comentaris i crítiques de la pel

COMENTARIS I CRÍTIQUES DE LA PEL.LÍCULA
Llegiu el text del mateix Haneke i les quatre crítiques o comentaris sobre la pel·lícula.
Trieu el text que us agradi més o us sembli més interessant i expliqueu per escrit per què.
Trieu també el text que us sembli més dolents o menys interessant i també escriviu quines
són les vostres raons per a considerar-lo així.
Michael Haneke, a propòsit de Codi desconegut
"Un cop acabada la pel·lícula, l'única cosa que em resta apuntar són les qüestions que han
disparat i han sigut el motor del projecte, ja que "Code inconnu" no és altra cosa que una
temptativa de provar respostes possibles a aquestes qüestions.
Totes aquestes preguntes no són noves, però són molt actuals a la vista del paisatge mediàtic.
Han sigut triades de manera arbitrària i llacunar, però espero que evoquin una mica el clima
intel·lectual que ha fet néixer "Code inconnu".
La veritat és la suma de les coses vistes i sentides?
La realitat és representable?
Què fa, als ulls de l'observador, que l'objecte representat sigui vertader, creïble o precisament
digne de ser cregut?
Quina és la responsabilitat del titellaire si la titella imita fins equivocar-se el viu?
Les respostes són mentides?
Les preguntes són respostes?
El fragment és la resposta estètica al caràcter llacunar de la nostra percepció?
El muntatge és la simulació de la totalitat?
Fins a quin punt el que és absent pot ser explicat amb el que és present?
La precisió és una categoria estètica o una categoria moral?
L'al·lusió pot reemplaçar la descripció?
L'OFF és més precís que I'ON?"
http://www.cinematruffaut.com/arxiu/codigo.htm
TEXT 1. CODI DESCONEGUT
L'austríac Michael Haneke es planteja bona part de les preguntes que pot fer-se (que potser ha de
fer-se) un cineasta contemporani. Preguntes relatives a una inquietud pel que fa a la resistència
de la realitat per fer-se visible i comprensible, als límits de la pròpia perspectiva, a la tensió entre
el que es mostra i el que s'amaga. Cineasta que ha construït els seus films com a fragments
entrellaçats ("71 fragments d'una cronologia de l'atzar"), discutit per la fredor amb què posa en
escena una violència estimulada per la irresponsabilitat amb què s'ha convertit en una forma
d'espectade ("Benny's video" i "Funny games") o per la possible morbositat i el paroxisme amb
què exposa la malaltia d'una societat europea que funda la seva cultura en la repressió del desig
sexual ("La pianista", encimbellada en l'últim festival de Canes amb diversos premis importants,
com ara el del Jurat i els d'interpretació), la pel·lícula que ara projecta el cinema Truffaut mostra
l'atenció i el compromís de Hanecke amb els problemes que té plantejats el present. A "Código
desconocido", apareixen la fredor de la societat de consum, l'aïllament i les dificultats de
comunicació interpersonal en el món actual. la temptació xenòfoba i les tensions interculturals de
les ciutats modernes. Però, més enllà de la reducció de la pel·lícula a les seves temàtiques, el que
fa d'Hanecke un cineasta del present és aquesta forma fragmentaria amb què reconeix que la
realitat, esquerpa a una mirada totalitzadora, se'ns presenta a trossos, cosits per una narració que
ha de jugar amb la intervenció de l'atzar.
La primera seqüència de "Código desconocido" conté els elements que la pel·lícula
desenvoluparà. En certa manera, conté implícit el codi per entrar-hi, tot i que a la vegada aquest
mateix codi es manté enigmàtic, com desconegut és el que permetria accedir a les claus de la
realitat. El cas és que en un bulevard de París, una noia es creua amb un jove que llença el paper
que embolicava el seu croissant a les mans d'una dona mendicant. Un altre jove, d'origen africà, li
recrimina l'acció i el conflicte fa que la policia intervingui. Qui són aquests personatges que
apareixen en aquesta primera gravitacional del film? La noia és una jove actriu (Juliette Binoche,
intèrpret d'aquesta pel·lícula després de manifestar-li a Haneke el seu desig de treballar amb ell)
que comença la seva carrera en el cinema. El jove que es creua pel carrer és el germà del seu
company, un fotògraf de guerra amb un pare que treballa al camp sense que cap dels seus fills
vulguin fer-se càrrec de la casa de pagès familiar. La dona pidolaire és romanesa, detinguda per la
policia és expulsada i, després de passar un temps amb la seva família, fa un nou viatge humiliant
cap a França.
El noi que ha demanat un respecte per a ella treballa com educador musical en un institut per a
sord-muts. Invertint un ordre més convencional (una diversitat de personatges que conflueixen
fínalment), a partir de la casual trobada inicial, Hanecke segueix a cadascun dels personatges per
apuntar aspectes que, apuntats abans, configuren el món actual.
París és l'escenari principal, però també actua com a caixa de ressonància de les guerres del
present, de la precarietat econòmica d'altres països (la fugida de l'Europa de l'Est, la pervivència
com a metròpoli), del despoblament de les zones rurals. Hanecke, però, no tanca res, mostra
fragments de la realitat, planteja qüestions per a convidar l'espectador a una reflexió que no ho és
només sobre el món, sinó com fer-lo present en la imatge.
Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
http://www.cinematruffaut.com/arxiu/codigo.htm
TEXT 2. CÓDIGO DESCONOCIDO
Me parece que la obra de Michael Haneke empezó a ser conocida en España a partir de su
truculenta Funny Games (1997), y no demasiado conocida, pues esta película duró en cartel -no
sé por qué razón, quizá porque su sádica violencia era casi insoportable", al menos en Madrid,
poco tiempo.
Su primera película (Haneke nació en 1942) es de 1989: Séptimo continente. Su segundo film es
de 1992: E/ vídeo de Benny, que quizá fuera también conocida por parte del público español.
Pero el hecho es que Haneke trabaja para televisión ininterrumpidamente desde 1967, y desde
1970 como realizador independiente. También como director de teatro en las principales ciudades
de Alemania (Aunque es de nacionalidad austriaca, nació en Munich). Junto a todos estos
créditos, cabe añadir otros no pequeños: ha estudiado filosofía y psicología, aunque no precise su
currículum hasta qué punto estudió...
Funny Games fue presentada en la sección oficial a competición en el 50 Festival de Cannes, y
aunque no obtuviera ningún premio, no pasó inadvertida, produjo verdadero espanto y horror en
los espectadores, y una aureola de violencia extremadamente morbosa que le valió ser
proyectada en todas las ciudades de Europa. Ahora, ano 2001, ha vuelto a ser aceptado en el
Festival de Cannes, sección oficial a competición, con su film La pianista, que, si creemos -y les
creemos- a los críticos allí presentes, supera en horror a la ya hórrida Funny Games. Parece,
pues, que sus estudios de psicología le han llevado a interesarse por lo patológico y en su
extremo más anormal.
Tal vez con un planteamiento filosófico más sereno cabe situar Código desconocido. También a
competición en la sección oficial del 53 Festival de Cannes, ano 2000. Antes de hacer esta crítica
he leído ya muchos comentarios sobre la película. Y en todos se coincide en decir que es una
historia de vidas cruzadas, no en vano el subtítulo del film es: "Relato incompleto de diversos
viajes". Otra coincidencia en todos los comentarios leídos es hacer una referencia, y sólo
referencia, al azar: como si estos viajes incompletos de vidas incompletas -unas nueve- se
cruzaran por azar...
Pero si se tratara de azar no se hablaría de un código. Aunque desconocido, se habla de un
código por el que o según el que se cruzan estas vidas...
Código desconocido no produce el malestar insufrible de ver cómo se tortura a una persona
amordazada con un cuchillo... u otra de las muchas maneras sádicas que ofrece Funny Games,
pero sí produce otro malestar, el moral. La desazón moral por ver la falta de solidaridad de todas
esas vidas que se cruzan, que se rozan casi sin detenerse, el tiempo justo para hacerse daño, con
el egoísmo preciso para menospreciarse u ofenderse u olvidarse. Cabría decir: el egoísmo
universal desconoce el código universal de la fraternidad humana. Porque ese retrato de
costumbres, de vidas que se cruzan, que se golpean y ofenden, es un retrato de hoy, en ciudades
de hoy, con gentes actuales. Iguales a tantas otras gentes: un estudiante que, al paso, ofende a
una mendiga; se inicia una pelea; con el estudiante se cruza en plena calle, con prisa, su cuñada,
que es una prometedora actriz, que a su vez vive un matrimonio (¿o noviazgo?) sin amor con el
hermano mayor del estudiante. Ambos hermanos desatienden a su padre viudo... Etcétera,
etcétera. Es un cine sólido, no de entretenimiento. Con un guión, como se puede suponer, muy
bien hilvanado. Escenas vivas, secuencias firmes..., presencias humanas muy reales. Una
especie de sociología ¿filosófica? en imágenes que, si se quiere ver así, cala más hondo que los
hurgadores cuchillos ensangrentados de Funny Games o de la inminente y sórdida La pianista...
Pedro Antonio Urbina
http://www.filasiete.com/codigodes.html
TEXT 3. CÓDIGO DESCONOCIDO
Sencillamente genial. Espectacular. Pura esencia cinematográfica.
Fueron los franceses hermanos Lumiére quienes inventaron el cine (no vamos a entrar en
conflictos sobre si fueron ellos, Edison o los hermanos Skladanowski los primeros en patentar el
invento) hace ya casi 106 anos. El estilo que mostraba sus filmes se basaba en la fílmación de
pequeños fragmentos de realidad; la cámara filmaba lo que ocurría frente a ella, sin montaje,
durante unos pocos minutos (los que duraba la cinta). Este fílme francés (aunque con director
alemán) hace lo mismo: todas las secuencias del filme, salvo tres (dos compuestas por una
sucesión de fotografías y otra que es un fragmento de una película que los protagonistas están
doblando, o sea que son ficción), son planos-secuencia, y en la mayoría de ellos, la cámara
permanece estática. La cámara persigue y refleja la vida de unas personas normales, sin nada en
común, que ven sus vidas unidas por un instante. Y el resultado es excelente. Estamos ante una
indiscutible obra maestra.
En un concurrido boulevard, alguien tira un papel arrugado a las manos de una mendiga. Esta es
la situación que une, por unos instantes, a un grupo de personas muy diferentes: Anne es una
joven que está a punto de iniciar su carrera en el cine; Georges, su novio, un fotógrafo de guerra
que está casi siempre fuera del país; el hermano de éste, Jean, que no tiene ninguna intención en
seguir con las riendas de la granja de su padre; Amadou es profesor en una escuela de niños
sordomudos; María es una rumana que manda a su casa todo el dinero que gana mendigando. A
partir de entonces, seguiremos la vida de todos ellos a retazos, asistiremos a los fragmentos
significativos (o no) de su existencia.
Código desconocido es una película de una extrema intensidad y fuerza. Nos emociona
prácticamente sin que nos demos cuenta. No podríamos destacar un sólo momento de la cinta,
toda es igualmente intensa. 0 quizás sí. Y esta elección tiene un nombre: Juliette Binoche. Son las
secuencias en las que ella está sola en escena, con la cámara estática enfocándola a ella, las que
más huella dejan: la prueba de casting para la película (impresionante) y la secuencia en la que
ella está en su casa planchando, secuencia que en otras manos, o con otra actriz, hubiera
aguantado sólo unos segundos, y que aquí, sin necesidad de decir una sola palabra (el único
sonido es el vapor de la plancha y la televisión de fondo) nos mantiene en vilo durante los más de
dos minutos de duración de dicha secuencia.
Siempre se agradece la llegada a las pantallas de buenas películas, pero éstas sólo aparecen
muy de vez en cuando. Y, por supuesto, cuando el filme es de la calidad de esta Código
desconocido uno agradece el haber nacido, el haber vivido en esta época, el que el director y
actores también hayan vivido estos anos y hayan creado esta maravilla, el ser cinéfago (más que
cinéfílo), el que haya cines en la dudad que proyecten obras más interesantes que las habituales,
y el haber optado por ir al cine en vez de quedarse en casa chateando con Paula Vázquez (que ya
es agradecer) o viendo el partido del siglo.
Juan Antonio Hidalgo
http://www.filasiete.com/codigodeshidalgo.htm
TEXT 4. CODI DESCONEGUT (Michael Haneke)
Tercera pel·lícula, que planteja una reflexió de fons sobre la percepció de la realitat i sobre les
dificultats per a la interpretació d'aquesta. La proposta de Haneke, s'obre pas sobre un mosaic de
personatges entrecreuats que vagaregen per diversos escenaris d'un París contemporani i ens
interroga sobre alguna de les qüestions més candents que afecten a les societats occidentals
modernes: l'emigració i la xenofòbia, la convivència de diferents cultures, la incomunicació i
l'aïllament de l'individu al mig de la jungla urbana i la dificultat d'obrir pas als sentiments en un món
alienat pels miratges del benestar i del poder.
Una càmera distant, però exacta i tallant com un bisturí, dóna forma a un apassionant
trencaclosques narratiu que reflexiona sobre la dificultat de distingir entre la realitat i la
representació, sobre la credibilitat de l'aparença i sobre la il·lusió i la mentida en l'univers icònic de
les imatges. Haneke es pregunta si la fragmentació és potser la resposta estètica a la nostra
percepció llacunar de la realitat en mig d'un món dissociat tot i la globalització, si la precisió és una
categoria estètica o moral, si allò absent pot ser representat per allò present, si les respostes són
mentides o si les preguntes són respostes. Probablement, la pel·lícula del festival que encertà en
conjugar amb més harmonia la reflexió lingüística i el compromís moral.
Dirigido, crònica de Cannes 2000.