15_Viaje a Sils Maria[1]

ENTREVISTA A OLIVIER ASSAYAS
L'autor d'Irma Vep i Las horas del verano confronta en Viaje a Sils Maria a una estrella del
cinema europeu, Juliette Binoche, amb una altra del cinema nord-americà, Kristen Stewart. Dues
generacions d'actrius ben diferents que posen en escena una reflexió sobre l'estat del cinema contemporani
i, sobretot, sobre els efectes que el pas del temps exerceix en el seu ofici. Una bella obra de plena
maduresa de la mà d'un dels cineastes francesos més essencials dels últims anys.
-Quines van ser les raons profundes per a fer esta pel·lícula en aquest punt de la seua carrera, ja que en
aparença es tracta d'una obra de maduresa?
-El motiu pel qual vaig escriure la història té un nom: Juliette Binoche. Volia treballar amb ella, era una
cosa que ja havíem parlat fa temps, i vaig escriure el guió per a ella. La pel·lícula està inspirada per
Binoche però també en la nostra relació, perquè ens coneixem des de fa temps. Tots dos ens vam conèixer
en una pel·lícula de mitjan els anys vuitanta, La cita (Rendez-vous, 1985), que va dirigir André Techiné. Va
ser la pel·lícula que, bàsicament, la va fer famosa. Ella tenia 19 anys llavors, i jo era el coguionista, així
que esta pel·lícula va ser el principi de les nostres carreres. Teníem aquest passat en comú i través de les
nostres converses ens vam adonar que volíem abordar esta situació, reflexionar sobre el pas del temps i si
serem capaços de mirar cap arrere i seguir mirant cap avant alhora. És una cosa que ens preocupa. Encara
que no sabíem exactament què fer amb açò, esta circumstància va ser sens dubte catalitzadora. Així que li
vam donar forma a tot açò.
-És un tema que de fet ja ha tractat en altres films, com a Las horas del verano i Después de mayo.
-Sí, i ací ho aborde des d'una altra perspectiva. És una pel·lícula que superficialment tracta sobre la
interpretació i la posada en escena, però que en el fons ens parla fonamentalment sobre els estralls del
temps, que és una cosa molt més universal. No és una pel·lícula sobre com envellim, sinó sobre el fet
d'acceptar que el temps passa i com eixa erosió que exerceix el temps en les nostres vides pot veure's d'una
manera destructiva però també creativa. Crec que esta pel·lícula ha sigut tant per a Juliette com para mi
nostra forma de bregar amb el pas dels anys.
-Per tant, la pel·lícula no l'hauria fet sense Juliette Binoche, però fins a quin punt considera
imprescindible també la participació de Kristen Stewart?
-És diferent. Vaig escriure la pel·lícula per a Juliette, així que està estructurada al voltant d'ella. No la vaig
escriure pensant en Kristen. La coneixia, per descomptat, i era una de les poques opcions que tenia per a
eixe paper. Va acabar fent una cosa sorprenent amb el seu personatge. Crec que esta pel·lícula és un punt
d'inflexió en la seua carrera, lliura la seua ànima i la seua energia a la pel·lícula. I a més, si vols confrontar
el pas del temps, tens necessàriament que mostrar la joventut, i crec que Kristen va entendre tot açò i a
més estava extremadament contenta d'actuar al costat de Juliette, perquè l'admira des de fa temps. Quan
vaig imaginar per primera vegada la pel·lícula, Kristen era un element més, però ara quan mire la pel·lícula
acabada, m'adone que seria una film completament diferent sense el que ella aporta. Va portar alguna cosa
molt poderosa i essencial a la pel·lícula.
-Perquè en essència Viaje a Sils Maria confronta l'star system de la cinefília amb l'star system de
Hollywood i mostra, a més, que poden conviure perfectament.
-Absolutament. Crec que una no pot viure sense l'altra encara que en aparença ambdues formes de l'star
system entren en conflicte o siguen contradictòries. Existeix la noció que hi ha una oposició entre el
cinema d'art ambiciós i el cinema d'indústria, però hem de fer pel·lícules que siguen alhora de perfil alt i de
perfil baix, que negocien amb tots dos universos, que tracten temes profunds i que alhora continguen
l'espurna del present perquè, si no, no podran connectar amb els espectadors contemporanis.
-Però no sent que actualment el cinema d'autor i el cinema comercial es distancien cada vegada més l'un
de l'altre?
-En certa manera, sí s'estan distanciant. Les pel·lícules artístiques estan girant cada vegada més cap a
l'abstracció, són cada vegada més radicals, o com vulgues dir-ho, d'alguna manera tendeixen a ingressar en
el territori de les arts visuals i es preocupen menys per connectar amb l'audiència mainstream, que d'altra
banda és cada vegada més depenent de blockbusters de Hollywood o de pel·lícules de gènere. Es pensa
que si fas pel·lícules d'autor tens molt poques possibilitats de trobar un públic ampli, però jo pense el
contrari. Crec que quan fas pel·lícules creativament ambicioses, també has de pensar en el gran públic. Has
de cercar assumptes i temes que siguen prou universals com per a captar l'atenció de qualsevol espectador.
Per descomptat, avui, quan eres un director europeu, pots entrar en competició amb grans produccions de
milions de dòlars. Crec fermament en açò.
-Diria que Viaje a Sils Maria és també a la seua manera una pel·lícula-assaig sobre el cinema
contemporani, com ho eren Irma Vep i Demonlover?
-Crec que quan vaig fer eixes dues pel·lícules en certa manera eren més intel·lectuals. Era molt conscient
dels temes que estava tractant. No eren exactament assajos, per descomptat, però hi havia idees abstractes
en funcionament. Crec que ací no estic realment analitzant res, estic més aviat representant el que ocorre
en el cinema contemporani. Té més a veure amb la representació i la descripció. La importància dels
telèfons mòbils, de Google, d'eixes suposades contradiccions entre la celebritat de Hollywood i el prestigi
actoral. Sobretot quan la pel·lícula tracta sobre una actriu famosa, amb Juliette pràcticament interpretant-se
a si mateixa en el paper de Marie, una actriu que treballa en pel·lícules d'autor, en prestigioses obres de
teatre i que també fa les seues temptatives a Hollywood. Hauria sigut fals no bregar amb la seua
preocupació sobre la imatge que internet genera d'ella, és una cosa que preocupa a tots els actors. Avui dia,
no li pots donar l'esquena a eixa realitat.
-En la pel·lícula posa en escena una discussió molt interessant entre Maria i Valentina (Stewart) sobre la
rellevància o la banalitat artística del cinema de superherois. En quin costat de la discussió es posiciona?
-En els dos, per descomptat. Un dels privilegis de ser l'autor de la pel·lícula és que puc bolcar les meues
pròpies esquizofrènies, estar d'acord amb tots els personatges i articular així les meues pròpies
contradiccions. Estic d'acord simultàniament amb ambdues. És la mateixa resposta que quan vaig fer Las
horas del verano, que em preguntaven amb quin dels tres fills m'identificava. I, per descomptat, jo em
reconeixia en els tres. Sóc de la mateixa generació de Maria i procedisc del mateix lloc, però també sóc un
cineasta que aprecia molt la cultura pop i que la gaudisc com a espectador. No crec que mai faça una
pel·lícula de superherois però, per descomptat, admire els escriptors i els artistes de còmics. A voltes llig
còmics de X-Men perquè em fascina la complexitat i l'ambició de la seua narrativa.
-Una cosa molt admirable del seu cinema és com aconsegueix equilibrar el vessant intel·lectual amb
l'aspecte emocional, instintiu de les pel·lícules. Si considere que aquest treball és de maduresa, és perquè
en Viaje a Sils Maria eixe equilibri és molt orgànic. És una cosa en què treballa conscientment?
-La qüestió és que no m'agrada molt intelectualitzar el meu treball, però sí m'agrada discutir amb les
meues pel·lícules, sobretot quan les he acabat, perquè d'eixa discussió solc extraure conclusions profitoses
per als meus pròxims projectes. Així que en certa manera sí que és alguna cosa en què treballe
conscientment. La veritat és que em vaig adonant gradualment de quina classe de pel·lícula he fet i de les
seues profundes implicacions quan ja està acabada, però durant el rodatge, per exemple, quan estic immers
en l'acte de creació, ja no confie en les idees abstractes com feia abans, crec en la matèria, en allò físic, en
l'instint, en el que és obvi. I per açò necessite connectar amb els actors, amb les actrius en aquest cas,
perquè ells són molt instintius i físics. En aquest sentit, crec que el meu procés de creació està cada vegada
més prop d'ells.
-Pot explicar-nos quina serà la seua pròxima pel·lícula?
-La veritat és que no puc revelar-ne gran cosa. Es tracta d'una producció nord-americana que rodaré la
pròxima tardor amb Kristen Stewart, i que rodaré una altra vegada en anglès, i que és una espècie de
pel·lícula de fantasmes. Es titula Personal Shopper. No puc dir-ne més.
Carlos Reviriego (EL CULTURAL 12/06/2015)
LAS ACTRICES EN EL ESPEJO... DE ASSAYAS
Todas las películas tienen una edad, aunque no siempre coincide con la de su director o
su protagonista. Nadie lo diría, pero el cineasta Olivier Assayas (París, 1955) cumplió en enero
sesenta años, mientras que Juliette Binoche (París, 1964) acaba de cruzar los cincuenta.
Podríamos decir que Viaje a Sils Maria comparte la edad media de ambos, la edad que Victor
Hugo definió como “la juventud de la madurez”, cuando el desencanto todavía no es capaz de
aniquilar la pasión y la sabiduría empieza a expresarse con escepticismo. Una edad en la que
todavía se es joven pero con mucho esfuerzo.
El decimoquinto largometraje de Assayas respira tanta verdad como belleza, pues a su
modo nos recuerda la certeza rohmeriana de que “toda ficción es un documental”, entendido
como el registro notarial de un tiempo y unos cuerpos en el momento de su rodaje. Más incluso
si Juliette Binoche se interpreta a sí misma o al menos a una actriz veterana y de gran prestigio.
La actriz que interpreta Binoche en Viaje a Sils Maria se llama Maria Enders, y el
filme nos la retrata en un momento complicado de su vida, enfrentada al incómodo reflejo de sí
misma en su deslumbrante juventud, cuando accede a tomar parte en el revival de una obra de
teatro con ecos a Fassbinder que lanzó su carrera veinte años atrás. Su rostro es la máscara de la
vulnerabilidad y el desconcierto, de la intranquila madurez. Conserva su blanca belleza, pero
delata signos de una decadencia incipiente.
Hay algo en todo caso tan extrañamente perverso como revelador en que la Binoche se
mida en la pantalla, plano tras plano, con la mayor celebridad del cine adolescente, la
archifamosa Kristen Stewart -la Bella de Crepúsculo-, que da vida a Valentine, la ayudante
personal de Maria Enders. Verlas compartir plano es como confrontar el pasado del cine
europeo con el futuro del cine norteamericano, o mejor, el estrellato de la cinefilia con el
estrellato de Hollywood. Viaje a Sils Maria propone así un fascinante juego de espejos, entre
explítico y alegórico, en el que crepitan tanto las vidas de sus actrices en estado de gracia como
de unos personajes atrapados en los laberintos del tiempo y la creación.
El excrítico de Cahiers du cinéma, que se ha labrado una carrera a lo largo de los años
de trascendencia vital para el cine europeo, vuelve a mostrar en Viaje a Sils Maria por qué es
una referencia de la posmodernidad intelectual y la cinefilia del siglo XXI. Como hiciera en las
imprescindibles Irma Vep (1996) y Demonlover (2002), propone una lúcida reflexión sobre las
mutaciones que se están produciendo en el arte del cine, al tiempo que rescata el lirismo de una
mirada interesada en los estragos del tiempo, como hizo en Las horas del verano (2008) y
Después de mayo (2012). Pocos como Assayas son capaces de apelar en sus películas a la
emoción y al intelecto con semejante equilibro, pocos encuentran el término justo entre el
instinto y la razón.
A la intervención de Stewart en la película, en un papel que no le procurará fans pero sí
el prestigio actoral que necesita para reafirmar su talento -aquel del que dio visibles señales en
la maravillosa Adventureland (2009, Greg Mottola), cuyo aspecto de algún modo recupera aquí
vistiendo camisetas de Neil Young, luciendo tatuajes y dando rienda suelta a su personalidad
antiglamourosa-, se suma la seductora intervención de Chloë Grace Moretz. En otro perverso
juego de espejos, la jovencísima actriz parece encarnar a su compañera de reparto, una actriz de
las nuevas generaciones, rostro de supreproducciones de fantasía pop y figura híbrida entre el
profesionalismo y la prensa sensacionalista. Nos coloca Assayas por tanto frente a un acerado
estudio de personajes femeninos que es al mismo tiempo una suerte de película-ensayo sobre el
estado de la cuestión del cine contemporáneo.
En un momento del filme, Maria/Juliette y Valentina/Kristen discuten sobre la
relevancia cultural de las películas de superhéroes, mostrando así tanto la brecha generacional
que se abre entre ellas como sus respectivos conceptos respecto al cine contemporáneo y el arte
popular.
La película acaba conquistando un espacio poético que pertenece a obras como la
mítica Eva al desnudo, clásico de Joseph L. Mankiewicz a cuyas huellas regresa Assayas desde
una conciencia rabiosamente contemporánea.
Carlos Reviriego (EL CULTURAL 12/06/2015)
LA FITXA
Clouds of Sils Maria. França, Suïssa, Alemanya, 2014. 124 minuts
Direcció i Guió: Olivier Assayas
Fotografia: Yorick Le Saux
Productor: Charles Gilliver
Intèrprets: Juliette Binoche (Maria Enders)
Kristen Stewart (Valentine)
Chloë Grace Moretz (JoAnn Ellis)
Angela Winkler (Rosa Melchior)
Johnny Flynn (Christopher)
Lars Eidinger (Klaus)
Brady Corbet (Piers).
PRÒXIMA SESSIÓ
La pròxima setmana es projectarà la quarta i última sessió de curts d'animació del cicle
que hem programat al llarg d'estos mesos.