intervencions sobre el patrimoni arqueològic

Anuncio
INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC
Excavació, restauració, difusió, posada en valor
III Jornades d’Arqueologia de València i Castelló
València, Castelló i Onda , 10, 11 i 12 de desembre de 2010
IL·LUSTRE COL·LEGI OFICIAL DE
DOCTORS I LLICENCIATS EN
FILOSOFIA I LLETRES I EN CIÈNCIES
DE VALÈNCIA I CASTELLÓ
AJUNTAMENT DE VALENCIA
REGIDORIA DE CULTURA
III Jornades d’Arqueologia de València i Castelló
LLORENÇ ALAPONT MARTÍN i JAVIER MARTÍ OLTRA (eds.)
Museu d’Història de València
10 - 12 de Desembre 2010
IL·LUSTRE COL·LEGI OFICIAL DE
DOCTORS I LLICENCIATS EN
FILOSOFIA I LLETRES I EN CIÈNCIES
DE VALÈNCIA I CASTELLÓ
AJUNTAMENT DE VALENCIA
REGIDORIA DE CULTURA
Edita:
ŽœœŠ—œȱ›šžŽ˜•˜’Šȱ’ȱž•ž›Šȱ
Ȧȱ›Š—ŒŽœŒȱŠ›ŒŽ•àȱ’ȱ˜–‹’œǰȱřǰȱ™›ǯȱǰȱŠ•–Šǰȱ••ŽœȱŠ•ŽŠ›œ
ǯŸŽœœŠ—œȱȦȱŸŽœœŠ—œŽ’˜›’Š•ǯ‹•˜œ™˜ǯŒ˜–
ȱ
Revisió de texts:
ȱ
Llorenç Alapont, Javier Martí, Pilar Mas
Maquetació:
Pilar Mas
Coordinadors III Jornades:
Llorenç Alpont, Javier Martí, Joquin Alfonso
Secretaris III Jornades:
Carmen Tormo i Victor Chaos
© Dels texts:
Els autors
© De l’edició:ŽœœŠ—œȱ›šžŽ˜•˜’Šȱ’ȱž•ž›Šȱ
Il·lustre Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de València i Castelló.
Secció d’Arqueologia.
ISBN: 978-84-937994-8-9
Nota:
Els editors no s’identifiquen necessàriament amb el cotingut dels articles publicats.
Dissenys portada:
Pilar Mas
ÍNDEX
PRÒLEG ································································································································································· 7
El abrigo de falfiguera. Arte parietal en Chulilla
V.Sebastián Fabuel ··················································································································································· 9
Fonteta Ràquia: Una instalación apícola del siglo III a. C. en la Península Ibérica
P.Jardón - D. Quixal - C. Mata - M. Ntinou - G. Pascual ···················································································· 13
10 Anys d’intervencions a l’oppidum iberic i roma de La Carència i al seu territori
R. Albiach - H. A. Orengo - Ana Ejarque ··············································································································· 23
Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación
votiva en el territorio de Kelin y zonas adyacentes. (La Plana de Utiel, Valencia)
J. M. Martínez García ············································································································································ 31
La intervención arqueológica en la villa romana del Sector Rio (Paterna)
C. Verdasco - J.E. López - D. Sanfeliu - P. Sañudo - A. Vila ·················································································· 51
Un alfar romano en la partida de Pardines (Beniarjó, Valencia)
J.L. Casabán - M. Sáez - A. Sáez - S. Pidal - P. Bernabeu ··················································································· 65
La Casa dels Peixos. Una domus romana en la trama urbana de Sagunt (València)
C. Antoni Balanzá ··················································································································································· 77
La villa romana del Camino de Vinamargo (Castellón)
J. Alfonso Llorens. - A. Miguélez González ············································································································· 87
El jaciment romà del Pitxerí. Olocau
J. L. Ferrer - A. Pitarch ············································································································································ 99
Materials per a l’estudi de l’àrea sacra del solar de la plaça de la Moreria de Sagunt
J. Benedito Nuez - J.M. Melchor Monserrat ········································································································· 111
El poblament d’Època Romana en l’Horta Sud
LL. Alapont Martín - A. Pitarch i Tarramera ········································································································ 121
De Maurela a Morella (s. XIII-XV). Alguns apunts arqueològics d’evolució urbana
J. M. De Antonio - F.X. Duarte - F.J. Hernández
- R. Pérez Milián ···················································································································································· 131
Avanç al coneixement del teixit productiu manufacturer medieval de Gandia (la Safor, País Valencià)
C. Miret - P. Castro - C. Juan ···························································································································· 147
Excavacions arqueològiques en el convent de Santa Clara, Xàtiva (la Costera, País Valencià)
F. Cotino - C. Miret - M. Rosselló ······················································································································ 161
Excavación arqueológica, restauración y exposición en el edificio
de la calle Blanquerías nº 2 – Rocas nº 8 de Valencia
J. Máñez - V. Bueso ··············································································································································· 173
El área sepulcral localizada en la calle Maestro Soler de Paterna.
Interpretación de las prácticas funerarias en tiempo de la peste. (s.XVI-XVII)
Ll. Alapont Martín ·················································································································································183
1ª campanya arqueològica en la cripta de l’Ermita del Roser. Albaida (València)
R. Arévalo Castellanos ··········································································································································· 195
Actividades del Servicio Municipal de Arqueología de Burriana:
excavaciones arqueológicas 2005 – 2010
J. M. Melchor Monserrat - J.Benedito Nuez ········································································································· 207
Proyecto de recuperación y puesta en valor del refugio de la Guerra Civil
del antiguo mercado municipal de Cullera
E. Gandia Álvarez ·················································································································································· 217
Arqueología subacuática en aguas costeras. Comunidad Valenciana (2000-2010)
Y.Alamar Bonet ····················································································································································· 227
La dramatización como herramienta de interpretación del patrimonio arqueológico
C.Isabel Pérez Herrero - P. Jardón Giner ··············································································································· 233
Comunicar el patrimoni arqueològic. El cas de la Bastida de les Alcusses (Moixent)
E. Ripollés - L. Fortea ············································································································································· 239
7
PRÒLEG
La publicació que tenen a les seues mans conté els articles corresponents a la major part de les comunicacions presentades a les III Jornades d’Arqueologia de València i Castelló, celebrades l’any 2010 i que varen estar
organi�ades per la Secció d’Arqueologia del nostre Il·lustre Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i
Lletres i en Ciències de València i Castelló i pel Museu d’Història de València.
Les jornades tingueren lloc a l’anomenat Museu d’Història els dies 10 i 11 de desembre, i al Castell d’Onda
el dia 12, per a concloure amb una visita a la Vil·la Romana de Vinamargo, a Castelló de la Plana.
Els sotasignats vam coordinar les jornades amb Joaquin Alfonso Llorens, i Victor Chaos i Carmen Tormo van conformar el comitè organi�ador. Creguem que és de justícia destacar la magnifica labor reali�ada
pels arqueòlegs Victor Chaos i Carmen Tormo, gracies als quals es deu en gran mesura l’èxit de les jornades y
l’organi�ació extraordinària de les mateixes. Agrair també a la Degana del nostre col·legi Mª Jesús Recio i a la
Junta de Govern, el recolzament incondicional que sempre han ofert a les Jornades d’Arqueologia i el seu esforç,
en temps difícils, perquè aquesta publicació siga una realitat. Finalment el nostre reconeixement i deute a tots els
que han prestat la seua ajuda i recolzament perquè les III Jornades i aquesta publicació foren possible, especialment als participants i autors, donat que creguem sincerament que el resultat ha significat un vertader èxit per
a l’arqueologia, el nostre patrimoni i la nostra comunitat.
Aquesta publicació és el fet culminant d’un propòsit que la Secció d’Arqueologia va iniciar fa molts anys
enrere. Cal recordar que en 1995 es publicava la “I Reunió Internacional sobre el Patrimoni Arqueològic: Models
de Gestió” organi�ades per la Secció d’Arqueologia en València els dies 3 i 4 de desembre de 1993. Després
d’aquella empenta inicial, d’extraordinària importància i qualitat, haguérem d’esperar una llarga sequera de 13
anys, fins que a iniciativa del Museu d’Història de València es varen celebrar, a l’any 2006, el Cicle de Conferències: “Nous Avanços de l’Arqueologia Valenciana”, que varen ser publicades al nº 2 dels Quaderns dels Museus
Municipals de València.
Aquell cicle de conferències, modest, però d’una qualitat científica indiscutible, va tindre una excepcional
acollida i valoració, que donà els seus fruits i que va significar una vertadera motivació per a que quatre anys després, la Secció d’Arqueologia del CDL i el Museu d’Història de València organi�aren les III Jornades. L’encontre
tingué un èxit rotund, gaudint d’una afluència massiva de públic i d’un alta participació, amb 37 comunicacions
presentades. D’aquestes, 22 articles es publiquen en el present volum, amb un total de 87 autors.
Aquest èxit confirmava l’interés dels arqueòlegs per traure a la llum i difondre el seu treball de recerca i
la seua disposició a compartir i debatre les seues experiències arqueològiques. Però a més, va confirmar el desig
dels arqueòlegs per reivindicar la seua professionalitat, implicació i vocació envers l’arqueologia i el patrimoni.
Les comunicacions presentades en les III Jornades i els articles publicats en aquest volum han estat reali�ats majoritàriament per arqueòlegs professionals liberals. A tots ells, els volem mostrar la nostra admiració,
donat que han fet un enorme esforç per compartir la seva feina sense cap recompensa econòmica, i llevant-se
temps lliure i de descans. Aquest es un gest evident de l’estima a la nostra professió de tots els que hem
participat a les Jornades i a la present publicació.
Fa goig i dona esperança veure que dintre del nostre gremi hi ha gent que sent vertadera vocació i que
actua en conseqüència, conscient de que la feina no esta acabada fins que no es compleix amb uns dels objectius
primordials de la nostra professió: compartir i transmetre el nostres coneixements a la societat.
Sovint es retreu a l’arqueòleg professional la manca de publicació dels seus treballs. En les circumstancies
en que ha de dur a terme la seua activitat ja és tota una heroïcitat mantenir-se dins uns paràmetres metodològics
i científics, que a vegades toca defendre a capa i espasa. Per tant, publicar sembla de vegades quasi una utopia.
Tanmateix, la major part dels arqueòlegs fan el possible per traure a la llum les seues investigacions, i aleshores
es troben amb no poques dificultats per a que aquestes siguen acceptades en publicacions científiques.
En la situació actual, la major part de congressos, jornades i publicacions estan dissenyats i planificats per
cobrir les necessitats de difusió del món institucional i acadèmic i obeeixen quasi exclusivament als seus inte-
8
ressos. I així els treballs professionals, que representen el 90% de l’activitat arqueològica, queden exclosos de les
pàgines de la Història.
De vegades sentim dir que el paper de l’arqueòleg professional ha de ser senzillament documentar
l’evidència material, tot deixant la recerca per al món acadèmic. Tot i respectar i seguir amb atenció les línies
d’investigació que es duen a terme des de la Universitat i altres Serveis d’Investigació Arqueològica, estem en
contra d’aquest plantejament i reclamem el dret i el deure de l’arqueòleg professional a fer recerca, interpretar
les seues dades i publicar el seu treball. Per aquesta raó creiem que les Jornades d’Arqueologia son l’escenari i
context adient per que tots els arqueòlegs que ho desitgen puguen donar a conèixer el seu treball, fet, que sense
dubte, els dignifica i els fa de respectar.
Mirant cap enrere, a punt d’encetar les V Jornades, fa goig pensar tot el que hem aconseguit. La nostra
intenció era situar a l’arqueologia valenciana al lloc que per importància i qualitat li corresponia amb un espai i
context propi per a la seua difusió i valori�ació, i a més crear un escenari de trobada i debat on tothom es sentira
valorat. Les jornades d’arqueologia de la Comunitat de Madrid o de les Illes Balears, eren exemples, que per la
importància i dimensions de la nostra activitat arqueològica devíem i mereixíem assolir.
Hui en dia les Jornades d’Arqueologia estan ben assentades, fet que ens ha portat a donar un pas endavant i poder celebrar les Jornades d’Arqueologia de la Comunitat Valenciana unint-se a l’organi�ació la Secció
d’Arqueologia del CDL d’Alacant. Aquesta unió esperem que ens done grans fruits i que a aquest volum, li seguisca en breu la publicació de les IV i V Jornades que s’inclouran en un mateix llibre.
No podem ni devem acabar sense demanar disculpes pel retard en la publicació d’aquestes III Jornades.
No ha estat una tasca fàcil, perquè —de nou— el treball ha estat totalment altruista. En aquest sentit vaja el nostre
sentit reconeixement a Pilar Mas pel seu afany i la seua perseverança indestructibles, que han permès fer realitat
allò que semblava impossible.
LLORENÇ ALAPONT MARTÍN
President de la Secció d’Arqueologia CDL València i Castelló
JAVIER MARTÍ OLTRA
Director del Museu d’Història de València
EL ABRIGO DE FALFIGUERA. ARTE PARIETAL EN CHULILLA
VICENTE SEBASTIÁN FABUEL
RESUMEN
Esta comunicación presenta el inicio de un proyecto de divulgación del Patrimonio local, Chulilla, nuestras raíces,
concretamente por las pinturas rupestres del Barranco de Falfiguera. Se elaboró un tríptico, se preparó una exposición y visitas guiadas, tanto a docentes como a público en general.
Palabras clave: divulgación, pinturas rupestres, barranco
ABSTRACT
This communication presents the beginning of a release project of localHeritage, Chulilla, our roots, specifically
by the cave paintings of the Falfiguera Ravine. A brochure was developed, an exhibition and guided tours, both
teachersand the general public, were prepared.
Keywords: release, cave paintings, ravine.
10 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
V. Sebastián Fabuel
Con motivo de los diez años del descubrimiento de la pinturas rupestres halladas en el Barranco de
Falfiguera coincidente con el X Aniversario de la declaración por la UNESCO como Patrimonio Mundial de
Arte Rupestre del Arco Mediterráneo de la Península
Ibérica, iniciamos una serie divulgativa con el propósito de acercar a chulillanos en particular y todas las
personas amantes de la cultura en general el conocimiento del patrimonio cultural propio, del pasado histórico, de las raíces de esta antigua Villa de Chulilla.
Esta comunicación presenta el contenido de ese proyecto de divulgación patrimonial.
Hasta ahora nuestra historia local estaba jalonada por una serie de elementos como el castillo, los
poblados ibéricos…y como elemento más antiguo
conocíamos una azuela de piedra pulida hallada en
el Sufruto por don Manuel Arenas y que parecía corresponder al neolítico, época prehistórica en que la
humanidad comienza a convertirse en agricultora y
ganadera.
A finales de 1998 se produce un hallazgo destacado y de gran significado: la aparición de un conjunto
de pinturas rupestres junto a la corraliza del barranco
de Falfiguera (fig. 1).
Desde hace ya algunos años Chulilla se ha ido
consagrando como un lugar de interés para los amantes de la escalada y son precisamente estos deportistas
los que en más de una ocasión han hallado restos de
culturas prehistóricas. Concretamente objetos correspondiente a la Edad del Bronce, con una cronología
de alrededor de tres mil años de antigüedad, en las
proximidades del barranco de Tabairas.
En este caso fue Oscar Aparisi, abriendo una
vía de escalada observó la existencia de unas figuras
pintadas en la pared de un abrigo, dado que era miembro del Taller de Inserción Laboral puesto en marcha
por la Asociación de Comerciantes, informó al coordinador , César Calvo, que lo puso en nuestro conocimiento.
Tras una primera observación del friso se nos
reveló como un hallazgo de extraordinario interés por
el aspecto y cantidad de las representaciones pictóricas.
Realizada la inspección por los técnicos de Patrimonio de la Consellería de Cultura, Rafael Martínez
nos confirmó la especial relevancia del abrigo.
Al tratarse de un terreno calizo la presencia de
bicarbonatos cálcicos provoca la superposición en algunas escenas y la fragilidad del soporte en algunos
casos. Es por ello que hay que felicitar al Ayuntamien-
Fig. 1. Barranco de Falfiguera.
to de Chulilla por la diligencia mostrada en su vallado
y protección, aunque todavía está pendiente la colocación de unos paneles informativos que facilitarías su
interpretación. El aspecto del relieve, en el que la rambla se halla profundamente encajonada, y el análisis
de su trazado, plantea como la evolución de la red hidrográfica, desde el Terciario Superior hasta nuestros
días, se ha venido produciendo un modelado calizo.
En las vertientes de la Falfiguera dominan las
cornisas formadas por duros bancos de calizas cretácicas, paulatinamente cortados verticalmente por la
poderosa erosión del torrente. Sin embargo, a estas
vertientes talladas a pico casi siempre se les contraponen otras con declive mucho más suave, coincidiendo
con la margen convexa de los meandros (fig. 2).
Las cornisas evolucionan por retrocesos debidos a la caída de los grandes bloques e incluso por el
desprendimiento de paquetes enteros de calizas. En
la acción de este proceso interviene la disolución de
la caliza, el socavamiento de los bancos menos resistentes y la atracción al vacío. Como consecuencia de
estos desprendimientos, y la posterior disgregación de
los materiales, se forma en la base de las paredes un
talud muy característico. La formación de los abrigos
en las vertientes obedece a distintos procesos pero un
buen número de ellos deben atribuirse a la erosión.
Más recientes son los fenómenos de concrecionamiento parietal, su causa está en el agua que rezuma por
las múltiples grietas que cuartean la caliza y que bajo
un clima benigno, son favorables a la precipitación del
bicarbonato cálcico que el agua lleva en disolución.
Por último, la corrosión, es un factor más que en la
actualidad produce la alteración de las paredes de los
abrigos.
Si analizamos los problemas que plantea la conservación de estos auténticos museos del pasado, tendremos que considerar primero los fenómenos de al-
El abrigo de Falfiguera. Arte parietal en Chulilla
11
Fig. 3. Corraliza.
El arte como expresión gráfica de un pensamiento simbólico fue una creación desarrollada por el
Homo sapiens. Este arte se expresa mediante la pintura
y el grabado, que encontramos tanto en las paredes de
las cuevas como sobre soportes de tamaño reducido:
plaquetas de piedra y armas de hueso y de asta.
Fig. 2. Cornisa sobre el panel de las pinturas.
teración que se encuentran estrechamente vinculados
a la dinámica del desarrollo de los propios abrigos.
Deberemos iniciar el análisis examinando el origen
de las cornisas, y bajo las cuales se ubican los recintos
pintados. Estos mecanismos debieron crear las primeras cavidades que, más tarde, fueron remodeladas por
los agentes de la meteorización. A todos estos factores
hay que sumar los organismos que habitan sobre la
superficie de las rocas: algas, líquenes y hongos, los
cuales provocan una constante corrosión en la estructura cristalina que constituye el soporte, produciendo
importantes alteraciones y planteando uno de los problemas más cruciales.
El barranco de Falfiguera forma parte del conjunto de los barrancos estacionalmente tributarios del
río Turia. Situado al sur de la localidad corresponde
a una vía natural de comunicación utilizada desde la
Prehistoria y que ha sido utilizada con valor económico hasta las postrimerías del siglo XX. Combina en su
importancia la vía pedestre, la existencia de una corraliza en las inmediaciones, la vía de acceso del ganado
al agua, también se halla próxima la Fuente del Fech
(fig. 3).
Todo ello convierte este paisaje en una fuente
de información de importancia histórica como se revela por la existencia de varios conjuntos de pinturas
rupestres.
Encontramos unas manifestaciones artísticas
que nos transmiten la complejidad de este proceso, la
convivencia de las primeras comunidades campesinas
con los últimos cazadores. En todos los casos la representación de la figura humana ocupa un lugar destacado, que ya anuncia una nueva mentalidad religiosa
que puede relacionarse con creencias ligadas a la agricultura y la fertilidad
Aunque contemporánea del Neolítico de los llanos litorales, todavía no muestra escenas agrícolas o
pastoriles, y se extiende desde algo después del 3.500
al 2.000 a. C. Se caracteriza por los abigarrados conjuntos de animales y hombres a la carrera en los que
destacan la composición diagonal, la corrección del
naturalismo animal mediante el movimiento y la estilización de los cuerpos humanos que se representan
mediante una variada gama de modelos.
Este arte también ofrece frecuentes escenas,
como parejas, danzas, cacerías, domesticación, agrícolas, etc, aunque todo ello de manera muy tosca y estilizado.
A pesar de las breves e incompletas descripciones de las escenas de este conjunto rupestre, nos hemos podido formar una idea de la clase de representaciones que vinieron ocupando la atención y el interés
de aquellos pintores de la Falfiguera.
12 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Fig. 4. Escena principal.
V. Sebastián Fabuel
Fig. 5. Figuras femeninas.
Resumen de la temática: figuras humanas, arqueros aislados, caza, danza, grupos de animales, animales aislados, barras, puntos y trazos, motivos indeterminados (fig. 4).
Pasemos ahora a la tesis que sitúa el origen del
Arte Levantino dentro de un horizonte neolítico, ya
que la población representada en los frisos practicaba
una agricultura primitiva con bastón de cavar y azada,
conocía la domesticación de los animales (perro, toro,
cabra y caballo), practicaba la recolección de la miel,
frutos y hortalizas, desarrollaba una industria textil
doméstica, mientras que la caza era una actividad económica complementaria para la cual utilizaban el arco
y las puntas de las flechas eran de sílex.
No quisiéramos finalizar estas observaciones
sin antes hacer mención de ciertas interpretaciones
sobre su contenido. Deberemos suponer, así, que las
escenas pintadas estuvieron relacionadas con los ritos
de una población cazadora. En estos recintos o abrigos-santuarios se llevarían a cabo diversas ceremonias,
con la finalidad de venerar a ciertos espíritus y reactivar periódicamente la fuerza creadora de las pinturas
a las que estarían vinculados los animales cazados, de
lo que dependía, en definitiva, su propia subsistencia.
La técnica utilizada es siempre la pintura de color rojo oscuro, que varía de tonalidad según la coloración y textura de la roca soporte, la insolación y su
grado de conservación. Lo común es, las tintas planas,
aunque abundan los delgados trazos para delimitar el
contorno de una figura o algún objeto (fig. 5).
Las figuras representadas son unas de carácter
zoomórfico (las figuras de un cáprido y un bóvido son
claramente identificables) y otras antropomórficas (figuras humanas)en diferentes grupos y posturas, arqueros aislados, danza, grupos de animales, animales
aislados, barras, puntos y trazos, motivos indeterminados. Todo ello podríamos incluirlo en el Arte Levantino y con una economía de los grupos humanos
Fig. 6. Cáprido.
relacionada con la caza y recolección y un incipiente
consumo de especies domésticas.
La técnica utilizada es la pintura de color rojo
oscuro, que varía de tonalidad según la coloración y
textura de la roca soporte, la insolación y su grado de
conservación. Al tratarse de un terreno calizo la presencia de bicarbonatos cálcicos provoca la superposición en algunas escenas y la fragilidad del soporte en
algunos casos.
El estilo del conjunto podría corresponder al denominado arte rupestre levantino con una cronología
que se dataría en el período epipaleolítico, momento
de convivencia de las primeras comunidades campesinas con los últimos cazadores.
Deberemos suponer, así, que las escenas pintadas estuvieron relacionadas con los ritos de una población cazadora (fig. 6).
Apovecharemos la visita para disfrutar de un
paseo y admirar un entorno entorno que poco a poco
ha ido recuperándose del incendio de 1994.
FONTETA RÀQUIA: UNA INSTALACIÓN APÍCOLA
DEL SIGLO III A. C. EN LA PENÍNSULA IBÉRICA
PAULA JARDÓN - DAVID QUIXAL - CONSUELO MATA - MARIA NTINOU GUILLERMO PASCUAL
RESUMEN
La excavación de un yacimiento de época ibérica descubierto en las prospecciones previas al Plan de Actuación
Integral de Porxinos, permitió caracterizar un establecimiento rural especializado en actividad apícola del siglo III a. C. Este registro aporta informaciones clave sobre una actividad especializada, las características de su
localización en el territorio y las estructuras asociadas. Presentamos aquí una descripción de los resultados de
registros así como de los resultados preliminares de los análisis antracológicos de los carbones, y de la tipología
cerámica.
ABSTRACT
The excavation of a site from the Iberian period discovered in previous surveys Integrated Action Plan for Porxinos let characterize a farm specialized in beekeeping in the third century C. This record provides key information
on a specialized activity, the characteristics of its location in the territory and associated structures. We present
here a description of the records and results of the preliminary results of the analysis of the coals, as well as the
ceramic typology.
14 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
P. Jardón - D. Quixal - C. Mata - M. Ntinou - G. Pascual
I�����������
La explotación de los productos de las abejas
es bien conocida desde la Prehistoria: las almácigas de
enmangues de útiles paleolíticos a base de cera o las
representaciones de escenas de recolección de miel del
Arte levantino son prueba de ello.
Para los períodos más recientes - edades de los
metales y la antigüedad-, la existencia de esta actividad se manifiesta también por la existencia de ciertas
necesidades técnicas: fundición de los metales a la cera
perdida, la pintura mural que incluye cera, etc. Conocemos, por los textos, el uso de la miel en las preparaciones culinarias y también las prescripciones médicas
de productos apícolas indicados para la salud.
La apicultura en la Antigüedad se documenta
en jeroglíficos egipcios y la citan algunos autores latinos (Columella, IX; Plinio, NH, XXI, 1, 4), pero estos
últimos son poco conocidos en el mundo de la arqueología (Crane, 1983).
Existen algunos, pero escasos, yacimientos arqueológicos con restos de colmenares. Los casos conocidos hasta la actualidad son: Tel Rehov (Israel) que,
fechado de los siglos X-IX a. C., aparece como el más
antiguo y otros sitios griegos, en concreto la casa de
campo bajo la Cueva de Pan en Vari que data del siglo
V a. C. y el yacimiento de Trachones, próximo a Atenas, ya en el III a. C. (Jones, Graham y Sacke�, 1973).
En todos estos ejemplos, las colmenas están colocadas
horizontalmente en una o varias hileras.
En el mundo ibérico, los especialistas conocían
ejemplos de colmenas de cerámica encontradas en
el registro arqueológico de aldeas, que fueron caracterizados en la tipología establecida por H. Bonet y
C. Mata (2002b). Es a partir de esta identificación y
particularmente a partir de una de las características
de su manufactura - un estriado interior producido intencionalmente con la ayuda de cañas o de junquillos
de madera- que se identificaron multitud de fragmentos de colmenas en las prospecciones llevadas a cabo
en la comarca de Camp de Turia (Fuentes, Hurtado et
Moreno, 2004). Este estriado puede tener por objeto la
adherencia del panal de abejas o puede responder a
razones técnicas en su manufactura, como el refuerzo
de la estructura tubular de gran tamaño en el momento de su elaboración en el torno o el acceso a la parte
interna de la pieza.
En el caso de la Fonteta Ràquia, la realización de
prospecciones arqueológicas previas al proyecto de urbanización en cumplimiento de la normativa referente
a impactos sobre Patrimonio cultural de 2006, permitió localizar una zona de concentración abundante de
Fig. 1. Localización de la Fonteta Ràquia.
fragmentos cerámicos de cronología ibero-romana ya
mencionada en una publicación (de Tomás J. L., 1995)
y detectada por E. Jarabú y J. Soler con anterioridad
(comunicación personal). Desde un primer momento
era llamativa la gran cantidad de fragmentos de colmena y cerámica ibérica.
En julio de 2007 efectuamos sondeos mecánicos
con el objetivo de delimitar la extensión y la potencia
estratigráfica de la ocupación. En abril de 2008, una
campaña de excavación manual permitió caracterizar
por primera vez una instalación apícola especializada
de los siglos III-II a. C. (Ibérico Pleno), superpuesta a
un pequeño hábitat rural del siglo V a. C. (Ibérico Antiguo).
E� ���������� �� �� �������� �������������� � ����������.
Iberos es el término empleado por las fuentes
clásicas para denominar a los pueblos prerromanos de
la mitad oriental de la península Ibérica. Se trata de
una franja de amplitud variable que se extiende desde Andalucía (España) hasta el río Hérault en Francia
(600-100 a. C.). Desde un punto de vista arqueológico, no es fácil establecer diferencias entre los distintos pueblos ibéricos. Situación que se complica con la
variedad de términos, a veces contradictorios, usados
por los escritores clásicos. La Cultura Ibérica es pues
una cultura arqueológica.
Está ampliamente aceptado que estos pueblos
desarrollaron un elevado nivel de urbanización, es-
Fonteta Ràquia: una instalación apícola del siglo III a. C. en la Península Ibérica
15
Fig. 2. Vista aérea de la implantación sobre el territorio de la Fonteta Ràquia.
trategias económicas complejas y complementarias
(agricultura, metalúrgia, ganadería, artesanía, etc.),
diferentes escalas de comercio e intercambio, rituales
funerarios estandarizados, sociedad jerarquizada y territorios sociopolíticos independientes. Los territorios
ibéricos se caracterizan por un patrón de asentamiento jerarquizado que incluye ciudades, aldeas, granjas,
fortines, santuarios y necrópolis (AA.VV. 1997-1998;
Gailledrat, 1997).
El yacimiento que nos ocupa es un ejemplo muy
ilustrativo de un tipo de hábitat rural que ha empezado a valorarse recientemente (Bonet et alii, 2008). Se
trata de una lugar dedicado primordialmente, a tenor
de los materiales encontrados, a la apicultura. Dado
que nos encontramos en un momento preliminar de su
estudio no podemos definirnos sobre si se trata de una
casería, es decir, una casa habitada por una familia de
forma permanente o una estructura auxiliar donde se
desarrollarían las actividades necesarias para explotar
los productos apícolas. Geográficamente, se encuentra
en el límite sur del territorio de Edeta (900 km2) en la
actual provincia de Valencia.
Edeta aparece citada en las fuentes latinas como
una ciudad ibérica a la cabeza de un amplio territorio. Arqueológicamente, Edeta se ha indentificado con
el yacimiento de Tossal de Sant Miquel (Llíria), sede
del régulo Edecon, citado por T. Livio (XXVII, 17, 1)
(Aranegui et alii, 1997). Desde el 400 a. C., el territorio
edetano aparece bien definido y organizado mediante 16 fortines conectados visualmente entre sí y con la
ciudad se sitúan en los límites. Esta compleja estructura desapareció con la consolidación de la nueva administración romana de la península Ibérica (Bernabeu et
alii 1987; Mata y Bonet 2001) (fig. 1).
Fig. 3. Plano general de la excavación de la Fonteta Ràquia.
P����������� ��� ����������
El yacimiento de la Fonteta Ràquia se encuentra
en la vertiente de una colina orientada hacia el sureste,
junto a un camino histórico. La orientación al sur o al
sureste es la óptima para que las abejas comiencen su
laboreo desde primeras horas de la mañana (fig. 2).
El topónimo Fonteta hace alusión a un surgimiento de agua, actualmente seco, que se encontraba
en el otro lado de la colina, y que aportaba el agua
necesaria a las abejas para diluir el alimento para las
larvas y producir la miel.
La extensión excavada es de 500 m2 pero estimamos una extensión total de alrededor de 1.000 m2.
Los vestigios arqueológicos descubiertos por la excavación corresponden a dos ocupaciones ibéricas y a
sus correspondientes fases de abandono o reestructuración (fig. 3 y 4).
La primera fase se data por la tipología cerámica en el Ibérico Antiguo, siglo V a. C. Yacimientos contemporáneos serían el Tos Pelat (Moncada), la Lloma de
Manoll (Lliria), los niveles antiguos del Tossal de Sant
Miquel (Lliria) y de La Seña (Villar del Arzobispo).
16 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
P. Jardón - D. Quixal - C. Mata - M. Ntinou - G. Pascual
Fig. 5. Departamento 5. Restos de hogar y de cubeta.
Fig. 4. Ortofotografía general del yacimiento de la Fonteta Ràquia.
El estado de conservación de esta primera fase
es muy fragmentario, con algunos elementos de construcción: muros de adobes sin zócalo ni cimentación.
Encontramos restos de construcciones de este tipo en
las zonas 3 y 5, y un pavimento bajo el muro 1013. Ninguna colmena se ha podido relacionar claramente con
esta fase.
Las estructuras mejor identificadas corresponden a la segunda fase ibérica, datada en el Ibérico Pleno
– siglos IV/III-II a. C. –, en base a paralelos cerámicos.
Se trata de un gran edificio de 19 m de largo
con cinco compartimentos de 6 a 9 m de ancho. Tres
de entre ellos son espacios cerrados. El cuarto es un
gran espacio abierto que podría interpretarse como un
porche que da a un patio. El quinto debía ser también
un compartimento cerrado, pero está parcialmente
destruido al haber sido cortado por una gran fosa de
drenaje de la terraza agrícola moderna. Esta última
zona presenta dos pavimentos superpuestos, el más
reciente de los cuales conserva una fosa enlucida con
cal y restos de un hogar construido en tierra (fig. 5).
Encontramos abundantes restos de colmena
ibérica de diferente tipología y pasta cerámica. Durante la excavación se recuperaron alrededor de 140 kg
de fragmentos de colmena. Una primera estimación,
basada en el peso de las colmenas enteras recuperadas
en otros yacimientos ibéricos que se conservan en el
Museo de Prehistoria de Valencia apuntaba a un mínimo de 50 colmenas. Esta estimación ha sido ampliamente superada por el estudio del número mínimo de
Fig. 6. Concentración de fragmentos cerámicos, en su mayoría colmenas, al lado del muro mayor (19 m. de longitud) del yacimiento
de la Fonteta Ràquia.
individuos basado en la morfología de los bordes y las
pastas cerámicas, que nos indica una cantidad próxima a 200 colmenas, utilizadas de manera simultánea
o sucesiva.
La concentración de estos fragmentos junto al
gran muro de piedra en seco de 19 m de longitud,
en los espacios 3 y 4 (fig. 6) muestra que las colmenas estaban en la mayor parte de los casos adosadas
al muro y en algunos casos colocados sobre un banco
de piedra, insertas en un muro de tierra. Esta última
disposición es indicada por la concentración encontrada asociada a un pequeño muro más reciente en el
departamento 3 (unidad estratigráfica 1034) y por restos encontrados sobre el muro en el departamento 5
(UE 1009). A pesar de ello, la necesidad de aislamiento de la humedad para las colmenas y la ausencia de
piedras bajo cierta concentraciones de fragmentos de
colmena parecen indicar que estas podrían formar
parte de construcciones de tierra o de madera que no
se habrían conservado.
Fonteta Ràquia: una instalación apícola del siglo III a. C. en la Península Ibérica
17
Fig. 7. Monasterio de St Barnabàs en Chipre (según Jones et al.,
1973).
Fig. 8. Colmenar de Antonio Jaume, Mallorca. (Foto B. Lliteras).
La localización de las colmenas en el espacio
creado por dos pequeños muros paralelos, cerrados
por un lado por un tercer muro perpendicular tiene
abundantes paralelos etnográficos en el Monasterio de
St-Barnabé en Chypre (fig. 7) y en los colmenares de
Aragon (fig. 7 et Mestre & Roussel, 2005) y (fig. 13) en
la Bade en Tourrozelle, Aude (Courrent, 2009).
pientes de almacenaje, destaca la reducida presencia
de ánforas en comparación con otros yacimientos ibéricos de semejante cronología. En cambio, las tinajas
y tinajillas están muy presentes, sobre todo un tipo
concreto con borde muy exvasado, cuello indicado y
asas desde el labio, típico del área edetana (BONET y
MATA, 2002). No obstante, encontramos también toda
una serie de tipos de uso doméstico (platos, caliciformes, tapaderas, soportes, pondera, cerámica de cocina,
etc.) que también parecen indicar que el lugar tuvo carácter de hábitat, seguramente de forma permanente
(MATA et alii, e.p.).
Se documenta la colocación sobre zócalos de
piedra en seco en la apicultura tradicional de Mallorca
(fig. 8). En el Maghreb, se utilizan construcciones de
tierra para conformar nichos en los que se colocarán
las colmenas.
E������ ���������� �� ��� ���������� �������������
El estudio de los materiales arqueológicos procedentes de la Fonteta Ràquia se centra sobre todo en
la cerámica, material recuperado en mayor abundancia. El conjunto cerámico ibérico muestra cierta homogeneidad y data el comienzo de la ocupación a finales
del s. V a. C., con una fase central entre los ss. IV-III
a.C. y una presencia esporádica entre los ss. II a. C. y
I d. C. Los límites quedan marcados por la documentación de ollas de cocina con bordes reforzados con escocia, urnas de orejetas y bordes de forma subtriangular
en los niveles más antiguos del asentamiento (finales
s. V – comienzos s. IV a. C.) (BONET y MATA, 1997b),
así como por kalathoi de apariencia antigua, platos
de pie alto y decoraciones de tejadillos atribuibles al
s. III a. C. (MATA y BONET, 1992). Por último, la presencia de monedas ibéricas, terra sigillata, material
constructivo (tegulae, imbrices y lateres) y pondera romanos marcan una última fase de ocupación, aunque
fuera a nivel residual.
El ajuar cerámico de la Fonteta Ràquia presenta
gran variedad de tipos y formas. Dentro de los reci-
No obstante, las colmenas son, sin duda, el tipo
cerámico más destacado de este yacimiento, presente
desde comienzos del siglo IV a. C.. La apicultura fue
una práctica muy común en el Mediterráneo antiguo
(CRANE, 1983; BORTOLIN, 2008) y se documentó en
el mundo ibérico a raíz de la interpretación como colmenas de una serie de recipientes cilíndricos propios
del área edetana, gracias a paralelos etnográficos y arqueológicos (BONET y MATA, 1995, 1997a). La Fonteta Ràquia ha aportado un excelente conjunto de las
mismas con un número mínimo de individuos de 197
(casi un tercio del total de tipos del yacimiento), que
supera con creces los volúmenes de otros yacimientos
ibéricos de los territorios de Edeta, Kelin o La Carència
(FUENTES et al., 2004). Se trata de cilindros abiertos
por los dos lados y con la superficie interior recubierta
de estrías que presentan unos 20-30 cm de diámetro
y, en el par de casos que se ha podido restituir su perfil completo, unos 55-60 cm de longitud. El estudio de
sus bordes ha mostrado una gran variedad de tipos,
siendo los engrosados y exvasados los más abundantes, seguido de toda una gama de moldurados, pendientes, rectos, reforzados con escocia, subtriangulares e indeterminados. No obstante, pocos datos se han
podido extraer en cuanto a evolución en el tiempo de
los mismos. Al mismo tiempo, se han documentado
defectos de cocción y colmenas con pastas negruzcas,
18 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
P. Jardón - D. Quixal - C. Mata - M. Ntinou - G. Pascual
Fig. 9. Materiales cerámicos de los departamentos 1 y 2 (Dibujos Sara Sanchis).
de cocción reductora y abundante desgrasante, que relacionamos con una posible producción inicial.
En la Antigüedad, sin duda, habría colmenas
realizadas en otros tipos de material, (madera, corcho,
cañas, cestería o barro) pero su carácter perecedero
ha impedido su conservación hasta nuestros días. Es
más, los autores clásicos defendían al unísono que las
colmenas cerámicas eran las peores puesto que térmicamente ofrecían mucho contraste, al ser muy calientes en verano y no aislar del frío en invierno (VARRO
rust. 3,16,16-17; COLVM. 9,6,1-4). Por el contrario, las
colmenas de madera y, sobre todo, de corcho eran las
favoritas. Esto nos lleva a pensar que aunque, a día
de hoy, la Fonteta Ràquia arqueológicamente constituya un unicum en cuanto a grado de especialización
y abundancia de colmenas, en la Antigüedad posiblemente fuera un núcleo más, sólo que con un tipo de
producción diferente (fig. 9).
No obstante, la apicultura en la Fonteta Ràquia
no está tan sólo atestiguada a partir de las colmenas
cerámicas, ya que podemos relacionar toda una serie
de recipientes con esta práctica: tinajillas y kalathoi para
su envase, tinajas con pitorro vertedor para su vertido,
morteros para machacar plantas y ayudar en su labor a las abejas, toneles para facilitar extracción de la
miel, ollas para cocer los panales y, especialmente, tapaderas pétreas de colmenas. Éstas, generalmente en
rodeno, en ocasiones muestran una pequeña muesca
que sirve de boquera para la entrada y salida de las
abejas. Bien conocidas en etnografía, estas tapaderas
se denominan piellos (fig. 10). La tapadera pétrea sellaría el extremo principal por donde entrarían las abejas, quedando el otro extremo tapado con barro (fig.
14-15). Aquí es muy interesante una referencia clásica,
concretamente de Plinio (PLIN. nat. 21,47,80), quien
describió que era positivo poner una tapa móvil en
la parte posterior de las colmenas para poder ir metiéndola hacia el interior si la colmena era grande y
la producción de las abejas no era la deseada, a fin de
no “desalentarlas” y, por ende, que no abandonasen el
trabajo. Posteriormente, si el panal crecía, la cubierta,
de nuevo, se podía retirar.
Todo ello nos ha llevado a interpretar la Fonteta
Ràquia como un asentamiento plenamente especializado en la práctica apícola entre los siglos IV-III a. C.,
en el que, además de producir miel, una familia resi-
Fonteta Ràquia: una instalación apícola del siglo III a. C. en la Península Ibérica
19
ño posiblemente se deba al uso de esta especie como
madera de construcción. A eso corrobora la identificación del taxón en muestras procedentes de la U.E.
1067 del Departamento 1 que se describe como relleno
constructivo. Los restos carbonizados de quejigo/roble
se han identificado en la UE 1058 del Departamento 2
que también parece incluir desechos de obra, tal vez
de construcción.
DEPARTAMENTOS
TAXA
1
Chamaerops humilis
*
2
3
4
*
Cistus sp.
*
Erica sp.
*
*
Leguminosae
*
Olea europaea
Pinus halepensis
*
Pinus nigra
*
Pinus sp.
Fig. 10. Piellos anteriores de piedra de la Fonteta Ràquia. La muesca corresponde a la boquera de entrada y salida de la colmena.
*
Pistacia lentiscus
*
día de forma permanente cerca de las colmenas para
evitar hurtos y controlar mejor la producción.
Quercus sp. tipo perennifolio
A������� �������������. P������� �����
Los taxa identificados en todos los departamentos pertenecen a la vegetación natural de la zona donde se ubica el yacimiento con la excepcion de Pinus
nigra (pino salgareño) y de Quercus sp. tipo caducifolio
(quejigo/roble).
El taxón mejor representado es el pino carrasco,
identificado en las muestras antracologicas de todos
los departamentos, seguido por el lentisco. Los demás
taxa demuestran una presencia más esporádica. Los
datos indican que la vegetación de la zona consistiría
en pinares con un sotobosque compuesto por lentiscos, romeros, jaras, brezos, acebuches, palmitos y varias especies de leguminosas. Se trataría de formaciones típicamente termomediterráneas, según indica la
presencia del pino carrasco, el lentisco, el acebuche y
el palmito. Es interesante destacar la posible presencia
de pinos piñoneros en estas formaciones vegetales.
El quejigo/roble y el pino salgareño tienen una
procedencia extra-local ya que pertenecen a formaciones vegetales del piso bioclimático mesomediterraneo
y supramediterraneo. La presencia del pino salgare-
*
*
Pinus cf. pinea
*
*
*
*
*
*
*
*
*
Quercus sp. tipo caducifolio
Rosmarinus officinalis
5
*
*
C���������
El interés de este asentamiento se debe a su especialización en la apicultura.
En el momento de redacción de este artículo los
estudios realizados hasta hoy parecen indicar dos posibilidades: que se trata de un hábitat rural con actividad apícola intensiva o de una estructura auxiliar de
actividad específica para explotar las colmenas.
Podemos ya estar seguros de la existencia de
tres fases de ocupación que pueden ser sucesivas y
sin interrupción: la primera del siglo V a. C. está documentada por un pavimento y muros de adobe sin
cimentación, la segunda, a la que pertenecen las estructuras más evidentes y pavimentos, que demuestra
la existencia de una actividad apícola importante (alrededor del siglo III a. C.), la tercera es de cronología
ibérica más reciente (siglos II y I a. C.) se produce con
el abandono de estas estructuras y corresponde a dos
muros con colmenas asociadas.
La excavación de la Fonteta Ràquia contribuye
al conocimiento de la economía del uso del territorio
en la región de Edeta, capital de la Edetania antes de
20 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
P. Jardón - D. Quixal - C. Mata - M. Ntinou - G. Pascual
Fig. 11. Colmenas cerámicas de los poblados de Puntal dels Llops
(Olocau), de Tossal de Sant Miquel (Lliria) y de La Monravana
(Casinos). siglos III-II a. C
la fundación de Valencia (siglo I a . C.). Estos estudios
permiten caracterizar este tipo de instalación especializada en apicultura, lo cual favorecerá el reconocimiento de otras instalaciones antiguas similares en el
futuro. La identificación de un número tan abundante
de colmenas, de accesorios como los piellos (tapaderas), su localización ligada a las estructuras, así como
la asociación con otras formas cerámicas, aportan una
información muy importante para el conocimiento
de la apicultura en momentos históricos tan antiguos
y constituye un conjunto excepcional en su género
(fig. 11 a 15).
Los estudios polínicos servirán para establecer
las especies melíferas, y el de esporas de hongos parásitos de colmenares, para confirmar su uso in situ.
Todo este conjunto nos permitirá conocer aspectos etnoarqueológicos y biológicos de la explotación de los
productos de las abejas por el ser humano.
A��������������
Este trabajo ha sido financiado por la empresa
Litoral del Este SL y realizado por Darqueo estudio y difusión del patrimonio SL. Cuenta con la autorización de
la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana.
Las sucesivas campañas han sido dirigidas por Paula
Jardón codiridigidas por Oreto Garcia (prospección
de 2005), Guillermo Pascual (excavación de 2006) y
Francesc Xavier Duarte (excavación de 2007). Tenemos que agradecer a Luis Hernández y Clara Pérez así
como a Cristina y Salvador Silvestre del Ayuntamiento de Riba Roja por su apoyo continuado, a German,
que nos ha facilitado nuestros trabajos en la Masia de
Porxinos, y a los miembros de los equipos de excavación y prospección: Elena Ruiz, Pedro Costa, David
Garcillán, Quique y Boro Benlloch, Romina Pirraglia,
Salvador Ripoll, Alejandro Gimeno, Ivan Linares,
Fig. 12. Bordes de colmena del departamento 1 de la Fonteta Ràquia..
Cristian Rangel, Gustavo Núñez y Amparo Catalá;
nuestra gratitud también a Pepa Vázquez, Pere Pau
Ripollés, Jose Soler y Enrique Jarabú que nos ayudaron atendiendo nuestras consultas. También hemos
tenido la suerte de contar con la colaboración del
Departament de Prehistoria i Arqueologia y el Servicio de
estudios de materiales bioarqueológicos de la Universidad
de Valencia y el Servicio de Investigación Prehistórica y
Museo de Prehistoria de la Diputación de Valencia.
La colaboración de especialistas en apicultura
ha enriquecido nuestro trabajo con reflexiones, orientaciones, datos, fotografías y además entusiasmo; gracias a Clara Pérez, Enric Simó, Fernando Calatayud,
Salvador Andrés, Bernardo Lliteras, José de Jaime y
Antonio Pajuelo así como al Museo de la apicultura de
Llubí (Mallorca) y a Gaby Roussell, presidente de la
asociación Apistoria, por sus comentarios y aportación de documentos tan variados como valiosos para
este estudio.
Fonteta Ràquia: una instalación apícola del siglo III a. C. en la Península Ibérica
21
Fig. 13. Abrigo de abejas de la Bade (Aude, Francia) (Jean
Courrènt, 2009).
Fig. 14. Turquía : « Piello » trasero de mezcla de arcilla y excremento de vaca (foto Gaby Roussell).
Fig. 15. Pieza de barro discoidal de color amarillento (entre la cartela y el muro) Probablemente se trate de un piello posterior de
barro..
B�����������
– AA.VV., 1997-1998. Les Ibères. Princes d’Occident. Paris-Barcelona-Bonn.
– AA.VV., 1999. Apicultura por el túnel del tiempo.
Una historia milenaria. Revista Apicultura, 43 : 28-31.
– AA.VV., 2000. Franciscanos y apicultores. Vida apícola, 101 : 30-31.
– AA.VV., 2001. A un panal de rica miel. Trabajos del
Museo de la Rioja.
– ARANEGUI, C.; MATA, C.; PÉREZ BALLESTER, J.
& MARTÍ , M. A. 1997. Dames et cavaliers dans la cité
ibérique. Éd. L'Harma�an, coll. Histoire Ancienne et
Anthropologie, Paris.
– BERNABEU, J., BONET, H. & MATA, C., 1987. Hipótesis sobre la organización del territorio edetano
en Epoca Ibérica Plena: el ejemplo del territorio de
Edeta/Llíria. In : Iberos. I Jornadas sobre el Mundo Ibérico (Jaén, 1985), Jaén : 137-156.
– BONET, H. & MATA, C., 1997a. “The Archaeology of
Beekeeping in Pre-Roman Iberia” en Journal of Mediterranean Archaeology, 10.1 : 33-47.
– BONET H. & MATA C., 2001. Organización del territorio y poblamiento en el país Valenciano entre los
siglos VII al II a.C. In : Entre Celtas e Iberos. Las poblaciones protohistóricas de las Galias e Hispania, Bibliotheca Archaeologica Hispana, 8, Madrid : 175-186.
– BONET H. & MATA C., 2002. El Puntal dels Llops. Un
fortín edetano. Serie de Trabajos Varios del Servicio
de Investigación Prehistórica, 99, València.
– BONET H. & MATA C., 2002b. “Testimonios de apicultura en época ibérica” en Verdolay, 7 : 277-285.
– BONET H. & MATA C., 1997b. “La cerámica ibérica
del siglo V a.C. en la Edetania” en Recerques del Museu d'Alcoi, 6 : 31-48.
– BONET H., MATA C. & MORENO A., 2008. Iron Age
landscape and rural habitat in the Edetan Territory,
Iberia (4th-3rd centuries BC). Journal of Mediterranean
Archaeology, 21, 2 : 165-189.
– BORTOLIN R., 2008. Archaeologia del Melle. Mantoue,
SAP.
– COURRÈNT J.,(2009). Des vestiges de l'apiculture anciene : les abris à abeilles de Tourouzelle (Aude),h�p:
www.pierreseche.com/vestiges_apicoles_tourouzelle.htm
– CRANE E., 1983. The Archaeology of beekeeping. Londres.
– DE JAIME J. & DE JAIME J. M., 2001. Historia de la
apicultura española. Vol. I, Ed. Autor.
22 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
– DE LAYENS G. & BONNIER G., 2006. Curso completode apicultura y cuidado del colmenar aislado. Éd. Omega.
– DE TOMÁS J. L., 1995. Riba-Roja del Turia a través de
su historia. Clavarios Stmo. Cristo de los aflijidos. RibaRoja.
– FUENTES M. M., HURTADO T. & MORENO A.,
2004. Nuevas aportaciones al estudio de la apicultura en época ibérica. Recerques del Museu Arqueològic
d’Alcoi, 13 : 181-199.
– GAILLEDRAT E., 1997. Les Ibères de l'Èbre à l'Hérault.
Monographies d'Archéologie Méditerranéenne, 1,
La�es.
– GUÉRIN P., 2003. El Castellet de Bernabé y el origen del
Ibérico Pleno edetano. Trabajos Varios del SIP, 101.
– HERRERO GARCÍA F., 2004. Lo que ud. debe saber
sobre : Las abejas y la miel. Caja España Obra social.
P. Jardón - D. Quixal - C. Mata - M. Ntinou - G. Pascual
– JONES E., GRAHAM A. J. & SACKETT L. H., 1973.
An a�ic Country house below the cave of Pan at
Vari. British School of Athens, 68.
– MATA C. & BONET , H., 1992. La cerámica ibérica.
Ensayo de tipología. Trabajos Varios del SIP, 89 : 117147.
– MATA C. & MORENO A. & QUIXAL D., e.p. “Estrategias de ocupación y explotación del entorno periurbano de Kelin” en Actes Col·loqui Internacional El
paisatge periurbà durant la Protohistòria i l´Antiguitat a
la Mediterrània Occidental. Tarragona.
– MAZAR A., NAMDAR D., PANITZ-COHEN N.,
NEUMANN R. & WEINER S., 2008. Iron age beehives at Tel Rehov in the Jordan Valley. Antiquity, 82 :
629-639.
– MESTRE J. L. & ROUSSEL G., 2005. Ruches et abeilles :
achitecture, traditions et patrimoine. Ed Géer.
– OLIVER A. & PAJUELO G., 2006. Las primeras
muestras de apicultura en la Península Ibérica. Vida
apícola, 139 : 12-17.
10 ANYS D’INTERVENCIONS A L’OPPIDUM IBÈRIC I ROMÀ DE
LA CARÈNCIA I AL SEU TERRITORI
ROSA ALBIACH - HÈCTOR A. ORENGO - ANA EJARQUE
RESUM
L’excavació i prospecció del jaciment arqueològic de la Carència (Torís), en curs des de 2001 amb un Projecte
del Servei d’Investigació Prehistòrica i del Museu de Prehistòria de la Diputació de València, ha proporcionat
suficients dades per a mostrar novetats en la investigació ibèrica i romana de les terres valencianes. Hem vist que
era un oppidum de 8,6 hectàrees fortificades amb tres muralles i torres, actualment l’únic exemple de triple recinte
a l’Edetània i la Contestània. La seua entitat es reforça amb la identificació amb la seca Kili-Gili per la dispersió
numismàtica, per la presència d’escultura ibèrica, de ploms escrits i la gran varietat de material que evidencia
una forta activitat comercial peninsular i amb la mediterrània. Al seu entorn immediat s’han locali�at més de 80
jaciments en relació amb el centre de la Carència, estudiats aplicant metodologies de prospecció, on el GPS i les
bases de dades GIS han permés conéixer la distribució i dinàmica dels assentaments i la seua relació amb el paisatge. El Projecte ha inclòs la difusió i protecció patrimonial amb la declaració de BIC del jaciment i el seu entorn
en 2008 i la creació d’un Itinerari Arqueològic amb plafons informatius en 2009.
Paraules claus: Oppidum, Romà, Ibèric, GIS, Paisatge
ABSTRACT
The excavations and surveys carried out at the archaeological site of La Carencia (Turís) which have been ongoing since 2001 as part of a Project of the Prehistory Research Service and the Prehistory Museum of Valencia,
have provided sufficient new evidence to Iberian and Roman studies in the Valencian Community. These data
consist of an oppidum of 8.6 hectares fortified with 3 walls and towers, the only current triple enclosure in the
Edetani and Contestani se�lements. This is supported by the discovery of a mint, the Kili-Gili for the production
and distribution of coins, Iberian sculptures, lead tablets and a wide range of objects as proof of deep rooted trading activity within the peninsula and the Mediterranean coast. Around its immediate surroundings, more than
80 sites linked to La Carencia as their centre have been found and studied by applying survey techniques where
GPS and GIS data bases have permi�ed a greater understanding of the se�lement’s distribution and dynamics as
well as its relation with the landscape. The project has included the patrimonial spread and protection after both
the site and its surroundings had been declared B.I.C. (Heritage of Cultural Interest) in 2008 and the creation of
an archaeological itinerary in 2009 with informative placards.
Keywords: oppidum, Roman, Iberian, GIS, landscape
24 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
L’any 2001, quan es va iniciar el Projecte
d’excavació i prospecció de la Carència, els objectius
eren, en part, diferents als d’avui. Preteníem esbrinar
l’urbanisme del jaciment i conéixer la seua evolució al
llarg de les èpoques ibèrica i romana però els impediments de la propietat privada per a permetre excavar
a l’interior del jaciment varen truncar aquest vessant.
Això va fer que la línia d’investigació anara per altres
camins i ens limitarem a prospectar i excavar al jaciment sols on teníem possibilitat, és a dir, a la resta
de la muntanya. La prospecció intensiva del jaciment
donà com a resultat la troballa de dues noves muralles
que, tancant 8,6 hectàrees de l’assentament, se sumaven a una tercera ja coneguda al cim. Açò va convertir la Carència en un jaciment únic a nivell defensiu,
però al mateix temps generà unes qüestions que sense
l’excavació de l’interior dels recintes difícilment es podran resoldre. ¿Per què construir tres recintes murals
que tanquen els uns als altres? ¿Què es volia protegir
quan es crearen? L’excavació i l’estudi de les muralles
ha permés generar hipòtesis sobre la seua construcció,
donada la seua cronologia al segle III aC, però encara
continuen havent-hi altres incògnites per esbrinar. Les
tasques reali�ades també reforçaren l’entitat del jaciment amb la identificació de la Carència amb la seca
Kili-Gili per l’anàlisi de la dispersió numismàtica (Ripollés, 2001, 109), i per l’existència d’escultura ibèrica,
sols trobada a l’Edetània, a Arse, així com de ploms
escrits i gran varietat de vaixella, àmfores, objectes de
metall i monedes que evidencien una forta activitat comercial a nivell regional, peninsular i amb els pobles
de l’àrea mediterrània.
Afortunadament, l’altre vessant del projecte,
l’estudi del territori circumdant de la Carència per saber si el jaciment tenia una entitat capdavantera, ha
pogut avançar sense dificultat. És més, s’ha mostrat
sempre agraït per la gran densitat de jaciments documentats a l’àrea circumdant de l’oppidum. Aquesta
abundància d’assentaments ha fet de l’estudi territorial i del paisatge un treball capdavanter i un referent
amplament valorat.
La consecució de la declaració de Bé d’Interés
Cultural (BIC) pel jaciment i el seu entorn immediat es
va perllongar alguns anys. Aquesta declaració resultava necessària, donat l’espoli que havia patit la Carència al llarg dels últims trenta anys, com es va saber pels
materials confiscats l’any 2003 a la propietat privada
del jaciment. L’agost de 2008 es va veure resolta la declaració de BIC.
L’interés per la seua difusió es va plasmar en
2009 amb un Itinerari Arqueològic al jaciment, subvencionat per la Conselleria de Cultura i l’Ajuntament
de Torís. Es va preparar un recorregut arqueològic per
les muralles que, en sis plafons, condueix els visitants
Rosa Albiach - Hèctor A. Orengo - Ana Ejarque
Fig. 1. Vista aèria del jaciment de la Carència (Torís) amb el mapa
de situació.
a endinsar-se i conéixer la seua llarga història dins de
les tres muralles.
Totes aquestes tasques hagueren estat impossibles de dur a terme sense la col·laboració i la il·lusió
dels membres dels equips que anualment formaren
part del descobriment de cada tram d’aquest jaciment
i que, afortunadament, encara alguns formen part de
l’equip pluridisciplinar del Projecte de la Carència.
Així també, han estat fonamentals les intervencions
que en els anys 1971 i 1972 va reali�ar Milagro Gil
Mascarell (Gil-Mascarell, 1975) a la Carència, els resultats obtinguts en les quals mostraren la seqüència
cronològica del jaciment, ara ampliada després de les
prospeccions. Sobretot, tenen una gran importància
per ser l’única documentació que tenim de l’excavació
a l’interior del jaciment, ara ja quasi totalment destruït
per les remocions de terra del conreu.
L� C������� � �� ��� ���������
Al cim de la serra del Portell (Torís), en l’extrem
més occidental, es va ubicar l’assentament de la Carència. La seua cota més elevada és de 379 msnm, i la
menor de 299 msnm. Pel sud discorre el riu Magre, un
afluent del Xúquer, en un entorn de planura fèrtil amb
nombrosos barrancs, així com afloraments d’aigua, on
els turons existents presenten alçades entre els 100 i
els 200 m. La visibilitat des de la Carència és extraordinària, es divisa perfectament la costa i l’Albufera,
Edeta (Llíria) i el Pico de los Ajos (Ayora), i està només
a uns 30 km de la costa, en una zona que faria d’enllaç
amb l’interior, dins de l’àrea que les fonts clàssiques
emmarquen com l’Edetània (fig.1).
L’estudi de la Carència i el seu territori, tot
i pre¬sentar un especial focus durant el Ferro i
l’antiguitat clàssica, pretén ser diacrònic i, per tant,
es remunta a veure l’inici de l’ocupació humana en la
zona. Aquesta, de moment, no ha presentat cap troballa del Paleolític, i del Neolític tenim una destral de
pedra polida trobada d’antic i casualment en una cova
del terme. Al II mil·lenni, una moderada ocupació de
metal·lúrgics s’estén per la zona, al cim de les muntan-
10 Anys d’intervencions a l’oppidum ibèric i romà de La Carència i al seu territori
25
Fig. 2. Planta general de les muralles i torres de la Carència.
yes poc elevades, prop de cursos d’aigua, on es fortifiquen uns poblats no massa grans, dels quals en tenim
locali�ats un total de 13 (Albiach et al., 2007, 96). Les
restes del Bronze Final que ens esmenta Milagro a la
Carència es limiten, per ara, a materials sense cap associació a estructures.
L’estudi del territori no es limita a les actuals
divisions administratives, per la qual cosa, a més del
de Torís, hem prospectat els termes de Montroi, Montserrat i Godelleta, i encara en manquen altres per conéixer, donat que el territori antic seria molt més gran
que el treballat fins ara. Alguns dels límits ja quedaren
establerts per estudis anteriors duts a terme pel nord a
Edeta (Llíria) i per l’oest a Kelin (Caudete de las Fuentes) (Bernabeu et al., 1989) (Bonet i Mata, 2001), sent el
del sud, el pròxim riu Xúquer, frontera tradicional de
la Contestània.
A partir del segle VII arriba a la Carència una
abundant quantitat d’àmfores fenícies, que per ara sols
hem trobat en superfície per mancança d’excavacions.
La presència d’aquest material es podria comprendre
pel transport terrestre o fluvial, tots dos associats al
Magre i, probablement, des de l’Alteret de la Vint-ihuitena (Albalat de la Ribera), un punt intermedi des
de la costa. Tot i que el seu estudi encara és inèdit,
aquest jaciment resulta de gran interés per l’antiguitat
del material, la seua continuïtat en el temps i la ubicació a la vora del riu Xúquer.
Sota la influència dels fenicis i també dels grecs,
entre els segles VI-V aC, s’inicia una nova ocupació
del territori on els ibers s’instal·laran en turons menuts
i també en pla, moment del qual només hem pogut
trobar cinc jaciments, donada la incipient ocupació al
llarg del Ferro Antic (Albiach et al., 2007, 111). Serà al
segle IV-III aC, amb l’Ibèric Ple, quan es consoliden i
s’estabili�en la major part dels jaciments, que tenen
unes mides al voltant de mitja hectàrea, destacant-ne
algun d’una. D’aquest període s’han locali�at 11 jaciments al territori circumdant (Albiach et al., 2007, 112),
i a la Carència serà el segle IV el moment en què el jaciment comença una expansió constructiva i d’ocupació
que, al segle III aC, es completa amb dues grans muralles. Per a l’estudi d’aquest període són imprescindibles les excavacions de Milagro dels anys setanta, sent
aquestes les primeres, i per ara, l’única possibilitat de
documentar nivells a l’interior del jaciment (fig. 2).
Al cim, el que hem anomenat Recinte I consta
de diverses torres i d’una muralla que tanquen 0,6 hectàrees. Les dues torres del costat oest són de gran factura, fetes amb carreus rectangulars molt grans, disposats en fileres hori�ontals i travats en sec. La muralla
és de pedres mitjanes disposades en fileres hori�ontals, igual que les dues torres que ja va descriure Milagro en el costat sud. Al seu interior, es varen locali�ar
diverses estructures d’hàbitat, així com un carrer associat, amb una evolució des del segle IV aC fins al segle
I dC. La muralla no ha estat mai excavada, i per ara no
sembla probable obtindre permís de la propietat privada per a fer-ho, però donats els nivells d’ocupació
al seu interior, és més que probable que la cronologia
del recinte fortificat s’emmarque dins del segle IV aC.
Quant a la cronologia de finali�ació en l’ocupació en
26 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Rosa Albiach - Hèctor A. Orengo - Ana Ejarque
Fig. 3. Planta d’un tram de la muralla del Recinte II de la Carència.
aquest espai, Milagro la va situar, sobre la base de les
seues troballes, al segle II dC, però les prospeccions
actuals i l’estudi dels materials ens duen al segle IV,
convertint-se en l’únic lloc del jaciment on perdura
l’ocupació en època baiximperial, a més de ser l’espai
amb ma¬jor varietat i abundància de materials al jaciment. Cal preguntar-se perquè va perdurar aquest
espai fortificat al cim. ¿Era un lloc de control depenent
de la colònia de Valentia? Tal vegada la troballa de la
tapa d’una capsa per a segells amb decoració esmaltada ens proporcione una pista sobre la possible funció
de control del lloc. Per últim, cal assenyalar que el lloc
es va triar al segle XII per a situar una torre de vigia
almohade, ara arrasada pel conreu de les terres i de la
qual no queda res visible en superfície.
disposades en fileres hori�ontals i travades en sec.
Amb una amplada d’1 metre, discorre pel vessant
adaptant-se a les corbes de nivell i perllongant-se cap
a l’est 152 metres fins a girar per a pujar pel vessant
est i anar a trobar-se amb el Recinte I. A l’extrem més
occidental, i al costat del tall de la muntanya, es va
posar una torre de 4 × 5 metres, feta a la vegada que
la muralla i reomplida amb pedres i terra. Des d’ella
també surten, tant la muralla que tancaria cap al nord
aquest recinte, com la que cap al sud inicia el Recinte III. L’accés del Recinte II vindria a coincidir per on
ara discorre l’actual camí de l’interior del jaciment. A
més, s’ha trobat una poterna, o porta secundària, als
52 metres des de la torre occidental i abans de la porta
principal (fig. 3).
També al llarg de l’Ibèric Ple, al vessant meridional del jaciment, es va construir una segona muralla,
que tanca el que anomenem Recinte II, d’1,6 hectàrees.
Aquesta presenta, almenys, dues fases de construcció i
una tècnica d’influència hel·lenística no documentada
mai en territori edetà. La fase més antiga es construeix
sobre una anivellació amb ceràmica àtica del segle IV
aC, feta amb una superposició de pedres treballades,
El segon moment constructiu de la muralla del
Recinte II és el que presenta una tècnica de reforçament
per l’exterior de la muralla que consisteix en un mur
paral·lel a 3 metres de distància i amb uns altres murs
perpendiculars entre els dos, tot reomplit amb terra i
pedres. El material ceràmic excavat al seu interior ens
situa al segle III aC. La diferència de temps entre la
construcció d’una i l’altra pot ser d’anys o només de
10 Anys d’intervencions a l’oppidum ibèric i romà de La Carència i al seu territori
27
dies, el que sí sembla evident és que aquesta construcció és reflex d’una tècnica hel·lenística coneguda com
emplecton, emprada en molts llocs de la mediterrània
en aquell moment. Prop de la poterna es va construir
una torre, de 3 × 3 m, i que probablement s’associa al
mo¬ment de construcció de l’emplecton. Aquest reforçament sols s’ha documentat en els 22 metres de
muralla de l’extrem occidental, fins i tot reforçant la
torre occidental, i molt probablement va atendre la necessitat de fer forta una muralla que o bé no semblava massa segura o bé tenia massa possibilitats de ser
destruïda, moment que ens fa pensar en la presència
dels cartaginesos i dels romans a Ibèria i en la segona
guerra Púnica. Respecte a la poterna, aquesta presenta
un paredat de pedres i terra fet al segle I aC i que ve
a coincidir amb les guerres Sertorianes, també documentades en algun paredat i nivell d’incendi excavat
al Recinte I per Milagro (fig. 3).
Al mateix temps que es fa aquesta segona fase,
es mamprén la construcció de la tercera muralla que
envolta el Recinte III. Ho pensem, a dia d’avui, sobre
la base de la documentació arqueològica obtinguda
per un sondeig. Aquesta s’ha pogut seguir en nombrosos trams, però el de major envergadura es conserva
al vessant nord-occidental, al costat d’una cova. D’ella
s’aprecien molt bé 56 m de llenç, amb una amplària
d’1,30 m, a més d’una gran torre associada i d’uns altres 15 m recentment posats a la llum, en 2010. En el
seu perllongament cap al sud arriba a l’extrem més
baix del jaciment on hi ha dues grans torres, una d’elles
excavada entre 2007 i 2008, donant una cronologia de
construcció del segle III aC. La tècnica constructiva de
la muralla disposa carreus grans i mitjans en fileres
hori�ontals, de pedra calcària de la mateixa muntanya, on just al seu costat hi ha una gran pedrera de la
qual es conserven encara carreus a mitjan extraure. Hi
ha un sòcol d’1,35 m que s’adapta a l’orografia de la
muntanya, i sobre ell es disposava l’alçat, en el qual
s’ha pogut veure, just en aquest tram, un alçat de pedres d’entre 1,5 i 2 metres d’amplària i una possible
alçària d’entre 4 i 5 metres que alternaria amb un altre
tram de tàpia de terra o adobs de les mateixes mesures, i així successivament es repetiria l’alternança de la
tècnica en, almenys, aquest tram de muralla documentat en 2011 (fig. 4).
El moment de màxima expansió del jaciment,
amb una ocupació per tot el seu perímetre habitable, el
Recinte III, i per les àrees artesanals periurbanes, és al
llarg de l’Ibèric Recent, segles II i I aC, sobretot el II aC.
Una de les intervencions dels anys setanta es va fer en
aquesta zona, al nord i prop de l’actual camí d’accés,
i va documentar restes d’habitacions. Les tasques de
prospecció actuals han evidenciat que aquesta zona
es troba extramurs, en una àrea artesanal annexada
a la muralla en la qual predomina l’escòria de ferro.
Fig. 4. Vista general del procés d’excavació de la muralla i una
torre del Recinte III de la Carència.
L’altra àrea periurbana es va trobar en la campanya de
2008 i es va excavar en 2009. Ubicada a l’exterior del
Recinte I, cap a l’est, es va documentar una nombrosa
quantitat de tovots encalcinats, així com la base d’una
estructura de possible forn dedicat al processat de la
calç. Una tercera àrea extraurbana probable estaria
també a l’exterior del Recinte III, però a la zona est,
prop de la porta principal d’accés al jaciment en èpoques ibèrica i romana. A ella arriba una ampla senda
que, primer amb pendent i després de forma suau, llisca pel vessant fins a un punt on es bifurca. D’una banda avança cap a l’est, continua de manera lineal i amb
una nova bifurcació travessa la serra. D’altra banda, en
la bifurcació inicial baixa cap al Magre. L’ús del camí
va perdurar en època medieval i va finali�ar, almenys,
al moment en què es va crear un bancal sobre ell, entre
el segles XVII i XVIII.
Pel que fa als jaciments locali�ats al territori,
d’aquest moment de l’Ibèric Recent, i sent aquest el
període de màxima expansió i ocupació del territori,
hi ha un total de 22 assentaments (Albiach et al., 2007,
122), d’una mida petita i mitjana, que ratifiquen el moment de màxima ocupació del jaciment. Datats entre
els segles II i I aC, a més del material ibèric, presenten
una nombrosa quantitat de material importat de la Península Itàlica, sobretot àmfores per a vi Dressel 1, gre-
28 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Rosa Albiach - Hèctor A. Orengo - Ana Ejarque
coitàliques i adriàtiques, a més de ceràmica de vernís
negre de la Campaniana i ceràmica itàlica de cuina.
Després dels treballs de prospecció, excavació,
situació topogràfica i estudi de les muralles, per a conéixer la seua cronologia, evolució i tècnica constructiva, es va passar a fer un estudi topogràfic per veure
per on podrien seguir els trams que no s’han conservat. A continuació, es va procedir a la seua documentació fotogramètrica per a passar després a fer una
reconstrucció en tres dimensions de les tres muralles
i de les seues torres. En aquesta es van introduint les
noves dades que amplien, milloren i rectifiquen, si cal,
la reconstrucció virtual (fig.5).
S’han reali�at treballs de dibuix planimètric
i topogràfic amb el resultat d’una planta de les tres
muralles, completada amb un plantejament hipotètic
dels trams que manquen. La restitució fotogramètrica
en 3D d’aquestes està conclosa, però sempre pendent
de les aportacions que donen les noves campanyes
d’excavació, i així, amb tot, arribar a una major comprensió de la poliorcètica de l’oppidum amb la seua fortificació i control amb torres, portes i accessos al poblat
amb la xarxa de camins.
Quant a l’estudi del territori i del paisatge, el
primer pas va ser el desenrotllament d’una base cartogràfica digital en un sistema d’informació geogràfica
(SIG) on es va integrar diferent material cartogràfic
i fotogràfic georeferenciat; des de plànols antics fins
a les fotografies multiespectrals sobre plataforma
satèl·lit (Orengo et al., 2010). El següent pas va consistir en l’avaluació dels jaciments prèviament locali�ats
i la prospecció intensiva de l’entorn de la Carència amb
sistemes de posicionament global (GPS). Aquestes locali�aren 22 jaciments nous, 3 d’ells periurbans, i la
reavaluació de prop de 50 jaciments ressenyats en diferents registres patrimonials. L’estudi dels materials
ceràmics recuperats va proporcionar un marc cronològic i cultural per als diversos jaciments locali�ats en
el camp.
Es va poder confirmar l’existència d’una xarxa
de camins antics al llarg dels quals es concentren els
jaciments ibèrics i romans després de la reali�ació
d’un estudi arqueomorfològic. Els resultats de l’estudi
suggereixen que la traça de més antiguitat de l’àrea
correspondria a la ruta del Magre, que uneix l’interior
de la Comunitat Valenciana amb la costa seguint el
corredor natural creat pel riu. L’alineació d’antigues
alqueries àrabs, com poden ser les poblacions de Torís i Montserrat, al llarg d’aquest camí permet suggerir
que aquesta ruta existia ja en època islàmica. Va ser
aquesta ruta i la característica distribució de profunds
barrancs, tossals i petites serres de disposició allarga-
Fig. 5. Vista general de la restitució en 3D de les muralles de la
Carència.
da la que va generar la xarxa de camins i divisòries de
camps existents en l’actualitat (fig. 6).
L’estudi també va permetre identificar
l’existència d’una antiga zona humida dessecada, molt
probablement en època antiga, actualment a l’àrea
de Cortitxelles. L’anàlisi d’imatges multiespectrals
satèl·lit va confirmar alts valors d’humitat en aquesta
àrea i va permetre identificar l’existència d’una sèrie
de paleorius que desembocaven en ella. De la mateixa manera, l’anàlisi SIG de moviments i acumulació
d’aigües va confirmar l’existència dels paleocanals i
la capacitat de la zona per a l’acumulació hídrica. La
prospecció de la zona va proporcionar fragments de
ceràmica comuna romana en superfície. Per l’anàlisi
de fotografies aèries es van veure restes constructives
subsuperficials que podrien correspondre a una vil·la
romana (Orengo et al., 2010) (fig. 7).
Per veure la dinàmica d’ocupació de Cortitxelles
en 2009 es va fer un sondeig sedimentològic en la zona
de més profunditat sedimentària de l’àrea. L’anàlisi
dels sediments recuperats es troba en curs però podem confirmar l’existència de dos nivells sedimentaris
hidromorfs. Així, en la zona més baixa del sondeig, a
1,48 m per sota del nivell actual, es va documentar un
mur assentat sobre calç, associat al primer nivell sedimentari hidromorf que podria correspondre a un antic
canal de drenatge i que, basant-nos en les restes ceràmiques recuperades en estrats més moderns, ha de ser
considerat anterior a època cristiana (Orengo et al., en
premsa). Queden pendents els resultats de les anàlisis
sedimentàries, paleoecològiques i les datacions radiocarbòniques
L’anàlisi de la distribució dels jaciments locali�ats en l’àrea d’estudi permet plantejar una sèrie
de dinàmiques d’ocupació al territori al voltant de
la Carència entre època ibèrica i romana imperial.
10 Anys d’intervencions a l’oppidum ibèric i romà de La Carència i al seu territori
29
Fig. 6. Principals camis de la Carència i els jaciments ibèrics i
romans.
En la nostra zona d’estudi els assentaments ibèrics
presenten una preferència per les zones planes i de
fàcil accés, evitant les àrees que presenten una major
mobili�ació d’aigües. La seua locali�ació s’adapta
bé a la xarxa de camins premedievals proposada per
l’anàlisi arqueomorfològica. Se situen en zones amb
bona potencialitat agrícola i accés a aigua, encara
que no aprofiten les àrees inundables del riu Magre
o l’àrea d’acumulació hídrica de Cortitxelles. El patró
d’assentament ací exposat ha de ser anali�at tenint en
compte el seu caràcter microregional. En aquest sentit,
la situació d’aquests assentaments en les proximitats de
l’oppidum de la Carència redueix la necessitat d’ocupar
espais topogràficament prominents. A més, pot resultar estratègicament contraproduent mantindre assentaments fortificats a escassa distància de l’oppidum, ja
que aquests podrien ser presos i utili�ats en un hipotètic assetjament a la Carència. Els únics jaciments amb
una possible funcionalitat de control territorial els trobem a les elevacions del voltant del territori immediat
de la Carència en punts on la topografia restringeix la
visibilitat des de l’oppidum. Aquests jaciments podrien,
per tant, ampliar el control territorial més enllà de les
àrees visibles des de la ciutat, al mateix temps que controlarien l’accés a la zona circumdant de la Carència
dedicada a la producció agrària i on trobem jaciments
sense sistemes defensius.
El procés de romani�ació no suposa grans
canvis, a primera vista, en el patró d’assentament característic de l’àrea. De fet, la majoria d’assentaments
d’època ibèrica perduren durant els primers anys de
la romani�ació i els nous assentaments mantenen una
relació visual directa amb l’oppidum, confirmant el paper organi�ador territorial de la ciutat durant època
romana. En alguns casos aquesta relació resulta clarament apreciable en assentar-se el jaciment en l’únic
punt del seu entorn que manté intervisibilitat amb
l’oppidum. La continuïtat i importància de l’ocupació
del territori de la Carència queda també demostrada
Fig. 7. Mapa hídric i zona de Cortixelles amb trets de la dessecació.
per les dades arqueològiques arreplegades en el jaciment mateix.
A pesar d’aquesta tendència a la continuïtat general, cal destacar un fet que resulta característic de
l’ocupació romana. Els assentaments de nova fundació
d’època romana tendeixen a situar-se en zones de major risc hidrològic, triant sobretot les zones pròximes
al riu Magre, i presenten una característica distintiva:
la ubicació en àrees sobreelevades. Donada la periodicitat de les inundacions del Magre, aquesta posició sobreelevada mantindria els assentaments fora de perill
d’inundació, alhora que permetria als seus habitants
accedir als terrenys de gran capacitat agrícola situats
en els marges del riu. De la mateixa manera, la ubicació d’una vil·la a la zona de Cortitxelles, és a dir, en
una àrea amb tendència a l’acumulació d’aigua, suposa una nova concepció dels espais on es prima la potencialitat agrícola, on els riscos associats al moviment
d’aigües són coneguts i controlats. En el cas de Cortitxelles, la possible existència d’un sistema de drenatge
romà possibilitaria l’explotació d’uns terrenys de gran
capacitat agrícola.
B�����������
- ALBIACH, R., LEDO, A., MATA, C. i REQUENA, M.
2007: “Prehistoria e Historia Antigua”, Turis, Geografia, Història, Art, Conveni Universitat de València i
Ajuntament de Torís, 91-133.
- BERNABEU, J. BONET, H. i MATA, C. 1989: “Hipótesis sobre la Organización del Territorio Edetano en
Época Ibérica Plena: el Ejemplo del Territorio Edeta/
Lliria”, Iberos. I Jornadas sobre el Mundo Ibérico, 137156, Jaen.
30 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
- BONET, H. i MATA, C. 2001: “Organización del Territorio y Poblamiento en el País Valenciano entre
los siglos VII al II aC”. Bibliotheca Archaeologica Hispanica, 8, 175-186.
- GIL-MASCARELL, M. 1975: “Resumen de las excavaciones realizadas en el poblado ibérico de la Carencia, Turís, Valencia”, Congreso Nacional de Arqueología, XIII, 693-696, Zaragoza.
Rosa Albiach - Hèctor A. Orengo - Ana Ejarque
- ORENGO, H., EJARQUE, A. i ALBIACH, R. 2010:
“Remote sensing and GIS applied to the study of an
iberian Iron Age Oppidum’s hinterland: La Carència
project (Valencia, Spain)” Making History Interactive.
Proceedings of the 37th Annual International Conference
on Computer Applications and Quantitative Methods in
Archaeology (CAA), Williamsburg, Virginia, USA.
h�p://www.caa2009.org/articles/Orengo_Contribution303_c%20(1).pdf
- RIPOLLÉS, P.P. 2001 “Historia Monetaria de la Ciudad Ibérica de Kelin” Los Íberos en la Comarca de Requena-Utiel Alicante, 105- 115. Universidad de Alicante
LÁMINAS ARGÉNTEAS CON REPRESENTACIONES HUMANAS Y
OTROS MATERIALES DE SIGNIFICACIÓN VOTIVA EN EL TERRITORIO DE KELIN Y ZONAS ADYACENTES. (LA PLANA DE UTIEL,
VALENCIA)
JOSÉ MANUEL MARTÍNEZ GARCÍA
RESUMEN
La Plana de Utiel es la comarca más occidental de la provincia de Valencia, lugar secular de tránsito entre el interior peninsular y la costa mediterránea, donde, al ser un espacio de frontera, han confluído, por lo menos desde
la protohistoria, diversas culturas que sin duda aportaron a este territorio nuevas y sorprendentes formas de
vida, sentando las bases para definir un modelo exclusivo de hábitat basado en un modo de producción de tipo
rural, agrícola y ganadero. A lo largo de este artículo hacemos hincapie en un tema poco tratado en el territorio
de Kelin, como es el de la religiosidad ibérica, dando a conocer objetos de la cultura material relacionados con la
misma como son una serie de exvotos consistentes en plaquitas de plata grabadas con figuras humanas, terracotas y bronces votivos. Aunque procedentes de colecciones particulares y por lo tanto, fuera de toda adscripción
estratigráfica, considero que han de ser dadas a conocer por lo que expresan y puedan servir como base para
futuras investigaciones en este sentido.
Palabras clave: láminas de plata, terracotas, objetos religiosos, ofrendas votivas, espacios sagrados.
SUMMARY
La Plana de Utiel is the westernmost region of the province of Valencia, secular place of transit between the interior
of the peninsula and the Mediterranean coast, where, as a space border, have come together, at least from the
early history, diverse cultures undoubtedly contributed to this new and exciting territory forms of life, laying
the foundation for defining a unique habitat model based on a mode-type production, rural, agricultural and
livestock sectors. Throughout this paper we focus on a subject li�le discussed in the territory of Kelin, such as the
Iberian religion, revealing objects of material culture related to it as are a number of votive offerings consisting
of silver inserts carved with human figures and votive terraco�as and bronzes. Although from private collections
and therefore beyond stratigraphic assignment, I think that must be made known by what they say and can serve
as a basis for future research in this area.
Key Words: sheets of silver, terraco�a, religious objects, votive offerings, sacred spaces.
32 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. M. Martínez García
I�����������
La extensa comarca de la Plana de Utiel, perteneciente a Castilla la Nueva hasta 1851, en que pasó a
formar parte de la provincia de Valencia, se sitúa en
la parte más occidental de la misma, conformando un
altiplano cerrado por cadenas montañosas casi en su
totalidad, además del límite natural que supone el curso del río Cabriel en los lados S y SE. (fig. 1).
Ha sido un territorio profusamente prospectado desde los años 50 del siglo XX hasta la actualidad,
donde han intervenido diferentes equipos multidisciplinares, cuyos resultados han sido dados a conocer
parcialmente.
Las primeras prospecciones arqueológicas fueron realizadas entre 1956 y 1960 por Enrique Pla Ballester, (Pla, 1961, 223-224) subdirector entonces del
Servicio de Investigación Prehistórica de la Diputación de Valencia y excavador del yacimiento ibérico
de los Villares (Caudete de las Fuentes), a las que siguieron en la década de los años 80, las de los arqueólogos locales José Manuel Martínez García y Asunción
Martínez Valle, por encargo de la Dirección General
de Patrimonio de la Consellería de Cultura (Generalitat Valenciana). Posteriormente, y tomando como
base el trabajo anterior, se incorporó a esta actividad
un equipo de la Universitat de València dirigido por la
profesora Consuelo Mata Parreño.
Por último, y como consecuencia de las excavaciones arqueológicas que se están llevando a cabo en
el yacimiento ibero-romano e islámico de El Molón de
Camporrobles por el equipo que dirige Alberto J. Lorrio, profesor de la Universidad de Alicante, se realizó
una prospección en su entorno próximo, que también
afectó a la vecina provincia de Cuenca (Lorrio, 2001,
15-31).
Fruto de las citadas prospecciones y comprendidos cronológicamente entre el siglo VI a. C. y el siglo
V d. C., ha sido la localización hasta la fecha de 182
yacimientos de época ibérica y 89 de época romana,
lo que viene a demostrar la importancia de esta zona
de frontera en las épocas citadas, cuya capitalidad en
la primera y dentro del Ibérico Pleno la ostentaba la
ciudad ibérica de Kelin, (Los Villares. Caudete de las
Fuentes) ceca donde se acuñó moneda en el siglo II a.
C. (Ripollès, 1979, 127-137; 1980; 9-22; 2001, 105-115)
dependiendo de ella, en mayor o menor grado, el resto
de poblados y caseríos (Mata et alii, 2001).
Aunque los materiales arqueológicos que aquí
presentamos hayan sido hallados casualmente y por
tanto sin adscripción estratigráfica alguna, he creído
conveniente darlos a conocer tanto por su indudable
Fig. 1. Situación de la Plana de Utiel dentro del contexto del País
Valenciano.
interés como por lo que connotan, ya que al ser representaciones iconográficas tan suficientemente explícitas pueden constituir el inicio de nuevas vías de investigación en relación con la superestructura religiosa
de época ibérica en este territorio, cuestión que no ha
sido tratada hasta la fecha.
Y���������� ����� ��� ��������� �������
� �� �������� ������������.
El lote de nueve láminas o plaquitas argénteas
pertenecen a una colección privada que su propietario, Alejandro García García, vecino de la localidad
de Utiel, ha donado recientemente a su ayuntamiento
para incrementar los fondos de la colección museográfica local, embrión del futuro museo de la ciudad. El
hallazgo de estas piezas se produjo de forma casual en
la superficie del terreno, con motivo de la actividad cinegética de su descubridor. Le agradecemos la buena
disposición y colaboración que ha venido prestando
profesionales de la arqueología, museos y universidades para la difusión y catalogación de su colección.
Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin
33
Fig. 2. La Sierra de Rubial.
El primero de los yacimientos del que proceden
ocho de las nueve plaquitas que damos a conocer, se
sitúa en la cumbre de uno de los montes que conforman la Sierra de Rubial, a 950 m de altitud, en el término municipal de Venta del Moro, (fig. 2) entre la rambla Albosa, al N y el curso del Cabriel al S. La citada
sierra se inserta a su vez en otra de mayor extensión,
La Derrubiada, denominación que se debe, como su
nombre indica, a los derrubios o deslizamientos que
producen los conglomerados y areniscas a lo largo del
anticlinal que en pronunciada pendiente bajan hacia el
río Cabriel. (Piqueras, 1997, 147) (fig. 3).
En la ladera N del cerro donde se ubica el yacimiento existen una serie de alineaciones murales
paralelas que configuran un posible hábitat en terrazas, donde superficialmente aparecen cerámicas de la
Edad del Bronce. Llegados a la cumbre la cerámica es
muy escasa, limitándose a pequeños fragmentos, muy
rodados, fabricados a torno, de época ibérica indeterminada.
Próximo a éste, a poco más de 1000 m en dirección N, al pie de la Sierra de Rubial, y a 900 m de
altitud, se ubica el conjunto alfarero ibérico de Casillas del Cura, topónimo que da nombre a una serie de
construcciones de tipo rural situadas enfrente y por
extensión al citado yacimiento, cuyos resultados parciales indican la existencia de varios hornos, de los que
se ha excavado uno de ellos. De entre la producción
alfarera del horno, cuya cronología se establece entre
finales del Ibérico Antiguo e inicios del Ibérico Pleno
(siglos V y IV a. C.) destacan las tinajas, tinajillas, platos y ánforas. (Martínez y Castellano, 2001)
Algo más alejado, a unos 3000 m en dirección
O se encuentra el yacimiento de El Moluengo (Villargordo del Cabriel), del que no se conoce su extensión
total, si bien los materiales cerámicos, algunos con
defecto de cocción que podrían indicar la presencia
de otro centro alfarero no descubierto hasta la fecha,
Fig. 3. Situación de los dos yacimientos donde se hallaron plaquitas de plata.
se extienden por una amplia área, a los que se les ha
asignado una cronología entre el siglo V a. C. y I d. C.
(Mata, 1985, 167; Mata y Soria, 1997, 310)
En la profunda hoz que forma el río Cabriel y a
aproximadamente 9000 m de distancia se encuentra el
puente medieval de Vadocañas, sobre el que discurría
el camino que ponía en comunicación a Toledo con
Valencia, pasando por Iniesta y Requena, vía que sin
duda fue utilizada desde la antigüedad hasta época
moderna. Tras rebasar el citado puente, ya en la vecina provincia de Cuenca, en la ladera de la margen
derecha del río se encuentran cerámicas de época ibérica y romano-republicana lo que indica la existencia
de un asentamiento estable que controlaría el vado allí
existente.
La plaquita restante se halló en el yacimiento
ibérico conocido como Punto de Agua, (fig. 4), en el
término municipal de Benagéber, al N de la comarca
y en las cadenas montañosas que la limitan por esta
zona, próxima al curso del río Turia. Se trata de un poblado ibérico fortificado de pequeñas dimensiones, situado en la cumbre de un cerro, a 912 m de altitud, con
muralla, torre y foso, del que ya di noticia al publicar
materiales arqueológicos procedentes de una parte de
su necrópolis, descubierta tras una repoblación forestal, entre los que destacaban dos puñales, uno de ellos
con empuñadura biglobular y dos fíbulas tipo La Tène.
Tanto las siete urnas de incineración como los objetos
metálicos de los ajuares ofrecían una cronología en
torno al siglo IV a. C. (Martínez , 1990)
34 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. M. Martínez García
Fig. 4. Cerro donde se ubica el yacimiento Punto de Agua.
A unos 500 m al S del anterior, frente al despoblado de Villanueva se alzan los restos de una atalaya ibérica, inédita, sobre un pequeño altozano a la
que denominé Torre Villanueva (fig. 5). Actualmente
tan solo se conserva el trazado completo de su planta trapezoidal, de 14 m. de longitud por 3 m de anchura mínima y 9 m de máxima, con muros de 0,80 a
1 m de anchura y un total de cinco hiladas conservadas de mampostería ciclópea en uno de sus lados menores, que le dan una altura máxima de 1,80 m. Se fue
desmontando progresivamente para aprovechar sus
mampuestos, una vez machacados in situ, en las obras
de acondicionamiento de la carretera Utiel-Pantano de
Benagéber, a comienzos del S. XX, vía que discurre por
las inmediaciones.
En el paraje de Casas Royas, a 5000 m. al SE del
Punto de Agua, tras una prospección realizada por el
que esto suscribe, se descubrió un posible centro alfarero de época ibérica, del que en 1970 aparecieron los
restos de un horno, cerámicas con defecto de cocción,
así como parte una figurita de terracota que representaba a un cuadrúpedo y de la que se conservaban los
cuartos traseros, actualmente en una colección particular. A corta distancia existen varias minas de caolín que han sido explotadas hasta los años 50 del siglo
XX.
Algo más alejado, a 8.000 m al E se sitúa el monte de la Atalaya (Chelva) de 1.157 m de altitud, asentándose en su cumbre un yacimiento fortificado con
muralla y dos torres. Al haber sido sistemáticamente
expoliado, en su superficie abundan los restos cerámicos, producto de las remociones, cuya cronología se
extiende desde el Bronce Final-Hierro Antiguo hasta
época romano-republicana. En la parte más elevada
existe una pequeña replaza con abundantes piedras,
derrumbe de una estructura indeterminada, donde se
hallaron superficialmente en 1980 un exvoto de bronce, dos fíbulas anulares hispánicas, una campanita y
Fig. 5. La Torre Villanueva, lado E.
una fíbula en omega, materiales que actualmente se
encuentran en una colección particular.
El área que nos ocupa, en la que se da una importante concentración de yacimientos, constituye
dentro del territorio de Kelin el límite por el N con el
territorio de Edeta, con una posible vía de transito entre ambos, donde los asentamientos ibéricos se organizan en torno a ella. El posible camino antiguo, para
evitar la complicada orografía de la zona, adapta su
recorrido a los piedemontes y laderas, aprovechando
pequeños valles donde abundan las fuentes que a su
vez se asocian a los yacimientos próximos al trazado.
Los extremos del recorrido, de S a N lo constituyen La Mazorra (Utiel) y la citada Atalaya de Chelva, asentamientos con marcado carácter de control del
territorio, ya que se ubican a gran altura, 1.082 m y
1.156 m respectivamente, cuya cronología en ambos se
extiende desde el Hierro Antiguo hasta época romanorepublicana, constituyendo el segundo el límite entre
los territorios citados más arriba. El resto de yacimientos, del Ibérico Pleno y Final se distribuyen a lo largo
de la vía, situados en pequeñas lomas (El Hontanar, y
El Collado, junto a sendas fuentes minero-medicinales de las que reciben su nombre), en el llano (Casas
Royas) o en la cumbre de un cerro (Torre Villanueva y
Punto de Agua) (fig. 6).
C�������
Los rasgos generales de estas plaquitas de plata
son las de haber sido recortadas y trabajadas mediante
golpes de martillo hasta conseguir unas finísimas láminas de un grosor aproximado a los 0,4 mm. Todas
ellas, excepto dos que fueron repujadas, poseen figuras humanas en perspectiva torcida, grabadas con un
buril de punta muy afilada y algunas presentan orifi-
Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin
35
3.- Dimensiones de la lámina: 31 mm de longitud x 14 mm de anchura, rota por la parte inferior
Figura indeterminada, aunque pudiera corresponder
a un individuo de corta edad o quizá un neonato, con
la cabeza grande y redondeada, de perfil, a la izquierda, ojo destacado, ancha frente, nariz y boca apenas
perceptibles. El tronco de frente y brazos de perfil,
con cuatro segmentos a modo de dedos en el derecho.
A partir de la cintura, delimitada por una línea, se inicia la parte inferior del cuerpo de perfil, a la izquierda, de formas redondeadas y extremidades cortadas
por la rotura de la lámina. Dimensiones de la figura:
30 mm de longitud x 8 mm. de anchura. Procedencia:
Sierra de Rubial.
Fig. 6. Yacimientos citados en el texto, en el contexto próximo de
los que proceden las plaquitas. 1: Sierra de Rubial; 2: Casillas del
Cura; 3: El Moluengo; 4: Vadocañas; 5: El Punto de Agua; 6: Torre
Villanueva; 7: Casas Royas; 8: La Atalaya de Chelva; 9: La fuente
del Collado; 10: La Mazorra; 11: El Hontanar.
cios en su perímetro con la posible finalidad de haber
sido cosidas a una tela. Aparecieron dobladas en tres
o cuatro pliegues y distribuidas por la superficie del
terreno. La descripción se hace desde el punto de vista
del espectador (fig. 7-8).
1.- Dimensiones de la lámina: 29 mm de longitud x 12 mm de anchura máxima y 8 mm de mínima.
Figura masculina de pie. Cabeza de perfil, a la derecha,
tocada con casco semiesférico y penacho posterior,
(o quizá se trate del cabello recogido con una cinta), ojo
circular destacado, nariz puntiaguda, boca entreabierta en forma de pico y cuello largo. Tronco de frente,
con el brazo derecho extendido e inclinado sobre el
cuerpo y el izquierdo más corto, con cinco dedos en
cada mano. Viste chaqueta corta rectangular con cuello en V. Piernas de perfil ligeramente flexionadas, a la
derecha con los pies en la misma posición. Dimensiones de la figura: 20 mm de longitud x 5 mm de anchura. Procedencia: Sierra de Rubial.
2.- Dimensiones de la lámina: 26 mm de longitud x 14 mm de anchura. Figura masculina, correspondiente a un guerrero, de pie. Cabeza de perfil, a
la izquierda, con nariz grande, ojo circular y oreja
triangular. De la parte posterior de la cabeza surgen
segmentos a modo de cabellos. Cuello ancho y corto.
Se cubre con un vestido, de frente, ligeramente acampanado. El brazo derecho extendido hacia delante
portando en la mano, de la que se destacan tres dedos, una lanza de hoja ancha; el brazo izquierdo, en
ángulo y pegado al cuerpo, con mano de cinco dedos.
Las piernas, de perfil, a la izquierda y los pies en la
misma dirección. Porta una falcata a la cintura enfundada. Dimensiones de la figura: 23 mm de longitud x
6 mm de anchura. Procedencia: Sierra de Rubial.
4. Dimensiones de la lámina: 28 mm de longitud
x 10 mm de anchura. Representa a un indivíduo con
cabeza y cuello de perfil, a la derecha. Cuerpo y extremidades inferiores de frente. El atuendo consiste en un
vestido estrecho y recto hasta la altura de las rodillas y
pantalones con los pies apenas destacados. La cabeza
se cubre con una capucha de la que sobresale el rostro
con frente lisa, ojo grande romboidal y boca abierta en
forma de pico. Los brazos extendidos hacia delante, el
derecho formado por dos líneas paralelas que simulan
la manga y el izquierdo un simple segmento que acaba
en cinco trazos a modo de dedos. Dimensiones de la
figura: 23 mm de longitud x 12 mm de anchura. Procedencia: Sierra de Rubial.
5.- Dimensiones de la lámina: 23 mm de longitud x 11 mm de anchura. Representa a un indivíduo
con cabeza y tronco de perfil, mirando a la derecha.
Viste chaqueta corta con capucha que le cubre la cabeza. El rostro con frente apenas destacada, ojo circular
y boca puntiaguda, en forma de pico. El brazo derecho, con manga y extendido hacia delante, finaliza con
cinco dedos esquemáticos. La línea inferior del brazo
limita a la prenda superior de los miembros inferiores, que aparecen de frente y con pantalones, la pierna
derecha recta, la izquierda ligeramente adelantada y
los pies de perfil. Dimensiones de la figura: 18 mm de
longitud x 10 mm de anchura. Procedencia: Sierra de
Rubial.
6.- Dimensiones de la lámina:18 mm de longitud x 9 mm de anchura Figura masculina. Cabeza de
perfil, a la izquierda, ojo romboidal, frente lisa, nariz
angular, barbilla pronunciada y labio superior engrosado, cuello ancho y cabeza abombada que porta un
gorro o capacete. El cuerpo se cubre con una pieza superior ajustada y cuello en "V", torso de frente y de
perfil el resto. El brazo derecho sobresale del cuerpo y
se corta en el límite del segmento vertical que lo flanquea y el izquierdo se ajusta a la línea del cuerpo, cuya
manga se decora con un aspa y termina, tras una bocamanga en cuatro segmentos que semejan dedos. Da la
36 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. M. Martínez García
Fig. 7. Las plaquitas de plata. 1 a 8: De la Sierra de Rubial; 9: Del Punto de Agua.
impresión de que las piernas, a la izquierda y de perfil, redondeadas, se cubren con pantalones ajustados
o calzas. De difícil interpretación son las líneas que
aparecen en un segundo plano, en forma de rectángulo, que podrían corresponder a un manto desplegado.
Dimensiones de la figura:16 mm de longitud x 6 mm
de anchura. Procedencia: Sierra de Rubial.
7.- Dimensiones de la lámina:18 mm de longitud x 8 mm de anchura. Figura indeterminada, repujada. Parece corresponder a un individuo de corta edad,
de frente. Cabeza redondeada, ojos circulares rehundidos, nariz destacada, extremidades cortas, las supe-
riores con las manos unidas sobre el regazo, en actitud
oferente. Dimensiones de la figura:16 mm de longitud
x 6 mm de anchura. Procedencia: Sierra de Rubial.
8.- Dimensiones de la lámina:16 mm de longitud
x 7,5 mm de anchura. Figura similar a la anterior. Cabeza redondeada, con arcos superciliares prominentes,
ojos circulares y hundidos, nariz levemente destacada.
No posee boca y la barbilla es angular. Presenta los
brazos cortos, manos entrelazadas con dedos destacados, en actitud oferente, excesivamente grandes con
respecto al resto de su anatomía. Bajo lo que parece
corresponder al manto sobresalen los pies. Dimensio-
Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin
37
Lam. 8. Fotos plaquitas de plata.
nes de la figura: igual a las de la lámina. Procedencia:
Sierra de Rubial.
9.- Dimensiones de la lámina: 36 mm de longitud x 20 mm de anchura. Figura indeterminada. Cabeza esquemática a la derecha, de la que parte un largo
penacho desde la parte posterior, rematado por una
especie de contrapeso de forma globular, de difícil interpretación. La figura está parcialmente oculta por un
manto rectangular con una cenefa en cada extremo a
base de dos segmentos paralelos y otros transversales.
Desde los extremos superiores del lienzo convergen
dos líneas hacia el centro, a modo de brazos con dedos
destacados y debajo otras dos incisiones. Parte de las
piernas y pies aparecen por la parte inferior, orientados a la derecha. Dimensiones de la figura: 26 mm de
longitud x 10 mm de anchura. Procedencia: Punto de
Agua.
C���������
La excepcionalidad de estas plaquitas es su
pequeño tamaño, entre 36-18 mm de longitud y 207,5 mm de anchura, dimensiones un tanto extremas
para ser grabadas o repujadas ya que sobre todo en el
primer caso debió utilizarse un finísimo buril de bron-
38 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. M. Martínez García
ce o hierro. A pesar de ello las figuras representadas
son perfectamente identificables e incluso poseen caracteres formales inéditos en la iconografía ibérica.
el santuario de Collado de los Jardines (Jaén), junto a
placas de bronce decoradas con ojos y figuras humanas (Alvarez Ossorio, 1941, CXXXV-CLXI).
Solo conocemos en la comarca, procedente del
yacimiento de La Peladilla (Fuenterrobles) el hallazgo
ocasional de un fragmento de lámina de plata bastante
deteriorada, en la que se reproduce una cabeza masculina barbada de frente, que posiblemente formara
parte de un depósito de herrero en el que también se
encontró una falcata damasquinada, lingotes de hierro y un conjunto de armas (Lorrio, Rovira y Gago,
1998-1999, 149; Lorrio y Sánchez, 2000-2001, 139,
Lám. 13, 2). Así mismo, en el tesoro de Salvacañete,
aparecido en la década de los años 30 del siglo XX, se
inventariaron, junto a vasos, objetos de adorno personal de plata y monedas, una serie de tres laminillas de
plata con representaciones de ojos y cabezas humanas
repujadas, de posible carácter votivo, cuya datación se
estableció entre los siglos III y I a. C. (Cabré, 1936, 154155, Lam. VI; Radda�, 1969, Lám. 50, 5 y 6).
También existen hallazgos de láminas de oro,
de caracter votivo, realizadas con la misma técnica
-grabado y repujado-recogidas por Nicolini, procedentes de santuarios ibéricos de la Alta Andalucía,
SE peninsular, Extremadura, Jaén, Alicante y Cádiz,
con cronologías entre los siglos IV y III a. C. (Nicolini,
1990, 497-502). De este mismo material y procedentes
de la necrópolis ibicenca del Puig des Molins existen
en la Colección Vives y Escudero del M.A.N. otras dos
placas de oro repujadas, colgantes a los que les falta
el sistema cilíndrico de suspensión, representando, según su autora (San Nicolás Pedraz, 1986, 57-94) a la
diosa fenicio-púnica Astarté, que aparece sujetándose
los senos con ambas manos.
Pero es en los depósitos votivos o santuarios
donde aparecen estas piezas con mayor profusión,
como ocurre en los de la Encarnación (Caravaca de la
Cruz), o El Recuesto (Cehegín), ambos en Murcia. En
el primero de ellos se descubrieron un gran número de
laminillas de plata decoradas con incisiones a buril o
repujadas, sobre las que destaca la imagen de un posible sacerdote u oferente, representado de perfil, tocado con bonete y vestido con capa o sagum (Ramallo y
Brotons, 1997, 263). En el santuario del Recuesto (Lillo,
1981, 195-204) se localizaron 25 piezas de plata -láminas o chapitas- decoradas mediante repujado a cincel
o incisas, representando figuras humanas, cabezas de
animales, ojos o temas geométricos. De entre ellas destaca una con decoración incisa a buril que representa a
una figura humana de perfil, tocada con gorro cónico
y vestida con capa y túnica hasta los tobillos sujeta con
cinturón o faja con tahalí, en actitud orante de salutatio.Para el conjunto de los objetos hallados de estos dos
yacimientos murcianos se propuso una cronología en
torno al siglo IV a. C. (fig. 9).
En el depósito votivo de Garvâo (Portugal)
(Beirâo et alii, 1989, 72-135) se hallaron en una favissa
datada en la Segunda Edad del Hierro gran cantidad
de placas de plata repujada, decoradas con óculos
-exvotos anatómicos- y también con representaciones
antropomórficas: una cabeza femenina con largo collar y una figura indeterminada, junto con cerámicas,
adornos de uso personal, figurillas de terracota y pequeños objetos.
Otra lámina de plata, grabada a buril y representando a una figura femenina, con cabello y facciones destacadas vestida con túnica, la encontramos en
¿U� ������� ������� �� �� S����� �� R������
Aunque la muestra de las ocho láminas de plata grabadas de la Sierra de Rubial es un tanto exigua,
al tratarse de hallazgos ocasionales de superficie, cabe
plantearse la posibilidad de contar con el hasta ahora único espacio cultual al aire libre en el territorio de
Kelin, exceptuando las escasas necrópolis conocidas
donde se llevarían a cabo rituales funerarios. Pese al
gran número de yacimientos ibéricos diseminados por
este territorio, solo se conocen cuatro necrópolis seguras en los yacimientos de La Peladilla (Fuenterrobles)
El Punto de Agua (Benagéber) El Molón (Camporrobles) y El Molino de Enmedio (Utiel) y seis probables
-Cañada del Salitrar, El Molino, Pozo Viejo, Fuente de
Santa Úrsula-Tejería Nueva, Los Chotiles, (Sinarcas)
y La Harinera (Requena), donde han aparecido manchas de ceniza o escaso número de enterramientos;
y las cuevas santuario, lugares de culto cuyo estudio
rebasa los límites de este trabajo, de las que existen
nueve cavidades con materiales ibéricos habiéndose
únicamente excavado tres, dos en el Puntal del Horno
Ciego y la del Molón.
Así pues, y una excavación arqueológica lo confirmaría o no, pudiera tratarse de uno de los loca sacra
-lugares sagrados de carácter natural- que se distribuyen con no demasiada frecuencia en territorio ibérico.
Otro tema de discusión que adelantamos ahora pero que tendría pleno sentido tras la citada excavación, seria lo que propone Francisco Burillo con
respecto a la consideración del yacimiento turolense
de Peñalba de Villastar como un posible santuario de
frontera (Burillo, 1997, 235):
Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin
39
Fig. 9. Paralelos plaquitas. De plata: 1: Fuenterrobles; 2: La Encarnación; 3: El Recuesto; 4: El Garvâo; 5: Collado de los Jardines; 12:
Salvacañete. De oro: 6: Alta Andalucía; 7, 8 y 9: Castellar; 11 y 12: Puig des Molins.
Todo lugar religioso sirve para aglutinar a la comunidad a que pertenece, pero también puede ser un elemento
de diferenciación respecto a otros grupos humanos. Surge
pues la pregunta ¿acaso nos encontramos ante un santuario
que identificado con un grupo nos marca la frontera entre
dos comunidades? o por el contrario, ¿se nos manifiesta
como un punto de confluencia entre comunidades diferenciadas?……Su excepcionalidad dentro de la Celtiberia lleva
a pensar que pudo ser punto sacro para una amplia comunidad dispersa en distintos asentamientos. Peñalba pudo tener
un doble valor no necesariamente disyuntivo sino complementario. Por una parte lugar de identidad y de atracción
de un grupo humano diseminado en el territorio, por otra,
lugar de identidad de una comunidad frente a otra, como
santuario de frontera que sacraliza los límites del territorio.
briel. Por lo tanto, el papel de frontera que ejercería
resulta evidente, pudiendo recibir tanto gentes de ambos territorios o bien de uno solo, por lo que habría
que considerarlo en el primer caso como un santuario
de convergencia.
Aunque parezca un tanto prematuro el aplicar
las hipótesis enunciadas para el yacimiento que nos
ocupa, planteamos una serie de consideraciones a tener en cuenta con respecto a la elección del lugar como
posible santuario:
Como una última reflexión sobre el fenómeno
religioso ibérico en el territorio de Kelin, he de significar que tanto los lugares de culto en cuevas como los
hipotéticos loca sacra se sitúan en los límites geográficos de la zona que nos ocupa, lo que en cierta manera
estaría también marcando la línea divisoria entre contextos próximos y diferenciados.
-Se encuentra en el límite entre dos territorios ibéricos definidos: a 17 km de Kelin y a 25 km de
Ikale(n)sken (Iniesta) separados el uno del otro por la
Sierra de la Derrubiada y la profunda hoz del río Ca-
-Se ubica a 950 m. sobre el nivel del mar, lo que
significa una amplia visibilidad y un control efectivo
tanto del territorio circundante como de la vía secular
de tránsito entre la meseta castellana y el litoral valenciano que discurre por las inmediaciones y atraviesa
el río Cabriel por Vadocañas, donde existe, como ya se
ha indicado, un vado, poblamiento en época ibérica y
surgencias de aguas mineromedicinales en la margen
derecha del río.
40 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. M. Martínez García
Fig. 10. Terracota de los Villares. Figura femenina agarrándose los pechos y debajo escenas en rojo-vinoso.
O���� ���������� ������������� �� ������������� ������ ���������� �� �� �������.
Del yacimiento de Los Villares (Caudete de las
Fuentes) presentamos cinco terracotas incompletas,
cuatro de las cuales fueron recogidas en mi tesis de
licenciatura (Martínez García, 1982, 104-105 y 123-124.
Lám. XVI, 9; XVIII, 15; Lám XXXIV a 35 y 36). Los números 1 y 2 del catálogo pertenecían a la colección de
Rafael Gabaldón, vecino de Caudete de las Fuentes,
colaborador del S.I.P., del Departamento de Arqueología de la Universitat de València, e impulsor de su
museo local, y el resto, junto con un pato de bronce
y un colgante del mismo material (Martínez García,
1982, Lám. XIX, 17), al citado Alejandro García. En ambos casos, según sus descubridores, fueron hallazgos
fortuitos, acaecidos en los años 70 del siglo XX en las
zonas N y S del yacimiento, fuera del área acotada por
el Servicio de Investigación Prehistórica de la Diputación Provincial de Valencia.
La presencia de terracotas y bronces votivos, entre otros materiales, denota la existencia, en cualquier
centro urbano ibérico, de un lugar sagrado dedicado
al culto, bien sea de tipo familiar doméstico o de uso
general, donde los devotos depositaban sus ofrendas
como agradecimiento a favores recibidos de la divinidad o con la esperanza de que sus peticiones fuesen
resueltas favorablemente.
En Los Villares existen exvotos pero todavía
no se ha localizado el lugar o lugares cultuales donde
debían depositarse, tal y como ocurre en otros yacimientos valencianos como La Bastida de les Alcuses,
(Díes y Alvarez, 1997) Tossal de Sant Miquel de Llíria,
Puntal dels Llops o Castellet de Bernabé (Bonet, Mata
y Guerín, 1990; Bonet y Mata, 1997), ya que se ha excavado una pequeña porción del yacimiento, la situada
en la parte más elevada del mismo.
De las 8 ha que ocupa la loma de Los Villares
se ha excavado una superficie aproximada a 1 ha, que
corresponde a parte de la zona acotada por el Servicio de Investigación Prehistórica de la Diputación de
Valencia, realizándose también una serie de sondeos
fuera de la misma. En el resto el impacto de excavaciones clandestinas ha sido muy fuerte, sucediéndose in-
Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin
controladamente desde los años 60 del siglo XX hasta
el momento presente.
C�������.
Terracotas
1. Figura femenina erguida, que debiera cogerse
ambos pechos con las manos. La cabeza, ligeramente
levantada, se toca con capirote cónico. El rostro, redondeado, con arcos superciliares salientes, cuencas
grandes y rehundidas donde se alojan los ojos que se
confeccionaron con pastillas de cerámica aplicadas; las
orejas levemente modeladas. La nariz es de grandes
dimensiones, con los orificios marcados; los labios destacados y la boca entreabierta; la barbilla prominente
y redondeada da paso a un cuello proporcionado. Los
brazos, de los que el derecho está roto, arqueados sobre el tronco, sujetaban con las manos ambos pechos.
El tronco y resto de la figura, que está seccionada en
su parte inferior, es cilíndrico y hueco lo que evidencia
el uso del torno. La cabeza y brazos se modelaron a
mano.
La decoración, pintura de color rojo vinoso, cubre la caperuza, parte de la frente y la zona inferior de
las orejas, donde se dibujan grandes pendientes ovalados. Un filete contornea ambos brazos, antes de llegar
al codo, a modo de brazaletes. Por la espalda y a partir
de la base de la nuca le cae una especie de mantilla-redecilla reticulada que ocupa todo el desarrollo vertical
de la figura, aunque a la altura de la cintura está cortada por una banda enmarcada por dos filetes. A partir de aquí y hasta la rotura inferior se desarrolla una
cenefa en la que de izquierda a derecha aparecen un
lobo mirando a la izquierda, con la cabeza levantada y
las orejas erguidas, una nave con cabeza de caballo mirando a la derecha, y otra, con dos peces encima y uno
delante. Las escenas, aunque reconocibles, presentan
zonas en las que se ha perdido la pintura, además de
estar rota la figura a partir de ellas.
Pasta anaranjada, dura y compacta, con fino
desgrasante. Superficie anaranjada, alisada.
Dimensiones: 15 cm de longitud por 6 cm de anchura máxima. (fig .10)
2. Figura femenina de la que solo se conserva la
cabeza. Se tocaba con un velo o mitra, apenas perceptible por rotura. El rostro es ovalado, con el pabellón
de la oreja derecha desproporcionado con respecto al
conjunto, faltándole el de la izquierda por rotura; las
cuencas de los ojos, circulares rehundidas y la nariz
recta. Apenas se aprecia la boca. Barbilla triangular y
cuello corto.
41
Pasta gris, porosa y poco compacta, con fino
desgrasante micáceo. La superficie, de color gris aparece ennegrecida por la acción del fuego.
Dimensiones: 5 cm de longitud por 3 cm de anchura (fig. 11-2).
3. Figurita infantil. Representa a un niño de corta edad toscamente modelado, con la cabeza alargada
y desproporcionada respecto al cuerpo; los ojos y la
base de la nariz rehundidos, producto del pellizcado,
con la boca apenas perceptible. Las extremidades están incompletas por rotura. En la parte posterior, y a la
altura de la cintura sujeta a la figura una mano con tres
profundas incisiones a modo de dedos, lo que indica
que formaba parte de una maternidad.
Pasta beige, dura y compacta, con fino desgrasante micáceo. Superficie beige con restos de pintura
de color rojo claro.
Dimensiones: 5,5 cm de longitud por 2,3 cm de
anchura (fig. 11-3).
4. Figura femenina de la que solo se conserva la
cabeza. Rostro redondeado, con los arcos superciliares
muy pronunciados, cuencas rehundidas, y nariz aguileña, con la barbilla triangular. Se toca con un velo o
mitra. La boca no ha sido definida. Existen restos de
pintura -rojo claro- en el contorno del ojo izquierdo y
frente.
Pasta anaranjada, dura y compacta. Superficie
anaranjada.
Dimensiones: 4,5 cm de longitud por 2,3 cm de
anchura (fig. 11-4).
5. Figura femenina de la que solo se conserva
la cabeza. Rostro con rotura en la frente, pómulos salientes, ojos abultados, nariz pequeña y recta; barbilla
triangular, sin haberse definido la boca. Se toca con un
velo o mitra redondeada.
Pasta anaranjada, engobe gris, quemada en la
parte posterior.
Dimensiones: 6 cm de longitud por 5 cm de anchura (fig. 11-5).
Bronces
6. Ánade de bronce, de factura sencilla y proporcionada. Fabricado a molde, con la técnica de la cera
perdida. Los ojos semicirculares se inscriben en otro
semicírculo mayor. El inicio de las alas lo determina
una incisión curva en sentido vertical y su desarrollo
otras tres horizontales y paralelas. El punto de apoyo
inferior está constituido por una superficie plana.
Dimensiones: 5 cm. de longitud por 3,5 cm de
anchura por 4 cm de altura (fig. 11-6).
7. Colgante de bronce, de forma cuadrangular,
calado, con tres perforaciones circulares, una en la
42 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. M. Martínez García
Fig. 11. Terracotas y bronces procedentes de Los Villares.
parte superior y dos en los extremos. Representación
simétrica de una figura humana estilizada y sentada.
Dimensiones: 4,5 cm de longitud por 4 cm de
altura. Grosor: 2,5 mm (fig. 11-7).
C���������
Hemos de hacer especial mención a la número
1 del catálogo (fig.10-1) pues consideramos que es una
pieza inédita dentro de la coroplástia ibérica ya que, si
son poco frecuentes las terracotas que representan figuras femeninas cogiéndose los pechos con las manos,
en ninguna se integran escenas como las que aquí se
describen.
Torneada y posteriormente modelada a mano
en su parte media superior, presenta en la inferior
una secuencia pintada en color rojo vinoso en la que
aparecen a la izquierda un lobo en actitud de aullar,
con la cabeza y orejas erguidas, cuyos cuartos traseros
recuerdan, por su ejecución y estilo a los del caballo
representado en la tinaja publicada por Pla (Pla Ballester, 1980) dentro del considerado en Los Villares estilo
ornamental (Mata, 1990, Bonet e Izquierdo 2001 ) La
figura del carnicero, en el ámbito de la cerámica ibéri-
ca, es frecuente en el denominado estilo Elche-Archena (Menéndez, 1988) con dientes afilados y la lengua
fuera; el ojo almendrado, con iris y pupila destacados
(Sala, 1992, 114; Blanco, 1993). En la zona del JúcarVinalopó, el vaso de Peña Rubia (Elche de la Sierra,
Albacete) representa a dos lobos enfrentados, macho
y hembra, junto con símbolos astrales, escena ritual de
una pareja de lobos en celo, previa a la fertilidad, característica propia del mundo de ultratumba. (Lillo, 1988)
Al lobo, en la iconografía ibérica, tradicionalmente se
le asocia con la simbología funeraria, aunque pudo
tener también un papel diferente dentro de la religiosidad ibérica de carácter popular, en el ámbito de las
actividades ganaderas, al que se le consideraba como
un ser infernal relacionado con la noche y la muerte,
devorador de hombres y rebaños. También se le pone
en relación con ceremonias de iniciación, rituales a
los que se sometían aquellos que querían alcanzar un
status diferente dentro de su grupo social, y finalmente, como emblema de identificación tribal o familiar, a
juzgar por la decoración con cabezas de lobo en escudos o pectorales que aparecen en el torso de guerrero
de Elche, en el escudo de la Minerva de Tarragona o
en las monedas elegidas por una ceca (Iltirda, Ilteraca)
que las identificaba con las poblaciones emisoras en
Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin
43
Fig. 12 . 1: Hippoi de los relieves de bronce de la puerta de Ballawat (British Museum); 2: Hippo micénico de Esciros; 3: Nave Cartaginesa
sobre cerámica; 4: Proa de nave del Puntal dels Llops, sobre cerámica.
base a ciertas leyendas o advocaciones de tipo local
(González y Chapa, 1993). Una asociación diosa-lobos,
que pudiera relacionarse parcialmente con la que aquí
presentamos, aparece pintada sobre una urna ovoide
aparecida en la cueva-santuario de La Nariz (Umbría
de Salchite, Moratalla, Murcia), (Lillo, 1983).
El motivo central lo identificamos con una nave
muy esquemática, con cabeza de caballo como mascarón de proa. Encima se inscribe un óvalo apaisado
dividido por un segmento longitudinal, que no he podido interpretar.
El tercer y último motivo, ubicado a la derecha,
consiste en otra nave y asociados a ella tres peces, dos
encima y uno delante de la misma, que por el tamaño de las aletas laterales y forma del cuerpo pudieran
corresponder a delfines. La embarcación en cuestión
presenta en el mascarón de proa o akroteria una cabeza
de caballo como remate de la roda que se decora con
líneas transversales paralelas y un ajedrezado. La quilla curva da paso al codaste, cerrando el casco por la
popa. El costado de estribor está decorado con trazos
paralelos.
El trazo aproximadamente simétrico al codaste
es de difícil interpretación, si bien podría corresponder a aparejos para la pesca de arrastre. Con respecto a
la tipología de la nave, responde al prototipo del hippo
fenicio, embarcación ligera, eficaz y versátil que se utilizaba tanto para el transporte de mercancías a larga
y corta distancia, como para las labores de pesca, que
debido a las características de su casco podía remontar ríos, siendo sencillo su varado (Guerrero, 1998).
El paralelo más próximo a la que aquí presentamos
procede del Puntal dels Llops, donde en un fragmento
cerámico se dibuja parte de una embarcación ibérica,
emparentada con los hippoi fenicio-púnicos, con mascarón de proa en forma de cabeza de caballo (Bonet e
Izquierdo, 2001, 295-297; Bonet y Mata, 2002, 76 y 128)
(fig. 12, 4).
En la terracota que nos ocupa se dan una serie
de elementos iconográficos que, pasados por el filtro
de la religión ibérica, nos remiten a la imagen y atri-
44 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. M. Martínez García
Fig. 13. Paralelos de figuras femeninas cogiéndose los pechos, identificadas con la diosa Astarté. 1: De Amathus, Chipre; 2 y 3: De Biblos;
4: de Nora; 5: de Numancia.
butos de las divinidades femeninas mediterráneas fenicias, púnicas, griegas y romanas: Astarté-Tanit-Afrodita-Artemis-Venus, sincretismo sin duda debido a la
pervivencia entre el sustrato indígena de un culto a la
Diosa Madre ligada a la fertilidad, a la muerte y a los
poderes maléficos. (Gusi, 1997, 200-202). La actitud de
cogerse los pechos con ambas manos nos remite a la
Astarté fenicia, divinidad muy compleja, protectora,
entre otros atributos, de los animales y la navegación,
favorecedora de la fertilidad y la fecundidad. (fig. 13)
Los ejemplares más antiguos, del siglo XVIII a. C., que
representan a la diosa de la fecundidad, proceden de
Biblos, una en barro cocido y la otra de bronce, se muestran con las manos aplicadas sobre los senos y el sexo
marcado por un triángulo (Parrot et alii, 54, figs. 4.7 y
4.8) Se representa en un buen número de terracotas
aparecidas en la antigua ciudad de Amathus (Chipre),
donde toma el nombre de Kypría Aphrodíta, modelo
que sin interrupción se desarrolla desde el Calcolítico hasta el periodo clásico (Karageorghis, 1991). Así
mismo en el Museo Arqueológico Nacional de Cagliari (Cerdeña) se muestra una terracota femenina oprimiéndose los senos hallada en la necrópolis de Nora
(Parrot et alii, 1975, 222, fig. 242). En la Península Ibérica los paralelos son muy escasos, si bien, sorprendentemente, del yacimiento de Los Villares proceden las
terracotas que se exhiben en el Museo Arqueológico
Municipal de Caudete de las Fuentes, (Ribera, 1980,
91 y 92. Lám. XXXVII) la primera de ellas muy similar por su factura a la que aquí se estudia, además del
tronco de otra terracota femenina con los brazos cruzados por la cintura y pechos destacados (fig. 14,1).
Del mismo yacimiento, procedente del Nivel I (siglos
VIII-VII a. C.) se halló un pequeño pie de terracota y el
torso de un caballito encontrado en superficie, (Mata,
1991, 178, fig. 93,4 y 26) así como una cabeza femenina incompleta, a molde, de rasgos clásicos (Mata,
1991, 300 Lám. XVIII). En el Museo Numantino existe
una figurita de terracota polícroma que representa a
una mujer a la que se le ha identificado con la divinidad, tocada con gorro cónico, con los pechos destacados y los brazos parcialmente seccionados, que
por su posición, podrían corresponder al modelo que
comentamos.(Alfayé, 2003, 94-95) (fig. 13,5).
Los fragmentos de exvotos correspondientes a
cabezas femeninas de terracota, números 2, 4 y 5, fueron modeladas a mano y dos de ellas con indicios de
haber sido parcialmente expuestas al fuego. En líneas
generales contienen los mismos rasgos formales, donde en ningún caso se destaca la boca, cubriéndose la
cabeza o con un velo corto, que se disponía sobre una
Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin
45
Fig. 14. Paralelos terracotas Villares. 1: Figuras femeninas del museo de Caudete de las Fuentes; 2: Cabeza del yacimiento ibérico de
La Peladilla (Fuenterrobles); 3: Terracota púnica de Ibiza; 4: Madre con niño de Bithia; 5: Terracotas de La Serreta (Alcoi-CocentainaPenáguila).
diadema, o con una pequeña mitra, lo que constituye
una nota distintiva en la plástica ibérica, introducida
en la Península junto con las religiones y ceremonias
propias de cultos greco-orientales, cuyo apogeo habría que situarlo entre los siglos IV y III a. C. (Bandera,
1977, 291-292).
En cuanto a sus paralelos más próximos hemos
de relacionar estas terracotas con algunas de las aparecidas en el santuario ibérico de La Serreta (AlcoiCocentaina-Penáguila), de marcado carácter popular,
de entre las consideradas como "primitivas", con una
cronología que abarca los siglos III al I a. C. (Visedo,
1922; Juan, 1987, 88) (fig. 14,5).
Con respecto a la figurita de niño, catalogada con el número 2, la ponemos en relación con las
figuras femeninas curótrofas, maternales y nutricias,
como, entre otras, la dama sedente con niño de la
Albufereta (Alicante) o la de la necrópolis del Cabecico
del Tesoro (Jumilla, Murcia), que han sido consideradas como representaciones de Astarté-Tanit, protectora de la maternidad y crianza de los hijos, o bien como
la representación del devoto que ofrece y presenta el
niño a la divinidad (Marín Ceballos, 1987, 58-65; Moneo, 2003, 390 y 433) (fig. 15).
Sobre el ánade de bronce, número 6 del catálogo, no conocemos un hallazgo similar en contextos
ibéricos, ni ningún tipo de referencia bibliográfica al
respecto, aunque en los santuarios son habituales los
exvotos de bronce o terracota que representan a animales: toros, carneros, caballos, aves, etc. Ello, unido
a ser un hallazgo casual, nos impide en gran medida
su estudio. No obstante, y con todas las reservas, pudiera tratarse también de un exvoto ibérico. Es un ave
que aparece asociada a la diosa fenicia Astarté, tal y
como se representa en el bocado de caballo de Sevilla o
bronce de Carriazo (Marín Ceballos, 1999), en la placa
de La Serradilla (Cáceres) (Almagro Gorbea, 1977) o
en la olpe ritual corintia del Museo Arqueológico Nacional que representa a Astarté-Artemis alada y flanqueada por dos patos (Cabrera y Olmos, 1982, 11). En
la favissa del Tossal de Sant Miquel de Llíria apareció,
entre otras terracotas incompletas y quemadas que re-
46 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. M. Martínez García
Fig. 15. Paralelos damas curótrofas. 1: Dama con niño de La Albufereta (Alicante); 2: Dama del Cabecico del Tesoro (Jumilla,
Murcia).
presentaban figuras humanas, un fragmento de ave de
cuatro cm de longitud (Aranegui, 1997, 105).
Es un animal que acompaña frecuentemente a
la divinidad, con posible simbología funeraria, o es
objeto de ofrenda a la misma, tal y como aparecen un
exvoto de bronce, portándolo una koré hallada en Ampurias, tipo creado a mediados del siglo V a. C. en la
Magna Grecia y tal vez procedente de Siracusa, (Blech,
1994, fig. 1.5) o en las damas oferentes del Castellar de
Santiesteban (Nicolini, 1969; Prados, L., 1992).
En el cilindro-sello de Vélez Málaga, la más antigua representación de Astarté traída por los navegantes fenicios a occidente en el siglo XIII a. C., se muestra
a Astarté, junto a otras dos figuras, una de ellas, un
daimón con cabeza de animal, suspende con la mano
a un pato y otro ejemplar de la misma especie vuela
sobre sus cabezas. (Blázquez, 1983, 42 y 419,il.19).
Aunque también las aves son frecuentes en las
cerámicas ibéricas pintadas correspondientes al estilo
simbólico, el pato aparece en dos ocasiones, en el Tossal de Sant Miquel de Llíria (Ballester et alii, 1954, 116,
fig. 536, 539; Bonet, 1995, 177 y 225) y en la Alcudia de
Elche, en un ánfora globular, opuesta a la figura de
un lobo, donde un ave acuática de gran tamaño representaría a la Diosa Madre (Gonález Alcalde, 1997, 340,
fig. 9; Sala, 1992, 131, fig. 59, 1c y fig. 73). También de
Elche procede una base recortada de copa ática de
Figuras Rojas con un pato, conservada en el Museo
Arqueológico Nacional (Olmos, 1988-1989: 86, fig. 2).
Las representaciones iconografícas de ornitomorfos
acuáticos son más abundantes en la Cultura Castreña Galaica donde se representa formando parte de la
decoración de fíbulas hallstá�icas, torques, arracadas,
Fig. 16. Paralelos patos. 1: Bronce de Carriazo 2: Placa de La Serradilla (Cáceres) 3: Pato de la Alcudia de Elche;4: Astarté-Artemis, en una olpe ritual corintia del M.A.N.; 5: Koré de Ampurias;
6 y 7: Tossal de Sant Miquel de Lliria..
diademas y en motivos estampados sobre cerámica
(Fernández Carballo, 2003) (fig. 16).
Del colgante de bronce, número 7 del catálogo, existen varias piezas similares procedentes, una
de ellas, de la tumba 371, zona II, de la necrópolis de
la Osera (Chamartín de la Sierra, Avila) (Cabré, 1952,
109-112, fig. 2.1; Baquedano, 1990:81, fig. 2.10 y 1996,
Blech 2003, 173, fig. 12 a), los dos ejemplares de la Bastida de les Alcuses (Fletcher, 1974, 130) y otro de la
necrópolis del Puntal de Salinas (Villena, Alicante),
sepultura 29 (Hernández, 1992) (fig. 17).
Cabré, siguiendo a Dechele�e, considera que la
pieza es un amuleto que representa a una divinidad
solar -el dios Sol agarrando los cuellos de dos cisnes,
atributos suyos- relacionándola con otros amuletos hallados en Italia, de época etrusca (Pigorini, 1894, 172173, fig. 5 y 6) y en Egina (Evans, 1893-1894, 197) Para
establecer este paralelismo se basa en que la figura del
amuleto de la Osera no está sentada sino de pie y lo
que pudieran parecer las piernas abiertas corresponderían a las cabeza y cuello de dos cisnes. Del mismo
modo, los dos orificios laterales superiores vendrían
a ser los ojos de otros dos cisnes sagrados. Fletcher,
por su parte, pone en relación a los dos ejemplares
hallados en la Bastida de les Alcuses (Moixent) con la
divinidad egipcia menor correspondiente al dios Bes,
Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin
47
Fig. 17. Paralelos colgantes. Según Cabré: 1: La Osera; 2: Bronce caucásico; 3: Joya de oro de Egina, 4 a 6: Amuletos de bronce itálicos;
7: Vaina de puñal de Peschiera, Italia, con símbolo solar; 8: Placa amuleto de Las Cogotas; 9 y 10: Colgantes de la Bastida de les Alcuses
(Moixent); 11: Placa-atalaje de Cancho Roano.
genio enano protector del hogar y sobre todo del ámbito femenino, difundiéndose su imagen en amuletos
de terracota o metal por todo el mediterráneo por fenicios y cartagineses (Blázquez, 1999: 62).
En cambio, I. Baquedano, L. Hernández y M.
Blech consideran que estos colgantes, de clara procedencia ibérica, representan a la imagen de Póthnia
Hippôn, la Astarté fenicia, señora de los caballos o de lo
que simbolizaban, entre otras muchas advocaciones.
El último autor citado y en base a la representación
simétrica de estos colgantes, reducida a sus rasgos
esenciales, los pone en relación con una placa lateral
calada de bronce, pieza del bocado de un caballo, de
la necrópolis de Cancho Roano (Zalamea de la Serena, Badajoz), donde se representa, en similar actitud a
un Pósis Hippôn, personaje divino bifronte con brazos
y piernas abiertos sobre prótomos de caballo (Maluquer, 1983, 54, fig. 12).
B�����������
– ALFAYÉ, S., 2003. “La iconografía divina en Celtiberia: una revisión crítica”. Archivo Español de Arqueología, 76, 77-96, Madrid.
– ALVAREZ, F., Catálogo de los ex-votos de bronce
ibéricos. Museo Arqueológico Nacional. Madrid,
1941.
– ARANEGUI, C. 1997. “La favissa del santuario urbano de Edeta-Liria. Valencia” en Espacios y lugares
cultuales en el mundo ibérico. Quaderns de Prehistòria i
Arqueología de Castelló, 18, 103-113, Castelló.
– BALLESTER, I. FLETCHER, D., PLA, E., JORDÀ, F.,
ALCÀCER, J., Corpus Vasorum Hispanorum. Cerámica
del cerro de San Miguel de Liria. Madrid, 1954.
– BANDERA, M. L. DE LA., 1977. “El atuendo femenino ibérico (I)”. Habis 8, 291-292, Sevilla.
– BAQUEDANO, I., 1996. “Elementos de filiación mediterránea en Ávila durante la I y II Edad del Hierro” Boletín de la Asociación Española de Amigos de la
Arqueología, 36, 73-90, Madrid.
– BEIRÂO, C.M., SILVA, C.T., SOARES, J., GOMES,
R.V., 1985. “Depósito votivo de Garvâo” O Arqueólogo Portugués. Serie IV, vol. 3, 72-135, Lisboa.
– BLANCO, A., “El carnassier de Elche”, en Homenaje
a Alejandro Ramos Folqués, Fundación Cultural de la
C.A.M, 85-97, Elche, 1993.
– BLÁZQUEZ, J.M., Primitivas Religiones Ibéricas. Tomo
II: Religiones prerromanas. Ed. Cristiandad. Madrid.,
1983.
– BLÁZQUEZ, J.M.,: “El impacto de la religión semita,
fenicios y cartagineses, en la región íbera” en Reli-
48 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
gión y magia en la antigüedad, Generalitat Valenciana,
49-87, Valencia., 1999.
– BLECH, M., 1994: “Terracotas de Ampurias. Iberos
y griegos: lecturas desde la diversidad”. Huelva Arqueológica, XIII, Vol. 2, 89-114, Huelva.
– BLECH, M., “Los Atalajes” en CELESTINO PÉREZ,
S. (ed.) Cancho Roano IX. Los Materiales Arqueológicos,
159-192, Fig. 12, Mérida, 2003.
– BONET , H., El Tossal de Sant Miquel de Llíria. La antigua Edeta y su territorio. Servicio de Investigación
Prehistórica de la Diputación de Valencia. Valencia,
1995.
– BONET, H. e IZQUIERDO, I., 2001: “Vajilla ibérica y
vasos singulares del área valenciana entre los siglos
III y I a. n. e.” Archivo de Prehistoria Levantina XXIV,
295-297, Valencia.
– BONET, H. y MATA, C., “Lugares de culto edetanos: propuesta de definición” en Espacios y lugares
cultuales en el mundo ibérico. Quaderns de Prehistòria i
Arqueología de Castelló, 18, 115-146, Castelló, 1997.
– BONET, H. y MATA , C., El Puntal dels Llops. Un fortín edetano. Serie de Trabajos Varios del Servicio de
Investigación Prehistórica, 99, Valencia, 2002.
– BONET, H. MATA, C. GUERÍN, P., 1990: “Cabezas
votivas y lugares de culto edetanos”. Verdolay, 2, 185199, Murcia.
– BURILLO MOZOTA, F., “Espacios cultuales y relaciones étnicas: Contribución a su estudio en el ámbito turolense durante época ibérica”, en Espacios y
lugares cultuales en el mundo ibérico. Quaderns de Prehistòria i Arqueología de Castelló, 18, 229-238, Castelló,1997.
– CABRÉ, J., 1936: “El tesoro de plata de Salvacañete (Cuenca)”. Archivo Español de Arte y Arqueología.
Tomo XII. Madrid.
– CABRÉ DE MORÁN, M.E., 1952: “El simbolismo
solar en la ornamentación de espadas de la II Edad
del Hierro céltico de la Península Ibérica”. Archivo de
Prehistoria Levantina, III, 101-116, Valencia.
– CABRERA, P. Y OLMOS, R., “Cerámica Corintia” en
Salas Griegas y Etruscas. Guías didácticas del Museo
Arqueológico Nacional. Ministerio de Cultura. Madrid, 1982.
– DÍES, E. y ALVAREZ, N., “Análisis del Conjunto 5
de La Bastida de Les Alcuses (Moixent, Valencia): un
edificio con posible funcionalidad cultual” en Espacios y lugares cultuales en el mundo ibérico. Quaderns de
Prehistòria i Arqueología de Castelló, 18, 147-170, Castelló, 1997.
– EVANS, A.I., 1892-1893 “Mykenoean Treasure from
Egina”. Journal of Hellenistic Studies. Vol. XIII.
– FERNÁNDEZ CARBALLO, L., 2003: “Achega ó estudo dos ornitomorfos acuáticos da Cultura Castrexa
Galaica: Anaco de fíbula indíxena ornado cun pato
cullerete (Anas Clypeata)”, Gallaecia nº 22, 143-145
Santiago de Compostela.
J. M. Martínez García
– FLETCHER VALLS, D., Museo de Prehistoria de la Diputación de Valencia. Publicaciones del Centro de Bellas Artes. Valencia, 1974.
– GIL-MASCARELL, M., 1977: “Excavaciones en la
Cueva Ritual Ibérica de Villargordo del Cabriel (Valencia)”. XIV Congreso Nacional de Arqueología (Vitoria, 1975), 705-712, Zaragoza
– GONZÁLEZ ALCALDE, J., “Simbología de la diosa
Tanit en representaciones cerámicas ibéricas” en Espacios y lugares cultuales en el mundo ibérico. Quaderns de Prehistòria i Arqueología de Castelló, 18, 329-342,
Castelló, 1997
– GONZÁLEZ ALCALDE, J., CHAPA BRUNET, T.,
1993: "Meterse en la boca del lobo. Una aproximación a la figura del "carnassier" en la religión ibérica”. Cumplutum, 4, 169-174, Madrid.
– GUERRERO AYUSO, V., “Los mercantes fenicio-púnicos en la documentación literaria, iconográfica y
arqueológica” en III Jornadas de arqueología subacuática. Puertos antiguos y comercio marítimo, 197-228, Valencia,1998.
– GUSI I GENER, F., “Lugares sagrados, divinidades,
cultos y rituales en el levante de Iberia” en Espacios y
lugares cultuales en el mundo ibérico. Quaderns de Prehistòria i Arqueología de Castelló, 18, 171-209, Castelló,
1997.
– HERNÁNDEZ, L., 1992: “Un adorno metálico del
Puntal de Salinas”. Revista del Departamento de Cultura del M.I. Ayuntamiento de Villena.
– JUAN I MOLTÓ, J., 1987-1988: “El conjunt de terracotes votives del santuari ibéric de La Serreta (Alcoi,
Cocentaina, Penáguila)”. Saguntum. Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 21, 295-329, Valencia.
– KARAGEORGHIS, V., 1991: “Amathus between the
greeks and the Phoenicians”. A�i del II Congresso Internazionales di Studi Fenici e Punici. Vol. III, . 959-968,
Roma.
– LILLO CARPIO, P. A., 1981: ”Las religiones indígenas de la Hispania antigua en el Sureste Peninsular.
El santuario del Recuesto (Cehegín)”. Anales e la
Universidad de Murcia, vol. XXXVII, núm. 4, 195-204,
Murcia.
– LILLO CARPIO, P. A., 1983: “Una aportación al estudio de la religión ibérica: la diosa de los lobos de
la Umbría de Salchite. Moratalla (Murcia)” XVI Congreso Nacional de Arqueología (Murcia, 1981), 769-788,
Zaragoza.
– LILLO CARPIO, P. A., 1988: “Una pareja de lobos en
la cerámica pintada ibérica”. Anales de Prehistoria y
Arqueología, 4, 137-147, Murcia.
– LORRIO, A. ROVIRA, S., GAGO, F., 1998-1999:
“Una falcata damasquinada procedente de la Plana
de Utiel (Valencia): estudio tipológico, tecnológico
y restauración”. Lucentum, XVII-XVIII, 149-161, Alicante.
Láminas argénteas con representaciones humanas y otros materiales de significación votiva en el territorio de Kelin
– LORRIO, A., "La arqueología ibérica en la comarca de Requena-Utiel: Análisis historiográfico", en
LORRIO A. (ed.), Los Íberos en la Comarca de Requena-Utiel (Valencia), Lucentum, Anejo 4, 105-115,
Alicante, 2001
– LORRIO, A. Y SÁNCHEZ, M.D., 2000-2001: “Elementos de un taller de orfebre en Contrebia Carbica
(Villas Viejas, Cuenca)”. Lucentum, XIX-XX, 127-148,
Alicante
– MALUQUER DE MOTES, J., El Santuario Protohistórico de Zalamea de la Serena (Badajoz). II. 1981-1982,
Barcelona, 1983
– MARÍN CEBALLOS, M.C., 1987: “¿Tanit en España?” Lucentum VI, 43-79, Alicante.
– MARTÍ BONAFÉ, M.A., 1990: “Las Cuevas del Puntal del Horno Ciego, Villargordo del Cabriel, Valencia”. Saguntum. Papeles del Laboratorio de Arqueología
de Valencia, 23, 141-182, Valencia.
– MARTÍNEZ GARCÍA, J.M., Carta arqueológica de Utiel
y su comarca. Tesis de Licenciatura (inédita). Universidad de Valencia, 1982.
– MARTÍNEZ GARCÍA, J.M., 1990: “Materiales de la
Segunda Edad del Hierro en la Plana de Utiel”. Anales de la Academia de Cultura Valenciana. Libro-homenaje a Julián San Valero Aparisi, 75-106, Valencia.
– MARTÍNEZ GARCÍA, J.M., 1991: “El poblado ibérico de La Muela de Arriba. Los Isidros. Requena”.
Oleana, Cuadernos de Cultura Comarcal, 6. 93-105, Requena.
– MARTÍNEZ GARCIA, J.M., ESPÍ PÉREZ, I., El yacimiento ibérico de La Mazorra (Utiel). Primera campaña de excavación ordinaria. Memoria de sus resultados.
Ejemplar mecanografiado inédito. Depositado en
la Dirección General de Patrimonio. Consellería de
Cultura y Educación de la Generalitat Valenciana.
Valencia, 2001
– MARTÍNEZ VALLE, A. y CASTELLANO CASTILLO, J.J., 1997: “Los hornos ibéricos de Las Casillas del Cura (Venta del Moro)” Recerques del Museu
d´Alcoi, 6, 61-69, Alcoi.
– MARTÍNEZ VALLE, A. y CASTELLANO CASTILLO, J.J., “Los hornos ibéricos de Las Casillas del
Cura (Venta del Moro, Valencia)” en LORRIO, A.
(ed.) Los iberos en la comarca de Requena-Utiel (Valencia). ), Lucentum, Anejo 4, 135-150, Alicante, 2001.
– MATA PARREÑO, C., 1985: “Algunas cerámicas ibéricas con decoración impresa de la provincia de Valencia”. Saguntum. Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 19, 153-181, Valencia
– MATA PARREÑO, Los Villares (Caudete de las Fuentes,
Valencia) Origen y evolución de la Cultura Ibérica. Serie
de Trabajos Varios del Servicio de Investigación Prehistórica, 88, Valencia, 1991
– MATA, C., DUARTE, F., FERRER, M.A., GARIBO, J.,
VALOR, J.P., “Kelin (Caudete de las Fuentes, València) y su territorio” en LORRIO, A. (ed.) Los iberos
49
en la comarca de Requena-Utiel (Valencia), Lucentum,
Anejo 4, 75-87, Alicante, 2001.
– MATA, C. Y SORIA, L., 1997: “Marcas y grafitos sobre contenedores ibéricos”. Archivo de Prehistoria Levantina, XXII, 297-374, Valencia.
– MENÉNDEZ, M., La cerámica ibérica de estilo ElcheArchena. Universidad Complutense, Madrid, 1988.
– MONEO, T., Religio Iberica. Santuarios, ritos y divindades. (S. VII-I a.n.e.), Real Academia de la Historia,
Madrid, 2003
– NICOLINI, G., Les bronzes figurés des sanctuaires ibériques, Paris, 1969.
– NICOLINI, G. Techniques des ors antiques Tome I.
497-503, Picard. Paris, 1990,
– OLMOS, R., 1988-1989: “Originalidad y estímulos
mediterráneos en la cerámica ibérica: el ejemplo de
Elche”, Lucentum, VII-VIII, 79-102, Alicante.
– PLA BALLESTER, E., 1961: “Actividades del servicio
de Investigación Prehistórica (1956-1960)”. Archivo
de Prehistoria Levantina, Vol. XI, 211-253, Valencia
– PLA BALLESTER, E., Los Villares (Caudete de las Fuentes). Serie de Trabajos Varios del Servicio de Investigación Prehistórica, 68. Valencia, 1980.
– PRADOS, L., Exvotos ibéricos de bronce del Museo arqueológico Nacional. Ministerio de Cultura. Madrid,
1992.
– PARROT, A. CHEHAB, M. y MOSCATI, S. Los Fenicios. Ed. Aguilar, Madrid, 1975
– PIGORINI, L. 1894: “Antichitá Italiche del tipo de Villanova nel circondacio di Rimini”. Bulletino di Paletnología Italiana. Serie II, Tomo X, anno XX, nº 10-12,
Parma.
–PIQUERAS HABA, J., La meseta de Requena-Utiel. Centro de Estudios Requenenses, Requena, 1997
–PRADOS, L., Exvotos ibéricos de bronce del Museo arqueológico Nacional. Ministerio de Cultura, Madrid,
1992.
–RADDATZ, K. Die Scha�funde der Iberischen Halbinsen, Berlín, 1979.
– RAMALLO ASENSIO, S. y BROTONS YAGÜE, F.,
1997: “El santuario ibérico de La Encarnación (Caravaca de la Cruz, Murcia)”. Quaderns de Prehistòria i
Arqueología de Castelló, 18, 263, Castelló.
–RIBERA LACOMBA, A., "El Museo Arqueológico
Municipal de Caudete de las Fuentes" en PLA BALLESTER, E. Los Villares. (Caudete de las Fuentes, Valencia) Serie de Trabajos Varios del Servicio de Investigación Prehistórica, 68, Apéndice 1 Valencia, 1980
–RIPOLLÉS ALEGRE, P. P., 1979: "La ceca de Celin.
Su posible localización en relación con los hallazgos
numismáticos", Saguntum 14, 127-137, Valencia.
– RIPOLLÉS ALEGRE, P.P., 1980: "Estudio numismático del poblado ibérico Los Villares (Caudete de las
Fuentes, Valencia). Nuevos hallazgos de la ceca de
Kelin", Numisma 165-167, 9-22.
– RIPOLLÉS ALEGRE, P. P., "Historia Monetaria de
la ciudad ibérica de Kelin", en LORRIO A. (ed.), Los
50 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Íberos en la Comarca de Requena-Utiel (Valencia),
Lucentum, Anejo 4, 105-115, 2001
– SALA SELLÉS, F., La tienda del Alfarero del yacimiento ibérico de la Alcudia. C.A.M., Fundación Cultural,
Alicante, 1992.
J. M. Martínez García
– SAN NICOLÁS PEDRAZ, M.P., 1986 “Orfebrería
púnica: Los collares de Ibiza en el M.A.N.” Saguntum-20. Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia. Valencia, 1986, 57-94.
– VISEDO MOLTÓ, C., 1922: Excavaciones en el monte "La Serreta" próximo a Alcoy. Junta Superior de
Excavaciones y Antigüedades, nº 6, 3-12 y Lám. I-XII,
Madrid
LA INTERVENCIÓN ARQUEOLÓGICA EN LA VILLA ROMANA
DEL SECTOR RIO (PATERNA)
CARLOS VERDASCO - JOSÉ ENRIQUE LÓPEZ - DANIEL SANFELIU - PABLO SAÑUDO ALEJANDRO VILA
RESUMEN
Los trabajos arqueológicos realizados en unas parcelas urbanas de Paterna, han permitido documentar una villa
romana con una intensa actividad, con restos documentados entre los siglos I a. C. al s. VII d. C. Este ha sido un
descubrimiento que ha permitido obtener importantes datos sobre el poblamiento romano en esa zona de l’Horta
Nord y del valle del Turia.
Entre los espacios documentados destacan una zona dedicada a la producción metalúrgica y todo un conjunto
de estructuras destinadas a la producción de aceite a gran escala (torcularium, balsas, hornos, etc.), que convierte
a esta villa en un gran centro productor agrícola. Finalmente, en la última fase de ocupación del yacimiento nos
encontramos ante el establecimiento de una pequeña comunidad en una aldea, que centraliza su hábitat en la
mitad este del yacimiento, reservando un espacio, en la zona oeste, a un complejo compuesto por un pequeño
edificio religioso rodeado por varias inhumaciones colectivas del periodo visigodo.
ABSTRACT
Archaeological fieldworks conducted in some urban plots of Paterna (Valencia), have documented a Roman villa
inhabited among 1st century BC and 7th century AD. This discovery has provided important data about l’Horta
Nord region and Turia valley Roman se�lement.
Roman villa has a set of rooms for productive use, among which stands out some rooms that make up an area
dedicated to metalurgic production and other one dedicated to olive oil mass production (torcularium, storage
pools, furnaces, etcetera), making this villa a great farm and industrial production focus. In the final occupation
phase was establised a small village, that centralizes the domestic area in the central middle east of the site and
kepping the west area as burial and worship space, with a small religious building, surrounded by several Visigothic burials.
52 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Las parcelas urbanas del Sector RIO de Paterna
(Valencia), en las que se han hallado los restos arqueológicos pertenecientes a una villa romana, ocupan una
superficie total de 6400 m2. Esta zona se encuentra junto a la llanura aluvial del Túria, en el mismo límite con
la depresión litoral del Golfo de Valencia, ubicándose
sobre una terraza coluvial, localmente encostrada,de
tendencia subtabular (fig. 1 y fig. 2). El asentamiento
romano está situado en esta geoforma, que se antropiza para crear planos horizontales donde implantar
las estructuras y las áreas ocupadas. Posteriormente,
y una vez abandonado este espacio, tras el s. VII d. C.,
se produce un proceso de amortización de todo el conjunto que parece finalizar ya en época moderna con un
sistema de abancalamientos paralelos al margen del
río en donde se aportó grandes cantidades de material
arcillo-limoso para la puesta en cultivo de todo este
espacio.
La actuación arqueológica se inició fruto de un
seguimiento de las obras de edificación proyectadas,
sin tener constancia previa de la existencia de restos
arqueológicos en las parcelas afectadas. En ese momento si que se conocía la documentación de restos
de cronología antigua, asociados a materiales ibéricos
y romanos altoimperiales, gracias a las actuaciones
arqueológicas de otros compañeros, en el entorno.
En una zona del mismo sector, situada al este de las
parcelas afectadas, los trabajos arqueológicos habían
documentado materiales de cronología ibérica y una
serie de estructuras excavadas, posiblemente relacionadas con los trabajos agrícolas. De este modo, y
una vez que aparecieron las primeras estructuras y
materiales arqueológicos a una cota aproximada de
-2,60 m. del nivel actual de calle, se iniciaron los trabajos de excavación arqueológica.
La intervención arqueológica realizada, nos ha
permitido documentar parte de una villa romana, con
un carácter eminentemente productivo, en una extensión de 6000 m2, y en la que se desarrolló una intensa
actividad con restos documentados entre los siglos
I a. C. al s. VII d. C. (fig. 3).
En estos momentos y pese a la sensación de continuidad que ofrecen los espacios excavados, hemos
establecido a grandes rasgos una serie de fases de uso
de la villa. Estas han sido establecidas por transformaciones que afectan a la mayor parte del yacimiento y
que son reflejo de cambios en la orientación económica y social de la villa. Las fases que hemos podido
diferenciar, en estos momentos, en la vida de la villa
son cinco:
· Época Augustea y Julio-Claudia (del primer al
tercer cuarto del s. I d. C.)
· Época Flavio-Antonina, (del último cuarto del
s.I d. C. a mediados del s. II d. C.)
C. Verdasco - J. E. López - D. Sanfeliu - P. Sañudo - A. Vila
Fig. 1. Situación de la villa romana.
Fig. 2. Localización de la villa romana sobre plano topográfico actual de Paterna.
· Época Antonina- Severiana (Finales del
s. II d. C al s. III d. C.)
· Época Bajoimperial (siglos IV al V d. C.)
· Época Visigoda (siglos VI al VII d. C.)
���� A������� � J����-C������ (��� ������
�� ������ ������ ��� s. I d. C.)
En primer lugar hay que señalar que anteriormente a esta fase, se han documentado una serie de
estructuras y materiales arqueológicos, que nos indican unas evidencias de uso de este espacio en épocas
anteriores. Existen estratos en área con materiales cerámicos ibéricos y tardorrepublicanos, que cubren estructuras negativas que se hallan excavadas sobre los
niveles geológicos, que apuntan a un uso anterior del
espacio para labores agrícolas y/o a nivelaciones del
terreno para la construcción de unas primeras estructuras que fechamos aproximadamente sobre el cambio
de era. Al inicio del s. I d. C. se documentan lo que pa-
La intervención arqueológica en la villa romana del Sector Rio (Paterna)
53
Fig. 3. Planta general de la Villa Romana del Sector RIO.
recen ser estructuras destinadas al almacenaje y a un
uso doméstico, aunque por lo fragmentado de su aparición y por lo intenso del uso que del espacio se hace
en los siguientes seis siglos, hagan complicado trazar
una planta completa de éstos restos, por el momento.
Ya en época Julio-Claudia, en la zona sur del
área excavada se documenta la construcción, tras la
anulación o reutilización de algunas edificaciones anteriores, de un edificio termal, con una serie de muros
de mampostería careada trabada con mortero. Esta
reutilización o amortización de unas estructuras anteriores, son evidencias de la estructuración de este
espacio en fases anteriores. Sin embargo el hecho de
que el edificio donde se ha documentado este espacio
termal se haya conservado en su totalidad y que este
se encuentre en parte fuera del área excavada, no permite en estos momentos confirmar una serie de hipótesis relativas a la fundación de este edificio.
���� F�����-A�������, (��� ������ ������ ��� s. I d. C. � �������� ��� s. II d. C.)
Es en esta fase cuando se trazan las lineas principales respecto a la orientación y aspecto futuro de
la villa. En estos momentos se observa una gran labor constructiva que poco deja ver de la estructuración anterior. De hecho, el esquema organizativo y
las estructuras resultantes perdurarán, con los lógicos
cambios, durante prácticamente el resto de la vida útil
de la villa. Todo este nuevo conjunto de edificaciones
54 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
C. Verdasco - J. E. López - D. Sanfeliu - P. Sañudo - A. Vila
Fig. 4. Planta del sector noreste de la Villa.
presenta, un carácter unitario, que deriva de un claro
planeamiento constructivo de la villa.
En el área noreste se instalan dos hornos de distinto tamaño. Mientras que el horno pequeño no ha
dado muestras de su producción, en la amortización
del horno mayor se han documentado varios ladrillos
de pequeño tamaño y forma romboidal en proceso de
cocción, con defectos y algunos soldados entre sí, interpretando de este modo que dicho horno realizó una
producción de material latericio para la construcción,
posiblemente de la propia villa. Por otro lado, al noroeste de estos hornos se instala una nave alargada y,
al sureste se instala un recinto rectangular, con entrada desde el sur por un vano estructurado de grandes
dimensiones. Todo este conjunto de estructuras, por
su unidad y carácter aislado respecto al centro de la
actividad de la villa hacen pensar en ellas como partes
de un alfar de materiales latericios (fig. 4).
En esta fase, es fundamental destacar en la parte
noreste de la zona excavada, la documentación de nu-
merosos hornos dedicados al trabajo metalúrgico. Esta
actividad estaría posiblemente centrada en la transformación del plomo, ya que se han documentado importantes cantidades de restos de este metal (fig. 5). La
construcción de estos hornos se realiza mediante la excavación en el terreno de una trinchera con una anchura aproximada de metro y medio, y una longitud que
oscila, según el número de hornos que atienda, entre
los 6,30 m para las zonas menores y los 9,20 m para las
mayores. Se documentan dos trincheras de 7 hornos
y dos de cuatro hornos, todos ellos excavados en los
laterales de las trincheras. Dichos hornos presentan
una sección en L, con una boca de alimentación que
se abre en la propia pared de la trinchera. Esta continúa hasta la cámara de cocción, de planta circular,
de la que sube un tiro cilíndrico excavado en el terreno, a unos 30 o 40 centímetros del corte de la trinchera
(fig. 6 y fig. 7). Estos hornos creemos que tienen un
claro paralelo, por su morfología, con el Horno B excavado en la intervención arqueológica realizada entre
los años 1997 y 2000, en la zona de las Ollerias Menores en el casco urbano de Paterna (Mesquida, M y
La intervención arqueológica en la villa romana del Sector Rio (Paterna)
Fig. 5. Lingote de plomo en forma de casquete con agujero
central.
55
Fig. 6. Trincheras 1289 y 1290 de hornos metalúrgicos .
Fig. 7. Sección del horno 1324.
Fig. 8. Hipótesis del funcionamiento de los hornos metalúrgicos.
Fig. 9. Desechos de fundición de plomo.
Villarroel, J., 2003). Asociados a cada tiro, aunque
desigualmente documentados por su posterior arrasamiento, se documentan dos tipos de estructuras
anexas: Toberas laterales, que surgen del tiro principal en un ángulo de 45o, y canales o pequeñas zanjas,
posiblemente para el sangrado de escoria. Probablemente, a este tiro circular se le añadiría una superestructura de mampostería trabada con arcilla, o solamente de este último material, de unos dos metros de
alto y sección troncocónica, para evacuar los gases,
altamente tóxicos, de la actividad metalúrgica (Garcia
Romero J., 2003) (fig. 8). La presencia de restos de
plomo (algunos de ellos en forma de “goterones” y
de “tortas”) (fig. 9) nos hace pensar en estos hornos
como estructuras de transformación, posiblemente
destinados al refino de este metal, o la elaboración de
productos finales en plomo a partir de la fundición de
lingotes. La cantidad de hornos documentados, y su
disposición ordenada, nos hace suponer que estamos
ante una producción que supera las necesidades de la
propia villa.
56 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Fig. 10. Vista del sistema de hipocaustum.
Respecto a los espacios domésticos en la parte
oeste de la villa se instalan dos edificios de planta cuadrangular, compartimentados en su interior, y enfrentados y separados por un pasillo abierto entre ellos.
En el sur de la zona excavada, en el edificio termal, se documenta la construcción de un conjunto de
muros de opus vitatum, que se superponen a los muros
de la fase anterior, tras romperlos parcialmente. Destaca el tepidarium, cuyo pavimento no se ha documentado, quedando al aire el sistema de suelo radiante o
hipocaustum, en el que se ha documentado el sistema
de pilae (fig. 10). En estas termas, el acceso se debería realizar por el espacio abierto al norte, identificado
como un patio abierto, posiblemente adornado con la
presencia de un gran estanque, ya que se ha documentado una gran fosa excavada con algunos refuerzos
construidos a base de losas dispuestas de manera vertical sobre los lados de la fosa.
���� ��������- ��������� (������� ���
s. II d. C. �� s. III d. C.)
Este momento supone una inflexión en la evolución económica de la villa, debido a la instalación
de una gran estructura de prensado para aceite (torcularium) en la zona central. De la gran envergadura
de la construcción, se deduce que la villa, en la que se
había desarrollado una actividad de tipo protoindustrial como es la metalurgia, pasa a desarrollar una actividad netamente enmarcada en una dinámica agrícola
que supera los planteamientos de un consumo propio
de la villa o incluso de un comercio local.
Para su construcción se anulan estancias, se reaprovechan muros anteriores, y se construyen otros
para crear un rudus a base de varias capas de casquijo
y arenas sobre el que se instala el sistema de prensado. Esta corresponde a una prensa del tipo cochlea o
C. Verdasco - J. E. López - D. Sanfeliu - P. Sañudo - A. Vila
prensa de tornillo y consiste en un sistema donde la
presión ejercida mediante un tornillo actúa contra la
gran piedra circular que se coloca en la estancia anexa
(fig. 11). Para la instalación y uso del contrapeso o
contrapesos, que requieren de un espacio abierto alrededor, se elimina todo rastro constructivo anterior en
esta estancia. Como dificultad añadida se documenta
el expolio de algunas estructuras, planteándonos esta
situación, la hipótesis de la posible existencia de otro
contrapeso dadas las grandes dimensiones de la zona
de prensado. Por otro lado han sido documentados
varios fragmentos de molinos, necesarios en los trabajos de transformación agrícola, formando parte de
la mampostería de muros tardíos, y como parte de los
rellenos de estratos de amortización de estas estancias
(fig. 12). Al oeste de la estancia de prensado se levanta
una balsa, que funcionaría en las labores de refinado
del aceite por decantación. Esta balsa presenta las paredes realizadas con un hormigón de cal y arena sin
grava, pero con un casquijo fino. Sobre esta fábrica se
recubre con un mortero de cal enriquecido con ceniza para impermeabilizar y sobre éste el acabado final
de opus signinum. En el fondo presenta un pavimento de pequeñas baldosas rectangulares dispuestas de
canto, que forman un dibujo de espiga muy compacto
(fig. 13). El trasiego del producto de la sala de prensado a las balsas se realizaba por dos canalillos articulados con ímbrices sobre bases de casquijo.
Al norte del torcularium, se documenta una serie
de grandes niveles en área, destacando en ese punto
por la poca presencia de material arqueológico y dando la impresión de haber sido material seleccionado
y que a modo de taludes se apoyan sobre los muros
norte y este de la sala de prensado. Estos paquetes se
destinan a reforzar los muros de opus vitatum que, debido a la fuerte presión que ejerce la prensa en sentido
vertical, han empezado a combarse hacia el patio. En la
zona donde se habían documentado las trincheras de
hornos en época flavia, se procede a nivelar el terreno
con una serie de grandes estratos en extensión, para
formar un gran patio que articula la zona de producción y las zonas de almacenaje, que ahora pasan a ocupar el terreno del antiguo alfar. De este modo, en esta
fase y tras nivelar el terreno resultante, se levanta un
gran edificio de planta trapezoidal, con un gran patio
interior y una pequeña nave al sur. Esta planta poco
ortodoxa se produce al conciliar las dos orientaciones
usadas en el pasado en el área, al reaprovechar los dos
edificios, al noroeste y sur de los hornos, como anexos
del gran recinto central. Las características generales
de la edificación noreste, con grandes zonas sin cubrir,
además de la falta de espacios compartimentados en el
interior, llevan a interpretar este conjunto de recintos
como una gran zona de almacenes o establos al aire
libre.
La intervención arqueológica en la villa romana del Sector Rio (Paterna)
Fig. 11 . Planta del torcularium central.
Fig. 12. Fragmento de molino estriado, usado en la producción de aceite.
Fig. 13 . Balsa de decantación con el suelo formando un
dibujo en espiga.
57
58 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
C. Verdasco - J. E. López - D. Sanfeliu - P. Sañudo - A. Vila
En cuanto a los espacios destinados a usos domésticos, en el tercio oeste del yacimiento, se pasa a
unir los dos edificios existentes desde época flavia en
un sólo edificio, mediante la construcción de unos muros y un hipocaustum, que ocupan el espacio libre que
separaba ambas estructuras.
Por otro lado se documenta el último de los momentos de uso de las termas, asociado a una reforma
en su planta. De este modo, la línea de fachada documentada para la fase anterior es anulada, levantándose un nuevo muro al norte. Sobre el suelo del hipocaustum se documentan unos elementos de piedra arenisca
reutilizados que actuarían como una posible solución
arquitectónica para sustentar la cubierta tras una
ampliación hacia el oeste de la sala del hipocaustum.
Apoyando esta idea el hecho de que el praefurnium se
encuentre desplazado y probablemente instalado durante esta fase en dicha ampliación.
Actuando como área de comunicación se amortiza al norte de las termas el gran patio con estanque
y se convierte en una gran superficie de cal y arena
batida, que actúa como gran pavimento.
���� B����������� (������ IV �� V d. C.)
En esta fase no se producen cambios profundos
en lo estructural, debido al carácter continuista de la
explotación agrícola, centrada en la producción de
aceite, y que únicamente experimenta reformas puntuales.
En la zona central, en un momento indeterminado en época bajoimperial, y posiblemente asociado
a un aumento en la producción de la villa, se amplían
las estructuras productivas, con una nueva balsa, al
norte de la existente. Al este de esta balsa, y sustituyendo a unos anteriores, se coloca una batería nueva
de hornos reforzados más tarde con dos más, para el
servicio del torcularium, ya que con agua caliente se
obtiene mucha mayor productividad en el prensado.
Estos hornos presentan una cámara de combustión
rectangular excavada en el terreno y forrada con ladrillos (fig. 14). Las partes aéreas no se han conservado
en ningún caso.
Coincidiendo de manera general con una fase
de reformas que afectan a la funcionalidad de diversos
espacios, algunas zonas de producción pasan a utilizarse como espacios domésticos, el hipocaustum de las
termas sufre un desmonte y aterrazamiento, pasando
a constituir un espacio de habitación, en conjunto con
los edificios anexos que se le han adosado. El patio
permanece como un espacio abierto de conexión entre
distintas zonas. Para ello, se vuelve a pavimentar, esta
vez con un nivel de arenas oscuras con gravas. En este
Fig. 14. Conjunto de hornos junto al torcularium y las balsas.
momento se produce la instalación de unos tambores
troncocónicos formando un pasillo porticado al norte
del patio.
A partir del siglo V d. C., se produce el desmonte del gran torcularium central y el traslado de la actividad productiva a la zona noroeste del área excavada,
donde se produce la instalación de un segundo torcularium, de menores dimensiones. En estos momentos
se observa un expolio sistemático de los alzados de
los muros, constatando en toda la villa que los muros
cuyas cronologías superan el siglo IV están realizados
con materiales reaprovechados (sobre todo fragmentos de dolium y ladrillo).
En el área central al oeste del antiguo torcularium, las balsas se colmatan sin anularse sus límites
constructivos. En un momento algo indeterminado de
fin de época bajoimperial se produce el expolio de las
piedras de contrapeso. Posiblemente, alguna de ellas
viene a instalarse en el nuevo torcularium. En estos
momentos tenemos la incógnita de si en un momento
inicial del s. V d. C. conviven las dos estructuras de
prensado, o si responde el traslado a un cambio de organización espacial de la villa.
La intervención arqueológica en la villa romana del Sector Rio (Paterna)
59
En la zona noreste se documentan nuevas compartimentaciones en los espacios domésticos documentados.
Fig. 15. Estancia A, con el pavimento de opus signinum y el
umbral conservados.
En el edificio oeste se asiste a una intensa actividad constructiva, amortizando definitivamente parte
de algunas estancias y zonas anteriores o reformando
otras como es el caso de la anulación de la sala caliente
por parte de la construcción de un nuevo muro. Y, a
su vez, se produce la instalación definitiva del umbral,
junto con la construcción del único pavimento, realizado en opus signinum, que se ha conservado, configurando así definitivamente la estancia A. Estancia que
adquirirá una papel fundamental en la siguiente fase
de la villa (fig. 15).
���� V������� (������ VI �� VII d. C.)
En el inicio de la última fase de ocupación de la
villa se generaliza el almacenamiento en silos tanto en
espacios abiertos como en los espacios interiores. Por
otro lado se documentan dos claros procesos constructivos:
-Compartimentación de los antiguos edificios
que se usaban como almacenes o establos en pequeñas sucesiones de cubículos , posiblemente destinados
ahora a usos domésticos.
-Construcciones de nueva planta, en las zonas
que anteriormente estaban destinados a patios y zonas
de tránsito.
En el extremo noroeste se instala un tercer contrapeso para usar con el torcularium que se había instalado en esa zona en la fase anterior. La instalación
de este tercer contrapeso anula el uso del contrapeso
que había instalado al norte de esta sala, ya que amortiza parte de las instalaciones anteriores asociadas al
segundo contrapeso.
Entre estas dos zonas, al norte del área excavada, se observan nivelaciones y rellenos masivos que
anulan los silos para construir estructuras de servicio,
dando la impresión que se produce una intensa actividad constructiva, pero sin ningún planeamiento u orden previo. Esta dinámica parece que puede ser reflejo
de la nueva sociedad a la que acoge, lejos de la estructuración de una villa como elemento dependiente de
un poder y planeamiento unipersonales, consistente
en grupos familiares más o menos cohesionados, que
ocupan de manera intensiva el espacio, ampliando sus
espacios a medida que lo necesitan, sin planeamiento
previo alguno.
En la zona productiva central, el torcularium se
encuentra ya totalmente abandonado y solo permanecen algunas estancias domésticas sobre las antiguas
estructuras.
Al sur de estos espacios, el patio permanece
inalterado y las antiguas termas continúan, amortizadas, su vida como espacio doméstico. Mientras que
por el norte, el porticado sobre tambores se cierra con
un muro de tosca factura, en la dinámica del momento
de ganar espacios cerrados a pórticos y patios.
La zona oeste cobra una significativa importancia en el período visigodo donde se muestra un espacio, anteriormente ocupado por una gran domus, de la
que sólo sobrevive la estancia A, con el umbral y pavimento intactos, a modo de pequeña construcción aislada respecto al resto de estructuras presentes en esta
fase. Y asociada a ésta se documenta un área cementerial, con enterramientos colectivos en su mayoría, centrada principalmente en la fachada oeste del antiguo
edificio, a la que se adosan varias de estas tumbas. En
la misma estancia A y perforando el pavimento se documenta la boca de una tumba en hipogeo, del mismo
tipo que la documentada al exterior del muro de cierre
oeste (fig. 16).
Esta asociación de los enterramientos con el pequeño edificio, desprovisto de cualquier elemento que
refiera a un uso doméstico, nos invita a asignar a este
edificio una funcionalidad religiosa, apoyándose en
la circunstancia de haber documentado en estratos de
amortización de esta fase, dos copas de vidrio decoradas con un crismón en su base. Así, el edificio haría
las veces de capilla, concentrando a su alrededor los
enterramientos. La eliminación del resto de edificaciones en el entorno del recinto construido respalda la
idea de una planificación del espacio en la que el ámbito religioso y funerario queda separado, de manera
60 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
C. Verdasco - J. E. López - D. Sanfeliu - P. Sañudo - A. Vila
Fig. 16. Planta de la estancia A y los enterramientos visigodos.
planificada, de todo el resto de las edificaciones de la
antigua villa.
Dado que esta época no se puede considerar
una fase de crecimiento demográfico generalizado, el
aumento de los espacios domésticos, puede indicarnos una posible concentración de población en unos
enclaves puntuales que pasan en estos momentos a
configurarse como pequeñas aldeas, donde se reúnen
espacios domésticos, productivos y religiosos.
De forma paralela al proceso de excavación, se
ha llevado a cabo todo un conjunto de estudios cuya
orientación era complementar la información extraída
durante la excavación de la secuencia estratigráfica. La
ingente cantidad de materiales cerámicos exhumados
(en torno los 225.000 fragmentos) ha hecho que este
resto arqueológico haya ocupado un lugar destacado
dentro de estos estudios. Nuestra intención es ofrecer
en las siguientes líneas una visión general de aquellos
aspectos más relevantes de las facies cerámicas que se
han documentado.
Metodológicamente, una de las dificultades
más recurrentes que se han afrontado durante el proceso de catalogación ha sido el gran volumen material
residual que ha aparecido en la estratigrafía. Como
es lógico, el peso y alcance de estas cerámicas en los
distintos niveles ha sido variable según cada momento cronológico, no obstante, hemos podido observar
como a partir del siglo II d. C. ya es un rasgo que se va
definiendo cada vez más y que adquiere su punto más
intenso entre los siglos VI y VII d. C. De igual manera,
se ha de subrayar como en esta excavación los contextos cerrados han sido escasos.
Los materiales que se corresponden con el paisaje previo a la construcción de la villa altoimperial
son los restos que se sitúan entre finales del siglo
II a. C. y el Cambio de Era. En este sentido, las evidencias más antiguas que se han observado en esta excavación se encuadran en el Ibérico final, un horizonte
cronológico definido por los materiales ibéricos al que
debemos sumar la concurrencia de importaciones, que
en su mayoría proceden del área itálica (principalmente barniz negro y ánforas centro-itálicas).
La intervención arqueológica en la villa romana del Sector Rio (Paterna)
En los contextos correspondientes al Cambio de
Era, se observa un cierto continuismo. En este periodo
las cerámicas ibéricas siguen ocupando un lugar preponderante, sin embargo, se producen dos cambios
cualitativos, por un lado la aparición de las importaciones de terra sigillata y por otro, la irrupción de productos anfóricos ya producidos en Hispania.
A partir de época julio-claudia, fase en la que se
ha datado las primeras estructuras originarias de la villa altoimperial, realmente es el punto en el que se produce una clara ruptura con los rasgos que definían los
repertorios cerámicos precedentes. Aun cuando hay
recipientes que imitan formas típicas de la tradición
ibérica, los repertorios de materiales recuperados ya
siguen los parámetros de una tradición alfarera más
típicamente romana, con un peso preponderante de la
cerámica común. Así mismo, el siglo I d. C. supone el
surgimiento de un conjunto de nuevos tipos de terra
sigillata tanto de producción gala (a partir de época julio-claudia) como de fabricación hispana (a partir de
época flavia). Otro proceso interesante que se evidencia, es como a finales de esta centuria la importaciones
comunes itálicas comienzan a ser desplazadas por las
cerámicas de cocina norteafricanas. Igualmente a lo
largo del siglo I d. C. definitivamente las ánforas itálicas dejan de tener peso en favor de otros productos
provinciales, especialmente de los contenedores tarraconenses.
El siglo II d. C., es junto al periodo visigodo, la
fase en la que se ha documentado una mayor cantidad
de materiales. A lo largo de este siglo la TS Hispánica
se convierte en el repertorio básico de vajilla fina de
mesa, material que es acompañado por tipos de procedencia africana (TS Africana A). De esta misma área
productiva (norte de África) hay que subrayar la gran
importancia que adquiere la cerámica africana de cocina, que a lo largo del siglo II d. C. se convierte en
el principal material importado. Dentro de las ánforas
hay que destacar los ejemplos tarraconenses vinarios,
seguidos por contenedores béticos de aceite y salazones. Es únicamente a partir de finales de época antonina cuando las ánforas africanas aparecen en escena.
En la presente intervención, el siglo III d. C. resulta una fase compleja. En primer lugar, existe una
reducción muy importante en el número de restos cerámicos. Así mismo, habría que señalar la ausencia de
ciertos materiales que se emplean como fósiles directores para fechar los niveles correspondientes al siglo
III d. C. El ejemplo más claro es en este sentido la ausencia TS Africana C (que si aparece en contextos pertenecientes a fases posteriores). Dicho esto, este marco
cronológico supone el afianzamiento de las producciones africanas, que se convierte en el principal resto
61
cerámico importado, tanto en vajilla de mesa como en
contenedores anfóricos.
En las fases correspondientes con el bajo imperio, se observa un aumento considerable del número de materiales. Es a raíz de este límite cronológico
cuando se cifra la aparición de un conjunto de nuevas cerámicas de vajilla de mesa, importadas tanto del
área africana como gala. En este sentido, la TS africana D es probablemente el material más significativo.
Por el contrario, la cerámica Lucente y la DSP aunque
está presente en algún nivel, lo hace siempre de forma
poco relevante. De la misma forma, los ejemplos de
TS Hispánica Tardía son escasos.
De otro lado, durante el siglo IV d. C. y las primeras décadas del siglo V d. C. constituye el momento de mayor importancia de la cerámica africana de
cocina, que llega a superar en número a los ejemplos
locales. Las ánforas siguen en cierto modo unos parámetros de representatividad bastantes semejantes a
los observados en el horizonte cronológico anterior.
Los siglos VI-VII d. C. son la fase de mayor importancia en la villa, al menos desde el punto de vista
material (más de la mitad del volumen total de cerámicas aparecidas en esta excavación pertenecen a los
siglos VI-VII d. C.).
Sin lugar a dudas, el rasgo más sobresaliente
que presentan los conjuntos de los siglos VI-VII d. C.
es su gran heterogeneidad. Destaca la incorporación
al registro de todo un grupo de categorías cerámicas
cuya comercialización era limitada o inexistente hasta
ahora. Este elemento es especialmente visible en algunos tipos comunes, tanto a torno como a mano, de los
que se observa la presencia de tipos procedentes del
norte de África, el Mediterráneo central y el sureste
peninsular.
Otro de los elementos definitorios, es el reducido número de importaciones de vajilla fina de mesa.
Las series más avanzados de TS Africana D son poco
comunes en el registro (aún más otro tipo de materiales como la DSP o la TS Hispánica Tardía). En cuanto
a las ánforas, son los ejemplares africanos los contenedores dominantes, aunque también ocupan un puesto
destacable las ánforas ebusitanas. Con todo, el ánfora
más frecuente y definitoria de este horizonte es lo que
parte de la bibliografía ha denominado Ánforas de Pequeñas Dimensiones (APD). Hemos de advertir que el
tipo de pasta que poseen estas ánforas a menudo es el
mismo que el que se identifica en las cerámicas comunes de producción local.
La cerámica común local desarrolla un repertorio muy influido por las producciones africanas, ebu-
62 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
sitanas, además de ciertas formas que entroncan con la
tradición meseteña peninsular.
Por último, citar que la presencia de cerámicas
con una cronología posterior es meramente anecdótica.
Por otro lado y con respecto a otros materiales
arqueológicos apuntar que se han documentado cuatro inscripciones epigráficas de los cuales tres son soportes funerarios con inscripción, hallados en niveles
de amortización o reutilizados en estructuras, que amplían el repertorio epigráfico de Valentia y su territorio. Y uno de ellos es un pequeño fragmento de bronce
que, a pesar de lo escueto del contenido y, por tanto,
de las dificultades para su interpretación, constituye
el primer hallazgo de estas características en tierras
valencianas, y que podría corresponder a una tabula
fijada en un mausoleo con alusión a una disposición
testamentaria.
En cuanto al material numismático se han recuperado 57 monedas, mayoritariamente en estratos que
se vinculan a la anulación y la refacción o creación de
nuevas estructuras. Así proceden de estratos de preparación, colmatación, relleno de nivelación, etc. donde
bastantes monedas ya no estaban en uso. En diferentes
unidades de relleno constructivo coinciden monedas
republicanas con antoninas o póstumas de Claudio II.
Un 80% de las monedas proceden de estratos depositados en época visigoda.
Por otro lado se han documentado otros materiales, que en estos momentos se está realizando su
estudio, entre los que destacan un estatuilla de bronce
de 12 cm de altura, que puede representar a Mercurio,
una cabeza de elefante tallada en hueso o en marfil, de
6 x 3 cm, que posiblemente formara parte de un pequeño juguete articulado, o dos plomadas para su uso en
construcción. Es importante señalar la documentación
de varias teselas y piezas de opus sectile, en cuanto que
en toda el área excavada no se han documentado indicios de pavimentos de mosaico, apoyando esto la idea
de que el área que ocupara una posible pars urbana de
la villa se extienda más allá de los límites excavados
hasta el momento.
C. Verdasco - J. E. López - D. Sanfeliu - P. Sañudo - A. Vila
las parcelas, la existencia de un importante proyecto
urbanístico en los terrenos afectados, y la circunstancia de trabajar sobre una secuencia estratigráfica de escasa potencia pero de un enorme desarrollo temporal,
marcaron desde el inicio los trabajos arqueológicos.
La villa romana de Paterna, siguiendo a los
agrónomos clásicos como Catón, Varrón y Columella
guarda todas las características deseables para que
este asentamiento sea un lugar óptimo para la práctica
agrícola:
- Un entorno inmediato al asentamiento de
disposición sub-tabular abierto al Sur con
alta insolación
- Villa ubicada en el límite del llano de
inundación, cercano a los campos pero en
zona no inundable
- Inmediata a los suelos aluviales cuaternarios,
de alta capacidad agrícola.
- Cercano a zonas de captación de aguas para
el aprovisionamiento de ésta, tanto del
subsuelo como de la escorrentía superficial,
de los barrancos y posibles estructuras
hidráulicas relacionadas.
- Y por último, la zona alomada inmediatamente
al norte de la villa, guarda de los vientos fríos
del Norte.
El carácter fuertemente económico, que define,
en estos momentos y a falta de futuros datos, a este
conjunto como una villa de producción por encima de
una residencial, se refleja en la gran inversión que suponen las estructuras asociadas a elementos de la pars
fructuaria.
Este ha sido un hallazgo que ha permitido obtener datos fundamentales sobre el poblamiento romano en esa zona de l'Horta Nord y del valle del Turia.
Entre los espacios documentados destacan una
zona dedicada a la producción metalúrgica con la documentación de una gran cantidad de hornos y estructuras anexas dedicadas a esta actividad. Por otro lado
se ha documentado un conjunto de estructuras destinadas a la producción de aceite a gran escala (torcularium, balsas, hornos, etc.), que convierte a esta villa en
un gran centro productor agrícola. Destaca un edificio
usado como espacio termal, pero que reutiliza un espacio anterior de una cronología posiblemente altoimperial temprana. Y finalmente, en la fase final del yacimiento nos encontramos ante el establecimiento de
una pequeña comunidad en una aldea, que centraliza
su hábitat en la mitad este del yacimiento, reservando el espacio oeste como un complejo funerario y de
culto, con un pequeño edificio religioso rodeado por
numerosas inhumaciones colectivas del periodo visigodo.
La gran extensión de la zona a excavar, la aparición de restos arqueológicos en la totalidad del área de
Como conclusión destacar que este trabajo nos
ha permitido excavar y documentar una gran exten-
C�����������
La intervención arqueológica en la villa romana del Sector Rio (Paterna)
63
Fig. 17. Ortofoto de la Villa Romana del sector RIO.
sión de suelo de una villa romana, ocupada durante
un enorme período cronológico. Esta combinación de
factores nos ha facilitado la lectura de las relaciones
entre los distintos espacios que comprende: la pars
fructuaria de la villa con sus elementos de producción
tanto metalúrgica como agropecuaria, y en menor medida las pars rústica y pars urbana. Sin embargo la circunscripción de los trabajos realizados a las parcelas
afectadas por los distintos proyectos constructivos no
ha permitido, especialmente en la zona sur del yacimiento, resolver determinadas cuestiones como puede
ser el origen de la construcción y configuración inicial
de las termas en época altoimperial y de su relación
con una posible pars urbana temprana al oeste o sur
de estas.
Por otro lado la siempre difícil disyuntiva entre la conservación de las estructuras y unidades estratigráficas para una necesaria puesta en valor y el
“inevitable levantamiento” de estas unidades para el
completo análisis de su secuencia estratigráfica, no ha
permitido, de momento, en alguna zona obtener datos
concluyentes para dilucidar determinadas cuestiones.
Actualmente seguimos analizando la documentación obtenida, mostrando aquí los resultados preliminares de este análisis. Junto a los datos obtenidos
del trabajo arqueológico, se han realizado una serie de
trabajos complementarios, como son el estudio epigráfico de las inscripciones recuperadas, el estudio de los
restos vegetales carbonizados, el estudio zooarqueológico de los restos faunísticos, un estudio geomorfológico y sedimentológico, análisis químicos de muestras
por difracción de RX, la realización de una ortofoto de
los restos excavados mediante técnicas fotogramétricas y el modelo 3D de estos restos, el estudio numismático de todas las piezas aparecidas, un estudio
detallado del material vitreo recuperado, que en este
64 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
caso ha sido muy importante y muy numeroso. Se ha
realizado el estudio antropológico de las inhumaciones documentadas y finalmente se han puesto en relación todos los datos obtenidos mediante un Sistema de
Información Geográfica como soporte para el análisis
arqueológico. Todos estos estudios complementarios
a los trabajos que hemos realizado en el yacimiento estamos seguros que aportarán nuevas interpretaciones
y nuevas luces a las numerosas sombras que actualmente tenemos. Esperando desde ahora, poder mostrar sus resultados en un futuro relativamente cercano
de una manera más amplia. Finalmente señalar que
la mayor parte de la villa se ha conservado gracias a
que se ha modificado parte del proyecto constructivo
inicial .
B�����������
– ACKERMAN , J. La villa: forma e ideología de las casas
de campo. Akal Arquitectura, 1997.
– ALBIACH DESCALS, R Y DE MADARIA J.L. (coords.) , 2006. La Villa de Cornelivs (L'Enova-Valencia).
Adif – Ministerio de Fomento.
C. Verdasco - J. E. López - D. Sanfeliu - P. Sañudo - A. Vila
- ARBOLEDAS MARTINEZ, L., 2005: “Fuentes para
el conocimiento de la minería y metalurgia romana en el
Alto Guadalquivir” en Arqueología y Territorio nº 2
(pp. 81-108). Universidad de Granada.
- GARCÍA ROMERO, J., 2003: “Hornos de fundición y
fusión empleados en la metalurgia romana en la provincia
de Córdoba” en Habis nº 34 (pp. 201-212). Universidad de Sevilla.
- GURT ESPARRAGUERA, J.M. Y RIBERA LACOMBA, A.. (coords.), 2005: VI Reunió d'Arqueologia Cristiana Hispànica : les ciutats tardoantigues d'Hispania :
cristiani�ació i topografia : València, 8, 9 i 10 de maig de
2003. Institut d'Estudis Catalans.
- MESQUIDA GARCÍA, M. Y VILLARROEL ESCALANTE J., 2003: El horno romano de Paterna. Ayuntamiento de Paterna.
- PEÑA CERVANTES, Y. , 2010: Torcularia. La producción de vino y aceite en Hispania. Institut Català
d'Arqueología Clàssica.
- RIBERA LACOMBA, A. Y ROSELLÓ MESQUIDA,
M. , 2007: “Monasterios tardoantiguos en el territorio de
Valentia: abades, obispos y edificios” En: Monasteria et
territoria. Elites, edilicia y territorio en el Mediterráneo medieval (pp. 163-180). Universidad Autónoma
de Madrid.
UN ALFAR ROMANO EN LA PARTIDA DE PARDINES
(BENIARJÓ, VALENCIA)
J.L. CASABÁN BANACLOCHA - M. SÁEZ LANDETE -A. SÁEZ LANDETE - S. PIDAL PÉREZ P. BERNABEU SANZ
RESUMEN
La excavación arqueológica realizada en la partida de Pardines (Beniarjó, Valencia) ha proporcionado los restos
de una villa romana de época altoimperial. Se trata de la pars fructuaria y rustica de la misma destinada a la alfarería, ubicada en el margen derecho del Serpis. Es posible diferenciar, a grandes rasgos, dos fases de ocupación.
En un primer momento estarían funcionando los hornos de dimensiones más reducidas (Hornos V-IX) situados
en el área definida como testar, y que posteriormente, son amortizados por éste mismo. En esta misma fase,
evidentemente, se encuadran los cuatro hornos de grandes dimensiones situados en la terraza superior (Hornos
I-IV), destinados a la fabricación de material de construcción y anfórico, básicamente, Dress. 2-4 y Oliva 3 (similis
Dress. 20).
Palabras clave: Pardines, alfar, hornos, ánfora, villa
ABSTRACT
The archaeological excavation carried out at La Partida de Pardines in Beniarjó (Valencia, Spain) has revealed the
remains of a Roman villa dating to the High Roman Empire. In particular, the pars fructuaria and rustica of the
villa that would be located on the terraces of the right bank of the Serpis River. This area would have been used
for the production of po�ery. Two different occupational phases have been distinguished. During the first phase,
small kilns (Kilns V-IX) were operating in the lower terrace of the river bank. This area was later used for the
disposal of po�ery during the second occupational phase, ending the operational life of these kilns. Four larger
kilns (Kilns I-IV) dating to the second occupational phase were located in the upper terrace of the river bank.
These kilns were used for the production of building material (tegulae and imbrices) and amphorae, essentially
composed of types Dr. 2-4 and Oliva 3 (similis Dr. 20).
Keywords: Pardines, po�ery workshop, kilns, amphora, villa
66 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J.L. Casabán - M. Sáez - A. Sáez - S. Pidal - P. Bernabeu
I�����������
Los hornos romanos de Pardines II se sitúan en
la localidad de Beniarjó en la comarca de La Safor (Valencia) ocupando varias terrazas en el margen derecho
del río Serpis.
Este yacimiento se conoce desde principios de
los años 90 a raíz de la prospección arqueológica dirigida por J.A. Gisbert y S. Cloquell.
En el año 2006 con motivo del proyecto de Construcción de las Obras de Control y Laminación de Avenidas en la Cuenca Media del Río Serpis (Valencia), se
realiza una nueva prospección a cargo de A. Herreros
que confirma la existencia de este yacimiento.
En junio de 2007 se emite una resolución desde
la Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano y Museos de la Consellería de Cultura, Educación y
Deportes de la Generalitat Valenciana) acerca de dicha
prospección arqueológica en la que se indica la posibilidad de que este yacimiento se vea afectado por dichas obras y en concreto con el Desvío Piles-Serpis
En respuesta a esta resolución, en julio del 2009,
dieron comienzo los trabajos arqueológicos, dirigidos
por el equipo técnico que firma este artículo, sacando a
la luz un importante conjunto de hornos de cronología
romana1.
E��������� �������������
La actuación arqueológica en extensión, sobre
una superficie aproximada de 4.000 m2, se centró en
las terrazas superiores del río Serpis donde se documentó el mayor grado de concentración de restos arqueológicos durante los sondeos previos. Estos hallazgos apuntan a la existencia de un complejo artesanal
dedicado a la producción cerámica y en el que se han
individualizado nueve hornos y un testar de grandes
dimensiones así como estructuras asociadas al proceso
productivo.
HORNO I – UE 1033
El Horno I se muestra en un deficiente estado
de conservación, debido a estar prácticamente arrasado, probablemente porque se encuentra en una terraza
más alta que los restantes, lo que ha limitado en gran
medida el desarrollo de los trabajos de análisis e interpretación de esta estructura, de la que sólo se conserva
parte del corredor de combustión con el arranque de
un par de salidas de aire caliente en su lateral oriental.
Su planta es de tendencia rectangular con los ángulos
Fig. 1. Horno I.
redondeados y con unas dimensiones de 4.45 x 1.9 m.
(fig. 1).
Al quedar fuera del trazado definitivo del canal,
únicamente se procedió a la retirada del nivel superficial que lo cubría parcialmente, dejando su excavación
para intervenciones futuras.
De similares características y estado de conservación, se localizó una estructura en el sector C del yacimiento romano de Los Tinteros (Isla Plana, Cartagena) (García, Quiles y López, 2006, 161-162, Fig. 2).
HORNO II – UE 1087
La estructura de planta cuadrangular mide
4.50 m de longitud por 4.29 m de anchura aproximadamente, y sostiene en pie tres de los cuatro arcos de
medio punto de la suspensura, separados entre sí por
un espacio de 0.42 m, y con una altura que oscila entre
2.44 y 2.36 aproximadamente. El cuarto de los arcos se
ha perdido, sin embargo, se han mantenido las pilastras de arranque del mismo y ha permitido medir las
dimensiones de los lateres: 0.44 x 0.32 m. La arcada está
destinada a la sustentación de la parrilla, conservada
parcialmente y con un total de 51 orificios de 0.06 m de
diámetro para el paso del aire caliente de la cámara de
combustión a la de cocción. Asimismo, en el hypocaus-
Un alfar romano en la partida de Pardines (Beniarjó, Valencia)
67
tum, la arcada está creando una galería o canal con un
ancho que varía entre 1.50-1.40 m. en la que se depositaba el combustible, y que conectaba directamente con
el praefurnium, formando así un largo corredor de más
de 5 m de largo orientado en dirección N-S y pavimentado con una lechada de mortero, aparentemente de
cal endurecida por el fuego.
El praefurnium es prácticamente horizontal y
está cubierto por una bóveda de cañón. A cada lado
de la boca del horno se alzan restos de estructuras en
piedras con las que, probablemente, cerraran la boca
del horno antes del inicio de la cocción de la carga.
El acceso al horno se realizaba a través de un gran
espacio vacío situado delante. Consistía en una fosa
de gran profundidad (11.52 x 7.10 m), excavada en el
terreno natural y que normalmente se asocia a zonas
dedicadas al acopio de combustible, leñeras, o áreas
de trabajo.
Del laboratorio apenas se mantiene parte de su
alzado e incluso en un tramo del lateral septentrional
se ha perdido completamente. Cabe resaltar la existencia íntegra del acceso a pie a la cámara por el lado occidental de la misma a través de un pequeño y estrecho
vano rectangular.
La construcción del horno se llevaría a cabo,
básicamente, excavando una fosa en el terreno arcilloso natural que luego se forraría mediante ladrillos de
adobe y finalmente se recubrirían por un enfoscado de
barro (fig. 2).
Este furnus se encuadra en el tipo 3a de Fletcher
(Fletcher, 1961, 134-136, Fig. 40,3a; 1965, 173), II/b de
Cuomo (Cuomo, 1972, 429-432), IIE Le Ny (Le Ny,
1988, 41-44, Fig. 22,b, Fig. 23) y A4 de J.Coll (Coll, 2005,
171, Fig.1.), con una arquitectura y una línea tipológica muy frecuente en el Imperio Romano, con abundantes paralelos en Italia, Francia, España y Norte de
África, entre los que destacamos los documentados en
la Comunidad Valenciana como son los de la Almadrava en Denia (Gisbert, 1980; 1982; 1985; 1987; 1988;
1991; 1992; 1995; 1998; 1999a; 1999b; 2003; Coll, 2005,
159-160), el del Rajolar en Gandía (Cardona, Escribá y
Molina, 1995; Coll, 2005, 159), el de la Partida dels Vinyals en Ondara (Gisbert, 1987, 1999; Coll, 2005, 160) ,
el de la Llobatera en Riba-roja (Martí y Gil, 1969; Marimón y Porcar, 1990; Coll, 2005, 160.), el de Orleyl en
la Vall d´Uxó (Alcina 1947; 1949; Fletcher, 1965, 172;
Coll, 2005, 161), el Horno B de Paterna (Mesquida y
Villarroel, 2003; Coll, 2005, 162), el horno 1 de Rascanya de en Llíria (Escrivá, Martínez y Vidal, 2001; Coll,
2005, 162.), el de Villarpardo y Cerro de las Viñas en
Higueruelas (Fletcher y Alcacer, 1961, 126-128; Fletcher, 1965, 170-172; Mrakic y Ruiz, 2003; Coll, 2005,
Fig. 2. Horno II.
163-164), , o el de Los Tinteros en Cartagena (García,
Quiles y López, 2006).
HORNO III – U.E. 1085
Se trata de una estructura de planta rectangular con unas dimensiones de 4.33 m de anchura por
4.85 m de longitud aproximadamente. A estas dimensiones hay que sumar 1.70 m de longitud del praefurnium, que conecta directamente con el canal del hypocaustum. El resultado es la formación de un corredor
de más de 5 m de largo, que oscila entre el 1.50 – 1 m
de ancho. Está orientado en dirección N-S y pavimentado con una lechada de mortero aparentemente de
cal endurecida por el fuego.
En este caso, se encuentra en un mal estado de
conservación, pues no ha llegado a mantener ninguno
de los arcos, ni de las pilae de arranque, ni de la parrilla, ni del laboratorium, pero sí los conductos de salida
de aire caliente o toberas. Además, presenta el lateral
oriental muy deteriorado por haber sufrido la reciente
acción antrópica durante la fase de cultivo de los campos de cítricos.
En cuanto al praefurnium, estaría cubierto por
una bóveda de cañón de la que se conserva únicamente el arranque de la misma en ambos lados del alzado
de la pared. Es prácticamente horizontal, y se accede
a él a través de tres pequeños escalones de 0.21 x 0.20,
0.21 x 0.18 y 0.21 x 0.15 respectivamente.
Como sucede con el Horno II, se localiza un gran
espacio de forma irregular delante de la estructura por
su lado sur. Se trata una fosa excavada en el terreno
natural de 5.50 x 4.80 m aproximadamente, asociado
a zonas dedicadas al acopio de combustible, leñeras, o
áreas de trabajo.
68 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J.L. Casabán - M. Sáez - A. Sáez - S. Pidal - P. Bernabeu
La construcción del horno se llevaría del mismo
modo que los restantes, excavando una fosa en el terreno arcilloso natural que luego se forraría mediante
ladrillos de adobe y finalmente se recubrirían por un
enfoscado de barro. Este enfoscado se conserva en las
paredes del praefurnium, en el muro de cierre septentrional del horno y en alguna de las toberas (fig. 3).
Finalmente, añadir que, aunque de planta rectangular en vez de cuadrangular, también se engloba en el tipo en el tipo 3a de Fletcher (Fletcher, 1961,
134-136, Fig. 40,3a; Fletcher, 1965, 173), II/b de Cuomo
(Cuomo, 1972, 429-432), IIE Le Ny (Le Ny, 1988, 4144, Fig. 22,b, Fig. 23) y A4 de J. Coll (Coll, 2005, 171,
Fig.1.), y cuyos paralelos son los citados al describir el
horno anterior.
HORNO IV – 1086
La última de las estructuras fornáceas es prácticamente similar a la anterior, posee una planta rectangular con unas dimensiones de 4.15 m de anchura
por 6.80 m de longitud aproximadamente, incluyendo
el praefurnium. Conecta directamente con el canal del
hypocaustum, formando así un largo corredor que oscila entre el 1.50 – 1 m de ancho, orientado en dirección
N-S y pavimentado con una lechada de mortero aparentemente de cal endurecida por el fuego.
No se ha mantenido ninguno de los arcos de la
suspensura ni de la parrilla, aun que sí que permanecen
las 10 pilae de arranque de las arcadas así como los conductos de salida de aire para calentar el laboratorium.
En cuanto al praefurnium, estaría cubierto por
una bóveda de cañón de la que se conserva únicamente el arranque de la misma en ambos lados del alzado
de la pared. Se accede a él a través de tres pequeños escalones, ligeramente marcados en la pavimentación.
Como sucede en los Hornos II y III, se localiza
un gran espacio de forma irregular delante de la estructura por su lado sur. Se trata una fosa excavada en
el terreno natural de 5.40 x 5.10 m aproximadamente,
asociado a zonas dedicadas al acopio de combustible,
leñeras, o áreas de trabajo.
La construcción del horno se llevaría del mismo
modo que los restantes, excavando una fosa en el terreno arcilloso natural que luego se forraría mediante
ladrillos de adobe y finalmente se recubrirían por un
enfoscado de barro, que se ha perdido prácticamente
en la totalidad de la estructura, manteniéndose en las
pilastras de arranque de la arcada (fig. 4).
Del mismo modo que los hornos II y III, se incluye en el tipo en el tipo 3a de Fletcher (Fletcher, 1961,
Fig. 3. Horno III.
134-136, Fig. 40,3a; Fletcher, 1965, 173), II/b de Cuomo
(Cuomo, 1972, 429-432), IIE Le Ny (Le Ny, 1988, 41-44,
Fig. 22, b, Fig. 23) y A4 de J. Coll (Coll, 2005, 171, Fig.1),
y por tanto como paralelos se mantienen los ya citados
en la estructura anterior.
Añadir al respecto de la tipología de estos hornos, que la mayoría de estas estructuras de tipo II/b-A4
se relacionan con los yacimientos romanos de nueva
planta, y que generalmente se hallan asociados tanto
a la producción de alfarería y ánforas, como a la de
material constructivo, como vemos que sucede aquí en
Pardines. Son hornos de tiro vertical, cuyo sistema de
transición del calor hacia el laboratorio es descrito por
Duhamel como tipo “canal a”, una construcción sencilla y con menor preocupación por el rendimiento del
combustible (Coll, 2005, 165).
HORNO V – UE 1059
Se trata sencillamente de una fosa excavada en
el terreno natural, que presenta la forma más irregular
de todas las estructuras halladas, apuntando ligeramente hacia una tendencia oblonga. Sus paredes están
revestidas por el típico enlucido empleado en estos casos y documentado en los restantes hornos, además,
de estar endurecido y ennegrecido por la evidente acción ignífuga. Sus dimensiones también son las más
Un alfar romano en la partida de Pardines (Beniarjó, Valencia)
69
Fig. 4. Horno IV .
Fig. 6. Horno VI.
reducidas, sin alcanzar el metro de largo, presenta 0.86
x 0.54 – 0.36 x 0.22 m aproximadamente y una orientación E-W.
rales para así dejar pasar el aire caliente de la cámara
de combustión a la de cocción2. Tales orificios también
se localizan en el borde exterior de los ladrillos que
conforman la parrilla hasta alcanzar un total de once.
Podríamos incluirlo en el tipo B de Fletcher (Fletcher, 1965, 173) y B1 de J. Coll (Coll, 2000, 201; 2005,
171). Asimismo, por sus reducidas dimensiones como
por su formato nos recuerdan al denominado como
Horno B de Paterna (Mesquida y Villarroel, 2003, 28;
Coll, 2005, 162) (fig.5).
FLETCHER
CUOMO
LE NY
J. COLL
3a
3a
3a
B
3b
4b
II/b
II/b
II/b
IIE
IIE
IIE
I/b
II/a
IC
IIB
IB
IB
A4
A4
A4
B1
B6
A5
B5
B5
HORNO I
HORNO II
HORNO III
HORNO IV
HORNO V
HORNO VI
HORNO VII
HORNO VIII
HORNO IX
Fig. 5. Tabla comparativa entre las distintas tipologías de
hornos en relación con los hallazgos de pardines.
HORNO VI – UE 1061
Estamos presentes ante una estructura de tendencia circular de reducidas dimensiones: 1.24 x 1.50
m, a la que habría que añadir los 0.82 m de largo del
praefurnium. Conserva íntegra la parrilla, formada por
lateres, aparentemente reutilizados, de diferentes formas y tamaños, de entre los que cabe destacar los ladrillos centrales que cubren el canal y que presentan
una media de 0.35 x 0.30 x 0.10 m, con un pequeño
recorte en forma de medio círculo en uno de sus late-
Respecto al praefurnium, añadir que se trata de
una fosa alargada y de tendencia oblonga que mantiene una continuidad en relación al canal de combustión
del hypocaustum, que se orienta en dirección E-W. Éste,
a diferencia de los hornos de mayores dimensiones,
como comprobaremos a continuación, no presenta la
característica arcada de medio punto, suponemos que
no es necesaria debida a sus reducidas dimensiones,
pero sí que ha mantenido las cuatro pilae de lateres a
modo de suspensura y soporte de la parrilla (fig. 6).
Es de similares características a los tipos 3b de
Fletcher (Fletcher, 1965, 173) , IC Le Ny (Le Ny, 1988,
39-44, Fig. 22,a y Fig. 23), I/b Cuomo (Cuomo, 1972,
414-418) y B6 J.Coll (Coll, 2000, 201; Coll, 2005, 171,
Fig. 1), con paralelos en los hornos hallados en Llíria,
Valencia (Escrivà, Martínez y Vidal, 2001; Coll, 2005,
162), Novelda, Alicante (Coll, 2005, 164), El Ruedo de
Almedinilla, Córdoba (Muñoz, Lara y Camacho, 2000,
235-237).
HORNO VII – UE 1080
Estructura de planta cuadrangular de pequeñas
dimensiones (2 x 1.30 m aproximadamente), orientada
N-S, que presenta una espiga central de 0.80 x 0.20 m
para sustentar la parilla, conservada únicamente en el
ángulo NW, y dividiendo así el hypocaustum en dos
pulmones diferenciados en vez de un único canal central de combustión.
Al igual que sucede en todos los casos, se encuentra excavado en el terreno natural arcilloso y
construido con adobes a los que posteriormente se les
70 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J.L. Casabán - M. Sáez - A. Sáez - S. Pidal - P. Bernabeu
I������������� �� ��� ���������: ���������� � ���������
El alfar posee una ubicación excelente en el margen derecho del Serpis, que le permite la fácil extracción de agua y arcilla, así como su transporte si aceptamos la posibilidad de que el río fuese navegable.
Fig. 7. Hornos VIII y IX.
ha revestido con un enfoscado de barro por todo el
interior. Este revestimiento no se localiza en los muros
del pequeño praefurnium construido con lateres, y sobre los que parece apoyarse el arranque de la bóveda,
que suponemos que lo cubriría.
Se englobaría en el tipo 4b Fletcher (Fletcher,
1961, 134-136; 1965, 173), II/a de Cuomo (Cuomo, 1972,
426-429), IIB Le Ny (Le Ny, 1988, 41-43, Fig. 22,b y Fig.
23), y A5 de J. Coll (Coll, 2000, 201; Coll, 2005, 171) , y
localizando como paralelos el de Maralaga en Sinarcas (Martínez e Iranzo, 1988; Coll, 2005, 163) y el de la
Plaza de Cisneros en Valencia (Ribera y Marín, 2005,
24-25, 37, Fig. 9; Coll, 2005, 163).
HORNOS VIII Y IX – UE 1081 Y 1082
Ambas estructuras se localizan una al lado de
la otra, orientadas en dirección E-W y presentan unas
dimensiones reducidas: 1.80 x0.80 m para el H.VIII y
1.10 x 0.38 m para el H.IX. Asimismo, se definen con
una planta de tendencia ovoide y un tabique central
(H. VIII: 0.70 x 1.05 m y H. IX: 0.40 x 0.16 m) de ladrillo
revestido con un enlucido de 2 cm de espesor. Dicha
espiga está destinada a sustentar la parrilla que no se
ha conservado y a dividir el hypocaustum en dos cavidades de 0.30 y 0.10 m respectivamente en el H. VIII
y IX, que se halla en los dos casos a una cota más alta
que el pequeño praefurnium documentado en el tramo
más occidental (fig. 7).
Se incluirían en el tipo IB de Le Ny (Le Ny, 1988,
39, 42, Fig. 22,a, 44, Fig. 23) y B5 de J. Coll (Coll, 2000,
201; 2005, 171) y hasta el momento no se ha localizado ningún paralelo en los límites de la Comunidad
(fig. 8).
Es posible diferenciar, a grandes rasgos, dos
fases de ocupación. En un principio, estarían funcionando los hornos de pequeñas dimensiones (Hornos
V-IX) situados en el área ocupada posteriormente por
el testar. Se trata de cinco estructuras fornáceas de reducidas dimensiones, excavadas en el terreno natural
y situadas en el extremo más septentrional del límite
de la excavación prácticamente junto al perfil Norte.
En un momento indeterminado pero todavía
dentro del siglo I d.C., este sector se colmata con los
deshechos procedentes de los hornos de grandes dimensiones situadas en la terraza superior (Hornos IIV) dando lugar a la formación del testar. Éste aprovecha la orografía natural del terreno, pues parece
que se sitúa en las faldas de una ladera, mientras que
en la cima o parte más alta se asientan los hornos de
grandes dimensiones, vertiendo así cómodamente los
restos no aprovechables de los materiales fabricados
y las cenizas acumuladas procedentes de su limpieza,
incluso adobes provenientes de los derrumbes o remodelaciones sufridas.
Los deshechos básicamente pertenecen tanto a
piezas defectuosas por exceso o falta de cocción, así
como a piezas fragmentadas, no sabemos en qué momento del proceso entre su reciente fabricación y su
transporte. Cabe destacar el abundante material anfórico correspondientes a las formas Dress. 2-4 y Oliva
3 (similis Dress.20) que se producirían en ese taller.
Asimismo resaltar la presencia, dentro del testar, de
la forma Dress. 7-11, con un porcentaje ínfimo entre
todo el mare magnum del material anfórico recuperado. Esta circunstancia nos hace pensar que esta última
forma no se producía en el alfar de Pardines (fig. 9).
En cuanto a otros tipos de material cerámico señalar el menor volumen de material de construcción
latericio (tegulae, imbrices, lateres y losanges), pondera. Finalmente entre la vajilla de mesa sobresale algún fragmento de TSG (Drag. 18 y Drag. 27, ambas con sello) y
TSH (base indeterminada) que nos acerca a un marco
cronológico comprendido entre el final de la dinastía
Julio-Claudia y el inicio de la dinastía Flavia.
La potencia del testar llega alcanzar en algunos
sectores los dos metros de profundidad, lo que nos
hace suponer en el volumen de material que se generaría en los Hornos I-IV. Hasta el momento, se ha con-
Un alfar romano en la partida de Pardines (Beniarjó, Valencia)
71
Fig. 8 . Planta general.
tabilizado un total de 1231 cajones de material cerámico, de los cuales, 390 se corresponden con material
inventariable, y las restantes con fragmentos informes
de ánfora, tegulae e imbrices.
Periódicamente, los desbordamientos del Serpis
alcanzarían las cotas del testar dejando los estratos limosos que vemos en la actualidad y que cubren los
rellenos arqueológicos parcialmente.
Finalmente, la segunda fase se correspondería
con el propio testar, y por tanto con el momento de
funcionamiento de los cuatro hornos de la terraza 4
(Hornos I-IV)
E� ������� ����������: ����������� �� �������
El yacimiento de Pardines II está ubicado en
la zona norte de influencia de la ciudad romana de
Dianium (Dénia). Esta zona es una gran llanura aluvial abierta al mar, cerrada por el W por un cordón
montañoso que presenta un espacio de marjal previo
al llegar a la costa, el cual determinó en muchos casos
la localización de diversas villas, para aprovechar sus
recursos como la pesca, así como también condicionó
la disposición de la vía o calzada litoral que desde el
N (llanura aluvial del Xúquer), desde Valentia, discurría adosada a la cordillera montañosa en dirección a
la ciudad de Dianium. Respecto a la calidad y condición del suelo, éste presenta las condiciones adecuadas para un aprovechamiento agrícola intenso, factor
que hizo posible el desarrollo importante de la cultura
y producción del vino dirigido a la exportación (Moscardó, 2008, 117).
Los ríos Serpis y Vernissa son los cursos de agua
más importantes que atraviesan la comarca, siendo un
factor importante para la instalación de los asentamientos rurales y, sobre todo, las alfarerías (Moscardó,
2008, 117). Al respecto, Pomponio Mela (Chorografía
II.6.92), menciona en esta costa tres ríos a los que tilda de poco importantes: el Sorobis, el Turia y el Sucro.
Mientras que para García y Bellido el Sorobis se identifica con el Saitabis de Ptolomeo (Ptolomeo II.6.14-15),
actual río Albaida, Schulten los diferencia, por un lado
el Sorobis lo asocia con el Serpis, y el Saitabis lo hace
con las aguas que encontraba la ciudad con el mismo
nombre. Aunque, a decir verdad, ninguno de los au-
72 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J.L. Casabán - M. Sáez - A. Sáez - S. Pidal - P. Bernabeu
Fig. 9 . Repertorio tipológico de las ánforas recuperadas en el testar de Pardines: 1. Dress. 7-11. 2. Dress. 2-4. 3. Dress. 20 (similis Oliva3).
tores menciona la posibilidad de que fuesen o no navegables.
Asimismo, uno de los indicios fundamentales
a la hora de concretar las posibilidades de un curso
fluvial como vía de comunicación y transporte es el
constituido por la existencia de alfares situados en su
ribera, ya que este medio genera menos costes al disminuir las pérdidas de ruptura.
En el caso de la región levantina y los cursos
que la atraviesan hasta morir al Mediterráneo, se hace
patente una evidente vinculación entre buena parte
de los hornos cerámicos conocidos en la misma y una
serie de corrientes de agua de diferente importancia,
junto a cuyas riberas, o en su área de influencia, vienen a situarse las citadas instalaciones de fabricación
de cerámica, como es el caso del ager dianensis (fig.10):
1. Rafelcaid-Hort del Comte, Daimús, Gandía: En la
orilla derecha del Serpis, cerca de su desembocadura en el
mar y en las proximidades del Escorredor del Assagador
(Aranegui, 1981, 533; Gisbert, 1987, 107; 1998, 389; Moscardó, 2008, 188).
2. El Rajolar, Gandía: En el margen derecho del Serpis (Gisbert, 1998, 390; Moscardó, 2008, 189-190).
3. Pardines II, Beniarjó: En el margen derecho del Serpis.
6. L´Alcudiola, Rafelcofer: En la orilla derecha del
Serpis, alrededores del Barranc de la Palmera (Gisbert, 1998,
390).
7. El Pla de la Font, Villalonga: En la ribera derecha
del Serpis, alrededores del Barranc de Morata y del Barranc
del Castell, parece que dispuso de hornos cerámicos (Gisbert, 1998, 390).
8. L´Alter, Villalonga: En la orilla derecha del Serpis,
en las proximidades del Barranc de Castell. Parece que dispuso de hornos cerámicos.
9. El alfar de la C/ Santíssim, Oliva: en el área de influencia del Río Gallinera (Enguix y Aranegui, 1977; Aranegui, 1981; 1991; Gisbert, 1987, 107; 1998, 390; Burguera, 1990;
Moscardó, 2008, 189).
10. Horno del Camí del Pla, Oliva: En la ribera izquierda del río Gallinera, una rambla desaguaba en la costa,
y está en relación con algunos fondeaderos del litoral (Gisbert, 1987, 107; 1998, p.390).
11. Alfar de la villa de L´Almadrava (Setla-MirarrosaMiraflor), Els Poblets: En el margen izquierdo del río Girona.
Además, en su desembocadura se encuentra un fondeadero
costero. (Gisbert, 1987, 103-118; 1991, 1998, 390; Abascal y
Gisbert, 1990-1991; 1992; Aranegui y Gisbert, 1992; Moscardó, 2008, 189).
4. El Renconc o Rencox, Ador: En la ribera izquierda
del Serpis (Gorges, 1979, 243; Gisbert, 1983, 244; 1998, 389;
Moscardó, 2008, 188).
12. Riu Girona, Els Poblets: En el margen derecho del
río Girona, frente al anterior (Gisbert, 1998, 390).
5. Alfar de Potries, Partida de Catorzena – La Campina: En el margen derecho del río Serpis (Gisbert, 1982; 1987,
107; 1998, 390; Moscardó, 2008, 188).
13. Vinyals, Ondara: En la orilla orilla izquierda del
río Girona, en las cercanías del Barranc de Cremadella (Gisbert, 1987, 107; 1998, 390).
Un alfar romano en la partida de Pardines (Beniarjó, Valencia)
73
Fig. 10 . : Distribución de yacimientos de la zona norte del territorium de Dianium.
ALFARES: 1. Rafelcaid-Hort del Comte, Daimús.2. El Rajolar, Gandía. 3 Pardines II Beniarjó. 4. El Renconc o Rencox, Ador.5. Alfar de
Potries, Partida de Catorzena – La Campina: 6. L´Alcudiola, Rafelcofer.7. El Pla de la Font, Villalonga: 8. L´Alter, Villalonga9. El alfar de
la C/ Santíssim, Oliva: 10. Horno del Camí del Pla, Oliva: 11. Alfar de la villa de L´Almadrava (Setla-Mirarrosa-Miraflor), Els Poblets.
12. Riu Girona, Els Poblets. 13. Vinyals, Ondara. 14. La Teulera de Jesús Pobre, Denia. 15. L´Alter del Perdigó, Denia. 16. El Barranc de
la Rana, Gata de Gorgos. 17. Ocaive, Pedreguer: Posible horno. 18. Ombrereta, Pedreguer:
VILLAS: 19. Villa l´Era-Escoletes, Daimús. 20. Ermita de S. Vicent, Gandía. 21. Alqueria de Martorell, Gandía. 22. Alqueria del Duc,
Gandía. 23. Alquería del Rubio, Gandía, Beniopa.24. Muntanyeta de San Miquel, Alquería de la Comtessa.25. Rafalatar, Alquería de la
Comtessa. 26. Villas de Els Quatre Camins o Casa Blanca en Almoines. 27. La Vega, Rafelcofer. 28. Les Jovades Font d´En Carròs.29. Villa
de Cais-Aiguamolls, Villalonga.30. Buixerques, Villalonga. 31. Tossalet de l´Alcudia, Villalonga. 32. La villa de la Sort, Rótova. 33. Pol.
Industrial Les Mases, Rótova. 34. Rafalany, Rótova. 35. Camí del Molí I y II: Terrateig. 36. Pujades – Finca la Barraca, Ondara.37. San
Antoni, Pego. 38. Tossalet de les Mondes, Pego. 39. Casa Blanca, Denia. 40. Casa Rajola o Molí dels Banyuls, Denia. 41. Tossal de la Rambla, Denia. 42. Els Ecles, Gata de Gorgos. 43. Trossets, Gata de Gorgos. 44. Villa romana, Gata de Gorgos. 45. Albardanera, Pedreguer.46.
Mirabó – Caseta del Virgo, Pedreguer. 47. Mont-Roig, Pedreguer. 48. Oquins, Pedreguer. 49. Caems o Magnolio, Sanet y Negrals. 50.
Benimadrocs, Xàbia, valle del Gorgos. 51. Illa del Portitxol, Xàbia. 52. Vall de Pexet, Xàbia. 53. Vilanova, Xàbia
14. La Teulera de Jesús Pobre, Denia: En el extremo
SO del valle del Gorgos, en las proximidades del Barranc
de les Valls y Barranc de la Hiedra (Bolufer y Banyos, 1991,
1043; Gisbert, 1987, 108; 1992; 1998).
15. L´Alter del Perdigó, Denia: En el interior del valle
del río Gorgos, en el margen izquierdo y en una zona de
barrancos: Barranc de la Hiedra, Barranc del Mediodía, Barranc Garroferets. (Gisbert, 1992; 1998, 390).
16. El Barranc de la Rana, Gata de Gorgos: En el interior del valle del río Gorgos, en la ribera izquierda de un
barranco que fluye hacia el gran barranco de Barranquera
por el Sur (Bolufer, 1990, 146; Bolufer y Banyos, 1991, 1044)
17. Ocaive, Pedreguer: En el margen derecho de un
barranco, posible horno.
18. Ombrereta, Pedreguer: En la orilla derecha de un
barranco, posible horno (Gisbert, 1999).
Como acabamos de señalar, el asentamiento
de los alfares puede deberse a factores físicos como
la existencia de arcillas o abastecimiento continuo de
agua, por lo que es posible que se sitúen en los alrede-
74 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
dores de las villae (Gisbert, 1990, 106; 1998, 398; 2003,
131; Moscardó, 2008, 189). En este sentido, se localizan una serie de yacimientos definidos como villae en
el territorium de Dianium, de los cuales la mayoría de
ellos no se han excavado, sino que son producto de
las prospecciones sistemáticas llevadas a cabo en la
zona y que están recogidos como tal en las fichas del
Inventario de Yacimientos Arqueológicos de la Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano. Esta
hipótesis de asociación villa-alfar podría observarse
en los ejemplos:
Villa de de la ermita de S. Vicent en Gandia - El
Rajolar en Gandía.
Villa de Pujades – Finca la Barraca en Ondara
- Vinyals en Ondara
También podría darse la hipótesis de asociar un
alfar con más de una villa como el caso del alfar de
L´Alcudiola, Rafelcofer con las villae de la Muntanyeta
de San Miquel, Alquería de la Comtessa y con la villa
de La Vega, Rafelcofer.
A falta de poder conluir los trabajos de excavación en Pardines, la asociación entre alfar- villa todavia
es incierta aunque se encuentra en las cercanías la villa
de Els Quatre Camins o Casa Blanca en Almoines.
V��������� �� ��� ������ ����������
En líneas generales, el estado de conservación
de los restos arqueológicos documentados durante la
intervención es excepcional, existiendo alguna salvedad como puede ser el Horno I que sufrió la acción
antrópica recientemente durante la fase de cultivo de
las parcelas, y que se encuentra más deteriorado en
comparación a los restantes.
Asimismo, su excavación en extensión y su posterior fase de investigación contribuyen no solo al estudio de un conjunto de hornos pertenecientes a un alfar de época romana asociado a una villa altoimperial,
sino que llega más lejos, pues es posible acercarnos
tanto a la organización y poblamiento rural, al comercio de sus producciones, y a los procesos socieconómicos que determinaron la estructura del poblamiento y
del paisaje rural de la comarca.
N����.
1 La realización de fotogrametría y restituciones
en 3d fueron realizadas por empresa Global Mediterránea S.L.
J.L. Casabán - M. Sáez - A. Sáez - S. Pidal - P. Bernabeu
2 Tales ladrillos son una variante de la tegula
mammata utilizada en las paredes de las termas para
crear la cámara de aire caliente.
B�����������
- ALCINA FRANCH, J., 1947: “Descubrimiento de un
horno romano en Vall d´Uxó”, Boletín arqueológico del
Sudeste Español, 4-7, 329-333, Cartagena.
- ALCINA FRANCH, J., 1949: “El horno cerámico de
Vall d´Uxó y su cerámica”, Saitabi, VII, 31-32, 12-26,
Valencia.
- APARICIO, J., GURREA, V., CLIMENT, S.: Carta arqueológica de la Safor. Gandia. 1983.
- BORONAT, J.D., MOLINA, F.A.: Informe de la intervención arqueológica en Cais-Aiguamolls (Vilallonga).
Memoria mecanografiada, 1994.
- BORRAS i QUEROL, C., 1988: “Avance de las excavaciones en la villa romana del Mas d´Aragó (Cervera
del Maestrat), Cuadernos de Prehistoria de Arqueología
Castellonense, 13, 379-397, Castellón.
- BORRAS i QUEROL, C., 1990: “Mas d´Aragó (Càlig.
El Baix Maestrat)”, Excavacions arqueològiques de Salvament a la Comunitat Valenciana 1984-1988. II. Intervencins rurals, 118-119, Generalitat Valenciana.
- CARDONA, J. ESCRIBÁ, J.V., MOLINA, F.: Informe
arqueológico del Rajolar de Gandía. Inédito. Museo Arqueológico de Gandía, 1995.
- COLL CONESA, J., 2000: “Aspectos de tecnología de
producción de la cerámica ibérica”, Actas del Congreso de economía ibérica. Saguntum-PLAV, Extra 3,
191-207, Valencia.
- COLL CONESA, J.: “Hornos romanos y producción
cerámica”, en BONET, H., ALBIACH, R. y GOZALBES, M. (coords.) Romanos y Visigodos en tierras valencianas, 167-174, Valencia, 2003.
- COLL CONESA, J.: “Hornos y producción de cerámica romana en la Comunidad Valenciana”, en COLL,
J. (coord.) Recientes investigaciones sobre producción),
155-173, Valencia, 2005.
- CUOMO, N., 1972: “Proposta di classificazione delle
fornaci per cermica e laterici nell´area italiana. Dalla preistoria a tu�a l´epoca romana”, en Sibrium, 11,
371-461, Varese.
- DUHAMEL, P., 1979: “Morphologie et évolution des
tours céramiques en Europe Occidentale-protohistoire, monde celtique et Gaule romaine », Acta praehistorica et archaelogica, 9/10 (1978-79), 49-76, Berlín.
- ENGUIX, R.; ARANEGUI, C. 1977: El taller de ánforas romanas de Oliva. (Valenci), Serie de Trabajos
Varios del S.I.P, 54, Valencia, 1977.
- FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A., 2006: “Aproximación a la villa romana de Mas d´Aragó (Cervera del
Maestrat, Castellón): producción cerámica del alfar”,
en Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense, 25, 271-300, Castellón.
Un alfar romano en la partida de Pardines (Beniarjó, Valencia)
- FLETCHER VALLS, D. y ALCACER GRAU, J., 1961:
“El horno romano de Olocau”, Archivo de Prehistoria
Levantina, 9, 115-140, Valencia.
- FLETCHER VALLS, D., 1965: “Tipología de los hornos romanos en España”, Archivo Español de Arqueología, XXXVII, 111-112, 170-174, Madrid.
- GARCÍA GUARDIOLA, J., QUILES MUÑOZ, J. y
LÓPEZ SEGUÍ, E., 2006: “Excavaciones arqueológicas en el yacimiento romano de Los Tinteros (Isla
Plana, Cartagena)”, Mastia, 5, 157-170, Cartagena.
- GIRALT i RAVENTÓS, E.: Història Agrària dels Països
Catalans. Antiguitat. I. Barcelona, 2005.
- GISBERT, J.A. “El territorium de Dianium –Dénia en el
Alto Imperio. La Marina Alta: La producción agrícola y
poblamiento”, en ABASCAL, J.M. y ABAD, L, (eds.)
Canelobre, 121-144, Alacant, 2003.
- GISBERT, J.A. 1995: “L´Almadrava o la presentació al
gran públic d´un conjunt arqueològic”, Espai Obert:
Revista d´Assaig i Investigació (Comarques Centrals Valencianes), 2, 105-114, Gandía.
- GISBERT, J.A., 1980: “El yacimiento romano del Tossalet de les Mondes (Pego). Contribución al conocimiento de los Inicios del poblamiento rural Romano.”, Saguntum, 15, pp. 207-231, Valencia.
- GISBERT, J.A., 1982: “La vil·la romana de la Campina-Catorzena (Potries). Contribució al coneixement
del poblament rural romà a la Safor.”, Revista Guaita,
1, pp. 7-25, Gandia.
- GISBERT, J.A., 1985: “Excavacions arqueològiques a
l´Almadrava”, Festes Major, 1985, Denia.
- GISBERT, J.A., 1988: “La Almadrava. Setla-Mirarrosa-Miraflorl. La Marina Alta. Alfar de ánforas romanas de finales del siglo I a principios del III d.C.”, en
Memòries Arqueològiques de Salvament a la Comunitat
Valenciana II. Intervencins rurals a la Comunitat Valenciana 1984-1985, 21-24.
- GISBERT, J.A.: “Àmfores i vi al territorium de Dianium (Dénia). Dades per a la sistemati�ació de la
producció amfòrica al País Valencià.”, en MUSEO
DE BADALONA (eds.) El vi a l’Antiguitat. Economia,
producció i comerç al Mediterrani occidental. I Col·loqui
d’Arqueologia Romana, 383-418, Badalona, 1998.
- GISBERT, J.A.: “Dues Terrisseries romanes del Territorio de Dianium. Els jaciments de l´Alter de Perdigó
i de la Teulera de Jesús Pobre (Dénia, Alacant).”, en
IECMA e INSTITUTO DE CULTURA JUAN GILALBERT (coeds.), Actes del III Congrés d´Estudis de la
Marina Alta, La Marina, 1992, 89-100.
- GISBERT, J.A.: “El alfar de l’Almadrava (Setla-Mirarrosa- Miraflor) –Dianium–. Materiales de construcción cerámicos. Producción y aproximación a
su funcionalidad en la arquitectura del complejo
artesanal. L.”, en BENDALA, M., RICO, CH. y ROLDÁN, L. (eds.) El ladrillo y sus derivados en la época
75
romana. Monografias de arquitectura romana, 4, 65-102,
Madrid, 1999.
- GISBERT, J.A.: “El alfar romano de l´Almadrava (Setla-Mirarrosa-Miraflor) y la producción de ánforas
en el territorium de Dianium”, en ARANEGUI, CA.
Saguntum y el mar. 114-116, Consell de Cultura, Ed. i
Ciència, Valencia, 1991.
- GISBERT, J.A.: “L’època romana”, en NOVELL, N. y
MUÑOZ, J. (dirs.) El llibre de la Safor, 241-283. Sueca,
1983.
- GISBERT, J.A.: “La producció de vi al territori de
Dianium durant l’Alt Imperi: El taller d’àmfores de
la vil·la romana de l’Almadrava (Setla-MirarrosaMiraflor).”, en MUSEO DE BADALONA (eds.) El vi
a l’Antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani occidental. I Col·loqui d’Arqueologia Romana, 104117, Badalona, 1985.
- GORGES, J.G.: Les villas hispano-romaines. Inventaire et
problématique archéologiques, Paris, 1979.
- LE NY, F.: Les fours de tuiliers gallo-romaines. Méthodologie. Étude tecnologique, typologique et statistique,
Chronologie, Documents d´Archéologie Françoise, 12,
París, 1988.
- MARIMÓN MARTÍN, J. Y PORCAR ALABAU, E.,
1990: “Partida de la Llovatera (Riba-roja del Turia,
Camp de Turia)”, en Excavacions arqueològiques de
Salvamente a la Comunitat Valenciana 1984-1988. II. Intervencions rurals. Generalitat Valenciana, 183-185.
- MARTÍ, G., y GIL MASCARELL, M., 1969: “La romanización en el campo de Liria”, Saguntum, 7, 1-32,
Valencia.
- MARTÍNEZ GARCÍA, J.M.: Un taller ceràmic de l´època
romana al terme de Castellò de la Ribera. Castelló de la
Plana, 1989.
- MARTÍNEZ, F. e IRANZO, P., 1988: “La Maralaga.
Excavación de urgencia. Abril, 1987”, en La voz de Sinarcas, 6, 16-20, Sinarcas.
- MESQUIDA GARCÍA, M. y VILLARROEL ESCALANTE, J.J.: El horno romano de Paterna, Paterna,
2003.
- MOSCARDÓ SABATER, E., 2008: “El poblamiento
rural romano en el territorio norte de Dianium. La
comarca de La Safor – Valldinga (Valencia)”, Saguntum, 40, 177-192, Valencia.
- MRAKIC, A. y RUIZ LOPEZ, J.J., 2003: “Notas sobre
los hornos romanos del Cerro de la Viña (Higueruelas, Valencia), en Boletín A.CO.PA.H, 28, Valencia.
- MUÑOZ, I., LARA, J.M. y CAMACHO, C., 2000: “Sobre alfares, silos y almazaras en la villa romana de El
Ruedo (Almedinilla, Córdoba), en Antiquitas 11-12,
233-265, Priego de Córdoba.
- PÉREZ NEGRE,J., 2007: “La villa romana de Terrateig (Vall d´Albaida). Resultados preliminares de las
prospecciones y análisis del material”, Cæsaraugusta,
78, 587-600, Zaragoza.
LA CASA DELS PEIXOS. UNA DOMUS ROMANA EN LA TRAMA
URBANA DE SAGUNT (VALÈNCIA)
CARMEN ANTONI BALANZÁ
RESUM:
En febrer de 2002, com a conseqüència del Projecte Bàsic i d’Execució d’un edifici d’ 11 vivendes, locals i garatges, i en virtut de la Llei 4/1998 de Patrimoni Cultural Valencià, es van iniciar els treballs arqueològics en el solar
ubicat al carrer València, 2 de Sagunt (lloc ocupat per l’antic cinema Marvi de la localitat).
Després de tres campanyes d’excavació arqueològica, ha estat completada la documentació de nou recintes d’una
domus romana en excel·lent estat de conservació, molt rica a nivell ornamental, la qual cosa demostra el nivell
econòmic dels seus moradors. Les restes apunten dues fases constructives enquadrades al segle II dC. i amb un
moment d’abandonament entre els segles III-IV dC.
SUMMARY
In February, 2002, as consequence of the Basic Project and of Execution of a building of 11 housings and garages,
and by the Law 4/1998 of Cultural Valencian Heritage, the archaeological works were beginning in the site located in the street Valencia, 2 of Sagunt (place occupied by the old cinema Marvi).
After three campaigns of archaeological excavation, there has been completed the documentation of nine enclosures of a Roman domus in excellent conservation, very rich of ornamental materials, which demonstrates the
economic high status of his owners. The remains aim at two constructive phases fi�ed to the 2nd century dC. and
an abandon moment between the centuries III-IV dC..
78 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Carmen Antoni Balanzá
Es donen a conèixer els resultats de les excavacions practicades en una domus locali�ada en Sagunt,
al carrer València, 2 – Josefa Daroqui, ( lloc que ocupava l’antic cinema Marvi de la localitat), emmarcada en
la trama urbana de la ciutat baix imperial (fig. 1).
En febrer de 2002 s’inicien els treballs arqueològics, com a conseqüència del Projecte Bàsic i Execució
d’un edifici d’ 11 vivendes, locals i garatges, i en virtut
de la Llei 4/1998 de Patrimoni Cultural Valencià.
En aquesta primera campanya d’excavació es
van projectar dues cates centrals amb unes dimensions de 8 m x 7 m. En l’excavació del Sondeig 1, practicat
aproximadament en la part central del solar, una vegada retirada la tarima de fusta (paviment de l’antic
cinema) i una solera de formigó amb una potència mitjana d’uns 10 cm., comencen a aparèixer les primeres
estructures romanes.
Documentem quatre recintes o estances de cronologia romana pertanyents a un espai domèstic, però
els límits del sondeig practicat deixen la documentació a mitges i davant la magnitud de les restes aparegudes se sol.licita una segona i una tercera campanya
d’excavació en extensió(de juliol a desembre de 2002).
Els resultats ens parlen d’una casa romana en
perfecte estat de conservació, molt rica a nivell ornamental, la qual cosa demostra el nivell econòmic dels
seus moradors, i les restes apunten dues fases constructives clarament definides i enquadrades al segle II
d. C. i amb un moment d’abandonament entre finals
del III-IV d. C.
A la vista de les restes exhumades (fig. 2), la
Consellería de Cultura decideix la necessària modificació del Projecte Arquitectònic original i així en agost
de 2005 es reali�a una nova proposta consistent en un
sistema de fonaments per micropilotages en pràcticament tota la superfície del solar, amb la protecció i
cubrició de les restes, així com un seguiment arqueològics dels treballs, treballs destinats a una futura exposició pública de les restes, ja que l’Ajuntament de
Sagunt decideix que es farà càrrec de la Museali�ació
del jaciment.
Fig. 1. Ubicació de la domus en la trama urbana actual.
cia, en les cases de pati, a una planificació axial. Des
que se situa front a la porta, el visitant que arriba percep en perspectiva tota una sèrie de línies de fuga, una
successió de volums i de plànols que, com si d’una
composició escenogràfica es tractara, convergeixen
cap a l’estança principal oberta al fons.
L’ordenació axial suposava, per tant, un principi
sòlid i tradicionalment adquirit per l’arquitectura que
contribuïa a generar un aspecte elegant en la casa.
La planta de la vivenda (fig.3), com és habitual
al món romà, s’ordena simètricament al voltant de
l’atri, així, el Vestíbulum d’entrada, en contacte amb el
carrer i l’habitació principal Tablinium en la part posterior, estan quasi sempre situats a l’eix central. Així
doncs, en anali�ar els diferents espais de la domus que
estudiem és lògic imaginar que l’entrada a la casa estaria projectada a l’oest, en l’actual carrer Josefa Daroqui. (fig.4).
L’estudi dels materials i estructures dels diferents ambients o recintes permet identificar la funcionalitat dels mateixos, així, hem pogut identificar els
següents espais: Tabernae, entrada o vestibulum, atri
amb impluvium, culina, balneum, tablinium i altres.
T�������
En 2010 es redacta un projecte Museològic i Museogràfic i actualment ja han estat retirades les terres
que cobrien els vestigis arqueològics i estem treballant
en el Seguiment Arqueològic del Projecte de ficada en
valor.
Ha estat impossible de locali�ar l’accés d’aquest
recinte des del carrer per l’existència d’una gran cisterna sota l’escenari de l’antic cinema que trenca les
estructures romanes projectades. De tota manera, contem amb suficients dades per a pensar que es tracta
d’una Tabernae.
La tipologia de vivenda romana, atenent a la
seua ordenació pot fer-se extremadament variada si
entrem en detalls. No existeixen dues cases iguals,
però sí s’estableixen solucions comunes i una tendèn-
Espai delimitat per tres mur de doble parament,
ben esquerdats, combinant la pedra calcària amb el
rodeno, un d’ells construït amb la tècnica Opus Africanum, que presenta un va, taponat més tard amb una
La casa dels Peixos. Una domus romana en la trama urbana de Sagunt (València)
79
Fig. 2. Imatge de les restes després de l’última campanya
d’excavació.
Fig. 3. Planta esquemàtica de les principals estances de la domus.
tècnica molt diferent; i un altre mur E-W al que se li
adossa un banc corregut.
sentant una empremta de polleguera, on descansa una
bassa de columna, constituint un llindar de porta.
Considerem aquest espai com un local destinat
a les activitats econòmiques del propietari (tenda), entre altres coses per l’evidència de comunicació directa
amb la casa en un primer moment constructiu (va del
parament) i amb el carrer. Tancant-se aquesta comunicació en un segon moment. És freqüent aquesta possibilitat si el propietari ha llogat la tenda a persones
alienes al seu nucli familiar.
Un tram de la sèquia perimetral contemporània
al sud i el dipòsit sota l’escenari de l’antic cinema a
l’oest tallen les construccions romanes tot impedint
una visió adequada de les dimensions d’aquest recinte; afectat a més a més per una fossa contemporània.
El banc adossat i els alts percentatges de recipients ceràmics d’emmaga�ematge, venen a reafirmar
aquesta idea.
V���������
Espai delimitat pel mur de la tabernae contigua
(E-W), amb un enlluït interior i un altre mur de direcció N-S amb un carreu de calcària dolomítica gris, pre-
En realitat el vestíbul conforma el primer àmbit
de la casa però no es considera interior sinó exterior, ja
que s’ubica, bé abans de la porta principal i única, bé
entre dues portes en un espai més ampli, convertint-se
la segona aleshores en la important, la que preserva la
intimitat familiar.
Malgrat que la informació siga fragmentària al
estar tallada per una fossa amb material ceràmic del s.
XVIII-XIX, pensem que aquesta és la porta de la casa,
el lloc de comunicació per excel.lència, el de trànsit, de
canvi d’espai i d’estat, el punt de començament.
80 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Carmen Antoni Balanzá
Fig. 4. Imatge de la domus des de l’oest (C/ Josefa Daroqui).
Fig. 5. Detall columna caiguda sobre un nivell de tègules.
A��� ��� ��������� � ������
cuita de 6 cm de costat (opus Reticulatum), relacionat
a l’igual que els acabats de les arestes de mitja canya
amb les conduccions d’aigua.
En rigor, l’atri s’ha de caracteri�ar com un pati,
un espai intern obert de la casa.
Dels diferents tipus d’atri, l’anomenat toscà va
gaudir possiblement de major estima. Vitruvi proposa
dues variants de l’atri toscà: l’atri tetràstil i el corinti. Dotats de quatre o més columnes respectivament,
de manera que la coberta troba nous punts de suport
pel tal d’alleugerir les pressions exercides sobre les parets.
Ha sigut possible documentar la presència de
cinc elements arquitectònics verticals:
- mur UE 1056 la presència de dues fosses
amb material ceràmic medieval constata
dues empremtes de fustes.
- mur UE 1059 una altra fossa medieval
constata la presència d’un altre fuste.
-al mur UE 1064 apareix un fragment in
situ d’un fust de columna, amb una
alçada conservada de 0,64 m.
- en excavar l’espai entre l’ impluvium i el mur
1064 es va documentar la caiguda d’una co
lumna de 1,20 m d’alçada conservada
damunt d’un nivell de tègules (fig. 5).
El diàmetre deixat en tots els casos és de 30 cm.
Parlem per tant d’un atri corinti amb impluvium seguint la tipologia vitruviana.
L’atri forma un recinte rectangular de 7,31 x 3,50
m. L’alçada màxima conservada dels murs perimetrals
és de 0,60 m, presentant les arestes d’unió amb el paviment formant mitja canya o quart de bosell. Tant
el paviment com els paraments interns estan revestit
per un enlluït hidròfob característic en aquest tipus
de construccions. En un sector es conserva una part
del paviment format per peces romboïdals de terra
L’impluvium o espai on es recollia l’aigua de pluja caiguda pel compluvium, presenta unes dimensions exteriors de 4,22 m x 2,46 m i interiors de 3,06 m x
1,56 m, mesurant els seus paraments una amplària de
0,40 m i conservant una alçada des del paviment exterior de 0,75 m..
Tant el paviment com els paraments que el formen estan revestits per un enlluït hidròfob. Els paraments són arrodonits, presentant les arestes acabades
amb mitja canya, a l’igual que la unió del paviment
amb les parets.
A l’excavar l’espai entre l’impluvium i el mur est
de l’atri, es va documentar una columna caiguda damunt d’un nivell de tègules: presenta una alçada d’
1,20 m, i conserva una part del fust i capitell amb fulles
d’acant, fabricada amb pedra calcària blava i revestida d’enlluït amb decoració pictòrica en blau i roig,
demostrant una vegada més la riquesa ornamental
d’aquestos elements arquitectònics verticals.
Aquest impluvium o estanc presenta decoració
pictòrica en pràcticament tot el seu llenç exterior. L’
impluvium es troba adornat amb representacions de
peixos i fruites de mar (fig. 6). No és pur a�ar que els
temes marins ocupen un lloc important i engalanen
freqüentment els estancs dels patis. És una manera
d’introduir artificialment en la casa els plaers de la
mar. Cal recordar que en època romana el peix manifesta per damunt de tot un luxe en la taula. Es tracta
d’un producte car, l’edicte de Dioclecià (Edictum Praetis) precisa que el seu valor és, per terme mig, tres vegades més alt que el de la carn.
Al marge del valor decoratiu dels motius, al
marge igualment de la seua significació profilàctica,
La casa dels Peixos. Una domus romana en la trama urbana de Sagunt (València)
81
Fig. 6. Detall pintures amb motius marins al parament extern de l’impluvium o estanc
d’acord amb la creença que el peix preserva la vivenda
d’influències nefastes, s’observa una funció propagandística i d’ostentació.
C�����
Espai delimitat pels murs: 1030 d’Opus Africanum, 1020 separació amb el balneum, 1038 i un tram
d’enlluït sense que es conserve el mur al qual revestia, per l’acció d’una fossa medieval. Però el paviment
d’aquesta estança possibilita al mateix temps la delimitació exacta del recinte.
Presenta un paviment de falç opus signinum o
morter blanc de bona qualitat, composat per una barreja de graves i fragments ceràmics amalgamats amb
morter de calç molt polit.
En aquest recinte no es documenta cap indici
estructural (llar, foguer, forn,..) relacionat amb l’àrea
de cuina. Però l’existència de fragments d’estuc amb
pintura mural sense ennegrir, suposa que no podria
tractar-se de focs de llenya, sinó que damunt del fogó
s’entendrien las brases, preparades prèviament en fogates fetes als patis, i damunt de les brases i amb ajuda
de trípodes i rajoles se situaven les olles i cassoles.
Els materials ceràmics apareguts en aquesta
habitació, en la seua major part destinats al consum,
preparació i emmaga�ematge d’aliments (cassoles,
olles, dolies,..) confirmen un poc més la funcionalitat
d’aquest recinte com espai de cuina i rebost.
B������
Estança de reduïdes dimensions (1,94 x 1,35
m.)contigua a la culina. Presenta un paviment de
morter hidràulic amb les arestes acabades amb mitja
canya. La presència de l’aigua en quest recinte queda
assegurada.
Interpretem aquest recinte com un bany privat,
afegit al plànol primitiu en una segona fase constructiva de la domus. El mur 1020 fa de separació entre
aquest espai i l’interpretat com la cuina de la vivenda,
senyalant com és habitual al món romà, l’associació
cuina-bany privat, per a d’aquesta manera rentabilitzar l’aigua calenta. Destaquem la seua orientació cap a
l’oest, segons Vitruvi perquè així es captava la llum i
el calor de la vesprada, en ser aquest el moment acostumat per al bany.
Cal precisar que en parlar de bany privat ens
referim al concepte balneum, no al de thermae ja que
aquestes es dotaven d’un sistema de calefacció per hipocaustum del qual el balneum mancava. Però, en qualsevol cas l’al.lusió a bany privat ens ubica dins d’un
sector social molt afortunat.
T��������
Identificat sense cap discussió com l’habitació
de representació en atenció a la qual se subordina focalment el disseny axial, comú en la casa d’atri.
En aquesta estança, centre neuràlgic de la casa
se situava presumiblement el patró per a controlar tot
l’atri i ser vist al mateix temps mentre rebia la salutació
de la clientela.
Presenta unes dimensions de 4,26 x 5,50 m.. Delimitat per les estructures muràries i un llindar de porta. Els murs estan fabricats combinant la pedra calcària
i el rodeno, travats amb morter de calç, presentant les
parets enlluïdes amb decoració pictòrica conservada
in situ.
82 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Carmen Antoni Balanzá
Fig. 7. Planta de la domus.
Un llindar de porta format per tres carreus de
pedra calcària blava amb una amplària de 0,48 m assenyala un va de 2,24 m, presentant dues ranures longitudinals i una empremta de polleguera, comunica
aquesta estança amb la zona que dona a l’atri.
Destaquem la decoració pictòrica d’aquesta
estança. Amb els estucs conservats es documenta un
sòcol que pretén imitar el vinsat marmori (fons clar
amb línies ondulades i ziga-zaga de color rogenc, marró, ocre i verdós principalment). La zona mitja amb
panells amples de color verd recorreguts en el seu interior per filets blancs i grocs. Els interpanells són de
color roig. En quant al tipus de marbre imitat, podrien
induir-nos a pensar en el giallo antico, marbre de fons
groc que va gaudir de gran èxit entre els pintors del
segle II.
Un altre recurs utili�at en el tablinium per a
magnificar-lo és la lleugera elevació del sòl sobre el nivell del paviment de l’atri. Subordinat a elevar la figura del patró que rep el reconeixement que se li tributa
com un autèntic senyor que presideix el seu univers
domèstic.
A����� ��������
RECINTE II: Delimitat pel mur de separació
amb l’atri (1011) i pel mur 1012 fent de límit amb el balneum. Es documenta un llindar de porta que comunica aquest recinte amb la zona entre atri-trablinium. Es
tracta de quatre carreus de pedra calcària blava amb
empremta de polleguera, deixant un va d’1,66 m. Pensem que es tracta d’una estança important, tant per la
seua ubicació, com per la presència de nombrosos fragments d’estucs pintats locali�ats al nivell d’enderrocs
i als murs 1011 i 1012. Destacant les composicions florals senzilles, baquetons hori�ontals i les imitacions
marmòries al sòcol. Certes composicions recorden a
les procedents del Grau Vell (Sagunt), datades entre
els segles II-III.
I������������ ��� �������� �����������. F����
Dins d’aquest capítol presentem una seqüència dels diferents moments de construcció, ocupació
i abandonament de la vivenda estudiada. En general,
hem agrupat el conjunt de les unitats murarias en huit
fases constructives, de les quals destacarem les fases
2, 3 i 4, enquadrades en època romana, com les més
significatives i millor conservades.
La presentació de la seqüència la farem en
l’ordre cronològic invers al procés d’excavació, es a
dir, del més antic al més recent, respectant el procés
deposicional del jaciment:
N����� ��������
Format por calcàries modulares rogenques
(“terra rossa”), denominades localment “pinyonet”,
producte de la disgregació del Muschelkbank que conformen el tossal del Castell. La roca natural presenta
un desnivell seguint la pendent del tossal en direcció
oest-est. S’observa cóm en el sector oest superior, la
roca aflora a escassa potència, podent identificar un
La casa dels Peixos. Una domus romana en la trama urbana de Sagunt (València)
important retall en la base geològica que liquidà qualsevol resta ubicada en aquesta cota. El gran dipòsit
contemporani es troba semiexcavado en el llit rocós,
fent impossible la conservació de restes anteriors a la
seua construcció.
P������ ���� (fig. 7)
Fase 1:
En l’anomenat Recinte Exterior (sector sud-est
del solar) locali�em una sèrie de murs de cronologia
romana però de factura molt deficient. Es tracta de les
UUEE 1152,1157,1158,1161 i 1166. Aquestes estructures murarias estan tallades pel mur de tancament de la
domus en el seu límit sud (UE 1120), presentant, por
tant, una cronologia anterior a la construcció de la domus. No ha estat possible precisar-la, ja que els estrats
asociados són reblits de las fases d’abandonament de
les construccions romanes, amb material ceràmic propi del s. III-IV d. C. Destaca la ceràmica africana de
cuina (cassoles Ostia III i Lamb. 10 A- Hayes 23 B, plats
tapadora Ostia I).
Per les restes documentades, pareix que va existir alguna edificació anterior a la domus, que va patir
l’impacte d’una nova parcel.lació. No podem aventurar la seua tipologia, encara que la factura dels seus
murs ens indica un caràcter més modest.
Fase 2:
Pensem que a finals del segle I o principis del
II d. C. tindria lloc la construcció d’una domus, ordenada al voltant d’un atri, amb una planificació axial.
La domus queda emmarcada pels murs de tancament
UE 1120 (tancament sud), UE 1038 (tancament nord) i
UE 2013 (tancament est). El límit oest no ha estat possible la seua locali�ació ja que el dipòsit contemporani del cinema es trobava semi excavat en el llit rocós,
fent impossible la conservació de restes anteriors a la
seua construcció. És perfectament observable cóm la
seua línea tall la dels murs romans. A aquest primer
moment constructiu pertanyen les principals dependències de la domus, construïdes al voltant d’un atri
amb impluvium o estanc.
Fase 3:
Considerem aquesta fase com un moment en el
que es produeixen una sèrie de reformes i millores en
la vivenda original, emmarcades entre els segles II-III
d. C.
El tancament UE 1080b delimita ara un recinte que interpretem com el Tablinium de la domus.
D’aquesta segona fase constructiva són també els murs
UUEE 1011 i 1012, delimitant un nou recinte (R-II), que
pensem es tracta d’una estància important, tant per la
83
seua ubicació, amb comunicació directa amb el centre
neuràlgic de la casa (zona atri-trablinium) mitjançant
un llindar de porta (UE 1090), format per quatre carreus de pedra calcària blava amb empremta de polleguera deixant un va de 1,66 m x 0,40 m, així com per
la presència de nombrosos fragments d’estucs localitzats en el nivell d’enderroc, destacant la importància
d’aquest recinte dins de la domus.
La construcció dels murs UE 1012 i UE 1011,
així com el tancament de l’altre va de porta UE 1178
(UE 1020 b), fa possible la delimitació d’un altre recinte (R-V) que interpretem como un bany privat, presentant un paviment (UE 1023) de morter hidràulic,
amb les arestes acabades en mitja canya. La presència de l’aigua en aquest recinte queda assegurada. Les
dimensions totals del recinte son de 1,94 x 1,36 m interpretem aquest recinte com un bany privat, afegit al
plànol primitiu en una segona fase constructiva de la
domus.
Fase 4:
Emmarquem esta fase entre els segles
III-IV d. C., observant-se una ocupació residual de la
domus, amb una divisió de l’espai i, posteriorment, una
fase d’ abandonament.
Al Recinte VI (Tabernae) es tanca el va del parament UE 1030, mitjançant la construcció de l’estructura
UE 1029, eliminant així la comunicació d’aquest espai
amb la resta d’ estances de la domus.
D’aquest moment residual també és la construcció de la claveguera UE 1093.
És evident que aquestes reformes transformen
la concepció espacial de la domus, encara que no es
trenca l’eix axial vestibulum- atri amb impluvium- tablinium.
Segons hem constatat , aquest ús de l’espai és
transformat al llarg del temps, concretament en els
primers quatre segles després de Crist. Les diferents
campanyes d’excavació documenten una domus emmarcada en la trama urbana romana imperial, amb
una fase de abandonament en els segles III/IV d. C.,
proposant una primera fase constructiva en els primers anys del segle II d. C o inclòs finales del I d. C.
Aquesta datació per al moment constructiu inicial de
la domus, ve determinada per la relació de les estructures documentades, així com per la locali�ació en els
reblits UE 1111 i UE 1149 de dues estampilles sobre
tegulae amb la llegenda següent: L.HER.OP (UE 1111)
L.HE R.O.P (UE 1149); nexe HE.
Es tracta d’ una estampilla molt estesa per tota
la costa mediterrània des de Itàlia fins Hispania. Al País
84 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Carmen Antoni Balanzá
Fig. 8. Plànol mitjos museogràfics.
Valencià, es troba a Ilici, Lucentum, Valentia i Saguntum. Segons Rico(1995) es tracta d’ una simple variant
de la marca L.Herenni. Els propietaris d’ aquesta important marca de tègules estaven probablement emparentats amb els Herenni Optati de Barcino, com proposa
Mariner(1973). Segons Rico (1995) L. Herennius hauria
desenvolupat la seua activitat a Fréjus durant l’ època
flávia (69-96 d. C); podent datar-se doncs aquesta estampilla a finals del segle I d. C.
V���������� �� �’����� ������
L’ any 2005 es va reali�ar el Seguiment arqueològic de la nova proposta arquitectònica, consistent en
un sistema de fonaments per micropilotages, amb la
protecció i cubrició de les estructures amb geotextil i
abocament d’ arenes fines, compactades amb pisó manual, així com l’excavació manual d’alguns espais destinats a albergar els futurs pilars, per a que l’impacte
del micropilot no fora tan agressiu.
L’ any 2010 es redacta un projecte museològic i
museogràfic per a la futura exposició pública d’aquest
espai (fig. 8). A hores d’ara les terres que cobrien els
vestigis arqueològiques ja han estat retirades i estem
treballant els aspectes del projecte museogràfic, que
deurà tenir en compte una sèrie d’ actuacions sobre el
propi jaciment, la seua consolidació i recuperació. Els
objectius que se pretenen son, lògicament, la protecció i preservació de les estructures originals aparegudes (per això els treballs de conservació), però també,
especialment,la seua adequació per a una exitosa exhibició pública, açò és, que les ruïnes resulten fàcilment
enteses e interpretables pel públic i que la visita en el
seu conjunt resulte còmoda, organi�ada, atractiva i de
profit (d’ací l’actuació de restauració-reconstrucció i la
dotació d’equipaments).
És necessari que el vestigi arqueològic siga llegible, comprés. Pensem que és la primera condició
per a la seua valoració, i ha de començar per i sobre
ell mateix. És l’objecte original, no considerat com un
tòtem sagrat e intocable, el primer que ha de parlar,
comunicar. I a partir d’ aquesta consideració, disposar
al voltant d’ ell els elements i mitjos que augmenten
el seu missatge amb claredat i emoció. Però no a qualsevol preu, ja que qualsevol acció sobre el patrimoni
arqueològic ha de partir i basar-se ineludiblement en
la certidumbre i en el rigor científic.
L’ objectiu prioritari de l’actuació és la recuperació dels nivells originals d’us i ocupació de la casa
romana. Esta consolidació o reconstrucció serà amb
materials i tècniques similars als originals (mamposteria o sillería), seguint els criteris habituals de innocuïtat, resistència, diferenciació i reversibilitat.
Com actuacions bàsiques entenem que no han
d’excloure’s reintegracions de llacunes muraries i paviments que aporten lectura clara d’espais i volums, ni
el recreixement de murs i reproduccions d’ elements
constructius que permeten la delimitació dels diferents
recintes. Les reposicions o afegits poden proporcionar
una major claredat en la comprensió dels vestigis, i al
mateix temps, procuren una millor conservació de les
restes. És evident que allò que s’ afegisca ha d’ estar
condicionat a dos premises bàsiques: la reversibilitat i
La casa dels Peixos. Una domus romana en la trama urbana de Sagunt (València)
la diferenciació de l’ original, utili�ant procediments
de separació com làmines de plom, marques o fibra
tèxtil de polipropilè. Aquestes reposicions o reconstruccions parcials estan basades i limitades a la certesa
de la seua existència original. Si completem les llacunes i potenciem físicament els elements clau, la lectura
pensem que serà més clara.
En definitiva, es pretén fer reviure l’edifici (la
casa romana) evocant la funció per a la que va ser
construïda i l’activitat que es desenvolupava (la vida
domèstica), contextuali�ar l’edifici en la ciutat viva a
la que pertanyia (Saguntum) e incidir en l’etapa cronològica més floreixent de la seua activitat, en el nostre
cas el segle II d. C.
B�����������
– ADAM, J.P. La Construction Romaine. Paris, 1989
85
– ALBIACH, R. Y SORIANO, R. “Estudio de una
Domus romana de Valentia y de los niveles que la
amortizaban”. Saguntum PLAV, 24, 75-96, Valencia,
1991
– GUIRAL PELEGRÍN, C. “Pinturas murales romanas
procedentes del Grau Vell (Sagunto, Valencia)”. Saguntum PLAV, 25, 139-177, Valencia, 1992.
– GUIRAL PELEGRÍN, C. “ La pintura romana en España: aportaciones recientes”. La pintura romana antigua. Actas del Coloquio internacional. Museo Nacional de Arte Romano. Mérida, 1996.
– JIMENEZ SALVADOR, J.L. (ed.) I Coloquio de Pintura
Mural Romana en España. Valencia, 1992.
– THÉBERT, Y., “Vida privada y arquitectura doméstica en el África romana” en PH. ARIÈS y G. DUBY
(eds) Historia de la vida privada, 1. Madrid 1985.
– VITRUVIO, M. L. Los Diez Libros de Arquitectura. Ed.
Iberia S.A., Barcelona, 1997, trad. A. Blánquez.
LA VILLA ROMANA DEL CAMINO DE VINAMARGO (CASTELLÓN)
JOAQUÍN ALFONSO LLORENS - ANA MIGUÉLEZ GONZÁLEZ
RESUMEN
Con motivo de las obras de canalización del Barranco de Fraga (Castellón), se llevaron a cabo una serie de medidas de control arqueológico a lo largo del área de afección de la obra junto al Camino de Villamargo, en las
diversas zonas en que la prospección previa había detectado material arqueológico en superficie, tanto ibérico y
romano como medieval.
En uno de los sondeos realizados en la zona denominada como ZONA IV. VINAMARGO I, se hallaron numerosos restos cerámicos de adscripción romana, procediendo posteriormente a la excavación en extensión de los
restos, hallando numerosas estructuras que corresponden a los restos de una villa romana, con un total de unos
3000 m2 de extensión del área afectada. Gran parte de las estructuras tienen continuidad en la parcela de cítricos
colindante, alcanzando una superficie que desconocemos.
Palabras clave: Romanización, Tardoantigüedad, villa, cerámica, termas, alfar.
ABSTRACT
On the occasion of the works of canalization of the Barranco de Fraga (Castellón), there were carried out a series
of measures of archaeological control along the area of affection of the work close to Villamargo’s Way, in the
diverse zones in which the previous exploration had detected archaeological material in surface, both Iberian
and Roman and medieval.
In one of the polls realized in the zone named as ZONE the IVth. VINAMARGO I, was situated numerous
ceramic remains of Roman adscription, proceeding later to the open-area excavation of the remains, finding
numerous structures that correspond to the remains of a Roman villa, with a total of approximately 3000 m2 of
extension of the affected area. Great part of the structures they have continuity in the adjacent plot to citrus fruits,
reaching a surface that we do not know.
Key words: Romanization, Late Roman Empire villa, ceramics, thermal baths, po�er.
88 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
En primer lugar debemos aclarar que el presente artículo responde a un resumen de la Memoria
Preliminar de la excavación de la Villa romana de Vinamargo, entregada a la Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano en febrero de 2011, ya que
la memoria definitiva, y por tanto la investigación, se
halla en estos momentos en una fase inicial, habiéndose estudiado parte de los materiales de forma general,
y sólo algunas unidades estratigráficas parcialmente,
lo que nos permite aproximarnos a un conocimiento
global del yacimiento, estableciendo unas cronologías
generales, así como diferenciar algunas fases y reformas, y aventurarnos a identificar algunos espacios y
su funcionalidad, pero sin atrevernos a llegar a conclusiones definitivas ni profundizar en aspectos más
concretos que esperamos que con la futura realización
de la memoria científica definitiva queden aclarados.
Por tanto, las descripciones siguientes son sólo
a modo de hipótesis tras una primera aproximación al
estudio de los restos y materiales hallados.
Además hemos de tener en cuenta que el yacimiento no ha sido excavado por completo, desconociendo por tanto su extensión y configuración global,
lo que también dificulta su interpretación y comprensión, así como la diferenciación de diversas fases y
funcionalidad de estructuras que desaparecen bajo el
terreno de huerto colindante.
S��������
La Villa romana de Vinamargo se encuentra situada en la Plana de Castellón, cercano al actual núcleo urbano de la ciudad de Castellón, y entre esta y el
litoral, a escasos 2 km del mar.
Se halla junto al actual Cami de Vinamargo, camino perpendicular al mar, el cual parece tener un
origen, al menos medieval, por hallarse en el entorno
de la alqueria del mismo nombre, pudiendo tener un
origen anterior, quizá desde época romana, comunicando la zona de la costa con el interior. Así, es probable que este camino comunicara el área costera, donde
se hallan diversos enclaves ibéricos como el Pujol de
Gasset o el Pujol de la Rabassota, en el Grau de Castelló,
con el Caminàs, camino probablemente de origen incluso prerromano, y también con la Vía Augusta, que
muchos investigadores sitúan en el actual Cami de la
Cova del Colom o en las cercanías de este.
Destacar que los restos de esta villa se hallan
cercanos al trazado del Caminas, al igual que lo hacen
en la misma Plana de Castellón, otros enclaves iberos y
romanos, como por ejemplo, el poblado de Vinarragell
J. Alfonso - A. Miguélez
y la villa romana de Sant Gregori en Borriana, o la villa
de Benicató en Nules.
L� v���� ������ ��� C����� �� V��������
Respecto a la construcción de la villa, en primer
lugar se han documentado una serie de trabajos de
acondicionamiento del terreno previos, con el objeto
de igualarlo, ya que el terreno presenta una pendiente
natural hacia el este.
Esta pendiente, queda reflejada en la propia villa, ya que el desnivel, aunque no tan exagerado, se
observa también en la base y nivel estéril de las estructuras.
Así, queda patente también con la presencia de
dos canalizaciones en dirección norte-sur a modo de
cloacas, desagües o canalizaciones, una situada en una
calle interna, en la zona este, y la otra se sitúa por debajo de las habitaciones que flanquean el denominado
PATIO 3, por el oeste (fig. 2).
D���������� ����� ������ � �� ���������
Los restos documentados hasta el momento indican que la construcción se articula a ambos lados de
una calle interior situada al este, con una canalización
o acequia central, perteneciente a los momentos fundacionales.
A ambos lados de esta calle se construyen las
diversas edificaciones que conforman el conjunto de
la villa.
Por un lado, al este, se hallan las estructuras más
arrasadas, con toda una serie de estancias cuadrangulares, de uso concreto indefinido pero que podrían responder a zonas de almacenaje, ya de productos agropecuarios o aperos.
Desconocemos si se articulan entorno a otro patio, y por lo que podemos observar, tienen fachada,
probablemente parcial o totalmente porticada, recayente a la calle interior.
En la primera fase de ocupación de este entorno, antes de la construcción de esas estancias cuadrangulares, encontramos una serie de canalizaciones que
se hallan amortizadas por los muros. A su vez, se observan al menos dos fases constructivas, datables entre
los siglos II-III d. C.
La villa romana del Camino de Vinamargo (Castellón)
89
Fig. 1. Ortofoto de la Villa romana del Cami de Vinamargo. (Global Alacant, S.L.)
La técnica constructiva es similar a la del resto
de la villa, con muros de mampostería de opus incertum, con anchos que van de los 50 a 65 cm, no conservando ningún vano ni acceso entre las estancias, por lo
que nos hallaríamos ante niveles de cimentación.
Por otro lado, también se tiene acceso, en la
esquina SW, hacia una estancia con los restos de una
pequeña balsa cuadrangular, con canales a base de imbrices a modo de entrada y salida de agua, y al menos
dos dolia, contemporáneo a las termas.
En la zona oeste de esta calle interior, se hallan la
mayoría de estructuras que hemos excavado, y que si
bien parece que en un primer momento corresponden
al núcleo principal de la villa o pars urbana, además de
otras de la pars rustica y fructuraria, con posterioridad,
entre los siglos III-IV d. C., esta pars urbana se desplazaría, con toda probabilidad hacia el sur, en la zona no
excavada, con una reforma y nueva definición de los
espacios, añadiéndose las termas, el horno, etc.
Su funcionalidad presenta diversas interpretaciones; podría ser un espacio para la decantación de
la arcilla, relacionada con el horno anexo y el canal de
agua proveniente del PATIO 2. Como decíamos, en la
habitación situada al sur de la anterior, e introduciéndose en el corte estratigráfico y límite del área excavada, se hallan los restos de un furnus, probablemente
cerámico.
Las diversas estancias se articulan, básicamente,
entorno a tres patios, siguiendo una estructura y distribución típicamente romana, al modo itálico, con un
espacio central alrededor del cual se distribuyen las
diferentes estancias, ya sean de la pars rustica o de la
pars urbana (fig. 2).
El PATIO 1, situado en el centro, al que consideramos que se accedería desde la zona norte, donde
no se conservado el muro de cierre, que se destruiría,
probablemente, con la ampliación del actual camino
de Vinamargo y la acequia paralela ya en época contemporánea.
Este patio conserva un pórtico con cuatro bases
de pilar o columna. Este espacio abierto, comprende
varios elementos diacrónicos, ya que por un lado hallamos dos canalizaciones oblicuas, desde la esquina
NE hacia la parte sur central. Además, en un momento
avanzado, se construye un pozo con otra canalización,
que impedirá el acceso hacia el PATIO 2 en carro.
Desde este patio se accede a la zona sur, al área
de termas, a través de un vano, hacia la zona del praefurnium y estancia anexa, pero en una fase más avanzada FASE II-III, cuando estas termas ocupan parte del
espacio sur del patio (ss. III-IV).
Del horno, sólo quedan los restos de la base y
apenas nada del alzado del focus o ignis (cámara de
combustión), de tipología circular, con 280 cm de diámetro, conserva también el praefurnium o boca de alimentación del combustible, de 265 cm de largo, que
se realizaría desde otra estancia situada al sur y oeste,
fuera de la zona de excavación.
En este horno se podrían haber cocido las cerámicas halladas en la UE 779, que describimos más
adelante, y que corresponden a producciones propias
de la villa.
Así, si bien desconocemos la actividad principal
de la explotación agropecuaria que constituye la propia villa, sí que en ella se desarrollarían otras actividades paralelas y en este caso, conocemos que producían
al menos cerámica, considerando que no es esta la actividad principal.
Desde este primer patio se tendría también acceso al PATIO 2, situado al oeste, que responde a un
patio interior, con acceso centrado respecto a la fachada este, a través de una puerta con un pasillo o pequeño corredor, a través del pórtico (fig. 3).
En este pequeño pasillo de acceso que comunica
ambos espacios abiertos quedan restos de las quicialeras de una puerta de doble hoja, con restos de en-
J. Alfonso - A. Miguélez
90 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Fig. 2. Planta de la villa romana del Camí de Vinamargo. Propuesta de interpretación de espacios.
En el lado oeste, en la fachada interna, se conserva una pequeña balsita con una canalización de
desagüe en dirección sur y otra en dirección este, que
discurre a lo largo del patio, atravesando la puerta,
hacia la zona de la balsa de la habitación de las dolia,
junto al horno.
En este espacio, al igual que en el resto de la
villa, se observan diversas reformas y ampliaciones,
aunque no a nivel de cambio de uso, ya que consideramos que se trata de una zona de almacén, estabulación
e incluso en algún momento, de hábitat.
Fig. 3. Vista del pasillo de comunicación entre los patios 1 y 2. Se
pueden observar las quicialeras, así como uno de las canalizaciones.
losado, y en la parte del pasillo recayente al PATIO 2
se documentan en las esquinas sendas piedras redondeadas, situadas allí para proteger la esquina de las
ruedas del carro.
La tipología responde a un patio central cuadrangular alrededor del cual se distribuyen una serie
de estancias, con accesos a través de vanos, siguiendo
modelos itálicos; las diferentes estancias se hallan rebajadas respecto a la cota del patio.
Originalmente, responde a un patio sin estancias alrededor y rodeado por una tapia; este patio, en
una segunda fase, se amplia hacia el oeste, confiriéndole forma rectangular, y se le adosan toda una serie
de estancias alrededor, totalmente simétricas.
Así, el frente este, presenta cuatro habitaciones
cuadrangulares, de unos 10-12 m2, situadas a ambos
lados del pasillo. El frente oeste, presenta cinco habitaciones, en este caso ligeramente mayores, con
15-16 m2. En el interior de la habitación central hallamos los restos de una estructura cuadrangular, que
interpretamos como el arranque de una escalera, y en
el exterior, junto al vano de entrada, se le adosa la pequeña balsita o fuente donde se recogería el agua de
lluvia.
La villa romana del Camino de Vinamargo (Castellón)
91
Fig. 5. Vista de la zona del praefurnium en el área termal.
Fig. 4. Furnus.
Fig. 6. Detalle de la natatio en el área termal.
Por último, los frentes norte y sur también son
simétricos, con tres habitaciones en cada lado, las situadas al este, más pequeñas y cuadradas, de entre 1012 m2, y una tercera habitación rectangular, de mayor
tamaño, la norte de 30 m2 y la sur de 21 m2.
Respecto al área termal, consideramos que corresponde a la fase II-III de la villa, a partir del siglo
III y IV d. C., ocupando y destruyendo estructuras y
espacios anteriores. Hemos hallado e identificado el
furnus y el praefurnium, con acceso a través de un vano
y otra habitación desde la parte sur del PATIO 1. A su
vez, al este de las anteriores, se han hallado dos habitaciones más, la que tiene acceso directo desde el patio,
que podría ser el frigidarium, con una pequeña piscina
en alto de apenas 155 x 228 cm, y desde la cual se accedería a otra estancia situada al sur, con restos de pilae
de un hipocaustum, por lo que podría responder al caldarium, e intermedia con la natatio hay otra sala, quizá
el tepidarium. Se documenta también los restos de una
letrina, situada al norte de la natatio (fig. 4-7).
se completara el trabajo, se podría comprender mejor todo este espacio, que quizá se halle anexo a la
nueva pars urbana situada al sur a partir de los siglos
III-IV d. C.
Señalar que esta área termal corresponde a una
zona no excavada completamente, ya que hay estancias que se hallan en el límite de la obra y no han podido ser documentadas, por lo que si en algún momento
Las estructuras que se sitúan entre el PATIO 1 y
la calle interior situada al este del área excavada, son
las que más difícil comprensión tienen, ya que se ob-
Fig. 7. Detalle de las pilae.
92 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. Alfonso - A. Miguélez
Los muros, en la zona central y norte, presentan las mayores envergaduras de todo el yacimiento,
con alturas conservadas que llegan a los 90-100 cm, algunos de robusta construcción que podrían indicar la
presencia de un piso superior en sitios concretos del
yacimiento, dado que tienen una anchura que alcanza
los 90 cm, a diferencia del resto que oscilan entre 50-60
cm.
En la zona situada más al oeste de la villa, se documenta una de las últimas ampliaciones realizadas,
que correspondería a una fase ya tardía.
Fig. 8. Vista del patio 3, con detalle de los diferentes muros y el
impluvium.
servan numerosas reformas, ampliaciones y reducciones de espacios.
Entendemos que aquí que se hallaría en la
fase I, desde finales del siglo I y el siglo II d. C. el núcleo
de la pars urbana, con un gran patio central, con pórtico
perimetral y un impluvium en el centro, con toda una
serie de estancias alrededor, siguiendo el modelo de
casa romana. El acceso se realizaría desde la parte este,
que se halla porticada, y separada y sin acceso desde
el PATIO 1. Toda esta zona se halla bastante desconfigurada por las reformas posteriores, pero se observa
el gran patio, con restos de algunas de las columnas y
algunas de las habitaciones, de las que de momento no
hemos identificado más que una gran sala rectangular,
situada en la esquina NE, con un pavimento de opus
caementicium, no demasiado bien conservado. Tendría
acceso directo al pórtico interior del patio. Al norte,
parece hallarse un corredor con funcionalidad indefinida. El resto de estancias no han sido interpretadas
(fig. 8).
En este espacio, hay al menos dos fases más de
ocupación, con ocupación del espacio del atrium o patio interior, ya en el siglo III-IV, momento en el que a
modo de hipótesis consideramos que la pars urbana se
desplaza, probablemente más hacia el sur, contemporáneo a la construcción del área termal, reduciéndose
el patio al mínimo espacio, con otra serie de estancias
alrededor, y que podrían tratarse de zona de habitación del servicio y trabajadores de la explotación agropecuaria, porque en principio, no parece zona de almacenaje, ya que la existencia de diversos hogares nos
llevan a la primera consideración.
Los restos de estructuras situadas en las cotas
superiores, con muros más anchos y paramento diferente, más tosco, nos lleva a pensar en una ocupación
tardía, alcanzando incluso el siglo V-VI d . C.
Se corresponde con un módulo que aparece
adosado a las habitaciones oeste del PATIO 2, siendo a
su vez totalmente independiente de ésta, ya que no se
halla comunicada con el patio, y el acceso a este conjunto de estancias sólo podría realizarse desde la zona
exterior, es decir, abandonando el patio.
En este módulo se localizan un total de 6 habitaciones, que parecen estar comunicadas entre ellas
– se ha identificado uno de los vanos de acceso, el resto solo han podido documentarse parcialmente- a las
que se accede por la zona sur, a través de una amplia
estancia de forma rectangular.
Dentro del conjunto destacan una pequeña habitación rematada por un ábside en su lado sur, que
aparece flanqueada por dos habitaciones de forma
cuadrangular, formando un conjunto simétrico al que
desde el principio atribuimos una funcionalidad especial e importante dentro del conjunto de la villa. Esta
hipótesis se ve reforzada por la aparición, en una gran
habitación – la más amplia de todo el conjunto- contigua a la habitación absidiada, de un enterramiento
infantil o suggrundaria, que describiremos más adelante (fig. 9).
Desgraciadamente esta es una de las zonas donde los restos se encuentran más arrasados, pudiendo
documentarse únicamente parte de las cimentaciones
de los muros y en algunos casos tan sólo una o dos hiladas del zócalo de mampostería de estos. En todos los
casos se han utilizado para su construcción mampuestos irregulares trabados con barro, sin que podamos
documentar el uso de argamasa en este módulo. En
las cimentaciones, estos mampuestos tienden a ser de
mayor tamaño e irregularidad, mientras que en los zócalos se colocan los bloques más grandes en la cara exterior del muro, apareciendo estos algo escuadrados, y
rellenando el interior del muro con pequeños bloques
y ripios de carácter más irregular. En algunos tramos
conservados de estos podemos apreciar la técnica
constructiva del espicatum o pseudoespicatum. Debemos
suponer que para el alzado de los muros se utilizó, al
La villa romana del Camino de Vinamargo (Castellón)
93
Fig. 9. Vista de la habitación con ábside, en la zona que interpretamos como zona de uso religioso.
Fig. 10. Detalle de la técnica constructiva de las cimentaciones y
alzados de los muros.
igual que en el resto de estructuras de la villa, el tapial
de tierra.
De igual forma, apenas se han podido recuperar
escasos fragmentos de cerámica, sobre todo de común
romana, lo que dificulta la datación de los restos.
con barro, (opus incertum, no tratándose en ningún caso
de un opus vi�atum); con alturas de aproximadamente
50 centímetros, aunque en algunos casos estos zócalos
alcanzan los 90 cm de altura, con el objeto de salvar los
desniveles del terreno original.
En las proximidades de este edificio hallamos
un ritual de suggrundaria o inhumación infantil, acompañado de ajuar cerámico, con una tegula cubriendo
una pequeña fosa de unos 40 x 60 cm y de sólo unos
20 cm de profundidad.
En la fosa sólo aparece una clavícula y una
mandíbula en la que se ha colocado una moneda, que
aparece perforada, reproduciendo el característico ritual de enterramiento romano, junto a una jarrita que
responde a una forma de cerámica de mesa o uso común.
A su vez, en otra de las habitaciones, la situada
al más sudeste en este conjunto, hallamos un basurero
(UE 710) donde encontramos, además de gran cantidad de restos de fauna, malacofauna y carbones, cerámica conformada a mano o a torneta, asociada a otras
producciones también encuadrables en un periodo
romano tardío de los siglos V-VI d. C., como ánforas
ebusitanas o africanas de cocina.
L�� �������� �������������
La técnica constructiva utilizada, en general,
parece responder al mismo patrón, incluso en las
distintas fases de ocupación y reformas documentadas. Se trata de cimentaciones construidas a base de
piedras de pequeño tamaño trabadas con tierra, con
un zócalo de mampostería más o menos regular, con
3-4 hiladas de piedras escuadradas en su cara externa
y dispuestas en hiladas horizontales, unidas también
El alzado de los muros no se ha conservado in
situ en ningún caso, pero a juzgar por el tipo de derrumbe documentado, caracterizado por un estrato
de tierra arcillosa de coloración rojiza, muy compacta,
consideramos que estaban construidos con la técnica
del tapial de tierra (fig. 10).
De hecho, en algunos tramos de muros, aún podemos observar una tendencia a la regularización de
los lomos, incluso con fragmentos de tegula, dolia y ladrillo, para a partir de ahí alzar con el tapial de tierra.
Cabe la posibilidad de que se utilizaran también
en algunos casos alzados de adobe, del que también se
han hallado restos, aunque más escasos.
Respecto a las cubiertas, se documentan restos
de derrumbes, con abundantes tegulae e imbrex, que
indicarían su utilización en las techumbres, aunque no
en todas las estancias y habitaciones.
Esta técnica constructiva se va a utilizar en prácticamente todas las fases documentadas en el yacimiento, a excepción de una serie de estructuras en las
que el mortero aparece utilizado como traba o a modo
de revestimiento, por ejemplo, en las termas, construidas en la 3ª fase, se utiliza la argamasa como base,
aunque el alzado sería también en tapial, así como en
el forrado del muro perimetral del PATIO 2, también
con argamasa, o en todas las canalizaciones y canales
J. Alfonso - A. Miguélez
94 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
hallados, que pese a responder a diferentes fases constructivas, también son de argamasa.
P��������� � �������������� �� ��� �������
�� ��� ����
Tan sólo hemos documentado dos pavimentos in situ, uno de opus caementicium situado en una
amplia estancia rectangular situada en la esquina NE,
correspondiente a la primera fase de ocupación, y un
pavimento de ladrillos reutilizados, en la estancia central oeste del PATIO 2, correspondiente a una fase más
tardía (fig. 11).
Desconocemos si hubo más pavimentos, pero es
posible que la mayoría respondieran a suelos de tierra,
siendo pocos los casos en los que estos se han podido
documentar. También hemos hallado algunos restos
de empedrados, situados en zonas de paso comunes
y/o situadas al aire libre en espacios exteriores de la
edificación, o preparados de cal en alguna estancia.
En la zona de las termas, al oeste de la natatio,
hemos hallado abundantes restos de piezas cerámicas
romboidales, pertenecientes con toda seguridad a un
pavimento de opus reticulatum que pudo ubicarse en
esta zona.
Respecto a la documentación de algún mosaico,
tan sólo se ha documentado la existencia de gran cantidad de teselas amontonadas en la esquina de una habitación, que interpretamos como un lugar de acopio,
ya que el mosaico se hallaría en la pars urbana situada
en este momento en otra parte de la villa, probablemente más hacia el sur. Encontramos teselas pétreas
de diversos tonos, así como vítreas y cerámicas, características de finales del siglo III y IV, momento en que
consideramos que hay un cambio en las funciones y
reestructuración de la villa y la zona más noble cambia
de ubicación.
Respecto a los revestimientos de los alzados de
los muros, hemos hallado diversos fragmentos dispersos en varias unidades estratigráficas correspondientes a diferentes fases. Destacan algunos fragmentos de
mármol, uno de ellos con restos de epigrafía, en estos
momentos en fase de estudio. Han aparecido restos de
estuco y enlucidos, algunos de ellos con restos de pintura amarilla, verde y/o roja, y en un caso, con restos
de decoración floral.
No hemos hallado en ningún caso el revestimiento in situ ,a excepción de unos pequeños fragmen-
Fig. 11. Detalle del arranque de la escalera (UE 440) y pavimento
de ladrillo (UE 439) en una de las estancias del patio 2.
tos de estucos blancos conservados en la parte exterior
del muro de las habitaciones situadas en lo que parece
responder a un pasillo o corredor, cubiertos por otro
muro adosado o banco, y que no se ha excavado para
su mejor conservación.
L� ������� ��������.
Aunque en estos momentos estamos realizando el inventario, catalogación y estudio de los diversos
materiales arqueológicos, podemos avanzar algunos
resultados de forma general.
En cuanto al material cerámico, cabe destacar la
gran cantidad de restos recuperados, tanto de cerámicas de transporte y almacenaje, como vajilla fina de
mesa de diferentes procedencias y tipología.
En primer lugar, destacar la abundancia de
restos de terra sigillata hispánica, tanto de formas lisas
como decoradas, siendo las formas más abundantes
los platos Drag. 15/17, y la copa Drag. 27 en cuanto a
las formas lisas, y los cuencos Drag. 27 y Drag. 39 en
las decoradas. Es en este soporte TSH, sobre todo en
las formas lisas, donde encontramos una gran variedad de sigillum, la mayoría incompletos o de difícil lectura, y también numerosos restos de epigrafía incisa, a
modo de graffiti (fig. 12).
En cuanto a las importaciones africanas, encontramos tanto cerámicas de cocina, siendo las formas
más representativas la cazuela Hayes 23B (Lamboglia
10A), y la olla Hayes 197, como vajilla de mesa, o terra
sigillata A C y D.
Encontramos además gran cantidad de cerámica de uso común local y de importación, de cocina,
almacén y transporte, como dolia y ánforas de diferente tipología y procedencia - Dressel 2.4, Dressel 20,
La villa romana del Camino de Vinamargo (Castellón)
95
Fig. 12. UE 700. Plato de terra sigillata hispánica, forma Drag.
15/17. Presenta restos de un grafito “…ITICENIS”..
Fig. 14. Forma completa de cantimplora, con decoración incisa a
base de un rosetón central; producción propia de la villa..
Fig. 13. Detalle de sigillum inciso en varias de las cantimploras
halladas; producción propia de la villa..
Tripolitanas, etc.-, algunas de ellas halladas in situ, y
encuadrables en un contexto de los siglos I-V d. C.,
todo ello junto a materiales más modernos que alcanzan los siglos V-VI d. C. en alguno de los vertederos
que corresponderían a la última fase de ocupación y
abandono de la villa.
Por otro lado, se han recuperado gran cantidad
de restos de material de construcción como son tegulae, imbrex y la�eres, de varios tamaños y formatos.
Otros materiales hallados son los metálicos,
como diversas monedas, fíbulas, dos broches de bronce de cierta calidad artística, con decoración figurativa, cencerros, clavos, plaquitas, etc.
Muy abundantes también son los restos de hueso trabajado, con varios alfileres de cabello (acus crinalis) de diferentes tipologías – cabeza de piña decorada,
cabeza ovoide o esférica, punzones (subulae), agujas
de coser (acus), mangos de cuchillo, piezas de bisagra,
etc.
En cuanto al vidrio, lo que más abunda son los
restos de lo que serían paneles de vidrio plano utilizados para el cerramiento de ventanas, y que documentamos en todo el yacimiento desde los niveles superficiales.
Los restos de recipientes de vidrio son también
muy abundantes, aunque estos aparecen siempre muy
fragmentados. Se trata sobre todo de pequeños recipientes fabricados en vidrio transparente muy fino.
También, aunque es bastante más escaso, encontramos
fragmentos de vidrio azul o turquesa, destacando los
restos de un pequeño plato de pasta vítrea en tonos
morados. Dentro de los materiales de vidrio no podemos olvidar el gran conjunto de teselas recuperado,
con una gran variedad de tonos que va del azul cobalto al turquesa, verde, amarillo e incluso rojo intenso.
En cuanto a los restos de fragmentos de placas
mármol, únicamente se han hallado restos de epigrafía en uno de ellos.
J. Alfonso - A. Miguélez
96 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
De las diversas Unidades Estratigráficas estudiadas hasta el momento, queremos destacar la
UE 779, situada en la zona exterior de la villa, junto
al muro que la delimita por el Norte, donde se halló
una fosa utilizada como pequeño testar o basurero en
el que se depositaron los deshechos de cocción de una
producción cerámica propia de la villa, que incluye
cantimploras, anforillas, lucernas de disco y de volutas, y lo que interpretamos como las extremidades inferiores o badajos de tintinnabula o exvotos, de los que
desgraciadamente no hemos hallado ninguna más de
sus partes. Datamos este conjunto en torno a los siglos
II-III d. C. (fig. 13-14).
Se trata en todos los casos de piezas hechas a
molde – los cuales no se han hallado-, caracterizadas
por pastas homogéneas y compactas, con desgrasante
de puntos de cal y mica plateada, y tonos que van desde el gris azulado al rosado, predominando las cocciones reductoras. Muchas de ellas aparecen retorcidas y
deformadas, o con evidentes fallos de cocción.
Junto a estas piezas encontramos también varias
pellas de arcilla amasadas, cuyas marcas indican que
sirvieron al alfarero para colocar y sujetar las piezas en
el horno en el momento de la cocción.
Relacionamos este hallazgo con la aparición en
el sector sur de la villa de un posible horno de cocción
cerámica, del que ya hemos hablado anteriormente.
También interesante resulta el conjunto de cerámicas a mano o torneta hallado en varios basureros
situados en la ampliación oeste. En concreto, en la
UE 710, nivel donde abundan los carbones y restos orgánicos, encontramos grandes cantidades de esta cerámica, caracterizada por una pasta granulosa y dura,
de fractura irregular y coloración predominante oscura, con tonos que van del marrón chocolate al rojizo
hasta gris oscuro, y sobre todo el negro. En ellas se
distinguen abundantes desgrasantes minerales, como
cuarzo blanco, caliza, pequeñas láminas de micas e incluso chamota. La mayoría presenta paredes y bordes
irregulares, apreciándose en algunos casos las digitaciones del alfarero. En otras piezas la superficie parece
alisada o raspada. En cuanto a las formas, las piezas
aparecen muy fragmentadas, pero podemos distinguir bases planas y acodadas, y bordes ligeramente
reentrantes e indiferenciados. Todas ellas aparecen
junto a otras producciones también encuadrables en
un periodo romano tardío del siglo V-VI d. C., como
ánforas ebusitanas o africanas de cocina, que se hallan
en fase de estudio.
El hallazgo de materiales cerámicos y pétreos
anteriores al siglo I d. C., denotan la existencia de algún yacimiento arqueológico más antiguo en un en-
torno no muy lejano, aunque no consideramos que se
halle en nuestro emplazamiento, en referencia al hallazgo de una punta de aletas y pedúnculo, un hacha
de piedra pulida o algunos fragmentos de cerámica y
algunas monedas ibéricas recuperadas.
Aunque escasos, son también muy significativos los hallazgos de restos de cerámicas andalusíes de
los siglos X-XII, que parecen responder a expolios de
material de construcción y tal vez a alguna ocupación
esporádica, ya que se trata de un par de vertederos y
zanjas de expolio de material de construcción que aparecen rellenados con fragmentos de cerámica romana
pero también andalusí, y que se deben relacionar con
la existencia en las proximidades de una alquería andalusí, con restos documentados de diversos silos,
situados al oeste, además de toda una serie de estructuras datables en época andalusí (ss. X-XIII) e incluso
feudal (ss. XIV-XV), en este caso al este de la villa romana, también junto al Camino de Vinamargo.
C�����������
De forma general y a falta de completar el estudio de las estructuras, espacios y cultura material, que
se está llevando a cabo en estos momentos, pasamos a
hacer una serie de consideraciones.
- La Vil.la romana del Cami de Vinamargo, corresponde a los restos de un yacimiento con ocupaciones datadas entre los siglos II y el VI d. C.
- La villa no se halla completamente excavada,
ya que en el límite sur de la afección de las obras, quedan por excavar un número indeterminado de metros
cuadros. Por tanto no se ha documentado la planta
completa de la villa, desconociendo cual puede ser su
extensión total.
- Aún así, la Villa romana de Vinamargo se trata
del yacimiento arqueológico parcialmente excavado
de época clásica de mayor extensión de la provincia
de Castellón, con aproximadamente 2.750 m2 de superficie construida y una excavación total de unos
3.500 m2.
- De las estructuras y niveles de ocupación hallados, se desprenden varias fases de ocupación, así
como reparaciones y modificaciones de los espacios.
- El modelo de urbanismo corresponde a modelos típicamente romanos de inspiración itálica, con diversos módulos simétricos unos junto a otros, con un
patio central en torno al cual se articulan las diversas
estancias alrededor, además de una calle interna, para
distribuir diversos espacios y funciones.
La villa romana del Camino de Vinamargo (Castellón)
- Esta villa romana responde a una explotación
agropecuaria, propiedad de un personaje del cual desconocemos su identidad, pero que sin ninguna duda,
sería un rico patricio, que quizá pudiera tener su residencia en la vecina Saguntum. Desconocemos cual
era su actividad agropecuaria principal, de la cual no
hemos hallado indicio, pero debemos suponer que de
forma secundaria al menos tenía un horno de producción cerámica de carácter local y también explotarían
el territorio circundante (olivo, vid, cereales, frutales,
huertas, ganado bovino, ovino, porcino,…), además
de tal vez cáñamo o lino e incluso salazones, por tratarse de una zona cercana a la marjal.
- Hemos documentado gran parte de los típicos espacios que forman parte de una villa, con la pars
urbana original, modificada posteriormente como pars
rustica, junto al resto de estancias también de carácter
rustico con diversos almacenes, establos, habitaciones
del servicio, esclavos… e incluso fructuario, con una
zona de hornos y estancias anexas.
- Los espacios documentados responden a una
villa original, probablemente de menor tamaño, y que
a partir del siglo III-IV d. C., sufre una ampliación importante, de la cual no hemos hallado restos, porque
a modo de hipótesis, proponemos que se halla en la
zona no excavada situada al sur. Así, tenemos documentada la pars urbana original, muy modificada, y
que a partir de ese momento, se convierte también en
zona rustica. Por tanto, a partir del siglo III-IV d. C., el
yacimiento respondería a una villa de gran extensión
de la que tan sólo hemos documentado la pars rustica,
una pequeña área de la pars fructuraria y de la pars urbana, solo parte de las termas.
- Se han documentado parte de las estancias que
formarían el área termal, ya que en parte se hallan en
la zona no excavada, al sur del límite de afección de
la obra.
- Se ha hallado una gran cantidad de material
arqueológico característico de los siglos I a VI d. C.,
sobre todo cerámico, abarcando la mayoría de tipologías, formas y decoraciones, aunque también un interesante lote numismático, en fase de estudio, y otros
materiales metálicos, vidrio, óseo, malacofauna y pétreo, con restos de mármol, del que destaca sólo un
pequeño fragmento con restos de epigrafía, además de
teselas de mosaico o algunos escasos restos de estucos
y pintura muraria.
- Hemos hallado escasos indicios de elementos
de lujo, por ejemplo, mosaicos, que quizá se hallen en
la pars urbana, y de los que sólo hemos documentado
algunos fragmentos residuales, como una acumulación
de teselas pétreas, de cerámica y vidrio, que datarían
97
de finales del siglo III-IV d. C., algunos fragmentos de
mármol o los pocos restos de pintura, todos ellos fuera
de su contexto original.
- De todas las zonas, resaltar en último lugar el
módulo constructivo situado más hacia el oeste, independiente del resto de la villa, del que destaca la habitación absidiada, con restos de probable ocupación
entre los siglos V-VI d. C. Este conjunto se halla muy
arrasado, y con una ocupación que no podemos detallar actualmente, pero a modo de hipótesis, podría
responder a una zona de carácter religioso de tipo
privado, donde pudieron desarrollarse rituales, en los
que cabria pensar en la posible introducción del Cristianismo.
- Respecto a las diferentes períodos de ocupación, podemos avanzar, a modo de hipótesis, que habría al menos 6 fases:
• Fundación de la villa, a finales del siglo I o
inicios del siglo II d. C.
• FASE I. Siglo II d. C.
• FASE II. Ampliaciones, segunda mitad siglo II
y durante el siglo III d. C.
• FASE III. Modificación espacios. Ampliación
importante de la villa. Finales siglo III – siglo IV d. C.
• FASE IV. Abandono de gran parte de espacios. Siglo V d. C.
• FASE V. Ocupación esporádica de algunos espacios, finales siglo V a mediados siglo VI d. C.
• FASE VI. Expolio período andalusí, siglos XIXIII.
B�����������
– ALAPONT MARTIN, Ll. / BOUNEAU, C. :“Les
sépultures périnatales du vicus de Falacrinaae
(Ci�areate, Italia)” en Evidences Anthropologiques du
rituel des suggrundaria. Bulletins et Mémoires de la Société d’Anthropologie de Paris, 2010.
– ALBIACH DESCALS, R. – DE MADARIA, J.L. (coords.): La villa de Cornelius. Ed. S.I.P. Diputació de
Valencia, 2006.
– ARASA GIL, F.: “Las villas. Explotaciones agrícolas”
en Romans i visigots a les terres valencianes. S.I.P. Diputació de Valencia. Pag. 161-166, 2003.
– CAYON, J.R. : Compendio de las monedas del Imperio
romano. Vol. I. De Pompeyo el Grande (81 a.C.) a Julia
Domna (198 d.C.). Madrid, 1995.
– COLL CONESA, J.:”Hornos y producción de cerámica romana en la Comunidad Valenciana” en Recientes
investigaciones sobre producción cerámica en Hispania.
Ed. Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias
González Martí. Valencia. pag. 171. Tipo 1B, 2005.
98 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
– GAIO, S.: Quid Sint Suggrundaria, La Sepoltura Infantile a Enchystrismos di Loppio-S. Andrea (TN). Annali
dei Museo Civico Rovereto, Vol. 20, p. 53-90, 2004.
– MATTINGLY, H. – SYDENHAM, E.A.: Roman Imperial Coinage, vol. II. Vespasian to Hadryan. London,
1930.
– MATTINGLY, H. – SYDENHAM, E.A.: Roman Imperial Coinage, vol. III. Antoninus Pius to Commodus.
London, 1930.
– ROCA ROUMENS, M. – FERNANDEZ GARCIA,
M.I. (coords.): Introducción al estudio de la cerámica romana. Una breve guía de referencia. Ed. Universidad de
Málaga, 2005.
– ROSELLO MESQUIDA, M.: Dossier del Curso Introducción al registro cerámico de Valentia y su territorio
en la Antigüedad Tardía (Siglos V-VII d.C.). Curso de
J. Alfonso - A. Miguélez
Formación Complementaria en Arqueología. Colegio Oficial de Doctores y Licenciados en Filosofía y
letras de Valencia y Castellón. Sección Arqueología,
2010.
– REYNOLDS, P.: “Cerámica tardorromana modelada
a mano de carácter local, regional y de importación
en la provincia de Alicante”, en Lucentum, IV. Universidad de Alicante, pags. 245-267, 1985.
– REYNOLDS, P.: El yacimiento tardorromano de Lucentum (Benalúa-Alicante). Las cerámicas finas. Museo
Arqueológico Provincial. Alicante, 1987.
–REYNOLDS, P.: Se�lement and po�ery in the Vinalopo
Valley, Alicante, Spain. A.D. 400-700. British Archaeological Reports, International Series, nº 588. Oxford,
1993.
EL JACIMENT ROMÀ DEL PITXERÍ. OLOCAU
JOSEP LLUÍS FERRER - ADRIÀ PITARCH
RESUM
Aquest article reflecteix els resultats de la intervenció al jaciment de El Pitxerí a Olocau (Camp del Túria, València). Les estructures trobades mostren la part industrial de fabricació de vi i oli d’una vil.la romana. Les cronologies abarcarien tres nivells d’us dintre del jaciment des del s. I dC fins al s. III-IV d.C.
Paraules clau: Pitxerí, pars rustica, cela vinaria, torcularium, vi, Olocau
ABSTRACT
This article reflects the results of the archaeological excavation at the site of the Pitxerí in Olocau (Camp del Turia,
Valencia). The founded structures are industrial manufactures of wine and oil in a Roman villa. The chronologies
are divided in three levels of use of rhe se�lement, from s. I AD to s. III-IV A.D
Keywords: Pitxerí, pars rustica, torcularium, wine, Olocau
100 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. Ll. Ferrer - A. Pitarch
₁. I����������.
El Pitxerí és un jaciment d’època romana que
es troba ubicat al terme municipal d’Olocau, comarca
del Camp del Túria. Aquest jaciment ha estat excavat
parcialment degut a una actuació d’ampliació produïda a la CV-25, en obres per a la millora d’aquesta
carretera, les quals afectaven de forma directa aquest
jaciment. L’obra afectava el jaciment degut a que el
traçat proposat per l’empresa encarregada, travessava
literalment, el jaciment. Aquest era conegut d’antic i
està protegit dintre del catàleg de jaciments arqueològics de la Conselleria de Cultura del País Valencià. Per
tant, amb aquesta proposta s’havia de reali�ar una
actuació prèvia per tal de interpretar que és el que podíem tenir en aquest punt.
S’observava l’existència d’estructures romanes
visibles però la possibilitat d’existir més estructures
relacionades amb aquesta era possible, tal i com va
manifestar-se posteriorment. Per tant davant aquests
fets es va declarar la necessitat de reali�ar una variació de la carretera per un traçat alternatiu que no
afectes les restes. El jaciment mostrava evidents signes
de ser interessant, amb una potència estructural i una
bona conservació, ja que els murs tenien una alçada
considerable (més d’un metre i mig) i es tractava d’un
edifici perfectament delimitat. El jaciment, sense saber més enllà del que s’havia publicat anteriorment
pel S.I.P , havia estat bastant afectat per les alteracions
produïdes als camps del voltant i la carretera CV-25,
on les obres produïdes mostraven el terreny natural
al seu tall. Per sort quedava part del turó on es conservaven les restes documentades a la intervenció arqueològica.
Aquest estat inicial del jaciment va motivar que
en les conclusions de la precitada prospecció arqueològica s’indiqués al punt I2: “Respecto al Yacimiento
Arqueológico de El Pitxerí, podemos concluir que encontramos elementos, que por su entidad, exigen una
modificación del proyecto evitando su afección al yacimiento”.
Una primera prospecció als camps dels voltants
evidenciaven aquest fet ja que les importants modificacions reali�ades al territori per motius agrícoles
(sobretot als anys 50 i 60 amb la introducció de la taronja en aquesta zona) havien afectat a gran part del
jaciment. Tot i així en algunes parcel·les veïnes continuaven conservant-se restes constructives i materials
ceràmics.
L’excavació es va reali�ar de forma manual i
mecànica, amb una neteja prèvia dels nivells orgànics
que van possibilitar tenir una primera impressió de
la planta que tenia el jaciment en aquest punt. Es va
Fig. 1. Situació de la vila romana.
Fig. 2. Estat previ Pitxerí.
usar, en tota la intervenció, la metodologia emprada
comunament en arqueologia, el mètode Harris per tal
d’efectuar un treball de investigació el més correcte
possible. A més, la documentació fotogràfica i planimètrica es van reali�ar per tenir un major coneixement i documentació de les restes. També es van aplicar sistemes de documentació actuals que milloren els
resultats de les excavacions en el que es refereix a la
fotografia i planimetria, ja que es van reali�ar varies
orto-fotos per situar alguns elements significatius del
jaciment.
El jaciment ha ofert importants resultats ja que
s’ha documentat de forma arqueològica una zona de
fabricació de vi i oli amb un bon grau de conservació. L’excavació de les dependències amb funcionalitat
agrícola-industrial posa de manifest, tal com indica
Aguilar (Aguilar 1991) la importància de cara a reali�ar qualsevol estudi futur de les activitats econòmiques i de producció.
Per tant, podem assenyalar que les obres reali�ades a la CV-25 han permès de forma directa docu-
El jaciment romà del Pitxerí. Olocau
mentar part d’aquest jaciment que estava parcialment
destruït, mostrant a continuació un detallat resum de
les troballes efectuades i una interpretació inicial de la
intervenció reali�ada, sempre a falta de poder excavar
més i poder extraure millors conclusions del mateix.
S’ha de comentar que el jaciment, tot i que es va veure
afectat per les obres en una part, va estar degudament
protegit i conservat per a futures actuacions, buscant
sempre la solució mes adequada per no afectar-lo i
sempre amb el consentiment i autori�ació de la Direcció Territorial de Patrimoni.
₂. A����������.
La implantació del model productiu romà
transformà completament els models anteriors ibèrics
implantant en el territori una nova distribució de la
propietat, així com altres models de producció, transformació i comerciali�ació. No obstant això al Camp
del Túria ens podríem trobar amb perdurabilitat de
models indígenes anteriors (González 1996). González planteja la hipòtesi d’una estructura parcel·lària
conformada per dos eixos perpendiculars: la carretera
Llíria-Olocau (CV-25) i la carretera València–Ademús
(CV-35) (González 1996) i interpreta que la seva ortogonalitat podria indicar que es tracta d’una estructura
parcel·laria de tipus centuriat. Corroboraria aquesta
qüestió, segons González, el nimfeu de l’ermita de S.
Vicent i el jaciment de El Pitxerí entre altres.
El jaciment de El Pitxerí es troba prop de l’antic
camí d’Olocau, camí que permet un accés més curt entre el Camp del Túria i la vall del Palància. Segons Pérez Mínguez (Pérez Mínguez 2006) aquest viari estaria
jalonat de vil·les ben comunicades amb l’actual Llíria
(vil·les de la Foia de la Monja, Hospitalet, Maimona, El
Pitxerí , El Tollo i La Cella ) així com el forn romà de La
“Cargadora”, prop d’Olocau (fig. 1).
Ubicat al sud del terme municipal d’Olocau a
210 mnm, El Pitxerí és un jaciment conegut des d’antic1.
En la fitxa d’inventari de la Direcció General de Patrimoni s’indica que es tracta d’un possible forn de ceràmica citat per D. Fletcher i J. Alcacer quan van excavar
les instal·lacions de la Cargadora a Olocau (Fletcher
1961) i van reali�ar algunes visites al jaciment. Hem
de tenir en compte que les transformacions reali�ades
en els darrers 50 anys han variat la imatge i el territori
que observaven Fletcher i Alcacer, i per tant no podem
tenir clar quins són els elements que van anali�ar.
El jaciment ja va quedar dividit amb les obres
de la carretera Llíria- Olocau en 1914, i en la dècada
dels vuitanta del s. XX es va ampliar aquesta carretera,
no havent esment d’intervenció referent a això. Durant els treballs de prospecció arqueològica reali�ats
101
per nosaltres2, es van comprovar els límits actuals del
jaciment arqueològic, on en algunes parcel·les on es
situaven els murs de opus Caementicium mantenia els
anteriors cultius de secà (garroferes i oliveres) (fig. 2).
No obstant això, les transformacions de les antigues
parcel·les de cultius de secà en parcel·les de cultius de
cítrics amb reg per degoteig, i la seva consegüent adequació al mateix havien afectat el jaciment pel nord, est
i sud. No s’apreciaven als talls cap tipus d’estructures,
i l’estrat de terra, poques vegades estava vint centímetres per sobre de la roca mare. Finalment tampoc vam
poder apreciar estructures al tall de la zona oest de la
parcel·la motivat per l’ampliació durant els anys vuitanta del s. XX a la carretera CV-25, tot i que aquest
necessitaria una bona neteja per poder afirmar-ho de
forma contundent.
₃. I���������� ������������.
La situació inicial de l’excavació era la següent:
sobre un petit monticle tal com indicàvem anteriorment, s’observaven uns murs de opus caementicium
que sobresortien més d’un metre de la superfície del
sòl formant una planta amb forma de “H”. La resta
del jaciment contava amb una densa vegetació entre la
qual es podien observar gran quantitat de restes ceràmiques de cronologia exclusivament romana (sobretot
tegulae).
Les dades que es van prendre com inicials de
cara a l’execució de la intervenció arqueològica, i que
van quedar exposades al Projecte d’Intervenció indicaven que l’extensió a excavar es definia sobre la base del
nou projecte plantejat, que es desviava de les estructures de opus caementicium citades, abastant 703.00 m².
La profunditat a excavar es va prendre sobre la base
de les dades aportades pels perfils est i sud de la lloma que indicaven una escassa potència estratigràfica
(0.20cm) sobre un últim estrat rocós. Aquestes consideracions es van veure alterades posteriorment per la
intervenció arqueològica.
Es va plantejar per altra banda, reali�ar tasques
de neteja manual superficial de la resta del jaciment
amb l’objecte d’adequar el jaciment a l’excavació i
comprovar d’aquesta manera les característiques del
jaciment arqueològic.
A partir d’aquest moment, l’aparició d’estructures
va ser constant, trobant-se dos murs paral·lels de opus
caementicium, que condicionaven un espai que posteriorment vam comprovar que tancava mitjançant un
mur de opus vi�atum (fig. 3.UE 1010). Al mateix temps
es reali�aven les tasques de neteja superficial del jaciment, recollint materials de superfície, i apreciant com
apareixien restes de murs de diverses fàbriques que
102 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. Ll. Ferrer - A. Pitarch
Fig. 3. Planta general i unitats estratigràfiques.
ens conformaven un espai en planta molt major que
l’inicial. Durant aquests treballs de neteja es va iniciar
la neteja manual de la zona interior de l’habitació definida pels murs de opus caementicium, que originalment
estava afectada pel projecte. En aquest lloc es va trobar
l’empremta d’un sòl de opus spica�um, on només quedaven un mínim de restes originals en un cantó (fig.4),
però apreciant perfectament l’empremta d’aquest sòl
en la major part de l’habitació. També es va poder
comprovar que aquest sòl tenia una lleugera inclinació
sud-nord, així com obertures en els seus costats nord i
oest que tallaven els murs de opus caementicium. Semblava que l’orientació i inclinació de l’habitació estava
perfectament pensada per comunicar aquesta habitació amb altres estàncies annexes.
Una vegada aquesta zona anterior va quedar
neta, es va procedir a excavar el terç nord de la superfície plantejada en el projecte d’excavació, dintre de la
zona definida pels murs de opus caementicium trobats
on la longitud dels quals es perllongava fins a confluir
amb el camí d’accés a parcel·les agrícoles que tanca el
jaciment pel nord. Es va començar a excavar nivells estratigràfics que van oferir materials de cronologia exclusivament romana (segles I-III/IV d. C.), estrats amb
enderrocs de construccions i un nivell d’incendi. No
obstant això, i a mesura que s’excavava aquesta sala,
es va poder apreciar la presència de grans recipients
ceràmics que ocupaven tot l’espai excavat. Es tractava
d’una sala amb dolia, una d’elles trencada però completa (fig. 3, UE 1026; fig. 5-6). Al continuar aprofundint en aquests nivells van aparèixer, excavades a la
roca mare, les empremtes de més de vuit dolia, que va
plantejar la possibilitat que ens trobéssim amb una cella vinaria d’una possible vil·la. Al finali�ar l’excavació
fins a aquest nivell, vam comprovar que en el seu cantó nord-est apareixia una bassa de decantació amb un
paviment reali�at amb opus reticulatum en perfecte estat de conservació. Confirmant doncs, la identificació
d’aquesta sala com pertanyent a una zona fabril d’un
assentament d’època romana. A nivell estratigràfic
hem de comentar l’homogeneïtat cultural del jaciment
amb l’aparició d’enderrocs coetanis i en perfecte estat
de conservació.
₄. M��������
S’està efectuant un treball de investigació dels
materials trobats en el transcórrer de la intervenció per
tenir una millor documentació del jaciment, tot i que
encara es troba en procés de finali�ació.
El jaciment romà del Pitxerí. Olocau
Fig. 4. Torcularium. UE 0130.
103
Fig. 5. Dolium Lacus i Cella vinaria. UE 1026.
Fig. 6. Ortofoto Dolium.
Majoritàriament els materials són ceràmics, ubicats en una cronologia entre els segles I-IV dC, observant que un alt percentatge dels mateixos corresponen
als segles I-III dC, sent ceràmica comú aquella que més
ha sortit. També la gran quantitat de tegules, dolia i
fragments de construcció ens permetrà fer valoracions
sobre la superfície de l’assentament. Tot aquest material ha estat documentat i inventariat per tal d’efectuar
els estudis necessaris per establir algunes consideracions inicials i introductòries.
Alguns fragments ens han permès concretar
millor la cronologia del jaciment en un primer estudi,
com per exemple les TSSG (Drag 15/17 amb la marca
de l’alfarer), les TSH (Drag 37, Drag 15/17, Drag 27), TS
Clara A i C (Hayes 14C, Hayes 50A, Hayes 26), algunes
parets fines (Mayet XL, Mayet XXXV), àmfores (Africana IIA, Almagro 50, Dressel 2-4 Tarraconense), Africana de cuina (Hayes 23A i B, Hayes 196, Hayes 182,
Hayes 197, Hayes 14C), ceràmica comuna (laogena,
bols, paropsis, calix, morter, caccabus,..) i ceràmica de
Fig. 7. As de bronze d’època de Neró (64 d. C.).
cuina (olla, tapadora,..). Com s’ha assenyalat anteriorment la majoria de restes ceràmiques ens confirmen
aquesta datació entre els segles I-III dC, havent alguns
fragments pertanyents al segle IV dC, moment que
considerem com l’abandonament de l’assentament.
A més d’aquests elements ceràmics trobem altres troballes que s’han de tenir en compte. A falta de
reali�ar un estudi concret i científic de les restes animals podem dir que la majoria de restes arqueozoològiques són d’ovicàprids, tot i que com s’ha comentat
falta reali�ar un estudi minuciós d’aquesta disciplina.
Aquest estudi ens aportaria informació valuosa sobre
aspectes de l’economia i la societat d’aquest assentament.
104 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. Ll. Ferrer - A. Pitarch
Fig. 8. Planta fase 1: mitjant s. I d. C..
La numismàtica ha estat escassa en aquesta excavació amb la troballa de dues monedes. Solament
una de les dos hem estat capaços de poder identificar
, sent un as de bronze amb una cronologia del 64 dC,
d’època de Neró. L’altra moneda es troba en molt mal
estat de conservació (fig. 7).
El metall ha estat escàs amb alguns claus i altres
elements difícils d’identificar, així com el vidre, que
també ha estat escàs amb la presència de diversos fragments Issings 109 de cronologia del IV dC (pertanyent
a l’última fase de l’assentament).
L’anàlisi antracològic3 efectuat al jaciment es va
reali�ar examinant un total de 673 fragments de carbó
que procedeixen de diverses unitats estratigràfiques.
Es tracta del sediment que s’ha recuperat en l’interior
de tres grans recipients d’emmaga�ematge (Dolia)
(fig.9). La major part dels carbons podria procedir
de la fusta emprada per a la fabricació d’estructures,
o de llenya emprada en les estructures de combustió.
Quant als tàxons identificats, cal esmentar que alguns
pertanyen a espècies vegetals que creixen de forma natural prop del jaciment. Per altra banda també s’han
identificats tàxons que pertanyen a espècies conreades
com és el cas de l’olivera (s’ha identificat una llavor
Fig. 9. Dolia amb carbons.
d’aquesta planta) i la vinya (s’han identificat diverses
llavors i un fragment de carbó). Aquesta informació
extreta dels estudis antracològics han permès establir
algunes consideracions respecte la fabricació i emmaga�emament de líquids, ja que la teoria de que es tractava d’una cella vinaria semblava agafar consistència.
El jaciment romà del Pitxerí. Olocau
105
₅. F���� �������������.
El jaciment de El Pitxeri ens mostra diverses fases cronològiques pel que respecta a la seva evolució.
Aquestes fases venen determinades pels canvis produïts a l’assentament per l’ús i modificació de les seves infraestructures. Es evident que aquesta part del
jaciment correspon a la part rústica, formant part de la
zona d’elaboració de vi i/o oli o cella vinaria.
S’ha de comentar que aquesta diversificació en
fases s’ha efectuat a partir de l’excavació limitada que
s’ha reali�at, i per tant, pot ser modificada en el moment en què s’excave en la seva totalitat, cosa que permetria verificar o modificar aquesta primera impressió
o hipòtesi de treball.
La troballa d’un as de bronze al fons d’una dolia que havia conservat el pòsit o solatge de la matèria
orgànica dipositada al mateix, i que amb sort s’havia
conservat en el seu lloc d’origen, ens indicava una cronologia del I dC, exactament l’any 64 dC, corresponent
a època de Neró. Aquesta troballa numismàtica junt les
ceràmiques recuperades ens estan situant al segle I dC
com moment de iniciació de l’assentament. Aquesta
cronologia correspon perfectament al context valencià
en el sentit que és en aquest segle quan es construeixen
moltes vil·les i fundus al nostre territori, relacionades
amb la romani�ació intensa que va hi haure.
Primera fase
El primer moment de l’assentament (fig. 8) amb
una cronologia de mitjans del s. I dC (TSS, as de bronze de Neró – 64 d. dC-), consisteix en la instal·lació
d’un edifici fabril dedicat a l’obtenció de vi/oli, amb
zona de premsat (torcularium4) feta amb un sol de opus
spica�um i la zona de dipòsit i fermentació (cella vinaria), que conté un lacus reali�at en opus reticulatum.
Fàbriques que enquadren perfectament dintre del s. I
dC, seguint el patró vist en moltes vil·les tenint una
orientació nord, aconsellada per Vitrubi (Vitruvio, de
arch. VI, VI, 1).
En aquesta primera fase es construeixen totes
les estructures que conformen els edificis centrals. Els
murs, com s’ha pogut documentar, són de opus signinum, caementicium i vi�atum que conformen les estructures del conjunt d’edificis. Es tracta de murs sòlids de
forta potència que conformen les estructures centrals
de l’assentament.
sud.
El jaciment l’hem dividit en dues zones: nord i
Tenim dues parts diferenciades a la zona nord,
amb dues estances separades pel mur de opus vi�atum.
Aquesta primera estança té potents murs de opus cae-
Fig. 10. Detall opus spicatum.
menticium que tanquen l’edifici tant per l’est com l’oest
i és on es troben situades les fosses al terreny per dipositar les dolies. Pensem que les dolies estarien soterrades fins la meitat del seu cos aproximadament i
que hi hauria un paviment per treballar a una altura
correcta. A més, aquesta part seria una zona possiblement oberta d’un pati, amb algunes zones cobertes pel
sistema de pilars existent. La troballa de bases de pilars (un amb forma d’estela o ferradura) que es coordinen amb els carreus situats al mur de opus vi�atum
tanquen l’estança per la part nord. En aquesta primera
habitació trobem dos lacus o basses de forma rectangular que pertanyen a la primera fase de l’assentament.
Es tracta de basses construïdes sobre el terreny i reali�ades amb un paviment de opus reticulatum perfectament conservades. Tenen les motllures arrodonides
al lateral de la base, així com rebaixos arrodonits per
facilitar la seva neteja.
La segona estança d’aquesta part del jaciment
es troba parcialment afectada per les transformacions
agrícoles, ja que el rebaix del terreny i la construcció
d’un camí agrícola han afectat l’habitació de forma
important. En aquesta estança es documenta una acumulació de pedres i cudols formant un possible paviment. El mur de opus vi�atum que separa aquestes dos
estances podria ser obert, és a dir, que comuniqués
les dues habitacions a partir dels pilars documentats.
Igualment pensem que la part del mur de opus caementecium situat a l’est, és a dir, a la zona de les basses o
lacus, podria estar obert per dipositar la fruita de forma directa.
La cella té planta rectangular i en la superfície
de la roca es van reali�ar fosses per assentar dolies
106 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. Ll. Ferrer - A. Pitarch
Fig. 11. Planta fase 2: s. I-II d. C.
(en aquesta intervenció s’han pogut documentar fins
9 fosses per ubicar dolies i en una d’elles s’ha trobat la
base d’un d’aquests recipients).
L’altre edifici situat al sud del jaciment, a falta
de ser excavat en extensió, podria connectar amb els
descrits anteriorment per la troballa de cimentacions
de murs que podrien connectar les dos parts i convertir-se en un sol edifici. Aquest edifici de forma de “H”
amb algunes estances vinculades al mateix ha mostrat
la impremta d’un paviment de opus spicatum (fig. 10),
solament quedant alguna peça original en una de les
cantonades. Aquesta estança té connexió amb les habitacions adossades a la mateixa a partir de obertures
reali�ades als murs. Les estructures estan fetes amb la
mateixa tècnica que els anteriors descrits, és a dir, amb
opus caementecium. A més, s’han pogut documentar
alguns carreus fets amb “caragolet”, pedra o element
geològic característic de la zona del Camp del Túria.
Esta part es pot interpretar com la zona de premsa
i conjunt d’estances connectades entre sí a través de
desaigües per la conducció de líquids, tot i que la seva
interpretació és totalment hipotètica degut a la falta
d’excavacions en aquesta part.
Aquesta primera fase està caracteri�ada per les
estructures que delimiten els orígens de la cella vinaria. Els materials trobats en aquestes estances ens donen una datació que correspon als segles I-III dC en la
seva majoria, indicant clarament que l’assentament es
va fundar cap a meitats o tercera part del segle I dC. A
més, les ceràmiques TSSG així ho poden aclarir, com
per exemple una Drag. 15/17 amb la marca de l’alfarer
(Virilis, OF VIRILI) que es situa entre els anys 70-100
dC, o les TSH amb una Drag.37 o una Hispànica 40
que corresponen a una datació de finals del I segle dC,
a més de la troballa de la moneda de Neró del 64 dC.
Segona fase
La segona fase del jaciment correspondria a les
modificacions que es reali�en a la cella vinaria durant
els inicis del segle II dC (fig. 11). Els materials ceràmics que han sortit continuen sent característics dels
segles I-III. Observem que s’han reali�at algunes modificacions importants en la zona de les dolies i lacus,
ja que es documenta el trencament d’una de les basses
per ubicar més dolies. Sembla que hi ha la necessitat
d’ampliar la zona de dolies pel que inutili�en una
de les basses (que s’observa clarament per l’aparició
d’una base de dolia que trenca part del lacus nº2).
El jaciment romà del Pitxerí. Olocau
107
Fig. 12. Planta fase 3: s. III d. C.
Per tant aquest segon moment correspondria a
una ampliació de la cella vinaria, que amorti�a el lacus
nº1, incrementant el nombre de dolies de la cella (és a
dir, incrementant la producció emmaga�emada), moment que podria estendre’s des dels inicis del segle II
dC. Sembla ser que les basses perden la seva funció (o
es vol aprofitar tot l’espai per a les dolia).
La manera d’aprofitar fragments de dolia per
reforçar el lacus en el seu mur lateral sud, indica reformes i la possibilitat d’inutili�ació d’aquesta per a
altres funcions. És més, la bassa sembla que està trencada en part de la seva estructura perimetral tot i que
la motllura del lacus nº1 està perfectament conservada
mentre que la motllura del lacus nº2 està picada i destrossada. És possible que els dos lacus s’inutili�aren
en una segona fase per a dipositar més dolies, i no
solament el nº2, que queda perfectament documentat
per la base de dolia (UE 1058) que trenca l’estructura
del lacus en la seva part oest.
També hem d’indicar que sota la UE 1022 (gran
enderroc perfectament conservat), vam trobar les restes del fonament d’un mur (UE 1069). Aquest mur,
com podem comprovar en el plànol (fig.3) és contigu
al mur UE 1027 que limita amb els murs que formen el
opus spica�um. Aquests murs semblen indicar-nos que
hi ha una connexió evident entre els murs dels dos
edificis a hores d’ara separats a l’espera de ser excavats
en la seva totalitat.
També vam considerar que la fàbrica que se situaria sobre el nivell de fonamentació descobert estaria reali�ada en opus caementicium, sent destruïda en
l’última fase d’ocupació del jaciment. Una dada que
ens ajuda a confirmar l’associació de la UE 1069 amb
aquesta primera fase és que al costat de la mateixa, en
la seva part oest, van aparèixer dos fosses amb les mateixes característiques que les descobertes en la cella vinaria, i amb la mateixa finalitat: servir de suport a dos
grans dolia, amb les quals podem pressuposar, mancant l’excavació en extensió del jaciment, que gran part
del mateix correspon a una zona d’emmaga�ematge
de vi.
Per tant el funcionament de la cella vinícola
queda evidenciada amb la ubicació de més dolies que
augmenten la quantitat de líquid emmaga�emat. Suposem que una excavació en extensió ens permetria
entendre millor l’anul·lament dels lacus per posicionar
més recipients.
108 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Els materials ceràmics que podem incloure en
aquesta fase de la cella vinaria venen marcats per africanes de cuina (per exemple Hayes 23B, Hayes 182,
Hayes 196, Hayes 197), que corresponen a una datació
del segle II dC, així com TS Clara A o C que corresponen al segle II-III dC.
Tercera fase
La tercera fase correspon a la fase final del jaciment i s’ha de situar a finals del segle III i segle IV dC
(fig. 12). En aquesta fase observem com s’han construït
murs que no tenen cap vinculació amb els anteriors, ja
que estan reali�ats amb material de construcció, dolia,
pedres, etc., de forma poc contundent. Estan reutilitzant materials per tal de construir estances noves que
no corresponen als edificis anteriorment comentats.
Observem que es tractaria de l’última fase del
jaciment abans de ser abandonat, ja que la cella vinària
ja no funcionaria com a tal. Els materials no ens han
permès evidenciar una continuació cronològica del jaciment ja que no han aparegut restes materials d’època
visigoda i islàmica, i solament tenim alguns fragments
que s’han de situar entre els segles III-V dC com una
àmfora Almagro 50, una africana Keay VII, una Beltran 68 bètica o una àmfora Almagro 51 A-E que es
situa cronològicament entre els segles III-VI dC. Com
hem pogut observar al anali�ar els materials, tots els
fragments trobats en aquesta fase de l’assentament corresponen a una datació des del segle III-IV dC, confirmant aquesta cronologia d’abandó de l’assentament
durant els segles III-IV dC.
Altre aspecte que considerem com a un dels elements que ens confirmen l’abandó de l’assentament en
aquesta darrera fase és el fet de trobar la dolia trencada in situ per diversos motius: per abandó i enderrocament de l’edifici o pel fet de intentar extraure
aquest recipient del seu lloc per emportar-se’l. També
la documentació d’altre enderroc en altre sector, amb
materials que corresponen també als segles I-III dC
en la seva majoria però amb forta presència de restes
ceràmiques africanes de cuina (Hayes 14C, Hayes 23A,
Hayes 181, Hayes 196 i Hayes 197) del segle II dC ens
ajuda a determinar de forma clara la datació del jaciment i la seva cronologia.
Finalment, en aquest moment tardà, és on la
producció vinícola passa a ser secundària o nul·la,
ja que molts dels fragments de dolia s’utili�en en
estructures i murs de molta menor qualitat que els
originals. Finalment (abandó?, incendi?) aquestes estructures col·lapsen, provocant l’abandó definitiu de
l’assentament quedant un enderroc in situ sobre el
qual no s’edifica més.
J. Ll. Ferrer - A. Pitarch
Les tres fases del jaciment el situen entre el segle
I dC, període romà Alt Imperial, i finali�ant al segle
IV dC (Baix Imperi) en plena època de crisi de l’Imperi
Romà. No s’ha documentat cap resta que ens puga determinar la pervivència del jaciment ja que l’excavació
no ha mostrat cap evidència arqueològica més enllà
del segle IV dC.
L’estudi dels materials ens han permès determinar aquesta cronologia ja que els estrats excavats
ens han situat una majoria del material ceràmic entre
els segles I-III dC, i en alguns casos ens marquen una
cronologia més concreta com són les TSH o TSSG, TS
Africanes i Africanes de cuina, així com algunes àmfores i parets fines però sempre dintre d’aquesta cronologia.
₆. I������������
El jaciment de El Pitxerí ens permetrà en el
futur fer una lectura més ampla del que solament és
l’excavació arqueològica efectuada per les obres, ja
que futurs treballs de recerca i excavacions podran
agrupar-se en investigacions més complexes que ens
ajudaran a establir algunes conclusions sobre la organi�ació social i econòmica del territori al voltant de
l’actual Llíria.
Com hem comentat anteriorment, sembla segur
que ens trobem davant una cella vinaria amb els elements que composen una factoria d’aquestes característiques. Amb els diferents estudis multidisciplinaris
que s’han reali�at amb l’estudi de carbons i de la ceràmica vpodem constatar que ens trobem a una cella on
s’elabora vi i oli.
Un dels factors més interessants de la intervenció arqueològica ha estat la troballa de les restes estructurals que conformen la cella vinaria, ja que el seu
estat de conservació ha estat una sorpresa.
La prospecció dels camps dels voltants també
han permès documentar i interpretar alguns elements
estructurals que formarien part d’una possible vil·la
existent, tot i que no es pot afirmar de cap manera que
es tracte d’una vil·la sense tenir més informació i documentació que aquella extreta de l’excavació i la prospecció. Allà on no s’ha produït cap alteració agressiva
al terreny, on s’han conservat els cultius tradicionals
de la zona com són les oliveres i garroferes, s’observa
l’existència de restes estructurals que formarien part
de l’assentament.
El jaciment romà del Pitxerí. Olocau
₇. C����������
L’excavació reali�ada en el jaciment arqueològic de El Pitxeri d’Olocau ens ha permès documentar
part d’un assentament romà situat entre els segles I-IV
dC. Es tracta de la part industrial i agrícola, concretament la cella vinaria que ens permet conèixer alguns
dels elements que formarien part d’aquest assentament. Entre aquests elements trobem dos lacus, la cella
vinícola i el torcularum en la part de premsat amb un
paviment de opus spicatum.
La conservació d’aquesta part del jaciment ens
ha resultat molt positiva ja que a més de la troballa
dels elements anteriorment comentats, el que ens ha
sorprès ha estat la potència de les estructures i la seva
conservació.
A falta de reali�ar una excavació amb més extensió i, per tant, de poder establir conclusions més
fiables, la informació extreta en aquesta intervenció
ens permet establir algunes consideracions respecte la
cella vinaria, almenys en el què respecta a una datació inicial i les diverses fases que se’n poden extraure
d’aquesta.
Observem que el inici de la mateixa s’ha de
situar al segle I dC, concretament a meitats o tercera
part d’aquest segle, com ens indica la troballa de materials ceràmics situats en aquesta cronologia, així com
un element numismàtic que podria situar-nos més detalladament la cronologia del jaciment (troballa de la
moneda d’època de Neró, 64 dC, dintre d’una dolia
que conservava part del solatge carboni�at i, per tant,
de forma hipotètica podria tractar-se d’un ritus fundacional per tenir sort en la producció).
L’excavació ens permet diferenciar tres fases clares en la vida d’aquesta part de l’assentament, ja que
s’han documentat alguns canvis produïts en la cella
vinaria que ens permeten dir que durant el segle II dC
es produeixen aquests canvis en la forma de producció
i organi�ació de la cella. A més, els materials continuen mostrant aquesta tendència. Per últim, s’observa
que a partir del segle III-IV dC l’assentament canvia,
deixant de ser una zona de producció i abandonant-se
finalment.
A hores d’ara no podem dir si tenim una vil·la o
sols la pars rústica d’un fundus. Un dels problemes que
planteja el present jaciment per a la seva compressió
és que es troba minvat en totes les seves parts. Al costat oest de la CV-25 podem apreciar també estructures
reali�ades en opus caementicium (una gran bassa possiblement), no obstant això les retallades als terrenys perimetrals per adequar les parcel·les agrícoles al cultiu
de tarongers, han fet que ja no puguem comprovar –
109
com hipòtesis de treball- l’existència de zones residencials d’entitat en el jaciment. Hem d’indicar que la dispersió dels materials d’aquest assentament s’observa
en parcel·les situades a 200m a l’oest del mateix.
El Pitxerí segueix els patrons tant constructius
com cronològics de les vil·la del Camp del Túria (Pérez Mínguez 2006), estant els seus límits cronològics
entre el segle I dC. I el s. III/IV dC.
Segons les dades, podem plantejar que aquesta
instal·lació es feia servir per a fer vi, encara que també
es podia fer oli, ja que l’estudi dels carbons que s’han
recollit de diverses parts del jaciment han permès documentar pinyols d’oliva, a més de llavors de vinya,
assenyalant l’aspecte econòmic del sistema productiu
de la cella.
B�����������
- AA.VV. Provincia di Campobasso – Cultura e turismo. La villa rustica di Canneto sul Trigno (Web en
linea) - - h�p://www.provincia.campobasso.it/cultura/itinerari/archeologia/2b4.htm (Consulta 27/07/2011)
- AGUILAR SÁENZ, ANTONIO (1991) Dependencias
con funcionalidad agrícola en las villas romanas de
la Península Ibérica. Gerión, Homenaje al Dr. Michel
Ponsich. Editorial de la Universidad Complutense
de Madrid.
- ALAPONT, L. Et alii. 2004. AFERS 47. “Els jaciments
arqueològics de l´Horta de València, un mon per decobrir”. Catarroja.
- ARANEGUI. C.(Coord.). Els romans a les terres valencianes, Col·lecció Politècnica, 61, València. 1996.
- BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO, J. (et Al.) Nuevas Aportaciones Sobre La Producción De Vino en la
Layetana Romana: Instalaciones Vinícolas Y Análisis De Residuos.
- BERNAL CASASOLA, B., RIBERA LACOMBA, A.
Cerámicas hispanoromanas. Un estado de la cuestión.
Universidad de Cadiz. 2009.
- CISNEROS FRAILE, FRANCISCO. Nuevos puntos
de vista sobre la produccion de vino en la Tarraconensis. Tesis doctoral. Facultad Geografia E Historia
de Valencia. Año 2001.
- FENTRESS ET AL. Excavations at Villa Magna 2006.
(Web en linea)
- h�p://www.arthistory.upenn.edu/aamw/files/villamagna_2006.pdf (Consulta 27/07/2011)
- FIZ FERNÁNDEZ, J.I, ORENGO ROMEU, H., PALET MARTÍNEZ, J.M.(2009) Centuriació i estructuració de l’Ager de la colònia de Barcino: anàlisi arqueomorfològica i modelació del paisatge. Quarhis,
època II, num 5, pp-106-123.
110 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
- FLETCHER VALLS, D. Y ALCACER GRAU, J.(1961)
El Horno romano de Olocau. APL Vol IX. Valencia.
- GARCÍA, Mª.G. i GARCÍA, M. 1999. La villa rústica
de Catarroja (Valencia). Planteamiento de su funcionalidad, Quaderns de Prehistoria i Arqueología de Castelló,. Diputació de Castelló, Castelló, pp.253-265
- GONZÁLEZ VILLAESCUSA, R. (2000) Aportación
al estudio de los paisajes agrarios de la Edetania. Algunas consideraciones sobre la agricultura ibérica.
Scripta in honorem Enrique Llobregat Conesa. Pp
325-339.
- MOROTE BARBERÁ, G. La via augusta y otras calzadas en la Comunidad Valenciana. Vol I. Real Academia
de Cultura Valenciana, València, 2002.
- PÉREZ MÍNGUEZ , RAFAEL (2006) Aspectos Del
Mundo Rural Romano En El Territorio Comprendido Entre Los Ríos Turia Y Palancia. Servicio De
Investigación Prehistórica Diputación Provincial De
Valencia. Serie De Trabajos Varios Núm. 106.
- REVILLA CALVO, V. Producción cerámica, viticultura y propiedad rural en Hispania Tarraconensis
(siglos I a. C. - III d. C.), Barcelona, 1995.
- RIBERA, A. La fundación de Valencia. Institució Alfons
el Magnànim. València, 1998.
- SMITH, WILLIAM D.C.L., LL.D. (1875):A Dictionary of Greek and Roman Antiquities, John Murray,
London.
- SOLER, A. Y YAGO, R. (2004) Marines. Geografía,
historia, patrimonio. Ayuntamiento de Marines.
- VITRUVIUS POLLIO, MARCO De architectura. (Web
en linea). h�p://la.wikisource.org/wiki/De_architectura (Consulta 27/07/2011)
J. Ll. Ferrer - A. Pitarch
N����
1 Les primeres notícies del topònim “Pitxerí/Pitxirí”
apareixen en la documentació dels comtes d’Olocau.
La primera notícia del topònim apareix en el dot
d’Anna Mercer i Sentllir para el seu matrimoni amb
el cavaller Antoni de Vilaragut i Visconti (senyor
d’Olocau en 1338 – 1400). En el citat dot s’incloïa “el
lloc i castell d’Olocau” i les alqueries de Gàtova, Marines, Torres i Olla, a més d’una nova alqueria de
la Torre del Pechirín, que hagué de correspondre a
algun projecte coloni�ador agrícola del pla, tal vegada iniciat en temps de Mateu Mercer (1359- 1361).
La següent notícia la trobem cap a 1600, quan es van
tornar a plantar vinyes en la masia en el límit del
terme. Les ruïnes de la mateixa encara es podien observar en 1606: D’allí hon estaven, es podia veure his
veya el vestigi dels pareds del dit lloch de Pichirin,
el qual antigament hera lloch ab sa baça i bestigi de
forn i casis . Aquestes notícies són indicatives, no
només de l’existència del topònim, sinó d’un poblament medieval en la partida del mateix nom, que encara no ha estat descobert i potser ja ha desaparegut
per les transformacions agrícoles de finals del s. XX.
(en Soler 2004)
2. Expedient: 2006/0566-V
3. Informe Reali�at per Sonia De Haro Pozo. Arqueóloga .
4. Exemples semblants de torcularium instal.lats a una
habitació feta amb sol d’ opus spicatum ho tenim en
varies villae, a destacar la de Cane�o sul Trigo.
5. La informació al respecte excedix els límits d’aquesta
publicació.
MATERIALS PER A L’ESTUDI DE L’ÀREA SACRA DEL SOLAR DE
LA PLAÇA DE LA MORERIA DE SAGUNT
JOSEP BENEDITO NUEZ - JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT
RESUM
S’estudia en aquest article els resultats de l’excavació arqueològica que se reali�à en els carrers Alorco, Huertos
i Plaça de la Moreria Vella de Sagunt. Els nivells més antics se daten en època romana republicana.En època
Juli Clàudia l’espai se trobava organi�at al voltant d’una calçada de més de 5 m d’amplària, a l’est de la qual se
locali�aren les restes de les estructures funeràries del segle I. A partir del segle II tingué lloc l’amorti�ació dels
edificis funeraris amb la construcció de dos temples, se monumentali�a la via amb la disposició d’un pòrtic i un
arc triomfal. Cap al segle III s’urbani�en els terrenys i els temples passen a ser adaptats a habitatges. En època
visigoda s’utili�a la cloaca de la via com a lloc d’enterrament d’una família.
Paraules Clau:
Roma, Sagunt, incineracions, necròpoli, temples, visigots
ABSTRACT
In this work a study the results of archaeological excavations being carried in this city, both for its size and by
the amount and quality of the findings. In this investigation was identified that historical stages: Iberian, Roman
Late Republican and Imperial, Visigoth and Medieval. This essay discusses the description of a Republican and
Early Imperial necropolis organized around a street, to the east of which were found remains of several burial
structures in different condition, and there we describe four best preserved.
Key words:
Rome, Sagunto, incineration, necropolis, temple,Visigoth
112 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. Benedito Nuez - J. M. Melchor Monserrat
Des del mes de juny de l’any 2002 fins a maig del
2005 se reali�à en els carrers Alorco, Huertos i Plaça
de la Moreria Vella de la ciutat de Sagunt, junt al riu
Palància, una important excavació arqueològica, tant
per la seva extensió (més de 1.700 m2) com per la quantia i qualitat de les troballes recuperades (Melchor t’al.,
2004; Seguí, Melchor, Benedito i Pascual, 2004, AAVV.,
2004) (fig.1).
Els nivells més antics se daten en època romana
republicana, amb la presència materials de l’ibèric tardà. Als segles II i I a. C. pertany un conjunt homogeni de
cimentacions de pedres travades amb fang que aparegueren molt afectades per les diferents obres alt
imperials reali�ades en aquest sector de la ciutat. En
època Juli Clàudia l’espai se trobava organi�at al voltant d’una calçada de més de 5 m d’amplària, a l’est
de la qual se locali�aren les restes d’unes estructures
funeràries del segle I. A partir del segle II tingué lloc
l’amorti�ació dels edificis funeraris amb la construcció de dos temples i els seus respectius temenos, a més
se monumentali�a la via amb la disposició d’un pòrtic, un arc triomfal i un enllosat de pedra calcària dolomítica gris. Cap al III s’urbani�en els terrenys i els
temples passen a ser adaptats a habitatges. S’amplia
la xarxa de cloaques i canali�acions, al mateix temps
que se dota a la zona de fonts, aigua corrent i sifons.
Els pòrtics de la calçada són absorbits per les domus i
se cobreixen les lloses, que ja es trobaven ja molt deteriorades, amb una capa de terra fina. En època visigoda se produeix el saqueig dels materials profitosos
per a la construcció de noves estructures, i s’utili�a
la cloaca de la via com a lloc d’enterrament d’una
família completa (Polo i García, 2005; Melchor i Benedito, en premsa). El saqueig d’aquestes construccions és immediatament posterior a l’abandonament
d’aquest sector de la ciutat, moment en què datem els
enderrocs de rajoles que aparegueren sobre la calçada, els nivells d’enderroc que se produeix quan ja no
existien els paviments, llindars o cobertes, la retirada
de paviments d’opus signinum, l’abandonament de carreus o les restes de l’extracció dels blocs procedents
de l’arc, junt als materials rebutjats que se dipositen sobre els últims nivells d’ocupació de la via, etc. Aquests
nivells ens poden indicar un saqueig programat dels
materials constructius, que pensem que finali�a quan
se completa la reconstrucció d’altres edificacions i potser de la muralla de la ciutat, que es locali�a a escassos
metres. Així, els pilars del pòrtic occidental els varem
trobar gairebé intactes, mentre que els del flanc est
pràcticament havien desaparegut.
L’àrea de necròpolis se locali�a al nord de la
ciutat de Saguntum i s’estén entre la muralla i el marge
del riu Palància. D’altra banda, l’altra necròpolis coneguda, l’occidental, se descobrí en el segle XIX mentre
que era destruïda per les obres del ferrocarril (Chabret,
Fig. 1. Plànol de situació del solar de la Moreria (Sagunt).
1897). L’àrea cementirial compleix amb els cànons romans, perquè se respecta el dret a pas, la via té una
vorera ampla, els edificis adossats no comparteixen
paret mitgera i en línies generals no existeixen portes
d’accés. Els enterraments s’havien conservat per sota
de les cases construïdes en el Baix Imperi (fig. 2), després d’abandonar les tombes i separar els paviments
dels habitatges per un nivell d’arrasament provinent
dels mateixos sepulcres. La zona oriental del solar
havia estat afectada en època andalusí per una fossa
que arrasà la major part de les restes, i que havia estat
excavada de manera incompleta l’any 1994 (Chiner i
López, 1994; Aranegui, 2004).
L�� ����������� ����������
El monument funerari locali�at més a prop de
la via té planta rectangular, tres cubicula i aparegué
amorti�at per una domus construïda en el Baix Imperi
(fig. 3). En el departament nord hi havia una cista de
lloses de pedra sorrenca i coberta per tegulae, en posició
centrada a l’interior de la qual se registrà la incineració
descrita amb la unitat 1195 (fig. 4). L’aixovar se trobava
sobre un estrat de terra de color beix amb gran quantitat d’ossos calcinats, alguns corresponents als recollits
de la pira funerària i llavats abans de la seva deposició
definitiva. Per sota d’aquest nivell aparegué un nivell de color grisenc amb cendres i abundants ossos de
petita mida, recollits directament de la pira, acompanyats d’ossos de fauna. En el nivell inferior se registrà
gran quantitat de carbons. L’aixovar estava conformat
per una espàtula de bronze (López i Delaporte, 2005),
una moneda possiblement d’època de Tiberi i amb una
perforació, un semis de bronze d’una seca indeterminada totalment desgastat i amb una perforació en el
centre, un as de Tiberi (Pascual-Ahuir, 2005), un anell
de bronze i una plaqueta de plom de forma circular.
Materials per a l’estudi de l’àrea sacra del solar de la plaça de la Moreria de Sagunt
Fig. 2. Llindar de pedra calcària amb restes del paviment, locali�at
a la insula sud.
113
Fig. 3. Tram de la calçada i a la dreta el monument funerari.
També aparegueren les restes d’un silici nounat i un
altre juvenil, un guineu jove, un ratolí i un peix.
El loculus descrit amb la unitat 1220 se locali�à
en l’habitació central, al bell mig de la construcció junt
al mur, però només se conserva un fragment de tova
enrogida amb carbons i cendres. Les restes de l’aixovar
se trobaren dispersos dins de l’edifici, així acompanyant a les toves i vasos de parets fines, se registrà un as
de bronze de Tiberi (Pascual-Ahuir, 2005) i una pinta
d’ivori.
En l’últim dels habitacles els ossos se locali�aren en un loculus rectangular (unitat 1119), mesclats
amb cendres, carbons i part de l’aixovar. En l’aixovar
se trobaren claus de ferro, fragments ceràmics, de vidre, ossos, una planxa de ferro i llànties, un denari de
plata d’August (Pascual-Ahuir, 2005) i quatre bols de
parets fines (Melchor i Benedito, 2009). La fauna està
representada amb ossos de bou, silici adult, cabra i ovicaprins. En l’extrem nord-oest de la sepultura, en una
cista circular elaborada amb còdols i descrita amb la
unitat 1157 i coberta amb una doble capa de fragments
de tegulae aparegueren soterrats ossos de dos guineus
joves, dos silicis nounats i un juvenil junt a altres animals (gripau, granota, daurada, tord, conill i pollastre)
tots gairebé complets i acompanyats d’un pondus, fragments ceràmics i de vidre. També se registrà una fossa
circular (unitat 1040), amb abundants carbons, claus
de ferro, fragments de ceràmica de parets fines, toves i
deu ungüentaris de vidre (Falomir, 2005) junt a cérvol
jove i pollastre.
L’edifici és de caràcter familiar perquè conté la
incineració d’una dona adulta en l’edicle nord; el segon enterrament, trobat en l’edicle central, podria ser
Fig. 4. Junt a la via se locali�a l’enterrament descrit amb la unitat
1195.
també femení; i finalment, en el sepulcre sud aparegueren mesclats una persona adulta i en la fossa unitat
1040 també se conserven parts d’un home i una dona,
el primer d’ells juvenil. La unitat 1119, corresponent a
un bustum, contenia les restes d’un adult de sexe indeterminat.
Per sota del podi d’un dels temples s’excavà un
altre monument funerari. Es tracta d’un gran recinte,
amb restes del paviment del qual sols resta el preparat
de morter, i que està delimitat per xicotets habitacles.
En la part central se trobaren dos departaments i al
nord dels mateixos una gran pedra sorrenca disposada verticalment com si es tractés d’un ara i amb un
preparat d’opus signinum. En l’edicle est se recolliren
claus de ferro mesclats amb fauna i les restes de un
home adult (unitat 1229). D’altra banda, en l’edicle
oest la fossa descrita amb la unitat 1430 contenia les
restes d’un probable home adult sense fauna associada
mentre que la fossa contigua, la unitat 1432, contenia
les restes d’un altre home aquesta vegada amb fauna.
Les ofrenes se trobaren en el tercer dels forats, aquest
últim de morfologia circular. En l’habitació est se van
114 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. Benedito Nuez - J. M. Melchor Monserrat
dur a terme les fogueres. Els seus murs se revestiren
amb una fina capa de calç posteriorment, aquest fet i
tenint en compte que en ambdós edicles només vam
trobar uns pocs fragments d’incineracions i d’ofrenes,
ens obri la possibilitat de que es tractés d’un ustrinum,
per la qual cosa les restes se retirarien per al seu enterrament definitiu en la tomba monumental, mentre
que els exvots se dipositarien en les habitacions exteriors. És una de las tombes més antigues, amb materials datats entre el segle II i I a. C.
També s’excavaren altres monuments funeraris,
com l’estructura de toves (unitat 1143), de morfologia
quadrangular. El loculus descrit amb la unitat 1189
aparegué centrat amb revestiment de calç en el seu
interior, encara que desconeixem si disposava d’un
altre edicle adossat. O la cimentació de pedres travades amb fang corresponent a una estructura massissa,
la unitat 1180. En el seu interior se trobaren les restes
d’un bustum, la unitat 1450, amb un home acompanyat de fauna, claus, grans de collar i restes metàl·lics
d’indumentària.
Les fosses definides amb la unitat 1045 van ser
registrades molt arrasades per les construccions del
Baix Imperi i amb els enderrocs de les toves. Se trobaren les restes d’un vas ceràmic on s’havien dipositat
carbons i cendres, junt a un possible bustum. I per sota
de la insula nord aparegueren estructures amorti�ades en el Baix Imperi que pertanyien també a la fase
cementirial. Aquest espai funerari també s’estén per
sota del temple locali�at al sud.
La darrera fase cementirial correspon a un enterrament familiar d’època visigoda locali�at dins de la
cloaca de la calçada de la Moreria, que possiblement
està associat a alguna de les estructures construïdes
sobre la mateixa quan aquesta ja havia perdut la seva
funció. Els enterraments presentaven empremtes de
mort violenta i corresponien a dos adults (un home i
una dona) i dos joves, la cronologia dels quals situem
en el segle VI. D’altra banda, pensem que hi ha que
descartar la reutili�ació dels temples com a edificis
cultuals cristians, perquè l’excavació ha demostrat
que foren adaptats a habitatges i paulatinament desmuntats. Potser l’origen dels enterraments cal relacionar-lo amb alguna construcció més modesta. Un
paral·lel interessant el trobem a Empúries, on entre les
restes paleocristianes de la ciutat aparegué una celia
memoriae, construïda sobre petites habitacions grecorromanes, que fou centre d’un cementiri d’època visigoda (Palol de, 1967).
Fig. 5. Detall del pòrtic locali�at a l’oest de la calçada.
L’���� ����� � �� ��� �� �� ����� ��
El panorama representat al solar per la densitat
de les troballes durant el segle II és sens dubte similar
a la centúria anterior. Destaca el descobriment de les
restes d'un temple construït a l'est de la calçada amb
grans blocs de pedra calcària, del qual s'ha pogut excavar la meitat oriental. Associat a aquesta construcció
hi havia un desguàs que conservava l'empremta de
l'embornal. Aquesta estructura formaria part d'una
fase de monumentali�ació al solar que, en línies generals, coincidiria amb un desenvolupament similar al
registrat a Sagunt amb la construcció entre altres edificis del circ i el teatre de la ciutat.
D’altra banda, la intervenció ha posat al descobert una estructura viària importantíssima de caràcter
urbà, amb una orientació nord-sud, que es tractaria
d’un eix principal de comunicació amb l'interior de
la ciutat de Saguntum (fig. 5-6). La construcció d'una
calçada porticada, molt propera al llit del riu Palància, suposa la planificació urbana d'aquest espai de
la ciutat. La calçada ha aparegut en excel·lent estat
de conservació, de manera que la troballa ha contribuït a enriquir notablement els futurs estudis sobre
la parcel·lació de l'espai urbà de Saguntum en època
romana, a més de permetre contextuali�ar altres elements propers com el circ romà dins d'una clara trama
urbana.
El tram de via mesura 5,40 metres d'amplada i
60 metres de longitud, i presenta un paviment de lloses de pedra calcària dolomítica grisa. Sota aquesta via
va aparèixer una claveguera o desguàs central elaborat
amb opus vi�atum, petits carreus i lloses de pedra, que
té 1,20 metres de profunditat (fig. 7). Aquesta calçada
estava delimitada a banda i banda per un conjunt de
pilars que configuraven pòrtic de grans carreus de pedra calcària.
Materials per a l’estudi de l’àrea sacra del solar de la plaça de la Moreria de Sagunt
115
Fig. 6. Detall de la calçada i a la dreta procès d’excavació d’una
font de tipus “baule�o”.
En efecte, a l'est de la calçada, en el seu flanc
nord, s'ha excavat la planta d'un edifici de grans dimensions. Estructuralment l'edifici presenta unes característiques arquitectòniques que cal destacar, però
lamentablement va ser saquejat en època andalusí i
baix medieval per la qual cosa només varem poder
documentar part de la cantonada nord-oest del mur
perimetral del recinte en el seu costat més llarg excavat, la unitat 1136. L'edifici continua cap a l'est per sota
del carrer Alorco. Mesura 24,35 metres de longitud i
s'aixeca a partir d'una fonamentació de maçoneria
d’1,53 metres d'amplada, la unitat 1155. Els murs mesuren 1,53 metres d'amplada màxima i estan elaborats
amb còdols, carreus i pedres. Només la cantonada
nord-oest de l'edifici presenta carreus encoixinats. El
mur amb orientació nord-sud té 8,47 metres de longitud i el mur amb orientació est-oest 10,98 metres. La
construcció és de caràcter monumental i conserva dins
dels límits del solar una planta de morfologia rectangular i pòdium. A la cantonada nord-oest que, d'altra
banda, és la millor conservada, es va documentar la
primera filada de l'arrencada del pòdium, configurat
per grans blocs de pedra calcària grisa disposats de
forma regular. És una tècnica constructiva que cal situar entre l'opus quadratum i l'opus siliceum. De la resta
només es conserva la fonamentació composta per grans
pedres d'origen fluvial desbastats molt toscament per
una de les cares. En aquesta mateixa cantonada nordoriental de l'edifici es pot observar que els carreus estan encoixinats i justament en el seu costat dret es conserva l'empremta d'un canaló amb la seva embornal.
El farciment del podi presenta un nivell de composició
sorrenca, que amorti�a els fonaments d’una construcció funerària datada en el segle I a. C., i que es trobava
parcialment arrasada. També associat a aquest edifici
trobem un seguit d'estructures subterrànies, basses o
dipòsits relacionats potser amb l'aigua, molt similars a
les documentades en altres temples, com ara el de Diana, a Mèrida. Aquestes estructures, unitats 1093, 1392,
1393, 1295, 1296, 1387, etc., formarien part d'un espai
de culte i es trobaven adossades a la fonamentació
nord del pòdium. La construcció millor conservada, la
unitat 1142, apareix al sud de l'edifici monumental, i
Fig. 7. Detall de la cloaca de la calçada on se va excavar
l’enterrament visigot.
presenta paviment d'opus caementicium i maons en els
cantons, la unitat 1141. La resta de construccions presenten un estat molt dolent de conservació.
D'altra banda, en el flanc nord de la calçada, a
l'oest de l'edifici, es va aixecar la fonamentació d'una
estructura que podria correspondre a un arc situat
sobre la mateixa. D'aquest arc només es conserva la
fonamentació d'opus caementicium, de més de 1,80 metres de profunditat, la qual cosa ens indica que hauria
de suportar una estructura de grans dimensions, i les
restes de la primera filada de carreus de pedra calcària
grisa. També aquesta construcció va ser arrasada fins
al nivell de fonamentació, únicament es conserven tres
grans lloses de pedra calcària i l'empremta sobre el
morter de vuit més. L'estructura, de 3 per 3 metres i
2,80 per 3,5 metres respectivament, havia de recórrer
transversalment la calçada. La planta d'aquesta estructura coincideix amb el final dels pilars del pòrtic
i marca l'inici d'una suau inflexió en l'orientació de la
calçada, en direcció nord-est.
Durant el Baix Imperi, es reforma l'àrea monumental representada pels grans edificis i l'arc, arribant
en alguns casos a afectar trams molt puntuals de la
via reduint la seva amplada. Al llarg del segle III i
IV aquest espai urbà perd el seu caràcter monumental, s'obren desguassos secundaris al carrer i es construeixen estructures sobre la vorera de la via, de la mateixa manera, altres construccions envaeixen en la seva
totalitat l'antiga vorera, amb la consegüent supressió
de part del porticat.
E� ����� ���
En aquest moment es du a terme una reestructuració molt important en aquest espai urbà. És un fet
acceptat que després del període de creixement urbanístic que es dóna durant l’Alt Imperi, es manifesti en
116 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. Benedito Nuez - J. M. Melchor Monserrat
Saguntum, com en altres ciutats properes com Valentia,
Edeta o Ilici, un procés de canvi en la topografia urbana (Bonet t’alii, 2003). El procés d'excavació ha pogut
documentar part d'una sèrie de reformes que es manifesten, en primer lloc, en l'arrasament de bona part
de les estructures anteriors. Es tanca una part del porticat amb l’objectiu de crear nous departaments sobre
la vorera de la calçada i s'obren nous desguassos en
aquesta, en alguns casos corresponents a fonts. També es transforma notablement l'edifici monumental
locali�at en el sector nord-est del solar, construït en
l'etapa anterior. S'aixequen noves estades adossades
a l'esmentat edifici. Així mateix, és característica la
reutili�ació massiva dels elements arquitectònics del
segle I a les noves construccions tant com en els murs
elaborats amb la tècnica d’opus africanum.
A la planta del solar objecte de la nostra intervenció juntament amb les restes que se van poder
excavar a la tardor del 1994 en el veí solar de l'antic
camp de futbol del Romeu (Chiner i López, 1994),
es poden diferenciar dos grans conjunts estructurals
que podrien correspondre a dues possibles insulae,
una locali�ada al nord del solar de la qual es conserven tres departaments en bon estat, i una altra al sud
bastant més arrasada. Finalment, han sortit a la llum
altres restes com el desguàs amb coberta de còdols i
fons de còdols, que discorre perpendicular a la calçada (fig. 8). En línies generals, els treballs d'excavació
han permès documentar la implantació d'una nova
xarxa de desguassos que abocaven a la claveguera de
la via. Per a obrir aquestes canali�acions trenquen la
calçada i reutili�en fragments de lloses de la mateixa
o fragments de carreus d'altres estructures properes. D'aquesta manera és significativa, per exemple,
l'existència de motllures fragmentades de carreus que
van ser reutili�ades com a coberta del desguàs de la
font. D'altra banda, és interessant la importància que
segueix mantenint la claveguera encara en aquest període, ja que són molt nombrosos els desguassos que
creuen el solar amb l'objectiu d'abocar-hi.
Dins d'aquesta reestructuració duta a terme
en aquest àmbit urbà, es construeix una font de tipus
“baule�o”a la vorera del pòrtic de la calçada, unitats
1083 i 1251, al costat de la via en el seu flanc oriental.
D’altra banda, en la vorera oposada se documenten
les restes d'una conducció d'aigua potable de plom, la
unitat 1216, i, finalment, una estructura quadrangular,
possiblement un sifó amb comporta (unitat 1357) sobre un desguàs. També es tanca bona part del pòrtic
amb una sèrie de murs descrits amb les unitats 1022,
1396, 1397, 1398, etc., eliminat la vorera existent fins al
moment.
Pel que fa a la topografia urbana, els descobriments d'aquesta fase demostren clarament que Sa-
Fig. 8. Desaigüe de la insula sud construït durant el Baix Imperi.
guntum seguia en plena expansió com a mínim fins a
començaments del segle III, en contra de la teoria que
suposava que la ciutat es trobava ja en aquells dies en
decadència. L'estructura urbana identificada en aquest
espai sembla confirmar la progressiva expansió de la
urbs fins al marge dret del riu Palància, de manera que
sobrepassaria els límits marcats fins al dia d'avui. En
efecte, a partir de les restes excavades es pot parlar
d'un desenvolupament urbà cap al nord-est de la ciutat ja en època alt imperial que es consolida en el segle
III, fenomen d'expansió que, d'altra banda, havia estat
restringit per al Baix Imperi i amb caràcter extraurbà.
Les dues insulae es documenten a banda i banda de
la via principal. En la mateixa calçada hi ha, entre altres elements, diversos desguassos o canali�acions,
conductes d'aigua potable de plom, llindars d'accés de
pedra calcària, dipòsits, etc.
La tècnica constructiva més utili�ada en aquesta fase és la fàbrica d'opus africanum, com succeeix amb
l'edifici que s'aixeca en el sector nord-oest del solar
(fig.10). A la insula locali�ada al nord s'ha excavat la
planta d'un edifici d'opus africanum amb quatre estades:
dues habitacions o estades rectangulars definides per
les unitats 1331, 1332, 1334 i 1335, un estret passadís,
la unitat 1333, a la part posterior que unia ambdues,
i una porxada descrita amb la unitat 1225 que precedeix a l'entrada principal, entre aquest i la via, es tracta
Materials per a l’estudi de l’àrea sacra del solar de la plaça de la Moreria de Sagunt
117
Fig. 9. Enderroc de rajoles documentat sobre el tram nord de la
calçada.
Fig. 10. Vista aèria del solar.
d'un espai cobert i amb columnes. La cantonada sudest d'aquest porxo es trobava protegida per un pilar
de pedres amuntegades, una vegada que es trobava al
costat de l’arc i en l'inici de la inflexió de la calçada en
direcció nord-est. Lamentablement aquesta insula va
ser arrasada amb posterioritat, de manera que només
vam poder registrar restes de paviments i preparats
d'opus caementicium i empremtes del lluït dels murs.
En la construcció d'aquest edifici s'han reutili�at nombrosos fragments de pilars, potser del pòrtic, columnes
i capitells. D'altra banda, en la insula locali�ada al sud,
els resultats van ser encara més pobres, una gran fossa
d'època medieval va acabar per destruir gran part de
les restes de la mateixa. Per sota del nivell de la fossa,
vam documentar les restes molt arrasades de les estructures cementirials del període alt imperial. Entre
les restes relacionades amb aquesta insula, es conservava un fragment de paviment d'opus barbaricum descrit amb la unitat 1090, amb desguàs ceràmic al costat
del llindar d'accés definit per la unitat 1048. I també
les restes d'una bassa de morfologia quadrangular, la
unitat 4036, revestida amb diverses capes d'opus signinum i que ja havia estat excavada parcialment l'any
1994. En totes aquestes construccions, com a la resta
del solar, també es constata la reutili�ació de carreus,
marbre, teules, etc. I fora de context per l'acció d'altres
fosses, fragments de paviments d'opus signinum, fragments de marbre de revestiment i pintura mural amb
motius geomètrics.
A partir de finals del segle IV i sobretot en el
segle V es dóna en aquesta part de la ciutat un període d'abandonament. En aquest moment pateix un
progressiu període de saqueig. Així, per exemple, es
rebleixen les estructures adossades al pòdium pel seu
parament nord amb restes d'aquest mateix pòdium.
Les restes d'aquestes estructures es troben a una cota
de profunditat superior a les d'època baix imperial i
també es relacionarien amb l'ensorrament d'una construcció de maons buits que cau sobre la calçada quan
aquesta ja es trobava coberta per una fina capa de terra
de composició argilosa (fig. 9).
A diferència del període anterior, el Baix Imperi
sí comporta una notable transformació en el planejament urbanístic de la part baixa de Saguntum. Al solar es manifesta en l'eliminació de la zona de culte i
àrea cementirial que tanta importància va tenir en el
període romà alt imperial, passant a ser ara una zona
d'habitatges.
C������������ ��� ����� v
La decadència d'aquesta zona perifèrica de la
ciutat saguntina potser estava provocada pel col·lapse
de les institucions i serveis públics de la ciutat. Va
seguir de manera continuada fins l'enfonsament de
l'imperi al segle V, i va estar agreujada pel període
posterior d'inseguretat i lluites sorgides amb les invasions bàrbares. Aquestes circumstàncies van provocar l'abandonament generali�at d'aquest sector de
la ciutat i un replegament cap a la zona més poblada
i defensable que corresponia a l'antiga ciutat alt imperial. No hem registrat però cap indici de destrucció
intencionada d'aquest. Precisament, en els últims anys
del segle IV les ciutats són comminades per l'autoritat
imperial a construir o reconstruir les muralles i per a
això se podia autori�ar l'ús de materials procedents de
l'enderroc dels temples. Hi ha paral·lels a Tarraco, amb
l'abandonament de gran part del suburbi nord-oriental a la fi del segle III i el sorgiment entre les ruïnes
de noves àrees funeràries. Amb la reactivació urbanística d'inicis del segle V els enterraments s'associen a
edificis i recintes religiosos situats tant dins com fora
dels límits urbans de la ciutat tardana (Remolar, 2003).
D'altra banda, l'expansió i posterior regressió del nu-
118 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
cli urbà d’Augusta Emerita als seus límits fundacionals pot esser anali�ada per la dispersió dels enterraments, així en els segles III i IV s'inicia la reducció de
l'àrea urbana en un procés documentat en gairebé tota
la zona extramurs, amb inhumacions i mausoleus que
amorti�en o reutili�en els espais de les domus (Mateos i Márquez, 1999).
La necessitat de material constructiu per part de
la Sagunt visigoda i el fet de que no hi ha cap altra
urbs o enclavament proper que precisés d’una quantitat tan gran de materials, ens fa pensar que va ser
una edificació de gran envergadura la que va requerir d'aquest volum de materials, sent també necessari
un important esforç econòmic que seria imprescindible en aquests moments per a refer una obra de caràcter públic. En aquest context de crisi podem parlar de la reconstrucció de la muralla de la ciutat i del
castell. En efecte, a Sagunt el solar de la Moreria es
troba molt pròxim a la muralla d'època romana, i en
aquest sentit s'han trobat restes que indiquen una clara
circulació de materials entre els dos punts. Cal tenir en
compte també l'elevació que ha patit el terreny a causa
de l'arrasament d'estructures i la recollida de terres,
possiblement fruit del buidat del fossat de la muralla
amb la consegüent anivellament de la superfície circumdant. A més és probable que la única encunyació
d'or coneguda en època visigoda a la ciutat potser se
va emetre per fer front a les despeses de la recuperació
del llenç de muralla, portals i fossat.
El farciment del fossat de la muralla està documentat en Augusta Emerita , que es converteix en zona
d'abocaments domèstics (Feijoo, 2000), o a Barcino,
on abocaven els seus residus en el mateix intervallum
durant el segle II (Dupré i Remolar, 2002) . També
s'adossen cases a la muralla durant els períodes de
pau, com per exemple a Mèrida (Alba Calzado, 2001)
ciutat on trobem paral·lels al saqueig de zones abandonades a l'àrea del temple i sota l'arc de Trajà (Mateos i Alba, 2000) i en algunes estances de la Moreria
(Alba Calzado, 1999). A Mèrida ha un paral·lel ben documentat de reemmurallament de la ciutat, la fàbrica
de maçoneria de la muralla és d'origen fundacional tot
i que alguns autors dissenteixen a considerar la totalitat del llenç com un element unitari, Mateos porta la
seva construcció al començament de l'últim quart del
segle V (Mateos, 1995). Altres autors donen suport a la
cronologia del segle V, però abans que Augusta Emerita es veiés afectada per les invasions, perquè resultava més factible emprendre l'obra en una etapa de
vitalitat que no en una fase de debilitat crònica (Alba,
1998), i consideren que segueix essent vàlida la interpretació com a "Muralla del Miedo" (Cerrillo, 1985),
a conseqüència de la inestabilitat que caracteri�a el
segle V. L'obra va haver de suposar una inversió quantiosa de fons i mobili�ació de mà d'obra per a la recolli-
J. Benedito Nuez - J. M. Melchor Monserrat
da de matèries primeres a causa del desmantellament
d'edificis públics romans intramurs, d'espectacles i
temples. Aquestes obres a les ciutats indica una política decidida de govern, superada la fase depredadora
que va caracteri�ar les intervencions visigodes abans
del rei Eurico (Alba, 1998).
La intervenció duta a terme a Sagunt en època visigoda, es diferencia d'altres ciutats com Augusta
Emerita o Valentia, les quals van decidir ampliar el perímetre de l'antiga muralla per tal d’incloure estructures
de valor estratègic com amfiteatres, teatres, circs, etc.
A Sagunt però el valor estratègic que reunia el turó del
castell ja quedava englobat dins de l'antiga línia defensiva republicana i alt imperial, per aquest motiu pot
ser lògica l'opció d'abandonar la zona extramurs. A
partir d’aquest moment apareix el nom de Murviedro
per a fer referència a la zona abandonada i en ruïnes
de les afores de la ciutat. En aquest sentit, en la moneda de Sisebut se pot llegir Sagunt i en documents del
segle V, VI i VII també apareix Sagunt (Chabret, 1888),
però és a partir d'època medieval en la “Hitación de
Wamba” del segle XII, presumptament basada sobre
documents perduts del segle V, quan per primera vegada apareix Murus-vetus (Chabret, 1888).
B�����������
– AA VV, 2004. Catastros, Hábitats y vía Romana, Valencia.
– ALBA CALZADO, M., 1998: “Consideraciones arqueológicas en torno al siglo V en Mérida: repercusiones en la viviendas y en la muralla”, Mérida excavaciones arqueológicas, 1996, 2, pp. 361- 385, Mèrida.
– ALBA CALZADO, M., 1999: “Sobre el ámbito doméstico de época visigoda en Mérida”, Mérida excavaciones arqueológicas, 1997, 3, pp. 387-418, Mèrida.
– ALBA CALZADO, M., 2001: “Características del viario urbano en Emerita entre los siglos I y VII”, Mérida Ciudad y Patrimonio, 5, pp. 397-423, Mèrida.
– ARANEGUI, C., 2004: Sagunto: Oppidum, Emporio y
Municipio Romano, Barcelona.
– CHABRET FRAGA, A., 1979: Sagunto. Su historia y
sus monumentos, Publicaciones de la Caja de Ahorros
y Socorros de Sagunto, Edició Facsímil de la primera
edición de 1888, Sagunt.
– CHABRET FRAGA, A., 1897: “La necrópolis saguntina”, Boletín de la Real Academia de la Historia, XXXI,
pp. 458-466, Madrid.
– CHINER MARTORELL, P. i LÓPEZ PIÑOL, M.,
1994: “Noticia preliminar de las excavaciones de la
Domus tardía del solar del Romeu (Sagunto)”, Saguntum, 27, pp. 230-255, València.
– DUPRÉ, X. i REMOLÀ, J. A., 2002: “A propósito de
la gestión de los residuos urbanos en Hispania”, Romula, 1, Sevilla.
Materials per a l’estudi de l’àrea sacra del solar de la plaça de la Moreria de Sagunt
– FALOMIR VENTURA, C., 2005: “Vidrio romano: El
solar de la Plaza de la Morería de Sagunto”, ARSE,
39, pp. 125-144, Sagunt.
– FEIJOO MARTÍNEZ, S., 2000: “Generación y transformación del espacio urbano romano de Augusta
Emerita al exterior de la muralla”, Mérida excavaciones arqueológicas 1998, 4, pp. 571-581, Mèrida.
– HERNÁNDEZ, E., LÓPEZ, M. i PASCUAL, I., 1996:
“La implantación del circo en el área suburbana de
Saguntum”, Saguntum, 29, pp. 221-230, Sagunt.
– LLORENS, Mª del M. i RIPOLLÉS ALEGRE, P. P.,
1998: “El depósito monetal de la Domus A de Romeu: nuevas aportaciones de monedas de bronce en
Saguntum durante el siglo III d. C.”, Saguntum, 28,
pp. 217-225, València.
– LÓPEZ BRAVO, F. i DELAPORTE, S., 2005: “Estudio
preliminar del mobiliario metálico de época romana
del solar de la Morería de Sagunto”, ARSE, 39, pp.
145-182, Sagunt.
– MATEOS CRUZ, P., 1995: “Proyecto de Arqueología urbana de Mérida: desarrollo y primeros resultados”, Extremadura Arqueológica, IV, pp. 191- 215,
Mèrida.
– MATEOS CRUZ, P. i ALBA, M., 2000: “De Emerita
Augusta a Marida. Visigodos y Omeyas”, Anejos del Archivo Español de Arqueología, 33, Madrid.
– MATEOS CRUZ, P. i MÁRQUEZ PÉREZ, J., 1999:
“Nuevas estructuras urbanas relacionadas con el
Teatro Romano de Mérida. El Pórtico de acceso”,
Mérida excavaciones arqueológicas, 1997, 3, Mèrida.
– MELCHOR MONSERRAT, J. M., t’al., 2004: “El Monumento funerario del “Solar de la Morería” (Sagunto). Avance arqueológico y antropológico”, ARSE,
38, pp. 111-162, Sagunt.
119
– MELCHOR MONSERRRAT, J. M. i BENEDITO
NUEZ, J., 2009: “El estudio de la cerámica de paredes finas de la excavación arqueológica de la Morería”, ARSE, 43, pp. 231-248, Sagunt.
– MELCHOR MONSERRAT, J. M. i BENEDITO NUEZ,
J., en premsa: “Nuevas aportaciones arqueológicas
al conocimiento de la Saguntum visigoda”, en I Congreso Internacional Espacios Urbanos en el Occidente
Mediterráneo entre los siglos VI-VIII (Toledo, 2009),
Toledo.
– PASCUAL-AHUIR GINER, Mª del M., 2005: “Estudio preliminar de los hallazgos monetarios de la plaza de la Morería en Sagunto”, ARSE, 39, pp. 35-56,
Sagunt.
– POLO CERDÁ, M. i GARCÍA PROSPER, E., 2005:
“Estudio bioantropológico de los restos óseos hallados en el interior de la cloaca de la vía romana
del “solar de la Morería” de Sagunto”, ARSE, 39, pp.
209-229, Sagunt.
– PALOL, P. de. Arqueología cristiana de la España Romana (siglos IV al VI), CSIC Institut Enrique Florez,
Madrid-Valladolid, 1967.
– POLO CERDÁ, M.; GARCÍA PROSPER, E. i SANCHIS SERRA, A., 2005: “Estudio bioarqueológico de
las cremaciones del monumento funerario romano
del “solar de la Morería” Sagunto”, ARSE, 39, pp.
228-268, Sagunt.
– REMOLÀ, J. A. Arquitectura funeraria en Capitales Provinciales de Hispania 3 (Tarragona), L’Erma di Bretschneider, Roma, 2003
–SEGUÍ, J. J.; MELCHOR, J. M.; BENEDITO, J. i PASCUAL, Mª M., 2004: “Avance del hallazgo de un tramo de calzada y un relieve nilótico en Sagunto”, en
RIPOLLÉS ALEGRE, P. P. y MUÑOZ IBÁÑEZ, M.
(eds.) Opulentissima Saguntum, València.
EL POBLAMENT D’ÈPOCA ROMANA EN L’HORTA SUD
LLORENÇ ALAPONT I MARTÍN - ADRIÀ PITARCH I TARRAMERA
RESUM
Son diversos els estudis que s’han reali�at sobre l’empremta de la civili�ació romana en el territori de l’Horta
Sud, del traçat de la Via Augusta, de la centuriació i repartiment de terres després de la conquesta romana, així
com d’alguns assentaments dispersos. L’abundant i fructuosa activitat arqueològica efectuada en la comarca
durant els darrers anys, el descobriment i excavació metòdica d’importants jaciments d’època romana i de la antiguitat tardana en poblacions com, per exemple, Alcàsser, Catarroja o Silla, i la destacada recerca arqueològica
que esta reali�ant-se en aquest àmbit, ens permet mostrar un avanç de l’ordenació de l’ager romanus en l’actual
comarca de l’Horta Sud 1.
ABSTRACT
There are several studies of the Roman Civilization vestiges in the territory of L’Horta Sud, of the tracing of the
August Route, of the lands distribution after the roman conquest, and of some dispersed se�lements. The abundant archaeological activity in the region during the last years, the methodical excavation of important sites in
towns as Alcàsser, Catarroja or Silla, and the important archaeological research projects in this area, allow us to
show an advance of the organization of the ager romanus in L’Horta Sud.
Aquest article forma part del treball d’elaboració de la carta-guia arqueològica de l’Horta Sud patrocinat per el
premi d’investigació del Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud IDECO.
1
122 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Ll.Alapont i Martín- A.Pitarch i Tarramera
I����������
En la comarca de l’Horta Sud la recerca arqueològica referida a l’estudi del mon rural i les villae fora
de les ciutats romanes ha experimentat una certa discontinuïtat.
En un primer moment, situat al voltant dels
anys 80, els estudis van ser molt generals, imprecisos
i parcials, caracteri�ats per l’absència d’excavacions
arqueològiques sistemàtiques, on la major part de les
dades partien de troballes aïllades. En aquest moment,
a part d’incursions arqueològiques pioneres com la del
cronista Pelegrin Llorens amb el seu llibre sobre Catarroja (1967), van ser l’avanç de la carta arqueològica de
l’entorn de l’Albufera de Gil Mascarell i Martí Oliver
(1985), els estudis arqueològics de Martí Campoy sobre Catarroja (1984) i Picassent (1988) i el treball sobre
la centuriació al Sud de València de Pingarrón (1981)
els que trauran a la llum l’existència assentaments
romans a la comarca, fixant les bases dels treballs de
recerca posteriors i, en alguns casos, assegurant la protecció i salvaguarda de diversos jaciments (Alapont et
al. 2004).
No obstant, aquesta valuosa documentació no
va ser suficient per iniciar intervencions arqueològiques metòdiques. Caldrà esperar fins els últims anys
de la dècada dels 90, i el que portem del segle XXI,
quan el desenvolupament urbà i la multiplicació
d’obres públiques i privades en la nostra comarca comportaran l’excavació de salvament de nombrosos jaciments arqueològics. L’arqueologia i les ciències auxiliars que la complementes resulten imprescindibles
per a intentar una aproximació sòlida i eficaç al mon
rural durant l’antiguitat clàssica. Aquestes actuacions
sistemàtiques han descobert importantíssims restes,
estructures i troballes d’època romana i tardo antiga
que mostren un escenari nou i extraordinari respecte al poblament romà fora de les ciutats creades pels
romans. Les diverses excavacions arqueològiques ens
han proporcionat material de primera mà per intentar
aproximar-nos amb elements segurs a la història rural
en època romana: plantes d’edificis, tècnica constructiva, adaptació a l’entorn, aprofitament del medi, canvis
i pervivències, eines, objectes d’us quotidià, simbòlic,
d’abillament, conreus, cacera i pesca, cultura, camins i
vies, diversió, luxe, religió i creences, és a dir, tot allò
que configurava la vida durant els més de sis segles de
cultura romana a la comarca de l’Horta Sud.
E� ������� ��������
A partir de la segona meitat del segle I a.C. i especialment durant el principat d’Octavi August el procés de romani�ació del nostre territori es fa una realitat
Fig. 1. Hipòtesi de centuriació per al terme de Silla. (Alapont et
al. 2003). p.10.
inqüestionable sobre tot després de la consolidació de
Valentia com Colònia Llatina. A finals del segle I avanç
de Crist, l’Imperi Romà havia conquerit la Península
Ibèrica, i amb l’arribada dels romans es produirà una
sèrie de canvis que transformaran completament la fisonomia del nostre territori, canvis que estaran destinats a perdurar fins als nostres dies.
La conquesta per Roma comportà l’arribada de
nombrosos contingents d’itàlics, ja com soldats, ja com
colons, que aplegaven una volta el territori es trobava conquerit i pacificat. A l’imperi romà l’interessava
enormement reproduir en les terres conquerides un
sistema econòmic basat en la explotació intensiva de la
terra, destinada no sols al autoconsum sinó al comerç
i l’abastiment de Roma i el seu imperi. Així, Roma no
dubta en premiar als soldats per les seues victòries
atorgant-los la propietat de les terres conquerides i
quan era necessari donant-les aquells colons disposats
a vindre des de territori itàlic per a treballar les noves
terres baix domini de la metròpoli romana.
Aquestes terres eren repartides equitativament
entre els colons i soldats llicenciats, tots ells rebien la
mateixa extensió de terra. 710m2 aproximadament.
Aquest fet el podem observar hui en dia fixant-se
com la distribució dels camps y els camins obeeix a
una parcel.lació ortogonal. Per poder fer aquest repartiment els agrimensors o topògrafs romans dividiren
les terres que conformen el nostre terme en quadrats
a partir d’un eix que nostre cas era la Via Augusta.
Aquest camí, com el seu nom indica, va ser construït
per l’emperador August entre els anys 8 i 2 d.C , i coincideix amb la N-340 (fig. 1).
El poblament d’època romana en l’Horta Sud
Fig. 2. Distribució dels jaciments arqueològics d’època romana a
l’Horta Sud.
Els romans desitjaven posar en producció, sobre
tot, terres molt fèrtils que obtingueren ràpidament excedents i beneficis. Evidentment, els terrenys de marjal
eren llocs molt propicis, per esta raó no es d’estranyar
que Valentia, una illa pantanosa entre els dos braços
del Túria fora ràpidament habitada i convertida en
una prominent ciutat.
De la mateixa forma, les terres que envoltaven
el gran llac de l’Albufera foren, repartides, poblades
amb vil.les rústiques, desecades i preparades per a
cultivar blat, oliveres i vinyes, etc; creant a més un sistema de camins i sèquies que perdura en l’actualitat.
La intel.ligent política d’August, l’antiguitat
dels contactes, i una xarxa viaria eficaç en la que la Via
Augusta es convertirà en l’eix vertebrador del territori
valencià, seran elements claus per a la creació dels assentaments rurals de l’ager Valentinus.
La intensitat de la romani�ació farà que Vespasià instaure reformes radicals concedint el dret llatí a
tots el habitants lliures de la Península. La llarga etapa
de pau la, pax romana, va ser beneficiosa a tots els nivells, amb una economia agrària creixent i consolidada,
basada en l’estabilitat. Detectem en aquest moment
una inversió en luxe, en confort, a les villae (conjunts
termals, pintures murals, etc.) (fig. 2).
La nostra comarca és un territori de contrastos, en pocs quilometres passem de la planura litoral
albuferenca a les serres interior de l’oest (Perenxisa,
Duesaigües, etc.). Paisatge on alternen els plans amb
tossals, però on l’orientació del suau relleu permet, no
obstant, veure l’Albufera a l’hori�ó.
En època romana per a la construcció d’una vil.
la era recomanable escollir un indret que oferira unes
bones condicions físiques per fer productiu el fundus,
aprofitant la fertilitat del sòl per establir-se permanentment i explotar els recursos naturals del territori, unes
123
Fig. 3. Vil.les romanes locali�ades al voltant de l’Albufera.
vegades adaptant-se al medi i a sovint transformant-lo.
Segurament, els canvis més importants es van produir
a les antigues zones humides i a la cobertura vegetal.
Les vil.les romanes van aprofitar al màxim els recursos
que el medi els oferia. La romani�ació va contribuir a
deformar la vegetació que cobria de manera natural
el relleu. Els resultats dels estudis de les restes de fustes carboni�ades trobades en les vil.les romanes ens
permetrà conèixer com era aquest medi i quins eren
el materials vegetals més utili�ats en aquella època.
Malauradament, la recollida de mostres en excavacions per a l’anàlisi antracològic, polìnic o palinològic es
un pràctica recent i no massa estesa, i per tant, avui en
dia encara no tenim resultats suficients per intentar reconstruir certerament el paisatge antic en l’Horta Sud
(fig. 3).
Les mateixes dificultats troben a l’hora de reproduir el paisatge en el sentit mes ampli, especialment les zones conreables i la seua delimitació enfront
les zones humides. Cal suposar que el nostre territori
des d’època romana va experimentar una parcel.lació
i transformació intencionada per dessecar zones humides adjacents al llac de l’Albufera i fer-les aptes per
al conreu. Malgrat les escasses evidències materials
i la precària informació de que disposem, no sembla
que es puga posar en dubte la existència d’una centuriació possiblement d’època republicana, a partir de
la fundació de Valentia en el 138 a.C. o com a mínim
del segle I d. C. a més d’altres importants canvis per
afavorir l’ocupació generali�ada i l’explotació del territori d’una manera intensa, fet que li va proporcionar unes peculiaritats que, com el cas del sistema de
sèquies, que segons Pingarron (1981, pp.174-175) seria
originàriament romà, van a perdurar més de dos mil
anys. La proximitat de jaciments romans com l´Alter
en Catarroja (Martí, F. 1984, p.115) i el Mas de Baix en
Silla (Alapont, Ll. 2000, p.186) respecte a la marjal podria constituir la prova del conreu de terres guanyades
progressivament al llac de l´Albufera.
124 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Ll.Alapont i Martín- A.Pitarch i Tarramera
L� ����������� ��� ���������, �� ����� ������.
En l’estudi del mon romà, un dels aspectes que
més ha despertat l’interés dels investigadors ha estat
el de la xarxa viaria, sobre tot en el que fa referència a
la recorregut de la Via Augusta en la nostra comarca.
L’existència de cites puntuals en les fons clàssiques, les
referències al Camí de Heracles o la Via Augusta, el
coneixements de vells Itineraria, la Taula Peutinger o
l’Itenerari d’Antoni, van cridar l’atenció dels investigadors.
La Via Augusta travessava la nostra comarca de
nord a sud construïda sobre un vell camí denominat
Via Heraclea que els romans ja utili�aren per a la conquesta de la Península i que coincideix amb l’actual N340 (Morote, J.C., 1980, p.140). Entre els anys vuit i dos
a. C. August la va reconstruir, passant a anomenar-se
com Via Augusta als itineraris de l’època. En la nostra
comarca solament significava un curt fragment d’un
camí que comunicava la Península Itàlica amb el sud
de la Península Ibérica. Però entorn d’aquesta via de
primer ordre es va teixir una malla que es va escampar per tot el territori, ja des dels primers anys de la
presència de Roma. De fet, la Via Augusta es convertirà en la principal via de comunicacions del territori
valencià en època romana i també en l’eix vertebrador
d’un territori que concentrava al seu voltant bona part
de la població i la riquesa del país. La Via Augusta va
ser també l’eix o Kardo màximo a partir del qual es reali�à la parcel.lació del territori situat en l´Horta Sud
depenent administrativament i jurídica de Valentia
(pertica).
Del recorregut de la via travessant la nostra comarca s’han proposat una sèrie de possibles traçats. La
primera possibilitat es que la calçada romana passaria
a l’est del Cami Reial, junt Alfafar i Silla. L’altra possibilitat coincidiria amb el tram comprés entre l’eixida
de València pel sud i la Creu Coberta, amb el Cami
Reial, s’apartaria del traçat del nomenat camí i discorreria junt Alfafar, per la part oriental de Massanassa
i per l’Alter de Catarroja, en direcció a Silla. En aquest
segment on la via s’aparta del Camí Reial, s’identifica
amb el Camí Vell de Russafa. No obstant, al identificar una hipotètica centuriació en l’espai comprés entre
Benetússer i Silla en el que l’eix o Kardo màxim de la
mateixa seria el Cami Reial (N-340), sembla identificar
aquest como el camí fossili�at de l’antiga Via Augusta
Pingarron (1981, pp.174-175).
La Via Augusta és l’eix principal, la via que fou la
colona vertebral de la xarxa de camins locals estesa per
tot el territori. Aquests camins menors són els grans
desconeguts. Resulta evident que cap àrea poblada, ni
cap vil.la quedaven aïllades dels grans sistemes ni dels
Fig. 4. Principals vies romanes en el territori valencià.
centres administratius i comercials. En aquest sentit, la
presència de les vil.les de l’Alter en Catarroja i del Mas
de Baix i la Bega en Silla, molt pròximes al conegut
Camí Vell de Russafa indica que aquest camí ja existia
en època romana. Per altra part, la situació del jaciment
visigòtic de la Senda de l’Horteta en un enclavament
estructurat per al control d’un territori ric en villae on
l’explotació agrícola va ser intensa i on va tindre lloc
un important trasbals de persones i mercaderies pareix confirmar l’existència d’una via d’accés entre la
costa, l’Albufera i l’interior i on també es locali�aria la
vil.la romana del nucli urbà de Picassent (fig. 4).
L’������������ ��� ���������. ��� ���.��� ������� � �’����� ���
Les vil.les rústiques constituïen un mitjà eficaç
per poder ordenar l’explotació agrària d’un territori
parcel.lat i transformat intencionadament. Les recents
troballes d’elements de rellevància indica que aquesta
propietat repartida, dividida en vil.les rústiques menudes o mitjanes de reduïdes dimensions, d’explotació
El poblament d’època romana en l’Horta Sud
125
Fig. 5. Planimetria del conjunt termal de la vil.la romana de la Plaça del Poble de Silla.
familiar associada a la centuriació, originada en època republicana es transformarà en època imperial en
luxoses explotacions de gran magnitud. Segons hem
deduït de les troballes arqueològiques, vist el alt rendiment econòmic que es podia traure de les terres
d´Hispania, els propietaris més rics començaren a
acaparar terres de cultiu mitjançant la compra de les
menudes propietats colonials afegint-les al seu fundus, és a dir, el conjunt de terres que depenien d’una
vil.la o possessió rural i que eren treballades per mà
d’obra, tant esclava, com assalariada, en benefici del
terratinent. Les reduïdes vil.les familiars no tardaren
en arruïnar-se al no poder competir amb les grans
extensions dels terratinents i acabaren per vendre les
seues terres i formar part de ma d’obra al servei de
dels grans propietaris.
La vil.la romana es dividia en dos parts, una
pars rustica i una pars urbana. La primera estava formada per cellers per a vi, oli i derivats, dipòsits, pallers, graners, maga�ems i rebosts. Les excavacions
arqueològiques al voltant de la torre de Silla pogueren
documentar algunes dependències de la pars rustica de
la vil.la. Així es va registrar els fonaments d’una habitació amb una amplia porta per la entrada de carros i
gran quantitat de fragments d’àmfora tant vinaria com
per a contindre oli, la qual cosa indicava que es tractava d’un maga�em o rebosts (Alapont et al. 2004 pp.3032). La pars urbana tindria tots els condicionaments i
comoditats per fer la vida agradable als amos. Així la
pars urbana correspon als espais destinats a residència, les seues instal.lacions seran confortables, amb els
seus banys termals, els seus jardins, amples sales amb
paviments de mosaic i parets decorades amb pintura
mural, etc.
Aquest luxe i ostentació ha quedat constatat per
l’arqueologia que ha documentat en la vil.la romana de
la Plaça de Silla un fragment de mosaic amb decoració
geomètrica (Alapont et al. 2003, p.89). També hem trobat al terme de Silla un capitell jònic de columna que
evidència que la vil.la de Silla tenia una sèrie d’edificis
realment importants tant en dimensions com en decoració arquitectònica (Alapont et al. 2004. p.33). De
fet, han estat les darreres excavacions arqueològiques
en Silla en les vil.les romanes de la Plaça del Poble i el
Mas de Baix les que han confirmat el luxe i magnitud
de les vil.les romanes de la nostra comarca.
126 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Ll.Alapont i Martín- A.Pitarch i Tarramera
La intervenció arqueològica reali�ada al pati
situat darrere de l’església parroquial de Silla a tret a
la llum un balneari o complex termal datat en el període flavi. La seua construcció es va iniciar al voltant de
l’any 69 i van estar en us fins el segle III. Sembla que
des de el segle III el rendiment de la vil•la disminueix
considerablement i els propietaris ja no poden mantindre alguns del edificis i complexes mes luxosos i més
cars, com son evidentment les termes, que finalment
queden abandonades (fig. 5).
Les termes se estructuren mitjançant un llarg
mur de façana que dona a un espai diàfan. Aquest espai obert a l’aire lliure seria la palestra on es practicaven jocs, esports i gimnàstica. Fins ara hem descobert
quatre ambients del complex termal. La primera habitació i la mes gran era el apodyterium o vestuari. Del
vestuari s’accedia al frigidarium o sala del bany gelat. A
continuació seguia el tepidarium o ambient temperat,
o probablement la sudatio o sauna, també denominat
laconium i que era un autèntic bany de vapor. Aquesta
sala podia albergar una banyera o alveus o un recipient
de marbre o labrum amb aigua freda per refrescar-se.
Mes enllà, el caldarium o bany calent. El tepidarium i
el caldarium se calfaven amb aire calent que circulava
baix el terra. Un forn calfava l’aire calent que passava
entre un espai vuit entre les parets aconseguit mitjançant tubuli cilíndrics. Els tubuli mantenien el tàbic
separat de la paret. L’aire calent passava al caldarium a
través dels forats inferiors de les parets o tabulatio. Ací
circulava baix el terra o suspensura elevat sobre petits
pilars o pila reali�at amb rajoles quadrades superposades. L’aire calfava el paviment de la sala calenta mitjançant el sistema hipocaustu (fig. 6).
A l’Est de les sales termals, trobem una gran estructura reali�ada amb opus caementicium que probablement conformen els murs de la piscina o natatio. En
la trinxera de fundació d’un dels murs que conformaven la sala gelada de les termes trobarem un dipòsit
ritual format por quatre monedes i un anell de bronze.
Es tractava de quatre sestercis amb la efígie del emperador Galba que va governar l’imperi Romà durant un
curt període entre els anys 68 i 69 d. C. Segurament
estes monedes estarien dins d’un saquet de cuir que
no s’ha conservat. Podem interpretar esta troballa com
un dipòsit fundacional de les termes. En el moment
de la seua construcció es varen col.locar les monedes
com un acte ritual i profilàctic, una ofrena als Deus,
per que els banys compliren la seva funció salutífera i
purificadora (fig. 7).
L’excavació arqueològica al Mas de Baix ha documentat la vil.la romana fins ara mes propera a la
Albufera. El historiador, naturalista i militar llatí Plini
el Vell, en el seu llibre III de Naturalis Historia, escrit
a meitat del segle I d.C., denominava el llac que hui
Fig. 6. Hipocaustum de les termes de la vil.la romana de la Plaça
del Poble de Silla.
Fig. 7. Dipòsit fundacional format por quatre monedes i un anell
de bronze trobat a les termes de la Plaça del Poble de Silla.
coneguem com Albufera com Nacararum Stagnum, “el
llac de les petxines”. Aquesta descripció, que evoca
l’origen marí de la llacuna, l’hem comprovat fidelment
en les excavacions arqueològiques reali�ades a la Partida del Mas de Baix de Silla. En aquest jaciment, els
morters que conformaven els paviments de les habitacions, els estanys i els enlluïts exteriors estaven replets
de petxines. Les petxines en aquest cas, tenien una
funció merament constructiva, servien per aglutinar
i alleugerar els formigons romans, una pràctica útil,
però a la vegada particular de les edificacions romanes
locali�ades a l’entorn de l’Albufera.
En un dels abocadors de la vil.la documentarem
abundant material de tot tipus, entre el que destaca
però els abundants fragments de pintura mural que
decoraven les principals sales de la vil.la romana locali�ada en la Partida del Mas de Baix amb de dibuixos
geomètrics i línees de colors molt diversos, en algun
cas exòtics i de cost (blau egipci, vermell, cinabri, etc.).
Alguns fragments mostren motius vegetals, aquàtics
i figures com la de Bacus que degué pertànyer a un
El poblament d’època romana en l’Horta Sud
Fig. 8. Imatge de Bacus en un fragment de pintura mural trobada
al Mas de Baix de Silla.
127
Fig. 10. Forn romà locali�at al Mas de Baix de Silla.
Els nostres estudis evidencien, que en època romana, va ser molt profunda l’explotació i transformació
dels recursos naturals de l’Albufera, aprofitant directament les aigües del llac per a la pesca i la producció
de salaons o indirectament l’aigua d’ullals i fonts, per
transportar-la a la mateixa vil.la per al consum humà,
o per utili�ar-la en el forns com el que hem pogut excavar en el jaciment del Mas de Baix (fig. 10).
Durant l’excavació arqueològica hem documentat nombroses evidències de la pesca en l’Albufera durant els segles I i II d.C. Amb tota seguretat, la pesca
i la elaboració de salaons eren activitats fonamentals
en l’entorn del llac. L’actuació del Mas de Baix ens ha
proporcionat gran quantitat d’elements utili�ats en
l’art de la pesca, així hem trobat agulles de bronze per
confeccionar i cosir les xarxes i contrapesos redons
d’argila i peces tubulars de plom per fer-les enfonsarse. També hem descobert hams de bronze i agulles d’os
per als fils mes delicats. D’igual manera, la producció
de salaons està àmpliament constatada per la presència de nombroses àmfores amb la funció exclusiva de
contenir salaons o salses de peix (fig. 11).
Fig. 9. Llànties i polsera trobades al Mas de Baix de Silla.
grup mes gran de tema mitològic (fig. 8). En el mateix
abocador també apareixen gran quantitat d’objectes
d’us quotidià, llànties, agulles, abundants recipients
ceràmics de taula i cuina i altres elements d’abillament
i adorn personal com polseres, anells, etc. (fig.9).
L’estatuària es sense dubte un del signes més
evident de luxe i ostentació en la vil.la romana. Al respecte un dels elements mes extraordinaris descoberts
a la nostra comarca és l’estatueta de marbre que representa a Bacus amb Kantharos i Pantera, que es data
en època antonina que es va trobar al la vil.la romana
de l’Ereta dels Moros en Aldaia. En el jaciment es poden observar restes constructives d’opus caementicium
i murs de carreus. A nivell superficial es poden obser-
128 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Ll.Alapont i Martín- A.Pitarch i Tarramera
de Foressos en Picassent. Es tracta d’una vil.la romana on s’han documentat fragments ceràmics de cuina TS, fragments de dolia, àmfores, llàntia, ceràmica
comuna, pondus, llosetes rectes i romboïdals, fragments d’ímbrex. Al igual que en el jaciment de l’Ereta
dels Moros, també es varen trobar dos grans blocs
de pedra calcària que semblen ser d’un torcularium.
En Picassent també s’han documentat restes d’altres
vil.les romanes encara sense excavar sistemàticament.
Locali�ada en la partida del Pla, pròxim a la font de
l’Omet. Les primer noticies són de l’any 1965 parlen de
l’exhumació d’una sèrie de restes humans sense especificar així com l’aparició d’una moneda de l’emperador
Adrià. Entre les restes aparegudes destaquen lloses
romboïdals i fragment de tègula. En ple centre històric
i casc urbà de la població de Picassent, en una amplia
zona delimitada pels carrers Sant Joan, Gomez, Ferrer, Nou i l´Ermita de la Vallivana hi ha evidències
de l’existència d’una necròpolis d’una vil.la romana
descoberta durant els treballs de cimentació d’edificis
i la instal.lació de la xarxa d’albellons. Les nomenades
descobriren restes humanes, ceràmica i monedes i un
sarcòfag de pedra que contenia varies monedes romanes, dues fíbules i un didal. El tipus de material aparegut i la datació de les monedes situen les restes en els
segles III i IV d.C. (Martí, 1988.pp. 45-76).
Fig. 11. Hamet de bronze i contrapesos redons.
var restes de ceràmica de taula romana, ceràmica comuna i fragments de recipients per al maga�ematge i
transport. També es coneixen elements arquitectònics
com capitells i fusts de columna, així com paviments
de llosetes i estucs, junt a la troballa de dos cisternes i
unes possibles termes, que deurien pertànyer a la pars
urbana de la vil.la. Durant la construcció d’una nau industrial als anys 60 es va descobrir una pedra calcària
de forma cilíndrica que formaria part d’un torcularium
i que formaria part de la pars rústica de la vil.la. A més
han aparegut algunes monedes imperials datades entre els segles I i III d.C. (Aranegui, 1996, 72)
També en Aldaia es locali�a el jaciment conegut
com la Punja en la carretera d’Aldaia al Mas de Jutge de Torrent, situat dins d’un entorn totalment rural,
on s’han trobat nombrosos restes d’una vil.la romana,
com per exemple elements arquitectònics i constructius d’opus signinum i reticulatum, així com ceràmica de
taula i comuna i per al maga�ematge i transport.
Pel que es refereix a la pars rustica trobem altres
vil.les amb estructures de producció d’oli, vi i altres
activitats artesanals com terrisseries. La vil.la de Mas
Encara que la presència de vestigis romans en la
partida del Secanet de Catarroja, al lloc conegut com
“Hort de Pepica”, era conegut des de inicis del segle
actual, va ser a partir de l’excavació sistemàtica del jaciment romà quan eixiren a la llum les restes de la Pars
Rústica d’una vil.la romana. Els conjunts ceràmics i les
escasses monedes trobades al jaciment li atorguen una
pervivència prolongada des del segle I aC, fins el segle VI. D’aquest poblament rural destaquen les seues
terrisseries destinades a la fabricació àmfores per a
contindre oli i vi, amb la finalitat de comerciali�ar
grans quantitats d’aquests productes. Les excavacions
arqueològiques també descobriren un àmbit funerari
en el que es van documentar dos inhumacions cobertes per teules a doble vessant (García Gelabert, García
Diez, 1999, pp.253-265)
La vil.la romana del Mas del Jutge es troba en el
Mas que dona nom al jaciment i que es locali�a junt al
barranc de l’Horteta 5 Km al Oest de Torrent. Aquest
Mas es troba envoltat de terres de cultiu i del propi barranc i la dispersió de ceràmiques romanes es troben
als horts de tarongers i garroferes que hi ha a la part
sud de la pedania. Aquest ha estat excavat d’urgència
l’any 1986 per obres a un camp de garrofers prop de la
carretera Torrent-Mas del Jutge. Es va trobar un conjunt de 22 àmfores junt ceràmica comuna i ceràmica
fina, materials dipositats al Museu de Torrent (Albiach et al. 1996. pp.9-63). El jaciment arqueològic en sí
correspon a una vil.la romana on la seva cronologia
El poblament d’època romana en l’Horta Sud
va des del segle I aC. fins el segle IV dC., encara que
el seu origen podria remuntar-se al Ibèric tardà arrel
dels materials trobats en les intervencions reali�ades.
La vil.la arriba al seu moment de màxim esplendor en
l’època Imperial, on ens trobem davant una vil.la de
grans dimensiones como així demostren les restes de
mosaics, pintura mural, marbre o materials relacionats
amb instal.lacions termals trobades en las excavacions.
En quant al moment final de l’assentament pareix ser
que aquest es produeix en època Baix Imperial, quan
la vil.la sofreix una fort retrocés. Al Mas del Jutge es
van reali�ar varies campanyes arqueològiques durant els anys 90 (Fernández, Sanchis 1993. pp.9-103).
Aquestes van respondre a la necessitat de saber davant de quin tipus d’assentament romà ens trobàvem
i les intervencions van donar uns resultats importants
per entendre que aquesta vil.la romana havia estat un
assentament romà bastant important per les seves dimensions i pel tipus de restes trobades en el transcorre
de les excavacions.
La vil.la romana de l’Alter I es troba al camí local de l’Alter que va des de Torrent a la carretera local
d’Alaquàs-Aldaia. Es locali�a al costat del Barranc de
Xiva a un xicotet turó. Les troballes estructurals i materials ens determinen aquesta cronologia romana ja
que s’han arreplegat fragments de ceràmica comuna,
d’àmfora, dolia, terra sigil.lata sudgàlica i hispànica,
clares A, etc. Les estructures visibles del jaciment mostren paviments d’opus reticulatum, morter, etc., sobre
una plataforma rectangular més elevada així com carreus de diverses dimensions als voltants d’aquesta
estructura (Fernández, Sanchis, 1986).
L’antiguitat tardana constitueix un moment de
canvis i transformacions. La consolidació del cristianisme i l’ocupació del nostre territori pels visigots seran fets que deixaran una empenta profunda en tots el
aspectes socials, econòmics, ideològics, etc. No obstant
jaciments com la Senda de l’Horteta en Alcàsser o la
Cova dels Moneders en Picassent, confirmen que en
època tardo-antiga l’Horta Sud continuava sent emplaçament estratègic, on la Via Augusta seguia sent
l’arteria principal d’una xarxa que articulava un territori ple villae i vici on l’explotació agrícola i la activitat
comercial eren ben intenses. L’extraordinari tresor de
monedes d’or visigodes trobat en una zona periurbana del terme d’Alcàsser, representava fins al moment
un misteri arqueològic pendent de resoldre. Les excavacions arqueològiques han constatat l’existència
d’una àrea de necròpolis en el jaciment de “La Senda
de L´Horteta” en Alcàsser fet que indica la relació entre les estructures funeràries i els tremis d’or (Alapont,
Ll. i Ballester, C. 2007, pp.11-34) (fig. 12).
Dins d’aquest context, l’assentament de La Senda de L´Horteta es troba en una ruta natural d’accés
129
Fig. 12. Hipogeu funerari en la Senda de l’Hoteta d’Alcàsser.
entre la costa, l’Albufera concretament, i l’interior. Es
tracta, per tant, d’un enclavament estructurat per al
control d’un territori on va tindre lloc un important
tràfec de persones i mercaderies. En aquest sentit, La
Senda de L´Horteta seria el reflex del xicotet jaciment
del El Monastil, situat sobre la Via Augusta i interpretat com un fortí o castrum fronterer romà que protegia
l’accés a la ciutat d’Ilici (Ribera, 2005, p. 65). Per tant,
la necròpolis de “La Senda de L´Horteta” pertanyeria
a un castrum integrat en el sistema defensiu organitzat per Leovigild a finals del segle VI per defendre la
ciutat de València, el seu territori, i controlar les rutes
d’accés i abastiment, enfront de l’ocupació romana del
sud.
Respecte a la Cova dels Moneders de Picassent,
els fragments ceràmics de T.S.H. de la forma Drag.
27 trobats al seu interior es daten entre els segles IV
i V d.C. (Martí, 1988.pp. 66-70). És tracta d’una xicoteta cova al que s’accedeix a traves d’un forat d’uns
dos metres de desnivell. Aquesta té dues sales i es
van trobar alguns fragments de ceràmica al final de
la primera sala. Encara que no estat mai objecte d’una
intervenció arqueològica sistemàtica, la seua cronologia i tipologia ens fa pensar que probablement tingués
un ús funerari. Encara que no representen un tipus
d’estructura fúnebre massa estes i conegut, al Sud de
València són diverses les tombes d’estes característiques, com són la cripta de “Els Xarcons” a Montserrat,
la cambra sepulcral d’Anna o l’hipogeu funerari de
“La Falquia” en Beneixida. Totes estes estructures funeràries s’adscriuen a un període cronològic d’època
tardo-antiga i visigoda.
130 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Ll.Alapont i Martín- A.Pitarch i Tarramera
C����������
B�����������
A la nostra comarca, durant l’època romana, el
camp i territori formen una unitat indissoluble, l’urbs o
pertica amb el territorium o ager, amb els conreus, el llac
de l’Albufera, els boscos, el riu Túria i els barrancs que
naixen d’ell, etc. Un territori poblat, transformat i explotat per nombroses villae interconnectades amb una
amplia xarxa viaria sorgida a partir de la Via Augusta,
principal via de comunicacions del territori valencià
i també eix vertebrador a partir del qual es reali�à la
parcel.lació del territori situat en l´Horta Sud.
- ALAPONT, L., BALLESTER, C. (2007). “La Intervenció Arqueològica en el jaciment Visigòtic de la
senda de l’Horteta” Catàleg de la Exposició “El Tresor
d´Alcàsser i el Legat Visigot” Alcàsser, .pp.11-34.
- ALAPONT, L. et al. (2004). “Els jaciments arqueològics de l´Horta de València, un mon per descobrir”.
L’Horta, El Paisatge de la memòria, Afers 47. Catarroja.
pp.13-23
- ALAPONT, L. et al. (2004). “L’excavació arqueològica
al voltant de la torre musulmana de Silla”. Algudor 3,
Revista del Centre d’Estudis Locals de Silla. Ajuntament
de Silla. pp.30-33.
- ALAPONT, L. ANTICH, J. MARÍ, M. 2003. Enllumenant el Passat, Catàleg de la Col.lecció Museogràfica “Torre Musulmana de Silla”. Ajuntament de Silla. p.89.
- ALAPONT, L. (2000). “Els Jaciments Arqueològics de
Silla”, Algudor 1, Revista del Centre d’Estudis Locals de
Silla. Ajuntament de Silla. Silla.p.186.
- ALBIACH, R. et al (1996) “Un depósito de ánforas en
el yacimiento romano del Mas del Jutge de Torrent
(Valencia).”. Torrens 10. Pag 9-63.
- ARANEGUI, C. et al., (1996): Els romans a les terres
valencianes, Col.lecció Politècnica, 61, València, p.72.
- FERNÁNDEZ, J.R..; SANCHIS, A (1993). “El yacimiento romano del Mas del Jutge de Torrent (Campañas de 1982 y 1983)”, Torrens 7 , Torrent. pp.9-103
- FERNÁNDEZ, J.R..; SANCHIS, A (1986). “El yacimiento romano de l’Alter (Torrent-Valencia)”, Torrens 4, Torrent.
- GARCÍA GELABERT, M. P., GARCÍA DIEZ, M.
(1999): “La villa rústica de Catarroja (Valencia). Planteamiento de su funcionalidad”. Quaderns de Prehistoria i Arqueología de Castelló. pp.253-265
- GIL-MASCARELL, M.; MARTÍ OLIVER, B. (1985):
“Troballes de l’edat del Bronze i de l’època romana a
l’entorn de l´Albufera de Valencia. Avanç d’una carta arqueológica”, Afers 1. pp.18-32
- LLORENS, P.L. (1967) La Villa de Catarroja. Diputación Provincial de Valencia.
- MARTÍ, F. (1988) “Estudi Arqueològic de Picassent”.
Terra, Població i Propietat, Ajuntament de Picassent.
pp. 45-76.
- MARTÍ, F. (1984) Recull arqueològic catarrogí.- Ajuntament de Catarroja.- Catarroja. p.115
- MOROTE BARBERÁ, J.G. (1979), “El Trazado de la
Via Augusta, desde Tarracone a Carthagine Spartaria. Una aproximación a su estudio”. Saguntum, 14.
Universitat de València. Departament de Prehistòria i
Arqueología, Facultat de Geografia i Història. Valencia
pp.139-164
- PINGARRÓN, E. (1981): “Rastreo de una via centuriatio en la zona sur de la Huerta de Valencia”, Saitabi XXX, Valencia.
Sembla que en època republicana, desprès de la
fundació de Valentia, es reali�arà la centuriació de les
terres del Ager Valentinus amb un repartiment equitatiu entre els soldats llicenciats i colons itàlics. En un
primer moment aquestes villae serien propietats familiars menudes o mitjanes explotades directament pels
propietaris ajudats per ma d’obra servil o indígenes
lliures. Aquest panorama canviarà a partir d’època flavia quan aquestes villae experimentaran una ampliació dels seus equipaments en la pars urbana amb la
creació de termes privades i una inversió en luxe com
evidencien les riques decoracions de pintura mural. Es
molt probable que en aquest moment les villae passen
a ser propietat d’importants famílies itàliques i les elits
urbanes, així el dominus de la vil.la viu a la urbs exercint les obligacions polítiques i religioses pròpies del
ciutadà i visita el seu fundus per descansar i administrar el beneficis. A la antiguitat tardana les villae aniran
desapareguent progressivament, primer en quan a la
seua pars urbana, ja que el propietari acabarà per visitar la vil.la sols per replegar les guanys, convertint-se
solament en centres de producció agrícola i artesanal,
en un procés ben conegut que observa la transició del
sistema administratiu i productiu de la vil.la latifundista a un nou poblament de tipus vicus, un nou sistema econòmic i administratiu, relacionat també amb
la consolidació del poder eclesiàstic, l’assentament de
parròquies rurals i una producció arrendatària, antesala dels models medievals. En aquest moment l’Horta
Sud continua sent un territori estratègic, perquè no ha
deixat de ser una zona productiva de primer ordre i
per la seua situació dins d’una xarxa de comunicacions que era vital per el transport de persones i mercaderies, prova de aquest fet es el jaciment de la Senda
de l’Horta, un castrum visigot destinat al control del
territori.
DE MAURELA A MORELLA (S. XIII-XV).
ALGUNS APUNTS ARQUEOLÒGICS D’EVOLUCIÓ URBANA.
JOSÉ MANUEL DE ANTONIO OTAL -FRANCESC-XAVIER DUARTE MARTÍNEZ FRANCISCO JOSÉ HERNÁNDEZ GARCÍA - RAMIRO PÉREZ MILIÁN
RESUMEN
Des de 2001 vénen sent desenvolupades diferents intervencions arqueològiques d’urgència al casc històric de
Morella (Ports, Castelló). La recent troballa d’un tram de la murada (muralla) cristiana inicial, assentada sobre
l’anterior andalusina, ens ha donat peu a la revisió d’algunes de les actuacions arqueològiques reali�ades per
nosaltres que, juntament amb les notícies històriques que tenim sobre diferents espais (mesquita, casa de la vila,
aqüeducte, olleries, etc.), ens aporten nova llum sobre el trànsit urbà entre els segles XIII i XV. Així, hem pogut
observar l’abandonament d’espais urbans andalusins al glacis del castell, la desaparició i aparició de nous edificis
i obra pública segons les necessitats cristianes i, possiblement, l’engrandiment per dos vegades, del recinte mural
per defensar espais extra mura sorgits durant l’expansió urbanística baixmedieval.
Paraules clau: Morella, evolució urbana, muralla, torre, portal, andalusí, medieval.
ABSTRACT
Since 2001 a number of urgent archaeological interventions are being carried out in the historic district of Morella
(Ports, Castelló). The recent discovery of a stretch of the Andalusi wall allowed us to revise some of the archaeological inquiries that we made, which, in addition to the historical information gathered from different spaces
(the mosque, the town hall, the aqueduct, po�ery sites, and so forth), has thrown new light on urban transit
between the thirteenth and the fifteenth centuries. In this way, we noted that Andalusi urban spaces placed on
the slopes of the castle were eventually abandoned, new buildings and public construction sites appeared and
disappeared according to the needs of Christians and, possibly, the size of the mural site was doubled to defend
extra mura spaces that emerged during the urban expansion in the late Medieval period
132 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. M. De Antonio - F.X. Duarte - F. J. Hernández - R. Pérez
₁. I����������
El desenvolupament urbà de l’arqueologia
de salvament ha gaudit d’un fort impuls durant els
darrers deu anys (2001-2010) a la ciutat de Morella.
Aquest procés, s’enceta el 2001 amb la incorporació
d’un tècnic arqueòleg a l’Ajuntament de Morella. Alhora, un de nosaltres (J. M. de Antonio), venia reali�ant intervencions el resultat de les quals ja resultava interessant (pe. la troballa d’un portal anterior a
l’actual del Forcall).
Poc després (2004) la Diputació de Castelló,
com a gestora del Castell i Murades de Morella, també
contractà un arqueòleg per controlar i dirigir, arqueològicament, totes aquelles actuacions que allí s’hi reali�aren.
Fins el 2007, gran part de les intervencions arqueològiques foren desenvolupades pel que podríem
anomenar “Servei Arqueològic Municipal”; a aquesta
data, desapareix el Servei, l’Arqueologia de Salvament,
però, ja està perfectament normali�ada a l’interior del
recinte mural.
Des d’aquest moment, la majoria de les intervencions han estat desenvolupades per l’empresa local
d’arqueologia (Noverint, Coop. V ).
Els autors del present text, ja siga des de l’àmbit
públic (ajuntament i/o empreses públiques municipals), com des del sector privat (principalment amb
Noverint, Coop. V. i, en menor mesura, SArq-Serveis d’Arqueologia), hem atresorat gran nombre
d’evidències arqueològiques del trencaclosques de
l’evolució urbana de Morella entre els s. XI-XV amb
les nostres intervencions.
El recent descobriment d’un tram de murada
(part del llenç i una possible torre), ha fet que puguem
avançar algunes hipòtesis de treball i, alhora, resolen
algunes de les hipòtesis de treball que veníem barallant
fins a la data. Malauradament, moltes d’aquestes intervencions es desenvolupen mitjançant la metodologia
de “seguiment d’obres”, fet que suposa l’obtenció una
visió parcial i, quasi sempre, “accelerada” del registre
arqueològic. Tot i això, donada la curta seqüència arqueològica del subsòl del casc antic de Morella, quasi
sempre hem arribat al substrat geològic, fet que ens ha
possibilitat determinar almenys una seqüència completa (fig. 1).
₂. P�����������
La pregunta que inicia el nostre discurs és la
següent: on és la Maurela o Murila dels geògrafs anda-
Fig. 1. Vista aèria de Morella amb la locali�ació del solar de
l’antiga fàbrica del Tint (imatge modificada a partir de postal la
distribuïda per Comercial Escudo de Oro. Barcelona, 1999).
lusins? I, per tant, quina és l’entitat de la població que
assalta el Cid (1084) segons la Historia Roderici?
Tot i que no podem sobreestimar la importància real d’aquest indret, sembla que almenys es tracta
d’una entitat fortificada, així:
-Al-‘Udrî (geògraf musulmà del s. XI) no la cita
com a hisun, és a dir, petita ciutat emmurallada-fortificada (com si serien per a l’actual territori valencià
Onda, Almenara, Sollana, Cullera i Xàtiva), però sí
com a castell-refugi, qalá’ Murila.
-Al-Idrisi (també geògraf musulmà que escriu
al s. XII), també esmentaria el castell de Morella.
-A la Historia Roderici (escrita a la primera meitat del s. XII), l’autor també assenyala que el Cid va
atacar la fortalesa i castell de Morella (fig. 2).
Aquesta població andalusina, independentment de la seua importància dins del seu districte castral, degué de ser profundament transformada durant
l’”adequació” als gustos dels feudals. Àdhuc, fou la
segona ciutat més important del nouvingut Regne de
València fins que va ser substituïda per Xàtiva. Açò
produiria, ben aviat, la desaparició de la vella població andalusina en favor de la moderna i cristiana Morella.
Així, ràpidament fou consagrada la mesquita
(any 1232) i, parcialment sobre aquesta, es construiria el temple arxiprestal actual, les obres principals del
qual haurien començat l’any 1263. La seu del justícia
i del consell municipal, fou inicialment establerta al
Carrer de Saragossa (actual Carrer de la Font), tot i
que ja a mitjans del s. XIV, ocupava l’actual espai (comenta J. Alanyà seguint a M. Grau). També és ràpida
la vertebració bàsica de la trama urbana de vies públiques, on el carrer popularment conegut com dels
porxos (actualment Carrer de Blasco d’Alagó) apareix
a la documentació del moment com la cingula mediana
De Maurela a Morella (s. XIII-XV). Alguns apunts arqueològics d’evolució urbana
133
mestres d’obra amb el consell municipal per a la construcció del mur. Aquesta notícia recollida per F. Ortí
Miralles (1958-1967, 554 –Arxiu de la Corona d’Aragó,
Cancelleria, reg. 20, fol. 30 r.-), serà matisada per M.
Grau Montserrat (1986) que afegeix que l’objectiu últim seria la de protegir el nou barri que allí havia sorgit.
A partir d´aquest document, que és l´únic existent per a tot el segle XIII, en la zona que estudiem,
es pot plantejar l´existència d´un recinte emmurallat
anterior a l´actual i que, en qualsevol cas, seria més
menut.
Fig. 2. Esquema de l’estratigrafia mural del tram Torre del PantoPorta Ferrissa. E1 correspon a la fase andalusina.
Però no serà fins el segle XIV quan comencem a
tindre molta més documentació que confirme aquesta
idea.
on ja en temps de Jaume II es desenvolupen dos mercats setmanals. Una altra obra civil d’importància fou
la de fer arribar l’aqüeducte fins el pla de Santa Llúcia el 1338, aquesta obra d’enginyeria, costejada per
les arques municipals d’acord amb l’autori�ació de
Jaume II (1318), gaudeix d’uns drets anteriors donats
pel pare de l’anterior monarca el 1273 sobre les aigües
de la Font de Vinatxos (locali�ada a l’antiga Serra de
Ben-Avid, actualment de Sant Marc), qui sap si sobre
alguna obra hidràulica andalusina. Aquest aqüeducte
arribarà per via subterrània al Pla del Sòl (actualment
conegut com Font Vella) el 1359. [Per a aquest paràgraf
hem seguit les dates de J. Alanyà (2000)].
Segons recull M. Salvador (1982, 80) al document de la visita pastoral efectuada pel bisbe morellà
Francesc Paholach, en 1310, existien a més de la Porta
Ferrissa del Castell, la d´en Camarasa i la de Sant Mateu a les muralles.
En definitiva, en poc més de 100 anys, la trama
anterior andalusina fou desdibuixada quasi totalment
pel desenvolupament edilici i, per tant, urbà de Morella. A més, la desaparició dels contingents poblacionals
andalusins, en fugida o expulsió cap el sud afavoriria
destrucció i nova construcció d’àrees de residència
que, amb població musulmana, podrien haver-se fossili�at.
L’espenta definitiva del recinte mural avui conservat serà obra, fonamentalment, de Pere el Cerimoniós. Així, per exemple, un document datat al 2 de desembre de 1359 plasma la venda de tres solars d’una
poderosa família morellana (els Aster) als jurats de la
vila. Aquesta transacció afecta als solar locali�ats extra
murum novum, a la Parròquia de Sant Miquel. És a dir,
part del barri podria haver estat fora del recinte mural
antic. Aquesta compra d’espai a favor dels interessos
de la vila, no sembla ser un fet habitual ja que nombrosos veïns s’oposen a aquesta mena d’expropiació
dels jurats del Consell Morella per edificar-hi el mur
sobre els seus solars (construïts o no). Serà al regnat de
Ferran el Catòlic, però, quan finali�en aquests treballs
(Alanyà, 2000, 83).
₃. F���� �������� ���������
La primera constatació documental d’expansió
o superació de la nova vila cristiana apareix dins dels
darrers anys del primer rei de València, l’any 1275,
Jaume I autori�a l’ampliació de les murades existents
per abraçar el Sòl de Vila, és a dir la part baixa de la població existent (aquesta denominació es manté popularment en ús per denominar grosso modo l’indret que
hi hauria per davall del cingle que dissimula l’actual
temple parroquial dedicat a Sant Joan i que s’estendria
entre el Portal d’en Camarasa (posteriorment dit del
Forcall) i la Font Vella. Aquesta autori�ació, però, no
sabem si mai arribà a materiali�ar-se, tot i que al següent regnat proliferen els contractes de picapedrers i
Altres documents posteriors consultats per J.
Alanyà (2000, 22), no soles parlen de refectio i recontructio murorum, sinó que també de constructio, operatio
i ampliatio murorum ville Morella. De fet, serà a partir de
1324, a les acaballes del regnat de Jaume II, com ja s’ha
dit, quan comencen a proliferar els contractes amb els
mestres d´obra, obrers, picapedrers, etc.
De la documentació també podem deduir certes
contradiccions o fets constructius difícils d’entendre o
explicar segons el nostre grau de coneixement actual.
Així, J. Alanyà (2000, 84) cita un document de 1365,
signat per l´infant Joan, fill de Pere el Cerimoniós, al
que s’expressa la necessitat de construir les muralles,
fent referència detallada al Portal del Rei, i al pany de
murada que baixa del Castell en direcció al Portal del
134 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Forcall o d´en Camarasa. Açò podria entrar en contradicció amb el fet que l´any 1310 ja es parla del Portal
d´en Camarasa i del de Sant Mateu (més endavant matisarem aquesta aparent contradicció).
De la lectura bibliogràfica dels diferents historiadors locals, es dedueix que el tram actual de la murada des del Portal del Forcall a la Torre de la Font o a
la Torre de l’Asperó, passant pel Portal de Sant Mateu,
és el tram que ordenà construir el rei En Jaume. Els
reis posteriors, només es dedicaren a enfortir-la, reparar-la o modificar alguns trams entre l’actual portal de
Sant Miquel i la torre del Públich. Les teories es distribueixen així (l’adaptació és nostra):
-J. Alanyà (2000, 22): “...la muralla que tancava
Morella discorria, molt probablement, des de la porta
de la Nevera, pels carrers de Sant Julià i Sant Nicolau,
fins a la muralla que baizava del castell per la Porta
del Rei fins al carrer de l’Hort del Baró i torre del Carraixet. D’aquesta antiga muralla, els fonaments de
la qual cal suposar que resten amagats sota les cases
i carrers actuals, devia de formar part de la torre de
base quadrilatera situada a l’actual plaça de Colom, al
migdia del Pla dels Estudis, la qual, segons Segura Barreda, existí fins al 1838. I d’aquesta muralla degué de
formar part el gran arc ogival descobert recentment al
NO del Pla dels Estudis” (es refereix a l’arc que dóna
accés a l’interior de la Torre dels Estudis).
-M. Grau (1986, 29) i M. Milián (1989, 234): Jaume
I manà l’ampliació de la murada preexistent que anava
des del Portal del Forcall-Església de Sant Joan-Torre
de l’Asperó, aquest nou recinte per ampliar, agafarà la
part locali�ada als peus dels Cingles (per damunt dels
quals passava la murada anterior al 1275), el Sòl de
Vila, el nou barri (s’entén que el nou itinerari és el que
actualment va des del Portal del Forcall, passant pel
Portal de Sant Mateu fins arribar a la Torre de l’Asperó
o Vella).
-Fco. Ortí (1958-1967, 554-555): al 1276
s’enderroca la murada que anava pels Cingles per
construir-ne la nova que agafant el Portal de Sant Mateu, abraça el Sòl de Vila; la murada enderrocada, anava des del portal del Forcall, passant per l’Església de
Sant Joan fins arribar a la torre de la Font.
Totes aquestes hipòtesis, que anàvem matisant
en converses personals entre nosaltres i plasmàvem als
informes emesos a la Conselleria de Cultura i Esports,
conforme eren executades les intervencions arqueològiques, cobraren sentit amb l’aparició de part de la
J. M. De Antonio - F.X. Duarte - F. J. Hernández - R. Pérez
murada que possiblement s’autori�ava ampliar a les
darreries del s. XIII pel rei conqueridor.
₄. R������� �����������
Carrer del Castell
Aquesta intervenció fou reali�ada per J. M. de Antonio l’any 2001. L’actuació consistí en un seguiment
d’obra. Al llarg de la intervenció es van poder documentar restes de diverses èpoques, la majoria al traçat
del Carrer de Castell, pertanyents a l’edifici del Convent de Sant Agustí.
Al sector del glacis (rampa d’entrada al pati/pista esportiva de les Escoles Pies) s’han detectat restes
d’una ocupació relacionada amb els primers anys de
la conquesta feudal. Els materials ceràmics que ens
donen aquesta datació els trobàrem dipositats a una
petita cambra domèstica, amb llar i pouet (pitxer de
base marcada amb vidriat groc-verdenc i fragments
de gris catalana). Tots aquests elements seuen directament sobre la base natural d’argiles, prèviament
retallada en esquadra per a crear una base ferma al
pendent del talús.
Molt prop, un gran recinte de potents murs i
funcionalitat incerta sembla que formaria també part
del barri, encara que no comptem amb elements de datació associats, com en el cas anterior.
Finalment, ja dins la pista esportiva de les Escoles Pies, s’ha documentat superficialment una potent
estructura que podria correspondre al fonament d’un
mur, de dos metres d’amplada, format per varies
línies juxtaposades (fig. 3, zona E).
PERI-1: carrers de la Font i d’en Timoneda,
costes de la Presó i d’en Timoneda i Plaça de la Font.
F. Duarte i Fco. Hernández. 2001. Seguiment d’obra.
Les troballes significatives foren el descobriment de
l’empedrat antic de carrers i costes (incloent el de
l’anomenada Plaça Vella –al damunt de l’Aljub de la
Plaça de la Font-), de cronologia difícil de determinar,
però més be tardana que antiga. També aparegueren
restes del túnel de l’aqüeducte per davall de l’escala
actual de la Costa d’en Timoneda. Durant aquesta intervenció, no es va documentar cap trama de llenç de
murada o torre que confirmarien les hipòtesis ja assenyalades (fig. 3, zona A).
Antiga fàbrica del Tint de Ferreres.
F. Duarte i Fco. Hernández. 2002. Cales arqueològiques preliminars, excavació i seguiment d’obra. La inter-
De Maurela a Morella (s. XIII-XV). Alguns apunts arqueològics d’evolució urbana
135
Fig. 3. Plànol del nucli històric de Morella amb la locali�ació de les intervencions comentades al text (A/. PERI-1: carrers de la Font i
d’en Timoneda, costes de la Presó i d’en Timoneda i Plaça de la Font; antiga fàbrica del Tint de Ferreres; Travessa Exterior; carrers de
Guimerà i de Solí; B/. Carrer del Portal del Forcall; carrers de l’Hort del Baró, 3-5 i del Portal del Forcall, 18-30, Carrer de Sant Nicolau,
12; Carrer de Sant Nicolau; Carrer de Sant Nicolau, 10, Placet dels Tarrascons; Torre del Forcall; C/. Tram Torre de Sant Francesc-Portal
dels Estudis; D/. Tram Porta Ferrissa-Torre del Panto; E/. Carrer del Castell; Carrer del Trinquet, 2; Carrer de la Taleca, 14; Carrer del
Trinquet i de la Taleca; F/. Carrer de Sant Julià, 50; Carrer de Sant Julià; G/. Carreró de la Presó, 4.
venció va consistir en la reali�ació d’uns sondejos i
rases prèvies a un gran solar d’uns 6000 m2. Aquest
era ocupat per una fàbrica des de les primeries del s.
XX (1904, segons resa la xumenera que encara es conserva). Amb anterioritat, segons J. M. Gasulla (1992) el
terreny es coneixia com la finca de la Sènia (nosaltres
arribàrem a documentar fins a tres grans pous, però,
no vàrem poder trobar evidències de l’existència del
mecanisme hidràulic). El solar, després dels sondeigs
previs, fou dividit en dos. La part nord, profundament
afectada per la construcció de la fàbrica, no comptava
amb estrats arqueològics d’interés i, sobre aquesta superfície, només es reali�à un seguiment d’obres que no
aportà dades importants. La part meridional, però, sí
fou objecte d’una excavació sistemàtica durant la qual
es pogué documentar l’existència d’un antic carrer
d’època contemporània (s. XIX) i una mena d’obrador
Fig. 4. Antiga Fàbrica del Tint. Fragments de ceràmica en verd i
managanés de Paterna (s. XIII-XIV)..
136 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. M. De Antonio - F.X. Duarte - F. J. Hernández - R. Pérez
Fig. 5. Antiga Fàbrica del Tint. Algunes de les monedes recuperades (1: Noven d’Enrique II de Castella, 1368-1379; 2: Diner
d’Alfons V el Magnànim, 1416-1458) [escala 2:1].
Fig. 6. Instantània de la Fàbrica del Tint de Ferreres (presa entre
1904-1934); a l’esquerra podem observar el llenç de murada desmantellat (per damunt de la Torre de la Font).
o taller format per un pati “porxat”, acompanyat de
bassetes per contindre líquids (segurament aigua)
amb dos dependències o ambients més distribuïts al
seu voltant. El conjunt d’estructures rebé una datació
relativa ante quem d’entre les darreries del s. XIV i mitjans del s. XV d’acord amb la ceràmica (fragments de
vaixella amb decoració en verd i manganés o blava
produccions del s. XIV de Paterna (fig. 4) i les monedes trobades 1(un noven d’Enrique II, 1368-1379 (fig. 5,
1), i un diner d’Alfons V el Magnànim, 1416-1458 (fig.5,
2). La seua funció podria haver estat relacionada amb
la producció de ceràmica o, potser, vidre, ja que foren
locali�ades restes vitrificades d’algun forn no dedicat
a la reducció o forja de metall.
tava entre aquesta torre de l’Asperó o Vella, i la d’Alós
(fig. 3, Zona A).
La importància d’aquest espai rau en dos aspectes fonamentals. Per una banda es demostra, arqueològicament, la inexistència de cap murada anterior a
l’actual que travessara el solar, com sí havien proposat
Fco. Miralles, M. Milián i M. Grau. Algun d’ells, fins
i tot, havia volgut vore part d’aqueixa murada a un
mur de contenció de l’antiga finca preindustrial. Per
altra banda, s’aportava nova llum sobre l’existència de
forns de producció ceràmica a les darreries del s. XIV
(1386) a la zona afectada per l’excavació. Així, els terrissaires Guillem Ripoll i Pere Jullach tenien els seus
forns prop de la portella de la placeta den Monestrol a la
Parròquia de Sant Joan, malauradament desconeixem
la locali�ació actual d’aquest placet. Alguns anys més
tard (1414), Guillem de Lorca, vehi de Paterna, i els seu
fills Jaume i Domingo produeixen teules i rajoles als
forns municipals i cases de la vila apelades los camps de les
olles en la partida de la portella de la torre del spero (Sánchez, 1927, 300 i 302). L’indret per nosaltres excavat es-
Carrer del Portal del Forcall
J. M. de Antonio. 2002. Seguiment d’obra. Entre altres restes d’època moderna i contemporània, durant
l’excavació de les rases, es va poder documentar les
restes molt malmeses d’un tram de mur amb d’un petit
portal, i restes d’un empedrat de còdols. El mur tenia
una amplada de prop d’un metre. També fou localitzat el basament d’un altre mur paral·lel, uns 3 metres
per davant de l’anterior, de 80 cm d’amplària. Aquests
vestigis podrien pertànyer a edificis i estructures de
moments medievals (amb possible continuïtat en època moderna), com semblen indicar els carreus del portalet, així com la seua construcció directament sobre
les argiles (fig. 3, zona B).
Carrers de l’Hort del Baró, 3-5 i del Portal de
Forcall, 18-30
F. Duarte. 2002-03. Seguiment d’obra. Al seguiment, foren trobades, durant l’excavació dels fonaments, escasses restes estructurals d’una residència de
cronologia postmedieval. Significativament, durant
una intervenció anterior a la via pública que passava
per davant del número 18-20 del Carrer del portal del
Forcall (escassament 2 m ja dins del carrer i fora del
solar urbani�at), foren detectades estructures defensives, possiblement, d’un portal anterior (el d’en Camarasa). Aquest fet assenyalaria que des d’abans del s.
XV, la xarxa viària pública ja havia estat fixada a aquest
indret, almenys des de la construcció de l’actual Portal
de Forcall (fig. 3, zona B).
De Maurela a Morella (s. XIII-XV). Alguns apunts arqueològics d’evolució urbana
137
Travessa Exterior
F. Duarte. 2003. Seguiment d’obra. Durant
l’excavació de les rases per a la reurbani�ació dels carrers, a la part que discorria a intra mura (des de les
immediacions de la Torre de la Font fins la Torre de
l’Alós), es documentà l’aportació antròpica de grans
reblerts per habilitar la carretera/carrer que des de
1934 comunica el Portal de Sant Mateu amb el de Sant
Miquel “travessant” la murada que fou desmantellada (fig. 6). A extra mura, justament davant de la Torre
Rodona i entre aquesta i el Portal de Sant Miquel, aparegueren restes del túnel de l’aqüeducte.
Com que a totes les rases s’arribà al substrat
geològic, la intervenció va descartar la presència de
qualsevol llenç de murada anterior a l’actual que alguns autors, com ja hem vist, feien arribar a la Torre
de la Font o la de l’Asperó. Fins i tot, al punt on es desmantellà el mur actual, a les immediacions de la Torre
de la Font, la base de la murada enderrocada fou documentada sobre el banc calcari (sobre el que s’assenta
tot aquest tram de murada) (fig. 3, zona A).
Carrers de Guimerà i Solí
F. Duarte. 2003-04. Seguiment d’obra. Aquest fou
un altre seguiment que amb la urbani�ació de dos carrers, possibilità l’aportació de nova informació sobre
la trama urbana dins del recinte mural entre el Portal
de Sant Miquel i la Torre Rodona.
La prompta aparició dels substrats geològics
(un banc calcari per damunt d’un estrat de margues),
confirmà la fossili�ació d’aquestes vies públiques des
d’antic o almenys des de la seua primera urbani�ació
(fet que com vorem més endavant no es compleix a
les zones més pegades a la zona residencial andalusina del glacis del Castell i el Carrer del Castell (fig. 3,
zona A).
Tram Porta Ferrissa-Torre del Panto
J. M. de Antonio. 2004-2006. Anàlisi de paraments i
cales arqueològiques. Al llarg del tram s’han documentat
un total de vuit fases constructives, que arriben fins les
darreries del segle XIX.
El moment fundacional el representen les restes del sòcol de pedra irregular travada amb fang, i
alçats d’una obra de tapial, pertanyent a la primera
fase constructiva coneguda de les muralles. En la part
central del tram s’han locali�at els fonaments de dos
torres superposades: una quadrada feta amb tapial de
terra calicostrat (amb sòcol de pedra irregular travada amb fang), i un altra circular (que trenca l’anterior)
construïda amb maçoneria de pedra i formigó de calç.
Fig. 7. Tram Torre del Panto-Porta Ferrissa (part central). Detall
de les dues torres superposades (quadrada de tapial i rodona de
maçoneria).
Aquestes restes de dues torres locali�ades en el subsòl
es relacionen clarament amb els cossos de fàbrica E1 i
E2 dels llenços adjacents (muralla de tapial i recrescut
de maçoneria de pedra i formigó de calç), constituint
les fases 1 i 2 del conjunt construït (fig. 7).
Aquestes fases han estat datades en els segles
XII-primeries del XIII, i primera meitat del XIII, respectivament, segons els materials ceràmics dels estrats
relacionats amb les dues torres (fig. 3, zona D).
Tram Torre de Sant Francesc-Portal dels Estudis
J. M. de Antonio. 2005. Anàlisis de paraments. Al
llarg del tram s’han documentat un total de vuit fases constructives, que arriben fins les darreries del
segle XIX. Presenta, per tant, un esquema pràcticament idèntic al del tram Porta Ferrissa-Torre del Panto
(fig. 3, zona C).
Carrer de Sant Nicolau, 12
F. Duarte. 2005-06. Seguiment d’obra. Es va efectuar l’enderrocament de l’edifici existent i l’excavació
manual de les rases dels fonaments. Aquest menut solar va a portar la interessant troballa d’un forn de fosa
de campana (primeries del s. XVIII probablement) i
nombrosos elements arquitectònics d’un edifici medieval, segurament l’Hospital de Sant Nicolau de Bari,
construït entre el s. XIII i el XIV.
Aquest hospital estava situat al costat de
l’església (actual capella) de Sant Nicolau, és a dir,
ocupava totalment el solar intervingut (estenent-se
més enllà, cap la casa número 10 del mateix carrer
–vegeu més endavant-). Adjunt a l’hospital, també hi
era la Confraria de Sant Nicolau. D’aquest antic com-
138 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
plex, només restarien la capella o església i alguns
arcs diafragmàtics apuntats, al seu costat. Segons la
tradició popular, l’edifici ja hi existia al s. XIII, tot i
que no pot ser cert que Jaume I reali�arà aquí la seua
primera missa després de la rendició de la població al
seu majordom, Blasco d’Alagó, car l’edifici és arquitectònicament de cronologia cristiana de reconquesta.
Fou amb la compra municipal d’algunes cases veïnes
al temple (1248), quan s’encetà l’activitat benèfica i assistencial de l’hospital per a pobres i ancians. El complex perdé la seua fisonomia l’any 1861 quan importants transformacions fan que només resten de l’antic
conjunt de hospital, l’església i els arcs que l’envolten.
Posteriorment s’hi construïren sobre les dependències
antigues l’anomenat hostal i almodí de Sant Nicolau.
Després s’enderrocaren i s’aixecaren els habitatges que
ara coneixem (1882) [les dades històriques estan tretes
d’Alanyà, 2000, 257-264).
Com hem pogut deduir, aquesta zona estava
en plena expansió urbana ja des de ben prompte després de l’arribada dels cristians, fins i tot assenyala la
tradició que el rei En Jaume i el seu majordom Blasco
d’Aragó pregaren junts a la capella després de la rendició dels sarraïns (aquesta situació forçada s’explica
perquè alguns erudits han volgut vore aquest temple
com de tradició arquitectònica mossàrab, erròniament,
és clar). Malauradament, aquest primerenc desenvolupament i les posteriors reformes del s. XIX, podrien
haver fet desaparèixer qualsevol tipus d’evidència de
la possible murada que pensem que per allí podria haver passat (fig. 3, zona B).
Carrers del Trinquet i de la Taleca
F. Duarte. 2005-06. Seguiment d’obra. Durant
aquesta actuació que va afectar a les vies públiques
que envolten el Portal de la Nevera, les troballes més
significatives foren la documentació del fonament
de l’adarb que cegaria el portal durant els períodes
bèl·lics recents i, al Carrer de la Taleca, també es pogué documentar un mur de major amplària per davall
de l’actual murada sense que es poguera determinar la
seua naturalesa, és a dir, una mena de fonament o un
altre mur (murada) anterior sobre la que s’assentaria
l’actual.
Històricament sabem que el Portal de la Nevera
(de clara factura gòtica), no apareix a la visita pastoral del Bisbe Paholac (segurament perquè no existia)
i, a més, considerat com el punt de la murada més
feble des de la generali�ació de l’artilleria, fou cegat
regularment des del s. XVIII, com ara durant el con-
J. M. De Antonio - F.X. Duarte - F. J. Hernández - R. Pérez
flicte bèl·lic mundial de la Guerra dels Set Anys (17561763), segons M. Salvador (1982, 73-89). Pel que fa a la
troballa del Carrer de la T aleca, malauradament fou
insuficientment documentada per no ser possible la
documentació de tota la seqüència estratigràfica fins
al substrat geològic, tot i això, la possibilitat de què es
tractés d’una estructura anterior i no del fonament de
la mateixa és possible.
Per tant, sembla confirmar-se, almenys arqueològicament parlant, la inexistència o completa desaparició del tram de murada que des del Carrer de Sant
Julià aniria a morir al Portal de la Nevera, segons proposava J. Alanyà (fig. 3, zona E).
Carrer de Sant Nicolau
F. Duarte. 2006. Seguiment d’obra. Durant el seguiment d’aquesta reurbani�ació del carrer que va
des de la Costa de Sant Joan fins a la Plaça dels T arrascons, les troballes es limitaren a la documentació
d’un col·lector o claveguera mare antic que discorria
al llarg del carrer, passant per davant de la façana de
la capella. El carrer, per tant, també s’havia fossili�at
des del s. XIII i no comptava amb cap tram de murada
(segons la hipòtesi d’Alanyà) (fig. 3, zona B).
Carreró de la Presó, 4
F. Duarte l’any 2006. Seguiment d’obra i excavació.
Tot i les reduïdes dimensions del solar i la impossibilitat de documentar la totalitat de la seqüència arqueològica (ja que el projecte d’obres i altres qüestions
tècniques de seguretat laboral ho impediren), es va
poder documentar un potent estrat per damunt de
les margues geològiques, que podem datar amb anterioritat al s. XIV, i comptava amb un primer nivell
d’ocupació plenament cristià. L’estrat estava format
per ceràmiques andalusines acompanyades d’algun
fragment cristià del s. XIII (grises catalanes i vidriades
groc-verdenc o groc-olivaci). També hi havia abundants restes de fauna (entre elles banyes de cérvol).
Potser es tractara d’una mena d’abocador a extramurs
(fig. 3, zona G).
Carrer de Sant Nicolau, 10
F. Duarte. 2006-07. Seguiment d’obra. L’actuació
està relacionada amb l’anteriorment comentada del
número 12 del mateix carrer. De l’antic Hospital de
Sant Nicolau de Bari no vàrem poder trobat cap estructura clara, tot i que un gran mur dels apareguts
De Maurela a Morella (s. XIII-XV). Alguns apunts arqueològics d’evolució urbana
139
semblava ser clarament anterior al s. XIX (moment de
la desaparició definitiva de l’hospital) (fig. 3, zona B).
Carrer del Trinquet,2
F. Duarte. 2007. Cales arqueològiques preliminars
i seguiment d’obra. Aquesta intervenció aportà escassa
informació. Només es pogué documentar l’existència
d’un habitatge anterior a l’actual d’època moderna,
assentat directament sobre el substrat geològic (fig. 3,
zona E).
Carrer de la Taleca, 14
F. Duarte. 2007. Cales arqueològiques preliminars
i seguiment d’obra. La intervenció fou molt propera a
l’anterior. A aquest cas, i també davall de l’habitatge
existent (contemporània), es pogué documentar un
estrat d’anivellament format per restes ceràmiques de
cronologia baixmedieval (s. XIV-XV) (fig. 3, zona E).
Placet dels Tarrascons
R. Pérez. 2007. Seguiment d'obra. Aquesta intervenció ha aportat poca informació, degut a què el
subsòl estava alterat per diverses obres anteriors. Si
més no, podem destacar la locali�ació d'un banc de
roca en plena rampa de baixada al Carrer Portal de
Forcall, aportació interessant per conèixer la naturalesa geològica d'eixe sector de la ciutat (fig. 3, zona B).
Torre del Forcall
J. M. de Antonio i R. Pérez. 2009. Cales arqueològiques. Els treballs reali�ats a la Torre del Portal de Forcall han consistit a excavar dues cales arqueològiques
a l’espai interior de la mateixa. S’han registrat 5 fases
d’ocupació situades entre els segles XIV-XV i XX.
L’arc cronològic de la Fase I només es pot argumentar mitjançant els materials ceràmics recuperats
en el nivell d’ocupació Unitat Estratigràfica (U.E.) F6.
Aquests sols poden servir com a referència, degut que
la superfície excavada d’aquesta U.E. no es pot considerar representativa. En tot cas, els fragments més
recents corresponen a ceràmica de cuina amb vidriat
marró, datables entre els segles XVI i XVII.
Pels seus elements arquitectònics singulars
(arcs de diafragma, mènsules i portes), així com pels
elements del Portal de Forcall (travats amb la torre),
sembla més possible que fos bastida en ple segle XIV
o ja en el XV.
Aquesta fase es pot relacionar amb la funció netament defensiva i militar, per la que fou bastida la
torre, el portal i les muralles. Concretament, com s’ha
Fig. 8. Carrer de Sant Julià, 50. Olla andalusina locali�ada en el
reblit d’amorti�ació d’un pou excavat a les argiles.
dit adés, l’espai inferior pogué funcionar com un soterrani per emmaga�emar queviures, armament, etc.
(fig. 3, zona B).
Carrer de Sant Julià, 50
J. M. de Antonio i R. Pérez. 2009-2010. Cales arqueològiques preliminars i seguiment d’obra. En una part
aquest solar s’han documentat restes constructives i
nivells d’ocupació d’època moderna i contemporània.
Per baix d’aquests, se conservava un nivell residual sobre el substrat d’ argiles, relacionat amb un pou quadrangular excavat en elles. El pou fou amorti�at per
un reblit on s’ha recuperat una olla andalusina pràcticament sencera (fig. 8) (fig. 3, zona F).
Carrer de Sant Julià
J. M. de Antonio i R. Pérez. 2010 Seguiment d’obra.
Per baix de la solera de la pavimentació actual, s’ha
locali�at el basament d´un mur d’1,90 m d´amplària,
construït amb blocs treballats a les dos cares i reblit al
mig amb pedres travades amb formigó de calç. El mur
conserva un alçat de vora 1 m i es recolza sobre les
argiles versicolors (margues) que apareixen al substrat geològic de Morella. El tram documentat té uns
30 m de llargària, locali�at al tram inicial del carrer.
A l’extrem superior se li recolza una estructura feta de
pedra irregular travada amb fang de 5,70 m de longitud.
140 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. M. De Antonio - F.X. Duarte - F. J. Hernández - R. Pérez
Fig. 9. Plànol del nucli històric de Morella amb les propostes dels distints itineraris de la murada de la Primera Etapa (1233-1275) amb
la locali�ació d’algunes dades arqueològiques o documentals d’interés..
El mur continua clarament per davall de les cases del Carrer de Sant Julià, sense interrupció, fins arribar a l’edifici del Teatre Municipal i l’Ajuntament.
Aquests elements no tenen estrats associats (només s’han recuperat dos fragments de ceràmica grisa
catalana sobre les argiles de la base), encara que per
la seva situació (recolzats sobre les argiles i aprofitats
com a base per la construcció d’edificis medievals gòtics del Carrer de Sant Julià) indiquen un origen anterior al segle XIV (fig. 3, zona F).
₅. I������������ �������� ��� �������� ����������� � ��� ����� ��������.
El mètode que seguim és creuar els dos tipus
de dades, partint de la informació documental i dades
aportades pels diferents autors, i passant-la pel filtre de
les evidències materials aportades per l’arqueologia.
Els resultats de les excavacions han establert
unes pautes prou clares per tal de fer un esborrany del
procés de creació i creixement de la ciutat durant el
període medieval cristià. Aquest procés presenta uns
trets físics (els fets constructius i la seua plasmació al
plànol de Morella) i unes característiques especifiques
en cadascuna de les seues etapes, les quals estan lligades al context històric del moment i als agents socials
i polítics encarregats de materiali�ar el projecte urbanístic.
D‘altra banda, hem tractat de relacionar en tot
moment el continent i el contingut, és a dir, les dades
referents als límits del recinte (murades, torres i portals) amb els contexts materials de les intervencions
dins de cadascun dels possibles recintes. En aquesta
confrontació no ens han aparegut contradiccions insalvables, tot i el reduït de la mostra estudiada.
De Maurela a Morella (s. XIII-XV). Alguns apunts arqueològics d’evolució urbana
141
Fig. 10. Carrer de Sant Julià. Vista a peu pla del tram de muralla locali�at. En primer terme inici de la línia de façanes que s’hi
recolza.
Fig. 11. Carrer de Sant Julià. Detall del possible sòcol d’una torre
de tapial aparegut a l’extrem del tram de muralla.
Aquestes són les etapes i la seua caracteri�ació
general:
Primera Etapa: 1233-1275, és a dir, el període
comprés entre la conquesta i l’autori�ació de Jaume
I per a establir-se al Sòl de Vila.
els resultats de l’estudi dels trams Panto-Ferrissa i Sant
Francesc-Estudis), no sabem si urbani�at en la seua
totalitat o només en part, però que evidentment estaria
emmurallat i comptaria amb una considerable mesquita. Des que Morella és ocupada pels cristians, aquest
espai començarà a ser reordenat segons les pautes normals en la creació d’una vila feudal.
Fets arquitectònics (superposició directa a la fase andalusina):
-Construcció de la torre semicircular al tram de
muralles Panto-Ferrissa i als recrescuts sobre la muralla de tapial d’eixe tram i del de la Torre dels Estudis
(fig. 9).
-Construcció del tram de muralla del Carrer de
Sant Julià (fig. 10), juxtaposat a l’estructura de pedra
irregular travada amb fang (fig. 11)., interpretada con
el basament d’una torre de tapial per similituds en la
tècnica constructiva, materials i mesures (5,70 fa el
costat de la torre de tapial locali�ada al tram PantoFerrissa).
Estratigrafies associades (intramurs/extramurs):
-Nivell d’ocupació detectat al glacis (accés al
pati/pista esportiva de les Escoles Pies).
-Abocador del Carreró de la Presó, 4.
-Nivell de base del solar Carrer de Sant Julià,50.
Dades documentals relacionades:
Són varies les referències documentals que reforcen la idea que al llarg de tot el glacis es desenvolupa tot un programa constructiu cristià. Aquest queda
evidenciat per un seguit de fets perfectament coherents: consagració de la mesquita pels cristians (1232)
iniciant-hi el culte cristià a Santa Maria; i apropiació
dels futurs terrenys del Temple de Santa Maria i Convent de Sant Francesc (Alanyà, 2000, 101).
La zona de la qual parlem fou un antic espai
protegit islàmic als peus del Castell (com demostren
Possiblement, tot aquest procés va anar acompanyat de conflictes amb els sarraïns, que serien desplaçats de certes zones del seu raval. Aquesta pressió,
de ben segur, començà amb l’establiment de Blasco
d’Alagó i el seus vassalls (Carta de Població 1232), que
com hem vist va seguit de la consagració de la mesquita al culte cristià.
Independentment de què els sarraïns que romangueren continuaren les seues pràctiques religioses
en un altre lloc, sembla evident que la apropiació del
seu principal edifici ha de dur aparellada la intenció,
per part dels conqueridors, de diluir la societat musulmana en la feudal.
Després de les revoltes sarraïnes del 1247, esteses per tot l’àmbit rural valencià, es dóna un capítol
d’expulsions massives d’aquest col·lectiu. En molts
casos, com és el de Morella, anirà seguit d’una segona carta de població (1249) per a completar el buit poblacional. Des d’aquest moment Morella passa a ser
possessió de la Corona d’Aragó, i molt probablement
s’inicia la planificació del programa constructiu de la
ciutat, encara “encorsetada” al vell recinte islàmic.
El sector del glacis, com hem vist, ocupa un paper destacat dins l’esquema urbà de la vila durant les
dues dècades posteriors a la conquesta. Allà, a més de
142 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. M. De Antonio - F.X. Duarte - F. J. Hernández - R. Pérez
Fig. 12. Plànol del nucli històric de Morella amb la proposta de l’itinerari de la murada de la Segona Etapa (1275-1481) amb la locali�ació
d’algunes dades arqueològiques o documentals d’interés.
projectar-se els grans edificis eclesiàstics gòtics, sembla que també van proliferar nombrosos habitatges
construïts pels nous pobladors.
li�ades dins el recinte (Glacis) i a la seua perifèria immediata (Carreró de la Presó, 4 i Carrer de Sant Julià
50).
Pel que fa al desenvolupament de les obres de
fortificació (continent), cal comptar amb un factor històric determinant, com és l’enfrontament entre Blasco
i el rei Jaume I. Aquesta qüestió ha estat recentment
tractada per V. Garcia Edo (2008), aportant dades que
fan pensar en un conflicte armat de certa importància,
que va tindre com a escenari la vila de Morella.
Segona Etapa: 1275-1481, és a dir, el període
comença amb l’autori�ació de Jaume I per a establirse al Sòl de Vila i finali�a amb la darrera referència
documental medieval coneguda.
Aquest context històric d’inestabilitat política i
social, relacionat amb les evidencies arqueològiques
replegades, és el que ens porta a afirmar l’existència
d’un recinte emmurallat anterior a l’autori�ació de
Jaume I per a establir un barri al Sòl de Vila. Aquest
recinte va aprofitar elements de la fortificació andalusina, com mostren les relacions estratigràfiques dels
elements constructius anali�ats. La nostra proposta
del traçat es veu refermada per les estratigrafies loca-
Fets arquitectònics :
-Reparacions al tram de muralles Panto-Ferrissa
i Sant Francesc-Estudis (fig. 12).
-Inici de les obres de la nova muralla, partint de
la Torre del Panto.
-Possible tram de muralla i avantmuralla al Carrer del Portal del Forcall.
Estratigrafies associades (intramurs/extramurs):
-Tallers al solar de l’antiga Fàbrica del Tint.
-Nivell d’ocupació al Carreró de la Presó, 4.
-Nivell fundacional de la Torre de Forcall (fig. 13).
De Maurela a Morella (s. XIII-XV). Alguns apunts arqueològics d’evolució urbana
143
l’actual carrer de la Mare de Déu del Roser. Aquesta
trajectòria s’enfila clarament cap a la Torre d’Alós, encara que, segons els documents, en eixos moments encara no existiria.
El segon origen és la Torre del Panto (extrem
d’anteriors fases constructives), des de la qual es dissenya un traçat que recorre els límits màxims que permet la topografia de la zona, englobant completament
el Barri de Sant Miquel i també el Tint i la Font Vella.
Fig. 13. Vista general del conjunt de Portal i Torre de Forcall. Aquest
element defensiu fou bastit en la darrera etapa d’emmurallament
de la ciutat (darreries del segle XV).
Dades documentals relacionades:
Aquesta etapa suposa un impuls a l’expansió
urbana de Morella, que pogué començar quan Jaume I
autori�à un nou barri al Sòl de Vila i, un any després,
ordena la construcció d’una muralla per a protegirlo. D’uns cinquanta anys després seran els contractes
d’obra que indiquen l’activació de les obres de reparació i noves muralles a la Parròquia de Sant Miquel.
Els treballs arqueològics al Carrer Portal de Forcall han permés documentar les restes d’un petit portal que podria pertànyer a una muralla que cobriria el
sector del Sòl de Vila, en consonància amb el que diuen
els documents de 1275 i 1276. El fet de no haver-ne trobat cap vestigi al solar del Tint descarta, pràcticament,
les dues opcions plantejades per l’historiografia tradicional, donant com alternativa més probable un traçat
que anara per baix dels proposats pels autors locals.
Aquesta idea es reforça pel fet que els recintes
excavats al solar del Tint, abandonats a poc abans de
mitjans del segle XV, pogueren formar part del barri
autori�at el 1275 per Jaume I, ja que tractant-se de tallers és prou lògic que ocupen el lloc més allunyat possible dels habitatges, en aquest cas l’extrem del Barri
del Sòl de Vila. Així, caldria pensar que la muralla manada construir per Jaume I envoltava també aquestos
tallers, juntament amb l’estratègic indret del Pla del
Sòl, actualment la Font Vella (a la qual ja arribaven les
aigües de l’Aqüeducte l’any 1359).
Segons aquest plantejament, l’expansió de la
vila i l’ampliació de les seues defenses va partir d’un
doble origen. Primer, assegurar la protecció del Sòl de
Vila, creant una línea de muralla des d’un punt situat
al voltant del Portal d’en Camarasa, que possiblement
seguiria l’aflorament de roca que va cap a la Placeta
de Sant Joan i continuaria, per terreny quasi pla, per
Pensem que la construcció aquesta segona línea
defensiva (que possiblement fou dissenyada en origen
per continuar tal com la coneixem ara) es va veure interrompuda en la Torre d’Alós, que tindria un portal
adjacent avui desaparegut. Aquesta possibilitat es basa
en la coherència del programa constructiu pel que fa
a la morfologia de les torres locali�ades entre portals
(només trencada per la Torre Rodona), totes elles de
planta quadrada.
Segons aquest criteri el tram que continuaria
fins el Portal-torre del Rei (també de planta quadrada)
es va executar en una fase posterior, caracteri�ada per
les torres poligonals (torres de Fredes i de Beneito).
Aquest suggeriment troba recolzament en el document del 1365 referit més amunt, que certifica que en
eixa data el tram Portal del Rei-Portal d’en Camarasa
no s’havia construït, però el seu traçat sí que estava
dissenyat. Igualment, el definitiu Portal del Forcall i la
seua torre adjacent serien bastits dins d’eixa fase final,
segons les conclusions de la intervenció arqueològica
de 2009 (presumiblement en substitució d’un portal
situat més endinsat, pertanyent a la muralla de 1276,
el d’en Camarasa). Pel que fa al Portal de Sant Mateu,
estructuralment seria un element exempt, al qual es
recolzen, posteriorment, els dos trams de muralla que
conflueixen en ell. La seua menció en la visita pastoral del bisbe Paholac (1310), per tant, no planteja cap
contradicció, sinó que recolza la possibilitat que molts
anys abans de la construcció d’eixe tram de muralles ja
existia el projecte de fer-les passar per allà.
Atenent els arguments exposats, sembla que
la seqüència constructiva d’aquesta etapa no va ser
lineal. Així doncs, l’esquema basat en els arguments
exposats consistiria en una primera ampliació realitzada a partir de 1276 (no sabem els anys que passarien
des del document Reial fins la conclusió de les obres).
Al mateix temps, o poc després, es planificaria la línia
que arranca des de la Torre del Panto, amb una primera referència documental de 1324 (ja de contracte
d’obres), probablement, amb la idea d’arribar fins el
Portal de Sant Mateu i després tancar el cingle que
puja fins el Portal del Rei. Aquest gran projecte, però,
sembla que es va replantejar, centrant l’esforç en cobrir primer el tram que permetera empalmar amb la
144 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. M. De Antonio - F.X. Duarte - F. J. Hernández - R. Pérez
muralla del Sòl de Vila, de manera que el recinte definitiu hauria d’esperar millors temps. Aquesta espera
és el que provoca que quan s’execute la part final del
projecte es faça amb diferents paràmetres de disseny
(torres de planta poligonal).
El darrer document sobre la reali�ació d’obres
a la murada en temps medievals serà de 1481 (Grau,
1984-1986, 30), tancant-se, així, aquesta etapa amb la
configuració del traçat que actualment es conserva.
₆. C��������
En primer lloc, amb aquest treball plantegem
una possible solució a la discussió historiogràfica suscitada arran de les propostes existents al voltant del
recinte emmurallat del segle XIII. Aquestes propostes
han vingut determinades per l’existència dels documents emesos per Jaume I el 1275 i 1276, encara que
Alanyà sembla desmarcar-se quan presenta la seua
proposta, simplement, com un recinte anterior al del
segle XIV.
Amb la incorporació de les dades arqueològiques la qüestió s’ha situat a un altre terreny. El recinte
que ara plantegem no té res a veure amb les autoritzacions fetes per Jaume I, ja que no abastaria el Sòl de
Vila, ni tampoc s’ajusta a les datacions dels fets constructius. La proposta d’Alanyà coincidiria en part amb
la nostra sobre el plànol, encara que manca una exposició d’arguments i anàlisi que la justifique.
Per la nostra part, pensem que l’existència
d’aquesta primera fortificació cristiana és coherent
amb el context històric dels primers anys de conquesta.
Aquest curt període es pot caracteri�ar com una etapa
de consolidació de la vila cristiana, cosa que amb la situació d’inestabilitat política i social regnant (revoltes
sarraïnes i conflicte entre Blasco d’Alagó i Jaume I) va
haver de situar les defenses de la vila entre els temes
prioritaris. Aquesta mateixa delicada situació, però,
també dificulta la possibilitat d’aplicar un programa
constructiu ambiciós. Així és com trobem un projecte
defensiu auster, que maximi�a l’aprofitament de les
restes constructives d’època andalusina. Reforçar el ja
existent, consolidar la possessió del feu, assentar els
nous pobladors i començar, com més aviat millor, a
obtindre rendes. Aquestes podrien ser les pautes fixades pel clan feudal dels d’Alagón, lluny de l’esperit
emprenedor de la burgesia comercial i mercantil, i que
van regir el destí de Morella fins la mort de Blasco, cap
el 1240 (fig. 14).
Pel que fa a la segona etapa, tant els documents
com les evidències físiques, ens remeten a una conjuntura radicalment diferent a la de l’anterior etapa. S’ha
Fig. 14. Vista aèria del glacis situat al peu del Castell. Actualment
no urbani�at, encara que va ser hàbitat en època andalusina i primers anys de la conquesta cristiana.
produït la instal.lació de nous contingents de població
(carta pobla de 1250) que, per les notícies documentals
i les evidències arqueològiques, suposen el naixement
de nous sectors econòmics a la vida de la vila, donantli un impuls a la seva expansió física més enllà del
recinte heretat d’èpoques anteriors. El Barri de Sòl de
Vila primer, i el de Sant Miquel unes dècades després
fan palés l’èxit de la política de creixement de la vila,
impulsada per la Corona d’Aragó i defensada en Morella per les incipients famílies nobles, que orienten els
seus interessos cap a l’activitat fabril i comercial.
En consonància amb el nou caràcter de la classe
dominant, el projecte arquitectònic inicial, tant per a
les muralles com per a la resta d’edificis emblemàtics,
va ser de màxims (abastar la màxima superfície que
permetien els cingles, sense perdre inexpugnabilitat).
Aquest projecte, però, es va haver d’adaptar a la realitat de cada moment, buscant un equilibri entre necessitats urgents i disponibilitat de recursos. A més,
no cal oblidar que, en gran mesura, l’enfortiment de la
murada, especialment al llarg del s. XIV i XV, tingué
més a vore amb el perill d’invasió de castellans i altres
revoltes internes d’aragonesos i catalans.
Per altra banda, aquestes previsions d’expansió
urbana dels s. XIV i XV, no arribaren mai a materialitzar-se, totalment, fins al present segle; l’espai del solar
de l’antiga Fàbrica del Tint fou una finca urbana de
regadiu anomenada “la Sénia” entre l’amorti�ació del
taller i les primeries del s. XX (amb la construcció de
la fàbrica). És a dir, hauria estat un espai abraçat per
murades i preparat per albergar habitatges, conforme
augmentara la pressió urbanística. Aquest fet es donava a molt indrets. Així, per exemple, València, que
després de la finali�ació de les muralles iniciades per
ordre de Pere el Cerimoniós el 1356, passa de tindre
47 ha de superfície emmurallada (la madina islàmica) a
De Maurela a Morella (s. XIII-XV). Alguns apunts arqueològics d’evolució urbana
comptar amb més de 141 ha (Melió, 1997, 43). No totes
elles urbani�ades al moment de la construcció del nou
perímetre defensiu, però.
Tanmateix, i demogràficament parlant, Morella
deixa de créixer a les darreries del s. XIV, l’any 1397
comptava amb 3054 focs i ja al 1418 baixava als 2898
focs, tornant als nivells de seixanta anys abans (l’any
1361 eren comptabili�ats 2839 focs). Ara, a banda del
cap i casal, només les viles i pobles del sud del Regne
(Ontinyent, Bocairent, Alcoi, Xixona, Alacant i Oriola)
creixen, mentre Morella, Sant Mateu i molts municipis de l’àrea septentrional de l’actual País Valencià,
perden entre la meitat i dos terços de la seua població
(AAVV, 1992, 102).
B�����������
– ALANYÀ i ROIG, J. Urbanisme i vida a la Morella medieval (s. XIII-XV), Morella: Ajuntament de Morella/
Amics de Morella i Comarca, 2000.
– AAVV. 1992: Història del País Valencià. Papers Bàsics,
24. València: Edicions 3 i 4, 1992.
– BARRACHINA IBAÑEZ, A. M., 2005: “Torre i Porta
del Panto. Breu avanç dels resultats de l’excavació”
Hisun, 1, 30-39, Castelló.
– BARRACHINA, A. M. i DE ANTONIO, J. M., 2008:
“Ultimas aportaciones a las defensas del Castillo de
Morella y la interpretación de sus espacios adyacen-
145
tes” Boletín de la Asociación Española de Arqueología Medieval, 13 (2007), 137-149.
– DE ANTONIO, J. M. 2006: “Estudio histórico y arqueológico de las murallas de Morella” Husun, 2,
22-43, Castelló.
– GARCIA EDO, V. Blasco de Alagón, ca 1190-1239, Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I, 2008.
– GASULLA ASENSIO, J. M. Antigua fábrica “Tint de
Ferreres”. Informe del Proyecto Arqueológico. Dipositat
als Serveis Territorials de la Conselleria de Cultura.
Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià.
Morella, 1992 (inèdit).
– GRAU MONTSERRAT, M. 1980: “El bordell medieval de Morella” Boletín Amics de Morella i Comarca,
Vol. IV (1974-78), 27-36, Morella.
– GRAU MONSERRAT, M.
-Los monumentos góticos civiles. Els Ports de Morella. Rutes d’aproximació al patrimoni valencià, 12. València:
Generalitat Valenciana, 1984-1986.
-“El bordell medieval de Morella” Boletín Amics de
Morella i Comarca, Vol. IV (1974-78), 27-36, Morella.
– MELIÓ, V. La “Junta de Murs i Valls”. Historia de las
obras públicas en la Valencia del Antiguo Régimen, siglos
XIV-XVIII. Sèrie Menor, 4, València: Generalitat Valenciana/Consell Valencià de Cultura, 1997.
– ORTÍ MIRALLES, F. Historia de Morella. Benimodo:
Ediciones Ortí, 1958-1967.
AVANÇ AL CONEIXEMENT DEL TEIXIT PRODUCTIU MANUFACTURER
MEDIEVAL DE GANDIA (LA SAFOR, PAÍS VALENCIÀ)*
MIRET ESTRUCH, C. - CASTRO VALLS, P. - JUAN FUSTER, C.
RESUM
En aquest article pretenem donar a conéixer preliminarment els resultats d'una l'excavació d'urgència en el carrer
de Baix del Raval de la ciutat de Gandia. Aquesta intervenció ha tret a la llum una instal·lació unitària de grans
dimensions amb àrees clarament especiali�ades que interpretem com una adoberia medieval, possiblement relacionada amb el tractament de pells o cuirs i la producció de corretges, un tipus d'artesania o indústria que ha
sigut un important motor econòmic de la vila de Gandia fins gairebé l'actualitat.
Els estudis en curs permetran filar més prim aspectes cronològics així com en la cadena operativa de producció i
les matèries primeres utili�ades (espècies animals, parts anatòmiques, productes tànnics, etc.).
Paraules clau: Gandia, Raval, època baixmedieval, producció i arquitectura artesanal o industrial, adoberia, tractament de cuir i pell.
ABSTRACT
This article tries to present preliminarily the outcomes of the salvage diggings in the Baix street of Gandia. This
excavation has brought to light a unitarian facility of huge dimensions with specialized areas that we interpret
as a medieval tannery, probably related to the treatment of skin or leather and belt production, a handicraft or
industrial economic motor until almost nowadays in the city.
The studies in the making will allow a more precise chronological insight, as long as a be�er understanding of
the operational sequence and the spectrum of raw materials used in the process (animal species, anatomical parts
and other products for tannery).
Key words: Gandia, Moorish quarter, medieval epoch, handicrafts and industrial production and architecture,
tannery, leather and skin treatment.
* Aquest treball ha gaudit d'una beca d'investigació del Centre d'Estudis Comarcals Alfons el Vell (2008-2009).
148 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
I����������
La vila de Gandia (actual capital de la comarca litoral de la Safor) (fig. 1) forma part dels nuclis
urbans de nova planta generali�ats a conseqüència
del model de coloni�ació imposat per la corona a les
terres recentment conquerides del Regne de València.
Aquest node d'atracció del poblament es basteix en
una zona interfluvial relativament plana i a la vora del
riu d'Alcoi i del barranc de Beniopa. En el nostre cas,
creix i es desenvolupa en detriment d'altres models de
pobles encastellades (vila del castell de Bairén) (Sánchez, 2010).
Es desconeixen precedents urbanístics del solar
del Raval de Gandia anteriors al segle XIII, ja que la
seua presència no s'explica aparentment per la preexistència d'una alqueria o rafal anterior a la conquesta, i que sí que sembla estar-hi en el cas de Gandia,
sinó per un procés de segregació i acumulació de la
població mudèjar circumdant, especiali�ada en tasques manufactureres.
El carrer on es troba el solar objecte d'intervenció
ha constituït fins les transformacions urbanístiques i
el realineament de façana del segle XIX l'hort enjardinat de Llorenç Ycart (Vázquez, 1994; Vinson, 2008)
(fig. 2).
No presentava, per tant, restes en superfície a la
seua banda més meridional, si exceptuem un parell de
jardineres fetes amb rajoles amb mínima afecció en el
subsòl i que preveien escasses superposicions estructurals.
Es procedí a un desmunt mecànic que afectà
tota l'extensió de la primera unitat estratigràfica vegetal d'uns 20/30 centímetres de potència. Al remat,
els resultats provisionals esdevingueren la base d'un
esquema estratigràfic contrastat a la resta d'aquesta
terrassa fluvial del riu d'Alcoi.
1-Unitat conformada per soleres de formigó i
pavimentacions contemporànies.
2-Estrat superficial compost per un important
índex húmic i altres nutrients segurament conseqüència de l'adobatge del jardí.
3-Estrat amb major proporció d'argila, format
per al·luvió de deposició fluvial lenta.
4-Estrat també d'al·luvió però amb més graves i
importants inclusions de morter de calç degut al disgregament d'estructures arqueològiques medievals
(fig. 3).
Així doncs, les primeres restes identificades
mitjançant procediments manuals foren fonamentacions de murs. Aviat s'evidencià que ens trobàvem
almenys davant de dos grans recintes potencialment
C. Miret Estruch - P. Castro Valls - C. Juan Fuster
reconstruïbles i que relacionàrem amb possibles
instal·lacions artesanes de semblant natura i cronologia.
La identificació i aïllament d'aquests dos complexos edilicis baixmedievals posseeix suficient entitat
des d'un punt de vista morfoestructural que hem cregut oportú exposar-los separadament i denominar-los
Edifici 1 (el situat més al Sud), Edifici 2 (el més septentrional) (fig. 4), sense menysprear estructures intercalades difícils d'adscriure i altres de diferent cronologia
i funció que ja han sigut presentats preliminarment
(Miret, Castro i Juan, e.p.) i que seran reavaluats amb
més profunditat en futurs treballs monogràfics.
E������ 1
Cal reconéixer que la visió que tenim d'aquestes
estructures és excessivament parcial. La seua ubicació
en una petita raconada del solar impedeix obtindre
una imatge més completa i integrada, però no per això
deixa d'atresorar un interés a l'altura de la resta de les
edificacions que anirem descrivint. Hem considerat
la conveniència de tractar autònomament aquest conjunt, sobretot perquè els dubtes que aixecava la seua
possible relació amb l'Edifici 2 superaven les certeses
que se'n pogueren derivar a priori.
Diversos factors condicionaven aquest escepticisme de partida. Per una banda, la intensa i lògica
erosió d'aquesta terrassa inundable força a reali�ar un
perillós exercici de recomposició d'un espai discontinu que no sempre pot contrastar-se amb garanties. Per
altra banda, la fàbrica de les estructures sembla suficientment diferenciada (fig. 5).
Tot i que estem parlant d'una superfície que
no ultrapassa els 100 m², l'abundància i natura de les
estructures permet reali�ar un estudi espacial en què
es poden distingir el fonament d'un mur de tàpia calicrostada o d'argamassa i diversos altres fonaments
transversals al primer.
L'organi�ació en terrasses de la zona explica la
conservació diferencial d'aquest mur, ja que a l'Oest es
troba més arrasat i el seu major desenvolupament es
donava a l'Est, és a dir, seguint el capbussament cap al
riu. Aquesta primera estructura sembla constituir un
eix per a les restants i defineix de manera inequívoca
dos espais simètrics però de funcions diferents: un al
nord i un al sud.
Les restes situades al sud devien organi�ar-se
en torn d'una navada oberta o pati i amb una circulació interna desalineada, semblant a les vivendes d'una
mà i que recorda a la dels habitatges musulmans; a la
Avanç al coneiximent del teixit productiu manufacturer medieval de Gandia (La Safor, País Valencià)
149
Fig. 1. Situació de Gandia i plànol de la vila el 1850 segons G. Vinson.
Fig. 3. Estratigrafia al.luvial del Sector B o Terrassa Baixa.
Fig. 2. Situació del bancal de Lorenç Ycart en el projecte de realineament de la ciutat.
banda nord, el major nivell d’arrasament de les estructures no permet afirmar si això també es produïa.
Així, esquemàticament es podria parlar al sud
d'un accés que duu a un petit pati obert i un altre accés
consecutiu d'idèntiques característiques que duu a una
altra navada coberta. Els indicis que poden adduir-se
a l'hora d'afirmar si estem davant de patis en aquest
cas es troben relacionats amb els tipus de paviment de
morter cendrós i amb la presència d'una canaleta coberta que funcionaria de col·lector de líquids (d'aigua
de pluja o de rebuigs) i que es descobreix a la zona de
pati arrimada a l'escarpa del fonament axial (fig. 5).
És molt semblant a la trobada a l'exterior de la tercera
navada de l'Edifici 2 i que veurem després.
A l'interior de la navada que pensem que seria
coberta es trobà una estructura de combustió de poca
entitat, no estructurada i amb escassa estratigrafia. A
la banda nord del fonament que fa d'eix apareix una
altra navada que segurament també estaria coberta
per la profunditat dels seus fonaments i que vessaria a
la canaleta que ja s'ha esmentat.
Tant els materials ceràmics com les tècniques
constructives coincideixen en la data de construcció
durant la primera meitat del segle XIV, és a dir, coetani gairebé a l'Edifici 2. Entre els materials ceràmics
destaquen la vaixella decorada amb verd i morat de
Manresa o Barcelona i Paterna (Lerma Alegría, 1992) i
olla catalana amb mica daurada (Azuar, Pascual i Martí, 1999). La presència d'un reduït lot monetari podria
tancar cronològicament el període d'ús d'aquest edifici
en el regnat de Martí l'Humà (1396-1410) (Petit, 1981).
150 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
C. Miret Estruch - P. Castro Valls - C. Juan Fuster
Fig. 5. Vista parcial de l’Edifici 1.
Fig. 4. Planta de les estructures aparegudes durant l’excavació.
Segons P. Castro i A. Faus.
Per concloure, es pot afirmar sense cap tipus de
dubte que la falta de continuïtat física evident entre
les restes pertanyents a l'Edifici 1 i a l'Edifici 2 compliquen una mica les possibilitats interpretatives del
complex. Tot i que qüestionem a grans trets la relació
sincrònica entre ambdós espais suposadament manufacturers, també cal assenyalar la correspondència en
l'orientació dels eixos de les seues estructures i que podria explicar-se per la utili�ació d'uns mateixos llocs
de pas i per la pervivència d'uns mòduls urbans determinats i constrenyits per les terrasses fluvials.
Fig. 6. Vista aèria parcial de l’Edifici 2.
E������ 2
Una de les estructures més interessants per a la
futura delimitació de les àrees d'activitat de l'Edifici 2
(fig. 6) era la constituïda pel fonament d'un mur perimètric de 60 cm amplària i 33,5 m de longitud conservada. Se'ns presenta com a una línia de còdols mitjans
i grans sense desbastar travats amb morter enriquit en
calç. Devia de rematar-se amb un mur de tàpia afectat
per una interfàcies erosiva i per això no es conserva
en tot el seu recorregut. S'estén cap al sud però probablement degut a l'efecte d'una erosió més enèrgica
en aquesta part s'interromp la seua continuïtat amb
diversos esvorancs.
No documentem el cantó més meridional que
haguera pogut oferir-nos mesures segures de planta,
però no així el septentrional, on locali�em un cantó
lleugerament superior a l'angle recte (fig. 4). Malgrat
tot es pot parlar d'un mínim de 310 m².
Aquest fonament tanca un suposat recinte, tot
establint una diferenciació en tres trams bàsics atribuïts a àrees d'activitat:
1. Àrea tancada dividida en una sèrie de tres navades
o crugies de més de 10 m i paral·leles a la possible
Avanç al coneiximent del teixit productiu manufacturer medieval de Gandia (La Safor, País Valencià)
151
Fig. 7. Gran noc de l’Edifici 2.
façana (gairebé 3 metres de distància entre elles),
comunicades i que distribueixen espais especiali�ats pel que fa a les activitats a què estarien destinades.
2. Àrea oberta o de pati. Alguna estructura aïllada
podria relacionar-se amb petites bastides apergolades per a dur a terme tasques auxiliars.
3. Àrea de pas o androna delimitada pels murs perimètrics, establerta com a una zona de pas unitària, sense interrupcions sincròniques i restes de
pavimentació intermitents. És exterior al recinte i
es clarifica a mesura que ens dirigim al nord, on
fins i tot es documenten matacans de possibles accessos i paviments amb morter de calç cendrós. No
es descarta que pertanyera a una mateixa unitat
d'ocupació però serveix de nexe de comunicació
entre edificacions de diverses èpoques.
1. Àrea coberta
L'àrea coberta està caracteri�ada per la sucessió
de tres navades paral·leles a la façana que acompleixen
la doble funció de murs estructurals i de delimitadors
de l'espai. Tot i que no és fàcil orientar la façana primitiva degut a la impossibilitat d'exhumar altres llenços
fora dels límits d'afecció de l'obra, creiem encertat
suggerir que miraria al nord i que els seus accessos
estarien una mica desalineats sobre el pany, tal i com
demostren els passos entre navades.
L'obertura centrada o lleugerament desviada sobre la façana dels accessos és comuna en l'arquitectura
baixmedieval, encara que s'ha definit un model de
casa morisca amb entrada desalineada amb la finalitat
de crear espais privatius a l'interior (DD.AA., 1983).
La distància aproximada entre les navades és de
3 metres, mesura estàndard que podríem considerar
“gòtica”. La seua llargària total no s'ha pogut mesurar
Fig. 8. Bases de torn de l’Edifici 2.
però no creiem que vaja més enllà del màxim desvetllat per l'excavació.
La primera navada, la més propera a la façana,
només ha pogut ser treta a la llum parcialment ja que
fita amb el límit de la propietat. Malgrat tot, ha aportat
una quantitat d'informació molt rellevant des del punt
de vista de l'especiali�ació funcional dels espais.
Primerament, crida l'atenció l'aparició d'una
gran infraestructura d'abastiment d'aigua que prové
de l'exterior de l'edifici, de cotes més elevades, segurament del fil de la séquia del Vernissa (Fontavella,
1950), i que travessa per sota el fonament del mur perimètric. Va a parar a un gran noc (Castellà i Raich,
1933) o bassa amb trestellador i teula per a vessar les
aigües sobrants (fig. 7).
Sobre aquesta important infraestructura
s'encasta un coll de gerra invertit que en un primer
moment interpretàrem com una latrina. El posterior
descobriment de la funcionalitat de la canonada ens
induí a cercar una alternativa, però no és fàcil descartar la hipòtesi inicial. Ara bé, d'allò que no hi ha dubte
és del reaprofitament del coll de gerra com a encaix
d'una llosa de pedra sorrenca emprada com a base de
torn. Existeixen equivalents a Paterna per al cas de la
producció ceràmica (Mesquida García, 2001), però ací
pensem que s'hauria de vincular a la cadena operativa
de manufactura de complements pell per al vestit com
corretges, per exemple (Ibáñez, González i Moreno,
2002).
A la vora d'aquest torn apareix una altra cadufada semblant a la de la zona oberta, de més petites
152 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
C. Miret Estruch - P. Castro Valls - C. Juan Fuster
La idea d'un forn va associada a la del tir de
fum. No disposem tanmateix de suficients evidències
per demostrar-ho però aquest fet no posa en dubte la
concepció d'aquest espai com a cobert.
L'altra estructura destacable és el gran noc o
bassa (fig. 7), amb una capacitat aproximada de 8 m³.
Està reali�at amb morter de calç encofrat per la banda
interior i recolzat directament sobre les argiles en els
costats exteriors.
Fig. 9. Estructura de combustió per a la preparació de solucions
tànniques.
dimensions i amb filtre. No queda clar quina seria llur
funcionalitat més enllà de la certesa que serviria per
conduir líquids.
Tampoc gaire lluny apareix una segona base de
torn, molt més estructurada que la primera. Està delicadament motllurada sobre un paviment sutjós. Al
centre mostra un forat per a l'eix (fig. 8).
Poc espai resta per la proximitat del tall.
L'aparició d'una banqueta amb atovons refractaris
suggereix la presència d'un forn o d'alguna estructura de combustió de característiques desconegudes.
Aquest element i altres com la façana o l'accés principal de l'Edifici 2 només podran ser locali�ats si una
altra intervenció arqueològica ateny aquest indret.
La segona navada presenta igualment un sèrie
d'elements fortament especiali�ats. Per una banda
ofereix una estructura de combustió simple formada
per una cubeta de perfil lenticular excavada en el sòl
(fig. 9).
El seu espessor conservat no arriba als 20 cm.,
però en ell s'han pogut definir una capa superior més
argilosa, una intermèdia més rubefactada que arriba a
formar una empremta sòlida i una tercera amb presència de carbons. No s'han trobat restes al seu interior,
excepte algun fragment indeterminat de ceràmica.
Aquest contingut, a espera de poder ser anali�at, conté algunes macrorestes orgàniques com pinyols d'oliva
torrefactes.
És molt freqüent la descripció de forns de calç
vinculats a adoberies (Torras i Ribé, 1991; DD.AA.,
1994), ja que la calç s'utili�ava per a separar la pell de
la carn putrescible, però per les dimensions reduïdes
d'aquest podríem pensar més en la preparació d'altres
substàncies tànniques igualment relacionades amb la
gestió de la pell (Córdoba de la Llave, 2003).
Com ja hem dit, un trestellador en forma de falca controla el seu abastiment a partir de la canonada
documentada en la primera navada. A la banda oposada al trestellador apareix una teula àrab invertida per
a facilitar el vessament de l'aigua sobrera.
És cridaner el fet que no posseïsca solera de
morter, però no és un cas aïllat com hem pogut documentar igualment en altres nocs d'igual funcionalitat al
mateix Raval de Gandia (Juan, Miret i Sánchez, 2005).
Tot i que caldria estudiar detingudament més exemples, pensem que el desmunt de la base dels nocs és
una operació voluntària que es produeix en el moment
d'abandó i amorti�ació, segurament amb la finalitat
d'evitar que l'aigua s'entolle de forma permanent.
El noc compta amb altres elements secundaris
com una canonada feta amb rajola plana que segurament prové d'una pluvial situada entre la segona i la
tercera navada i que el circumda fins perdre's al tall
del límit de propietat. És complicat tractar d'esbrinar
per què rodeja la superfície de la bassa quan haguera sigut més senzill dirigir-se en línia recta. Podria ser
que trobara algun obstacle físic difícil de determinar
o simplement que es tinguera especial interés en què
passara per allí.
Finalment, el rebliment posterior a l'abandó del
noc de la segona navada de l'Edifici 2 correspon a un
moment històric (inicis del segle XV) en què la zona
esdevé un bancal, per a no tornar mai a presentar urbanisme desenvolupat, constant que es reitera en altres casos propers com el de l’antic i proper hort de les
Ambrosies, sobre una pelleria.
La tercera navada completa en certa mesura el
repertori d'elements imprescindibles en un taller de
tractament de la pell. L'estreta relació espacial entre
aquests suggereix que formen part d'un mateix procés
tècnic, és a dir, el tractament químic de matèries primeres. Per una banda una basseta de característiques
dissímils al noc de la segona navada ja que és molt més
reduïda. Malauradament una interfàcies de destrucció
impedeix mesurar-la convenientment, però no devia
Avanç al coneiximent del teixit productiu manufacturer medieval de Gandia (La Safor, País Valencià)
153
Fig. 11. Noc petit i abocador per a les deixalles líquides del procés
d’adobatge.
Fig. 10. Noc etnogràfic magrebí.
excedir el 1,5 m de costat i una capacitat de 1,5 m³.
Cal no descartar que aquesta interfàcies siga de causes
semblants a la destrucció del sòl del noc de la segona
navada.
Tècnicament difereix en la reali�ació i l'acabat.
Es tracta d'una basseta amb les parets lleugerament sortints i escaires arredonits on no s'han emprat encofrats. Les parets externes estan directament
recolzades sobre l'al·luvió. Resta per identificar la font
d'abastiment directa, si és que en tingué. Tanmateix,
pel seu escàs cubicatge no seria forassenyat pensar en
un sistema manual de cànters.
Es descartà la possibilitat de trobar-nos davant
d'una rudimentària fossa sifònica, encara que la presència de dues estructures hidràuliques podrien vincularse-li. Ambdues es troben fora de la tercera navada, ja
en l'àrea oberta. Per una banda apareix una canaleta
descoberta de morter amb secció en U, paral·lela al
fonament i que descendeix seguint el pendent natural. No està clara la seua funcionalitat però les dues
possibilitats més lògiques són les de l'arreplegada de
la pluja caiguda del ràfec o la d'evacuació de restes de
la basseta. Per una altra banda, una cadufada arranca
des del mateix punt però amb un recorregut molt més
divergent, tot inutili�ant la canaleta precedent i denotant un canvi en la xarxa d'arreplegada i conducció
de líquids. Quan parlem de l'àrea de pati insistirem en
aquest darrer element.
No pot passar desapercebuda la semblança amb
estructures magrebines actuals d'igual ús, com bonament representen Ibáñez, González i Moreno (2002) en
el seu detallat treball etnoarqueològic (fig. 10).
Molt a la vora de la basseta es locali�a un brocal de morter de calç i rajoles que en un primer moment es va considerar un pou d'abastiment d'aigua
(fig. 11). El problema vingué en descobrir que mancava de l'imprescindible tub de desenvolupament verti-
cal característic dels pous artesians i que en el seu lloc
apareixia una gran acumulació intencional de còdols,
blocs, material d'enderroc i escasses ceràmiques que
s'estenia per baix del propi brocal i del fonament divisori de la segona i la tercera navada. Aquesta dispersió
hori�ontal assolia un radi de 4 m i una profunditat
de més de 1,5 m. Baix de tot es documentava una dèbil i mal conservada capa de morter de calç en forma
d'embut que podria representar una antiga estructura
de funcionalitat desconeguda o simplement la cota inferior de l'acumulació de blocs.
Aquest fet evidenciava la prioritat temporal
d'aquesta estructura sobre les adjacents (basseta,
brocal i fonament) i un programa urbanístic d'una
excel·lent planificació, però no resolia la incògnita de
la seua funcionalitat.
De moment, i encara que el millor paral·lel contrastat provinga d'altres punts del solar no contemplats en aquest avanç i de diferent cronologia, sembla
que ens trobem davant d'una fossa per al vessament
manual de productes altament contaminants i que
l'acumulació de blocs actuaria de filtre per facilitar la
lixiviació.
La lectura diacrònica del procés urbanístic lligat
a l'Edifici 2 és força interessant perquè pot revelar la
presència d'almenys dues fases cronològicament properes en el temps i alguna reforma, com bé indicarien
les troballes ceràmiques.
La hipòtesi inicial és que les dues primeres navades formarien un primer edifici amb un mínim de 78
m² i amb coberta fraccionada a dos vessants paral·lels
a façana. L'abocador i la basseta es trobarien en un
primer moment al pati, en una zona oberta, i en un
segona instància passarien a cobrir-se amb un sostre
amb pendent cap al pati com demostra la canaleta de
morter, tot esdevenint la tercera navada.
Totes les navades posseeixen comunicació entre
elles i de cara al pati també és ben visible un marxapeu
que salvaria la canaleta.
154 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Tot plegat, aquest edifici sembla compartir
l'esquema bàsic de les cases compactes mediterrànies
relacionades amb l'explotació agrícola o la producció
artesana, amb crugies paral·leles a façana i espai obert
posterior, amb o sense porxo, delimitat per tàpies que
s'estenen lateralment des del propi habitatge. Aquesta distribució en navades paral·leles facilita l'addició
dinàmica de nous mòduls sense que calga modificar la
totalitat de la construcció (DD.AA., 1983).
2. Àrea oberta o de pati
L'estratigrafia segueix ací els mateixos paràmetres sedimentològics que la resta d'aquesta terrassa
fluvial (fig. 3).
Com dèiem, tan sols presenta un escàs nombre
d'estructures relacionades amb l'ús de l'espai com a
zona oberta. Per una banda s'ha documentat una alineació de còdols i una possible basa de pilar arrasada
que hipotèticament podria vincular-se a una estructura porticada o apergolada. La seua cronologia és sens
dubte baixmedieval, sincrònica a la resta del conjunt.
No s'observen altres elements afins, però per la
seua proximitat al tall que limita la propietat actual,
no s'ha de descartar que n'hi hagen més en direcció al
riu. Per últim, cal destacar la presència d'una infraestructura de sanejament constituïda per una cadufada
d'atanors encadellats de la qual ja hem parlat adés. Hi
ha paral·lels de peces bescuitades semblants a Paterna
(Mesquida, 2006), datades dels segles XIV i XV, emprades com a desaigüe de tallers o vivendes. En el nostre
cas hem pogut identificar grafits de terrisser o de mesures (numerals llatins) en la cara exterior. La finalitat
d'aquesta infraestructura sembla higiènica, relacionada amb l'evacuació del rebuig del procés d'adobat de
la pell, com després veurem.
És arriscat proposar una superfície aproximada
per a aquest pati. Les estructures aparegudes pertanyents a l'Edifici 1 podrien ser el tancament meridional
però com ja s'ha dit, la discontinuïtat i la diferència en
els aparells i fàbriques, indueix a bandejar la possibilitat de trobar-nos amb un mateix conjunt arquitectònic.
També la distància física ho recomana tot i que cronològicament s'estiga parlant d'un mateix moment històric (finals del segle XIII i segle XIV) i plausiblement
d'una mateixa funció.
El fet de tractar-se d'una zona oberta no implica
que no tinguera un paper destacat en el desenvolupament de tasques auxiliars com l'assecament de la
pell o del cuir. Així, sovinteja en la literatura científica
especiali�ada sobre adoberies (Torras i Ribé, 1991) la
descripció de grans espais de condicionament anomenats de “ribera”, per la seua proximitat als rius,
C. Miret Estruch - P. Castro Valls - C. Juan Fuster
reservats per a l'assecat de les pells –“treballs de ribera”--, activitat molt perseguida per les polítiques higièniques locals i de la qual tenim bon exemple a Gandia
(Garcia-Oliver, 1987).
Sembla també bastant comú el costum de tancar
aquests recintes, no només per delimitar-ne les activitats, sinó també per evitar l'accés de gossos o altres
animals atrets per la flaire a descomposició provinent
de les pells fresques. Comptem amb una referència
literària de gran interés, encara que allunyada en el
temps, de Marcial que al·ludeix a les pells arrancades per la voracitat dels gossos del Transtevere, barri a l'altra riba del Tiber on s'ubicaven les adoberies
(Epigrames, 6.93).
3. L'àrea de pas
S'estableix com a zona de circulació perimètrica.
Presumiblement es trobava comunicat amb un eix de
circulació cap al riu, i comunicaria amb el vial identificat altres indrets més al nord del solar, on arriba a
presentar-se amb empedrats de cinca (Miret, Castro,
Juan, e.p.). Podria haver restat fossili�at en la trama
urbanística, en forma d'androna estreta, però no volem forçar arquesta hipòtesi per la dificultat d'establir
la sincronicitat de les estructures arqueològiques i les
encara visible en el cadastre actual.
I������������ �� �’������� 2
Les adoberies antigues i medievals
L'adobat de pells és una especiali�ació de la indústria del tractament del cuir, un dels principals sectors econòmics d'època medieval i moderna a Europa
(Cipolla, 1989).
Al Xarq Al-Andalus, aquest sector estigué fortament influït per les adoberies de tradició romana,
importades d'Orient després d'haver passat pel sedàs
aràbic.
A partir d'aquestos precedents de l'antiguitat
(Forbes, 1966; Leguilloux 2004), es desenvolupa un seguit de procediments especiali�ats on cada categoria
de pell i de cuir rep una denominació tècnica concreta: la vitel·la per a vedell i la marroquineria o tafilet
per als caprins, amb la qual s'aconseguia un cuir molt
prim, brunyit i llustrós. Però per sobre de totes les classificacions, ha prevalgut al llarg del temps una clara
distinció entre el cuir elaborat (corium) i la pell en brut
o tendra (velamen).
Avanç al coneiximent del teixit productiu manufacturer medieval de Gandia (La Safor, País Valencià)
L'adobador de pells sempre ha desenvolupat
una gran multiplicitat de tasques. Aquesta diversificació també ha comportat històricament la construcció d'un espai artesanal ric i divers, on les oficines de
producció podien acomplir també funcions de fàbrica
mitjançant la cosida i unió de pells per manufacturar
objectes.
L'ampli equipament d'útils utili�ats per
l'adobador es correspon a la necessitat d'ajustar
l'instrumental a cada etapa del tractament pelleter.
Així, trobem el ganivet per esbanyar o eliminar altres
parts dures dels animals com les peüngles, ganivets
per a depilar les zones de l'epidermis i descarnar
parts del teixit adipós, cavallets de fusta per a facilitar
la depilació, malls de pedra per a batre els cuirs i fer
penetrar així les substàncies tànniques, etc.
Però a banda de les activitats directes de tractament de la pell, hi ha altres relacionades amb
l'elaboració dels tanins, com pulveri�ar escorces, moldre diferents tipus de vegetals, etc. (Córdoba de la Llave, 2003). És per això que no és estrany locali�ar morters i molins a l'interior d'adoberies. Per a una bona
síntesi de la cultura material de la manufactura adobera és encara força il·lustratiu recórrer a les planxes
il·lustrades de l'Encyclopédie de Diderot i d'Alambert
(2002) o altres treballs recents de síntesi (Enrich, Enrich i Enrich, 2006)
L'artesanat del cuir, com ja s'ha insistit abans,
té necessitat d'instal·lacions hidràuliques complexes
com: basses, nocs, cuvetes, canonades d'evacuació de
les aigües utili�ades, etc.
Les tècniques de transformació i de conservació dels cuirs no han evolucionat gaire al llarg dels segles. Per això es parla sovint d'una mena de perennitat
que afecta les fórmules i mètodes d'adobatge. Aquest
fenomen és conseqüència en bona mesura de la seua
conservació com a treball artesà, els coneixements del
qual s'han transmés a l'interior d'una estructura familiar o gremial interessada a perpetuar el seu estatut.
És per això doncs que fonts relativament recents sobre
l'adobatge com els tractats de Des Bille�es el 1708, el
de Lalande el 1764 o la cèlebre Encyplopédie, són testimonis primordials per a l'estudi del tractament de la
pell des de l'antiguitat fins a la industriali�ació. Exceptuant algunes operacions desconegudes a l'antiguitat
com la utili�ació de calç diluïda, la resta d'activitats
com els treballs de ribera, la passamaneria, etc. ja apareixen descrites minuciosament a l'Encyclopédie.
L'adobatge de pells consta d'una sèrie de procediments químics i mecànics imprescindibles per a la
futura utili�ació de les matèries primeres.
155
En primer lloc, cal eliminar tots els residus orgànics adherits a les pells mitjançant les operacions
de separació de l'epidermis i la dermis, fins a un total
mínim de quatre fases que reben el nom de “treball de
ribera” (trempa amb aigua clara, maceració per escalf,
depilació i descarnat).
Amb la trempa s'aconsegueix eliminar els
darrers residus sanguinis, musculars, pèls, llana, teixit
adipós, etc. La maceració per escalf pot generar-se de
manera natural mitjançant processos de putrefacció
accelerats per orines o excrements, o de manera artificial, tant orgànica com inorgànica, mitjançant banys
de ferments, mordents reactius alcalins o reaccions enzimàtiques.
El següent pas és pròpiament l'adobatge, amb
el qual es torna a reali�ar un seguit de trempes amb
productes tànnics de molt diferent natura (greixos animals i vegetals, alums minerals, etc.) i esbandiments
successius. Aquesta operació és la més exigent temporalment però és la més important per tal de fer imputrescibles i hidratar les pells tractades i transformar-les
en cuir tot fixant sense modificar l'estructura de la dermis (Leguilloux, 2004).
Per últim, el raspat forma part dels processos
d'acabat i ajuda a flexibili�ar els cuirs. Inclou, a més,
altres operacions complementàries com la batuda,
l'estiratge, el llustrat, el polit, etc.
Aquesta fase d'acabat també pot constituir el
tintat per immersió total o parcial a partir de mordents
càustics o irritants orgànics (murex, kermès, etc.) o inorgànics (alum, salitre, sulfat de ferro, etc.) que facilitaven la penetració de les fibres capil·lars i la impregnació dels pigments tintoris.
La preparació de pergamins exigeix una altra
mena de procediments que van perfeccionant-se des
de la seua invenció a Pèrgam el segle II a. C. Aquests
coneguts suports per a l'escriptura es fabricaven amb
pells de rumiants, anyells o cabres, vedells i, d'ací
vitel·les, però l'operació més característica i definitòria
és aquella que consisteix a enganxar la pell al centre
d'un catre o cavallet mitjançant una corda que es nuga
progressivament amb la finalitat d'estirar la pell alhora que s'eixuga (Leguilloux, 2004). Com assenyala, C.
Chahine (2002), al llarg d'aquest eixugat per tensió es
produeix una modificació completa de l'estructura de
la dermis. L'operació s'enllesteix amb un desengreixat
amb algeps o cendra i el poliment amb pedra tosca o
sorra.
El resultat final l'allunya del cuir en essència. El
nom llatí de pergamí, membrana, ja des de ben d'hora,
156 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
mostra la diferència fonamental amb la pell amb pèl
(pellis) o l'adobada i desempallegada de pèl (corium).
Aquesta distinció es manté fins l'actualitat i també forma part de la tradició adobera medieval.
Aquestes tres activitats prèvies principals podien dividir-se en altres subfases més o menys articulades segons la complexitat de cada procés d'adobatge.
Per exemple, els tractaments més llargs estaven destinats a les pells dels petits rumiants encaminades a
l'obtenció de cuirs flexibles i de qualitat superior o a
les marroquineries (per al cuir dels caprins) o badanes
(per al cuir dels bovins).
Arquitectònicament, el precedent més evident
de les adoberies medievals prové dels seus models
romans. Tot i que la identificació d'adoberies en excavacions arqueològiques no és un fet usual, es coneixen
bons exemples a les antigues ciutats de Pompeia i Saepinum a Itàlia, al vicus de Liberchies a les Gàl·lies i a un
fort del Mur d'Adrià anomenat Vindolanda (Leguilloux, 2004). Ja des de bell antuvi es defineixen així les característiques morfològiques d'aquesta mena d'edificis
i que es poden resumir en l'existència d'espais oberts,
de tallers coberts, en la proximitat d'un curs d'aigua
que cobrisca les necessitats en consum hidràulic dels
“treballs de ribera” i en l'allunyament als nuclis de població.
És així doncs com la planta urbana d'aquestos
edificis, així com el seu emplaçament topogràfic, està
profundament condicionada per les activitats de treball del cuir. En la seua gènesi conflueixen però altres
factors que no hem de menysprear, com per exemple
l'optimi�ació de l'espai ja que la circulació dels cuirs
a través dels successius processats (treball de ribera,
adobat i raspat) devia estar concebut amb la intenció
de limitar el temps de manipulació i facilitar-ne el
trànsit racional entre els diferents àmbits funcionals
específics (Leguilloux, 2004).
Les detallades investigacions de D. Jemma
(1972) sobre les adoberies de Marràqueix (Marroc) demostren la validesa dels tres àmbits principals de treball adober. El circuit funciona esquemàticament de la
següent manera: les pells arriben a una zona prop de
l'entrada per a les primeres operacions, després són
derivades vers àrees perifèriques per a retornar per
últim lloc a una altra zona prop de l'entrada, enfront
dels “treballs de ribera”, on es duria a terme el raspat.
A partir d'aquestes constants, Diderot i
d'Alembert proposen a la seua Encyclopédie del segle
XVIII una adoberia ideal, instal·lada a la riba d'un curs
fluvial apte per a les tasques d'inici, amb una zona
especiali�ada per als nocs o dipòsits de tanins i, finalment, amb un tercer espai amb els obradors d'acabat.
Tot i que aquesta planta tipus en la més típica tradició
C. Miret Estruch - P. Castro Valls - C. Juan Fuster
il·lustrada tracta de sinteti�ar els models d'adoberia,
sembla que no contempla amb suficient versatilitat
l'evolució de l'equipament i la influència que aquest
fet podria generar al llarg del temps, tal i com demostren les adoberies llenguadocianes del segle XIX i on
els tallers acumulen diferents operacions en els mateixos espais (David, 2002). Únicament convé retindre
doncs que aquesta organi�ació tripartida de la planta
és un tret que es reitera regularment en els manuals
tècnics sobre adoberies d'època moderna i en les adoberies preindustrials i magrebines contemporànies.
Justament aquestes característiques serveixen
com a criteris per tal d'identificar estructures arqueològiques assimilables a indústries adoberes. Les dificultats de visibilitat arqueològica consisteixen fonamentalment en la ambigüitat dels elements descrits. Açò
explicaria les dificultats de locali�ació i identificació
de recintes destinats a l'adobatge de pells. Solament
en el cas de l'existència de nocs cilíndrics o cúbics, imprescindibles per tal de manipular les pells sense modificar l'ordre de superposició de capes de tanins, no
es poden confondre amb cap altra estructura arqueològica relacionada amb algun procés preindustrial (almàsseres, tintoreries, saboneries, fargues, etc.). Altres
infraestructures com premses, fornets de calç o torns,
no semblen imprescindibles i s'adscriurien a especiali�acions funcionals (boters, sellers, fabricants d'odres,
cordoners, corretgers, etc.) no sempre presents.
Es disposa d'una magnífica documentació arqueològica d'una adoberia dels segles IX i X, excavada
al subsòl del Palau de les Corts de la ciutat de València
(DD.AA., 1994). Tal com les havia descrites l'eminent
arabista L. Torres Balbás (1935) i altres estudis més
moderns (Torras i Ribé, 1991), les adoberies medievals
solen comptar amb tallers, maga�ems i un gran pati
amb safareigs per al tractament de la pell.
Una vegada secades al sol, les pells són submergides en una bassa amb aigua clara, on han de romandre uns dies en remulla; tot seguit, passen a una
altra bassa amb aigua i calç morta o apagada d'un a
dos mesos i, una vegada transcorregut aquest interval, s'introdueixen en una solució (excrements de
colom, figues macerades, etc.). Finalment, el procés
s'enllesteix amb el definitiu assecat al sol i un pentinat
previ al tenyit.
Els antics territoris de la Corona d'Aragó gaudeixen d'una llarga tradició adobera que prové de les
antigues adoberies romanes (officina coriariorum) (Leguilloux, 2004). Es poden citar alguns casos destacables pertanyents als dos moments de principal pulsació en la creació d'adoberies: al segle segle XII (Vic,
Manresa, Lleida, etc.) i a mitjans del segle XIV (Reus,
Olot, Girona) (Torras i Ribé, 1991).
Avanç al coneiximent del teixit productiu manufacturer medieval de Gandia (La Safor, País Valencià)
La ciutat de València inicia ja en temps de Jaume
I un procés de potenciació dels oficis relacionats amb
la pell, sobretot al barri del Carme, on encara la toponímia urbana ofereix un interessant lot d'activitats
(portalet “dels blanquers” o carrers de les “Adoberies”,
“Blanqueria”, “Aluders”, “Corretgeria”, etc.) (Salavert
i Graullera, 1999; Cruilles, 1883). A partir de la conquesta està gairebé monopoli�at per un experimentat
aparell d'oficials i manufacturers, sovint organi�ats
en rígides estructures gremials, i que en alguns casos
arriben fins i tot a bastir grans adoberies comunals de
l'estil de les marroquines de Fes o Marràqueix.
Com ja hem dit, una de les condicions fonamentals de la topografia urbana identificada amb les manufactures de l'adobat és l'abastiment cabalós i regular
l'aigua, un bé consuetudinari d'origen col·lectiu.
La finalitat primordial de l'ús del cabal hídric
no és energètic. Ara, cal disposar de suficient aigua
per a omplir els diversos nocs o basses en breus lapses de temps. És per això doncs que la construcció
d'adoberies o futurs barris industrials relacionats amb
la pell sovint compta amb un denominador comú, i
és la presència de séquies o instal·lacions hidràuliques
integrades i la proximitat a cursos hídrics com riberes
de riu o llacunes.
A València mateix, els adobadors feien ús d'una
séquia anomenada “braç de la blanqueria”, que discorria
paral·lela al vessant dret del riu Guadalaviar. A Castelló els assaonadors tenien els seus obradors al carrer
“de les adoberies” i aprofitaven les aigües del “cequiolet”
(Gimeno Michavila, 1933).
En el cas concret del Raval de Gandia, la zona
ha sigut tradicionalment un lloc d'instal·lacions industrials dedicades fonamentalment al treball i tractament
de la pell, com ho recorda el nom de Pelleries d'un dels
seus carrers. Aquest és però conseqüència d'un fenomen expansiu d'època moderna i contemporània que
eclipsa els seus orígens medievals. És per aquesta raó
pel que resten molts dubtes al voltant de l'organi�ació
i jerarqui�ació espacial entre el centre i la perifèria
productiva, ja que el que avui ocupa un emplaçament
relativament marginal podria haver estat centre a partir del qual es ramifica i densifica la indústria pellera.
Caldria preguntar-se si aquesta transformació
de la pell en la qual Gandia està especiali�ada, prové de l'època baixmedieval o si aquest és un fenomen
relativament modern que depén de millores tecnològiques o de desplaçaments produïts per processos de
congestió urbana.
157
U�� �������� �������� �� ����� ��� �����
La documentació escrita al voltant de la creació
d'indústries medievals al Raval i a la vila de Gandia
són força escasses. Pràcticament l'únic cas ben conegut
és el de la terrisseria de l'antic Hort de l'Anella que
abastia de rajoles les estances borgianes del Vaticà i un
comerç local de pisa (González, 1952; Gregori, 2007).
Sí que es posseeix tanmateix un panorama més
diàfan tant documental com arqueològic per al cas de
la Vilanova, gairebé un segle després de vida del Raval. Així, és ben coneguda la reubicació del trapig d'en
Galceran de Vich el 1420 (Pons Moncho, 1979), provinent de Xeresa. Anecdòticament, coneixem la presència també a la Vilanova de blanquers, és a dir, adobers
(La Parra, 1992) i d'una altra sèrie d'establiments, a
l'igual que al Raval, bandejats de la vila per diverses
motivacions (socials, higièniques, religioses, etc.) (Canet, 2000).
Legislacions o ordenacions reguladores tardomedievals com les aplegades al Llibre d'Establiments
(Garcia-Oliver, 1987) ens ofereixen importants referències sobre la presència d'activitats productives ja establertes i en ple rendiment, però no ens informen gaire
sobre els seus processos de gestació o els mecanismes
de la renda a què podrien estar-hi subjectes com a hipotètics monopolis senyorials (Garcia-Oliver, 1991).
Aquestes mateixes deficiències es fan notar pel
que fa a les al·lusions a activitats sotmeses a hipotètiques restriccions en matèria higiènica. Així, només
trobem un esment al·lusiu a la indústria pelletera,
caracteri�ada tradicionalment pel seu volum de residus altament contaminants. Es tracta de la prohibició,
tant a la vila com al Raval, de traure a les places les
pells per tal d'assecar-les (Garcia-Oliver, 1987). Malgrat
aquesta aparent mancança de referències sobre polítiques higienistes, pogué pesar de manera recurrent
l'aplicació de tradicions antigues com la que apareix
citada a la Michnâh, una compilació de lleis religioses
jueves orals redactades a primeres del segle III després
de Crist i on s'hi commina a construir les adoberies a
una distància mínima de 60 metres respecte dels límits
de l'aglomeració i sempre orientades a favor dels vents
dominants perquè així no arriben les fetors (Michnâh,
Baba Bathra, II, 9).
Tampoc no podem de moment arribar a aprofundir en el coneixement sobre situacions concretes de
demanda de matèria primera (pells, substàncies tànniques, etc.) o l'eixida al mercat d'aquestos productes
manufacturats, però no diferirien de les descrites en altres indrets o altres cronologies (Torras i Ribé, 1991).
158 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
A nivell arqueològic, no és excessivament complicat arribar a una identificació de tasques adoberes
sense tindre en compte la presència de nocs o instrumental especiali�at. Així, gràcies als estudis tafonòmics de les restes òssies i a la troballa de determinades
parts anatòmiques del ramat que fornia les matèries
primeres es pot arribar a una bona caracteri�ació
dels mecanismes de processat carni relacionats amb
l'adobat de les pells.
Els dipòsits de restes òssies donen informació
sobre les formes de desarticulació i esquarterament de
les carcasses animals, heretades probablement des de
l'antiguitat. Aquests dipòsits, ben documentats a les
adoberies alemanyes del segle XVI o a les franceses
dos segles després, contenen grans quantitats d'ossos
de potes, sobretot metàpodes i falanges, de banyes i
d'apèndixs caudals que restaven adherits a les despulles provinents directament de des taules dels carnissers.
Malauradament, no disposem encara d'una
avaluació faunística que ens indique com i des d'on
arribaven les pells a l'adoberia, si fresques directament
de l'escorxador (amb els ossos de les potes) o aportades seques o salades pels camperols de la rodalia que
feia setmanes que havien sacrificat els animals (sense
els ossos de les potes) (Leguilloux, 2004; Serjeantson,
1989; Baxter, 1998). L'únic paral·lel proper que podem
citar és el de la necròpolis de l'alqueria de Benipeixcar,
actual barriada al sud-oest de Gandia, on els estudis
faunístics suggereixen la presència d'adobatge (López
Gila, 2000).
Assajarem una possible explicació a aquest
relatiu silenci de les fonts documentals, més preocupades en la regulació de qüestions relacionades amb
l'alimentació o impositives. Arqueològicament, pot
demostrar-se la capacitat dels paletes per tal de solucionar els greus problemes que la creació de deixalles
generava, però no s'explica tan bé per què no figura
l'adoberia entre les llistes de censos.
B����������
– AZUAR, R.; PASCUAL, J. i MARTÍ, J. 1999: “La cerámica del Castell d’Ambra (Pego). De las producciones andalusíes a las cerámicas de la conquista feudal
(siglo XIII)” Arqueología y Territorio Medieval,6, 279301, Jaén.
– BAXTER, I. L. 1998: “Late medeival tawyer's waste
and pig skeletons in early post-medieval pits from
Bonners Lane, Leicester, England, U.K.” Anthropozoologia, 28, 55-63.
C. Miret Estruch - P. Castro Valls - C. Juan Fuster
– CHAHINE, C. “Évolution des techniques de fabrication du cuir et problèmes de conservation” en
DOIN-ROUZEAU, F. i BEYRIES, S. (dir.) Le travail
du cuir de la Préhistoire à nos jours. Antibes: Actes des
XXIIe rencontres internationales d’archéologie et
d’histoire d’Antibes, 13-30, 2002.
– CANET, I. “Fisonomia d’una vila: l’urbanisme medieval de Gandia”, en J. A. GISBERT (ed.) Sucre &
Borja. La canyamel dels ducs: del trapig a la taula. València: Conselleria de Cultura i Educació, 2000.
– CASTELLÀ I RAICH, G. 1933: “Vocabulari de la indústria d'adobar pells per a sola” Butlletí de Dialectologia catalana, XIX, Barcelona.
– CIPOLLA, C. M. Historia económica de la Europa
preindustrial, Madrid: Alianza, 1989.
– CÓRDOBA DE LA LLAVE, R. “Técnicas de curtido
y zurrado del cuero en Aragón y Castilla a fines de
la Edad Media. Estudio comparativo” El món urbà a
la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta:
XVII Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, Vol. I,
309-322, 2003.
– CRUILLES, V. S. Los gremios de Valencia: memoria sobre
su origen, vicisitudes y organización, València, 1883.
–DAVID, P. Le travail du cuir à Aniane et Languedoc. Cahiers d'arts et traditions populars, 15A i 15B, 2002.
–DD. AA. Temes d'etnografia valenciana, vol. I, València:
Edicions Alfons el Magnànim, 1983.
–DD. AA. Troballes arqueològiques al Palau de les Corts,
València: Corts Valencianes, 1994.
–DIDEROT & D'ALEMBERT L'Encyclopédie. Art du
cuir, 2002, París.
– FONTAVELLA, V. La Huerta de Gandía, Zaragoza:
C.S.I.C., 1950.
– FORBES, R. J. Studies in Ancient Technology, vol. V,
Leiden: E. J. Brill, 1966.
– GARCIA-OLIVER, F. El Llibre d’Establiments de Gandia, Gandia: Ajuntament de Gandia, 1987.
– GARCIA-OLIVER, F. Terra de Feudals, València: Edicions Alfons el Magnànim, 1991.
–GONZÁLEZ MARTÍ, M. Cerámica del Levante español.
Siglos medievales. Tomo II, Alicatados y azulejos, Barcelona: 1952.
–GIMENO MICHAVILA, V. Los antiguos gremios de
Castellón, Castelló: Societat Castellonenca de Cultura, 1933.
–GREGORI ESCRIVÀ, M. La fàbrica de taulells del Pilar
a la Font d'En Carròs, Gandia: Institut d'Estudis Comarcals Alfons el Vell, 2007.
–IBÁÑEZ, J.J.; GONZÁLEZ URQUIJO, J.E. i MORENO, M. 2002: “Le travail de la peau en milieu rural:
le cas de la Jebala marocaine”, en AUDOIN-ROUZEAU, F. i BEYRIES, S. (dir.) Le travail du cuir de la
Préhistoire à nos jours. Antibes: Actes des XXIIe rencontres internationales d’archéologie et d’histoire
d’Antibes, 79-97, 2002.
Avanç al coneiximent del teixit productiu manufacturer medieval de Gandia (La Safor, País Valencià)
–JEMMA, D. Les tanneurs de Marrakesh, Mémoires du
Centre de Recherches Anthropologiques, Préhistoriques et Ethnographiques, 1972.
–JUAN FUSTER, C.; MIRET ESTRUCH, C. i SÁNCHEZ CIFUENTES, R. Informe de l'excavació arqueològica d'urgència del Carrer del Forn, nº7, Gandia. Expedient 2005/1055-V (Informe inèdit), 2005.
– LEGUILLOUX, M. Le cuir et la pelleterie à l'époque romaine, París: Éditions Errance, 2004.
– LERMA ALEGRÍA, J.V. La loza gótico-mudéjar en la
ciudad de Valencia, València, 1992.
– LÓPEZ GILA, M. D. Estudio zooarqueológico de dos
yacimientos medievales: La Alquería de Benipeixcar y El
Fortí. València: Tesi de llicenciatura inèdita, Universitat de València, 2000.
– MARCIAL, M. V. Epigrames. Fundació Bernat Metge,
1955-59.
– MESQUIDA GARCÍA, M. Las ollerías de Paterna. Tecnología y producción, Paterna, 2001.
– MESQUIDA GARCÍA, M. La Ceràmica de l'aigua.
Aprovisionament, canali�ació i distribució de l'aigua en
Paterna, Paterna: Ajuntament de Paterna, 2006.
– MIRET I ESTRUCH, C., CASTRO I VALLS, P. i JUAN
I FUSTER, C. e.p.: “Registre arqueològic de l'impacte de
159
l'expulsió dels moriscos sobre el teixit productiu manufacturer de Gandia (la Safor, País Valencià)” Actes del V
Congrés d'Estudis de la Marina Alta, Dénia, 2009.
– LA PARRA LÓPEZ, S. Los Borja y los moriscos: (repobladores y "terratenientes" en la Huerta de Gandía tras la
expulsión de 1609), València: Diputació de València,
1992.
– PETIT, R. Nuestras monedas. Las cecas valencianas,
València: Vicent Garcia Editors, 1981.
– PONS FUSTER, F. La Germania a Gandia i el duc Joan
de Borja, Gandia: Institut d'Estudis Comarcals Alfons
el Vell, 2008.
– PONS MONCHO, F. Trapig. La producción de azúcar
en la Safor (siglos XIV-XVIII), Gandia, 1979.
– SALAVERT I FABIANI, V.L. i GRAULLERA I SANZ,
V. Professió, ciència i societat a la València del segle XVI,
Barcelona: Curial, 1990.
– SÁNCHEZ I SIGNES, M. 2010: “El recinte oriental
del castell de Bairén (Gandia)” Recerques del Museu
d'Alcoi, 19, 137-156, Alcoi.
– SERJEANTSON, D. “Animal remains and the tanning trade”, en SERJEANTSON, D. i WALDRON,
T. (eds.) Diet and Craft in Towns, BAR, British Series
199, 129-146, 1989.
EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES EN EL CONVENT DE
SANTA CLARA, XÀTIVA (LA COSTERA, PAÍS VALENCIÀ)
COTINO VILLA, F. - MIRET I ESTRUCH, C. - ROSSELLÓ MESQUIDA, M.
RESUM
En aquest treball pretenem oferir una primera valoració arqueològica dels estudis previs reali�ats en el Convent
de Santa Clara de Xàtiva (La Costera, País Valencià). Aquest projecte contemplava la necessitat inicial de definir el mòdul de l'antic claustre, així com d'identificar les seues estructures hidràuliques i, finalment, delimitar
l'obra antiga de les intenses reformes efectuades després de la destrucció pràcticament total del cenobi l'estiu del
1936.
Aquests treballs arqueològics, tant verticals com hori�ontals, han pogut establir amb precisió els punts de contacte entre l'obra medieval i la nova i l'estratigrafia bàsica de l'emplaçament, amb unes primitives unitats amb
materials ibèrics, romans, andalusins i, per últim, de la fase conventual.
Paraules clau: Xàtiva, arquitectura conventual, intervenció arqueològica, orde de les clarisses.
ABSTRACT
In this article we try to offer a first archaeological draft on the preliminary studies which have taken place in Santa Clara Convent (La Costera, Valencian Country). This project intends to define the ancient size of the cloister,
identify the hydraulic structures related and, finally, delimit the medieval work to the more recent reforms done
there due to the almost complete destruction of the building during the events of the Civil War in the summer
of 1936.
This archaeological studies, vertically and horizontally altogether, have precisely established the contact points
between the medieval work and the recent one and the basic stratigraphy of the se�lement, with primitive Iberian, Roman, Andalusian unities and, in the upper layers, the conventual phase.
Key words: Xàtiva, conventual architecture, archaeological intervention, Santa Clara religious order of nuns.
162 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Dins de l'àmbit dels estudis previs del Convent
de Santa Clara de Xàtiva que l'empresa propietària de
l'edifici, ORDISA, ha encarregat a diversos professionals sota la coordinació de Marisa de Sus, es va considerar la necessitat incloure els d'àmbit arqueològic
que presentem preliminarment en ocasió del III Jornades d'Arqueologia de València i Castelló.
Pel que fa a l'emplaçament, el Reial Monestir de Santa Clara (de l'Assumpció o Convent de les
Clarisses) està situat en el nucli històric de la ciutat de Xàtiva, relativament per baix de la Seu i en
una zona d'escàs pendent. Té el seu accés principal
pel carrer de Montcada, número 23, encara que presenta façana posterior sobre l'Avinguda Selgas, tot
ocupant una superfície consignada en el cadastre de
3646 m² (fig. 1).
Aquesta superfície computada respon a la del
solar actual, afectat pel futur projecte de restauració i
l'actual d'intervenció arqueològica, però el monument
original era sensiblement major, incloent tots els immobles de la mateixa illa pertanyents als actuals carrers del Portal del Lleó i Avinguda Selgas.
L'edifici en el seu estat primitiu degué ocupar
una superfície propera als 6400 m². Dins de l'immoble
l'actuació s'ha centrat al pati interior, en termes generals hereu del claustre conventual. D'altra banda, s'ha
practicat un bon nombre de sondejos murals (un total
de 76) en les quatre ales existents de l'edifici, abastant
cel·les col·lindants amb les propietats adjacents i que
posseeixen una major distribució al llarg del solar
actual. La finalitat d'aquestes tasques ha estat, com
veurem més endavant amb més detall, distingir entre
l'obra anterior i posterior a l'estiu del 1936, coincident
amb l'episodi de l'enderroc parcial del monument, per
bé que també han tractat de resoldre interrogants puntuals que la direcció facultativa anava suggerint a mesura que s'anaven creant noves hipòtesis de treball.
Pensem que no és lloc de comentar detingudament els precedents del poblament a la Costera o
del terme de Xàtiva. Nogensmenys, existeixen síntesis
recents que ens eximeixen de l'oportunitat de fer-ho
(DD. AA., 2006), però sí que voldríem repassar breument els del solar pròpiament urbà de Xàtiva, on hi
ha dades des de l'època ibèrica, cap al segle IV a. C. El
nucli de Saitabi té les condicions pròpies d'una ciutat o
oppidum, cap de la Contestània, amb una activitat comercial que assoleix suficient categoria com per encunyar moneda pròpia d'argent (Ripollès, 2007). En
aquesta època el poblament se centra en els dos vessants del Castell (Ventura, 1998) i no hi ha dades segures que ens indiquen fefaentment la presència de
poblament estable a la zona més baixa del raiguer,
justament a l'indret que ha separat històricament el
F. Cotino - C. Miret - M. Rosselló
poblament antic i el modern (López Gómez, 1966-67;
Martínez, Sicluna i Sbert, 1982).
La romani�ació comença el segle III a. C. i
l'aculturació s'intensifica fins poder parlar-se d'una
ciutat plenament romana, Saetabi, que va aconseguir
l'estatut de “municipium” (DD. AA., 2006). Durant la
crisi del Baix Imperi, al segle III d. C., sembla haverhi una reculada important de la vida urbana que es
recupera, amb certes dificultats a partir del segle VI,
quan apareix citada en els Concilis de Toledo com a
seu episcopal. Segurament d'aquesta època són les
troballes visigodes al voltant de l'ermita de Sant Feliu
(Ventura, 1979; Benito, García i Alcañiz, 1948).
Poques dades poden pouar-se anteriorment a la
conquesta àrab, però sembla evident que una primera
embranzida és atreta cap a Xàtiva, un focus comercial
de certa importància. Així, a primeries del segle VIII
arriben a establir-se dues onades de pobladors, en primer lloc un contingent d'àrabs meridionals i en 741,
un altre dels denominats “sirians” (Rubiera i Epalza,
1987). La implantació es produeix en un primer moment a la zona alta, on s'havien implantat les ciutats
ibera i romana, però aviat van sorgir nous barris i la
ciutat va anar estenent-se cap a la vall paral·lelament a
l'auge demogràfic i econòmic. La forma urbana apareix
clarament consolidada al segle XI, amb la construcció
(ampliació o reforç) d'una muralla torrejada, dins del
recinte de la qual i sobre el seu perímetre es troben els
solars que ens ocupen.
En època cristiana els musulmans són expulsats
al raval d’extramurs i, en ocasió de la Guerra dels Dos
Peres (1356-1375), en la segona meitat del segle XIV es
modifica i eixampla el recinte emmurallat (Martínez,
Sicluna i Sbert, 1982; Aparisi, Rangel i Royo, 2008).
Al segle XVI Xàtiva aconsegueix un nou punt
àlgid en el seu desenvolupament, amb la dotació
d'importants infraestructures públiques i edificis de
prestigi. A principis del XVIII sofreix el cèlebre incendi arran de la Guerra de Successió i, a mitjan segle, els
devastadors efectes del terratrèmol de Montesa.
Després de l'enderrocament de les muralles
en la dècada de 1870, en un procés paral·lel al de
moltes altres ciutats emmurallades (DD. AA., 2006),
s'urbani�a la zona que ens ocupa, encara que com és
evident, no es tracta del primer urbanisme desenvolupat en el lloc.
Diversos estudis de caràcter específic ens ajuden a comprendre dels contextos històric i urbà de
l'entorn del Convent de Santa Clara. Així, M. Gonzàlez
Baldoví (1989) ens informa de la presència d'una zona
de banys àrabs (hamam) anomenada Bany de la Vila
Excavacions arqueològiques en el Convent de Santa Clara, Xàtiva (La Costera, País Valencià)
163
Fig. 1. Emplaçament del Monestir de Santa Clara de Xàtiva.
o de la Ciutat, ubicada al carrer de Montcada. Altres
treballs del mateix autor ajuden a fer-se una idea fixa
de la ciutat l'any 1620 i dels seus sistemes hidràulics
(González Baldoví, 1987 a i b). No obstant això, atès
que aquests estudis es basen en el repartiment d'un
sistema hidràulic urbà denominat “Aigua Santa”, no
és extensiu a tota la ciutat i no aporta gaire dades objectives del solar que ens ocupa.
Al capdavall, s'evidencia que la zona que ens
ocupa queda en una sort de terra nullius entre el nucli
polític i comercial del cor de la ciutat i la zona artesanal i industrial del barri de les Barreres (Alonso Llorca, 1995).
Les intervencions arqueològiques més properes
de les quals tenim notícia són les dutes a terme en el
Convent de la Trinitat, amb l'objecte de la construcció
d'un aparcament, en el solar contigu a l'Est. La de part
del propi Convent en el carrer del Portal del Lleó, nº10
i, una mica més distant, la recentment duta a terme a
l'Avinguda Selgas, nº16-18.
En el cas de l'antic Convent de la Trinitat, tal
com es fa constar en el panell informatiu en l'accés
de l'actual aparcament, només van poder identificarse els murs de les cel·les que delimitaven el claustre
pel Sud i l'Est. Per sota, un nivell romà del segle I que
constava de dos forns de cocció de ceràmica comuna
i una sèrie de murs i paviments pertanyents a la mateixa instal·lació.
En l'excavació del carrer del Portal del Lleó,
nº10, ens consta l'aparició d'un espai compartimentat,
articulat entorn de dos potents murs, un que discorre,
aproximadament en sentit Nord – Sud, i un segon perpendicular a aquest. Tots dos formen, probablement,
part de l'estructura original del Convent, dins del recinte originari on es trobava l'antic solar.
Finalment, en el cas de l'Avinguda Selgas, nº1618, es reprodueix més o menys la seqüència estratigràfica vista en el solar del Convent de Santa Clara.
A���������� ��������� ��� ������� �� ����� �����
La fundació del convent procedeix de la voluntat plasmada en testament de la noble na Saurina
d'Entença, segona vídua de Roger de Llúria.
A la seua mort en 1325 deixà disposat que
s'edifiqués a Xàtiva un monestir per a menoretes. La
seva voluntat es va comunicar al papa Joan XII qui,
des d'Avinyó, va despatxar butlla al bisbe de València
a favor de l'obra. Al seu torn, el síndic de la ciutat de
Xàtiva, va sol·licitar al rei Jaume II d'Aragó la gràcia
d'aquesta fundació monàstica i el monarca va expedir
164 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
F. Cotino - C. Miret - M. Rosselló
decret l'1 de gener de 1325 autori�ant-la i assignant
una almoina per a la seva fundació (Sendra, 1925 i
1926).
Per a aquesta, es van adquirir els terrenys al
Nord de la ciutat, a extramurs i al costat de la Porta
Nova, anomenada més tard del Lleó. L'església es va
dedicar a la Verge de l'Assumpció. Però la fundació
d'aquest monestir no va ser definitiva, ja que en sofrir el terrabastall de la Guerra de la Unió (1347-48)
va haver de ser abandonat temporalment a causa de
l'amenaça de ruïna. Tres anys més tard, la ciutat de
Xàtiva va tractar de recompondre'l però hagué de ser
enderrocat finalment amb motiu de la guerra dels
Dos Peres el 1359. La comunitat es va allotjar algun
temps en una casa particular, fins que el 1364 se li va
autori�ar a traslladar-se a un nou monestir dins vila,
quedant reinstal·lades les monges en 1369.
La fàbrica de la nova església i del convent es
mamprengueren a partir dels primers anys del segle
XV. De la documentació recopilada fa especial esment
del document titulat: “Despeses antigues sobre obres
de de Santa Clara, de 1403 a 1420” (Ventura, 2008). En
aquest es refereixen amb detall les despeses edilícies i
es proporcionen detalls tan precisos com la data exacta
d'inici de la fonamentació de l'església (27 de juliol de
1403).
S'assenyala amb precisió la conformació dels
quatre arcs diafragmes que van preexistir a l'actual
volta, i que hem pogut rastrejar en els sondejos murals
practicats immediatament sota la coberta.
Fig. 2. Estat en què quedà el claustre a l’estiu del 1936.
ment, van suposar la fallida econòmica i rendística de
la comunitat, que va haver de sobreviure d'almoines.
Amb l'adveniment de la II República la comunitat estava ja completament arruïnada. L'Ajuntament,
complint ordres del Govern d'Azaña va formali�ar
acta de confiscació dels convents de Xàtiva, previ
inventari dels seus béns i es van posar en la façana
sengles rètols, que deien: "Adquirit aquest local per
l'Ajuntament per a mercat". El comitè revolucionari va
ordenar l'enderrocament d'aquest edifici, efectuant-ho
en part (fig. 2).
D����������� ��� ������� �� ����� �����
Del mateix document se segueix que els treballs
del claustre van començar en la primerenca data de
1413.
Potser les tres descripcions més completes que
de l'edifici existeixen són les proporcionades per J. A.
Pina (Bérchez i Gómez-Ferrer, 2006), C. Sarthou (1922,
1934 i 1939), F. J. Delicado Martínez (2004) i M. Gonzàlez Baldoví (Cebrián, 2008).
Altres treballs es duen a terme el 1695, centrats
en l'ampliació de l'església al costat de la plaça de Santa Llúcia i la construcció del cor alt i baix, així com noves voltes, però encara mantenint els arcs diafragmes
originals (Bérchez i Gómez-Ferrer, 2006).
La primera font, i en bona mesura les següents,
s'ha recollit textualment en publicacions relativament
recents (Bérchez i Gómez-Ferrer, 2006; Cebrián, 2008).
A principis del segle XVIII també es renova
el claustre, incorporant un cos superior d'edificació.
Posteriorment s'executaran nous treballs, a càrrec del
mateix J. A. Pina, la principal actuació del qual consisteix en l'execució de la nova coberta de l'església. Amb
motiu de la guerra de Successió en 1707, les monges es
van traslladar a València durant huit anys fins que va
quedar reedificada i repoblada la nova ciutat, rebatejada ignominiosament com San Felipe.
L'expulsió dels moriscs (1609), l'extinció dels
senyorius jurisdiccionals, i amb això la pèrdua de les
rendes i la desamorti�ació de Mendizábal, successiva-
La descripció de fra José Alberto Pina, expert
arquitecte i autor, entre altres obres, de la Fàbrica de
la Seu setabitana, fou redactada a mitjan segle XVIII.
S'articula en deu capítols. En el primer es descriu
l'aspecte exterior del convent, incidint en la seva forma quadrada i assenyalant les mesures. En el segon
es descriu la porteria, amb pati obert que dóna accés
a l'església, locutori, casa dels servents i dependències
dels confessors. Segueix la sèrie descriptiva de la porteria interior, els claustres, l'enllunat gran dels claustres, el cor baix, el dormitori gran, la porta regular
principal, els segons claustres, el cor alt, tercers claustres, el temple, els retaules, les capelles de l'església i,
finalment, la sagristia.
Excavacions arqueològiques en el Convent de Santa Clara, Xàtiva (La Costera, País Valencià)
165
Fig. 3. Planta general dels sondejos practicats en el convent.
En relació amb els nostres treballs cobra particular interès el capítol dedicat a l'“enllunat gran dels
claustres”, on es detalla l'existència de diverses fonts,
el jardí i, literalment “ ..el que atrau molt l'admiració
és el laberint de diversos conductes i canonades per on
es condueix l'aigua per a la multitud de fonts que es
troben dins d'aquest Reial Monestir”.
Carles Sarthou, publica notícies amb certa regularitat sobre el Convent durant dues dècades, resultant, fet i fet, particularment valuoses per obtindre
una imatge de l'estat en què va quedar després dels
successos del 1936. De les aportacions d'aquest autor,
cal assenyalar el treball de recopilació de les dades
històriques relatives al Convent (Sarthou, 1922, 1934
i 1939).
La descripció actual de l'edifici fou redactada
per M. González Baldoví (Cebrián, 2008), exdirector
del Museu de l'Almodí de Xàtiva, redactat a la saó del
procés d'incoació de l'immoble com a Bé d'Interés Cultural. Aquesta descripció suposa un compendi ordenat i actuali�at de la descripció de Pina.
D�������������� ���� ��������
Els objectius que en aquesta fase preliminar dels
treballs es van consignar en el projecte són:
-Coneixement de l'estratigrafia del subsòl en
àrees obertes (jardí/claustre).
-Avaluació de la possible existència d'estructures
en aquestes àrees i de la conservació de restes de l'antic
claustre.
-Estudi dels paraments verticals de tot l'edifici,
excepció feta d'Església i Cor.
En tals circumstàncies i amb els antecedent relatius a l'existència d'un elevat nombre de fonts al pati,
la qual cosa comportaria un sistema hidràulic local
relativament complex, es va decidir l'obertura d'una
finestra arqueològica àmplia (de 100 m² o un 10% del
total del pati), que s'hauria d'emplaçar, en la mesura
del possible, en l'àrea actualment ocupada pel jardí
amb l'andana i on poguessin, eventualment, restar elements del claustre (fig. 3).
Es preveia la pràctica d'un segon sondeig decantat cap a l'Oest, a la recerca de la mateixa classe
166 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
F. Cotino - C. Miret - M. Rosselló
Fig. 4. Planta del Sondeig 3.
d'evidències i d'uns altres de dimensions sensiblement
menors orientats a la documentació de seqüència estratigràfica.
Es va preveure a l'excavació amb mitjans manuals excepte en el que respecta a les soleres actuals,
capes de terra vegetal de jardins i, eventualment, sondejos en nivells estèrils dels sondejos descrits.
Pel que fa a l'estudi mural, les grans dimensions i l'elevat nombre d'estances de l'edifici, així com els
previsibles nivells d'intervenció, recomanaven una estratègia combinada: d'un costat l'execució de més de
mitja centena de sondejos murals amb la descripció
sistemàtica d'acabats de parets, sostres i pisos de cada
estança.
Primerament, es va projectar la delimitació
aproximada de l'antic claustre amb la intenció d'obtenir
informació sobre el seu mòdul original i integrar-ho
així en el projecte arquitectònic. En segon terme, es registraren de les estructures de subministrament de la
xarxa hidràulica de les fonts del pati del claustre, citades en la bibliografia (Bérchez i Gómez-Ferrer, 2006;
Cebrián, 2008) i recollides en la documentació fotogràfica arxivada en l'Arxiu Municipal de Xàtiva.
Finalment, es va plantejar la reali�ació d'una
sèrie de sondejos murals en aquells llocs de cesura entre l'obra antiga de l'edifici (anterior a 1936 en qualsevol cas) i la derivada de les reformes de la segona
meitat del segle passat. A pesar que la traça de la unió
s'adverteix en la majoria dels llocs, en uns altres es
feia necessària la retirada dels revestiments per comprovar amb més precisió l'encavallament de les fases
constructives.
D��������� ���� ��������
Les línies de desenvolupament del treball arqueològic partien d'unes premisses d'abast limitat,
donat que encara s'està en la fase d'estudis previs.
E���������� �� �� ��������.
El sondeig en extensió va passar a denominarse Sondeig 3 (fig. 4) i es va practicar a la zona N-O de
Excavacions arqueològiques en el Convent de Santa Clara, Xàtiva (La Costera, País Valencià)
167
Fig. 5. Planta dels sondejos 4 i 9.
l'hort actual del claustre. En forma d'ela versal, cobreix
una superfície aproximada de 130 m² i en ella localitzem tres de les més importants pulsacions d'ocupació
i de farciment arqueològic de la ciutat de Xàtiva i del
propi solar que ocupa el convent.
Així, de sostre a mur i després del primer estrat
de terra vegetal (UE 301), trobem unitats estratigràfiques de diversa entitat que proporcionen materials
des de moderns (segles XVII i XVI) fins a baixmedievals (segles XV i segona meitat del XIV).
De les unitats de cronologia moderna cal destacar l'aparició d'un pou, aljub o entrada a una cripta
(UE 308) amorti�at amb un conjunt ceràmic tancat del
segle XVII (UE 330), entre que els seus materials a on
destaca la pisa italiana d'importació (lígur, dels obradors toscans de Montelupo, etc.). Aquest interessant
lot ceràmic d'importació ha sigut estudiat amb una
mica més de detall (Cotino, Miret i Rosselló, e.p.).
Les unitats baixmedievals pertanyen a la fase
de reinstal·lació del cenobi dins de les muralles el
1369. És rellevant en elles la locali�ació d'una sèrie
d'infraestructures hidràuliques de sanejament o de les
fonts, directament per sobre de les estructures andalusines, sense que intervinga una fase meridianament
clara d'ocupació feudal durant la segona meitat del segle XIII i la primera meitat del XIV.
Les estructures de cronologia andalusina, presumiblement almohade i postalmohade (últim terç del
segle XII i primer del XIII) són de certa entitat, particularment el mur UE 345, amb un espessor d'entre 70
i 81 centímetres, i una longitud visible d'11'24 metres.
No podem forçar una hipòtesi funcional més enllà
de la constatació de la seva presència en un moment
d'expansió urbanística (Rubiera i Epalza, 1987). Una
succinta descripció del seu espectre ceràmic podria
indicar la proximitat d'una sínia per l'abundància de
catúfols i d'activitats terrisseres per l'aparició de “llongos”.
En el Sondeig 3, UE 336 (però també en els Sondejos 1, 2 o 5) apareixen puntualment estructures romanes d'“opus signinum”, amb prou feines esbossades,
acompanyades d'un petit lot de Terra Sigillata, d'una
interessant col·lecció de tessel·les i fragments de pintura mural. De moment, la cronologia proposada es
remuntaria al període Flavi (69-90 d. C.), interpretat
168 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
també a nivell regional com una fase dinàmica del poblament de Saetabi i el seu territori (Albiach i de Madaria, 2006).
Malgrat la informació rescatada, quedava pendent la locali�ació de l'antic claustre. Per això es va haver de reali�ar un altre sondeig (número 4) a la zona
septentrional de l'actual hort. Definitivament es va trobar ací el paviment i els matxons d'arrencada dels arcs
de creueria gòtics. Aquest paviment es conserva bastant bé i es correspon perfectament amb el mostrat per
la documentació fotogràfica. Està compost per dues
filades de rajoles que emmarquen un senzill mosaic de
palets de riu decimètrics (fig. 5).
Amb aquesta troballa confirmem també el
mòdul arcaic del claustre, que ve a rescatar més o
menys els eixos de l'actual hort, a excepció de la panda
Oest que depassaria els límits actuals.
Els pilars de l'arqueria gòtica, amb seccions en
forma de “T”, configuren aparells de rajoles a sogall i
travades amb un morter enriquit en calç, de color crema clar. S'han documentat quatre d'ells, amb distàncies entre eixos similars però no coincidents: 386, 380
i 392 cm. Els valors mitjans, igual que ocorre amb les
distàncies entre eixos, no remeten a mòduls basats en
la metrologia clàssica valenciana: ni en el pam, ni en la
vara ni en el peu.
Els Sondejos 1 i 2 programaven la locali�ació de
la xarxa de proveïment de les fonts del pati. En elles
s'han definit grans canali�acions que de moment no
podem interpretar. Semblen col·lectors per les seves dimensions i orientació, però és necessari continuar treballant per arribar a un millor diagnòstic, i més tenint
presents les recents troballes en treballs de seguiment
arqueològic que refereixen l'aparició d'evidències d'un
sistema hidràulic romà en els voltants (Ll. Alapont, comunicació oral).
Aquests sondejos ofereixen unitats amb major
densitat d'aixovar ceràmic del segle XIV, però encara
és aviat per proposar les causes d'una diferenciació
tan clara amb el Sondeig 3, encara que és molt probable que aquí sí hi hagi materials feudals de la fase
preconventual, tal i com suggereix la documentació
històrica (Ventura, 2008) A més, en el Sondeig 1 apareixen restes també d'“opus signinum”.
El Sondeig 6 es va practicar també amb la intenció de locali�ar l'estrat geològic estèril. Però abans
d'arribar a ell, es va trobar un copiós lot de pises de
l'últim terç del segle XVIII, entre les quals destaca
ceràmica “à taches noires” procedent d'Albisola. La
proximitat a la porta del refetor pot motivar tal densitat de vaixella de cuina.
F. Cotino - C. Miret - M. Rosselló
El Sondeig 7 ha ofert pocs materials per trobar-se les seves unitats farcides d'abundant reble
d'enderrocament. Malgrat això, s'ha locali�at una interessant peça de ceràmica importada de Pisa.
El Sondeig 8 es va practicar gairebé exclusivament amb mitjans mecànics. Se situa en la panda Sud
del claustre i pretenia solucionar els dubtes que generava la posició d'un arc apuntat gòtic adjacent al cor
baix de l'església (fig. 6). Sembla haver quedat clar que
aquest arc està en posició primària encara que ha sofert els avatars de l'aixecament del nivell del claustre
i per això queda excessivament baix i cec. També ha
sofert el canvi de direcció d'accés (primitivament per
ell es descendiria ja que s'observen les pollegueres internes), anterior al seu definitiu tapiat.
En l'aixecament del nivell del claustre s'observen
dues fases, amb idèntics materials d'enderrocament de
fases prèvies (taulell meitadat o del mocadoret, taulell
barroc, dovelles d'estuc, etc.). Aquestes obres daten de
mitjan segle XX.
Al costat del Sondeig 8 es va practicar una nova
cala (la número 5) que no arriba al metre quadrat.
Aquesta perfora el paviment del claustre que indiquem en el Sondeig 4. Els materials que ofereix són
bàsicament del segle XIV (salsera verd-morat de Paterna), encara que per baix es pot entreveure un element
massiu d'“opus signinum” i ceràmica ibèrica dels segles
III-II a. C. (Campaniana A i ceràmica de cuina de cocció oxidant). Malgrat l'estretor de la cala, ha ofert una
seqüència molt interessant que caldrà confirmar en futures intervencions.
Finalment, el Sondeig 9 ha descobert, immediatament sota una capa d'amb prou feines 20 cm de terra
d'hort, una petita bassa amb un vas de 281x352 cm i
amb un muret perimetral de 25 centímetres i solera de
rajola de fang cuit de 31x31 centímetres. En el centre
de l'estructura hi ha un coll de llibrell encastat, a manera de dipòsit de decantació.
E�� �������� ������
Com vam dir a l'inici, una de les tasques fonamentals era discriminar entre l'obra antiga i la recent
a partir de sondejos murals. Amb al voltant d'unes 70
cales creiem haver millorat considerablement el coneixement dels paraments i materials emprats en les
diferents fases constructives.
D'una banda, i sinteti�ant al màxim, es pot
concloure que els punts de contacte s'han establert
mil·limètricament en les cantonades NE i NO de
l'edifici i per cada planta. S'ha pogut treballar també
Excavacions arqueològiques en el Convent de Santa Clara, Xàtiva (La Costera, País Valencià)
169
Fig. 6. Alçat del Sondeig 8.
en coordinació amb l'equip d'arquitectes dirigits per
Josep Emili Llàcer i així solucionar problemes concrets
com la comprovació de la seqüència d'arcs diafragmes
de l'Església.
L'estudi de la sèrie de sondejos murals reali�ats
a l'edifici conventual de Santa Clara o de l’Assumpció
de Xàtiva ofereix informació molt interessant relativa
a les diverses fases de reforma que ha estat sotmès el
cenobi.
La lectura diacrònica dels materials constructius i la seva estructuració espacial ha aportat suficient
informació com per dissenyar una proposta evolutiva
provisional que sinteti�a tres de les fases més importants, sense menyscapte dels matisos que puga introduir un altre tipus de documentació contrastada. Així,
es pot discriminar amb alt grau de fiabilitat una primera fàbrica baixmedieval, perfectament d'acord amb les
tradicions arquitectòniques valencianes del gòtic civil,
religiós i popular, a saber, tècnica de tapial de morter enriquit de calç i graves (en ocasions amb inclusió de verdugades de rajola, tècnica també coneguda
com tàpia mixta o reial) (morter Tipus 1). Aquesta fase
es podria fixar cronològicament amb bastant certitud
després de l'autori�ació de refundació intramurs de
l'any 1369. Aquesta forqueta cronològica (últim terç
del segle XIV) encaixa bastant bé amb els materials
mobles trobats en els sondejos del claustre.
La segona fase que es podria definir no es mostra tan concloent pel que fa a la seva delimitació temporal. Pot correspondre's a una llarga seqüència de
reformes datables entre els segles XVII i XIX i que vindrien a suposar un palimpsest difícil de desentranyar
per l'heterogeneïtat de tècniques i espais. No és descartable que el Tipus 2 de morter que hem definit en la
capçalera oculte una diversitat fins ara no sistemati�ada de morters i materials de similars característiques.
Així mateix, també es podria assenyalar que la majoria
de morters o materials no especificats també podrien
assimilar-se a aquesta fase. Malgrat això, no sembla
desgavellat plantejar situacions poc dubtoses com el
recrescut de la coberta de l'església o la construcció
de l'espadanya i proposar així veritables tipologies de
morters fàcilment datables.
170 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
F. Cotino - C. Miret - M. Rosselló
Finalment, la més recent reforma de l'edifici després de l'episodi de demolició de l'estiu de 1936 forma
la fase més evident i disruptiva de les practicades en
el convent. La utili�ació de rajoles de clara mètrica
centesimal, l'ús extensiu i intensiu de barreges de formigó, etc. no deixen lloc a dubtes sobre la cronologia
d'aquestes reformes, que adquireixen un caire fins i tot
refundacional. Els Tipus 3, 4 i 5 de morter són els més
característics, així com el maó buit o la redistribució
dels espais en crugies sense sentit estructural.
M�������� ���������
Podem destacar, com a conjunt, l'important lot
de ceràmiques importades dels segles XVI i XVII. Entre elles es poden trobar peces principalment itàliques
dels principals centres productors del moment: jaspiada pisana, blanc sobre blau lígur, blau “beretí” i altres
vingudes de l'àrea catalana i de Talavera de la Reina.
Apareixen en les unitats d'estratificació 320, 330, 340,
342 i 343, i, de forma residual, en la 317.
De la mateixa cronologia és el segell ceràmic
procedent de la UE 330, peça certament poc corrent
que inclou la inscripció “REX HISPANIARUM” i la
data “1621” (Làmina VII). El motiu reproduït és el de
les monedes de 4 escuts de Felip IV. La peça presenta
una lleugera pèrdua en la zona en què probablement
es trobaria l'orifici de suspensió. Si bé no tenim confirmació d'aquest extrem, podria tractar-se d'un segell
per utili�ar sobre lacri que identificaria el contingut
de sacs de monedes del mateix valor que indica el segell (P. P. Ripollès, comunicació personal).
Com a peces de rellevància especial de la fase
romana trobem un fragment d'epigrafia llatina sobre
marbre de Buixcarró, tan corrent en altres troballes
epigràfiques del territorium de Saetabi (Ventura, 1972;
Corell, 1994; Escrivà, 2008). El petit fragment només
recull una lletra versal “N” i és possible que el suport
haja estat reaprofitat com a mà de morter, com mostra
l'atrició de la cara dorsal.
Del mateix període daten restes musivàries de
tres tipus. Per una banda, restes d'opus sectile de marbres de Buixcarró i altres litologies, opus tessellatum bicrom (amb composició de tessel·les blanques i negres)
i policrom (amb tessel·les de pasta vítria predominantment blava o de calcària) associades a fragments de
morter, alguns amb empremtes negatives i sanefes de
closques d'escopinya (Cardium edulis).
És temptador associar aquestes restes a les fonts
ornamentals i votives decorades que trobem en l'àmbit
domèstic del món romà. Crida l'atenció l'estricta similitud que trobem en components i materials, fins i
Lam. 7. Segell de 4 escuts de Felip IV.
tot en la coloració de les tessel·les, amb els exemples
clàssics de Pompeia (Brogi, 1890; Staub Gierow, 1994).
En qualsevol cas, el que és evident és que ens trobem
en un indret proper al nucli urbà imperial i que això
pogué afavorir l'establiment d'assentaments o vil·les
d'esbargiment, relativament sumptuosos, als quals es
correspondrien aquestes restes de mosaics i de pintura
mural. Creiem que no és sobrer citar també la troballa
d’un nimfeu romà excavat sota la direcció de F. Blay i
F. Molina (DD. AA., 2006).
Finalment, cal assenyalar la presència d'algunes
restes humanes que destaquen sobre el soroll de fons
de les restes faunístiques d'ovicaprins i altres animals domèstics. Certament són explicables en el cas
del Sondeig 5 per la proximitat a una cripta en ús fins
gairebé l'actualitat i que periòdicament seria netejada,
però no s'entén tan bé en el cas de les troballes aïllades
de les UE 330 i 354. Aquest dubte no podrà resoldre's
fins que no es duga a terme un estudi exhaustiu del
material faunístic i s'aclarisca la funcionalitat i els precedents de les diferents parts del Convent.
I������������ �� ��� ���������
De la manera més sintètica podem parlar de la
identificació arqueològica de totes les fases constructives conegudes del Convent: precedents en el poblament del solar, construcció a partir de la segona meitat
del segle XIV, nivells d'ús fins a la reforma del segle
Excavacions arqueològiques en el Convent de Santa Clara, Xàtiva (La Costera, País Valencià)
XVIII, destrucció de 1936 i reconstrucció dels anys
1960-1970.
Així, per sota dels nivells, tant subterranis com
emergents que tenen una relació directa amb el Convent, s'han trobat, si més no, tres fases d'ocupació i tres
hiatus que les separen. La primera és la definida de
manera més difusa. Podem denominar-la com “iberoromana”, i la locali�em com a base de la seqüència
en un petit pou de comprovació estratigràfica dins
del Sondeig 3. Després d'un hiatus igualment difús,
es locali�a una ocupació clara de l'època dels Flavis,
ocupació a la qual segueix un llarg període amb total
absència d'evidències que arriba al segle XII.
Les estructures andalusines consisteixen en potents murs de tapial encofrat de morter de calç que delimiten espais de gran entitat, la naturalesa dels quals
no ha pogut determinar-se encara. Sobre les mateixes,
i sense solució de continuïtat descansen les restes
fundacionals de Convent, quedant encara en dubte
l'absència o presència d'urbanisme baixmedieval cristià previ a la instal·lació d'aquell.
El model cronoestratigràfic per fases, de mur a
sostre és el que segueix:
Fase 0: substrat geològic.
Fase I: iberoromà.
Fase II: romà. Període Flavi (69-96 d. C.)
Fase III: andalusí. Període almohade/post almohade.
Fase IV: baixmedieval. Construcció del convent
i el claustre, s. XIV-XV.
Fase VII: moderna. Reforma del s. XVIII.
Fase VIII: destrucció c. 1936.
Fase IX: reedificació c. 1960.
B�����������
– ALBIACH, R. i DE MADARIA, J. L. La Villa de Cornelius: (L’Ènova, Valencia), València, 2006.
– ALONSO LLORCA, J. 1995: “Xàtiva en els Capbreus
de Béns i Drets de 1548“ Papers de la Costera, 10, Xàtiva, 12-26.
– APARISI ROMERO, F.; RANGEL LÓPEZ, N. i ROYO
PÉREZ, V. Xàtiva en temps de Jaume I. Expansió i coloni�ació feudal, Xàtiva: Ulleye, 2008.
171
– BENITO, C.; GARCÍA, A. i ALCAÑIZ, A. 1948: “La
primitiva iglesia de San Félix de Játiva y sus restos
decorativos” Crónica del IV Congreso Arqueológico del
Sudeste Español, 505-509.
– BÉRCHEZ, J. i GÓMEZ-FERRER, M. 2005-2006: “Visiones y mentalidad arquitectónica de un maestro
del siglo XVIII. La Descripción breve de las medidas
y magnificencia… del Convento de Santa Clara de
Játiva, por Fray José Alberto Pina” Ars Longa, 14-15,
195-216.
– BROGI, G. Pompei. Fontana in mosaico nella casa Fontana Grande, c. 1890.
– CEBRIÁN, J. LL. Llibre alternatiu de la fira. Xàtiva 2008:
Convent de Santa Clara de Xàtiva, patrimoni perdut?,
Xàtiva: Ulleye, 2008.
– CORELL, J. Inscripcions romanes de Saetabis i el seu territori, València: Nau Llibres, 1994.
– COTINO VILLA, F. MIRET ESTRUCH, C. i ROSSELLÓ MESQUIDA, M. “Un conjunto cerámico del siglo XVII procedente del Real Monasterio de la Asunción, convento de las clarisas de Xàtiva, La Costera,
València” Recerques del Museu d’Alcoi, 21, e.p.
– DD. AA. Història de Xàtiva, València: Universitat de
València i Ajuntament de Xàtiva, 2006.
– DELICADO MARTÍNEZ, F. J. 2004: “Arquitectura y
arte en el Real Monasterio de Santa Clara de Xàtiva”, en CAMPOS F. J. i FERNÁNDEZ DE SEVILLA
(coord.), La clausura femenina en España. Actas del
Simposium. Instituto Escurialense de Investigaciones
Históricas y Artísticas, 2, 1127-1140.
– ESCRIVÀ CHOVER, M. I. (coord.) La Valldigna. Vestigis del passat, Sueca: Mancomunitat de la Valldigna,
2008.
– GONZÀLEZ BALDOVÍ, M. 1987 a: “Xàtiva en 1620.
Veïns, topònims i aspectes urbans” Papers de la Costera, 5, Xàtiva, 153-180.
– GONZÀLEZ BALDOVÍ, M. 1987 b: “La influència de
l'aigua en la formació de la Xàtiva musulmana”en
DE EPALZA, M. (ed.) Agua y poblamiento musulmán. Aigua i poblament musulmà. Simposi de Benissa:
Ajuntament de Benissa, 21-31.
– GONZÀLEZ BALDOVÍ, M. 1989: “Els banys àrabs
de Xàtiva i els seus ravals” en DE EPALZA, M. (ed.)
Baños árabes en el País Valenciano, València; Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 135-156.
– LÓPEZ GÓMEZ, A. 1966-67: “Játiva: la ciudad y su
huerta” Cuadernos de Geografía, 167-189.
– MARTÍNEZ BALDÓ, A.; SICLUNA LLETGET, R. i
SBERT, T. 1982: “Xàtiva, evolució urbana” Papers de
la Costera, 2, Xàtiva, 79-92.
– RIPOLLÈS ALEGRE, P. P. Las acuñaciones de la
ciudad ibérica de Saitabi, València: Universitat de
València, 2007.
– RUBIERA, M.ª J. i DE EPALZA, M. Xàtiva musulmana (segles VIII-XIII), Xàtiva: Ajuntament de Xàtiva,
1987.
172 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
– SARTHOU CARRERES, C. Monasterios setabitanos.
València: Tipografía Moderna, 1922.
– SARTHOU CARRERES, C. Datos para la historia de
Játiva. Xàtiva: Ajuntament de Xàtiva, 1934.
– SARTHOU CARRERES, C. El martirio del arte cristiano en 1936: efemérides jativenses. València: Tipografía
Moderna, 1939.
– SENDRA, P. 1925: “Testamento de la noble Doña
Saurina d'Entença legando parte de sus bienes para
fundar un convento de Clarisas en Játiva (Valencia)”,
Archivo Ibero-Americano, XXV, 250-261.
F. Cotino - C. Miret - M. Rosselló
– SENDRA, P. 1926: “Origen, fundación y vicisitudes
del real Monasterio de Santa Clara de Játiva”, Archivo Ibero-Americano, XXVI, 326-374.
– STAUB GIEROW, M. Casa dei Granduca (VII 4,56) und
Casa dei Capitelli figurati (VII 4,57). Häuser in Pompeji, 7, München, 1994.
– VENTURA I CONEJERO, A. Játiva romana, València:
Servei d'Investigació Prehistòrica, 1972.
– VENTURA I CONEJERO, A. L'església de Sant Feliu
de Xàtiva, Sueca: Impremta Palàcios, 1979.
EXCAVACIÓN ARQUEOLÓGICA, RESTAURACIÓN Y EXPOSICIÓN
EN EL EDIFICIO DE LA CALLE BLANQUERÍAS nº 2 - ROCAS nº 8
DE VALENCIA
JAVIER MÁÑEZ RODERO - VÍCTOR BUESO SORIA
RESUMEN
Al restaurar este edificio, que es la actual sede de Florida State University (FSU) Programas Internacionales en
Valencia. Se hicieron las correspondientes excavaciones arqueológicas, (2004–2006). Los resultados aportaron el
descubrimiento de un dique–muelle tardoromano, la muralla islámica del siglo XI (lienzo, torre, almenas y barbacana), y un espacio industrial del curtido de pieles bajomedieval. Estas estructuras se decidieron conservarlas,
restaurarlas, integrarlas y exponerlas, junto a una vitrina con piezas restauradas de diferentes épocas, recuperadas durante las excavaciones.
Dique, Muralla, Torre, Almenas, Barbacana, Balsa, Curtido
SUMMARY
By restoring this building, which is the current home of Florida State University (FSU) International Programs
at Valencia. Were made for archaeological excavations (2004-2006). The results provided the discovery of a dock
-pier late-roman, the eleventh century Islamic wall (wall, tower, ba�lements and barbican) and an industrial area
of late medieval tanning. These structures decided to preserve, restore, integrate and display them next to a window with restored pieces from different eras, recovered during the excavations.
Dock, Walls, Towers, Ba�lements, Barbican, Pool, Tanning.
174 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. Máñez Rodero - V. Bueso Soria
I�����������
La Fundación de la Comunidad Valenciana de
Florida State University (FSU) Programas Internacionales, se estableció en Valencia para dar servicio a sus
estudiantes y profesores tanto a nivel académico como
de prácticas de estudios.
Por esta misma razón se adquirió y rehabilitó
dos antiguos edificios contiguos en Calle Blanquerías
nº 2 y Calle Rocas nº 8 datados al finales del siglo XIX
(1885-1890) situado en pleno corazón del Barrio del
Carmen, junto a las Torres de Serranos.
En el transcurso de la rehabilitación del edificio
se tuvieron que realizar las pertinentes intervenciones
arqueológicas, que fueron cuatro fases y se dilataron
mucho en el tiempo, en concordancia con los trabajos
de restauración y construcción del nuevo edificio:
Fig. 1. Dique tardorromano de sillares reutilizados.
1. Del 15 al 22 de Noviembre de 2004. Se realizaron
3 catas murarias en la medianera trasera para ver el
estado y la altura de la muralla islámica, y una cata
en el subsuelo del edificio Rocas, antes de empezar
el derribo del edifico de Calle de las Rocas.
2. Del 13 de Julio de 2005 al 13 de Enero de 2006. Se excavó en su totalidad el subsuelo del edificio de la calle Rocas, que anteriormente había sido derribado.
3. Del 7 de Marzo al 5 de Abril de 2006. Se excavaron
dos grandes fosos correspondientes a una escalera
y un ascensor.
4. Del 18 de Julio al 9 de Septiembre de 2006. Se realizó
la excavación muraria y limpieza de la muralla y
torre islámica.
Dentro del proceso de restauración hemos realizado hallazgos arqueológicos los cuales hemos restaurado en su totalidad dejando a la vista unas joyas históricas como son un dique romano de los siglos IV/V,
una torre, muralla y barbacana árabes del siglo XI; el
primer hallazgo en la ciudad de Valencia de almenas
en la muralla árabe; restos de cerámicas y de utensilios
de los siglos XII al XVII, y cinco balsas alineadas de teñido de tejidos (testigo de la zona de Blanquerías donde están situadas) construidas en ladrillo o baldosa de
barro de los siglos XV-XVII. Tras el exhaustivo trabajo
de restauración y conservación, los mencionados hallazgos se mantienen protegidos y a la vista de todos,
configurando un pequeño y único museo.
No obstante, esta intervención viene marcada
por una serie de peculiaridades, que dan razón de ser
a este proyecto museográfico. En primer lugar, el destino del nuevo edificio, es una Residencia de estudiantes que ha apostado, no sólo con la iniciativa de esta
exposición, sino con la propia elección del edificio histórico en el privilegiado entorno de las Torres de Se-
Fig. 2. Detalle del dique. Hueco donde había un poste de madera.
rranos por una implantación en el Centro Histórico de
Valencia y por un apoyo al patrimonio de la ciudad.
P���������� ��������� �������������
Los hallazgos arqueológicos han acompañado
positivamente a la anterior iniciativa y han sobrepasado muchas de las expectativas iniciales de documentación histórica-arqueológica. Principalmente son tres:
Excavación arqueológica, restauración y exposición en el edificio de la calle Blanquerías nº 2 - Rocas nº 8 de Valencia
175
Fig. 3. Muralla islámica, antes de la intervención (Ortofoto, Global Mediterranea).
el dique tardorromano, la muralla islámica y las balsas
medievales–modernas. Las hemos ordenado de más
antiguas a más modernas. Dentro de la muralla islámica hemos diferenciado las siguientes partes: el lienzo de la muralla, la torre, las almenas y la barbacana
Además de todas estas estructuras que se conservan, la propiedad tuvo interés en hacer una pequeña exposición con los objetos más significativos y en
mejor estado de conservación encontrados durante la
excavación arqueológica del subsuelo del inmueble.
Aunque las piezas encontradas no eran de un gran valor, ni muy destacables (sólo dos platos de Muel del
siglo XVII), sí que representan la cerámica utilizada en
cada momento, sobre todo de época almohade, que es
la más abundante. La mayoría de las piezas estaban
rotas y faltaban fragmentos, se han tenido que limpiar
y restaurarlas para poder exponerlas.
D���� � ������
Cronología de época tardorromano o visigoda.
Podría ser del (s. IV al s. VII). Anulado en el siglo XI
por la construcción de la muralla.
Se trataba de un muro (fig. 1) en opus quadratum con una longitud de 4,5 metros y una altura
conservada que oscila entre 1,5 metros en la parte
Sur y 1 metro en su parte Norte, con una orientación
Noroeste-Sureste, que contaba con dos hiladas de sillares de altura, y que parecía tener continuidad en
otra tercera hilada. El muro parece tener dos hiladas
de grosor como se puede observar en la hendidura
practicada al Sur intencionadamente. Los sillares para
su construcción fueron reutilizados de edificios anteriores de época romano imperial.
Entre los sillares observamos la reutilización de
un capitel de columna de orden toscano, un sillar utilizado para la prensa de aceite, diversos sillares con
pequeñas hendiduras frontales o laterales, donde se
ubicarían las garras o las clavijas para su elevación. La
sillería esta realizada en piedra caliza blanca, en toba y
en caliza azul procedente de Alcublas, donde es conocida la explotación de canteras de este tipo de piedras
en época romana.
En dicha estructura se documentó una hendidura (fig. 2) en la parte Sur, de unos 20 cm. de anchura,
1,5 m. de altura y de 30 a 40 cm. de profundidad en los
sillares en la parte adyacente al inmueble de la C/ las
Rocas nº 6, y junto esta y dispuestos horizontalmente,
se hallaron dos troncos de madera caídos que creemos
fuera utilizado para el anclaje de barcas o como un
poste con distintas funciones
También se apreciaron, al final de la cata de excavación, numerosos sillares reutilizados dispuestos
176 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. Máñez Rodero - V. Bueso Soria
Fig. 4 . Muralla islámica, después de la intervención (Ortofoto, Global Mediterranea).
de forma plana y rehundidos en la parte frontal oeste
del muro, con lo que podría ser el suelo del embarcadero.
M������
Se documentó la continuidad del lienzo de la
muralla islámica del siglo XI, construido bajo el reinado de Abd Al–Aziz entre los años 1021 y 1061 y descrita por el geógrafo Al–Udri
Estamos viendo la cara exterior de la muralla
(fig. 3-4), extramuros, fuera de la ciudad. La muralla
y la torre tienen una longitud de 20 metros dentro de
este edificio. La altura máxima conservada de la muralla es de 10 metros de altura, hasta las almenas, posiblemente muy parecida a la original. La muralla tendría un ancho de 2,10 metros, documentada en otras
excavaciones.
El lienzo de la muralla es un muro de tapial
de hormigón blanquinoso con una fábrica interior de
mampostería (piedras) en muchas de las zonas se mantenía el revoque exterior, incluso zonas en las que aún
se puede ver su pintura original por lo que presentaba un buen aspecto, pero en otras se había perdido o
estaba afectado por refacciones posteriores y agujeros
donde se podía ver la fábrica de piedras de mediano y
gran tamaño trabadas con un hormigón blanquinoso.
Hay zonas donde se ha conservado la pintura original que tras el paso de los siglos tiene una tonalidad
crema.
También se han podido ver agujeros triangulares que están huecos y atraviesan totalmente la muralla
pudiéndose ver la casa que actualmente se encuentra
detrás, estos agujeros están en una misma altura, pero
no se mantiene una distancia regular, lo hemos interpretado como posibles agujeros para instalar un andamio para la construcción de la muralla. Otros agujeros mucho más pequeños, muchos de ellos conservan
unos listones de madera, también están muy bien alineados y se ve una pequeña rebaba en la superficie de
la muralla lo que estaría marcando la separación de las
diferentes cajas para la construcción de la muralla
Otros detalles que se han podido advertir son
unos grafi�is en la pared original de la muralla consistente en un agrupamiento en una zona de rayas verticales sin ningún significado. El otro elemento son restos de una composición geométrica pintada en negro
no está completa es pequeña y no se ve un significado
claro. Estas dos serían de una cronología posterior a la
islámica (bajomedieval o moderna), pues ya deberían
haber casas adosadas a la muralla.
Excavación arqueológica, restauración y exposición en el edificio de la calle Blanquerías nº 2 - Rocas nº 8 de Valencia
177
Fig. 5. Torre decorada de mampuestos y piedrecitas.
Fig. 6. Torre con decoración de rectángulos de ladrillos y
sillares blancos.
Fig. 7. Dibujo del alzado de la torre islámica.
T����
rombo (no está completo) estos rectángulos son de dos
clases y se van alternando, unos de pequeños sillarejos
de piedra toba de color blanco y los otros de ladrillos
rojos, lo que daría a la torre a los visitantes desde fuera
de la ciudad un gran rombo o dibujo geométrico con
colores blancos y rojos que destacarían sobre las piedras (fig. 7).
Así mismo la torre sería de planta de tres cuartos de círculo, pues sería la esquinera de la muralla
donde cambiaría de dirección, haciendo un ángulo de
90o. La torre no está completa, menos de la mitad, está
situada al oeste del edificio de la calle Blanquerías,
pero no conservaría toda su planta. Estaba construida
de mampostería, las piedras estaban trabadas con un
mortero blanco que las recortaba, y en algunas zonas
se pudo documentar unas pequeñas piedrecitas grises
incrustadas en este mortero a modo de decoración (fig.
5), este dato se ha constatado en otras torres semejantes de la ciudad. Pero en otras zonas el mortero había
desaparecido y las piedras estaban muy descarnadas,
y con agujeros.
Otro elemento novedoso es una decoración localizada en la parte superior de la torre donde hay unos
rectángulos decorativos (fig. 6) que formarían un gran
La torre sería maciza menos su parte superior,
que debía estar hueca para poder circular por ella,
pero no se ha podido comprobar, ya que no se conserva la culminación de la torre.
En un plano se ha podido estimar la distancia
de unos 26 metros con la siguiente torre localizada en
una reciente excavación arqueológica en la misma calle de las Rocas nº 6 (Viñes, A. 2003).
178 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. Máñez Rodero - V. Bueso Soria
A������
Hay que señalar que es la primera vez que se
documentan fiablemente almenas en la muralla islámica de Valencia.
Rematando este tramo de muralla hay 9 almenas cuadradas (fig. 8). Medidas: 95 cms de ancho,
95 cms de alto y 50 cms de grosor, excepto la que estaba adosada a la torre que medía 102 cms. La misma
medida de 95 cms tenía el espacio que había entre dos
de ellas. Mantenían el revoque exterior, un buen aspecto, alisadas, lo mismo que se pudo ver de sus laterales. Dos vanos conservan una superficie biselada
por lo que los vanos no acabarían planos, sino con una
pendiente (para verter aguas). Estamos viendo las almenas desde fuera de la ciudad, extramuros, por lo
que no se ve el adarve o camino de ronda, oculto por
las almenas, para poder protegerse de un ataque y disparar parapetados detrás de las almenas.
Fig. 8. .Almenas de la muralla.
B��������
Se localizó la barbacana o antemuro con dirección Noroeste – Sureste, paralela a la muralla a una
distancia de 4,30 metros construida con los mismos
materiales que la muralla, tapial de hormigón con
una fábrica interior de mampostería, cuenta con una
longitud de 7,13 metros, una anchura máxima de
1,10 metros y mínima de 0,78 metros. Cuando construyen la barbacana aprovechan el dique tardorromano
existente como cimentación, por lo que estas medidas
son tan exiguas, solo tiene 30 cms de altura, pero en
el norte donde no se apoya en el dique alcanza una altura de 1,20 m aproximadamente. La barbacana estaba
amortizada por estructuras del siglo XV perteneciente
a un espacio dedicado a tenerías. En cambio este tramo
de la muralla y parte de la torre ha servido de muro
medianero de diferentes edificios desde la reconquista
cristiana de 1238 hasta hoy en día, al irse ampliando la
ciudad y quedar la antigua muralla islámica dentro de
un nuevo entramado urbano.
B�����
Cronología: Siglo XV. Anuladas por construcciones del siglo XVIII.
Funcionando con los muros bajomedievales hallamos una serie de balsas y conducciones hidráulicas
relacionadas con el curtido de pieles (fig. 9). Adosadas a la muralla islámica hallamos un total de 6 balsas circulares, algunas de ellas conservan el suelo de
ladrillos o de mortero y las paredes son de grandes
losas curvadas de barro cocido o de ladrillos, dos de
Fig. 9. Vista del área industrial de curtidores. Balsas.
las balsas tienen orificios circulares frontales para la
expulsión de los líquidos utilizados para el curtido de
las pieles. Sus diámetros interiores son similares, están
alrededor de 1 metro.
Hallamos en la parte sureste, otras dos balsas
circulares que se adosaban. Estas balsas, que creemos
tendrían su continuidad se unirían diagonalmente con
otras balsas circulares y cuadradas mediante un sistema de canalizaciones que ya no se conserva.
Todas estas balsas para el cultivo de pieles funcionaban con dos espacios pavimentados en ladrillos
en distintas disposiciones, pero a dos niveles de altura.
Junto a los pavimentos hallamos tres canales para el
transporte o evacuación de los líquidos de las balsas:
dos de ellas, estaban realizadas en piedra caliza horadada en su zona central, con orificios para la expulsión
de líquidos en laterales, una de ellas tenía un partidor
también realizado en la roca, e incluso una de ellas al
observar la solera de su cimentación parece que iba en
dirección a la Acequia de Na Rovella. La otra canal,
Excavación arqueológica, restauración y exposición en el edificio de la calle Blanquerías nº 2 - Rocas nº 8 de Valencia
179
realizada en ladrillos cocidos, recibiría las aguas de las
balsas situadas al Sureste.
S������ ����������
La exposición pretende desarrollar un recorrido
histórico de la evolución urbana y con ella la de los
edificios, que se han ido construyendo en este punto
de la ciudad de Valencia desde el siglo II d. C. hasta la
actualidad.
A partir de una serie de paneles con planimetrías, fotografías de la intervención arqueológica, dibujos de reconstrucciones de edificios, espacios o ambientes y textos muy sintéticos, se pretendería llevar a
cabo un discurso diacrónico de la evolución arquitectónica, urbanística e histórica de ésta, en este mismo
lugar, una pequeña porción de ciudad que representa
el solar.
Se realizaron paneles individuales para los periodos romano, islámico, bajomedieval, moderno y
contemporáneo, finalizando con uno referido al proyecto arquitectónico e historia del edifico restaurado.
Otro de los objetivos prioritarios es el de exponer una serie de objetos arqueológicos en el mismo
espacio donde fueron depositados en las diferentes
etapas históricas, para ello se cuenta con una pequeña colección de objetos arqueológicos museables, que
han sido restaurados para exponerlos una vitrina.
Hay que tener en cuenta que el edificio pertenece a una propiedad privada, las estructuras antiguas
que se han dejado a la vista se encuentran integradas
en este nuevo edificio siendo parte de las aulas, oficinas y habitaciones, por lo que no puede ser abierto al
público, pero sí que lo pueden disfrutar todos los estudiantes y profesores, así como el personal del edificio.
En cambio, la vitrina expositora se encontrará al lado
del zaguán, y aunque siga siendo una institución privada, por parte de la dirección, sí que permite visitarla
a los interesados. Los elementos inmuebles restaurados son: la torre, la muralla y la barbacana islámica,
un dique tardorromano, cinco balsas de una tenería
(siglo XV-XVII) y un arco de descarga del edificio del
siglo XIX.
Dentro del edificio no hay ningún itinerario
descrito, pues las estructuras visibles recuperadas forman parte del edificio, por sus peculiaridades (bienes
inmuebles) se encuentran en el mismo lugar que se
encontraron. Al recuperarse, restaurarse e integrarse
estas estructuras en la configuración de este nuevo
edificio, estos elementos muchas veces se encuentran
integrados dentro de aulas, oficinas y habitaciones, por
Fig. 10. Plano del edificio. Localización de las estructuras
restauradas y expuestas.
lo que es imposible hacer un recorrido libre, pero sí
que todas las personas que trabajen y vivan, así como
los visitantes esporádicos de este edificio podrán disfrutar de estos elementos restaurados. Cerca de cada
uno de ellos se colocó un panel explicativo de esta
estructura, haciendo hincapié en sus características,
historia dentro de la ciudad de Valencia, excavación
arqueológica…, para que la persona que se detenga a
contemplar este elemento tenga toda la información
posible de ello. Además, estos paneles estarán redactados en dos lenguas: castellano e inglés. Hay que recordar que la Fundación es una Residencia de la Universidad Norteamericana de Florida.
vos:
La exposición tendría dos apartados u objeti-
- El primero sería la exposición de las estructuras descubiertas (fig. 10):
La muralla y la torre islámica (fig. 11-12) que se
localiza en la medianera trasera del edificio, tanto en
el sótano, planta baja, primera y segunda planta. En
varios puntos se puso un cartel informativo cerca de
ella. En la planta baja que es un espacio más común y
de oficinas resulta más fácil colocarlo, al igual que en
el sótano que es una zona con aulas. En cambio en la
primera y segunda planta es más complicado, ya que
180 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. Máñez Rodero - V. Bueso Soria
Fig. 11. Biblioteca con la torre restaurada. (Planta baja).
Fig. 13. Dique tardorromano expuesto en subsuelo. (Sótano).
profesor (fig. 14). Aquí también se puso un panel explicativo de la estructura y su función.
Fig. 12. Habitación con la torre restaurada. (Primer piso).
donde está la muralla y la torre están ubicadas las habitaciones de los estudiantes.
Las otras estructuras conservadas y expuestas
están localizadas en el subsuelo del sótano, donde se
hizo la excavación arqueológica del edificio de la calle
Rocas nº 8. El sótano está destinado a aulas y sala de
conferencias. A mitad de la sala se encuentra la barbacana y el dique tardorromano o visigodo (fig. 13)
debajo del suelo y se puede ver y pasar por encima
mediante un suelo de vidrio transparente que está
encima, al lado se colocó un panel explicativo de las
estructuras y su función.
Al final de la sala del sótano y pegada a la muralla se conservan cinco balsas circulares alineadas,
destinadas a la actividad de las tenerías, se encuentran en un nivel más alto que el suelo, están datadas de
mediados del siglo XV hasta el siglo XVII. Las balsas
están protegidas por un suelo de vidrio transparente,
y es donde se ubicará la tarima del conferenciante o
También se ha restaurado y dejado a la vista un
arco de descarga de ladrillos trabados con mortero datado en el siglo XIX, en el momento de la construcción
del edificio restaurado. Está situado en una pared de
la calle Rocas, en la planta baja, en una oficina.
- El segundo objetivo de la exposición será una
gran vitrina expositor (fig. 15), situada en un pasillo
al lado del zaguán, en la planta baja. Su ubicación fue
difícil, ya que el edificio no es un museo o sala de exposiciones. Hubo que encontrarle un lugar adecuado
para que no molestara en las distintas dependencias
y pudiera verlo el mayor número de personas posible
en una zona de paso. Al final se optó por colocarla en
un pasillo ancho.
La vitrina tiene 2’75 metros de longitud y 1’50
metros de altura y un fondo de 37 centímetros. Tendrá
tres niveles donde las piezas se agrupan por épocas,
colocadas en unos estantes de vidrio transparente. Se
cuenta con una pequeña colección de objetos arqueológicos museables, aunque significativa de varias épocas
de la historia de la ciudad de Valencia, desde la época almohade (siglos XII-XIII), siglos XVII y XIX hasta
época contemporánea, siglo XX. Son piezas diversas
Excavación arqueológica, restauración y exposición en el edificio de la calle Blanquerías nº 2 - Rocas nº 8 de Valencia
Fig. 16. Platos de Muel. Siglo XVII.
Fig. 14. Sala de conferencias con balsas y muralla (Sótano).
Fig. 17. Cuchillo de piedra (pizarra). Siglo XVII.
Fig. 15. Vitrina expositora.
de cerámica, piedra y metal, recuperadas en las excavaciones arqueológicas realizadas para la rehabilitación de este edificio. Las piezas no son muy singulares
ni de gran valor, además se han tenido que restaurar
y recomponer muchas de ellas al estar muy fragmentadas y dar una visión más comprensible al visitante,
sobre todo las de época islámica. Tan sólo destacar dos
platos de Muel (fig. 16) y un cuchillo de piedra, de pizarra (fig. 17), que se utilizaba para labores de curtiduría (fig. 18), ambos se recuperaron enteros y datados
en el siglo XVII.
En medio de la vitrina hay una pequeña pantalla plana situada en la pared, donde se proyectará un
video, con un sistema de bucle, de un recorrido virtual
en 3D del edificio, pasando por todos los elementos
descubiertos en las intervenciones arqueológicas y que
se han restaurado (muralla, torre y barbacana islámica, dique tardorromano y balsas de la tenerías modernas). También la vitrina contiene un friso cronológico
y pequeños paneles explicativos, sobre la historia de
Valencia a través de este edificio.
Fig. 18. Grabado de trabajo de curtidores con cuchillo.
181
182 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
B�����������
– A.A. V.V. 1988: 50 años de viaje arqueológico en Valencia. Valencia.
– A.A. V.V. 2001: Conocer Valencia a través de su arquitectura. Excmo. Valencia.
– A.A. VV. 2003: Puertos fluviales antiguos: ciudad, desarrollo e infraestructuras. 81-98, Valencia
– A.A. V.V. 2004: Perspectivas de investigación sobre
puertos y fondeaderos en el sur de Hispania. ANSER, Seminario 2. Le stru�ure dei porti e degli approdi
antichi. Roma.
– ALGARRA, V., y HERREROS, A., 1996: Informe de la
intervención arqueológica de urgencia realizada en la calle Blanqueries nº 6 de Valencia. Copia depositada en
el Servicio Municipal de Arqueología del Ayto. de
Valencia.
– BRUNOT, L., 1923: “Vocabularie de la tannerie indigéne
a Rabat”. Tomo II, Hespéries. 83-93.
– CARMONA, P., 1991: “Interpretación paleo hidrológica y geoarqueológica del substrato romano y
musulmán de la ciudad de Valencia”. Cuadernos de
Geografía, 49. València.
– CASTELLOTE, E.; 1987: “Curtidores y boteros”. Etnografía española. 171–187. Madrid.
– GAYAN, M, J. y LANGUIZ; L. 1971: El cuero en
el Alto Aragón. “Colección Cosas Nuestras”. 17-32.
Huesca.
– GÓMEZ, S. y BOU, J. 1998: Informe de la intervención
arqueológica de urgencia realizada en la calle Blanquerías
nº 3 esquina con la calle de las Rocas nº 5 de Valencia. Copia depositada en el Servicio Municipal de Arqueología del Ayto. de Valencia.
J. Máñez Rodero - V. Bueso Soria
– IZQUIERDO, P., 1996: “Los condicionantes de la navegación en la antigüedad: una aproximación al caso
de la provincia Citerior Mediterránea”. I coloquio de
historia de las ciencias y las técnicas, construcción naval
y navegación. Santander.
– MAICAS, R. y HUETAS, J. Mª. 1986. “La artesanía del
cuero y de las pieles en las comarcas de Navalcarnero y San Martín de Valdeiglesia”. NARRIA, estudios
de artes y costumbres populares. Arganda. 79 -101.
– MARTÍ, J., 1999: “El primitivo sistema de alcantarillado”. Historia de Valencia, Fascículo 15. 178 -181. Valencia.
– MATEU, J. et al. 1999: “La red de acequias”. Historia
de Valencia I, Fascículo 15. 182-185. Valencia.
– NEVILLE, C. Trabajos con piel, Vilamala. Barcelona.
1971
– RIBERA, A. 1998: “La fundació de València”. Estudis
Universitaris, 33. Valencia
– RUBIO, F. 1995: Informe de la intervención arqueológica
de urgencia realizada en la Plaça dels Furs nº 4 de Valencia. Copia depositada en el Servicio Municipal de
Arqueología del Ayto. de Valencia.
– SÁNCHIS GUARNER, M. 1972: “La ciutat de València”. Síntesi d'Història i de Geografia Urbana. Valencia.
– TEIXIDOR, M.J. DOMINGO, C., 1989: “Les séquies
i els traçats urbans a València”.Los paisajes del agua.
287 – 301. Valencia.
– TOOSAINT – SAMAT, M., 1990: “Las pieles”. Historia, técnica y moral del vestido. 311–340. Madrid.
El ÁREA SEPULCRAL LOCALIZADA EN LA CALLE MAESTRO
SOLER DE PATERNA. INTERPRETACIÓN DE LAS PRÁCTICAS FUNERARIAS EN TIEMPO DE LA PESTE. (S.XVI-XVII)
LLORENÇ ALAPONT MARTÍN
RESUMEN
La intervención arqueológica realizada en la calle Maestro Soler de Paterna ha sacado a la luz una extraordinaria área sepulcral, con numerosas tumbas y esqueletos en perfecto estado de conservación. Algunos individuos
mostraban evidentes signos de haber sido amortajados y enterrados en el interior de ataúdes. Muchos de ellos
se acompañaban con elementos de adorno personal y objetos simbólicos de carácter ritual. El cementerio parece
tener su origen en la segunda mitad del siglo XV, dentro de un espacio parroquial, donde acogería los enterramientos de los nuevos colonos cristianos después de la reconquista. Posteriormente la necrópolis tendría una
continuidad hasta la segunda mitad del siglo XVII. Las características de los esqueletos, el amontonamiento de
los cuerpos y la forma en que se depositaran y disponen en el cementerio indican que fueron víctimas de la Peste
que devastó la población entre los siglos XVI y XVII.
PALABRAS CLAVE: Practicas funerarias, peste, amortajamiento, osario, reducción, ataúd, sagrario.
SUMMARY
The archaeological intervention realized in the street of Maestro Soler at the city of Paterna has discovered an
extraordinary sepulchral area, with numerous tombs and good conserved skeletons. Some individuals were
showing evident signs of shrouding and buried inside coffins. Many of them were accompanying on elements of
personal adornment and symbolic objects of ritual practices. The cemetery seems to have his origin in the second
half of the 15th century, inside a Church space, where it would receive the burials of the new christian colonists
after the conquest. Later, the necropolis would have continuity up to the second half of the 17th century. The characteristics of the skeletons, the heaping of the bodies and the form of they were buried indicate that they were
victims of the Black Death which devastated the population between the 16th and 17th century.
KEY WORDS: Funerary practices, Black Death, shrouding, ossuary, reduction, coffin, sacrarium.
184 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Ll. Alapont Martín
₁. I�����������
La intervención arqueológica realizada en la
calle Maestro Soler de Paterna (fig. 1) se ha
caracterizado por el descubrimiento de un
cementerio que data entre los siglos XVI y XVIII,
conformado por más 160 enterramientos, que en
muchos casos han alterado, en mayor o menor
medida, los sepulcros anteriores, causando
reducciones parciales y en los casos más extremos,
provocando verdaderos osarios.
Algunos individuos mostraban evidentes signos de haber sido amortajados y enterrados en el interior de ataúdes. Muchos de ellos se acompañaban con
elementos de adorno personal y objetos simbólicos de
carácter ritual.
El cementerio parece tener su origen en la segunda mitad del siglo XV, dentro de un espacio parroquial, donde acogería los enterramientos de los nuevos colonos después de la reconquista. Posteriormente
la necrópolis tendría una continuidad hasta inicios
del siglo XVIII. Las características de los esqueletos,
el amontonamiento de los cuerpos, y la forma en que
se depositan y disponen en el cementerio, indican que
fueron víctimas de la peste que devastó la población
entre los siglos XVI y XVII (fig. 2).
El análisis de los esqueletos y de su contexto ha
hecho posible conocer las características físicas, condiciones de vida y prácticas funerarias de aquellos que
vivieron y murieron en esta población. La aplicación
de una metodología que reconoce la importancia de
la posición de los restos esqueléticos y la tafonomía
del cadáver junto al análisis de las articulaciones dislocadas durante la descomposición nos ha servido
por demostrar la naturaleza y evolución de los enterramientos y la recreación de la posición original del
cuerpo relacionada con la arquitectura de la tumba y
las circunstancias de inhumación y descomposición.
Podemos distinguir dos fases de enterramientos evidenciadas sobre todo por la orientación de los
cuerpos. En la fase más reciente, los cuerpos se hayan
orientados Norte-Sur, con abundantes inhumaciones
que se alteran unas a otras, con una verdadera intención de ocupar por completo un espacio funerario
muy hacinado y con muestras evidentes en algunos
enterramientos de haber sido inhumados de forma
apresurada, en fosas simples, con cierto descuido e
invadiendo el espacio de otras inhumaciones recientes. Esta fase reciente estaría datada a lo largo del siglo
XVII, llegando probablemente hasta los inicios del siglo XVIII. La mayoría de las tumbas de la fase reciente
se encuentran excavadas en un estrato de aportación
natural formado por tierra areno-arcillosa de color
Fig. 1 . Localización del área de intervención.
marrón claro. En el límite Este del solar, registramos
un estrato de tierra areno-arcillosa de color marrón
oscuro, probablemente aportado, para poder seguir
inhumando, en el cual se encuentran los últimos cadáveres de la necrópolis en la fase más reciente de la
misma.
Por debajo de los niveles anteriores, en un estrato natural formado por tierra arcillosa de color
anaranjado, se excavan la mayor parte de las tumbas
de la fase antigua, datadas desde mediados del siglo
XVI hasta el siglo XVII. Estas tumbas se caracterizan
por una orientación Oeste-Este, una distribución más
organizada, observándose ciertas agrupaciones familiares, o reutilización de las mismas fosas, la existencia
de tumbas con restos de madera de ataúdes, algunas
con elementos constructivos, evidencian la existencia
de algunas tumbas privilegiadas que se prolongan
más allá del límite Este de la intervención.
La excavación de la necrópolis moderna de Paterna y el análisis de los esqueletos y de su contexto ha
proporcionado un mayor conocimiento de la estructura, densidad, dinamismo, aspecto físico, condiciones
de vida y prácticas funerarias de aquella sociedad que
vivió y murió en Paterna entre los siglos XVI y XVII.
Aporta además, nueva luz sobre los acontecimientos
y sucesos trágicos, que sucedieron durante ese periodo, concretamente durante los episodios epidémicos
de peste que azotaron virulentamente a la población,
sobre todo durante el siglo XVII. De esta forma podemos observar de que manera la gran mortandad tuvo
su reflejo en las costumbres y prácticas funerarias y en
los rituales y creencias, en concreto como afectó a todos los sectores de la población, independientemente
de su estatus, pero atacando de forma más intensa a
El área sepulcral localizada en la calle Maestro Soler , Paterna. Interpretación prácticas funerarias en tiempo de la peste.(s.XVI-XVII)
185
Fig. 2 . Plano en el que se observan todos los enterramientos en los diferentes niveles de superposición.
los individuos más débiles, niños y personas de edad
avanzada.
Para poder comprender la estructura del espacio funerario, la distribución de las tumbas, la interpretación de dicha tumba, su construcción, los objetos
que contiene, los gestos rituales y las costumbres funerarias, es necesario el estudio de todos los elementos
que la conforman y es imprescindible el análisis antropológico de los huesos del individuo allí inhumado.
No debemos olvidar que son las personas que un día
murieron y fueron enterradas las protagonistas de la
tumba y de la necrópolis. La localización de la tumba, su forma, los objetos allí depositados y los gestos
funerarios se hacen para y por el difunto y por tanto
están directamente condicionados y relacionados por
el difunto, sus características y circunstancias. Al igual
que la ciudad y las casas de los vivos, la necrópolis y
las tumbas se hacen en función de personas, ya que
tanto el aspecto biológico como cultural se prolongan
después de la muerte. El estudio y análisis de los elementos y materiales que conforman la necrópolis de
Paterna, localizada en la calle Maestro Soler ha representado una gran oportunidad para conocer los rasgos
y características, costumbres y rituales de la población
de Paterna durante la época moderna.
₂. E� ������ ���������� ����������
En los primeros momentos de la necrópolis, observamos una cierta organización, una agrupación y
división entre las tumbas. Podemos advertir una uniformidad tanto en las orientaciones de los cuerpos,
como en los tipos de deposición y colocación de los
individuos en las tumbas. Es muy probable que nuestra necrópolis corresponda a la primera necrópolis
asociada a una parroquia desde la reconquista. Tras la
reconquista cristiana, los enterramientos que durante
la dominación islámica se realizaban fuera de la ciudad en las necrópolis suburbanas, vuelven al interior
del núcleo urbano de la mano de los nuevos conquistadores influidos por las nuevas costumbres y liturgias cristianas. En el inicio los cristianos ocuparán los
templos religiosos musulmanes y convertirán las mezquitas en iglesias y utilizarán sus inmediaciones como
cementerio donde enterrar los primeros difuntos cristianos. Poco después, con la llegada de nuevos colonos
se erigirán las primeras parroquias que albergarán los
186 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Ll. Alapont Martín
Fig. 3. Evolución de la necrópolis en el siglo XVI, con diferentes niveles de enterramientos.
verdaderos campos santos vinculados a las mismas.
Parece ser que nuestros primeros enterramientos corresponden a esta etapa. Sin embargo no hemos documentado la presencia de estructuras arquitectónicas
que pudieran corresponder al edificio de esta parroquia a la cual estarían asociadas las tumbas. Sabemos
que la cercana y actual iglesia de la Parroquia de San
Pedro Apóstol situada en la Plaza Mayor del Paterna
fue construida a finales del siglo XVIII, según proyecto
de Antonio Gilabert y Lorenzo Martínez. No obstante,
también sabemos que este templo se edificó sobre los
cimientos de la Iglesia construida tras la reconquista
en el S.XIV, la cual a su vez había ocupado el lugar de
la mezquita:
“no siendo capaz para la parroquia de 1.024 y más
almas de comunión, tampoco tiene el decoro propio de las
cosas de Dios”
Originariamente la Parroquia se construye bajo
la advocación de San Pedro y San Juan Bautista, a donde acudían en el siglo XIV los habitantes de la cercana
Manises como demuestra un documento de la época:
“sin tener cerca al sacerdote... que los cristianos
mueren sin confesarse ni recibir el Cuerpo de Cristo, y muchos niños sin recibir el bautismo” y dado que el río “con
frecuencia y muchísimas veces no se puede cruzar por puente o barca...”. Es por lo que en 1370 nacería la Parroquia
de San Juan Bautista de Manises.
La Iglesia de Paterna se dedicaría entonces a
San Pedro aunque se mantendrían los recuerdos de
la anterior denominación compartida, como eran las
imágenes desaparecidas tras la contienda civil que se
encontraban en la hornacina del altar mayor.
Por tanto, parece evidente que nuestra necrópolis corresponde al campo santo de la primera parroquia
construida tras la reconquista cristiana. Sin embargo,
no hemos encontrado las primeras tumbas medievales
de la necrópolis, seguramente estarían más próximas
a la parroquia, en una ubicación distinta a la nuestra.
Las tumbas del primer momento parecen abarcar un
espacio cronológico desde la segunda mitad del siglo
XVI hasta el siglo XVII, una estandarización y consonancia (fig 3).
Se trata de fosas excavadas en el terreno natural, de forma pseudo-rectangular, cuyas dimensiones
se adaptan al tamaño del cuerpo del difunto. Todas
ellas estaban orientadas Oeste-Este, respetando las
El área sepulcral localizada en la calle Maestro Soler , Paterna. Interpretación prácticas funerarias en tiempo de la peste.(s.XVI-XVII)
187
Fig. 4. Enterramiento en el que se aprecia la superposición de los
cuerpos y la reducción de los restos óseos precedentes..
prescripciones del ritual funerario cristiano: Cabeza al
Oeste y pies al Este y rostro mirando al frente. En el
caso de estos enterramientos es el sentido del cuerpo
y de la cabeza que miran al frente, hacía el Oeste, el
que motiva la intencionalidad de la orientación de los
difuntos cumpliendo la ortodoxia cristiana.
Fig. 5. Enterramiento en el que se aprecia la reducción sobre el
cuerpo del difunto.
Prueba de ello es la justificación de esta orientación por parte de Santo Tomas:
“Es conveniente que adoremos con el rostro vuelto
hacia el oriente: primeramente para mostrar la majestad de
Dios, que nos es manifiesta por el movimiento del cielo, que
parte del oriente; en segundo lugar porque el Paraíso Terrenal existió en oriente y nosotros tratamos de volver a él; en
tercer lugar porque Cristo que es la luz del mundo, es llamado Oriente por el profeta Zacarías, y porque según Daniel,
“subió al cielo, al oriente”; y en cuarto lugar, por último, es
el oriente en donde aparecerá en el último día, conforme a las
palabras de Mateo” (op.cit. pág. 42).
sobre el abdomen, sobre la pelvis o sobre el pecho y
las extremidades inferiores extendidas y paralelas. La
posición general del esqueleto en la tumba y la forma
adoptada por los huesos son factores fundamentales
para reconstruir el amortajamiento y enterramiento
del individuo, así como la reutilización de la tumba
y las sucesivas manipulaciones de los restos, desde la
re-inhumación hasta la reducción parcial o total del
esqueleto, siguiendo un proceso que conduce de la deposición primaria hasta la formación de un verdadero
osario. Los esqueletos mostraban signos de haber sido
amortajados, la posición de las clavículas, los antebrazos y los pies indicaban la compresión provocada por
ligaduras a la altura de los hombros, codos, rodillas y
tobillos.
El individuo estaba colocado en el interior de
la tumba en una posición intencionada y predeterminada, con cuidado de que quedara en una postura
normalizada. Los esqueletos se encontraban decúbito
supino, con el cráneo mirando al frente, o apoyado
sobre el parietal mirando a un lado, las extremidades superiores semi-flexionadas con las manos juntas
La superposición, en el mismo lugar, de unos
cuerpos sobre otros, indica que probablemente se utilizaba la misma fosa y espacio sepulcral por varios individuos relacionados por parentesco familiar (fig. 4).
Esta reutilización del sepulcro viene confirmada por
el registro de reducciones de numerosos componentes
óseos a los pies de la fosa, sobre el cuerpo del difunto o
188 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Fig. 6. Tumba en el que el cráneo de una inhumación precedente se
sitúa sobre las piernas del difunto.
Ll. Alapont Martín
Fig. 7. Enterramiento en el que se aprecia la reducción en los pies
de la tumba.
a los lados. La inhumación de nuevos individuos comporta la desarticulación y reorganización de los restos
de los sujetos enterrados anteriormente, todo ello con
el fin de favorecer la deposición del nuevo difunto. No
obstante no se trata simplemente de apartar los huesos
y reducir el esqueleto, se trata de una manipulación
escrupulosa y respetuosa respecto a los restos óseos de
los antepasados (fig. 5, 6 y 7).
En este momento, encontramos de forma muy
puntual algunos objetos de adorno personal, concretamente, pulseras de bronce, que han aparecido en sólo
dos enterramientos, en una reducción y en el antebrazo izquierdo de un individuo articulado (fig. 8). No
obstante, observamos la ausencia total de objetos vinculados con la religiosidad, que caracterizarán el momento siguiente, como si la influencia de las liturgias
vinculadas a estos objetos hubiera sido muy tenue, y
como si la necesidad de incluir símbolos religiosos en
el ritual funerario o como elemento identificador en el
tránsito hacia la vida de ultratumba, todavía no se hubiese consolidado o arraigado en el imaginario social
de la época.
Fig. 8. Pulsera en el antebrazo izquierdo de un individuo femenino de entre 25 y 30 años
₃. E� ���� ��������� �� ������ �� �� �����
En un momento posterior que datamos a partir
del siglo XVII (fig.9), registramos una mayor variabilidad en la orientación de las tumbas, la mayor parte en
sentido Norte-Sur, intentando aprovechar al máximo
el espacio. Algunas fosas se revisten con hiladas de
El área sepulcral localizada en la calle Maestro Soler , Paterna. Interpretación prácticas funerarias en tiempo de la peste.(s.XVI-XVII)
189
Fig. 9. Distribución de las tumbas durante varias fases a partir del S.XVII
Fig. 10. Fotografía de un sector del cementerio en el que se observa
la alteración de unas tumbas por otras y el gran número de componentes óseos removidos.
Fig. 11. Clavos de bronce con madera adherida junto a los restos
esqueléticos.
ladrillos. También varía la disposición de los cuerpos
en las tumbas. Las posturas que adoptan los cuerpos
también son diversas, incluso en tumbas adyacentes.
Esta evolución llega hasta el momento final de la necrópolis cuando observamos un verdadero hacinamiento. Unas tumbas alteran a las otras, y se producen
continuas inhumaciones post-deposicionales de restos
óseos que aparecen dispersos, con abundantes reducciones parciales, que apenas dejan espacio libre entre
los individuos enterrados (fig. 10). Encontramos individuos de ambos sexos y de todas las edades, sobre
todo niños, cuyo número era escaso en el momento
anterior, depositados unos junto a otros sin una organización aparente.
ataúdes, de los cuales se han conservado restos de madera carbonizada y clavos de hierro y bronce (fig. 11).
La mayor parte de los individuos aparecen colocados decúbito supino, con las manos sobre el pecho, o
el abdomen con las piernas extendidas. Muchos de los
individuos se encuentran enterrados en el interior de
Sin embargo, además de las condiciones descritas, algunos individuos aparecen enterrados boca
abajo y se observa la existencia de reducciones secundarias y terciarias, junto con verdaderos osarios formados con los huesos procedentes de las inhumaciones
alteradas, hechos que evidencian un apresuramiento
y urgencia por enterrar los cuerpos, y un número elevado de inhumaciones efectuadas en un corto espacio
de tiempo, sin tener en cuenta los difuntos sepultados
con anterioridad (fig. 12).
En las tumbas y cuerpos de los individuos enterrados en los últimos niveles documentados, se aprecia una abundante presencia de elementos de significado simbólico y ritual, los cuales tienen, sin duda,
un gran valor arqueológico. En varias tumbas observamos elementos de adorno personal e indumentaria.
190 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Ll. Alapont Martín
Fig. 12. Individuo depositado de cúbito prono, hecho que
denota un descuido y apresuramiento en la inhumación.
Hemos localizado agujas de peinado y sobre todo hebillas que confirmaban la presencia de calzado y de
personas inhumadas vestidas (fig. 13). Entre los elementos de adorno personal debemos destacar la recuperación de un pendiente de oro perteneciente a una
mujer enterrada en el interior de un ataúd que conservaba restos de la madera carbonizada (fig. 14).
Fig. 13. Hebillas que demuestran la presencia de calzado,
lo que ha permitido la preservación de la articulación del
tarso manteniendo juntos todos los huesos del pie.
La presencia de estos importantes objetos de
adorno personal, que incluyen el oro, muestra la diversidad en cuanto al estatus de la población inhumada en la necrópolis, que albergaría individuos de todas
las categorías sobre todo en los últimos momentos,
cuando lo que importaba era enterrar con celeridad,
sin mirar en exceso la clase social. Sin embargo parece ser que las tumbas más privilegiadas se prolongan
más allá del límite Este de nuestra intervención.
En la mayoría de enterramientos de este momento localizamos numerosos objetos de simbología
religiosa. Registramos rosarios entrelazados en las
manos del difunto, o rodeándoles el cuello y también
medallas dedicadas a los santos, muestra evidente de
las creencias religiosas en el ritual funerario (fig.15).
Sin embargo, el elemento simbólico religioso
más abundante en las tumbas, que hemos interpretado gracias a la comparación con elementos similares
en posesión de anticuarios y coleccionistas son los
cristales de sagrarios o escapularios (fig. 16). Se trata de cristales que protegían la imagen del santo en
papel revestidos en una funda de cuero o tela que no
se ha conservado. Numerosos individuos presentaban
casi sistemáticamente junto al cuerpo unos pequeños
vidrios de forma circular, ovalada o rectangular.
Descubrimos la función de estos sagrarios cuando investigamos en anticuarios y encontramos sagra-
Fig. 14. Pendiente de oro encontrado en el interior la tumba
que contenía los restos del individuo UE1227 en el interior
de un ataúd.
rios del siglo XVIII de tela o cuero que envuelven un
cristal similar a los hallados, que protegían la imagen
del santo y que tienen un evidente significado profiláctico.
El área sepulcral localizada en la calle Maestro Soler , Paterna. Interpretación prácticas funerarias en tiempo de la peste.(s.XVI-XVII)
191
Fig. 17. Sagrarios del S.XVIII, con cristales similares en formas
y tamaños.
₄. M���� ������� � ���������.
Fig. 15. Individuo con las manos entrelazadas con un rosario.
El estudio de la dentición de los individuos
muestra, en general, la ausencia de higiene dental. Caries, abscesos, reabsorción alveolar, perdidas de dientes in vivo y cálculos dentales masivos han resultado
las patologías orales más comunes. También registramos líneas transversales o depresiones en bandas en el
esmalte, evidencia física de hipoplasia.
El análisis paleopatológico de los esqueletos
indica que procesos artrósicos resultan las patologías
más registradas. Sin duda, sobrecarga articular y/o
determinadas actividades físicas son las responsables
directas de su desarrollo. Las depresiones de Schmorl
fueron observadas en individuos masculinos y femeninos. Los casos estudiados estarían relacionados con
la compresión vertebral derivada de levantar y transportar en la espalda pesos excesivos. También debemos tener en cuenta que caídas accidentales y otros
episodios traumáticos pueden provocar esta hernia
discal intervertebral.
También hemos detectado lesiones entesopáticas en varios individuos. Los entesofitos son la formación de osteofitos en las inserciones musculares,
tendones y ligamientos, especialmente en el talón de
Aquiles y las rótulas. Los entesofitos son el resultado
de una excesiva y frecuente actividad muscular. Estas
lesiones son de tipo ocupacional-postural y se relacionan con la realización continuada de una actividad en
la posición de rodillas en el caso de las rótulas o de
cuclillas en el caso del calcáreo.
Fig. 16. Cristales de diferentes formas y dimensiones junto a los
restos esqueléticos
Entre las patologías más destacadas hemos
detectado en la extremidad inferior izquierda de un
individuo masculino, adulto de entre 25 y 35 años,
dos importantes patologías óseas. En la diáfisis del fémur localizamos dos evidentes protuberancias óseas
que interpretamos como miositis osificante (fig. 18).
192 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Ll. Alapont Martín
Un individuo masculino, adulto de más de 60
años mostraba tanto en la epífisis distal del húmero
izquierdo, como en el fémur izquierdo una impresionante patología ósea que identificamos como la Osteítis deformans o Enfermedad Ósea de Paget (fig. 20).
La enfermedad se caracteriza por una excesiva resorción ósea seguida de una sustitución de la médula por
un tejido vascular conectivo fibroso, mientras que el
hueso perdido es sustituido por hueso trabecular dispuesto de una manera desorganizada. La deposición
del hueso neoformado, que ocurre frecuentemente en
forma de láminas, es la responsable del aspecto deforme del hueso.
Fig. 18. Miositis osificante En la diáfisis del fémur.
Fig. 19. Osteosarcoma central localizada en la epífisis proximal
de la tibia, en la articulación de la rodilla.
La miositis osificante es un crecimiento de hueso extraóseo nuevo, no neoplásico. La miositis osificante
circunscrita se refiere a nuevo hueso extra-óseo que
aparece después de un traumatismo. La miositis osificante progresiva es un desorden raro, heredado, caracterizado, a menudo, por la fibrosis y osificación del
músculo, tendones y ligamentos que es incapacitante.
La otra lesión importante es un osteosarcoma
central localizada en la epífisis proximal de la tibia, en
la articulación de la rodilla (fig. 19). El osteosarcoma
detectado consiste en un tumor maligno de hueso en el
que la neoformación de hueso se produce por células
tumorales y es muy probable que este relacionado con
la miositis osificante progresiva. En épocas históricas
se calcula que la supervivencia no superaría el 10%.
En caso de metástasis, la enfermedad es claramente incompatible con la supervivencia, por tanto, debemos
considerar seriamente la posibilidad de que el individuo hubiera fallecido a causa de esta patología.
5.
P�������� � ������ ���������.
En el primer momento del área sepulcral observamos una reutilización vertical del mismo espacio
de inhumación por parte de varios individuos que se
superponen unos a otros. Este hecho indica una utilización colectiva de la misma fosa, motivando en numerosos casos, la desarticulación y reorganización de
los restos de los sujetos inhumados anteriormente. No
obstante, no se trata simplemente de apartar los huesos y reducir el esqueleto, estamos ante una práctica
respetuosa y escrupulosa, mediante la cual se reservan
y recogen todos los huesos, y se recolocan juntos, en
la mayoría de casos, a los pies de la fosa, y a veces, sobre el mismo difunto o su lado, siempre en el interior
del sepulcro, acompañando al nuevo finado. De este
modo, la tumba pierde su valor individual y exclusivo
hacia un individuo determinado, ya que la reutilización de la tumba y de un mismo espacio funerario por
parte de un grupo familiar perpetúa la memoria los
fallecidos.
Esta costumbre de manipular los restos esqueléticos emerge de un lento cambio de actitud con respecto a los muertos que tiene su inicio en la antigüedad
tardía. La reducción y recolocación de los huesos dentro de un espacio exclusivo colectivo nos indica una
evolución en el sentido de una progresiva disminución
del temor a los muertos. A este respecto, la presencia
del alma en el interior de la tumba deja de ser eterno,
sino que termina con la fase de la descomposición del
cadáver. Observamos por tanto, que la tumba deja de
ser percibida como un lugar inviolable y temible y se
convierte en un lugar de tránsito donde el alma permanece durante el tiempo que dura la esqueletización
del cadáver, momento en el cual abandona definitivamente el mundo de los vivos para pervivir eternamente en el mundo de los muertos.
En este último momento de la necrópolis, también observamos una serie de reducciones e inhumaciones post-deposicionales secundarias y terciarias. No
El área sepulcral localizada en la calle Maestro Soler , Paterna. Interpretación prácticas funerarias en tiempo de la peste.(s.XVI-XVII)
193
Fig. 20. Enfermedad Ósea de Paget en un individuo masculino, adulto de más de 60 años
obstante, se trata de una práctica funeraria totalmente
diferente. En estos casos no se trata de una reagrupación de los huesos en una tumba colectiva, sino que la
mayoría aparecen dispersos y diseminados en varias
fosas, o todos juntos en una fosa individual realizada
es profeso. En este momento, la razón de la re-inhumación de los huesos se debe exclusivamente a la alteración y remoción de los enterramientos anteriores por
parte de nuevas tumbas que precisan urgentemente
de este espacio y que solucionan rápidamente la aparición de los restos humanos anteriores enterrándolos
de nuevo, sin ningún orden en el espacio disponible.
a los difuntos, además de otros objetos de simbología
eminentemente religiosa, como los rosarios entre las
manos y las medallitas dedicadas a los santos.
En estos casos, la alteración y remoción de los
restos esqueléticos al excavar una fosa encontrar un
enterramiento más antiguo se debe exclusivamente a
la voluntad de vaciar el espacio para facilitar nuevos
enterramientos y, por tanto, no puede considerarse
como una práctica funeraria de reducción. Sin embargo, el hecho de re-inhumar y agrupar los huesos más
voluminosos extraídos accidentalmente corresponde a
una gestión respetuosa de de los restos esqueléticos
que sin duda, se reconocidos y valorados como humanos.
Todos estos objetos simbólicos permiten relacionar los enterramientos con un temor al contagio por
episodios epidémicos fatales y de gran magnitud. Respecto a esta interpretación debemos hacer referencia
al libro de Francisco Gavalda de la Orden de Predicadores: Memoria delos sucesos particulares de Valencia
y su reino: en los años mil seiscientos quarenta y siete
y quarenta y ocho tiempo de peste. Francisco Gavalda de la orden de predicadores. En este libro el autor
otorga especial importancia a la epidemia de peste bubónica que esquilmó la ciudad en el año 1647. Afirma
que de octubre a noviembre murieron más de 2000
personas. Había crecido tanto el número de muertos
que no eran suficientes las sepulturas comunes de las
parroquias, ya que todas ellas estaban llenas de cadáveres y se abrían tantas veces, que representaban un
verdadero peligro para los que acudían a las liturgias.
Muchos enfermos se enterraban vestidos por que la
muerte había sido tan repentina que no habían tenido
tiempo de desvestirse y guardar cama.
En este momento, observamos también un aumento de los objetos de simbología religiosa. Es obvio
que el temor a la muerte repentina provocada por una
epidemia provocó un mayor fervor religioso. Sobre
todo habría una intención de estar a bien y ganarse
el favor divino, con el fin de evitar una muerte contagiosa, pero también ante la proximidad de la muerte,
asegurarse la vida en el más allá. Este motivo justificaría la presencia casi sistemática de los sagrarios junto
Para finalizar queremos tratar especialmente el
hallazgo de un huevo (fig. 21) de codorniz entre las
manos del difunto del enterramiento nº7. Es evidente
que el huevo simboliza la resurrección, el nacimiento
en otra vida. No obstante el huevo no es un símbolo
eminentemente cristiano. Lo que resulta interesante
es que el huevo ha formado parte de la simbología y
ritual funerario desde la antigua cultura griega. En las
tumbas de las necrópolis griegas del siglo IV a.C. se
194 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Ll. Alapont Martín
B�����������
Fig. 21. Huevo aparecido entre las manos unidas de un individuo
enterrado en el útimo momento documentado del cementerio.
depositaban huevos en las tumbas como signo evidente de la creencia en la resurrección en la otra vida. Esta
costumbre funeraria griega la heredan los romanos,
los cuales acostumbraban a poner huevos en las tumbas con el mismo significado. No obstante en este caso
representa una tradición pagana, ya que el huevo no
es un símbolo cristiano, ni forma parte de la liturgia
cristina, ni es habitual en los rituales funerarios. Por
tanto resulta un caso atípico que no está documentado
en otros casos del mismo contexto.
Por tanto puede resultar un caso aislado con una
motivación personal. Y aunque la hipótesis es tentadora, no podemos asegurar que 2000 años después, en
época moderna, se haya conservado esta simbología y
ritual pagano perdurando en el imaginario colectivo.
- ALAPONT, L. y RIBERA, A. (2009). “Topografía y Jerarquía Funeraria en la Valencia Tardo-antigua”. Morir
en el Mediterráneo. Arte e Historia en la Antigüedad
Tardia. British Archaeological Reports. BAR International Series S2001
- ALAPONT, L. (2005): “La Necròpolis de l´Àrea Episcopal de València. Noves Aportacions Antropològiques. Les
Ciutats Tardoantigues d’Hispania: Cristiani�ació i
Topografía. Monografies de la Secció Històrico-Arqueològica, VI Reunió d´Arqueologia Cristiana Hispánica. Institut d’Estudis Catalans.
- DUDAY, H., et al. 1990. “L’Anthropologie « de terrain
» reconnaissance et interprétation des gestes funéraires”. Bulletins et Mémoires de la Société d’anthropologie
de Paris, Nouvelle Série. Tome 2 N°3-4. pp. 29
- GALERA, V.; GARRALDA, M.D. 1994. “La población
medieval cántabra de Santa María de Hito. Aspectos
morfológicos y etnohistóricos”, Revista Española de
Antropología Biologica, 15 (1994) 73-90.
- GAVALDA, F. (1648) Memoria delos sucesos particulares de Valencia y su reino: en los años mil seiscientos quarenta y siete y quarenta y ocho tiempo
de peste. Francisco Gavalda de la orden de predicadores.
- GRAUER, A. L. 1991. “Pa�erns of Life and Death:
The Paleodemography of Medieval York, in Health
in Past Societies”, Biocultural interpretations of human skeletal remains in archaeological contexts, Bush,
H. & Zvelebil, M. ed. BAR International Series 567.
Oxford. pp. 69-73.
- MESQUIDA GARCÍA, M. (1996). Paterna en el Renacimiento: resultado de las excavaciones de un barrio
burgués. Paterna (Valencia). Servicio Municipal de
Arqueología.
- ORTNER, D.J. & PUSCHAR W. G. J. 1985. Identification of Pathological Conditions in Human Skeletal Remains. Smithsonian Institution Press. Washington,
London. p.442
- ROBERTS, C. & MANCHESTER, K. 1995. The Archaeology of Disease, Ithaca: Cornell University Press.
p.56
EPISODI BÉL·LIC DE LA PRIMERA GUERRA CARLINA A
ALBAIDA
REMEI ARÉVALO CASTELLANOS
RESUM
Es tracta de donar a conèixer els resultats de la primera intervenció arqueològica en la Cripta del Roser, excavada
l'any 2003. La cripta es locali�a en l'Ermita del Roser d'Albaida, València. La cripta, construïda en els S.s XVIXVII, ocupa pràcticament tot el subsòl de l'ermita i va ser utili�ada com a lloc d'enterrament. Es tracta d'una nau
amb volta que està dividida en dos espais: el vas nord, el més gran, i el vas sud. Els resultats que es presenten en
aquest article corresponen parcialment al vas nord. La pavimentació de l'ermita al segle XIX, que va cobrir les
embocadures de la cripta, va suposar la clausura definitiva de la mateixa, i, en conseqüència, l'oblit definitiu de
la seva existència.
PARAULES CLAU: Albaida, Cripta, Guerra carlina, Milícia Provincial, Soterrament.
ABSTRACT
The aim is to release the results of first archaeological intervention in the Roser's Crypt, excavated in 2003. The
Roser's Crypt is located in Roser's hermitage in Albaida,Valencia. The crypt was built in c.XVI-XVII and it takes
up almost all hermitage's subsoil. It was used like place to grave. Its structure is a vault which is divided in to
two spaces: north site, the biggest one and the south site. The results presented in this report make reference to
partial excavation of north site. Paving made in c. XIX concealed the crypt entrance, this meant its ultimate lock
and consequently its ultimate oblivion.
KEY WORDS: Albaida, Crypt, Carlina War, Provincial Militia, Grave.
196 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
R. Arévalo Castellanos
A���������� � ������������
Amb la intenció de rehabilitar l’ermita del Roser,
en novembre del 2002, l’Ajuntament d’Albaida, com a
propietari i promotor d’aquesta obra, decideix sanejar
l’edifici, demolint els murs del perímetre de l’ermita
amb una màquina retroexcavadora. Aquesta desafortunada intervenció provocà la denúncia de diferents
associacions locals a la Direcció General de Patrimoni
Valencià, que parali�à cautelarment les obres. Com a
conseqüència d’aquest fet es reali�aren sondejos arqueològics dins i fora de l'ermita.
L’ermita del Roser pertany al terme municipal d’Albaida (València). Està emplaçada a les afores
del casc antic d’Albaida, al nord d’aquest municipi.
L’ermitori és d’una única nau de planta rectangular
dividida en tres trams per dos arc apuntats -avui sols
queden d’aquests arcs els basaments- i ocupa una superfície total de 158.01 m2 (fig.1).
La cripta, descoberta en les excavacions de
l’ermita, és de planta rectangular -3,85 m d’amplària,
11,20 m de llargària i una altura de 3,40 m- i ocupa pràcticament tot el subsòl de la nau de l’ermita. Aquesta estructura coincideix amb la mateixa orientació de l’ermita
(NE - SW) i mostrava un bon estat de conservació.
Aquesta construcció subterrània és una nau voltada
formant un arc carpanell que descansa sobre els murs
laterals, tot executat en carreus de pedra tosca, a diferència dels murs de tancament que són de maçoneria.
Interiorment la cripta està dividida en dos vasos.
El Vas Nord - 3,85 x 6,60 m - és on s’ha desenvolupat
aquesta campanya d’excavació. En aquest vas s’obrin
dos embocs de lloses de pedra. La primera embocadura és rectangular - 1,20 x 1 m -, situada al nord del vas i
està formada per un marc conformat per quatre lloses
de pedra calcària i per dues lloses de tanca; en canvi
la segona boca, la situada al sud del vas, és més petita
que l’anterior - 0,90 x0,90 m - i està executada en una
sola llosa de pedra calcària que s’encasta en un marc
de pedra, també conformat per quatre lloses, amb dos
agafadors de ferro (fig.2).
El Vas Sud -de 3,85 m d’ample per 4,60 m de
llarg-, té un únic emboc, que és idèntic a la segona
embocadura del Vas Nord. Aquest Vas és la prolongació de la mateixa construcció, separat per un mur de
maçoneria. (fig. 3)
El contingut dels Vasos ens revelava que havien
estat utili�ats com a llocs d'enterraments. El Vas Nord
mostrava, a simple vista, més densitat i una diferència
clara amb el Vas Sud, on no apareixien enterraments
en taüts. (Arévalo. R. 2003) (fig. 4)
Fig. 1 . Locali�ació de l’Ermita del Roser d’Albaida, València.
M����������
L’excavació en la cripta tenia com a objectiu
general obtenir tota la informació possible tant de les
restes arqueològiques i antropològiques, com de l’ element arquitectònic en sí.
Els treballs d’excavació de la cripta d’aquesta
fase van durar un mes, de l’1 al 31 de novembre del
2003. L’equip tècnic va estar format per dos arqueòlegs,
un metge-forense que va fer l’estudi antropològic
a més dos operaris, proporcionats per l’ajuntament
d’Albaida.
L’acumulació del Vas Nord mostrava, a simple
vista, tres nivells. Un primer nivell format per restes
humanes articulades i objectes associats a aquestes,
que pertanyien a un grup de milícia. Un segon nivell integrat per caixes de fusta i restes humanes que
pertanyien, probablement, a població civil i, un tercer nivell, format per un paquet d’enderrocs locali�at
sota l’emboc nord del vas. L´estudi que ací es presenta és un treball incomplet, doncs ens centrem en
el nivell format per un grup de milícia, quedant pendent d’excavació el nivell format per enterraments en
taüts, l’estudi del immoble i l’excavació completa del
Vas Sud. El que es pretén en aquest article és donar
a conèixer els resultats obtinguts, en aquesta primera campanya d’excavació, relacionats, exclusivament,
amb aquest grup homogeni exhumat.
El grup de milícia és superposava al nivell de
taüts, barrejant-se. Les restes humanes es trobaven,
majoritàriament, en un estat molt deficient de conservació, fonamentalment per dos motius, tal i com
s’especifica en l’informe antropològic,: “Per una banda
per les filtracions d’aigua i, sobretot, per les sals minerals,
les quals havien deteriorat greument les estructures òssies
dels cossos més esqueletizats; i per altra, els fenòmens putrefactius habituals després de la mort havien patit un procés de dilatació en el temps molt notable, de forma que ens
Episodi bél·lic de la Primera Guerra Carlina a Albaida
197
Fig. 2 . Planta de l’ermita i de la cripta. Àrea d’actuació.
Fig. 3. Vista interior de la nau de l’ermita en el transcurs de
l’excavació, amb les tres embocadures de la cripta.
Fig. 4. Vista interior de la cripta. Mur nord de tancament de la
cripta i l’emboc nord del Vas Nord.
hem trobat amb cossos humans encara no esqueleti�ats”
(Gómez Bellard, 2010).
l’excavació, i circular per l’interior de la cripta sense
alterar el registre arqueològic, accedint de manera còmoda i ràpida a tota la seqüència estratigràfica.(fig. 5)
Per la disposició del registre arqueològic, pràcticament amuntonat en la meitat sud del vas, la primera
fase del treball va consistir en muntar una estructura
formada per taulons de fusta mòbils que es sustentaven en quatre perfils metàl·lics agafats als murs laterals
de la cripta. Açò ens va permetre pujar o baixar els taulons i moure’ls en hori�ontal, segons les necessitats de
El procediment d’excavació es reali�à per mitjà de l’establiment d’unitats estratigràfiques (UE’s),
d’acord amb el mètode Harris amb certes excepcions.
Consideràvem UE’s els individus complets o els que
presentaven més parts anatòmiques articulades. Pel
tipus de dipòsit que mostrava el jaciment- la mala pre-
198 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
R. Arévalo Castellanos
Fig. 6. Planta general de totes les UE’s, UA’s i objectes excavats.
les unitats anatòmiques a les Unitats Estratigràfiques.
Aquests dos tipus d’unitats presentaven objectes, als
quals també es vam donar una numeració diferent i
correlativa, per a després, mitjançant el dibuix veure
si es podien associar a alguna UE concreta.
L’enregistrament i la documentació de les UE’s,
les UA’s i els objectes es reali�à alçant la planimetria
de cada un dels esquelets, de cada unitat anatòmica i
dels objectes (Arévalo, R. i March, J., 2004).
Fig. 5. Rebliment que presentava la meitad sud del Vas Nord.
servació dels esquelets i la superposició dels mateixosvàrem designar amb UA (unitat anatòmica) gran
quantitat de parts anatòmiques, amb una numeració
correlativa i independent de les UE’s, perquè consideràvem que no tenien l’entitat suficient per a considerar-les UE, amb la finalitat de reconstruir i completar després, ja en el dibuix, el nombre d’individus
total allí dipositats i comprovar si es podien associar
D’aquest estudi s’exclouen les UE’s i UA’s no relacionades amb els resultats que presentem. Per les característiques de descomposició dels cossos dipositats
en un medi buit i deixats caure sobre taüts, molt afectats per la humitat que presentava la càmera funerària,
es superposaren UE’s que pertanyien al segon nivell
d’inhumacions en taüts, nivell que encara està per excavar i que esperem que en un futur, no gaire llunyà,
es puga continuar l’estudi per poder concloure aquest
treball (fig. 6).
Episodi bél·lic de la Primera Guerra Carlina a Albaida
199
Fig. 7. Plànol de planta de les UU.EE.
D��������� �� ��� ��������� � �� ������� ����� �����
El conjunt excavat és un grup homogeni que
forma part d’un soterrament col·lectiu, en el que els
cossos s’han descompost en un medi buit.
Els cossos s’havien dipositat per l’embocadura
sud, a més d’una posterior recol·locació des de dins
del vas. Els esquelets presentaven diferents posicions
anatòmiques:
-Tres cossos dipositats en decúbit supí (UE1004,
UE1009, UE1018).
-Vuit cossos en decúbit prono (UE1006, UE1007,
UE1008, UE1011, UE1014, UE1016, UE1017,
UE1020).
-I dos en decúbit lateral dret (UE1005, UE1015)
(fig. 7).
Les unitats anatòmiques també mostraven posicions anatòmiques distintes. Es registren trenta-una
unitats anatòmiques:
-Tre�e cranis (UA1-associat a un fragment de
plom-, UA2, UA3, UA4, UA12, UA15, UA17,
UA24, UA25, UA26, UA28, UA29, UA32).
-Sis fragments de crani (UA20, UA21, UA22,
UA30, UA33, UA34).
-Un braç dret complet posterior (UA6).
-Un braç esquerre complet lateral (UA7).
-Un radi i un cúbit posteriors amb algun metacarpià (UA8).
-Un húmer i radi i vertebres drets (UA18).
-Vertebres toràciques, un coxal i un fèmur (parcial) anteriors (UA13).
-Una tíbia i peroné d’una cama dreta anteriors
(UA5).
-Un fèmur i coxal drets posteriors (UA10).
-Una tíbia i peroné amb calcani de la cama dreta
laterals (UA16).
-Dos coxals i fèmurs laterals (UA19).
-Un fragment d’húmer esquerre (UA32).
-Un húmer i omòplat esquerre (UA27).
-Els fèmurs dret i esquerre posteriors (UA31)
(fig. 8).
En quant als objectes relacionats amb aquest
grup registrem nombrosos fragments de cuiro negre,
fragments de teles, objectes metàl·lics, majoritàriament
de llautó, i fragments de corda.
200 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
R. Arévalo Castellanos
Fig. 8. Plànol de planta de les UA’s i dels objectes.
Un segon conjunt compost per una placa de
llautó de forma campaniforme, gravada amb un escut
coronat amb la corona reial i dos d’ajustadors similars
al descrit en el primer conjunt (nº 043). Un dels ajustadors està unit a una plaqueta circular o rosetón -30
mm- de llautó, també gravada amb una flor de Lis i
una visera.
I el tercer i quart conjunt conformats per una
base circular i una visera, similars a les descrites en el
primer conjunt (nº 015 i nº 064) (fig. 9).
Fig. 9. Objecte nº43. Conjunt format per frontalera, carrilleras,
rosetón i visera.
Es recuperen quatre conjunts d’objectes associats. Un primer conjunt format per una base circular
-200 mm- i una visera en forma de lluna creixent de
cuiro negre, un fragment de tela i un ajustador o Carrillera (nº 060), que es tracta d’una peça de tela rígida
rectangular en forma de peix amb escames de llautó
-220 mm de longitud-.
Es comptabili�en un total de divuit bases circulars de cuiro negre no associades a cap altre objecte
(nos: 002, 005, 007, 011, 012, 018, 024, 025, 026, 027, 028,
037, 039, 040, 045, 063, 065 i 067). Cinc viseres (nos: 006,
010, 022, 056 i 057-aquesta última associada a tela i a
una plaqueta de llautó rectangular -30 mm d’ampla i
60 mm de llarga- rematada en un costat en triangle i
gravada en la part superior-).
Documentem tres carteres o cartutxeres amb solapa de cuiro negre -160 mm d’altura, 220 mm de longitud i 60 mm d’amplària- (nos: 013, 016 i 030) i nombrosos conjunts de fragments indeterminats de cuiro
negre (nos: 004, 008, 009, 014, 017, 019, 020, 031, 034,
035, 036, 038, 054) (fig.10). També registrem dos ajus-
Episodi bél·lic de la Primera Guerra Carlina a Albaida
Fig. 10. Cartutxera in situ.
201
Fig. 11. UE1009 associada al conjunt d’objectes nos: 13,14,32 i 43.
Fig. 12. Insígnia dels granaders. Objecte nº50.
tadors (nos: 053, 066) i altres dos fragments més (nos:
029, 044).
Els objectes trobats de llautó són:
-Una placa o frontalera similar a la descrita
abans (nº 042).
-Una plaqueta rectangular rematada en un costat en forma triangular amb punta roma -30 mm
d’amplària i 60 mm de llargària- i gravada en la
cara superior amb la graduació del rang militar,
associada a un fragment de tela (nº 041).
-Una plaqueta circular -30 mm- gravada en la
cara superior igual a l’anteriorment descrita (nº
048).
-Una plaqueta circular o rosetón de les mateixes
dimensions però gravada amb una granada encesa (nº 050).
-Una Charretera -peça circular de llautó de 70
mm de diàmetre sobre la que hi ha una plaqueta
rectangular de 65 mm de llarg i 35 mm d’ampla
gravada en la cara superior amb el rang militar
-. La Charretera formava part de l’uniforme militar i es col·locava al muscle.
-Un fragment de sivella.
-Un botó -13 mm-.
-Una creu de Caravaca.
Fig. 13. Bocamànega amb botonera . Objecte nº46.
-Un fragment de paper imprés -20 mm- (nº 58).
-I objectes metàl·lics indeterminats (nos: 051,
052).
A més dels fragments de tela (nos: 021, 047), que
no estan directament associats a les restes òssies. També es recuperen fragments de corda (nº 055) i alguns
d’ells associats als cossos (fig. 11).
No totes les unitats anatòmiques han pogut relacionar-se directament a UE’s concretes. Dels tre�e
cranis identificats com a unitats anatòmiques podem
associar-ne vuit a vuit UE’s concretes (UE1004 amb
UA27; la UE1005 amb UA2; la UE1006 amb UA28;
la UE1007 amb la UA4; la UE1011 amb la UA26; la
UE1015 amb la UA12; UE1017 amb la UA1 i la UE1020
amb la UA30). De la resta de les UA’s, sols vuit podem relacionar-les a UE’s concretes: La UE1011 amb
la UA6; La UE1014 amb la UA18; La UE 1015 amb la
UA16; La UE1016 amb la UA31 i la UA8; la UE1017
amb la UA5 i la UA19; i , finalment, la UE1020 amb la
UA26.
202 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
R. Arévalo Castellanos
Les UE’s que s’han pogut relacionar amb els objectes són: els objectes nos: 1, 50 i 51 amb la UE1004;
l’objecte nº 44 relacionat amb la UE1007; els objectes
nos: 36, 15 i 69 amb la UE1008; els nos: 13, 14, 32 i 43
amb la UE1009; l’objecte nº 46 amb la UE 1015; el nº
2 amb la UE1016; i finalment el nº 24 amb la UE1020
(fig. 12).
Les teles documentades es corresponen amb
restes d’indumentària militar. Les insígnies i la resta d’
objectes són allò que ens ha permés identificar les teles
com a uniforme de milícia, ja que la mala conservació
dels fragments de la roba impossibilitava reconèixerlos. Degut a açò, no hem pogut extraure informació
sobre el model d’uniforme. Sols destacar alguns adorns associats a un húmer (UA32) i una botonera en una
bocamànega (Objecte nº 46) (fig. 13).
Es important ressenyar l’absència absoluta de
calçat, per la qual cosa deduïm que varen ser aprofitats abans d’inhumar els cossos a l’interior de la Cripta. Realment de la indumentària militar, el calçat, és
l’única part reaprofitable per a un ús quotidià, ja que
la resta d’ objectes eren clarament identificables amb
la milícia.
El nombre d’individus és difícil de concretar per
l’estat deficient en el que es trobaven les restes òssies,
però si podem estimar una xifra entre els 17 individus
clarament identificats en el treball antropològic, i les
21 bases de cuiro negre que corresponen amb el barret
militar. Sempre amb la cautela que és podrien haver
llançat dins la cripta altres barrets militars que no corresponguessin amb els que estan allí soterrats.
El conjunt de peces recuperades ens ha permés
identificar aquest grup, fonamentalment, per les tres
frontaleres o plaques regimentals, en les que s’indica
a quin regiment pertanyien: Regiment de Milícies Provincials de León nº 7. La frontalera era una peça de llautó que decorava la part davantera del morrión -barret
de la milícia-, en la que sota l’escut de les armes reials
figurava el nom del Regiment. Aquest barret era rígid
amb visera i podia tenir forma cilíndrica o acampanada. Dels laterals dels morrions es subjectaven dues
carrilleras -ajustadors del barret que permetien mantenir subjecte el barret al cap del soldat-. Els ajustadors
recuperats (en total 3 parells) tenen una base de tela
rígida i estan decorats amb escames de llautó en forma
de peix. Aquesta subjecció arrencava d’una xapeta circular –rosetón- que es corresponia amb la insígnia de la
Companyia a la qual pertanyia el soldat.
Per tant ens trobem amb un conjunt de militars
dels quals l'informe antropològic revela que "...encara que no s'ha acabat l'exhumació d'aquests cossos, fins
al moment s'ha pogut determinar la presència d'un total
Fig. 14. UE1006.
d'almenys 17 subjectes. Tots ells presenten dos caràcters
comuns: el sexe-tots són homes- i l'edat-tots excepte un-,
tenen entre 17 i 21 anys i morts en un període de temps
molt curt. Resulta evident, per tant, que es tracta d'un grup
homogeni de militars pertanyents a un mateix regiment, tal
vegada comandats pel subjecte de més edat - uns 30 anys
-, portador d'un uniforme més ornamentat." (Gómez Bellard, 2010).
La UE1006 és l’esquelet que correspon amb un
home entre 30 i 45 any amb una estatura aproximada
de 165cm, descrit en l’ informe antropològic (fig. 14).
En quant a la causa de la mort l’informe antropològic diu: "Però alguns detalls fan pensar no només en una
mort pràcticament simultània, sinó en una mort violenta.
Així, s'aprecien lesions per arma blanca de gran grandària
-possiblement un sabre- en la columna vertebral- d'un dels
uniformats. Així, es reconeix una bala de plom a l'interior
d'un crani que desgraciadament no s'ha pogut reconstruir
pel seu pèssim estat de conservació. Així, es registren diversos traumatismes toràcics en altres dos individus”. (Gómez
Bellard, 2010)
L’esquelet identificat com la UE1020 és el que
presenta un ferida per arma blanca “...una primera vertebra lumbar que presenta en la seva cara inferior una esquerda amb trajectòria de darrere cap a davant...” .(Gómez
Bellard, 2010) (fig. 15).
A����� ��������� ����� �� ������� ����������.
Es designa com a Milícia Provincial “als cossos
de reserva de l'arma d’ infanteria, que van subsistir des del
segle XVI fins a 1867. Les companyies havien de formar-se
en els llocs de cada partit, conformement al seu veïnat pel
repartiment entre la població masculina de vint a quaranta
anys, preferentment els que estigueren menys ocupats en el
Episodi bél·lic de la Primera Guerra Carlina a Albaida
203
Fig. 15. UE1020.
cultiu de la seua hisenda i solters. Totes les classes d'aquests
regiments percebien iguals sous que els que tenien les ocupacions equivalents en el cos d’ infanteria, sempre que es
reunien o eren mobili�ats. En situació normal de província
només percebien sou el sergent major i els dos ajudants. Els
regiments devien reunir-se tres dies al trimestre per a entrenar-se en el maneig de les armes”. (López Muñiz).
Fig. 16. Carta manuscrita a la reina regent MªCristina sol.
licitant la condecoració de sanfernado-condecoració militar-. En
aquesta carta al.ludeix a las jornadas d’Albaida..
Les milícies provincials es mobili�aven en moments de conflicte bèl·lic. Era una espècie de reserva de
l’exèrcit professional i una manera barata, per a l’Estat,
de tenir tropes sense tenir que pagar res, excepte quan
estaven en actiu.
Fou Felip V qui crea els primers 33 Regiments
de Milícia Provincial. Carles III, en novembre de l’any
1766, augmenta el número de Regiments a 43, suprimint-ne 5 i creant-ne 14 nous. Van haver moltes transformacions al llarg del segle XIX fins a seva desaparició; no obstant, una de les més importants va ser en
l’any 1841 quan es van augmentar fins a 50 el número
de regiments. Aquesta nova reforma obligava a que les
milícies foren integrades pels soldats d’infanteria que
després de complir el servici actiu en l’exèrcit regular
havien de prestar tres any més de servici actiu en les
files dels batallons provincials de la seva demarcació.
La majoria de Regiments estaven formats per
dos Batallons manats per un coronel, un capità ajudant i un tinent ajudant. Cada batalló estava format
per vuit companyies, sis eren de fusillers -el distintiu
era la flor de lis-, una companyia de granaders -el distintiu era la granada encesa- i altra de caçadors -el distintiu
era una corneta-. El nombre de soldats per companyia
no podia ser inferior a 52 soldats en temps de pau, xifra que variava en moment de conflicte -en períodes
de guerra podien oscil·lar entre 90 i 120 soldats-. (Gómez, M.1997)
Fig. 17. Full de servicis prestats per d.Pedro hidalgo a l’exercit.
C���������������� ��������� �� ��� ���������
El Regiment de Milícia Provincial de León Nº 7
va estar guarnit a Castelló de la Plana en juny de l’any
1836 per motiu de la primera Guerra Carlina (Pardo
Camacho). Per la qual cosa no és estrany que un batalló
d’aquest regiment es desplaçara cap al nord d’Alacant
per a sufocar als facciosos d’aquesta àrea. - Albaida pertanyia, en aquell moment, a la província d’Alacant-.
Desconeguem la quantitat exacta d’homes desplaçats,
però pel nombre d’ oficials, que la informació arxivista
ens ha proporcionat, era com a mínim un batalló.
La consulta a la documentació historicomilitar
-Arxiu Militar General de Segovia- ens ha aportat da-
204 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
R. Arévalo Castellanos
des concretes sobre aquest episodi bèl·lic, al qual els
documents consultats anomenen “las Jornadas de Albaida” del 25 de Juliol de 1836. En els documents identifiquem el nom de tres oficials militars que varen intervindré en aquesta acció bèl·lica: D. Pedro Antonio
Hidalgo, en eixe moment era Coronel d’Infanteria, el
qual va ser ferit en aquest episodi; el Capità de caçadors, D. Bernardo Álvarez Vega; i, per últim, el Coronel
D. Gonzalo de Cánovas que va morir en aquestes jornades bèl·liques. Aquest últim podríem identificar-lo
amb l’individu de més edat documentat en l’excavació
(fig. 16-17).
Els resultats presentats en aquest article són sols
una part d’un treball iniciat dins la cripta del Roser,
que encara està inconclús. La cripta ha estat utili�ada
sempre com a recinte funerari. Els resultats mostren
sols una part de la informació total que ens pot proporcionar concloure l’estudi total de la resta de troballes que hi ha depositades en els Vasos nord i sud,
que abraçaria una cronologia des dels segles XVI fins
al XIX.
D. Gonzalo de Cánovas era el coronel que va dirigir l’acció bèl·lica ocorreguda al municipi d’Albaida,
que li va costar la vida. Sent soterrat a la cripta del
Roser amb els vint soldats que varen caure en aquesta
acció. Desconeguem si la inhumació en la cripta es va
fer per haver-se produït l’acció bèl·lica prop de les immediacions de l’ermita o va haver una intenció clara
de soterrar-los en un recinte de culte.
-Monografies:
– ARCHIVO GENERAL MILITAR DE SEGOVIA. Hoja
de Servicio del Teniente Coronel de Infanteria D. Bernardo Álvarez Vega.1836.
– ARCHIVO GENERAL MILITAR DE SEGOVIA. Hoja
de Servicio de Coronel Pedro Antonio Hidalgo.1938
– ARÉVALO, R. Memòria arqueològica de l’ermita del Roser d’Albaida. 2003.
– ARÉVALO, R. i MARCH ESTRADA, J . Informe preliminar. Cripta de la ermita del Roser. 2004.
– ARÉVALO, R , MARCH ESTRADA, J. Memoria de la
cripta de l’ermita del Roser de Albaida. 2010
– BUENO, JOSE Mª. El ejército y la armada. Uniformidad,
armamento y equipo. Divisas. Pág. 35.
– BURDIEL, ISABEL. Isabel II. Una biografia(18301904). Cap. I: La regència de María Cristina de Borbón:
La reina nina y la ruptura liberal. Págs 25-74. 2011
– CLONARD, CONDE DE. Historia Orgànica de las Armas de Infanteria y Caballeria españolas desde la creación
del ejército permanente hasta el dia. Madrid 1856. Tomo
VII, Cap. XXV (págs, 252 i.293 -297).
– ESTADO MILITAR DE ESPAÑA. Regimientos de
Milicias Provinciales.1836. En la imprenta Real.
– GIMÈNEZ GONZÁLEZ, MANUEL. El Ejército y la
Armada, 1862. Ministerio de Defensa.1982.
– GÓMEZ BELLARD, F. Informe Preliminar de l’estudio
antropológico de la cripta del Roser. Dins de l’informe
preliminar arqueològic. 2004.
–GÓMEZ BELLARD, F. Los restos humanos. La cripta de
l’ermita del Roser. 2010. Dins de la memòria arqueològica 2010.
– GÓMEZ RUIZ, MANUEL. El Estado Militar gráfico de
1791. Madrid. Ministerio de Defensa. Secretaria general técnica 1997. Ed. III.
–GRUPO EDETANIA. El País Valenciano en la época
contemporània. Una aproximación histórica. ECIR,
1991.
– LÒPEZ MUÑIZ. Diccionario enciclopédico de la guerra.
Museu de Historia Militar de Valencia. Tomo 9, pàg.
620.
– NORTH RENÉ. Uniformes militares 1686-1918. Museo de Historia Militar de Valencia.
– OÑATE ALGUERÓ, PALOMA. Servir al Rey: la Milicia Provincial (1734-1846). Ministerio de Defensa.
C������������� ������
El nostre treball dóna llum a un episodi violent,
extrordinari, ocorregut a Albaida. Els soldats exhumats pertanyen a les milícies provincials, i sabem que la
mort d’aquest grup de milícia, és com a conseqüència d’un enfrontament bèl·lic. Testimoniem que hi ha
un individu mort per arma blanca, a més recuperem
un fragment de plom dins d’ un crani, malgrat açò no
podem afirmar la causa general de la mort d’aquests
soldats.
El fet de ser una excavació parcial del Vas Nord
i, no havent arribat al nivell de circulació de la Cripta, ens fa mantenir -per a ser rigorosos- un dubte raonable sobre les causes de la mort fins que no finali�e
l’excavació. No obstant, podem dir que, probablement,
la causa de la majoria de les morts fóra per arma de
foc.
El soterrament d’aquests soldats va ser l’última
vegada en la que s’utili�ava el Vas Nord com a recinte
funerari. Una de les últimes reformes de l’ermita –a finals del s.XIX i/o inici del XX- va consistir en pavimentar la nau. Aquesta reforma va tapar les embocadures
de la cripta, la qual cosa va suposar l’oblit definitiu
en la memòria col·lectiva de l’existència de la cripta.
(Arévalo, R. 2003)
Les troballes recuperades d’aquesta primera
campanya d’excavació han tret a la llum un episodi
violent emmarcat dintre de la guerra civil coneguda
com la Primera Guerra Carlina.
B�����������
Episodi bél·lic de la Primera Guerra Carlina a Albaida
– PASTOR I TORREGROSA, JOSÉ. Breve descripción històrica, religiosa i tpogràfica de la Villa d’Albaida. 1880.
205
-Articles:
– PARDO CAMACHO, RICARDO. Un siglo de presencia militar en nuestra provincia (1833-1936). Publicat
h�p// www.aulamilitar.com
ACTIVIDADES DEL SERVICIO MUNICIPAL DE ARQUEOLOGÍA
DE BURRIANA: EXCAVACIONES ARQUEOLÓGICAS 2005 – 2010
JOSÉ MANUEL MELCHOR MONSERRAT - JOSEP BENEDITO NUEZ
RESUMEN
En este artículo pretendemos resumir la labor del servicio municipal de arqueología de Burriana desde su creación en el año 2005. Nos centraremos en las excavaciones arqueológicas desarrolladas en la torre medieval de Carabona, el yacimiento iberoromano de Torre d’Onda, el solar de la Terraza Payá, la villa romana de Sant Gregori,
el entorno del ábside del Salvador, el yacimiento musulmán del Palau y el solar de la nueva casa Abadía.
Todas estas intervenciones han aportado datos nuevos que sin duda van a cambiar aspectos fundamentales de la
delimitación espacial y cronológica de unos yacimientos que no habían sido excavados desde los años 90 como
Sant Gregori o Torre d’Onda.
PALABRAS CLAVE: Arqueología, Burriana, Excavaciones, Medieval, Romano, Ibero.
ABSTRACT
We intend to set out very briefly the work of the municipal Burriana archeology since its inception at the end of
2005, therefore we focus on the archaeological excavations carried out during this period that relate to: Archaeological surveys in Carabona medieval tower, in the Ibero-Roman site of Torre d’Onda, in the modern archeological site of Terraza Payá and the Roman villa of Sant Gregori. Archaeological excavations of the surroundings of
the apse del Salvador, Palau Muslim site and the new Casa Abadía.
All these areas have provided new data that will undoubtedly change fundamental aspects of spatial and chronological boundaries of many archeological sites that had not been excavated since the 90’s as San Gregori or
Torre d’Onda, to which the findings add new elements unpublished sites as Carabona or Casa Abadía.
KEY WORDS: Archeology, Burriana, Excavations, Medieval, Roman Age, Iberian Age.
208 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
La plaza de arqueólogo municipal de Burriana
se creó el pasado año 2005, desde entonces el servicio
municipal de arqueología se encarga de supervisar y
desarrollar las investigaciones arqueológicas que se
realizan en el muncipio. En este artículo no vamos a
describir las tareas burocráticas o trámites que dicho
servicio lleva a cabo, sino que nos centraremos en describir las excavaciones arqueológicas que ha promovido dicho servicio desde que se inauguró. Tampoco
describiremos los resultados de los trabajos que han
realizado otros arqueólogos en el término municipal, a
los que por otra parte animamos a publicarlos.
S������ ������������� �� C�������
Al suroeste de Burriana, junto al Camí del Palmeral y el Camí Vell de València, lindando con la alqueria del
Baró, se levanta la torre de Carabona. Tiene planta rectangular de 11 x 6 x 9 m de altura. En su fachada principal se abre una puerta dovelada de medio punto y
esquinas de sillería, el resto son lienzos de mampostería de mortero. En el siglo XVIII en el paramento norte
de la torre se adosaron cuatro viviendas, un cercado
de mampostería y otros edificios contiguos.
Carabona aparece citada en el documento de
donación de 1219 con el nombre de Alberg y con siete alquerías bajo su jurisdicción. En 1233 se hace otra
donación a la orden de San Jorge del Hospital hasta
el año 1400, cuando pasó a la Orden de Montesa. En
el siglo XVI Carabona fue de Martín de Viciana y Sancho de Cardona. En el listado vecinal de 1755 leemos:
“(…) La alquería de Carabona (…) era (...) de los Padres del
Remedio de Valencia (...) hoy es de la (...) Baronesa de Andilla (…)” (AA. VV., 2000). Hoy en día es propiedad del
Ayuntamiento de Burriana. En el año 2002 del arquitecto F. Taberner llevó a cabo una consolidación de la
torre, con todo, el resto de la arquitectura permanece
en estado ruinoso.
Las referencias arqueológicas que existen sobre
Carabona son escasas, sobre todo se trata de citas de
principios del siglo XX sobre la aparición de cerámica
ibérica en las parcelas colindantes y en las extracciones
de tierra llevadas a cabo para la obra de la autopista
AP-7.
En el verano de 2006 se realizaron tres sondeos
arqueológicos, aunque solo en el tercero de ellos aparecieron restos medievales. Las reducidas dimensiones del sondeo no permiten concretar si un nivel con
abundante cal localizado en el extremo noroeste corresponde a un suelo. En este sondeo se recuperaron
los materiales más antiguos, de cronología ibérica, andalusí y bajo medieval; todos son escasos y muy fragmentados, con la excepción de los de época moderna.
J. M. Melchor Montserrat, J. Benedito Nuez
A partir de los siglos XV y XVI se ha registrado una
mayor cantidad de materiales -sobre todo ladrillos,
mortero, piedras desbastadas, esquirlas, etc. Respecto
a los materiales del siglo XVIII son abundantes las jofainas, escudillas, cazuelas, orzas, cántaros, etc. En el
siglo XIX a través del estudio de los restos materiales
se puede hablar de una nueva reocupación del lugar.
En el sondeo número 2 se han encontrado tres
estructuras arrasadas en la segunda mitad del XIX,
pero que fue imposible datar debido a la falta de materiales.
Quizá debamos valorar la posibilidad de que
en la zona próxima existiera un yacimiento de época
iberoromana, conformado en lo alto de un pequeño
montículo que destacaría sobre la Plana de Burriana.
Durante el periodo hispanomusulmán este enclave
fue reocupado, para en época cristiana pasar a ser un
señorío, tal y como sucede en otros asentamientos del
término municipal. Desde entonces su ocupación será
continuada, teniendo lugar la construcción de varios
edificios a lo largo de los siglos XV y XVI y entre ellos
la Torre de Carabona. En el siglo XIX se arrasó el despoblado con el objeto de obtener una mayor superficie
apta para el cultivo de viñedos y posteriormente de
naranjos, rumbo que también sufrirían otros enclaves
arqueológicos de Burriana con la excepción de la parte
central de Vinarragell y del yacimiento del Palau.
S������ ������������� �� �� T������ P���
En julio y agosto del año 2006 se realizaron tres
sondeos manuales en el solar de la manzana de las
calles Sant Vicent, El Raval, San Josep y Marededéu del
Roser, conocido en la actualidad como “Terraza Payá”.
Este espacio se halla delimitado por muros de mampostería de tierra de los siglos XVIII y XIX y según
fuentes orales existía la posibilidad de encontrar enterramientos.
La conquista cristiana de Burriana se produjo
en 1233, aunque mantendría el urbanismo y territorio
anterior. Los documentos confirman que en la plaza
Mayor y en el Portal de València había una importante
actividad comercial desde época andalusí. Según afirma Vicent Forner, erudito burrianense de principios
del siglo XX, quien consultó los libros de Sacramentos
en el Archivo Parroquial del año 1569 al 1598. En ellos
aparece citado lo raval de Valetia o Arraval de Valentia y
en algunos casos hay referencias a casas con corrales,
huertos y árboles plantados en su parte trasera que
lindaban con la muralla y con el camino de Valencia.
En la zona había también un pozo público, callejones
y la acequia medieval de l’Ull de la Vila, cuya fecha más
antigua conocida es de 1534 (Forner, 1922).
Actividades del Servicio Municipal de Arqueología de Burriana: excavaciones arqueológicas 2005 – 2010
209
Fig. 1 . Sondeo 2 de la excavación arqueológica en Carabona.
Fig. 2. Cimentaciones medievales en el sondeo 3 de la Terraza
Payá.
Los resultados de la intervención indican que se
trata de una zona abierta dedicada a la agricultura y
compartimentada por muros con cimientos de bolos
trabados con tierra y alzado posiblemente de tapial.
A partir del estudio de las cerámicas aparecidas en la
excavación, durante los siglos XVII y XVIII una parte de este ambiente se dedicó a viviendas. También
se constata la presencia fuera de las murallas de unas
zonas de vertidos, con abundantes materiales cerámicos y constructivos. El material cerámico es sobre todo
medieval.
S������ �� T���� �’O���
Como conclusión, pensamos que el desarrollo
urbano de esta zona se hallaría influenciado por la
proximidad de una plaza abierta, el Pla, junto al portal
de València que se hallaría retranqueado y asociado a
una barbacana, baluarte y foso, delimitado por el camino “del Abrevadero”, la acequia de l’Ull de la Vila
y el pozo. La totalidad de estos elementos se conocen
desde el siglo XVI.
Este ambiente extramuros de Burriana desde la
época hispanomusulmana fue utilizado como vertedero, hasta que en el siglo XVI se combina con usos
agrícolas y pastoriles. A partir de este momento tuvo
lugar un proceso de crecimiento urbanístico, con la
construcción de unas cuarenta casas en el momento de
mayor expansión de este arrabal entre los siglos XVI
y XVII, y terminó por ser englobado dentro del casco
urbano a mediados del siglo XIX. Se rellenó el foso de
la muralla y se alinearon las calles de Sant Vicent, San
Josep y del Roser que acabaron por fosilizar un espacio
interior abierto de antiguos corrales y huerta. En 1938,
según el Libro de Actas del Ayuntamiento de Burriana, se construyó un refugio antiaéreo y en la segunda
mitad del siglo XX se utilizó como cine de verano hasta convertirse en aparcamiento municipal.
Durante los meses de junio y julio de 2007 se
llevó a cabo una intervención en los viales públicos de
las calles Senda de Torre d’Onda, Mar Cantàbric, Sènia
de Berlus y Bernat Artola, en un entorno de parcelas de
huertos y viviendas de finales del siglo XIX y XX.
El poblado marítimo aparece citado en 1564 por
Martí de Viciana: “(...) junto a la mar un alto que nombramos el Cabeçol, por otro nombre, el Cargador de Onda, en
el parage del que ay en el mar cierta hondura que le nombran a la Olla, donde navios muy gruesos surgen junto a
tierra, y en este Cabecol aun ay vestigios de edificios que en
otro tiempo fueron para el efecto de cargador (...)” (Viciana,
1979).
Las referencias a la aparición de restos arqueológicos se inician con C. Sarthou en 1913, M. Peris en
1915, M. Peris y F. Roca en 1931. En 1964 y 1965 T. Utrilla hizo una nueva síntesis de los descubrimientos. En
1973 N. Mesado elaboró un resumen actualizado del
yacimiento (Melchor, 2004). Desde entonces se han redactado varias publicaciones, siendo la más completa
la de F. Arasa, que hace una actualización de los descubrimientos donde publica las importaciones itálicas
(Arasa, 2002). En un sondeo excavado por N. Mesado
en un solar situado enfrente del Camí de la Serratella,
documentó un muro paralelo a la costa de un espesor
que varía de 50 a 95 cm y una altura de 160 cm, y que
según el autor se levantó para proteger el poblado. El
asentamiento se articularía en torno a dos o tres calles
paralelas con habitaciones de reducidas dimensiones
y debió formarse en la segunda mitad del siglo II, alcanzando el momento de mayor esplendor en el inicio
del I a.C. (Arasa, 2002). Arasa y Mesado hablan de una
ocupación corta, con una importante actividad comercial y un abandono repentino que se relaciona con las
guerras entre Pompeyo y Sertorio. N. Mesado (Mesado, 2004) concluye que yacimiento tendría un trazado
210 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. M. Melchor Montserrat, J. Benedito Nuez
urbanístico de planta hipodámica y por primera vez
hace referencia a las cerámicas hechas a mano del Hierro antiguo. F. Arasa en 2002 publicó una nueva recopilación sobre el yacimiento de Torre d’Onda (Arasa,
2002), donde además de centrarse en el estudio del
material cerámico, delimita una superficie de forma
trapezoidal con restos de unas 3 ha, que tendría un eje
de 200 m al sur y otro de 170 m al este.
En el año 2007 el nivel más antiguo apareció en
los sondeos núm. 1 y 4, y se vinculó a un depósito con
escasa cerámica a mano y a torno lento, que aparecía
asociada a niveles de tierra arenosa rojiza o grisácea.
La única estructura documentada correspondía a una
cimentación de dos hiladas paralelas de bolos y cantos
rodados de escasamente 30 cm de altura que estaban
recubiertas por una fina capa de gravilla asentada directamente sobre el estrato fosilífero o pinyó. Este nivel
estaba arrasado por la acción de fosas que aparecieron
rellenadas de cerámica ibérica, sobre todo grandes recipientes y cerámica campaniense. Los materiales ibéricos también aparecieron en el sondeo núm. 9, pero
esta vez mezclados con ánforas púnicas y greco-itálicas.
El segundo horizonte cultural se relaciona con
una gran plataforma rectangular construida en el centro del asentamiento, que contaría con una fosa perimetral rellenada con gravas quizá para formar parte de
la base del muro ataludado limítrofe del yacimiento, la
unidad 1007, y con una serie de accesos que desde el
exterior darían a un gran recinto. El estrato fosilífero
fue rebajado y nivelado en algunos casos para utilizarlo como superficie habitable, según se observa en la
zanja de cimentación de la unidad 1007. Esta estructura había sido clasificada como muro defensivo en las
excavaciones de Mesado.
Respecto al análisis de la fauna, los huesos recuperados en la fosa descrita con la unidad 1019 corresponden sobre todo a bóvido y jabalí.
El asentamiento sirvió de cantera de las villae
localizadas más próximas como la Regenta, el Palau o
Sant Gregori. Durante los trabajos también se registró
cerámica de cocina africana y de paredes finas del siglo
I. Por otro lado, entre los siglos XIV al XVI se utilizó
para el desembarco de mercancías o vigilancia, pues
el puerto medieval de Burriana se encontraba al norte,
antes de la desecación de l’Olla en el siglo XVII.
En el plano de Sarthou, de aproximadamente
1913, y en los distintos documentos gráficos del siglo
XVII se puede observar la desaparición de la pequeña
ensenada o laguna que aparece fosilizada en el mapa
de suelos. De manera que l’Olla no estaría frente a Torre d’Onda, si no al sur, tratándose de un lugar más
Fig. 3. Interior del recinto del yacimiento de Torre d’Onda, con
muro limítrofe al fondo.
idóneo para el control de la zona más cercana a tierra
firme, tras cruzar una franja de marjal. La gran transformación que sufrió el entorno, además del retroceso
o avance de las aguas del mar, se dio entre 1913 y 1938,
momento en que se niveló el terreno, se alineó la senda
de Torre d’Onda y los canales de desecación que circundaban el yacimiento. Entre 1970 y 1980 tuvo lugar la
urbanización de zona.
La escasez de cerámica a mano documentada
durante los trabajos y los pocos indicios de estructuras
descubiertas, no nos permiten concretar la existencia
de un asentamiento entre los siglos VII o VI a.C. Con
todo, los habitantes de los yacimientos situados en las
inmediaciones como el Solaig, Sant Antoni, la Vilavella,
etc. pensamos que podrían acercarse a Torre d’Onda
para realizar intercambios comerciales puntuales y
practicar la pesca. El nivel más importante es de época
ibérica, momento en que se documenta la mayor cantidad de material cerámico del II a.C., en un contexto
de arrasamiento de las estructuras y niveles previos.
También se ha constatado la existencia de material ibero y púnico del IV y III a.C. Respecto al material romano el más abundante es el fechado en el I a.C.
La victoria romana en la Segunda Guerra Púnica supuso el incremento del comercio costero en toda
la costa mediterránea y de forma indirecta también en
Torre d’Onda. La supremacía de los romanos en el Mediterráneo occidental motivó que las estructuras defensivas y estratégicas pasaran a un segundo plano,
por lo que probablemente pudo construirse un asentamiento en este enclave para suministrar mercancías
a la zona de Xilxes, Vall d’Uixó y Onda. Los puntos
de desembarque más cercanos están en Els Estanys de
Almenara, en Oropesa la Vella y Torre la Sal.
Actividades del Servicio Municipal de Arqueología de Burriana: excavaciones arqueológicas 2005 – 2010
211
S������ ������������� �� �� P����. Z���
�������
La intervención arqueológica se desarrolló en el
año 2007 en la zona inmediata a la carretera de Vilareal, con motivo de la redacción del proyecto de Paso
inferior en la Ronda de Burriana.
Después de varios años de investigación en el
yacimiento, se constatado la existencia de una ocupación vertebrada alrededor del riu Sec y sus barrancos, junto al antiguo camino de Vila-real. Los niveles
más antiguos se relacionan con un hábitat neolítico
que llegaría hasta los momentos iniciales de la Edad
del Bronce, una necrópolis ibérica del IV al II a.C., un
hábitat romano del I al IV y la alquería andalusí de
Beniham, de los siglos IX o X, conocida como Palau o
Palamarinar hasta el siglo XVI.
Los primeros estudios fueron realizados por
Mesado durante su época de estudiante y estaban basados en trabajos en los que participó junto a T. Utrilla
(Utrilla, 1965). La zona fue objeto de una prospección
arqueológica en el año 1993, actuación que permitió
documentar cinco inhumaciones que habían sido destruidas por una pala excavadora mientras realizaba la
zanja para la canalización de gas, también salieron a
la luz fragmentos de cerámica neolítica, del Bronce,
ibérica, púnica, fragmentos de Terra Sigillata itálica
y sudgálica, dolia, ánfora, africana, cerámica califal y
moderna. En 1994 se llevó a cabo una excavación en
el área cementerial, que constató que ninguna de las
inhumaciones se encontraba completa, se hallaban depositadas en el interior de fosas sin ningún ajuar y con
una orientación SW-NE. El análisis de C-14 apunta a
una cronología de los fragmentos óseos del siglo IX,
por lo que se trata de una de las primeras necrópolis hispanomusulmanas de la zona, y estaría asociada
posiblemente al nivel fundacional de la alquería andalusí.
El conocido como molí del Palau fue excavado
durante el año 2000 en un área de 450 m2. Se documentaron niveles hispano-musulmanes por debajo de
las estructuras del molino, que ya habían alterado el
estrato romano subyacente.
Los trabajos arqueológicos de los años 2000 y
2001 prosiguieron con la excavación de una superficie de 2.000 m2. Se trataba de una zona de vertidos de
época romana y una magnífica construcción termal de
cuatro estancias con caldarium, tepidarium, frigidarium y
un espacio de planta absidiada. En esta excavación se
han diferenciado tres fases: la primera, entre el siglo I
y III, correspondiente al edificio termal; la segunda correspondería a la amortización de los baños que tienen
lugar entre los siglos III y V; y por último, una fase de
Fig. 4. Cimentaciones musulmanas e impronta de tinaja cordada
en el Palau.
abandono fechada de los siglos IX al XIII. En época
andalusí se niveló el terreno y se construyó un conjunto de estructuras que parece articularse alrededor de
un espacio central abierto, arrasado en época cristiana
para la construcción de una obra nueva. Hoy en día, el
edificio termal y los restos de la alquería andalusí se
encuentran bajo la Ronda de Burriana, habiendo sido
previamente cubiertos con geotextil, arena y gravas.
En el año 2002 se amplió la excavación del edificio termal y concretamente en la zona de la vía de
servicio de la ronda. Se documentaron dos zanjas de
época moderna y bajo medieval, dos fosas excavadas
en el edificio romano que tenían material constructivo y cerámica andalusí y un derrumbe con material
constructivo de los baños y carbón que amortizaba el
pavimento de opus signinum del frigidarium.
Dos años después se realizaron nuevos sondeos
en la parcela núm. 135 para evaluar el estado de conservación de este sector del yacimiento. Aparecieron
cimentaciones y niveles de época andalusí con fragmentos cerámicos de los siglos X y XI, mezclados con
materiales romanos dispersos correspondientes a tejas
y ladrillos de opus spicatum.
La intervención del año 2007 constató que toda
la parcela ya se encontraba rebajada de forma mecánica casi un metro desde el nivel superficial, por lo
que los restos musulmanes aparecieron removidos en
superficie. Por su parte, los materiales romanos aparecieron descontextualizados en fosas medievales y
correspondían a material constructivo y dolia.
Los fragmentos cerámicos de época andalusí se
encontraron en un estrato arenoso organizados en un
espacio de vertidos y otro de hábitat. En el primero se
registraron fosas y en el segundo un espacio compartimentado en dos ambientes, en el interior de los cuales
apareció el nivel de ocupación, la unidad 1007, con una
gran cantidad de restos de imbrex y dos tinajas corda-
212 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. M. Melchor Montserrat, J. Benedito Nuez
das. También pudimos constatar que la estructura se
reformó, registrando el nivel de derrumbe del tapial
del muro, la unidad 1012. La cimentación descrita con
la unidad 1017 se levantó sobre la fosa unidad 1008 con
abundantes bolos, cantos desbastados y material musulmán. Esta construcción podría tener una función de
almacenamiento y estaría situada en época andalusí
en la periferia de la alquería de Beniham mientras que
en época romana se hallaría en la zona del fundus dedicada a la explotación agropecuaria.
Después de un periodo de abandono, marcado
por la presencia de un fino estrato arenoso, la unidad
1016, quizá producto de alguna riada, la zona se ocupó
en época andalusí. En el siglo IX se fecha la necrópolis
que se asocia al yacimiento. Los siglos X al XI fueron
de expansión como así demuestra la edificación de
nuevas construcciones.
Los restos faunísticos documentados son los
habituales en las zonas rurales, como caballo, burro,
aves, cerdo, conejo y gato. Otro elemento interesante
es la presencia de especies marinas, como ostras, berberechos, caracoles, almendra de mar y tortuga.
S������ �� �� ������� �� �� I������ ���
S�������
La intervención llevada a cabo en 2008 se
engloba en las actuaciones realizadas de remodelación
del entorno del ábside de la iglesia del Salvador, con
motivo de la exposición de la “Luz de las Imágenes”.
La primera noticia que tenemos sobre Burriana
se debe al cronista árabe Al-Rizi del siglo X (Guichard
y Mesado, 1974). Las fuentes hablan de un núcleo fortificado y de gran importancia desde el punto de vista
administrativo. La conquista cristiana se produjo en
1233 y la Carta Pobla se concedió en noviembre, aunque en 1235 se hizo necesaria una segunda (AA. VV.
1987). Los datos históricos sobre la muralla los proporciona Viciana, quien habla de cuarenta torres, dos
baluartes, barbacana, tres puertas fortificadas y foso
(Viciana, 1979). Mesado describe la aparición de los
cimientos del Portal de València y de la barbacana (AA.
VV., 1987).
En la intervención llevada a cabo en el año 1995
en el exterior del ábside de la iglesia del Salvador se
realizaron tres sondeos que llegaron a identificar la
necrópolis cristiana, un potente estrato hispanomusulmán y los restos de la cimentación de la muralla
(AA. VV. 2000). En la excavación del año 2004 del solar
núm. 26 de la calle Mayor - esquina Forn de la Vila, en
la fase andalusí se documentó una zona de viviendas
y otra de necrópolis, separados ambos ambientes por
Fig. 5. Muralla musulmana en el sondeo junto a la torre medieval.
un callejón y limitados por la propia muralla y el pasillo de tierra batida que recorría su perímetro interior
(Melchor, 2005).
La intervención del año 2008 se inició con el
derribo de la Casa Abadía del siglo XIX, de la que se
recuperó parte de la azulejería y el jardín. En las paredes medianeras todavía se conservaban dos arcos de
medio punto y un pequeño sector con pavimento de
ladrillos provenientes de la sacristía del siglo XVIII,
así como restos del pavimento de losas de piedra de
la Capilla de la Comunión del siglo XVIII, que había
sido trasladado al jardín en 1872, junto a fragmentos
de sillería procedentes del ábside y reutilizados en
construcciones contemporáneas.
El primer sector excavado está emplazado junto
a la torre de la muralla medieval, donde estaba la sacristía dieciochesca y a la que se adosó en el siglo XIX
una balsa y un pozo. Inmediatamente por debajo del
nivel superficial aparecieron las fosas con restos óseos
del siglo XVIII. El pavimento medieval correspondía a
un preparado de gravas cubierto de tierra apisonada y
amortizaba la zanja de cimentación del ábside que se
hallaba conformada por bolos trabados con mortero y
fragmentos de piedra procedentes del desbaste de los
sillares de la iglesia. Relacionado con este nivel apareció la muralla de tapia real calicostrada en buen estado
de conservación. El lienzo amurallado estaba afectado
solo por un pozo y por una cimentación de época bajo
Actividades del Servicio Municipal de Arqueología de Burriana: excavaciones arqueológicas 2005 – 2010
medieval; el paramento interior había sido arrasado
hasta la calicostra para construir la sacristía adosada a
ella. El resto se encuentra en el subsuelo del jardín en
buenas condiciones de conservación, con la excepción
del espacio situado entre la excavación de 1995 y el
de la obra del Museo Tarancón, donde todo el lienzo
de la muralla y parte de la cimentación se ha destruido. La muralla en este sector también sufrió pequeñas
obras de reforma, pues se le restituye parte del revoco
con mortero de cal y se rellena con material cerámico
y constructivo de los siglos XVIII y XIX. Durante el seguimiento arqueológico se registró un nivel de relleno
del siglo XIX con material cerámico y constructivo de
época moderna, bajo el cual aparecieron los diferentes
estratos de época moderna y medieval.
La segunda fase de la excavación permitió documentar un nivel de época moderna junto a los restos
de una balsa, a los que hay que sumar la cimentación
de mampostería perteneciente a la fachada de un edificio con arcos de ladrillo y un pavimento de mortero
de cal. Este espacio se adosaba a un muro de tapia valenciana fechado en el siglo XV del que no se pudieron fijar los límites pues se hallaban amortizados por
una obra contemporánea. Por debajo se registró una
capa de tierra arcillosa con material andalusí y restos
de cimentaciones de bolos trabados con mortero. Con
la intención de conservar estos restos se amplió el sondeo con el objeto de ubicar allí una farola, y apareció
la estructura de un pozo y su zanja de cimentación con
material del siglo XIX. A continuación, se procedió a
limpiar el sondeo núm. 2 excavado el año 1995, para
recuperar el muro andalusí documentado allí (AA.
VV., 2000). Comprobamos que el nivel de arrasamiento era el mismo que el de los nuevos sondeos aunque
su profundidad superaba las demás y la propia base
de la muralla, por lo que podría tratarse de un elemento semi-subterráneo al que se adosa una estructura de
mampostería.
En el sector noreste del ábside el cementerio había sido arrasado por las obras de la Casa Abadía decimonónica, por lo que no se pudieron excavar otros
enterramientos completos. En una de las inhumaciones un cráneo infantil había sido abandonado entre
sus piernas. Si a este hecho añadimos el registro de varios cráneos revueltos en la documentación gráfica del
sondeo 1 de las excavaciones del año 1995 (AA. VV,
2000), podemos hablar de la existencia de indicios de
profanación donde se ven afectados los enterramientos más recientes, todos ellos posteriores al siglo XVII.
Otra inhumación se depositó a 50 cm de profundidad,
directamente sobre la cimentación del ábside, probablemente debido a la saturación que sufrió el área cementerial.
213
La siguiente zona excavada correspondía a la
acera que rodeaba el ábside, concretamente el espacio existente entre dos de sus absidiolos. En el núm.
2 se recuperaron restos arrasados de un individuo y
se cubrieron de forma controlada otros dos. Las primeras tumbas del primer absidiolo estaban arrasadas
al hallarse en contacto directo con el pavimento de la
acera actual, habiendo sido seccionados los cráneos y
desaparecido los restos más superficiales. Los enterramientos se sitúan alrededor del siglo XVIII.
La excavación arqueológica, por otro lado, permitió documentar dos posibles tumbas familiares que
se hallaban ocupadas por individuos superpuestos y
que estaban separados por una capa fina de gravilla
de unos 5 cm de espesor. En la fosa de la derecha había
una deposición doble de jóvenes y en la izquierda un
osario que afectó directamente la primera inhumación
en posición primaria, e imposibilitó que se realizaran
nuevos enterramientos en la misma fosa. En los pies
de estas fosas apareció un muro de tapial fechado en
época bajo medieval, perpendicular al ábside y muy
afectado por la acera.
Esta excavación también ha ampliado los datos
conocidos de la muralla hispanomusulmana, ahora
sabemos que la planta baja de la torre formaba un único cuerpo de tapial con el lienzo defensivo de tapia
real calicostrada, construida en un momento tardío
del siglo XI, que probablemente habría que poner en
relación con las incursiones cristianas y almohades. El
análisis de la composición de su tapial permitió diferenciar pequeños fragmentos cerámicos, lo que indica
que en el momento en que se lleva a cabo el amurallamiento de la ciudad en época andalusí quizá ya existía
un núcleo o una alquería en las inmediaciones. Respecto al urbanismo hispanomusulmán en la excavación se ha registrado una zona de viviendas o patios y
una estructura semi-subterránea bajo el ábside.
Con la construcción del ábside se hizo necesario
levantar una nueva torre para defender la zona unida
a la fortificación, circunstancia que redujo considerablemente el paso de ronda como atestigua la construcción de un cimiento adosado a la muralla, que haría
impracticable este ambiente creando espacios cerrados. Uno de ellos estaría localizado alrededor del ábside y delimitado por un muro de tapial hormigonado,
se trata de la denominada tapia del cementerio.
Un nuevo replanteamiento urbanístico se da
con la construcción de un edificio de tapia valenciana
fechado a principios del siglo XV. Probablemente su
acceso se hallaría en la calle de les Placetes y su parte posterior daría hacia la tapia del cementerio. En un
momento situado entre los siglos XVII y XVIII se llevó a cabo una reforma muy importante, en la que se
214 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
J. M. Melchor Montserrat, J. Benedito Nuez
abren dos arcos de acceso a la zona posterior y se construyen nuevas estructuras; la fachada estaría orientada hacia el vial que bordearía la tapia del cementerio.
Estas reformas se realizaron a partir del siglo XVIII en
un contexto en el que la fortaleza fue perdiendo el carácter defensivo, circunstancia que permitió ampliar
la superficie de los solares anexos a la muralla, como
lo demuestra la construcción de la sacristía y de la Capilla de la Comunión, que absorbió la torre e inutilizó
parte del cementerio.
El cementerio quizá pudo haber sido profanado
con la incursión de las tropas napoleónicas, son momentos de manifiesta violencia anticlerical y bandolerismo que perduran hasta la primera guerra carlista,
cronología que coincide con el nivel donde se documentaron las inhumaciones destruidas. Probablemente entre los últimos enterramientos practicados allí en
1810 se encuentran combatientes contra el ejército napoleónico (Roca, 1932).
Durante la primera guerra carlista la transformación en fortín de la iglesia estuvo condicionada
por la existencia de los restos de la muralla, el cierre
formado por la tapia del cementerio y la situación estratégica del campanario. La transformación definitiva
de este espacio se dio con la construcción de la Casa
Abadía sobre una parte del cementerio y la ampliación
del edificio de tapia valenciana. En ese momento se suprimió el desnivel existente entre la zona cementerial
y el de vivienda. La cota del cementerio había sufrido
una elevación propiciada por los enterramientos con la
consiguiente remoción del terreno y aportes de tierra y
materiales, siendo rebajado el terreno unos 50 cm; por
su parte, la zona de viviendas se elevó otros 50 cm con
un nivel de relleno de restos cerámicos, constructivos,
gravas y arena.
E��������� �� �� ����� ���� ������ �� ��
��������� ��� ��������
En la plaza Mayor se llevaba a cabo una importante actividad comercial desde época hispanomusulmana y es probable que la vecina iglesia del Salvador
hubiera sido construida aprovechando parte de la antigua mezquita. En esta zona existían varios edificios
públicos, así por ejemplo en 1330 el rey Alfonso IV El
Benigno destinó dinero para la reparación de la iglesia
y otros edificios (AA. VV., 1987).
A lo largo del 2009 se realizaron los trabajos de
excavación arqueológica. Tras la retirada de la capa
superficial observamos que los niveles de la vivienda
del siglo XIX habían sido profundamente alterados a
mediados del siglo XX. Al iniciar la excavación manual
se recuperaron parte de los niveles decimonónicos en
Fig. 6. Vista aérea de la excavación de la nueva casa Abadía 7.
el jardín de la Casa Abadía, el inmueble derribado con
motivo de esta intervención y un patio que se hallaba
ubicado en las proximidades de la calle les Placetes. Los
trabajos permitieron constatar que las estructuras hispanomusulmanas y cristianas se encontraban en muy
buen estado de conservación.
Los hallazgos más destacados corresponden al
lienzo de muralla conservado, la unidad 1067, la botera
descrita con la unidad 1066 y la canalización unidad
1041 que se asocia a la estructura defensiva. De la fase
andalusí también sobresalen los restos de un edificio
al que posteriormente se le adosa un patio. Los descubrimientos más relevantes de época bajo medieval son
un muro de cerca, unidad 1065, y un muro de tapia
calicostrada definido con la unidad 1113, fechado en
el siglo XIII y que debemos relacionar con las propiedades y la iglesia de la Orden de Montesa que existían
en esta zona hasta el siglo XVII. Por debajo del actual
jardín de la Casa Abadía se han recuperado niveles arqueológicos que permiten diferenciar una zona de patio o calle y en el resto del solar otro ámbito de jardines
y callejones. En todos estos ambientes se han hallado
niveles de arenas y limos que señalarían depósitos de
inundaciones que aparecen asociadas a derrumbes de
estructuras de adobe o tapial.
En la zona se han registrado cambios urbanísticos desde la conquista cristiana, con la construcción de
grandes edificios que se amortizan en época moderna,
tal y como sucede con el callejón que ocupaba la botera
de la muralla.
La muralla había sido derribada a mediados del
siglo XIX para construir algunas de las casas de este
sector de la ciudad. Por otro lado, en la zona oeste del
solar se registró un nivel muy potente con material cerámico y constructivo de época moderna, depositado
en el siglo XIX para elevar la altura del pavimento de
la plaza de la Casa Abadía. También se conservan los
restos de la parte posterior de la casa fechada entre los
siglos XV y XVIII, con parte del alzado de las fachadas,
pozos y pilares del patio. Este inmueble fue arrasado
a mediados del siglo XIX y su planta se aprovechó en
Actividades del Servicio Municipal de Arqueología de Burriana: excavaciones arqueológicas 2005 – 2010
215
este siglo, junto al antiguo callejón de la calle les Placetes, para construir la casa derribada para este proyecto.
Este recinto formaba parte de un gran edificio de tapia
valenciana construido en la plaza de la Abadía.
Entre los siglos IX y X este lugar se asocia a una
zona de huerta. A esta fase corresponde un desaguadero o acequia. En el siglo X o XI se amuralla la ciudad, amortizando parte del canal y construyendo un
conducto paralelo a la estructura defensiva. También
se edifica una gran arquitectura con patio y jardín, al
que se accedía desde el callejón de les Placetes. En el
siglo XI la ciudad sufre una inundación que provoca
la destrucción de algunos edificios y la formación de
depósitos de limos y arenas. Con la reconstrucción de
los edificios que se habían arruinado se compartimenta el patio y se construyen una serie de desagües que
desembocan a la acequia. En época cristiana en el espacio que ocupa la plaza de la Abadía y en les Placetes
se construyen dos arquitecturas, que posteriormente
se compartimentarán cerrando los patios para crear
más habitaciones.
S������ ������������� �� �� ����� ������
�� S��� G������
Desde el Ayuntamiento de Burriana y el agente urbanizador del Pai Golf de Sant Gregori en el año
2010 y 2011 en estrecha colaboración con la Universitat
Jaume I de Castellón, se ha decido dar la máxima prioridad al proyecto de excavación, protección y puesta
en valor de la villa de Sant Gregori.
La zona a urbanizar del proyecto de Sant Gregori limita con una villa romana costera descubierta en la
década de 1980 (Mesado et al., 1989). En 1978 se hizo
el primer sondeo que puso al descubierto los restos romanos y tres niveles diferenciados. El segundo sondeo
permitió documentar dos departamentos y abundante
pintura mural, mármoles, teselas en blanco y negro,
fragmentos de Terra Sigillata Hispánica y de Terra Sigillata Clara A.
Esta villa debemos ponerla en relación con el
yacimiento del Marjalet, excavación que aún permanece inédita. Según información facilitada por la arqueóloga directora de los trabajos L. Salvador, en el interior
de un vertedero se documentaron abundantes restos
cerámicos de los siglos I y II, opus signimun, fragmentos de hueso y metal, fragmentos de dolia, tegulae, junto a algunas cimentaciones muy arrasadas de época
medieval.
El Servicio de Investigación Arqueológica de
Burriana, además de realizar los trabajos de campo,
ha llevando a cabo la revisión de los fondos del museo
Fig. 7. Monumento funerario y restos de la villa de Sant Gregori.
procedentes de este yacimiento y ha llegado a conclusión de que existía un mosaico de opus sectile. Además
el material publicado en la década de 1980 como posible canalización cerámica de agua o toberas, en realidad corresponde a tubuli que formarían parte de las
concamerationes de unas termas.
Los resultados de la intervención arqueológica
que se está desarrollando en la actualidad permiten
establecer una cronología que varía del cambio de Era
al siglo IV. Entre los materiales muebles destaca sobre
todo la presencia de gran cantidad de pintura mural,
abundantes teselas de mosaico, cerámica, carbones,
conchas, fauna, vidrio, metales, etc. Debido a la notable importancia de las estructuras documentadas y el
volumen de materiales nuestro interés es que las excavaciones se prolonguen durante más campañas. Ha
salido a la luz un conjunto muy importante de estructuras a las que se le adosa los restos de un monumento
funerario de grandes dimensiones. Hasta el momento
se ha excavado una incineración y los restos dispersos
del ajuar formado por ungüentarios, urnas y ampollas
de vidrio, lucernas, etc. Sobre esta fase cementerial, en
el siglo II se ha documentado una reforma que anula
el espacio funerario.
B�����������
- AA. VV. , 1987: Burriana en su Historia I, Ayuntamiento de Burriana.
- AA. VV. , 2000: Conmemoración XXX aniversario del
Museo Arqueológico Ayuntamiento de Burriana.
- ARASA, F. , 2002: La romani�ació a les comarques
septentrionals del litoral valencià, Diputación de Valencia.
- FORNER, V. , 1922: Familia de los Viciana, Imp. Hijo
de F. Vives, Valencia.
- GUICHARD, P. y MESADO, N. , 1976: Un menut
poble del País Valencià durant l’època musulmana:
Borriana, Papers 1, Ayuntamiento de Burriana.
216 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
- MELCHOR, J. M. , 2005: Breve Historia de Burriana.
Ayuntamiento de Burriana.
- MELCHOR, J. M. y BENEDITO, J., 2000: Campaña
de excavaciones arqueológicas en los yacimientos
de El Palau (Burriana, Castellón) Cuadernos de Prehistoria y Arqueologia Castellonense, 21, 303-319,
Castellón.
- MESADO, N., 2004: “Alqueries y su entorno en época
prerromana”, en Alqueries temps de un poble, 1976, Diputación de Castellón.
- MESADO, N. et al., 1989: Sant Gregori, Burriana, en
Excavacions d’urgència a la Comunitat Valenciana.
Intervencions rurals, Valencia.
J. M. Melchor Montserrat, J. Benedito Nuez
- RAMÓN, P., 1933: El Llibre del Repartiment de Burriana y Villarreal, Societat Castellonenca de Cultura, Castellón.
- ROCA, F. , 1932: La Historia de Burriana, Castellón.
- SARTHOU, C. , 1913: “Provincia de Castellón”, en
CARRERES, C. (ed.): Geografía general del Reino de
Valencia, Castellón.
- UTRILLA, T. 1964: “Sobre los orígenes de Burriana.
Investigaciones en la partida de Torre de Onda”, BurisAna 75-78, 10-12, Burriana.
- UTRILLA, T. 1965: “Sobre los orígenes de Burriana.
Investigaciones en la Partida del Palau VI y VII”, BurisAna 80 y 82, 10-11, Burriana.
- VICIANA, R. M. , 1979: Crónica de la ínclita y coronada ciudad y Reino de Valencia, Ed. Gredos, Madrid.
PROYECTO DE RECUPERACIÓN Y PUESTA EN VALOR DEL
REFUGIO DE LA GUERRA CIVIL DEL ANTIGUO MERCADO
MUNICIPAL DE CULLERA
ENRIQUE GANDIA ÁLVAREZ
RESUMEN
El año 2009, y con motivo de las obras de reurbanización de la Plaza del Mercado Municipal, se iniciaron los
trabajos de recuperación, conservación y musealización de las dos galerías del Refugio Antiaéreo de la Guerra
Civil Española que allí se ubican.
Gracias a la iniciativa municipal se ha conseguido preservar y poner en valor un refugio antiaéreo que, mediante
su muestra interpretativa, ayudará a comprender mejor lo que supuso aquella guerra cruel entre hermanos y el
esfuerzo de todos por salir vivos de ella. Un testimonio, sin duda, esclarecedor, objetivo y vivencial de un pasado
cercano que no hemos de olvidar para que no se vuelva a repetir.
Palabras Clave: Guerra Civil Española, refugio antiaéreo, Cullera, recuperación, musealización
SUMMARY
In to 2009, and due to the works of redevelopment of the Plaza del Mercado Municipal, work began recovery,
conservation and museological of the two galleries of air-raid shelter of the Spanish Civil War who located there.
Thanks to the municipal initiative has succeeded in preserving and give value to a air-raid shelter, through its
interpretive displays, will help to be�er understand what led to this cruel war between brothers and effort from
everyone to get out of it alive. A testimony undoubtedly illuminating, objective and experiential of the recent
past that we must not forget who that not happen again.
Key words: Spanish Civil War, air-raid shelter, Cullera, recovery, musealisation
218 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
E. Gandia Álvarez
L�����������
El refugio de la Guerra Civil española se localiza justo debajo de una de las cuatro naves que posee
el antiguo Mercado Municipal de Cullera. El antiguo
Mercado Municipal de Cullera se encuentra enclavado
en pleno centro de la población: en la Plaça de la Verge
–justo delante de las oficinas municipales del Ayuntamiento y al lado de la Iglesia de los Santos Juanes(fig. 1), en un espacio urbano que tradicionalmente no
fue urbanizado hasta finales del siglo XIX cuando el
arquitecto setabense Luís Ferreres proyectó la construcción de este mercado municipal (Ferreres, 1894) en
este gran solar que separaba el arrabal de Santa Ana
–antigua ubicación de la Qulayra islámica- y el Barri de
la Vila -creado ex novo por Jaume I tras la conquista
de la población a los árabes en 1239- (Cotino, Martínez y Roselló, 2005, 55-85), de hecho, en el plano de
Juan Mercader de 1864 (fig. 2) aún no aparece ninguna
construcción en este lugar.
El antiguo Mercado Municipal es construido
por Luís Ferreres entre 1899 y 1903, tal y como se desprende en el nº 46 de la Revista de Obras Públicas. Posee una planta en forma cruz griega y en las cuatro
esquinas resultantes de aplicar esta planta se erigieron
cuatro naves, destinadas cada una de ellas a un producto diverso: ultramarinos, carne, pescado y verdura. El resto del espacio libre se concibió como un bello
jardín modernista de principios de siglo, en el que los
parterres y los árboles monumentales se combinaban
con una fuente central realizada a base de rocalla.
Todo el conjunto se cierra con una verja perimetral,
que le proporciona aislamiento y tranquilidad. El mercado está construido rebajando la roca de la Montaña
de Cullera, donde se asienta la cimentación de los muros del mercado al crearse una plataforma pétrea que
sirve de base a su construcción.
Será bajo esta plataforma rocosa de la montaña
y debajo justo de las naves de la verdura y del pescado
donde se excavarán, en el año 1938 (Archivo Histórico
de Cullera), las galerías subterráneas que configurarán
el Refugio del Mercado.
C������������� ����������
Como hemos mencionado anteriormente el Refugio del Mercado de ubica, como indica su propio
nombre, en el antiguo Mercado Municipal de Cullera, proyectado por Luís Ferreres entre 1899 y 1903,
siguiendo modelos de mercados barceloneses y dentro de un estilo ecléctico (Benito, 1992). Luís Ferreres,
además, fue un seguidor de las corrientes higienistas
que impregnaron a muchos de los arquitectos de la
época. De ahí su división en naves para albergar pro-
Fig. 1. Plano de situación del antiguo mercado de Cullera.
Fig. 2. Solar sobre el que se proyectó el mercado de Cullera. Detalle
del plano de Juan Mercader de 1864.
ductos distintos, la abertura de grandes ventanales en
las naves y la concepción de todo el conjunto como un
espacio comercial, pero también lúdico y agradable,
sano y salubre. Prueba de ello, es la construcción del
jardín que ocupa las calles, que confluyen en la fontana central, ocupadas por parterres, macizos de flores y
árboles monumentales (fig. 3).
No es casual que Luís Ferreres proyectase el
Mercado Municipal de Cullera en este espacio, flanqueado por dos barrancos y en el que tan solo existían
Recuperación y puesta en valor del refugio de la Guerra Civil del antiguo Mercado Municipal de Cullera
Fig. 3. Mercado de Cullera, fotografía de mediados del siglo XX.
los denominados “sequers” o secaderos para el arroz
(Pérez, 2001), ya que era el lugar más céntrico de la
localidad, punto de encuentro entre el núcleo poblacional del arrabal de Santa Ana y el núcleo del Barri
de la Vila. El Mercado Municipal actuaría como nexo
de unión y vórtice donde confluirían las gentes de Cullera, máxime cuando las dos arterías principales de la
localidad confluyen aquí, en la Plaça de la Verge: Por
un lado, la calle del Mar- que conecta con el Barri de
Sant Antoni, en el extremo E.- y por otro lado, el eje
Calle de D´Alt-Calle Valencia- que conecta con el Raval de Sant Agustí, en el extremo W (fig. 4).
Y, así mismo, no es casual que se construyera un
refugio en este lugar durante la Guerra Civil puesto
que, por los argumentos anteriormente expuestos, el
Mercado Municipal era lugar de obligada concentración de personas, además de su estratégica ubicación
urbana. Como tampoco es casual que existieran dos
galerías cuyas entradas, en extremos opuestos, permitían el acceso por las puertas laterales del conjunto
proyectado por Luís Ferreres a la población que allí
acudiese desde el Barri de la Vila o del Raval de Santa
Ana. Al parecer, aunque no está totalmente confirmado, ambas galerías subterráneas conectaban entre sí y,
por su trazado, podrían haber confluido en los bajos
del actual edificio de oficinas del Ayuntamiento.
El Refugio del Mercado se construyó a principios del año 1938, tal y como se desprende de la documentación existente en el Archivo Histórico de Cullera
y de la documentación fotográfica que se adjunta al
presente proyecto. Su construcción fue iniciativa de la
Junta de Defensa Pasiva, organismo que se encargaba,
junto a la Delegación de Sanidad y Asistencia Social,
de organizar y construir los refugios que debían proteger a la población civil en caso de bombardeo. La
construcción de los refugios en Cullera se vio impulsada por la amenaza constante de bombardeos, que sí
fueron efectivos en las poblaciones cercanas, pero que
219
Fig. 4. Naves o secciones en las que se compartimentaba el mercado de Cullera.
nunca sucedieron en Cullera. El municipio sólo sufrió
un bombardeo el 17 de noviembre de 1938, y fue dirigido a la estación de ferrocarril y a los puentes, nunca
afectó a la localidad. Pero la alarma social y el miedo
que provocaron en la población civil, así como la consciencia de la posición geoestratégica que tenía Cullera, obligó a la Junta de Defensa Pasiva a acometer la
construcción de varios refugios antiaéreos, de los que
el más grande e importante era el del Mercado.
El Refugio del Mercado se construyó a partir de
la rehabilitación de unos subterráneos que se destinaban a almacenes, aunque fuentes orales afirman que
se trataría de una construcción ex-novo. Las obras de
construcción fueron financiadas a través del cobro de
tasas e impuestos que recaudaba el comité Local de
Defensa Pasiva, en una gestión conjunta con la Delegación de Sanidad y Asistencia Social del pueblo,
como se desprende de la documentación obrante en el
Archivo Histórico de Cullera. Como dato curioso, podemos citar que por acuerdo del 26 de junio de 1938,
todos los ciudadanos cuya edad estuviera comprendida entre los 15 y los 60 años estaban obligados a pagar
una cuota de 25 pesetas o un jornal equivalente a un
determinado número de horas de trabajo en la construcción del refugio. Estos ingresos se completaban
con otros impuestos que se cobraban en el mercado,
en el cine, en el teatro, a las asociaciones culturales y
a los partidos políticos. En cualquier caso, el Refugio
del Mercado nunca fue terminado ya que la guerra finalizó antes que su construcción (Mínguez, Muñoz y
Rico, 2005, 133-147).
El papel destacado que jugaron los refugios
antiaéreos en la Guerra Civil, viene determinado por
el hecho de que la contienda española fue la primera guerra a nivel mundial en la que se atacó directa
e indiscriminadamente a la población civil (Vaquero,
2006). De ahí su importancia, como elementos indiso-
220 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
E. Gandia Álvarez
Fig. 6. Sección longitudinal Galería II .
Fig. 5. Planta de la Galería II .
lublemente ligados a la memoria histórica colectiva
del pueblo (Muñoz y Huguet, 2007).
D���������� ��� �������
El Refugio del Mercado se compone de dos galerías que parten desde las dos naves del mercado municipal situadas en los ángulos NE y NW.: la nave del
pescado y la nave de la verdura, hoy Auditorio Municipal. En este punto, cercano a las puertas laterales de
acceso al recinto vallado del mercado, se excavaron en
la roca de la montaña las dos galerías subterráneas que
se dirigían hacía el edificio de las oficinas municipales
del Ayuntamiento (fig. 5-7).
Las galerías están excavadas en la roca y posteriormente fueron recubiertas o “forradas” por una
pared y bóveda de medio punto realizada en ladrillo
macizo. Hay que resaltar que la bóveda de medio punto consta de una doble rosca de ladrillos lo que le confería, sin duda, una resistencia extraordinaria.
Las galerías tienen las dimensiones que eran establecidas por la Junta de Defensa Pasiva: 2,50 metros
de alto y 2,00 metros de ancho. La longitud conservada alcanza los 64 metros. La sección de las mismas
forma una “U” invertida y una de ellas conserva parte
del banco que solía darse en este tipo de construcciones. Hay que resaltar el hecho de que este construido
en ladrillo macizo, ya que constituye una peculiaridad
constructiva que no se da en los refugios de Valencia,
fabricados en cemento. Ello contribuye, sin duda, a incrementar su valor arquitectónico (fig. 8).
Fig. 7. Sección longitudinal Galería I .
Como ya comentábamos anteriormente, el refugio permanece inacabado tanto en una galería como
en la otra, ya que las paredes y bóvedas de ladrillo
se interrumpen súbitamente entorno a los 40 metros
aproximadamente. A las galerías de los refugios se
accedía, originalmente, bien por rampas prolongadas,
bien por unas escaleras con pendiente pronunciadas
(Besolí y Peinado, 2009). En el caso del refugio de Cullera, el sistema era a base de escaleras, con una fuerte
pendiente, en deficiente estado de conservación hasta
el inicio del proyecto.
Originalmente, el acceso al refugio del Mercado poseía un rótulo con letras de moderna tipografía,
realzadas respecto a su soporte –muy al estilo de las
que aún se conservan en Valencia- que se ubicaba en la
fachada lateral E., actualmente Auditorio. Este rótulo,
evidentemente, no se ha conservado.
E����� �� ������������
El estado de conservación era, en líneas generales, muy deficiente. La situación de abandono en
el que cayó tras la contienda civil, la falta de mante-
Recuperación y puesta en valor del refugio de la Guerra Civil del antiguo Mercado Municipal de Cullera
221
Fig. 8. Galería I, sección en forma de “U” invertida.
Fig. 10. Galería II, estado previo a las obras.
Fig. 9. Galería I, acceso y trazado antes de su restauración.
Fig. 11. Galería I, estado previo a las obras.
nimiento, su olvido por parte de la población y de los
responsables políticos así como la afección de las obras
de remodelación de las naves del mercado que se sitúan por encima del mismo, condujeron al refugio a la
situación de deterioro grave en el que se encontraba.
tructura de hierro cubiertos con bardos cerámicos. Así
mismo, esta remodelación de la boca de entrada sufrió
la falta de mantenimiento –fundamentalmente la ventilación- y el deterioro de las viguetas de hierro que
acabaron oxidándose y amenazando ruina. Por lo que
la galería, en este punto, quedó impracticable (fig. 9).
De las dos galerías de que se compone, la que se
ubica en la nave del pescado se encontraba en mejor
estado, ya que la incidencia de las obras de remoción
de esta nave a penas tuvieron afección, afectándole
simplemente la falta de mantenimiento y el olvido.
Por contra, la que se encontraba bajo la antigua
nave de la verdura, hoy Auditorio, presentaba un estado mucho mas grave. A las patologías derivadas del
abandono, la falta de mantenimiento y el olvido, hay
que añadir la afección que supuso adaptar la nave del
mercado de la verdura a Auditorio Municipal. De este
modo, se afectó el acceso al refugio, desvirtuando tanto la escalera –prácticamente inexistente- como la boca
de entrada que acabó por perder la bóveda de ladrillo
macizo, siendo sustituida por un techo plano de es-
Resumiendo, las patologías fundamentales con
las que se encontraba afectado el Refugio del Mercado
son: condensación y humedades por falta de ventilación, perdida del acceso original, modificación de la
boca de ingreso a la galería y deterioro de la misma
por tratarse de materiales de mala calidad, acumulación de basuras y suciedad (fig. 10-11).
Las obras de rehabilitación del antiguo Auditorio del Mercado –antes nave de la verdura- supusieron
un punto de arranque para acometer las principales
tareas de protección y consolidación de las galerías
del refugio. Aunque, estructuralmente, las galerías se
encontraban en buen estado –al estar excavadas en la
roca-, era necesario acometer un plan de rehabilita-
222 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
E. Gandia Álvarez
turistas, del Refugio del Mercado para su uso y disfrute mediante la visita al mismo –arquitectónicamente
es muy interesante- y como espacio de manifestación
y difusión de los hechos más destacados de la Guerra
Civil española mediante un programa de musealización (Muñoz y Huguet, 2004). Nuestro proyecto contempló, a grandes líneas, tres fases de intervención de
intervención que podremos observar en el siguiente
esquema:
FASES DEL PROYECTO
DESCRIPCIÓN
FASE
Fig. 12. Galería I, plano de instalaciones.
PRIMERA
Protección-Consolidación
SEGUNDA
Conservación-Accesibilidad
TERCERA
Puesta en Valor-Musealización
ACCIONES DE CADA FASE DEL PROYECTO
FASE
DESCRIPCIÓN
ACCIONES
-Limpieza y desescombrado
PRIMERA
ProtecciónConsolidación
-Saneado exterior de la bóveda de ladrillo
-Protección externa de la Galería I con una camisa de
hormigón armado
-Sustitución de la cubrición de la boca de ingreso al
refugio
-Habilitación de un acceso interno y privado desde el
Auditorio
-Eliminación de humedades
SEGUNDA
Fig. 13. Galería II, plano de instalaciones.
ConservaciónAccesibilidad
-Recuperación del conducto de ventilación del refugio,
hoy cegado
-Habilitación de un acceso dotado de poceta para la
ción y puesta en valor, tanto por el interés patrimonial
como por la memoria histórica colectiva, y las obras
de rehabilitación del Auditorio Municipal, así como
las posteriores obras de reurbanización de la plaza del
mercado –incluidas dentro del programa de actuación
PLAN E- nos brindaron una excelente oportunidad.
recogida de aguas pluviales y escaleras
-Colocación de cancelasen los accesos
-Adecuación y acabado en un plano neutro del techo
de la bocas de entrada
-Renovación de instalación eléctrica y dotación de focos
TERCERA
Puesta en ValorMusealización
-Instalación de un sistema de renovación de aire y
ventilación forzada
-Instalación de paneles interpretativos
E� �������� �� ������������ � ������ �� �����
El proyecto de recuperación y puesta en valor
de las galerías refugio del Mercado Municipal, en
realidad, formó parte de dos proyectos más amplios
(Giner y Bono, 2006 y 2009) cuyo objetivo final es la recuperación total y completa, del entorno monumental
del Mercado Municipal de Cullera y la rehabilitación
de una de sus naves como Auditorio Municipal, así
como la recuperación y puesta en valor del refugio de
la Guerra Civil del antiguo Mercado de Cullera.
Como hemos dicho, el objetivo final del proyecto era la apertura al público, ciudadanos de Cullera y
-Instalación de un sistema de recreación sonora virtual
de un ataque aéreo
-Señalética externa
-Edición de folletos informativos
De una forma más detallada, los trabajos llevados en las diferentes fases del proyecto de recuperación
y puesta en valor del refugio han sido los siguientes:
- Limpieza y desescombro de los desechos y basuras
amontonadas por el paso de los años. Su extracción
fue costosa, ya que no se pudieron emplear medios
mecánicos y se tuvo que realizar de forma manual.
Recuperación y puesta en valor del refugio de la Guerra Civil del antiguo Mercado Municipal de Cullera
223
- Recuperación de las fábricas originales de ladrillo
macizo, con limpieza mediante cepillado, eliminación
de las humedades y reposición de las piezas faltantes.
- Construcción de un pavimento de hormigón “rallado”, ya que no existía suelo, con el consiguiente estudio de cotas para mantener las alturas originales de
tránsito.
- Dotación de nuevos sistemas de iluminación, sonido
y electricidad, con dispositivos de DVD y megafonía.
Usando modernos equipos que se instalaron de forma
compacta, evitando en todo momento que adquiriesen
protagonismo en las galerías. Se hicieron diferentes
pruebas de iluminación y se comprobó su estanqueidad.
- Dotación de sistemas de seguridad: ventilación forzada para renovación del aire ambiental y control de
la humedad mediante sensores de calidad ambiental,
control de incendios mediante sensores de incremento
de temperatura y detección de humos, control del nivel freático y de los posibles episodios de inundación
por filtración de aguas pluviales mediante dos bombas de extracción. En concreto, se instalaron dos tipos
de bombas de achique, una para el control de las fluctuaciones del nivel freático –que en Cullera posee unas
oscilaciones muy fuertes- y otra de mayor capacidad
extractora para controlar los episodios de inundación
por lluvias torrenciales, fundamentalmente del agua
pluvial ingresada por los conductos de ventilación
(fig. 12-13).
- Conexión de los sistemas eléctricos al grupo electrógeno del Auditorio Municipal, para que en caso de
falta o corte de suministro eléctrico, las bombas y los
sistemas de seguridad y control pudieran seguir funcionando.
- Construcción de un acceso en la Galería I –desaparecido- y recuperación del acceso original a la Galería II,
siguiendo los patrones y modelos estipulados en los
refugios antiaéreos, gracias a la información que poseíamos sobre los mismos (fig. 14).
- Dotación de cancelas de hierro para impedir el paso
a los visitantes a las zonas no autorizadas y puertas
de barrotes de hierro para los accesos principales, en
consonancia con las rejas del Mercado, que a su vez
permiten la entrada constante de ventilación a las galerías al no ser compactas.
- Dotación de señalética exterior en forja, indicadora
de cada una de las galerías y en consonancia con la
imagen corporativa diseñada al efecto.
Fig. 14. Galería II, acceso recuperado tras las obras.
- Dotación de una muestra expositiva en la Galería
I con temática de la Guerra Civil en Cullera, con especial acento en la construcción de los refugios de la
población. Esta muestra expositiva a empleado paneles de aluminio con retro-iluminación a base de la
moderna tecnología de “leds”, que permiten un gran
ahorro energético, una mayor durabilidad, gran resistencia a la humedad y muchas más horas de trabajo
que cualquier otros sistema convencional. Los paneles
conducen al visitante por el recorrido en la galería por
los principales hechos de la guerra civil en Cullera,
centrándose en la llamada Defensa Pasiva y la construcción de los refugios de la población. En el final del
recorrido se instaló una pantalla plana de televisión,
con un documental que recoge el testimonio oral de
cuatro nonagenarios de Cullera que relatan de forma
informal cómo vivieron ellos la Guerra Civil en su infancia, a modo de los abuelos que cuentan a sus nietos
sus recuerdos y vicisitudes. Tras la cancela que impide
el acceso a los visitantes y personas no autorizadas,
se instalaron dos siluetas –realizadas en acero cortenque simulan a dos operarios en el proceso de construcción de la galería aún inacabada (fig. 15-16).
- Dotación de una muestra expositiva en la Galería II
conmemorativa de los 100 años de construcción del
224 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Fig. 15. Galería I, instalación museística dedicada a la Guerra Civil.
E. Gandia Álvarez
Fig. 17. Galería II, instalación museística dedicada a la construcción del mercado de Cullera
Fig. 16. Galería I, simulación de las obras de construcción del refugio en la parte inacabada del mismo.
mercado, a base de paneles con atractiva gráfica, realizados en lienzo sobre un bastidor de madera que
conducen al visitante desde el proyecto del mercado
de Luís Ferreres hasta las últimas actuaciones de rehabilitación y reurbanización de este espacio efectuadas
en el año en curso. Los paneles se acompañan con objetos procedentes de las antiguas tiendas del mercado
(maquinas registradoras, balanzas de peso, básculas,
tarros y botes, medidas, etc.) y una grabación sonora
que recrea los sonidos de un mercado: los gritos de las
vendedoras, la compra de las mujeres, los niños jugando en la plaza… (fig. 17)
Además, una de las acciones de conservación de
mayor envergadura arquitectónica llevadas a cabo en
este proyecto, cabe destacar que la Galería I fue reforzada con lo que se llama una "camisa de hormigón"
por encima de su bóveda, aprovechando las obras de
rehabilitación de una de las naves del Mercado como
Auditorio Municipal. Con el desmonte del pavimento
de la antigua nave, apareció –justo por debajo mismo
de la preparación del pavimento- la primera de las dos
roscas que componen la bóveda de ladrillo macizo de
Fig. 18. Bóveda de la Galería I antes de ser forrada con una “camisa” de hormigón.
la galería. Como consecuencia de que el proyecto de
rehabilitación de la nave como Auditorio Municipal
iba a acoger en este punto el patio de butacas, se decidió realizar esta acción de protección ante el eventual
exceso de peso que iba a suponer un patio de butacas a
plena ocupación. Así pues, esta "camisa de hormigón"
permitirá asegurar la conservación de la estructura de
la galería a pesar de que sobre ella se ha situado el
patio de butacas del Auditorio (fig. 18).
Recuperación y puesta en valor del refugio de la Guerra Civil del antiguo Mercado Municipal de Cullera
Fig. 19. Cartel informativo de la instalación museística del
Refugio.
A ���� �� ����������
Hoy, gracias a la iniciativa municipal, se ha conseguido preservar y poner en valor un elemento de
nuestro pasado reciente que se encontraba en el olvido, el Refugio del Mercado. Sus dos galerías, con sus
muestras explicativas, ayudará a comprender mejor lo
que supuso aquella guerra cruenta y cruel entre hermanos y el esfuerzo de todos para salir de ella vivo.
Un testigo, sin duda, esclarecedor, objetivo y vivencial
de un pasado cercano que no hemos olvidar para que
no se vuelva a repetir (fig. 19).
B�����������
– ARCHIVO HISTÓRICO DE CULLERA: Proyecto de
Mercado para Cullera. Documento 1: Memoria, 4-5,
Valencia,1894. Arquitecto: Luis Ferreres Soler
– ARCHIVO HISTÓRICO DE CULLERA: Servicio Social (para evacuados). Llibre17, Cullera.
– ARCHIVO HISTÓRICO DE CULLERA: Actas de Plenos del 15/11/1938 al 20/07/1939, Cullera.
225
– BENITO, D. La arquitectura del eclecticismo en Valencia: vertientes de la arquitectura valenciana entre 1875 y
1925. València, 1992
– BESOLÍ, A. y PEINADO, J., 2009: “La conservación,
catalogación y gestión sociocultural de los refugios
antiaéreos de la guerra civil española: Estado de la
cuestión y prospectiva”. V Congreso para la Conservación del Patrimonio Industrial y de la Obra Pública en
España. El Ferrol.
– COTINO, F., MARTÍNEZ, S. y ROSELLÓ, M.,
2005: “Nuevos datos sobre urbanismo islámico y
bajomedieval de Cullera”, en QULAYRA, Revista
d´Arqueologia i Estudis Històrics,1, 55-85, Cullera
– GINER, A. y BONO, J.V.: Proyecto de rehabilitación del
Auditorio en Sala Polivalente. Mercado Municipal de Cullera (Valencia). Cullera, 2006
– GINER, A. y BONO, J.V.: Proyecto de rehabilitación
de los Jardines del Mercado, adecuación de los refugios y
ampliación del Auditorio de Cullera (Valencia). Cullera,
2009.
–MÍNGUEZ, M., MUÑOZ, À. y RICO, V., 2005: “Cullera, la defensa d´ un poble”, en QULAYRA, Revista
d´ Arqueologia i Estudis Històrics,1,133-147, Cullera
– MUÑOZ PUELLES, V. y HUGUET, J. (coord.): “La
conservación del patrimonio histórico militar de la
Guerra Civil (1936-1939).” Consell Valencià de Cultura, Comissió de Promoció Cultural, Valencia, 2004
– MUÑOZ PUELLES, V. y HUGUET, J. (coord.): “Informe sobre refugios de la Guerra Civil, con mención
particular a los de la ciudad de Valencia.” Consell
Valencià de Cultura, Comisión de Legado Histórico
y Artístico, Valencia, 2007
– PEREZ NEGRE, J., “Informe arqueológico final, Urbani�ació carrers del nucli urbà de Cullera (plaça
la Verge- plaça Pati de l´Esglèsia)”. Original depósitado en el Servei Arqueològic Municipal, Cullera,
2001
– Revista de Obras Públicas, 46, tomo II, 379-381. Escuela
de Ingenieros de Caminos de Madrid, Madrid, 1899
– VAQUERO PELÁEZ, D., 2006: “Bombardeos sobre
la ciudad de Zaragoza durante la Guerra Civil Española”, en ROLDE. Revista de Cultura Aragonesa, 114,
Zaragoza
ARQUEOLOGÍA SUBACUÁTICA EN AGUAS COSTERAS
COMUNIDAD VALENCIANA (2000-2010)
YOLANDA ALAMAR BONET
RESUMEN
En los últimos años, con motivo de la puesta en marcha de diversas ampliaciones portuarias y de la redacción de
numerosos proyectos costeros, se están llevando a cabo actuaciones arqueológicas en las que las nuevas técnicas
de investigación y la intervención subacuática son claves para el conocimiento y la salvaguarda del patrimonio
sumergido.
En el presente artículo se presentan las distintas metodologías de trabajo empleadas para la redacción de los
Estudios de Impacto Ambiental de obras costeras, desde la fase de documentación hasta el establecimiento de un
Programa de Vigilancia Ambiental.
Palabras clave
Arqueología subacuática, estudios de impacto ambiental, puertos, Valencia.
SUMMARY
Last years, new archaeological projects are being made due to important changes in ports development. Methodological improvement in underwater archaeology lets a be�er protection and knowledge of cultural heritage at
this kind of situations.
This article deals with archaeological projects included in environmental studies of ports of Valencia from their
previous analysis.
Key words
Underwater archaeology, environmental studies, ports, Valencia.
228 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Y. Alamar Bonet
I�����������
Desde el año 2000 hasta la actualidad, la metodología aplicada para la realización de Estudios de
Impacto Ambiental (Es.I.A.) en lo referente al patrimonio arqueológico sumergido, se ha visto modificada en
varias ocasiones. Algunas de estas modificaciones han
respondido a la actualización de la legislación vigente
mientras que en otras ocasiones han sido otros criterios
el factor determinante. En cualquier caso, a lo largo de
los diez años transcurridos, los estudios de impacto
de cualquier obra marítima sobre este patrimonio han
adquirido mayor relevancia y, con ello, una mayor
atención en cuanto a la adecuación de metodologías
más eficaces.
En el aspecto legislativo las lecturas también
han sido variadas si bien, en cualquier caso, se precisa
de una verdadera revisión del mismo para su correcta y universal aplicación, entendiendo este término
como “igualitario” para cualquier actuación en el medio subacuático motivada por un Estudio de Impacto
Ambiental.
₁.E�������� ������������ �� ��� ��������
�� ������� ����� �� ���������� ������������ ��������� �� �� C�������� V���������
Hasta la publicación del decreto 208/2010 de
10 de diciembre, del Consell de la Generalitat Valenciana, en el que se establece la necesidad de llevar a cabo
una prospección arqueológica para la redacción de los
Estudios de Impacto Ambiental, los estudios sobre el
patrimonio subacuático realizados se desarrollaron,
con excepciones, en base a la colaboración entre las
distintas administraciones implicadas en los proyectos de obra y el equipo redactor. Ello no significó, sin
embargo, la definición de unos parámetros de actuación generales, más bien al contrario, aplicándose para
distintos proyectos actuaciones diferentes.
En un estado inicial de los Es.I.A., los estudios
previos basados en la investigación bibliográfica del
área afectada por las obras costeras alternaron con la
intervención indirecta sobre el medio, considerándose
suficientes para valorar el estado de este patrimonio;
sin embargo, la importancia que con los años han ido
adquiriendo estos proyectos conllevó una profundización en la intervención arqueológica directa previa.
En la Comunidad Valenciana las actuaciones
realizadas contemplaron desde la aplicación de técnicas geofísicas para la ampliación del puerto de Sagunto (2000), pasando por los estudios bibliográficos
realizados para los Es.I.A. de proyectos como el de
Fig. 1. Registro de sónar de barrido lateral del puerto de Sagunto.
Ampliación del puerto deportivo de La Pobla de Farnals (2005) y en los últimos años, la realización de sondeos en inmersión previos al proyecto de ampliación
del puerto de Valencia (2006-2009)1, entre otros.
1.1. Algunos ejemplos
1.1.1. El puerto deportivo de La Pobla de Farnals
Para la redacción del Es.I.A. de la ampliación
portuaria de Pobla de Farnals se llevó a cabo un estudio
bibliográfico en el que se consideró tanto la información existente en la base de datos de Yacimientos arqueológicos de la Direcció General de Patrimoni Cultural
Valencià referida al citado municipio, como las noticias
históricas que pudieran determinar la importancia de
su sector costero. Meses más tarde, la Conselleria de
Cultura modificó los términos anteriores solicitando la
puesta en marcha de una actuación que comprendiera la realización de una prospección arqueológica seguida del establecimiento de una retícula de sondeos
equidistantes entre sí 20m, resultando un total de 400
sondeos.
Actualmente, el proyecto constructivo así como
la intervención arqueológica todavía no han sido ejecutados.
1.1.2. El puerto de Sagunto
En esta ocasión, durante la redacción del Es.I.A.
se efectuó una campaña arqueológica en la que se
combinaron dos metodologías indirectas: la prospección geofísica y la prospección visual en inmersión.
Gracias a ellas fue posible relocalizar un “derrumbe de sillares” que permitió retomar como hipótesis de trabajo la existencia de un importante puerto
en época romana, así como descubrir los restos de un
pecio del siglo XVIII (fig. 1).
Las consecuencias de estos hallazgos se vieron
reflejadas tanto en el Programa de Vigilancia Ambien-
Arqueología Subacuática en aguas costeras. Comunidad Valenciana (2000-2010)
229
Fig. 3. Hallazgos cerámicos producidos durante el seguimiento
arqueológico del dragado.
de intervención, no se consideró necesario seguimiento arqueológico alguno de la obra portuaria (fig. 4).
₂.B������
Fig. 2. Planta de proyecto del puerto de Sagunto. Nótese la curva
del dique sur para la protección del pecio localizado.
tal (P.V.A.) -en el que se estableció la necesidad del
seguimiento arqueológico del dragado marino- como
en el propio proyecto constructivo, modificándose el
dique sur proyectado para evitar la afección sobre la
estructura naval (fig. 2).
Durante el seguimiento arqueológico de los
dragados, desarrollado en varias fases entre los años
2003 y 2010, se recuperaron diversos fragmentos de
ánforas de diferente cronología (fenicia-púnica, íbera,
romana), un ancla romana y varios proyectiles Mauser
(fig. 3).
1.1.3. El puerto de Valencia
Durante el proceso de tramitación de impacto
ambiental del proyecto de Ampliación del Puerto de
Valencia, la Dirección General de Patrimonio Cultural
Valenciano consideró necesaria la puesta en marcha
de una nueva actuación arqueológica que completara
la realizada para la redacción del Es.I.A. compuesta
por un estudio geofísico y una posterior prospección
visual en inmersión del área de afección de la obra.
Así, se determinó la realización de una campaña de
sondeos arqueológicos en inmersión en toda el área
de ampliación portuaria con anterioridad al inicio de
obra.
Tras más de 3.000 sondeos efectuados, las diversas ánforas y fragmentos cerámicos de época romana
recuperados fueron fruto de la revisión visual de las
barras rocosas, sin obtenerse resultado positivo de los
sondeos. Como consecuencia de ello, tras casi un año
Como se desprende de los ejemplos descritos,
hasta hace muy poco tiempo la metodología aplicada
para la redacción de los estudios arqueológicos a incluir en un Es.I.A. era muy variada, situación a la que
contribuía una legislación ambiental poco explícita en
cuanto al estudio del Patrimonio histórico y una legislación patrimonial que apenas daba importancia a los
estudios de impacto. Mientras la primera cita la descripción y evaluación de los posibles impactos sobre
el patrimonio2 como elementos de estudio, la segunda
únicamente hacía hincapié en las competencias de la
Conselleria de Cultura con respecto a los estudios previos realizados3, sin establecer metodologías de trabajo concretas, situación extrapolable a los Programas de
Vigilancia Ambiental.
La problemática que ello suscitaba en el día a
día del trabajo arqueológico no era nada despreciable
puesto que suponía la revisión continua de las técnicas
de investigación arqueológica y la consulta diaria a los
técnicos de Cultura, cuya opinión podía diferir de un
proyecto a otro.
Con la publicación del Decreto 208/2010, de 10
de diciembre, del Consell, parece que la situación empieza a cambiar:
- Artículo 3.1: los promotores de planes y programas
sujetos a evaluación ambiental estratégica o de proyectos sujetos a estudio de impacto ambiental (…) deberán realizar
una memoria de impacto patrimonial sobre los bienes integrantes del patrimonio cultural valenciano, que contemplará
el patrimonio histórico, artístico, arquitectónico, etnológico,
arqueológico y paleontológico.
230 INTERVENCIONS SOBRE EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC 2010
Y. Alamar Bonet
dio marino, se esgrimía la idea de que, en cualquier
caso, la posterior obra portuaria destruiría tanto este
espacio marino como cualquier resto patrimonial que
existiera soterrado; sin embargo esta idea es incorrecta: sirva como ejemplo el proyecto de ampliación del
puerto de Tarifa (2007). Para la redacción de su estudio ambiental se efectuó una prospección geofísica y
posterior prospección en inmersión en el ámbito de
ampliación, incluyéndose como medida correctora la
realización de sondeos arqueológicos con anterioridad
a la obra y tras la aprobación de la D.I.A. Finalmente,
el pasado 9 de marzo de 2011 se publicaba en el Boletín Oficial del Estado la Resolución de 8 de febrero de
2011 por la que se formulaba Declaración de Impacto Ambiental desfavorable para la citada ampliación,
de modo que no se ejecutará el proyecto constructivo.
Consecuentemente, tanto el medio marino como el potencial patrimonio subacuático existente en la zona no
se verán afectados.
La protección del Patrimonio también puede
producirse con un Programa de Vigilancia Ambiental
que incluya la obligatoriedad, por parte del promotor,
de efectuar una nueva intervención arqueológica directa en aquellos enclaves que se hayan identificado
con alta potencialidad arqueológica, de forma que la
D.I.A., en caso de ser aprobada, quede condicionada.
Fig. 4. Ánfora romana Dr. 20 recuperada en aguas de Valencia.
- Artículo 4.1: para valorar la posible incidencia
del proyecto, plan o programa, obra o actividad respecto al
patrimonio arqueológico será preceptivo llevar a cabo una
prospección arqueológica, como se contempla en el apartado
1.a) del artículo 59 de la Ley 4/1998, de 11 de junio, de la
Generalitat, del Patrimonio Cultural Valenciano.
Ley 4/1998, de 11 de junio, de la Generalitat, del
Patrimonio Cultural Valenciano:
- Artículo 59, apartado 1.a): las prospecciones arqueológicas, entendiéndose por tales las exploraciones superficiales, subterráneas o subacuáticas, sin remoción del
terreno, dirigidas al descubrimiento, estudio e investigación
de toda clase de restos históricos, así como de los elementos
geológicos con ellos relacionados.
A partir de estos momentos parece bastante claro que, en la Comunidad Valenciana, la prospección
arqueológica (sin remoción del terreno) es la metodología adecuada y aceptada para la redacción de los estudios de impacto arqueológico a incluir en un Es.I.A.,
de modo que la afección sobre el medio marino y sobre el posible patrimonio sumergido sea nula hasta la
aprobación ambiental del proyecto.
Hasta fechas recientes, con la intención de justificar actuaciones arqueológicas directas en el me-
Ahora tan sólo queda esperar una revisión seria
con respecto al seguimiento arqueológico de este tipo
de obras costeras ya que, en algunos casos, la inexistencia del mismo puede conllevar la pérdida de información histórica.
B�����������
– ALAMAR, Y. Asistencia técnica para la elaboración del
Estudio de Impacto Ambiental del proyecto de Ampliación
del puerto de Tarifa. Estudios complementarios al EIA.
Prospección arqueológica. Memoria Científica. HidtmaEcomar, S.L. Valencia, 2007. Inédito.
N����
1. Todos estos proyectos han sido redactados por el equipo técnico
de Hidtma-Ecomar s.l.
2. Real Decreto Legislativo 1/2008, de 11 de enero, artículo 7: “evaluación de los efectos previsibles directos o indirectos del proyecto sobre
la población, la flora, la fauna, el suelo, el aire, el agua, los factores
climáticos, el paisaje y los bienes materiales, incluido el patrimonio histórico-artístico y el arqueológico.”
Ley 2/1989, de 3 de marzo, de la Generalitat Valenciana, artículo
2: “Descripción de los elementos medioambientales susceptibles de ser
Arqueología Subacuática en aguas costeras. Comunidad Valenciana (2000-2010)
impactados por el proyecto propuesto (…) bienes materiales, comprendiendo el patrimonio arquitectónico y arqueológico (…)”.
3. Ley 5/2007, de 9 de febrero, de la Generalitat Valenciana de
modificación de la Ley de Patrimonio Cultural Valenciano,
artículo 11. Impacto ambiental y transformación del territorio: 1.
Los estudios de impacto ambiental relativos a toda clase de proyectos,
públicos o privados, que puedan incidir sobre bienes integrantes del patrimonio cultural valenciano deberán incorporar el informe de la Conselleria competente en materia de cultura acerca de la conformidad del
proyecto con la normativa de protección del patrimonio cultural. (…)
231
LA DRAMATIZACIÓN COMO HERRAMIENTA DE INTERPRETACIÓN
DEL PATRIMONIO ARQUEOLÓGICO
CLARA ISABEL PÉREZ HERRERO - PAULA JARDÓN GINER
RESUMEN
Las técnicas escénicas pueden conjugar de manera magistral y a la vez accesible, participativa y seductora, los
distintos retazos o piezas de ese puzzle disgregado o incompleto que por lo general ofrecen los yacimientos arqueológicos. Se pueden utilizar las técnicas teatrales para completar aquellas partes ausentes de la obra, para unir
diferentes fragmentos, para construir piezas inteligibles, o para introducir nuevos enfoques sobre un elemento
patrimonial.
Los métodos para contar esas historias son también variados y ofrecen interesantes combinaciones: cuentos,
obras teatrales, juegos, narraciones participativas, visitas dramatizadas a diferentes escenarios...
Para que las combinaciones entre Teatro y Patrimonio resulten rigurosas, educativas y lúdicas es necesario seguir
unos criterios: fidelidad e integridad en cuanto a la esencia y significación de los bienes patrimoniales; creatividad,
participación, dinamismo y diversión para la seducción del público; utilización de lenguajes variados y accesibles a
diferentes niveles de comprensión, flexibilidad para adaptarse a diferentes escenarios, situaciones y públicos sin
perder sus contenidos.
La propuesta se centra en las visitas dramatizadas a diferentes yacimientos arqueológicos, analizando los recusos
que proporciona la investigación arqueológica y la problemática que plantea recrear aquellos ámbitos de la vida
cotidiana que se hallan ausentes en el registro arqueológico.
Palabras clave: Interpretación-patrimonio arqueológico-dramatización-difusión
ABSTRACT
The scenic methodologies can combine in a masterly way, but being simultaneously accessible, participative
and seductive/alluring, the different remnants or pieces of this disintegrated or incomplete puzzle that in general
offers the archaeological deposits. We can use the theatrical technologies for completing those absent parts of
the patrimonial work, for joining different fragments, for constructing intelligible pieces, or for introducing new
approaches on the current interpretation of an archaeological site or artifact.
The narrating methods of these stories are also varied and offer interesting combinations: stories, theatrical works, games, participative stories, dramatized visits o different scenes...
In order that the combinations between Theatre and Heritage turn out to be educational, it is necessary to follow
some criteria: loyalty and integrity as for the essence and significance of the patrimonial goods; creativity, participation, dynamism and amusement for the seduction of the public; use of varied and accessible languages to
different levels of comprehension, flexibility to adapt to different scenes, situations and public without losing his
contents.
This article focuses on the dramatized visits to different archaeological sites, analyzing the resources that the
the archaeological investigation provides and the problems, that recreating those areas of the daily life that are
situated absent in the archaeological record, arise.
Key words: Interpretation- archaeological heritage – dramatization- pedagogies
234 Quadrerns 3 2011
Clara Isabel Pérez Herrero - Paula Jardón Giner
I�����������
En los últimos años se han puesto de moda numerosas iniciativas relacionadas con la recreación del
pasado en la interpretación del patrimonio: “living
history”, “reenacment”, recreaciones históricas, animaciones, teatralizaciones o visitas dramatizadas.
El presente artículo se basa en la reflexión
propiciada por las experiencias desarrolladas en diferentes yacimientos de la comunidad valenciana,
concretamente El Puig de la Nao, en Benicarló, Kelin
(fig.1), en Caudete de las Fuentes y El Pla de Nadal, en
Riba-Roja del Turia.
En dichos yacimientos organizamos visitas dramatizadas en el contexto de Jornadas de Puertas Abiertas con intención de promocionar la puesta en valor de
estos espacios y dinamizar las economías locales mediante el fomento del turismo cultural. Iniciamos esta
actividad el año 2006 en el Puig de Benicarló (fig.2) durante dos años consecutivos y posteriormente las pusimos en marcha en las Jornadas de Kelin, que llevan
ya siete ediciones. En ambos casos se programan una
vez al año. En Kelin se complementan con actividades
complementarias en las que participan arqueólogos,
actores, artesanos, músicos, especialistas en didáctica,
folkloristas, restauradores locales y asociaciones. Las
visitas al Pla de Nadal (fig.3) se pusieron en marcha el
año pasado con carácter estacional y periódico (primer
fin de semana del mes de marzo a septiembre)
Estas iniciativas cuentan con la participación de
diferentes instituciones en cada caso (Universitat de
València, Diputación de Valencia, Museu de Prehistòria de Valencia, Museu de Belles Arts de Castelló,
Ayuntamientos de Caudete de las Fuentes, Benicarló
y Riba-Roja del Turia y Generalitat Valenciana), y a excepción de las del Pla de Nadal, financiadas exclusivamente por el Ayuntamiento, carecen de un presupuesto anual, dependen de subvenciones y patrocinios.
Los objetivos de estas visitas son: dar a conocer
los restos arqueológicos y los resultados de las últimas
investigaciones con criterios de legibilidad, integración y accesibilidad; aproximar al visitante a la vida
cotidiana de la época a través de una dramatización
improvisada y participativa, promover la reflexión
sobre el pasado y el presente, sensibilizar al público
respecto de su conservación y estimular el disfrute de
elementos del patrimonio de manera lúdica.
Los criterios empleados en el diseño y planificación de estas visitas coinciden a grandes rasgos con
los criterios y objetivos que caracterizan la interpretación del patrimonio y se han revelado como una he-
Fig. 1. Vista aérea de los restos de la ciudad íbera Kelin, yacimiento
de Los Villares, Caudete de las Fuentes, siglos VII-I a.C.
rramienta eficaz para la dinamización de yacimientos
arqueológicos.
L� I������������� ��� ���������� ������������
La interpretación es el arte de revelar “in situ” el
significado del legado natural o cultural al público que visita
esos lugares en su tiempo libre
AIP.
Cuando hablamos de Patrimonio Cultural, hablamos de restos materiales e inmateriales que forman
parte de una cultura en el pasado y en el presente, y
que por ello están dotados de un valor añadido, el valor que les confiere el ser objetos representativos de
unos modos de vida y pensamiento propios de una
cultura. Su relevancia radica fundamentalmente en la
información que aportan sobre la cultura o grupo humano al que pertenecen. Interpretar el patrimonio es
revelar “in situ” el significado de este legado, lo que
requiere procesar toda esa información para llegar a
transmitir aquello que es realmente importante.
Los temas clave en torno a los cuales se articulan los contenidos son la interacción humana (relaciones sociales, códigos culturales), la interacción con el
entorno (adaptación al medio o adaptación del medio,
tecnología, sistemas económicos, movilidad, territorialidad…), la interpretación del mundo (ideas, creencias,
cosmogonías, simbolismo…) y la identidad (visión de
si mismos frente al otro). Plantear la comunicación del
patrimonio en estos términos permite establecer comparaciones entre el pasado y el presente, personalizar
La dramatización como herramienta de interpretación del patrimonio arqueológico
235
Fig. 2. Vista del poblado ilercavón del Puig de la Nao, Benicarló,
siglos VII-V a.C.
la experiencia y dotarla de una significación personal
para el visitante al contrastarla con su propia realidad
e inquietudes.
El lenguaje interpretativo se basa en los temas o
tópicos que constituyen mensajes atractivos, sintéticos
y relevantes y que provocan un cambio en la percepción del público capaz de modificar actitudes y comportamientos.
En el caso del patrimonio arqueológico, la información que contienen los restos materiales es esencial para la reconstrucción del pasado. Sin embargo la
información que aporta un objeto o una estructura es
generalmente parcial, siendo necesario relacionarla
con su contexto. El contexto lo componen el lugar, los
objetos y estructuras asociados y el nivel estratigráfico
al que pertenecen.
Cada elemento arqueológico contiene diferentes niveles de información que parten de lo tangible
(material, marcas y técnicas de fabricación, decoraciones, estilo, trazas de uso…) a lo intangible (relaciones
culturales, procesos y significados). Procesar toda esa
información es complicado para el público profano y
requiere un análisis especializado.
Generalmente, los objetos arqueológicos se exhiben descontextualizados en las salas de los museos.
Por otra parte, la propia realidad de los yacimientos
arqueológicos, con múltiples estructuras y niveles arqueológicos distintos y a menudo superpuestos, dificultan aún más su interpretación a los no iniciados.
Comunicar esa información de una manera clara, legible y directa es posible utilizando diferentes recursos,
como, la manipulación, la experimentación, las reconstrucciones, la visualización o la dramatización. La dramatización constituye una experiencia global y multisensorial que facilita la transición entre lo tangible i lo
Fig. 3. Visita dramatizada al Pla de Nadal, Riba Roja del Turia,
siglo VII d.C.
intangible, entre el objeto y la idea, entre la percepción
y la reflexión, entre lo sensitivo y lo emocional.
L� ������������� ���� ����������� �� ��������������
Dramatizar un texto es situar las palabras en un espacio representable. Es hacerlo más dinámico, más teatral,
puesto que se elabora una estructura narrativa y dialogada
y un encadenamiento lógico de la acción que pone en evidencia las fuerzas en él presentes, los conflictos, las emociones y
la evolución de los personajes en la acción y el tiempo...
Georges Laferrière y Tomás Motos, en "Palabras
para la acción"
Si definimos unos personajes, construimos un
argumento y los situamos en un contexto de espacio
y tiempo, estamos dramatizando. De esta manera, si
convertimos los bienes patrimoniales en personajes, o
en escenarios, incluso en argumentos, y les dotamos
de una estructura dramática, no solo estamos dramatizando, sino que estamos contextualizando. Poniendo
en relación diferentes elementos comunicamos el patrimonio de una manera integrada, global e inteligible.
Utilizamos, pues, el término dramatización desde un
236 Quadrerns 3 2011
Clara Isabel Pérez Herrero - Paula Jardón Giner
Fig. 4. Recreación de una boda íbera. VII Jornadas de Kelin.
Fig. 5. El herrero Iuntibilos. VII Jornadas de Kelin.
contexto educativo, como acto comunicativo, como
proceso de aprendizaje.
te a partir de la improvisación, de la interacción entre
actor y público, que desempeña un rol activo durante
todo el proceso. En el juego dramático no hay separación entre espectador y actor, las interacciones se
producen en un plano de igualdad con plena capacidad de actuación por parte del primero, que en cada
momento puede decidir sobre lo que quiere saber. La
improvisación requiere flexibilidad y escucha activa
por parte de los actores, curiosidad y actitud de innovación, capacidad de reacción y adaptación a las modificaciones que puedan surgir bajo la influencia del
público, inspiración y empatía emocional instantánea
para lograr la complicidad entre los participantes y capacidad para involucrarse en la acción que está siendo
improvisada.
Una de las principales características de la dramatización es precisamente su carácter integrador.
Éste viene determinado por la naturaleza misma del
lenguaje teatral, que es la suma de muchos lenguajes,
el lenguaje visual, escénico, gestual, espacial, que se
combinan de acuerdo con una sintaxis particular: el
esquema dramático (representación de una acción que
contiene una situación problemática representada por
unos participantes que previamente han adoptado
unos papeles). Generalmente, la estructura dramática
se configura a partir de un mosaico de escenas cotidianas que recrean actividades en las que el conflicto
proviene de la discrepancia espacio-temporal entre los
personajes y el público que visita el yacimiento. Esa
discrepancia es precisamente la que propicia el proceso de reflexión a partir de la comparación entre presente-presente y presente-pasado y la que desencadena
emociones muy diversas en función de la experiencia
particular de cada participante. La pluralidad del lenguaje teatral permite dirigirse a públicos heterogéneos
en un discurso único que integra diversos niveles de
interpretación relacionados con el bagage personal de
cada participante.
En la dramatización se hace un uso simbólico
del espacio, del tiempo y de los objetos que requieren
una implicación del espectador en su lectura. Esa implicación es fundamental, si ella la comunicación no
funciona. Por otra parte, los actores son los encargados de mantener ese juego simbólico en todo momento, que en el caso que nos ocupa, se traduce en el uso
de los tiempos verbales en presente y de la proyección
oral y corporal de una restitución espacial completa
del yacimiento convertido en espacio escénico.
En el juego dramático, el punto de partida está
claramente identificado, pero su resultado permanece
imprevisible e inédito y es reelaborado continuamen-
Sin embargo, aunque la espontaneidad juega un
importante papel, la planificación es esencial, es muy
importante definir correctamente y de manera precisa
todos los ingredientes de la dramatización: determinación del asunto o tema general que se va a tratar,
elección del punto de vista desde uno o desde varios
personajes que representan la idea principal; concreción de la causa esencial o conflicto, fijación del marco espacio-temporal, determinación de los personajes
(qué hace cada uno y cómo lo hace), definición de los
recursos expresivos que van a ser utilizados, qué lenguajes se van a emplear, cuales serán los elementos de
“atrezzo” y los elementos “escénicos” de apoyo. También es importante decidir el tono que tendrá la representación (cómico, dramático, satírico…).
Desde el punto de vista de la interpretación del
patrimonio es necesario concretar el contenido que
se quiere transmitir en cada una de esas escenas que
configuran el cuadro final que se pretende ofrecer, de
manera que se ofrezca un mensaje relevante como resultado de la concatenación de los temas tratados. En
la transmisión de ese mensaje intervienen todos los
recursos expresivos de los actores-personajes: su actitud, sus gestos, sus palabras, su voz, el enfoque que
La dramatización como herramienta de interpretación del patrimonio arqueológico
237
Fig. 6. Tebdemir ofreciendo viandas a los visitantes del Pla de
Nadal.
Fig. 7. El comerciante Sakarisker dando a probar vino importado
de Ebussus.
le de al discurso… por lo tanto, y teniendo en cuenta
que el diálogo se basa en la improvisación, es muy importante que se realice un guión previo de los temas
a tratar por cada uno de los personajes, evitando las
repeticiones y procurando centrarse en los contenidos
relevantes.
cia de evidencias materiales, bien por su estado de
conservación o porque fuera objeto de abandono. En
estos casos el peso de las fuentes complementarias es
mucho mayor y las bases que constituyen la dramatización serán mucho más genéricas, como ocurre en
el Pla de Nadal, donde se ha optado por representar
acciones y técnicas relacionadas con la cultura material más característica del período y por personajes
que reflejan la realidad socioeconómica de la época.
En este caso, las fuentes documentales, como los escritos de San Isidoro de Sevilla y los textos derivados
de los concilios resultan fundamentales a la hora de
construir el guión.
El guión juega un papel fundamental en el proceso de dramatización, es el puntal básico de la improvisación, se encarga de fijar todos los elementos de
la dramatización, protegiendo la estructura dramática
y evitando derrapes excesivos ligados a la improvisación. En la dramatización el guión fija el marco espacio-temporal, la situación y los personajes. No cabe
pensar en diálogos fijados de antemano, ni en escenas
y personajes determinados por sus acciones. Lo importante es la improvisación a partir de la interacción.
Lo esencial está en la simplicidad de la situación y en
las referencias implícitas a la actualidad.
En la aplicación de la dramatización a la interpretación de los yacimientos arqueológicos, las bases
del guión las proporciona generalmente el propio yacimiento en función de los resultados de la investigación.
A partir de la interpretación cronológica y funcional
de los diferentes espacios se definirán los escenarios,
las acciones, los elementos de atrezzo (generalmente
réplicas de objetos arqueológicos) y los personajes. La
presencia de un herrero, o de una tejedora en el caso
de Kelin o de una sacerdotisa en el Puig de Benicarló,
se relacionan con evidencias directas de estas actividades en el yacimiento. Otros elementos como el vestuario, las relaciones e interacciones entre personajes, o
las posibles situaciones dependerán del conocimiento
que se tenga en general de la cultura que se representa
a partir de fuentes escritas, iconografía o información
elaborada en base a un marco más genérico.
En ocasiones, el yacimiento no proporciona una
información de carácter específico, debido a la ausen-
No obstante, existen grandes lagunas en cuanto
a la información proporcionada por las fuentes materiales y escritas que plantean disyuntivas a la hora
de plantear las interacciones entre los personajes y
los personajes y el público ¿Hasta qué punto improvisar?, ¿dónde se sitúan los límites de la recreación? Si
bien existe gran cantidad de información relativa a las
costumbres sociales de época romana o medieval, en
época ibérica desconocemos muchos detalles sobre la
forma en que se relacionaban entre sí los miembros de
una familia o las personas de procedencia social diversa. Generalmente en estos casos se suelen reflejar comportamientos actuales o bien propios de sociedades de
tipo tradicional relativamente cercanas. Esto, unido
al empleo de lenguas contemporáneas en lugar de las
propias de las culturas representadas, por razones comunicativas, contribuye a la dilución de la extrañeza
entre personajes y visitantes pero genera un clima de
confianza y facilita la espontaneidad y la implicación
de los visitantes.
Siempre que sea posible conviene facilitar al público la distinción entre la información real y la ficción
teatral. El humor juega un importante papel en este
sentido, pues permite la realización de “guiños” a la
238 Quadrerns 3 2011
Clara Isabel Pérez Herrero - Paula Jardón Giner
conservación, que en definitiva es uno de los objetivos
principales de la interpretación. Precisamente es este
aspecto el que hemos podido constatar a lo largo de
nuestra trayectoria profesional: una experiencia placentera genera afición y la repetición de experiencias
similares provoca cambios en la percepción del patrimonio arqueológico que generan una mayor demanda
de acciones destinadas a su puesta en valor.
Fig. 8 . Atia y Edecón recibiendo a los visitantes a las puertas de
Kelin.
realidad a la vez que favorece la asimilación de los significados relevantes.
Otro de los aspectos que obstaculizan la dramatización es la presencia de elementos intrusivos con
respecto al marco espacio temporal fijado y que difícilmente encuentran explicación dentro del mismo. Un
ejemplo muy claro lo constituyen las arlitas que han
quedado visibles en los elementos restaurados del Pla
de Nadal y que generan extrañeza en los visitantes,
que reaccionan espontáneamente interesándose por
ellos y poniendo al personaje en una situación de la
que es difícil salir sin romper ese marco temporal. En
otros casos son elementos sonoros o ambientales, como
el paso de un avión o el ruido de los coches al pasar
por una carretera cercana. Generalmente, el personaje
solventa la situación mostrando extrañeza y se aplaza
la verdadera explicación para el final de la visita.
La representación de actividades cotidianas en
el yacimiento arqueológico facilita la comprensión de
los objetos, de las estructuras y de los espacios funcionales del asentamiento, al mismo tiempo que proporciona una herramienta eficaz para implicar al público
en la acción y potenciar las experiencias vivenciales y
permiten descubrir aspectos concretos del yacimiento
que en otro tipo de visitas pasarían desapercibidos. El
medio de expresión es el propio cuerpo que, mediante el gesto recrea acciones conectando espacios y animando objetos. La participación aumenta el disfrute
y favorece la asimilación del mensaje. En ocasiones,
por imperativos derivados de la conservación de las
estructuras, estas acciones deben simularse, siendo
importante en estos casos procurar una representación de procesos y gestos lo más ajustada posible a la
realidad.
Es precisamente la experiencia vivencial la que
facilita la sensibilización hacia el patrimonio arqueológico y favorece el cambio de actitudes con respecto a su
Queda pendiente por parte de todos los implicados en estas iniciativas incrementar la participación
de las poblaciones locales en la realización de estas
actividades, garantizar una periodicidad en el calendario, integrar la programación de estas visitas en redes de yacimientos visitables, una mayor orientación
al sector educativo de manera estable y, por supuesto,
fomentar el interés por parte de las administraciones
culturales y turísticas.
B�����������
– BERCEBAL, F., DE PRADO, D., LAFERRIÈRE, G. y
MOTOS, T. Sesiones de trabajo con los pedagogos de hoy.
Ñaque, 2000
– FERRÉS, J. Educar en una cultura del espectáculo. Paidós, 2000
– GARCÍA BLANCO, C. Didáctica del museo. El descubrimiento de los objetos. Guías Didácticas del Museo
Arqueológico Nacional.
– LAFERRIÈRE, G. Prácticas creativas para una enseñanza dinámica. Ñaque. 2001
– LAFERRIÈRE, G., MOTOS, T. Palabras para la acción.
Términos de teatro en la educación y en la intervención
sociocultural. Ñaque. 2003
– SIMÓ CASTILLO, B. L'Aprenentatge al llarg de la vida.
Apunts per a la reflexió i l'acció. Antinea. 2004
– TILDEN, F. La Interpretación de nuestro patrimonio.
Asociación para la Interpretación del Patrimonio,
2006.
COMUNICAR EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC.
EL CAS DE LA BASTIDA DE LES ALCUSSES (MOIXENT).
EVA RIPOLLÉS - LAURA FORTEA *
RESUM
El Museu de Prehistòria de València és una institució que conserva, investiga i difon el patrimoni arqueològic
valencià des de la seua creació en 1927.
Com a treballadores del museu estem convençudes de l'important paper social que pot tindre el patrimoni que
custòdia aquesta institució i, en eixe sentit, presentem la nostra experiència dels últims anys en el jaciment ibèric
de la Bastida de les Alcusses (Moixent, València). El model que s'ha posat en marxa de visites, tallers i jornades
intenta ampliar els límits del museu més enllà del seu marc habitual d’actuació, per tal de desenvolupar una
estratègia de gestió conjunta que integre el patrimoni, el territori i la comunitat local.
Paraules clau: Didàctica, patrimoni, comunicació estratègica.
SUMMARY
The Prehistory Museum of Valencia is an institution that preserves, researches and disseminates the valencian
archaeological heritage since its creation in 1927.
As museum workers, we are convinced of the important social role that can do the heritage that custodies our
institution and, in that sense, we present our recent experience in the Iberian site of the Bastida of Alcusses
(Moixent, Valencia). The model of visits, workshops and open days that has been set up, tries to extend the
limits of the museum beyond its usual framework of action, to develop a joint management strategy that integrates the heritage, territory and local community.
Keywords: Teaching, heritage, strategic communication.
* Museu de Prehistòria de València. Unitat de Difusió, Didàctica i Exposicions
240 Quaderns 3 2011
Eva Ripollés - Laura Fortea
L� ������� ������� �� �� ��������� ��� ��������� �����������: ��� ������ ��� ������
Les restes del passat, amb les quals treballem
des de la didàctica del patrimoni, tenen un potencial
enorme. Són signes que han arribat fins a nosaltres
com a representació de l'univers de productes que
la humanitat va generar en un moment donat, tenen
per tant un efecte de mostració. La seua immediatesa i la seua presència real és el que les fa úniques i
insubstituïbles. Produeixen en qui les contempla un
gran poder d'atracció ja que, en certa manera, permeten transpassar les barreres temporals. Així, les restes
arqueològiques es converteixen en un referent de permanència que ens reconforta front a la levitat del nostre temps personal.
En el cas dels jaciments arqueològics, la sensació que invadeix al visitant pot ser desconcertant. Es
troba en el mateix espai físic que ocuparen els antics
pobladors, camina pels seus carrers i entra en les seues
cases, però malgrat tot, sols percep un gran buit en un
lloc que va estar ple de vida.
Fig. 1. Elements clau per a la interpretació del patrimoni.
La complexa realitat que viuen els museus en
l'actualitat fa necessari un nou model de treball conjunt i compartit, en què tant els investigadors com
els especialistes en didàctica puguen participar, a un
mateix nivell, en la tasca de generar una comunicació
efectiva amb els visitants.
participants, cadascun dels quals fara la seua lectura
(fig. 1):
- La primera interpretació és la que fa la pròpia
disciplina arqueològica. Des d’una perspectiva postmoderna de la historiografia, les dades amb què treballa l'arqueologia no són objectives. Aquestes se seleccionen, les variables es modifiquen i la investigació
genera la ficció d'una realitat objectiva.
- La segona interpretació constitueix el cos disciplinari de la didàctica del patrimoni o de la comunicació estratègica del patrimoni. El treball que es desenvolupa en aquest territori de frontera requereix un
bon coneixement del recurs, primera interpretació feta
per la disciplina arqueològica, i també del destinatari.
A partir d'ací, emprant les tècniques adequades, donarem als visitants l'oportunitat per a interpretar. La tasca de la didàctica se centra en investigar i reinterpretar
l'objecte d'estudi; elaborar hipòtesis sobre les tècniques i mètodes per fer-lo comprensible; i aplicar els
resultats. És, per tant, una disciplina tècnica i científica
que busca provocar idees significatives per al visitant,
desenvolupar el seu esperit crític i la seua creativitat
a la vegada que adquireix coneixement, mitjançant
propostes que veuen en la interacció i manipulació
un aspecte central del procés d'aprenentatge. Si aconseguim provocar el pensament, segurament estarem
més prop de transformar l'acció i, tal vegada, generar
en el visitant valor i apreci pel patrimoni.
- Per últim, es produeix una tercera interpretació, que és la realment important, la que té lloc en la
ment del visitant. Sols a través d'estratègies de control
i avaluació podrem aproximar-nos a quina és la seua
interpretació.
De fet, hem de ser totalment conscients que
quan es decideix presentar qualsevol tipus de bé patrimonial el públic entra en el “joc” de la interpretació. Aquest s'inicia des del moment de l’excavació i,
de forma successiva en el temps, dóna pas als diversos
Per a què la comunicació amb el visitant siga
efectiva, el missatge a transmetre ha de ser atractiu,
breu, clar i directe. La percepció que el públic ha de
tindre de la proposta que presentem ha de ser amena,
rellevant a l'ego, amb un guió lògic i amb una idea cla-
Aprofitar aquest espai “buit” per a desenvolupar activitats que ens facen reflexionar sobre la vida
i costums dels seus antics habitants és una fórmula
meravellosa no sols per a qui el visita, que a la fi pot
establir una comunicació efectiva amb les restes del
passat, sinó també per al propi jaciment que per unes
hores torna a “respirar” a través dels seus visitants.
La tasca de la didàctica del patrimoni és anar
més enllà de l'efecte de mostració que tenen les restes
arqueològiques dotant-les de significat. Amb aquesta
finalitat, aplica els mètodes i genera els recursos necessaris per a transformar aquesta atracció inicial que
desperten les restes del passat en coneixement significatiu. En definitiva, el seu objectiu últim és buscar els
estímuls que permeten als visitants connectar amb allò
que se'ls presenta.
C�� � ��� ����������� �����������
Comunicar el Patrimoni Arqueològic. El cas de la Bastida de les Alcusses (Moixent)
241
Fig. 3. Punt d’acollida als visitants. Jornades 2009.
jectius i, en certa manera, la interpretació que han fet
els participants.
D�������� �������, �������� �����������
Per a què el visitant puga atorgar significat a
allò que se li presenta, és a dir, si volem que la comunicació siga efectiva, cal emprar llenguatges diferents
al logicocientífic, propi de la disciplina arqueològica,
que li permeten connectar amb els seus interessos.
Fig. 2. Tallers d’experimentació per a escolars a la Bastida. a. Taller
de ceràmica. b. Taller de teixidura.
ra, que hauria d’aparéixer tant a l'inici com al final de
la proposta. No obstant, encara que eixe és l'ordre en
què el visitant percep allò que li presentem, a l’hora
d'elaborar qualsevol activitat didàctica seguirem
l'ordre invers:
- En primer lloc definirem els objectius, tant generals com específics.
- En segon lloc iniciarem la fase de preparació, que inclourà una revisió bibliogràfica, la selecció
d’informació, l'elecció de les activitats i dels recursos.
A més, serà fonamental experimentar amb els materials necessaris per comprovar la seua idoneïtat, la facilitat de manipulació i per ajustar despeses.
- Després començarà la fase de producció, moment en què es dissenyen les activitats. Una volta definida la idea que volem transmetre, l'ordenarem per
presentar-la d'una manera lògica, buscarem quins són
els elements que poden interessar al visitant i els destacarem perquè la proposta li resulte atractiva.
- Per últim farem l’avaluació, tant formativa, per
a identificar i corregir errades, com sumativa, que ens
permetrà conéixer el grau en què s'han assolit els ob-
Les estratègies de comunicació que utili�em
sempre aniran dirigides a un tipus de públic concret
(escolars, famílies, especialistes, grups d'amics…), encara que no s'ha de perdre de vista que cada visitant és
únic i irrepetible.
Cal tindre en compte que els humans gaudim
de les experiències en la mesura que ens aporten alguna cosa nova, ens agrada aprendre. Alló que busquem,
depenent de la sensibilitat de cadascú, poden ser coneixements, sentiments o sensacions. Una proposta
és bona en la mesura que aconsegueix captar aquesta
diversitat d'interessos.
Nosaltres, en els tallers que desenvolupem a
la Bastida de les Alcusses, ens dirigim bàsicament als
escolars, un públic captiu que té unes necessitats concretes. El recurs emprat ens permet potenciar els objectius procedimentals i generar coneixement a partir
de l'experiència i la manipulació. Si l'activitat els resulta motivadora i atractiva, possiblement, les actituds
positives envers el patrimoni seran una conseqüència
natural (fig. 2).
En el cas de les jornades de visita, ens adrecem
a un públic més variat que inclou famílies, grups diversos i visitants individuals (fig. 3). Les seues necessitats són altres, dediquen a la visita el seu temps d'oci
i per tant priori�en la vessant lúdica de l'activitat. El
242 Quaderns 3 2011
Eva Ripollés - Laura Fortea
Fig. 5. Jornades de visita 2010.
Fig. 4. Infografia de la Bastida de les Alcusses a Moixent (Arquitectura virtual).
nostre interés amb aquests grups és desenvolupar en
ells actituds positives respecte del patrimoni i generar coneixements a partir de la narració. Fa mil·lennis
que es conten històries amb la intenció de modificar
el pensament i l'acció. Les històries tenen la capacitat
de transformar-nos, ja que s'ocupen de les intencions
i accions humanes, i de les vicissituds i conseqüències
que marquen el seu transcórrer. El llenguatge narratiu
convenç i atrapa per la seua semblança amb la vida.
El llenguatge narratiu i la utili�ació de personatges com a estratègia comunicativa ha estat una
pràctica habitual des dels anys 80 del passat segle en
diferents espais patrimonials, bàsicament en països
del nord d'Europa i en els EUA. Les recreacions històriques conegudes com a “living history” busquen
que el visitant conega altra realitat a través de les
seues vivències personals. L'experiència es du a terme
en l'espai patrimonial original i la immersió del visitant en el temps històric s'aconsegueix mitjançant els
personatges, que reprodueixen l'aspecte, els gestos i
les actituds de l'època.
Si el que volem és “confeccionar” una narració
sobre evidències arqueològiques, ens veurem obligats
a suplir els buits d'informació amb algunes “puntades” soltes. Aquest és un risc que s'haurà d'assumir
ja que, paradoxalment, són aquestes les que donen coherència a la narració i corresponen, no als fets o evidències, sinó a les motivacions, les expectatives, els interessos, aquells elements que uneixen a tots els éssers
humans. Si aquest relat, a més, es reali�a a través de
personatges, el risc augmenta. La coneguda frase una
imatge val més que mil paraules pot cobrar, aleshores,
tota la seua dimensió. Qualsevol imatge poc elaborada del passat pot generar una visió distorsionada que
serà difícil de rebatre amb paraules. D'altra banda, no
es deu perdre de vista que la interpretació sempre està
al cap del visitant. Segurament front a una mateixa
explicació cadascú crearà la seua pròpia imatge, però
quan els presentem davant una figura real la imaginació queda restringida. Per això, quan ens llancem a la
interpretació narrativa amb personatges, hem de ser
molt conscients d'aquests riscos i intentar ser tan fidels
i prudents com siga possible1.
Volem també destacar que, des del punt de vista de la investigació, la utili�ació del llenguatge narratiu pot aportar aspectes molt positius. Quan intentem
contar les històries d’un jaciment prenem distància
i el convertim en un objecte de reflexió, allò que els
psicòlegs cognitius anomenen “descentrament”. Així,
podrem desenvolupar una visió molt més crítica i
reparar en aspectes que, moltes vegades, passen desapercebuts en els estudis arqueològics.
U� �������: ��� �������� �� ������ � �� ������� �� ��� �������� ₍�������₎
La Bastida de les Alcusses va ser un dels primers jaciments que va centrar l'atenció del SIP (Servei
d'Investigació Prehistòrica) en 1928, i en l'actualitat
continua estant objecte d'investigació arqueològica,
de museali�ació i d'implementació de projectes didàctics o d'arqueologia experimental (Bonet i VivesFerrandiz, 2011) (fig. 4). Des de 1998 compta amb una
rèplica a escala natural d'una casa ibèrica, un valuós
recurs que ajuda a entendre l'arquitectura del poblat.
A partir de 1999 es van incorporar guies especiali�ats
i personal de manteniment i des de 2002 es fan tallers
d'experimentació dirigits a escolars, amb l'objectiu de
diversificar i dinami�ar les visites (Ripollés i Fortea,
2004). La Bastida de les Alcusses s'ha convertit en un
espai on programar noves iniciatives i en la nostra acció hem dissenyat una estratègia, puntual en el temps,
que permet un contacte més atractiu i proper entre
la població local i la important documentació que, al
llarg dels anys, ha aportat el jaciment. Es tracta de les
Comunicar el Patrimoni Arqueològic. El cas de la Bastida de les Alcusses (Moixent)
243
Fig. 6. Evolució dels visitants de la Bastida del 2000 al 2010.
Fig. 7. Visita a l’excavació. Jornades 2009.
Jornades de visita que, sota el títol Viu un cap de setmana amb els ibers, organi�em des de l'any 2008 (fig. 5).
Aquesta inversió de recursos ha obtingut els
seus fruits si atenem al nombre creixent de visitants
que, cada any, rep el jaciment (fig. 6).
Les Jornades que plantegem es duen a terme
durant un cap de setmana, tenen un component lúdic i es basen en la participació activa com a element
central de la visita al jaciment. La dramati�ació i
l'empatia es consideren recursos destacats per a imaginar altres moments, situacions i personatges que
habitaren el poblat, encara que sempre subjectes a un
rigorós contingut científic que s'aplica a cada una de
les activitats. La divulgació del treball d'investigació
ocupa un lloc rellevant en aquestes jornades. És per
això que s'han fet coincidir, fins ara, amb el període
d'excavacions anuals que el SIP porta endavant en
aquest jaciment. La visita a la zona d'excavació permet
explicar el mètode arqueològic, el tractament que es
dóna als materials i les estructures locali�ades però, a
més, ofereix un poderós instrument de connexió amb
les dramati�acions i experimentacions que en paral·lel
es desenvolupen (fig. 7).
Fig. 8. a. Personatge vestit de guerrer iber. b. Personatge teixint.
Els personatges van “vestits” seguint l'estètica
documentada en època ibèrica (s. IV a. C.). Utili�em
la paraula vestit de manera intencionada en oposició
a disfressa, ja que com recull el Diccionari de la Reial
Acadèmia Espanyola de la llengua la disfressa és un
artifici que s'utili�a per a desfigurar alguna cosa amb
la finalitat que no siga coneguda o una simulació per
a donar a entendre alguna cosa distinta d'allò que se
sent. La nostra intenció, per contra, és que a través de
la pròpia indumentària es transmeta informació verídica sobre època ibèrica i que la persona que es vesteix puga sentir-se, d'alguna manera, immersa en eixe
moment i, com a conseqüència, puga traslladar-hi al
visitant (fig. 8, a i b). Evidentment, existeixen certes
limitacions ja que els teixits de lli no estan fets en telers
manuals, la seua tonalitat és aproximada, els personatges no poden gesticular com ho farien en època ibèrica
perquè, exceptuant algun moviment aïllat, no hi ha
documentació directa de la gestualitat. I, evidentment,
244 Quaderns 3 2011
Eva Ripollés - Laura Fortea
Fig. 9. Explicació del guia a l’entrada del jaciment. Jornades
2009.
el mateix passa amb la llengua. Per tant, en la Bastida, emprem una estètica pròxima al “living history”,
en els personatges i l'ambientació, amb una estratègia
narrativa adaptada que ens permet la interacció amb
els visitants.
Al llarg de les tres jornades que ja s'han fet hem
anat consolidant un model de treball que ens ha donat bons resultats i que mantenim amb els ajustos necessaris. Cada any les jornades giren al voltant d'una
temàtica diferent, la vida en la ciutat, un intercanvi
comercial o el final de l’ocupació al jaciment. Aquesta
renovació del discurs és un aspecte valorat pels visitants que ho perceben com un al·licient. El tema elegit
s'estructura seguint un guió que representen una sèrie
de personatges en diferents punts del recorregut. No
obstant això, la visita no la duen endavant els personatges, són els visitants qui, mitjançant una sèrie de
consignes van trobant-se amb ells. Els grups, de 25 a
30 persones aproximadament, en funció de l'afluència
en els diferents trams horaris, els rep un guia. La seua
funció és situar els visitants en el context del jaciment
i del món dels ibers, acompanyar-los en tot el trajecte,
atendre els seus dubtes i fer alguna explicació complementària en punts concrets de l'itinerari (fig. 9).
La interacció entre els personatges i els visitants es
fa a través d'objectes, generalment diferents tipus de
rèpliques que permeten articular el guió de la visita
(fig. 10 a, b i c). El tancament de l'activitat sempre gira
al voltant d'alguna proposta que ens permet avaluar
el grau de consecució dels objectius i recollir les suggerències dels visitants (fig. 11 a i b).
En les jornades també s'utili�a el recurs dels tallers, però en aquest cas són una eina per introduir la
visita o per facilitar el flux de visitants (fig. 12).
El paper de la comunitat local també és fonamental. L'Ajuntament de Moixent, en la mesura de les seues possibilitats, col·labora en qüestions
Fig. 10. a,b,c. Interacció dels personatges amb els visitants mitjançant la utili�ació d’objectes. Jornades 2009 i 2010.
d'infraestructura. Els productors i comerciants estan
representats pels vinaters, que s'impliquen i aporten
la possibilitat de visitar alguns cellers, i pels restaurants del municipi, que acullen els visitant oferint-los
menús especials, ampliant així una oferta de turisme
atractiva.
Al llarg del cap de setmana de les jornades ens
visiten al voltant de 1.200 persones. Els resultats de
les enquestes ens diuen que majoritàriament són d'un
àmbit local, més d'un 45% procedeixen de la Costera
i de la Vall d'Albaida, i també de l'àrea de la ciutat de
València, més d'un 35%. La resta són d'altres comar-
Comunicar el Patrimoni Arqueològic. El cas de la Bastida de les Alcusses (Moixent)
245
Fig. 12. Taller d’epigrafia. Jornades 2009.
Prehistòria que de forma totalment altruista col·labora
cada any en aquesta proposta. Des d’ací volem agrair
a cadascuna de les persones que hi participen el seu
entusiasme, la seua confiança i la seua dedicació.
N����
1. Reflexions elaborades a partir de les comunicacions reali�ades
en la Jornada Fem teatre als museus? Noves experiències per comunicar el patrimoni, que tingueren lloc a Manlleu en 2009. ASENSIO,
M.; POL, H. ”Teatre als museus. Anàlisi de models i experiències
internacionals” i GRAFT, C. "Colonial Williamsburg, una expe-
Fig. 11. a. Full d’avaluació i recordatori de la visita. Jornades 2010.
b. Recollida d’enquestes i suggerències. Jornades 2009.
riència de Living History”.
ques valencianes i el públic procedent d'altres comunitats o països és testimonial.
B�����������
La franja d'edat de la majoria de visitants està
entre els 19 i els 55 anys i acudeixen a les jornades amb
la família o acompanyats per amics.
– ALLARD, M.; BOUCHER, S. Éduquer au musée. Un
Modèle théorique de pédagogie muséal, Montréal : Hurtubise, 1998
– ASENSIO, M., 2001: “Percepción del visitante” I Congreso Internacional de Museología del Dinero (Madrid,
1999), 249-252, Madrid.
– BONET, H.; VIVES-FERRÁNDIZ, J.; CARUANA, I.
“La Bastida de les Alcusses (Moixent, Valencia). Investigación y Musealización”, en ABAD, L., SALA,
F. y GRAU, I. (eds.) La Contestania Ibérica, 30 años después, 267-279, Alicante, 2005.
– BONET, H.; VIVES-FERRANDIZ, J. (eds.) La Bastida
de les Alcusses 1928-2010, València: Museu de Prehistòria, 2011.
– BRUNER, J. La educación puerta de la cultura, Madrid:
Ed. Visor, Col. Aprendizaje, 2000.
– CARRETERO, M. Constructivismo y educación, Madrid: Akal, 1993.
– CHEVALLARD, Y. La transposición didáctica. Del saber
sabio al saber enseñado, Buenos Aires: Aique, 1991.
En general mostren una preferència per les visites al jaciment i l'excavació front als tallers, i manifesten una percepció molt equilibrada entre el valor
educatiu i lúdic de la proposta.
La valoració de les jornades és satisfactòria en
un doble sentit. D’una banda la percepció que tenim
de l’acollida del públic, tant per les enquestes com pels
comentaris directes, és bona; d’altra volem destacar
que, d'alguna manera, la preparació i posada en marxa
de les jornades s'ha convertit en una font d'informació
que regenera la investigació arqueològica, punt d'on
originàriament sorgiren.
Per a concloure, volem destacar que en l’èxit de
les Jornades ha tingut i té un paper clau la implicació
de tot el personal vinculat a la Bastida i al Museu de
246 Quaderns 3 2011
– CRIADO, F., 1996: “El futuro de la Arqueología ¿la
arqueología del Futuro?” Trabajos de Prehistoria, 53
(1), 15-35, Madrid.
– FERRER, C.; VIVES-FERRÁNDIZ, J; BONET, H.,
(en premsa): “El Museu de Prehistòria de València.
Nuevos mensajes con los mismos objetos”, Revista
Museos.es, Madrid.
– GARCÍA BLANCO, A., 2006: “Comunicación en las
exposiciones arqueológicas: su especificidad y resultados” Mus-a. Dossier La Arqueología y los museos, 7,
18-23, Sevilla.
– GARDNER, H. Inteligencias múltiples. La teoría en la
práctica, Barcelona: Paidós Transiciones, 2006.
– GARDNER, H. Las cinco mentes del futuro, Barcelona:
Paidós Transiciones, 2008.
– HAN, S.H., 2006: “La psicología cognitiva y la interpretación: síntesis y aplicación” Boletín de Interpretación, 15, 14-21, Asociación para la Interpretación del
Patrimonio.
– HAN, S.H., 2007: “¿Puede la Interpretación marcar
una diferencia? Respuestas a cuatro preguntas de
psicología cognitiva y del comportamiento” Boletín
de Interpretación, 17, 10-16, Asociación para la Interpretación del Patrimonio.
– HOOPER-GREENHILL, E. Los Museos y sus visitantes, Gijón: Trea, 1998.
– LASHERAS, J.A.; HERNÁNDEZ, Mª.A., 2005: “Explicar o contar. La selección temática del discurso
histórico en la musealización” III Congreso Internacional sobre musealización de yacimientos arqueológicos,
129-136, Zaragoza.
– MARTÍ, B., 2000: “Arqueologia i museus: del Gabinet
d'Antiguitats a la recreació del passat” Canelobre, 4142, 25-34, Alicante.
Eva Ripollés - Laura Fortea
– McEWAN, H.; EGAN, K. La narrativa en la enseñanza, el aprendizaje y la investigación, Buenos Aires: Ed
Amorrortu, 1995.
– MORALES, J.; HAM, S.H., 2008: “¿A qué interpretación nos referimos?” Boletín de Interpretación, 19, 4-7,
Asociación para la Interpretación del Patrimonio.
– QUEROL, Mª.A., 1999a: “¿Qué enseñamos? Consideraciones previas a la conservación y difusión de
yacimientos arqueológicos” XXIV Congreso Nacional
de Arqueología (Valencia, 1999), 13-20, Valencia.
– QUEROL, Mª.A., 1999b: “Públic, missatges i runes:
els jaciments arqueològics” Cota Zero, 15, 35-41, Vic.
– RIPOLLÉS, E.; FORTEA, L., 2004: “El patrimoni arqueològic com a font d'aprenentatge: tallers didàctics
al jaciment de la Bastida de les Alcusses (Moixent)”
Archivo de Prehistoria Levantina, XXV, 385-406, València.
– RUIZ, G. “Fragmentos del pasado: la presentación
de sitios arqueológicos y la función social de la arqueología” en GONZÁLEZ MARCÉN, P. (ed.) Actes
del II Seminari Arqueologia i Ensenyament (Bellaterra,
1998), 7-34, Bellaterra, 1998.
– SADA, P., 2003: “La utilización del patrimonio arqueológico en el aprendizaje de la historia: experiencias del Museo Nacional Arqueológico de Tarragona” Actas de los XIII Cursos Monográficos sobre el
Patrimonio Histórico (Reinosa, 2002), 135-148, Santander.
– SANTACANA, J.; SERRAT, N. Museografía didáctica,
Barcelona: Ariel, 653, 2005.
– TILDEN, F. La interpretación de nuestro patrimonio,
Sevilla: Asociación para la Interpretación del Patrimonio, 2006.
– WAGENSBERG, J., 2001: “Principios fundamentales
de la museología científica moderna” Revista B.MM,
55, Abril-Junio, 22-24, Barcelona.
III Jornades d’Arqueologia de Valencia i Castelló
València, Castelló i Onda , 10, 11 i 12 de desembre de 2010
Secció d'Arqueologia
II·lustre Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de València i Castelló.
Av. Tirso de Molina nº3-baix. València, 46009, Espanya. Tels: 96 349 39 10, 96 340 41 38.
[email protected], www.cdlvalencia.org
Descargar