La Marta va posar-li a la Fundació, el nom de la seva mare Àngels

Marta Mata Garriga
La Marta va posar-li a la Fundació, el nom de la seva mare Àngels Garriga, per
honorar la mare, la mestra i la seva generació de mestres que van fer escola i
història. Així ens ho explicava ella mateixa amb motiu del centenari del
naixement d’Àngels Garriga que celebràrem l’any 1998:
Àngels Garriga era una mestra que volia que els nens i nenes de la seva
classe, els seus deixebles, l’entenguessin bé i per això no només explicava
lliçons, també els ensenyava poesies- que és allà on els poetes posen les
paraules més boniques- explicava contes, assajava comèdies, jugava, anava
d’excursió, parlava per ràdio. Tot això va durar 20 anys.
Són molts anys, i per tant va aprendre molt de parlar amb els infants, tant que
després li va resultar senzill escriure llibres, alguns d’escola com “Ardilla”,
“Beceroles”, “Estels”, a l’editorial Teide, o contes a les diferents col·leccions de
la Galera.
Personalment, vull destacar el primer llibre de lectura per a nens i nenes que
vaig utilitzar el meu primer any com a mestra en una classe de nens i nenes de
7 a 11 anys que, amb la seva autora Àngels Garriga, em va portar fins a
Saifores: “Un rètol per a Curtó”. No és un conte inventat, sinó la vivència d’uns
nens i nenes que ella coneixia bé, els de Saaifores, per aconseguir un rètol
amb el nom del seu poble. Poca cosa més puc aportar jo d’aquella època i per
això he anat a cercar informació en la documentació que la Marta ens deixà de
la seva mare amb motiu, com he dit, del centenari del seu naixement.
La Marta ens deia1: Com a mestra, la seva personalitat optimista és a la base
de la seva creativitat; mestra de classe, però en el context d’escola feta en
companyia, en col·laboració amb els companys. Aquesta serà la font del seu
treball, per al canvi, per a la renovació de l’educació; va ser profundament una
mestra d’Escola Nova.
Se sentiria segura en el tractament de la llengua que tan bé li havien fet
conèixer i estimar els seus mestres Pompeu Fabra, Alexandre Galí i Artur
Martorell. Se sentiria també segura en la introducció al coneixement vital de la
història i la natura. Però també sabia trobar la seguretat per als deixebles en
aquells camps en què se sentia no tan segura: dibuix, treball manual, càlcul; en
aquest casos buscava solucions en els companys mestres, en els companys
llibres, i les obtenia sense que es notés cap diferència.
Caldria remarcar, en el seu mestratge, la capacitat per treballar distintament i
indistintament amb infants de ciutat vella o nova, i de poble. I sobretot la seva
consciència de pertànyer a una generació de mestres en un país: mestra de la
Mancomunitat de Catalunya, mestra del Patronat Escolar de l’Ajuntament de
Barcelona, mestra del Casal del Mestre, mestra amiga i companya de mestres.
1
Marta Mata. “Àngels Garriga: la seva escola i la seva generació de mestres”. Saifores, fundació Àngels
garriga, 1998. Pàg. 29 i 30.
I, per acabar, alguns pensaments de la Marta2:
No és la ciència, o el mestre, el centre de l’educació i de l’escola, sinó l’infant, al voltant
del qual gira l’activitat i el contingut de l’educació.
Crec que és bo que els infants sàpiguen que els seus mestres són tan normals que fins i
tot tenen la seva pròpia opció política – i religiosa-. I que són tan mestres, que no la
inculquen.
La pedagogia i la política haurien de ser grans companyes de viatge. De fet, són més que
això. Són de la mateixa família de les relacions interpersonals i s’assemblen molt.
La Marta creia en la participació i deia que es basa en la confiança, en el treball en grup,
el qual permet una actuació coordinada i és un instrument permanent de formació dels
participants.
Pilar Benejam ens escriu a la revista Perspectiva Escolar3:
“La participació i el treball en equip van orientar des del principi el treball de l’escola de
Mestres Rosa Sensat. Marta Mata sempre ha volgut sumar a la seva capacitat i el seu
esforç les aportacions i les iniciatives dels altres, alhora que ha sabut valorar el millor que
hi havia en cada un dels seus col·laboradors per posar-ho al servei de l’educació”.
En una de les conferències que va fer “Perspectivas de la educación en el s.XXI” 4, en
aquesta ocasió a Albacete, feia algunes reflexions sobre els objectius de l’educació en el
segle XX i en el XXI. Ho va escriure en castellà i no ho tradueixo:
Al comenzar el siglo XX se veía con claridad que debemos comunicarnos dialogando en
la escuela. Es decir, recibir pero también crear. No solamente aprender a leer, sino
aprender a escribir. No solamente aprender a escuchar sino aprender a hablar. Y hacerlo
y conseguir esta doble dirección de manera diálectica. Y nosotros, las personas de
escuela activa, partiendo de una base de la que no partía la escuela tradicional- que es
eminentemente verbalista- éramos conscientes de que debíamos partir de la gran
capacidad, de toda la capacidad y la actividad del niño para sobre ella construir su
capacidad de comunicación; la palabra sobre la actividad, el escrito sobre la palabra...
Esta era la carrerilla que los maestros de principios de siglo emprendieron y que culminó
en tiempo de la República en forma de escuela activa, pública...
Los maestros que somos del siglo XX, estamos dando a los ciudadanos del siglo XXI la
idea de la maravilla y de las dificultades que en este momento tenemos para conseguir
que este mundo sepa ser plural y equitativo.
2
Marta Mata. “L‟Escola Pública”. Discurs a l‟acte d‟investidura celebrat a la sala d‟actes del rectorat de la
Universitat Autònoma de Barcelona el 5 de maig de 1999. Bellaterra.
3
Benejam, Pilar. Article “Marta Mata i Garriga. La tradició d‟una pedagogia basada en la llibertat, la
igualtat i el compromís cívic”. A „Perspectiva Escolar núm. 309, novembre de 2006. Barcleona, A.M.
Rosa Sensat. Pàg. 29.
4 Marta Mata. “Perspectivas de la educación en el siglo XXI”. Conferència a Albacete, novembre del
2006.
Des de el punto de vista metodológico creo que el camino a seguir es que lleguemos a
saber utilizar todos los códigos que han ido apareciendo durante el siglo XX, o que
heredamos de siglos anteriores, saber utilizarlos, no como compartimentos estancos,
sino unidos; no sumándose, sino multiplicándose. La tecnologia de la información no
debe limitarse al aula de informática, sino que debe ser algo presente en todas nuestras
aulas, en el antiguo servicio de documentación que es la biblioteca, convertida ahora en
mediateca. No podemos estar tranquilos hasta haber dado la vuelta a cualquier tema
desde el punto de vista de la actividad, la expresión artística, la expresión oral, los
medios audiovisuales y los medios informáticos. Debemos atacar cualquier tema con
todos los códigos actualmente existentes. Y así los códigos se multiplican.
Aprender a hablar ayuda a utilizar mejor los medios audiovisuales. Aprender a escribir
ayuda a utilizar mejor las nuevas tecnologias dela educación. Y las nuevas tecnologías
de la educación nos ayudan a hablar mejor. No podemos separar: ahí estan los
audiovisuales, allá las nuevas técnicas; ahí estan las antiguas técnicas de la escritura y
aquí la Escuela Activa, que es la expresión, el teatro... Si se une, se multiplica; si se
separa, se resta. Éste es un reto para los maestros en el siglo XXI.
Otro reto es el que nos ha planteado el siglo XX a través de la comunicación: la evolución
y el dominio del conocimiento. Comenzamos el siglo XX con un conocimiento del mundo
en parcelas en forma de ciencias distintas en especialización creciente. Eso ha cambiado
totalmente a lo largo del siglo XX. El conocimiento de la historia, de la literatura, de los
recursos materiales y energéticos de nuestro mundo ha crecido por separado, pero ha
producido consecuencias de conjunto de una manera extraordinaria.
En el siglo XX hemos visto como las ciencias que avanzan por separado pueden llegar a
volverse locas y a destruir el mundo. Y hemos llegado a ver que las ciencias físicas,
naturales y las ciencias sociales tienen que avanzar juntas para hacer el mundo mejor,
más habitabl; evolucionando. Y eso es posible. Si las ciencias avanzan por separado
vamos a la destrucción. Si las ciencias avanzan en conjunto pueden contribuir a crear un
mundo nuevo, en el cual viva el hombre nuevo.
Los niños pueden educarse científicamente en el concepto del desarrollo sostenible pero,
sobre todo, en el desarrollo creativo, cosa más difícil en el caso de los mayores. La
capacidad creativa- y eso en clase se nota- del niño, de los niños en conjunto es
extraordinaria. Para dar respuesta a esta capacidad, en escuelas avanzadas como las de
Regio Emilia, por ejemplo, hay dos maestros en cada clase: el maestro que ordena los
trabajos en grupo de los niños y el que va anotando sus comentarios. Y al final del curso
los apuntes de los comentarios de los niños dan pie a que los maestros, el equipo de una
escuela, planteen el curso próximo en función de la capacidad de creatividad de la cual
los niños han dado testimonio y que los mayores tenemos el gran honor de acoger y de
articular para dar el paso siguiente. Es un trabajo extraordinario para los maestros. Uno
de los derechos del maestro, que debería recoger la carrera docente, es el de poder
escuchar a los niños para dar el paso siguiente en la educación.