Presentación de PowerPoint

Anuncio
30 Concurs de Contes
El lleó mellat
Virginia Mota Sánchez
3V9
CEIP Miralcamp
Va ser una vegada un lleó molt molt feliç. Era: gran, gros i molt
simpàtic. Li agradava anar a jugar amb els seus amics i sempre que
podia, anava amb ells a donar un passeig. Un dia, va anar al riu i
quan va eixir es va adonar que li havia caigut una dent i això que a
ell no li agradava, perquè pensava que no li tornaria a créixer, així
que va anar a la seua casa i el va ensenyar a la seua mare. La mare li
va dir
-
De qui és aquest dent?
Meu, me tornarà a créixer? –Va dir el lleó.
Clar. Les dents de llet es cauen i després a tots ens eixen unes
altres més boniques i més grans. –Va contestar la mare.
A mi no m’agrada. –Va dir el lleó.
La mare va estar 43 minuts explicant-li que això era per què es feia
més major. Al dia següent estava corrent amb molta velocitat, i es
va caure. Es va fer molt de mal i damunt se li va caure un altra dent.
Va anar a vore a la seua mare. Esta vegada plorant i així tota la
setmana. Coneixia a un savi tigre. El lleó, li va dir el seu problema, i
el tigre es va riure, i li va dir:
-
Això no és cap problema.
El mateix que li havia dit la seua mare i el lleó va comprendre que
s’estava fent major i així es va quedar més tranquil i molt feliç.
Mi perro habla
Lydia Gómez López
3C2
Virgen del Carmen
Érase una vez... Un niño que se llamaba Jesús, que tenía un perro
que se llamaba Rufo. Jesús y Rufo estaban jugando en el parque con
un palo.
-
¡Cógelo Rufo! –Decía Jesús.
¡Ahora voy! – Había dicho Rufo.
¡Si has hablado! –¡Rufo había hablado!
¡Pues claro! ¿Te crees que soy tonto?
No… ¡pero por lo menos podrías haberme dicho que podías
hablar! Está anocheciendo, vámonos a casa.
Vale.
Se fueron a casa, cenaron y se acostaron pero a medianoche
escucharon un sonido de pisadas. Rufo se puso a ladrar y despertó a
Jesús.
-
¿Qué pasa Rufo?
Oigo a alguien.
¿Un ladrón?
No sé, está en el comedor
¡Vamos!
Vieron un ladrón. Rufo le pegó un mordisco y se fue por la ventana.
Se durmieron otra vez. ¡Se habían divertido mucho ese día!
Una casa en la lluna
Maria Sol Parra
4V9
Virgen del Carmen
Una vegada, uns xiquets que es deien Pere, Marta, Àlex i Paula
volien anar a la lluna per tal de vore si era de formatge i construir
una casa per tindre aventures per l’espai.
Un dia van vore un reportatge i Àlex els va dir que feren una nau
espacial per viatjar a la lluna, i així ho van fer. Van agafar una caixa
de cartró i unes botelles d’aigua amb gas, anaven a construir la nau.
Però de sobte, va eixir disparada i els quatre amics es van agafar a la
nau. Anaven directes a la lluna!
Quan van arribar no tenien oxigen però es va ficar una peixera al
cap i ja podien anar per la lluna a la recerca d’aventures. Pere com
volia saber de què estava feta la lluna, ve pegar un mos. Però ... No
era de formatge, era de pols!.
Pere es va ficar molt trist, però Marta li va recordar que tenien que
construir una casa, així ho van fer però no tenien material per
construir-la.
Àlex va suggerir fer-la de pols de lluna, però Paula preferia fer-la
d’estreles! Tots van dir que sí i van començar a inventar-se la
constel·lació que és deia “la casa de la lluna”. Els xiquets, molt
contents d’haver anat a la lluna, tenien que tornar a casa però no
sabien com!
Marta va vore una cosa verda. Sabeu què era? Un extraterrestre! –li
van dir. Inventant-se paraules, que si els podia dur a la terra, el
extraterrestre va dir que sí i els va dir a la Terra.
Però... Tot va ser un somni.
El botón saltarín
Laura García Enriquez
4C5
Mestre Caballero
Había una vez un botón llamado Paco, que le gustaba mucho pasear
con su dueña María. Lo que María no sabía era que su botón
preferido se llamaba Paco y hablaba. Ella lo descubrió así: Un día
tan normal como demás, María iba caminando con su abrigo viejo
de cuero donde tenía su botón preferido.
De repente, ¡Se le cayó el botón! Ella fue a cogerlo y cuando se
agachó, el botón estaba un metro más adelante. Ella no se asustó ni
se sorprendió pensando que sin querer le había dado una pequeña
patada. Volvió a intentar cogerlo y otra vez fue un metro más
adelante, ella, un poco más sorprendida por fin lo agarró. De pronto
el botón dijo:
-
¡Hola! Me llamo Paco y soy un botón saltarín. Perdón por no
habértelo dicho antes pero…
María tiró a Paco, pegó un chillido y se desmayó. Al cabo de unos
minutos se despertó y el botón Paco le volvió a decir:
-
-
¡Oh! Lo siento de verdad si te has asustado de mi, pero es que
tenía ganas de decírtelo
Así que, no era un sueño ¿Hablas de verdad?
Así es. Soy un botón saltarín, por eso cuando me caí no me
pudiste coger. Yo saltaba. Me divierte y quiero que me dejes
hacerlo, por eso te he contado lo de que me llamo Paco y toda esa
historia.
¿Para que te deje saltar?
Exactamente
Vale, hagamos un trato. Yo te dejo saltar y a cambio tú, si te
llamo vienes enseguida, ¿vale?
¡Hecho!
Y así estuvieron mucho tiempo María y Paco. Él saltando y ella
divirtiéndose con él. Ella se asustó porque era un botón pero ella
nunca más se dejó llevar por las apariencias.
El pingüí despistat
Nayara Pérez Monferrer
5V6
Virgen del Carmen
En l’era glacial un pingüí menudet anomenat Gèlid va fer una
excursió a Rússia. A aquest pingüinet li feien “El pingüí despistat” i
ara voreu perquè.
DIA 16 DE SETEMBRE: Avui era l’excursió i Gèlid va revisar la seua
motxilla:
-
Aigua sí, esmorzar sí, dinar sí, mmmhh sardines en llauna les
meues preferides. Vinga no t’encantes, es va dir a ell mateix.
Continuem, fruita sí. Ja, ja hi he acabat, anem.
Pare, mare! Va cridar. Ja es l’hora? VA dir ell intrigat.
Sí per suposat. Van dir conjuntament els pares.
Però el dia abans mentre Gèlid mirava encantat a la finestra, la
mestra va dir:
-
Com que l’autobús té un horari molt estricte adelantarem l’hora
de partida, digueu-ho als pares per favor.
Sí clar! Van dir tots.
Fins demà! –va exclamar la mestra.
Tornant a hui dia 16 de setembre mentre Gèlid anava a l’autobús.
Com que ell no va escoltar la senyoreta Geladeta no s’havia enterat
que havien adelantat l’hora, així és que al primer autobús que va
vore, va pujar.
-
Però com és que hi ha tants pingüins que no conec? Es va
preguntar.
Quan va baixar estava a Nova York, i deia que moderna es Rússia,
però no tindria que ser més freda?
El petit pingüinet es va ficar a plorar, no estava on deuria, no
estaven els seus pares, ell deia:
-
No tornaré a vore a la gent que vull, però com s’arriba?
Es té que tornar unes dues hores després va dir una amable dona
que hi havia al costat. A la parada d’autobús va arribar un altre,
en aquest no hi havia ningú. Però encara que anava soles volia
tornar a vore els seus pares.
Quan va arribar els va abraçar molt fort.
LA MORALITAT D’AQUEST CONTE ÉS QUE SI ET DESPISTES
POTS PERDRE’T ALGO IMPORTANT.
Miguel Porcar Vicent
5C8
Baltasar Rull Villar
Érase una vez un pequeño mosquitín llamado Martín, éste pequeño
tenía un sueño que era sobrevolar las grandes montañas de los
Pirineos. Martín era pequeño y valiente, tenía los ojos negros como
el carbón y era un gran aventurero.
Un día Martín se fue con su amigo Tintín a explorar el “Aneto, la
montaña más alta de los Pirineos”. Tras días de ascenso a la cumbre,
llegaron a la cima cuando estaban en lo más alto a Martín y Tintín
se les ocurrió tirarse desde la cima para sobrevolar los Pirineos,
pero de repente, Tintín se echó atrás y dijo…
-
Martín, ¿estás seguro de hacer esto?
Y Martín respondió…
-
Claro que sí, no hay nada que temer.
Cuando se tiraron, una ráfaga de viento les empujó a una cueva
oscura. Entonces Martín en ese momento se dio cuenta de que
podría haber muerto en el acto, pero cuando parecía todo perdido,
Martín se acordó de las palabras de su padre, que eran… -Lucha, no
te rindas y conseguirás lo que te propongas-.
Martín miró a Tintín y le dijo:
-
Vamos a esta cueva sí o sí.
Y así fue, empezaron la escalada al instante, cuando estaban fuera
Martín y Tintín se volvieron a tirar y esta vez sí lo consiguieron.
Finalmente Martín fue un mito en su pueblo y no olvidemos a
Tintín que también fue un mito.
Pero la cuestión es que los dos cumplieron el sueño de sus vidas.
Nerea Martínez Herrero
6V2
CEIP Pio XII
Un Vampir Vegetarià
Hi havia una vegada un vampir anomenat Iván, no era un campir
normal, perquè ell no xuclava sang d’animals ni persones, ell
xuclava el suc dels vegetals.
No volia que els seus pares s’adonaren que ell xuclava sic dels
vegetals per això ell mai dinava ni sopava amb ells, sempre tenia un
pretext i moltes vegades sempre estava trist.
Un dia sa mare li va dir:
-
Fill, perquè no vens hui de caça amb ton pare i amb mi? –Va dir.
Bueno, és que, però... No puc mare perquè tinc molts deures –Va
dir Iván molt preocupat, perquè en realitat ell anava a l’hort d’un
humà que estava molt a prop del seu castell, per agafar-li
tomaques que, eren el seu vegetal preferit.
També li agradaven molt les carlotes, les carxofes, la lletuga... Va
anar a l’hort de l’humà, va agafar tomaques i les va posar dins d’una
bossa de plàstic i va tornar al castell, però, la sorpresa va ser seia
quan va veure als seus pares al menjador que al final no havien anat
a caçar, quan el van veure, son pare i sa mare va dir a l’uníson:
-
Fill, què fas amb una bossa de tomaques? No estaves estudiant?
–Van dir preocupats.
Jo he anat a l’hort del veí humà per agafar tomaques perquè
havia de fer un treball per a plàstica amb vegetals. –Va dir Iván
amb tota la seguretat.
Vas a tornar a enganyar-nos? –Va dir sa mare-. Sabem que tu no
anaves a gastar-les per a això, tu anaves a fer bromes, a que sí? –
Va dir sa mare reganyant-lo.
Sí mare, això és el que anava a fer –Va dir Iván alleugerit.
Aleshores, sa mare el va castigar a la seua habitació sense dinar i ell
va agafar les tomaques per a dinar ell com sempre feia, la veritat,
era molt depriment.
Després de dinar Iván va cavil·lar molt, i va decidir que ja era hora
d’assumir les conseqüències de dir la veritat als pares. Va baixar al
menjador i els va dir:
-
Mare, pare, he de contar-vos una cosa que no vos farà molta
gràcia i que no us agradarà gens ni miqueta.
Fill, som els teus pares, ens pots contar el que vulgues, has de
tindre confiança amb nosaltres i nosaltres amb tu –Va dir sa
mare molt tendra.
D'acord, pare, mare, sóc vegetarià, no xucle sang ni d’animals ni
d’humans, xucle el suc dels vegetals, no volia que ho sapiguéreu,
perquè no volia ofendre-vos, però odie la sang –Va dir Iván d’un
seguit i sospirant en acabar.
Va deixar als seus pares bocabadats, es va traure una tomaca de la
butxaca, la va posar a la boca i va xuclar tot el suc.
Els seus pares van comprendre que el seu fill no era perfecte, sinó
que a cadascun li agrada unes coses i no poden ser sempre les
mateixes que a ells, i a partir d’aquell dia van tornar a sopar i dinar
tots junts sempre.
La isla perdida
Nerea Barrachina Aguilella
6C8
CEIP Baltasar Rull
Había una vez un grupo de amigos que vivían en Valencia, un día
estaban tan aburridos que decidieron ir a la plata. Estaban jugando
en el agua, intentando atrapar peces… cuando encontraron una
pequeña barca en la orilla, decidieron subirse en ella y navegar un
rato en busca de islas que no hubiera descubierto nadie y así
hicieron, los 4 amigos subieron a la barca y empezaron a remar.
Al cabo de 3 o 4 horas se dieron cuenta de que se había perdido,
entonces descubrieron una isla. Ellos no sabía si ya la había
descubierto alguien o no pero decidieron ponerle un nombre “La
isla perdida”.
Aquella isla era muy grande, estaba llena de grandes palmeras con
cocos y… buscando u buscando se encontraron un mapa donde
marcaba con una “X” donde se encontraba el tesoro.
En el mapa ponía que había que empezar por la palmera más alta,
los 4 amigos que por cierto se llamaban; María, Elena, Jesús y
Daniel, buscaron la palmera más grande donde encontraron una
pista. “En el punto más alto encontrarás una pista que te pueda
ayudar”.
Los niños se quedaron pensando hasta que María dio con la
solución de ese acertijo. Era que tenían que trepar hasta el punto
más alto de la palmero y ahí encontraron otra pista: “Si entras en la
boca de la oscuridad, la siguiente pista encontrarás”.
Otro acertijo, éste les costó más adivinarlo. En la boca de la
oscuridad, pensaba pero no les ocurría nada. Fueron andando por la
isla y encontraron una cueva, entraron y se encontraron la última
pista: “Si has encontrado esta pista descubrirás, que casi has llegado
al final”.
Al lado de la pista había un botón y una nota “Aprieta el botón y
descubrirás la magia de la isla brillar”
Apretaron el botón y la isla perdida se convirtió en una isla
hinchable, llena de colchonetas y un barco pirata. Eso podría hacer
que más tarde pudieran volver a casa e ir otra vez a la isla cuando
quisieran. Pero aún no se iban a ir teniendo una isla perdida de
colchonetas hinchables para ellos solos, no iban a irse y volver a
estar aburridos, no disfrutarían del día jugando y pasándoselo
bomba en esa isla.
Era la mejor isla perdida descubierta, pero al rato de estar jugando y
divirtiéndose la isla empezó a deshincharse y volver a su forma de
siempre. Así que la isla antes perdida y luego hinchable se convirtió
en la isla normal otra vez, apareció otra nota: “Vosotras ya habéis
disfrutado de la isla, ahora les toca a los demás poder disfrutar de
ella”.
Cogieron el barco pirata que habían encontrado y volvieron a casa
como si nada hubiera pasado, aunque todos sabían que ese fue el
mejor día de todas sus vidas, tener, aunque solo sea un día, una
colchoneta hinchable gigante en forma de isla era lo mejor que les
podía haber pasado. Ese día siempre lo recordarán.
La invasió de felicitat
Maria Garcia Taús
1er ESO V9
Virgen del Carmen
En un poble molt llunyà hi havia un xiquet anomenat Pau.
Aquell xiquet sempre és portava molt mal, i per això sa mare
sempre el castigava. Un dia ella es va enfadar tant, que li va dir:
- Si no canvies et duré a un metge especial.
Pau es va asustar tant, que va començar a portar-se bé, i així sa
mare no s’enfadava. Fins ahí tot bé, però…
Un dia del mes de juliol, Pau estava ajudant a casa, quan sa mare
se’n adona que el seu fill estava parant taula, i estava molt trist.
- Què et passa? Li va preguntar sa mare
- Que com tots els dies faig lo mateix (parar taula, fer el llit...) ja
estic avorrit. –li digué ell molt disgustat.
De sobte, sa mare que es va llançar a abraçar al seu fill, es va girar i
va veure una llum groga i vermella que se apropava fins al seu
terrat. Pau i sa mare van pujar ràpidament a veure el que passava.
Aquella llum, era una nau espacial! Allí, van poder contemplar com
les portes s’obrien, però d’allí no van eixir extraterrestres, ni res
paregut, eren com unes flors gegants amb ulls i boca, aquelles flors
es van apropar on estaven Pau i sa mare i els van dir:
‐
‐
‐
‐
‐
Hola, som les flors de la felicitat.
Com? –va dir Pau.
Sí, som les flores de la felicitat i venim d’un planeta anomenat
“Rialla”.
I què feu ací? –Li digué ell sense parpadetjar.
Estem fen-te feliç –Digueren les flors, mentre la mare de Pau
estava a punt de desmaiar-se allí mateixa.
-
Ens hem enterat de que tu ets un xiquet un poc trist així que
te’m dut una coseta que t’agradarà i et farà feliç.
Pau no podia creure lo que li estava passant, estava parlant en una
flor mentre sa mare pareixia que estiguera petrificà, estava allí para,
sense respirar.
-
No, no mires a ta mare, ella no sap que estem ací, està dormida –
Li digueren les flors.
Per favor, doneu-me lo que em volíeu donar i fora del meu
planeta!
Val, ací tens un llibre. –Li digueren les flors.
Un llibre?
Sí, un llibre. És la única cosa que, estan trist, et farà viatjar a un
món imaginari. Un món sense fronteres. Al que estan trist o
feliç, mai et fallarà.
Quin llibre és? –Va preguntar Pau.
El llibre, és una narració que parla sobre la felicitat de les
persones. La felicitat interior.
Com que la felicitat interior?
La felicitat interior és el moment en el que estàs trist i, al teu
cor, hi ha raons per a ser feliç.
Les flors, desaparegueren i la nau també.
Des de aquell dia, sa mare no entenia com el seu fill que estava trist
ara estava tan feliç, ja que ella no sabia lo del llibre, perquè les flors
la van petrificar per a que no s’enterara.
Gràcies el llibre Pau era molt feliç, li encantava fer les feines de casa.
A partir d’ahí, Pau es va fer escriptor de contes infantils.
Ara Pau, és ja un home adult, està estudiant literatura, i tot gràcies
a aquell favor que li van fer les flors.
Carlos Valero Mora
1º ESO C7
Mª Rosa Molas
Receta para ser feliz
Bartolomé, el protagonista de nuestra historia, vive en un mundo
condicionado por el sufrimiento y el dolor que provoca a sus seres
queridos.
Yo, el duende verde John, que siempre lo observo, me he hartado y
he decidido poner punto y final a esta historia. Voy a hacerle ver
que lo que hace está mal.
18 de junio
Voy a entrar en los sueños de Bartolomé con la ayuda de mi amiga el
hada de los sueños y le voy a enseñar lo que le hace a todo el mundo
para que vea si le gusta o no. He de dejarte diario mío. He de
empezar mi misión yo solo y temo perderte en el mundo de los
sueños de este joven insensato.
20 de junio
Al parecer Bartolomé ha reflexionado sobre el sueño y lo que le da
sentido a su vida, está empezando a darse cuenta de que todo lo que
ha hecho está mal y que ha de pedir perdón y corregir sus errores.
Dentro de poco Bartolomé será un joven empático y amable.
21 de junio
Al parecer Bartolomé no le ha encontrado sentido a su vida, así que
ha creado uno, desde cero, el sentido que quiere que tenga es la
búsqueda de la receta de la felicidad, está haciendo muchos
progresos en un período muy corto de tiempo.
22 de junio
Bartolomé está decidido a llevar por bandera de su vida la receta de
la felicidad, ya no grita a sus padre, amigos y resto de seres queridos
y, aunque parezca una bobada, es un gran avance.
Además está decidido a embarcarse dentro de un mes en un viaje
para dar la vuelta al mundo para conocer más amigos y ser más
feliz.
Puede ser que no te hable, diario mío, hasta dentro de unos tres
meses, ya que quiero contemplar yo mismo los progresos de
Bartolomé y allí solo serías una distracción, espero que lo
entiendas.
3 de septiembre
Bartolomé ha vuelto ya de su viaje por lo largo y ancho del mundo y
se ha dado cuenta de que por más personas que conozca y más
amigos tenga no va a ser necesariamente más feliz.
Aún así ayer en el aeropuerto estuvo escribiendo algo en su libreta,
puede que sea su tan codiciado objetivo: La receta de la felicidad.
Tendré que esperar al 13 de septiembre que es cuando comenzará a
estudiar derecho para poder leer la libreta y contarte a ti, diario
mío, la conclusión a la que éste chaval ha llegado después de su
viaje.
13 de septiembre
He podido coger la libreta sin problema alguno ya que la casa estaba
deshabitada, solo estábamos el gato y yo, este estaba entretenido
con un ovillo de lana.
Subí a la habitación de Bartolomé, que a decir verdad, diario mío,
estaba mucho más aseada hace tres meses.
La libreta la pude encontrar en su mesita de noche, para ser más
exacto en el segundo cajón, bajo el paquete de folios.
En la primera hoja pude leer lo que yo quería: La receta. Decía lo
siguiente:
“Dos tazas de amor
Una cucharada de amor al prójimo.
Trescientos gramos de buenos amigos o más, el resultado será el mismo.
Una pizca de autoestima, no mucha, porque si no sería orgullo.
Quinientos gramos de aceptación.
Elaboración
Dar el amor a los seres queridos, será devuelto en mayor cantidad,
mezclar la cucharada de aceptación con los amigos y cuando ya casi no
queden grumos condimentar con autoestima y añadir el amor devuelto a
la mezcla.
Dejar el horno en sonrisas durante 30 minutos a 500ºF (ºF quiere decir
grados de felicidad)
Si quieres mayor felicidad puedes añadir un poco de buenas acciones”.
¡Si ya lo decía yo, diario mío, que éste niño tenía un interior muy
pasteloso!
Un dia sense mòbil
Tait Gil Miravet
2º ESO V7
IES Serra d’Espadà
Hui la mestra de matemàtiques ens ha donat la nota de l'examen i
ara em done compte de com de malament em va eixir, he tret un
cinc pelat. Bé, no podia traure més nota, havia deixar prou de banda
allò d’estudiar aquell dia.
En arribar a casa el primer que ha fet ma mare ha sigut demanarme-la. Jo li l’he dita i m’he quedat tan ample. Aleshores ha
començat a cridar:
-
Joan, tu creus que així pots seguir? Un cinc, fill meu, un cinc! –I
jo ni li he contestat, no tenia ganes de renyir, però ella ha seguit
Però em vols contestar alguna cosa? O és que t’has quedat mut?
Bé, doncs com no em contestes el teu càstig serà quedar-te sense
mòbil.
Jo estava tranquil, sempre m'amenaça amb el mateix però mai ho
fa... O això pensava fins hui.
Sí que me l’ha llevat sí, i m’ha dit que si li’l demane i no aprofite el
dia em quedaré tot el cap de setmana sense mòbil. M’he enfadat
molt, he pujat cap a l’habitació ràpidament i he tancat la porta d’un
colp.
La primera mitja hora me l’he passada tombat damunt del llit
tirant-me la culpa de perquè li l’havia dit, però una vegada ja fart
d’estar tombat he començat a regirar en una caixa que sempre he
tingut a l’armari, però que mai li he donat cap importància.
I allí, dins d’eixa caixa, la que sempre havia estat al mateix lloc, he
trobat tot el que quedava de mon pare, mort abans de poder
conèixer-lo.
Mon pare era un home de negocis, i un dia li van dir que havia
d’anar a un viatge a no sé quin país, ma mare mai m’ho ha dit. Ella
estava de quatre mesos quan ell se’n va anar, però va insistir tant en
que se les apanyaria tota sola que mon pare se’n va anar. Mala sort
la d’ell que només arribar-hi, va esclatar una guerra tota plena de
bombardejos i mon pare va morir mentre tenia una reunió amb un
xinès.
Dins de la caixa he trobat totes aquelles cartes que mon pare li
escrivia a ma mare quan eren joves i un munt de fotografies que mai
havia vist.
M’he llegit totes les cartes una per una fins que n’he trobat una
tancada. L’he oberta i dins hi havia una clau. En la carta posava “El
secret d’aquesta clau es troba al lloc més fosc, però que amb un ragi
de llum es pot tornar el lloc més meravellós del món i et pot fer
sentir com a un xiquet en una botiga de caramels”.
Bé, jo no he entès massa bé, però l’únic lloc fosc que hi ha a ma casa
és el traster que tenim dalt del tot de la casa. He pujat sense fer
soroll i, en obrir la porta, ho he entès tot. Allí dalt era tot fosc però
hi havia una xicoteta part amb una finestra per la qual entra la llum
i dona a unes caixes, les caixes estaven plenes de cintes de vídeo i a
l’altra part d’aquell espai hi havia una televisió que reproduïa cintes,
del que no estava segur era de que funcionés.
He buscat un endoll per allí dalt i l’he encesa. En començar a veure
els vídeos se m’han posat els ulls vidriosos i he començat a plorar
com un xiquet que s’ha caigut i s’ha pelat els genolls. Eren ma mare
i mon pare passant-ho bé a la platja amb uns amics. En un altra
cinta estaven sopant al carrer tranquil·lament i ma mare no parava
de riure.
Les he vistes totes però en cap vídeo portaven mòbil. S’ho passaven
la mar de bé sense necessitat d’un aparell que l’únic que fa és llevar
somriures. Somriures que no es poden vore a través d’un estúpid
aparell.
A mi m’havien llevat el mòbil, però ara era el que menys
m’importava. Jo només volia fer somriure a algú com ho feia mon
pare, i el més important, volia voreu, com ell ho va poder fer.
Receta para ser feliz
Lucía Latorre Cruz
2º ESO C1
Virgen del Carmen
Rosa era una niña de catorce años que siempre estaba enfadada o
triste. Su madre la llevó a un medico, pero no a un medico
cualquiera, ese era especial. Le dio una lista de coses que tenia que
hacer, a la que llamaba: “Receta para ser feliz”.
Rosa, no muy convencida, aceptó la lista. Cuando llegó a casa, Rosa
leyó paso a paso la lista. Las coses que habían en la lista eran
imposibles. Parecían sacadas de un cuento de hadas:
-
1 Kg. De sonrisas
Un “te quiero”
Medio kilo de risa
Una pizca de “lo siento”
Un libro de experiencias.
Rosa, confundida, le contó a su madre lo sucedido. Su madre le dijo
que siguiera la lista, que hiciera lo que le pedía. Rosa, así lo hizo:
intentaba dirigir sonrisas a sus amigos. I ellos, al verla, le devolvían
la sonrisa.
De repente, le dieron ganas de seguir sonriendo. De sonreír al
mundo, tenía ganas de comerse el mundo. Sabía que sus amigos la
querían. Ella estaba con ellos y les había reír. Recordó una cita que
le gustaba mucho a su madre: “La risa es el lenguaje del alma”.
En ese mismo instante supo lo que era la felicidad. Nunca en su vida
se había sentido tan a gusto. Quería abrazar a todo el mundo. Ella
era feliz, entonces, se acordó de la lista. Tachó los ingredientes que
ya tenía y ojeó los que le faltaban.
-
“Un libro de experiencias”
“Un te quiero”
Y por último, un “lo siento.
Se acordó de su madre, que se preocupaba por ella. Llegó al salón
donde su madre estaba leyendo. De repente, Rosa se abalanzó para
abrazar a su madre.
-
Lo siento –Dijo Rosa- Siento mucho haber estado así contigo
cuando tú no tenías la culpa. Ah, y quería decirte que te quiero.
Su madre orgullosa, la abrazó. Al día siguiente, Rosa llegó al colegio.
Mirando la lista se fijó en que le faltaba un litro de experiencias. No
sabía cómo conseguir ese ingrediente, así que fue a ver al médico. Él
sonriendo, le explicó:
Has conseguido los ingredientes para la felicidad. El último requiere
mucho tiempo, es el ingrediente principal para la vida. Y necesitas
de tiempo toda la vida, porque la vida son momentos y hay que
vivirla, porque si no, no habrá momentos felices para recordar.
Tranquila, ya irás cumpliendo tus propósitos, conseguirás ese
último ingrediente y cuando lo consigas habrás finalizado el libro de
tu vida. Tus recuerdos, experiencias…
Rosa reflexionó un momento, tenía razón. Y a partir de ese
momento que cambió su vida, Rosa fue feliz.
FIN
Descargar