Mercado se construyó a partir de la rehabilitación de unos subterráneos que se destinaban a almacenes, aunque fuentes orales afirman que se trataría de una construcción ex-novo. Las obras de construcción fueron financiadas a través del cobro de tasas e impuestos que recaudaba el comité Local de Defensa Pasiva, en una gestión conjunta con la Delegación de Sanidad y Asistencia Social del pueblo, como se desprende de la documentación obrante en el Archivo Histórico de Cullera. Como dato curioso, podemos citar que por acuerdo del 26 de junio de 1938, todos los ciudadanos cuya edad estuviera comprendida entre los 15 y los 60 años estaban obligados a pagar una cuota de 25 pesetas o un jornal equivalente a un determinado número de horas de trabajo en la construcción del refugio. Estos ingresos se completaban con otros impuestos que se cobraban en el mercado, en el cine, en el teatro, a las asociaciones culturales y a los partidos políticos. En cualquier caso, el Refugio del Mercado nunca fue terminado ya que la guerra finalizó antes que su construcción (Mínguez, Muñoz y Rico, 2005, 133-147). El papel destacado que jugaron los refugios antiaéreos en la Guerra Civil, viene determinado por el hecho de que la contienda española fue la primera guerra a nivel mundial en la que se atacó directa e indiscriminadamente a la población civil (Vaquero, 2006). De ahí su importancia, como elementos indiso- 220 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 E. Gandia Álvarez Fig. 6. Sección longitudinal Galería II . Fig. 5. Planta de la Galería II . lublemente ligados a la memoria histórica colectiva del pueblo (Muñoz y Huguet, 2007). D���������� ��� ������� El Refugio del Mercado se compone de dos galerías que parten desde las dos naves del mercado municipal situadas en los ángulos NE y NW.: la nave del pescado y la nave de la verdura, hoy Auditorio Municipal. En este punto, cercano a las puertas laterales de acceso al recinto vallado del mercado, se excavaron en la roca de la montaña las dos galerías subterráneas que se dirigían hacía el edificio de las oficinas municipales del Ayuntamiento (fig. 5-7). Las galerías están excavadas en la roca y posteriormente fueron recubiertas o “forradas” por una pared y bóveda de medio punto realizada en ladrillo macizo. Hay que resaltar que la bóveda de medio punto consta de una doble rosca de ladrillos lo que le confería, sin duda, una resistencia extraordinaria. Las galerías tienen las dimensiones que eran establecidas por la Junta de Defensa Pasiva: 2,50 metros de alto y 2,00 metros de ancho. La longitud conservada alcanza los 64 metros. La sección de las mismas forma una “U” invertida y una de ellas conserva parte del banco que solía darse en este tipo de construcciones. Hay que resaltar el hecho de que este construido en ladrillo macizo, ya que constituye una peculiaridad constructiva que no se da en los refugios de Valencia, fabricados en cemento. Ello contribuye, sin duda, a incrementar su valor arquitectónico (fig. 8). Fig. 7. Sección longitudinal Galería I . Como ya comentábamos anteriormente, el refugio permanece inacabado tanto en una galería como en la otra, ya que las paredes y bóvedas de ladrillo se interrumpen súbitamente entorno a los 40 metros aproximadamente. A las galerías de los refugios se accedía, originalmente, bien por rampas prolongadas, bien por unas escaleras con pendiente pronunciadas (Besolí y Peinado, 2009). En el caso del refugio de Cullera, el sistema era a base de escaleras, con una fuerte pendiente, en deficiente estado de conservación hasta el inicio del proyecto. Originalmente, el acceso al refugio del Mercado poseía un rótulo con letras de moderna tipografía, realzadas respecto a su soporte –muy al estilo de las que aún se conservan en Valencia- que se ubicaba en la fachada lateral E., actualmente Auditorio. Este rótulo, evidentemente, no se ha conservado. E����� �� ������������ El estado de conservación era, en líneas generales, muy deficiente. La situación de abandono en el que cayó tras la contienda civil, la falta de mante- Recuperación y puesta en valor del refugio de la Guerra Civil del antiguo Mercado Municipal de Cullera 221 Fig. 8. Galería I, sección en forma de “U” invertida. Fig. 10. Galería II, estado previo a las obras. Fig. 9. Galería I, acceso y trazado antes de su restauración. Fig. 11. Galería I, estado previo a las obras. nimiento, su olvido por parte de la población y de los responsables políticos así como la afección de las obras de remodelación de las naves del mercado que se sitúan por encima del mismo, condujeron al refugio a la situación de deterioro grave en el que se encontraba. tructura de hierro cubiertos con bardos cerámicos. Así mismo, esta remodelación de la boca de entrada sufrió la falta de mantenimiento –fundamentalmente la ventilación- y el deterioro de las viguetas de hierro que acabaron oxidándose y amenazando ruina. Por lo que la galería, en este punto, quedó impracticable (fig. 9). De las dos galerías de que se compone, la que se ubica en la nave del pescado se encontraba en mejor estado, ya que la incidencia de las obras de remoción de esta nave a penas tuvieron afección, afectándole simplemente la falta de mantenimiento y el olvido. Por contra, la que se encontraba bajo la antigua nave de la verdura, hoy Auditorio, presentaba un estado mucho mas grave. A las patologías derivadas del abandono, la falta de mantenimiento y el olvido, hay que añadir la afección que supuso adaptar la nave del mercado de la verdura a Auditorio Municipal. De este modo, se afectó el acceso al refugio, desvirtuando tanto la escalera –prácticamente inexistente- como la boca de entrada que acabó por perder la bóveda de ladrillo macizo, siendo sustituida por un techo plano de es- Resumiendo, las patologías fundamentales con las que se encontraba afectado el Refugio del Mercado son: condensación y humedades por falta de ventilación, perdida del acceso original, modificación de la boca de ingreso a la galería y deterioro de la misma por tratarse de materiales de mala calidad, acumulación de basuras y suciedad (fig. 10-11). Las obras de rehabilitación del antiguo Auditorio del Mercado –antes nave de la verdura- supusieron un punto de arranque para acometer las principales tareas de protección y consolidación de las galerías del refugio. Aunque, estructuralmente, las galerías se encontraban en buen estado –al estar excavadas en la roca-, era necesario acometer un plan de rehabilita- 222 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 E. Gandia Álvarez turistas, del Refugio del Mercado para su uso y disfrute mediante la visita al mismo –arquitectónicamente es muy interesante- y como espacio de manifestación y difusión de los hechos más destacados de la Guerra Civil española mediante un programa de musealización (Muñoz y Huguet, 2004). Nuestro proyecto contempló, a grandes líneas, tres fases de intervención de intervención que podremos observar en el siguiente esquema: FASES DEL PROYECTO DESCRIPCIÓN FASE Fig. 12. Galería I, plano de instalaciones. PRIMERA Protección-Consolidación SEGUNDA Conservación-Accesibilidad TERCERA Puesta en Valor-Musealización ACCIONES DE CADA FASE DEL PROYECTO FASE DESCRIPCIÓN ACCIONES -Limpieza y desescombrado PRIMERA ProtecciónConsolidación -Saneado exterior de la bóveda de ladrillo -Protección externa de la Galería I con una camisa de hormigón armado -Sustitución de la cubrición de la boca de ingreso al refugio -Habilitación de un acceso interno y privado desde el Auditorio -Eliminación de humedades SEGUNDA Fig. 13. Galería II, plano de instalaciones. ConservaciónAccesibilidad -Recuperación del conducto de ventilación del refugio, hoy cegado -Habilitación de un acceso dotado de poceta para la ción y puesta en valor, tanto por el interés patrimonial como por la memoria histórica colectiva, y las obras de rehabilitación del Auditorio Municipal, así como las posteriores obras de reurbanización de la plaza del mercado –incluidas dentro del programa de actuación PLAN E- nos brindaron una excelente oportunidad. recogida de aguas pluviales y escaleras -Colocación de cancelasen los accesos -Adecuación y acabado en un plano neutro del techo de la bocas de entrada -Renovación de instalación eléctrica y dotación de focos TERCERA Puesta en ValorMusealización -Instalación de un sistema de renovación de aire y ventilación forzada -Instalación de paneles interpretativos E� �������� �� ������������ � ������ �� ����� El proyecto de recuperación y puesta en valor de las galerías refugio del Mercado Municipal, en realidad, formó parte de dos proyectos más amplios (Giner y Bono, 2006 y 2009) cuyo objetivo final es la recuperación total y completa, del entorno monumental del Mercado Municipal de Cullera y la rehabilitación de una de sus naves como Auditorio Municipal, así como la recuperación y puesta en valor del refugio de la Guerra Civil del antiguo Mercado de Cullera. Como hemos dicho, el objetivo final del proyecto era la apertura al público, ciudadanos de Cullera y -Instalación de un sistema de recreación sonora virtual de un ataque aéreo -Señalética externa -Edición de folletos informativos De una forma más detallada, los trabajos llevados en las diferentes fases del proyecto de recuperación y puesta en valor del refugio han sido los siguientes: - Limpieza y desescombro de los desechos y basuras amontonadas por el paso de los años. Su extracción fue costosa, ya que no se pudieron emplear medios mecánicos y se tuvo que realizar de forma manual. Recuperación y puesta en valor del refugio de la Guerra Civil del antiguo Mercado Municipal de Cullera 223 - Recuperación de las fábricas originales de ladrillo macizo, con limpieza mediante cepillado, eliminación de las humedades y reposición de las piezas faltantes. - Construcción de un pavimento de hormigón “rallado”, ya que no existía suelo, con el consiguiente estudio de cotas para mantener las alturas originales de tránsito. - Dotación de nuevos sistemas de iluminación, sonido y electricidad, con dispositivos de DVD y megafonía. Usando modernos equipos que se instalaron de forma compacta, evitando en todo momento que adquiriesen protagonismo en las galerías. Se hicieron diferentes pruebas de iluminación y se comprobó su estanqueidad. - Dotación de sistemas de seguridad: ventilación forzada para renovación del aire ambiental y control de la humedad mediante sensores de calidad ambiental, control de incendios mediante sensores de incremento de temperatura y detección de humos, control del nivel freático y de los posibles episodios de inundación por filtración de aguas pluviales mediante dos bombas de extracción. En concreto, se instalaron dos tipos de bombas de achique, una para el control de las fluctuaciones del nivel freático –que en Cullera posee unas oscilaciones muy fuertes- y otra de mayor capacidad extractora para controlar los episodios de inundación por lluvias torrenciales, fundamentalmente del agua pluvial ingresada por los conductos de ventilación (fig. 12-13). - Conexión de los sistemas eléctricos al grupo electrógeno del Auditorio Municipal, para que en caso de falta o corte de suministro eléctrico, las bombas y los sistemas de seguridad y control pudieran seguir funcionando. - Construcción de un acceso en la Galería I –desaparecido- y recuperación del acceso original a la Galería II, siguiendo los patrones y modelos estipulados en los refugios antiaéreos, gracias a la información que poseíamos sobre los mismos (fig. 14). - Dotación de cancelas de hierro para impedir el paso a los visitantes a las zonas no autorizadas y puertas de barrotes de hierro para los accesos principales, en consonancia con las rejas del Mercado, que a su vez permiten la entrada constante de ventilación a las galerías al no ser compactas. - Dotación de señalética exterior en forja, indicadora de cada una de las galerías y en consonancia con la imagen corporativa diseñada al efecto. Fig. 14. Galería II, acceso recuperado tras las obras. - Dotación de una muestra expositiva en la Galería I con temática de la Guerra Civil en Cullera, con especial acento en la construcción de los refugios de la población. Esta muestra expositiva a empleado paneles de aluminio con retro-iluminación a base de la moderna tecnología de “leds”, que permiten un gran ahorro energético, una mayor durabilidad, gran resistencia a la humedad y muchas más horas de trabajo que cualquier otros sistema convencional. Los paneles conducen al visitante por el recorrido en la galería por los principales hechos de la guerra civil en Cullera, centrándose en la llamada Defensa Pasiva y la construcción de los refugios de la población. En el final del recorrido se instaló una pantalla plana de televisión, con un documental que recoge el testimonio oral de cuatro nonagenarios de Cullera que relatan de forma informal cómo vivieron ellos la Guerra Civil en su infancia, a modo de los abuelos que cuentan a sus nietos sus recuerdos y vicisitudes. Tras la cancela que impide el acceso a los visitantes y personas no autorizadas, se instalaron dos siluetas –realizadas en acero cortenque simulan a dos operarios en el proceso de construcción de la galería aún inacabada (fig. 15-16). - Dotación de una muestra expositiva en la Galería II conmemorativa de los 100 años de construcción del 224 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Fig. 15. Galería I, instalación museística dedicada a la Guerra Civil. E. Gandia Álvarez Fig. 17. Galería II, instalación museística dedicada a la construcción del mercado de Cullera Fig. 16. Galería I, simulación de las obras de construcción del refugio en la parte inacabada del mismo. mercado, a base de paneles con atractiva gráfica, realizados en lienzo sobre un bastidor de madera que conducen al visitante desde el proyecto del mercado de Luís Ferreres hasta las últimas actuaciones de rehabilitación y reurbanización de este espacio efectuadas en el año en curso. Los paneles se acompañan con objetos procedentes de las antiguas tiendas del mercado (maquinas registradoras, balanzas de peso, básculas, tarros y botes, medidas, etc.) y una grabación sonora que recrea los sonidos de un mercado: los gritos de las vendedoras, la compra de las mujeres, los niños jugando en la plaza… (fig. 17) Además, una de las acciones de conservación de mayor envergadura arquitectónica llevadas a cabo en este proyecto, cabe destacar que la Galería I fue reforzada con lo que se llama una "camisa de hormigón" por encima de su bóveda, aprovechando las obras de rehabilitación de una de las naves del Mercado como Auditorio Municipal. Con el desmonte del pavimento de la antigua nave, apareció –justo por debajo mismo de la preparación del pavimento- la primera de las dos roscas que componen la bóveda de ladrillo macizo de Fig. 18. Bóveda de la Galería I antes de ser forrada con una “camisa” de hormigón. la galería. Como consecuencia de que el proyecto de rehabilitación de la nave como Auditorio Municipal iba a acoger en este punto el patio de butacas, se decidió realizar esta acción de protección ante el eventual exceso de peso que iba a suponer un patio de butacas a plena ocupación. Así pues, esta "camisa de hormigón" permitirá asegurar la conservación de la estructura de la galería a pesar de que sobre ella se ha situado el patio de butacas del Auditorio (fig. 18). Recuperación y puesta en valor del refugio de la Guerra Civil del antiguo Mercado Municipal de Cullera Fig. 19. Cartel informativo de la instalación museística del Refugio. A ���� �� ���������� Hoy, gracias a la iniciativa municipal, se ha conseguido preservar y poner en valor un elemento de nuestro pasado reciente que se encontraba en el olvido, el Refugio del Mercado. Sus dos galerías, con sus muestras explicativas, ayudará a comprender mejor lo que supuso aquella guerra cruenta y cruel entre hermanos y el esfuerzo de todos para salir de ella vivo. Un testigo, sin duda, esclarecedor, objetivo y vivencial de un pasado cercano que no hemos olvidar para que no se vuelva a repetir (fig. 19). B����������� – ARCHIVO HISTÓRICO DE CULLERA: Proyecto de Mercado para Cullera. Documento 1: Memoria, 4-5, Valencia,1894. Arquitecto: Luis Ferreres Soler – ARCHIVO HISTÓRICO DE CULLERA: Servicio Social (para evacuados). Llibre17, Cullera. – ARCHIVO HISTÓRICO DE CULLERA: Actas de Plenos del 15/11/1938 al 20/07/1939, Cullera. 225 – BENITO, D. La arquitectura del eclecticismo en Valencia: vertientes de la arquitectura valenciana entre 1875 y 1925. València, 1992 – BESOLÍ, A. y PEINADO, J., 2009: “La conservación, catalogación y gestión sociocultural de los refugios antiaéreos de la guerra civil española: Estado de la cuestión y prospectiva”. V Congreso para la Conservación del Patrimonio Industrial y de la Obra Pública en España. El Ferrol. – COTINO, F., MARTÍNEZ, S. y ROSELLÓ, M., 2005: “Nuevos datos sobre urbanismo islámico y bajomedieval de Cullera”, en QULAYRA, Revista d´Arqueologia i Estudis Històrics,1, 55-85, Cullera – GINER, A. y BONO, J.V.: Proyecto de rehabilitación del Auditorio en Sala Polivalente. Mercado Municipal de Cullera (Valencia). Cullera, 2006 – GINER, A. y BONO, J.V.: Proyecto de rehabilitación de los Jardines del Mercado, adecuación de los refugios y ampliación del Auditorio de Cullera (Valencia). Cullera, 2009. –MÍNGUEZ, M., MUÑOZ, À. y RICO, V., 2005: “Cullera, la defensa d´ un poble”, en QULAYRA, Revista d´ Arqueologia i Estudis Històrics,1,133-147, Cullera – MUÑOZ PUELLES, V. y HUGUET, J. (coord.): “La conservación del patrimonio histórico militar de la Guerra Civil (1936-1939).” Consell Valencià de Cultura, Comissió de Promoció Cultural, Valencia, 2004 – MUÑOZ PUELLES, V. y HUGUET, J. (coord.): “Informe sobre refugios de la Guerra Civil, con mención particular a los de la ciudad de Valencia.” Consell Valencià de Cultura, Comisión de Legado Histórico y Artístico, Valencia, 2007 – PEREZ NEGRE, J., “Informe arqueológico final, Urbani�ació carrers del nucli urbà de Cullera (plaça la Verge- plaça Pati de l´Esglèsia)”. Original depósitado en el Servei Arqueològic Municipal, Cullera, 2001 – Revista de Obras Públicas, 46, tomo II, 379-381. Escuela de Ingenieros de Caminos de Madrid, Madrid, 1899 – VAQUERO PELÁEZ, D., 2006: “Bombardeos sobre la ciudad de Zaragoza durante la Guerra Civil Española”, en ROLDE. Revista de Cultura Aragonesa, 114, Zaragoza ARQUEOLOGÍA SUBACUÁTICA EN AGUAS COSTERAS COMUNIDAD VALENCIANA (2000-2010) YOLANDA ALAMAR BONET RESUMEN En los últimos años, con motivo de la puesta en marcha de diversas ampliaciones portuarias y de la redacción de numerosos proyectos costeros, se están llevando a cabo actuaciones arqueológicas en las que las nuevas técnicas de investigación y la intervención subacuática son claves para el conocimiento y la salvaguarda del patrimonio sumergido. En el presente artículo se presentan las distintas metodologías de trabajo empleadas para la redacción de los Estudios de Impacto Ambiental de obras costeras, desde la fase de documentación hasta el establecimiento de un Programa de Vigilancia Ambiental. Palabras clave Arqueología subacuática, estudios de impacto ambiental, puertos, Valencia. SUMMARY Last years, new archaeological projects are being made due to important changes in ports development. Methodological improvement in underwater archaeology lets a be�er protection and knowledge of cultural heritage at this kind of situations. This article deals with archaeological projects included in environmental studies of ports of Valencia from their previous analysis. Key words Underwater archaeology, environmental studies, ports, Valencia. 228 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Y. Alamar Bonet I����������� Desde el año 2000 hasta la actualidad, la metodología aplicada para la realización de Estudios de Impacto Ambiental (Es.I.A.) en lo referente al patrimonio arqueológico sumergido, se ha visto modificada en varias ocasiones. Algunas de estas modificaciones han respondido a la actualización de la legislación vigente mientras que en otras ocasiones han sido otros criterios el factor determinante. En cualquier caso, a lo largo de los diez años transcurridos, los estudios de impacto de cualquier obra marítima sobre este patrimonio han adquirido mayor relevancia y, con ello, una mayor atención en cuanto a la adecuación de metodologías más eficaces. En el aspecto legislativo las lecturas también han sido variadas si bien, en cualquier caso, se precisa de una verdadera revisión del mismo para su correcta y universal aplicación, entendiendo este término como “igualitario” para cualquier actuación en el medio subacuático motivada por un Estudio de Impacto Ambiental. ₁.E�������� ������������ �� ��� �������� �� ������� ����� �� ���������� ������������ ��������� �� �� C�������� V��������� Hasta la publicación del decreto 208/2010 de 10 de diciembre, del Consell de la Generalitat Valenciana, en el que se establece la necesidad de llevar a cabo una prospección arqueológica para la redacción de los Estudios de Impacto Ambiental, los estudios sobre el patrimonio subacuático realizados se desarrollaron, con excepciones, en base a la colaboración entre las distintas administraciones implicadas en los proyectos de obra y el equipo redactor. Ello no significó, sin embargo, la definición de unos parámetros de actuación generales, más bien al contrario, aplicándose para distintos proyectos actuaciones diferentes. En un estado inicial de los Es.I.A., los estudios previos basados en la investigación bibliográfica del área afectada por las obras costeras alternaron con la intervención indirecta sobre el medio, considerándose suficientes para valorar el estado de este patrimonio; sin embargo, la importancia que con los años han ido adquiriendo estos proyectos conllevó una profundización en la intervención arqueológica directa previa. En la Comunidad Valenciana las actuaciones realizadas contemplaron desde la aplicación de técnicas geofísicas para la ampliación del puerto de Sagunto (2000), pasando por los estudios bibliográficos realizados para los Es.I.A. de proyectos como el de Fig. 1. Registro de sónar de barrido lateral del puerto de Sagunto. Ampliación del puerto deportivo de La Pobla de Farnals (2005) y en los últimos años, la realización de sondeos en inmersión previos al proyecto de ampliación del puerto de Valencia (2006-2009)1, entre otros. 1.1. Algunos ejemplos 1.1.1. El puerto deportivo de La Pobla de Farnals Para la redacción del Es.I.A. de la ampliación portuaria de Pobla de Farnals se llevó a cabo un estudio bibliográfico en el que se consideró tanto la información existente en la base de datos de Yacimientos arqueológicos de la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià referida al citado municipio, como las noticias históricas que pudieran determinar la importancia de su sector costero. Meses más tarde, la Conselleria de Cultura modificó los términos anteriores solicitando la puesta en marcha de una actuación que comprendiera la realización de una prospección arqueológica seguida del establecimiento de una retícula de sondeos equidistantes entre sí 20m, resultando un total de 400 sondeos. Actualmente, el proyecto constructivo así como la intervención arqueológica todavía no han sido ejecutados. 1.1.2. El puerto de Sagunto En esta ocasión, durante la redacción del Es.I.A. se efectuó una campaña arqueológica en la que se combinaron dos metodologías indirectas: la prospección geofísica y la prospección visual en inmersión. Gracias a ellas fue posible relocalizar un “derrumbe de sillares” que permitió retomar como hipótesis de trabajo la existencia de un importante puerto en época romana, así como descubrir los restos de un pecio del siglo XVIII (fig. 1). Las consecuencias de estos hallazgos se vieron reflejadas tanto en el Programa de Vigilancia Ambien- Arqueología Subacuática en aguas costeras. Comunidad Valenciana (2000-2010) 229 Fig. 3. Hallazgos cerámicos producidos durante el seguimiento arqueológico del dragado. de intervención, no se consideró necesario seguimiento arqueológico alguno de la obra portuaria (fig. 4). ₂.B������ Fig. 2. Planta de proyecto del puerto de Sagunto. Nótese la curva del dique sur para la protección del pecio localizado. tal (P.V.A.) -en el que se estableció la necesidad del seguimiento arqueológico del dragado marino- como en el propio proyecto constructivo, modificándose el dique sur proyectado para evitar la afección sobre la estructura naval (fig. 2). Durante el seguimiento arqueológico de los dragados, desarrollado en varias fases entre los años 2003 y 2010, se recuperaron diversos fragmentos de ánforas de diferente cronología (fenicia-púnica, íbera, romana), un ancla romana y varios proyectiles Mauser (fig. 3). 1.1.3. El puerto de Valencia Durante el proceso de tramitación de impacto ambiental del proyecto de Ampliación del Puerto de Valencia, la Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano consideró necesaria la puesta en marcha de una nueva actuación arqueológica que completara la realizada para la redacción del Es.I.A. compuesta por un estudio geofísico y una posterior prospección visual en inmersión del área de afección de la obra. Así, se determinó la realización de una campaña de sondeos arqueológicos en inmersión en toda el área de ampliación portuaria con anterioridad al inicio de obra. Tras más de 3.000 sondeos efectuados, las diversas ánforas y fragmentos cerámicos de época romana recuperados fueron fruto de la revisión visual de las barras rocosas, sin obtenerse resultado positivo de los sondeos. Como consecuencia de ello, tras casi un año Como se desprende de los ejemplos descritos, hasta hace muy poco tiempo la metodología aplicada para la redacción de los estudios arqueológicos a incluir en un Es.I.A. era muy variada, situación a la que contribuía una legislación ambiental poco explícita en cuanto al estudio del Patrimonio histórico y una legislación patrimonial que apenas daba importancia a los estudios de impacto. Mientras la primera cita la descripción y evaluación de los posibles impactos sobre el patrimonio2 como elementos de estudio, la segunda únicamente hacía hincapié en las competencias de la Conselleria de Cultura con respecto a los estudios previos realizados3, sin establecer metodologías de trabajo concretas, situación extrapolable a los Programas de Vigilancia Ambiental. La problemática que ello suscitaba en el día a día del trabajo arqueológico no era nada despreciable puesto que suponía la revisión continua de las técnicas de investigación arqueológica y la consulta diaria a los técnicos de Cultura, cuya opinión podía diferir de un proyecto a otro. Con la publicación del Decreto 208/2010, de 10 de diciembre, del Consell, parece que la situación empieza a cambiar: - Artículo 3.1: los promotores de planes y programas sujetos a evaluación ambiental estratégica o de proyectos sujetos a estudio de impacto ambiental (…) deberán realizar una memoria de impacto patrimonial sobre los bienes integrantes del patrimonio cultural valenciano, que contemplará el patrimonio histórico, artístico, arquitectónico, etnológico, arqueológico y paleontológico. 230 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010 Y. Alamar Bonet dio marino, se esgrimía la idea de que, en cualquier caso, la posterior obra portuaria destruiría tanto este espacio marino como cualquier resto patrimonial que existiera soterrado; sin embargo esta idea es incorrecta: sirva como ejemplo el proyecto de ampliación del puerto de Tarifa (2007). Para la redacción de su estudio ambiental se efectuó una prospección geofísica y posterior prospección en inmersión en el ámbito de ampliación, incluyéndose como medida correctora la realización de sondeos arqueológicos con anterioridad a la obra y tras la aprobación de la D.I.A. Finalmente, el pasado 9 de marzo de 2011 se publicaba en el Boletín Oficial del Estado la Resolución de 8 de febrero de 2011 por la que se formulaba Declaración de Impacto Ambiental desfavorable para la citada ampliación, de modo que no se ejecutará el proyecto constructivo. Consecuentemente, tanto el medio marino como el potencial patrimonio subacuático existente en la zona no se verán afectados. La protección del Patrimonio también puede producirse con un Programa de Vigilancia Ambiental que incluya la obligatoriedad, por parte del promotor, de efectuar una nueva intervención arqueológica directa en aquellos enclaves que se hayan identificado con alta potencialidad arqueológica, de forma que la D.I.A., en caso de ser aprobada, quede condicionada. Fig. 4. Ánfora romana Dr. 20 recuperada en aguas de Valencia. - Artículo 4.1: para valorar la posible incidencia del proyecto, plan o programa, obra o actividad respecto al patrimonio arqueológico será preceptivo llevar a cabo una prospección arqueológica, como se contempla en el apartado 1.a) del artículo 59 de la Ley 4/1998, de 11 de junio, de la Generalitat, del Patrimonio Cultural Valenciano. Ley 4/1998, de 11 de junio, de la Generalitat, del Patrimonio Cultural Valenciano: - Artículo 59, apartado 1.a): las prospecciones arqueológicas, entendiéndose por tales las exploraciones superficiales, subterráneas o subacuáticas, sin remoción del terreno, dirigidas al descubrimiento, estudio e investigación de toda clase de restos históricos, así como de los elementos geológicos con ellos relacionados. A partir de estos momentos parece bastante claro que, en la Comunidad Valenciana, la prospección arqueológica (sin remoción del terreno) es la metodología adecuada y aceptada para la redacción de los estudios de impacto arqueológico a incluir en un Es.I.A., de modo que la afección sobre el medio marino y sobre el posible patrimonio sumergido sea nula hasta la aprobación ambiental del proyecto. Hasta fechas recientes, con la intención de justificar actuaciones arqueológicas directas en el me- Ahora tan sólo queda esperar una revisión seria con respecto al seguimiento arqueológico de este tipo de obras costeras ya que, en algunos casos, la inexistencia del mismo puede conllevar la pérdida de información histórica. B����������� – ALAMAR, Y. Asistencia técnica para la elaboración del Estudio de Impacto Ambiental del proyecto de Ampliación del puerto de Tarifa. Estudios complementarios al EIA. Prospección arqueológica. Memoria Científica. HidtmaEcomar, S.L. Valencia, 2007. Inédito. N���� 1. Todos estos proyectos han sido redactados por el equipo técnico de Hidtma-Ecomar s.l. 2. Real Decreto Legislativo 1/2008, de 11 de enero, artículo 7: “evaluación de los efectos previsibles directos o indirectos del proyecto sobre la población, la flora, la fauna, el suelo, el aire, el agua, los factores climáticos, el paisaje y los bienes materiales, incluido el patrimonio histórico-artístico y el arqueológico.” Ley 2/1989, de 3 de marzo, de la Generalitat Valenciana, artículo 2: “Descripción de los elementos medioambientales susceptibles de ser Arqueología Subacuática en aguas costeras. Comunidad Valenciana (2000-2010) impactados por el proyecto propuesto (…) bienes materiales, comprendiendo el patrimonio arquitectónico y arqueológico (…)”. 3. Ley 5/2007, de 9 de febrero, de la Generalitat Valenciana de modificación de la Ley de Patrimonio Cultural Valenciano, artículo 11. Impacto ambiental y transformación del territorio: 1. Los estudios de impacto ambiental relativos a toda clase de proyectos, públicos o privados, que puedan incidir sobre bienes integrantes del patrimonio cultural valenciano deberán incorporar el informe de la Conselleria competente en materia de cultura acerca de la conformidad del proyecto con la normativa de protección del patrimonio cultural. (…) 231 LA DRAMATIZACIÓN COMO HERRAMIENTA DE INTERPRETACIÓN DEL PATRIMONIO ARQUEOLÓGICO CLARA ISABEL PÉREZ HERRERO - PAULA JARDÓN GINER RESUMEN Las técnicas escénicas pueden conjugar de manera magistral y a la vez accesible, participativa y seductora, los distintos retazos o piezas de ese puzzle disgregado o incompleto que por lo general ofrecen los yacimientos arqueológicos. Se pueden utilizar las técnicas teatrales para completar aquellas partes ausentes de la obra, para unir diferentes fragmentos, para construir piezas inteligibles, o para introducir nuevos enfoques sobre un elemento patrimonial. Los métodos para contar esas historias son también variados y ofrecen interesantes combinaciones: cuentos, obras teatrales, juegos, narraciones participativas, visitas dramatizadas a diferentes escenarios... Para que las combinaciones entre Teatro y Patrimonio resulten rigurosas, educativas y lúdicas es necesario seguir unos criterios: fidelidad e integridad en cuanto a la esencia y significación de los bienes patrimoniales; creatividad, participación, dinamismo y diversión para la seducción del público; utilización de lenguajes variados y accesibles a diferentes niveles de comprensión, flexibilidad para adaptarse a diferentes escenarios, situaciones y públicos sin perder sus contenidos. La propuesta se centra en las visitas dramatizadas a diferentes yacimientos arqueológicos, analizando los recusos que proporciona la investigación arqueológica y la problemática que plantea recrear aquellos ámbitos de la vida cotidiana que se hallan ausentes en el registro arqueológico. Palabras clave: Interpretación-patrimonio arqueológico-dramatización-difusión ABSTRACT The scenic methodologies can combine in a masterly way, but being simultaneously accessible, participative and seductive/alluring, the different remnants or pieces of this disintegrated or incomplete puzzle that in general offers the archaeological deposits. We can use the theatrical technologies for completing those absent parts of the patrimonial work, for joining different fragments, for constructing intelligible pieces, or for introducing new approaches on the current interpretation of an archaeological site or artifact. The narrating methods of these stories are also varied and offer interesting combinations: stories, theatrical works, games, participative stories, dramatized visits o different scenes... In order that the combinations between Theatre and Heritage turn out to be educational, it is necessary to follow some criteria: loyalty and integrity as for the essence and significance of the patrimonial goods; creativity, participation, dynamism and amusement for the seduction of the public; use of varied and accessible languages to different levels of comprehension, flexibility to adapt to different scenes, situations and public without losing his contents. This article focuses on the dramatized visits to different archaeological sites, analyzing the resources that the the archaeological investigation provides and the problems, that recreating those areas of the daily life that are situated absent in the archaeological record, arise. Key words: Interpretation- archaeological heritage – dramatization- pedagogies 234 Quadrerns 3 2011 Clara Isabel Pérez Herrero - Paula Jardón Giner I����������� En los últimos años se han puesto de moda numerosas iniciativas relacionadas con la recreación del pasado en la interpretación del patrimonio: “living history”, “reenacment”, recreaciones históricas, animaciones, teatralizaciones o visitas dramatizadas. El presente artículo se basa en la reflexión propiciada por las experiencias desarrolladas en diferentes yacimientos de la comunidad valenciana, concretamente El Puig de la Nao, en Benicarló, Kelin (fig.1), en Caudete de las Fuentes y El Pla de Nadal, en Riba-Roja del Turia. En dichos yacimientos organizamos visitas dramatizadas en el contexto de Jornadas de Puertas Abiertas con intención de promocionar la puesta en valor de estos espacios y dinamizar las economías locales mediante el fomento del turismo cultural. Iniciamos esta actividad el año 2006 en el Puig de Benicarló (fig.2) durante dos años consecutivos y posteriormente las pusimos en marcha en las Jornadas de Kelin, que llevan ya siete ediciones. En ambos casos se programan una vez al año. En Kelin se complementan con actividades complementarias en las que participan arqueólogos, actores, artesanos, músicos, especialistas en didáctica, folkloristas, restauradores locales y asociaciones. Las visitas al Pla de Nadal (fig.3) se pusieron en marcha el año pasado con carácter estacional y periódico (primer fin de semana del mes de marzo a septiembre) Estas iniciativas cuentan con la participación de diferentes instituciones en cada caso (Universitat de València, Diputación de Valencia, Museu de Prehistòria de Valencia, Museu de Belles Arts de Castelló, Ayuntamientos de Caudete de las Fuentes, Benicarló y Riba-Roja del Turia y Generalitat Valenciana), y a excepción de las del Pla de Nadal, financiadas exclusivamente por el Ayuntamiento, carecen de un presupuesto anual, dependen de subvenciones y patrocinios. Los objetivos de estas visitas son: dar a conocer los restos arqueológicos y los resultados de las últimas investigaciones con criterios de legibilidad, integración y accesibilidad; aproximar al visitante a la vida cotidiana de la época a través de una dramatización improvisada y participativa, promover la reflexión sobre el pasado y el presente, sensibilizar al público respecto de su conservación y estimular el disfrute de elementos del patrimonio de manera lúdica. Los criterios empleados en el diseño y planificación de estas visitas coinciden a grandes rasgos con los criterios y objetivos que caracterizan la interpretación del patrimonio y se han revelado como una he- Fig. 1. Vista aérea de los restos de la ciudad íbera Kelin, yacimiento de Los Villares, Caudete de las Fuentes, siglos VII-I a.C. rramienta eficaz para la dinamización de yacimientos arqueológicos. L� I������������� ��� ���������� ������������ La interpretación es el arte de revelar “in situ” el significado del legado natural o cultural al público que visita esos lugares en su tiempo libre AIP. Cuando hablamos de Patrimonio Cultural, hablamos de restos materiales e inmateriales que forman parte de una cultura en el pasado y en el presente, y que por ello están dotados de un valor añadido, el valor que les confiere el ser objetos representativos de unos modos de vida y pensamiento propios de una cultura. Su relevancia radica fundamentalmente en la información que aportan sobre la cultura o grupo humano al que pertenecen. Interpretar el patrimonio es revelar “in situ” el significado de este legado, lo que requiere procesar toda esa información para llegar a transmitir aquello que es realmente importante. Los temas clave en torno a los cuales se articulan los contenidos son la interacción humana (relaciones sociales, códigos culturales), la interacción con el entorno (adaptación al medio o adaptación del medio, tecnología, sistemas económicos, movilidad, territorialidad…), la interpretación del mundo (ideas, creencias, cosmogonías, simbolismo…) y la identidad (visión de si mismos frente al otro). Plantear la comunicación del patrimonio en estos términos permite establecer comparaciones entre el pasado y el presente, personalizar La dramatización como herramienta de interpretación del patrimonio arqueológico 235 Fig. 2. Vista del poblado ilercavón del Puig de la Nao, Benicarló, siglos VII-V a.C. la experiencia y dotarla de una significación personal para el visitante al contrastarla con su propia realidad e inquietudes. El lenguaje interpretativo se basa en los temas o tópicos que constituyen mensajes atractivos, sintéticos y relevantes y que provocan un cambio en la percepción del público capaz de modificar actitudes y comportamientos. En el caso del patrimonio arqueológico, la información que contienen los restos materiales es esencial para la reconstrucción del pasado. Sin embargo la información que aporta un objeto o una estructura es generalmente parcial, siendo necesario relacionarla con su contexto. El contexto lo componen el lugar, los objetos y estructuras asociados y el nivel estratigráfico al que pertenecen. Cada elemento arqueológico contiene diferentes niveles de información que parten de lo tangible (material, marcas y técnicas de fabricación, decoraciones, estilo, trazas de uso…) a lo intangible (relaciones culturales, procesos y significados). Procesar toda esa información es complicado para el público profano y requiere un análisis especializado. Generalmente, los objetos arqueológicos se exhiben descontextualizados en las salas de los museos. Por otra parte, la propia realidad de los yacimientos arqueológicos, con múltiples estructuras y niveles arqueológicos distintos y a menudo superpuestos, dificultan aún más su interpretación a los no iniciados. Comunicar esa información de una manera clara, legible y directa es posible utilizando diferentes recursos, como, la manipulación, la experimentación, las reconstrucciones, la visualización o la dramatización. La dramatización constituye una experiencia global y multisensorial que facilita la transición entre lo tangible i lo Fig. 3. Visita dramatizada al Pla de Nadal, Riba Roja del Turia, siglo VII d.C. intangible, entre el objeto y la idea, entre la percepción y la reflexión, entre lo sensitivo y lo emocional. L� ������������� ���� ����������� �� �������������� Dramatizar un texto es situar las palabras en un espacio representable. Es hacerlo más dinámico, más teatral, puesto que se elabora una estructura narrativa y dialogada y un encadenamiento lógico de la acción que pone en evidencia las fuerzas en él presentes, los conflictos, las emociones y la evolución de los personajes en la acción y el tiempo... Georges Laferrière y Tomás Motos, en "Palabras para la acción" Si definimos unos personajes, construimos un argumento y los situamos en un contexto de espacio y tiempo, estamos dramatizando. De esta manera, si convertimos los bienes patrimoniales en personajes, o en escenarios, incluso en argumentos, y les dotamos de una estructura dramática, no solo estamos dramatizando, sino que estamos contextualizando. Poniendo en relación diferentes elementos comunicamos el patrimonio de una manera integrada, global e inteligible. Utilizamos, pues, el término dramatización desde un 236 Quadrerns 3 2011 Clara Isabel Pérez Herrero - Paula Jardón Giner Fig. 4. Recreación de una boda íbera. VII Jornadas de Kelin. Fig. 5. El herrero Iuntibilos. VII Jornadas de Kelin. contexto educativo, como acto comunicativo, como proceso de aprendizaje. te a partir de la improvisación, de la interacción entre actor y público, que desempeña un rol activo durante todo el proceso. En el juego dramático no hay separación entre espectador y actor, las interacciones se producen en un plano de igualdad con plena capacidad de actuación por parte del primero, que en cada momento puede decidir sobre lo que quiere saber. La improvisación requiere flexibilidad y escucha activa por parte de los actores, curiosidad y actitud de innovación, capacidad de reacción y adaptación a las modificaciones que puedan surgir bajo la influencia del público, inspiración y empatía emocional instantánea para lograr la complicidad entre los participantes y capacidad para involucrarse en la acción que está siendo improvisada. Una de las principales características de la dramatización es precisamente su carácter integrador. Éste viene determinado por la naturaleza misma del lenguaje teatral, que es la suma de muchos lenguajes, el lenguaje visual, escénico, gestual, espacial, que se combinan de acuerdo con una sintaxis particular: el esquema dramático (representación de una acción que contiene una situación problemática representada por unos participantes que previamente han adoptado unos papeles). Generalmente, la estructura dramática se configura a partir de un mosaico de escenas cotidianas que recrean actividades en las que el conflicto proviene de la discrepancia espacio-temporal entre los personajes y el público que visita el yacimiento. Esa discrepancia es precisamente la que propicia el proceso de reflexión a partir de la comparación entre presente-presente y presente-pasado y la que desencadena emociones muy diversas en función de la experiencia particular de cada participante. La pluralidad del lenguaje teatral permite dirigirse a públicos heterogéneos en un discurso único que integra diversos niveles de interpretación relacionados con el bagage personal de cada participante. En la dramatización se hace un uso simbólico del espacio, del tiempo y de los objetos que requieren una implicación del espectador en su lectura. Esa implicación es fundamental, si ella la comunicación no funciona. Por otra parte, los actores son los encargados de mantener ese juego simbólico en todo momento, que en el caso que nos ocupa, se traduce en el uso de los tiempos verbales en presente y de la proyección oral y corporal de una restitución espacial completa del yacimiento convertido en espacio escénico. En el juego dramático, el punto de partida está claramente identificado, pero su resultado permanece imprevisible e inédito y es reelaborado continuamen- Sin embargo, aunque la espontaneidad juega un importante papel, la planificación es esencial, es muy importante definir correctamente y de manera precisa todos los ingredientes de la dramatización: determinación del asunto o tema general que se va a tratar, elección del punto de vista desde uno o desde varios personajes que representan la idea principal; concreción de la causa esencial o conflicto, fijación del marco espacio-temporal, determinación de los personajes (qué hace cada uno y cómo lo hace), definición de los recursos expresivos que van a ser utilizados, qué lenguajes se van a emplear, cuales serán los elementos de “atrezzo” y los elementos “escénicos” de apoyo. También es importante decidir el tono que tendrá la representación (cómico, dramático, satírico…). Desde el punto de vista de la interpretación del patrimonio es necesario concretar el contenido que se quiere transmitir en cada una de esas escenas que configuran el cuadro final que se pretende ofrecer, de manera que se ofrezca un mensaje relevante como resultado de la concatenación de los temas tratados. En la transmisión de ese mensaje intervienen todos los recursos expresivos de los actores-personajes: su actitud, sus gestos, sus palabras, su voz, el enfoque que La dramatización como herramienta de interpretación del patrimonio arqueológico 237 Fig. 6. Tebdemir ofreciendo viandas a los visitantes del Pla de Nadal. Fig. 7. El comerciante Sakarisker dando a probar vino importado de Ebussus. le de al discurso… por lo tanto, y teniendo en cuenta que el diálogo se basa en la improvisación, es muy importante que se realice un guión previo de los temas a tratar por cada uno de los personajes, evitando las repeticiones y procurando centrarse en los contenidos relevantes. cia de evidencias materiales, bien por su estado de conservación o porque fuera objeto de abandono. En estos casos el peso de las fuentes complementarias es mucho mayor y las bases que constituyen la dramatización serán mucho más genéricas, como ocurre en el Pla de Nadal, donde se ha optado por representar acciones y técnicas relacionadas con la cultura material más característica del período y por personajes que reflejan la realidad socioeconómica de la época. En este caso, las fuentes documentales, como los escritos de San Isidoro de Sevilla y los textos derivados de los concilios resultan fundamentales a la hora de construir el guión. El guión juega un papel fundamental en el proceso de dramatización, es el puntal básico de la improvisación, se encarga de fijar todos los elementos de la dramatización, protegiendo la estructura dramática y evitando derrapes excesivos ligados a la improvisación. En la dramatización el guión fija el marco espacio-temporal, la situación y los personajes. No cabe pensar en diálogos fijados de antemano, ni en escenas y personajes determinados por sus acciones. Lo importante es la improvisación a partir de la interacción. Lo esencial está en la simplicidad de la situación y en las referencias implícitas a la actualidad. En la aplicación de la dramatización a la interpretación de los yacimientos arqueológicos, las bases del guión las proporciona generalmente el propio yacimiento en función de los resultados de la investigación. A partir de la interpretación cronológica y funcional de los diferentes espacios se definirán los escenarios, las acciones, los elementos de atrezzo (generalmente réplicas de objetos arqueológicos) y los personajes. La presencia de un herrero, o de una tejedora en el caso de Kelin o de una sacerdotisa en el Puig de Benicarló, se relacionan con evidencias directas de estas actividades en el yacimiento. Otros elementos como el vestuario, las relaciones e interacciones entre personajes, o las posibles situaciones dependerán del conocimiento que se tenga en general de la cultura que se representa a partir de fuentes escritas, iconografía o información elaborada en base a un marco más genérico. En ocasiones, el yacimiento no proporciona una información de carácter específico, debido a la ausen- No obstante, existen grandes lagunas en cuanto a la información proporcionada por las fuentes materiales y escritas que plantean disyuntivas a la hora de plantear las interacciones entre los personajes y los personajes y el público ¿Hasta qué punto improvisar?, ¿dónde se sitúan los límites de la recreación? Si bien existe gran cantidad de información relativa a las costumbres sociales de época romana o medieval, en época ibérica desconocemos muchos detalles sobre la forma en que se relacionaban entre sí los miembros de una familia o las personas de procedencia social diversa. Generalmente en estos casos se suelen reflejar comportamientos actuales o bien propios de sociedades de tipo tradicional relativamente cercanas. Esto, unido al empleo de lenguas contemporáneas en lugar de las propias de las culturas representadas, por razones comunicativas, contribuye a la dilución de la extrañeza entre personajes y visitantes pero genera un clima de confianza y facilita la espontaneidad y la implicación de los visitantes. Siempre que sea posible conviene facilitar al público la distinción entre la información real y la ficción teatral. El humor juega un importante papel en este sentido, pues permite la realización de “guiños” a la 238 Quadrerns 3 2011 Clara Isabel Pérez Herrero - Paula Jardón Giner conservación, que en definitiva es uno de los objetivos principales de la interpretación. Precisamente es este aspecto el que hemos podido constatar a lo largo de nuestra trayectoria profesional: una experiencia placentera genera afición y la repetición de experiencias similares provoca cambios en la percepción del patrimonio arqueológico que generan una mayor demanda de acciones destinadas a su puesta en valor. Fig. 8 . Atia y Edecón recibiendo a los visitantes a las puertas de Kelin. realidad a la vez que favorece la asimilación de los significados relevantes. Otro de los aspectos que obstaculizan la dramatización es la presencia de elementos intrusivos con respecto al marco espacio temporal fijado y que difícilmente encuentran explicación dentro del mismo. Un ejemplo muy claro lo constituyen las arlitas que han quedado visibles en los elementos restaurados del Pla de Nadal y que generan extrañeza en los visitantes, que reaccionan espontáneamente interesándose por ellos y poniendo al personaje en una situación de la que es difícil salir sin romper ese marco temporal. En otros casos son elementos sonoros o ambientales, como el paso de un avión o el ruido de los coches al pasar por una carretera cercana. Generalmente, el personaje solventa la situación mostrando extrañeza y se aplaza la verdadera explicación para el final de la visita. La representación de actividades cotidianas en el yacimiento arqueológico facilita la comprensión de los objetos, de las estructuras y de los espacios funcionales del asentamiento, al mismo tiempo que proporciona una herramienta eficaz para implicar al público en la acción y potenciar las experiencias vivenciales y permiten descubrir aspectos concretos del yacimiento que en otro tipo de visitas pasarían desapercibidos. El medio de expresión es el propio cuerpo que, mediante el gesto recrea acciones conectando espacios y animando objetos. La participación aumenta el disfrute y favorece la asimilación del mensaje. En ocasiones, por imperativos derivados de la conservación de las estructuras, estas acciones deben simularse, siendo importante en estos casos procurar una representación de procesos y gestos lo más ajustada posible a la realidad. Es precisamente la experiencia vivencial la que facilita la sensibilización hacia el patrimonio arqueológico y favorece el cambio de actitudes con respecto a su Queda pendiente por parte de todos los implicados en estas iniciativas incrementar la participación de las poblaciones locales en la realización de estas actividades, garantizar una periodicidad en el calendario, integrar la programación de estas visitas en redes de yacimientos visitables, una mayor orientación al sector educativo de manera estable y, por supuesto, fomentar el interés por parte de las administraciones culturales y turísticas. B����������� – BERCEBAL, F., DE PRADO, D., LAFERRIÈRE, G. y MOTOS, T. Sesiones de trabajo con los pedagogos de hoy. Ñaque, 2000 – FERRÉS, J. Educar en una cultura del espectáculo. Paidós, 2000 – GARCÍA BLANCO, C. Didáctica del museo. El descubrimiento de los objetos. Guías Didácticas del Museo Arqueológico Nacional. – LAFERRIÈRE, G. Prácticas creativas para una enseñanza dinámica. Ñaque. 2001 – LAFERRIÈRE, G., MOTOS, T. Palabras para la acción. Términos de teatro en la educación y en la intervención sociocultural. Ñaque. 2003 – SIMÓ CASTILLO, B. L'Aprenentatge al llarg de la vida. Apunts per a la reflexió i l'acció. Antinea. 2004 – TILDEN, F. La Interpretación de nuestro patrimonio. Asociación para la Interpretación del Patrimonio, 2006. COMUNICAR EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC. EL CAS DE LA BASTIDA DE LES ALCUSSES (MOIXENT). EVA RIPOLLÉS - LAURA FORTEA * RESUM El Museu de Prehistòria de València és una institució que conserva, investiga i difon el patrimoni arqueològic valencià des de la seua creació en 1927. Com a treballadores del museu estem convençudes de l'important paper social que pot tindre el patrimoni que custòdia aquesta institució i, en eixe sentit, presentem la nostra experiència dels últims anys en el jaciment ibèric de la Bastida de les Alcusses (Moixent, València). El model que s'ha posat en marxa de visites, tallers i jornades intenta ampliar els límits del museu més enllà del seu marc habitual d’actuació, per tal de desenvolupar una estratègia de gestió conjunta que integre el patrimoni, el territori i la comunitat local. Paraules clau: Didàctica, patrimoni, comunicació estratègica. SUMMARY The Prehistory Museum of Valencia is an institution that preserves, researches and disseminates the valencian archaeological heritage since its creation in 1927. As museum workers, we are convinced of the important social role that can do the heritage that custodies our institution and, in that sense, we present our recent experience in the Iberian site of the Bastida of Alcusses (Moixent, Valencia). The model of visits, workshops and open days that has been set up, tries to extend the limits of the museum beyond its usual framework of action, to develop a joint management strategy that integrates the heritage, territory and local community. Keywords: Teaching, heritage, strategic communication. * Museu de Prehistòria de València. Unitat de Difusió, Didàctica i Exposicions 240 Quaderns 3 2011 Eva Ripollés - Laura Fortea L� ������� ������� �� �� ��������� ��� ��������� �����������: ��� ������ ��� ������ Les restes del passat, amb les quals treballem des de la didàctica del patrimoni, tenen un potencial enorme. Són signes que han arribat fins a nosaltres com a representació de l'univers de productes que la humanitat va generar en un moment donat, tenen per tant un efecte de mostració. La seua immediatesa i la seua presència real és el que les fa úniques i insubstituïbles. Produeixen en qui les contempla un gran poder d'atracció ja que, en certa manera, permeten transpassar les barreres temporals. Així, les restes arqueològiques es converteixen en un referent de permanència que ens reconforta front a la levitat del nostre temps personal. En el cas dels jaciments arqueològics, la sensació que invadeix al visitant pot ser desconcertant. Es troba en el mateix espai físic que ocuparen els antics pobladors, camina pels seus carrers i entra en les seues cases, però malgrat tot, sols percep un gran buit en un lloc que va estar ple de vida. Fig. 1. Elements clau per a la interpretació del patrimoni. La complexa realitat que viuen els museus en l'actualitat fa necessari un nou model de treball conjunt i compartit, en què tant els investigadors com els especialistes en didàctica puguen participar, a un mateix nivell, en la tasca de generar una comunicació efectiva amb els visitants. participants, cadascun dels quals fara la seua lectura (fig. 1): - La primera interpretació és la que fa la pròpia disciplina arqueològica. Des d’una perspectiva postmoderna de la historiografia, les dades amb què treballa l'arqueologia no són objectives. Aquestes se seleccionen, les variables es modifiquen i la investigació genera la ficció d'una realitat objectiva. - La segona interpretació constitueix el cos disciplinari de la didàctica del patrimoni o de la comunicació estratègica del patrimoni. El treball que es desenvolupa en aquest territori de frontera requereix un bon coneixement del recurs, primera interpretació feta per la disciplina arqueològica, i també del destinatari. A partir d'ací, emprant les tècniques adequades, donarem als visitants l'oportunitat per a interpretar. La tasca de la didàctica se centra en investigar i reinterpretar l'objecte d'estudi; elaborar hipòtesis sobre les tècniques i mètodes per fer-lo comprensible; i aplicar els resultats. És, per tant, una disciplina tècnica i científica que busca provocar idees significatives per al visitant, desenvolupar el seu esperit crític i la seua creativitat a la vegada que adquireix coneixement, mitjançant propostes que veuen en la interacció i manipulació un aspecte central del procés d'aprenentatge. Si aconseguim provocar el pensament, segurament estarem més prop de transformar l'acció i, tal vegada, generar en el visitant valor i apreci pel patrimoni. - Per últim, es produeix una tercera interpretació, que és la realment important, la que té lloc en la ment del visitant. Sols a través d'estratègies de control i avaluació podrem aproximar-nos a quina és la seua interpretació. De fet, hem de ser totalment conscients que quan es decideix presentar qualsevol tipus de bé patrimonial el públic entra en el “joc” de la interpretació. Aquest s'inicia des del moment de l’excavació i, de forma successiva en el temps, dóna pas als diversos Per a què la comunicació amb el visitant siga efectiva, el missatge a transmetre ha de ser atractiu, breu, clar i directe. La percepció que el públic ha de tindre de la proposta que presentem ha de ser amena, rellevant a l'ego, amb un guió lògic i amb una idea cla- Aprofitar aquest espai “buit” per a desenvolupar activitats que ens facen reflexionar sobre la vida i costums dels seus antics habitants és una fórmula meravellosa no sols per a qui el visita, que a la fi pot establir una comunicació efectiva amb les restes del passat, sinó també per al propi jaciment que per unes hores torna a “respirar” a través dels seus visitants. La tasca de la didàctica del patrimoni és anar més enllà de l'efecte de mostració que tenen les restes arqueològiques dotant-les de significat. Amb aquesta finalitat, aplica els mètodes i genera els recursos necessaris per a transformar aquesta atracció inicial que desperten les restes del passat en coneixement significatiu. En definitiva, el seu objectiu últim és buscar els estímuls que permeten als visitants connectar amb allò que se'ls presenta. C�� � ��� ����������� ����������� Comunicar el Patrimoni Arqueològic. El cas de la Bastida de les Alcusses (Moixent) 241 Fig. 3. Punt d’acollida als visitants. Jornades 2009. jectius i, en certa manera, la interpretació que han fet els participants. D�������� �������, �������� ����������� Per a què el visitant puga atorgar significat a allò que se li presenta, és a dir, si volem que la comunicació siga efectiva, cal emprar llenguatges diferents al logicocientífic, propi de la disciplina arqueològica, que li permeten connectar amb els seus interessos. Fig. 2. Tallers d’experimentació per a escolars a la Bastida. a. Taller de ceràmica. b. Taller de teixidura. ra, que hauria d’aparéixer tant a l'inici com al final de la proposta. No obstant, encara que eixe és l'ordre en què el visitant percep allò que li presentem, a l’hora d'elaborar qualsevol activitat didàctica seguirem l'ordre invers: - En primer lloc definirem els objectius, tant generals com específics. - En segon lloc iniciarem la fase de preparació, que inclourà una revisió bibliogràfica, la selecció d’informació, l'elecció de les activitats i dels recursos. A més, serà fonamental experimentar amb els materials necessaris per comprovar la seua idoneïtat, la facilitat de manipulació i per ajustar despeses. - Després començarà la fase de producció, moment en què es dissenyen les activitats. Una volta definida la idea que volem transmetre, l'ordenarem per presentar-la d'una manera lògica, buscarem quins són els elements que poden interessar al visitant i els destacarem perquè la proposta li resulte atractiva. - Per últim farem l’avaluació, tant formativa, per a identificar i corregir errades, com sumativa, que ens permetrà conéixer el grau en què s'han assolit els ob- Les estratègies de comunicació que utili�em sempre aniran dirigides a un tipus de públic concret (escolars, famílies, especialistes, grups d'amics…), encara que no s'ha de perdre de vista que cada visitant és únic i irrepetible. Cal tindre en compte que els humans gaudim de les experiències en la mesura que ens aporten alguna cosa nova, ens agrada aprendre. Alló que busquem, depenent de la sensibilitat de cadascú, poden ser coneixements, sentiments o sensacions. Una proposta és bona en la mesura que aconsegueix captar aquesta diversitat d'interessos. Nosaltres, en els tallers que desenvolupem a la Bastida de les Alcusses, ens dirigim bàsicament als escolars, un públic captiu que té unes necessitats concretes. El recurs emprat ens permet potenciar els objectius procedimentals i generar coneixement a partir de l'experiència i la manipulació. Si l'activitat els resulta motivadora i atractiva, possiblement, les actituds positives envers el patrimoni seran una conseqüència natural (fig. 2). En el cas de les jornades de visita, ens adrecem a un públic més variat que inclou famílies, grups diversos i visitants individuals (fig. 3). Les seues necessitats són altres, dediquen a la visita el seu temps d'oci i per tant priori�en la vessant lúdica de l'activitat. El 242 Quaderns 3 2011 Eva Ripollés - Laura Fortea Fig. 5. Jornades de visita 2010. Fig. 4. Infografia de la Bastida de les Alcusses a Moixent (Arquitectura virtual). nostre interés amb aquests grups és desenvolupar en ells actituds positives respecte del patrimoni i generar coneixements a partir de la narració. Fa mil·lennis que es conten històries amb la intenció de modificar el pensament i l'acció. Les històries tenen la capacitat de transformar-nos, ja que s'ocupen de les intencions i accions humanes, i de les vicissituds i conseqüències que marquen el seu transcórrer. El llenguatge narratiu convenç i atrapa per la seua semblança amb la vida. El llenguatge narratiu i la utili�ació de personatges com a estratègia comunicativa ha estat una pràctica habitual des dels anys 80 del passat segle en diferents espais patrimonials, bàsicament en països del nord d'Europa i en els EUA. Les recreacions històriques conegudes com a “living history” busquen que el visitant conega altra realitat a través de les seues vivències personals. L'experiència es du a terme en l'espai patrimonial original i la immersió del visitant en el temps històric s'aconsegueix mitjançant els personatges, que reprodueixen l'aspecte, els gestos i les actituds de l'època. Si el que volem és “confeccionar” una narració sobre evidències arqueològiques, ens veurem obligats a suplir els buits d'informació amb algunes “puntades” soltes. Aquest és un risc que s'haurà d'assumir ja que, paradoxalment, són aquestes les que donen coherència a la narració i corresponen, no als fets o evidències, sinó a les motivacions, les expectatives, els interessos, aquells elements que uneixen a tots els éssers humans. Si aquest relat, a més, es reali�a a través de personatges, el risc augmenta. La coneguda frase una imatge val més que mil paraules pot cobrar, aleshores, tota la seua dimensió. Qualsevol imatge poc elaborada del passat pot generar una visió distorsionada que serà difícil de rebatre amb paraules. D'altra banda, no es deu perdre de vista que la interpretació sempre està al cap del visitant. Segurament front a una mateixa explicació cadascú crearà la seua pròpia imatge, però quan els presentem davant una figura real la imaginació queda restringida. Per això, quan ens llancem a la interpretació narrativa amb personatges, hem de ser molt conscients d'aquests riscos i intentar ser tan fidels i prudents com siga possible1. Volem també destacar que, des del punt de vista de la investigació, la utili�ació del llenguatge narratiu pot aportar aspectes molt positius. Quan intentem contar les històries d’un jaciment prenem distància i el convertim en un objecte de reflexió, allò que els psicòlegs cognitius anomenen “descentrament”. Així, podrem desenvolupar una visió molt més crítica i reparar en aspectes que, moltes vegades, passen desapercebuts en els estudis arqueològics. U� �������: ��� �������� �� ������ � �� ������� �� ��� �������� ₍�������₎ La Bastida de les Alcusses va ser un dels primers jaciments que va centrar l'atenció del SIP (Servei d'Investigació Prehistòrica) en 1928, i en l'actualitat continua estant objecte d'investigació arqueològica, de museali�ació i d'implementació de projectes didàctics o d'arqueologia experimental (Bonet i VivesFerrandiz, 2011) (fig. 4). Des de 1998 compta amb una rèplica a escala natural d'una casa ibèrica, un valuós recurs que ajuda a entendre l'arquitectura del poblat. A partir de 1999 es van incorporar guies especiali�ats i personal de manteniment i des de 2002 es fan tallers d'experimentació dirigits a escolars, amb l'objectiu de diversificar i dinami�ar les visites (Ripollés i Fortea, 2004). La Bastida de les Alcusses s'ha convertit en un espai on programar noves iniciatives i en la nostra acció hem dissenyat una estratègia, puntual en el temps, que permet un contacte més atractiu i proper entre la població local i la important documentació que, al llarg dels anys, ha aportat el jaciment. Es tracta de les Comunicar el Patrimoni Arqueològic. El cas de la Bastida de les Alcusses (Moixent) 243 Fig. 6. Evolució dels visitants de la Bastida del 2000 al 2010. Fig. 7. Visita a l’excavació. Jornades 2009. Jornades de visita que, sota el títol Viu un cap de setmana amb els ibers, organi�em des de l'any 2008 (fig. 5). Aquesta inversió de recursos ha obtingut els seus fruits si atenem al nombre creixent de visitants que, cada any, rep el jaciment (fig. 6). Les Jornades que plantegem es duen a terme durant un cap de setmana, tenen un component lúdic i es basen en la participació activa com a element central de la visita al jaciment. La dramati�ació i l'empatia es consideren recursos destacats per a imaginar altres moments, situacions i personatges que habitaren el poblat, encara que sempre subjectes a un rigorós contingut científic que s'aplica a cada una de les activitats. La divulgació del treball d'investigació ocupa un lloc rellevant en aquestes jornades. És per això que s'han fet coincidir, fins ara, amb el període d'excavacions anuals que el SIP porta endavant en aquest jaciment. La visita a la zona d'excavació permet explicar el mètode arqueològic, el tractament que es dóna als materials i les estructures locali�ades però, a més, ofereix un poderós instrument de connexió amb les dramati�acions i experimentacions que en paral·lel es desenvolupen (fig. 7). Fig. 8. a. Personatge vestit de guerrer iber. b. Personatge teixint. Els personatges van “vestits” seguint l'estètica documentada en època ibèrica (s. IV a. C.). Utili�em la paraula vestit de manera intencionada en oposició a disfressa, ja que com recull el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la llengua la disfressa és un artifici que s'utili�a per a desfigurar alguna cosa amb la finalitat que no siga coneguda o una simulació per a donar a entendre alguna cosa distinta d'allò que se sent. La nostra intenció, per contra, és que a través de la pròpia indumentària es transmeta informació verídica sobre època ibèrica i que la persona que es vesteix puga sentir-se, d'alguna manera, immersa en eixe moment i, com a conseqüència, puga traslladar-hi al visitant (fig. 8, a i b). Evidentment, existeixen certes limitacions ja que els teixits de lli no estan fets en telers manuals, la seua tonalitat és aproximada, els personatges no poden gesticular com ho farien en època ibèrica perquè, exceptuant algun moviment aïllat, no hi ha documentació directa de la gestualitat. I, evidentment, 244 Quaderns 3 2011 Eva Ripollés - Laura Fortea Fig. 9. Explicació del guia a l’entrada del jaciment. Jornades 2009. el mateix passa amb la llengua. Per tant, en la Bastida, emprem una estètica pròxima al “living history”, en els personatges i l'ambientació, amb una estratègia narrativa adaptada que ens permet la interacció amb els visitants. Al llarg de les tres jornades que ja s'han fet hem anat consolidant un model de treball que ens ha donat bons resultats i que mantenim amb els ajustos necessaris. Cada any les jornades giren al voltant d'una temàtica diferent, la vida en la ciutat, un intercanvi comercial o el final de l’ocupació al jaciment. Aquesta renovació del discurs és un aspecte valorat pels visitants que ho perceben com un al·licient. El tema elegit s'estructura seguint un guió que representen una sèrie de personatges en diferents punts del recorregut. No obstant això, la visita no la duen endavant els personatges, són els visitants qui, mitjançant una sèrie de consignes van trobant-se amb ells. Els grups, de 25 a 30 persones aproximadament, en funció de l'afluència en els diferents trams horaris, els rep un guia. La seua funció és situar els visitants en el context del jaciment i del món dels ibers, acompanyar-los en tot el trajecte, atendre els seus dubtes i fer alguna explicació complementària en punts concrets de l'itinerari (fig. 9). La interacció entre els personatges i els visitants es fa a través d'objectes, generalment diferents tipus de rèpliques que permeten articular el guió de la visita (fig. 10 a, b i c). El tancament de l'activitat sempre gira al voltant d'alguna proposta que ens permet avaluar el grau de consecució dels objectius i recollir les suggerències dels visitants (fig. 11 a i b). En les jornades també s'utili�a el recurs dels tallers, però en aquest cas són una eina per introduir la visita o per facilitar el flux de visitants (fig. 12). El paper de la comunitat local també és fonamental. L'Ajuntament de Moixent, en la mesura de les seues possibilitats, col·labora en qüestions Fig. 10. a,b,c. Interacció dels personatges amb els visitants mitjançant la utili�ació d’objectes. Jornades 2009 i 2010. d'infraestructura. Els productors i comerciants estan representats pels vinaters, que s'impliquen i aporten la possibilitat de visitar alguns cellers, i pels restaurants del municipi, que acullen els visitant oferint-los menús especials, ampliant així una oferta de turisme atractiva. Al llarg del cap de setmana de les jornades ens visiten al voltant de 1.200 persones. Els resultats de les enquestes ens diuen que majoritàriament són d'un àmbit local, més d'un 45% procedeixen de la Costera i de la Vall d'Albaida, i també de l'àrea de la ciutat de València, més d'un 35%. La resta són d'altres comar- Comunicar el Patrimoni Arqueològic. El cas de la Bastida de les Alcusses (Moixent) 245 Fig. 12. Taller d’epigrafia. Jornades 2009. Prehistòria que de forma totalment altruista col·labora cada any en aquesta proposta. Des d’ací volem agrair a cadascuna de les persones que hi participen el seu entusiasme, la seua confiança i la seua dedicació. N���� 1. Reflexions elaborades a partir de les comunicacions reali�ades en la Jornada Fem teatre als museus? Noves experiències per comunicar el patrimoni, que tingueren lloc a Manlleu en 2009. ASENSIO, M.; POL, H. ”Teatre als museus. Anàlisi de models i experiències internacionals” i GRAFT, C. "Colonial Williamsburg, una expe- Fig. 11. a. Full d’avaluació i recordatori de la visita. Jornades 2010. b. Recollida d’enquestes i suggerències. Jornades 2009. riència de Living History”. ques valencianes i el públic procedent d'altres comunitats o països és testimonial. B����������� La franja d'edat de la majoria de visitants està entre els 19 i els 55 anys i acudeixen a les jornades amb la família o acompanyats per amics. – ALLARD, M.; BOUCHER, S. Éduquer au musée. Un Modèle théorique de pédagogie muséal, Montréal : Hurtubise, 1998 – ASENSIO, M., 2001: “Percepción del visitante” I Congreso Internacional de Museología del Dinero (Madrid, 1999), 249-252, Madrid. – BONET, H.; VIVES-FERRÁNDIZ, J.; CARUANA, I. “La Bastida de les Alcusses (Moixent, Valencia). Investigación y Musealización”, en ABAD, L., SALA, F. y GRAU, I. (eds.) La Contestania Ibérica, 30 años después, 267-279, Alicante, 2005. – BONET, H.; VIVES-FERRANDIZ, J. (eds.) La Bastida de les Alcusses 1928-2010, València: Museu de Prehistòria, 2011. – BRUNER, J. La educación puerta de la cultura, Madrid: Ed. Visor, Col. Aprendizaje, 2000. – CARRETERO, M. Constructivismo y educación, Madrid: Akal, 1993. – CHEVALLARD, Y. La transposición didáctica. Del saber sabio al saber enseñado, Buenos Aires: Aique, 1991. En general mostren una preferència per les visites al jaciment i l'excavació front als tallers, i manifesten una percepció molt equilibrada entre el valor educatiu i lúdic de la proposta. La valoració de les jornades és satisfactòria en un doble sentit. D’una banda la percepció que tenim de l’acollida del públic, tant per les enquestes com pels comentaris directes, és bona; d’altra volem destacar que, d'alguna manera, la preparació i posada en marxa de les jornades s'ha convertit en una font d'informació que regenera la investigació arqueològica, punt d'on originàriament sorgiren. Per a concloure, volem destacar que en l’èxit de les Jornades ha tingut i té un paper clau la implicació de tot el personal vinculat a la Bastida i al Museu de 246 Quaderns 3 2011 – CRIADO, F., 1996: “El futuro de la Arqueología ¿la arqueología del Futuro?” Trabajos de Prehistoria, 53 (1), 15-35, Madrid. – FERRER, C.; VIVES-FERRÁNDIZ, J; BONET, H., (en premsa): “El Museu de Prehistòria de València. Nuevos mensajes con los mismos objetos”, Revista Museos.es, Madrid. – GARCÍA BLANCO, A., 2006: “Comunicación en las exposiciones arqueológicas: su especificidad y resultados” Mus-a. Dossier La Arqueología y los museos, 7, 18-23, Sevilla. – GARDNER, H. Inteligencias múltiples. La teoría en la práctica, Barcelona: Paidós Transiciones, 2006. – GARDNER, H. Las cinco mentes del futuro, Barcelona: Paidós Transiciones, 2008. – HAN, S.H., 2006: “La psicología cognitiva y la interpretación: síntesis y aplicación” Boletín de Interpretación, 15, 14-21, Asociación para la Interpretación del Patrimonio. – HAN, S.H., 2007: “¿Puede la Interpretación marcar una diferencia? Respuestas a cuatro preguntas de psicología cognitiva y del comportamiento” Boletín de Interpretación, 17, 10-16, Asociación para la Interpretación del Patrimonio. – HOOPER-GREENHILL, E. Los Museos y sus visitantes, Gijón: Trea, 1998. – LASHERAS, J.A.; HERNÁNDEZ, Mª.A., 2005: “Explicar o contar. La selección temática del discurso histórico en la musealización” III Congreso Internacional sobre musealización de yacimientos arqueológicos, 129-136, Zaragoza. – MARTÍ, B., 2000: “Arqueologia i museus: del Gabinet d'Antiguitats a la recreació del passat” Canelobre, 4142, 25-34, Alicante. Eva Ripollés - Laura Fortea – McEWAN, H.; EGAN, K. La narrativa en la enseñanza, el aprendizaje y la investigación, Buenos Aires: Ed Amorrortu, 1995. – MORALES, J.; HAM, S.H., 2008: “¿A qué interpretación nos referimos?” Boletín de Interpretación, 19, 4-7, Asociación para la Interpretación del Patrimonio. – QUEROL, Mª.A., 1999a: “¿Qué enseñamos? Consideraciones previas a la conservación y difusión de yacimientos arqueológicos” XXIV Congreso Nacional de Arqueología (Valencia, 1999), 13-20, Valencia. – QUEROL, Mª.A., 1999b: “Públic, missatges i runes: els jaciments arqueològics” Cota Zero, 15, 35-41, Vic. – RIPOLLÉS, E.; FORTEA, L., 2004: “El patrimoni arqueològic com a font d'aprenentatge: tallers didàctics al jaciment de la Bastida de les Alcusses (Moixent)” Archivo de Prehistoria Levantina, XXV, 385-406, València. – RUIZ, G. “Fragmentos del pasado: la presentación de sitios arqueológicos y la función social de la arqueología” en GONZÁLEZ MARCÉN, P. (ed.) Actes del II Seminari Arqueologia i Ensenyament (Bellaterra, 1998), 7-34, Bellaterra, 1998. – SADA, P., 2003: “La utilización del patrimonio arqueológico en el aprendizaje de la historia: experiencias del Museo Nacional Arqueológico de Tarragona” Actas de los XIII Cursos Monográficos sobre el Patrimonio Histórico (Reinosa, 2002), 135-148, Santander. – SANTACANA, J.; SERRAT, N. Museografía didáctica, Barcelona: Ariel, 653, 2005. – TILDEN, F. La interpretación de nuestro patrimonio, Sevilla: Asociación para la Interpretación del Patrimonio, 2006. – WAGENSBERG, J., 2001: “Principios fundamentales de la museología científica moderna” Revista B.MM, 55, Abril-Junio, 22-24, Barcelona. III Jornades d’Arqueologia de Valencia i Castelló València, Castelló i Onda , 10, 11 i 12 de desembre de 2010 Secció d'Arqueologia II·lustre Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de València i Castelló. Av. Tirso de Molina nº3-baix. València, 46009, Espanya. Tels: 96 349 39 10, 96 340 41 38. [email protected], www.cdlvalencia.org